seguint les petjades de the beatles

Alumne 09

1

0. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................................2

1. FANATISME ..............................................................................................................................5

1.1 Definició del terme ...............................................................................................5

1.2 Motius que donen lloc al fanatisme ...................................................................7

1.3 Tipus de fanatisme ................................................................................................9

1.3.1 Esportiu ...........................................................................................................9

1.3.2 Polític ............................................................................................................11

1.3.3 Religiós ..........................................................................................................13

1.3.4 Ideològic ......................................................................................................15

1.4 Fanatisme musical ..............................................................................................17

1.4.1 Origen i evolució del fanatisme ................................................................17

2. ELS MITES.... ...............................................................................................................................25

2.1 Mites i ídols ........................................................................................................25

2.2 Quina necessitat hi ha de tenir mites .............................................................27

2.3 Els mites en la societat actual .........................................................................28

2.4 Mitologia musical .............................................................................................37

3. LA BEATLEMANIA ......................................................................................................................43

3.1 Història del grup ...................................................................................................43

3.2 Els Beatles i el fenomen fan ................................................................................52

3.3 La pervivència del mite Beatle ..........................................................................61

4. ELS FANS I EL MERCAT MUSICAL .............................................................................................69

5. BEATLES, UNA REVOLUCIÓ SOCIAL I CULTURAL ....................................................................75

5.1 Context històric ....................................................................................................75

5.2 Influència Beatle ..................................................................................................77

5.3 Fanatisme extrem ................................................................................................80

5.4 Per què tothom coneix The Beatles? ................................................................82

5.5 Entrevista a un fan i col�leccionista ..................................................................84

6. DOCUMENTAL ........ ...................................................................................................................88

7. RESULTATS D’ENQUESTES ..........................................................................................................91

8. CONCLUSIONS ...................................................................................................................... 104

9. BIOGRAFIA I WEBGRAFIA ..................................................................................................... 106

10. AGRAÏMENTS ....................................................................................................................... 108

2

El meu treball tracta sobre el fenomen dels fans, i més centrant-me sobretot en el fanatisme

musical envers el grup “The Beatles” una banda anglesa de pop-rock formada a Liverpool als

anys 60.

Consisteix en aclarir una mica aquest aspecte dels fans en la música i el comportament

d’aquests cap als seus ídols o grups. Un dels aspectes que he tingut interès en treballar és el

tema de la Beatlemania, un fenomen que va tenir lloc en temps d’activitat d’aquest grup,

saber si encara existeix aquesta corrents de fans i veure els grups o sectors que va influenciar.

He escollit aquest tema , ja que sempre m’ha interessat el tema dels fans en la música, el seu

comportament, la histèria que els envolten...i també per l’admiració cap al grup “The Beatles”

que crec que és el grup més adequat per encarar-hi el tema.

Al principi de tot, em vaig plantejar les preguntes següents, a les quals he pogut respondre i

també a d’altres incògnites que m’he trobat al llarg del treball :

� Què es el fanatisme musical i perquè te lloc?

� Quan apareix aquest fenomen?

� Perquè necessitem tenir “mites musicals?

� En quins altres àmbits hi ha la necessitat de tenir mites?

� És un fenomen que afecta només a la gent jove?

� Quines estratègies usa el mercat musical per atreure als /les fans?

� Quines accions es poden arribar a fer en nom d’un ídol musical?

� Podríem dir que la Beatlemania existeix actualment?

� Quina influencia han tingut i tenen “The Beatles” en la música? Com i en quin sentit?

3

El treball està dividit en una part teòrica on hi ha explicat tot el referent a les preguntes inicials,

introducció al tema, els diferents plantejaments, documentació etc, i també hi apareix la part

pràctica, com ara l’estudi d’un documental, diferents dades sobre enquestes, entrevistes,...

Finalment doncs, espero que s’hagi pogut contradir la opinió del grup “The Clash” a la seva

cançó London Calling: “Phony Beatlemania has bitten the dust” (La falsa Beatlemania ha

mossegat la pols).

5

1. El fanatisme

Per endinsar-nos en món dels fans, primer ens cal saber què significa fanatisme , quines

variants en trobem i sobre tot des de quan i perquè.

El fanatisme és un terme que ha acompanyat a l’home des de molts anys endarrere , en

diferents àmbits i ha afectat a diferents sectors de la societat independentment de la situació

social o l’època.

1.1 Definició del terme

La paraula "fanatisme" prové del llatí "fanitiche", persona que pertanyia a una entitat pública

o secreta extremadament estricta, en la que si se’l cridava a executar una acció, aquest

havia d’estar a plena disposició per dur-la a terme. Una vegada eres part de tal societat, no hi

havia marxa enrere i tot aquell que refusés les ordres era descartat de pertànyer a una altra

entitat ,i si era necessari, s’executava. La paraula fanàtic ve del substantiu “fanum” que

significa temple, per tant, fanàtic volia dir pertanyent al temple, i hi va haver un temps en

que va arribar a significar protector del temple. Més tard, va adquirir el sentit de passió

desmesurada en la defensa de la religió. Així doncs, el terme de fanatisme es relaciona amb

la religió en un principi; però el terme abasta en realitat un camp semàntic major.

Segons els següents diccionaris , el fanatisme seria :

- Zel, entusiasme excessiu a favor d'una creença, d'un partit o d'una causa. (Enciclopèdia

catalana)

- Qualitat de fanàtic. / Fanàtic : Que sustenta una creença o una opinió, especialment

religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. (D.I.E.C, Diccionari de l'Institut d'Estudis

Catalans)

- “Tenaz preocupación, apasionamiento del fanàtico. / Fanático : que defiende con

tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobretodo religiosas o

políticas – Preocupado o entusiasmado ciegamente por algo.” (R.A.E, Real Academia

Española)

-“Fanaticism :fanatical character, spirit, or conduct. (caràcter fanàtic, esperit, o conducta.)/

fanatical : describes someone whose admiration for something is considered to be extreme or

unreasonable”(descriu a algú el qual la seva admiració per alguna cosa es considera extrema

o irraonable) (CambridgeDiccionary)

6

Podem veure , que les quatre definicions coincideixen en que el fanatisme tracta d’una

conducta en que l’individu en qüestió (fanàtic) té un intens i de vegades aclaparant interès

sobre una persona, grup de persones, producte, idea o tendència o creença de manera

irracional i cega, portant aquest comportament a l’extrem.

El fanatisme, és la passió irracional cap a alguna cosa, sense que el fanàtic o el grup de

fanàtics tolerin el seu qüestionament o estudi del mateix. Existeixen diversos tipus de fanatisme,

i es produeixen a causa de l'afinitat amb una persona, religió, ideologia, o un passatemps

entre altres tòpics.

També, s’oposa a tota forma de raonament lògic. El fanàtic entre en contacte amb el que

“adora” , però no té un argument lògic per dir perquè adora a l’objecte del seu fanatisme i

aquesta conducta pot ser tant sana com agressiva.

7

1.2 Motius que donen lloc al fanatisme

El fanatisme, és degut a multitud de motius i causat per circumstàncies diverses. La primera

raó, i la de més pes, seria la necessitat de l’home de creure i defensar alguna cosa.

Moltes vegades les persones se senten buides

i intenten donar sentit a la seva vida,

defensant una postura, una creença, idea o

persona.

Cadascú tria a quina causa es vol decantar ,

alguns escullen seguir una religió, altres un

equip, un partit polític, o un personatge

públic.

D’aquesta manera , els fanàtics aporten el

seu gra de sorra i se senten

amb algun sentit, realitzats, i convençuts que la seva “missió” és recolzar i defensar la seva

causa fins a arribar a un punt de “fe cega” en alguna casos irracional.

Per altre banda, un factor que influeix molt a l’hora de que es doni un fanatisme és l’entorn i

els medis de comunicació.

Avui dia, és normal veure, en televisions, ràdios, etc. la multitud d’anuncis i missatges

subliminars que manipulen a l’espectador de tal manera que pot arribar a convertir-se en un

fanàtic de “el que” o “qui” li estan venent.

A partir d’aquí hi ha moltes persones que comencen a ser seguidors, a fer-se fans d’algun

actor-cantant-esportista... , que es troba tot el dia en boca dels medis de comunicació, no

solament pel seu talent, sinó per un sens fi d’arguments que dona la publicitat per fer-los més

atractius.

De la mateixa manera que l’entorn dels medis de comunicació afecta en aquest aspecte, en

l’apartat de la religió o la política acostuma a ser molt important la família i els sectors de la

societat en què es trobi l’individu en qüestió. En la religió , un cas molt comú, són les diferents

escoles en què són educats els nens petits i ja de més grans.

No és el mateix una escola laica amb una assignatura de religió optativa, que una escola

plenament religiosa (com per exemple les escoles del grup religiós Opus Dei), plena de

predicadors que intentaran insistentment guanyar adeptes a la religió.

També a casa, passa una cosa semblant. A les famílies, moltes vegades s’inculquen creences

religioses si la família és extremadament creient, i per altra part, també un pensament polític

concret, ja sigui d’esquerra o de dreta.

8

Això és una cosa molt habitual, ja que des de sempre, veiem els pares, com un model a seguir

i tendim a pensar que el seu comportament és el correcte. Finalment però, està en el parer de

cadascú , raonar i saber escollir is les creences que ens inculquen són racionals o presenten un

toc de fanatisme insà que ens pugui perjudicar.

Un altre motiu que condueix a les persones a aquesta conducta fanàtica és el sentiment

d’inferioritat i inseguretat d’algunes persones que intenten defensar alguna part d’un tot, per

d’alguna manera apaivagar la seva soledat. Aquestes persones són les que sovint acaben

sent víctimes de sectes, pel fet de la falta d’atenció que reben per part dels altre gent i la

facilitat amb què es deixen seduir per missatges d’alguns sectors ansiosos per guanyar

adeptes.

Per últim, és convenient parlar d’un motiu que també afecta a l’hora de ser o no fanàtic :

l’adolescència i la feminitat.

En l’adolescència, les persones passen per una etapa d’autoconeixement i de buscar la seva

pròpia personalitat. És en aquesta època, quan molts adolescents busquen assemblar-se a

algun personatge públic, atrets pel “producte” que ells volen intentar ser. Aquí, és quan

sorgeixen els/les fans, capaços de fer el que sigui per acostar-se a aquell personatge que

admiren de manera desmesurada.

Dins del tema de l’adolescència també cal afegir-hi la feminitat, un factor molt important a

l’hora de diferenciar els fans. És cert, que les noies, tenen més tendència a deixar-se endur per

tendències, corrents, i, per dir-ho d’alguna manera, d’enamorar-se fàcilment, així doncs és

habitual veure una gran quantitat de fans plorant i cridant davant d’atractius personatges i

glamuroses estrelles.

9

1.3 Tipus de fanatisme

Existeixen diversos tipus de fanatisme, i es produeixen a causa de l'afinitat o contrarietat amb

una persona, religió, ideologia, esport o passatemps, entre altres tòpics.

1.3.1 Fanatisme esportiu:

El fanatisme esportiu; normalment és inofensiu si no passa de ser una emoció dintre d’un estadi

de futbol o beisbol, però si arriba a extrems de violència verbal i física, pot ser ja, un cas greu,

doncs degenera en alteracions del seny, violència, i en alguns casos la mort.

L’esport en si, pretén ajuntar a multitud de persones a gaudir i compartir el plaer de presenciar

competicions i d’animar als equips o

jugadors favorits i així mateix

,relacionar-se i divertir-se de forma

pacífica.

Aquest n’és l’objectiu, però com molt

bé sabem, l’esport s’ha convertit en

una confrontació constant dels

seguidors, i ara, qualsevol persona que

porta una samarreta del contrari és

sinònim d’enemic.

Aquest fanatisme esportiu ens ve de lluny, durant l’època dels romans, eren molts els que

s’enfrontaven en els circs animant els seus respectius aurigues en les curses de cavalls, i això és

una cosa que malauradament, no ha canviar gaire.

En tots els esports, al ser una competició, sempre hi trobem una mica d’ànsies de veure qui

serà el guanyador, de sentir l’adrenalina, l’emoció de saber qui tindrà el millor resultat, i això és

una cosa molt freqüent sobretot en el futbol, freqüent i portada a l’extrem.

Avui dia, ja és habitual veure en molts camps, com els seguidors dels equips, no contens

només en cridar entusiàsticament i aixecar pancartes, llencen insults , i cometen actes de

violència com si en el partit els hi anés la vida.

Aquestes accions fan que al joc se li tregui la part lúdica per fer-lo ser una trobada de gent

disposada a desfogar-se amb l’excusa del partit i a més a més, obsessionats en una samarreta

o un país. La conducta del fanàtic esportiu la podem veure als carrers, als bars, als mateixos

camps, i sempre va acompanyada d’un toc de violència. Un exemple d’aquesta violència en

els camps és duta a terme pels anomenats Hooligans com per exemple en el cas de la

"Tragèdia de Heysel" ,el 29 de Maig de 1985 a l'Estadi de Heysel de Brussel�les, a Bèlgica, en el

qual van morir 39 aficionats(34 italians seguidors del Juventus F.C, dos belgues, dos francesos i

un britànic) a causa d'una allau d’aficionats a la final de la Copa d'Europa de futbol entre el

10

Liverpool FC i la Juventus FC. Els successos van causar a

més 600 ferits de diversa consideració. Per altra banda,

al nostre país, és molta l’afició a aquest esport, i en la

nostra lliga, des de ja fa anys, queda clara la rivalitat

entre dos bàndols, els seguidors del Real Madrid i del

F.C.Barcelona.

En un principi seria una rivalitat lògica ja que són els dos

millors equips de la lliga, però aquesta devoció ja arriba

fins a un punt irracional. Actualment, és habitual trobar

grups extremistes dels dos bàndols, madridistes i

barcelonistes empedernits, en l’últim cas, podem posar

com a exemple el grups “boixos nois”.

11

1.3.2 Fanatisme ideològic

Una ideologia és el conjunt d'idees sobre el sistema existent (econòmic,social, polític), i que

pretenen la seva conservació(ideologies conservadores), la seva transformació (ideologies

revolucionàries/ reformistes) o la restauració

del sistema prèviament existent (ideologies

reaccionàries).Les ideologies caracteritzen

a diversos grups, siguin un grup social, una

institució, o un moviment polític, social,

religiós o cultural. En el món han existit i

existeixen moltes ideologies, algunes amb

poca transcendència, i altres amb molta

més. Aquestes últimes han deixat empremta

en la societat a causa del fanatisme envers

les idees i líders carismàtics d’aquestes. El

fanatisme que envolta aquestes ideologies,

ja no afecta només als seguidors i defensors, sinó també als qui estan al capdavant, que en

conjunt fan de tot plegat, una espècie de religió. Algunes ideologies extremes, es valen de

manifestos, seguits al peu de la lletra per tothom adherit a elles (i castigats en cas contrari), i

de grups especialitzats en difondre les seves idees, ja sigui en els medis de comunicació o pel

carrer (si cal a la força).Per altra banda, destaca molt la figura del líder, moltes vegades

convertit en un semidéu pels seus subordinats ,

tractant-lo de figura inqüestionable i complint

tot el que aquest dicta sense peròs. Exemples

d’aquest fanatisme és poden trobar en la

ideologia anarquista, no de molta importància,

però si present, que moltes vegades a portat als

seus seguidors a cometre atemptats i fins i tot a

perdre la vida per uns ideals irracionals. També

de gran rellevància podríem parlar de la

ideologia comunista, un exemple clar del

fanatisme ideològic, replè d’idees d’austeritat i

de cooperació popular tan fermes, que van

aconseguir empobrir a un gran país, i per altra banda, la obsessió de guardar les aparences

davant del món i de controlar-ho tot, va portat finalment al total control dels medis de

comunicació i fronteres i com a conseqüència l’endarreriment de Rússia.

12

A l’altre costat del bloc comunista, trobem la gran ideologia enemiga, el Capitalisme,

principal vencedor de la guerra d’ideologies, propulsor d’una societat dels diners i els

interessos personals i privats que estan fent a la societat un canvi de mentalitat cap al món

dels béns materials, la idolatria als grans multimilionaris, el govern d’alguns pocs i fe cega en

governants amb interessos propis. Aquest tipus d’ideologia és veu clarament a Nord Amèrica.

13

1.3.3 Fanatisme polític

Des del principi de la democràcia com la coneixem avui, sempre hi ha hagut diferents partits

,bàndols, on la gent, a partir del seu parer i els seus

vots, escollissin a qui els semblés més adient a les

seves creences i manera de pensar. Però aquest

mètode, igual que les persones , durant tots

aquests anys ha estat inestable. La humanitat,

sempre ha tingut ,per sort o per desgracia, la gran

habilitat de tenir ideals diferents i de recolzar

multitud d’organitzacions d’índole diversa. Això ha fet les civilitzacions més riques, però també

més rivals entre elles. Avui dia, en un país democràtic (cal recordar, que ara, al s. XXI encara hi

ha països que no tenen democràcia), podem trobar gran varietat de partits, de dretes, centre

o esquerra, amb diferents variants.

Aquest ventall de possibilitats , a originat, que molts grups de persones es veiessin obligats a

escollir , a situar-se en un cantó o altre, per una qüestió , purament moral, escollir qui nosaltres

volem que ens governi.

Però, molta gent, no ho veu només així, i mai contenta amb les decisions del govern o del

partit contrari, comencen a implicar-se més , i llavors és quan podem parlar de Fanatisme

Polític.

En tot partit, o sector [...] sempre trobem, la part més moderada i la més extrema. La part de

població que es troba en aquesta última, acostuma a defensar el seu partit polític per sobre

de tot, deixant a la resta per sota, com a

ideologies no valides i inservibles.

Un cas molt clar i proper, és el que trobem

a Espanya. Dos dels partits predominants, i

que sempre estan al capdavant jugant-se

cada 4 anys la presidència del país, són

P.S.O.E (Partido Socialista Obrero Español)

i P.P (Partido Popular). Nombroses són les

vegades que aquest dos partits

s’enfronten fortament en assemblees al

parlament , mítings i altres cites polítiques ,

i sempre acompanyats, d’una gran massa de seguidors expectants d’algun comentari fora de

lloc, per defensar fermament als seus líders polítics.

14

Aquest fanatisme però, no acaba aquí, molta d’aquesta gent, no contents tan sols en

aquestes petits enfrontaments verbals, van més enllà, amb manifestacions, plataformes,

programes de ràdio (COPE), televisió (Inter Economia), que serveixen de punt de reunió per a

persones d’un mateix pensament, per a promulgar i difondre les seves idees, i de la mateixa

manera, criticar i intentar desacreditar altres vies polítiques segons ells, contràries i amb

conductes anticonstitucionals.

Un altre cas que també ens és proper , el podem trobar a Euskadi o a Catalunya. Aquest

fanatisme el trobem al nostre territori en els partits independentistes d’esquerra i , per l’altre

banda, als partits de dretes a favor de la integritat de l’estat espanyol.

Per una banda, es busca de manera extrema, una llibertat nacional, mitjançant trobades,

xerrades, grups (maulets, jerc) , inclòs en forma de grup terrorista com ara, E.T.A (Euskadi ta

Askatasuna) , Terra Lliure...etc.

Dins el territori espanyol, aquesta lluita és expressada a partir de grups “anti-catalanistes” que

actuen a manera de contestació als molts intents de revelar-se per l’autodeterminació i

independència de la comunitat autònoma.

Aquesta conducta per part dels dos sectors, porta, al cap i a la fi, el que en un principi voldria

ser una forma lliure d’expressió democràtica, a una lluita aferrissada per ser el bàndol amb

més poder, en mig de tot un fanatisme, que origina tan sols maldecaps i disputes irracionals.

15

1.3.4 Fanatisme religiós

Les religions són el testimoniatge viu de la creença d’un

déu, ja que d’ella n’han sortit tots els corrents de fe

hagudes i per haver-hi.

A totes aquestes corrents, el fanatisme també es va

imposar en l'àmbit de la fe ,constituint una de les formes

més letals de fanatisme, doncs les pitjors guerres de la

història han estat impulsades, en gran part, per les grans

religions, o millor dit, per sectors radicals d'aquests

corrent.

Així doncs, el fanatisme religiós, així com tantes altres

formes de fanatisme, representa un catalitzador

indiscutible per a l'execució de tota forma de crims, ja

que la religió té el poder d'aconseguir captar a les persones, ja que aquestes persones són

susceptibles a desenvolupar sentiments d'odi, intolerància, supremacia i indiferència cap a els

qui no són com ells.

Per voler aconseguir algun objectiu religiós

coherent, han desviat el seu camí, i volen fer

desviar als altres, creient-se que són amos de la

veritat. Tot fanàtic es creu amo de la veritat, per

això reacciona de manera hostil, ja que vol

mantenir la seva postura al preu que sigui... I això

sol degeneren en la demència i en la mort, en el

pitjor dels casos.

El fanatisme s'ha donat en el terreny religiós amb

la defensa de dogmes, llibres sagrats, déus, o

defensant un punt de vista racional o irracional.

Els religiosos afirmen que, la diferència entre religiós i fanàtic resideix en el fet que el religiós

veu a la religió com un mitjà per a creure o conèixer alguna deïtat, mentre que el fanàtic veu

a la religió com déu, i la tracta com inqüestionable.

16

En l’actualitat podem trobar molts

exemples de fanatisme religiós. Sense

anar gaire lluny, un clar exemple seria

l’atemptat suïcida a les torres bessones de

l’11 de Setembre a Nova York. Aquest

atemptat ha portat molta repercussió en

els nostres idees, tot hi que des de que

existeix la religió, sempre hi ha hagut

aquesta ideologia extrema, com ara, els

fanàtics religiosos cristians que es

deixaven menjar pels lleons en el Circ

Romà, o els kamikazes japonesos que durant la Segona Guerra Mundial es convertien en

projectils humans i es llançaven contra vaixells enemics.

Els fanatismes religiosos més potents actualment, són clarament el cristià i l’islàmic. Per la part

cristiana , trobem el cas de les creuades i la “santa” inquisició que va ser l'autora de terribles

tortures i centenars de milers de morts entre tots aquells que, gairebé a gust dels inquisidors,

eren declarats bruixots o pactats amb el diable. Per part de l’islam existeix un comportament,

no únic en aquesta religió, però si portat a terme molt ferventment per aquesta, es tracta del

tema del la violència de gènere i el masclisme, que obliga a les dones a caminar

permanentment amb el seu rostre i gairebé tot el seu cos coberts, i un munt d’actes més

contra la dona, que fan que les lectures de l’Alcorà es portin a l’extrem, moltes vegades

causant la mort de les dones en qüestió.

També és conegut en moltes religions , la gran fe que hi ha en les lleis dels llibres sagrats que

moltes vegades fan que persones prefereixen deixar als seus fills morir abans que sotmetre'ls a

tractament mèdic o a alguna cosa tan simple com una transfusió de sang. Uns clars exemples

de grups que porten a terme fanatisme religiós serien Hamas , i Ku KluxKlan.

17

1.4. Fanatisme Musical

El fanatisme musical, és un dels fanatismes més comuns dins d’aquest àmbit. Des del

començament d’aquest fenomen, ha estat molt habitual veure seguidors embogits, per els

seus ídols, els intèrprets musicals més estimats.

1.4.1 Origen i evolució del fenomen

Aquest fenomen el comencem a

trobar cap al segle XVIII amb l’aparició

dels castrati, Els primers músics de la

història en arribar a la categoria

d'estrelles ,amb les veus dels quals es

componia l'òpera italiana en els segles

XVII i XVIII. Tan sols un reduït nombre

d'afortunats arribava a l'estrellat, però

les carreres d'aquests castrati més

destacats , eren comparables a les de

les modernes estrelles del rock: recorrien els teatres d'òpera europeus de Madrid a Moscou i els

seus sous arribaven a xifres fabuloses. A l’època, van aixecar passions, admiradores histèriques

els inundaven amb cartes d'amor i es desmaiaven entre el públic aferrades a estàtues de cera

dels seus intèrprets preferits. Molts entesos feien llargs viatges per veure'ls actuar i les seves

actuacions sempre estaven plenes de gent obsessionada en escoltar el seu cant de la

mateixa manera que ho faria un fan avui dia.

Més endavant tot i la prohibició de castrar, tot hi que en menys mesura alguns fans van

continuar seguint-los. Més endavant es va començar a seguir als grans compositors, la gent els

idolatrava de tal manera, queles obres d’aquests estaven en cartell durant llargues

temporades, ja que sempre emplenaven els grans teatres de seguidors que no es perdien ni

una sola nota dels seus estimats compositors, i considerats per ells, els millors, inclòs es

barallaven entre seguidors rivals, com és en el cas del segle XIX, on hi havia grans debats de

fans de Verdi o Wagner per decidir qui era més bo. A partir del segle 20, la música comença a

entendres ja d’una altre manera, i comencen a aparèixer , tot hi que moderadament,

diferents estils.

18

En l’actualitat, el fanatisme musical, a tingut diferents etapes des de el seu origen:

50' s : COMENÇA EL DELIRI

Abans d'Elvis, als anys 40, Frank Sinatra, la “veu”,

ja contava amb clubs de fans i provocava el

deliri de les jovenetes. A la dècada dels 50,

els/les adolescents estaven dins la mentalitat

tancada de l’època, fins que l'arribada del

Rock and roll va revolucionar el panorama

social, fent aflorar nous models de conducta

entre una joventut que va començar a mostrar

un esperit rebel.

Els fans, tal com els entenem avui dia,

comencen a perfilar-se durant els anys 50 als

Estats Units. Probablement, va ser Elvis Presley el

detonant i el símbol màxim d'aquests nous

temps ,precursor de tota aquesta història, quan

va crear un so nou, el rock and roll. Per primera vegada, la música no només tenia el

component artístic o de diversió que havia tingut fins a aleshores sinó que s'identificava amb

una generació en concret i transmetia els seus anhels. La música “de tots”, que naixia amb

vocació popular, no feia més que posar una barrera molt clara entre adults i joves, la música

per només la joventut , va aflorar en aquesta època. No obstant això, encara que aquesta és

l'arrel, el fenomen fan per aquell temps no estava arrelat a la cultura ni havia desenvolupat els

seus propis mecanismes de funcionament. Com tot començament, va començar sent confús i

desordenat. Encara no tenia nom, però els pòster del “Rei” a les habitacions dels adolescents i

els desmais en els seus concerts avançaven el que vindria després: la revolució dels fans. Mai

abans la societat havia sofert una transformació tan profunda per mitjans exclusivament

pacífics.. Per això, les noves generacions necessitaven ídols. Si els seus pares havien estat

militants de partits en una societat de política, ells serien fans en una nova societat d’ídols

musicals que emergia. Tot això només passava d'una manera completa a Anglaterra i Estats

Units, i aquests països van ser el referent del que passaria després a tot l’Occident. Tots els

països els acabarien copiant, però ells van ser els primers. Per aquella època, el màrqueting

encara era una pràctica poc cultivada i l'art mantenia una certa categoria com activitat

especial no necessàriament sotmesa a les lleis de mercat. Per això, quan milions d'adolescents

histèriques van començar a plorar en els seus concerts, ningú va entendre què passava, i molt

menys la indústria, tot hi que de seguida en va treure partit.

19

60's : HISTERISME

El canvi sorgiria de forma caòtica, ningú sabia què

passava. Fins que van arribar els Beatles i va

prendre veritable cos. La dècada dels 60 va estar

marcada sobretot per la beatlemania; Amb els

seus serrells i les seves irresistibles melodies, John,

Paul, George i Ringo van conquerir el món i van

canviar la cara del pop . El fenomen es va perfilar

de forma definitiva com el que és avui. Els grups

d’aleshores, donaven a la joventut el missatge de

trencar les regles, de ser boig i viure la vida,

“sigues tu mateix” .Des de llavors, en un procés

que encara no ha acabat, els ídols van passar de

ser déus o revolucionaris, a pura i simplement, ser

famosos.

Perquè la cultura de la fama és l'ingredient que faltava per a acabar

d'adobar la recepta del fenomen fan. ( De tot això en parlem en un apartat dedicat a ells).

I en aquest ambient social ja una mica més permissiu, les noies van començar a deixar-se anar

els cabells i a lluir les cames gràcies a l'invent de la minifaldilla, i va ser quan els Rolling Stones

es van posicionar com a màxims rivals dels Beatles.

A España, les fans també estaven boges pels grups anglesos que no paraven de sonar a les

ràdios, però a la península, tenien també la seva pròpia revolució. Estaven al mig de la

generació ye-ye. Les fans espanyoles, compraven els àlbums, pòsters, i tot el que sortís dels

cantants del moviment, tals com , Los Brincos, El Dúo Dinámico, Los Diablos , fórmula V ... Un

grup que no va pertànyer a aquest corrent , però que també va despertar moltes passions en

l’època, va ser el grup de rock, Los Sírex, els quals van ser teloners dels Beatles durant el seu

concert a Barcelona i que també van fer algunes versions en espanyol d’alguns dels seus

temes.

20

70's : FABRICANT í DOLS

Si els 60 és la dècada en que el fenomen es

massifica i perfila, no va ser fins als 70 quan

finalment es veu no només d'alguna cosa

rellevant socialment, també intel�lectualment

i ideològicament. És a dir, que els nous artistes

ja no es converteixen en ídols per la qualitat

del seu treball o l'opinió d'un grup d'experts,

sinó per motius que van més enllà: el simple

fet de ser reconeguts pel carrer i aparèixer a

la televisió i les revistes. Per això, la gent ja no

admira només el talent, sinó que l'important és un grau d'identificació més alt, l'important,

pura i simplement, és una forma de ser i de pensar.

D'aquesta manera, els fans s’uneixen als clubs de fans de la mateixa forma tradicional que els

militants en un partit polític però amb la diferència que només volen posar de manifest la seva

llibertat d’actuar i de pensar, els ídols, al capdavant dels moviments musicals, tindran, a part

de la música, uns ideals, que els fans seguiran al peu de la lletra .Entre els hippies, els heavys, la

música disco i el punk, els anys 70 van ser una fàbrica de noves estètiques urbanes, mentalitats

i conductes i, en conseqüència, nous tipus de públic. Un fet que va revolucionar l’època va

ser que la indústria musical es va adonar que el públic més juvenil (principal sector del

fenomen fan) era la clau per a fer diners i es va llançar a la fabricació d'ídols dissenyats a la

mesura dels gustos d'aquests adolescents, que es quedarien embadalits pel màrqueting

mediàtic i el nivell musical que no seria massa exigent. Així van aparèixer noms com per

exemple “The Doors” , “Sex Pistols”, “Abba”,“blacks abath”, “pinkfloyd”, “genesis”, “the clash”,

“David bowie”, i això va ser el principi d'una nova indústria associada a aquest nou estil.

21

80's : ELS ADOLESCENTS MANEN

L'explotació del fenomen fan per part de la indústria discogràfica va

donar un nou gir en els anys 80, aprofitant al

màxim les tècniques de merchandaising i amb

l’aparició de l’MTV com a nou canal mediàtic

de difusió massiva.

Durant els anys 80 el fenomen es comercialitza,

i estabilitza de forma definitiva, perdent per

sempre la seva connotació de revolucionari

per a formar part dels usos i costums de la

indústria més convencional. A hores d'ara, les

empreses discogràfiques tenen perfectament

estudiat l'assumpte i saben que sense fans

qualsevol dels seus productes està destinat al

fracàs. Per això, si abans era l'ídol el qual

creava als fans, ara es buscaria el procés

invers: primer s'estudia als admiradors i a partir

d'aquí se'ls dóna el “líder” que millor s'adapti als seus interessos. Així com al principi el fenomen

dels fans estava dominat per la cultura de masses, l'adolescència i la feminitat, després d’una

evolució social s’ha acabat per trencar les dues últimes barreres. En aquests anys, els homes

cauen de ple en aquest esquema, tot hi que és cert que els seus ídols presenten

característiques diferents i la forma d'ovacionar-los no és exactament igual.

Així ens trobem una nova via , la dels impactes mediàtics ràpids com la pólvora d’alguns

grups musicals que creen un nombre de fans gegantesc a la velocitat de la llum i que després

són engolits per la pròpia necessitat de l'oferta de renovar-se constantment i la cada vegada

menor capacitat d'atenció del públic en una sola cosa, i per l'altra, totalment el contrari.

Van aparèixer nombrosos artistes destinats específicament al públic adolescent, i l'impacte del

qual rares vegades tenia continuïtat més enllà d'un o dos discos. Artistes de curta vida musical,

van ser substituïts per uns altres com si duguessin impresa de fàbrica la data de caducitat.

Però per sort , no tots els grups dins d’aquest període van patir la mateixa sort, i de l’època en

destaquem : Madonna. ,Bon Jovi, Whitney Houston, The Police, Prince, U2, Bruce Springsteen,

Phil Collins, R.E.M i Michael Jackson, el qual va aixecar moltes passions en el seu temps, i va

batre rècord de vendes i de popularitat.

A més, cal dir, que ha estat més fàcil acostar els artistes als fans gràcies a les noves

tecnologies i l’aparició d’Internet, que envia la informació de forma massiva als internautes.

22

90's : NOIES PICANTES VS. BOOM LLATÍ

Tot el que va començar a apuntar-se a la

dècada anterior entorn del fenomen fan es

va multiplicar d manera espectacular en els

90.

Els grups vocals de calculat disseny, masculins

o femenins, van florir i van arrasar en les llistes

de vendes: les Spice Girls,Take That,

Backstreet Boys... imatge i mercat es van fer

ingredients indispensables per a l'èxit.

També va sorgir el boom llatí, amb Ricky

Martin i Enrique Iglesias com a protagonistes

destacats. En el camp del Rock es va produir

l'explosió del grunge i el Rock alternatiu, amb

Nirvana al capdavant i Kurt Cobain .

Per altra banda, encara continuaven aleshores, grups de la dècada dels 80, amb gran

multitud de seguidors, que evidenciava, la falta de bons grups sorgits en el moment, i la

decisió del molts oients a no voler canviar els seus grups predilectes, pels nous grups efímers de

modes passatgeres. Alguns exemples serien U2, i Bon Jovi.

23

00‘s : TOT SOM FANS

En els inicis del segle XXI es manté l’estil dels finals de

l'anterior. La indústria discogràfica continua centrant

els seus objectius principals a extreure el màxim

rendiment del fenomen fan, a través de colossals

campanyes mediàtiques i promocionals de les seves

joves estrelles, i perfeccionant les seves tècniques i

estratègies.

Actualment el fenomen fan està en el seu màxima

apogeu.

Ara, tots estem dins la condició de fans, les celebritats de la música han substituït fins i tot al

propi cinema (que va reemplaçar a les novel�les) com a producte d'entreteniment més

rellevant. Fins i tot són els grans creadors d’un vincle social i els veritables promotors de la

globalització, ja que tant a Kazajistán com a la Patagònia tot el món sap qui és Britney Spears.

Respecte als artistes que es coneixen ara, podem dir que en l'actualitat, el que més ven són

les noies. Uns exemples serien : Britney Spears, Christina Aguilera, Shakira, Destiny's Child i

Beyoncé, Pink, Avril Lavigne, o Sugababes.

Les raons d'aquesta tendència generalitzada poden intuir-se: el públic femení pot identificar-

se amb diferents models a imitar, mentre que el masculí veu amb bons ulls que se li ofereixi

una col�lecció de cares (més o menys) boniques i cossos (més o menys) explosius. També

sobreviuen alguns nois: Justin Timberlake, per exemple.

25

“El mito es el sueño colectivo, y el sueño el mito privado.”

Joseph Campbell

2. Els mites

Un cop hem parlat del fanatisme, és obligat parlar dels ja esmentats ídols i mites, i per això

primer de tot cal saber-ne la diferència.

2.1. Ídols i mites. Definició del terme

Per començar a diferenciar aquests dos termes , hem de dir que, per un ídol l’enciclopèdia

Planeta de Agostini entén: “Persona o cosa excessivament estimada. Persona famosa,

especialment per la seva activitat artística, i admirada en excés.”

En el cas de l mite, en fa una definició semblant : “Conjunt de creences i d’ imatges

idealitzades que s’ articulen al voltant d’ personatge, un fenomen, un esdeveniment històric o

una tècnica, i que els atorga una força i una importància particulars”.

Després d’aquestes dos definicions podem veure que tenen coses en comú, però en realitat hi

ha una diferència important i que no queda reflectida en totes les definicions. El mite en sí,

seria l’ídol que ja no existeix ,un cop mort, que passaria ja a un altre nivell. El procés és simple.

Quan en la societat apareix un personatge, sigui del sector que sigui, que comença a fer-se

conegut i reconegut pel públic, i que a més sobresurt en la seva feina (actor,

polític,cantant,esportista...), l’anomenem, ídol. L’ídol és doncs, aquella persona que admirem

en un moment donat o en un llarg període de temps o que inclòs n’agafem exemple si és

molta la devoció que li tenim. En aquest cas però, la figura de l'ídol és efímera.

Moltes vegades, la gent és deixa endur per modes passatgeres o simplement apareixen nous

ídols que deixen endarrere els vells, cosa que per sort, no passa sempre.

Aquí és on entra la figura del mite. Quan aquest ídol, resulta no ser un passatemps passatger i

vertaderament ha quedat arrelat en la història col�lectiva ,esdevé un mite.

Aquest procés acostuma a anar acompanyat de la mort inusual del personatge en qüestió,

com ara , assassinat, suïcidi, accident, sobredosis, o simplement inexacte o sense cap motiu

aparent. Aquest fet, és el que alimenta el misteri i la intriga en la figura del mite, que és portat

al terreny de l’ “heroi”, i n’esdevé una rumorologia beneficiosa, que enalteixen la imatge del

personatge.

Per altra banda, també hi suma el fet de morir jove, o morir en un moment que la societat no

s’espera, deixant així la incògnita de com seria la vida d’aquest, sinó hagués mort i així, també

alimenta la història i fa que a la llarga és mitifiqui cada vegada més, i de la mateixa manera,

que s’inventi i distorsions la vida d’aquest, per fer-la, al cap i a la fi, més vistosa i interessant del

que en realitat va ser.

26

En l’àmbit dels mites, cal dir però, que no tots compleixen els mateixos requisits, en el cas dels

esportistes , el procés es diferent. Un esportista, pot esdevenir mite, no un cop mort sinó

després de retirar-se, si el seu treball ha estat bo i reconegut. Un cop acaba la seva carrera,

experimenta com una “mort física”, l’esportista no pot continuar practicant l’esport i aleshores

queden registrades les seves marques i victòries però la seva trajectòria ha acabat, i a partir

d’aquí se’l mitifica per la feina ja feta al llarg dels anys. En definitiva podem dir que : Un ídol és

un personatge excessivament adorat o estimat efímerament en vida , i que aquest ídol es

converteixen un mite si mor tràgicament, ja que podem dir que és una mort col�lectiva de

l'imaginari popular, i d’aquesta manera, fa que se’l vegi com un heroi i que se l’idolatri fins a la

sacietat.

Llavors, el mite no existiria sense abans ser un ídol, i no tots els ídols esdevenen mites.

27

2.2. Quina necessitat hi ha de tenir mites?

La figura mítica ha existit sempre. La humanitat ha creat mites contínuament, basant-se en la

necessitat de les persones d’identificar-se o agafar com a referència, persones o coses

(quadre, escultura, cançó...).

La raó de ser dels mites, és l’home. L’home converteix, porta a un nivell superior coses que ell

considera extraordinàries, les mitifica.

Perquè la gent té mites? Si entenem per mite alguna persona, és pel fet de que l’agafem com

a referència, per ser aquest, el millor o el més reconegut. Si passa a la història doncs, ja és una

llegenda, se’l pot considerar com el súmmum del que és immillorable, i llavors ens hi volem

assemblar, l’admirem, i això és una cosa que la societat necessita, grans mites per adorar i

estimar.

Aquest tipus de “divinitats” no engloben tan sols a figures humanes, sinó que a més, a

objectes, com obres d’art per exemple, les millors de totes elles, són les mítiques.

També cançons, la gent necessita la seva cançó, aquella que sap tothom, que ha esdevingut

mítica per tota una generació, i que ha passat a la història gràcies al reconeixement de la

gent al llarg del temps.

Així doncs, la societat està plena de mites, ja que la societat els necessita, viu de mites.

28

2.3. Els mites en la societat actual

Com hem vist, la societat sempre busca models a seguir, o persones a qui admirar, i no tan sols

passa en música. Aquest fenomen el trobem en molts àmbits. Buscant diferents exemples en

varis sectors he decidit posar els següents degut a que eren els més comuns i més citats.

CINEMA:

El cinema podríem dir que viu a base de crear icones. Quan en una pel�lícula, un actor,

assoleix la màxima fama ,esdevé una figura, una imatge i el rol que interpreta en aquesta

pel�lícula o l’actitud farà que estiguem davant d'un fenomen mític.

Alguns mites del cinema són :

(Charles Chaplin, 1889 - Suïssa, 1977)

Charles Chaplin va ser la persona més

coneguda del món des de 1917 fins a

mitjans dels anys trenta. I això ho podem

dir per 2 fets: la ràpida difusió del

cinematògraf en les dècades dels anys

vint i trenta i també en la multitud de

viatge que va realitzar per països de tot el

món, on era rebut per grans multituds. Va

tenir problemes amb el Comitè d'Activitats

Anti-americanes, i en general amb els

tribunals nord-americans.

D'una banda, a causa de les seves idees

progressistes, exhibides públicament en tots els seus curtmetratges i en moltes de les seves

pel�lícules, com Temps moderns o El gran dictador, va fer que es busqués qualsevol excusa per

a ficar-lo en la presó. La mordacitat amb que Chaplin criticava problemes socials i satiritzava

molts dels aspectes de la vida nord-americana va crear molta polèmica. Fins hi tot va ser

acusat de comunista en l’època de la caça de bruixes. Per el seu caràcter rebel dins

d’aquella societat i els grans avenços cinematogràfics que va dur a terme com a actor i

director se’l considera un mite .

29

Groucho Marx (Nova York, 1890 - Los Àngeles, 1977)

Actor, comediant i escriptor nord-americà, conegut

principalment per ser un dels membres de la família

còmica Germans Marx, va passar a la historia també

per deixar grans cites i frases com : “Mai pertanyeria a

un club que admetés com a soci a algú com jo “.La

seva figura és mundialment coneguda pels seus icones

característics :les ulleres rodones, les celles gruixudes, el

bigoti i l’havà.

Humphrey Bogart ( Nova York, 1899 – HolmbyHills, 1957)

Actor afable, amant dels esports, independent

havia muntat la seva

pròpia productora “Santana pictures”) i

compromès (va ser un dels principals impulsors

de la protesta a Washington contra la caça de

bruixes), bogart era també una celebritat, i un

personatge molt estimat dins i fora la pantalla,

El seu màxim èxit el va tenir però, amb la

pel�lícula “Casablanca” que va fer d’ell un ídol i

un mite en totes les generacions cinèfiles.

Greta Garbo (Estocolm, 1905 - Nova York, 1990)

Va Ser coneguda amb els sobrenoms de «La divina» i

«La dona que no riu» a causa del posat seriós del seu

rostre, només interromput en una escena de la seva

memorable pel�lícula Ninotchka on deixa anar una

riallada. Aquesta excepció va fer córrer rius de tinta en

els diaris amb el titular «Greta riu». La seva vida sempre

va estar envoltada de misteri i de múltiples preguntes

30

que mai s’han respost. Segurament el seu retir als 36 anys va contribuir a engrandir la seva

llegenda .Precisament el seu enigmàtic comportament i la seva estranya solteria van donar

motiu a múltiples remors en els mitjans sobre la seva bisexualitat (entre aquestes rumors, es diu

que va ser amant de l'actriu mexicana Dolores del Río i l'escriptora Mercedes d'Acosta).

John Wayne (Winterset, 1907 –Los Ángeles, 1979)

Conegut popularment com TheDuke (El Duc),va

ser un actor nord-americà que va començar la

seva carrera en el cinema mut de la dècada de

1920.

Va ser el símbol de masculinitat, i va ser una icona

nord-americana durant molts anys. És memorable

el timbre distintiu de la seva veu, la seva forma de

caminar i la seva presència física. També va ser

cèlebre la seva postura política conservadora i el

seu suport a les postures polítiques anticomunistes de la dècada de 1950 . La seva imatge ha

quedat associada, per a molts, amb el gènere Western i amb les pel�lícules de guerra, tot hi

que en realitat va treballar en molts altres gèneres (biografies, comèdies romàntiques, drames

policíacs, etc.)

Ingrid Bergman (Estocolm, 1915 – Londres, 1982)

Va ser una actriu sueca. És l'única actriu fins al moment

en aconseguir 3 Óscar i 5 Globus d'Or. Considerada

com un dels Mites del Setè Art i segons la llista

realitzada pel American Film Institute, és la quarta

estrella més important en la història del cinema. Va

morir el dia del seu67º aniversari, després de patir una

perllongada i penosa malaltia.

31

Rita Hayworth (Nova York, 1918 -1987)

Rita Hayworth és actualment considerada un símbol

sexual indiscutible dels anys 40. No obstant això, la seva

fama com a mite eròtic es va consolidar amb

Gilda(1946), de Charles Vidor, una de les grans pel�lícules

del cinema negre, en la qual tan sols amb un brevíssim,

però suggeridor strip-tease, i la d'una famosa bufetada va

aconseguir rècords de taquilla en tot el món. Aquesta

bufetada es convertiria en la més famosa de la història

del cinema nord-americà, i va ser propinada per la seva

parella en el film, Glenn Ford, en resposta a la qual

Hayworth li havia donat moments abans. La pel�lícula va

ser un escàndol, i en països com Espanya va ser

considerada "greument perillosa" per l'Església Catòlica, a causa del seu strip-tease “insinuant”

en la famosa escena on es treu un guant.

Marilyn Monroe (Los Ángeles, 1926 – Ibídem,1962)

Marilyn Monroe és sens dubte una de les actrius més

conegudes i mitificades d’arreu del món . Des de el principi

va captivar als espectadors amb el seu espectacular físic i

glamour i les seves pel�lícules van tenir un èxit aclaparador.

Però la figura de l’actriu no acaba només davant les seves

pel�lícules sinó que la seva vida la ronden molts misteris i

escàndols. El més coneguts , la seva possible relació

d’amant amb els germans Kennedy, i la seva misteriosa

mort, que avui dia encara s’especula si vaser suïcidi o

conspiració. A través del temps Marilyn, s’ha mantingut com

d’icona de referència femenina més important del cinema

internacional, en una idolatria gairebé inexplicable per part

dels seus fanàtics que es neguen a oblidar-la.

32

Grace Kelly (Filadèlfia, 1929 - Montecarlo, 1982)

Va ser una actriu nord-americana que va contreure

matrimoni amb el Príncep Rainier III de Mònaco. Ha

esdevingut un mite, per ser una plebea convertida en

princesa i per deixar la seva carrera per amor. El 13 de

setembre de1982 la princesa Grace va sofrir un accident

quan conduïa el seu cotxe per una carretera propera a

Mònaco. Duia a la seva filla Estefania com acompanyant,

qui va sortir il�lesa i de qui es va rumorejar que conduïa el

cotxe en el moment de l'accident.

L'endemà, la princesa va morir sense recobrar el

coneixement.

James Byron Dean (Marion, 1931 – Cholame 1955)

James Dean es considera un dels actors més atractius i de la

mateixa manera un mite sexual i actor que vaaixecar moltes

passions en la seva època. L’èxit li va arribar amb el paper de

Jim Stark a Rebelde sin causa, on es va convertir en un ídol de la

joventut. Però tot es va acabar un 30 de Setembre de 1955quan

moria a l'acte en un accident de cotxe. La seva mort, quan

només tenia 24 anys, va suposar el final d'una exitosa carrera

cinematogràfica que havia durat poc més d'un any.

Moria l'actor però naixia la llegenda.

33

ESPORT :

En la part dels esports, hi trobem mites, quan es tracta d’algun esportista fora de sèrie, d’elit

,amb unes fites impressionants , rècords mundials, multitud de fans i que són considerats un

exemple a seguir per les seves proeses.

Les seves marques hi trofeus, han fet d’ells uns icones inoblidables, per les generacions

d’esportistes i espectadors que vindran després.

Pelé ( TrêsCorações, 1940)

Aquest futbolista, es va convertir en un mite esportiu i una de

les màximes referències del futbol brasiler i mundial. Va ser

l'estrella del Santos, club amb el qual va recollir nombrosos

títols, però si per alguna cosa és mundialment famós és per les

seves intervencions amb la selecció brasilera, amb la qual va

guanyar tres Mundials (Suècia 1958, Xile 1962 i Mèxic 1970).

Muhammad ali (Louisville, 17 de gener de 1942)

Aquest boxejador va dominar els quadrilàters com

pocs en el pes pesat i va acabar la seva carrera

amb un record impressionant:61 combats disputats,

amb 56 victòries (37 per KO) i 5derrotes.

34

Diego Armando Maradona (Lanús, 1960)

És un ex futbolista i director tècnic argentí sobrenomenat

El “Déu” i “Pelusa”. És considerat com un dels millors

jugadors en la història d'aquest esport, sent triat com el

Millor Jugador del Segle amb el 53,6% dels vots en una

votació oficial realitzada en el lloc web de la FIFA i

obtenint la tercera ubicació en una enquesta efectuada

pels membres de la Comissió del Futbol d'aquesta

institució i els subscriptors de la FIFA Magazine. Maradona

va aconseguir importants metes esportives tant amb la

Selecció Argentina com amb alguns dels clubs en els

quals va jugar. Amb la selecció va aconseguir la Copa

Mundial de 1986, el subcampionat en la Copa Mundial

del 1990 i el Mundial Juvenil del 1979. Els seus assoliments

més importants a nivell de clubs els va obtenir jugant per al Nàpols, on va guanyar una Copa

de la UEFA i els únics dos scudettos que posseeix la institució.

Carl lewis ( 1961, Birmingham, Estats Units)

Amb el sobrenom de “El Fill del Vent és un ex atleta nord-

americà especialista en proves de velocitat i salt de

longitud que va guanyar 10medalles olímpiques (9 ors)

durant la seva carrera (1984-1996), i 8 medalles d'or i 1 de

bronze en els Campionats del Món d'Atletisme(1983-1993).

35

Nadia Comaneci (Romania, 1961)

És una ex gimnasta romanesa, (actualment amb doble

nacionalitat romanesa - nord-americana),guanyadora

de 5 medalles olímpiques d'or, i nou en total. Va ser la

primera a assolir la puntuació perfecta, 10, en una

competència olímpica. És considerada una de les més

grans gimnastes del segle XX i es troba entre les millors

gimnastes de tots els temps.

Michael Jordan (Nova York, 1963)

Conegut com a «Air» («Aire»), «His Royal Airness» («La

seva Majestat de l'Aire») o «Air Jordan», és un ex

jugador de bàsquet nord-americà.

En l'actualitat, és el propietari dels Charlotte Bobcats,

franquícia de l’ NBA. Està considerat per la majoria

d'aficionats i especialistes com el millor jugador de

bàsquet de la història. Es va retirar definitivament el

2003, després d'haver-ho fet en dues ocasions

anteriors, el 1993 i 1999. Va guanyar sis anells amb

Chicago Bulls, i va aconseguir el promig de 30,1 punts

per partit en tota la seva carrera, el major terme mitjà

en la història de la lliga. A més, també va guanyar 10

títols de màxim anotador, 5 MVP de la temporada, 6

MVP de les Finals, nomenat dins el millor quintet de l’NBA en deu ocasions, en el defensiu nou

vegades, líder en robatoris de pilota durant tres anys i un premi al millor defensor de la

temporada. Des de 1983, ha aparegut en la portada de la prestigiosa revista esportiva Sports

Illustrated en 50 ocasions, tot un rècord, a més de ser nomenat "Esportista de l'Any" el 1991. Va

Ser nomenat "millor atleta del segle XX" per ESPN.

36

Michael Schumacher (Hürth-Hermülheim,1969)

És un pilot de carreres alemany i el més admirat de la història.

Té 7 títols mundials amb les escuderies Benetton Formula i

ScuderiaFerrari. Després de la seva retirada de la Fórmula 1 el

2006, al 2010 va tornar i encara ningú ha aconseguit treure-li

el tro.

Lance Armstrong, (Texas, 1971)

És un ciclista nord-americà, considerat un dels millors de

la història i convertit ja en una llegenda per la seva

superació d'un càncer i posterior victòria en set Tours de

França consecutius, fita que cap altre ciclista ha assolit.

En l'actualitat milita en l'equip UCI ProTour Radio Shack.

"Tiger" Woods (Cypress,1975)

És un golfista nord-americà. Està considerat un dels

golfistes més importants de tots els temps, al costat de

Jack Nicklaus i Arnold Palmer. Actualment compta

amb 14 majors, convertint-se així en el segon jugador

amb més majors guanyats en la història d'aquest

esport, a quatre de Jack Nicklaus.

37

2.4. Mitologia musical

Molts dels mites que trobem solen estar en la música, grans veus i grans posades en escena

han fet d’ells unes llegendes i les seves gravacions són escoltades cada dia per multitud de

persones, fent-se un lloc en la gran història de la música.

Aquests en són alguns exemples:

Francis Albert Sinatra (Hoboken 1915 - Los Angeles, 1998),

Més conegut com Frank Sinatra, va ser un cantant i

actor nord-americà. Anomenat «La Veu», va ser una

de les figures més importants de la música popular

del segle XX i va deixar, a través dels seus discos i

actuacions en directe, un llegat impressionant pel

que fa a la interpretació vocal masculina d'aquesta

música. La seva popularitat va arribar a ser immensa

i pràcticament constant al llarg de tota la seva vida,

encara que van ser especialment importants els

anys quaranta i cinquanta, sent aquesta última

dècada, amb la seva producció discogràfica, la

considerada com la seva etapa de major qualitat

artística com a cantant.

Elvis Presley (Tupelo, 1935 - Memphis,1977)

Conegut també per l’alies de Rei del Rock, va

ser un artista que es va convertir en la icona de

la música popular del segle XX.

El Rei del Rock ,va ser la primera gran estrella de

la música, el primer que va provocar el fenomen

fan i el primer, també, la mort del qual va

generar una commoció planetària. La veu del

rock es va apagar vençuda per les drogues i

l'alcohol als 42 anys.

38

John Lennon (Liverpool 1940 –Nova York 1980)

Va ser un músic de rock, cantautor, compositor, i

activista a favor de la pau que es va fer

mundialment famós per ser membre fundador de

The Beatles. Juntament amb Paul McCartney va

formar una de les associacions de compositors més

influents i va escriure algunes de les músiques més

populars de la història del rock and roll.

Però, víctima del seu propi èxit ,John Lennon,

l'ànima de The Beatles moria prematurament, per la

decisió d’un seguidor embogit que va decidir

acabar amb la seva vida a les portes de la seva

casa de Nova York.Lennon moria en els braços de

la seva dona, Yoko Ono als 40 anys.

James Marshall ( <<Jimi>>Hendrix Seattle, 1942 - Londres, 1970)

Va ser un guitarrista, cantant i compositor

nord-americà.

És considerat i citat sovint per diversos artistes,

per diverses revistes especialitzades en

música, per diversos crítics i la premsa en

general i per l'admiració i l'afecte de la gent

,com el més gran guitarrista de la història del

rock, a més de ser un dels grans innovadors i

més influents artistes en una gran quantitat

de gèneres.

39

JanisJoplin (Port Arthur,1943 – Los Angeles, 1970)

Va ser una cantant de rock and roll i blues

caracteritzada per la seva veu i el seu

esperit rebel. Va ser un símbol femení de la

contra cultura dels 60 i la primera dona en

ser considerada una gran estrella del Rock

and Roll. Després de la seva mort a estat

molt considerada , de manera que l’any

1995 va ingressar al Saló de la Fama del

Rock, el 2004 la revista Rolling Stone la va

col�locar en el lloc 46 dels 100 millors artistes

més grans de tots els temps i el 2008 la va

col�locar en el lloc 28 dels millors 100

cantants de tots els temps.

Jim Morrison (Melbourne, 1943 - París, 1971),

Va ser un poeta, cantant i actor nord-americà,

cèlebre per ser el vocalista del grup de rock The

Doors.

La seva afició a tot tipus de drogues era coneguda

per tots i en la cocaïna trobava un accelerador de

la seva creativitat. De fet es diu que molts dels seus

èxits es van gestar sota els efectes de les drogues.

D’aquesta manera i degut a aquesta addicció,

Morrison moria als 27 anys.

40

FreddieMercury (Stone town,1946 – Londres, 1991)

Va ser un músic britànic, conegut per haver estat

el vocalista de la banda de rock Queen. Com

intèrpret, ha estat reconegut per la seva

poderosa veu i extravagants posades en escena

i també com a escriptor de cançons, va

compondre molts èxits, tals com "Bohemian

Rhapsody", “Don't Stop Me Now", "Barcelona"

"We are The Champions" i “Show must go on”.

Però la sida es va endur un dels grans. Mercury es

convertia així en l'exemple a seguir de la lluita

contra aquesta malaltia. Tenia 45 anys quan

s'apagava una de les millors veus de la història

del pop-rock. La seva mort va commocionar al

món i va servir perquè bona part de la societat

prengués consciència de la importància de

prevenir i combatre la malaltia. Els fans de

Queen encara avui, 18 anys després, no han superat la seva mort.

Michael Jackson (Gary, 1958 - Los Àngeles, 2009)

Va ser un cantant, compositor i ballarí

nord-americà de música pop, que va

abarcar altres subgèneres com el rhythm

& blues (soul i funk), etc.

Michael Jackson va morir quan encara

tenia molt per oferir i en el cim de l'èxit,

cosa que la mitificat exageradament.

41

Kurt Cobain (Aberdeen,1967 - Seattle,1994)

Va ser el cantant, compositor i

guitarrista de la prominent banda

grunge Nirvana. Kurt el pilar de

Nirvana provocava la seva pròpia

mor t quan tenia només 27 anys. Deixava

òrfena a tota una generació, que el va

convertir en la seva icona. El líder de Nirvana,

que

sofria estrès, depressions i un dolor crònic, va

buscar refugi en l'heroïna i, posteriorment, en

el suïcidi.

43

3. La Beatlemania

Podríem dir que els màxims exponents en matèria de fans són els Beatles. Ells van revolucionar

el món de la música i va crear una massa de seguidors mai vista, i és per aquest motiu, que

són els més adients per parlar-ne a continuació.

3.1 Historia del grup

The Beatles va ser un grup de rock britànic que el situem als anys 60’s.

El quartet es va formar a la ciutat de Liverpool (Anglaterra) el 1957 i es va dissoldre l’any 1970.

És considerat com un dels grups musicals més influents i coneguts de tots els temps. El grup

estava compost per:

- John Winsto nLennon (Liverpool, 9

d'octubre de 1940 - Nova York, 8 de

desembre de 1980)

- James Paul McCartney (Liverpool, 18 de

juny de 1942)

- George Harold Harrison (Liverpool, 25 de

febrer de 1943 Los Àngeles, 29 de

novembre de 2001)

- Richard Starkey (RingoStarr) (Liverpool, 7

de juliol de 1940)

Encara que Lennon i McCartney van ser els principals compositors, Harrison i Starr van fer

significatives contribucions a la maduració de la banda a través dels anys.

44

L'Era Pre-beatles

En la segona meitat de la dècada de 1950, John Lennon i el seu amic PeteShotton (qui

abandonaria poc després) van formar un grup de música al que van anomenar The

Quarrymen i al qual el 1957 s’hi va afegir Paul McCartney, seguit poc després per George

Harrison.

The Quarrymen va començar a tocar

en diversos locals de Liverpool,

moment en el qual se'ls va unir el

baixista Stuart Sutcliffe. El nom del grup

aniria sofrint moltes variacions, des de

Johnny and The Moondogs fins a The

Silver Beatles i The Beatles, que seria el

definitiu.

El grup de Liverpool ,va començar a

definir-se com a grup i acumular

experiència escènica a la ciutat

d'Hamburg, Alemanya. Amb la promesa de tocar regularment al club Kaiserkeller, dirigit per

Bruno Koschmider.

Alan Williams va enviar als Silver Beatles a Hamburg. Abans d’això però, al grup se li va unir

Pete Best com a bateria, membre que feia falta. Un altre gran canvi va ser el canvi del nom

Silver Beatles per només Beatles.

El grup va haver de passar molts alts i

baixos, no estaven tocant al Kaiserkeller,

sinó en un brut i trist lloc anomenat Indra

Club. The Beatles havien de tocar una

gran quantitat d'hores i a canvi Bruno els

proporcionava un lloc on viure. Va passar

el temps i el contracte de The Beatles va

ser ampliat, de manera que aquests van

passar a tocar per fi al Kaiserkeller. Però no

va durar molt més la seva relació amb

Koschmider, ja que al finalitzar el seu contracte es van passar a un nou club , el Top Tingues.

45

Quan Bruno es va assabentar de la "traïció" els va enviar a la policia, que va obligar a George

a tornar a Liverpool degut al fet que no tenia 18 anys i li faltava documentació per a treballar.

Una vegada més el grup de John Lennon trobava una pedra en el camí. Tots van tornar a

Liverpool. Però una vegada que George va fer 18 anys, van tornar a Hamburg a presentar-se

al club Top Tingues.

Durant la seva segona estada a Hamburg, després d'una de les seves moltes funcions, el grup

va ser agressivament atacat per una colla de Teddy Boys, que li van provocar a Sutcliffe un

tumor cerebral, el qual va ser, temps després, el factor de la seva mort.

The Beatles van tornar cap als 60 a Liverpool, i Stu es quedà a Hamburg amb Astrid, una

fotògrafa que havia conegut allà. La formació de TheBeatles va quedar definitivament

consolidada amb John, Paul, George i Pete Best. Quan van tornar a la seva ciutat natal eren

tan populars que un jove que estava encarregat de la secció de discos en un negoci familiar

de venda de mobles i electrodomèstics (NEMS) va anar a veure'ls tocar. El jove era Brian

Epstein, que va començar a ser el seu manager. Va ser gràcies a ell ,que el look dels Beatles

en les seves primeres èpoques fos com el coneixem avui.

Els Beatles van ser rebutjats per moltes companyies de discos, com la Decca, que, no obstant

això, després contractaria als Rolling Stones per a arreglar el seu error. Va ser George Martin,

un jove productor d'una subdivisió d’EMI, qui els va admetre per a gravar un primer disc,

encara que sota la condició d’incloure un bateria

professional, lloc que en aquells

dies ocupava Pete Best.

A causa de diferències musicals i el suposat desinterès de

Best amb el grup, els altres Beatles van decidir acomiadar-

lo per a substituir-lo per RingoStarr (Richard Starkey) qui els

ajudava quan Best no se sentia motivat per col(laborar

amb la banda.

El resultat va ser el seu primer single, Love me do, que va

arribar a un bon lloc en les llistes de vendes per a ser un

primer disc, però que, per descomptat, no va ser un

número 1.

46

La Beatlemania

El 1963, Please, please me i poc després

From me to you i She loves you van

escalar de nou als llocs d'honor en les

llistes britàniques. El seu primer LP Please

Please me (1963), gravat íntegrament en

un sol dia, va durar 29 setmanes en el

número 1 i 61 setmanes en el Top 10,

batent el rècord de permanència d'un

disc en el més alt del rànquing britànic.

Després van seguir amb With The Beatles i

seguidament van començar a envair el

mercat nord-americà. Amb gran anticipació publicitària i amb un nou senzill sota el braç, I

Want To Hold Your Hand, els Beatles van arribar a Estats Units al febrer de 1964, només uns

mesos després de l'assassinat del president John F. Kennedy.

Van arribar al numero 1 als Estats Units just abans de la gira

americana de 1964, un país històricament contrari als grups

britànics, batent rècords d'audiència en les seves actuacions

televisives ( per exemple l’ Ed Sullivan’s Show) i venent milions

de discos.

Aquest fenomen va ser denominat Beatlemania, especialment

perquè els seus fans cridaven i ballaven al ritme de les seves

cançons.

Van rodar la seva primera pel�lícula A Hard Day’s Night

aconseguint molt bones crítiques, publicar seguidament el disc

de la banda sonora de la pel�lícula A Hard Day’s Night i Beatles

For Sale, llançats el 1964. El 1965 rodarien una altra pel�lícula,

Help!, donant lloc al disc del mateix títol,

en el qual s'incloïa la cançó Yesterday,

titulada originalment per McCartney

"Scrambledeggs" .

També en el 65 editarien un altre disc en

el qual ja es veien aires de canvi en la

seva música, Rubber Soul. En aquest disc

47

la música dels Beatles ja es veia més complexa de tot l'anterior escoltat de la banda, grans

melodies, mes efectes de so i uns Beatles que tenien un “plus” d'inspiració per la seva entrada

en el món de les drogues, potser aquest factor va permetre que ells tinguessin més llibertat en

la creació i experimentació de la música i aquest disc va ser el pas entre la beatlemania i l’

etapa de creació purament musical que veiem en la seva pròxima etapa, potser la més rica.

48

L'evolució

En el seu següent àlbum, Revolver, que surt a la

venda el setembre de 1966 es pot veure un

treball molt més acurat amb uns tocs

avantguardistes segurament gràcies a la

presència d'un amic poderós i diferent a tot el

que abans havia estat matèria primera per a la

inspiració del grup: l’LSD.

Però, tot hi tants èxits, el grup hauria de plantar

cara a diversos escàndols, sent el més

destacable el produït arran d'una entrevista de

John Lennon en la qual afirmava que «els

Beatles són més famosos que Jesucrist» (en

realitat el que Lennon havia volgut dir era que «Hi va haver un temps en que als Beatles ens

comparaven amb Jesucrist»). En multitud de països fanàtics religiosos organitzarien cremes de

discos i la banda va ser vetada a la ràdio.

Els Beatles van abandonar les gires definitivament

sent el concert de San Francisco el dia 29 d'agost de

1966 l'últim de la seva carrera. Després d'això, el

grup es dedicaria a descansar i a preparar el seu

pròxim disc (Sgt. Pepper's Lonely Hearts club Band).

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band va ser llençat

el 1967 i les reconegut com la seva obra més

innovadora, un LP que marcaria el naixement de la

música psiquedèlica i que va suposar un rotund èxit

mundial per al grup britànic, que va arribar el

numero un simultàniament en les llistes britàniques i

nord-americanes.

La memorable portada va ser feta per Peter Blake i ca portar preocupacions a EMI pels

problemes que podria portar-los ja que en aquest collage hi havien gairebé cent cares,

moltes de famosos, i la companya buscava no tenir conflictes judicials, així que es va eliminar

la imatge de Ghandi i la imatge de Jesucrist per a no generar conflictes tant en l'índia com en

la comunitat cristiana, ja dolguda per les declaracions de Lennon el 1966 .

El 21 d'agost de 1967 mor el seu manager Brian Epstein d'una sobredosi accidental de

medicaments, i després d'aquesta mor els Beatles mai aixecaran cap en el plànol econòmic

49

embarcant-se en projectes que fracassaran estrepitosament i que seran altre motiu a tenir en

compte en la dissolució de la banda.

També el 1967, amb una idea de Paul McCartney, van produir la pel�lícula per a televisió

Magical Mistery Tour, amb la posterior edició del treball discogràfic del mateix nom.

50

La fi de la Banda

El 1968 publiquen l'àlbum i la pel�lícula Yellow

Submarine i John Lennon

coneix en aquesta època a l'artista japonesa

Yoko Ono, la qual l’influenciarà enormement,

creant una contínua molèstia en l’entorn de la

banda.

Amb la gran quantitat de cançons compostes a

l'Índia i al seu retorn a Londres, van editar el

doble LP The Beatles, més conegut com l’

"Àlbum Blanc". Aquest període del grup es

tancaria amb Hey Jude sent un dels singles més

venuts de la història.

Però les tensions dintre del grup anaven sent

cada vegada més notables. Tot això quedaria gravat en el següent projecte, el documental

que va començar dient-se Get Back par acabar sent Let It Be. Després de fer el famós

"concert del terrat" a l'edifici del seu segell discogràfic Apple al centre de Londres, els Beatles

no van quedar contents amb el disc i no s'editaria fins gairebé un any després amb

orquestració a càrrec de Phil

Spector.

Els Beatles van decidir entrar a l'estudi per última vegada per gravar el que hauria d’haver

estat el seu últim disc (encara que es va posar a la venda abans que Let it be), Abbey Road

(1969).

Lluny d'unir al grup ,el disc va acabar

per separar-lo del tot, ajuntant-se en poques

ocasions els quatre alhora en el mateix estudi.

Després de la publicació de Let It Be, en 1970,

les desavinences de la formació van acabar

amb la dissolució de la mateixa i cada membre

va continuar la seva carrera musical en solitari,

sense que donés resultat cap dels intents de

tornar a reunir-los.

52

3.2 Els Beatles i el fenomen fan , La Beatlemania

Beatlemania és un terme que es va utilitzar durant la dècada dels anys 1960, per descriure

l'intens frenesí demostrat especialment

pels joves adolescents dirigit a The

Beatles en els primers anys del seu èxit

(1963 - 1966).

L'èxit de Please, please me els va donar

un èxit total a Gran Bretanya i a finals de

1963, van fer un concert al London

Palladium davant la Família Reial

Britànica. Va ser en aquest concert en el

qual John va dir la seva famosa frase:

"En aquesta propera cançó vull que

m'acompanyin tots. Els de els seients més

barats que aplaudeixin, els altres, prou

que moguin les seves joies" . Aquesta va

ser la seva primera manifestació contra la reialesa.

Més tard, va seguir l'àlbum "With The

Beatles" que incloïa cançons com "All

my loving" i "It won’t be long". Tot

aquest èxit musical anava

acompanyat d’un bon aspecte físic

dels cantants en els seus principis, ja

que era un factor molt important, van

haver de deixar el cuir, tupès i botes i

van adoptar uns aspectes de la

imatge que després van resultar

“màgics” : el cabell net, llarg i pentinat cap a davant , colls petits i estrets i sobretot uns grans

somriures. El resultat era al mateix temps elegant, però també del seu estil, cosa que va fer,

que els medis es fixessin en ells.

53

Els Beatles van començar a fluir entre les masses,

però les coses bones que tenia l’èxit sobtat, també

tenia coses dolentes. L’any 1963, la dona de John

Lennon, en mig d’un secret gelosament guardat

als fans, per donar una imatge juvenil obligada, va

donar a llum a el fill de John : Julian Lennon.

Aquest fet però no va aturar la vida artística d’aquest

ni de la resta i seguidament van encapçalar una gira

amb Roy Orbison, com a teloners, i aviat la histèria va

començar a créixer i créixer com una bola de neu.

Totes les actuacions estaven precedides per crits i

atacs de nervis per part dels fans. Durant l’estiu de

1963 era impossible aconseguir una entrada per

veure una actuació dels Beatles si no es passava

hores fent llarguíssimes cues.

Van tocar el 3 d’agost per últim cop a The Cavern , i

el comiat del club on van començar a ser famosos. El

23 d’agost es publicava “She loves you”, la qual era

la cançó que seria la mostra de que aviat Anglaterra

es rendiria als seus peus.

La Beatlemania va prendre cos de seguida, l’11 d’octubre, quan “She loves you” havia passat

el milió de copies venudes,

donant als Beatles el seu

primer disc d’or, i quan als

diaris van aparèixer

fotografies de policies i fans

endinsats en un caòtic

desordre a la sortida d’una

actuació dels Beatles al “The

London Palladium”. Tot hi

que alguns consideraven

que aquesta última noticia

54

sensacionalista va ser una maniobra publicitària, el cert, és que la histèria existia. Les noies

cridaven fins a quedar-se sense veu, ploraven, es tiraven per terra, convertint les

actuacions dels Beatles en un permanent i

eixordador caos, era impossible escoltar la

música. Els diaris havien deixat en un segon pla la

música dels Beatles, per referir-se a aquells

incomprensible bogeria massiva.

Aprofitant l’estimació i expectació que

despertaven els Beatles allà on anaven, es va

començar, en qüestió d’un parell de mesos, tota

una sèrie de parafernàlia. Beatles, pòsters, postals,

i articles de dos pàgines en tots els diaris del país, i

els medis de comunicació, van fer que fos

impossible viure a Anglaterra sense reconèixre'ls, i

no només això, sinó que es palpava una

vertadera intenció de fer-los estimar, de fer-los

ídols, revolucionar una joventut que

s’independitzava cada vegada més del món

adult.

Però els Beatles no només es van fer populars entre els adolescents, sinó que fins i tot els més

grans els començaven a adorar : Els Beatles eren massa nets, encantadors, i divertits per

constituir cap mena de perill.

En mig de tot aquest aldarull, aquell mateix any, 5

senzills estaven en els 20 Principals i els seus 2 àlbums

ocupaven els 2 primers llocs dels rànkings.

Anessin on anessin, eren assetjats per masses de fans i

tot hi així encara no causaven furor a Estats Units.

55

Per aquesta raó van començar a ser difosos per les ràdios

nord-americanes i en poc temps el senzill "I Want to Hold

Your Hand" va aconseguir el primer lloc dels rànkings. Per

Nadal "I Want to Hold Your Hand" va arribar al número 1 el

mateix dia de la seva publicació, al vendre més d’un milió

de copies, convertint-se així, en el disc més venut de la

historia. Les llistes dels LP’s estaven monopolitzades pels

Beatles des d’Abril, amb “please please me” i ara amb

“With The Beatles”, situació que duraria fins al maig del

següent any, i tots els seus singles entre els llocs més alts. La

premsa no parava d’alabar-los i cada dia el "Yeah! Yeah!

Yeah!" de "She loves you" es convertiria en l’emblema

imparable de la Beatlemania. La indústria de la moda va

començar a explotar el moment. Els nois van deixar-se créixer un xic més el cabell cap a

davant, es van posar de moda els jerseis, les jaquetes sense coll, van envair el mercat, la

moda seguia els Beatles, i els Beatles eren seguits per la massa de consumidors.

En tot aquest ritme frenètic la premsa va passar a analitzar de

manera seria el fenomen : psiquiatres i sociòlegs es van apuntar a

desxifrar el perquè de tanta revolta, les conclusions eren obvies : la

necessitat d’alliberament, de pensament, conducta sexual etc,

eren joves.

No hi havia aeroport, vestuari, teatre o inclòs casa on els Beatles es

56

sentissin alliberats de l’assetjament de les fans. Aviat la presencia de la policia es feia

indispensable allà on els Beatles anessin , el risc, era el caos total.

El1964, la gira hivernal per Anglaterra , va ser

un malson: l’èxit es va fer desmesurat , a més de les

masses que eren capaces de tot per un autògraf, o

“alguna cosa dels Beatles”, els periodistes també van

començar a convertir-se en un assetjament insuportable.

El material comercialitzat amb el nom i la imatge dels

Beatles havia augmentat exageradament i es van haver

de formar companyies expressament per administrar tots

els drets i la comercialització d’aquests productes,

Stramsact pel control d’Anglaterra i Europa, Seltaeb,

Beatles al revés, per Amèrica .

L’any següent , acapararien també un gran èxit, reunint

fins i tot a la mateixa reina Isabel segona, a l’estrena de

la seva pel�lícula "A Hard Day’s Night" i més tard, la mateixa els faria condecorar i fer membres

de l’ Ordre de l'imperi Britànic.

Era perillós ser un Beatle aleshores. Lennon començava a donar mostres del cert cansament

però res podia fer. La recent estrenada pel�lícula va portar la beatlemania als cinemes, on es

cridava, casi idènticament que en les seves presentacions en directe.

En aquest dies, “ I Want to Hold Your Hand” va arribar alnº1 a les llistes americanes. En saber

d'aquest nou èxit, van realitzar , finalment, una gira per aquest país. Vanactuar a "El xou d’Ed

Sullivan" on van aconseguir la major audiència en la història de la TV (73 milions d'Americans

van veure actuar als Beatles).

També van oferir concerts a

Washington, Miami i al Carnigie

Hall de Nova York.

Desgraciadament, per culpa dels

crits i xiscles de les fans, la música

era

gairebé inaudible, molt difícil

d'escoltar. La resta de l'any el van

passar viatjant. Durant un d'aquests

viatges Ringo va haver de ser

reemplaçat per Jimmy Nicol ja que

van haver d'extirpar-li les

57

amígdales. El pes de tants concerts i les pressions dels fans va fer que el seu següent LP, Beatles

for Sale, només tingués 8 cançons originals ja que no tenien més temps per compondre’n

d’altres. La resta de l’LP es va completar amb altres cançons que solien tocar al club “The

Cavern”.

En aquest disc es pot veure el

canvi de les lletres; abans eren

totes d'amor noi - noia, ara, en

tota aquesta situació estressant

de la Beatlemania i després que

Bob Dylan els induís al món de la

marihuana, va fer que les lletres

donessin un gir de 360º.L’enorme

èxit d’aquests últims anys es va

veure reflectit immediatament

en la seva riquesa, cotxes de

luxe, i cases enormes. A més, la

seva afició a la marihuana , de

seguida va donar pas a altres

drogues més complicades i

visionàries. L’LSD era el seu

company de gira, tot hi que els

Beatles al principi, encara es divertien prou amb herba, i de pas els ajudava a combatre

l’odiós posat de ser un Beatle 24 hores a al dia.

L’any 1965, a la meitat exacte de la dècada els

Beatles eren déus, milionaris, i coneguts a tot el

món. A més, el món de la moda, l’art, el cinema,

estaven articulats i recolzats per un transfons

pop, convertit ja no en música només, sinó en

tota una nova manera de sentir i viure el món, a

la manera Beatle. La revolució juvenil havia pres

els carrers de les capitals del món via Londres.

Noies amb minifaldilla, cabelleres cada vegada

més llargues, coloraines, soroll, i el pop art

començaven a canviar les imatges de les grans

ciutats i els 4 fabulosos van ser responsables,

juntament amb els Rolling Stones, de que

58

Anglaterra s’emplenés de grups de rock i pop boníssims, que més tard es coneixerien a escala

mundial com “ la invasió britànica ”.

Els Beatles van marcar les pautes de la

música de tal manera, que podem dir

que , sens dubte, res d’això hauria estat

com va ser si ells no haguessin estat

monopolitzant el mercat i la opinió

publica durant els anys previs. Ells, van

ser necessaris, imprescindibles, superant

cada pas donat anteriorment, millorant,

i fent treballs fabulosos, tot barrejat amb

una mostra de felicitat juvenil que

abans d’ells era impossible, en cada

gest i opinió, i sobretot , en cada

cançó.

És a l’any 1966 quan els Beatles

arranquen amb l’èxit de “Rubber Soul”, ja usual en la carrera desenvolupada durant els

últims anys, però, alguna cosa havia canviat a l'interior del grup, havien deixat de ser els 4 nois

uniformats amb colls alts i

humor sa. Ara no tenien

inconvenients en les seves

declaracions, fos perquè

la seva enorme fama els

donava el valor necessari

per no callar-se res del

que volien dir, o fos

perquè l’àcid els havia

il�luminat. Sobtadament,

s’escoltaven declaracions

en les que per exemple ,

acceptaven obertament

la seva frustració com a

artistes,. "... abans fèiem

servir clixés, acords que

en realitat no volíem fer

59

servir, paraules que no volíem dir, ara ja han passat aquelles dies ...” (John), el qual deixava

atònita tota la immensa massa de seguidors. Però potser, el més important va ser la cèlebre

“profecia” de, altre vegada , John :

“el cristianisme desapareixerà, expirarà. No tinc necessitat de discutir-ho, sé que és cert, i es

demostrarà que tinc raó. Ara som més populars que Jesucrist...” .

A partir d’aquest comentari, van començar manifestacions contra els Beatles a Amèrica, es

cremaven els seus discos a les places públiques, i es va prohibir la seva emissió per radio en

algunes zones dels Estats Units.

Era lògic doncs, que la següent gira, fos perillosa. Sobtadament , la seva fama se’ls havia

tornat en la seva contra, estaven obligats a complaure a tot el món, a costa d’ells mateixos, i

això aviat va determinar la futura etapa del grup.

A partir d’aleshores , els

Beatles continuaven fent

algunes cançons d’amor

noi-noia, però tenien un

toc d’ironia i de rencor.

En aquest punt, en el que

la creativitat en estat

més pur caminava de

costat amb el cada

vegada més urgent desig

de deixar l’esgotador

moviment de tantes

gires, els Beatles van

començar a donar vida

a la seva nova obra, i a començar a rumiar, el seu adéu als escenaris, tot hi que sabien que

era una alternativa de molt risc, però que amb les constats amenaces de mort pels fanàtics

de la religió, als estats units, a causa de la famosa declaració de Lennon, i ara últimament

amb els successos a Filipines (van oblidar presentar-se a un acte organitzat expressament per

ells ) era una sortida lògica.

Entre el 14 i el 31 d’agost de 1966 els Beatles donen la seva última gira de la Beatlemania,

protegits per tota classe de mesures, viatgen a Estats units per ultima vegada, amb el terror de

ser tirotejats en qualsevol de les seves presentacions, amb el desencant del cansament , dels

60

somriures obligats, i de la pressió del mercat musical i comercial, però amb la determinació de

crear alguna cosa que mai abans s’havia proposat en el món pop.

La seva ultima actuació va tenir lloc al Candlestick Park , el 29 d’agost de 1966, acomiadant

uns anys intensos i crucials per a la cultura del planeta, anys en que els joves van aprendre a

ser ells mateixos, i a provar el poder de les masses, no necessàriament amb fins polítics, el

poder d’un somni comú, que era el centre del moviment juvenil futur, els hippies, dels quals els

Beatles serien més o menys, pares i guies, en un constant viatge per la seva música.

61

3.3 La pervivència del mite Beatle

Actualment també trobem un fenomen semblant envers el grup “The Beatles” tot hi que en

menys mesura, però molt globalitzadament i en molts àmbits.

A més, és cert, que des de aleshores, la figura del grup a tingut molta influència en molts

aspectes i podem dir que hi ha hagut un abans i un desprès en la historia.

Després de la dissolució del grup fins ara , han estat molt els medis de comunicació, sèries,

anuncis, pel�lícules, marques publicitàries , revistes ,etc. que han adoptat la figura dels Beatles,

que n’han fet paròdia, que n’han parlat, al�ludit...

Podem trobar-los doncs en :

SÈRIES DE TV:

ANUNCIS :

62

PEL�LÍCULES BIOGRÀFIQUES:

REVISTES + DIARIS :

Acord amb l’època que estem vivint ara, els fans , s’encarreguen de fer arribar els seus ídols,

cap a un medi molt comú ja, en les nostres vides, Internet. No tan sols trobem fòrums de fans,

sinó també, portals de descàrregues multimèdia, ràdios on-line de música Beatle 24h, pàgines

senceres dedicades a ells i multitud de contingut penjat a la xarxa, i ,evidentment, una pàgina

pròpia oficial, molt visitada :

www.thebeatles.com

63

Un dels aspectes d’aquesta influència que requereix més atenció és potser, el món del

merchandaising, i la part econòmica i drets d’imatge dels quatre fabulosos.

Avui dia, són molt molts els diners que proporciona la seva imatge, i això es veu reflectit en

diferents articles :

64

ROBA I COMPLEMENTS :

JOCS DE TAULA :

65

CD’S

JOCS D’ORDINADOR :

LLIBRES :

66

PEL�LÍCULES :

I un llarg etc...

Per altra banda, també trobem la seva influència en el seu àmbit, el món de la música. Són

molts els grups que els tenen com a referent, i que n’han agafat tant estètica ,com estil

musical, i no vacil�len en dir , que és un dels millors grups de la història. Les seves cançons van

marcar el començament de l'era psiquedèlica junt amb altres grups, culminant amb "Sgt.

Pepper’s Lonel yHearts Club Band” considerat el millor àlbum de la història, alabat per molts i

fent que la seva influència es deixés sentir en l'obra de tots els grups del món. Ells, van introduir

els ritmes hindús i el rock simfònic, emprant una orquestra en el seu tema "All You Need is

Love", van imposar noves tècniques, van ser innovadors, i això és va veure molt reflectit en la

música que vindria després.

Molts han estat els grups, els artistes que han imitat les seves famoses portades,

67

O els seus etilismes.

Finalment, cal dir , que com ja hem vist, no han estat una influència només en el terreny

estrictament musical, doncs la influència dels “Fab Four” arribaria a molts àmbits de la vida i la

cultura del Segle XX i encara avui, plenament immersos en el XXI, aquesta influència està molt

lluny de desaparèixer.

69

4. Els fans i el mercat musical

El mercat musical durant el segle XX i XI ha estat la construcció de la identitat juvenil dels fans

dins les anomenades societats de capitalisme

avançat , via mitjans de comunicació, i

l’anàlisi del mercat, amb l'exploració de les

audiències i el lligam entre l'estructura de la

música popular i la construcció d’una

personalitat artificial ,on es pretén superar una

visió mercantilista del fenomen, enllaçant el

consum i la creació musical.

La joventut és un període d'indefinició i

recerca d'una identitat, en la qual l'absència

d'un model a seguir , pot afectar en gran

manera. Considerem doncs, que la música popular, dins del més ampli concepte de cultura

popular, és un element essencial en la construcció de la identitat juvenil. La música té com a

finalitat l'expressió i creació de sentiments, també la transmissió d'idees i d'una certa

concepció del món . En la seva relació amb la cultura de fans podem dir que la música

constitueix un fet social innegable ,ja que s'ha anat creant al llarg de la història, d'acord amb

uns fins molt precisos de complir en l'esfera pública; com a fenomen cultural, es crea per a

grups de persones que assumeixen diferents papers socials en la seva relació amb la música;

en totes les execucions musicals, el compositor, els músics, els cantants i els oients interactuen

mútuament, i la música es destina a un determinat públic al qual es concep com a grup

social amb uns gustos determinats que difereixen en funció dels trets culturals de la societat on

es troben.

De manera que els gustos musicals

no són lliures, sinó que estan

condicionats i adquiriran el seu sentit

en la situació del mercat i els

interessos d’aquest i el context social

i econòmic. Actualment, la música es

posa al servei de qualsevol persona,

independentment del seu estatut,

poder o prestigi. És cert que cada

tipus de música té el seu públic i lloc

on ser interpretada, però les noves

70

tecnologies apropen la música a tots els racons del planeta . Es produeix una barreja de

tendències, de looks, d'ideologies que d'alguna manera evidencien la pluridimensionalitat de

la música moderna, i esdevé una metamorfosi constant dels gustos, impulsada per la societat

de consum i fomentada des dels mitjans de comunicació per persuadir i vendre’s als fans.

Aquest canvi fonamental en l'estructura musical i en les relacions que giren entorn a ell, han

estat conseqüència de l'activitat econòmica duta a terme per la indústria sonora. Aquesta

indústria, més preocupada per l'aspecte comercial de la música que per es seves possibilitats

de comunicació i interacció social, posa a l'abast de tots un ampli ventall de productes

musicals de ritmes fàcils i lletres simples.

D'aquesta manera, apareix un tipus de

llenguatge musical que respon a les

necessitats lúdiques de la societat.

La música actual s'ha convertit en producte

de consum, destinada sobretot a un públic

jove. Acompanyada, habitualment, de canvis

en la forma de parlar, vestir, etc., és una

música basada en un ritme constant, de

melodies bàsiques. Les lletres de les cançons

són senzilles i enganxoses, mancats en molts

casos de valor literari. Juntament amb

aquesta música neix el consum de tot el que envolta les grans estrelles del negoci (roba,

begudes, discs, articles decoratius, etc.), activitats manejades per grans i poderosos interessos

econòmics. En aquest context, els grups musicals neixen i moren a gran velocitat fruit de les

exigències del modern sistema de consum. El fenomen en el seu conjunt és una clara

representació d'un món on la finalitat fonamental és el comerç, que estableix una constant

selecció i censura cap a tot allò que no té valor en el mercat. Llavors, és possible concloure

que la finalitat de la composició musical es basa a crear alguna cosa útil en un moment

donat per mobilitzar masses consumidores i generar negoci. Aquesta nova música popular

s'utilitza d'una manera general com a mitjà per influir sobre la societat, de manera que està

servint per crear modes, valors i anti-valors, com a vehicle de propaganda política i

ideològica, en definitiva, com a mitjà per universalitzar una concepció uniforme del món,

d'acord amb la societat de consum i davant la qual els ciutadans i la societat en conjunt

semblen indefensos.

Davant d'aquesta situació en què la música ha estat absorbida esdevenen constructores

d'estils, que no només absorbeixen les mercaderies del mercat juvenil, sinó que han

71

aconseguit apropiar-se d'elles creativament i generen nous estils subculturals, al seu torn

reutilitzats pel mercat de consum i dirigit als fans.

Les subcultures actuen creativament sobre el material simbòlic rebut del mercat de consum

juvenil. El mercat, crea estils i corrents musicals, per d’aquesta manera vendre els productes

que interessaran a aquest sector, un exemple en són els Motor-Bikers amb la motocicleta com

a element simbòlic, certa rudesa i masclisme, i l'ús de música "ballable", corresponen a uns

valors que emfatitzen la llibertat i autodeterminació, els valors típicament masculins de la

classe obrera. Aquests joves escoltaven música rock que es pogués ballar i tenien una

marcada preferència pels discos senzills, amb cançons d'una durada propera a els dos o tres

minuts. Davant d'aquests valors, s'erigeix el món dels hippies. El món motor-biker emfatitza

l'activitat i el control de la situació, enfront dels hippies que emfatitzarien la passivitat i el viure

experiències més enllà de la percepció habitual de la realitat. Aquesta diferència faria que els

joves hippies triessin un estil musical diferent, en el qual es preferia un estil musical amb discos

més elaborats de Rock psiquedèlic de llarga durada (LP's) i amb cançons de entre cinc a deu

minuts. A més, l'objectiu ara no era el ball, sinó l'escolta passiva de la música. Els valors

d’aquestes seguidors de diferents estils doncs, influeixen en el consum i elaboració de material

sonor. La música popular, tal com és experimentada,

se situa en la intersecció del mercat de consum i

l'expressió creativa dels joves.

Els joves negocien la seva identitat utilitzant els

materials que troben al seu entorn, els qual els

proporciona el mercat musical. Aquests, en les

societats avançades de capitalisme de mercat, es

troben en el mercat de consum juvenil. La música és

una d'aquestes mercaderies, potser una de les més importants donat el seu potencial per

construir identitats. En tot cas, la música pateix el mateix destí, sempre entre la creativitat

popular i el mercat de consum.

Es manipulen els nostres gustos? És possible que el plaer que jo sento al escoltar una cançó del

grup Abba tingui el mateix valor estètic que el plaer que sent un altre a l'escoltar Mozart? El sol

fet de plantejar-se una qüestió així sona ridícul, o bé es situa al «transcendent» Mozart a

l'alçada d'una mercaderia musical com la d'Abba, o bé s’està elevant la música d'Abba més

enllà de qualsevol significat que aquesta pugui comportar.

72

El fan que conviu amb la música popular contemporània s'enfronta a un conjunt de cançons,

enregistraments, ídols i estils que existeixen com a conseqüència d'una sèrie de decisions,

preses tant pels creadors com

pels consumidors, sobre el que

és un so completament assolit.

Els músics escriuen melodies i

executen solos, els productors

escullen entre diferents

mescles de so, les

discogràfiques i els

programadors de ràdio

decideixen què ha de tocar-

se i què s'ha d'emetre, els

consumidors compren un disc

i no un altre, i concentren la

seva atenció en determinats

gèneres. Com a resultat de

totes aquestes decisions, aparentment individuals, apareix un determinat patró d'èxit, gust i

estil.

Consideracions d'aquest tipus es fan també sobre el pop contemporani, però assumint que la

seva funció primordial és la d'esdevenir un producte comercial: l'anàlisi sempre parteix de la

idea que la música es fa per ser venuda. Així, aquestes conclusions es centren en qüestions

com, qui pren les decisions de màrqueting i per què ho fa, i en la manera com es construeixen

col(lectius al voltant d'uns determinats gustos. La major part de la sociologia acadèmica sobre

música popular iguala l’estètica al

comerç. Un exemple seria el gran èxit

que van obtenir Madonna i Bruce

Springsteen a mitjans dels 80’s , es va

explicar en termes d'estratègies de

venda, per l'ús que feien del vídeo i com

a conseqüència del desenvolupament

de noves audiències específiques. Des

de la perspectiva dels fans és obvi que

cadascú escolta la música que escolta

perquè «Sona bé», i l'interessant aquí

73

seria esbrinar per què s'ha format aquesta opinió.

Fins i tot si els gustos en el pop són el resultat de condicionants socials i de la manipulació

comercial, ens els seguim creien.

La realitat és que la música popular del segle XX és una forma comercial, és música produïda

com a mercaderia per treure profit d'ella ,que es distribueix a través dels mitjans de

comunicació com a cultura de masses.

Aquest acostament a la cultura popular, entesa més com a producte que com a expressió

d'un col(lectiu, no és exclusiu de la música. Hi ha moltes maneres de donar sentit al subjecte

col(lectiu. Només fa falta veure les notícies en televisió i observar la manera en com es

dirigeixen a 'audiència, com utilitzen el «nosaltres» i el «vosaltres». Els anunciants de qualsevol

mitjà de comunicació s'encarreguen d'explicar-nos qui som, com hem de relacionar-nos amb

els altres i per què hem de consumir tal com ho fem. Cada mitjà de comunicació de masses

té les seves pròpies tàctiques per dirigir-se a la seva audiència, per crear moments de

reconeixement i d'exclusió, per dotar-nos de sentit a nosaltres mateixos. D'una banda, és

capaç de proporcionar experiències emocionals particularment intenses, de fet, les cançons i

els ídols del pop ens impliquen emocionalment molt més que qualsevol altre tipus de

esdeveniment o intèrpret mediàtic i això no passa només perquè el negoci del pop sàpiga

vendre'ns la música mitjançant opcions de mercat molt vistoses.

Un cop comencem a fixar-nos en diferents gèneres dins la música popular, podem

documentar les diferents maneres en què la música aconsegueix dotar la gent d'una identitat,

situar-la en diferents grups socials.

En el cas dels Beatles, la tècnica que van usar per vendre i que avui dia encara els és eficaç ,

és la música nostàlgica dels seus inicis, que és el que en realitat els va convertir en un grup

cèlebre. Inclòs al escoltar un tema dels Beatles per primer cop hi ha una sensació de records

per venir, una consciència d’alguna cosa que pot ser efímera però quesegurament serà molt

grata de recordar.

Això és una de les moltes coses que ven d’ells, i ho han sabut aprofitar, ja que ha captat a

multitud de fans.

75

5. Els Beatles, una revolució social y musical´́́́

La música popular és la música que es consumeix i es gaudeix majoritàriament avui dia, però

de la que menys s'estudia i s'escriu. No obstant això, l'atracció de l'àrea de la música popular

és cada vegada més gran, ja que el seu abast és efectuat a través dels mitjans de

comunicació massius i la seva alta rellevància i impacte social. Això mateix va passar a la

dècada dels seixanta, on els diversos canvis acumulats es consideren com a revolucions de l’

status quo i és important poder coneixre’ls, analitzar i reflexionar sobre el seu context, raons,

evolució i influència. En aquest apartat es descriu la revolució cultural i musical que es va dur

a terme generalment però més detingudament envers la figura de The Beatles.

Als anys seixanta van succeir molts canvis significatius i irreversibles en la cultura d'occident,

impulsats per una matriu de diferents elements polítics, ideològics, socials, científics,

tecnològics i musicals, entre d’altres. Quan parlem d’aquest fenomen cal abordar els

components més importants de la cultura que va caracteritzar a aquesta època, prenent

com a referència el desenvolupament dels Beatles com a fenomen musical de consum

massiu dins d'una nova àrea cultural que s'estava desxifrant al mateix temps: la Música

Popular i més concretament la Beatlemania.

5.1 Context Històric

Durant aquesta dècada continua la guerra freda, si des de 1953, després de la

mort de Stalin i la pujada d’Eisenhower, s'havia

deixat enrere el període

de màxima tensió, passant a una “coexistència

pacífica” que es perllongaria fins a

finals dels anys 70. Washington i Moscou fixen les

regles de joc, i fins i tot

hi ha possibilitat d'algun tipus de negociació.

L'economia de les nacions occidentals està

creixent notòriament,

mentre que a Àfrica és moment de grans canvis i de la descolonització

(es creen 15 estats nous), i a Amèrica Llatina s'estenen els moviments revolucionaris

d’ideologia marxista.

Però l'enfrontament militar a través de conflictes externs segueix sent

la via d’escapament de tots dos blocs, i en aquesta dècada tenen lloc alguns dels

fets més rellevants en qüestions polítiques: El primer gran conflicte és el de la crisi dels míssils

cubans en 1962 (on a punt van estar EUA i la URSS de tenir un enfrontament

76

directe); tenia com a objectiu enderrocar a Fidel Castro, i el que va demostrar és que

calia deixar oberta una via de diàleg entre tots dos blocs, per a això es va

instal�lar el cèlebre “telèfon vermell” entre Washington i Moscou. Posteriorment

donaria començament la guerra de Vietnam.

En alguns països aquest clima polític internacional bipolar es va traslladar a la

política nacional, de manera que els partits comunistes no van poder accedir al

govern encara que haguessin obtingut molt bons resultats electorals com

a l'Europa oriental.

La guerra del Vietnam i la societat en

general no aprovava aquest clima,

així doncs el rebuig es va fer notar de

gran manera al món de la música,

amb l'aparició dels hippies que a les

seves comunes pretenen posar en

pràctica una

forma de vida que va a contra

corrent del capitalisme. Es declaren

pacifistes i a favor de la llibertat,

sobretot de la llibertat sexual,

proclamant l’“amor

lliure”; a més tenen una estima

especial per la cultura i filosofia

oriental, de fet

és en aquesta època quan el budisme s'introdueix amb més força a

Amèrica del Nord. Paral�lel al culte al místic, existeix el culte a les drogues, que

comença a ser freqüent en tots els àmbits del món de la música. Adopten

una indumentària pròpia i característica, que es posarà de moda a la resta de la

societat. Lligats a l'ambient hippie i del rock aparegueren els macro-festivals:

concerts que duraven dies, on s'ajuntaven les grans estrelles alternatives

del moment i en els quals abundava l'alcohol, les drogues i el sexe. Tota aquesta

temàtica la traslladaren a la lletra i música de les seves cançons.

Als ´60 tenen llos les segones avantguardes (que estaran vigents també als

´70), és el denominat “pop-art”, que sobretot es dóna en la pintura i la

fotografia.

77

5.2 Influència Beatle

Fins a 1963 tots els grans èxits de la música pop venien dels Estats Units; no obstant això, a

Europa també s'estava gestant una rebel�lió que anava canviaria el centre de gravetat del

pop mundial a Gran Bretanya: es tractava del quartet The Beatles.

Van ser sense cap dubte el grup més representatiu i influent de la dècada, la seva revolució

va influir en altres grups contemporanis que aviat van adoptar l'estil d'aquest quartet compost

per John Lennon (1940-1980), Paul McCartney (1942), RingoStarr (1940) i George Harrison (1943-

2001).

Ells, tot hi haver tingut gran impacte en una societat molt tancada, cal dir que sobretot, han

tingut gran influència en l’aspecte musical ja que molts han set els que han imitat i agafat

com a referència la música de The Beatles.

En la banda sonora de diverses generacions destaca un tema sobre tots els altres: ‘Yesterday’,

dels Beatles, gravat el 1965 pel seu LP "Help".

El llibre Guinness dels Records , ha comptabilitzat més de 3000 enregistraments d'aquesta

cançó per part de diferents artistes, i arriba al promig de ser sonar una vegada per minut en

tot el món.

Però a més de ‘Yesterday’, hi ha molts altres temes que han estat versionats fins a la sacietat.

No és ‘Yesterday’ l'única composició dels Beatles que ha tingut una llarga vida. Són varis els

temes que han estat interpretats per altres músics i en altres idiomes.

I vàries les orquestres que han fet versions acústiques dels temes composts per Lennon i

McCartney. Inoblidables el ‘Let It Be’ de Ray Charles, o el ‘With a little help from my friends’ de

Joe Cocker., entre d’altres versions d’artistes coneguts, tals com David Bowie, Eddie Vedder,

Axel Rose, Michael Jackson , Bon Jovi, Aerosmith, Elvis Presley, Curt Cobain, Jimmy Hendrix,

Frank Sinatra, Franz Ferdinand,Oasis,U2…etc.

A part però de ser el grup més versionat, també tenen un lloc, avui encara, en les llistes més

prestigioses, sobre àlbums, i temes predilectes dels oients. Un exemple, i segurament la més

fiable, és la llista de la revista Rolling Stone.

78

ELS 500 MILLORS ÀLBUMS DE L’HISTÒRIA

1 - The Beatles - 'Sgt. Pepper'sLonelyHearts Club Band' (Capitol, 1967)

3 - The Beatles - 'Revolver' (Capitol, 1966)

5 - The Beatles - 'Rubber Soul' (Capitol, 1965)

10 - The Beatles - 'The Beatles (WhiteAlbum)' (Capitol, 1968)

14 - The Beatles - 'AbbeyRoad' (Capitol, 1969)

39 - The Beatles - 'PleasePlease Me' (CapitoI, 1963)

59 - The Beatles - 'MeetThe Beatles' (Capitol,1964)

331 - The Beatles - 'Help!' (Capitol,1965)

387 - The Beatles - 'A HardDay’sNight' (Capitol,1964)

419 - The Beatles - 'WithThe Beatles' (Capitol,1963)

LES 500 MILLORS CANÇONS DE L’HISTÒRIA

8 - Hey Jude – The Beatles

13 - Yesterday – The Beatles

16 - I Want to HoldYourHand - The Beatles

20 - Let It Be - The Beatles

23 - In MyLife - The Beatles

26 - A Day in TheLife - The Beatles

29 - Help! - The Beatles

64 - SheLovesYou - The Beatles

76 - StrawberryFieldsForever - The Beatles

135 - WhileMy Guitar GentlyWeeps - The Beatles

137 - EleanorRigby - The Beatles

139 - I SawHerStandingThere - The Beatles

153 - A HardDay’sNight - The Beatles

184 - PleasePlease Me - The Beatles

202 - ComeTogether - The Beatles

273 - Something - The Beatles

304 - With a LittleHelpFromMyFriends - The Beatles

362 - All YouNeed Is Love - The Beatles

384 - Ticket to Ride - The Beatles

449 - Penny Lane - The Beatles

79

463 - Rain - The Beatles

ELS 100 MILLORS CANTANTS DE TOTS ELS TEMPS

5 - John Lennon

11 - Paul McCartney

LES 100 MILLORS GUITARRES DEL ROCK

7 - WhileMy Guitar GentlyWeeps - The Beatles, 1968

21 - A HardDay’sNight - The Beatles, 1964

44 - I SawHerStandingThere - The Beatles, 1963

Finalment, cal dir , que com ja hem vist, no han estat una influència només en el terreny

estrictament musical, doncs la influència dels “Fab Four” arribaria a molts àmbits de la vida i la

cultura del Segle XX i encara avui, plenament immersos en el XXI, aquesta influència està molt

lluny de desaparèixer.

80

5.3 Fanatisme extrem

Podríem dir, que dins el que és ser un fanàtic , hi ha moles

graus. Trobem els típics seguidors, admiradors pacífics que

segueixen els seus ídols afablement, els moderats, que no

es perdent ni un sol esdeveniment de les seves estrelles, i

finalment, aquell fan-fanàtic-obsessionat, aquell

personatge que arriba els extrems en la seva adoració,

que pot arribar cometre fets extraordinaris, tant ridículs, exagerats, com malauradament

catastròfics. Evidentment no se’m salva la figura de The Beatles.

Trobem doncs el cas d’una dona de Pensilvània quan acudeix a un concert de Paul

McCartney a Filadèlfia per demanar-li a l'ex Beatle que li autografiés l'esquena amb un

retolador.

McCartney va cridar a Rose Ann Belluso a l'escenari i va accedir, així va ser que la dona, va

voler tenir aquest record per sempre.

L'admiradora es va tatuar la signatura de McCartney permanentment , i segons ella, el dolor

va valer la pena, ja que, aconseguir l'autògraf de McCartney va ser el millor que li havia

passat, després del naixement dels seus dos fills.

Hi ha amors que maten, ja ho diu el refrany. Són molts els casos d'admiradors que no contents

amb fer petites entremaliadures en nom dels seus ídols, s'acaben convertint, o ho intenten, en

botxins o assetjadors dels seus ídols.

Parlem del cas d’un altre component del grup

que a diferència de Paul McCartney, no va

tenir tanta sort. En el record queden casos

sorprenents com el de John Lennon

Però són molts els artistes que s'han vist

amenaçats per un fan que va creuar la línia

entre l'admiració i l'obsessió. Successos com

aquests ens porten a la memòria la mort d'una

de les figures més grans de la música: John Lennon. Van ser quatre trets de la pistola de Mark

David Chapman els que van acabar amb la seva vida el 8 de desembre de 1980, quan

Lennon passejava al costat de Yoko Ono pels carrers de Nova York. Hores abans de donar-li

mort, Chapman va encaixar la mà del cantant i li va demanar un autògraf. Aquella mateixa

nit va matar al que durant anys havia estat el seu heroi. Malgrat que Chapman va complir la

81

seva condemna el 2000, segueix tancat en un correccional després d'haver estat denegada

la seva llibertat en múltiples ocasions.

Per últim , també posaríem el cas de l’altre component, George Harrison quan descobrí una

dia a Cristin Joyece Keleher, una completa desconeguda que assegurava ser la seva amant,

menjant una pizza tranquil�lament a la seva cuina.

82

5.4 Perquè tothom coneix The Beatles?

Comencem per plantejar-nos: Per què als Beatles els coneix tothom? Per què, si van existir

milers de grups com ells, les seves cançons són les que tots recordem? La resposta és simple.

Els Beatles van ser el punt d'inflexió de tota una trajectòria musical. Igual que el rock and roll

d'Elvis va trencar tots els esquemes, la Beatlemania va significar convertir la música en alguna

cosa tan important en les vides de les persones com l'educació, la cultura o la religió. Els

Beatles van aconseguir que el que anteriorment a ells es considerava un insignificant grup

musical, a partir d'aquest moment es tingués en compte com un element més de la societat.

La prova definitiva va ser la condecoració que la Reina Isabel II d'Anglaterra va atorgar al

conjunt el 1965. L’MBI, que tan sols era concedit a personatges rellevants de la cultura o

membres dirigents de l’exèrcit anglès, va constituir un reconeixement de la seva influència

nacional i mundial. I és que els Beatles van promocionar i van proporcionar grans beneficis al

govern anglès a través de la seva popularitat i les seves ventes. I més que això, el poble, i més

concretament la joventut (que és el futur) veia en ells un guia a seguir, i per tant, era de gran

transcendència el que ells fessin, diguessin o pensessin. Però, com es va arribar a aquest punt

d'importància nacional? Els Beatles van ser el primer conjunt que va trencar motlles: tant en

l'aspecte musical com a social. El seu aspecte, massa provocatiu per a l'època: els seus

cabells eren llargs (fet considerat efeminat); el seu comportament: parlaven amb seguretat i

despreocupadament, fumaven contínuament sense amagar-se; i, la seva manera de pensar:

gaudien de la vida, de la llibertat i lluitaven contra la moral d'una societat puritana, eren

postures poc freqüents que, alhora que escandalitzaven a les generacions més grans,

atrapaven amb la seva frescor a les més joves. I així van ajudar a donar el canvi definitiu de la

cultura occidental, que va passar d'amagar el més mínim defecte a mostrar obertament les

diferents ideologies que emergien de noves ments.

Particularment, els Beatles van donar espontaneïtat a la música, tornades enganxoses, dolces

cançons d'amor i grans temes de rock. I així com van començar amb lletres trivials i per noies

adolescents, alhora que anaven madurant mentalment, van anar dotant a les seves melodies

d'idees més transcendentals, la qual cosa va ampliar el seu públic a tot tipus de generació,

postura social i condició cultural. Aquest fet també els va fer ser reconeguts com a artistes.

Els Beatles són el que són, perquè formen part de la nostra història, i perquè, sense la seva

obra, la música actual es trobaria sense referents, sense models a seguir, i en definitiva, sense

una base sòlida sobre la qual recolzar-se. Van donar banda sonora i melodies a tota una

revolució social, i per això són recordats tant popularment com per la crítica.

83

A més, van aconseguir arribar a metes compositives imaginades. La seva visió privilegiada els

va fer crear sons que han estat, són i seran inspiració de músics de tots els estils. Els seus

experiments sonors (timbres vocals i instrumentals nous, addició de sorolls a les cançons,

instruments folklòrics,…) els van portar a conclusions que actualment se segueixen explorant

encara que ells ja les controlaven fa més de trenta anys. Tot això converteix als Beatles en la

millor agrupació musical de la música moderna.

84

5.5 Entrevista a un fan i col�leccionista

ENTREVISTA A JOAQUIM BALTRONS

Per tal d’endinsar-me en el món dels fans, i més concretament en els que són seguidors dels

Beatles, he cregut convenient realitzar una entrevista a Joaquim Baltrons, fan i col�leccionista

per veure que ens en diu de les seves aficions.

Quines bogeries has fet per veure en Paul Mcartney?

Bé, a mi dels Beatles el que sempre m’ha agradat més ha set en Paul Mcartney, i és el que

m’ha donat més motius per seguir la seva música.

La bogeria més grossa, va ser a Londres, quan va fer una sessió de firmes, on vaig estar 51 h al

carrer fent guàrdia, dormint dues nits a ras…va ser una experiència molt maca, se’m feia molt

llarg quan m’hi vaig posar el matí del dilluns a les nou i fins dimecres a les 12 ½ no firmava,

però la veritat és que va valer molt la pena, i em va passar volant! Perquè era un continu

d’haver-hi gent, és un lloc molt cèntric, i llavors gent que havien quedat allà per trobar-se, que

feia temps que no es veien , i tot això va fer que l’espera se’m fes molt amena. A part de que

també, hi havia molts fans d’en Paul Mcartney que com jo , van seguir a darrera la cua, i

petes la xerrada amb un i altre, i la veritat , és que va ser una experiència molt bona, tot i les

hores que hi vaig estar.

Una altre que vaig fer de grossa, va ser quan vaig anar a casa seva! Quan va signar el llibre

de “Macca i Jo” que és on parlo jo de les meves experiències viscudes perseguint-lo a ell pels

concerts, i el qual vaig poder donar-li després d’estar 18 hores esperant , de del matí fins a la

nit i allà casa seva a Londres, on va tenir la delicadesa d’atendre’ns , ja que des de llavors, i

van posar seguretat i allà és impossible aconseguir-hi res a casa seva , però bé, vaig

aconseguir-ho, i aquesta també és una bona experiència.

Els que no són fans, de vegades costa molt entendre les llargues hores de cua, i tota aquesta

habitació dedicada als teus ídols, com tens tu...

Si, la gent ho deia, era un continu de passar persones i deien “¿què feu aquí?”, clar, estàvem

totes asseguts a terra, i els hi dèiem “estem esperant a en Paul McCartney”, i deien “Ah, ¿que

ve aquesta tarda?”, “No, dimecres.” “Dimecres?! Però si estem a Dilluns!” , jaja, se’n feien

creus del que estàvem fent allà.

85

I tot això, què t’aporta? Ser fan i col0leccionista d’això, tot tipus

d’objectes ...

Bé, més que res és la música, però una cosa porta l’altre, la música et porta el que és la

persona, mires d’estar al cas de tot el que fa, ,la seva vida, i això s’aconsegueix perseguint-lo

on va, per aquí i per allà i fent viatges...

I la família ho entén?

Si, la meva dona em deixa fer, ella veu que m’ho passo molt bé inclòs alguna vegada m’han

acompanyat en alguna sortida, vull dir que cap problema...el problema el tinc ara amb

l’espai, la dona ja em diu que deixi de comprar coses perquè ara ja no tenim espai per res

més!

Quin objecte creus que et falta?

Home, d’objectes n’hi ha mil i un milions...

Però hi ha alguna cosa que vulguis tenir i encara no has aconseguit?

Hi ha coses que són impossibles d’aconseguir, com el baix de tota la vida d’en Paul Mcartney

jeje això és una cosa que qualsevol fan voldria tenir! El dia que es mori que el posaran al

museu d’en Paul Mcartney a Londres o Liverpool i el tindran allà exposat , tancat i barrat.

Perquè ningú el pugui tocar , i es clar, tenir això...és impossible.

Mm...a veure, una cosa que han fet servir els quatre...una postal signada pels 4 , més coses...

vaig comprar una bufanda que van fer servir quan van estar a Austràlia al tour del 64, un dj

d’Austràlia va proposar a les fans que fessin una bufanda amb trossos que elles teixirien i

s’ajuntarien en una bufanda de 15 metres per donar-la a ells, i quan ells van venir, els Beatles,

els hi va donar, i de fet hi ha un disc d’entrevistes en que a la portada es veu la bufanda que

es van posar els 4 embolicats per fer la foto... i bé, jo la vaig poder aconseguir en una

subhasta.

Si vols, no ens ho contestis però...què es el més car que has pagat?

Bé, la bufanda aquesta...és una peça molt cara, no vull dir xifres jeje però ,són coses que es

fan pagar . són peces úniques!

86

I el teu objecte preferit?

El meu objecte preferit és segurament el meu llibre firmat (Macca i Jo) perquè és una cosa

molt personal, a més és part de la meva vida i d’en Paul Mcartney i a més dedicada per

ell...potser és la cosa que em fa més il�lusió tenir.

I la més estranya?

Tinc de tot...però potser una capsa de condons de John Lennon, tot hi que no és de l’època,

ja que es va treure farà uns 15 anys amb motiu d’una recopilació. Sí, potser és la més curiosa.

Doncs moltes gràcies Joaquim.

No hi ha de què.

88

ELS ESTATS UNITS CONTRA JOHN LENNON

Direcció i guió: David Leaf i John

Scheinfeld.

País: USA.

Any: 2006 .

Durada: 99 min.

Gènere: Documental.

Producció: David Leaf i John Scheinfeld.

Fotografia: James Mathers.

Muntatge: Peter S. Lynch II

SINOPSI Davant la guerra de Vietnam i una administració presidencial involucrada en

vigilància i escoltes telefòniques secretes, el músic John Lennon va fer servir la seva fama i la

seva fortuna per mobilitzar la l'opinió contra el govern nord-americà. A través d’entrevistes

amb les persones del seu cercle més íntim, el documental ens mostra una poderosa visió dels

ideals pels quals va lluitar i el preu que va haver de pagar per ells.

CONCLUSIONS:

-El govern dels estats units va dur a terme una persecució contra John Lennon.

-Els americans van fer servir l'amenaça de deportació com un arma política, escoltaven les

seves converses per telèfon, el seguien amb cotxe i van intentar deportar-lo per criticar la

guerra de Vietnam i al govern en els anys 60.

-El 1966, quan els Beatles van fer una gira per Estats Units, un article d'una revista va citar una

predicció de John que el cristianisme desapareixeria i el comentari que els Beatles eren “més

famosos que Jesucrist”. Les seves paraules van provocar tota una ona d'odi, fomentada per

les estacions de ràdio cristianes i conservadores, que van organitzar fogueres per cremar els

discos dels Beatles. Unes imatges filmades de llavors mostren a un home del KKK, amb la seva

túnica i caputxa blanca, criticant a Lennon per no creure en Jesucrist.

- El 1968, Lennon va començar a qüestionar el paper que hauria d'ocupar en tot això. En el

documental, diu que es va posar a pensar en tots els milions de persones que se sabien tota la

lletra de “I Want to Hold Your Hand” i cantaven amb ell; llavors, per què no cantar sobre

89

alguna cosa amb més substància? Va escriure “Give Peace a Chance” com un himne per al

moviment en contra de la guerra de Vietnam, i de milers de persones la van cantar en una

protesta important de 1969.

- John i Yoko van presentar moltes accions creatives contra la guerra i van aprofitar la seva

fama per difondre-les pertot arreu. I en aquella temporada Lennon es va adonar que

l’estaven espiant. Van començar a arribar “tècnics de telefonia” que baixaven al soterrani

constantment i escoltava sorolls estranys per tota la casa.

-L’FBI va ordenar a la policia posar-li càrrecs falsos de drogues.

-John Lennon va anar a viure a Nova York el 1971 i, s'havia tornat més radical en pocs anys.

-Durant la seva estada allà es va relacionar amb activistes radicals com Jerry Rubin i Abbie

Hoffman. També va donar suport a Bobby Seale del Partit Pantera Negra. Va ser llavors que els

atacs del govern cap a Lennon van augmentar. Els atacs es van canalitzar en els intents de

deportar-lo. Va ser una campanya dirigida per alts caps del govern, (hi ha cartes escrites per

Halderman, un assistent del president Nixon, i J. Edgar Hoover, director del FBI, i pel director de

la CIA)El cas de deportació va durar molts anys. Tot això va afectar molt a Lennon: tant en les

seves activitats polítiques, com en la seva música, se li feia difícil anar de gira i en general el

distreia de la seva producció artística.

-L’FBI es va de dedicar a recopilar lletres de cançons escrites per Lennon i informació sobre

diferències polítiques i personals entre activistes del moviment.

- La quantitat de gent que seguia a Lennon i la seva capacitat per captar a grans sectors de

la població contra l’estat, van fer tremolar el govern de Nixon que depenia molt de la opinió

pública que precisament John Lennon estava modificant.

91

1 ] Sabries dir que significa ser un fanàtic? EDAT:

A) Anar a tots els llocs un puguis trobar el teu ídol

B) Saber tot el relacionat amb ell

C) No perdre’t res de quan surt a la TV

D) Tenir a una persona com a indiscutible model a seguir

2 ] Et consideres un fanàtic en algun aspecte?

SÍ � NO �

3 ] Si has respost que sí, digues en quin àmbit :

Esportiu � Polític � Ideològic � Musical �

4] De qui, o què ets fanàtic?

5 ] Coneixes, el grup musical “The Beatles” ?

Sí � NO�

6 ] Si has respost que sí, digues a quina dècada pertanyen:

50’s � 60’s � 70’s �

80’s � 90’s � Del 2000 fins ara �

7 ] Digues , qui creus que són els components del grup :

Bingo star, Paul Mcoarthy ,John Lemon, George Hadson. �

George Pattinson, Paul McDonald, Mick Jagger, RingoStar�

Paul collins; Elton John, Ringostuu, George Madison�

John Lennon, Paul Mcartney, RingoStar, George Harrison �

8 ] Digues quins temes pertanyen a la discografia dels Beatles :

STRAWBERRY FIELDS FOREVER � LET IT BE � YELLOW SUBMARINE �

TOO LATE FOR GOODBYES � MY GENERATION � ALL YOU NEED IS LOVE � DRIVE MY CAR

� SHE LOVES YOU � COME TOGHETER �

9 ] Escolta aquest fragments i digues quines cançons són dels Beatles :

YESTERDAY � HERE COMES THE SUN �

LEMON TREE � SATISFACTION �

92

Lligat amb tot el treball, era obligatori duu a terme diferents entrevistes per poder veure els

coneixements de la gent sobre el tema, i al mateix temps poder-ho fer a diferents franges

d’edat. Les preguntes les plantejo primer de fora subjectiva, per saber-ne l’opinió i més

endavant intent-ho saber si els enquestats identifiquen diferents aspectes relacionats amb

The Beatles.

Després de fer enquestes a persones de diferents franges d’edat, tals com : Franja 1 (14-40),

Franja 2 ( 40 -60), i Franja 3 (60 - __) (Aquestes estaran per aquest ordre) he pogut obtenir els

següents resultats.

PREGUNTA 1 Sabries dir que significa ser un fanàtic?

Veien els resultats d’aquesta pregunta he pogut comprovar que la resposta que tenen en

comú les tres franges és la D, com ja havia suposat després d’endinsar-me en el món dels fans.

Es pot veure també, que el jovent entén molt sovint el ser fan sabent tot el relacionat amb el

teu ídol, ho veuen de forma més extrema que no pas, per exemple, els de la franja 3. Seguint

amb la franja tres, es veu clarament la tendència de seguir a l’ídol, ja que al ser de

93

generacions més antigues, no tenen tant per mà les noves tecnologies ni inclòs la televisió

com a les franges 1 i 2 .

94

PREGUNTA 2 Et consideres un fanàtic en algun aspecte?

Amb la pregunta 2, he pogut constatar que en general les tres franges és consideren

generalment com a no fanàtiques, però cal observar la similitud de respostes entre la franja 1 i

3. Les dos tenen més percentatge de fanàtics que la 2, i segurament és degut a que la franja

1 , està educada en una societat que crea fanàtics, i ho són per imposició social més aviat, i

tot i que segurament no es veu reflectit en els resultats és possible que molts dels enquestats no

es considerin fanàtics però que en realitat ho siguin. I en la franja 3, he deduït que el més

probable es que es dediquin a ser fanàtics, ja que aquests, tenen més temps lliure i no tants

lligams socials, així doncs, tenen més llibertat per ser-ho sense gaires conseqüències.

95

PREGUNTA 3 Si has respost que sí, digues en quin àmbit :

Dels que a la pregunta 2 han respost que sí, de la franja 1 creuen que són fanàtics de l’esport,

molt comú entre els joves, grups musicals i grans estrelles televisives, i d’alguna manera

ideològicament i políticament reflectit en les enquestes com a corrents independentistes

catalanes.

La franja 2, ha respost en aquest cas, que es consideren fanàtics sobretot a nivell musical, ja

que són una franja d’edat, podríem dir amb més cultura en aquest aspecte . També ho són

en gran mesura dels esports, ja que en són uns grans seguidors. I més minoritàriament

ideològic i polítics, cosa que ens indica que són seguidors de la política però que són més

racionals, i no s’hi impliquen de manera molt fanàtica.

La franja 3, en aquest cas senyala que són molt fanàtics esportius i musicals, un altre cop lligat

amb el temps lliure, i a més políticament, cosa que es podria deure als grans canvis i diferents

corrents que han viscut durant les seves vides, en èpoques anteriors, que les altres franges no

han viscut.

96

PREGUNTA 4 De qui, o què ets fanàtic?

Seguint amb la línia de la pregunta 3, aquí els enquestats han respost de manera més

detallada i veiem que principalment els joves de la franja 1 són més seguidors, fanàtics de

l’esport i els grups musicals, la franja 2 , amb una vessant més culte, estan interessats en art,

lectura, música, però també esport. I la franja 3, en jocs que els puguin distreure, esports tals

com el futbol o passejar contínuament.

97

PREGUNTA 5 Coneixes, el grup musical “The Beatles” ?

Després de veure els resultats de les 3 franges puc veure que tothom coneix l’existència del

grup The Beatles, cosa que m’ha permès respondre una de les preguntes que em feia al

principi d’aquest treball.

98

PREGUNTA 6 Si has respost que sí, digues a quina dècada

pertanyen:

En aquests resultats es veu clarament que com més s’acosta la franja d’edat a l’època

contemporània de The Beatles més encertadament i més percentatge de gent encerta la

dècada de duració del grup. Tot hi així cal remarcar que en molts casos on es demana per

grups de l’època, és molt difícil aconseguir un percentatge tant elevat de reconeixement

com és en el cas de The Beatles.

99

PREGUNTA 7 Digues , qui creus que són els components del grup :

En aquesta preguntat demanava els noms dels 4 components del grups, i les respostes de la

franja 1 han set variades però sobretot ha predominat en gran mesura la opció correcta. En la

franja 2, el nombre d’encerts puja considerablement deixant la opció B amb un 0 %.

Finalment a la franja 3, totes les respostes dels enquestats anaven cap a una mateixa opció

correcta, tornant a la idea de que són els més contemporanis a la banda.

100

PREGUNTA 8 Digues quins temes pertanyen a la discografia dels Beatles :

Un cop vist les següents dades, m’he adonat que les cançons que generalment coneixen

totes les generacions són : Yellow Submarine, Let it be, All you need is love, Strawberry fields

forever, i She loves you.

En la franja 1, predominen les respostes en cançons més del final de la carrera del grup ja que

tenen un so més modern pel jovent i més fàcils de reconèixer, aquestes cançons són : Drive my

car i My generation ( The Who). També cal dir que en la franja 1 , davant del dubte de les 2

cançons que no pertanyen al grup My generation i Too late for goodbyes (Julian Lennon), n’hi

ha agut alguns que l’han marcat. En la franja 2, casi tots coincideixen en les mateixes opcions,

totes les correctes, i tan sols un 1 % ha errat. Finalment a la franja 3 podem veure que la

tendència és a conèixer les cançons més clàssiques i típiques del grup que van revolucionar

l’època, però no tenen tant presents els temes que composarien més endavant ja que

trencaven amb el que ells escoltaven habitualment, tot hi així hi ha excepcions. El nombre

d’errors en aquests últims és també molt baix.

101

PREGUNTA 9 Escolta aquest fragments i digues quines cançons són dels Beatles :

Després de que escoltessin 4 cançons totes 3 franges han coincidit en que la famosa

mundialment Yesterday pertany a la discografia dels Beatles, així com Here comes TheSun,

amb un nombre de respostes molt elevat en la primera i sobretot segona franja, i més menor a

la 3 segurament pel fet de que el nom en anglès no és tant popular, i que no totes les

persones d’aquesta generació s’interessava per la música forania que no fos la que abans

s’havia popularitzat a les pistes de ball, dels primers discos de The Beatles.

També veiem que sobretot la franja i en menys mesura la 2, fallen a l’hora de senyalar Lemon

tree com a cançó dels Beatles ja que es tracta d’una cançó d’estil semblant però molt

posterior, i a més un error molt generalitzat en el món de la música mundial; en aquest cas, els

de la franja 3 ni la mencionen.

I per últim, la també errònia Satisfaction, més senyalada per la franja 1 , molt poc per la dos, i

molt més identificada per la 3 ja que possiblement engloben i confonen , els dos grups The

Beatles i The Rolling Stones , pel fet de ser contemporanis. ( Amb tot això he pogut comprovar

que com més s’acosta una franja d’edat a l’època contemporània del grup més informació

se’n té, i més se’ls coneix, tot hi que és sorprenent el nombre de respostes correctes en les

102

generacions més properes en la nostra època, cosa que evidencia que el llegat de The

Beatles, és més que evident i perdura encara en els nostres dies.

104

CONCLUSIONS

Un cop arribats a aquest punt, crec que al llarg del treball he anat trobant resposta moltes de

les preguntes que en feia en iniciar-lo. Un dels primers punts que em plantejava era establir

des de quan existeix la figura del fan i he pogut constatar que el fenomen fans ha existit

sempre des de el segle XIX, passant per aquells temps de les batalles entre els fans de Verdi o

Wagner per la supremacia de l'Opera fins ara. Fans n’hi ha hagut no en anys recents sinó, per

exemple, en el barroc o en aquells començaments de Frank Sinatra al que moltíssims

consideren un dels més grans artistes del xou dels últims 50 anys. Les seves actuacions, la seva

aparició, provocava una histèria general que portava a centenars de fans a la histèria i a una

cridòria inimaginable.

Però el que he pogut comprovar és que el vertader fenomen fan es troba en l’era pop , en la

seva màxima esplendor i, sobretot amb els Beatles, el fenomen del segle, sens dubte; perquè

ningú en aquest segle va tenir un missatge, en aquest cas, música, tan universalment

acceptat, tan influent.

Pot haver-hi fans que criden i res més. Però la majoria són bastant més que crits o histèria.

Tenen un cor i també una capacitat de lliurament i de crítica/criteri musical més lúcid del que

pot semblar. (Trobem el cas entranyable de fidelitat que els fans del heavy tenen per als seus

ídols amb una lleialtat constant.)

Els triats pels fans tenen qualitat i perduren . Els fets són eloqüents. A més, ajuden al fet que la

música no dormi. I, el pas del temps no els fa deixar la música, en tot cas pot ser que canviïn

d'ídol... Però aquest lliurament, convertir la seva passió en funció vital, els fa feliços i els ajuda a

portar els problemes de la vida quotidiana.

Així doncs, a partir d’això, he pogut esbrinar, que aquest fenomen es deu a varis factors però

que el que busca el fan és sentir-se identificat amb alguna cosa, no sentir-se insegur i sobretot

tenir un model a seguir, en qualsevol àmbit, ja sigui musical, polític, esportiu, ideològic, o de

qualsevol altre cosa...

A més, també m’havia plantejat la diferència entre ídol i mite, cosa que en un principi va ser

complicada de trobar. Finalment, he arribat a la conclusió de que un ídol és un personatge

excessivament adorat o estimat efímerament en vida , i que aquest ídol es converteix en un

mite si mor tràgicament, ja que podem dir que és una mort col�lectiva de l'imaginari popular, i

d’aquesta manera, fa que se’l vegi com un heroi i que se l’idolatri fins a la sacietat, per tant el

mite no existiria sense abans ser un ídol, i no tots els ídols esdevenen mites.

A partir d’aquí, he comprovat la raó de ser dels mites: l’home. L’home converteix, porta a un

nivell superior coses que ell considera extraordinàries, les mitifica, la societat està plena de

mites, necessita grans mites per adorar i estimar, viu de mites.

105

Relacionat amb això, puc dir que la societat ha fabricat mites a partir de personatges

cèlebres, ídols que molt sovint han mort tràgicament , assassinats, suïcidis, accidents,

sobredosis, inexactes... alguns casos en serien Marilin Monroe, John Lennon, James Dean, Kurt

Cobain... excepte però, en els esports que el procés es diferent, ja que la figura de l’esportista

d’elit, es mitifica cop ha acabat la seva carrera esportiva, ja que experimentaria una mort

física, no pot tornar a competir, i queden doncs, les seves marques i triomfs.

A partir d’aquí, i centrant-me més en l’aspecte de l’ídol en la música, e pogut veure, que en el

món de la música , i és molt present el mercat musical, llavors, puc dir que la finalitat de la

composició musical es basa a crear alguna cosa útil en un moment donat per mobilitzar

masses consumidores i generar negoci.

Indagant en tot aquest món de fans, ídols i mites, m’he centrat en un exemple molt adient per

aquest fenomen, La Beatlemania, un corrent dels anys 60, que agrupava els seguidors de The

Beatles.

D’aquesta manera, i amb les diferents enquestes ,he pogut respondre a la pregunta que em

feia inicialment comprovant que, efectivament, el fenomen de la Beatlemania segueix

actualment, i no sembla que tendeixi a desaparèixer. Ells, els Beatles, no sabem si van ser les

drogues, o la meditació a l'Índia, o potser la seva tranquil�la essència i carisma, (qui sap?) Però

hi havia alguna cosa que havien recollit de les seves vides que va banyar la seva música

d'una manera que va inspirar a la gent fins al dia d'avui.

Després de tot el treball, puc afirmar que el seu llegat ha estat un dels més poderosos que

existeixen, tant ells com la seva música romanen vigents i no només en l'àmbit comercial amb

les seves Antologies, vídeos i discos a la venda, i fins i tot en els videojocs, i infinit

merchandising, sinó que amb la seva música i la seva genialitat enterament fascinant: grups

de rock, de heavymetal, de pop; tots ells encara que sigui en una mínima part , és del tot

segur, que porten en els seus acords o les seves paraules aquest sentiment que els Beatles

alguna vegada van voler transmetre. Hi havia alguna cosa en aquesta música que continua

atraient la gent d'una manera profunda i extraordinària, expressiva i perquè no, fins i tot

espiritual que la banda va brindar a tota una generació.

106

BIBLIOGRAFIA /WEBGRAFIA

http://www.masbeatles.com/

http://rockandpop.galeon.com/epocabeatle.htm

http://portal.educ.ar/capacitacion/trabajos_pdf/trabajos_webquest/destacadowebquest13.

pdf

http://www.xtec.cat/~jbiayna/jjcc/arxiu/treballs00/41.pdf

http://influenciabeatle.blogspot.com/

http://www.elmundo.es/beatles/espana.html

http://www.azc.uam.mx/csh/sociologia/sigloxx/culturainternacional.html

www.beatles.com

www.beatle.net

www.beatlesbeatlesbeatles.com

www.rollingstone.com/artists/thebeatles

www.foreignword.com

www.dictionary.com

http://www.sitiobeatle.com.ar/

http://www.beatlemania.com.mx/principalmenu.htm

http://www.bolivian.com/beatles/beatlemania.html

http://www.monografias.com/trabajos/beatles/beatles.shtml

http://www.beatlefans.com/

http://www.beatlesuits.com/

http://www.beatlweb.com/videos/videos.htm

− Diego A. Manrique, Historial del Rock and Roll, 2 vols. Iniciativaseditoriales, Barcelona, 1976.

− VV.AA., Historia del mundo actual: del 1945 a nuestrosdías. Secretariado de Publicaciones -

Univ. de Valladolid, Valladolid, 1996.

− Enrico Fubini, La estética musical desde la Antigüedadhasta el siglo XX. Alianza, Madrid, 1998.

− Julio López, Aproximación a una estética de la música contemporánea. Ciencia Nueva,

Madrid, 1968.

− Juan Carlos Paz, La música en los EE.UU. F.C.E., Méjico, 1955.

− Javier Maderuelo, Una música para los 80. Ed. Garsi, Madrid, 1981.

− José Ramón Pardo, La música contada con sencillez. Ed. Maeva, Madrid, 1999.

− Simon Frith, La sociología del rock. Valencia, 1999.

− Revista Enderrok – Els Beatles a Catalunya.

108

AGRAÏMENTS

Els meus agraïments estan dedicats a totes aquelles persones que m’han ajudat i han fet

possible aquest treball.

En primer lloc a la meva assessora per tenir paciència, supervisar i repassat tota la feina, i

acompanyar-me a realitzar el meu treball pràctic.

També estic agraïda al fan i col�leccionista, que em va deixar observar la seva col�lecció, i va

dedicar un temps a contestar les meves preguntes .

Per altra banda, dono les gràcies al centre “Club de Jubilats” per deixar que els fes algunes

enquestes, i en general a tots els que han estat disposats a contestar-les.

Finalment , al meu motiu d’inspiració, la música, que sense ella no hagués tingut lloc aquest

treball, i sobretot , a The Beatles, els causants , gràcies per acompanyar-me sempre amb la

vostra música.

seguint les petjades de the beatles

Documents