revolucions sense líders

P L A N E T A1 0 D E G E N E R D E L 2 0 1 5

D I A R I A R A

Il·lus

tració

➝ Id

oia V

allve

rdú Qüestionar l’‘statu quo’

o canviar-lo?

Revolucions

sense

líders

P L A N E T A ➝ 0 2 ➝ 1 0 D E G E N E R D E L 2 0 1 5

QUAN LA GENT DESAFIA LA POLÍTICA Moviments socials pacífics que han canviat la història

ELS ÚLTIMS ANYS hem viscut amb la sensació que els movi-ments socials arreu del món adquirien protagonisme polí-tic. A Moldàvia i l’Iran milers de ciutadans contraris al règim es van poder mobilitzar gràcies a Twitter el 2009; el 2011 la Primavera Àrab va obrir una escletxa a la resistència civil i va fer caure els governs autocràtics de Zine El Abidine Ben Ali a Tunísia i de Hosni Mubàrak a Egipte. El 2013 a Tur-quia una munió de grups van confluir als carrers d’Istanbul amb reclams tan diversos com la llibertat d’expressió o el se-cularisme, mentre una profunda protesta contra la injustí-cia social era el fil conductor a les manifestacions d’indignats en diversos països d’Europa i als Estats Units. Gràcies a l’ús d’internet aquests moviments han multiplicat la seva capa-citat de reaccionar ràpidament als esdeveniments, de mobi-litzar milers de persones i d’obtenir atenció mediàtica. Però més enllà de posar en qüestió l’statu quo, el seu impacte po-lític per canviar la realitat ha sigut relatiu. Quins elements tenen en comú aquests moviments amb altres revolucions contemporànies que han canviat el curs de la història? Per què un moviment social massiu pot acabar amb un règim dic-tatorial mentre en democràcies consolidades moltes protes-tes acaben en sac foradat? En quin punt ens trobem en aquesta relació de forces entre els ciutadans i el poder?

La sociòloga Zeynep Tufekci, investigadora del Centre for Information Technology Policy a la Universitat de Princeton, afirma: “Les possibilitats d’èxit d’un moviment social no es fo-namenten en el grau de dificultat que han de vèncer, sinó en les capacitats que aconsegueixin desenvolupar per assolir aquests reptes. Aquestes capacitats impliquen saber trobar un lideratge estratègic, conrear la cohesió del grup i sobretot de-mostrar als poders a qui qüestionen que estan desenvolupant capacitat política, que no tan sols són un antipoder, sinó un contrapoder capaç d’entrar en l’arena política i forçar els can-vis que es persegueixen. Lentament, els governs també estan aprenent a llegir quines capacitats reals hi ha darrere de ca-da moviment a les xarxes socials”. ¿I el paper d’internet? “És una eina molt poderosa, que podríem comparar amb un xerpa –diu Tufekci–. Ens ajuda a arribar al cim de la muntanya més ràpidament, però sense que hàgim pogut desenvolupar la mus-culatura necessària, la intel·ligència, el coneixement social i la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos”.

R E P O R T A T G E Text ➝ Teresa Turiera

El 1989 tenia 50 anys. La seva activitat de recerca li havia do-nat l’oportunitat de viure a l’URSS i de tenir contactes amb ci-entífics d’altres països de l’antiga Europa Oriental. El seu pis al Berlín Est aviat es va convertir en centre de tertúlia in-tel·lectual amb la intenció de promoure reformes a l’antiga RDA. En una de les multitudinàries manifestacions a l’Ale-

“Em sento decebut quan en ple s. XXI la gent renuncia a exercir els seus drets i el seu poder”

xanderplatz, el 4 de novembre del 1989, va prendre la parau-la i es va convertir de sobte en una de les cares visibles de la protesta que culminaria amb la caiguda del Mur. Pocs mesos després era elegit diputat pel Neues Forum en el primer Par-lament elegit lliurement a la RDA, i va ser candidat indepen-dent a la presidència de l’Alemanya reunificada. Els últims deu anys ha sigut membre del Consell Nacional d’Ètica d’Ale-manya i actualment és professor emèrit del Centre Max Delbrück de Medicina Molecular a la Universitat Berlín Buch. Què el va convertir en un activista pels drets civils? El col·lapse econòmic i ecològic de l’Alemanya Oriental era im-minent. Molt jovent marxava del país. L’opressió de la lliber-tat i els drets civils ja no era tolerable. Jo havia perdut la me-va posició com a cap del grup de recerca pel meu compromís amb la necessitat de reformes. Com van salvar la distància entre el desig de qüestio-nar l’statu quo i la por a ser represaliats? En aquell mo-ment vam tenir clar que només si el gruix de la societat s’afe-gia a les manifestacions i a les protestes públiques aconsegui-ríem canviar les coses. Allà hi havia d’estar representat tot-hom, no només els activistes pels drets civils, o el moviment vinculat a l’Església, o els que senzillament demanaven poder marxar del país. La clau va ser incorporar al moviment perso-nes de tots els sectors i àmbits professionals, de tot el país, no només la intel·lectualitat de Berlín. Però com més gent s’hi afegeix més difícil és mantenir la unitat... Un factor important va ser buscar el consens en tot allò que reclamàvem. Les peticions per reunificar les dues Alemanyes van arribar més tard. Inicialment la gent volia lli-bertat per sortir del país, llibertat d’expressió, de crear em-preses, de constituir associacions polítiques i econòmiques; poder votar en unes eleccions lliures; que s’abolís el monopo-li del poder polític que tenia el partit comunista i el model eco-nòmic centralitzat; que es dissolgués la policia política i que el Codi Penal deixés de jutjar els articles polítics; eliminar l’educació militarista dels nens a les escoles; acabar amb la màfia que hi havia al poder i amb els escàndols mediambien-tals. Per resumir-ho en una frase: volíem recuperar els drets humans i socials per a la societat.

JENS REICH

JENS REICH

AMIR ALI

JENS REICH

Berlín, 1989

1 0 D E G E N E R D E L 2 0 1 5 ➝ 0 3 ➝ P L A N E T A

Com van fer que el moviment es mantingués pacífic en aquell context de pressió política? Aquesta era la nos-tra primera preocupació: portàvem braçalets on hi deia ben clar “No violence!” i ens manteníem molt ferms quan de sob-te alguna persona s’exaltava o volia trencar un vidre. Fins i tot l’ocupació i el tancament de llocs tan emblemàtics com la seu de la policia política, la Stasi –on molts dels oposi-tors havien estat detinguts–, es va fer de manera ordenada. Aquesta actitud va ser clau perquè els poders públics no s’atrevissin a respondre amb la força. Com van ser capaços de mantenir el to de la protesta? Doncs he de dir que en això no hi vam intervenir. Si la gent té ganes de sortir al carrer i de participar en debats polítics i de protestar, ho fa. Només pots animar-los a fer-ho mostrant ar-guments molt clars a favor de la causa que vols defensar. Va ser la mateixa gent la que va reforçar el moviment social. Recor-di que el lema que utilitzàvem era: “Wir sind das Volk! [Nos-altres som el poble!]” Hi havia un sentiment alhora de certa anarquia i de sobirania popular. ¿Van témer que els líders polítics del moment, tant a l’Est com a l’Oest, no estiguessin a l’altura de respon-dre a les expectatives del poble? Per descomptat! Era una amenaça constant que teníem a sobre. Què en pensa avui de tot el que va passar? Vam aconse-guir la llibertat per a quinze milions de persones a Alema-nya, i també per a les reformes que van seguir en altres paï-sos de l’Europa de l’Est, i ho vam fer de manera pacífica. Tot això a més de culminar amb la reunificació d’Alemanya, un gran èxit. Creu que, 25 anys després, la gent ara té més poder per canviar les coses? De vegades em sento una mica decebut del fet que la gent renunciï a exercir els seus drets i el seu po-der. Quan hi ha eleccions voten menys del 50% dels electors i no hi mostren interès. L’altre 50% parlen amb menyspreu de la “casta” política. Això és lamentable si pensem que hi ha tants problemes per resoldre. Però no pots forçar les perso-nes a exercir els seus drets. Aquest sentiment s’ha de desper-tar espontàniament en cadascú de nosaltres.

Periodista egipci conegut pels seus punts de vista seculars i crítics sobre l’islam i les autoritats religioses d’Egipte, publi-cats en àrab a través del seu blog Elmenara (http://elmena-ra.blogspot.com/). Va treballar per al diari Al Ghad, clausurat pel govern de Hosni Mubàrak; amenaçat i agredit pels extre-mistes, que l’acusen de blasfem i antiislamista. Abans de la re-volta egípcia del 2010, va ser detingut en dues ocasions. Es-criptor acollit pel PEN Català amb el suport de l’Ajuntament de Girona els anys 2013-2014. Per què es va convertir en un activista pels drets civils a Egipte? No em considero un activista pels drets civils. L’única cosa que he fet, com tanta altra gent, és conscienci-ar la societat de la necessitat de lluitar pels seus drets i de can-viar una situació en què el govern controla el que la gent sap, el que la gent pensa o fins i tot el que la gent desitja, i en què s’enganya les persones ja sigui a través de mitjans de comuni-cació aliats del govern o del sistema educatiu i religiós. El 2005 treballava en un diari de l’oposició. El director va ser la prime-ra persona que va decidir postular-se a les eleccions presiden-cials contra Mubàrak, i va ser empresonat per aquest “atre-viment”. Era el moment en què les xarxes socials i els blogs co-mençaven a fer-se populars. L’opció de publicar en un blog et permetia accedir a audiències grans i diverses. I la priva-citat que et donava la xarxa va fer que molta gent s’atrevís a escriure, opinar i debatre sobre temes que fins aquell moment havien sigut tabú, com la corrupció política, la repressió vi-olenta de la policia, la radicalització de la religió i les mino-ries que no tenien veu (les dones, els cristians, els ateus, els nubis, els homosexuals...). Com a testimoni de tot això, i amb l’esperança de canvis, era important aprofitar aquest espai d’internet per defensar els drets de les persones i la necessi-tat de somiar en un país basat en valors com la llibertat, la igualtat i el secularisme. Quins elements van fer esclatar la revolta popular que es va viure a Egipte el 2011? Les males condicions de vi-da de la majoria dels egipcis, la tortura dels ciutadans in-nocents a les oficines de la policia i l’abús del sistema de se-guretat en general, la corrupció, que dominava tots els as-pectes de la vida a Egipte, la intenció de Mubàrak de pas-sar el poder al seu fill, aliat amb un grup d’empresaris corruptes, després d’haver manat durant trenta anys... Tot això va fer que la gent digués prou. A més, a través d’inter-net vèiem què estava passant a Tunísia, i això va fer pensar a la gent que una protesta multitudinària i sostinguda a la plaça Tahrir del Caire podia tenir efectes. Per què no s’ha pogut consolidar aquesta “revolució egípcia”? Principalment pel control de l’escena política que té l’exèrcit. Era obvi que els militars no es posarien al costat de la gent que demanava reformes, ni tan sols adoptarien un paper neutral, sinó que voldrien mantenir el seu poder, i per això van assetjar els bloguers i van finançar campanyes als mitjans de comunicació contra els manifestants i les associacions que els defensaven. L’exèrcit ha estat manant des que va marxar Mu-bàrak, fins i tot després de les eleccions presidencials i amb els Germans Musulmans al poder, abans del cop d’estat del 2013. També hi va influir l’entorn. La guerra a Síria va fer que la gent tingués por d’haver d’enfrontar-se a una situació similar. Amb el temps, s’ha anat perdent l’esperança. ¿Les xarxes socials van ser un bon testimoni de la situ-ació a Egipte? Internet va permetre compartir la informa-ció sobre els abusos que cometia la policia, veure els vídeos sense manipulació i accedir a fonts que estaven silenciades. Però crec que en lloc de convertir-se en un mitjà de comuni-cació alternatiu capaç d’augmentar la consciència social so-bre la necessitat de canvi, les xarxes es van convertir en una realitat paral·lela, diferent de la que es vivia al carrer. Què n’ha quedat d’aquell moviment? La situació dels drets civils ha anat a pitjor fins i tot que en l’era Mubàrak. Hi ha hagut penes de mort en massa, s’ha arrestat milers de per-sones per la seva opinió política. Ara hi ha més opressió i més abusos contra les minories. El govern egipci ha declarat la guerra contra el terrorisme, i els drets civils han deixat de ser una prioritat. Es va aprovar una llei que prohibeix pro-testar o criticar els militars, i qualsevol crítica que facis et situa directament en el camp dels terroristes. ➝

“La xarxa es va convertir en una realitat paral·lela, diferent de la que es vivia al carrer”

AMIR ALI

el C

aire

, 201

1

Bundesarchiv

A. A.


ZEYNEP TUFEKCI, UNIVERSITAT DE PRINCETON «ARA L’INTERNET PERMET ORGANITZAR-SE, COMUNICAR, REACCIONAR AMB RAPIDESA, PERÒ ELS MOVIMENTS SOCIALS HAN DE DESENVOLUPAR MUSCULATURA POLÍTICA PER PODER CANVIAR L’’STATU QUO’»

Dirigent del Front Popular d’Estònia, diputat del primer Par-lament independent d’aquest país i exvicepresident del Par-tit Socialdemòcrata d’Estònia. Va jugar un paper clau en el moviment social i en l’organització de la Via Bàltica, que el 23 d’agost del 1990 va unir milers de persones per reclamar la independència de la Unió Soviètica. Quins elements van canalitzar el moviment de protes-ta política cap a la independència d’Estònia? En primer lloc, la percepció que la història ens donava una oportunitat: vam augmentar gradualment les demandes polítiques, i vam consolidar un objectiu comú perquè s’afegís al moviment el gruix de la societat d’Estònia. No teníem un full de ruta, pe-rò sí un objectiu clar. Els diferents grups que formàvem el mo-viment teníem diferents punts de vista sobre com aconseguir l’objectiu final de la independència, i això ens va ser útil. El poder central de Moscou havia d’anar responent a diferents tipus de mobilitzacions, i fer front a les més radicals mentre el moviment menys visible anava fent camí. Al començament fins i tot hi havia grups que proposaven un acord de confe-deració amb Rússia. Si en aquell moment Moscou ho hagués acceptat, no sé pas si ara seríem independents! Com mesuraven les possibilitats d’èxit amb les probabi-litats que el moviment fos reprimit en aquell moment? No podíem fracassar. Teníem clara la sensació d’“ara o mai”, però la por de la repressió era sempre present. A la majoria de moviments socials la gent jove no té por, és més impacient i més radical, mentre que la gent de mitjana edat prefereix anar posant a prova els límits del govern amb què hi ha confron-tació, pas a pas, i veure si es poden fer més passos. Com van aconseguir mantenir el moviment pacífic? Abans de cada acte de manifestació s’insistia a la gent que no sucumbissin a cap provocació violenta. Es va organitzar un servei de seguretat format per voluntaris. De fet, Estònia va ser l’única República bàltica on no hi va haver víctimes, tot i que vam passar moments molt tensos quan activistes a favor de Moscou van atacar el Parlament i la seu del primer ministre. El 1991, després del cop d’estat a Moscou, dese-nes de voluntaris van protegir edificis estratègics com la rà-dio, la televisió o la central telefònica. També va ser clau la bona relació que hi havia amb l’alcalde de Tallinn. El 1990 no tenien internet ni xarxes socials ni telèfons mòbils. Com van mobilitzar la població? Sincerament, no vam fer res d’especial! Hi havia molt poc temps per prepa-rar la Via Bàltica, i no podíem dedicar-nos a teixir consens amb els que no donaven suport a la protesta o amb els que s’ho miraven amb recel. Fins pocs dies abans del 23 d’agost

del 1990 no vam saber que els lituans hi participarien, per-què no es posaven d’acord en el recorregut de la Via. El que sí que hi havia era un somni d’una majoria de la gent –re-cuperar la independència–, i es va veure que aquella mobi-lització potser era l’única oportunitat de manifestar-ho. Hi havia des dels escèptics que dubtaven de l’èxit de la protes-ta fins als que discrepaven sobre com arribar a l’objectiu fi-nal, però es va aconseguir el motiu unitari de demanar al Congrés de l’URSS que denunciés el protocol secret del Pac-te Ribbentrop-Molotov que havia dividit Europa de l’Est en-tre Rússia i Alemanya i que les autoritats soviètiques nega-ven que existís. ¿Va ser conscient en aquell moment que havien arribat a un punt de no retorn, o això no es va assumir fins que els esdeveniments es van poder veure amb perspectiva? El punt de no retorn va ser per a mi i per a molta gent de la me-va generació la decisió d’implicar-nos en el moviment. El 1987 l’únic que podíem preveure era més aviat que acabaríem a la presó, o a Sibèria. Teníem ben present com havia acabat la Pri-mavera de Praga, el 1968. El mateix gener del 1990 hi va haver un centenar de morts en l’anomenat diumenge negre a Bakú, a l’Azerbaidjan. Així que no perdíem de vista la possibilitat d’una intervenció violenta de les tropes russes. ¿Temien que els responsables polítics de l’època, tant a Rússia com els líders occidentals, no serien capaços de complir amb les expectatives del moviment popular? Aquesta ombra ens acompanyava en tot moment. Els líders europeus deien: “No feu trontollar la barca de Gorbatxov!” El 1990 vam entendre que el focus en aquell moment estava po-sat en el Mur de Berlín i en la Guerra del Golf Pèrsic, que tot just començava, i vam pensar que tornaríem a ser venuts, tal com Churchill i Roosevelt havien fet amb Crimea. Ara sabem que hi va haver un pacte: els Estats Units no reconeixerien els països bàltics a canvi que la Unió Soviètica no utilitzés la for-ça contra un moviment pacífic. Malauradament, Moscou va trencar el pacte i el gener del 1991 va atacar l’edifici de la Te-levisió Lituana, i va provocar víctimes mortals i més de 700 ferits. Tots ells eren civils desarmats. Com se sent avui sobre aquests esdeveniments histò-rics? Avui encara és més evident que als anys noranta vam aprofitar una oportunitat única de la història. La desintegra-ció de la Unió Soviètica va canviar radicalment el món. L’im-peri rus es va afeblir, però actualment s’està prenent la re-venja. Qui podia predir fa vint anys que dues nacions amigues com Rússia i Ucraïna s’enfrontarien en una guerra? Qui po-dia preveure l’annexió de Crimea? Ningú. D’una banda, van guanyar les forces democràtiques d’Europa, tenim una Ale-manya reunificada, les nacionalitats eslaves del sud d’Eu-ropa tenen el seu estat i la majoria de països de l’Europa de l’Est ara formen part de la Unió Europea i de l’OTAN. Però, de l’altra, hem pecat d’una falsa sensació de “fi de la història”, de pensar que ja no hi havia enemics directes, i ara hem de fer front a problemes de seguretat similars als dels anys 30, a més del terrorisme en el món islàmic.◆

“Per a la meva generació va suposar un punt de no retorn el fet d’implicar-nos en el moviment i ser conscients d’una oportunitat única”

ÜLO LAANOJA

ÜLO LAANOJA

Est

òn

ia,

199

0

Cèlia Atset


EL TRÀGIC ATEMPTAT TERRORISTA al setmanari Charlie Heb-do és alarmant en molts nivells. La investigació està oberta, pe-rò tot apunta a jihadistes, musulmans nascuts a França que probablement han tornat de la guerra de Síria. La resposta ge-neral ha sigut la que hem vist massa sovint en altres ocasions. Els polítics utilitzen els atacs per vantar-se de la societat de-mocràtica i lliure que presideixen i refermen que són actes d’individus malalts que invoquen la religió com a excusa per imposar les seves idees extremistes. Els ciutadans expressen la seva solidaritat amb declaracions com “Tots som Charlie”. Per desgràcia, no ho som. O, més precisament, amb molt po-ques excepcions, no som Charlie, i això és un gran problema per a les democràcies liberals de tot el món.

En primer lloc, molts dels defensors més acèrrims de Charlie Hebdo són fans nous i selectius. És sorprenent quants islamòfobs i ultradretans declaren el seu amor per una re-vista que fins fa poc qualificaven de “drap comunista” (des-prés de la sàtira mordaç de Charlie Hebdo als seus propis he-rois, de Jesucrist a Marine Le Pen). Aquests són els heroics defensors de la llibertat d’expressió, com Geert Wilders, que volen prohibir l’Alcorà perquè diuen que incita la violència.

Moltes persones no són Charlie perquè Charlie Hebdo cri-ticaria totes les religions i tots els polítics, independentment del seu origen ètnic, sexe, ideologia, etcètera. En conseqüèn-cia, els líders de totes les religions i els partits polítics els han criticat. La revista només ha sigut violentament atacada per extremistes musulmans, però això no vol dir aquests siguin els únics que ataquen els seus crítics –fa poc dos membres francesos de la Lliga de Defensa Jueva van ser condemnats per haver col·locat una bomba sota el cotxe d’un periodista antisionista–. És un fet incòmode però innegable que la ma-joria d’actes de violència política a l’Europa contemporània provenen d’extremistes musulmans, tot i que el 99,9% dels musulmans no són violents.

En segon lloc, moltes persones no són Charlie perquè pen-sen que els debats democràtics han de ser civilitzats i no han

d’incomodar a ningú. El problema és que la “civilitat” és un concepte que significa coses molt diferents per a diferents persones. I és impossible mesurar si la gent està disgustada, i encara menys comparar objectivament fins on arriba el seu malestar. La gent pot enutjar-se per tot, així que, ¿per què la sensibilitat religiosa hauria de tenir una protecció especial?

Al llarg de la història, la “civilitat” s’ha definit d’acord amb els interessos de la classe dominant. L’argument de la “civi-litat” s’utilitza gairebé sempre de manera selectiva i oportu-nista. Hi ha grups que estan protegits del discurs “incivil” i d’altres que no ho estan. Això protegeix aquests grups de la crítica i, a llarg termini, perjudica no només els crítics sinó també els no criticables, que no tenen incentius per reflexi-onar i millorar.

En tercer lloc, moltes persones no són Charlie perquè te-nen por. Molta gent no critica mai res ni ningú obertament, o almenys no critica la gent que té poder. Però fins i tot entre els professionals de la crítica, com ara els còmics i els intel·lectu-als, l’autocensura s’imposa com a norma. Es tracten temes re-lacionats amb els jueus i Israel amb més sensibilitat que en el cas d’altres grups i estats, per por de represàlies professionals, i augmenta l’autocensura a l’hora de parlar de l’islam.

L’alt nivell d’ira i frustració de la població musulmana a Eu-ropa pot tenir una explicació. Hi ha una percepció de falta de poder, hi ha qui pensa que els musulmans són discriminats perquè no tenen veu en el sistema polític. El sentiment dels musulmans és que han de dependre de la simpatia de les elits no musulmanes, i aquestes són bastant selectives (fins i tot per part de l’esquerra), o bé recórrer a mesures extrapolíti-ques, com és l’amenaça de violència.

Permetin-me repetir que aquestes excuses no són accep-tables per a accions o discursos violents, però si “nosaltres” esperem d’“ells” que respectin la llibertat d’expressió, aques-ta ha de ser total o bé ha de protegir tots els grups de la ma-teixa manera, i això crec que és impossible. Si “nosaltres” vo-lem que “ells” respectin les regles del joc democràtic (no “les nostres”!), “nosaltres” també hem d’acceptar-los com a ciu-tadans. Massa sovint, l’islam i els musulmans són tractats com a estrangers. Però la majo-ria dels musulmans en la majoria dels països euro-peus són ciutadans, nas-cuts i criats a Europa. En altres paraules, “ells” són “nosaltres”! Així que, per molt que “ells” hagin de respectar les normes de la societat on viuen, nosaltres hem d’acceptar que aquest també és el “seu” país.

¿Com podem, doncs, avançar de manera constructiva, en-fortint les nostres democràcies liberals en lloc de debilitar-les amb brusques reaccions autoritàries?

En lloc de restringir la llibertat d’expressió limitant-la a la “civilitat” o ampliant la legislació contra la discriminació, hem de viure d’acord amb les nostres consignes i abraçar la llibertat d’expressió per a tots, inclosos els antisemites i els islamòfobs. De la mateixa manera, hem de poder criticar i sa-tiritzar-ho tot, dels ateus als cristians, dels jueus als musul-mans i dels Verds a l’extrema dreta. Això requereix que no no-més denunciem els extremistes, sinó també que defensem els que s’hi enfronten obertament, fins i tot abans que siguin amenaçats o assassinats.◆

NO, NO TOTS SOM ‘CHARLIE HEBDO’ (I AQUEST ÉS EL PROBLEMA)

A N À L I S I Text ➝ Cas Mudde Fotografia ➝ Aurelien Meunier / Getty

NO NOMÉS HEM DE DENUNCIAR ELS EXTREMISTES, SINÓ QUE TAMBÉ HEM DE DEFENSAR ELS QUE S’HI ENFRONTEN OBERTAMENT, FINS I TOT ABANS QUE SIGUIN AMENAÇATS O ASSASSINATS

En tan sols tres mesos Pegi-da s’ha fet forta a Alema-nya. El moviment va néixer

a l’octubre contra la islamització d’Occident i, manifestació a mani-festació, ha passat dels 200 assis-tents de la primera –feta a través del Facebook– als 18.000 de l’últi-ma, documentada per la premsa de mig Europa. De retruc, l’atemp-tat mortal contra la revista Char-lie Hebdo li ha donat peu per as-senyalar que la matança reafirma les seves tesis i advertiments contra l’islamisme. Dilluns torna a convocar concentracions a tot el país, que serviran de termòmetre per si la por de París ha calat a Ale-manya. És cert que encara és molt minoritari però també ho és que ha aconseguit polaritzar la soci-etat i s’ha colat en el discurs insti-tucional que Angela Merkel fa per Cap d’Any, prova més que evi-dent que, més enllà de xifres, Pe-gida preocupa. La cancellera ha acusat els responsables de la for-mació de racistes i fins i tot de te-nir “prejudicis, fredor i odi al cor” alhora que ja ha advertit que no hi ha lloc per als que atien el dis-curs contra els immigrants. A di-ferència d’altres moviments an-tiimmigrants que creixen al con-tinent a l’escalf de la crisi econò-mica, com el Front Nacional de Marine Le Pen, Pegida es defineix com un moviment europeista. Les sigles responen a Patriotes Europeus Contra l’Islam, tota una declaració de principis posats en negre sobre blanc per un perso-natge amb molts punts foscos. Es diu Lutz Bachmann, un empresa-ri de 41 anys condemnat a tres i mig de presó per assalt i robato-ri, que en les seves declaracions públiques es manifesta contrari al que considera massa generosi-tat en les polítiques d’asil que practica Alemanya i que, segons denuncia, permet que entrin im-migrants que només busquen aprofitar-se de la bona salut de l’estat del benestar.

PEGIDA, L’AMENAÇA

A LA DIVERSITAT

MULTICULTURAL

D’ALEMANYA

MARTA RODRÍGUEZ

L A F I N E S T R A

Cas Mudde és professor a la School of Public and International Affairs, Universitat de Geòrgia (Estats Units). @casmudde / Article publicat a OpenDemocracy.net


Pròx

im Or

ient i

nord

d’Àf

rica

Irland

a-30

Iemen

-110

EAU-1

5Qa

tar-15

Bahra

in-12

Algèria-200

Israel i Palestina-120

Líbia-600

Líban-900

Sudan-100

Kuwait-70

Egipte-360

Jordània-1.500Aràb

ia Saudita-

2.500

ELS BRAÇOS INTERNACIONALS DE L’ESTAT ISLÀMIC Joves d’altres països reclutats per combatre a l’Iraq i a Síria

Concepte islàmic espiritual i no necessàriament violent que significa lluita i que pot referir-se a tota mena d’esforç o acció d’inspiració religiosa.

JIHAD

Ideologia que considera que Occident, els jueus i altres no cre-ients conspiren per suprimir l’islam. Aquest grup entén la ji-had com el compromís i l’obligació de cada musulmà practi-cant de defensar amb tots els mitjans possibles –inclosos els violents– les terres de l’islam. Els partidaris del jihadisme se-gueixen la doctrina salafista, que no accepta cap altra inter-pretació de l’islam que la que suposadament van adoptar els primers descendents del profeta Mahoma. Rebutgen la demo-cràcia i qualsevol sistema de lleis fet per l’home i apliquen aquests principis a un estricte codi de conducta social. Així, grups jihadistes com Al-Qaida han condemnat reiteradament Hamàs pel fet de reconèixer el sistema polític a Palestina i ha-ver acceptat participar en unes eleccions democràtiques. Si el 2001 (Nova York i Washington), el 2004 (Madrid) i el 2005 (Londres) la tàctica principal dels jihadistes era col·locar bombes que poguessin causar moltes morts, actualment la majoria dels seus atacs són per ocupar territori i enfrontar-se a forces militars convencionals. El 16 de desembre del 2014 hi va haver a la ciutat pakistanesa de Peshawar un dels atacs més mortífers, a càrrec del principal grup talibà al Pakistan, amb més de 140 morts, la majoria nens d’una escola.

JIHADISME

Grup islamista radical amb arrels a Jordània i l’Afganistan, que els últims cinc anys ha evolucionat de ser un petit grup terro-rista a una organització cada vegada més sofisticada. Actual-ment ja controla milers de quilòmetres en un territori entre Síria i l’Iraq que ells mateixos han definit com a califat. L’ob-jectiu és eixamplar el seu domini territorial i governar milions de persones amb el terror com a arma principal. Tant l’Orga-nització de les Nacions Unides com Amnistia Internacional han denunciat reiteradament la neteja ètnica que practiquen els combatents de l’Estat Islàmic quan ataquen un territori. El 2014 va augmentar el nombre de les seves accions de propa-ganda internacional amb el degollament d’ostatges, tant oc-cidentals com ciutadans dels territoris que han anat conque-rint. Avui dia l’EI rivalitza amb Al-Qaida –i pràcticament la substitueix– com a líder del jihadisme global. L’Estat Islàmic és el grup més mortífer a Síria i a l’Iraq, i ha perpetrat atacs en uns tretze països més, especialment a Nigèria, l’Afganistan, el Iemen, Somàlia i el Pakistan.

Estat Islàmic de l’Iraq i Síria (EI)

Els Estats Units lideren una coalició de més de 60 països que proporcionen suport polític i militar per combatre l’Estat Is-làmic. Els experts consideren, però, que l’única manera d’atu-rar els atacs violents d’aquest grup i la seva expansió territo-rial és adoptant una política que vagi molt més enllà de les me-sures contra el terrorisme. Es requereix una acció continu-ada en l’àmbit diplomàtic i de desenvolupament econòmic i social, i cal convèncer els líders polítics i religiosos de l’islam que condemnen la violència perquè liderin aquesta acció, amb el suport de la coalició internacional, i no a l’inrevés.

Què està fent la comu-nitat internacional per aturar l’EI?

LES XARXES SOCIALS HAN SIGUT CLAU

PER CAPTAR JOVES I RECURSOS DE

L’ESTRANGER PER A LES ACCIONS TERRORISTES

Text ➝ Teresa Turiera Gràfic ➝ Idoia Vallverdú Fonts ➝ ICSR (Internat0ional Centre for the Study of Radicalisation and Political

Violence), Londres 12.7

Síria Iraq


Resta del món

Resta d’Europa

Europa

Kosovo-120

Gran B

retan

ya-50

0

Espany

a-100

França

-700

Bèlgica-

300

Itàlia-50

Suïssa-10

Àustria-60

Alemanya-400

Holanda-150

Dinamarca-100

Noruega-50

Suècia-100

Finlàndia-30

Bòsnia-60

Albània-140

Ucraïna-50

Rússia-800

Turquia-400

Kazakhstan-150Canadà-100EUA-100Xina-100

Pakistan-300Indonèsia-60

Afganistan-25Austràlia-250

Somàlia-70

Marroc-1.500

Les xifres varien segons les fonts. Alguns experts ja situen en més de 16.000 els joves d’arreu del món reclutats per diferents grups terroristes islamistes des de l’inici de la guerra a Síria, ara fa quatre anys. Senten desafecció pels països on han crescut i marxen amb l’objectiu de donar un sentit a la seva vida: ajudar i protegir els seus germans musulmans. Mentrestant, les democràcies occidentals malden per endevinar les intencions dels joves que tornen als seus països d’origen. L’atemptat d’aquesta setmana a París, així com els que hi va haver l’any passat a Brussel·les i el 2012 a Tolosa de Llenguadoc, certifica la impotència a l’hora d’evitar que el terreny de batalla es traslladi també al cor d’Europa.

81

RADIOGRAFIA DELS ATACS COMESOS PELS GRUPS JIHADISTES DURANT UN MES (NOVEMBRE DEL 2014) (Fonts: ICSR & BBC World Service)

ATACS

306 Estat Islàmic

664

150 Talibans

30 Boko Haram

PERFIL DELS COMBATENTS ESTRANGERS RECLUTATS PEL JIHADISME

Provenen de 81 països, la majoria del nord d’Àfrica (Tunísia, Algèria, Marroc i Líbia), i del

Pròxim Orient (Aràbia Saudita i Jordània).

18-25Tenen entre 18 i 25 anys, tot i que n’hi ha de

molt més joves, i també noies disposades a convertir-se en esposes dels jihadistes.

3.000Són fills d’immigrants de segona i tercera generació

procedents d’Europa, els EUA i el Canadà. Molts s’han convertit a l’islam en l’edat adulta.

178 altres

dels morts són civils51%

dels atacs han sigut a l’Iraq, Nigèria, l’Afganistan i Síria80%

MORTS

2.206 Estat Islàmic

720 Talibans

801 Boko Haram

de les morts, o més, van ser causades per grups que no tenien cap relació formal amb Al-Qaida

60%

7075.042

1.315 altres

països anys joves

I M P A C T E S D ’ U N A S E T M A N A

“No sóc kurd; no conec cap paraula kurda; seria in-capaç de citar-ne un au-tor, la cultura kurda

m’és totalment aliena. Ah, sí! Potser al-gun dia he menjat cuina kurda en algun restaurant. Avui sóc kurd; penso com un kurd; canto i ploro en kurd. Els kurds as-setjats a Síria no són kurds. Són l’Huma-nitat que resisteix a les tenebres. Defen-sen la seva vida, les seves famílies, el seu país, però, conscients o no, el que són és l’única muralla que ara mateix ofereix resistència a l’Estat Islàmic. Ens estan defensant a tots, no contra un islam de fantasia, que no representen els terro-ristes de Daesh (acrònim àrab de l’Es-

tat Islàmic), sinó contra el gangsterisme més bàrbar. Com pot ser creïble la pre-tesa coalició internacional contra els de-capitadors si, per raons diferents, molts dels seus membres hi han compartit in-teressos estratègics, polítics i econò-mics? Contra el cinisme i la mort, avui hi ha el poble kurd”. Això ho escrivia fa pocs mesos Charb, el director de Charlie Hebdo, un cop més posant el focus sobre el que està passant “allà”, i que ara té tan-tes implicacions “aquí”. Demà a París aquesta coalició internacional contra el terrorisme tornarà a seure al voltant d’una taula ovalada. Aquest cop seran els màxims responsables de la lluita antiter-rorista a Europa i als Estats Units. Gai-

rebé podríem avançar què diran a la de-claració final: determinació, fermesa, unitat, mesures de contenció, reforça-ment de les fronteres. S’aplanarà el camí perquè el Parlament Europeu autoritzi el controvertit registre de passatgers ae-ris que hauria d’ajudar a detectar jiha-distes que tornin a Europa. Però no par-laran dels interessos estratègics, polítics i econòmics que en els darrers anys han permès armar l’Estat Islàmic i altres grups jihadistes fins a les dents; ni de com reforçar amb accions contundents la “muralla kurda” abans que caigui fe-ta miques i Europa hagi de tornar a orga-nitzar cimeres per decidir com es repar-teix “la càrrega” dels refugiats.

CONTRA EL CINISME

P L A N E T A ➝ 1 0 D E G E N E R D E L 2 0 1 5

PERIODISTA @tereturi

TERESA TURIERA

D I R E C T O R : C a r l e s C a p d e v i l a ◆ C A P S D ’ I N T E R N A C I O N A L : M a r c V i d a l i C a r m e C o l o m i n a ◆ C O O R D I N A D O R A : T e r e s a T u r i e r a ◆ D I S S E N Y : I d o i a V a l l v e r d ú ◆ F O T O G R A F I A : X a v i e r B e r t r a l ◆ E D I C I Ó : R o s a R o d o n ◆ L L E N G U A : A l b e r t P l a

“L’Estat Islàmic és la sàtira més ofensiva al profeta Mahoma que hi ha avui

en dia al món”. Ingrid Mattson, lider religiosa musulmana i professora d’estudis

islàmics a la Universitat de Western Ontario,

London, Canadà. Falten veus en el dia a dia que qüestionin els límits

entre els preceptes religiosos, la tradició

cultural i la dignitat de les persones.

@ I N G R I D M A T T S O N

Aquest dimecres Charlie Hebdo tornarà a ser als quioscos de tot França. Se n’ha previst un milió

d’exemplars, quan la tirada habitual era de 60.000.

Les veus de Charb, Cabu, Wolinski, Tignous i Honoré

ressonaran més fortes que mai, i capçaleres satíriques com

Le Canard Enchaîné, El Jueves, Private Eye,

The Bugle, The Onion, News Biscuit, Eulenspiegel, Titanic o The Dayli Mash tindran a

partir d’ara el llistó pels núvols.

John Gilmore, activista que defensa una internet lliure, en el sentit més ampli de la paraula, deia que “la xarxa interpreta la censura

com una cosa maligna, i troba les vies adequades per esquivar-la”. El control sobre el que la gent llegeix, mira o escolta avança a la

mateixa velocitat que la fam per l’accés a la veritat, o, com a mínim, a fonts d’informació diverses. Però la més perillosa de totes les

censures, també en l’era digital, segueix sent l’autocensura.

De sàtires i ofenses

@ P R E S S F R E E D O M

De censures i autocensures

1“El dret a la

llibertat d’expressió

és encara més important

quan provoca controvèrsia.

És aleshores quan un atac a aquest

dret representa un atac a tots els drets

de la humanitat”

Centenars de ciutadans de l’Aràbia Saudita

han contemplat tranquil·lament mentre

prenien un gelat com el bloguer Raif Badawi

rebia els primers 50 cops de fuet davant d’una mesquita de

Jiddah. El seu delicte era haver obert un blog de debat polític i social

a internet. L’Aràbia Saudita (recordem-ho, un dels membres de la coalició internacional contra el terrorisme) acusa Badawi d’haver

insultat l’islam i l’ha condemnat a deu anys de presó i a rebre

1.000 fuetades. Estem parlant de la

mateixa intolerància dels assassins de

Charlie Hebdo, oi?

# R A I F B A D A W I

milió d’exemplars

“Tots hauríem d’aportar

la nostra part per fer un món més igualitari.

No és una qüestió de caritat, és el nostre interès”

F E D E R I C A M O G H E R I N IALTA REPRESENTANT DE LA UE PER A AFERS EXTERIORS

@FedericaMog

# S A T I R E

‘Je suis Raif’

K E N N E T H R O T HDIRECTOR EXECUTIU DE HUMAN RIGHTS WATCH

@KenRoth

revolucions sense líders

Documents