sel·lecció de poemes de gerard sala web€¦ · podré ser una altra vegada lliure. 3 tan sols...
TRANSCRIPT
Sel·lecció de poemes de Gerard Sala
www.gerardsala.com
Sel· lecc ió de poemes de
1
DE TERRA I DE TISORA. Abril 1977 1 La lluna fa caure menut el precipici Aguanta l'alba lleument perduda camí de l'aigua Amb la ma dreta prem dolçament una diadema L'aigua davalla feta bocins quan cau la tarda Cavall d'espases aguanta el riu amb dues pedres. 2 Quasi esfondrada la nit desferra, somnis de lluna en fosc passadís Ploma a la galta fa escarafalls, l'àguila volta damunt d'avets Juga la pinta pels cabells blaus, miralls d'imatges venen estrelles
Sel· lecc ió de poemes de
2
3 Repartiré el cor per les muntanyes amb cabdell de fil i agulla tendra Enfilaré el camí que la guineu reprèn i el vol de la garsa amb l'oval de l'anell Colpejaré amb els dits el vidre gèlid a l'aguait de la blauverda primavera Aturaré el ressò del llapis flonge quan envaeix els caps de paper inútil. 4 Sota el capvespre més fosc que mai neixen les algues Timbals pedreguen camps i paranys de farigoles Àngels pasturen camps i paranys de farigoles Quan gebra i alba amb llençol blanc canvien les hores.
Sel· lecc ió de poemes de
3
5 A cap difús i orella tendra, lluna i escorç fan dues voltes La ma és perfil i ratlla discontínua amb quatre vents de verd i romeguera De biaix el sol festejarà amb la lluna, senyera i dol onejant disbarats Tallat l'espai en colzes geomètrics damunt de l'horitzó la serp els creua. 6 Retroba el matí humit amb creus de terme, desvetllat misteri de tisores Retorna la veu a l'eixorc poble confiat, estremidor, esdevingut inútil, que amb fusta i tall retroba la presència Quant seràs jonc del riu inescrutable?
Sel· lecc ió de poemes de
4
SO DE DIBUIX. 1985 1 arreu arreu cuirassa i tramuntana hereu company i simultani blauverd arran silueta i zigazaga. 2 aparegut de sobte repte ingràvid de sol a sol taronges i magranes signes i camps senyera serp sageta 3 escorça tel pinassa i atzavara angle i estel suaument davalla l'incendi geomètric
Sel· lecc ió de poemes de
5
4 pedrís en gris i sol de dol i vol de serp tot just insinuat. 5 senyal de foc esquerp i groc paral·lel joc vellut seda albercoc pedra de toc. 6 en cel d'argent auguri barca vent amb flocs de cinta barret de ploma i tinta cenyit el traç amb un sol braç SAGETA. 7 senyal de fum un pas de llum en tub de plom destil·la lluna paper vegetal fulla nocturna.
Sel· lecc ió de poemes de
6
8 cavall i brau articulat i viu es trenca pam a pam vigila arran: la lluna és una aperitiu. 9 orelles són sagetes com flancs del nas mesura i pas i tacte verd vermell despert argila i calç. AMB LA VEU ALS ULLS. 1994 1 amb la veu als ulls et diré el meu nom perquè no el puguis escoltar si no el saps veure. 2 ullprès pel mot davallo la mirada per retrobar l'espurna del silenci ocell i núvol s'enalteixen.
Sel· lecc ió de poemes de
7
3 sota l'esguard les boques emmudeixen prop d'arenals on parlaran les ones mòbils cristalls on el color és murmuri. 4 amb quatre brins del silenci més nu faig un oracle palpant els sons que el vent s'endú signo el miracle. 5 emmudeixen els ulls vora la fulla més tendra ¿ quin so tindria la mirada si no existís la primavera ? la veu n'és, tan sols el simulacre. 6 ni tan sols la boira de l'alba amaga als nostres ulls la rosa el seu crit és també, tothora, el color de la veu del poeta..
Sel· lecc ió de poemes de
8
7 si el núvol és la boca que diu el silenci de l'aire si la pluja és la paraula que flueix vertical entre els déus i la terra els déus escoltaran la veu dels ulls. 8 ara t'ho dic amb la veu: només s'escoltarà amb els ulls l'aire silent que fan les flors sorgint de l'atzavara. DIBUIX A FREC DE PLOMA. 1997 1 He demanat a l'alba que em deixi els ocells del matí (missatgers d'ombra fosca però d'ànima clara) per manllevar-li a Wang Wei un sol batec del seu cor i la papallona que duu entre els seus dits. Mentre, Satie m'omplia l'expectant silenci. Una ploma d'au n'ha estat el missatge de retorn.
Sel· lecc ió de poemes de
9
2 No res, si de tu estant et mous en semicercles i empenys els colors vers l'ànima celeste (centrant els ulls sobre la mà salvatge que diu molt més que totes les paraules) per no trair amb històries i aparences el gran misteri que mostra els colors a frec de ploma. No res, més val no res que dir evidències que mostrin tan sols la superfície. 3 Dir la llum de la natura sense descriure'n el paisatge. Dir presències humanes sense posar-hi ningú com a pretext. Dir espais habitats sense dibuixar estructures d'habitacle. Dir els colors que tens arran de mà sense dir la ma que els il·lumina. Dir l'essència del nucli sense descriure'n el seu itinerari. Dir, tan sols, a frec de ploma, el perfum de les paraules.
Sel· lecc ió de poemes de
10
4 Signes amunt contorbaran les aigües: estrets viaranys d'històries oblidades. Hores foscants, memòries difuses, (cortines de fum) S'esmunyiran a frec de ploma les hores del capvespre. 5 Daurat el seny devorador de pluges, empaitaran els ulls els fraternals paratges. Travesso ponts amb arcs geomètrics per arribar tot just arran de farigoles. I revoltat el niu, a frec de ploma, reconstruir boscatges. 6 Novembre sec d'accentuats misteris. Gebrada i vent somiaran pastures quan, tot sovint, incertituds recullo cercant el temps a frec de ploma.
Sel· lecc ió de poemes de
11
7 La mà diu la paraula. Els ulls dibuixen la paraula. El riu ens parla de la pluja amb la paraula de l'aigua. La boca, closa, murmura el so del riu i comprèn el silenci que davalla. El bosc mira la pluja com dibuixa a frec de ploma. 8 (9 silencis) A frec de ploma tan sols el silenci. ···
Amb mà cansada, però tendra, dic només: el perfum del silenci.
···
El gest és l'empremta fidel del silenci.
···
Ara dic quasi res per no trair el silenci de la llum.
···
Voldria no haver d'omplir el silenci amb serpentines.
··· Avui he retallat amb les ungles el silenci del paper.
···
Sel· lecc ió de poemes de
12
L'aigua és el mirall del silenci.
··· Sovint veig en el silenci el que les paraules no diuen.
··· Pintar és l'acte reflex d'aquest silenci. ···
GERMINAL. 2002 1 Soc, tan sols, el que les veus acullen. Les veus que miren l'escorça i que tremolen amb les fulles quan el vent germina la natura i la fa dolça i viva
com l'anís als llavis. Vull ser, però, algun dia, ( i voldria que fos un dia poc llunyà ) la natura mateixa, amb el vent i la pluja per capçana i la llum del sol i de la lluna al cos. I poder mostrar, tan sols, l'esqueix i la cendra.
Sel· lecc ió de poemes de
13
2 Poques anelles basten per germinar el meu cor. Un dia vaig ser lliure (potser quan era infant) D'aleshores ençà, la consciència, contorbada a colps de memòria i de tendresa, que no m'ha deixat viure. He cercat amb frisança la follia i el seny, el dubte i la certesa. L'he cercada amb les mans i amb els ulls, amb la veu i amb la paraula dibuixada. Ara ( que intento ser com un infant) confio, que algun dia, podré ser una altra vegada lliure. 3 Tan sols cal un instant per il·luminar un poema. Misteri profund, esqueix de vida que germina, inexplicable essència...
plena de llums plena de déus plena de mots plena de tu.
Vull retenir l'instant en que les ales de l'ocell fregaren aquell sol diürn o els astres lluminosos de la nit.
Sel· lecc ió de poemes de
14
4 La gargamella eixuta, i a pit que vols, la tos de tant en tant. En un obrir i tancar dels ossos, tanmateix, m'he dit, que això d'avui no passa... I he après a xiular per no confondre el pit amb els llavis, i també he après a mirar de reüll per no veure pampallugues. I ara us dic, seriosament, que respiro l'aire germinal que hi ha entre les fulles (el mateix aire que respirava Cézanne ) i que escolto el seu silenci, que, a voltes, a pit d'agulla, tinc
5 Adéu des de l'instant perpetu, profund i germinal, on Rilke em diu sobtada i acuradament, el seu amor per les muntanyes de verds quasi perfectes, just quan el sol s'acotxa a l'horitzó simètric. I tu, que ets tan lluny i tan a prop de l'escorça dels arbres, dels joncs intermitents, dels pins encara tendres, dels núvols esquinçats. Tu, confús, i enlluernat pel sol q' els il·lumina com un gran estendard que et mira, recíproc, perquè parleu, tots dos, de la bellesa.
Sel· lecc ió de poemes de
15
6 Del més profund, enguany, n'he divisat el rostre. El rostre del passat i del present, germinal i eixorc, tot ell, sorgint del més enllà per situar-se dins l'avui, l'ara, l'aquí. Difús i concret alhora. Amb voluntat eterna i quotidiana. Tan enorme i tan subtil que m'arriba de l'ànima a la pell i que'm germina i descompon com un poemari de vida, i tanmateix de mort. Com una sola cosa... 7 Un dia, ja fa temps, vaig trenar crineres de cavalls salvatges xops de sang i malvasia. Ramats que remuntaven cims espessos de boira i de forratge. Un dia, ja fa temps, vaig parlar amb el riu que es descabdella xop de vida i d'ulls que miren les estrelles. Fluids que davallaven dels cims espessos de boira i de forratge. Un dia, fa molt poc, vaig escoltar com germinaven les paraules que naixien de la llum i del color. Aquell dia vaig saber que el cavall i la sang, i que el riu, i les estrelles, i els cims, i la boira, tenien un sol cor, i una sola ànima, i un sol nom...
Sel· lecc ió de poemes de
16
POESIA ABSTRACTA 2006 1 Joc i paraula nomenaran conceptes transmentalment diran analogies (mirades interiors del pensament). Ni el jo ni cap objecte seran en suspensió damunt blancs infinits PUNT ZERO Tan sols el color tan sols la llum i l’aire tan sols l’aigua en llibertat definiran realitats pregones´. Pictografies de l’anima on les veus de la mirada seran tacte intangible. 2 Tot és exempt allà on el blanc llampega damunt espais eterns. I és ara o mai que el temps incert de límits i destreses senyala l’infinit final amb llums intenses.
Sel· lecc ió de poemes de
17
I res és tot i menys és més des de l’obaga interna quan s’il·lumina la foscor. Sobre les clarors rases s’espillaran mirades líquides i etèries atalaiant profundament aures de l’alba. 3 Volguda absència que des del buit de la nit astral desvetlla somnis d’univers joiós enllà les veus del vent. Mirades difuses descriuen paisatges amb l’iris lliure (senyals dins l’aire ) sadoll de llums que encerclen l’ànima amb el seu rostre autèntic. I més enllà del dubte, quan l’alba blanqueja llunyanies i la calma floreix al redós germinal de les paraules :
els colors de l’intangible.
Sel· lecc ió de poemes de
18
4* A Ungaretti en referència al poema “M’il·lumino d’immenso”
Només el blau d’intensa llunyania organitzat en cercles serà la mirada del passat Només els ulls esdevinguts missatge diran els mots que la paraula mai pot dir Només dues paraules* que il·luminen l’infinit s’aproparan al temps eteri i a la llum intensa Només la llum dirà l’espai ingràvid on l’ànima és present i és invisible als ulls. 5 (a Jep Nuix )
BLAU LLUM
espurnes dins
ziga-zaga i el·lipsis Esdevenir tot esbalaït dins el blau ( un blau que llampega dins d’un altre blau ) Deboulé de sons i fils de plata que encaixen en l’aigua i que es mouen en cercles i es desfan com un ens que mira , que s’endinsa i que acaba en estrèpit d’íntima emoció.
Sel· lecc ió de poemes de
19
6 ( A Miquel Roger )( Blanca quartet ) Com un diàleg ( blanc ) el quartet parla i escolta, recomença i xiuxiueja tendrament els dits passegen per un campanar ( blanc ) els ulls acaricien paraules difoses passa el temps que compta ( amb suavitat ) i al capvespre d’estiu diu paraules que parlen de l’hivern com ones, van i venen sons nocturns ( amb astres ) fulguren veus que clapegen dits dins del misteri.
PERQUÈ PARAULES? 2010 Perquè paraules ? Aquest blau intens del mar és prou ( Joan Vinyoli ) Son estrellas las palabras que nadie pronuncia.
( Alexander Jodorowsky )
Sel· lecc ió de poemes de
20
1 Un mirall absolut mai no retorna la mateixa imatge és una altra manera de mirar una paraula absoluta mai no diu el que sembla que descriu és una altra manera de dir si dic una imatge absoluta és que estic dient una altra cosa. 2 Darrera del silenci estrelles com paraules parlen amb veus d’aire dient la nit callada darrera la natura el mirall de les paraules s’atura per no dir secrets impronunciables darrera dels ulls en un mar de paraules estels sobrevolen amb resposta callada. 3 Construeixo la nit amb espurnes del dia il·luminant estels per veure-hi molt més clar quan la lluna es capbussa dins l`horitzó perfecte no em calen les paraules
Sel· lecc ió de poemes de
21
construeixo el dia amb misteris nocturns endinsant-me en penombres per mirar sense els ulls quan el sol es capbussa dins l’horitzó perfecte no em cal dir un sol mot. 4 Així com s’evapora el mar també es dilueixen les paraules ressonen sobre el blau lleugerament imperceptibles fins a esdevenir núvol i convertir-se en pluja cauen del cel les lletres per recompondre les paraules donant un nou sentit al vers per submergir el poema i fer que voli tot el llibre. 5 Ets al cantell de l’aigua on el llavi mai vol dir la paraula eixuta potser d’ara endavant mai més diràs paraules de paraules potser diràs paraules amb silencis aparentment inútils. potser no escoltaràs la veu humana i sentiràs tot sol com parla l’aigua amb el llenguatge transparent que es mou i es precipita
Sel· lecc ió de poemes de
22
per la llera infinita acaronant les pedres amb murmuris potser amb les mans agafaràs la pedra de dins l’aigua i parlaràs amb ella cara a cara i ella et respondrà amb paraules sense veu potser dibuixaràs les lletres una a una amb un nou ordre per recompondre el seu significat eteri potser no tindran veu però seran eternes. 6 Tothora el gest que cerca en la memòria descriu els rius humits que es desdibuixen per no dir mai els noms que els embolcallen tot és tan relatiu a la natura incerta... suggerint tan sols es diuen tantes coses... definint la realitat es perden tants misteris... vull fer un esbós de la memòria per no trair certeses amb paraules il·luminar l’univers amb una espelma.
Sel· lecc ió de poemes de
23
7 On la memòria esclata l’ombra es despulla omplint de branques el destí on la paraula pronunciada uneix la veu als ulls que mesuren les formes on el ressò de la pluja esborra les petjades i nodreix el cor del riu on el sentit del buit fa possible amb la mirada llegir el que mai s’ha escrit. 8 Esborro paraules amb els ulls i amb veu silent engruno la memòria amb lletres submergides que parlen amb el vent el mar no hi és present i tanmateix
un home camina per la platja el riu no hi és present i tanmateix
les fulles davallen per la llera l’aire no hi és present i tanmateix
els ocells volen la llum no hi és present i tanmateix
el poema s’il·lumina.
Sel· lecc ió de poemes de
24
9 De la veu subtil essència de l’aire neixen les paraules moviment dinàmic d’un alfabet còsmic que regeix les aures la imatge del temps circula a l’espai al ritme dels astres veu que escolta els ulls quan volen lleugers prop de les estrelles.
10 Aliada del cel l’aigua te el desig d’esdevenir esfera l’ocell és en l’aire portador de l’ànima dins de l’atmosfera força universal que amb lleu moviment la forma genera joc de l’inconscient que entre l’ull i el vers la paraula espera.
Sel· lecc ió de poemes de
25
DIBUIXAR AMB PARAULES. 2012
La paraula pren la veu del pensament, de la idea bàsica Intuïda. La paraula, però, tan sols pot insinuar la veu dels ulls, la imatge, l’estètica. La imatge encara és imprecisa, però, la força de la idea essencial , del concepte, ja és força nítida tot i el seu sentit abstracte.
Com un esbós, amb un cert automatisme, a través de la descripció de la paraula. La paraula ens permet la llibertat de la intuïció ràpida i fugaç, però tan sols en serà l’ inici, el punt de partida. La realització de l’obra, (de la pintura o del dibuix) tanmateix, serà autònoma i esdevindrà finalment un resultat nou i en certa manera, inesperat.
No es tracta, doncs, de descriure una obra, sinó de retenir-ne avant la letre, o sigui, abans de l’obra mateixa, el seu sentit, (no pas la seva anècdota, ni les explicacions pseudo teòriques que intentin banalment justificar-la). Es tracta d’assajar, a través de la paraula poètica, ( la única que ens pot aproximar a la pintura ) les possibilitats de la imaginació plàstica, ampliant les seves possibilitats. Pintura i poesia, poden ser una sola cosa, o be dues parts que completen una sola cosa.
Molt sovint descobrim les portes comunicants entre pintura i poesia. L’una ens porta a l’altre, alternativament. Però si cada una, encara que amb el mateix esperit, te el seu llenguatge propi, quan aconseguim ajuntar-les, se’ns obre encara una altra porta.
Aquests petits poemes no pretenen assumir una certa ortodòxia de la poesia, ( si és que això es pot dir que existeixi en la poesia contemporània ). Tanmateix, crec que també poden assolir una autonomia poètica pròpia i independent generadora d’imatges i de sentit.
Paraules de dibuixos, dibuixos amb paraules ( la majoria d’ells no veuran mai la llum ) que sempre restaran en la memòria i en el reflex de l’experiència.
Sel· lecc ió de poemes de
26
1 un cop de blau dibuixa l’espectacle una ratlla s’estén ingènuament liquada sobre el blanquíssim marge en un obrir i tancar del cercle ingràvid una ploma d’au va davallant pel precipici 2 els cinc colors en un de sol els set traços units en un espai amb vehemència un pinzell de plomes dibuixa set paraules damunt el paper intacte 3 un tremolor de mà dibuixa tímidament una lletra que es confon amb la veu gola i dits subjecten el gest insinuat quatre vegades i l’atzar de l’espai esdevé autònom
Sel· lecc ió de poemes de
27
4 ales esteses reciten el silenci amb zigazagues que subjecten l’aire branques lleugeres dibuixen itineraris d’ombres i sostenen el clapeix dels dits entre la pluja 5 amb veu gris dibuixa immensitats petites sadollant de tinta l’espiral del vent una lluïssor esquitxa les onades 6 tensa la nit l’aurora blanca traç de pinzell que dibuixa el rastre dins el palmell la ma segura guarda una pedra un lliri blanc travessa l’escenari per dibuixar una escletxa
Sel· lecc ió de poemes de
28
7 cauen plomalls de lletres oblidades obscures veus dibuixen molt més enllà del temps empresonen els dits la ratlla oberta que subratlla l’etern. de blau intens 8 no importa cap on vagi la ma segura si dibuixa subtilment el que és finit un còdol una arrel la flor del cirerer el nervi d’una fulla 9 darrera un vel sorprèn la ratlla positiva dibuixa d’un sol cop la ingenuïtat de l’aire i ens diu que l’ull és a la espera del laberint indispensable
Sel· lecc ió de poemes de
29
10 a cua d’ull irromp majestuosa l’estela de l’ocell dibuixa itineraris que assenyalen recorreguts inexistents voreja l’aire l’albada silenciosa 11 l’aura dibuixa una el·lipsi genera un doll aqüífer riu cap una mar dormida on rep l’estrall de la sageta on l’horitzó es difumina 12 un gest intermitent llisca dits l’escampen surant damunt la neu un ocell dibuixa el rastre del pinzell una rosella amaga el rostre dins l’ hivern
Sel· lecc ió de poemes de
30
13 de la claror a la fosca camins creuats dibuixen els horitzons perduts un nus vertical sigil·la volves de pintura i ens mostra la llibertat dels ulls 14 la boira estesa oculta els camps terrosos com un dibuix eteri disfressa els solcs llaurats la falç com una lluna remou la terra fèrtil per anunciar l’inesperat 15 una guspira dibuixa les petjades rostolls feréstecs amb sinuós traçat el sol ponent allargassa les ombres la lluna plena il·lumina el misteri
Sel· lecc ió de poemes de
31
16 filagarsa de records el vol creuat de l’oreneta i a cop de tisores detura el traç que llisca com un doll irromp com aigua lluminosa per fer de la llum un acte transparent mostra dels mots la seva pròpia ombra. 17 amb una sola veu tinta i pinzell dibuixen serpentines onades verticals trenen cabells i uneixen terra i cel ombra i mirall multipliquen mirades cercant horitzons inexistents 18 a dues veus dibuixa l’infinit amb un esqueix de blau el llac reflecteix l’ull i la veu com una sola imatge
Sel· lecc ió de poemes de
32
el gest cerca la seva ombra per un sender de llums 19 resseguir la distància entre les pedres submergides com un dibuix dins l’aigua el traç es dilueix amb una aiguada l’atzar esquitxa la riba amb gotes de mercuri 20 un sol gest dibuixa dins de l’aire dues aures blaves l’espai s’il·lumina reproduint el cosmos i assumeix el buit amb resposta callada una ala negra subjecta un fil de seda quatre pinzells matisen una ratlla
Sel· lecc ió de poemes de
33
Cronologia de la poesia de Gerard Sala
1966 – poemes de l’ocàs 1969 - crítiques i elogis 1969 - des de la pintura 1969 - ícars de metall 1966 – poemes de l’ocàs 1969 - crítiques i elogis 1969 - des de la pintura 1969 - ícars de metall 1977 - clavell blat i espígol 1977 - de terra i de tisora 1977 - endevinalles per la llibertat 1984 - contrapunt d’imatges 1984 - si em miro al mirall trenco les hores 1984 - si prenc signe i paraula 1985 - capsa de records 1985 - so de dibuix 1986 - ara és demà 1987 - parets de vidre, reflex i transparència 1988 - prenc de l’atzar i la natura 1988 - cerco paraules amb els ulls 1994 - amb la veu als ulls 1996 - converses amb el riu 1996 - el traç dels ulls 1997 - dibuix a frec de ploma 2002 - de la claror a la fosca 2002 - de tant mirar l’aigua n’he fet un mirall 2002 - germinal 2002 - Haikus 2005 - secrets de la llum 2006 - abstraccions 2006 - el mar, el blau
Sel· lecc ió de poemes de
34
2006 - itineraris de l’aigua 2006 - el misteri de l’aire 2007 - símbols constants 2009 - ombra d’ocell 2010 - perquè paraules? 2012 – dibuixar amb paraules
Gener 2015