Per als meus néts.

Sant Joan 2010

(Edició a cura de Jordi Rodó)

�

La meu mare, Rosa Rebolleda Sídoli quan tenia 50 anys.

�

La meu àvia materna es deia Luigia Maria Sídoli Rabagliotti. Va néixer el 1866, en un poblet prop de Piacenza (Emilia Romagna). Filla de Antonio (natural de Bardi) i Caterina. Era una dona alta, molt guapa i amb els ulls blaus. Durant la Primera Guerra Mundial un germà seu va morir i a un altre li van donar una medalla. Els Sídoli eren terratinents, tenien boscos. Un meu besavi va morir a cent deu anys. Era tossut com la meu mare: va perdre un ganivet al bosc i, ja cec, va anar a buscar-lo i el va trobar.

Pau Rebolleda i Pujol -“Don Pablo”- era el meu avi matern; fill del jutge de pau de Montclar, al Berguedà. Era un home de lletres, propietari, casat amb M. Anna Soler i Soler -filla de Castelltort. La casa pairal dels Rebolleda dóna a la plaça del poble de Montclar. Encara hi és, reformada per uns estiuejants. El meu avi va rebre la dot del seu pare i se la va jugar. El va fer fora de casa. Era jugador i, també, un expert tractant de cavalls. Anava de fira en fira i de país en país. En un dels seus viatges per Itàlia i França va conèixer a la meva àvia Lluïsa, que anava amb un circ ambulant i tocava l’organillo, un instrument molt antic que el meu pare, anys a venir, acabaria donant al museu de Girona.

Rodó i Rebolleda

�

Montclar. Al fons, Can Rebolleda.

�

Es van casar i van anar a viure a Pedret (Girona), on hi va néixer la meu mare el 1898. Van tenir primer un fill, que es deia Francesc. Va estudiar agronomia a França i va treballar amb els frares del monestir de Fortianell on hi feia classes d’agricultura. Va morir boig, ingressat al frenopàtic de Salt. De Pedret, la família va anar a la Bisbal i seguien fent de tractants de cavalls. La meu àvia carre-gava terrissa a la fàbrica de ceràmica i la venia pels masos. També aprofitava els dies de mercat als pobles per vendre-hi el bestiar i comprar coses velles o canviar-les per la terrissa que duia. Anaven amb un carro gran en què s’hi podia dormir. A sota hi havia un departament per portar-hi queviures. El cavall es deia Garibaldi, perquè la meva àvia era garibaldiana. Parlava una barreja d’italià i català; una de les seves dites preferides, que lligava amb la feina que feia, era “tutto quello nuovo non è bello, e tutto quello bello non è nuovo”. Era protestant i anava al culte que hi havia al barri. Mentrestant, en Rebolleda s’ho jugava tot, fins i tot la dot de la seva filla. La meu mare feia de minyona del nen d’un metge de la Bisbal, el Dr. Fina. Per mitjà d’aquest metge va anar a servir a Barcelona a casa d’un altre metge. Allà va conèixer el meu pare.

El meu pare, Joan Rodó i Ferrer, va néixer a Piera o a Barcelona, però els Rodó venien de Piera. El meu avi, Josep Rodó i Térmens (fill d’Isidre Rodó i Grífol i Francesca Térmens i Fons) era ferrer de tall a Piera. El vaig conèixer picant amb el mall a l’enclusa. A Piera hi havia el Mas Blanc, que era dels meus oncles i d’una cosina de la meva edat que es deia Mundeta. Hi vaig anar de petit per un canvi d’aires recomanat pel Dr. Fina. Era un mas molt gran, amb un celler al costat on m’hi vaig marejar amb uns glops de més de la bóta. El mas era aïllat, no hi havia llum ni aigua corrent. Dormia en una habitació que hi havia dalt les escales, gran, amb melons, tomàquets penjats i pomes assecant-se... Abans d’anar a dormir la petàvem a la llar. Un dia que no podia dormir vaig posar-me a cridar perquè vaig veure un fantasma: era algú que pujava l’escala amb una espelma i pel forat del pany il·luminava la cambra.

�

Francisca Ferrer i Solsona era la mare del meu pare. Filla de Pere Ferrer i March i Felipa Solsona i Ametller. Era molt guapa, tot i que no molt alta. De jove va estar en un convent de monges. En recordo la veu: “Coixinet si tu sabessis les penes que em fas passar, diries a mare mestre que em deixés anar a jugar”.... “Entra, entra, germana nostra, que d’aquí no en sortiràs ni viva ni morta”.... “Jo tinc set - jo en tinc vuit i no bec”…

Els meus avis paterns es van separar. El meu pare era fill únic. La Francisca va anar a viure a Barcelona, al carrer de la Seda –vora de la Plaça Sant Antoni, prop del cinema Padró. Es va casar –un cop vídua- amb el Sr. Josep Toda, un rendista de Barbastre que ja tenia tres fills naturals. Li va comprar una casa de tres pisos davant de la Remunta de l’Hospitalet, que llogaven. Tenia un abeurador davant de la casa on s’hi paraven tots els cavalls que venien del riu a carregar sorra per construïr a Barcelona. Tenien una altra casa, un xalet, a Cornellà de Llobregat, que estava ocupat per una família que no en pagava res (més tard hi aníriem amb el meu pare, un cop desterrat). L’àvia vivia de renda.

El meu pare va anar als Salesians. De jove va fer de tot: va treba-llar a la companyia de Teatre “Vila-davi” cantant sarsuela; feia de figurant, de model d’escultor i de cambrer a les 7 Portes i a d’altres llocs… Un oncle seu era encarregat dels billars del cafè Espanyol (n’hi havia un centenar!) i li va donar feina de cambrer. Durant l’època de revoltes anarquistes, el meu pare sovintejava cercles revolucionaris. Era company del Noi del Sucre. A raó d’aquestes amistats es va haver de refugiar a Piera durant una temporada. No sé res més de la seva filiació anarcosindicalista.

Per aquella època va conèixer la meu mare a Barcelona. Una minyona de metge. Es van casar que ell tenia dinou anys i ella algun més. Va ser durant la dictadura de Primo, coindicint amb alguna lleva cap a Àfrica. Un cop casats, el van cridar a quintes i va dir a la meu àvia que si sortia el cupo fugiria cap a França.

�

Se’n va lliurar i no va fer el servei militar. Ja en tindria prou amb una guerra…

Li va sortir una feina molt bona d’encarregat a Licors Morera (casualment, cinquanta anys després, el meu sogre en parlaria amb l’amo Morera al llac de Sant Maurici!). A Barcelona, els meus pares van tenir tres fills que van morir prematurament: l’Eu-gènia, amb tres anys, de sobredosi de suero; la Josefina, de menin-gitis; i, l’Isidre, de no recordo què. Això va portar-los a canviar d’aires cap a casa els meus avis materns, que ja vivien a Figueres. Hi tenien una casa molt gran, es guanyaven bé la vida i els van poder acollir. La mare ja estava embarassada de mi. L’avi va morir al cap de poc temps.

10

Jo, de petit.

11

Vaig néixer a Figueres, el 8 de desembre de 1929, al carrer de Pere III, número 30, al costat de casa dels meus avis. Aleshores era fill únic, o fill supervivent, segons com es miri. A casa érem el meu pare, la meu mare i la meu àvia, Lluïsa. L’habitatge era de planta baixa, però per sota del nivell del carrer. S’hi baixava per tres graons. Hi havia una gran sala que feia de menjador, amb llar de foc, sense corredors i amb dues habitacions. Una donava als safarejos de la casa. A la segona planta de la casa hi vivia la Leonor Ribot, amb els seus pares, les seves tres germanes i un germà. Feien de pagesos. La Leonor era la meva millor amiga i em feia de germana gran.

Després vam traslladar-nos de lloguer al carrer Sant Pau, 76. Planta baixa i primer pis. La planta baixa era una quadra molt gran. Al primer pis, hi víviem. Una cuina menjador amb llar de foc; una habitació sense finestra on hi dormia jo de més gran; el corredor; una porta; una habitació; una sala; i l’alcova, molt gran, on dormien els meus pares.

Figueres, 1929

12

Als vuit mesos vaig contraure una pulmonia. El doctor Fina, de la Bisbal, em va deixar per mort i la meva mare veia que em perdia. Però em va curar una curandera que es deia Barris, que tenia un mas al carrer Sant Pau, tocant a la presó. Li va dir a la meu mare que em deixés a les seves mans. Va agafar ampolles d’aigua calenta embolicades amb draps i les va deixar al meu costat, dins del bressol, sense deixar-les refredar per tal de fer-me suar. Durant tota la nit va anar donant-me cullaradetes d’aigua i treient-me els mocs. L’endemà, quan va arribar el metge, per certificar la meva mort, va veure que encara em podia salvar. Eren temps de medi-cina pràctica. Al cap d’uns anys, aquella dona faria política amb el meu pare i seria una líder comunista que es va exiliar a França el 1939.

Quan tenia quatre anys va néixer el meu germà Josep, el 1934, i una broncopneumònia –suposo- se’l va endur al cap de pocs mesos; no vaig tenir temps d’estimar-lo prou per plorar-lo. Em vaig quedar de nou sense Nadal, sense Reis, sense germans. El primer Nadal infantil que recordo -i el darrer- va ser el del 1935. L’any següent moria la meu àvia. Veia la meu mare enfonsada; la tristor l’embolcallava i no tenia temps de treure’s el dol. A casa, tot era dolor i privacions, i sempre feia la penetrable olor de sofre de l’habitació dels morts, tancada, fosca, trista. Vaig veure la mare vestida de negre durant molts anys.

De mica en mica, però, ens vam anar recuperant. Els meus pares guanyaven diners i l’àvia Francisca vivia de renda a Barcelona. El meu pare va invertir els estalvis en comprar uns terrenys al Poble Nou de Figueres. Ens hi vam fer una petita barraca, amb una habitació i cuina-menjador. El terreny era molt gran i hi plan-tàvem de tot per al consum de casa. Em van comprar un carretó i una pala que feia servir per arreplegar fems de cavall per a l’hort. Eren temps feliços. El cap de setmana agafàvem el tren i anàvem a la Muga i a Peralada i, a peu, al riu Manol, junt amb la família de la Leonor. El meu pare pescava amb xarxa (amb un art que en

13

deia “enfila” –una mena de rall). Netejàvem el peix i el fregíem amb sal i pebre al costat del riu.

Els dijous de mercat llogàvem la quadra als pagesos per deixar-hi el carro. Menjaven allí mateix per estaviar-se la fonda: la mare els venia el vi i les amanides i les garrofes i l’aigua per als cavalls. A la quadra hi teníem conills, gallines i ànecs. Els dijous a la tarda era festa a l’escola i anava a fer herbes pels conills (casconilles, esparcet –trepadella-, userda) i cargols per als ànecs. La quadra era molt gran i hi cabien cinc carros ben posats. Entrant a mà dreta hi havia tres gàbies de conills i una de dos metres d’alçada per dos de llargada i un i mig d’ample per als pollastres i les gallines i alguns ànecs. El fondo era per als cavalls, amb una menjadora de fusta, que anava de cap a cap, on hi posàvem la userda. Sota la menjadora hi havia una pica de pedra per a l’aigua i unes quantes pedres de sal de dos quilos. Per una porta s’anava al pati on hi havia el pou i dos safarejos on s’hi rentava la roba. Hi cabien cent galledes d’aigua.

El meu pare feia de cambrer a cal Xico Ros, al Bar Continental. Tenia activitats polítiques, de les quals no en sé gaire res, però devien ser molt actives per les reunions que tenia sovint. La germana de la Leonor i el seu marit eren de la CNT; eren molt solidaris i prenien part a totes les campanyes, sobretot les antifei-xistes. Els dos van anar de voluntaris al front de Madrid.

Altra vegada, però, van arribar els problemes. Vaig agafar una infecció intestinal. Quaranta dies sense menjar: només aigua de Vilajuïga bullida i Ceregumil. Vaig patir molt, tenia molta febre i vomitava molta bilis. Vaig sortir de la malaltia molt dèbil amb una anèmia de cavall i sense ganes de menjar. Em vaig acabar de curar amb injeccions de ferro, calç i rovell d’ou.

1�

Convalescent, amb el meu pare al terrat de casa.

1�

Estiu del 1936: vacances!. Tots els nois i noies anàvem a colò-nies. Ens van fer reconeixement mèdic: a uns els recomanaven muntanya i als altres platja. A mi em va tocar anar a Colera per prendre banys de sol i de iode. La senyoreta ens explicava que era un poblet que tenia la muntanya tan a prop que la podies tocar amb la mà. Vam marxar en tren però només hi vam estar un dia. El 18 de juliol ens tornaven a casa. Vam passar l’estiu jugant pel carrer i, a la tardor, vam tornar a escola, però ja no va ser el mateix. Qui més qui menys tenia algú al front. El dol, la gana i la malaltia només havien fet que treure el nas… Quan començava a viure la infantesa més feliç em vaig fer gran de cop i la tristor es va abatre damunt de les esperances de tota una generació.

1�

El meu pare al front, preparant el ranxo amb el cullerot a la mà i una mena de mocador a tall de corbata.

1�

Entre el juliol del 1936 i el 1937 els milicians van cremar l’església, van incautar moltes coses i van matar gent. A un gitano li van fer beure benzina i el van encendre. A sota casa hi havia la taverna de la Ciseta i el Ciset, on es reunien els milicians. El pare d’en Pasqualet, un veí, es va treure una pistola i va dir -“toqueu-la que encara és calenta”. Eren mesos de confusió i por.

A partir de l’estiu del 1936 van començar a arribar les brigades internacionals a Figueres. S’allotjaven al castell de Sant Ferran i de l’acollida se’n van encarregar els sindicats. Els sindicalistes de Figueres van concertar una reunió amb les empreses subminis-tradores de la intendència dels brigadistes. El meu pare era de la UGT, del sector d’hosteleria, i fou l’encarregat de gestionar aquesta intendència. Així, visitava els diferents proveïdors per encarregar-los els productes necessaris.

A primers del 1937 el meu pare i altres voluntaris van anar a Colera a cobrir el pont amb sacs de sorra que llançaven des de dalt. Era un dels objectius principals dels nacionals i calia protegir-lo. Poc després, un bon dia, el meu pare va decidir anar a lluitar com a soldat del Front Popular. No volia anar-hi com a milicià. El vam anar a acomiadar al tren. Un home demanava on anaven

Cartes al front, bombes a la rereguarda

1�

aquella gent i el meu pare ens va dir que no li diguéssim res perquè era de la Quinta columna.

Al col·legi també vam viure intensament el començament de la guerra. Ens explicaven què fer en cas de bombardeig: a terra i mans al cap. Encara no hi havia refugis. Ens cronometraven quant trigàvem a sortir de l’escola i arribar al camp (cinc minuts era el temps entre la sirena i el bombardeig).

La meu mare no sabia ni llegir ni escriure i jo era el responsable de llegir-li els partes de guerra de La Vanguardia. A casa, cada nit es reunien les veïnes que tenien els fills, germans o marit al front i comentaven llurs vivències i les cartes que rebien (la Montserrat, la Júlia... tampoc sabien llegir). El menjar escassejava. El pa, negre. Continuava fent herbes i cargols...; així, almenys, de tant en tant, menjàvem “carn”. Començaven els primers bombardejos del 37. Uns nens que jugaven al carrer van veure el primer avió que deixava caure alguna cosa i s’hi van atansar. Els va esclatar a sobre.

Després d’uns mesos al pare li van donar un permís. Tots els veïns el van rebre amb expectació perquè ell els explicava com era el front d’Aragó. Vam aprofitar per anar al riu a pescar amb els altres que venien de permís: m’encantava sentir les històries a la vora del foc que enceníem prop de l’aigua. El permís, però, va durar poc, i al meu pare li van donar el càrrec de carter de brigada, a l’adminis-tració de correus d’Alcanyís. Ho va organitzar tot perquè la mare i jo el poguéssim acompanyar. Ens quedàvem a casa d’una família d’Alcorissa que tenien els fills de la meva edat. A Alcorissa hi vam passar temps. Hi érem quan els republicans van prendre Terol, un hivern molt fred, i hi arribaven tots els ferits de la batalla. També hi érem quan van tornar a perdre la plaça.

Cada dia anàvem a repartir la correspondència amb un cotxe. La feina del meu pare consistia en anar-la a buscar als llocs més impor-tants i més a prop: Casp i Alcanyís. Després classificaven les cartes

1�

per ordre de batallons i de companyies. Passaven la correspon-dència als carters que les havien de dur al front, a les trinxeres de Terol, carregades en mules. Passaven molt de perill perquè hi havia franctiradors que els deien pacos. La meu mare i jo anàvem en un autobús requisat a Figueres, amb un mecànic i un ajudant. Arreu ens havien de donar assistència, menjar i dormir. El meu pare era com un comandant, no tenia galons però la credencial li donava aquesta categoria.

Un dia, acompanyant el meu pare, em va deixar sol al cotxe dient-me que no em mogués. Van sonar les alarmes anunciant un bombardeig. Tot seguit les bombes queien al meu costat i tenia molta por. El meu pare i el xofer van venir corrents al cotxe i el pare em va abraçar molt fort. Per sort es va acabar i no ens va passar res.

La 125 Brigada Mixta es va traslladar a Xerta, i nosaltres amb ella a l’autobús recollint les cartes pels pobles que anaven dirigides a la Brigada. Després d’uns dies de viatge vam arribar a Tortosa i, un cop allí, el pare va rebre l’ordre d’anar a València. La mare, que era molt previsora, va rostir un xai per al viatge, i la família d’Alcorissa li va donar moltes pomes i fruita seca i olives que salaven ells mateixos. La intendència era la seva dèria: de Tortosa a València, a uns 60 quilòmetres de Castelló, un avió ens va metra-llar i el conductor va aconseguir amagar el vehicle dins uns camps de tarongers i l’avió ens va perdre de vista. Passat l’ensurt, vam veure que la meu mare s’havia dedicat a recollir taronges mentre plovia la metralla... A València ens hi vam quedar un temps, allot-jats a casa d’una republicana amb una noia que es deia Carmela i que tenia el marit a Conca.

No va trigar massa que ens van tornar a traslladar, justament a Conca. Recordo molt intensament el viatge perquè vam passar per les costes de Contreras, formidables, amb el Xúquer al fons, amb un pins altíssims com no havia vist mai. Vam trigar dies perquè el

20

pare havia de distribuir les cartes. A Conca ens va costar trobar allotjament (el meu pare deia que era perquè la gent era molt carca) i vam anar a parar a un convent on hi ha havia soldats i més gent. Per deu cèntims ens donaven pastanagues amb vinagre, col-i-flor i pebrots. Sentíem els canons i els avions constantment. La por va fer que el meu pare ens fes marxar cap a València, en un camió carregat de bombes, i ens vam allotjar a la mateixa casa d’abans. La Carmela encara hi era. Al cap de poc temps, va arribar el meu pare amb el marit de la Carmela des de Conca perquè es preparava una ofensiva que feia perillar les comunicacions. Ales-hores, el meu pare es va posar malalt, tenia una llaga a l’estòmac i li van donar permís per tornar a Figueres.

València era caòtica, amb incendis arreu i bombardejos cons-tants, i vam decidir marxar el més aviat possible. L’estació era un desgavell, gent pertot arreu i confusió; no sabíem on anàvem i els nacionals estaven arribant a la ciutat. Vam buscar un tren cap a Barcelona i m’hi van pujar mentre els meus pares feien unes gestions. Em van dir que tornarien de seguida i que no em mogués. Quan el tren ja arrencava em vaig adonar que anava a Alacant i vaig baixar corrents. Un cop el tren marxava, vaig veure arribar els meus pares defallits perquè s’havien assabentat que el tren de Barcelona era un altre i que ja havia marxat. Aleshores vam saber que n’hi havia un altre que portava l’escorta del Negrín cap a Figueres i ens van ajudar per marxar amb ells, atenent a la gradu-ació del meu pare. El tren no parava a cap estació. Recordo perfec-tament els seus uniformes d’oficials: calçaven botes fins a mitja canya; uniforme verd fosc amb corretja; un punyal a un costat i la pistola a l’altre; i, al cap, una boina. Van ser molt amables: duien unes llaunes de carn i de codonyat i me’n van donar.

Arribant a Figueres, el meu pare es va presentar a les autoritats i li van donar la baixa i una cartilla per al “subministre”. L’àvia ens va fer saber que marxava de Barcelona i que venia cap a casa perquè tenia por dels bombardejos. Al barri, els amics m’ense-

21

nyaren els refugis: n’hi havia set o vuit, i quatre eren a la vora. Tot i que no podia anar a escola perquè s’hi havia instal·lat l’exèrcit, un parell de mestres ens feien classe a casa seu, prop d’un refugi (la Sra. Remedios i el Sr. Masó). Cada dia es feien simulacres per estar preparats: els nens portàvem un pal lligat al coll amb un cordill per posar-nos-el a la boca durant el bombardeig per protegir-nos les barres. Un dia van bombardejar sense sonar l’alarma i ja no vam tornar a l’escola per por. Cada setmana n’hi havia. Un bombardeig va caure a les set del matí mentre dormíem molt a la vora de casa i ens va agafar per sorpresa. Em vaig posar sota el llit tal com m’havia indicat el pare. Una forta explosió va trencar els vidres de les finestres. Quan es va acabar, ens vam adonar que la meu mare no hi era; se n’havia anat a l’hort. Vam sortir al carrer ben preocupats i vaig veure un cadàver per primera vegada: un cap de soldat estampat a la paret. Vam veure la mare venint pel carrer; a l’hort havia estat molt més segura que a casa, però estava molt espantada per nosaltres perquè sabia que una bomba havia caigut darrera de casa mentre la seva família dormia.

Ja bombardejaven cada dia i passàvem moltes hores al refugi. Hi havia nits que dos cops; jo ja dormia vestit per sortir corrents. L’ins-titut era un hospital de sang i em divertia anant a intendència a recollir el que queia i observar el que passava. També hi havia una escola d’anticarros, uns canons petits amb rodes de pneumàtic, molt lleugers. Els nens ens ho passàvem “bomba”. Un dia va sonar l’alarma, i en Joan Cots –el meu gran amic- i jo ens vam dirigir al refugi. Pel camí ens vam trobar amb un soldat amb disenteria (era de Terrassa) i el vam ajudar a arribar-hi. El vam tornar a trobar més endavant, ja recuperat, i en agraïment per salvar-li la vida ens va donar un pot de llet condensada. Nosaltres tampoc estàvem bé de salut, l’alimentació era dolenta i ens sortien furóncols pertot arreu.

Els bombardejos anaven a menys però vivíem la guerra intensa-ment. La mare va acollir una família de refugiats a casa i jo llogava un patinet a canvi d’una rajola de xocolata. El pare ja es recuperava

22

i volia fer alguna cosa. Es va presentar a la comandància i va fer de subministrador al camp d’aviació rus de Vilabertran que acollia els caçabombarders Natascha. Un dia el vaig acompanyar. Es va aturar un moment a xerrar amb un home i, mentrestant, jo m’entretenia jugant amb les baranes del pas a nivell del tren. M’hi va quedar el cap enganxat enmig i, quan venia un tren, feien moure les baranes i jo amb elles. Vaig estar així força estona fins que van poder serrar-les. Els aviadors russos em van regalar un avió de fusta a escala que vaig guardar fins als divuit anys, quan el meu pare se’l va vendre a molt bon preu. Un dia, amb els amics vam anar al camp a buscar herba pels conills perquè hi estàvem segurs i hi podíem jugar, però els avions de Vilabertran, que perseguien els bombarders nacionals, van haver de llençar les bombes que portaven per anar més lleugers. Una ens va caure just al davant i va fer un forat grandiós que de seguida es va omplir d’aigua.

Cada dia hi havia més refugiats que passaven per Figueres direcció França. A la Plaça del Gra hi havia un lloc on et donaven un got de llet i un panet: era L’Auxili Roig Internacional. Nosaltres hi anàvem a diari. Un dia mentre fèiem fila, va sonar l’alarma i vam anar corrents al refugi. Molts es van quedar fent fila. Quan vam sortir del refugi era una fila de cadàvers.

La guerra empitjorava. Al meu pare el van manar anar a quintes, ja no era voluntari. El van enviar al camp d’instrucció d’Olot perquè era veterà i podia fer de caporal instructor. Cada setmana l’anàvem a veure, fins que el van enviar al front del Segre. La meu mare hi va anar ben aviat, i jo em vaig quedar amb l’àvia a Figueres fins que va tornar.

Figueres era la capital de l’Espanya republicana fins que el govern es va traslladar a l’Agullana. Els trens no passaven de la ciutat i s’anaven acumulant amb les seves mercaderies a les andanes. Molts combois cremaven dia i nit i il·luminaven la ciutat fent joc amb els reflectors antiaeris. Figueres era un desastre: fils elèctrics al mig

23

del carrer, cases ensorrades, fred, la gent no sabia on anava. En aquells dies del final de la guerra, els vagons estaven menys vigilats i podíem anar a buscar-hi menjar (cigrons escampats per terra, llen-ties, llet en pols) roba i altres coses. Els refugis eren plens de gent i hi havia moltes restriccions. Figueres també era el centre d’acollida dels refugiats i la mare va acollir una família a la quadra de casa.

Ja dormíem sempre al refugi. Jo li llegia el diari a la mare, encara que no en sabés massa. Així, un dia vam veure el meu pare a la llista de ferits. Dos dies després sabíem que era a l’hospital de sang de Manresa. La mare estava molt preocupada i plorava i va decidir anar-lo a veure i em va tornar a deixar amb l’àvia Fran-cisca. Passava por i angoixa només de pensar que els perdria als dos i que em quedaria sol amb l’àvia. Figueres era plena de gent que es buscava els uns als altres.

La meu mare va tornar aviat amb la notícia que el pare estava bé, però amb cinc ferides al cos. El van traslladar a Mataró perquè els nacionals ja eren a les portes de la capital del Bages. Van passar dies sense notícies del pare fins que un dia, a les tres de la matinada, va arribar a casa amb un sergent. Havien estat evacuats de l’hos-pital de Mataró perquè els nacionals estaven a punt de prendre Barcelona. Com que el meu pare no estava molt greu va haver d’anar de Mataró a Figueres a peu, en ple mes de gener. El sergent tenia el braç gangrenat. Van trigar dos dies en fer el trajecte.

Feien teatre al castell de Figueres perquè s’hi celebraven les darreres corts republicanes. Hi vam anar una estona però estava ple de material de guerra i vam tornar de seguida. La guerra ja estava perduda. Arribaven soldats amb molt material que anaven deixant pel camí. La gent tenia molta por i volien marxar a França. La mare volia anar-hi, però el pare s’hi negava. Ella ho va intentar marxant amb mi però vam voltar de refugi en refugi sense saber on anàvem i vam tornar a casa. El meu pare no hi era perquè havia marxat a buscar-nos. Al final ens vam retrobar…

2�

Els nacionals van prendre Barcelona el febrer; es calculava que en un mes serien a Figueres. Tothom tenia por. La meva veïna Leonor –que ja tenia disset anys- va decidir marxar a França per por dels moros i de les coses que explicaven d’ells quan entraven a les ciutats. Els veïns es van reunir per trobar solucions i se’ls va acudir d’anar a les tres cases d’Avinyonet, un lloc alçat a sis quilòmetres de la ciutat, des d’on es divisa tot l’Empordà. Unes quinze persones ens podríem quedar al mas d’una amiga de les veïnes. Al meu pare li costava molt caminar i l’hagueren de portar amb un carretó amb unes mantes lligades a l’esquena; la mare portava bosses; jo una espècie de motxilla que m’havien fet; i l’àvia un rellotge de paret que li recordava el seu marit (encara el guardo). Vam arribar i ens vam organitzar. Cada dia anàvem a Figueres a buscar menjar. Vèiem les files inacabables de soldats derrotats marxant cap a l’exili.

Un dia vam sentir explosions: feien volar els ponts. Va esclatar el de Vilafant, que teníem ben a prop: de cop, tot era silenci. Vam decidir no baixar més a Figueres a buscar menjar. Vaig veure l’ex-plosió del polvorí del castell: una forta claror blavenca i després vermellosa i, al final, un esclat immens. El dia següent vam anar a Figueres i vam veure el mal que havia fet l’explosió: quatre dits de cendra, rocs enormes al carrers… La germana i el pare del meu amic Ferran havien mort per aquesta explosió. No ens havien fet cas quan els vam dir que no anessin a buscar menjar aquell dia. Ja es veien els nacionals pel camí, amb els requetés que controlaven els moros per les seves previsibles malifetes.

Casa meu estava intacta, no hi havia arribat el pillatge. Distri-buïen sagrats cors per les cases: si estava clavat a la porta volia dir que estava habitada. Tot s’anava normalitzant; els bombardejos s’havien acabat i havia arribat menjar. Els nens ja no jugàvem com abans, però podíem menjar algun plàtan, caramels i altres coses que no havíem menjat en tota la guerra. Els carrers eren plens de soldats: requetés, moros, regulars, falangistes, italians. Ocupaven les casernes republicanes. La sensació de derrota era immensa.

2�

El meu pare passava desapercebut però sabia que l’anirien a buscar i no s’equivocava. Uns homes de paisà se’l van endur a la presó per a interrogar-lo. De nit va tornar per acomiadar-se de la família, va agafar mantes i menjar i va marxar. L’endemà la mare va anar a recollir firmes perquè el meu pare era molt conegut a la ciutat, tenia amics influents i els presos nacionals el coneixien perquè ell els passava les notes dels famíliars. Per això tots van signar.

En començar l’abril, a Madrid es rendeixen i s’acaba la guerra. A la tardor van dur el meu pare a Girona per fer-li un consell de guerra. El van empresonar en un annex de la catedral. Amb la meu mare el volíem anar a veure però estava incomunicat i no vam poder fins que li van fer el judici. Ens vam fer un tip d’anar a Girona amb les firmes, els papers de bona conducta…; però no va servir de res: el condemnaren a mort i el van tancar a la “nevera”, la presó més dura que hi havia. La mare va conèixer la dona d’un senyor de Fortià que estava amb les mateixes condicions que el pare; el van afusellar. Al pare li tornaren a fer un judici. Es va beneficiar de l’ordre de la Presidència del govern de 26 de gener en què es liquidaven les responsabilitats contretes i s’hi preveien propostes de modificació i de commutació de penes per evitar morts injustes davant l’allau de presoners. Li van commutar la pena de mort. Firmaren vint anys de presó i el traslladaren a la presó de Figueres. Mentre va ser pres, quan li demanaven on era el seu marit, la mare responia: - a l’Hotel Reixes...

2�

Cara al sol... Sóc el de la fila del mig, tercer per la dreta.

2�

Mentrestant el pare era a la presó, a casa hi vivíem la mare, l’àvia i jo. El carrer ja no es deia Pere III sinó Cervantes. La mare treba-llava en el que podia. De nou a una anava al cafè on havia treba-llat el meu pare, netejava el vidre i ajudava en el que calia. També li fregava el pis a la Ciseta i rentava la roba als soldats nacionals. I jo, doncs ja portava molts anys sense anar a escola, sense Nadals ni celebracions, ni res de res. No em donaven l’auxili social perquè el pare era a la presó i jo era un nen “roig”. La falange donava regals als nens per Reis però a mi no. Vaig estar malalt i em passava el dia a casa. Llegia molt. Els meus amics eren en Joan Cots Pugiula i el seu germà; l’Arseni Corsellas; en Llansó; en Joan Felip; l’Alfonso i d’altres més grans que jo. Els amics del meu pare a la presó eren en Bruguera, en Pallissera i l’Emili Pallach, germà de Josep, el futur líder del PSC-reagrupament, partit amb el qual el meu pare i jo simpatitzaríem als anys setanta.

Tot anava racionat: el sucre a 100 gr/persona/mes; l’oli a 1 litre/persona/mes; els cigrons, les llenties, les mongetes, la cansalada… Sobrevivíem com podíem i jo me les havia empescat per portar diners a casa. Anava a buscar carbó enmig de les vies i benzina al “parque” mòbil. Mentre recollia el carbó que havia caigut dels trens, alguns carboners de bon cor me’n tiraven dins del sac i d’al-

Temps de misèria i esperances

2�

tres me’n llençaven palades al damunt tot fent befa. També ajudava un mecànic a desmuntar carburadors i aprenia a desmuntar bales de canó per treure’ls la pólvora. A l’estiu, la mare anava a lligar garbes i el pagès ens deixava passar després amb un rampí a reco-llir les espigues que havien quedat al terra (a espigolar, vaja). Ens llevàvem a les cinc del matí i cap al camp.

Acabada la guerra vaig anar a l’escola nacional a estones (excepte quan vaig ser a Cornellà, que no hi anava). L’ajuntament va decretar que tots els nens hi havien d’anar, barrejats d’edats. Cada dia resàvem el rosari i cantàvem el “Cara al sol” i dèiem: -Espanya una! Espanya grande! Espanya libre!. Una vegada vaig dir: - Espanya una, Espanya dos!!. El mestre se’m va acostar i em va clavar un clatellot; en Joan va riure i en va rebre un altre. En veure com picaven el meu amic se’m va escapar la rialla i vaig tornar a rebre. El mestre va dir: -Delante de mis barras no se rie!!. Ara vam riure tots dos i ens va fer sortir de l’aula dient que érem l’es-còria de la classe. Estàvem ben contents que ens ho digués perquè no sabíem què volia dir. Ho vam saber d’adolescents quan, fent cua els dos per demanar un salconduit per sortir de la ciutat, un policia ens va bufetejar perquè parlàvem en català.

Amb en Joan ens ho passàvem sempre molt bé. Un dia vam trobar abandonada una mula coixa dels moros i la vam portar a la quadra de casa. Dies després, mentre la muntàvem, ens van afagar els xicots d’un altre barri i li van lligar una escombra a la cua i li van calar foc. Sort d’un pagès amic nostre que la va aturar. En agraïment li vàrem regalar l’animal.

Al juny no tenia classe a la tarda i el vaquer del barri em donava feina per dur les vaques a pasturar; a canvi rebia un litre de llet i el berenar. Som a l’època de l’estraperlo i la meu mare i jo anàvem a casa d’un pagès amic nostre que ens venia blat de moro. Havíem d’anar a l’Armentera, a uns 12 km. de Figueres, a entrada de fosc perquè la Guàrdia Civil no ens agafés. Tornant cap a casa, una

2�

nit de tramuntana i foscor absoluta, vaig aturar la mare tot espo-ruguit i li vaig assenyalar un home que ens esperava tot cot més endavant. Ella s’hi va atansar tot decidida, gairebé a les palpentes, i va enretirar les branques fantasmagòriques amb forma humana que m’havien atemorit. La mare era la dona més valenta que mai he conegut.

Els falangistes ens regiraven la casa de tant en tant, fins i tot quan ja érem al llit. Però no ens trobaven mai res; havíem amagat la bandera republicana i la catalana, una estatua d’en Macià i una foto de Galán y García… Un dia, el meu pare i el Sr. Rovira –que era contractista i regidor de Figueres durant la República- i en Canet de la llibreria, van dur a l’alcalde repúblicà de Figueres a la clínica de la Santa Creu i el Dr. Ernesto Vila (falangista) el va acollir. L’exalcalde havia passat per la presó, ja era vell, estava fotut i no cobrava res.

Per Figueres hi havia moros. Un dia un em va intentar violar arra-conant-me en un portal, però li vaig tirar una coça on li feia més mal i em va deixar escapar. Li vaig prendre la pulsera de cuir que portaven d’identificació. Ho vaig explicar i el van castigar al mig de la plaça del quarter, tot i que jo el volia perdonar.

Mentrestant, jo anava a catequesi al casal d’estiu i veia pel·lícules de cine mut. Em va tocar fer la comunió, però la meu mare no volia que la fes fins que el meu pare sortís de la presó, o sigui, als trenta anys!. Ho vaig dir als capellans i al final la mare em va deixar fer-la i això va actuar positivament sobre el meu pare perquè els capellans aleshores manaven molt. Anàvem a veure’l a la presó dos cops per setmana i li portàvem alguna cosa de menjar en un cistell que regiraven mentre ens escorcollaven. La meu mare, però, es va inventar un sistema per fer-li arribar notes que escrivia jo. Quan feia una truita, abans de cargolar-la, hi posava la nota. El podíem veure a través d’una separació de 2 metres i una tela metàl·lica, fet que feia que tothom escoltés les converses.

30

La vida a Figueres es tranquilitzava, però al món començava una gran guerra, encara que no ho sabíem.

El pare va sortir de la presó al cap d’un parell d’anys. Em vaig posar molt content quan el vaig veure arribar i ens vam abraçar molt fort. No vaig plorar; ja no podia, m’havia endurit massa. Però vam fer una festa a casa i vam celebrar el primer Nadal, de veritat, de la meva vida. Encara que la guerra hagués acabat i el pare fos a casa, la ciutat estava ensorrada i començava una llarga i fosca dictadura. La mare va quedar embarassada de la meva germana, que va néixer al mes d’agost de 1942. El pare treballava de cambrer i començaven a pagar els deutes de la mare durant els anys de presó. Jo anava a col·legi i vaig recuperar molt.

Em van enviar a classe nocturna al col·legi Cervantes, privat. El meu pare en coneixia el director, el Sr. Bruguera, company de presó, i en Pallissera, fill de l’amic presoner. En Brugu era havia substituït el Sr. Pey, l’anterior director, que havia fugit per roig. En Pallissera era perit mercantil i podia fer de mestre. També hi havia un noi que es deia Ferrer i que tenia nocions de periodisme i ens feia fer un diari cada dia. Em vaig endur un bon record d’aquells mestres. I també de la porta del col·legi: hi anava sempre amb bici i obria la porta que passava del carrer al jardí amb un cop de roda. Un dia estava tancada amb balda i vaig anar per terra sota la riallada general.

Un dia van venir dos homes i li van demanar al meu pare que acollís un aviador anglès, i els va dir que només ho faria aquella nit perquè el tenien molt vigilat; ens seguien fent bastants registres a casa. Hauria estat un bon negoci perquè li pagaven 1.000 pessetes per persona que tingués amagada. Poc després ens van anunciar que, a canvi de la rebaixa de pena de presó, desterraven el meu pare a 700 km. de casa!, però, com que tenia una casa de propietat de la seu mare a Cornellà li van deixar anar-hi presentant-se cada dos dies a la Guàrdia Civil. Li va sortir feina a la Pirelli de Cornellà. Una de les

31

feines era descarregar carbó, i sempre se’n derivava alguna palada (7’5 pta/35kg de sac de carbó).

El meu pare va decidir anar a viure en aquella casa de Cornellà que els llogaters no pagaven. Li van pregar que els deixés estar-hi perquè no tenien on anar. Els va proposar de pagar-lo a partir d’aleshores. Van fer el contracte: podien ocupar una habitació gran i amb dret a la cuina. Compartirien la vivenda, era una casa gran, un xalet. El meu pare era un home bo.

Al 1941 jo feia contraband de Figueres a Barcelona. La mare va pensar que faria servir el nen: embolicava llomillos de porc amb gasa al voltant del meu cos i cap al tren. M’acompanyava a l’es-tació a les cinc del matí i arribava a Barcelona a les nou. Li deia al revisor que tingués cura de mi i així no em vigilaven el que portava a sobre. Dos lloms cada viatge. Hi havia ponts a terra i el tren havia d’anar a poc a poc i ens feien baixar i passar zones a peu. El meu pare m’esperava a l’estació de França. D’allà anava al carrer de la Cera i els venia a la botiga d’uns amics. Jo tornava a Figueres en tren. A les dotze ja era a Figueres i a les tres tornava a sortir cap a Barcelona i em quedava a dormir a Cornellà. Una vegada vaig fer dos viatges en un dia.

Al cap d’uns mesos, vam anar la mare i jo a Cornellà i hi vam romandre un any. La meu àvia es va quedar a Figueres. Quan al meu pare li van aixecar el desterrament i vam tornar a Figueres. Com que no podia pagar els deutes de la mare es van vendre el terreny (dos sotos) del Poble Nou de Figueres (on hi teníem la barraca on anàvem els caps de setmana de pícnic). Amb els diners van muntar el negoci de drapaire, perquè ja teníem un magatzem molt gran. El meu pare estava en llibertat vigilada i no podia tenir el negoci a nom seu i tampoc podia sortir de Figueres. Per això es van fer socis amb la dona del Soler, un drapaire retirat i molt ric perquè havia arreplegat tots els matalassos de llana que havien deixat els exiliats. Tenia confiança amb la meu mare perquè

32

La targeta d’identitat o salconduit amb què podia “fer contraband” en tren de Figueres a Barcelona.

33

els meus avis ja havien fet de drapaires. La mare es quedava al magatzem comprant i venent junt amb la dona del Soler.

Una vegada van venir drapaires rics de Barcelona per comprar el gènero del castell de Sant Ferran que hi havien deixat els nacio-nals. Es va fer una subhasta secreta i el meu pare va pensar a oferir deu cèntims més que el millor postor. I va guanyar-ho tot. Els de Barcelona li van haver de comprar. Poc després van trobar maquis vestits de militars i van deduir que la roba l’havien tret de casa meu. Els militars van denunciar-nos. La mare va haver d’anar a declarar a València i el meu pare la va poder acompanyar perquè la policia li va fer un salconduit. Un tinent facilitat pel mateix exèrcit ens feia d’advocat i defensava que podíem vendre a qui volguéssim.

Teníem un soldat d’intendència, de Terrassa, a menjar a casa. Ens portava de tot, llaunes de carn, mongetes... De gana no en passàvem pas. Teníem cent cinquanta conills a la quadra (a cent metres de la presó). Els conills els cuidàvem ella i jo: ella els apare-llava i jo anava a collir herbes (agafava esparcets lilosos i userda). L’àvia posava l’herba a sobre un somier perquè s’airegés i després els donava als conills. Un dia va veure que no en menjaven i va suposar que era perquè m’hi havia assegut a sobre. Tenia raó.

Els dijous –que era mercat a Figueres- i els diumenges, jo anava per les fondes i els demanava les pells dels conills a canvi de matar-los. Matava cinc conills en cinc minuts. Primer els agafava per les potes del darrera i els posava de cap per avall; després els separava les orelles perquè no fessin nosa i els pegava un cop mortal amb la mà. Vaig deixar de matar conills amb la mà el dia que amb una clatellada em vaig clavar els ossos. Des d’aleshores ho feia amb una mà de morter. Penjava el conill amb un clau per la pota dreta i començava amb l’altre. Quan els tenia tots penjats començava a espellar el primer. Les pells les venia als curtidors (vint-i-cinc cèntims el quilo). Els demanava si volien el cap i, sinó, tallava la pell amb cap i tot i així pesava més. Un pelletaire feia guants i colls

3�

El meu pare enmig d’una tertúlia habitual.

amb la pell, i dels caps i les potes en feia cola. A casa també reco-llíem draps de cotó, llana fina, llaneta, seda, tramat (un fil de cotó i un de seda). Del drap blanc se’n feia paper de barba. I el cànem de les espardenyes el veníem a Alcoi per fer-ne paper de fumar.

Per casa hi passaven una colla de borratxos i personatges curiosos. El “general Palacios” era un rodamón que havia estat sergent de l’exèrcit. No era massa alt, amb barba i els cabells molt llargs. Coneixia totes les masies de l’Empordà perquè cada nit dormia en un paller diferent. Sempre que arribava a casa meu buidava un sac d’on en sortia l’ampolla de vi. El primer que feia era un trago i convidava la concurrència. Després n’anava traient ous, panotxes, cebes, ametlles, tomàquets, olives seques, i alguna gallina que se li havia travessat pel camí i a la qual li retorcia el coll perquè no fes soroll. Aleshores agafava un tomàquet i deia: – Yo pongo el tomate, quien pone el vino?. Li tocava al meu pare.

Don Luís era el bisbe dels protestants, d’origen anglès, molt amic de casa, perquè la meva àvia Lluïsa professava la seva fe. Em portava a

3�

culte cada diumenge. El General Palacios li deia a don Luís: - No me das nada por haber hecho de perro esta noche? He dormido en la puerta de tu casa!. I Don Luís, després de convidar-lo a esmorzar li donava algun caleró. En Pérez Perxés tenia un establiment al carrer Girona d’articles de fotografia. Tenia un ull que mirava fix i l‘altre, que sempre parpellejava, amb què no s’hi veia. O sigui, que quan et volia mirar ho feia amb l’ull fix. I jo que em pensava que amb aquell no s’hi veia, em posava al costat del parpellejant. Per poder-me veure bé, ell m’anava seguint amb el fix, i així anàvem donant voltes mentre xerràvem. El Pere Pescapous era un home baixet amb barretina –que temps enllà deuria haver estat vermella- i una ameri-cana –donada- que li arribava als peus. Portava una galleda penjada a una banda com un cistell, i un pescapous a l’altra. Anava per les cases i omplia els safarejos amb l’aigua dels pous. A casa el contrac-tàvem per cent galledes, que era la mesura del safareig. També hi havia en Tàssies, un drapaire que anava amb una romana i un sac i deu duros i que deia que amb aquest capital ho podia fer tot. I el carter, alt i escardalenc, anava amb un cotxe de correus sense sostre i treia el cap per sobre. Baixava del cotxe en marxa, deixava les cartes i corrents tornava a pujar. Hi havia un matrimoni de vells petitons, que els deien el Poll i la Puça, que tocaven un manubri pel carrer. El Sabater d’Ordis -el d’en Fages de Climent- els dirigia des del públic; encabat de tocar, la gent els tirava calderilla i el Sabater els ho agafava tot i els deia que era la part que li tocava a ell com a director. El Sabater li deia al General Palacios: -Tu no sabes nada de música porqué yo soy el que dirijo. I l’altre li contestava amb histò-ries de l’exèrcit. Aquesta colla de personatges coincidien alguns dijous a casa i la feien petar. Sovint la conversa s’acalorava i al final el meu pare treia unes galetes i moscatell.

En aquells temps també solíem anar a Garbet amb un salconduit a passar el cap de setmana. La misèria semblava allunyar-se i l’espe-rança s’obria de bat a bat. Començava de veritat la meva infantesa, però ja era massa gran per viure-la…

3�

Recollint el premi.

3�

Als catorze anys vaig entrar a treballar a la fàbrica Rieju de Figueres al torn de nit (de les sis de la tarda a les sis del matí) perquè hi havia restricció de llum durant el dia. Vaig aprendre nocions de torner revòlver: et donaven el torn fet a mida i només l’havies de tornejar. Ho vaig fer mig any. També feia classes nocturnes de càlcul mercantil, correspondència i tenidoria de llibres, i treballava a casa, de drapaire, fins que vaig marxar als vint-i-dos anys.

El temps que vaig viure a Cornellà em vaig aficionar a anar amb bicicleta. Anava fins a l’Hospitalet, la Bordeta, la Plaça Espanya, la Plaça de Sant Antoni i al carrer de la Cera a buscar pa, perquè és on hi teníem la targeta de racionament. A Figueres vaig seguir anant en bicicleta. Corria amb una bicicleta de dona a les curses de barriada i se’n fotien de mi perquè els altres anaven amb bicis de carreres. Fins als quinze anys anava per lliure, però el 1946 vaig entrar al Club Ciclista Empordanès, del qual el meu pare n’era tresorer. Ja corria de debò, amb carnet de federat, quarta categoria, la més baixa. Vaig començar a córrer carreres de professional pel club i per la Gimson (per la Rieju només vaig fer una carrera). Als setze anys vaig ser seleccionat de la província de Girona per fer els 200 mts lliures amb bici perquè els feia amb dotze segons, que era un bon temps. Vaig anar a Mallorca a córrer al velòdrom del Tirador de Palma. Va ser una equivocació perquè tots eren més grans que jo i em van

Joventut a cops de pedal

3�

Fent de ciclista…

Amb l’àvia, el pare i la germana, després de guanyar una cursa.

El meu pare de jurat en una gincana ciclista amb “el Mejicano” de concursant.

3�

desqualificar per sortir de nit amb ells; els vigilants d’esports em van enxampar. Des de llavors mai més m’ha agradat sortir de nit. Em van alliçonar.

El 1947 va ser un any nefast, no feia res ni voluntat de fer-ho. Vaig començar a fer gimnàstica i vaig conèixer l’Antoine Gimbernat, l’amo de la Gimson, que em va dir que si me l’escoltava em faria un corredor de veritat. Entrenàvem amb marxes molt llargues perquè ell s’entrenava per la Paris-Brest-París. Una vegada vam sortir de Figueres, a les cinc del matí, en direcció Olot, cap a Vic, passant per la Salut, i cap a Manresa, on vam esmorzar, a la fonda Central de la carretera de Vic. Vam baixar per les Piques i cap al pont, on vam trobar un home que portava un farcell i que era l’amo d’una fàbrica de betes; en Gimbernat li va demanar el camí de Montserrat i ens va indicar cap a la Catalana, on la carretera encara era per asfaltar. Aquell home el retrobaria anys després quan vaig anar a viure a Manresa. Un cop a Montserrat ens vam fer fotos i vam baixar a dinar escudella i carn d’olla a casa d’en Joan Sala, amb qui coincidiríem trenta anys després a Conver-gència. Un cop a Barcelona ens vam dirigir cap al Maresme i se’ns va fer de nit a Mataró. Vam sopar a la carretera i vam seguir cap a Figueres on vam arribar a les tres de la matinada. Jo portava un llum i una motxilla amb el menjar, i en Gimbernat el trípode i la màquina de fotos.

Vaig començar a guanyar-ho tot. Fèiem “societat” amb el Meji-cano (es deia Florenci Gravolosa, però li deien així perquè li agra-daven molt les pel·lícules del farwest que feien cada dijous a la nit en el programa de duro). Anàvem de cara a la pela. Els dijous miràvem La Vanguardia perquè hi sortien totes les carreres del cap de setmana a Catalunya, i els premis. Anàvem a les que pagaven poc perquè suposàvem que no hi anirien els bons, però ens hi trobàvem tots. Havíem pensat el mateix…

�0

“Si se te hielan los pies piensa en España, que es tu deber. Es la sexta, es la mejor del batallón y al pelear sabe vencer i sabe morir, pero también sabe matar.”

Vaig anar a la mili als vint anys, per quintes. Vaig fer el campa-ment a Garriguella, cinc mesos molt dolents, de febrer a juliol. Els nius de metralladora que hi ha de Garriguella a Llançà els van fer un any abans de fer jo la mili. Érem 2.500 homes -cinquanta instructors- i 300 mules que tenien prioritat a l’aigua. Tots, homes i animals, coincidíem a la vinya de les cagarades. Érem l’11ena Divisió, que anava de Portbou a Puigcerdà.

Van fer una prova atlètica entre dos-cents participants i en van seleccionar trenta. Entre ells hi havia un jugador del Joventut de Badalona, en Masó i Baqués, i dos ciclistes, en Cosme Pagà i jo. Cosme era d’Amposta, ens vam conèixer a Mallorca, ell era el millor

�1

per carretera i jo per pista. Ens van portar a un camp d’entrenament al castell de Figueres i ens van ensenyar a conèixer totes les armes, a muntar-les i desmuntar-les, a disparar, a fer la pista americana, a remenar pedres per fer força, fer gimnàstica... Competíem amb els legionaris i amb altres cossos de muntanya, com el de Jaca. Érem un grup d’elit amb base al castell de Figueres. Anàvem arreu a fer campionats: a Jaca, a Barcelona, a Tarragona, a Toledo… Fèiem pràctiques d’escalada a Rocacorba amb cordades de tres homes. Em va tocar amb un soldat alemany, Parket-Lens, que era esca-lador. Anava al davant, jo després i, darrera meu, un tinent. L’ale-many clavava mosquetons i els lligava. Jo no veia res. El de darrera els treia i jo li passava al de davant. L’alemany portava una navalla amb doble tall i ens avisava que si passava res tallaria la corda.

Ens van destinar. Jo vaig anar d’assistent al tinent coronel major Juan Cobas Mateo. Havia estat a la División Azul com a coman-dant i en va tornar de capità per no manar als seus homes d’atacar perquè hauria estat una carnisseria. Quan el vaig conèixer era comandant en cap de tota l’11ena divisió, i va arribar a general. Parlava català. Quan va arribar el cardenal Spellman a Barcelona vaig ser l’encarregat d’arreglar-li l’uniforme. Li vaig posar els esperons cap enfora i anava rascant a tothom. Un dia vaig acom-panyar el tinent coronel a Puigcerdà amb la seu dona gironina i el xofer. Un cop a la Cerdanya, la senyora va posar les tovalles a terra i vam menjar. Encabat, el tinent coronel va anar a fer un passeig per païr. El vam veure al riu amb un home amb un fusell i ella es va alarmar pensant que era un maquis. Em va demanar d’avisar la Guàrdia Civil: no era més que un agent forestal, amb qui feia el cigarret. A Puigcerdà també hi havíem anat a esquiar amb un sergent. Encara conservo els esquís que em va regalar i el record del torb que em va fer agafar una pulmonia. També vaig fer de guardespatlles de la filla del tinent coronel. Anava amb un soldat que feia d’infermer i la seva mare no ho volia. L’havia d’acompanyar sempre com a comisión de servicio. Feia de noi dels encàrrecs, amb uniforme, arnès i pistola... per no pagar bitllets.

�2

En aquella època vam començar de debò el nostre estiueig a Colera. Xerrant un dia el meu pare amb el Sr. Rovira, que hi tenia una casa, li va dir que n’hi havia una d’enrunada i que el propie-tari –el Sr. Cler- li vendria barata. El meu pare hi va anar i se la va quedar. A prop d’aquest terreny hi havia l’antiga casa d’en Cler amb una biga de ferro enmig de les runes. En Cler li volia vendre el terreny per 25.000 ptes i la biga a part; el meu pare ho volia tot pel mateix preu i no es van posar d’acord. En Rovira, que era contractista, li va oferir al meu pare un paleta –en Català- que podria venir els caps de setmana a fer-li la casa en el terreny que havia comprat. El paleta, el meu pare i jo vam la vam aixecar, aprofitant moltes pedres de l’antic edifici. Mentre l’edificàvem va sortir una subhasta de les bigues de melis de l’antic balneari de les aigües minerals de Vilajuïga. El meu pare les va comprar totes i es va vendre les que li van sobrar al Sr. Forment, de Figueres, un ferro-veller. En Pasqualet de Figueres va ser el fuster que va fer l’embigat

El meu pare a Colera, amb el petit llagut de fusta.

�3

de casa nostra. Al 1945 la vam començar i la vam acabar tres anys més tard. Tenia tres pisos. La casa va estar vint anys sense pagar contribució perquè es trobava en zona devastada.

Per anar de Figueres a Colera, a fer-se la casa, el pare havia de demanar un salconduit. Dormia a l’hostal de la Gambina, a tocar de casa, propietat del Sr. Varés de Girona que li deixava alguna habitació. Acabada la casa, el pare hi feia de cambrer els diumenges i la mare l’ajudava. Feia verat i sardines esca-betxades i amanides. Érem els primers estiuejants sense família nadiua de Colera. Jo hi anava en bicicleta des de Figueres per entrenar-me per la Volta a Catalunya: fins al Port de la Selva, Cadaqués, Roses i tornava. El meu pare era íntim amic amb l’Al-fonso Batlle, mestre a Llers i germà de la dona d’en Varés de la Gambina. Anaven a reganar: de nit, resseguien els esculls amb una fitora, un salabre i un fanal i enforquillaven tot el peix que s’arrecerava a la vora. Anaven xipollejant de l’Illa fins a Garbet i tornaven de matinada. La mare els esperava a la platja i hi feien un foc on bullia la cassola amb el peix. La Guàrdia Civil els en demanava algun tall... El pare d’en Batlle era mariner i va cons-truir un xalet als anys 1920 dalt del turó de darrera la Platja dels Morts. Encara avui presideix la badia.

També érem veïns amb en Josep Rodà, l’oncle de la meva futura dona, que tenia un terreny amb un cobert al darrera la Gambina on hi dormien i hi passaven els caps de setmana. En Josep estava casat amb la germana de la dona del Bosch, de Colera, i per això hi anava. Es va comprar una teranyina amb llum i dues auxiliars. El patró era en Tato. No sortien massa a pescar i quan ho feien havien de llençar el peix perquè anava barat. Així, en aquells primers anys de post-guerra, en aquesta illa de cases davant de la platja hi érem: en Varés, en Rovira, en Rodà i en Rodó, per ordre d’arribada. De casa meu, els del poble en van dir Cal Parracaire, pel nostre ofici. Mentre ens fèiem la casa, també s’aixecava la dels Sancho, el Rancho Grande, a la cruïlla del camí de la Rovellada. L’avi Sancho, que treballava

��

en un notaria de Figueres, un dia em va fer portar dos fogons amb la bici fins a Colera... La filla d’en Rovira es va casar amb en Ribes, un comerciant de Figueres. Anys a venir li compraríem la barca, un llagut que es deia Ferlen (de Ferran i Elena). Portava vela llatina. Al 1976 se la va endur el llevant, junt amb l’altra barqueta de fusta que teníem. Però la primera barca que vam tenir ens la va vendre la Sra. Surroca. Era una barca pilot, de fusta. La segona la vam comprar al ganivetaire de Figueres, que la tenia a Grifeu. El meu pare la va portar remant amb la meva germana fins a la platja de Colera amb una mar molt embravida. Des d’aleshores no hem deixat mai de sortir a mar i de sentir per Colera un profund arrelament. Els meus pares hi són enterrats.

Un dia de Santa Creu del maig del 1949, passejava per la Rambla amb el meu amic Joan Cots, com solíem fer tots els joves figuerencs, mirant i deixant-nos veure. La joventut ens convidava a conquerir el futur deixant enrera una infantesa esberlada; el futur i totes les noies que uns joves esportistes colrats pel sol i la tramuntana estaven disposats a seduir. Va ser així com vaig ensopegar amb el meu destí. Vaig veure una noieta de setze anys, que no era de Figueres, passe-jant amunt i avall de la Rambla. M’hi vaig atansar per demanar-li com se deia i em va respondre: –Magdalena Rodà. Quan li vaig dir que em deia Joan Rodó va creure que era un ximple. L’endemà ja havia descobert de boca del seu oncle patern, Josep Rodà, el perru-quer de la meu mare i veí de Colera, que realment existia aquell nom i que era el fill del drapaire; bona gent, li digué. L’any a sobre, mentre encara feia la mili em van donar permís per fer la cursa ciclista de la Santa Creu. Ens vam tornar a trobar amb la Magdalena i li vaig regalar el ram de flors que havia conquerit com a flamant guanyador. Era l’ídol de xiquets i grans i, a partir d’aleshores, tenia la seguidora més bonica. Des d’aleshores ens vam seguir veient sovint quan ella sojornava per festes a casa dels tres germans del seu pare, Sebastià Rodà: del Josep i de l’Empar, a Figueres, i de la Caterina, a Sant Pere Pescador, poble originari de

��

la família. Fins i tot vaig arribar a anar a Manresa a veure-la i a demanar als seus pares permís per festejar-hi. Però les coses es van torçar i vam renyir per més d’un any. Mesos després, un dia que jo esquiava a la Molina, baixant per la pista llarga, se’m va escapar un esquí i va lliscar muntanya avall. Un grup de joves el van reco-llir. Quan vaig anar a demanar-lo una noia me’l va atansar. Era la Magdalena!!. El destí feia que ens tornéssim a trobar. Aquell dia vam baixar junts en tren fins a Ribes de Freser on ens vam separar. Ens havíem retrobat, però els camins que havíem d’agafar eren més llargs del que ens pensàvem. Jo estava a punt de canviar el rumb de la meva vida i les circumstàncies no afavorien que retor-néssim a la nostra relació. Jo me n’aniria i no sabia si la tornaria a veure. Finalment, però, aquells dos cognoms capriciosos acaba-rien bastint una nissaga.

La Magdalena i jo quan ens vam conèixer.

��

La meva identitat a l’exili.

��

Aquell any de 1952, a part d’esquiar de tant en tant, corria per al Vélo-club Tuirà, que patrocinava Monsieur Violet, propietari de les caves Byrrh de Tuïr, fundades el 1866 i que encara conserven la bóta de roure més gran del món (un milió de litres!). Monsieur Pomés i Monsieur Pujol en van ser presidents mentre hi vaig córrer. Pujol era el cap del partit comunista als Pirineus Orientals. També corrien pel club els meus amics en Fulero (Fausto Pedro) i el Meji-cano. Per poder travessar la frontera em feien un salconduit espe-cial perquè el cap de policia, Sr. Escorcell, era del meu barri. Anava al Rosselló els dijous a la tarda i m’hi quedava els caps de setmana per fer curses al velòdrom de Perpinyà. Vivia en una casa que Mr. Pomés tenia dins de la seva finca amb un altre corredor de París i un rus expatriat que es deia “Timxuc” (o almenys així em sonava...). Tot i que es tractava d’un club professional, no vaig cobrar mai un sou; però, a part de les primes de les curses, de tant en tant em donaven alguns francs que m’anaven molt bé. La sort era poder córrer, perquè estava federat a Espanya i sortir-ne no era fàcil.

Un dia l’Escorcell va venir a casa amb l’Indépendant on sortia una notícia del Vélo-club; em va dir que era un club comunista i em va recomanar d’escampar la boira. Poc després, Mr. Pujol em va enco-manar que esbrinés què havia passat amb uns maquis que havien

Rodant pel món i acabant al Born

��

mort a Besalú: si havia estat una cosa fortuïta o els esperava la Guàrdia Civil. Em vaig posar en contacte amb un carboner de la zona i el vaig sondejar sobre què havia passat. Em va confirmar que la Guàrdia Civil ja els esperava. Ho vaig comunicar a Mr. Pujol i la policia se’n va assabentar. A més, els fets de Dien Bien Phu van revo-lucionar França i Mr. Pujol va perdre crèdit. Tot plegat va fer que em prengués seriosament la recomanació de l’Escorcell.

Vaig decidir anar-me’n al Brasil. Podia haver anat a Veneçuela o Mèxic, però estaven tancats per a l’emigració d’Espanya. En Joan Cots, el meu amic d’infantesa, també es va decidir. La gestoria que em tramitava el passaport era de la filla de l’Escorcell i això m’ho va fer fàcil. Feien un tríptic que et permetia anar-hi i renovar l’estada. Vaig anar a Barcelona a fer el visat al consulat del Brasil. Em van preguntar per què hi anava: -per millorar la meva situació econòmica- els vaig dir… Vam agafar el barco francès “Britannie”. Al port em va venir a acomiadar la Magdalena amb la seva mare. S’havia assabentat que marxava i volia fer-me saber que en terra catalana hi deixava alguna cosa més que pàtria, família i espe-rances. No sabia si mai més la tornaria a veure, però alguna cosa em vaig endur d’aquell comiat que m’hi lligava profundament, per molt que travessés l’Atlàntic cap a terres tan llunyanes.

Vam arribar al port de Santos, al Brasil, una setmana més tard, fent escala a les Canàries i al Senegal. Ens hi esperava en Cintet, exsecretari del Club Ciclista Empordanès; hi havia arribat un any abans amb les mateixes condicions que nosaltres. Érem uns “sense papers”. Per sort em vaig amistançar amb una noia de l’oficina d’immigració que em va facilitar molt les coses. Vam anar a São Paulo, amb els diners justos per passar un mes en una pensió plena d’espanyols i catalans. Però no m’hi trobava còmode i vaig anar a una hostatgeria brasilera. Per poder pagar la dispesa del mes següent vaig haver d’empenyorar el rellotge d’or. Els pensionistes brasilers, que es van fer amics meus, em van dir que hi havia uns exàmens per poder ingressar a l’escola CENAI, on podia estu-

��

diar de torner. M’hi vaig presentar perquè ja en tenia nocions i ja parlava bé el portuguès. Una de les preguntes va ser “què és un metre?”; vaig dir que era la mil·lionèssima part del quadrant del meridià terrestre. Vaig aprovar. La setmana següent ja vaig començar a estudiar i ells mateixos em van buscar una feina com a torner revòlver, la feina que ja havia fet als catorze anys a Figueres. La CENAI em pagava el tiquet del tramvia i el sopar a l’escola. En vaig sortir com a mig oficial torner amb diploma. Els dos anys que vaig estar estudiant també treballava. Primer en un taller que feia làmpades de vidre. Jo desbastava les peces que havien anat al forn, que portaven dos nois de Sant Boi de Llobregat, jugadors de rugbi. També vaig treballar en un taller que feia peces per la Mercedes Benz i la BMW. Aquí se’m va acudir de fer les peces amb una tècnica diferent. L’enginyer em va demanar que li expliqués i el vaig convèncer. Va augmentar la producció de cent a dues-centes peces. Em van donar augment de sou i un tant per peça. Treballava de les 7 a les 3 i anava a l’escola de les 8 del vespre fins les 10 de la nit, on hi sopàvem. Trigava dues hores a anar de la feina a l’escola. Arribava a les 12 a casa i em llevava a les 5.

Abans de fer de torner, amb en Joan Cots, que era un bon confiter, vam provar un negoci: vam comprar un perol, una espàtula i oli i vam començar a fer xuxos en un pati que ens van deixar. El primer dia vam anar a tres bars del barri i els vam deixar els xuxos. Els cobraríem un cruzeiro per unitat i ells que el venguessin al preu que volguessin, i els que no venguessin ens els enduríem de nou. L’endemà no en vam recollir cap i en vam deixar el doble. Els vam tornar a vendre tots. I així tot un mes, cada dia un bar més. Fins que un tal Marquès, de Sant Pere Pescador, va enredar el meu amic dient-li que no arribaria enlloc amb mi i que el que li calia era un capitalista. El Joan em va deixar i es va ajuntar amb ell. Al cap d’un mes el vaig trobar i em va confirmar que l’havia estafat i arruïnat. Volia córrer massa; hauríem d’haver seguit poc a poc, com anàvem, i ens hagués anat molt bé. Segurament ara seríem els reis del xuxo. En Joan va marxar a l’Uruguai on hi tenia un amic

�0

que comerciava amb carn. Hi va conèixer una noia filla de pastis-sers i s’hi va quedar. Mai més l’he tornat a veure...

Mentre treballava, els caps de setmana corria en bici al Club Palmeiras. Els dissabtes a la nit corria al velòdrom fent parella amb el campió de l’estat de São Paulo, Claudio Rosa. Entre treba-llar i córrer també tenia temps d’enyorar-me. Sovint em trobava sol en un banc i em queien les llàgrimes. El primer any vaig apro-fitar les vacances per sortir de la ciutat. La meva intenció era explorar les possibilitats d’anar a Bolívia i, des d’allí, a través del Perú, arribar a Colòmbia on hi tenia amics i pagaven molt bé. Vaig agafar el tren transcontinental, que va de l’Atlàntic al Pacífic, de Santos (Brasil) a Arica (Xile), per arribar a La Paz (Bolívia). A Corumbà, al Pantanal Mato-grossense, el tren feia transbord. Va ser un viatge llarg i dur, enmig de contrabandistes i passant gana. Sovint cridava els nois que venien menjar a les estacions i mirava d’enredar-los per poder prendre alguna cosa. Per sort, portava fil de cosir i coses fàcils de vendre que vaig col·locar ràpidament en arribar a Cochabamba, al mercat, on era molt preuat tot això. Allà va ser on vaig veure com les dones quètxues orinaven dretes: amb les faldilles llargues no es notava, fins que les delatava el bassalet que deixaven darrera seu. A La Paz em vaig trobar mala-ment per insolació i pel mal d’altura: se’m va rebentar el timpà i em sagnava l’orella. Ja no em trobaria millor en tot el viatge.

Però vaig seguir amb la meva intenció d’anar a Colòmbia. Vaig arribar a Copacabana, la frontera peruana del llac Titicaca, amb un camió. La frontera, però, estava tancada des del recent cop d’estat bolivià de Víctor Paz Estenssoro. A Bolívia els espanyols no eren ben rebuts perquè el president anava contra els jesuïtes perquè volia l’educació gratuïta. Els policies van quedar fotuts quan, en demanar-me el passaport, van veure que hi deia que no era adicte al règim. Em van tenir dos dies a la frontera esperant fins que va arribar un cotxe de Perú ple d’espanyols que anaven a La Paz per entrar al Brasil. El policia els va dir que havien de

�1

carregar-me de tornada a la Paz. Van dir que no podien perquè anavan plens. Els va obligar. No van dir res durant tot el viatge. Mai no he sabut perquè van actuar així.

Tornava a ser al Brasil sense complir el meu desig d’anar a Colòmbia. Com que encara no em trobava bé vaig anar a veure uns indis guaranís que semblava que ho guarien tot. Em van fer seure i em van posar al cap una ampolla d’aigua amb herbes destapada de cap per avall i m’anaven donant culleradetes d’aigua. Em van fer anar a casa demanant-me que anés fent glopets d’aigua i sense prendre res més. L’endemà hi vaig tornar i em van fer el mateix, però aquest cop em van començar a rajar gotes d’aigua cara avall. El tercer dia l’aigua rajava a dolls. Crec que el fenomen es devia a què cada dia hi posaven menys herbes i ja no obstruïen la sortida de l’aigua. Els remeis indis no s’allunyaven massa dels de la curan-dera del meu barri de quan era petitet… Un dia d’aquells que em trobava assegut en un banc, trist i enyorat, em queixava del mal a l’orella. Se’m va acostar un home i em va dir que l‘acompanyés. Tenia una consulta d’otorrino. Em va curar la infecció produïda per la rebentada del timpà i no em va fer pagar res. Molt sovint, els brasilers ajudaven els immigrants.

Vaig fer un gran amic al Brasil, el Roland Roig, fill del Mas Enric d’Altafulla i exiliat a Hortafà (Roselló) amb el seu pare al 1939. En Roland em va oferir d’ajudar-lo en la seva feina de muntatge d’antenes de televisió. Ell instal·lava l’antena i baixava mentre jo anava movent les barilles per sintonitzar els canals (una barilla per cada canal que hi havia). Portàvem un aparell de telefonia amb el qual ens comunicàvem i ell m’anava dirigint des de baix. Un dia vam anar a una casa per arreglar una antena que s’havia mogut. L’amo anava escoltant les nostres converses. En acabar la feina ens va dir que passéssim a casa que teníem la taula parada: era català, director d’un hospital. En Roland, temps després, va agafar mal a l’estómac i aquest metge el va curar. Amb en Roland també vam llogar un garimpo estatal a cel obert a Minas Gerais. Hi vam anar

�2

A la coberta del North-King.

Amb en Roland a São Paulo.

�3

Fent escala a Funchal, amb el North-King al fons, amb l’Hellmuth i amics brasilers.

Amb l’Hellmuth a Lisboa, darrer port del periple atlàntic.

��

quinze dies a treballar-lo. Hi vam trobar algunes pedres precioses, però valien menys que les mongetes que ens venien a preu d’or a l’economat del garimpo. Cantàvem cançons de garimpeiros… “Eu estava na peneira, eu estava peneirando, eu estava namo-rando”… També amb en Roland aprofitàvem els carnavals per anar per les cantonades amb una maleta plena de nassos, espanta-sogres i demés estris per la festa. Veníem el que podíem, d’amagat, sempre pendents de la policia. Era el top-manta de l’època…

Despres de viure a la pensió, en Roland i jo vam conèixer un taxista al qual li vam muntar la TV i ens va dir que buscava dos nois com cal per viure a casa seu perquè la dona tenia por mentre ell era fora. Vam viure fantàsticament -i gratuïtament!- a la planta baixa d’aquella casa. Era a la Rua da Gloria, prop del Casal Català i d’un club de samba. Era la combinació perfecta per trobar-se ben acollit. Una vegada, però, al mateix carrer, vam trobar un home aguantant-se els budells amb les mans després de ser apunyalat. La violència era tan present a São Paulo com sembla que ho és encara cinquanta anys després. En Roland es va casar amb una noia catalana que nedava al club Pinheiros i que li vaig presentar jo. El germà d’aquesta noia havia treba-llat a Mataró fent cremalleres. Se li va acudir fer cremalleres de pantaló. En tot el Brasil no n’hi havia ni una. Deuria forrar-se. Mai més n’he sabut res del Roland…

Amb la Magdalena ens escríviem sovint i anàvem refent ponts i llaços; tot el que ens havíem allunyat a Catalunya estant era cada cop més proper ara amb un oceà enmig. Un dia em va escriure que un amic seu venia cap al Brasil i que l’acollís, era en Joan Rius. Jo tenia una amiga que li va presentar una amiga que es va fer nòvia del manresà. Amb en Rius ens vam veure sovint. I, ja un cop a Manresa, encara ens hem retrobat. A l’empresa alemanya on treballava em van oferir d’anar a aprendre de mestre de tallers a Alemanya gratuïtament i oferint-me feina fixa per a quan tornés. Vaig escriure la Magdalena per proposar-li de venir a viure al Brasil

��

i començar-hi una nova vida. Ella em va respondre que preferia que anés a Manresa i que ja tindria feina ajudant el seu pare al restaurant. L’aventura del Brasil tocava a retirada.

Vaig llegir en un diari que el mercant North-King, amb bandera lusitana, feia el seu darrer viatge a Lisboa on seria desballestat i, per això, oferia un viatge barat als passatgers que s’hi volguessin embarcar. Es tractava d’un vell vapor que havia servit d’hospital a la Primera Guerra Mundial i que es trobava en estat terminal. Vam salpar de Santos direcció Lisboa al juny del 1956 amb la intenció de fer escala a Cabo Verde. Un cop passat Rio, però, una galerna impressionant ens va obligar a fer marrada a Pernambuco. A la cabina hi havia dos pams d’aigua sobre els quals nedaven les maletes amunt i avall com el mateix vaixell en el mar embravit. Un cop passat el temporal, amb uns quants dies de retard i amb el carbó escàs, vam continuar rumb a les illes africanes.

El passatge estava format per unes cent cinquanta persones, amb força catalans -que aprofitaven el baix cost del viatge- i una colla de dotze monges que dormien a proa, lluny de la tripulació però a mercè de l’onatge. Durant el trajecte vaig fer amistat amb un dels millors amics que he tingut mai: Hellmuth von Schütz. El tenia vist del Jardim Paulista, prop d’on jo vivia a São Paulo. Quan acompanyava a la meva amiga nedadora al Club Pinheiros l’havia vist sovint, dalt del trampolí, amb la seva imponent alçada i esveltesa d’atleta germànic. L’Hellmuth era d’origen prussià. El seu pare havia lluitat a la Guerra dels Boers a l’Àfrica del sud, on havien nascut tots els germans abans que la major part de la família emigrés al Brasil. Era uns anys més gran que jo, un xicot excèntric, molt culte, aventurer. I vam fer amistat de seguida, i va ser per a tota la vida. L’Hellmuth feia el viatge a Europa per anar fins a Alemanya per lliurar unes mostres d’escorces i altres productes naturals per a la CIBA, l’empresa química per a la qual treballava aleshores. També portava plomes d’estruç de la granja de Namíbia del seu germà per poder-les regalar. Era un viatge mig

��

Niça, viatge de nuvis.

Amb els meus pares el dia del casament.

��

de feina mig de vacances; i, per com era ell, havia preferit l’aven-tura d’un vell vapor que les comoditats a què es podia acollir.

Vam arribar finalment a Cabo Verde, on vam repostar carbó, llenya i aigua, justament les coses que més falten a l’arxipèlag actualment. L’Hellmuth i jo vam ajudar en les tasques portuàries com si fóssim mariners. El capità ens volia enrolar. La següent escala va ser al port de Funchal, a Madeira, i d’allí fins a Porto abans d’amarrar a Lisboa, destinació final d’un trajecte que havia durat vint-i-cinc dies!. Vam passejar un parell d’hores per Lisboa fins que vam decidir acomiadar-nos de l’entranyable vaixell: quan vam arribar ja era un munt de ferralla. En tren, vam arribar a Barcelona just quan el meu pare havia anat al consulat del Brasil a demanar per la sort d’un vaixell que sabien que havia salpat però del qual no tenien cap notícia. De fet, creien que ja formàvem part d’un derelicte al fons de l’Atlàntic. Havia rodat pel món i acabaria a Manresa, a tocar del Born.

Vaig arribar a Manresa el 22 de juliol, per Santa Magdalena, com si fos un regal per a la meva promesa. L’Hellmuth s’havia quedat amb els meus pares a Figueres a fer temps fins al nostre imminent casa-ment. Ens vam casar amb la Magdalena el setembre de 1956, a la Santa Cova de Manresa, amb l’Hellmuth de testimoni. Vam fer un viatge de noces, de mes i mig, en tren per tot França fins a París. De tornada, vam parar a Perpinyà i ens vam venir a buscar Mr. Pomés i companyia per passar un parell de dies a casa seva. En arriba a Tuïr, ens esperaven en una festa sorpresa els meus antics companys de curses. La cargolada rossellonesa es va completar dos dies després a Can Jaques de Colera amb dos rogers i garotes acabats de pescar. Potser s’endevinava la meva futura professió…

Un any més tard naixeria el primer dels meus fills, el Joan Sebastià; set anys més tard, el Jordi i, quatre més enllà, la Magda. Havia deixat de rodar sol per la vida per començar l’etapa dels Rodó-Rodà… Fins aquí la part de la meva vida que només puc explicar jo, la resta ja no l’he viscuda sol: deixo per als altres la seva narració i el record que en vulguin servar.

��

Arribant a la meta.