1

PRIMERA CARPETA D’APRENENTATGE: EL CUIDAR I ELS

SEUS ORÍGENS FINS LA PROFESSIONALITZACIÓ DELS

CUIDATGES.

Anna Mireia Martínez

Fonaments històrics, teòrics i metodològics de la infermeria

Professora: Carmina Olivé Ferrer

Primera CA

8/11/2014

2

ÍNDEX

QUÈ ENTENEM PER CONEIXEMENT I LLENGUATGE NATURAL? QUÈ ENTENEM PER

CONEIXEMENT I LLENGUATGE CIENTÍFIC? QUINES SIMILITUDS, DIFERÈNCIES I

LLIGAMS ESTABLEIX AMB LA INFERMERIA? .............................................. 3

QUINES SÓN LES CARACTERÍSTIQUES MÉS RELLEVANTS DE LA HISTÒRIA DE LA

INFERMERIA SEGONS LES ETAPES (DOMÈSTICA, VOCACIONAL I TÈCNICA)? ..... 15

QUÈ DESTACARIA DE LA INFERMERIA PROFESSIONAL, A PARTIR DE FLORENCE

NIGHINGALE (1820-1910), DE LA SEVA BIOGRAFIA I DEL SEU LLEGAT? ....... 29

QUÈ DESTACARIA DE LA HISTÒRIA ESPANYOLA DEL SEGLE XX: LA INFERMERIA

DE LA SEGONA REPÚBLICA, LA GUERRA I LA POSTGUERRA D’ESPANYA? ......... 38

QUÈ DESTACARIA DE LA HISTÒRIA INFERMERA A CATALUNYA? .................... 45

COM DESCRIURIA LA FORMACIÓ INFERMERA AL NOSTRE PAÍS, DES DE L’ATS AL

DOCTORAT? ................................................................................... 51

GLOSSARI ..................................................................................... 55

Bibliografia .................................................................................. 57

3

QUÈ ENTENEM PER CONEIXEMENT I LLENGUATGE NATURAL? QUÈ ENTENEM PER CONEIXEMENT I

LLENGUATGE CIENTÍFIC? QUINES SIMILITUDS, DIFERÈNCIES I LLIGAMS ESTABLEIX AMB LA

INFERMERIA?

Abans de començar a respondre les qüestions que se’ns plantegen crec

important definir el que jo entenc per coneixement natural i coneixement

científic. Per mi, el coneixement natural és aquell coneixement innat, aquell

que tots obtenim al néixer, és el que denominaríem sentit comú. És un

coneixement que es desenvolupa al llarg de la vida, però no es pot

aprendre, sinó que s’adquireix amb l’experiència. Consisteix en donar per

fet uns determinats aspectes de la vida i en no qüestionar-nos el perquè

d’aquests fets. A més, crec que és un coneixement enriquidor que varia

segons la cultura i l’època de la Història en la que ens trobem, ja que un fet

que nosaltres creiem de sentit comú en aquest moment potser no és vàlid

en un futur o en la cultura oriental, per exemple. Per entendre-ho millor

posaré un exemple: si estem en una botiga, encara que tinguem

l’oportunitat de robar un article el pagarem, ja que el sentit comú ens diu

que robar no és correcte, però no hem realitzat cap anàlisi o pensament

crític, sinó que és el que ens dicta el coneixement natural.

En canvi, crec que el coneixement científic és totalment oposat, és a dir, no

és innat, no es donen per suposats determinats fets i no depèn de la cultura

o del moment. Per a mi, el coneixement científic és aquell coneixement que

adquirim a mesura que aprenem, per tant la seva base és l’aprenentatge.

Es basa, sobretot, en qüestionar-se el perquè, el com, el què... de la

majoria dels fets. Finalment, crec que és un coneixement universal, és a dir,

no varia segons la cultura, ja que a partir d’ell neixen lleis universals, com

per exemple la llei de la gravetat de Newton.

Tot i així, crec que el coneixement natural i el coneixement científic van

molt més enllà del que hem definit fins ara, per tant a continuació

ampliarem les definicions basant-nos en diferents autors.

Per començar, definirem el coneixement com un terme molt ampli i general.

Segons el IEC (Institut d’Estudis Catalans), el coneixement és “la facultat i

l’acte de conèixer”. Si anem més enllà, podem definir el coneixement

segons alguns filòsofs importants de la nostra Història com, per exemple,

Kant, el qual estableix una diferència significativa entre conèixer i pensar.

4

Per ell, no tota la realitat es pot conèixer, ja que el coneixement és sempre

un coneixement científic. Afirma que no tot el que pensem es pot conèixer

científicament, però això no significa que el pensar sigui un acte sense

sentit, sinó que ens obre altres vies de coneixement de la realitat 1.

A partir de les afirmacions de Kant podríem dir que la seva definició de

coneixement és el coneixement científic, mentre que la seva definició de

pensar és el que nosaltres entenem per sentit comú. Partint d’aquest punt,

definirem el coneixement científic i el coneixement natural establint lligams

amb la infermeria.

Primer de tot definirem el coneixement natural o sentit comú des de

diferents punts de vista: tècnic, filosòfic, marxista i sociològic. Un cop

analitzat aquest coneixement des de diferents branques podrem tenir una

idea general i acurada del que significa el sentit comú.

Des d’un punt de vista tècnic, segons J. M. Hernández Conesa, P. Moral de

Calatrava i M. Esteban Albert, el coneixement natural o coneixement comú

és aquell que posseeix qualsevol persona i, per tant, és la base de les

“veritats quotidianes”, és a dir, aquelles que no s’han sotmès a quasi cap

reflexió crítica, ja que estan totalment integrades en el nostre

comportament i llenguatge col·loquial. Per tant, segons aquests autors, el

coneixement compleix dues característiques. La primera és que no és un

coneixement sistemàtic, és a dir, no s’obté a través de l’observació i la

interpretació de dades. La segona és que no és un coneixement crític, per

tant, les veritats que es postulen no s’han sotmès a cap reflexió. Per tant,

és un coneixement que des del moment de néixer ja està disponible per ser

utilitzat. A més a més, és propietat d’una determinada cultura i compleix

una funció socialitzadora que permet el desenvolupament de la vida social.

D’aquesta manera, afirmen que el coneixement comú és innat i es va

desenvolupant al llarg de la vida de cada individu. Finalment, afirmen que

1 Navarro Cordón, Juan Manuel y Pardo, José Luis. Historia de la Filosofía, Madrid, Anaya,

2009: La naturaleza del conocimiento según Kant.

5

és la base de l’aparició de la Ciència, tot i que no es científic per ell mateix

ja que és més proper a les costums que a la reflexió crítica. 2

Segons Thomas Reid, filòsof fundador de l’Escola escocesa del Sentit Comú,

tot raonament necessita partir d’uns primers principis fundats en la

capacitat de la nostra naturalesa. Aquests principis, afirma, són tant

importants com la capacitat de pensar. A partir d’aquesta premissa, Reid,

en la seva obra Inquiry into the Human Mind on the Principles of Common

Sense (“Investigació en la ment humana en els principis del sentit comú”),

defineix el sentit comú en relació a la capacitat intel·lectual dels judicis. Per

Reid, un judici és un acte de la ment diferent a la capacitat de raonament i

pura concepció, però es basa en ella per dur-se a terme. Per tant, defineix

el sentit comú a través dels anomenats Judicis del sentit comú, els quals es

basen en els principis del sentit comú, dividits en dos tipus: contingents i

necessaris. Per altra banda, Reid es basa, en la seva obra, en un sentit

comú pragmàtic, ja que creu que un conjunt de principis guien les nostres

accions. A més, creu que qualsevol motiu d’acció es basa en una creença

que a la vegada es basa en els primers principis. Reid, a part de donar

aquesta definició de sentit comú en relació a la capacitat intel·lectual dels

judicis, també dóna una definició social. Afirma, que el sentit comú és un

coneixement compartit entre els individus d’una mateixa comunitat, una

definició semblant a la donada prèviament per Hernández Conesa i els

altres autors.

Per tant, per concloure, podem afirmar que el sentit comú es divideix, per

una banda, segons Thomas Reid, en la raó, la qual es la capacitat de jutjar

allò evident. Per tant, és una capacitat reguladora i integradora d’altres

capacitats mentals, com la memòria. Per altra banda, creu en el sentit comú

com una definició del “bon sentit”, és a dir, és una habilitat de l’Ésser Humà

per realitzar un bon ús de les capacitats mentals. Tot i així, al ser una

capacitat mental estem predeterminats a acceptar alguns principis naturals

2 J. M. Hernández Conesa, P. Moral de Calatrava i M. Esteban Albert. Fundamentos de la

enfermería. Editorial: Mc Graw Hill. 2ª edición. 2002

6

sense opció de refutar-los, ja que han estat implantats en la nostra ment i

formen part del nostre dia a dia i, per tant, és un coneixement social3.

Antonio Gramsci ens dóna una definició de sentit comú des d’una visió

marxista heterodoxa. Abans d’explicar el que per ell significa el sentit comú

cal entendre que és la filosofia espontània. Per a Gramsci, la filosofia és

innata en tots els Homes, però això no significa que sigui la mateixa filosofia

sinó que hi ha una filosofia més professional i una altra designada a la vida

quotidiana i accessible a tothom i que denominem filosofia espontània. La

manera fonamental d’expressar aquesta filosofia és a través del sentit

comú, el qual, per Gramsci, és equívoc, contradictori i múltiple, ja que es

pot expressar de diverses maneres. Ell defineix el sentit comú com un saber

immediat lligat a resoldre qüestions de la vida quotidiana, igual que J. M.

Conesa, i que, d’aquesta manera, obstrueix la reflexió profunda, crítica i

transcendent. Tot i així, Gramsci, afirma que el coneixement científic i el

sentit comú són complementaris, tot i que un no és la base de l’altre, tal i

com afirma Conesa 4.

Finalment, l’últim autor que destaquem és Alfred Schütz. Fins ara hem

analitzat el coneixement comú o sentit comú des d’un punt de vista més

tècnic (Fundamentos de la enfermería), des d’un punt de vista filosòfic amb

Thomas Reid i des d’un punt de vista marxista heterodox, tal i com hem dit

a l’inici que faríem. Amb Alfred Schütz analitzarem el sentit comú des d’un

punt de vista més sociològic agafant com a referents a Max Weber i a

Husserl. Alfred Schütz basa la seva obra en la intersubjectivitat. La

intersubjectivitat és una característica del món social i es refereix a que el

món social és un món compartit on cada individu pot reconèixer els actes i

les accions dels altres individus, per tant, es basa en les relacions que

s’estableixen entre ells. La intersubjectivitat es basa en el alterego (l’altre

jo), l’acció i el sentit comú. Ens dedicarem només ha analitzar el sentit

comú ja que és el nostre principal objectiu. El sentit comú, per Schütz, és la

base de la vida quotidiana, del món de la vida, del món intersubjectiu, ja

que els individus d’aquest món estan vinculats entre sí. Per tant el sentit

3 La filosofia del sentido común de Thomas Reid. Capítol 2.

4 Bravo, Nazareno. Del sentido común a la filosofía de la praxis. Gramsci i la cultura popular.

Revista de filosofía, vol.4, n.52, agosto 2006.

7

comú és d’origen social i no privat ja que el formen tots els individus d’una

societat conjuntament, els quals es transfereixen coneixements i

experiències els uns als altres. Per tant, el sentit comú són tots aquells

coneixements de la vida quotidiana que ens permeten viure en el món de la

vida i ens permeten establir una intersubjectivitat. 5

A continuació podem observar una taula (Taula 1), la qual ens resumeix tot

el que hem dit fins ara. Per tant, ens resumeix els pensaments de Conesa,

Reid, Gramsci i Schütz.

AUTORS VISIÓ DEL SENTIT COMÚ

Conesa, Esteban i Moral de

Calatrava

No és un coneixement sistemàtic ni un

coneixement crític. És la base de la

ciència.

Thomas Reid (1710 - 1796) Existeixen dos tipus: el sentit comú basat

en la raó i en relació a la capacitat

intel·lectual dels judicis (la capacitat de

jutjar allò evident) i el sentit comú social i

compartit entre els individus.

Antonio Gramsci (1891 -

1937)

Saber immediat lligat a resoldre qüestions

de la vida quotidiana i que obstrueix la

reflexió profunda, crítica i transcendent. El

coneixement científic i el sentit comú són

complementaris.

Alfred Schütz (1899 - 1959) És la base de la vida quotidiana i és de

caràcter social, no personal. Ens permet

conèixer tots els fets de la vida quotidiana

i forma part de la intersubjectivitat, ja que

els individus es transfereixen

coneixements entre ells.

Taula 1: resum de les diferents definicions de sentit comú analitzades anteriorment per

Conesa, Esteban y Moral de Calatrava, Thomas Reid, Antonio Gramsci i Alfred Schütz.

5 Rizo, Marta. Intersubjetividad. Comunicación e interacción. Los aportes de Alfred Schütz a

la comunicología. Revista: Razón y Palabra. Núm. 57. Juny – juliol 2007.

8

A continuació analitzarem el coneixement científic des del punt de vista de

Conesa, Esteban i Moral de Calatrava, Karl Popper, Mario Bunge i Jean

Piaget, diferents científics, filòsofs i sociòlegs.

Segons J. M. Hernández Conesa, P. Moral de Calatrava i M. Esteban Albert,

en la seva obra Fundamentos de la enfermería, abans de definir el

coneixement científic defineixen el concepte de Ciència. La Ciència està en

continu desenvolupament i el mateix ocorre amb el seu significat, per tant,

el significat que actualment donem a la Ciència potser no és vàlid en un

futur. Segons aquests autors, “la Ciència constitueix un cos organitzat o

sistemàtic de coneixements que fa ús de les lleis o principis generals”. Per

tal d’arribar a aquestes lleis o principis generals necessitem el coneixement

científic. A diferència del sentit comú, el coneixement científic és sistemàtic,

crític i universal, és a dir, ens proporciona veritats científiques objectives i

que, per tant, són veritat encara que no les vulguem acceptar. Això no

ocorre amb el sentit comú, ja que si una societat accepta un fet de la vida

quotidiana com a veritat, una altra societat el pot refutar ja que no s’ha dut

a terme cap reflexió crítica o sistemàtica. Per tant, podem concloure que el

coneixement científic és continu, autònom, objectiu i universal. A més a

més, les veritats son intemporals i generals, és a dir, un cop s’ha demostrat

que un fet és totalment cert, aquest fet serà cert sempre, independentment

de l’època històrica en la que es trobi. 6

Karl Popper, filòsof i teòric científic, afirma en les seves obres que el

coneixement humà és el coneixement científic, és a dir, per ell, la vida és

basa en la resolució de problemes i, a partir d’aquests problemes, obtenir el

coneixement. Per tant, a mesura que anem obtenint coneixement a través

de la resolució de problemes ens plantegem altres problemes i així

successivament. Per Popper, la ciència prové dels problemes que anem

resolent quan ens trobem davant d’una teoria contradictòria i, per tant,

quan refutem aquesta teoria. A mesura que resolem els problemes de cada

teoria, en formulem de noves. Arriba un punt en que Popper afirma que

qualsevol Ésser Humà que observi un problema ho farà a través del seu

6 J. M. Hernández Conesa, P. Moral de Calatrava i M. Esteban Albert. Fundamentos de la

enfermería. Editorial: Mc Graw Hill. 2ª edición. 2002

9

propi punt de vista, ja que no es pot desprendre de la seva intuïció. Per

tant, el coneixement que obtindrà no serà completament objectiu, ja que ell

creu que les teories científiques no són una recopilació d’observacions, sinó

que es basen en hipòtesis i conjectures. És en aquest moment que Popper

decideix establir el Mètode Científic, el qual és universal i totalment objectiu

i ens permet resoldre problemes i, per tant, obtenir coneixement sense una

base intuïtiva i subjectiva. Per tant, a diferència dels autors analitzats

prèviament, Popper no creu que el sentit comú sigui un coneixement

quotidià i el científic un coneixement superior i sistemàtic, sinó que ell creu

que el coneixement científic és el coneixement propi dels Homes. 7

Mario Bunge, físic, filòsof i humanista afirma que el coneixement científic

s’obté a través de la investigació científica la qual ens permet

conceptualment reconstruir el món d’una forma cada cop més amplia,

profunda i exacta. Bunge defineix el coneixement científic a través de la

racionalitat i l’objectivitat. El coneixement racional és aquell format per

raonaments, judicis i conceptes. Que sigui objectiu significa que el

coneixement concorda amb l’objecte i que busca la veritat a través de

l’observació i l’experimentació. A més, afirma que el coneixement científic

parteix sempre d ’uns fets i els intenta descriure de forma objectiva deixant

de banda qualsevol valor subjectiu. També transcendeix els fets, és a dir, a

diferència del sentit comú no es manté tota l’estona en els fets observats

sinó que va més enllà; no només descriu l’experiència sinó que la

racionalitza. Bunge també afirma que el coneixement científic és analític,

especialitzat, sistemàtic, clar, precís, comunicable, és a dir, és públic i no

personal, verificable i metòdic. Per tant, la definició que ens dóna és

semblant a la primera que hem descrit. Un cop més, el coneixement

científic va lligat al mètode científic ja que, tal i com afirma en la seva obra

“és un tret característic de la ciència, tant de la pura com de l’aplicada.

Sense Mètode Científic no hi ha Ciència”.8

Finalment, analitzarem la definició de coneixement científic segons Jean

Piaget. Piaget era biòleg i sociòleg. Ell estableix el coneixement científic com

7 W. R. Daros. El conocimiento científico en la concepción de Karl Popper.

8 Bunge, Mario. La ciencia, su método y su filosofía. Editorial: Laetoli, 2013.

10

un procés i no com un objectiu al qual ha d’arribar l’Home. Afirma que el

coneixement es produeix per una interacció entre un subjecte i un objecte.

A mesura que un subjecte es relaciona amb diferents objectes va

desenvolupant estructures organitzadores, les quals es basen en

determinades regles o normes. Aquestes estructures seran formes de

relació i comprensió de la realitat cada cop més potents i, per tant, el

coneixement serà cada cop més potent. Per tant, com podem observar,

Piaget es basa en una teoria constructivista, és a dir, el coneixement és un

procés de construcció permanent. 9

A continuació, tal i com hem fet amb el coneixement del sentit comú, a la

Taula 2 podem observar un resum sobre el que els diferents autors

analitzats entenen per coneixement científic.

AUTORS VISIÓ SOBRE EL CONEIXEMENT

CIENTÍFIC

Conesa, Esteban i Moral de

Calatrava

El coneixement científic és

sistemàtic, crític, objectiu, continu,

autònom i universal

Karl Popper (1902 - 1994) El coneixement humà és el

coneixement científic, és a dir, per

ell, la vida és basa en la resolució de

problemes i, a partir d’aquests

problemes, obtenir el coneixement.

Mario Bunge (1919 - ) El coneixement científic s’obté a

través de la investigació científica la

qual ens permet conceptualment

reconstruir el món d’una forma cada

cop més amplia, profunda i exacta.

És analític, especialitzat, sistemàtic,

clar, precís, comunicable, és a dir,

és públic i no personal, verificable i

metòdic.

9 Munari, Alberto. Jean Piaget (1896 – 1980). Revista: Perspectivas: revista trimestral de

educación comparada. Vol. XXIV. Num. 1-2. 1994. Pàgs: 315-332

11

Jean Piaget (1896 - 1980) Es basa en la teoria constructivista:

el coneixement científic és un procés

i no un objectiu al qual ha d’arribar

l’Home.

Taula 2: resum de les definicions del coneixement científic segons Conesa, Esteban i Moral

de Calatrava, Popper, Bunge i Piaget.

Un cop analitzats el coneixement científic i el coneixement del sentit comú

hem de lligar els dos conceptes amb la infermeria.

No sempre la infermeria s’ha basat en un coneixement científic i tècnic, sinó

que fins a meitats dels segle XIX la infermeria es trobava en una etapa pre-

professional i el que es coneixia per Infermeria era el Saber Infermer. El

Saber Infermer no es basava en la reflexió sistemàtica i el pensament crític

sinó que es basava en el sentit comú o en el saber popular, és a dir, en

l’experiència i el coneixement quotidià del moment.10 Per tant, la infermeria

no era realitzada per professionals sinó que era realitzada per voluntaris de

diferents ordres religioses que prestaven la seva ajuda.11 Aquesta etapa

pre-professional de la infermeria consta de dues etapes: l’oral i l’escrita.

L’etapa oral és on es veu més reflectit el Saber Infermer, ja que els

coneixements es transmetien oralment. L’etapa escrita sorgeix amb la

caiguda de l’Imperi Romà, ja que a partir de llavors els monestirs

esdevenen el centre del coneixement i el poder. És en aquests llocs on

podem trobar els primers escrits sobre la infermeria pre-professional,

encara però, molt basats en el pensament popular i el sentit comú.

A meitats del segle XIX, amb Florence Nightingale, el Saber Infermer va

evolucionar fins al Coneixement Científic Infermer, és a dir, es va

abandonar l’etapa pre-professional de la Infermeria i es va inaugurar l’etapa

10 J. M. Hernández Conesa, P. Moral de Calatrava i M. Esteban Albert. Fundamentos de la

enfermería. Editorial: Mc Graw Hill. 2ª edición. 2002

11 Unidad 2: El proceso histórico de la Enfermería. Historia de la Enfermería.

12

professional basada en el coneixement científic i la Ciència12. Un cop la

infermeria es va basar en el coneixement científic es van començar a crear

conceptes propis i específics d’aquest àmbit i es van començar a formular

teories infermeres. L’objectiu de la Ciència Infermera del moment fins a

l’actualitat serà experimentar, descobrir, observar i mesurar teories que

responguin al com i al per què dels fenòmens infermers. Per tant, podem

observar com es deixa de banda el sentit comú i es comença a utilitzar el

coneixement i el mètode científic. 13

Actualment, el coneixement científic és la base de la Infermeria i com més

utilitzi un professional de la infermeria aquest coneixement o llenguatge

més competent serà en el seu àmbit. Segons Katoka-Yahiro i Saylor, el

coneixement científic en Infermeria té tres fases: bàsic, complex i

responsable. El bàsic és el que utilitzen els principiants d’Infermeria que

depenen d’un superior, el complex és quan es comencen a prendre

decisions de manera independent i es comencen a analitzar situacions més

complexes i el coneixement responsable és el màxim que pot assolir un

professional de la infermeria, ja que aquest s’anticipa a les necessitats del

pacient i, a partir de la reflexió i el pensament crític, pren unes

determinades decisions.14

Per tant, podem observar que el coneixement científic i el coneixement del

sentit comú estableixen lligams amb la infermeria, ja que el sentit comú va

ser la base de la infermeria més rudimentària, mentre que el coneixement

científic va aparèixer a meitats del segle XIX i poc a poc ha desenvolupat en

la infermeria actual, on el pensament crític i el coneixement científic són la

base d’un professional competent.

12 H. M. Francisa et al. , La Enfermería en la Historia. Un análisis des de la perspectiva

profesional. Revista: Cultura de los cuidados, num.2, pags. 23 -24, 1997, E.U de

enfermería, fisioterapia y podología, Ciudad Universitaria, Madrid.

13 J. M. Hernández Conesa, P. Moral de Calatrava i M. Esteban Albert. Fundamentos de la

enfermería. Editorial: Mc Graw Hill. 2ª edición. 2002

14 Potter, Perry. Fundamentos de la enfermería, vol.1, editorial: Elsevier Mosby, Cinquena edició, pàgs:285,286.

13

REFLEXIÓ CRÍTICA:

Al principi de tot, abans de començar a respondre la pregunta que se’m

proposava, he definit que seria per mi el coneixement científic i el

coneixement del sentit comú.

Com a coneixement del sentit comú he afirmat que era el coneixement

natural, innat en el nostre organisme i que aprenem al llarg de la vida.

Després d’analitzar atentament altres definicions procedents de filòsofs,

marxistes, sociòlegs i científics, me n’adono que el coneixement natural o

sentit comú va molt més enllà del que jo he descrit. Tal i com podem

observar en la Taula 1, el sentit comú també és un saber immediat i social,

ja que no només es personal sinó que estableix lligams entre els individus

d’una societat formant, el que Schütz defineix com la intersubjectivitat. És

immediat, ja que ens permet resoldre qüestions de la vida quotidiana sense

necessitat d’establir una reflexió profunda. Reid, també ens afirma que hi

ha dos tipus de sentit comú i un d’ells està basat en la raó. En un principi,

jo creia que el sentit comú no estava basat ni en la reflexió ni en el

pensament crític i molt menys en la raó, però després d’analitzar el que diu

Reid al respecte he après que sí que hi està relacionat ja que el sentit comú

ens permet definir i reflexionar sobre allò evident i, per tant, està definit per

la raó. A més a més, en cap moment afirmo que el sentit comú i el

coneixement científic estan relacionats, però algunes definicions m’han fet

veure que un és la base de l’altre, ja que sense el sentit comú inicial no

hauríem sigut capaços de desenvolupar el coneixement científic. Tot i així,

cal tenir en compte que el sentit comú pot obstruir el coneixement científic;

en moments que ens podem deixar emportar per la intuïció i deixem de

banda la reflexió i el pensament crític.

En quant al coneixement científic he afirmat que era el coneixement basat

en l’aprenentatge, en qüestionar-se el per què de les coses, basat en la

reflexió i el pensament crític i en el mètode científic. De la mateixa manera

que amb el sentit comú, després d’analitzar diversos autors biòlegs,

científics i filòsofs, he vist que va molt més enllà de la meva idea inicial. No

només és un coneixement sistemàtic i crític sinó que també és la base del

coneixement humà. Això no significa que sigui innat, com el sentit comú,

14

sinó que es va assolint al llarg de la vida a mesura que resolem problemes

que ens permeten obtenir coneixement. A més a més, de la mateixa

manera que podem dir que el sentit comú es basa en la teoria de la

intersubjectivitat de Schutz, el coneixement científic es basa en la teoria

constructivista de Piaget. He analitzat Piaget ja que estic d’acord amb la

seva teoria, tot i que en un principi no la coneixia. Tal i com diu el nom de

la teoria, el coneixement científic és un procés, una construcció i no una

meta la qual hem d’assolir. El coneixement es va desenvolupant a mesura

que resolem problemes, tal i com afirma Popper, i no existeix un màxim, ja

que sempre podem obtenir-ne.

Finalment, he après que el sentit comú també està relacionat amb la

infermeria, ja que al principi pensava que només el coneixement científic

formava part de la Ciència Infermera. Resoldre aquesta pregunta, m’ha fet

adonar-me que gràcies al sentit comú es van establir les primeres bases de

la infermeria, encara que fos una infermeria pre-professional i rudimentària,

i gràcies a ell, a meitats del segle XIX es va poder desenvolupar la

Infermeria fins arribar a l’actualitat.

15

QUINES SÓN LES CARACTERÍSTIQUES MÉS RELLEVANTS DE LA HISTÒRIA DE LA INFERMERIA SEGONS

LES ETAPES (DOMÈSTICA, VOCACIONAL I TÈCNICA)?

La Infermeria, segons el meu bagatge, no és una professió recent sinó que

les cures i el cuidatge dels malalts ja existia en els inicis dels temps, a la

prehistòria. Degut a les tres presentacions que hem fet a l’aula, crec que

sempre ha existit, d’una manera o una altra, l’atenció als malalts. Tot i així,

cada cultura i època es basaven en uns criteris i tenien unes

característiques, és per això que podem dividir la història de la infermeria

en tres etapes: domèstica, vocacional i tècnica. Cal tenir en compte, que

dividir la història de la infermeria en aquestes tres etapes és una elecció

determinada, ja que hi ha diferents divisions, com per exemple, la

infermeria abans de la era cristiana i la infermeria de la era cristiana. 15

A més, crec que la infermeria ha evolucionat a partir de les experiències

que han anat vivint els cuidadors i també a partir de les necessitats i

creences de cada època. Tot i així, crec que totes les cultures tenen en

comú l’existència dels Déus i la dona com a símbol del cuidatge.

En l’Etapa Domèstica, crec que els cuidatges estaven en mans de les dones

i eren cuidatges molt primitius com cicatrització de ferides, parts o el

cuidatge de la llar. En l’Etapa Vocacional crec que es comencen a establir

les primeres bases de la infermeria moderna, però encara no es dona

suficient importància a la higiene, una bona alimentació... crec que haurem

d’esperar fins a l’Edat Moderna per poder apreciar canvis significatius de la

infermeria i arribar al que tenim avui en dia. Finalment, crec que l’Etapa

Tècnica és l’etapa de major canvis i on es produeix la professionalització de

la infermeria. Tot i així, tal i com indica el seu nom, és una etapa molt

tècnica on els cuidadors es centren més en la malaltia i deixen de banda el

pacient.

Per ampliar el meu coneixement i afirmar o descartar el que per ara crec

que significa cada època analitzarem les diferents etapes, començant per

l’Etapa Vocacional, en concret l’Edat Moderna, ja que és l’etapa de la qual

vam fer una presentació oral.

15 Etapes que trobem en el llibre de Frank-Elizondo, Desarrollo Histórico de la enfermería.

16

Primer de tot a la Taula 3 podem veure les cultures que pertanyen a cada

etapa de la infermeria i que analitzarem per separat.

ETAPES DOMÈSTICA VOCACIONAL TÈCNICA

CULTURES

Prehistòria

Egipte

Grècia i Roma

Xina i Índia

Baixa i Alta Edat

Mitjana

Renaixement,

Barroc i

Il·lustració

Precursors de la

Infermeria

moderna

Món Contemporani

Diaconesses

Kaiserwerth

Elizabeth Fry

Creu Roja

Taula 3: diferents etapes de la infermeria i cultures que pertanyen a cada etapa. (*

la nostra presentació i és el punt per on començarem a analitzar. )

Abans d’analitzar l’Ordre de San Joan de Déu, analitzarem la infermeria en

el renaixement, el barroc i la il·lustració, tres etapes de l’edat moderna, ja

que així quan analitzem l’ordre entendrem per que és un precursor de la

infermeria moderna. En àmbits generals, durant l’Edat Moderna es van dur

a terme diferents canvis sòcio-polítics. Es van consolidar els nacionalistes,

es van formar grans imperis colonials degut als nous descobriments

geogràfics. En l’àmbit polític predominava l’absolutisme i l’Església va patir

una reforma i van aparèixer el protestantisme, el calvinisme, el luteranisme

i l’anglicanisme. A més, es va dur a terme el Concili de Trento i es va

intentar evangelitzar Àsia i Amèrica. En l’àmbit cultural el renaixement

literari i artístic van ajudar a la investigació i a nous descobriments

científics.

El Renaixement va ser la primera etapa de l’Edat Moderna i engloba els

segles XVI i XVI. Es basa en la societat estamental on distingim privilegiats i

no-privilegiats. En el Renaixement la infermeria es realitza en cases

privades o grans hospitals i els cuidatges els realitzaven tant metges i

infermeres com monjos, monges i ordres religioses.

En el Barroc (segle XVI i XVII), predominava la monarquia absoluta. Tot i

així, va ser un període de rebel·lions que va ocasionar diverses crisis en tots

17

els àmbits sòcio-polítics i econòmics, com una crisis demogràfica que va fer

perillar la societat estamental. La religió també va patir diverses rebel·lions,

com la Guerra dels Trenta Anys entre catòlics i protestants, però continuava

formant part de molts àmbits civils. Finalment, la cultura va tenir un

moment d’apogeu en els àmbits de literatura, música i art.

El Barroc va esdevenir el Segle d’Or, on la infermeria va patir grans canvis.

Van aparèixer diverses ordres religioses que tenien com a objectiu el

cuidatge i l’atenció a malalts, com l’ordre de San Joan de Déu. Es trenquen

els lligams que es tenien amb la infermeria de l’Edat Mitjana de diverses

maneres, com per exemple, redactant un manual d’infermers per tal que la

infermeria englobes els àmbits de la biologia, la psicologia i la societat.

Finalment, es planteja una nova infermeria que engloba quatre àmbits

diferents: els cuidatges, la administració, la docència i la investigació.

Finalment, tenim la Il·lustració (segles XVII i finals del XVIII). És una època

de revolucions que ocasiona diferents malalties conegudes com les malalties

del proletariat. En aquesta etapa de la Edat Moderna apareixen noves

professions a les ciutats degut a la industria i s’abandona el camp. En

l’àmbit de la infermeria, els professionals encara eren seglars, monjos,

monges... però també trobàvem infermeres formades que no formaven part

de cap institució religiosa.

Ara analitzarem l’Ordre de San Joan de Déu, la qual es va fundar en l’època

del Barroc.

L’Ordre de San Joan de Déu es va fundar a Granada a meitats del segle XVI,

després de la mort de San Joan de Déu, en honor a la seva obra. És una

ordre religiosa al servei de les persones necessitades i els malalts. Es basa

en la reforma de l’Església catòlica, sobretot en el Concili de Trento i té com

a objectiu mostrar al món l’amor del crist compassiu i de l’evangeli. Aquesta

ordre religiosa es basa en uns determinats valors que actualment encara

trobem presents. El valor principal es l’hospitalitat, és a dir, atendre a

qualsevol persona que ho demani. A partir d’ell s’han format altres valors

com la qualitat, és a dir, professionalitat, atenció holística, adaptar les

necessitats segons els malalts... També trobem el respecte cap als malalts,

Déu i els germans de la ordre. L’espiritualitat és un valor molt important

18

que duen a terme per treballar amb altre ordres religioses, evangelitzar a

tots aquells que no formin part de l’Església catòlica... Finalment, trobem la

responsabilitat. Aquest és un dels valors més importants, ja que demana,

entre altres, fidelitat a la ordre i justícia social.

Per tant, partint d’aquest punt on hem analitzat la infermeria moderna,

analitzarem les etapes anteriors i posteriors a l’Edat Moderna per tal de

determinar, al final, quines característiques de la infermeria han perdurat de

l’etapa domèstica i l’edat Mitjana en l’Edat Moderna i quines característiques

de l’Edat Moderna han perdurat en la professionalització i l’etapa tècnica de

la infermeria.

A continuació analitzarem l’Etapa Domèstica (Prehistòria, Civilitzacions

antigues, Món clàssic i cultures orientals) per poder fer paral·lelismes amb

l’Etapa Vocacional i, concretament, amb l’Edat Moderna i determinar

l’evolució des de l’inici dels temps fins al nostre punt de partida, l’ordre de

San Joan de Déu.

L’Etapa Domèstica de la Infermeria es basa en la dona com a cuidadora de

la família, la llar o el benestar comú.

Aquesta etapa comença amb la prehistòria, la qual està dividida en tres

èpoques diferents: el paleolític, el mesolític i el neolític. en la prehistòria els

homes es dediquen a observar el món que els envolta i, a partir de recursos

naturals realitzar diverses substàncies utilitzades per la cura de ferides o

malalties. Els mètodes de curació de ferides es basaven en el refregament

de la ferida amb diverses plantes, la cicatrització amb foc i les

escarificacions. Les malalties es basaven en una terapèutica primitiva

caracteritzada pels somnis, l’ànima i els esperits sobrenaturals. Unint

aquests tres aspectes s’origina el saber mítico-màgic el qual, a partir de la

màgia realitzada pel xaman o bruixa, es curava la malaltia. Finalment, la

dona tenia un paper molt important en el part i el cuidatge dels nadons.

La prehistòria va evolucionar fins a les Civilitzacions Antigues de les quals

analitzarem Egipte. A Egipte la sanitat unificava la medicina, la religió i la

màgia formant, d’aquesta manera, tres figures importants: el metge,

19

encarregats de curar malalties a través de remeis naturals, els sacerdots,

encarregats de tractar la part religiosa de la malaltia i els mags, encarregats

d’eliminar maleficis a través de rituals i cerimònies. Existia una figura

apartada que eren les parteres o llevadores, encarregades dels nadons i el

part.

Els egipcis tenien molta cura de la higiene, ja que creien que una bona

higiene els prevenia de malalties i maleficis. Per tant, una malaltia

acostumava a produir-se quan no es duia a terme una bona higiene. Degut

a la diversitat de malalties existien diverses especialitzacions com oculista,

cauteritzacions o metges especialitzats en un determinat òrgan. Tot i la

gran diversitat s’agrupaven les malalties en tres grans grups: les que puc

tractar, les que vull combatre i les que escapen els meus coneixements i

experiències. Per tractar una malaltia es realitzaven processos de palpació,

inspecció i auscultació, presents actualment i es duien a terme teràpies

racionals per malalties naturals i teràpies místics per malalties

sobrenaturals. També es podia realitzar na cirurgia per tal d’extraure

l’element maligne, per circumcidar els nens, per encanyar ossos fracturats o

per saturar ferides. Finalment, la farmacopea, la farmacologia actual, també

era molt important.

Com hem dit anteriorment, les dones també tenien un paper important,

eren les comadrones encarregades del naixement del nadó.

La religió també tenia un paper important on els sacerdots eren els

encarregats de realitzar diferents cerimònies en temples per diagnosticar

malalties que es tractarien amb remeis sobrenaturals.

De les Civilitzacions Antigues passem al Món Clàssic representat per Grècia i

Roma. En l’Antiga Grècia trobem quatre etapes diferents: l’etapa fosca, el

període arcaic, el període clàssic i el període hel·lenístic. Nosaltres ens

centrarem en el període clàssic que engloba els segles V i IV a.C. En aquella

època existien dos models sòcio-polítics. A Atenes governava la

Democràcia, mentre que a Esparta persistia la divisió de classes entre

privilegiats, esclaus i exercit. L’economia del moment es basava en

l’agricultura, l’artesania i el comerç. La cultura en l’àmbit filosòfic, de l’art i

del teatre va tenir el seu apogeu.

20

En l’àmbit de la infermeria els encarregats de les cures i els tractaments

eren els metges tècnics, els no tècnics (farmacèutics, gimnastes o

rizotomas) i els esclaus. Les dones també tenien un paper important com a

parteres i llevadores. Les esclaves eren les encarregades d’amantar els

nadons.

Els cuidatges de l’Antiga Grècia es basaven en el mètode hipocràtic, el qual

persisteix en l’actualitat, que es basa en l’observació, l’estudi al pacient,

realitzar una avaluació de manera imparcial i entendre la naturalesa de la

malaltia. Es realitzaven en centres hospitalaris o temples, banys,

amfiteatres, habitacions... i es tractava tant a ciutadans com a peregrins.

Finalment, dir que els cuidatges es basaven en medicines tradicionals,

reparació de fractures, banys a diferents temperatures, gimnàstica etc.

L’Antiga Roma ha influenciat molt l’època actual i va prendre alguns

aspectes de l’Antiga Grècia. Per exemple, la seva estructura social era

basada en privilegiats, plebeus i esclaus i, de la mateixa manera que els

grecs, donen molta importància a la higiene pública creant, d’aquesta

manera, un bon sistema de clavegueram, banys, termes...

La medicina romana va patir un gran canvi, abandonant la medicina basada

en el culte diví, quan es va produir la conquesta de Grècia en el 130 a.C. Els

grecs van imposar part de la seva metodologia de treball i la medicina,

abans relegada en l’àmbit dels esclaus, va esdevenir una feina molt ben

valorada. Els cuidatges mèdics es passen a realitzar als Valetudinaris

(hospitals de l’època) i eren realitzats per cuidadors de diferents tipus, com

per exemple els nocosomi, els encarregats dels cuidatges militars i de les

ferides de guerra. Les dones també tenien un paper important. Trobem les

nodrisses, encarregades de la lactància i del cuidatge dels infants no

reconeguts pel patter familias (l’home de la casa). També trobem les

obstetrix encarregades del naixement del infant i del seu creixement fins a

l’adolescència. A més, eren expertes en la utilització de plantes, verins i

anticonceptius.

Finalment, amb el cristianisme, el cuidatge pren importància, ja que esdevé

la manera de redimir-se un mateix i de guanyar el cel després de la mort.

Segons el cristianisme, els cuidatges es basaven en la cura del malalt i la

21

filosofia de servir a la societat. Els principals cuidadors eren dones

encarregades de visitar, assistir i cuidar tot tipus de malalts. Cal tenir en

compte, que encara que el cristianisme augmentés la importància dels

cuidatges, juntament amb la conquesta de Grècia, el fet d’estar lligat a

ordres religioses va dificultar molt el seu desenvolupament.

Per tal d’acabar amb l’Etapa Domèstica de la infermeria analitzarem dues

cultures orientals: la Xina i l’Índia. Tot seguit entrarem a analitzar l’alta i la

baixa Edat Mitjana.

La Xina es basava en un govern patriarcal on la família era un pilar

fonamental. Existien quatre classes socials: els estudiants, els artesans, els

grangers i els comerciants, tot i que en realitat trobàvem els oficials

(mandarins) i els no-oficials.

En l’àmbit sanitari, la salut significava harmonia i equilibri entre el ying i el

yang. Per tant, una malaltia significava un desequilibri i una alteració del

flux del chi entre aquestes dues forces i un càstig diví. No trobem una figura

del cuidador sinó que els primers metges eren els propis emperadors (Fu

Shi, Shen Nung i Huang-Ti). Es basava en el culte als avantpassats i

existien temples per tal de realitzar oracions i pregar per una fàcil

recuperació. Els mètodes per tractar una malaltia es basaven en el control

del pols, la farmacologia, tècniques de dissecció, banys i massatges. Dos

dels grans mètodes per tractar malalties eren l’acupuntura, la qual consistia

en injectar agulles per tot el cos per tal de tornar a establir l’equilibri, i la

moxibustió, que consisteix en inhalar el fum després per la planta Altamisa.

D’aquesta manera s’activa el sistema circulatori i amb ell es retorna a

l’equilibri perdut entre el ying i el yang.

La cultura índica antiga es basava en l’agricultura i la ramaderia i cada

poblat era governat per un cap que englobava tots els poders polítics. La

societat era una societat estamental dividida entre el cap, els sacerdots, els

guerrers, els comerciants, els plebeus i les pàries socials.

En l’àmbit sanitari la cultura índica es basava en l’Ayurveda, que és un

sistema harmònic que respecta la capacitat del cos per regenerar-se ell

mateix i actualment es practica arreu del món com a medicina alternativa.

22

De la mateixa manera que la cultura xinesa, l’Ayurveda es basa en

l’equilibri, que en aquest cas es entre l’alimentació, les activitats físiques, la

rutina diària i la salut mental. Si un d’aquests pilars no funciona apareix la

malaltia. Per tal de curar la malaltia es duen a terme tractaments naturals

per restablir l’equilibri.

L’Ayurveda es basa en cinc elements principals relacionats amb l’oïda, el

tacte, la vista, el gust i l’olfacte i són: l’èter, l’aigua, el foc, l’aire i la terra

respectivament. Si es combinen els diferents elements apareixen els

doshas: Vata (èter i aire), Pita (foc i aigua) i Kapha (aigua i terra).

L’equilibri entre els tres és el que manté la salut.

Un cop finalitzada l’Etapa Domèstica de la infermeria analitzarem l’alta i la

baixa Edat Mitjana, les quals formen part de l’Etapa Vocacional i són les

dues èpoques anteriors a l’època moderna analitzada prèviament.

L’alta Edat Mitjana engloba els segles V,VI,VII,VIII,IX i X. En aquesta època

es desenvolupen tres grans moviments: el feudalisme, el monaquisme i

l’islamisme.

El feudalisme és el règim social, econòmic i polític del moment. Es basa en

una societat estamental basada en la dependència i el vassallatge. La

societat estamental té forma de piràmide on els vassalls es troben en lúltim

esglaó, el qual és el més ampli de tots. A més, cal saber que no hi havia

manera de passar d’un esglaó a un altre, és a dir, si naixies pobre mories

pobre. Existeixen uns grups socials determinats on el senyor o noble tenia

poder sobre el treballador o vassall. El vassall treballava les terres i, a

canvi, el senyor li garantia protecció. Cal tenir en compte que cada senyor

imposava les seves lleis i els vassalls estaven totalment explotats i no

tenien cap tipus de contracte.

En la següent imatge (Figura 8) podem veure l’organització feudal i com els

vassalls eren els encarregats de treballar per la resta de la societat.

Figura 8: organització feudal.

.

Durant el feudalisme, els coneixements mèdics i

sanitaris estaven en mans dels monestirs, ja

23

que només els eclesiàstics tenien el coneixement necessari per llegir i

entendre diversos escrits16. A més, el cuidatge dels malalts estava en mans

de la dona que era l’encarregada de cuidar a qualsevol persona malalta, ja

fos criat o ferit de guerra durant les invasions.

El monaquisme, originari d’Orient i Egipte, però trobat també a Occident, es

basa en la formació d’una vida apartada de la societat en diferents

monestirs per mitjà de la pràctica evangèlica. Per tant, el monaquisme era

la formació de monjos. En l’Alta Edat Mitjana una de les ordres religioses

més importants va ser la benedictina, fundada per San Benito. San Benito,

va establir diferents regles per tal de dur a terme el monaquisme i una

d’elles era: “Abans que tot i per sobre de tot, s’ha de prendre cura dels

malalts”. Tal i com hem dit en el feudalisme, el coneixement mèdic i sanitari

es trobava en mans dels monjos i monges, els quals cultivaven herbes

curatives, atenien als malalts dels monestirs i dels poblats que no podien

hospitalitzar-se i, juntament amb els seglars, estudiaven i practicaven la

medicina.

Durant les diferents conquestes de l’alta Edat Mitjana, els monjos

transmetien tota la seva formació medica a diferents punts d’Europa per tal

d’evangelitzar diferents regions.

Durant tota l’alta Edat Mitjana es van fundar diverses institucions culturals.

Al segle VI es van formar a França dos grans hospitals que no estaven

associats a monestirs: L’Hôtel Dieu de Lyon que apart de cuidar als malalts

ajudaven als pobres i l’Hôtel Dieu de Paris dirigit per infermeres seglars que

posteriorment van fundar l’ordre religiosa de les agustines.

Finalment, trobem l’islamisme, originari d’Orient i simultani al

desenvolupament de la civilització cristiana d’Occident. Els islamistes van

fundar diversos hospitals i clíniques ambulants on els metges gaudien d’un

gran prestigi. Els hospitals tenien diverses sales que dividien les malalties

més greus, els homes, les dones... A més, gaudien de biblioteques,

consultes externes, cuines per dietes especials i una mesquita. Un cop es

16 Aquest fet estableix una relació amb l’Ordre de San Joan de Déu, ja que és una ordre

religiosa en mans dels eclesiàstics. Ho tractarem a continuació amb el monaquisme.

24

donava l’alta es donava una petita suma de diners als pacients per tal que

no haguessin de treballar immediatament.

La baixa Edat Mitjana consistia engloba des del segle XI al segle XV. En la

Figura 9 podem observar un petit esquema sobre aquesta època final de

l’Edat Mitjana.

Figura 9: esquema sobre la baixa Edat Mitjana.

Tal i com podem veure en la Figura 9, la baixa Edat Mitjana va ser el final

de l’Edat Mitjana. Aquesta època es va caracteritzar per diferents canvis

polítics que van augmentar el poder del rei, el qual era un senyor feudal, es

van concedir privilegis a les ciutats i la monarquia es va enfortir degut al

suport d’una nova classe estamental, la burgesia, la qual juntament amb el

poble, formava part dels no-privilegiats. En aquest punt el feudalisme ha

perdut molta importància. Quan finalitzi l’Edat Mitjana ja no trobarem

feudalisme, és a dir, tal i com hem analitzat anteriorment, en l’Edat

Moderna el feudalisme serà inexistent. Els privilegiats eren els nobles, el

clero i el rei. També es caracteritza per un desenvolupament de les ciutats

25

gràcies a l’expansió de l’economia i a la construcció d’universitats i

catedrals. Finalment, el cristianisme va tenir la seva màxima expansió

gràcies a les croades.

Entre el segle XI i XIV, la malaltia era considerada un càstig diví, ja que

l’Església continuava tenint una gran influencia en tots els àmbits civils.

Aquest fet va provocar un estancament en l’àmbit sanitari.

Degut a la crisis agrària i bèl·lica del segle XIV, van arribar a Occident

diverses epidèmies, com la peste negra. En aquest punt, l’atenció sanitària

es va haver de modernitzar i es van formar diversos hospitals i ordres

religioses, com les croades que atenien als malalts del front. Juntament,

amb l’aparició de les universitats, la infermeria hospitalària va prendre

importància i es van construir diversos hospitals laics destinats al cuidatge i

a la cura dels malalts17.

Els cuidatges dels malalts es basaven, sobretot, en una bona alimentació i

un repòs adequat. Eren atesos pels infermers menors, encarregats de

l’alimentació, la higiene, informar al metge... i pels infermers majors,

encarregats de la formació dels infermers menors i planificadors i

organitzadors del treball. Tot i així, en els hospitals també trobàvem dones,

esclaus, parteres, llevadores... encarregats de realitzar diverses feines. Tot i

així, encara que la infermeria hospitalària tingués molta importància no es

va abandonar totalment la infermeria monàstica. És més, tal i com hem vist

en l’Edat Moderna encara predominen els cuidatges en mans d’ordres

religioses, com l’ordre de San Joan de Déu.

Gràcies al fet d’analitzar primer l’Edat Moderna i establir les bases de la

infermeria d’aquesta època, hem pogut establir relacions amb els orígens de

l’Etapa Vocacional, és a dir, amb l’Edat Mitjana. Hem pogut veure com

l’Edat Mitjana, sobretot els primers cinc segles, va ser una època

d’estancament on la religió englobava tots els àmbits i la societat estava

molt jerarquitzada. Hem pogut observar com poc a poc es van anar

17 Semblant a l’ordre de Sant Joan de Déu, ja que es basa en el cuidatge i la cura de tota

persona necessitada. Per tant, en aquest punt es formen les bases de la infermeria moderna.

26

produint canvis fins a arribar a la infermeria moderna i hem pogut analitzar

com aquests canvis en tots els àmbits han repercutit en la infermeria.

Un cop analitzades les dues primeres etapes de la infermeria podem

observar com la primera etapa era una etapa basada en el cuidatge del dia

a dia i on la medicina encara no estava establerta com una professió. Els

tractaments es basaven en remeis naturals, una bona higiene, cultes als

avantpassats... En l’Etapa Vocacional, sobretot en l’alta Edat Mitjana,

encara es creu que la malaltia és un càstig diví i la cura encara es basa en

un cuidatge molt rudimentari dut a terme per monjos, monges i institucions

religioses. No va ser fins al segle XIV que comencen a aparèixer hospitals

separats de la religió i, encara que ja no es realitza culte als avantpassats,

les pregàries i la religió continuaven molt presents en aquest àmbit. No és

fins a l’època moderna que es comencen a formar sanitaris i a deixar la

banda la religió per tal de donar un pas cap a la professionalització.

Un cop analitzat d’on venim analitzarem la última etapa de la infermeria:

l’Etapa Tècnica i la professionalització. D’aquesta manera podrem veure el

llegat que ha deixat l’Edat Moderna en l’actualitat.

L’Etapa Tècnica de la infermeria s’inicia just després de l’Edat Moderna i

engloba des de la revolució francesa fins al segle XX, el món contemporani.

Aquesta etapa relaciona el coneixement de la salut amb la lluita contra la

malaltia i és on s’inicia el reconeixement de la professió infermera.

En el Món Contemporani, la societat està formada per tres estaments: la

classe baixa, la classe mitjana i la classe alta. Ja no trobem els esclaus,

propis de l’Etapa Domèstica, o la societat estamental tan jerarquitzada

pròpia de l’Etapa Vocacional.

En l’àmbit sanitari, gràcies a la primera formació d’infermers durant l’Edat

Moderna, es produeixen diversos canvis que provoquen el desenvolupament

de la medicina i els coneixements. Degut al gran èxode rural i a l’aparició de

noves feines relacionades amb la indústria, les malalties eren sobretot

produïdes a les fàbriques o als suburbis urbans i, normalment, generaven

grans epidèmies. Els hospitals estaven dividits segons la classe social i

estaven en mans públiques, no en mans d’institucions religioses. Els tipus

27

d’infermers de l’època es dividien en: infermers titulats, normalment dones,

infermers titulats no oficials que provenien d’institucions religioses, i

infermers no titulats que no tenien una formació acadèmica. Per tant,

observem com les ordres religioses passen a un segon pla i els infermers

titulats ocupen la posició que mereixen.

La professionalització dels cuidatges es va produir des de mitjans del segle

XIX fins a mitjans del segle XX i, entre els anys 50 i 60, la infermeria

tècnica va tenir el seu màxim apogeu. Tot i així, encara que l’etapa tècnica

permetés un millor accés al coneixement mèdic i millorés la infermeria, va

allunyar el pacient del professional i va instaurar una dependència envers el

metge.

Tant Elizabeth Fry com les Diaconesses de Kaisewerth com la Creu Roja,

van ser claus per la professionalització de la infermeria. Elizabeth Fry va ser

la impulsora de la reforma i la humanització de les presons. A més, va crear

l’Institut de Germanes Infermeres protestants, el qual va produir un

augment del prestigi de la professió encara que la instrucció fos escassa.

Les Diaconesses van aparèixer al segle XIX com un important factor per

regenerar la infermeria. Van crear un sistema de formació innovador i

característic que consistia en una formació teòrica-pràctica, una gran

professionalitat i una obediència incondicional cap al metge. Finalment,

tenim la Creu Roja, formada per milions de voluntaris arreu del món

encarregats de protegir la vida humana i la salut, de garantir el respecte

entre tots els éssers humans i de prevenir i alleujar el sofriment humà de

qualsevol tipus.

Per tant, gràcies a l’Edat Moderna i els canvis que es van produir, com el

reglament d’infermers, es van dur a terme els primers passos per a obtenir

una infermeria tècnica més professional i formada. Tot i així aquesta

infermeria es va allunyar dels pacients i es va centrar més en la malaltia. Es

per això, que actualment es busca un equilibri entre l’etapa vocacional,

basada en el pacient i els cuidatges més bàsics, i l’etapa tècnica basada en

la malaltia.

28

REFLEXIÓ CRÍTICA

Fent una reflexió global he après que en l’Etapa Domèstica, la qual jo

pensava estava basada en el cuidatge únic de la llar i els malalts per part de

la dona, podem veure la gran importància que se li donava a la higiene,

molt més que avui en dia. A més he après els cuidatges característics de les

cultures orientals, ja que això ens fa veure que no existeix un sol tipus de

cuidatges sinó que cada cultura pot tenir el seu i tots eren bàsics. Tot i així,

tal i com jo esperava, el culte als Déus i a les divinitats estava molt present

en totes les cultures.

També he après l’avenç dels grecs en aquella època, molt més que els

romans, ja que ells ja donaven molta importància a les cures i als cuidatges

i van instaurar aspectes que han influenciat molt a la nostra cultura, com el

jurament hipocràtic. A més, no sabia la importància que la conquesta de

Grècia va tenir en l’àmbit sanitari, ja que sense ella i sense el cristianisme

la medicina no hagués deixat de ser un treball poc digne relegat als esclaus.

En l’Etapa Vocacional es van dur a terme molts canvis, però el que no sabia

es que en l’Edat Mitjana els cuidatges eren un model primitiu del que

coneixeríem posteriorment en mans de Florence Nightingale (tercera

pregunta). És a dir, a l’Edat Mitjana, la nutrició, un bon repòs i una bona

temperatura ambiental ja eren essencials si es volia curar un pacient. A

més, es va produir un canvi relacionat amb la religió que jo pensava que es

va produir en l’Edat Moderna: es va abandonar tot allò relacionat amb el

culte als déus i la religió només estava present en els cuidatges. Finalment,

no sabia que en l’Edat Moderna ja es comencessin a formar infermers sinó

que pensava que, com formava part de l’Etapa Vocacional, es continuava

amb uns cuidatges semblants a l’Edat Mitjana, però no pensava que la

religió fos relegada a un segon pla.

Finalment, no sabia que la professionalització es produís tant ràpid (segle

XVIII i XIX) sinó que pensava que havia sigut pròpia del segle XX. A més,

no pensava que l’Etapa Tècnica, degut a les males condicions de vida per

culpa de les fàbriques, es produís un retrocés tant important en la higiene.

29

QUÈ DESTACARIA DE LA INFERMERIA PROFESSIONAL, A PARTIR DE FLORENCE NIGHINGALE (1820-

1910), DE LA SEVA BIOGRAFIA I DEL SEU LLEGAT?

De la mateixa manera que amb les anteriors preguntes, primer m’agradaria

definir que significa, per mi, Infermeria Professional. Fins avui, 28 de

setembre del 2014, no hem estudiat en què es basa la Infermeria

Professional, per tant, qualsevol definició i argument està basat en el meu

bagatge i la meva experiència anterior.

Per mi, la Infermeria Professional és la Infermeria realitzada en els hospitals

per determinades infermeres professionals. Principalment, crec que el que

determina si una infermera és professional és si sap donar un bon tracte al

pacient i als familiars, ja que s’ha d’entendre que no estan en el millor

moment i tenir una infermera reconfortant ho fa més tot suportable. Per

tant, s’ha de saber mostrar empatia amb les angoixes que pugin estar

patint tant el pacient com els familiars. Aquest fet, com hem vist en

l’apartat anterior, és relativament recent, ja que en la última etapa de la

infermeria el pacient no era tant important com la malaltia.

El dilluns 29 de setembre, vam reflexionar a classe sobre la Infermeria

Professional i això em fa augmentar el meu bagatge i el meu coneixement.

No només és donar un bon tracte als pacients, tal i com defineixo

prèviament, sinó que també és tenir una bona tècnica per tal de realitzar

correctament la nostra feina i seguir un pensament crític i científic per

arribar a la resposta més adequada.

Figura 1: Florence Nightingale amb l’uniforme infermer.

Un cop definit el que per mi significa la Infermeria

Professional, analitzarem el que significa per

Florence Nightingale, la qual podem observar a la

Figura 1 amb l’uniforme infermer del moment, a

partir del seu llibre: Notas sobre enfermería: qué

es y qué no es. Cal tenir en compte, que el llibre

va ser escrit al segle XIX i, per tant, ens descriu la

infermeria del moment la qual ha evolucionat molt fins a l’actualitat.

30

Florence Nightingale va ser la primera teòrica infermera i gràcies a ella, a

meitats del segle XIX es van començar a establir les bases de la Infermeria

Professional, deixant de banda el sentit comú i començant a utilitzar el

coneixement científic i el mètode científic. Nightingale sempre volia fer de la

Infermeria una professió respectable per a la dona ja que, tal i com explica

en el seu llibre, és la dona de la casa la que s’ha d’ocupar dels malalts i, per

tant, el mateix ha d’ocórrer en els hospitals. 18

En el seu llibre, Notas sobre enfermería: qué es y qué no es, Nightingale

analitza tretze aspectes importants que s’han de tenir en compte per ser

una bona infermera professional. Per F. Nightingale, la Infermeria és més

que l’administració de medicaments. Per ella, la infermeria és “l’ús apropiat

d’aire, llum, calor, neteja, tranquil·litat i selecció de la dieta i la seva

administració, i amb la menor despesa d’energia per part del pacient”. Per

tant, abans de començar qualsevol tractament s’han de complir tots els

requisits anteriors, ja que només llavors podrem determinar els símptomes

propis de la malaltia.

A continuació analitzarem un per un cada requisit essencial per realitzar una

Infermeria Professional, ja que ens permetrà contestar la pregunta inicial.

Per tant, cada requisit és el que Florence Nightingale destaca de la

Infemeria Professional.

VENTILACIÓ I CALEFACCIÓ19

Per Florence Nightingale la primera regla de la Infermeria és: “sempre s’ha

de mantenir l’aire que es respira [a l’interior] tan pur com l’aire de fora

sense que el pacient es constipi”. Per tant, l’aire ha de venir sempre de

l’exterior, és a dir, obrint finestres, ja que l’aire pur és essencial pel

benestar del pacient. Mai s’ha de ventilar obrint portes i tancant finestres, ja

que l’aire està estancat i és molt propici per agafar malalties (“les finestres

18 Domínguez-Alcón, Carmen, Los cuidados y la profesión enfermera en España, editorial

pirámide, 1986, Madrid

19 Cal tenir en compte que Florence Nightingale és una teòrica científica del segle XIX, per

tant, la majoria de les seves propostes es compleixen actualment en la majoria de països.

31

es van inventar per estar obertes, les portes per a estar tancades” F.

Nightingale). El moment ideal per obrir les finestres és durant la nit ja que,

sobretot a les grans ciutats, l’aire de nit és el més pur del dia. Fent

referencia a la primera regla de la Infermeria, si l’aire de dintre ha de ser

igual de pur que el de fora, significa que dintre l’habitació no pot haver-hi

res perjudicial pel pacient com, per exemple, el fum de la xemeneia.

Obrir finestres quan un pacient està malalt acostuma a no realitzar-se per

por a que es constipi, ja que per culpa de la malaltia té el Sistema

Immunitari incompetent i les defenses baixes, però cal tenir en compte que

es pot mantenir un pacient calent i a la vegada ventilat si se li proporciona

l’atenció adequada. El que no es pot realitzar de cap manera és mantenir

una habitació totalment calenta sense ventilació, ja que el pacient respirarà

repetidament una atmosfera cada cop més carregada i humida que

demorarà la seva recuperació.

En algunes ocasions, el pacient produeix molt poca calor, per tant, aquesta

se li ha de subministrar. Quan això es produeix s’ha de prestar especial

atenció a les mans i als peus dels pacients, sobretot a primera hora del matí

que es quan el canvi de temperatura és més brusc.

SALUBRITAT A L’INTERIOR DE LES CASES

Per disposar de salubritat dins d’una casa, s’han de complir determinats

requisits. El primer de tots és proporcionar aire pur a tots els racons de la

casa, ja que, tal i com hem definit anteriorment, si l’aire que es respira no

és pur dificulta la recuperació del pacient. l’aigua també ha de ser pura i, en

cap cas, s’ha d’utilitzar aigua bruta o contaminada per netejar la casa, ja

que això establirà una atmosfera perjudicial pel pacient. Les clavegueres

han de ser eficaces, és a dir, han de començar i acabar a l’exterior de la

casa, ja que sinó es perjudica l’atmosfera que respirem. La neteja de la

casa és molt important, ja que si una casa no està neta, és a dir, si les

catifes, les parets i els mobles estan bruts, la ventilació és relativament

inútil. Finalment, la il·luminació natural és molt important, ja que una casa

fosca acostuma a ser una casa insalubre, amb una atmosfera contaminada i

bruta. Per tant, segons F. Nightingale, si una casa disposa d’aire pur,

32

d’aigua neta, de clavegueres eficients, de neteja i de il·luminació natural, és

més difícil que es propagui una malaltia.

ADMINISTRACIÓ I CURA DELS PETITS DETALLS

L’administració i els petits detalls són importants, ja que en els infermers i

les infermeres no poden estar sempre amb el mateix pacient, però aquest

ha de rebre sempre la mateixa atenció, independentment de qui l’atengui.

Per tant, l’objectiu del professional no és que sàpiga realitzar una

determinada feina, sinó que s’ha d’assegurar que la seva feina també la

pugui realitzar un altre quan ell no estigui present. D’aquesta manera, no es

descuida l’atenció del pacient.

D’aquesta manera, cada pacient és com una empresa i s’ha d’organitzar una

petita administració constituïda per diferents infermers i infermeres que

garanteixin la seva cura.

SOROLL

El soroll innecessari o que pot crear inquietud és el que afecta al pacient. No

és el volum del soroll el que és perjudicial, sinó l’efecte que pot generar. Per

exemple, si el soroll és constant com unes obres, no el molestarà, però si el

soroll és sobtat, com un despertar brusc, si que pot afectar-li. Per tant, un

soroll innecessari quasi insignificant pot ser més perjudicial que un soroll

necessari, encara que sigui molt més intens. Els sorolls que més afecten al

pacient i que, per tant, el posen sota un estat d’excitació i nerviosisme són

els xiuxiueigs que es poden produir entre els diferents familiars o entre el

metge i els familiars. Parlar a un pacient de forma brusca pot alterar-lo,

però tampoc se l’ha de fer esperar un llarg període de temps ja que li pot

generar ansietat.

En moltes ocasions, es recomana llegir al pacient, sobretot al segle XIX,

però F. Nightingale afirma, segons la seva pròpia experiència, que si un

malalt es troba en un estat suficientment greu com per llegir, poques

vegades accepta que li llegeixin, ja que és un soroll innecessari que pot

provocar mal de cap i nerviosisme. Tot i així, si la lectura es decideix dur a

33

terme, s’ha de realitzar de forma lenta i continuada i vocalitzant cada

paraula, de manera que el pacient pugui seguir la lectura. A més, si es

llegeix d’aquesta manera, el soroll de la lectura es torna un soroll monòton i

necessari que no pertorba al pacient. Si es llegeix de forma esporàdica

diferents fragments d’un llibre, el soroll que es produeix és innecessari i,

per tant, afecta al pacient.

VARIETAT

La rutina, com observar sempre les mateixes parets de l’habitació i el

mateix ambient, pot afectar als nervis del pacient. La varietat de colors, de

formes i, fins i tot, d’olors són un medi de recuperació del pacient, ja que

provoca que tingui la ment ocupada i, per tant, que els seus pensaments no

siguin sempre els mateixos. Tot i així, la varietat no pot ser brusca, ja que

això no produirà cap efecte. Si la varietat és lenta, els nervis del pacient no

estaran alterats i, per tant, es millorarà la recuperació del pacient.

Les flors, són una bona manera de generar varietat en una habitació grisa,

com són les habitacions d’hospitals, ja que aporten colors i olors. A més, no

és una varietat brusca, sinó que és lenta, ja que quan tarden un temps en

podrir-se.

Tenir el llit orientat cap a la finestra també és un exemple de varietat, ja

que el pacient pot observar el que ocorre a l’exterior i cada dia serà

diferent. A més, la il·luminació natural, tal i com hem dit anteriorment,

ajudarà a la recuperació.

ALIMENTACIÓ I TIPUS D’ALIMENTS

L’alimentació del pacient s’ha de produir de manera freqüent i continuada,

és a dir, alguns pacients estan tan dèbils que l’alimentació s’ha de produir

de manera que no coincideixi amb cap altra ocupació, ja que sinó el pacient

es pot sentir pressionat i podrà decidir no menjar res fins a l’àpat següent.

També cal tenir en compte que no tots els pacients poden menjar a la

mateixa hora, sinó que cada pacient és receptiu al menjar en un moment o

altre.

34

A mes, mai s’ha de deixar el menjar que el pacient no s’ha acabat a l’abast

del pacient per tal que mengi més després d’un temps, ja que això pot

generar que el pacient perdi totes les ganes de menjar. Sempre se li ha de

servir al pacient el que es pugui menjar i no hauria de veure o olorar més

menjar que el seu, ja que pot rebutjar el menjar.

Els àpats s’han de produir quan el pacient estigui el més sol possible, ja que

sinó es pot sentir pressionat i observat.

Finalment, és molt important, que no es taqui al pacient a l’hora de menjar,

ja que pot quedar l’olor i d’aquesta manera el pacient pot decidir no menjar

més.

Existeixen una sèrie d’aliments recomanables per donar als pacients. La

carn és un dels aliments típics, però no s’han de descuidar els vegetals o la

llet i derivats. Abans del segle XIX era molt freqüent donar gelea als

pacients, però Nightingale va afirmar que aquesta no aportava nutrients i

que s’havia de substituir pel caldo.

EL LLIT I ELS LLENÇOLS

Els malalts passen la major part del temps al llit i aquests, igual que la seva

habitació, han de tenir una bona ventilació. Aquesta ventilació es pot dur a

terme airejant els llençols tan si estan bruts com si estan nets. Nightingale

recomana que el pacient tingui dos llits per tal de poder anar a un quan a

l’altre se li netegen els llençols. A més, defineix el llit ideal: en cap moment

aquest ha de ser més alt que un sofà, ja que provoca que el pacient es senti

el centre d’atenció i fora de lloc. A més, si són molt alts provoca que la

ventilació i l’aire pur no arribin correctament i augmenta el cansament del

pacient, ja que aquest ha de realitzar un gran esforç per sortir i entrar al

llit. El llit no ha d’estar enganxat a la paret ja que els professionals han de

tenir accés per les dues bandes, ha d’estar en el lloc més il·luminat de

l’habitació ja que li proporciona calidesa al pacient i és millor si està orientat

cap a la finestra pel tema de la varietat que hem explicat anteriorment.

Finalment, si les mantes pesen molt li generen al pacient una sensació

d’angoixa, ja que se sent atrapat en el seu propi llit.

35

LA LLUM

La llum l’hem analitzat en diferents requisits essencials de la Infermeria

Professional que descriu Nightingale, però li dediquem un apartat

independent per analitzar-la més a fons.

Una habitació il·luminada per llum natural i unes bones vistes son essencials

per gaudir d’una bona salut i una bona recuperació. La norma principal

respecte a la llum, és que els malalts han d’estar situats en l’habitació de tal

manera que el Sol els il·lumini des de que surt fins que s’amaga.

En els casos més greus, a vegades és preferible una llum atenuada i suau,

però mai completament fosca i freda.

NETEJA D’HABITACIONS I PARETS

La neteja de l’habitació del pacient és molt important ja que sense una bona

neteja, la ventilació és inútil. La manca de neteja en una habitació es pot

produir per l’aire que entra de fora, el qual sempre arrossega brutícia.

També per l’aire brut procedent de l’interior de l’hospital o en cas de que es

cuidi el pacient a casa, d’altres habitacions o passadissos. Aquesta pols és

pròpia d’una mala neteja, ja que en lloc d’eliminar la brutícia la desplacem.

Finalment, també pot provenir de l’aire brut procedent d’una catifa,

comunes en el segle XIX, tot i que actualment en els hospitals són

inexistents.

Els mobles no poden tenir cap rastre de pols, de la mateixa manera que les

parets, el terra o les catifes, les quals si estan brutes infecten

immediatament l’habitació. Per tal que les parets acumulin la menor

quantitat de pols possible és preferible que siguin de ciment blanc no

absorbent.

LA NETEJA PERSONAL

A part de la neteja del recinte, és molt important la higiene personal del

pacient, ja que en quasi totes les malalties la pell es veu afectada, és a dir,

els malalts acostumen a excretar substàncies i fluids que es queden a la

36

pell. Per tant, és essencial pel pacient la neteja de la pell, ja que li

proporciona alleujament i benestar.

L’objectiu de la ventilació i la neteja de la pell són més o menys els

mateixos, és a dir, eliminar substàncies perjudicials del pacient.

ESPERANCES I CONSELLS

Els familiars i amics d’un pacient estem molt acostumats ha donar falses

esperances a un pacient pensant que així tindrà esperança, però en realitat

ocorre tot el contrari: es deprimeix i empitjora ja que ells saben que els hi

passa. El que de veritat alegra a un pacient és escoltar bones notícies o està

amb un nen, ja que els hi transmet vitalitat.

A més a més, els malalts o pacients volen que els amics i familiars estiguin

actius i animats i no pas deprimits ja que això els hi genera malestar.

OBSERVACIÓ AL MALALT

La persona que millor coneix a un pacient és el professional infermer o

mèdic responsable. Per tant, és molt important que els responsables

observin el pacient ja que així podran cobrir totes les seves necessitats,

augmentar el seu benestar i la seva capacitat de millora. A més, al pacient li

reconforta sentir-se atès. Una de les coses que el professional ha de donar

molta importància és a l’alimentació, és a dir, quant a menjat el pacient? És

tot el que pot menjar?

Per tant, un cop analitzats els requisits essencials que ha de complir la

Infermeria Professional segons Nightingale, observem que són la base per

establir una bona infermeria i una bona atenció als pacients. Encara que ens

sembli que les seves propostes són antiquades, la majoria d’elles encara es

duen a terme als hospitals actuals com, per exemple, l’alimentació, la llum,

la ventilació o l’observació als malalts. Per tant, gràcies a Florence

Nightingale la infermeria va aconseguir evolucionar fins a ser el que és

actualment, un grau i una carrera universitària.

37

REFLEXIÓ CRÍTICA:

Com hem pogut observar, al principi de tot, pensava que la Infermeria

Professional era, no tan sols realitzar correctament la feina, és a dir, tenir

unes bones tècniques, sinó també mantenir una bon tracte amb el pacient i

analitzar tot amb pensament crític per tal de garantir un millor cuidatge.

Florence Nightingale m’ha ensenyat que la Infermeria va molt més enllà,

que existeixen uns requisits i uns valors professionals que s’han de complir

per tal de garantir una bona Infermeria Professional. M’ha ensenyat que no

cal sempre analitzar-ho tot críticament sinó que ens podem deixar emportar

pel sentit comú, sobretot en els aspectes de neteja o ventilació Alguns

d’aquets requisits, que Nightingale afirma com a essencials, poden estar

assumits pel professional infermer actual com serien la ventilació o la

neteja, però n’hi ha d’altres com la varietat, els consells o el soroll que en

un principi no creia que fossin tant importants.

Per exemple, no creia pas que la lectura, els xiuxiueigs o la rutina afectessin

a la recuperació i al benestar del pacient. De petita vaig estar ingressada

quasi dos mesos per pneumònia greu i fa tres anys vaig estar-hi una

setmana per la mateixa malaltia. En els dos casos, potser en el primer

perquè era massa petita, no vaig pensar que la rutina o la lectura afectessin

la meva recuperació. Sí que me’n recordo de no voler llegir o de voler anar

sempre a passejar per tal de sortir de l’habitació. És per aquesta raó, que

amb la lectura i l’anàlisi d’aquest llibre he après aspectes de la Infermeria

que em permetran ser una millor professional en un futur, ja que he

analitzat conceptes que en un principi creia innecessaris, però un cop

relacionats amb la meva experiència crec que són essencials.

38

QUÈ DESTACARIA DE LA HISTÒRIA ESPANYOLA DEL SEGLE XX: LA INFERMERIA DE LA SEGONA

REPÚBLICA, LA GUERRA I LA POSTGUERRA D’ESPANYA?

Primer de tot, de la mateixa manera que hem fet amb les altres preguntes,

m’agradaria exposar, segons la meva experiència, com crec que era la

Infermeria del segle XX a Espanya. Per començar, crec que a la Segona

República (1931-1936) la infermeria va augmentar la seva professionalitat,

ja que duran la República es van produir diverses millores en els sectors

públics.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), Espanya va patir un retrocés en tots els

àmbits, per tant, crec que la Infermeria es va veure afectada per aquesta

època de guerra i sofriment.

La postguerra espanyola, la qual avarca tota la dictadura franquista, sent

més dura en el primer franquisme que en el segon, va ser una època de

recuperació de la Guerra Civil. Tot i així, la recuperació va ser lenta ja que

Espanya vivia en un ambient de repressió per part del govern. Per tant,

suposo que la Infermeria es va veure afectada, igual que molts altres

sectors públics.

Un cop feta una primera pinzellada entrarem a analitzar detingudament les

diferents etapes de la Infermeria al segle XX:

La Segona República (1931-1936) va ser una època de canvis en la societat

espanyola. Sobretot es van produir reformes en l’àmbit educatiu i sanitari,

per tal de millorar l’educació del país, ja que la majoria de la població era

analfabeta, i disminuir la mortalitat. Per tant, la Infermeria durant la

Segona República va patir grans canvis per tal de professionalitzar-la i

institucionalitzar-la.

Durant els anys 30 es van dur a terme diverses reformes sanitàries partint

de principis fonamentals com la solidaritat, la igualtat i la universalitat20. Es

van crear diferents centres de formació sanitària i es van millorar les

20

Autor anònim, La reforma sanitaria de la Segunda República Española, 1 juliol del 2013.

39

infraestructures per tal que la sanitat fos accessible a tota la població, com

la creació al 1933, per part de l’Escola Nacional de la Sanitat (1924), el

cuerpo de visitadores sanitarias21. A més, és van crear les primeres

especialitats com la psiquiatria o la medicoquirúrgica. Per tant, en aquesta

època la infermeria va assolir el seu màxim nivell d’activitat.

L’any 1934 es va publicar la primera edició del Manual de la infermera, el

qual recollia diverses assignatures com fisiologia o anatomia. Amb aquest

manual es van definir les bases d’un bon professional infermer tant físiques

com morals o intel·lectuals. Cal tenir en compte, que durant la Segona

República, el col·lectiu infermer era quasi tot femení i sempre estaven sota

les ordres d’un metge. Per tant, aquest manual era dirigit a les dones, les

quals, per ser unes bones infermeres, havien de complir requisits com

bondat, paciència, activitat, professionalitat i respecte cap al metge, el qual

era el seu superior en l’àmbit sanitari.

A més a més, es van establir tres nivells d’assistència sanitària per regular i

organitzar la salut. El primer nivell eren els centres primaris d’higiene, els

quals s’ocupaven de la medicina preventiva i el cuidatge de malalts. El

segon nivell eren els centres secundaris amb metges, infermeres i

llevadores. Finalment, el tercer nivell era l’encarregat de supervisar els dos

nivells anteriors. 22

Gràcies a tots aquests avenços, Espanya va poder millorar el seu nivell

sanitari, prevenint i eliminant algunes malalties com la tuberculosis o les de

transmissió sexual. Totes aquestes reformes sanitàries tenien com a

objectiu que la sanitat fos accessible a tota la població. És per aquesta raó

que es va intentar impulsar el sistema de salut pública, ja que la sanitat era

considerada un dret.

Durant la Guerra Civil, el procés iniciat per a la professionalització de la

Infermeria durant la Segona República es va veure aturat, ja que els

21 Bernabéu Mestre, Josep i Gascón Pérez, Encarna, Historia de la Enfermería de Salut Pública en España, (1860-1977), Universidad de Alicante, 1999, pags 75-80. 22 JA Vera Pérez y JM Hernández Conesa. Un análisis educativo de la formación enfermera en

España durante la Segunda República, Temperamentvm 2012

40

professionals sanitaris van ser militaritzats. A més, la Infermeria es va

dividir entre el bàndol Nacional i el bàndol republicà.

En el bàndol de la República es va intentar continuar amb les propostes

iniciades abans de la Guerra Civil com el Servei Nacional de Salut. Les

infermeres d’aquest bàndol provenien de institucions republicanes, com El

Socorro Rojo, del qual podem veure la fotografia d’un dels seus cartells a la

Figura 2, de les brigades internacionals o simplement de dones disposades

a prestar la seva ajuda, tot i que la majoria d’elles eren analfabetes. Van

ser molt importants els cursos intensius de formació d’infermeres, ja que el

bàndol republicà anava molt just de personal sanitari durant la guerra,

degut que moltes infermeres que prestaven ajuda a partir d’ordres

religioses en la Segona República van donar el seu suport al bàndol

Nacional. En aquests cursos no només es formava a la dona en l’àmbit

infermer, sinó també en l’àmbit antifeixista i polític. Gràcies a aquests

cursos moltes dones de classes populars van poder obtenir formació, tot i

que després de la guerra no se’ls hi va reconèixer cap mèrit. 23

Figura 2: cartell del Socorro Rojo Figura 3: Frederica Montseny donant un discurs.

En el bàndol republicà, Frederica Montseny (Figura 3) va ser la figura més

important en l’àmbit sanitari durant la guerra. Frederica Montseny era

anarquista i defensora dels drets de la dona. Va ser la primera dona en

formar part del Ministeri com a ministra de Sanitat i Assistència Social, tot i

que només va poder estar al càrrec des del novembre fins al maig de 1937.

Durant aquests pocs mesos va mostrar un caràcter innovador aprovant

23 Martínez Zapata, Rocío, Las enfermeras en la Guerra Civil Española, 2013

41

algunes lleis, com la llei a favor de l’avortament al març del 1937, o la

creació d’hospitals en la rereguarda. 24

El bàndol Nacional també va formar infermeres “d’urgència”, és a dir, sense

estudis previs moltes dones van formar part del cos mèdic durant la guerra,

tant al front com a la rereguarda. Tot i així, el bàndol Nacional tenia més

recursos que el bàndol republicà, com l’ajuda de la Creu Roja, de la qual

observem un dels seus cartells a la figura 4 i un col·lectiu infermer a la

figura 5, ja que moltes infermeres que formaven part d’aquesta associació

van decidir ajudar als nacionals, tot i que la institució es va declarar neutral

durant la Guerra. A més, també estaven més organitzats que el bàndol

republicà, ja que les infermeres estaven distribuïdes en diferents grups,

com les Infermeres de carrera, les Infermeres populars o les Infermeres de

la Falange.

Figura 4: cartell de la Creu Roja Figura 5: col·lectiu infermer de la Creu Roja a la

guerra.

A més a més, el bàndol Nacional va rebre ajuda d’ordres religioses, la qual

cosa va provocar que tots els esforços duts a terme durant la Segona

República per tal de separar l’Església dels àmbits públics s’ensorressin. Un

cop més, l’Església va prendre molt de poder, sobretot en els cuidatges i en

la direcció de la majoria dels hospitals improvisats durant la guerra.25

En els dos bàndols, les infermeres van jugar un paper molt important, tant

les infermeres del front com les de la rereguarda. Encara que la Infermeria

patís un retrocés per culpa de la guerra, les infermeres van aportar tot el

24 Autor anònim, La reforma sanitaria de la Segunda República Española, 1 juliol del 2013. 25 Martínez Zapata, Rocío, Las enfermeras en la Guerra Civil Española, 2013

42

que van poder per tal d’ajudar i col·laborar, encara que no tinguessin una

formació adequada.

La postguerra va ser un període de recuperació per a Espanya sota la

dictadura de Francisco Franco. El Franquisme va durar des del final de la

guerra fins la mort de Franco i, actualment, podem diferenciar dues etapes:

el primer franquisme (1939-1959) i el segon franquisme (1959-1975). El

primer franquisme es va caracteritzar per la repressió del govern i la por del

poble davant la dictadura. En el segon franquisme podem veure una

reforma a nivell econòmic i polític que va permetre iniciar la recuperació del

país. A més, en aquests anys van començar les revoltes i les protestes en

contra de la dictadura.

Per tant, la infermeria del primer franquisme va patir un retrocés comparat

amb el que havia guanyat durant la República. Els drets de la dona van ser

retirats i l’Església va tornar a prendre gran part del poder.

Al 1941 es va definir la professió infermera com: “l’assistència a malalts,

higiene, alimentació, recollida de dades clíniques i administració de

medicaments en institucions religioses o polítiques”. 26

Al 1942, la Sección Femenina, dirigida pel propi Franco, era l’encarregada

de formar a les dones en l’àmbit infermer, des d’una perspectiva

hospitalària i social. D’aquesta manera, la professió d’infermera que havia

aconseguit grans avenços va tornar als valors tradicionals realitzant

activitats de cuidatge i caritat. A més, la professió va ser relegada només a

l’àmbit femení, el qual estava sotmès a les normes del metge, un home. La

Sección Femenina es va ocupar, també, d’organitzar a les infermeres que

formaven part del Cuerpo de Enfermeras de la Falange Española y

Tradicionalista y de las JONS. Aquesta organització va dividir a les

infermeres en quatre grans grups: infermeres d’organització, Dames

infermeres espanyoles, infermeres de guerra i visitadores socials.

26 Hernández Conesa, J., Moral de Calatrava, P., Cayuela Fuentes, P.S., Oposiciones de Enfermería III, Mc Graw Hill, 2004, pag. 24-25.

43

L’any 1945, es van aprovar els Estatuts Professionals d’Auxiliars Sanitaris,

els quals regulaven el paper de la infermera, recalcant que sempre devia

acatar les ordres del metge. Al 1952 es va formar la Comissió Central

d’Estudis d’Infermeria establint les bases de funcionament i orientació de

qualsevol centre de formació d’infermeres.

Fins al 1955 la situació de la infermera no va patir grans canvis i continuava

encallada en les arrels tradicionals. A partir d’aquest any, es van unir el

col·lectiu d’infermeres, matrones i practicants formant l’ATS (Ajudant Tècnic

Sanitari). Al principi, era un mateix col·lectiu per homes i dones, però

ràpidament es va produir una separació entre els dos sexes. Amb aquest

col·lectiu es va dur la Infermeria a una etapa més tècnica i pràctica i a una

formació més professional. Tot i així, la religió i els valors tradicionals

continuaven formant part de la formació, però en un àmbit més secundari.

Finalment, al 1977, després de la mort de Franco, el col·lectiu ATS va

desapareixer i la infermeria va passar a ser una diplomatura universitària.

Posteriorment, serà un grau universitari on la religió ja no hi serà present27.

27 Martínez Zapata, R., Las enfermeras en la Guerra Civil española. Una profesión oscilante entre la maternidad moral i la maternidad social., Uiversitat Jaume I, 2013.

44

REFLEXIÓ CRÍTICA

Jo sabia que la Segona República va ser una època d’avenços a Espanya,

però no sabia que la Infermeria va evolucionar tant. Es va instaurar una

infermeria semblant a l’actual amb un Manual que complir i la solidaritat, la

universalitat i la igualtat eren molt importants. A més ja es va començar a

pensar en un model de sanitat pública com el que tenim avui en dia. Per

tant, he après que molts aspectes de la Infermeria actual ja els trobàvem a

principis del segle XX.

També he après el valor que van tenir moltes dones a l’hora d’anar a la

guerra com a infermeres, tant si eren del bàndol nacional com del bàndol

republicà. Sí que sabia que en durant els anys de guerra tot l’impuls que la

Infermeria estava agafant es va aturar, però no sabia que persones com

Frederica Montseny van dur a terme projectes innovadors. No sabia que

Montseny va aprovar la llei de l’avortament al 1937, la qual cosa demostra

un caràcter molt modern, ja que, actualment, encara hi ha partits polítics

que volen prohibir aquesta llei. Per tant, aquest fet demostra que Frederica

Montseny tenia una ment avançada pel seu temps.

Finalment, de la postguerra he après que, encara que els primers anys

fossin de repressió i l’Església posseïa gran part del poder social, com la

sanitat o l’educació, poc a poc van anar evolucionant i es va tornar, un cop

mort Franco, a una Infermeria semblant a la de la segona república. Per

tant, durant aquest període la infermeria va haver de tornar a realitzar un

procés d’evolució que ja havia realitzat durant els primers anys del segle

XX.

45

QUÈ DESTACARIA DE LA HISTÒRIA INFERMERA A CATALUNYA?

En aquesta pregunta he decidit destacar els trets més importants de la

infermeria del segle XX a Catalunya, ja que crec que és el període on es van

produir més canvis. Per tant, em centraré en la Segona República, la Guerra

Civil i la Postguerra.

Després d’analitzar la infermeria en aquest període, però a la resta

d’Espanya, tinc un bagatge més ampli a l’hora de definir que sé jo de la

Infermeria catalana al segle XX.

La Segona República, com ja sabem, va ser una època de canvis i

innovadora, en la qual la infermeria va evolucionar enormement. En la

Guerra Civil, els avenços i la infermeria es van transformar per donar pas a

una infermeria de guerra, ja fos al front o a la rereguarda. Un cop

finalitzada la Guerra Civil, la infermeria va haver de tornar a evolucionar, ja

que va patir un gran retrocés els primers anys del Franquisme. Tot i així,

crec que a Catalunya, la postguerra es va viure de manera diferent, ja que

Catalunya va tenir una gran rellevància a l’hora d’oposar-se al règim

franquista i al bàndol Nacional. Es per això, que crec que Catalunya va patir

una repressió molt més dura que la resta d’Espanya en qualsevol àmbit,

entre ells el sanitari.

Per dur a terme l’anàlisi d’aquesta pregunta, em basaré en un llibre de la

biblioteca de la Universitat de Barcelona: Infermeres catalanes a la Guerra

Civil espanyola, de Roser Valls, Anna Ramió, Carme Torres, Aurora Roldàn,

Virtudes Rodero, Carmen Vives, Almerinda Domingo i Carmen Domínguez-

Alcón.

Començarem a analitzar la infermeria catalana de la Segona República, però

abans farem una pinzellada pels antecedents per tal de tenir una idea

general de la sanitat a Catalunya. Als inicis del segle XX, l’activitat

cuidadora es basava en la caritat i estava supervisada per la religió. Cuidar

significava realitzar una bona obra, com una acció de beneficència, però no

46

com a resposta a un dret a tenir una sanitat digna28, per tant, no es cuidava

de manera professional, sinó que la religió imposava la forma de cuidatges

des d’un punt caritatiu que no sempre curava al malalt. Posteriorment, la

Mancomunitat, en resposta a diverses protestes feministes per tal d’atorgar

a la dona una bona educació i per a que poguessin treballar, va crear dues

escoles oficials, la de biblioteques i la d’infermeres. L’escola d’infermeria

significava obtenir dones qualificades per a la feina que podrien cuidar els

malalts de manera més professional que els segles anteriors.

En la Segona República, de la qual hem parlat en el apartat anterior, es van

produir diversos avenços, com la creació del principi d’igualtat entre homes

i dones o el dret a vot. Tot i així, en els inicis de la Segona República les

activitats d’infermeria continuaven a càrrec de personatges religiosos. Les

monges acaparaven la feina d’infermera encara que no tinguessin el títol i

les infermeres qualificades quedaven desplaçades a un segon pla. El govern

republicà del moment, va veure necessari impulsar un canvi de mentalitat,

ja que la caritat a l’hora d’atendre els malalts comportava més

inconvenients que avantatges. Per tant, es va substituir aquesta caritat per

l’exigència del dret de la salut i es va impulsar una reforma sanitària per tal

de professionalitzar la infermeria, com la creació d’una tercera escola

infermera, l’Escola d’Infermeres de la Generalitat republicana, o la formació

d’infermeres per part de l’Escola de la Creu Roja de Barcelona. Totes les

escoles infermeres van contribuir en millorar l’activitat cuidadora, van

orientar de manera progressista el paper de la dona en la societat i es va

millorar l’atenció dels pacients.

Per tant, en la Segona República, la formació de professional sanitari i

infermer per millorar els serveis hospitalaris i l’assistència social van tenir

molta repercussió durant la professionalització d’aquest canvi. Tot i així, cal

tenir en compte que tota aquesta evolució que s’estava duent a terme es va

veure aturada durant el règim franquista.

28 Valls, Roser et al., Infermeres catalanes a la Guerra Civil Espanyola, Barcelona, UBe 2008, p.17.

47

Primer, abans de centrar-nos en Catalunya, recopilem un petit resum sobre

la Infermeria a la Guerra Civil. El nombre de ferits durant la guerra era tan

elevat que cada cop es necessitaven més infermeres especialitzades. El

problema principal pel bàndol republicà, i per tant per Catalunya, era que

les monges i les institucions religioses, les quals dirigien gran part dels

establiments sanitaris, van donar suport al bàndol Nacional, per la qual cosa

el nombre d’infermeres disposades a treballar era relativament petit. Durant

la guerra es van crear quatre sectors diferents d’infermeres. Les infermeres

titulades, les quals eren un nombre molt petit. Les infermeres de guerra,

que van aparèixer degut a aquesta mancança d’infermeres. Rebien una

preparació de sis mesos tant teòrica com pràctica i finalment realitzaven un

examen per tal d’obtenir el títol. A mesura que avançava la guerra es

necessitaven més infermeres i per això va aparèixer el grup de voluntàries o

ajudants d’infermeres, les quals rebien una formació com les infermeres de

guerra, però no obtenien cap títol. Finalment, trobem el grup d’infermeres

internacionals, les quals estaven molt ben preparades, ja que en la resta

d’Europa, la infermeria feia més temps que estava professionalitzada.

A Catalunya, durant la Guerra Civil es va notar un augment de l’atenció

sanitària en els hospitals. Es van haver d’improvisar sales, ja que els

hospitals es quedaven petits, així com clíniques, convents, esglésies o

instituts, quasi tots supervisats per la Creu Roja. A més, es va fer una crida

a totes les dones republicanes per a que oferissin la seva ajuda, ja que el

personal era escàs. Per tal d’augmentar els centres sanitaris, cada partit

polític o sindicat va crear el seu propi hospital. Tot aquest augment de

centres sanitaris i infermeres no podia existir sense una supervisió i

coordinació, per això el Comitè de Milícies Antifeixistes va crear un

subcomitè de guerra que cobrís les necessitats de la població i els soldats.

Al front, a diferència dels hospitals civils on es curaven els ferits amb

paciència, la rapidesa significava supervivència. Per tant, els hospitals eren

desmuntables i es trobaven a prop del camp de batalla per tal de poder

atendre els ferits ràpidament. A més, havien de ser complerts ja que havien

de poder intervenir en qualsevol tipus de ferida. Aquests hospitals del front

s’anomenaven hospitals de sang i atenien als ferits del front. Els ferits més

greus eren traslladats als hospitals de campanya, on se’ls intervenia

48

immediatament, i els menys greus als de la rereguarda fins que podien

tornar al front o havien de tornar a casa. A Catalunya, l’hospital de sang

més important va ser el de la batalla de l’Ebre que es a instaurar a la cova

de la Bisbal de Falset (Tarragona), tal i com podem veure a la figura 6.

Figura 6: cova de la Bisbal de Falset

anys després de servir com a hospital

a la batalla de l’Ebre.

Durant la guerra les

infermeres van realitzar tot

tipus de funcions. La més

freqüent era la funció

assistencial, és a dir, cuidar el

millor possible amb els

recursos que tenien, els quals eren mínims. També realitzaven una funció

de gestió, és a dir, una infermera gestionava i dirigia un determinat centre,

com per exemple, la Clínica del Remei de Barcelona. Algunes infermeres

s’encarregaven d’ensenyar a les voluntàries noves que entraven, per tant,

realitzaven una funció docent. També realitzaven altres funcions com aplicar

tractaments, proporcionar medicaments apuntats pel metge o placebos

perquè molts cops el mal era psicològic, radiografies o administrar

anestèsics per tal d’operar ferits.

Les infermeres, també van haver de realitzar un funció molt important que

no tenia res a veure en cuidar o curar. Era la funció d’acompanyant en la

mort, és a dir, no deixar mai a un soldat morir sol i malferit sinó mostrar

empatia i fer d’aquest procés el menys angoixant possible. Per tant, en

aquest temps ja veiem com l’empatia era un valor molt important que

qualsevol infermera havia de posseir.

Un cop finalitzada la Guerra Civil al 1939, Espanya es va sumir en una

dictadura franquista duran 36 anys. Els primers anys van ser els mes durs i

l’exili a França es va convertir en l’única possibilitat d’escapar de la mort i la

repressió i obtenir la llibertat. Les infermeres republicanes també van haver

49

d’exiliar-se, ja que eren empresonades o executades a causa de las eva

actuació en la Guerra Civil. Tot i així, la rebuda dels francesos va ser hostil,

ja que els gendarmes s’emportaven els homes que podien treballar a camps

de concentració i les dones, nens i gent gran van ser conduits a centres

d’acollida. Les infermeres, tal i com afirma el testimoni Anna Viñas, no

podien exercir d’infermeres i només es feien càrrec de centres d’acollida.

La resistència a França va empitjorar per culpa de l’esclat de la Segons

Guerra Mundial, ja que molts exiliats espanyols, entre ells metges i

infermeres catalanes, van ser exportats a camps d’extermini nazis, ja que

se’ls considerava enemics del règim, ja que eren republicans i aquests eren

enemics de Franco. A més, els metges i les infermeres que van treballar

durant la Guerra Civil, no van ser reconeguts com a professionals degut a

que havien treballat en el bàndol republicà. Tot i així, molts resistents

republicans, una gran part catalans, van formar diferents hospitals, com

l’Hospital de Varsòvia, per tractar ferits espanyols que eren ferits en

guerrilles i que demanaven la llibertat de Varsòvia per part dels alemanys.

Un cop finalitzada la guerra, aquest hospital va esdevenir un hospital civil

amb una gran obra social per a tots els exiliats espanyols.

Les dones republicanes que van quedar-se a Espanya després de la guerra

es van veure reprimides pel règim franquista. Durant la guerra van anar

prenent autonomia i confiança en elles mateixes i van començar a reclamar

els seus drets a rebre educació i feina. Un cop finalitzada la guerra, Franco

va tancar tota via de desenvolupament de la infermera i el paper de la dona

va ser desplaçat a un àmbit de la família i la maternitat. Per tant, es va

excloure a les dones de l’àmbit públic i es va instaurar un règim

d’obediència submissió i docilitat.

50

REFLEXIÓ CRÍTICA

Un cop hem analitzat la infermeria d’Espanya en el segle XX, jo al principi

pensava que seria el mateix a Catalunya i, encara que les bases fossin les

mateixes, Catalunya presenta algunes diferències.

Primer de tot, durant la Segona Republicà, encara que el govern espanyol

va dur a terme diverses propostes, la Generalitat també va tenir un gran

paper en la fundació de diversos hospitals i escoles d’infermeres. Per tant,

encara que la major part dels hospitals eren dirigits per monges i

institucions religioses, la Generalitat va fer un esforç per professionalitzar

l’àmbit sanitari.

Durant la guerra, a tota Espanya la sanitat va patir modificacions, però a

Catalunya he après les diferents funcions que les infermeres realitzaven

durant la guerra i he pogut comprovar que estaven molt ben organitzades

en diferents grups, encara que la situació fos precària i estressant. A més,

Catalunya va patir una gran manca de personal sanitari ja que com que la

major part eren institucions religioses que donaven suport al franquisme es

van haver de formar noves infermeres.

Finalment, un cop finalitzada la guerra, després d’analitzar Espanya, sabíem

el règim que va instaurar Franco i el retrocés que la dona va patir en tots

els àmbits, però estudiant Catalunya he après que moltes es van haver

d’exiliar a França on tampoc van ser tractades molt professionalment. Per

tant, he pogut comprovar que el règim del qual fugien les infermeres

republicanes catalanes, també estava present, no tant durament, a França.

A més, he pogut aprendre el gran paper que van jugar els refugiats a

França durant la Segona Guerra Mundial, fossin catalans o espanyols.

51

COM DESCRIURIA LA FORMACIÓ INFERMERA AL NOSTRE PAÍS, DES DE L’ATS AL DOCTORAT?

Ara mateix, estic estudiant infermeria a la Universitat de Barcelona, al

campus Bellvitge. Per mi, la formació infermera parteix de realitzar el grau

d’infermeria durant quatre anys i obtenir la llicenciatura. Per obtenir el

doctorat, cal realitzar una tesis doctoral i, crec, que un màster.

A més, partint del meu bagatge, crec que no cal obtenir el títol d’ATS

(Ajudant Tècnic Sanitari) per tal de poder començar la formació infermera.

A continuació procediré a explicar la formació infermera a Espanya, per

saber amb exactitud quina és la formació que s’ha de seguir i com s’ha

evolucionat fins a l’actualitat.

La formació infermera va patir diversos canvis, sobretot al segle XX, per

tant, primer m’agradaria partir del 1953 on comencen les diferents reformes

per tal d’arribar al que tenim actualment. Un cop fet aquest camí, definirem

la formació infermera actualment al nostre país.

L’any 1953 es va decretar un nou pla d’estudis que unificava en una sola

professió la d’infermera, matrona i practicants. Aquesta professió era la

d’Ajudant Tècnic Sanitari, coneguda com ATS. L’aparició d’aquesta professió

va desplaçar la infermeria a un caràcter més tècnic, ja que no es donava

tanta importància a les relacions humanes o als problemes socials. Aquest

fet va donar peu a diverses crítiques i enfrontaments, ja que les infermeres

professionals que es formaven no complien els requisits bàsics que

demanava la seva professió.

Al 1970 es va promulgar una nova Llei Educativa, per tal de reformar la

formació dels ATS. Tot i així, no va ser fins al 1977 que les escoles

d’ajudants tècnics sanitaris es van convertir en escoles universitàries

d’infermeria que permetien l’obtenció d’una diplomatura universitària

52

després de tres anys de formació universitària on s’impartien classes

teòriques i pràctiques29.

A partir d’aquest moment, quan la infermeria passa a ser una titulació

universitària, es produeix un punt d’inflexió en la formació infermera

espanyola: la Infermeria ja no es troba e una etapa tècnica, sinó que es va

desenvolupant cap a una etapa més professional. Durant la dècada dels 80,

la infermeria es va consolidant com a disciplina universitària i cada cop es

va centrant més en les persones i el cuidatge, dos elements que s’havien

abandonat amb la instauració de l’ATS. En aquesta dècada també es

comencen a formar les especialitats, com al de salut mental o la de

matrona, ja que degut a la nova era tecnològica cada cop es necessitaven

professionals més ben preparats. Els anys 90 marquen una segona etapa en

la formació infermera espanyola, ja que s’aprova una llei de reforma

universitària la qual crea nous aspectes en la diplomatura universitària. Per

exemple, es dóna més importància a l’alumne i es creen matèries optatives

que permeten que cada universitari es marqui la seva pròpia trajectòria. A

més, la metodologia educativa pateix certs canvis que donen peu a la

reflexió crítica de diversos aspectes. 30

Finalment, un cop es passa de la formació d’Ajudant Tècnic Sanitari a la de

diplomat infermer, a principis del segle XXI, s’instaura el Grau d’Infermeria.

El pas de diplomatura a grau es du a terme gràcies a la creació de

l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), el qual té com a

objectiu millorar l’educació universitària a tota Europa. A més, realitza tot

un canvi en l’estructura universitària. No ens pararem a detallar

completament les reformes, però en la Figura 7 podeu observar els

diferents aspectes i objectius de l’EEES. Aquest espai compta amb el famós

pla Bolonya el qual divideix la formació universitària en grau, màster i

doctorat. A diferència de la diplomatura, el grau s’orienta en competències i

no en assignatures. Aquestes competències permeten a l’estudiant adquirir

un rol més autònom i l’ensenyen a treballar en equip a l’hora de resoldre

29 Bernabéu Mestre, Josep i Gascón Pérez, Encarna, Historia de la Enfermería de Salut Pública en España, (1860-1977), Universidad de Alicante, 1999, p.112-128 30 Martínez Martín, M.L., 30 años de la evolución de la formación enfermera en España, Revista: Educación Médica, vol.10, num.2, Barcelona 2007

53

casos clínics. A més, donen molta importància a la reflexió crítica i a

l’autoaprenentatge, així com a l’ètica i la moral. 31

Figura 7: resum dels objectius del

EEES.

Un cop vist el pas de la

diplomatura al grau cal tenir en

compte que la formació infermera

espanyola no acaba aquí. Després

del grau es necessari realitzar un

postgrau per tal d’obtenir una

especialització i esdevenir un professional més qualificat i preparat.

Actualment les especialitzacions d’infermeria són diverses, com la

infermeria quirúrgica, la salut mental o la infantil. Cal tenir en compte, en

cap moment s’han d’abandonar els valors ètics i morals que acompanyen

sempre als infermers i infermeres, sigui quina sigui l’especialització.

Finalment, per finalitzar la formació infermera estricament acadèmica

trobem l’opció de realitzar un doctorat. Els objectius principals del doctorat

són formar de forma específica i complerta als futurs infermers, augmentar

la el seu coneixement per tal de poder resoldre diferents casos amb una

perspectiva científica i crítica i desenvolupar noves tècniques de

comunicació i lideratge en aquest àmbit.

31 Bernabeu Tamayo, M.D., La enfermería en España y en Europa, Revista: Enfermería en desarrollo, num.1, Gener 2014, pag. 20-21.

54

REFLEXIÓ CRÍTICA

Analitzant la formació infermera he après que no sempre hem pogut gaudir

d’un grau de quatre anys, un postgrau i un doctorat. El fet que fins fa

relativament poc la infermeria fos considerada una diplomatura o fins i tot

de la mateixa categoria que una auxiliar (ATS) fa que li doni més valor a la

carrera que estic estudiant.

A més, investigant amb més profunditat he pogut observar que en la

majoria dels països europeus, la infermeria s’estudia en escoles

universitàries i en pocs països compta amb una formació bàsica de quatre

anys. Aquest fet em fa valorar la sort d’estudiar a Barcelona, ja que forma

professionals infermers molt capacitats i amb un esperit crític i reflexiu que

manca en altres països. És per això que la infermeria espanyola està molt

demandada a la resta d’Europa.

Per tant, per concloure, he après a valorar el que tenim i no a donar per fet

que sempre ha sigut així, ja que ha costat moltes reformes per arribar fins

aquí. Per últim, he après a valorar la infermeria espanyola, ja que el fet que

sigui millor que molts països europeus fa que sigui més fàcil a l’hora

d’obtenir una bona feina en un futur.

55

GLOSSARI:

Atenció holística: Sistema d’atenció total al pacient que considera les

necessitats físiques, emocionals, socials, econòmiques i espirituals de la

persona, la resposta a la malaltia i l’impacte de la malaltia sobre la capacitat

de la persona per satisfer les seves necessitats.

Ats: Unió entre matrona, infermera i practicant per tal de formar una sola

durant l’Espanya del segle XX.

Ayurveda: sistema de medicina tradicional originari del subcontinent índic.

Caduceu: símbol de la professió mèdica inventat per Apolo a l’Antiga

Grècia. Representa la renovació del cos humà.

Concili de Trento: concili ecumènic realitzat per l’Església catòlica celebrat

entre el 1545 i el 1563. El seu objectiu era reunificar el cristianisme el qual

havia patit una separació.

Coneixement empíric: coneixement basat en l’experiència i en la

percepció.

Cuidar: assistir a una persona per tal d’incrementar el seu benestar i

evitar-li el sofriment.

Curar: aplicar diferents remeis a una persona malalta per tal que torni a

recuperar la salut. No és sinònim de cuidar.

Diòcesis: districte o territori eclesiàstic dirigit per un bisbe.

Ecumenisme: tendència o moviment que busca la restauració i unió dels

cristians.

Falange: únic partit polític durant el Franquisme.

Franquisme: règim dictatorial instaurat per Franco un cop finalitzada la

Guerra Civil.

Infermera: dones amb formació en hospitals que exercien com auxiliars

dels metges. Durant el segle XX se’ls hi exigia unes característiques físiques

i morals determinades i sempre estaven sota el mandat del metge.

56

Jurament Hipocràtic: jurament públic realitzat per qualsevol persona

graduada en qualsevol àmbit de la salut. És un jurament de caràcter ètic

basat en la responsabilitat i la consciència.

Matrona: professió exclusiva de dones que consistia en atendre a les dones

embarassades durant els parts. Sempre sota supervisió mèdica.

Monaquisme: moviment espiritual que pertany a diverses religions i que

pren estructures molt diverses.

Papir: és una planta aquàtica de la conca Mediterrània, particularment

d’Egipte. Es tracta d’un jonc palustre de la família de les ciperàcies que

s’utilitza per a fabricar objectes de cistelleria, sent la seva principal funció

l’elaboració del suport dels antics manuscrits egipcis.

Patter familias: locució llatina que significa pare de la família. Era l’home

més gran de la família i englobava el màxim de poder en la llar romana.

Període Hel·lenístic: es considera un període de transició entre l’esplendor

del període clàssic i el poder de l’imperi romà que el succeiria.

Pesta: malaltia molt contagiosa que pot afectar tant a humans com a

animals. Pròpia de l’Edat Mitjana.

Practicant: tècnic auxiliar dels metges, amb una formació extensa en les

Facultats de Medicina. Eren sobretot homes.

57

BIBLIOGRAFIA:

LLIBRES:

Navarro Cordón, Juan Manuel y Pardo, José Luis. Historia de la Filosofía,

Madrid, Anaya, 2009: La naturaleza del conocimiento según Kant.

J. M. Hernández Conesa, P. Moral de Calatrava i M. Esteban Albert.

Fundamentos de la enfermería. Editorial: Mc Graw Hill. 2ª edición. 2002

Bunge, Mario. La ciencia, su método y su filosofía. Editorial: Laetoli, 2013.

Potter, Perry. Fundamentos de la enfermería, vol.1, editorial: Elsevier

Mosby, Cinquena edició, pàgs:285,286.

Frank-Elizondo, Desarrollo Histórico de la enfermería, editorial: La prensa

médica mexicana, 1975, pag.73-88.

Domínguez-Alcón, Carmen, Los cuidados y la profesión enfermera en

España, editorial pirámide, 1986, Madrid

Nightingale, F., Notas sobre enfermería: qué es y qué no es, editorial:

Masson, 2002.

Bernabéu Mestre, Josep i Gascón Pérez, Encarna, Historia de la Enfermería

de Salut Pública en España, (1860-1977), Universidad de Alicante, 1999,

pags 75-80.

JA Vera Pérez y JM Hernández Conesa. Un análisis educativo de la

formación enfermera en España durante la Segunda República,

Temperamentvm 2012

Hernández Conesa, J., Moral de Calatrava, P., Cayuela Fuentes, P.S.,

Oposiciones de Enfermería III, Mc Graw Hill, 2004, pag. 24-25.

Valls, Roser et al., Infermeres catalanes a la Guerra Civil Espanyola,

Barcelona, UBe 2008.

58

Martínez Martín, María Luisa; Chamorro Rebollo, Elena. Historia de la

enfermería: evolución histórica del cuidado enfermero, Barcelona, Elsevier,

2011.

Collière, M. F., Promover la vida: de la práctica de las mujeres cuidadoras a

los cuidados de enfermería. Madrid: Interamericana McGraw-Hill. 1993.

REVISTES:

Bravo, Nazareno. Del sentido común a la filosofía de la praxis. Gramsci i la

cultura popular. Revista de filosofía, vol.4, n.52, agosto 2006.

Rizo, Marta. Intersubjetividad. Comunicación e interacción. Los aportes de

Alfred Schütz a la comunicología. Revista: Razón y Palabra. Núm. 57. Juny

– juliol 2007.

Munari, Alberto. Jean Piaget (1896 – 1980). Revista: Perspectivas: revista

trimestral de educación comparada. Vol. XXIV. Num. 1-2. 1994. Pàgs: 315-

332

H. M. Francisa et al. , La Enfermería en la Historia. Un análisis des de la

perspectiva profesional. Revista: Cultura de los cuidados, num.2, pags. 23 -

24, 1997, E.U de enfermería, fisioterapia y podología, Ciudad Universitaria,

Madrid.

Martínez Martín, M.L., 30 años de la evolución de la formación enfermera en

España, Revista: Educación Médica, vol.10, num.2, Barcelona 2007

Bernabeu Tamayo, M.D., La enfermería en España y en Europa, Revista:

Enfermería en desarrollo, num.1, Gener 2014, pag. 20-21.

59

ARTICLES ONLINE:

La filosofia del sentido común de Thomas Reid. Capítol 2,

http://bidi.unam.mx/libroe_2007/1129821/A06.pdf, data consulta: octubre

2014

W. R. Daros. El conocimiento científico en la concepción de Karl Popper,

https://williamdaros.files.wordpress.com/2009/08/w-r-daros-teoria-del-

metodo-en-popper.pdf, data de consulta: octubre 2014.

Autor anònim, La reforma sanitaria de la Segunda República Española,

http://medicablogs.diariomedico.com/elenfermeroperplejo/2013/07/01/la-

reforma-sanitaria-de-la-ii-republica-espanola/, 1 juliol del 2013, data

consulta: octubre 2014.

Unidad 2: El proceso histórico de la Enfermería. Historia de la Enfermería,

http://www.juntadeandalucia.es/averroes/~29701428/salud/enferm.htm,

sense data d’actualització. Data consulta: 20/10/2014

Martínez Zapata, R., Las enfermeras en la Guerra Civil española. Una

profesión oscilante entre la maternidad moral i la maternidad social.,

http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/77107/TFM_Martinez

ZapataR.pdf?sequence=1, Uiversitat Jaume I, 2013, data de consulta:

octubre 2014.