REVISTA DEL CONS

Época II - Núm. 16 - Preu: 200 PTA Setembre 1.993

'^U' v

AmicA RASTELL

Director: Ferran Relia i Foro. Coordinador: Joan Blanco i Barrilado. Equip de redacció: Joan Abella. Jordi Abella. Josep Berenguer. Carme Font. Ester Isus. Carme Mestre. Disseny: Raül Valls. Impressió: Imprès Servei. D.L.: L-134-1990 I.S.S.N.: 1130-5444 Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Aneu. Carrer Major,6, 25580 Esterri d'Àneu.

Árnica fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix únicament

l'opinió de llurs sotasignats. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Lleida i

l'Ajuntament d'Esterri d'Àneu.

v*y 3

4

Nial

\ ^

3

4 La pipida Conversa sobre la vall d'Aneu amb Pere Català i Roca Carles Riera

A 9 L'arna Espigolant enre els llibres: Records de Casa Fardinand Bea Martínez

A

11 Lo vistaire Els raiers en els llibres de viatges al Pirineu (1787-1912) Àngel Portet i Baixareu

f ' • • — 1

16 Lo bísbot Melmelades de fruits silvestres Ester Isus i Barado

{3 17 Fulls de l'Ecomuseu

C3> 21 Lo rovell de l'ou "Vells només de joventut..." Carles Feixa

1 \ r

25 La mosquera Verí i menjar de déus Claudio Méndez Lo boletaire, petit conte negre Judith Gallimó

\ \ V 28 La grípia \ \ v

30

34

Lo coder

——

30

34 Vent de port

y^ 35 Cap de casa

J't f

Portada: Jovent d'Aneu Foto: AHVVÀ

iPiklml^ l%ÉÍP^ NIAL

Adéu, agost

Adéu, agost. Benvingut, setembre. Pregoner de temps de calma, de natura que es comença a despullar del verd i es guarneix amb grocs, ocres i vermells; de la tornada de vaques, eugues i ovelles cap als corrals, que les esperen nets i amb la flaire de l'herba i el redall ben secs; de les fires de tardor, reconvertides en festa nostàlgica, amb els firals curulls d'un bestiar que ningú no vol comprar ni tan sols a cap preu.

Temps d'assegurar-se que el piler de llenya és a la Uú-pia eixut i sec, a punt per alimentar la gran llar de foc o la cal­dera de calefacció mixta.

Temps d'emplenar el rebost amb les fruites bordes, una mica raquítiques, de les nostres pomeres que no s'han acabat de fer al clima fred, però tan oloroses que és una gràcia de Déu passejar per les cambres on es guarden.

Temps d'èxode cap als internats i les universitats, on s'ensenya tot allò que cal saber per tal de guanyar-se digna­ment la vida, llevat de com s'ha de fer per evitar la mort de tota una comarca.

Temps de veure molta tele perquè ja no vaga d'escoltar rondalles a la vora del foc.

Dia a dia, pas a pas, ens preparem per passar l'hivern: "Per Sant Martí, la neu al pi i per Sant Andreu, la neu al peu". Si neva.

iP^Llm mm l%^ÍP% LA PIPIDA per Carles Riera

V

Conversa sobre la vall d'Aneu amb Pere Català i Roca

Pere Català en la presentació al CEC d'un llibre d'Estanislau Torres, al seu costat. Any 1990. Foto: Barceló

- Què US sembla, benvolgut Pere Català i Roca, si parlàvem una mica de la vall d'Aneu, de castells, de fotografies... del que sigui?

- Perfectament! Jo crec molt en les tertúlies quan són positives, quan són conversades.

- Els vostres primers contac­tes amb la vall d'Aneu, de quan daten ?

- Ho he pogut saber gràcies als treballs d'en Relia. Sí, perquè resulta que per a l'exposició sobre les falles d'Isil, que es va fer a Lleida, em va demanar si tenia fotografies. Li'n vaig deixar unes que sabia que eren de data ja una mica reculada, però no em recordava de quin any, i resulta que són de l'any 1957.

- Amb en Relia, fa temps que us coneixeu?

- Amb en Ferran Relia ens coneixem perquè som membres, tots dos, del Consell de la Cultura

Popular i Tradicional, de la Generalitat de Catalunya.

- Així que l'any 1957 vau anar a Isil...

- Si per una part m'agradava de caminar, per l'altra vaig començar a anar a la Vall d'Àneu una mica per qüestions comercials: i és que de l'editorial d'en Cruzet, la Selecta -no recordo si a través del mateix Cruzet, o tal volta devia ser a través d'en Josep Miracle- em van dir si volia anar a documentar la festa d'Isil, ja que l'Amades no hi podia anar perquè era cec. En Relia, en la seva guia de! Pallars, hi ha un moment que ho esmenta.

- O sia, que vau anar a la Vall d'Aneu fent d'Amades.

- D'ulls d'Amades, per dir-ho així.

- Ho recordeu bé, encara? - Com que també ja tenia la

dèria dels castells, sé que m'interes­sava anar caminant per la vall, fent fotografies de castells. És el mateix cas, també, que quan des de l'Enciclopèdia Catalana em determi­naven un sector, per fer les fotogra­fies dels castells, de paisatges... em donaven la part de la Costa Brava -que m'hi hauria pogut lluir!-, però a mi m'interessava una altra banda: • Vilacarlí, Merli... tot un seguit de pobles que mai no havia ni tan sols sentit anomenar.

- Perquè, heu estat un bon excursionista.

- Això de caminar es pot dir que és patrimoni que un té, que amb aquest patrimoni no pots anar a comprar mitjons ni pots anar a com­prar a la plaça; però, en canvi, és un patrimoni inalienable: aquí et recor­daràs que has parlat amb un capellà, allà amb un pagès, amb un pastor.

Falles d'Isil. Les flames semblen encan­tades al so del flabiol d'un jove Joan Lluís. Foto P. Català, 1957.

eh?, és magnífic! - / recordeu, per la Vall

d'Aneu, d'haver parlat amb gent així?

- La fotografia m'ajuda molt a recordar aquestes coses. I, per exemple, tinc un traginer, amb l'a­nimal a bast, que traspassa un riu arribant a Isil. Després en tinc una en què es veu una dona amb goll, veieu? Per cert, a Escalarre tenen de renom "els golluts", ho diu aquest llibre d'en Relia.

- Així està molt bé, aquest llibre d'en Relia.

- Molt bé! És molt complet, i és d'aquells llibres, no diré pas exhaustius, però sí que ells matei­xos et donen els elements per a antiquar-los. El mateix passa amb Els castells catalans. Escolteu; de què m'ha de saber greu si algií diu que el senyor Català s'equivoca per­què això i allò?... Són llibres que fan avançar els estudis; és magní­fic! El que et fum és que... si jo, per exemple, m'equivoco, alabat siga Déu; però, fer equivocar, això et sap greu! Manera: doncs en aquest llibre dels castells, al final, "errates i precisions", a cada volum. Com que sortia per fascicles, permetia de poder fer les rectificacions o les puntualitzacions i precisions que calia.

- Quins castells hi sabeu, a la vall d'Aneu?

- N'hi havia hagut qui-sap-los, però naturalment no a l'estil, per exemple, de la comarca

d'Osona, ni de la Noguera, ni com a la vall d'Urgell.

- Vinga, parlem de castells! - Sense haver d'anar a parar

a l'època romana, aquí ja en tro­bem, després, dels segles VIII i IX. Però, és clar: primer, què és un cas­tell? Doncs una unitat autònoma que es pugui defensar per si sola; per tant, necessita tenir cisterna, necessita tenir, normalment, a Catalunya, la capella, allò que se'n diu l'oratori, que està a dintre el recinte casteller, cosa que ens dife­rencia d'altres contrades. I això diu molt a favor del caràcter demòcrata -dintre el que podem considerar demòcrata en una època com la feudal-, vol dir que al senyor no li feia re, ben al contrari, conèixer la gent. Perquè aquí el senyor no tenia tants castells com, per exmeple, el duc d'Alba, que encara a hores d'ara en té més de noranta. Aquí la per­sona que he conegut que tenia més castells era el marquès de Castellvell, que en tenia set. Un cas curiós: el de Castelldefels. Quan, al segle" passat, en Manuel Girona va comprar el castell, es va trobar que no podia tancar el recinte perquè la feligresía anava cada diumenge a l'oratori del castell. Manera? Va fer l 'església parroquial de Castelldefels actual i així va poder tancar el castell. En Manuel Girona és el mateix que va fer la façana de la catedral barcelonina.

- És a dir. que, de castells, ja en trobem des del segle ¡X.

- Almansor és el 985 quan pren Barcelona, i venint cap a Barcelona ja va destruir algun cas­tell, per exemple Gelida o Olèrdola.

En Pere Català i Roca és una persona amb qui es pot parlar de qualsevol tema. Li agrada molt de conversar. Som al seu pis barcelo­ní de l'avinguda de Roma, que té una bella vista. El sol és a punt d'a­magar-se darrere Montjuïc. El cel s'envermelleix. Dins el pis, les ombres s'allargassen.

- M'agradaria que ens féssiu cinc cèntims del món de la fotogra­fia, vós que heu estat fotògraf pro­fessional.

- Per cert. que, una vegada, a Superespot, em vaig trobar que se'm va trencar un cristall esmerilat d'una màquina de fotografiar de 10 X 15, del fred! Feia fotografies a divuit graus... En fotografia -ara

La pipida

#

= iili l í i i '* Mr /

Resclosa del Noguera per a con­duir l'aigua al molí i l'assenradora. Isil, 1957. Foto: P. Català.

això és marginal- m'ha tocat fer coses curioses: jo diria que la foto­grafia que vaig fer amb més fred va ser a vint-i-tres graus sota zero.

- A on? - A Barcelona, allà on guarda­

ven el peix, en frigorífics, del dis­sabte al dilluns. En atenció a mi van fer que la temperatura fos de vint-i-tres, perquè pogués fer la fotografia.

- I la fotografia que heu fet amb més calor?

- Sí, va ser a les indiístries tèr­miques del Besòs, ho recordo bé, a mil vuit-cents graus. Quan liqüen l'acer, el ferro baixa roent, vermell! I no m'hi podia acostar perquè amb la calor hi havia el perill que l'objec-tiu s'enllagrimés. I miràvem de fer-ho -perquè encara vivia el meu pare- per simparla: o sia, amb dos flaixos, però aleshores un far es dis­parava bojament i no el podíem con­trolar. Al final ens en vam sortir.

- Perquè, si bé vós heu fet moltes coses al llarg de la vida, de fet la fotografia ha estat la vostra professió.

- La fotografia industrial, i la publicitària.

- El vostre germà és molt conegut, també, com a fotògraf.

- Molt més quejo. Ell és artis­ta, jo sóc artesà. I les fotografies

industrials, també et trobes sovint que no les pots firmar. Perquè, el client, si anuncia, no ho sé, sabates posem per cas, ell vol que a l'anun­ci surti la seva marca, no la del fotò­graf. I si em pregunteu quin nom teníem -això us pot interessar-, us explicaré com el meu pare va haver de canviar el nom.

- Com va ser? - Ens centrem a l'any 32,

època en què es debatia l'Estatut. El meu pare havia vingut de Valls...

- Vós també en sou fill, de Valls, oi?

- Sí, sí. Doncs, era una època d'eufòria industrial per a Barcelona -s'havia fet l'Exposició de l'any 29-, i el pare es va dedicar a la branca de la fotografia industrial i publicitària. I, com us deia, resultava que el 32 es debatia l'Estatut, i a Madrid escri­vien: "Nosotros no vendemos pro­ductos catalanes". I el pare en els cartells signava, és clar. Català. I algunes firmes comercials li van dir: "Escolti, senyor Català, no hauria de signar, perquè els nostres productes van a Madrid...". I, llavors, el pare va firmar amb el segon cognom, que era Pich, però li va treure la hac final -"almenys tindrem algun avan­tatge!"-: PIC, que, segons ell, volia dir "Publicitat Il·lustrada Català". Encara algií, avui, a mi em coneix per PIC.

- Era enginyós, el vostre pare!

- Sí. I una vegada això em va estalviar d'una estafada que em volien fer. Va venir a veure'm un home, que devia ser un bandarra, i em va dir: "Sí, perquè, ui!, jo, a Valls havia col·laborat molt amb el meu pare, el senyor Pic, ui!, caram!, home". I, a Valls, el meu pare tot­hom el coneixia per Català. Llavors jo ja vaig estar alerta.

Amb en Pere Català i Roca, com hem dit, podem parlar de tot. Té un cabassos de vivències, d'anèc­dotes per explicar. Però cal que anem reconduint aquesta conversa cap a les Valls d'Aneu.

- Senyor Català, què us sem­bla si tornàvem a parlar de quan vau anar a veure les falles d'Isil, l'any 1957?

- Bé. Aleshores els linics forasters a veure les falles d'Isil -això sí que es pot recalcar- érem en Joan Lluís -el folklorista del Pallars- i la seva dona Alba, i jo, és clar. Hi havia un capellà molt

La pipida

famós, llavors, allí: un home rodo-net de cara, de cara vermella. I l'home ens va tenir després a casa seua i ens va recitar versos en aranès. I va ser ell qui va encetar la tradició dels pallaresos de venir per Nadal a la fira de Santa Llúcia a portar-hi l'herbei.

- Devien tenir un encant especial, les falles, llavors que el turisme encara no s'estilava.

- Era molt bonic. La vigília de Sant Joan. A Isil llavors devia haver-hi unes vint-i-cinc o trenta persones que pujaven dalt la mun­tanya de Lo Faro. Resaven el rosa­ri. I quan a baix al poble el capellà donava l'ordre i beneïa la falla de la plaça, aleshores baixaven. Abans d'arribar al poble, al cemen­tiri, els fallaires es posaven en pro­cessó i se'ls unien els nens, els petits, donant idea de continuïtat. Era molt bonic! Al cor del Pirineu, al cor de la nit, veure això, només il·luminat per les falles, era verita­blement bonic. Colpia, impressio­nava.

- Quines altres imatges recordeu, del Pirineu?

- Així, de clixé mental, recordo, per exemple, allí a prop de l'estany de Sant Maurici, un capaltard que jo em trobava sol amb la neu. Que la neu, ja cap al tard, agafa aquella tonalitat blava.

La Roseta. 1957. Foto: P. Català.

que ja no és blanca. Caram, que és bonic! -em vaig dir-, però alerta que no se't faci de nit.

- I el quarter general, nor­malment el teníeu a Esterri?

- Sí. Allí hi havia un xofer, un tal Rogelio, que s'ho passava la mar de bé -portant el passatger que portés-, doncs perquè pujant cap a Sant Maurici hi havia un moment que venia un desnivell molt fort, i doncs ell sense avisar... rrruuummmm!

- I fèieu un bot! I de castells de la zona, quins en recordeu?

- El de la vall de l'Hort. El més important, històricament, era el de València d'Aneu. Aquí, però, hi vaig anar per mi. I em quedava perplex, mirant les ruïnes: hi havia tot de canals, com rocs, que con­fluïen en un punt que hi havia i que era com una taula rodona; i després vaig saber que allí s'hi havien instal·lat els maquis i que allò era un niu de metralladores. Hi va estar a punt de caure agafat en Moscardó.

- En deveu haver arribat a veure tants, de castells! Quan en visiteu algun per primera vegada ja deveu endevinar tot d'una la seva situació.

- Hi ha el que en podríem dir, potser, deformació professio­nal. Puges per primer cop dalt d'un castell una mica desfet i ja mental­ment et preguntes: "On era el por­tal d'entrada?". Llavors dius: "On era la cisterna'?'". Perquè el castell és una unitat autònoma que s'ha de valer per ell mateix; i, per tant, ha de tenir una cisterna, ha de tenir un lloc on moldre la farina...

- Pere Català, a veure: algun personatge del Pallars que haguéssiu tractat.

- Doncs en Paco de la Mola. Un dia jo baixava del castell de Rialb, el poble d'en Joan Lluís, i vaig dir en veu alta a uns nois que hi havia allà al poble: "Escolteu!, a veure si m'expliqueu coses d'a­quest castell". Llavors, ve un home i diu: "Lo senyor vol ser ben instruït?". I vam anar a casa seua. Aquest senyor, que es deia Francisco Bellera i, de renom, Paco de la Mola. em va dir: "Miri, jo sóc conco, no estic casat, ni jo ni el meu germà. I la meua dèria no és veure la televisió, sinó que la meua distracció és fer el museu de la guerra". Li vaig dir: "Què és

La pípida

Estampa Pirinenca. Foto; P. Català.

això del museu de la guerra?". Diu: "Sí. Les hores que tinc vagatives, me'n vaig a Lo Neutro, que és una zona, prop de Rialb, que se la dispu­taven les tropes franquistes i les republicanes. I allí hi ha tot de mate­rial i de coses del temps de la gue­rra. I jo vaig allà i ho recullo tot.". I em va ensenyar cascs, cantimplores.

València d'Aneu. Foto: P. Català.

baionetes... I fins i tot em va ensen­yar un plànol que ell havia fet, on assenyalava els llocs on hi havia bombes que no havien explotat. I això només ho sabia ell. O sigui, que l'home em va ensenyar el seu "museu de la guerra". I volia donar-lo a conèixer. Però llavors va ser quan va començar - i amb això situem una mica l'època- l'ETA. \, per primera vegada després de la guerra, les autoritats van demanar revisió d'armes.

- / // van fer plegar el museu, al Paco de la Mola?

- No. Precisament amb el marquès d'Alòs, el de Balsareny, una vegada que hi vam anar ell va haver de buscar el fusell, perquè havia estat alferes i en acabar la guerra li permetien de quedar-se l'arma, i ell la va desar en un armari, embolicada amb una Vanguardia, i quan vam anar allí al castell encara no hi havia electricitat i recordo jo aguantant l'espelma, i ell buscant, i que no li sortia, l'arma, i l'home estava perle-jant de suor. En Paco de la Mola va ser tan amable que em vaig oferir per tramitar a veure si li consentien de tenir aquell museu.

- I va poder anar tenint el museu, aquest home?

- Sí. Un dels companys de junta dels Amics dels Castells era el capità Lafragua, del castell de Montjuïc. 1 li ho vaig dir. Era basc i simpatitzava força amb les coses d'a­quí. Un dia em va dir: "Cuando quie­ras tú te vienes al castillo y te ense­ñaré unos mapas hechos por el Avi", o sia en Macià, com a coronel que era, d'enginyers, del castell de Lleida. No sé què se'n deu haver fet d'aquest museu.

No acabaríem, parlant amb en Pere Català. Però ara em recordo que encara no li he preguntat res de l'Alguer, ell que n'ha estat un desta­cat ambaixador.

- Com està l'Alguer? - B é . - Comenteu alguna particula­

ritat del dialecte alguerès, a veure. - Doncs, mireu, per exemple,

si algú va voltant la casa, doncs va "paret paret"; una cosa, a l'Alguer, no és "blanquíssima", és "blanca blanca". Són els anomenats termes iteratius. I el professor Scanu n'havia recollit uns vuit-cents.

- Però... aquí ho deixàrem, Era tard. En Pere Català i Roca és un pou sense fons. Per molts anys!

A

AmilCA L'ARNA

Espigolant entre els llibres:

Records de Casa Fardinand

(pmA t EH FIOR

flHB 7 ^^^^^^^^1 3 Fotos: AHVVA.

L'any 1987 el Consell Cultural de les valls d'Àneu contacta amb Joan Escales, rector del poble d'Esterri, i, per aquelles dates, marmessor de l'úl-tim descendent de Casa Fardinand d'Esterri d'Àneu, per tal d'adquirir l'extensa biblioteca que la familia havia anat acumulant al llarg d'anys d'estudi i de lectura i que, d'acord amb el testament signat per Ignasieta Sentenach, passava a ser propietat del bisbat d'Urgell. Les negociacions de seguit van donar els seus fruits i els tècnics del Consell van iniciar el tras­llat del llegat cap a les dependències de l'Arxiu Històric de les valls d'Àneu.

Quan encara no s'havia com­pletat la classificació dels més de mil volums que componen la biblioteca i l'hemeroteca del llegat Fardinand, ens haguérem de plantejar seriosament una nova tasca. D'entre els fulls dels seus llibres van començar a aparèixer un gran nombre d'estampes religioses i de recordatoris cerimonials.

Fins que el buidatge no va estar acabat, les estampes s'anaven acumu­lant sobre la taula de l'Arxiu. Per fi, va arribar el moment: amb curiositat d'entrada, amb rigorositat després, vam començar-ne la classificació. Ens esperaven 990 petits records. Sense pressa, van ser recomptats, classificats i convenientment empo-lainats en cinc àlbums.

Després de barrejar diverses possibilitats, les il·lustracions van quedar agrupades segons la temàtica i la forma que presentaven. D'altra banda, i a cop d'ull, s'hi poden dife­renciar cinc grups: estampes, recor­datoris, oracions, targetes i propagan­da.

A aquells que no estem acostu­

mats a una mostra tan palpable de fervor religiós no ens deixa de sor­prendre la varietat de finalitats a què es destinen les oracions que hi tro­bem impreses: salvació d'ànimes, congressos eucarístics, cura de mis­sioners i clergues, protecció del cris­tianisme davant d'altres creences, peticions de canonització, beatifica­ció, i un llarg etcètera.

Són moltes les que em van cri­dar l'atenció per la seua forma. Els recordatoris dels difunts, per exem­ple, són, de llarg, els més elegants pel que fa a l'ornamentació amb què se'ns presenten. Ara bé, no tothom dispo­sava dels mitjans econòmics necessa­ris per imprimir aquestes petites obres d'art, i allò que en alguns és un díptic primorosament gravat, en d'al­tres és un sol full on es recorda la desaparició d'un ésser estimat.

Una recopilació tan impressio­nant d'estampes i oracions respon a una tradició religiosa molt arrelada a Casa Fardinand, que no va veure cap generació sense el seu representant dintre la jerarquia eclesiàstica. Amb aquesta col·lecció podem anar resse­guint .sense dificultat els rituals reli­giosos de la nostra societat. Des de la Primera Comunió fins a la mort, tot es contempla en aquestes petites car­tolines: dates, noms, llocs i aniversa­ris.

Ara bé, com ja he comentat, no tot es redueix a recordatoris religio­sos. Les targetes de visita ens fan pensar que Casa Fardinand no oblida la seua vida social. Si bé és cert que un gran nombre d'aquestes targetes pertanyen a diversos membres de l'Església, d'altres corresponen a seglars amb un cert estatus social i professional, com ara advocats.

L'arna

Foto: AHVVA. corredors de comerç, presidents d'entitats esportives, militars, met­ges... En unes tan sols queda constància del nom i de l'adreça; d'altres, més personals i amb unes poques ratlles escrites, fan tramesa d'un curt missatge.

Hi trobem també les populars estrenes amb les quals un gran nom­bre de treballadors intentaven recap­tar dels seus veïns i clients un extra per passar amb més comoditat les festes de Nadal. L'escombriaire, el carter i el sereno, a canvi d'una peti­ta aportació econòmica, oferien una il·lustració i un vers del seu gremi tot recordant ai col·laborador la importància de la seua tasca dintre la societat i la germanor inspirada per unes dates tan assenyalades.

La publicitat també es trobava acomodada entre els fulls de l'exten­sa biblioteca i, a l'igual que amb les targetes de visita, hi ha un nombre

majoritari de propaganda d'objectes religiosos com ara roba per oficiar, campanes, imatges sagrades, estam­pes, llibres, espelmes. Però també una petita mostra d'objectes laics se'ns ofereix en atractives il·lustra­cions amb l'esperança d'atreure la nostra atenció sobre allò que anun­cien.

Resulta un exercici tran­quil·litzador deixar vagar la imagi­nació, al mateix temps que els ulls, ai llarg dels fulls d'aquests àlbums. Treure o no conclusions sobre el seu contingut, ja és una opció de cadas­cú de nosaltres. Però allò que sí que val la pena de pensar és que, al llarg de quasi un segle, una notable famí­lia d'un poble del Pallars va anar guardant entre pàgines petits records de la seua vida.

Bea Martínez

10

ARIIKA LO VISTAIRE

Àngel Portet i Boixareu

L'Àngel amb l'Ignasi i en Joaquim a la Diada dels Raiers.

Neix a Lleida, per un incident geogràfico-sanitari, l'hivern del 1959, en el si d'una família d'ascendència raiera i fustaire. Estudia primària a les escoles de la Pobla de Segur i el batxillerat al col·legi de la Sagrada Família de la mateixa vila.

El 1975 se'n va a estudiar a Barcelona, primer COU a l'acadèmia Peñalver i després Ciències empresa­rials a Esade.

En aquesta època comença la seua activitat pública en el camp de la cultura. Membre actiu de la comissió de festes de la Pobla, organitza tot un seguit de recitals de cançó catalana amb Lluís Liach, Joan Manuel Serrat, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Jaume Sisa...

El 1979 s'engresca amb un grup de poblatans a organitzar la Diada dels Raiers, d'on sortirà, més tard, l'Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, de la qual és president des de la seva fundació el 1987. En aquest camp ha desenvolu­pat la seua major activitat, tot impul­sant la creació del Centre Cultural dels Raiers i totes les investigacions al voltant d'aquest món que l'apassio­na.

En acabar els estudis a Esade, comença a treballar en el negoci familiar de fabricació de licors i de distribucions en el camp de l'alimen­tació a les comarques pirinenques.

El 1985 es casa amb la Mercè Bastida, una noia barcelonina d'arrels pallareses, amb qui el 1991 té dos fills bessons, l'Ignasi i en Joaquim.

El 1989 impulsa la creació de l'Associació Internacional de Raiers, on s'apleguen catorze associacions de vuit països i de la qual ha estat presi­dent fins al 1992.

El 1991 participa en el primer concurs de fotografia etnográfica

Tradició Viva, organitzat pel departa­ment de Cultura de la Generalitat, i obté els premis a la millor fotografia, a la millor col·lecció, i el segon premi de col·leccions en color, per unes obres de la festa del batre de Pessonada i de la diada dels raiers.

Col·laborador a la revista "Lo Raier" des de la seva creació, hi ha publicat articles periodístics i de temàtica raiera. Rambé ha escrit sobre els raiers a ÁRNICA, a "Collegats", a la "Revista d'Etnologia de Catalunya" i a diverses publica­cions de fora del país. Ha col·laborat a "El Periódico de Cataluña" i a la desapareguda "Ràdio Terraferma".

Ha presentat diferents comuni­cacions i ha donat conferències sobre els raiers a fòrums diversos: Curs d'estiu d'estudis del Pirineu, Universitat de Barcelona, Escola Barcelona fes-te a la mar, Jornades culturals de les valls d'Aneu, Jornades d'estudi sobre les zones de muntanya, primeres Jornades sobre el patrimoni etnològic a les terres de Ponent i a l'alt Pirineu...

Recentment, i de manera con­junta amb en Pere Dalmau i en Ramon Boixareu, ha publicat el llibre Rais i raiers del Pirineu. Imatges. A més, dins de la mateixa temàtica, té en cartera diversos projectes que espera anar fent realitat quan la feina professional, la família i la pròpia activitat de l'Associació dels Raiers li ho permetin.

11

^

Lo vistaire

Els raiers en els llibres de viatges al Pirineu (1787-1912)

/^

A^^*M, t^ ^Wt^(H , f » ^ <í- «^«"^ 4

Quan hom es proposa d'estu­diar un tema a fons, és obvi que ha de tenir clar quines seran la seua línia d'estudi i les seues possibles fonts d'informació. Quan començà­rem a treballar en la recuperació i estudi de l'antic ofici dels raiers, aquest requisit es presentava força difús. Malgrat tot, després d'uns anys d'aprofundiment i de recerca, hem aconseguit elaborar i sistematit­zar una gran quantitat d'informació que ha donat ja bons fruits i que con­tinua generant noves perspectives d'investigació.

El treball entorn dels raiers va començar mercès a la tradició oral. Foren les explicacions dels darrers supervivents de l'ofici referides a les tècniques de construcció i navegació dels rais les que originaren la festa coneguda com a Diada dels Raiers, embrió de tota la seua activitat pos­terior. Aquesta línia de la tradició

. . ' • •' » / ' f í ^

\^>^<^<í)tiu; f ^ ·

' ; , / . / / f » M ï / f / Í ' N ' . ' » < J ' / j i ^ , -

.li : Dues planes de la llibreta de notes de Mossèn Cinto Verdaguer.

oral s'ha continuat utilitzant mit­jançant entrevistes i enquestes a per­sones que visqueren de més o menys a prop l'ofici.

Un segon filó informatiu important, ho han estat els docu­ments (llibres de comptes, cartes, guies...) que s'han anat trobant d'al­gunes empreses de fustaires i raiers, bona part dels quals s'apleguen, degudament inventariats i classifi­cats, en el fons de l'Associació dels Raiers de la Noguera Pallaresa.

La tercera font d'informació han estat els llibres. Bàsicament, els de viatges al Pallars i al Pirineu a l'època en què els raiers eren una part important del nostre sistema sòcio-econòmic. En aquest tipus d'o­bres trobem informacions d'interès, fruit de l'observació directa de l'ofi­ci, per part de persones que en són alienes. Dades i informacions que, a més, hem pogut anar comparant amb les derivades de la tradició oral i dels documents. D'aquestes obres ens ocupem en el present article.

Young i Zamora

Cronològicament, hem de començar per les obres de l'anglès Arthur Young, Viatge a Catalunya (1787Y i de Francisco de Zamora, Diario de los viajes hechos en Cataluña,- i complementàriament les respostes enviades per la gent de les nostres terres al Qüestionari adreçat per ell als diversos pobles a la recerca d'informació sobre la situació concreta de cada lloc, amb dades generalment més precises que la narració del Viaje.

Es curiós constatar que Young ens parla del transport de fusta per la Garona a la vall d'Aran, zona on avui l'ofici resta gairebé oblidat: "...la Garona, riu ja bonic, encara que molt ràpid; la gent de les muntanyes hi fan surar els arbres per a les seves serradores, que treballen de valent".

Passat Arties, escriu: "Els troncs dels arbres que suren sobre la Garona pataquegen les roques fent un soroll de tro", expressió que ens fa pensar en ei barranqueig, pràctica força escaient en el curs superior del riu.

Arribat al Pallars, encara comenta: "Els arbres, sobretot pins, són més bonics que els del vessant francès. Els tallen per al mercat de Tolosa, on arriben travessant les

12

^

Lo vistaire

Testimoni gràfic d'un dels viatges al nostre país per part d'un grup d'excursionistes barcelonins. El segon per l'esquerra és Ceferí Rocafort.

muntanyes i pel mitjà de transport que és la Garona".

Les informacions de Zamora són molt més nombroses. Així, d'una banda, ens refereix els pobles de pro­cedència dels raiers. Al Segre, però, no parla de Coll de Nargó, sinó d'Organyà: "El principal comercio de este pueblo es el tráfico y acarreo de madera por el río Segre, así para la Marina como para particulares".

A la Noguera Pallaresa escriu: "En el Puente de Claverol, cerca de la Puebla, que se compone de 60 veci­nos, son todos fabricantes y navegan­tes de madera".

I més endavant, fent referència a la Pobla: "Falta gente en el pueblo para las haciendas campestres, a causa de darse la gente a la navega­ción de madera".

Pel que fa a la construcció dels rais, ens fa una acurada descripció de camí cap a Llavorsí:

"Más adelante vimos echar una enmaderada a Noguera, cuya práctica merece referirse. Luego que hacen los cortes en los bosques, labran la made­ra y le hacen unos barrenos en cada punta, o en una a lo menos, adelga­zándola para esto al modo de una pluma. Allí meten una cadena que está fija a un timón al que uncen bue­yes para arrastrarla a las cejas que dan al río por alguna garganta. Si ésta es muy pendiente, la tiran a mano los

hombres hasta el río. "Allí la habrían echado a la

orilla, metiéndose un hombre en el agua; y conforme le echan los palos los va atando por los barrenos, con unos verdugos de abedul remojados, como el dedo grueso. Pone 19 vigas juntas como los dedos; éstas van ata­das por dichos barrenos a un palo o eje de roble como la muñeca; y allí ata otro segundo tramo, y a éste un tercero y hasta un cuarto, si no son largas las vigas. De este modo que­dan formadas unas planchas con cier­to juego o movimiento lítil para la navegación.

"De pocos años a esta parte han empezado a bajar sobre estas planchas trigo y hierro a la tierra baja, pero esto impide que traigan los arrieros vinos, aceite, etc., de la tierra baja, por no hallar retorno; o si lo traen, es caro. Esta experiencia hace ver que son navegables los ríos por poca agua que tengan, pues Noguera lleva poquísima. Por el Júcar podria llevarse así el trigo a Valencia, mediante un mercado en las orillas de él."

Com hem llegit, ens parla de les mercaderies que, a més de la fusta, transportaven els raiers, tema que reprèn més endavant: "Yo estuve dentro de estos tramos de vigas, los cuales se gobiernan con un remo ade­lante y otro atrás, y sobre ellos se ponen unos banquillos en que se lleva a la tierra baja trigo, vino, aceite, y muchas gentes van en ellos a Lérida y Tortosa.

La resposta al Qüestionari per part de la Pobla' ens referma: "El comercio se reduce al de la madera, que en balsas se baja al Urgel y Tortosa; al de yerro que conducen en dichas balsas...".

I a l'indret de Castellciutat, dins el Viaje, ens fa una aportació històrica: "...se me ha asegurado que los ejércitos franceses, en sus entra­das a Cataluña, habían conducido la artillería a la tierra baja en planchas por el río Segre, a la manera que lle­van el hierro sobre las maderas".

I pel que fa al destí de la fusta enraiada, en la resposta del poble d'Aramunt al Qüestionari,^ trobem això que segueix: "...porque en dicho río Noguera bajan muchas maderas para el llano de Urgel, Conca de Tremp y Tortosa, que negocian los almadieros".

Més precisa és encara la res-posta del Corregiment de Talarn;'

13

^

Lo vistaire

RAIS I RAIERS DEL PIRINEU

Portada del llibre Rais i raiers del Pirineu. Imatges.

"Es tráfico corriente el de las made­ras con almadías que las forman, dirigiéndolas por el río Noguera solamente hacia Camarasa, Balaguer y Lérida, hasta unirse con el Ebro, y después havia Tortosa y el Mediterráneo".

Semblantment a Young, també ens refereix el treball a la Carona: "Antes de llegar a Bossòst se encuentra una garganta abierta en la peña viva, por la cual pasan maderas a Francia sin el peligro que antes había a causa de una caída y olla que allí tiene este río. Esta obra la hicieron los de Bossòst, que en recompensa cobran ahora de cada rax a 4 dineros. Allí al lado vi de estos mismos rats que para dirigir­los por el río ponen un pie derecho en la punta, al cual aseguran un remo y con él dirigen el ratx fácil­mente.''

Així com a la Noguera Pallaresa ens parlava de Lleida i Tortosa, aquí ens cita el destí de la fusta camí de França: "La madera que sacan los franceses de este valle la llevan por el río Carona a Fos, San Beat, Tolosa y Burdeos".

Finalment hem de destacar una referència a les dificultats de la navegació pel Segre entre Oliana i Coll de Nargó: "...más adelante se encuentra el sitio o especie de base-ta que forma el río, en donde sacan la madera que se conduce por él, para arrastrarla por un camino que hay a su parte oriental, a donde la vuelven a echar al agua".

El "Madoz"

Una altra obra en aquesta línia, encara que d'una presentació diferent, és el Diccionario geográ­fico-estadístic o-historie o de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz,^ con­fegit al voltant del 1840. Els articles s'hi agrupen ordenats alfabètica­ment per noms de pobles, comar­ques, rius, etcètera. En podem des­tacar algunes citacions. La més completa, la trobem a l'entrada Pirineos i diu: "Cada valle hemos visto que tiene su río y cada río sus épocas de avenidas. De éstas la más permanente es la del derretimiento de las nieves, desde abril hasta agosto. Entonces se ven en las prin­cipales corrientes de la cordillera cubiertas de maderos en forma de balsas o almadías como allí se lla­

man, de 6 en 6, de 12 en 12, de 20 en 20 y aun más, según el diámetro y la largura de los palos, según su peso, y según también la localidad, amplitud, corriente y abundancia de aguas; y descender rápidamente a Tortosa y al Mediterráneo, condu­cidas cada una por dos o tres hom­bres, los cuales más de una vez ponen su serenidad a prueba en tan singular navegación". I encara con­tinua amb les mesures de les fustes, que no reproduïm per no esten-dre'ns en excés.

Pel que fa als pobles dels raiers, a Nargó diu: "COMERCIO: la esportación de maderas desde los Pirineos a Tortosa, cuyas almadías conducen por el Segre muchos vecinos".

I semblantment a Organyà: "IND.: muchos naturales se dedi­can al tráfico de maderas, que con­ducen desde los Pirineos, por el Segre, a Tortosa".

A l'entrada "Claverol" tro­bem: "IND.: los vecinos de las casas del Puente se dedican al ofi­cio de almadieros, única industria que se conoce"; i també: "COMERCIO: consiste en el tráfi­co de maderas que ellos mismos conducen en almadías por el río hasta Tortosa".

De l'entrada "Sort: part. jud." extraiem: "...el hierro y madera, bien que estas dos cosas, por lo general las estraen los almadieros por el río Noguera, que empieza a ser navegable entre Esterri de Aneo y Escaló, donde se unen los made­ros que bajan de los bosques de Espot".

I pel que fa a la vall d'Aran: "...y principales beneficios que ofrece el río Carona a los habitan­tes del Valle de Aran: uno de los principales es el de poder los ara­neses conducir a beneficio de sus aguas los sucs o ruilles, adquirien­do un valor que seguramente no tendrían si hubieran de conducirse por bueyes o caballerías, ya que la mayor parte del camino no admite las carretas".

Informació confirmada a l'entrada "Viella": "dedicándose también los habitantes al corte de maderas, tanto para la construcción como para esportarla a Francia por el río Carona".

A "Bossòst" ens explica les dificultats per superar el pas de Cledes: "Los trabajadores france-

14

^

Lo vistaire

Tot navegant en rai per la laguna

di Venezia.

ses, atados por debajo de los brazos con largas cuerdas, cuyos cabos tie­nen sus compañeros, bajan con intre­pidez hasta la corriente para despren­der los sucs o ruilles, como llaman en el país (maderos), parados entre los peñascos o que nadan en las cavida­des".

Juan Avilés

La narració de Juan Avilés El Pallars, Aran y Andorra,* escrita el 1892, ha estat per a nosaltres el darrer descobriment, i, a més, força interes­sant per les línies que dedica a un grup de raiers que va veure treballant una mica més amunt de Llavorsí, i que compara amb un grup de mari­ners. Entre d'altres coses destaquem: "Estas almadías, compuestas por troncos procedentes de bosques de pinos inmediatos al río, se forman en Valencia de Aneu, en Esterri, en Escaló y en Llaborsí, y recorren todo el Pallaresa hasta su desembocadura

en el Segre, la última parte de éste, y el Ebro hasta Tortosa, donde se desar­man para la venta y acarreo terrestre de las piezas. Agua abajo de Sort la navegación es fácil y las balsas pue­den ser de gran tamaño, pero entre Esterri y Sort sólo a costa de muchos esfuerzos y no poco tiempo se obtie­ne la navegación".

Verdaguer i Cefen Rocafort

Jacint Verdaguer, que realitzà les prou conegudes excursions pel Pirineu als anys 1882 i 1883, ens va deixar la no menys coneguda Cançó del raiery Aquest poema, que és un cant gairebé èpic que ens fa una sèrie d'aportacions interessants per a l'estu­di dels raiers, ha esdevingut l'autèntic himne dels raiers pallaresos. A més, en el procés de recollida de notes en aquestes excursions, Verdaguer va aplegar un seguit de dades comple­mentàries força suggestives, bo i con­fegint en total un important bagatge informatiu, de primera mà, entorn del transport de la fusta per la Noguera Pallaresa.

L'article publicat pel poblatà Ceferí de Rocafort al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya el 1912 sota el títol Els Rayers. Transport fluvial de la fusta en les comarques Lleydatanes,^'^ el podem considerar l'obra bàsica i més com­pleta sobre els raiers que hem conegut fins ara. Per la seva extensió, no la podem pas reproduir. En recomanem molt sincerament la lectura, a l'abast de tothom mercès a l'edició del llibre per part de Garsinen, l'editorial trem-polina que ens ha posat a l'abast molts dels títols aquí esmentats, alguns difí­cils o gairebé impossibles de trobar al mercat fins avui. A més, la major part de les fotografies dels raiers que han arribat a les nostres mans són d'aquest gran geògraf pallares, que ens aporta així, també, uns documents gràfics línies i irrepetibles.

Àngel Portet i Boixareu

NOTES: 1. YouNG, A.: Viatge a Catalunya - 1787. Edició a cura de Ramon Boixareu. Tremp. Garsineu. 1993. 2. ZAMORA. F. de: Diario de los viajes hechos en Catalunya. Edició a cura de Ramon Boixareu. Barcelona. Curial. 1973. 3. Resposta de la Pohla de Segur al Qüestionari de Franci.sco de Zamora - 1790. Edició a cura de Ramon Boixareu. La Pobla de Segur. Comú de particulars. 1970. 4. Respostes al Qüestionari de Francisco de iMinoru (1790). Edició a cura de Pep Coll. Lleida, Virgili & Pagès, 1990. 5. Resposta del Corregiment de Talarn al Qüestionari de Francisco de Zamora (1789). Edició a cura de Ramon Boixareu. Lleida. Virgili & Pagès, 1989. 6. Resulta curiós observar les diverses grafies emprades per anomenar els rais, i també que no utilitzi les corresponents en castellà (almadia) o en aranès (possi­

blement carras), que semblarien més adients a l'obra i al territori. 7. MAIX)Z. Pascual: Diccionario geográftco-estadíslico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid. 1845-50. Edició facsímil de la part catalana a Articles sobre el Principat de Catalunya. Andorra i zona de parla catalana del regne d'Aragó al "Diccionario geográftco-esladísíico-histórico de España y sus posesiones de ultramar". Barcelona. Curial. 1985. 8. Avn.IiS. Juan: El Pallars, Aran y Andorra. Notas e impresiimes de un viaje (1892). Tremp, Garsineu. 1993. 9. VERDAGDtR. Jacint: "Cançó del raier". dins Verdaguer i el Pallars (Primer Centenari de l'excursió del poeta al Pirineu). a cura de Pep Coll. La Pobla de Segur. Comissió Diada deis Raiers. 1983. 10. R(K:AFORT. Ceferí: E.\cursions pel Pirineu i el pla de Lleida. Escrits. Lleida. Pagès Editors. 199 l a

15

CID)

ÁRNICA LO BISBOT

Melmelades de fruits silvestres (gerdons, móres, nabissos, etc.)

La tardor és una època ideal per passejar pels boscos i la muntanya i contemplar el paisatge amb els seus canvis de color impressionants. Però, tot passe­jant, podem aprofitar per a collir bolets o fruits que, guardats en conserva o en confitura, ens alegraran la taula els dies d'hivern

Cap a finals d'agost, a les clarianes del bosc, ja podem trobar gerdons (Rubus idaeus), al setembre i a l'octubre móres (Rubus fruticosus), i una mica més tard i al bosc de pi negre, nabissos (Vaccinium mirty-llus). Amb tots ells podem fer delicioses melmelades.

Ingredients

1 kg de fruita: gerdons, móres o nabissos 3/4 de kg de sucre 1 llimona 1 got d'aigua

La feina més difícil és la recol·lecció. Primer, netegeu i escorreu la fruita. Poseu-la

dins una olla amb l'aigua i el sucre i deixeu-la-hi bullir a foc lent fins que s'hagi espesseït prou. Veureu que fa bombolles. Espereu que aquestes, en arribar a la superfície, esclatin amb una certa sonoritat. Afegiu-hi el suc de la llimona i deixeu-ho coure un quart d'hora més, tot remenant amb una cullera de fusta.

Deixeu-ho refredar i poseu la melmelada en pots.

Ja la podeu guardar al rebost. Per menjar-la, és millor esperar un parell de mesos.

Bon profit.

Ester Isus i Barado

16

F U L L S DE LECOMUSEU N. 12 SETEMBRE 1993

Rai Pirineu-Mediterrània: tot seguint el corrent de la tradició

D'ençà que l'any 1979 es va encetar el procés de recuperació de l'antic i tradicional ofici del trans­port fluvial de la fusta, tan arrelat al Pallars, s'han anat cobrint diverses etapes, les quals han permès d'a­profundir en l'estudi de l'activitat dels raiers i han donat a conèixer el nostre riu i les nostres terres com a punt de referència important en el panorama raier internacional.

Arribats al quinzè aniversari de la Diada dels Raiers (embrió de tota l'activitat en aquest camp), s'ha cregut convenient buscar noves perspectives a fi d'aconseguir una major difusió d'aquesta vella activi­tat, tot completant la reconstrucció de les diferents parts del transport fluvial de la fusta al nostre país. Una de les activitats dutes a terme ha estat el Rai Pirineu-Mediterrània, que, per primer cop des de la desaparició de l'ofici, ha tornat la navegació en rai des del Pallars fins al Baix Ebre, tot refent la ruta des dels boscos pirinencs fins a Tortosa i fins al mar.

Aquest primer rai s'ha pensat com una ruta bàsica, fent parada en els punts històricament més emblemàtics de la ruta fluvial de la fusta. Com tothom sap, l'ofici dels raiers va desaparèixer, en bona part, per l'arribada del "progrés" en forma de preses hidroelèctriques als nostres rius, camp en el qual la Noguera Pallaresa és la pionera.

Atès, doncs, que aquestes preses continuen encara avui empresonant l'aigua en els pantans, ha calgut confe­gir un recorregut limitat als trams on els rius corren en el seu estat primitiu, que són pocs i curts. La idea és poder-ne ampliar els trams en edicions venidores.

L'èxit d'aquesta primera edició ens el demostra la

P R 1 M n R R A I

PIRINlíU-MIi NÍX.HKR.'V I>AIJ.A

Generalitat de Catalunya K Departament de Cultura

petició de poder compartir bai­xada els anys vinents, feta per la resta dels grups que treballen en aquest camp al Pirineu, cosa que l'any que ve es pot convertir en una realitat en acollir la partici­pació dels raiers del Segre, els almadieros navarresos del Roncal i els navateros del riu Cinca.

A més del vessant etnolò­gic d'aquesta baixada en rai, cal tenir en compte també altres aspectes que n'han d'ampliar el contingut. D'una banda, la poten­ciació, al llarg d'aquesta ruta del riu, de les relacions entre les diverses enütats culturals, inte­ressades en els aspectes inhe­rents al propi riu i a la cultura dels boscos i de la fusta, fet en què ja s'ha incidit en aquesta pri­mera edició. I, d'una altra banda, la progressiva creació d'una gran ruta de turisme cultural que agafi el curs fluvial com a eix verte-brador. Aquesta macroruta hau­ria de sumar diverses rutes més curtes, d'àmbit comarcal, basa­des en la gran riquesa patrimo­nial, en el sentit més ampli de l'expressió, d'aquestes terres que configuren la Catalunya més occidental. Terres, no hem d'o­blidar-ho. que han tingut un gran pes històric en el nostre passat col·lectiu, i que de mica en mica

han anat quedant al marge de les modernes rutes comer­cials i de comunicació i han perdut gairebé del tot el pro-tagonisme en les decisions generals del país.

Àngel Portet i Boixareu president de l'Associació Cultural

dels Raiers de la Noguera Pallaresa

DlTliRRANIA RESA-.sE(iRF,-F.BRE

. I r I ' > ' )>

ASSOCIACIÓ ÏUL'UHAL UfLS'WiltFtSafcL* fJOGUERAPAL-APESA

EdilorConsell Cultural de les Valls d'Aneu

Director: Ferran Relia

Coordinació; Joan Abella i Jordi Abella

Disseny gràfic: Raül Valls

FULLS DE L'ECOMUSEU fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix

únicament l'opinió de llurs sotasignats.

GENERALrrAT DE CATALUNYA / DiPUTAClO DE LLEIDA / AJUNTAMENT D'ESTERRI D'ÀNEU.

A. ECOMUSEU

Valls d Aneu —

17

F U L L S Eüsssmima taasssmMmi

Algunes idees generals sobre l'exposició temporal "Casa endins"

V

La inauguració de l'Ecomuseu de les valls d'Aneu

L'exposició temporal i inaugural de Casa Gassia "Casa endins" versa sobre la vida domèstica de les cases del tipus agro-ramader a les valls d'Aneu. L'opció muse-ològica de l'exposició inaugural es basa en tres premisses fonamentals:

L El respecte a l'estructura arquitectònica de l'ha­bitatge tal com ens ha arribat. Això vol dir que mantin­drem l'actual distribució dels espais domèstics, tot dei­xant al descobert aquells elements arquitectònics que connoten les diverses transformacions històriques de l'e­difici.

2. La utilització d'espais interiors de l'habitatge per descriure i simular alguns dels espais domèstics: la sala del primer pis, l'alcova i la cuina (foc a terra i escurador). Aquest tipus d'exposició no pretén tenir un caràcter per­manent i està pensat per no trencar les expectatives que la gent de les valls d'Aneu s'han anat creant entorn de l'exposició. Creiem que provocar la desil·lusió generalit­zada dels aneuencs i dels nostres col·laboradors seria per­judicial per al futur de l'Ecomuseu de les valls d'Àneu.

Aquests tres espais han estat descrits i simulats mitjançant la informació recollida de la memòria oral dels aneuencs. En aquest sentit, la imatge final no és la fidel reconstrucció d'aquests espais tal com eren a Casa Gassia en una època determinada, sinó que esdevenen unes recreacions artificials basades en aquestes fonts orals. Les simulacions volen recollir tots aquells ele­ments bàsics que hom podria trobar en aquell espai con­cret, tenint en compte el context de l'estatus sòcio-econò-mic de la casa.

3. La resta dels espais interns de la casa estan dedi­cats a l'exposició temporal sobre la vida domèstica a les valls d'Àneu, i hi tractem les quatre temàtiques següents: els canvis i les transformacions més significatius en el món domèstic de les cases aneuenques durant aquest segle; la divisió femenina i masculina de l'espai i del tre­ball de les unitats domèstiques; l'arquitectura de la casa agro-ramadera de les valls d'Àneu i de tots els seus ele­ments constitutius, i el record o les imatges de la memò­ria col·lectiva dels eneuencs en relació a la vida social de la primera meitat del segle XX.

Aquestes tres opcions museològiques es comple­mentaran amb un vídeo inicial i un muntatge audio­visual tlnal. Amb el vídeo es pretén visualitzar els espais més importants de Casa Gassia que ens serviran d'excu­sa per a presentar altres espais domèstics d'habitatges de les valls d'Àneu que, pel seu caràcter familiar i privat, resulten difícils d'observar. En últim terme, aquest vídeo

ij'^e.ta»

"Casa endins" serà l'exposició inaugural de l'Ecomuseu de les valls d'Aneu. Darrera la porta principal d'entrada a l'habitatge es podrà des­cobrir la història recent de la vida domèstica dels aneuencs. Foto: EVVÀ.

tracta de resituar el piíblic en el context domèstic d'abans de les transformacions més importants d'aquest segle (l'aigua corrent, l'electricitat, els nous materials construc­tius i els nous aparells domèstics). Es procurarà ja en aquest vídeo diferenciar la vida domèstica segons l'esta­tus social de les cases agro-ramaderes de les valls.

Amb l'àudio-visual del final de l'exposició s'inten­tarà donar una idea global sobre el poblament del territo­ri d'Àneu. Amb aquest últim element expositiu es pretén que el visitant pugui contextualitzar la vida domèstica (centrada expositivament en les cases d'Àneu) dins el

18

F U L L S . . i=. . j«. .M.iggii amsmia^

L'escurador i la cuina de Casa Gassia seran espais de l'habitatge que pren l'opció museològica de l'exposició semipermanent. Foto: EVVÀ.

marc general del poble i del territori, tot invitant-lo a recórrer i descobrir la realitat paisatgística i humana de les valls d'Àneu.

L'organització de les visites dins la casa: la figura del guia-monitor

Per la pròpia estructura arquitectònica de la casa i les condicions de seguretat que ens ofereix, l'entrada del piíblic es veurà limitada a grups de quinze persones com a màxim. Aquesta reducció sembla que podria dificultar, a priori, la visita a l'exposició d'un nombre relativament important de persones.

Atès que l'èxit o rendiment social de qualsevol entitat museogràfica es mesura, anualment, per la quan­titat de públic visitant, pensem que una bona solució per no reduir el potencial de visites podria ser la formació de diversos grups de visitants sincronitzats. Això vol dir que es pot treballar alhora amb diversos grups, amb la qual cosa tripliquem la capacitat receptora de l'exposició.

Aquesta possibilitat, però, requereix la fixació d'un itinerari per on es desplaçarien els diferents grups i d'una sincronització constant del lloc o espai on ha de localit­zar-se cada grup a cada moment.

Per poder dur a terme aquests itineraris proposem la utilització de guies-monitors per a cada grup. Aquests haurien de conduir sincronitzadament el seu grup al llarg de l'itinerari prefixat, alhora que expliquen diferents aspectes de l'exposició. Creiem que d'aquesta forma ens estalviarem problemes de tipus espacial i temporal.

La figura del guia-monitor, a més, es podria adap­tar, pel que fa al nombre, amb el potencial de públic visi­tant segons l'època de l'any. Així, per exemple, a l'estiu es requerirà un nombre més alt de guies que no pas a la tardor.

Per una altra banda, el mateix guia-monitor podria desenvolupar la seua funció, no tan sols a l'exposició temporal, sinó també en altres àmbits com els radials, etc.

Joan Abella Escuer i Jordi Abella Pons coordinadors de l'exposició

19

F U L L S

Exposició "Fotosfera"

f ^ • . . · '"' fS '

'X . , il • • , , .

Del dia 18 de setembre al 17 d'octubre, el Consell Cultural de les Valls d'Àneu (Secció de Natura) té previst d'instal·lar als estudis de València d'Aneu l'exposició itinerant titulada "Fotosfera", amb el suport de l'ajuntament de l'Alt Aneu i del Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici.

Aquesta exposició, produïda pel Museu de Zoologia de Barcelona, constitueix una mostra dels principals fotògrafs naturalistes de Catalunya.

La mostra consta de dues parts. A la primera s'expliquen amb il·lustracions les tècniques utilitza­des en l'àmbit naturalista: la il·luminació, la foto­grafia de paisatge, la fotografia de fauna, la fotomi­crografía, la fotomacrografia i la fotografia submarina. A la segona part es presenten tres foto­grafies de cadascun dels divuit autors participants, juntament amb una petita explicació de la tècnica utilitzada a cada una.

Tenint en compte que la fotografia naturalista té una gran acceptació entre un ampli sector del públic, sobretot juvenil, s'organitzarà també un cur­set d'aprenentatge de les tècniques bàsiques en foto de natura.

El curset consta d'una part teòrica d'un dia de durada i d'una sortida pràctica. Les dates de cele­bració seran els dies 2 i 3 d'octubre, coincidint amb l'exposició, que es veurà així complementada d'una manera pràctica.

El curset correrà a càrrec del senyor Oriol Alamany, posseïdor d'una reconeguda experiència en el camp de la fotografia de natura.

L'objectiu que es proposa la Secció de Natura del Consell Cultural amb aquestes activitats és con­tribuir al coneixement del nostre entorn natural des de les tècniques més variades. Qui sap si a través d'una lent fotogràfica no descobrirem una nova manera de relacionar-nos amb el medi que ens envolta!

Jaume Comas

20

cs>

ÁRNICA LO ROVELL DE L'OU

"Vells només de joventut... 9?

El vers de Pere Quart suggereix que envellim a força de recor­dar la nostra joventut. Això és el que fan representants de diverses generacions de joves que s'han succeït d'ençà de la guerra civil a casa nostra.

1. "Lo riu que passa"

La nostra joventut ha estat d'una generació pont entre aquí i allà. I entre aquí i allà, lo riu que passa uns se 'Is ha engollit i els altres l'han trampejat. (Lluís)

Per a la generació de la guerra, aquesta apareix com una frontera que separa un "abans" i un "des­prés", no només en els temps histò­rics, sinó també en el temps biogrà­fic. Mentre el pas tradicional de la infantesa a la vida adulta era regit per un seguit de ponts culturals ben definits, la riuada obliga els joves a creuar a l'altra la riba sense vacil·lar: de grat o per força, han de ser herois o víctimes. Herois, perquè la guerra i la revolució obren les portes a una participació directa dels joves i les joves en la vida pública, els alliberen momentàniament de les tuteles dels grans. Víctimes, perquè també són joves els qui moren en combat, els qui veuen tallades les seves possibi­litats educatives, els seus projectes matrimonials, el seu temps de lleure, els qui observen de prop la violència, els qui passen fam, els qui acaben a la presó, a l'exili. Els joves que com­baten al front, les joves que lluiten i resisteixen des de la reraguarda, són els protagonistes d'una "nova gene­ració". El trànsit immediat vers l'a-dultesa pot interpretar-se com una interrupció contra natura del cicle vital. Però també pot valorar-se com una conquesta per part dels joves de drets socials abans restringits als

21

Lo rovell de l'ou

adults. El resultat de la guerra, la repressió que se cerneix sobre els vençuts, les necessitats immediates de la subsistència (de la fam a l'estraper-lo), dirigeixen el discurs vers la reto­rica del conformisme.

2. "Fer la noria"

Allavons lo normal deis joves era coneixe's fent la noria. LM diver­sió d'una tarde era sortir a passejar pel carrer major, i fer la noria: Carrer Major avall, i quan arribaves a Cavallers, tomba­ves, Carrer Major amunt, quan arri­baves a la Paeria, tornaves a tombar. I clar, allí mos trohàem tots: "Mira, aquet t'ha saludat més a gust..." 'Mira, lo fulano va amb lo menga­no... ". Les noies anaven d'una mane­ra que quan giraven, les que anaven al mig s'havien de quedar a la punta, i les que anaven a la punta s'havien de quedar al mig. Per si alguna tenie algun acompanyant, que es pogués apropar... (Júlia)

El conformisme familiar i social és l'eix dels relats de la genera­ció de postguerra. La joventut apareix com una etapa d'immaduresa, que legitima la infantilització social dels

joves. Ni a la família, ni a l'escola, ni al treball, ni a l'església, els joves poden tenir "veu pròpia". El model a seguir és anar completant els passos que condueixen vers la vida adulta. La seva inserció no és problemàtica si accepten les pautes establertes (els passos estan clarament definits): el lent ascens per l'escala laboral de l'a­prenentatge, els nuviatges llargs i supervisats, el servei militar i la con­fecció de l'aixovar, la formació pacient d'un petit patrimoni, la residència en la famflia paterna en els primers anys de casats, tot esperant de poder accedir a una llar pròpia, etc. No s'expressa una vocació de diferenciar-se dels grans, de crear elements propis d'identitat, sinó que l'aspiració és compartir les seves estructures de comportaments i de valors. L'element simbòlic central de la generació de postguerra és el pas­seig quotidià pel carrer Major ("fer la nòria"). La "nòria" és la metàfora de tota una època, no només per la cen-tralitat que ocupa en tots els testimo­nis autobiogràfics, sinó per la seva capacitat per condensar les actituds de tota una generació: l'estricta sepa­ració de les classes, els sexes, les edats, en un espai "homogeneïtza­dor", neutral; la supervisió adulta del comportament juvenil; el provincia­nisme de la cultura local; la rigidesa en les normes de vestir i d'actuar (no "cridar l'atenció"); la manca d'usos alternatius del lleure; la precarietat del consum. En conjunt, el carrer Major manifesta la "invisibilitat" dels joves en la societat de postguerra. 3. "La nostra guerra van

ser els Beatles"

Moltes vegades he dit que, per als nostres pares, sempre és abans de la guerra i después de la guerra. Per a mi, és abans dels Beatles i després dels Beatles. Per a mi la meua guerra van ser els Beatles. Això està clarís-sim, jo parlo d'abans dels Beatles i de después dels Beatles. I per molta gent és igual. Ara ja n'hi ha d'altres des­prés. Però, llavons, lo tall de la pubertat, de fer-te gran, que començaàm a anar amb ties, me va enganxar al puesto que m'havie d'en­ganxar, que és lo que et marque per a tota la vida, que surts d'allà... no? (Josep)

Mentre la continuïtat és la imatge dominant en la generació de postguerra, la discontinuïtat és el

22

Lo rovell de l'ou

clixé central en els relats de la gene­ració dels 60. Per una banda, signifi­ca ruptura respecte de tot el procés obert per la guerra civil. Per una altra banda, consciència d'una bretxa cultural creixent entre joves i adults. La discontinuïtat no es tradueix, de moment, en una ruptura o conflicte generacional: en els relats no aparei­xen tensions familiars o socials per­sistents; no es qüestiona la inserció del jove en una societat en expansió. La "bretxa" és més aviat una sensa­ció de distanciament progressiu: davant d'uns pares instal·lats en el passat, paralitzats per la "por", els joves apareixen com els portadors dels canvis socials que van emer­gint: consum (el 600), modes (les minifaldilles), cultura de masses (la televisió), vacances (les basses), música (el rock). Els primers signes d'aquesta bretxa no tenen una expressió política directa, i es mani­festen en les mutacions quotidianes de comportaments i de valors, que

UI

mm van configurant un món adolescent relativament autònom del món adult (escolarització secundària, mercat juvenil del lleure, majors contactes entre els sexes sense supervisió adulta). La crítica a l'expressió "gent jove, pa tou" expressa el desig de poder pensar i actuar segons les prò­pies necessitats, i alhora viure la pròpia vida al marge dels projectes parentals. Una vida que intenta de moment conquerir espais propis, alternatius al carrer Major com a espai compartit: el guateque, la hoite, el casal, el club, l'associació cultural o veïnal, l'escoltisme.

4. "Plantar el mingo"

Quan va ser allò del mayo francès? Va tindré bastanta influèn­cia. La gent es van descarar una mica. Entre els estudiants, fins i tot ja n'hi va haver algun que va plan­tar el mingo a casa.

-Què vol dir "plantar el mingo"?

Home, volguer ser ell. Això és una jugada de billar, cantar el mingo. Lo mingo és la bola verme­lla. Llavons ja va començar a pesar el movimiento estudiantil. Ja van començar a estar una mica més emancipats. (Pasqual)

La contestació política i cultu­ral és l'eix de la imatge cultural que la generació de la transició transmet de si mateixa. Contestació familiar, envers les institucions; envers les formes de vida establertes; envers el règim polític vigent. Aquesta volun­tat d'emancipació personal i social s'expressa en la negació de la joven­tut com a condició subalterna. Una perspectiva que en les biografies remet al maig del 68 com a paradig­ma simbòlic. El maig, com el comu­nisme, és vist com "un fantasma que recorre Europa", que afecta la vida dels joves encara que no en siguin conscients. El 68 és la clau d'inter­pretació per a tots els comporta­ments i valors que en les històries de vida manifesten autonomia, emanci­pació, contestació: "gamberrades" escolars, predicació de l'amor lliure, renovació de l'abillament, consum de drogues, mutació dels costums. El jove no només aspira, com la generació anterior, a millorar les condicions de vida de la jçventut, a guanyar espais d'autonomia al si del sistema; proposa una veritable rede-finició de les fronteres entre infàn­cia, joventut i adultesa, basada en un rebuig dels atributs tradicionals de les edats biològiques. Hom reclama deixar de ser tractats com infants (menors inexperts), sense veure's obligats a abandonar els comporta­ments lúdics, ingenus; hom reivindi­ca la plenitud dels drets socials per al joves, fonamentant alhora una certa "irresponsabilitat"; hom pretén una joventut sense renúncies, una adultesa sense "seriositat"; hom espera ser jove eternament, no inte­grar-se del tot en el "sistema" (o integrar-se en un sistema alternatiu). L'altra vessant de la contestació,

23

Lo rovell de l'ou

^!'%

Di ESTE NUMERO:

PAUL A N K A : 500.000 PTS. DIARIAS POR CANTAR EN BARCELONA

Prasenlación a o n e s t n s l íctores de MIGUEL AM&DOR

l'activista, que desplaça i subordina les imatges inicials situades fonamen­talment en el terreny del lleure.

5. "Ronden tribus urbanes"

Bueno, la joventut dels 80 és la que va néixer a finals dels 60... i en aquella època hi va haver un creixe­ment demogràfic molt alt, una bestia-da. Només cal mirar les llistes d'ex­cedents de cupo de la mili! O sigui, aquesta joventut se trobarà, així que comença a buscar feina, que hi ha molta gent per un sol lloc de treball. La gent està un pèl penjada, intenten anar fent la seva per no quedar-se tirats. Per això ronden moltes "tribus urbanes", perquè no tenen altra cosa que fer, no s'han pogut adaptar a la societat. (Quim)

La desmobilització política i la incertesa del futur són les imatges predominants en la major part d'histò­ries de vida de la generació dels 80. La desmobilització política es formu­la en termes de "passotisme". El fran­quisme apareix en els testimonis com un referent llunyà, un vell moribund que ha influït molt poc en les seves vides (els més joves fins i tot no l'han conegut). La democràcia és, en canvi, un sistema ja donat, per al qual no ha calgut lluitar, i en l'articulació del qual hom no ha tingut oportunitat de participar. El treball fix esdevé de nou, com en els joves de postguerra.

una aspiració constant en la majoria dels relats. Tanmateix en molt pocs relats apareix una desvinculació absoluta del treball, sinó una integra­ció parcial, precària, discontínua, sense qualificació. La perspectiva de l'atur repercuteix en la crítica del sis­tema educatiu, que no compleix les funcions assignades de preparació professional, i que esdevé una mena de "pàrquing" en el qual passar els dies d'espera previs a l'adultesa. La massificació i la degradació de l'es­cola augmenten la bretxa entre la for­mació i les oportunitats professio­nals. La sensació d'aïllament social s'eixampla per la bretxa cultural que separa els joves dels seus pares. En els relats apareixen molt pocs exem­ples de ruptura o conflicte avaluat en termes generacionals. Allò que pre­domina és la imatge de la "distància". En cap altra generació els fills no havien tingut tan poc en comú amb els pares, i en cap altra generació no havien hagut de compartir durant tant de temps una mateixa llar i uns mateixos recursos. Fins al punt que alguns comencen a sospitar que arri­baran a vells sense haver estat adults, que seran vells -agafant al peu de la lletra el vers de Pere Quart- a força de ser joves.

Carles Feixa

24

ÁRNICA LA MOSQUERA

Veri i menjar dels déus

És el més cobejat fruit del bosc. Per cap altre es caminen quilòmetres o s'encenen les discus­sions. És un verí i alhora un menjar dels déus. Són els bolets.

La sang del micòleg bull amb les primeres pluges de la tardor, a punt els cistells i la navalla per sor­tir al bosc. El sol tot just despunta i ja caminem airosos i il·lusionats rostos amunt, cap als nostres vedats particulars. Mirar un moment enre­

ra i parar l'orella: no, ningú no ens segueix. El secret que ens va llegar el nostre pare seguirà intacte a la tornada. Al bosc, el boletaire és un predador més, les seues víctimes sordes i immòbils no poden fugir, però algunes tenen una impressio­nant capacitat per passar desaperce­budes: la mosquera (Amaniki mus­caria exhibeix desvergonyida el seu color vermell com un avís de toxi­citat, mentre que la preciosa murga (Morchella) ens confon amb els

tons marrons del seu barret entre la fullaraca. Els sentits alerta i malgrat el constant anar i venir amb la mira­da, només veiem (quan la veiem) una cosa entre el garbuix d'imatges del bosc: els bolets. En tornar, oferi­rem als amics i familiars una menja exquisida, i al bar podrem prendre el pèl als altres boletaires quan ens preguntin: I on has anat?... Perquè al boletaire, com el pescador o el caça­dor de mena, li agrada vantar-se i recrear les captures, sense donar mai una dada certa del lloc exacte d'ubi­cació.

La veritat, però, és que no s'a­costumen a collir més que un nom­bre escàs d'espècies, mentre que se'n rebutgen altres del mateix o fins i tot de més alt interès culinari. He pogut comprovar enormes diferències inte-rregionals entre les espècies recol·lectades i a la seua qualifica­ció. A Catalunya es consumeixen, quan n'és la temporada, tones de rovellons (L·ictarius deliciosus) que arriben a assolir preus desorbitats al mercat, mentre que a Castella, on també són apreciats, aquests preus són impossibles. Aquest fenomen només és comparable al dels primers moixernons "perretxico" (Tricholoma georiiii) al País Basc. Des de Càceres s'envien a Itàlia con­tenidors plens de ceps (Boletus edu-lis), i durant el cap de setmana ens podem trobar una família francesa buscant bolets en el racó més ama­gat de la Mata de València.

De la mateixa manera que l'emplaçament dels horts i dels vedats, el reconeixement de les zones on es fan els bolets és un lle­gat familiar que es transmet oral­ment, de pares a fills, i que es con­verteix en tradició. Així, a cada regió, comarca o família, tradicio­nalment i d'una manera fixa es recu­llen i es valoren determinades espè-

25

La mosquera

cies, i es rebutja la resta. No és pas per inexistència d'influències o d'in­formacions exteriors: la gent del país sempre sap quines espècies cullen la gent de fora, però la tradició recol·lectora continua inalterable al fet que els turistes de Barcelona mengin tal bolet o els francesos tal altre.

No hi ha a Europa cap més contrada amb més aficionats als bolets com Catalunya, excepció feta potser del País Basc o de Suïssa. I, a Catalunya, el Pallars es pot conside­rar una zona privilegiada per al micòleg, atesa l'extensió i la varietat dels seus biòtops. Descuidant aques­ta riquesa, no s'acostumen a collir espècies de comestibilitat provada, com ara els mataparents {Boletas eryotropus), potser pel seu mal nom, el sospitós color vermell, i la seva mutabilitat cap al blau quan es tallen i es toquen; o els verderols (Tricholoma Ecuestre), que viuen en els boscos Pallaresos en el més pro­fund anonimat, malgrat que són apreciadíssims a la resta de la penín­sula.

Algunes espècies com el ros­sinyol negre (Cantarellus cornupi-coides) són rebutjades pel seu aspec­te tenebrós (que condiciona un dels seus noms vulgars: trompeta dels

morts), tot i que constitueixen un condiment saborosíssim i són fàcils d'assecar.

Voldria fer un esment especial del bolet de tinta {Coprinus coma-tus), un dels bolets més ben puntuats en les qualificacions gastronòmi­ques, força abundant a les valls d'Aneu, i que quasi bé no es recull.

Aquest bolet creix als prats i a la vora dels camins, sempre sobre fusta enterrada. És fàcil d'identificar per la blancor primorosa dels exem­plars joves i la seua progressiva degradació fins a tomar-se una tinta negra en els exemplars adults. Només són aptes per al consum els exemplars joves, tancats i sense cap taca. S'han de guisar al més aviat possible perquè es malmeten en poques hores. La millor manera de cuinar-los és arrebossats sencers amb ou i farina (i julivert, si voleu) i fregits com bunyols.

Quantes vegades un nadiu carregat de bones intencions no ha intentat buidar-me la cistella sobre la marxa mentre exclama: Què fas? Aquests són dolents, lença-ho tot ara mateix!

I és que no sempre tradició és sinònim de saviesa. No hem d'insis­tir en l'intent de mantenir conceptes arcaics a costa de qualsevol cosa. La "veritat" pot evolucionar amb el temps, i per a uns i altres no ser la mateixa.

Claudio Méndez

Nota de l'autor: Aquest petit article és una invitació a l'estudi i al descobriment de la riquesa micològica de les nostres valls, però no és suficient com a descripció de cap espècie. Sempre, per reconèixer qualsevol bolet, us heu de valer d'un bon llibre amb fotografies. I, davant del dubte, no us el mengeu.

26

La mosquera

Lo boletaire - petit conte negre -

Es va llevar especialment cofoi aquell diumenge. Feia dies que mirava els núvols per sobre el Sequer i seguint l'evolució del vent de port. Havia plogut i avui el sol engroguia les ja daurades fulles dels clops.

-Adéu -va dir la Maria men­tre es posava l'abric-, me'n vaig a missa.

-Quan tornis no hi seré cap -respongué en Roger-. No facis arròs, que aniré a la Mata a vejam si replego algun cep, i no sé si hauré tornat a les dues.

-Beno, no te preocupes, que hi ha estofat. Si no trobes ceps, me pots collir uns quants gerds, que faré confitura. Au!, i vigila no prenguis mal.

La Mata de València relluïa amb els millors guarniments de la tardor. La molsa era encara una cati­fa sumptuosa. "Me semble que avui emplenarem el cistell", va pensar Roger mentre trepava amunt: ara aquí ara allà, alguns bolets bords acolorien la pinassa. Respirava a fons, les aletes del nas dilatades per l'emoció i les mil olors verdes i humides del bosc. Entre esbufec i relliscada, li venien al cap, una vega­da i una altra, les paraules de Pere la nit anterior: "Para compte, Roger, que hai sentit que la Maria...". Tot plegat un xiu-xiu en acabar de fer la botifarra, i ara no s'ho podia treure del pensament: "Si seré fato, tot lo poble n'hi deu anar ple, i jo a l'hort... però la Maria... quina aulesa, me ho puc cap creure... Nyamos, vés, aquí tenim lo primer cep de la tempora­da!".

Roger va arribar a casa a quarts de tres. Portava la cistella plena, un núvol negre a l'ànima i una fam de llop.

-Té, dona, ja me'n pots posar uns quants a la graella.

-Coi, Roger, quina collita! Jo no'n menjaré pas, que no estic gaire bona. La meitat la posaré a secar al llenyer, no se facin malbé.

Dimarts cv canviar el temps, burrufejava. Pel carrer major, dones amb el cabàs a la mà s'aturen i fan escoltetes. "Diuen que l'ha enveri­nat... Mira que... jo hai sentit dir que si ho han apariat tots dos, ella i r"altre"... Si ja se li veïve, ja, quina gata moixa... I tant!, aquell posat de bleda i per radere...".

A la casa de la Maria i el Roger el silenci i la pols prenen pos­sessió de la sala, de la cuina i dels plats nets a l'escudeller. A ella se l'ha emportat el jutge de Tremp. El metge d'Espot i el forense de Lleida estan desconcertats, no han pogut aclarir quina metzina ha provocat la sobtada i estranya mort d'en Roger.

Uns ceps d'aspecte innocent s'assequen al llenyer sobre uns fulls de paper de diari, notícies passades de moda. En una de les pàgines este­ses, a baix a la dreta, hi ha un article curiós: massius enverinaments a l'antiga URSS i al nord d'Europa provocats per mutacions de bolets tradicionalment comestibles. Se sos­pita que el fenomen pugui tenir rela­ció amb els darrers accidents de Txernòbil.

Judith Gallimó

27

x^

ÁRNICA LA GRIPIA per Carme Mestre

Fulüv AIIVN A

3a CURSA DE BTT El dia 9 de maig les valls s'ompliren d'afec­

cionats a les bicicletes de tot terreny amb motiu de la cursa que, des de fa tres anys, organitza el Club d'Esports d'Aventura de les Valls d'Aneu. En l'edi­ció d'enguany s'hi van inscriure més de 170 parti­cipants i l'organització va rebre els elogis de tot­hom per l'èxit de la jornada esportiva.

JOAN MARTI I ALANÍS VISITA LES VALLS D'ÀNEU

El bisbe d'Urgell, Joan Martí i Alanís, impartia a Esterri i Espot el sagrament de la con­firmació a una quarantena d'aneuencs que com­plementaven així la gràcia del baptisme.

VEÏNATS D'ESTERRI D'ANEU 12-19 de juny, Esterri d'Àneu

La festa de la vuitada de Corpus va arribar un any més a la vila d'Esterri, i aquesta vegada ho va fer de la mà de Ramona Violant, que, amb la conferència sobre el llegendari de les danses, va inaugurar la festa.

FALLES D'ISIL Nit del 23 de juny, Isil

La Nit de Sant Joan, després de pujar al Faro d'Isil, els fallaires, ja amb el foc renovador, van baixar cap al poble, tot repetint d'aquesta manera la festa mil·lenària del solstici d'estiu.

28

La grípia

DANSÀNEU-93. TALLER DE DANSA 1-8 d'agost, Esterri d'Àneu

Per segon any consecutiu els alumnes de Dansàneu van engrescar les valls amb la música i les danses tradicionals tot treballant en la recuperació del nostre patrimoni.

VI PUJADA AL PORT DE SALAU 1 d'agost, alt del port de Salau

Aquesta trobada de germanor entre occitans i catalans ha esdevingut una festa que ja ha passat a formar part de la nostra tradició, i en la qual es rei­vindicarà un cop més el túnel que ha de comunicar les dues comarques.

FIRA DE SANTA TERESA 15 d'octubre, Esterri d'Àneu

L'ambient de festa tornarà al Firal, on els rama­ders i els marxants regatejaran el preu del bestiar i tancaran tractes.

II JORNADES DEL PATRIMONI ETNOLÒGIC Octubre, Esterri d'Aneu

Organitzades per l'Associació Catalana del Patrimoni Etnològic, se celebraran a Esterri d'Àneu les Jornades del Patrimoni Etnològic, on es debatrà la situació actual dels estudis etnològics.

FESTA MAJOR VELLA DE VALÈNCIA 30 de novembre. València d'Àneu

Al compàs de la música, els més "borrassetes" podran aprofitar la darrera festa major de l'any per ballar fins que sant Andreu s'acomiadi fins l'any vinent.

Fotos; AHVVA

29

ÁRNICA LO CODER

El lèxic i la historia de la llengua

B^IHH HISTORIA

DEL LEXIC CÁTALA

lordi Bruguera

BIBLIOTECA UNIVERSITÀRIA

ENCICLOPÈDIA CATALANA

Les llengües, això és ben sabut, són entitats vives, en contí­nua evolució. I si bé aquest fet (que naixin i es desenvolupin, però que doncs puguin també morir) és, en circumstàncies històriques tan difí­cils com les nostres, un perill, un element potencialment negatiu, cal dir que, des d'una altra perspectiva, aquest és un dels punts justament més atractius en l'observació de qualsevol llengua, o de les llengües en conjunt tjuan es relacionen i s'influencien mútuament.

En aquesta seua evolució una parla modifica de generació en generació algunes de les seues estructures, moltes de les seues paraules, i a voltes fms i tot algun dels seus sons. Per això, posem per cas, el català del segle XX és força diferent del del segle XIII, quan l'escrivia Ramon Lluí, o (en un altre grau) també el dels joves actuals en relació amb el dels seus avis...

Però, a més a més dels canvis que espontàniament una llengua sofreix per si sola, hi ha d'altres modificacions que són fruit del contacte lingüístic, ja que, precisa­ment pel seu caràcter viu i no està­tic, i depenent de forma directa del moviment dels grups humans que les utilitzen, s'observa també com un fenomen absolutament general i freqüent que les llengües deixin rastres, les unes de les altres, de la seva relació, ja sigui de veïnatge, d'influència cultural o de colonitza­ció.

I entre les aportacions més habituals i certament més enriqui­dores que les llengües reben i donen, hi ha bona part del seu lèxic. De fet, el lèxic d'un idioma és un reflex de la història del seu país. Així és que trobem en català, al costat d'una gran base llatina (que, com a llengua mare, ens ha fornit la major part dels mots), restes dels parlars prellatins (cabana, bassa, esquerre) o influències dels poste­riors conqueridors germànics (gana, estona, esquena) i àrabs (.sucre, sofà, xarop). També per raons històriques evidents hi ha en català mots provinents de raons històriques evidents hi ha en català mots provinents de l'occità (gris, cascàveu, rossinyol) o del castellà (casar, amo, estrella) -a banda, és clar, dels castellanismes moderns que no han estat incorporats i hom

30

Lo coder

kPftm^ Ct.iwJw'-:v'-^---«'"- " ' '5w«jíftu Ji.-<;( !>"" ' "^

:H..--*aat67 MARÇOE 1993

F U 1 . L D E I) I Y U S I Ó D E

EiEEiH NI LOLOG ISM ES

111 rial M 1 !=^ TF,RNír'..SAf'Rt>\AlS t s rf3

Ir r ivíère ~f; wa ler j y i np

/ 7 1 l.iJ / A'l'I.l IISMK Obstacle constituït p e ' uns barre-

'•i seguida d 'un fossat d'aiqgé» \ s i tua t en i.m ciei? e x t r e m s de^ d fí-imo de ^9St^d^ que forma pa-'t

blocs de sor t ida I Í I pí del recorregut d'ur^d c j rsa d'obs-

KN Tacns i\p. Bflltd.1 lEces. I S L" M A R I j f blocs rín rié^part :;r! s l . i r t ing block

[1.2J 1 . lERMtsAT·RtH.Vrs

D i soos t ' i j cor rec ' . t í t al .siiilerrH ( i l M N À S i l C A 1.1 \II.H1SMK

ae CfO'iüfíi&lfatyH e¡tíctronic qiK: S J I l iua en i:-* KOI I I Í IA CIH rurst^s

«lemanyo ~ es a lemana

1 . 2 CÍMNÁSIK: \ üií viílüi;ital • I IKI primer corrodot «lemanyo ~ es a lemana

' j í ! ro t leus , cons t tuVt per d u e s fr allen^ande 1 . 3 HÍPICA n anxcs nc l inados t 'oguUtbles e r Schwaben f-nuntíidcs on uno c ï tn i c tu ra rigí i . 4 l l . l f l A d, i . socr r ! os q j a i ? f a t f e t a fa Ckínorn iniciat on rGcoi?amen-! al p r e s s i ó a r ^ b e l? p e i s «r i e l coli doi caviil! ar^b ares, que con-moment ds iasor tds sistoix a pnssar ios cnmes estira-

dcív i j.intp-'i per damunt de l'apa-

portador -a rr i t es por tador

tell i InvcrtT les preses mertíre S8 fa u r g i r de \W.

r reíayé Nota: i a inbé es po l executd ' en ei incüíTiiny runner oos:ció dorsa; 0 en posició facial

Rrrlbvisla guB (K/iia Í;! teüfirnoní: 3 cadascuna de les ex t i e t i i i i a i s de racareíi.

e pdSSd ai ttícüpicu c;n ia ?orit'i do

3 cadascuna de les ex t i e t i i i i a i s de racareíi.

l'a't.',f«;icric.ifj

altitude i

rftCftptor •« m 1 ^ es at t i tude

c-£ receptor *( at t i tude

fr relayeur en at t i tude

en ou tgo ing runner Elet")e(i! :íf; yirnnáslica rítmica en

=íf?ievis'.3 que rep ei test:nnoni de què es manté l 'oquii b'^ damunt

lít n à del por tador i cont inua la d u n a Cdrna mcntMi i'altr.i queda

cursa d« relíeus. aixecada •- pitjyiída (indatrcre.

í- I ; , ,'*!,4.iF»—íi». *HT»^RS*:At--si .-. [>., ^ i . . " i i l l. ' Atiíi j -m lililí<A' Ui r vj* «. * r.tí.H'K Irj.iB'k;* i i*niip.; *OfcM « w yr;M/-il> it!. X , T.,,ï .:•.* l»C.lí-.»<h. í . ^ <, i iU!\ii*iiHiHiait>-i---l'tu'*'í>t"'«-v

•

considera inacceptables (a/;?o, pues, rato). Lògicament, al costat d'això, també altres llengües tenen paraules d'origen català; sense anar més lluny, provenen de la nostra llengua mots espanyols com papel, faena, seo o pantalla.

Per últim, i a causa de les comunicacions a nivell internacio­nal, és cada cop més habitual que un idioma incorpori manlleus d'al­tres llengües que no són necessària­ment veïnes ni pròpies d'una ètnia que n'hagi conquerit el territori. Aquest és un fenomen també antic, pel qual tenim mots d'origen francès com marxar o tren, italià com novel·la o violí, o fins i tot de les llengües dels indis d'Amèrica {cacau, butaca, coca, enagos). No hi ha dubte, però, que la llengua no veïna de la qual avui dia procedei­xen més paraules és l'anglès, i per raons també òbvies. En aquest cas podríem distingir entre els manlleus ja incorporats al català i fins i tot adaptats formalment a la nostra llengua (amb accents si cal, e inicial en lloc de s-, etc.), com túnel, fut­bol, o xoc, i els anglicismes més recents o més difícils d'adequar que usem encara amb la seva forma ori­ginal, com hippy, offset o playboy. Sigui com sigui, la tendència actual, sobretot d'ençà la creació del TERMCAT (Centre de Termino­logia) per part de la Generalitat de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans, és de considerar els mots forans, sempre que n'hi hagi neces­sitat, com un enriquiment que cal supervisar, més que no com un atac a la llengua o un mal menor. Al capdavall, un cop d'ull a la història ens deixa ben clar que arreu del món i en tots els temps, i el nostre idioma no n'és ni n'ha de ser cap excepció, les llengües s'han emmot­llat a les circumstàncies culturals i han anat modulant el seu cos -mòlt especialment el lèxic- sota la influència mútua del contacte amb altres llengües i altres àmbits.

Albert Turull

31

Lo coder

1 ^m^^mr

EL PALLARS, ARAN Y

1 ANDORRA

N O t U l mminoNti

-, Bl UN VUUi . Jí j^

tit»» ^3^^£ Bi4

á W^HIÍH ~ w

Mil !Wí 1: ï^! ï^!

• •

B R

LITERATURA POPULAR. Una proposta didàctica per a l'ensenyament de la literatura Lluïsa Canillera i Francesc F. Angeláis Ed. Laertes. Barcelona 1992

Els autors són llicenciats en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de llengua i literatura catalanes a l'Institut Antoni Cumella de Granollers i a l'Escola de Magisteri de Sant Cugat del Vallès, respectivament.

El llibre és el resultat d'una experiència didàctica que els autors han fet. Pretén ser un complement a la programació oficial. S'adreça de manera especial a les classes de literatura catalana de tercer de BUP. S'hi ofereix una mostra del que ha estat la lite­ratura popular catalana a través dels temps. Intenta aproximar als nois i noies a una pro­ducció espontània del poble (rondalla, llegenda, cançó popular, costums, auca, teatre, premsa.), sotmesa al pas del temps i als diferents tipus de transmissió, uns textos que puguin ser suggerents i que es relacionin amb les seues experiències.

EL PALLARS, ARAN I ANDORRA. Notas e impresiones de un viaje (1892) Juan Avilés Ed. Garsineu. Tremp 1993

El comandant del cos militar d'enginyers Juan Avilés, autor d'una àmplia biblio­grafia de temàtica militar, viatjà pel Pirineu a les acaballes del segle XIX.

El testimoni del seu viatge, el llibre El Pallars, Aran y Andorra. Notas e impre­siones de un viaje, constitueix una crònica humana, perspicaç, lúdica i divertida d'a­questes terres ara fa cent anys. Les seues descripcions sobre la realitat material i huma­na del país, la seua percepció del paisatge i les seues valoracions personals converteixen aquest llibre en una petita joia bibliogràfica injustament oblidada durant molts anys.

LHERENCIA DE PROMETEU. Lectures sobre medi ambient Antoni U)pez Pagès editors. Col. Argent Viu. Lleida, ¡993

Antoni López (Sabiñánigo, 1951) és mestre i biòleg. Actualment ensenya cièn­cies naturals a l'I.B. Joan Oró de Lleida. Membre d'institucions i organitzacions natu­ralistes i educacionals, on desenvolupa activitats diverses. Ha publicat articles sobre temes ambientals. L'any 1992 va presentar l'herència de Prometeu al IX Premi d'Assaig Josep Vallverdú, i hi fou proclamat finalista.

L'herència de Prometeu tracta d'exposar, més en forma de relat distret que de dissertació acadèmica, els principals reptes ambientals del present: la pèrdua de quali­tat dels recursos hídrics, la destrucció de la biodiversitat, la deforestació, l'alteració de la composició de l'atmosfera, l'esgotament dels recursos energètics, la superpoblació, etcètera Ve't ací un llibre que aporta una perspectiva crítica respecte als plantejaments catastrofistes i mitificadors d'alguns dels moviments ecologistes.

32

Lo coder

La descoberta ¿c la pimura mural romànica cafalaníi

FERRAN TORRENT-

L'ANY DE L'EMBOTIT-OUAnF.RKS CRtMAr

B R

VIATGE A CATALUNYA (1787) Arthur Young Garsineu Edicions. Tremp, 1993.

Arthur Young (1741-1820), escriptor, agronomista i viatger anglès. Prestigios autor de nombroses publicacions sobre agricultura i viatges. El 1793 fou nomenat secre­tari del ministeri d'Agricultura britànic, des d'on propicià els estudis sobre agricultura de les comarques angleses. Com a viatger conegué Irianda, Itàlia, França i Catalunya. A finals del 1787, va passar quinze dies a Catalunya i les Balears, i l'I 1 de juliol arri­bava a les valls d'Àneu. Fruit d'aquesta visita publicà l'experiència a Annals of Agriculture amb el títol Tours in Catalonia.

La present edició de Garsineu Edicions és una nova posada en escena de l'obra de Young que l'editorial Ariel ens feia arribar l'any 1970 amb pròleg de Ramon Boixareu. S'afirma que es tracta d'un llibre que, malgrat la manca de pretensions, és molt útil no solament per les formidables notícies que ens proporciona sobre una àrea històricament molt desconeguda com és el nord-est català, sinó també per les informa­cions i comentaris que recull -especialment sobre conreus agraris- referents a tota l'à­rea del recorregut que l'autor va fer l'estiu de l'any 1787 per una bona part de Catalunya.

LA DESCOBERTA DE LA PINTURA MURAL ROMÀNICA Museu Nacional dArt de Catalunya (MNAC). Els dossiers del MNAC, 1 Societat editorial Electa España, S.A. Madrid, 1993

El Museu Nacional d'Art de Catalunya enceta els seus dossiers amb el catàleg de l'exposició La descoberta de la pintura mural romànica catalana. El número 1 que us presentem recull exemplarment la col·lecció de reproduccions del romànic del fons del Museu Nacional. Són el testimoni d'una etapa fonamental en la descoberta i l'estu­di d'aquest patrimoni artístic, del qual el museu és un dels principals dipositaris. L'exposició presenta una selecció de les reproduccions. Són els exemples més signifi­catius i qualitatius del conjunt de l'obra realitzada pels artistes que, al començament del segle XX, van copiar les pintures murals romàniques que a partir del 1919 foren extre­tes, traspassades i muntades per a la seua exhibició al Museu de Belles Arts de Barcelona (1924-1926). La major part d'aquestes còpies les va fer el pintor Joan Vallhonrat. Del catàleg de l'exposició destaca, per als pallaresos i els ribagorçans, la reproducció de les pintures murals de Sant Climent de TaüU i Sant Joan de Boi que Vallhonrat realitzà el 1908; Santa Maria d'Àneu i Santa Maria de TaüU, 1909; Sant Pau d'Esterri de Cardós i Santa Maria de Ginestarre, 1911; Santa Maria de Mur, 1915.

L'ANY DE L'EMBOTIT Ferran Torrent Quaderns Crema. Barcelona, 1992

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) ha publicat les novel·les No emprenyeu el comis­sari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxó (1987) -de la qual s'ha fet una versió cinematogràfica- i Cavall i rei (1989). És també coautor de l'o­bra de teatre 0 tu o res i guinista de la sèrie Russafa, 56 de la televisió valenciana.

La novel·la és una sàtira coral en què el món de la política, la premsa i la poU-cia fan una cursa singular per demostrar qui de tots és el més cínic. A la pista de sorti­da: un exhibicionista dotat; un delegat del Govern amb enquestes electorals de resultats raquítics; dos agents del Mossad disfressats de funcionaris de la Unicef; una redacció de diari en guerra civil; uns xoriços convençuts d'estar organitzant el cop del segle; uns desaprensius que pretenen vendre pots de paella concentrada al govern polonès; un comissari que aspira a dirigir la policia autònoma, i un parell o tres més que la prudèn­cia fa oblidar. El lector trobarà en l'any de l'embotit una nova mostra del talent narra­tiu de Ferran Torrent.

33

ÁRNICA VENT DE PORT

Pel professor Tringoles

Quan la crisi colla de valent i el futur se'ns presenta incert i negre com la gola del llop, és l'hora de buscar certeses que ens ajudin a esvair les angoixes que ens ofeguen. Tradicionalment, els capellans o les Francis, les Fortunys i Tringoles havien tingut un paper important en la tasca de donar pau a l'esperit i al que fes falta, però el pas del temps és inexorable i transforma tot allò que toca. En detriment d'ells i d'elles, han augmentat espectacularment els llegi­dors de mans, els tiradors de cartes, els astròlegs, les boles de vidre i, en general, la gent amb unes facultats ben especials que els permeten arri­bar allà on no ho fa la ciència.

També és cert que la majoria de les religions ens expliquen el futur, però més enllà de la vida. I mentrestant hi ha preguntes que que­den sense resposta, com ara: "quan em casaré?", "trobaré una bona feina?", "guanyaré les eleccions?" o "¿quién sabe dónde?". Avui respon-dre-les està a l'abast d'un grup força nombrós d'especialistes. Aquí no es tracta del prestidigitador que, amb les seues mans, ens fa veure allò que ell vol, però que tots (o quasi tots) sabem que té truc. Amb aquests consoladors sembla ser que no hi ha ni trampa ni cartró. Ens asseguren que el nostre destí està escrit en les línies de la mà, o en el firmament, o en el marro del cafè, i que, mercès a alguna cosa que els científics encara no gan aconse­guit trobar, aquest destí pot ser inter­pretat. Intentar donar una explicació racional als seus mètodes és, sovint, un exercici masoquista perquè, en última instància, gairebé sempre hi ha quelcom de misteriós, d'inabastable per a la resta dels mortals.

Bé, doncs, malgrat que aquests senyors no poden o no volen donar-nos una explicació satisfactòria a la qüestió de com dimonis es poden conèixer les nostres futures ventures o desgràcies, el sector es troba en

plena expansió. És més fàcil fer les coses bé quan ens diuen que sortiran bé.

Bonaventureta Nostradamus i Què, de casa Malaverany d'Escart, aprofita el consultori d'avui per expli­car l'experiència tinguda recentment amb una pitonissa de Pedralbes. La carta, sobre paper negre i tinta ver­mella, diu el següent:

Estimat professor Tringoles, els terminis de la hipoteca m'escan­yaven; m'havien tallat l'electricitat i l'aigua havia d'anar-la a buscar al riu; el meu marit havia volat amb el meu amant i ja no em fiaven ni els meus pares. Veritablement la meua era una situació ben precària. De tal manera que no em quedava altra cosa que l'esperança en un avenir millor. I es va fer la llum de la mà de la secció d'anuncis d'un diari de feia quatre mesos. "Té problemes? Està sol? Ningú no l'ajuda? Truqui a l'Equalitzadora", aquestes eren les paraules. I ho vaig fer. Vaig agafar els pocs diners que em quedaven i cap a Pedralbes falta gent. La bona don, l'Equalitzadora vull dir, mit­jançant la lectura acurada de les entranyes de Fèlix, el gat de la veïna del cinquè segona, em va predir per la mòdica quantitat de deu mil pesse­tes que en el termini d'un mes m'em­bargarien les poques propietats que em quedaven, com així ha estat. De la mateixa manera, em va assegurar que el meu marit tindria un accident, la qual cosa és la pura veritat ja que • el vaig fer caure per la balconada. Finalment, em va dir que estigués tranquil·la, que ben aviat apareixeria un morenas de metre vuitanta que em faria seua. Suposo que arribarà d'un moment a Valtre. Petons.

Benamada Bonaventureta, que n'és de fantàstic tot això que m'expli­ques! Però, per si de cas, i donat el cas que el morenas trigui més del compte, pinta't una mica i deixa't veure. Una abraçada.

34

/ \

CAP DE CASA

Sant Just i Pastor de Son abans de les obres de restauració. Foto: AHVVÀ.

Casa pairal de Santa M. d'Ànc. abans de l'incendi.

Foto; AHVVÀ.

M̂

771 r^ ' 77

la Caixa CAIXA D ESTALVIS I PENSIONS

DE BARCELONA