recuerdo de una esperanza la segunda repÚblica en ...€¦ · fa vuitanta anys, el 12 d’abril de...

2
Fa vuitanta anys, el 12 d’abril de 1931, van tenir lloc unes eleccions mu- nicipals transcendentals a Espanya. Era la fórmula que la monarquia ha- via trobat per a iniciar la tornada a la normalitat constitucional després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, proclamada el 1923 amb la connivència del rei. La campanya electoral, no obstant això, havia desbordat els problemes de l’àmbit local per a plantejar si Espanya podria situar-se a l’altura de la resta de països europeus mentre perdurara una monarquia com la que representava Alfons XIII. A les ciutats més importants, on el vot es podia emetre amb llibertat, van triomfar les candidatures republicanes i es va fer evident per a tots, fins i tot per al mateix monarca, que s’havia optat per una nova forma d’estat i, sobretot, per escometre, amb il•lusió, les reformes que Espanya necessitava. Tots els testimoniatges coincideixen a assenyalar l’alegria i l’esperança que va suscitar el nou règim en la immensa majoria de la població. La Segona República, amb un govern republicanosocialista, va abordar immediatament, en l’anomenat bienni reformista, la solució de problemes gairebé seculars que es van concretar en les següents línies mestres: la defensa dels drets i llibertats de la persona, l’afirmació de la supremacia del poder civil sobre l’església i l’exèrcit, la modernització econòmica, social i política de l’estat –a través de la reforma agrària i altres mesures econòmi- ques i, sobretot, per mitjà de l’educació–, l’atenció dels drets de les dones i la configuració d’un Estat que respectara les peculiaritats de regions i na- cionalitats diverses. A causa de la lògica impaciència dels qui portaven dècades esperant aques- tes solucions i per la resistència dels qui temien perdre els seus privilegis –no menys lògica, encara que sí més criticable–, van esclatar conflictes continguts molt de temps. L’esforç reformador dels qui van arribar al poder a l’abril de 1931, al marge dels seus errors, va ser innegable. No s’ha d’oblidar que la tasca no era fàcil ni les circumstàncies internacionals favorables, amb la crisi econòmica posterior al crack de 1929 i el desprestigi del parlamenta- risme a les mans de règims totalitaris a Europa. Per dur a terme la democratització d’Espanya, es va elaborar una Consti- tució –aprovada al desembre de 1931– que establia el principi d’igualtat entre els ciutadans, fóra qualssevol la seua “naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques o les creences religioses”, feia una expressa declaració de pacifisme, reconeixia a les dones el dret al vot, establia el principi de separació de poders, declarava el laïcisme de l’estat, enumerava una llarga sèrie de drets individuals i socials, suprimia qualsevol distinció entre fills legítims i il•legítims, i subordinava la riquesa del país als interessos nacionals. El ritme de totes aquestes reformes, vertiginós per als qui no volien cedir en els seus privilegis, resultava desesperadament lent per a molts altres: d’ací les impaciències de sectors del moviment obrer enquadrats en la CNT o el PCE (encara que aquest era encara un grup minoritari) o fins i tot l’actitud de molts socialistes, que van revisar la seua participació en el govern i van plan- tejar una alternativa revolucionària. Els problemes es van anar acumulant i el règim va perdre les simpaties d’amplis sectors de la població, en alguns casos innecessàriament. Però era molt difícil en el dia rere dia “fer possible i compatible la pau i la justícia, la llibertat i l’ordre”. Una llei electoral que premiava les coalicions, a la recerca de governs esta- bles, va propiciar la victòria de les dretes en les eleccions generals de 1933, davant dels republicans, dividits, i els socialistes que s’hi van presentar en solitari. Així les coses, Alcalá Zamora va confiar el govern al Partit Radical d’un desprestigiat Lerroux, però no va poder impedir les creixents exigèn- cies de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) que, de fet, plantejava la revisió de totes les reformes fetes durant el bienni anterior. Fins al setembre de 1935 es van succeir set governs, molt inestables, que van dur a terme una política que no va aportar noves solucions als problemes existents, més enllà de l’enduriment de l’ordre públic. La conjunció de l’actitud de la dreta en el poder, l’ascens dels feixismes a Eu- ropa i la radicalització de la classe obrera van ser les causes de la revolució d’octubre de 1934, que va estar molt mal plantejada i va mancar d’objectius concrets, però es va convertir en un mite per a l’esquerra i va danyar serio- sament la legitimitat de la Segona República. A partir de llavors, la dreta va accentuar la repressió i els escàndols de corrupció van destrossar el Partit Radical, mentre que en l’esquerra s’anava construint un projecte de Front Popular, coalició que també es va donar a França i altres llocs. Finalment, Alcalá Zamora va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per a febrer de 1936. El Front Popular, que havia elaborat un programa que preveia una república burgesa avançada, més moderat que el de la conjunció entre republicans i socialistes a l’abril de 1931, va vèncer en aquests comicis per un estret marge de vots. Però no va ser possible aplicar un programa reformista, ja que molts espanyols, de dretes i esquerres, havien perdut la fe en el sistema parlamentari. I mentre l’esquerra feia proclames revolucionàries, la dreta preparava la contrarevolució. Però, malgrat l’augment dels conflictes socials i de la violència política des de febrer de 1936, l’alçament militar del 18 de juliol es va deure a la voluntat d’amplis sectors de la dreta, existent des de molt abans, de suprimir la democràcia republicana i aniquilar l’esquerra. En aquesta exposició hem tractat de recollir, molt succintament, com es va desenvolupar aquest procés a la província d’Alacant, procurant aportar imatges i documents procedents de nombroses localitats que ens permeten conèixer millor aquesta etapa de la nostra història, el balanç de la qual ha estat molt condicionat per la Guerra Civil de 1936 a 1939, però que va ser, sens dubte, la primera experiència democràtica espanyola. RECUERDO DE UNA ESPERANZA LA SEGUNDA REPÚBLICA EN ALICANTE (1931-1936) 13/11/2012 - 29/11/2012 Sala d’Exposicions del Centre d’Art Taller d’Ivars. Benissa Plaça del Portal. A l’esquerra, l’església vella. Benissa Banda de música dels seminaristes del Convent Franciscà. Benissa Processó de la “obrera”. Benissa Processó de la Immaculada, al Convent. Benissa Xiquetes en un collegi de Sant Vicent Mestre Francisco Capó, autor de l’himne de la Puríssima Xiquieta Inauguració del carrer Pare Melchor Archivo de la DEMOCRACIA Ajuntament de Benissa Regidoria de Cultura Inauguración del Instituto de Elche

Upload: others

Post on 20-Aug-2020

1 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: RECUERDO DE UNA ESPERANZA LA SEGUNDA REPÚBLICA EN ...€¦ · Fa vuitanta anys, el 12 d’abril de 1931, van tenir lloc unes eleccions mu-nicipals transcendentals a Espanya. Era

Fa vuitanta anys, el 12 d’abril de 1931, van tenir lloc unes eleccions mu-nicipals transcendentals a Espanya. Era la fórmula que la monarquia ha-via trobat per a iniciar la tornada a la normalitat constitucional després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, proclamada el 1923 amb la connivència del rei. La campanya electoral, no obstant això, havia desbordat els problemes de l’àmbit local per a plantejar si Espanya podria situar-se a l’altura de la resta de països europeus mentre perdurara una monarquia com la que representava Alfons XIII. A les ciutats més importants, on el vot es podia emetre amb llibertat, van triomfar les candidatures republicanes i es va fer evident per a tots, fins i tot per al mateix monarca, que s’havia optat per una nova forma d’estat i, sobretot, per escometre, amb il•lusió, les reformes que Espanya necessitava. Tots els testimoniatges coincideixen a assenyalar l’alegria i l’esperança que va suscitar el nou règim en la immensa majoria de la població.

La Segona República, amb un govern republicanosocialista, va abordar immediatament, en l’anomenat bienni reformista, la solució de problemes gairebé seculars que es van concretar en les següents línies mestres: la defensa dels drets i llibertats de la persona, l’afirmació de la supremacia del poder civil sobre l’església i l’exèrcit, la modernització econòmica, social i política de l’estat –a través de la reforma agrària i altres mesures econòmi-ques i, sobretot, per mitjà de l’educació–, l’atenció dels drets de les dones i la configuració d’un Estat que respectara les peculiaritats de regions i na-cionalitats diverses.

A causa de la lògica impaciència dels qui portaven dècades esperant aques-tes solucions i per la resistència dels qui temien perdre els seus privilegis –no menys lògica, encara que sí més criticable–, van esclatar conflictes continguts molt de temps. L’esforç reformador dels qui van arribar al poder a l’abril de 1931, al marge dels seus errors, va ser innegable. No s’ha d’oblidar que la tasca no era fàcil ni les circumstàncies internacionals favorables, amb la crisi econòmica posterior al crack de 1929 i el desprestigi del parlamenta-risme a les mans de règims totalitaris a Europa.

Per dur a terme la democratització d’Espanya, es va elaborar una Consti-tució –aprovada al desembre de 1931– que establia el principi d’igualtat entre els ciutadans, fóra qualssevol la seua “naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques o les creences religioses”, feia una expressa declaració de pacifisme, reconeixia a les dones el dret al vot, establia el principi de separació de poders, declarava el laïcisme de l’estat, enumerava una llarga sèrie de drets individuals i socials, suprimia qualsevol distinció entre fills legítims i il•legítims, i subordinava la riquesa del país als interessos nacionals.

El ritme de totes aquestes reformes, vertiginós per als qui no volien cedir en els seus privilegis, resultava desesperadament lent per a molts altres: d’ací les impaciències de sectors del moviment obrer enquadrats en la CNT o el

PCE (encara que aquest era encara un grup minoritari) o fins i tot l’actitud de molts socialistes, que van revisar la seua participació en el govern i van plan-tejar una alternativa revolucionària. Els problemes es van anar acumulant i el règim va perdre les simpaties d’amplis sectors de la població, en alguns casos innecessàriament. Però era molt difícil en el dia rere dia “fer possible i compatible la pau i la justícia, la llibertat i l’ordre”.

Una llei electoral que premiava les coalicions, a la recerca de governs esta-bles, va propiciar la victòria de les dretes en les eleccions generals de 1933, davant dels republicans, dividits, i els socialistes que s’hi van presentar en solitari. Així les coses, Alcalá Zamora va confiar el govern al Partit Radical d’un desprestigiat Lerroux, però no va poder impedir les creixents exigèn-cies de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) que, de fet, plantejava la revisió de totes les reformes fetes durant el bienni anterior. Fins al setembre de 1935 es van succeir set governs, molt inestables, que van dur a terme una política que no va aportar noves solucions als problemes existents, més enllà de l’enduriment de l’ordre públic.

La conjunció de l’actitud de la dreta en el poder, l’ascens dels feixismes a Eu-ropa i la radicalització de la classe obrera van ser les causes de la revolució d’octubre de 1934, que va estar molt mal plantejada i va mancar d’objectius concrets, però es va convertir en un mite per a l’esquerra i va danyar serio-sament la legitimitat de la Segona República. A partir de llavors, la dreta va accentuar la repressió i els escàndols de corrupció van destrossar el Partit Radical, mentre que en l’esquerra s’anava construint un projecte de Front Popular, coalició que també es va donar a França i altres llocs. Finalment, Alcalá Zamora va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per a febrer de 1936.

El Front Popular, que havia elaborat un programa que preveia una república burgesa avançada, més moderat que el de la conjunció entre republicans i socialistes a l’abril de 1931, va vèncer en aquests comicis per un estret marge de vots. Però no va ser possible aplicar un programa reformista, ja que molts espanyols, de dretes i esquerres, havien perdut la fe en el sistema parlamentari. I mentre l’esquerra feia proclames revolucionàries, la dreta preparava la contrarevolució. Però, malgrat l’augment dels conflictes socials i de la violència política des de febrer de 1936, l’alçament militar del 18 de juliol es va deure a la voluntat d’amplis sectors de la dreta, existent des de molt abans, de suprimir la democràcia republicana i aniquilar l’esquerra.

En aquesta exposició hem tractat de recollir, molt succintament, com es va desenvolupar aquest procés a la província d’Alacant, procurant aportar imatges i documents procedents de nombroses localitats que ens permeten conèixer millor aquesta etapa de la nostra història, el balanç de la qual ha estat molt condicionat per la Guerra Civil de 1936 a 1939, però que va ser, sens dubte, la primera experiència democràtica espanyola.

RECUERDO DE UNA ESPERANZALA SEGUNDA REPÚBLICA EN ALICANTE (1931-1936)

13/11/2012 - 29/11/2012Sala d’Exposicions del Centre d’Art Taller d’Ivars. BenissaPlaça del Portal. A l’esquerra,

l’església vella. BenissaBanda de música dels seminaristes del

Convent Franciscà. Benissa

Processó de la “obrera”. Benissa

Processó de la Immaculada, al Convent. Benissa

Xiquetes en un col•legi de Sant Vicent

Mestre Francisco Capó, autor de l’himne de la Puríssima Xiquieta

Inauguració del carrer Pare Melchor

Archivo de la DEMOCRACIA

Ajuntament de BenissaRegidoria de Cultura

Inauguración del Instituto de Elche

Page 2: RECUERDO DE UNA ESPERANZA LA SEGUNDA REPÚBLICA EN ...€¦ · Fa vuitanta anys, el 12 d’abril de 1931, van tenir lloc unes eleccions mu-nicipals transcendentals a Espanya. Era

Hace ochenta años, el 12 de abril de 1931, se celebraron unas trascenden-tales elecciones municipales en España. Era la fórmula que la Monarquía había encontrado para iniciar la vuelta a la normalidad constitucional tras el paréntesis de la Dictadura de Primo de Rivera, proclamada en 1923 con la connivencia del rey. La campaña electoral, sin embargo, había desbordado los problemas del ámbito local para plantear si España podría situarse a la altura del resto de países europeos mientras perdurase una monarquía como la que representaba Alfonso XIII. En las ciudades más importantes, donde el voto se podía emitir con libertad, triunfaron las candidaturas repu-blicanas y se hizo evidente para todos, incluso para el propio monarca, que se había optado por una nueva forma de Estado y, sobre todo, por acometer, con ilusión, las reformas que España necesitaba. Todos los testimonios coin-ciden en señalar la alegría y la esperanza que suscitó el nuevo régimen en la inmensa mayoría de la población.

La Segunda República, con un gobierno republicano-socialista, abordó de inmediato, en el llamado bienio reformista, la solución de problemas casi seculares que se concretaron en las siguientes líneas maestras: la defensa de los derechos y libertades de la persona, la afirmación de la supremacía del poder civil sobre la Iglesia y el Ejército, la modernización económica, social y política del Estado –a través de la reforma agraria y otras medidas económicas y, sobre todo, por medio de la educación-, la atención de los derechos de las mujeres y la configuración de un Estado que respetase las peculiaridades de regiones y nacionalidades diversas.

Debido a la lógica impaciencia de quienes llevaban décadas esperando esas soluciones y por la resistencia de los privilegiados a perder sus privilegios -no menos lógica, aunque sí más criticable-, estallaron muchos conflictos largo tiempo contenidos. El esfuerzo reformador de quienes llegaron al po-der en abril de 1931, al margen de sus errores, fue innegable. No hay que olvidar que la tarea no era fácil ni favorables las circunstancias internaciona-les, con la crisis económica posterior al crack de 1929 y el desprestigio del parlamentarismo a manos de regímenes totalitarios en Europa.

Para llevar a cabo la democratización de España, se elaboró una Constitu-ción -aprobada en diciembre de 1931- que establecía el principio de igual-dad entre los ciudadanos, fuesen cualesquiera su “naturaleza, la filiación, el sexo, la clase social, la riqueza, las ideas políticas o las creencias religiosas”, hacía una expresa declaración de pacifismo, reconocía a las mujeres el de-recho al voto, establecía el principio de separación de poderes, declaraba la laicidad del Estado, enumeraba una larga serie de derechos individuales y sociales, suprimía cualquier distinción entre hijos legítimos e ilegítimos, y subordinaba la riqueza del país a los intereses nacionales.

El ritmo de todas estas reformas, vertiginoso para quienes no querían ceder en sus privilegios, resultaba desesperadamente lento para otros muchos: de ahí las impaciencias de sectores del movimiento obrero encuadrados en la CNT o el PCE (aunque éste era todavía un grupo minoritario) o incluso la

Proclamación de la República en Pinoso

Homenaje al doctor Rico Cabot en Alicante

El presidente de la República visita Alicante

Homenaje a un alcalde republicano de Alcoi

Fundación de la Juventud Socialista Unificada

Altar de Sant Francesc a la capella de la comunió del Convent dels Franciscans, desaparegut a la Guerra Civil. Benissa

La República reconoció el derecho al voto de las mujeres

actitud de muchos socialistas, que revisaron su participación en el gobierno y plantearon una alternativa revolucionaria. Los problemas se fueron acumu-lando y el régimen se enajenó las simpatías de amplios sectores de la po-blación, en algunos casos innecesariamente. Pero era muy difícil en el diario actuar “hacer posible y compatible la paz y la justicia, la libertad y el orden”.

Una ley electoral que premiaba a las coaliciones, en busca de gobiernos estables, propició la victoria de las derechas en las elecciones generales de 1933, frente a los republicanos, divididos, y los socialistas que se presen-taron en solitario a ellas. Así las cosas, Alcalá Zamora confió el gobierno al Partido Radical de un desprestigiado Lerroux, pero no pudo impedir las cre-cientes exigencias de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que, de hecho, planteaba la revisión de todas las reformas hechas durante el bienio anterior. Hasta septiembre de 1935 se sucedieron siete gobiernos, muy inestables, que llevaron a cabo una política que no aportó nuevas soluciones a los problemas existentes, más allá del endurecimiento del orden público.

La conjunción de la actitud de la derecha en el poder, el ascenso de los fas-cismos en Europa y la radicalización de la clase obrera fueron las causas de la revolución de octubre de 1934, que estuvo muy mal planteada y careció de objetivos concretos, pero se convirtió en un mito para la izquierda y dañó seriamente la legitimidad de la Segunda República. A partir de entonces, la derecha acentuó la represión y los escándalos de corrupción destroza-ron al Partido Radical, mientras que en la izquierda se iba construyendo un proyecto de Frente Popular, coalición que también se dio en Francia y otros lugares. Finalmente, Alcalá Zamora disolvió las Cortes y convocó elecciones para febrero de 1936.

El Frente Popular, que había elaborado un programa que contemplaba una República burguesa avanzada, más moderado que el de la Conjunción entre republicanos y socialistas en abril de 1931, venció en esos comicios por un estrecho margen de votos. Pero no fue posible aplicar un programa refor-mista, pues muchos españoles, de derechas e izquierdas, habían perdido la fe en el sistema parlamentario. Y mientras la izquierda hacía proclamas revolucionarias, la derecha preparaba la contrarrevolución. Pero, a pesar del aumento de los conflictos sociales y de la violencia política desde febrero de 1936, el levantamiento militar del 18 de Julio se debió a la voluntad de amplios sectores de la derecha, existente desde mucho antes, de suprimir la democracia republicana y aniquilar a la izquierda.

En esta Exposición hemos tratado de recoger, muy someramente, cómo se desarrolló este proceso en la provincia de Alicante, procurando aportar imágenes y documentos procedentes de numerosas localidades que nos permitan conocer mejor esta etapa de nuestra historia, cuyo balance ha sido muy condicionado por la Guerra Civil de 1936 a 1939, pero que fue, sin duda, la primera experiencia democrática española.

RECORD D’UNA ESPERANÇALA SEGONA REPÚBLICA A ALACANT (1931-1936)

13/11/2012 - 29/11/2012Sala d’Exposicions del Centre d’Art Taller d’Ivars. Benissa

Archivo de la DEMOCRACIA

Ajuntament de BenissaRegidoria de Cultura

Convent Franciscà amb el campanar desaparegut durant la Guerra Civil.

Benissa