revista econòmica de catalunya nº 64: economia de coneixement i territori

7 Presentació de la Revista

9 Dossier “Economia del Coneixement i Territori”

11 IntroduccióSÒNIA RECASENS

13 22@: 10 anys de transformació econòmicaORIOL MOLAS I MARTÍ PARELLADA

22 El projecte Barcelona Ciutat del Coneixement i el 22@BarcelonaJOAN TRULLÉN

30 Impacte urbanístic i immobiliari del 22@: el futur ‘central business district’ de BarcelonaSARA MUR I JOAQUIM CLUSA

54 L’impacte econòmic de les infraestructures al 22@RAMON SAGARRA RIUS

61 Teoria i desenvolupament de clústersALESSANDRA CHEVALLARD I EMILIÀ DUCHEl model 22@Barcelona: una ciutat ordenada per clústersMONTSE CHARLE

70 Els parcs científics i tecnològics com a plataformes empresarials globals RICARD GARRIGA, RAÚL SÁNCHEZ I FRANCESC SOLÉ

80 22@Barcelona i la gestió del talent innovador i emprenedorFRANCISCO J. GRANADOS

89 Una mirada al capital conversacional (KCv) del 22@BarcelonaJOAN MUNDET, MICHELE GIROTTO, JORDI GARCIA BRUSTENGA I XAVIER GÓNGORA

100 Open Innovation al sector públic: el cas d’Urban LabsESTEVE ALMIRALL I HENRY CHESBROUGH22@Urban Lab, l’exemple de BarcelonaANNA MAJÓ

110 22@Barcelona: exportant el modelAURORA LÓPEZ, ANDREU ROMANÍ, RAMON SAGARRA I JOSEP MIQUEL PIQUÉ

121 Les tres hèlixs al parcs científics i tecnològics de Catalunya M. CARMEN ADÁN I JOAN BELLAVISTA

130 Ciutats creatives: un nou paradigma per a les agendes locals? MONTSERRAT PAREJA-EASTAWAY

141 Com poden crear clústers d’innovació els governs? El cas 22@BarcelonaITXASO DEL PALACIO I JEROME ENGEL

150 Territoris intel·ligentsALFONSOVEGARA

158 Cal que les ciutats globals tinguin districtes del coneixement? Observacions sobre el 22@ de Barcelona i els seus homòlegsGREG CLARK

175 22@ Barcelona: una ciutat del coneixement més enllà dels parcs científics i tecnològicsHENRY ETZKOWITZ I JOSEP M. PIQUÉ

Núm. 64

Data de tancament:

octubre de 2011

Aquest número de la revista està cofinançat per FEDER

7 Revista Econòmica de Catalunya

La Revista Econòmica de Catalunya en aquesta edició ha

volgut tractar els vincles que s’estableixen entre l’Econo-

mia del Coneixement i el territori. Si haguéssim de desta-

car una de les millors experiències internacionals d’aquest

diàleg, coincidiríem que el 22@Barcelona ha sabut combi-

nar la transformació urbanística amb la transformació

econòmica i social. És per això que, coincidint amb el 10è

aniversari del projecte, hem convidat diversos autors per-

què, des de la seva perspectiva, ens ajudin a entendre la

complexitat del diàleg d’aquest binomi que està transfor-

mant ciutats a tot el món.

Coordinat per Josep Miquel Piqué i Mònica Flores, l’es-

mentat dossier analitza les bases econòmiques del 22@

(Joan Trullén) així com l’impacte econòmic de l’activitat

empresarial (Oriol Molas i Martí Parellada). També hem vol-

gut incorporar l’impacte econòmic de la transformació

urbanística, per part de Mur&Clusa Associats.

El fenomen de l’emprenedoria ha estat analitzat pel

professor Francesc Solé Parellada, i el model de clústers

ha comptat amb el grup de treball de l’Emilià Duch de la

consultora Competitiveness. Hem analitzar també el model

del 22@ a partir de l’experiència de professionals que han

estat treballant en el 22@, per entendre’n les claus urba-

nístiques, infraestructurals i de model de transformació

econòmica i social.

Hem convidat a fer lectures socials tant des de l’òpti-

ca de la gestió del talent per l’investigador de l’IBEI

(Francisco Granados), i hem analitzat el capital relacional

i conversacional obtingut en el districte amb el grup de

treball del Dr. Joan Mundet, de la UPC.

No hem volgut oblidar mirades internacionals, en rela-

ció amb altres projectes internacionals i models de clús-

ters, models d’Open Innovation i el model de la triple

hèlix. Destaquem la presència en aquesta revista d’autors

com Henry Chesbrough (UC Berkeley), Greg Clark

(Urban Land Institute), Herny Etzkowitz (Stanford

University), Jerome Engel (UC Berkeley), Itxaso del

Palacio (Imperial College) i Joan Bellavista (XPCAT).

Per últim, la lectura de territoris intel·ligents per part

de l’Alfonso Vegara, de la Fundación Metrópolis, així com

de les ciutats creatives per part de la professora

Montserrat Pareja-Eastaway, de la UB, complementen el

conjunt d’articles presentats.

Presentació de la Revista

DossierEconomia delConeixement i Territori

Revista Econòmica de Catalunya11

IntroduccióSònia RecasensTinenta d’Alcalde d’Economia, Empresa i OcupacióAjuntament de Barcelona

La Revista Econòmica de Catalunya, en la present edició,

ha escollit un tema cabdal per a la ciutat de Barcelona:

L’Economia del Coneixement i el Territori.

Barcelona, ha sabut llegir al llarg de la història les

oportunitats que han anat succeint i ha superat els reptes

plantejats. Sense cap dubte, la situació econòmica actual

està afectant tant la macroeconomia com la microecono-

mia. Barcelona disposa d’uns actius com a ciutat que la

fan estar en condicions òptimes per impulsar l’Economia

del Coneixement, una economia que parla en termes

d’innovació i internacionalització.

En aquest sentit, el 22@Barcelona és un molt bon

exemple de com un territori com el Poblenou està trans-

formant 200 hectàrees de sol industrial en Economia del

Coneixement. Un districte que disposa dels elements

necessaris per promoure la creació de riquesa i ocupació,

a partir de la concentració d’universitats i empreses en un

territori amb infraestructures avançades en convivència

amb zones residencials i espais públics. Aquest procés ha

fet possible que actualment el districte aculli més de

7.000 empreses amb més de 56.000 nous treballadors.

La iniciativa del 22@ ha de tenir un paper clau en la

sortida de la crisi econòmica. L’Ajuntament treballarà per

a la consolidació del model 22@, amb la voluntat d’esten-

dre’l per tota la ciutat, el que hem anomenat “arrovitzar”

tota la ciutat.

Vull agrair al conjunt d’autors que hagin fet possible

aquest número de la Revista, així com al Col·legi d’Eco-

nomistes el fet d’impulsar aquesta publicació que ens

ajuda a analitzar la nostra realitat econòmica i ens plan-

teja nous horitzons de treball.

Entitats col·laboradores

xarxa de municipis


El projecte 22@Barcelona

L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona va crear una

societat municipal, 22@Barcelona, amb l’objectiu d’impul-

sar i gestionar un projecte per transformar les àrees indus-

trials obsoletes del Poblenou en un espai d’elevada quali-

tat urbana i mediambiental i amb activitats de nova creació

vinculades al coneixement i a la innovació. Partint d’un

model de ciutat mediterrània, compacta, amb barris on

viure, estudiar i treballar alhora, es tractava de substituir

l’anterior qualificació urbanística 22a, que establia un ús

exclusivament industrial en aquestes àrees del centre de la

ciutat, per la nova clau 22@, que admet la convivència de

totes les activitats productives no molestes ni contami-

nants i normalitza la presència dels habitatges que des de

1953 estaven afectats afavorint que es rehabilitin. Els seus

objectius eren i continuen sent una renovació urbana, eco-

nòmica i social, combinant habitatges, locals, equipaments

i zones verdes, promovent l’activitat industrial, comercial i

de serveis, així com el desenvolupament tècnic i científic i

cultural, sense oblidar les infraestructures i serveis públics,

garants d’oportunitats i qualitat de vida. Així, el Districte

22@Barcelona aposta per un model urbà d’alta qualitat,

compacte, mixt i sostenible, perquè la ciutat resultant és

més equilibrada, més híbrida, ecològicament més eficient,

amb més força econòmica i més cohesionada.

Un projecte de ciutat que inclou tant urbanisme, amb

planejament, gestió urbanística i patrimonial i infraes-

tructures, com desenvolupament econòmic, amb promo-

ció de clústers, articulació de plataformes publicopriva-

des, aterratge i acompanyament d’empreses.

Cal assenyalar dues característiques bàsiques del pro-

jecte més enllà de la voluntat política de dur-ho a terme

posant en valor els mitjans legals i econòmics necessaris

i una gobernança del projecte que el distingeixen de la

majoria d’operacions urbanístiques que tenen com a objec-

tiu promoure la localització d’activitats econòmiques.

Un dels elements que, particularment en l’etapa ini-

cial, ha potenciat la localització d’activitats @ al Districte

han estat els incentius a la presència d’aquestes activitats

incorporats en el planejament urbanístic. En aquest sentit

el nivell d’aprofitament que els promotors podien obtenir

de la zona era superior al d’altres espais de la ciutat i de

l’àmbit metropolità i això, ben segur, ha estat un element

rellevant en la localització de noves activitats al Districte.

Un segon element a retenir és el de la gobernança del

projecte. La societat municipal 22@ Barcelona no sola-

ment va assumir el planejament urbanístic sinó que

també va dur a terme els projecte de renovació urbana i

econòmica del Districte. Amb aquest objectiu, l’equip

humà vinculat a la societat va impulsar prop de 40 pro-

jectes dirigits a atreure noves empreses en sectors on

Barcelona podia arribar a tenir un cert protagonisme

internacional, a promoure la instal·lació de centres uni-

versitaris de les institucions més rellevants i a fer possible

la instal·lació dels serveis d’acompanyament necessaris.

Per tal d’avaluar com s’anaven desenvolupant la

implantació de les definides com a activitats @1, és a dir

22@: 10 anys de transformació econòmicaOriol MolasGaps

Martí ParelladaUniversitat de Barcelona


1. D’acord amb l’article 7 de la MPGM aprovada l’any 2000 són caracterís-tiques de la zona clau 22@ les activitats relacionades amb el sector de lestecnologies de la informació i la comunicació i aquelles relacionades amb la

recerca, l’edició, el disseny, la cultura, l’activitat multimèdia, la gestió debases de dades i del coneixement.

aquelles que utilitzen el talent com a principal recurs pro-

ductiu, al Districte 22@Barcelona es van realitzar els anys

2007, 2008 i 2009 sengles estudis específicament del des-

envolupament de les activitats @. Tanmateix la necessitat

d’avaluar, per un cantó, l’impacte global de les polítiques

públiques dutes a terme en aquest territori i, per un altre,

fer un balanç dels resultats obtinguts durant la primera

dècada del projecte, va impulsar la realització d’un estu-

di2 amb l’objectiu de recollir indicadors per avaluar de

forma sintètica el creixement econòmic generat, els prin-

cipals resultats del qual s’exposen en aquest treball.

L’ampliació de l’objecte d’estudi en relació amb els tre-

balls anteriors havia de fer possible percebre el caràcter mar-

cadament estratègic dels sectors promoguts. Perquè més

enllà del valor afegit intrínsec de l’economia @ és evident que

té efectes col·laterals positius; des de la generació d’activitat

indirecta (restauració, comerç, serveis empresarials, etc.) fins

a la renovació i consolidació d’una marca d’identitat territo-

rial que pot ser atractiu d’altres activitats independents (hos-

taleria, sectors tradicionals en renovació, professionals liberals,

etc.). Altrament, tenint en compte el model de ciutat compac-

ta que inspira el projecte 22@Barcelona, aquesta marca fins i

tot pot ser pol d’atracció per a un parc immobiliari residencial

que, al seu torn, sigui generador de més activitat econòmica.

Evolució urbanística i creixement poblacional

El primer eix de transformació del Districte 22@, el

més evident i el més rellevant des del punt de vista de la

inversió pública, és el territorial. La superfície urbana3

sobre la qual s’estableix el projecte forma part del mateix

projecte de transformació, i constitueix un dels reptes

més grans que ha assumit la ciutat de Barcelona en els

darrers anys.

El 22@ ocupa una superfície de 198,26 ha (unes 115

illes de l’Eixample), amb un potencial d’ocupació de

4.000.000 m2, dels quals el 80% està pensat per a la

implantació d’activitats productives i el 20% per a habitat-

ges, instal·lacions i serveis. Partint d’un cens de 4.614

habitatges preexistents l’objectiu és arribar a 4.000 nous

habitatges de protecció. La transformació s’ha dut a terme

de la mà d’un pla d’infraestructures que ha comportat una

inversió de 180 milions d’euros i que ha permès dotar el

Districte de noves xarxes de fibra òptica, d’electricitat,

d’infraestructures generals i d’un pla de mobilitat detallat.

Aquesta actuació ha anat acompanyada de l’impuls de la

inversió privada i, d’aquesta manera, s’han desenvolupat

117 plans d’intervenció sobre equipaments, espais lliures i

habitatges, tal com mostra el quadre següent.


2. TC-Treball de Camp, “22@Barcelona: 10 anys, 2000-2010”. Febrer de2011.

• Iniciada la renovació del 65% de les àrees industrials del Poblenou.• 117 plans aprovats: 78 (el 76%) d’iniciativa privada, 2.830.596 m2 de sostre:– 136.837 m2 de sòl d’equipaments–119.720 m2 per a espais lliures– ± 3.000 habitatges amb algun règim de protecció públic

• S’han executat 8 zones verdes públiques: 21.898 m2 (6.724 m2 estan en construcció)• S’han construït 82.137 m2 d’equipamen sobre rasant (Ca l’Aranyó/Universitat Pompeu Fabra, Edifici Mediacomplex...)

• Ordenació del 70% d’habitatges protegits previstos• 1.502 habitatges: 892 habitatges construïts, 521 en construcció i 107 amb llicència• 2.041 habitatges construïts, en llicència o amb gestió aprovada (el 51% dels 4.000 previstos pel Pla general metropolità)

• Llicències per un total de 1.323.000 m2 de sostre:– 70% per a usos d’activitats econòmiques– 18% per a habitatge– 12% per a equipaments

PLANEJAMENT

EQUIPAMENTSI ZONES VERDES

HABITATGE

EDIFICACIÓ

3. Límits geogràfics del 22@: C. Wellington / Av. Meridiana / Pl. de les GlòriesCatalanes / Gran Via de les Corts Catalanes / Rambla de Prim / Pl. de Llevant /C. del Taulat / Ronda del Litoral / (litoral marítim).

Font: Entitat municipal 22@Barcelona.

Quadre 1

Estat de l’activitat urbanística fins al 31-12-2009

La inversió realitzada ha tingut com a efecte, entre

d’altres, que la població resident al 22@ ha crescut en

16.750 persones des de l’any 2001 (segons dades del 2009).

Actualment, el Districte 22@ té més de 90.000 habitants,

que representen el 5,6% de la població de Barcelona (segons

el padró del 2009). En termes percentuals, el creixement

poblacional experimentat a la zona del 22@ (23%) ha

estat molt superior al del conjunt de la ciutat (8%), al de

l’àmbit metropolità (14%) o al del global del país (18%)

durant el mateix període.

Així mateix les característiques del Districte 22@ han

dut també que la població del 22@ sigui més jove en ter-

mes mitjans que no pas la població del conjunt de la ciu-

tat de Barcelona, la qual cosa indica el poder d’atracció

que té aquesta zona sobre aquests grups d’edat que fan

l’aposta per viure en aquesta àrea de la ciutat.

D’altra banda, la localització de noves activitats eco-

nòmiques i l’increment demogràfic ha impulsat i conti-

nua fen-t’ho, tota una activitat indirecta, que contribu-

eix d’una manera positiva a densificar els serveis que fan

més habitable el barri, i s’obre així una espiral positiva

que es va realimentant. Les dades cadastrals sobre

superfície dels locals no residencials mostra aquest

fenomen d’ocupació de l’activitat associada a la vitalitat

creixent d’aquest territori, ja que ocupa un percentatge

10 punts superior a la resta de la ciutat (42,4% respecte

al 32,6% a Barcelona).

Així mateix aquest és un procés intensiu en els darrers

anys, ja que si entre 2002 i 2010 la ciutat perdia pràctica-

ment un 5% de locals destinats a aquests usos, en el 22@,

per contra, creixia més d’un 7%4.

El nombre d’empreses ubicades al Districte

s’ha doblat en els darrers 10 anys

Es calcula que a la zona del 22@Barcelona s’hi ubi-

quen 7.064 empreses, el 3% de les existents a la provín-

cia de Barcelona (segons dades del DIRCE), i s’estima

que hi treballen uns 4.400 autònoms. El nombre d’em-

preses s’ha més que doblat en els darrers 10 anys, ja que

a l’any 2000 hi havia tot just poc més de 3.400 entitats.

És un creixement de més del 105%, molt per sobre l’ex-

perimentat pel conjunt de la província o de Catalunya (al

voltant del 60%).

De les 3.437 empreses presents quan es va iniciar el

projecte 22@, la gran majoria manté la seva presència al

Districte actualment (una mica més de 7 de cada 10,

entorn de 2.500 empreses). En canvi, prop de 1.000 han

desaparegut o s’han traslladat a altres zones (el 27%). Ara

bé, és important tenir present que això és només una foto-

grafia, i, per tant, estàtica. Durant el període 2000-2010

aquesta zona ha estat especialment dinàmica, essent tes-

timoni de l’emergència i desplaçament d’una gran quan-

titat d’empreses. Així mateix, tampoc s’han de menystenir

els efectes de la crisi econòmica, que han impossibilitat la


Gràfic 1

Comparativa de l’increment poblacional (en%) per al període 2001-2009

30%

0%

20%

10%

22,8%

22@ Barcelona Àmbit Metropolità Catalunya

7,8%

13,7%

17,9%

90.214 1.621.537 4.992.193 7.475.420

73.464 1.503.884 4.390.390 6.343.110

Població 2009

Població 2001

Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i IDESCAT.

4. Actualment, al Districte es comptabilitzen uns 42.000 locals destinats ahabitatge, gairebé 30.000 a aparcament, un poc més de 6.000 per a ús

industrial, a prop de 4.300 entre comerç i hostaleria, uns 1.300 d’oficines ial voltant de 270 a d’altres serveis (educació, sanitat, esport, etc.).

consolidació d’empreses creades als darrers anys. Segons

informació facilitada per empreses especialitzades en cen-

sos comercials i en l’explotació dels registres mercantils,

cada any s’haurien creat a la zona entre 800 i 1.000 empre-

ses, però també se n’haurien donat de baixa entre 500 i

700. Per tant, un ritme molt accelerat, que demostra l’ele-

vat dinamisme d’aquest territori. Segons aquestes fonts,

fins a l’any 2008 s’observa un saldo de creixement clara-

ment positiu, mentre que el 2009 i 2010 la diferència entre

altes i baixes seria lleugerament negativa.

Amb tot, des de l’any 2000 aproximadament 4.500

empreses s’han implantat al Districte (prop del 25% el trien-

ni inicial 2000-2003, el 40% en el quadrienni 2003-2006

i el 35% en el 2007-2010). A aquestes empreses s’hi han de

sumar les 2.500 ja existents per a computar les més de 7.000

empreses actuals. Representa una mitjana de 454 noves

implantacions per any i 1,2 per dia. Així mateix cal asse-

nyalar que poc menys de la meitat d’aquestes empreses

comptades des de l’any 2000 són de nova creació, mentre

que la resta prové de trasllats. En xifres absolutes, es calcula

que unes 2.150 empreses s’han creat de bell nou al Districte,

mentre la resta (unes 2.400) provenen d’altres zones,

principalment de la ciutat o la seva àrea metropolitana.

El coneixement i la tecnologia com a eix estratègic

del creiexement

En coherència amb la visió original del projecte, el pro-

jecte 22@Barcelona fa una aposta decidia per la clusterit-

zació en diversos sectors en què Barcelona pot assolir un

lideratge destacable, com ara el sector audiovisual, les tec-

nologies de la informació i la comunicació (TIC), les tec-

nologies mèdiques, l’energia o el disseny. “Aquestes àrees

tenen l’objectiu de millorar la capacitat innovadora de les

empreses a través de la creació d’entorns productius que

concentrin la presència d’empreses, institucions, agències

públiques, universitats i centres d’R+D+I de referència en

cada sector. En aquests, es fomenta la cultura emprenedo-

ra, s’ofereixen serveis de valor afegit, eines i infraestructu-

res per al desenvolupament competitiu i creixement a les

empreses i es promou la relació amb els projectes de

negoci i d’R+D+I més punters arreu del món”.

D’aquesta manera, més enllà de l’objectiu d’atraure

empreses de referència, s’ha promogut que s’hagin ins-

tal·lat al Districte diversos centres universitaris amb més

de 25.000 estudiants i nombrosos centres de recerca i

transferència tecnològica.

Inicialment es van impulsar 5 clústers (Media, TIC,

Tecnologies Mèdiques, Energia i Disseny), que són els

analitzats en els treballs realitzats fins al moment i dels

quals es disposa de dades. Això no obstant, el desenvo-

lupament econòmic dels darrers anys ha obligat a afegir

nous sectors estratègics prioritaris com l’Agroalimentari,

l’Educació Superior, l’Aeronàutica, l’Automòbil o la

Logística; àmbits emergents que demanen també d’una

atenció especial i que caldrà seguir en el futur.

En aquest sentit, respecte al tipus d’activitat de les

empreses al Districte, les dades mostren una transforma-

ció evident. Els expedients de l’impost d’activitats econò-

miques (IAE) de l’Ajuntament de Barcelona (només dis-

ponibles fins el 2005) constitueixen un primer indicador


Gràfic 2

Comparativa sobre l’increment de l’activitat empresarial(en %). Període 2000-2010

150%

0%

100%

50%

105,5%

22@ Província Barcelona Catalunya

57,3% 60,0%

7.064 empreses

3.437 empreses

Empreses 2010

Empreses 2000

225.652 empreses 299.989 empreses

143.411 empreses 187.445 empreses

Font: TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011 i DIRCE.

per mesurar el canvi d’estructura productiva. L’explotació

estadística d’aquesta informació permet observar que les

empreses de serveis han incrementat notablement la seva

presència a la zona, en detriment de la indústria manu-

facturera. L’any 1996, el 27% de les empreses del Poblenou

es dedicava a activitats industrials, el 2005 –ja en ple des-

envolupament del Projecte 22@, tan sols n’eren el 18%.

Un canvi molt accelerat, si es compara amb l’evolució de

l’activitat manufactura al conjunt de la ciutat.

Actualment més de 3 de cada 4 empreses presents al

22@ es dediquen al sector serveis, un 15% a la manufac-

tura i un 8% a d’altres. Una estructura productiva molt

semblant a la del conjunt de la província de Barcelona,

excepte pel pes de la manufactura que encara és 4,7 punts

més alta. L’activitat industrial més significativa és la dedi-

cada a l’edició, arts gràfiques i edició de suports enregis-

trats; suposa un 4,5% de l’activitat del Districte i un 30%

de l’activitat manufacturera existent. Dins el sector ser-

veis, tot i que s’observa una major diversificació de les

empreses, es pot observar un predomini de les activitats

comercials (24%) i de serveis empresarials (19%).

Altrament, si es pren com a índex de mesura la catego-

rització que realitza l’OCDE i que divideix les activitats eco-

nòmiques per diferents nivells d’intensitat de coneixement

i/o tecnologia5, s’observa que els sectors d’activitat manufac-

turera tradicionals han patit una disminució en benefici dels

sectors basats en l’ús intensiu de coneixement i de noves

tecnologies. Prenent com a referència les dades dels expe-

dients de l’IAE, el nombre d’empreses d’aquests sectors han

incrementat notablement la seva presència al barri. Si l’any

1996 –4 anys abans de la posada en marxa del projecte 22@–

l’activitat d’alt coneixement es situava cinc punts percentu-

als per sota del conjunt de Catalunya i el 2005 ja n’havia asso-

lit el mateix nivell, en l’actualitat el supera en tres. El 2010


Gràfic 3

Empreses del 22@ segons l’activitat de la companyia. Any 2010

Manufactures14,8%

Altres8,4%

Serveis76,8%

1.043 empreses596 empreses

5.425 empreses

Univers 7.064 empreses

% BCN Província

Manufactures: 10,1%

Serveis: 76,0%

Altres 13,9%

Font: TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011, i dades del DIRCE 2010.

5. Agrupació a partir del CCAE-93 rev.1, entre parèntesis. Manufacturesd’alta tecnologia: Productes farmacèutics (224), Màquines d’oficina i equi-ps informàtics (30), Fabricació de materials electrònics, aparells de ràdio,televisió i comunicacions (32), Instruments mèdics, de precisió i òptica (33),Construcció aeronàutica i espacial (353); Manufactures de tecnologia mit-jana-alta: Indústries químiques –excepte Productes farmacèutics– (24-244),

Màquines, equipament i material mecànic (29), Maquinària i material elèc-tric (31), Fabricació de vehicles automòbils i remolcs (34), Fabricació dematerial ferroviari i altre equipament de transport (352/354/355); Serveisintensius en coneixement: Correus i telecomunicacions (64), Finances iAssegurances (65 a 67), Serveis a les empreses, excepte activitats immobilià-ries (71 a 74), Educació (80), Sanitat (85).

arribava fins al 27,4% les empreses ubicades al 22@ que

es dedicaven a activitats intensives en coneixement, davant

el 24,4% de Catalunya o el 22,8% d’Espanya.

Així mateix cal assenyalar que hi ha activitats prefe-

rents en els plans estratègics del projecte 22@Barcelona que

no estan incloses en la classificació anterior de l’OCDE, com

ara les arts gràfiques o les culturals i recreatives. Considerant

aquestes activitats en conjunt es pot observar que, a l’any

2001, significaven el 17% de l’activitat del Districte (segons

dades dels expedients de l’IAE), mentre que el 2005 la seva

presència ja havia crescut fins al 21%. Actualment el 31% de

les empreses d’aquest territori, entorn de 2.200 si es parla en

xifres globals, realitzen activitats @ mentre que en el conjunt

de Catalunya només ho fa el 23,6% del total d’empreses.

Amb tot, probablement la dada més significativa de

l’èxit en l’atracció exercida sobre els sectors intensius en

coneixement i/o tecnologia en tot aquest procés és la de

l’ocupació. S’estima que aproximadament 2 de cada 3 tre-

balladors actuals del 22@ desenvolupen la seva labor en

empreses d’alt coneixement i/o tecnologia; un percentat-

ge resultat, sobretot, de la implantació dels darrers anys.

El 2009 es va poder constatar que un dels elements

distintius dels centres de treball de les empreses @ és l’e-

levat capital humà que s’hi concentra. De mediana, el

72,5% dels treballadors d’aquestes empreses que tenien


Gràfic 4

Empreses del 22@ que desenvolupen activitats @. Any 2010

Activitats @31,0%

Resta d’activitats69,0%

2.190 empreses


Edició i arts gràfiques (22)

Fabricació d’equips informàtics i d’oficines (30)

Fabricació material electrònic i aparells de comunicació (32)

Fabricació material medicoquirúrgic , precisió, òptica (33)

Telecomunicacions i correus (64)

Activitats auxiliars d’intermediació financera i assegurances (65)

Activitats informàtiques (72)

Recerca i desenvolupament (73)

Activitats empresarials (74)

Educació (80)

Activitats culturals i recreatives (92)

Activitats @ a Catalunya. 2009 31,0%

Font: IDESCAT (2009). Dades del DIRCE.

Sectors Total 22@ Abans 2000 Després 2000

Taula 1

Distribució dels treballadors del 22@ segons la intensitatde coneixement de l’empresa en la qual s’ocupen. Any 2010

Univers: ± 90.000 treballadors. Base de càlcul: 1.029 empreses que han facilitat informació al respecte.Aquests resultats permeten observar una tendència, però en cap cas s’han de prendre com una distri-bució exacta dels treballadors Districte (estan calculats sobre estimacions). No són comparables ambla informació que es disposa a nivell de la ciutat i del conjunt de Barcelona (dades registrals).

Font:TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011.

Activitats de coneixement alt 67,5 56,6 73,8

Manufactures d’alta tecnologia 3,7 5,9 2,3

Manufactures de tecnologia mitjana-alta 4,2 8,0 1,7

Serveis intensius en coneixement 59,6 42,7 69,9

Activitats de coneixement baix 32,5 43,4 26,2

Manufactures de tecnologia mitjana-baixa 0,8 1,6 0,3

Manufactures de tecnologia baixa 6,8 9,5 5,2

Serveis no intensius en coneixement 21,3 26,3 18,7

No classificats OCDE 3,6 6,1 2,0

als seus centres de treball al Districte eren titulats univer-

sitaris. Una xifra molt significativament superior al 37%

que indicava l’EPA del quart trimestre del mateix any com

a població ocupada a Catalunya amb educació superior.

En aquella aproximació també es va poder comprovar

que aquest tipus d’empreses també estaven resistint força

millor l’impacte de la crisi. Els seus responsables eren

conscients del complicat context, però la gran majoria

expressaven estar en una situació estable o inclús de crei-

xement. Cal concloure, doncs, que s’està aconseguint un

dels objectius més importants del projecte: atraure i con-

centrar activitat econòmica basada en el talent i que ha de

ser catalitzadora d’una economia amb alt valor afegit i

que pugui afrontar millor els reptes econòmics actuals.

Paral·lelament a la implantació de grans firmes, les

petites i micro empreses han estat protagonistes del dina-

misme econòmic experimentat

Alguns aterratges empresarials al barri són especial-

ment notoris i s’enduen l’atenció dels mitjans de comuni-

cació. Només durant 2010 o 2011 s’hi han instal·lat o estan

en procés de fer-ho firmes com National Geographic,

Aenor, Marcus Evans, Quantum Solutions, Bassat Ogilvy,

CMT o Telefónica. I malgrat que aquestes empreses tenen

un valor estratègic més enllà del seu valor quantitatiu,

bona part de l’èxit de la iniciativa 22@Barcelona prové de

l’atracció d’un gran nombre de petites i inclús micro empre-

ses que hi veuen una oportunitat per als seus projectes.

Es calcula que actualment al 22@ s’hi ocupen unes

90.000 persones, aproximadament el 10,2% dels treba-

lladors de la ciutat de Barcelona6. I d’aquestes el 62,5%

treballen en les “noves” empreses localitzades al

Districte en el darrer decenni.

Aproximadament, 8 de cada 10 empreses ocupen menys

de 10 treballadors. Les petites, entre 10 i 49 treballadors,

representen un 12%, mentre que les mitjanes i grans, de 50

o més treballadors, sumen un 5%. Si es compara amb el tei-

xit productiu de la província de Barcelona (DIRCE), resulta

que al 22@ s’hi concentra un nombre superior de mitjanes i

gran empreses (4,9% per un 2% del conjunt de la província).

Ara bé aquestes són dades del conjunt de la company-

ia, no de les plantilles dels centres de treball dins el 22@.

Amb dades agregades, es comprova que les microempre-


Gràfic 5

Distribució dels treballadors a les empreses del 22@. Any 2010

% BCN Província

0,4

1,6

9,0

89,0

1,7Més de 200 treballadors

Entre 50 i 199treballadors

Entre 10 i 49treballadors

Fins a 10treballadors

0% 20% 60% 80%40% 100%

3,2

12,4

82,6

41,9% dels treballadors del 22@



]

]

Font: TC-Treball de Camp, 22@Barcelona: 10 anys. 2000-2010. Febrer 2011, i DIRCE 2010.

6. El nombre de treballadors del Districte no és un recompte exacte, sinó que és elresultat d’una estimació calculada sobre una mostra de 1.029 empreses, de lesquals es coneix el volum total de treballadors de la companyia i els treballadors

ocupats al 22@. Coneixent la ràtio de treballadors ocupats al Districte per tramsde grandària d’empresa i disposant d’informació sobre el volum de treballadorsde la resta de companyies del cens, s’han realitzat les posteriors estimacions.


ses aporten el 22% dels treballadors del Districte, mentre

que les petites sumen el 36% i les 160 i escaig mitjanes i

grans aglutinen el 42%.

Unes consideracions finals

1. Els resultats obtinguts per les actuacions dutes a

terme al Districte 22@ en els seus deu primers anys d’e-

xistència són clarament positius tenint en compte els

objectius inicialment fixats. Alguns dels indicadors més

rellevants ho posen de manifest:

• La població a la zona del 22@ ha crescut en el perío-

de 2001-2009 un 23%, molt per sobre del conjunt de la

ciutat (8%), de l’àmbit metropolità (14%) o del global de

Catalunya (18%).

• Des de l’any 2000 s’han instal·lat al Districte aproxi-

madament 4.500 empreses que amb les 2.500 ja existents

configuraven un cens empresarial total al 2010 de poc més

de 7.000 empreses. De les 4.500 empreses existents al 2010

que s’han instal·lat al Districte durant aquesta dècada es

calcula que unes 2.150 s’han creat de bell nou, mentre que

la resta provenen d’altres zones, principalment de la matei-

xa ciutat de Barcelona o de la seva àrea metropolitana.

• Un dels objectius principals del projecte era impul-

sar al Districte les activitats @. Aquestes activitats inclo-

uen les relacionades amb el sector de les TIC, la recerca,

l’edició, el disseny, la cultura, l’activitat multimèdia, la

gestió de bases de dades i del coneixement. Els resultats

obtinguts posen de manifest que mentre que l’any 2001,

el 17% de les empreses del Districte realitzaven activitats

@, el 2010 aquestes van passar a representar el 31% del

total quan en el conjunt de Catalunya només ho feia el

23,6% del total d’empreses.

• L’especialització que suposa la creixent presència al

Districte de les activitats @ ha fet augmentar notòriament

el capital humà que s’hi concentra. En conjunt el 72,5%

dels treballadors de les empreses que tenen centres de

treball al Districte eren titulats universitaris quan al con-

junt de Catalunya aquest percentatge s’estima en un 37%

2. Les actuacions dutes al Districte han sabut aconse-

guir un consens social rellevant7. L’aprovació de la modi-

ficació del PGM per a la renovació de les àrees industrials

del Poble Nou-Districte d’activitats 22@ es va assolir amb

el vot favorable de tots els grups polítics de l’Ajuntament.

Les actuacions que s’han anat progressivament desenvo-

lupant han sabut construir els consensos suficients per

poder prosseguir el desenvolupament de les actuacions

programades. Les discrepàncies existents al voltant del

PERI Llacuna, la reserva prioritària pels residents d’una

part dels pisos de protecció construïts al barri i la salva-

guarda d’elements referents del patrimoni industrial de la

zona han estat alguns dels elements del debat que s’han

pogut consensuar.

3. El Districte 22@ tot i que el seu àmbit territorial sigui

limitat pot ser un exemple de la renovada importància de

considerar els territoris com unitats de desenvolupament

econòmic. Es contraposa aquest tipus de desenvolupa-

ment amb el que va suposar el desplegament de la fabri-

cació en sèrie on les grans empreses cercaven aquells ter-

ritoris més eficients en una escala global, de manera que

s’afirmava, com a conseqüència d’això, que el desenvolu-

pament en un territori ja no era capaç de garantir el des-

envolupament del territori. Aquest redescobriment de la

política urbana i regional ha suposat revaloritzar el paper

de les condicions socials i institucionals i la mobilització

de recursos endògens com a mitjà per garantir el desen-

volupament juntament amb aquells que han estat tradi-

cionalment més tinguts en compte: la formació, la inno-

vació, les infraestructures, la capacitat emprenedora, etc8.

4. Estudis desenvolupats amb l’objectiu d’avaluar la

política duta a terme al Districte 22@ han adreçat els seus

esforços no a determinar si les polítiques dutes a terme

han contribuït a atreure activitats com les qualificades

com activitats @ –aspecte inqüestionable segons les

dades disponibles–, sinó a determinar si els canvis ocor-

reguts al Districte són específics d’aquest àmbit o reflec-

teixen una tendència que també es dóna a la resta de la

ciutat o de l’àrea metropolitana. Els resultats obtinguts

indiquen que comparant el que ha succeït al Districte


7. Vegeu M. Martí, “El proyecto 22@Barcelona. Glocal governance, renova-ción urbana y lucha vecinal en Barcelona”. VII Congreso Español deCiencia Política y de la Administración.

8. M. Parellada, pròleg al llibre El distrito industrial de la cerámica, A.M.Fuertes (dir), Fundación Dávalos Fletcher, 2005.

amb altres districtes de Barcelona, l’àrea metropolitana

com un tot o municipis amb una especialització industrial

propers a la ciutat central, s’observen uns efectes diferen-

cials positius tot i que modestos al Districte 22@. Així

mateix, també es posa de manifest que les economies de

localització, enteses com aquelles que valoren importàn-

cia de la proximitat a d’altres empreses del mateix sector,

han estat rellevants per determinar la localització de les

empreses que desenvolupen activitats @9.

Tot sembla indicar, doncs, que tot i que el període de

vigència del projecte 22@ és encara relativament reduït i

que l’atractiu del Districte 22@ no deixa de ser tributari

de l’atractiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, els

resultats obtinguts fins al moment no poden ser qualifi-

cats més que de positius.

5. La importància dels factors de localització que es

donen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el desenvo-

lupament de nous àmbits territorials que per les seves

característiques són susceptibles que s’hi despleguin

polítiques semblants a les que s’han dut a terme al

Districte 22@ com ara, a la mateixa ciutat de Barcelona,

l’impacte de l’estació de La Sagrera i el projecte BZ

Barcelona Zona Innovació a la Zona Franca; i en el seu

entorn metropolità, el Parc del Sincrotró Alba i el Parc

Aeroespacial i de la Mobilitat DeltaBCN, fan que sigui

raonable pensar en la promoció de polítiques de localit-

zació de noves activitats econòmiques que integrin l’ofer-

ta de sòl que suposen aquestes operacions urbanístiques,

tant des de la ciutat de Barcelona com des de l’Àrea

Metropolitana. La voluntat expressada de promoció con-

junta d’aquests espais a través de la marca Barcelona

Economic Triangle, l’experiència acumulada al Districte

22@, el potencial que suposa l’oferta de sòl dels projectes

esmentats i dels que s’hi puguin desenvolupar i les pos-

sibilitats d’actuació que comporta disposar d’un ens com

l’AMB, han de ser aspectes molt rellevants per garantir la

implantació d’activitats econòmiques vinculades a la

societat del coneixement.


9. E. Viladecans-Marsal, J.M. Arauzao Carod, “Can a knowledge-based clus-ter be created?. The case of the Barcelona 22@district”, Papers in RegionalScience, 2011, de propera publicació.

1. Introducció

Des del Pla de reforma i eixample de Barcelona de

1859 de l’enginyer Ildefons Cerdà, Barcelona ha estat

objecte de diferents intervencions urbanístiques de gran

abast que l’han configurat com una de les ciutats de

referència entre els estudiosos del fenomen urbà. El Pla

Jaussely de 1905, el Pla Macià de Le Corbusier de 1934

(que no es va poder desenvolupar com a conseqüència

de la Guerra Civil), el Pla general metropolità de 1976 i

la transformació generada al voltant dels Jocs Olímpics

de 1992 en constitueixen alguns destacats exponents.

Grans esdeveniments internacionals com l’Exposició

Universal de 1888 i la de 1929 (dedicada a les indústries

elèctriques) han estat també grans motors de desenvo-

lupament econòmic i urbanístic.1 La transformació del

Poblenou iniciada l’any 1998, juntament amb l’obertura

de la Diagonal fins al mar i el Fòrum Universal de les

Cultures, constitueixen al meu entendre una baula des-

tacada en aquesta cadena de plans i projectes. En parti-

cular, el que es coneix internacionalment com a projec-

te 22@Barcelona ha despertat un gran interès tant en el

camp de l’urbanisme com en el del desenvolupament

econòmic local.

La renovació de les àrees industrials del Poblenou-

Districte d’Activitats 22@BCN s’ha d’inscriure dins d’una

de les operacions econòmiques i urbanístiques de més

abast coneguda com a “Projecte Barcelona Ciutat del

Coneixement” impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.

L’objecte d’aquest treball és identificar el model eco-

nòmic en què s’inscriu la proposta urbanística del 22@.

Aquest model es caracteritza per la internacionalització

de l’economia, la terciarització de l’activitat, la creixent

flexibilitat productiva i l’aparició d’un nou paradigma tec-

nològic al voltant de les tecnologies de la informació i de

la comunicació.

Barcelona, que és una de les poques ciutats del sud

d’Europa que va estar en primera línia en la revolució

comercial dels segles XIV i XV i que va protagonitzar de

manera destacada a Espanya la revolució industrial des

del segon terç del segle XIX2, s’enfrontava al final del segle XX

a una nova revolució tecnològica i organitzativa que conei-

xem com l’Economia del Coneixement.3

L’economia i l’urbanisme han d’adaptar-se a aquest

nou context productiu. En particular un dels instruments

fonamentals del urbanisme, la zonificació, s’ha d’adaptar

a la nova realitat productiva. La zonificació, que havia

sorgit com un instrument central del planejament urba-

nístic funcionalista, havia d’adaptar-se a aquesta realitat,

i amb ella, el planejament. Ja no es tractava d’anar a la

recerca de l’especialització zonal definint usos a partir de

la classificació de sectors productius (singularment en

zones industrials) definits pel “què” s’hi produeix. Per

generar rendiments creixents ja no s’apunta a la integra-

El projecte Barcelona Ciutat del Coneixementi el 22@Barcelona

Joan TrullénDirector de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona


1. Joan Busquets, Barcelona. La Construcción urbanística de una ciudadcompacta, Ediciones del Serbal, Barcelona 2004.

2. Jordi Nadal ha desenvolupat aquest argument en diferents treballs. Sobreel Poblenou i la seva trajectòria des de la revolució industrial vegeu: JordiNadal i Xavier Tafunell, Sant Martí de Provençals: pulmó industrial deBarcelona, 1847-1992, Ed. Columna, 1992.

3. Sobre l’economia del coneixement i la ciutat, la mesura de l’economia delconeixement en espais urbans i la seva aplicació a Barcelona vegeu: JoanTrullén, Josep Lladós i Rafael Boix, “Economía del conocimiento, ciudad ycompetitividad”, Investigaciones Regionales, núm. 1, 2002, p. 139-161.

ció vertical en grans plantes productives i la zonificació

sectorial i la separació radical d’usos, sinó a la generació

d’economies externes a l’empresa i que provenen de dife-

rents sectors que convergeixen en el territori. L’element

important ja no és “què” s’hi produeix sinó “com” s’hi

produeix. Com va destacar Giacomo Becattini, per enten-

dre les claus del desenvolupament econòmic contempo-

rani la unitat d’anàlisi s’havia de desplaçar del “sector” al

“districte”4.

I la forma de produir ja no és la de la gran planta

productiva industrial manufacturera que integra el gruix

de les fases productives i del valor afegit. Tampoc no és

el de la ciutat industrial especialitzada. La forma de pro-

duir en l’economia del coneixement serà fonamental-

ment flexible i tindrà una important component imma-

terial. I en aquesta forma de produir hi té un paper

destacat la ciutat: la dimensió urbana que genera eco-

nomies lligades a la diversitat; i les economies de loca-

lització lligades a la integració en el territori de grups

d’empreses innovadores que operen en determinades

activitats productives.

Competeixen les ciutats i no tant les empreses.5 Per

tant, cal generar les condicions per fer aparèixer eco-

nomies externes dinàmiques en el territori de les

metròpolis. La dimensió de la metròpoli compta i l’a-

grupació d’empreses innovadores en clústers o distric-

tes industrials marshal·lians també. Ambdós factors

territorials de competitivitat seran determinants per a

la competitivitat.6

En conseqüència, els vells espais classificats indus-

trialment i situats en zones centrals poden destinar-se

a les noves activitat productives sota determinades

condicions. I això va molt més enllà de la ciutat digital

o informacional que es proposava al començament dels

noranta des d’alguns àmbits científics. És la ciutat del

coneixement.

2. El projecte Barcelona Ciutat del Coneixement

El projecte Barcelona Ciutat del Coneixement consti-

tueix el nucli central de la política econòmica i urbanística

de Barcelona després del Projecte Olímpic. I d’aquí sorgirà

el que després es coneixerà com Projecte 22@Barcelona.

Joan Clos, que va ser escollit alcalde de Barcelona en sub-

stitució de Pasqual Maragall el setembre de 1997, va fer

del concepte “ciutat del coneixement” un fil conductor

fonamental de l’acció de govern municipal:

«Barcelona ha de ser fidel a la seva tradició de

modernitat, tants cops provada al llarg de la histò-

ria, i ha d’assumir ara la revolució del coneixe-

ment, ha de ser un dels motors per a aquesta part

del mon. Barcelona està en condicions de situar-se

en una posició de lideratge.»7

Responent a aquest criteri organitza, primer, a partir

d’octubre de 1998 una estructura ad hoc per impulsar el nou

projecte nomenant dos comissionats, per a l’urbanisme i

per l’economia.8 Després de les eleccions de maig de 1999

es va crear una regidoria de Ciutat del Coneixement al cap-

davant de la qual hi va ser Vladimir de Semir. El Programa

d’actuació municipal 2000-2003 recollirà de forma explícita

l’objectiu de Barcelona com a ciutat del coneixement.

El context econòmic en què sorgeix aquesta proposta

està molt influït per dos condicionants fonamentals: l’es-

gotament del gran impuls olímpic que va protagonitzar

la represa de l’activitat econòmica entre 1986 i 1992; i la

crisi econòmica de 1993-1995, que va afectar Barcelona

d’una manera intensa fins 1996. Calia orientar Barcelona

cap a nous objectius i el focus es posava ara en el con-

cepte de ciutat del coneixement. L’adopció d’una estra-

tègia proactiva caracteritzarà la política econòmica

municipal des de 1998.


4. Giacomo Becattini, «Del “sector” industrial al “districte” industrial.Algunes consideracions sobre la unitat d’anàlisi de l’economia industrial»,Revista Econòmica de Catalunya, núm 1, 1986. Els clústers de MichaelPorter o agrupacions d’empreses innovadores són conceptes molt propers ala noció becattiniana de “districte industrial marshal·lià”.

5. Roberto Camagni, Economia urbana, Antoni Bosch (editor), 2005.6. Joan Trullén, “Factors territorials de competitivitat a la Regió Metropolitana deBarcelona” a Revista Econòmica de Catalunya, núm. 34, gener 1998, p. 34-51.

7. Joan Clos. “Una ciutat amb idees”, Barcelona, Metròpolis Mediterrània,núm. 1. Monogràfic dedicat a Barcelona Ciutat del Coneixement, 2001, pàg.4. El referent era Richard V. Knight (1995): “Knowledge-Based Development:Policy and Planning Implications for Cities”, Urban Studies, 32.

8. Es va nomenar José Antonio Acebillo, director de Barcelona Regional,comissionat d’infraestructures i urbanisme, i Joan Trullén, comissionat pera l’avaluació i el diagnòstic econòmic i territorial del Projecte BarcelonaCiutat del Coneixement, Resolució de l’Alcaldia de 22 d’octubre de 1998.

En aquesta direcció és important assenyalar que l’es-

tratègia econòmica parteix de la base que es dóna “un

nou context macroeconòmic des de la integració a la Unió

Monetària amb la disminució de les taxes d’interès nomi-

nals i reals que hauria de facilitar l’adopció de canvis

estratègics que necessàriament implicaran la mobilització

de mitjans financers considerables”9. A diferència del que

va succeir en una part rellevant dels municipis d’Espanya,

Barcelona prioritzarà no la construcció residencial sinó el

canvi de base econòmica sobre noves bases urbanístiques.

Els treballs preparatoris de la nova estratègia es remun-

ten a mitjan anys noranta. De fet, la Revista Econòmica de

Catalunya va editar en els seus números 33 i 34 dos volums

monogràfics dedicats a “La Barcelona metropolitana: eco-

nomia i planejament” en els quals es publiquen divuit arti-

cles que recullen l’estat de l’art en aquestes matèries i en

d’altres relacionades com ara les finances, l’ecologia, la

demografia i la mobilitat a la metròpoli10. Es tracta d’identi-

ficar peces per construir un nou relat després del projecte

olímpic, projecte que havia situat per primera vegada

Barcelona en el mapamundi. S’hi detectava el canvi d’esca-

la de l’àrea metropolitana de Barcelona, el nou paper de

Barcelona com a subministrador central de serveis a la xarxa

de ciutats metropolitanes i a la important capacitat compe-

titiva d’una metròpoli en la qual predominen les pimes grà-

cies a l’existència de factors territorials de competitivitat.

Calia construir un nou relat que permetés articular el con-

junt de l’estratègia de ciutat. I aquest relat definirà un nou

projecte de ciutat: Barcelona Ciutat del Coneixement.

Pel que fa a l’estratègia urbanística. En destacaria algu-

nes de les seves línies mestres.11 En primer lloc, identificar

la funció del municipi de Barcelona dins de l’àrea metro-

politana com un servidor central, és a dir, adoptar fun-

cions superiors de naturalesa terciària, fet que implica

apostar per la substitució d’usos industrials i logístics tra-

dicionals per usos terciaris; en segon lloc, apostar per fer

créixer la ciutat no cap a ponent –com tradicionalment ho

havia fet Barcelona– sinó cap a llevant, fet que exigiria

dues coses: obrir la Diagonal fins al mar i apostar per la

transformació del Poblenou. En tercer lloc relacionar

aquesta nova estratègia amb una gran decisió infraestruc-

tural: l’aposta per La Sagrera com a estació central del nou

tren d’alta velocitat i amb ella l’aposta per la rehabilitació

del Besós i pel triangle Sagrera-Besós-Front Marítim. Un

edifici singular (la torre de les aigües de Jean Nouvel)

havia d’actuar com a senyalitzador d’aquesta nova direc-

ció del creixement urbanístic de Barcelona cap a llevant.12

Pel que fa a l’estratègia economicoterritorial del Projecte

Barcelona Ciutat del Coneixement, aquesta es va elaborar

entre octubre de 1998 i maig de 1999, generant un docu-

ment de síntesi publicat posteriorment sense l’aparell

estadístic en el número monogràfic de la revista Barcelona,

Metròpoli Mediterrània, de 2001, dedicat al projecte Ciutat

del Coneixement.13


9. En aquest sentit era comparable el nou marc financer que s’albirava ambel que es va donar al començament del segle XX amb la repatriació de capi-tals de Cuba i Filipines, que va possibilitar finançar una de les grans ope-racions urbanístiques de Barcelona, la reforma urbana i la construcció dela Via Laietana. Aquest argument havia estat debatut abans en un delsdarrers consells d’estratègies urbanes presidit per Pasqual Maragall. Latransformació del Poblenou era una projecte d’una magnitud financeracomparable a la de la reforma urbana de la Via Laietana vuitanta anysabans. Sobre el finançament de la reforma i la construcció de la ViaLaietana vegeu Francesc Roca i Rosell, Política econòmica i territori aCatalunya, 1901-1939, Ed. Ketres, Barcelona 1979.

10. Aquests números es van presentar al Saló de Cent de l’Ajuntament deBarcelona el mes d’abril de 1998.

11. L’estratègia urbanística serà definida fonamentalment per José AntonioAcebillo. I és aquí on s’ha d’inscriure el posterior projecte de transformacióurbanística del Poblenou dirigit per Ramón García-Bragado. Xavier Casas,primer tinent d’alcalde i president de la Comissió d’Urbanisme,Infraestructures i Habitatge, tindrà un paper central en tot el desenvolupamenturbanístic de Barcelona entre 1998 i 2008, en particular sobre el Poblenou.Vegeu Ramón Garcia-Bragado, pròleg al llibre 10 anys 22@, Barcelona, 2011.

12. El nucli de tècnics que varen redactar la Modificació del Pla generalmetropolità per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou, apro-

vat el juliol de 2007, estava format pel gerent d’Urbanisme, RamónGarcía-Bragado (que va suggerir denominar el projecte 22@), els arqui-tectes Ricard Fayos, Àurea Guillén i Pau Batlle, els economistes RafaelGonzález Tormo i Joaquim Clusa, que elaboraren l’estudi econòmic ifinancer, i els juristes Enric Lambies i Sònia Cobos. Vegeu el pròleg al lli-bre 10 anys 22@, Barcelona, 2011.

13. En aquest número monogràfic es recullen diferents aportacions que donen ideadel caràcter coral del projecte. S’hi recullen treballs sobre les TIC (Tere Serra),l’R+D (Jordi Camí), el 22@bcn (Ramón García-Bragado), indicadors deBarcelona Ciutat del Coneixement (M. Antònia Monés), ecologia urbana(Salvador Rueda), activitat econòmica i ocupació a la Barcelona del coneixe-ment (Maravillas Rojo), cultura (Ferran Mascarell) i educació i formació en lasocietat coneixement (Marina Subirats). El Gabinet Tècnic de Programació del’Ajuntament de Barcelona dirigit per M. Antònia Monés va elaborar un segu-it d’indicadors sobre temes centrals en la nova estratègia, entre els quals es tro-ben la penetració de les TIC, d’Internet, la quantificació dels serveis avançats ales empreses, els centres de saber, la producció de TIC, entre d’altres. És de des-tacar l’elaboració d’un mapa de la ciutat del coneixement per a Barcelona, queidentificava amb precisió en el territori centres educatius, biblioteques, teatres,museus, auditoris, sales d’exposicions, i en el qual es posava de manifest ladesigual distribució en el municipi de l’oferta d’aquests serveis, especialment enels districtes de Sant Martí, Nou Barris i Sant Andreu.

La descripció del model econòmic de Barcelona i la

diagnosi específica sobre Barcelona i l’economia del conei-

xement seran publicades l’any 2001 per l’Ajuntament de

Barcelona en el llibre La Metròpoli de Barcelona cap a l’eco-

nomia del coneixement: diagnosi econòmica i territorial de

Barcelona 2001.14

L’estratègia economicoterritorial es concreta en l’es-

tudi “Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement.

Informe Final. Elements per a una diagnosi econòmica

i territorial”, Departament d’Economia Aplicada/UAB,

26 de maig de 1999. S’insereix en un programa de

recerca sobre economia urbana i metropolitana de

Barcelona.15Veurem a continuació les principals hipòte-

sis i propostes.

a) La importància del saber o coneixement per expli-

car la generació de valor afegit en les economies avança-

des i la continuïtat de la producció. Juntament amb els

factors treball i capital anirà guanyant importància el

coneixement com a factor de producció. Creixement del

pes de factors intangibles com la formació. Disminució

del pes del factor capital. Abaratiment del saber codificat.

b) Creixent importància del treball qualificat respecte

del treball no qualificat i del capital “tangible”.

c) Creixent importància dels rendiments creixents

dins la producció industrial i també terciària, que com-

porta una creixent especialització dels territoris. El canvi

tècnic estava operant tant en els sectors industrials com

en els serveis. Les economies d’escala, de gama i de

xarxa afecten per primera vegada de forma important i

creixent el terciari.

d) La importància dels factors territorials per explicar

la continuïtat de la producció industrial i terciària.16

La noció emprada d’economia basada en el coneixe-

ment supera l’àmbit definit pel concepte “Societat de la

Informació”. Incorpora no només sabers de naturalesa

científica o de recerca avançada sinó també sabers en dife-

rents dominis de la producció. Distingeix entre informació

(saber codificat) i saber no codificat o no codificable.17

A Barcelona una de les possibilitats a explotar era l’e-

xistència d’una important tradició de know how industrial

assentat sobre una base d’arts i oficis, i d’un nom a esca-

la mundial en el disseny i l’art, i també en els camps rela-

cionats amb la medicina i la salut, la formació i la trans-

missió de sabers. Alguns d’aquests es constituiran en

clústers o agrupacions d’empreses innovadores radica-

des al Poblenou.

A partir dels treballs de Masahisa Fujita i Takatoshi

Tabuchi, es detectava un procés de recentralització a les

grans metròpolis de les activitats productives denses en

coneixement respecte de les tendències detectades als

anys setanta i vuitanta, que indicaven un superior creixe-

ment de les ciutats mitjanes. Existirien importants econo-

mies d’aglomeració que tendirien a intensificar el procés

de relocalització de les activitats més denses en coneixe-

ment cap als centres de les grans metròpolis.

Darrere del creixement de les economies d’aglomera-

ció hi hauria: economies d’escala en la provisió de serveis

públics (aeroports intercontinentals, grans ports, grans

hospitals, grans universitats i centres de recerca), econo-

mies de localització (tant per fertilització creuada a la

Jacobs com d’especialització en determinades activitats o

externalitat Marshall, Arrow, Romer). Addicionalment es

detecta la creixent importància de les economies de xarxa

(Roberto Camagni, Carlo Salone).18


14. Joan Trullén, La metròpoli de Barcelona cap a l’economia del conei-xement: diagnosi econòmica i territorial de Barcelona 2001.Ajuntament de Barcelona, Gabinet Tècnic de Programació, Barcelona2001, amb presentació de M. Antònia Monés.

15. Fruit d’aquest programa de recerca realitzat en el Departamentd’Economia Aplicada de la UAB són diferents publicacions com les delPla Delta I. El model econòmic i territorial de Barcelona (1995) iNoves estratègies econòmiques i territorials per a Barcelona (1998).Aquests treballs van ser impulsats per Narcisa Salvador fins el 1998 i perM. Antònia Monés des de 1999, des del Gabinet Tècnic de Programacióde l’Ajuntament de Barcelona, i hi van col·laborar de manera destacadaCarola Adam (amb Natividad Hernández, Hugo Fuentes i GuillermoGandara entre d’altres) i posteriorment Rafael Boix (amb José AntonioSantana i Rafa Porcar). Rafael Boix estarà al capdavant de l’estudi

“Barcelona Cciutat del Coneixement. Economia del coneixement, tecnolo-gies de la informació i de la comunicació, i noves estratègies urbanes”,Gabinet Tècnic de Programació, Ajuntament de Barcelona, 2004.

16. Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement, maig de 1999, pàg. 17.17. El coneixement inclouria tant categories com codis d’interpretació de la

informació mateixa, habilitats o especialitzacions amb contingut tàcit, isolucions de problemes o investigacions de naturalesa heurística que nosón susceptibles d’ésser ben definits amb algoritmes. Vegeu MosesAbramovitz i Paul A. David, Technological Change and the Rise ofIntangible Investments: The US Economy’s Growth-path in theTwentieth Century, 1997.

18. Una sistematització posterior es troba a La metròpoli de Barcelona capa l’economia del coneixement: diagnosi econòmica i territorial deBarcelona 2001, capítol 3.

L’estudi Barcelona Ciutat del Coneixement identifica

el canvi de la base econòmica de Barcelona i detecta algu-

nes tendències entre les quals destacaré les següents:

a) Pèrdua de pes relatiu de la indústria i la seva des-

centralització metropolitana. Dues terceres parts de la

base industrial metropolitana estan fora de Barcelona. En

conseqüència Barcelona actua cada vegada més com a

productor de serveis de la metròpoli.

b) Sensibilitat cíclica més gran en la indústria que en

els serveis.

c) Alt creixement de la demanda de sòl per activitats

terciàries intensives en coneixement.

d) Caràcter polinuclear de la metròpoli de Barcelona

amb importants densificacions d’activitats industrials en

ciutats històriques metropolitanes i de terciari a Barcelona.

e) La metròpoli no és una ciutat de ciutats sinó un

àrea metropolitana polinuclear, diversificada en el seu

conjunt i especialitzada en determinades activitats pro-

ductives en els seus principals nodes. Barcelona presen-

ta elevades economies de localització en bona part de

les activitats terciàries. Aquest darrer resultat es consi-

derava de gran importància en la nova estratègia de ciu-

tat del coneixement impulsada des del municipi de

Barcelona19.

f) Es detecta un insuficient nivell en la despesa en

recerca i desenvolupament de Barcelona en relació amb

altres metròpolis europees, així com en l’estoc de capital

humà per ocupat, fet que exigeix intensificar aquestes

activitats.

La conseqüència estratègica d’aquest diagnòstic és

clara: “Barcelona, com a ciutat central d’una regió

metropolitana polinucleada, cal que intensifiqui la seva

especialització en activitats denses en coneixement”20. I

d’aquí se’n desprèn una conseqüència economicoterri-

torial:

L’estratègia econòmica urbanística tradicional de

Barcelona ha partit de la base que l’activitat eco-

nòmica predominant era la manufactura, i que la

zonificació d’usos en el municipi central de la

metròpoli calia que preservés les activitats manu-

factureres. El trànsit d’un model industrial manu-

facturer a un model adaptat a la nova revolució

tecnològica exigeix estendre a aquestes activitats la

zonificació 22a per tal que es protegeixi la seva

base productiva i ocupacional.21

El Document dedica el seu apartat sisè al “Poblenou,

Districte Tecnològic” i proposa constituir al Poblenou, i

dins d’un nou eix científic, tècnic i cultural que abasta-

ria Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, un nou distric-

te tecnològic que permetés la localització estratègica de

noves activitats productives, de recerca, de docència i de

desenvolupament intensives en coneixement. Entre els

instruments que es proposen per assolir aquest objectiu

es destaquen els instruments urbanístics i els de natura-

lesa universitària i de recerca i desenvolupament. D’acord

amb aquesta proposta l’atracció de noves activitats tec-

nològiques, de naturalesa científica, tècnica i cultural

exigiria definir una nova política de sòl industrial que

estengués a aquestes activitats la zonificació industrial

vigent: “Caldria substituir la noció de sector per la noció

d’activitat, impulsant les activitats denses en coneixe-

ments i denses en ocupació en les velles zones classifi-

cades com a 22a”.22

Un dels arguments fonamentals en tot el raonament

era que les noves activitats denses en coneixement pre-

senten una densitat ocupacional superior que les activi-

tats industrials manufactureres.

Juntament amb l’aproximació específica centrada en

els usos de sòl convé destacar la importància que es

donava a aconseguir un entorn d’elevada qualitat urba-

nística en la zona del Poblenou, incloent-hi “serveis edu-

catius pensats per atendre la població procedent de dife-

rents països i cultures, i amb gran mobilitat”.23

La potenciació de noves activitats de recerca i des-

envolupament exigiria constituir al Poblenou una nova

polaritat universitària amb docència i recerca fet que

exigiria no només facilitar el sòl per atendre els reque-

riments d’espais per aquests usos sinó dissenyar noves


19. Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement, maig de 1999, pàg. 22. 20. Ibid., pàg. 29.21. Ibid., pàg. 29.

22. Ibid., pàg. 31.23. Ibid., pàg. 32.

formes de gestió d’aquests serveis que facilitessin la

interacció amb l’entorn, en el context de trànsit de la

universitat humboldtiana a la universitat posthum-

boldtiana.24

3. La zonificació basada en l’economia

del coneixement en l’estratègia 22@barcelona

De la nova estratègia econòmica i territorial recollida

en el projecte Barcelona Ciutat del Coneixement se’n

desprenia una important conseqüència urbanística: la

necessitat d’expandir l’oferta de sòl per a activitats den-

ses en coneixement, especialment en el municipi de

Barcelona. Tanmateix, bona part de l’oferta de sòl per

localitzar l’activitat econòmica a Barcelona estava zonifi-

cada pel Pla general metropolità com a sòl industrial.

Els estudis sobre localització de l’activitat econòmica

a l’àrea metropolitana indicaven que, per un cantó, dis-

minuïa la demanda de sòl industrial al municipi de

Barcelona i hi augmentava de manera important la

demanda de sòl terciari.25 Addicionalment aquestes acti-

vitats terciàries tenien dues característiques fonamentals:

l’alta densitat ocupacional i l’elevada demanda de centra-

litat, cosa que obria la porta a reutilitzar el vell sòl indus-

trial per noves activitats terciàries.26

Per un altre cantó es disposava d’una important ofer-

ta de sòl industrial en zones centrals de la metròpoli,

especialment en els districtes situats al nord i a l’est de

Barcelona. Aquest sòl estava qualificat com a sòl indus-

trial i estava zonificat com a 22a en el PGM. I això era

coherent amb un model econòmic basat en l’especialitza-

ció de Barcelona en la producció manufacturera.

Es tractava ara de canviar aquest instrument zonifica-

dor tradicional per adaptar-lo a la nova estratègia de

Barcelona com a ciutat del coneixement: “El trànsit d’un

model industrial manufacturer a un model adaptat a la

nova revolució tecnològica exigeix estendre a aquestes

activitats la zonificació 22a per tal que s’impulsi una nova

base productiva i ocupacional”.27

Però la qüestió era com fer-ho. No es tractava senzi-

llament d’ampliar les activitats incloses en la zonificació

22a amb activitats pròpies de les TIC, sinó d’incorporar

un ampli conjunt d’activitats “denses en coneixement”.

S’ha de destacar que els equips que treballaven des de

l’enginyeria en la delimitació de les activitats @, dirigits

per Miquel Barceló, tenien una visió molt orientada cap a

les TIC i tenien com a nord la constitució d’una “ciutat

digital” en el sentit en què ho eren ciutats com Bangalore

o projectes com els del Silicon Alley de Nova York o el

Cyberdistrict de Boston.28 Es tractava ara d’incorporar una

visió més general i basada en els postulats de l’economia

del coneixement, i això s’havia de fer segons aquest nou

paradigma.

En efecte, la zonificació clàssica es basa en la noció de

sector productiu definit per les característiques del que es

produeix. La nova zonificació hauria de basar-se, d’acord

amb els criteris del paradigma de l’Economia del

Coneixement, en el “com” es produeix. Si s’optava per

una interpretació de les activitats @ molt precisa i vincu-

lada estrictament a la producció de tecnologies de la

informació i la comunicació, una ampliació del llistat

d’activitats preexistent de naturalesa manufacturera

incorporant manufactures i serveis TIC era suficient. En

canvi, si s’adoptava una visió d’economia del coneixe-

ment, com el previst per l’OCDE, calia incloure tant les


24. Aquí el referent fonamental fou el document de l’OCDE “Science,Technology, Industry. University Research in Transition”, París, 1998,pàgs. 7 i seg. També es va utilitzar el document de Pedro Conseiçao,Manuel V. Heitor i Pedro Olivera “Expectations for the University in theKnowledge-based Economy”, publicat a Technological Forecasting andSocial Science, 58, 1998, pàg. 203-214.

25. Joan Trullén (1998): Noves estratègies econòmiques i territorials pera Barcelona, pàg. 20.

26. Sobre els canvis en la demanda d’ocupació a Barcelona vegeu “Tendènciesde l’ocupació a Barcelona a partir de INSS i IAE (1993-1997)”, convenide recerca entre Barcelona Activa i la UAB, Joan Trullén amb Rafael Boixi Juan Antonio Santana, Departament d’Economia Aplicada 25 de setem-bre de 1998, policopiat.

27. “Introducció: la nova zona 22@ i la ciutat del coneixement”, capítol 2 dela Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials delPoblenou-Districte d’Activitats 22@BCN.

28. Els treballs impulsats per Miquel Barceló des de l’Institut Català deTecnologia, primer, i la societat promotora del 22@Barcelona, després,sobre la implantació de les TIC a Barcelona i a la Regió Metropolitanaseran crucials per definir l’estratègia tecnològica i empresarial delPoblenou, i en particular, el llistat inicial de les activitats @.Addicionalment s’ha de destacar que Barceló va impulsar la localització del’ICT al Poblenou, i va ser pioner destacat de l’impuls tecnològic centrat enles TIC. Una exposició en detall del projecte i la seva relació amb el modelde ciutat digital es troba a Antoni Oliva, El districte d’activitats 22@bcn,Aula Barcelona, Barcelona, 2003.

activitats que produïen TIC com les que utilitzaven inten-

sivament TIC i presentaven capital humà altament quali-

ficat. Aquesta última perspectiva suposava obrir una nova

dinàmica, i va ser defensada sobre la base del document

“Barcelona Ciutat del Coneixement” i d’altres estudis

econòmics previs.

Així, sobre la base dels estudis sobre la localització de

l’activitat econòmica –s’argumentava– es podia sostenir

que la major part de la demanda de sòl al Poblenou seria

d’activitats no industrials d’intensitat tecnològica mitja-

na-alta i alta, especialment de serveis.29 Aquestes activi-

tats tenien una característica fonamental: presentaven

una densitat ocupacional molt elevada.30

En conseqüència es va proposar adoptar la noció d’e-

conomia del coneixement de l’OCDE en el seu document

“Mesurer les économies fondées sur le savoir”. Això

comportava adoptar criteris generals i no només llistats

de sectors o subsectors definits en les classificacions

nacionals d’activitats econòmiques; i adoptar una meto-

dologia per aprovar les propostes que exigia la constitu-

ció d’una comissió assessora encarregada de veure si les

activitats proposades es corresponien amb el criteri

adoptat.

L’OCDE, en el primer document en què es proposa

mesurar les economies fonamentades en el coneixe-

ment, posava en alerta respecte a l’adopció de criteris

reduccionistes:

“Pour estimer l’importance des activités tournées

vers la technologie, on utilise souvent la part

représentée per les industries de haute technolo-

gie dans le secteur manufacturier. Cette approche

ne porte toutefois que sur les principaux produc-

teurs de biens d’haute technologie.

Il est souhaitable d’inclure d’autres activités qui

sont des utilisateurs de haute technologie et/ou

qui ont la main d’ouvre relativement qualifiée

nécessaire pour profiter pleinement des innova-

tions technologiques. Outre les industries manu-

facturières souvent mentionnées, on a donc inclus

des services tels que la banque, les assurances et

les Communications”.

Aquest plantejament anava molt més enllà del que ja

estava recollit inicialment i que es desprenia del model de

ciutat digital.31

Aquestes activitats eren identificades en la nomencla-

tura CITI amb les categories 72 (comunicacions), 8 (banca

assegurances, immobiliàries i serveis a les empreses) i 9

(serveis a la col·lectivitat, serveis socials i serveis personals).

En conseqüència s’adoptava un criteri que permetia

incloure un ampli conjunt de sectors terciaris entre les

activitats incloses en la clau @.

Finalment en el text aprovat s’inclou de manera detalla-

da tot un ampli conjunt d’activitats manufactures TIC i de

serveis TIC, i es preveu, a més a més, la remissió genèrica a

“aquelles altres activitats terciàries basades en el coneixe-

ment i que millorin la competitivitat, segons el Tableau de

Bord de l’OCDE, de la Science, de la Technologie et de

l’Industrie 1991, pàg 18”, i en especial les àrees tecnològi-

ques, comercial i financera”.32

Aquesta important incorporació va acompanyada de

l’adopció d’un llistat de criteris que han de tenir les acti-

vitats @ i que són els següents33:

a) Utilitzen processos de producció caracteritzats per

la utilització intensiva de mitjans de nova tecnologia.

b) Disposen d’una alta densitat ocupacional (nombre

de treballadors o usuaris/superfície).

c) Generen un alt valor afegit.

d) Estan directament relacionades amb la generació,

el processament i la transmissió d’informació i de conei-

xement.


29. “Noves estratègies...” pàg. 20 i 21.30. Es va realitzar un estudi exhaustiu sobre la localització de l’activitat eco-

nòmica a Barcelona i al districte de Sant Martí i les illes del Poblenou, apartir de l’impost d’activitats econòmiques, i per al període 1992-1997,que va posar de manifest tant la tendència a la desindustrialització comla de la terciarització. L’estudi entrava a nivell de dos dígits en l’àmbit deles illes del Poblenou. Vegeu Joan Trullén i Rafael Boix, “Tendènciesrecents de l’activitat econòmica al Poblenou de Barcelona a partir de lesdades de l’impost d’activitats econòmiques”, conveni de col·laboració

entre Ajuntament de Barcelona i la UAB, Departament d’EconomiaAplicada, 1999.

31. Vegeu Miquel Barceló i Antoni Oliva, La ciudad digital, Pacte Industrialde la Regió Metropolitana de Barcelona, Beta Editorial, L’Hospitalet deLlobregat, 2002, pàg. 121.

32. Modificació del PGM per a la renovació de les àrees industrials delPoblenou-Districte d’Activitats 22@BCN, pàg. 249. Annex 1. Relaciód’activitats @.

33. Ibidem art. 7,2, pàg. 227.

e) No són contaminants ni molestes i poden desenvo-

lupar-se en medis urbans centrals.

La decisió d’incloure una remissió a les noves activitats

denses en coneixement i als possibles canvis en la meto-

dologia de l’OCDE, i també l’establiment d’uns principis

o criteris generals per valorar si una activitat econòmica és

o no susceptible de ser inclosa dins les activitats @, exigia

dotar-se d’uns procediments en la presa de decisió dife-

rents als que fins aleshores s’havien tingut en compte en

les normes urbanístiques de Barcelona. En concret es va

acordar la creació d’una comissió assessora, integrada per

persones de reconeguda solvència tècnica i professional

en l’àmbit de les TIC, la societat de la informació i l’eco-

nomia del coneixement, designades per l’alcalde de

Barcelona, que tindria un triple objectiu: informar els

plans especials que havien de desenvolupar activitats @,

proposar l’actualització de la relació d’activitats @ i inter-

pretar, en els casos de dubte o imprecisió, si una activitat

responia o no als criteris establerts en la normativa @.

4. Conclusió: El Poblenou, Districte d’Activitats

22@Barcelona

En el treball es posa el focus en la inserció del procés

de renovació de les àrees industrials del Poblenou i el

22@Barcelona en un projecte més ampli de transforma-

ció de Barcelona, que es dissenya entre 1999 i 2000 i que

es coneix com a Barcelona Ciutat del Coneixement, i que

abasta no només continguts estratègics de naturalesa

econòmica i urbanística sinó un ampli conjunt de camps

com ara la tecnologia, la recerca i el desenvolupament, la

cultura, l’educació, l’ocupació i la informació.

Barcelona articula la nova estratègia sobre tesis eco-

nòmiques i urbanístiques que sintonitzen en els postulats

de la nova economia urbana (competeixen les ciutats, diu

Roberto Camagni) i de la nova teoria del districte indus-

trial marshal·lià (ja no serveixen els vells criteris de clas-

sificació de les activitats per sectors atès que una part

substancial dels avantatges està en el “districte” diu

Giacomo Becattini).

Si el que és decisiu no és el “sector” sinó el “districte”,

la zonificació urbanística ha de canviar. El vell sistema de

classificació zonal identificava el sector com a categoria

econòmica bàsica; en la renovació del Poblenou es pro-

posa una nova classificació de les “activitats” que inclou

les TIC i va més enllà: inclou les activitats de serveis

“denses en coneixement”, d’acord amb la definició de

l’OCDE.

El trànsit d’un model industrial manufacturer a un

model d’economia del coneixement exigia estendre a

aquestes activitats la nova zonificació per tal que es pro-

mogués una nova base productiva amb alta densitat ocu-

pacional. S’insereix així el nou “districte d’activitats”

22@Barcelona dins del projecte general Barcelona Ciutat

del Coneixement del qual forma part.

Referències bibliogràfiques

ABRAMOVITZ, MOSES, & DAVID, PAUL A. (1996), “Technological Change

and the Rise of Intangible Investments: The US Economy’s Growth-

path in the Twentieth Century,” Employment and Growth in the

Knowledge-based Economy, Paris: OCDE.

ACEBILLO, JOSÉ ANTONIO (1998), “Barcelona: servidor central de la

xarxa metropolitana de ciutats” a Revista Econòmica de Catalunya, núm.

34 pàg. 96-106.

BARCELÓ, MIQUEL, I OLIVA, ANTONI, (2002) La ciudad digital. Pacto

Industrial de la Región Metropolitana de Barcelona, L’Hospitalet de

Llobregat: Beta editorial.

BARCELONA, METRÒPOLI MEDITERRÀNIA Número monogràfic dedicat al

“Projecte Barcelona Ciutat del Coneixement”, Ajuntament de

Barcelona, 2001.

BECATTINI, GIACOMO, (1986) “Del “sector” industrial al “districte”

industrial. Algunes consideracions sobre la unitat d’anàlisi de l’econo-

mia industrial”, Revista Econòmica de Catalunya, núm 1.

BOIX, RAFAEL, (2006) Barcelona ciutat del coneixement. Economia del

coneixement, tecnologies de la informació i de la comunicació, i noves estratè-

gies urbanes, Gabinet Tècnic de Programació, Ajuntament de Barcelona.

BUSQUETS, JOAN, (2004) Barcelona. La construcción urbanística de una

ciudad compacta, Barcelona: Serbal.

Camagni, Roberto, (2005) Economia Urbana, Antoni Bosch Editor.

Clos, Joan, (2001) “Una ciutat amb idees”, Els monogràfics de

Barcelona, metròpolis mediterrània, núm. 1. Barcelona : Ajuntament de

Barcelona. Àrea de Relacions Ciutadanes,

CONSEIÇAO, PEDRO; HEITOR, MANUEL V. I OLIVERA, PEDRO, (1998)

“Expectations for the University in the Knowledge-based Economy”,

Technological Forecasting and Social Science, 58, p. 203-214.

GARCÍA-BRAGADO, RAMÓN, (2011) 22@Barcelona. 10 anys de renovació

urbana [pròleg], Barcelona, 2011: Ajuntament de Barcelona.

KNIGHT, RICHARDV. (1995). “Knowledge-Based Development: Policy

and Planning Implications for cities”, Urban Studies, 32.


Modificació del Pla general metropolità per a la renovació de les àrees

industrials del Poblenou, districte d’activitats 22@BCN. Aprovada definiti-

vament per Acord de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de

Barcelona de 27 de juliol del 2000 (DOGC núm. 3239 de 5/10/2000)

Nadal, Jordi i Tafunell, Xavier, (1992) Sant Martí de Provençals: pulmó

industrial de Barcelona, 1847-1992, Barcelona: Ed. Columna.

OCDE (1998) Science, Technology, Industry. University Research in

Transition, París.

OLIVA, ANTONI, (2003) El districte d’activitats 22@bcn, Barcelona: Aula

Barcelona.

ROCA I ROSELL, FRANCESC, (1979) Política econòmica i territori a

Catalunya, 1901-1939, Barcelona: Ed. Ketres.

TRULLÉN, JOAN, (1998) “Factors territorials de competitivitat a la Regió

Metropolitana de Barcelona”, Revista Econòmica de Catalunya, núm. 34,

gener 1998, p.34-51.

TRULLÉN, JOAN (1998): Noves estratègies econòmiques i territorials per a

Barcelona, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Gabinet Tècnic de

Programació.

TRULLÉN, JOAN; BOIX, RAFAEL I SANTANA, JUAN ANTONIO, (1998)

Tendències de l’ocupació a Barcelona a partir de INSS i IAE (1993-1997),

Conveni de recerca entre Barcelona Activa i la UAB, Departament

d’Economia Aplicada, policopiat.

TRULLÉN, JOAN, I BOIX, RAFAEL, (1999) Tendències recents de l’activitat

econòmica al Poblenou de Barcelona a partir de les dades de l’Impost

d’Activitats Econòmiques, Conveni de col·laboració entre Ajuntament de

Barcelona i la UAB, Departament d’Economia Aplicada.

TRULLÉN, JOAN, (2001) La metròpoli de Barcelona cap a l’economia del

coneixement: diagnosi econòmica i territorial de Barcelona 2001. Barcelona:

Ajuntament de Barcelona, Gabinet Tècnic de Programació.

TRULLÉN, JOAN; LLADÓS, JOSEP I BOIX, RAFAEL,(2002) “Economía del

conocimiento, ciudad y competitividad”, Investigaciones Regionales,

núm. 1, p. 139-161.


Introducció: el 22@ com a condició necessària

per competir millor al món en dimensió

de l’oferta i clústers consolidats

Amb l’aprovació definitiva al final de l’any 2000 de la

Modificació del Pla general metropolità per a la renova-

ció de les àrees industrials del Poblenou, districte d’acti-

vitats 22@BCN, de Barcelona, sobre un àmbit de 113 illes

de l’Eixample Cerdà i un potencial de prop de 4 milions

de m2 de sostre edificable, es posava en marxa una gran

operació de renovació urbana d’una àrea industrial tradi-

cional que estava ocupada per uns 1,4 milions de m2 edi-

ficats en diferents estats d’obsolescència física i funcional

amb qualificació d’indústria (22a), però que globalment

representaven una infrautilització d’un espai de gran

centralitat a uns 15 minuts del centre de Barcelona.

L’àmbit de 198 ha localitzava també poc més dels

4.600 habitatges que es mantenen en el nou planejament

i que estaven en situació d’ al·legalitat. El desenvolupa-

ment del 22@ amplia el parc d’habitatge en uns 4.000

habitatges addicionals en règim de protecció pública en el

sòl de cessió, el sostre edificable dels quals és equivalent

al 10% de l’aprofitament total (0,3 m2 de sostre per m2 de

sòl), que correspon a l’Ajuntament per cessió normativa

d’aprofitament i participació en les plusvàlues generades.

Es posava així en el mercat un potencial de 3,2 milions

de m2 de sostre d’activitat desenvolupament d’activitats

de tipologia edificatòria d’oficines de densitat alta (3 m2

de sostre per m2 de sòl d’illa1) com correspon a un central

bussiness district, que és la condició necessària per com-

petir en el mercat immobiliari global i atreure nova acti-

vitat econòmica a la ciutat central, la qual, sense la massa

crítica del 22@ i la possibilitat de generar clústers s’hau-

ria hagut de localitzar en gran part en la perifèria metro-

politana de forma més dispersa. Accentua així el paper de

Barcelona de servidor central del sistema de ciutats

metropolità i seu de les activitats més direccionals.

L’illa constitueix la unitat bàsica de planejament deri-

vat i de gestió d’iniciativa privada, si hi ha acord de més

del 50% de la propietat del sòl, i facilita el repartiment de

càrregues i beneficis del planejament en proporció a la

propietat del sòl ocupat de les empreses existents i dóna

prou flexibilitat perquè l’oferta es vagi adaptant a les

necessitats del mercat immobiliari. El planejament que va

iniciar l’Ajuntament en quatre àmbits predeterminats i

amb les primeres localitzacions d’activitats ha constituït

un incentiu addicional per al desenvolupament d’inicia-

tiva privada.

Des del punt de vista econòmic, l’incentiu de l’edifi-

cabilitat (fins a 2,7 m2st per m2 s si es tracta d’una activitat

@ de nova economia i de 2,2 m2st/m2s si es tracta d’altres

usos terciaris –com per exemple els hotels– excloent l’ac-

tivitat industrial i d’emmagatzematge) genera plusvàlues

per tal de fer front a les indemnitzacions per trasllats (a

Impacte urbanístic i immobiliari del 22@:el futur ‘central business district’ de Barcelona

Sara Mur i Joaquim ClusaEconomistes consultors, Mur&Clusa Associats


(*) Els autors volen agrair l’interés de BSAV. La inclusió del mapa ha estatpossible gràcies a Albert Viladomiu Mangrané, director d’Urbanisme deBSAV, i l’elaboració ha anat a càrrec de: [email protected]

1. L’edificabilitat de 3 m2st/m2s vol dir una edificabilitat d’uns 36.000 m2 desostre sobre rasant en una illa de l’Eixample (12.000 m2 de sòl). És gaire-

bé equivalent, per exemple, a construir una torre Mapfre (d’aproximada-ment 42.000 m2st sobre rasant) o un Corte Inglés mitjà de 7 plantes sobrerasant a l’entorn dels 45.000 m2st) i que explica la tipologia edificatòriaresultant a les illes amb noves construccions.

l’entorn dels 600 t per m2 de sostre existent), enderrocs,

compensació de l’edificació existent (a l’entorn dels 200 t

per m2 de sostre actual), els costos d’urbanització interns

de l’illa i l’aportació al finançament proporcional de la

reurbanització de tot l’àmbit seguint les determinacions

del Pla especial d’infraestructures (PEI) i que representa

menys de 80t per m2 de sostre sobre rasant que l’orde-

nança fiscal corresponent determina per unitat de super-

fície de sòl.

La figura del PEI és també una innovació de gestió i

finançament privat de la reurbanització unitària de tot

l’àmbit amb estàndards d’alta qualitat en relació amb el

subministrament elèctric, de telecomunicacions i recollida

de brossa. D’aquesta forma, les plusvàlues també finan-

cen majoritàriament la urbanització de ciutat, amb una

mínima participació d’inversió general de l’Ajuntament

provinent dels ingressos ordinaris. Aquest mecanisme de

finançament s’ha aplicat posteriorment al finançament

de la infraestructura de La Marina del Prat Vermell i està

prevista a La Verneda i obre possibilitats per ser aplicada

per a tot un municipi en el desplegament dels seus plans

d’ordenació urbana per al finançament de les infraestruc-

tures de ciutat que no es poden assignar a sectors concrets.

Lògicament les illes que ja s’han transformat o que

tenen més probabilitats de transformació són les menys

denses, que s’acosten a l’edificabilitat mitjana d’ocupació

prèvia (a l’entorn d’1 m2st per m2 de sòl) perquè han de

finançar menys indemnitzacions. Per tant, el termini de

colmatació dependrà de les condicions del mercat de

cada moment que permetin finançar les indemnitza-

cions, perquè les illes més denses tindran previsiblement

un termini de desenvolupament més llarg.

El desplegament de les illes es pot retardar si les

empreses que no formen part de la iniciativa majoritària

inicial presenten desacords, que normalment apareixen

en relació amb les indemnitzacions, perquè el finança-

ment del nou desenvolupament pot ser a càrrec d’empre-

ses promotores que compren el sòl a la propietat actual.

Malgrat que les juntes de compensació disposen d’ins-

truments normatius per pagar indemnitzacions normati-

ves a la propietat minoritària no és menys cert que es

poden generar contenciosos que retardin el desenvolu-

pament del conjunt de l’illa o sector.

El desenvolupament per illes possibilita també supe-

rar els estàndards mínims de la normativa urbanística

general, fent la reserva per cessió del 20% de l’illa o de

l’àmbit per a espais oberts i el 10% per a equipaments de

tota mena, inclosos els de nova creació, que són els de

caràcter 22@.

Les cessions de sòl són neutres en relació amb els

preus de venda del producte immobiliari perquè el valor

residual unitari dels solars és demanda derivada en fun-

ció del preu de venda del producte final, i els costos

empresarials i el benefici de la promoció i el preu absolut

dels solars depenen només de l’edificabilitat atribuïda pel

planejament i el preu unitari.

Una dimensió comparativa del Districte del 22@ la

dóna la dimensió del districte de La Défense de París2,

que s’anuncia com l’international business district més

gran d’Europa i en situació de centralitat3, que des dels

anys 60 i en un espai de 564 ha, ha permès la construcció

3,4 milions de m2 d’oficines, 0,95 Mm2 de sostre comercial i

0,95 Mm2 d’habitatge. Amb un total de 4,4 Mm2st d’activi-

tat econòmica localitza 185.000 llocs de treball i uns 20.000

residents. Localitza avui les seus centrals de 12 de les 50

empreses multinacionals més grans del món, en el conjunt

de l’Île-de-France, amb uns 50 milions de m2 d’oficines.

Els 3,2 Mm2st del 22@ representen el 72% del sostre

d’activitat de La Défense i podrien disposar en el futur de

133.000 llocs de treball amb l’estàndard equivalent (24

m2st per lloc de treball). Encara que la superfície total

seria només el 35% de La Défense i una edificabilitat mit-

jana entorn del doble, la comparació és adequada per

posar de relleu la importància i les possibilitats de desen-

volupament del 22@. En dimensions d’oficines els muni-

cipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb 12,2 Mm2(5)

(dels quals 7,3 Mm2st correspondrien al municipi de

Barcelona) tindrien dimensions més modestes en relació


2. http://www.ladefense-seine-arche.fr/les-lieux-du-projet/la-defense.html.Document “Enjoy La Defènse Seine Arche”. Maig 2011.

3. Anuncien que està a 10 minuts del centre de París i a 30 minuts dels aero-ports en transport públic.

4. Amb 31 ha d’esplanada i 11 ha d’espais verds.5. Informació de la Gerència del Cadastre pel Gabinet Tècnic de Programació.Juliol de 2009.

amb els 50 milions de m2 de l’Île-de-France que indica la

informació de La Défense, ateses les diferències de nivell

de renda, grau de terciarització de l’economia i l’efecte de

capitalitat.

Totes les aglomeracions importants del món es posi-

cionen per poder ampliar els seus central bussiness district

en localitzacions tan centrals com sigui possible. També

és el cas de Madrid que en data de novembre de 2009 va

aprovar inicialment el Plan parcial de prolongación de la

Castellana amb l’eslògan “El corazón económico de

Madrid”6. Amb 312 ha té un sostre potencial de 3,05

milions m2st repartits el 45% per a habitatge i el 55% per

a activitat econòmica (2,4 Mm2st). El model de Madrid es

diferenciaria del de París i Barcelona bàsicament per la

proporció d’habitatge en relació amb la d’activitat, que

gairebé són equivalents, i en qualsevol cas és una qüestió

a tenir en compte en els planejaments futurs de

Barcelona o en la modificació dels planejaments vigents.

El 22@ ha representat, doncs, un planejament amb

visió de futur que es va elaborar per tal de produir nova

oferta del sostre d’oficines que necessitava el mercat,

fomentant addicionalment la localització de les activitats

de la tecnologia avançada que demanava i demana la

nova economia, amb unes dimensions, localització, qua-

litat de la urbanització i sistemes innovadors de gestió i

finançament homologables amb les millors iniciatives de

l’experiència comparada del món global.

La crisi econòmica que s’inicià la segona meitat del

2007 ha modificat substancialment la dinàmica de

sol·licitud de llicències del 22@ perquè el ritme d’aprova-

ció anual del període 2008-2010 (133.105 m2st anual) s’ha

reduït a un 23-27% de les que hi va haver en el període

2002-2007 (122.933 m2st si es compten 7 anys i 143.422

m2st si es concentra la dinàmica fins el 2002 a l’any 2003).

La durada de la baixa demanda afectarà lògicament al

termini d’absorció tant del 22@ com de les altres opera-

cions en oferta actual i en planejament i desplegament de

Barcelona.

Atès que la construcció al 22@ ha tingut quatre anys i

mig de cicle expansiu i tres anys i mig de cicle recessiu es

pot considerar una demanda a mitjà termini de l’ordre

dels 100.000 m2st anual de llicències aprovades i uns

4.200 nous llocs de treball per any, amb l’estàndard mitjà

de La Défense de París.

En el present article es tracten successivament les

qüestions referents a les previsions de l’estudi econòmic i

financer inicial en relació amb els resultats actuals (apar-

tat 1), l’oferta del 22@ en el context de les operacions en

competència en la Barcelona de “riu a riu” (apartat 2), la

situació dels preus competitius i dels paràmetres i opi-

nions dels informes dels intermediaris immobiliaris amb

referència a alguns preus internacionals (apartat 3), la

referència a la viabilitat econòmica del desenvolupament

en funció de la influència dels diferents components dels

preus i en especial de les indemnitzacions i els costos

d’urbanització (apartat 4), el potencial edificatori del 22@

en l’horitzó 2020 (apartat 5), l’impacte del 22@ en el con-

junt de la dinàmica constructiva de Barcelona que reflec-

teixen les llicències d’obra aprovades, tant sobre rasant

com sota rasant (apartat 6).

El capítol més conclusiu (apartat 7) fa referència a la

dimensió que assolirà el 22@ i les operacions a l’entorn

de l’estació de la Sagrera quan s’arribi a completar en el

context del sostre d’activitat en activitats terciàries dels

diferents districtes de Barcelona segons el cadastre, i sus-

tenta la hipòtesi que haurà superat el sostre d’activitat

econòmica, i segurament de l’ocupació, dels districtes de

Ciutat Vella i l’Eixample, que formen el vell centre de

negocis de Barcelona.

Previsions i hipòtesis econòmiques de la MPGM:

20 anys, absorció de 135.000 m2st anuals i viabilitat

econòmica de les indemnitzacions

«El present Estudi Econòmic i Financer té com a fina-

litat principal assegurar la realització de les previsions de

l’ordenació urbanística, justificant que la distribució de

càrregues i beneficis és viable i ajustada a les determina-

cions establertes per la normativa urbanística i la situació

del mercat immobiliari. Es tracta especialment de posar

de relleu que l’aprofitament de les “zones”, al valor actu-


6. http://www.madrid.es/portales/munimadrid/es

al i previsible de mercat immobiliari, i la inversió pública

i la procedent d’altres fonts poden finançar adequada-

ment els “sistemes” (infraestructures, indemnitzacions,

urbanització i dotacions de caràcter col· lectiu) necessaris

per al desenvolupament urbà.

»El present document es refereix especialment als

continguts següents:

»1. Dimensionament de la nova oferta de sostre d’ac-

tivitat resultant de l’ordenació urbanística.

»2. Demanda de sostre d’activitat a Barcelona i al

Poblenou

»3. Viabilitat de les noves càrregues urbanístiques a

finançar amb l’escreix d’edificabilitat.

»4. Aproximació a la viabilitat immobiliària de les

operacions de transformació (plans especials).» (Del Text

refós de l’aprovació definitiva de la Modificació del Pla

general metropolità, setembre del 2000, pàgines 1 i 3).

En relació amb el primer aspecte, el quadre síntesi de

l’estudi donava els potencials següents: «Afegint-hi els

509.976 m2st d’habitatge existent i potencial i els equipa-

ments locals i @, el potencial total se situava en poc més

de 3.500.000 m2st. La compleció del potencial es preveia

en 20 anys fins al 2019 a una dinàmica mitjana de 133.000

m2 de sostre d’activitat per any i la construcció d’uns 4.000

habitatges protegits».

En relació amb el potencial de llocs de treball s’indi-

cava: «La nova ordenació urbanística també possibilitarà

l'augment dels llocs de treball localitzats al Poblenou, que

en aquest moments se situa a l'entorn de les 31.000 per-

sones, segons el padró de 1996. Amb una hipòtesi màxi-

ma de densitat de 25 m2 de sostre per lloc de treball, el

nou districte productiu localitzarà més de 91.000 llocs de

treball.»7

Cal destacar de les previsions: «...atès que el creixe-

ment anual del PIB en aquests anys ha estat d’un 2,5%

anual de mitjana; taxa que és molt raonable esperar que

s’assoleixi també en el proper decenni i, si més no, per-

met fer previsions sobre diversos escenaris de creixement

econòmic».

En relació amb el diagnòstic de la situació de l’oferta

d’activitat econòmica a Barcelona del 1999, l’estudi indi-

cava: «Per aquestes raons, se situa la participació del

Poblenou en la dinàmica del municipi entre un mínim del

40% i un màxim del 60%. Aplicant aquestes proporcions

a la tendència de 387.854 m2 de sostre anual en activitat

terciària de tota mena, la demanda potencial del

Poblenou se situa entre 155.034 m2 i 232.550 m2 de nou

sostre/any, amb una hipòtesi mitjana de 194.000 m2 de

sostre nou anual. [...] Barcelona té actualment un estoc de

4 milions de m2 d’oficines, cosa que representa el 56% de

l’estoc de Madrid i el 16% del de Londres. [...]

L’Ajuntament ha de garantir la transformació del

Poblenou independentment de cicle econòmic i immobi-

liari. [...] La visió ha de ser a 15-20 anys. [...] Actualment

el 35-45% de l’estoc d’oficines es considera obsolet i no

acompleix els requisits dels usuaris. [...] L’estimació d’ab-

sorció total d’oficines de “nivell internacional” a

Barcelona i àrea metropolitana s’estima [...] en 197.000

m2 anuals. La participació del Poblenou en la hipòtesi

més expansiva se situaria, segons aquest estudi, en el


7. Més recentment s’ha donat la xifra de 150.000 llocs de treball potencialestimats per al 22@ (2009), “22@Barcelona project. A social, urban andeconomic urban renewal", mimeo, pàg. 24.

Pla d’etapes

Desenvolupament del nou sostre potencial d’activitats productives

Sostre potencial total 2000-2004 2005-2009 2010-2014 2015-2019

Operacions predeterminades 1.150.833 345.251 460.331 345.251

Operacions opcionals 1.509.021

Càrregues = < 38.000 pts/m2 st potencial 901.626 180.324 360.651 180.325 180.326

Càrregues = > 38.000 pts/m2 st potencial 607.395 91.109 121.479 212.588 182.219

TOTALS 2.659.654 616.884 942.464 738.164 362.545

100% 23% 35% 28% 14%

69% de l’absorció total metropolitana, és a dir, 135.930 m2

anuals. [...] L’operació del Poblenou es presenta com una

possibilitat única de recentralitzar un procés metropolità

excessivament descentralitzat.»

En relació amb la viabilitat econòmica de les opera-

cions privades s’indicava que: «Una operació serà rendi-

ble quan la diferència entre el valor de les parcel·les resul-

tants, ja urbanitzades, susceptibles d’edificar o de ser

venudes i la totalitat de les despeses per dur a terme la

seva urbanització sigui positiva i, aquesta diferència, arri-

bi a constituir un percentatge de la totalitat de la inversió

igual o superior al benefici industrial corrent del sector

immobiliari».

La justificació de la viabilitat econòmica de les opera-

cions privades quedava garantida amb els comptes deta-

llats que es presentaven per tres tipus d’illes de diferent

densitat i amb la conclusió final que «...s’obtenen uns

valor residuals del sòl a l’inici de l’operació [...] en tots els

casos per sobre dels 601 t/m2s (100.000 t/m2s) que es

corresponen amb l’edificabilitat de m2st/m2s abans de les

expectatives de requalificació».

La important innovació de la reurbanització del sector

i del seu finançament es plantejava dient: «L’Ajuntament

de Barcelona elaborarà un pla especial d’infraestructu-

res que defineixi i concreti l’estàndard dels serveis

urbanístics esmentats i les característiques de les altres

infraestructures i serveis necessaris, tant pel que fa a

les previstes en el domini públic, com en les previstes

al sòl privat». D’acord amb els supòsits d’urbanització

que conté l’avenç del PEI, l’EEF de la MPGM estima

que el cost unitari de la inversió necessària dins l’àm-

bit de la MPGM és de 180 t/m2 de vial (30.000 pta/m2)

i suposa una inversió total d’uns 119 Mt (19.780

Mpta). El finançament previst és del 70% a càrrec de la

propietat del sòl en transformació (1.269.409 m2 sòl

computable) i que les companyies concessionàries de

serveis públics participaran en l’altre 30%. La reper-

cussió que resulta per la propietat és de 24 t/m2st, en

els àmbits d’edificabilitat 2,2 m2st/m2s i de 30 t/m2st

en els de 2,7 m2st/m2s».

El desenvolupament de l’innovador 22@ de l’any 2000

després de 10 anys de gestió urbanística i econòmica que

es va ajustar raonablement a les previsions, tant en dinà-

mica de transformació i demanda com d’urbanització i

finançament publicoprivat en el cicle expansiu, s’haurà

d’ajustar a la baixa en el cicle recessiu, allargant el temps

d’assoliment dels objectius plantejats.

Operacions en concurrència i competència:

11,4 Mm2 de sostre, superàvit de 207.500 llocs

de treball i dèficit de 198.600 habitatges

Barcelona va iniciar el present segle amb una oferta

limitada d’oficines i l’aprovació del projecte 22@, l’any

2000, amb un sostre total aproximat de 4 milions m2st,

dels quals uns 3,2 Mm2st són d’activitat, que va suposar

el gran canvi quantitatiu i qualitatiu de l’oferta que

situava Barcelona en posició competitiva en el mercat

global.

Aquesta oferta per a activitat econòmica competeix avui

amb les operacions de la plaça d’Europa de l’Hospitalet (0,2

Mm2st), el Fòrum (0,6 Mm2st) i la Fira (0,2 Mm2st), amb un

potencial d’uns 26.000 llocs de treball8.

En el futur l’oferta del 22@ haurà de competir amb

l’oferta de la Marina del Prat Vermell (0,3 Mm2st), La

Verneda (0,3 Mm2st), el Biopol (0,3 Mm2st), BZ Barcelona

Innovació (1 Mm2st)9, amb un potencial aproximat de

52.700 llocs de treball, però especialment amb l’oferta a

l’entorn de la futura estació central de la Sagrera i Prim

(0,5 Mn2st), amb un potencial estimat de 18.400 llocs de

treball, segons el detall de les taules adjuntes10.

El sostre potencial sobre rasant del 22@ s’ha actualit-

zat amb la documentació i informació facilitada per 22 @

Barcelona S.A.U. Quant al sostre sota rasant, s’ha man-

tingut el de la MPGM.


8. El càlcul del potencial de llocs de treball es deriva del considerat als mateixosplanejaments amb uns estàndards aproximats de 20 m2st per lloc de treball enoficines, 40 m2st/LT per comerç, 60 m2st/LT per equipament i 60-100 m2st/LTper activitats logístiques i industrials i 2.500 m2st/LT en aparcaments.

9. La incorporació de les ofertes importants dels planejaments del Prat de Llobregat(La Seda, Enkalene…), Gavà, Viladecans (Parc Logístic Aeronàutic…), Sant

Boi de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramanet que caldria consi-derar, excedeixen de l’abast del present article.

10. A les operacions de La Marina i La Verneda està prevista la urbanitzacióen tres fases. A BZ Barcelona Innovació hi ha prevista una primera fased’urbanització de 30 ha.


Grans operacions de Barcelona

Total superfície

ha

Sostreresidencial

m2st

Sostreactivitatm2st

Equipamentsm2st

Total sostresobre rasant

m2st

Sostre sotarasant/aparcaments

m2st

Total sostre potencial(sense equipaments)

m2st

Aprovaciódefinitivam2st

Operació

22@ (2000) 198,3 367.382 3.136.095 3.503.478 389.275 3.892.753 940.000 2000

Fòrum 256,6 260.693 645.374 906.067 228.555 1.134.622 128.452 1999

Prim 21,2 264.726 29.414 294.140 34.431 328.571 90.080 2010

Estació Sagrera i entorn 81,4 752.831 435.972 1.188.803 220.594 1.409.397 395.533 Elaboració

BZ Innovació (Zona Franca) 50,0 1.000.000 1.000.000 1.000.000 2011

La Verneda 58,2 676.094 289.755 965.849 68.750 1.034.599 286.422 P.A.P

La Marina 75,0 869.238 315.420 1.184.658 38.336 1.222.994 383.088 2005

Vallbona 24,4 169.600 18.844 188.444 18.700 207.144 57.711 P.A.D.

Plaça d’Europa l’H 42,0 168.533 195.962 364.495 3.677 368.172 98.056 2001

Biopol l’H 30,0 –– 300.000 300.000 �–– 300.000 75.000 Elaboració

Ciutat de la Justícia l’H 5,3 –– 84.379 84.379 147.989 232.368 45.500 2003

Fira de Barcelona (2000) l’H 24,0 –– 240.000 240.000 –– 240.000 125.000 2001

Altres Gran Via l’H � � –– –– 367.618 367.618 –– 367.618 72.497 Elaboració

Operacions Programa d'Habitatge 2011 65,2 748.000 62.064 810.064 76.403 886.467

Totals 931,6 4.277.097 6.120.897 10.397.995 1.226.710 11.624.705 2.697.339

(22@/Total) 21% 9% 51% 34% 32% 33% 35%

(22@ + conjunt Sagrera)/Total 32% 32% 59% 48% 53% 48% 53%

(22@ + Conjunt Sagrera)/Total BCN 36% 34% 73% 55% 60% 56% 62%

Font: elaboració pròpia a partir de la informació disponible en documents de planejament i informes.Nota: (P.A.D.: Pendent d’aprovació definitiva; P.A.P.: Pendent aprovació provisional)

Grans operacions urbanes 2000-2030 (1.182 ha - 13,5 Mm2 de sostre)

Font: plànol base facilitat per Barcelona Sagrera Alta Velocitat. Dades d’elaboració pròpia.

Atesa la seva entitat, cal fer referència, com a oferta

potencial, a l’operació del Centre Direccional de Cerdanyola-

Parc de l’Alba, el planejament del qual va ser aprovat el

2005, perquè és una oferta que es pot considerar de mer-

cat complementari a les operacions a la ciutat central.

Satisfarà una demanda diferenciada d’activitat, tant en

característiques i localització com per preu. Comprèn una

superfície de 340 ha i té un sostre potencial d’1,9 milions

de m2st dels quals 1,5 Mm2st són d’activitat.

Fins ara s’han realitzat obres d’urbanització, a més de la

construcció del Sincrotró. Així la Barcelona Metropolitana

disposa d’oferta de qualitat per a diferents tipus d’activitat

d’indústria de tecnologia avançada en un entorn d’aproxi-

madament 600 km2, equivalent a la superfície del terme

municipal de Madrid.

En el cas del 22@, l’estàndard mitjà de l’EEF de la

MPGM era de 25 m2st per lloc de treball localitzat, amb

una estimació de 91.000 llocs de treball. No obstant això,

el nombre de llocs de treball potencial s’ha actualitzat a la

xifra de 150.000 llocs de treball potencial estimats (22@,

op. cit. pàg 24).

Les grans operacions considerades, junt amb les altres

operacions del programa d’habitatge de 201111, tenen un

potencial total d’11,4 Mm2st, 7,1 Mm2st d’activitat, i

incorporen també una important oferta potencial de

nous habitatges (56.000 unitats), amb una important pro-

porció de reserves per a habitatge protegit. Algunes d’a-

questes operacions són molt autosuficients en la relació

actius residents/llocs de treball potencials, com és el cas

de La Marina del Prat Vermell i de La Verneda12.

En conjunt, totes les operacions fins a la seva comple-

ció generen un potencial de 59.000 actius13 que produeixen

un superàvit 207.500 de treball i al mateix temps un dèficit

de 198.600 habitatges (161.300 al municipi de Barcelona).

Es tracta d’una conclusió en el mateix sentit de la que

es derivava de l’estudi de 200514 per al conjunt de la Regió


Grans operacions de Barcelona

HabitatgesNre.

ResidentsNre.

ActiusNre.

Llocs de treball actiusNre.

Llocs de treballNre.Operació

22@ (2000) 4.000 8.800 4.180 150.000 125.820

Fòrum 6.273 14.766 7.014 14.211 7.197

Prim 3.509 7.720 3.667 884 �–2.783

Estació Sagrera i entorn 9.410 20.703 9.834 17.515 7.682

BZ Innovació (Zona Franca) –– –– –– 20.000 20.000

La Verneda 8.781 19.088 9.067 9.090 23

La Marina 10.865 23.904 11.354 10.405 –949

Vallbona 2.120 4.876 2.316 818 –1.498

Plaça d’Europa l’H 1.684 3.705 1.760 8.477 6.718

Biopol l’H � –– –– –– 13.213 13.213

Ciutat de la Justícia l’H � � –– –– –– 3.000 3.000

Fira de Barcelona (2000) l’H –– –– –– 3.429 3.429

Altres Gran Via l’H –– –– –– 12.636 12.636

Operacions Programa d’Habitatge 2011 9.350 20.570 9.771 2.825 –6.946

Total 55.992 124.132 58.963 226.503 207.540

(22@/Total) 7% 7% 7% 56% 61%

(22@ + conjunt Sagrera)/Total 30% 30% 30% 63% 63%

(22@ + conjunt Sagrera)/Total BCN 31% 31% 31% 75% 78%

Font: elaboració pròpia a partir de la informació disponible en documents de planejament i informes.

11. “Compromís municipal per dinamitzar la generació de sòl i impulsar20.000 habitatges en els propers vuit anys” de l’equip de govern del’Ajuntament de Barcelona, d’abril 2011 (sense La Marina, Prim iVallbona que ja s’inclouen en les grans operacions).

12. Pendent d’aprovació provisional.

13. Estimats amb els estàndards de 2,2 persones per habitatge i 47,5% d’ac-tius respecte dels residents.

14. Roca ,J., Clusa, J., Marmolejo, C. (2005), El potencial urbanístic de laRegió Metropolitana de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. GabinetTècnic de Programació. Col·lecció “Conèixer Barcelona”. L’estudi consideravanomés els planejaments superiors a 200.000 m2 de sostre total sobre rasant.

Metropolitana de Barcelona, referit als planejaments de

més de 200.000 m2st, on s’estimava un superàvit de

522.000 llocs de treball per a l’any 2011 en relació amb la

dinàmica previsible (op. cit. pàg. 15).

Els potencials totals es van estimar en 775.000 llocs de

treball i 427.000 nous habitatges, i uns terminis d’absor-

ció de 31 anys del sostre d’activitat i de 17 anys per a l’ha-

bitatge (op. cit. pàg. 54) amb les dinàmiques previsibles

en aquell moment. En termes del raonament que se

segueix en el present article els planejaments de la Regió

Metropolitana del 2001-2002 presentarien un superàvit

de 329.000 llocs de treball o, alternativament, un dèficit

potencial de 315.000 habitatges.

Així doncs, l’oferta de nou sostre d’activitat econòmi-

ca del 22@ (3,2 Mm2st) junt amb l’oferta de la Sagrera-Prim

(0,5 Mm2) fan el 51% de l’oferta de sòl per a activitat econò-

mica “entre riu i riu” i assegurarien una oferta àmplia per a

més de 20 anys amb les dinàmiques històriques, ara trunca-

des temporalment per la crisi. No es pot assegurar el mateix,

però, pel que fa a les necessitats d’habitatge, previsions sobre

les quals s’hauran de reconsiderar segurament en la conjun-

tura actual i allargar els terminis de cobertura i compleció.

Actualment, tant l’operació del Fòrum com les de

Ciutat de la Justícia, Fira de Barcelona i plaça d’Europa

estan pràcticament completades, mentre que d’altres ope-

racions aprovades més recentment, com La Marina (2005)

no han estat suficientment desenvolupades.

El conjunt del potencial disponible del 22@ amb La

Sagrera-Prim constituirà en els propers anys l’oferta més

important d’activitat (uns 2,1 Mm2st i uns 96.600 llocs de

treball), però hauria de competir amb la resta d’ofertes a

la ciutat central perquè representarà el 47% aproximada-

ment del total de les grans operacions considerades.

El 22@ en el mercat d’oficines i hotels segons

els informes immobiliaris: nou districte de negocis

amb preus econòmics

La tipologia edificatòria d’oficines és la tipologia

majoritària del 22@ i representa el 51% del sostre sobre

rasant de les llicències aprovades des de l’any 2000 fins al

2010 (487.637 m2st respecte del total de 959.846 m2st). El

següent ús en importància és l’habitatge protegit, amb el

18% del sostre aprovat sobre rasant, i el tercer és el dels

hotels amb una quota del 13% del sostre aprovat sobre

rasant. S’ha de destacar que el sostre d’aparcaments

(441.753 m2st) incrementa en un 46% la superfície cons-

truïda sobre rasant associada als usos sobre rasant. Per

tant els tres mercats immobiliaris més importants per al

22@ són les oficines, l’habitatge protegit i els hotels.

L’informe Forcadell indica uns lloguers mitjans de les

oficines als anomenats “nous centres de negocis” (22@,

plaça d’Europa de l’Hospitalet, plaça Cerdà-passeig de la

Zona Franca de 13,90 t/m2st a finals del 2010 i uns llo-

guers màxims de 18,95 t/m2st, encara que els preus de

tancament (o d’”opinió d’expert”, en paraules de l’infor-

me) els estimen entre 7 i 13 t/m2st. Els “nous centres de

negocis” presenten un nivell de preus inferior als de les

zones prime, el districte de negocis i la zona centre, i està

per sobre de l’última tipologia de perifèria.

Els lloguers del 22@ són un 22% per sota dels de la

zona prime de 17,56 t/m2/mes de mitjana i preu de tan-

cament entre 15 i 19 t/m2/mes, destacant que els preus

de tancament són més semblants als d’oferta (o asking

prices) que els de les altres zones.

Els preus de venda del 22@ segons el mateix informe

són de 3.325 t/m2st (amb preus de tancament de 2.200-

2.700 t/m2st) i són un 37% inferiors als de la zona prime

(5.250 t/m2st).

Les taxes de rendibilitat (yields) que reflecteixen el risc

que presenta la inversió en cada localització de la ciutat per

als nous centres de negocis i per a perifèria se situen entre

el 7 i el 8% anual enfront del 5,5-6,5% de les zones prime.

També les taxes de disponibilitat són més altes a més dis-

tància del centre respecte de la mitjana del 13% del con-

junt de Barcelona, molt allunyada del 7% de l’any 2007.

Constata l’informe que la baixada de preus respecte

d’anys anteriors és més forta a més distància del centre, si

bé «...el 2010 la major part de les operacions s’han realitzat

en zones descentralitzades, a diferència del 2009, que va ser

protagonitzat per la zona prime i el districte de negocis».

La contractació d’oficines a Barcelona va ser de 3,4

milions de m2 des de l’any 2000 fins al 2010, segons l’in-

forme Forcadell, amb una mitjana de 305.500 m2st anual.

Destaca el fet que l’any de mínima contractació va ser el


2001 (212.000 m2 d’acord amb el gràfic 1) mentre que, ja

iniciada la crisi, es van contractar 225.300 m2 el 2009 i

239.100 m2 el 2010. La mitjana dels 8 anys d’expansió és

320.000 m2 i la dels 3 anys de crisi és de 268.000 m2, amb

una mitjana dels període d’11 anys de 306.000 m2.

L’informe Savills de 2010 diu que l’”absorció bruta”

d’oficines va ser, el 2010, de 274.000 m2st i coincideix

pràcticament amb les xifres de contractació de l’informe

Forcadell. Si bé no es pot relacionar directament el volum

de contractació amb la informació de les llicències apro-


2000

500.000

400.000

300.000

200.000

2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2009Any 2008

100.000

0

2010

Gràfic 1

Contractació (m2) d’oficines a Barcelona 2000-2010

Font: Forcadell (2011).

1984

60,0

50,0

40,0

30,0

1986 1988 1990 1992 2010Any 1985 1987 1989 1991 1993 1994 1996 1998 2000 20021995 1997 1999 2001 2003 2004 2006 20082005 2007 2009

20,0

10,0

0

Prime rentals a preusde des. 2010 f/m²st/mes

Prime rentals BCN lloguersnominals f/m²st/mes

Gràfic 2

“Prime rentals” de les oficines de Barcelona en 3/m2st/mes 1985-2010. Lloguers nominals de cada any i lloguers constants a preus de desembre de 2010

Font: Savills 2011 (preus nominals) i elaboració pròpia per a la transformació a preus constants.

vades, es podria estima la quota del 22@ relacionant

superfícies de llicències i de contractacions en el període

d’expansió (122.933 m2st respecte dels 320.000 m2st

esmentats més amunt) i donaria una quota del 39% en el

mercat d’oficines d’edifici exclusiu de Barcelona-

L’Hospitalet.

En aquest context el Districte del 22@ se situa en una

posició intermèdia d’atractiu en el mercat immobiliari de

Barce lona, malgrat els preus competitius que ofereix. Els

informes dels intermediaris immobiliaris d’oficines des-

taquen la bona dinàmica del lloguer d’oficines a la plaça

d’Euro pa i que es podria atribuir a les bones comunica-

cions amb transport públic al conjunt de la ciutat i espe-

cialment a l’aeroport.

L’evolució dels preus de les oficines en relació amb els

cicles econòmics es pot il·lustrar de forma clara a partir de

les estadístiques i gràfics de l’informe Savills15 del segon

semestre del 2011 i en una perspectiva de 26 anys

començant el 1984, inici de l’anomenada bombolla de

1986-1991, segons es presenta en el gràfic 2.

La crisi del 1991 va començar amb uns lloguers molt

elevats que es van recuperar en valors nominals el 2008

però que en valors reals encara no s’han superat. Només

van assolir el 57% dels lloguers constants de 1991, pale-

sant la dimensió de la bombolla del 1986-1991 especial-

ment en el mercat de les oficines16 i la sensibilitat d’aquest

mercat als cicles econòmics i no sempre coincidents amb

el cicle dels preus de l’habitatge.

En relació amb els hotels com a segon mercat immo-

biliari lliure del 22@, cal posar de relleu l’informe immo-

biliari hoteler de 2009 de CBRichard Ellis que, referit a

l’any 2008, indica:

«...hay un considerable incremento de nuevos proyec-

tos en el distrito de Sant Martí, y en concreto en la

zona 22@ y su área de influencia. En la práctica, ese

desplazamiento subraya la definitiva apuesta sectorial

por esta zona de desarrollo empresarial. De forma pau-

latina, las grandes cadenas han ido incorporándose al

que empieza a ser un importante enclave empresarial

de la ciudad. El 40% de los nuevos proyectos se ubica-

rá en esta zona, favorecida además por una mayor dis-

ponibilidad del suelo y por el hecho de que sus precios

resultan sensiblemente inferiores a los de zonas más

consolidadas y céntricas…»

Aquesta preferència per la localització d’hotels al

22@, malgrat no poder beneficiar-se de l’edificabilitat

màxima @ de 2,7 m2st/m2s, s’explica, amb independència

de la capacitat de compra del solar, perquè es tracta d’un

sector en creixement i perquè la part @ (0,5 m2st/m2s) és

transferible a la resta del desenvolupament.

Com a element de referència, els lloguers de les ofici-

nes de París, segons la informació que facilita la promo-

ció de La Défense, són els següents:

– Prime rents = 750 t per m2st i any (63 t/m2st/mes)

– La Défense = 515 t per m2st i any (43 t/m2st/mes)

– Seine Arche = 330 t per m2st i any (28 t/m2st/mes)

Cal destacar que els lloguers de La Défense són un

32% més baixos que les prime rents del centre de París,

mentre que els 14 t per m2st i més del 22@ són un 28%

inferiors als de les millors localitzacions del centre de

Barcelona, fet que indicaria posicions comparables dins

de la ciutat en relació amb el CBD, com correspon a dis-

tàncies per transport públic semblants.

Comparant les prime rents de Barcelona del segon

semestre de 2011 (19,50 t/m2st/mes), els preus de París

són 3,2 vegades més alts que els de Barcelona. Els llogu-

ers a La Défense són 3,1 vegades els del 22@, mentre que

els de Seine Arche, en posició menys central, ho són

només dues vegades, encara que en posicions centrals

del 22@ es poden assolir les rendes prime de Barcelona, la

qual cosa denota el seu valor i interès immobiliari, amb

rendes de posició diferencials dins del districte.

Encara que els preus baixos es poden considerar un

factor positiu de competitivitat i atracció, la realitat és

que els preus mantinguts dels productes immobiliaris

reflecteixen l’interès de la demanda per ubicar-se en una

determinada ciutat o localització dins de la ciutat i al

mateix temps reflecteixen la capacitat de pagament de

les empreses que s’hi localitzen. Per tant, els preus

immobiliaris comparativament alts i mantinguts per una

demanada estable són bones notícies econòmiques per a

una ciutat.


15. Els lloguers mitjans de la zona “prime” de l’informe Forcadell (17,56 2)només es diferencien en un 10% aproximadament dels de l’informe Savills.

16. Cal recordar que la torre Mapfre no és va ocupar plenament fins al 2002i s’havia acabat de construir el 1992.

Finançament privat majoritari de la reurbanització

de qualitat: viabilitat econòmica del desenvolupament

per illes amb quotes assequibles

La construcció i renovació de la ciutat demana inver-

sions privades i públiques en urbanització i construcció,

finançades per les plusvàlues d’edificació que atribueix el

planejament urbanístic en ús de les facultats del govern

del territori. La recuperació de plusvàlues té la forma de

finançament de les infraestructures, amb la tendència

que cada desenvolupament financi tots els costos direc-

tes i indirectes que ocasiona a la ciutat, i en reserves per

a habitatge protegit. Es presenten aquí els dos vessants

del finançament, analitzats tant des del sector públic (Pla

especial d’infraestructures, PEI) com des dels comptes

d’una promoció privada (exemple d’un estudi de viabili-

tat econòmica en la fase de planejament urbanístic).

En relació amb el Pla especial d’infraestructures del

Poblenou-22@ (PEI), previst com a instrument urbanístic

per a la reurbanització de tot l’àmbit de la MPGM, aquest

inclou també les infraestructures de connexió que són

necessàries per al funcionament del conjunt i valora

altres actuacions que «...encara que no estan localitzades

dins de l’àmbit del Pla ni són obres de connexió d’aquest,

es consideren obres importants per al desenvolupament

de la zona» (EEF del PEI, 2000).

La inversió total inicialment prevista va ser de 329

milions d’euros,17 dels quals 210 Mt (64%) corresponen

a inversions en l’àmbit del 22@, 10 Mt (3%) als denomi-

nats àmbits de connexió i 109 Mt (33%) a àmbits fora


Distribució de la inversió del PEI per àmbits (M3)

Total àmbit22@; 210,3

Àmbit deconnexió; 10,3

Fora àmbitdel Pla; 108,7

Inversions del PEI per tipus d’actuacions (M3)

Total sistema energètic 77,9

Totalteleco-munica-cions 21,7

Total ciclede l’aigua 10,1

Neteja i tractament residus 14,7

Espais públics 50,8

Total mobilitat 154,0

Inversions del PEI per tipus d’actuacions (%)

Total sistema energètic 24%

Totalteleco-munica-cions 7%

Total ciclede l’aigua 3%

Neteja i tractament residus 4%

Espais públics 15%

Total mobilitat 47%

Finançament de la inversió localitzada al 22@ i connexions

Promoció 8%

Ajuntament8%

Altres 14%

Operadors 32%

Càrregues d’urbanització 38%

17. L’import actualitzat és de 376,8 M€.. L’ús de la informació del documentaprovat l’any 2000 es justifica perquè incorpora el finançament detallatentre sector públic, companyies i empreses promotores.

del Pla. Per tipus d’actuació, la inversió més important la

constitueixen els 154 Mt en mobilitat (47% de tota la

inversió), que es localitza majoritàriament fora de l’àmbit

del Pla (un 70%, aproximadament) amb dues importants

actuacions: el tramvia Diagonal i el tramvia Front

Marítim. Els altres dos sistemes més importants en inver-

sió són l’energètic (24% del total) i l’espai públic (15% del

total), seguits de telecomunicacions (7%), neteja i tracta-

ment de residus (4%) i cicle de l’aigua (3%).

El finançament de les inversions del 22@ i les infraes-

tructures de connexió, que en conjunt es van estimar en

221 Mt, està previst en un 38% com a càrregues d’urba-

nització, el 32% a càrrec dels operadors de serveis, el 8%

directament dels pressupostos municipals, un 8% per als

promotors (a part de les càrregues d’urbanització) i la

resta del 14% per a altres subjectes financers.

Les previsions de costos del PEI que s’inclouen com

a càrregues privades en els corresponents projectes de

reparcel·lació serien segurament insuficients en relació

amb els que actualment exigeix la normativa urbanística

estatal i catalana, referents a les infraestructures de con-

nexió i a la participació per a compensar el dèficit de

transport públic. L’EEF de la MPGM va estimar la reper-

cussió unitària en 24 o 30 t/m2st, per les edificabilitats

de 2,2 i 2,7 m2st/m2s, respectivament.

El finançament privat de la transformació urbanística

comprèn també els costos d’indemnització per trasllat i

reallotjament d’activitats i habitatges existents, els ender-

rocs i la urbanització interior d’illa, a més dels costos de

construcció i totes les despeses de gestió dels processos

d’urbanització i de construcció. Els costos d’indemnitza-

ció poden suposar diferències significatives segons el

grau de consolidació dels diferents sectors dins l’àmbit de

la MPGM, però són, en definitiva, els preus immobiliaris

els que en cada cas han de fer possible la transformació.

En relació amb una promoció privada, l’informe de

viabilitat econòmica d’una proposta de desenvolupa-

ment, en la fase de redacció de planejament, de dues illes

del 22@ en l’any 2006, resulta molt il·lustratiu de l’ordre

de magnitud del finançament privat i dels paràmetres de

viabilitat econòmica de la promoció. Es tracta d’una ope-

ració amb una càrrega important d’indemnització per

construccions, trasllat d’activitat i reallotjaments, per

tractar-se d’un àmbit molt consolidat, amb una edificabi-

litat real abans de la transformació d’1,5 m2st/m2s, molt

per sobre de la mitjana d’1 m2st/m2s de sostre existent en

el conjunt de la MPGM.

L’operació partia d’una expectativa de preus immobilia-

ris mitjans de 3.000 t/m2st pel sostre d’activitat qualificada

de @ i requeria la substitució d’activitat existent amb unes

indemnitzacions importants, d’uns 13 Mt la repercussió

de la qual sobre el sostre potencial era de 189 t/m2st, i es

preveia una durada de 6 anys per a tot el procés, des de

l’adquisició de sòl fins la venda del sostre edificat.

Les dades bàsiques i resultats eren els següents:

Edificabilitat: 2,7 m2st/m2s, més 0, 3m2st/m2s de cessió

a l’Ajuntament per a HPO

Preu de venda d’activitat @ = 3.000 t/m2st

Preu de venda d’habitatge protegit = 1.456 t/m2st

Preu de venda mitjà = 2.850 t/m2st

Cost de construcció mitjà: 986 t/m2st

Calendari: 6 anys

En relació amb el preu immobiliari:

– Valor mitjà de solar: 986 t/m2st (35%)

– Construcció i gestió (inclou comercialització):

1.228 t/m2st (43%)

– Benefici: 635 t/m2st (22%)

– Taxa de rendibilitat anual: 15%

En relació amb el valor del solar (986 t/m2st):

– Sòl abans d’urbanitzar: 600 t/m2st (61%)

– Indemnitzacions: 189 t/m2st (19%)

– Urbanització (PEI): 32 t/m2st (3%)

– Gestió (inclou 4% del PEI i comercialització):

28 t/m2st (3%)

– Benefici: 137 t/m2st (14%)

– Taxa de rendibilitat anual: 15%

El preu del producte immobiliari edificat permet assu-

mir tots els costos i despeses de les fases d’urbanització i

de construcció, amb una taxa de rendibilitat anual del

15% en cada fase, unes càrregues totals d’urbanització de

250 t/m2s i pagar per sòl abans d’urbanitzar 1.620 t/m2s,

se situa en valors mitjans dels solars urbanitzats de

Barcelona, segons les estadístiques de Forcadell del 3r tri-

mestre de 2006 (1.315-1.800 t/m2). Aquest valor equival

a una repercussió de 600 t/m2st, que és el 61% de la

repercussió mitjana de solar de 986 t/m2st.


El gràfic 3 presenta l’esquema dels components del valor

immobiliari per a la propietat, de la cessió a l’Ajuntament

del 10% d’aprofitament18 i de l’operació completa.

Pel que fa a la viabilitat econòmica del desenvolupa-

ment privat es volen destacar les conclusions següents:

– Les transaccions s’han ajustat al mecanisme de la

demanda derivada, en cada cas. Els preus de mercat dels

productes finals han “aguantat” indemnitzacions altes i

valors residuals alts, amb expectatives, demanats per la

propietat.

– Els costos d’urbanització que repercuteix el PEI són

només del 3% del valor del solar i no inclouen els costos

de connexió ni la compensació del dèficit de transport

que actualment exigeix la normativa estatal i catalana.

– Són costos per sota d’altres desenvolupaments

urbanístics a BCN. A la MPGM de La Marina de la Zona

Franca del 2006, per exemple, en els costos d’urbanitza-

ció del seu pla d’infraestructures, que inclou també una

estació de metro, la repercussió és de 92 t/m2st, el 2005,

equivalent a uns 75 t/m2st (més del doble que al 22@) si

s’actualitzen al 2000, amb una taxa anual mitjana del 5%.

– En els àmbits amb edificabilitat consolidada alta, les

indemnitzacions poden representar un condicionant

important per a la seva transformació, fins que es pugui

assumir l’expectativa de les empreses existents de poder

pagar el trasllat i tenir noves instal·lacions fora de BCN

amb aproximadament un 50% més de solar i alguna

renovació tecnològica de maquinària.

– La cessió del 10% de sòl per a zones verdes i del

10% de sòl per a equipaments és neutra en relació amb la

viabilitat econòmica de la promoció, perquè els paràme-

tres bàsics de viabilitat són l’edificabilitat, els ingressos

totals per venda i tots els costos i despeses de gestió de la

transformació urbanística i de la construcció.

– La cessió del 10% de l’aprofitament a l’Ajuntament

li permet disposar de solars equivalents al 0,3 m2st/m2s de

sostre per dedicar-lo a habitatge protegit i sense subven-

ció obtenir l’equivalent a la repercussió de solar del règim

protegit. No és una càrrega per a la propietat si no una

recuperació pública de les plusvàlues o benefici que el

planejament li atorga, atès que la iniciativa privada obté

un benefici equivalent al 27% del valor immobiliari en


200,0

180,0

160,0

140,0

120,0

0

100,0

80,0

60,0

40,0

20,0

Mf

Sòl brut Indemnitzacions Urbanització Gestió urbanització Benefici urbanització Costos construcció Gestió construcció Benefici construcció

1

38,1

14,6

59,2

8,21,71,8

11,4

36,0

2

4,26,61,64,90,2 1,3

3

42,4

16,2

65,8

13,1

12,6

36,0

1,92,1

Gràfic 3

Components del preu immobiliari final

18. El 2006 la cessió del 10% d’aprofitament a l’Ajuntament no era lliure decàrregues, aquest va ser un precepte de la Llei estatal del sòl 8/2007.


venda, equivalent a una rendibilitat del 15% anual dels

fluxos de caixa durant el sis anys de gestió.

Impacte de les llicències de construcció del 22@

en el conjunt de Barcelona des del 2003:

61% de les oficines i 38% dels hotels

L’Ajuntament de Barcelona ha concedit 158 llicèn-

cies de nova construcció o rehabilitació profunda a

l’àmbit del 22@, entre 1998 i 2010, amb una superfície

de 959.846 m2 de sostre sobre rasant (potencial de pla-

nejament urbanístic) i 441.753 m2st sota rasant (46%

addicional), segons la Base de Dades de l’Oficina

Tècnica del 22@.

El gruix de les aprovacions es van produir entre el

2003 i el 2007 (72% de la superfície total) i l’evolució tem-

poral reflecteix en els anys inicials (1998-2002) la neces-

sitat de realitzar el planejament i la gestió de sòl (18% del

total) i, des de l’any 2007, l’aturada immobiliària general

(10% del total). A efectes comparatius, en el conjunt de

Barcelona, es pot considerar que l’activitat de creuer del

22@ s’inicia el 2003, acumulant en aquest any les llicèn-

cies anteriors. Hi ha dues puntes destacades el 2005 i el

2007 amb el 39% del sostre total.

Des del 2001 fins el 2007 la superfície edificada mitja-

na anual hauria estat de 172.106 m2st, mentre que els tres

últims anys hauria estat només de 33.105 m2st. Entre el

2003 (acumulat) i el 2010 s’ha aprovat una mitjana de

120.000 m2 de sostre sobre rasant per any, tendència que

es podria considerar com a hipòtesi optimista per als pro-

pers anys perquè incorpora quatre anys i mig d’expansió

i tres anys i mig de recessió, encara que una tendència

pessimista es podria situar en els 100.000 m2st anual als

efectes de projecció.

La tipologia edificatòria majoritària és la d’oficines i

representa el 51 % del sostre sobre rasant de les llicències

aprovades (488.000 m2st respecte del total de 960.000

m2st). El següent ús en importància és l’habitatge prote-

git (173.000 i uns 2.200 habitatges) amb el 18%, i el ter-

cer és el dels hotels (150.000 m2st i unes 2.300 habita-

cions) amb una quota del 13%.

La superfície mitjana de les llicències per als usos

d’oficines, habitatges, hotels i equipaments se situa

entre 5000 i 7000 m2 de sostre sobre rasant, amb les

excepcions extremes de la indústria (2.100 m2st) i les

dues llicències d’aparcament no vinculat (18.000 m2 i

unes 720 places per aparcament). El 46% de les llicèn-

cies no superen els 3.600 m2st, equivalents a un dècim

aproximadament del potencial d’una illa, i només 20

1999

200.000

180.000

160.000

140.000

2001 2003 2005 2007 2010Any 2000 2002 2004 2006 2008

120.000

100.000

0

Total llicències 22@ m²st s./rasant

Total oficines 22@ m²st s./rasant

1

80.000

60.000

40.000

20.000

2009

Gràfic 4

Llicències 22@. En m2 de sostre sobre rassant, 2001-2010


Aparcaments

Habitatges

Equipaments i serveis t.

Hotels

Indústria

Oficines

0 100.000 300.000 500.000 700.000200.000 400.000 600.000 800.000

m² st sobre rasant

m² st sota rasant

36.391

172.758 69.335

132.655 70.902

150.455 60.381

32.054 6.915

484.218 197.828

H

Llicències 22@. Sostre sobre i sota rasant per usos. En m2 de sostre, 2001-2010

Habitatges


Hotels

Indústria

Oficines

0 50.000 150.000 250.000 400.000100.000 200.000 300.000 500.000

1998-2010172.758

132.655

150.455

471.924

32.054

350.000 450.000

Llicències 22@. Per usos, en m2 de sostre sobre rasant, 2001-2010

Aparcaments

Habitatges


Hotels

Indústria

Oficines

0 10 30 50 7020 40 60

Nre. de llicències2

36

22

17

16

65

Llicències 22@. Nombre de llicències per usos, 2001-2010


>36.000(>1illa)

18.001-36.000(50% al100% illa)

14.001-18.000(4/10 al 50% illa)

10.801-14.400(3/10-4/10)

7.201-10.800(2/10-3/10)

3.600-7.200(1/10-2/10)

<3.600m²st(1/10 potencial illa)

0 50.000 100.000 150.000 200.00075.000 125.000 175.000 225000

m² st s./ rasant

162.242

215.836

112.404

208.684

169.448

91.232

25.000

Llicències 22@ per grandària. En m2 de sostre sobre rasant, 2001-2010

18.196

4.799

5.936

7.598

2.132

7.588

Aparcaments(no vinculats)

Habitatges


Hotels

Indústria

Oficines

0 2.500 7.500 12.500 20.0005.000 10.000 15.000

m² st/ llicències

2

17.500

Llicències 22@. Grandària mitjana per usos en m2st/llicència. Excepte 2 llicències d’aparcament vinculat

0 20 40 60 8030 50 70 90

Nre. llicències7

13

9

24

32

73

10

>36.000(>1illa)

18.001-36.000(50% al100% illa)

14.001-18.000(4/10 al 50% illa)

10.801-14.400(3/10-4/10)

7.201-10.800(2/10-3/10)

3.600-7.200(1/10-2/10)

<3.600m²st(1/10 potencial illa)

Llicències 22@ segons grandària. Nombre per intervals de m2st sobre rasant, 2001-2010


Administració pública

Institucions senseànim de lucre

Inversió immobiliària

Hotels

Empreses

0 50.000 150.000 250.000 400.000100.000 200.000 300.000 500.000

Iniciativa de mercatm² st s./ rasant121.572

123.934

481.667

86.703

145.969

350.000 450.000

5

50.980 69.694

Administració pública

Institucions senseànim de lucre

Inversió immobiliària

Hotels

Empreses

0 150.000 250.000 350.000 500.000200.000 300.000 400.000 600.000

58.288

21.282

450.000 550.000100.00050.000

Oficines Indústria Hotels Equipaments i serv. t. Habitatge

47.664 47.664

405.338

21.712 16.020

34.112

4.485

124.687

12.395

16.020

Llicències 22@ classificades per iniciativa de mercat immobiliari. En m2st sobre rasant

Llicències del 22@ classificades per iniciatives de mercat immobiliari i usos en m2st sobre rasant

llicències (13%) ocupen més de la quarta part del

potencial d’una illa. La llicència mitjana és de 6.050

m2st sobre rasant.

L’estimació dels llocs de treball que poden represen-

tar les llicències aprovades s’ha fet sobre la base dels

estàndards que resulten de creuar la informació del

cadastre de Barcelona amb la informació de llocs de tre-

ball de la Revista Barcelona Economia que presenta la

informació de l’ocupació en 32 subsectors i hipòtesis

d’elaboració pròpia19.

19. Forma part d’un treball més ampli en elaboració sobre l’impacte urbanís-tic i immobiliari del 22@.

Els estàndards mitjans són els següents:

– Emmagatzematge: 74 m2 per lloc de treball

– Comerç al detall: 86 m2 per lloc de treball

– Serveis personals (exclosa la Sanitat) i ensenya-

ment: 45 m2 per lloc de treball

– Oci, hoteleria i restauració20: 39 m2 per lloc de treball

– Indústria: 90 m2 per lloc de treball

– Sanitat: 26 m2 per lloc de treball

– Oficines: 18 m2 per lloc de treball

S’hauran creat, doncs, 32.149 llocs de treball quan

totes les llicències aprovades estiguin construïdes, apli-

cant els estàndards mitjans del municipi, fins el 2010.


16.020

Aparcaments

Habitatges

Equipaments i serv. t.

Hotels

Indústria

Oficines

0 150.000 250.000 350.000 500.000200.000 300.000 400.000 600.000

58.288

12.395

450.000 550.000100.00050.000

Empreses Hotels Inversió immobiliària Institucions sense ànim de lucre Administració pública

34.112 69.697

124.687

4.485

3.339

21.712

68.649

47.66450.898

21.282 405.338

4.959

Llicències del 22@. Usos i iniciativa de mercat immobiliari. En m2 sobre rasant. Els aparcaments

1988

2.500.000

1990 1992 2000 2002 2010Any 1989 1991 1993 2001 2003

2.000.000

1.500.000

0

Total nou (m²st)

Ampliació i reformes(m²st)

1.000.000

500.000

20041994 1996 19981995 1997 1999 2005 20072006 2008 2009

Sostre nou i d’ampliació reforma (m2) a Barcelona 1988-2010

20. Planteja dubtes d’aplicar-ho exclusivament als hotels. Es considerarà eldoble de l’estàndard obtingut o 79 m2st per lloc de treball.

En relació amb la iniciativa de mercat immobiliari21 la

sol·licitud de llicència per a inversió i lloguer és la inicia-

tiva principal (50,2% de les superfícies aprovades) i majo-

ritàriament per a desenvolupar la tipologia d’oficines. Les

iniciatives hoteleres específiques, que també cal conside-

rar com a inversió immobiliària privada, representen el

15% del sostre aprovat. Els edificis de les Administracions

públiques junt amb les inversions de les institucions

sense ànim de lucre en habitatges protegits especialment

(26% del total i en proporcions semblants). La inversió

directa d’empreses específiques ha consumit només el

9% del sostre aprovat.

Per tal de situar l’impacte de les llicències aprovades

en el 22@ es parteix de la producció immobiliària de

Barcelona sobre la base de la mateixa font d’informació

Barcelona Economia22. L’any de màxima producció immo-

biliària al municipi de Barcelona en els últims 23 anys va

ser a l’any 1991 just abans dels Jocs Olímpics del 1992

amb 2,0 Mm2 de sostre d’obra nova que no s’ha superat

ni en els anys més punta del cicle expansiu recent, en què

es van assolir els 1,62 milions de m2st a l’any 2006.

La producció mitjana anual dels darrers deu anys

(1,13 Mm2st) és pràcticament coincident amb la produc-

ció mitjana dels últims 23 anys (1,13 Mm2st) des de 1988,

com també ho són les superfícies de rehabilitació i

ampliació (0,39 Mm2st front a 0,33 Mm2st). Els resultats

posen de relleu la compensació dels nivells de producció

entre els cicles expansius (1988-1991 i 1997-2007) en

relació amb els recessius (1992-1996 i 2007 i 2010), en un

territori consolidat, i en gran part completat, com és el cas

del municipi de Barcelona.

Després de 1991 hi ha certament una davallada que

dura dos anys i segueix una lleugera recuperació fins al

1996, que és el pitjor any de la crisi anterior, encara que

pròxima a les baixes produccions de 1992 i 1994. A par-

tir de 2007 i de 2008 s’inicia el cicle recessiu actual amb

baixada mínima el 2008 i intenses el 2009 i 2010, en què

s’assoleixen les produccions més baixes dels últims 23

anys.

La comparació de les superfícies aprovades al 22@

amb les del total de Barcelona de l’estadística de referèn-

cia inclou també les hipòtesis addicionals que l’estadísti-

ca de l’Ajuntament incorpora un 15% de llicències modi-

ficades i repetides que poden computar en diferents anys

alhora, d’un cantó, i que la producció dels primer anys del

22@ s’acumula al 2003, de l’altre.

Com a resultat de l’elaboració, l’impacte estimat del 22@

per als diferents usos entre el 2003 i el 2010 és el següent:

– Oficines.........................................................................61%

– Hotels..............................................................................32%

– Equipaments...........................................................13%

– Aparcaments...........................................................17%

– Habitatges.....................................................................6%

– Indústria ........................................................................5%

– Tots els usos (exclòs el comercial): 17%

Els resultats palesen que el 22@ és l’operació singular

més important de Barcelona en la tipologia d’oficines

(61% del total des de 2003) i que, al mateix temps, ha tin-

gut un pes molt important en la localització de nous

hotels (38%) per fer front a la seva demanda creixent com

a resultat de l’augment constant de visitants.

Els resultats també posen de relleu que el 22@ està en

concurrència i competència amb d’altres àrees de la ciu-

tat amb dinamisme important en els anys d’expansió,

una de les quals és la important l’àrea del Fòrum contí-

gua al mateix Districte de Sant Martí i que als efectes

sinèrgics dels clústers cal considerar com una sola opera-

ció, a la qual s’afegirà aviat l’entorn de La Sagrera i la

mateixa estació central.

Potencials edificatoris del 22@ i hipòtesis de terminis

de colmatació: fins el 2014 amb 100.000 m2st d’absorció

anual i potencial de 85.000 llocs de treball


21. La classificació s’ha realitzat en funció del nom titular de la llicència, ambpreguntes addicionals als serveis tècnics del 22@ per tal d’afinar distincióentre “inversió immobiliària per a lloguer” o “empresa específica”, que erenels conceptes que plantejaven més problemes d’adscripció. La distinció entre“Institucions sense ànim de lucre” correspon principalment a les immobilià-ries sindicals en el cas de l’habitatge i a institucions en el cas dels equipa-ments. Els” lofts” s’atribueixen a “inversió immobiliària” en habitatge.

22. En relació amb la comparació amb la informació de llicències per usos del22@, l’estadística de “Barcelona Economia” presenta el problema que en l’es-tadística d’obra nova els hotels estan classificats junt amb els equipaments. Lacomparació pot resultar també esbiaixada per anys perquè hi ha un desfasa-ment temporal entre la data d’aprovació de l’Ajuntament i la informació favo-rable dels serveis tècnics del 22@, i s’arriba a la hipòtesi que la proporció entreels dos usos és igual a la de l’estadística de obres majors totals.

Es parteix dels comptatges disponibles del 22@, avui,

que són (en m2 de sostre sobre rasant) els següents:

– Edificis catalogats que no han demanat

llicència ....................................................................................108.163

– Altres edificis que es mantenen..................198.193

– Fronts consolidats d'habitatge .....................137.085

– Edificis industrials consolidats

pendents de transformar ....................................438.955

– Llicències concedides..............................................959.847

Total 1 (Consolidat) ...............................................1.842.243Àrees amb planejament i gestió

però no edificades............................................................480.137

Àrees pendents de planejament

i/o gestió.................................................................................1.570.373

Total 2 (Potencial pendent de desenvolupament) ........................................2.050.510Total 1+2 (Potencial total) ..............................3.892.753Total 1+Total 2 (Potencial total. Previsió arrodonida) ............................................4.000.000

En relació amb les 198,3 ha de sòl total, representa

una edificabilitat bruta d’1,96 m2 de sostre per m2 de sòl.

I en relació amb les 116,0 ha de sòl de transformació

(42% de sòl de vials, zones verdes i altres sistemes),

representa una edificabilitat neta de 3,3 m2st/m2s.

Els 1.842.243 (47% del sostre total) es poden conside-

rar sostre consolidat, i només queden pendents els

959.847 m2st (57% del sostre consolidat) de llicències

concedides que estan pendents d’edificar. És plausible la

hipòtesi que, com a màxim, només els aproximadament

95.000 m2st de llicències concedides entre el 2008 i el

2009 no han començat la seva edificació.

L’important esforç de planejament i gestió realitzat al

22@ queda patent amb el potencial edificatori amb pla-

nejament i gestió completades i que assoleix el 60% del

potencial total (2,3 milions de m2st en relació amb els 3,9

Mm2st totals).

Es pot considerar que les àrees amb planejament i

gestió (480.137 m2st) pendents seran desenvolupades a

curt o mitjà termini quan les condicions del mercat ho

permetin i que seran el primer potencial que demanarà

llicència de construcció.

La qüestió principal per determinar quina part dels

1.570.373 m2st sense planejament o gestió, equivalent al

40% del potencial total, entraran al mercat per demanda,

després d'excloure aquelles parcel·les industrials que per

la seva edificabilitat consolidada tindrien uns costos alts

de transformació i no poden ser considerats com a oferta

potencial a transformar-se a mitjà termini.

A falta de més informació s’aplica la proporció indicada

a l’estudi econòmic i financer del 2000 de les illes amb edi-

ficabilitat inferior als 38.000 m2st dins dels “desenvolupa-

ments opcionals” (59,7%). El potencial de desenvolupament

probable seria d’1.417.650 m2st (937.513 m2st de potencial

probable afegits als 480.137 m2st amb planejament i gestió).

Conseqüentment la colmatació s’assoliria en 12 anys

(2022) amb la hipòtesi màxima de concessió de llicències

de 120.000 m2st o alternativament s’assoliria en 14 anys

(2024), amb la hipòtesi pessimista de 100.000 m2st anual,

seguint tendències històriques.

Realitzant hipòtesis agregades d’ocupació, tenint en

compte que una part del nous desenvolupaments serà

d’habitatge però assumint l’estàndard mitjà de 30 m2st per

nou lloc de treball (habitatge inclòs), el potencial probable

pendent localitzaria 52.446 llocs de treball, que són addi-

cionals als que s’han estimat per les llicències ja concedi-

des (32.14923), amb un total aproximat de 85.000 llocs de

treball24 derivats del nou desenvolupament del 22@, i que

s’afegirien als de les activitats que no es transformaran.

El Districte del 22@, l’estació central

de La Sagrera i el Fòrum: el CBD de Barcelona

al 2025-2030

L’anomenat central business district (CBD) d’una aglo-

meració metropolitana és aquella part del territori, gene-

ralment en posició molt cèntrica, que localitza la màxima

concentració d’activitats terciàries direccionals de serveis a


23. Cal contrastar-ho, però, amb l’estimació de 44.600 treballadors nous al22@economic (ampliat) a desembre de 2009 en un altre article basat enel cens d’empreses.

24. Amb els estàndards de La Défense (24 m2 per lloc de treball en oficines icomerç) serien 99.062 llocs de treball.

les empreses i de màxim valor afegit per lloc de treball. Per

facilitat de delimitació s’assimila Barcelona als districtes

de l’Eixample i Ciutat Vella, tot i que una delimitació més

precisa tindria més un caràcter lineal al llarg del passeig de

Gràcia i la Diagonal, com posen de relleu els mapes dels

informes de les empreses d’intermediació immobiliària

més importants.

La qüestió urbanística que planteja la transformació

en 22@ del Poblenou industrial té un potencial d’uns 3,2

milions de m2 de sostre sobre rasant (i aproximadament

1,3 mm2 de sostre sota rasant, basats en les proporcions

que es deriven de les llicències aprovades) i modificarà la

concentració d’activitats terciàries actual i les centralitats

metropolitanes.

El municipi de Barcelona tenia 118,99 milions de m2

de sostre cadastral el mes de febrer de 2005, tant sobre

rasant com en aparcaments sota rasant, segons explota-

ció de l’Institut d’Estudis Fiscals de l’Ajuntament. El

desembre de 2009, tenia 121,29 mm2, segons la informa-

ció de l’oficina gestora del cadastre de Catalunya, amb un

increment de l’1,93%, amb un desglossament per usos

que no coincidia exactament amb la primera informació.

El Districte de Sant Martí representava el 12% del

sostre cadastral total de Barcelona (14,6 mm2st); el 2005,

però, localitzava el 20% de la indústria (2,7 mm2st) i el 6%

de les oficines (0,4 mm2st) i l’administració pública. En

canvi, el districte de l’Eixample representava el 27% del

cadastre total (23,9 mm2st) i localitzava el 45% de les ofi-

cines i l’administració pública (2,5 mm2st) i el 14% de la

indústria de Barcelona (1,7 mm2st). Si bé el creixement de

les oficines haurà estat molt diferencial per districtes no

es disposa avui de prou informació cadastral par docu-

mentar-ho adequadament25.

La consideració conjunta dels districtes de l’Eixample

i Ciutat Vella com a CBD actual donarien unes dimen-

sions del 45% del sostre d’oficines i administració públi-

ca de Barcelona, amb 3,5 milions de m2 de sostre el 2005.

A les dimensions del 22@ (3,2 Mm2st d’activitat i una

imputació de sota rasant –assumint que hi poden coexis-

tir activitats industrials que progressivament es transfor-

maran dins del mateix sector d’activitat en activitats més

compatibles amb els altres usos– i uns 1,2 Mm2st sota

rasant) cal afegir-hi els potencials d’activitat econòmica

de l’operació del Fòrum (0,6 Mm2st sobre rasant i uns 0,1

Mm2st sota rasant) i de l’entorn de l’estació central de La

Sagrera (0,4 Mm2st sobre rasant i uns 0,1 Mm2st sota

rasant). El total d’activitat de les tres operacions conjun-

tes seria de 4,2 Mm2st d’activitat sobre rasant i d’1,4

Mm2st sota rasant, enfront dels 3,5 Mm2st dels districtes

de Ciutat Vella i l’Eixample, el 2005.


25. És un dèficit estadístic greu pel que fa a les dimensions físiques i econò-miques de les ciutats imputable segurament a la gestió encara centralitza-da del cadastre.

Cadastre BCN (sobre + sota rasant) 2005 En milions de m2st

Ciutat Vella 8,13%

Eixample 23,99%

Sants-Monjuïc 15,22%

Les Corts 8,32%Sarrià-Sant Gervasi 14,90%

Gràcia 8,36%

Horta-Guinardó 9,25%

Nous Barris 7,45%

Sant Andreu 8,81%

Sant Martí 14,56%

Cadastre BCN oficines-Administració Pública 2005 En milions de m2st

Ciutat Vella 1,3

Eixample 2,49

Sants-Monjuïc 1,21

Les Corts 0,78

Sarrià-Sant Gervasi 0,82

Gràcia 0,51

Horta-Guinardó 0,11

Nous Barris 0,10

Sant Andreu 0,29

Sant Martí 14,56%

Font: Institut d’Estudis Fiscals. Aj. BCN Ciutat Vella Font: Institut d’Estudis Fiscals. Aj. BCN Ciutat Vella

Cal concloure, doncs, que la compleció de les grans

operacions d’activitat econòmica als districtes de Sant

Martí i de Sant Andreu (4,2 Mm2st sobre rasant), que per

la contigüitat i proximitat facilitaran la clusterització i les

sinergies, quan les condicions econòmiques ho facilitin,

superarà en dimensió i en activitat lligada al coneixement

i a les noves tecnologies, o com a mínim les igualaran, les

dimensions dels districtes de l’Eixample i Ciutat Vella (3,5

Mm2st, el 2005), i modificarà, en qualsevol cas, les centra-

litats de la ciutat.

Queden però els dubtes de si són necessaris més

habitatge que els previstos al planejament d’aquestes

grans operacions al llevant de Barcelona, per facilitar l’e-

quilibri de la ciutat compacta i complexa i les necessitats

addicionals d’accessibilitat en transport públic que dema-

nen els CBD més moderns. La principal aglomeració

comercial de la ciutat continuarà sent, en qualsevol cas, al

CBD tradicional i històric.

Resum i conclusions

1. El 22@,amb un potencial de prop de 4 milions de

m2 edificables, incentiva l’economia del coneixement,

facilitant externalitats a les empreses per competir millor,

i els ofereix un plus d’edificabilitat de 0,5 m2st per m2 sòl

que constitueix una subvenció implícita en relació amb

els altres polígons d’edificabilitat menor. La ubicació al

districte d’universitats i centres tecnològics amb una

aposta per la clusterització urbana fa que qui s’ubica al

districte no ho fa només per preu sinó pel posicionament

en innovació, la “massa crítica actual” i perquè és l’oferta

central de més dimensió. Té l’avantatge immobiliari que

permet la construcció immediata, a diferència de les ope-

racions en competència futura que estan encara en fase

de planejament.

2. El 22@ competeix amb operacions del món d’esca-

la dimensional semblant i localitzacions cèntriques com

La Défense de París o la prolongació de la Castellana de

Madrid, amb l’avantatge del clúster de l’economia del

coneixement i el desavantatge de la inferior massa crítica

i falta d’accessibilitat a la xarxa regional i internacional de

transport ferroviari, avui, i dels preus i lloguers superiors

als de Barcelona, que reflecteixen el seu millor atractiu

per a la demanda. El 22@ es beneficia de la icona de la

torre Agbar, el Parc Biomèdic o la nova torre de la

Telefònica a la Diagonal, fora de l’àmbit urbanístic del

22@.

3. La MPGM preveia 20 anys de desplegament, una

absorció anual de 135.000 m2st, la viabilitat econòmica de

les indemnitzacions per trasllat de les activitats indus-

trials i el 70% del pla d’infraestructures. El desplegament

s’ha ajustat raonablement a les previsions fins al canvi de

cicle econòmic i immobiliari iniciat el 2007, i s’han conce-

dit llicències per a només 33.000 m2st de mitjana anual.

4. Les operacions actuals i futures en concurrència i

competència totalitzen un potencial edificable d’11,4

mm2 de sostre d’activitat i de residència, generen un

superàvit de 207.500 llocs de treball i un dèficit de

198.600 habitatges a la ciutat “de riu a riu”, i el seu des-

plegament augmentarà la mobilitat metropolitana.

5. El conjunt del potencial disponible del 22@ amb el

futur de La Sagrera - Prim seguirà essent en els propers

anys l’oferta més important d’activitat però només repre-

sentarà el 47% aproximadament de l’oferta potencial.

L’oferta que presentarà més competència serà la del Parc

de la Innovació de la Zona Franca a l’antiga fàbrica SEAT,

que posarà en oferta a l’entorn d’1 milió de m2st amb una

edificabilitat semblant a la del 22@ i amb lloguers molt

competitius, just amb l’urbanització iniciada. Caldrà

assegurar una especialització sectorial de cada territori

per tal de diferenciar les ofertes.

6. La segona oferta metropolitana d’activitat en

dimensió i en qualitat de la urbanització és la del Centre

Direccional de Cerdanyola-Parc de l’Alba, actualment en

oferta. Es pot considerar una oferta complementària a la

del 22@, perquè satisfarà una demanda diferenciada

d’activitat, tant en característiques i localització com per

preu. Es potencien mútuament per atreure demanda

internacional. Comprèn una superfície de 340 ha i té un

sostre potencial d’1,9 milions de m2st, dels quals 1,5

Mm2st són d’activitat.

7. El 22@ ha estat una operació d’èxit perquè ha loca-

litzat el 61% del total dels edificis de noves oficines de

Barcelona des de 2003 i el 38% de la superfície constru-

ïda del nous hotels que tenen demanda creixent, com a


resultat de l’augment constant de visitants. L’alternativa

de localització d’aquestes activitats sense el 22@ hauria

estat la localització metropolitana més dispersa i amb

menor possibilitats de fer clústers econòmics urbans.

8. S’hauran creat uns 32.000 llocs de treball amb les

llicències aprovades fins el 2010, sobre la base dels estàn-

dards mitjans de densitat de la ciutat per usos. L’àmbit

ampliat del 22@econòmic indica, però, uns 44.000 nous

llocs de treball, el 2010.

9. El desplegament del 22@ ha estat incentivat per la

localització d’equipaments públics i universitats i de les

institucions sense ànim de lucre, atesa l’oferta de sòl per

a habitatge protegit, que representa el 26% del sostre

total de les llicències concedides. L’interès immobiliari

queda palès perquè el 50,25 de les superfícies aprovades

han estat per a edificis per a inversió i lloguer i majorità-

riament per desenvolupar la tipologia d’oficines. Les ini-

ciatives hoteleres específiques, que també cal considerar

com a inversió immobiliària privada, representen el 15%

del sostre aprovat. La inversió directa d’empreses noves o

ja constituïdes ha consumit només el 9% del sostre apro-

vat, fins el present, i cal fomentar-ne l’increment.

10. Des del 2001 fins el 2007 la superfície edificada

mitjana anual hauria estat de 172.106 m2st, mentre que

els tres últims anys hauria estat només de 33.105 m2st.

Entre el 2003 (acumulat) i el 2010 s’ha aprovat una mitja-

na de 120.000 m2 de sostre sobre rasant per any, tendèn-

cia que es podria considerar com a hipòtesi optimista per

als anys propers perquè incorpora quatre anys i mig d’ex-

pansió i tres anys i mig de recessió. La hipòtesi pessimis-

ta de previsió se situa en els 100.000 m2st d’absorció

anual.

11. Les previsions de costos del Pla especial d’infraes-

tructures a finançar pels desenvolupaments són insufi-

cients en relació amb els que actualment exigeix la nor-

mativa urbanística estatal i catalana, referents a les

infraestructures de connexió i a la participació per a com-

pensar el dèficit de transport públic. Els comptes econò-

mics de les operacions podrien assumir costos més alts

d’urbanització.

12. El 22@ és també una operació que permet recupe-

rar plusvàlues a través del finançament de les infraestruc-

tures de ciutat i per les cessions de sòl per habitatge pro-

tegit, que és compatible amb la rendibilitat privada de les

operacions, gràcies a l’edificabilitat. La iniciativa privada

immobiliària ha obtingut un benefici immobiliari aproxi-

mat del 27% del valor immobiliari en venda i una rendi-

bilitat del 15% anual dels fluxos de caixa per un període

de gestió mitjana d’uns sis anys des del planejament a la

venda.

13. La completació del potencial pendent del 22@ (1,4

milions de m2 de sostre) s’assoliria en 12 anys (2022) amb

la hipòtesi màxima de concessió de llicències de 120.000

m2t o alternativament s’assoliria en 16 anys (2026), amb

la hipòtesi pessimista de 100.000 m2st anual, seguint ten-

dències històriques.

14. El potencial total de llocs de treball s’estima en

85.000 llocs de treball (99.000 amb els estàndards de La

Défense de París) amb estàndards de densitat actual i que

s’afegirien als de les activitats que finalment no es trans-

formaran.

15. La completació de les grans operacions d’activitat

econòmica als districtes de Sant Martí i de Sant Andreu

(4,2 Mm2st sobre rasant) que per la contigüitat i proximi-

tat facilitaran la clusterització i les sinergies, quan les con-

dicions econòmiques ho facilitin, superarà en dimensió i

en activitat lligada al coneixement i a les noves tecnolo-

gies a les dimensions d’oficines i activitats direccionals de

l’actual CBD dels districtes de l’Eixample i Ciutat Vella

(3,5 Mm2st, el 2005), i es convertirà en el nou CBD de

Barcelona cap el 2025-2030.

16. Des de la perspectiva urbanística i immobiliària es

pot plantejar si són necessaris més habitatges que els

previstos al planejament en aquestes grans operacions al

Llevant de Barcelona, per facilitar l’equilibri de la ciutat

compacte i complexa així com les necessitats addicionals

d’accessibilitat interna en transport públic que demanen

els CBD més moderns i amb eventual finançament a càr-

rec dels nous desenvolupament. La principal aglomeració

comercial de la ciutat continuarà sent, no obstant això, al

CBD tradicional i històric.



L’impacte econòmic de les infraestructuresal 22@

Ramon Sagarra RiusDirector d’Infraestructures de la societat pública municipal 22@Barcelona,SA. Professor associat al Departament de Tecnologia de la UPF

Introducció

Aquest article caracteritza el concepte general d’in-

fraestructura pel que fa a la seva relació amb l’economia i

desenvolupa aquesta relació fins arribar a les infraestruc-

tures de serveis urbans que trobem al 22@. L’article entra

amb més detall en les infraestructures més estratègiques i

noves: les xarxes de climatització centralitzada i la de fibra

òptica de titularitat municipal. Acaba apuntant l’oportuni-

tat del concepte de smart city entès com a millora en l’efi-

càcia i l’eficiència de l’explotació de les infraestructures.

Infraestructures. De què parlem?

Amb caràcter general s’entenen les infraestructures

com la base material on s’assenten les societats. Aquest

concepte extraordinàriament obert s’especialitza i l’accep-

ció, encara de caràcter ampli en què l’entenem normal-

ment, es perfila cap a aquelles realitzacions humanes que

serveixen de suport a altres activitats i que formen part de

l’organització estructural de ciutats i empreses. Ja en

entorns més especialitzats sovint les identifiquem amb les

diferents xarxes de serveis i es caracteritzen més diferen-

ciant-les dels equipaments, dels serveis tècnics, dels siste-

mes, dels elements patrimonials de les Administracions...

L’impacte que suposen té, en general, signe positiu

en l’àmbit econòmic o en el social o en ambdós. S’entén

que milloren les condicions dels agents que desenvolu-

pen activitats en el si de la societat incrementant la pro-

ductivitat dels factors de producció. En la mesura en què

es disposi de bones infraestructures i xarxes s’obtindrà

més benestar, costos més baixos, més seguretat, més

vertebració territorial, més creixement econòmic, més

renda... No obstant això, aquesta visió –que es podria

qualificar de clàssica– es qüestiona cada cop més i obli-

ga a fer una anàlisi de les infraestructures més àmplia i

rigorosa, en la línia dels impactes mediambientals i les

externalitats, com s’apunta més endavant en aquest

article.

Per comprendre l’economia de les infraestructures, cal

diferenciar-ne dos grans tipus –en el llenguatge de l’ur-

banisme s’anomenen sistemes–: les generals i les locals.

Es qualifiquen de generals les de generació, transport i

enllaç, típicament planificades des del sector públic i

finançades pel mateix sector públic o amb mecanismes

publicoprivats promoguts per l’Administració mateixa.

Trobem en aquest grup carreteres, ports i aeroports, cen-

trals de producció elèctrica, línies d’alta tensió, gasoduc-

tes. En relació amb el 22@ aquestes infraestructures són

necessàries per arribar amb les xarxes a l’àmbit, però no

suficients. El seu desenvolupament escenifica la confian-

ça de les Administracions i els operadors en la iniciativa i

sovint són objecte de tractament als mitjans de comuni-

cació. La inversió en infraestructures generals permet l’a-

nàlisi i quantificació clares del seu impacte, en la mesura

en què aborda una matèria d’abast limitat a la mateixa

xarxa o sistema.

Les infraestructures locals, típicament anomenades

urbanístiques o de serveis urbans, tenen caràcter capil·lar

i estan constituïdes pel “darrer tram” de cada xarxa fins

arribar a cadascuna de les edificacions i cada un dels

usuaris. Calen elevades inversions per desenvolupar-les i

actualment el seu nivell dotacional bàsic correspon als

Concepte Costos infraestructures Generals (estimats) Locals

Electricitat MT - Obra civil 61.865.072,14 26.000.000,00 35.865.072,14

Recollida pneumàtica 70.504.663,31 9.000.000,00 61.504.663,31

Urbanització de carrers 106.100.094,71 0,00 106.100.094,71

Xarxa de gas - Obra civil 1.221.897,60 0,00 1.221.897,60

Xarxa de climatització (aprox.) 48.000.000,00 15.000.000,00 33.000.000,00

Telecomunicacions OC 36.878.857,33 0,00 36.878.857,33

Xarxa d’aigua potable 2.249.161,25 0,00 2.249.161,25

Clavegueram 36.371.364,85 0,00 36.371.364,85

Mobilitat obra civil 13.604.762,68 0,00 13.604.762,68

Total general 376.795.873,87 50.000.000,00 326.795.873,87

Nota: Les quantitats no incorporen les despeses de redacció de projectes, direccions d’obra, control de qualitat, seguretat i salut, etc. Per obtenir el pressupost total sense IVA cal considerar un increment del 30%.


serveis que històricament han atorgat la condició de solar

als terrenys: viari, distribució d’aigua, claveguera, distri-

bució elèctrica i senyalització. Aquest nivell dotacional

bàsic es pot complementar amb altres serveis que han de

venir definits des del planejament urbanístic, en aquest

sentit podem trobar la fibra òptica o la recollida pneumà-

tica d’escombraries.

El finançament de les infraestructures locals corres-

pon als promotors de la transformació/urbanització del

territori, els quals és habitual que s’articulin en juntes de

cooperació o compensació, si bé en alguns casos són les

mateixes companyies de serveis les que han de fer la

inversió. El seu desenvolupament està del tot lligat al

procés urbanitzador. La valoració de l’impacte econòmic

no es pot desvincular de l’impacte vinculat al procés

urbanístic, en aquest punt, em remeto a l’article d’aquest

número que signa en Joaquim Clusa i que està específi-

cament dedicat a aquesta temàtica.

El total de l’àmbit del 22@ incorpora una superfície

total d’uns dos milions de metres quadrats, dels quals uns

600.000 corresponen a viari a transformar per tal d’in-

cloure la totalitat de les xarxes de serveis, així com per

ordenar la superfície.

Les magnituds que caracteritzen l’àmbit 22@ són:

Superfície total: 2.000.000 m2

Superfície vial públic (carrers) 600.000 m2

Nombre d’illes 120 unitats

Nombre de trams de carrer 277 unitats

Metres lineals de carrer 36 kilòmetres

La taula següent mostra els costos corresponents a

l’operació de transformació del 22@, on es distingeix la

part que correspon a sistemes generals (centrals, xarxes de

transport, etc.) i la part dels sistemes locals. L’estructura

de la taula s’origina en el Pla especial d’infraestructures

del Poblenou i les dades han estat actualitzades i ajusta-

des als costos reals. Les magnituds expressades correspo-

nen a les obres i iniciatives gestionades des de la societat

22@Barcelona. Cal destacar que l’àmbit d’actuació de la

societat exclou la Diagonal, per la qual cosa no s’incorpo-

ren els costos de desplegament del tramvia.

La taula dóna una idea d’algunes de les magnituds

econòmiques que suposa una operació com la del 22@, si

bé una part d’aquestes inversions és executada pel pro-

motor –en aquest cas 22@Barcelona– i d’altres, pels opera-

dors dels diferents serveis, raó per la qual és poc repre-

sentativa.

Els costos típics per a l’agent urbanitzador es troben

entre els 200 i els 500 euros/m2 depenent del nivell dota-

cional i les característiques dels terrenys; renovar comple-

tament un tram de carrer de l’Eixample de Barcelona amb

un nivell de serveis similar al que podem trobar actual-

ment costa entre 0,5 i 1 Mt.

La distribució percentual d’aquest cost per sistemes/

xarxes en un cas d’urbanització a la ciutat de Barcelona

amb un nivell dotacional mitjà/alt com el que podem tro-

bar a l’Eixample resulta –prenent 100 com el nivell con-

vencional– de la manera següent: un 50% del cost s’assig-

na a la urbanització “de pell”, corresponent a actuacions

que suposen la remodelació del viari amb poca càrrega

d’infraestructures i serveis afectats. Si anem incrementant

el grau d’urbanització i la dotació de serveis, cal afegir-hi

un 6% de cost per excavacions de caixa contenidora el


paviment, un 21% per la xarxa de clavegueram i un 23%

per les xarxes de serveis urbans. Aquest repartiment del

cost suposat per a una urbanització a Barcelona es veu

incrementat si s’incorporen les xarxes més noves: al

116% si s’implanta la xarxa de recollida pneumàtica, i fins

a un 161% si també s’implanta la xarxa de climatització

centralitzada.

Tant pel que fa a les infraestructures locals com a les

generals la condició que en la majoria de casos tenen les

xarxes de monopoli natural fa imprescindible la interven-

ció de l’Administració en el rol de promotor o regulador, si

bé aquesta condició presenta dues excepcions: les xarxes

de telecomunicacions i la producció d’energia. Pel que fa a

les xarxes de telecomunicacions, (teòricament) completa-

ment liberalitzades, és el nivell de competència en cada

territori el que acaba condicionant la capacitat i forma

d’intervenció de l’Administració. Procés que condueix a

unes infraestructures no sempre suficients o modernes.

Pel que fa a les infraestructures de producció i venda

d’energia –que no a les xarxes de distribució–, ens trobem,

també, un sector teòricament liberalitzat, on els aspectes

més o menys aliens a la producció mateixa, com ara la

necessària garantia de subministrament, la promoció de

les energies renovables, el debat social sobre l’energia

nuclear o la forma de valoració de les emissions de CO2,

distorsionen molt el que hauria de comportar-se com un

mercat en competència. L’anàlisi de detall d’aquests casos

hauria de ser objecte d’un altre article, però en qualsevol

cas cal destacar que tant l’energia –en concepte ampli,

incorporant-hi residus, eficiència i emissions– com les

telecomunicacions són els serveis més crítics i estratègica-

ment més importants per al desenvolupament d’un terri-

tori com és el cas del 22@, a banda dels lligats a la mobi-

litat, de naturalesa molt diferent.

Amb caràcter general, un cop es disposa d’infraes-

tructures hi ha tendència a assumir que sempre funcio-

naran, quan en realitat requereixen atencions i manteni-

ment. Les inversions en manteniment són poc “visibles”;

com a ciutadans som realment conscients de l’existència

i la importància d’aquestes despeses quan la manca d’in-

versió provoca la fallada d’una de les infraestructures, i

queda palès d’aquesta manera la forta repercussió que

tenen aquests tipus de dèficits inversor/mantenidor.

Per acabar la part introductòria cal incorporar un nou

significat al concepte d’infraestructura. Si bé històrica-

ment han estat el reflex del desenvolupament i del pro-

grés, cada cop més, en el primer món, i a pesar de l’impac-

te paisatgístic o de les obres mateixes, han de constituir

una part molt important, sinó la més important, de la sos-

tenibilitat entesa amb caràcter ampli (mediambiental,

econòmica i social).

Les quatre etapes de les infraestructures.

Impactes i criteris de valoració econòmics.

Planificació, decisió d’inversió, obra i explotació

Hi ha quatre moments en el temps en què es produ-

eixen importants efectes econòmics en desenvolupar les

infraestructures: en la planificació, en la decisió de la cons-

trucció, en la construcció en ella mateixa i en l’etapa d’ex-

plotació. Cada etapa té les seves característiques i criteris

de valoració, aspectes que es desenvolupen a continuació.

L’etapa de la planificació. Està constituïda pel tempsque transcorre entre el moment en què s’identifica una

necessitat i es planteja una iniciativa, i aquesta queda per-

fectament definida tècnicament, valorada econòmicament

i contrastada socialment. És preceptiu que els estudis lli-

gats a les decisions d’inversió que han de fer els promo-

tors (públics o privats) valorin els impactes que provoquen

les noves infraestructures i sovint les posin a exposició

pública, aspecte imprescindible en la persecució de l’equi-

tat i l’eficiència de la distribució dels recursos. La crisi que

estem patint ha posat de manifest que el balanç real d’a-

quest impacte no sempre s’ha fet correctament, ni neces-

sàriament aquest impacte ha resultat ser positiu per a tot-

hom –com prescrivien els criteris de Pareto. En cada etapa

del desenvolupament de les xarxes es produeixen efectes

econòmics, socials i externalitats que cal considerar i posar

de manifest en l’etapa de planificació per assegurar la sos-

tenibilitat del model. És en l’etapa de planificació, on cal

valorar a més de les inversions directes (pressupostos de les

obres), els impactes estructurals, les externalitats i el “pla

de negoci” de tota la vida de la infraestructura. L’impacte

econòmic d’aquesta etapa és poc rellevant quantitativa-

ment, però molt transcendent, ja que és el que ha de con-


duir a justificar la viabilitat tècnica, econòmica i social de

la infraestructura.

L’etapa de la decisió. Constituïda pel temps quetranscorre entre que s’ha justificat la viabilitat del projecte

i, arribat el cas, l’oportunitat política, i s’inicia la construc-

ció. Arrenquen els processos inversors i especulatius on els

diferents agents i afectats prenen posicions. En les valora-

cions de terrenys i activitats es “descompten” els beneficis

o pèrdues derivades de la futura construcció, per la qual

cosa constitueix l’etapa més turmentosa, en tant que s’es-

pecula en relació amb els futurs beneficis de la inversió.

Per a les infraestructures generals, típicament els pri-

mers efectes que es perceben prenen forma d’expropia-

cions, mentre que els potencials impactes positius nor-

malment no s’incorporen als estudis i valoracions,

atenent al caràcter possibilitador de prestació de serveis

en un àmbit territorial, si no és que es fa per la via del pla-

nejament urbanístic, aspecte que, històricament, ha

donat lloc a alguns escàndols.

Els serveis urbans es decideixen en el planejament

urbanístic i es concreten en el projecte d’urbanització. El

planejament que ha de resoldre l’equilibri entre drets i

càrregues per als promotors, concreta les càrregues d’ur-

banització que són les que han de permetre finançar la

construcció dels carrers i xarxes. Amb aquestes infraes-

tructures (locals) els terrenys adquireixen la condició de

solars i s’hi podran aixecar les edificacions corresponents.

En aquesta etapa s’inicien els processos comercials

dels que opten a fer la construcció de l’obra d’urbanitza-

ció, que es posicionen davant de l’Administració o les

juntes en relació amb els aspectes tècnics i econòmics

requerits per a l’execució de l’obra.

La valoració econòmica quantitativa de l’impacte és

especialment difícil ja que obeeix a interessos de diferent

naturalesa on, sovint, hi destaquen els polítics: tots conei-

xem algunes infraestructures que han estat anunciades

per tots els mitjans i mai no s’han construït o s’han dei-

xat a mitges.

L’etapa de la construcció. Està constituïda pel tempsque duren les obres i és la que presenta els efectes eco-

nòmics més clars, directes i immediats; està marcada per

l’etapa inversora. L’impacte econòmic està molt ben

quantificat en el pressupost del projecte, que recull amb

detall cada unitat d’obra a construir i les seves despeses

associades així com els conceptes de cost generals del

projecte. Aquesta etapa té efectes directes en els pressu-

postos de les Administracions, llocs de treball, proveïdors

i sectors auxiliars. Les seves magnituds i efectes són els

més publicitats.

Els efectes de la inversió es valoren amb l’anàlisi

“Input-Output”, tècnica que presenta bons resultats en

estar fonamentada en una anàlisi estàtica i que s’adequa

bé a les relacions que es produeixen entre els diferents

sectors econòmics.

L’etapa de l’explotació. Un cop posada en funciona-ment, cal garantir que es disposa de recursos per a la cor-

recta operació, manteniment i sovint reinversió –precisa-

ment en els aspectes més tecnològics, com s’apunta en la

part final de l’article relativa a les smart cities. És en aquesta

llarga etapa que s’han de produir els beneficis estructurals

originats amb l’aprofitament que en fa la població i sobre-

tot dels sectors productius, en la reducció de costos i el con-

seqüent increment de la productivitat dels diferents factors.

Tot i ser l’aspecte que tècnicament hauria de contribu-

ir més a la decisió d’inversió, la forma de valorar els

impactes estructurals resulta la més difícil i menys preci-

sa; aspecte que dóna lloc a un elevat grau d’arbitrarietat

en aquestes decisions que sovint es converteixen en deci-

sions de caràcter molt polític. Normalment, quan la deci-

sió de la inversió té elevat contingut econòmic, es fona-

menta en l’estimació de l’elasticitat de la producció en

relació amb els diferents factors, i a partir d’aquí es valo-

ren econòmicament les conseqüències de les millores en

la productivitat. Cada cop més aquestes anàlisis es com-

plementen amb la valoració, encara més imprecisa, dels

avantatges sobre el benestar de la part de la societat no

directament productiva, atorgant un valor econòmic al

temps i als costos evitats de la gent no directament invo-

lucrada en processos productius.

Atenent al fet que sovint es produeixen importants

diferències tècniques i econòmiques en relació amb l’es-

cenari planificat, i copiant les pràctiques del sector privat,

abans d’abordar un projecte d’inversió en una infraes-

tructura, els diferents responsables fan un pla de negoci

on es recullen totes les dades comptables provisionals.

Destaquen en aquest punt la necessitat de fer aflorar les


despeses d’operació i manteniment i les reinversions,

aspectes sovint menystinguts en les decisions d’inversió

perquè van molt més enllà de la durada dels mandats

polítics en els diferents nivells de l’Administració. El pla

de negoci permet quantificar quina part de la infraestruc-

tura ha de ser finançada amb recursos públics i quina pot

ser finançada amb capital privat, permet delimitar els

paràmetres que regeixen les concessions, així com els

seus equilibris economicofinancers, i a partir dels fluxos

de caixa obtenir tota mena de ràtios financeres entre les

quals típicament destaquen la TIR (taxa interna de rendi-

bilitat) de la infraestructura i del projecte de l’inversor, el

VAN (valor actual net) en cada instant del temps.

Fins aquest punt ja s’ha fet referència a la valoració de les

inversions (pressupost), els impactes estructurals i el pla de

negoci, i queda pendent la part relativa a les externalitats,

que s’aborden a continuació. En rigor econòmic, s’haurien

d’analitzar conjuntament les externalitats de signe positiu i

les de signe negatiu, si bé hi ha la tendència a incorporar les

positives en la valoració dels impactes estructurals, segura-

ment per “millorar la venda” del projecte. Ja hem apuntat

algun dels criteris de valoració típicament utilitzats per

aquests casos, fonamentats en l’observació dels individus en

la societat/mercat per a obtenir els costos (o temps) evitats o

de reposició dels agents no econòmics, però l’abast de l’anà-

lisi és força més complex i imprecís i podríem apuntar que

ha d’estar adreçada a la racionalitat col·lectiva.

Quan als mitjans de comunicació es parla d’externali-

tats, gairebé sempre es fa referència a les mediambien-

tals, però cal tenir present que, a l’hora de la veritat n’hi

ha de molt diferent naturalesa, entre les quals cal esmen-

tar les que tenen a veure amb els riscos per a les perso-

nes o les que alteren l’”establishment” econòmic.

La valoració econòmica de les externalitats és molt

complexa, i no hi ha informació de base ni existeixen mer-

cats de contrast, i sovint el caràcter que tenen és poc eco-

nòmic, no obstant això no hi ha altres metodologies de

caràcter tècnic que permetin avaluar la bondat de les

inversions més enllà de la comparació dels impactes eco-

nòmics, la qual cosa ens empeny a seguir usant les unitats

monetàries per comparar. En aquest sentit val la pena

esmentar, a manera de curiositat, una de les noves meto-

dologies, encara no del tot contrastada, que es comença a

fer servir. En aquest sistema, en què s’assimila la societat

a un ésser viu, s’utilitzen magnituds lligades al metabolis-

me d’aquests per jutjar la bondat de diferents alternatives,

així es fan servir conceptes com ara la petjada ecològica,

els períodes de digestió o la totalitat d’energia consumida.

Exemples al 22@. Climatització centralitzada

i fibra òptica

Tant per al conjunt del 22@ com per a la major part de

plans derivats, i tal com il·lustra aquest article i la resta dels

del volum, s’han fet tota mena d’anàlisis. Concretament

pel que fa a les infraestructures el primer document de

referència sobre aquests impactes és el Pla especial d’in-

fraestructures del Poblenou. En aquest document s’ana-

litzen i caracteritzen els sistemes urbans: mobilitat, aigua,

energia, residus i telecomunicacions. Tant els existents

abans de la transformació com els de les alternatives

estudiades i les plantejades permeten l’avaluació i com-

paració de les diferents propostes.

En aquesta anàlisi destaquen xarxes les quals no és

habitual trobar en projectes d’urbanització, com ara la

xarxa de recollida pneumàtica per als sistemes de gestió

de residus; la xarxa de climatització centralitzada per al

sistema d’energia, i la xarxa de fibra òptica municipal per

al sistema de telecomunicacions. L’operació del 22@ ha

justificat que es desenvolupessin aprofitant la dimensió i

possibilitats de la transformació amb una valoració per

part d’usuaris i operadors entre bona i molt bona.

Les xarxes de recollida pneumàtica ja es van desple-

gar per als Jocs del 92 a la Vila Olímpica i són prou cone-

gudes, no ho són tant la climatització centralitzada i la

fibra òptica, que són clarament pioneres a l’Estat per la

qual cosa hi aprofundirem una mica.

La xarxa de climatització (District Heating & Cooling,

DH&C) neix com a fruit del llibre verd de la Comissió

Europea i amb ànim de contribuir a acomplir els compro-

misos de Kyoto. El mecanisme triat fou un contracte de

concessió d’obra pública per a l’explotació d’aquest servei

d’interès general i la creació posterior d’una empresa

publicoprivada, l’actual Districlima. El sistema es compon

d’una central ubicada a la zona del Fòrum, on s’aprofita


la calor residual de la planta de valoració de residus i la

capacitat de refrigerar del mar, i d’una segona –de suport–

al carrer Tànger, actualment en construcció. Amb la

infraestructura s’obté un estalvi d’energia del 40% en

relació amb els sistemes tradicionalment utilitzats a

Barcelona i es redueix substancialment l’emissió de CO2,

a l’atmosfera. La longitud actual de la xarxa és de 13 km,

amb 59 edificis connectats i més de 390.000 m2 de sostre

d’oficines. Amb una generació de potència de fred i calor

de 63,3 MW i 44,5 MW, respectivament. El sistema resul-

ta una mica més econòmic que els sistemes convencio-

nals tant per als promotors dels edificis com per als usua-

ris. La inversió total ja executada (setembre 2011) és de

50 Mt, amb una recuperació de la inversió de 14 anys,

segons el pla de negoci formulat a 25 anys. Es preveu que

el sistema tingui continuïtat tant a la part del 22@ encara

no transformada com estenent el seu abast a l’àmbit de la

nova estació de l’AVE de la Sagrera.

Els treballs en sistemes de telecomunicacions per

cable han consistit a millorar la infraestructura de xarxa

preexistent de Telefònica i la creació d’una nova xarxa de

fibra òptica de caràcter neutral i de titularitat municipal.

Aquesta xarxa es posa a disposició dels operadors

–l’Ajuntament actua de majorista– i serveix per prestar

serveis tant al sector empresarial com al residencial. En

el sector empresarial, permet que les empreses instal·lades

al districte tinguin accés a un ample de banda avançat, mit-

jançant els 11 operadors de telecomunicació que actual-

ment utilitzen aquesta xarxa. Pel que fa al sector residencial

–FTTH–, actualment hi ha cablejat amb fibra òptica a 3.000

llars, amb un índex de penetració (núm. d’abonats/núm.

màxim d’altes possibles) del 19%. Des del 2006 fins ara

s’hi han invertit 3,5 Mt, amb una previsió d’ingressos

anuals per al 2011 superiors als 0,5 Mt. Es preveu que

l’any 2016 s’hagi recuperat la totalitat de la inversió inicial.

Aquesta xarxa, a part de donar servei a aquests dos sec-

tors, també és utilitzada (amb el complement de la xarxa

WiFi també municipal) per serveis municipals d’autopres-

tació (semàfors, càmeres de trànsit, enllumenat, etc.).

L’article dóna l’oportunitat de presentar arguments

que justifiquen la inversió en la xarxa de fibra òptica i que

són il·lustratius en relació amb els criteris de valoració

esmentats a l’article. (No s’ha de prendre aquest exemple

com un posicionament genèric d’intervenció de les admi-

nistracions en relació amb les xarxes de serveis públics,

aspecte que no es pretén abordar). Els arguments els he

treballat amb el PhD. Dimitri Zenghelis de la London

School of Economics i il·lustren la diversitat i dificultat de

monetarització de les justificacions.

Ja s’han apuntat les magnituds d’impacte econòmic

directe de la xarxa de telecomunicacions; en el sector és

habitual considerar que cada euro invertit en telecomuni-

cacions es converteixi a llarg termini en quatre, magnitud

que dóna idea de l’impacte estructural de les inversions.

Els arguments que es donen a continuació formen part

d’aquells que, en rigor extrem, i siguin externalitats o no,

caldria considerar en avaluar la idoneïtat de la inversió.

– Retorn social. Un operador privat, i encara menyssi són diversos, difícilment incorporarien al seu pla de

negoci el retorn social que podem obtenir de la inversió.

Només considerarien el negoci de lògica privada que es

podria fer. El retorn social s’obté de tots els serveis que

es poden oferir marginalment als serveis de telecomuni-

cacions que contracta un Ajuntament entre els quals

destaquen els lligats al concepte smart city que es descriu

més endavant.

– Preus més baixos i orientats a costos. La finalitatúltima de la inversió és dotar el districte del major nombre

de serveis possible i que les infraestructures no es consti-

tueixin en la barrera d’accés als serveis. En aquest cas els

preus, que s’originen en una obra d’urbanització auditable,

i la voluntat/possibilitat de l’Administració d’aplicar taxes

de descompte menors per a l’amortització de la inversió fa

que anem a parar a preus més baixos per als usuaris.

– Promoció econòmica. A les empreses privades elsresulta extraordinàriament difícil monetaritzar les possi-

bilitats de promoció econòmica d’un barri com és el 22@.

Disposar d’aquesta infraestructura resulta un factor d’a-

tracció per a empreses de clústers innovadors, empreses

de serveis tecnològics o universitats.

– Riscos assumits.Que sigui una empresa de l’Admi-nistració la que assumeixi els riscos originats en les polí-

tiques i regulacions i fonamenti la prestació dels seus ser-

veis en aquesta xarxa contribueix molt a garantir la con-

tinuïtat del negoci i els retorns per als usuaris i la societat,

fent el projecte més creïble per al sector privat (clients).

Cap a la smart city

Finalment un apunt pel que fa als nous vincles entre

les infraestructures i les noves tecnologies: el model que

s’està desenvolupant de smart city a Barcelona.

És habitual que les infraestructures i xarxes tinguin

una operació independent les unes de les altres, cadascu-

na està en mans de diferents òrgans o departaments dins

l’Administració. Els fluxos d’informació corresponents a

les interrelacions entre uns i altres només es produeix a

molt alt nivell.

Les noves tecnologies ens ofereixen l’oportunitat de

posar la informació de totes les xarxes a disposició dels

gestors de les altres infraestructures, i a disposició de la

població (projectes open data). D’altra banda es promou i

desenvolupa el creuament d’aquestes informacions amb

altres serveis no lligats a les xarxes urbanístiques, com ara

la sanitat, l’educació, la seguretat. El conjunt d’aquestes

iniciatives constitueix el projecte Barcelona Smart City .

Iniciatives com aquesta permeten treure més i millor

rendiment a les infraestructures existents i consumir

menys recursos millorant la logística, facilitant la consti-

tució de grids i operant en col·laboració amb els sistemes

de gestió d’edificis. Aquestes iniciatives són les que, en

moments de crisi com els actuals en què no es disposa de

diners per fer més obres, cal promoure amb impactes

econòmics i socials encara per descobrir i, arribat el cas,

valorar.


Teoria i desenvolupament de clústersAlessandra Chevallard i Emilià DuchCompetitiveness


Els clústers i l’especialització local

A propòsit de l’especialització. No existeixen a totarreu les mateixes indústries o sectors. Més aviat al con-

trari: els recursos naturals, el desenvolupament d’una perí-

cia particular o d’altres factors històrics comporten el fet que

les regions s’especialitzin i desenvolupin habilitats espe-

cífiques que els són pròpies. Igual com succeeix en la

indústria alimentària, on cada localitat o regió té produc-

tes característics, passa el mateix en economia: les regions

posseeixen diferents peculiaritats pròpies. Es parla, per

exemple, de la indústria del cinema a Hollywood (Estats

Units), de la indústria aeronàutica a Tolosa de Llenguadoc

i Bordeus (França), i de la indústria tèxtil, o de la indústria

alimentària, a Catalunya. Per diverses raons diferents en

cada cas, un sector en concret s’ha desenvolupat més en

una regió que a la resta. Aquest fenomen d’especialitza-

ció local és conegut amb el terme clusterització.Els clústers i l’avantatge competitiu: què és un clus-

ter? En termes generals, els clústers són concentracionsd’empreses i d’altres institucions dedicades a un mateix

negoci, és a dir, empreses i entitats que comparteixen un

mateix mercat i, per conseqüent, complementarietats i simi-

lituds. Aquestes empreses i entitats es relacionen entre elles

de múltiples maneres: des de relacions oficials (com per

exemple, entre proveïdors i clients) fins a relacions intan-

gibles degudes a la proximitat (circulació d’informació, etc.).

Les concentracions empresarials o clústers són, gene-

ralment, fenòmens naturals: l’existència d’una matèria

primera, o d’una habilitat, o la proximitat amb un mercat

concret, han possibilitat que sorgeixin empreses amb un

coneixement específic, diferencial.

Un clúster és una concentració d’empreses i d’institucions

que es dediquen al mateix negoci, amb múltiples relacions

entre elles i amb d’altres agents de la indústria, les quals

comparteixen trets comuns i complementarietats. Michael

F. Porter. On Competitiveness

Avantatges de pertànyer a un clúster. Encara que puguisemblar paradoxal, els elements locals amb avantatge com-

petitiu poden permetre una millora de la competitivitat glo-

bal. Donada la concentració empresarial i de coneixement,

el fet de pertànyer a un clúster pot permetre accedir a pro-

veïdors especialitzats, així com a serveis i recursos humans

especialitzats. Hi acostuma també a circular informació espe-

cífica que beneficia les empreses, permetent que reaccionin,

que s’adaptin ràpidament als canvis del mercat i que adoptin

la innovació. I per descomptat, a més d’aquests factors “natu-

rals”, també entren en joc les eventuals polítiques de suport,

adequades a les necessitats de la massa empresarial existent.

Significa això que les empreses pertanyents a un clús-

ter seran més competitives que les que no hi pertanyin? De

manera general, efectivament, les empreses que pertanyen

a clústers acostumen a estar més ben posicionades a l’hora

de competir globalment (gràcies precisament a aquest accés

a la informació i als recursos especialitzats, a la flexibilitat

i a la ràpida adaptació de la innovació). No obstant això, per-

tànyer a un clúster no garanteix l’èxit empresarial. Les empre-

ses moren i neixen contínuament dins i fora dels clústers.

Així mateix, existeixen clústers sencers en declivi que no han

sabut entendre el que demanava el mercat o que han respost

de manera menys eficaç que altres empreses o altres clústers.


L’estratègia com a fonament de la competitivitat

La diferenciació. La clau de la competitivitat empre-sarial és l’estratègia, és a dir, la capacitat de les empreses

per entendre com evoluciona el mercat, com evoluciona

la seva pròpia posició competitiva amb referència a altres

empreses i com canvia la demanda (els criteris de compra

del consumidor). En efecte, tant el mercat com la deman-

da evolucionen constantment: per tant les empreses

també han d’evolucionar, han d’entendre quins negocis

interessen més, i alhora han ser capaces de diferenciar-se,

és a dir, de donar resposta millor que els seus competi-

dors. Aquesta capacitat de coneixement i de resposta en el

mercat resulta essencial, tant si les empreses pertanyen a

un clúster com si no: aquelles empreses que no siguin

capaces d’evolucionar amb la demanda, o que ho facin

pitjor que la resta d’empreses de la seva competència,

seran probablement expulsades del mercat.

Una estratègia competitiva consisteix a ser diferent. Significa

escollir amb deliberació les activitats que ens permetin

lliurar un valor únic al mercat. Michael F. Porter. “What

is strategy?” Harvard Business Review, nov-des, 1996.

Vegem un exemple sobre la importància d’aquesta

constant evolució en la indústria tèxtil sueca. Des del segle

XVII fins al principi del segle XX, la regió de Sjuhärad, al sud

de Suècia, s’havia afirmat econòmicament gràcies al des-

envolupament del ferro i la llana. El mercat de la llana va

ser molt tradicionalista durant molt de temps: els comer-

ciants venien la llana a cada llar, i les llars es confecciona-

ven les seves pròpies vestidures. No va ser fins al final del

segle XIX que una nova tendència va començar a canviar la

cadena de valor: van sorgir alguns empresaris que van

començar a produir indumentària a gran escala, van com-

prar maquinària tèxtil i van fer servir teixidores. En pocs

anys, aquestes primeres empreses ja donaven ocupació a

més de 1.500 treballadors, i Sjuhärad es va consolidar com

una regió tèxtil durant diverses desenes d’anys.

Amb l’arribada dels anys 70 van canviar les restric-

cions del comerç tèxtil, i van desaparèixer algunes res-

triccions de comerç que beneficiaven la regió: de sobte

era possible importar producció de països amb despeses

de producció molt més baixes. Aquesta afluència de tèx-

til barat va afectar terriblement la indústria local, i els

empresaris van haver de pensar en estratègies creatives

que els permetessin desenvolupar una unicitat, un factor

diferenciador que els garantís la supervivència enfront

de la competència. Així va ser com, construint sobre els

seus coneixements de la indústria tèxtil, van començar a

desenvolupar la maquinària tèxtil. Amb el pas del temps,

el desenvolupament tècnic d’aquesta maquinària va

comportar un elevat nivell de tècnica en l’elaboració de

filtres per filtrar l’aigua. Davant la necessitat contínua

d’especialitzar-se per marcar la diferència, aquest conei-

xement sobre els filtres va començar a aplicar-se a d’al-

tres sectors, com per exemple, els filtres d’aire. És així

que avui dia, al voltant de la ciutat de Boras, hi ha una

concentració d’empreses de producció de maquinària de

ventilació i qualitat de l’aire, la base tècnica de les quals

són els filtres.

Amb aquest exemple es pot veure com els factors de

la competitivitat global estan en constant moviment, fet

que obliga a les empreses a reaccionar per respondre als

canvis del mercat i mantenir una diferenciació per sobre-

viure i créixer.

El clúster com a unitat d’anàlisi: el concepte de“negoci”. Un factor és bàsic a l’hora de garantir l’efecti-vitat de l’anàlisi estratègica dels clústers: que els clústers

s’hagin creat al voltant de “negocis”. És a dir, cal assegu-

rar-se que s’engloba a empreses dins del perímetre del

clúster que es dediquin efectivament al mateix negoci, i

per tant, comparteixin el mateix entorn competitiu. Si el

clúster engloba empreses de negocis diferents, no serà

possible respondre a les seves necessitats amb una

mateixa i única estratègia.

Un negoci no és el mateix que un sector. Un negoci és

un segment estratègic format per una cadena de valor

completa, des de la matèria primera fins al comprador que

es dirigeix a un mercat clar, únic. Vegem-ho amb un exem-

ple: el sector del paper. A Catalunya hi ha una quantitat

considerable d’empreses catalogades dins el sector del

paper. Però, són totes aquestes empreses iguals? Si analit-

zem els mercats per als quals treballen, veurem que es

dediquen a productes molt diferents: algunes fan paper

per a mocadors, altres fan paper per a impressió, i d’altres

es dediquen a fer cartró. També trobem empreses de paper

alimentari com el paper kraft per a brics (mapa 1).


P a p e r

Impressió

PaperKraft

Cartró

Mocadors

Impressió

PaperKraft

Cartró

Mocadors

Edició

Vi

Farmàcia

Mocadors

Mapa 1

Del sector del paper al producte final

Mapa 2

Del producte amb base de paper al negoci centrat en aquest producte


Si continuem amb l’anàlisi, veurem que aquests pro-

ductes al seu torn es destinen a mercats molt diferents: el

paper kraft serveix per fer brics per al sector vinícola, el

cartró s’utilitza per fer embalatges per a la indústria far-

macèutica, mentre que el paper d’impressió es destina a

la indústria de l’edició (mapa 2). És a dir, s’ha passat

d’una catalogació per matèria primera a una catalogació

per negoci, abastant en aquesta segona classificació totes

les empreses necessàries per arribar fins al consumidor

final de cada producte.

Cadascun d’aquests mercats té dinàmiques de funcio-

nament diferents: clients diferents, forces de mercat dife-

rents, empreses competidores diferents... Si volem enten-

dre les implicacions estratègiques de les empreses i com

ha de ser l’entorn adequat, acaba sent necessari estudiar

aquests quatre mercats individualment. Si treballéssim en

l’àmbit de la matèria primera i ens dirigíssim a totes les

empreses que fan paper a Catalunya, estaríem perdent

informacions estratègiques específiques de cadascun d’a-

quests mercats.

Veiem per tant la importància de definir els clústers

sobre negocis. Si el perímetre del cluster és massa petit o

massa gran, no ens permetrà d’arribar a conclusions en

l’àmbit de l’estratègia individual ni en l’àmbit de l’entorn.

Això ens limitarà probablement a llançar mesures trans-

versals que, tot i que necessàries, es quedaran curtes, ja

que no encaren temes estratègics i essencials, com s’ha

comentat anteriorment, a l’hora de potenciar la competi-

tivitat d’un territori.

Trobem l’exemple següent en el sector de la biotecno-

logia. Aquest sector engloba diferents mercats: la biotec-

nologia destinada a la producció d’energia, la biotecnologia

per a la producció de la salut, i la biotecnologia per a la pro-

ducció alimentària. Si volem treballar amb un enfocament

estratègic, no podem tractar aquests tres enormes mercats

alhora, cadascun d’ells amb prerrogatives molt diferents,

sinó que ens haurem de concentrar en cada un per sepa-

rat. Estudiar-los per separat permetrà entendre quina és

la seva evolució, quins són els factors determinants de la

competitivitat, i què han de fer les empreses que vulguin

ser competitives. Si els intentem respondre a tots alhora,

molt possiblement ens quedarem en recomanacions genè-

riques que no tractaran les especificitats de cap d’ells.

Els clústers com a eina d’anàlisi i política econòmica

Focalitzar-se en el canvi estratègic, no en els clús-ters. Els clústers no són bons o dolents pels segles delssegles, i com ja s’ha comentat, cap empresa no té l’èxit

garantit únicament pel fet de pertànyer a un clúster. Per

tant, no s’hauria de posar èmfasi en els clústers, sinó en

l’ús dels clústers com a eina d’anàlisi a l’hora de definir

estratègies per a les empreses.

Els clústers com a mida ideal d’anàlisi econòmica.A l’hora de potenciar l’economia d’una regió i el seu des-

envolupament, la solució ideal seria treballar en l’àmbit

individual de cada empresa: entendre què hauria de fer

cada empresa en el panorama global i quin entorn neces-

sita per dur a terme la seva missió. No obstant això, no és

factible treballar individualment per a cada empresa del

territori. Només les grans empreses solen permetre’s fer

anàlisis de forma individual. Les petites i mitjanes

empreses difícilment actualitzen les seves estratègies, i

molt rarament busquen ajuda exterior per replantejar-se-

les. Treballar en l’àmbit del clúster permet oferir recoma-

nacions estratègiques d’una forma efectiva pel que fa a

despeses, ja que s’agrupen pimes homogènies que enca-

ren els mateixos reptes competitius. D’aquesta manera,

els clústers poden ajudar en el disseny de l’estratègia i

ajudar en la seva efectiva aplicació individual i col·lectiva.

És per això que els governs treballen amb clústers: els

clústers representen mesures d’anàlisi més petites i exac-

tes que els sectors, i permeten el desenvolupament d’una

política econòmica adequada a grups d’empreses que

comparteixen similituds i característiques.

Treball estratègic en l’àmbit del clúster. Per podermillorar la seva competitivitat, una empresa necessita tre-

ballar a dos nivells:

• Treballar abans de res a nivell estratègic: desenvolu-par una estratègia individual que permeti que l’empresa

es posicioni en negocis atractius, exploti les seves forces i

desenvolupi una unicitat que la diferenciï en el mercat.

• Complementàriament, tota empresa necessita d’un

entorn que s’adapti a les seves necessitats i respongui aaquestes necessitats (l’existència d’entitats de suport,

entitats de formació, entitats d’R+D, d’una normativa

adequada, d’indústries complementàries, etc.).


Aquests dos eixos, indissociables, són essencials a

l’hora de determinar la competitivitat. Per tant, vegem qui

ha d’ocupar-se de cada eix:

Estratègia individual. De manera general, cadaempresa pot ocupar-se de desenvolupar la seva pròpia

estratègia individual (i ha de fer-ho). Definir com es vol

competir en el mercat, en funció de les seves forces i dels

seus punts febles, i en funció de l’interès de cada negoci.

Pot ocórrer que no totes les empreses dediquin el temps

necessari a definir la seva estratègia, o a adequar-la con-

venientment en funció dels canvis del mercat. Per exem-

ple, succeeix sovint que les empreses no veuen grans

canvis, com va ser el cas amb l’aparició de la telefonia

VoIP o telefonia per internet: en un primer moment, no

van ser els gegants de les telecomunicacions els qui van

entrar en aquest nou mercat, sinó que en van aparèixer

de nous, com Skype, els quals ràpidament es van posicio-

nar liderant el nou mercat. No sempre és fàcil entendre

com ha de ser l’orientació estratègica ni aplicar conse-

qüentment un nou model de negocis diferent del que

s’hagi tingut fins aleshores. Però en qualsevol cas, el des-

envolupament de l’estratègia que s’ha de seguir incum-

beix les responsabilitats de les empreses.

Entorn. Pel que fa a l’entorn, cap empresa no estàcapacitada de manera individual per definir o estructurar

l’entorn en el qual es desenvolupa. Existeixen excessius

factors exògens que escapen al control de les empreses,

malgrat la gran influència que aquests factors poden tenir

sobre les empreses. Per exemple, una empresa no pot

decidir unilateralment quines formacions universitàries o

tècniques s’impartiran en els centres de formació exis-

tents, ni les normatives que s’aplicaran en el seu sector, ni

les quantitats que s’invertiran en centres de recerca i des-

envolupament. Pot ser que alguna gran empresa aconse-

gueixi influir en la presa de decisió d’aquests factors, però

en qualsevol cas no són decisions que podrà prendre

l’empresa individualment. Aquestes decisions depenen

d’ens governatius (regionals o supraregionals) i d’entitats

de desenvolupament, entre d’altres.

El paper dels governs regionals i de les entitats dedesenvolupament econòmic. Encara que els governssegueixin una política no intervencionista, estan inevita-

blement afectant l’economia amb les seves competències

en temes de subsidis, legislació, creació d’infraestructures

(com els parcs tecnològics) o compres públiques. La

influència del govern no és solament inqüestionable, sinó

que també és necessària per crear l’entorn adequat al

desenvolupament empresarial.

No obstant això, com hem esmentat abans, no és via-

ble que un govern treballi en cada empresa a títol indivi-

dual. En canvi, si agrupem les empreses per negoci

podrem treballar de forma més eficaç, amb grups d’em-

preses que comparteixin els mateixos desafiaments i

oportunitats, i entenent com es pot participar per al des-

envolupament d’aquestes empreses.

L’estudi dels clústers permet als governs entendre

dues coses: en primer lloc, quins negocis són més atrac-

tius i creixeran més a llarg termini. I segon, quin entorn

necessiten aquests negocis per poder desenvolupar-se.

Amb aquestes informacions, un govern pot transmetre

informació estratègica a les empreses perquè l’apliquin

individualment, així com decidir com s’ha d’estructurar

la seva política econòmica i com aquesta pot intervenir

en el desenvolupament d’un entorn favorable a la massa

empresarial.

Entre les eines utilitzades pels governs a l’hora de

donar suport als clústers d’empreses del seu territori des-

taquen, entre d’altres: la inversió en tecnologies benefi-

cioses per a les empreses del clúster, la supressió de les

mancances de les empreses en termes de formació o per-

sonal especialitzat, el suport a la creació de centres de

serveis i associacions, la informació estratègica sobre el

mercat, o l’actuació com a centre de compres avançat que

prepari les empreses per als requeriments del futur.


El model 22@Barcelona: unaciutat ordenada per clústers

Montse CharleAjuntament de Barcelona

El model de desenvolupament urbà 22@Barcelona

El passat mes de desembre de 2010 es commemorava

el desè aniversari del 22@Barcelona, potser el projecte

més important i ambiciós portat a terme a la ciutat de

Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992.

Aquest projecte, aprovat per l’Ajuntament de Barcelona

l’any 2000, significa la recuperació d’un territori històrica-

ment motor econòmic de la ciutat, el Poble Nou, mitjançant

la transformació de 220 hectàrees (més de 3.200.000 m2)

d’antic sòl industrial ubicat al centre de la ciutat en un

innovador i productiu districte que actua de plataforma

científica, tecnològica i cultural, amb excel·lents i moder-

nes infraestructures per al desenvolupament d’activitat

econòmica intensiva en coneixement.

En aquests 10 anys, el 22@Barcelona ha esdevingut

un model de referència internacional de transformació

urbana, econòmica i social. En aquesta dècada de vida

del projecte, s’han doblat el nombre d’empreses, comer-

ços, restaurants, hotels de la zona, etc., i s’ha passat de

3.400 negocis a més de 7.000 en l’actualitat. La meitat d’a-

questes empreses s’hi van instal·lar a partir de l’any 2000,

i un 27% del total són empreses intensives en coneixement.

S’estima que el districte ha guanyat més de 56.000 treballa-

dors, i la xifra de residents a la zona ha augmentat en 16.750

persones fins arribar als 90.214 habitants al final del 2010.

La promoció econòmica per mitjà del model de clústers

Els governs locals i regionals poden tenir un rol priorita-

ri en el desenvolupament econòmic del seu territori, poten-

ciant les indústries locals, detectant l’emergència de nous

sectors d’activitat incipients i promovent-ne l’establiment.

En aquest sentit, una de les actuacions més rellevants

en relació amb el desenvolupament de l’activitat econò-

mica del Districte 22@Barcelona ha estat l’impuls i la pro-

moció de diferents sectors econòmics estratègics per a la

ciutat sobre la base del model de clústers, model que

comporta els avantatges següents en termes de promoció

econòmica:

• Permet la creació de camps de coneixement en àmbits

en què Barcelona pugui aspirar a convertir-se en un líder

mundial: aquests camps de coneixement es creen per mitjà

de la concentració geogràfica d’empreses, organismes públics

i centres tecnològics i científics de referència. És important

ressaltar que, a l’hora de crear aquests camps de coneixement,

és necessari basar-se en sectors considerats estratègics i en

els quals Barcelona pugui excel·lir respecte altres regions i

països, ja que si no hi ha un avantatge competitiu en el qual

la ciutat es pugui diferenciar la inversió no serà sostenible.

• Facilita la configuració d’un veritable ecosistema

d’innovació, amb capacitat d’atraure talent i de generar

nova activitat econòmica: els camps de coneixement, i

l’existència d’empreses i centres d’investigació, actuen

com a imans de talent d’arreu del món, atraient tant

empreses com persones qualificades, i potenciant la inno-

vació tant a nivell tecnològic com a nivell de mercat.

• Facilita el disseny d’una estratègia de reforç de la

competitivitat del sector: la concentració d’agents suposa

la massa critica suficient per identificar tant les oportuni-

tats que s’obren a les empreses com els seus requeriments

d’entorn, i tot amb la precisió suficient per poder analitzar

problemàtiques estratègiques (i així afavorir la competitivi-

tat) en lloc de quedar-se en reptes sectorials transversals.

Així mateix, el model clúster permet la creació de con-

nexions locals i internacionals amb altres clústers, fomentant

l’establiment de noves xarxes formals i informals per a la crea-

ció de projectes conjunts, l’atracció de projectes internacio-

nals innovadors i la millora de la cohesió social i empresarial.

Els clústers del 22@Barcelona: el rol de les entitats

governamentals

L’activitat econòmica del 22@ s’ha estructurat entorn a

5 macroclústers, tots ells en àmbits de gran creixement i pels

quals Barcelona compta amb empreses i coneixences diferen-

cials que poden permetre a la ciutat destacar internacionalment:

• Tecnologies de la informació (TIC),

• Tecnologies mèdiques (TecMed),

• Energia,

• Disseny,

•Media.

1. Dades d’abril de 2011. 2. Dades de 2011.


La forma en què una entitat governamental pot influ-

enciar el bon desenvolupament d’aquests àmbits és doble:

• Per una banda, es poden identificar quines són les

estratègies empresarials més interessants, amb vista a

privilegiar, mitjançant els mecanismes de suport (subven-

cions o altres) les empreses que s’encaminin cap aquestes

estratègies, i rendibilitzar així al màxim l’ús d’uns recur-

sos públics limitats.

• Per una altra banda, cal d’alinear totes les entitats

publiques i de suport (centres de formació, centres de recer-

ca, elaboració de normativa, etc.) de manera que sàpiguen

evolucionar i respondre en tot moment a les necessitats de

les empreses, necessitats que són canviants en el temps. Cada

cop que apareix un nou negoci, com per exemple el vehicle

elèctric, cal una adequació de la normativa establerta, així com

de les accions proposades per les entitats de suport sectorials.

Així mateix, les entitats governamentals estan en dis-

posició de difondre els resultats dels seus estudis estratè-

gics al teixit empresarial local, estudis que aportaran infor-

mació bàsica sobre l’evolució dels negocis i la tendència de

demanda dels consumidors. Aquesta difusió pot ser parti-

cularment important per a petites i mitjanes empreses, que

potser no en tots els casos haurien pogut finançar aquesta

recerca si l’haguessin de fer a escala individual.

Il·lustració: el Clúster Media del 22@Barcelona

El perímetre d’acció del clúster

El sector media, també denominat dels continguts, de

la comunicació, de les indústries creatives i culturals o de

les indústries basades en drets d’autor, agrupa, entre d’altres,

totes aquelles empreses dedicades a la producció, creació,

publicació, distribució, explotació i gestió de la informació i de

les experiències tenint com a objectiu comú la comunicació.

Aquest sector concentra una gran varietat d’indústries,

algunes tradicionals i d’altres emergents que, malgrat els

seus orígens diversos, s’enfronten a reptes similars. És

essencial que les empreses englobades sota el paraigua

del clúster s’enfrontin a reptes similars: si no fos així, no hi

hauria manera de definir mecanismes de suport comuns

per a aquestes empreses, i la intervenció pública no podria

enfocar-se en problemàtiques estratègiques sinó que es

limitaria a tractar problemàtiques transversals. Ara bé,

només encarant els reptes estratègics es pot millorar la

competitivitat de les empreses i els territoris.

El media: un sector estratègic per a Barcelona

i Catalunya

El sector media és un sector molt significatiu per a l’e-

conomia catalana tant per la seva dimensió actual com

per la seva projecció de futur.

Segons les últimes dades oficials disponibles de l’Institut

d’Estadístiques de Catalunya1, el valor afegit brut (VAB)

del sector de la comunicació a Catalunya ha augmentat un

31,1% entre 2002 i 2007, passant d’un total de 4.977 Mt a

6.525 Mtdurant el període. Aquesta xifra representa un 4%

del PIB de Catalunya i aproximadament el 5% de l’ocupa-

ció (145.000 empleats), dades que situen clarament el sector

media per sobre de la mitjana espanyola i al capdavant dels

sectors vinculats a l’economia del coneixement a Catalunya.

És a Barcelona, capital de Catalunya, on es localitza

gran part d’aquesta activitat econòmica. Segons dades de

l’Observatori del Treball de la Generalitat de Catalunya2,

un 88% del total de treballadors del sector media a

Catalunya es concentren a Barcelona (62%) i la seva àrea

metropolitana (26%).

El potencial de creixement és molt alt, impulsant

alhora el desenvolupament de les TIC (en fer-ne un ús

intensiu) i la promoció de la cultura local a nivell global.

El pes del sector a escala de l’economia local, així com

l’elevada concentració respecte d’altres territoris, fan del

media un sector perfecte per treballar-hi amb l’eina del clús-

ter, que es basa justament en la concentració empresarial i

l’avantatge competitiu d’un territori respecte els altres.

La riquesa del Clúster Media català

Els clústers, tal com els defineix Michael Porter, són

realitats empresarials, i com a tals es considera part del clús-

ter tot el teixit econòmic sectorial existent al territori. En el

cas del Clúster Media, Catalunya compta amb una gran

varietat d’empreses que cobreixen tota la cadena de valor


de la producció audiovisual i que permeten que el conjunt

sigui eficient i competitiu; juntament amb bons centres de

formació tant professional com universitària i amb una

recerca excel·lent relacionada amb aquest sector a les uni-

versitats i centres d’R+D. Quan s’analitza amb detall la

riquesa del teixit empresarial i institucional existent queda

palès per què el Clúster Media de Barcelona destaca nacio-

nalment i internacionalment respecte d’altres territoris:

• Grans, mitjanes i petites empreses: al 22@Barcelona

es concentren geogràficament més tres-centes empreses.

Algunes de les més representatives són Ràdio Nacional

d’Espanya i Barcelona Televisió, pel que fa al sector públic,

i Mediapro, Lavinia, International Sound Studio, ADN,

Cromosoma, Canonigo Films, Cuatro, Garage Films,

Sonoblok, Vistaprint, el grup editorial RBA, Enciclopèdia

Catalana, Bassat Ogilvy, Miraveo, Apeer, BMAT, o

InOutTV entre d’altres, pel que fa al sector privat.

• Institucions de referència: el Consell de l’Audiovisual

de Catalunya (CAC), organisme regulador pioner, o la

Fundació Barcelona Media, com exemples més represen-

tatius d’institucions de referència que pertanyen al Clúster.

La Fundació Barcelona Media és a la vegada la gestora

d’aquest Clúster, i la que ha de garantir la connexió i

interrelació entre les diferents peces que el configuren, així

com l’impuls d’iniciatives que reforcin la competitivitat de

les empreses del sector i millorin el posicionament de

Barcelona com a referent en aquest àmbit.

• Universitats i altres centres de formació vinculats als

media: el Campus de la Comunicació de la UPF (24.000 m2).

Addicionalment, al campus també s’hi troben el Centre

de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI),

l’Institut Universitari de l’Audiovisual (IUA), l’Observatori

de la Comunicació Científica (OCC) i l’Institut Universitari

de Lingüística Aplicada (IULA). El SAE Institute, un cen-

tre de formació superior relacionada amb el món dels

media que és conegut internacionalment. La UPC School

of Professional & Executive Development (3.286 m2 de

superfície construïda) (3.000 estudiants). Finalment el

Tech Talent Center acull la nova seu de la UPC School of

Professional & Executive Development, com a espai d’in-

tercanvi de coneixements de referència per a professio-

nals de l’entorn tecnològic on es genera creativitat i inno-

vació per als sectors productius.

• Centres tecnològics, R+D i transferència tecnològi-

ca: peces clau i elements imprescindibles per garantir la

innovació contínua i compartida en un sector altament

tecnològic i que evoluciona a ritmes accelerats, i apropa/

vehicula en molts casos la recerca universitària cap al mer-

cat. El Centre d’Innovació Barcelona Media (CIBM), el Centre

Tecnològic de la Fundació Barcelona Digital, o l’Internet

Interdisciplinary Institute (IN3) i l’eLearn Center de la UOC

en són exemples clars. La ubicació del primer laboratori de

recerca europeu de Yahoo! Research Barcelonaal Parc Barcelona

Media és un clar exemple de com ecosistemes d’innovació

com el del 22@ són determinants a l’hora d’atraure talent.

És un exemple d’integració en el sistema d’innovació

• Altres infraestructures de coneixement: la incubadora

multisectorial de Barcelona Activa amb un elevat percentat-

ge de projectes vinculats amb els media i l’audiovisual, o la

nova incubadora específica per al Media creada a l’edifici

d’Almogàvers amb Roc Boronat (3.716 m2). L’edifici Tànger,

enfocat a grups de recerca o start-ups de la Universitat

Pompeu Fabra vinculats al món dels media, com ara el Grup

de Tecnologia Musical de la UPF (d’on ha sortit el conegut

instrument musical Reactable) o el Grup d’Investigació

d’Imatge Computacional y Tecnologies de Simulació en

Biomedicina (CISTIB), també de la UPF. L’edifici Imagina,

amb gairebé 12.000 m2 per a empreses i institucions vincu-

lades al sector dels media i un gran centre de producció

audiovisual dotat d’un plató de 2.000 m2 i altres platós de

menors dimensions, sales tècniques de producció i post-

producció, un teleport per a transmissió i recepció via

satèl·lit (La Sexta, Goltv, BesTV, La Fàbrica, etc. L’edifici

Media-TIC: 14.000 m2 d’espais per a empreses, recerca i

formació. La Factoria de Talent Creatiu de la Fundació

Digitalent (impulsada per Cromosoma i Abacus, entre d’al-

tres) amb un plató de 100.000 m2 i altres espais tècnics.

Altres ítems de la Ciutat i l’Àrea Metropolitana con-

nectats amb el Clúster i complementaris són:

i2CAT. Fundació dedicada a impulsar la recerca i lainnovació en l’àmbit d’Internet de segona generació. El

seu clúster dedicat a l’audiovisual se centra en el desen-

volupament de tecnologies de vídeo per Internet.

Barcelona/Catalunya Film Comission. La Ciutatesdevé el plató més gran i millor que tenim. S’hi roden al

voltant de 1.000 produccions a l’any.


La importància de tenir un mercat en la proximitat

Però l’existència d’un teixit, encara que sigui tan ric i

cobreixi tan bé la cadena de producció, no és garantia

suficient d’èxit per al clúster. Un dels factors clau per al

desenvolupament de qualsevol teixit empresarial és el

creixement del mercat i l’existència d’empreses tractores

locals.

En el cas del Clúster Media, no només hi ha una varie-

tat de mercats en fort creixement, sinó que aquests mercats

són forts a Catalunya i compten amb la presència d’impor-

tants empreses tractores que operen globalment. La proxi-

mitat d’empreses tractores possibilita que el teixit empre-

sarial rebi informació sobre les tendències de consum per

respondre de forma acurada a la demanda del mercat, i

facilita a les empreses l’establiment de relacions duradores

amb els seus clients. A continuació s’exposen els principals

mercats del Media i la seva força a Catalunya:

• En ràdio, Barcelona ha estat pionera a Espanya

(Ràdio Barcelona va emetre el primer informatiu de 30

minuts l’any 1924) i continua essent un referent en pro-

ducció i llançament de nous talents creatius.

• En el camp de la televisió, les productores catalanes

figuren entre les més reeixides d’Espanya ja que han estat

responsables d’alguns dels programes de més èxit i influ-

ència de la darrera dècada, aspecte que s’ha potenciat

amb l’aparició de televisions locals, canals temàtics, etc.

Empreses com Gestmusic-Endemol, Mediapro, El Terrat

o Lavinia, al seu moment, han estat responsables de gran

part de la innovació televisiva a Espanya i en alguns casos,

a tot el món.

• En el món del cinema, les productores catalanes

estan protagonitzant un resorgiment significatiu recolzat

per projectes empresarials nacionals i internacionals

importants. A banda de les productores de grans dimen-

sions, a Catalunya hi ha gairebé 200 petites productores

de televisió i cinema que generen algunes de les propos-

tes més singulars i trencadores de l’audiovisual espanyol.

Més enllà de l’èxit obtingut amb llargmetratges de ficció,

la producció de documentals, telesèries i TV movies, ha

donat èxits de reconeixement internacional a un impor-

tant col·lectiu d’emprenedors de la creació.

• Pel que fa a la publicitat, Catalunya, i més concreta-

ment Barcelona, s’ha situat com un dels indrets de refe-

rència en la producció publicitària a escala europea. La

presència de creadors, de talent i d’una indústria de pro-

ducció i suport de primer nivell internacional, han con-

vertit la ciutat en la inspiració, l’origen i l’escenari de

múltiples campanyes globals.

• Pel que fa a l’animació, Catalunya lidera el sector a

Espanya, i ha projectat algunes de les empreses més

potents cap al lideratge europeu, com Cromosoma, que

ha exportat el seu èxit per tot el món amb un producte

artesanal i d’alta qualitat.

• La creació digital també ha donat lloc a importants

empreses de producció de videojocs, disseny televisiu i

efectes especials, amb important presència als mercats

locals, europeus i nord-americans, com els casos de Digital

Legends o Novarama.

• En el sector del llibre també hi ha una gran tradició

editorial representada per grans grups com Planeta,

Random House Mondadori, RBA, Salvat, Zeta, Enciclopèdia

Catalana o Grup 62, entre d’altres.

Reptes de futur del clúster

Gràcies a la col·laboració publicoprivada en diferents

projectes, com ara el Parc Barcelona Media, i a les noves

inversions realitzades per empreses del sector, Barcelona es

projecta com un territori competitiu i modern dins d’aquest

camp. Per exemple, el Parc Barcelona Media és un dels pro-

jectes més emblemàtics realitzats al 22@Barcelona i a la

ciutat de Barcelona per al sector media. Disposa de

115.000 m2 per a les empreses i 60.000 m2 per a serveis

relacionats amb el sector de la comunicació i està consti-

tuït per la Universitat Pompeu Fabra, l’empresa munici-

pal 22@Barcelona, Grup MediaPro i Barcelona Media -

Centre d’Innovació (entitat gestora del clúster).

Amb l’impuls del Clúster Media al nou districte tec-

nològic del 22@Barcelona, Barcelona ha establert les

bases per esdevenir un dels nuclis principals del sector

media a escala europea i internacional. Pol d’innovació i

un emplaçament immillorable per a la indústria media,

Barcelona té els actius i el potencial suficient i necessari

per assolir aquest repte.

1. Els autors volem agrair a Jerome Engel, director del Programad’Empresariat de la Haas School of Business de la Universitat deCalifòrnia (Berkeley), la seva ajuda i la informació proporcionada. Tambéens agradaria agrair als fundadors de ADECQ-BesTv, Digital Legends

Entertainment, Genaker, Groupalia, Polymita, VozTelecom, Wututu iZyncro la seva col·laboració en l’estudi. Finalment, un agraïment a RaúlSánchez per la seva bona feina feta per al desenvolupament de l’estudi decamp.


Els parcs científics i tecnològics com a plataformes empresarials globals

Ricard Garriga i Raúl SánchezAjuntament de Barcelona

Francesc Solé ParelladaUniversitat Politècnica de Catalunya

Com a conjunt de clústers, les empreses tecnològiques

ubicades en un parc científic es beneficien de les xarxes

entre empreses, així com de les connexions amb la uni-

versitat i les institucions governamentals. Hem basat el

nostre projecte en el model de la triple hèlix per desenvo-

lupar un model que representi l’evolució del suport dels

agents implicats en un sistema d’innovació en cada una

de les etapes del creixement empresarial. Es van tenir en

compte empreses creades en un parc tecnològic de

Barcelona, nascudes amb visió global, i es va centrar l’a-

nàlisi en cinc variables principals que determinen el des-

envolupament d’un negoci (tecnologia, talent, finances,

ubicació i evolució) per tal de validar internament el model

proposat. Com a resultat es va trobar que el suport pres-

tat per aquests tres agents del sistema d’innovació varien

en funció de l’etapa de desenvolupament en què es troba

l’empresa. Els resultats detallats contribueixen a millorar

l’eficàcia dels programes de suport a iniciatives emprene-

dores tecnològiques.

Els entorns basats en sistemes d’innovació han demos-

trat ser especialment favorables per crear i desenvolupar

empreses tecnològiques. Els parcs científics i tecnològics

són un clar exemple d’això ja que donen suport als empre-

nedors fomentant la creació i compartició de coneixement

i l’explotació de noves oportunitats (Etzkowitz et al. 2005).

Un parc científic es compon d’empreses vinculades a

universitats i altres institucions de recerca, on es fomen-

ten la creació i creixement d’empreses basades en el

coneixement (Monck et al, 1988). Alhora un parc cientí-

fic és un node localitzat d’empreses intensives en conei-

xement que ofereix la possibilitat d’estar connectat amb

els centres de recerca, clients i proveïdors especialitzats.

A part de poder gaudir d’unes bones instal·lacions, la

proximitat a altres empreses intensives en coneixement

promou l’intercanvi d’experiències (per exemple

Saxennian, 1994; Sorenson, 2003; Nonaka et al, 2000;

Zucker et al, 1998) i per tant la creació de noves oportu-

nitats (Schumpeter, 1942). A més, augmenta la disponi-

bilitat “d’inputs” intermedis, fet que permet a les empre-

ses aprofundir més en la serva especialització (per

exemple, Sorenson, 2003; Stuart et al, 2003; Porter, 1998;

Marshall, 1920).

A causa de l’actual economia global, moltes d’a-

questes noves empreses es centren en els mercats

internacionals des del seu naixement, veuen el Món

com el seu mercat principal des del principi i veuen el

mercat intern com a suport dels seus negocis interna-

cionals (McKinsey & Co, 1993). Aquestes empreses

busquen un avantatge competitiu mitjançant l’ús dels

recursos de diversos països i mitjançant la venda dels

seus productes a diversos països (McDougall et al,

1994; Oviatt et al, 1994; Oviatt et al, 1995; Oviatt et al,

1997). Empresaris globals prenen la propietat intel·lec-

tual global com un avantatge competitiu, i guanyen

accés als mercats mundials a través de mitjans que

altres persones han après i creat.


Malgrat els múltiples estudis desenvolupats sobre el

paper dels parcs científics com a promotors de l’empre-

nedoria, encara no hi ha evidències clares del que real-

ment aporten aquests i com donen suport al desenvolu-

pament de noves empreses (Fergusson et al, 2004).

L’objectiu d’aquesta investigació és detectar els princi-

pals factors que donen suport a l’emprenedoria tecnolò-

gica en un parc científic. L’anàlisi es basa en el model de

triple hèlix com a sistema d’innovació (Etzkowitz et al,

2000): universitat, govern i relacions empresarials entre

el sector privat. Portarem a terme una anàlisi pas a pas,

mentre detectem la importància d’aquests tres agents,

com a facilitadors i punts de suport en funció de l’etapa

de desenvolupament en què es trobi l’empresa. De fet,

l’enfocament diferencial d’aquest estudi rau en l’anàlisi

per separat de cada una de les fases del creixement de les

empreses.

Vam basar l’anàlisi en la nostra investigació anterior i

els estudis de camp en l’àrea de la badia de San Francisco

i en l’àrea de Barcelona (vegeu per exemple Etzkowitz et

al, 2006; Piqué et al, 2005; Piqué et al, 2004), i en la revi-

sió de la literatura per tal de seleccionar 5 variables críti-

ques que defineixin el procés de desenvolupament i crei-

xement d’empreses de naixement global. Posteriorment,

es va definir un model utilitzant ambdós, les etapes de

desenvolupament de negoci i el model de triple hèlix.

Finalment es van escollir empreses creades nascudes glo-

balment vinculades a un parc tecnològic de Barcelona i

se’n va entrevistar els fundadors per tal de validar el model

proposat.

Les entrevistes van mostrar que les universitats, la

indústria i l’Administració pública juguen un paper dife-

rent en cada una de les etapes de creixement de l’empre-

sa. El suport de la universitat i del govern són especial-

ment importants en la primera etapa de creació i posada

en marxa, mentre que durant les etapes posteriors de

creixement i maduresa el suport principal es trasllada a

tot el que té a veure amb les xarxes i vincles entre les

empreses.

Els resultats de l’anàlisi ajuden a detectar els princi-

pals factors que permeten l’evolució tecnològica en cada

una d’aquestes etapes, així com donar evidència de la

importància que tenen cada un dels agents que actuen

com a facilitadors. Com a resultat de l’anàlisi, els governs

i altres organitzacions haurien de ser capaços d’ajudar a

millorar les polítiques de suport a les empreses emprene-

dores de base tecnològica.

L’estructura de l’anàlisi s’organitza de la manera segü-

ent: a la primera part es defineix un parc científic com una

agrupació de clústers que donen suport a la creació d’em-

preses que neixen globals. A la segona part s’explica la

metodologia de la investigació i es defineixen les variables

i etapes de creixement d’una empresa, en les quals s’apro-

fundirà durant l’anàlisi. A la tercera part, basem l’anàlisi en

el model de la triple hèlix per desenvolupar el model que

mostra l’evolució del suport i la importància que aquest té

en cada una de les etapes de creixement de l’empresa. A la

quarta part es presenten els principals resultats de les

entrevistes, a la cinquena entrem en entrevistes en profun-

ditat amb empreses de l’entorn 22@Barcelona, que s’ana-

litzen i discuteixen a la sisena i última part d’aquest article.

Parcs científics i tecnològics i emprenedoria

tecnològica

Durant les dues últimes dècades molts parcs científics

i tecnològics i incubadores d’empreses s’han creat vincu-

lades a les universitats més importants. La creixent aten-

ció prestada a aquestes empreses tecnològiques és el

resultat de la creença generalitzada que els parcs cientí-

fics i tecnològics fomenten el desenvolupament nacional

i regional (Malecki, 1991; Shefer et al, 1993), estimulen

l’R+D i la innovació en les pimes (Westhead, 1997), pro-

mouen la creació de riquesa i rendibilitat empresarial

(Geroski et al, 1993; Harris et al, 1995) i generen nous

llocs de treball (Westhead et al, 1995; Westhead, 1998).

Monck et al. (1988) defineix un parc científic com una

gran base d’empreses que, estant connectades amb les

universitats o altres institucions de recerca, aprofita les

eines de gestió per potenciar la transferència tecnològica i

els coneixements de negoci, de manera que el parc esde-

vé un lloc idoni per crear i fer créixer empreses basades en

l’economia del coneixement. Com una associació de clús-

ters, un parc científic és un tipus de xarxa empresarial que

es localitza en una ubicació geogràfica determinada, on la

proximitat entre les empreses i les institucions de suport

assegura certs vincles entre elles augmentant la freqüèn-

cia i l’impacte de les seves interaccions (Porter, 1998).

Els avantatges d’estar situat en un entorn innovador

genera un cercle virtuós (Kenney, 2000) que atrau empre-

saris i professionals amb talent, proveïdors especialitzats

i inversors de tot el món. Aquesta estructura local de xar-

xes socials promou el flux de coneixement entre tots els

actors. Diverses combinacions de coneixement donen

lloc a noves oportunitats (Schumpeter, 1942), i per tant

treballar en clau clúster permet detectar mes fàcilment

deficiències en els productes o serveis i alhora crear

nous negocis (Sorenson, 2003; Porter, 1998). Al mateix

temps, la creixent demanda de béns, habilitats i perso-

nal atrau proveïdors especialitzats que fan que sigui fàcil

per a les noves empreses accedir als recursos necessaris

(Porter, 1998).

Molts acadèmics s’han centrat en l’estudi de quins

són els factors que donen suport a la creació d’empreses

tecnològiques dins els parcs científics i tecnològics (per

exemple, Link et al, 2005; Linderlöf et al, 2003;

Etzkowitz, 2002). D’altres, van estudiar els factors que

afavoreixen el creixement de les empreses tecnològi-

ques (per exemple, Siegel et al, 2003; Colombo et al,

2002; Monck et al, 1988). Tot i el gran valor científic d’al-

guns d’aquests estudis, encara no hi ha clares evidències

sobre què ofereixen els parcs científics i tecnològics i

com donen suport al desenvolupament de noves

empreses (Fergusson et al, 2004).

En aquest estudi s’estudien els factors d’entorn que

determinen les etapes de creació i creixement d’empreses

de base tecnològica en parcs científics i tecnològics. Com

altres sistemes d’innovació i d’acord amb el model de tri-

ple hèlix (Etzkowitz et al, 2000) les empreses dels parcs

científics i tecnològics es beneficien de la relació entre les

institucions acadèmiques, el govern i el sector privat. Els

vincles entre les empreses i les universitats i el govern

creen un ecosistema favorable per a la creació de noves

empreses de base tecnològica. S’espera que la importàn-

cia dels factors que donen suport a les activitats empre-

sarials difereixin d’una etapa a una altra, i per tant que

també variï la importància dels agents de suport en cada

una de les etapes de creixement.

Metodologia de la investigació

Quan una investigació que pretén respondre a “com” i

“per què”, on els investigadors tenen poc control sobre els

esdeveniments, i el focus està posat sobre un fenomen

contemporani dins d’un context de la vida real, l’estudi de

casos és la millor estratègia de totes (Yin, 1984). En el seu

llibre sobre la investigació de casos d’estudi, Robert Yin

(1984) confirma que l’evidència de diversos casos sovint es

considera més atractiva, i que l’estudi global es considera

més robust. Com a resultat, la capacitat de realitzar 6-10

estudis de casos, organitzats eficaçment dins d’un disseny

de casos múltiples, és anàloga a la capacitat de conduir des

de 6 fins 10 experiments sobre temes relacionats.

En la nostra investigació, es van seleccionar empreses

nascudes globals creades en una parc tecnològic de

Barcelona.

Hem basat l’anàlisi en dos models àmpliament accep-

tats. El primer és el model de desenvolupament de nego-

cis en general que divideix el procés en quatre etapes:

creació, llançament, creixement i maduresa. El segon

model és el model de triple hèlix (Etzkowitz et al, 2000)

que s’ha definit en l’apartat anterior.

Sobre la base d’aquests dos models, aquest estudi pretén

analitzar de quina manera els agents de la triple hèlix conver-

geixen dins d’un entorn innovador com són els parcs cientí-

fics i tecnològics. Proposem un model que mostra la impor-

tància del suport que prové dels 3 agents d’innovació en cada

una de les etapes (figura 1). Amb vista a una anàlisi més pro-

funda del comportament de les empreses que neixen globals

i amb la finalitat d’obtenir resultats comparables, ens hem

centrat en cinc variables clau del procés de desenvolupament

de negocis. Aquestes cinc variables són (figura 2):

• Tecnologia o propietat intel·lectual, i les caracterís-tiques de l’R+D.

• Talent, és a dir, entre d’altres la formació acadèmicadels professionals de l’equip emprenedor, la diversitat

global i la seva organització i funcions dins l’empresa.

• Fonts i condicions de finançament.• Ubicació i connexions amb les plataformes tecno-

lògiques, així com amb l’àrea d’influència.

• Evolució de la cadena de valor, vendes, i altrescaracterístiques de mercat.


Es va començar la recerca amb la revisió de la literatu-

ra existent i proposant un model que vincula l’emprene-

doria tecnològica en els parcs científics i tecnològics i el

model de la triple hèlix. Posteriorment, es va estudiar el

comportament de les empreses nascudes globals amb un

propòsit exploratori. L’objectiu d’una investigació explo-

ratòria és la construcció d’una teoria que proporcioni una

solució a un problema que es presenta a través de la pre-

gunta i que acaba validant-la (Yin, 1984). La validació

externa requereix d’una investigació confirmatòria com-

plementària.

Les entrevistes tenien com a objectiu trobar evidèn-

cies sobre les 5 variables en cada etapa del procés de

creixement empresarial: creació, llançament, creixement

i consolidació. Les empreses van ser seleccionades acu-

radament per obtenir una mostra representativa d’em-

preses de nova creació i de base tecnològica. Tots elles

són, o hi han estat vinculades d’alguna manera, univer-

sitats o ens governamentals, en alguna de les quatre eta-

pes, mostrant sempre un caràcter global i obtenint una

part significativa de les seves vendes i ingressos dels

mercats internacionals.

Començant per l’anàlisi de les entrevistes vam identi-

ficar, en els processos d’emprenedoria del parc tecnològic

de Barcelona, quins, com i quan els factors són més efec-

tius donant suport. Més tard vam estudiar el comporta-

ment de les empreses nascudes globals per tal de detec-

tar quins són els factors d’entorn que ajuden a la creació

d’empreses tecnològiques dins d’ecosistemes d’innova-

ció com són els parcs científics i tecnològics. L’entorn és

la unitat d’anàlisi que es caracteritzarà segons l’estudi del

comportament de la subunitat d’anàlisi, l’empresa nascu-

da globalment. Per tal de treure conclusions sobre els fac-

tors d’entorn que determinen el procés de desenvolupa-

ment es van analitzar les cinc variables en cadascuna de

les quatre etapes de creixement de les empreses.

Finalment, es van relacionar les conclusions amb els tres

agents implicats en el model d’innovació de la triple

hèlix: la universitat, el govern i les empreses (figura 3).


Tech

Talent

Finance

Location

Evolution

CashFlow

Inception Launching Maturity

Time

I II III IV

Growth

Figura 1

Etapes de creixement i anàlisi de les cinc variables fonamentals

Figura 2

Variables fonamentals

Recerca i desenvolupament

Drets de propietat intel·lectual

Producte i producció

Recursos

Experiència acadèmica i professional

Diversitat global, mentalitat i vincles

Organització del capital humà

Alineació dels rols i funcions

Fonts de finançament (FFF, BA, VC, CV, M&A, IPO)

Condicions (retorn d’inversió)

Nacionals i internacionals

Local / Global

Plataformes tecnològiques

Proposta de valor, model de negoci, pla de negocis...

Vendes locals i internacionals

Clients locals i globals

Cadena de valor

TECNOLOGIA

TALENT

FINANCES

UBICACIÓ

EVOLUCIÓ

4 etapes(creació, llançament,

creixement, consolidació)

5 variables(tecnologia, talent, finances,

ubicació, evolució)

6 casosParc tecnològic

(BCN)

Factors d’entornAgents de la triple

hèlix

Figura 3

Disseny de la investigació

Agents Recursos

Figura 4

Agents en un parc científic i recursos gestionats

Universitat de recerca

Govern (nacional, regional i local)

Empreses (grans i pimes)

– Persones amb capacitats i contactes

– Ciència i tecnologia

– Coneixement (com)

– L’experiència (què coneixem) i visió

– Vincles empresarials

– Espai

– Infraestructura tecnològica

– Serveis professionals

– Mercat (mercat interior)

– Diners

– Punts de trobada

– Clients (com a element clau)

Agents Recursos

Figura 5

Paper dels agents en un parc científic

– Les persones amb capacitats i vincles empresarials– Ciència (centres de recerca)– Tecnologia (centres tecnològics i de llicències)– Coneixement sobre emprenedoria (com)– Experiència (què coneixem) i visió– Vincles empresarials– Espai– Infraestructura tecnològica– Sales de reunió– Clients (com a element clau)– Escoles de business angels (inversors privats)– Foment de l’esperit emprenedor. Competicions de plans d’empresa

– Rol de regulador legal– Podria actuar com una font de demanda, proporcionantun mercat sofisticat d’alta tecnologia, productes i solucions

– Finançar la ciència i la tecnologia per mitjà de programespúblics.

– Inversió en educació a les universitats

– Gran empresa: inversió en noves empreses amb la finalitat de gestionar la seva innovació estratègica.Fusions empresarials

– Petites i mitjanes empreses: relacions empresarials i clústers– Noves empreses, per tal d’incorporar la ciència i la tecnologia com una proposta de valor

Universitat

Govern

Indústria


Desenvolupament del model basat en la triple hèlix

Etzkowitz i Leydesdorff (2000) van definir un model

d’innovació basat en una triple hèlix que interactua entre

la universitat-indústria-govern. Aquest model es va defi-

nir sobre la base dels models de sistemes nacionals i

regionals d’innovació desenvolupats per Lundvall (1988),

Nelson (1993) i Freeman (1998) entre d’altres, i la impor-

tant contribució de Gibbons (1994) i el seu model Mode

2, que explica la producció de coneixements des d’un

enfocament multidisciplinari i heterogeni.

La tesi de la triple hèlix postula que la interacció entre

universitat-indústria-govern és la clau per millorar les

condicions d’innovació en una societat basada en el

coneixement. La indústria opera en la triple hèlix com el

node de producció, el govern com a font de les relacions

contractuals que garanteixin la interacció estable i l’inter-

canvi, i la universitat com a font de nous coneixements i

tecnologies, el principi generador d’economies basades en

el coneixement. Indústria i govern sempre han estat les

principals institucions en les societats capdavanteres. La

triple hèlix, en una societat basada en el coneixement, ha

ajudat la universitat a adquirir un nivell equivalent al de la

indústria i el govern, fet que no succeïa en anteriors con-

figuracions institucionals on tenien un paper secundari.

A causa de la seva estructura simple i robusta, el model

de triple hèlix s’ha utilitzat com a base per a molts estudis.

En el nostre cas, el model hi encaixa perfectament i expli-

ca el cas de la majoria dels parcs tecnològics de Barcelona.

Sobre la base de la triple hèlix, es van analitzar els

papers i les interrelacions dels agents implicats en el sis-

tema d’innovació. Cada agent maneja diversos recursos

per tal de donar suport a la creació de noves empreses de

base tecnològica nascudes globals (figura 4). El paper i la

importància del suport dels tres agents varien en funció

d’ells i el grau de desenvolupament de les empreses.

La figura 5 resumeix les principals funcions que des-

envolupa cada agent. La creixent importància del conei-

xement i el paper de la universitat en la incubació d’em-

preses de base tecnològica han donat un lloc més

destacat al camp institucional. Les universitats empre-

nedores tenen una postura proactiva alhora de posar els

coneixements acadèmics i empresarials al servei dels

beneficiaris. A mesura que les empreses eleven el seu

nivell tecnològic, s’acosten a un model mes acadèmic,

adquirint nivells superiors de formació i compartint els

seus coneixements. El govern actua com a emprenedor

Tech

Talent

Finance

Location

Evolution

CashFlow

Inception Launching Maturity

Time

I II III IV

Universitat Indústria Governament

Growth

Figura 6

Importància dels agents que donen suport al desenvolupament

d’empreses tecnològiques en parcs científics i tecnològics


públic i inversor, a més del seu tradicional rol de regu-

lador en l’establiment de les regles del joc. Anant més

enllà del desenvolupament de productes, la innovació

es converteix en un procés endogen de “prendre el

paper de l’altre”, animant a la interrelació entre les esfe-

res institucionals.

Aquestes funcions varien en cada etapa de desenvolu-

pament de l’empresa, i per tant la importància del suport

proporcionat pels agents fluctua d’una etapa a l’altra. La

figura 6 representa la importància del suport dels tres agents

en cada una d’aquestes etapes. A causa de les infraestruc-

tures de recerca i capacitat de crear coneixement i mà d’obra

altament qualificada, les universitats tenen un paper clau

en el foment de la creació d’empreses de base tecnològi-

ca. En la majoria dels entorns, els governs inverteixen en

recerca i, en alguns casos, financen petites empreses de base

tecnològica. Una vegada les noves empreses han estat crea-

des, la importància de la relació entre ells creix de manera

constant. En l’última etapa de creixement, les relacions

empresarials creades durant tot el període, permeten a les

empreses compartir identitats i una gran quantitat d’infor-

mació sobre nous desenvolupaments tecnològics.

Resultats de les anàlisis

Els qüestionaris estructurats es van convertir en algun

moment en conversacionals per tal de comprendre millor

com els tres agents del sistema d’innovació els havien

recolzat i la forma en què se’n van beneficiar. Als funda-

dors se’ls va preguntar sobre les cinc variables (tecnolo-

gia, talent, finances, ubicació, i evolució) en cadascuna de

les quatre etapes de creixement empresarial (creació,

posada en marxa, creixement i maduresa).

Els fundadors de les empreses van acordar respondre

que les seves experiències anteriors en altres empreses

els va motivar a iniciar un nou negoci. La majoria dels

productes comercialitzats es basen en tecnologies de

programari i per tant els passos inicials de les empreses

depenien dels coneixements tecnològics. En aquell

moment la tecnologia encara no estava desenvolupada, i

per tant l’empresa era només una idea de negoci. Això va

fer que l’accés als recursos, tant humans com financers,

fos especialment difícil. De fet, alguns d’ells van coinci-

dir que “no haurien estat capaços de crear l’empresa o

fer-la créixer sinó haguessin rebut ajudes del govern” del

voltant de 100.000 t. El desenvolupament de la tecnolo-

gia va ser llarg i dur, i va requerir una gran quantitat de

recursos.

Els equips emprenedors van començar sent unes cinc

persones amb coneixements tècnics diferents. La manca

d’experiència en aspectes de negocis els va obligar a fer

que diverses persones participessin en tasques de gestió

diferents, el que significa que per exemple “una persona

podia pertànyer al mateix temps al departament de des-

envolupament, al departament de màrqueting i al depar-

tament financer. Els departaments i llocs de director van

sorgir amb el temps i el creixement de l’empresa”.

Una vegada que els prototips van estar desenvolu-

pats, va començar l’etapa de llançament, tractant d’entrar

al mercat i aconseguir el primer client; algunes de les

empreses ja havien assolit el primer client(s) mentre que

d’altres seguien el desenvolupament de les seves tecno-

logies. Les dificultats enfrontades pels casos analitzats

difereixen d’una empresa a una altra.

Pràcticament tots els entrevistats van comentar que

“les ajudes del govern continuen sent molt importants en


aquesta etapa”, ells mateixos van ser els que van escriure

les sol·licituds per obtenir les ajudes.. No obstant això,

algunes empreses van rebre inversions de capital risc del

voltant de 100.000t-700.000t, que en alguns casos van

arribar als 1,5 Mt.

Aquesta etapa “requereix d’un equip de gestió molt

especialitzada”. L’equip de tecnologia d’experts estava

treballant en nous desenvolupaments tecnològics, i per

tant el nou equip tenia l’objectiu d’entrar al mercat i

aconseguir els primers clients.

La següent etapa de creixement de la companyia

comença una vegada s’han aconseguit els primers clients

i s’han tancat les primeres vendes. L’empresa passa,

doncs, de tenir un producte a ser productora. Aquesta és

l’etapa en què les empreses mostren que són globals;

totes les empreses tenen clients a tot el món. Per dur a

terme una comercialització global, les empreses van

requerir injeccions de diners privats que van cobrir entre

1,5 i 5 Mt.

Pel que fa a la tecnologia, totes les empreses estaven

desenvolupant nous productes per complementar o

reemplaçar els actuals. Alguns d’ells també pensaven en

la possibilitat d’obrir noves oficines a l’estranger, i altres

estaven buscant un manera de sortir-ne amb èxit.

El requisit de la gestió de personal qualificat és molt

important en aquesta etapa. Les empreses van contra-

ctar persones amb coneixements de gestió, especial-

ment en les àrees de màrqueting i vendes. De mitjana,

l’equip va créixer des de cinc fundadors fins a trenta o

més persones tenint, atès l’enfocament global de l’em-

presa, un equip integrat per persones de diferents

nacionalitats.

Totes les empreses analitzades estan en fase de crei-

xement. No estan segures de quina és la fita que divideix

l’etapa de creixement i la de maduresa. Alguns van coin-

cidir que “la maduresa comença quan l’empresa està

buscant un mecanisme de sortida”, mentre que altres van

afirmar que “la maduresa conclou quan l’empresa és

venuda”.

Encara que era difícil per als fundadors d’endevinar

sobre la mida i la ubicació de la seva empresa en el futur,

tots esperaven que les seves empreses estiguessin posi-

cionades globalment.

Entrevistes en profunditat amb empreses

22@Barcelona

Prenem l’exemple de tres empreses referents de l’en-

torn del parc tecnològic 22@Barcelona, que gràcies a la

creació del model conceptual, tant econòmic com urba-

nístic, continua sent un dels motors econòmics de la ciu-

tat. I que ha passat de ser un dels principals motors

industrials tèxtils del segle passat, a esdevenir un motor

de l’economia del coneixement, on les empreses innova-

dores globals troben l’ecosistema adient per créixer glo-

balment des de Barcelona. Amb un model de clusteritza-

ció focalitzat en els sectors de màxim creixement: TIC,

mitjans de comunicació de massa, atenció a la salut, tec-

nologia ambiental, i disseny, actualment té més de 1.500

empreses i 45.000 treballadors, 12 centres de recerca i

desenvolupament, vinculats a més de 10 universitats, és

un clar exemple d’entorn favorable per a la nova econo-

mia del coneixement.

Entrevistes efectuades al mes d’abril de 2011 a les

empreses de l’entorn 22@Barcelona, Adecq-BestTv,

Groupalia i Zyncro.

André Vanyi-Robin va explicar la seva experiència

empresarial com a cofundador d’Adecq, una empresa

que va desenvolupar la solució BesTv, basada en una

plataforma de serveis no lineals per a la televisió digital.

BesTv introdueix nous serveis per a la radiodifusió ter-

restre, via satèl·lit i per cable que permet un contingut

personalitzat, televisió en 3D i publicitat dinàmica.

Després de 5 anys de funcionament ha estat adquirida

per Motive Televisión, empresa cotitzada a l’AIM, borsa

de Londres.

Vanyi-Robin va explicar el recorregut del seu negoci,

que va començar per un fracàs anterior i aprofitant una

oportunitat a escala mundial: “l’apagada tecnològica” del

2005. No tenia diners, però sí va trobar un ecosistema al

22@Barcelona i un pla d’internacionalització. Vanyi-

Robin, treballant des de Barcelona, factura principalment

a l’estranger. L’empresari va assegurar que són molt

importants les relacions internacionals. S’ha de viatjar

constantment malgrat l’actual globalització on-line.

Actualment, BestTv s’ha estès per Europa de l’est, Turquia

i Amèrica Llatina.


Mònica Colmarena, responsable de desenvolupa-

ment internacional de Groupalia va explicar com ha

estat la ràpida implantació i l’èxit d’aquesta experièn-

cia empresarial en línia. Groupalia es dedica a crear

grups de compra (compra col·lectiva), principalment

dins el món de l’oci, la salut i la bellesa. “És un negoci

en el qual tothom hi guanya” –ha explicat Colmarena.

L’usuari obté descomptes molt interessants i els esta-

bliments troben canals de venda importants per a la

seva empresa. Les claus de l’èxit radiquen en què

“mentre més col·laboradors tens, més usuaris també, i

mentre més usuaris tens, més col·laboradors volen

participar en el projecte”. Després d’onze mesos de

vida de l’empresa, hi treballen 400 persones, estan

implantats a 6 països, i podria arribar als 100 milions

de facturació durant el 2011.

Mònica Colmanera va justificar l’èxit de Groupalia per

la necessitat del mercat internacional. La responsable de

desenvolupament internacional de Groupalia va dir que

hi ha un autèntic “furor per les compres col·lectives al

món”, per això van créixer tan ràpidament. Aquest és un

negoci en expansió internacional i sense barreres, que va

permetre a Groupalia realitzar una implantació agressiva

i ràpida, acompanyada d’una rebuda excepcional per part

dels usuaris i els clients. Mònica Colmanera va destacar

Amèrica Llatina com una zona d’implantació amb un

gran potencial per a l’empresari espanyol. L’idioma és un

factor favorable i també els seus cicles econòmics, que

són diferents dels europeus i es complementen.

Mònica Colmanera, responsable de desenvolupament

de Goupalia, ha extret diverses lliçons de la seva expe-

riència empresarial. Principalment, s’ha de conèixer molt

bé el producte. També és important el coneixement del

mercat i és necessari ser flexible i treballar amb equips

locals, que dominen el seu entorn. Colmanera va insistir

en la necessitat de no tenir por del fracàs i rectificar amb

rapidesa els errors.

Finalment, Lluís Font, CEO de Zyncro, va explicar la

seva experiència com a responsable de la internaciona-

lització de la seva empresa, basada en els mecanismes

de les xarxes socials. Amb Zyncro, Lluís Font ofereix la

possibilitat de crear eines internes de comunicació on-

line i s’ocupa també de l’organització de la companyia i

les seves àrees del coneixement. Font va reivindicar per

a les empreses les xarxes socials, creu que s’haurien d’a-

profitar més els seus beneficis comunicatius. El director

general de Zyncro va dir que actualment la informació

no flueix adequadament dins de les companyies.

Paradoxalment, mentre que la relació habitual entre les

persones es fa cada vegada més a través de les xarxes

socials, com Twitter o Facebook, les empreses no les fan

servir. Lluís Font va destacar durant la seva intervenció

la diferència comunicativa entre les diverses genera-

cions del personal als llocs de treball. Els més joves fan

servir amb menys assiduïtat el correu electrònic, en

canvi, sí utilitzen els xats de les xarxes socials. Però

encara hi ha determinats departaments de l’organigra-

ma que no veuen amb bons ulls els suposats avantatges

de les noves eines comunicatives.

Lluis Font va avançar que d’aquí a pocs anys les

empreses tindran una xarxa social corporativa. Tot estarà

organitzat sobre les xarxes socials: jocs socials, intranet

social, gestió de projecte. També va pronosticar que en

cinc anys la batalla de les xarxes socials s’incrementarà. Es

produirà una revolució social que tindrà els seus detrac-

tors i que estarà liderada pels directors de talent i de màr-

queting. Això modificarà la relació de l’empresa amb els

seus treballadors.

Lluís Font va assegurar que en aquesta situació can-

viant, s’ha d’anar ràpid, s’han de prendre decisions. El

mercat es modifica amb rapidesa i és necessari que els

gestors s’adaptin i rectifiquin els seus objectius. “No s’ha

de sentir paràlisi per l’anàlisi, no s’ha de perdre el temps

en anàlisis de mercat. Si m’equivoco, m’equivoco i ho

canvio ràpidament.”

Segons el director general de Zyncro, durant els

propers anys es produirà una batalla social que tindrà

els seus detractors, però que serà real. Els emprenedors

tindran la necessitat de vendre el seu producte a

Internet i hauran de conèixer el mercat internacional i

les diferències entre els països. Augmentarà la produc-

tivitat en les empreses i canviarà la relació amb els tre-

balladors, la seva ubicació i els conceptes salarials. El

mercat ha de ser mundial i els col·laboradors faran les

seves funcions a milers de quilòmetres de la seu central

de l’empresa.


Conclusions i discussió

Com a conjunt de clústers, un parc científic és un

tipus de xarxa empresarial que es localitza en una ubica-

ció geogràfica determinada, on la proximitat entre les

empreses i les institucions de suport assegura certs vin-

cles entre elles augmentant la freqüència i l’impacte de

les seves interaccions (Porter, 1998). En l’estudi, es van

analitzar els factors d’entorn resultants de la interacció

dels tres agents de la triple hèlix implicats en la major

part de parcs científics i tecnològics: la universitat, el

govern i la indústria. Basats en la literatura, es van selec-

cionar cinc variables principals (tecnologia, talent, finan-

ces, ubicació i evolució) i es van analitzar en cadascuna

de les quatre etapes principals del procés de creixement

de l’empresa (creació, posada en marxa, creixement i

maduresa). El que s’esperava és que la importància dels

agents de suport, com la universitat, el govern i la indús-

tria, variessin depenent de l’etapa de creixement de

l’empresa.

Sobre aquesta base vam definir un model que mostra

que la universitat i el govern presten més suport en les

primeres etapes de creixement de l’empresa, mentre que

les relacions empresarials de la indústria tenen una

importància més gran durant el creixement i l’etapa de

maduresa.

Es van tenir en compte empreses nascudes globals

per a fer un estudi exploratori de diversos casos que vali-

darien el nostre model. Vam entrevistar-ne els fundadors

i vam trobar evidències que validaven el nostre model. En

l’etapa inicial, les empreses nascudes globals es centren

en el desenvolupament de tecnologia, de manera que

necessiten coneixement així com enginyers molt qualifi-

cats. És per això que la importància de la universitat és

més gran en les primeres etapes i no en les següents.

Pel que fa al govern, el suport més important prové

dels seus programes de finançament, que estan adreçats

sobretot a l’etapa de creació i llançament. Prototips i tec-

nologies bàsiques (desenvolupades durant l’inici i les eta-

pes de posada en marxa) es financen amb fons públics i

el capital privat es torna més important quan apareixen

els primers clients i es realitzen les primeres vendes

(etapa de creixement).

Empreses globals nascudes en un parc científic es

beneficien de les relacions amb altres empreses, especial-

ment durant les últimes etapes de creixement de l’em-

presa. El mercat global obliga aquestes empreses a con-

tractar mà d’obra internacional des dels inicis de la

creació de l’empresa, fet que atrau altres talents mundials

amb una sòlida formació acadèmica i professional que

decideixen crear la seva pròpia empresa de base tecnolò-

gica. Com a resultat de tot, és més fàcil crear empreses

globals i entrar en els mercats internacionals.

Els resultats d’aquest estudi contribueixen a detectar i

comprendre com els agents en un sistema d’innovació

donen suport de diferent manera en funció de les fases

de creixement en què es troba l’empresa. Els governs i

altres organitzacions haurien de tenir en compte els

resultats d’aquesta anàlisi per tal de millorar i maximitzar

l’efectivitat dels programes de suport.

Les entrevistes validen internament el model propo-

sat. La validació externa requereix una major investigació

de confirmació, que podria desenvolupar-se en una nova

anàlisi. A més, esperem que els resultats variïn d’un ter-

ritori a un altre. A causa de les diferències d’entorn, els

agents actuen de forma diferent en cada ambient en par-

ticular. Les característiques d’entorn i socials tenen un

paper clau per a la comprensió de com els parcs tecnolò-

gics donen suport a iniciatives emprenedores globals.

A causa de la importància del tema, prenem aquest

treball com a punt de partida per a una sèrie d’investiga-

cions que comparin diferents entorns d’innovació que

actuïn com a plataformes de suport. Esperem que les

comparacions amb altres entorns d’innovació ens donin

l’evidència per a identificar les diferències i millorin els

programes de suport empresarial.


COLOMBO, MG & DELMASTRO, M. (2002) “How effective are techno-

logy incubators? Evidence from Italy”, Research Policy 31, pp. 1103–1122.

ETZKOWITZ, H. (2003) “Innovation in innovation: the Triple Helix of univer-

sity-industry-government relations”, Social Science Information, vol, 42 (3).

ETZKOWITZ, H. (2002) “Incubation of incubators: Innovation as a tri-

ple helix of university-industry-government net works”, Science and

Public Policy, vol. 29-2, 115-128.


ETZKOWITZ, H. & LEYDESDORFF, L. (2000) “The dynamics of innova-tion: from National Systems and ‘Mode 2’ to a Triple Helix of universi-ty-industry-government” Policy Research, vol. 29 (2): 109-123.ETZKOWITZ, H. & KLOFSTEN, M. (2005) “The innovating region: toward a

theory of knowledge-based regional development”. R&D Management,35(3), 243-255. ETZKOWITZ, H.; SOLÉ, F. & PIQUÉ, JM (2006) Creation of Born Global

Companies within the Science Cities. Hèlsinki: XXIII IASP WorldConference on Science and Technology Parks.FERGUSON, R. & OLOFSSON, C. (2004). “Science parks and the deve-

lopment of NTBFs: Location, survival and growth”. Journal of TechnologyTransfer 29, 5-17.FREEMAN, C. & PÉREZ, C. (1988) “Structural crises of adjustment, busi-

ness cycles and investment behaviour”, in: Dosi, G., Freeman, C., Nelson,R., Silverberg, G., Soete, L. (Eds.), Technical Change and Economic Theory.Pinter, London, pp. 38-66.GEROSKI, PA (1995) “What do we know about entry?” International

Journal of Industrial Organization, vol. 13: 421-440. GIBBONS, M.; C. LIMOGES; H. NOWOTNY; S. SCHWARTZMAN; P. SCOTT &

M. TROW (1994) The New Production of Knowledge: The dynamics of scien-ce and research in contemporary societies. London: Sage. HARRIS, R. & TRAINOR, M (1995) “Innovations and R&D in Northern

Ireland manufacturing: a Schumpetarian approach”, Regional Studies,Vol. 29: 593-604. KENNEY, M (2000) Understanding Silicon Valley. The Anatomy of an

Entrepreneurial Region. Stanford Business Books, Standford. California .LINDELÖF, P. & LÖFSTEN, H. (2003) “Science Park Location and New

Technology-Based Frims in Sweden- Implications for Strategy andPerformance”, Small Business Economics, Vol. 20: 245-258. LINK, AN & SCOTT, JT (2005) “Opening the ivory tower’s door: An

analysis of the determinants of the formation of US university spin-offcompanies”, Research Policy,Vol. 34 (7): 1106-1112. LINK, AN & SCOTT, JT (2003) “US Science Parks: the Diffusion of an

Innovation and its Effects on the Academica Missions of Universities”,Industrial Organization,Vol. 21: 1323-1356. LUNDVALL, B.-A. (1992) National Systems of Innovation, London: Pinter. MALECKI, EJ (1991) Technology and Economic Development: the

Dynamics of Local, Reigonal and National Change. London: Longman.MARSHALL, A., (1920) Principles of Economics, 7th ed. Macmillan,

London.MCDOUGALL, PATRICIA P., SCOTT SHANE and BENJAMIN M. OVIATT, 1994,

“Explaining the Formation of International. New Ventures”, Journal ofBusiness Venturing 9 (6). 2002. MCKINSEY & CO. (1993) Emerging Exporters. Australia’s High Value-

Added Manufacturing Exporters,Melbourne: McKinsey & Company andthe Australian Manufacturing Council. MONCK, C.; QUINTAS, P.; PORTER, P.; STOREY, D. & COOPER, S. (1988)

Science Parks and the Growth of High Technology Firms, London: CroomHelm. NELSON, RICHARD R. (1993) National Innovation Systems: A comparati-

ve analysis. New York: Oxford University Press. NONAKA, I.; TOYAMA, R. & KONNO, N. (2000) “SECI Ba and Leadership:

a Unified Model of Dynamic Knowledge Creation”, International Journalof Strategic Management,Vol. 33(1): 5-34.

OVIATT, BM & MC DOUGALL, PP (1997) “Challenges for internationa-lization process theory: The case of international new ventures”,Management International Review,Vol. 37 (2): 85-99. OVIATT, BM & MCDOUGALL, PP (1995) “Global start-ups: Entrepreneurs

on a worldwide stage”, The Academy of Management Executive, Vol. 9 (2):30-43. OVIATT, BMM & MCDOUGALL, PP (1994) “Toward a theory of interna-

tional new ventures”. Journal of International Business Studies,Vol. 25 (1). PIQUÉ, JM; GONZÁLEZ, S.; BELLAVISTA, J. & ALVES, V. (2005) Science and

Technology Parks and Universities in the Incubation System of Technology-

based Companies: Contribution from the Triple Helix Model. Turin: V TripleHelix Conference.PIQUÉ, JM & GONZÁLEZ, S. (2004) Science and Technology Parks and

Universities in the Incubation System of Technology-based Companies.

Bergamo: XXI IASP World Conference on Science and Technology Parks. PORTER, ME (1998) “Clusters and Competition: New Agendas for

Companies, Governments, and Institutions”, pg. 197-287 in On Competition,edited by Michael Porter. Cambridge, MA: Harvard Business Review. SAXENIAN, A. (1994) Regional advantage. culture and competition in sili-

con valley and route 128 (Second Printing ed.). USA: Harvard College. SCHUMPETER, JOSEPH A. (1942) Capitalism, Socialism, and Democracy.

New York: Harper and Brothers. (Harper Colophon edition, 1976). SHEFER, D. & BAR-EL, E. (1993) “High Technology Industries as a

Vehicle for Growth in Israel’s Peripheral Regions”, Environment andPlanning,Vol. 11: 243-261. SIEGEL, DS; WESTHEAD, P. &WRIGHT, M., (2003) “Science parks and

the performance of new technology-based firms: a review of recent UKevidence and an agenda for future research”. Small Business Economics,Vol. 20 (2): 177–184. SORENSON, O. (2003) “Social networks and industrial geography”,

Journal of Evolutionary Economics,Vol. 13: 513-527. STUART, T. and SORENSON, O. (2003) “The geography of opportunity:

spatial heterogeneity in founding rates and the performance of biotech-nology firms”, Research Policy, 32 (2003) 229-253. WESTHEAD, P. (1998) “Independent Technology-based Firms: The

Perceived Benefits of a Science Park Location”, Urban Studies, Vol. 35(12): 2197-2219. WESTHEAD, P. (1997) “R&D Inputs and Outputs of Technology-based

Firms Located on and Off Science Parks”, R&D Management,Vol. 27(1):45-62. WESTHEAD, P. & COWLING, M. (1995) “Employment Change in

Independent Owner-Managed High-Technology firms in Great Britain”,Small Business Economics, Vol. 7:111-140. YIN, RK (1984). Case Study Research: Design and Methods. Beverly

Hills: Sage PublishingZUCKER, LG; DARBY, MR; & BREWER, MBLG ZUCKER (1998) “Intellectual

human capital and the birth of US biotechnology enterprises”. American

Economic Review,Vol. 88: 290-306.

1. El projecte de recerca en el qual s’emmarca aquest article va ser proposat perJosep Miquel Piqué, qui col·labora en el seu desenvolupament com a part dela seva tasca de promoció d’estudis que permetin comprendre millor el teixitempresarial i les activitats d’innovació que es realitzen a Barcelona. Agraeixoa Mònica Flores, a Gonzalo Rodés i a Marc Sanmartí el suport prestat durantla realització de l’estudi en què es basa aquest article. Per contactar ambFrancisco J. Granados dirigiu correspondència a IBEI, c/ Elisabets 10, 08001Barcelona; [email protected] ; [email protected]

2. Alguns dels arguments exposats en aquest article es basen en la informacióproporcionada per dotze entrevistes realitzades durant els mesos de juny ijuliol de 2011. Aquestes entrevistes són les primeres d’un projecte d’inves-tigació sobre la gestió de talent a Barcelona. El meu agraïment a totes lespersones entrevistades, les quals van compartir desinteressadament –i enocasions amb destacable entusiasme– la seva experiència personal i conei-xement professional sobre el context empresarial i les activitats d’innovacióque es desenvolupen a Barcelona.


22@Barcelona i la gestió del talent innovador i emprenedor

Francisco J. GranadosInstitut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI)1

Resum

Els professionals dedicats a la innovació i la creació i

gestió d’empreses innovadores són un element fona-

mental de l’economia basada en el coneixement. Els ter-

ritoris que pretenen sustentar el seu desenvolupament

econòmic en la innovació han de potenciar la seva dispo-

nibilitat de talent professional innovador i emprenedor.

22@Barcelona ha estat pioner a l’hora de dur a terme

accions de gestió del talent present a Barcelona. L’article

presenta els programes creats i planteja elements d’anàlisi

referents a la creació local de talent innovador i emprenedor,

l’atracció i retenció de talent provinent d’altres territoris,

i el desenvolupament del talent innovador i emprenedor

instal·lat en un territori.

Introducció

La disponibilitat de professionals dedicats a la innova-

ció i a la creació i gestió d’empreses en sectors intensius

en innovació són un element fonamental per a la compe-

titivitat econòmica basada en el coneixement. Els territo-

ris que desitgin basar el seu desenvolupament econòmic

tant en l’atracció com en la creació d’empreses innovado-

res han de disposar de suficients persones amb talent pro-

fessional innovador, emprenedor i gestor (Florida 2005 b;

Björkman i Lu 1999). En l’àmbit de la direcció d’empreses,

la gestió de la disponibilitat de talent com a funció espe-

cífica de recursos humans es considera un factor cada

vegada més important per a l’èxit empresarial (Hartman,

Feisel i Schobel 2010; Scullion i Collings 2011) i les estra-

tègies de localització internacional valoren cada vegada

més la disponibilitat de talent en un territori (Tarique i

Schuler 2010; European Cities Monitor 2010). La compe-

tència internacional entre ciutats, regions o països justifi-

ca l’establiment de polítiques públiques que gestionin la

creació, atracció i desenvolupament de talent professional

innovador (OCDE 2008; Salvat i Marcet 2008).

22@Barcelona ha estat pioner en establir un conjunt

d’accions destinades a la gestió de talent a Barcelona que

es presenten a continuació. Les següents seccions de l’ar-

ticle també plantegen una sèrie d’elements d’anàlisi

–d’àmbit general o específics per a Barcelona– referents a

la gestió de talent innovador i emprenedor. Alguns dels

arguments exposats a l’article estan basats en la informa-

ció proporcionada per un conjunt d’entrevistes realitza-

des a professionals autòctons i estrangers dedicats a acti-

vitats d’innovació o a la creació i gestió d’empreses

intensives en l’ús de coneixement a Barcelona.2 Les sec-

3. Més informació sobre el programa 22@CreaTalent es pot trobar a http://www.22creatalent.cat/index.php?lang=ca.


cions tracten, respectivament, de la creació local del

talent innovador i emprenedor, l’atracció i retenció del

talent provinent d’altres territoris, i el desenvolupament

del talent instal·lat en un territori.

Creació local de talent innovador i emprenedor

Aquest article considera la gestió del talent creatiu

que potencialment tenen totes les persones per a contri-

buir al descobriment d’innovacions tecnològiques i al seu

desenvolupament empresarial. Disposar d’aquest o d’un

altre tipus de talent està estretament vinculat amb la for-

mació que les persones reben en el sistema educatiu. Els

territoris que pretenen potenciar un desenvolupament

econòmic centrat en el coneixement han de considerar

l’adaptació de les seves institucions educatives –habitual-

ment enfocades principalment a la transmissió de coneixe-

ment estàndard– de manera que l’objectiu docent primor-

dial sigui fomentar la creativitat de les persones mitjançant

un aprenentatge actiu, experimental (learning by doing) i

que no penalitzi l’error que pot resultar de la presa de

riscs (Florida 2010:183; Sahlberg 2009; Robinson 2001;

Sacks 2000). Un sistema educatiu que fomenta la creativi-

tat de les persones és compatible amb la consecució d’ex-

cel·lència acadèmica, com demostra el cas de Finlàndia

–país que destaca en rendiment acadèmic segons els infor-

mes PISA. L’enfocament del sistema educatiu finlandès

en l’etapa preescolar (que dura fins als set anys) se centra

fonamentalment a despertar l’interès personal del nen

pel procés d’aprenentatge, la qual cosa es du a terme mit-

jançant activitats creatives fonamentalment lúdiques (l’a-

prenentatge formal de la lectoescriptura s’inicia a partir

dels set anys d’edat, tres anys més tard que en el sistema

educatiu català). L’èmfasi en l’aprenentatge creatiu es manté

en les etapes educatives posteriors (Sahlberg 2004, 2011).

Una de les accions de gestió de talent més interes-

sants impulsades per 22@Barcelona ha estat el programa

22@CreaTalent, desenvolupat durant el curs escolar

2008-2009 en nou centres educatius de primària i secun-

dària del districte urbà 22@. Els objectius del programa

eren fomentar les vocacions cientificotecnològiques dels

joves, el desenvolupament de la seva capacitat creativa i

emprenedora, la incorporació de l’anglès i les noves tec-

nologies com a eines de formació habituals, i la participa-

ció de pares, mares i mestres en el procés de formació. La

metodologia didàctica i les activitats del programa (per

exemple, tallers pràctics de construcció de robots, d’ener-

gies renovables, de tecnologies de la informació i mèdi-

ques, o d’animació digital) van ser dissenyades per un

equip d’experts de LEGO Education i es van contextua-

litzar en les activitats del conjunt de clústers empresarials

ubicats al 22@Barcelona3.

Els sistemes educatius poden afavorir la creativitat

innovadora i el caràcter emprenedor potenciant la realit-

zació de projectes individuals i col·lectius que permetin

als alumnes desenvolupar habilitats cognitives i relacio-

nals que els permetin estructurar, abordar i resoldre pro-

blemes; avaluar i millorar el desenvolupament del seu

treball; i guiar el seu procés d’aprenentatge de manera

efectiva (Darling-Hammond 2010; Robinson 2001). La

capacitat innovadora i emprenedora de les persones pot

fomentar-se en totes les etapes del sistema educatiu, des

de la preescolar a la formació contínua d’adults (Sahlberg

2009). Les etapes que precedeixen la incorporació de l’es-

tudiant al món laboral són oportunes per realitzar pràcti-

ques de formació que permetin a l’estudiant desenvolu-

par projectes creatius integrats en un context empresarial.

Idealment, els estudiants haurien de dur a terme les seves

pràctiques en empreses altament dinàmiques (per exem-

ple, en empreses start-up innovadores) on puguin obser-

var processos de creació i creixement empresarial en els

quals es requereixen perfils professionals multifunció que

combinin activitats tècniques i de gestió de projectes. Pel

que fa a les institucions educatives que formen professio-

nals de l’àmbit de la innovació i la gestió d’empreses,

haurien de potenciar la creació de projectes que reuneixin

estudiants amb coneixements i habilitats complementà-

ries, tal com ocorre en algunes universitats excel·lents

(per exemple, el MIT o l’Imperial College de Londres) els

4. Espanya té el nivell d’anglès més baix dels països de la UE inclosos en l’estu-di EF EPI 2011 (http://www.ef.com.es/sitecore/__/~/media/efcom/epi/pdf/EF-

EPI-2011-Spain.pdf) una de les poques anàlisis comparatives realitzadessobre el nivell d’anglès en diferents països.


plans d’estudi de les quals inclouen la realització de pro-

jectes conjunts entre alumnes d’enginyeria i d’adminis-

tració d’empreses.

L’impacte que puguin tenir les polítiques de creació

de talent local sobre el desenvolupament econòmic del

territori basat en el coneixement es pot veure condicio-

nat per la presència en el territori d’una sèrie factors.

Entre aquests hi ha la disponibilitat de fonts de finança-

ment per a projectes empresarials d’innovació, un con-

text normatiu favorable a la creació d’empreses innova-

dores, o la presència d’un teixit empresarial innovador

on els estudiants puguin fer pràctiques i que, a més, ofe-

reixi oportunitats d’ocupació. L’absència al territori d’un

o alguns d’aquests factors pot dificultar el desenvolupa-

ment de projectes empresarials innovadors, o generar un

conjunt de professionals aptes per a la innovació però

sobrequalificats per a les ocupacions disponibles al terri-

tori o, en el pitjor dels casos, aturats.

En aquests casos, emigrar a territoris que ofereixin

oportunitats laborals a professionals de l’àmbit de la

innovació o que facilitin la creació d’empreses innova-

dores es converteix en una via perquè el talent local des-

envolupi plenament el potencial innovador adquirit

durant la seva formació acadèmica. L’efecte positiu de la

formació d’aquests professionals sobre el desenvolupa-

ment econòmic del territori en el qual s’han educat o bé

desapareix o bé es posposa fins al seu possible retorn al

territori. En el millor dels casos, el talent retornat tindrà

un efecte positiu afegit sobre el desenvolupament eco-

nòmic local a causa dels coneixements i contactes inter-

nacionals adquirits durant la seva emigració (Saxenian

2006). Una manera d’incrementar el desenvolupament

local del talent creat és atreure al territori activitat

empresarial internacional innovadora. Aquesta activitat

no solament incideix positivament en el desenvolupa-

ment econòmic del territori d’acollida sinó que, a més, fa

eficients les accions destinades a la creació local de talent.

En aquest sentit, es produeix un efecte simbiosi entre

atracció d’activitat empresarial internacional i creació de

talent local: el talent local es nodreix de les oportunitats

de desenvolupament professional que proporciona l’acti-

vitat empresarial atreta, alhora que aquell fa més atracti-

va la localització al territori d’empreses internacionals

dedicades a la innovació que necessiten contractar local-

ment professionals de l’àmbit de la innovació.

Finalment, si bé no menys important, un nivell d’an-

glès baix (i també d’altres idiomes estrangers) entre els

joves d’un territori limita extraordinàriament la seva mobi-

litat formativa en l’àmbit internacional –que pot ser molt

necessària en algunes àrees de coneixement. Aquesta

manca idiomàtica també dificulta que el sistema educatiu

local pugui incorporar professors internacionals excel·lents

que només podrien ensenyar en anglès, o a estudiants

internacionals que només poden rebre educació en aques-

ta llengua. La manca de competència lingüística en anglès

entre el talent creat localment també suposa un problema

fonamental per a la seva integració en un entorn profes-

sional internacional, ja estigui aquest entorn localitzat a

l’estranger o bé correspongui a empreses ubicades aquí

però que tinguin l’anglès com a llengua habitual de tre-

ball. Resultaria irònic que un territori formés bons profes-

sionals de la innovació el major desavantatge competitiu

dels quals, a l’hora de treballar en les empreses que allí hi

estan ubicades, fos la manca d’un nivell d’anglès similar al

professionals vinguts de fora del territori.

Malgrat la importància que les autoritats educatives

donen a l’ensenyament de l’anglès, el sistema educatiu

vigent a Catalunya sembla no aconseguir que la majoria de

graduats universitaris adquireixin un nivell lingüístic que

els capaciti per gestionar i produir informació professional

en anglès i relacionar-se laboralment amb fluïdesa en

aquesta llengua –com sí ocorre entre la majoria d’universi-

taris de molts països del nostre entorn.4 Possiblement el

motiu fonamental del baix nivell d’anglès en la població de

joves universitaris de l’Estat espanyol es trobi fora del sis-

tema educatiu. Millorar el coneixement de l’anglès en les

futures generacions de joves barcelonins podria requerir

una major presència de l’anglès en el seu entorn cultural.

En aquest sentit, un canvi en els formats televisius que ens

equipararia als països europeus amb millor nivell d’anglès

5. El document “10 anys de 22@ el districte de la innovació” (disponible ahttp://www.22barcelona.com/content/view/887/90/lang,ca/) resumeix lesprincipals fites urbanístiques del projecte 22@Barcelona, que ha estat defi-nit com a “Model de Referència” per l’International Association of

Scientific Parcs (IASP) i la TCI Network. Diverses ciutats del món (Rio deJaneiro, Boston, Istanbul, Ciutat del Cap) han adoptat el projecte urbanís-tic gestionat per 22@Barcelona com una referència dels seus propis plansde transformació urbanística.


entre la seva població consistiria a mostrar exclusivament

en versió original subtitulada les sèries de televisió en

anglès destinades al públic infantil i juvenil (en concret, les

destinades als menors que ja poden llegir subtítols.)

Aquest canvi de l’entorn cultural segurament no resoldria

el baix nivell d’anglès de generacions de més edat.

Atracció i retenció de talent internacional

Països, regions i ciutats de tot el món estan establint

accions polítiques de diversa índole encaminades a

atreure persones d’altres territoris amb talent innovador i

emprenedor (Florida 2005 b; OCDE 2008). Molts aspec-

tes a tenir en compte en aquestes polítiques (per exem-

ple, adaptació al nou context sociocultural, acomodament

de la família al nou lloc de residència) són comuns al

fenomen de l’expatriació d’empleats d’empreses multi-

nacionals –tema extensament tractat en la literatura de la

direcció d’empreses (Collings, Scullion i Morley 2007;

Dowling, Festing i Engle 2008). L’objectiu final de les

polítiques d’atracció i retenció de talent és potenciar la

creació d’innovació i noves empreses al territori, i també

la relocalització d’empreses provinents d’altres territoris.

Les polítiques d’atracció van des del condicionament

d’espais urbans per a l’establiment de clústers empresa-

rials d’innovació a l’eliminació de traves administratives

que facilitin l’acollida al territori de professionals i empre-

ses innovadores vingudes d’altres llocs. Les accions de

retenció de talent pretenen que les persones que vénen

temporalment a un territori per formar-se o treballar hi

romanguin més temps desenvolupant la seva activitat

professional d’innovació o de creació i gestió d’empreses.

Pel que fa a les polítiques de retenció d’empreses innova-

dores, el seu principal objectiu és la potenciació d’un

entorn empresarial que afavoreixi la seva copetitivitat en

termes de generació d’innovacions.

22@Barcelona ha exercit una tasca destacable en l’àm-

bit de l’atracció de talent. Des de la seva creació el 2000

realitza una tasca urbanística el resultat de la qual és la

transformació del que era un districte industrial en declivi

en un districte d’innovació en el qual ja s’han instal·lat

més d’un miler d’empreses directament vinculades a la

innovació tecnològica –moltes provinents d’altres països–

deu centres universitaris, i dotze organismes d’R+D+I i de

transferència tecnològica. Actualment, 22@Barcelona és

un model de referència a escala mundial en l’àmbit de la

transformació urbanística, econòmica i social lligada a la

innovació, i és reconegut internacionalment per la seva

tasca d’atracció d’empreses i talent dedicat a la innovació.5

Des del 2009, 22@Barcelona impulsa un projecte que

pot contribuir a l’atracció i retenció de talent professio-

nal dedicat a la direcció d’empreses que operen en sec-

tors econòmics intensius en l’ús de coneixement. El

programa “Barcelona, seu d’universitats corporatives” té

per objectiu fer de Barcelona un centre internacional

d’activitats de formació corporativa per a aquest tipus

d’empreses. A més d’atreure un gran nombre de profes-

sionals de l’àmbit de la innovació als centres educatius

ja existents i als nous que es puguin instal·lar a la ciutat,

la iniciativa permetrà que aquestes persones coneguin

de primera mà durant la seva estada a Barcelona les pos-

sibilitats que ofereix la ciutat per desenvolupar activitats

professionals en l’àmbit de la innovació i projectes

empresarials vinculats a l’economia del coneixement.

Aquest element de difusió internacional se suma a altres

accions que ha estat duent a terme 22@Barcelona desti-

nades a fomentar la imatge internacional Barcelona com

a ciutat d’acollida de professionals i empreses de l’àm-

bit de la innovació (per exemple, mitjançant la seva pre-

sència en fòrums internacionals d’emprenedors i inno-

vadors com el Bizbarcelona; o presentant el projecte

22@Barcelona en diferents institucions internacionals

vinculades a l’economia del coneixement). El projecte

“Barcelona, seu d’universitats corporatives” compta amb

la col·laboració de diversos organismes públics i privats

entre els quals es troben les escoles de negoci presents

a Barcelona, les quals vénen exercint des de fa temps

6. Per a més informació sobre el programa “Barcelona, seu d’universitats cor-poratives” pot accedir a http://www.icufbcn.com/

7. Per a més informació sobre el programa 22@Staying in Company accedei-

xi a http://www.22barcelona.com/content/view/495/820/lang,es/). Un altreprograma d’atracció de talent desenvolupat per 22@Barcelona i dirigit aestudiants internacionals és el “Barcelona Week Stage”.


una tasca clau tant en l’atracció de talent directiu inter-

nacional com en la difusió de Barcelona com ciutat de

negocis.6

Una altra de les accions d’atracció de talent dutes a

terme per 22@Barcelona és el programa 22@Staying in

Company, que inclou una sèrie de programes de beques

destinats a estudiants d’universitats nacionals i interna-

cionals que vulguin dur a terme el seu programa de

pràctiques en empreses de Barcelona dedicades a la

innovació.7 22@Barcelona també ha establert accions

destinades a integrar –i per tant retenir– a Barcelona la

comunitat internacional de professionals i empresaris de

l’àmbit de la innovació presents a la ciutat. Des de 2010,

el programa IN22@ té per objecte intensificar les rela-

cions entre aquesta comunitat (centrant-se en aquells

professionals amb perfil directiu i ben relacionats en

l’àmbit internacional) i la comunitat d’empresaris locals

de l’àmbit de la innovació. Per a això han impulsat una

sèrie de trobades organitzades temàticament per països

o regions del món. Cada trobada acull un centenar de

professionals i tenen una extensió virtual a través de la

plataforma Linkedin. El programa IN22@ es va establir

com a resposta al baix nivell de relacions personals entre

la comunitat internacional present a Barcelona i la

comunitat local detectat el 2007 per l’estudi “Inter na -

tionalisation of 22@Barcelona” (Leon 2008).

Les polítiques públiques d’atracció de talent profes-

sional han de considerar aspectes relatius a la distribució

de recursos escassos entre els professionals autòctons i

els atrets, especialment en cas de contexts econòmics

amb escassesa d’oportunitats professionals o si es perju-

diquen les condicions laborals dels professionals autòc-

tons (Salvat i Marcel 2008:31). Polítiques que resultin en

l’atracció de persones amb un nivell de talent semblant al

que posseeixen els professionals formats localment

poden ser qüestionades per aquests últims. Les regula-

cions generals sobre permisos de treball per a estrangers

(en el cas de Barcelona, per a ciutadans de fora de la UE)

solen valorar la disponibilitat al territori de persones amb

competències professionals similars a les de les persones

que pretenen immigrar-hi, incidint, per tant, en la capa-

citat d’atreure talent.

Les regulacions sobre permisos de treball no solen

considerar aspectes específics relatius a la creació d’em-

preses innovadores. Un emprenedor estranger que desit-

gi ubicar una empresa al territori pot haver-ne planificat

la creació (o bé la relocalització) comptant amb la partici-

pació d’un conjunt de persones concretes també estra-

ngeres. L’emprenedor pot considerar que la participació

d’aquestes persones és un factor clau per a l’èxit del seu

projecte empresarial (a causa de les seves capacitats i

experiències específiques, o de la confiança i el compro-

mís personal que hi ha entre elles i l’emprenedor). Per

tant, seria convenient que les regulacions sobre immigra-

ció de treballadors facilitessin i agilitessin a les empreses

innovadores la contractació del conjunt de persones

estrangeres que l’emprenedor consideri clau per dur a

terme el seu projecte empresarial. D’altra banda, en rela-

ció amb els permisos de treball per a estrangers, una

qüestió de gran rellevància per a l’emprenedor o per a

qualsevol professional de l’àmbit de la innovació que

considera emigrar a un territori és si el cònjuge o parella

podrà obtenir un permís que li permeti, no solament

acompanyar-lo, sinó poder continuar desenvolupant la

seva carrera professional treballant al territori d’emigra-

ció. Aquesta i altres tipus de qüestions administratives

(per exemple, les relatives al procés d’obtenció de visats,

del permís de conduir, la convalidació d’estudis dels fills,

els requisits sobre assegurances sanitàries privades) afec-

ten de manera important la capacitat efectiva que un ter-

ritori té per atreure i retenir talent internacional.

Aspectes relatius a la qualitat de vida que ofereix un

territori també tenen un efecte important sobre la seva

capacitat d’atracció i retenció de talent (Florida 2002,

2005a, 2008). En comparació amb altres grans ciutats,

Barcelona és un lloc agradable per viure mercès al seu

clima, la localització costanera, l’atractiu urbanístic, l’o-

ferta de lleure, la presència de comunitats internacionals

i la connexió directa amb avió amb moltes ciutats euro-

pees (Florida 2010b). Barcelona està molt ben valorada


en l’àmbit internacional segons indiquen alguns ràn-

quings de ciutats (a l’European Cities Monitor de 2010

Barcelona és la cinquena millor ciutat europea per ubi-

car-hi una empresa internacional i la primera en quali-

tat de vida per als seus empleats). La bona reputació

que té Barcelona en l’àmbit internacional és un element

molt positiu en la valoració de qui s’ha de plantejar

venir a la ciutat per treballar i residir-hi. L’atractiu inter-

nacional de la ciutat afavoreix en gran manera la capa-

citat que les empreses ubicades a Barcelona tenen per

atreure professionals dedicats a la innovació provinents

de diferents països. Algunes empreses també aprofiten

la important font de capital humà en forma de diversi-

tat idiomàtica i cultural que resulta de l’abundant pre-

sència a Barcelona de joves estrangers inicialment ins-

tal·lats a la ciutat per motius d’estudis, molts dels quals

desitgen prorrogar la seva estada a la ciutat treballant

per a empreses internacionals que necessiten gran

varietat de personal coneixedor de les llengües i les cul-

tures dels tots els països en els quals operen. El gran

patrimoni idiomàtic i cultural de Barcelona també se

sostenta en immigrants vinguts a la ciutat per treballar

en sectors de l’economia diferents al de la innovació i,

en el futur, pels fills d’aquests immigrants que conservin

la llengua i cultura dels seus progenitors.

El gran atractiu internacional de Barcelona no implica

l’absència d’inconvenients que perjudiquin l’atracció de

talent internacional innovador i emprenedor. L’oferta de

lleure i l’atractiu general de la ciutat són factors possible-

ment més determinants per a l’atracció de professionals

joves que per a aquells més grans i amb un estil de vida

principalment centrat en la família. Per a aquests, altres

aspectes de la ciutat poden ser més importants a l’hora

de decidir ubicar a Barcelona la seva vida professional i

personal. Per exemple, una taxa alta de desocupació que

dificulti la integració laboral a Barcelona de la parella; la

baixa presència de l’anglès (i altres idiomes estrangers)

entre la població en general i en els serveis d’atenció al

client o al ciutadà que dificultin les tasques quotidianes

mentre dura l’adaptació lingüística a la ciutat (per exem-

ple, els tràmits administratius relacionats amb la creació

d’empreses o amb l’habitatge, amb fer compres, amb els

desplaçaments per la ciutat, amb les relacions amb pro-

fessionals autòctons i amb els veïns). D’altra banda, una

qüestió a tenir en compte en estratègies de posiciona-

ment de la marca Barcelona (Kavaratzis 2004; Smith

2005) és que una possible evolució de la imatge interna-

cional de Barcelona com a lloc excessivament ociós

podria entrar en conflicte amb la imatge de formalitat i

productivitat que algunes empreses poden pretendre que

s’associï al seu negoci i als seus empleats.

Un aspecte important a considerar en la política d’a-

tracció i retenció de talent internacional és l’acomoda-

ment en el sistema educatiu del territori dels fills dels

professionals nouvinguts. Les persones en general i en

particular aquelles que –com és el cas dels professionals

dedicats a la innovació– tenen un nivell alt de formació

valoren molt l’educació dels seus fills. Els professionals

que es plantegen venir a Barcelona amb fills en edat

escolar analitzen les característiques i nivell de qualitat

del sistema educatiu infantil i juvenil que ofereix la ciutat.

És possible que aquestes persones es plantegin desenvo-

lupar la seva activitat professional a Barcelona només

durant una etapa de les seves vides i no considerin

–almenys a priori– romandre-hi indefinidament sinó tor-

nar a desplaçar-se en el futur al seu lloc d’origen o a un

altre país. Per aquest motiu els interessa disposar d’una

oferta educativa en la qual la llengua vehicular principal

que utilitzaran els seus fills sigui, o bé la utilitzada en el

sistema educatiu del seu lloc d’origen o, almenys, una

llengua internacional i que els pares dominin bé (usual-

ment l’anglès). Normalment aquests pares desitgen evi-

tar l’inconvenient que per al progrés educatiu dels seus

fills pugui suposar tant un canvi de llengua vehicular o no

poder implicar-se personalment i en òptimes condicions

en el seguiment i suport de l’educació dels fills per des-

conèixer la llengua vehicular que utilitzen a l’escola.

Diversos estudis confirmen l’efecte positiu que té el

suport i seguiment del procés educatiu dels fills sobre el

seu rendiment escolar (Teachman, Paasch i Carver 1997;

McNeal 1999; Marí-Klose, Marí-Klose, Maranzana i

Granados 2010:51-53). L’estudi “Internatio nalisation of

22@Barcelona” constata que l’escassa oferta escolar

impartida en idiomes estrangers és una preocupació

important entre els professionals d’altres països que resi-

deixen a Barcelona (Leon 2008).

8. La tasca de 22@Barcelona pel que fa a a creació d’infraestructures desuport a la innovació i les empreses innovadores es resumeix al document“10 anys de 22@, el districte de la innovació” (disponible a http://www.22barcelona.com/content/view/887/90/lang,ca/). Més informaciósobre el programa 22@Urban Lab es pot trobar a http://www.22barcelo-na.com/content/view/698/897/lang,ca/.

9. El capital social es defineix com la suma de recursos potencials o realitzats aquè un individu o organització pot accedir a través de la seva xarxa de rela-

cions personals; la seva existència és facilitada pel coneixement mutu entreels agents per experiències de cooperació anteriors i per l’existència de nor-mes i institucions socials que fomenten la confiança mútua i el bé col·lectiu(Coleman 1988; Putnam, Leonardi i Nanetti 1993; Cohen i Fields 1999).

10. Més informació sobre el programa 22@SinergyS es pot trobar-se a http://www.22barcelona.com/content/view/679/893/lang,ca/. Més informaciósobre les Jornades de Clústers Urbans es pot trobar a http://www.22bar-celona.com/content/view/354/752/lang,ca/.


Desenvolupament del talent instal·lat

Les polítiques de gestió de talent també preveuen

accions de desenvolupament que fomentin un major

rendiment del talent innovador i empresarial instal·lat al

territori. L’espectre d’aquest gènere d’accions inclou des

de la creació d’infraestructures de suport a l’activitat

innovadora i empresarial a accions que incentivin la

innovació i l’emprenedoria. Exemples del primer tipus

són la creació de centres de recerca i transferència tecno-

lògica, de sistemes tecnològics d’informació i comunica-

ció, de vivers d’empreses, la promoció de formació de

clústers empresarials, o la creació de serveis d’accés a

programes de finançament públic, al capital risc i de

suport a la internacionalització. En el segon grup d’ac-

cions es troben els programes de reconeixement públic

de l’èxit i l’excel·lència innovadora i empresarial, i les

polítiques fiscals que incentivin la innovació i la creació

d’empreses. Entre les accions de 22@Barcelona destina-

des al desenvolupament del talent instal·lat figuren la

promoció de clústers empresarials intensius en l’ús de

coneixement, el foment de la creació i atracció d’infraes-

tructures de suport a la innovació, o la canalització o ofer-

ta directa de serveis als professionals de la innovació i les

empreses innovadores. Una acció de desenvolupament

novell és la implantada pel programa 22@Urban Lab, que

estableix la disponibilitat del districte 22@Barcelona com

a espai de prova de solucions tecnològiques de caràcter

urbanístic.8

Un conjunt específic d’accions de desenvolupament

del talent local té per objectiu promoure les relacions

entre les persones o les empreses dedicades a la innova-

ció. La literatura sobre clústers d’empreses i regions eco-

nòmiques basades en el coneixement constata la impor-

tància de les relacions personals entre professionals de la

innovació en l’acompliment de la seva activitat innovado-

ra (Saxenian 1994, 2006; Wolfe 2002; Subramanian i

Youndt 2005). En aquesta literatura el capital social de

persones i empreses (és a dir, els recursos a què poden

accedir a través de la seva xarxa de relacions personals) es

considera un substrat catalitzador del procés d’innova-

ció.9 22@Barcelona ha establert una sèrie de programes

que fomenten la interacció dels professionals i empreses

que desenvolupen la seva activitat d’innovació al distric-

te. El programa 22@Breakfast Upduate consisteix en la

celebració mensual d’una trobada professional realitzada

entorn d’una presentació de temàtica relacionada amb la

innovació després de la qual els assistents tenen oportu-

nitat de conèixer-se i parlar informalment. El programa

IN22@ té l’objectiu d’incentivar l’establiment de rela-

cions personals i professionals entre la comunitat empre-

sarial local i les comunitats d’empresaris i professionals

internacionals presents a Barcelona vinculats a l’àmbit de

la innovació i l’economia del coneixement. Per la seva

part, el programa 22@SinergyS promou les relacions

professionals entre empreses innovadores locals i inves-

tigadors internacionals que participen en congressos

professionals organitzats a Barcelona. L’organització

d’esde ve niments específicament enfocats a la promoció

del networking o d’esdeveniments d’una altra índole que

convoquin a professionals i empresaris de l’àmbit de la

innovació (per exemple, les Jornades de Clústers Urbans

que organitza 22@Barcelona) contribueix a la creació de

relacions personals entre els participants i, per tant,

poden augmentar el nivell de capital social dels mem-

bres de la comunitat innovadora de la ciutat.10

Els aspectes culturals propis d’una comunitat de per-

sones o organitzacions incideixen en l’existència i carac-

terístiques de les relacions i del capital social que hi són

presents (Coleman 1988; Putnam, Leonardi i Nanetti

1993; Saxenian 1994; Granados 2005). Elements culturals

del context social en què es desenvolupen activitats pro-


fessionals poden afectar la quantitat i intensitat de rela-

cions entre professionals, el seu nivell de capital social i el

seu rendiment innovador. Alguns d’aquests elements

culturals serien l’ètica de treball i professional dominants

en el grup, el tipus d’imbricació habitual entre l’àmbit

laboral i el personal, els valors i normes culturals esta-

blerts amb referència al gènere, l’edat i l’origen de les

persones, la permeabilitat dels grups a nous membres, i

la importància de jerarquies d’estatus als grups. El nivell

de capital social i el rendiment innovador en una comu-

nitat de professionals també poden estar condicionats

per característiques pròpies del context empresarial en el

qual desenvolupen la seva activitat. En aquest sentit,

alguns aspectes a tenir en compte són el nivell de con-

centració geogràfica de les empreses, la seva dimensió i

permeabilitat respecte a l’entorn, les seves estratègies de

cooperació i competència, i la mobilitat laboral existent

entre empreses, i entre aquestes i altres institucions on

els professionals de la innovació desenvolupen la seva

activitat. Finalment, els nivells de competències idiomàti-

ques usuals del grup de professionals i empresaris autòc-

tons i del grup d’estrangers que desenvolupen la seva

activitat professional en un territori suposen, òbviament,

un aspecte fonamental en el desenvolupament de les

seves relacions personals i capital social.

Conclusió

A les seccions precedents s’han plantejat un conjunt

d’elements d’anàlisi referits a la gestió del talent profes-

sional vinculat a l’àmbit de la innovació i de la creació i

gestió d’empreses innovadores. En concret, s’han tractat

qüestions relatives a la creació local de talent, a l’atracció

i retenció de talent internacional, i al desenvolupament

del talent innovador i emprenedor instal·lat en un terri-

tori. L’article també ha exposat el conjunt d’accions que

22@Barcelona ha establert per gestionar les esmentades

qüestions. Els arguments presentats es basen en la idea

que les ciutats, regions o països que pretenguin basar el

seu desenvolupament econòmic en sectors intensius en

l’ús de coneixement han d’abordar la gestió de talent

innovador, ja que aquest és un element fonamental per a

la competitivitat econòmica basada en el coneixement.

Les accions dutes a terme han d’estar encaminades a

aconseguir que el territori disposi de professionals i

empreses excel·lents –autòctones o vingudes d’altres

llocs– dedicades a la innovació. L’atractiu internacional

que actualment té Barcelona constitueix un important

avantatge competitiu per a l’atracció i retenció de talent

internacional a la ciutat. És possible, tanmateix, establir

noves polítiques públiques que millorin la disponibilitat i

el desenvolupament de talent innovador i emprenedor a

la ciutat.

En aquest sentit, convé destacar que moltes activitats

d’innovació es produeixen en l’àmbit de projectes

empresarials incipients, els quals –a diferència de les

empreses de major dimensió, recursos propis, implanta-

ció i experiència– són especialment sensibles a l’entorn

constituït –en gran mesura– per l’acció d’institucions

públiques (per exemple, administracions reguladores de

l’activitat empresarial, centres de formació de talent).

Els projectes emprenedors d’innovació solen dependre

molt més que els desenvolupats en grans empreses dels

recursos externs que l’entorn pugui proporcionar (per

exemple, talent adequadament format, serveis públics i

privats de suport a la innovació, a la consecució de

finançament, a la creació i gestió empresarial). La seva

necessitat de permeabilitat amb l’entorn fa que els pro-

jectes emprenedors siguin també especialment sensi-

bles a les dissonàncies que poden existir entre el context

sociocultural en què operen i les necessitats que té l’em-

presa per ser competitiva. L’anàlisi dels contexto econò-

mic, administratiu, acadèmic i sociocultural en què ope-

ren els projectes emprenedors de caràcter innovador pot

contribuir a establir mesures adequades de gestió del

talent que ajudin al seu òptim desenvolupament

empresarial.


BJÖRKMAN, INGMAR I YUAN LU. (1999). “The Management of Human

Resources in Chinese-Western Joint Ventures.” Journal of World Business,

34:306-324.

COHEN, STEPHEN S., Y GARY FIELDS. (1999). “Social Capital and Capital

Gains in Silicon Valley.” California Management Review, 41:108-30.


COLEMAN, JAMES S. (1988). “Social Capital in the Creation of HumanCapital.” American Journal of Sociology, 94:95–120.COLLINGS, DAVID G., HUGH SCULLION I MICHAEL J. MORLEY. (2007)

“Changing Patterns of Global Staffing in the Multinational Enterprise:Challenges to the Conventional Expatriate Assignment and EmergingAlternatives.” Journal of World Business, 42:198-213.DARLING-HAMMOND, LINDA. (2010). The Flat World and Education: How

America’s Commitment to Equity Will Determine Our Future (TeachersCollege Press, New York).DOWLING, PETER J., MARION FESTING I ALLEN D. ENGLE. (2008).

International Human Resource Management (Thomson Learning, London).European Cities Monitor (2010). (http://www.europeancitiesmonitor.eu/

wp-content/uploads/2010/10/ECM-2010-Full-Version.pdf).

FLORIDA, RICHARD. (2002). The Rise of the Creative Class. And How It’sTransforming Work, Leisure and Everyday Life (Basic Books, New York).FLORIDA, RICHARD. (2005a). Cities and the Creative Class (Rouletge,

Londres).FLORIDA, RICHARD. (2005b). The Flight of the Creative Class. The New

Global Competition for Talent (HarperCollins, New York).FLORIDA, RICHARD. (2008). Who’s Your City? (Basic Books, New York). FLORIDA, RICHARD. (2010). The Great Reset. How New Ways of Living

and Working Drive Post-Crash Prosperity (HarperCollins, New York). FLORIDA, RICHARD. (2010b). Barcelona in the Great Reset. (www.creati-

veclass.com/rfcgdb/articles/Florida%20on%20Barcelona.docx).

GRANADOS, FRANCISCO J. (2005). “Intertwined Cultural and RelationalEnvironments of Organizations.” Social Forces, 83:883-918.HARTMAN, EVI, EDDA FEISEL I HOLGER SCHOBER. (2010). “Talent

Management of Western MNCs in China: Balancing Global Integrationand Local Responsiveness.” Journal of World Business, 45:169-178.KAVARATZIS, MICHALIS. (2004). “From City Marketing to City

Branding: Towards a Theoretical Framework for Developing CityBrands.” Place Branding, 1:58-73.LEON, NICK. (2008). “Attract and connect: The 22@Barcelona Innovation

District and the Internationalisation of Barcelona Business.” Innovation:Management, Policy i Practice, 10:235–246.MARÍ-KLOSE, PAU, MARGA MARÍ-KLOSE, LUCIANO MARANZANA I

FRANCISCO J. GRANADOS. (2010). Adolescents a Barcelona: Estils de Vida,Àmbit Educatiu i Conductes Relacionades amb la Salut (Ajuntament deBarcelona, Barcelona).MCNEAL, RALPH B. (1999). “Parental Involvement as Social Capital:

Differential Effectiveness on Science Achievement, Truancy, andDropping Out.” Social Forces, 78:117-144.OCDE. (2008). The Global Competition for Talent: Mobility of the Highly

Skilled. (OCDE).PUTNAM, ROBERT, ROBERT LEONARDI, I RAFFAELA NANETTI. (1993). Making

Democracy Work: Civic Traditions in Modern Italy (Princeton UniversityPress, Princeton).ROBINSON, KEN. (2001). Out of Our Minds. Learning to Be Creative.

(Capstone, Chichester).SACKS, PETER. (2000). Standardized Minds: The High Price of America’s

Testing Culture and What We Can Do to Change it (Perseus Books,Cambridge).SAHLBERG, PASI. (2004). “Teaching and Globalization.” International

Research Journal of Managing Global Transitions, 2:65-83.

SAHLBERG, PASI. (2009). “Creativity and Innovation through LifelongLearning.” Journal of Lifelong Learning in Europe, 14:53-60.SAHLBERG, PASI. (2011). “The Fourth Way of Finland.” Journal of

Educational Change, 12:173-185.SALVAT, ROSER I XAVIER MERCET. (2008). “Polítiques de Gestió de

Talent.” Paradigmes, 1:25-33.SAXENIAN, ANNALEE. (2006). The New Argonauts: Regional Advantage in

the Global Economy (Harvard University Press, Cambridge).SAXENIAN, ANNALEE. (1994). Regional Advantage: Culture and Competition

in Silicon Valley and Route 128 (Harvard University Press, Cambridge).SCULLION, HUGH I DAVID G. COLLINGS, (eds.) (2011). Global Talent

Management (Routledge, Londres). SMITH, ANDREW. (2005). “Conceptualizing City Image Change: The

‘Re-Imaging’ of Barcelona.” Tourism Geographies, 7:398-423.Subramaniam, Mohan, i Mark A. Youndt. (2005). “The influence of

Intellectual Capital on the Types of Innovative Capabilities.” Academy ofManagement Journal, 48:450–463.TARIQUE, IBRAIZ I RANDALL S. SCHULER. (2010). “Global Talent

Management: Literature Review, Integrative Framework, andSuggestions for Further Research.” Journal of World Business, 45:122-133. TEACHMAN, JAY D., KATHLEEN PAASCH I KAREN CARVER. (1997). “Social

Capital and the Generation of Human Capital.” Social Forces, 75:1.343-59.WOLFE, DAVID A. (2002). “Social Capital and Cluster Development in

Learning Regions” dins J. Adam Holbrook and David A. Wolfe eds.Knowledge, Clusters and Learning Regions (McGill-Queen’s UniversityPress, Kingston).


Una mirada al capital conversacional (KCv)del 22@Barcelona

Joan Mundet i Michele GirottoDepartament d’organització i empresa, UPC

Jordi Garcia Brustenga i Xavier GóngoraImpuls al Benestar, Fundació CIREM

Abstract

Definitely, the success of the 22@ Barcelona throug-

hout its ten first years can not be explained only by loo-

king at the management, promotion and facilitation of

placement of certain types of businesses to the district.

The conversational capital theory, an evolution of social

capital, allows us to provide a different explanation, while

complementary, to understand the differential factor that

this initiative has meant to the Poblenou district. The pro-

ductive conversation that has been generated among the

stakeholders of the district, especially between busines-

ses, city administration and institutions has helped to

generate emotions and attitudes of trust and reciprocity,

which have promoted a higher level of partnerships and

collective projects. All this have resulted both in the

enhacement of individual competitiveness, expectations

of change in the citizens and attraction of more busines-

ses to the district.

The learning process that generates the 22@ seen

from this perspective, suggests that the systematic inves-

tment in this conversational capital can be a key issue in

order to address a major challenge: the metropolitan eco-

nomic conversation, still unsettled but crucial. More so

when the new challenge that the local administration rai-

ses for the next 10 years, inspired by the 22@, concentra-

tes on the economic domain and expects to “Arrobitzar”

all the productive areas of the metropolis. The creation of

the metropolitan government this year is the opportuni-

ty to generate conversation where there has long not

been, despite being more than relevant for the future of

the country.

In terms of economic and employment results, this

new metropolitan conversation will depend largely on

the cultural paradigm that will frame it. That’s why,

having on board the results and the general opinion rela-

te to this “conversational” paradigm, 22@ Barcelona may

constitute a framework that could optimally anchor this

major national challenge. Nothing but this Barcelona,

who knows “how to chat”, could be the natural leader

that gentle integrates with the rest of the metropolitan

municipalities and creates conversation in an added

value framework with Catalonia. This new conversation

which is just beginning includes a change of scope regar-

ding economic promotion. As such, it will be a cultural

change and this 22@ conversational perspective could be

the most appropriate approach in order to support it.

Resum

Sens dubte l’èxit obtingut pel 22@Barcelona en

aquests primers deu anys no es pot explicar solament

amb l’ordenació del districte, la promoció i la facilitació

d’ubicació de cert tipus d’empreses al districte. La teoria

del capital conversacional, evolució del capital social, ens

permet aportar una explicació diferent, alhora que com-

plementària, per entendre el fet diferencial que ha signi-

ficat aquesta iniciativa al Poblenou. La conversa produc-

tiva que s’ha generat entre els actors del districte,

especialment empreses, institucions i Ajuntament, ha

permès generar emocions i actituds de confiança i reci-

procitat que han portat a promoure un més alt grau d’a-

liances i projectes col·lectius. Tot això ha redundat final-

ment en millores de competitivitat individuals, expectati-

ves de canvi en els barcelonins i atracció de més empre-

ses al districte.

L’aprenentatge que genera el 22@ vist des d’aquesta

perspectiva ens suggereix que la inversió sistemàtica en

aquest capital conversacional pot ser la clau per abordar

un gran repte: la conversa econòmica metropolitana,

tan necessària com pendent. Més encara quan el nou

repte inspirat en el 22@ que el govern planteja per als

pròxims 10 anys es centra en el terreny econòmic i pre-

veu “arrovitzar” totes les zones productives de la metrò-

polis. La creació enguany del govern metropolità és l’o-

portunitat per a generar conversa on no n’hi ha hagut

en molt temps, tot i ser més que rellevant per al futur de

tot el país.

El resultat en termes econòmics i d’ocupació d’aques-

ta nova conversa metropolitana dependrà en gran mesu-

ra del paradigma cultural que l’aculli. És per això que,

tenint sobre la taula els resultats i l’opinió general sobre

aquest paradigma “conversacional”, el 22@Barcelona pot

ser el marc que aculli de manera òptima aquest gran

repte nacional. Només aquesta Barcelona que “sap con-

versar” pot ser la líder natural que integri amb generosi-

tat la resta de municipis metropolitans i que conversi en

un marc de suma amb Catalunya. Aquesta nova conver-

sa que tot just comença inclou un canvi d’escala a l’hora

de pensar la promoció econòmica. Serà tot un canvi cul-

tural i l’aproximació conversacional del 22@ és l’enfoca-

ment més adequat per a acompanyar-lo.

1. Introducció

Una ràpida mirada al projecte 22@Barcelona ofereix

clars indicadors de renovació i transformació social, urba-

nística i econòmica. Fent un enfocament més específic al

sector econòmic, s’observen rellevants indicadors d’acti-

vitat empresarial i econòmica: el nombre d’empreses ubi-

cades al districte s’ha duplicat en els últims 10 anys, que

compta actualment amb un total estimat de 7.064 empre-

ses i uns 4.400 autònoms, i s’han guanyat més de 56.000

treballadors. Un 31% de les activitats són intensives en

coneixement i s’hi ha generat un volum negocis de 8.900

milions d’euros anuals. Sobre la base d’aquests indica-

dors positius del projecte, es planteja de quina manera

una mirada al capital conversacional del 22@Barcelona

ens pot ajudar a entendre les claus de l’èxit, i alhora con-

tribuir a l’estructuració i formalització d’un model del

capital conversacional del 22@, per afrontar els nous rep-

tes dels propers 10 anys.

2. Conceptualitzant el model del KCv (capital

conversacional)

Com a complement al capital físic, al capital humà i al

capital simbòlic (la marca i valors del territori, en aquest

cas), el capital social, definit com la qualitat i quantitat de

les relacions entre les persones d’un territori, ha resultat

un factor clau per entendre per què en alguns territoris

els esforços en polítiques de promoció econòmica tenen

més impacte que en altres. En aquest sentit, Putnam et al.

(1993) sostenen que la qualitat dels governs representati-

us i de les economies democràtiques està determinada

per la presència de tradicions prolongades de compromís

cívic entre els seus ciutadans. S’argumenta que, a més

relació entre agents, més completa és la informació d’a-

quests i més ampli i ric el marc conceptual on prendre

decisions. També que, a més confiança entre ells, menys

costos de transacció i menys riscos en l’activitat econòmi-

ca i comercial.

El concepte de confiança va ser explorat també per

diversos autors en l’àmbit socioeconòmic, com és el cas

per exemple de Fukuyama (1995, 2000) que ha postulat

que l’estabilitat i prosperitat de les societats postindus-

trials exigeix hàbits de reciprocitat i confiança. D’altra

banda, entre certa economia (utilitarisme individualista) i

certa sociologia (la persona socialitzada, governada pel

seu entorn), Coleman (1988) proposa la teoria del capital

social (entesa com el conjunt de recursos d’interrelació

social que té l’individu en una societat determinada), que

enriqueix els capitals físic i humà. Coleman (1988) distin-

geix tres tipus de capital social: (i) les obligacions, expec-

tatives i fiabilitat de les estructures socials, (ii) el potencial

d’informació de les relacions socials i (iii) les normes i les

sancions efectives per als que no les compleixen.



Informació més completaper a la presa de decisions

Aproximació de les emocionsque legitima a l’altre

Llenguatge que genera nousconceptes i realitats

Marcd’estratègia

conjunta

Joi els meusinteressos

Nosaltresi l’interès

d’un i altre

KCv

KS

Figura 1

El capital conversacional com a evolució del capital social

Sobre el capital social, Cortina (2001) argumenta que

permet superar els dilemes de l’acció col·lectiva, ja que les

denses xarxes d’interacció amplien el sentit del jo, desen-

volupant el “jo” en el “nosaltres”, refinant el “gust” pels

beneficis col·lectius.

En aquest context, i en línea amb el que explica Cortina,

Brustenga i Gongora (2011) argumenten en el seu treball

la teoria del capital conversacional (Kcv), que aprofundeix

el concepte de capital social posant l’atenció en un dels

aspectes clau en qualsevol tipus de relació: les emocions.

La relació, basada en trobada i intercanvi de llenguatge, és

més que un intercanvi fred d’informació. És intercanvi

d’emocions i creació de noves realitats i reptes col·lectius.

El llenguatge crea el futur, com sempre ha estat (no s’ha-

gués pogut passar dels poblats a les ciutats sense un avanç

del llenguatge). I la conversa, marc on es desenvolupa el

llenguatge i base del capital social, és més poderosa del

que com a occidentals solem creure. En la figura següent

es mostra en resum l’aportació diferencial del capital con-

versacional com a evolució del capital social.

D’alguna manera, la teoria del capital conversacional

posa en contacte Putnam amb Maturana (Maturana, 1992;

Maturana & Nisis, 2004). Aquest últim, membre destacat

de la biologia cultural, explica que tot el que fem els éssers

humans ho fem en converses, que conversar és un flux con-

tinu d’emocions i llenguatge. Fonamenta des de la biologia

que, quan conversem, les emocions modulen el llenguat-

ge i, al mateix temps, el llenguatge modula les emocions.

Tot i així, en la cultura actual occidental no es valora

com a necessitat la inversió en aquest capital conversa-

cional. No existeix, en general en els territoris, una cultu-

ra sòlida de conversa productiva, de qualitat. Maturana i

Davila (2008) argumenten que la nostra societat vol tran-

sitar cap a l’era post-postmoderna, entesa com el fet ado-

nar-nos i acceptar la responsabilitat de saber que som

nosaltres mateixos els que ens limitem el desenvolupa-

ment col·lectiu en no legitimar i escoltar a l’altre. Per tant,

si es vol transitar cap a aquesta nova era, s’hauria d’emfa-

titzar l’aprendre a conversar a les escoles, cultivant aques-

ta competència transversal també al llarg de tota la vida.

En aquest context, es proposa en el marc d’un para-

digma constructivista, ampliar l’espai de desenvolupa-

ment del capital social d’una comunitat, mitjançant

l’ampliació de consciència, és a dir, fent cada comunitat

humana, i cada persona, plenament responsable de la

realitat que viu, eliminant la tendència a posar la respon-

sabilitat fora d’ella, visualitzant al seu lloc un ampli espai

de conversa per a la innovació col·lectiva a partir d’ac-

cions i aprenentatges propis.

2.1. Model teòric del KCv

S’entén el capital conversacional com el producte de

tres factors relacionats entre si: un marc conversacional

adequat (constructiu, representatiu, obert i sistèmic), una

bona agenda de converses de qualitat (temes i reptes clau

del col·lectiu que representa el territori) i un alt nivell de

competències conversacionals de les persones amb res-

ponsabilitat en el territori i dels dinamitzadors d’aquestes

converses. En el model, la relació entre els tres factors és

de producte; és a dir, l’increment o reducció d’algun d’ells

afecta el rendiment dels altres dos.

KCv = Marc conversacional x Agenda conversacional x Competències conversacionals

Tant la teoria del KCv com la seva pràctica és total-

ment aplicable tant en l’àmbit dels territoris (converses

horitzontals) com en el dels sectors o cadenes de valor

(verticals), així com també en l’àmbit intern de les orga-

nitzacions. Els factors que es consideren clau per enten-

dre el model del capital conversacional en qualsevol d’a-

quests àmbits serien:

a) El marc conversacional:

En primer lloc, com a element inicial i imprescindible

en el model, ha d’existir un marc conversacional. Un

marc suficient i facilitador del procés productiu que es vol

que hi flueixi, fonamentat en la conversa. El capital con-

versacional serà més sòlid i rendible com més consistent

i curós sigui aquest marc de relació. Aquest marc es carac-

teritza per tenir quatre qualitats:

• L’obertura a tots els actors rellevants: un entorn de

transparència, que convidi i que aculli activament les

diferents visions i parts interessades en el territori. En

línia amb el que proposa Florida (2002, 2005), hi ha una

correlació entre el grau de tolerància i la integració de

diferents maneres de viure amb el potencial de creixe-

ment de les ciutats.

• El lideratge neutral i de confiança: la institució pro-

pietària del marc ha de ser imparcial i generar confian-

ça en els participants. Al nostre entorn sovint es parteix

d’una cultura històrica pròpia de l’era postindustrial,

basada per tant en la competència, la lluita pel mercat o

els recursos locals. No es canviarà aquesta cultura sense

el lideratge d’una institució en la qual els agents pugu-

in confiar a l’espera dels primers resultats del procés.

Igual d’important és la persona que representa la insti-

tució amfitriona, una persona que generi confiança, que

convidi a l’acció ètica conscient i garanteixi l’interès

col·lectiu.

• La continuïtat: la institució, la persona amfitriona i

el procés conversacional es mostren visibles d’una mane-

ra permanent. Encara que el procés pugui quedar conge-

lat durant mesos, la visió de futur que els participants van

dissenyar ha d’estar viva i present en el que s’entén per

“converses de llarg recorregut”. Això serà més possible,

òbviament, si la visió dissenyada correspon als desitjos i

preferències col·lectius, fruit de la seva implicació en el

procés.

• El caràcter constructiu: el marc conversacional ha

d’inspirar col·laboració i identitat col·lectiva, tenint en

compte l’espai físic, la decoració, la imatge del procés, el

llenguatge utilitzat, els moments informals, etc. Ha de

generar emocions, en els participants, que facilitin rela-

cions constructives, col·laboratives i creatives, en entorns

de confiança i respecte.

b) L’agenda conversacional:

El segon factor clau de model és l’agenda conversa-

cional. En alguns models, com el de recerca-acció partici-

pativa (IAP) per al desenvolupament empresarial, desen-

volupat per Greenwood i Levin (1998), es descriu la

importància de la “pregunta d’investigació”. El model

KCv també considera que les preguntes són poderoses.

La persona i la institució organitzadora de la conversa ha

de treballar prèviament i en profunditat l’agenda conver-

sacional, és a dir, els reptes i les preguntes que generaran

reflexió en cada sessió. A més, és crucial que els reptes

col·lectius que es debatin en les converses del territori

estiguin ben expressats, siguin clars i corresponguin “als

reptes” del territori (el llenguatge és peça important del

model, cada paraula és important). El coneixement pro-

fund i integral dels àmbits conceptual i pràctic dels reptes

del territori, així com el coneixement suficient dels inte-

ressos i cultures dels participants, és premissa bàsica per

a la bona formulació de l’agenda conversacional.

c) Les competències conversacionals:

Finalment, el tercer factor clau del model són les com-

petències conversacionals dels participants (els agents

rellevants del territori). És a dir, les competències perso-

nals necessàries per dur a terme una bona conversa

col·laborativa, intel·ligent, pràctica i, per tot això, una

conversa productiva. Dit d’una altra manera, la conversa

pot arribar a tenir efectes negatius si no hi són aquestes

competències.

Com s’ha dit abans, aquestes no són, en general, el

tipus de competències que s’han ensenyat a l’escola i en

els nivells educatius posteriors. Són competències genè-

riques i transversals i són, per exemple, l’escolta activa, la

generació de confiança i suport, l’atorgament de legitimi-

tat a l’altre, l’eliminació de dogmatismes i l’obertura a

nous conceptes i opinions i la incorporació d’interessos

aliens a les solucions pròpies.

També són importants les competències dels que

dinamitzen les converses. Han de saber arribar als millors

resultats superant la votació (que porta polarització i frus-

tració per a una part important dels participants) i la una-

nimitat (que té com a conseqüència un resultat poc ambi-

ciós i sovint irrellevant). El seu instrument és el diàleg.

Caldrà donar-li temps i qualitat al procés conversacional,


perquè els participants vagin integrant les diferents veri-

tats i, des de l’emoció compartida, es dissenyi la millor

estratègia i presa de decisió col·lectiva. A la vegada ha

d’aconseguir que la conversa sigui tant un instrument de

competitivitat com d’aprenentatge i reforç del capital

social creat.

2.2. Emocions i llenguatge en el desenvolupament

del KCv

Com s’ha esmentat anteriorment i seguint a Maturana

(1992), el fet de conversar és un entramat de llenguatge i

emoció, per tant, el llenguatge i les emocions són molt

més importants per a la convivència del que s’ha cregut

fins ara. El llenguatge és molt més que un sistema de

símbols per comunicar-se o per descriure una realitat

independent de nosaltres. A través del llenguatge es gene-

ren noves realitats i nou mons. Segons Maturana i Nisis

(2004), el que un observador distingeix quan parla d’emo-

cions són classes o dominis de conductes relacionals, és a

dir, diferents predisposicions per a l’acció, convertint les

emocions en el fonament de tot el nostre fer i viure. Tot el

que es fa es realitza des d’uns determinats desitjos i pre-

ferències; és a dir, des d’unes emocions, i som nosaltres,

com a resultat, els responsables dels mons que generem.

El nostre viure passa d’emoció en emoció (fluint entre

diferents predisposicions a l’acció) i fent evolucionar el

llenguatge. Aquest fluir en el nostre conviure que entre-

llaça llenguatge i emocions, i que Maturana i Davila

(2008) anomenen conversa, és clau en el desenvolupa-

ment del KCv. Per poder generar converses que facilitin la

reflexió, serà necessari fer un exercici previ per identificar

i deixar anar les nostres certeses. Només així, abandonant

genuïnament el terreny de l’obvietat, i creant un espai de

respecte, confiança i legitimitat d’opinions, podrem des-

envolupar el KCv.

2.3. El desenvolupament territorial sostenible com

un procés conversacional

Si tal com s’ha assenyalat anteriorment, conversar és

un procés de transformació en la convivència, un procés

de construcció de la realitat (individual i social) en l’en-

trecreuament de llenguatge i emocions, s’entendrà, com

argumenten Maturana i Nisis (2004), que les cultures són

xarxes tancades de converses. Diu que els éssers humans

existim en la conversa, en les xarxes de converses, i res

humà passa fora de les xarxes de converses en les quals

existim. La peculiaritat del que passa amb els éssers

humans sorgeix del fet que nosaltres disposem del llen-

guatge, que ens permet compartir, entendre i fer evolu-

cionar els àmbits del nostre viure.

Entenem per tant que el desenvolupament territorial

sostenible, com a procés conversacional, ens pot conduir

a un canvi de consciència que, mitjançant la reflexió, per-

metrà veure el que no es veia abans. I per això serà neces-

sari abandonar emocions que estan presents en la nostra

cultura, com són la certesa, la dominació, el control i la

desconfiança, i fomentar emocions com la legitimació, la

col·laboració i la confiança.

En conclusió, es conceptualitza aquí el desenvolupa-

ment territorial com un fenomen conversacional, com un

procés de construcció social de la realitat en la interacció

dialogant amb els altres. I s’entén per tant la conversa

com una transformació per la convivència amb altres,

inventant de manera continuada el nostre món concep-

tual compartit.

3. El desenvolupament del KCv en els 10 primers

anys del 22@

Seguint els factors clau del procés conversacional,

descrits en el punt anterior (el marc, les competències i

l’agenda conversacional), a continuació s’analitza l’expe-

riència generada en els primers 10 anys del 22@Barcelona

(2000-2010):

3.1. El marc conversacional

El marc conversacional o governança en l’àmbit del

districte 22@ s’ha caracteritzat per ser un entorn facilita-

dor del procés de desenvolupament empresarial que hi

ha fluït, complint la seva funció de generació de conver-

ses productives entre els agents i entre les persones exis-

tents. S’han seguit dues estratègies que han facilitat el

marc conversacional, una ha estat la clusterització de l’e-

conomia del districte; és a dir, la creació de clústers en els

quals s’interrelacionen ciència, tecnologia, grans empre-


ses, petites empreses, mercat, sector financer, etc. Es

considera que s’han generat converses verticals, lidera-

des pel mateix clúster i que han tingut com a moment

més important les Jornades Anuals de Clústers Urbans.

La segona estratègia ha estat la generació de converses

horitzontals, tant a través de les comissions de

l’Associació 22@ com les trobades obertes en tot el dis-

tricte en forma d’esmorzars (22@Breakfast).

L’experiència d’aquests 10 anys al districte del 22@

demostra que és possible alinear interessos i inquietuds

de cadascun dels actors en un repte col·lectiu i que, per a

això, es necessita crear mecanismes d’acostament i con-

versa; és a dir, cal crear un capital conversacional sòlid i

eficaç, començant per un marc conversacional que

reuneixi la sèrie de característiques exposades anterior-

ment. A continuació s’avalua el 22@ en aquest sentit:

Obertura a tots els actors rellevants:S’ha aplicat exemplarment la lògica de la triple hèlix,

formant estructures híbrides;

– universitats, facultats, centres tecnològics, col·legis

professionals (que generen i atreuen coneixement i talent

global);

– empreses (que retenen el talent i generen riquesa);

– i l’Administració pública, tant local com autonòmi-

ca (que regula els sectors i assegura l’interès col·lectiu).

Aquesta obertura a tots els actors ha incrementat el

seu nivell d’interrelació i el seu nivell de coneixement i

implicació en el districte, facilitant que es desenvolupes-

sin alguns projectes que no haurien pogut fer-ho per

separat. D’altra banda, potser cal aconseguir un paper

més actiu, i no només vigilant, dels agents socials (patro-

nals i sindicats) i dels ciutadans, entesos aquests últims

com a clients o usuaris urbans.

Lideratge neutral i de confiança:La voluntat de l’Ajuntament de Barcelona de desen-

volupar i atraure l’activitat econòmica al districte, i el seu

lideratge explícit, ha estat un factor clau. El brou de cultiu

ja existia, les universitats eren allà, les empreses eren allà,

però era necessari un lideratge neutral i de confiança amb

capacitat per incorporar els diferents agents. El lideratge

de l’Administració local ha estat molt determinant i ho

continua sent, fins al punt que es pot observar com al

llarg d’aquests 10 anys aquest lideratge ha anat variant

des d’un lideratge de creació i constitució a un altre lide-

ratge d’impuls, per, a continuació, passar a un lideratge

de desenvolupament, fins arribar al moment actual en

què el lideratge és de culminació i internacionalització,

per donar a conèixer i compartir el model del 22@ en més

de 100 presentacions internacionals en fòrums que van

des del Japó i Corea fins als EUA i el Brasil. Si el projecte

del Govern per a la nova dècada és l’ampliació del marc,

en l’àmbit territorial i en representativitat, caldrà pensar

quin ha de ser el perfil de lideratge per a aquesta nova

etapa.

La continuïtat:La continuïtat en la conversa horitzontal (trobades,

esmorzars, etc.) ha estat exemplar. La comunicació i pro-

moció d’aquesta per part del 22@Barcelona ha tingut els

seus efectes en la participació àmplia i continuada de les

empreses en els esdeveniments organitzats per part dels

seus responsables. S’han desenvolupat diferents tipus

d’esdeveniments de conversa horitzontal que han asse-

gurat la possibilitat d’estar en continu contacte amb el

projecte. O dit d’una altra manera, amb la conversa acti-

va permanent.

D’altra banda, pel que fa a les converses via clústers,

una de les característiques del model 22@ és que un cop

s’ha definit “cap a on anar”, són les empreses del clúster

les que fan realitat la visió i estratègia, mitjançant els pro-

jectes de cada clúster. La tasca del 22@, per tant, ha estat la

d’acompanyament a l’inici per després deixar que el clús-

ter funcioni sol, assegurant així que avanci òptimament.


Dinàmica

Esd

even

imen

ts c

onv

ersa

cio

nals

Comissions temàtiques de l’Associació 22@

22@ Breakfast

Jornadesde

Clústers

Debats,reunions,trobades

(encadascun

delsClústers)

(Conversa vertical) (Conversa horitzontal)

Figura 2

Desenvolupament dels esdeveniments conversacionals

Això és valorat com a molt adequat, pel compromís

dels sectors i l’eficàcia de descentralització que suposa.

Tanmateix, però, podria representar una pèrdua d’apre-

nentatge, en el cas que el fet de deixar la gestió de la con-

versa al clúster comportés que el mateix 22@ deixés de

fer-ne el seguiment, impossibilitant d’aquesta manera

que arribés l’aprenentatge particular de cada sector a la

conversa general del districte.

El caràcter constructiu:El districte de la innovació s’ha convertit en un distric-

te d’aprenentatge, un urban lab. I per primera vegada un

eix local té una variable competitiva global, assegurant un

mercat sofisticat, un mercat d’innovació, on les empreses

que arriben al districte poden aprendre localment per

competir globalment. Tant és així, que el districte és per-

cebut en general com la gran aposta de Barcelona des del

nou paradigma de la innovació i la internacionalització.

Prova d’això és l’interès generat en la resta de districtes

de la ciutat i el desig de l’Administració local d’”arrovit-

zar” la ciutat de Barcelona.

Pel que fa al punt anterior, ha estat important que la

iniciativa no s’hagi polititzat massa. Els grups polítics

municipals, així com els agents socials i grans corpora-

cions comparteixen la idea que 22@Barcelona ha estat

més positiu que negatiu i que ha de seguir el seu camí

com a model de competitivitat regional. Per part dels veïns

del districte, en general ha estat ben rebut i valorat. No ha

estat així per part d’alguns grups alternatius de joves,

minoritaris al barri, que han criticat el projecte, manifes-

tant que no s’ha tingut en compte les seves necessitats.

3.2. Competències conversacionals

En els esdeveniments conversacionals horitzontals

(22@Breakfast i comissions de l’Associació 22@) els

representants de la institució han estat els responsables

d’articular les converses, proposant nous temes en l’a-

genda col·lectiva dels clústers, facilitant el debat i la crea-

ció de nous paradigmes. D’altra banda, cada un dels

esdeveniments de les plataformes dels clústers té el seu

agent moderador de la conversa com a tal, encara que cal

subratllar que en el procés del disseny de l’agenda con-

versacional no hi va haver consciència específica de

designar un agent moderador i articulador dels espais

relacionals, ja que s’entenia que el mateix càrrec assumit

i l’autoritat que se’n derivava, sumada a la capacitat de

l’individu, el constituïen implícitament com a moderador.

En qualsevol dels casos podríem suggerir que el segon

factor clau que ha propiciat els resultats assolits al 22@

han estat les competències conversacionals tant dels faci-

litadors del procés, com dels participants del procés.

Pel que fa als facilitadors del procés conversacional,

una major inversió en el seu nivell competencial hauria

permès, segons la teoria del capital conversacional, con-

verses més col·laboratives i pràctiques i, per tot això,

converses més productives. Tot i així, cal fer notar que

esdeveniments com el 22@Breakfast no tenien l’objectiu

de conversar sinó el de posar en agenda alguns temes

importants per a les empreses del districte. En aquest

cas, les competències dinamitzadores s’han d’entendre

com la capacitat d’ajudar les persones presents en l’es-

morzar a fer arribar el repte a les converses internes de

les seves respectives organitzacions.

Quant a les competències dels participants del procés,

també podríem suggerir, sobre la base dels resultats

obtinguts, que les competències descrites en el model

han estat presents. Aquestes maneres de fer, pensar i

relacionar-se han creat, en el districte del 22@, un espai

dinàmic i obert, pioner a Catalunya i Espanya en la gene-

ració de coneixement, en el qual han participat professio-

nals i investigadors d’altres països que han tingut l’opor-

tunitat de compartir i millorar el model. Això ha produït

un significatiu cercle virtuós de generació de coneixe-

ment i competències el qual –i cal remarcar-ho perquè és

clau– només ha estat possible perquè les persones parti-

cipants han estat obertes a nous plantejaments, nous

reptes, a la identificació de noves oportunitats i amb una

predisposició constant d’obertura a nous paradigmes. Tot

això amb un alt grau de compromís i una consciència

clara que és possible construir el futur que es desitja.

S’afirma, com hem dit anteriorment, que aquestes

competències han estat presents al nivell competencial

necessari, possibilitant els resultats que s’han observat. I es

postula, al mateix temps, que seria de gran utilitat sistema-

titzar el desenvolupament de les competències conversa-

cionals, tant les dels dinamitzadors com dels participants

en les converses. Afinar en la metodologia de les converses


està relacionat directament en l’eficàcia de les sessions i en

l’aprenentatge del procés, i per tant, en els resultats.

3.3. Agenda conversacional

Tenint en compte les característiques de desenvolupa-

ment del projecte, la formulació de l’agenda conversacio-

nal en els seus inicis va estar caracteritzada per ser una

agenda política molt local, específicament vinculada als

veïns del districte. Això va ser així perquè era necessari

crear condicions de complicitat amb els veïns i els grups

polítics municipals en l’àmbit urbanístic i del patrimoni

cultural. Aquesta agenda centrada en els veïns, en un

segon moment, també es va obrir als actors econòmics

principals. Després, l’agenda conversacional va passar a

estar més vinculada a cadascun dels clústers. Finalment,

dins d’aquest procés continu, l’actual agenda conversa-

cional ja no es centra només en el districte o en els clús-

ters, sinó que s’està focalitzant a desenvolupar una agen-

da econòmica de ciutat en la seva faceta metropolitana.

La identificació dels reptes i temes de l’agenda con-

versacional actual i futura està recolzada per les reflexions

presentades en el Pla estratègic metropolità de Barcelona

(PEMB). L’agenda 2020 identificada en el PEMB és una

font important en la formulació de l’agenda conversacio-

nal futura del 22@, ja que el seu procés de desenvolupa-

ment es va caracteritzar per un procés col·lectiu i estruc-

turat de creació de visió estratègica, en el qual més de 600

persones amb un alt nivell de reflexió van estar implica-

des en la discussió i el consens de reptes, mesures i

palanques de canvi. S’ha de consolidar en el futur aques-

ta relació entre la generació d’estratègia (Pla estratègic) i

l’execució de la política empresarial i sectorial (22@), més

quan es vol abordar tot el sòl productiu metropolità i amb

un esperit més obert a la governança de tots els actors.

A nivell de cada sector, les diverses edicions de les jor-

nades de clústers urbans han permès a les empreses con-

versar sobre cap a on volia anar cada una. Així mateix,

aquests esdeveniments conversacionals també s’han

donat en diferents nivells informals, tant en grup com

entre agents determinats. El 22@Barcelona ha dialogat

sobre els temes clau amb els veïns del districte, ha dialo-

gat amb les empreses, amb les universitats, amb les grans

corporacions nacionals i internacionals i amb les escoles

del districte, mitjançant la creació dels espais relacionals i

la facilitació d’esdeveniments conversacionals, que han

propiciat la generació de credibilitat, creació de la marca i

sentit de pertinença. Observant la intensitat del capital

conversacional al 22@Barcelona en diferents moments

del seu desenvolupament, podem fer un gràfic per enten-

dre les tendències que han determinat l’agenda del dis-

tricte. L’agenda ha tingut diferents intensitats relatives

per a cada nivell d’acció.


1a Fase:Agenda local

2a FaseAgenda

econòmica(Agents clau de

la ciutat)

3a Fase:Agenda sectorial

(Clústers) 4a Fase:Agenda de ciutat

(Smart City - PEMB)

Figura 3

Formulació de l’agenda conversacional

2000

Nivell urbanístic

Nivell social

Nivell econòmic

2010

Figura 4

Desenvolupament del KCv en les diferents fases del procés

S’observen diferents graus d’intensitat del KCv que

s’ha desenvolupat en aquests 10 anys. A nivell urbanís-

tic el diàleg va ser molt intens al principi i actualment

l’objectiu és innovar més enllà de les fronteres del dis-

tricte mateix, i ha deixat de ser el component essencial

de l’agenda del 22@. Per tant, urbanísticament el 22@

està deixant aquest diàleg al districte per assumir-ne

d’altres, com és el cas de La Sagrera o del Blau@.

A nivell social, hi va haver també un procés de diàleg

molt intens al principi, però que al llarg del desenvolu-

pament ha anat disminuint. La conversa actual en

aquest apartat està més orientada a un diàleg més espe-

cífic amb escoles, que es constitueix en el punt crític de

l’agenda social futura. A més de les escoles, s’ha obser-

vat, en el procés de celebració del 10è aniversari del pro-

jecte, que la ciutadania general de Barcelona ha estat

interpel·lada en positiu pel que significa de canvi a la

ciutat i, per a molts, és la realitat urbana que podria

explicar millor cap on va Barcelona. Per tant, s’hauria de

continuar considerant, i ampliant, la divulgació dels

valors subjacents del 22@ en tots els àmbits, empresarial

i també ciutadà. Com que és una transformació de cul-

tura empresarial (la de conversar i generar confiança i

estratègies i projectes col·lectius), serà molt important la

comunicació del lent canvi de paradigma.

I a nivell econòmic, han anat apareixent nous sectors

i sobretot el repte actual es troba en la transició a tots les

zones d’aglomeració productiva de la ciutat, cosa que sig-

nifica “clusteritzar” la ciutat. Per tant es converteix també

en una agenda de canvi d’escala, ja no del districte sinó

de la gran ciutat. També s’haurà de plantejar si en aques-

ta nova escala té sentit mantenir l’exclusiva de desenvo-

lupament dels sectors intensius en coneixement.

Pel que fa al nivell del capital conversacional durant

els 10 anys del projecte 22@Barcelona, aquest s’ha carac-

teritzat per combinar paral·lelament actes i esdeveni-

ments que es realitzen de forma programada i contínua

(22@Breakfast i jornades de clústers), amb altres actes

que es realitzen en funció de les necessitats concretes de

cada moment i que són esdeveniments privats

(reunions, molts diàlegs permanents amb empreses que

aterren a l’entorn, diàleg amb els treballadors, etc.). Això

ha enriquit l’agenda conversacional garantint la creació

amb èxit d’espais relacionals en els quals es generaven

converses tant a nivell local, com en un entorn global

(sectors i territori).

El capital físic i humà del 22@ està fortament vinculat

als conceptes de talent, emprenedoria i innovació. El

capital simbòlic ha aconseguit el reconeixement de la

marca en entorns fora del districte mateix, la construcció

d’una identitat pròpia, així com el sentiment de pertinen-

ça dels participants. Pel que fa al capital social, l’entorn de

converses globals i els espais d’interrelació, ha aconsegu-

it un estret vincle entre les persones. Tot aquest entorn

reflecteix un gran desafiament a l’hora d’identificar qui-

nes converses s’hauran de mantenir, i quines no. En defi-

nitiva, quins temes s’hauran de posar a l’agenda comuna,

així com quines noves vies de converses i esdeveniments

conversacionals com els Breakfast o les jornades, s’hau-

ran de plantejar per moure el marc conversacional a un

ampli sector territorial, que es constitueix com el princi-

pal repte de l’actual 22@Barcelona.

4. Consideracions finals i perspectives

En conclusió es pot suggerir que el projecte

22@Barcelona ha desenvolupat significativament el capi-

tal conversacional al districte, àmbit de la seva interven-

ció. Els seus punts forts han estat la capacitat d’atraure

empreses i institucions rellevants i la generació d’un

esperit col·lectiu constructiu –positiu i de caràcter conti-

nuat–, implicant als diferents sectors que han actuat com

a veritables tractors del 22@Barcelona. Cal aprofundir,

però, en la sistematització de les converses, aprenent junt

amb els participants la millor fórmula per a desenvolupar

el capital conversacional en cada àmbit territorial i secto-

rial. D’altra banda, el 22@ ha de consolidar el seu paper

rellevant de gestor de l’agenda econòmica-empresarial

de la ciutat; i això també vol dir fer el seguiment actiu de

les converses sectorials de cada clúster, assegurant l’òp-

tim aprenentatge a nivell global del procés.

Amb vista al futur, les perspectives de millora que es

poden extreure d’aquesta anàlisi hauran de ser necessà-

riament matisades per la diferent naturalesa del període

que acaba amb la celebració dels 10 anys de la iniciativa i


el període que comença, en plena crisi econòmica, amb la

constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)

i la presentació del nou Pla estratègic metropolità de

Barcelona (PEMB), amb la seva visió 2020. A la taula

següent, es mostra aquesta diferent naturalesa.

Tenint en compte aquestes diferències substancials, es

descriuen a continuació deu propostes de futur per abor-

dar el repte del 22@ de seguir sent un agent determinant

per a la competitivitat catalana. Les primeres quatre pro-

postes són més de fons, conceptuals. Les sis últimes molt

més operatives i concretes, les quals es classifiquen

segons la seva relació majoritària amb el marc, l’agenda o

les competències conversacionals.

1) Acollir en el marc de 22@ la conversa econòmi-ca que té pendent des de fa molts anys l’Àrea Metro-politana de Barcelona. La creació aquest any del governmetropolità és l’oportunitat per generar conversa on no

n’hi ha hagut, tenint en compte que és tan important per

al futur del país. L’èxit d’aquesta conversa dependrà en

gran mesura del paradigma conceptual que l’aculli.

Després de l’èxit del paradigma 22@Barcelona, es creu

òptima la seva transposició a aquest gran repte nacional.

2) Complementar la conversa econòmica metropo-litana amb la conversa Barcelona-Catalunya. Encaraque l’abast del nou projecte és l’Àrea Metropolitana de

Barcelona, el seu futur està íntimament lligat al de

Catalunya (tant econòmic com polític i social). Les pors

històriques que Barcelona “fagociti” el seu entorn o com-

peteixi amb Catalunya s’hauran de contrarestar amb

generació generosa de confiança i credibilitat per part de

Barcelona i s’hauran de beneir pel govern de Catalunya.

Només així podrà desenvolupar-se amb tota la força la

Gran Barcelona, locomotora de Catalunya. Un gest inte-

ressant seria incorporar a l’Associació 22@ a les empreses

i als territoris més enllà de l’Àrea Metropolitana, en el

marc d’una comissió específica.

3) Complementar la conversa econòmica metro-politana amb la conversa Barcelona-Món. El mateixamb la relació amb el món, autèntic tauler de joc de l’e-

conomia de la nostra metròpoli. Aquí sense cap compo-

nent polític, la conversa sí que tindrà la missió d’aixecar

la mirada de les empreses i els seus professionals cap a

les noves regions emergents del món.

4) Finalment, passar a gestionar el capital conver-sacional. Cal entendre que les converses econòmiquesmetropolitanes no només s’han de promocionar des de

22@ sinó que s’ha de gestionar els seus cicles. S’ha d’an-

ticipar la conversa, s’ha d’aprofitar des d’una gran fira, a

canvis rellevants en la conjuntura interna i externa de la

gran ciutat per introduir noves agendes o generar nous

marcs o reforçar competències conversacionals. En defi-

nitiva, un paper molt més actiu i compromès per al nou

22@. Una acció concreta en aquesta línia seria l’establi-

ment de convenis de col·laboració mútua amb Fira de

Barcelona, Turisme de Barcelona, Cambra de Comerç,

port i aeroport, entre d’altres.

Marc conversacional

5) Posar en agenda pública el que ha significat decanvi de cultura empresarial la iniciativa 22@ al dis-tricte del Poblenou, reforçant el que ja es fa a nivell esco-

lar. També amb l’objectiu de generar canvis d’actitud en

l’estratègia empresarial i ciutadana amb vista al futur a

escala metropolitana. Aprofitar per explicar que es vol

que sigui l’Àrea Metropolitana, tant cap a dins de l’àrea

com cap a la resta de Catalunya. La divulgació d’aquests

missatges s’han de centrar en l’acompanyament i gestió

del canvi que suposarà aquest canvi d’escala que suposa


10 primers anys (2001-2010) 10 propers anys (2011-2020)

Taula 1

Períodes del desenvolupament del 22@ (entre passat i futur)

Època d’expansió econòmica i immobiliària Època de crisi econòmica i immobiliària

Experiment en desenvolupament de districtes econòmics urbans Experiència de 10 anys en desenvolupament de districtes econòmics urbans

En general, expectatives obertes dels resultats de la iniciativa Expectatives concretes en altres zones metropolitanes (de diferent naturalesa)

Projecte amb vocació integral (amb un component urbanístic predominant) Projecte amb vocació econòmica

Àmbit territorial continu i homogeni (22@) Àmbit territorial discontinu i heterogeni (AMB)

el repte comú metropolità per Barcelona i la resta de ciu-

tats. S’ha d’explicar molt, fer pedagogia i generar compli-

citats prèvies a les accions.

6) Escalar la iniciativa d’urban lab, atraient massiva-ment (i no només experimentalment) els ciutadans de les

diferents zones on s’apliqui 22@, com a clients i usuaris

en processos d’open innovation, passant de ser mers des-

tinataris de productes i serveis de les empreses “arrovit-

zades” a ampliar la seva funció en tot el procés d’innova-

ció. Aquesta iniciativa passa necessàriament per

promocionar la innovació oberta entre les empreses

sòcies de 22@. Aquests ciutadans i les seves institucions

haurien d’entrar a formar part de l’Associació 22@.

7) Incorporació, així mateix, de tota la varietat d’a-gents rellevants en les converses. L’Associació 22@hauria de continuar obrint la seva porta a actors més

enllà de les empreses, universitats i institucions. Altres

participants podrien ser administracions rellevants en

l’àmbit econòmic, agents socials i associacions de consu-

midors i usuaris.

Competències conversacionals

8) Programa d’agents de conversa. Les converses,en forma de reunions, trobades, etc., poden tenir resultats

tant positius com negatius per a la competitivitat dels seus

participants. Això depèn en gran mesura de la professio-

nalitat metodològica dels dinamitzadors i de la capacitat

d’aprendre de tots. Per això es proposa, inspirada en el

programa noruec Value Creation, desenvolupat a base

d’action-research (Greenwood & Levin, 2006), la formació

de tècnics dinamitzadors dels diferents tipus de conversa

(horitzontal i vertical), que seran assignats a cadascun dels

clústers i esdeveniments transversals. S’asseguren així les

competències i l’eficàcia dels processos en cada sector, i

també l’aprenentatge a través d’una conversa específica

entre tots els agents de conversa al voltant del que van

vivint cada un d’ells. Finalment, aquest aprenentatge hau-

ria de capitalitzar-se en una contribució a la teorització del

capital conversacional a través de la participació d’algun

representant de l’acadèmia.

9) Formació sistemàtica en competències conver-sacionals a la classe directiva de les empreses ques’aproximen al 22@. També els conversadors (no només

els agents dinamitzadors) han de formar-se en l’acció,

entenent i aprenent les noves habilitats i actituds per a

l’òptima conversa amb resultats.

Agenda conversacional

10) Explicitar i augmentar l’alineament entre elPla estratègic metropolità i 22@. Fins al punt, si s’escau,de convertir el 22@ en una comissió del pla. Així com el

pla genera una conversa de ciutat o metròpolis, el 22@ es

dedica a desenvolupar i executar una part d’aquesta

agenda, l’econòmica i de desenvolupament empresarial.


BRUSTENGA, J. G., & GONGORA, X. (2011). KCv El Capital Conversacional.

Palanca de desenvolupament de les metròpolis. www.capitalconversacio-

nal.net

COLEMAN, J. S. (1988). Social Capital in the Creation of Human-

Capital. American Journal of Sociology, 94, S95-S120.

CORTINA, A. (2001). Alianza y Contrato: Politica, Etica y Religion. Editorial

Trotta, S.A.

FLORIDA, R. (2002). The Rise of the Creative Class: And How It’s Transforming

Work, Leisure, Community, and Everyday Life.New York: Basic Books.

FLORIDA, R. (2005). The Flight of the Creative Class. The New Global

Competition for Talent. New York: HarperCollins Publishers Inc.

FUKUYAMA, F. (1995). Trust : the social virtues and the creation of prospe-

rity. New York (N.Y.): Free Press.

FUKUYAMA, F. (2000). La Gran ruptura: naturaleza humana y reconstruc-

ción del orden social. Barcelona: Ediciones B.

GREENWOOD, D. J., & LEVIN, M. (1998). Introduction to Action Research:

Social Research for Social Change. London: SAGE Publications Ltd.

MATURANA, H. (1992). La Objetividad. Un argumento para obligar.

Santiago: Comunicaciones Noreste LTDA.

MATURANA, H., & DAVILA, X. (2008). Habitar Humano: En Seis Ensayos

de Biologia-Cultural. Santiago de Chile: JC Saez Editor.

MATURANA, H., & NISIS, S. (2004). Transformacion en la Convivencia.

Santiago: Comunicaciones Noreste LTDA.

PUTNAM, R. D., LEONARDI, R., & NANETTI, R. Y. (1993). Making Democracy

Work. Civic Traditions in Modern Italy. Princeton, New Jersey: Princeton

University Press.


Potser, ara més que mai, es fa més palesa al món occi-

dental la necessitat de competir. En un escenari caracte-

ritzat pels dèficits galopants i la necessitat d’atendre

demandes socials de col·lectius, dissortadament cada

vegada més nombrosos, les dades de creixement econò-

mic han deixat de ser fredes estadístiques per convertir-

se en una crua realitat que afecta milions de persones.

Ara bé, la manera de competir ha canviat de manera

substancial, els països i les societats pobres competeixen,

bàsicament, en el preu dels béns i serveis. Aquest era, també,

el cas de Catalunya ara fa unes dècades. Però, en la mesura

en què tenen èxit, el preu dels factors puja i fa pujar, també,

els preus dels productes i serveis que produeixen. El seu èxit

porta, doncs, la llavor d’un canvi d’escenari que farà impos-

sible que continuïn competint en preu. Els cal reinventar-se.

Reinventar-se passa per canviar de competir en preu

a competir en productivitat. Aquest és l’estadi en què es

troben la major part de les empreses i societats occiden-

tals. Aquest estadi demana una societat molt més flexible

i sofisticada que sigui capaç d’adaptar-se a les necessitats

canviants de la demanda i fer front a inversions i tecno-

logies que tindran el seu retorn a mitjà o llarg termini.

Ara bé, la globalització, la internacionalització dels

mercats financers i el capital risc i l’enorme difusió del

coneixement, inclús del més especialitzat, han posat a l’a-

bast de molts països la possibilitat de competir en pro-

ductivitat. L’èxit dels països asiàtics és, sens dubte, l’expo-

nent més clar d’aquest fenomen.

No és, doncs, possible competir de manera eficaç fent

millor les mateixes coses. Cal fer coses diferents i aques-

ta és la raó per la qual la innovació ha esdevingut un ele-

ment primordial a les nostres societats: pel fet que la

competència i, per tant, el creixement econòmic està, avui

dia, estretament lligat a la capacitat d’innovar dels agents

econòmics i, en general, de la societat.

El sector públic es troba, però, en una situació singu-

lar perquè no té els mateixos incentius per competir que

trobem en el sector privat. L’adopció d’aquests canvis és,

doncs, significativament més lenta.

El sector públic, i en particular les ciutats, s’enfronten,

doncs, a aquesta necessitat de renovació, de transforma-

ció dels seus objectius i de la seva governança, incorpo-

rant-hi, també, la innovació com a punt central. Ara bé,

les diferències amb el sector privat són, sens dubte, molt

significatives. Aquest article pretén esbrinar les més

importants explorant com el concepte d’innovació oberta

està sent adoptat també al sector públic.

La innovació al sector públic

El model prevalent de gestió en el sector públic ha

estat caricaturitzat per Donald Kettle (2008) com a

govern de màquina dispensadora de begudes. Un siste-

ma en el qual els ciutadans paguen els seus impostos i

esperen a canvi rebre un conjunt de serveis d’un menú

predefinit d’entrada en què un nombre reduït de vene-

dors autoritzats en són els únics proveïdors.

Ara bé, aquestes dues característiques: a) l’existència

d’un conjunt predeterminat de serveis comunament

acceptats, i b) l’existència d’un conjunt de proveïdors amb

experiència a cobrir-los, són, precisament, el que està

absent o en crisis en moltes àrees. Una d’elles, potser la

més llampant, és la que correspon a les Smart Cities.

Open Innovation al sector públic: el cas d’Urban Labs

Esteve Almirall, Henry ChesbroughESADE


Les iniciatives de Smart Cities busquen reinventar les

ciutats i la nostra relació amb elles. Es tracta, doncs, d’un

procés primordialment exploratori en què els nous ser-

veis i la forma d’implementar-los estan encara per defi-

nir. Molt probablement aquest procés té el potencial de

canviar no solament l’oferta de serveis i, per tant, les pos-

sibilitats a l’abast dels ciutadans i la manera en què

aquestes són utilitzades per configurar el funcionament

de la ciutat, sinó també, com argumentarem en aquest

article, la forma en què aquests nous serveis són gestio-

nats i seleccionats.

De fet, progressivament anem trobant evidències de

com aquesta forma de gestionar el sector públic caracte-

ritzada com a màquina dispensadora va sent progressi-

vament reemplaçada per formes més participatives on

els serveis no són proporcionats solament per les ciutats

sinó també per una combinació d’agents publicoprivats

o bé per mitjà de la implicació directa dels ciutadans

(O’Reilly, 2010).

En aquest context el paper dels governs i de l’admi-

nistració canvia d’una manera radical, passant de ser pro-

veïdors de serveis a gestionar plataformes, ecosistemes

on participen actors amb i sense ànim de lucre, empreses,

comunitats open source i voluntaris que posen el seu

temps i la seva imaginació a disposició de la comunitat.

Però no canvia solament la forma de gestionar, sinó

també els objectius d’aquesta gestió. No es tracta tan sols

de proveir serveis als ciutadans d’una manera eficient

sinó de gestionar un ecosistema que encoratgi el creixe-

ment, l’experimentació i la innovació.

Durant els darrers anys estem veient com apareixen

exemples i implementacions d’aquest concepte que ens

en demostren la viabilitat. Potser una de les àrees on

aquesta viabilitat s’ha evidenciat d’una manera més pale-

sa ha estat amb l’Open Data.

El 2008, Vivek Kundra, llavors CTO (chief technological

officer) de Washington DC, va anunciar una competició

denominada Apps for Democracy1 on es demanava als

desenvolupadors de programari que presentessin aplica-

cions basades en les dades que la ciutat havia obert,

posant-les a disposició de tots els ciutadans. Els guanya-

dors rebrien un premi de 10.000 $ i el termini era més

aviat curt, només 30 dies.

Malgrat el poc temps disponible, s’hi van presentar 47

aplicacions. Les dues aplicacions guanyadores donaven

suport electrònic a passejades històriques per Washington

DC i presentaven informació demogràfica sobre les dife-

rents àrees de la ciutat, ajudant els nous residents que

estaven buscant casa. Les categories que els participants

van cobrir van ser molt diverses: des de guies per a passe-

jades en bicicleta fins a webs que permetien visualitzar on

l’administració gastava els diners dels contribuents, pas-

sant per aplicacions certament inesperades, com una que

indicava el camí de tornada més segur per a aquells ciuta-

dans que havien begut una mica massa.

Apps for Democracy va tenir un cost de 50,000 $. Ara

bé les aplicacions que es van desenvolupar de resultes del

concurs es van valorar en 2 M$ i un estudi posterior va

apuntar un any com el temps que previsiblement hauria

tardat l’administració a fer-les mitjançant els mètodes

tradicionals de concurs.

Apps for Democracy i, en general, aquest tipus de com-

peticions basades en dades obertes que ofereixen les dades

públiques com a element que permet el desenvolupament

de projectes amb ànim de lucre, amb finalitats socials o

amb qualsevol altre tipus de motivació i que utilitza la visi-

bilitat de l’esdeveniment com a element d’incentiu per als

participants, suposa un canvi significatiu en la manera de

gestionar les aplicacions i els serveis a les ciutats.

Ja no es tracta d’un conjunt de serveis predefinits,

finançats amb diner públic i presentats en forma de plec

de condicions, sinó que estem davant del govern com a

catalitzador que permet la mobilització d’agents externs

a ell, sobre la base de facilitar-los un element que permet

la realització d’aquest serveis (en l’exemple anterior, les

dades). Estem parlant, doncs, del govern com a gestor

d’ecosistemes.

Ara bé, aquests elements, tot i ser nous en l’àmbit del

sector públic, són abastament utilitzats en el sector privat.

Open Innovation (Chesbrough, 2003) té com a punt de

partida els mateixos elements que hem apuntat.

Concretament, la necessitat que les empreses competei-


1. http://www.appsfordemocracy.org, retrieved on November 14, 2010.

xin en innovació i no solament en productivitat i eficièn-

cia i, per tant, la necessitat d’incrementar de manera molt

significativa la quantitat de noves propostes i la qualitat

d’aquestes.

En un món que ha sofert canvis molt significatius i on

el coneixement ja no està restringit només a uns quants,

sinó que està àmpliament dispers i es troba a disposició

de pràcticament tothom, pensar que les millors propostes

poden venir únicament de grups interns reduïts és, sim-

plement, poc realista. Cal, doncs, capturar aquelles pro-

postes que puguin ser més interessants allà on es trobin i

incorporar-les a l’ecosistema de l’empresa. És, doncs, un

raonament paral·lel al que vèiem en el cas d’Open Data.

Sembla, doncs, perfectament versemblant pensar que

bona part del que coneixem sobre la gestió de la innova-

ció oberta en el sector privat és traslladable al sector

públic. Ara bé, amb diferències significatives que prova-

rem de caracteritzar en aquest article.

Open Innovation al sector públic

El primer que ens caldria fóra poder caracteritzar la

situació de la gestió de la innovació en l’Administració públi-

ca europea. Per això, potser, un instrument adequat és l’in-

forme de l’Innobarometer 2010 publicat el gener del 20112.

Es tracta d’un informe fet sobre la base d’entrevistes

telefòniques a més de 4.000 professionals de l’Administració

pública que ocupen càrrecs directius en organitzacions de

més de 10 treballadors. La mostra cobreix abastament la

totalitat dels països europeus, ponderant aquells de major

població.

El primer que constata l’informe és que la innovació

també existeix al sector públic i es produeix de manera

més significativa a les grans organitzacions.

Un element prou rellevant de l’informe és el que fa

referència a les motivacions i incentius que produeixen

aquestes innovacions. Aquí, els elements primordials són

les noves lleis i regulacions i les retallades en els pressu-

postos (no els increments de pressupost). Aquestes moti-

vacions reflecteixen, doncs, una aproximació top-down, en

què les innovacions apareixen a partir de l’impuls de

noves polítiques.

Si ens fixem en les fonts d’innovació en el sector

públic que reflecteix l’informe, veiem que la major part de

les noves idees i propostes provenen de l’Administració

mateixa, dels ciutadans o bé d’administracions similars,

però de manera aclaparadora (67%) del mateix país.

Pel que fa als grups que porten a terme aquest tipus

de projectes són, de manera molt majoritària, grups

petits, i en un 18% dels casos ni tan sols existeixen.

Finalment, també una dada reveladora de l’informe és

que la major part de les innovacions les desenvolupa l’or-

ganització mateixa o l’organització en col·laboració amb

altres del sector públic.

Aquesta descripció, probablement estilitzada però si més

no precisa, ens permet caracteritzar amb facilitat el tipus de

gestió de la innovació que s’està practicant al sector públic,

i sembla clar que ens trobem amb un tipus d’innovació tan-

cada, centrada bàsicament en desenvolupaments concebuts

internament, amb idees o conceptes interns o externs, i

desenvolupats sota el guiatge de departaments interns.

Hi ha una certa col·laboració, però majoritàriament

entre organitzacions de tipologia similar i dins del mateix

país. Estem, doncs, lluny de les pràctiques d’innovació

oberta en què les propostes internes i externes se situen

al mateix nivell i existeix un esforç actiu de cerca d’aques-

tes propostes per incorporar-les, no solament en termes

d’idees que es desenvolupin internament, sinó també en

termes de propostes en un estat de maduració avançat.

Probablement, un dels aspectes que caracteritza millor

la innovació oberta, respecte a altres maneres d’abordar

la gestió de la innovació, és l’existència d’intermediaris

que busquen adreçar-se als diferents grups que poden

aportar idees o propostes.

Aquest és també, probablement, l’aspecte més dife-

rencial entre la innovació oberta en el sector públic i en el

sector privat.

Si bé en el sector privat els grups a qui adreçar-se són

fonamentalment empreses i organitzacions de recerca


2. Innobarometer (2010). Analytical Report on Innovation in PublicAdministration. January 2011. Pro Inno Europe.

(universitats, instituts de recerca, laboratoris, etc.), en el

món del sector públic ens cal afegir-hi d’una manera cab-

dal la presència dels ciutadans.

Certament, en molts casos, en el sector públic no n’hi

ha prou que una proposta sigui tècnicament viable o eco-

nòmicament sostenible, si no és també acceptada per la

ciutadania. I aquesta acceptació no està situada, com en

el cas de les empreses privades, en una proposta que pot

ser acceptada o rebutjada pel mercat, sinó que s’ha de

situar en el procés inicial de la concepció del producte o

del servei.

Aquesta característica de la particular importància

dels ciutadans en el procés d’innovació és un dels aspec-

tes distintius de la innovació oberta en el sector públic i

dóna lloc que propostes com el crowdsourcing o els living

labs tinguin en aquest context una importància i una pre-

sència notable.

Living Labs + Smart Cities = Urban Labs

Living Labs, com a concepte, pren força a partir del

2006 amb la implicació de la Comissió Europea i s’estén,

progressivament, fins a la creació d’una organització amb

més de 300 labs afiliats i amb representació a la Xina, el

Brasil, Taiwan, el Japó, Corea i l’Àfrica.

Living Labs, com a concepte, gira al voltant de dues

idees. En primer lloc, la implicació dels usuaris –ciuta-

dans en el cas de les Smart Cities– en la cocreació de la

innovació des dels moments inicials. I en segon lloc, el

desenvolupament d’aquestes innovacions per mitjà de

l’experimentació en entorns reals.

És, doncs, fàcil pensar que la seva aplicació en el cas de

les Smart Cities és força immediata. L’ús de l’espai urbà

com a laboratori vivent, on les innovacions és cocreen i

desenvolupen amb un elevat nivell de participació dels

usuaris, és una idea que no solament encaixa molt bé en

les Smart Cities sinó que, probablement, variants d’a-

questa han estat pràctica comuna en moltes ciutats.

Aquesta translació del concepte Living Labs a les ciu-

tats en termes d’Urban Labs no és però una transposició

exacta, sinó que hi ha canvis significatius en la interpreta-

ció que se’n fa. Probablement, l’aspecte més notable està

determinat per la presència d’una organització pública,

com els ajuntaments, en la gestió de tot el procés.

Aquesta organització pública que representa les ciu-

tats té, en els Urban Labs, un paper asimètric en relació

amb la resta de participants. Aquesta asimetria es plasma

en tres aspectes importants.

En primer lloc trobem un procés de creació de

demanda per part de les ciutats. Òbviament, si la innova-

ció esdevé exitosa, aquesta serà adquirida per la ciutat, i,

en tot cas, el mateix Urban Labs proporciona un nivell de

difusió de la proposta difícilment igualable.

En segon lloc, les propostes escollides com a projectes

Urban Labs porten implícit un cert finançament, ja sigui en

forma d’accés privilegiat a instal·lacions urbanes o projec-

tes de cocreació amb usuaris, o bé, de manera més directa,

amb la introducció d’elements com la compra pública

innovadora (pre-commercial procurement), a fi i efecte de

possibilitar que empreses petites i mitjanes puguin incor-

porarse als projectes.

Finalment, hi ha un tercer element important en la

translació del concepte de Living Labs als entorns urbans

com Urban Labs i és el paper que aquests fan de reduir la

distància cognitiva entre els ajuntaments i ciutadans,

start-ups i empreses.

Aquest darrer aspecte és, potser, un dels més interes-

sants en tant que diferencial. Efectivament, les corporacions

locals, a causa a la seva història i estructura, no disposen en

molts casos dels elements per tenir un bon coneixement

del mercat a on estan situades i l’accés als nous desenvo-

lupaments, especialment en una escala global, és a vega-

des difícil. Els Urban Labs permeten aquest pont entre les

estructures administratives de les corporacions locals i les

empreses i/o grups de recerca més avançats, un pont que

permet la transmissió de coneixement, malgrat que la dis-

tància cognitiva entre els dos grups sigui important.

És a dir, podem caracteritzar els Urban Labs com a

intermediaris en el procés d’Open Innovation. Aquests

procés d’intermediació està, a vegades, protagonitzat per

una organització independent, com és el cas de Forum

Virium a Helsinki, Amsterdam Innovation Motor a

Holanda, IBBT a Bèlgica o el 22@ a Barcelona.

Aquestes organitzacions fan un paper similar als

d’altres intermediàries en Open Innovation, com ara


Innocentive o NineSigma. Ara bé, en comptes de solu-

cionar el problema de la selecció de les millors propostes

d’innovació en un món globalitzat, on aquestes es

compten per milers, s’adrecen a proporcionar governan-

ça i estructura a entorns experimentals urbans tot con-

nectant diferents actors i comunitats amb distàncies cog-

nitives importants.

Conclusions

Innovació i ciutats són dos conceptes que sempre han

anat de la mà. Geoffrey West, que durant molts anys ha estat

el director del reconegut Institut de Santa Fe, ha descrit la

correlació positiva que existeix entre la grandària de les ciu-

tats i la seva capacitat d’innovació en termes d’una power-

law (Bettencourt et al, 2007). És a dir una ciutat que és 10

vegades més gran és 17 vegades més innovadora, però una

ciutats que és 50 vegades més gran ho és 130 vegades.

Les grans ciutats d’altra banda sempre s’han identifi-

cat com el lloc d’acollida de les subcultures (Fischer,

1995) i dels residents poc convencionals (Florida, 2005).

En aquest article hem apuntat la tesis que el model

d’innovació prevalent a les ciutats segueix una estructura

de provisió de serveis definits d’antuvi que no proporcio-

na els elements necessaris que permetin la reinvenció de

les ciutats que es busca en les propostes de Smart Cities

(Florida, 2010).

La reinvenció de les ciutats que ens ha de portar cap

a les Smart Cities exigeix de manera ineludible la rein-

venció de la pròpia governança a les ciutats, especialment

en termes de gestió de la innovació. Aquest punt esdevé

encara més clar quan ens aproximem a la realitat de les

ciutats com a entitats que competeixen pel talent i la

creativitat (Florida, 2008) en un món on competir s’expli-

cita cada cop més en termes de capacitat d’innovar i no

solament d’eficiència o productivitat.

A l’article hem centrat la nostra atenció particular-

ment en l’aspecte dels intermediaris en els processos

d’innovació, particularment els intermediaris públics i

molt concretament en un d’aquests mecanismes: l’ús de

l’espai urbà com a espai de recerca i experimentació pels

mateixos ciutadans a través dels Urban Labs.

L’existència d’intermediaris és, possiblement, una de

les característiques més rellevants dels processos d’inno-

vació oberta. Ara bé, tot i que Open Innovation és preva-

lent en el sector privat, està tot just començant a inven-

tant-se en el sector públic i els Urban Labs sofriran de

ben segur processos de transformació importants en els

propers anys, tot configurant aquest nou panorama

d’Open Innovation en l’àmbit públic.


BETTENCOURT, L., LOBO, J., HELBING D., KÜHNERT C., WEST G. (2007).

“Growth, innovation, scaling, and the pace of life in cities”. Proceedings

of the National Academy of Sciences of the United States of America, April

24, 2007, 104(17), 7301-7306.

CHESBROUGH, H. (2003). Open Innovation. Harvard Business Press.

FISCHER C. (1995). “The Subcultural Theory of Urbanism: A Twentieth

Year Assessment”. American Journal of Sociology 101(3), 543--577.

FLORIDA R. (2005). Cities and the Creative Class. Routledge.

FLORIDA R. (2008). Who’s Your City?: How the Creative Economy Is

Making Where to Live the Most Important Decision of Your Life. Basic Books.

FLORIDA R. (2010). The Great Reset: How New Ways of Living and Working

Drive Post-Crash Prosperity. HarperBusiness, HarperCollins.

INNOBAROMETER (2010). Analytical Report on Innovation in Public

Administration. January 2011. Pro Inno Europe.

KETTL, D. (2008). The Next Government of the United States: Why our

Institutions Fail us and How to Fix Them. Norton & Company, 2008.

O’REILLY, T. (2010). “Government as a Platform”, Open Government:

Collaboration, Transparency, and Participation in Practice, Lathrop D. &

Ruma, L. (editors). O’Reilly Media.


22@Urban Lab, l’exemple de Barcelona

Anna MajóAjuntament de Barcelona

Pot l’Administració pública fomentar la innovació

empresarial? Amb quines eines? Pot l’Administració públi-

ca innovar internament? És la compra (o la precompra)

pública un instrument efectiu per per-ho? Com s’articula?

Aquest document pretén reflexionar sobre com els

Urban Labs són instruments usats pels governs per tal de

fomentar la innovació a l’Administració de les ciutats i al

seu teixit empresarial, en concret, basat en l’experiència

liderada des de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de

Barcelona.

1. Introducció

Polítiques d’innovació des de les Administracions

Públiques: compra pública innovadora

Tradicionalment les polítiques públiques de promo-

ció de la innovació han estat de tres tipus: estructurals,

finalistes i inductores o tractores. En època de bonança

econòmica va ser relativament senzill aplicar mesures

d’innovació més tancada (estructurals: departaments

específics, agències, etc; o finalistes: ajuts, finançament,

etc.), però davant l’actual conjuntura econòmica, el

paper de les Administracions públiques és, cada vegada

més, el d’actuar d’inductores, facilitadores i gestores

d’ecosistemes. L’Administració actua d’intermediari,

sobretot aportant governança als processos de col·labo-

ració publicoprivada.

Ningú no posa en dubte que un instrument amb un

gran potencial per contribuir a la transformació –a la

millora– de la societat és la compra pública, ja que actu-

alment representa un 16% del PIB a la Unió Europea. La

compra pública ha d’acomplir el seu objectiu principal

que és oferir els millors serveis públics al ciutadans, però

utilitzar-la per altres objectius (foment de l’ocupació,

millora ambiental, tractor d’innovació, etc.) no és només

lícit sinó una sana obligació dels governs i en agenda

ben bé des del 2006 (OCDE, World Economic Forum,

Europe2020, etc.). Així, la promoció de les polítiques per

fomentar la innovació a través de la compra pública,

creant demanda sofisticada, estan a l’ordre del dia.

La compra pública innovadora pot referir-se a la com-

pra de tecnologia innovadora (compra de producte/servei

tecnològicament innovador) o a la compra precomercial

de productes innovadors (compra motivada per un repte

de productes que no existeixen però que poden desenvo-

lupar-se en “un temps raonable”). En aquest article cen-

trarem el discurs en el segon concepte i el seu lligam amb

l’Urban Lab, en concret en el cas de Barcelona.

Beneficis de la compra pública innovadora

La creació de demanda sofisticada té clars beneficis

com a mínim en quatre àmbits diferenciats: la ciutat

mateixa i la seva administració, els seus ciutadans, el seu

teixit empresarial i el seu entorn cientificotecnològic.

En una primera lectura, la creació de demanda sofis-

ticada des de l’entorn públic té un clar benefici per al

ciutadà, que es tradueix en un oferiment per part de les

Administracions públiques de millors productes o ser-

veis que alhora siguin més sostenibles. Innovar vol dir

també aprendre a aprendre i, per tant, si es fa un esforç

d’incorporar de manera sistemàtica l’eix de la innovació

en aquells processos de compra en els quals té cabuda,

es maximitza encara més que el valor que s’ofereix al

ciutadà en productes i serveis.

En segon lloc, la capacitat de compra, com a capacitat

de generació de demanda, és un dels principals tractors de

la innovació empresarial. Amb projectes de foment de

demanda sofisticada s’incrementa la pressió sobre l’em-

presariat afavorint la creació d’un teixit empresarial més

competitiu que aprèn localment per competir globalment.

En tercer lloc, la cerca de solucions innovadores impli-

ca també involucrar els diferents agents del sistema d’in-

novació d’un país (universitats, centre tecnològics, clústers,

inversors, etc.), i per tant és també un potent instrument

per fomentar la transferència de coneixement cientifico-

tecnològic i comercialitzar la recerca.

Com a quart i darrer punt, l’Administració i els seus

gestors públics, quan busquen comprar innovació,


adquireixen coneixement i incorporen serveis més efi-

cients pressupostàriament o menys estandaritzats i més

ajustats a les necessitats concretes, factors a tenir en

molt compte sobretot en un context d’ajust pressupos-

tari i de major voluntat d’actuació de proximitat a les

necessitats dels ciutadans. A més, la ciutat/regió/país

que fa de la compra pública un instrument d’innovació,

es posiciona com a territori pioner en innovació, reforça

la seva marca i incrementa la seva capacitats d’atracció

de talent i d’empreses.

Obstacles per implantar-la

A la vista dels beneficis de l’ús de la compra pública

com a tractor d’innovació, sorprèn que no sigui una pràc-

tica més estesa en les Administracions europees. Com a

principals raons que en dificulten la implantació, s’apun-

ten sobretot dues raons: el marc legislatiu de la compra

pública i l’actitud i coneixement del comprador. Quant al

marc legislatiu, hi ha una complexitat de la legislació

referent a la compra pública que tradicionalment ha prio-

ritzat el factor preu (i la seguretat en la prestació) per

sobre de qualsevol altre concepte, alhora que, a vegades,

hi ha desconeixement dels procediments de compra

pública innovadora en alguns departaments jurídics.

D’altra banda, l’actitud del comprador, moltes vegades

motivat justament pel marc legislatiu, fa que sovint hi

hagi una voluntat massa feble per part dels compradors

públics a assumir riscos lligats a la adquisició de produc-

tes/serveis que no hagin estat prèviament testejats i esti-

guin consolidats. A més, l’alt ritme de l’evolució dels

mercats de l’oferta fa que els gestors públics, a vegades,

tinguin desconeixement de les tendències existents en els

mercats i de les darreres tecnologies.

Una possible solució: el pilot

Segons diferents publicacions europees, un factor clau

per a la reducció de riscos en la compra innovadora pre-

comercial, i que permet estar atents a les darreres tecno-

logies existents és el desenvolupament d’una prova pilot

a petita escala. Conceptes com innovació oberta o living

labs són els que permeten amb els pilots aprendre del

procés tant a les empreses com a les Administracions

públiques, valorar-ne els beneficis i anticipar possibles

problemàtiques en la posada en marxa a major escala.


IDEA DISSENY DE LA SOLUCIÓ

PROTOTIP PRIMER TESTPRODUCTECOMERCIALO DE SERVEI

COMPRAPRE-COMERCIAL

PRIMERAAPLICACIÓCOMERCIAL

Exploracióde la

solució

Desenvolupamentdel

protip

Desenvolupamentlimitat dels primersproductes/serveisen forma de test

Comercialitzaciódels

productes/servei

D E S E N V O L U PA M E N T A B S O R C I Ó IC O M E R C I A L I T Z A C I Ó

Font: UE, 2010.

2. Barcelona Urban Lab

Sota aquest marc, i cercant aprofitar el poder de la com-

pra pública precomercial com a tractor d’innovació gràcies

a l’impuls de pilots concrets, l’Ajuntament de Barcelona va

iniciar l’any 2008 el projecte 22@Urban Lab.

22@Urban Lab: definició

Amb el 22@ Urban Lab, Barcelona esdevé un laborato-

ri urbà per provar infraestructures i serveis del futur. Amb

aquest projecte es posa el districte del 22@Barcelona a

disposició de les empreses amb projectes innovadors i en

fase de precomercialització, un entorn real per tal que hi

desenvolupin proves pilot amb impacte urbà.

Però, no es tracta de provar per provar ni de transfor-

mar la ciutat en un showroom sinó de fer proves que tingu-

in un clar benefici per a la ciutat, per a les seves empreses

i els seus ciutadans, sempre alineades amb les necessitats

municipals reals.

A més, per tal que l’Administració pugui complir els cri-

teris legals de transparència i objectivitat en qualsevol com-

pra, es remarca, a les empreses, que realitzar un pilot en el

marc de l’Urban Lab mai implicarà cap compromís per part

de l’Ajuntament de Barcelona d’implantar a llarg termini la

solució testejada, però que l’aprenentatge dels gestors públics

en el procés servirà per millorar el seu coneixement de les

possibles solucions existents en el mercat i poder aplicar-lo en

la redacció de plecs, i l’aprenentatge de l’empresa permetrà

adaptar millor els productes/serveis a la necessitat del mercat.

Així, el 22@ Urban Lab vol innovar mitjançant el tes-

teig de solucions urbanes amb potencial per transformar-

se en compres públiques.

Urban Lab i Smart City

El concepte Smart City ja fa uns mesos que omple

pàgines de diaris, revistes especialitzades, portafolis de

consultores i agendes de congressos internacionals. La

ciutat de Barcelona també el té a l’agenda i n’està elabo-

rant el seu propi model. La Ciutat disposa ja de molts acti-

us en aquesta línia, des del model d’infraestructures

implantat al 22@Barcelona, fins al projectes Barcelona

Open Data, passant pel wifi municipal o la fibra òptica

fosca o el projecte LIVE de mobilitat elèctrica, etc. El 22@

Urban Lab vol ser una peça més a disposició de les empre-

ses i de l’Ajuntament mateix per al desenvolupament de

l’estratègia de Barcelona Smart City.

Així els camps d’actuació del 22@Urban Lab estaran

alineats amb els camps d’actuació de la Smart City

(mobilitat, medi ambient, innovació social, administració,

economia, etc.), i el que s’hi cerca és trobar mecanismes

de valorització del coneixement creat a les ciutats a través

de la col·laboració publicoprivada en el desenvolupament

de nous productes, serveis o patents, per ser comercialit-

zats a Barcelona i sobretot cercant l’escalabilitat a la resta

del món.

Quant a la ubicació dels pilots, i atesa la naturalesa i

flexibilitat de les infraestructures del 22@Barcelona, la

majoria de pilots s’instal·len en aquesta zona, tot i que no

es descarten pilots en altres àrees de la ciutat.

Els pilots del 22@Urban Lab

Des de l’inici del projecte s’han rebut gairebé una cin-

quantena de propostes de prova pilot de les quals 12 s’han

desenvolupat o s’estan desenvolupant actualment. Els

principals àmbits d’actuació són pilots transversals a dife-

rents àrees municipals, com per exemple Medi Ambient i

Energia, Mobilitat, Urbanisme o Telecomunicacions.

Quant a la millora de la mobilitat a la ciutat, s’han

realitzat pilots entorn del vehicle elèctric: quin ús se’n fa i

com es recarrega (empresa: Circuitor, Quimera, entre d’al-

tres.). També s’han realitzat pilots de sensorització de pla-

ces d’aparcament en superfície (empresa: WorldSensing)

que pretenen fer-ne un ús més sostenible. S’han testejat

nous models de regulació semafòrica i diferents models

de carril bici.

En l’àrea de Medi Ambient i Energia s’han instal·lat sen-

sors de capacitat als contenidors d’escombraries (empresa:

Urbiòtica) amb vista a disposar de dades de càrrega per

millorar l’eficiència de la recollida. També s’han instal·lat

sensors per realitzar un mapa sonor de la ciutat (empresa:

Zolertia). S’han testejat diferents tipus de lluminàries amb

tecnologia LED (empresa: Acisa, Endesa-SantaCole, entre

d’altres.). També s’han testejat nous sistemes de lectura

telemàtica de comptadors d’aigua, llum i gas (empresa:

Wimet) que han permès donar dades de lectura en temps

real al ciutadà i perfils de consum personalitzats.


Quant a les telecomunicacions, també s’han testejat

nous protocols i tecnologies de comunicació i telecomu-

nicació i diferents models de sensorització.

Alguns testimonials de pilots reals

Pilot: sensors per a places d’aparcament. Empresa:Worldsensing. Sistema FASTPRK que permet detectar l’ocupació de

les 30 places d’aparcament en superfície al 22@Barcelona

gràcies a dispositius sensors d’ocupació/presència ins-

tal·lats en cada plaça, que transmeten la informació a

aplicacions municipals, telèfons mòbils i navegadors

dels conductors en temps real i així permeten estudiar

mesures que millorin la mobilitat i facilitin l’aparcament

a la ciutat.

“Ha estat realment una oportunitat fabulosa i una sort dis-

posar d’un espai com aquest a la nostra ciutat. La possibilitat

de poder instal·lar el nostre sistema al 22@Urban Lab no tan

sols ha servit per optimitzar el funcionament del sistema en un

entorn real sinó que ens ha permès tenir un aparador iniguala-

ble per poder exposar la nostra tecnologia, i aquest és Barcelona!

Val a dir que gràcies a l’Urban Lab està naixent un ecosistema

d’empreses amb un potencial extraordinari. L’Urban Lab és un

gran pas per convertir Barcelona en el Silicon Valley de la

Mediterrània”. Ignasi Vilajosana, gerent de Worldsensing

“Quan vam considerar que el sistema era plenament opera-

tiu el varem posar al 22@Urban Lab. La realitat ens ha permès

millorar moltes parts que en el laboratori no es poden reprodu-

ir i que no havíem pogut considerar. De fet l’Urban Lab ha estat

el millor laboratori de qual podíem disposar”. Jordi Llosa, res-

ponsable del desenvolupament de Worldsensing

“La veritat és que va ser molt fàcil. Vàrem omplir la sol·lici-

tud via web, i no teníem gaire esperança, però de seguida ens

varen contestar i vam iniciar l’elaboració del projecte. El més sor-

prenent de tot és que ens varen posar a disposició una persona

que ens va fer d’interlocutora amb els diversos departaments

implicats dins de l’Ajuntament. Molt més dinàmic del que mai

hauríem pensat”. Ignasi Vilajosana, gerent de Worldsensing

Pilot: SIIUR. Empreses: Consorci format perArelsa, Circutor, e-Control, Prysmian, Santa&Cole,SECE i Semai Lighting, coordinat per BarcelonaDigital. www.siiur.com

Mostrador ecodigital d’enllumenat urbà format per 12

punts de llum amb tecnologia LED que incorpora sensors

mediambientals i de presència; també s’hi integren ser-

veis de telecomunicacions, de recàrrega de vehicles elèc-

trics o un punt d’informació per als ciutadans. SIIUR és

pioner en la integració d’infraestructures i serveis urbans,

en la cerca d’una gestió de les ciutats d’una més eficient,

ecològica i intel·ligent.

“Arran d’un concurs internacional, i basat en l’experiència

del pilot instal·lat al 22@Urban Lab, la ciutat d’Eindhoven

(Holanda) ha escollit el projecte SIIUR per desenvolupar i

implantar solucions innovadores d’il·luminació intel·ligent i

sostenible en un dels principals districtes de la ciutat.”

Gemma Batlle, cap del Clúster TIC

“El projecte SIIUR està sent un repte i una font d’apre-

nentatge i ha actuat de palanca per la generació de nous pro-

ductes, serveis i models de negoci, per les empreses membres i

el conjunt del sector.” Eloy Hernández, responsable de pro-

jectes de SECE.

“L’experiència de SIIUR ens ha servit per desenvolupar les

SmarTower®, una nova família de quadres urbans multiusos

per a instal·lacions de Smart City.” Anna Urbiztondo, res-

ponsable de projectes de SECE.

“Per a Santa&Cole, el projecte SIIUR, en el marc del

22@Urban Lab, ha suposat un treball important quant a la

recerca i la innovació. Poder treballar amb empreses tecnolò-

gicament innovadores ens ha proporcionat la possibilitat

d’aprendre i de millorar les prestacions dels fanals urbans.”

Josep Maria Serra, editor de la divisió urbana de

Santa&Cole

Impacte del 22@Urban Lab

Quant als beneficis del 22@Urban Lab, tal com s’hadetallat en parlar de compra pública innovadora, els

beneficiaris principals de l’Urban Lab són els mateixos

quatre participants. Primer els ciutadans, que reben

millors productes i millors serveis municipals. Segon, les

empreses, a les quals es permet testejar els seus produc-

tes/serveis en un entorn de proves real facilitant-los un

contacte directe amb el client potencial i un potencial

accés més ràpid al mercat que els permetrà incrementar

la seva competitivitat local i global. En tercer lloc, apa-

reixen noves oportunitats per desestocar i fer transfe-


rència de coneixement (local i internacional) per a la

comunitat cientificotecnològica. I com a darrer benefi-

ciari, permet a la Ciutat/Ajuntament facilitar la intro-

ducció de noves solucions (millora contínua), permet als

gestors públics aprendre sobre les possibilitats del mer-

cat i facilita la coordinació interdepartamental en pro-

jectes d’innovació. A més de posicionar Barcelona com

a ciutat innovadora.

Així, manifestats els objectius del 22@Urban Lab i els

seus potencials beneficis, els principals indicadors per

mesurar-ne l’impacte han de ser:

• Producció i èxit en la comercialització de nous pro-

ductes/serveis que hagin estat desenvolupats per les

empreses a requeriment de les Administracions públi-

ques o en resposta als repte tecnològics plantejats en el

marc del 22@Urban Lab.

• Implantació per part de l’Administració de nous pro-

ductes/serveis prèviament testejats i que hagin demostrat, en

el marc del 22@Urban Lab, ser més eficients i/o sostenibles.

Atesa la joventut de la iniciativa és encara difícil fer

una avaluació objectiva del seus resultats, però hi ha indi-

cadors, com els testimonials recollits en aquest article, que

fan pensar en l’efectivitat de la iniciativa i es demostra en

la recepció positiva rebuda tant per empreses com per

l’Administració. En l’actualitat cap dels pilots en marxa

s’ha transformat encara en licitacions o compres efectives,

però diversos pilots han servit per desestimar productes i

sobretot, molts d’ells, per millorar-los, fer-los més segurs,

robustos i adaptats a les necessitats reals de la ciutat, alho-

ra que l’Administració n’ha descobert potencials noves

funcionalitats.

3. Conclusions i reptes de futur

Una ciutat que vol atreure activitat econòmica ha d’a-

postar per la innovació de les seves empreses i facilitar-

los l’accés al mercat, alhora que ha oferir als seus ciuta-

dans els millors productes i serveis.

L’Urban Lab és una eina de suport a l’estratègia d’in-

novació de la ciutat, de generació de coneixement, desen-

volupament econòmic i social. Si bé el 22@Urban Lab és

una iniciativa encara molt jove per valorar-ne l’impacte,

amb iniciatives com aquesta la Ciutat i la seva adminis-

tració aprenen, les empreses aprenen i guanyen competi-

tivitat, el ciutadà gaudeix de millors serveis i la ciutat es

posiciona en el món de la innovació. Un dels actuals rep-

tes d’aquesta iniciativa és, però, incrementar la proactivi-

tat dels governs en el llançament de reptes concrets a

escala internacional, que globalitzi els mercats i els faci

més eficients.

En moments de dificultats econòmiques d’empreses i

administracions, la compra pública innovadora i el

22@Urban Lab1 com a eina que l’operativitza, són una

gran oportunitat per donar suport a les empreses i per

avançar en l’estratègia de Barcelona Smart City.


1. Més informació a: www.22barcelona.com/urbanlab

1. Introducció

El Pla 22@Barcelona es va iniciar com una oportunitat

única per recuperar la vocació productiva del Poblenou i

crear una important polaritat científica, tecnològica i cul-

tural per convertir Barcelona en una de les principals pla-

taformes d’innovació i economia del coneixement d’àm-

bit internacional.

Amb aquesta idea, Barcelona està transformant el

barri industrial del Poblenou, que durant més de cent

anys fou el seu principal motor econòmic, en un nou

model d’espai de coneixement que promou la col·labora-

ció i les sinergies entre la Universitat, l’Administració i

l’Empresa amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament

de la cultura del talent i del coneixement.

El barri de Poblenou està situat al districte de Sant

Martí, que acull en un mateix territori el passat i el futur

de Barcelona. Aquesta combinació es reflecteix especial-

ment en la transformació d’aquest antic Poblenou indus-

trial en el nou districte tecnològic 22@.

El Poblenou ocupa pràcticament el quadrant est de

l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà l’any 1859.

Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del

segle XX s’instal·len la major part dels conjunts industrials

de la ciutat i s’arriba a parlar del “Manchester català”,

una zona industrial basada en el sector tèxtil i posterior-

ment diversificada a sectors com el mecànic, químic i d’a-

limentació. En els anys 60 s’inicia el decaïment de l’àrea

com a conseqüència de les noves dinàmiques de localit-

zació industrial derivades, per una part, de les necessitats

de la producció a gran escala i, d’altra, de les millores en

els sistemes de mobilitat. Ambdues propicien la creació

de sòls especialitzats en els corredors i corones metropo-

litanes, i per tant la deslocalització de la indústria tradi-

cional del centre de la ciutat. Aquest procés s’aguditza

amb les crisis econòmiques dels anys 70 i 80 i suposa la

degradació física i econòmica del sector.

La transformació de les zones industrials del

Poblenou s’inicia amb les intervencions realitzades per

als Jocs Olímpics de 1992 –amb la construcció de la Vila

Olímpica, les rondes i la recuperació del litoral– conjun-

tament amb les intervencions d’obertura de la Diagonal.

Aquesta nova perspectiva va provocar a finals dels

anys noranta un interessant debat sobre el futur de les

200 ha. de sòl industrial restant del Poblenou, amb usos

cada vegada més precaris i sotmeses a fortes tensions per

forçar la seva transformació per a ús residencial. A dife-

rència de les anteriors actuacions que van propiciar el

canvi d’ús industrial a residencial, i una transformació

absoluta de les preexistències, amb l’aprovació l’any 2000

de la “Modificació del Pla General Metropolità per a la

Transformació de les Àrees Industrials del Poblenou,

Districte d’Activitats 22@”, s’aposta de manera decidida i

inequívoca per preservar la vocació productiva d’aquest

territori. I per una transformació urbana progressiva en el

temps que s’ha d’abordar regenerant la zona industrial,

tant des de la revalorització del seu entorn arquitectònic

com des de la millora de la qualitat del seu espai públic,

però no de la forma convencional, per sectors que can-

vien totalment la forma urbana, sinó que serà conse-

qüència de l’establiment de l’equilibri entre el que es

manté i el que es renova, que ha de permetre la definició

de noves imatges urbanes en un context de continuïtat

amb les formes precedents.

22@Barcelona: exportant el modelAurora López, Andreu Romaní, Ramon Sagarra i

Josep Miquel PiquéAjuntament de Barcelona


Per tant, els objectius del Pla seran la renovació urbana

i econòmica del Poblenou, plantejant un model de ciutat

compacta i diversa, que davant un model d’especialitza-

ció del territori per usos –industrials– aposta per la mix-

tura que afavoreix la cohesió social i propicia un desenvo-

lupament urbà i econòmic més equilibrat i sostenible.

Així les noves activitats econòmiques conviuen amb cen-

tres d’investigació, formació contínua i transferència tec-

nològica, habitatges, equipaments i comerç, en un entorn

d’elevada qualitat, que fa compatible la densitat amb una

dotació equilibrada d’espais lliures i equipaments.

El Pla 22@Barcelona modifica les característiques de

la regulació de la zona industrial 22a del Poblenou mit-

jançant una nova clau urbanística, 22@, que regula els

usos i la intensitat d’edificació de la nova subzona, defi-

neix una nova qualificació d’equipaments –els anomenats

equipaments 7@–, crea nous estàndards per a la reurba-

nització completa del sector, estableix els drets i deures

dels propietaris de sòl i determina les formes i mecanis-

mes de planejament derivat per desenvolupar la transfor-

mació. El Pla especial d’infraestructures del Poblenou

(PEI), que concreta les previsions del Pla 22@Barcelona

per a les diferents xarxes d’infraestructura i de servei, va

ser aprovat el 27 d’octubre de 2000.

Mitjançant un sistema d’incentius que milloren l’a-

profitament urbanístic del sector –increment progressiu

dels usos i de l’edificabilitat de 2 m2st/m2s a 3 m2st/m2s–,

els processos de renovació urbana contribueixen a la

reurbanització de tots els carrers amb la renovació de les

infraestructures, la millora de la qualitat i capacitat dels

serveis urbans i la nova organització de la mobilitat. Així

mateix, es generen sòls de cessió gratuïta a la comunitat

–d’un sòl inicial 100% privat, amb la transformació, un

30% del sòl es convertirà en sòl públic– per crear noves

zones verdes, equipaments i habitatges socials. Per altra

banda, s’afavoreixen la presència en el sector de les deno-

minades activitats @, que són aquelles que utilitzen el

talent com a principal recurs productiu. Tenen en comú

ser activitats eminentment urbanes, intensives en l’ús de

l’espai i de les tecnologies de la informació i la comuni-

cació i denses en llocs de treball qualificats.

D’aquesta manera, la progressiva transformació dels

sòls industrials permet resoldre els dèficits històrics del

sector i recuperar el dinamisme social i empresarial que

històricament ha caracteritzat al Poblenou.

Des de l’inici del projecte l’any 2000 fins al 2011, la

societat municipal 22@Barcelona està portant a terme un

projecte de renovació urbana que suposa la creació d’un

entorn divers i equilibrat on les empreses més innovado-

res conviuen tant amb centres de recerca, de formació i de

transferència de tecnologia com amb comerços, habitat-

ges i zones verdes, que afavoreixen el dinamisme social i

empresarial.

Després d’una fase inicial eminentment de renovació

urbanística, a partir de 2004, 22@Barcelona va iniciar una

nova etapa d’intensa renovació econòmica i cultural: s’hi

estan duent a terme prop de quaranta projectes dirigits a

crear àrees d’excel·lència europea en diversos sectors en

què Barcelona pot assolir un lideratge internacional, com

ara el sector audiovisual, les tecnologies de la informació

i la comunicació (TIC), les tecnologies mèdiques, l’ener-

gia o el disseny, mitjançant la concentració en el territori

d’empreses, organismes públics i centres científics i tec-

nològics de referència en aquests àmbits estratègics de

coneixement anomenats clústers.

El clúster és una de les opcions més competitives de

desenvolupament que consisteix, bàsicament, en l’agrupa-

ció d’actors (universitats, centres tecnològics i de recerca,

empresa, administració i recursos financers privats i públics)

interessats a treballar conjuntament per trobar sinergies en

un determinat sector econòmic. 22@Barcelona dóna als

clústers l’oportunitat de créixer en el seu hàbitat natural, la

ciutat. Gràcies a això, 22@Barcelona impulsa la modernit-

zació urbana i el progrés social del districte i de la ciutat.

Aquestes àrees d’excel·lència permeten crear un

model d’innovació dinàmic basat en el concepte de la “tri-

ple hèlix”, que potencia la confluència d’Administració,

Universitat i Empresa amb la finalitat que les sinergies

generades entre aquests agents estratègics incrementin

la competitivitat del sistema productiu i col·laborin en la

creació, creixement i consolidació de l’ocupació de qualitat.

22@Barcelona participa activament en la promoció

econòmica del districte, de la innovació i en la projecció

internacional de la seva activitat empresarial, científica i

docent, liderant diversos projectes i oferint a les empreses

diversos serveis de suport.


2. Els instruments del procés

En un curt període de temps, el segon semestre de 2000,

es van aprovar la Modificació del Pla general metropoli-

tà per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou

(MPGM22@) i el Pla especial d’infraestructures (PEI), i es va

constituir la societat municipal 22@Barcelona. Posteriorment

es van adoptar decisions de govern (Decret d’Alcaldia de

19 de març de 2001; acord del Plenari de 22 de març de

2002) i es van crear diverses comissions (Comissió Assessora,

Comissió Tècnica i Comissió de Patrimoni) amb la finalitat

de dotar la societat d’eines per desenvolupar la seva tasca.

Aquestes tres potes, la MPGM22@, el PEI i la societat

22@Barcelona, per elles mateixes prou singulars i innova-

dores, configuren un conjunt inseparable, també singular

i innovador:

1. La MPGM22@, tot i ser breu, destaca principalment

perquè: a) estableix unes directrius concretes i un marc de

referència clars, amb un ampli ventall de mecanismes de

transformació adaptats a les circumstàncies; b) incorpora

al discurs urbanístic unes infraestructures que van molt

més enllà d’una urbanització convencional; c) integra la

promoció econòmica com a objectiu essencial, més enllà

del producte immobiliari buit de contingut; d) sistematit-

za mecanismes de recuperació de plusvàlues orientats al

reequilibri urbà i social (habitatge protegit, equipaments i

espais lliures); e) atorga protagonisme als diferents ope-

radors, i f) aposta per la recuperació del patrimoni histò-

ric i pel manteniment i la renovació del parc d’habitatge.

2. El PEI destaca perquè, més que un projecte d’urba-

nització convencional, és un pla integral que proposa una

cultura i unes xarxes de serveis de gran qualitat —incor-

porant noves tecnologies amb criteris de sostenibilitat—

i que té en compte la vocació productiva del territori.

3. La societat 22@Barcelona destaca perquè es crea

com a òrgan de gestió directa de l’Ajuntament que inte-

gra la visió global de tot el districte d’activitats 22@ i de

totes les fases de cada transformació com un procés únic i

continu, que va des de la identificació de les realitats con-

cretes de cada cas fins a la implantació de noves activitats,

passant per: a) la detecció de les necessitats; b) la fixació

d’objectius; c) el planejament urbanístic com a ordenació

física però també de continguts; d) la gestió per obtenir

sòls i recursos per materialitzar les previsions del planeja-

ment i de les infraestructures; e) l’execució d’aquestes

infraestructures; f) l’acompanyament dels diferents

agents, que apropa l’oferta i la demanda per garantir que

s’ompli de contingut el producte immobiliari; g) la creació

d’equipaments públics i la generació de clústers i xarxes

empresarials com a pals de paller on els diferents opera-

dors s’interrelacionen i cooperen en projectes tant a esca-

la local com a escala global (universitat, empresa, admi-

nistració, usuaris, etc.); h) la renovació i l’ampliació del

teixit residencial, amb especial atenció als afectats; i) l’im-

puls i el seguiment dels tràmits administratius, etc.

L’organització bàsica de la societat 22@Barcelona res-

pon, evidentment, a l’objectiu d’atendre les tasques

encomanades. Disposa d’una àrea de planejament urba-

nístic, una àrea de gestió urbanística, una àrea d’infraes-

tructures i una àrea de promoció econòmica, a més d’al-

tres de caràcter més transversal que donen suport a les

anteriors. Totes elles estan configurades com a direccions

diferents, però no independents sinó totalment interde-

pendents i relacionades, amb uns objectius comuns.

En el procés de transformació del territori, la societat

hi ha estat present i activa des de l’inici, en les fases de

redacció i tramitació del planejament i de gestió urbanís-

tica, en la urbanització i reurbanització de vials i d’espais

públics, en la creació i estesa de xarxes de serveis i

infraestructures, i en la recepció i gestió de galeries, sales

tècniques i altres espais, etc.

En paral·lel a aquests processos de transformació físi-

ca, es treballa amb els promotors, les empreses i les insti-

tucions per facilitar-los l’aterratge i propiciar-ne la incor-

poració activa als clústers i a les xarxes empresarials de

referència. Totes aquestes tasques s’integren en un exer-

cici de transversalitat i interdisciplinarietat, i són l’ànima

i la marca de la societat 22@Barcelona.

3. Urbanisme i infraestructures

3.1. Planejament urbanístic

L’antic sector industrial del Poblenou es caracteritzava

per la superposició de diferents teixits irregulars i poc

homogenis, conseqüència de l’ocupació del sòl al llarg


del temps, uns 200 anys, amb lògiques edificatòries que

depenien de les necessitats de producció de les indús-

tries, de la posició de la residencia en relació amb el tre-

ball i de la connexió amb la ciutat o les infraestructures.

El resultat d’aquest procés ha estat la convivència d’una

rica diversitat de teixits, i tot i la malla homogeneïtzado-

ra de l’Eixample, el Poblenou es distingeix clarament per

la significativa alternança d’un seguit d’alineacions, tra-

ces agrícoles, antics recintes industrials, passatges, edificis

de mida, ús i estil diversos que formen uns teixits urbans

on la xarxa de Cerdà adquireix matisos ben diferents, en

cada part del Poblenou i respecte de la resta de la ciutat.

Amb aquesta realitat complexa com a punt de partida,

la normativa del planejament general, a diferència dels

plans urbanístics tradicionals, no determina el resultat

final de la transformació, és a dir, no estableix una orde-

nació detallada i precisa del territori, sinó que promou

una renovació progressiva en el temps, uns vint anys, i

adaptada a les preexistències, de manera que els edificis

que es mantenen ja siguin residencials o industrials s’in-

tegren amb les noves edificacions, creant uns teixits fun-

cionalment combinats i formalment complexes, en un

entorn de gran valor cultural que combina tradició i inno-

vació, afavorint la continuïtat del procés d’evolució urbana.

Amb l’objectiu de promoure aquesta transformació

del territori equilibrada entre la permanència dels teixits i

dels elements representatius del passat industrial del

barri i la substitució, s’estableix un sistema flexible de

mecanismes de transformació amb diferents tipus de

plans derivats, que s’adapten a les diferents situacions i

requisits i permeten impulsar projectes de diversa magni-

tud, des de actuacions directes sobre parcel·les o edificis

existents, plans sobre l’àmbit d’una illa, promoguts pel

sector privat, i els sis plans d’iniciativa pública –àmbits

predeterminats–, que transformen eixos o àrees estratè-

giques i que actuen com a referents i condensadors

urbans i, per tant, poden actuar com a motors de trans-

formació per al projecte. Aquests àmbits predeterminats

són: Perú-Pere IV, Parc Central, Llull-Pujades-Llevant,

Llacuna, Llull-Pujades-Ponent i Campus Audiovisual i

tenen una superfície agregada de 925.482 m2 de sòl i

representen el 47% de l’àmbit total de transformació.

El desenvolupament del Pla, mitjançant planejament

derivat, ha permès adequar la transformació a les carac-

terístiques reals de cada territori, amb un estudi detallat

dels teixits, edificacions i usos, i per tant ampliar el ven-

tall d’elements a mantenir, els inicialment previstos al

planejament general, –edificis patrimonials d’interès,

fronts residencials i edificis industrials en alçada– es com-

plementen amb la possibilitat del manteniment de par-

cel·lacions, edificis i en suma teixits.

3.2. Gestió urbanística

En matèria d’execució del planejament, 22@Barcelona

impulsa, redacta, tramita, segueix i gestiona els instru-

ments de gestió urbanística previstos en els àmbits d’ac-

tuació delimitats pel planejament. En els primers anys

del projecte 22@, bona part dels plans aprovats eren d’i-

niciativa pública i preveien la gestió en àmbits d’actua-

ció també per iniciativa pública, la majoria dels quals ja

van ser aprovats i estan o executats o en fases d’execu-

ció molt avançades. En els darrers anys han anat en

augment les promocions d’iniciativa privada, que ha

presentat a tràmit propostes de planejament i de gestió

que s’han tramitat i estan en fases d’execució diverses.

En qualsevol cas, l’impuls de l’execució del planeja-

ment urbanístic té com a conseqüència immediata i

necessària la materialització de les transformacions en els

ordres físic, jurídic, econòmic i social, generant i imposant

expectatives i obligacions, beneficis i càrregues, drets i

deures. La tasca més específica de la gestió urbanística és

l’exigència del compliment de les diverses obligacions,

càrregues i deures urbanístics: cobrament de quotes,

pagament d’indemnitzacions a afectats, trasllats d’activi-

tats, reallotjament de residents, enderroc d’edificis, sane-

jament de sòls, cessions obligatòries i gratuïtes d’equipa-

ments, espais lliures i aprofitament públic i habitatge de

protecció, pagament de costos d’urbanització i de dotació

d’infraestructures, entre d’altres.

En aquests primers deu anys des de la posada en

marxa del Pla 22@ la gestió urbanística, com a activitat

d’alt contingut jurídic, s’ha vist sotmesa a notables canvis

del marc legal, d’una banda, i d’un seguit de sentències,

en els pocs contenciosos que hi ha hagut, que no només

no han qüestionat el model inicial si no que, al contrari,

l’han anat reforçant i consolidat.


3.3. Infraestructures

Addicionalment, la “Modificació del Pla General

Metropolità” preveu la dotació en el sector de noves

infraestructures, adequades als requeriments urbanístics,

socials, econòmics i medi ambientals actuals, atenent als

criteris de sostenibilitat i prestació de serveis en règim de

competència. Es determina un nou estàndard d’urbanit-

zació que supera àmpliament el model clàssic i concreta,

a través del Pla especial d’infraestructures del Poblenou

els elements bàsics i les característiques principals que

han de reunir la ordenació de la superfície i les diferents

xarxes de serveis.

El Pla especial d’infraestructures preveu la nova urba-

nització del sector (37 km de carrers), determina les càr-

regues d’urbanització i les necessitats per a cada servei i

dóna una solució integral que considera de nou el paper

dels espais públics i els espais privats comunitaris com a

suport de les infraestructures en coexistència amb les xar-

xes preexistents.

Destaca en la formulació del Pla d’infraestructures la

creació de servei de climatització centralitzada que apro-

fita el calor la planta de valorització de residus del Fòrum

i aporta considerables avantatges mediambientals, el

desenvolupament de la recollida pneumàtica de residus

per fer-la selectiva, i el desplegament de xarxes de fibra

òptica que arribin a totes les edificacions. En relació amb

la urbanització es construeix amb uns acabats sobris, en

línia amb el que ja es podia trobar a l’Eixample i amb la

singularitat de les cruïlles on la vorera s’ha eixamplat per

guanya espai per als vianants.

Pel que fa a la planificació de les obres i per tal de garan-

tir la disponibilitat dels serveis en les noves promocions el

PEI s’avança construint xarxes de cobertura i proximitat

per tot l’àmbit. Aquestes actuacions representen el 30%

del pressupost de la totalitat de les actuacions previstes.

4. Desenvolupament econòmic

4.1. Promoció de clústers urbans

L’any 2004, amb la voluntat potenciar i posar en valor

la transformació física (urbanística i d’infraestructures)

del districte 22@Barcelona, es van endegar polítiques de

promoció d’activitat econòmica centrades en sectors

emergents en els que poder assolir una posició competi-

tiva a nivell internacional: els sectors audiovisual, tecno-

logies de la informació i la comunicació (TIC), tecnologies

mèdiques i l’energia. L’any 2008 es va iniciar una nova

línia d’acció en un cinquè sector estratègic i rellevant per

a Barcelona: el sector del disseny.

La promoció de clústers urbans en el territori del 22@

ha tingut l’objectiu de millorar la capacitat innovadora de

les empreses a través de la creació d’entorns productius

que concentrin la presència d’empreses, institucions,

agències públiques, universitats i centres d’R+D+I de

referència en cada sector. En aquests, es promouen les

cadenes de valor de la innovació de cada sector mitjan-

çant projectes ciència-tecnologia-empresa-mercat. Les

empreses ubicades al districte es beneficien d’una ecolo-

gia de la innovació que els dóna millor capacitat compe-

titiva per competir internacionalment.

Cadascun dels cinc clústers del 22@ estan en un

moment de desenvolupament diferent en funció de les

seves característiques i nivell de maduresa. Durant l’any

2010 es dóna continuïtat als projectes endegats durant

els anys anteriors i se’n generen de nous. La metodolo-

gia seguida per 22@Barcelona en tots els casos ha estat

basada en l’establiment una estreta relació amb una

entitat gestora del clúster que aglutini el sector i tingui la

missió, compartida amb 22@Barcelona, d’impulsar la

competitivitat de les empreses.

Des de finals de 2007 i primera part de 2008 es van

realitzar els plans estratègics dels clústers TIC, Audiovisual,

Energia i Tecnologies Mèdiques. En el 2008 es van elabo-

rar plans operatius per a implementar els plans estratè-

gics i es va treballar el model de governança i de gestió de

cada clúster. Pel què fa al clúster del disseny, liderat con-

juntament amb Barcelona Centre de Disseny (BCD),

durant l’any 2009 es va enllestir el Pla estratègic, i va ser

reconegut pel Ministeri d’Indústria (MITYC) com a AEI

(Agrupació Empresarial Innovadora).

22@Barcelona ha col·laborat en el passat en la crea-

ció dels centres sectorials de transferència de tecnololgia

(CT) que són elements que exerceixen d’instrument de

connexió entre la recerca (universitats) i les empreses.

22@Barcelona col·labora en la consolidació d’aquests,


com ara el la Fun-dació Barcelona Media en el sector

audiovisual i la Fundació Barcelona Digital en el sector

TIC. Durant l’any 2009 es va donar suport a la creació del

Centre Tecnològic de Tecnologies Mèdiques i la consoli-

dació de l’IREC (Institut de Recerca en Energia de

Catalunya) que conjuntament amb el B_TEC estan lide-

rant el Clúster de l’Energia.

4.2. Aterratge i acompanyament empresarial

L’any 2008, l’objectiu estratègic de reforçar el suport a

les empreses que volien instal·lar-se al 22@, es va impul-

sar la iniciativa 22@PLUS, iniciativa que s’ha continuat

desenvolupant els anys 2009 i 2010. El 22@PLUS és con-

cep com una proposta de valor de cara les empreses que

estudien la seva possible implantació al districte i es

compon d’un catàleg de serveis on es presenten tots

aquells elements de valor afegit del 22@: infraestructures

tecnològiques, infraestructures del coneixement, xarxes

de cooperació empresarial, estratègia de clústers, accés al

finançament públic i privat, accés al talent, accés al mer-

cat, equipaments i espais innovadors per a empreses i

emprenedors, plataformes d’aterratge i enlairament

empresarial, etc. Dins d’aquest servei hi ha la Business

One Door a través de la qual una empresa que vulgui

instal·lar-se al districte rebrà acompanyament en aquest

procés d’instal·lació, la informació necessària per a la

seva integració al clúster i l’accés als serveis i instruments

que 22@Barcelona desenvolupa.

La programació d’actuacions amb el 22@Network,

associació d’empreses del 22@, ha tingut per objecte

facilitar la integració de les empreses i institucions que

s’instal·len, com la dels seus empleats, i aprofundir en

les relacions entre elles i amb el barri del Poblenou i el

seu ric teixit associatiu. Un instrument molt efectiu

han estat els 22@Update Breakfast mensuals, desenvo-

lupats conjuntament amb el 22@Network amb l’objec-

tiu de compartir temes d’actualitat empresarial i donar

a conèixer i connectar les empreses ubicades al distric-

te 22@.

Per tal de recolzar i potenciar la adequació de la ofer-

ta d’espais a les necessitats de les empreses, s’han coor-

dinat les tasques de comercialització amb promotors i

consultors immobiliaris.

5. 22@: 2000-2010

5.1. Planejament urbanístic

El planejament és la primera fase del procés urbanís-

tic, que continua amb la gestió urbanística i, finalment, es

completa amb els projectes edificatoris de nova construc-

ció o de reutilització.

El procés de transformació de les àrees industrials del

Poblenou es concreta en tot un seguit d’actuacions que

s’han anat posant en marxa al llarg dels deu anys d’exis-

tència del projecte. Actuacions que, a mig termini, garan-

teixen canvis substancials de millora en l’entorn físic, en

la presència i tipologia d’empreses i institucions al terri-

tori i, en conseqüència, en el tipus de relació que s’esta-

bleix entre les persones que hi conviuen.

L’àmbit total del 22@ és de gairebé 200 hectàrees; d’a-

questes, l’àmbit de renovació (el sòl que no està qualificat

de vial) és de 1.323.357 m2, és a dir, més de 130 hectàrees.

L’horitzó final del pla preveu prop de 4.000.000 m2 de

sostre sobre rasant per a espais productius, habitatges,

serveis tècnics i equipaments.

Cal destacar que el 47% de les 200 hectàrees es corres-

pon amb sis àrees a desenvolupar mitjançant plans prede-

terminats d’iniciativa pública que ja han estat aprovats

definitivament, si bé en alguns resta pendent el desenvo-

lupament d’àmbits concrets mitjançant plans específics.

S’ha finalitzat la fase de planejament en més del 68%

de l’àmbit de renovació. Això suposa 2.975.161 m2 de sos-

tre i 909.332 m2 de sòl. D’aquesta superfície, 123.678 m2

de sòl estan qualificats d’equipament i 148.388 m2 de

zona verda. A més, el planejament dut a terme defineix

les condicions d’ordenació de més de 3.000 habitatges

vinculats a algun règim de protecció pública.

Pel que fa al nombre d’instruments de planejament,

durant aquests deu anys dins l’àmbit del 22@ s’han apro-

vat definitivament 127 plans, dels quals 80 han estat pro-

moguts per la iniciativa privada. En aquest cas s’ha fet el

seguiment dels plans en tràmit, orientant i assistint els

equips redactors i informant els interessats del desenvo-

lupament corresponent. Els plans concreten la posició

dels sòls d’aprofitament privat i de cessió al municipi,

destinats a habitatge social, equipaments, i zones verdes,

les característiques de les noves edificacions i el conjunt


de paràmetres urbanístics que, després dels correspo-

nents processos de gestió urbanística, permeten desen-

volupar els projectes edificatoris i comercialitzar els pro-

ductes immobiliaris resultants.

Cal destacar la “Modificació del Pla Especial de

Protecció del Patrimoni Arquitectònic del Districte de

Sant Martí. Patrimoni Industrial del Poblenou” aprovat al

2006 pel que s’incorporen a l’ordenació les preexistències

urbanes al sector. El Pla especial de protecció afegeix 68

nous elements i edificis industrials als 46 ja protegits,

posant encara més de manifest que l’eixample del

Poblenou té forma urbana pròpia i diferent al de l’eixam-

ple central.

A part del planejament de l’àmbit de 22@, s’han des-

envolupat plans fora de l’àrea urbanística estricta, en

aquest sentit destaca el “Campus Interuniversitari del

Besòs” –que ordena un àrea de gairebé 8 hectàrees– els

usos previstos al futur Campus se centren en la activitat

universitària que inclou la docència, la recerca, la transfe-

rència de tecnologia i els serveis a la comunitat universi-

tària i en altres activitats de recerca i innovació vinculades

als eixos temàtics del nou Campus que són: energia,

mobilitat, aigua i sostenibilitat.

També cal destacar la modificació de Pla general

metropolità del centre històric del Poblenou –d’unes 43

hectàrees d’àmbit– i una ampliació del Catàleg de

Patrimoni que tenen com a principals objectius: a)

Conservar el caràcter general del Poblenou com un barri

de carrers urbans (carrers antics, passatges i carrers d’ei-

xample); b) Identificar i protegir els edificis i conjunts

més rellevants del patrimoni arquitectònic i urbanístic de

l’àmbit delimitat: de la situació actual amb 12 elements

catalogats, es passa a un total de 65 elements amb algun

tipus de protecció patrimonial i 492 edificis amb protec-

ció urbanística i c) Afavorir les actuacions de rehabilita-

ció en lloc de la substitució.

Fins el quart trimestre de 2010 s’han executat onze

zones verdes que sumen 26.226 m2 i 14.224 m2 estan en

construcció i 33.073 en projecte. Pel què fa equipaments

a data 31 de desembre s’havien construït 101.132 m2 de

sostre sobre rasant. Al primer semestre de l’any 2011 s’han

finalitzat uns 7.000 m2més. Com a exemples d’equipaments

finalitzats destaquen: Ca l’Aranyó/Universitat Pompeu

Fabra, l’edifici Mediacomplex, Can Jaumandreu, CEIP

Llacuna, l’edifici MediaTIC i el Consell de l’Audiovisual

de Catalunya.

Pel que fa a l’habitatge protegit, fins al primer trimes-

tre del 2011 el Pla 22@ ha desenvolupat planejament que

concreta l’ordenació de més del 75% dels habitatges pro-

tegits previstos. Es troben ja construïts 1.160 habitatges i

en construcció 410 que suposen un total de 1.570. Així,

mateix, compten amb llicència concedida 96 habitatges

més, que hauran de començar properament la seva cons-

trucció. Aquests 1.666 habitatges, més els 445 amb gestió

aprovada suposen més del 50% dels 4.000 previstos a la

“Modificació del Pla General Metropolità”.

Fins a finals del 2010, s’han concedit llicències per un

total de 1.401.789 m2 de sostre, dels quals 959.847 m2 ho són

sobre rasant i 441.942 m2 sota rasant. La distribució d’aquest

sostre és d’un 70% per a usos d’activitats econòmiques,

d’un 17 % per a habitatge i un 13% per a equipaments.

5.2. Gestió urbanística

Des de l’inici del pla 22@ fins a finals de 2010 en

nombre d’instruments de gestió impulsats, inclosos els

convenis, és de 190, amb més de 900 interessats directes

entre persones físiques i jurídiques, l’afectació d’unes 270

activitats, la majoria de 2 o 3 treballadors, que ha calgut

indemnitzar i traslladar, i un 80 habitatges que ha calgut

reallotjar.

El sòl gestionat al llarg d’aquest període suma uns

625.000 m2 de sòl (aproximadament el 47% de la previsió

del Pla 22@), dels que uns 200.000 m2 de sòl passen a

titularitat municipal amb destinació a espais lliures, equi-

paments, vials, habitatges protegits i activitat econòmica.

A aquests sòls els correspon un sostre gestionat de

1.920.000 m2 de sostre, dels que uns 120.000 m2 de sostre

passen a titularitat pública per habitatge de protecció i

uns 30.000 m2 de sostre també a titularitat pública amb

destinació a activitat econòmica.

Finalment cal destacar que aquesta gestió ha repre-

sentat que els promotors privats han participat amb 45,26

milions d’euros en el finançament del Pla especial d’in-

fraestructures i a més l’Ajuntament ha ingressat 24,55

milions d’euros en compensació del valor de les cessions

obligatòries que no es podien materialitzar físicament.


5.3. Infraestructures

El Pla especial d’infraestructures (PEI) preveu la reur-

banització de 37 quilòmetres de carrers, determina les

càrregues d’urbanització i les necessitats per a cada ser-

vei i ofereix una solució integral que considera de nou el

paper dels espais públics i els espais privats comunitaris

com a suport de les infraestructures.

S’ha finalitzat la reurbanització de 98 trams de carrers,

amb un total de cinquanta projectes executats. Això repre-

senta un grau d’execució del PEI del voltant del 40%,

amb prop de 14.400 ml (metres lineals) de carrers refets

del total de 37 km i una superfície urbanitzada de prop de

310.000 m2, amb totes les infraestructures corresponents

transformades, entre les quals destaquen els més de

5.100 ml de nous col·lectors i els 34.820 ml de prismes

troncals (elèctrics i de telecomunicacions), així com 44

galeries construïdes i tres més en execució.

Per tal de reforçar aquestes noves infraestructures,

s’han construït dues noves centrals de recollida pneumà-

tica i una subestació elèctrica. Una subcentral de climatit-

zació centralitzada està en construcció al carrer de

Tànger, amb data de finalització prevista per al 2011.

Destaca com a projecte singular l’acreixement i l’ade-

quació de la xemeneia històrica de Ca l’Aranyó per a la

seva utilització com a sortida de fums de la futura sub-

central de climatització.

També ha estat important la implantació i la continu-

ïtat en el lloguer de fibra òptica fosca. Aquesta ja repre-

senta un total de 41 km de fibra ja instal·lada, que dóna

servei a les diferents empreses del sector.

Així doncs, com a resum, es destaquen els indicadors

més rellevants d’aquests 10 anys: 98 trams de carrer

executats; 44 galeries públiques; 880 ml de galeries públi-

ques; 2.200 ml de galeries privades; 13.100 ml de xarxa de

climatització; 59 clients connectats a la xarxa de climatit-

zació; 11.050 ml de xarxa de recollida pneumàtica de resi-

dus municipals i 65.112 ml de prismes.

5.4. Desenvolupament econòmic

La transformació del districte ha permès la instal·lació

de 10 centres universitats amb més de 25.000 estudiants,

12 centres d’R+D i de transferència tecnològica, i l’actua-

lització del cens empresarial realitzada dins de l’àmbit

geogràfic del 22@Barcelona ha acreditat un increment

continu d’empreses instal·lades des de l’any 2000.

Aquest cens, que s’elabora des de fa un anys, exclou

les persones físiques (autònoms) i les empreses dels sec-

tors comerç, hostaleria, construcció, activitats immobilià-

ries, agències de viatges i oficines bancàries. Tenint en

compte aquesta exclusió, a data 31 desembre de 2009, el

número d’empreses instal·lades al 22@Barcelona, des de

l’any 2000, és de 1.502, un 4,2% més que el cens de 2008.

Així, evolutivament, i tot estar immersos en la major crisi

econòmica dels darrers 70 anys, 22@Barcelona continua

creixent en nombre d’empreses, fet que influeix també

directament en l’activitat econòmica del conjunt de

comerços, hotels i oficines de la zona.

De les noves empreses que s’han instal·lat al districte

22@Barcelona l’any 2009, el 50,7% es dediquen a oferir

serveis empresarials, el 21,9% a la indústria manufacture-

ra i un 9,6% a serveis personals i altres activitats socials.

El ritme de renovació econòmica del districte és evi-

dent i, tot i la conjuntura econòmica actual, el ritme d’ins-

tal·lació és clarament positiu. Així, entre l’any 2000 i 2003,

es van instal·lar 489 empreses al 22@Barcelona, entre els

anys 2004 i 2006 ho van fer 552 empreses, i durant el dar-

rer període 2007 i 2009, s’hi han instal·lat 461 empreses.

En relació amb el volum de treballadors, les dades

actualitzades que ofereix el cens empresarial incrementa

la xifra del nombre de llocs de treball dins de l’àmbit geo-

gràfic del 22@Barcelona fins arribar als 44.600.

L’augment de la massa salarial del districte prové tant

del creixement del nombre d’empreses, com de les amplia-

cions de plantilla de companyies ja presents a la zona.

Durant l’any 2009, la meitat de les empreses (51%) no

ha variat el volum de la plantilla, un 24% l’ha disminuït i

un 21% l’ha augmentat. Les empreses grans i les dedica-

des a les TIC són les que –en proporció– més han incre-

mentat en la creació de llocs de treball. El pes de les acti-

vitats intensives en coneixement i tecnologia és

important, així, el 74,2% de les 1.500 empreses (1.114) es

dediquen a activitats considerades @, dada que referma

el pes de la nova economia al districte.

De fet, bona part de les baixes d’empreses dels últims

anys s’han produït en la indústria manufacturera, mentre

que la denominada nova economia ha estat capaç d’a-


traure més empreses i treballadors i ha permès créixer al

22@Barcelona i crear ocupació de qualitat a la ciutat. Com

a comparació, al conjunt de Catalunya, el pes de les acti-

vitats@ és del 58%.

L’estudi realitzat amb les empreses que desenvolupen

la seva activitat dins de l’àmbit geogràfic del 22@Barcelona

estima un volum de negoci d’ aproximadament 6.000 milions

d’euros, 300 milions més que l’any 2008, és a dir un 5,4%

més que l’anterior cens.

El 8,1% de les empreses amb seu a 22@Barcelona té

un volum de negoci de més de 15 milions d’euros; el

12,2% de 3 a 15 milions d’euros; el 20,3% entre 600.000 i

3 milions d’euros; i quasi el 60% de fins a 600.000 euros.

Gairebé 7 de cada 10 empreses (68%) que tenen centres

de treball situats al districte 22@Barcelona són “microem-

preses”, tenen com màxim 10 treballadors ocupats.

D’aquestes microempreses, la gran majoria (9 de cada 10)

concentren tota la seva plantilla al 22@Barcelona.

En termes d’activitat desenvolupada per les empreses,

1 de cada 2 empreses (54%) forma part o està relaciona-

da amb algun dels cinc clústers del districte 22@Barcelona

(TIC, Audiovisual, Tecnologies Mèdiques, Energia i Disseny).

– El 26% de les empreses desenvolupen activitats de TIC.

– El 24% de les empreses realitzen activitats de Disseny.

– L’11% de les empreses es dediquen a activitats de

l’Audiovisual.

– El 5% de les empreses realitzen activitats lligades a

les Tecnologies Mèdiques

– El 4,5% de les empreses desenvolupen activitats del

sector de l’Energia.

D’altra banda, 1 de cada 4 empreses desenvolupa acti-

vitats de Recerca i Desenvolupament. Les TIC i les Tecno-

logies Mèdiques són els dos sectors estratègics on aques-

ta activitat implica una proporció més gran d’empreses (4

de cada 10).

Respecte a l’exportació, el 23,5% de les empreses del

districte 22@Barcelona exporten béns o serveis a l’estran-

ger. Entre les mitjanes i grans empreses aquest percentat-

ge ascendeix al 38%. Per clústers, les empreses dedicades

a les Tecnologies Mèdiques són les que més exporten, 4

de cada 10 (39%), seguides per les de Disseny (31%).

Les dades obtingudes per l’estudi reflecteixen que el

capital humà que es reuneix al districte és un aspecte

diferencial per l’elevat grau de formació de les persones

que hi treballen.

De mediana, el 72,5% dels treballadors de les empre-

ses@ del districte són titulats universitaris. De fet, una de

cada dues empreses instal·lades al 22@Barcelona tenen

entre les seves plantilles més del 50% del personal amb

titulació universitària. S’ha de tenir en compte que al

conjunt de Catalunya, segons resultats de l’Enquesta de

Població Activa (EPA), només el 37% de la població ocu-

pada assalariada assoleix l’educació superior.

6. 22@Barcelona: exportant el model

22@Barcelona ja és avui en dia un model de referència

internacional en la transformació urbanística, econòmica i

social per ciutats com Rio de Janeiro, Boston, Istambul o

Ciutat del Cap, i és un model estudiat i seguit per univer-

sitats i parcs científics i tecnològics de tot el món.

L’experiència desenvolupada en el Districte de la

Innovació, s’està posant a disposició d’altres districtes de

la ciutat a partir del know-how acumulat. El que s’ha ano-

menat la “arrovització” de la ciutat de Barcelona.

El model de clústers urbans impulsat en el 22@, ha

posat les bases per al diàleg territori-economia-societat,

creant un model propi que articula universitats, empreses

i administració en una transformació econòmica que

supera les fronteres del districte de la innovació 22@.

22@Barcelona és un dels models de referència tant per

la Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics

(International Association of Science Parks) així com de la

Xarxa Mundial de Clústers (The Competitiveness Institute)

tant en el nombre d’empreses instal·lades com en el nom-

bre de professionals del districte.


El proper any serà el 25è aniversari del primer parc

tecnològic que es va crear a Catalunya i el primer que va

iniciar la seva activitat amb empreses instal·lades a

l’Estat, el Parc Tecnològic del Vallès. El 2012 serà també el

15è aniversari del primer parc científic de l’Estat, el Parc

Científic de Barcelona, on per primer cop una universi-

tat, la Universitat de Barcelona, lidera el desenvolupa-

ment d’un parc. L’any vinent 22@Barcelona complirà

dotze anys del desenvolupament d’un model més pro-

per a les Knowledge City d’Escandinàvia i de la dimensió

d’alguns dels actuals parcs xinesos, però amb unes

característiques pròpies de gestió de la innovació a par-

tir d’eines, experiències i estructures com els clústers, els

living labs o l’smart city, que ja el situa com un exemple

internacional de parc, com s’hi va referir Jan Annerstedt

(2011) a la darrera Conferència de l’Associació Internacional

de Parcs (IASP) a Copenhagen. El moviment de parcs

científics i tecnològics a Catalunya ha tingunt un gran

desenvolupament a les darreres dues dècades1. S’ha

passat d’intentar importar models d’èxit a crear refe-

rents internacionals propis que incorporen l’sticky know-

ledge (Townsend, Soojung-Kim & Weddle, 2009) del ter-

ritori, creant un valor econòmic únic i difícil de copiar

–sticky– que vincula els diferents agents del sistema

d’innovació i la seva dinàmica amb una localització geo-

gràfica concreta.

Models teòrics existents com, entre d’altres el model

de la triple hèlix elaborat per Henry Etzkowitz i Loet

Leydesdorff (1997) i el Sistema Nacional d’Innovació de

Lundvall (1992), situen els parcs científics i tecnològics

com a elements centrals del sistema d’innovació, i com a

base del desenvolupament econòmic i social del territori.

La perspectiva historicotemporal dels parcs catalans per-

met fer una primera anàlisi de la realitat empírica del cas

de Catalunya.

L’emergència de models econòmics i de desenvolupa-

ment basats en el coneixement situa la universitat com a

agent central del procès de capitalització del coneixement

(Etzkowitz & Leydesdorff, 1997). El model sociològic

clàssic formulat per Merton (1977) atribuïa al científic el

desinterès en la seva tasca a canvi de la recompensa del

reconeixement dels seus col·legues de professió. En la

Les tres hèlixs al parcs científics i tecnològics de Catalunya

M. Carmen Adán i Joan BellavistaXarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT)


1. Projectes més nous a Catalunya estan també sent liderats per universitatscom el Parc d’Innovació de la UPC, Parc de Recerca UAB, LaSalle TechnovaBarcelona, ESADE Creàpolis o Parc de Recerca UPF. Altres projectes comel Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i Biopol’H defensen la creaciód’un entorn on la universitat, laboratoris clínics, empreses i hospitalscol·laborin per liderar innovacions en el sector sanitari. L’experiència de laincubadora més antiga d’Europa, Barcelona Activa, va derivar en la crea-ció del Parc Tecnològic Barcelona Nord per acollir a aquelles empreses debase tecnològica sorgides de la incubadora. La innovació en sectors tradi-cionals a Catalunya com la indústria enològica o la indústria del turisme il’oci són sectors centrals de dos projectes liderats, entre d’altres, per laUniversitat Rovira i Virgili el Parc Científic i Tecnològic de la IndústriaEnològica i el Parc Científic i Tecnològic del Turisme i l’Oci. La també tra-dicional indústria automobilística del Baix Llobregat constitueix la base del

teixit industrial d’aquest territori. La potencial transferència de tecnologiai innovació de les empreses situades en aquest territori cap a sectors quecreixen en importància com l’aeroespacial i el de la mobilitat va motivar lacreació del Deltabcn situat a Viladecans. Especialment vinculats al territo-ri i al seu desenvolupament econòmic i social estan el Parc Científic iTecnològic de la Universitat de Girona, el Parc Científic i TecnològicAgroalimentari de Lleida, el Parc Tecnològic de Tarragona, el Tecnoparc deReus, el TecnoCampus Mataró-Maresme, el Parc de la Catalunya Centrali Orbital 40. Tots ells creats amb l’objectiu d’interactuar i relacionar-se ambagents del seu entorn i contribuir a la creació de competitivitat del teixitempresarial de la seva àrea d’influència. Projectes de parcs més recents comBZ Barcelona Innovació Tecnològica, un projecte liderat pel Consordi de laZona Franca, o el Parc de l’Alba, dissenyat entorn del sincrotró de l’Alba,volen atraure projectes empresarials de gran dimensió.

segona revolució acadèmica, el coneixement es trans-

forma en capital rendible, i la ciència i la tecnologia pas-

sen a ser considerades com una variable endògena al

sistema econòmic (Schumpeter, 1949). En aquest con-

text, la motivació econòmica adquereix un estatus com-

parable a l’avenç científic i aquest fet té conseqüències

significatives. Per una banda, en la definició del paper

del científic, que incorpora el rol d’emprenedor als rols

més tradicionals de docència i recerca preexistents. Per

una altra, en l’organització social de la ciència: la pro-

ducció del coneixement en aquest nou context es carac-

teritza, segons el Model 2 de Gibbons, per la participa-

ció d’un grup heterogeni d’actors que han de col·laborar

en un context multidisciplinari (Gibbons et al., 1994). I

en tercer lloc, en la introducció d’una nova missió a la

universitat, on, més enllà de les funcions de docència i

recerca que la universitat desenvolupa fins aleshores,

s’hi afegeix la funció de desenvolupament econòmic i

social.

La universitat assumeix cada cop més aquesta tercera

missió trasferint el seu coneixement cap a la indústria i la

societat en general. Segons el model de la triple hèlix, a

aquesta primera relació que vincula ciencia i mercat, s’ha

d’afegir la diferenciació institucional entre el control

públic –el govern i la recerca pública– i el control privat

–l’empresa i el mercat. La relació dinàmica entre la uni-

versitat, l’empresa i el govern és la que explica un nou

paradigma de desenvolupament econòmic i social basat

en el coneixement. Són la integració i el conflicte entre les

tres hèlixs els que guien el curs i la direcció de la innova-

ció. Les interaccions entre aquestes tres esferes institucio-

nals afavoreix l’intercanvi d’estructures i funcions en

nous espais interface que actuen com a intermediaris

entre els agents que formen part del sistema d’innovació.

Alguns exemples d’aquests espais híbrids són les oficines

de transferència de tecnologia, les incubadores d’empre-

ses i els parcs cientítics i tecnològics. La configuració d’a-

quest sistema emergent s’estructura, segons la triple

hèlix, a escala global, però els subsistemes que el formen

es configuren a partir de trajectòries locals (Etzkowitz &

Leydesdorff, 1997).

En l’actualitat economistes, sociòlegs i politòlegs

coincideixen a plantejar un futur més rellevant dels terri-

toris locals, regionals, i megaregionals per al desenvolu-

pament dels ecosistemes de recerca i d’innovació, i l’aug-

ment de les connexions en xarxa com afavoridors dels

objectius de desenvolupament (Florida, 2009; Munroe &

Westwind, 2007; Townsend, Soojung-Kim & Weddle,

2009). La rellevància de la localització dels agents econò-

mics en el desenvolupament econòmic i social ja havia

estat introduïda per Alfred Marshall (1920) quan va defi-

nir el concepte d’economies d’aglomeració als districtes

industrials del nord d’Itàlia; pel grup GREMI quan afegia

la vessant cultural i social en els mitjans innovadors

–milieux innovateurs– (Maillat, 2002); per Porter (1991), en

el desenvolupament del concepte de clúster, i per

Krugman quan va incloure la dimensió espaial com un

dels elements clau per explicar la natura de les forces eco-

nòmiques (Krugman, 1991). El model de la triple hèlix

incorpora, a més de la dimensió espaial, el vincle entre

estratègies locals i globals a partir de la interacció dinàmi-

ca entre les diferents esferes institucionals i funcionals

–universitat, empresa i govern– i permet analitzar l’emer-

gència del paradigma vigent basat en el coneixement

(Etzkowitz et al., 2000).

Conforme han anat augmentat la implicació i les rela-

cions dinàmiques entre universitat, empresa i govern en

la configuració del sistema d’innovació, els parcs cientí-

fics i tecnològics han anat adquirint major protagonisme.

Els parcs són agents del sistema d’innovació que actúen

com a intermediaris de la cadena de valor (ciència-tecno-

logia-empresa i mercat) contribuint a crear ponts de rela-

ció entre els agents del sistema a partir d’un lleguatge i

una cultura comuns, l’emprenedoria. Els parcs recullen la

tercerca missió de la universitat com es reflecteix a les

nombroses definicions del concepte de parc que, entre

d’altres característiques, destaquen la gestió del coneixe-

ment, la tecnologia i la innovació, que ha de ser específí-

ca i responsabilitat d’un equip de professionals qualificats

per a aquesta labor. Així com l’impuls a la utilització de

mecanismes de transferència de coneixement i tecnolo-

gia, des de la universitat, per ajudar a la creació d’empre-

ses i al seu creixement. La definició de parc científic i tec-

nològic més utilitzada és la de l’Asociació Internacional

de Parcs (International Association of Science Parks,

IASP):


“Un parc científic i tecnològic és una organització gestio-

nada per professionals especialitzats que té l’objectiu

fonamental d’incrementar la riquesa de la seva comuni-

tat, promovent la cultura de la innovació i la competiti-

vitat de les seves empreses i institucions generadores de

saber. Amb aquesta finalitat, un parc científic i tecnolò-

gic estimula i gestiona el flux de coneixement i tecnolo-

gia entre les universitats, les institucions de recerca, les

empreses i els mercats; impulsa la creació i el creixement

d’empreses innovadores mitjançant mecanismes d’incu-

bació i de generació centrífuga (spin-off), i proporciona

altres serveis de valor afegit així com espais i

instal·lacions de gran qualitat” (IASP Board, 2002).

Millorar la contribució de la universitat a la innovació i

a la creació de valor en els processos productius i empresa-

rials, i facilitar la interacció entre recerca pública i privada és

una de les funcions de la universitat emprenedora. La posi-

ció actual de la universitat catalana en recerca és molt bona

seguint el rànquing de recerca d’universitats públiques

espanyoles de 2009 (Buela-Casal et al., 2010). Segons els

criteris analitzats en aquest article, sis de les universitats

públiques catalanes estan situades entre les onze primeres

posicions del rànquing global de productivitat en recerca.

Des d’una perspectiva internacional, dues de les univer-

sitats catalanes estan entre les 200 millors universitats del

món segons el rànquing Times Higher Education (2010),

que té en compte la qualitat de la docència, la recerca, la

internacionalització i la innovació a les universitats. Amb

tot, la qualitat de la universitat a Catalunya continua estant

molt més basada en paràmetres de recerca que d’innovació,

com reflecteix un estudi recent del sistema d’innovació de

Catalunya elaborat per l’OCDE (2010). Les universitats

catalanes han assimilat amb èxit el seu paper de docència i

de recerca, mentre que el seu paper com a universitat

emprenedora és encara relativament recent.

A Catalunya, la universitat ha anat incorporant funcions

d’emprenedoria primer a través del desenvolupament d’ofi-

cines de transferència de tecnologia (OTRI), i després, amb la

creació del primer parc vinculat a una universitat a tot l’Estat,

el Parc Científic de Barcelona l’any 1997. En l’actualitat, nou

dels vint-i-quatre parcs catalans han estat directament pro-

mocionats per la universitat, però la institució universitària

està present directament o indirectament en gairebé la tota-

litat dels projectes, no només en la propietat o promoció, sinó

també a partir de contractes, acords de col·laboració, oferta de

serveis cientificotècnics o de serveis de gestió de la innovació.

A més, en l’àmbit de la recerca pública, hi ha instal·lats en els

espais dels parcs catalans 192 centres d’R+D i centres tecno-

lògics. Tanmateix, en el 43% dels parcs catalans la universitat

ha situat la seva OTRI directament als espais dels parcs, uni-

ficant objectius i apropant els serveis associats als grups i

centres d’R+D i a les empreses instal·lades en el seu entorn.

No obstant això, la generació de coneixement no és

només fruit de la recerca dels departaments universitaris,

també és conseqüència de la recerca generada a les uni-

tats R+D de les empreses, a les plataformes tecnològi-

ques i altres serveis avançats, que aporten coneixement

per al desenvolupament de futurs productes i processos.

El serveis que tant directament des de la universitat com

des del parc mateix s’ofereixen a les unitats d’R+D públi-

ques i privades instal·lades als espais del parcs, no esta-

ríen disponibles si les empreses haguessin d’assumir el

cost d’inversió i manteniment d’equipament i serveis

altament especialitzats. La disponibilitat d’aquests ser-

veis és especialment rellevant per a la supervivència de

les spin-off o petites empreses de base tecnològica que

poden nèixer i crèixer gràcies a un accès fàcil i econòmic

a aquestes infraestructures. Segons Tapan Munroe (2010)

el major creixement de llocs de treball als EUA en la dar-

rera dècada no ha estat en grans empreses sinó amb l’o-

cupació creada a partir de start-ups. En aquest sentit, el

creixement d’aquesta tipologia d’empresa afavoreix la

creació d’ocupació i de creixement econòmic.

Concretant sobre el cas de Catalunya, el nombre total

de treballadors en els parcs durant el 2010 va ser de

65.043 persones (XPCAT, 2011). L’evolució de l’ocupació

dels parcs catalans des de l’any 20052 ha estat molt posi-

tiva amb un augment interanual mitjà del 28%3 (gràfic 1).


2. Primer any per al qual es disposa de dades oficials dels parcs a la Xarxa deParcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT).

3. En l’anàlisi d’aquestes dades s’ha de tenir en compte que durant el perío-de 2005-2010 es varen consolidar projectes de parcs que ja feia més de deuanys que eren en funcionament, i es va incrementar el nombre de projectesde parcs a Catalunya durant el mateix període.

Aquest darrer any, l’increment ha estat menor, possible-

ment com a conseqüència directa de la conjuntura eco-

nòmica, tot i que la tendència continua sent positiva.

Aquesta dada és especialment significativa si la compa-

rem amb la variació interanual de la població ocupada a

Catalunya que ha mantingut una evolució negativa des

del final de 2008 fins al final de 2010 (Idescat, 2011).

Catalunya ha reconegut aviat el paper de les persones i

el talent com a pilar essencial de la seva transició a l’eco-

nomia basada en el coneixement (OCDE, 2010). El percen-

tatge de personal d’R+D que treballa a les instal·lacions

dels parcs catalans ha estat molt elevat des que es disposa

dades4, entorn del 50% (XPCAT, 2011). Aquesta dada con-

trasta amb el percentatge de personal d’R+D respecte al

total de la població ocupada a tot l’Estat, que per a les

dades disponibles de l’any 2007 era tant sols d’un 9,8 per


70.000

0

2005 2006 2007 2008 2009 2010

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

Gràfic 1

Evolució del nombre de treballadors als parcs catalans(2005-2010)

Font: elaboració pròpia a partir de la Memòria d’activitats de la Xarxa de Parcs Científics i Tecnològicsde Catalunya de 2010, 2009 i 2008.

Taula 1

Serveis que ofereixen els parcs de Catalunya

Serveis financers i legals X X X n.d n.d X n.d X n.d X n.d

Assistència en el trasllat de l’empresa X X X X X X X X X

Fons propis de capital risc i capital llavor X X X X X X X

Accés al finançament (capital risc i llavor) X X X X X X X X X X X X X X X

Sala de reunions, Auditori X X X X X X X X X X X X X X X X X X

Oficina i serveis bancaris X X X X X X X X X X

Cafeteria, restaurant X X X X X X X X X X X X X X X X X

Servei de catering X X X X X X X X X X X X X X X X X

Organització d’events X X X X X X X X X X X X X X

Hotel X X X X X X X X X X

Servei de consultoria de propietat intel·lectual X X X X X X X X X X X X

Guarderia X X X

Serveis de laboratori X X X X X X X X X

Serveis de suport a la gestió (consultoria, etc.) X X X X X X X X X X X X X X X X

Serveis de màrqueting i comunicació X X X X X X X X X X X X

Serveis mèdics X X X X

Transport públic X X X X X X X X X X X X X X X

Àrees residencials a prop X X X X X X X X X X X

Serveis administratius X X X X X X X X

Serveis de vigilància X X X X X X X X X X X X X X X X

Botigues al Parc X X X X X X X X X

Serveis d’esport X X X X X X X X X X X X

Formació X X X X X X X X X X X X X X X

Agència de viatge X X X X X

Sala de videoconferències X X X X X X X X X X X X X X X X

PTV

PCB

PR U

AB

22@

Techno

va

PRBB

PRI U

PC

PCT U

dG

PTC Lleida

PT Tarragona

Tecnop

@arc

PT BCNord

TCM

b_TEC

PT Catalunya Central

ESADE

PR U

PF

P Turism

e oc

i

P. Ind En

ològ

ica

Deltabcn

Biop

ol’H

BZ

P Alba

Orbita

l 40

Font: XPCAT (2010), Memòria d’activitats, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.

4. Es disposa de dades des de l’any 2009.

cada mil ocupats (Cotec, 2010). Encara que pugui semblar

una contradicció, en èpoques d’atur elevat es reporta un

nombre important de vacants per a ocupar llocs de treball

qualificats en àmbits on no hi ha prou professionals prepa-

rats per a assumir aquestes tasques (Munroe & Westwind,

2007). Atraure i retenir talent és important ja que, com

analitza Richard Florida (2010) en el seu recent llibre The

Great Reset, els territoris que disposen de talent treballant

en serveis d’alt valor afegit i que tenen una concentració de

classe creativa important, aconsegueixen portar a la pràcti-

ca uns ingressos més elevats, més innovació i uns millors

resultats econòmics agregats.

Un sistema d’innovació eficient necessita que, a més

de l’intercanvi entre ciència i mercat, s’hi afegeixin altres

externalitats que produeixin els agents del territori i que

siguin aprofitades pel sistema productiu. Els parcs són un

dels pocs espais on la concentració i creació de coneixe-

ment és proactiva i impulsa aquest canvi econòmic

(Rooks, 2011). Invertir en incubadores i parcs científics i

tecnològis és una fórmula d’èxit per a la creació i el crei-

xement de les empreses start-up i per dinamitzar l’econo-

mia (Munroe, 2010), ja que la creació d’empreses start-up

i de base tecnològica és clau per a la sostenibilitat de l’o-

cupació i el creixement econòmic (Munroe & Westwind,

2007). Els parcs científics i tecnològics permeten ajudar

les start-up a créixer en els diferents estadis de desenvo-

lupament de l’empresa, recolzant-les en totes les neces-

sitats que tenen en aquest procés de creixement

(Townsend, Soojung-Kim & Weddle, 2009). A Catalunya,

un 85,72% (gràfic 2) dels parcs tenen constituïda, o en

procés de creació, una incubadora. Durant el 2010 els

parcs han incubat 328 empreses a les 26 incubadores en

funcionament dels parcs catalans, i el nombre d’empre-

ses incubades s’ha incrementat de manera sostinguda

des que es disposa de dades, que corresponen al període

2007-2010 (XPCAT, 2011).

El nombre d’empreses innovadores i de base tecnolò-

gica en els parcs de Catalunya en el 2010 ha estat de 2.385,

un 10% més que l’any anterior. Més del 80% són empre-

ses petites o microempreses, és a dir, que tenen menys de

49 treballadors. En una economia altament competitiva i

de canvi tecnològic continu cal tenir com més interaccions

millor per poder respondre a les incerteses del nou conei-

xement (OCDE, 2002). En molts casos, no està millor

situada l’empresa més ràpida, ni la més econòmica o la

que treu al mercat el millor producte o procès, sinó la que

millor s’adapta a l’entorn (Ferràs, 2011). Les pimes per-

meten l’adaptació a aquests canvis ràpids i freqüents

d’una societat dinàmica com la societat basada en el

coneixement. La supervivència de les pimes en un entorn

canviant ha propiciat que els laboratoris de les grans

empreses, que fins a mitjan segle XX eren relativament

autosuficients amb els seus propis sistemes de suport tec-

nològic per al desenvolupament de productes, siguin ara

cada cop més permeables a combinar fonts d’innovació

interna i externa (Etzkowitz & Leydesdorff, 1997). El

model de la innovació oberta de Henry Chesbrough (2010)

explica com la manera d’interactuar en el procés d’inno-

vació entre el demandant i l’ofertant esdevé un veritable

sistema de relació que es pot veure reflectit als parcs, com

un entorn inmediat obert, que transpira més enllà de les

seves pròpies fronteres físiques cap altres unitats situades

a distància.

Segons les primeres conclusions d’un estudi liderat

per Aurelia Modrego, professora d’Economia de la

Universitat Carlos III de Madrid, les pimes innovadores5

que estan situades als parcs facturen un 40% més que les

pimes amb característiques similars localitzades a altres

entorns (El Economista, 2011). Les dades disponibles


Sí71,43%

No14,29%

En procés14,29%

Gràfic 2

Incubadores als parcs de Catalunya


5. Segons la definició d’empresa innovadora que fa servir l’Institut Nacionald’Estadística (INE), que és la base de dades que s’ha utilitzat per a l’estudi.

sobre facturació dels parcs a Catalunya són encara escases.

Tot i així, amb les dades parcials disponibles, la seva evolu-

ció des de l’any 2005 reflecteix un increment de la facturació

total dels parcs, que inclou les empreses i resta d’agents ins-

tal·lats als seus espais, fins arribar als més de set mil milions

de facturació durant el 2010. L’estudi també estima que la

tendència de les empreses a introduir en el mercat nous pro-

ductes, serveis o processos és un 25% superior en les empre-

ses innovadores situades als parcs versus empreses inno-

vadores situades en entorns externs a aquests. Aquest fet és

especialment rellevant si tenim en compte que segons indi-

cadors d’innovació (Cotec, 2010), Catalunya continua estant

per sota de la mitjana europea en nombre d’empreses inno-

vadores respecte al total d’empreses. La situació de les pimes

als parcs pot ajudar no només a impulsar la innovació, sinó

també a accelerar tot el procés i facilitar la transició cap a un

canvi decisiu de model productiu que situi Catalunya en una

posició d’avantatge competitiu respecte a altres territoris.

El mapa dels principals sectors als parcs catalans (taula

2) reflecteix l’aflorament d’aquests nous sectors producti-

us entre les àrees prioritàries dels parcs. El sector més pre-

sent és el de les TIC, les telecomunicacions i els media, un

54,17% dels parcs catalans tenen aquest sector entre les

seves àrees prioritàries. Seguit de tecnologies mediam-

bientals –en un 50% dels PCT–, biotecnologia i ciències de

la vida –en un 37,50%–, agroalimentació –en un 29,17%–

i tecnologies dels materials, en el mateix percentatge. Si es

comparen les dades del 2010 amb les dades del 2009, aug-

menta el nombre de parcs que tenen entre els seus sectors

el de les tecnologies mediambientals, l’agroalimentari i el

de les tecnologies dels materials (XPCAT, 2011).

Des de l’esfera de la política pública, els governs tant

estatals com, especialment en els darrers anys, regionals

o locals han vist el valor de la concentració en un únic

espai d’R+D i dels recursos en coneixement i tecnologia

com una estratègia de creixement de les economies basa-


Taula 2

Sectors als parcs catalans

Nom del ParcParc Tecnològic del Vallès X X X X X X

Parc Científic de Barcelona X X X X X X X

Parc de Recerca UAB X X X X X X X X

22@Barcelona X X X X

La Salle Technova Barcelona X X X

Parc de Rercerca Biomèdica de Barcelona (prbb) X X X

Parc de Recerca i Innovació de la UPC X X X X X X X X X X X X X

Parc Científic i Tecnològic de la UdG X X X X X X X X X X

Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida X X X X X X

Parc Tecnològic de Tarragona X X

Parc Tecnològic del Parc Tecnop@rc X X X X X X X X X X

Parc Tecnològic Barcelona Nord X X X

Tecnocampus Mataró (TCM) X X X X

BTEC_Barcelona Innovació Tecnològica X X X X

Parc Tecnològic de la Catalunya Central X X

ESADE Creapolis X

Parc de Recerca UPF (Ciències Socials i Humanitats) X

Parc Científic i Tecnològic del Turisme i l’Oci X X

Parc Científic i Tecnològic de la Indústria Enològica X

Deltabcn-Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Viladecans X X

Biopol’H X X X X

BZ Barcelona Zona Innovació X X

Parc de l’Alba X X X X X X X X X

Orbital 40. Parc Científic i Tecnològic de Terrassa X X X X X X X X

Aeron

àutica

espac

ial

Agroa

limen

tari

Arqu

itectu

ra

Biotec

nolog

ia i C

ièncie

s de l

a Vida

Ciènci

es hu

mane

s i soc

ials

Disse

ny i se

rveis d

’engin

yeria

Electr

ònica

, micr

oelec

trònic

a

Enolo

gia

Farmà

cia

Financ

es

Form

ació i

educa

ció

Indust

rial i

sistem

a de m

anufac

tura

Inform

àtica

i softw

are

Metal

l, meta

l·lúrgi

c

Mobili

tat

Nano

bioen

ginyer

ia, nan

otecno

logia

Òptic

a

Salut

Segure

tat ali

mentà

ria i n

utrició

Tecno

logia d

els ali

ments

Tecno

logies

de l’e

nergi

a

Tecno

logia d

els m

ateria

ls

Tecno

logies

med

ioamb

iental

s

Tecno

logies

mèd

iques

TIC. Te

lecom

unica

cions,

Med

ia

Turis

me, o

ci

Quím

ica

Unitat

s innov

adores

en qu

alsevol

secto

r


des en el coneixement (Rooks, 2011). Mesures normati-

ves, d’incentius, de finançament i diferents programes de

desenvolupament dels parcs s’apliquen com a part de

l’estratègia política en diferents països i regions del món,

com ara els EUA, Brasil, Anglaterra, la Xina o Polònia.

La disponibilitat d’unes infraestructures potents i l’a-

nàlisi de l’experiència de finançament i gestió d’aques-

tes, amb els seus èxits i errors, poden marcar una nova pauta

per a la formulació d’estratègia i de política pública per a

un futur a mitjà i llarg termini dels parcs científics i tecno-

lògics (Chesbrough, 2010). La política pública respecte als

parcs del Govern de Catalunya ha estat en gran part cen-

trada en la creació i promoció d’alguns dels projectes exis-

tents en col·laboració amb d’altres organismes com universi-

tats i ajuntaments. Tanmateix, des de l’any 2005 el Govern de

Catalunya ha establert un sistema de convenis amb la Xarxa

de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT) per

promocionar l’actuació en xarxa i el desenvolupament de tot

el moviment de parcs catalans i el seu impacte en el territori.

Com es pot veure en el gràfic següent (gràfic 3), un

26% de les entitats propietàries o promotores dels parcs de

Catalunya són administracions públiques de l’àmbit local o

regional com ara ajuntaments, diputacions, etc.; seguides

d’universitats i centres d’educació superior, amb un 19%, i

en tercer lloc, empreses privades o entitats de suport a

l’empresa, com associacions o agrupacions d’empreses,

amb un 18% (XPCAT, 2011). Segons aquests indicadors,

que no tenen en compte el pes específic en la participació

de les diferents institucions sinó només la seva presència,

les tres hèlixs del sistema cohabiten en els parcs de

Catalunya. El resultat de la coordinació de totes les actua-

cions de les tres hèlixs i la resta d’agents del sistema dibui-

xarà el camí que ha de guiar el sistema d’innovació català.

Per complementar l’anàlisi del cas dels parcs catalans,

s’ha d’afegir al model una nova hèlix, la internacionalit-

zació (Leydesdorff, 2011). El 54% de les empreses estra-

ngeres situades a l’Estat són a Catalunya (OCDE, 2010).

El percentatge d’empreses internacionals als parcs cientí-

fics i tecnològics és gairebé del 10% (gràfic 4) segons

dades de l’any 2010, amb un creixement de 5 punts res-

pecte l’any anterior (XPCAT, 2011).

El sector privat exemplifica l’articulació de trajectòries

locals i globals com a base per impulsar la innovació. La

major part de les empreses als parcs catalans són d’ori-


Administració de l’Estat

Administracióp CCAA

Administració local o regional

Universitats o Centres d’Educació Superior

Entitats financeres

Cambres de Comerç

Empreses o altres entitats de suport a...

Instituts o centres de recerca / Centres...

Col·legis professionals o associacions...

Altres

0% 10% 20% 25%15% 30%5%

Gràfic 3

Entitats propietàries i promotores dels parcs de Catalunya

Font: XPCAT (2011), Memòria d’activitats 2010, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.

gen local, més del 80% (gràfic 4), però moltes d’elles nei-

xen amb una mentalitat i un producte global. Hi ha nom-

broses experiències que ho exemplifiquen com l’empresa

Zolertia, situada al Parc Tecnològic del Vallès, que factura

al mercat internacional més d’un 80% del total de la seva

facturació (APTE Tecno 2011). L’empresa Estacions

Nàutiques, que té la seva seu al Parc Científic i Tecnològic

del Turisme i l’Oci, i que ha exportat recentment el seu

know-how al Banc Iberoamericà de Desenvolupament. El

projecte Smart Mobility impulsat per Creafutur, una funda-

ció situada a ESADE Creàpolis que ha comptat per al des-

envolupament del projecte amb col·laboracions del Media

Lab MIT de Boston i l’empresa Hiriko Driving Mobility. El

primer projecte de realitat augmentada presentat a

Europa creat amb tecnologia Google per empreses del

Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida.

L’empresa Miraveo, una spin-off de la Universitat UPC,

situada al Parc Tecnològic Barcelona Nord, que centra el

desenvolupament del seu negoci a Silicon Valley per moti-

us estratègics a la seva seu a Barcelona6. El parcs catalans

són també ubicacions atractives per a empreses interna-

cionals que busquen nou espais per expandir el seu mer-

cat. Més del 9% de les empreses instal·lades als parcs de

Catalunya són d’origen internacional. És el cas de

Airborne una empresa aeronàutica situada al Parc Científic

i Tecnològic de la UdG. O l’exemple més recent de la ins-

tal·lació de l’empresa danesa Winners World Wide a

22@Barcelona7, que com a part de la seva estratègia d’in-

ternacionalització ha situat a la ciutat de Barcelona la

seva primera oficina de tot l’Estat.

Per a l’eficiència global del sistema, “no solament es

tracta d’ampliar i de millorar la capacitat tecnològica del

sistema productiu, o l’estoc i la capacitat científica i tecno-

lògica de professors i investigadors, sinó d’anar augmen-

tant la complexitat dels camins de relació interna i de la

connexió en el món global de tots els agents” (Piqué,

Bellavista & Adán, 2008). Per això els parcs s’articulen en

xarxes des de l’àmbit local a través de la XPCAT8, passant

per l’àmbit estatal amb l’APTE9 i connectant amb nodes

internacionals a través de la IASP10 i WAINOVA11, per asse-

gurar els fluxes de coneixement tant locals com globals.

L’evolució del sistema financer marcarà en bona

mesura el potencial de desenvolupament dels instru-

ments i les infraestructures que permetin avançar el sis-

tema de recerca i d’innovació del futur. En l’actualitat, la

restricció de l’accés al crèdit i la inestabilitat del sistema

financer ha arrosegat tots els sectors de l’economia a una

recessió econòmica que ja es reflecteix en l’ocupació, en

les empreses i en els governs (Castells, 2011). I s’ha de

tenir en compte que el finançament d’empreses de base

tecnològica mitjançant el capital risc, tot i ser efectiu,

requereix també que es complementi amb la participació

creixent de business angels i de noves xarxes d’inversors

locals (Townsend, Soojung-Kim & Weddle; 2009).

La paraula crisi, segons el seu origen grec, significa

separació o ruptura. Les crisis són situacions de canvi que

obren un ampli ventall d’oportunitats cap al futur, però

també períodes de reflexió per decidir el model econòmic

i social que es vol per al nostre país. És un moment idoni

per instaurar un nou contracte social i un nou contracte

entre les persones, els recursos i les capacitats que dispo-

sem per seguir endavant. En aquest context, els parcs

científics i tecnològics tant a Catalunya com a la resta del

món ofereixen una posició privilegiada com a instrument


Resta

de l’Estat10,06%

Catalunya80,87%

Internacional9,07%

Gràfic 4

Origen de les empreses als parcs de Catalunya

Font: XPCAT (2011), Memòria d’activitats 2010, Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya.

6. Es poden trobar altres exemples d’innovacions d’impacte internacional a larevista electrònica e-Butlletí de la XPCAT (www.xpcat.net).

7. Informació al web de 22@Barcelona a la secció de notícies, www.22barce-lona.com.

8. Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya (XPCAT).9. Asociación de Parques Científicos y Tecnológicos de España (APTE).10. Internacional Association of Science Parks (IASP).11. World Alliance for Innovation (WAINOVA).

que agrupa tots els elements de recerca i innovació en un

mateix espai físic i en una xarxa organitzada de transfe-

rència d’activitats que dibuixen els paradigmes del futur

(Bellavista & Sanz, 2009; Bellavista, 2009). S’ha demostrat

que les empreses tecnològiques i innovadores estan agu-

antant millor aquesta situació de recessió i que moltes de

les empreses actuals amb més èxit, com Google, es varen

crear en període de crisis (Engel, 2007; Munroe, 2010).

Richard Florida va citar Barcelona com a hub d’una mega-

regió en procés de desenvolupament que pot tenir un

paper molt rellevant en el futur (Florida, 2010). El resultat

dependrà que Catalunya sàpiga aprofitar els seus avantat-

ges estratègic coordinant universitat, empresa i govern a

través d’instruments com els parcs científics i tecnològics,

que han demostrat la seva efectivitat en molts països del

món, i situar així Catalunya en una posició capdavantera

de l’economia global i que aposti per un model de desen-

volupament econòmic i social sostenible que garanteixi la

traducció del coneixement, la tecnologia i la innovació en

benestar social i econòmic per als seus ciutadans.


ANNERSTEDT J (2011), “Future Megatrends’ for Science & TechnologyParks. Create your own roadmap!”, XXVIII IASP World Conference onScience and Technology Parks, Copenhagen (Dinamarca), 19-22 juny.BELLAVISTA J., ADAN MC (2009), “Los parques científicos y tecnológi-

cos en el desarrollo de la ciencia, la tecnología y la empresa”, SEBBM,161 (Septiembre).BELLAVISTA J, SANZ L (2009), “Special section on science and techno-

logy parks: habitats of innovation”, Science and public policy. journal ofscience,research, technology, innovation and policy, vol. 36 (7): 499-509.BELLAVISTA J (2009), “Preparant les universitats i els parcs científics i

tecnològics per a la postcrisi”, Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2008,Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB), Barcelona: 127-131. BUELA-CASAL G, BERMUDEZMP, SIERRA JC, QUEVEDO-BLASCO R, CASTRO

A (2010), “Ranking de 2009 en investigación de las universidades públi-cas españolas, Psicothema, vol. 22 (2): 171-179.CASTELLS M (2011), “Crisis y sistema”, La Vanguardia, 30 de juliol.COTEC (2010), Tecnología e Innovación en España. Informe Cotec 2010,

Fundación Cotec para la Innovación Tecnológica: Madrid. EL ECONOMISTA (2011), Las pimes ubicadas en los parques tecnológicos

facturan un 40% más, 19 de juliol de 2011.ENGEL J (2007), “Understanding, fostering, and managing creativity

and innovation”. Paper presentat a XXIV IASP World Conference,Barcelona,Spain, 1–4 July 2007.ETZKOWITZ H, WEBSTER A, GEBHARDT C, CANTISANO BR (2000), “The

future of the university: evolution of ivory tower to emtrepreneurial para-digm”, Research Policy, 29: 313-330.

ETZKOWITZ H, LEYDESDORFF, L (1997), “A Triple Helix of University-Industry-Government relations” en Etzkowitz & Leydesdorff (Eds.),Universities and the Global Knowledge Economy. A Triple Helix ofUniversity-Industry-Government relations, London: Pinter Publishers.FERRÁS X (2010), Innovación 6.0. El fin de la estrategia,Plataforma Editorial,

Barcelona.CHESBROUGH HW (2010), “Open Innovation on Science and

Technology Parks”, Jornada d’Immersió Estratègica de Parcs Científics iTecnològics de Catalunya, 21 i 22 juny, Caldes de Malavella (Girona).CHESBROUGH H W (2009), Innovación Abierta, Plataforma Editorial,

Barcelona.FLORIDA R (2010), The great reset. How new ways of living and working

drive post-crash properity, Harper Collins Publishers.GIBBONS M, LIMOGES C, NOWOTNY H, SCHWARTZMAN S, SCOTT P, TROW

M (1994), The New production of Knowledge : The Dynamics of Science andResearch in Contemporary Societies, London: Sage Publishers.KRUGMAN P R (1991), Geography and Trade. MIT Press, Cambridge, MA.LEYDESDORFF L (2011), “The Triple Helix, Quadruple Helix,…and an N-

tuple of Helices: Explanatory Models for Analyzing the Knowledge-based Economy’”, Journal of Knowledge Economics, vol.2 (2): June.LUNDVALL B A (1992), National Systems of Innovation, London: Pinter

Publishers.MAILLAT D (2002), From the insdustrial district to the innovative milieu:

contribution to an analysis of territorializaed productive organizations,http://www.unine.ch/irer/wp9606b.docMARSHALL A (1920). Principles of Economics. London: MacMillan.MERTON R (1977), La sociología de la ciencia. Investigaciones teóricas y

empíricas,Madrid, Alianza Editorial, 2 vols.MUNROE T (2010), “Incubators Fertile Ground for Job Creation”,

Contra Costa Times, 07.03.10. MUNROET, WESTMINDM (2007), Silicon Valley: The Ecology of Innovation,

Euromedia Comunicación: Málaga.OCDE (2010), “Catalonia, Spain”. OECD Reviews of Regional Innovation.

OECD Publications: Paris.OCDE (2002), Dynamising National Innovation Systems, OECD

Publications: Paris.PIQUÉ JM, BELLAVITA J, ADÁN MC (2008), “Catalunya i la connexió al

sistema d’innovació global”, Paradigmes, 0 (maig): 151-164PORTER, M. (1991), La ventaja Competitiva de las Naciones, Barcelona:

Editorial Plaza & Janés.ROOKS L (2011), “Nuturing Knowledge Ecosystems”, XXVIII IASP World

Conference on Science and Technology Parks,Copenhagen (Dinamarca), 19-22 juny.SCHUMPETER J (1949), “Economic Theory and Entrepreneurial

History” a Clemence (Ed.), Essays on Economic Topics of J.A. Schumpeter.Kennikat Press: New York.TIMES HIGHER EDUCATION (2010), Times Higher Education world uni-

versity ranking, http://www.timeshighereducation.co.uk/world-univer-sity-rankings/2010-2011/top-200.htm (09/11/10).TOWNSEND A, SOOJUNG-KIM A, WEDDLE R (2009), Future Knowledge

Ecosystems. White Paper, Creative Commons Atribution-Noncommercial-Share Alike 3.0, California. XPCAT (2011), Memòria d’activitats 2010, Xarxa de Parcs Científics i

Tecnològics de Catalunya.


Canvi econòmic i globalització a la ciutat

L’arribada massiva de la globalització al final del segle

passat ha determinat canvis en els patrons de comporta-

ment de la majoria d’agents a escala mundial; els ciuta-

dans, les empreses i les institucions s’han vist abocats a

una reinvenció forçosa davant les exigències d’un nou

context on la innovació i la creativitat hi tenen un paper

essencial.

Històricament, les ciutats han estat sempre a la cruïlla

dels processos que s’esdevenen a escala global (Sassen,

2001). Tanmateix, el que diferencia el canvi excepcional

que ha creat la globalització del segle XXI ha estat, en pri-

mer terme, la intensitat, complexitat i abast de les xarxes

que apareixen amb les noves dinàmiques pròpies de les

economies d’aglomeració generades entre les empreses,

i, en segon terme, l’augment exponencial del pes relatiu

dels sistemes productius altament intangibles i digitals.

Simultàniament a aquests fets, el percentatge de ciutats

que participen d’una jerarquia urbana global és creixent;

ciutats grans o petites, econòmicament potents o debili-

tades estructuralment, multiculturals o monoculturals,

diversificades o especialitzades, s’enfronten a reptes eco-

nòmics i socials similars i cerquen, independentment de

les seves particularitats, les millors recomanacions per a

posicionar-se amb èxit en el context internacional.

El fenomen de la globalització acompanya i emmarca

un canvi de paradigma en les agendes locals. La interre-

lació, la interdependència i la internacionalització dels

fluxos de capital, béns i treball configuren un nou pan-

orama per a la competitivitat de les ciutats. Aquest fet no

és nou: les diferents tipologies que el sistema capitalista

ha adoptat en la història (i.e. les primeres fàbriques, la

producció massiva o fordista, la nova economia fonamen-

tada en el coneixement i l’emergència de la creativitat

com a motor de competitivitat) han generat diverses for-

mes de reproducció econòmica i també social que han

dibuixat nous processos d’urbanització i, en definitiva,

l’aparició de diferents models de ciutat. Dos fets fona-

mentals han determinat un canvi substancial en els

modes de relació entre actors. D’una banda, la digitalit-

zació i la manca d’estandardització dels processos pro-

ductius. Així, mentre les noves tecnologies deixen de ser

un sector en ell mateix per a esdevenir peça cabdal en el

comportament i funcionament dels nous sectors estratè-

gics de l’economia, la particularització i unicitat dels pro-

cessos i productes esdevé clau en les noves regles compe-

titives. D’altra, el sorgiment d’una nova divisió del treball

en què la distinció entre treballadors manuals i gerencials

es desdibuixa, i la capacitat per a crear i el talent esdevé

essencial com a input en la generació de la cadena de

valor (Scott, 2008).

La translació de les interrelacions econòmiques prò-

pies d’una economia fonamentada en el coneixement al

territori determina una nova dimensió en la competència

de les ciutats per a atreure activitat econòmica. La relle-

vància del capital humà en les noves fórmules producti-

ves ocasiona canvis estructurals en el comportament

urbà: així, l’avantatge comparatiu fonamentat en costos

reduïts o beneficis fiscals per a les empreses ubicades en

una determinada localització dóna pas a una nova mane-

ra de competir no tan sols per a l’atracció d’empreses sinó

també per a atreure al talent i als treballadors altament

qualificats. Conseqüentment, atès que el creixement i

Ciutats creatives: un nou paradigma per a les agendes locals?

Montserrat Pareja-EastawayGRC Creativitat, innovació i transformació urbana. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona.


desenvolupament de la ciutat s’orienta cada vegada més

vers els sectors del coneixement dominats pels treballa-

dors creatius amb talent, les agendes locals presten una

més gran atenció a aquells factors que exerceixen atracció

sobre aquests.

En aquest context, la marca “ciutat creativa” esdevé la

recepta comuna per a aconseguir un espai en el panora-

ma global competitiu urbà. Autors com ara Landry (2008)

o Florida (2002) han perfilat les condicions per a assolir

l’èxit en el repte d’atreure la ‘classe creativa’ 1 i fer de cada

ciutat un eixam d’innovació. Dues visions polaritzen les

recomanacions genèriques per al govern local: d’una

banda s’argumenta com a essencial el potenciar en les

ciutats tant aquells elements associats a la qualitat de

vida com els majorment vinculats a l’entorn cultural i

mediambiental que no pas directament al sistema pro-

ductiu; d’altra banda i per contra, davant la necessitat

d’interactuar i generar sinergies entre persones amb

capacitats i/o talent, es manifesta com a fonamental que

la ciutat generi espais de trobada informal i formal, tot

facilitant la creació d’externalitats positives entre treballa-

dors, estimulant així les vies de col·laboració i l’expansió

de la seva creativitat.

D’acord a algunes evidències empíriques2, la diversi-

tat i les particularitats de les ciutats conformen contexts

en els quals la política urbana difícilment és aplicable

com si d’una recepta estàndard es tractés. D’altres visions

(Hall, 2004; Musterd i Gritsai, 2010), reconeixen la relle-

vància del temps, de les especificitats i de les trajectòries

de cada ciutat en el moment de dissenyar polítiques que

recolzin estratègies competitives. Això no obstant, les ciu-

tats confronten reptes d’índole diversa tant en la planifi-

cació estratègica del seu futur (i.e. esdevenir ciutat creati-

va, innovadora, inventiva, sostenible, etc.) com en la

resolució de problemàtiques quotidianes que garanteixen

la qualitat de vida dels seus ciutadans. De fet, molts infor-

mes “oficials” o “oficiosos” d’institucions com ara la Unió

Europea o departaments ministerials de Cultura o

Promoció Econòmica de molts estats membres3, empren

la creativitat no com a solució sinó com a aproximació o

procés per a aconseguir tant una millora en els indicadors

econòmics com en els estàndards col·lectius de qualitat

de vida i cohesió dels ciutadans.

El plantejament d’aquest article respon a la necessitat

de qüestionar cap a on es dirigeixen les ciutats: essent la

creativitat, el talent i el coneixement els nous eixos de

competitivitat reconeguts tant per ciutats grans o inter-

mèdies, a països desenvolupats o en vies de desenvolu-

pament, amb diversitat en el teixit productiu o monosec-

torials, quin és el paradigma dominant en la confecció de

l’agenda local? Quins són els interrogants i les necessi-

tats que realment cal resoldre? Com la innovació dibuixa

el futur de les ciutats?

El territori i l’atracció d’activitat econòmica

Les ciutats són les dinamos de l’activitat econòmica i

es troben constantment sotmeses al canvi i a la inestabi-

litat a causa del progrés tecnològic, els canvis sociodemo-

gràfics i les transformacions a escala institucional. Les

ciutats són la principal font de prosperitat econòmica atès

que és el territori el que ofereix els incentius per a la loca-

lització de l’activitat productiva. Així, mentre els patrons

històrics de comportament urbà es fonamenten en la

competència per l’atracció de recursos, evidenciant un joc

de suma zero, en l’actualitat resulta més rellevant per a la

ciutat formar part de la xarxa urbana a escala global,

esdevenint node en els fluxos d’intercanvi d’experiència i

coneixement (Castells, 2010; Pareja-Eastaway i Piqué,

2010). Davant aquest nou plantejament, algunes ciutats

ofereixen sens dubte un millor conjunt d’atributs per als


1. La definició de “clase creativa” és subjecta a un controvertit debat que vades de la consideració del conjunt del col·lectiu amb talent i èxit professio-nal (Florida, 2002) a una visión més romàntica, marginal i bohèmia delcreador (Gardner, 1993).

2. Per exemple el projecte ACRE (Accommodating Creative Knowledge.Competitiveness of European Metropolitan regions within the EnlargedUnion) i la seva anàlisi de 13 ciutats regions metropolitanes europees.

3. Per exemple, el document de la Comissió Europea Unlocking the potentialof cultural and creative industries. COM (2010) 182 http://ec.europa.eu/culture/documents/greenpaper creative industries en pdf, les conclu-sions del Consell de la UE: Council Conclusions on Culture as a Catalystfor Creativity and Innovation.http://ec.europa.eu/culture/our-policy-development/doc/CONSNATIVE CS 2009 08749 1 EN.pdf i també les directius de l’estratègia deLisboa 2020.

negocis i l’activitat econòmica en general que d’altres;

aquests inclouen simultàniament actius tangibles en la

forma d’elements físics fàcilment mesurables (i.e. auto-

pistes, aeroports) i aspectes més indefinits com ara la

imatge, la qualitat de la governança i trets socials i cultu-

rals (Begg, 2002).

Procedents de diferents disciplines acadèmiques i

d’orígens geogràfics diferents, la majoria de les teories

que analitzen els determinants de la localització de l’ac-

tivitat econòmica al territori poden agrupar-se en cinc

aproximacions (veure figura 1):

1. Trajectòria econòmica de la ciutat (path dependency). El

desenvolupament històric de les ciutats té una gran influ-

ència en la seva situació actual. L’associació d’una ciutat a

un perfil econòmic determinat no apareix de la nit al dia:

el passat determina en gran manera el present de les ciu-

tats. Consecutives transformacions econòmiques deixen

inexorablement el seu llegat al territori.

2. Els factors clàssics: els factors “hard”. La disponibilitat

de capital i de mà d’obra amb la qualificació necessària

juntament amb un context institucional que afavoreixi la

localització empresarial a través de programes i accions

específiques com ara els subsidis o les rebaixes fiscals han

estat els factors considerats tradicionalment com a deter-

minants de la localització econòmica. La disponibilitat de

bones infraestructures i connexions de transport així com

centres d’ensenyament superior han estat també consi-

derats com a determinants.

3. Els factors clàssics: els clústers. Tradicionalment, s’ha

donat gran importància als avantatges de l’aglomeració,

les economies d’escala i els clústers econòmics com a

promotors de creixement econòmics. Els clústers indus-

trials han estat objecte d’anàlisi i reflexió com a executors

d’un paper altament rellevant en l’anàlisi de la innovació

i la definició de polítiques de suport a l’activitat industrial

(Porter, 1990). Els clústers industrials emergeixen com a

concentracions geogràfiques d’empreses d’un mateix

sector o sectors relacionats al llarg de la cadena de valor

que col·laboren o competeixen entre ells i tenen també

lligams amb d’altres actors (com ara les universitats). Els

clústers són decididament, el fruit d’una acció política al

territori: els clústers són aglomeracions no aleatòries

d’activitat econòmica.

4. Els factors “soft”. Aquests factors subratllen la

importància de certs equipaments o atributs urbans que

contribueixen a crear un entorn atractiu per a certes per-


Factors clàssics (hard) Factors clàssics (clústers) Factors soft

Taula 1

Síntesi de teories sobre la localització de l’activitat econòmica

– Accessibilitat internacional. Connexions de transport internacional (aeroports, trensd’alta velocitat, ports, etc.).

– Treball. Oferta laboral i oportunitats de promoció.

– Condicions laborals. Tipus de contracte, salari.

– Educació. Universitats i altres institucions d’educació superior.

– Infraestructures tècniques. Accessibilitat al transport públic, etc.

– Infraestructures socials. Escoles bressol, serveis de salut, etc.

– Condicions d’habitatge. Estoc, preu, accessibilitat, oferta diversa de tinences, etc.

– Condicions de vida. Cost de vida, altres despeses, sistema tributari, etc.

– Concentracions geogràfiques d’empreses i institucions d’un mateix àmbit econòmicque estableixen interconnexions entre elles,generant economies d’aglomeració.

– Participen: proveïdors d’infraestructures especialitzades, clients, fabricants de productescomplementaris, empreses relacionades ambl’excel·lència o la tecnologia, institucions de coneixement intensiu i organitzacions vinculades als negocis i al comerç.

– Qualitat de l’entorn. Dimensió geogràfica, paisatge urbà, imatge de la ciutat.

– Qualitat de l’arquitectura urbana. Història,herència cultural, edifivis rellevants.

– Qualitat entorn residencial. Diversitat de l’entorn veïnal, jardins, espai públic...

– Condicions de treball (entorn). Flexibilitathorària, ambient a la feina, atractiu del lloc de treball i del seu entorn.

– Qualitat de vida. Ritme de vida, possibilitatsculturals, oci, esport, serveis, comerç, gastronomia.

Font: Basat en Musterd et al. 2007.

sones. Des del moment en què el talent esdevé el motor

de la nova economia fonamentada en la creativitat i el

coneixement, aquests tipus de aspectes associats amb el

territori esdevenen més importants com a factors de loca-

lització de l’activitat econòmica. Qualitat de vida, atmos-

fera urbana o tolerància són, entre d’altres, alguns d’a-

quests elements.

5. Els factors xarxa o relacionals (network). Les xarxes

personals o professionals, implícites o explícites esdeve-

nen els connectors entre els actors que participen de les

diferents formes d’activitat econòmica. De fet, els factors

network són una formulació alternativa als factors clàs-

sics de localització, tant en la forma de connectivitat que

ofereix una bona dotació d’infraestructures com el que

signifiquen els vincles que s’estableixen entre empreses i

persones a l’interior d’un clúster. A més, incorporen a la

teoria de la localització de l’activitat econòmica aspectes

com ara la trajectòria individual de les persones i la seva

vinculació amb el territori.

La prominència d’uns i d’altres factors varia en funció

de les prioritats que el sistema econòmic dominant neces-

sita. En aquest sentit, la transformació de l’economia emi-

nentment industrial en una economia post-Fordista o

postindustrial ha generat canvis en l’escala geogràfica d’a-

nàlisi (del poble a la ciutat global), canvis en les estructu-

res internes regionals (del monocentrisme al policentris-

me), canvis en l’especialització econòmica (de la indústria

als serveis) i canvis en els modes de producció i divisió del

treball (Musterd et al. 2007). El paradigma econòmic que

defineix en la actualitat tant les relacions de producció

com el paper de la ciutat es fonamenta en la creativitat i el

talent. De la capacitat per a atreure i fomentar ambdós

factors depèn essencialment el potencial innovador i

competitiu de la ciutat.

Creativitat, innovació i entorns creatius

El terme “creativitat” sorgeix al final de la dècada dels

anys 1990 com a pedra de toc a la majoria de solucions i

propostes vinculades amb la innovació i el planejament

estratègic de les ciutats tant en l’àmbit acadèmic com a les

agendes polítiques locals. Aquest fenomen pren més força

des que la crisi econòmica requereix mesures urgents

orientades a la recuperació dels ritmes de creiexement.

Com la majoria de termes utilitzats de forma exhaustiva,

la creativitat, segons qui utilitza el terme, té accepcions

variades i, fins i tot, contradictòries. La classe creativa, l’e-

conomia creativa, la ciutat creativa... tots aquests concep-

tes han esdevingut llocs comuns en discursos i anàlisis

que van des de l’estudi de la creativitat a escala individu-

al, entesa com la capacitat de les persones per crear de

forma intrínseca, genial i socialment col·laborativa fins a

l’anàlisi de la contribució de la creativitat, transformada en

talent, com a input innovador en els recents processos de

producció que aconsegueixen l’èxit en el nou panorama

competitiu. Simultàniament, el concepte de creativitat ha

esdevingut un “lloc comú” de moltes disciplines acadèmi-

ques i ha assolit dimensions diferents vinculades a l’espe-

cialització de cada ciència. Així, sota el paraigües de “crea-

tiu”, hi caben des dels estudis relacionats amb la classe

bohèmia i/o burgesa fins a les anàlisi simbòliques, el

mateix districte industrial o l’economia evolucionista.

Els conceptes “creativitat” i “talent” van agermanats, i

directament vinculat amb aquests trobem el terme “capi-

tal humà”, entès com l’experiència acumulada, les habili-

tats i les capacitats que les persones aporten al procés de

producció com a input. Aquest és sens dubte un factor

endogen de creixement, ja que és a través de l’educació i

la formació que els individus es converteixen en treball

qualificat. Tradicionalment, el capital humà és percebut

com un dels recursos primaris fonamentals de l’empresa

i legitima la localització empresarial conjunta en el terri-

tori a mode de clúster atesa la facilitat de la transferència,

l’estímul a l’emprenedoria, la potencial creació de part-

nerships. En el cas particular dels sectors creatius i inno-

vadors, els clústers incentiven la competència i, simultà-

niament, la innovació.

Sense la pretensió de cobrir extensament les teories

que defineixen creativitat i la vinculen amb el procés pro-

ductiu a través de la innovació, es pot afirmar que hi ha

consens en afirmar que mentre que hom associa creativi-

tat a la capacitat individual de producció de idees genu-

ïnes sense que hi hagi contrapartida o incentiu econòmic

al darrera, la innovació s’entén com l’aplicació estandar-

ditzada i sistemàtica de la creativitat en la cadena de


valor, cercant el benefici econòmic. La innovació econò-

mica fa referència al desenvolupament de noves idees i

nous mètodes de producció que, en darrera instància,

poden esdevenir nous productes. La innovació s’associa

amb la presència de creativitat i coneixement i, en termes

econòmics, es vincula directament a la capacitat de gene-

rar creixement econòmic.

La creativitat es defineix sempre en relació amb estruc-

tures de temps i espai. Històricament, la creativitat ha per-

mès canviar, a través de noves idees, els paradigmes eco-

nòmics existents. Més enllà del geni creador individual,

l’aplicació de la creativitat a sistemes de producció especí-

fics desencadena processos d’innovació associats amb el

territori. Així, l’associació entre transformació econòmica i

canvi a escala local és un fet difícilment discutible.

Tanmateix, en els darrers anys, algunes ciutats semblen

millorar ràpidament posicions en la jerarquia urbana grà-

cies a la seva capacitat per atraure noves activitats econò-

miques amb alta capacitat de generació de creixement,

mentre que d’altres romanen estancades. La clau per

entendre aquestes diferències es troba en el paper fona-

mental que té la ciutat per promoure “entorns creatius”.

La vinculació entre sectors creatius i ciutat creativa no

necessàriament és directa. Tal com Pratt (1997) emfatitza,

no és el mateix que una ciutat reflecteixi un alt percentat-

ge de PIB generat en sectors econòmics creatius que sigui

creativa. Tot i que hi ha moltes definicions de creativitat,

poques investiguen la seva associació amb el territori. A

través de la relativament escassa contribució acadèmica a

la definició de “territori creatiu” (Törnqvist, 1983, i

Andersson, 1985, entre d’altres) es poden assenyalar sin-

tèticament els següents aspectes com a fonamentals:

– Existència de canals a través dels quals es generi una

alta densitat de fluxos de transmissió d’informació i

coneixement (infraestructura).

– Presència de treballadors qualificats i/o amb habili-

tats i capacitats (persones).

– Condicions que promoguin les sinergies de tot tipus

entre actors, siguin empreses, persones o institucions

(atmosfera).

Paral·lelament a aquests trets, el milieu creatiu es

caracteritza per mostrar trets d’inestabilitat i de caos; és

en aquest entorn que sorgeixen les idees. Hall (2000)

subratlla altres dos aspectes per a la definició d’un entorn

creatiu, la riquesa i la cultura. En l’origen de les ciutats, la

cultura i aquells que l’han fomentada, eminentment la

burgesia emprenedora i rica, es troben inextricablement

associades a l’entorn creatiu, així «moltes ciutats creatives

eren burgeses però de cap manera no totes o la majoria de ciu-

tats burgeses eren ciutats creatives» (Hall, 2000: 645).

L’element diferenciador és el talent i la personificació d’a-

quest en la persona o el col·lectiu creatiu. La vinculació

entre cultura, creativitat i coneixement ha estat estesa-

ment estudiada i definida; les indústries culturals, les

quals formen part de nucli dur de les indústries creatives,

són aquelles que produeixen i distribueixen béns i ser-

veis, els quals participen d’uns atributs, usos o propòsits

específics que impliquen alguna expressió cultural,

menystenint el potencial valor comercial que puguin

tenir. Les indústries creatives són aquelles que utilitzen la

cultura com a input però els seus outputs són fonamen-

talment funcionals.

Malgrat que l’emergència d’un entorn propici a la

creativitat sembli un procés aleatori i producte de la

casualitat, en molts casos es pot identificar una determi-

nada estratègia de política urbana local, enfocada a la

captació de talent, a la provocació del caos, a l’afavori-

ment de la inestabilitat per tal de provocar el sorgiment

d’idees i d’innovació. Així doncs, moltes de les agendes

públiques locals tenen actualment com a objectiu priori-

tari definir quins són els requisits i quines les condicions

que afavoreixen el desenvolupament de processos que

promoguin el desenvolupament de la creativitat.

Les relacions econòmiques de producció prenen for-

mes diferents en el territori, definit per certs autors

(Munroe, 2009; Harrington, 1990) com un “ecosistema

creatiu o innovador”. Dels elements clau que conflueixen

en aquest entorn cal destacar, d’una banda, les xarxes

conformades per productors especialitzats i alhora com-

plementaris, i, de l’altra banda, els mercats de locals de

treball definits per la disponibilitat de certes capacitats i

qualificacions. La magnitud d’ambdós aspectes defineix

en bona part la capacitat innovadora i d’aprenentatge del

territori. El territori és determinant perquè es produeixi

creativitat: de fet, alguns autors consideren que «és més

fàcil estimular la creativitat canviant les condicions de l’en-


torn que intentant fer que la gent pensi de manera més crea-

tiva» (Czikszentmihalyi, 1996: 1). La generació d’un entorn

creatiu a la ciutat no pot prescindir de l’existència d’inter-

relacions que promouen els intercanvis i la transferència

d’experiències entre territoris amb una dimensió global.

Actualment, la tensió existent entre l’àmbit local i l’esfe-

ra global requereix de mètodes que permetin la inserció

de la ciutat en un context de referència d’ampli abast. Tal

com assenyalen Pareja-Eastaway i Piqué (2010), les ciu-

tats han esdevingut clústers d’innovació, en nodes de

xarxes globals que aporten coneixement i, alhora, es

beneficien dels fluxos de talent i d’innovació que es creen

i desenvolupen al voltant dels processos de generació de

valor al territori. «Construir un entorn innovador, que facili-

ti l’intercanvi de talent, les experiències transversals en dife-

rents cadenes de valor i provoqui la creació de noves idees,

forma part de l’agenda política i és un dels objectius estratè-

gics de bona part de les ciutats i regions a escala mundial»

(Pareja-Eastaway i Piqué, 2010: 188).

Els ecosistemes creatius atorguen a la universitat una

funció addicional al paper tradicional com a motor d’in-

novació (Florida et al. 2006); els centres acadèmics no

només hi contribueixen proporcionant noves tecnologies

i elements innovadors en el procés productiu, sinó també

amb la seva capacitat de generar un entorn atractiu que

dinamitzi la generació i mobilització de talent. La univer-

sitat es converteix en un veritable catalitzador de sinèr-

gies en el territori, condició necessària (però no suficient)

per a l’estímul de l’economia creativa i del coneixement.

De l’economia creativa i del coneixement

a la ciutat creativa

La crisi econòmica és un fet global que ha posat de

manifest l’obsolescència de certs models productius fona-

mentats en la baixa productivitat i l’escassetat de mà d’obra

qualificada. L’economia espanyola exemplifica de manera

emblemàtica aquest procés. Aquest canvi estructural afecta

directament les ciutats, les quals han de transformar i inter-

canviar (de manera accelerada i immediata) els atributs del

seu teixit productiu per noves eines fonamentades en el

coneixement i la innovació. L’interrogant que es planteja és

fins a quin punt la ciutat definida com a creativa esdevé el

nou espai físic per a la nova economia. Es pot establir un lli-

gam estret entre el binomi format per economia creativa i

ciutat creativa?

D’entrada, l’economia creativa presenta considerables

dificultats per definir-la i analitzar-la. Tant pertany a l’eco-

nomia creativa l’autònom que treballa en el sector de l’au-

diovisual, a temps parcial i amb un contracte temporal,

com l’enginyer que treballa en un departament d’innova-

ció en una multinacional. La genialitat de la creativitat

individual contrasta amb la seva aplicació estandarditzada

en processos d’ innovació en el si de l’empresa.

Sense l’ànim de ser exhaustius, a continuació es pre-

senten algunes de les dificultats en la conceptualització

del que és l’economia creativa4.

– La divisió entre sectors que són creatius i sectorsque no ho són és arriscada i molt sovint inexacta. La uti-

lització de codis estadístics comuns a la majoria de països

europeus (i per estudis i treballs d’índole diversa com ara

KEA, ACRE, NESTA5) implica la inclusió d’un ampli ven-

tall de sectors que utilitzen la creativitat de manera indi-

recta o parcial en la seva producció.

– En l’economia creativa hi conflueixen tipologiesd’empresesmolt diferents: d’una banda, hi tenen cabudaempreses multinacionals de gran dimensió que disposen

de grans departaments dedicats a la innovació (o creativi-

tat aplicada), on la incertesa i el risc de fallida econòmica

de cada idea es compensa amb escreix amb l’èxit econòmic

d’operacions passades o de futur. D’altra banda, en certs

sectors creatius la participació de la microempresa i els

autònoms és el més habitual, la dimensió de les empreses


4. Per a un excel·lent estudi sobre les indústries creatives vegeu HKU, (2010),The Entrepreneurial Dimensions of the Cultural and CreativeIndustries,Hogeschool vor de Kunsten Utrecht, Utrecht. Disponible a: http://ec.europa.eu/culture/key-documents/doc/studies/entrepreneurial/EDCCIreport.pdf.

5. KEA European Affairs. Empresa de consultora especialitzada en cultura i crea-tivitat. http://www.keanet.eu/en/index.html. ACRE: Accommodating

Creative Knowledge. Competitiveness of European Metropolitan regionswithin the Enlarged Union, finançat pel 6è Programa Marc de la UnióEuropea. http://acre.socsci.uva.nl/index.html. NESTA: National Endowmentfor Science, Technology and the Arts. Institució britànica encarregada depromocionar la innovació al Regne Unit. http://www.nesta.org.uk/aboutus.

és petita i funciona per “projectes”, i es creen equips de

treball per encàrrec o producte.

– El mercat de treball per als “creatius” és altamentdual ja que, depenent del sector, les condicions laborals

són diametralment oposades: salaris alts i de grans facili-

tats per a aconseguir feina coexisteixen amb precarietat

laboral, ocupacions a temps parcial, grans dosis d’incer-

tesa i formes no convencionals d’ocupació.

– La qualificació professional i/o acadèmica no necessà-

riament va associada amb el talent creatiu.L’heterogeneïtaten els nivells d’estudis i en les capacitats i habilitats dels

treballadors creatius és considerable, s’hi barregen perfils

laborals molt diversos que van des del treballador alta-

ment qualificat a l’artesà.

– Les condicions de producció en els sectors creati-us són altament diverses: hi participen processos estàn-

dards i sistemàtics de producció, amb criteris definits

quant al valor de la innovació que incorporen, amb pro-

ductes desenvolupats sense una clara definició de quali-

tat, on la rutina i la substitució de capital humà per béns

de capital és clarament impossible. Com a conseqüència,

l’aprovisionament de l’exterior de part del procés produc-

tiu (outsourcing) és inviable.

– Les tipologies de mercats per als productes de l’e-conomia creativa presenten trets molt variats: hi convi-

uen mercats volàtils i no predictibles, fonamentats en

“emocions” i “intuïcions” amb situacions de gran conei-

xement de la demanda, on el marge de incertesa és molt

reduït. Una particularitat sorprenent és l’aproximació al

control de qualitat en aquests sectors: és realment possi-

ble mesurar la qualitat d’un espectacle en funció del

nombre d’entrades venudes? O, alternativament, per què

s’instrumenten multitud de premis a la innovació? La

conveniència del producte nou no es fonamenta en les

compres que se’n fan sinó en la potencialitat del seu èxit.

Les indústries creatives i també del coneixement ten-

deixen a estar altament connectades amb els entorns

urbans fins al punt que, automàticament, es vincula l’e-

conomia creativa amb la “ciutat creativa”. Certament, hi

ha ciutats que han assolit la qualificació de “creativa” en

els darrers anys a causa fonamentalment de la creixent

presència de sectors creatius en la composició del seu tei-

xit econòmic. A més, el particular atractiu que presenten

algunes ciutats per a certs treballadors creatius les con-

verteixen en ubicacions que cal visitar i fins i tot en llocs

per viure-hi. Resulta d’interès identificar sota quines con-

dicions, el desenvolupament de les indústries creatives

pot ser positivament afavorit.

Competitivitat urbana: factors que configuren

la ciutat creativa

Paradoxalment, en l’era de la informació i la innova-

ció, les ciutats són més que mai, espais de generació de

valor i la matèria primera on s’exerceix el poder, la pro-

ducció cultural i la selecció social (Hall, 1998).

Un dels fets que ha esdevingut evident en les darreres

transformacions urbanes és la incorporació d’una anàlisi

més transversal/horitzontal (no només econòmica) en el

que es considera que és una ciutat competitiva. Les ciu-

tats es veuen obligades a la consecució d’una economia

competitiva sobre la base d’unes noves regles del joc i

simultàniament es plantegen, entre d’altres, la disjuntiva

entre el dinamisme econòmic de la ciutat –el qual pot

estar associat a congestió, medi degradat, dèficit d’habi-

tatge, etc.– i una ciutat per a viure-hi: «una economia

(urbana) competitiva hauria de ser aquella que augmenta la

qualitat de vida d’aquells que hi viuen i hi treballen» (Begg,

2002: 3).

La creativitat entesa tant com a capacitat individual o

com a procés definit i acceptat socialment no és un fet

nou; té com a referents estructures d’espai i temps; crea-

ció no necessàriament significa innovació. Els factors crí-

tics per a la innovació són, d’una banda, la qualificació

dels treballadors, i de l’altra, l’accés al finançament.

Seguint Musterd i Gritai (2010) i Bontje et al. (2011),

entre d’altres, hi ha un conjunt de factors que determinen

l’estructura econòmica (creativa) de les ciutats en l’actualitat:

–Quant a la trajectòria. La dependència del passat il’arrelament a les històries urbanes explica en bona part

les oportunitats per a les ciutats i per a aquells que hi

viuen. El llegat que respira la ciutat no només s’ha de

pensar en termes econòmics sinó també en relació amb

la cultura i tradicions de la societat. Les ciutats que tenen

la capacitat per adaptar el seu perfil a les noves condi-


cions de competència econòmica i hi incorporen el llegat

del passat com a actiu en aquesta transformació, tenen

grans possibilitats d’èxit.

L’economia creativa i del coneixement troba context

favorable en aquelles ciutats que han estat un centre de

decisió política i/o econòmica en el passat determinant

que a la ciutat hi hagi històricament estímuls per a gene-

rar estructures més competitives i innovadores. Aquest fet

proveeix la ciutat d’una certa flexibilitat (un perfil multi-

funcional) que atorga de la capacitat de reacció necessària

per a ajustar-se a nous reptes econòmics en el temps. A

Europa, l’existència d’un sistema de ciutats que data de

l’Edat Mitjana amb fortes especialitzacions històriques

quant a comerç, universitats o centres de cultura, exerceix

un atractiu particular per a certs sectors vinculats a la crea-

tivitat. Per altra banda, l’impacte de la revolució industrial

i la capacitat de cada ciutat per transformar, terciaritzar i

diversificar el seu teixit productiu en el passat, atorga de

certes potencialitats a la ciutat en el present, facilitant la

seva adaptació a nous contextos de competitivitat global.

Aquests arguments no impedeixen que hi hagi opor-

tunitats per al trencament o per a la aposta decidida per

noves opcions. La trajectòria de la ciutat influencia, però

no determina, el present: la riquesa del llegat aconsella

construir sobre allò que ja existeix, resulta desaconsella-

ble prescindir de la dependència històrica amb el passat.

No obstant això, les excepcionalitats a aquesta generali-

tat hi són, tot i que els riscos associats són evidents.

– Quant als factors clàssics de localització. Mésenllà de la disponibilitat de capital i mà d’obra, els terri-

toris avui entenen els factors clàssics de localització com

a condició necessària però no suficient. Les comunica-

cions i les connexions han millorat considerablement

arreu, i han perdut el seu paper de factor diferencial

entre ciutats. En canvi, hi ha alguns aspectes associats

amb els factors clàssics que no han perdut rellevància en

la seva contribució a la generació de creixement econò-

mic com ara la disponibilitat de capital i de treball quali-

ficat. Tot i així, un aspecte a tenir en compte és que els

factors clàssics de localització poden resultar imprescin-

dibles per a grans empreses multinacionals però en

canvi, menys rellevants per a empreses creatives més

petites o de recent creació.

No obstant això, s’ha de tenir en compte que bona

part de l’activitat econòmica, en particular la relacionada

amb els sectors creatius i del coneixement, es continua

trobant altament aglomerada i “clusteritzada” al territo-

ri. En aquest sentit, alguns dels trets que caracteritzen el

funcionament sinèrgic del clúster, com ara les relacions

personals, l’intercanvi d’informació i de coneixement

explícit i implícit esdevenen cabdals per al sorgiment i

l’expansió de l’economia creativa. De fet, els sectors con-

siderats com a creatius tendeixen a localitzar-se de

manera pròxima, fins i tot, més que no pas altres sectors.

Els elements per determinar l’existència d’un clúster

creatiu i innovador són la ubicació conjunta d’activitats

creatives amb presència de fortes interrelacions i la

generació de sinergies col·laboratives entre empreses. Tal

com diu Castells (2010), els processos clau en la innova-

ció i en la presa de decisions s’esdevenen en els contac-

tes cara a cara, i aquests encara requereixen un espai

compartit.

– Quant als factors soft. Certament, el conjunt defactors que conformen l’atractiu de la ciutat sobre la base

de la disponibilitat d’equipaments, l’oferta cultural, l’at-

mosfera o la tolerància van orientats a captar l’atenció de

persones i no pas d’empreses. Han estat molts els autors

que han identificat aquests factors com a determinants

en la captació de talent i, per tant, de treballadors o direc-

tius “creatius” disposats a generar noves idees, noves tec-

nologies i nous continguts creatius (Florida, 2002:8).

Segons Florida, la captació de talent anirà seguida de

generació d’activitat econòmica; així doncs, un dels pre-

requisits per esdevenir una ciutat creativa serà la capaci-

tat que aquesta tingui d’atraure talent a través del sorgi-

ment d’espais, entesos en un ampli sentit, atractius.

Aquesta aproximació contrasta diametralment amb la

proposada per altres autors (i.e. Scott, 2006; Castells,

2010, Musterd i Gritsai, 2010) els quals, a través de dife-

rents crítiques, conclouen que una més gran disponibili-

tat d’equipaments que facin atractiva a la ciutat o l’exis-

tència d’una atmosfera oberta i tolerant no contribueixen

decisivament a la captació de talent. Al contrari, és la

capacitat creadora mateixa la que necessita d’altres per-

sones amb talent per compartir idees, esperit i projectes i

d’una ciutat receptora d’aquesta necessitat.


– Quant als factors network. Les relacions perso-nals i les xarxes són decisives per als treballadors en

sectors creatius i del coneixement. Els posseïdors de

talent es desplacen cercant oportunitats de feina en la

ciutat; si aquestes oportunitats no s’hi ofereixen, l’úni-

ca raó per la qual es desplacen és per l’existència de

vincles amb el territori com ara haver nascut o estudiat

a la ciutat o disposar de xarxes personals i professionals

de contacte. Aquests aprecien de la ciutat la seva capa-

citat per a integrar noves fórmules de treball així com la

possibilitat d’oferir oportunitats de feina interessant a

aquells que hi han nascut i estudiat. L’habilitat d’algu-

nes ciutats per acomodar espais de coneixement i xar-

xes de comunicació és avui un dels factors tractor de la

nova economia, de la mateixa manera que la disponibi-

litat de recursos naturals i la distribució de poder va

determinar al seu moment l’economia industrial

(Castells, 2010).

Receptes? Elements per al disseny de polítiques

urbanes

El futur de les ciutats es troba intrínsecament vinculat

al futur dels països, i alhora aquests determinen les pos-

sibilitats per a les ciutats. Tal com apunta l’OCDE (2006),

una estratègia nacional de competitivitat no pot prescin-

dir ni ignorar l’estructura espacial de l’economia o la qua-

litat i les característiques de les ciutats que afecten el

comportament econòmic, la cohesió social i les condi-

cions mediambientals. En el passat bona part de les polí-

tiques urbanes eren reactives i remeieres, no proactives i

dinàmiques. En aquest sentit, són necessàries noves fór-

mules que permetin endegar noves estructures col·labo-

ratives entre nivells de govern, que assignin clarament

responsabilitats i funcions. No obstant això, en l’actuali-

tat mentre certs estats presenten models més inclusius

amb les dinàmiques territorials, d’altres estan constreny-


Trajectòries (Pathways) Territoris (Place) Xarxes personals (personal networks)

Tabla 2

Leitmotiv del nou paradigma per a les agendes locals

– Millora del lideratge local i la capacitat de prendre decisions estatèfiques vers el coneixement i la creativitat.

– Innovació en les cultures i conductes institucionals.

– Maximixació de l’ús dels actius existents,siguin culturals, físics o econòmics per a desenvolupar un futur creatiu.

– Indentificació dels elements distintius i únicsen el desenvolupament local al llarg de la història. Posibilitar el desenvolupament d’aquest potencial.

– Millora de la coordinació de les institucionsexistents en l’acció estratègica i en la quotidiana.

– Connexió de l’activitat econòmica existentamb aquella basada en la creativitat i elconeixement.

– Consideració de l’estat dels factors hardde localització a la ciutat i garantir-ne la disponibilitat i qualitat d’aquests.

– Provisió d’espais adequats per a la interacciódels treballadors creatius i les indústries delconeixement.

– L’atracció de talent extern no ha de suposarcàrrecs a les comunitats que ja hi viuen a laciutat.

– Utilització dels equipaments culturals i/o creatius per a la revitalització de zones deprimides de la ciutat.

– Definició d’una imatge realista de la ciutatfonamentada en la seva identitat.

– Implicació dels col·lectius residents en la promoció de la ciutat.

– Representació de la ciutat en el context de la seva regió i planejament d’estratègiesconjuntes a escala metropolitana.

– Garanties per a una oferta residencial de qualitat, adaptada a les necessitats delstreballadors creatius.

– Promoció de tot tipus d’iniciatives que facilitinla mobilitat i l’ampliació de xarxes de treballa-dors creatius i amb talent.

– Reconeixement de la importància de les universitats com a centres d’entrada i sortidade talent.

– Promocionar les xarxes d’estudiants.

– Provisió d’eines per a facilitar l’estada a la ciu-tat per a un llarg terme.

– Disseny de polítiques orientades a l’atracció iretenció de talent.

– Promoció de l’acció sinèrgica i conjunta delsdiferents actors que conformen la ciutat:govern, empreses i ciutadania.

– Disseny d’espais que permetin el coworkingi l’aprofitament de les xarxes existents.

Font: Basat en els resultats del projecte ACRE (http://acre.socsci.uva.nl/ )

ent les possibilitats d’actuació per a les polítiques locals

territorials

La crisi econòmica recent ha revifat el debat sobre

com retornar a la senda del creixement. En bona part, els

països depenen de les ciutats per a adaptar-se al nou

context. Existeixen, però, certes limitacions que fan difícil

aquesta adaptació: infraestructures deficitàries, mà d’obra

poc o inadequadament qualificada i un pes històric

excessiu del sector públic, entre d’altres. Les retallades

pressupostàries deixen en mans del sector privat la crea-

ció de llocs de treball: és en aquest context on la creativi-

tat i la innovació, com a claus d’avantatge competitiu,

assoleixen un paper determinant.

Entenent les ciutats com a centres de competitivitat, el

fenomen d’“aglutinar” bona part dels processos produc-

tius s’ha generalitzat com a estratègia possible per a

aconseguir l’especialització en sectors estratègics en el

territori, en especial en el cas dels sectors creatius i de

coneixement. L’aprofitament de les sinèrgies existents

–districte industrial– o la creació de noves interaccions a

través de processos estratègics de planificació –clúster–

conformen un element cabdal en el disseny de les agen-

des locals que identifiquen i reconeixen el canvi de con-

text i de rol exercit per la ciutat. De fet, en els darrers anys,

la crisi ha fet que els governs locals tant als EUA com a

Europa renovessin el seu interès per aquest tipus de polí-

tica, estimulant sectors allunyats de tot allò que presenta

un futur difícil o incert. De fet, la Comissió Europea

(2008) ha dibuixat una estratègia per a la promoció de

clústers ‘innovadors’ arreu d’Europa.

Els dissenyadors de la política pública local han de

seleccionar aquelles intervencions més apropiades basades

en el context i en la demanda local. Tal com reflexionen

Musterd et al. (2011), les polítiques locals no poden ser

executades com si d’una recepta estàndard es tractés. Són

necessaris dissenys a mida que construeixin a partir del

que existeix a la ciutat. Tres arguments es converteixen en

el Leitmotiv del nou paradigma en la definició d’estratègies

en l’agenda local: trajectòries (pathways), territoris (place) i

les xarxes personals (personal networks)6 (vegeu figura 2).

Les ciutats necessiten continuar mantenint la seva

identitat malgrat que optin per aproximacions similars en

la seva voluntat de millorar la competitivitat; l’heteroge-

neïtat que presenten les diferents ciutats continua confor-

mant un dels valors afegits essencials en la seva competi-

tivitat. L’aprofitament d’elements propis de les trajectòries

històriques i la necessitat de trobar un equilibri entre rein-

ventar-se i la identitat pròpia és un dels reptes per a la

majoria de ciutats. Alguns autors suggereixen que aque-

lles ciutats capaces de vincular d’una banda l’atractiu local

–local buzz– amb les tendències globals –global pipelines–

poden esdevenir les més inventives i econòmicament pro-

fitoses en el llarg termini (Bontje et al. 2011).

Les ciutats han de crear les condicions adequades

perquè aquestes empreses innovadores i amb un alt

potencial de creació d’ocupació, s’hi localitzin. Aquesta

tasca ha de garantir tant la millora econòmica com la

social. Amb l’ànim d’estimular la innovació en general,

cal repensar les fórmules organitzatives i de cultura que

s’han dut a terme fins ara a les instàncies públiques. En

definitiva, les ciutats han d’incorporar noves maneres de

pensar que donin més rellevància al consumidor, a l’u-

suari i, en definitiva, al ciutadà.


BEGG, I. (ed) (2002) Urban Competitiveness. Bristol: The Policy Press.

BONTJE, M.; S. MUSTERD I P. PELZER (2011) Inventive City-regions. Path

Dependence and Creative Knowledge Strategies. Farnham: Ashgate.

CASTELLS, M. (2010) “Age Globalisation, Networking, Urbanisation:

Reflections on the Spatial Dynamics of the Information Age”. Urban

Studies. Vol. 47. No. 13, 2737–2745.

Comissió Europea (2008) “Towards world-class clusters in the

European Union: Implementing the broad-based innovation strategy”.

Brussels: European Commission. Disponible a: http://eur-lex.europa.eu/

LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2008:0652:REV1:en:pdf

CSIKSZENTMIHALYI, M. (1996). Creativity: Flow and the Psychology of

Discovery and Invention New York: Harper Perennial

FLORIDA, R. (2002) The rise of the creative class. New York: Basic Books.

FLORIDA, R.; G. Gates; B. Knudsen i K. Stolarick (2006) The university and

the creative economy. Disponible a: http://creativeclass.com/rfcgdb/arti-

cles/University%20For%20City%20and%20Community%204.pdf


6. Es proposaria substituir les tres T de Florida (Technology, Talent andTolerance) per tres P alternatives (Pathways, Place and Personal Networks).

GARDNER, H. (1993) Creating Minds: An Anatomy of Creativity Seen

through the Lives of Freud, Einstein, Picasso, Stravinsky, Eliot, Graham, and

Gandhi. New York: Basic Books.

HALL, P (2000) “Creative cities and economic development”. Urban

Studies, Vol. 37, No. 4, 639–649.

HALL, P (2004) “Creativity, culture, knowledge and the city”. Built

Environment, 30 (3): 639-649.

HARRIGTON, D.M. 1990. “The Ecology of Human Creativity: A

Psychological Perspective.” Dins M.A. Runco i R.S. Albert, eds. Theories

of Creativity. Newbury Park, Cal. 143-169

LANDRY, C. (2008) The creative city. A toolkit for urban innovators.

London: Earthscan.

MUNROE, T.; Westwind, M. (2009). What Makes Silicon Valley Tick?

Herentals: Nova Vista Publishing.

Musterd, S.; M. Bontje; C. Chapain; Z. Kóvaks i A. Murie (2007)

Accommodating Creative Knowledge. A literatura review from a European

perspective. ACRE report 1. AMIDSt, University of Amsterdam.

MUSTERD, S. i O. GRITSAI (2010) Conditions for ‘Creative Knowledge

Cities’. Findings from a comparison between 13 European metropolises.

‘Going creative’: an option for all European cities?ACRE report 9. AMIDSt,

University of Amsterdam.

PAREJA-EASTAWAY, M. i JM. PIQUÉ (2010) “La identitat del territori en

l’economia del coneixement”. Paradigmes. No 5 - Octubre. Monogràfic.

Economia de la identitat: diferenciació i marca de país. Disponible a:

http://www.raco.cat/index.php/Paradigmes/article/view/218432

PORTER, M. (1990) The competitive advantage of nations. Basingstoke:

MacMillan.

PRATT, A. C. (1997) The cultural industries sector: its definition and cha-

racter from secondary sources on employment and trade, Britain 1984–91.

Research Papers on Environmental and Spatial Analysis, No. 41,

London School of Economics

SASSEN, S. (2001) The global city. New York, London, Tokyo. Princeton:

Princeton University Press.

SCOTT, A.J. (2008) Social Economy of the Metropolis. Cognitive-Cultural

Capitalism and the Global resurgence of Cities. Oxford: Oxford University

Press.


Introducció

Durant els últims anys, els governs han definit les

seves agendes innovadores d’una manera molt creativa.

S’han posat en marxa iniciatives enginyoses per promou-

re l’emprenedoria, algunes amb prou èxit. És evident que

molts governs volen impulsar activitats emprenedores i

innovadores, i aspiren a aconseguir l’èxit de Silicon Valley

com a clúster d’innovació. En l’època de crisi econòmica

en què vivim moltes regions han duplicat els esforços per

impulsar la creació d’una cultura d’innovació més que no

pas per centrar-se en la vitalitat econòmica. Però, malgrat

tot, poques d’aquestes iniciatives han tingut èxit.

En aquest document analitzem el cas de Barcelona i el

22@Barcelona. La iniciativa 22@Barcelona representa un

compromís constant amb la creació d’un clúster d’inno-

vació com una fórmula de renovació econòmica, que

comença a donar resultats positius.

En un document anterior vam definir el marc que

caracteritzava els clústers d’innovació i les xarxes que

s’establien entre aquests (Engel i Del Palacio, 2009).

Definim clúster d’innovació com “una concentració d’in-

dividus i organitzacions especialitzats en diferents etapes

del procés emprenedor i no pas en una indústria en con-

cret”. Aquesta és la diferència entre els clústers d’innova-

ció i els clústers porterians, que són concentracions d’una

indústria específica.

Els clústers d’innovació es caracteritzen per quatre

elements. El primer és la mobilitat, ja que en els clústers

d’innovació la gent, la tecnologia i el capital són molt

mòbils i tenen una gran afinitat per col·laborar, combi-

nar-se o reciclar-se. El segon és la perspectiva global de

les empreses i la importància que donen des d’un bon

començament a les oportunitats i implicacions dels mer-

cats globals i els recursos. El tercer són les estructures de

propietat i els estímuls que equiparen els objectius

empresarials, directius i dels inversors de risc que

empren les pràctiques de negocis estàndards; més enllà

d’aquestes pràctiques estàndard es constitueix una cul-

tura basada en regles del joc consensuades, que simpli-

fica els processos i redueix les despeses de transacció.

L’últim és la ràpida aparició de la innovació, gràcies a la

mobilitat dels recursos, la perspectiva global i uns objec-

tius compartits. A més, a l’hora de buscar col·laboracions

amb altres entitats de llocs allunyats, les empreses que

formen part del clúster d’innovació tendeixen a col·labo-

rar amb empreses d’altres clústers d’innovació, per les

perspectives i les pràctiques empresarials que compar-

teixen. Al principi, les relacions són distants i dèbils (vin-

cles dèbils), però amb el pas del temps algunes d’aques-

tes relacions poden arribar a ser duradores (vincles

duradors) i portar a la creació de xarxes de clústers d’in-

novació. Quan aquests vincles duradors són freqüents o

s’intensifiquen fins al punt de crear una dependència

mútua, poden donar lloc a l’aparició d’un superclúster

d’innovació, en el qual les entitats de llocs diferents

col·laboren i s’interrelacionen com si es tractés d’una

única zona econòmica, malgrat que estiguin situades en

zones geogràfiques diferents i allunyades.

En un document anterior suggeríem que els polítics

fessin servir aquest model per promoure activitats

emprenedores i innovadores (Engel i Del Palacio, 2011).

La intervenció pública ha evolucionat amb els anys, des

d’un sistema d’innovació nacional definit per Freeman

Com poden crear clústers d’innovació els governs? El cas 22@Barcelona

Itxaso del PalacioInnovation and Entrepreneurship Group, Imperial College London

Jerome EngelHaas School of Business, Lester Centre for Entrepreneurship, UC Berkeley


(1987) i Nelson (1987) fins a una política de clúster defi-

nida principalment per Porter (1990, 1998), passant per

un sistema d’innovació regional i d’enfocaments d’inno-

vació tecnològics i sectorials. La qüestió ara és saber com

es poden estendre i millorar aquests punts de vista per

promoure la innovació en el context global actual. Quin

és l’enfocament global de la teoria del clúster, del sistema

d’innovació nacional i del sistema d’innovació regional?

El context global és prou fort per ajudar les regions a ser

globalment competitives? Dit d’una altra manera, les ini-

ciatives locals són suficients en una economia cada vega-

da més interdependent i global? En aquest document

tractem aquestes qüestions repassant la bibliografia sobre

models anteriors del sistema d’innovació i analitzant el

cas 22@Barcelona per il·lustrar com aquestes poden aju-

dar els polítics a definir la seva agenda d’innovació per tal

de crear clústers d’innovació d’èxit i millorar-ne la inte-

gració en l’economia global a través de vincles de xarxes

de clústers d’innovació.

L’objectiu d’aquest document és doble. En primer lloc,

ens basarem en els models existents més coneguts sobre

sistemes d’innovació per explicar el valor d’aquesta

estructura com una extensió d’aquests models. En segon

lloc, analitzarem el cas 22@Barcelona per il·lustrar la uti-

litat de l’estructura per crear clústers d’innovació connec-

tats globalment. D’aquesta manera, aquest document

contribueix a ampliar la bibliografia dels sistemes d’inno-

vació més enllà dels models acadèmics de què es dispo-

sa. També il·lustra com poden utilitzar els polítics aques-

ta estructura per desenvolupar una autoavaluació dels

seus sistemes d’innovació així com per crear un clúster

d’innovació connectat globalment.

A continuació expliquem l’estructura del document.

En la primera secció presentem una ressenya bibliogràfi-

ca dels sistemes d’innovació i de l’evolució que han expe-

rimentat. En la segona, descrivim el model de clúster

d’innovació global que utilitzarem com a guia per a l’anà-

lisi posterior. En la tercera secció descrivim la metodolo-

gia i les fonts de les dades que s’han emprat per dur a

terme aquest estudi. En la quarta, presentem els resultats

de les anàlisis. I, finalment, en la cinquena i última secció

comentem els resultats i presentem les conclusions de

l’estudi.

Ressenya bibliogràfica: dels sistemes d’innovació

nacional als clústers d’innovació

Durant les dues últimes dècades s’ha estudiat àmplia-

ment el concepte d’innovació. El resultat d’aquests estu-

dis és que actualment entenem millor la naturalesa del

procés i dels actors involucrats. La definició linear d’inno-

vació que es va proposar inicialment ha evolucionat cap a

un procés interactiu i dinàmic. La bibliografia sobre siste-

mes d’innovació va sorgir amb aquesta visió dinàmica del

procés d’innovació. Durant molts anys els polítics han

utilitzat els models que s’havien descrit sobre el sistema

d’innovació per articular les seves polítiques d’innovació.

L’enfocament d’aquesta bibliografia pel que fa al sistema

d’innovació suggereix que l’habilitat de l’economia per

generar innovacions depèn de l’actuació dels actors, tant si

es tracta d’empreses grans com petites, universitats, centres

de recerca i institucions públiques, com també de les inter-

accions entre si (Gregersen i Johnson, 1996; Eriksson, 2000).

D’acord amb Lundvall (1985), Freeman (1982) va ser

el primer acadèmic que va introduir el concepte d’un sis-

tema d’innovació en un document inèdit. També va ser el

primer que va introduir el concepte sistema d’innovació

nacional, definit com “una xarxa d’institucions tant del

sector públic com privat que desenvolupen unes activi-

tats i interaccions que emprenen, importen, modifiquen

i difonen noves tecnologies” (Freeman, 1987). Gairebé al

mateix temps, Nelson (1987) deia que aquestes institu-

cions i les seves interaccions són les que determinen

l’actuació de les empreses nacionals. Aquest primer

model del sistema d’innovació va tenir un enfocament

nacional que, tal com indicava Lundvall (1992), motiva la

producció, la difusió i l’ús del coneixement dins els límits

de l’Estat.

Poc temps després, el debat sobre el sistema d’inno-

vació va passar del context nacional al context regional.

Les regions tenen cohesió i poder econòmic, polític, cul-

tural o administratiu supralocal, els quals sovint són dife-

rents dels del seu Estat i d’altres regions (Cooke et al.,

1997). Inspirat en el sistema d’innovació nacional, l’enfo-

cament del sistema d’innovació regional suggereix que

les empreses innovadores s’envoltin d’un bon nombre

d’actors locals que, d’una manera o altra, estan relacio-


nats amb el procés d’innovació de les empreses locals i

altres actors locals (Meeus et al., 1999). Els governs van

començar a dirigir les iniciatives a construir i consolidar

les seves forces regionals.

Aquestes definicions d’un sistema d’innovació nacio-

nal i regional eren genèriques i, sovint, massa abstractes

perquè els polítics poguessin articular de manera efectiva

noves iniciatives públiques. Com a resposta a això, alguns

acadèmics van desenvolupar models i representacions

esquemàtiques per ajudar a identificar els actors involu-

crats i descriure els sistemes d’innovació i les seves dinà-

miques. Alguns d’aquests models són molt coneguts,

com la il·lustració d’Autio (1998) de l’estructura del siste-

ma d’innovació regional, la representació d’Etzkowitz i

Leydesdorff (2000) del sistema d’innovació com un

model de triple hèlix, i el model triangular del coneixe-

ment, que es va fer servir per definir l’Estratègia de Lisboa

i els principis de l’Institut Europeu de Tecnologia (IET).

Els governs han utilitzat sovint aquests models per defi-

nir les seves agendes d’innovació.

Els models i les estructures que hem esmentat no són

específics d’una indústria. Al final dels anys noranta van

aparèixer conceptes com economies d’escala i externalismes

positius, que van portar a l’articulació de sistemes d’inno-

vació específics de la indústria. Tant el sistema d’innova-

ció sectorial com el sistema d’innovació tecnològica van

sorgir d’aquest enfocament de concentració de la indús-

tria. El sistema d’innovació sectorial es defineix com “un

grup d’empreses que desenvolupen productes del sector

i generen i utilitzen tecnologies específiques del sector”

(Breschi i Malerba, 1997). El sistema d’innovació tecnolò-

gica se centra en l’intercanvi de tecnologia o coneixement

específic més que no pas en l’intercanvi de béns i serveis,

i integra la xarxa d’agents que interactuen en aquella àrea

tecnològica concreta (Carlsson i Jacobsson, 1997). Si ampliem

aquests dos sistemes d’innovació industrials concrets, la

teoria del clúster possiblement esdevé un dels models

que els polítics utilitzen més sovint per desenvolupar i

articular polítiques d’innovació.

El concepte de clúster el va desenvolupar principalment

Porter al final dels anys noranta. D’acord amb Porter

(1998, 2000), un clúster és “la concentració geogràfica

d’una massa crítica d’empreses i institucions intercon-

nectades en un àmbit concret”. En un clúster, les empre-

ses es beneficien de les economies d’escala externes

(Fujita, Krugman i Venables, 2000; Krugman, 1991); de la

facilitat d’accés a la informació (Doeringer i Terkla, 1995);

de la proximitat als clients i proveïdors especialitzats, i de

la reducció dels costos transaccionals, entre d’altres

(Porter, 1998, 2000). En un clúster, les empreses tenen

accés lliure a la informació i les xarxes locals per la proxi-

mitat física (Gertler, 1995, 2003). Durant molt anys, els

governs han emprat polítiques de clústers per promoure

la innovació en diverses regions d’arreu del món, espe-

cialment a Europa i Àsia. Un dels darrers llibres publicats

per la Comissió Europea (2008) n’és un bon exemple:

mostra com les polítiques de clúster s’estan estenent com

a model de desenvolupament econòmic. Darrerament

s’està veient que el desenvolupament econòmic regional

ha d’anar més enllà dels sistemes de producció local i que

s’ha d’avaluar en un context global. Des que es va apro-

var l’Estratègia de Lisboa el març del 2000, la Unió

Europea ha pretès “convertir-se en l’economia basada en

el coneixement més competitiva i dinàmica del món”

(Consell Europeu, 2000, p. 2).

Diversos governs han emprat i validat àmpliament les

polítiques de clúster. De tota manera, la concentració

d’una indústria específica i la proximitat dels negocis no

expliquen la naturalesa i la dinàmica d’alguns clústers, ni

tampoc la rapidesa en què han aparegut i s’han desenvo-

lupat noves concentracions/clústers industrials dins els

clústers ja existents. Per exemple, el model de clúster por-

terià no explica per què han aparegut concentracions

industrials noves en clústers com el de Silicon Valley (per

exemple la biotecnologia dels anys vuitanta o l’ecotecno-

logia de l’any 2000), sense que hi hagi relació amb els

sectors preexistents que es beneficien dels externalismes

de les concentracions (per exemple semiconductors i tec-

nologies de la informació i la comunicació). Tampoc no

explica per què alguns clústers com els d’Israel o Taiwan

han aparegut d’una manera tan ràpida i amb tanta força

en entorns geogràfics tan allunyats, i per què atreuen

concentracions tan grans de capital de risc (Saxenian,

2006), ni tampoc com se n’ha accelerat el desenvolupa-

ment mitjançant les interaccions amb altres clústers. El

model de clúster d’innovació global (Engel i Del Palacio,


2009) es basa en la bibliografia sobre els clústers per defi-

nir entorns caracteritzats per models d’innovació i

comercialització nous que afavoreixen la creació i el des-

envolupament d’empreses emprenedores amb un alt

potencial, i la connexió entre si. Aquests clústers són els

clústers d’innovació i les seves connexions constitueixen

les xarxes de clústers d’innovació i, finalment, el super-

clúster d’innovació.

Model de clúster d’innovació global

El model de clúster d’innovació global (Engel i Del

Palacio, 2009, 2011) amplia la teoria del clúster porterià:

1. Se centra en els clústers d’innovació que afavoreixen

la creació i el desenvolupament d’empreses d’alt creixe-

ment i no la simple concentració d’organitzacions d’una

indústria específica.

2. Destaca l’enfocament global dels clústers d’inno-

vació localitzats i les relacions que estableixen amb per-

sones, organitzacions i grups d’organitzacions allunyats

geogràficament.

3. Caracteritza les connexions entre els clústers d’in-

novació.

Un clúster d’innovació és la unitat bàsica del model

de clúster d’innovació global. Es constitueix com una

concentració d’individus (per exemple empresaris, pro-

fessionals, inversors, etc.), grans i petites empreses, uni-

versitats, centres de recerca i altres organitzacions, espe-

cialitzats en la creació de projectes empresarials. A

continuació destaquem les quatre característiques princi-

pals que diferencien un clúster d’innovació d’un clúster

porterià:

1. L’emprenedoria és una competència bàsica delsclústers d’innovació. Els components d’un clúster d’in-novació són principalment l’emprenedoria i la creació de

noves empreses. Es beneficien de la proximitat amb altres

actors emprenedors més que amb empreses d’una indús-

tria específica, entre les quals hi ha un intercanvi fluid

d’informació i d’altres recursos.

2. En un clúster d’innovació hi ha una gran mobi-litat de recursos i els components presenten una granafinitat per col·laborar entre si. Els clústers d’innovació

es caracteritzen pels valors mòbils –principalment del

personal, el capital i la tecnologia–, la qual cosa els per-

met innovar ràpidament a través de la creació, l’assaig,

l’ascens i, si escau, el fracàs de noves empreses (Freeman

i Engel, 2007).

3. Les noves empreses emergents d’un clústerd’innovació es coneixen com a empreses globals de nai-xement (en anglès, born global). Les empreses emergentsd’un clúster d’innovació fan servir recursos transfronte-

rers basats en les relacions internacionals i els mercats

objectiu globals més aviat durant el cicle de desenvolupa-

ment de l’empresa que no pas durant el que era històri-

cament habitual.

4. Convergència d’incentius i objectius. A través demecanismes econòmics s’aconsegueix una cultura d’objec-

tius compartits, que equipara interessos econòmics entre

emprenedors, inversors i altres professionals. D’aquesta

manera s’afavoreix la col·laboració tant dins les empreses

com entre aquestes (Open Innovation, Chesbrough 2003a,

2003b, 2007).

Com a resultat de la mobilitat contínua de recursos, la

perspectiva global dels actors, els objectius compartits i

l’alta afinitat per col·laborar, el clúster d’innovació es con-

necta amb un altre clúster, sovint situat lluny. Els enllaços

entre persones, organitzacions i clústers d’innovació

poden ser dèbils, duradors o covalents:

1. Els enllaços dèbils són les connexions més comu-nes que creen les persones que es mouen i es relacionen

a través de la xarxa o cara a cara. Segons la definició de

Granovetter (1973), aquests enllaços no produeixen cos-

tos de gestió alts però, en canvi, faciliten l’accés a infor-

mació, recursos, influències i oportunitats (Chaskin,

Brown, Venkatesh i Vidal, 2001).

2. Els llaços duradors es creen quan es reforça unaàmplia massa d’enllaços dèbils i quan la connexió aug-

menta la longevitat de les relacions entre els clústers

d’innovació.

Tant els enllaços dèbils com els duradors són flexibles

i dinàmics i, per tant, es creen i es tornen a crear. Quan

un gran nombre d’aquests enllaços connecta persones i

organitzacions en clústers d’innovació sovint allunyats,

els vincles porten a crear xarxes de clústers d’innovació.

La xarxa global de clústers d’innovació és bàsicament una


xarxa de relacions individuals i institucionals. En casos

concrets, els components d’aquestes xarxes s’intensifi-

quen fins al punt que arriben a dependre els uns dels

altres i poden donar lloc a l’aparició de superclústers

d’innovació.

3. Els enllaços covalents són connexions permanentsentre els actors d’un clúster d’innovació que apareixen

quan els enllaços duradors són gairebé permanents. El

paper de cada clúster d’innovació està vinculat amb el

negoci i els processos de l’altre.

Els superclústers d’innovació apareixen quan es creen

i recreen diversos enllaços covalents contínuament entre

persones i entitats en dos clústers d’innovació o més dis-

persos geogràficament, de manera que actuen de mane-

ra coordinada. La xarxa global de clústers d’innovació

està formada per clústers d’innovació, xarxes de clústers

d’innovació i superclústers d’innovació, i es caracteritza

pels vincles que s’estableixen entre si –principalment

enllaços dèbils, duradors i/o covalents.

Metodologia: el model com a marc analític

En aquest document, fem servir una metodologia

d’estudi de cas com a mètode de recerca preliminar.

D’aquesta manera pretenem il·lustrar la utilitat del

model de xarxa global de clústers d’innovació per analit-

zar fins a quin punt podem considerar que un clúster és

un clúster d’innovació com a part d’una xarxa de clústers

d’innovació o bé és pròpiament una xarxa de clústers

d’innovació. També veurem les àrees que haurien de ges-

tionar els polítics en l’intent de crear un clúster d’inno-

vació connectat.

L’objectiu de la nostra anàlisi és la ciutat de

Barcelona i la iniciativa 22@Barcelona per impulsar la

creació d’un clúster d’innovació. Les dades recollides

provenen de fonts primàries i secundàries. Vam comen-

çar amb una revisió bibliogràfica acurada que ens per-

metés entendre millor la idiosincràsia d’aquest clúster

urbà. A continuació, vam entrevistar cinc accionistes,

públics i privats, amb diferents funcions en el desenvo-

lupament dels clústers i involucrats en diferents etapes

del procés d’innovació.

Les entrevistes es van fer seguint el model de la taula

1. Les persones entrevistades havien de triar una respos-

ta de les quatre que se’ls oferia. També els vam demanar

que parlessin dels programes i les iniciatives que duen a

terme les institucions públiques per promoure els ele-

ments del clúster d’innovació. Un cop acabades les entre-

vistes, en vam analitzar les respostes i vam redactar algu-

nes conclusions i recomanacions per accelerar la creació

d’un clúster d’innovació globalment connectat a l’àrea

metropolitana de Barcelona.

Barcelona i la iniciativa 22@Barcelona: és un clúster

d’innovació i una part d’una xarxa de clústers

d’innovació?

El 22@Barcelona és un districte productiu de la ciutat de

Barcelona. Actualment, algunes empreses com Microsoft,

Yahoo, GE, American Express, T-Systems o Telefónica hi

són presents. Conegut com el districte de la innovació, el

22@Barcelona és considerada una de les zones més

innovadores del sud d’Europa. Aquest clúster tecnològic

urbà actual era un antic espai industrial perifèric. A mit-

jan segle XIX, en aquesta zona hi havia diversos fabricants

tèxtils amb negocis efervescents i reeixits. A mesura que

la ciutat va anar creixent, la indústria tèxtil es va anar

desplaçant a altres zones i pobles de la perifèria, i aquest

districte va quedar inhabitat i gairebé abandonat.

L’any 2000, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un

pla per transformar aquest antic barri industrial en un

nou districte innovador format per universitats, centres

de recerca i indústries basades en el coneixement, i també

per equipaments i serveis públics. El juny del 2000 es va

aprovar per unanimitat el Pla general metropolità. Entre

altres objectius, aquest pla pretén promoure el desenvo-

lupament social, econòmic i urbà sostenible del districte

22@Barcelona. Deu anys després de l’aprovació del pla, al

districte 22@Barcelona ja hi ha instal·lades, o en procés de

construir-hi les seus corporatives, més de 1.500 empreses.

L’impacte d’aquesta iniciativa també arriba a altres barris; hi

ha diversos empresaris i directius situats en altres zones de

la ciutat metropolitana de Barcelona que estan involucrats

en la comunitat tecnològica del districte 22@Barcelona.



Polítiques aplicades o en procés

Taula 1

Anàlisi de la iniciativa de Barcelona i del 22@Barcelona d’acord amb les característiques del model de xarxa globalde clústers d’innovació

…hi ha una massa crítica d’empresaris,advocats, inversors, etc., especialitzats en la creació de noves empreses?

…les persones es caracteritzen per desplaçar-se molt (per exemple canvien de feina habitualment, estan disposades a canviar de domicili per feina, fins i tot aanar-se’n a viure a un altre país, etc.)?

…el capital s’inverteix i es reinverteix en noves tecnologies i empreses petites?

…el coneixement es comparteix i es transfereix fàcilment de les personesque treballen en empreses emergents a lesuniversitats i grans empreses i viceversa?

…les empreses són globals de naixement,fan servir recursos globals i apunten alsmercats internacionals des del principi?

…tots els agents involucrats en el procésempresarial (per exemple fundadors,empresaris, governs) col·laboren i tenen les mateixes motivacions? Tots respecten lesmateixes regles del joc?

…hi ha una massa crítica d’empresaris, professionals, petites i grans empreses, etc.,que interactuen habitualment i col·laborenamb persones i organitzacions allunyadesgeogràficament?

…hi ha una massa crítica d’empresaris, professionals, petites i grans empreses, etc.,que col·laboren estretament i són mútuamentdependents de persones i organitzacionsde clústers allunyats geogràficament?

Conferències sobre emprenedoria (per exemple la celebració del Dia de l’Emprenedor) Suport per engegar un projecte empresarial (per exempleBarcelona Activa, vivers d’empreses a les universitats) Inversions en qualitat de fons de fons (per exemple IngeniaCapital, Ysios Biofund, Inveready Seed Capital, Nauta Capital)Suport a xarxes d’àngels inversors privats i afavoriment deles inversions individuals en empreses d’alta tecnologiaemergents (per exemple, BCN BA, ESADE BAN)

Programes que impulsen la mobilitat internacional de persones titulades i personal investigador (per exempleles beques de La Caixa, dirigides a estudiants espanyolsper cursar estudis a l’estranger; les beques Balsells, dirigidesa enginyers per cursar estudis a Califòrnia; ICREA, per atreure investigadors internacionals i alts directius)

Creació d’espais compartits (per exemple cafeteries, sales de reunions)Esdeveniments de treball en xarxa i conferències (per exemple esmorzars mensuals)Mobilitat des de les universitats fins a les grans empresesemergents (per exemple des de les universitats fins a lesempreses emergents als parcs tecnològics)Mobilitat des de les grans empreses fins a les gransempreses emergents (per exemple programes de formació en grans empreses) Intercanvi de coneixements entre les indústries (per exemple el programa Disonancias per a l’intercanvide coneixement entre dissenyadors i empreses de mitjans de comunicació) Col·laboració entre inversors i empreses emergents (per exemple el programa European Inmediate)

Els programes d’internacionalització amb oficines a Barcelona i arreu del món (per exemple Nova York,Montreal, Tòquio, oficines d’ACC1Ó)

Ponts tecnològics i d’innovació cap als Estats Units i l’Àsia Cooperació amb vivers d’empreses internacionals (per exempleel Plug Technology Center a Silicon Valley) Impuls de la col·labo-ració entre diversos països (per exemple el projecte EuropeanInmediate) Conferències globals (per exemple BizBarcelona)

Fins a un cert punt,sense suport públic

Fins a un cert punt,amb suport públicEn el vostre clúster/regió... Sí No

X

X

X

X

X

X1

X

X

1. La qüestió és si el govern hauria d’intervenir a la zona o deixar que aquesta prosperi de manera natural.

Les iniciatives públiques que promouen la innovació i

l’emprenedoria se centren principalment en cinc àrees

econòmiques: mitjans de comunicació, tecnologies de la

informació i la comunicació, tecnologies mèdiques, ener-

gia i disseny. Aquestes àrees són les que impulsen el des-

envolupament econòmic de la regió i també les que atre-

uen talents d’arreu del món a la ciutat, especialment dels

països del nord-oest d’Europa. Actualment, al voltant del

70% de les empreses que s’han instal·lat al districte

22@Barcelona pertanyen a un d’aquests cinc sectors eco-

nòmics estratègics. L’objectiu del govern és centrar els

esforços en aquests clústers i convertir Barcelona en un

punt de referència mundial en aquestes àrees.

Basats en el model del sistema d’innovació Triple

Hèlix (Etzkowitz i Leydersdorff, 2000), cada sector econò-

mic és representat per institucions públiques i empreses

d’alta tecnologia, com també per universitats i altres ins-

titucions de recerca. Cada clúster inclou també un viver

tecnològic, que acull espais destinats a personal investi-

gador i proveïdor de serveis especialitzats, entre d’altres.

La proximitat entre aquests agents facilita la fluència de

coneixement i la col·laboració entre aquestes entitats. A

més, per tal de promoure unes relacions fluïdes i fre-

qüents, s’organitzen periòdicament actes, com ara

reunions, conferències i programes de formació, per esta-

blir una xarxa de contactes. Aquestes són oportunitats

excel·lents per a professionals, investigadors i represen-

tants públics per interactuar.

En conjunt, les persones entrevistades coincideixen

que Barcelona acull una comunitat emprenedora dinàmi-

ca i creixent. Afirmen que avui hi ha una massa crítica

d’individus que intenta posar en marxa noves empreses.

Amb l’objectiu d’incrementar la presa de consciència en

aquesta zona, les entitats públiques organitzen conferèn-

cies sobre emprenedoria i innovació (per exemple el Dia

de l’Emprenedor) i donen suport als empresaris que

comencen (per exemple a través d’organitzacions com

Barcelona Activa i els vivers d’empreses a les universi-

tats). No obstant això, les persones entrevistades també

coincideixen que no hi ha prou inversors que financin

projectes empresarials d’alta tecnologia. Tot i que el nom-

bre d’inversors privats interessats en projectes emergents

actualment és més alt que fa cinc anys, encara hi ha una

mancança de capital per a les empreses emergents.

Especialment les indústries emergents, com ara les

empreses emergents de disseny, han de fer front a grans

dificultats per disposar de més capital. Amb l’objectiu de

pal·liar aquesta mancança, s’han posat en marxa diverses

iniciatives públiques per donar suport a les xarxes d’àn-

gels inversors privats, com ara BCN BA i ESADE BAN.

Per sort, les persones entrevistades coincideixen que,

malgrat que el nombre d’inversors és limitat, els qui

inverteixen activament es posen al costat dels emprene-

dors: defineixen objectius realistes, treballen plegats per

assolir-los i inverteixen per etapes per reduir el risc.

La mobilitat de recursos sembla limitada. Si cultural-

ment la mobilitat de les persones no ha estat mai substan-

cial, avui en dia la situació ha empitjorat a causa de la crisi

econòmica del 2008. El descens de les oportunitats de

feina fa encara més difícil que els treballadors es puguin

traslladar d’una empresa a una altra. En alguns casos, la

mobilitat de les persones s’ha percebut com un fet nega-

tiu, perquè s’entenia que se n’anaven a la competència. En

termes de mobilitat internacional, hi ha alguns programes

que donen suport a la mobilitat de persones titulades i

personal investigador cap a universitats de l’estranger i a

la recol·locació de treballadors a països estrangers. Alguns

exemples de programes que promouen la mobilitat dels

estudiants són les beques Balsells, que financen els estu-

dis d’enginyers a Califòrnia, i el programa ICREA, que té

l’objectiu d’atreure personal investigador internacional i

de prestigi. Tot i aquests programes, algunes de les perso-

nes entrevistades han assenyalat que encara hi ha la por

que això faci augmentar la fuga de cervells cap a països

com els Estats Units.

Pel que fa a la mobilitat de capital, les persones entre-

vistades estan d’acord que encara no hi ha prou desinver-

sions que s’hagin efectuat amb èxit per avaluar si el capi-

tal es reinvertirà cíclicament en noves empreses. La

sensació és que els empresaris i els inversors que estan

actuant correctament aspiren a reinvertir els rendiments.

Actualment, no hi ha cap mena de suport públic per

incentivar la reinversió dels rendiments.

S’han impulsat diverses polítiques i activitats per

incentivar les interaccions i la mobilitat de coneixement

entre les persones, en petites i grans empreses i a la uni-


versitat. El fet que empresaris i professionals de petites i

grans empreses comparteixin espais comuns, com ara

cafeteries i sales de reunions, facilita la interacció. A més,

s’organitzen diferents activitats de treball en xarxa, com

ara esmorzars mensuals i conferències, per impulsar la

interacció dins les cinc àrees econòmiques i entre aques-

tes (mitjans de comunicació, tecnologies de la informació

i la comunicació, tecnologies mèdiques, energia i disse-

ny). Finalment, s’han iniciat alguns programes per con-

nectar universitats (per exemple professors, estudiants i

investigadors) amb empreses i promoure així programes

de formació d’estudiants en petites i grans empreses.

També hi ha alguns programes que tenen l’objectiu de

facilitar les col·laboracions entre empreses de diverses

indústries (per exemple Disonancias, per facilitar la

col·laboració entre dissenyadors i empreses de mitjans de

comunicació). La connexió entre grans empreses i

empreses emergents encara és limitada.

Pel que fa a la perspectiva global de les empreses, les

persones entrevistades coincideixen que mentre que tradi-

cionalment els mercats internacionals no han estat l’objec-

tiu de les empreses espanyoles, les noves empreses tendei-

xen a ser globals de naixement i a tenir una visió

internacional des del principi. En els últims anys, el

Govern, així com la Cambra de Comerç, s’havien centrat a

promoure la internacionalització de les empreses. Algunes

organitzacions tenen oficines internacionals per ajudar les

empreses locals a trobar oportunitats en llocs com Nova

York, Mont-real, Tòquio i Silicon Valley. Actualment, sem-

bla que les empreses sí que fan servir recursos globals i

apunten als mercats internacionals des del principi.

S’han impulsat diverses iniciatives amb l’objectiu de

promoure la col·laboració de les empreses amb organit-

zacions internacionals. Com a exemple hi ha els Ponts

Tecnològics i d’Innovació, organitzats per la Cambra de

Comerç, que acompanya empreses de Barcelona a conèi-

xer organitzacions d’altres països, com ara l’Àsia (amb

viatges a la Xina) i els Estats Units (amb viatges a Silicon

Valley, Boston i Seattle). Un altre exemple és el projecte

European Inmediate, en el qual participa el Govern cata-

là per impulsar cooperacions i aliances amb altres orga-

nitzacions europees. Finalment, un altre exemple són les

conferències globals, que porten empresaris internacio-

nals, inversors i professionals a interactuar amb actors

locals (per exemple BizBarcelona). Com a resultat d’a-

questes iniciatives, les empreses emergents són globals

de naixement i col·laboren des del principi amb persones,

petites i grans empreses i altres organitzacions allunyades

geogràficament.

Conclusions

En aquest document, hem fet servir la metodologia

d’estudi de cas per il·lustrar com poden utilitzar els res-

ponsables polítics el model de la xarxa global de clústers

d’innovació per fer una avaluació de les activitats d’inno-

vació a les regions respectives i per identificar les zones i

els elements que s’haurien de millorar perquè es creï un

clúster d’innovació connectat globalment. La taula 1 ha

servit de guia per fer l’autoavaluació i per definir les polí-

tiques adequades per crear un clúster d’innovació con-

nectat globalment.

De manera específica, hem estudiat el cas de Barcelona

i la iniciativa del 22@Barcelona. Els resultats de les entre-

vistes indiquen que el Govern català està promovent acti-

vament l’emprenedoria, ja que facilita la interacció i la

cooperació entre les persones i organitzacions d’aquí i les

d’àmbit internacional. De tota manera, encara queda molt

per fer perquè alguns actors es puguin integrar a la comu-

nitat empresarial. La comunitat d’inversors, així com les

interaccions que tenen amb els empresaris, sembla que

són limitades. A més, malgrat la proximitat de grans

empreses, com Yahoo i Microsoft, sembla que la mobilitat i

la interacció són limitades entre les grans corporacions i les

empreses emergents.

Hi ha poca mobilitat de treballadors entre les organit-

zacions locals i cap a països estrangers. Tradicionalment

s’ha evitat impulsar la recol·locació internacional per por

que tingui lloc una fuga de cervells. Altres països, com

Israel, han demostrat els beneficis que suposen aquests

desplaçaments. Aquest fet pot motivar els governs de

països com ara Espanya a impulsar la mobilitat interna-

cional i la recol·locació de treballadors.

En resum, l’anàlisi ha demostrat que el model de

xarxa global de clústers d’innovació és una eina útil per


analitzar els clústers d’innovació i per identificar els ele-

ments que s’haurien d’impulsar per crear un clúster d’in-

novació connectat globalment. Concretament, sobre la

iniciativa del 22@Barcelona es conclou que impulsa amb

èxit l’emprenedoria i la innovació, però les institucions

públiques encara han de treballar molt per convertir-la en

una iniciativa que promogui la mobilitat i faciliti unes

cooperacions duradores i dependents entre agents locals

i internacionals.


AUTIO, E., 1998. “Evaluation of RTD in regional systems of innovation”.

European Planning Studies. 6: 131–140.

BRESCHI, S. & MALERBA, F. 1997. “Sectoral Innovation Systems:

Technological Regimes, Schumpeterian Dynamic, and Spatial Boundaries”,

In: EDQUIST, C. (Ed.), Systems of Innovation: Technologies, Institution and

Organisations, Pinter/Cassell Academic: London, Washington.

BORRÁS, S. & TSAGDIS, D. 2008. Cluster Policies in Europe: Firms,

Institutions, and Multi-level Governance. Edward Elgar: Cheltenham.

CARLSSON, B. & JACOBSSON, S. 1997. “Diversity creation and technolo-

gical systems: A technology policy perspective”, In EDQUIST, C. (Ed.),

Systems of innovation: Technologies, institutions and organizations,

Pinter/Cassell Academic: London and Washington.

CHASKIN, R. J., BROWN, P., VENKATESH, S., & VIDAL, A. 2001. Building

community capacity. New York: Aldine de Gruyter.

CHESBROUGH, H.W. 2003a. Open Innovation: The New Imperative for

Creating and Profiting from Technology. Boston, MA: Harvard Business

School Press.

CHESBROUGH, H.W. 2003b. “Open Platform Innovation: Creating Value

from Internal and External Innovation”, Intel Technology Journal, 7/3: 5-9.

CHESBROUGH, H.W. 2007. “The Market for Innovation: Implications

for Corporate Strategy”, California Management Review, 49/3: 45-66

COOKE, P.; GOMEZ-URANGA, M. & GARCIA, G. 1997. “Regional innova-

tion systems: Institutional and organisational dimensions”, Research

Policy, 26(4-5): 475-491.

DOERINGER, P. B., & TERKLA, D. G. 1995. “Business strategy and cross-

industry clusters”. Economic Development Quarterly, 9(3), 225—237.

ENGEL, J. & DEL PALACIO, I. 2009. “Global Networks of Clusters of

Innovation: Accelerating the Internationalization of the Innovation

Process”, Business Horizons, 52: 493-503

ENGEL, J. & DEL PALACIO, I. 2011. “Global Clusters of Innovation

Framework: The Case of Israel and Silicon Valley”. California

Management Review, 52(2): 27-49.

ERIKSSON, A. 2000. Regionala Innovationssystem-Från Teori till

Genomförande (Regional Innovation Systems-from theory to accom-

plishment), Swedish Office of Science and Technology: Stockholm.

ETZKOWITZ, H. & LEYDESDORFF, L. 2000. “The Dynamics of Innovation:

From National Systems and “Mode 2” to a Triple Helix of University-

Industry-Government Relations”, Research Policy, 29(22): 109-123.

European Council, 2000. Lisbon European Council 23 and 24 March

2000, Lisbon.

FREEMAN, C. 1987. Technology Policy and Economic Performance: Lessons

from Japan. Pinter: London.

FREEMAN, C. 1982. “Technological Infrastructure and International

Competitiveness, unpublished paper for the OECD Expert Group on

Science, Technology, and Competitiveness”.

FREEMAN, J., & Engel, J. 2007. “Models of innovation: Startups and

mature corporations”. California Management Review, 50(1), 94—119.

FUJITA, M., KRUGMAN, P., & VENABLES, A. 2000. The spatial economy:

Cities, regions, and international trade. Cambridge, MA: MIT Press.

GERTLER, M. S. 1995. “Being there: Proximity, organization, and cultu-

re in the development and adoption of advanced manufacturing tech-

nologies”. Economic Geography, 17(1): 1-26.

GERTLER, M. S. 2003. “Tacit knowledge and economic geography of

context, or the undefinable tacitness of being there”. Journal of Economic

Geography, 3(1): 75-99.

GRANOVETTER, M. 1973. “The strength of weak ties”. American Journal

of Sociology, 78(6): 1360-1380.

GREGERSEN, B. & JOHNSON, B. 1996. “Learning Economies, Innovation

Systems and European Integration”, Regional Studies, 31: 479-490.

KRUGMAN, P. 1991. “Increasing returns and economic geography.

Journal of Political Economy”, 99(3): 483-499.

LUNDVALL, B.Å. 1992. National Systems of Innovation. Towards a Theory

of Innovation and Interactive Learning, London: Pinter Publishers.

LUNDVALL, B.Å. 1985. Product Innovation and User-Producer Interaction,

Aalborg: Aalborg University Press.

NELSON, R.R. 1987. Understanding Technical Change as an Evolution

Process. Elsevier, Amsterdam.

MEEUS, M., OERLEMANS, L. & VAN DIJCK, J. 1999. “Regional Systems of

Innovation from within-an Empirical Specification of the Relation

Between Technological Dynamics and Interaction Between Multiple

Actors in a Dutch Region”, ECIS Working Paper No. 99.1.

PORTER, M. 1998. “Clusters and the new economy of competition”.

Harvard Business Review, 76(6): 77-90.

PORTER, M. 2000. “Location, competition, and economic development:

Local cluster in global economy”. Economic Development Quarterly, 14(1):

15-34.

SAXENIAN, A. 2006. The new argonauts: Regional advantage in a global

economy. Cambridge, MA: Harvard University Press.


1. Innovació i territori

Silicon Valley és, junt amb la ruta 128 de Boston, la 202

de Filadelfia, els assentaments de Microsoft a Seattle, el

triangle d’investigació de Carolina del Nord, l’enllaç entre

Londres i Cambridge a Anglaterra, les ciutats de la cièn-

cia al Japó o Bangalore a l’Índia, un d’aquests llocs privi-

legiats de la innovació, on la denominada societat del

coneixement ha expressat les seves qualitats particulars,

la seva capacitat per acumular creativitat, desenvolupa-

ment tecnològic, dinamisme innovador i riquesa. Són

llocs pròxims a universitats rellevants, però també situats

a prop de grans concentracions empresarials, llocs on es

pensa el futur, on es creen moltes empreses i moltes d’al-

tres desapareixen gairebé sense història, i tornen a

començar, on s’intercanvia informació, on la intel·ligència

humana té un singular potencial d’interacció.

La Vall del Silici, al comtat de Santa Clara, és l’espai on

la innovació associada a les noves tecnologies s’ha esde-

vingut amb una intensitat irrepetible. La vall de Santa

Clara, al sud de la badia de San Francisco cap a San José,

era als anys 50 una vall agrícola i tranquil·la hereva de la

colonització espanyola, on s’havien creat al final del segle

XIX tres petites universitats: la dels Jesuïtes de Santa Clara,

l’estatal a San José i la de Stanford, sobre un ranxo ano-

menat Palo Alto.

Els que han analitzat l’èxit del Silicon Valley parlen de

la convivència de factors interns, com ho són les univer-

sitats i el seu compromís, amb factors externs, en aquest

cas els fons públics per al desenvolupament d’armament.

La creació de xarxes que permetin la interacció és deter-

minant. Les empreses d’innovació en el cas del Silicon

Valley tendeixen a desenvolupar-se formant clústers per-

què necessiten aprendre unes de les altres i perquè des-

envolupen avantatges competitius en treballar en un

entorn innovador d’empreses interrelacionades.

És precisament la defensa d’aquesta idea, la necessi-

tat de crear clústers en cas que es busqui promoure la

concentració d’empreses de tecnologia avançada i inno-

vació, la que en els anys 80 porta a la promoció de parcs

científics i tecnològics, amb resultats molt dispars. S’inicia

un debat sobre com promoure la innovació i com crear

llocs d’excel·lència directament orientats al desenvolupa-

ment tecnològic. La qüestió de qui ho finança i ho pro-

mou condueix en molts casos a la iniciativa pública.

El cas Japonès mostra com l’experiència pionera

d’una ciutat de la ciència, Tsukuba, pensada al final dels

anys 50, evoluciona des d’un model de concentració espa-

cial creat per la iniciativa pública en l’entorn de Tòquio,

cap a la col·laboració de la iniciativa pública i la privada en

el més reeixit cas de Kansai, dels 80, sobre un model poli-

cèntric, lligat a les ciutats del seu entorn, com Kioto i Osaka.

Els experts conclouen que l’avantatge de Kansai rau en el

fet que s’ha evitat l’aïllament i que la seva posició a la

poblada illa d’Honshu facilita sinergies i interaccions.

És el que sembla haver succeït en el cas de Bangalore,

quan l’Estat indi va decidir concentrar els seus esforços en

recerca tecnològica en aquest “Silicon Valley de l’Índia”.

També és rellevant el cas finlandès, amb Nokia com a

vaixell insígnia, i un profund suport públic a les noves

tecnologies.

Davant l’aparent espontaneïtat i singularitat dels espais

on el desenvolupament de noves tecnologies comença, la

iniciativa pública ha tractat de fomentar des dels anys 80

Territoris intel·ligentsAlfonso VegaraPresident de la Fundación Metrópoli


espais que sota la denominació genèrica de parcs tecnolò-

gics es plantegen el foment d’empreses d’R+D com una

evolució dels espais industrials. La iniciativa pública selec-

ciona la localització i prepara la urbanització de complexos

al servei del desenvolupament de petites unitats producti-

ves i de recerca de condició molt diversa. Al costat d’això

sorgeix la necessitat de fomentar la creativitat empresarial,

amb el concepte de la incubadora d’empreses, un espai de

gestió unitària al servei de les empreses naixents, destina-

da a facilitar el seu èxit en el mercat mitjançant l’assesso-

rament, l’accés a xarxes de contactes i a institucions de

capital risc i la prestació cogestionada de serveis bàsics.

Aquestes iniciatives s’han desenvolupat de manera dispar

i amb resultats molt diversos en països i cultures diferents,

encara que sempre hi apareix implicada la iniciativa públi-

ca i l’intent d’atreure inversió privada.

En el possible èxit d’una iniciativa de promoció tecno-

lògica hi influeixen les institucions i les possibilitats de

finançament, però també hi influeixen les xarxes socials

locals, els sistemes d’informació i de relació que aquestes

habiliten. Sorgeixen noves formes organitzatives que per-

meten aventurar-se en iniciatives els resultats de les quals

no estan garantits. La innovació tendeix a produir-se quan

la societat xarxa, substància de la societat informacional,

funciona. La promoció de parcs tecnològics va esdevenir

ràpidament una estratègia de desenvolupament econò-

mic i de política regional de foment de la innovació.

A França, l’Estat va fomentar a cada ciutat capçalera

de regió un parc tecnològic, amb resultats de vegades

reeixits com el cas de Sofia-Antípolis, proper a Niça als

agradables paratges de la costa Blava. A Alemanya el des-

plegament tecnològic creix a l’empara de les universitats

i, sobretot, de les grans empreses, que desenvolupen les

seves pròpies iniciatives d’innovació, amb singulars pro-

cessos de concentració com el que té lloc a la perifèria de

Munic. Espanya, a causa de la seva configuració politi-

coadministrativa, presenta una estratègia singular de

desenvolupament de parcs tecnològics en diferents

comunitats autònomes. El Parc Tecnològic del Vallès a

Barcelona, Tres Cantos a Madrid, la Cartoixa a Sevilla,

Zamudio a Bilbao o Boecillo a Valladolid, són alguns

exemples notables, que conviuen amb l’evidència que el

verdader desenvolupament innovador té lloc a l’entorn

de les metròpolis amb més massa crítica i major potencial

d’interacció global, sobretot a Madrid, Barcelona i Bilbao.

A Espanya la interacció entre els parcs tecnològics i les

universitats no ha funcionat prou fins ara.

A la Gran Bretanya a més dels desenvolupaments

amb centre a les universitats, amb Cambridge al capda-

vant, la innovació es vincula a esforços urbanístics de

condició molt diferent. Les new cities d’última generació

van ser capaces d’oferir espais atractius per a les noves acti-

vitats. Però els governs locals s’escarrassen a vincular els

processos de regeneració urbana a la societat de la informa-

ció, plantejant espais adequats per al desenvolupament

d’empreses emergents com en els casos de Glasgow o de

Newcastle, espais on la reconversió industrial havia generat

un horitzó desolador i on des del final dels 80 es du a terme

un esforç sense precedents per transformar-ne la base eco-

nòmica. Les estratègies de regeneració urbana estan por-

tant al nucli del vell sistema urbà la nova societat xarxa.

Hi ha fenòmens gairebé espontanis com l’aparició en

ple Nova York del que avui s’anomena Silicon Alley o car-

reró del silici, o l’entorn de High Line al Meat Packing

District, o iniciatives orientades al foment de la nova eco-

nomia, com el 22@bcn iniciat al Poblenou de Barcelona

que mica en mica a esdevingut un referent internacional.

Tots ells diuen que la revolució digital es pot produir al

cor de les nostres ciutats, on hi ha llocs disponibles en

procés de transformació a un preu raonable, amb possi-

bles sinergies amb la vida intensa de la ciutat, en entorns

amb mescla d’usos i espais urbans amb identitat.

Com hem comentat, la creativitat i la innovació sor-

geixen millor en llocs amb molta intensitat urbana i amb

identitat on les classes creatives de la nostra societat pre-

fereixen viure. Potser els parcs tecnològics del futur sigu-

in els espais en transformació del cor de les nostres ciu-

tats. En els apartats següents presentem dos exemples de

ciutats que estan apostant per impulsar els processos

d’innovació al centre de la ciutat: Singapur i Bilbao.

1. One North, Singapur

Es tracta d’una iniciativa innovadora impulsada per

Jurong Town Corporation (JTC), l’agència pública de


Singapur dedicada a la promoció d’àrees d’activitat eco-

nòmica. Aquest projecte s’està desenvolupant sobre la

zona denominada Buona Vista situada al cor de l’illa de

Singapur. One North és el centre tecnològic d’última

generació de Singapur, concebut com un node d’innova-

ció que integra l’ambició per l’excel·lència, l’eficiència i el

realisme que caracteritzen Singapur des de la seva inde-

pendència el 1965. Sobre la base de l’increïble èxit social

i econòmic que ha tingut, l’Administració d’aquest petit

Estat, assessorada per experts internacionals, ha desen-

volupat un lloc d’excel·lència destinat a fomentar la ima-

ginació i la creativitat, un entorn de qualitat que estimuli

la innovació en el pensament i en l’acció. One North té

una escala petita, unes 200 h, i se situa en un entorn

estratègic per al desenvolupament del seu perfil en l’àm-

bit de la biotecnologia i multimèdia. Està al costat dels

parcs científics ja consolidats, el campus de la Universitat

Nacional de Singapur, un dels hospitals més importants

del país i dels voltants del Holland Village que és un dels

barris de moda de la ciutat. A més gaudeix d’accés a les

principals línies de transport públic de la ciutat.

One North es concep amb una sòlida mescla d’usos

docents, de recerca, empresarials, artístics, comercials,

residencials i recreatius. Es va plantejar fa ja una dècada

amb un horitzó de desenvolupament d’uns 15 anys i està

ja en una etapa molt consolidada de desenvolupament. La

primera fase, anomenada Biópolis, va ser la primera a

implantar-se. Aquesta descripció inicial d’usos mostra una

elecció molt diferent de l’habitual, característica dels parcs

tecnològics o d’innovació tradicionals. No es tracta de

crear un lloc de treball, sinó un espai per viure i treballar

on les idees puguin créixer. Per a això les noves tecnolo-

gies, sota la seva condició d’infraestructura de comunica-

ció i d’eina de treball, estan al servei del projecte de crear

un ambient habitable i idoni. L’objectiu del projecte no és

l’espai en ell mateix, sinó la gent, aquelles persones amb

talent que poden sentir-se atretes per un ambient únic en

el seu esforç per assolir l’excel·lència en els seus respecti-

us camps de treball. No solament científics, sinó també

artistes plàstics, músics, joves amb vocació empresarial,

etc. Es busca dotar aquesta nova classe creativa d’un espai

agradable, on es puguin desenvolupar activitats diferents,

incloses les de lleure o descans, i dotat dels millors equi-

paments i infraestructures possibles –les denominades

world class facilities. L’objectiu del projecte és molt singu-

lar i el diferencia d’altres experiències internacionals:

aquest no és altre que la formació i atracció de talent, de

professionals creatius capaços de generar innovació, que

és la base de la nova economia, i això, a l’entorn de certs

sectors clau de futur com ara la biotecnologia i multimè-

dia. La creativitat s’intenta estimular a través de l’art i dels

artistes. El magnetisme del lloc, la creació d’un ambient

innovador, la capacitat d’interacció global, la xarxa de con-

tactes d’excel·lència associats al projecte, etc., són els

aspectes crítics que inspiren el disseny urbanístic, l’arqui-

tectura, els parcs i els equipaments, i tot això, amb una

sòlida infraestructura digital d’última generació.

One North ha estat dissenyat per estimular els sentits

i la imaginació.

Els denominats punts clau o estratègics del projecte són:

Talent, creant les condicions per atreure’l i desenvo-lupar les activitats innovadores que permeten avançar en

la nova economia.

Estil de vida, garantint qualitat ambiental dels espaisi de les infraestructures que els serveixen.

Connectivitat, ràpida i eficient entre llocs, entre ins-titucions i entre diferents professionals.

Oportunitat, facilitant la sinergia entre la recerca i laindústria, afavorint la inversió allà on sorgeixen les inno-

vacions.

Dèiem que a One North l’espai és al servei de la gent.

Per això els seus promotors creuen que, en el marc de la

nova economia, fan falta espais capaços de crear, impulsar

i sostenir una comunitat vibrant i variada de professionals

innovadors, estudiants, emprenedors, investigadors, agents

de capital risc, advocats, banquers, especialistes en comerç

electrònic, artistes, periodistes que puguin interactuar, fer

negocis i divertir-se junts.

Aquesta població variada i activa necessita espais

capaços d’articular diversió, aprenentatge, treball, resi-

dència i vida. El desafiament d’aquests espais és la seva

capacitat per ser imants de les persones amb talent de tot

el món, i materialitzar la innovació amb el foment d’acti-

vitats d’R+D. Per a això es necessita perfilar una identitat

local coherent, on una comunitat sensible a estímuls

abundants i caracteritzada per la seva àmplia llibertat


d’opció, desenvolupi activitats en l’espai públic, i que

aquest sigui lloc de contacte social, de trobada i d’experi-

mentació.

Els promotors d’One North parlen de la importància

de la connectivitat, que cada persona pugui estar connec-

tada amb la resta del món a través de xarxes intel·ligents

d’informació, coneixement, transport, negocis. One

North es concep com una comunitat experimental.

El disseny urbà d’One North ha estat concebut per un

consell d’assessors internacionals i dissenyat per l’oficina

de Zaha Hadid. Es tracta d’un projecte que es recolza en

la realitat existent i incorpora un traçat orgànic. Més que

destacar l’estètica projectual, que alguns denominen futu-

rista, la rellevància del projecte rau en la seva empremta

paisatgística i la seva singular estructuració urbanística,

conseqüència d’una geometria molt tova al servei de l’ar-

ticulació dels mix funcionals. L’eix del projecte és un sinu-

ós parc lineal central que connecta un sistema de subcen-

tres nodals, gairebé sempre accessibles des del parc i

anomenats gràficament Xchange, cada un d’ells amb un

determinat perfil i orientació temàtica pròpia. Són els llocs

on s’intensifica la densitat, la mescla d’usos i l’intercanvi

d’idees. El sistema de transport públic interior està molt

adaptat al disseny urbanístic i connecta perfectament amb

el poderós sistema de transport col·lectiu de l’Illa.

El disseny global d’One North recorda l’estructura

d’un centre històric europeu amb carrers orgànics d’esca-

la reduïda i una sèrie de nodes o llocs de reunió, espais

per propiciar la trobada i l’intercanvi. Aquesta interacció

humana es produeix en l’espai físic, i sens dubte, en l’es-

pai virtual a través de la poderosa infraestructura digital

creada.

2. Bilbao Guggenheim

Bilbao és considerada avui dia una de les experiències

europees de més èxit de renovació urbana i reinvenció del

model productiu. En alguns casos espanyols, com

Barcelona i Girona, Santiago de Compostel·la, Vitòria o

Bilbao, comprovem que la qüestió del centre històric

transcendeix la reflexió conservacionista o patrimonial

tradicional. Els centres històrics són fonamentals en la

reflexió que les ciutats tenen amb vista al futur, i és dife-

rent el paper que en cada cas poden exercir en el conjunt

de la ciutat i el seu entorn metropolità. Tots els centres

històrics no són iguals, no només per les diferències de

forma i funció, sinó perquè tendeixen a interpretar-se

com a centre històric espais relativament recents. Així

s’inclouen en la seva lògica de protecció àrees urbanes

com els eixamples de població i alguns conjunts, més o

menys homogenis, de principis del segle XX, com els vin-

culats al moviment ciutat jardí, els primers exemples

d’habitatge social i fins i tot conjunts industrials singu-

lars.

El cas de Bilbao permet visualitzar gran part dels rep-

tes i de les expectatives que centren la qüestió dels cen-

tres de les ciutats a Europa, incloses algunes contradic-

cions quant a les finalitats i quant a les formes de

transformació plantejades.

Bilbao té una història urbana singular, condicionada

per esdeveniments definits: l’enclavament medieval, la

seva condició portuària, la seva atonia durant el renaixe-

ment, una il·lustració de tall provincià, l’eclosió de la seva

modernitat amb la revolució industrial i una postguerra

expansiva també fundada en la indústria, amb un final de

segle XX tens per la recerca d’una identitat sòlida i pròs-

pera. Avui el centre urbà de Bilbao, determinat pels seus

espais històrics, catalitza i dirigeix la vida d’una regió

urbana de milió i mig d’habitants a una distància de 45

minuts.

El denominat Casco Viejo coincideix amb l’espai de la

vila de Bilbao en els seus orígens, que avui reconeixem

amb facilitat. El Casco era, al segle XX, un espai popular,

un barri de la ciutat, que malgrat el seu contingut patri-

monial s’anirà deteriorant en la mesura que es desplacen

les funcions centrals cap a altres llocs de la ciutat. La res-

tauració es va abordar amb eficàcia en els anys 80, des-

prés de les inundacions que l’agost de 1983 va patir la

ciutat, amb la destrucció d’edificis i comerços, detonador

de la transformació del Casco Viejo. Es declara Àrea de

Rehabilitació Integrada i es redacta un pla especial de

rehabilitació; el 1985 es crea una oficina pública per diri-

gir-ne l’actuació. El Casco Viejo de Bilbao es rehabilita des

de la iniciativa pública, amb el seu suport econòmic,

mantenint la seva condició “popular”, amb vinculació al


comerç, però també al turisme, a l’hoteleria i a la cultura.

Així, es va actuant als edificis principals, tant esglésies

com cases palauenques, els museus i els mercat, acabant

al teatre Arriaga, sobre l’Arenal. Alhora es desenvolupa

un procés paral·lel d’intervenció en els espais públics i de

rehabilitació subvencionada d’edificacions privades.

L’oficina municipal de rehabilitació funciona amb eficà-

cia, de manera que avui gairebé tots els edificis han estat

objecte d’alguna acció de millora. El Bilbao dels set car-

rers i de la Plaza Nueva, de l’Arenal i del Volantín recupe-

ra la seva esplendor. El marge dret de la Ria, en seqüèn-

cia des del mercat fins a la Universitat de Deusto, s’erigeix

llavors com a façana urbana moderna i noble.

Tanmateix l’Ensanche continua sent l’espai central de

la vida urbana. El marge esquerre havia estat ocupat per

activitats vinculades a la indústria, al port i al ferrocarril.

L’Ensanche, al cor de la ciutat metropolitana, es bolcava

cap al seu interior, cap a la Gran Via que acollia els edifi-

cis més nobles. Sobre l’espai de la primera terrassa fluvial

s’anirà aixecant un laberint de fàbriques, en connexió

amb la Ria del Nervión i amb seus petit afluents. El marge

dret, amb episodis industrials al curs de la Ria, arriba al

mar a Getxo, lloc tradicional de residència de la burgesia

mercantil local, mentre que al marge esquerre i després

de les fàbriques, sorgeix el Bilbao obrer, sobre els pen-

dents de Barakaldo, Sestao, Portugalete i Santurtzi.

Podem així parlar d’un Bilbao medieval, un Bilbao mer-

cantil, un Bilbao popular, un Bilbao burgès, un Bilbao

obrer. Imatges socioformals d’una ciutat construïda his-

tòricament a ritmes diversos. La crisi industrial i la recon-

versió derivada plantegen grans incerteses.

L’arquitectura acompleix un paper en el renaixement

urbà i està sent utilitzada per liderar-lo. El cas de Bilbao

és en aquest sentit excepcional, amb la imatge central del

museu Guggenheim que F. Gehry va encaixar magistral-

ment en un dels espais més difícils i deteriorats del cor

de la Ria. El procés de reindustrialització des del final

dels 70 planteja grans reptes, i els problemes socials i

econòmics necessiten estratègies de futur en les quals la

societat s’hi bolqui amb entusiasme. Aquesta és la fun-

ció dels grans projectes que tenen lloc a Bilbao al servei

de l’espai ja urbanitzat, concentrats en l’espina dorsal del

sistema metropolità definida per la Ria, cor del vell espai

industrial i per la impossibilitat geogràfica d’una expan-

sió perifèrica.

El Bilbao del Casco Viejo recull, com hem indicat, la

primera gran acció urbana, arrelada en els conceptes de

restauració i rehabilitació. Però també el Bilbao de

l’Ensanche, centre direccional per excel·lència, està sent

sotmès a una adaptació funcional de gran calat. Hi desta-

ca la recuperació de la vora del Nervión que delimita

l’Ensanche, espai d’Abandoibarra, on es construeixen el

museu Guggenheim i l’auditori Euskalduna, sobre

emplaçaments ocupats abans pel ferrocarril, magatzems,

duanes i drassanes.

Alguns afirmen que la trobada entre Bilbao i el

Guggenheim és casual. Però això ha succeït perquè

Bilbao tenia una actitud oberta cap a la innovació. Des del

punt de vista de la planificació urbanística Bilbao és un

cas exemplar: ha utilitzat totes les eines urbanístiques

disponibles, en un articulat esforç de l’Ajuntament, de la

Diputació de Bizkaia, del Govern Basc, del Govern

Central i de la mateixa societat.

No es pot negar que Bilbao ha desenvolupat un dels

majors esforços de planificació de la ciutat en les diferents

escales. Tanmateix, és curiós que per al públic i per a la

premsa internacional, el protagonisme el té l’arquitectura

i la referència és el Guggenheim. L’”efecte Guggenheim”

succeït a Bilbao no és traslladable a altres ciutats per la

mera construcció d’un edifici emblemàtic. L’”efecte

Guggenheim” simbolitza la voluntat de canvi d’una

societat, la confiança i la determinació que és possible

reinventar i construir el Bilbao del segle XXI sobre les

ruïnes d’un territori i d’un sistema productiu esgotat.

Des de mitjan anys 80 s’han plantejat importants pro-

jectes de transformació urbanística al centre urbà de

Bilbao; molts d’ells han fracassat. Però és al final dels anys

80, i sobretot els 90, quan es plantegen els projectes que

quallaran: el nou metro, en ple servei avui dia, que pro-

jecta Norman Foster després d’un concurs, l’ampliació

del port que permet alliberar espais en l’interior de la Ria,

l’aeroport dissenyat per Santiago Calatrava, l’importan-

tíssim programa de sanejament de la Ria i el desenvolu-

pament d’Abandoibarra, una àrea de nova centralitat dis-

senyada per Cessar Pelli, on funcionen ja des de fa uns

anys el museu Guggenheim i el palau de congressos


Euskalduna junt amb habitatges, hotels, centres comer-

cials, edificis universitaris i una torre d’oficines que és la

central d’Iberdrola. També ha estat rellevant el projecte de

l’Alhóndiga i l’ambiciosa recuperació d’espais per als via-

nants a l’Ensanche. En aquest procés de transformació

urbana ha estat essencial el paper de la societat Bilbao

Ria 2000.

Com a pròxims projectes, ja en l’horitzó, es presenta

Zorrozaurre, una península d’unes 50 hectàrees a la Ria

que pot ser decisiva en la necessària nova revolució de

Bilbao, la revolució del coneixement. Bilbao ja va experi-

mentar una revolució industrial, seguida d’una reeixida

revolució urbana desenvolupada en els últims 25 anys.

Amb vista al futur Bilbao afronta una knowledge revolution

que permeti l’impuls de l’economia creativa. El projecte

Bilbao DC (Digital and Design City) pretén transformar el

cor de Bilbao, Ensanche i centre històric, en un dels espais

més innovadors d’Europa. És a dir, utilitzar els espais d’ex-

cel·lència creats en la recent revolució urbana de Bilbao

com a referència per a l’atracció de talent i desenvolupa-

ment d’activitats innovadores. També s’ha plantejat recent-

ment el concepte de BBNext, una gran aliança entre Bilbao

i la Diputació de Bizkaia per enfortir les complementarie-

tats estratègiques i les connexions físiques, funcionals i

operatives, d’un territori amb una població de prop d’1,5

milions de persones, que dotaria d’una massa crítica

important el principal centre econòmic del País Basc.

En les últimes dècades, i abans de la crisi econòmica

actual, gairebé totes les ciutats mitjanes i grans d’Europa

han estat immerses en processos de transformació relle-

vants, i en aquest context, l’experiència de Bilbao i l’ano-

menat “efecte Guggenheim” pot ser una referència de

gran valor. La importància de l’experiència de Bilbao no

és el passat sinó el futur, i especialment el compromís per

transformar els èxits de la revolució urbana com a plata-

forma d’internacionalització i d’impuls en l’atracció de

talent i en el desenvolupament de l’economia creativa.

3. Cap a un projecte de ciutat

A les primeries del segle XXI estan apareixent situa-

cions noves en totes les facetes de la nostra vida: el des-

envolupament de les noves tecnologies de la informació

i de les comunicacions multiplica exponencialment la

capacitat d’interacció global a tots els nivells; l’obertura

dels mercats internacionals introdueix noves pautes de

comportament i nous riscs en les empreses que operen

globalment; l’actual estructuració política mundial fa difí-

cil abordar de manera justa i coherent la redistribució dels

recursos que genera l’economia internacional i això

accentua les desigualtats i genera una gran fractura entre

països, ciutats i persones; l’obertura global i els creixents

desequilibris entre països està afectant de manera espec-

tacular els fluxos migratoris i en alguns països sorgeixen

problemes greus d’integració, creixent inseguretat, etc.

Tots aquests canvis afecten també les ciutats i la forma

de gestionar-les. Avui dia els habitants de les nostres ciu-

tats interactuen en un entorn global cada vegada més

ampli que ultrapassa els límits locals i també les empre-

ses que neixen o que decideixen instal·lar-se a les nostres

ciutats tenen unes exigències d’operar en mercats cada

vegada més amplis i estan sotmeses a un esquema de

competència que supera els límits físics de les ciutats i del

seu entorn regional immediat.

En aquest context, les ciutats necessiten utilitzar com

a referència bàsica per a la seva organització i disseny el

context de la globalització encara que només sigui perquè

han d’acollir i donar els serveis adequats als seus ciuta-

dans i a les empreses que allà s’ubiquen.

Cada vegada més les empreses necessiten operar glo-

balment per sobreviure i cada vegada més també una

major proporció de ciutadans tenen necessitats d’interac-

tuar amb idees, informació, territoris i persones situades

fora dels límits de la ciutat mateixa.

En els últims anys s’ha escrit i debatut molt sobre la

competència entre les ciutats, amb freqüència s’ha assenya-

lat que no són els estats les unitats econòmiques realment

operatives i rellevants en la nova economia sinó les ciutats

i els seus entorns regionals. La qüestió clau és pensar en la

naturalesa de l’esmentada competència, és a dir, preguntar-

se si competeixen realment les ciutats o més aviat les per-

sones i les empreses que viuen i operen a la ciutat.

No hi ha dubte que avui dia les empreses competei-

xen, i no només localment, sinó globalment a causa de la

disponibilitat d’informació, a la creixent transparència


dels mercats i a la progressiva eliminació de les barreres

al comerç internacional. La nostra tesi és que des de la

política urbana i des de l’urbanisme es pot aportar un

suport bàsic per a la competitivitat de les empreses i

també i la qualitat de vida que pot arribar a marcar una

diferència perceptible per als ciutadans.

La qüestió clau per al govern de les ciutats és saber si

els alcaldes i els equips de govern municipal o regional

poden fer alguna cosa per millorar la capacitat competi-

tiva de les empreses del seu municipi o de la seva regió,

o si en realitat, aquests territoris es perceben com a com-

petitius perquè ho són les empreses que s’hi han

instal·lat. En les nostres investigacions del projecte

CITIES es constata que les ciutats i les regions sí que

poden desenvolupar “certs” avantatges competitius per a

“certes” activitats.

Tradicionalment eren molt importants els anomenats

avantatges comparatius, és a dir, els relatius a la geogra-

fia, a la naturalesa, al clima, etc. Cada vegada més, en la

nova economia prevalen els anomenats avantatges com-

petitius creats per l’home, i això succeeix especialment en

l’àmbit de les ciutats. Les ciutats i els territoris poden

contribuir a la competitivitat de les empreses amb una

simplificació de la burocràcia, amb una gestió àgil i efi-

cient del sector públic, amb equipaments educatius apro-

piats per al perfil de les empreses, amb una bona infraes-

tructura digital de qualitat, amb aeroports, serveis

logístics, serveis financers, mobilitat eficient, sòl disponi-

ble a un preu raonable, qualitat dels espais públics, etc.,

però especialment, una ciutat pot aportar avantatges

competitius si hi ha un “clúster econòmic” local o una

específica composició d’activitats i serveis propicis per al

naixement o instal·lació d’empreses d’un cert perfil.

Les ciutats necessiten dotar-se d’un determinat perfil

i un determinat estil de vida que, si està intel·ligentment

elegit, serà un poderós instrument per crear valor afegit i

atractiu per a cert tipus de persones, empreses i activitats.

Aquesta reflexió posa de manifest que una part subs-

tancial del suport que necessiten les empreses per ser

competitives i dels al·licients que necessiten els ciutadans

per assolir cotes significatives de qualitat de vida té una

relació molt estreta amb el model de ciutat, amb la seva

estructura urbana i amb el seu perfil funcional, i aquests

aspectes, estan gestionats per les autoritats locals i regio-

nals. En definitiva, la política urbana és un factor essen-

cial per a la creació d’avantatge competitiu i qualitat de

vida sostenible.

Una de les principals i més difícils missions dels

governs locals és orientar el model de ciutat en una direc-

ció intel·ligent, inspirada en la idiosincràsia del lloc, en els

seus components d’excel·lència i amb una important par-

ticipació dels diferents actors. En aquest context, la clau

per als governs locals, que de vegades estan poc temps en

el poder, és elegir bé, identificar els projectes crítics pels

quals vol apostar la ciutat i aportar l’energia, la il·lusió i el

lideratge necessaris per avançar en aquesta direcció.

Aquesta és una forma viable de crear avantatge competi-

tiu i magnetisme en l’etapa convulsa de la globalització, i

per això, el lideratge és tan important ja que és l’element

aglutinant que fa actuar de manera integrada els dife-

rents components de la ciutat.

Durant dècades els governs de les ciutats i les regions

s’han organitzat a través de rígids departaments sectorials

que deixaven escasses oportunitats a la interrelació i a la

sinergia. Cada vegada més són necessaris òrgans especí-

fics per al desenvolupament de projectes intel·ligents,

que gairebé sempre són projectes de fusió que sorgeixen

en llocs de confluència o en punts d’acupuntura urbana

com els denomina brillantment Jaime Lerner. No es pot

treballar només a una escala, és necessari alternar projec-

tes, abordar les diferents escales urbanes i territorials,

activar projectes sòlids, crear sinergies. Alguns dels més

innovadors i imaginatius projectes per al segle XXI com

One North a Singapur s’està creant a través d’una agèn-

cia específica JTC (Jurong Town Corporation) capaç d’in-

tegrar aspectes de disseny urbà, innovació, universitats,

infraestructura, biotecnologia, noves tecnologies, art,

habitatge, lleure. Altres espais de la ciutat com les àrees

residencials, certes reserves ambientals, àrees portuàries,

etc., poden desenvolupar-se fàcilment per diversos actors

a través de procediments convencionals, però els projectes

crítics capaços d’impulsar poderosament la transformació

de la ciutat són transversals i requereixen una gestió

intel·ligent i específica.

La ciutat del segle XXI es basa més que mai en la inno-

vació i aquesta es produeix en la intersecció entre disci-


plines diferents, als llocs de trobada entre filosofies i acti-

tuds diverses, als espais físics d’intercanvi, en els nodes

de confluència física i virtual, als llocs freqüentats per les

persones més creatives i tolerants de la societat. Els ins-

truments tradicionals de planejament urbanístic en molts

casos estan resultant insuficients per donar una adequa-

da resposta a les necessitats que avui tenen les nostres

ciutats. La nostra cultura urbanística expressada en la

nostra manera tradicional de redactar els plans urbanís-

tics i gestionar-los corre el risc d’acabar envellida i rígida

en la seva burocràcia.

En la investigació sobre diverses ciutats del món que

estem desenvolupant a la Fundació Metròpoli a través del

projecte CITIES es posa de manifest que hi ha una distin-

ció bàsica entre ciutats, al marge de la seva mida, del seu

nivell de desenvolupament econòmic o del seu perfil

urbà. Hi ha “ciutats amb projecte” i “ciutats sense projec-

te”. Els territoris intel·ligents són aquells capaços de dotar-

se d’un projecte de ciutat i de trobar un equilibri entre la

seva estratègia econòmica, la cohesió i desenvolupament

social i la sensibilitat i cura del medi ambient.

Els territoris intel·ligents utilitzen les estratègies territo-

rials i l’urbanisme participatiu per aconseguir un desen-

volupament sostenible i assolir un equilibri intel·ligent

entre medi ambient, societat i economia. La recerca de

l’excel·lència i la possibilitat de dissenyar un projecte de

futur no és exclusiva de les ciutats econòmicament gaire

desenvolupades. Es poden assolir nivells de coherència i

equilibri en diferents estadis de desenvolupament econò-

mic. La bona notícia, el millor missatge que podem trans-

metre a les ciutats amb problemes, a aquelles que tradi-

cionalment s’han trobat fora dels circuits de l’èxit i de la

innovació, és que ha arribat el seu moment, que a través

del lideratge, de la participació dels seus actors i d’un

projecte intel·ligent de futur poden crear en poc temps els

seus propis avantatges competitius, i complir els seus

objectius en un món cada vegada més obert i amb

immenses possibilitats.

L’urbanisme del segle xxi no és un joc de suma zero.

La mera gestió dels pressuposts municipals té efectes

molt limitats sobre el potencial de transformació de la

ciutat. Amb un projecte de ciutat, amb lideratge i amb

capacitat de col·laboració entre els diferents actors de la

ciutat es multipliquen exponencialment a les possibilitats

de futur, la clau potser rau en què els governs locals i

regionals tinguin la visió i la credibilitat necessària i sigu-

in capaços d’incentivar el sector privat i la societat civil en

el desenvolupament d’objectius i projectes d’interès

col·lectiu. Des del nostre punt de vista, per crear un hàbi-

tat humà i atractiu en la societat del coneixement neces-

sitem reinventar el govern de les ciutats, necessitem més

poder polític i econòmic per a les ciutats i els seus entorns

regionals, nous horitzons de qualitat en l’urbanisme,

enfortir els lideratges creatius de la ciutat, idear noves

fórmules de participació de la població, molta sensibilitat

per la idiosincràsia local, reforçar el sentiment de perti-

nença que són claus per emprendre projectes col·lectius.

En una economia basada en el coneixement, en la

innovació i en el capital intel·lectual, els factors de com-

petitivitat no són purament econòmics, depenen de l’e-

quilibri social i de la qualitat ambiental. En el futur les

ciutats grans, mitjanes o petites aconseguiran avantatges

competitius fent ressaltar la seva identitat i enfortint les

seves connexions globals. Els hàbitats de la globalització

cal reinventar-los sent conscients que les ciutats i els ter-

ritoris més atractius, aquells capaços d’exercir magnetis-

me sobre el seu entorn, seran els que tinguin un projecte

de futur il·lusionador i compartit i no només aquells que

gaudeixin d’unes condicions de partida determinades.


1. Introducció

En l’actualitat, les ciutats més importants del món

estan abordant les obligacions i els reptes de la nova eco-

nomia. Les ciutats globals, en particular, emergeixen com

els llocs indispensables de creació de coneixement,

emprenedoria i transaccions cara a cara. Els processos

dinàmics de la reestructuració econòmica i de l’espai per

tal d’aprofitar el potencial de l’economia del coneixement

ja estaven en marxa abans de la davallada de l’economia

mundial. Durant l’última dècada, les ciutats de tot Europa,

l’Amèrica del Nord i l’Àsia oriental han desplegat una

gamma d’instruments per reforçar la seva economia del

coneixement. Les polítiques per atraure el talent, per crear

clústers d’especialització de gran valor, per millorar les

habilitats i l’educació locals, per donar suport a l’empre-

nedoria i per aprofundir en els vincles de transferència de

coneixement entre el món empresarial i l’universitari són

ara molt comunes a les ciutats que miren cap al futur.

Tot i que en el discurs acadèmic la bibliografia sovint

separa les ciutats globals, com a plataformes on s’ub-

iquen les grans corporacions i la presa de decisions, de les

ciutats innovadores i de l’economia del coneixement, els

llocs on té lloc la creació i la comercialització de nou

coneixement, la veritat és que aquestes actituds es donen

cada cop més en les mateixes ciutats, perquè són les ciu-

tats globals les que han adoptat de forma més directa l’e-

conomia del coneixement. Per una banda, la font més

important de treballadors per a les empreses de l’econo-

mia del coneixement han estat sovint antics “treballadors

de l’economia del coneixement” que marxaven de les

gran corporacions. Per l’altra, les ciutats globals amb fun-

cions empresarials, institucionals i d’hospitalitat de gran

escala sovint han de fer lloc deliberadament per a l’acti-

vitat de l’economia del coneixement per tal de garantir

que no es vegin envaïdes per altres activitats amb què

poden obtenir més beneficis a curt termini. Per tant, hem

presenciat l’ascens tant de la diversificació de les econo-

mies de les ciutats globals per incloure una activitat d’in-

novació més gran com de l’emergència d’un grup de

“ciutats globals intel·ligents”, on l’activitat de la innova-

ció és la clau de la proposta per ser una ciutat global. En

ambdós grups, els nous districtes per a l’economia del

coneixement emergeixen com a mitjans per fer lloc a la

nova economia en el context d’unes ciutats amb tradició

on cal una reestructuració urbana.

2. Després de la caiguda... les noves economies

de ciutat

L’impacte de la davallada del 2008-2009 ha accelerat

aquest horitzó de les polítiques i ha comportat una visió

de l’espai més clara per a la ciutat. En particular, queda

palès que el desenvolupament urbà basat en el coneixe-

ment s’ha convertit en una eina imprescindible per a l’ac-

celeració de les ciutats innovadores. La producció de

creativitat i coneixement es considera un fenomen pre-

dominantment urbà que exigeix una escala, intensitat,

infraestructura i diversitat que només les ciutats poden

oferir. Ara es reconeix el coneixement com un motor

principal, potser el motor, de la competitivitat urbana

futura en nombrosos plans de ciutats globals concebuts

fins a l’any 20111. Aquestes ciutats reconeixen la intensi-

Cal que les ciutats globals tinguin districtesdel coneixement? Observacions sobre el 22@ de Barcelona i els seus homòlegs

Greg ClarkGlobal Advisor on City Development


tat imminent de la competència per tal d’atraure el talent

i de fomentar la innovació, per això adopten una sèrie de

mesures polítiques i d’iniciatives per preparar-s’hi. Els

actuals conceptes de moda com ara ciutat intel·ligent, ciu-

tat cognitiva, ciutat del coneixement, ciutat creativa i d’altres

pretenen captar aquesta tendència dominant cap a un

desenvolupament urbà que posa en primer lloc el valor

econòmic del coneixement.

En aquest context, els districtes de l’economia del

coneixement tenen cada cop més suport com a motors

clau d’aquest desenvolupament. De vegades descrits com

a “districtes del coneixement”, “barris de la innovació” o

“barris urbans”, aquests dissenys de l’espai han estat

encapçalats per un gran nombre de ciutats pioneres com-

promeses amb un projecte d’urbanisme del coneixement a

llarg termini i la idea ha estat seguida per altres ciutats que

aspiren a tenir un estatus de ciutat del coneixement mit-

jançant programes de planificació urbanística. Exemples

d’aquest últim fet serien Brisbane, Dubai, Melbourne,

Riad, Monterrey, Kochi o Xangai.

En la majoria de casos, els districtes de l’economia del

coneixement es conceben per funcionar com una part de

l’estratègia de desenvolupament econòmic de la ciutat,

que engloba les idees sobre la innovació, els mercats

mundials i el capital humà sota un pla a mitjà o a llarg

termini. En alguns casos, demostren la intenció de la ciu-

tat d’augmentar les capacitats i el coneixement dels seus

residents com a eina per a la regeneració urbana i el des-

envolupament social. També es poden crear com a cata-

litzadors per construir unes relacions espacials fortes

entre els clústers econòmics urbans.

Els districtes de l’economia del coneixement es creen

poques vegades com a projecte individual. Tendeixen a

fer-se acompanyats per iniciatives que comprenen tota la

ciutat, com ara:

– El manteniment d’una base econòmica diversifica-

da, alimentada per xarxes de distribució i de subministra-

ment extenses així com de serveis especialitzats;

– l’atracció i la formació de grans consorcis de capital

humà;

– la instal·lació d’alta tecnologia en els equipaments

de la ciutat i en la vida social de forma més general;

– la inversió en infraestructures de transport tant

intern com extern;

– la provisió d’una qualitat de vida i d’espai competi-

tiva mitjançant inversions en habitatge, medi ambient i

cultura.

3. Els districtes de l’economia del coneixement

en les ciutats globals

La inversió específica en els districtes de l’economia

del coneixement creix molt ràpidament. Mentre que els

parcs tecnològics i científics previs es construïen en gran

part com a emplaçaments verds allunyats de la ciutat

central, aquests nous districtes urbans es creen per inte-

grar-se en el terreny urbà. Això es deu sobretot al fet que

l’economia urbana ha mostrat que a la innovació i l’opti-

mització del coneixement s’arriba mitjançant processos

iteratius i interactius que confien en la participació ciuta-

dana, en la diversitat i en entorns d’ús més mixtos. A

Europa, per exemple, vuit ciutats, entre les quals hi ha

Newcastle i Aarhus, han format la xarxa REDIS, un grup

amb plans seriosos per desenvolupar barris del coneixe-

ment dedicats a l’economia de la innovació. Per tant, els

entorns del coneixement s’ubiquen fermament en els cir-

cuits quotidians de la ciutat, a la vegada que tenen un

caràcter distintiu, una sensació clara d’ubicació i una

homogeneïtat interna percebuda.

Els districtes urbans del coneixement prenen moltes

formes; parcs científics urbans, vivers tecnològics, plata-

formes de mitjans comunicació, campus del coneixe-

ment, districtes creatius i barris científics són només

algunes de les formes que prenen les planificacions eco-

nòmiques basades en el coneixement a les ciutats del

segle XXI. En cada cas, implica l’agrupament de les activi-

tats d’R+D vinculades pels beneficis dels entorns de bar-

reja d’usos, des d’habitatge, empreses, educació i oci en

un escenari urbà orgànic o artificial. Així, es poden iden-


1. Una petita mostra d’aquests plans serien el Pla metropolità de Sidney2036; París SDRIF 2031 i el Pla metropolità de Chicago GO TO 2040.

tificar tres tipus de districte (Yigitcanlar, Velibeyoglu &

Martínez-Fernández, 2008):

1. Clústers empresa-finances. Solen estar formatsper l’agrupació d’activitats de serveis intensius en conei-

xement –com ara consultories legals o de gestió– al vol-

tant de seus centrals de corporacions i altres multinacio-

nals, i operen en sincronia amb els serveis financers

finals. Se solen ubicar molt cèntricament i milloren la

confiança i la transferència tàcita de coneixement.

2. Producció d’alta tecnologia, normalment de lesTIC o la biotecnologia. Aquest model queda molt ben

il·lustrat amb el Silicon Valley de la regió metropolitana de

San Francisco, que funciona com un hub del coneixe-

ment que agrupa universitats regionals i recerca indus-

trial amb ànim de lucre. Les innovacions que s’assoleixen

en aquesta plataforma es desenvolupen després en les

indústries properes, que funcionen d’una manera alta-

ment flexible. De vegades, aquests clústers es desenvolu-

pen en zones suburbanes amb un ambient més semblant

al campus d’una universitat a causa de les preferències

específiques dels seus treballadors, enginyers del conei-

xement.

3. Clústers de creativitat industrial, com ara cine-matogràfics, musicals i de la moda. Aquestes agrupacions

confien molt en el coneixement tàcit i en la comunicació

cara a cara i menys en el treball en xarxa social basat en

les TIC.

Com que els districtes del coneixement es conceben

per a projectes d’ús mixt (per tal d’assolir una massa crí-

tica d’empreses i de treballadors del coneixement), pre-

senten un repte per a la ciutat moderna dissenyada tradi-

cionalment segons principis de planificació per zones

fixes o monofuncionals.

La davallada en l’accés a l’habitatge ha suposat una

barrera important per a la planificació d’estratègies de

districte del coneixement.

Quins beneficis poden aportar els districtes del conei-

xement als actors implicats?

– Oportunitats per compartir recursos (com ara l’ús

conjunt de laboratoris cars),

– la millora del treball en xarxa i la interacció cara a

cara per produir una innovació més gran,

– reforç dels lligams entre empreses i universitats,

– espai ideal per al viver de noves empreses,

– capacitat de testar productes en el laboratori viu,

immediatament adjacent a la ciutat.

Quins beneficis aporten els districtes del coneixement

a les ciutats?


Tema ExempleCom beneficia un districte del coneixemet

Construcció de marca

Aglomeració econòmica

Revitalització

Capital humà

Actes socials

Cohesió social i place-making

Lideratge

Promociona la ciutat com una ciutat de progrés compromesa ambel coneixement. El districte associa la ciutat a un punt de referènciacompromès a aferrar-se al futur i no al passat.

Facilita un punt focal central per a tota l’activitat econòmica de l’economia de coneixement local.

Eina política per a la regeneració urbana, en especial la desindustrialització i les zones ambientalment degradades de la ciutat o de prop d’aquesta.

Atrau talent altament qualificat tant nacional com de l’estranger.

Dóna suport a actes empresarials atractius i a l’activitat intergovernamental potencialment de gran escala.

Facilita un espai per a la millora de la interacció, la conversió decarrers en zona de vianants, el contacte cara a cara, la identitat de lloc i la millora general del capital social.

Ofereix un escenari ideal per identificar i donar suport al talentque, si es controla de la forma adequada, pot convertir-se en el lideratge futur de la ciutat.

22@ de Barcelona, Taipei 101

Crossroads de Copenhaguen, InnovationDistrict de Boston

Digital Village d’Hèlsinki, Digital Media City de Seül

Dubai Media City, Silicon Alley

Masdar, Abu Dhabi

One North de Singapur


Tot i els beneficis mutus esbossats, l’efecte de la reces-

sió mundial ha estat considerable en la comprensió i la

proposició dels districtes del coneixement, encara que

l’impacte variï entre les ciutats. Això té relació amb la

divisió de l’empresa i les línies de finançament dels dis-

trictes del coneixement; hi ha barris del coneixement

liderats pel sector públic, que confien en fons nacionals,

regionals o supranacionals (com ara la Unió Europea)

que s’han garantit durant la crisi. Altres districtes de ciu-

tats fan implicar-hi el sector privat com a inversor més

gran i la proposició de valor ha disminuït dràsticament

(Van Winden, 2010). Els preus del sòl i dels immobles han

caigut, cosa que implica que inversors privats assoleixin

menys ingressos dels que esperaven. Com a resultat, els

constructors han disminuït les ambicions infraestructu-

rals per a aquests districtes i gran part dels fons privats

per als districtes s’han acabat esvaint.

Això ha succeït, per exemple, al barri del coneixement

Science City de Newcastle, on el finançament del sector

públic lluita per ocupar el buit que ha quedat a curt ter-

mini. Altres impactes serien la manca de finançament i

capital de risc per a empreses que ocupen els districtes

del coneixement. Les empreses de biotecnologia i cièn-

cies de la vida es veuen afectades en particular per aquest

fet, fet que implica que moltes acaben cercant una ubica-

ció alternativa. El destí dels districtes del coneixement a

mitjà termini també depèn en gran mesura de com els

governs nacionals s’impliquin per rellançar les inversions

en coneixement i R+D.

4. Estudis de cas de Singapur, Nova York, Seül,

Boston i Barcelona


Anunciat l’any 2000, One North és un districte de més

de 200 hectàrees al sud-oest de Singapur, prop de la

Universitat Nacional de Singapur, de l’Hospital

Universitari Nacional i del Politècnic de Singapur.

Prenent com a model el Silicon Valley i batejat d’aquesta

manera amb referència al fet que Singapur es troba 1

grau al nord de l’equador, el projecte sencer ha de costar

7.000 milions de dòlars fins a l’any 2025. Un cop acabat

del tot, One North donarà cabuda a una infraestructura

d’R+D d’avantguarda i suposarà un punt d’atracció més

ampli per a les activitats d’R+D i empresarials en el camp

de la biociència i les tecnologies de la informació. El

Govern d’aquesta ciutat estat ha qualificat One North

com “la icona de la nova economia de Singapur” i una

oportunitat per “conduir l’economia de Singapur cap a

l’era del coneixement” (Wong & Bunnel, 2006).

One North acull una sèrie de clústers de recerca inter-

connectats en biociència, mitjans interactius, ciències físi-

ques i medicina. Té com a objectiu crear un espai per tal que

les empreses d’un sector es beneficiïn del talent d’altres.

One North està compromès amb una urbanització

d’ús mixt que pugui crear una comunitat activa les 24

hores. Restaurants, espais culturals, habitatges, escoles

internacionals i transport públic integrat formen part del

Pla Director d’Urbanització de One North.

El clúster Biopolis és el més avançat. La idea per al

complex rep la influència dels instituts nacionals de La

salut dels Estats Units, on investigadors del Govern tre-

ballen juntament amb els seus homòlegs de farmacèuti-

ques privades. Des que se’n va iniciar la construcció, l’any

2001, les dues primeres fases de Biopolis han pogut aco-

llir 1.000 científics de set instituts de recerca públics i vint

empreses. Les àrees de recerca són el càncer, les malalties

del metabolisme i les tropicals. La tercera fase, inaugura-

da l’any 2010, va ampliar la zona fins a acollir 5.000 cien-

tífics, cosa que el va convertir en un dels clústers líders

d’aquest tipus del món. Les empreses tenen accés a ins-

tal·lacions de laboratori d’avantguarda i de baix cost equi-

pades amb aparells de primera categoria. S’han ofert

incentius financers generosos, en forma de deduccions

fiscals, beques a l’R+D i subvencions per a formació, per

tal d’atreure-hi empreses internacionals. També abunden

incentius al talent estranger per tal d’enriquir la reserva

de talent. El Govern facilita beques completes valorades

en 700.000 dòlars a 1.000 doctorats candidats. Com a

contrapartida, els graduats acorden treballar a Singapur

durant deu anys, alternant entre els sectors públic i privat.

El Govern de Singapur espera que aquesta elit acabi for-

mant un substrat de recerca futur per a la ciutat.

Fusionopolis és un edifici de 24 plantes que funciona

per impulsar la col·laboració en mitjans, comunicació i tec-


nologies de la informació. Disposa de més de 185.000 m2

d’espai d’oficina i de laboratori i acull botigues, restaurants

internacionals i instal·lacions d’oci. Fusionopolis inclou

apartaments que funcionen com a laboratoris vius equi-

pats amb aplicacions experimentals, per la qual cosa els

prototipus es proven en acció. Les solucions concebudes i

provades a Singapur –com ara unes tecnologies de la

informació impecables, equips amb GPS i telèfons mòbils

de comunicació domèstica– es presenten com el futur de

les ciutats asiàtiques.

Vista Xchange és un tercer clúster, una plataforma de

suport corporatiu i empresarial, i Infopolis n’és un altre.

One North és bastant poc comú, en el sentit que el pro-

jecte complet està dissenyat a consciència per oferir una

connectivitat impecable en l’aspecte individual, ja que

nodreix les interaccions cara a cara, fet important per sos-

tenir l’ecologia de la innovació de l’economia del conei-

xement. En el cas de One North, el valor social es veu

com una ecologia d’ecosistema que promou llocs d’inte-

racció infinits per a la transferència tàcita de coneixement

entre les empreses i els ciutadans emprenedors.

One North, de la mateixa manera que Silicon Valley,

també és pioner en la mobilitat de cervells entre els

seus treballadors. Aquesta comunitat professional

internacional està profundament compromesa amb les

empreses properes del districte, però també està creant

una xarxa mundial excepcional, ja que desenvolupa

vincles amb les comunitats d’origen i això referma els

vincles socials internacionals. Petites empreses de la

Xina, Austràlia i de tot el sud i est de l’Àsia faciliten

molts serveis externalitzats importants als avantguar-

distes ocupants de One North, cosa que demostra la

importància de tenir la connectivitat comercial més

gran possible.


Font: www.jtc.gov.sg

El parc de recerca de One North reflecteix sobretot

l’enfocament tradicional de Singapur en la inversió en

infraestructures principals. Forma part d’un esforç siste-

màtic de recreació de les seves institucions i equipaments

per tal de gestionar la transició cap a una economia basa-

da en la innovació (Koh, 2006). One North està ajudant

en l’esforç de forjar vincles mundials en xarxa amb les

regions clau d’alta tecnologia per exposar les institucions

de recerca a oportunitats de col·laboració per tot el món.

Singapur ha demostrat com una petita ciutat pot

competir en l’escenari mundial amb un important finan-

çament públic per a la inversió en recerca bàsica i dóna

suport a la comercialització de la tecnologia des de les

universitats i els instituts de recerca públics.

El Silicon Alley de Nova York

Silicon Alley és el nom d’un actiu clúster d’empreses

de tecnologia i nous mitjans del Baix Manhattan.

Documentat per primer cop el 1995, Silicon Alley no té

fronteres geogràfiques definides. En el seu origen, el clús-

ter estava format per empreses de nous mitjans dels bar-

ris del Garment District i Chelsea, però després es va

expandir pel Flatiron District, el SoHo i TriBeCa.

Es creia que l’escenari tecnològic de Nova York s’ha-

via esvaït amb la crisi de les .com de l’any 2000 i s’han

anat plantejant dubtes de forma regular sobre si conti-

nuava viu a causa dels elevats preus dels immobles de la

ciutat, els sectors participants i una manca de talent en

enginyeria de software2. Però, de fet, el centre tecnològic

de la ciutat ha prosperat durant els últims set anys, lide-

rat per un clúster d’emprenedors d’elit. Un parell d’anys

després de la caiguda de les .com, Silicon Alley es va

començar a recuperar gràcies a les iniciatives del NY

Tech Meetup i de NextNY. La innovació ha passat de xips

i maquinari a programari i disseny i treball social en

xarxa, on Nova York creix amb força. A partir del 2009, el

Silicon Alley de Nova York s’ha convertit en el líder

emprenedor de publicitat, nous mitjans i tecnologies

financeres, així hi tenen cabuda les empreses més dinà-

miques de la web 2.0. 247 contractes de capital de risc

per valor de 1.400 milions de dòlars es van tancar tan

sols a Nova York l’any 2009, tot i la recessió. La ciutat ja

atreu un immens volum de capital de risc3, que va supe-

rar la segona ciutat, Boston, el 2010. La provisió de fons

inicial ha augmentat un 50% entre els anys 2009 i 20114.

Google ha adquirit l’espai d’oficines més gran de Nova

York aquest any 2011, mentre que Apple i Facebook ja

han establert seus fixes a la ciutat. L’èxit de Nova York

durant els últims anys ha estat tan gran que algunes

empreses emergents ja apareixen en districtes allunyats

del centre original del Baix Manhattan.

En el cas de Nova York, la (re)estructuració de la tec-

nologia ha tingut lloc de forma bastant orgànica, com un

efecte dependent i derivat de les forces del mercat global

i de la concentració de riquesa i talent ja present a la ciu-

tat. Però tot i la imatge que aquest èxit s’ha forjat sense la

intervenció del govern de la ciutat, l’Administració de la

ciutat de Nova York ha treballat molt per invertir en les

possibles empreses emergents de la ciutat.

El Govern de la ciutat de Nova York ha creat aquest

any 2011 un full de ruta per a la ciutat digital, en què con-

vida institucions de tot el món a enviar plans per constru-

ir un nou campus de recerca en ciència aplicada a Nova

York. L’informe pretén fer de Nova York “la ciutat digital

més important del món basant-se en els índexs d’accés a

Internet, obertura del Govern, compromís ciutadà i crei-

xement de la ciutat”. La ciutat ha col·laborat amb

Facebook, Twitter, Tumblr i Foursquare per activar comp-

tes oficials en cada una d’aquestes xarxes socials, que ser-

viran de finestreta única per a les notícies de la ciutat i de

feedback per als ciutadans. Nova York també “descobrirà

informació pública important” i augmentarà l’accés al Wi-

Fi en parcs i altres zones públiques5. “Serem la capital

mundial de les tecnologies de la informació. Nova York

podria ser el lloc de naixença del proper Google o

Facebook, si és que no hi ha nascut ja.”

Alcalde Michael Bloomberg, 2011


2. NYConvergence (2011), http://nyconvergence.com/2011/07/ny-tech-council-director-skeptical-that-ny-is-the-next-silicon-valley.html

3. New York Observer (2010), “Silicon Alley High”, http://www.observer.com/2010/silicon-alley-high-guide-new-yorks-new-technology

4. Business Insider (2011), http://www.businessinsider.com/silicon-alley-is-dead-2011-4.

5. http://bx.businessweek.com/silicon-alley/view?url=http%3A%2F%2Fc.moreover.com%2Fclick%2Fhere.pl%3Fr4631508910%26f%3D9791

Liderat per la Corporació de Desenvolupament

Econòmic de la Ciutat de Nova York (la NYCEDC), la ciu-

tat continua donant suport a un sector de mitjans digitals

molt actiu de les maneres següents:

– Amb la creació d’una nova institució d’enginye-ria. El desembre del 2010, la NYCEDC va convidar lesprincipals institucions de tot el món a estudiar l’oportu-

nitat de construir o ampliar una instal·lació de ciències

aplicades a la ciutat de Nova York, així pretenia millorar

un immoble propietat de la ciutat i obtenir una inversió

potencial de capital que augmentés la que ella mateixa

oferia.

– Amb l’expansió dels programes de desenvolu-pament de la massa laboral per donar suport al crei-xement i la diversitat del sector digital, en particularJumpStart i FastTrac.

– Amb el suport a les necessitats d’infraestructurade les empreses emergents en tecnologia, tant en ter-mes de vivers com de qualitat/gamma de banda ampla. La

ciutat disposa d’una xarxa de vuit vivers i l’Administració

dóna accés a un espai d’oficines assequible, així com a for-

mació i oportunitats de treball en xarxa, a centeners de

noves empreses i petits negocis. Fins a mitjan 2011, aquests

vivers van invertir més de 20 milions de dòlars en capital

de risc i van crear o mantenir més de 500 llocs de feina.

– Amb la facilitació de suport financer. L’any 2010,la NYCEDC va iniciar el fons d’emprenedoria de la ciutat

de Nova York, la primera llavor finançada per la ciutat i un

fons d’inversió d’estadi primerenc. En col·laboració amb

FirstMark Capital, el fons ascendeix a uns 22 milions de

dòlars disponibles per a les empreses emergents en tec-

nologia que tinguin la seu a la ciutat de Nova York.

– Amb la promoció i la celebració del sector digi-tal de Nova York mitjançant actes i premis. El concursNYC BigApps 2.0, per exemple, té lloc des de l’any 2010 i

permet als desenvolupadors de software i al públic en

general crear aplicacions per a Internet i el mòbil fent ser-

vir dades de la ciutat. Es posen en joc premis de fins a

40.000 dòlars. El concurs és una de les iniciatives d’ober-

tura del Govern més grans d’aquest tipus i posa més de

350 conjunts de dades oficials de la ciutat de Nova York a

l’abast del públic, que les pot descarregar i fer servir per

crear aplicacions digitals. La iniciativa promou la transpa-

rència del Govern de la ciutat, augmenta l’accés del

públic a la informació i estimula l’emprenedoria i el crei-

xement laboral en el sector de la tecnologia. Aquesta

competició il·lustra l’oportunitat per a les ciutats d’esti-

mular la innovació fent públiques les dades per a la crea-

tivitat del públic.

Nova York ha identificat les accions següents com les

que donen més impuls a les ambicions del sector digital:

– Atraure i desenvolupar talent d’enginyeria. Dotarel sector i la massa laboral futurs de Nova York d’una ins-

titució que conreï l’experiència es veu important per aju-

dar a promoure el creixement econòmic i la innovació de

la ciutat. La NYCEDC també amplia els seus programes

de formació d’empreses FastTrac i JumpStart amb vies

tant per als emprenedors emergents com per als existents

interessats a activar i crear operacions. FastTrac i

JumpStart faciliten formació gratuïta, amb suport del

Departament de Serveis a les Petites Empreses, l’Institut

Levin de la SUNY i la Fundació Kaufmann.

– Connectivitat de banda ampla, en especial a lesàrees de zones comercials i industrials on manca aquest

servei.

– Accés en temps real a dades i serveis de la ciutaten una infraestructura de tipus núvol, per tant, accessible

a les empreses emergents que pretenen concebre uns

productes al més senzills d’utilitzar possible.

– Eficàcia interna pràctica i entenedora per a l’em-presa. Nova York es compromet a racionalitzar la creacióde noves empreses, basant-se en l’èxit de l’assistent

Business Express per crear nous negocis i en el New

Business Acceleration Team, un comitè d’experts que

dóna suport a nous negocis mentre es troben en el pro-

cés de constitució i obtenció dels permisos i llicències

necessaris. En la mesura que es pugui, la racionalització

pretén convertir processos que requereixin el registre en

persona en formats en línia. També tenen com a prioritat

agilitzar el procés de consecució i millorar la visibilitat de

les peticions de propostes.

Per tal d’avaluar-ne l’èxit, la NYCEDC ha creat l’índexd’innovació NYCEDC, un mètode que mesura la inno-vació fent servir sis dimensions: R+D, finances, capital

humà, propietat intel·lectual, producte brut d’alta tecno-

logia per a la ciutat i emprenedoria i dinamisme laboral.


La lliçó de Nova York és conrear un clúster molt ampli

d’empreses emergents de mida mitjana en lloc de cen-

trar-se en una o dues empreses punteres. Una de les

raons principals de l’èxit insòlit de Silicon Alley ha estat

la diversitat. L’amplitud cultural ha dut un coneixement

excepcional d’oportunitats globals així com una gamma

d’enfocaments diferents que faciliten les millors eines per

superar els reptes. Un gran nombre d’empreses emer-

gents europees i israelianes han aprofitat la petita dife-

rència horària entre la seva seu i el Silicon Valley de Los

Angeles. Però l’accés de Nova York a altres sectors, com

ara els mitjans de comunicació i la publicitat, l’han fet a

més a més molt atractiva per a les noves empreses que

volen unir tecnologia i continguts.

La Digital Media City de Seül

La Digital Media City de Seül (DMC) és un projecte

iniciat per l’autoritat metropolitana de Seül per tal de dis-

senyar una nova ciutat que es pogués convertir en el cen-

tre coreà de la radiotelevisió, la música, la cinematografia,

els videojocs i altres sectors basats en els mitjans digitals.

Ubicat a la ciutat de Mapo-gu, una anterior plataforma

logística en declivi a tan sols 8 quilòmetres del districte

financer de Seül, la DMC estarà totalment acabada l’any

2015. Una part important del disseny del districte es va

urbanitzar en cooperació amb el MIT. Els dissenyadors i

estudiants de la universitat van preparar conceptes de

disseny per a la ciutat, que incloïen noves barreges d’u-

sos, comunicacions sense fil avançades i espais públics

flexibles. S’han planejat 8.000 apartaments per a la DMC

(gairebé 7.000 dels quals ja s’han lliurat).

La DMC de Seül es beneficia de ser un concepte con-

sistent. A diferència del districte financer de Songdo, que

s’estén per més de 6 milions de metres quadrats fora del

centre de la ciutat i prop de l’aeroport, la DMC de Seül

ocupa només 570.000 metres quadrats –una vegada i

mitja la mida del Canary Wharf de Londres– i està ges-

tionada per l’autoritat metropolitana dins dels límits de la

ciutat. La centralitat del districte i la seva proximitat a tot

tipus d’instal·lacions ha generat un interès sense prece-

dents per part de tot tipus d’actors, amb una porció ja sig-

nificativa d’arrendataris que s’hi han traslladat des de

subclústers previs. A la fi de l’any 2010, més de 300

empreses s’hi van traslladar, cosa que va comportar la

creació de 20.000 llocs de treball, amb l’objectiu d’assolir

els 80.000 l’any 2015. En aquest punt, el 43% de les

empreses són de tecnologies de la informació, una pro-

porció similar (38%) de mitjans i oci i el 13% restant per-


tany al sector serveis. Però la força de la DMC de Seül és

que totes les empreses més importants del sector dels

mitjans de comunicació i l’oci han decidit agrupar-se al

districte, com ara emissores de televisió (com les cadenes

KBS, SBS, YTN, MBC), grups de premsa (Chosun Ilbo,

Hankook Ilbo, DongA, Seoul Daily) i el gegant dels mit-

jans i Internet CJ E&M. Per tant, no només és la propor-

ció d’empreses del sector dels mitjans de comunicació i

l’oci el que puja, també hi ha una formació de clúster

molt fiable amb fortes ambicions de futur. La presència

d’aquests líders del sector ha accelerat la creació d’un

ambient de ciutat genuí, amb serveis que creixen molt

ràpid per donar resposta a les necessitats.

L’autoritat metropolitana ha proporcionat una infraes-

tructura que permetrà fomentar un ecosistema de mitjans-

oci-tecnologies de la informació interessant. Això inclou un

centre d’R+D anomenat Business-University Collaboration

Research Centre; un centre High-Tech Industry Centre, que

aporta un espai de lloguer barat, i DMC Ville, amb aparta-

ments equipats per a població estrangera i creada mitjan-

çant col·laboració publicoprivada. És important destacar

que el Govern de Corea també ha donat suport al projecte

instal·lant-hi diverses institucions, com ara el Centre de

Continguts Culturals (l’Agència de Continguts Creatius de

Corea i l’Arxiu Cinematogràfic de Corea) i l’Agència

Nacional de Promoció de les tecnologies de la informació.

El lideratge en empreses també és significatiu tot i la direc-

ció del sector públic del projecte i això es reflecteix en les

federacions d’empreses que s’han establert al districte, com

ara l’Associació Electrònica de Corea, la Federació Coreana

de Pimes o l’Institut Germanocoreà de Tecnologia (KGIT)

així com el Museu Cinematogràfic de Corea6.

L’avantatge de la DMC de Seül com a districte és la

important planificació urbana que té lloc immediatament

després de les seves fronteres. Susaek New Town a

Eunpyeong-gu i Gajaeul New Town a Seodaemun-gu s’es-

tan construint al costat del districte, així com connexions

per ferrocarril que els uniran amb el centre i l’aeroport. La

DMC de Seül també acollirà l’escola japonesa de Seül, de la

mateixa manera que fa amb diverses universitats i escoles

internacionals, que ja s’ubiquen molt a prop del districte.

Seoul Lite és l’edifici icona al voltant del qual es distribu-

eix la ciutat. Amb 133 plantes i una altura de 640 metres,

és un edifici icònic al voltant del qual es construeix el

reconeixement i la presència internacional. La DMC de

Seül també té un pulmó verd, el Parc de la Copa del Món,

prop de l’adjacent estadi de la Copa del Món, que es va

utilitzar el 2002, així com amb un ecovila, que consta

d’habitatges amb poc ús de carboni.

Un altre element convincent del districte, tant des de

la perspectiva de l’experiència com del màrqueting, és el

primer carrer digitalment mediàtic, on s’experimentaamb enfocaments de disseny i tecnologies dels mitjans

en una reinterpretació d’un carrer coreà. Concebut per

l’equip de disseny del MIT, el carrer està tot equipat amb

estacions de treball sense fil que permeten accedir a

Internet des de qualsevol lloc del carrer o prop d’aquest.

Hi ha disponibles un bon grapat de quioscos d’Internet

per a les estacions de treball i estacions de jocs temporals.

Un videomosaic compost mostrarà imatges de càmeres

web en temps real de les ciutats germanes de Seül de tot

el món, així com registres amb gràfics de barres gegants

amb el volum de dades que flueixen cap a dins i fora del

districte en temps real. Les làmpades intel·ligents del car-

rer responen al moviment dels vianants, així els colors

canvien segons la proximitat de les persones. I una flota

de càpsules de transport personals gratuïts està disponi-

ble per anar pel carrer, equipats amb un software de reco-

neixement de veu que respon als inputs del conductor i

facilita informació de l’espai mitjançant una interfície de

text i parla. Aquest concepte únic dins del districte és un

exemple de com crear marca del concepte de districte a

través del seu disseny públic.

L’Agència Empresarial de la ciutat de Seül té un

paper significatiu a l’hora de facilitar l’emergència d’una

identitat forta per a la DMC de Seül. En termes d’apor-

tar inversió de capital de risc, l’agència ha donat suport a

la creació de xarxes corporatives entre empreses de risc,

pimes i instituts de recerca. El districte s’ha beneficiat

d’un clúster establert d’empreses de capital de risc en el


6. Seoul Village (2010), http://seoulvillage.blogspot.com/2010/07/seoul-digi-tal-media-city-tour.html

capital amb inversions fetes en el sector dels mitjans de

comunicació.

En conjunt, la DMC de Seül ha estat tot un èxit, prin-

cipalment a causa d’una ubicació immillorable, un enfo-

cament convincent, unes finalitats clares i el suport polí-

tic ferm en els àmbits tant local com estatal.

L’Innovation District de Boston

Tot i ja ser una de les economies del coneixement més

avançades del món, l’any 2010 Boston va optar tardana-

ment per construir el seu propi districte d’innovació al moll

sud de Boston. Aquest districte, de més de 400 hectàrees,

se situa en un terreny sense urbanitzar a les portes d’en-

trada del transport de Boston: és a prop del port de Boston,

de l’aeroport de Boston Logan International i entre dues

autopistes interestatals importants. La ciutat pretén treure

profit de la base de coneixement ja present a prop, de la

infraestructura de primera que té i de les oportunitats que

això comporta per provar de centrar-se encara més en la

creació de productes i serveis atractius a tot el món7.

L’ambició del districte consta de dos projectes clau

entre els anys 2010 i 2015 per fer el màxim ús de l’espai

residencial, comercial i industrial. A la llarga, el districte

pretén convertir-se en un “centre cultural i econòmic

únic i vibrant”8. Hi ha una àmplia gamma de sectors ja

representats en aquest districte, com ara empreses farma-

cèutiques i de les ciències de la vida, petites empreses de

tecnologia i empreses d’energies netes.

L’estratègia del districte és forjar una cultura basada en

treballar, viure i jugar: tenint en compte que agrupant eltalent es produeix innovació a un ritme més ràpid, així

com permetent compartir tecnologies i coneixement, el


7. http://www.innovationdistrict.org/about-2/ 8. http://bostinnovation.com/2011/07/13/mayor-menino-announces-national-endowment-for-the-arts-awards-50000-to-fund-our-town-project/

districte busca que empreses petites s’ubiquin molt a prop

d’empreses més grans, que són les que tenen accés al

capital i a la capacitat d’escalar i fer madurar idees. La ciu-

tat està creant una sèrie de localitzacions de col·laboració

i d’espais diàfans per tal de promoure el procés creatiu, ja

que ofereix “oportunitats inigualables per fer créixer orgà-

nicament projectes i treball en xarxa entre els emprene-

dors”9. Això inclou un centre d’innovació, que servirà com

a espai de reunió i de treball en xarxa per a les empreses.

Juntament amb això, el Govern de la ciutat també tre-

balla de forma molt estreta amb professionals del disseny

i promotors per tal de produir una gamma de noves

opcions d’habitatge que encaixin en l’àmplia diversitat

d’estils de vida i necessitats d’innovació de la massa labo-

ral. Finalment, l’Innovation District de Boston té un com-

promís explícit amb la infraestructura social, amb compar-

tir innovació entre sectors i entre grups d’ingressos, amb

uns ciutadans que guanyen noves oportunitats de feina de

suport en un ampli espectre de nivells de capacitats. La

ciutat està preparada per obrir molts districtes a les proves

de laboratori viu de les empreses de tecnologia.

Tot i que les fortaleses planejades de les ciències de la

vida al districte són un repte per a la popularitat de la

veïna població de Cambridge, propera a la Universitat de

Harvard i del MIT, la ciutat espera que molts, fins i tot la

majoria, dels investigadors i científics acabats de graduar

prefereixin quedar-se en un lloc més cèntric com és

Boston. Per tant, la ciutat busca persuadir empreses d’al-

tres estats americans i internacionals del camp de les cièn-

cies de la vida perquè hi instal·lin les seus. Les empreses

farmacèutiques ja s’han traslladat al districte i treballen al

Seaport Center o als voltants, on lloguen espai de labora-

toris de primera qualitat10. Acetylon Pharmaceuticals,

especialitzat en medicaments contra el càncer, ja hi és pre-

sent, mentre que Vertex Pharmaceuticals ha iniciat formal-

ment la construcció d’un complex de dos edificis amb més

300.000 metres d’espai d’oficines a mitjan 2011 i amb un

cost de lloguer de 73 milions de dòlars. La construcció

suposa el contracte d’edificació privat més gran que es

duu a terme en l’actualitat als Estats Units.11

En termes de finançament, el Govern de la ciutat de

Boston ha estat altament proactiu. Així, ha aplegat un

paquet de 72 milions de dòlars en incentius públics per al

trasllat de Vertex. També ha fomentat ampliar l’estatus de

la ciutat com a imant per al finançament en recerca fede-

ral com a part de la campanya de creació de marca de

l’Innovation District. Boston ha reunit més dòlars en

beques dels instituts nacionals de la salut el 2010 que cap

altra ciutat nord-americana havia fet mai des del 1995

(aproximadament 2.000 milions de dòlars a l’any). El dis-

tricte també espera acollir la convenció BIO anual del

2011, que atrau 20.000 executius i inversors del camp de

la biotecnologia i que permetrà fer una exposició de valor

futur, així com l’ampliació de l’atractiu de la zona com a

centre per a les ciències de la vida.

Les associacions publicoprivades (les APP) són cru-

cials per als plans del municipi de fer ús de la seva activa

comunitat per tal de tenir impacte en la qualitat de vida

de la ciutat. El districte ambiciona una APP que pugui

portar energia solar per a usos municipals, comercials i

residencials de Boston. A més, el juliol del 2011 una APP

de Boston entre la ciutat i una sèrie de facultats/museus

de disseny va atraure fons nacionals per donar suport a la

nova comunitat artística del districte i a un nou museu

d’art contemporani. L’APP ja ha iniciat la planificació

d’una sèrie de programes comunitaris de llarg abast per

mostrar com el disseny pot tenir un impacte positiu en

l’entorn construït.

Altres fonts de finançament es busquen, naturalment,

en les empreses de capital de risc. La municipalitat de la

ciutat de Boston espera atreure empreses de capital de

risc d’altres parts del país i d’altres llocs amb uns béns

immobles atractius dins els límits del projecte. La ciutat

concep un centre neuràlgic on les empreses més petites

en els primers estadis puguin estar en contacte directe

amb les empreses més grans i les de capital de risc tant

pel que fa al capital com als contactes. La ciutat planeja

crear Venture Boston per animar les empreses de capital

de risc a implicar-se més en el districte i en la feina que

es duu a terme a la zona.


10. http://bostonherald.com/business/healthcare/view.bg?articleid=1349819&srvc=business&position=4

11. http://www.wburg.org/2011/06/22vertex-groundbreaking.

En el front de la creació de marca i del màrqueting,

Boston preveu que el districte es convertirà en pioner en

lideratge mediambiental, i amb això mostra més oberta-

ment que altres ciutats intel·ligents com les tecnologies

poden canviar el comportament de residents i treballa-

dors. No només pretén que el districte sigui conegut com

a ResilienCity (ciutat resiliència) cap al 2035, sinó queespera que esdevingui alguna cosa semblant a una desti-

nació turística, gràcies a la seva agenda verda i a la seva

ubicació al costat del riu12. L’Atlantic Wharf, valorat en 550

milions de dòlars, és un edifici d’ús mixt que serà el pri-

mer gratacels LEED verd de Boston, que es construirà al

bell mig del districte de la innovació. La urbanització del

moll, iniciada el 2011, ofereix restaurants, habitatges,

viatges en vaixell i institucions culturals13; així mateix,

l’empresa de mitjans digitals Brightcove és un dels noms

importants que s’hi ha traslladat arran de la urbanització

de la zona. L’Atlantic Wharf representa l’últim edifici

important que s’ha d’edificar en el front marítim del dis-

tricte, ja que la ciutat planeja transformar el Fort Point

Channel en un moll d’oci com a entrada al districte.

Altres iniciatives de creació de marca mediambiental

són Solar Challenge, que combina l’ambició de la ciu-tat per reduir costos d’energia mitjançant tecnologies

netes amb incentius per tal que les ments joves brillants

es traslladin a residir a la zona. La meta de la iniciativa és

generar 1 megawatt d’electricitat solar a l’Innovation

District a la fi del 2013. I per il·lustrar aquest èxit,

Greentown Laboratories ha doblat el nombre d’empre-

ses residents que fan servir el seu viver d’empreses

emergents en tecnologia neta fins a arribar a les nou el

2011, amb el viver finançat principalment per entitats

privades14. De manera similar, el Fraunhofer Center for

Sustainable Energy Systems (CSE) acaba d’anunciar

recentment que desenvoluparà una recerca d’energia

sostenible i construirà un centre d’innovació al districte,

a més a més, ara ja busca empreses interessades a formar

part del que preveu que serà el laboratori viu que

demostrarà el futur dels edificis verds.

L’Innovation District també atreu institucions d’edu-

cació superior en una ciutat amb credencials ja extraordi-

nàries. El Babson College ha anunciat que destinarà espai

per a aules i sales de conferència dels cursos de MBA que

s’iniciaran el setembre del 2011, ja que pretén obtenir un

punt de suport en la construcció de la seva presència a

Boston prop de les empreses del centre15. L’eix de l’edu-

cació superior és crucial per a l’atractiu mundial del dis-

tricte, atesa la proximitat a diverses universitats líders de

tot el món.

En conjunt, Boston té una estratègia de desenvolupa-

ment econòmic convincent per atreure les classes creati-

ves al seu districte de la innovació. La seva estratègia,

basada en la ubicació i impulsada per la innovació, té

suport institucional i es consolida amb el volum de joves

talents ja presents a la ciutat amb una qualificació ade-

quada per emprendre noves empreses o unir-se a les més

grans.

El districte 22@ de Barcelona

El districte 22@ d’innovació està emergint dins de

l’antic barri industrial del Poblenou, que havia estat un

important centre d’activitat industrial –tèxtil, metall i

logística– per a Catalunya. La zona, com a conjunt de

magatzems industrials abandonats al nord-est del centre

de Barcelona i al sud de Sant Martí, experimentava una

greu marginalitat i fragmentació abans que es revitalitzés.

L’estímul més important per tal de revitalitzar la zona

van ser els Jocs Olímpics del 1992. La transformació del

Poblenou formava part d’un pla estratègic d’urbanització

més ampli de l’est de Barcelona i que incloïa una nova

estació intermodal de ferrocarril d’alta velocitat (La

Sagrera), una nova centralitat regional/internacional (la

plaça de les Glòries) i la creació d’espais multifuncionals

de qualitat (com l’edifici Media-TIC o la Torre Agbar). Un

dels objectius principals del 22@ era apuntalar la centra-

litat del Poblenou per fer créixer àmpliament la densitat

d’ocupació de la ciutat, en lloc de presenciar una futura

expansió urbana descontrolada. Iniciat l’any 2000, el pla


12. http://www.boston.com/business/articles/2011/07/01/marine_tourism_gaining_steam/?page=1

13. http://www.fp3boston.com/html/boston-welcomes-its-newest-skyscraper-the-atlantic-wharf/

14. http://www.bizjournals.com/mobile/boston/news/2011/06/21/new-boston-cleantech-incubator-grows.html

15. http://www.milforddailynews.com/archive/x1260738069/Business-Digest-for-June-21#ixzz1SfCGlf9F

proposava fer servir aquestes intervencions per desenvo-

lupar una identitat socioeconòmica més segura per a la

zona. Les polítiques pretenien crear un barri d’alta tecno-

logia on abundessin les empreses dels sectors de les TIC,

multimèdia, energia, biotecnologia i el disseny, amb un

objectiu específic i pioner d’encoratjar les sinergies entre

aquests clústers (Battaglia & Trembla, 2011).

La infraestructura hi va tenir un paper clau; es van

posar a disposició de les empreses d’innovació més de

tres milions de metres quadrats d’espai tecnològicament

avançat, així com un gran espai verd i milers d’aparta-

ments de qualitat. A diferència de molts dels esquemes

de regeneració que s’havien iniciat en aquella època, el

pla 22@ Barcelona incloïa subministrar habitatges i espais

socials, com ara habitatge assequible, instal·lacions de

sanitat, oci i esports, escoles internacionals i serveis com-

plets les 24 hores.

Per impulsar l’efecte de clúster del 22@, qui va tenir

un paper central van ser els centres de recerca i els depar-

taments universitaris especialitzats. Aquestes institucions

han donat suport al procés d’aglomeració i han forjat

relacions actives amb moltes de les grans empreses. Des

de la seva fundació, l’any 2000, aquest districte de la

innovació ha aconseguit atreure més de 1.500 empreses,

que han arrossegat amb èxit talent de tot Espanya i de

molts països de la Unió Europea. S’hi han creat prop de

50.000 llocs de treball, amb l’ambició d’arribar als

100.000. El 70% de les noves empreses que operen al 22@

treballen en cinc clústers estratègics.

Alguns dels principals obstacles a què el projecte ha

fet front ha estat el fet que el capital humà de la zona en

un principi no satisfeia les necessitats del clúster del sec-

tor, amb una ràtio de nivell de títol acadèmic baix, men-

tre que l’emprenedoria era mínima. Això ha implicat que

hi havia una base inicial baixa d’empreses locals prepara-

des per col·laborar-hi, compartir informació i assumir els

riscos amb les noves tecnologies i models de negoci. En

segon lloc, no hi havia una provisió fonamental de fons

de capital de risc, sempre crucial per atreure empreses i

donar suport a les emergents en els clústers del sector. A

més a més, Barcelona tenia molt poques seus d’empreses

a banda de les de serveis financers, mentre que Madrid

les acabava d’afavorir (sovint amb el suport del Govern

de l’Estat) i, com a resultat, estava feblement inserida en

els circuits corporatius internacionals (Leon, 2008).

Tot i aquests reptes inicials, el projecte 22@ de

Barcelona demostra com les iniciatives sostingudes i lide-

rades pel sector públic poden estimular una transforma-

ció econòmica i el desenvolupament de clústers. Fent ser-

vir capital municipal, l’Ajuntament de Barcelona també

va crear Barcelona Activa, una agència empresa que fun-

ciona en l’àmbit de la ciutat i que pretenia ajudar a gene-

rar noves empreses per a la zona. En efecte, l’agència ha

funcionat com a eina de gestió independent per al desen-

volupament econòmic local i ha desplegat els instru-

ments necessaris per a la transformació del mode de

coneixement i d’emprenedoria.

L’agència té un paper estratègic per donar suport i

atreure empreses locals i estrangeres. El 22@ ha cercat

desenvolupar actius locals capaços d’adquirir habilitats

de treball en xarxa global amb socis internacionals, amb

resultats mixtos. El projecte és un exemple clar de com la

planificació urbana ha transformat àmpliament l’ús terri-

torial d’un districte i fent-ho ha redirigit les ambicions de

la ciutat cap a l’àmbit mundial. La ciutat gaudeix ara d’un

lideratge internacional en molts dels seus centres estratè-

gics i la comunitat internacional del districte 22@ conti-

nua propera al 20% de la població. El que és destacable

és l’èxit de les pimes, ja que dues terceres parts de les

empreses del 22@ tenen deu empleats o menys (Gafarot,

2010).

L’estratègia de Barcelona amb el 22@ s’ha orientat for-

tament cap a la revitalització econòmica en lloc dels impac-

tes socioculturals més profunds. No obstant això, s’ha posat

l’èmfasi en la barreja de serveis punters amb botigues més

tradicionals per tal d’augmentar el dinamisme socioeconò-

mic en conjunt. El districte del Poblenou ha evolucionat des

d’una zona amb manca d’infraestructures cap a un centre

connectat inserit dins les xarxes de comunicació globals, tot

i que s’ha demostrat que encoratjar una visió internacional

en les empreses més petites ha estat difícil. El més impor-

tant és que s’ha demostrat que el 22@ és una marca potent

que simbolitza el passat i el futur de la ciutat i ha estat prou

convincent per unir professionals, tècnics, promotors urba-

nístics, associacions cíviques, regidors municipals i altres

actors. A més, també té un element de disseny clar, perso-



Clústers Gammade serveis Lideratge Tipus

d’inversióMètode

de creació demarca

Presènciade marquesinternacionals

Iniciatives de governde la ciutat

Singapur(One North)

Nova York(Silicon Alley)

Seül(Digital Media City)

Boston(InnovationDistrict)

Barcelona(22@)

Biotecnologia,mitjans interactius,ciències físiques, sanitat

Tecnologiesde la informa-ció, tecnologia,nous mitjans

Mitjans decomunicació,cinematografia,música i tecnologiesde la informa-ció

Ciències de la vida/farma-cèutiques; tecnologianeta

TIC, multimè-dia, energia,biotecnologiai disseny

Ecologia decomunitat les 24hores: restaurants,espais culturals,habitatge, labora-tori viu, escolesinternacionals,transport públicintegrat

Àmplia com ainserit orgànica-ment al centre de la ciutat, peròl’habitatge ésnotablement car

Ús mixt de l’espaipúblic; 8.000apartaments(alguns construïtsexpressament pera la poblacióestrangera); instal·lacionsesportives, ecoviles, novespoblacions adjacents ambescoles interna-cionals

Espais comercialsde col·laboració;instal·lacions residencials i d’oci al moll

Habitatge i ociper a les classescreatives, peròeducació i vidanocturna limitats

Instituts de recerca lideratsper universitats,amb una estratègia públicaclara

Principalmentlideratge ennegocis orgànics,ara facilitat activa-ment pel Governde la ciutat a una distància prudencial

L’autoritat metro-politana dónasuport a l’empre-sa amb fortaajuda del Governdel país. Les agències de desenvolupamentlocal s’encarreguende les relacions

Creació de l’alcal-de de la ciutat,que dirigeix elprograma/agendades dels departa-ments del Govern municipal.Lideratge empre-sarial limitat, però extens

Dirigit perl’Administració dela ciutat; agènciesfilials, com araBarcelona Activa,en faciliten unagestió independent.Els departamentsde recerca i empre-ses han tingut un paper de guia.Projecte col·lectiude la ciutat

Destacable inversió publico-privada ambinfraestructuraforta i comercia-lització de la tecnologia

El gran suport deles empreses decapital de risc en facilita l’impuls. Inversió impulsadapel consum d’em-presa a empresa

Principalmentfons del Governmunicipal, algunesAPP per a habitatges.Finançamentpúblic per a lespimes/microem-preses creatives.L’Agència deNegocis de Seülinverteix encapital de risc

Grans incentiusen impostos a lesempreses que hiarriben. Efectepalanca del finan-çament nacionalen especial del sector de la sanitat, novainiciativa VentureBoston per atraure capital de risc

Inversió eninfraestructuresdel sector públic.Les institucionsd’empreses localsdonen un suportlimitat als empre-nedors

Forjar uns lligams enxarxa globalsamb lesregions clau en alta tecnologia

Fer servir lescredencialshabituals de laciutat percomparar-sefavorablementamb SiliconValley

Concepte ferm, consistent peratraure elsactors mésimportants.Incorporacióde la marcaicona de SeoulLite, estadi dela Copa delMón, carrerdigital destacat

Lideratgemediambiental(ResilienCity);vincle amb lacreació demarca en educaciósuperior

Fan servir elconcepte, eldisseny i laicona per sim-bolitzar latransformaciógeneralitzada iel posiciona-ment global

Forta i en expansió, ambuna comunitat de professionalsinternacionalsque crea unaxarxa, amb ante-riors lligams decomunitat, enespecial la Xina,Austràlia i el sudde l’Àsia

Va començarsobretot ambpimes, acaba d’a-traure empresesmés grans ambvincles de subcon-tractació i mercats(inter)nacionalsmolt desenvolupats

Confiança principalment en empresesnacionals gransper assentar elsfonaments delsvincles amb les empresesinternacionals i empreses emergents locals

Altament sol·licitat, tot ique les empresesnacionals i estatals són lluny

Algunes, peròsobretot pimes.Desenvolupament de mercatslocals i regionals. Lesempreses inter-nacionals handesenvolupatpocs lligams ambles empreseslocals

Laboratoris de baix cost i d’avantguarda; incentiusfinancers generosos enforma de desgravacions,beques per a l’R+D isubvencions en formacióper atreure empresesinternacionals; incentiusper al talent estranger(1.000 beques en formació valorades en 700.000 dòlars)

Programa d’atracció detalent en enginyeria, noucampus de recerca enciències, accessibilitat ales dades públiques, espaid’oficines de baix cost,programes de desenvo-lupament de la massalaboral, millora de labanda ampla, actes i con-cursos, índex d’innovació

Trasllat al districte d’institucions de la ciutat; permissió d’infraestructures comara un centred’R+D/centre d’alta tecnologia

Venture Boston;Innovation Center per a col·laboració explícita;concurs Solar Challenge;APP amb bons recursosi declaracions de fonsnacionals; relacions de confiança amb lesempreses que hi van

Esforços per internacio-nalitzar l’abast del mercat;millora de l’emprenedo-ria i desenvolupamentd’actius locals per talque es puguin formarcol·laboracions interna-cionals;promoció de la inversióen capital de risc

nificat en l’ambició de la Torre Agbar. La seva transformació

funciona com una declaració de principis, un compromís

per crear un model de ciutat compacta, diversificada i eco-

nòmicament sostenible.

El districte 22@ continua fent front a diverses barreres

en el compromís d’empresa a empresa i del coneixement

del treballador. El nombre comparativament limitat de

grans empreses nacionals i internacionals amb seu a

Barcelona es veu com una limitació a les oportunitats de

fer carrera i en part és responsable d’uns nivells de sou

bastant poc competitius. La predominança del català com

a llengua a la feina, a Internet i d’ús social s’ha demostrat

com una barrera per als treballadors internacionals, més

propensos a ser competents o a estar preparats en caste-

llà que en català. Les fortes jerarquies internes també

s’han vist com dissuasòries, mentre que, tot i els grans

esforços de la ciutat per promoure els fons de capital de

risc, les petites empreses hi han trobat un accés difícil.

S’ha identificat un solapament considerable entre les ins-

titucions de desenvolupament econòmic locals, com ara

les cambres de comerç, el CIDEM, l’ACI o el COPCA,

mentre que tenen una capacitat limitada de satisfer l’ex-

periència, la responsabilitat i les necessitats de finança-

ment d’empreses i emprenedors.

En conjunt, l’experiència de Barcelona demostra les

millors pràctiques en termes de construcció de marca per

augmentar la confiança i la regeneració urbana que molts

polítics de tot el món ovacionen com un model interes-

sant per emular. El districte 22@ és un dels primers del

món que es dedica a crear un entorn per a les classes

creatives i que pretén maximitzar les oportunitats de

col·laboració internacional i local dins dels sectors i entre

aquests. Tot i això, l’estratègia i l’experiència de desenvo-

lupament del districte demostren que les infraestructures

i les inversions no han estat capaces d’apoderar-se de les

grans butxaques de la cultura de negoci introspectiva i

amb aversió al risc de la ciutat. L’oferta i rellevància pre-

cisa del 22@ no s’ha promocionat internacionalment de

la forma eficaç com s’hauria d’haver fet i els lligams entre

les empreses locals i internacionals no són tan ferms com

els del One North de Singapur, per exemple. La col·labo-

ració i el lideratge de la presència internacional del 22@

no és tan sistemàtic com hauria de ser.

5. Observacions

D’aquests casos d’estudi es desprenen unes observa-

cions clares sobre els districtes del coneixement que han

tingut èxit. Els ingredients comuns en aquests districtes

són els següents:

–Desenvolupament d’un concepte rigorós i con-vincent. Les empreses i institucions involucrades, aixícom les organitzacions auxiliars, funcionen millor quan

treballen al voltant d’una idea ferma del districte, així no

se centren en una activitat setmanal relacionada que resti

mèrit a la força de la zona. Encara que els districtes han

d’estar a punt per adaptar-se a la hipermobilitat i facilitar

configuracions de treball en xarxa temporals, ha de conti-

nuar havent-hi una estructura física clara i una ambició

col·lectiva. Això es pot assolir mitjançant uns criteris d’ad-

missió estrictes per als llogaters, estils d’arquitectura espe-

cífics i disseny dels espais públics amb finalitats concretes.

– Disposar d’una identitat clara i compartida. Elsocupants tenen ambicions i motivacions similars per a la

ubicació. En una situació com aquesta, forgen una sèrie

d’iniciatives conjuntes dissenyades per promoure els

intercanvis i predir les tendències, emparats per una idea

de districte ben concebuda. Això crea un entorn de perti-

nença, així com una base de treball per mostrar una imat-

ge a la resta del món.

– Estan ben connectats amb la ciutat, tant en l’as-pecte geogràfic com en l’administratiu. Els parcs deconeixement es beneficien d’uns vincles físics i socials

amb les parts històriques de la ciutat i altres llocs de

reunió importants. Els llogaters del districte tenen conei-

xement directe de l’àmplia gamma d’activitats que té lloc

en altres parts de la ciutat i poden crear sinèrgies amb les

tendències urbanes si les connexions ho permeten. De la

mateixa manera, els districtes del coneixement haurien

de tenir bones sinèrgies amb la identitat de la ciutat, cosa

que s’assoleix millor amb un compromís i una col·labora-

ció regulars amb el Govern de la ciutat.

– Pretenen donar cabuda a diversos camps delconeixement. Afavorir només un o dos camps del conei-xement pot impedir que es formin altres formes de conei-

xement nou i tenir com a resultat un declivi de l’atracció

del coneixement i, potser, obligar els científics a emigrar.


Les polítiques s’orienten millor als circuits de coneixe-

ment fonamentals, acceptant que els resultats de la

comercialització no sempre són previsibles i que no es

poden manufacturar de forma consistent a llarg termini.

– Tenen configuracions atractives. La majoria delsestudis mostren la importància crucial dels desitjos i de

les actituds dels treballadors del coneixement a l’hora de

donar forma als districtes del coneixement de forma

satisfactòria (p. ex., Yigitcanlar, Baum & Horton, 2007). Els

treballadors del coneixement són més productius en

urbanitzacions de tipus mixt que faciliten oportunitats

d’oci i de treball en xarxa informal. Les persones ben for-

mades, creatives i amb esperit emprenedor necessiten

entorns dinàmics amb ambients adequats i fortes conne-

xions amb la resta de la ciutat i amb els enllaços de trans-

port principals.

– Explotar tots els vincles internacionals dels seustreballadors del coneixement. Els districtes tecnològicsmés actius i sostenibles, com ara el Silicon Alley de Nova

York, fan el màxim ús de la diversitat de la població,

mobilitat i xarxes socials internacionals per crear lligams

comercials globals fiables i sistemàtics. Aquests districtes

inclouen la “mobilitat de cervells”, per la qual cosa les

persones que treballen en un o més llocs es poden moure

entre aquests sense problemes. Es comprenen i es

fomenten els avantatges que implica el fet que els profes-

sionals i gestors amb experiència ben formats tornin “a

casa” per fer mitja jornada o durant un curt període de

temps per establir-hi negocis locals que proveeixin les

empreses del districte tecnològic.

– Captar les extensions del coneixement a lesempreses locals. Això s’assoleix mitjançant una cultura,sovint promoguda pel Govern de la ciutat, de col·labora-

ció i desig de compartir coneixement entre les comunitats

locals i internacionals noves. És vital dotar les institucions

locals de la confiança i el saber fer per interactuar en un

nivell de benefici mutu amb els gegants mundials. La

confiança per atraure capital humà internacional per

catalitzar el desenvolupament econòmic sense considerar

les necessitats de mesures adequades per connectar

aquesta nova població amb la ja existent, les seves

empreses i institucions rarament té èxit. Cal proactivitat

per establir lligams entre els actors clau.

No obstant això, la confiança en un conjunt o fins i tot

en un de petit d’iniciatives vinculades, en ubicacions molt

específiques, és insuficient per a l’èxit en el desenvolupa-

ment de l’estatus de ciutat del coneixement i cal un enfo-

cament sistèmic. Les polítiques d’oferta són insuficients i

cal complementar-les amb iniciatives de demanda. Què

més els cal a les estratègies econòmiques urbanes per

convertir-se en ciutats del món?

– Innovació inserida a tota la ciutat. Els conceptesd’innovació han d’incloure les perspectives en el desen-

volupament social i econòmic, R+D i creació de llocs de

feina així com creació de valor empresarial i econòmic en

tots els sectors del negoci. Així, aquestes ciutats han d’a-

doptar la innovació social i la del sector públic, a més dels

districtes confinats espacialment al coneixement. Aquest

enfocament holístic ja s’està desenvolupant a Hong Kong

(Lun, 2011).

– Les estratègies integrades de coneixement s’hande vincular adequadament al desenvolupament i les

prioritats de planificació de la regió per tal que les políti-

ques de suport es dissenyin de forma més eficaç. Sovint,

l’ús del sòl i els plans d’infraestructures per al creixement

de la població no tenen en compte l’absència d’institu-

cions de coneixement en aquella zona de la ciutat, la qual

cosa portarà a greus dèficits d’accés al coneixement.

– L’àmplia diversitat de destreses en el sector éscrucial per ajudar els centres de coneixement a reinven-

tar-se en comparació amb els canvis de la indústria, la

tecnologia i el mercat. Les especialitzacions justes porta-

ran a una manca de capital humà per generar nous sec-

tors i feina i per atraure noves empreses i inversió.

– Xarxa de connexions profunda, rica i variada. Lainfraestructura no és suficient. Fins i tot el talent i la

infraestructura no són suficients. Les infraestructures de

vivers dura i tova amb espai d’oficines d’avantguarda no

poden produir innovacions comercials sense concebre

extensament com es genera, es transmet i es transfereix el

coneixement. Les ciutats han de tenir un diàleg fort amb

els centres de producció del coneixement com ara univer-

sitats i instituts de recerca per tal de garantir que se satis-

fan les necessitats per a les quals s’han encarregat les

operacions funcionals de les xarxes de coneixement. Tot i

que una alta qualitat del capital humà i social ajudarà les


oportunitats de tenir èxit en els serveis d’alt valor a l’ho-

ra de desenvolupar-se en un districte del coneixement,

les connexions adequades i les oportunitats de treball en

xarxa continuen sent crítiques per tal que el hub mantin-

gui un zeitgeist durador.

– Facilitar relacions en els clústers. Les polítiqueslocals continuen tenint un paper clau a l’hora de perme-

tre les relacions espacials dels clústers de desenvolupa-

ment urbà. L’accessibilitat entre les xarxes de col·labora-

ció (i les empreses i treballadors que els formen) a la

ciutat és vital per tal de retenir la vitalitat del coneixe-

ment. Els programes de treball en xarxa efectius (per

exemple actes de negoci) i serveis TIC respectuosos amb

l’empresa poden tenir un paper important aquí. Es poden

desplegar les iniciatives d’igualtat en el cantó de la

demanda per implicar tots els clústers, com ara els

models de formació col·laborativa o la digitalització de

serveis.

– Compromís amb una educació d’alta qualitatuniversal mitjançant una inversió particular en la for-mació en llengua anglesa. Els districtes del coneixe-ment dedicats als clústers creatius internacionals vacil·len

quan el nivell d’anglès i d’altres llengües estrangeres de

la ciutat és modest. L’ampliació de la formació en anglès

a les escoles i facultats és important per a totes les ciutats

que no tenen l’anglès com a llengua materna. Juntament

amb aquest fet, trobem la importància d’una ubicació

d’escoles internacionals al districte o prop d’aquest per

tal d’instruir els fills dels treballadors en aquesta llengua.

Aquests factors sovint es passen per alt, però són una de

les primeres prioritats per a la comunitat del coneixement

internacional de qualsevol ciutat.

En general, aquest breu informe sobre els districtes de

l’economia del coneixement mostra que ara ja són una

part fonamental de les estratègies de desenvolupament

econòmic de les ciutats globals, però també revela que cal

fer més per crear i fomentar l’èxit a llarg termini de les

ciutats del coneixement.


BATTAGLIA, ANGÉLO & TREMBLA, DIANE-GABRIELLE (2011), “22@ and the

Innovation District in Barcelona and Montreal : a process of clustering deve-

lopment between urban regeneration and economic competitiveness”,

Télé-université of the Université du Québec, http://www.teluq.uqam.ca/

chaireecosavoir/pdf/NRC11-3A.pdf

GAFAROT, MARC (2010), “City Knowledge and Innovation in the 21st

Century”, Catalan International View

KOH, WINSTON T. H. (2006), “Singapore’s transition to innovation-

based economic growth: infrastructure, institutions and government’s

role”, R&D Management Vol.36 (2)

LEON, NICK (2008) “Attract and Connect: The 22@Barcelona

Innovation District and the Internationalisation of Barcelona Business”.

Innovation: Management Policy and Practice, volume 10, Issue 2–3,

October–December 2008

LUN, ALAN (2011), “Hong Kong’s Innovation and Technology Role in

Mainland China’s 12th Five Year Plan”, http://www.apicc.asia/wp-con-

tent/uploads/2011/03/HKs-Inno-Tech-Role-in-12-5.pdf

VANWINDEN, WILLEM (2010), “Urban knowledge Economies Affected

by the crisis?”, URBACT Tribune, http://urbact.eu/fileadmin/general_

library/article-WINDEN_01.pdf

WONG, KAI WEN & BUNNEL, TIM (2006), “«New economy» discourse

and spaces in Singapore: a case study of one-north”, Environment and

Planning A 2006, volume 38, pages 69-83

YIGITCANLAR, T., BAUM, S. AND HORTON, S. (2007), “Attracting and

retaining knowledge workers in knowledge cities”, Journal of Knowledge

Management,Vol. 11 No. 5, pp. 6-17

YIGITCANLAR, TAN; VELIBEYOGLU, KORAY & MARTINEZ-FERNANDEZ,

CRISTINA (2008), “Rising knowledge cities: the role of urban knowledge

precincts”, Journal of Knowledge Management, Vol.12 (5)


Resum

En la nova economia, les empreses basades en el conei-

xement estan integrades en un entorn urbà i creen sinergies

amb els sectors artístics, culturals i socials. Mentre els res-

ponsables polítics treballen juntament amb urbanistes, tec-

nòlegs i sociòlegs, els governs intenten crear aquestes ciu-

tats del coneixement en antigues zones industrials situades

a les ciutats.

En aquest article s’analitzen ciutats del coneixement

com l’organització resultant de l’evolució natural que va

tenir l’origen en la promoció d’un parc científic suburbà.

22@Barcelona és un projecte que té com a objectiu trans-

formar una antiga zona industrial de la ciutat en un dis-

tricte innovador amb universitats, centres de recerca,

indústries basades en el coneixement així com equipa-

ments i serveis públics. El projecte suposa un desenvolu-

pament urbà, econòmic i social.

Introducció

La integració del disseny, de l’arquitectura, de l’art així

com de tecnologies avançades està canviant el paisatge i

l’estructura de les ciutats arreu del món. Encara que els

urbanistes tendeixen a ubicar les indústries fora de les

àrees metropolitanes, diversos estudis han demostrat que

la naturalesa compacta de les ciutats facilita la comunica-

ció i, per tant, els entorns metropolitans són el context més

natural per comprendre la mecànica del creixement eco-

nòmic (Jacobs, 1984; Lucas, 1993; Feldman i Audretsch,

1999; Etzkowitz i Dzisah, 2008). Les ciutats grans contribu-

eixen al desenvolupament industrial, ja que concentren els

serveis i els recursos, i ofereixen excel·lents oportunitats

per a la comunicació interna i externa (Anderson, 1985).

Les ciutats tenen un paper important en la nova eco-

nomia, en què la interacció cara a cara, l’establiment i el

manteniment de contactes i el comerç són vitals

(Landry, 2000). Actualment, els urbanistes tendeixen a

transformar antigues fàbriques i zones metropolitanes

industrials en ciutats del coneixement, que emergeixen

des de l’equilibri entre el sistema de producció i l’entorn

cultural urbà (Scott, 2006). Les ciutats que estimulen i

revitalitzen noves formes de coneixement serveixen

com a centres del coneixement (Knight, 1995) i atreuen

una mà d’obra creativa i altament qualificada (Florida,

2008).

A diferència dels parcs científics tradicionals, les ciu-

tats del coneixement es caracteritzen per una concentra-

ció significativa d’indústries creatives, entre les quals

figuren l’alta tecnologia i els sectors artístic i cultural, i

estan integrades en un context social més ampli. (Scott,

2000). L’objectiu d’aquest document és analitzar l’evolu-

ció dels parcs científics tradicionals dins de les ciutats del

coneixement. S’han dut a terme nombrosos estudis sobre

les organitzacions agrupades (vegeu, per exemple, Porter

1990, 1998) i sobre la ubicació de clústers basats en el

coneixement a les ciutats (vegeu, per exemple, Porter,

1997; Leibovitz, 2004; Godospini, 2006). En els últims

anys, alguns experts han enfocat aquest camp de recerca

des dels punts de vista artístic, cultural i s’han centrat a

analitzar ciutats creatives (vegeu, per exemple, Scott,

2000, 2006; Lazzeretti i Nencioni, 2005), districtes indus-

trials (Becattini, 1990, 1986) i ciutats del coneixement

22@ Barcelona: una ciutat del coneixementmés enllà dels parcs científics i tecnològics

Henry EtzkowitzUniversitat de Stanford

Josep Miquel PiquéAjuntament de Barcelona


(vegeu, per exemple, O’Mara, 2005). Tanmateix, cap d’ells

no ha analitzat el desenvolupament de les ciutats del

coneixement com a resultat de l’evolució natural dels

parcs científics, que han passat per districtes industrials i

parcs científics urbans. En concret, pretenem definir la

ciutat del coneixement com un desenvolupament ulterior

d’un parc científic urbà, que els polítics municipals sovint

poden promoure amb èxit. Ens basem en l’exemple de

22@Barcelona com a ciutat del coneixement, que s’està

fomentant a l’àrea metropolitana de Barcelona.

La nostra contribució es basa en els resultats de l’es-

tudi que van presentar a la Conferència de la Triple Hèlix

(Nova York, 1998) Bellavista i Albericio (1998), que van

analitzar el parc científic de Barcelona. La nostra anàlisi

contribueix a comprendre millor els beneficis i de les

idiosincràsies de les ciutats del coneixement, que reunei-

xen una diversitat d’activitats d’alta tecnologia, art, ser-

veis públics i entreteniment dins de l’àrea metropolitana.

L’estudi identifica les principals característiques d’una

ciutat del coneixement integrada i altament creativa; d’a-

questa manera, ajuda els urbanistes a impulsar al màxim

el desenvolupament amb èxit de clústers científics i inno-

vadors a les ciutats.

El document es divideix en cinc seccions. La primera

secció analitza el potencial de l’àrea metropolitana per

donar suport a activitats econòmiques. La segona secció

estudia les sinergies entre l’art i la tecnologia en el cas

que tots dos components es combinin i s’integrin a les

ciutats. La tercera secció examina les diferències i simili-

tuds entre els parcs científics i les ciutats del coneixe-

ment, presentant-les com a etapes diferents d’un procés

de desenvolupament evolucionari: des de parcs científics

cap a ciutats del coneixement. La quarta secció analitza

el cas de 22@Barcelona com a exemple d’una ciutat del

coneixement. Finalment, la cinquena secció presenta les

conclusions i discuteix els resultats de l’anàlisi pràctica.

Transformació de les ciutats: els clústers

metropolitans de la nova economia

En els últims 20 anys s’han elaborat molts estudis

que analitzen com s’adapten les ciutats a l’economia

global. Els estudis consideren diferents plantejaments,

des de descripcions generals del desenvolupament i de

l’organització de centres urbans (Sassen, 1991, 1998,

2002; Knight, 1995; Gospodini, 2006) fins a temes més

específics, com ara els efectes de l’ennobliment

(Atkinson, 2004), el desenvolupament sostenible (Hall,

1997), l’entorn urbà i la salut (McMichael, 2000), les

polítiques de regeneració urbana (Marcotullio, 2003;

Atkinson, 2004; Thomson et al., 2006), i la competitivitat

de les ciutats (Brotchie et al., 1995; Jensen-Butler et al.,

1997; Lever, 1999; Strambach, 2002), entre d’altres.

Entre els temes a què s’ha prestat una atenció especial

hi ha el desenvolupament de la nova economia a les

ciutats (Hutton, 2000, 2004) i el consegüent desenvolu-

pament de parcs urbans del coneixement (Bugliarello,

2004) així com les ciutats creatives i del coneixement

(Lever, 2002; Florida, 2005; Costa et al., 2008; Pratt,

2008).

Les ciutats noves conserven poca cosa del seu anterior

caràcter tradicional, local i estàtic. Les antigues fàbriques

i altres centres industrials associats a entorns degradats i

contaminats s’han traslladat a zones fora de les àrees

metropolitanes, mentre que altres sectors, com el finan-

cer i el de l’atenció mèdica, s’han quedat a la ciutat.

Aquests sectors, alhora, faciliten que sorgeixin i creixin

noves empreses i indústries, que es beneficien de l’accés

a proveïdors de serveis, de la infraestructura logística i de

centres d’oci o turístics; de la possibilitat de cobrir una

gran demanda en el mercat local, especialment al comerç

al detall i els serveis financers i personals; de capitalitzar

els clústers regionals propers i de l’accés a una mà d’obra

altament qualificada (Porter, 1995).

A les ciutats, els clústers d’empreses i organitzacions

interrelacionades funcionen amb excel·lents nivells de

competitivitat (Porter, 1998). Les empreses treuen partit

de factors d’aglomeració social, com les masses crítiques

d’aptituds i relacions, accés a la informació i la disponi-

bilitat d’infraestructura específica en un camp determi-

nat (Uterback, 1998; Hutton, 2004; Porter, 1995). A

causa de la seva estructura compacta, les ciutats faciliten

la comunicació cara a cara i l’establiment de contactes

(Anderson, 1985; Batten, 1995; Malecki, 2002), per això

constitueixen el context natural per comprendre la


mecànica del creixement econòmic (Lucas, 1993; Jacobs,

1984; Feldman i Audretsch, 1999; Etzkowitz i Dzisah,

2008). Com a conseqüència dels efectes d’aglomeració,

els clústers metropolitans de la nova economia compre-

nen no només empreses aïllades, sinó també conjunts

substancials d’indústries dinàmiques (Hutton, 2004).

Moltes d’aquestes aglomeracions d’activitats econòmi-

ques han estat promogudes per institucions públiques i

privades per renovar antics polígons industrials dins de

les ciutats, mentre que d’altres són el resultat d’una evo-

lució natural d’aquestes àrees i de la seva transformació

en parcs científics urbans. Aquests centres d’innovació

urbans aprofiten l’accés fàcil a una reserva de mà d’obra

àmplia i diversa i a altres recursos que beneficien les

empreses ubicades en centres tecnològics (Luger i

Goldstein, 1991). En estudis anteriors s’ha assenyalat

que la ubicació ideal de parcs científics sembla que són

les àrees metropolitanes de mida gran o mitjana

(Massey et al., 1992). Efectivament, alguns estudis reve-

len que les persones que han de recórrer grans distàn-

cies entre casa seva i una feina en un parc científic sub-

urbà tenen considerables costos i molèsties (Luger i

Goldstein, 1991).

Les indústries basades en el coneixement i l’alta

tecnologia s’ubiquen cada vegada més en antics distric-

tes industrials –i de vegades fins i tot residencials– de

les grans aglomeracions urbanes (Hutton, 2004). Com

que l’agrupació porta a una concentració de talents

innovadors i creatius a les ciutats i regions que acumu-

len més coneixement (Florida, 2008), la nova economia

tendeix a atreure el talent fomentant la creació de clús-

ters metropolitans. Aquests treballadors altament qua-

lificats són més sofisticats pel que fa a la qualitat de

vida (Knight, 1995). Per tant, les aglomeracions d’em-

preses han d’oferir un entorn molt diferent del que

requereix la fabricació de productes bàsics en el sector

de producció; han d’oferir serveis, oportunitats d’entre-

teniment i “factors no materials”, programari i orgware

(vegeu Knight i Stanback, 1970; Knight, 1973). La qua-

litat de vida s’ha convertit en un instrument competitiu

per a les ciutats (Landry, 2000; Malecki, 2000), i sembla

que una estructura urbana eficaç es caracteritza per una

distribució racional i homogènia de les activitats eco-

nòmiques i socials, així com per àrees residencials,

zones verdes i altres espais, i crea un equilibri perfecte

entre el desenvolupament econòmic, la sostenibilitat i

la qualitat de vida (Lever, 1999). En la nova economia,

les ciutats atractives ofereixen sistemes d’educació de

qualitat, transport públic i assistència mèdica, així com

activitats culturals i opcions d’entreteniment (vegeu,

per exemple, Lyne, 1988; Hart et al., 1989; Decker i

Crompton, 1990; Evans, 1994; Halstead i Steven, 1997).

En les aglomeracions productives urbanes, les empre-

ses de tecnologia punta i ecotecnologia basades en el

coneixement coexisteixen juntament amb les indústries

culturals i d’oci (Hutton, 2004). Aquests parcs científics

combinen tecnologia, que inclou imatges i gràfics com-

putats, disseny de programari, indústries multimèdia i

de disseny gràfic, que es distingeixen per una forta

influència del desenvolupament tecnològic; cultura,

representada pel capital humà creatiu i les funcions de

disseny, i espai, en concret, l’entorn innovador de la ciu-

tat (Hutton, 2004).

Integració de la cultura, l’art i la tecnologia

en ciutats creatives

Una ciutat creativa és una organització socioeconòmi-

ca i productiva que potencia el seu avantatge creatiu aco-

llint indústries culturals i donant feina a treballadors

creatius (Lazzeretti i Nencioni, 2005). En general, aques-

tes ciutats es desenvolupen al voltant d’una xarxa d’in-

dústries que s’ajunta en un espai geogràfic o clúster i

atreuen molts professionals, personal directiu i tècnics

(Scott, 2006). Les ciutats creatives emergeixen on està

ben desenvolupada la nova economia i on hi ha un equi-

libri entre el sistema productiu i l’entorn cultural urbà

(Scott, 2006). Les indústries en aquests clústers són

indústries creatives, una ampliació del sector cultural que

inclou el sector multimèdia i altres indústries relaciona-

des amb les noves tecnologies2 (Lazzereti i Nencione,

2005). Són indústries que subministren béns i serveis

associats als valors culturals, artístics i d’oci (Caves, 2000).

La convergència de tecnologia, economia i art és un

avantatge competitiu per atreure treballadors creatius


(Lazzeretti i Nencioni, 2005), que demanen béns i serveis

culturals, artístics i de lleure produïts per les indústries

creatives. D’aquesta manera, els empleats a les ciutats

creatives són tant productors com consumidors dels

resultats creatius (Scott, 2000). Per aquest motiu, les ciu-

tats creatives es caracteritzen per un ocupació altament

qualificada; ofereixen un ampli ventall de serveis culturals

com per exemple museus, galeries d’art, auditoris i dis-

trictes d’oci multidisciplinari. A més, són un exemple visi-

ble d’una ciutat social i sostenible en la qual predominen

espais verds i paisatges urbans exclusius, facilitats per

comprar i àrees residencials ben equipades (Scott, 2006).

En aquestes ciutats, la cultura té un paper estratègic

en el desenvolupament econòmic sostenible (OECD,

2005). Les indústries creatives atreuen gent creativa i,

alhora, aquestes persones creatives i productives atreuen

altres persones qualificades i productives (Florida, 2008).

Les ciutats cosmopolites emergeixen com a resultat de

l’atracció de gent de diferents països i cultures, i la diver-

sitat es converteix en un “estímul vital per a la innovació”

(Florida, 2008). La diversitat cultural activa nous clústers

d’innovació (Sacco i Pedrini, 2003) i contribueix al rejove-

niment dels sectors tradicionals (Lazzeretti, 2007). En un

sistema local d’alt nivell cultural, una xarxa d’actors eco-

nòmics, no econòmics i institucionals és qui gestiona una

àmplia dotació de recursos artístics, naturals i culturals de

manera sostenible i eficient (Lazzeretti, 2003). Si aquests

clústers d’“alta cultura” es transformen en creatius, fent

que la cultura passi de ser un factor de producció a una

font d’innovació (Cooke i Schwartz, 2007), l’entorn pot

ser capaç d’iniciar o tornar a desenvolupar una varietat de

nous clústers d’innovació i atreure professionals creatius

(Lazzeretti, 2007). Quan les indústries creatives atrauen

els professionals creatius i aquests reforcen els cicles

innovadors que atreuen nous treballadors creatius, ales-

hores emergeix la ciutat creativa (Florida, 2005, 2008).

En algunes ciutats, la transformació de la cultura en

factors productius i, finalment, en ciutats creatives, ha

estat espontània. La ciutat de Nova York és probablement

un dels exemples més coneguts de concentració d’un

gran nombre d’organitzacions interconnectades d’art,

cultura i mitjans de comunicació. A Nova York, els clústers

de tecnologia i art han emergit com a resultat de les acti-

vitats d’una massa crítica d’artistes i enginyers.

Actualment la ciutat té un caràcter artístic i intel·lectual

inconfusible que atreu el talent creatiu de tot el món.

A diferència de Nova York, en l’actualitat altres ciutats

es disposen a transformar el patrimoni cultural en un fac-

tor de producció creativa. Per exemple, a Florència hi ha

establert un elevat nombre d’empreses que exploten eco-

nòmicament el patrimoni cultural, artístic i natural de la

ciutat (Lazzeretti, 2003). La regió té més de 5.000 empre-

ses privades de restauració interconnectades en una

xarxa integrada per la comunitat local, encara que estan

concentrades majoritàriament a la mateixa ciutat. Segons

estudis empírics, tanmateix, s’afirma que el patrimoni

cultural de Florència no és cap aglomeració massiva de

factors de producció i que la classe creativa no està con-

centrada en aquest node. Per tant, la ciutat de Florència,

malgrat la rica identitat cultural que té, no es pot consi-

derar una ciutat creativa pròpiament dita (Lazzeretti i

Nencioni, 2005).

Els polítics no només influeixen en gran manera sobre

les forces econòmiques, sinó que també tenen un paper

important a l’hora de fer ciutats en un mateix marc glo-

bal urbanísticament diferent (Marcotullio, 2003). Els polí-

tics poden facilitar la gestió d’externalitats, resoldre els

problemes de parasitisme, desenvolupar infraestructures

d’alta qualitat i prestar serveis com la formació professio-

nal i l’assessorament tecnològic, que, altrament, no hi

serien (Scott, 2006). A molts països, ja s’estan definint

programes de desenvolupament econòmic en combina-

ció amb activitats de promoció cultural (Scott, 2006). El

principal repte consisteix en la creació de nous tipus d’o-

portunitat i el seu desenvolupament sostenible des del

punt de vist cultural i mediambiental (Knight, 1995).


2. En molts estudis recents s’utilitzen els tres termes indistintament: indús-tria de l’art, indústries culturals i indústries creatives. Utilitzarem elconcepte d’indústries creatives com a compilació de tots tres. Segons eldocument que recopila les indústries creatives (2001), aquestes inclouenpublicitat; arquitectura; comerç d’art i antiguitats; artesania; disseny;

moda; cinema, vídeo, música i fotografia; arts musicals, visuals i escèni-ques; edició; programari, jocs d’ordinador i edició electrònica, i indústriesde televisió i ràdio. Les indústries culturals, igual com els productes i ser-veis culturals, són extremament heterogenis perquè els resultats depenen engran manera de contextos específics de lloc i entorn cultural (Scott, 2000).

En l’actualitat, Dubai és probablement l’exemple més

clar d’un pla públic amb l’objectiu de crear un entorn

atractiu. “Dubai es va fer ressaltar en el mapamundi”

(Landry, 2006). L’objectiu del pla, que inclou el desenvo-

lupament de les illes Palm i el Burj al-Arab, l’hotel més

gran del món, és la diversificació en activitats que no esti-

guin relacionades amb el petroli i transformar el país en

una societat i economia basades en el coneixement. La

transformació econòmica es basa en una infraestructura

empresarial avançada, que és la plataforma per a inver-

sors per crear valor. La creació de Dubai Media City,

Dubai Internet City i Dubai Knowledge Village és un

intent de construir clústers de coneixement que conven-

cen empreses perquè s’ubiquin a Dubai (Landry, 2006).

Dels parcs científics tradicionals a les ciutats

del coneixement

L’evolució dels parcs científics es pot entendre fàcil-

ment en el marc de l’anomenada “teoria de la regió en

aprenentatge” (Morgan, 1997). En primer lloc, aquesta

teoria sosté que l’evolució del desenvolupament es basa

en un procés iteratiu en el qual els polítics actuen en un

cicle de definir i redefinir projectes d’innovació. En segon

lloc, la teoria sosté que en molts casos “la innovació és

modelada per una varietat de rutines institucionals i con-

vencions socials”. S’han dedicat molts esforços i recursos

com a conseqüència d’aquestes rutines institucionalitza-

des per diversos governs en un intent de reproduir

Silicon Valley als seus països respectius. Segons les expe-

riències dutes a terme, l’impacte generat pels parcs cien-

tífics arquetípics sovint és limitat.

És cert que la conceptualització tradicional dels parcs

científics ha estat rudimentària però efectiva (Massey et

al., 1992), tot i que la tendència actual és promoure nous

centres d’innovació flexibles, diversos i creatius. El parc

científic arquetípic, el propòsit del qual era comercialitzar

“linealment” idees de la recerca bàsica –desenvolupades

a les universitats i els centres de recerca propers– (Massey

et al., 1992), es transforma avui en dia en una ubicació

compartida amb les indústries creatives basades en el

coneixement. On hi ha científics socials i tecnòlegs que

treballen juntament amb urbanistes, les noves organitza-

cions espacials de tecnologia punta pretenen promoure

una reconstrucció social i econòmica que sigui sostenible

i reduir l’actual polarització social.

L’inici de l’evolució dels parcs científics es remunta a

l’èxit extraordinari de Silicon Valley. Aquest ecosistema va

néixer espontàniament de la recerca universitària i va

créixer alimentat per una nova generació de joves empre-

ses basades en la tecnologia de semiconductors i ordina-

dors, que van sorgir al costat de les empreses establertes

(Saxenian, 1994). Aquest ecosistema d’innovació forta,

resilient i sostenible va sorgir de la ubicació comuna que

reuneix recerca universitària, capital inversor, emprene-

dors i mà d’obra amb talent en un entorn amb una alta

qualitat de vida (Munroe i Westwind, 2008).

De seguida es va reconèixer l’èxit d’aquest clúster d’in-

novació3, i moltes regions a tot el món van intentar repro-

duir aquesta experiència creant un espai i un contingut

definit i particular per a empreses a fi que duguessin a

terme les seves idees. Tanmateix, aquestes aglomeracions

d’organitzacions basades en el coneixement, que general-

ment estaven ubicades en regions semirurals properes a

activitats acadèmiques i regions separades dels processos

de producció (Massey et al., 1992), no van arribar a ser clús-

ters d’innovació actius. A diferència de Silicon Valley, la

creació de noves empreses no va ser un mecanisme ràpid i

freqüent per a la innovació i la col·laboració global (Engel i

del Palacio, 2009). Es va demostrar que amb el sol fet de for-

mar part d’una estructura de parc científic no n’hi ha prou

perquè les empreses situades en parcs científics arquetípics

siguin capaces de produir alta tecnologia d’última genera-

ció i, malgrat la seva ubicació compartida, els parcs cientí-

fics d’aquest tipus es caracteritzen per una disparitat impor-

tant i la manca de comunicació (Massey et al., 1992).

Com a rutina general i per obtenir poder polític, des

de fa molts anys els polítics impulsaven iniciatives per

promoure parcs científics arquetípics. Aquestes s’han jus-

tificat sovint com a intent per: estimular la formació de

noves empreses (start-ups i spin-offs) i d’empreses basa-


3. Vegeu Engel, J. i del Palacio, I. (2009)

des en les noves tecnologies en general; facilitar la trans-

ferència tecnològica i la comercialització de la recerca

acadèmica; crear nous llocs de treball, i afavorir el creixe-

ment d’empreses tecnològiques proporcionant-los ins-

tal·lacions d’alta qualitat i creant sinergies entre si.

Malgrat això, en realitat la majoria d’aquests espais eren

simplement iniciatives immobiliàries (Massey et al.,

1992), que venien o llogaven terrenys o edificis contigus

a empreses o altres organitzacions dedicades principal-

ment a la recerca bàsica o aplicada o al desenvolupament

de nous productes i processos (Luger i Goldstein, 1991).

La majoria d’aquests parcs científics arquetípics van

fallar en l’etapa d’incubació o inicial, perquè eren incapa-

ços, en primer lloc, de crear nous llocs de treball o atreu-

re una massa crítica d’activitat d’R+D; en segon lloc, d’es-

tablir relacions productives amb les universitats o, en

tercer lloc, oferir els serveis suficients per convertir els

parcs de recerca en un entorn agradable de vida i treball

(Luger i Goldstein, 1991). D’altra banda, com que les

empreses situades en aquests parcs científics estaven dis-

senyades per fer-ne un ús d’alta categoria, la seva creació

va contribuir a “agreujar la polarització social i a aug-

mentar la desigualtat geogràfica” (Massey et al., 1992). La

manca d’una dimensió social i la distància entre la uni-

versitat i les indústries, i entre les indústries mateixes, van

portar a l’abandonament i a la desintegració dels parcs

científics arquetípics.

A mesura que creixien les ciutats els antics polígons

industrials, que se situaven originàriament en espais sub-

urbans, van arribar a formar part d’aquestes. En molts

casos, s’han reutilitzat les antigues naus industrials: a

Londres, per exemple, una central elèctrica a la riba del

Tàmesi s’ha convertit en el Tate Modern Museum, i a

París, el que anteriorment va ser una estació de tren al

costat del Sena ara és el Museu d’Orsay. Tant a París com

a Londres van ser diverses les organitzacions públiques i

privades que van impulsar els projectes de renovació. En

altres casos, l’encant dels edificis antics ha atret diversos

moviments artístics i culturals, i els antics parcs científics

han renascut espontàniament amb galeries d’art, antigui-

tats, així com activitats artístiques i culturals: a Berlín, per

exemple, un antic centre comercial destruït per les bom-

bes durant la guerra i pràcticament esfondrat ha estat

transformat pels okupes en un fòrum d’art bohemi amb

una cafeteria i un bar.

On hi ha científics socials i tecnòlegs que treballen

juntament amb urbanistes, es promouen noves organit-

zacions espacials intensives en tecnologia. Les anome-

nades “ciutats del coneixement” són comunitats cons-

cientment planificades que havien estat manifestacions

físiques d’un moment polític i cultural concret de la his-

tòria i que es van modelar en nous entorns urbans influ-

ents d’alta tecnologia (O’Mara, 2005). Aquests districtes

industrials remodelats4 són representacions artístiques

de nous estils arquitectònics, inclouen espais i equipa-

ments confortables, com les ciutats jardí, contenen petites

comunitats satèl·lit separades per parcs i paisatges (O’Mara,

1992). Proporcionen entorns exclusius per impulsar la

capacitat d’investigació de les universitats, generen la

recerca i la producció industrials i contribueixen a atreu-

re empreses nacionals i internacionals (O’Mara, 2005).

Aquestes àrees metropolitanes tenen un impacte econò-

mic positiu sobre l’entorn perquè impliquen moltes ins-

titucions dinàmiques i innovadores i atreuen treballa-

dors qualificats amb un nivell d’educació alt, que són

consumidors assidus de productes culturals de tot tipus

(Scott, 2000). Com més elevat és el nivell de tecnologia i

coneixement, més ràpid serà el creixement de la innova-

ció regional (Boix i Trullen, 2006). L’objectiu és promou-

re una reconstrucció social i econòmica que sigui soste-

nible per reduir la polarització social.

Malgrat la diversitat d’objectius i contextos, els factors

bàsics de l’èxit d’un sistema d’innovació són l’existència

de recursos humans tècnics, els contactes amb universi-

tats emprenedores, la disponibilitat de capital inicial i

d’ajut per part de l’Administració, el compromís ferm de

les indústries d’activar i renovar l’economia de la regió

(Etzkowitz i Dzisah, 2008). Les universitats proporcionen

a les indústries properes una mà d’obra altament qualifi-

cada, serveis d’assessorament expert i laboratoris espe-


4. Per districtes industrials entenem organitzacions de clústers intrametro-politans que consten d’empreses/productors que col·laboren entre si i tenenvalors comuns (Becattini, 1990).

cialitzats. A les ciutats del coneixement, aquestes indús-

tries són indústries creatives, que inclouen els sectors cul-

tural, artístic i tecnològic. La ubicació compartida de clús-

ters interdisciplinaris crea sinergies entre l’economia

cultural i la comunitat industrial i fomenta la col·labora-

ció, l’intercanvi d’informació i l’aparició de noves idees

creatives (Scott, 2000). A diferència dels parcs científics

arquetípics, les ciutats del coneixement integren la creati-

vitat i la innovació en un context social més ampli (Scott,

2000). Tal com passa amb els districtes industrials, les ciu-

tats del coneixement s’incorporen en una xarxa d’empre-

ses del sistema social local (Becattini, 1986, 1990).

Aquestes comunitats de producció científica són llocs

tant per viure com per treballar, amb equipaments i ser-

veis culturals (O’Mara, 2005).5 Les indústries creatives,

juntament amb equipaments i serveis culturals, són

imants per als treballadors altament qualificats (Scott,

2000; Florida, 2005), que alimenten el desenvolupament

creatiu de la ciutat del coneixement. Si les empreses

basades en les noves tecnologies no col·laboren ni inter-

actuen amb les universitats, els centres de recerca, les

organitzacions culturals i les associacions artístiques, etc.,

és possible que els parcs científics siguin vistos com unes

zones aïllades de ciència ubicades en un entorn metropo-

lità multicultural.

22@Barcelona: el districte d’innovació

Des de l’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona treba-

lla per transformar un antic barri industrial del centre

urbà en un nou districte innovador amb universitats,

centres de recerca i indústries basades en el coneixe-

ment, així com instal·lacions i serveis públic. Conegut

com a 22@Barcelona, aquest terreny de 200 hectàrees en

el passat acollia moltes fàbriques tèxtils, d’aliments,

metal·lúrgiques, etc. No obstant això, entre el 1963 i el

1990 la zona industrial va perdre més de 1.300 fàbri-

ques, algunes de les quals es van traslladar a zones pro-

peres més barates, mentre que d’altres van tancar per la

crisi econòmica dels anys setanta i vuitanta.

La recuperació del barri va començar el 1992, amb la

celebració dels Jocs Olímpics: es van construir nous habi-

tatges i van millorar les comunicacions amb el centre de

la ciutat i altres barris. Després, el juny de 2000, es va

aprovar per unanimitat el Pla general metropolità. Aquest

pla inclou el projecte 22@Barcelona, l’objectiu del qual és

promoure un desenvolupament econòmic i social del

barri que sigui sostenible. En concret, els objectius són

tres: contribuir a la planificació del desenvolupament

urbà a través d’una oferta d’instal·lacions i infraestructu-

res d’alta qualitat i d’una àmplia gamma de serveis i equi-

paments; impulsar el creixement econòmic oferint suport

i espais específics per a empreses innovadores, atraient

indústries d’alta tecnologia, acollint universitats i centres

de recerca i construint habitatges per a estudiants i inves-

tigadors,6 i millorar els serveis públics i culturals oferint

habitatges de protecció oficial, més espais verds, nous

plans de mobilitat i transport públic, i facilitant més ser-

veis i espais culturals.

Innovació urbana

La primera fase del projecte pretén renovar i rehabi-

litar els antics edificis industrials de la zona. El projecte

té l’objectiu de mantenir les poques activitats tradicio-

nals que encara perduren al barri i combinar-les amb

activitats basades en el coneixement, equipaments

públics, habitatges de protecció oficial i zones verdes,

entre d’altres. Amb aquesta finalitat, l’Ajuntament de

Barcelona va oferir als propietaris l’oportunitat d’incre-

mentar l’espai productiu del terreny verticalment amb

dues condicions. La primera condició era que les indús-

tries basades en el coneixement havien de substituir l’ac-

tivitat industrial anterior. La segona era que els propieta-

ris havien de cedir el 30% del sòl per a ús públic: el 10%

es faria servir per construir pisos de protecció oficial; el

10% es destinaria a activitats públiques i socials,

incloent-hi educació, centres cívics i biblioteques, així


5. L’accés als serveis s’ha assenyalat com un dels factors més importants per-què un parc científic tingui èxit (Sanz, 2002).

6. Encara que alguns estudis sobre el sistema universitari espanyol afirmen quela transferència tecnològica i, en general, les relacions interuniversitàries són

escasses i esporàdiques (vegeu Bellavista et al., 1998, i l’Informe CYD 200-2007), la integració de les universitats en aquest projecte i el paper importantexercit per aquestes mostren el creixent interès de l’ensenyament superiord’Espanya per participar en el sistema d’innovació (Bellavista, 2000).

com centres de recerca i innovació, i l’últim 10% es des-

tinaria a crear-hi espais verds.

Per fora, la zona presenta una morfologia neta, oberta

i moderna. Mentre ha durat la rehabilitació, s’han prote-

git 114 elements arquitectònics antics i s’han combinat de

manera creativa amb edificis nous arquitectònicament

imponents. Per dins, la zona acull les infraestructures més

avançades i sostenibles per cobrir les necessitats dels

negocis i dels residents de la zona. La planificació de la

infraestructura s’ha definit ad hoc per sostenir les activi-

tats i necessitats de les empreses que havien identificat

un grup de gestors internacionals. S’han desenvolupat

infraestructures d’alta qualitat per a la comunitat,

incloent-hi la recollida selectiva d’escombraries, infraes-

tructures de mobilitat (com ara una àmplia xarxa de pas-

sos de vianants i de carrils bici, de carrils exclusius per als

autobusos i de connexions de tramvia) i sistemes de cale-

facció sostenible i aire condicionat.

A causa de la diversitat dels espais, incloent-hi els que

es destinen a la indústria, l’educació, l’oci, els habitatges i

les zones verdes, i també de la diversitat de gent que s’hi

aglutina, el 22@Barcelona esdevé un espai adequat per

posar a prova nous serveis i productes innovadors i expe-

rimentar-hi. L’objectiu és promoure la innovació en l’àm-

bit de la indústria i el govern mitjançant la creació d’un

espai que es pugui fer servir com a “laboratori urbà”, on

es pugui experimentar amb productes nous i innovadors.

Innovació econòmica

Al 22@Barcelona, les activitats basades en el coneixe-

ment coexisteixen amb organitzacions socials, habitatges

i altres serveis, i també amb activitats culturals. Tot i que

ja s’han establert noves indústries basades en el coneixe-

ment a la zona, encara s’hi mantenen alguns petits nego-

cis tradicionals i familiars. S’ha desenvolupat un estudi

acurat sobre les oportunitats i els perills que podia provo-

car aquesta renovació en l’entorn, així com sobre les

necessitats dels clients i els residents, per identificar els

clústers industrials que potencialment més es requeriran

i que seran garantia d’èxit. El resultat ha estat que el

22@Barcelona s’ha centrat en quatre àrees econòmiques

principals: els mitjans, les TIC, la tecnologia mèdica i l’e-

nergia. Fa poc s’ha inclòs un clúster de disseny en la pla-

nificació estratègica. L’objectiu és centrar els esforços en

aquests clústers i fer de Barcelona un punt de referència

mundial en aquestes àrees.

Cada clúster està gestionat internament per una orga-

nització sense ànim de lucre, l’objectiu de la qual és

incentivar la innovació i l’emprenedoria dins les empre-

ses i entre aquestes, així com promoure el transvasament

de tecnologia amb les universitats i altres organitzacions

de recerca. Basat en el model del sistema d’innovació

Triple Hèlix (Etzkowitz i Leydersdorff, 2000), cada clúster

està representat per institucions públiques i empreses

d’alta tecnologia, així com per universitats i altres centres

de recerca. Els clústers també inclouen un viver de tecno-

logia, que ofereix espais per als investigadors i proveïdors

de serveis especialitzats, entre d’altres. El fet que aquests

agents es trobin a prop facilita que el coneixement flueixi

entre ells i que augmenti la col·laboració entre les enti-

tats. Això a banda, per promoure relacions fluïdes i fre-

qüents i el treball en xarxa, com ara reunions, s’organit-

zen periòdicament conferències i programes de formació.

Aquests esdeveniments són oportunitats excel·lents per

als professionals, el personal investigador i els represen-

tants públics per interactuar entre si.

Innovació social

Els programes socials del 22@Barcelona tenen com a

objectiu implicar els professionals, els residents i la ciuta-

dania en general en l’economia basada en el coneixe-

ment. L’objectiu és fer servir tecnologia per implicar els

residents en les xarxes de treball professionals, de recerca

i d’educació. El Projecte d’Educació, per exemple, té la

finalitat que l’alumnat dels instituts i les universitats del

22@Barcelona pugui sentir-se implicat en projectes

industrials reals. A més, el programa Districte Digital

impulsa el desenvolupament de projectes d’innovació

basats en les TIC, duts a terme per grups multidisciplina-

ris que comprenguin totes les edats. L’àrea està equipada

amb diverses classes multimèdia que ofereixen suport i

acció formativa de franc a la gent gran que hi resideix i

que no està acostumada a fer servir Internet i tecnologies

similars.

22@Barcelona també inclou diversos programes cul-

turals. Can Ricart és un dels equipaments principals del


districte i s’ha dissenyat, en concret, per acollir activitats

culturals i artístiques d’iniciativa ciutadana. Aquest edifi-

ci històric acollia antigament diversos moviments cultu-

rals independents. El projecte 22@Barcelona va desocu-

par i netejar la zona, i va crear-hi diversos espais públics

per a usos culturals i artístics amb l’objectiu de normalit-

zar les activitats i moviments independents i no regulats

que s’hi desenvolupaven. L’equipament avui dia consis-

teix en diversos espais de treball i sales d’exposicions des-

tinades especialment a joves pintors, artistes i dissenya-

dors. Amb la intenció de promoure la diversitat de

cultures, Can Ricart també acull un projecte multicultural,

anomenat la Casa de les Llengües, l’objectiu de la qual és

crear un espai per crear consciència sobre la conservació

de les diferents llengües del món, promocionar-les i

difondre’n l’ús. La Casa de les Llengües inclou un centre

de documentació, una biblioteca especialitzada i un espai

de recerca acadèmica, així com un auditori.

Desenvolupament i estat actual del projecte

El projecte 22@Barcelona està planejat perquè es des-

envolupi en un termini de 15 anys. Segons l’Estudi de l’ac-

tivitat econòmica al districte 22@Barcelona,7 més d’un miler

de noves empreses ja s’han traslladat a la zona. Bona part

dels nous negocis establerts estan relacionats amb un

dels cinc clústers objectiu del projecte i requereixen mà

d’obra experta i altament qualificada. El nombre de tre-

balladors va créixer un 60,6% i va superar els 25.500 el

març del 2007. A més, diversos centres d’educació primà-

ria i secundària i quatre universitats ja s’han instal·lat al

22@Barcelona. A banda de les universitats, també està

previst que s’estableixin a la zona cinc centres de recerca

i tecnologia (Yahoo Research Europe, Orange R&D i

Telefónica R&D ja estan establerts al 22@Barcelona), i es

reservaran cinc zones concretes com a vivers per impul-

sar noves creacions de negocis.

El projecte també promou la integració de 114.000

metres quadrats de zona verda i 145.000 metres quadrats

de nous espais públics, així com la construcció de 4.000

habitatges de protecció oficial. Al final del 2008 s’hi

havien construït prop de 700 habitatges nous i s’havia

iniciat la construcció de 1.100 més.

El districte ha recuperat la vitalitat econòmica que

tenia en el passat. Les zones residencials i les oportuni-

tats d’oci donen vida als carrers, fins i tot a la nit i el cap

de setmana. Els investigadors i professionals internacio-

nals se senten atrets per l’entorn, basat en el coneixe-

ment, i la seva arribada contribueix a la creació de xarxes

multiculturals i associacions. Els nouvinguts, professio-

nals i residents exigeixen serveis d’alta qualitat, per

aquest motiu el pla s’hi adapta, amb la finalitat de millo-

rar la qualitat de vida del districte. Al 22@Barcelona, les

empreses que produeixen alta tecnologia coexisteixen

amb indústries creatives; amb universitats i centres de

recerca; amb espais públics, com ara centres cívics, biblio-

teques i habitatges de protecció oficial, i amb equipa-

ments i serveis d’oci, com ara centres comercials i teatres.

Conclusions

En aquest article hem analitzat la velocitat amb què

canvien les ciutats per respondre a les exigències de les

noves activitats econòmiques. També hem fet palès per

què les ciutats actualment es renoven i impulsen zones

per a empreses basades en el coneixement, i hem expo-

sat com, a través d’un pla econòmic i social sostenible,

aquestes esdevenen empreses creatives que exigeixen i

atreuen un gran nombre de treballadors qualificats. De

fet, defensem la visió d’O’Mara, que suggereix que la

coexistència de les indústries creatives, que inclou indús-

tries de la tecnologia i l’art, gent creativa i centres de

recerca i universitaris, així com serveis públics i d’entrete-

niment, originen les noves ciutats del coneixement.

En aquest article hem contribuït a entendre les ciutats

del coneixement com a manifestacions d’èxit de parcs

científics arquetípics. Hem analitzat l’evolució del focus

dels governs des de la promoció de parcs científics arque-

típics fins als plans actuals de desenvolupament urbà,

econòmic i social. També hem exposat que un dels objec-


7. Desenvolupament per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) i la Universitatde Barcelona (UB) (gener del 2008).

tius del nou desenvolupament urbà sostenible és incen-

tivar l’assentament compartit i la integració de les indús-

tries de la tecnologia i de l’art per tal d’atreure un gran

nombre de treballadors qualificats i crear un entorn d’al-

ta qualitat.

Hem estudiat el cas del 22@Barcelona com un exem-

ple de pla de desenvolupament d’una ciutat del coneixe-

ment. Aquest projecte té l’objectiu de transformar un

antic barri industrial de la ciutat en un districte innovador

que aculli universitats, centres de recerca i indústries

basades en el coneixement, i també equipaments i serveis

públics. Actualment, el districte s’ha convertit en un pai-

satge híbrid de l’antic barri industrial, que combina amb

una zona nova, verda, neta i moderna. El 22@Barcelona

té una situació estratègica dins la ciutat, a prop del centre

i amb bona connexió amb aquest i els altres barris, i amb

els mercats europeus i del Mediterrani.

El projecte implica instaurar la innovació urbana, eco-

nòmica i social. La transformació urbana té la finalitat de

combinar alguns elements arquitectònics antics amb

nous edificis moderns i imponents d’estil creatiu. A

banda d’això, les poques activitats econòmiques tradicio-

nals que encara es mantenen al barri es podran mesclar

amb les indústries basades en el coneixement, equipa-

ments públics, habitatges de protecció oficial i zones ver-

des, entre d’altres. Des del punt de vista econòmic, es

promouen cinc clústers de les indústries creatives, cadas-

cun representat per centres de recerca especialitzats, uni-

versitats, empreses i institucions públiques. D’acord amb

el model Triple Hèlix, el fet que aquests agents especialit-

zats estiguin ubicats en un mateix lloc fomenta les siner-

gies i col·laboracions entre aquests. A més, com succeeix

en un barri industrial, el fet que estiguin instal·lades en

un mateix lloc diverses indústries proporciona a l’entorn

l’oportunitat de mesclar-se i complementar-se i de crear

nous productes (Pyke et al., 1990).

Finalment, des del punt de vista social, i a diferència

de les organitzacions de parcs científics tradicionals, el

22@Barcelona comporta un desenvolupament social

important. Hi ha planificats més de 4.000 habitatges pro-

tegits a la zona i ja estan en marxa diversos programes

per ajudar a familiaritzar els residents amb la tecnologia i

integrar-los en el desenvolupament econòmic.

Com passa en altres projectes de replanificació urbana,

el projecte 22@Barcelona no ha estat exempt de polèmica.

Els problemes més significatius han sorgit com a conse-

qüència de la creació espontània de moviments artístics i

culturals no regulats a la zona. Amb l’objectiu d’oferir una

ubicació alternativa per a aquestes organitzacions cultu-

rals, s’han habilitat espais públics perquè en puguin fer ús

joves pintors, artistes i dissenyadors. Tot i que les organit-

zacions independents no estan satisfetes amb la transfor-

mació, molts residents donen suport al canvi, ja que reco-

neixen que aquests edificis estaven molt degradats.

El 22@Barcelona és un exemple de la nova onada

d’urbanistes que creen ciutats del coneixement renovant

antics parcs científics arquetípics o zones industrials dins

de les ciutats. Sovint en aquestes zones s’ubiquen magat-

zems i fàbriques amb molta història, i és un repte per als

governs aplicar-hi un projecte de desenvolupament sos-

tenible que integri noves activitats econòmiques i man-

tingui alhora algunes activitats econòmiques tradicionals,

així com que integri un propòsit cultural i mediambiental.

La nova organització evita les diferències entre l’acadè-

mia i la indústria, entre els moviments tecnològics i cul-

turals, i entre els estatus socials, com va succeir en els

parcs científics arquetípics (Massey et al., 1992). Encara

queda molt per fer perquè puguem crear ciutats del

coneixement amb garanties d’èxit i identificar els factors

que contribueixin de la millor manera a la promoció de la

transformació urbana, econòmica i social sostenible dels

antics barris industrials.


ANDERSON, A. (1985) “Creativity and Regional Development”, Papers

of the Regional Science Association,Vol. 56: 5-20

ATKINSON, R (2004) “The evidence on impact of gentrification new

lesson for urban renaissance?” European Journal of Housing Policy, Vol. 4

(1): 107-131

ATKINSON, R. & FLINT, J. (2004) FORTRESS UK? Gated Communities, the

Spatial Revolt of the Elites and Time-Space Trajectories of Segregation,

Housing Studies

BATTEN, DF (1995) “Network Cities - Creative Urban Agglomerations

for the 21st-Century”, Urban Studies, 32 (2): 313-327

BECATTINI, G. (1986) “Small Firms and Industrial Districts: The

Experience of Italy”, Economia Internazionale, Vol. 39(2-3-4): 98-103


BECATTINI, G. (1990) “The Marshallian industrial district as a socio-

economic notion”, dins: F. Pyke, G. Becattini & W. Sengenberger (Eds)

Industrial Districts and Inter-Firm Co-operation in Italy, pp. 37±51.

Geneva: International Institute of Labour Studies

BELLAVISTA, J. (1998) “Cultura oraganizativa de investigadores y

entorno político y social”, PapersVol. 54: 79-109

BELLAVISTA, J. (2000) “La eclosión de los parques científicos: invertir

en conocimiento en España”, Alta Dirección,Vol. XXXVI (214): 417-427

BELLAVISTA, J. & ALBERICIO, F. (1998) The Barcelona Science Park: A Triple

Helix Model in the Catalan and Spanish Research System. Paper submitted

to the Internacional Conference The Triple Helix: Assessing Connections

Between Universities, Industry and Governments. New York, January, 7-11

BOIX and TRULLEN (2006) “Knowledge, networks of cities and growth

in regional urban systems”, Papers in Regional Science,Vol. 86(4): 551-574

BROTCHIE, J.; BARRY, M. & BLAKEY, E.; HALL, P. & and NEWTON, P. (eds.)

(1995) Cities in Competition: Productive and Sustainable Cities for the 21st

Century. Longman Australia, Melbourne

BUGLIARELLO, G (2004) “Urban Knowledge Parks, Knowledge Cities

and Urban Sustainability”, International Journal of Technology Management,

Vol. 28(3-6): 338-394

CAVES, R. (2000) Creative industries: contracts between art and commer-

ce, Cambridge, MA: Harvard University Press

COOKE, & SCHWARTZ, (2007) Creative Regions: Technology, Culture and

Knowledge Entrepreneurship, Routledge: London

COSTA, P; MAGALHAES, M; VASCONCELOS, B & SUGAHARA, G (2008)

“On «Creative Cities» Governance Models: a Comparative Approach”,

The Service Industries Journal, 28 (3): 393-413

DECKER, JM & CROMPTON, JL (1990) “Business location decisions: The

relative importance of quality of life and recreation, park and cultural

opportunities”, Journal of Park and Recreation AdministrationVol.8 (2): 26-43

ENGEL, J & DEL PALACIO, I (2009) “Global Networks of Clusters of

Innovation: Accelerating the Internationalization of the Innovation

Process,” Business Horizons, [In Press]

ETZKOWITZ, H. & LEYDESDORFF, L. (2000) “The dynamics of innova-

tion: from National Systems and ‘Mode 2’ to a Triple Helix of universi-

ty-industry-government relations”. Research Policy, Vol. 29(2): 109-123

ETZKOWITZ, H & DZISAH, J (2008) “Unity and Diversity High-Tech

Growth and Renewal: Learning from Boston and Silicon Valley”,

European Planning Studies,Vol. 16(8): 1009-1024

EVANS, DR (1994) “Enhancing quality of life in the population at

large”, Social Indicators Research, Vol.33: 47-88

FELDMAN, Ma.P. & Audretsch, D.B. (1999) “Innovation in cities:

Science-based diversity, specialization and localized competition”,

European Economic Review, Vol. 43(2): 409-429

FLORIDA, R (2005) The Raise of Creative Class - and How it’s Transforming

Work, Leisure, Community and Everyday Life, New York: Basic Books

FLORIDA, R (2008) Who’s is the city?, New York: Basic Books

FUNDACIÓN CYD (2005-2008) La Contribución de las Universidades al

Desarrollo, Fundación CYD: Barcelona

GODOSPINI, A. (2006) “Portraying, Classifying and Understanding the

Emerging Landscape in the Post-Industrial City”, Cities,Vol.23 (5): 311-330

HALL, P (1997) “The Future of the Metropolis and its Form”, Regional

Studies, 31 (3): 211-220

HALSTEAD, JM & STEVEN CD (1997) “Public infrastructure in econo-

mic development and growth: Evidence from rural manufacturers”,

Journal of the Community Development Society Vol. 28(2): 149-69

HART, SL; DENISON, DR & HENDERSON, DA (1989) “A contingency

approach to firm location: The influence of industrial sector and level of

technology”, Policy Studies JournalVol. 17(3): 599-623

HUTTON, TA (2000) “Reconstructed Production Landscapes in the

Postmodern City: Applied Design and Creative Services in the

Metropolitan Core”, Urban Geography,Vol.21 (4): 285-317

HUTTON, TA (2004) “The New Economy of the Inner City”, Cities,

Vol.21 (2): 89-108

JACOBS, J. (1984) Cities and the wealth of nations, New York: Random

House

JENSEN-BUTLER, C., SHARCHAR, A. & VANWEESEP, J. (eds.) (1997) European

Cities in Competition,Ashgate, Aldershot

KNIGHT, R (1973) Employment Expansion and Metropolitan Trade, New

York: Praeger

KNIGHT, R & STANBACK, TM (1970) The Metropolitan Economy: The

Process of Employment Expansion, New York: Columbia University Press

KNIGHT, R (1995) “Knowledge-based development: policy and plan-

ning implications for cities”, Urban Studies,Vol. 32(2): 225-260

LAZZERETTI, L. (2003) “City of Art as High Culture Local System and

Cultural Districtualization Process: the Cluster of Art Restoration in

Florence”, Internal Journal of Urban and Regional Research, Vol. 27(3):

635-648

LAZZERETTI, L. & NENCIONI, B. (2005) “Creative Industries in a ‘High

Culture Local System’. The Case of The Art City of Florence”, Regional Studies

Association-Regional Growth Agendas, University of Aalborg (Denmark)

LAZZERETTI, L. (2007) “Culture, Creativity and Local Economic

Development: Evidence from Creative Industries in Florence”, in

Cooke, P. and Schwartz, D. (Eds) Creative Regions: Technology, Culture

and Knowledge Entrepreneurship, Abingdon, Oxon: Routledge

LANDRY, C (2000) The creative city: A toolkit for urban innovators,

London: Earthscan

LANDRY, C (2006) The Art of City Making, London: Earthscan

LEVER, WF (1999) “Competitive Cities in Europe”, Urban Studies,Vol.

36: 1029-1044

LEVER, WF (2002) “Correlating the Knowledge-base of Cities with

Economic Growth”, Urban Studies, 39 (5-6): 859-87

LEIBOVITZ, J. (2004) “Embryonic, knowledge-based clusters and cities:

the case of biotechnology in Scotland”, Urban Studies, Vol. 41: 1133-1155

LUCAS, R.E. (1993) “Making the miracle”, Econometrica, Vol 61: 257-272

LUGER, M. & GOLDSTEIN, H. (1991) Technology in the Garden, Chapel

Hill, NC: The University of North Carolina Press

LYNE, J (1988) “Quality-of-life factors dominate many facility location

decisions”, Industrial Development and Site Selection Handbook, Vol. 33

(August): 868-870

MALECKI, EJ (2000) “Knowledge and Regional Competitivenes”,

Erdkunde, Vol.54: 334-351

MALECKI, EJ (2002) “Hard and Soft Networks for Urban

Competitiviness”, Urban Studies, 39 (5-6): 929-945

MARCOTULLIO, PJ (2003) “Globalisation, Urban Form and Environmental

Conditions in Asia-Pacific Cities”, Urban Studies,Vol.40 (2): 219-247



MASSEY, D.; QUINTAS, P. & WIELD, D. (1992), High-tech Fantasies.

Science Parks in Society, Science and Space, London: Routledge

MCMICHAEL, AJ (2000) “The Urban Environment and Health in a

World of Increasing Globaliztion: Issues for Developing Countries”,

Bulletin of the World Health Organization [0042-9686] 78 (9): 1117-1126

MORGAN, K (1997) “The Learning Region: Institutions, Innovation

and Regional Renewal”, Regional Studies, Vol.31: 491-503

MUNROE, T & WESTWIND, M (2008) Silicon Valley: the Ecology of

Innovation,Malaga, Spain: APTE

O’MARA, M.P. (2004) Cities of Knowledge: Cold War Science and the

Search for the Next Silicon Valley, Princeton University Press: Princeton,

NJG

OECD (2005) Culture and Local Development, Paris: OECD

PORTER, M (1990) The competitive advantage of nations. Free Press,

New York

PORTER, M (1995) “The Competitive Advantage of the Inner City”,

Harvard Business Review,Vol.73(3)

PORTER, M. (1997) “New Strategies for Inner-City Economic

Development”, Economic Development Quarterly, Vol. 11(1): 11-27

PORTER, ME (1998) “Clusters and the New Economics of

Competition”, Harvard Business Review, 76 (6): 77-90

PYKE F, BECATTINI G, and SENGENBERGER W (1990) Industrial districts

and interfirm cooperation in Italy, Geneva: ILLO

SACCO, & PEDRINI, (2003) “Il distretto culturale: mito o opportunità?”,

Il Risparmio, Vol. 51(3): 101-155

SANZ, L. (2002) The role of Science & Technology Parks in Economic

Development. Paper presented at the MIT Arab Alumni Association

Conference: Emerging Technologies for Emerging Countries. Beirut

SASSEN, S. (1991) The Global City: New York, London, Tokyo, Princeton-

New Jersey: Princeton University Press

SASSEN, S. (1998) Globalization and its Discountents, New York: New

Press

SASSEN, S. (2002) Cities in the World Economy, New York: Routledge

SAXENIAN, A (1994) The Regional Advantage. Culture and Competition in

Silicon Valley and Route 128, Cambridge, MA: Harvard University Press

SCOTT, AJ (2000) The Cultural Economy of Cities, London: Sage

SCOTT, AJ (2006) “Creative Cities: Conceptual Issues And Policy

Questions”, Journal of Urban Affairs, Vol. 28 (1): 1-17

STRAMBACH, S (2002) “Change in the Innovation Process: New

Knowledge Production and Competitive Cities. The Case of Stuttgart”,

European Planning Studies, Vol. 10(2): 215-231

THOMSON, H., ATKINSON, R., PETTICREW, M. & KEARNS, A. (2006) “Do

Urban Regeneration Programmes Improve Public Health and Reduce

Health Inequalities? A Synthesis of the Evidence from UK policy and

practice (1980-2004)”, Journal of Epidemiology and Community Health,

Vol.60 (2): 108-115

UTTERBACK, JM & AFUAH, AN (1998) “The Dynamic ‘Diamond’: a

Technological Innovation Perspective”, Economics of Innovation and New

Technology,Vol.6 (2-3):183-199

REVISTA ECONÒMICA DE CATALUNYA

DIRECTOR

Martí Parellada

SECRETARI CONSELL DE REDACCIÓ

Antoni Garrido

CONSELL DE REDACCIÓ

Oriol Amat

Ezequiel Baró

Montserrat Casanovas

Antoni Castells

Jordi Caballé

Jordi Conejos

Josep Maria Duran

Enric Genescà

Francesc Granell

Jordi Gual

Guillem López Casasnovas

Andreu Morillas

Amadeu Petitbò

Valentí Pich

Francesc Santacana

Joaquín Trigo

Joan Trullén

PROMOCIÓ

Col·legi d’Economistes

Telèfon 93 416 16 04

CONSELL ASSESSOR

Eugeni Aguiló

Manuel Artís

Jordi Bacaria

Lluís Barbé

Josep M. Bricall

Fabià Estapé

Joan M. Esteban

José Luis García Delgado

Teresa Garcia-Milà

Josep Jané Solà

Aurelio Martínez

Andreu Mas

Joaquim Muns

Jordi Nadal

Vincenç Oller

Jacint Ros Hombravella

Antoni Serra Ramoneda

Juan Tugores

SECRETARIA

Carme Cuartielles

DISSENY DE LA COBERTA

Disseny i Grafisme

COORDINACIÓ DE LA PRODUCCIÓ EDITORIAL

Disseny i Grafisme

COORDINACIÓ I SUPERVISIÓ LINGÜÍSTICA

Marta Guspí Saiz

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

INCYTA

TRADUCCIÓ DEL CASTELLÀ

Marta Guspí Saiz

SUBSCRIPCIONS

Ferran Santos

Av. Diagonal, 512, pral.

08006 Barcelona

Telèfon 93 184 26 57

IMPRESSIÓ

Ediciones Gráficas Rey, S.L.

Albert Einstein, 54 C/B, Nave 14-15

08940 Cornellà de Llobregat (Barcelona)

DIPÒSIT LEGAL

NORMES PER A LA PUBLICACIÓ D’ORIGINALS

1. Els originals caldrà enviar-los a la Revista Econòmica de Catalunya,

Av. Diagonal, 512, pral., 08006 Barcelona.

2. L’extensió dels treballs no superarà les vint pàgines a doble espai

(8.000 paraules), incloent-hi quadres, gràfics, mapes, notes i refe-

rències bibliogràfiques.

3. Els articles, que han de ser originals i inèdits, són sotmesos a ava-

luació per part d’especialistes qualificats.

4. La versió definitiva de l’article es lliurarà també en suport magnètic.

REDACCIÓ

Col·legi d’Economistes de Catalunya

Av. Diagonal, 512, pral.

08006 Barcelona

Telèfon 93 416 16 04

JUNTA DE GOVERN DEL COL·LEGI D’ECONOMISTES

DEGÀ

Joan B. Casas Onteniente

VICEDEGÀ

Joan Ràfols Esteve

PRESIDENT TERRITORIAL DE GIRONA

Esteve Gibert Utset

PRESIDENT TERRITORIAL DE LLEIDA

Xavier Ticó Camí

PRESIDENT TERRITORIAL DE TARRAGONA

Pere Segarra Roca

SECRETÀRIA

Montserrat Casanovas Ramon

TRESORER

Xavier Subirats Alcoverro

INTERVENTOR

Anton Gasol Magriñà

VICESECRETARI

Emilio Álvarez Pérez-Bedía

VOCALS

Jordi Caballé Vilella

José Ignacio Cornet Serra

Xavier Segura Porta

Joan Rojas Graell

Manuel Cámbara Moreno

Modest Guinjoan Ferré

CONSELLERS

Raimon Casanellas Bassols

Àngel Hermosilla Pérez

Carles Puig de Travy

Esteve Sarroca Punsola

Aquest número de la revista està co-finançat per FEDER

revista econòmica de catalunya nº 64: economia de coneixement i territori

Economy & Finance