Un bou de banyes llarguesque té la panxa plena

de tantes herbes fresquesque s’ha menjat,

plantat com una estàtuaestà mirant com passaun núvol d’estornells

sobre el seu cap.

Remugant es pregunta:- Què en treuen, infeliços,del cel, on no hi ha herba

per a menjar?

Els estornells se’l miren:- Què en treu, el bou, de l’herba,

si amb la panxa tan grossano pot volar?

- Joana Raspall -

7. POEMA: DIVERSITAT

En aquest poema que acabeu de llegir, els estornells i el bou ens demostren, als set darrers versos, que les coses depenen molt de com i des d’on un se les mira. Sabries fer uns darrers versos nous partint de dos animals diferents?

Per exemple, pots pensar en un dofí i un colom, un cérvol i un pit-roig o é dos animals que triïs tu. Per fer-los t’anirà bé que els dos animals siguin de medis diferents de terra, d'aigua o d'aire.

Quan es troben cada tardaque l’un va i l’altra ve,tots dos es miren, i semblaque se’ls eixampli el carrer.No s’han dit mai cap paraula;només els ulls han parlati els han captivat amb llaçosde fonda curiositat...«Com es deu dir?» «Qui deu ser?»«D'on deu venir?» «Cap on va?»Ah!, si tinguessin un diael valor de preguntar!...«Què puc fer per acostar-m’hi?»,pensa ell. «Si jo sabéssimular - rumia ella -,que la cartera em caigués...»

L’atzar, que juga amb desitjos,la noia fa entrebancar.Ell sembla que tingui ales!,corre a donar-li la mà:- T’has fet mal? - No; poca cosa...una torçada de peu....Ara s’han mirat joiosos,que ja s’han sentit la veu!

Veig una branca floridai no sé si és d’ametller;

- diuen els ocells que aquestaés la que floreix primer.-

Jo només conec els arbresquan el fruit ha madurat;els conec per les cireres

o els préssecs que n’he menjat.

- Joana Raspall -

Miro el meu carrer desert.El sol s’ha emportat la gent,que la mar, de lluny, la crida.

Desert i tot, quanta vidaal meu balcó, roig i ardent

de clavells que s’hi han obert!

- Joana Raspall -

Voleiaven tres flors d’escardotcel amunt

com glopades de fum,molt lleugeres, sedoses,

irisades com la llum del solcom si fossin cristall…

Ben segur que s’enduien sospirsd’una dolça enyorança

vers el món on floreixen,fets silencis,

aquells tendres recordsque no s’esborren mai.

Clica sobre la fotografia

Oh, que cansat estic de la mevacovarda, vella, tan salvatge terra,i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans diriendesaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesad'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somnii em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatgei estimo a més amb un

desesperat doloraquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

- Salvador Espriu -

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE