1

2

3

FÒSSILS Turritella ............................................. 28 Ostrea ................................................ 30 Bivalves i altres fòssils ...................... 31

ROQUES Pelites (lutites) .................................. 32 Margues ............................................ 33 Gresos ............................................... 34 Conglomerats .................................... 36

CONSELLS AL VISITANT NATURALISTA ... 37

QUI ERA Mn. COSTA i LLOBERA? ............. 38

ELS JARDINS COSTA i LLOBERA ............. 39

UN TAST DE BIBLIOGRAFIA ...................... 40

PRESENTACIÓ ............................................... 5

MONTJUÏC, LA MUNTANYA DE BARCELONA Montjuïc, qui n’ha parlat? ..................... 6 Publicacions ......................................... 7 COM ES VA FORMAR LA MUNTANYA Eocè - Oligocè ..................................... 8 Miocè ................................................... 9 Pliocè .................................................. 11 Quaternari ........................................... 12

ESCALA DELS TEMPS GEOLÒGICS........... 13

LES ROQUES DE MONTJUÏC ..................... 14

ESTRATS A MONTJUÏC ............................... 16

ITINERARI PELS JARDINS .......................... 18

MINERALS Jaspi ................................................... 20 Calcita ................................................ 22 Calcedònia ......................................... 23 Barita ................................................. 25 Pirita-Goethita-Limonita ..................... 26

CONTINGUTS

4

Setembre 2013 - v. 1.0

Coordinació:

Joan Rosell Riba

info@rosellminerals.com

www.rosellminerals.com

Hi han col·laborat:

Joan M. Ybarra

Joan Puigmalet

Catalina Restrepo

Carles Diez

Reconeixement (Attribution): El material pot ser distribuït, copiat i exhibit per terceres persones si es mostra en els crèdits el nom de l’autor original.

Compartir Igual (Share alike): El material d’aquesta obra pot ser modifi cat i distri-buït però sota la mateixa llicència que el material original.

No Comercial (Non commercial): El material original i els treballs derivats poden ser distribuïts, copiats i exhibits mentre el seu ús no sigui comercial.

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/deed.ca

Amb el suport de:

5

PRESENTACIÓa hem arribat a la 35a. edició d’EXPOMINER, el Saló de Minerals, Fòssils i Joieria organitzat per Fira de Barcelona, s’ha consolidat com un dels principals referents a Europa per a la promoció i la difusió de la geologia, la mineralogia i la paleontologia.

EXPOMINER, a més de ser una rellevant plataforma dinamitzadora del comerç i el col·leccionisme, s’ha afermat com la trobada de referència per a la difusió de la cultura i l’afició a la geologia, actuant com a nexe i catalitzador de l’ecosistema comercial, científic i docent d’aquesta apassionant matèria.

Avui Expominer vol seguir avançant en aquest procés de transferència de coneixement, projecció i difusió geològica. Per això, us presentem i posem a l’abast d’escoles, professors i alumnes aquesta guia pràctica que ens proposa un itinerari geològic pels jardins Costa i Llobera, al vessant de Miramar de la muntanya de Montjuïc. Podreu fer-vos una idea de com es va formar i com era la muntanya i la planura de Barcelona de fa milions d’anys. L’hem creat especialment per a acompanyar i compartir amb vosaltres la tasca de difondre el coneixement geològic i despertar l’interès en la societat i, especialment, entre les joves generacions.

Esperem que gaudiu de la vostra visita a EXPOMINER i que aquesta guia us ajudi a descobrir els secrets millor guardats de la muntanya de Montjuïc.

Benvinguts a l’apassionant món de la geologia!

Benvinguts a Expominer!

J

ontjuïc ha estat la muntanya de Barcelona, amb el permís del Tibidabo. Ha estat estimada i maleïda. D’ella s’han nodrit moltes generacions de barcelonins, ja sigui per viure-hi en les pobres barraques, ja sigui per treure els blocs per construir grans edificis.

La muntanya ha fet servei als exèrcits, tant per defensar la ciutat com per bombardejar-la. En el seu castell s’ha assassinat insignes personatges de la nostra història, entre ells el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i, no exactament on indica el monòlit, a Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya (1940). Actualment, i que sigui per molts anys, la ciutat ha recuperat el castell i els seus espais, ha rehabilitat les antigues pedreres d’on s’extreia la “pedra de Montjuïc” o la “terra d’escudelles” i n’ha fet símbol de l’esport, de l’esbarjo i de la pau.

Un dels darrers espais en ser “recondicionat” ha estat els jardins Costa i Llobera, a la banda de Miramar. Aquest conjunt emblemàtic, de clima humit i més càlid, acull una de les col·leccions de cactus i plantes suculentes més importants d’Europa. És un plaer passejar-hi badocant entre tantes punxes i sucosa verdor.

Però Montjuïc també ha estat objecte d’expedicions geològiques per part dels estudiosos de totes les èpoques. La seva riquesa litològica i la visibilitat de la seva estratigrafia han permès realitzar nombrosos treballs que ens ajuden a entendre la formació de la muntanya. No hem d’oblidar la seva riquesa paleontològica i mineralògica, singular i apreciada, amb nombroses espècies fòssils, algunes d’elles úniques. La mineralogia s’ha vist recompensada pels nombrosos minerals que s’hi ha trobat i que ja eren coneguts des d’èpoques prehistòriques, juntament amb d’altres amb valor científic. Evidentment, el fet de que les pedreres hagin aturat les seves feines extractives, fa que avui dia sigui difícil trobar certs espècimens. A més, cal dir-ho, està prohibit recollir pedres, plantes o fauna en tractar-se d’un parc ciutadà protegit.

Per fer-se una idea total de la geologia de la muntanya caldria fer molts recorreguts i reconèixer molts indrets. Però tot passejant pels jardins vam veure que per construir els marges dels jardins Costa i Llobera es van utilitzar grans blocs de la muntanya. Una mirada atenta ens ha permès elaborar aquest senzill itinerari “obert”, que esperem us serveixi com a “tast geològic”. Si esteu ben atents a les roques, de ben segur, trobareu més punts interessants amb fòssils i minerals. Això sí, sempre amb el respecte i l’estima que cal tenir pel nostre patrimoni natural.

MHe arribat a l’alba per no trobar ningú.

Hi ha encara llums encesos als dipòsits de gas

i a les grues del port.

El mar enfronta la ciutat boirosa.

Tot és com sempre, penso: no calia venir.

Però el cert és que torno, m’agrada retrobar

aquest morro estripat per barrancs i pedreres,

promontori amb gangrena de cementiri al fl anc.

Balada de Montjuïc (primera estrofa) de Joan Margarit

Joan RosellQuímic i membre del

Grup Mineralògic Català

Josep Antoni Llopart Director d´Expominer

6

La muntanya de Montjuïc ha estat objecte de nombrosos estudis de tota mena. Estudis de fl ora i fauna, geo-lògics, històrics i fi ns i tot esotèrics. Però si per alguna cosa destaca la muntanya de Montjuïc és per la seva particular geologia que ha despertat l’interès dels científi cs durant segles.

Montjuïc, qui n’ha parlat?

Les primeres notes que ens parlen de la riquesa geològica de la muntanya les trobem de la mà del jesuïta Pere Gil (1551-1622), autor d’una obra sobre la descripció de les Cosas naturals de

Cathaluña que data del 1600. Pere Gil ja ens descriu que “La

Montaña de Mont Juic junt a Barcelona es de consideració per

averse edifi cada della tota Barcelona. Diuen que la pedra creyx

en ella: y que se a treta mes pedra della que no pujaria tota la

dita montaña. Les moles della van per tot lo mon”. Al Poble Sec hi ha un carrer que es diu Creu dels Molers i que ens indica les relacions de la muntanya amb la pedra que se n’extreia per a fer moles o pedres pels molins d’oli o blat.

El tema de l’extracció de pedra de la muntanya és tractat abastament en molts treballs posteriors. També tro-bem escrits sobre la qualitat de les aigües que sorgeixen de la muntanya, els fòssils que s’hi troben, les riques vessants cultivades de la muntanya...

Ja entrat el segle XIX els estudis geològics sobre Montjuïc són més acurats. El primer d’ells que segueix un mètode científi c rigorós és el de Yáñez basat en les observacions que fa a la muntanya a la dècada dels anys 1810-1820. En ell ja ens parla dels minerals que hi troba, els fòssils, les roques i arriba a treure’n conclusions molt lògiques i raonades, dient que “nuestra montaña ha sido formada en el seno del mar” i demostra que l’edat de formació de Montjuïc és molt diferent de les de Collserola.

Posteriorment, durant el mateix segle, hi ha nombrosos treballs com els de La Marmora, Llobet Vall-llosera, Cuvier, Maestre, Pratt, Verneuil, Vezian, Fischer, entre els més destacats. A fi nals del segle XIX apareixen els treballs del pare de la geologia catalana: Mn. Jaume Almera. Destacar l’obra del Dr. Almera: De Montjuich al

Papiol. Publicat el 1880, es fa una descripció exhaustiva de la geologia que forma el pla de Barcelona. És amb ell i amb els treballs de Maureta i Thos i Bofi ll que la geologia de la muntanya es fa notòria i es caracteritzen

MONTJUÏC,LA MUNTANYADE BARCELONA

Pedrera de la Fuixarda en plena explotació. Ca 1915.

7

Publicacionsamb profunditat els materials i els nivells estratigràfi cs que formen la muntanya, amb tota la seva riquesa fòssil i mineralògica. Després, ja entrat el s. XX, vindran d’altres científi cs que ens parlaran de la muntanya, molts hereus d’Almera, com Mn. Font i Sagué, Faura i Sans, Mallada, Marià Vidal, Bataller, Villalta, Suñer Coma, Quer Brossa, San Miguel de la Cámara, Tomàs, Mn. Via, Masriera, Vicente, Bauza...

Obra que conté l’estudi del Dr. Faura i Sans, editada per la Sociedad de Atracción de Forasteros, Barcelona 1917.

Extens treball de Mn. Jaume Almera, un dels millors treballs sobre el pliocè barceloní. Barcelona,1894.

Obra de Mn. Faura i Sans publicada en el Boletín del Instituto Geológico de España, Madrid 1926.

Extens treball sobre la fl ora de Montjuïc de Joan Vicente, membre del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord. Santa Coloma de Gramenet, 1988.

Excel·lent recull bibliogràfi c sobre les publicacions que parlen de la geologia de Montjuïc. De cada resenya en fa comentaris molt interessants. Universitat de Barcelona, 1972.

Edició de 1928 del full del Mapa Geològic d’Espanya corresponent a Barcelona. Hi ha informació sobre Montjuïc i làmines molt interessants de fòssils.

8

COM ES VA FORMAR LA MUNTANYA DE MONTJUÏC?

EOCÈOLIGOCÈ

Tal com ens indiquen les restes fòssils que trobem a diferents parts de la muntanya, aquesta singular formació geològica es va formar al fons d’un mar antic. Les serralades costaneres, sistema mediterrani o Catalànids són una de les tres grans unitats de relleu de Catalunya (recordem que les altres són els Pirineus i la Depressió Central).

Les convulsions geològiques prealpines que van succeir fa uns 50 milions d’anys (MA) van provocar, a mitjans de l’era terciària, l’aixecament de la serralada pirinenca en un mar eocènic. En aquella època la serralada costanera catalana (que va de l’Empordà fi ns els Ports, a Tarragona) es trobava unida al massís balear i al continent africà; era l’anomenat massís catalano-balear. Els Pirineus van seguir creixent, el que va provocar l’enfonsament d’aquest nou mar, arribant a separar els continents africà i europeu. Només van restar alguns illots: les illes Balears.

Aquest aixecament dels Pirineus i de la serralada costanera catalana va delimitar el que avui coneixem com la gran fossa del riu Ebre, creant un mar intern poc profund. La màxima “pujada” dels Pirineus es va donar sobretot en l’oligocè quan es van assolir muntanyes amb alçades de 5.000 a 5.500 metres. Durant l’eocè i l’oligocè es van dipositar enormes quantitats de sediments amb conglomerats procedents de l’erosió d’aquesta antiga serralada costanera catalana. Aquests sediments són els que formaran posteriorment Montserrat o Sant Llorenç del Munt.

El tancament de la conca de l’Ebre ocupada pel mar va provocar el seu dessecament per evapo-ració i es donà la precipitació de les sals dissoltes que ompliren la depressió central i que són les que actualment s’exploten a Súria, Sallent, Car-dona i d’altres jaciments de la conca de l’Ebre.

Clypeaster almerai de Montjuïc.En el Mapa Geológico

de Barcelona, 1928.

9

Evolució de la Depressió

Central Catalana (eocè superior-

oligocè)1.- Cons de dejecció

construïts per conglomerats (plana deltaica) com els de Montserrat i Sant Llorenç

del Munt; gresos (front deltaic), com a Manresa i els

Cingles de Bertí, i argiles (prodelta), d’Igualada i la

Plana de Vic. 2.- Al llac, la sedimentació

és evaporítica (sals i guixos, explotats a Súria,

Cardona i Òdena) i amb la plana costanera argilosa,

rares capes d’evaporites i capes de gresos, producte d’avingudes de sediment originades per tempestes.

3.- Conca lacustre endorreica amb

sedimentació de calcàries (la Panadella) i carbons (Calaf)

i, a la plana costanera, argiles i esporàdiques capes

de gresos intercalades.J. Rosell i Sanuy,

Enseñanza de las

Ciencias de la Tierra, 2002.

(10.1)

En el miocè, la planura on es troba Barcelona va quedar en-fonsada en el mar i delimitada per les serralades que avui dia formen els Catalànids. Aquestes formacions són:

a. La Serralada Litoral, formada pel massís de les Ga-varres, el Puig de Cadiretes, el Montnegre-Corredor, Sant Mateu, Collserola i el massís del Garraf.

b. La Depressió Prelitoral, una fossa tectònica que es va anar omplint amb sediments i que es disposa paral•lela a la costa entre l’Empordà i el Camp de Tarragona, pas-sant per la Selva, el Vallès i el Penedès.

c. La Serralada Prelitoral, amb les Guilleries, Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Gaià, les Muntan-yes de Prades, el Montsant i la serra de la Llena, les se-rres de Colldejou i Llaberia, la serra de Tivissa, la serra de Cardó, les serres de Cavalls i Pàndols, el massís dels Ports i el Montsià.

Unitats morfoestructurals de Catalunya (basat en un ori-ginal de Llopis Lladó i Joan Rosell Sanuy).

MIOCÈ

Si avui dia pugeu a Montserrat, en un dia de boires denses i baixes, us podeu fer una idea del com era en el període miocènic el nostre territori. Veurem sorgint d‛entre els núvols el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Collserola amb les serres tarragonines de fons.

Font: Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, 2002. (10.1). Modifi cat.

10

Durant el miocè, diverses falles van afectar la zona on tenim avui dia la ciutat de Barcelona i van ai-xecar algunes zones, que són els promontoris que avui dia es troben dins la ciutat i en van enfonsar d’altres com el Besòs. A fi nals del període miocè el mar va penetrar per Tarragona i va inundar la fossa tectònica del Penedès, on avui dia encara trobem restes fòssils d’esculls coral·lins.

Aquests deltes miocènics rebien els sediments dels rius que hi anaven a desembocar. En el cas de la planura de Barcelona, els sediments procedents de l’erosió de Collserola van anar dipositant-se for-mant capes de sorres fi nes i d’altres més gruixu-

des, alternant-se amb margues de diferents coloracions. El fet que durant aquest període la fauna i la fl ora es desenvolupessin de for-ma remarcable ha fet que entre els diferents estrats de la muntanya apareguin nombrosos fòssils, ja sigui d’animals marins com de res-tes vegetals.

Es donà un període llarg de crescudes i des-cens del nivell marí amb noves aportacions lítiques. El registre paleobotànic indica un pe-ríode càlid a temperat i humit durant el miocè.

L’anticlinal de Montjuïc va sorgir del mar, pro-bablement un tómbol, en les darreres etapes del miocè, fa uns 15 milions d’anys, durant el serravallesià-tortonià.

11

Durant el pliocè les aigües es trobaven, aproximadament, uns 100 m per sobre del ni-vell actual. Per tant, el que avui es coneix com delta del Llobregat, era una extensa ria (com les de Galícia), coneguda com Rubricata.

S’estenia des de Martorell, Sant Vicenç dels Horts, Esplugues i la planura de Barcelona, incloent el que serà L’Hospitalet, Sants, Les Corts, la part baixa d’Horta i fi ns el Besòs. Aquesta ria va dipositar el que ara és el subsòl de Barcelona: margues blavoses fossilíferes.

PLIOCÈ

Vista ideal del paisatge dels voltants de Barcelona en temps pliocènics. Al fons, de dreta a esquerra, el cim de Sant Pere Màrtir (1), Santa Creu d’Olorda (2), conca del

Llobregat (3), turó de S. Antoni (4), turó de Sant Ramon de les Golves (5), Embocadura del Llo-bregat (6), punta de Sant Feliu de Llobregat (7) i turons d’Esplugues (8). Almera, 1894.

1

23

45

6

7

8

12

L’anticlinal de Montjuïc seguia aixecant-se, però la falla que co-rre paral·lela a la costa actual de la muntanya va fer que aquest front marítim s’esllavissés. En aquest període Montjuïc era una illa que s’ha anomenat Mont Jóvica.

Al fi nal del cenozoic, la massa continental s’aixecà quedant perfectament constituïts Montjuïc i el Mont Tàber, on ara es tro-ba la catedral de Barcelona. La ria Rubricata es va anar omplint dels sediments que portava el Llobregat i la costa es situà a l’alçada de Cornellà i Sant Boi.

L’aixecament persistí fi ns al quaternari (pleistocè i holocè). En aquest període corrien per les seves planures pantanoses els hipopòtams, caballs i mamuts. En coves del Parc Güell i a Mont-cada s’han trobat restes de rinoceronts, cèrvids, óssos i tortu-gues.

Després de les glaciacions, en augmentar les temperatures, els sediments aportats pel riu van anar omplint la planura, deixant la línia de la costa aproximadament on la tenim ara i amb Mon-tjuïc com un cap. Posteriorment va ser rodejat de sediments fi ns la seva forma actual.

Quaternari

QUATERNARI

13

ESCALA DELS TEMPS GEOLÒGICS

14

LES ROQUESDE MONTJUÏC

Per fer-vos una imatge de l’ordre en el que estan seqüenciats els estrats de la muntanya podem assimilar-la a un model general. La successió d’estrats a Montjuïc té uns 200 metres de potència (gruix) i està formada per una alternança de diferents tipus de roca, algunes de les quals són difícils de distingir de les altres:

Lutites: anomenades actualment pelites. Són roques sedimen-tàries de gra molt fi , com el llim o l’argila. Són molt poroses.

Margues: roca sedimentària formada majoritàriament per argila (35 a 65%) i carbonat càlcic. A Montjuïc prenen coloracions bla-voses i grogues, i són riques en fòssils.

Gresos: roca sedimentària detrítica, composta, en més d’un 85 %, de sorra consolidada per un ciment i amb el gra que la forma compost de qualsevol mineral detrític. Molt apreciada i es la que es va fer servir per la construcció dels edifi cis de la ciutat.

Conglomerats: roca sedimentària, detrítica, constituïda per frag-ments de roca aportats per l’erosió, ja siguin còdols o fragments, que es troben cimentats. Si són angulosos s’anomenen bretxes.

GresMarga ConglomeratPelita Bretxa

15

Vista de l’illa Montjòvica en el miocè i en l’època actual.

Vista de la pedrera de la Fuixarda. Foto: Faura i Sans.

Pedrera de la Fuixarda en explotació. ca. 1910.Foto: Fomento de Obras y Construcciones.

Pedrera de la Fuixarda al fi nal de l’explotació, amb el

llac. Foto: Fomento de Obras y Construcciones.

Pedrera de “Màrmol”, després d’un enderroc. En

primer pla, pedres per molins d’oli. Foto Fomento

de Obras y Construcciones.

Galeries obertes a la pedrera del Mussol,

preparades per a l’enderroc mitjançant voladura.

Fomento de Obras y Construcciones.

Galeries a

la pedrera

del Mussol,

preparades per

a l’enderroc.

Fomento de Obras

y Construcciones.

Pedreres del SO, prop del cementiri. Vegeu els carreus.

Explotada per Hijos de Sempronio Umbert.

16

Potència Litologia Unitat

84 metres Gresos i conglomerats MorrotFormats com a dipòsits de la planura deltaica.

± 20 metres Margues Far Amb fòssils d’origen prodeltaic.

100 metresLutites, gresos i conglomerats

CastellFormats com a dipòsits de front deltaic.

15 metres Margues Miramar Amb fòssils d’origen prodeltaic.

20 metresConglomerats, gresos

i lutitesMirador

Fòssils marins de front deltaic.

ESTRATSA MONTJUÏC

Aquesta part del front marítim es troba sota el Mirador de l’Alcalde i és molt visible des de la sortida central dels Jardins Costa i Llobera, a la carretera de Miramar.La part superior on creix la vegetació pertany al quaternari. Per sota veiem uns 15 metres de nivells blavosos i groguencs de margues (unitat Miramar) rics en microfòssils planctònics, Pecten sp. i alguna pirita. Aquest nivell està datat en el serravallià (miocè) (fa entre 10 a 14 MA). La presència de fòssils marins ens indica el seu origen. La seva formació es relaciona amb la sedimentació en un delta.Per sota, trobem cossos estratifi cats de gresos i conglomerats sorrencs ben cimentats (unitat Castell) amb lutites i margues grises. Poden contenir restes d’ostres i motlles de Turritella sp. S’intercalen amb estrats menys silicifi cats de colors més groguencs amb conglomerats. La silicifi cació té una distribució molt heterogènia, controlada per la facturació i la permeabilitat dels nivells més sorrencs i conglomeràtics. En els contactes entre els diferents cossos silicifi cats apareixen formacions de barita, jaspi i calcedònia/òpal, conjuntament amb alunita, un sulfat d’alumini i potassi de color blanc groguenc i aspecte terrós.

D. Gàmez (2007): Sequence strati-graphy as a tool for water resources management in alluvial coastal aqui-fers: application to the Llobregat delta (Barcelona, Spain). Modifi cat.

http://eugeni.es/montjuic/

17

Evolució paleogràfi ca de Catalunya des del mesozoic fi ns el miocè. L. Solé

Sabarís: Ciclo de Geología práctica sobre

los alrededores de Barcelona. Dir. Gen. de Enseñanza Media, Madrid, 1964.

18

1

2

3

4

5

6

7

Jaspi vermellós (1) sobre gres (11) - Bloc enclavat al terra.

Calcita (2) en cristalls romboèdrics - A les escales.

Calcària concrecionada amb calcita (2) - Sobre el mur.

Cristalls de calcita (2) romboèdrics aguts - En un bloc del mur.

Gres (11) amb fragments fòssils (ostrea?) (7) i cavitats reomplertes amb calcita i calcedònia (3) - Entre els bancs.

Blocs de gres de diferents colors i bandejats amb motlles de Turritella (6) i bivalves (8) - Al voltant de l’estàtua.

Bloc de gres amb costra de calcedònia (3) amb taques d’òxids de manganès - Bloc enclavat al terra, entre els cactus.

19

8

9

10

11

12

13

Gran bloc amb calcedònia (3) reomplint fi sura - Al terra.

Bloc ric en calcedònia (3) que cimenta fragments de gres formats per la fractura natural de la roca. A la part inferior, recobriment negre de goethita (5) - Sobre el 4t. banc.

Bloc de gres que presenta una veta fortament silicifi cada que s’acosta a la forma de jaspi (1) - Sobre el 5è banc.

Bloc de gres amb goethita-limonita (5) molt alterada però amb el color ataronjat característic - A mig pendent sobre el 4t.

Motlles de Turritella (6) i un motlle molt net i vistós d’ostrea (7) amb calcedònia (3) - Al costat del darrer banc.

Amb paciència podreu veure pel terra algunes pirites limonititzades de color taronja (no us les

emporteu; així tots les podrem veure).

14 Veure pàgina 16: Estrats a Montjuïc.

20

Jaspi

Fitxa 1Mineral

Etimologia: El nom del jaspi prové del grec iaspis (iασπι̋) i signifi ca “pedra amb taques”. És una variació de la paraula persa Kaspar. Si feu una analogia amb la paraula Gaspar veiem que es correspon amb el nom d’un dels tres reis mags que van anar a Betlem.

Composició: SiO2 – Diòxid de silici.

El jaspi és generalment considerat una varietat de calcedònia, però diverses hipòtesis científi ques el situen dins del mateix grup del quars per la seva estructura. Dins de les masses de jaspi trobem un percentatge proper al 20-30% de minerals que són els que li donen la coloració, lluïssor i textura. Molt rarament també pot contenir fòssils, però en el cas de Montjuïc no s’han trobat. Els colors ataronjats, grocs i vermells són els més habituals i es deuen a la presència d’argiles, hematites i altres òxids de ferro.

Descripció: Aquest mineral es troba principalment a la zona del Morrot, a la part marítima de la muntanya, associada a roques que han patit processos de silicifi cació molt intensos i pressions de les roques que els cobrien. El jaspi de Montjuïc ha estat molt apreciat pels joiers. Aquells exemplars més brillants, acolorits i compactes han estat treballats pels artesans joiers, com a pedra semipreciosa que és, per fer-ne caboixons.

Tanmateix hem de destacar que la presència de jaspi, àgata i sílex (pedra foguera) ja

era ben coneguda pels homes prehistòrics. Al vessant marítim del castell, cap a fi nals dels anys 80, es van portar a terme excavacions arqueològiques en cates que van po-sar de manifest la presència de tallers de sílex, lidita i jaspi amb els que s’elaboraven fulles de ganivet, puntes de fl etxa, agulles, arpons de pesca, etc. Aquesta troballa es va datar al epipaleolític, fa uns 12.000 anys. Es tenen referències de la presència de coves habitades al neolític (fa uns 5.000 anys) a la mateixa zona i que extreien les mateixes roques i dels treballs, ja molt posteriors, que hi van portar a terme els romans. S’han trobat altres tallers com el proper a Sant Pau del Camp, dins del barri del Raval, que treballaven el jaspi i el sílex de Montjuïc.

1 10

21

Formació: Tot i que el jaspi pot formar-se a través de diversos processos geològics, el jaspi de Montjuïc es pot associar a processos de silicifi cació afavorits per la circulació d’aigües riques en silici i un procés metamòrfi c de pressió. Estudis de raigs X han demostrat que el jaspi de Montjuïc està majoritàriament format per quars amb hematites, moganita, tridimita i alunita. La presència d’alguns d’aquests minerals indica un origen hidrotermal.

Jaspi

Detall dels sondejos realitzats l’any 1988 al jaciment epipaleolític

del taller de jaspis del Morrot (Montjuïc, Barcelona)

Foto: Artur Cebrià. Servei d’Arqueologia de Barcelona

(Institut de Cultura de Barcelona).

Parada 1

Bloc de gres amb jaspi multicolor. Parada 10

Veta silicifi cada propera al jaspi.

Parada 1

Detall del bloc amb jaspi.

22

Calcita

Fitxa 2Mineral

Etimologia: El mot calcita prové del llatí calx, que signifi ca calç viva.

Composició: CaCO3 – Carbonat de calci. Sistema cristal·lí Trigonal.

La calcita és un dels minerals més comuns a l’escorça te-rrestre. Forma la roca calcària de la que tenim grans exem-ples en el nostre país.

Descripció: A Montjuïc la calcita es presenta reomplint les esquerdes

o les cavitats de les roques encaixants. No és un dels mi-nerals més abundants a la muntanya, però se’l troba formant cristalls en escalenoe-dres i romboedres amb terminacions agudes (anomenades també dent de gos) o com prismes en disposició radial. També es presenta formant estalactites i concrecions en cavitats de la roca. El seu polimorf, l’aragonita, tampoc no és gaire habitual.

Formació: La calcita prové de la dissolució de roques carbonatades com poden ser les margues i calcàries presents a la muntanya de Montjuïc.

Parada 2

Drusa de cristalls romboèdrics de calcita.

2 3 4

Parada 3 Calcària concrecionada amb cristalls de calcita.

Parada 4

Cristalls romboèdrics de calcita.

11

Parada 11

Grups de cristalls de calcita entre incolora i blanca formats sobre un gres amb calcedònia i òxids de ferro de recristal·lització tardana.

23

Calcedònia

Fitxa 3Mineral

5 7 8 129

Etimologia: El nom de la calcedònia ve del llatí chalcedonius (alternativament escrit calchedonius). El nom apareix per primera vegada a la Història Natural de Plini el Vell (23 dC-79 dC), com a terme per a un tipus translúcid de jaspi. El nom prové molt probablement de la ciutat de Calcedònia a la regió del Bòsfor.

Composició: SiO2 – Diòxid de silici.

Tradicionalment s’ha considerat com una varietat criptocristal·lina fi brosa de quars. Es tracta de diminuts cristalls de quars que s’empaqueten for-mant estructures fi broses incloses en una matriu amorfa. Més recentment, s’ha demostrat que gran part de la calcedònia és una barreja de quars i mo-gànita, un altre mineral de sílice. La calcedònia pura pot contenir traces de grups silanol (OH). Quan forma bandejats concèntrics s’anomena ÀGATA. Si forma bandejats plans s’anomena ÒNIX.

Parada 5 Gres amb restes fòssils amb

calcedònia i calcita. Parada 7 Crosta de calcedònia

Parada 12

Calcedònia arronyonada.

24

Descripció: La calcedònia de Montjuïc ha estat molt valorada entre els col·leccionistes de mine-rals de totes les èpoques. Es troba habitualment reomplint fi ssures en els gresos. Si s’observa sota lupa es veuen les fi bres que la formen. Aquestes crostes tenen gruixos que van des dels 2 mm als 2 cm. Habitualment la superfície que no està en contacte amb la roca presenta formes arronyonades i fi ns i tot estalactítiques. De vegades la calcedònia mostra coloracions negres, marrons i grogues causades per la presència d’òxids de manganès (negres) i d’òxids de ferro. Entre translúcida a opaca.

És molt comuna a la muntanya, però els exemplars més grans es van obtenir quan es van fer les obres del Mirador de l’Alcalde a fi nals del s. XX. Al Museu de Ciències Na-turals de Barcelona hi ha plaques decimètriques d’aquesta època. Segons cita Faura i Sans (1917) es van localitzar alguns exemplars de lleuger color verd que poden pertàn-yen a la varietat crisopras.

Formació: La calcedònia es forma habitualment per la precipitació de fl uids aquosos molt rics en

sílice col·loïdal. O sigui que es tracta de líquids gelatinosos de SiO2 que en penetrar en

les fi ssures de la roca s’endureixen formant aquestes plaques. L’origen d’aquest silici cal buscar-lo en les roques properes (gresos, feldspats...) i/o en estrats de microorga-nismes de closques silícies.

Parada 8 Gran bloc de gres amb calcedònia reomplint una fi ssura.

Parada 9Calcedònia cimentant

fragments de gres.

Calcedònia. Sot del Migdia. Montjuïc.

Calcedònia. Mirador de l’Alcalde.Montjuïc. Museu Ciències Naturals de Barcelona. No. 13.855. Foto: J. Rosell.

25

Barita

Fitxa 4Mineral

Etimologia: El mot barita el va rebre l’any 1800 per Dietrich Ludwig Gustav Karsten del grec baros

(βάρυζ), que signifi ca pesat, ja que té un pes molt alt per a un mineral no metàl·lic.

Composició: BaSO4 – Sulfat de bari. Sistema cristal·lí: ròmbic.

La barita ha estat un dels minerals més explotats en el nostre país. Se’n feien pigments per a pintura i inclús es va fer servir triturat en fi na pols com adulterant de la farina per donar pes al pa, durant èpoques de carestia.

Descripció: A Montjuïc la barita és mes abundant del que es creia. La seva similitud en aspecte amb la calcita o la calcedònia va fer que es confongués. Es troba habitualment reomplint fi s-sures en els gresos, com a fi lonets de color blanc. Si l’esquerda li ha proporcionat prou espai forma bonics cristalls tabulars, sovint recoberts de calcedònia, com el que veiem a la pedrera del Sot del Migdia o agregats en roseta, fi ns i tot amb aspecte estalactític. Sol anar acompanyada de celestina (sulfat d’estronci) no citada a Montjuïc.

Formació: Les solucions hidrotermals riques en bari precipiten en con-tacte amb aigües riques en sulfats, no sent menyspreable l’actuació d’organismes que afavoreixen aquesta precipitació. La circulació de fl uids rics en bari, per dissolució dels dipòsits preexistents, entre les fi ssures dels gresos i la presència d’anions sulfat fan que precipitin omplint aquestes cavitats.

Cristalls tabulars de barita sobre gres de la pedrera

del Sot del Migdia, recoberts de calcedònia.

Fissura en els gresos de la unitat Castell reomplerts amb fi lons de barita blanca.

Grups de cristalls de barita en roseta

14

26

PiritaGoethitaLimonita

Fitxa 5Mineral

Etimologia: El mot pirita prové de la paraula grega pyros que signifi ca foc. L’origen és ben clar si tenim en compte que la pirita en ser colpejada per un estri metàl·lic o una altra pedra produeix espurnes que servien per encendre foc. Actualment es fa servir en les pedres per encenedor.

El nom de goethita es va donar en honor del poeta, novelista, fi lòsof i naturalista ale-many Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832).

El nom de limonita (que no és un mineral si no una forma terrosa de goethita) prové de la paraula grega λειμωυ que signifi ca praderia en al·lusió a que es trobava freqüentment en zones pantanoses.

Composició: FeS2 – Sulfur de ferro / α-Fe3+O(OH) – Òxid-hidròxid de ferro.

En aquesta fi txa tenim dos minerals: pirita i goethita. La raó d’aquesta separació és que habitualment, quan el medi és ric en aigua i oxidant, la pirita (FeS

2) tendeix a oxidar-se

i esdevé un òxid-hidróxid de ferro: α-Fe3+O(OH). Quan la goethita s’hidrata forma una pols terrosa ataronjada que es coneix com limonita. Molt sovint trobem la descripció “pirita limonititzada” però en realitat hauríem d’intitular “pirita goethititzada”.

Descripció: La pirita és un mineral que cristal·litza en el sistema cúbic i habitualment es troba for-mant cubs, octaedres i piritoedres, entre altres formes. A Montjuïc s’han trobat diferents formes però la més habitual és el cub, sovint formant agregats de nombrosos individus. Tot i que a la zona de margues blaves de la zona del Mirador de l’Alcalde se’n van trobar de brillants, amb el seu color daurat, el més habitual es trobar-la quasi totalment conver-tida en goethita però preservant la seva forma cúbica.

La goethita és ròmbica, però quan es dona aquest procés de substitució anomenat pseudomòrfosi, la forma del mineral original es conserva i només canvia la seva compo-sició química. Així, la majoria de les pirites que trobem han estat completament pseudo-morfi tzades per goethita: són pirites goethititzades. Molts dels exemplars mostren una fi na pàtina de color ataronjat de limonita, però si es netegen a fons observem el color marró quasi negre de la goethita.

9 1311

Pirita goethititzada. Montjuïc. Museu Ciències Naturals de Barcelona. No. 10.985. Foto: Rosell.

27

També són habituals, en les margues groguenques, la presència de certes concrecions ferríferes, que semblen troncs o arrels fòssils, algunes mostrant petites cares cúbiques. Sembla ser que es tracta d’una substitució de matèria orgànica per pirita i posterior procés de goethitització. En la roca que us proposem podeu veure les formacions forta-ment oxidades, amb barreja de goethita (negra) i limonita (taronja).

Si sou prou atents en les vostres passejades per la muntanya de Montjuïc podreu, amb una mica de sort, trobar algunes d’aquestes pirites goethititzades i fi ns i tot masses de brillant goethita-hematites.

Formació: La pirita es pot formar per diferents processos geològics. El cas de Montjuïc es pot as-sociar a la presència de matèria orgànica en un medi reductor, com pot ser una zona pantanosa (recordem l’origen dels estrats de la muntanya) rica en sulfur d’hidrogen procedent de l’activitat bioturbadora de microorganismes. Destacar que la majoria de pirites (goethititzades) es troben en margues formades per la sedimentació. La posterior circulació d’aigua meteòrica i l’exposició al medi ha contribuït a la seva oxidació.

Parada 11Bloc de pirita goethititzada amb limonita.

Parada 13Nòdul arrodonit de pirita goethititzada (negre) recobert de pols de limonita (taronja).

Respecteu-les; no us les emporteuParada 11

Bloc amb goethita i limonita.

Pirita goethititzada en matriu.

28

Turritella

Fitxa 6Fòssil

Etimologia: El nom de Turritella prové de la paraula llatina turritus que vol dir en forma de torre amb el sufi x diminutiu -ella.

Descripció: Les Turritelles pertanyen als mol·luscs gasteròpodes (com els cargols) i a la família anomenada Turritellidae. Solen tenir una forma cònica allargada i mostren les crestes espirals exteriors defi nides. La boca o opercle és petita.

Solen aparèixer en grans quantitats en els nivells de margues fi nes i en altres capes

més sorrenques amb gra de sorra més gran. També les podem trobar en estrats de gresos silícics (com és el cas dels punts del recorregut citats) incloses en ells o només deixant els seus motlles. Aquest gènere persisteix actualment en nombrosos mars, in-cloent la Mediterrània. Període: de l’eocè al miocè.

6 12

Turritella (proto) rotífera del miocè de Montjuïc.

29

Parada 6

Motlles de Turritella (proto) rotífera del miocè de Montjuïc.

Parada 12

Motlles de

Turritella (proto) rotífera del miocè de Montjuïc.

Turritella (proto) rotífera

i bicarinata del miocè de

Montjuïc.

Recordeu que estàprohibit recollir fòssils,

minerals i plantes

30

Ostrea

Fitxa 7Fòssil

Descripció: Les Ostrea sp. pertanyen a la família dels Ostreidae, mol·luscs bivalves marins. A la muntanya de Montjuïc en trobem molts exemplars distribuïts en diferents nivells estrati-gràfi cs. Alguns d’ells ens han deixat només el seu motlle (com el cas del que presentem al punt 12 de l’itinerari). En aquest cas només veiem una part de la valva de l’animal (closca) i el que correspondria al lloc on hi havia el múscul abductor que obre i tanca les valves. En altres blocs de conglomerats silicifi cats podem observar cavitats, sovint reomplertes amb calcedònia, que són restes d’aquests bivalves. A Montjuïc s’han identi-fi cat diverses espècies diferents. Apareixen també entre les margues sorrenques grises amb pirites goethititzades i se’n poden veure fragments, si s’està atent.

Solen viure en colònies a la zona intermareal o en aigües someres, on poden constituir escull. Resisteixen grans variacions de salinitat. Aquest gènere persisteix actualment en nombrosos mars, incloent la Mediterrània. Majoritàriament, del miocè superior (la més habitual és la Crassostrea crassisima).12

Parada 12

Motlle d’una Ostrea mostrant la zona del múscul que tanca el bivalve.

Restes de les valves d’Ostrea en un conglomerat. Zona Franca.

31

Bivalvesi d’altres

Fitxa 8Fòssil

Descripció: En diferents llocs de la muntanya de Montjuïc apareixen fòssils de bivalves, tipus pe-txina, de diferents espècies. Sovint el que ens arriben només són els motlles dels ma-teixos.

En el punt 6 de l’itinerari, si esteu atents, podreu veure alguns d’aquests motlles. En aquest cas sembla ser un Pecten sp. o bé un Cardium sp. Actualment podeu trobar-los en els nostres mars. El Pecten és el que coneixem com la vieira, símbol dels pelegrins de Santiago de Compostela. Això ens indica, clarament, l’origen marí de la formació.

6

Parada 6

Fragment probablement de Pecten

sp. en un gres.

Làmina de l’obra d’Almera, amb dibuixos de Mn. Norbert Font i Sagué a Descripción

de los Terrenos Pliocénicos

del Bajo Llobregat y Llano de

Barcelona (1894).

14

32

Pelites(lutites)

Fitxa 9Roques

Què és? La lutita és una roca sedimentària detrítica composada per partícules amb mides infe-riors als 0,06 mm.

Composició: Estan composades fonamentalment per fi l·losilicats com: Il·lita, kaolinita, clorita, mont-morillonita, sepiolita, etc. i normalment s’acompanyen d’òxids i hidròxids de ferro, quars, calcedònia, calcita, etc.

Formació: La seva gènesi implica un entorn sedimentari aquós molt tranquil com van ser els ven-talls al·luvials deltaics i les aigües marines poc profundes. Els sediments de lutites ba-rrejats amb aigua es denominen genèricament fangs o llots.

Mineria: Les lutites, juntament amb les argiles i les margues, sí que es van explotar per a fer terrissa, teules i maons.

14

Fàbrica de maons propera a la plaça Espanya.

Sabies que...

A la muntanya de Montjuïc hi havia hagut petites explotacions a cel obert i fi ns i tot en galeria de l‛anomenada “terra d‛escudelles”. Es tracta d‛un llim o fang fi que conté argila i petits granets de sorra/quars. Aquesta “terra” es feia servir per netejar les olles (escudella) i els estris de ceràmica de la cuina pel seu suau poder abrasiu. Hi ha antigues boques d‛explotació prop del Club Natació Montjuïc.Actualment hi ha preparats que barrejen sorres similars amb sabó i que són molt emprats pels mecànics per netejar-se les mans dels olis i greixos del motor dels vehicles.

33

Margues

Fitxa 10Roques

14

Què és? La marga és un tipus de roca sedimentària mixta. Això vol dir que té un origen detrític però afectada per processos de carbonatació química.

Composició: Està formada principalment per un 35 a 65% de calcita i la resta per argiles. De vega-des pot contenir guix o halita (sal). Sol tenir un color blanquinós amb tons que poden variar bastant d’acord amb les diferents proporcions i composicions dels minerals que l’acompanyen. A Montjuïc tenim les grogues, blaves i fi ns i tot amb tons violetes.

Formació: Les margues es generen en ambients aquosos similars als de les argiles i lutites, però sota l’acció de climes més càlids que afavoreixen la presència de bicarbonats dissolts en les aigües que posteriorment precipitaran. Aquest clima càlid en el que sedimenten les margues afavoreix el desenvolupament dels organismes. En aquests sediments es troben normalment abundants fòssils: closques de foraminífers, ostràcodes, radiolaris, gasteròpodes, diatomees, etc. També la presència de matèria orgànica afavoreix la for-mació de minerals com la celestina, pirita...

Mineria: Les margues, juntament amb les argiles i les lutites, es van explotar per a la indústria ceràmica i del ciment.

34

Gresos

Fitxa 11Roques

Què és? El gres o pedra sorrenca és una roca sedimentària detrítica formada per grànuls de la mida de la sorra, d’entre 0,06 a 2mm. Després de la lutita (gra <0,06mm) és la roca se-dimentària més abundant, arribant a ser un 20% de les roques terrestres.

Composició: Majoritàriament són grans de quars cimentats per materials silícics, i també pot contenir pel·lets de quars, feldspats, mica o restes fòssils. La millor pedra de Montjuïc no tenia aquest ciment silícic.

Formació: El gres de Montjuïc (anomenada pedra de Montjuïc) ha estat una de les roques extretes de la muntanya més emprada en la construcció d’edifi cis de la ciutat, ja sigui per fer blocs com per fer columnes. També se n’han fet pedres per moldre i pedres per esmolar, gràcies a la seva capacitat d’abrasió. Permet ser treballada amb una relativa facilitat.

La quasi totalitat de les pedreres obertes a la part mitja-baixa de la muntanya es dedi-caven a la seva extracció, explotant capes de fi ns a 25 metres de potència. Les pedre-res de la part marítima, del Morrot, es van aturar degut a la facilitat en que es donaven

6 12 14

Parada 6 Parada 6 Gres acolorit per òxids de ferro

Parada 6: La Puntaire

35

despreniments. S’havia fet servir per a fer espigons del port fi ns que es va utilitzar la calcària del Garraf. El sot de la Fuixarda, la zona de pràctiques d’automòbil del sot del Migdia, la pedrera del Mussol (darrera del Palau Sant Jordi) són algunes de les nom-broses pedreres obertes. Per fer-nos una idea del que ha donat Montjuïc, es calcula que d’una de les darreres pedreres explotades es va extreure més d’un milió de metres cúbics de pedra (un cub de 100 x 100 x 100 metres, 20 milions de tones).

Mineria: El sistema per a extreure la pedra es basava, a principis del s.xx, en obrir galeries per sota de les capes de gres, deixant com a suport del sostre pilars estratègicament dispo-sats. Posteriorment es procedia a volar amb explosius aquests pilars que provocaven l’ensorrament de tot el front perforat. La tècnica s’anomenava “de l’enderroc”.

Nota: Si feu excursions per la muntanya de Montjuïc estigueu atents a les parets de les pe-dreres que ara queden mig amagades o dissimulades per la vegetació, edifi cacions o altres construccions. No us perdeu una visita a la pedrera on ara hi ha el Teatre Grec, on podreu veure magnífi ques formacions de calcita, o a la pedrera del Sot del Migdia on hi ha calcedònia i barita en algunes de les seves parets...

Fent pedres de molí

Pedrera Safont amb les galeries

per a fer enderrocs.

36

Conglomerats

Fitxa 12Roques

Què és? El conglomerat és una roca sedimentària detrítica formada per còdols arrodonits (si fossin cantelluts seria una bretxa) de diversos tipus de roca i que tenen una mida major de 2 mm. Es troben cimentats per altres materials silícics, carbonatats i poden contenir fòssils. Temps enrere també s’anomenaven pudingues.

Composició: En el cas de Montjuïc les roques que formen els còdols solen ser de quars, trobant-se alguns restes fòssils inclosos, com ostres, equinoderms...

Formació: La seva gènesi implica un intens procés de transport i erosió per l’aigua, que arrodoneix els fragments de les roques i la seva posterior acumulació (sedimentació). Els rius dels que parlem en la introducció van ser els que van aportar aquests materials. Per la seva mida podem intuir si el transport va ser en èpoques de grans crescudes (còdols grans) o d’avingudes més tranqui·les (graves). Habitualment s’intercalen amb nivells de lutites molt fi nes, dipositades en períodes d’aigües molt tranquil·les.

Mineria: Els conglomerats de Montjuïc no van ser tant explotats com els gresos, ja que presen-ten una major porositat i fragilitat i no són tant apreciats com a elements de construcció. Tenint en abundància la pedra de Montjuïc, no calia fer-los gaire atenció. Tanmateix sí que trobem blocs treballats en murs del parc fets amb aquests conglomerats i en algu-nes edifi cacions.

6 11

Parada 6

Contacte entre gres i conglomerats.

Parada 11

Bretxa de gres amb calcedònia com a ciment i formacions que recorden l’àgata (veure jaspi).

Parada 11

Conglomerat de graves. La zona 9 a 12 és molt rica en mostres.

37

CONSELLS AL VISITANTNATURALISTA

Ara ja teniu a les vostres mans algunes informacions que esperem us puguin ajudar a entendre una mica més com es va formar la muntanya de Montjuïc i el perquè hi trobem certs fòssils, minerals i roques. Amb aquestes dades també us convidem a aprofundir en els treballs que sobre la muntanya podeu trobar a la bibliografi a i animar-vos pel vostre compte a fer excursions proposades i a mirar les roques amb uns altres ulls.

Això us pot donar moltes satisfaccions, ja sigui a nivell de les descobertes geològiques que hi podeu fer, com dels racons magnífi cs d’aquest entorn tan proper a la gran metròpoli. Això sí, és molt important seguir una sèrie de normes que permetran que la vostra excursió científi ca sigui profi tosa, sostenible amb el medi i no agressiva.

1.- Respecta el lloc per on passes, no hi deixis desperdicis, ni brossa i si pot ser empor-tat brossa que trobis i la llences a les escombreries. Si tots ho fem ajudarem a netejar l’entorn.

2.- No recullis ni t’emportis pedres, plantes o fauna del parc. Pots emportar-te a casa unes boniques fotografi es del que has vist. A més està prohibit, com veuràs indicat.

3.- Vigila on trepitges. Pots malmetre plantes, animals o hàbitats. Vigila si toques les pe-dres, no fos que t’emportessis una sorpresa amb els animals que hi tenen l’hàbitat.

4.- Porta amb tu l’itinerari preparat i anota a la teva llibreta de camp les coses més inte-ressants i fes dibuixos/fotos d’allò que et cridi l’atenció. També equipa’t convenienment amb bon calçat, gorra, aigua i allò que creguis que et farà servei.

5.- Respecta les senyalitzacions del parc i segueix els camins que trobes marcats quan estiguis als jardins. Vés amb compte amb els penyassegats i caigudes de pedres.

6.- Respecta les zones tancades o amb accés limitat. No vulguis passar per allí on no has de passar, amb el perill que pot comportar.

7.- Si trobes alguna cosa interessant, que creus que val molt la pena, fotografi a-la i pre-gunta als experts. No l’arrenquis, ni la facis malbé.

Resumint:

Prepara’t bé la sortida i no donis motius

per a que els altres lamentin la teva visita

naturalista...

38

QUI ERA Mn. COSTA I LLOBERA?

Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença l’any 1854, en el si d’una família de rics terratinents, que solia passar els estius a Formentor, els parat-ges de la qual esdevindrien la font d’inspiració de molts dels seus poemes. L’oncle matern, Miquel Llobera, li donà a conèixer la poesia d’Horaci, que l’infl uí profundament.

Estudia batxillerat a Palma on entra en contacte amb l’Humanisme de la mà de Josep Lluís Pons i Gallarza i després, ja a Barcelona, on estudià Dret s’afi lia al catalanisme literari, liderat pels homes de la Renaixença: Marià Aguiló, Ramon Picó i Cam-pamar, Jacint Verdaguer i Antoni Rubió i Lluch. D’aquests anys daten les primeres composicions en llengua catalana.

Posteriorment es trasllada a Madrid per continuar amb el Dret i viatja a París on es summergeix en

la poesia romàntica, que quedarà refl ectida en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més co-negut, Lo Pi de Formentor (1875), paisatge literari que esdevindrà símbol universal de la Mediterrà-nia. Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda

a Horaci. El 1885 viatja a Roma per iniciar els estudis de Teologia, on s’ordena sacerdot.

El 1902 obté el títol de Mestre en lo Gai Saber. El 1904 presideix el Jocs Florals de Mallorca i dos anys després els de Barcelona, on pronuncia el discurs presidencial i intervé en el Congrés Inter-

nacional de la Llengua Catalana. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacia-

nes, seguit d’un nou volum de Poesies del 1907.

La primavera de 1907 Costa i Llobera inicia un viatge de peregrinació per Terra Santa. De les se-ves notes de viatge publica Visions de Palestina

(1908), inicialment denominades Croquis d’Orient. El 1909 és nomenat canonge de la Seu de Mallor-ca.

El 16 d’octubre del 1922, mentre predicava a Ma-llorca, el panegíric de Santa Teresa de Jesús, Mn. Miquel Costa i Llobera va caure mort.

39

turalment i a la replan-tació de bona part de les plantes que havien estat víctimes del fred fi ns a retornar aquest espai al seu esplendor original.

Aquests magnífi cs i no gaire coneguts jardins, són un lloc magnífi c per a un passeig tran-quil, l’observació de la natura i una excusa per a llegir la poesia de Costa i Llobera.

Font: www.bcn.cat

És un dels jardins especialitzats en cactus i plantes suculentes més importants d’Europa. Orientats al mar, a recer de la muntanya de Montjuïc que els acull, se situen en un mirador privilegiat i a escassos minuts del centre de la ciutat.

Aquest singular espai ens ofereix una col·lecció única al món: 3,16 hectàrees que són un viatge per algunes de les espècies més exòtiques del planeta. Espècies que podem trobar en zones subdesèrtiques, desèrti-ques i tropicals, però també en zones d’alta muntan-ya. La zona gaudeix d’un microclima específi c entre dos i tres graus per sobre la temperatura mitjana de Barcelona. La raó és la seva especial orientació que protegeix l’espai dels vents més freds.

El Jardins

Els Jardins Costa i Llobera sorgeixen com a projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de l’escola de jardineria, tècnic i especialista en plantes crasses, Joan Pañella. Ja feia uns anys que es treballava assajant l’adaptació d’aquestes espècies a la ciutat. Quan es va considerar l’opció d’arranjar la zona de Montjuïc on avui es troben, ja es comptava amb un rellevant fons d’espècies procedents de les Canàries, Andalusia i d’altres vivers de ciutats medite-rrànies. També havien arribat algunes plantes proce-dents de la col·lecció Pallanca vingudes des d’Itàlia.

El jardins de Mossèn Costa i Llobera es van inaugu-rar el març del 1970. Els jardins han passat, però, per un llarg procés de recuperació i rehabilitació durant el qual s’ha procedit a la consolidació de l’espai estruc-

ELS JARDINS COSTA i LLOBERA

Horari:

De les 10 del matí fi ns el capvespre.

Com arribar-hi

BUS 150: Plaça Espanya - Castell de Montjuïc. Circular. Podeu agafar-lo a la Plaça Espanya i baixar a la plaça Carlos Ibáñez. Cinc minuts a peu.

FUNICULAR: Paral·lel - Parc de Montjuïc.

- No hi poden entrar gossos.

- No s’hi pot circular en bicicleta.

- Aquest parc està dotat de càmeres de seguretat.

Més info:

http:// bcn.cat

L’au dels temporals

Bronze de Joaquim Ros i Bofarull

40

UN TAST de BIBLIOGRAFIAper començar...

Almera, J. (1880): De Montjuich al Papiol a través de las épo-cas geológicas. Memorias de la Reial Academia Ciències y

Artes de Barcelona. Barcelona.

Almera, J. (1894): Descripción de los terrenos pliocénicos de la cuenca del Bajo Llobregat y llano de Barcelona. Mapa Geológi-co de la Provincia de Barcelona. Barcelona.

Almera, J., 1899: Compte rendu de l’excursion du 28 septem-bre a Sans et a Montjuich. Bull. Soc. Géol. France, 26, 680-689.

Alonso, F., Peón, A., Villanueva, O., Rosell, J., Trilla, J., Obra-dor, A. (1977): . Mapa y memoria explicativa de la Hoja nº 421 (Barcelona) del Mapa Geológico Nacional a escala 1:50.000, IGME. Madrid.

Álvarez, A. (1987): Las canteras de Montjuic (Barcelona) (I). Mineralogistes de Catalunya, 3, 9 : 238-242. Barcelona.

Álvarez, A. (1988): Las canteras de Montjuic (Barcelona) (II). Mineralogistes de Catalunya, 4, 1 : 22-25. Barcelona.

Bataller, J.R. (1931): Un fósil curiós de Montjuic. Butll. Inst.

Catal. Hist. Nat., Sec. Geol., 31, 48.

Colom, G., Bauzá, J. (1945): Notas sobre los foraminíferos de las margas Miocénicas de Montjuich. Bol. Real Soc. Esp. Hist.

Nat., 43, 483-500. Madrid.

Curto, C.: Recorrido por la historia geológica de la montaña de Montjuïc. La Vanguardia, Nov. 1989, 12

Faura y Sans, M. (1917): Montjuich Notas geológicas. Publ. Soc. Atrac. Forasteros de Barcelona, 28, 5-55. Barcelona.

La Marmora, A. de (1834): Note géologique sur la montagne de Mont-Jouy, près de Barcelona. Bull. Soc. Géol. France, 4, 351. Paris.

Llopis, N. (1942): Tectomorfología del macizo del Tibidabo y valle inferior del Llobregat. Estudios Geogr., 3, 321-383.

Llopis, N. (1942): Los terrenos cuaternarios del llano de Barcelo-na. Publ. Inst. Geol.-Top. Dip. Prov. Barcelona, 6, 1-52. Barcelo-na.

Masriera, A. (1983): Història geològica de Barcelona, allò que ben segur es va esdevenir. Ciència, 27: 16-19.

San Miguel de la Cámara, M. (1912): Datos para la Estratigrafía de Montjuic. Bol. Real Soc. Esp. Hist. Nat., 12, 311-314. Madrid.

San Miguel de la Cámara, M., Sierra, A., Marcet Riba, J., Cere-ro, R. (1928): Memoria explicativa de la Hoja nº 421 Barcelona. Diputación Provincial de Barcelona. Instituto Geológico y Minero de España. Madrid. 84pp.

Suñer Coma, E. (1957): Resumen estratigráfi co del Vindobonien-se de Montjuich (Barcelona). Cursillo y Conferencias del Instituto Lucas Mallada, fasc. IV, 49-52.

Vicente. J. (1988): La fl ora fòssil de Montjuïc (Barcelona). Soc.

Hist. Nat. Barc. Nord, Sèrie Monogràfi ca nº 1, Sta Coloma de Gramanet. 93 pp.

Via, L., Padreny, J. (): Historia bibliográfi ca sobre geología de Montjuïc (Barcelona). Publicaciones del Instituto de Investigacio-nes Geológicas de la Diputación Provincial. 27, 4-63.

Villalta, J. F. de., Rosell, J. (1965): Contribución al conocimiento de la estratigrafía de Montjuic. Publ. Inst. Inv. Geol. Dip. Prov., 19, 83-104. Barcelona.

Selecció documental sobre la geologia de Barcelona i de Mon-tjuïc molt interessant:

http://w110.bcn.cat/fi txers/icub/museuciencies/bibliografi esmon-tjuic.948.pdf

Parcerisa, D. (1999): El miocè de la muntanya de Montjuïc: estra-tigrafi a, sedimentologia,petrologia i diagènesi. Treball de Recerca

de la Univ. Autònoma de Barcelona. 122pp.

http://ddd.uab.cat/pub/trerecpro/1999/60186/Tesina_Parcerisa.pdf

41

Clypeaster crassicostatus. Miocè. Pecten sp. Tortonià, miocè.

Pecten sp. Miocè. Conus sp. Miocè.

Ostrea sp.Miocè.

Dents de tauró.Montjuïc. Làmina dins del Mapa Geológico de Barcelona, 1928.

Podeu veure una extensa col·lecció de roques, fòssils i minerals de Montjuïc a les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, al Museu Blau del Fòrum. No us la perdeu!

* Les fotografi es de fòssils que us mostrem, tot i no ser de Montjuïc, són espècies que s’hi han descrit.

42

NOTES

43

NOTES

44