2

Edita:

Associació de narradores i narradors

Museu EtnològicPg. de Santa Madrona, s/n

(Montjuïc)08038 BarcelonaTel. 93 424 68 07

Consell de redacció: Roser Ros,

Montserrat Solanas, Martha Escudero,

Inongo–vi–Makomé,Noemí Caballer. Disseny gràfic:

Jordi Palet i Puig.

Es permet la difusió dels textosd’aquesta revista, sempre i quan

se’n mencioni la font.

2 Sumari

Editorial

De boca a orella:

LES BRUIXES PORTEN DOL... Joan Soler i Amigó

Les mil i una. Comentari d’esdeveniments alvoltant de la narració

Seminari Antropologia i conte. Montserrat Solanas iDolors Llopart

Trobada ANIN. Les bruixes porten dol? MarthaEscudero

ANIN a RAC 1. Sessi Sitjà

Per la Mercè, Contes al Palau Robert.

Conten que a Tarragona conten. Montserrat Cebrian

XI Maratón de los Cuentos de Guadalajara. NoemíCaballer

Segundas Jornadas sobre Oralidad para laEducación y la cultura. Cèlia Millán

Tercera semana de la Oralidad. Albolote-Peligros(Andalusia). Noemí Caballer

L’art d’explicar contes, un curs a la Casa Elizalde.Roser Ros

Contes de tots colors, un curs a Rosa Sensat. RoserRos

Un gran bosc. M. Pilar Aínsa Coll

Llibres

per Montserrat Solanas, Roser Ros, MarthaEscudero, Imma Pujol i Farrés I Sessi Sitjà

I per postres, uns quants contes

El renoc, rondalla recollida per Mn. Cinto Verdaguer

Contes de bruixes, per: Jordi Palet, Ignasi Potrony,Martha Escudero, Roser Ros, Montserrat Solanas iAlbert Estengre

Havíeu pensat mai que….

3

Editorial

És amb veritable alegria que celebrem l’apariciódel número cinc de la Revista N. La sevapresència demostra que no tan sols nostrapublicació es consolida, sinó també que l’ANIN tévida, es mou, que la gent que en formem partestem disposats a treballar per la narració, queens complau fer coses plegats.

Hem dedicat aquest cinquè número d’una maneramolt especial a les bruixes. En cadascun delsseus apartats, la Revista reflecteix l’ombrad’alguna d’aquestes dones, o de moltes d’elles,de la seva saviesa, de les seves misèries, del quese n’ha dit o de les moltes creences que hangenerat.

A l’apartat De boca a orella, destinat a acollir elsarticles de fons, es publica el text que en JoanSoler i Amigó ens va oferir en forma deconferència en ocasió de la darrera trobada degent de l’ANIN.

D’aquest acte col.lectiu, que es va escaure el 29de juny del 2002, diada de sant Pere, se’n fancinc cèntims a l’apartat de Les mil i una, lloc quela nostra publicació reserva per donar notícia icomentar els esdeveniments sobre narració quehan comptat amb la participació de gent del’ANIN.

A l’indret reservat als Llibres, se’n ressenyen,com és habitual, una pila, i, entre ells, no hi podenfaltar els que fan referència a les nostresconvidades especials, les bruixes.

I així com a cada nova revista solem regalar-nosunes postres de conte, aquest cop hem volgutque l’oferta fos doble. Si, per una banda, novolíem obviar la cita amb la tasca de recol.lectorde rondalles de Mn. Cinto Verdaguer, publicant-ne una que ens ha semblat d’especial interès, perl’altra, no ens hem pogut estar de convocar lesressenyes dels contes de bruixes que els nostresassociats han volgut fer arribar a la redacció aixícom les dades bibliogràfiques que ens permetranllegir-ne la versió íntegra.

Però no només parlem de bruixes en aquestnúmero cinc, i això es deu, entre altres raons, aque durant aquests sis mesos l’ANIN s’ha dedicata moltes altres coses. Entre elles, l’organitzaciód’un seminari i de diversos tallers i cursos, itambé d’altres activitats com ara ocupar-sed’omplir de contingut diferents espais que, demanera estable o puntual, programen contes, peradults, per joves, per menuts. Totes aquestesaccions tenen molt a veure amb l’ideari i objectiusque han guiat els passos de l’ANIN des dels seusinicis.

Però no oblidem que l’Associació s’ha debellugar al ritme de la seva gent. I és bensegur que hi ha encara tota una pila de cosesque no s’han fet mai, encara. Tant les pàginesde la revista com la vida de l’ANIN ensesperen!

4

De boca a orella

Les bruixes porten dol... Joan Soler i Amigó

Casa Elizalde, Sant Pere de 2002.

Quan és a mig carrer ja en gira els ulls enlaire, ja en veu la seva amor sola, que es pentinava amb una pinta d'or, l'escarpidor de plata...

Sa mare la pentinava amb una pinteta d'or, sa germana els hi trenava els cabells d'en dos en dos, cada cabell, una perla, cada perla, un anell d'or...

-Déu vos guard, la Margarida. -Déu vos guard, el bon Joan. Què en porteu d'aquelles terres, vós que hi heu estat tants anys? -No en porto ni or ni plata, ni perles ni diamants, vos porto una pinta fina: no l'han feta els cristians sinó que l'han feta els moros, que hi han treballat set anys sense deixar-hi cap festa sinó les tres principals, que són la Pasqua Florida i la Granada i Nadal.

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, Plou i fa sol, les bruixes porten dol...

Bruixes? donzelles enciseres? Si els cauencabells al terra o resten enredats entre les puesde la pinta, poden provocar tempestes, i sobretoten mar. Però també poden lligar voluntats, idestrenar passions...

Vet aquí que... -em refereixo a L'amor de les trestaronges- la vella s'ofereix a pentinar la noia i,amb tota la malícia, li clava una pua al mig delclatell, tant és així que, de sobte, la noia restaencantada, adormida com una morta... o bé esconverteix en ocell, vola que volaràs... I nomésarrencant-li la pua retornarà a ser el que era.

Vet aquí que la Piteta, la filla del bruixot, que ésl'amo del castell d'Iràs i no en tornaràs, s'enfuigamb l'Andreuet, el seu enamorat, cavalcant elcavall que corre com el vent. Però sa mare bruixaha muntat el cavall que corre com el pensament igairebé l'alcança. I vet aquí que ella -que tambéés embruixadora- es treu una pinta i la llança al

seu darrere i es converteix en un bosc espèsque ni sa mare pot atravessar...

Vet aquí que, a la rondalla d'Els tres pèls deldiable, la vella, que és la padrina del diable,deixa que aquest, de cansat que arriba a casaseva, acotxi el cap a la seva falda, mentre elpentina lentament i li va traient les puces. Iel noi s'està amagat en un racó sense gosar nirespirar, per escoltar què respon el diable ales seves tres preguntes. I vet aquí que lapadrina, que és una gran pentinadora, totpentinant-lo amb la seva gran pinta, liarrenca volgudament un pèl del cap, i el diablees mig desperta renegant, i és quan ella liformula la primera pregunta, aquella de perquè l'arbre dels albercocs d'or s'ha assecat i jano dóna fruit. I el noi espera amb les orellesben obertes la resposta, i què cal fer perquètorni a fruitar...

La màgia de la pinta, com la màgia del fus ila filosa. La pinta de cardar llana, de pentinarlli, cànem, o cabells d'or i plata... Com aquellorfebre barceloní del barri de Ribera, de nomOrfila:

Mes ai! Pel veïnat no falta qui diga que ven per fils d'or cabells de sa filla.

Les parques balangueres filen i cavil·len elsdestins dels humans. Però el dilluns, per sosdifunts, la vella no fila...

També les encantades es pentinen vora lesfonts i els estanys, per encantar els que lesmiren; i les sirenes escarpeixen les sevescabelleres de lluna a les roques perquè hiencallin els mariners. Sempre aparexien alcrepuscle, abans de fer-se clar i de fer-se fosc,entre dos llustres.

Ronden les coves i les balmes, les pedres fitesi les pedres gentils, els gorgs i les congestes...Són genii loci, genis del paisatge, guardianesde les aigües, dels boscos i del cims. Viuen enpalaus meravellosos sota terra o a lesprofunditats dels llacs. Apareixen idesapareixen al seu gust, en un dir: "Peusobre fulla", "fulla sobre fulla" o "Alta fulla...arbre, aire en amunt"...

Els grecs les anomenaven nimfes, nàiadessi són dels rius i les fonts, i d'entre aquestescastàlides, ismènides, pactòlides...parnàssides, helicònides, depèn de lesmuntanyes i les roques o estunes on habiten...nàpees si són dels prats, d'on fan créixer lagespa... les dels arbres són dríades ihamadríades... les dels estanys són límnades iondines, les del mar nereides...

5

En la nostra cultura, que és de tradició cèltica,les anomenem goges, aloges, fades, encantades,paitides, janes, dones d'aigua, dones de fum ollufes, que responen fent eco; sirenes, les delmar... I també blanquetes, sedetes, dragues,bagasses, a Occitània... Són d'una bellesaembruixadora. I es diuen Flordeneu, Floridalba,Esterella, Melusina, Morgana, Mariagna...

A Occitània tenen les daunes d'ayga; al'Auvèrnia danne d'aigüe; al País Basc leslamiak -que solen tenir un peu d'ànec, de cabra oaneu a saber de què-; a Astúries són xanes; aCantàbria, anjanas o mozas de agua, moltmenudes i amb una estrella al front... Formen partd'una fauna molt variada d'un fons comúindoeuropeu.

Fixem-nos en aquest nom de janes o joanes,xanes i anjanas. Tot i ser genis de lloc, esperitsde les aigües, el nom té relació amb lessacerdotesses de la cort de Diana, la deessade la lluna i de la nit. Perquè antigament, Déu eraparella. Cel i Terra, Llum i Foscor, Dia i Nit, Sol iLluna...

En sànscrit, div és brillar; dyaus és cel, dia;dios, dies, dieus, deivos, divus... I d'aquí Zeus,Theos, Deus... La parella és Dyanus i Dyana:Dyanus, la llum, el sol solet, el dia; Dyana, lafoscor, la lluna la bruna, la nit. I la filla del Sol i dela Lluna és un bon tros bruixa...

Dyanus, el Sol, és masculí, patriarcal, reial,imperial, és la consciència, la raó superior, la llei ila força del llamp. Dyana, la Lluna, és femenina,matriarcal, és el món de l'inconscient i de lamàgia, de la mort, de les emocions, de les

pulsions eròtiques i les passions inferiors,infernals.

Dyanus és el cicle solar, de periodicitatanyal. El sol passa per la mort, per ponent, peroccident, però no mor: sempre és rodó,sencer, brillant, superior. El Sol és el Dia, laVida, la Força i el Bé.

Dyana és el cicle lunar, de periodicitatmensual, lluna nova i lluna plena, creixent iminvant, mor cada mes, va vestida de dol. LaLluna és la Nit, la Mort i el Mal. En llenguaindoeuropea és me, en sànscrit mâs, i mâmiés "jo mesuro", en avèstic és mah, menu enlituà, mena en gòtic, méne en grec, mensis enllatí. És el mes i és la menstruació, i són lesmarees, l'influx sobre les aigües. Sirenes,dones d'aigua.

Dyanus, Djanus, Janus, antic déu solar,celestial, porter de la Porta del Cel i de la del'Infern -Janua Coeli i Janua Inferni. Porter deles portes de l'Hivern -Januarius, gener- i del'Estiu. Janus, Johannes, Joan, l'Evangelistael 27 de desembre; el Baptista, el 24 de juny,dels dos solsticis, del Sol Nou i el Sol Ple, dela nit més llarga i el dia més curt, de la nit méscurta i el dia més gran.

Dyana, Djana, Jana, antiga deessa lunar,ctònica, màgica, fetillera. Medea i Circe erenexpertes en les arts de la màgia,encantadores, bruixes, sacerdotesses delculte de Dyana. El pensament màgic és mésantic que el pensament religiós, i elsconjurs més antics que les oracions.

Dyana esdevé, d'una banda, Selene, i del'altra, Hécate, la deessa dels naixements i deles morts, del reialme de les tenebres. I tambépren altres noms, com Herodies, Noctiluca oHolda, que cavalca de nit sobre un bóc encompanyia de dones convertides enfantasmes, també anomenada Frau Holle enels contes de Grimm, o Frau Bert, Bercht,Perchta... I també Benzozia, Domina Abundiao Dame Habonde.

En realitat, la bruixeria no era sinó unapervivència o una reinterpretació del cultea Diana a Europa, pura expressió delpaganisme cèltic o grecollatí.

Les djanes donaven culte a les ànimes delsmorts en els encreuaments dels camins, alsdescampats, als afores, per on passenprocessons d'ànimes -la santa compaña, aGalícia- i on els gossos i els llops -i els homesllop- udolen a la lluna. La necro-mantia,convertida cacofònicament en nigro-mància, en màgia negra, malèfica.

6

Per la gent, la nocturnitat els feia estremir iimaginar alhora malifetes, eixarms, sacrificis,beuratges, ordalies, fantasmagories, fornicacionsi orgies sexuals desenfrenades, invocació alsdimonis, emissió de mals donats, pestes,tempestes, pedregades, plagues sobre elssembrats, enverinament de les aigües, tota menade mals i de desgràcies... Elles eren també lesfautores de lligadures o encortamentscausants de l'esterilitat, i de males mirades omals d'ull, que fan tornar les noies malmirroses:el fascinum dels antics.

La fantasia popular feia presidir els seuscultes pel déu Pan, conegut també com Selvàtico Silvestre, fecundador dels boscos i els ramats,banyut, pelut, barbat, amb potes i cua de marrà,com Dionisos en les festes del vi, on tenien llocles antigues tragodie.

En els principis, el cristianisme va considerar labruixeria com una degradació de lessacerdotesses, les sibil·les, les fetilleres i lesmagues druídiques: se les va disfressar demanera horrible, lletges, velles, negres,escabellades, esdentegades... contràriament ales antigues iniciades que enllaçaven el visibleamb l'invisible, caricatures de fades, fadesmalvades, criatures de l'inconscient del poble i deles transferències personals, hipostasiades perles llegendes.

Volen com abans es deia de les fades iencantades, després d'untar-se sota les aixelles ia l'entrecuix amb els seus untets. Com ho descriuJaume Roig al Llibre de les dones:

Amb cert greix fus, com diu la gent, se fan ungüent e bruixes tornen...

I pronuncien la fórmula d'enlairar-se xemeneiaamunt: Altafulla, Vola fulla, La fulla i la flor, enl'aire fulla, fulla sobre fulla, pet sus fulla, vod delcim d'Altafulla...

El nostre rondallari recull un cas d'encanteri debruixeria, que no és sinó una versió d'un conted'Apulei: un xicot assisteix d'amagat a una reunióde bruixes; segueix totes les cerimònies i observacom se suquen amb els untets i pronuncien laparaula "altafulla" i es transformen en ocellsnegres i volen pel cel nocturn. Ell també se n'untaperò, en lloc de pronunciar la paraula convingudas'equivoca i diu "baixafulla" i resta convertit en unase...

Altafulla... La tradició diu que la vila d'Altafullaés vila de bruixes. Quan el nom ve de l'àrab a-Tahulla... D'altres viles de bruixes són: Llers,Andorra la Vella, Arbúcies ("de Sant Hilari aArbúcies, dotze cases, tretze bruixes"), Centelles,

les Guilleries, Vallgorguina, Molins de Rei,Solivella i Vimbodí ("Sarral són tots jueus,aquella gent malvada, / a Solivella, les bruixes,d'on surten les pedregades..."), Bellpuig iGuimerà, Cervera (on encara hi ha el carreró),Cadaqués, Tresserra (al Rosselló)...

Curiosament, moltes d'aquestes viles teniencalls jueus o barris moriscos...

Noms de bruixes en la nostra culturabruixeril: fotja, xoixeta, tia rabosa (al PaísValencià), Trinquis, Xibeca, Gerom, Tana,Callera (del call), Catonica, Bellesa de lesaigües... Joana, potser el més comú (de lesdjanes)...

Però, i el nom de bruixa? Per on s'esténaquest nom i des de quan es troba? SegonsJoan Coromines, és un mot d'origen català iestà documentat al segle XIII, i també en elsdiferents dialectes occitans, i a l'alt aragonès...Apareix en castellà -bruxa i després bruja-i enportuguès, però un segle més tard. I prou: enaltres cultures són striga, sorcière, meiga...

Bruixa provindria de bruc, de bruguerar obruixerar, pels descampats de brucs igarrigars on es reunien, on celebraven elsseus sàbats. I si les bruixes volen a cavalld'una escombra de bruc, encara més. Ad'altres llocs les anomenen scobaces.

Però, ¿per què apareix aquest mot en lazona catalana i occitana, de la Provença aGascunya? I per què al segle XIII? Aquí espodria suposar la coincidència, o laconseqüència, en relació amb la persecuciói la maldiença del catarisme. Les reunionsde les "bones dones", de nit, per no serdescobertes, fora poblat, va crear seguramentsimilituds i confusions volgudes amb els anticscultes als morts que pervivien del paganisme, iamb les reunions clandestines dels jueus entemps de persecució: d'aquí el nom de sàbatsque prenen les reunions de bruixes, com alPaís Basc akelarri (d'akera larri, prat del boc).A Montcabrer, al Maresme, es troba el "cau deles bones dones" i a Burriac la "cova de lesencantades", on es reunien les bruixes de lacontrada. En altres llocs se les coneix com les"bones dames"... Genis del lloc, bonesdones i bruixes en confusió... Éssers irreals,eteris, com les fades però malignes; i alhoraéssers reals, magues de les antiguesdivinitats, sacerdotesses del Diable, en unamateixa clandestinitat nocturna que els cultescàtars i jueus, socialment marginals,perseguides per l'Església i el seu braçsecular.

Antigament eren considerades per la credulitatpopular com uns éssers irreals,

7

fantasmagòrics: vet aquí la narració medieval d'unepisodi de la vida de Sant Germà, bisbed'Auxerre, que passant per una aldea en visitapastoral, es va adonar que, a la casa on li vandonar sopar cuinaven un segon sopar. Els vapreguntar si esperaven nova companyia i li vandir que era per la les "bones dones" que passende nit. Sant Germà va comprendre el que voliendir i es va fer l'adormit al banc escó, per veurequè passava. Poca estona més tard va veurearribar una multitud de dimonis en forma d'homesi dones que es van posar a sopar. Sant Germà,llavors, es va aixecar i els va prohibir de retirar-se. Va cridar la gent de la casa i els va preguntarsi coneixien aquella gent, i li van respondre quesí, que eren tal i tal altra del veïnat. Llavors va dir-los: .Aneu a les seves cases a veure si hi són. Hivan anar i les van trobar dormides als seus llits. Iel sant va conjurar aquells dimonis i els vaobligar a declarar que així era com seduïen elsmortals i els feien creure que hi ha bruixos ibruixes que van de nit al sàbat. I els dimonis vanobeir i van desaparèixer confosos...

Però a la Baixa Edat Mitjana hi va haver uncanvi brusc en això de la bruixeria, enfront de lesevolucions successives que s'havien anat donantdes del paganisme: una fortíssima mutaciócultural. Sant Tomàs d'Aquino, Doctor Angelicusde l'escolàstica, que predicà el realisme en elmisteri eucarístic, també el predicà en relació a labruixeria: no són pas pures fantasmagoriesque afecten la fe poc formada de la gent, no sónresultat d'al·lucinacions perverses, d'enraonies orumors d'escassa credibilitat, no són fruit de lasuperstició, del paganisme ancestral; les bruixessón éssers reals, malèfics, servidores delDiable amb forma física. I més tenint en compteque la dona està predestinada al mal més que nol'home...

Així és com la figura del Diable -senyor del Mali de la Nit- ve a substituir els déus banyuts Pano Silvà, convertit en el Boc de Biterna. Alhora que,no podent foragitar la veneració d'aquests déusselvàtics, els canonitza en sant Silvestre, quenomena patró contra les bruixes, si és que no erael patró de les bruixes, el númen que ellesadoren... Va ser el Pontificat qui va ser, endarrer terme, el responsable de la invenció delSatanisme i de la repressió de la bruixeria coma culte al Diable: un gran error judicial.

És a dir que, sempre segons Julio Caro Baroja,"quan la cristianització fou absoluta i l'autoritateclesiàstica va tenir el poder al seu servei... allòque abans s'havia mantingut separat segonsuna divisió vertical (paganisme / cristianisme)va se separat segons una divisió horitzontal(cristianisme a dalt, paganisme a sota), un canvid'eix de conseqüències incalculables.

La Santa Inquisició va ser creadaprecisament per inquirir, combatre iperseguir el catarisme (entre 1230 i 1430)que s'estenia arreu d'Europa, sobretot aOccitània, i també al nord de Catalunya. Vancomençar d'acusar-los de bruixeria,aplicant-los totes les acusacions que homhavia adreçat a les bruixes i als bruixots. Itambé als valdesos i altres tendènciesherètiques comunitaristes i crítiques envers lamoral de l'Església. Que donaven culte alDiable, que eren els causants de totes lesdesgràcies i malvestats. I el poble s'ho creia,necessitava creure-s'ho, o callava esporuguit:"la bruixa fou un producte de ladesesperació del poble" (Michelet) tant peracudir a ella tant per remeiar les sevesdesgràcies, com per culpabilitzar algú. Labruixeria augmenta, efectivament, en momentsd'angoixes i catàstrofes, quan l'existènciahumana està marcada per les misèriescol·lectives. "En tot acte màgic hi ha part defrustració i de desesperança" (Malinowski).

La persecució de la bruixeria es va barrejaramb la de les romanalles del catarisme enclandestinitat. Va ser com, de la confusiócreada, en va derivar una confusió real,provocada per l'ocultació i la persecucióeclesiàtica a tot allò que no aconseguiaexorcitzar ni sotmetre a l'ortodòxia. Fins queamb la Inquisició castellana i el Malleusmalleficarum que, a conseqüència de lestortures més horroroses, provocava uns autosde fe, amb declaracions forçades que vanprovocar les llegendes més estranyes, les queens han arribat fins avui i han creatl'imaginari popular sobre les bruixes. Peracabar finalment a la foguera, sortides ambuna fortor de "fum de sabatots" (que no téres a veure amb cremar sabates velles -comexplica Amades-, sinó d'heretges, càtars ojueus... anomenats "sabatots" per ser assidusals sàbats o cultes clandestins, un nom quedels sàbats jueus, com es coneixien lesreunions del culte que tenien lloc elsdissabtes, es va estendre a les reunionsdels càtars -sense que tingués res a veure- id'ells a les de les bruixes.

El tema seria encara més llarg si ensposéssim a parlar de bruixeries iencantaments, de mals d'ull o males mirades,d'encortaments, de conjurs i de fetilleries... Jo,per acabar només apuntaria que les bruixesdel nostre tradicionari són més les delsvells cultes pagans que es van conservar perllargs segles en la ruralia, que no les creadesper la Inquisició. En la nostra tradicióencara són encantades, bons homes i bonesdones. I jo trencaria una llança al seu favor

8

dient d'elles que no són pas velles,esdentegades, escabellades i amb les mamellespengim-penjam, sinó que, si realment sónembruixadores i llancen eixarms i miradesenciseres és que són d'una bellesaextraordinària, com de les dones d'aigua, de laqual tanmateix convé guardar-se, com de la dePandora, la capsa de la qual s'ha dit que contétots els mals i totes les desgràcies. Però també usdic jo que tots els béns: ja que Pan-dora vol dirdonadora de tots els dons: del bé i el malindestriables que teixeixen la vida.

Joan Soler i Amigó

Una mica de bibliografia:

CARO BAROJA, J. Las brujas y su mundo.Madrid: Alianza, 1990

CASTRO, J. Dones de fum i d'aigua Lleida: Ribera Rius. 1992

COROMINES, J. Diccionari etimològic i complementari de lallengua catalana (veure "bruixa"). Barcelona: Curial "La Caixa", 1980-1991

ELIADE, M. Tratado de historia de las religiones.Morfología y dinámica de lo sagrado. Madrid: Cristiandad. 1980

GELABERT, A. Història de les bruixes d'Altafulla. Altafulla: El xilofòrum de la parròquiad'Altafulla. 1971

GUILLAMET, J. Bruixeria a Catalunya. Barcelona: La paraula viva. 1976

MARLIAVE, O. i J.C. PERTUZÉ. Panthéon Pyrénéen. Portet-sur-Garonne: Loubatières,1990

RENAU. X. Dona d'aigua. El mite de la nimfa delsgorgs interpretat de nou. Barcelona: Alta Fulla., 1986

SCHMITT, J.C. Historia de la superstición. Barcelona: Crítica, 1992

SISSA, G. Le corps virginal. Paris: Librairie philosophi que J. Vrin, 1987

WHITMONT. E.C. Retorno de la diosa. Barcelona: Argos Vergara 1984

9

Les mil i una. Comentarid’esdeveniments al voltant dela narració

Seminari Antropologia i Conte

De febrer a juny del 2002, ANIN ha organitzat unSeminari als locals de la seva seu social, elMuseu Etnològic. Amb una periodicitat mensual,el títol de les trobades explicita prou bé el seuobjectiu: Antropologia i Conte. Es tractava dedonar als assistents alguns conceptes bàsicsd’antropologia que ens permetessin comprendrel’organització i estructura dels contes que volemexplicar, així com el perquè de certs símbols imaneres de fer dels seus personatges. ElSeminari ha estat dirigit per Dolors Llopart.

Partint dels models originals de la culturamediterrània, concretats en les terres catalanes,dels quals el llegat va ser el dret gòtic i el romà,ens vam concentrar en l’evolució social i familiar.Del pater familiaes a la família nuclear de finalsde l’Edat Mitjana, i el seu curs fins als nostresdies.

La bibliografia relativa al tema ha estat nombrosai l’estudi molt interessant i útil per millorcomprendre les històries que expliquem, enconèixer-ne els origens que les han inspirat.

S’han tractat els conceptes de parentiu, aliancesmatrimonials, parentius comparats, la crisi delsvalors pairalistes, la transformació de lesrelacions familiars i els canvis socials de la famíliaen la Catalunya dels segles XIX i XX, alguns delstemes tractats il.lustrats per contes i cançonspopulars catalanes i altres històries foranes ambles quals s’han fet comparances (harem,Polinèsia, etc.). I ens resta força lectura percontinuar...

Montserrat Solanas

Tema: la família i el parentiu 0. Introducció a les ciències socials.

Cronologia

1. Introducció teòrica al tema de la família :

Continuïtat i parentiu (text de Joan Bestard tretd'internet)

Termes claus en relació al parentiu:

Conceptes bàsics: Matrimoni, Residència,Filiació i Terminologia.

Text: “Los 60 conceptos clave de laantropologia cultural”. Angel Aguirre Ed.Edit.Daimon 1982.

2. La família catalana.

Revista d'Etnologia de Catalunya n 8, abril1996 (sobre la família)

“La casa a Andorra”(Isabel de la Parte -DavidMas. Editorial AltaFulla 1999.

“Més enllà del silenci: El cicle de vida familiar:condició social i imatges culturals sobre lesdones” (Dolors Comas d'Argemir)

“El cavaller de Vidrà. De l’ordre i el desordreconservadors a la Muntanya catalana” IgnasiTerradas. Publicacions Abadia de Montserrat.1987.

3. L'hereu:

“La vertadera història de l'hereu Bertran”(Rosa Congost).

“Els orígens de la institució de l’hereu aCatalunya: Vers uns interpretació contextual”.Quaderns de l’ICA,1: 65:97 Barcelona. 1980

Textos que il·lustren el tema:

L'hereu Riera (cançó tradicional)

La madrastra (cançó tradicional)

Huérfana de madre (conte de tradició oralhaussa)

El conte de la mala madrastra (històries illegendes del Pallars)

La filla del marxant (cançó tradicional)

El testament de n'Amèlia (cançó tradicional)

El cigronet (conte de Prudenci Bertrana)

El renoc (conte de tradició oral recollit perVerdaguer)

El heredero (conte de Emília Pardo Bazán)

4. El procés matrimonial.

“Entre l'amor i l'interès. El procés matrimoniala la Val d'Aran”. Editorial Garsineu. Tremp,1993.

Textos que il·lustren el tema:

Lo senyor Joan dels casaments (conte d'EmiliVilanova)

10

La filla del Carmesí (cançó tradicional)

La princesa Mirra (text extret de les Metamorfosisd'Ovidi)

La Pepa (contes de Víctor Català)

Aixa y el hijo del Rey (conte de tradició oralmarroquí en versió Fàtima Mernissi).

5. La família als segles XIX i XX.(Característiques general).

“Historia de la familia “. Martine Segalen/Françoise Zonabend. Alianza Editorial. Voum II.1988.

“ Antropologia Histórica de la familia”. MartineSegalen, Taurus Universitaria. 1992.

“ La família i el parentiu”. Françoise Breton.LoreaBarruti. Conèixer Catalunya. Dopesa 1978.

Textos que il·lustrren el tema.

El carrer Bolivar, Maria Barbal.

Mirall trencat, Mercè Rodoreda

Vida privada, Josep M.de Segarra.

Pilar Prim, Narcís Oller.

6. La propietat i altres formes d’explotació.

“Història de l’agricultura catalana “.Joaquim deCamps i Arboix. Biblioteca de Cultura Catalana.Editorial Taber. 1969.

Revista “L’Avenç”. Dossier: El món agrari a laCatalunya moderna (s.XVI-XVIII), nº 26 . Abril1980.

“El Pirineo español”. Ramon Violant i Simorra.Editorial Plus-Ultra, 1949. Reedició. EditorialAltaFulla, 1985.

“ Arbúcies. Estudi del medi i formes de vida(1743-1940)·”. Andreu Bover i Pagespetit.Diputació de Girona. Col·lecció Joaquim Batet iSisó, 2. 1986.

7. La Rondallística catalana.

Conceptes bàsics per navegar-hi.

“La Mitologia i la seva interpretació” Joan Prat iCarós. Els llibres de la frontera. 1984

“ El fons ritual de la vida quotidiana”. XavierFàbregues. Edicions 62, 1982.

“Les arrels llegendàries de Catalunya”. XavierFàbregues, Edicions de la Magrana, 1987

“Signes, llengua i cultura “”. Sebastià Serrano.Edicions 62, 1980

“Enciclopèdia de la Fantasia popular deCatalana”. Joan Soler i Amigo. EditorialBarcanova, 1998

“El rondallari català” Pau Bertran i Bros.Introducció crítica de Josep M. Pujol. EditorialAltaFulla, 1989

Dolors Llopart

Trobada ANIN: Les bruixesporten dol?

Como un espacio de intercambio, reflexión ymero goce, se realizó el pasado 29 de junio enlas instalaciones de la Casa Elizalde, la“trobada” de ANIN que cerraba las actividadesantes del verano. El tema, apasionante: LasBrujas. Tuvimos oportunidad de disfrutar deuna amena e interesante charla que con eltítulo de “Les bruixes porten dol?” nos brindóJoan Soler i Amigó1, erudito en el tema. Elorigen de las brujas, su relación con lassacerdotisas del culto a Diana y con las“bones dones” de los cátaros, la relación conlas hadas y las encantadas, la supersticióncomo un saber antiguo que se mantieneescondido, la tendencia del cristianismo asatanizar el universo mítico pagano, SanSilvestre, patrón de las brujas, peinarse comoun hecho embrujador. “el pensamiento mágicoes más antiguo que el religioso y los conjurosmuchos más que las oraciones”. Estos y otrosmuchos elementos nos permitieron conocer unpoco más a tan fascinantes personajes.Después de la charla, y como es costumbre,disfrutamos de una comida en la que cada unode los participantes aportó una parte (o seauna comida de “traje”: yo traje esto, yo elotro...) y nos dispusimos a disfrutar de loscuentos de brujas que cada uno habíapreparado. Una tarde en verdad encantadora.

Martha Escudero

1 Autor de, entre otras obras, la Enciclopèdiade la Fantasia Popular Catalana

11

ANIN a RAC1

Ja fa una mica més d’un any, la cadena de ràdioRAC 1 va demanar a A.N.I.N. col·laboració per aomplir un espai en els seus programes literarisdels diumenges al matí, concretament, l’últim decada més. Es rep la petició amb il·lusió i,inevitablement, sorgeixen les preguntesindefugibles davant de qualsevol demandad’aquest estil: contes a la ràdio, sí o no? Perquè,no es diu que qui explica contes està mantenintuna conversa entre ella i qui l’escolta? Quinamena de conversa pot haver-hi amb algú quet’està escoltant des del seu receptor? No seràmassa fred això del micròfon i el receptor perestablir aquesta conversa?

I després hi ha una altra qüestió. Volen contes, sí,però que no durin més de tres minuts i, aleshores,ja no saps si volen contes o acudits i ja es veu avenir que en cas d’accedir a la petició s’hauràd’acabar per fer l’estira i arronsa per tota aquestaqüestió del temps.

Així què!? Contes a la ràdio sí o no? Perquè, quèli aportarà a A.N.I.N. després de tota la feinadaque representa tant per a la persona del’Associació que ho coordini com per a lanarradora o el narrador que s’ofereixi a anar al’emissora a enregistrar un conte?

A.N.I.N. va dir que sí a la cadena de ràdio RAC 1.Des d’aleshores, cada darrer diumenge de mésse senten els contes de les narradores i delsnarradors de l’Associació. Ja fa una mica mésd’un any que ens aportem mútuament, l’emissorade ràdio, els oients i A.N.I.N.

Sessi Sitjà

Per la Mercè, Contes al PalauRobert

Pel que fa als aspectes quantitatius, va ser unasatisfacció comprovar la resposta del públic, jaque varen ser més de mil persones les que vangaudir de les 3 i mitja hores de contes.

Crec que la conjunció entre la qualitat delsnarradors de l’ANIN, la difusió de l’acte des delprograma de les Festes de la Mercè i des delMuseu Etnològic, i la idoneïtat dels espais queacollien l’acte, els jardins del Palau Robert, varenfer que la proposta fos un èxit. La col·laboracióentre les tres entitats va donar, un cop més, moltsbons resultats.

Tal com deia el programa de mà de l’acte, elscontes van ser una bona ocasió de passar-hobé, tant per als petits i els seus parents queomplien l’espai en les primeres hores, com perals adults que en gaudiren fins a l’horad’acabar, passats quarts de deu del vespre. Almateix temps va ser una forma quotidiana –icada cop més normalitzada- de comunicació iconeixement d’algunes de les cultures queconvivim a Barcelona: des de Galícia fins elJapó, passant per Amèrica llatina, deCatalunya i de la cultura gitana, que és aBarcelona des de 1425.

Una bona mostra del treball cultural que es dua terme des del patrimoni de la narració oral,important i vigent per a les societats actuals.

Enric Miró

Conten que a Tarragonaconten...

Per a adults: Arran de l’èxit que tingué laConteclada de l’any passat i la programació decontacontes d’hivern de l’Àrea de Cultura del’Ajuntament de Tarragona, aquest estiu s’hanofert actuacions de contacontes dins el festivald’estiu de Tarragona (FET), i totes lessessions han estat un èxit de públic que ensha fet replantejar els espais de cara a l’anyvinent. La Conteclada d’enguany també va serun èxit, tot i que dos dels tres dies de narracióvan canviar l’escenari habitual per l’amenaçade la pluja, que no estava per històries...A lapresentació de l’exposició sobre Verdaguerque es pot veure a la Chartreusse també s’hivan explicar llegendes recollides per ell.

Aviat s’encetarà el cicle d’hivern de l’Àrea deCultura de l’Ajuntament i estem pendents quedes del museu d’Història de la ciutat prenguincos tres projectes que hem presentat.

Probablement enguany també hi hauràcontacontes per a infants durant les vacancesde Nadal al teatre “El Magatzem”. Ja ho veieu,tot i que la llesqueria Àkrata on s’explicarencontes durant més d’un any cada divendres alvespre ha tancat el negoci, a Tarragona traiemcontes de sota les pedres...

Montserrat Cebrián

12

XI Maratón de los Cuentos deGuadalajara Un any més la ciutat de Guadalajara va acollir elja clàssic Maratón de Cuentos, que aquest anyvam disfrutar durant els dies 14, 15 i 16 de juny.

En aquesta edició de la Marató, la màgia va ser elmotiu central del festival: "La magia y la magia dela palabra, pues sin duda es mágico el hecho deque unas ondas que viajan por el aire haganflorecer ideas y emociones en las cabezas de losseres humanos. También es mágico que unalengua, la española, sirva para hablar conpersonas de todas partes del mundo, comotendremos oportunidad de comprobar al escuchara los cuentistas que este año llegan aGuadalajara procedentes de países repartidospor cuatro continentes."

D’aquesta manera vam poder veure contes ambmàgia: els mags Diego Calavia (Logronyo) i JuanEsteban Varela (Xile) ens van seduir amb jocs demans i de naips i de paraules, i d’un altra bandaamb els contes dels narradors vinguts d’arreu delmón, des de Mèxic a Guinea, de Colòmbia aFilipines passant per Cuba i Uruguai, vamcomprovar que la possibilitat d’entendre’s amb unmateix idioma és també un fet màgic.

La reflexió sobre el fet narratiu va ser aquest anyespecialment interessant. A les taules rodonesorganitzades a la Biblioteca Pública els narradorsvam prendre la paraula, el dissabte dia 15 de lamà de Quico Cadaval, José Campanari i EstrellaOrtiz amb el tíol: “Aspectos artísticos de lanarración de cuentos” vam poder polemitzarsobre la relació entre narració i teatre, la narraciói el teatre com a fet escènic (la narració com afenomen escènic èpic i el teatre com a fenomenescènic dramàtic), ... evidentment, les posturesestaven enfrontades, els partidaris de laseparació de gèneres argumentaven que l’actor“construeix” i el narrador “és”, els queargumentaven en contra posaven l’accent enl’aspecte de posada en escena del narrador. Comsempre succeeix en aquest tipus de debats novam arribar a cap conclusió, per sort, no hi haveritats absolutes, però va ser molt interessantconèixer punts de vista diferents. Aspectescol·laterals al tema central van ser: necessitatsartístiques del narrador sobre l’escenari(comoditat i silenci), professionalització delnarrador, etc ...

A la taula rodona del diumenge dia 16, amb el títol“La narración oral en el mundo”, van participar-hiels narradors convidats al Festival de narración

Oral, vinguts d’arreu del món però amb eldenominador comú de la llengua.

A destacar també la conferència de JavierGarcía Alcolea, assesor laboral, sobre laregulació legal del narrador de contes, que ensva treure d’alguns dubtes importants als quevolem legalitzar la situació de ser narradorprofessional.

Guadalajara presenta cada any unapanoràmica molt extensa de propostes orals,amb multiplicitat d’estils, això ens fa reflexionarde que el món del conte, lluny de ser unfenomen aïllat té molt bona salut. A més delscontes al Palacio del Infantado i al teatre,Guadalajara ens va oferir: els maratonsparal·lels ( d’il·lustració, de fotografia, de ràdio,i de música) tallers, exposicions, cercaviles,contes als centre hospitalaris i als pobles de laprovíncia...

A destacar el retrobament amb quantitat degent coneguda i estimada, el descobrimentd’alguns narradors que van ser autèntiquesperles dins el Festival (em va emocionarespecialment el colombià NicolàsBuenaventura), i la possibilitat de mostrar eltreball propi davant de molts professionals dela narració que és sempre un repte important.

Per a més informació connecteu-vos a:www.1001eu.com

Noemí Caballer

Segundas jornadas sobreoralidad para la educacióny la cultura

Els dies 7, 8 i 9 de juny passat es van celebrara la ciutat de Granada, a l’Escola d’EstudisÀrabs del CSIC, las 2as. Jornadas sobreOralidad para la Educación y la Cultura amb elsotstítul “Entre la Voz y las letras” convocadesper l’Associació Cultural La Pluma de Ahimaz.

Les jornades van estar majoritariamentdedicades a la poesia oral a la mediterrràniaamb la important presència d’estudiosos irecitadors de mawwal – poesia àrabimprovisada, cantada, de vegades a capella,de vegades amb l’acompanyamentd’instruments tradicionals, seguint les rimesclàssiques establertes per aquest tipus demanifestació poètica oral-.

13

Les ponències i taules rodones programades escomplementaren amb el recital poètic d’AgustínGarcía Calvo i Isabel Escudero i una mostrad’oralitat a càrrec de Salvador Lucio Cuesta -romançer segovià- Jaume Arnella – romançercatalà- Girôvago – romanços i cançons- AlexisDíaz Pimienta - poesia oral improvisada- etc. alimpressionant pati del Corral del Carbón.

La narració de contes també va ser present enaquestes jornades, encara que d’una maneratestimonial, tan en les conferencies com en lessessions de narració obertes a tothom que es vanfer al bar La Guyana, on durant les nits que vandurar les jornades es van poder tastar i assaborircontes de tota mena servits per narradors inarradores dels més variats estils i procedents dediversos punts de la pell de brau.

JORNADAS SOBRE LA ORALIDAD Tinajilla, 7 Entlo. Izqda. 18010 GRANADA. Telefono 958 80 52 23. Fax 958 80 52 24

Cèlia Millán

Tercera Semana de la Oralidad.Albolote-Peligros (Andalusia,Mancomunidad de Juncaril)“¡Atención, atención! “Por orden del señor Alcaldede Peligros! Se hace saber, que desde el viernes18 al domingo 27 de octubre de este año quetranscurre se va a realizar la TERCERA SEMANADE NARRACIÓN ORAL en las prestigiosaslocalidades de Albolote y Peligros. Venidos desdeGalicia, Cataluña, la Comunidad Valenciana,Extremadura, Castilla la Mancha, la Isla de Cuba,nuestra insigne Andalucía y por primera vezdesde Japón, Oradores y Contadores,Romanceros y Narradoras, vendrán a deleitarnoscon sus historias y a escuchar las que nosotrostengamos que contarles...”

Amb aquest “bando municipal” començava pertercer any consecutiu la “Semana de la Oralidad”,que els municipis granadins de Albolte i Peligrosorganitzen amb el principal objectiu de larecuperació de la tradició oral de l’entorngeogràfic d’aquests dos pobles tant peculiars, ésper això que durant tot l’any es realitza un treballde camp exhaustiu entre la població per tal derecollir contes, cançons, romanços, jocs orals... . irecuperar d’aquesta manera les tradicions detransmissió oral de la comarca. Amb tot aquestmaterial es convoca un premi i se n’edita un CD.És una manera d’assegurar-se la perduració de lariquesa cultural de la zona, que és molta i molt

variada, i de la recuperació de la memòriahistòrica popular.

La “Semana de la Oralidad de Albolote yPeligros” a més de ser un intent per arecuperar el passat i present oral de la zona,és també una trobada de professionals del fetoral: trobadors, narradors, poetes repentistes,romancers, joglars, pregoners,.. es donen citadurant una setmana per exposar el seu treballen diferents llocs dels municipis, així, aquetsany hem explicat contes, cantat cançons irecitat poemes en llocs tant diferents com:associacions, “mercadillos”, universitats,casals d’avis, escoles, biblioteques, centrespenitenciaris, teatres, estudis de ràdio,instituts, parcs I jardins.

Aquest any els narradors convidats han estat:Paula Carballeira (narradora i escriptora, deGalicia), Pepepérez (narrador i animador a lalectura, de Sevilla), Domingo Chinchilla(narrador i actor, de Valencia), Germán Díaz(intèrpret de música tradicional, de Valladolid),José Antonio Roche (poeta repentista inarrador, de Cuba), Carmen Orte (cantant deromanços, de Badajoz), Yoshihira Hioki(narrador, de Barcelona-Japó), i NoemíCaballer (narradora, Barcelona).

A més, Ernesto Rodríguez Abad (escriptor inarrador oral, de Tenerife), juntament ambMari Paz Torres (bibliotecària, de Guadalajara)van ser els encarregats d’obrir la trobada ambdues conferències sobre les sevesexperiències com a organitzadors decertamens a l’entorn de la narració.

Aquest any per primera vegada la “Semana dela Oralidad” va incloure també una Marató decontes on van participar molts sectors de lapoblació de Albolote i Peligros.

Com cada any la trobada va finalitzar amb el“Mosaico del Encuentro”, un intentd’agermanar oralitat amb gastronomia, lesdones de Albolote i Peligros ens vansorpendre tant pels deliciosos “platillos” compels divertits “chascarrillos”, “romances” icançons populars.

En definitiva, una experiencia divertidíssima imolt enriquidora.

(Els telèfons de contacte són els següents:958 465428/ 958 465896)

Noemí Caballer

14

L’art d’explicar contes, un curs ala Casa Elizalde

Sota el títol de “L’art d’explicar contes” la CasaElizalde organitza durant el darrer trimestre del’any 2002 i per tercer any consecutiu, un cursdestinat a despertar les habilitats narratives quetots portem a dins. Tot descobrint (o redescobrint)el món dels contes i els símbols que s’amaguenal seu interior, cadascun dels inscrits exposa deviva veu (alguns fan els primers passos perl’oralitat amb l’ajut dels caminadors de la lectura)les narracions que li plauen, les que l’emocionen,les que no vol quedar-se per a ell tot sol. Quinzehores resoltes en deu sessions que dónen per fernoves coneixences, per explorar els il.limitatsterritoris de la comunicació, per obrir les nostresfinestres a noves inquietuds.

Roser Ros

Contes de tots colors, un curs aRosa Sensat

Durant el primer trimestre del curs 2002-2003,tres narradors de colors diferents, el groc, elnegre i el blanc, exposen a un grup d’alumnes delmón de l’educació les raons culturals que fandiferent i alhora igual del repertori rondallístic detres cultures.Una de les coses que més valorenels alumnes és l’ampliació del repertori de contesper explicar a nois i noies, enriquits, però, amb elscomentaris i reflexions de tres persones en laseva doble vessant de narradors i de membresd’una comunitat cultural pròpia.

Roser Ros

Un gran boscCap de setmana de luxe pels aficionats al contepopular i literari.

La presència de l’escriptor José María Merino eldivendres, dia 8 de novembre del 2002 al salód’actes de l’Ateneu on dissertà sobre el conte i eldefiní com "... la gracia del cuento popular y de laleyenda es que se han ido transmitiendo a travésde un proceso oral, sucediendo de generación engeneración han ido transmitiendo esa memoria, yen ellos, la mímica, el silencio y la palabra tienenla misma importancia. No hace falta tener buenavoz..."

I ens va fer gaudir encara més quan llegí dos

contes literaris de la seva obra.

El mateix dia impartia na Roser Ros el cursetorganitzat per l’Ateneu conjuntament amb elConsell Insular, i continuaria el dissabte tot eldia a la Biblioteca de l’Ateneu sota el títol:"Dins el gran bosc de les rondalles". RoserRos ja és coneguda a Menorca per les sevesdiferents tasques com a escriptora, pedagogay excepcional narradora. Per entrar al boscens calia l’oïda, la vista, la memòria i la veu. Iens vam preparar i l’acompanyarem perendinsar-nos dins el gran bosc.

Ens portà al món de la fantasia. Les rondalleses convertien en arbres, les arrels en lamitologia grega. Aràbia i els seus fruits, lesseves olors, com l’amor de les tres taronges.Les soques, els grans cicles temàtics, com lesrondalles d’infants perduts al bosc. I les fulles,n’hi ha tantes com versions, les quals depenendel narradors.

Els dos escriptors coincidien amb la claradiferència d’un conte popular i un conte literari.El conte literari: "..es una estructura sólida depalabras escritas sobre papel que constituyeuna pieza cerrada en sí misma".

Amb na Roser vèiem també la rondallísticacom a constitució oral dels pobles que se l’hanfeta seva. La mobilitat, els canvis itransformacions que han sofert. Sense oblidarque la rondallística és el lloc on hi hadipositada tota la saviesa d’una comunitatcultural. Són nius antropològics i evolucionenjuntament amb nosaltres. Són obres d’artperquè és un producte capaç de comunicaremoció.

L’anàlisi dels quatre gèneres diferents de larondallística: animals, orígens, meravelles id’actualitat o anomenades llegendes urbaneso de rumors.

És molt important que no deixem de somiar iper això volem compartir amb tots vosaltresaquest article datat el setembre passat per naRoser Ros i Vilanova que du per títol: QUI NOSOMNIA, NO ÉS.

M. Pilar Aínsa CollGerent de l’Ateneu de Maó

15

Qui no somnia, no és"Es podria dir que somniar és la manerafonamental d’ésser humà". Oliver Sacks, neuròleg i escriptor britànic.(El País, diumenge 7 d’abril del 2002. )

Del Somni i la Fantasia

–De què sóc fet? –es preguntava un dia el Somni,creient-se sol.

–De mi –li respongué algú que passava per allà.

–I tu, qui ets? –va tornar a preguntar el Somni, endescobrir-se acompanyat.

–Jo sóc la Fantasia –va rebre per tota resposta– iabans que l’altre tingués temps de formular unanova pregunta, va continuar–. Tinc la facultat deformar imatges mentals. Gràcies a mi és possiblerepresentar-se objectes no presents. Puc ferconcebre combinacions que no formen part de larealitat.

–Però com funciones? –va voler indagar el Somnivivament interessat pel que sentia.

–Sóc com una maquina electrònica que té encompte totes les combinacions possibles i escullles que corresponen a un sol fi o, simplement, lesque són més interessants, agradables odivertides.

–I tu, de què t’alimentes? –va preguntar novamentel Somni.

–Em nodreixo de la realitat, però, generosa comsóc, tinc per costum que els meus efectesretornin a ella, canviant-la, recreant-la, enriquint-la.

–I per què existeixes, Fantasia?

–Jo sóc la forma més lliure i poderosa que tenenels humans per conviure amb els seus propislímits.

–Tot això és molt imprecís –va replicar el Somni,volent posar a prova la paciència de la Fantasia–. Em cal alguna prova més concreta.

–Entesos: la meva presència permet als humansel desenvolupament del pensament i del símbol.

Després d’aquest breu diàleg, la Fantasia vaseguir el seu camí.

En canvi, el Somni, satisfet d’haver descobert laseva naturalesa fantasiosa, es va perdre en unmar de cabòries:

"Si la realitat és sempre insatisfactòria, només ésa través meu que el viure és possible.

Si jo, el Somni sóc, com diuen, una necessitatprimària pel bon funcionament del sistema

biològic i neurològic, regenerant-lo, aquelld’entre els homes i les dones que no exerceixde somniador, embogirà. "

Tot això, noli va impedir elaborar algunescerteses:

"L’infant, com el gran, posseeix la facultat desomniar i és perfectament capaç de fer-ho,tant en la vigília com en el son.

És durant el llarg periple del seu creixementque l’infant aprèn a reconèixer la seva pròpiaficció, les seves fantasies i a considerar-lescom una facultat positiva o negativa. La gentgran, amb la seva actitud acollidora ocensuradora, és qui demostra als menuts queallò que acaben de fer, de dir o de representarés una bona cosa, o no. "

I encara va establir algunes categories:

"Hi ha una llei d’individus que no dubten delSomni, de mi. Tothora estan disposats a sortira la seva percaça, per complicat i llarg quesigui el camí.

D’altres, no en volen saber res, dels somnis.Consideren que el Somni, o sigui jo i la mevacacera, no són sinó una quimera, una nocióil.lusòria. I no és que aquests darrers no entinguin, de somnis, simplement renuncien a laseva realització, posant en perill, això sí, laqualitat de la seva pròpia existència.

Després d’aquest soliloqui, el Somni no es vapoder estar d’exclamar en veu alta, com si totel gènere humà el pogués sentir::

"Tant si ho creieu com no, vosaltres, ohhumans, sou fets de la matèria dels vostressomnis. Ells són la vostra rebel.lió, l’emblemadel vostre coratge.

És dins la ficció que sou de debò allò que heusomniat, allò que heu viscut. I qui sap si totallò que no heu gosat ni viure ni somniar

Creieu-me, humans, qui no somnia no és! "

Roser Ros i Vilanova. Barcelona, setembre del 2002

16

Llibres

n Eres único.

ASKENAZY, LudwigMéxico: Fondo de Cultura Económica,2001

Històries curtes d’animals que passen perproblemes i situacions semblants a les delshumans. Les solucions que hi troben sónamables i raonables. Humor, prosa directa i frasecurta. Simplicitat. Il.lustrat en blanc i negre.

Montserrat Solanas

n Murmuris al cementiri

BRESLIN, Theresa Barcelona: Empúries, 2002

Solomon té dificultats a l’escola i a casa. És unnen dislèxic. Cerca refugi en el cementiri, vorad’un arbre que està maleït . La maledicció esremonta a un judici de bruixes del segle XVII.Solomon lluita i venç el malefici.

Aquest llibre fou premiat amb la Carnegie Medalen llengua anglesa.

Montserrat Solanas

n La història de la Bavar i en Kiwi, elsóssos de l’hospital de fauna deVallcalent

CERRADELO, Silveri; OLIVERA, DanielLleida: Trenca, 2001

Amb aquest conte, que explica les trajectòriesmolt diferents de dos óssos joves que van a pararla Vallcalent, es pretén divulgar una actitud derespecte i protecció per la fauna autòctona delsPirineus. El llibre, editat separadament en totesles llengües que es parlen en els Pririneus, veacompanyat d’una guia per a mestres on s’hidetallen tot un seguit d’activitats possiblesdesprés de l’explicació del conte.

Roser Ros

n Las cabritas de Martín

LÓPEZ NARVÁEZ, CarmenMéxico: Fondo de Cultura Económica,

Colección A la orilla del viento, 1995

Con unas hermosas ilustraciones querecuerdan a Chagal, este libro cuenta lahistoria de Martín y sus cinco cabritas,pero un momento muy concreto de suhistoria, nos cuenta de la muerte deMartín y sus cabritas. Qué difícil resultaabordar ciertos temas, pero es así. Ycomo los cuentos son grandes leccionesde vida aquí tenemos un ejemplo. A travésde un cuento, de un cuento contado, laabuela de Pablo, el amigo de Martín queestá tan preocupado porque no sabe siMartín se habrá ido al cielo, calma laansiedad, consuela y da confianza. Laabuela va narrando de forma sencilla eingeniosa las peripecias de Martín paraentrar al cielo acompañado de susanimalitos. Pablo logra al fin conciliar elsueño con la confianza de que, cuando élse vaya al cielo, se podrá llevar a sutortuga. Una hermosa manera de tratar untema ineludible.

Martha Escudero

n Els tres bandits

UNGERER, Toni Barcelona: Kalandraka, 2001

Una història de lladres i infants, que acaba dela millor manera. És la lògica i la ingenuïtatinfantil que posa seny en una situació absurda.Magnífiques il.lustracions. Un conte per apetits que agrada i pot fer reflexionar alsadults!

Montserrat Solanas

n La bruixa ca t a l ana

GOMIS I MESTRE; CelsBarcelona: Alta Fulla, 1987.

Tot i que aquest llibre fa anys que ha estateditat i possiblement molts els coneixeu, ensha semblat adient citar-lo ja que aquest any eltema que tracta, àmpliament, ha estat força viuentre nosaltres.

17

L’autor dedicà gran part de la seva vida (finalss.XIX, inicis s.XX) a recollir testimonis orals de labruixeria per tot Catalunya que restaren inèditsen la seva mort (1915). Posteriorment el seu nétpublicà el llibre que ens ocupa, aplegant les notesi l’índex deixat per Gomis i Mestre.

És informatiu, exposa com a finals del segle XIXera viva encara la creença en bruixes. Creençaque també s’amplia a bruixots, el dimoni, els“curanderos” i descordadors. Creences queencara bateguen entre molts estaments de lanostra societat, en més menys grau.

És de gran interès la introducció de Llorenç Pratsamb una breu biografia de Gomis i Mestre, elgran folklorista, qui, tot seguit, en un pròlegigualment molt interessant, exposa l’evolució, desdel culte a la natura fins a la nova religió quecondemnà les divinitats antigues, que sónsubstituïdes per sants que fan miracles. I l’homeenyora l’antiga pitonissa. El que rep és unabruixa “feta malbé per la febrosenca imaginaciód’una època esgarriada i esporuguida”, la bruixade l’Edat Mitjana. Bruixes, dimonis i supersticionsque han arrelat en el poble i per tot arreu estroben demostracions de les formes que encaraprevalen.

Els capítols que segueixen s’ocupen de tot eltema en un documentat ventall de casos, dites,remeis casolans, aparicions, catolicisme isuperstició, la Inquisició.... Un llibre que cal teniri llegir.

Montserrat Soalanas

n Benvingut/da al club de la Sida i altresrumors d’actualitat

GRUP DE RECERCA FOLKÒRICAD’OSONA. PUJOL, J.M., coordinador Barcelona: Generalitat de Catalunya,Departament de Cultura, 2002

Vert aquí un llibre que recull un gènere denarracions de gran actualitat. Són lesanumenades llegendes urbanes, tambéconegudes sota el nom de rumors. Moltes d’ellesprovene de temps reculats però han sabutprendre formes noves gràcies a l’enormeflexibilitat de què gaudeixen. Circulen de boca aorella, però també la prensa, la ràdio i,darrerament, Internet se’n fan ressò. La primerapart del llibre conté un interessant estudi sobre elgènere i també sobre les lleis que regeixen laconversa, que és el vehicle amb el qual solennavegar aquests rumors que espanten a petits igrans. I no pas per la seva truculència o pel terrorque destil.len, sinó perquè tenen un matí que ensles presenta com a reals.

Roser Ros

n “Als ésser humans els encanten leshistòries”

JANER MANILA, Gabriel a: Temps d’educació 12. Barcelona: Universitat de Barcelona. Divisió de Ciències de l’Educació, 2n semestre 1994, p. 69-79

Gabriel Janer Manila, Doctor en Ciències del’Educació, ens ofereix la seva visió personalsobre l’art de narrar, en les dues vessants dela relació, de narrador i d’oïent..

La ment de l’ésser humà organitza i narra lamentida de les històries d’un món de ficciórecreades per la paraula. Narrar és posarordre, configurar una història, donar sentit alselements sovint caòtics que circulen per lament.

L’oïda del receptor comanda el relat i tria entreles múltiples propostes que la històriarecontada desvetlla.

Per tant, entre l’estructura mental del narrador,que és una creació inèdita i irrepetible, i larecepció participativa de l’oïent, s’estableixuna relació directa per mitjà de la narració, lainterpretació de la qual depèn de lesoperacions que l’oïent és capaç d’efectuar,estimulades pel contacte amb el text de lahistòria. Cada receptor, per tant, passa peruna experiència personal, comanda el relat i lidóna una determinada interpretació segons laseva capacitat personal. Als humans elsfascinen les històries perquè nodreixen laimaginació i ens diuen amb eficàcia que noestem sols.

Altres elements significatius acompanyen laparaula oral: la veu, el gest, la sonoritat delsmots, els silencis...

El narrador, a més, comprova la recepció del’oïent i en una funció de retroalimentació,governa i modifica la producció textual,condueix i orienta l’acte de creació tan bonpunt neix.

Des dels primers anys de vida els infantstenen capacitat per contar històries:

1) aquelles que imagina on experimentarealitats fictícies;

2) històries proveïdes de significat utilitzantrecursos narratius.

Els relats que l’infant escolta en el context dela seva cultura, constitueixen una formapoderosa d’estabilitat social, perquè donensentit al món que l’envolta.

18

En resum, el vell relat oral que durant segles s’haestat narrant en qualsevol lloc públic o enparticular, sorgeix amb una saba nova. Cadavegada que un narrador gosa contar-lo de bellnou, circula a l’interior del temps i abasta totes lescultures de la terra. L’oïda del receptor, l’oïent,capta allò que li plau sentir, que depèndirectament de les operacions mentals que el textli estimula.

Montserrat Solanas

n Barbablava: l’heroi, el personatge

JANER, M. De la PauBarcelona: La Galera, 2001

És un llibre acurat, fet amb saviesa i coneixement,tal com ens té acostumats la seva autora. Aquíestudia els herois de contes coneguts per la sevamonstruositat. Una galeria per on desfilen eldimoni, el bou, el drac, el serpent, l’home llop, elvampir, els ogres i els gegants. I d’entre tots ells,el més extensament estudiat és, és clar, enBarbablava. Tant hi apareix el perfil delpersonatge que ens va lliurar Charler Perrault,com els seus parents més antics, o els seuscoetanis. És intel.lectualment excitant descobrir elparentesc d’en Barblavaba amb el dimoni,descobrir el seu arrelament dins el barroquismedel segle XVII i també trobar que el seucomportament envers les dones amb qui esmaridava té molt a veure amb antics costums decomunitats humanes, en temps en què les doneseren raptades per ser dutes a les cases delshomes on ells passaven de la infància al’adultesa.

En fi, tot un gavadal de descoberts us esperendins aquest assaig.

Roser Ros

n Leyendas de Euskal Herria.

MARTÍNEZ DE LENEA, Toni. Donostia: Erein, 2002

Aquest estiu he viatjat a Eukal Herria i he pogutconèixer la cultura d’aquest poble: la llengua, lagastronomia, el paisatge, l’arquitectura... i tambéla seva mitologia. Una visita a una llibreria deLizarra em va portar fins aquest llibre que inclounombroses narracions del País Basc i unesmeravelloses làmines il.lustrades.

Són moltíssimes les llegendes en que apareixenles bruixes. Un exemple és Zugarramurdi, unpoble al nord de Navarra, un dels indrets onsolien reunir-se les bruixes i els bruixots icelebraven els seus aquelarres, ballaven i oferien

al diable pà, ous i diners. La creença popularels atribuïa mals com la pèrdua de les collites,morts o naufragis. En realitat aquells “bruixots”eren persones que veneraven creences imantenien vius ritus i costums ancestrals,encara que malauradament aquest fet noqueda reflexat en cap conte.

Altres personatges mitològics i objecte denombroses llegendes són les làmies, lesterrible maris o els mateixos bruixots queacompanyaven amb els seus tambors els ballsde les bruixes.

Imma Pujol i Farrés

n Oralidad y escritura. Tecnologías dela palabra

ONG, Walter J.México: Fondo de Cultura Económica,1999

Muchas veces nos hemos preguntado delpapel que cumple en nuestro momento lanarración oral, nos hemos cuestionado sobrela función del narrador y hemos pensado quecontar cuentos es una moda.

En este libro podremos encontrar algunosfundamentos teóricos sobre un tema quedesde hace algunos años está despertandogran interés entre investigadores y científicosde diversos campos: los contrastes entreoralidad y escritura. Hasta no hace muchotiempo la cultura oral no merecía granatención ni reconocimiento. Sin embargo sólocomprendiendo cómo se estructura elpensamiento y la expresión en una cultura oralpodremos entender cómo ha evolucionado laexpresión y el pensamiento humano a partir dela aparición del alfabeto, la escritura, laimprenta y actualmente, los medioselectrónicos. Encontraremos pues lascaracterísticas, que el autor denomina comopsicodinámicas, de la oralidad. El pensamientoy la expresión oral tiende a ser, entre algunascaracterísticas, acumulativa antes quesubordinada y analítica, redundante y copiosay cercana al mundo humano vital. Y aunqueestas características surjan del análisis de laoralidad “primaria”, la que existe antes delconocimiento del alfabeto, son sumamenteilustrativas para los que crecimos en unacultura caligráfica y que vivimos lo que encontraste sería la oralidad “secundaria”, la delteléfono, la radio, la televisión, que dependede la escritura y la impresión.

Interesante libro que nos brinda muchoselementos de reflexión. Baste recordar que laIlíada y la Odisea, las dos grandes obras

19

cimiento de nuestra cultura, aparecieron antes dela invención del alfabeto. Sí, fueron obras oralesque se conservaron en la memoria hasta serplasmadas por escrito.

Martha Escudero

n Introducció a l’etnopoètica. Teoria iformes del folklore en la culturacatalana.

ORIOL I CARAZO, CarmeValls: Cossetània, 2002

Les narradores i els narradors tenim, pel quesembla, una marcada tendència a posar tot elnostre interès en el text dels contes: aquestm’agrada, em faria peça d’explicar-lo, aquest noho sé, no m’encaixa en les sessions que portoentre mans, mira que bé, aquest explica ben beallò que voldria dir...I tot això sense serconscients, sovint, de que el que tenim davantdels ulls no és sinó un missatge etnopoètic.

Etnopoètica: “és aquella part del folklore queestudia les rondalles, les llegendes, els acudits,les parèmies, les endevinalles, les cançons, elsgrafits...i tants altres gèneres d’un “art verbal”que fins fa pocs anys s’havia transmès sobretotoralment...” diu la Carme Oriol i Carazo en laintroducció del seu llibre. I segueixes llegint, vasentrant en la matèria que exposa la autora i vasdescobrint que darrera del text del contes’amaguen estudis que s’enfilen al 1846 i que laliteratura de transmissió oral mereix una llargamirada interessada cap al seu interior. Id’aquesta llarga mirada interessada cap al seul’interior, els folkloristes, n’han elaborat tot unmaterial que nosaltres, les narradores i elsnarradors no podem deixar al marge si el quevolem és saber més del què ens en hem fetvehicle.

Introducció a l’etnopoètica pot ser un bon manualque ens faci de guia a totes aquelles personesinteressades i lligades a l’art verbal (com és elcas de totes i tots els que estem vinculats a lanarració), aquesta mena de literatura que omple,sense que ens en adonem gaire, la nostra vida.

Sessi Sitjà

20

I per postres, uns quantscontes

El renocRondalla recollida per Mossèn Cinto Verdaguer

Conten en la Guilleria que un dels passats delBosc d’Osor no tenia cap fill i la seva hisendahavia d’anar a raure a mans estranyes. Elln’estava molt trist i no se’n sabia aconhortar. Undia es llevà per la mala espona i es descuidà dedir que voldria tenir un hereu baldament fos elmateix dimoni. Aquell mateix vespre els pastors,tornant amb ses remades de la fageda, trobarenun noi petit i renocat que plorava dient que s’eraperdut. Li demanaren d’on era, i això pla no sabédonar resposta; no sabé el nom de sos pares, nion anava ni d’on venia. Responia secament alque bé li venia i res més: era un mut deconveniència. A l’amo del Bosc li agradava tanpoc el tarannà d’aquell marrec com ses fesomies;mes a falta d’altre millor, se'l posà a casa i, bo oboig, el prengué per hereu i se l’afillà.

Des d’aquell moment en la taula i en tot lo demésfou tractat com a fill i successor seu. I boca quevols, cor que desitges. El bordegassot era devida, mes no creixia, com si fos un sac de malprofit; i com més bons bocins menjava, mésraquític i lleig es quedava. En Bosc es recordà dela mala paraula que li escapà una estona abansd’arribar-li a casa aquell renoc com un càstig deDéu. Prou s’havia adonat que no resava mai unmot de rosari; tot era u sentir el “pel senyal de lacreu” i quedar-se adormit com un soc, bé que hofeia amb un ull obert com els lladres i no obria elsulls fins que deien “Ave Maria puríssima”, mésque més si sentia la fressa dels plats enl’escudeller o trotxar el blat de moro pel camí detaula.

No agradant-li de dia, el vigilà de nit. I veieren,cosa estranya! que així que nit enllà dormien totsels de la casa, ell es llevava, se n’anava a la voradel foc i, posant un peu en cada pedra, passavatota la nit jugant amb la flama de la llar i remenantles brases. A en Bosc aqueixes coses i altresque se’n contaven no li feien goig i començàd’escoltar les articulades dels veïns de si aquellnoi era bord, de si havia sigut canviat per la dida, ifins i tot si era el diable o no ho era. Per sortir desospites, una nit posà dins el guardacendres, alvoltant del foc, una filera de closques d’ou plenesd’aigua beneita i s’amagà dintre un bugader perveure el que esdevindria. Quan tothom fou adormir i en la casa no se sentia més que les ratesen el graner, es presentà el renoc de son hereu.Acosta un escambell davant el foc, i, a l’adonar-

se de les closques d’ou plenes d’aiguabeneita, fa un gran bufet i exclama:

Jo he vist Barcelona en un prat,

el Boscdetosca ciutat,

i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat.

Dient això, fa un gran espetec i desapareix,xemeneia amunt, i mai més se n’ha vist gall nigallina.

Des d’aquella nit en Bosc d’Osor posàsentinella a la llengua, i ni els mossos de lacasa ni els traginers que hi anaven a carregarllenya li sentiren cap mala paraula. I quan ensa presència s’anomenava el diable, ell hiafegia “Que Déu ens el tingui ben lluny”.

Aquesta rondalla d’altre temps tractavad’explicar el fenòmen de les criatures autistes.Quan en una llar hi havia un nadó que nocreixia ni es comunicava com era d’esperar,només hi cabia una possibilitat, era que el filldel diable se us havia ficat a casa. Una altrarondalla recollida també per Mossèn CintoVerdaguer sota el títol de “El fill del dimoni”parla del mateix tema.

Ambdues rondalles han esta extretes de:

Totes les rondalles

VERDAGUER, Jacint, ed. A cura de AndreuBosch i Rodoreda

Barcelona: Pirene/Proa, 1995

21

Contes de bruixes:La escoba de la viuda

ALLSBURG, Chris van México: Fondo de Cultura Económico,1995

Les escombres de les bruixes, amb el temps,perden el poder de volar. Partint d'aquestapremissa, Chris Van Allsburg crea un conteoriginalíssim, divertit, ple de misteri i de malabava.

Mira Shaw, una vídua que viu sola al camp, estroba al seu hort una dona (guapíssima) vestidade negre i mal ferida, amb una escombra alcostat. La vídua li arregla un llit i la dona només lidemana que tanqui portes i finestres i la deixi soladurant tot un dia. Aquesta dona desapareixmisteriosament, però deixa, en senyald'agraïment, l'escombra. Una escombra que novola, però que, tot i semblar normal, és la mard'espavilada: a més de netejar tota sola, de seguitaprèn a tallar llenya, a munyir les vaques,... i fins itot a tocar el piano. La vídua Shaw s'estalviaràmolts esforços, però no molts mal de caps, ja queels veïns de la comarca prenen l'escombra peruna obra del diable. Les veïnes, per contra,somien en tenir-ne una d'igual.

El final és sorprenent, i les il.lustracions també. Itambé ho són tots els altres llibres d'aquest autor,absolutament recomanables.

Jordi Palet i Puig

Sa bruixa de la Mola

a Rondaies de FormenteraCASTELLÓ GUASCH, Joan Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs,1994, p 24-29

Un home sospita que la seva dona és una bruixaen veure gent malalta que surt de casa seva quanell torna de la feina. Al cap d’un temps interroga ala seva dona que li diu que és remeiera, que aixòés cosa d’ella i que hi ha coses que més val noinvestigar massa. Ell, però, una nit torna a casaper espiar i la veu fent encanteris i marxant volantper la finestra. En imitar-la, arriba a aixecar el vol ia reunir-se a la festa de bruixots on era la sevadona, però, per equivocació, ha capgiratl’encanteri i queda ferit, nafrat i fet un SantLlàtzer. La seva dona el guareix, però, quan esposa bo i vol castigar-la, ja no la troba. Hadesaparegut i no tornarà a veure-la mai més.

Ignasi Potrony

La mulata de Córdoba

a Leyendas y sucedidos del MéxicocolonialMéxico: Gómez Gómez Hnos.Editores, p. 15-19

Cuenta la historia de una hermosa mujermulata que vivió en la ciudad de Córdoba,(Veracruz, México) y de la cual muchoshombres caían enamorados sin conseguir queella correspondiera a ninguno. Por despechose hizo correr el rumor de que ella estabaenamorada del demonio y de que era bruja. Lanoticia llegó a los oídos de la Santa Inquisiciónque la apresó, la juzgó y la condenó a serquemada, solo que la ejecución no llegó aefectuarse porque ella escapó a bordo de unbarco que ella misma había dibujado en lapared de su celda.

Es una leyenda “de siempre” de la que cuestatrabajo encontrar versiones escritas. Lareferida aquí es una versión de muy malacalidad literaria pero que conserva la anécdotaprincipal de la historia, que es la manera comola mulata se escapa de su celda.

Martha Escudero

La Bruixa Catalana

GOMIS MESTRE, CelsBarcelona: Alta Fulla, 1996

Vàries històries:

El mariner i les bruixes

Diuen que les bruixes tenen el poder de viatjarallà on volen a una gran velocitat. Això ho vapoder comprovar un mariner que una nit vaveure com tres dones del poble pujaven a laseva barca i sota l’advocació de “vara per un,vara per dos, vara per tres, vara per quatre”iniciaven un viatge cap a les Antilles on ellesanaren a fer de les seves (males llengüesdeien que una de les passatgeres hi tenial‘home). A la tornada ningú no es creia lesparaules del mariner; sort que ell havia presuna branca d’un arbre que només creix enaquelles allunyades latituds, que si no encaral’haurien cremat a la foguera per mentider (p.81-85)

Roser Ros

22

El gat negre

A l’Hospitalet de Llobregat conten el cas d’unbruixot que cada nit entrava, en forma de gatnegre, per la xemeneia en una casa i s’asseiasempre davant de la dona de la casa, queacostumava a filar asseguda prop de la llar defoc.

Un dia, el marit d’aquella dona va anar aconsultar un veí sobre allò que passava a casaseva i aquest li va dir què havia de fer perquè elgat negre no hi tornés més.

Aquella nit la muller se’n va anar al llit i l’home,vestit de dona, es posà a filar prop de la llar. Elgat baixà per la xemeneia com cada nit, anà aasseure’s al pedrís del davant i restà mirant de fita fit l’home. Finalment, el gat va exclamar totadmirat:

-Portes barbes i files?

-Ets gat i parles? –respongué l’home-. Doncs,mira, et convido a fer un ressopó!

I tot seguit posà una paella al foc i hi tirà força oli ialguns talls de cansalada. El gat mirava aquellspreparatius llepant-se els morros de gat. Quan lacansalada va ésser fregida, l’home va posar unplat davant del gat, però, en comptes d’abocar elcontingut de la paella al plat, el va tirar damunt delgat, que, sentint la cremor de l’oli bullent, va fugirxemeneia amunt fent uns marrameus espantosos.

L’endemà saberen que un llur veí era al llitconvertit en una nafra de cap a peus a causad’unes fortes cremades. Ja no hi hagué capdubte: aquell veí era el bruixot que havia anatcada nit en aquella casa. (pàg. 52)

Veure per creure

Una dona, que troba que el seu marit marinerembarcat triga a tornar decideix anar a visitar auna bruixa per si la pot ajudar o dir-li alguna cosa.La bruixa, per mitjà dels seus poders, li fa veureal seu marit passant un mal tràngol i la dona potagafar-li un objecte personal.

Quan l’home, temps després torna a casa sa iestalvi i explica com li anat la travessia, la dona lipregunta per l’objecte i ell li fa saber que el vaperdre. La muller li ensenya l’objecte i l’home se’nfa creus de com l’ha pogut obtenir. Ella li explicala visita a la bruixa i des d’aquell moment, el maritcreu en el poder de les bruixes.

El mosso de les bruixes

Una nit, un dels mossos de la casa vaobservar uns certs misteris entre la mare i lafilla i, tafaner com ho són quasi tots elsmossos, es va amagar per veure què feien.Les seves mestresses es posaren conilles,tragueren un potet d’ungüent que tenienamagat dins d’un armari de la cuina i sen’untaren el cos dient:

-Pets s’esfoia, xemeneia amunt, per sobrefulla!

I desaparegueren.

El mosso féu el mateix que elles: es posàconill, s’untà tot el cos amb l’ungüent del poteti digué:

-Pets s’esfoia, xemeneia amunt, per sota fulla!

I el pobre mosso començà a passar perentremig de barders i espinavesses i per lestaparades, i arribà al cim del Canigó amb elcos ple d’esgarrinxades

La seva mestressa, veient-lo en aquell tristestat, li demanà què li havia passat i el pobremosso li contà tot el que havia fet i dit. (pàg.63)

Montserrat Solanas

El marit de la bruixa

a Folklore de Catalunya.Rondallistica Barcelona: Selecta, p. 736

El marit se sent tocat, doblement, en l’amorpropi: la dona l’enganya i, com que l’enganya,resulta que és més intel·ligent (i,en realitat,això és el que li cou més). Ell necessita sermés llest i en no aconseguir-ho perd la partida.

El dormilega del marit, tip de passar fred al llit,una nit es desperta i veient que està destapat isol busca a la seva dona però no la troba. A lanit següent l’espia. Descobreix que és bruixa,quan la veu com se’n va volant finestra enllà, ila vol seguir. Puja a la finestra, com ella ha fet,obre els braços, tal com ella i, a diferènciad’ella, quan es llença a volar cau com un sac al’era i mort.

Albert Estengre

23

24

El narrador no imposa mai imatges al públic,és l’oient el que ha de teatralitzar el que sent,i, segons el meu parer, aquesta és una de lesvirtuts essencials del conte. Un bon narradorés aquell que més enllà de la seva erudició,de la qualitat de la seva escriptura, de laparticularitat del seu llenguatge, del seu nivellsocial, sap, sobretot, fer circular l’emoció.

Philippe Duval(La grande oreille.

Paris, hivern 2000-2001, p. 82).

www.anincat.org

associació de narrador

es i

narr

ador

s

anin

pg sta madrona, sn (montjuïc) 08038 bcn

25