Any il • III Epoca - N.° 78 Redacció I Administració: Sani Poro Moa AH, 29, oral.- Barcelona -Tol. 22442 IO do desembre do 1939

P R E U :15 CTS.

O R

O s'és declasse o nos'és esquerra

S O C I A L I S T A DE C A T A L U N Y A

Del Catalanisme alLes eleccions dediputats a Bèlgica

¿Què ha passat a la petita Bèlgica eldia »7 de novembre? Perquè a nosaltres,»ocialistes, les dadts electorals qiíe hanpublicat els diaris burgesos no poden»atitfer-no!..

.Tothom sap que es tracta d'un paísde menys extensió territorial que Cata-luipra, per bé que d'una densitat de po-,blació no superada, en conjunt, per capaltra nació. I som molts el» que' sabemtambé que el poble belga posseeix un altesperit 'de civilitat i de ciutadania queli permet actuar d'una manera ben re-marcable entre els pobles més civilitzatsd'Europa.

Ell treballadors belgues estan en ta»èva gran majoria agrupats en dues or-ganitzacions nacionals: la socialista, for-mada pels obrers de U indústria i elcomerç—principalment el» primen—i lacatòlica, dirigida per la citrecia, que reté

- el» pagesos. Son, més que tot, agrupa-^^^_|1iiik«jreiM*7-tobr|tot^últíiB«, ¿jue^TBTw pet""trobar"«n ï» fe i "en 1er creen-

ces del passat el setr aglutinant i el seuimpuls—que comprenen sindicats, coope-ratives, mutualitats, grupa esportiu«, eai-xes d'estalvis, centre» culturals, etc.. Cada- obrer J cada pagès troba en laseva organització respectiva el costat quenecessita en tots eh moments de la vida.Això explica el difícil que. és que..untreballador es passi d'un capto a l'altre.

Resumint, podriera dir que els treba-llador), del camp estan dominats pelscatòlic«, i els de le» población), d'impor-tància són socialistes. Jo recordo unesexplicación* que em donava un companyque ocupa un lloc de responsabilitat ala fcentral d'Educació Obrera, amb mo-tta d'una visita meva a la Cas« del Po-ble de Brussel·les, sobre els mitjans delluita i de penetració socialista als medi»rurals. "La cooperativa—deia—és el' nos-tre mitjà de penetració, procurant do-nar-li sempre el caire que correspon ales necessitats econòmiques- de cada co-marca i de cada poble. £1 <]ue passa ésque el traspàs en bloc no és fàcil i elcanvi individual es troba f rena t ,per lapor de perdre la part personal d'inte-cessos i els. avantatges .economics de lesorganitzacions catòliques, ja arrelades.", Una cosa que cal aclarir. Les orga-nitzacions catòliques de caire econòmic«on posteriors a les primeres actuacionsmarxistes. Varen veure que els obrersde les ciutats començaven a organit-zar-se, i els capellans de tota mena,amatents, varen córrer a fer el mateixàrab els pagesos, abans que hi arribessinels socialistes.

• Anem ara a les eleccions del 27 denovembre.

El partit socialista, que tenia 70 dipu-tats a la Cambra dissolta, n'ha obtin-gut 73, guanyant-ne 3. Algun« diarisburgesos parlen de la decepció dels so-cialistes, que esperaven obtenir els 78llocs que tenien a ta legislatura 1925-1929. Però el que no han dit és que elpartit socialista ha tingut 867 mil vots,contra 820 mil a l'any 1925, o siguin,46 mil de més. Fent comparacions ambles eleccions de 1929, n'han guanyat(4 mil.

El que ha succeït és que els liberal'han perdut 28 mil vots, quedant reduïtsa 341 mil, i els nacionalistes flamencs,de 132 mil han passat a 117 mil; iaquests vots perduts per liberals i nacio-nalistes—vots burgesos gairebé tots^hanpassat gairebé en bloc al partit catòlic,que ha vist aixi com els seu» pujavende 840 rail a 880 mil. És el mateix feno-men que hem vist a Catalunya, on elsvot» burgesos lían anat també al partitque els oferia més garanties de resis-

(Stgiielx a la pàgina 4)

El somni ja és realitat. Cata-lunya ha'reprès la seva històriai la seva veu .torna a f.er-se oiren el món per mitjà de l'instru-ment que avui per avui és elsímbol suprem de Ics democrà-cies: el Parlament. La data del6 de desembre ve a establir'ünaprofunda i necessària separacióentre dues èpoques de la nostrahistòria col·lectiva. Ha passatper sempre l'època de lesunions sagrades, de les solidari-tats nacionals. Ara comença l'è-poca de les divisions i de leslluites. Fins avui els proble-mes col·lectius es movien en unpla estrictament i excessivamentpolític. D'ara endavant es mou-ran—amb una netedat que finsavui no havien obtingut—en unpla estrictament social, essen-cialment econòmic. I si per a laresolució d'aquells problemespolítics s'imposava la untó i lasolidaritat de tots els catalans,avui*, per a la solució d'aquests

problemes econòmics, s'imposala divisió neta i precisa de lanostra societat en Je? dues gransfraccions que la componen-:-enexplotats i explotadors, en p'fo-¡etaris i capitalistes,.

Aquesta—i no .altra—-és lasituació que tenen davant seu. elspartits que .¡nt.egreji el primerParlament de Cätatanya. I ésnecessari que en fröht d'ella ca-da partit adopti, d'una maneraben neta i indubitable, la sevaposició. O amb el proletariat oamb el capitalisme,, Tant elspartits declaradament burgesos^—la Lliga—com els declarada-ment proletaris—el -qostre—jas'han situat automàticament,per llur pròpia raó d'ésser, a ca-da banda de la barricada.

No són avui du"possibles lessituacions grises que fins ara han.prevalgut en certes fracciop^polítiques, Si fins ara llur polí-tica tenia un motiu plausible,avui ja ha estat superat. Mentre

les seves reivindicacions no hanestat aconseguides, aquests par-tits han pogut viure una vidabrillant, sense veure's obligatsa deixar veure, la inconsistènciade! seu programa amb.relacióa l'hora que vivim i la seva im-potència ingènita per a resol-dre cap., dels problemes vitalsque afecten al proletariat, i alqual han declarat voler servil.Mes,avuj que han Aconseguit totallò que de fonamental propug-naven, sí volen subsistir és tro-ben davant la ineludible necessi-

•tat de sumar-se, d'identificar-seamb una de lés dues gratis for-ces que avui representen un va-lor autèntic en la política i enl'economia: el proletariat o elcapitalisme. .

•Puix, o s'és de classe. Q .nos'és res. 1 no s'és d'esquerra, sino s'és—substancialment—de íaclasse que representa l'únic es-querrisme avui dia possible: elsproletaris. s .

L'Ateneu Polytechnicum parla.' • ' • • ' ^'' - ' • •" • ,. • '-.. ' '• " •' •' f l! W '•• • • .' '(• •

(Discara llegit tl dia 6 ptl company Ptl-mada, vice-président de l'A. P., da ya ni el mí-cròton de Radio Associació:) '

L'Ateneu Polytechnicum, convidat pelFoment de la Sardana a contribuir a ladivulgació de l'important moment his-tòric que vivim, lluny de tot partidismepolític, ha acceptat amb goig la invi-tació. El nostre goig té dos motius:.Primer, el cafre cultural '<Je la ini-

ciativa. Segon, l'oportunitat d'escamparals quatre vents, a fi que tothom entingui 'esment, les il·lusions, els anhels iles inquietuds dels obrers estudiosos dela nostra terra, l'afany que senten deveure'ls realitzats i <el que esperen de larestauració autonòmica de Catalunya.

No m'entretindrà* a glossar la trans-cendència de la data d'avui; està prouen la consciència de tots els catalans.Però sí que no vull deixar de pírlar-vos de quelcom que serà nou i sorpre-nent per a molts: el fet que ens haportat a l'hora actual.

Molts, per peresa mental, adopten lacòmoda posició de suposar que l'obten-ció de les nostres primeres llibertats téquelcom d'atzarós, d'artifici o bé de mi-racle. Volen creure que no ha estat mésque la 'coincidència d'una sèrie de cir-cumstàncies, que fan qvie avui ens trobemon som. Nosaltres, els que no creiem enmiracles, sabem prou bé l'origen i lacausa d'aquestes circumstàncies.

Fa uns quinze anys, uns quants ho-mes abnegats, malgrat l'estat apassionaten què vivíem els obrers, iniciaren unatasca dificilíssima en els medis que fre-qüentaven. No era pas cosa fàcil acon-seguir conduir per altres viaranys lamajoria de nosaltres, totalment assimi-lada a l'ambient que ens voltava. Mesla continuïtat, el fervor, l'exemple d'a-quells homes, que, sense dir-se catalanis-tes, feien reviure en la nostra ànima ladignitat nacional ; aquells homes quesentien i vivien les nostres lluites, d'eclasse corn a obrers que érem, però quemai no negligíem per a finalitats més su-blims, feren desvetllar-la nostra conscièn-cia d'homes, i é» que aquests altres ho-

mes es donaven perfecte compte qaesense la col·laboració del proletariat ca-talà era talment impossible aconseguircap reivindicació nacional i per això se'nsapropaven sense estridències i no escansaven de repetidnos: "Per a sentirel catalanisme no basten les inquietudsprimàries provocades per les exigènciesbiològiques elementals; no basta una pu-ra consciència de classe. Per a sentirel catalanisme en el concepte elevat ihumà que té per als homes d'esquerra,no basta una simple consciència de bur-gès, de proletari, d'estudiant o de mà-quina; cal una plena, generosa i mul-tiforme consciència d'home.

"I els homes nascuts a Catalunya o in-corporats a la nostra vida—que això ésindiferent—per a arribar a posseir unavalor ben humana i ben original, hande començar per ésser ben catalans. Elscatalans que no ho són, no són res; nopoden ésser res. Si volen ésser quelcomsense ésser catalana, cal que comencin—i la cosa no és pas fàcil—per ésser cas-tellans, o francesos, o rifenys."

Totes aquestes argumentacions si béal principi no eren escoltades amb in-terès, amb el temps anaren infiltrant-sea les nostres consciències, turmentant elnostre • esperit de la mateixa maneraque els diàlegs de Sócrates turmentavenles joventuts d'Atenes. Aquestes ideesredemptores anaren conquistant el pro-letariat i donaren els seus primers fruitsa l'any 1924.

Les mesures adoptades contra els pro-fessors signataris de la lletra de protes-ta pel cas del professor Deslhawers, di-rector del Laboratori de Psicologia ex-perimental, produïren una viva indig-nació entre tots els alumnes de la Uni-versitat Industrial, i aquests, amb total'espontaneïtat, abandonaren les aules encompanyia del professorat. Més de setcents joves treballadors col·laboravenconjuntament en un acte de ciutadania.

Després de sis anys seguits de cons-piració, tots plegats, obrers i intel·lec-tuals, unificats pel mateix ideal, forjà-

rem la-data de 14 d'abril, obra magnade la consciència obrera. Distintes pers-pectives es dibuixen en l'horitzó dels

"nous dies. Els corrents democràtics afa-laguen les consciències i ens omplen defe en l'avenir. La vella llibertat, bur-gesa, privilegi dels poderosos, s'està "éï-fondrant i per damunt la roca viva dela justícia s'enlaira als .cels la noVa

• llibertat que a tot« empara, ensénu quea tots obliga al compliment del nostredeure. És per això que el Parlament deCatalunya, les noves Corts Catalanes,filles d'aquesta nova consciència, ensobren el cor a l'esperança.' Nosaltrescreiem que pel camí per on hem reco-brat les primeres llibertats aconsegui-rem, més enllà, la redempció del pobleque sofreix i treballa.

Nosaltres, els homes de l'Ateneu Poly-technicum, .per damunt de totes les prer-rogatives que pugui portar-nos el nou,règim .autonòmic, sols volem assenyalarles noves, possibilitats obertes a l'expan-diment de Cultura. El saber no pot con-tinuar essent un privilegi dels rics, sinóque cal que sigui un dret de tots i unprivilegi de la intel·ligència.

És a l'Escola primària on cal. fer laselecció i des d'allí, siguin quines siguinles possibilitats econòmiques dels esco-lars, s'ha de garantir als més aptesl'ascens als estudis universitaris. Aques-ta situació, està avui gairebé aconsegui-da als països capdavanters de la civi-lització, per mitjà de beques nombrosís-simes i escoles tècnico-professionals.

A casa nostra, fins avui no s'ha fetgairebé res. Tan sols paraules, paraules.

Darrera aquesta justa reivindicaciósegueix el dret dels no seleccionats a. ob-tenir una cultura general superior a li)que poden obtenir a l'escola primària ;és per a aquesta multitud que existeixenels, nostres Ateneus. Mes aquestes insti-tucions, que gairebé sempre es mantenengràcies al sacrifici anònim dels treba-lladors, no poden sortir mai, malgratllurs esforços, d'una vida precària, pas-sant grans faties per a garantir la seva-

fSegmlx a la paf. 4t

ECOS DE LAS E T M A N AEstan d'ullera !

Amb el títol.,eloqüent: "L'esdevenidorés nostre", deia -L;t Peu de, dilluns:

"La magnífica ¿«opressió;; d'eficàcia i · idisciplina que 4°»aya l'espectacle colpi-dor de l'antic Ealsu de l'Arr Modernndiumenge al migdia, eri com la con-creció i la síntesi d'una doctrina i d'unaconducta. Era un poble en l'exercici ac-tiui de la ciutadania. Era »R poble e>pel sentit totalitari, en la integritat com-plexa del« seus estaments." ,: I era un dinar ile dues peíei i de

gent que les tenien-per gawar-les. Peròels d,í Tarascó d'un àpat en diuen l'e-xercici actiu de la ciutadania. Tot l'e-norme estol dels scnse-feina i de la po-hrissalla queden exclosos—segons la gentde la Lliga-^de la categoria de ciutadans.

No en» han dit res de nou; però ensagrada que parlin clar. ,

Una al·lusió ata^del B» O. JC.Fou en el mateix àpat i In féu e] se-

nyor. Cambó en les paraules següents:"Saludo els ¡aliats que- treballaren, a

tots els indrew de Catalunya, »amb nos-altres; i saludo aquells que, sense/es-tar incorporats a la nostra organitzacióni estar sotmesos a la nostra disciplina,ens han aportat Dur valuós concurs.''..

Vaja un,a maner.t-d'assenyalar!

Per a açapar-ho d'aclarirL'inquiet senyor EstelricWhome ain-

pàtic, ,ijue »i no fos .j«, tara del seu je*suj'tisrne integral seria u«a excel·lent per*sona—havia escrit ja,,a ¿a l'eu de\ dia .*,parlant de la,massa neutra, els concep-tes següents:., . . . : . . K , f.-. .

"Els socialistes aliati'i hoste» prote-gits (!) de l'Esquerra sort massa febles,massa diluïts, per a poder atreure's resmasies, mis potser per insuficiència d(Its persones, que de la doctrina. Els qui—peí llur. actitud intervencionista i, al-menys verbalment, catalanista—podenprosperar djns l'otirerisme català, són elscomunistes : els del B. ü. C., no. elsaltres." , .

Res no podríem afegir que pogués.sub-ratllar la vergonya d'haver escrit unesratlles semblants.

Ja saben els nostres obrers cap onvan les simpaties de la Lliga. L'enemic—l'únic enemié—som nosaltres.

Una gran vergonya per a laRepúblicaTota la Premsa burgesa ha silenciat

el cas vergonyós de ; l'afer de la Tele-fònica. L'actitud del Parlament—ofeganttota veu ciutadana—ha estat quelcomdepriment. No es pot parlar del* escàn-dols de la concessió dictatorial a unaempresa estrangera. Darrera hi ha etpoder dels EE. UU. i la cosa és tabú.

Quan e« discutien les llibertats de Ca-talunya—tan miserablement regatejades^—uns senyors molt sabiassos i molt im-portants anaven amb la boca plena dela sobirania intangible,

La sobiïania de la República i lanostra dignitat col·lectiva han quedat arafetes dos penjolls, i aquells senyòras-sos tan plens d'urc i de vanitat hancallat com uns morts i han hagut devinclar l'esquena.

Ha estat la nostra venjança. El cas,però, no ens estranya. Vegeu el quepassa a Alemanya: é» entre els prussianson es recluten els junqufrs mer enraven-xinats i els oficials més tifa rols i—almateix temps—els millors porter« deGrand Hotel. És a Prussià on es trobenles espinades me* *«*» r ïe* «wyatnetmec VMKMIlCTiT-.v- - > . " ' .

Pag. 2 Justícia Social

Sou un porc,coronel!

Recordo vagament que quan jo, ambaquella minsa dosi de m;, mial i ta t i dedisciplina pròpia dels catalans vaig ser-vir a l'exèrcit espanyol, el coronel delregiment on jo vaig anar a fer nosa(sempre he tingut la impressió que vaigfer més nosa que servei) era un perso-natge que, entre altres virtuts de reco-neguda utilitat, tenia la de posar ordrea l'exercici més desgavellat, només arnlila seva presència.

Sovint, fent la "instrucció", la cosa noru t l l ava : cadascú tirava per la .sevalianda; els fusells s'encavallaven; lesrengleres es barrejaven; un que haviad'anar darrera un altre s'hi topava denassos; els oficials renegaven; quan lameitat de l'escamot feia—amb més omenys simultaneïtat — "firmes", l 'altrameitat es l l iurava al» més fantàstics ma-labarismes amb els fuselli en l'aire; peròquan, al moment més olla i de més grandesgavell, apareixia, allà lluny, la figurarabassuda i malcarada del coronel, lescoses canviaven com per art d'encanta-ment: els moviments sortien amb unaprecisió i un "aire marcial" que a miem feia voltar el cap. No ho vaig en-tendre mai perquè la majoria dels meuscompanys estaven tan feixos com jod"'instrucció". ¿Potser els oficials, enaquells moments de compromís, es limi-taven a comanar-iio» amp gran teatra-litat, els moviments més senzills? No hosé; no m'hi vaig fixar mai. El que éscert és que el coronel obrava com unamena de papa; tenia un gran prestigi.

No recordo cap company que m'ha-gués dit: "jo he parlat amb el coronel."Semblava talment inaccessible. Jo vaigparlar-hi una vegada; vaig topar-meamb ell als passadissos foscos d'unesoficines. L'obscuritat del lloc me'l féuconfondre amb un company i li vaig dir:"Hola, noil" No ens vàrem parlar més.

He recordat aquell coronel en llegirla descripció d'una escena que s'escaiguéa una caserna de Ginebra dies desprésdels sagnants successos que ja coneixeuperquè la Premsa diària n'ha publicatla informació. Aquesta escena potser nola coneixeu ; la descriu Habaru en unreportatge que publica a Monde. Us latradueixo:

"A uns centenars de metres un esde-veniment històric acabava de produir-se.

"Els 4.000 homes dels batallons 103, 7,10 i i j estaven reunits al pati de la ca-serna per a jurar la bandera. El coro-nel Lederry, comandant de la plaça,parlà per a recordar als soldats llursdeures. En fer al·lusió als fets del di-mecres els soldats cridaren:

"—Assassí! Porc' Assassí!"Sorprès sota l'acusació, el coronel es

va atabalar:"—Sóc davant vostre! Tireu sobre

meu..."1 de les files vai en contestar:"—No tenim bales!"El discuis del coronel va ésser contí-

nuament interromput pels crits i pelsxiulets. Aquesta manifestació havia estatespontània. I una gran par t dels soldatsvaren refusar de jurar."

Això era per a mi una cosa inoïdà.O els coronels, a Suïssa, no són com ací,o bé els soldats no són ací com a Suïssa.Què us sembla a vosaltres ?

Fa temps que per a mi aquell coronelha perdut el prestigi de papú; però sialguna vegada algun incident me l'hafet recordar, no he sentit, ni remotament,el desig d'una ocasió de fer la pau deles angúnies que em féu passar. Mes enllegir aquell reportatge, sense donar-me ncompte, la boca se'm feia aigua. M'agra-daria saber quina impressió sentien elssoldats suïssos quan cridaven: "Sou unporc, coronel!"

VICENÇ RIERA

Panorama social

r /N»LH?c 3^ Ifc*\A

"El Príncep d'Arcàdia", per LianeHaití i H'illy Forst, música de RobertStolx.—Exclusives Star Filmi.

Invitats per la casa distribuïdora, di-marts assistírem a l:i proyecció privadad'aquest f i lm que es presentarà aviat alpúblic de Barcelona. Només pel seu títol! el nom dels intèrprets i de l'autor dela par t i tura revela ja que ens trobemdavant una de tames operetes cinema-togràfiques, tallades amb tl patró "Ufa",a què ens té acostumats la produccióalemanya.

De totes maneres, és satisfactori dedir que aquesta és una do les més reeixi-des que han passat davant els nostresulls. Dintre un a rgument bastant intel-ligent, Willy Forst juga una situacióplena d'un fi humorisme. Liane Haid elsecunda a la mateixa altura, i tot ple-gat, interpretació, música i tècnica for-ma un harmoniós i agradable conjunt.

A.

Dels articles signats en són res-ponsables llurs autors

Ks evident que la societat actual viuuns moments d 'ext raordinàr ia agitació,í.a l l u i t a hi ha moments que p r f n caràc-ters èpics, i dóna la sensació que d 'unmoment a l 'a l t re hom pot "eure esclataruna formidable revolució. No manquenmotius per a desit¡ar-la ni causes per ajust i f icar- la . El capitalisme mundial , ence-gat per l 'ambició cíe poder i de dominí,atent solament a la idea de privilegi i<le lucre, és insensible a la dolor del po-ble productor, que esdevé cada dia mésuna joguina a les si ves mans. Una pro-va evident d'això són els vint-i-dos mi-lions d'obrers parats que hi ha actual-ment. Demés, la idea d 'una altra guerramundial, que ja es mastega en l 'ambientprenyat d'odis i ambicions, fa que l 'an-goixa s'apoderi de la humanitat entera,i que en la ment dels treballador»—eternsexplotats i carn de canó de tots elstemps—germinin idees de revolta i dedestrucció. Mai com en aquests momentsno s'ha discutit tant i tan apassionada-ment sobre ¡dees cle l l ibertat i d'eman-cipació. Les paraules evolució i revolu-ció són els temes obligats de tota con-versa, a l'entorn dels quals s'hi bolcatota la passici i totn la nerviositat d'unamultitud humana (¡ne certa freturosa elcamí segur i dreturer que l'ha de con-duir vers les somniade« regions de lajusticia social.

Els moments actuals són d'una enormetranscendència per a Pobrerisme mun-dial. Podríem dir que aquest ha arribatal punt crucial de la seva vida col·lecti-va, i que de la seva resolució i encerten escollir el camí depèn que el trajecteque li manca recóirer per a arribar ala fita desitjada sigui curt i planer ocada dia més llarg i ple d'esculls. Seinaquests els instant« més crítics de la his-tòria del proletariat. La col·lectivitatobrera, que des de la proclamació delsdrets de l'home ha anat modelant la sevaconsciència, és tot just ara que en laseva ment comença a prendre forma laseva personalitat autèntica. Tots els an-tics valors, les tradicions arcaiques, elsinteressos creats i tots els privilegis decasta empal·lidefiten davant l'esclat l lu-minós d'una consciència col·lectiva queneix. I és ara que els treballadors co-mencen a donar-se compte de les justesproporcions de tota la injusticia que através dels segles ha pogut fer possibleuna societat comporta de senyors i d'es-claus, d'explotadors i d'explotats. A jut-jar pels corrents democràtics que de diaen dia s'estenen per arreu del món, hompreveu una profunda transformació clela societat present amb el consegüentenderrocament del règim capitalista enun termini no gaire llarg. Aquesta visióafalagadora exalta l'esperit de molts tre-balladors, els quals, organitzats en nuclisrevolucionaris, pretenen arrastrar totala col·lectivitat obrera a una acció extre-madament violenta per tal de precipitarel» esdeveniments. Aquests nuclis extre-mistes actuant constantment encegats perla passió, més que un veritable perillper al capitalisme constitueixen un fac-tor importantíssim entre la sèrie d'obs-tacles què s'interposen en el camí ascen-dent de ('obrerismo mundial. La trans-

cendència de l ' ho r j actual, si bé just i f icaun esclat de passió col·lectiva, reclamatambé la màxima serenitat. L'huracà ila torrentada amb l l u r força impetuosano poden fer altra cosa que destruir. Solsla intel·ligència és capaç de menar totesles forces i utilitzar conscientment llur va-lor destructiu i constructiu. Per això ésnecessari proveir la col·lectivitat obreradels elements de capacitació que li perme-tin apreciar la inuti l i tat de l'estridènciasistemàtica i l'eficàcia d'una actuació cons-tant i intel·ligent. La burgesia no ha te-mut mai les amenaces de revolució id'extermini proferides pels nuclis extre-mistes. Ella sap qui. aquests porten sem-pre el fracàs embolcallat amb l lu r ence-gament El que la burgesia tem és l'ac-ció físcalitzadora i intervencionista delstreballadors organitzats in partits polí-tics de classe, que reivindica els dretsde l'home que treballa en el seu dobleaspecte d'obrer i de ciutadà. L'actuaciópolítica portada dins el mateix camp ilel'enemic descobreix les seves posicions ipermet atacar-lo amb precisió i eficàcia.El capitalisme sols s'ha pogut fer forten les seves posicions recolzant-se en laignorància de les masses, i aquesta ig-norància ha estat palesada centes de ve-gades per la lluita fratricida entre di-ferents sectors de l'obrerisme militantper simples qüestions de tàctica. Però lademocràcia ha obert definitivament lesportes per les' quals els treballadors po-dem ja entrar dins els recintes fins arareservats a les classes privilegiades. Totsels llocs estratègics que la plutocraciaha ocupat d'una manera exclusiva po-den des d'ara ésser accessibles als obrersorganitzats que sentin renovadores ànsies.

L'hora present és de gran responsabi-litat per als partits obreristes, i sobretotper al socialisme. Als seguidors d'aquestideal ens caldrà multiplicar els nostresesforços, perquè la tasca a realitzar, amés d'ésser feixuga, és urgent. Per uncostat, bo i mantenint les nostres posi-cions, hem d'intensificar la labor de pro-selitisme, perquè per a exercir una pres-sió constant i decisiva és necessari unagran força homogènia. Per altra part,convé fer front a les impaciències de lesmultituds enardides per les veus de l'ex-tremisme, perquè un desbordament deles masses inconscients seria catastròficper al poble i per a la llibertat mateixa.Però no podent oblidar mai que el socia-lisme és també eminentment revolucio-nari i que la seva actuació ha de res-pondre en tots moments, als seus princi-pis, entre els quals hi és contingut el del'acceptació de la lluita de classes; lluitanoble i serena, sí, però constant, enèrgi-ca i sense claudicacions. Un socialismeacomodatici seria una força completa-ment negativa, i la causa fonamentaldel desyiament do les masses obrerescap als impracticables i perillosos v ia-ranys de l'extremisme. Cal donar al so-cialisme el to que li correspon davantla descomposició del règim capitalista,seguint fidelment els batecs del poble quepugna per desfer-se dels lligams que en-cara l'oprimeixen. I cal també que elsocialisme procuri defugir tota mena decol·laboracions i de contactes amb forces

0 elements la ideologia o finalitat delsq u a l s no correspongui de ple amb elsnostres principis, a fi d 'evitar contagisrépugnants i un inevitable descrèdit. Elsocialisme no pot cercar ni admetre lacol·laboració de factors contra els qualsestà obligat a combatre constantment.1 en aquests moments culminants de lalluita cal aclarir els camps per a co-nèixer bé l'enemic i per a fer-lo conèixera tots els que encara marxeu amb ell,enganyats per les seves falses vestidu-res. Una actuació decidida i constant enaquest sentit forçosament ha de trobarressò en la consciència del poble i elsrengles del socialisme aniran engruixint-se cada dia més amb les masses de tre-balladors que avui viuen desorientats oenl luernats pers falses visions d'emanci-pació immediata. Aquesta tasca ací aCatalunya és inajornable. Si un poblehi ha pastat per al socialisme, aquestés eï nostre.' En totes les terres ibèri-ques no hi ha cap més poble que a t ra -vés dels segles hagi palesat d'una ma-nera més viva les seves altes qualitats! les condicions de laboriositat, de coope-ració, de sociabilitat i de democràcia.

Catalunya ha viscut dos segles preocu-pada per la seva llibertat tot just araassolida, i això ha fet que la intervenciódels treballadors catalans en les qües-tions de caràcter social no hagi reflectitel veritable esperit ni el caràcter de l'o-brer de la nostra terra, que demés s'havist constantment desplaçat davant l'ac-tuació tèrbola i caòtica d'un extremismed'importació. Recobrada la personalitatde Catalunya, ha d'aparèixer el socia-lisme com única solució per a l'endega-ment dels greus problemes de treballque des de fa molt temps trastornen totala nostra economia, i com una fermagarantia que les llibertats polítiques ad-quirides no han de servir per a entronit-zar cap altra t irania.

La Unió Socialista de Catalunya, quedia a dia va guanyant terreny entrel'obrerisme català, té una alta missió acomplir. La d'inculcar als treballadorsla idea d'aquesta solució. El proletariatcatalà, el mateix que el cle tots els països,veu obrir-se davant d'ell un món ple depossibilitats; però el temor d'errar elcarni el fa estar indecís i recelós. Calque el que es posi davant d'ell per aservir-li de guia doni la sensació de ca-pacitat, de fortitud i de serenitat, i queaquestes qualitats les posi enterament alservei del poble que treballa, sense in-gerències estranyes als nostres postulatsde justícia social. Solament així podràevitar-se que la desorientació de lesmasses treballadores degeneri en tristafollia, perdent-se una ocasió magníficaper a arr ibar a constituir un fort partitde classe, sense el qual no serà mai pos-sible combatre amb eficàcia el nostrecomú enemic: cl capitalisme.

La Unió Socialista de Catalunya téuna tasca urgent \ realitzar: interpretarel veritable sentir del poble i avançaramb resolució pel camí de les reivindi-cacions proletàries. I el resultat no esfa rà esperar, magnífic i prometedor, peral socialisme i per a Catalunya.

F. VILADOMAT

La liquidació del separatismeUn amic nostre francès, que ens ha

plagut d'atendre en una seva darreraestada a Barcelona, en retornar a París,la seva residència, ens ha adreçat unacarta de regraciament redactada enaquell bell estil epistolar, tan caracterís-ticament francès. Tanmateix el nostreamic coneix discretament el castellà. Pre-cisament per això ins demana perdó perhaver escrit la seva missiva en francès.A la seva tornada s'ha trobat amb unexcés de feina i ens declara que s'hasentit poc treballador. "Sé, per altra ban-da—conclou el nostre amic—, que usestimareu més rebre una carta en f ran-cès."

L'al·ludit ciutadà francès coneix el pletcatalà. Particularment el coneix de l'èpo-ca de la monarquia borbònica; però laseva visió actual resulta força desfo-cada, car la seva retina no ha copsatprou finament el canvi que ha sofert elcatalanisme amb el joiós adveniment dela República que més tard ha culminatamb l'aprovació de l 'Estatut de Catalu-nya per les actuals Corts Constituents.

En un mot: el nostre amic (i les sevesparau les que hem traduït l i teralmentmés amunt ho acusen prou assenyalada-ment) creu endevinar en cada català unseparatista. A part de la resposta queens hem apressat a donar-li per tal defaci l i tar- l i els elements de judici neces-saris que tal vegada li permetran de mo-dificar la seva equivocada concepció ac-tual del nostre plet, hem cregut interes-sant de narrar aquest petit fet anecdòtic,com a punt de partida per a uns comen-tar is que ens ha suggerit.

Desapareguda la tirania borbònica,l'enemic secular de les reivindicacionscatalanes, i reconeguda per la Repúbli-ca, espiritualment i materialment, lapersonalitat política de Catalunya, elseparatisme no és de suposar que pros-peri. Podrà donar encara, de tant entant, senyals de vida com n conseqüèn-cia de l 'embranzida que li l iavia donat,en tots els seus aspectes, el tracte opro-biós que havia tingut el règim caiguiper a tots els plets de l l iber tat , però ala fi, sense una basc sòlida on recolzar-xe,la seva existència esdevindrà cada diamés precària; dins de no massa temps,solament podrà aplegar en el seu si elsincapacitats per a tota actuació política.L'home liberal i noble, ja actualment nopot professar el separatisme, per mésben disfressat que vulgui ésser-n'os ad-ministrat. Per això quan se'ns parl i deCatalunya, no hem de deixar-nos enter-n i r amb la sola enumeració del seu nom.Abans de donar el nostre ajut per a unafinalitat patriòtica (no patriotera) hem devoler escatir primeiament amb quin es-.perit se'ns demana la nostra col·labora-ció. Sempre que sigui servir l 'esperit declan, de botigueta, cl xovinisme naciona-lista, s! ens sentim liberals, no podremprestar-hi el nostre ajut. Si quan polí-ticament Catalunya estava esclavitzadaera comprensible i fins lògic que enssentíssim separatistes davant un pobleque es resignava a supor t a r una monar-quia tirànica, desaparegut l'obstacle ambl'esforç de tots els espanyols, seria mes-quí i innoble que ara volguéssim nodriraquells prejudicis que avui han desapa-

regut gràcies a l'esforç de la col·lectivitat.Un cop respectats i reconeguts aquellsdrets als quals com a poble no podemrenunciar i amb la garantia que eldesenvolupament de la nostra vida polí-tica es portarà a terme sense les travesdel centralisme estatal, confessem que notindrem cap incovenient a considerar-nos rfbrmalment espanyols. Si l'ésser ca-talà havia de significar pertànyer a unacol·lectivitat xovinista, d'estre's horitzonsreclosos en un pairal isme ploraner i ex-cessivament folklòric, nosaltres renega-ríem i sobretot ens avergonyiríem queens prenguessin per catalans. Al capda-vall els grans pobles es fan amb lacol·laboració de tol». Reconeguda, però,la nostra personali tat , amb l 'absolut re-coneixement de la nostra llengua i totesles altres prerrogatives pnlitico-senti-mentals a què teníem dret (la proscripcióde les quals havia estat la motivaciód'aquell sentit de protesta que els cata-lans, finalment, acabàrem per infondrea la resta de la pen ínsu l a ) , Catalunyano ha de sentir-se particularista, car se-ria la seva negació.

Car pràcticament, contràriament al<|ue fins ara s'ha esdevingut, o sigui queel nostre esperit cie rebel·lió és el queha fet conèixer el nostre plet a tot elmón, d'ara endavant l 'únic camí que ensmenarà a seguir comptant amb aquestaconsideració de tothom, seia l'esforç queels catalans posarem a treballar per laconsolidació de la segona República, tanfeliçment proclamada ( a r a ha fet unany i mig) amb l'esforç de tots els po-bles ibèrics. ENRIC ROIG i QUEROL

Màrtirs de lallibertat

Cap a l 'any 1920, per tot l 'universs'alçà un clam d'indignació que blasma-va l 'actitud d 'Anglaterra , la política iliberal Anglaterra, quan tolerant un fetinhumanament vergonyós ei convertiauna vegada més, dins el cor i la cons-ciència universal, en la "Pèrfida Albió".Ens referim a la mort de Mac Stviney,alcalde de Cork, com a conseqüència dela vaga de la fam que durà seixanta tresdies i que es realitzà per a protestarde la seva detenció motivada per lacampanya d'alliberament d'Irlanda i almateix temps perquè fos un incentiumés que, actuant damunt la corda sen-timental del» seus conciutadans, augmen-tés i estimulés l'esperit de sacrifici queell possei en gran mesura.

Mac Svvinéy, en proclamar la decisióincornmovible d'arribar fins a la fi, l lan-çava un repte al rostre del poble anglèsque no s'aturava en detall: humanitarisi mantenia el seu sistema repressiu depersecucions, detencions, confinament»,assassinats inclus, per tal de connervarel domini i la submissió de la "verdaErin".

Anglaterra recollí el guant. I la lluitacomençà. Una lluita sorda, passiv», si-lenciosa.

El món lencer tenia els ulls fit» en lapresó de Brixton. Hom anava comptantels dies que passaven i confia y a en Usolució per » l'endemà. Però aquesta noarribava, ni arribà mai.

I arribà un endemà tràgic...L'alcalde de Cork, que en començar

la vaga estava convençut de no poder-la resistir gaires dies, sucumbis desprésde seixanta tres dies de l luï t« esgarri-fosa, heroica.

El Govern anglès sorti vencedor pereliminació voluntàr ia de l'adversari.Podia restar tranquil . La famosa flemabritànica restava immaculada.

Però, aleshores, davant l'abominableatemptat que empastifava de sang unpoble, tot un món d'home» llançà unesgarip de dolor i un crit de blasme.

De tot arreu arribaren protestes i acu-sacions que tingueren la virtut de feradonar els governants anglesos del seugran error i les aspiracions autonòmi-ques d'Irlanda ' trobaren eri l'explosiódels més elevats sentimento humanístic»universals el ressò del» seu» afanys d'i-lliberament i qui sap »i la tàcita prome-sa d'un ajut futur per a la consecucióde la seva llibertat.

Hem estat molt a la vora de presen-ciar la segona edició del mateix fet.

No fa pas gaire« setmaneï, un altrehome de la mateixa fusta de l'alcaldede Cork, per creure-ho convenient a laconsecució d'unes reivindicacions nacio-nals, repetia el gest viril de condem-nar-se a la mort per consumpció en ho-locaust per l'alliberament evolutiu detot un poble i començava la vaga dela fam, convençut d'arribar finí allà ones proposava.

No cal pas esmentar el seu nom.Parlem de Mahatma Gandhi.Parlem del gran Anima ( i ) del poble

hindú, del Messies, de l'Apò»tol d'unpoble crucificat que cerca detesperada-ment el camí de la seva redempció através de les traves i obstacles que lioposa un poble opressor. Poble que tardo d'hora aconseguirà fatalment — comtots els pobles oprimits — donar plenasatisfacció a les neves aspiracions na-cionalistes.

El gest s'ha repetit. La lluita passivaentre un home i un poble s'ha des-enrotllat en un altre marc, a milers dequilòmetres d'aquell lloc que veié el cal-vari dramàtic d'un home i la victòriafísica, immoral i repugnant, d'un poble.

Però aquesta vegada el resultat haestat invers. L'home ha triomfat. An-glaterra ha tingut por. Ha tingutt due»pors.

Ha tingut la por que t» repetís, aug-mentat considerablement, aquell formi-dable moviment de protesta que s'ai-xecà arran de la mort de üwiney i queocasionà en la consciència dels mateixosanglesos un sentiment de vergonya, d'a-quest mateix sentiment de vergonya ques'apodera del metge quan deixa morirun pacient sense esgotar tots els recur-sos que li ofereix la ciència.

1 ha tingut, també, la por que els na-cionalistes hindús, extremistes i mode-rats; enduts per l'adoració fanàtica queexperimenten pel seu guiador, sentissin,sota l 'imperatiu d'un odi flamejant, laset de venjança i es lliuressin a pren-dre represàlies que es traduirien enconvulsions, l 'amplitud de les quals noes pot preveure.

Gandhi ha triomfat d'Anglaterra!L'home ha vençut el poble!Si Swiney pogués alçar el cap de la

tomba, diria davant l'espectacle d'a-questa victòria:

Salut, Gandhi!JOSKP MIRET

(1) Apel-lollu amb què «Is p«I lote« hindúsanomenen Ciandh'. Traducció literal de Mahat-ma.

Justícia Social Pag. 3

SOCIALISME IBOLXEVISMEii

El bolxevic m e com a de-rivació del Jésuitisme

9. La bona fe

Prescindint de faramalles ex-ternes i de coloraines formalsi anant a dissecar l'entranyamés íntima del règim bolxevistaactual—-i és segur que mai noha estat gaire diferent—enstrobem davant d'una doctrinade govern de la més rància tra-dició: la de la Companyia deJesús.

Jo no dubto—ningú no dub-ta—que els homes que avui ti-ranitzen l'Orient no estiguinanimats del màxim fervor so-cialista. Tots ells desitgen sin-cerament i amb el màxim entu-siasme elevar el seu poble perdamunt de la barbàrie ancestrali conduir-lo cap a futures realit-zacions veritablement comunis-tes. També crec que llur afer-rissada duresa—tan fora delsentit humanista de la nostratradició occidental—té una ex-plicació que es pot fer valercom una excusa: la creença queel mètode emprat per ells és elque més aviat podrà menar-loscap al nou règim cobejat. Si ésaixí, ¡que importen els dolors,els sofriments i les víctimes!Als propis ulls tot està justi-ficat.

Certament, jo estic plena-ment convençut de l'absolutabona fe dels homes que regeixenels destins de la U. R. S. S. iem plau de proclamar-ho alsquatre vents. Però, per això,justament, m'esborrona la si-tuació del poble rus. La històriaens demostra que Felip II, Tor-quemada i Calvi foren—tam-bé—homes de bona fe. Tots elsgrans victimaris han estat ho-mes de bona fe. La bona fe—elconvenciment espès i compacte,la seguretat de la possessió dela veritat absoluta—és, precisa-ment, la característica preemi-nent dels homes curts de gam-hals. Com més tancats són a lesllums de la raó, més bona f e ,més il·luminisme, major esperit

Una de les condicions prèvies per a arribar al comu-nisme resideix en la cultura. • LENIN

messiànic. Jo no crec que capdels dictadors d'envergaduraque han passat per la històriahagi estat un farsant ni un si-mulador, com suposen alguns.L'home que es troba amb unceptre simbòlic, bé per haver-loheretat del seu pare, bé per ha-ver-lo conquerit amb la seva au-dàcia a l'hora del combat, béper haver-li plogut del cel peljoc faceciós de les circumstàn-cies (que de tot hi ha), quan esveu aixecat per damunt l'in-comptable ramat multitudinari,es troba, automàticament, por-tat a creure's ell mateix un ésserd'excepció per damunt dels ho-mes, un superhome providen-cial, un salvador del poble. Lstroba portat a sentir-se elegit—per la Providència o pel destícòsmic—per a l'acomplimentd'una missió històrica. Carles Vhi creia amb els ulls clucs enaquesta elecció divina. N'estavatan segur que, ell—catòlic fer-vent—, s'atrevia a plantar carai a fer passar pel cèrcol el propiPapa de Roma. 1 no cal anartan amunt a cercar els exemples,en un pla grotesc en tenim unque cau com l'anell al dit : Pri-mo de Rivera. Al cap de quatredies de passar de la barrila Hor-da del cabaret a les altures so-lemnials del ,Poder, i de respi-rar l'abjecta bavarada del nú-vol de turiferaris que s'agom-bola sempre entorn del qui ma-na—com el núvol de mosquesgolafres que es precipita da-munt el paité, encara fume-jant—estava més convençut queDéu de la seva funció messià-nica. Tothom li ho feia creurei el seu interès subconscientconspirava perquè els donés laraó. Com més pobre d'esperit imés clos de cervell és el dicta-dor, major és també l'abjeccióque al seu entorn es congria.Més li fa rqdar el cap l'encensinfecte de l'adulació i menys ac-cessible esdevé a les veus de la

lògica i del bon sentit. Els mo-lins de vent són gegants de bode bo. Per cada Napoleó intel-ligent hi ha cinquanta -Neronsamb la medul·la reblanida icent Primos de Rivera cofois,analfabets i contentons. Esgar-rifa pensar el nombre de dema-gogs sense suc ni bruc—sensecultura i sense intel·ligència—que han pogut tenir a les mansels més coactius ressorts del po-der. Stalin és un d'aquests. Lesseves obres ho palesarien ambescreix si Trotski no ens ho ha-gués demostrat a bastamentamb les seves diatribes.

I bé; és probable que, pel quefa al regiment de les conscièn-cies, la doctrina d'estat més sem-blant a la de la U. R. S. S.,de totes les que s'han fet servirfins avui per a esclavitzar els

esperits, hagi estat la que féufamosa la República Jesuíticadel Paraguai. No hi fa res queels mètodes coercitius empratspels bons fills de Sant Ignasifossin bon xic més suaus. Eldogmatisme, la disciplina, elconcepte de la llibertat, la con-demnació del l l iu re examen i elprincipi inhumà i immoral que lafi justifica els mitjans—caracte-rístics del bolxevisme—són doc-tr ina jesuítica de la més pura,són esperit de Loyola de la bótadel reco.

El tema és certament bentemptador — se'n podrien feruns quants llibres—; però lallargada d'un article té unes fi-tes insurmontables i no vull cu-rullar la plana perquè no me'nfacin retret. M'hauré de cenyiren dies pròxims a registrar qua-

tre notes esquemàtiques, que so-braran, però, perquè el lectorintel·ligent pugui veure l 'harmò-nica correspondència que exis-teix entre les dues doctrines:bolxevisme i jésuitisme. Lesdues normes d'actuació són dueslínies paral·leles. Els jesuïtesposseeixen la veritat i volen im-posar-la a la força ; són soldatsde Jesucríst i han vingut a ferla guerra al mal. El cas delsbolxevistes és idèntic i la sevaescola és tan dogmàtica com ladels primers. Si educació és es-sencialment llibertat (i no potésser altra cosa), no hi ha restan antieducador com l'escolabolxevista.

Que cap malfiat no sospitique això siguin simples afirma-cions gratuites. Podria aclapa-rar-lo amb dotzenes de docu-ments fefaents. Una mica depaciència, i ho veurem el dis-sabte que ve. Si tots som vius.

RAFAEL CAMPAI.ANS

IMPULSOS GENEROSOSLa joventut es desperta. I es desperta

degut al soroll de les perites revolucionselectoral», essencialment polítiques, ope-rades suara. Anyades i més anyadesd'immobilitat l'havien abaltit, l'havienatrofiat potser. Pocs joves, i en activitatsclandestines i disperses, treballaren enaquella època de jou que sofria el poble.A la immensa majoria de la joventutd'aleshores—1923—potser estaria bé queli diguéssim que no vivia, no pensava,no lluitava... Només creixia. En l'edatde l'assimilació del» ideals que han deguiar els nostres passos i accions, enl'edat més critica de la formació poli-tica i social, aquells militars analfabe-titzaren la joventut. A la joventut,aleshores, no li deixaren guaitar l'ho-ritzó polític i del tribali ple de polai-nes, sabres, taques de sang, censura.. .Els grans sí que hi veien, però hi haviamolta hipocresia que volia passar perindiferentisme.

Quan a la joventut li tocava el tornd'entrar a la vida per la porta dels ne-guits del treball, hi entrava amb l'àni-ma completament buida de passió i d'ins-tint de classe, el gran factor alimentatastutament per la burgesia per a ferque les injustícies s'eternitzessin.

Potser la joventut que tingué la dis-sort de viure aquells anys d'oprobis'haurà sentit ofesa per més d'un retreto d'una crítica mal enfocada que algú

hagi pogut adreçar-li. En honor d'aque-lla joventut i d'aquells homes que nopogueren lluitar rom haurien volgut,hem de dir que no en tenen cap culpa.En aquestes hores serenes en què es-guardem una nova ruta social que noen veiem la fi, hem de fer un retret,perquè la joventut el tingui present, aaquells homes que monopolitzen el senyi que serviren la monarquia, a aquellshomes curosament guardador» dels inte-ressos creats, a aquella famosos tècnicsservidors de l'egoisme burgès, desapiada!,a tots aquells que dient-se patriotes es-crivien correctament el català i portavenostentosament un llacet a la solapa, peròdeixaven créixer una joventut buida.Salvarem, però, lloahilissimes excepcions.Aquella època es passà mig clandestina-ment i amb tremolors de por, entre SantsJordis, sardanes i aplecs.

La joventut començà a entrar en accióquan sentí el fuet de la policia que lipetava per les costelles. Quan veié laseva pròpia sang, obrí els ulls i poguéveure a frec seu U tragèdia monstruosaque l'anava embolcallant, entrant a lalluita amb el pit ple d'odi a la milita-rada, al caciquisme i a la faramallaplutocràtica pseudo-politica que protegiaen estret cercle les sinistres idees i ac-cions de l'Arlegui, Anido, Alfons.. . Lamateixa púrria i,ue cueteja "republi-canainent" sota el signe de In llibertat.

La joventut, quan senti la ma o la potadel militar que l'esclavitzava llançà unplany, més que no pas una al·locució, ala joventut que vegetava políticament osocial a les regioni polars. 1 aquell am-bient caldejat d'indignació hem vist queha ajudat a produir una transformació,essencialment política, arreu de les ter-res d'Iberia.

Però aquella època de lluita" no ense-nyà gaire cosa més que destruir, perquèno podia fer-se altrament. Ara, feu jauna estimable revolució política, cal ini-ciar les rutes constructives del nostreideal socialista, 1 la generació actual ésinnegable que té molta feina a fer sivol, si sent la responsabilitat que li haportat un capgirament polític.

Aquests dies pabsats, d'ambient elec-toral, han deixat entreveure l'entusiasmei la revifalla de la joventut cap a unatendència netament socialista. 1 volemésser optimistes pel futur de la V. S. (.'.

La manca, però, d'una educació polí-tica i social adequada fa planar de se-guida una onada d'indtferentisme queno s'esvaeix tin» que ve un altre diaelectoral, de brega, sense stber que undia de brega és el fruit de .cent diesde- repòs, d'estudi, de capacitació, delluita contra nosaltres mateixos, contrael nostre jo. . . Activitat no és pas escàn-dol. Hem de procurar vèncer l'indife-rentisme. (3ggu*ix a la f>»g. 4}

(• Teatre Cátala' de 39-X-32publicava aquest article delnostre col laborador J. Rourei Toren', que creiem interes-sant de reproduir.)

El teatre és un art caduc. S'ha parlatmolt de crisi del teatre català; però, perl-é que a casa nostra la sentim més acu-sada per culpa de la manca gairebé ab-soluta d'autors solvents i de les miresbaixes de sostre, asfixbnts, del que endiem empresaris, cada pol·le parla de lacrisi del seu teatre. És una fatalitat; ires, per nobles que siguin les intencions,per reeixides que resultin les provatu-res, no podrà tornar al teatre la sevaalgidesa d'antany.

El teatre ha passat, i per excel·lentsque siguin les obres que de tant en tantvibrin en les llotges escèniques—d'ací ode més enllà—no es podrà operar el re-vifament teatral que molts esperen. Crecque la generalitat de la crisi hauria defer-ho comprendre així fi tothom, àdhuca aquells que es pensen encara que totés degut a una o a diverses causes se-cundàries i, per tant, passatgeres.

La vida és caminar endavant, és inin-terromput dinamisme. El que ahir enssorprenia per la seva actualitat crida-nera, avui ens fa riure i ens fa estranyque mai ho haguem pogut util itzar. Laguerra europea, altrament, va capgirartotes les valors, i aquesta profundatransformació revolucionària marcà unaltre ritme a la nostra manera d'ésser.El roaquinisme ha simplificat les coses.Tot art que no sigui funcional és inadap-tat ; el seu valor.serà el que sigui, vo-

EL T E A T R E D'AVUIlem suposar inclus que depassarà com aart el més pur d'altres temps, però notindrà el gran mèrit de la contempora-neïtat.

L'art d'avui ha de complir la sevafunció, harmònica amb les necessitats iel pensar ! el sentir de l'avui. És in-comprensible, en els nostres dies, l'artper l'art, entenent per tal la creació debellesa pel gust—o per la necessitat—decrear-la i sense perseguir cap fi social.Els nostres temps rebutgen el superflu.

No és la bellesa—entemguem-nos bé—el que ha passat, sinó la hellesa pura,la bellesa nua d'atributs. Mai no podràésser bona una obra literària sense art,de la mateixa manera que l'art pur—tancar encara a la majoria dels escriptorscatalans—no podrà emocionar els ho-mes incorporats a l'avui. L'art és lavestidura necessària per a la suggestió,indispensable a la vàlua, d'una obra delsnostres temps. Ni més ni menys que lavestidura! És el que dóna categoria all l ibre; també, allò que fa més eficientla funció que ha de complir tot llibre.

La literatura pura és quelcom burgès;cerca el distreure el lector, el fer-li pas-sar una bella estona amb l'interès del'argument o el pessigolleig de l'estil odel vers; l'art l iterari, un el millor delscasos, acorda el repòs a l'esperit. Lacontemporaneïtat exigeix que a aquestesqualitats s'hi afegeixi—moltes són les

obres modernes i antigues que ho te-nen—la utilitat.

La documentació, el fomentar la re-bel·lia, el plantejament de problemes queposin en tensió la intel·ligència reportantevidents guanys a la vida de l'home, lacrítica i la destrucció de falsos valors iinstitucions i l'exposició d'idees, els xocspsicològics que despertin els sentits i en-riqueixin els coneixements són impera-tius de la literatura moderna. Avui, noes comprèn altra cosa; i a condició, en-cara, que tot es faci amb la sensibilitatdel moment, ajustat a les necessitats ac-tuals, que, per ara i tant, cada dia s'ac-centuaran més sense transformar l luressència.. Aquesta és la missió de l'art:donar vivacitat, fer alenar la literaturaque la manera d'ésser dels homes con-temporanis exigeix, auxiliar amb la mà-xima eficàcia la seva funció.

¿El teatre respon a aquesta sensibili-tat? Intrínsecament, no. L'obra teatralmés realista es una ficció que intel·lec-tualment fa riure. És absurd que unshomes fingeixin viure una acció, un pro-blema, que tots sabem que no viuen. Elmarc esquifit i postís d'un escenari nopodrà mai contenir tota la paraula que enel llibre, que en la literatura és indispen-sable; el teatre és una cosa limitada.

(No estableixo cap paral·lel amb el ci-nema perquè una i altra manifestacióno tenen res a veure; considero, doncs,

un bàrbar error el cinema dialogat. Al-trament, un paral·lel ens portaria massalluny.)

Però mentre les masses populars restinineducades, el teatre té una poderosaraó d'existir. És una arma en mans d'a-quell que pot esperonar el poble, quepot llançar-lo a la brega, que pot ele-var-lo de nivell . Element de passió, del lu i ta : aquest és l'únic teatre d'avui,l'únic teatrf possible dels nostres temps.Sóc declaradament enemic de tot inter-mediari, i, per tant, també de l'inter-mediari entre l'obra d'art i el poble ;rarament l'actor està just, puix que elprofessionalisme mercantilitzat no lideixa comprendre l'obra en el seu valorprecís. No obstant, l'actor té corporeïtatdavant el públic, apareix letal lat i s'age-ganta a mesura que el seu paper creixen intensitat. El poble sent la seva prò-pia veu" ignorada, interpretada per algúdel poble, per algú que podria ésserqualsevol dels espectadjrs. El teatre ésla l i teratura que entra pels ulls, que des-perta els cors i els cervells sense neces-sitat de fer cap esforç. El teatre, pertant, no ha d'abastar tots els aspectes dequè disposa la literatura d'avui, sinó tansols d'aquells apassionants, combatius,que puguin arborar i fer sentir el queun llibre aconseguiria en una zona méslimitada.

Quan una obra requereix esforç in-

tel·lectual, no val la pena d'emprar elteatre; la novella, per exemple, tractaràl'assumpte amb més amplitud.

Però seria un error igualment sensiblecaure en el truc mitinesc. El teatre po-l í t i c no té mai més eficàcia que el míting.

Teatre de combat, de lluita ; teatre depassió encomanadissa i fina corn el fuet.Simplement!

Aquesta necessitat de desvetllar cl po-ble és el que fa que aprofitem i haguemd'util itzar un art caduc.

Arreu, el teatre està en crisi. Però ala V. R. S. S. i a Alemanya el teatrees manté viu. 1 és que aquests dos po-bles respon a la real itat; i si a les ré-publiques soviètiques el teatre políticabunda i apassiona a gent partidista, lesobres d'aquest gènere moren tot just hanfet la seva bri l lant aparició, i en canviroman el veritable teatre social. Tambées manté als Estats Units d'Amèrica, noobstant ésser més intel·lectual; tal vega-da trobaríem l'explicació en la vidaatrafegada d'aquell poble caòtic, els ciu-tadans del qual no tenen lleure per al'espectacle i la lectura separadament icerquen alhora ambdues cose».

A Catalunya sembla que no ens hagiarribat encara l'alè del món. El nostreteatre mor de fàstic sense haver acon-seguit cap de les fases l'el teatre mun-dial . I mentre les empreses veuen lesbutaques del local buides i de tant entant ocupades per un públic amant dela major poca-solta, cap empresari nocomprèn que faria un bon negoci esta-blint l'únic teatre que avui és possible.

Pag. 4 Justícia Social

Els pressupostos i la bogeria bèl·lica: "Los Gobiernos-deben

• ser modestos paia losgasto» suntuarios y deguerra."

BESTEIRO.No ¿8 pa» gens estrany que en aquest

país—em refereixo a Espanya en gene-ral—la gent no vulgui creure en la po-lítica a l'ús i sigui en aquest sentit com-pletament escèptica. La majoria dels que

' hi creuen s'ha de confessar^que són per-sones d'una bona fe extraordinària, so-bretot si amb voluntat lluiten, sense con-taminar-se amb la moral tan viciada quedintre la majoria dels partits es respira.Moltes vegades volem convèncer-nosnosaltres mateixos que la coïa públicano és .possible que vagi per camí dife-rent del que la porten els que la diri-geixen; però no tenim més remei quereaccionar i sublevar-nos davant els so-fismes que ens volen fer creure que nohi ha altre camí a seguir.

Són, al nostre entendre, un error mà-«xim les xifres del pressupost espanyol per% '933> t*' confés presenten a l'aprovacióde les Corts de la República,

En primer lloc, la quantitat global ésexorbitant (El senyor Carner' havia anata anivellar el pressupost. Aquestes fo-ren 'les seves manifestacions en encar-regar-se de la cartera de Finances. Ésprobable que després de pensar-ho mi- •llor rectifiqués la bona intenció que deprincipi portava.) De moment es calculaamb un dèficit inicial de 550 milions depessetes. Després de' les disbauxes delsúltims anys de Monarquia, després d'unprimer pressupost de la República amb500 'milions de déficit, que en segueixiun altre com el d'aquest any, quan s'es-perava una" reducció de de.8pes«»,,'é8 unveritable sarcasme.

Tothom creia que la República intro-duiria grarrs reformet en els serveis del'Estat i''que amb poc temps això raar-xsri« com unes sabates velles amb mit-ges soles.

Per tal d'ésser breus, examinem no-més er que ha passat en un ministeri,en el que tothom te els ulls fixos: el dela Guerra, el de les grans ( ?) reformes.

Comparem números. No hi ha lògicamés contundent. En el,darrer pressupostde la Monarquia, subscrit per "Wait, totesles despeses pugen 459 milions de pesse-tes en el ministeri de la Guerra ; en elpressupost .actual, pugen en el dit minis-teri 423 milions de pessetes. De moment,això fa semblar que hi ha un descensde 36. milions a favor del de 1933. Noen» entusiasmem encara. Tenim, peraltre cantó, que s'han suprimit grannombre de regiments, division« senceres ;que han passat a retirats uns 10.000caps i oficials. Només tenint en compteaquests detalls j fent uns càlculs propor-cionat» a les reformes hi hauria d'ha-ver hagut, en el ram de Guerra, unestaívi al voltant de 150 milions de pes-setes. No en« aturem pas encarà aquí ianem observant el pressupost. En l'ar-ticle 9, Secció de "Clases pasivas", hiha ni milions de pessetes per als mi-litars retirats segons les llei» de la Re-pública. Si a l'anterior quantitat de423 mirions de pessetes n'hi afegim ni idel resultat en trèiem 459 (el càlcul ésben senzill), tindrem que l'actuat prèssu-

' tost de Guerra puja 7¡ milioàs de pesie-tes méí gut el darrer que féu la Mo-narquia.

Per a això tantes reformes? ¿Perquèel país, cada dia més aclaparat per lafam, hagi de pa^ar aquesta quantitatexorbitant per a sostenir un exèrcit queel poble no voldrà utilitzar mai? ¿Noveieu, homes d'Estat, que la maleïdaguerra, és morta, que els nous procedi-ments de lluita la maten abans, de néi-xer? ¿No veieu que la guerra no seria

CRÈDIT IPREVISIÓSOCIETAT COOPBSATI VACorts, 878, l."-Tel. 18871

L'objecte de la Societatés practicar la coope-ració en el crèdi t ,l'estalvi i la previsiósuprimint el lucre enaquestes act ivi ta ts

d'exèrcits contra exèrcits ? ¿ O és que noviviu al dia? ¿Per què, doncs, aquestmalbaratament? ¿És que ens voleu fercombregar amb rodes de molí?

Si, malgrat tot, aquesta disbauxa en elpressupost de Guerra no tingués mésimportància que la material, es podriatenir paciència. Però si s'aiprovà.tal comha estat projectat, causarà un estrallmoral al país impossible de remeiar.

Molta gent de bona fe, esperançadaque el Partit Socialista no voldria éssercòmplice de semblants bogeries, i quehavia posat les seves il·lusions en aquestideili, no podrà reprimir una ganyotade fàstic i de decepció. :

És hor£ que els companys del P. S. O.facin examen de consciència i meditinel que quedarà dairera d'ells si el po-ble que avui els segueix perd, per l lurculpa, la confiança en el .socialisme. Lesidees s'aguanten immaculades en tantels homes que'les" encarnen no les fanservir per a abrigar baixes concupis-cències. Sentim dintre nostre el ressò deles paraules que en un míting de doc-

trina, celebrat a Saragossa el primer -demaig de l'any 1930, el camarada Bes-teiro pronunciava : "Los Gobiernos debenser modestos para los gasto» suntuariosy de guerra, pero atrevidos para pro-mover reacciones culturales en el país."Quina impressió més fonda ens feienaquestes expressions ! Quina figura degegant la de Besteiro, en aquells mo-ments, .parlant pur socialisme directa-ment al poble! Quina por tenim querotes aquestes figures del socialismeespanyol s'empetiteixin, convcrtint-se enpolítics vulgars!

El socfalisme travessa a , Espanya—segons la nostra manera de veure—elmoment històric més transcendental dela seva existència. Cal que les sevespersonalitats de més relleu es donincompte d« la seva enorme responsabili-tat com a socialistes.

Com celebrarem que algun dia nohàgim de cridar a ple pulmó: "No, aquestsocialisme no , és pas el nostre, no éspas el nostre"!

MARCEL-LÍ AUDIVÏRT

El I Congrés general d'Empleats iTècnics de terres catatanes

La darrera Assemblea de la fede-ració d'Empleats i Tècnics de Catalu-'nya va acordar, per unanimitat, i enmig d'un gran entusiasme, la celebraciód'aquest Congrés extraordinari el qual,ultra intensificar els • lligams de com-panyonia i amistat que uneixen els em-pleats de comerç i »ècnics de la' indús-tria de Catalunya, València i Balears,té per finalitat primordial p lante jar ireioldte, tèòrjeament.^tots aquells pro-blemes de caràcter social i econòmic queinteressin als .nostres companys.

Si bé creiem innecessari i funest undogmatisme tancat que pretengui resol-dre Ia gama immensa de problemes quela realitat planteja per mitjà d'unesquantes fórmules simplistes i estereotipà- (des, també creiem improcedent i funestl'absència absoluta de doctrina i el fiar-ho tot a la improvisació i al sentit comú.El punt just, al nostre entendre, és tejnir ' preparades les solucions oporfunesper a cadascun dels grans problemessocials que té plantejats el nostre es-tament, sense perjudici que, quan arri-bi el moment d'aplicar-les, introduir-hiaquelles rectificacions que la realitataconselli. ,

Cridem, doncs, tothom en aquesta no-ble tasca col·lectiva d'estudi i de treball.Cridem no solament els Centres i Sin-dicats d'Empleats i Tècnics de Cata-lunya, Valência i Balears, sinó que cri-dem també, individualment, tot» els seussocis i adherits. Cap aportació, per mo-desta que sigui, no serà rebutjada. Ésentre tots que hem de formular el pen-sament de la nostra classe en aquestany gloriós 'de 1933 en el qual Catalu-nya—nucli irreductible de la nostra col-lectivitat nacional—tornarà de nou aentrar pel camí de la llibertat i de laresponsabilitat.

El Comitè Executiu dé la Federació,en una de les seves últi.mes reunions, vaaprovar aquestes norme» preliminars pera l'organització del Congrés:

"I. Les entitats d'Empleats i Tècnicsque patrocinin el Congrés, nomenarancadascuna dos delegats, el conjunt delsquals constituiran la Junta organitzado-ra del Congrés, la qual designarà delseu si els companys que hagin d'inte-grar elCoraitè Executiu.

II. Seran congressistes tot» els Em-pleats de Comerç 4 Tècnics de la In-dústria que pertanyin a una entitat pa-trocinadora' del Congres i hagin dema-nat llur inscripció dins el termini fixatper la Junta organitzadora.

HI. La Junta organitzadora assenya-larà la ciutat i' la data de celebraciódel Congrés i establirà també el terminiper a la presentació de temes, el qualtermini haurà d'ésser 45 dies abans dela data assenyalada per à la celebraciódel Congrés.

IV. Tots els congressistes podran pre-sentar un o més temes, amb les corres-

3'ha posat a la venda elllibre d'en CAMPALANS

Hacia la Españade todos

(Paraules castellanes endefensa de l'Autonomia)

Pròleg d'enQabrl«! Alomar

B PMHTI*

ponents conclusions provisionals, per ala seva discussió i aprovació. Tanma-teix la Junta organitzadora podrà re-butjar, pel vot de les tres quartes partsdels seus membres, aquells temes queper la seva naturalesa »'apartin de lafinalitat del Congrés.

V.' Vint dies abarft de la celebraciódel Congrés, la Junta organitzadora re-partirà a tots ̂ el s congressistes el textdels treballa, acceptats i et de Hur»-'-con-cliisions provisionals. Si'l« Junt* orga>nitzadora~ho creiu'necessari, podrà agru-par els expressat» treballs en dues omés Seccions,. i en aquest cas en ésserdistribuïts als congressistes se'ls pregun-taria a quina SetçiC volen inscriure's.

VI. Una vegadi acabaj el Congrés espublicarà una, Memòria en la qual figu-rarà un extracte de les discussions sos-tingudes i el text de Jes conclusionsaprovades. Aquesta Memòria serà eleva-da a cadascuna de les entitats patroci-nadores del Congrés, i un exemplar dela mateixa serà distribuït a cadascunde Is congressiste»»?

Tots els Centre«, Associacions i Sin-dicats d'Empleats :de Comerç i Tècnicsde la Indústria, d*'Catalunya, Valènciai Balears, pertanyin o no a U F. E. T.,que estiguin d'acoid amb la celebraciód'aquest Congrés, poden, des d'ara, tra-metre llur adhesió al nostre estatge so-cial: Rambla Santa Mònica, 25, segon.

Impulso« generoso«(Continuació de la pig, 3)

Políticament, estem situate a un nivellpropi del temps. Tenim República. So-cialment, no. Cal donar un contingutdensament socialista a la República. Iaquí és el punt just on discreperò demolt» republicans de toda la vida... ide molts joves.

En l'aspecte social, que afecta tant al»treballadors, encara no s'ha trobat efi-caçment en homes que es deien d'esquer-ra aquella col·laboració i aquella germa-nor que un dia ens uní per a enderro-car el rei. Però, avui, en voler anarmés enllà de la forma, en posar-nos ne-tament en front del desballestat sistemaeconòmic actual, s'ha establert una sepa-ració dolorosa, però" necessària, entreels republicans. S'han definit els limiti:dreta i esquerra. Vells .i joves. Els un»han arribat ja a la meta, i els altre»tot just han posat els peus al camí no-vissim a emprendre.

I el grup que marxa amb pas ferm idecidit deixa encaia aquelles cledes dejoventut de què parlava més amunt enaquest article, joventut indiferent queguaita l'inusitat espectacle d'una valentaescissió, espectacle que la deixa perplexaal bell mig de la balança del present idel passat. Una part de joventut sentla influència de l'educació egoista i vellaque li demana l'adoració mística a lesrunes del passat, representades en l'or-dre actual ple d'injustícies. I una altrapart de joventut sent els impulsos autèn-tics que la -neguitegen, i amb la vist»segueix delitosament aquells companysque marxen camins enllà, en cerca denous companys per a construir una novajustícia, una nova moral...

N'hi haurà que restaran indecisos eter-nalment—ànimes decrèpites ja—i resta-ran entre vells prejudicis, entre tenebres,i seran una nosa. Altres, amb un im-puls més fort que tes mesquineses delpropi egoisme a costa dé la misèria delsaltres, sentiran que la joia se'ls desbordadintre el pit eh fer una obra profunda-ment humana d'anar als rengle» socialis-tes, i correran cap al» companys queavancen per a donar-los la mà.

PERE ESPANYOL

:WÍ*. A , • . . ' .:'"• '

RENTARNETEJARDESINFECTAR

FÀCILMENT, RÀPIDAMENT

ECONÒMICAMENT

DÓNA

SATISFACCIÓ COMPLETA

PAQUETS DE 1 i 2'7O PESSETES

NO HI HA SOSA, N! ESCATES, NI SABÓ

FILL D'E. BRUGUERA • Avineuda H Abril, 383 - BARCELONA

Les eleccions a Bèlgica Secció del Districte VI(Continuada de la pig. 1)

tència, que aquí precisament no ha estatel bloc catòlic, sinó lá Lliga. El que con-firma allò que tots ja sabem: que labqrgesia, més que ideals, defensa inte-ressos econòmics. I aquest augment devots dels catòlics ha perjudicat el* socia-listes, fent-lo» perdre algun» llocs. De,totes maneres, l'interessant per a nosal-tres és que aquests no solament no hanperdut vots, sinó 't;úe n'han tingut maique mai. •

Per alfra part, també, han progressatel» comuniste», que de 43 mil vots hanpassat a 64 mil, pertocant-los 3 lloc».Abans no en tenien cap. i

Resumint, La nova Cambra ha quedatconstituïda amb 78 catòlics, 73 socialis-tes, 24 liberals, S frontistès o naciona-listes flamencs i 3 comunistes. •

Segons Le Temps de Parí», periòdictan bürge» com la nostra Vanguardia,el» catòlics estait profundament dividits.Els flamencs i el» valona catòlic» estanen situació més oposada que en qualse-vol altre partit; els conservadora es tro-ben en front dels démocrate«, i els agra-ri» discrepen de le» classes mitges. Si enles elección» últimes han mantingut laseva unitat—afegeix Le Temps—ha esta«à força d'equilibris. ,

Mentrestant, segons el mateix periòdic,el» socialistes es mantenen molt més unitsi tenen un programa ben precis.

La situació del partit socialista belgaés relativament privilegiada; els »eus73 diputat» representen el 40 per lòo dela Cambra. El mateix Hitler, ara, no témés que un 37 per 100 dels que compo-nen la Cambra alemanya, o sigui «iReichstag. ' •"

No crec pas que l'esdevenidor re»ervisorpreses desagradables per al socialis-me belga. Podran haver-hi petites osri- •lacion», petit» alts i baixos, però la forçaglobal la té aisegvrada per la «olidesade la seva organització i per U capa-citat política del» »cus militants. Seguiràsegurament la seva creixença intensivai extensiva, esperant un moment favora-He en què la situació política y econò-mica d'altre» poble» més gran« els per-meti fer el canvi definitiu del capitalis-me al socialisme. Mentrestant, va per-feccionant les »eves cooperative», el»seus sindicat», gairebé tote« les seves ,ins-titucions d'essència socialista que hand'ésser eli òrgans de la societat de demà.

JOSEP COLL CREIXELL

Aquesta Secció posa en coneixement de?tots els afiliats del partit (¡uè tot«'els di-vendres, a les deu de la vetlla, e'n el seuestatge social (Proveriça, 131, baixos) e»discuteix sobre el programa mínim delnostre partit i la manera més adient deportar-lo a la pràctica.

Secció del Districte VülAvui, dissabte, a le» deu de U alt,

continuació de l'assemblea ordinària, pera acabar de tractar l'ordre del dia. ,

UnióSocialistade : •-;••Catalunya

Mítings i ConferènciesAVUÍ; ' ' •• : • . - • ; '

Conferencií de João Fronjosà al Cen-tre Català Mutualista (Sindicat Agrí-cola de Sant Joan Dejpí^ »-Iti viri*de la nit. Tema: ."Sindicalisme i So-cialisme".

DEMÀ

Conferència a la Secció del Distric-te VIII (Montmany, 24), .« le» cinc dela tarda, en commemoració de l'aniver-sari de Pau Iglesias. Tema: "L'obra 10-cialista de Pau Iglesias".

Conferència "del diputat En JoanFronjosà a la Seccia del Districte III(Sant Gervasi, 34), à dos quart» de dotí*del matí. Tema;,"Perspectivei del Par-lament de Catalunya".

DESEMBRE-14Conferència del company Lint» Ardia*

ca al local de la Secció del Districte VI(Provença, 131, baixos), a les deu de I»vetlla. Tema: "Marxisme i PoM-MSr-xisme".

L'Ateneu Polytechnicum parla...(Confinatelo

existència i desenvolupament. Mes avuitenim fe en Catalunya i esperança en el» .seu» destins. Creiem que d'aquesta novademocràcia que té per alliçonament tressegles de postergado sabrá escollir e)camí per a mantenir-se, cedint « lesjoventuts obreres estudioses tote» »que-lles reivindicacions que de dret el» per«toquen: i que els són inctispertiables pera satisfer les seves ambicions cultural».

La data d'avui, 6 de desembre de 1932,marca una fita inesborrable en 1« hi«-

de It pig. 1)tòria del nostre poble català. Le» nove*'CoMs Catalanes que avui »'inaugurei»seran beneïdes o maleïdes per les ge-neracions future», segon» el camí que em-prenguin. Cal escollir-lo bé, ja que et*fets »'incorporen al tempi i amb aqueitpasten à la història. Que ompli els cor»de tot», catajan», la joia de l'optimismei ajudem amb el nostre amor i entu-siasme a estructurar la nova Catalu-nya que avui neix plena d'anhels dr^Justícia Social i de Solidaritat Human«.

Ti». CATALAN* -Vk*, 1« T«U»*7*í+B«i*«to»»