resum tirant lo blanc
DESCRIPTION
Del web : http://www.xtec.es/~acarre/resum.htmAquest resum (que es fixa sobretot en els fets d'armes de la novel•la) ha estat traduït del castellà del llibre de Martín de Riquer, Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción. Barcelona: Sirmio, 1992, pp. 245-267.TRANSCRIPT
RESUM DE L'ARGUMENT DE LA NOVEL·LA
Gestes del comte Guillem de Vàroic. Vivia a Anglaterra un cavaller anomenat
Guillem de Vàroic que, en la seva joventut, havia guanyat renom com a
guerrer i s'havia trobat en nombrosos combats, dels quals sempre havia sortit
vencedor. En arribar als cinquanta-cinc anys, va decidir abandonar la vida de
les armes i emprendre un pelegrinatge a Jerusalem, per tal d'obtenir el perdó
dels seus pecats. Un cop presa aquesta decisió, va cridar els seus servents, als
quals va pagar el que els devia, i al davant de tots ells va fer donació del
comtat a la Comtessa, la seva esposa -ja que el fill de tots dos era massa petit-
i li va deixar un anell partit en dos que mostrava completes les armes de
l'esposa i el marit (cap. 2).
Aleshores va comunicar el seu propòsit a la Comtessa, qui, després d'haver-
se'n dolgut llargament, va manifestar la seva disconformitat. Després d'haver
intentat aconsolar-la, Guillem de Vàroic va deixar Anglaterra i va emprendre
el seu pelegrinatge. Visitades les ciutats de Jerusalem i Alexandria, se'n va
anar a Venècia, on va fer divulgar la notícia que havia mort i va procurar que
arribés a Anglaterra. En saber-ho, la Comtessa va manar fer-li els funerals,
convençuda que s'havia quedat viuda. Per la seva banda, Guillem va tornar a
Vàroic vestit amb l'hàbit de Sant Francesc, amb una llarga cabellera i barba,
i va instal·lar-se en una ermita, on vivia de les almoines que li feien. La
mateixa Comtessa acostumava a donar-n'hi. I d'aquesta manera va passar
algun temps (cap. 3 i 4).
El rei moro de la Gran Canària va arribar de sobte a Anglaterra, i, després de
vèncer l'exèrcit anglès en nou batalles seguides, va obligar el rei cristià a
refugiar-se a Londres, on va ser assetjat. El Rei va aconseguir fugir i va arribar
a Vàroic, on va ser acollit per la Comtessa, que li va aconsellar que s'hi quedés
perquè era una ciutat fortificada i estava ben avituallada de totes les coses
necessàries. En saber-ho els moros, es van presentar a Vàroic fent una gran
ostentació de força (cap. 5).
El Rei d'Anglaterra, desesperat, es retira per lamentar-se. El seu son és
interromput per l'aparició d'una donzella que l'exhorta a tenir confiança en
Déu i en la Verge, i li ordena que al primer home que vegi demanant almoina
amb una barba molt llarga el besi en senyal de pau i el faci capità de tota la
seva gent. L'endemà, el Comte-ermità anava com sempre a demanar almoina a
la Comtessa quan va ser vist pel Rei, que sortia de missa. El rei sense perdre
temps el va besar i se'l va emportar a una cambra apartada, on li va suplicar,
en el nom de Déu, que deixés el seu hàbit i es vestís les armes de guerra per
vèncer els enemics (cap. 6 i 7). L'ermità es va excusar argumentant la seva
vellesa i la seva pretesa ignorància militar, raons que el Rei no va admetre,
fins que es va agenollar als seus peus per demanar-li que acceptés (cap. 8 i 9).
Finalment, l'ermità es disposa a assumir el comandament de les forces
angleses i es prepara per actuar. Recomana al Rei que es mostri alegre i
optimista, i immediatament disposa la confecció de certes magranes de cal
viva, amb l'objectiu d'amagar-les en el campament enemic i incendiar-lo, ja
que, com més aigua tiraran per apagar el foc, més les inflamaran (cap. 10).
Havent sortit de la cambra on havien estat reunits, el Rei es va mostrar alegre,
i va donar ànims als seus. L'ermità es va posar a preparar tot el que
necessitava per a l'empresa de les magranes. Li faltava sofre, però n'hi havia al
palau de la Comtessa, que n'hi va proporcionar a indicació del rei. A l'hora de
dinar, el Rei va fer seure l'ermità al seu costat, amb gran admiració de tots,
especialment de la Comtessa, que veia tan reverenciat aquell a qui acostumava
a fer almoina (cap. 11).
A la nit, l'ermità es va disfressar de moro i va anar-se'n al campament enemic,
on va llançar les magranes. Els moros van ser sorpresos per l'incendi que van
provocar. Aprofitant el desordre, el Rei d'Anglaterrra, amb els pocs
combatents que li quedaven, va atacar el campament dels moros i els va fer
fugir fins a refugiar-se al castell d'Alimburch (cap. 12).
El rei moro va enviar una carta de batalla al d'Anglaterra, desafiant-lo a
combat singular en camp clos: si ell en sortia vencedor, tota Anglaterra seria
seva; si, al contrari, guanyava el rei anglès, abandonaria l'illa (cap. 12). Quan
es van presentar els ambaixadors moros amb la carta, l'ermità va aconsellar
que les dones i donzelles de la ciutat es deixessin veure per les finestres
armades com si fossin guerrers. Mentre es feien tots aquests preparatius, el
duc de Betafort es va permetre ofendre l'ermità, acció que va ser castigada pel
Rei. Arribats els ambaixadors, el Rei va acceptar la batalla proposada pel
moro; i a continuació l'ermità va demanar i obtenir el perdó del duc de
Betafort (cap. 14).
Reunit el Consell, l'ermità va proposar que, donada la joventut i la debilitat del
Rei, el duc de Lencastre assumís la reialesa i lluités contra els sobirà infidel,
home fort i valent. Això va suscitar la indignació dels ducs de Cloceste,
Betafort i Atçètera, que es consideraven amb més mèrits que el de Lencastre
(cap. 15). El Rei va prendre la paraula i, després d'imposar la seva autoritat, va
disposar que qui l'havia de succeir era precisament l'ermità, a qui atorgava la
reialesa (cap. 16). Es va treure els vestits i els va fer posar a l'ermità, malgrat
les seves protestes. Al final va accedir, i el primer que va fer per preparar-se
per a la singular batalla va ser ordenar que li demanessin a la Comtessa que li
deixés les armes que van ser del seu marit, Guillem de Vàroic. Però com que
la Comtessa li va fer donar unes armes que no valien gaire, el Rei-ermità es va
dirigir al seu palau i va exigir-li les que estaven a la cambra del Comte
cobertes de damasc verd i blanc. En sentir això, la Comtessa li va preguntar,
estranyada, on havia conegut Guillem de Vàroic, a la qual cosa el Rei-ermità
va respondre que va ser un company d'armes seu (cap. 17-18).
Quan va tenir les armes bones del comte Guillem de Vàroic, el Rei-ermità va
retirar-se tota la nit per resar, ja que la batalla s'havia concertat per l'endemà.
Efectivament, va vèncer el rei moro i li va tallar el cap. Al dia següent, els
anglesos van enviar ambaixadors als moros perquè acomplissin el que s'havia
estipulat, o sigui retirar-se de l'illa. El nou rei infidel, Çale ben Çale, no
obstant això, va fer matar traïdorament els ambaixadors i va remetre a Vàroic
els seus caps (cap. 19). En vista d'això, el Rei-ermità va fer vot solemne de no
entrar sota cobert fins que no hagués expulsat els moros d'Anglaterra. Va
mobilitzar tots els homes d'onze a setanta anys i es va disposar per a la guerra.
Atribolada la Comtessa, ja que això implicava que el seu jove fill hauria de
prendre les armes, va caure de genolls davant del Rei-ermità, pregant-li que
fes una excepció a favor seu, a la qual cosa ell va respondre que l'únic que
faria seria portar sempre al seu costat el nen, que es va mostrar valent i decidit
a prendre les armes (cap. 20 al 22).
L'endemà, l'exèrcit anglès va sortir al camp, meravellant els infidels, que van
creure que havien rebut reforços d'altres països cristians, la qual cosa va ser
confirmada pels ambaixadors que havien portat la carta de batalla i havien
caigut en l'engany de les dones disfressades de guerrers. El Rei-ermità, mentre
tant, es va proposar alliberar el país definitivament dels moros mitjançant un
enginy de guerra preparat amb uns claus que posseïa la Comtessa, cosa que va
acabar amb les forces mores i va proporcionar una gran victòria als anglesos
(cap. 23 al 25).
Després d'uns dies de repòs, el Rei-ermità, a través de l'anell partit, es va
donar a conèixer a la Comtessa com el seu marit i Comte de Vàroic. Poc
després, reunit el Consell General, el Comte de Vàroic renuncia a la reialesa
en la persona de l'antic Rei, qui li demostra el seu agraïment donant al seu fill
la major part del regne de Cornualla i la conestablia major d'Anglaterra. El
Rei se'n tornà a Londres i el Comte es quedà cinc mesos a Vàroic amb la seva
dona, transcorreguts els quals abandonà la vida mundana i es retirà a la
seva ermita definitivament, no sense grans protestes i lamentacions de la
Comtessa (cap. 27).
Tirant lo Blanc a l'ermita. Un temps després, amb motiu de les seves bodes
amb una filla del Rei de França, el Rei d'Anglaterra va fer publicar que a la
seva cort se celebrarien grans festes i exercicis d'armes, als quals va decidir
assistir un gentilhome bretó de vint anys, anomenat Tirant lo Blanc, el qual,
acompanyat de vint gentilshomes, se'n va anar cap a Londres. Endarrerit del
seu acompanyament i adormit sobre el cavall, va anar a parar a l'ermita on
portava una santa vida Guillem de Vàroic, qui, sense donar-se a conèixer, el
va rebre molt afablement (cap. 28). Tirant va manifestar a l'ermità el seu nom
i que es dirigia a les festes de Londres per ser armat cavaller, i aquest es va
admirar que el jove bretó no tingués un coneixement just del que és l'orde de
cavalleria (cap. 29 i 30).
Tirant li va pregar que l'alliçonés, i l'ermità, per satisfer-lo, li va llegir uns
capítols del llibre Arbre de batalles i el va il·lustrar amb exemples i al·legories
de les peces de l'armadura (cap. 31 al 37). Li parla de cavallers famosos,
antics i moderns; i Tirant, estranyat perquè no feia l'elogi del comte de Vàroic,
el fa ell, i després s'acomiada de l'ermità, que li regala el llibre. Troba els
seus companys de viatge, arriba a Londres i participa en les festes, que van
durar un any i un dia. Acabades les festes, torna amb els seus companys a
l'ermita, on són acollits amablement per l'ermità (cap. 38 i 39).
Tirant descriu a l'ermità les festes solemnes de Londres, amb la boda dels
Reis, els capítols dels combats i les magnificències de certa roca (cap. 40 al
55). L'ermità pregunta qui ha estat el millor dels cavallers que hi van
participar, i Tirant, sense respondre categòricament, li narra les gestes del fill
del Comte de Vàroic, gran conestable d'Anglaterra. L'ermità insisteix a saber
qui ha estat el millor cavaller, i en veure que Tirant no vol confessar-ho, pren
la paraula un dels seus companys, el seu cosí Diafebus, i llegeix una carta del
Rei d'Anglaterra (cap. 56 i 57).
Les proeses de Tirant a Anglaterra explicades per Diafebus. A la carta del
Rei d'Anglaterra es manifesta que el millor cavaller dels que han participat en
les festes és Tirant lo Blanc. L'ermità sol·licita que li expliquin les seves
proeses, i Diafebus accedeix a fer-ho. Tirant va ser el primer que va rebre
l'orde de cavalleria, va fer el jurament de rigor i el Rei d'Anglaterra li va donar
el cop d'espasa, set donzelles la hi van cenyir i quatre cavallers li van posar els
esperons; i va ser portat al tro reial per la Reina i una duquessa, i es va asseure
al costat dels monarques. L'endemà, va fer els seu primer combat i, en
presència de tota la cort, va matar un cavaller lluitant a cavall. Després va
lluitar a peu i va aconseguir fer caure el cavaller de Muntalt, al qual va haver
de matar perquè no va voler-se rendir a la seva lliberalitat (cap. 58 a 60).
Pocs dies després, una donzella parenta de la Reina, anomenada la bella
Agnès, filla del duc de Berrí, portava en el pit una magnífica joia. Tirant la hi
va demanar, tot prometent-li que, si accedia a la seva pretensió, la serviria i
combatria per ella. Concedit això per la donzella, es va presentar l'endemà a la
cort un cavaller anomenat el senyor de les Vilesermes, qui, invocant el seu
antic amor per la bella Agnès, va desafiar Tirant (cap. 60). Aquest va acceptar
la lluita, després d'una violenta discussió, i va rebre la seva lletra de batalla.
Fetes determinades gestions pels reis d'armes, els dos cavallers van lluitar de
nit en un bosc amb fortes armes ofensives, però protegits només per una
camisa, i ho van fer amb tanta valentia que tots dos van caure molt mal ferits
per terra. El senyor de les Vilesermes va morir, i Tirant va quedar-se sense
sentits i cobert de sang. Van arribar a l'indret el Rei, alguns cortesans i la Bella
Agnès, que amb la seva sol·licitud va fer reanimar Tirant i va plorar la mort de
l'altre cavaller. Tirant va ser portat a la ciutat per curar-li les ferides, i el
senyor de les Vilesermes va ser enterrat amb tots els honors. Els jutges del
camp van dictar la sentència del combat, declarant al senyor de les Vilesermes
màrtir d'armes i atorgant a Tirant la glòria de la batalla (cap. 61 al 68).
Dos mesos després, quan Tirant passava per una plaça va ser atacat per un gos
alà del príncep de Gal·les, i va lluitar amb el gos sense armes fins a matar-lo, i
va ser considerada aquesta batalla com una victòria sobre un cavaller. Poc
després, van arribar a Anglaterra, d'incògnit i desitjosos de participar en les
festes, els reis de Frisa i d'Apol·lònia i els ducs de Baviera i de Borgonya,
que es van presentar amb una sumptuositat i un luxe que van deixar admirats
tots els que els contemplaven, sobretot pels quatre lleons ensinistrats que
portaven, als quals feien servir com a missatgers. Sense pronunciar ni una
paraula i per mitjà d'escrits, van exposar que eren cavallers i que pretenien
lluitar contra tot aquell que acceptés el seu repte. Va ser Tirant qui es va
disposar a combatre amb els quatre desconeguts i qui els va vèncer i matar en
dies successius (cap. 68 al 73).
Poc després va arribar un cavaller escocès, anomenat Villafermosa, qui va
desafiar Tirant perquè una dama, de la qual estava enamorat, li havia dit que
no li dirigiria la paraula fins que no hagués vençut a Tirant lo Blanc. Aquest
va acceptar el repte, però li demanà que deixés passar el temps necessari per
curar-se de les ferides rebudes en els últims combats, cosa que li va ser
concedida pel cavaller de Villafermosa, qui, després de fer-li jurar que mentre
tant no combatria amb ningú, se'n va anar a Escòcia. Quan passava tot això,
Maldonat, servent de Tirant que feia un viatge per mar per orde del seu
senyor, va saber que els quatre cavallers que Tirant havia mort eren reis i
ducs, i que entre ells hi havia el Rei de Frisa, país on Maldonat havia nascut.
Va divulgar el fet, que va ser conegut per un cavaller que es deia Kirieleison
de Muntalbà, súbdit del rei de Frisa, que va decidir venjar-se de Tirant. Per
aconseguir-ho, va enviar a Anglaterra el rei d'armes Flor de Cavalleria i una
donzella per tal que el desafiessin en nom seu (cap. 74).
La donzella, davant el Rei d'Anglaterra va acusar Tirant de traïció per haver
mort dos reis i dos ducs, cosa que va sorprendre tothom, ja que ningú no sabia
encara qui eren aquells quatre cavallers (cap. 75 i 76). Es va llegir la lletra de
batalla de Kirieleison, i després el Rei va ordenar d'anar a la tomba dels
quatre cavallers per fer-los els honors propis de les seves reials i ducals
persones (cap. 77 i 78). Tirant va contestar la carta de Kirieleison tot acceptant
la batalla i instant-lo que es presentés a Anglaterra, cosa que ell va fer de
seguit. Abans de celebrar-se el combat, Kirieleison de Muntalbà va voler
visitar la tomba del Rei de Frisa, el seu senyor. En presència dels sepulcres, va
ser tanta l'emoció del cavaller, que va morir d'ira i de dolor. Simultàniament,
havia arribat a Anglaterra el seu germà, Tomàs de Muntalbà, disposat a
substituir Kirieleison (cap. 79 i 80). Va requerir de batalla a Tirant, i després
d'haver presumit, ple de sobèrbia, va caure sota el poder de les seves armes, i
quan Tirant li va proposar rendir-se, va acceptar la seva benevolència. Els
jutges el van declarar fals, deslleial, perjur i fementit; i després d'haver estat
deshonrat públicament, es va fer frare de l'orde de Sant Francesc (cap. 81
al 84).
Pocs dies després, Tirant i els seus van anar a Escòcia per complir la paraula
donada al cavaller de Vila-Fermosa, però la batalla va ser suspesa per la
Reina, degut a algunes irregularitats en l'armament de l'escocès. Acabat el
relat de les gestes de Tirant, Diafebus explica l'origen i els capítols de l'orde
de la Garrotera (Garter o Jarretière). Després d'haver provist l'ermita amb
abundants vitualles, sense que l'ermità ho sabés, Tirant i els seus van
abandonar l'indret per no tornar-hi mai més (cap. 84 al 97).
Tirant a Sicília i l'illa de Rodes. Tirant i els seus es van dirigir a Nantes, on
van ser molt ben rebuts pel duc de Bretanya. Quan estaven amb ell, es van
presentar dos cavallers de la cort del Rei de França que van relatar el següent:
el soldà d'Alcaire (El Caire), amb l'ajut dels genovesos, havia armat una
esquadra amb el propòsit d'apoderar-se de l'illa de Rodes, domini dels
cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Amb tal fi, el Diumenge de
Rams les forces navals es van situar a la vista de Rodes, ja que dos cavallers
genovesos de l'orde s'havien compromès a traïcionar-la; i per aconseguir-
ho, havien substituït les nous de les ballestes dels defensors de l'illa per
trossos de sabó i de formatge. Tot estava planejat per al Divendres Sant, dia en
què es mostraven al públic les relíquies que es guardaven al castell. Succeí
que un cavaller de l'orde, Simó de Far, navarrès, va ser cridat el Dijous Sant
per una bella dama de la ciutat, de la qual estava enamorat; i ella li confessà
que poc abans havia rebut a casa seva l'escrivà de la nau del capità dels
genovesos que es trobaven a l'illa, i li havia revelat el que es tramava per a
l'endemà. Simó de Far va córrer a comunicar-ho al Mestre de l'orde, qui va
comprovar la substitució que s'havia fet a les ballestes i va fer matar tots els
cavallers genovesos que havien traït l'orde. Va reforçar la guàrdia i les
precaucions, i l'endemà al matí, quan els genovesos de les naus, amb les armes
amagades i sota el pretext de venerar les relíquies, van començar a entrar al
castell, els va fer desarmar i llançar en profundes sitges. Després els cavallers
van sortir del castell i van matar els genovesos que encara quedaven a la
ciutat. El capità de les naus genoveses se'n va anar amb la seva esquadra a
Beirut, on es trobava el Soldà, que va decidir anar en persona a Rodes per
combatre-la. En efecte, va desembarcar amb trenta-tres mil moros, i en poc
temps es va apoderar de tota l'illa, excepte de la ciutat, a la qual assetjaren,
mentre que l'esquadra, situada al port, impedia el socors i l'avituallament dels
assetjats. Per ordre del Mestre, uns quants mariners van burlar el bloqueig i es
van dirigir en busca d'auxili a les corts del Papa, de l'Emperador i dels reis
cristians. Aquestes gestions havien tingut molt poc èxit, i ningú, ni el mateix
Rei de França, es va disposar a ajudar els cavallers de Sant Joan. Tirant lo
Blanc, veient que no es trobava ningú que anés a socórrer Rodes, es va posar
d'acord amb uns mariners i es va decidir a anar-hi ell mateix. Va comprar una
gran nau, i en saber-ho un gentlihome francès, anomenat Tenebrós, va
suggerir que prengués part en l'expedició l'infant Felip, cinquè fill del Rei de
França. Aquest infant era persona ignorant i grossera (cap. 98 i 99).
Felip va decidir acompanyar Tirant, i tots dos es van dirigir a un port de
l'Atlàntic, on els esparava la nau. Van arribar a Lisboa, on el Rei de Portugal
va fer grans honors a Felip i, en creuar l'estret de Gibraltar, van haver de
combatre diverses naus mores. Després de passar per la costa de Barbaria
(Nord d'Àfrica), on van lluitar amb moros i genovesos, van posar rumb a
Palerm, amb la finalitat de proveir-se de blat. Van ser rebuts pels reis de
Sicília i per la seva filla, la infanta Ricomana, donzella de gran bellesa, i van
passar allí uns dies de festes. Felip es va enamorar de Ricomana, però la
Infanta s'inquietava per l'estupidesa de Felip i encara més pels recursos de
Tirant, que sempre feia quedar bé el jove francès, de manera que no es notés
la seva beneiteria. Poc després va arribar a Palerm una nau amb notícies de la
tràgica situació dels assetjats de Rodes, els quals, sense ajut ni menjar, estaven
a punt de lliurar-se a l'enemic. En vistes d'això, Tirant decideix partir
immediatament (cap. 100).
El Rei de Sicília va voler participar en l'empresa, i amb Tirant i Felip es va
embarcar a la nau. En quatre dies van arribar a la vista de Rodes. Amb un cop
d'audàcia, la nau de Tirant va trencar el cercle de l'esquadra genovesa i va
arribar al port de Rodes, on van ser rebuts amb gran alegria pels assetjats, als
quals van donar aliments (cap. 101 al 105). Gràcies al valor d'un mariner de
Tirant, es va calar foc a la nau capitana dels genovesos, la qual cosa va
sembrar el pànic en tota l'esquadra. Amb els aliments que Tirant havia dut, els
cavallers de Sant Joan van regalar menjar al Soldà, qui, creient-se que els
assetjats tenien provisions per a molt temps, va decidir aixecar el setge per
tornar l'any vinent. Quan les naus del Soldà es disposaven a abandonar l'illa,
Tirant les va hostilitzar i va causar-hi grans destrosses. Retornat el Soldà a la
seva terra, va ser destituït pels seus súbdits i tancat en una gàbia de lleons, on
va morir. El nou Soldà va refer l'exèrcit i, juntament amb el Gran Turc, atacà
Grècia, on va conquerir moltes viles i castells i va fer molts presoners. Però
amb tot això va quedar alliberada l'illa de Rodes gràcies a Tirant lo Blanc
(cap. 106 i 107).
Poc després van arribar a Rodes dues galeres que es dirigien a Terra Santa, i
Tirant va decidir partir amb elles. El mestre de Rodes, per agrair-li el que
havia fet, va decidir donar-li molts tresors, a la qual cosa Tirant va renunciar
magnànimament, acontentant-se amb què diàriament se celebrés una missa per
la seva ànima. Embarcaren Tirant, el rei de Sicília, Felip, Diafebus i Tenebrós
i, després de fer escala a Jafa, van arribar a Beirut, des d'on van anar a
Jerusalem i després a Alexandria. Aquí el nostre cavaller va rescatar un gran
nombre de captius cristians, amb els quals va tornar a Rodes i molts d'ells van
passar a formar part de l'exèrcit de Tirant (cap. 108 i 109).
Quan van tornar a Sicília, van arribar a l'illa ambaixadors del rei de França,
que van manifestar el consentiment d'aquest amb el matrimoni de Felip i
Ricomana, el festeig dels quals continua amb escenes que mantenen en pugna
constant la beneiteria de Felip i les sospites de Ricomana amb l'habilitat de
Tirant, que sempre el fa quedar bé. Ricomana fa venir de Calàbria un filòsof
perquè amb la seva ciència li aclareixi el temperament de Felip; però com que
el filòsof mata un home en una baralla, el posen a la presó, on es fa conèixer
pels seus dots d'endeví. L'equívoc que produeix una escena còmica en què
Felip es cus una mitja fa creure a Ricomana que l'infant és realment persona
digna de ser el seu marit, i accedeix al matrimoni, que se celebra
immediatament (cap. 109 al 111).
Acabats els festeigs de la boda, el Rei de Sicília decideix auxiliar el de França
en una expedició contra els moros. Arribats a Trípoli, en presència del Rei de
França, Tirant i altres cavallers van fer vots cavallerescos, i van emprendre
una campanya contra els moros de la regió. Tirant es va cobrir de glòria, i
després d'una sèrie de desacords amb un cavaller anomenat Ricart el
Venturós, es van fer grans amics. Presa la ciutat de Tunis, van tornar amb el
Rei de França a Palerm, passant per les costes de Barbaria fins a l'estret de
Gibraltar, i, costejant Espanya, van desembarcar a Marsella, des d'on Tirant
se'n va anar a la Bretanya per visitar els seus pares i parents. Poc temps
després, a precs del Rei de Sicília, Tirant va tornar al regne (cap. 112 al 114).
Tirant a l'Imperi grec. Vuit dies després va arribar una carta de l'Emperador
de Constantinoble, en què manifestava al Rei de Sicília que, havent-se
apoderat de gran part de l'Imperi el Soldà i el Gran Turc, i, havent sabut que a
la cort siciliana es trobava Tirant lo Blanc, desitjava que aquest passés al seu
servei per defensar la seva causa. Acceptat això per Tirant, els ambaixadors
que havien portat la carta es van dedicar a reclutar soldats voluntaris per Itàlia,
al comandament dels quals, embarcats en onze galeres, parteix Tirant cap a
Constantinoble, on és maginíficament rebut per l'Emperador (cap. 115 i 116).
L'Emperador va atorgar a Tirant la capitania imperial i general de la gent
d'armes i de la justícia, i va ser presentat a l'Emperadriu i a la infanta
Carmesina, de la qual es va enamorar immediatament. Diafebus va ser l'únic
confident d'aquesta passió, que es va fer manifesta en una profunda
malenconia de Tirant. Carmesina -que per suggerència de Tirant va deixar de
ser anomenada Infanta per rebre el títol de Princesa- es va enamorar també del
cavaller, i va començar així entre tots dos una forta atracció amorosa (cap. 117
al 121).
En el consell de l'Imperi, un cavaller es va oposar a la preeminència de Tirant,
i van sortir en defensa seva l'Emperador i, amb molt ardor, Carmesina (cap.
122 al 124), que li va parlar confidencialment i li aconsellà que desconfiés del
duc de Macedònia, sobre el qual requeien sospites d'haver estat el culpable de
la mort del Príncep imperial, esdevinguda poc abans. Tant l'Emperador com
l'Emperadriu i la Princesa es mostraven molt preocupats per la tristesa de
Tirant, que augmentava a mesura que anava tractant Carmesina. El dia que el
nostre cavaller va rebre l'ordre de l'Emperador de partir cap a Xipre, per portar
provisions a l'illa, la Princesa va insistir a saber el motiu de la malenconia de
Tirant. Ell li va contestar: "Senyora, puix la altesa vostra me força dir-ho, no
puch més dir sinó que ame" (cap. 125 i 126). Carmesina insisteix a saber qui
és la donzella que estima, a la qual cosa respon Tirant donant-li un mirall que
portava amagat a la màniga i dient-li que allà veuria la imatge d'aquella que li
pot donar mort o vida (cap. 127).
La Princesa, malgrat sentir-se complaguda per l'amor de Tirant, es creu
obligada a reprendre'l durament per la seva gosadia. El cavaller replica amb
protestes de sinceritat i assegurant-li que està disposat a morir per ella. Això fa
desesperar Carmesina, ja penedida de les seves dures paraules, en presència
d'Estefania, una donzella de la cort; i aquesta, a indicació d'aquella, corre a la
cambra de Tirant i li prega que oblidi les dures paraules que abans li va dirigir
(cap. 128 al 130).
Arriba un missatger del camp de batalla i comunica que l'enemic, compost per
les forces del Gran Turc i del Soldà, ajudats per certs cavallers italians, ha
derrotat les forces imperials, dirigides pel duc de Macedònia. El Soldà es fa
anomenar Emperador de Grècia i està disposat a assetjar Constantinoble.
Tirant suggereix que es faci un pregó a la ciutat demanant voluntaris per
combatre els infidels. Carmesina, per la seva banda, es nega a sortir de
l'Imperi, com volia el seu pare, i es proposa quedar-se a Constantinoble.
Després dels preparatius necessaris i d'haver-se acomiadat de la Princesa -que,
a precs seus, li regala la seva camisa-, Tirant se'n va de la ciutat imperial (cap.
131 al 133).
En arribar al davant de l'enemic, Tirant obté una gran victòria, la qual cosa no
fa més que enutjar al fracassat duc de Macedònia, que es trobava assetjat en
una ciutat. Respon desdenyosament als oferiments que li fa Tirant, que li
envia el marquès de Sant Jordi per arribar a un acord; però el Duc replica en
termes francament hostils. Diafebus, mentre tant, envia a Constantinoble un
missatger portador de la bona nova de la victòria de Tirant, cosa que alegra
tota la cort (cap. 133 i 134).
El Soldà escriu a Tirant demanant-li una treva de sis mesos, alhora que el seu
ambaixador, anomenat Abdal·là Salomó, li prega que posi en llibertat un
cunyat del Soldà, fet presoner en els últims combats; Tirant ho atorga. Reunit
el Consell per tractar de les treves, el duc de Macedònia es mostra disposat a
acceptar-les, amb l'oposició del duc de Pera i el mateix Tirant, que confia
aprofitar-se de l'estat d'abatiment dels infidels per fer-los fora totalment de
l'Imperi. Triomfa aquest criteri, amb gran indignació del duc de Macedònia
(cap. 135v al 138).
Per odre de Tirant, Diafebus va a Constantinoble amb els presoners fets a la
batalla. Carmesina li pregunta per Tirant, i ell li manifesta les seves proeses i
el seu enamorament. Hi és present Estefania, que aprofita l'ocasió per
demostrar amb tota claredat el seu amor per Diafebus. Simultàniament,
arriben a Constantinoble forces de l'orde de Sant Joan que el Mestre de Rodes
envia per auxiliar l'Imperi i posar-les a les ordres de Tirant. Guiades per
Diafebus, es dirigeixen al camp de batalla. Començada l'ofensiva pel Soldà,
Tirant ha de refugiar-se al castell de Malveí, propietat d'un cavaller el fill del
qual, Hipòlit, es va fer gran amic seu (i després és considerat el seu nebot).
Tirant preparava una estratègia contra els infidels, que aparentment feia creure
que les forces imperials tenien les de perdre. El duc de Macedònia aprofita
malintencionadament aquesta oportunitat i envia a Constantinoble un
missatger que comunica a l'Emperador, a la cort i a tot el poble que l'exèrcit
grec ha estat derrotat i que Tirant ha fugit covardament. En realitat, Tirant ha
aconseguit una nova victòria sobre l'enemic, i a continuació, per informar-ne
l'Emperador, envia un missatger a Constantinoble que, després de vèncer la
incomprensió de tots, fa saber la venturosa veritat (cap. 138 al 141).
El Soldà envia novament Abdal·là Salomó com a ambaixador seu a Tirant en
demanda de concòrdia. Tirant disposa el desarmament general de l'exèrcit
enemic; i mentre esperen l'arribada de les naus que havien de portar els
presoners, Abdal·là Salomó pronuncia un llarg discurs sobre la conducta
dels reis (cap. 142 i 143). El botí i els presoners arriben a Constantinoble, on
l'Emperador s'assabenta de les proeses de Tirant, mentre que Diafebus exalta a
la Princesa l'amor que el Capità sent per ella. L'Emperador disposa del botí i
dicta sentència contra els cavallers italians que, a sou dels infidels, havien
lluitat contra l'Imperi. Diafebus té una conversa amb Carmesina i Estefania, en
la qual la Princesa li encarrega que porti a Tirant un riquíssim present en
diners, de part seva, i Estefania es lliura com a esposa a Diafebus amb un
graciós albarà (cap. 144 al 147).
Diafebus torna al camp, al costat de Tirant. Els cabdills del que quedava de
l'exèrcit turc, que es trobava en estat crític, van reunir el consell i van resoldre,
com a últim recurs, que el Rei d'Egipte, que es trobava entre ells i era molt
destre en l'exercici de les armes, matés a Tirant. Decideix desafiar-lo a batalla
a ultrança, amb el benentès que, començat el combat, si els turcs veuen que el
Rei porta avantatge el deixaran fer, però si noten que guanya Tirant, des de
lluny el mataran amb fletxes. Però un servent del Soldà, antic presoner cristià,
en saber aquest propòsit es trasllada al camp enemic i n'informa Tirant (cap.
148 i 149).
El rei d'Egipte envia la lletra de batalla a Tirant, que contesta acceptant. La
valentia de Tirant augmenta l'odi del duc de Macedònia, que, reunit el consell
de guerra, l'increpa ferotgement i manifesta que no vol reconèixer la seva
capitania. Tirant replica amb aspror i, l'endemà, reunits tots els cavallers,
Tirant renuncia al seu títol de Capità i demana que se'n triï un altre en el seu
lloc. Els cavallers no ho accepten i condemnen la conducta del duc de
Macedònia (cap. 150 al 154).
Mentre tant, havent mort el rei de Sicília, la corona passa a l'infant Felip de
França, espòs de Ricomana i íntim amic de Tirant. Sabent que aquest es
trobava lluitant contra els turcs a Grècia, li envia un exèrcit, dirigit pel duc de
Messina, per tal d'ajudar-lo en la campanya. Van ser molt ben rebuts per
l'Emperador, que va decidir acompanyar-los a l'escenari de la guerra per poder
veure les batalles. Carmesina també ho vol fer i, formant un gentil exèrcit de
dames, vestides a l'estil militar, s'uneix a l'expedició. En una nova batalla, el
duc de Macedònia fereix a traïció Tirant, però poc després mor a mans del Rei
d'Àfrica, un dels sobirans enemics. Després de dos dies de lluita, acaba la
batalla del riu Trasimè, guanyada gràcies a l'esforç i al saber militar de Tirant
(cap. 154 al 157).
Continua el galanteig entre Estefania i Diafebus i entre Carmesina i Tirant.
L'Emperador, agraït pels serveis d'aquest darrer, li proposa atorgar-li el comtat
de Sant Àngel, al qual Tirant renuncia, demanant que li sigui donat a
Diafebus, juntament amb l'ofici i la capitania de Gran Conestable. Com que
tot és concedit, s'organitzen unes grans festes per celebrar-ho al castell de
Malveí -on hi ha la cort-, i va creixent l'amor entre Tirant i la Princesa, sempre
d'amagat de l'Emperador i l'Emperadriu. Tirant i Diafebus fan una visita
nocturna a la cambra on dormen la Princesa i Estefania. Plaerdemavida ho
adverteix maliciosament i ho explica com si ho hagués somiat, i manifesta la
seva passió per Hipòlit. S'acosta una esquadra amb què el Gran Caramany i el
Rei de la Sobirana Índia es dirigeixen a ajudar el Soldà. Tirant els ataca,
derrota l'esquadra i, havent fet presoners els dos sobirans, entra tiomfalment a
Constantinoble, on ja hi havia de nou la cort (cap. 157 al 167).
Mentre tant, els que lluitaven contra l'exèrcit turc exigeixen la presència de
Tirant al camp de batalla. Arriba un ambaixador del Soldà -el mateix que
l'altra vegada: Abdal·là Salomó- i demana en nom del seu senyor una treva de
tres mesos, proposa el rescat del Gran Caramany i del Rei de la Sobirana
Índia, i el casament del Soldà amb la princesa Carmesina per acabar d'una
vegada amb la guerra. L'Emperador atorga les treves i suspèn la resposta a les
altres qüestions. Tenen lloc una sèrie de converses sobre les pretensions del
Soldà i debats cortesans (cap. 168n al 188).
L'Emperador organitza unes justes i un torneig en honor dels ambaixadors
del Soldà. En mig de la festa arriba a Constantinoble el vescomte de Branches,
cosí germà de Tirant, que és armat cavaller per l'Emperadriu i tot seguit
participa en les justes (cap. 188). Quan se celebrava un sumptuós banquet
arriba al port una nau endolada en què viatja la fada Morgana, que va a buscar
el seu germà, el rei Artús. És el rei Artús qui respon a una sèrie d'ingenioses
consultes. Amb motiu d'una burla de què és objecte Tirant, ell i els seus
companys fan vots cavallerescos. Acabades les festes, l'Emperador comunica
la seva resolució de negar-se al casament de la Princesa amb el Soldà i al
rescat del Gran Caramany i del Rei de la Sobirna Índia (cap. 189 al 214).
La Viuda Reposada, que havia estat la dida de Carmesina, s'enamora de Tirant
i s'empesca una trampa per desavenir-los. Calumnia al cavaller davant de la
Princesa, fent-li creure que al seu darrere parla amb menyspreu d'ella i que és
un traïdor que només pretén saquejar l'Imperi per tornar a la seva terra
carregat de riqueses. Carmesina es creu la mentida i comença a manifestar
despit a Tirant, que cau en la malenconia més profunda (cap 214 al 218).
Tirant demana a l'Emperador la mà d'Estefania per a Diafebus. Se celebra la
boda a la cort, i l'Emperador concedeix a la parella el ducat de
Macedònia (cap. 219 al 222). Estefania es proposa afavorir els amors de
Tirant i Carmesina, amb l'ajut de Plaerdemavida i l'oposició de la Viuda
Reposada. Plaerdemavida -que, per la seva banda, ja s'havia atrevit a suggerir
a l'Emperador el casament de la seva filla amb el cavaller- aconsegueix,
gràcies a una sèrie de desimboltes astúcies, portar Tirant a la cambra i al llit de
la Princesa, d'on ha de sortir precipitadament quan s'organitza un batibull al
palau, i es trenca una cama en saltar des d'una finestra (cap. 223 al 233).
Tirant es lamenta de la seva desgràcia i és recollit per Hipòlit i el vescomte de
Branches, que se l'emporten a la seva residència de Bellestar, on, fingint que
ha caigut del cavall, els metges de la cort el guareixen i és sol·lícitament atès
per l'Emperador, que desitja que estigui en forma aviat per tal de tornar a
lluitar contra els infidels, que acaben de rebre grans reforços d'Àfrica. Mentre
dura la malaltia de Tirant, Pladerdemavida fa de missatgera entre ell i
Carmesina, que ja no amaga el seu amor pel cavaller. Els dos enamorats
s'envien cartes (cap. 234 al 247).
L'Emperadriu s'enamora del jove Hipòlit i inicien una sèrie de converses i
d'al·lusions que conduexien a relacions íntimes entre tots dos. L'Emperadriu
reté Hipòlit amagat a la seva cambra, amb l'única complicitat de la seva
donzella Eliseu (cap. 248 al 264). Tirant, gairebé refet del tot, torna a fer vida
normal a palau mentre espera el moment de sortir cap al camp de batalla. Ell i
Carmesina s'atorguen l'un a l'altra com a marit i muller amb les fórmules
habituals del matrimoni secret (cap. 264 al 283).
Aleshores es posa de manifest la passió que per Tirant ha concebut la Viuda
Reposada, que trama una malvada intriga. Si d'una banda continua fent creure
a la Princesa que Tirant, al seu darrere, se'n burla, per l'altra, a soles amb
Tirant, li revela que Carmesina és tan deshonesta que manté amors secrets
amb el negre Lauseta, hortolà (o sigui jardiner) de palau. Se celebren unes
festes de comiat en honor de Tirant i, quan ja està fixada la seva partida, la
Viuda Reposada es decideix a portar a terme la ficció que evidenciarà la
pretesa maldat de Carmesina. Ordena confeccionar a un pintor una màscara
que reprodueix el rostre del negre Lauseta; i, un dia, després d'haver fet que
Tirant espiés l'escena, incita Carmesina a baixar a l'hort (al jardí) a prendre la
fresca i convenç Plaerdemavida perquè, amb la màscara posada, acariciï
agosaradament la Princesa, com per fer broma. El cavaller, que ho veu tot
perfectament gràcies a una combinació de miralls que ha muntat la Viuda a la
cambra on l'ha amagat, creu que realment Carmesina manté amors
deshonestos amb Lauseta, que ha estat allunyat de l'hort per la malvada
intrigant. Tot surt com la Viuda volia, i Tirant, desesperat, després d'haver
rebutjat les ja clares propostes amoroses de la Viuda, que es pensava tenir el
camí lliure, va a buscar el negre Lauseta i el mata (cap. 284 al 286).
Mentre tant, degut sobretot a desacords entre el duc de Pera i Diafebus, nou
duc de Macedònia, els turcs obtenen una gran victòria, i en la batalla són fets
presoners molts cavallers cristians -entre els quals, el mateix Diafebus-, la
qual cosa posa en gran perill l'Imperi. La notícia desconsola la cort, i el dolor
s'agreuja quan se sap que Tirant ha recaigut de la seva malaltia i s'ha
trencat altre cop la cama. El consell d'una jove jueva retorna la salut al
cavaller, que semblava a punt de morir. Tirant, que no ha volgut tornar a
dirigir la paraula a Carmesina i que constantment ha posat de manifest el seu
disgust, decideix embarcar-se cap al camp de batalla. A bord de la nau, la
Princesa li envia Plaerdemavida perquè descobreixi la causa de la seva
reservada conducta. La donzella puja a la galera i aconsegueix que Tirant li
expliqui el que va veure aquell dia a l'hort. Plaerdemavida li replica que tot va
ser una broma i que ella mateixa, amb una màscara al rostre, feia el paper de
Lauseta. Per demostrar-ho, demana a Hipòlit que vagi corrents a palau i que
porti, de la seva cambra, la màscara que va servir per a la farsa. Hipòlit fa
arribar la màscara a Tirant i aquest es convenç de la innocència de Carmesina
i de la maldat de la Viuda Reposada (cap. 287 al 296).
Tirant a Barbaria. Estant en aquests raonaments, el mar s'embraveix de tal
manera que les galeres es desprenen del port i se'n van mar endins. La que
duia Tirant i Plaerdemavida -que no va tenir temps de saltar a terra- naufraga a
les costes de Barbaria. Se salven Tirant i la donzella, que arriben a la costa
separats. Plaerdemavida és recollida per un velll moro, que, havent estat
captiu a Espanya, on va rebre molt bon tracte, l'acull amb afecte i se l'emporta
a casa seva, a Rafal, prop de Tunis, on la seva filla la pren com a companya.
Tirant és recollit per un alt dignatari, anomenat el Cabdillo sobre los
Cabdillos, que viatjava per aquelles terres portant una ambaixada del seu
sobirà, el Rei de Tremissèn, al rei de Tunis. Sent simpatia per Tirant i l'acull
(cap. 296 al 300).
Tirant fa un relat inventat de la seva vida i condició, i li diu anomenar-se
Blanc. És vestit de moro i entra al servei del Cabdillo, el fill del qual -promès
de Maragdina, la filla del Rei de Tremissèn-, el fa empresonar. Mentre tant, el
rei de la gran Etiòpia, anomenat Escariano, home negre i poderós, feia
preparatius de guerrra contra el de Tremissèn, veí seu, i volia casar-se amb la
seva filla, Maragdina. Aliat amb el rei de Tunis, Escariano comença les seves
operacions amb bona fortuna. En un moment de perill, intuint que Tirant devia
ser un bon cavaller, el Cabdillo sobre los Cabdillos el treu de la presó on
l'havia tancat el seu fill. Tirant comença a hostilitzar les forces d'Escariano i
aconsegueix d'alliberar el rei de Tremissèn i la seva filla, que estaven assetjats
en un castell. Maragdina s'enamora de Tirant. Com a reconeixement dels
serveis prestats, el rei de Tremissèn prega al Cabdillo que atorgui la llibertat al
nostre cavaller. Concedit això, Tirant jura al Rei que no abandonarà la seva
terra fins haver mort, empresonat o fet fugir el rei Escariano (cap. 301 al 307).
Veient-se cada dia en pitjor situació, el rei de Tremissèn envia Tirant com a
ambaixador al rei Escariano. Aquest li diu que no deixarà la guerra fins que
Maragdina no sigui la seva esposa, i aprofita l'ocasió per pronunciar una llarga
i eruditíssima disertació sobre les excel·lències de les dones. Quan Tirant ha
marxat, passat un temps el rei Escariano, amb l'ajut de l'enginy d'un jueu,
entra a la ciutat de Tremissèn, i després de matar el rei, els seus fills i el fill
del Cabdillo, s'apodera de Maragdina i la reclou al castell de Mont Túber.
Gràcies a una estratagema d'un captiu albanès, que d'acord amb Tirant ha
aconseguit d'introduir-se al castell, el castell és pres i el rei Escariano és fet
presoner (cap. 307 al 318).
Maragdina, que no havia volgut accedir a les apassionades sol·licituds
d'Escariano, manifesta a Tirant que n'està enamorada. Tirant respon que el seu
amor pertany a una donzella cristiana, a la qual vol romandre sempre fidel; i,
alhora, aprofitant-se del prestigi que té damunt de Maragdina, la convenç de la
veritat del cristianisme i acaba batejant-la ell mateix. En saber-ho, el rei
Escariano demana a Tirant que l'instrueixi en la fe de Crist. El cavaller ho fa, i
el bateja també, i a continuació tots dos es juren fidelitat com a germans
d'armes. Amb l'ajut d'un frare mercedari valencià -cosa que aprofita l'autor per
dedicar unes frases a València-, que oportunament arriba per rescatar captius,
Tirant emprèn una ràpida tasca d'evangelització que el porta a batejar més de
44.000 moros, que es fan cristians seguint l'exemple del seu rei Escariano
(cap. 319 al 330).
Maragdina, que per la mort del seu pare és ara reina de Tremissèn, insisteix en
els seus propòsits de casar-se amb Tirant; aquest, no obstant això, la convenç
que es casi amb Escariano, cosa que es fa immediatament. Tirant, doncs, actua
com a capità d'uns regnes africans que ja són cristians. Això disgusta a uns
altres magnats que volen continuar essent mahometans, entre els quals hi ha el
mateix Cabdillo sobre los Cabdillos, el qual, com que es permet ofendre
Tirant per la seva tasca evangelitzadora, és mort per Escariano, acte que Tirant
li reprova. Les forces infidels s'organitzen i emprenen la guerra contra el regne
cristià, en ajut del qual arriba el senyor d'Agramunt, un dels cavallers de
l'exèrcit de Tirant que havia arribat a Àfrica amb la galera de Tirant i que
havia estat empresonat pels moros. Se succeeixen nombroses batalles contra
molts reis infidels. En un moment donat, les forces de Tirant arriben davant la
ciutat de Montàgata, en què regnava una donzella. Com que els seus habitants
havien ferit el senyor d'Agramunt, Tirant es decideix atacar violentament la
ciutat i castigar-la (cap. 331 al 349).
A Montàgata hi havia Plaerdemavida, en qualitat de donzella de la Reina. En
saber per informacions d'un presoner que el capità dels que volien destruir la
ciutat era Tirant lo Blanc, es decideix a intervenir per evitar el desastre. Es
presenta davant de Tirant i sostenen un llarguíssim diàleg en què ella dilata tot
el possible donar-se a conèixer, malgrat les al·lusions que fa a les proeses del
cavaller a Grècia i als seus amors amb Carmesina. Posa tanta passió en les
seves paraules en parlar de la Princesa, que Tirant cau a terra, desmaiat. El rei
Escariano reprèn durament Plaerdemavida i, quan aquesta es disposava a
tornar en si a Tirant i el tenia en els seus braços, arriba el senyor d'Agramunt
que, pensant-se que la donzella l'havia mort, intenta matar-la però fereix
Tirant en un mà. Finalment, recuperat Tirant, Plaerdemavida es decideix a
descobrir-li la seva personalitat. Gran és l'alegria del cavaller; i per honorar
Plaerdemavida la fa seure en un tro, més elevat que el de la Reina de la ciutat,
i obliga tots a besar-li la mà. Tirant perdona la ciutat i se celebren
solemnes festes (cap. 350 al 366).
El senyor d'Agramunt demana perdó a Tirant i Plaerdemavida. Tirant retorna
a la Reina la seva ciutat, perquè la donzella havia regnat aparentment durant
les festes, per desig de Tirant. La Reina rep el babtisme, i amb ella els seus
súbdits, i Tirant fa al senyor d'Agramunt rei de Fes i de Bugia i el casa amb
Plaerdemavida (cap. 367 al 383).
Passades les festes de les esposalles, Tirant envia a Melquisedec -a qui havia
casat amb la Reina de Montàgata- a Constantinoble per informar-se de l'estat
en què es troba l'Imperi. Acompleix la seva missió i torna, després d'haver
portat notícies de Tirant a l'Emperador i a Carmesina -que s'havia reclòs en
un monestir, pensant-se que Tirant era mort-, i portant una carta del sobirà en
què prega al cavaller que torni aviat a l'Imperi que ara, durament combatut
pels turcs, es trobava reduït pràcticament a la capital; i li porta també una carta
de la Princesa (cap. 383 al 400).
Continuen les armes victorioses i la tasca evangelitzadora de Tirant, que troba
la col·laboració del frare Joan Ferrer, mercedari natural de Lleida. Envia un
cavaller principal anomenat Espèrcius a la cort del Rei de Sicília -o sigui,
l'infant Felip de França, marit de Ricomana- amb la missió de sol·licitar
reforços per emprendre una nova campanya per a la defensa i alliberament de
l'Imperi grec. El Rei de Sicília hi accedeix immediatament i recluta un exèrcit
destinat a tal fi (cap. 401 al 407).
Tirant lo Blanc torna a l'Imperi grec. Tirant lo Blanc, mentre per un cantó
envia el rei Escariano al seu regne d'Etiòpia per reunir gent d'armes, per l'altre
s'embarca ell mateix, amb els seus amics i aliats, en una esquadra que es
proposa portar ajut a Constantinoble. Fa escala a Palerm, on s'entrevista amb
els reis de Sicília, pels quals és rebut molt amistosament. Es reuneixen les
dues esquadres, la de Tirant i la del rei de Sicília, i, en companyia d'aquest -
que deixa el regne temporalment en poder del duc de Messina-, emprenen la
ruta de Constantinoble. Mentre tant, el cavaller Espèrcius, que havia estat
enviat com ambaixador de Tirant a Sicília, és arrossegat per una tempesta a
l'illa del Lango, on desencanta la filla d'Hipòcrates, que vivia allà en forma de
drac, s'hi casa i cristianitza l'illa (cap. 408 al 413).
Arribat al port de Troia, Tirant envia un missatger a l'Emperador, que es troba
a Constantinoble, assetjada pels turcs tant per mar com per terra. Aquest fet
dóna esperances als assetjats, que veien inevitable la seva perdició i que es
defensaven com podien, tenint per Capità major a Hipòlit. La Viuda
Reposada, en assabentar-se que Tirant s'acostava i que aviat arribaria a
Constantinoble, comprenent que de seguida es faria manifesta la seva maldat,
s'empassa un verí i mor. Tirant comença la seva acció guerrera: empresona
l'armada turca que bloquejava per mar Cosntantinoble, i després desembarca a
terra per lluitar contra les forces infidels que envolten la ciutat. El Soldà i el
Gran Turc, veient-se perduts, envien a Tirant una ambaixada demanant pau i
treva per tres mesos, o, com a últim recurs, pau final per cent un anys. Davant
d'aquestes proposicions, Tirant no s'atreveix a respondre sense consultar-ho
abans amb l'Emperador, i decideix anar personalment a Constantinoble. Ja una
mica abans hi havia enviat la reina de Fes -és a dir Plaerdemavida-, que va ser
magníficament rebuda a la cort i tractada com a sobirana. Plaerdemvaida va
mantenir llargues converses amb la Princesa sobre Tirant i la va tranquil·litzar
respecte a l'amor que ell li tenia, ja que no s'havien pogut comunicar des del
dia llunyà en què la tempesta el va arrencar de Constantinoble i l'arrossegà al
nord d'Àfrica (cap. 414 al 433).
Tirant arriba a Constantinoble amagant la seva personalitat, i Plaerdemavida
el condueix al llit de la Princesa, on els enamorats passen la nit i consumen el
matrimoni. L'endemà, Tirant va a veure Hipòlit, que el porta a entrevistar-se
amb l'Emperador. Exposades les condicions de l'enemic, després de reunir el
Consell, l'Emperador decideix acceptar la pau final per cent un anys, sempre
que el Soldà i el Gran Turc es constitueixin presoners i que els seus soldats
se'n vagin a peu i sense armes. Arriba mentre tant Estefania, duquessa de
Macedònia, i es llença als peus de Tirant, pregant-li que rescati el seu marit,
Diafebus, que es troba presoner de l'enemic des que Tirant, anys enrere, va
sortir de Constantinoble. Tirant torna al seu campament i dóna resposta a
l'ambaixada de l'enemic, que accepta les condicions de l'Emperador (cap. 434
al 447).
Tirant entra triomfalment a Constantinoble, amb les seves forces i els seus
presoners, i és aclamat pel poble com el seu alliberador. Pocs dies després
arriben el rei de Sicília i el de Fes -o sigui, el senyor d'Agramunt-, i se
celebren grans festes populars i cortesanes. L'Emperador, per premiar els
grans serveis de Tirant, li atorga la mà de la seva filla Carmesina, amb la qual
cosa es vinculen la successió de la corona i el títol de Cèsar de l'Imperi grec,
que també ha estat atorgat a Tirant. Se'n fa un pregó públic en mig de
l'alegria de tothom (cap. 448 al 453).
Arriba el rei Escariano amb el seu exèrcit, i mentre Maragdina, la seva esposa,
va a Constantinoble, on és rebuda amistosament per tota la cort i
principalment per Carmesina, ell es dedica, juntament amb Tirant, a alliberar
les províncies i les ciutats que encara es trobaven en poder de l'enemic, en una
de les quals troben Diafebus, duc de Macedònia, que continuava presoner.
Amb una ràpida campanya, Tirant reconquesta tot el territori de l'Imperi. La
victòria final se celebra a la cort amb bodes de cavallers i donzelles de palau
(cap. 454 al 466).
Quan es trobava a Adrianòpolis, Tirant agafa un encostipat sobtat que li
produeix un mal de costat tan agut que sap que la seva mort s'acosta. Rep els
sagraments, fa testament a favor d'Hipòlit i redacta una carta per a Carmesina.
Expressa el seu desig de ser traslladat a Constantinoble i mor pel camí (cap.
467 al 471).
Després de la mort de Tirant lo Blanc. El cos de Tirant és portat embalsamat
a Constantinoble i exposat en el temple de Santa Sofia. L'Emperador, en
conèixer la trista notícia, fa una lamentació que, arribada a oïdes de
Carmesina, li fa saber què ha passat. Carmesina va a veure el cos de Tirant i es
lamenta dolorosament, plorant sobre el cadàver i besant-lo. Amb tanta força la
fereix la pena que comprèn que la seva mort és propera. Fa pública confessió
dels seus pecats i dicta testament, en què nomena hereva l'Emperadriu, la seva
mare. L'Emperador, mentre tant, ha mort pel dolor que li han produït el trist
final de Tirant i l'agonia de la seva filla (cap. 472 al 480).
Després d'aquests dissortats esdeveniments -durant els quals l'Emperadriu s'ha
lliurat una vegada més al jove Hipòlit-, com que l'Imperi no té hereu, els
cavallers es reuneixen per decidir qui ha de ser emperador. Vist que la
Princesa havia fet hereva la seva mare, i que Tirant havia nomenat hereu
a Hipòlit, decideixen que regnin tots dos un cop casats, "atesa la amistat
antiga que tots sabem que Ypòlit té ab la Emperadriu". Tots dos hi
accedeixen ben de gust, es casen i inicien el seu regnat. El nou Emperador
paga lliberalment a tota la gent d'armes i la llicencia, ja que la pau ha estat
definitivament restablerta. El Rei de Sicília se'n torna a la seva terra, i
l'Emperador ordena al Rei de Fes i al vescomte de Branches que condueixin
els cossos de Tirant i de Carmesina a Bretanya, d'acord amb la seva darrera
voluntat. Allà són enterrats ricament i les seves tombes guarnides amb epitafis
en vers. Algun temps després, l'emperador Hipòlit va posar en llibertat el
Soldà i el Gran Turc. Passats tres anys, va morir l'Emperadriu, i l'emperador
Hipòlit es va tornar a casar amb una filla del Rei d'Anglaterra, de la qual va
tenir tres fills i dues filles. El fill gran, anomenat també Hipòlit, va
protagonitzar singulars actes de cavalleria. L'Emperador i la nova Emperadriu
van morir el mateix dia i és de creure que frueixen de la glòria del paradís
(cap. 481 al 487).
http://www.xtec.es/~acarre/resum.htm
Aquest resum (que es fixa sobretot en els fets d'armes de la novel·la) ha estat traduït del castellà del llibre
de Martín de Riquer, Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción. Barcelona: Sirmio, 1992, pp. 245-
267.