Església de tarragonaNúm. 286 Maig - Juny 2015 - Quinta època

Comunitat del Cenacle, joves a la recerca d’esperança

Delegació diocesana de Joventut Arquebisbat de Tarragona

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Rosalia Gras

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 205)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.arqtgn.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 286Maig-Juny2015

04 El Bloc–El secret de la felicitat

–Qüestió d’educació

05CapçaleraQuè estem fent bon Déu?

06 FormacióL’ESIt

12Patrimoni religiósPresentació de Catalonia Sacraa Tarragona

14Visita pastoral

18 In memoriamA la Casa del Pare:Mn. Jaume Macaya i Sr. Anton Boada

26Cultura– Publicació de la correspondènciaentre Vidal i Barraquer i el CardenalEugenio Pacelli, secretari d’Estatde la Santa Seu

– ‘Salms d’avui’, les angoixes iels anhels dels cristians fetspregària

28Tarragona missionera– Missions a l’arxiprestatdel Baix Camp–Visita del bisbe de Ruhengeri a Tarragona

30Orient mitjàJo acuso…

35LitúrgiaEls Congressos Litúrgics de Montserrat(1915, 1965 i 1990)

38Arxiprestats

40CETComunicat de la reunió n. 214

42EfemèrideCloenda del 150è aniversari de lafundació de les Germanetes de l’Assumpció

La veu de Càritas

8 50 anys al teu costat

Reportatge

20 Comunitat del Cenacle: De la tenebra a la llum

A fons

32 Óscar Romero, pastor,màrtir i model de cristià

Delegació diocesana de Joventut Arquebisbat de Tarragona 3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

El secret de la felicitatUn llibre recent de l’empresari reusenc Antoni

Pont ens fa reflexionar sobre una aspiració comuna a tota la humanitat: la de ser feliç. Qui no vol ser-ho?

M’ha agradat especialment una cita que fa de Stephen Covey: «L’èxit no és la base de la felicitat; la felicitat és la base de l’èxit.» La vida ens permet comprovar aquesta realitat. Una persona trista o malhumorada no té allò que un altre americà, Daniel Goleman, descriu com «intel·ligència emocional», o sigui, la capacitat de traslladar a d’altres la capacitat d’entusiasme.

Cadascun de nosaltres no som una illa. Necessitem expressar les nostres emocions, en família, en l’empresa o en la societat. I la manera en què les expressem condiciona el benestar dels qui tenim a la vora. I amb la felicitat passa una cosa paradoxal: com més en donem, més en tenim. El secret és, doncs, no buscar la nostra felicitat directament, sinó com a

conseqüència dels actes que fem en favor dels altres.

Menys encara en depèn la riquesa. Un informe de la New Economics Fundation revela que nou de les deu primeres nacions més felices del món estan a Llatinoamèrica. No és la prova més clara que la felicitat no depèn dels diners? Edt

Qüestió d’educació Anna Robert

En les darreres setmanes he estat testimoni de diverses situacions que m’han fet reflexionar i al mateix temps m’han portat a compartir-ho amb vostès. Es tracta d’un comportament bàsic que s’acostuma a aprendre a casa i de ben petits: l’educació. Per què ens costa ser agraïts? Per què hi ha persones que sembla que facin un gran esforç per saludar o desitjar un «bon dia» a aquells amb qui es van trobant? Una persona em deia fa poc: «Avui dia gairebé ningú no dóna les gràcies.» Així de contundent, i trist. I, dies més tard, escoltant de refiló una conversa pel carrer, dues persones van deixar caure:

—«Ara molts tenen carrera universitària però no els deuen ensenyar a ser educats.»

L’altra li va respondre:

—«Jo no tinc cap carrera però m’ho van ensenyar a casa…»

Simplement una reflexió compartida que ens ha de fer pensar i, sobretot, actuar. Si nosaltres no donem un bon testimoni, què esperem que facin els nostres fills, néts o simplement les persones que ens envolten? Quina societat estem construint?

Dir «gràcies» costa ben poc, de debò. El dia a dia ens brinda moltes ocasions per a posar-ho en pràctica. Fem-ne la prova. Edt

4

Capçalera

Què estem fent bon Déu?

Cada dia podem llegir per les xarxes socials les primeres notícies que surten a la

llum pública sobre assassinats de cristians en països lluny de casa nostra. Se’m fa estrany la passivitat del governants i de la societat en general sobre aquests comportaments.

En quin segle estem?, em pregunto. Diuen que en el segle XXI, però en tinc els meus dubtes. Potser els habitants d’aquest planeta no hem tingut prou experiència en temes d’extermini? Hem de fer memòria constant de la història?

Diem que en aquesta societat d’avui ens falten valors. Crec que sí, crec que ens hem de deixar de tants pensaments sobre la llibertat (o el llibertinatge) i hem de parar una mica el temps, fer pausa!, STOP!, ATUREM-NOS! un instant, parem els mòbils, desconnectem-nos per un instant, si us plau, i mirem la realitat que ens envolta.

Ja n’hi ha prou, d’assassinats, maltractaments, indiferència davant la mort de les persones. «La vida es més que la modernització», reflexionem, deixem de parlar tant i fem, fem alguna cosa!, sigui pels cristians, pels musulmans, pels budistes, pels no creients, per la gent que passa fam, per la gent que no té res, per tots nosaltres… al cap i a la fi som fets a imatge de Déu. Així li agraïm els dons que ens ha donat?

Reflexionem una estona. Tan difícil és estimar-nos tots i deixar les creences, els partidismes, les ambicions, el poder, la falsedat… i posar-nos davant Déu i demanar-li perdó? Perdó per fer el que fem i ser com som.

Perquè això passi nosaltres hem de saber veure i obrir els nostres cors. Que Déu ens hi ajudi.

Santiago GrimauCap adjunt del Departament de Mitjans de Comunicació Social

Edt

55

formació

L’ESit, un nou projecte educatiu impulsat per entitats educatives de l’Arquebisbat

El proper curs s’iniciarà el cicle formatiu de grau superior de Comerç internacional

Aquest nou projecte educatiu, impulsat conjuntament per la Fundació Sant Fructuós,

l’Escola Joan XXIII, el Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona i el Centre Tarraconense El Seminari, neix amb l’objectiu de promoure la formació acadèmica d’alt nivell i oferir formació a empreses, organismes i col·lectius de les institucions educatives.

La presentació oficial dels Estudis Superiors Internacional Tarraconense, presidida pel Sr. Arquebisbe, va tenir lloc el dia 29 d’abril al claustre de Sant Pau del Centre Tarraconense El Seminari, amb l’assistència de diversos representants d’escoles, empreses i institucions.

L’ESit se centrarà en tres àmbits, que són la formació acadèmica reglada i no reglada, la formació per a empreses i organismes i una formació específica amb tallers i cursos adreçats a les famílies, segons va explicar el director de la Fundació Sant Fructuós, Sr. Francesc Ortiz. «Volem donar resposta a una necessitat actual promovent el vincle tan necessari entre l’escola i l’empresa», va destacar Ortiz.

Per la seva part, la directora del Centre Tarraconense El Seminari, Sra. Marisa Jiménez, ha posat èmfasi en el caràcter formatiu de l’espai que acollirà aquests Estudis Superiors, ja que durant molts anys ha estat lloc de formació per a diverses generacions. «És una aposta més des de l’Arquebisbat per continuar treballant en aquest diàleg amb la societat», ha afirmat Jiménez.

«L’ESit iniciarà el proper curs la seva formació amb un primer cicle formatiu de grau superior de Comerç internacional», va dir el director de l’Escola Joan XXIII, Sr. Joan Llatse, el qual va posar de relleu els

6

més de quaranta anys d’experiència en la formació professional i els més de seixanta convenis amb empreses per a la formació o pràctiques d’estudiants que avalen l’Escola Joan XXIII.

La directora dels Serveis Territorials d’Ensenyament de la Generalitat a Tarragona, Sra. M. Àngels González, va remarcar la prioritat de la formació

professional avui dia i va destacar que aquesta nova iniciativa, avalada per l’àmplia experiència dels seus impulsors i els valors humanistes i cristians, és una gran aposta.

Per a més informació es pot consultar el web www.esit.cat

Església de tarragona

Sistemes de subscripció:1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Nom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compte o llibreta

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

Edt

7

la veu de Càritas

50 anys al teu costat

Anna M. MairalResponsable del Departament de Comunicació

i Sensibilització de Càritas Diocesana de Tarragona

Càritas diocesana de Tarragona celebrarà enguany el 50è aniversari amb la programació de tot un

seguit d’actes que desenvoluparan i aprofundiran en la història de l’entitat d’una manera lúdica i cultural.

L’acte inaugural del 50è aniversari de Càritas Diocesana de Tarragona va tenir lloc el passat dia 30 de maig amb la celebració de l’eucaristia a la Catedral de Tarragona, presidida per l’Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada pels mossens que han estat delegats diocesans de Càritas. A continuació es va fer un acte acadèmic al Seminari de Tarragona, amb la conferència «Cinc grans reptes socials per a un món ferit, globalitzat i canviant», a càrrec de Xavier Casanovas, director de Cristianisme i Justícia.

Actes previstos

Al setembre s’inaugurarà una exposició sobre la identitat i la història de Càritas a través dels seus quatre cors. És una mostra que vol reflexionar sobre les dimensions que representen: la dimensió eclesial, l’organitzativa, la solidària i la de l’acollida i l’acompanyament. L’exposició es farà a l’Antiga Audiència de Tarragona i durarà un mes. Per a complementar-la, cada setmana es farà una xerrada sobre una d’aquestes dimensions.

Cal destacar que aquesta festivitat del 50è aniversari comptarà també amb altres celebracions descentralitzades, com xerrades i exposicions, que es realitzaran a tots els arxiprestats de la diòcesi.

8

El mes d’octubre es presentarà un llibre commemoratiu dels 50 anys de Càritas Diocesana de Tarragona, amb pròleg del Sr. Arquebisbe i escrits de tots els directors/es i delegats diocesans de Càritas, així com de diversos voluntaris de les Càritas parroquials.

Aquest llibre explicarà la història política i sociocultural del moment i recollirà els fets més importants i les vivències més remarcables de Càritas entre 1965 i 2015, un llarg camí recorregut, ple d’històries i vivències comunes dels voluntaris amb els participants.

Al novembre, concretament el dissabte 21, se celebrarà la Jornada Diocesana del Voluntariat, amb la participació de Sebastián Mora, secretari general de Càritas Espanyola.

Al desembre, Càritas organitzarà un Concert commemoratiu al Teatre Metropol de Tarragona, amb les actuacions dels grups Canta la Teva Fe o Sixter, entre altres.

Finalment, al 2016, com a clausura de l’aniversari, es farà a Tarragona una Trobada amb totes les Càritas diocesanes de Catalunya, tal com ja es va fer l’any 2014 a Girona. Edt

9

l’entrevista

Xavier Casanovas, director de Cristianisme i Justícia:

«Em considero un buscador d’esquerdes en el mur del consum, la indiferència i l’individualisme»

Redacció

Xavier Casanovas (Barcelona, 1983) és des del setembre de 2014 el nou director

de Cristianisme i Justícia – Fundació Lluís Espinal. Llicenciat en matemàtiques i màster en administració i direcció d’empreses, és el primer laic que està al capdavant d’aquesta institució dels Jesuïtes de Catalunya, d’on ha estat el responsable de comunicació durant els darrers cinc anys. És també coordinador de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària.

Casanovas ha estat a Tarragona amb motiu de l’acte inaugural del 50è aniversari de Càritas Diocesana de Tarragona impartint una conferència sobre els «Cinc grans reptes socials per a un món ferit, globalitzat i canviant.»

—Com es definiria Xavier Casanovas?

Com una persona profundament impactada per les realitats d’injustícia del nostre món, amb una gran inquietud per a intentar transformar-les canviant les estructures que les sustenten i alhora proposant i

intentant viure cada dia una transformació personal des d’allò més quotidià. Em considero un buscador d’esquerdes en el mur del consum, la indiferència, l’individualisme…

—Quin són aquests cinc grans reptes socials dels quals parla?

Nosaltres, des de Cristianisme i Justícia, diem que no estem vivint una època de canvis sinó que el que vivim és un profund canvi d’època que està canviant les coordenades que ens permetien entendre el món tal com l’havíem entès fins ara. Els grans reptes als quals ens aboca aquest canvi d’època tenen a veure amb la desigualtat econòmica creixent, la cerca d’un treball que dignifiqui la persona per a tothom, el gran divorci que s’està donant entre el poder i la política, el gran repte de la interculturalitat i

la convivència en la diversitat, i finalment la crisi ecològica, de la civilització i del model de consum.

—Com veu l’Església avui dia?

Veig la nostra Església necessitada de grans reformes. Algunes d’aquestes reformes ja les ha començat el mateix papa Francesc. Ens cal una Església que camini al costat dels que estan a la trinxera del dia a dia, propera als més pobres, que ja s’apunta en el darrer document «Església, servidora dels pobres» de la Conferència Episcopal Espanyola, que per a mi ha estat tota una sorpresa.

Per altra banda ens caldrà construir una Església més senzilla, descentralitzada, on les petites comunitats de creients prenguin protagonisme i la creativitat de l’esperit pugui bufar amb més força.

—El papa Francesc s’ha convertit en una veu escoltada i respectada arreu del món per a creients i no creients, una veu que no calla davant les injustícies… com ho valora?

10

La seva veu és ara més necessària que mai. El seu crit de vergonya davant les morts a Lampedusa, o la seva crítica a una economia de l’exclusió i la desigualtat han retornat a l’Església una veu profètica imprescindible en un moment en què la societat sembla més perduda que mai. Però no sols això, els seus gestos són plens d’esperança i d’una gran autenticitat i ens han d’empènyer a tots a seguir el mateix camí: acostar-nos i escoltar els últims de la nostra societat.

—Per a vostè, què implica ser cristià?

Per a mi ser cristià implica intentar viure dia a dia la utopia de l’evangeli. La fe és el que em mou a participar en aquells espais de frontera més trencadors, que poden aportar llum al nostre món. La fe em permet viure esperançat, que no vol dir creure que tot sortirà bé, sinó creure que allò que estem fent té sentit i algun dia donarà fruit. En clau social, creure que «un altre món és possible».

També una certa set d’espiritualitat profunda, d’aturar el món, de generar petits oasis, espais verds on alimentar l’esperit; espais que són difícils de trobar i certament són contraculturals en un món embogit i sorollós.

—La reflexió i el pensament crític són dos pilars importants per a Cristianisme i Justícia. Quina llum pot donar a la societat?

Cristianisme i Justícia és un centre d’estudis format per unes vuitanta persones que dediquen els temps lliure a la construcció d’un pensament compartit: professors de teologia, de ciències socials, directors d’entitats del tercer sector… La nostra reflexió té un objectiu clar: contribuir a fer el nostre món més just i menys desigual. Això es

concreta de manera diferent en cada època, i en la nostra, clarament, es fa urgent explorar i proposar nous horitzons de justícia social. Tenir una mirada lúcida i crítica sobre la realitat ens fa més conscients i per tant més lliures.

—Quines són les propostes o línies de fons de Cristianisme i Justícia?

Cristianisme i Justícia bascula en dues potes, una social i una altra teològica i queda travessada per una espiritualitat que ho amara tot. En aquests moments, a nivell social, el repte és continuar treballant per la construcció d’un nou ordre socioeconòmic proper al de la civilització de la pobresa de què parlava a la Cúria. També repensar la nostra civilització en clau de gènere i ecologia. En el camp teològic, sorpresos i agraïts per aquesta nova primavera eclesial, aplaudim la rehabilitació de certes teologies o de poder repensar el ser creients en el món d’avui. També estem dedicats a entrar en diàleg fecund amb altres religions i amb la nostra societat, altament secularitzada.

Tot aquest pensament l’anem publicant en els nostres Quaderns, que arriben a gairebé 50.000 persones de tot el món i als quals podeu subscriure-us en el nostre web per rebre’ls a casa gratuïtament. Edt

11

patrimoni religiós

Presentació de Catalonia Sacraa TarragonaCatalonia Sacra és una iniciativa que pretén difondre el patrimoni artístic i cultural de l’Església impulsada pels deu bisbats amb seu a Catalunya

La presentació, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va tenir lloc el dijous, dia 30

d’abril, a la capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona. L’acte va comptar amb les intervencions del degà-president del Capítol de la Catedral, Mn. Joaquim Fortuny, que va donar la benvinguda alhora que va destacar el patrimoni religiós com a font de cultura; del delegat diocesà per al patrimoni artístic i documental i l’art sacre, Dr. Antonio P. Martínez, el qual va aprofundir de manera magistral en els aspectes històrics i artístics més significatius de la capella del Santíssim de la Catedral, i del coordinador de Catalonia Sacra, el Sr. Daniel Font.

Després de la projecció d’un breu documental sobre el patrimoni cultural de l’Església i Catalonia Sacra, Daniel Font va explicar els grans eixos que aquest projecte pretén aconseguir. «En primer lloc, convidar i acollir els visitants; donar raó del patrimoni cultural de l’Església a través d’una rigorosa explicació; generar activitat econòmica que contribueixi al sosteniment del patrimoni i respondre a les necessitats de cada bisbat sense alterar la dinàmica pròpia ja existent», va dir Font.

En la seva intervenció, el coordinador de Catalonia Sacra va presentar el web com a l’espai virtual on trobar informació sobre les visites i les reserves,

12

Edt

suggeriments, materials documentals, l’agenda dels actes programats.

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, en les seves paraules de clausura, va destacar l’interès de l’Església, ja des dels seus inicis, en el patrimoni cultural per a transmetre el seu missatge evangelitzador, i va convidar a sumar-se a aquesta iniciativa que uneix història, tradició i art.

Entre les persones assistents hi havia el director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, Sr. Jordi Agràs; la tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament

de Tarragona, Sra. Begoña Floría, i el vicepresident de la Diputació de Tarragona, Sr. Albert Vallvé, entre d’altres.

·Itineraris proposats per Catalonia Sacra a l’arxidiòcesi

—Ruta «Els tresors medievals de la Conca»: Església de Santa Coloma Verge i Màrtir i Santuari de Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt; església de Sant Miquel i església de Santa Maria la Major, a Montblanc.

—Ruta «Tarragona i el seu llegat medieval»: Catedral de Santa Tecla de Tarragona, capella de Sant Pau i capella de Santa Tecla la Vella.

—Ruta «La vall del Corb, de Passanant a Guimerà»: Església de Sant Jaume de Passanant i església de Santa Maria de Guimerà.

Més informació al web

www.cataloniasacra.cat

13

visita pastoral

El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, va començar el proppassat 15 de gener de 2015

la visita pastoral per a les vint-i-quatre parròquies de l’arxiprestat de l’Urgell-Garrigues, visita que va finalitzar el diumenge dia 22 de març, completant d’aquesta manera la seva primera visita pastoral a tota l’arxidiòcesi de Tarragona.

—Com a arxiprest, quin balanç fa de la visita pastoral?

El primer element que cal considerar és l’acció de gràcies al Senyor. Ha estat un moment intens de gràcia, perquè al Sr. Arquebisbe se li ha concedit l’oportunitat de visitar les vint-i-quatre parròquies de l’arxiprestat, a més de les comunitats religioses, santuaris, llocs de culte, etc., que li han permès compartir jornades de convivència, trobades de pregària, moments de reflexió, visita als malalts, entre els quals va poder acompanyar en el moment del seu traspàs Mn. Antoni Bru (a.c.s), rector durant tants anys d’Arbeca; trobades amb les institucions públiques (ajuntaments, col·legis, les xarxes associatives dels nostres pobles, etc.), obrint-se-li el cor de molts cristians.

També ha estat un moment en què ha pogut expressar el seu agraïment personal a totes les persones que han preparat la visita per la seva dedicació, sacrifici i disponibilitat, així com a les moltes persones

Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón, arxiprest de l’Urgell-Garrigues

«Són tres les paraules que resumeixen la visita: gràcies, felicitats i ànims»Redacció

Coneixent-nos ens estima més, estimant-nos més ens té més presents com a pare i pastor

14

(sacerdots, consagrats i consagrades, seglars) que, des de la condició i edat (gent gran, adults, joves, adolescents, nens), han lliurat el seu temps per intercanviar experiències i testimonis. Tres són les paraules que resumeixen la visita: gràcies, felicitats i ànims. Gràcies per la feina i el lliurament; felicitats perquè seguir Jesucrist és la millor opció, i ànims, perquè les circumstàncies no són fàcils en aquestes terres i en aquests moments.

—Què és el que més li ha cridat l’atenció d’aquesta visita? Com han respost les diferents parròquies?

El que més ha cridat l’atenció és el lliurament silenciós dels que, des de qualsevol tasca i responsabilitat, es prenen seriosament la seva condició de cristians i col·laboren amb enorme generositat i cooperació a les diferents parròquies del nostre arxiprestat. També ha conegut més de prop les comunitats religioses que treballen entre nosaltres i que se senten i són una porció molt estimada de la nostra arxidiòcesi.

A les parròquies hi ha molts grups: els catequistes, els equips de litúrgia, els consells parroquials, els consells d’economia, els grups de neteja, els que treballen a Càritas, els visitadors de malalts, els que

es reuneixen per llegir la Bíblia, els que acompanyen nens i adolescents en els clubs de temps lliure, grups d’oració, etc. que són signe, malgrat tot, de vitalitat i d’esperança, en aquest arxiprestat.

—En aquest procés d’avaluació i intercanvi d’experiències, què creu que ha pogut aprendre l’Arquebisbe de la realitat pastoral i parroquial de l’arxiprestat?

Com que sempre és més estimulant el coneixement directe, el que s’ha pogut aprendre és que la realitat pastoral és diferent a cada parròquia, segons el nombre d’habitants, l’edat mitjana de la població, els recursos humans, la història peculiar.

De les persones ha pogut aprendre moltes lliçons de lliurament, de sacrifici, de generositat, d’amor a Crist i a l’Església, de dedicació constant, de testimoni fidel i incansable, de vivència apassionada del present, d’obertura al futur amb esperança.

També ha pogut conèixer aquest arxiprestat més a fons, amb els seus valors i possibilitats, amb els seus límits i les seves expectatives. En definitiva, coneixent-nos ens estima més, estimant-nos més ens té més presents com a pare i pastor.

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

15

l’entrevista

Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona:

«Durant la visita m’han manifestat preocupació per tantes situacions de pobresa, per la manca de vocacions i el gran repte de l’evangelització»Redacció

—La visita pastoral és una tradició que ja feien els primers apòstols quan anaven a visitar les primeres comunitats cristianes. Què ha après d’aquesta visita als onze arxiprestats i quina valoració en fa?

Efectivament, podem llegir en els Fets dels Apòstols que després del primer viatge apostòlic, Pau va dir a Bernabé: «Anem a visitar els germans a cada una de les ciutats on vam anunciar la paraula del Senyor i vegem com estan» (Ac 15,36). I d’aquesta manera va començar el segon viatge apostòlic de Pau. És, per tant, una tradició en l’Església i un dels deures del bisbe visitar els seus fidels per complir la missió de pare i pastor, de successor dels Apòstols.

No puc resumir en poques paraules el que he après en aquests anys, perquè he dedicat moltíssimes hores a les visites pastorals i penso que quan hi ha molta dedicació a un assumpte se n’aprèn molt. He pogut acompanyar i conversar amb els mossens, especialment amb els rectors en exercici de les parròquies visitades; he parlat amb centenars de fidels implicats en les parròquies: catequistes, voluntaris i responsables de les activitats més diverses: els que netegen les esglésies i locals parroquials, els voluntaris de Càritas, visitadors de malalts, lectors, consells parroquials i arxiprestals, i en general persones vinculades a la parròquia i també tants altres habituals o no de les activitats parroquials. He visitat i portat la comunió a desenes de malalts. He pogut visitar ajuntaments, col·legis, cases de gent gran, cooperatives, etc. Seria interminable el que he pogut veure. Precisament tinc un bloc (http://blocdejaumepujol.blogspot.com) on explico tot el que he fet en aquests últims anys.

La valoració que faig de les visites pastorals per part meva és molt positiva, perquè ho considero una part

molt important del meu ministeri episcopal, i per tant m’ha ajuda’t a conèixer l’arxidiòcesi fins a l’últim temple, casa rectoral, ermita i lloc de culte, i a milers i milers de cristians que viuen joiosament la seva fe. Tenim una riquesa humana i espiritual que només em porta a donar gràcies a Déu.

—De la visita destacaria algun moment en concret?

De moments bonics en la visita pastoral n’hi ha molts, però de manera particular m’emociona la visita als malalts i portar-los la comunió, perquè veus que aquests cristians que no poden sortir de casa, viuen amb una gran fe, esperança i amor, i comproves que són una gran força espiritual i un tresor per a l’Església i per a la societat.

Aprofito aquesta ocasió per donar les gràcies a tots els qui cuideu els malalts i les persones grans, a vegades amb grans sacrificis: que Déu us ho pagui.

16

M’emociona la visita als malalts i portar-los la comunió, ells són un tresor per a l’Església i per a la societat

17

—La visita permet apropar-se a realitats ben diverses i a moltes persones que, potser, d’una altra manera no hauria estat possible apropar-s’hi. Quines esperances i preocupacions li han manifestat?

Vivim una crisi en tots els àmbits, no sols en l’econòmic. La secularització i l’allunyament de l’Església, especialment dels més joves, és la preocupació més gran que m’han manifestat els preveres i els fidels en les reunions que hem tingut. També la dificultat que hi ha avui dia en la transmissió de la fe, en la catequesi i en general en el gran repte de l’evangelització, com fer una autèntica iniciació cristiana. També veig que preocupa molt la situació de pobresa de moltes persones, l’atur i els problemes que pateixen els pobles petits. També les dificultats econòmiques per mantenir el patrimoni de l’Església, especialment els temples i locals parroquials. I lògicament han manifestat la preocupació per la manca de preveres, diaques i laics en missió pastoral per atendre millor les parròquies i donar un impuls evangelitzador.

Però enmig de totes aquestes dificultats, i de tantes altres, sempre hi he trobat l’esperança: la convicció que la vinya és del Senyor. Nosaltres som treballadors d’aquesta vinya i vivim en una esperança certa que Jesús no ens deixa, que ens ajuda, que vetlla per nosaltres. Com ens ho ha escrit amb tanta força el papa Francesc, no volem que ens robin la nostra esperança. Els cristians som els homes i dones que vivim de l’esperança, d’un Déu que ens ha dit: «¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que

alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49,15). Aquestes paraules d’Isaïes m’omplen sempre de pau i de goig.

—Com a pare i pastor de l’Església diocesana, quin missatge d’esperança faria arribar a totes les persones amb les quals ha pogut compartir el seu temps durant la visita pastoral?

La visita pastoral és un temps de gràcia que estic segur que, a pesar de les limitacions, ajuda a donar un impuls a l’activitat pastoral, perquè enforteix els lligams eclesials, sentir-se Església de Jesucrist, conèixer el bisbe, successor dels Apòstols. He pogut predicar a les diverses comunitats parroquials el missatge de Jesucrist, que és font d’amor i d’esperança. He pogut recordar també les nostres arrels cristianes i la nostra gran tradició cristiana, que arrenca amb sant Pau i amb els nostres protomàrtirs sant Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, i que continua aquest missatge d’amor després de dos mil anys.

El meu missatge és dir que els cristians hem de viure la fe dia a dia; enmig de les nostres ocupacions diàries, alimentant la fe amb la pregària, la paraula de Déu, els sagraments, especialment l’eucaristia, i vivint el manament de l’amor i sentir-nos membres d’una comunitat cristiana. I això tots, preveres, diaques, consagrats, laics, cadascú amb la seva vocació. I amb un gran sentit evangelitzador i missioner: la joia de l’evangeli l’hem d’escampar pertot arreu. Aquest sentit vocacional i missioner dóna alegria, goig enmig dels cansaments i de les dificultats. Voldria dir a tothom: que no ens prengui ningú la il·lusió, que ningú no ens prengui l’alegria. Edt

18

in memoriam

A la Casa del Pare: Mn. Jaume Macaya i Sr. Anton Boada

Mn. Jaume Macaya Prats va ser el primer diaca permanent ordenat a l’arxidiòcesi. Va morir a l’edat de 92 anys i les seves exèquies es van celebrar el dia 18 d’abril a la Parròquia de Crist Rei de Reus.

El dia 20 de desembre de 1986 va ser ordenat diaca permanent de mans de l’arquebisbe Ramon Torrella, a la Parròquia de Crist Rei de Reus, d’on ha estat diaca adscrit des del mes de setembre de 2007 fins al seu traspàs. Anys abans, entre 1998 i 2007 va ser diaca adscrit de la Parròquia de Sant Vicenç Màrtir de Castellvell del Camp. També va ser col·laborador de la capella de la Sagrada Família del Barri Gaudí de Reus.

Mn. Macaya va fundar i dirigir el menjador Llar del Germà Jesús de Reus, un menjador social del qual, posteriorment, a partir de l’any 2009, se n’ha fet càrrec Càritas Interparroquial de Reus.

Edt

El Sr. Anton Boada i Magrinyà després de trenta-tres anys de servei a l’Hospitalitat diocesana de la Mare de Déu de Lourdes, el passat dia 4 de maig va traspassar. Natural de Vilabella i mestre de professió, es va comprometre al servei dels pelegrins de Lourdes, primer com a brancadier, més tard com a cap de brancadiers, després com a vicepresident i, finalment, de 2003 a 2010, fent el servei de president de l’Hospitalitat.

Reposin en la pau de Crist!

19

reportatge

Comunitat del Cenacle: De la tenebra a la llum

Joves amb dificultats redrecen la seva vida gràcies al treball, la pregària i la convivència

L’any 1983 naixia la comunitat del Cenacle de la mà de Sor Elvira Petrozzi amb la voluntat de

donar resposta al crit de desesperació de molts joves cansats i desil·lusionats, addictes a les drogues, i a persones que cercaven l’alegria i el sentit veritable de la vida.

La casa mare de la Comunitat es troba situada sobre el turó de Saluzzo, una ciutat a la província de Cuneo (Piemont), al nord-oest d’Itàlia. Són nombroses les fraternitats del Cenacle, tant de nois com de noies, arreu del món. Actualment n’hi ha una seixantena en divuit països, on hi col·laboren voluntaris, consagrats i famílies que viuen a temps complet i de manera altruista al servei d’aquesta obra. A tots aquells que truquen a les portes de la Comunitat se’ls proposa un estil de vida simple, familiar, el descobriment de la feina viscut com un do de Déu, de l’amistat veritable i de la fe en la Paraula de Déu.

El P. Stefano Aragno és un dels principals col·laboradors de la mare Elvira. «Sor Elvira ha sentit al cor el sofriment dels joves, d’una manera particular d’aquells joves que porten dins seu el sofriment, la ràbia, i el desig de trobar la veritat. Ella sentia la necessitat de fer alguna cosa per ells tot i que no comprenia realment què era ni tampoc tenia recursos materials suficients», explica el P. Aragno.

Després d’uns anys d’espera i pregària, la mare Elvira va rebre les claus d’una casa abandonada, que va obrir per acollir aquells joves. Va començar aquesta «aventura» sense assegurances materials, però amb l’única gran certesa de la fidelitat de Déu i amb la intuïció profunda que el que buscaven aquests joves no era una cosa, sinó Algú.

Dues fraternitats a Catalunya

Les dues fraternitat masculines que hi ha arreu de l’Estat es troben a Catalunya. La primera, la fraternitat Sagrat Cor de Jesús, és a Fogars de Montclús, a la diòcesi de Terrassa, i es va obrir l’any 2011. Dos anys més tard, el mes de juny de 2013, s’inaugurava la fraternitat Mare de Déu de Misericòrdia, a la serra del Montsant, ubicada entre els pobles de Cornudella de Montsant i Ulldemolins. «Aquestes dues cases responen a la necessitat d’acollir molts joves de l’Estat que demanaven entrar a la comunitat i que, per manca de fraternitat, havien de marxar a Itàlia o a França.» «Va ser precisament

Sor Elvira Petrozzi

20

a la fraternitat que hi ha a Lourdes on el vostre arquebisbe» —assenyala el P. Stefano— «va conèixer de primera mà la comunitat. Va quedar colpit pel testimoniatge d’aquells joves que pregaven, treballaven i convivien en un bon ambient. Des d’aleshores, i després d’algunes visites, va voler que la comunitat fos present a l’arxidiòcesi.»

«Durant set anys he malviscut al carrer»

L’Alexis és un dels nois responsables de la Fraternitat que hi ha a l’arxidiòcesi. Va entrar a la comunitat el 20 de febrer de 2010 i des d’aleshores ha estat a Lourdes, al nord de França, a Milà, a Fogars de Montclús i ara fa dos anys que és aquí, al Montsant. «A mi m’ha ajudat molt aquest camí. Jo vaig marxar de casa amb només setze anys i n’he estat set malvivint al carrer. Vaig entrar al món de la droga i vaig estar a la presó, em vaig allunyar cada vegada més de la meva família. Però el Senyor, sense que jo ho sabés, un dia em va il·luminar i em va portar a demanar ajuda a la meva mare després de tants anys sense veure-la. Gràcies a ella vaig entrar a la comunitat», recorda. «Jo ara el que vull és ser un bon cristià, m’agradaria formar una família, i la meva missió és evangelitzar, donar a conèixer el que jo he descobert.»

Això no obstant, el procés fins arribar aquí no ha estat senzill. L’Alexis abans d’entrar a la comunitat no era creient, tampoc la seva família. Ell confessa que li va costar molt entendre el sentit de la pregària i l’eucaristia, però gràcies a l’acompanyament d’algun prevere i al suport dels germans de comunitat ha arribat a fer la primera comunió i els seus pares fa un any i mig que s’han casat per l’Església.

«Ara la meva missió és evangelitzar, donar a conèixer el que jo he descobert»

Alexis Foto: MCS

Foto: MCS

Mons. Jaume Pujol amb el P. Stefano Aragno

21

22

Edt

«Després de cercar molt vaig entrar a la comunitat i vaig sentir que aquell era el meu lloc»

Carlos Foto: MCS23

La família ha estat una peça clau en la seva recuperació, en el retrobar de nou el sentit de la seva vida. «Fa poc vaig estar uns dies a casa meva, a Malgrat de Mar, i vaig compartir amb la meva família coses molt senzilles que abans no havia fet com passejar o resar amb la meva mare, vaig poder conversar tranquil·lament amb el meu pare… he retrobat el perdó amb la família i he viscut moments inimaginables.

En Carlos és el primer responsable de la fraternitat que hi ha a l’arxidiòcesi, tot i que a ell no li agrada fer distincions entre els responsables i la resta de

nois. Ell és procedent de Mèxic i després de cercar ajuda per al seu problema en clíniques i diferents organitzacions va trobar la comunitat del Cenacle. «A Mèxic es va obrir una comunitat per a nens. Un dia el responsable va donar un testimoni per televisió i una amiga de la meva mare ho va veure i li va donar el telèfon per si em podia ajudar a mi. Després d’un temps d’informar-me i pensar-m’ho, l’any 2005 vaig entrar en una casa de la Comunitat, a Irlanda. Des que vaig entrar a la casa jo vaig sentir que era el meu lloc. Amb el temps vaig tornar a responsabilitzar-me de la meva vida, em va ajudar molt la disciplina.» En Carlos explica que per fer procés a la comunitat es necessiten, com a mínim, dos anys.

Un dia a la comunitat

Actualment, a la casa, al mas d’en Lluc, hi conviuen una vintena de nois. El dia comença ben d’hora, es lleven a les sis del matí, tenen una estona de pregària a la capella i resen el rosari, rés que repeteixen també al migdia i al vespre. Tres dies a la setmana també celebren l’eucaristia, que presideix Mn. Miquel Castillejo, rector de la Parròquia de Cornudella de Montsant. Al matí i a la tarda fan les tasques que cadascun té assignades: l’hort, la cuina, la neteja, la cura dels animals… Al menjador hi ha un tauler on es distribueixen les tasques diàries, s’assignen els torns de l’adoració perpètua i de la revisió de vida. En Carlos explica que cada quinze dies els nois es reuneixen en grups i comenten el que estan vivint, i la resta de membres del grup comparteix com el veuen. D’aquesta estona de revisió surten amb un propòsit per complir.

Foto: MCS

Fotos: MCS

24

A la casa no hi ha Internet, ni ordinadors, tampoc s’hi veu cap televisió. I tampoc en tenen cap necessitat. En Carlos és l’únic que porta mòbil. «Només l’utilitzo per mirar la previsió del temps, ens interessa saber-ho per tenir cura de l’hort», raona. L’única forma de mantenir el contacte amb la família és per correspondència, i cada sis mesos, al juny i al desembre, es retroben cara a cara en el marc de les trobades familiars que s’organitzen a la casa.

La fraternitat se sosté gràcies a la providència, als donatius i a les ajudes que reben de les seves famílies, de voluntaris i de moltes persones que de manera anònima hi col·laboren. «La primera providència són les nostres mans», diu en Carlos.

En Tomàs és de Reus i ara està jubilat. Cada dilluns s’apropa a la Comunitat i comparteix el seu temps

amb els nois. «El modelisme naval sempre m’ha il·lusionat, i un cop jubilat m’hi he pogut dedicar. Però tot i assolir el que sempre he volgut veia que era molt egoista no compartint el meu temps», argumenta. «Va ser la meva filla qui em va ajudar a descobrir la comunitat i ara hi vaig cada dilluns.» En Tomàs ajuda en Mauricio, un dels nois de la comunitat, en la construcció d’una nau honorària romana. Tots dos treballen minuciosament en una de les estances de la casa que s’ha convertit, per un temps, en un taller. Mentre parlem en Mauricio no s’atura, va per feina, no vol perdre ni un segon. «Ells són els que tenen la idea i l’executen, jo només aporto el que puc», diu el Tomàs. Quan la peça estigui enllestida serà digna de ser exhibida en un Museu.

Més informació: www.comunitacenacolo.it Edt

Foto: MCS

Fotos: MCS

25

cultura

Publicació de la correspondència entre Vidal i Barraquer i el Cardenal Eugenio Pacelli, secretari d’Estat de la Santa Seu Nova aportació històrica de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

Una vegada més, l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT) ha fet una nova i

important aportació històrica. Ara ha publicat la correspondència del cardenal Vidal i Barraquer amb el Secretari d’Estat de la Santa Seu, el cardenal Eugenio Pacelli. Un total de 131 documents, alguns d’ells, inèdits, configuren l’edició d’aquesta obra que ha anat a càrrec de Mn. Manuel M. Fuentes Gasó, director de l’Arxiu, i dels tècnics de la mateixa institució, Joan Maria Quijada Bosch i Neus Sánchez Pié.

L’obra, presentada el 14 de maig al Centre Tarraconense El Seminari per Mn. Josep Raventós, porta per títol Correspondència del Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, cardenal arquebisbe de Tarragona amb Secretaria d’Estat de la Santa Seu (1936-1939), i està editada per Tirant Humanidades. Aquesta presentació ha clausurat els actes programats amb motiu de l’«Any Vidal i Barraquer, testimoni fidel (1943-2013)».

El llibre constitueix un document de rellevància excepcional perquè aporta dades de primera mà sobre el període de la guerra civil. El director de l’Arxiu Arxidiocesà, Mn. Manuel Fuentes, en la introducció de l’obra, explica que «al cap de setanta anys de la mort del cardenal Vidal i Barraquer hem de poder apropar-nos al nostre passat, personal i col·lectiu, d’una manera serena, lúcida i racional. Respectant, evidentment, la diversitat de les circumstàncies, de les experiències i dels sentiments de persones i de famílies.»

La major part dels 131 documents publicats corresponen a les cartes entre Vidal i Barraquer i Eugenio Pacelli. La primera carta de l’arquebisbe de Tarragona al cardenal Pacelli data del 3 d’agost de 1936, quan acabava d’arribar a la cartoixa de Farneta procedent del port de Barcelona. Amb aquesta carta comunica al Secretari d’Estat la seva arribada a Itàlia. Després, el 16 d’agost, envia una segona carta a Pacelli junt amb una «nota confidencial».

Aquesta «nota confidencial», redactada pel mateix Vidal i Barraquer, és un testimoniatge de primera mà que, amb un estil gairebé periodístic, relata tots els successos viscuts des del 19 de juliol fins al seu trasllat a Barcelona. Amb molts detalls, Vidal i Barraquer explica que «a las siete de la tarde, dió comienzo la quema de conventos», i narra les dramàtiques circumstàncies de la seva detenció, el seu posterior trasllat a Poblet i el seu pas per Vimbodí i Montblanc fins la seva arribada a Barcelona. Al valor documental i personal de la correspondència de Vidal i

26

Barraquer cal afegir-hi, també, l’àmplia aportació de dades i informacions complementàries sobre la situació existent a la seva diòcesi.

Així, en una carta al cardenal Pacelli del 2 de maig de 1938, l’Arquebisbe demana la seva intercessió per evitar els bombardejos que pateix la població civil de Reus i de Tarragona. D’una manera progressiva, les cartes i documents recollits en el llibre van oferint nous aspectes, alguns desconeguts, de la situació existent durante el període 1936-1939.

Dues cartes sense resposta

Entre la correspondència de Vidal i Barraquer hi figuren dues cartes que no van tenir resposta,

dues cartes enviades als representants de les dues Espanyes. Els dies 3 i 12 de març de 1938, l’Arquebisbe enviava dues cartes a Francisco Franco i a Juan Negrín en què els demanava un final negociat i just de la guerra civil. A Franco li reclamava el respecte a la legítima diversitat i a Negrín l’alliberament dels perseguits per motius religiosos.

La negativa de Vidal i Barraquer a firmar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol o la situació del Vicari General de l’arxidiòcesi, Dr. Salvador Rial, figuren també entre la nombrosa documentació de l’obra, que s’ha redactat i compilat durant un any.

Salms d’avui (Publicacions Abadia de Montserrat), de Mn. Ricard Cabré Roigé, recull seixanta-cinc

pregàries actuals imitant l’estil dels salms bíblics tot fent-se ressò de les diverses situacions en què es poden trobar les persones. «Molts d’aquests salms» —explica Mn. Cabré— «han estat escrits a partir de circumstàncies pastorals concretes. Han estat redactats durant un període llarg de temps i en contextos diversos. Això no obstant, tots ells volen oferir una oportunitat de pregària per a totes aquelles persones que viuen la inquietud del nostre temps i es fan ressò de les angoixes més profundes de l’home i la dona d’avui.» Entre el recull de salms s’hi poden trobar temàtiques ben diverses com el treball, la marginació, els joves, la globalització, el començament de curs, l’acció de gràcies o les vacances.

Mn. Ricard Cabré (Riudecols, 1929) va ser durant gairebé vint anys (1978-1998) delegat diocesà per a la pastoral social, i durant gairebé deu anys més, responsable diocesà de la pastoral obrera. «Aquest currículum queda clarament al descobert en llegir aquests salms d’avui en els quals es pot reconèixer sense dificultat la veu dels pobres —avui serien els aturats, els desnonats, els immigrats, els exiliats, els

descartats—, destaca el Sr. Arquebisbe en el proemi del llibre. Per la seva part, Mn. Rafael Serra, delegat diocesà per a la litúrgia i rector de la Parròquia de Crist Rei de Reus, en el pròleg del llibre, constata que en aquesta publicació «s’hi reflecteix la voluntat d’un prevere de no tancar-se en el món eclesial sinó d’obrir-se a la vida de la societat sense abdicar mai de ser deixeble de Jesús».

La presentació del llibre, que va anar a càrrec de Mn. Rafael Serra, va tenir lloc el divendres 15 de maig al Centre d’Amics de Reus. Durant l’acte tres rapsodes —Francina Bellvís, Narcís Martí i Avel·lina Briansó—, van recitar alguns dels salms, i la soprano Maria Escobar en va interpretar un amb l’acompanyament al piano de Marc Torres.

‘Salms d’avui’, les angoixes i els anhels dels cristians fets pregàriaEl llibre es va presentar el 15 de maig al Cercle d’Amics de Reus

Edt

27

tarragona missionera

Missions a l’arxiprestat del Baix Camp

Cada curs la Delegació Diocesana de Missions ofereix a un arxiprestat apropar-se a la

dimensió missionera de l’Església, no com una activitat més de l’acció pastoral. La responsabilitat i el compromís missioner és una dimensió de l’evangelització a la qual no podem renunciar.

Truquem a la vostra porta, a cadascuna de les parròquies i comunitats, no sols demanem que ens deixeu passar, volem fer camí junts. Vosaltres coneixeu casa vostra i la gent que viu amb vosaltres, sou el millors amfitrions per acompanyar-nos.

«L’alegria de compartir»

La missió no és l’objectiu, sinó el camí. No sabem de temps, hem d’estimar-lo a ell, florir on ell disposi i fer-ho sempre amb alegria. «Que l’esperança us ompli d’alegria» (Rm 12,12).

Crist se’ns apareix encarnat en les persones i ens convida a obrir-li el nostre cor. L’elecció és sempre la nostra, personal. Amb què o amb qui vull identificar-me?

Vetlla de pregària del DOMUND a les Borges del Camp

Divendres 17 d’octubre, al voltant de les nou del vespre, la Parròquia de l’Assumpció de les Borges del Camp es va omplir de gent, joves de la mateixa parròquia i dels pobles de les rodalies i no tan joves, per a pregar units pels missioners, ja que aquell mateix cap de setmana celebràvem la jornada del DOMUND.

SETMANA MISSIONERA de l’11 al 18 d’abril

Oferir a parròquies, comunitats i centres educatius la vida generosa de l’Església en els països de missió.

Acollits per l’arxiprestat, aquests dies van estar a la casa dels germans de La Salle a Cambrils, on es van

sentir com a casa per la seva acollida i familiaritat. Aquests dies van visitar les comunitats de les Carmelites Missioneres Teresianes a les Borges, de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül a la Selva del Camp i de l’Associació de la Germandat de la Santa Creu a Riudecanyes.

Celebració de l’eucaristia en diferents parròquies, acompanyament a grups de catequesi, 14 centres educatius públics i 4 escoles concertades (2 de Reus) van poder gaudir de la visita dels missioners Combonians P. Antoni Calvera i P. José Rubio.

P. José Rubio: «Els estudiants, en general, han estat molt receptius i participatius; els hem sentit bastant interessats per conèixer el compromís missioner de l’Església en el món entre els més pobres i vulnerables, portant el missatge de Jesús i treballant per a la transformació social que els faci sortir de la pobresa i puguin viure amb dignitat, com a fills de Déu.»

P. Antoni Calvera: «Molt positiu haver fet l’animació missionera en els centres públics, on tenen menys oportunitats d’escoltar temes de fe i de compromís social. Hi han participat també, en diversos centres, no sols els nens i joves de les classes de religió, sinó també els de l’assignatura d’alternativa o ètica amb els mestres respectius.»

28

Trobada diocesana de TARRAGONA MISSIONERA a Riudoms

Amb el lema «L’alegria de compartir» l’arxiprestat del Baix Camp, i concretament Riudoms, acollia, el passat 18 d’abril, una nova Jornada de Tarragona Missionera, que es va iniciar a les 10 del matí a l’església de Sant Jaume Apòstol, on la família missionera anava arribant per a compartir uns moments de reflexió i pregària com a primer acte de la Jornada.

Parròquia de la Selva del Campi Almoster

Sopar solidari en benefici d’AK BENN ‘…i un pas més’ a Dakar (Senegal), on el missioner Gmà. Cristí Savall, de Cambrils, germà de la Comunitat de Taizé, treballa amb dones i joves.

Gmà. Cristí Savall: «Doncs, aquí estem, fent el que sabem fer: pregar, treballar per guanyar-nos la vida, acollir i compartir. És així que, davant moltes de les coses que se’ns presenten, intentem fer-hi front amb el carisma i els dons que cada un té. Sense il·lusions sobre la nostra capacitat de poder canviar la vida de tota aquesta multitud. Estem involucrats en

projectes amb refugiats, presoners, persones que tenen VIH i també amb captaires provinents de les escoles alcoràniques.

Donem suport a la creació d’escoles populars i informals a les zones perifèriques com un pal·liatiu al dèbil sistema d’educació públic. Després en el nostre compromís com a Església local. Organitzem diverses pregàries en diferents parròquies, visitem altres regions i altres països veïns. És una obra sense límits.»

Enguany aquesta diòcesi celebra un Any Jubilar

amb motiu del cinquantè aniversari de la seva constitució

Durant la seva estada a la ciutat de Tarragona, els dies 14 i 15 de maig, Mons. Vincent Harolimana va visitar la Catedral de Tarragona, el Centre Tarraconense El Seminari, el Museu Bíblic Tarraconense i l’amfiteatre romà. També va poder saludar amb afecte el Sr. Arquebisbe i el grup de

persones que tot just fa un any van assistir a la benedicció i inauguració del complex parroquial de Kampanga.

La congregació dels Pares Blancs va començar la missió l’any 1900. L’església de Tarragona manté una profunda empenta missionera a Rwanda, on Mn. Josep Cabayol, amb el seu testimoni, va ajudar a millorar la vida dels habitants de Rwanda i el Congo.

Visita del bisbe de Ruhengeri (Rwanda) a Tarragona

Edt

29

orient mitjà

Jo acuso…Didac Bertran,

Periodista, director del Departament de MCS i Premi Comunicació 2014 a la trajectòria professional

A l’hora d’escriure un article mai no hauria cregut que em veuria en la necessitat de manllevar un

títol a ningú i encara menys a l’Émile Zola, però crec que cap altre no se li escau millor que aquest. Si el gran escriptor francès es va alçar contra una injustícia evident, considero que és el meu deure de cristià, de periodista i d’ésser humà clamar contra la persecució que pateixen els cristians d’arreu del món, sobretot els de l’Orient Mitjà i, particularment, els de Síria.

El papa Francesc ha centrat enguany en la família el seu missatge anual amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, qualificant-la com «el lloc on aprenem a comunicar-nos».

El Sant Pare ens brinda en el seu escrit aquesta magnífica reflexió: «La família és, més que cap altre, el lloc on, vivint junts la quotidianitat, s’experimenten els límits propis i aliens, els problemes petits i grans de la convivència, del posar-se d’acord. […] Un nen que aprèn en la família a escoltar els altres, a parlar de manera respectuosa, expressant el seu punt de vista sense negar el dels altres, serà un constructor de diàleg i de reconciliació en la societat.» Per altra banda, ens ha recordat que «el que ens fa entendre en la família allò que és veritablement la comunicació com a descobriment i construcció de proximitat és la capacitat d’abraçar-se, de sostenir-se, d’acompanyar-se, de desxifrar les mirades i els silencis, de riure i plorar junts, entre persones que no s’han escollit i que, malgrat això, són tan importants les unes per a les altres».

Més endavant, el Pontífex diu: «Avui, els mitjans de comunicació més moderns, que són irrenunciables sobretot per als més joves, poden tant obstaculitzar com ajudar la comunicació en la família i entre famílies […]. La poden afavorir si ajuden a explicar i compartir, a restar en contacte amb aquells qui són lluny, a agrair i a demanar perdó, a fer possible una vegada i una altra l’encontre. […] Redescobrint quotidianament aquest centre vital que és l’encontre, aquest «inici viu», sabrem orientar la nostra relació amb les tecnologies, en comptes de ser guiats per elles.» Per això, continua Francesc, «el desafiament que avui se’ns proposa és, per tant, tornar a aprendre

a narrar, no simplement a produir i a consumir informació. […] La informació és important, però no és suficient, perquè sovint simplifica, contraposa les

diferències i les altres visions, invitant a posar-se d’una part o d’una altra, en comptes d’afavorir una visió de conjunt.»

I és aquí on es justifica el paràgraf inicial d’aquesta col·laboració, el que em porta a titular-la Jo acuso com aquell memorable article de Zola publicat el 13 de gener de 1898 al diari L’Aurore tot defensant la innocència del capità Alfred Dreyfuss, involuntari protagonista del famós affaire que tant va commocionar la societat francesa en els anys a cavall entre els segles XIX i XX. Dreyfuss era un militar jueu acusat d’haver passat informació als alemanys, la qual cosa va donar lloc a dos consells de guerra: en el primer es va condemnar Dreyfuss mitjançant

30

una prova que no es va presentar al judici perquè era secreta i en el segon es va absoldre conscientment un culpable.

Per tant, atenent els orígens de tant d’horror, jo acuso els governs de la Unió Europea de no fer res per posar remei a la situació de persecució que pateixen els cristians dels indrets on va néixer el cristianisme i de mirar cap a un altre costat quan veuen com els terroristes maten o oprimeixen milers de persones (cristianes i musulmanes) i destrueixen infinitat de biblioteques, de monuments, d’obres d’art o de restes arqueològiques sobre les quals es basa tota la nostra cultura i el nostre esperit.

Jo acuso l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) de servir interessos espuris i d’esdevenir palanca per a derrocar governs que no accepten les seves imposicions, així com d’haver-se servit de mentides flagrants per a justificar intervencions militars que només han portat la destrucció a molts països i que han aconseguit que molts Estats com ara Líbia, l’Iraq, Síria o l’Afganistan hagin esdevingut indrets inhabitables.

Jo acuso l’Organització de les Nacions Unides (ONU) d’omplir-se la boca amb paraules boniques sobre la necessitat d’instaurar la llibertat i la democràcia i no fer res per protegir els drets de les minories ètniques o religioses arreu de la zona, ni tan sols un dret tan elemental com el dret a la vida.

Finalment, jo acuso les autoritats locals, autonòmiques i estatals, les institucions culturals, els clubs esportius i tots aquells que tenen relacions del tipus que sigui amb Estats que financen els grups

que persegueixen els cristians per callar i no fer valer la seva influència perquè deixin de patrocinar el terrorisme.

Per la qual cosa jo acuso els grans mitjans de comunicació de ser culpables de manipular la informació sobre el que passa realment amb els cristians de l’Orient Mitjà, silenciant la gran quantitat de cartes i d’informes signats pels bisbes de la zona que ho expliquen i que mai no són publicades i també de no pressionar els governs per

tal que protegeixin els cristians perseguits.

Jo acuso les grans «patums» de la premsa (ben pagades, temudes i fins i tot condecorades) de callar i mentir deliberadament sobre la situació als països de l’Orient Mitjà, extraviant l’opinió pública a través d’intervencions a les seves tribunes als diaris o a les tertúlies a la ràdio i la televisió, les quals fan pensar que estan servint interessos inconfessables.

Jo acuso els mitjans de comunicació d’acontentar-se amb la informació facilitada per les grans Agències de premsa, quan avui dia hi ha molts mitjans eficaços

i barats per eludir aquesta dependència.

Jo acuso els mitjans de comunicació en general d’haver-nos venut fal·làcies com ara la primavera àrab; d’haver prostituït el llenguatge inventant eufemismes com ara danys col·laterals per no haver de dir víctimes o disfressar d’accions humanitàries els actes d’agressió bèl·lica, segons qui en sigui l’autor,

o fer servir expressions com interrogatori exigent per no parlar de tortura; d’haver usat noms en principi honorables com ara Estat Islàmic en lloc de Banda terrorista de criminals sanguinaris… i així fins un etcètera inacabable.

Jo acuso bona part dels propietaris dels mitjans de comunicació d’haver reduït gairebé a l’esclavatge els periodistes, sotmetent-los a una esgarrifosa precarietat laboral i a uns sous de misèria, minvant-los escandalosament la llibertat.

Finalment, JO M’ACUSO de no haver denunciat més sovint, de manera ferma i decidida els fets referenciats als apartats anteriors. Us en demano perdó! Edt

31

Óscar Romero, pastor, màrtir i model de cristià

P. Francesc Xammar, s.j.

a fons

El camí que va escollir Óscar Romero, entre els molts camins que l’ésser humà pot

escollir en aquest món, va ser el de seguir Jesús de Natzaret.

Camí de justícia, de solidaritat, de misericòrdia. Va entregar la vida com Jesús, perquè els pobres de la seva terra tinguessin vida, enfront de les injustícies dels qui ostentaven el poder polític, econòmic i militar del seu país, El Salvador, de què eren víctimes. Va denunciar les injustícies del seu temps com ho van fer els profetes de l’Antic Testament.

Óscar Romero no «va inventar» res de nou, simplement es va posar incondicionalment al servei del Regne. A través de la realitat que li va tocar viure, va descobrir que Jesús el cridava a ser pastor, amb la característica fonamental que Jesús assenyala a l’Evangeli de sant Joan: «Jo sóc el bon pastor, conec les meves ovelles i elles em coneixen i dono la meva vida per elles.»

Estimava, escoltava i assumia el dolor dels pobres camperols de la seva terra i ells el coneixien. Quan parlava en les homilies del diumenge, els camperols estaven puntualment atents i l’escoltaven a través del seus senzills transistors. Els seus missatges travessaven tota l’Amèrica llatina fins a l’Argentina.

Era un home tímid, els testimoniatges unànimement ho confirmen, però quan parlava, en nom de l’Evangeli, les seves paraules posseïen la força de l’Esperit, que com brisa silenciosa, penetrava fins al fons dels cors.

Era un home tímid, però quan parlava en nom de l’Evangeli les seves paraules tenien la força de l’Esperit

32

La seva opció pels pobres, que tant li van ensenyar —ho deia amb tota humilitat: «El meu poble pobre m’ha ensenyat»—, el va portar a denunciar amb claredat els ídols de la mort. «Quan els homes estan agenollats davant altres déus, els destorba que l’Església prediqui el Déu de Jesús. Per això, l’Església xoca davant els ídols del poder, els ídols del diner, i els que fan de la carn també un ídol, davant els que pensen que Déu sobra, que Crist no fa falta.»

El fet d’estar al costat dels desvalguts li va comportar molts problemes, a Jesús li va passar el mateix. Ell ens dirà: «Ja sé que hi ha moltes persones que es van a escandalitzar de mi i volen acusar-me que he deixat la predicació de l’Evangeli […], però no accepto aquesta acusació. Faig un esforç perquè tot el que ens

ha volgut comunicar el Concili Vaticà II, la reunió de Medellín i de Puebla, no solament ho tinguem per escrit i ho estudiem teòricament, sinó que ho visquem i ho apliquem en aquesta realitat conflictiva del nostre país.»

Per a Óscar Romero la persecució forma part de l’essència de l’Església. «Ens persegueixen perquè no saben què fer amb una Església que ara defensa els pobres.» «El cristià que no vol viure el compromís de la solidaritat amb els pobres no és digne de ser cristià.» «M’alegra, germans, que la nostra Església sigui perseguida, precisament per la seva opció preferencial pels pobres i per tractar d’encarnar-se en el món dels pobres.» «Seria trist que en un país on s’assassina horrorosament, no es comptés entre

33

les víctimes també sacerdots.» El primer va ser el pare Rutilio Grande, el 23 de març de 1977. Segons paraules del mateix Romero, aquell assassinat «li va fer obrir els ulls».

El 25 de febrer, un mes abans de morir assassinat, va començar, durant una setmana, els seus darrers exercicis espirituals. En el seu diari personal ens desvetlla una petita part de la seva intimitat espiritual. «Desitjo trobar-me amb Jesús i participar de la seva obediència al pla salvador de Déu. La meva principal preocupació serà identificar-me cada vegada més amb Jesús, radicalitzar-me amb l’Evangeli.»

Com Jesús, es va adonar que la seva possible mort era a prop. «Sento la violència contra la meva persona. M’han avisat de serioses amenaces.» El dia següent dels seus exercicis, va celebrar una missa pel polític cristianodemòcrata Mario Zamora, que va morir assassinat pels escuadrones de la muerte. Un dia més tard, es van trobar 72 cartutxos de dinamita darrere l’altar on havia celebrat Óscar Romero. Providencialment no havien esclatat.

Una preocupació especial seva era pensar que si el volien assassinar arrossegaria amb ell a la mort d’altres persones. Per això, en les darreres setmanes, ell mateix conduïa el cotxe i viatjava sol.

«Els he de dir, com a cristià, que no crec en la mort sense resurrecció. Si em maten ressuscitaré en el poble.» I així ha estat! «Si es compleixen les amenaces, des d’ara ofereixo la meva sang per la redempció i per la resurrecció del Salvador. El martiri és una gràcia de Déu que no em mereixo. Però, si Déu

accepta el sacrifici de la meva vida, que la meva sang sigui llavor de llibertat i el senyal que l’esperança serà aviat una realitat.» «Em costa acceptar una mort violenta, que en aquestes circumstàncies és molt possible, fins i tot el Sr. Nunci de Costa Rica em va avisar de perills imminents.»

«Aquesta setmana em va arribar un advertiment que estic en la llista dels que han de ser eliminats. Però, que quedi ben clar, que la veu de la justícia ja ningú no la podrà matar.»

El seu confessor, el P. Azcue, el «va animar a dir que la meva disposició ha de ser de donar la meva vida per Déu, sigui quin sigui el final de la meva vida». «Déu va

assistir els màrtirs i, si és necessari, el sentiré molt a prop en lliurar-li el darrer sospir. Però, què hi ha de més valuós que, en el moment de morir, entregar-li tota la vida i viure amb ell.»

En la darrera homilia, un dia abans de la seva mort, va pronunciar, amb una valentia sorprenent, unes paraules de denúncia que, a judici dels qui eren a prop seu, en aquells moments de tanta tensió, les van considerar com la seva sentència de mort. I així va ser!

Es va dirigir als membres de l’exèrcit, particularment a la Guàrdia Nacional i a la Policia, així

com a la tropa, i els va dir: «Germans, són del mateix poble, maten els seus mateixos germans camperols i davant una ordre de matar que doni un home, ha de prevaldre la Llei de Déu, que diu no matar. […] Cap soldat no està obligat a obeir una ordre contra la Llei de Déu. Una llei immoral, ningú no l’ha de complir […]. Ja és temps que recuperin la seva consciència i que obeeixin la seva consciència, abans que l’ordre del pecat […]. L’Església, defensora dels drets de Déu, de la dignitat humana, de la persona, no pot quedar-se callada davant tanta abominació. […] En nom d’aquest poble sofert, que els seus laments arriben fins al cel, cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno, en nom de Déu, que cessi la repressió!»

Al dia següent moria assassinat quan celebrava la missa a la petita capella d’un hospital de malalts terminals de San Salvador. Era el 24 de març de 1980. D’això fa 35 anys, però el seu testimoniatge continua present. Edt

34

Els Congressos Litúrgics de Montserrat (1915, 1965 i 1990)*

P. Bernabé DalmauMonjo de Montserrat i director de Documents d’Església

litúrgia

És un goig i un honor arribar al centenari de la celebració del I Congrés Litúrgic de

Montserrat. Va ser el tret de sortida al nostre país per a una renovació en el camp del culte cristià, que s’estendria després per tota la Península.

Ha tingut continuïtat en el treball de moltes persones i institucions i ha conegut moments forts d’avaluació com ara els Congressos successius de 1965 i 1990 i el Concili Tarraconense de 1995. Encara avui, el IV Congrés, malgrat el seu format més modest que els anteriors, té valor únic: és una presa de consciència i un balanç que no s’ha donat a la resta d’Europa ni tan sols en aquells llocs emblemàtics que foren la referència dels promotors del moviment litúrgic a casa nostra. A la qualitat de la nostra litúrgia, malgrat tenir la continuïtat del dia a dia dels qui treballen en aquest camp, sempre li és útil un impuls suplementari. Així fructificarà encara més el llegat del qual, amb modèstia i orgull alhora, ens sentim hereus al cap de cent anys.

Cadascun dels Congressos litúrgics ha tingut el seu perfil, fruit de la vida social, política i eclesial del moment. El primer i el tercer (1915 i 1990) se celebraren amb un sostingut compromís de l’episcopat de la Tarraconense i l’abat de Montserrat. El segon (1965) fou fruit més aviat de la iniciativa particular del Monestir. Però tots tres porten el títol de Congrés Litúrgic de Montserrat i es van caracteritzar per la seva celebració al Santuari durant gairebé una setmana. Van ser dies en què les sessions d’estudi, amb participació de tots els estaments del poble de Déu, tingueren conferències generals i treball per seccions i s’alternaren amb celebracions litúrgiques acurades.

35

El Congrés de 1915 té una llarga i fecunda prehistòria que cal situar-lo d’entrada en tota l’anomenada «Renaixença». La clerecia tingué també capdavanters que es polaritzen entorn de la figura més rellevant del canvi de segle, el bisbe de Vic Josep Torras i Bages. Tots els grans homes del moviment de renovació cristiana de Catalunya visqueren del seu mestratge. Era l’inici d’una sèrie de moviments de gran volada, especialment el bíblic, el catequètic, els d’apostolat laïcal i el que ens afecta més a nosaltres: el moviment litúrgic i gregorianista.

Els seus promotors tenien en comú la característica d’unir catalanitat i romanitat. I això ens explica com la fidelitat a les directrius de la Santa Seu caracteritzà l’esperit que amarà la celebració del I Congrés. En efecte, el 22 de novembre de 1903 sant Pius X havia volgut dedicar a la litúrgia la primera intervenció magisterial del seu pontificat: el motu proprio Tra le sollecitudini, amb el propòsit d’acréixer la vida cristiana, tal com formula en la cèlebre frase que li manllevarà el Vaticà II i que ja fou la primera conclusió del nostre Congrés de 1915: «La participació activa dels fidels en els misteris sagrats i en l’oració pública i solemne de l’Església és la deu primera i indispensable del ver esperit cristià» (cf. SC 14). Simultàniament, l’interès pel cant gregorià s’estengué des de Solesmes fins als monestirs alemanys i belgues. Tothom reconeix que el monjo de l’abadia de Mont-César, Lambert Beauduin, en una comunicació sobre la participació dels fidels al culte cristià durant el Congrés catòlic de Malines el 1909, donà naixença al moviment litúrgic que, amb el suport del cardenal Mercier i del clergat, s’estengué per Europa.

Al monestir de Montserrat a finals de 1912 començava l’abadiat del P. Antoni M. Marcet. Ajudat pel pare Gregori M. Sunyol acollí el 1911 la proposta de mossèn Lluís Carreras de celebrar un gran Congrés litúrgic a Montserrat. El Congrés aplegà més de dues mil persones del 5 al 10 de juliol de 1915. Cal notar que no hi mancà cap dels personatges de l’època que, d’una manera o altra, intervenien en la vida eclesiàstica del país, començant pels bisbes de la Tarraconense —presidits per l’arquebisbe primat Antolín López Peláez—, entre els quals es comptaven l’esmentat bisbe de Vic, Torras i Bages, i el de Solsona, Francesc d’A. Vidal i Barraquer. Tots ells parlaren en les sessions generals o predicaren les homilies. El doctor Carreras en la crònica feia notar: «En altres nacions s’han celebrat esdeveniments i setmanes litúrgiques importants. Enlloc, però, no s’ha realitzat una assemblea plenària de tota la província eclesiàstica, en què la jerarquia hagi donat la direcció i l’impuls d’un moviment general de restauració de la vida litúrgica, tot garantint-ne l’eficàcia i l’equilibri.» El treball es desenvolupà en tres seccions: estudis històrics, ministeris eclesiàstics i gregorianisme i popularització litúrgica. El fruit més immediat del Congrés fou la publicació oficial, l’Eucologi, que conegué diverses edicions, junt amb la revista Vida Cristiana. La majoria de moviments de renovació pastoral a Catalunya portaren la petjada del Congrés i en mantingueren l’esperit fins i tot en els anys de la postguerra, en què nasqueren institucions com ara el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona. L’empara de Montserrat encoratjà els qui havien treballat en les institucions amarades d’espiritualitat litúrgica d’abans de la guerra. Això preparà a casa nostra l’acolliment de la renovació litúrgica del Concili Vaticà II.

36

Edt

Entre la tercera i la quarta i última sessió del Concili Vaticà II tingué lloc a Montserrat el II Congrés Litúrgic, previst per a les mateixes dates de cinquanta anys enrere i com a commemoració de l’esdeveniment. El moment era molt interessant. Ja s’havia promulgat, el 4 de desembre de 1963, la Constitució Sacrosanctum Concilium. Es coneixien, doncs, no sols les línies mestres de la reforma litúrgica sinó també a grans trets en què consistiria la renovació. Hi havia una gran il·lusió, en el doble sentit de la paraula: entusiasme i miratge. El títol que es donà al Congrés ja ho deia tot: «La litúrgia de demà.» Això explica que no es donés entre nosaltres desestima de la reforma conciliar. A part de les 6 conferències generals, les homilies i les introduccions a cada secció, hi hagué 38 ponències i 77 comunicacions. Els textos publicats mostren l’estat d’esperit i el grau de formació intel·lectual i de maduresa expressiva del clergat i del laïcat el 1965. A més de les conclusions pròpies de cada secció i de les generals, tres creacions cal remarcar d’aquest congrés: la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, la Comissió de versions i la Comissió interdiocesana de litúrgia. Aquestes últimes dues Comissions estan en la línia de la gran obra de col·laboració interdiocesana, en alguns casos fins i tot amb les tres diòcesis de les Illes, que l’arquebisbe primat Josep Pont i Gol propicià no sols en matèria litúrgica sinó també en catequesi i en altres camps de l’activitat eclesial. Es començà a palpar la convicció de la unitat pastoral de Catalunya que al seu moment propiciaria successivament la carta pastoral «Arrels cristianes de Catalunya» i la celebració del Concili Provincial de 1995.

Quan es va complir un quart de segle del Congrés de 1965 i s’havia esmorteït un xic l’eufòria postconciliar, hom organitzà un tercer Congrés, preparat per una consulta a gran escala a partir de la Carta apostòlica de sant Joan Pau II en el vint-i-cinquè aniversari de la Constitució Sacrosanctum Concilium (4.012.88). Hi recordava que «la litúrgia de l’Església va més enllà de la reforma litúrgica». «No estem en la mateixa situació que el 1963» (n. 14), afirmava. Quedava, doncs, justificada una obra d’aprofundiment, de reflexió, àdhuc d’autocrítica. Escrivien els bisbes de Catalunya i l’abat de Montserrat: «Cal avaluar com ha estat rebuda la reforma litúrgica a Catalunya, veure quin treball s’ha fet durant aquests vint-i-cinc anys darrers i ajudar a dur a terme el que resta per fer.» Les línies majors del treball d’aquest III Congrés es resumeixen en un reconeixement agraït a la renovació litúrgica, fruit del Vaticà II; la dimensió evangelitzadora i missionera de la litúrgia, i la reflexió sobre el canvi sociocultural accelerat que ha comportat un descens de la vida sacramental. Com a singularitats especials es notà un redescobriment de la religiositat popular en funció de les riqueses espirituals de la litúrgia; una necessitat de millorar la qualitat de les versions litúrgiques; la petició de crear una Comissió interdiocesana de música i d’elaborar un «Cantoral litúrgic català» i un «Cantoral bàsic». Pocs anys després, l’esperit que havia animat aquest Congrés i el treball modest però constant que en resultà trobà un impuls ulterior en el Concili Provincial de 1995.

(*Resum de la ponència pronunciada pel P. Bernabé Dalmau el 17 d’abril durant el IV Congrés litúrgic de Montserrat)

37

arxiprestatsAlt CampL’art religiós, tema central de la 28a Trobada arxiprestal de cristians

Prop de dues-centes persones de les parròquies de l’Alt Camp es van aplegar, el diumenge 19 d’abril,

a Figuerola del Camp i el Pla de Santa Maria per a gaudir d’un dia de convivència i contemplació de l’art en plena Pasqua. La Trobada va comptar amb la presència del Sr. Arquebisbe.

La Trobada va iniciar-se a l’església parroquial de Sant Jaume Apòstol de Figuerola del Camp, on hi va haver l’acollida per part de l’arxiprest de l’Alt Camp, Mn. Josep Bofarull, i del rector de la Parròquia, Mn. Antoni Pérez de Mendiguren. Seguidament, va tenir lloc la presentació dels quatre museus de la vila, a càrrec d’Àngel Segarra: l’Espai d’Arqueologia, l’Espai d’Art Medieval, la Sala de Numismàtica i la Biblioteca i el Museu Municipal i de la Vida Rural. Seguidament un grup va visitar aquests espais mentre que la resta de participants van escoltar la reflexió impartida per Jordi París, director del Museu de Valls, sobre el tema «El nostre art religiós, expressió de la fe de sempre.»

En acabar aquestes activitats paral·leles hi va haver la visita a l’església romànica de Sant Ramon

del Pla de Santa Maria, on es va fer una estona de pregària. Després de dinar, a l’església parroquial de l’Assumpció es va celebrar l’eucaristia.

Tarragonès LlevantTrobada de parròquies a Roda de Berà

Prop d’un centenar de persones es van aplegar el segon diumenge de Pasqua, el dia 12 d’abril, amb

motiu de la trobada anual d’aquest arxiprestat.

La trobada va començar al Casal Les Monges, on Mn. Jordi Vila va pronunciar una conferència sobre l’exhortació apostòlica del papa Francesc «La joia de l’Evangeli». En acabar, els assistents es van traslladar a l’església parroquial de Sant Bartomeu de Roda de Berà, on es van celebrar les vespres presidides per Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidiòcesi. La trobada es va cloure amb un petit refrigeri de germanor.

38

Baix Penedès30a Trobada de cristians al Monestir de Santa Oliva

Amb el lema «L’alegria de l’Evangeli», el diumenge, dia 10 de maig es va celebrar la

trobada anual de cristians del Baix Penedès, que aquest any ha arribat a la trentena edició.

A la sala d’actes del Monestir, amb la presència del Sr. Arquebisbe i d’un centenar de persones, Mn. Joan Maria Padrell, arxiprest del Baix Penedès, va presentar el nou vicari episcopal, Mn. Joan Miquel Bravo, el qual va exposar i resumir les suggeriments elaborats per les parròquies de l’arxiprestat en referència a l’encíclica Evangelii gaudium del papa Francesc. Mn. Bravo va destacar la vocació

evangelitzadora que han de tenir les parròquies, sent més obertes i acollidores i anant més enllà d’una agència de serveis.

Seguidament els participants van gaudir d’un recital de música i d’una actuació de màgia, i, en acabar, va començar l’acte central de la Trobada amb una missa presidida pel Sr. Arquebisbe. En el moment de la clausura va demanar als fidels que preguessin per ell, per continuar la seva tasca, i va demanar-los que per sobre de tot s’estimessin, perquè «estimar és molt profund i molt difícil de fer-ho amb generositat». Edt

39

cet

Comunicat de la reunió n. 214 de la Conferència Episcopal Tarraconense

Els dies 5 i 6 de maig de 2015 va tenir lloc la reunió n. 214 de la Conferència Episcopal Tarraconense,

al santuari de la Mare de Déu de Loreto, a Tarragona. La reunió va ser presidida per Mons. Jaume Pujol i hi van assistir tots els seus membres.

Els Bisbes van rebre una representació dels delegats diocesans de missions, formada per la Sra. Ana González i per Mn. Manel Roig, delegats de missions de Tarragona i Barcelona i Sant Feliu de Llobregat respectivament, i del P. Josep Roca, missioner claretià, que els van exposar la situació de l’animació missionera a les nostres diòcesis, tot recordant les resolucions relatives a la missió ad gentes del Concili Provincial Tarraconense 1995. Els delegats van proposar diverses qüestions relacionades amb l’ensenyament de la missionologia i el desvetllament missioner a casa nostra.

Mons. Sebastià Taltavull, president del Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC), acompanyat de

Mn. Joan M. Amich, director del SIC, i de Mn. Enric Termes, delegat de Catequesi de Barcelona, van presentar diverses qüestions relacionades amb el funcionament d’aquest Secretariat i dels nous textos catequètics que s’estan preparant per als propers cursos.

Mons. Joan Piris, president del Secretariat Interdiocesà de Mitjans de Comunicació Social, i el Sr. Santiago Grimau i la Sra. Cristina Orduña, de les delegacions diocesanes de mitjans de comunicació de Tarragona i Urgell, respectivament, van presentar als bisbes una proposta d’actualització del web de la Tarraconense, que serà més àgil i amb una millor presentació dels continguts.

Els Bisbes van fer una valoració del IV Congrés Litúrgic de Montserrat, celebrat el passat mes d’abril, amb motiu del centenari del I Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) que els bisbes i l’abat Marcet havien convocat, l’ànima del qual va ser el

40

C/ Mare de Déu del Claustre,5 - 43003 - TarragonaTel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 689 992 171

a/e: labotigadelacatedral@hotmail.comObjectes de regal

i material litúrgic

Dr. Lluís Carreras, i que tant va significar per al naixement del moviment litúrgic renovador a les diòcesis de Catalunya i a la resta d’Espanya. Els Bisbes van agrair la feina feta per la Comissió organitzadora i van valorar el desenvolupament de les sessions i les aportacions que s’hi van realitzar. Properament es publicaran les actes d’aquest quart Congrés.

Els Bisbes van tractar també temes relatius a la situació dels tribunals diocesans de les diferents diòcesis i l’ajuda mútua que es porta a terme entre elles. També van reflexionar sobre el moment actual de la pastoral de la salut, la situació de l’ensenyament de la religió a l’escola, sobre Càritas Catalunya, les accions que es realitzen en l’àmbit del patrimoni cultural, així com també qüestions relacionades amb els Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi i altres realitats de l’escoltisme a les nostres diòcesis.

Els bisbes van renovar el nomenament de Mn. Jordi Font Plana, prevere del bisbat de Girona, com a consiliari de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya.

Van rebre també informació de diverses activitats que es portaran a terme aquest estiu en l’àmbit de la pastoral de joventut: participació a l’Encontre

Europeu de Joves, a Àvila, del 5 al 9 d’agost; estades a Taizé i també el pelegrinatge a Terra Santa dels seminaristes que ja han acabat el cicle d’estudis institucionals. Edt

41

150 anys d’història d’un carisma en l’Església per a una missió a favor de la humanitat.

150 anys de fidelitat per part de Déu que ha continuat acompanyant-nos i «salvant-nos en la debilitat i la pobresa». Us convidem a unir-vos a aquesta acció de gràcies per aquest any de celebració que vam inaugurar el dia 3 d’abril de 2014.

El 17 juliol de 1865 naixia una nova congregació a França en el si d’una família espiritual més àmplia, la de l’Assumpció, formada avui per cinc congregacions. Llavors era l’inici de la industrialització i de l’èxode rural. A les ciutats augmentava la població obrera i també es generava molta misèria. Enmig de tanta pobresa i de la inquietud eclesial per respondre

apostòlicament a aquest món obrer empobrit, es troben l’Etienne Pernet i l’Antoinette Fage, els nostres fundadors. Tocats pel sofriment humà i habitats per l’Evangeli, van intuir una resposta: Procurar la glòria de Déu per la salvació dels pobres i els petits pel camí d’encarnació que va seguir Jesús, el Servent, l’enviat del Pare. I això, a través de mitjans senzills de servei, estant presents a les famílies en els moments de dificultat, de malaltia, de tristesa…

En aquests 150 anys les maneres de viure, de pregar, de comprometre’ns pel Regne han anat canviant al fil de les transformacions de la societat, de l’Església, de la Congregació, de nosaltres mateixes. Acollir i sortir a l’encontre de les persones, estar atentes a

efemèride

Les Germanetes de l’Assumpció compleixen 150 anys de la seva fundació

La congregació neix l’any 1865 a França en un context d’inquietud eclesial per a respondre apostòlicament en el món obrer empobrit

42

la vida, prestar petits serveis, crear llaços veïnals, animar a la participació ciutadana i eclesial, afavorir la convivència amb inquietud evangelitzadora, participar en diferents col·lectius tant socials com pastorals, promoure la posada en marxa de grups de fe, teixir relacions d’amistat des de la vida quotidiana, convidar a pregar, treballar en xarxa, obrir-nos a accions veïnals locals i internacionals a favor de la justícia, la pau i la cura del planeta… procurar que la persona arribi a ser gestora de la seva pròpia vida… han estat el fil conductor per anar encarnant l’aliança d’amor de Déu amb el seu poble.

«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com» (Mc 4,26-27). La història de les Germanetes pot il·luminar-se a la llum d’aquesta paraula de Jesús. D’aquesta petita llavor tirada a terra per dues persones apassionades per la salvació dels més desfavorits, va néixer una Congregació internacional, present avui en vint-i-quatre països de tots els continents. Mai no ha tingut institucions importants, sinó que, enviades al cor mateix de la humanitat, vam rebre de l’Església la tasca de demanar al Senyor la humilitat i l’audàcia necessàries perquè els nostres «actes parlin de Jesucrist» i els pobres puguin experimentar la tendresa de Déu.

Aquest aniversari és un temps privilegiat per a renovar aquesta aliança. S’ha preparat per a l’ocasió

un itinerari espiritual per aprofundir en comunitat, en grups de laics… En els diferents llocs on som presents s’han fet i es preveuen celebracions grupals, parroquials, diocesanes, nacionals… a més de la celebració a nivell internacional que tindrà lloc aquest mes de juny de 2015 amb una Eucaristia a la parròquia de la Casa Mare a París. Tot per aprofundir i celebrar la vida, per donar gràcies pel camí recorregut al costat de les famílies que, com terra sagrada, hem entrellaçat amb les nostres històries aprenent recíprocament a viure l’Evangeli. La fe en Jesucrist i la duresa de la situació actual ens porten, avui com ahir, a continuar apostant per aquest somni de fraternitat universal, per la construcció d’una casa comuna per a tota la humanitat.

150 anys de «migració» que ens empenyen a continuar estimant apassionadament el nostre temps perquè vingui el seu Regne. Nosaltres ho farem des del barri de Riuclar de Tarragona, on som des de fa vint-i-un anys.

Per a més informació: www.assomption-psa.org / http://ha-pjv.wix.com/ha-pjv

Destaquem…

El proper dia 12 de juliol, a les 11 del matí, a la Parròquia de Sant Josep Obrer de Torreforta, el Sr. Arquebisbe presidirà la missa d’acció de gràcies que clourà la celebració del 150è aniversari. Hi sou tots convidats. Edt

43