revista escolar tardor 15

88
Revista Tardor 2015 CFA Palau de Mar

Upload: cfa-palau-de-mar

Post on 25-Jul-2016

223 views

Category:

Documents


6 download

DESCRIPTION

 

TRANSCRIPT

Page 1: Revista Escolar Tardor 15

Rev

ista

Tar

dor 2

015

CFA

Pal

au d

e M

ar

Page 2: Revista Escolar Tardor 15

Rev

ista

Tar

dor 2

015

CFA

Pal

au d

e M

ar

Page 3: Revista Escolar Tardor 15
Page 4: Revista Escolar Tardor 15

Crèdits

Edita:

CFA Palau de Mar / Consorci d’Educació de BarcelonaCarrer Urgell, 187 Edifici 20 - 08036 – Barcelona

www.xtec.cat/cfapalaudemar

Maquetació i compaginació: Joan Carbonell, Gerard López (exestudiants del CFA Palau de Mar) i Joan Padrós (professor de ciències i informàtica)

Guiatge i correcció de textos: Sabela Labraña (professora de català i informàtica) amb la col·laboració de Magda Bosch (estudiant d’Anglès 1)

Il·lustració de la portada i felicitació de Nadal: Maria Quesada (estudiant de Català 3 i de Competic 1)

Índex

Editorial (5) Espurnes de llindar (7) Experiències (19) Reflexió i opinió (37) Contorn i entorn del territori (59) Literària: Relat i Poesia (69) i Epíleg: El món educatiu (81).

Les imatges dels articles “Presumir d’una mare centenària” (pàg. 26), “ Medalla d’or del Barça” (pàg. 30), “Una senyera a Austràlia” (pàg. 61) han estat aportades pels autors i per les autores. La resta, amb llicències Creative Commons o domini públic, són extretes de:

flickrcc.bluemountains.net/pixabay.com

Wikipedia commons

Es pot consultar l’autoria de les imatges en la versió digital de la revista: cfapalaudemar.blogspot.com

Page 5: Revista Escolar Tardor 15
Page 6: Revista Escolar Tardor 15

5

Aquest any sí! És el lema d’un dels articles d’aquesta revista, i com indica el seu autor, amb encert, és l'expressió que més es diu o que més s'escolta després de les vacan-ces.

Probablement ha estat una expressió molt repetida enguany per bona part de la pobla-ció sobiranista de Catalunya convençuda que, la tardor de 2015, el destí històric del país faria un tomb. A hores d’ara el futur és incert i tothom espera amb delit que les decisions dels partits polítics compleixin les seves expectatives, tant en un sentit com en un altre.

En aquest context sociopolític, i ara més que mai, es torna imprescindible la convivèn-cia de la pluralitat d’idees, de cultures, de religions i de llengües que conformen la so-cietat catalana. Val a dir que les migracions històriques i recents han creat a Catalu-nya un mosaic lingüístic de més de tres-centes llengües. Un ecosistema comunicatiu, doncs, força complex, dins el qual la llengua catalana esdevé un element cabdal per garantir-ne l’estabilitat.

La responsabilitat del sistema educatiu en aquest sentit és òbvia. Ara, al final de l’any 2015, ens hem de felicitar que la pressió judicial (i política) derivada de l’aplicació de la LOMCE no hagi fet trontollar la base del model lingüístic de l’escola catalana, segons consta al VIII informe sobre la situació de la llengua catalana (2014). El CFA Palau de Mar n’és una bona mostra.

A la nostra escola, els grups de català augmenten en nombre d’estudiants any rere any, i així, a l’entorn de la llengua catalana es reuneixen persones d’edats ben diver-gents i de procedències ben diverses. Ens trobem que catalans de soca-rel i catalans de diferents orígens comparteixen aula amb persones d’altres indrets de l’Estat espa-nyol, de la Unió Europea i de països d’arreu del món.   

Les singulars característiques de l’espai aula, intercultural i divers, el converteixen en un veritable laboratori de convivència, on les múltiples diferències s’harmonitzen. Es crea, d’aquesta manera, una tipologia de relació que, sense anul·lar els trets indivi-duals de les persones, enriqueix i potencia el conjunt.

I és en aquest ambient de cooperació, confiança i llibertat on es generen els textos de la Revista, la publicació que s’ha convertit en un element cohesionador que identifica, al voltant de la llengua catalana, una comunitat: la  comunitat escolar del CFA Palau de Mar.

Un cop més, la nostra felicitació i el nostre agraïment a totes les persones que fan possible cada edició de la Revista: els autors i les autores dels textos, l’autora de la portada i de la felicitació, els col·laboradors en la revisió lingüística, i els responsables de la maquetació.  

Editorial

Page 7: Revista Escolar Tardor 15
Page 8: Revista Escolar Tardor 15

Espurnes de Llindar

Page 9: Revista Escolar Tardor 15
Page 10: Revista Escolar Tardor 15

9

Serps amargues que observen deleroses de cobdícia no ama-guen les ganes de sostreure’ns la nostra felicitat.

Deixa-les. Que no sospitin que el que tenim és certament la vida amable que qualsevol vol-dria.

Ens han barrat el pas. No deixis que esborrin la nostra emprem-ta. Mostra’t com l’aire, fresc i calm, i amb la mirada serena, com un albor.

I, passat tot l’engany, l’ensurt ⎯i la carronya sortirem ⎯victoriosos a delectar-nos del sol de la vida que se’ns ha preparat.

El banquet està servit de fa dies. Apropa’t i assaboreix-lo. No triguis. I nosaltres tornarem a triomfar, què és la nostra vida,

vida de triomfadors, no de ven-çuts.

Així, disposa l’ànim a la bellesa que els déus t’han assignat des de la més infinita llunyania. I mo-riran per sempre aquelles pors que no et deixaven avançar amb calma.

Arribarà aquest dia, no ho dubtis. Se n’alegrarà l’ànima i, joiosa, tornarà a reprendre el vol i, suau-ment, aixecaràs l’ànim solcant nous cels irisats de felicitat.

Quan la fosca esdevindrà dia

Magda Arimany

Page 11: Revista Escolar Tardor 15

10

L'altre dia, concretament el di-mecres catorze d'octubre, els alumnes de Català 3 estàvem al Centre d'Autoformació, on ha-víem practicat la lectura d'un passatge del llibre "Històries de la Boqueria", de l'Àngela Navar-ro, i corregíem els exercicis de la setmana.

La nostra professora, que una estona abans, durant la classe, ja ens havia avançat molt ama-blement que a partir de la pro-pera setmana ens augmentaria la tasca educativa, això sí, amb un somriure molt tranquil i gens amenaçador —però que podia anar acompanyat d'uns timba-lets i trompetetes, encara que sonessin en re menor— doncs bé, la professora s'assegué a la nostra taula i ens anuncià:

Que ja sabeu de quin tema es-criureu a la REVISTA?

Més timbalets i trompetetes... Sort que en Josep —ara no sé quin concretament, doncs en som quatre o cinc a la classe i no conec el seu cognom— ell, molt decidit, en va mencionar uns quants: Carcassonne, Pes-ca amb canya, Pollastres... Va-ja, que va parar-nos el cop.

I jo pensí —vaig pensar—, RENOI! Quina forma verbal t'ha

sortit espontàniament. ¿Què dirà la professora d'aquesta forma del passat simple, dit fa uns quants anys pretèrit perfet, que he emprat? Segur que la sor-prendré, això no s'ho esperarà, doncs fins i tot m'ha sobtat a mi...

Però he de tornar enrere, amb el Josep, que estic perdent el fil de la quantitat de temes que té per escriure, repeteixo, jo pensí: Ca-ram! —per no dir cap grolleria—, aquest Josep pot omplir la Revis-ta Escolar tot solet si li deixes uns minutets més per rumiar al-tres temes i, fins i tot, la de totes les seccions d'un diari.

Així que en sortir de la classe, mentre em dirigia cap a casa pel carrer Rosselló, del número 121 al 28, el meu cap es preguntava: Sobre què escriuré? Recordo que ha suggerit que no fos gaire llarg, amb dues planes n'hi ha prou, ja que s'han de llegir arti-

Relat en ON, no en OFF

Page 12: Revista Escolar Tardor 15

11

cles de diferents alumnes i no convé que siguin gaire extensos per no cansar els oients.

Dues planes, un full pel davant i pel darrere? I jo esbrinava, com puc omplir-los? De quin tema escric? Perquè això per a mi és com una novel·la —ei!, aquesta paraula amb ela geminada—, res només són dues pàgines, traducció del castellà "cosir i cantar".

—NO —ei!, posa "bufar i fer ampolles".

Encara anava pel carrer Rosselló rumiant de quin tema podia escriure i tot arribant a casa, abans de treure'm les sabates, vaig pensar: Millor pren nota del què et passa pel cervell, que en aquesta edat... —ja fa uns anys que he superat els quaranta— i potser passada una estona, ja no te'n recordaràs.

Agafí llapis, paper, goma, maquineta de fer punta i escriví tot el detall que m'havia passat pel cap. Pensava sobre temes diversos, sense arribar a cap conclusió, la nostra professora ja ens havia advertit

indi-

Page 13: Revista Escolar Tardor 15

12

rectament o directa, segons com es miri, que d'independèn-cia i de corrupció, ja se n'havia escrit molt en l'última revista; doncs noi d'això ni passis per la vora, està més trillat del que t'imagines. Potser surt del nostre país i vés cap a una altra direcció més llu-nyana si vols parlar de divi-sió/secessió de territoris, com ara Ucraïna.

El senyor ministre d'Assumptes Exteriors del govern de l'Estat, senyor Margallo, també està en contra d'aquesta partició terri-

torial (Donetsk), no fos cas que ens esquitxés i ens caigués al- guna gota un xic bruta i fes trontollar la unitat de l'Estat de rebot.

Així que vaig pensar, o pensí, aquesta forma verbal és més col-pidora, oi que sí?

Doncs endavant, i escriví tot el que em passava pel cap, i m'a-doní que pensant i escrivint om-pliria els fulls, i déu n'hi do el que he escrit, oi? Es podria titular:

"Relat en ON, no en OFF, durant una recerca sobre tema d'un escrit."

Josep Alapont

Page 14: Revista Escolar Tardor 15

13

El Vedado és el barri més mo-dern i cèntric de la capital cuba-na, on teatres, cinemes, bars i restaurants animen la vida noc-turna de la ciutat. Sempre m'ha agradat molt passejar pels seus carrers ja que els arbres frondo-sos protegeixen el transeünt del sol càlid i abrasador. Els meus amics i jo vam gaudir-ne molt els anys d'estudiants. Asseguts en els seus parcs, cantàvem, recitàvem i estudiàvem; també era un lloc ideal per enamorar-se.

En aquest barri, que atresora cases senyorials del segle XIX i edificis més moderns, va viure una de las parelles més cèle-bres i controvertides de la so-cietat havanera en la primera meitat del segle XX. Va ser el major escàndol de l'època. Els anomenaven “Els amants del Vedado”.

Catalina Laza i Juan Pedro Ba-ró es van conèixer en uns dels

grans salons de l'aristocràcia ha-vanera; ell un principal hisendat de l'illa, i ella casada amb Luis Estévez Abreu, fill del primer vi-cepresident de la República. Ca-talina i Pedro es van estimar des del mateix instant que es van creuar les seves mirades, va ser tan fort el seu amor que des d'a-leshores frisaren per romandre units. Ella li va demanar al seu marit la dissolució del matrimoni però ell no la va escoltar.

Els amants van marxar de l'illa cap a França on es van casar i després van anar a Itàlia per explicar-li la seva història al Papa que els va beneir i va disposar la dissolució del matrimoni anterior. L'any 1917 el president de la Re-pública de Cuba, Raúl Menocal, signava la llei del divorci i els amants van tornar al seu país.

L'any 1919, al costat d'un estret carrer del Vedado que ara co-neixem com l’Avenida Paseo, va començar a aixecar-se un sin-gular palau inspirat en l'estil

Els amants del Vedado

Page 15: Revista Escolar Tardor 15

14

del Renaixement italià. La construcció representava un gir en l'arqui-tectura cubana moderna.

Quan es va inaugurar, tota l'entrada del palau era plena de tulipes im-portades. Els regals que rebien els convidats eren pintures d'artistes fa-mosos i Juan Pedro Baró va plantar al jardí una rosa groga, única, ba-tejada amb el nom d'ella.

Poc temps va durar la felicitat. Catalina va a morir el 3 de desembre de 1930 entre els braços del seu marit i deu anys després va morir ell. Diuen que ell es va fer enterrar dret per vetllar el son de la seva estima-da per sempre més.

El palau dels amants avui es diu “Casa de la Amistad” i està ubicat a l’Avenida Paseo, número 406, El Vedado, L’Havana, Cuba. És una verdadera atracció pels entesos en art i pels romàntics. Música, cuina cubana, tabac selecte, són altres opcions per gaudir d'aquesta mansió eclèctica, una de les més luxoses de L’Havana.

Mariela Bejerano

Page 16: Revista Escolar Tardor 15

15

Crec que ser mestre té, igual com la Lluna, la seva cara llumi-nosa i la seva cara fosca. En la vida gairebé tot és així; no hi ha res tan dolent que no tingui al-guna cosa bona, i a l'inrevés. El que importa és ser conscient de tot, llums i ombres, perquè res ens agafi desprevinguts i, un cop atents, no pot haver-hi engany.

No tracto de defensar una acti-tud estoica davant les ambiva-lències de la vida, ni molt menys una actitud resignada; més aviat opto per una actitud realista que relativitzi els aspectes negatius i

valori sense fantasies els posi-tius. Crec que és d’això, del que en diuen maduresa. El costat fosc de la Lluna ho co-neixes prou bé. És el baix sou, que indica el poc reconeixement social cap al mestre. Això dol, ho perceps tots els dies i t'acompa-nya com una mala ombra. Molta gent no valora ni el que has estu-diat, ni el que fas. 

També formen part del costat fosc els escassos recursos amb que comptes per realitzar la teva tasca i la poca atenció que li me-reixes a les autoritats. Hi ha, a més, encara que no és privatiu de la teva professió: rivalitats, murmuracions, enveges i trave-tes d'alguns companys. Entre tot això et cal caminar com un equili-brista sobre la corda fluixa. Ajun-ta-li a tot l'anterior la pobresa d’alguns  alumnes que els dificul-ta tant aprendre, o la ignorància d’alguns pares de família que no saben o no poden estimular els seus fills o corregir-los. 

Presenciar el procés d’aprenen-tatge dels seus alumnes, més com a testimoni que com a actor, és la satisfacció fonamental de qui ensenya. Ser mestre és ser convidat, en certs moments privilegiats, a en-trar en l'ànima d'un alumne i

Oda a un mestre

Page 17: Revista Escolar Tardor 15

16

ajudar-li a trobar-se, a descobrir les seves emocions i potser a superar els seus temors i angoixes.

Si tens vocació de mestre, crec que tu també opinaràs, sense idea-litzacions, que la Lluna és decididament lluminosa i bella.

Ma Rosa Forns

Page 18: Revista Escolar Tardor 15

17

Aquest any sí!, és l'expressió que més es diu o que més s'es-colta després de les vacances. És el moment en què tothom pensa apuntar-se a un gimnàs per perdre uns 'quilets', apuntar-se a una acadèmia per apren-dre idiomes, començar una no-va tasca, o bé reprendre alguna activitat pendent…

Als aficionats al futbol del Barça (culers), sobretot als més grans, l'exclamació “aquest any sí!”, ens sona, i el que ens ve al cap quan la sentim són les ganes que teníem de guanyar títols. No era ben bé un propòsit sinó un desig que es repetia cada any a l’inici de la temporada de Lliga, un sentiment, un somni que quasi mai es feia realitat.

Ara ja no és vigent, però abans era molt recorrent, perquè l'ab-sència de títols a què estàvem acostumats era més que evi-dent; fins a catorze anys havien hagut de passar per a conquerir un nou títol de lliga. Era una for-

ma d'expressar els desitjos dels seguidors, s'hi posaven ganes però els triomfs no arribaven, i així es com és va fer famosa, entre nosaltres, aquesta més que repetida exclamació “aquest any sí!”

Sortosament les coses canvien i, en aquest cas, de forma positiva, perquè el jovent d'ara, l'expressió ja quasi ni la coneix i, els que sí la coneixíem, la tenim arracona-da gairebé del tot.

La situació ha canviat tant que hem passat d'una sequera de títols a ser, en pocs anys, el club que més títols guanya última-ment. Allò que s'anomenava “aquest any sí!“, ara ho hem canviat per un “aquest any, tam-bé!” I continuar així és el que vo-lem per seguir gaudint amb els triomfs del Barça.

En un altre context, vull afegir que per a mi “aquest any sí”, s'ha fet realitat, de debò, prenent la decisió de apuntar-me a català per millorar l'escriptura després de tenir-ho pendent des de fa molts anys.

Voldria explicar que hi ha hagut tota una generació de catalans que parlava català però no l'escrivia; en aquell temps potser no era necessària l'escriptura del català perquè tot es feia en cas-

Aquest any, sí!

Page 19: Revista Escolar Tardor 15

18

tellà, per motius obvis i que no cal ni recordar. I com que els estudis es feien només en castellà, ha costat molt introduir el català a les empreses.

A les persones que ens va afectar, ens hem quedat amb una llacuna que, a dia d'avui, amb les eines de comunicació escrita de què disposem, fan que aquesta mancança és faci massa evident, sobretot amb el WhatsApp.

Per fi, i com podeu veure, ha arribat el moment d'esmenar aquesta anomalia; en tenia mol-tes ganes. Quan vaig apuntar-me, es va fer present aquell sentiment culer al que abans he fet esment, al·ludint al Barça.

El millor de tot és el que ve ara: la mestra de català, que per cert, té nom gallec i que no sé com se sent si gallega, catalana o amb-dues, ens fa participar molt. Fem una classe molt dinàmica on, fins i tot, sortim a la pissarra a fer els dictats i així ens n'adonem de com avança el nostre conei-xement. Amb la seva gran capa-citat per explicar i raonar els con-tinguts i a la vegada la seva enorme paciència, fan que l'a-prenentatge, encara que dificul-tós per tantes excepcions com hi ha a la llengua catalana, sigui molt profitós i gratificant.

Tinc una més que bona sensa-ció. Després d'aquest curs, l'ex-clamació “aquest any sí!” serà cosa del passat i, com succeeix amb el sentiment culer, deixarà de ser una assignatura pendent per passar a ser una normalitat assolida.

Josep Maria Jovells

Page 20: Revista Escolar Tardor 15

Experiències

Page 21: Revista Escolar Tardor 15
Page 22: Revista Escolar Tardor 15

21

Ja sé que molt possiblement, quan més d’un pugui llegir aquestes ratlles mal escrites, pensarà que degut a la imagi-nació de qui les ha escrit són certament molt fantasioses, pe-rò he d’assegurar que per sort o per desgràcia són certes.

Per poder-nos situar a l’època en què varen succeir els fets que tot just ara començaré a ex-plicar, ens hem de situar en ple-na guerra civil (o incivil) espa-nyola, ja molt a prop de les aca-balles.

Tot el que ara us diré ho he escoltat un munt de vegades als membres de la meva família, aprofitant qualsevol moment que la conversa, per un motiu o altre, girés sobre aquest tema.

Aquestes “aventures”, escolta-des una i altra vegada, han que-dat emmagatzemades a la me-va memòria d’una manera tan ferma que em permet recordar els fets com si els estigués presenciant en l’actualitat.

Com més o menys tothom pot conèixer, els temps eren força difícils per a qualsevol ciutadà, gran o petit; però una cosa era la més important per damunt de totes: poder portar un tros de pa a la boca, i ja no vull dir si el volíem acompanyar d’una peça

de xocolata, o tant sols pa sucat amb oli.

Per aconseguir aquestes vitua-lles tan vulgars avui en dia, calia anar a buscar-les a fora de Bar-celona, pels pobles de la geo-grafia catalana. No em cal dir, que aconseguir qualsevol dels aliments que avui en dia consi-derem elementals, era, en mol-tes ocasions, una tasca molt arriscada i perillosa, perquè a banda de poder trobar la gent que te’ls volgués subministrar, havies d’aguditzar l’enginy per poder-te escapolir dels diferents controls establerts, tant a les po-blacions on havies aconseguit els queviures, com a l’arribada a Barcelona, on era tota una aven-tura poder deixar de banda tota aquesta mena de paràsits que, tranquil·lament i sense cap mena d’escarafalls, et volien arrabas-sar allò que havies aconseguit a costa dels teus bons diners, que tan difícils de guanyar eren en

Records d'infantesa

Page 23: Revista Escolar Tardor 15

22

aquella època, com dissortada-ment ho és en els moments ac-tuals.

Era tot un poema veure l’arriba-da del tren, pel que avui és l’avinguda de la Meridiana, i comprovar com els maquinistes que coneixien sobradament de què anava la cosa, afluixaven expressament la marxa del comboi; d’aquesta manera mol-ta gent podia baixar amb els seus mocadors de fer farcells, o bé bosses o sacs, i fotre el camp el més ràpidament pos-sible.

Com es pot comprendre, poder aconseguir posar el plat a taula els tres àpats que normalment els mortals efectuem dia rere dia des de temps immemorials, en aquella època era força di-fícil; per tant havies de jugar al gat i la rata, amb tots aquests imponderables.

Teníem a l’abast utilitzar el fer-rocarril o bé el cotxes de línia,

tot i que aquest mitjà de trans-port era bastant més perillós ja que et podies trobar amb qualse-vol control a la carretera, i en un lloc tancat i petit no era possible escapolir-se: per tant, era molt més factible utilitzar el tren, on els podies veure venir de cara, i d’aquesta manera iniciar el que els castellans en diuen: Tomar las de Villadiego!

En un d’aquests viatges en bus-ca de queviures, van tenir la desgràcia d’ésser descoberts per un avió, dels que en aquells mo-ments es deien “Fuerzas Nacio-nales”, i que va tenir el mal acudit d’efectuar unes passades per da-munt del comboi, aprofitant per deixar-nos la seva targeta de presentació amb forma d’unes quantes ràfegues de les seves metralladores, que van deixar el vagó on anaven ple de forats; en aquella època els vagons “la carcassa” eren de fusta. Van quedar força ventilats.

Page 24: Revista Escolar Tardor 15

23

Per sort, tret de l’angúnia que van passar durant aquells moments, al-menys al vagó dels meus familiars, ningú va prendre mal, ni tant sols una rascada, ja que en sentir el rugir del motor de l’aeronau, tothom es va estirar a terra, per si les mosques, i d’aquesta manera els únics que van rebre els impactes de les bales, foren els pobres vagons del comboi.

L’arribada a la Ciutat Comtal va estar celebrada com mai, pel fet d’ha-ver escapat d’aquell pilot malfactor —que precisament no els enviava confits—. Per uns altres tal vegada hagués significat el seu darrer viat-ge. A casa nostra, tot i no tenir l’ànima de cap heroi, es van continuar efectuant viatges per tal de poder omplir el rebost amb els aliments que es podien trobar segons la sort fos més o menys esquiva.

Aquesta ha estat la meva vivència, que us prometo que procuraré, si la nostra professora ens ho permet, que no sigui la darrera en presentar-vos.

Francesc Alum

Page 25: Revista Escolar Tardor 15

24

En arribar a Catalunya per finalitzar els seus estudis universitaris, en Patxi Zurrukatuna, basc de soca-rel, va ser convidat a berenar en una “GRANJA”, però no hi havia animals i, a més, estava en un carrer normal i corrent de la ciutat.

Uns dies després va ser invitat a passar el cap de setmana en una “TORRE”, però ni era una torre ni des d'ella es vigilava res.

«Definitivament —va pensar en Patxi—, els catalans són una mica estranys.»

Endika Azcoitia

Quin país, Catalunya!

Page 26: Revista Escolar Tardor 15

25

L’altre dia anava jo pel carrer i en direcció contrària venia un senyor amb un gosset quan, de cop i volta, des d’un balcó van tirar una galleda d’aigua; segurament estaven regant les plantes.

El pobre gosset va quedar tot moll. El senyor, molt empipat, va començar a cridar:

─El gos, el gos, que m’he l’heu deixat ben “empapat”!

Recordant les meves lliçons de català, i després d’ajudar el senyor a eixugar el gosset, li vaig comentar:

─Pobre gos, ha quedat ben xop, com diem els catalans —remarcant-li la paraula XOP.

La seva resposta va ser:

─Sí, sí, ben xop, però a ell el que li passa és que està ben “empapat”.

Júlia Ma Gil

“Empapat”

Page 27: Revista Escolar Tardor 15

26

L'any passat, el dia de sant Jau-me, el 25 de juliol, la meva mare va fer cent anys.

Sí que és veritat que el fet d'a-conseguir aquesta fita ja és una proesa considerable, però el sorprenent és que es troba bé de salut amb un cap molt clar i amb una actitud inimaginable a la seva edat.  

Encara treballa, ja que segueix fent ganxet sense necessitar ulleres. Amb cabdells de llana de colors, textures i gruixos dife-rents, que normalment li rega-len, fa unes serpetes que fan molta patxoca i que les utilitza per aconseguir recursos i donar-los a Càritas.

Segons l'ús que tindran les serps, les fa més o menys llar-gues. Per exemple, una germa-na meva li’n va demanar unes de molt curtes, per lligar-les a les maletes i així fer més fàcil identificar-les aviat quan vas de viatge i les has de facturar. Una

neboda meva li’n va demanar unes quantes de llargues, per re-galar-les a unes amigues seves per  enrotllar-les als bressols dels nadons. També la setmana pas-sada va fer la Primera Comunió la filla d'una altra neboda i li van encomanar unes quaranta, d'una mida mitjana, per poder regalar-les a totes les seves amistats.

Bé, però l'escalafó més important d'aquestes serps esdevingué el dia de l'onomàstica dels cent anys. M'explico: va coincidir que quan la mare va fer cent anys era la Festa Major del meu poble, Puiggròs, i el senyor bisbe de Lleida va arribar-hi per inaugurar unes obres que s'havien fet a l'església parroquial, i també va anar a casa meva a felicitar la mare. 

Com és obvi, el senyor bisbe ja estava assabentat de la finalitat econòmica que donava la mare a la seva feina. El prelat li va expli-car que el bisbat de Lleida estava fent en una part d'un edifici, que

Presumir d’una mare centenària

Page 28: Revista Escolar Tardor 15

27

era del seminari, pisos socials, i que necessitaven la col·laboració de tothom; per aquest motiu, li demanava si podia donar-li alguna serp, ja que els diners que obtindria de la venda els destinaria als pisos.

La meva mare al principi es va sorprendre, i una mica angoixada va dir que les hi donava totes, però que en aquell moment no en tenia moltes de fetes, i, per tant, no podria fer gaires diners. Però tot seguit va reac-cionar amb molta il·lusió.

—Miri —va dir—, com que veig que farà pocs euros amb les meves serpetes, li donaré tots els diners que reculli del meu aniversari dels cent anys, ja que tothom  sap que no vull cap regal, ja tinc de tot i no em falta de res. Tots els diners seran per a la seva causa que, atesa la situació social actual, la trobo molt encertada.

El fet va tenir ressò a mitjans de comunicació com el diari el Segre, primera pàgina, i a Els Matins de TV3.

Després d'un temps va tornar el senyor senyor bisbe a visitar a la meva mare per agrair-li l'aportació que va fer pels pisos socials del seminari de Lleida.

Manel Bellart

Page 29: Revista Escolar Tardor 15

28

Un cop em vaig jubilar, el primer pensament que vaig tenir va ser Ments sana in corpore sano.

Aquesta cèlebre frase, que va néixer en la Grècia clàssica, te-nia el sentit original de la neces-sitat de pregar per disposar d'un esperit equilibrat en un cos equi-librat. No és, per tant, el mateix sentit amb què avui dia s’utilitza: una ment sana en un cos sa.

Tenir un cos sa, com que faig exercici molt sovint, no em pre-ocupava, però sí la ment, ja que després d'un hàbit d’utilitzar-la moltes hores, passaria a unes poques diàries.

Una veïna em va comentar l’e-xistència d'un Casal al carrer

Rosselló i hi vaig anar. Em vaig quedar astorat quan em van do-nar el número 1.562 en llista de espera, i el socis totals n’eren 1.250.

Amb un ràpid càlcul estadístic heu de saber que l’únic deu ⎯

que vaig treure a la carrera va ser d’estadística vaig deduir ⎯que si no es produïa una pandèmia molt forta que s’emportés per davant la majoria de socis i bastants de la llista d’espera, i suposant que no se m’emportés a mi, no hi hauria forma matemàtica d'entrar fins molts anys enllà.

Llavors vaig tindre la sort que al Casal em van informar de l’exis-tència d'una escola de formació d'adults, Palau de Mar.

Com vaig començar a escriure en català

Page 30: Revista Escolar Tardor 15

29

Tot seguit vaig creuar el carrer i m’hi vaig presentar. Un altre cop de sort: tot just estaven fent les proves per inscriure’s a Català.

La primera professora va ser la Montse Piñol, i l’actual, la Sabela Labra-ña, totes dues boníssimes en pedagogia i humanitat; responen sempre positivament a qualsevol pregunta i aporten respostes útils i enriquido-res, sempre amb el somriure a la boca (sé de què parlo, perquè els meus últims catorze anys laborals han transcorregut a la universitat).

Heu de saber que tots els escrits a mi me’ls feien les secretàries, així doncs, l'únic que domino molt del català i de la informàtica és el dit índex de la mà dreta, per fer INTRO.

Joan Caus

Page 31: Revista Escolar Tardor 15

30

El dia de la Mercè del 2015 va ser un dia molt especial i molt important per a mi i per a la me-va família. Vaig rebre, junt amb 125 socis més del Futbol Club. Barcelona, la insígnia d’or amb què el club distingeix aquells so-cis i sòcies que hi han estat fi-delment vinculats durant cin-quanta anys.

Aquesta llarga vinculació de fi-delitat i sentiment pel Barça m’omple de satisfacció i orgull.

El lliurament de les medalles es va celebrar a l‘Auditori 1899, amb la presència de tots els socis honorificats acompanyats per les nostres famílies.

Vaig ser el tercer soci en rebre la insígnia d’or de mans del pre-sident: Josep Ma Bartomeu. L’Auditori estava ple; hi havia unes cinc-centes persones i molts mitjans de comunicació. Alguns amics em van veure al migdia a Barça TV rebent, junt amb la meva família, la insígnia d’or.

Després de tot això, vaig recordar la meva història com a  barcelonista. Vaig començar a veure jugar el Barça al camp de Les Corts, va ser quan tenia set anys, amb el meu oncle, que n’era soci.

Recordo també haver anat a la inauguració del Camp Nou, el 24 de setembre de 1958.

El meu tiet em portava a uns deu partits per temporada, fins que amb dotze anys ja no podia entrar sense carnet. Només hi podia anar quan algú me’l prestava. La família d‘un amic de l’escola, el Toni, tenia tres car-nets i quan la mare no hi anava, ho aprofitava jo amb el Toni i el seu pare.

Quan vaig fer catorze anys vaig provar de convèncer els meus pares perquè em fessin soci del Barça i ho vaig aconseguir, apro-fitant una promoció d’aquell any per la qual els nous socis es ⎯varen inscriure 1.280 aficionats ja que no calia pagar per la subs-cripció només pagaven la ⎯quota de soci. Els meus pares van dir-me que sí, va ser un gran regal.

M’ho van anar pagant fins que, amb divuit anys, vaig començar a treballar i llavors m’ho vaig co-mençar a pagar jo.

Medalla d’or del Barça

Page 32: Revista Escolar Tardor 15

31

Doncs bé, després de cinquanta anys seguim fidelment vinculats lluitant per aconseguir el millor per a tots els barcelonistes.

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

Jesús García

Page 33: Revista Escolar Tardor 15

32

He tingut la sort de gaudir d’una vida laboral diversa i prou llarga, fent una feina molt enriquidora, amb molta relació amb gent de tota mena i d'arreu del món. He de dir que, si bé sovint he pas-sat per molts moments estres-sants, àdhuc angoixants, en el balanç també hi ha hagut molt de gaudi.

El sector on he tingut la sort de treballar, als anys 70, es podria dir que era un sector pioner. I malgrat els anys que porta vi-gent, continua essent un sector en permanent evolució. Parlo de l’aviació comercial.

Al llarg dels anys les situacions anecdòtiques i les no tant, les he anat revivint ja que es repe-tien involuntàriament en el temps. Les que trobava a faltar, però, eren aquelles situacions que em sorprenien i agradaven per ser inusuals i noves. Us n’explicaré algunes.

Acabat d'entrar a l'empresa, a un passatger se li va tacar la

corbata amb un cafè que li va caure a l'hostessa durant el vol. En arribar, vaig rebre l'encàrrec d'acompanyar aquest passatger a una botiga de l’aeroport i com-prar-li una corbata. La sorpresa va ser que el senyor va voler de totes totes que jo escullís la cor-bata! Així ho vaig fer i no hi va haver cap retret.

He assistit al típic i normal enuig del passatger a qui no li han arri-bat les maletes..., afegiu però, que en aquestes maletes portava un vestit de núvia que havia d'uti-litzar l'endemà, perquè es casava algú. O aquell cas que en des-carregar la caixa d'un gos de la bodega de l'avió, va resultar que era mort.

Dins de l’avió, ens hem trobat amb algun passatger que es que-da adormit a la butaca i no hi ha manera que es desperti per des-embarcar perquè, suposada-ment, ha pres alguna pastilla per dormir; i un altre cas, molt més

Píndoles aeronàutiques

Page 34: Revista Escolar Tardor 15

33

greu, va ser el d’un passat-ger mort durant el vol.

La casuística ha estat extraordi-nària. Recordo aquell passatger amnèsic que després de  baixar de l'avió, volia tornar a embar-car perquè no se'n recordava si arribava o sortia.

O aquella senyora d'una ètnia africana amb nom llarguíssim i impronunciable que, en entrar a l'avió li agafà pànic i no volia embarcar perquè —ens ho tra-duí un acompanyant— a mesu-ra que li anaven donant docu-ments —bitllet, tarja d'embarca-ment, resguard de les maletes, etc.—, veia que s'anava escur- çant el seu nom i això, a la seva

religió era sinònim de desaparició física.

Amb el temps i com a responsa-ble, vaig haver de decidir sobre moltes qüestions, com ara què fer amb els molts passatgers que es troben amb el vol cancel·lat després d'hores d'espera d'un avió espatllat, que els mecànics creien que podrien arreglar i fi-nalment no van poder.

Podria escriure’n un llibre.

Com he dit, les situacions s'han anat repetint al llarg de la meva experiència i ja donava per fet que no viuria cap nova anècdota més.

Page 35: Revista Escolar Tardor 15

34

Però vet aquí, que, ja veient la meva jubilació a prop, la providència em va premiar amb la millor de totes les que havia viscut.

Us l'explico: dins de les nostres atribucions teníem les d'ocupar-nos de l'assistència a avions militars que esporàdicament passaven per l'aero-port de Barcelona i, com a bons militars, no ens explicaven què hi feien. El cas és que només sabíem que el seu avió arribava a tal hora i mar-xava a tal altra. Es comunicaven amb nosaltres per ràdio i transmetien les seves peticions als organismes aeroportuaris pertinents. Després d'unes hores de trànsit, a l'hora prevista, l'avió militar s'enlairà sense cap problema.

Quan havien passat uns vint minuts, el centre de control em trucà per dir-me que l'esmentat avió tornava cap a Barcelona. Li vaig demanar al controlador si és que hi havia cap problema tècnic que el fes tornar. El controlador, molt seriosament em digué que no i tot seguit que si jo te-nia una cadira a prop que m'assegués. Preocupat, vaig seure i el con-trolador em digué: «El comandant m'ha dit que torna perquè s'han oblidat d'embarcar els passatgers que havien vingut a buscar.»

És molt bona aquesta…!

F. Xavier Pérez Rica

Page 36: Revista Escolar Tardor 15

35

Era una parella encantadora. Ja grans. Ell alt, prim, cabell blanc i una elegància innata que el feia molt atractiu. Ella més menuda, fràgil, esvelta, era la companya perfecta. Sempre anaven aga-fats de la mà com dos adoles-cents.

Quan ell la mirava el seus ulls reflectien tota l’estimació i ten-dresa que sentia per ella, i en els d’ella es veia tota la confian-ça i l’amor cap aquell que era el seu company.

A casa els anomenàvem “la pa-rella bonica”.

A força de trobar-nos cada dia s’havia establert entre nosaltres una mena d’amistat i quan es vèiem “un bon dia” o “quin temps més bo que fa” ens feia somriure. A mi veure’ls m’ale-grava el dia.

La primera vegada que durant un temps no ens vam trobar, un rampell de tristor em va recórrer l’ànima. Què els podia haver passat?

—Hem estat amb el nostres fills que viuen fora de Barcelona —em van dir molt contents—, a vegades també anem de viatge —van afegir.

Així que quan no els veia,

no

m’amoïnava gaire, tenia la se-guretat que estarien viatjant oveient els seus fills.

Durant una llarga temporada no vam coincidir. Ja els trobava a faltar. Per fi els vaig veure de nou, millor dit, el vaig veure a ell, però no era el mateix home. Li faltava la gràcia, la brillantor, l’au-rèola de felicitat.

—L’he perduda, ja no hi és amb mi —em va dir amb veu tremolo-sa, mentre dues llàgrimes lentes, gruixudes, pesades se li escola-ven galtes avall.

Se’m va trencar el cor, el vaig abraçar amb força i li vaig donar el més sincer i sentit condol.

La parella perfecta

Page 37: Revista Escolar Tardor 15

36

Després el vaig veure allunyar-se arrossegant els peus sobre el paviment, encongit, apagat, trist, sol…

No l’he vist mai més, però per a mi i per a la meva família sempre seran “la parella bonica”, l’encarnació d’un amor profund, vertader, sincer...

Júlia Ma Gil

Page 38: Revista Escolar Tardor 15

Reflexió i opinió

Page 39: Revista Escolar Tardor 15
Page 40: Revista Escolar Tardor 15

39

He de reconèixer que les darre-res notícies polítiques que ens arriben pels mitjans habituals de la premsa, radio i televisió, fran-cament són per posar-se a plo-rar.

Després d’un temps en què te-níem la impressió que tot seria bufar i fer ampolles, avui, preci-sament en el moment de la votació per elegir President de la Generalitat de Catalunya al senyor Artur Mas, ens ha caigut a sobre una dutxa escocesa quan hem vist l’esperpèntic es-pectacle de la votació.

De les dues forces que han de defensar els interessos de tots

els que pensen en la descon- nexió del Govern de Madrid, mit-jançant la declaració d’indepen-dència, resulta que la força més petita se surt del guió establert i, a part de donar-li una repassada al senyor Mas això sí, amb ⎯tota la correcció que és possible en un fòrum públic es permet ⎯anar desgranant un a un tots els de-fectes del possible President.

Cal pensar que amb companys de viatge com aquests no cal te-nir enemics, i desgraciadament el futur President, els té en quanti-tats industrials.

Sota el meu punt de vista, a dia d’avui, el moviment independen-

El Mercat de Calaf

Page 41: Revista Escolar Tardor 15

40

tista ha donat quantioses raons com a munició a l’enemic. Un moment tan transcendental com aquest no es podia deixar passar.

Dissortadament, deu dels nostres polítics han preferit ser portada de tots els diaris que es publiquen arreu del món. Al Parlament, tota una munió de periodistes de diferents països es trobaven acreditats per po-der facilitar les notícies pertinents d’aquest esdeveniment tan insòlit del desafiament de David contra Goliat.

No es pot negar que el petit grup de persones que integren la CUP han tingut el seu moment de glòria en tots els mitjans de comunicació del món. Ara bé, pregunto jo, valia la pena haver sacrificat aquesta ocasió única que se’ns presentava d’aquesta lluita aferrissada, entre dues for-ces tan dispars, per assolir uns resultats que serien l’admiració de tot el món democràtic?

Francament i honradament, considero que ha estat una bajanada, tot per aconseguir un minut de glòria.

Avui s’ha desaprofitat una gran ocasió, en què hem dilapidat tot el que s’havia aconseguit gràcies a l’entusiasme de la gent que, dia rere dia, havia anat posant el seu gra de sorra, un darrere l’altre, desafiant el sol, la pluja i els elements naturals, i no tan naturals, que han anat sorgint durant els darrers anys.

Tota aquesta gran feina, considero que avui s’ha n’anat en orris. Tot per aconseguir un minut de glòria.       

Francesc Alum

Page 42: Revista Escolar Tardor 15

41

En el full de ruta del procés, degut a les tensions —genera-des per la diferència— entre la CUP i Junts pel Sí i, malgrat l’estètica expressiva dels 11 de Setembre, va iniciar-se un aire de processó de Setmana Santa, on calia parar, de tant en tant, per descarregar el pes feixuc de les al·legories.

David Fernández va mostrar aleshores, en clau simbòlica i maneres poètiques, la forma de sortir de l’atzucac: el mínim co-mú denominador. Anar enda-vant, que endarrere ja no hi ha res més que tot allò tan servil que es vol abandonar.

Servirà d’advertència de les difi-

cultats de governar amb idearis tan diversos, en cas de no impe-rar la fermesa de la finalitat co-muna vinculada als canvis?

Amb el comú denominador, enlla-çat pels vint punts del pla de xoc, sempre més enllà dels interessos partidistes i d’un pacte d’estabi-litat parlamentària que eviti el pe-rill de retornar-hi.

Mas, a part, enlaira la bandera de la nova coalició que substi-tueix CDC i que, amb el nom de Democràcia i llibertat, es presen-tarà el 20-D com la garantia de la segura travessa independentista des de la centralitat.

Temps al temps.

Fraccions

Magda Bosch

Page 43: Revista Escolar Tardor 15

42

La CUP para i fa parar tothom. Falta saber si és una parada necessària, per complir el mandat dels qui els han votat, o una estratègia perquè el procés segueixi la regla d’or del grup: anar a poc a poc, perquè anem lluny.

Tampoc sabem si el canvi de paradigma comporta un canvi de tempo, ara, que s’ha acabat el bipartidisme i les majories absolutes. Ens man-ca experiència i potser orientació.

Mentrestant, expectants, amb un President que no està investit com a tal, amb un Parlament amb majoria absoluta de sobiranistes apropant-se, a poc a poc, a la fatalitat d’unes noves eleccions.

Una Catalunya que és vol democràtica i vol votar.

Magda Bosch

Tàctica

Podran fer-ho, sí, a les gene-rals, sense que aquest fet quadri amb el seu desig de vot, malgrat que l’explosió de partits pot generar processos de canvi.

Montoro ha enunciat, amb ria-lleta de conill, que els diners que els pertocava rebre ara, s’aniran recalant de mica en mica, en còmodes terminis. Així reacciona l’Estat.

Els antics partits s’han llençat, adelerats, de cap a la Campa-nya.

Page 44: Revista Escolar Tardor 15

43

Estimat tren, tú que acompanyes diàriament les persones que viatgen per les teves vies, malgrat sembli que no tens res a dir, ets un constant observador de cada moviment dels teus viatgers.

Avui, estimat tren sí, avui 11 de març del 2004, t’has pronunciat, has deixat esclatar arreu de l'Estat espanyol un crit esfereïdor de dolor, un dolor que ha arribat a esquitxar totes i cadascuna de les nostres llars.

No puc expressar amb paraules l’angoixa que m’oprimeix quan penso en aquest crim brutal que s'ha arribat a cometre. El que sí puc dir és que sento una immensa indignitat.

Per això, estimat tren, des del més profund del meu cor vull donar-te, tant a tu com a aquells que avui han deixat la seva vida a les teves vies, el meu sincer i profund condol.

Qualsevol persona que coneixem i estimem podria haver estat víctima d’aquest paorós cop terrorista*. És per això que no en tinc cap dubte que el meu sentiment davant les víctimes d’un fet tant esgarrifós és el mateix sentiment de tots aquells que ESTIMEM LA PAU.

* Els esgarrifosos esdeveniments de París d’aquest novembre de 2015, m’han fet reviure els sentiments que expresso en aquest escrit i que són aplicables a qualsevol fet d’aquest tipus.

Montserrat Cacho

Estimat tren

Page 45: Revista Escolar Tardor 15

44

L'estratègia del president Mas és mantenir de forma perma-nent la tensió entre la Generali-tat i el Govern de Madrid. És l'ú-nica alternativa que té perquè els catalans ens oblidem de la nostra trencadissa situació eco-nòmica, de la nostra delicada qüestió migratòria i del nostre entorn social tan necessitat d'a-juda.

El senyor Mas juga amb nosal-tres. Primer va lluitar pel dret a decidir, solament li interessava aquest assumpte i el va mante-nir sense cap desig de negociar gens amb ningú, només per sostenir la tensió fins al final, sabent que aquest final era una simple etapa.

Ara que s'ha acabat el debat so-bre el 9N i s'ha comprovat que

els independentistes són els que són però ni un de més, el senyor Mas vol negociar, solament, la data i manera d'un referèndum.

Torna a ser una maniobra més d’entreteniment, no vol la inde-pendència, no desitja el que de-sitgen els que han votat per ella.

Tampoc vol la millora de Catalu-nya, ni resoldre els problemes dels ciutadans, solament vol con-servar el poder per a ell i els seus durant el major temps pos-sible.

Així com altres polítics catalans deixen clar el que volen i ambi-cionen la societat que defensen, el senyor Mas ha trobat el tema ideal per forçar els altres partits a seguir-lo amb l'amenaça de no aconseguir els objectius finals

si

Artur Mas i la independència de Catalunya.

Page 46: Revista Escolar Tardor 15

45

no van tots a l‘una i amb ell al capdavant. Els està enganyant clara-ment i els líders d'ERC i la CUP, menys ambiciosos de poder però desitjosos del canvi social i nacionalista, el recolzen creient, ingènua-ment, que aspira a aconseguir els mateixos objectius que ells.

Ens ha abocat a unes eleccions i li ha sortit el tret per la culata. Ens llença a l'abisme i ell, el primer, i sense saber com acabarà tot aquest gran problema!

Mentre es parli de nacionalisme, catalanisme, independència i flueixi el molt estudiat enfrontament amb el Govern Central, mentre els mitjans de comunicació catalans, els fòrums de debat i els mitjans locals es tro-bin entretinguts, diria que apassionats, parlant d'aquests temes i obli-dant-se dels problemes del país derivats de la crisi i de la falta d'atenció dels polítics embardissats en l'únic tema possible a Catalunya, indepen-dència Sí, independència No, el senyor Mas guanya temps i ningú criti-ca la seva gestió.

Ma Rosa Forns

Page 47: Revista Escolar Tardor 15

46

Quan rebo un WhatsApp, si no és de la família li dono un cop d’ull i l’esborro ja que majorità-riament són bajanades o acudits sense cap interès, però l’altre dia vaig rebre’n un que em va cridar l’atenció, i tot i que imagi-no que la majoria de vosaltres l’haureu vist, m’agradaria fer una reflexió al respecte.  

Era un vídeo on es veia un grup d’alumnes d’una escola de pri-mària a qui la professora va de-manar que nomenessin, segons el seu parer, les set meravelles del món actual. Amb unes po-ques diferències, les opcions que s’anaven perfilant com a guanyadores eren, en aquest ordre:

•les Piràmides d’Egipte,•el Taj Mahal,•el Gran Canó del Colorado,•el Canal de Panamà,•l’Empire State de Nova York,•la Basílica de Sant Pere del Vaticà•i la Gran Muralla Xina.

Mentre feia el recompte, la pro-fessora es va adonar que hi havia una alumna que encara no  havia lliurat el seu exercici, així que li va preguntar si tenia alguna dificultat per fer-ho. La nena li va contestar que sí, que n’hi havia tantes, de meravelles, que no acabava de decidir-se.

Davant de la sorprenent res-posta, la professora li va oferir l’ajut dels companys i el seu ma-teix. L’alumna, després de pen-sar-s’ho una mica, va dir:

─Per a mi les set meravelles del món són:

•poder escoltar,•poder tocar,•poder provar,•poder sentir,•poder veure,•poder riure•i poder estimar.

Aleshores, l’aula es va quedar tan silenciosa que si hagués cai-gut una agulla de cap s’hauria pogut escoltar, i de manera es-pontània va haver-hi un aplaudi-ment general.

Això em va fer reflexionar que re-alment les capacitats que pos-seïm i que no valorem fins que per malaltia o accident ens en falta alguna, són les més impor-tants i extraordinàries de la nos-tra vida, i no es poden comprar

Les set meravelles del món

Page 48: Revista Escolar Tardor 15

47

amb diners. Són, en definitiva, les essencials. Què importaria la gran-diositat del Gran Canó del Colorado si no el poguéssim veure? O l’ex-traordinària música de Beethoven, si no la poguéssim escoltar? No poder gaudir de la calidesa del sol o de l’aroma de una flor, no poder provar la deliciosa xocolata, no poder tocar la pell suau d’un nadó o no poder riure amb les entremaliadures dels nens i, sobretot, no poder estimar i ser estimat?

Aquestes reflexions em fan pensar que per la intel·ligència, la creati-vitat, la capacitat que té d’inventar, de desentranyar els misteris de l’Univers, etc…, no les set meravelles del món sinó LA MERAVELLA, així, en majúscules, més gran del món d’ara, d’ahir i de sempre és l’ésser humà.

La jove alumna de l’escola de primària tenia raó.

Júlia Ma Gil

Page 49: Revista Escolar Tardor 15

48

Del 15 al 17 de novembre del 2015, vuitanta ministres de go-verns d’arreu del món van reu-nir-se a París per preparar la COP21, gran conferència sobre el canvi climàtic del 30 de no-vembre, on hi han participat cent cinquanta caps d’estat.

Es suposa que els francesos i els europeus han de donar exemple en la lluita contra el canvi climàtic. Però en la pràctica, ha fet realment la Unió Europea progressos en aquest domini?

Ens donen xifres, sense asse-gurar-ho massa, que en 2020 la reducció del CO2 serà d’un 20%

També opinen que el veritable problema ens el trobarem l’any 2030.

I pel 2015, què en diuen?

La Unió Europea ja fa deu anys que ha abordat el problema de la contaminació de les indústries. Però això només afecta el 40% de les emissions del CO2. Dissor-tadament, la contaminació més important prové del transport, i aquest sector segueix estant descuidat pels governs.

És cert que el punt negre del seus objectius és el desenvolu-pament de les energies renova-bles, com ara la solar, la hidro-

Escalfament global, una nova teoria

Page 50: Revista Escolar Tardor 15

49

elèctrica o l’eòlica, però això re-presenta només el 16%, segons la GIEC (Groupe d'experts inter-gouvernemental sur l'évolution du climat).

El GIEC, creat en 1988, es dedi-ca a crear una atmosfera de por entre la població i impedeix que els grups ecologistes es mani-festin en contra. Des del comen-çament, aquest grup s’entesta a demostrar que la influència hu-mana és la principal causa de l’escalfament, i manifesta que s’han de reduir considerable-ment les emissions globals per evitar efectes dramàtics com ara:

•la inseguretat alimentària al Sud,•menys aigua per a l’agricul-tura,•més pobresa,•inundacions i erosions,•problemes de salut,•major risc d’extinció d’espè-cies, animals i vegetals.

La creació del grup GIEC va te-nir molt a veure amb la defensa aferrissada de l’energia nuclear que van fer alguns governs, sin-gularment el de la senyora Mar-garet Thatcher. Aquesta energia era una magnífica manera de fer fluir els diners.

Però hi ha científics que discre-pen, i volen conscienciar la po-

blació de què el canvi climàtics’està utilitzant per a qüestions polítiques i financeres. La seva tesi és que l’escalfament de la terra depèn de l’evolució de la nostra  galàxia i no pas de l’aug-ment de CO2 a l’atmosfera.

En efecte, un nombre d’eminents científics en climatologia com el professor Ian Clark del Depart-ment of Earth Sciences at the University of Ottawa, Canadà; Patrick Moore doctor en ecologia per l’Institute of Animal Resour-ces de l’University of British Co-lumbia i ex-Greenpeace des de 1986; doctor Roy Spencer, inves-tigador en Ciències de la Univer-sity of Alabama; professor Ri-chard Lindzen (GIEC i MIT (Mas-sachusetts Institute of Techno-logy); professor Philip Stott, pro-fessor emèrit en Biogeografia per la School of Oriental and African Studies, University of London, etc., afirmen que aquesta teoria no té sentit i, aquests científics i molts altres han renunciat a la GIEC.

Page 51: Revista Escolar Tardor 15

50

Tampoc creuen que el CO2

pro-duït pels homes sigui l’única causa del canvi climàtic i de l’escalfament global.

Han demostrat que ha hagut en la història de la Terra un període en què la quantitat de CO2 va ser de tres a deu vegades més elevada que avui. També diuen que el clima no ha deixat mai de canviar, que la Terra ha passat per períodes més calorosos i altres més freds que l‘actual, que el clima ha evolucionat sen-se que els homes hi intervin-guin... De fet, la tendència ac-tual a l’escalfament es remun-ta, més o menys, a 200 anys.

Per a molts dels investigadors la conclusió és ineludible, el Sol governa el clima, el CO2 no és la causa principal. Així doncs, perquè ens repeteixen sempre que la culpa és de l’home? Per-què tot el que hi ha en aquest cas de verd només són bitllets!

Es van obtindre fotos l’any 1995 d’uns núvols de tipus cirrus que

s’han transformat a partir de lacondensació provocada pel tràn-sit aeri, i per això aquests núvols són cada vegada més freqüents a 11.000 metres d’altitud. Sens dubte, aquest vapor d’aigua con-tribueix a l’efecte hivernacle, però és realment el trànsit aeri l’únic responsable?

Avui en dia els científics presen-ten una nova idea. Gràcies als moderns telescopis, que perme-ten veure més enllà del Sistema Solar, comencen a entendre que una galàxia està sempre en mo-viment i que podria actuar en el nostre sistema climàtic d’una ma-nera que ningú sospitava.

De des fa 10 anys, el físic danès Henrik Svensmark, del Danish Space Center a Copenhague, i altres investigadors treballen en una nova teoria del clima que po-dria posar en qüestió la nostra comprensió del canvi climàtic. La radiació còsmica seria la respon-sable de la formació dels núvols, el Sol amb el seu camp magnètic seria capaç de modificar la co-bertura nuvolosa de la Terra.

Llavors tindríem una perfecta ex-plicació del canvi climàtic, el Sol seria el principal responsable dels núvols que veiem cada dia en el cel. I, analitzant les dades una mica més a fons, observem

Page 52: Revista Escolar Tardor 15

51

que els núvols baixos tenen un efecte de refredament sobre el clima terrestre, de manera que si la radiació còsmica és menys intensa, la Terra s’escalfa.

Si la hipòtesi és correcta, si la radiació còsmica tingués una influència tal en la cobertura nuvolosa, les variacions que provenen de la Via Làc-tia haurien de tenir un paper en el nostre clima.

L’astrofísic israelí-nordamericà Nir Shaviv, professor associat al Racah Instiute of Physics de la Hebrew University of Jerusalem, contribueix a aquesta teoria i vol mostrar que si mirem la Via Làctia, veurem que té quatre braços espirals. La terra gira voltant del Sol en un any, i el Siste-ma Solar ho fa en 250 milions d’anys anomenat un any galàctic . ⎯ ⎯Això significa que cada 150 milions d’anys, quan el nostre planeta creua un braç espiral, la temperatura baixa de 5º C a 10º C i, quan està fora del braç, puja la calor. Vist així, la radiació còsmica seria el factor més im-portant del clima de la Terra.

Però de tot això, sempre hi ha una certa incertesa que qüestiona tot el que s’ha fet abans. Aquests científics pensaven que havien fet un gran avanç però, per raons misterioses, encara no han aconseguit una gran difusió de la seva teoria. Les seves obres només apareixen publicades en alguna revista científica i després de setze mesos de la seva pre-sentació.

Aline Patouraux

Page 53: Revista Escolar Tardor 15

52

La nostra professora de català ens ha posat de deures fer una redacció sobre el tema “Tardor 2015 a Catalunya: els esdeve-niments polítics”, o bé sobre el tema del relat “Última Cançó”, del llibre Cançons d’amor i de pluja, de Sergi Pàmies, que descriu l’evolució de la vida d’u-na parella des de l’enamora-ment a l’avorriment.

Quan m’he posat a escriure he pensat que podria ser interes-sant fer l’escrit fusionant el dos temes en un de sol i això és el que ha sortit. La lletra en cursi-va correspon al text d’en Sergi Pàmies.

La unió no sempre fa la força d’un matrimoni, però potser sí la

d’un acord polític. Quan la cohe-sió ja no depèn del sexe −ràpid−, la convivència decau. Hi ha qui atribueix aquest fenomen a la manca de passió, però en rea-litat, té més a veure amb l’excés d’expectatives que havíem posat en la parella, o en els companys de camí.

Després de setmanes de nego-ciació, durant les quals s’han es-forçat més per mantenir les dis-crepàncies que no per trobar acords, han aconseguit consen-suar un destí, la Resolució per a la creació de l’Estat Català, que no ens fa el pes, però ens pro-dueix un pessigolleig als que es-tem expectants del nostre futur.

Les dues formacions polítiques

Tardor 2015 a Catalunya: última cançó

Page 54: Revista Escolar Tardor 15

53

comparteixen un afecte que algú podria qualificar de dependència , quan en realitat és d’independència. Mantenen el caràcter de quan es van conèixer, a l’hemicicle del Parlament.

Ara debaten el pros i els contres de les diferents opcions, procurant que hi hagi més contres que pros. L’Artur Convergent, amb una metàfora marinera diu, “... de nosaltres depèn que hi hagi navegació, arribar a bon port i no quedar atracats i immòbils”. L’Anna Cup, exigeix que s’im-planti la resolució aprovada, sigui quin sigui el conflicte que comporti.

Parlant de Catalunya no discuteixen, però tampoc no responen al patró d’estar fets l’un per l’altre. Observeu-los: no pensen en la resolució com una oportunitat per descobrir plegats un nou país, sinó en un nou esce-nari i amb nous estímuls per a la discrepància.

I nosaltres seguim mirant el futur amb il·lusió, uns esperant que aquesta parella de fet es trenqui i uns altres esperant que la parella que es tren-qui sigui una altra.

Joaquim Pons

Page 55: Revista Escolar Tardor 15

54

El mal d’orella, d’un temps cap aquí, és un seriós problema per la quantitat de gent afectada.

Molt estès, principalment en so-cietats de nivell cultural baix i democràcies poc desenvolupa-des.

Tothom al llarg de la seva vida n’ha patit alguna vegada o en moltes ocasions.

És un mal molt molest que s’a-greuja amb altres patologies com ara irritabilitat, agressivitat, canvi de caràcter, hipertensió i, en casos molt extrems, depres-sió.

Les causes que provoquen el

mal d’orella són moltíssimes iparticulars a cadascú.

És curiós que una mateixa causa en unes persones provoca molt mal i en d’altres, plaer. Sorpre-nent paradoxa.

Exposaré tan sols un desencade-nant ben curiós.

Mai hagués imaginat que un número fos tan molest; em refe-reixo al 155 —article de la Cons-titución Española— que a mi particularment em produeix una gran molèstia, irritabilitat i por.

De moment no existeix cap vacu-na per combatre aquest terrible mal.

Mal d’orella

Page 56: Revista Escolar Tardor 15

55

La "Forcades" no en podrà fer debat i les "farmacèutiques" no augmen-taran beneficis.

Reconeguts "curanderos" aconsellen un remei bastant eficaç; consisteix a que allò que entra per una orella en surti per l’altra. No és fàcil, però amb entrenament s’aconsegueixen bons resultats.

Prestigiosos científics diuen que el mal d’orella és previ a un acte de violència.

Si és així, que Déu ens agafi confessats!

Jordi Solà

Page 57: Revista Escolar Tardor 15

56

Les vacances són necessàries per a tothom. És un temps de descans, que el cos humà ne-cessita per a restablir el ritme quotidià a què està acostumat.

La feina que desenvolupem dià-riament ens ocupa de forma desmesurada, ens resta benes-tar i, en certa manera, ens pro-dueix una preocupació constant.

Durant el període de vacances és bo fer totes aquelles tasques que, d’ordinari, no ens estan permeses per manca de temps. Es tracta de practicar aquelles aficions que ens agraden i no podem fer la resta de l’any.

Hi ha diferents formes de gaudirde les vacances:

•hi ha qui prefereix la costa, els esports d’aigua: natació, esca-fandrisme, submarinisme, etc.,•d’altres, la muntanya: fer ex-cursions, senderisme, escala-da, esquí, etc.,•d’altres s’inclinen per viatjar i•d’altres, senzillament, no volen fer res, només descansar.

Si l’opció escollida és viatjar, veu-re món —una forma fantàstica, a més a més, d’adquirir cultura—, actualment ens la presenten bas-tant fàcil, perquè el ventall de destinacions és molt extens. Si la teva decisió és anar a l’altra pun-

Les vacances

Page 58: Revista Escolar Tardor 15

57

ta del globus terraqüi, ho pots fer, previ compliment de tots el requisits exigits. És important destinar el temps d’estada adequat a cada lloc escollit, per tal que la visita sigui el més completa possible.

Ma Rosa Forns

Page 59: Revista Escolar Tardor 15
Page 60: Revista Escolar Tardor 15

Contorn i entorn del territori

Page 61: Revista Escolar Tardor 15
Page 62: Revista Escolar Tardor 15

61

L’any 1982 vàrem saber que hi havia una Associació de Teatre del Món que tenia la seu social a Madrid i representava tot l’Es-tat espanyol.

Aleshores a Catalunya ja haví-em creat una comissió compo-sada per persones que ens de-dicàvem a l’àmbit cultural i a promoure el Teatre Infantil i Ju-venil. Naturalment, nosaltres vè-iem amb mals ulls aquella ini-ciativa perquè érem conscients que on es feia, realment, teatre infantil i juvenil era, sobretot, a Catalunya.

Així és que ens vàrem reunir al Teatre Romea en Martí Olaya (epd), de Cavall Fort, Francesc Clua, de Rialles, Agustina Soler, del Teatre Regina, Lluïsa Cela-des, de la Fundació La Roda, i d’altres voluntaris i, després d’un canvi d’impressions entre nos-altres, vàrem decidir passar a l’acció.

D’entrada demanàrem una reu-nió amb el Director General de Promoció Cultural de la Genera-litat de Catalunya i, entre tots, vàrem fer un pla de treball molt complet.

L’entitat de l’A.E.T.I.J. (Associa-ción Española de Teatro Infantil y Juvenil) va proposar fer una assemblea i crear una Junta Di-

rectiva. La Comissió catalana va acordar i jo vaig accedir pre-⎯ ⎯sentar la meva candidatura a la presidència. Així fou com arribà-rem a Madrid. Jo, però, no em sentia gens bé en aquell am-bient. M’era tot molt llunyà i en aquell circuit encara em trobava jo més contestatària que normal-ment. Només pensava que si el meu pare hagués viscut, hagués posat el crit al cel!!

El grup social d’aquella entitat, la majoria dones, provenia de la Sección Femenina. Una de les excepcions més peculiars era la figura de la presidenta del mo-ment que era María Navarro, que presumia i, sembla ser que era cert, que havia format part del partit comunista a la clandesti-nitat. Maria Navarro que, ai las! més tard seria durant uns anys la representant d’Isabel Pantoja, ni més ni menys.

Sigui com sigui, no vaig aconse-guir la presidència però sí la vice-presidència i amb aquest “honor” vaig tornar a Barcelona a fi de

Una senyera a Austràlia

Page 63: Revista Escolar Tardor 15

62

començar, i afegir aquesta nova tasca, a les meves obligacions a La Roda.

Se sabia que estava previst ce-lebrar una concentració d’enti-tats estatals mundials, dedica-des a la promoció de teatre infantil i juvenil. La presidenta de l’A.E.T.I.J. em va encomanar que em cuidés de la bandera i dels cartells dels grups d’Espa-nya que s’havien d’enviar a Aus-tràlia, afegint que mirés d’acon-seguir si la Generalitat de Cata-lunya em podia pagar el viatge per anar-hi. Estava clar que des de Madrid no posarien ni un du-ro per a la representació catala-na!

En parlàrem a la Comissió i no vèiem la manera de resoldre el tema amb èxit per a nosaltres, perquè no teníem diners sufi-cients per viatjar a Austràlia, concretament a la ciutat d’Ade-laida, on tenia lloc l’esdeveni-ment.

Finalment, vàrem considerar que calia que la Generalitat de

Catalunya s’hi impliqués. Jo ma-teixa, per iniciativa personal, vaig demanar hora de visita a l’esti-mat Albert Manent i amb el nos-tre pla de treball ben elaborat i un document precís i basat en la història, li vaig dir:

—Sr. Manent, què li sembla si el seu Departament em prepara una bandera catalana, ben gran i bonica? Si aconseguim anar al Congrés de Teatre Infantil i Juve-nil mundial, a Adelaide hi troba-rem 47 pals per a penjar les ban-deres dels països assistents al Passeig Central de la ciutat, i crec que la nostra no hi pot faltar. I no pateixi, la hi posarem sota la meva estricta responsabilitat.  

El senyor Manent ho va acceptar i em va encomanar que hi anés jo personalment. Es van enviar els cartells i es va enviar la ban-dera. Tot va arribar amb el temps suficient. A més, nosaltres vàrem portar un vídeo, elaborat per un reputat director de cinema català, on s’explica la nostra història i un dossier en català, castellà i an-glès. Ambdós documents es van aportar a l’organització interna-cional.  

Tot correcte i a punt, per la nos-tra part catalana! Però quan va arribar el dia de la inauguració del Congrés de l’A.S.S.I.T.E.J (Association Internacionale du

Page 64: Revista Escolar Tardor 15

63

Théâtre pour l’Enfance et la Jeuneusse), just a les portes de la seu de l’Ajuntament on tenia lloc l’acte, Maria Navarro em ve a trobar com una fura i molt indignada em pregunta aïradament:  

⎯ ¿Quién ha puesto la bandera ésta que no es la de España?

⎯ La he enviado jo ⎯li vaig dir. ⎯Tú me dijiste que me cuidara de la ban-dera y que la enviara y cómo comprenderás yo estoy aquí en nombre de Catalunya. Sabes muy bien nuestro deseo y nuestras posibilidades reales de ser la Central de l’A.S.S.I.T.E.J. en Catalunya.

No cal que repeteixi tot el que va sortir de la boca de Maria Navarro, però us diré que va valdre la pena veure onejar la nostra senyera en aquells pals de més de 10 metres i enmig de les 47 banderes, com si fóssim un país normal..., que encara no ho som.

No vàrem aconseguir la nostra independència de Madrid, però veure la senyera, onejant plàcidament, les mostres d’afecte i aplaudiments dels països quan van llegir la nostra història i veure el vídeo amb les parau-les de Pau Casals a les Nacions Unides parlant de nostre Parlament, va ser una de les emocions més meravelloses que he gaudit mai.

Les estrelles d’Adelaida del Sud són tant brillants, que sembla que les puguis tocar amb les mans, i aquells dies fins i tot, amb els pocs cata-lans que vàrem  viure aquell congrés, crec que cada nit ens feien una picada d’ulls i jo els enviava un petó. Visca Catalunya!

Lluïsa Celades

Page 65: Revista Escolar Tardor 15

64

La Monyos,persona entranyable

Quan era petita —d'això ja fa molts anys— anava passejant per les Rambles de Barcelona amb els meus pares i de sobte vam veure una noia cantant amb una flor al cap i vestida molt rara. A mi em va sorpren-dre i la meva mare em va co-mentar que trobar gent amb aparença estranya en aquest passeig podia esdevenir, fins i tot, habitual.

Aleshores em va explicar que durant molts anys, per les Ram-bles, es passejava una noia que era molt coneguda per aquests barris. Cridava l'atenció per la seva manera tan estrafolària de vestir, el seu pentinat amb molts monyos que adornava amb les flors que les floristes de les Rambles li regalaven, i sempre amb les galtes ben vermelles. La gent li deia floretes i «la Mo-nyos», mentre caminava i movia amb rapidesa un ventall, amb un somriure, corresponia.

Després, amb el pas del temps, he sabut més de la seva història.

Es deia Dolors Bonella i va néi-xer a Barcelona a mitjan segle XIX. Era republicana i va treballar com a serventa a una casa d'una rica família aristòcrata barceloni-na. Amb el fill, «el marqueset», va tindre un «flirt» i va quedar-se embarassada. Va ser mare solte-ra d'una nena que va desaparèi-xer tràgicament.

Un bon dia anava per les Ram-bles i davant del Liceu es va tro-bar el «marquesito» i ell no li va fer cap cas. A partir d'aquell mo-ment la seva personalitat es va capgirar i amb la mirada perduda vagava pels carrers malvivint de les almoines que graciosament aconseguia a canvi «d'una can-çoneta o un verset».

Era veïna del desaparegut carrer Cadena, justament on ara hi ha la Rambla del Raval.

A la Rambla tothom la coneixia

Una petita gran història de Barcelona

Page 66: Revista Escolar Tardor 15

65

per anar cada dia a fer el vermut. Vés a saber qui li pagava! Així van passar els anys.

Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i va morir a l'Hospital Marítim. Algú va pagar el seu enterrament, molt luxós i amb moltes corones de flors. A la seva tomba durant un temps sempre hi havia flors fresques que li posaven les floristes de les Rambles.

Però el seu record s'ha mantingut viu gràcies a la seva popularitat com un dels personatges del segle XX. Encara avui dia es pot sentir una dita que fa referència a aquesta persona entranyable per a tots els barcelo-nins: Ets més famós que la Monyos.

De tant en tant, quan passejo per les Rambles, recordo aquesta història i, per descomptat, els meus pares.

Magda Martínez

Page 67: Revista Escolar Tardor 15

66

Teresa Pàmies

En Jaumet també es va fer gran però pels amics i familiars conti-nuava sent en Jaumet.

Ara anava al mercat cada matí, i no a jugar a pilota com uns anys enrere, ara hi anava per ajudar la família en el muntatge i distri-bució del gènere al taulell frigo-rífic i les cambres de conserva-ció.

La seva família regentava un lloc de venda de polleria, ous i caça des de l'any 1933 en què es va fer la remodelació, pas-sant de ser un conjunt de llocs de venda a l'aire lliure a llocs de venda a l'interior d'un edifici de nova planta.

Cada dia de la setmana, inclòs els dissabtes, en Jaumet anava al mercat a les sis del matí per organitzar l'aviram, distribuir-lo pel mostrador i resguardar la resta a les cambres de conser-vació.

A l'hora de la venda, el més im-portant eren els clients, alguns d'ells francament reconeguts en el nostre entorn com a gent im-portant. N’hi havia de futbolistes, un boxejador, directors financers, metges i metgesses, polítics, far-macèutics, escriptors, etc.

En el dia a dia del mercadeig, en-tre client i venedor naixia un "fee-ling” que permetia parlar de qual-sevol futesa o intimitat, inclús co-mentaris relatius a la família, la vida, la situació laboral, política, etc. El mercat era un lloc de compres on les mestresses de casa podien parlar de manera distesa de qualsevol cosa en general.

D’una de les clientes, i amiga, la senyora Teresa Pàmies i Beltran, reconeguda per la seva carrera política i com a important escrip-tora de la nostra llengua, voldria fer un petit comentari de la seva curiosa i problemàtica vida. La mare explicava algunes de les di-fícils situacions que havia passat

En Jaumet i la gent important del Mercat del Ninot

Page 68: Revista Escolar Tardor 15

67

durant la seva joventut i que breument intentaré transmetre.

La nostra heroïna, nascuda a la ciutat de Balaguer un dia del mes d'octubre de l'any 1919, era filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, i durant la seva joven-tut ja despuntava en les seves opinions sobre temes polítics d'esquerres i com a escriptora. Casada amb el Secretari Gene-ral i President del PSUC, Gre-gorio López Raimundo, l'any 1939 varen haver d'exiliar-se a França per evitar la dura repres-sió de la dictadura franquista.

Per tal de no ser identificats i possiblement deportats, sempre feien constar els noms de la Te-resa en tot allò de paperassa oficial; tant era així que els fills varen ser declarats com de ma-re soltera i els hi va donar els seus cognoms. Així, el seu fill petit, el conegut escriptor i co-mentarista de les lletres catala-nes es diu Sergi Pàmies i Bel-tran, també anomenat Sergi Pà-

mies i López i de tots conegut com el nostre Sergi Pàmies, nas-cut a finals de gener de l'any 1960 a Gennevilliers, barriada d'immigrants als afores de París.

L'any 1971 la Teresa va poder re-tornar al seu país d'origen, Cata-lunya, i es va establir en un pis del carrer de Casanova entre els carrers Mallorca i Provença, al davant del nostre Mercat del Ninot.

Periòdicament tenia trobades clandestines a Barcelona amb el seu marit, encara buscat per la policia franquista per temes polí-tics i recolzament al líder del par-tit comunista Santiago Carrillo.

Generalment les trobades es fe-ien a la plaça del Dr. Letamendi (carrer d’Aragó amb Enric Grana-dos). L'esperava asseguda en un banc, algunes vegades a plena llum del dia i d'altres protegida per la foscor de la nit i l'ombra projectada pels arbres de les llums del carrer.

Page 69: Revista Escolar Tardor 15

68

Allí esperava que aparegués un personatge misteriós cobert amb perru-ca i barret o gorra, i jaqueta o gavardina, i de vegades amb unes ulleres fosques o de muntura ben ampla que li desfiguressin les faccions de la cara. Passava dos o tres vegades a prop seu per donar el senyal de presència i així comprovar que no estaven vigilats; aleshores podien seure junts al mateix banc del parc. En cas contrari, el personatge seguia la seva caminada fins a desaparèixer.

I així fins al final de la dictadura franquista en què s’inicià el procés de democratització i li va estar permès tornar a Barcelona oficialment.

Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo van conviure al pis del car-rer Casanova fins la mort d’en Gregorio l'any 2007. Al cap de poc temps, la nostra clienta i amiga Teresa Pàmies va deixar Barcelona per reunir-se amb un dels seus fills a Granada on va morir l'any 2012, a l'edat de 92 anys.

Actualment i com a recordatori a la gran tasca duta a terme per Teresa Pàmies en favor de les lletres catalanes, l'Ajuntament de Barcelona ha posat el seu nom al Centre Cultural ubicat al carrer Comte d'Urgell, on s’hi poden trobar un Centre Cívic i la “Biblioteca Agustí Centelles”. A la façana hi podem llegir “Centre Cultural Teresa Pàmies” en lletres vermelles.

Josep Ramírez

Page 70: Revista Escolar Tardor 15

Literària Poesia Relat

Page 71: Revista Escolar Tardor 15
Page 72: Revista Escolar Tardor 15

71

Aquí comença una de les me-ves vivències que per a molts semblaran històries del passat.

Bé, primer em presentaré. Vaig néixer a Barcelona, un dia del mes de juliol d'un any proper a allò que la gent en deia la post-guerra. Els meus pares em van batejar amb el nom de Jaume

igual com va fer el meu avi, i ⎯el seu pare i el seu fill, o sigui, el meu el pare com era ⎯tradicio-nal a l'època; i com que era el més petit tots, per distingir-me dels altres, em deien Jaumet.

Vivíem en un pis del barri de l'Eixample de Barcelona, una zona molt cèntrica i envoltada de tot tipus d’equipaments. Te-níem a l'abast escoles, parvu-laris, botigues de diferents tipus, la caserna dels bombers, hospi-tals, bars i tavernes i, fins i tot, algun drapaire i un parell de car-boneries, i el més important per a mi, el mercat.

Tothom a casa treballava matí i tarda, inclús els dissabtes, i cui-dar-me era bastant problemàtic. La meva mare, quan vaig com-plir els tres anys, va decidir por-tar-me a un parvulari a la vora de casa. Va aconseguir una pla-ça a l’Escola Montessori, per a infants de tres a set anys, ano-menat així en honor de la pre-cursora del sistema d'ensenya-

ment infantil que allí es duia a terme.

Tot i sent un col·legi municipal del barri, el seu accés tenia certes dificultats; donava la sensació que estava orientat als nens i ne-nes d'una posició social i econò-mica determinada i un cert nivell econòmic. La meva mare, mal-grat ser d'un poble valencià, era de mentalitat oberta i progressis-ta, i sense pensar-s’ho massa es va reunir amb la senyoreta Do-lors, directora de l’escola, i de seguida va comprendre el tipus d'infants que allí preferien.

El meu avi, empleat com a mos-so de magatzem i persona de confiança dels propietaris d'una empresa d’importació d'espècies i exportació de productes nacio-nals (guitarres, castanyoles, ce-ràmica, etc.) als països sud-americans com ara Colòmbia i Bolívia, va parlar amb els seus "amos" sobre la conveniència d'incorporar-me al Parvulari Mon-tessori per qüestions de qualitat d'ensenyament i proximitat en el

Històries d'en Jaumet infant a l'escola

Page 73: Revista Escolar Tardor 15

72

barri. No va haver-hi cap proble-ma, de sobte tenia la plaça de-manada. Així va ser com vaig iniciar els meus estudis que serien el futur de la meva vida.

Hi anàvem nens i nenes, de tres a set anys, distribuïts en classes diferents d'acord amb l'edat i no pel sexe. Jo era dels més me-nuts.

Entre tres i quatre anys anàvem tots junts a la mateixa classe, dúiem una bata blanca, ben ne- ta i planxada, sense butxaques, amb una botonadura de dalt a baix al darrere i amb una cinta en forma de llaç blava per als ⎯nens i rosa per a les nenes al ⎯damunt de l'omòplat esquerre.

A cada classe hi havia un penja-robes amb un penjador per a cada un de nosaltres, on pen-jàvem la bata i hi deixàvem els abrics i la bossa de l'esmorzar amb el tovalló i el pitet de roba de color blau que portava el meu nom i un pallasso brodats per la meva mare.

La meva senyoreta es deia Ro-sa i abans de començar la clas-se ens feia posar les bates i formar en fila, fent una circumfe-rència per cordar-nos-les, de tal manera que el segon de la fila cordava els botons del primer i així fins el darrer que l’hi corda-

va al primer de la fila. La senyo-reta Rosa, durant la classe, ens feia fer treballs manuals com cordar botons, fer llaços amb vetes i cordons, cordar gafets, entre dues peces de roba fixades lateralment en un marc de fusta. Tot allò per aprendre a vestir-nos tots sols.

Apreníem les lletres de l'abece-dari tot fregant els dits índex i anular pel damunt d'una lletra de color negre de tacte raspós que restava enganxada a una cartoli-na més gran de color rosa. A mig matí esmorzàvem dins la classe. Posàvem el tovalló estès al da-munt de la taula, ens posàvem el pitet i jo menjava allò que la mare m’havia ficat dins la bossa. Des-prés sortíem una estona al pati per jugar a "fet i amagar".

Al migdia anàvem a dinar a casa i tornàvem a l'escola al voltant de les tres de la tarda.

Alguns dies la directora senyo-reta Dolors dona vella, geperu-⎯da i de mal caràcter tocava el ⎯piano i ens ensenyava "rítmica", diguéssim que era una forma d'aprendre a comportar-se amb

Page 74: Revista Escolar Tardor 15

73

elegància. Més tard sortíem al pati i berenàvem el que la mare havia ficat a la bossa, i el primer que acabava podia anar-se'n a jugar.

Algunes tardes, després del pati i fins a l'hora de sortir, apreníem versos i cançons sota la batuta de la senyoreta Dolors per recitar-los o cantar-les els dies assenyalats en el calendari eclesiàstic, i també per a les representacions dels "Pastorets" i el "Pessebre vivent" que fèiem els alumnes de l'escola convenientment disfressats del personatge que ens tocava representar. Aquell any em va tocar fer de dimoni dels pastorets.

A les tardes, quan sortíem del parvulari, em venia a recollir la mare o l'avi. A la majoria dels alumnes, els recollia la minyona, algunes d'elles guarnides, fins i tot, amb guants i còfia. Tots els nens i nenes de cada classe ens posàvem junts, asseguts en uns bancs del vestíbuls i en si-lenci. Ens havíem tret les bates, descordant-les tot fent la circumferèn-cia del matí, i les havíem penjat en el lloc de l'abric i la bossa del bere-nar. Ens posàvem l'abric i, amb la bossa a la mà, esperàvem l’arribada de les mares o acompanyants. Aleshores ens anaven cridant per sortir i marxar cap a casa.

El dia que venia el meu avi era més divertit perquè abans d’anar-nos-en a casa passàvem pel carrer d'Aragó on hi havia molt de moviment: mol-ta gent passejant per les voreres, i cotxes, motos i bicicletes, pels late-rals de la calçada. Els trens anaven pel centre per la rasa ⎯ferroviària del carrer Aragó (1882-1960) enfonsada molts metres més ⎯avall del ni-vell del carrer. Allí ens esperàvem mirant a dreta i esquerra, cap a l'ho-ritzó, fins que vèiem una fumera negra que sortint del clot se'ns anava acostant.

Josep Ramírez

⎯Mira, mira avi, és el tren!

Aleshores, l'avi em pujava a dalt de la barana, i tot i l'espes-sa fumera, ens quedàvem bo-cabadats mirant com passava i confiant que fes sonar el xiulet per saludar-nos.

Page 75: Revista Escolar Tardor 15

74

Tots ens fem grans, i en Jau-met, també.

Els dies del Montessori s'esta-ven acabant. Aquell any en Jau-met en compliria set al juliol i anava a la classe dels grans amb la senyoreta Lorente, tant o més agradable que la senyoreta Rosa dels anys anteriors.

Aquell any vàrem aprendre a lle-gir, a escriure, a conèixer els números i les matemàtiques, i alguna cosa de geografia i de ciències naturals.

Vaig fer bons amics a la classe amb els quals sempre jugava al pati, i de vegades ens enfilàvem a la paret del jardí per saltar a les cases del costat i espiar el que feien els veïns.

El més emocionant era sortejar la vigilància de les senyoretes i evitar el càstig per l’entremalia-dura.

En finalitzar el curs acadèmic, els alumnes de set anys haurem d’a-bandonar l'escola Montessori. La meva mare, una vegada més, va demanar consell, i s’entrevistà amb la senyoreta Lorente: Què podia fer amb en Jaumet fins complir els deu anys per iniciar el batxillerat?

La senyoreta Lorente li va reco-manar que m’apuntés a una aca-dèmia privada del barri, regenta-da pel seu propietari, don Salva-dor Illan Gambin, que també era professor de la classe de prepa-ratòria per a l’ingrès  al "Instituto Nacional de Enseñanza Media Ausiàs March". Les converses van arribar a bon port i em trobo matriculat en l'Institut i a més en l'acadèmia de Don Salvador.

L'institut era una escola exclusi-vament per a nois, tal i com s'en-tenia l'ensenyament en aquella època. Era un magnífic palauet de tres plantes i soterrani, amb les àmplies estances reconver-tides en aules i despatxos pels professors. Estava envoltat de jardins, un camp de bàsquet, un frontó professional i un llac, amb plantes i peixos, al peu d'unes escalinates de la terrassa del

Històries d’en Jaumet a l’Institut

Page 76: Revista Escolar Tardor 15

75

saló principal. Al final dels jar-dins hi havia un garatge per a sis o set cotxes convertit en l'aula de matemàtiques, exclusi-va del professor senyor Monfort.

Tot el conjunt, envoltat per un mur d’uns quatre metres d'al-çada, ocupava la totalitat d'una illa de l'Eixample delimitada pels carrers Muntaner, Santaló, Ma-rià Cubí i Porvenir. De cons-trucció espectacular, a l'estil dels "indians" de finals del segle XVIII, era francament magnífic i molt espaiós i impressionava pensar que tot allò havia estat construït per a viure-hi una sola família i els seus criats.

Tots el dies, a les vuit del matí, don Salvador, acompanyat de dos nens més, passava per da-vant de casa, on jo vivia amb els meus pares i els meus avis, em recollia, i tots quatre anà-vem a peu a l’institut. Sempre recordaré la reflexió que ens feia don Salvador quan vèiem els nens de bones famílies, dalt dels autocars, en direcció als seus col·legis:

⎯Mireu quina cara de tristesa te-nen aquests nens de l'autocar! Nosaltres sí que som feliços perquè respirem l'aire fresc del matí i podem sentir el cant dels ocells.

Teníem un sol llibre per l'estudi, tipus enciclopèdia, amb tots els temes a estudiar, a excepció de la religió, que ens la donava un capellà tot seguint un llibret petit titulat "El Catecismo" i que ha-víem d'aprendre de memòria.

Durant dos anys, vaig estar pre-parant-me per a l'examen d'in-grés al batxillerat en la classe de don Salvador, però abans havia de fer la primera comunió.

Als nou anys, junt amb un altre nen de preparatòria de la matei-xa edat, vaig fer la primera co-munió a la capella del propi Insti-tut, guarnida amb flors blanques, sota les ordres del capellà "padre Conill" i la cap d'estudis "señorita González".

Page 77: Revista Escolar Tardor 15

76

El “padre Conill" va confessar-nos a tots i vàrem resar bastant perquè les nostres culpes fossin perdonades. El meu pare, des-prés de la confessió, estava molt enfadat per les preguntes inadequades que li va fer el ca-pellà. A l’acte van assistir els pa-res, els avis, alguns familiars més i la majoria dels professors. Els dos anàvem vestits de mari-ners i la gent deia que estàvem molt elegants. És evident que l’altre nen i jo vàrem ser famo-sos a l’institut i això implicava un control total dels nostres ac-tes.

Cada matí, abans de començar les classes, i a la tarda, en aca-bar-les, ens fèiem  formar en posició de ferms davant del llac, on hi havia un pal amb la ban-

dera espanyola a la punta, i tot mirant-la i amb el braç dret alçat en aquella direcció, cantàvem una cançó titulada "Cara al Sol".

Suposo que devia estudiar prou, perquè vaig aprovar el batxillerat i la revàlida elemental. Però no tot era estudiar; recordo prou bé les partides de frontó a mà i els partits de beisbol amb una pilota de tennis colpejada amb la mà que organitzàvem a l’hora del pa-ti. També hi havia èpoques més relaxades en què estrictament ju-gaven a bales i canviaven cro-mos.

Recordo amb enyorança els fa-nals a gas per l'enllumenat públic del carrer de Muntaner. A l'hivern, a la tarda, quan sortíem de l’Insti-tut ja era fosc i coincidíem amb el "fanaler" i la seva torxa ence-nent-los d’un en un per tal d'il·lu-minar el carrer.

Josep Ramírez

Page 78: Revista Escolar Tardor 15

77

Arribaren uns comediants i s’instal·laren a la plaça. I començaren a ex-plicar estranyes històries i estranyes llegendes de pirates que arribaven a la costa i ho malmetien tot.

Històries de cases saquejades, de donzelles violades. De valents mari-ners esclavitzats. De nens condemnats a orfes.

Històries d’esglésies profanades.

De la fúria de la fera que portaven.

De desolació i tristesa.

De bacanals inacabables.

De misèria i foscor per tot arreu on trepitjaven.

I explicaren històries de fades que no eren fades. Eren bruixes que s’emportaven els mariners que les miraven.

Històries de sirenes de cua de plata que enamoraven joves pescadors i els engolien al fons del mar.

Històries de dracs de pedra, d’onades i de llunes, de tenebres i tempestes.

Llegendes

Page 79: Revista Escolar Tardor 15

78

Històries màgiques d’amors, d’amors amagats, d’amors inconfessables.

Històries de barques i de xarxes. D’humils pescadors. De sorolls, de trons i de ventades.

Històries del fons del mar. I del cel. Dels estels i les albades.

I es va fer fosc. I arribà la nit.

Llavors, els comediants se’n van anar, sense girar-se.

Se’n van anar carrer avall, al so d’una comparsa.

Sense girar-se.

Sense girar-se, per no veure com tot el poble, bocabadat, havia quedat hipnotitzat de tant misteri.

Magda Arimany

Page 80: Revista Escolar Tardor 15

79

Rodolà la nit de sobte,sens respir, ni un estel,ni una lluna escadusserani tant sols cap dring.El vel obscur i silenci.

On eres mentre em sentiaen somnis, afermadaa la mà càlida i ferrenya?Qui sap que ens destinala matinada, qui sap?

Vivim la nit, ben nostra,freda i fugaç, sens astres.Inventem-nos el so,dibuixem llumenetesamb espurnes d’encens.

Desperts, sense fressasabent-nos  aquí, entreembolcalls de boira,sempre nit, sempre desperts, en somnis.

Vespertines d’Hivern

MagdA Bosch

Quan la nit no és sobrera

Page 81: Revista Escolar Tardor 15

80

Murmura, xiuxiueja, la veu a la nit,devora el trull, mots brodatsque suren, en l’oli reeixit, envoltatsd’estrelles banyades pel verd.

Xiuxiueja i mormola la veu nocturna,cantusseja i somriu, benaurada,paraules que ningú compren,fora els estels que s’hi complauen.

Murmureja, xiuxiua, la veu a la nit,sense que l’alosa ja canti l’albada.Mots, només mots, xiuxiueig d’amorals espills brillants que li fan l’ullet.

Seducció nocturna de vells amics,que mai s’eviten, i xerrotegen fins que la veu s’apaga.Que dormitin estrelles vora el trull.

MagdA Bosch

Quan la veu s’apaga, dormiten les estrelles vora el trull

Page 82: Revista Escolar Tardor 15

Epíleg El món educatiu

Page 83: Revista Escolar Tardor 15
Page 84: Revista Escolar Tardor 15

83

Hi ha períodes al llarg de l'any i moments al llarg de la vida de les persones que conviden a la reflexió. I els volts de Nadal, a les portes d'un nou any, n’és un d'ells. Són temps de formular bons desitjos: fer més esport, aprimar-se, aprendre idiomes... Anhels que sovint no passen d'això, de ser propòsits. Si no som capaços de traçar un pla realista per dur-los a terme, si només ens quedem en el què, sense reflexionar en el qui, com i quan, estarem condemnant els nostres desitjos a esdevenir frustracions.

Vivim temps de canvis. Alguns fins i tot s'atreveixen a dir que estem en un canvi de temps, com poques vegades ha passat al llarg de la història de la huma-nitat. El temps dirà.

Són temps de reflexió, a nivell personal i a nivell col·lectiu. Cal que ens plantegem què volem ser quan siguem (més) grans, a nivell individual i a nivell de país. Preguntar-nos si realment tot és possible i tot està per fer... Si més no, què és possible i què es pot fer, per tal d’evitar que els desitjos no esdevinguin frus-tracions..

Les societats canvien i les per-sones evolucionen, sí, però si alguna cosa caracteritza els

nous temps és la velocitat de canvi. El que ahir era nou, demà estarà obsolet. I pels temps de canvi, l'alternativa és clara, ja ens ho deia Darwin: adaptar-se o morir. 

Al CFA Palau de Mar també estem en un període de reflexió. De fet, fa molts anys que ho es-tem i d’aquí la nostra evolució constant, per no morir. Però en-guany ens veiem immersos en un període d'aquells en què la re-flexió ha de ser més intensa, més sistemàtica. I això és així per diversos motius.

Aquest curs és el darrer del man-dat de l'equip directiu actual i tot i que el propòsit dels seus inte-grants és el de renovar, tot de-pendrà de si l'inspector del cen-tre considera que no ho hem fet malament del tot.

Però independentment de qui for-mi part del proper equip rector del centre, caldrà elaborar un nou projecte de direcció pels quatre anys vinents. Fer un pro-jecte de direcció és com tancar els ulls i, ben relaxats, imaginar-nos com volem que sigui el Cen-tre d'aquí a cinc anys. Tan senzill i tan complicat com això.

Preguntar-nos el què: què volem ser... I per això cal conèixer bé el Centre, conèixer les seves debili-

Temps de canvi o canvi de temps

Page 85: Revista Escolar Tardor 15

84

tats, les seves febleses, però també les seves possibilitats, les seves fortaleses. Mirar-nos el melic i veure allò que funcio-na, per potenciar-ho, i allò que no acaba de girar rodó, per tro-bar-hi solucions.

Mirar-se el melic i aixecar el cap per mirar el voltant, per enten-dre el món que ens envolta. In-tuir les possibilitats que ens pot oferir l'esdevenir i preveure'n els paranys. Identificar les oportu-nitats i les amenaces. Tan sen-zill i tan complicat com això.

Vivim temps de canvis o un can-vi de temps, i l'educació no és aliena a aquesta realitat. Canvis que ens aguaiten, a tres nivells:

•canvis en el sistema edu-catiu,•canvis en la formació de per-sones adultes, i•canvis al CFA Palau de Mar.

El sistema educatiu actual, es va forjar a finals del segle XIX, quan la societat industrial de l'època demanava uns coneixe-ments i unes destresses molt determinades. Una època en què amb el que s'aprenia a es-cola n'hi havia prou per anar ti-rant la resta de la vida. Una època en què els continguts s'a-grupaven en assignatures i on la

massificació de les aules va im-posar un aprenentatge basat en la memorització de les lliçons i la resolució mecànica de deter-minats processos.

La revolució digital ha transfor-mat profundament molts aspec-tes de la vida de les persones i la gran majoria de sectors econò-mics, socials i culturals. I l'educa-ció no pot romandre d'esquena a aquesta realitat. No podem conti-nuar preparant els nostres joves per a una societat que ja no exis-teix. Fa massa temps que l'edu-cació està a l'espera d'una mo-dernització que no arriba i que cada cop és més urgent.

I en un món on els coneixements apresos de petits ja no són sufi-cients i cal anar actualitzant-los al llarg de la vida, la formació de persones adultes adquireix un paper rellevant. Què us n’he d'explicar jo?

A banda de l’importantíssim pa-per que juguem els centres de formació al llarg de la vida de re-tornar al sistema educatiu aque-lles persones que fa molt temps que van acabar els estudis, o aquelles altres que, per uns mo-tius o altres, no van poder assolir els èxits acadèmics desitjats, la formació de persones adultes ha de donar resposta als qui cer-quen uns coneixements que han

Page 86: Revista Escolar Tardor 15

85

esdevingut gairebé imprescindibles i que en la seva etapa d'estudiants no existien o no tenien la importància que tenen avui en dia, en una societat altament tecnificada i globalitzada.

I en aquests ensenyaments, els centres de formació de persones adul- tes es troben enmig dels interessos dels ciutadans que s'adrecen als nostres centres amb l'única finalitat d’aprendre per aprendre, sense més, i els objectius de l’administració per tal de certificar els conei-xements que s’hi adquireixen. I al CFA Palau de Mar no som aliens a aquesta situació.

Canvis en la concepció del sistema educatiu, canvis en la formació de persones adultes i canvis en el centre. I és que el CFA Palau de Mar ha d'afrontar un relleu generacional que ja va començar amb la jubilació d'en Josep Oliveras, ara fa uns anys, va continuar amb la d'en Jordi Lli-margas, ara fa uns mesos, i que tindrà continuïtat en els propers cur-sos.

Vivim temps de canvis, o un canvi de temps. I al CFA Palau de Mar no som aliens a aquesta situació.

Adaptar-se o morir.

Joan Padrós, director de CFA Palau de Mar

Page 87: Revista Escolar Tardor 15
Page 88: Revista Escolar Tardor 15