rafel orozco delclÒs - metges catalans · tiempo perdido y la comprensión de las respectivas...

RAFEL OROZCO DELCLÒSEmpremta d’una vocació

3

Índex

Presentació i Agraïments ..........................................................4Robert Manson, Jordi Bofill ......................................................5Lluís Orozco Delclòs ..................................................................11Rafael González Mas .................................................................51Joan Punyet Miró .......................................................................73Rafael Orozco Delclòs ..............................................................79 Enric Sànchez-Cid et al ......................................................... 105Vicente Corbatón Blasco ...................................................... 109Lluís R. Viñas Rexach ...............................................................127José Bravo Casas ..................................................................... 143Marta Corachán i Cuyàs ....................................................... 149Toni Bruel i Carreras ................................................................155J. Miquel Sales Pérez ...............................................................161Maurice E. Müller......................................................................179Joan Sabater Tobella ............................................................. 185Joan Girós Torres ..................................................................... 189Juan Enrique Blasco Sanchíz .............................................. 193Carlos Humet, Laura Bachpol, Aurora Yuste ................ 201Mikhaïl Lavrovsky ...................................................................205Concepció Farré i Casals .......................................................209Jordi Pujol i Soley .....................................................................213Carles Sauró i Calzada ............................................................217Rafael Orozco Delclòs ........................................................... 221

4

presentació i agraiments

Maria Rosa Martí Llauradó i família

Tenim el plaer de presentar-vos un recull d’escrits que repassen alguns dels passatges més destacats de la trajectòria professional i personal d’en Rafel Orozco i que volen ser un homenatge a la seva figura.

Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·laboració i implicació de mol-tes persones però permeteu-nos que fem un reconeixement especial al Dr. Rafael González Mas, d’ell va sorgir la idea inicial i ell ens va empènyer a con-tactar amb la resta d’amics i col·laboradors d’en Rafel que heu fet possible el projecte.

Us agraïm a tots la vostra participació, mostra de l’estima i afecte que conser-veu envers d’en Rafel.

Volem agrair també el suport de la Fundación Teknon, entitat que ha recolzat i ha fet possible l’edició de l’obra.

Per últim volem deixar obert aquest recull de texts a qualsevol persona que vulgui fer palesa la seva estima i record envers d’en Rafel.

Moltes gràcies a tots.

Nota: Volem fer constar un agraïment especial cap a l’Anna Costa, la Montse Lladó i la

Maria Peguera, les quals han col·laborat en la traducció i revisió ortogràfica dels escrits

5

Robert MansonConsejero Delegado Centro Médico Teknon –

Presidente Fundación Teknon

Centro Médico Teknon, fue probablemente el último gran complejo hos-pitalario de Cataluña al cual el Dr. Rafael Orozco Delclós se incorporó en su larga trayectoria como especialista en Traumatología y Cirugía Ortopédica, sin dejar por ello de atender algunos compromisos quirúrgicos e intercon-sultas en otros hospitales.

No conocíamos en persona al Dr. Orozco pero sí por referencias de prensa, fuera como presidente de Cruz Roja o por comentarios de compañeros de la misma especialidad, sobre todo en relación a su gran trabajo al frente de la Fundación M. E. Müller - España como entidad que velaba por la difusión de las tecnicas quirúrgicas de osteosíntesis desarrolladas por el Prof. Mauri-ce E. Müller y sus colaboradores.

Fue de la mano del querido y común amigo, Dr. Josep Llovet Tapias, Neu-rocirujano, que también dejó escuela, por el que Rafael fue admitido en el Cuerpo Facultativo de Centro Médico Teknon en el año 1995. El Dr. Orozco se incorporó a los despachos de Marquesa anexos al Centro e inició progre-sivamente y con tiento su actividad en el área quirúrgica.

Tal y como corresponde a una relación inicial y a pesar de estar advertidos por él mismo, nos sorprendió el constante esgrima que, tanto los directivos como los gestores del área quirúrgica, tuvimos que mantener para satisfa-

Jordi BofillDirector Médico Centro Médico Teknon 1994 - 2007

Vicepresidente Fundación Teknon 2003 - 2008

RAFEL OROZCO DELCLÒS Empremta d’una vocació

6

cer las expectativas de su propio estilo de trabajo así como acoplarnos a su visión de la calidad, no sólo en lo relativo al estricto ámbito de su quirófano, sino en cualquier punto y persona del conjunto del área quirúrgica. Afortu-nadamente, las modernas instalaciones de Centro Médico Teknon, inaugu-radas en Febrero de 1994 con dos quirófanos con flujo laminar, entre otros, y la protocolización de procedimientos generales del área establecidos por diversos estamentos de la Dirección y por colegas del Cuerpo Facultativo, hicieron relativamente fácil una rápida adaptación así como un progresivo tono de mutua confianza.

En 1996 le pedimos a Rafael Orozco que formase parte de la comisión de Cirugía; aceptó, condicionado a que los acuerdos que de ella saliesen, se de-mostrasen útiles, es decir, que se cumpliesen. Estuvo ayudando y aportan-do mucho. Sus positivos debates con especialistas de otras disciplinas nos hicieron mejorar, ya que sin duda, entre las más exigentes estaba la Cirugía Ortopédica y más aún si el interlocutor predicaba con el ejemplo: rigor en

el trabajo, precisión en la recogida de datos de la Historia Clínica y excelentes resultados en su prác-tica quirúrgica.

Fue a partir de entonces, en que Rafael Orozco, aparentemente desconfiado, exigente y directo, pero reservado en sus cosas, nos fue mostrando los otros dominios y sensibilidades: su amor por la cultura, leída o escrita, pintada o explicada, el

mar y la pesca deportiva, la buena mesa en especial en su casa de Sant Jordi D’Alfama con unos buenos fideos de pescado, la importancia sin paliativos de la familia, queriendo hacer opaca, sin conseguirlo, su ternura, y en su siempre acelerada agenda, el místico rincón guardado para la única Medi-cina que debe existir, la Medicina bien hecha.

Este cortejo de elementos tróficos para buscar la recíproca confianza, el tiempo perdido y la comprensión de las respectivas culturas sanitarias, co-menzaron con una extensa visita a los locales de Fundación Müller, geo-

Predicaba con el ejemplo: rigor en el trabajo, precisión en la

recogida de datos de la Historia Clínica y excelentes resultados

en su práctica quirúrgica

Robert Manson i Jordi Bofill

7

gráficamente muy cercanos al Campus Teknon; con Rafael y junto al hu-mildemente imprescindible Dr. José Miguel Sales, fuimos conociendo los impactantes archivos, germen de la publicación en la que hoy tenemos el privilegio de colaborar, las extensas fichas de recogida de datos para el se-guimiento de las artroplastias de cadera y rodilla y los errores en la osteo-síntesis, los impagables archivos microfotográficos de todas las técnicas de diagnóstico por la imagen e ir constatando que todo ha sido posible gracias a la catarsis entre la fe en una idea por parte del Dr. Orozco y la ayuda de los colegas que creyeron en ello y dedicaron tiempo a colaborar, entregando sus casos, ayudando a subir un escalón más en la razón de ser del propio proyecto de la Fundación Müller a nível internacional, aportando este ho-menaje, ”Errores en la osteosíntesis” del que el propio Prof. M. Müller cita en el prólogo “...Rafael Orozco realiza hoy un nuevo paso...”.

Vista aérea Centro Medico Teknon


8

Tiempo después en 2002, en comida de trabajo preparatoria de la visita del Prof. M. Müller, salieron nombres como Trueta y Charnley y en cada caso, Rafael nos explicaba sus aportaciones a la traumatología, o bien Steinman, Kirschner, Küntscher y otros, con sus aportaciones a la osteosíntesis o final-mente, la importancia de Robert Danis ya en 1950 o las propias actividades del Prof. M. Müller en 1951, ambos continuando con la apertura de horizon-tes en lo que ya era una temprana pero moderna osteosíntesis dinámica.

Docto y buen conocedor de las partes que más le afectaban de la Historia de la Medicina, era una delicia preguntar y escuchar, si el tiempo lo permitía. Todos estos pioneros, tantas veces controvertidos y que sufrieron luchando y Rafael entre ellos, merecieron y merecen nuestro sincero homenaje.

Poco hemos de decir de su enfermedad, en una primera etapa llegamos a celebrar en su casa, en una cena con nuestras esposas y Mª Rosa, la suya, la normalización del PSA. No más de 4 años después, la noticia de la reproduc-

ción de la enfermedad a otro nivel, nos llenó de tristeza y de impotencia. Durante la fase final de su enfermedad, siguió tratamiento médico en el Instituto Oncológico de nuestro centro, en donde nos consta por la familia, que ha querido que que-de constancia en este escrito, llegó a entablar una relación de verdadero afecto y un sentimiento de sincera gratitud con el Dr. Raimon Miralbell, Di-rector del Servicio de Radioncologia del Instituto Oncológico Teknon.

Rafael Orozco y otros que le precedieron, a veces controvertidos a veces simplemente envidiados, fueron intuitivos y visionarios, por tanto en algu-nos aspectos “avant la lettre”, inspirando lo que parecía utópico y que sin embargo con el tiempo se fue demostrando que así debía ser.

La Fundación Teknon, recibe el legado de Fundación Müller

- España y por ende de la gran tarea realizada por el Dr. Orozco, con el compromiso de

continuar con sus objetivos fundacionales

Robert Manson i Jordi Bofill

9

Como dijo el Prof. M. E.Müller en el prólogo de la edición del Atlas de Osteo-síntesis 1993, “prever, reconocer y entender los errores es el principio de la sabiduría”, Rafael así lo creyó y por eso fue un gran profesional.

La Fundación Teknon, recibe el legado de Fundación Müller y por ende de la gran tarea realizada por el Dr. Orozco, con el compromiso de continuar con sus objetivos fundacionales de promoción de la investigación, la docencia y la documentación en Cirugía Ortopédica acorde a los nuevos tiempos así como en la diseminación del conocimiento en este campo.

Una visió particular

Agraeixo la iniciativa d’editar aquesta memòria sobre el meu germà Rafel i el reconeixement que els coautors fan de la seva figura, em consta l’autèntic afecte que li professaven.

Vaig tenir el privilegi de treballar amb ell, o al menys molt a prop d’ell, durant pràcticament trenta anys, raó per la que disposo de documentació mèdica que potser resultaria de gran interès divulgar, no obstant, entenc que si en alguna cosa pot ser valuosa la meva aportació és per tractar al personatge des de la perspectiva tan particular que suposa la meva condició de germà. Entendran que redactar aquest text ha representat per a mi una dificultat sobreafegida a l’habitual però també he de dir que ha estat un exercici que m’ha proporcionat un bon efecte balsàmic.

Els inicis

La imatge més llunyana en el temps en que el recordo amb certa consistència ja és amb uniforme de recluta de les milícies universitàries. No ha d’estranyar, perquè quan va marxar a Barcelona a fer la carrera jo solament tenia tres anys, des d’aquell moment anava “apareixent” per casa en comptades ocasions, normalment festives. La seva habitació la recordo sempre buida. Així que durant la meva infància no vaig poder gaudir de la convivència amb el meu germà gran, amb el que em separaven gaire-bé quinze anys d’edat.

La imatge més llunyana en el temps en que el recordo amb certa consistència ja és amb uniforme de recluta de les milícies universitàries

Lluís Orozco DelclòsDirector Científic Institut de Teràpia Regenerativa Tissular

Lluís Orozco DelclòsDirector Científic Institut de Teràpia Regenerativa Tissular Centro Médico Teknon

11

Cada migdia dels dissabtes dels mesos d’estiu, pas-sava per sota de casa nostra la caravana d’autobusos que transportava soldats del proper campament mi-litar dels Castillejos amb permís de cap de setmana, allà va fer la “mili” en Rafel.

Solament en una nebulosa puc recordar l’excursió a l’acte de jura de bandera. El Rafel ens va ensenyar les esplèndides vistes que podien gaudir des d’aquell

campament. En la llunyania fins i tot s’arribava a veure la Rambla de Tarragona i si tancàvem una mica un ull, com si féssim l’ullet, fins i tot es veia casa nostra, situada precisament en plena Rambla.

A la tenda de campanya ens va presentar a Xavier Miserachs, un dels seus companys que en aquell temps ja despuntava com a fotògraf de primera línia. Va morir el 1998. Els seus reconeguts treballs es poden veure en la seva pàgi-na web que es manté activa.

Les milícies universitàries llavors estaven de moda. S’havia estrenat la pel·lícula “Quince bajo la lona” amb el llavors jovenet Carlos Larrañaga en el paper de guapo i Antonio Ozores en el de recluta destraler. La majoria dels soldats de Castillejos viatjaven a Barcelona però en ocasions alguns dels seus companys venien a dinar a casa i suposo que, tal com cantava Serrat, es quedaven “… los domingos a pelear hembras entre Salou y Cambrils”.

Per a mi tot aquell moviment suposava un gran festival, sobretot quan el meu germà em deixave jugar amb les gorres i les corretges.

Per a mi el temps anterior a aquesta època és el no res, però ha sobrevis-cut una fotografia d’un dinar a casa amb la meva mare, els nostre germans Antonio i Xavier i Rafel amb companys de la facultat i que han esdevingut amics per tota la vida. Amb potser cinc anys, se’m veu assegut en primer pla damunt dels genolls d’en Paco Montanyà, el que és ara un eminent cirurgià

En Rafel durant la època de milicies universitaries(foto: Xavier Miserachs)

12


vascular barceloní. També en primer pla, d’esquena, gira el cap un jovenís-sim Santos Palazzi Coll, ara mestre de generacions de traumatòlegs.Després de graduar-se, durant l’any que va trigar a casar-se amb la Maria Rosa, la seva novia de tota la vida, va instal·lar un consultori a casa nostra i que va tenir una activitat merament simbòlica donat que la seva principal activitat era a la Clínica Monegal, com assistent del doctor Joan Capell, cirurgià general de gran prestigi a la ciutat. La bona formació adquirida a l’Hospital Clínic va permetre que el Rafel es fes càrrec immediatament dels casos traumatol·lògics mentre Capell es dedicava exclusivament a la patologia abdominal. A mi em va tocar passar per aquella clínica i per les mans d’ambdós a propòsit d’una apendicitis.

Ja exercia la Medicina però li quedava pendent el període de pràctiques com alferes de complement que va poder complir en el regiment d’infanteria de la nostra ciutat. El dia de la festivitat de la Verge del Carme se li va encarregar el comandament de la companyia que tancava la processó que circulava pel passeig principal, la que en aquella època s’anomenava “Rambla del Genera-lísimo”. Situat en solitari a uns cinc metres per davant de la companyia d’ho-

En Rafel amb la mare, els germans i companys de la Facultat.

Lluís Orozco Delclòs

13

nors, amb gorra de plat, bota alta i esperons, va desfilar marcant el “pas de l’oca” al compàs de la processó. Jo llavors tenia nou anys. M’encantava que el meu germà estigués al front de la tropa i desfiles, com es diu normalment, tan “marcialment”. L’endemà seria l’enveja dels meus companys de classe. Acompanyat per la meva mare varem seguir la processó per diferents punts de la ciutat, això sí, fent el possible per escapar-nos del camp de visió de l“oficial al front”.

Anys més tard Rafel em va explicar l’altra cara d’aquell episodi. En realitat se li va encomanar aquella “missió” com a càstig per una indisciplina etiquetada com a “falta d’esperit militar”. Rèiem a cor que vols quan m’explicava la vergonya mo-numental que va passar quan, al seu pas, l’anaven saludant efusivament alguns dels seus primers pacients tarragonins, que el reconeixien malgrat la indumen-tària i la gorra que va procurar portar ben encasquetada. Coneixent el seu ca-

ràcter podem imaginar-nos com es deuria mossegar la llengua davant de l’oficial que el va castigar.

En aquella època Tarragona era més un poble gran que una ciutat petita. Les botigues de queviures, les

sabateries o les oficines bancàries literalment es podien comptar amb els dits d’una ma. Els nens jugàvem tranquil·lament al carrer, tothom es coneixia, tots ens saludàvem i circulaven poquíssims cotxes… placidesa i tranquil·litat absolutes.

A principis dels seixanta encara eren molt poques les cases que tenien nevera elèctrica i les “coca-colas” es consumien exclusivament en els bars. Un dia d’estiu el Rafel em va encarregar que anés a comprar els ingredients necessa-ris per poder preparar un bon “cuba libre”. Aquella va ser la primera vegada que vaig sentir aquesta expressió i potser per aquest motiu fins i tot recordo perfectament la marca de room que em va encarregar. L’encàrrec en qüestió era per poder-li oferir a Rafael González Mas, un important metge de Madrid, mestre i bon amic del meu germà, a qui havíem de rebre a casa. En aque-lla trobada s’estava gestant l’organització dels “Primeros Juegos Nacionales para Niños Inválidos”, el que avui diríem “Juegos Paralímpicos Infantiles” o similar.

En aquella època Tarragona era més un poble gran que

una ciutat petita.

14


De l’esdeveniment, celebrat el 1962, van quedar gravats en el meu “disc dur” dos moments, un la interpretació d’“Haurtxo Polita”, la popular can-çó de bressol basca, per part d’una nena que participava en els Jocs. Sé que al meu germà també el va emocionar. Per a mi, que tenia deu anys, va suposar a més la primera trobada amb l’idioma euskera. Si no recordo malament aquesta interpretació, amb la imatge de la nena a la platja al contrallum d’una posta de sol, tancava la pel·lícula oficial que es va fer d’aquests Jocs.

Per a la família seria bo recuperar la pel·lícula i si no s’ha fet, també convindria incorporar-la als arxius històrics de Tarragona i del moviment paralímpic per-què el document em sembla impagable.

L’altre moment que em va impactar va ser com en Rafel va iniciar el discurs de clausura dels Jocs.

Tiradora d’arc dels Jocs de Nens Invàlids, Tarragona.


15


16

Es va dirigir al públic assistent i els hi va etzibar:

- “Los Primeros Juegos Nacionales para Niños Inválidos han sido un fracaso”.

Estupor general a la sala. Vaig pensar alguna cosa semblant a “el meu germà s’ha tornat boig”. Va continuar:

- “Han sido un fracaso porqué en estos Juegos no hemos visto ni un solo niño invalido, todos los niños que han participado son niños rehabilitados”.

Somriures i sospirs d’alleujament general.

Ben aviat vaig començar a detectar que tenia un germà que destacava profes-sionalment a la ciutat. Jo el veia com a molt gran però la veritat és que només tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc anys.

Aquesta memòria fa àmplia referència a l’episodi relatiu a Mª Dolors Miró, filla de Joan Miró, i la seva influència posterior en la trajectòria professional del Rafel, però ja abans, una pacient que probablement va determinar en gran mesura la seva ràpida introducció en els ambients més influents de la ciutat va ser l’esposa del mateix alcalde.


17

Estava afectada per una poliartritis molt agressiva, tant és així que la de-formitat inveterada de la ma no es limitava a una típica desviació dels dits “en ràfega”, mantenia el puny totalment tancat i estava incapacitada per estirar mínimament els dits. La senyora, a la que recordo molt afable, mantenia lògicament una activitat social molt intensa i tothom tenia pre-sent que no se la podia saludar amb una encai-xada de ma.

El Rafel la va operar i li va implantar unes pròtesis de silastic. Va seguir molt d’aprop i amb molta de-dicació tota la rehabilitació, segurament amb cri-teris molt encertats tenint en compte l’experiència adquirida en el servei de González Más. El que està clar és que la pacient va recuperar la forma i la funció de la ma al menys a ni-vells suficients com per causar gran impacte en les seves posteriors relacions socials.

Immediatament va començar a tractar a altres pacients il·lustres de la ciutat. Durant un temps, de tant en tant, deia en to divertit:

- “¡Me’n vaig a penjar al governador!”.

I es desplaçava al Govern Civil per tractar al titular, suposo que afectat d’algu-na patologia cervical.

El pacient també li deuria quedar agraït donat que va presidir el seu banquet nupcial.

Ja de gran vaig comprendre que pels nostres pares, mestres d’escola, aquesta activitat i relacions del seu fill gran deurien suposar alguna cosa més que una lògica satisfacció personal, al comprovar que els esforços dedicats a la seva formació, inclosos els econòmics, havien pagat la pena.

Ben aviat vaig començar a detectar que tenia un germà que destacava professionalment a la ciutat. Jo el veia com a molt gran però la veritat és que només tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc anys.


18

El Rafel va néixer l’any 1938. La meva família va patir els efectes de la guer-ra civil a cada galta, encara que afortunadament, sense víctimes. Les dues nostres ties monges i altres parents pròxims van ser persseguides durant la guerra pels anarquistes i recent acavada la guerra la nostra mare empreso-nada durant un mes al “Palau de Pilats” pels franquistes i el nostre pare en el camp de concentració d’Argelès. Els meus avis i ties paternes es van exil·lar a Mèxic.

L’exili de la nostra familia paterna va ser aconsellable en el seu moment perquè el nostre oncle Manel, intim amic d’en Rómulo Negrin, va ser un destacat aviador republicà a qui, per error, inicialment se li va adjudicar que havia abatut a Carlos Haya, un homònim famós de l’aviació franquista. Així que el General Queipo de Llano va amenaçar-lo de mort durant una de les seves famoses al·locucions radiofòniques des de Sevilla. Val a dir que hi ha constància que la intermediació de l’oncle Manel, va ser impor-tant per a evitar que en el seu moment, els rojos assaltessin la catedral de

Tarragona. Acabada la guerra el nostre oncle es va traslladar a Rússia en companyia d’altres pi-lots espanyols. Va participar en la guerra mundi-al i va acabar com a cap de l’aviació soviètica del àrea de Moscou.

Comento aquesta circumstància perquè a prin-cipis dels anys seixanta, tots els personatges que configuraven l’entorn sociopolític en el que es bellugava el Rafel eren coneixedors de la posició o al menys de les arrels polítiques de cadascú.

Està clar que uns i altres van practicar una particular experiència de recon-ciliació nacional ja que no era massa freqüent la promoció a llocs desta-cats, com per exemple la direcció d’un hospital, si l’escollit no era, com és el cas, un clar addicte al règim.

A principis dels anys seixanta no era massa freqüent la

promoció a llocs destacats, com per exemple la direcció

d’un hospital, si l’escollit no era, com és el cas, un clar addicte al

règim.


19

Hospital de la Creu Roja de Tarragona

L’hospital estava situat en l’avinguda María Cristina, molt a prop de casa nos-tra en la Rambla, veiem la gran creu roja lluminosa des de la finestra de la nostra habitació. El seu nom exacte era “Hospital de la Cruz Roja, Antonio María Oriol y Urquijo”.

Oriol va ser un personatge paradigmàtic del franquisme. En el moment de la inauguració crec que era ministre de Justícia, anys més tard va ser president del Consell d’Estat. És recordat també perquè va ser segrestat pel GRAPO uns dies abans del referèndum de la reforma política del 1976.

El mateix ministre va presidir l’acte inaugural i va visitar les instal·lacions acom-panyat pel jove director mèdic de 27 anys.

Durant el temps que va transcórrer des de la cerimònia de col·locació de la pri-mera pedra, en la que vaig ser-hi present, fins a la cerimònia d’inauguració de l’hospital, la ciutat havia experimentat un canvi de ritme espectacular marcat per

Cerimònia de col·locació de la primera pedra de l’Hospital de la Creu Roja, Tarragona.


20

la implantació de la refineria de petroli, la nombrosa indústria petroquímica as-sociada i el conseqüent augment exponencial de la població. A més, l’inici del boom turístic va omplir els carrers de noies estrangeres en minifaldilla i la Costa Daurada va començar a omplir-se de discoteques. Els “sis-cents” i els “simcas” sen-

se airbags, ABS, cinturons de seguretat, ni reposacaps, anaven amunt i avall, això sí, circulant per les mateixes carreteres construïdes en temps del General Primo de Rivera, sense voreres i emmarcades per uns arbres enormes, moltes encara amb el sòl de llambordes.

En aquest escenari cal entendre l’“èxit” del nou hospital nascut amb una vocació molt traumato-lògica i lligat als serveis de socors desplegats per

la Creu Roja a les platges i carreteres. Cal tenir en compte que en els primers temps del nostre hospital la Residència Sanitària de la Seguretat Social, l’actu-al Hospital Joan XXIII, encara no havia obert les seves portes.

L’estiu del 1967 jo tenia quinze anys i havia fet el cinquè curs de batxillerat. A Tarragona l’emoció de les vacances a la platja quedava minvada perquè vi-víem a la platja tot l’any. Suposo que deuria estar avorrit i buscant ocupar el temps em vaig oferir al Rafel per fer alguna feina administrativa o similar, en el seu servei. Amb “cara de pal” em va respondre:

“A les quatre de la tarda presentat en el quiròfan”.

L’ensurt va ser considerable però m’hi vaig presentar.

Avui seria absolutament irregular que un noi d’aquella edat circulés per l’àrea quirúrgica però hem de situar-nos en el context molt menys regla-mentat de l’època.

Em feien situar en una cantonada del quiròfan i la meva missió consistia en recollir amb unes pinces molt llargues les gasses que queien a terra.

Per l’hospital va resultar molt important la creació,

especialment impulsada pel Rafel, de l’Escola d’infermeria

de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona


21

Crec que els hi feia pena i de tant en tant en deixaven caure alguna per man-tenir-me entretingut.

Poc a poc van començar a deixar-me endollar el bisturí elèctric, connectar l’as-pirador o preparar les venes de guix. El cert és que em va ser fàcil ambientar-me en aquell equip, al principi casi reduït a Francis Vallhonrat, Francisco Corbi i un grup d’infermeria potent que als consultoris encapçalava Carmen Dols. L’anestesista fix era Manuel Alonso. Més endavant es van incorporar Nami Ha-moui i Aurora Menéndez.

Durant les vacances successives vaig seguir assistint a l’hospital que progres-sivament anava creixent en activitat, en personal i mitjans que optimitzaven la seva capacitat terapèutica. En aquest sentit va resultar transcendental la creació, per part del Rafel, de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona. Moltes de les estudiants vivien en règim d’internat en el mateix centre.

Primera promoció de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona


22

Aquelles joves estudiants d’infermeria (...) aprenien

la utilització de complexos instrumentals per practicar

osteosíntesi amb la mateixa naturalitat que els nens d’avui

fan servir les videoconsoles.

La posta a punt de les noves tècniques quirúrgiques que anaven incorporant-se a l’arsenal terapèutic, especialment l’osteosíntesi reglada i la cirurgia pro-tèsica, implicaven la utilització de gran quantitat d’implants i instrumental de precisió i feia més ne-cessària que mai la implicació i la complicitat de la infermeria amb els cirurgians. Aquelles joves estu-diants d’infermeria assumien la fèrria disciplina que imposava aquell exigent director mèdic i aprenien

la utilització de complexos instrumentals per practicar osteosíntesi amb la ma-teixa naturalitat que els nens d’avui fan servir les videoconsoles, implicant-se en totes les accions que s’implementaven per millorar els resultats i impedir temi-bles complicacions com la infecció quirúrgica.

La innovació sempre comporta un període d’adaptació i la innovadora tècni-ca AO pel tractament de les fractures disposava també dels seus detractors oficials partidaris del tractament conservador a ultrança. S’argumentava algu-na cosa així com que “era preferible patir una fractura enguixada no consolidada que una fractura operada no consolidada i a més infectada”.

Certament l’enemic principal del tractament operatori de les fractures era la infecció per això l’optimització de les normes d’asèpsia va ser un principi lligat a la pràctica de la tècnica AO. En aquell moment va resultar innovador prohi-bir abandonar l’àrea quirúrgica amb l’“uniforme” dissenyat per a ús exclusiu a l’interior de l’àrea. Així el “pijama de color verd” va deixar de lluir-se a la cafe-teria i el seu ús es va restringir estrictament a l’equip quirúrgic, mentre que la resta de personal circulant a l’àrea es va vestir de color carabassa. L’exagerat impacte visual alertava de qualsevol contacte fortuït del color verd, associat a un element estèril, amb el color carabassa, associat a un element contaminat.

En aquest context va sorgir la idea de crear un material didàctic atractiu per poder explicar els moderns conceptes de l’asèpsia i antisèpsia a tot tipus d’auditori, ja fossin novícies estudiants d’infermeria o professors amb llarguíssima experiència, potser els més refractaris a canviar els seus hàbits ancestrals. Nota: Un traumatò-leg que tingués 50 anys d’edat el 1970 s’hauria llicenciat aproximadament el 1945.


23

El Rafel coneixia la meva afició i habilitat en el dibuix de còmics i segur de la meva bona predisposició em va encarregar una sèrie que il·lustrés defectes i mals hàbits de metges i infermeres referits a l’asèpsia. Es va pensar que això ajudaria a la divulgació dels conceptes de forma simpàtica i que les normes estrictes que s’intentaven implantar crearien menys rebuig als més reticents.

En una sala que el servei tenia habilitada per a la documentació i fotografia i que era l’embrió de la Fundació Maurice E. Müller a Espanya, disposàvem d’una taula de dibuix en la que varem crear personatges i escenes fins a ob-tenir una sèrie de diapositives molt il·lustratives. Considero que la qualitat d’aquells dibuixos era bastant dolenta, no obstant van tenir un gran èxit entre els professors nacionals i estrangers de l’escola AO i al cap d’uns anys Springer Verlag va editar i distribuir per a tot el món una selecció de 70 diapositives amb texts annexos del Rafael en tres idiomes1.

Amb el temps varem anar millorant la col·lecció afegint-hi més escenes i do-tant-les d’un cert efecte tridimensional. En definitiva varem millorar la qualitat de les imatges i les varem fer més atractives.

El tema “Asèpsia” va ser un “leitmotiv” que el Rafel va inculcar a tots els serveis que va dirigir i va in-corporar-ho en el temari de tots els simpòsiums, congressos i cursos de doctorat que va fomentar. Si en alguna cosa estem d’acord tots els que varem ser els seus deixebles és que una gran part del nos-tre èxit va unit als pocs fracassos que hem tingut com a conseqüència de complicacions infeccioses i això ho devem a la perseverança en l’exigència d’alts nivells d’asèpsia que ens va inculcar el que va ser el nostre Cap.

1 R.Orozco. Asepsys in Surgery. Ed. Sprnger Verlag. Heidelberg.1976.

Estem d’acord tots els que varem ser els seus deixebles és que una gran part del nostre èxit va unit als pocs fracassos que hem tingut com a conseqüència de complicacions infeccioses i això ho devem a la perseverança en l’exigència d’alts nivells d’asèpsia que ens va inculcar


24

De tant en tant, mentre anava pintant els còmics, havíem d’apagar la llum de la sala per seguir amb la feina prioritària que era processar fotogràficament cada un dels casos intervinguts. Els negatius quedaven arxivats en àlbums, com si es tractés d’una col·lecció de segells, els positius s’enganxaven en el darrera d’unes fitxes de cartró perforades que feien d’ordinador antidiluvià.

Quan s’havia de fer alguna presentació en un congrés també fèiem les diapositi-ves dels texts i milloràvem el seu atractiu visual virant el color de fons cap el blau amb una tècnica que consistia en exposar el negatiu a un ambient d’amoníac.

Anys més tard aquests centres de documentació mèdica s’han anat creant en tots els hospitals però en aquell temps la seva existència no era gens freqüent. El fet que fos el mateix personal del Servei i no professionals de la fotografia els qui realitzaven els procediments, lluny de ser un inconvenient, facilitava que els metges revisessin una vegada darrera d’una altra cadascun dels casos intervinguts, esprement així al màxim el seu valor didàctic.

La “Placa d’Orozco”

A l’Hospital es va formar un equip multidisciplinari neuro-traumatològic que obtindria uns resultats que esdevindrien transcendents. El 1967 el Rafel i el neurocirurgià Josep Llovet van viatjar junts a Madrid per escoltar a Ralph

Cloward, prestigiós cirurgià de Hawai, militar su-pervivent de Pearl Harbor, cèlebre per la seva tèc-nica d’abordatge anterior i fixació de la columna cervical mitjançant un empelt ossi encastat entre vèrtebres contigües. La tècnica s’aplicava tant en casos traumàtics com en degeneratius, és a dir, hèrnies discals, artrosis i artritis.

Les carreteres i platges de la costa tarragonina proporcionaven a l’hospital molts pacients amb greus lesions de columna per capbussades a poca pro-funditat que provocaven hiperextensions violentes del coll. L’equip neuro-

A l’Hospital es va formar un equip multidisciplinari

neuro-traumatològic que obtindria uns resultats que

esdevindrien transcendents.


25

Diferents models de la placa d’Orozco primitiva

Radiografies d’un cas clínic de fixació vertebral amb la placa d’Orozco


26

ortopèdic va començar a tractar-les amb la confiança que els hi proporcio-nava afrontar junts aquesta cirurgia tan compromesa.

Seguint el mètode que preconitzava Cloward solucionaven problemes però també tenien alguns fracassos motivats per aixafament o mobilització dels empelts que implantaven. El coneixement de les noves tècniques que acaba-ven de néixer sobre les tècniques de fixació de les fractures mitjançant pla-ques i cargols d’acer va motivar que es fes l’assaig d’un cargolat de l’empelt d’os compacte obtingut de la tíbia i que van col·locar encastat en la cara ante-rior de les vèrtebres que pretenien fixar. Van evidenciar que l’empelt fixat així, quedava ben retingut i tenia menys tendència al col·lapse o expulsió.

A partir d’aquí es va seguir implantant l’empelt d’os entre les vèrtebres que pretenien fusionar de forma semblant a Cloward però afegien dues petites plaques rectes fixades a la cara anterior de les mateixes. Les plaques exercien una funció de suport impedint que l’empelt s’aixafés i feien una funció de contenció que impedia que l’empelt s’expulsés.

Els seus resultats van millorar clarament i comprovat el benefici van dis-senyar una tècnica original, una placa especial per aquesta cirurgia que inicialment es va fabricar en una metal·lúrgica de Reus amb un acer que van importar expressament de Suècia.

Els cargols traspassaven tota la vèrtebra buscant aconseguir una millor presa en el seu mur posterior, la punta dels cargols sobresortia un mil·límetre en

direcció al canal medul·lar però allotjant-se en ple lligament vertebral posterior i la capa grassa que el recobreix. No obstant, pels no experts les imatges radiogràfiques feien suposar que la punta dels car-gols podia lesionar la medul·la espinal. Quan van començar a circular radiografies de pacients ope-

rats, pels cercles mèdics de Tarragona l’opinió majoritària era que aquells dos cirurgians eren uns bàrbars desequilibrats.

Van dissenyar una tècnica original, una placa especial

per a la fixació de la columna cervical.


27

La cirurgia la feien sota amplificador d’imatges i per tant treballaven relati-vament segurs. També havien provat la tècnica sobre models anatòmics i en cadàvers del dipòsit del mateix hospital. Aquesta darrera pràctica potser va ser necessària però ells mateixos reconeixien que era irregular. Sembla que va estar a punt de crear-los-hi algun problema administratiu molt greu al ser descoberts en plena “dissecció” per al patòleg de l’hospital que a la vegada també era el delegat de Sanitat, però al final, com Vesalius, es van salvar de “morir a la foguera” i com ell van passar d’alguna forma a la història.

Van publicar els primers casos operats a la Revista de la Societat Espanyola de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia2 i posteriorment en el primer núme-ro d’una revista que va començar a editar ASEPEYO3.

S’accepta que aquestes publicacions són la primera referència bibliogràfica mundial sobre osteosíntesi de la columna cervical anterior. L’autoria de la primícia va quedar confirmada després d’alguna discussió, molt pròpia d’aquells temps, amb autors com el francès Senegas que posteriorment va dissenyar una placa pràcticament calcada de la nostra. En els arxius de la Fundació Müller de Barcelona s’arxiven algunes cartes significatives com la de J.Böhler en les que ho deixen ben clar, i sense cap mena de dubtes, a qui correspon la paternitat de la innovació d’un implant que anys més tard va ser assumit com a “oficial” per l’AO, societat que per cert crec que també va assumir els beneficis corresponents als drets d’autor.

La placa es va popularitzar i va passar a anomenar-se en totes les publicaci-ons com “Placa de Orozco”. El Rafel comentava irònicament que a tot el món s’anomenava així però a Espanya tothom preferia anomenar-la “Placa en H”.

2 Orozco-R; Llovet-J: Osteosíntesis de las fracturas del raquis cervical. Nota de técnica. Rev.Ortop.Trauma.14 IB, Nº 3, pp.285-287 .1970

3 Orozco-R; Llovet-J: Osteosíntesis en las lesiones traumáticas y degenerativas de la columna cervical.Trauma. Cir. Rehab., Vol.1. Nº 1, pp.45-51,1971.

La placa es va popularitzar i va passar a anomenar-se en totes les publicacions com “Placa de Orozco”. El Rafel comentava irònicament que a tot el món s’anomenava així però a Espanya tothom preferia anomenar-la “Placa en H”.


28

L’implant i tota la tècnica que comportava es va comercialitzar sense haver fet cap assaig clínic. Avui les coses serien més complicades, per començar el regula-tori exigiria exhaustius anàlisis de l’acer utilitzat, potser estudis en model animal i estudis comparatius amb altres tècniques. Els costos de tots els prolegòmens

previs a la implantació en un pacient segur que su-posarien algunes desenes de milions de les antigues pessetes.

Ja entrats a la dècada dels 80, Llovet en el seu servei de Neurocirurgia de l’Hospital de Ntra. Sra. del Mar, va realitzar un estudi unicèntric comparatiu amb un mostra de 150 pacients dividits en tres grups de

tractament: 50 sense empelt, 50 amb empelt sense placa i 50 amb empelt més placa. Els resultats van ser estadísticament significatius a tots els efectes a favor del tractament amb placa.

Precisament una de les herències que vaig rebre en vida del Rafel va ser la idea de la conveniència de treballar amb equips multidisciplinaris i la bona amistat amb en Llovet, amb qui vaig col·laborar intensament durant més de deu anys. Per això conec bé la història de la “Placa en H”, disposo de tota la iconografia relacionada amb ella i per a mi ha estat una satisfacció poder presentar-la en diversos fòrums tant traumatològics com neuroquirúrgics.

Hospital de la Cruz Roja de Madrid

El primer any que vaig anar a estudiar a Pamplona va coincidir amb el seu trasllat a l’Hospital de la Creu Roja de Madrid. Els nostres pares van quedar bastant abatuts veient com els seus fills “emigraven”. Ja no quedava cap dels quatre germans a casa, i per això deuria consolar-los les primeres aparicions mediàtiques del Rafael. La revista “Gaceta Ilustrada” va publicar, en pàgines centrals i amb fotografies a tot color, una entrevista que li va fer Natalia Figueroa. Impressiona fullejar-la avui. Podem veure retratat, amb tota mena de detall, l’instrumental bàsic d’AO que es presentava al públic com la gran novetat que per descomptat va ser.

Precisament una de les herències que vaig rebre en vida

del Rafel va ser la idea de la conveniència de treballar amb

equips multidisciplinaris


29

El cert és que aquell reportatge va trencar amb la imatge popular de la Trau-matologia armada amb destral i martell i la va convertir en una especialitat quirúrgica de precisió que la mateixa Figueroa va comparar amb la rellotge-ria suïssa.

Vaig visitar el servei de Madrid amb motiu de la I Reunió de l’AO Espanyo-la. Va ser un esdeveniment important en tots els sentits donat que allà es va consolidar aquella societat i va servir per estrènyer llaços amb Maurice Müller i altres professors suïssos i italians. Entenc que pel servei de trauma-tologia de l’hospital també va representar un bon impuls perquè tants anys després els seus antics membres ho recorden amb afecte han estat els qui han incentivat la re-alització d’aquesta memòria.

Tenint en compte que l’organització d’un servei d’urgències a la capital no deuria resultar cosa fàcil hem de concedir més mèrit al temps que el Rafel va dedicar a la preparació del llibre Osteosíntesis Diafisaria. Técnica AO4, prolo-

4 R.Orozco.Osteosíntesis Diafisaria. Técnica AO. Fundamentos Biomecánicos. Fracturas Diafisarias de Fémur. Ed. Científico Médica. 1973.

Fragment del reportatge que va aparèixer a la revista “La Gaceta Ilustrada” signat per Natalia Figueroa

La I Reunió de l’AO Espanyola es va fer al Hospital de la Cruz Roja de Madrid


30

gat per Robert Schneider. El llibre es va acabar a Tarragona i es va distribuir entre els assistents al Primer curs pràctic d’AO a Espanya que es va celebrar a la Universitat de Navarra.

Marbella

L’estada a Madrid va durar 2 anys, i pràcticament no va tenir temps de tor-nar-se a assentar a Tarragona. Maurice Müller havia estat de vacances i s’ha-via comprat un terreny en aquella esplèndida Marbella d’Hohenloe, la que compaginava els encants de l’autenticitat andalusa i el glamour dels artistes més rics i exuberants, tot plegat emmarcat d’un paisatge més aviat rústic però esquitxat d’urbanitzacions de luxe i amb la cirereta de Port Banús.

Per a Müller va resultar molt atractiu participar en la posada en marxa d’una clínica en plena costa del sol. El caràcter cosmopolita de la zona i la seva pro-jecció europea casava amb una extensió de la Fundació Müller a Espanya i era evident que un bon servei de traumatologia funcionaria perquè era ab-

solutament necessari per aquella població. Una dada: En aquell temps no existia ni un sol centre hospitalari en els més de 130 quilòmetres que separen Màlaga d’Algeciras. Marbella està situada en el centre del re-corregut.

La clínica disposava d’un bon nombre de llits per a pa-cients privats, un bon nombre de llits concertats amb la seguretat social i crec recordar que uns vuit llits concer-

tats amb l’Ajuntament de Marbella per a pacients de beneficència. Un somni per a exercir la medicina en tota la seva dimensió.

La perla de la clínica seria en magnífic quiròfan dotat d’una cabina de flux laminar vertical de 5 x 3 metres de dimensió, destinada exclusivament a la cirurgia protèsica i osteosíntesis. El flux laminar permetria realitzar les inter-vencions quirúrgiques en una atmosfera d’aire estèril i sense turbulències.

La clínica disposava d’un bon nombre de llits per a pacients

privats, un bon nombre de llits concertats amb la

seguretat social i vuit llits per a pacients de beneficència.


31

La finestra de quiròfan s’obria al petit port de pescadors i quan s’estava ope-rant podies veure passar les gavines per davant de la finestra. Gran contrast amb els quiròfans de l’època que acostumaven a quedar enterrats en els so-tans o bé blindats de qualsevol contacte visual amb l’exterior.

Aquesta, si no va ser la primera, va ser la segona instal·lació d’aquest tipus que s’implantava a Espanya. Sembla que a l’ Hospital Universitari La Fe, de Valèn-cia s’hi havia instal·lat una cabina de dimensions més reduïdes.

Dos mesos abans de la inauguració de la clínica el Rafel es va traslladar a Marbella amb tota la seva família, Nami Hamoui i tres destacades in-fermeres de l’hospital de Tarragona. Una d’elles, Mercès Felip, ja era la meva novia formal i seria la responsable de la Direcció d’Infermeria, Au-rora Menéndez la responsable de quiròfans i Isabel Hidalgo a plantes. Tres infermeres arribades de Madrid s’integrarien a UCI i plantes. El servei de radiologia seria dirigit per Luís Pardo, desplaçat també des de la Creu Roja de Tarragona.

Quiròfan dotat amb cabina de flux laminar a la Clínica de Marbella


32

El trasllat va coincidir amb la meva època de vacances així que em vaig sumar a aquesta emocionada expedició. El Rafel i la Maria Rosa em van allotjar en el seu xalet de la selecta urbanització “Los Monteros” i allà vaig poder conviure per fi amb el meu germà gran i també amb els seus fills, els meus quatre ne-bots, durant unes temporades de les que guardo un record molt agradable.

En aquell temps Rafel va tenir un aparatós accident a la mateixa porta de la clínica que va quedar reduït solsament a un bon ensurt. Venia de casa seva a “Los Monteros”, és a dir, de la carretera de Màlaga en direcció a Marbella i va fer l’aturada preceptiva abans de fer el gir a l’esquerra per entrar a l’aparca-ment. Un cotxe a tota velocitat es va estampar contra la part del darrera del seu “Dodge Dard” reduint el maleter al gruix d’un full de paper. En definitiva “fuetada cervical” i ocasió de tastar la clínica com a pacient donat que va ha-ver-hi d’estar ingressat un parell de dies. Temps després, ja vivint a Barcelona, s’anava queixant d’una braquiàlgia i parestèsies que probablement fossin se-qüeles d’aquella trompada.

Rafel Orozco saluda en Edward Heath, Primer

Ministre Britànic de l’època, en una trobada

a Marbella


33

Malgrat les grans dificultats que representa la posada en marxa d’un nou centre mèdic, aquella experiència va resultar molt satisfactòria. Tota la població, sense distinció de classes, estava molt esperançada amb la seva obertura i constant-ment mostrava el seu agraïment a l’equip mèdic. Ens convidaven a sopars de gala esplèndids en els que literalment ens “fèiem” amb Stewart Granger o la família de Tyrone Power i, com a contrast, a festes gitanes nocturnes a la platja, on sopàvem sardines a la brasa, en broqueta, men-tre cantàvem rumbes catalanes.

Malgrat les aparences, el ritme de vida diari no era xauxa. Nami, Jorge Castilla, Hafian, Corzo… tre-ballaven intensament a totes hores, a urgències, a quiròfans i en el centre de documentació de la Fundació Müller on s’hi havia incorporat Antonio Rodriguez com a fotògraf fix. Gran part del temps es va dedicar a la preparació de presentacions i publi-

Rafel i Mª Rosa Orozco amb Maria Luisa De Prusia i el seu espós, el Comte Rudi Schoemburg, en una trobada a Marbella

A Marbella, malgrat les aparences, el ritme de vida diari no era xauxa (…) treballaven intensament a totes hores, a urgències, a quiròfans i en el centre de documentació de la Fundació Müller


34

cacions. Durant aquesta època es va preparar una acurada monografia de la Fundació dedicada a la placa de protecció en fractures de tíbia5.

Per la seva part, Müller passava allà les vacances del mes d’agost però això sí, implicant-se seriosament en el projecte de la nova clínica. Un esdeveniment del màxim interès que es va organitzar va ser una reunió científica, diguem-ne privada, de tots els que havien estat en alguna ocasió els seus col·laboradors directes. Allà van aparèixer els caps de servei de traumatologia de tots els can-tons suïssos, des de Weber o Vasey fins el més jove Diego Fernández, crec que la única excepció va ser la representació de Zurich.

Cada tarda del seu mes de vacances, Müller es reunia en el xalet amb el Rafel i “a la fresca” tenien llargues converses que sempre desembocaven en inte-ressantíssimes discussions sobre les innovacions que es gestaven en el nucli investigador de l’AO. Eren, com deia en Rafel, unes classes particulars amb un

5 R.Orozco. El Principio de Neutralización.Aplicación a las Fracturas de Tibia. Monografías de la Fundación Maurice E. Müller. Barcelona.1976

Rafel i Mª Rosa Orozco amb Plácido Domingo i

la seva esposa


35

professor excepcional. En aquell horari jo acostumava estar a la clínica però en alguna ocasió vaig poder assistir a alguna “classe particular”. Puc recordar com una anècdota el descobriment d’una especial habilitat de Müller. A propòsit d’una conversa, diguem-ne tècnica, a ma alçada traçà el dibuix d’una osteo-tomia diguent que tenía un angle de 25º. Suposo que amb l’expressa intenció d’impressionar-me el Rafel li va preguntar:

“¿I com saps que són 25º?”

Müller va sol·licitar un goniòmetre i jo mateix vaig amidar aquell angle fet a ma alçada, va resultar amidar exactament 25º, ni un més ni un menys.

Immediatament després que la clínica comences la seva activitat, el Rafel va plantejar la seva tesis doc-toral. Tenia com a objectiu valorar l’eficàcia del flux laminar que s’havia instal·lat. Els filtres pels quals es subministrava l’aire eren dels anomenats absoluts i per tant amb un comptador de partícules es demostrava que l’aire insuflat estava lliure de partícules i microbis, però es tractava d’avaluar què succeïa quan l’aire estèril contactava amb l’equip quirúrgic, el pacient, les taules d’instrumental i altres objectes.

Els meus coneixements sobre asèpsia, que vaig anar adquirint mentre feia els cèlebres dibuixos, em van permetre participar sense massa complexos en l’equip d’experts que realitzava l’avaluació de les instal·lacions. D’una part l’enginyer francès Joubert va aportar un biocol·lector amb el que podia deter-minar-se el nombre de colònies que s’originaven per unitat de volum d’aire aspirat. De l’altra, la Dra. Carmen Plab, professora de microbiologia de la Uni-versitat de Navarra, va dictar i va supervisar els innumerables processos de cultiu que varem fer.

Mitjançant una gran “olla a pressió”, que la Maria Rosa encara conserva, el-laboràvem el medi de cultiu a la cuina del xalet. Varem arribar a produir cente-nars de plaques d’Agar-Agar que havien de col·locar-se damunt d’una superfí-

Immediatament després que la clínica comences la seva activitat, el Rafel va plantejar la seva tesis doctoral. Tenia com a objectiu valorar l’eficàcia del flux laminar que s’havia instal·lat.


36

cie plana fins que el medi adquirís consistència. Va haver-hi dies que totes les taules de la casa estaven ocupades per plaques de Petri.

Amb aquest material van fer una gran quantitat de medicions de la contami-nació bacteriana de l’aire a totes les estances de la clínica i en totes les circum-stàncies possibles. No ens varem oblidar d’avaluar l’espai d’escombreries de l’hospital ni a la sala del xalet.

En definitiva, amb aquell estudi va quedar perfectament demostrada l’eficà-cia de treballar sota condicions de flux laminar però també el gran valor de les actituds correctes del personal que treballa a quiròfan, una de les batalles principals del Rafel. Es va considerar una mostra de 400 pacients als que se’ls hi van aplicar pròte-sis de maluc o osteosíntesis sota ambient de flux. L’índex d’infecció va ser de l’1% i pot dir-se que en tots els casos es va identificar la causa. La més impac-tant va ser una avaria intermitent de l’autoclau que va motivar la intervenció d’una pròtesis de maluc amb una part de l’instrumental sense esterilitzar. Aquell dia la instrumentista no era la titular i, potser amb el nerviosisme, li va passar desapercebut que no havien virat els controls d’algunes caixes. La conseqüència: una septicèmia postquirúrgica gravíssima.

La pacient, que era sueca, va quedar amb un ull afectat però va sobreviure i es va conservar la pròtesis implantada. Esta clar que els temps canvien perquè en aquell moment fins i tot es van rebre cartes de felicitació des de Suècia per la satisfactòria resolució de la gravíssima complicació.

La tesi doctoral la va presentar a la Universitat de Navarra i va merèixer la qua-lificació de “Excel·lent Cum Laude”. Les dades principals de la tesi, enriquits amb altres conceptes es van publicar en el llibre “Técnicas Modernas de Asepsia en Cirugía”6.

6 R.Orozco.Técnicas Modernas de Asepsia en Cirugía. Ed. Científico Médica. Barcelona 1979.


37

Quan la clínica ja funcionava a ple rendiment el consell d’administració va deci-dir canviar el plantejament inicial i fer un canvi de rumb a la gestió que no casava amb el projecte inicial que es va pactar amb el Rafel. L’enfrontament va impulsar la decisió de traslladar-se a Barcelona on l’Institut Dexeus, clínica ginecològica de gran prestigi, afrontava una ampliació i la obertura a altres especialitats.

Institut Dexeus. Fundació Müller a Barcelona

La decisió de fixar la seva residència exactament “davant per davant” de la porta de la clínica no em va semblar una idea massa encertada, no coincidia amb la manera de pensar que planteja com a necessari allunyar-se físicament del lloc de feina per alleugerir la pressió. Però és que no solsament era això, a la planta baixa de la vivenda particular s’hi va instal·lar el local de la Fundació Müller! En qualsevol cas era evident que no perdríem doncs el temps anant amunt i avall per la gran ciutat. Tenint en compte que dinàvem a la clínica, podria dir-se que Xabier Albillos, Victor García i jo mateix estàvem de guàrdia permanentment donat que fèiem vida en la mateixa Fundació, de fet Xabier dormia allà. Per descomptat el Rafel era omnipresent.

Immediatament l’Institut Dexeus va incorporar la disciplina sobre asèpsia que ell dictava i es va po-sar en marxa en tota la clínica la sistemàtica de la preparació quirúrgica de tots els pacients a partir del mateix moment del seu ingrés. L’index d’in-feccions del centre va baixar radicalment. En les ampliacions de les instal-lacions ja es van posar en marxa un parell de cabines amb flux laminar.

L’activitat estrictament privada que d’entrada limitava en gran mesura el nombre de pacients quirúrgics però com sempre en cadascun d’ells s’expri-mia tot el suc didàctic. D’altra banda progressivament varem anar constituint un servei d’urgències una mica especial ja que, en virtut de diversos conve-nis establerts amb companyies d’assegurances, es nodria molt especialment d’escolars, esquiadors i persones grans amb fractures de maluc.

l’Institut Dexeus va incorporar la disciplina sobre asèpsia que ell dictava... L’index d’infeccions del centre va baixar radicalment.


38

No hi havia temps lliure donat que quan no ens dedicàvem a la labor assis-tencial ho fèiem a la documentació, a l’estudi, o a preparar presentacions per congressos que eren molt freqüents.

La Fundació es va vincular a la Universitat Autònoma de Barcelona a través de la Càtedra de Patologia Quirúrgica que llavors ostentava el professor José Luís Balibrea i també a la càtedra d’Ortopèdia i Traumatologia del professor Antonio Navarro.

En aquest marc es van celebrar durant anys successius els cursos de doctorat de cirurgia de maluc, crec recordar que se’n van celebrar fins a set. Aquesta vinculació universitària també va impulsar el nomenament de Müller com a Professor Honoris Causa.

En aquella època de la Fundació es van realitzar algunes publicacions7,8 i la Fundació va editar dues monografies, una molt ben editada amb imat-

7 R i L.Orozco. Fracturas Conminutas del Fémur Distal.Acta Chir Catal.Vol 1,Nº3,1980

8 R i L.Orozco. Tratamiento quirúrgico de las metástasis óseas y fracturas patológicas. En “Cáncer de Mama” d’A.Fdez Cid.i colbs. Ed.Salvat.1982.

Maurice E. Müller amb Rafel Orzoco


39

ges en color de Schenk9 dedicada a fractures diafisàries i pseudoartrosis, la dedicada a les Fractures Diafisàries de Tíbia10 va reproduir la meva tesi doctoral que es fonamentava en les dades generades pel centre de documentació AO de Berna sobre les fractures classificades seguint el mètode de Müller. La planificació operatòria i sobretot la posta a punt del sistema de classificació de fractures va ser un treball que va perdurar en el temps.

També es van editar uns “llibrets”, sota el meu punt de vista molt didàctics, que van ser dis-tribuïts amb motiu de cursos i congressos: “Datos para el análisis de una prótesis total de cadera” i “Planificación de Osteotomías de Fé-mur”.

L’any 1986 la Fundació va ser dotada amb un “avenç tecnològic de gran envergadura” ja que es va instal·lar un PC IBM amb la increïble po-tència de 20Mb de memòria en disc dur que en aquell moment va ser im-pressionant i va canviar tota la forma de treballar en quant a documentació, la preparació de diapositives per a congressos i va facilitar la realització de

9 R i L.Orozco. Facturas Diafisarias. Objetivos de la Técnica AO.Criterios Quirúrgicos. Fundamentos Clínicos e Histológicos. Monografías de la Fundación Maurice E.Múller.1983

10 R i L.Orozco. Valoración de la Osteosíntesis AO en la Fracturas Diafisarias de Tibia. Monografías de la Fundación Maurice E.Müller.1986.

No hi havia temps lliure donat que quan no ens dedicàvem a la labor assistencial ho fèiem a la documentació, a l’estudi, o a preparar presentacions per congressos que eren molt freqüents.


40

publicacions11,12,13,14,15,16,17. També va facilitar el manteniment de la secretaria de la recent fundada Societat Espanyola de Cirurgia de Maluc de la que el Rafel va ser alma mater i primer president.

La seva incorporació com assessor científic a Mútua General, l’actual Mútua Universal, i sobretot a Unión de Mutuas, també va possibilitar sinèrgies i va facilitar una important aportació de mitjans per a la celebració de cursos en els que van ser presents tots els referents europeus. A més dels purament de-dicats a osteosíntesis va crear una gran expectació el de cirurgia de columna amb la presència entre d’altres de Roi Camille i René Louis. Mereix una menció a part el simposi dedicat a la pròtesis de maluc que es va celebrar amb el lema “¿Por qué mi prótesis es la mejor?”. Allà hi van ser presents pràcticament tots els principals autors del món defensant el “perquè” de la seva implantació i la organització de l’esdeveniment va tenir una dificultat accentuada donat que la part “comercial” del tema quedava clarament exposada i calia oferir als conferenciants un repartiment exquisit del temps i mitjans. Va ser un èxit, llàstima que no s’arribés a fer una publicació amb el resum dels arguments de cadascun.

11 R i L. Orozco. Fracturas Diafisarias de Tibia. A “Tratado de Cirugía” de Prof. J.L.Balibrea. Ed. Toray, Barcelona 1988

12 R i L.Orozco. Pseudoartrosis Congénita de la Tibia. A “Tratado de Cirugía” de Prof. J.L.Balibrea. Ed. Toray, Barcelona 1988

13 R.Orozco i colbs. Aproximación al estudio de un sistema de inmovilización amovi-ble. Yesos de Cremallera.Rev. Ortop. Traum. 31 IB, Nº 3 (201-205), 1988

14 R.Orozco i colbs.Osteotomía Valguizante Autoestable.Rev. Ortop. Traum. 32 IB, Nº4 (267-274), 1988

15 R.Orozco i colbs. Tema de Actualización: Osteosíntesis. Rev. Ortop. Traum. 1989

16 R.Orozco. Indicaciones de tratamiento en Fracturas Pertrocantéreas clasificadas según AO “Rev. Ortop. Traum. 1989

17 R.Orozco i colbs.Anillo de refuerzo acetabular de Müller. Revisión de la Técnica. Rev. Ortop. Traum. 1989


41

Assemblea de la Creu Roja

La inquietud docent del Rafel, lluny d’apaivagar-se, es va accentuar quan va ocupar la presidència de l’Assemblea de la Creu Roja de Barcelona i de Catalu-nya durant un interessant període històric que va des del 1979 fins el 1985. Una obra que perdura és l’Escola Universitària d’Infermeria que es va fundar llavors.

Li vaig oferir la meva col·laboració i em va adjudicar la funció de procurar la millora del fons i forma de la docència del socorrisme, una de les funcions que aquesta Institució té especialment encomanada. També em vaig integrar en la direcció médica dels serveis de salvament de la Creu Roja del Mar.

Com a fruit dels nous temps, cal suposar també que d’una bona gestió, es va dotar a la institució de més mitjans, de manera que es va començar a crear material didàctic i a adquirir el necessari per tal que els equips de salvament poguessin exercir la seva funció, amb la dignitat de sem-pre però amb més eficàcia. Durant aquells anys en que el Rafel va presidir l’Assemblea es van celebrar tota mena de cursos so-bre “Urgències i Primers Auxilis”, des de cursos de doctorat que van ser els que van reclutar més nombre d’alumnes de la Universitat Autònoma -idea que pot-ser s’hauria de recuperar- passant per cursos dirigits a estudiants de medicina i els dirigits al públic en general que indubtablement van millorar en qualitat. També es va rodar una estupenda sèrie sobre el tema que va editar Televisió de Catalunya, TV3, enmarcat en el programa “Curar-se en Salut”.

No fa massa temps em vaig trobar a un jove col·lega anestesista que em va dir:

-“Tu em vas ensenyar a intubar”

A part de reflexionar sobre com passen els anys, vaig pensar que aquella labor va ser certament eficaç. Les pràctiques dels cursos ja no es feien a la pissarra sinó

Em va adjudicar la funció de procurar la millora del fons i forma de la docència del socorrisme... També em vaig integrar en la direcció médica dels serveis de salvament de la Creu Roja del Mar.


42

que podíem fer-les a bord de llanxes i ambulàncies en marxa i amb maniquis nous que inclús permetien la pràctica de la intubació orotraqueal, pràctica a la que es va referir el llavors recent llicenciat i ara anestesista.

Aquestes anotacions que semblen supèrflues no ho són tant si ens situem en el context de l’època en que els recursos eren escassos i molt més escassos si

es referia a invertir en docència però la junta que llavors dirigia l’Assemblea va mantenir criteris de preferència en aquest aspecte.

Fruit bibliogràfic del treball realitzat en aquell temps va ser l’“Enciclopedia de Urgencias” que va ser patrocinada per la Creu Roja, la vaig codirigir

amb el malaguanyat Antonio Salvá, catedràtic de Patologia Quirúrgica. El Ra-fel va escriure el pròleg d’aquesta obra18 de sis volums en la que van partici-par gran quantitat d’autors rellevants i va tenir una àmplia difusió, després ens consta que va ser multiplagiada i arxifotocopiada el que certifica que l’opor-tunitat de la seva edició, impulsada pel president, va ser encertada.

Aquest memorial deixa constancia que Rafel va exercir la Presidencia de la Creu de Catalunya amb una empenta notable i els que esta-vem prop d’ell sabem que, en el marc d’una situació sociopolítica diguem-ne delicada, va emprar, se-gurament amb molt encert, l’eina de la neutralitat de la institució que representava, propiciant profitoses reunions privades entre politics i d’altres personatges influents de l’època. Cal dir que mai vam gosar

18 A.Salvá, L.Orozco i colbs: Urgencias. Ed.Marín.1986.

Rafel va exercir la Presidencia de la Creu de Catalunya en el marc

d’una situació sociopolítica diguem-ne delicada.

Portada d’un dels volums de la Enciclopedia de

Urgencias patrocinada per la Creui Roja


43

preguntar ni mai ell va comentar res de res sobre els temes tractats en aques-tes discretes reunions fetes a casa seva de les que inevitablement en teniem coneixença per raons de proximitat.

Una situació compromesa que vaig viure relativament prop d’ell i de la prime-ra linia va ser l’asalt al Banc Central de Barcelona. El fet va succeir el maig de 1981, tan sols dos mesos desprès del 23-F d’en Tejero. El nombre de persones segrestades era considerable i durant les primeres hores els segrestadors van fer creure que eren un escamot de la guardia civil, per tant l’ensurt va ser do-blement considerable.

En aquella ocasió la Creu Roja van tornar jugar un paper encomiable com intermediari. Varem establir la base dels voluntaris en el solar al costat del café Zurich, on actualment hi ha un important edifici comercial. El Presi-dent estava reunit la major part del temps amb les autoritats civils i els comandaments policials però periodicament feia reunions amb el coman-

Llistant aliments i medicaments per a les persones retingudes en l’asalt al Banc Central de Barcelona


44

dament del voluntaris per tal d’establir la estrategia i tàctica de l’assistència mèdica i la intendència.

La imatge dels disciplinats i valerosos voluntaris afilarats portant menjar als segrestats i conversant amb els segrestadors a les portes del banc ja son ico-nes de la historia barcelonina.


45

Hospital de la Creu Roja d’Hospitalet

L’any 1985 es va fer càrrec de la direcció de servei de COT de l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet –actualment anomenat Hospital General de l’Hos-pitalet-. El centre cobreix l’assistència a una pobla-ció d’uns 250.000 habitants i sempre havia gaudit d’un gran prestigi en l’especialitat, ja que anteri-orment havien deixat la seva empremta trauma-tòlegs tan prestigiosos com Borrell o Henríquez, però en aquell moment pràcticament únicament quedaven dos especialis-tes amb dedicació plena, un d’ells Joan Girós, l’actual cap del servei.

En molt poc temps van augmentar els mitjans i el personal que es va cons-tituir per uns vint facultatius molt motivats en perseverar en la bona pràc-tica clínica i molt especialment en el maneig de l’osteosíntesi.

Els residents mamaven müllerianisme des del primer dia, alguns d’ells van fer estades ben llargues a la Fundació Müller de Berna i es van anar conver-

Festa del 75è aniversari del professor Müller a Berna.

Els residents mamaven müllerianisme des del primer dia.


46

tint en excel·lents especialistes. Crec que pot dir-se que va ser el temps que el Rafel ja va tenir a la seva disposició tots els elements que li van permetre gaudir i plantejar l’exercici de l’especialitat com ell l’entenia. La visualització de la seva satisfacció va ser el viatge que el 1993 va fer tot el Servei en ple a Berna on varem celebrar una festa sorpresa a Müller amb motiu del seu setantè aniversari. No va faltar pernil, gambes, truita de patates ni guitarres.

Darrers temps

La meva vinculació professional amb el Rafel va anar disminuint a mesu-ra que em van sorgir d’altres expectatives, encara que mai varem perdre la connexió. A principis dels 90 a Barcelona es van inaugurar dos nous centres hospitalaris amb gran projecció i que oferien garanties d’exercir en condici-ons de bona pràctica clínica: l’Hospital de Barcelona i el Centre Mèdic Tek-

non, en ambdós centres varem exercir els dos. La ressenya de la seva activitat en aquella època de ben segur que serà precisada millor pels companys que van col·laborar amb ell diàriament, encara que puc afirmar que va seguir sempre hiperactiu inclús durant la fase avançada de la malaltia neoplàsica que va patir. Es pot considerar el resum de tota una vida de treball l’edició d’un llibre sobre errors en la pràctica de l’osteosíntesi19 i sobretot “l’Atlas de Osteosíntesis”20, fruit de més de 54.000 fractures

documentades en la central de la Fundació Müller que van ser correctament classificades per alguns dels seus col·laboradors i de la iconografia de casos clínics propis i aportats per molts d’altres col·legues. A dia d’avui l’”Atlas” s’ha editat en diferents idiomes incloent-hi el xinès.

19 R.Orozco. Errores en la Osteosíntesis. Ed.Masson. Barcelona 1993.20 R.Orozco i colbs. Atlas de Osteosíntesis. Fracturas de los Huesos Largos.

Ed.Masson. Barcelona 1998.

Es pot considerar el resum de tota una vida de treball l’edició

de “l’Atlas de Osteosíntesis”, fruit de més de 54.000

fractures documentades, que s’ha editat en diferents idiomes


47

El Rafel va mostrar sempre un interès molt especial per la línia de treball que seguia el meu grup, en relació a la investigació amb cèl·lules mare autòlogues expandides, tant és així que va aportar el primer pacient a l’assaig clínic per valorar la viabilitat i seguretat del mètode que varem proposar en casos de pseudoartrosis. Aquell pacient, afectat d’una pseudoartrosis atròfica de tíbia distal i probablement el primer en el món que es va sotmetre a una interven-

Portades de les diferents edicions de l’Atlas d’Osteosíntesis


48

ció d’aquestes característiques, es va curar en tres mesos i es va reincorporar ràpidament a la seva activitat laboral, aquest fet encara va reforçar més el seu interès, encara que, insistia una vegada i una altra que el bioempelt amb cèl-

lules progenitores per ell mateix no resoldria els problemes, per aconseguir la curació sempre serà absolutament necessari l’associació d’una osteo-síntesis suficientment estable, realitzada amb tèc-nica atraumàtica i asèptica!

A propòsit d’una reunió privada sobre aspectes de teràpia cel·lular que varem celebrar a Barcelona amb el grup del professor Gunnar Kvualheim de la

Universitat d’Oslo, varem plantejar la possibilitat de fer un tractament al Rafel mitjançant “vacunes” antineoplàsiques, donat que a Noruega tenien en mar-xa diversos protocols en fase II.

Encara que finalment no es va poder obtenir un resultat positiu, el viatge a Escandinavia i la possibilitat de compartir amb investigadors d’elit crec que va ajudar d’alguna forma a mantenir el seu estat d’ànim en els darrers mesos.

Malgrat la malaltia que va afrontar amb ple coneixement de la realitat i una fortalesa envejable, no li vaig observar en cap moment cap signe de debilitat intel·lectual, ben al contrari, semblava gaudir reflexionant una vegada i una altra sobre els conceptes que havia estudiat i treballat durant tota la seva vida professional, com va deixar palès en el pròleg que va fer pel darrer llibre d’Au-gusto Sarmiento21.

Encara que sigui norma l’afalac incondicional a l’absent, la confiança em per-met dir per acabar que no considero que el Rafel, amb una personalitat forta molt marcada, fos precisament un tipus de tracte fàcil, al menys pel que fa referència al treball sota les seves ordres. Si es repassa la seva biografia s’en-

21 A.Sarmiento. Ortopedia. Evaluación y critica de una especialidad en contínuo cam-bio. Prous Sciencie. 2004

Tots els que varem treballar al seu costat i varem compartir el seu caràcter exigent hem sortit

beneficiats perquè integrem com a natural l’autoexigència de

màxima qualitat a la feina.


49

tendrà que probablement no podria ser d’altra manera perquè, com s’acos-tuma a dir, va ser un home que es va forjar a ell mateix. No hi ha dubte que néixer en plena guerra, estudiar en postguerra o exercir de director d’hospital als vint-i-set anys deu endurir el caràcter. Més tard, l’autoritat que es va veure obligat a exercir en tots els camps, inclòs el familiar ja que el meu pare, que era mestra d’escola però que durant una bona temporada va haver d’exercir com a representant i passava llargues temporades fora de casa, probablement va amagar en moltes ocasions una persona de caràcter molt sentimental. El que és innegable és que gairebé tots els que varem treballar al seu costat i varem compartir el seu caràcter exigent hem sortit beneficiats en lo professional, probablement perquè integrem com a natural l’autoexigència de màxima qualitat a la feina. Jo li dec, a més, el benefici de gaudir de la família que ell va crear i la que alho-ra vaig crear jo, perquè la meva esposa i els meus fills són impensables sense aquell Hospital de la Creu Roja de Tarragona i la seva escola d’infermeria que ell va fundar i dirigir.

A la vivísima memoria y presencia deRafael Orozco, viejo amigo

Es difícil, por no decir casi imposible, escribir con acierto sobre alguien de personalidad tan profunda y compleja, a la vez clarísima, como Rafael Orozco. Pero su recuerdo nos reclama el trazar una huella, por efímera que sea la escritura, donde sus compañeros y amigos nos encontremos de nuevo junto a él para caminar unidos a través de los sucesos que tanto nos unieron. Por eso, este libro nace del calor y el ardor de la amistad así como del afecto que a todos los autores nos unió con Rafael a lo largo de los años.

El narrar encuentros, sucesos y proyectos que a los dos nos unieron duran-te más de cuarenta años no parece adecuado, dado que estamos constru-yendo una memoria comunal donde cada autor destaca alguna faceta de esa complejísima estructura humana que es nuestro biografiado. Por eso reseñaré, tan sólo, alguna de la primeras acciones que los dos comparti-mos, en las cuales se ponía de manifiesto su fecunda, activísima y clarivi-dente personalidad. Pero antes voy a transcribir unos párrafos de la carta que le envié al cumplir los sesenta años, en la que se describían algunos de sus rasgos más característicos:

“El año en que naciste –el 38‐ tuvo sucesos notables. Algunos desdicha-damente fallidos, como la ofensiva del Ebro por el Ejército republicano. Otros prácticos, como el invento del bolígrafo. O bien bautismales: así el nacimiento de Juan Carlos y Sofía (que pertenecen a tu “quinta”).


Rafael González MasJefe del Servicio de Rehabilitación, Hospital Central Cruz Roja, Madrid

51

Y desde aquel año hasta la fecha has colmado ampliamente los conteni-dos de la vida. Catalán emigrante y regresado. Viajero del conocimiento. Entusiasta de lo imposible. Seguidor de las ideas horacianas (misce stultian consilis brevem, “une a tu prudencia un grano de locura”). Hombre de acción. Creador de caminos. Organizador de lo inorganizable. Osteosintetizador de lo desviado. Romántico encubierto.

A la vez que te has rodeado de dulce esposa, bien nutridos y alertados hijos, floral nieta, discípulos fieles, leales amigos y pacientes sanados y agradecidos.

RAFEL OROZCO DELCLÒS Records d’una vida plena de romanticisme

52

Rafael González Mas, José Cañadell y

Rafael Orozco

Rafael González Mas

53

Primeros paseos

Una tarde de principios de verano, hace 46 años, Rafa Orozco, con 23 años, vino a Madrid, al Servicio de Rehabilitación del Hospital Central de la Cruz Roja.

Había finalizado su carrera –con una intensa actividad en traumatología‐ y quería aumentar sus conocimientos y experiencias‐ Entonces ya, jovencísi-mo, 23 años, llamaba la atención por su desbordante curiosidad, energía, ca-pacidad de adaptación, actualización de las ideas, generosidad, inventiva y conciencia de la libertad. Y apareció por el Servicio de Rehabilitación como si toda la vida hubiese pertenecido al mismo. Con una clara conciencia de lo que era y lo que que-ría. Por eso, su integración fue casi fulminante.

El Servicio de Rehabilitación era el sucesor de un decimonónico Departamento de Mecanotera-pia lleno de ruedas, poleas, tractores, reostatos, baños, pesas y múltiples artefactos fabricados en Alemania por los constructores de cañones y ferrocarriles. Todo ello había sido donado por la Reina Victoria Eugenia durante las campañas militares en Marruecos, luego de la catástrofe de Anual. Inútil ya para nuestras nuevas funciones, quisimos huir de las máquinas y apostar por la asistencia humana. Por ello, creamos la Escuela de Fisioterapia buscando la ayuda de técnicos británicos que enviaron fisioterapeutas y terapeutas ocupacionales como profesores. La Dra. M. Warren, directora del Servicio de Rehabilitación de West Middle-sex Hospital, en Londres y C. Vinden, Jefa del Departamento de Fisioterapia y Terapia Ocupacional del mismo hospital, con las cuales teníamos viejos contactos, fueron nuestras asesoras y las responsables de enviarnos las pri-meras fisioterapeutas británicas con las cuales inauguramos nuestra escue-la. Ayuda que mantuvimos, en muchos niveles, durante varios años. Y en esta búsqueda de nuevos caminos y técnicas médicas en una España que vivía entre militares y curas (Inglaterra era considerada por aquel entonces

53

Con 23 años, vino a Madrid, llamaba la atención por su desbordante curiosidad, energía, capacidad de adaptación, actualización de las ideas, generosidad, inventiva y conciencia de la libertad


54

la usurpadora de Gibraltar) llegamos a establecer profundas relaciones con el pensamiento liberal europeo y liberarnos de normas y actitudes oficiales que servían para bien poco.

Y Rafa que, en su país, difícilmente podía utilizar de forma abierta y pública su idioma nativo se volcó en una actitud internacionalista y abierta que no abandonaría nunca y que le hizo ser siempre un elemento clave para organi-zar y crear, para adaptarse y cambiar, para asistir y potenciar, interesándose más por los demás –enfermos, compañeros, familia, colectivos‐ que por si mismo. Por ello, gran parte de sus éxitos profesionales y personales los debió a su libertad de pensamiento y a su generosidad en el quehacer médico.

En aquellos tiempos, aunque parezca paradójico, la Cruz Roja Española, a pesar de múltiples dificultades, se mantenía completamente al margen de las influencias políticas. Quizás porque tanto los médicos del Hospital Cen-tral como los Presidentes de Asambleas trabajábamos gratuitamente. Nos buscábamos la vida por otros sitios pero nunca a través de la Cruz Roja por lo que nuestra actividad era puramente vocacional. Esta situación es incom-prensible para la generación actual. Por ejemplo, en 1966 Rafa operó a la hija de Joan Miró, el pintor catalán, de una gravísima fractura de fémur de forma gratuita. Y cuando Miró le ofreció un talón de cuatro millones de pesetas (cuatro millones de hace cuarenta años) “para que haga el viaje de novios y se compre una nevera americana”, Rafa lo donó al Patronato del nuevo Hos-pital de Cruz Roja de Tarragona que él mismo había fundado y dirigía.

En 1961, cuando Rafa viene a Madrid por primera vez, cuando nos conoci-mos, tanto Madrid como toda España, era algo muy distinto a la actualidad. País cerrado, pobre, aislado, entristecido, radicalizado. Donde tan sólo el po-der pensar de forma independiente se realizaba volviendo hacia el pasado, apoyándose en los viejos escritores liberales como Pío Baroja, Unamuno, Ortega o los poetas malditos Miguel Hernández, Antonio Machado y Neru-da. Y los paseos interminables atravesando Madrid mientras se hablaba y discutía de todo lo divino y humano, era un eficaz ejercicio de liberación para poder pensar y actuar de forma personal y liberada. Y durante esas


55

caminatas se ideaban, discutían, confrontaban y soñaban proyectos, olvi-dando la realidad que nos envolvía, realidad pobre, rígida y castrante, que se movía entre desfiles militares y procesiones religiosas.

Al salir del Hospital, muchas veces ya de noche, recorríamos el Paseo de la Reina Victoria, entonces un bulevar con árboles, tranvías, kioscos de refres-cos, ancianos con bastón, curas ensotanados y perros ladradores. Durante el paseo, lento y con numerosas detenciones, Rafa soñaba y diseñaba el futuro. Y algo quedaba absolutamente necesario. Era preciso salir de la vieja y militarizada España para conocer y ma-durar un futuro que se estaba gestando y cre-ciendo aceleradamente al otro lado de nuestras herméticas fronteras. A la vez que se precisaba una actitud renovadora en una cirugía ortopé-dica decimonónica basada en la exclusiva rein-tegración anatómica que olvidaba, no solamen-te la función sino muy especialmente el ser humano. La necesidad de este cambio fue lo que impulsó a Rafa a meterse en el mundo de la rehabilita-ción, pues sabía muy claramente que un polifracturado no era, tan sólo, un sujeto con “huesos rotos”, sino un ser humano afectado en su mundo físi-co, emocional, social. Como nos comentó una tarde MUMFORD, en uno de nuestros viajes a Inglaterra: “podemos vivir tres semanas sin comer, tres días sin beber, tres minutos sin respirar, pero no podemos vivir sin esperanza”.

Y esos paseos iniciáticos que comenzamos hace más de cuarenta años, los seguimos manteniendo en múltiples ocasiones, en muy distintos lugares del mundo, soñando el hallazgo de ese Eldorado intelectual que diera res-puesta a todas las preguntas. Y Rafa, sin duda, a lo largo de su vida encontró, o construyó, en una permanente batalla, las respuestas más acertadas y pre-cisas a todos los interrogantes. Porque junto a la claridad de su pensamiento había un profundo componente poético que nunca perdió. Muchos días, al anochecer, caminando por el Paseo de la Reina Victoria, en la lejanía, sobre el horizonte de la sierra madrileña, brillaba un cielo relampagueante de co-

Los paseos interminables atravesando Madrid mientras se hablaba y discutía de todo lo divino y humano, era un eficaz ejercicio de liberación para poder pensar y actuar de forma personal y liberada


56

lores velazqueños: “no dejo de pensar” –decía–“que detrás de esas nubes está el mar, el mar de Tarragona”. Porque el mar, para él, era un arcano, un apoyo casi existencial, una infinitud para romper limitaciones y miedos. A veces recordaba su experiencia juvenil cuando intervino, con unos amigos, en el cruce náutico del puerto de Barcelona: “en mitad del trayecto, uno de los compañeros abrió la válvula de desagüe y en pocos minutos la barca se inundó y nos quedamos todos en mitad del agua, aplastados por el torren-te de embarcaciones que competían; fue una maravillosa experiencia de supervivencia”.

La olimpiada imposible

–Hay que hacer algo que asombre y movilice a la Cruz Roja y a todas las fuerzas vivas que parecen estar dormidas–.

Ésta fue la afirmación de Rafa durante uno de nuestros paseos.

–Todos hacen siempre lo mismo. Hay que inventar, hay que movilizar.

Y con esa breve frase, llena de pasión, empezó a preformarse la realización de lo imposible.

En aquel entonces, la Cruz Roja, heredera de las viejas campañas africanas y de los desmanes de la guerra civil española, era una organización volun-taria y benefactora, decimonónica, regida por monjas, pensionistas ilustres y aristócratas, siempre mediatizados por la falta de medios económicos y resistentes a la realización de programas renovadores. Sin embargo, su presidencia, en aquel entonces, estaba dirigida por un católico a ultranza deseoso de lograr algún pequeño avance social, Antonio María de Oriol y Urquijo, posteriormente Ministro de Justicia y secuestrado por los GRAPO; y el Dr. Aracama, Inspector General Médico, trabajador incansable, abierto a cualquier desafío modernizador.


57

Y a ese equipo directivo se dirigió la propuesta de Rafa:

–“Vamos a organizar y celebrar la primera olimpiada de niños inválidos, en Tarragona”–. Esta propuesta tenía como única base de posibilidad efec-tiva la pasión y la imaginación. No existía financiación alguna, ni locales, ni equipos, ni profesionales olímpicos ni niños inválidos. No había nada. Solamente la idea. In-creíblemente se consiguió el permiso desde la Presidencia de Madrid. Pero tan sólo el permiso, sin ninguna otra asistencia, pues prometimos “que teníamos de todo”, algo así como que todo estaba atado y bien atado.

Desde ese momento Rafa se lanzó a la creación de esa Olimpiada Infantil partiendo del cero absoluto. Fue un verdadero reto, pero su reali-zación supondría el conseguir suficiente fuerza y presencia pública para que se construyera un futuro Hospital de la Cruz Roja de Tarragona.

Durante unos meses, pues se acercaba el verano fecha ideal para la Olimpia-da, Rafa se transformó en ejecutivo, relaciones públicas, político, economis-ta, deportista, periodista.

Convenciendo al Gobernador Civil con innumerables sutilezas, consiguió que le cedieran las instalaciones de la Universidad Laboral, edificación modernista dotada de toda clase de instalaciones y campos de deportes donde se alojarían niños y monitores. A través del Servicio de Rehabilita-ción del Hospital Central de la Cruz Roja se estableció contacto con todos los hospitales de España dedicados al tratamiento de niños inválidos, en aquella época predominantemente poliomielíticos, y se les convenció para que los trasladaran por sus propios medios acompañados de auxi-liares y fisioterapeutas. Y así se consiguió reunir alrededor de doscientos niños y niñas afectados de toda clase de minusvalías pero capaces de

‐“Vamos a organizar y celebrar la primera olimpiada de niños inválidos, en Tarragona”‐. Esta propuesta tenía como única base de posibilidad efectiva la pasión y la imaginación. No existía financiación alguna, ni locales, ni equipos, ni profesionales olímpicos ni niños inválidos. No había nada. Solamente la idea. Increíblemente se consiguió


58

ejercer deportes físicos o mentales. Pues junto a pruebas de natación y atletismo también estaban organizadas pruebas de canto, baile y pintu-ra. Acudieron niños y equipos de todas las regiones del país. Entre ellos, la rondalla de la Malvarrosa, un ballet “¡de paralíticas cerebrales!”, niñas ciegas cantoras, amputados que corrían sobre las muletas, parapléjicos compitiendo sobre sillas de ruedas, deficientes mentales nadadores ex-traordinarios, poliomielíticos lanzadores de pesos y eficacísimos arqueros o constructores de castillos de arena que apenas podían levantarse del suelo.

Y a través del voluntariado de la Cruz Roja de Tarragona, su Presidente Joaquín Muller, organizó equipos de asistencia y transporte que atendió a todas las necesidades.

Pero los olímpicos eran niñas y niños que venían a competir y a intentar vencer, por lo cual era preciso conseguir premios para los vencedores y también para los perdedores. Y aquí surgió de nuevo, por la falta total de financiación, la necesidad de conseguir juguetes “para todos”. Y la solu-ción, como siempre, la audacia.

Hablamos y comprometimos a Alberto Oliveras al cual no conocíamos. Era el presentador y director de un programa nacional de radio llamado “ustedes son formidables” en el que se pedía toda clase de ayudas para arreglar múltiples calamidades. Cómo se consiguió su colaboración en-tusiasta es algo que se escapa a todo razonamiento lógico. La cosa es que nos presentamos a él –que al principio no quería ni recibirnos‐ y Rafa le envolvió en argumentos que hacían imposible su negativa. La conversación no tuvo lugar en su despacho de Radio Madrid sino que conseguimos convencerle para hablar en la terraza de un bar, en una acera de la Gran Vía –“pues hace mucho calor y podemos tomar una horchata”. Y allí, al final tomamos los tres un “cuba libre” olvidando la horchata, Rafa le planteó la necesidad de involucrar a fabricantes y ven-dedores de juguetes para lograr su colaboración a favor de los niños inválidos de España.


59

Y a los pocos días Oliveras organizó la emisión. Casi todo el país escuchaba este programa. Y en él colaboró Rafa utilizando sus mejores argumentos. A los pocos días se recibió en Tarragona un camión lleno de juguetes.

La Olimpiada se celebró durante una semana. Tenía su bandera propia “de verde esperanza” y un pebetero de cerámica especialmente construido para la ocasión donde se encendió la llama olímpica.

Javier Aguirre, joven director de cine, hizo con esa Olimpiada su primera película donde se recogían todas las actividades desarrolladas. Película que posteriormente recorrió medio mundo como tarjeta de presentación de la Cruz Roja.

La olimpiada, al final denominada Primeros Juegos Nacionales para Niños Inválidos, fue un éxito rotundo. Tanto es así que al año siguiente se realiza-ron los Segundos Juegos. Fue la actividad precursora de lo que más tarde daría lugar a los juegos paralímpicos de Barcelona.

Acto de encendido del pebetero de los Primeros Juegos de Niños Inválidos celebrados en Tarragona.


60

Todavía hoy, más de cuarenta años después, no es posible lógicamente comprender como, partiendo de cero, pudieron organizarse durante dos años aquellos asombrosos juegos.

Sin embargo, la contestación es bien sencilla. Su realizador, apenas cumpli-dos los 23 años de edad, era Rafael Orozco, iluminado pionero y realizador de lo imposible.

Traspasando fronteras

La primera salida de España –diría, más bien, escapada‐ la realizó Rafa a Copenhague para asistir al Congreso Internacional de Rehabilitación. Allí comprobó uno de sus principios básicos: las técnicas quirúrgicas,

ortopédicas, que buscaban tan sólo la reparación de las lesiones óseas eran poco eficaces si no con-seguían la normalización al máximo de la función perdida.

“Nuestra labor médica no acaba en el quirófano sino que se extiende hasta conseguir una reintegra-ción plena del lesionado a todas sus capacidades físicas, psicológicas y laborales. Y esto no se logrará si las técnicas quirúrgicas y rehabilitadoras no fun-cionan íntimamente unidas”. Esta idea, en la actuali-dad internacionalmente admitida, le fue duramente criticada a Rafa en la sesión del Congreso donde la expuso, por un grupo de médicos españoles, ma-yoritariamente catalanes, que veían con gran hos-

tilidad la aparición de un jovencísimo y competitivo cirujano catalán que empezaba a moverse con especial acierto y dinamismo fuera de la vieja y militarizada España. Esta encubierta hostilidad “patria” nos acompañó en otras muchas ocasiones.

“Nuestra labor médica no acaba en el quirófano

sino que se extiende hasta conseguir una reintegración plena del lesionado a todas

sus capacidades físicas, psicológicas y laborales.

Y esto no se logrará si las técnicas quirúrgicas y

rehabilitadoras no funcionan íntimamente unidas”.


61

Pocas semanas después del asesinato del Presidente KENNEDY, hicimos un viaje prolongado a Estados Unidos para intervenir en el World Rehabilita-tion Found representando a España a través de la Cruz Roja.

El país estaba sometido a un sentimiento de dolor y asombro. Retratos del Presidente auroleados por crespones negros y banderas norteamericanas invadían escaparates y paredes. En Nueva York, donde estábamos, policías a caballo y taxistas portaban lazos negros en el brazo y pegatinas con las barras y estrellas en el pecho. Y en los balcones de la mayoría de los edificios se habían colocado banderas norteamericanas a media asta.

Nosotros colaborábamos en este homenaje póstumo brindando pública-mente por la memoria del Presidente. Nuestra bebida, el “cuba libre”, la alzábamos en el bar en recuerdo del “president”. Y sin pretenderlo, esto nos hizo infinidad de amigos pues luego de nuestro brindis–recuerdo, pa-rroquianos desconocidos se acercaban a nosotros para invitarnos a brin-dar de nuevo.

El Dr. Rafael González Mas y el Dr. Rafael Orozco en una de las sesiones de trabajo del Congreso Internacional de Rehabilitación de Copenhague.


62

Ángel Sanz Briz, Cónsul General español en Nueva York, llegó a ser un gran apoyo y consejero durante nuestra estancia. Nos acompañó y presentó en la mayoría de las instituciones y centros que queríamos visitar y nos hizo conocer gran parte de su actividad a favor de los judíos perseguidos y ma-sacrados por los nazis, actividad benefactora totalmente desconocida en España. Varios miles de judíos salvaron la vida por su intervención. Y el úni-co homenaje público lo recibió en Israel, años después. Al preguntarle por la conducta de Franco ante sus actividades –realizadas durante la Guerra Mundial en el máximo fervor e influencia alemana‐ nos dijo que en la única entrevista que tuvo con Franco respecto a este tema humanitario desarro-llado bajo su exclusiva responsabilidad y con la hostilidad de Serrano Suñer, el Caudillo “sin levantar los ojos de la carpeta que tenía sobre la mesa y con una voz que parecía amordazada, me dijo: usted haga lo que le dicte su conciencia, pero que su mano derecha no conozca lo que hace la izquierda”.

Sanz falleció en 1980. En 1991, el Museo del Holocausto Yad Vashem de Is-rael distinguió su acción y reconoció a sus herederos el título de Justo en-tre las Naciones, inscribiendo su nombre en el memorial del Holocausto. En 1994 el gobierno húngaro le concedió a título póstumo la Cruz de la Orden del Mérito de la República Húngara. Fue el primer diplomático español que apareció en un sello de correos de España.

Durante las semanas que duró nuestra estancia, Rafa contactó con las máxi-mas autoridades e instituciones norteamericanas en materias de rehabilita-ción y cirugía. Su carta de presentación más importante era la organización y desarrollo de los Primeros Juegos Nacionales para Niños Inválidos que despertó gran curiosidad e interés en todos los sitios donde se presentó.

Henry Viscardy, director de Abilities Inc., donde se empleaban 400 inválidos profundos, se interesó mu-cho por los juegos y hasta llegó a tentar a Rafael para que se integrara en su empresa como asesor en pro-blemas de invalidez infantil, de la que se evadió con gran habilidad. Viscardi era un agenésico, había naci-

Rafa contactó con las máximas autoridades

e instituciones norteamericanas en materias

de rehabilitación y cirugía


63

do sin extremidades inferiores y con un escaso desarrollo de las superiores. Sus primeros diez años de vida los pasó hospitalizado, sometido a múltiples intervenciones. Y llegó a conseguir cierta independencia que le permitió valerse por si mismo.

“Como me he pasado media vida anclado en una silla, he tenido tiempo para aprender todo lo imaginable”– comentaba. Era un hombre muy inte-ligente y ejemplo de perfecta actividad organizativa. A través de él, esta-blecimos contacto con Bernard Baruch, típico multimillonario americano, benefactor de múltiples actividades a favor de los inválidos que se interesó mucho por los Juegos para Niños Inválidos y también discutió con Rafa la posibilidad de organizar unos Juegos Mundiales.

Una espléndida tarjeta de presentación que llevábamos era la película de Javier Aguirre. La estremecedora canción de la niña poliomielítica que ape-nas podía andar mientras cantaba de forma prodigiosa hacía lagrimear a casi todas las audiencias. Lo mismo que la extraordinaria rondalla de la Mal-varrosa formada por niños y niñas poliomielíticos.

Hulek, entonces jefe de la Unidad de Rehabilitación de las Naciones Uni-das, con el cual tuvimos unas amistosas entrevistas propuso comprar esta película para emplearla como símbolo rehabilitador internacional. Pero su posterior cese impidió el acuerdo. De todos los contactos médicos estable-cidos durante ese viaje a USA destacaron por su especial importancia las relaciones con los doctores RUSK y KESSLER.

Howard Rusk, Director del Servicio de Rehabilitación de la Universidad de Bellevue, Nueva York, era la máxima figura mundial en el campo de la re-habilitación médica. Periodista, empresario, político, hombre de mundo, millonario, había montado un verdadero imperio médico con múltiples ra-mificaciones internacionales. Algún tiempo antes, durante su visita a Espa-ña donde mantuvo una entrevista con Franco, habíamos establecido unas entrevistas muy cordiales. Nos recibió muy amablemente en compañía de su equipo directivo: Taylor, responsable del área económica y política;


64

Acto de imposición de las medallas de la Cruz

Roja a los doctores Rusk y Kessler, en el

centro de la imagen y de espaldas aparece D. Ángel Sanz Briz, Consul

General de España en EEUU.

Swinyard, director de investigaciones; y María Castellano, directiva de las activi-dades sociales. Y durante varios días co-nocimos todo su imperio. Nosotros lle-vamos varias medallas de oro de la Cruz Roja que habíamos solicitado al Dr. Ara-cama, Inspector Médico de la Cruz Roja “para hacer política”. Y un día, en un acto solemne, se la colgamos al cuello a Rusk y sus colaboradores que quedaron entusiasmados ante aquellos colgantes dorados. En ese acto nos acompañó Sanz Briz que en todo momento, toda-vía no comprendo por qué, nos ayudó en todas nuestras gestiones.


65

Pero el encuentro más fecundo lo logramos con la visita del D. Henry Kessler, Presiden-te del Kessler Institute for Rehabilitation, en New Haven, adonde acudimos desde Nueva York, en automóvil, durante una tremenda nevada.

Kessler, excelente cirujano, hombre expansivo y cordial, entonces cerca de los setenta años, de constitución pícnica, siempre sonriente, nos reci-bió con enorme amabilidad. –Asi era yo cuando empezó la guerra, delgado como un espárrago e incansable para trabajar– comentó al saludar a Rafa.

Kessler creó, en Guadalcanal, durante la fase más violenta de la guerra contra los japoneses, el primer centro quirúrgico avanzado de cirugía ortopédica especial-mente para heridos de las extremidades. Y operaba piernas y brazos con un pensamiento rehabilitador, pensando en el futuro del herido.

“El objetivo de toda ayuda es hacer la ayuda innecesaria”, comentaba. Su libro “The knife is not enough” (“el bisturí no es suficiente”) cons-tituyó la base de la rehabilitación norteamericana. Con Rafa, mientras tomábamos café que él mismo servía de una enorme jarra, entabló en-seguida un cordial contacto. Y producía cierto asombro ver a los dos pintando sobre el mantel de papel que cubría la mesa las formas más indicadas de ejecutar una amputación de cadera.

–“Su compañero– me decía señalando a Rafa con un enorme rotulador– tie-ne una cabeza de Leonardo da Vinci, es un verdadero geómetra quirúrgico”.

Aquella visita la prolongamos varios días. El instituto lo había fundado Kessler cincuenta años antes en un barracón industrial, sin apoyos ni finan-


66

ciación, hostigado y rechazado por los cirujanos privados. Pero con el tiem-po se había transformado en uno de los centros médico quirúrgicos más importantes del mundo, donde la cirugía ortopédica tenía una finalidad claramente rehabilitadora.

–El doctor Orozco, se parece a usted Dr. Kessler, va a fundar un hospital en la ciudad de Tarragona, que está en el mar Mediterráneo, sin que intervenga ningún mecenas– le comenté.

–Este joven doctor hará lo que quiera, si mete en su tarea toda la pasión posible –me contestó– porque la pasión y el entusiasmo vencen cualquier dificultad.

Y entonces, poniendo una de sus manos en el hombro de Rafa, le dijo:

‐ No olvide que es difícil matar a un hombre, pero más difícil aun es matar sus esperanzas. Y para que comprenda lo que quiero decir les voy a contar la historia de Sam Logan, que utilizo muchas veces en mis viajes y conferencias.


67

Por los amplios ventanales del despacho donde estábamos se veía el cam-po totalmente cubierto de nieve. Y Kessler que nos servía constantemente vasos de café, andaba sin parar, con los brazos a la espalda ,como si viviera laguna lejana realidad.

–En Guadalcanal, en mi hospital de vanguardia, recibíamos los heridos de extremidades. Teníamos un servicio permanente de aviación que nos traía heridos de todo el Pacífico anunciando su llegada por radio e informando brevemente del tipo de heridas recibidas. Una mañana recibimos a Sam Lo-gan. Era piloto de una caza norteamericano que se enfrentó a una patrulla japonesa.

Acabaron derribándole y cuando saltó en paracaídas de su avión en llamas, uno de los Zero japoneses empezó a acribillarle en el aire haciéndole múlti-ples heridas. Cayó al mar y allí, dentro de su chaleco salvavidas se hizo una ligadura de ambas piernas y de un brazo, se puso un suero con morfina y tomó sulfamidas del paquete de primeras ayudas que todo piloto de guerra llevaba, y durante dos días con un espejo, hacía señales solares a los aviones norteamericanos. Milagrosamente pudieron recogerlo y nos lo acercaron a nuestro hospital. Lo operamos durante varias horas. Hubo que amputarle las dos piernas y una mano y reconstruirle diversas partes blandas. Y a los pocos días empezamos la rehablilitación, incluida la preparación de prótesis provisionales.–

Entonces, Kessler se detuvo frente a una librería, cogió una fotografía en-marcada y nos la mostró:

–Este es Sam Logan, ahora casado, con dos hijos, abogado eminente y dedi-cado últimamente a la política en California donde vive.

Y nos mostró la imagen de un hombre maduro, sonriente, acompañado de una mujer y dos adolescentes que también sonreían.


68

La estancia en EEUU y las actividades que allí desa-rrolló, así como las experiencias y contactos con el mundo de la rehabilitación, potenciaron la filosofía médica de Rafa respecto al desarrollo de una ciru-gía, no solamente funcional, sino igualmente social, a espaldas de banderías y ambiciones personales. Pretensión médica y ética que no era fácil desarro-llar en esta rígida y oficializada España de hace más de cuarenta años donde todo parecía estar definiti-vamente establecido.

Nuestro viaje a Cambridge permitió también comprobar, como había ocu-rrido en Copenhague, el divorcio entre la medicina internacional y la fosi-lizada española. Y como siempre, actuamos como independientes y algo “apátridas”. Así nos bautizaron cariñosamente los representantes ibéricos capitaneados, curioso fenómeno, también por un grupo de cirujanos orto-pédicos catalanes.

En el Stoke Mandeville Hospital –el más importante centro mundial de pa-rapléjicos‐ su director, el Dr. Guttman, organizador de olimpiadas interna-cionales de lesionados medulares, se interesó vivamente por las ideas de Rafa sobre los juegos infantiles de niños inválidos y hasta hablaron de la posibilidad de organizar unos juegos mediterráneos donde convivieran ni-ños y adultos. Esta posibilidad sería posteriormente expuesta por Rafa al entonces Presidente de la Cruz Roja –un antiguo jefe de policía‐ en Madrid, que consideró la idea como un “disparate”.

En el Centro de Investigaciones Ortopédicas de Roehampton, en Londres, nos atendió su director, hombre de ideas barojianas, humilde y entusiasta, que usaba constantemente una pipa apagada en la boca.

‐Esto‐ decía señalando la vieja pipa‐ es mi explorador electrónico. Cuando experimentamos alguna nueva prótesis que no acaba de funcionar bien, a pesar de todas las exploraciones con nuestros aparatos electrónicos y ra-

La estancia en EEUU así como las experiencias y contactos con

el mundo de la rehabilitación, potenciaron la filosofía médica

de Rafa respecto al desarrollo de una cirugía, no solamente

funcional, sino igualmente social


69

diológicos último modelo, cojo mi explorador, me lo pongo en la boca y observo caminar al amputado. Y así encuentro la razón de la cojera o del di-fícil apoyo. Muchas veces, nuestras superprótesis no funcionan por razones que ninguna máquina puede controlar, como es el miedo o la frustración‐.

Nuestro viaje a Praga, nos hizo conocer otra área mundial política entonces poco conocida y hasta en cierta forma temida, que constituyó para Rafa la primera experiencia en un país comunista.

Se celebraba un Congreso Internacional de Rehabilitación donde se deba-tía, entre otros temas, el problema de las amputaciones de extremidad su-perior y las técnicas más eficaces para el empleo posterior de una prótesis funcional. El Presidente del Congreso, un prestigioso cirujano ortopédico, el Dr. Vladimir Janda, al cual Rafa invitó a visitar Tarragona y dar un cursillo en el nuevo Hospital de la Cruz Roja del cual él era director médico.

Pero Janda nos confesó que tenía prohibida la salida del país y que todos los contactos con “países capitalistas” estaban desautorizados. El hombre, renombrado cirujano conocido por sus publicaciones, vestía una camisa de puños rozados y un pantalón arrugado. Al parecer, según nos indica-ron unos congresistas alemanes que le conocían bien, estaba acusado de tendencias poco ortodoxas. Por cierto, a estos congresistas que venían en automóvil, les robaron la radio y maletas que guardaban en el coche, rom-piendo durante la noche las cerraduras y violentando las puertas. Y cuando fueron a la policía a denunciar el hecho, prácticamente les expulsaron de la comisaría, diciéndoles que “en Praga y en este país no existen los ladrones”.

Otros dos sucesos extravagantes ocurrieron durante nuestra estancia en este país socialista.

Durante la cena de gala del Congreso que, por cierto, era carísima, a la hora de los postres, apareció un sujeto, vestido con un mono de trabajador, al pa-recer completamente desquiciado o alcoholizado, que se sentó en la mesa del banquete haciéndose sitio entre dos congresistas a los que empujó de


70

las sillas, haciendo a gritos un discurso al parecer recriminatorio contra los asistentes extranjeros. Todos los comensales miramos al Dr. Janda, el presi-dente, el cual permaneció mirando al plato, sin levantar cabeza. Sólo cuan-do unos camareros, muy suavemente, consiguieron que aquel energúmeno

se levantara y desapareciera con una copa en la mano, pareció despertar y hacer unos breves co-mentarios que nadie comprendió.

El último suceso nos ocurrió al abandonar el país. Volvíamos en automóvil que conducía Rafa, diri-giéndonos a Viena donde yo volaría hasta Madrid, mientras Rafa seguiría en coche hasta Tarragona. Al abandonar la frontera de Checoslovaquia, era un domingo por la mañana, nos detuvo la policía por algo referente a la velocidad del coche, pero

como no hablaban más idioma que el suyo, no podíamos entender nada. Al parecer nos ponían una multa de cien coronas, según escribían en un papel. Y se negaban a admitir cualquier moneda que no fuera su corona checos-lovaca. Pero aquella mañana, al iniciar el viaje, habíamos gastado el resto de su moneda y no teníamos ni un céntimo. Al ser domingo, no era posible cambiar moneda pues todo estaba cerrado. Y aquellos policías, armados hasta los dientes y con unos enormes gorros de aspecto soviético, mante-nían la barrera bajada. Sólo entonces, ante aquella situación entre grotesca e irreal, se nos ocurrió algo disparatado. Sacamos unas monedas españolas, naturalmente con la efigie de Franco, y las entregamos al que parecía el jefe, mientras señalando la moneda se les decía a gritos: éste es Franco, Franco, Franco.

Al oír este nombre, aquellos hombres parecieron resucitar. Cogieron y se repartieron las monedas, mientras exclamaban llenos de admiración, seña-lando la efigie grabada en la moneda: Franco, Franco.

Entonces, levantaron la barrera y nos dejaron marchar.

Siempre recordaré su indomable espíritu ético, su constante

curiosidad por todo lo nuevo, su infatigable entusiasmo ante

las dificultades del trabajo, su inmodificable honestidad en la

conducta y su fraterna amistad.


71

Los viajes fueron algo trascendente para todos nosotros cuando España estaba cerrada a toda innovación y libertad de pensamiento. Con Rafa co-incidí también en Méjico, en el Congreso de Medicina Ortopédica, donde prácticamente se erigió en el adelantado de la cirugía ortopédica ibérica, madurando su liderazgo internacional, definitivamente admitido, en Berna, con Müller que vio en él al más brillante y fecundo sucesor.

Han pasado muchos años desde nuestro primer paseo conjunto al otro lado de la frontera. Pero siempre recordaré su indomable espíritu ético, su constante curiosidad por todo lo nuevo, su infatigable entusiasmo ante las dificultades del trabajo, su inmodificable honestidad en la conducta y su fraterna amistad.

Te recuerdo y hecho de menos, Rafael Orozco Delclós, Rafa, compañero de viaje.

La nit del 31 de desembre de 1965, el Talgo casi va acabar amb la vida de la meva mare. La foto ens mostra la dimensió de l’impacte. És simplement bru-tal. Però aquesta brutalitat va donar vida a una nova esperança. I en aquest cas l’esperança es deia Rafel Orozco. “Jo ja donava la cama per perduda” ‐ re-cordo que em comentava la meva mare – “quan, de sobte, un metge molt jovenet va entrar a l’habitació” de l’hospital de Tarragona i va dir que ell me la salvaria. Jo tenia molta por, perquè aquest metge no semblava tenir gaire experiència, però la pu-resa de la seva mirada i la convicció de les seves paraules em varen convèncer. Em parlava de la cura del Dr. Trueta. Sembla que aquest Dr. Trueta l’havia practicada durant l’esgarrifós combat del desembarcament de Normandia.”


Joan Punyet MiróSuccessió Miró

73

Estat en el que va quedar el cotxe que conduia la Mª Dolors Miró el dia de l’accident

“Jo ja donava la cama per perduda” ‐ recordo que em comentava la meva mare – “quan, de sobte, un metge molt jovenet va entrar a l’habitació”


74

I efectivament el Dr. Orozco li va salvar la cama a la meva mare. Semblava impossible però ho va aconseguir i, quan el Joan Miró va veure la valentia i convicció del jove Orozco, es va convèncer de la brilliant trajectòria que li esperava com a metge. De fet, i parlant d’un manera molt personal, reconec que si jo i el meu germà Teo som aquí, també és gràcies al Dr. Orozco perquè de fet, no crec que la meva mare hagués dessitjat tenir 2 criatures més amb una cama menys. En Joan Miró va tenir una relació molt personal amb en Rafel i, també amb la Maria Rosa. Imagineu‐vos el Miró, però no el Miró artista de gran èxit internacional, no, sinó en Joan, el pare destrossat per l’horror del brutal accident de la seva filla. Com aquest home va passar del patiment al goig de veure a la Maria Dolors, la nena dels seus ulls, la seva filla única, una

noia d’un físic tan atractiu, amb una mirada tendre, casi hipnotitzant, entregada al risc d’una llarga i difícil intevenció quirúrgica. En Joan no patia unicament pel trauma físic de veure la seva filla de 35 anys amb una terrible amputació, sino també pel cop psicològic que representava.

Però el goig va arribar quan, un any més tard, la Maria Dolors podia caminar, nedar i rependre de nou la seva vida. El Joan va decidir que aqesta fita es te-nia que recordar mitjançant un maravellós tapís com a homenatge al Rafael Orozco. I aquesta és la gènesi del Tapís, d’una extraordinària concepció, que abriga els estels mironians dins la seva llana. La iconografia d’aquest Tapís és un cant a la vida, emfatitza la fragilitat del físic envers la robustesa de l’esperit. La Maria Dolors és una part viva d’aquesta obra. Ella respira dins cada nus, dins cada forma, dins cada estel que divaga per l’espai obert com una fràgil oreneta dins l’immensitat del cel blau.

A partir d’aquest moment, La Maria Rosa Orozco, esposa d’en Rafel, i la Maria Dolors es van fer íntimes amigues. És molt dur escriure aquestes paraules de record pel Rafel, quan em passa pel cap una imatge de la mare. El 26 de de-sembre de 2004 va morir a Mallorca, quan el seu pare ho va fer el dia de Nadal de 1983. És terrible sentir el buit d’aquestes dues persones tan importants a la meva vida i veure que varen morir un 25 i un 26 del mateix mes. Perdo-

74

En Joan Miró va tenir una relació molt personal amb en

Rafel i, també amb la Maria Rosa

Joan Punyet Miró

75

neu que el subconscient m’agafi de la ma per recordar aquestes casualitats capritxoses del destí quan aquestes ratlles són per recordar la noble amistat entre la família Miró i la família Orozco, però la Maria Dolors sempre em deia que les casualitats no existeixen, sinó que eren causalitats. Per això la cadena

75

Joan Miró a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona.


76

d’aconteixements d’aquesta relació d’amistat està marcada per ferro i sang, per hospitals i dolors, per patiment i esperança que molta gent no coneix. Us

puc assegurar que no tot a la vida d’en Joan Miró va ser fàcil, sino més aviat, tot el contrari. La seva vida privada sempre s’ha respectat molt, tal i com ell ho dessitjava. Aquest ca-pítol en mostra una petita finestra d’intimitat d’una família com qualsevol altre, patint el dolor d’un terrible accident de trànsit que quasi marca de negre la vida d’en Joan Miró.

Rafel, mai t’oblidaré i sempre et portaré dins el meu cor.

76

Aquestes ratlles són per recordar la noble amistat

entre la família Miró i la família Orozco

Joan Miró i Rafel Orozco

Joan Punyet Miró

7777

Joan Miró, Pilar Juncosa i Mª Rosa

Joaquín Muller i Rafel Orozco durant l’acte d’mposició de la medalla de la Creu Roja al pintor Joan Miró


78

Mª Dolors Miró i Mª Rosa Orozco

Escrit del Dr. Rafel Orozco en commemoració del 25è aniversari de la constitució de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, escrit l’any 1993.

INTRODUCCIÓ

Les dècades que van des dels anys 60 fins els 80 de la nostra història recent, han transcorregut per a molts com una bufada, ràpids i sense deixar cap mena d’empremta. Només cal repassar les enquestes fetes en ambients uni-versitaris sobre la figura de Franco, per demostrar la tendència de la nostra societat a l’oblit d’una època. Em sorprèn que a la nostra joventut d’ara, als meus alumnes, els costi tant entendre que fa 30 anys el jove era jo. Els costa imaginar que en aquella època també es vivia, s’estimava, es treballava, se sentien il∙lusions i inquietuds, s’assumien riscos i es projectava el futur. Per demostrar‐los que va ser així, per demostrar‐m’ho a mi mateix, em vaig ani-mar a repassar hemeroteques i iconografia relacionada amb l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, institució que vaig viure intensament des de la seva prehistòria i que em va oferir un gran ventall d’experiències.

Fa 30 anys els meus fills estaven preparant‐se per néixer i sense adonar‐me’n gairebé ja sóc avi... per aquest motiu el meu relat tindrà l’estil de l’avi ex-plicador de batalletes. La seva lectura permetrà als joves metges de l’Hospital dir que ja repapiejo, però és que avui amics, encara que no ho cregueu, tot és més fàcil. Abans, per endegar qualsevol pro-jecte en medicina, es necessitaven altes dosis d’un producte que s’anomenava romanticisme, concep-


Rafel Orozco DelclòsPresident de la Creu Roja a Catalunya (1981‐1985)

79

Abans, per endegar qualsevol projecte en medicina, es necessitaven altes dosis d’un producte que s’anomenava romanticisme, concepte avui substituït per termes més ampul∙losos com planificació, gestió clínica


80

te avui substituït per termes més ampul∙losos com planificació, gestió clí-nica, macroeconomia, contractes blindats d’alt executiu, etc. Fa només 30 anys la comptabilitat dels hospitals de la Creu Roja normalment la portaven les monges, no existien els ordinadors i un milió de pessetes representava una xifra astronòmica.

LA IDEA FUNDACIONAL

No és possible comprendre la Història sense accedir a la Prehistòria. Durant el mes de juny de 1961, recent acabada la meva Llicenciatura de Medicina, tenia 23 anys i alguns anys de prometatge al damunt. M’incorporava com a oficial de complement al regiment de Tarragona per complir els últims me-sos del servei militar. En aquella època, la milícia universitària ens facilitava el compliment d’aquesta obligació de forma bastant agradable. No obstant, en aquella època, el meu interès estava centrat en la Medicina més que en les estrelles i estava amoïnat per guanyar‐me la vida i poder‐me casar. Vaig començar a buscar feina vestit de militar. Intentava simultaniejar la “mili” amb la Medicina i ho vaig aconseguir. Per algun amic comú, vaig contactar amb un il∙lustre cirurgià tarragoní, el Dr. Joan Capell, principal en la famosa Clínica Monegal de la ciutat. Em va oferir ajudar‐lo i combinant les guàrdies de caserna amb les de la clínica, vaig donar la benvinguda a les meves pri-meres responsabilitats, els meus primers sous i, sobretot, els meus primers malalts. Vaig rebre l’ensenyament quirúrgic continuat, en forma gairebé pa-ternal del Dr. Capell, dotat d’una tècnica la qual, com passa normalment amb els primers mestres, va marcar el meu estil de cirurgià. Poques perso-nes saben o han volgut recordar la influència que va tenir la Clínica Monegal en la petita història de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona..

A aquesta època, mescla de milícia i il∙lusió quirúrgica, correspon, em sem-bla recordar, el meu primer contacte amb un jove advocat tarragoní de rara vocació mèdica i militar, ocupat en organitzar les anomenades Briga-des de Socors de la Creu Roja, associació de voluntaris de diferents proce-dències socials i professionals que compartien les seves aficions. Durant

80

Rafel Orozco Delclòs

81

molts anys Vicenç Martí va ser un personatge constant a la meva vida i a la Creu Roja de Tarragona. En la ressenya històrica dels orígens d’aquest hos-pital tan estimat, segurament apareixeran les nostres disputes, a vegades veritables batalles campals, que mai van enterbolir una sincera amistat. No deixa de ser curiós que transcorreguts més de 30 anys, tornem a tro-bar‐nos, compartint butaca amb togues de colors diferents, com a acadè-mics de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya. Deu ser el nostre destí.

Vicenç Martí em va nomenar oficial mèdic de la Brigada de la Creu Roja l’any 1961 i va ser ell qui em va presentar a Joaquim Muller, recent nome-nat president de l’Assemblea substituint al seu pare el Dr. Martí. Tot va passar en uns depaupe-rats locals de la Creu Roja situats en un entresòl de l’Avenida del Generalísimo, que és com es deia la Rambla i ressalto el rètol per centrar el lector en la història dels temps. Joaquim Muller em va semblar un home de bé i em va rebre amb extraordinària simpatia. El fet de ser un empresari famós, promotor d’activitats en el club nàutic i altres organitzacions ciutadanes em va fer pensar que la seva amistat era valuosa. Em va oferir donar alguna classe a l’Escola de Dames Auxiliars Voluntàries, activitat que vaig acceptar encantat, potser perquè es van moure els meus gens docents retinguts fins llavors per l’estudi, però sempre predisposats pels meus ancestres de pares i avis. Vaig prendre aquella escola com a pròpia i vaig fer una intensa labor docent en el marc de les seves elementals matèries.

No recordo en quina ocasió, probablement va ser el Nadal de 1961, vaig enviar una felicitació al president de la Creu Roja. Els records de Joaquim Muller, més fidels que els meus, indiquen que aquella targeta li va tornar a la memòria la meva fisonomia com a possible element per ajudar‐lo a rea-litzar un projecte que estava gestant. Em va telefonar per a convidar‐me a esmorzar en una cafeteria típica de la Rambla que encara existeix, i allà em va explicar la necessitat que la Creu Roja abordés el problema de la polio-mielitis, malaltia epidèmica que havia assolat el nostre país uns anys abans,

81

Vicenç Martí em va nomenar oficial mèdic de la Brigada de la Creu Roja l’any 1961 i va ser ell qui em va presentar a Joaquim Muller, recent nomenat president de l’Assemblea


82

afectant especialment els nens i sembrant de paralítics mitja Espanya. Els tractaments adequats eren difícils i cars, d’una banda quirúrgics i d’una altra de rehabilitació. A Tarragona es feien esforços en l’antiga Clínica Santa Tecla, on hi anava cada setmana per operar un famós cirurgià, des de Barcelona. Aquest cirurgià, el Prof. José Cañadell, va ser al cap del temps, el director de la meva tesi Doctoral i encara regeix en plena forma el Servei de Cirurgia Ortopèdica de la Clínica Universitària de Navarra, segurament la institució sanitària més prestigiosa del país.

Li vaig explicar a Joaquim Muller com, malgrat la meva joventut i recent acabada la meva carrera, tenia una certa experiència quirúrgica perquè du-rant 4 anys havia estat, per oposició, alumne intern del Servei d’Urgènci-es de Traumatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, englobat en aquella càtedra que tan brillantment va regentar el Prof. Pere Piulachs. En aquella època, als estudiants dels últims anys ens deixaven operar prou i acabàvem la carrera bastant més entrenats que ara. Aquest fet, la pedanteria d’un bon expedient i el terrabastall de la joventut, em van ocasionar més d’un pro-blema amb els excel∙lents i experimentats traumatòlegs tarragonins. Amb la perspectiva del temps m’avergonyeix la meva agressivitat, però el fet és que, el seu repte professional va ser, probablement, la causa més profunda de la meva aventura. Li vaig dir al president que si pensava utilitzar els meus serveis, entenia que necessitava un any més de preparació en l’especialitat de rehabilitació. Va dir que s’ho pensaria i així va acabar l’esmorzar històric de la meva vida.

ENTRENAMENT D’UN DIRECTOR MÈDIC

Poques setmanes després vaig ser citat en el despatx privat de Joaquim Mu-ller. Em va comunicar que havia parlat del seu projecte amb D. Antonio María de Oriol y Urquijo, en aquella època, president de l’Assemblea Suprema de la Creu Roja Espanyola, i, que si trobava finançament per a realitzar‐lo, esta-va disposat a tirar‐lo endavant. També estava convençut que jo podia dirigir l’hospital, malgrat els meus 24 anys, i ja havia establert relació amb el Prof.


83

González Mas, cap del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Central de la Creu Roja, a Madrid, per tal que m’acceptés una temporada com a re-sident en el seu servei. Suposo que el programa incloïa la meva avaluació en tots els sentits. El moment de la possible incorporació era immediata i a mi em faltaven dos mesos per a acabar el servei militar. No volia perdre l’oportunitat i, bogeries de joventut, al sortir de l’entrevista, vaig redactar una instància al Capità General de la Regió demanant‐li interrompre les meves pràctiques d’Alferes per raó d’estudis. Això em va crear un greu problema amb el General de la meva companyia, fet que m’ocasionaria, al reincorporar‐me uns mesos des-prés, ser destinat al comandament d’una Companyia d’Honors que va des-filar per tota la ciutat amb motiu d’una de les processons de l’època. Mai no he passat tants mals tràngols, únicament superats per la col∙laboració d’un eficaç caporal corneta, a qui ara recordo amb una enorme gratitud. Però la qüestió va ser que vaig tenir el meu permís i em vaig traslladar a Madrid. Portava a la butxaca unes 20.000 pessetes per passar alguns mesos, algunes de les quals, no recordo quantes, m’havien estat ofertes per l’Assemblea.

Em va rebre González Mas en el seu Servei de Rehabilitació, amb estranya amabilitat emmarcada en la seva cara de pal. Tenia un Servei excel∙lent, molt ben equipat, amb molts metges i fisioterapeutes i replet de discapaci-tats físics. Finalitzat el primer dia de feina, el Cap va convidar a tot el Servei, unes quinze persones, a dinar un saborós garrí rostit en un restaurant típic. Ell i tot el seu equip van estar molt amables. Fins al cap d’una estona no vaig saber el perquè. Havia decidit que jo pagaria el dinar. En efecte, en aca-bar em va donar la factura. Realment atabalat, la vaig prendre i vaig pagar sense parpellejar, com si fos un milionari. Únicament molt temps després vaig saber que aquest exercici formava part de l’examen. Rafael González Mas va ser més tard, padrí del meu casament. Segueix éssent un dels meus millors amics, el més entranyable, però en qualsevol cas és el personatge, després de Joaquim Muller, més directament responsable del projecte ini-cial d’aquest Hospital, del que ara en celebrem les seves noces d’argent. És per això que la història ve al cas.

Joaquim Muller estava convençut que jo podia dirigir l’hospital malgrat els meus 24 anys


84

González Mas era metge militar de gran prestigi i gaudia de la confiança d’un general de Sanitat, el Dr. Juan José Aracama, Inspector General Mèdic de la Creu Roja i antic metge del Califa del Marroc. Tots els projectes sanitaris de la institució els decidia ell. Vaig ser presentat al general i, segurament pels repetits informes benèvols de González Mas, en poc temps em vaig convertir en el seu nen mimat. Em va donar

consells i em va ensenyar coses que recordaré tota la vida. Va seguir de prop el meu procés d’entrenament fins que un dia em va cridar al seu despatx i em va entregar un document, que conservo, a través del qual se’m nome-nava Director d’un hospital que encara no existia i que jo havia de projectar i realitzar des del punt de vista tècnic. L’anecdotari amb el General Aracama és extraordinari. Va venir en moltes ocasions a Tarragona. Gran afeccionat al futbol, intercanviava corbates amb totes les autoritats. Dies abans de morir, em va donar el seu darrer consell. Referint‐se a la Creu Roja Espanyola, que ell coneixia tan bé, em va dir: “Mire usted Orozco, cómprese un paraguas. Cu-ando aparezca tormenta lo abre y tranquilo, que ya escampará..., los Presiden-tes cambian. Nosotros seguimos.” Va morir pocs dies després. Per part meva encara segueixo i he viscut set presidents de l’Assemblea Suprema. Tots ells, sense excepció, es van iniciar en els seus càrrecs amb una declaració d’in-tencions per tancar els Hospitals de la Creu Roja. No m’explico quin sant ha protegit els pocs que van quedant.

Em ve a la memòria una anècdota, que mai he sabut si és certa, però po-dria ser‐ho i ve a demostrar l’atzarosa vida de tots els Hospitals de la Creu Roja. Va existir un càrrec anomenat Presidenta d’Hospitals de la Creu Roja, que durant molts anys, i per tant durant diversos mandats presidencials, va ostentar una dona encantadora, la Marquesa de Varela, vídua del General doblement llorejat. Na Casilda Varela posseïa una preciosa bossa de mà de pell de cocodril en la qual hi havia engalzades dues creus de Sant Ferran adornades amb brillants molt lluents. Explica la tradició que, quan el presi-dent, acabat de nomenar, reunia l’Assemblea per comunicar‐los la decisió de tancar un hospital o un altre, la Marquesa de Varela l’escoltava perorar

Rafael González Mas és el personatge, després

de Joaquim Muller, més directament responsable

del projecte inicial d’aquest Hospital


85

sense dir ni piu i gairebé al final de la sessió, col∙locava la seva bossa de mà al damunt de la taula il∙luminant la cara del president amb les creus lloreja-des i es limitava a comentar: ”Muy bien Presidente, esta tarde se lo comentaré a Doña Carmen” No recordo que en aquella època es tanqués cap hospital, malgrat les primeres intencions presidencials.

ELS PROTAGONISTES HISTÒRICS

Reprenent el fil del relat històric ens situem en la decisió presa per Joaquim Muller i pel General Atacama de construir un centre de Rehabilitació a Tar-ragona. Únicament ho suposo, perquè no estava en el meu nivell de relació, que Oriol y Urquijo recolzava el projecte. Per aquella època, Oriol desenvo-lupava també el càrrec de director general de la Beneficència. Una vegada el vaig visitar en el seu despatx oficial, no sé amb quin motiu, però em que-da el record d’una llarga espera i d’un senyor que em va semblar gran, molt seriós i poc amable. Anys després vaig tenir l’ocasió de canviar d’opinió. Va ser un bon president que va recolzar la iniciativa tarragonina, però tinc la impressió que com gairebé tots els Presidents de l’Assemblea Suprema no va deixar anar els diners necessaris.

Vaig intervenir poc en decisions econòmiques, però sí que recordo com el procés d’obra s’endarreria mes a mes, amb una gran inquietud per part meva. Aquí apareix a la meva memòria un altre personatge que va ser clau en aquesta història. Es tracta de Maria Lluïsa Bertrán, Presidenta de les Da-mes Auxiliars de la Creu Roja a Tarragona, més tard presidenta d’aquest hos-pital al que ha dedicat tantes hores de la seva vida. Hores diürnes, però també nocturnes, de llargues reunions a casa seva, on acollia al grup promotor amb totes les seves inquietuds. El seu marit, Carlos Andreu, magistrat il∙lustríssim, és una d’aquelles per-sones també claus i desconegudes que existeixen a qualsevol història. El seu mèrit consisteix, no única-ment per haver resistit estoicament durant anys la

Maria Lluïsa, Carlos i Joaquim Muller, no sé si algú més, van avalar personalment un crèdit bancari amb els que es va realitzar una bona part de l’obra


86

bogeria social i benèfica de la seva dona, sinó en haver adobat molts camins, senzillament només amb la seva presència i sobretot amb els seus consells, assentat sempre en la realitat social del moment. Amb la perspectiva del temps, el recordo com un personatge important de la història de l’Hospital i sento per ell un gran afecte. Maria Lluïsa, Carlos i Joaquim Muller, no sé si algú més, van avalar personalment un crèdit bancari, em sembla recordar d’uns cinc milions de pessetes, amb els que es va realitzar una bona part de l’obra sobre uns terrenys del carrer Maria Cristina, que l’any 1926 havia com-prat el President Vilar de Orovio per 16.000 pessetes. Allà estaven ubicats uns barracons com si fossin un garatge per a una ambulància. Hi havia una figuera i un pou. Entre les víctimes d’aquestes reunions inacabables, no puc oblidar a Angelita Mencos de Muller i a Maria Rosa, la meva dona. Més tard

es va incorporar la principal víctima de Vicenç Martí, la seva esposa Pili Aromí, que es mereix totes les me-dalles de la Brigada.

A l’haver introduït personatges que considero pilars de l’obra arquitectònica, social i sanitària que com-memorem, em sembla imprescindible situar‐nos de nou en l’època, per recordar que llavors no existia la Residència Sanitària Joan XXIII i que l’assistència pú-

blica i privada de Tarragona es recolzava únicament en l’antiga Clínica Santa Tecla, d’administració eclesiàstica i municipal, en les Clíniques Monegal i Vi-dal Jané d’assegurança lliure, a la Clínica del Dr. Roselló, després reformada i ampliada i, en la petita Clínica del Dr. Guasch. D’altra banda, sembla im-portant ressaltar un aspecte, que avui va semblant impensable, com és el fet que tots els que participàvem en el projecte érem voluntaris en el sentit més estricte. La filosofia per la qual s’entén que els voluntaris poden o han de ser pagats perquè puguin dedicar el màxim temps a l’obra social, és molt moderna. La pròpia Creu Roja ha convertit en assalariats a alguns Presidents d’una institució voluntària per definició. A l’època en què ens situem, ningú del grup impulsor va rebre mai una sola pesseta, ni tan sols en concepte de dietes, i els viatges a Madrid, històricament imprescindibles, es pagaven de la pròpia butxaca i no de la beneficència pública. Sóc conscient que aquest

Sembla important ressaltar un aspecte, que avui va semblant

impensable, com és el fet que tots els que participàvem en el projecte érem voluntaris en el

sentit més estricte


87

aspecte representa únicament un petit detall en la història, raó per la qual no insisteixo, però no deixa de ser curiós que, malgrat el canvi polític i soci-oeconòmic del país, concretament Vicenç Martí, segueixi sense cobrar per exercir el seu càrrec. La Creu Roja de Tarragona sembla que sempre ha estat alguna cosa peculiar.

ELS JOCS DE NENS DISCAPACITATS

Disquisicions a banda, necessàries per a comprendre orígens, he d’explicar un seguit d’esdeveniments que ja gairebé ningú no recorda, però que van ser precursors d’un hospital situat encara sobre plànols. Aquests fets, con-templats a l’any 1993, ens haurien de fer rumiar al voltant de l’originalitat d’alguns projectes olímpics i polítics actuals. A l’any 1961 vàrem celebrar a Tarragona, als locals de l’antiga Universitat Laboral, els primers Jocs Naci-onals per a nens discapacitats, precursors dels recents jocs paralímpics de Barcelona. Els vàrem anunciar amb bandera verda, com els jocs de l’espe-rança i els vàrem repetir el 1962 com a segons jocs. Ningú no els recorda. Ni tan sols la Creu Roja actual, que no els anota en el seu patrimoni quan participa com a entitat col∙laboradora a l’Olimpíada de Barcelona.

La Creu Roja de Tarragona va reunir a centenars de nens discapacitats, pro-cedents de tota Espanya, a les platges, als carrers, a la Rambla. Coixos i mancs meravellosos van córrer amb la torxa olímpica i vàrem encendre un pebeter d’estil romà fa ja 30 anys, a la Tarraco dels Escipions. Afortunadament que-den els reculls de premsa, els programes d’actes i una sensacional pel∙lícula de 15 minuts, dirigida per aquell genial Javier Aguirre, per testificar que tot allò va passar. Els meus records se’n van cap a aquells comitès organitzadors, que funciona-ven sense ni un duro. La Duquessa d’Hernani i el seu marit el Duc, de bigoti alfonsí, varen ser el símbol permanent de la reialesa desconegu-da encara per a tants de nosaltres. Un cop més, González Mas i Aracama van moure els fils de

Quedi per la història que els primers Jocs Paralímpics celebrats a Espanya els va organitzar amb gran èxit i gairebé sense diners, la Creu Roja de Tarragona el 1961.


88

les bambolines. La demostració de capacitat d’organització d’aquells jocs va ser el nostre aval per impulsar l’Hospital. Va convèncer a les totpode-roses autoritats de Madrid i també als virreis locals, encapçalats per Rafa-el Fernández Martínez, Governador Civil de gran personalitat, home molt sensible a la problemàtica dels discapacitats, com va demostrar en diverses campanyes de Nadal i Reis. Mort prematurament, conservo d’ell un magní-fic record. Quedi per a la història que els primers Jocs Paralímpics celebrats a Espanya els va organitzar amb gran èxit i gairebé sense diners, la Creu Roja de Tarragona el 1961.

L’OBRA S’ATURA

Els anys passen i passen. Des de 1962 fins el 1966 únicament guardo en la meva memòria reunions inacabables, estudis de plànols i visites d’obra que s’aturen durant mesos per tornar a començar. Problemes econòmics que angoixen a la Junta de l’Assemblea i a un Joaquim Muller voluntariós, de gran energia, encaparrat d’una banda en acabar les obres i d’altra en aconseguir que el jove metge, nomenat Director del futur centre, tingués la formació adequada. Vaig aprofitar el temps estudiant i entrenant‐me a Suïssa amb el Prof. Maurice E. Müller. El 1963 vaig assistir a Nova York a les sessions del World Rehabilitation Found Inc., representant a la Creu Roja en companyia de González Mas. Augusto Assia va escriure a “La Vanguardia” sobre aquelles gestes a l’altra banda de l’oceà. D’aquesta manera vàrem ini-ciar unes relacions internacionals per al futur centre de Tarragona, que més tard donarien molt de joc.

El 1964 vàrem seguir cultivant‐les a l’International Congress of Rehablitation que es va celebrar a Copenhaguen. Una cubana exiliada que vam conèixer allà, la Dra. Castellanos, de gran experiència en temes socials, ens va asses-sorar durant molts anys.


89

EL TAPÍS DE JOAN MIRÓ

L’obra de l’Hospital continuava tenint dificultats i grans demores. La pro-ximitat veïnal del meu lloc de feina em permetia vigilar els maons, fins a quatre o cinc vegades al dia. Va ser el desembre de 1965 quan fent guàrdia com a traumatòleg a la Clínica Monegal, va passar un fet desgraciat, que entraria a formar part de la història de l’Hospital de la Creu Roja. Moltes persones situen malament aquest episodi i alguna premsa i literatura mi-roniana s’hi ha referit també de forma inexac-ta. Naixia l’any nou quan m’anunciaven que un gravíssim accidentat ingressava per la porta del Servei d’Urgències. Es tractava d’una dona jove, guapíssima, a qui un tren havia atropellat en un pas a nivell, arrencant‐li gairebé totalment una cama a nivell del maluc. Era, encara que no ho vàrem saber fins uns dies després, Maria Dolors Miró, l’única filla del pintor Joan Miró. Va tenir sort, perquè aquella fractura comminuta de fè-mur oberta de tercer grau, hauria estat sensa-tament resolta en qualsevol Servei d’Urgències completant l’amputació. El fet de ser un dia fes-tiu, sense la gran càrrega de feina assistencial habitual i, d’altra banda l’en-tusiasme quirúrgic de la joventut, va condicionar que l’equip operatori ens instal∙léssim tranquil∙lament per realitzar una operació de sis o vuit hores. La cama va estar en perill. La pròpia pacient va passar la maroma i només uns dies després va poder demanar el contacte amb els seus pares.

Es tractava d’una dona jove, guapíssima, a qui un tren havia atropellat en un pas a nivell, arrencant‐li gairebé totalment una cama a nivell del maluc. Era, encara que no ho varem saber fins uns dies després, Maria Dolors Miró, l’única filla del pintor Joan Miró


90

Recordo com vaig conèixer a Joan Miró “pare” i amb la seva timidesa em va de-manar consultar el seu amic Josep Trueta. Havien passat uns dies des de l’accident quan el Professor Trueta va arribar d’Òxford. La meva emoció va ser molt gran al rebre’l i presentar‐li el cas. Va viure la història clínica com si es tractés de la seva pròpia filla. Em tremolaven les cames quan, referint‐se a mi, li va dir a Joan Miró: “aquest noi ho ha fet tot molt bé. Aquesta feina la signaria jo”. Jo tenia 27 anys, raó per la qual, el lector hauria de perdonar la meva manca de modèstia.

Van passar les setmanes i la Maria Dolors es va curar. Un bon dia Joan Miró em va demanar la nota d’honoraris. El meu cap estava en un altre lloc: l’Hospital de la Creu Roja. Per això li vaig demanar que en comptes de pagar‐me res a mi, fes una pintura pel nostre hospital en construcció. Un altre cop van passar mesos. Tot semblava oblidat fins que un dia va trucar per concertar una cita a casa meva. Em va explicar que estava meditant la possibilitat d’iniciar obra de tapisseria, donat que havia conegut a un jove artesà de nom Josep Royo que podria realitzar‐la en els tallers Aymat de Sant Cugat del Vallès, com que havia

Mª Dolors Miró, imatge de l’època en que va

patir l’accident


91

Carta de Joan Miró al Dr. Rafael Orozco.

parlat amb Artigas i un llarg etcètera que no va culminar fins el 1970, quan un fantàstic tapís de 4,20 x 2,80 metres va ser presentat a la Sala Gaspar de Barcelo-na. El Tapís no va ser instal∙lat a l’Hospital fins el 1970, és a dir, dos anys després de la inauguració. El van traslladar de Barcelona a Tarragona en un Jeep de la Brigada, els oficials Zanfaño i Mora, el dia 21 de novembre. Es conserva el rebut, fet a ma, que els hi vaig signar contra la seva entrega. Amb data 17 de desembre de 1970, el famós arquitecte Lluís Sert va escriure una carta des de Cambridge recomanant la forma d’instal∙lació, que va realitzar Enric Baixeras.


92


93

Correspondència entre en Joan Miró i el Dr. Rafael Orozco en relació al Tapís de Tarragona


94

El ja anomenat Tapís de Tarragona va ser realitzat a partir d’un cartró, preciós per cert. Miró me’l va oferir perquè amb el que aconseguís de la seva venda em comprés una nevera –paraules textuals‐ i fes un viatge d’estudis, però jo era un recent casat bastant bígam. El meu altre amor era l’hospital i ja tenia nevera, per la qual cosa vàrem decidir crear un “Fons Joan Miró” per a la compra d’instrumental i altres instal∙lacions de l’Hospital. No vàrem poder constituir una Fundació perquè ja estava registrat el nom per l’actual “Fundació Miró”, que en aquell moment era a les beceroles. El patronat el vam constituir Muller, jo mateix, Llovet,

González Mas i Casals davant del notari Noguera. El cartró el va comprar Banca Catalana i va estar exposat molts anys a l’entrada del Banc al Passeig de Gràcia. Amb el seu valor traduït es va finançar, entre d’altres coses, la creació de l’Escola d’Infer-meres de l’Hospital que, amb tanta cura van dirigir durant molts anys les monges de la Sagrada Famí-lia.

El Tapís va estar situat durant alguns anys al ves-tíbul de l’Hospital i es podia veure des del carrer, tal i com volia Miró. Arguments de conservació van aconsellar prendre la decisió, per algun Pre-sident, de situar‐lo a la primera planta, al costat del forat de l’escala, amb un vidre de protecció

teòrica que mai va aconseguir aïllar els fums de la cafeteria i la cuina. A l’escriptura de donació es va cedir la propietat a l’Assemblea Provincial de la Creu Roja de Tarragona i consta en una clàusula que en cas de la desaparició de l’Assemblea o les seves instal∙lacions hospitalàries, el Tapís passaria automàticament al Museu de la Ciutat. Vàrem assegurar bé que únicament podria ser traslladat a Madrid o fora de la Província per a intercanvis en exposicions. Potser ara seria el moment d’ubicar‐lo definitivament i dignament en el Museu de la Ciutat.

A l’escriptura de donació es va cedir la propietat a

l’Assemblea Provincial de la Creu Roja de Tarragona i consta en una clàusula que

en cas de la desaparició de l’Assemblea o les seves

instal∙lacions hospitalàries, el Tapís passaria

automàticament al Museu de la Ciutat.


95

Signatura de l’acta notarial de cesió del tapis a la Creu Roja.

Pilar Juncosa, esposa d’en Joan Miró, Joaquín Muller i Rafel Orozco amb el tapís


96

BATEIG DE L’HOSPITAL

Va ser l’any 1967, amb l’obra arquitectònica avançada, quan es va començar a discutir i es va fer de forma apassionada, quin nom li posaríem a l’edifici que per fi semblava que podria acabar‐se de construir. Estaven de moda, per influ-ència de la Seguretat Social, les horribles paraulotes que titulaven als hospitals “Residències Sanitàries”, però ràpidament van ser descartades perquè l’Hospital s’inauguraria gairebé coincidint en dates amb la Residència Joan XXIII. El seu símbol era una creu blava, detall que vàrem interpretar com a una usurpació i competència deslleial. La paraula Clínica ens sonava a poca cosa i el terme Hospital rememorava les condicions sanitàries dels hospitals de beneficència, bastant precaris. El títol d’Institut semblava més important. Però no va acabar aquí la cosa, perquè l’objectiu original era la rehabilitació de discapacitats físics i semblava lògic anomenar‐lo només Institut de Rehabilitació. Però en el trans-curs dels set anys destinats a la seva constitució, la poliomielitis havia estat molt controlada i ara s’haurien d’ampliar no només el nom sinó també els objectius. Jo em sentia cirurgià, les seqüeles poliomielítiques a tractar eren quirúrgiques, Tarragona necessitava un bon Servei d’Urgències, volíem implantar a la ciutat especialitats noves, com Neurocirurgia i Cirurgia Vascular. Vàrem arribar a un pacte amb l’Assemblea, no sense dificultats: Institut Mèdic Quirúrgic.

Josep Poblet, President de la Diputació de

Tarragona, Josep Royo, autor del tapís, Rosa

Ricomà, directora del MACT, Ampar

Mallafré i Isabel Miró, representants

de la Creu Roja de Tarragona, i familiars

del Dr. Rafel Orozco durant l’acte de

presentació de la nova ubicació del Tapís al

Museu d’Art Modern de la ciutat


97

La influència presidencialista que ha dominat tota la història de la Creu Roja Espanyola, va arrodonir l’enunciat afegint el nom d’Antonio María de Oriol y Urquijo, que per cert va morir aviat. A la pràctica va durar, suposo, fins que D. Antonio va deixar de ser Ministre de Justícia. Anys més tard, vàrem aconseguir canviar el nom d’Institut pel d’Hospital, molt més conseqüent amb la seva tasca assistencial.

INAUGURACIÓ DE L’HOSPITAL

El mes de novembre de 1967 es van poder posar en marxa alguns serveis de l’Institut Mèdic Quirúrgic, en el que s’havien invertit uns 30 milions de pesse-tes!!! Increïble. El dos de gener de 1968 es feia la inauguració oficial amb la parafernàlia pròpia de totes les èpoques. Van sortir a rebre a la porta del carrer al Cardenal‐Arquebisbe, Monsenyor Benjamín de Arriba i Castro que sempre va ser un bon amic de la Creu Roja. A Don Antonio María de Oriol y Urquijo que ja era ministre de Justícia. Hi havia també un fugaç expresident de l’Assemblea Suprema, del qual no puc recordar el nom, que havia estat Cap de Policia i amb qui vaig tenir una esbroncada de certa intensitat per uns comentaris sobre la classe mèdica. Però el record més gran que tinc sobre tots els assistents, és la figura del President d’aleshores, joveníssim, devia tenir uns 32 anys, i jo no el coneixia personalment. Amb Enrique de la Mata Gorostiziaga vàrem simpatitzar mútuament pen-so, només en donar‐nos la mà. Així va començar una amistat que va esdevenir entranyable al llarg dels anys. Va marcar la meva vida professional al incorporar‐me a responsabilitats creixents dins la Institució. Va renovar i modernitzar la Creu Roja Espanyola fins al seu millor nivell històric. Enrique va desaparèixer prematura-ment en l’exercici del seu càrrec de President de la Creu Roja Internacional, pel que havia estat escollit democràticament per dos mandats consecutius. Pocs mesos abans de la seva mort havia estat destituït pel Govern com a President de la Creu Roja Espanyola.

Enrique de la Mata va marcar la meva vida professional al incorporar‐me a responsabilitats creixents dins la Institució


98


99

De l’acte inaugural no recordo massa més que molts discursos i l’emoció de Joaquim Muller. Tenia dret a emocionar‐se. Era una obra molt important per a l’època i era, sense cap dubte, gràcies a la seva constància. El seu prestigi personal, el seu aval, va permetre superar totes les dificultats a través dels anys. Dels discursos perviuen unes cintes magnetofòniques llarguíssimes que no he tingut coratge de revisar i que ofereixo per a la tesi d’algun estu-diós de la prehistòria. L’única visió clara que em queda d’aquell dia emoci-onant, és la de l’interior de l’ascensor, gairebé en període de proves, on hi vaig quedar tancat durant alguns minuts en companyia del senyor Carde-nal. El dia després vàrem instar a projectar una ampliació ocupant la veïna casa‐caserna de la Guàrdia Civil, en aquella època predisposada a un canvi d’emplaçament. Segueix en el mateix lloc. Es van equivocar els qui van blo-quejar aquella iniciativa que, probablement hagués condicionat el futur de forma més favorable.

El Ministre Oriol y Urquijo, l’Arquebisbe de Tarragona, Cardenal Benjamín de Arriba y Castro, Enrique de la Mata i Joaquín Muller, entre d’altres, amb Rafel Orozco el dia de la inauguració de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona


100

ACTIVITAT CIENTÍFICA I ASSISTENCIAL

Els avatars d’aquest Hospital, han estat molts. No sé quin és el seu futur, però sí que volia deixar constància dels aspectes científics i assistencials amb els que va iniciar la seva activitat. Si la seva dinàmica hagués estat ben entesa, segurament la seva situació actual seria una altra. El juny de 1968, sis mesos després de la inauguració, vàrem celebrar un Simpòsium

a nivell internacional sobre patologia de la regió lumbosacra. Repassant el programa, observo amb tristesa com molts dels professors han de-saparegut, d’altres molts estan jubilats i els pocs que seguim en peu de guerra ja som grans. El juliol del 1969 vàrem celebrar un altre Simpòsi-um sobre patologia del peu, homenatge de la

podologia espanyola al professor francès Leliéve, amb la col∙laboració del famós College International de Podologia i l’Associació Espanyola de Po-dologia. El Professor Antoni Viladot ens va ajudar amb tot el necessari. Reunions i simpòsiums, cursos i congressos, es van celebrar durant alguns anys. El 1971 vàrem fundar l’AO Espanyola, associació d’origen suís pel tractament quirúrgic de les fractures i, dos anys més tard, a Berna, vàrem fundar l’AO Internacional. Les primeres plaques d’osteosíntesi es van fabri-car en un petit taller de Tarragona. Amb en Llovet Tàpies vam posar a punt una tècnica original d’artròdesis de la columna cervical que segueix en plena vigència i consta en tota la bibliografia mundial. El 1973 vam publi-car el nostre primer llibre de Traumatologia amb una iconografia que per-tany totalment a casos operats en aquest Hospital. El 1993 hem publicat el nostre cinquè llibre, on també hi apareix, com a mostra històrica, algun cas operat a Tarragona.

Des del punt de vista assistencial l’Institut va engegar amb una gran força per la incorporació d’especialistes joves, però ja eminents, que aportàvem a la ciutat especialitats de les que mai s’havia disposat. Pro-cedents de Barcelona, Joan Girbes va organitzar la Cirurgia Vascular i

Es va formar un gran equip. Tots érem amics. Es va crear el primer

Servei de Cures Intensives de la ciutat que va salvar moltes vides


101

Llovet la Neurocirurgia, Salvador Casals va arribar de les amèriques amb gran prestigi com a immunòleg i reumatòleg i va organitzar sessions clí-niques i comitès científics. En el seu origen va ser un centre gairebé mo-nogràfic de patologia de l’aparell locomotor, ampliat progressivament a pràcticament totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques ateses pels especialistes més eminents de Tarragona, entre els quals hi havia Miquel Nolla (amic entranyable), Pere Mallafrè, un joveníssim Santiago Mallafrè, Luis Robles, substituït més tard per Luis Pardo, Arcadio Abelló i Manolo Alonso, el farmacèutic Juan Comingo i Luis Ballester, Fernando Aldecoa al qui va substituir Manuel Rodríguez, Sanchez‐Cid i Fontanet i un llarg etcètera. Es va formar un gran equip. Tots érem amics. Es va crear el primer Servei de Cures Intensives de la ciutat que va salvar moltes vi-des. De la mà de Gilberto Camblor, també arribat d’EEUU, es va crear un Servei d’Anatomia Patològica amb pràctica de necròpsies com a control de qualitat. Res de tot allò va ser fàcil. Afortunadament les trompetes i tambors de la Brigada de Vicenç Martí ens alegrava a totes hores les sessions clíniques... recordo els seus assajos com un veritable turment i l’omnipresència d’uniformes a l’hospital com una al∙lucinació. En el ter-reny de l’Infermeria es van incorporar dos monstres de la vocació i el treball: Corbí i Carme Dols, responsables de gairebé tot el que es va fer bé, en el dia a dia. L’Hospital els hi deu molt.

Així va començar una competència professional molt interessant amb els altres hospitals de la ciutat, que sens dubte, va millorar el nivell as-sistencial de tots ells, en benefici dels malalts. L’observació retrospectiva, 25 anys després, del nostre Hospital de la Creu Roja, em fa pensar que probablement la seva aportació més important a la Medicina Tarragonina hagi estat, precisament, el seu paper competitiu, plantejat en temps de cert marasme sanitari. Del que no hi ha dubte és que aquestes “guerres mèdiques” les va acabar guanyant un gran general, el Dr. Josep Adserà, home extraordinàriament tenaç que sempre va saber moure a la perfecció els fils institucionals. La ciutat li deu l’actual magnífic Hospital General de Sant Pau i Santa Tecla.


102

EL SERVEI D’URGÈNCIES

En el marc assistencial, ens embargava una obsessió. Era l’època de les cases de socors ateses per practicants i volíem crear un Servei d’Urgències, seguint el model que havia tingut oportunitat d’estudiar a Tolouse. La feina va ser àr-

dua. D’una banda, la competència de la Clínica Santa Tecla que, amb prestigi històric monopolitzava pràc-ticament totes les assistències. De l’altra, els costos hospitalaris que per a nosaltres representava comen-çar l’aventura. Ho vàrem fer. Vam ser pioners en molts aspectes i he de confessar que personalment, el que més em dol en el procés de lenta agonia del nostre Hospital, és precisament, la falta de criteri amb que es

van tractar les iniciatives, algunes d’elles ja fetes, d’altres a punt de fer‐se, rela-cionades amb el Servei d’Urgències. Un cop més, el sistema presidencialista es va enfrontar als criteris purament professionals dels metges i va guanyar. Quan se celebri el cinquanta aniversari de l’Hospital, espero que algun estudiós in-vestigui quin paper van jugar en aquesta epopeia alguns canonges i regidors. La premsa local recorda com el dia 9 de juliol de 1971 vam presentar al públic la primera ambulància monitoritzada per a cures intensives que es va presen-tar a Espanya. La va fer la companyia General Elèctric amb els nostres plànols. Recordo el problema que va representar el pes d’unes bateries enormes. Pocs mesos després se’n va fabricar una altra molt millorada. Ambdues varen ser re-galades a l’Hospital a canvi d’una medalla d’or de la Creu Roja. Tenien un cost de 2.400.000 pessetes cadascuna. Una va acabar aviat convertida en furgoneta per a transport d’estris de la de la Brigada. L’altra va ser deixada i no tornada a l’Hospital de Madrid. Cap dels responsables administratius del nostre hospital van entendre per a què servien aquells trastos, cars de mantenir. Vint‐i‐cinc anys després, aquestes ambulàncies es consideren imprescindibles per a la societat i són d’ús habitual. Els plànols originals encara existeixen. Encara més, en aquesta ciutat vàrem projectar el primer Servei d’Urgències que coordinava l’acció de les Brigades de la Creu Roja amb la Guàrdia Civil de Trànsit, planificant l’evacua-ció hospitalària. L’estiu de 1971 es vam fer 571 serveis. Conservem còpia del do-cument en el qual es demana a la Companyia Telefònica la corresponent antena

Juliol del 1971 varem presentar al públic la primera ambulància

monitoritzada per a cures intensives que es va presentar a

Espanya


103

per instal∙lar a la torre de l’Arquebisbe. El disseny i programes de funcionament van acabar‐se, els vàrem presentar com a ponència a un Congrés de Transport Sanitari que es va celebrar a Saragossa. El Servei va arribar a funcionar, encara que sempre molt precàriament. Tot va ser inútil, un cop més els polítics no ho van entendre. Anys després vàrem posar en marxa la mateixa idea a Madrid i molts anys després a Barcelona. L’actual Protecció Civil és, en molts aspectes, un calc d’aquell projecte.

EPÍLEG DE LA PRIMERA ÈPOCA

Correspon a aquesta època, entenc, el principi de la davallada de l’Hospital. També va començar el desànim dels metges. Afortunadament per a mi, es correspon també amb una trucada telefònica d’Enrique de la Mata, on em va proposar traslladar‐me a viure a Madrid per organitzar el Servei d’Urgències de l’Hospital Central de la Creu Roja segons els models assajats a Tarragona. Però aquesta és una altra història. La de l’Hospital de Tarragona la vaig seguir des-prés, des de lluny i amb sensació d’impotència.

Quan passats molts anys vaig assumir la Presidència de l’Assemblea Provincial de Barcelona i més tard de la primera Assemblea Catalana, Enrique de la Mata em va recomanar enèrgicament no intervenir en la gestió dels Hospitals de la Creu Roja, dels quals ell volia responsabilitzar‐se’n personalment. Al principi no vaig entendre la seva recomanació. Alguns mesos després, em va comen-tar que, si m’hagués ocupat dels Hospitals hauria durat molt poc en el càrrec... segurament tenia raó. En qualsevol cas, l’aventura tarragonina va valer la pena. Alguns centenars de pacients deuen la seva vida a aquella colla de gent, els darrers romàntics.... La Conselleria de Sanitat ha substituït a l’antiga Direcció Ge-neral de Beneficència, la Xarxa al mapa d’Hospitals de la Creu Roja, gerents amb “màster”, a monges comptables, directors professionals, a metges aficionats, els sindicats als voluntaris, les associacions d’usuaris als soferts malalts de la benefi-cència pública. El futur està a les seves mans. Els desitjo el millor.

En qualsevol cas l’aventura tarragonina va pagar la pena. Alguns centenars de pacients deuen la seva vida a aquell colla de gent, els darrers romàntics....

Transcripció de l’escrit que els sotasignants varen fer al mes de desembre de 2005, per a fer públic el seu agraïment i record envers en Rafel.

INTRODUCCIÓ

L’any 1965, un grup d’amics decidírem fundar una clínica mèdica-quirúrgica. Molts d’ells érem nouvinguts a la ciutat, però no faltaren companys tarrago-nins amb les mateixes aspiracions per crear un centre d’aquestes caracterís-tiques. Des d’un principi, qui va capitanejar la idea va ser el Dr. Rafael Orozco Delclós. Ara bé, reuníem un denominador comú: una manca d’experiència empresarial i un mínim recolzament econòmic, dos importants factors que, de moment, ens obligaren a deixar aparcada la idea.

En Rafel, el Dr. Orozco Delclós, va demostrar sempre la viabilitat del projec-te. La seva tenacitat va coincidir amb un semblant programa assistencial dels capdavanters de l’Assemblea Provincial de la Creu Roja de Tarragona (Sra. Bertran d’Andreu, Srs. De Muller, Martí Crespo, Martí Ollé, etc.). Per la conjuntura política i social del moment, no va fal-tar la presència de les autoritats civils, a les que es tenia que demanar recolzament per qualsevol ini-ciativa..., encara que a l’hora de la veritat et deixes-sin a l’estacada.

L’Assemblea disposava d’un terreny a la ciutat de Tarragona, donat per un benefactor amb la condi-ció de bastir-hi, exclusivament, un Centre Mèdic.


Enric Sànchez-Cid et al Cos facultatiu de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona

105

Enllà l’any 1965, un grup d’amics decidirem fundar una clínica mèdica-quirúrgica. Reuníem un denominador comú: una manca d’experiència empresarial i un mínim recolzament econòmic


106

Probablement, aquesta donació va facilitar que el projecte arribés a cohesi-onar-se amb l’empenta dels citats emprenedors.

En un principi, es volia fundar un Centre monogràfic per a atendre a paci-ents amb alteracions òssies, una especialitat en què el Dr. Orozco s’hi havia iniciat, amb molt d’èxit, en diverses clíniques europees. Des dels primers mesos de la inauguració es passà a Hospital Mèdic Quirúrgic, on s’encabiren les diferents especialitats de la Medicina d’aquells dies, sota la Direcció del nostre benvolgut amic, recollint així aquella inicial idea, que anys enrere ens havia fet néixer una amistat a l’entorn del nostre treball professional.

El conegut Hospital de la Creu Roja va ser, sota l’ègida de l’admirat amic Oro-zco, un referent de la Medicina i Cirurgia de la Província de Tarragona. Les circumstàncies que a tota persona de bé el rodegen, varen fer que, anys des-prés, la seva qualitat mèdica i davantera personalitat, es traslladés a altres

106

Equip mèdic de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona.

Reconeixem entre d’altres als doctors

Girbes, Nolla, Llovet, Sánchez Cid, Fontanet

i Alonso i la Madre Montserrat Farré, també apareixen

el Sr. Rómuo de Cruilles, la Marquesa

Casilda Varela de San Fernando, el Dr.

Sánchez Galindo, Inspector General de la Cruz Roja, el Sr. Robert

Vendrell, President de la Creu Roja de Tarragona

Enric Sànchez-Cid et al

107

centres de l’Estat on, com no podia ser menys, ha deixat la seva emprempta professional indiscuti-ble i ben apreciada.

S’arriba a un moment que el físic es deteriora per la patologia que els homes i dones de la Medi-cina, coneixem massa bé. El Dr. Orozco també va ser conscient d’aquesta situació i en el seu comiat ens va deixar unes lletres sensibles, de profund sentit humà cap els seus familiars, pacients, col-laboradors i amics.

Sí, és clar que, el Dr. Rafel Orozco Delclós s’ha avançat per fer-nos pas i, en-tretant, el seu record està amb nosaltres.

Els amics i companys de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona.

Enric Sànchez-Cid, Jaume Fontanet, Frederic Bové, Emiliano Fernández, Joan Sumoy, Fernando Martínez-León, Francisco Corbi, Pedro de la Mue-la, Gilberto Camblor, Carme Cusidó, Francesca Gras, Joan Girbes, Josep-L. Grau, Manuel Alonso, Santiago Mallafré, Daniel Miquel, Antonio Ortoneda, Manuel Prieto, Joan Vañó, Baldomero Tormo, Gerard Virgós, Miquel Nolla, Salvador Casals, Arcadi Abelló, Joan Domingo, Lluís Ballester, Francesc Va-llhonrat, Carles Jansà.

107

El conegut Hospital de la Creu Roja va ser, baix l’ègida de l’admirat amic Orozco, un referent de la Medicina i Cirurgia de la Província de Tarragona

Un Servicio de Urgencias nuevo en Madrid

— “Debería Vd. frecuentar el Servicio de Rehabilitación”.

Una persona próxima a la dirección del hospital me hablaba así privada-mente y tuve que preguntar por qué me hacía aquella indicación. Me con-testó que iba a venir un traumatólogo, que me convendría estar en contacto con él y que iba a llegar a través del jefe del Servicio de Rehabilitación, Dr. Rafael González Más. Ninguna referencia más.


Vicente Corbatón BlascoJefe del Servicio de Cirugía General y Traumatología, Hospital Central de la Cruz Roja, Madrid

109

Imagen general del Hospital Central de la Cruz Roja de Madrid


110

No tomé medida alguna, sólo cabía esperar a que sobreviniesen los aconte-cimientos, no olvidar lo que se me informó y esperar. A la sazón yo era Jefe Clínico del Servicio de Cirugía General y Traumatología del Hospital Cen-tral de la Cruz Roja de Madrid y en él desde catorce años atrás ejercía con el resto del Servicio una ambivalente actividad profesional, quirúrgica, en intervenciones de cirugía general y traumatología y ortopedia y ello con un gran número de ellas de una y otra actividad, bajo la tutela del jefe del servicio, el Dr. Luis Bellón Renovales y del jefe adjunto Dr. Manuel Núñez Magro. El servicio atendía consulta externa y urgencias de todo tipo y la actividad global era importante, la comunicación y trato con ambos jefes, extraordinaria y cordial.

Yo había llegado al hospital habiendo obtenido ya el Título de Especialista el Traumatología y Ortopedia en la cátedra del Prof. Martín Lagos y otros títulos de la especialidad. Estábamos en la época de los Smith Petersen, Mc Laughlin, Judet, Jewet, Sherman, Lane, Eggers, Kuntscher, habíamos inicia-do la cirugía protésica de la cadera, y será necesario dejar constancia de nuestro previo quehacer para contrastar el cambio que iba a llegar. De esta situación debió tener información el Dr. Orozco.

Durante algún tiempo, ya habiendo iniciado el Dr. Orozco sus visitas al hos-pital, nada se concretaba y por ello permanecí en una incierta expectativa en la que en nuestro servicio no se tenían tampoco noticias.

El día 22 de junio de 1971, el Dr. Orozco se dirigió por carta a mí, invitándome a trabajar con él una semana en el Servicio de Urgencias de Tarragona que iniciaba su labor el cercano día uno de julio. No pude asistir, pero sí aceptar otra invitación que me propuso: la de asistir a l’Hopital Pourpan de Toulouse en aquel mismo mes, con cuyo jefe, el Dr. Lareng, había concertado nuestra visita. Poco después, sí pude pasar un día con Rafael en Tarragona, conocer su servicio de urgencias y pasar una tarde en su casa, lo que supuso para mí conocer personalmente a Miró y poder brindar con él. Pero mucho más supuso Miró para el Hospital, el regalo invalorable del pintor de un esplén-dido, casi grandioso, tapiz de su firma, el “Tapiz de Tarragona”, hoy en el Mu-

110

Vicente Corbatón Blasco

111

seo de la Ciudad. Finalmente, tras esperas que no culminaban en proyectos y detenida reflexión, contesté a Rafael en carta de 27 de octubre de 1971, aceptando trabajar con él. Su respuesta fue inmediata y me adelanta que me explicará “los intríngulis de la política profesional que es lo que me lleva a Madrid”. Nunca me los explicó después, tal vez eran de menor cuantía.

El día 19 de noviembre de 1971, en una entrevista personal con el Dr. Orozco en el Hotel Cuzco, larga entrevista que ha sido mi referencia permanente, me pidió que buscase ayudantes para el equipo. En otra, estudiamos la po-sible financiación del servicio.

Debemos intercalar aquí, como dato necesario cronológicamente, que al día siguiente, el 20 de noviembre de 1971 se constituyó oficialmente la Aso-ciación Española para el Estudio de la Osteosíntesis en una reunión en el Hospital de la Cruz Roja de Tarragona entre los Drs. Orozco, Cañadell, Santos

111

Mesa fundacional de la Asociación de Osteosíntesis – AO – Española.


112

Palazzi, Samper y González Más de la que se elevó la correspondiente Acta de Constitución.

La organización y la amplitud prevista del servicio, en aras de su ambi-ción de hacerlo extensivo a la ciudad de Madrid y racionalizar la asis-tencia en urgencias le llevó a promover una reunión de los Jefes de los Servicios de Urgencia de sus Hospitales. Se reunieron con él miembros de estos servicios del Hospital Clínico, de la Clínica de la Concepción, del Hospital de La Paz, del de Puerta de Hierro y del Centro de Rehabilita-ción y Traumatología de la Ciudad Sanitaria Francisco Franco, hoy Gre-

gorio Marañón. De esta reunión se elevó por los asistentes el correspondiente informe a las Direcciones de sus Hospitales.

La misma idea presidió la colocación en puntos clave de las calles del entorno del Hospital de in-dicadores del tipo oficial municipal, direccionales del nuevo servicio de urgencias. Valga recordar

que alguno de ellos situado frente a una notable institución clínica de Ma-drid, motivó una reconvención a la que se accedió con la retirada del cartel.

En este orden de difusión cabe hacer constar que en el día 19 de diciembre de 1972, el Director del Hospital, Dr. Cruylles, ofrece al Inspector General de los Servicios Sanitarios de la Seguridad Social de Madrid atender un deter-minado número de urgencias a partir del 15 de enero de 1973. Poco después el propio Dr. Cruylles cesa en la dirección y se le ofrece una cena homenaje el 1 de febrero. Las referencias a este director son necesarias dada la fuerte implicación que tuvo en la creación de este Servicio de Urgencias y su estre-cha relación con el Dr. Orozco.

En el mes de Julio de 1972 se concretó reglamentariamente el funcionamiento de Servicio

de Urgencias Accidentes del Hospital Central de la Cruz Roja


113

Organización del Servicio de Urgencias Accidentes

En el mes de Julio de 1972 se concretó reglamentariamente el funciona-miento de Servicio de Urgencias Accidentes del Hospital Central de la Cruz Roja en la edición de unas Instrucciones Permanentes del Servicio de Urgencias Accidentes, elaboradas por la dirección y con la estrecha colaboración del Dr. Orozco y a ellas debemos referirnos por cuanto constituyen un extraordina-rio documento para la organización y puesta en marcha de estos servicios de urgencias, instrucciones que podrían servir de modelo para cualesquiera otros de la actualidad y de este tipo, a salvo de las referencias a medios ma-teriales cuya evolución es obviamente bien conocida.

De éstas, lo mismo que la anécdota ilustra la categoría, queremos resaltar nimios detalles pero que nos pueden mostrar tanto la “mano” de Rafael Orozco en el de usar el término de “tallas”, de uso en Cataluña, para designar lo que aquí llamamos habitualmente paños para referirnos a los empleados en las intervenciones quirúrgicas, como la atención a otros inéditos detalles como el de que “el recepcionista pondrá en hora cada mañana el reloj de recepción según la Compañía Telefónica Nacional de España y la enfermera

Equipo del Servicio de Urgencias Accidentes del Hospital Central de la Cruz Roja de Madrid.


114

supervisora el de los restantes relojes del servicio”, precisión insólita en un reglamento de Servicios de Urgencias.

Las instrucciones constan de los capítulos de personal, de los medios ma-teriales, asistencia, otras funciones, documentación, relaciones extrínse-cas, catástrofes, de personal específico y de referencias a las relaciones con la policía. Integra en el servicio a todas las estructuras del Hospital como no podía ser de otra forma. En el primero de ellos se especifica que se dispensará atención a “todos los pacientes sujetos a una crisis de sa-lud que requiera asistencia inmediata, cualquiera que sea la naturaleza y especificidad de dicha crisis” y toda ella está impregnada de una gran amplitud y generosidad.

El Servicio de Urgencias Accidentes se estructuró con tres equipos llama-dos A, B y C, los dos primeros dirigidos por traumatólogos de la plantilla

Equipo del Servicio de Urgencias Accidentes

del Hospital Central de la Cruz Roja de Madrid.


115

del Hospital, el Dr. Núñez Magro y el Dr. Valderrama para los equipos A y B respectivamente, y el llamado C, por el Dr. Rafael Orozco. Las urgencias de cirugía general eran atendidas por cirujanos del correspondiente servicio del Hospital. El día 1 de septiembre de 1972 se inició la actividad asistencial de los tres Servicios tras una previa y larga preparación y aún sin estructurar en forma oficial el personal del servicio. Pocos días después, el día 13, el Di-rector, Dr. Rómulo Cruylles y Peratallada y en plena actividad organizativa, cita al Dr. Orozco a una reunión de la Comisión Técnica de Urgencias para terminar de perfilar los servicios.

La estructuración del equipo del Dr. Orozco creaba un Jefe Clínico, actual-mente Jefe de Sección, que personalizó en el autor y tres Médicos Adjun-tos en los Drs. Núñez Samper, Martín Guinea y Sastre. El Dr. Nami Hamoui, aún sin haber obtenido la nacionalidad española, formó también parte del equipo. Con él se incorporó Aurora, enfermera que tantos años trabajó con Orozco y que era por entonces mejor conocedora que nosotros mismos del nuevo equipo de instrumental que más adelante veremos, con el que se dotó el hospital a su indicación. En el mes de Noviembre de 1972, se forma-lizó oficialmente esta organización.

El día 16 de enero de 1973, el autor fue nombrado Jefe Adjunto del Servicio de Urgencias, con el Dr. Serrada, cirujano general, y no es ocioso comentar este aspecto personal, dado que el servicio originario del que procedíamos los nuevos miembros del equipo, todavía mantenía la tradicional ambiva-lencia de ser servicios con las especialidades de Cirugía General y Trauma-tología. El Dr. Orozco mantenía ciertas suspicacias por mi doble condición de cirujano general y traumatólogo pero, de la primera, mi labor se limitaba a recibir y operar las urgencias de mis guardias de cirugía. Él veía claro, y yo también, esta incierta situación, quería de mí la dedicación total al servicio, lo que necesariamente ocurrió poco después.

Pero la estructuración del personal del Servicio de Urgencias Accidentes no corría parejas con la de los demás médicos de Hospital. El mismo día del cese del Director Dr. Cruylles, se celebraba una asamblea del conjunto del


116

cuerpo médico del Hospital en la que se reivindicaba la necesidad de tener formalizados contratos de trabajo, la seguridad y estabilidad en el empleo y otras diversas quejas. Todo ello contrastaba con la ya perfilada y definitiva estructuración que poseía el Servicio de Urgencias.

Formación científica del equipo

El Dr. Orozco llegó a Madrid provisto de un bagaje cultural traumatológico y ortopédico, científico y técnico, que no podía sino trascender a su entorno y

fuimos los cuatro traumatólogos que le acompa-ñamos los que de ello nos aprovechamos, casi con fruición. Su formación, firmada por la Asociación para el estudio de la Osteosíntesis (AO. Arbeitsge-meinschaft für Osteosynthesfragen, en su oigen suizo y creada por Müller, Allgower, Willenegger y Schneider), y de la que antes hemos reseñado que

fundó la Sección Española (AOE), se desbordaba por sí misma y su vocación docente acrecentaba el flujo de conocimientos. De esta formación podemos transcribir su origen, tomando un párrafo de otro escrito nuestro sobre Ra-fael.

“Rafael conoció a Maurice Müller en su primer viaje a Suiza en 1963 y le produjo una gran fascinación por cuanto le abría un mundo quirúrgico, ciertamente nuevo, en el tratamiento de las fracturas. La relación con Müller fructificó en una íntima amistad y la implantación de su Fundación en España y posteriormente, ya lo hemos señalado, creación de la Asociación para el Estudio de la Osteosíntesis, Sección Española, como entonces se llamaba”.

Poco antes comenzó su andadura en la AO y entonces fue cuando nosotros dimos los primeros pasos en sus principios y técnica, en lo después se ha dado en llamar “filosofía” AO.

El Dr. Orozco llegó a Madrid provisto de un bagaje cultural traumatológico y ortopédico,

científico y técnico, que no podía sino trascender a su entorno


117

De la forma en que el Dr. Orozco se preocupó de la formación de su re-cién integrado equipo de traumatólogos, como veremos más adelante en cuanto a las actividades formativas en el ámbito del servicio de Urgencias en el Hospital de la Cruz Roja de Madrid, es un dato más el de dirigir nues-tras visitas a diversos centros europeos de interés formativo. Así, con el Dr. Núñez Samper, cursamos una de ellas al Servicio d’Asistance Medical d’Urgencies (SAMU) de l’Hopital Pourpan de Toulouse en Julio de 1971, a cuyo efecto preparaba nuestra asistencia mediante previos contactos con sus jefes respectivos, el Dr. Lareng en este caso. Pero sobre todo, y de la misma manera, preparó el camino para una estancia en el Inselspital y Centro Internacional de Documentación de la AO, ambos en Berna, en julio de 1972.

La recepción que nos hizo el Prof. Müller al Dr. Núñez Samper y a mí no forma parte de la biografía del Dr. Orozco pero justifico su inclusión aquí, pues él había sido quien nos escribió la carta de presentación para el pro-fesor y a quien se la entregamos a nuestra llegada al “Insel” con la mayor puntualidad, a las ocho de la mañana. Müller estuvo hosco, rígido, con nosotros, indagó quiénes éramos e insistió sorprendentemente en cono-cer qué es lo que llevaba El Dr. Núñez en su maletín. Tuvimos que abrirlo, pero ¡oh suerte la nuestra!, lo primero que vio fue la primera edición de su libro Manual de Osteosíntesis, tan identificable con sus tapas de color amarillo. Después todo fue sobre ruedas, nos acompañó a vestirnos para entrar en quirófano y nos introdujo en él donde creíamos que a tan tem-prana hora empezaría puntualmente la intervención, pero...el paciente ya estaba anestesiado. Habían empezado su trabajo, lógicamente, mucho antes de las ocho.

Asistimos también los cuatro traumatólogos incorporados al servicio y bajo su indicación, al I Curso dall’Associacione Italiana per lo Studio dell’Osteosíntesi en Punta Ala (Grosseto, Italia) en los día 23 al 30 de sep-tiembre de 1973. Ya en la vía de la formación de la AO, todos seguimos fácilmente el camino futuro de numerosos cursos en Suiza de todos co-nocidos.


118

Actividades

La actividad del servicio de Urgencias estuvo caracterizada por dos cruciales aspectos que centramos en el humano y el material. Ya hemos aludido al pri-mero cuando nos hemos referido a la preocupación del Dr. Orozco en la for-mación de cuantos trabajamos con él. El envío a centros señeros de asisten-cia en traumatología, las sesiones con días dedicados a la formación como la bibliográfica, la básica de aparato locomotor, la de osteosíntesis y la de revisión de temas clínicos como veremos más adelante y sobre todas ellas, el I Curso de Osteosíntesis para Médicos Residentes e Internos de Traumatolo-gía de los Hospitales de Madrid que, dedicando a él el único día que la exu-berante actividad del Dr. Orozco nos dejaba libre, ocupó todos los sábados desde el mes de octubre de 1972 al de mayo del año siguiente. Añadamos lo reseñado más atrás bajo el título de Formación Científica del Equipo.

Los principios y la técnica AO eran el núcleo formativo que “incrustó”, con la fuerza de una piedra preciosa en un aderezo, en nuestros espíritus. La técnica, así genéricamente llamada, no era un mero uso mejorado de sistemas de osteosíntesis clásicos que bien conocíamos y habíamos apli-cado. Rebasaba también la utilización de unos medios instrumentales e implantes mejorados, ergonómicos y de gran calidad y sobre los que lue-go volveremos, era mucho más. Venía fundamentada en unos principios fisiopatológicos y biomecánicos racionales que hacían ineludible la ad-hesión ella. La reducción perfecta de la fractura, la osteosíntesis estable,

la técnica atraumática y la movilización precoz, satisfacían cualquier exigencia de perfección en ella. Judet había dicho que la osteosíntesis sólo se justifica en su perfección. Los estudios de consolidación de las fracturas tratadas con osteosíntesis, la evolución de la curación y el resultado final con la mayor recuperación sin

secuelas, o éstas minimizadas, completaban o avalaban la técnica. Debo recordar aquí una pregunta que informalmente me planteó Rafael toma-

Los principios y la técnica AO eran el núcleo formativo que

“incrustó”, con la fuerza de una piedra preciosa en un aderezo,

en nuestros espíritus.


119

do café con el Dr. González Más, en los primeros días de nuestros con-tactos: dime tu idea de la consolidación de una fractura, a lo que me ex-playé en cuanto era “oficial” en estos conceptos, la consolidación clásica con voluminoso callo de fractura, su histología y bioquímica, ¿fue un examen o sólo el deseo de contrapesar con ello las nuevas ideas de la consolidación que a continuación me expuso?

No podemos extendernos aquí en la seducción que lo que antecede nos produjo, el tiempo transcurrido ha llevado a extender esta seduc-ción, aún más, estos fundamentos científicos, a todo el mundo donde los principios y la técnica AO, es hoy la “filosofía” universalmente aceptada. Sólo citaremos de nuevo, literalmente, y aun a riesgo de ser reiterativos, en cuanto a la atracción que sentimos ante el panorama que traía el Dr. Orozco, algunos fragmentos de lo que sobre él escribimos en otra ocasión:

“De aquella fascinación del Dr. Orozco por Maurice E. Müller pode-mos atestiguar su intensidad pues pudimos sentirla nosotros, idén-tica, cuando Rafael nos mostró un nuevo panorama quirúrgico en el Hospital Central de la Cruz Roja de Madrid. Cuatro traumatólogos secundamos sus pasos, tanto como aprovechamos de sus enseñan-zas. Y en este hospital nos hizo conocer por primera vez, no sólo una doctrina, lo que hoy llamamos Filosofía AO, sino que desplegó ante nosotros junto con las técnicas quirúrgicas una panoplia de instrumental e implantes hasta entonces inédito, sorprendente en su racionalidad (Stephan Perren fecit), ergonómico y de insuperable calidad”.

De aquella fascinación del Dr. Orozco por M. Müller podemos atestiguar su intensidad pues pudimos sentirla nosotros, idéntica, cuando Rafael nos hizo conocer por primera vez lo que hoy llamamos Filosofía AO


120

“…y aquí me referiré al término elegante que he usado para sus osteosíntesis. El campo opera-torio era una lámina de anatomía, limpísimo, el acceso quirúrgico pura disección de estructuras, las partes blandas indemnes, cuidadas, todo ello en función del tercer principio de la AO, la técnica atraumática…”

El aspecto material fue el soporte necesario para po-der desarrollar tan novedosos conceptos y de él se debe decir que hizo que el Hospital adquiriese un completo equipo de instrumental e implantes que

abarcaba todo lo necesario para realizar las técnicas que acabábamos de conocer. Un instrumental de extraordinaria calidad metalúrgica, de diseño ergonómico capaz de resolver todas las necesidades de la osteosíntesis y una colección de implantes de clavos, placas, tornillos, que completaban todas las necesidades y tamaños posibles o necesarios en concretos mo-mentos de la cirugía.

Algo más fue su aportación material al Hospital de la Cruz Roja. Obtuvo una donación del Centro de Documentación de la AOI, del sofisticado aparato para el tratamiento de radiografías mejorando su contraste y definición en una época aún ausente de la radiografía digital y otros medios de nuestros días. La obtención con él de excelentes radiografías y diapositivas aportaba un eficaz medio para la docencia. Se trata del aparato llamado Log‐e‐trónic.

También, desde este punto material, debe destacarse la importante remo-delación arquitectónica del área del Servicio de Urgencias que se completó con un nuevo diseño de jardinería del magnífico patio del Hospital, notable por sus centenarios cedros.

Los cinco iniciales y fascinantes meses de actividad en osteosíntesis con el Dr. Orozco dieron ya lugar a que en febrero de 1973 se redactase por él la primera Memoria de actividades del servicio. Comenzando porque recogía

Debo destacar que la exigencia que tenía de los

miembros del equipo era de dedicación total. A las 7 de

la tarde, de todas las tardes, estaba prevista la reunión del equipo con una planificación que incluía los sucesivos días

de la semana


121

la vista diaria de todo el servicio a los enfermos ingresados a primera hora de la mañana, seguía con la sesión operatoria en los quirófanos y la esta-dística precisa. Pero de ello debo destacar que la exigencia que tenía de los miembros del equipo era de dedicación total. A las 7 de la tarde, de todas las tardes, estaba prevista la reunión del equipo con una planificación que incluía en los sucesivos días de la semana, sesiones bibliográficas, curso de osteosíntesis, vista conjunta con el servicio de rehabilitación a los pacien-tes ingresados, sesión clínica, curso general básico de aparato locomotor y finalmente, los viernes, sesión preoperatoria, cierre de historias, casos pro-blema y programa semanal.

La asistencia del equipo al curso de Reintervenciones en Cirugía Ortopédica del Dr. Vara López de la Facultad de Medicina, con la participación del Dr. Bianchi Maiocchi de la AO Italiana y el viaje del Dr. Orozco con el servicio de Microbiología del Hospital al IX Congreso de la AO Italiana, en Aosta, con el tema Infecciones en Cirugía Ortopédica, no deben ser soslayados. Tal vez aquí deba ser recogida una publicación del Dr. Orozco, no muy conocida, de

I Reunión de la AO Española, Madrid 1973.


122

un artículo en la revista Cuadernos Clínicos de la Cruz Roja Española, sobre el Valor de la Compresión en Ci-rugía Ortopédica.

Por entonces existía ya una Asociación para la Os-teosíntesis en Méjico. Solamente había otras en Ita-lia, Austria y Noruega, amén de la pionera suiza, y el hecho de ser la primera del continente americano era notable. El Dr. Orozco fue invitado por la primera

de estas asociaciones al I Congreso Nacional de la Asociación Mejicana de Ortopedia y Traumatología que se celebraba en los días 5 al 10 del mes de febrero de 1972, en virtud de que el Prof. Müller no podía asistir por estar en Canadá y fue él quien sugirió que se invitase al Dr. Orozco, el cual junto con los doctores Llovet y González Mas, asístió a este Congreso, con participa-ción en los ya establecidos, casi universalmente, temas de la AO.

El acontecimiento más importante en el que el Dr. Orozco tuvo su más des-tacada actuación fue, sin duda la organización de la I Reunión de la Asocia-ción Española para el Estudio de la Osteosíntesis, que se celebró en el Hospital Central de la Cruz Roja en los días 13 al 15 de abril de 1973. El tema general, Cuidados Pre y Postoperatorios en Cirugía Ortopédica, suficientemente su-gestivo, añadió a su atractivo otro de mayor relevancia como fue el de la asistencia y participación en él de la cúpula internacional de la AO, encabe-zada por el Prof. Müller como presidente de Honor y los miembros de la AO Internacional Drs. Willenegguer, Schneider, Bianchi Maiocchi, Weller y Brüke que junto con el Prof. Cañadell, a la sazón Presidente de la AOE, fueron los Presidentes del Comité Científico. Tres Mesas redondas abarcaron los más importantes aspectos del momento en el tema de la reunión e ilustres po-nentes desarrollaron cada uno de ellos. El acontecimiento puede que sea el de mayor importancia de cuantos se hayan celebrado en el hospital, por la participación internacional de ilustres figuras de la traumatología,

A mediados del año 1973, se abrió ante el Dr. Orozco una nueva y atrayente singladura en su navegar por la cirugía ortopédica y la de de las fracturas.

El Dr. Orozco ya había traído para nosotros, los cuatro

traumatólogos que lo secundamos, los Drs. Núñez

Samper, Martín Guinea, Sastre y el autor, una nueva

vida profesional.


123

Se iba a abrir en Marbella una novísima clínica dedicada a la cirugía de la osteosíntesis y primordialmente a la de la sustitución protésica de la cadera, entonces en plena actualidad y que se anunciaba como la mejor del país para esta cirugía. No en balde iba a estar dotada de un quirófano con flujo de aire laminar, tal vez el primero de España, en lucha contra las infecciones quirúrgicas y en ella iba a ser el Director. Debo recordar aquí sus esfuerzos por llevarme con él a Marbella y hube de hacerme fuerte en la considera-ción de que, pese al atractivo profesional que sugería, no podía, ya profe-sionalmente situado en Madrid, movilizar toda una familia ya establecida e iniciar una nueva vida. El Dr. Orozco ya había traído para nosotros, los cuatro traumatólogos que lo secundamos, los Drs. Núñez Samper, Martín Guinea, Sastre y el autor, una nueva vida profesional.

Dos de estos traumatólogos, los Drs. Martín Guinea y Núñez Samper des-criben sus impresiones de la época que transcribimos como colofón de un periodo que pudo definirse, sin reservas, como subyugante:

La incorporación de Rafael Orozco como jefe de Servicio de Trauma-tología del Hospital de de la Cruz Roja de Madrid, en Agosto de 1972, supuso un auténtico impacto para el pequeño grupo de traumató-logos que tuvimos la suerte de tenerle como Jefe. Tenía una fuerte personalidad, muy claro de ideas y sabía en todo momento cómo se debía hacer la Traumatología de alto nivel, a la que él estaba acos-tumbrado, que dominaba y había aprendido de primera mano con el profesor Müller, en sus largas estancias en Berna.

Aventajado discípulo del grupo suizo, comulgaba fervorosamente con la filosofía de esta escuela y demostraba diariamente con los pacientes lo que se debía hacer, cómo se hacía, dónde podía estar el error y cómo se documentaban los casos para poder luego valo-rarlos debidamente.

Era un cirujano extraordinario, con un dominio absoluto de las téc-nicas AO y con una vocación docente innegable, que ejercía con no-sotros continuamente. Nuestras sesiones clínicas eran afables, pero desde luego exigentes; en ellas había que justificar lo que se iba a hacer o lo que se había hecho. Cada osteosíntesis, debidamente cla-sificada, debía realizarse con la mayor asepsia, el mayor respeto a las estructuras anatómicas, planos de clivaje, aplicando la técnica adecuada y siguiendo los principios biomecánicos oportunos. La rehabilitación inmediata, en la inmensa mayoría de los casos fun-ción prontamente reiniciada, la restitutio ad integrum, era el mejor premio para el cirujano eficiente. Realmente, el manual de osteo-síntesis AO era nuestro libro de cabecera y, si teníamos dudas, se las preguntábamos a Rafael y él las solucionaba.

Me siento afortunado de haberle tenido como jefe y haberle sentido como amigo. Rafael era hombre con personalidad e ideas claras, que manejaba un método de reconocido prestigio internacional y así nosotros estábamos continuamente conectados al gran centro de documentación de Berna (Suiza), con inmensa casuística y a las líneas de investigación y cursos periódicos de actualización que rea-lizábamos.

Dr. Javier Martín Guinea


125

PARA UN GRAN MAESTRO Y AMIGO

Conocimos a Rafael en un momento profesional muy determinante para nosotros. En 1972 vivíamos en un “impasse” científico, bien que los conceptos adquiridos en los textos y en la experiencia práctica, hubieran sido notables.

Rafael supuso entonces, en principio, lo que él mismo plasmó en el prefacio de su libro “Osteosíntesis diafisaria Técnica AO. de 1973” y que está tomado de Miguel de Unamuno: “Yo no vendo pan. Ven-do levadura”. Eso supuso para nosotros algo que está al alcance de muy pocos docentes. El estar siempre activo y exigente con todos nosotros pero a la vez estimulándonos científicamente. También a todos aquellos que comenzaban la especialidad, aunque fueran de otros Servicios, lo que le costó granjearse algunas antipatías en el claustro. Eso a él no le importaba, le importaba más la levadura que vendía.

El paso del tiempo aunque corto, pero intenso, logró que aunque fuera por mimetismo los demás actuáramos igual. Y aquí debo re-ferirme al prefacio de otro de sus libros “Atlas de Osteosíntesis” pu-blicado en 1998 y tomado de Maquiavelo: ”…Los hombres siguen casi siempre la ruta marcada por otro y actúan por imitación. Como no todos podemos seguir el mismo camino ni llegar a la altura de aquellos tomados como modelo, el hombre sabio debe seguir los caminos tomados por hombres superiores e imitar a los que han mostrado su excelencia a fin de que si no los pueden igualar, al me-nos se acerquen en algunos aspectos…”

Él profesionalmente siguió la ruta de M. E. Müller, nosotros le segui-mos a él.

Dr. Mariano Núñez-Samper Pizarroso

Rafel Orozco i Delclòs arribà a la Creu Roja de Barcelona de la mà del seu bon amic Enrique de la Mata, President de la Creu Roja Espanyola, el 25 de setembre del 1979. Substituïa en el càrrec a José Luis de Salas Cardenal.L’arribada de Rafel Orozco a Creu Roja va ser una sacsejada. Ell mateix va anunciar en el seu discurs d’investidura que, encara que respectant els prin-cipis i la raó de ser fonamental de la Institució, arribava amb idees renova-dores. I realment ho van ser.

Rafel Orozco, doctor en Medicina, respectat i conegut traumatòleg, no era nou a Creu Roja. Anys enrere havia participat en tres projectes importants; la creació dels Hospitals de la Creu Roja a Tarragona i a Hospitalet i la reno-vació del servei d’urgències de l’Hospital Central de la Creu Roja a Madrid. També havia realitzat, un ambiciós projecte de Socors i Emergències per a la Institució i el nou projecte de docència en socorrisme.

El seu caràcter il·lusionat i il·lusionant, el seu amor per a la Creu Roja I el seu esperit combatiu, ja s’havien manifestat abans de la seva arribada com a president, a la Creu Roja de Barcelona. El seu pas per ella hauria de deixar una empremta i assoliments importants, encara que a base de molts sacrificis personals i una colla de disgustos i enrabiades alienes. Però anem a pams I comencem per la descripció del personatge: Rafel Oroz-co va ser un home bo, intel·ligent, treballador i ambiciós, -en el bon sentit de la paraula-, tant pel que fa al terreny de la seva professió, en el que va assolir una posició de gran prestigi, com en la seva vida personal. Va ser un demò-crata convençut, molt proper a Unió Democràtica de Catalunya, i entregat


Lluís R. Viñas RexachSecretari General de Creu Roja a Catalunya (1977-2003)

127

L’arribada de Rafel Orozco a Creu Roja va ser una sacsejada, arribava amb idees renovadores. I realment ho van ser


128

als altres, la seva família, els seus pacients…i “la seva” Creu Roja. I destaco el sentit possessiu perquè el doctor Orozco tenia molt clara una visió diferent de la Creu Roja que distava molt de la que es donava en aquells anys.

Rafel Orozco, que era un gran humanista, bon lector i un escriptor més que correcte, expressa-va amb passió els seus ideals referits a la Institu-ció, a la que arribava com a màxim responsable a Barcelona i poc després a Catalunya. Volia una Creu Roja independent però ben relacionada amb els poders públics; volia una Creu Roja amb

una forta implantació territorial i sentit nacional català; volia una Creu Roja amb un voluntariat civil i no amb el que “apareixia” en aquells anys d’estre-nada democràcia; volia una Creu Roja pionera en camps com el socorrisme, els primers auxilis, els socors i les emergències, i la docència en infermeria; però també en els Drets Humans i el Dret Internacional Humanitari; i sobre-tot, volia una gestió moderna i eficaç.

La tasca no va ser fàcil. Però tots els seus esforços, que van ser molts i en ocasions no ben entesos, es van veure acaramullats perquè gairebé tots els seus objectius es van assolir durant els anys que durà el seu mandat. I ha-gueren estat més si, per fidelitat al seu gran amic Enrique de la Mata, no hagués dimitit quan aquest va ser cessat. En aquells anys la Creu Roja Espanyola encara tenia un cert grau de depen-dència del govern. En successives reformes estatutàries la Creu Roja ha anat consolidant la seva independència fins a aconseguir l’“status” actual d’orga-nització no governamental però sota el “protectorat” de l’Estat.

Rafel Orozco va poder realitzar la seva tasca gràcies a dos grans recolzaments, segons la meva visió, essencials. D’una banda l’intern institucional; el recolza-ment del President de la Institució va ser sempre total i evident, i també el dels seus col·laboradors més directes; Ricardo Arozarena, Cristina Macaya, Rafael González Más. L’altre recolzament institucional va ser l’equip de Direcció que

128

Donat el caràcter de les reformes a dur a terme, era necessari i el va tenir,

el recolzament de la Generalitat i molt especialment del President Pujol, i el

de les autoritats militars

Lluís R. Viñas Rexach

129

el doctor Orozco formà; des de la Vicepresidenta Marta Corachán, Rosa Grisó, Lluís Casals, Myriam Ovalle, Xavier i Lluís Orozco, i altres, fins els que conservà de l’anterior equip, com Francisco Botet, Mª Antonia Fages, Toni Bruel i qui subscriu. I amb la incorporació, més tard, de Carmen Carles.

D’altra banda, i donat el caràcter de les reformes a dur a terme, era necessari i el va tenir, el recolzament de la Generalitat i molt especialment del Presi-dent Pujol, i el de les autoritats militars per a tot el que afectava als volunta-ris, tant els que procedien del servei militar voluntari com la resta. Veiem amb detall els assoliments del doctor Orozco durant la seva Presidèn-cia a la Creu Roja: Col·laboració amb l’Administració Pública

Aconseguí una excel·lent relació amb totes les Administracions, però d’una forma especial amb la Generalitat a través de la seva amistat amb el Presi-dent Pujol, qui delegà en el Conseller Adjunt a la Presidència, Miquel Coll i Alentorn, l’exercici del “protectorat” tècnic i econòmic envers la Institució. D’aquí va sorgir el primer Conveni-Marc Generalitat-Creu Roja, acompanyat

129

Jordi Pujol, Miquel Coll i Alentorn i Rafel Orozco.


130

de finançament I excel·lents millores i ajudes en molts camps, especialment el sanitari, amb acords específics signats amb el Departament de Sanitat que presidia el seu bon amic, el Conseller Josep Laporte.

L’Assemblea Catalana de la Creu Roja Espanyola

Per primera vegada a la història, la Creu Roja a Catalunya disposava d’un Re-glament propi que la configurava, a semblança de la recent estrenada Cons-titució Espanyola, com a organització autònoma. Va ser la primera de les As-semblees Autonòmiques de la Creu Roja Espanyola. Era l’any 1981. L’idioma català s’introduïa, amb normalitat, en la quotidianitat de la Institució. S’ofici-alitzava l’estreta col·laboració entre les quatre Assemblees Provincials catala-nes, i en una cerimònia solemne i amb el degut protocol, realitzada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, la bandera de Catalunya s’unia a la d’Espanya i de la Creu Roja, per, a partir d’aquell moment, col·locar-se sempre juntes.

El nou voluntariat

Recorte de prensa de la época referente al

acto de entrega de la bandera catalana a la

Cruz Roja


131

En primer término aparecen los presidentes de las cuatro Asambleas Provinciales de la recien constituida Asamblea de la Cruz Roja Catalana

Com ja hem apuntat al principi, el doctor Orozco, amb el recolzament i com-plicitat del President de la Institució i altres importants càrrecs i sectors de la mateixa, realitzà les primeres passes per a transformar el voluntariat de les Tropes de Socors de la Creu Roja, amb uniformitat militar i organització, disciplina i actuacions paramilitars, en cos civil.

Comptava amb el recolzament de la Generalitat i dels comandament mili-tars. Però la reacció va ser tremenda. Milers de telegrames, procedents de las Brigades de tota Espanya, sol·licitaren la seva dimissió o cessament. El canvi era molt brusc i els voluntaris de les Brigades estaven acostumats a aquella forma d’actuar i procedir, amb molts anys de tradició. No va arribar ni la dimissió ni el cessament, però el procés del canvi ja no tenia marxa enrere. Al cap de molts pocs anys la Institució canvià els Estatuts i el Regla-ment General Orgànic, i es va produir el canvi. Es va canviar la uniformitat, les nomenclatures, els hàbits, els costums… No va agradar a tothom. Alguns


132

Enrique de la Mata, Rafael Orozco, Miquel

Coll i Alentorn y Enrique Arozarena.

van marxar. En van arribar d’altres. Però la Institució va sobreviure i es va adequar als nous temps.

Moderna gestió

Tota institució que es perllonga en el temps i que té una forta implantació territorial i social, com és el cas de la Creu Roja, necessita -periòdicament- canvis que la adeqüin a la realitat social i econòmica del seu entorn. El doc-tor Orozco, no sense sacrificis personals, propis i aliens, va emprendre amb resolució aquests canvis; renovà el Consell de Direcció; creà Vicepresidènci-es Executives, especialment en el sector econòmic; creà la Gerència, depe-nent de la Secretaria General; suprimí la Festa de la Bandereta i promocionà el nou Sorteig de l’Or que la Vicepresidenta de Creu Roja Espanyola i amiga seva, Cristina Macaya, s’esforçava per implantar a tota Espanya, i creà un “se-gell de contribució voluntària” per a tots els Ajuntaments de Catalunya; va


133

promoure la informatizació en els seus vessants administratiu i econòmic; i dinamitzà i modernitzà les activitats i serveis de la Creu Roja.

Escola Universitària d’Infermeria

Amb la incorporació en el seu equip de Myriam Ovalle i de LLuís Casals, així com del Professor José Luis Balibrea, Rafel Orozco es proposà, i ho va aconseguir, que la docència d’infermeria a Creu Roja assolís el nivell i grau universitaris i que la històrica escola de Dames i Infermeres de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona, creada els primers anys del segle XX, fos una de les set, en tota la Creu Roja Espanyola, que assolí el grau universitari, previ conveni signat amb la Universitat Autònoma de Barcelona.

Constitución de la Escuela Universitaria de Enfermería de la Cruz Roja.


134

Socorrisme

Una de les seves il·lusions, a les que dedicà molt d’esforç, juntament amb el seu germà Lluís, va ser la docència i pràctica del Socorrisme. El va ajudar en aquesta tasca el Professor José Antoni Salvá.

El doctor Orozco, malgrat la incomprensió, en un principi, dels serveis cen-trals de la Institució, que defensaven criteris unificats i manuals iguals, acon-seguí, per primer cop a Espanya que des de Catalunya s’edités una com-pletíssima enciclopèdia sobre Socorrisme, l’edició i comercialització de la qual es va encarregar a l’Editorial Marín. L’obra portava el títol d’”Urgencias. Enciclopedia práctica de Primeros Auxilios.” Constava de sis volums i es va publicar sota el patrocini de la Creu Roja.

Gestió Patrimonial

La Creu Roja s’ha caracteritzat al nostre país per tenir un notable patrimoni en edificis, sèus locals, hospitals i altres centres, fruït de moltes herències i donacions al llarg dels molts anys d’història, i també, per què no dir-ho, d’una bona gestió de permutes, vendes i adquisicions per part dels seus diferents responsables al llarg dels anys.

Rafel Orozco va ser, també, un d’aquests Presidents que dedicà a aquesta faceta el seu entossudiment i enginy i aconseguí una bona millora del patrimoni institucional, especialment a la ciutat de Barcelona, al vendre a la Generalitat l’edifici del Passeig Pujades on estaven ubicats tots els serveis -amb excepció de l’Hospital-, i l’adquisició d’un preciós i representatiu palauet a la part alta de la ciutat, per a ubicar-hi els serveis administratius I tècnics, a més de les àrees de Presidència, Vicepresidències i Direccions de Serveis; i l’adquisició d’un solar i posterior construcció d’un

Aconseguí una bona millora del patrimoni institucional,

l’adquisició d’un preciós i representatiu palauet a

la part alta de la ciutat, i l’adquisició d’un solar i

posterior construcció d’un gran edifici al carrer Joan

d’Àustria


135

gran edifici, al carrer Joan d’Àustria, pels serveis de voluntariat, docència, socis, comunicacions, transport i socors i emergències.

L’operació pretenia aconseguir dos objectius; una millor i racional distribu-ció i separació de serveis, i una molt notable plusvàlua del patrimoni.

El canvi va estar ben fet i acceptat en aquell moment, cal afegir però, que amb la perspectiva dels anys, en aquest tema com en d’altres, el que es bo i adequat per avui, pot no ser-ho en el futur. La societat i les seves necessitats canvien, i el correcte i encertat és saber adaptar-se als temps.

Sede de la Asamblea de la Cruz Roja Catalana situada en el Paseo Reina Elisenda de Barcelona


136

Lluis Viñas junto a Pascual Maragall, Joan Clos y Rafael Orozco en

una visita a la sede de la Asamblea Catalana

de la Cruz Roja.


137

Rellençament de la Creu Roja del Mar

Fa vint-i-cinc anys ni la Creu Roja era el que és avui ni l’Administració Pública intervenia en els sectors en els que avui intervé. Convé recordar-ho perquè sinó resultaria difícil comprendre aquella etapa de Creu Roja.

El Salvament Marítim, a través de la Secretaria d’Estat de la Marina Mercant, es recolzava en gran mesura, i especialment pel sector de platges i costes, en l’anomenada en aquell moment, Creu Roja del Mar, que disposava d’em-barcacions de nivell AM, B i C, és a dir, de llanxes pneumàtiques pel servei de platges, de llanxes semirrígides per les zones entre platges i costanera, i llanxes insubmergibles de gran eslora i complexes característiques pels sal-vaments marítims a gran distància, a milles, de la costa. Aquestes ja no exis-teixen, a excepció de les que operen en el nord, a les illes i zona de l’estret. Les Capitanies Marítimes han substituït aquesta gran tasca de salvament ma-rítim, i la Creu Roja ha quedat limitada al salvament en platges, i no en totes, perquè en aquesta feina -com en moltes altres- hi ha entrat el sector privat.

El Dr. Orozco en la nueva embarcación de salvamento marítimo de la Cruz Roja del Mar, L–SAM


138

Tornant enrere en el temps, el 1981, la Creu Roja de Barcelona, sota l’impuls i lideratge del doctor Orozco i la gestió directe del responsable d’aquest Servei, obtenia per la tasca de salvament marítim, una concessió en el port de Barcelona on es va inaugurar la nova seu de la Creu Roja del Mar, i on va atracar el nou vaixell de nivell AM Mediterrani. Va ser un dia per recordar, especialment pels voluntaris que hi entregaven el seu esforç desinteressat.

El Dr. Rafael Orozco con la Sra. Marta Ferrusola, esposa

del President de la Generalitat, en un acto

de la Cruz Roja de la Juventud


139

La Creu Roja de la Joventut

Rafel Orozco, que creia que la raó d’ésser de la Institució es basava princi-palment en la labor humanitària i desinteressada dels voluntaris, sempre va entendre que el futur de la Creu Roja es fonamentava en la joventut, en els joves que calia que es formessin en principis i aprendre en actuacions.

Abocà els seus afanys en dotar a la Creu Roja de la Joventut de tot allò que necessitava per a la seva existència: reconeixement, recolzament i pressupost. I va posar al front de la mateixa a una persona de la seva confiança, amb il·lusió i capa-citat. Va ser així com el seu germà Xavier acceptà el repte que compartí amb un voluntari que s’havia iniciat gairebé de nen en la Creu Roja, Toni Bruel, i que en l’actualitat és el Coordinador General de la Creu Roja Espanyola.

Drets Humans

La defensa i promoció dels Drets Humans i la difusió del Dret Internacional Humanitari figura en la base i fonament de l’existència de la Creu Roja, però no va ser fins passats els anys 80 del passat segle i en les reformes estatutà-ries de la Creu Roja Espanyola d’aquells anys, quan es van introduir aquests principis en els objectius de la Institució.

Per això no és d’estranyar que abans d’aquests anys no es parlés de Drets Humans a la Creu Roja. Però després de l’arribada d’Enrique de la Mata a la Presidència de la Creu Roja Espanyola, i de la mà del seu col·laborador i amic el doctor Rafael González Más, els Drets Humans van ser protagonistes de les nostres ocupacions diàries.

El doctor Orozco va ser un dels primers, per a no dir el primer, dels Presi-dents Autonòmics, que es va unir a la tasca divulgativa dels Drets Humans a la Creu Roja a Catalunya. Va trobar a una il·lusionada i il·lusionant col-

Abocar els seus afanys en dotar a la Creu Roja de la Joventut de tot allò que necessitava per a la seva existència: reconeixement, recolzament i pressupost


140

laboradora en el seu equip de Direcció, Rosa Grisó, que formà un equip de treball, i amb l’assessorament i acompanyament del doctor González Mas, va desenvolupar una immensa labor de promoció en seminaris, conferènci-es, difusió a escoles i edició de moltes publicacions, de les que ens han que-dat valuoses mostres d’aquella feina que es va iniciar amb el doctor Orozco i que ha continuat amb els següents Presidents.

Per acabar aquest breu escrit-homenatge, recordem que el doctor Rafel Orozco era un especialista en “muntatges institucionals”. Li agradava que la Institució fos “notícia i foto”, amb cap altra finalitat que no fos la de buscar el reconeixement social de la labor humanitària; i obtenir finançament, i en definitiva, que la Creu Roja fos coneguda i apreciada. En aquesta feina el va ajudar Carmen Carles, responsable de Comunicació i Imatge, a qui el doctor Orozco captà per a la Institució.

A la nostra memòria hi ha actes solemnes; entranyables, importants, d’am-pli ressò social ¡ ciutadà: la presentació de la Bandera Catalana a la Institu-ció; la concentració de milers de voluntaris i centenars d’ambulàncies al Moll

Joaquín Ruiz Jiménez, Enrique de la Mata,

Miquel Coll i Alentorn y Rafael Orozco.


141

de la Fusta i acte de promesa a la Bandera; la 1a Assemblea de la Creu Roja a Catalunya i reunió de tots els Presidents d’Assemblees locals i Provincials de Catalunya; les inauguracions de les noves seus; la celebració del 60è Aniver-sari de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona, i tants d’altres…

Rafel Orozco va ser, en una primera etapa, President de la Creu Roja de Bar-celona i dos anys després, President, també, de la Creu Roja a Catalunya, del mes de setembre del 1979 al mes de novembre del 1985.

Van ser sis anys curts o llargs, segons es miri, però intensos i fecunds. I per als que vàrem tenir la sort de participar en aquell projecte liderat per Rafel Orozco, feliços, perquè va ser un President en-grescador, innovador, que transmetia fe en el que feia i proposava, i que aconseguia col·laboracions públiques i institucionals.

Per a ell també, n’estic segur, va ser una època feliç de la seva vida. Així vull creure-ho I recordar-ho.

Va ser un bon President i un bon amic.

Per a tu, Rafel, “In Memoriam”.

Va ser un dels primers, per no dir el primer, dels Presidents Autonòmics, que es va unir a la tasca divulgativa dels Drets Humans

Era ya de noche de un día de tantos... medio amodorrado ante el televisor, mi mano, un tanto inconscientemente, acertó a accionar uno de los botones del mando a distancia. Al instante oí una voz clara y precisa, que hablaba del Doctor Orozco Delclós. Quedé un tanto desorientado. Hace ya algún tiem-po (tras un largo período de pérdida de contacto con él) había llegado a mi conocimiento la dolorosa noticia de su fallecimiento. Así que, en un primer momento pensé si no se trataría de alguna persona distinta de la que pen-saba, caso de algún familiar.

Pero no. Me concentré en la pantalla del televisor y allí estaba él. Rafa (como solíamos llamarle entre amigos) Orozco. Realmente inconfundible. Realmente único; su rostro agraciado y sereno, su aire como marcado todo con un parti-cular toque de distinción, el movimiento armonioso de sus manos subrayando acompasadamente los términos de su discurso.... hablaba como de costumbre, con naturalidad, con voz afable, casi acariciadora. Una vez más se nos apa-recía como la más perfecta encarnación de eso que, entre los catalanes se designa con la palabra “seny”.

De repente, me sentí trasladado en el tiempo. Ahora me encontraba en el Hospital de la Cruz Roja de Madrid, allá por los 60. Por entonces, al frente del Servicio de Rehabi-litación de esta Institución, figuraba el Dr. González Mas, también de nombre Rafael y una de las personas, dicho sea de como de pasada, a quien más debo y he debido en el curso de mi vida. Fue él quien, precisamente, me presentó a su colega Dr. Orozco, con quien le unía, ya de tiempo, la más estrecha amistad. Más tarde, al pasar


José Bravo CasasAsesor jurídico de la Asamblea Provincial de Cruz Roja en Barcelona

143

–“Ni un duro!” Me dijo ya de entrada. Este es un cargo puramente honorífico a desempeñar en una función de colaboración y servicio a la Cruz Roja‐. Ni que decir tiene que acepté instantáneamente, con agradecimiento y entusiasmo.


144

por mi parte a residir en Barcelona, me encontré con el Dr. Orozco que, en-tre otras múltiples actividades, dirigía, por aquel entonces, el Hospital de la Cruz Roja de Tarragona.

Fue algún tiempo después, cuando con ocasión de su nombramiento como Presidente de la Asamblea Provincial de Barcelona de la Cruz Roja Española, el Dr. Orozco pasó a ofrecerme el puesto de encargado de la Asesoría Jurí-dica de la Nueva Junta Directiva de la Institución. –“Ni un duro!” Me dijo ya de entrada. Este es un cargo puramente honorífico a desempeñar en una función de colaboración y servicio a la Cruz Roja‐. Ni que decir tiene que acepté instantáneamente, con agradecimiento y entusiasmo.

Pero por aquel entonces, no corrían buenos tiempos para la Asamblea Pro-vincial de Barcelona de la Cruz Roja. En la primera junta a la que asistí como miembro de la misma, el Secretario Luis Viñas, hombre cabal y de una sor-prendente claridad de ideas, presentó un informe acerca del estado de la Asamblea, que ponía literalmente los pelos de punta. Al parecer existía inclu-so el peligro de que, en breve, no se pudiese atender ni siquiera al pago de los

144

A la derecha de la imagen y de perfil, José

Bravo, junto a Rafael González Mas, de

espaldas a la imagen, y Rafael Orozco

José Bravo Casas

145

funcionarios en nómina. Todo con independencia de que la “infraestructura” no fuera precisamente un modelo. En efecto, en un destartalado edificio del Paseo de Pujades se amontonaban literalmente personas, cosas, servicios... el personal de voluntariado, las ambulancias, el Banco de Sangre... y un inter-minable etcétera. Realmente todo ello parecía evocar un tanto aquella (por aquel entonces) celebrada escena del camarote de los hermanos Marx.

A la vista de tal estado de cosas, parece que se imponía un milagro como única solución. Y he aquí que el milagro se produjo. El milagro se llamó (¡como no!) Doctor Orozco.

Fue asombroso, casi en un abrir y cerrar de ojos, el viejo caserón del Paseo de Pujades se vendió y pronto surgieron como hongos nuevos locales de la Asamblea, con la paralela distribución de sus dependencias y servicios. Se adquirió y edificó un solar en la calle Juan de Austria, donde pasaron a integrarse los servicios de voluntariado, docencia, socios, comunicacio-nes, transporte y socorros y emergencias: se adquirió una concesión en el Puerto de Bar-celona donde se inauguró la nueva sede de la Cruz Roja del Mar; se adquirió asimismo un pre-cioso palacete en el Aristocrático Paseo de la Reina Elisenda, donde se ubicaron los servicios administrativos y técnicos de la Asamblea, ade-más de las tareas de Presidencia, Vicepresiden-cia y Dirección de Servicios... (sede que, dicho sea de paso, con el tiempo y tras el voluntario –si doloroso‐ cese del Dr. Orozco en el cargo de la Presidencia, se acabaría vendiendo – ya bajo la nueva Presidencia – por mil millones de pesetas, para albergar los servicios consulares de los Estados Unidos en la Ciudad de Barcelona)

Todo lo anterior, con independencia de una frenética actividad, bajo el pa-trocinio siempre del Dr. Orozco, en pro de una nueva docencia y práctica de las actividades en materia de Socorrismo, Cruz Roja de la Juventud, Dere-

145

Fueron años felices para los que colaboramos en aquel deslumbrante proceso de restauración y reorganización de lo que todos considerábamos un poco como nuestra propia Cruz Roja


146

chos Humanos (¡aquellas inolvidables jornadas sobre los mismos en la Aba-día de Montserrat!) y un inacabable etcétera.

Fueron años felices para los que colaboramos en aquel deslumbrante proce-so de restauración y reorganización de lo que todos considerábamos un poco como nuestra propia Cruz Roja. Yo, por mi parte, no puedo sino guardar un emocionado recuerdo como protagonista de múltiples intervenciones pro-fesionales y hasta de más de una anécdota vivida con ocasión de las mismas.

En tal sentido, me viene a la memoria una como (para mí) particularmente significativa. Fue en el curso de una actuación judicial con motivo de una demanda que nos vimos obligados a presentar contra un titulado exper-to en actividades electrónicas quien el Dr. Orozco (como Presidente, por

Jornadas sobre Derechos Humanos en el Monasterio de

Motserrat.

José Bravo Casas

147

lo demás, de la filial en España de la Fundación M.E. Müller, quizás la más importante en el mundo en la Investigación y tratamiento de las fracturas óseas) había encargado la construcción de un dispositivo que, a modo di-vulgativo y lúdico, pudiera ilustrar sobre los diversos tipos y particulares de las variadas fracturas óseas del cuerpo humano, dispositivo (dicho sea, con particular disgusto) que no estaba adecuadamente finalizado para su en-trega en la fecha convenida y del que no se pudo disponer, por tanto, para su exhibición en el congreso Internacional (a celebrar en Canadá) en el que debería haberse hecho su presentación.

Pues bien, en el curso del procedimiento, el Dr. Orozco hubo de someterse a una durísima prueba de confesión judicial de la contraparte, plena de pre-guntas‐trampas y dificultades técnicas. Al acabar su declaración y cuando ya salíamos prácticamente agotados del juzgado, creo recordar que era la propia Secretaria que había asistido a la prueba, quien, con mirada un tanto expectante, me preguntó, señalando con una mueca al Dr. Orozco ¿quién es ese señor? ¿es abogado? No, le respondí ¿por qué? Porque (me respon-dió a su vez) al cabo de tantos años como llevo en el juzgado nunca había presenciado una declaración tan perfecta, nunca había visto nada igual. Yo tampoco, musité para mis adentros.

A todo esto, la imagen del Dr. Orozco se había desvanecido ya en el televisor. Entonces no sé cómo, me vino a la memoria aquella a modo de leyenda, que corrió creo a raíz de la muerte del General Patton “los viejos guerreros nunca mueren, sólo se desvanecen en la niebla” Y es que a semejanza de ellos, creo firmemente que los hombres buenos y, por supuesto, los buenos profesiona-les tampoco mueren en definitiva. También ellos simplemente se desvane-cen... por el momento, pero cuando llega la ocasión, a la primera oportunidad vuelven a aparecer. Y de ello somos claro testimonio todos los que participa-mos en este sentido, en este emocionado homenaje al Dr. Orozco.

Concretamente, por mi parte, sólo puedo añadir: no te digo, nunca te diré adiós, Rafa, viejo amigo. Sólo te diré desde lo más profunda de mi corazón: ¡Rafa, hasta siempre!.

No recordo la data exacte, però sí, que era primavera. Jo gaudia d’uns mesos sabàtics i del bon temps, de la llum i de la llibertat d’horaris, quan va sorgir una trucada desconeguda:

”Sóc el Doctor Rafel Orozco, no em coneixes, he viscut més temps a Tarragona que a Barcelona, on estic establert. M’agradaria que pogu-éssim tenir una entrevista; m’ha parlat de tu el President Pujol. Jo seré probablement el futur President de Creu Roja a Catalunya, i voldria tenir un canvi d’impressions amb tu”.

Així va començar la nostra amistat. Ell explicant-me el seu projecte i jo dema-nant-li temps per pensar. Vàrem quedar en tornar-nos a veure al cap d’un mes. Va ser llavors quan li vaig dir que no pensava in-volucrar-me en els seus plans, doncs tal com ha-via pogut comprovar durant aquell mes, la Creu Roja no era l’ONG que més em motivava. “Per què?” -em va preguntar-, el veia tan il·lusionat que em va costar un gran esforç manifestar-li el que real-ment pensava. “Mira Rafel -li vaig dir- no m’agrada gens, entre altres coses, el caràcter militarista d’una Institució que hauria de ser -des del meu punt de vista- més social i dedicada a l’ajuda a la població i no als “galons”. He visitat l’edifici més emblemàtic de Creu Roja a Barcelona i a l’entrada, un soldat amb uniforme de Creu Roja i color verd militar m’ha saludat a cop de taló...”


Marta Corachán i CuyàsPresidenta de Creu Roja a Catalunya (1995-2003)

149

“Per això –Marta- per això mateix, necessito gent que pensi així; perquè jo també crec que una ONG moderna ha d’estar més arrelada a la població, ha de ser més participativa i formada per voluntaris i professionals”.


150

La seva resposta em va desmuntar:

“Per això –Marta- per això mateix, necessito gent que pensi així; perquè jo també crec que una ONG moderna ha d’estar més arre-lada a la població, ha de ser més participativa i formada per vo-luntaris i professionals”.

El setembre del 1979, vam començar a dissenyar el que seria un equip de tre-ball, amb el total recolzament d’Enrique de la Mata i Gorostizaga, llavors Pre-sident de Creu Roja Espanyola.

El Rafel treballava amb molta energia I creia en el seu projecte. Desbordava entusiasme. Tenia un discurs ben estructurat i comptava amb bons suports. Sabia despertar l’interès pel que anava a dir, amb un llenguatge directe i sentit de l’humor, en els seus discursos espontanis mai no hi faltava el sentit de l’hu-mor. Cultivava la seva ment en l’escriptura, que podia ser inacabable, consci-ent que una societat necessita valors per defensar I pels quals lluitar.

150

Enrique de la Mata, Saenz de Santamaría y

Rafael Orozco.

Marta Corachán i Cuyàs

151

Desmilitarizar la Creu Roja li costà més d’un disgust, però va ser incansable en el seu debat i aconseguí transformar i pactar amb la Brigada de Tropes de So-cors. En una trobada a Montserrat els comandaments es van unir i van dema-nar la seva dimissió. El doctor Orozco continuà impertèrrit. Era un guanyador.

La planificació estratègica es feia a casa seva. Amb l’ajuda atenta, silenciosa i “confabulada” de la seva esposa, la M.Rosa. Allà es van dissenyar i poste-riorment creà els departaments de Drets Humans, Comunicació, Joventut, Voluntariat, Hospitals. Transport Sanitari entre d’altres. Va crear la Creu Roja Catalana i va liderar el canvi. Van ser sis anys d’un treball molt intens.

151

Marta Corachán, Rafael Orozco y Saenz de Santamaría.

Marta Corachán y Rafael Orozco con el Conseller Josep Laporte


152

La tardor del 1985, un dissabte al migdia, em trucà des de Madrid i em comu-nicà –llavors jo era la seva vicepresidenta - que des d’aquell mateix moment estava en funcions de Presidenta, doncs acabava de dimitir del càrrec de Pre-sident de Creu Roja a Catalunya, per solidaritat amb el President de Creu Roja Espanyola, Enrique de la Mata, recent cessat pel Govern.

Per a ell va ser un cop dur, però fidel al seu amic i en un acte de responsabilitat i lucidesa deixà la seva estimada Creu Roja.

En circumstàncies en que la vida li plantejà moments difícils, el Rafel no va deixar de pensar en la Creu Roja i en els seus amics: ens unia una estreta com-plicitat. La traumatologia l’apassionava i va poder-ho demostrar exercint a l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet. La política també formava part de les seves preferències, encara que el seu interès anava minvant amb el temps. I la família va ser i ha estat el seu gran amor.

Quan el març del 2003 li vaig anunciar que després de vuit anys d’exercir com a Presidenta de Creu Roja el convidava, conjuntament amb qui va ser el meu

antecessor en el càrrec i el seu successor, el doctor Ri-card Gutiérrez, a un dinar a la Creu Roja, va dubtar de venir, però finalment acceptà.

Allà vaig començar a veure a un Rafel amb una perso-nalitat entristida i vulnerable, i em va fer pensar. Aquell etern dissident, gran lluitador, intel·lectual i pedagog compromès, començava un procés que amb tota pro-babilitat, ell coneixia o intuïa i que forma part d’aques-ta vida i aquesta mort que a tots algun dia ens tocarà assumir.

Jo sempre vaig admirar el seu coratge, però mai tant com el dia que, exercint amb ànim de líder, mostrant un altíssim nivell de fermesa, ens va citar a casa seva. Vam arribar-hi, el Lluís Viñas i jo, el 29 de setembre del

La tardor del 1985, un dissabte al migdia, em

trucà des de Madrid i em comunicà que des d’aquell mateix moment estava en

funcions de Presidenta, doncs acabava de dimitir del càrrec

de President de Creu Roja a Catalunya, per solidaritat amb el President de Creu

Roja Espanyola, Enrique de la Mata, recent cessat pel

Govern.

Marta Corachán i Cuyàs

153

2005, a la tarda. El Rafel estava en el seu llit blanc, pijama blanc, impecable. La seva expressió de cara, els seus gestos i tot el seu cos sencer volien transmetre el seu missatge. Un missatge però, on eren importants les seves paraules.

Somrient, expressiu, cordial, amable, emocionat però decidit ens demanà, que el dia del seu funeral –que no trigaria més de dos mesos- llegíssim la carta/comiat que volia fer arribar als seus amics i familiars, i fossin les seves paraules llegides a través nostre, en la carta que ens va entregar després.

La capacitat de ser directe i mantenir el control i la calma en aquests moments, va desencadenar un allau de bons sentiments, amor i entrega. Ens vam emo-cionar i vam compartir llàgrimes silencioses.

Va se l’adéu al mestre.

I avui, si escric aquestes línies és perquè el recordo i l’estimo.

Marta Corachán junto al Conde de Godó y al Dr. Rafael Orozco.

Quan el 1979 en Rafel Orozco prenia possessió com a President de la Creu Roja a Catalunya, es feia necessari abordar amb urgència la gran adaptació de la Institució al nou i emocionant canvi que afrontava la societat. Els esde-veniments se succeïen amb molta rapidesa i hi havia una demanda implícita perquè les institucions estiguessin a l’alçada del que se’ls requeria en un moment de canvis i reptes tan profunds.

Encara que la Creu Roja era respectada i gaudia de bona reputació en el que es referia a la tasca sanitària que desenvolupava en els seus hospitals i centres, bancs de sang i socors, a la carretera i les platges, se la veia antiquada en les seves formes i estètica i poc implicada en el benestar social de la ciutadania.Tots sabíem que aquella barreja d’activitat tenia els dies comptats. Les no-ves autoritats sanitàries construirien sistemes públics basats en el desen-volupament de les seves pròpies capacitats, que els socors i les emergèn-cies serien, en part, progressivament cobertes pels serveis públics i que el desenvolupament del benestar social estaria en el full de ruta de totes les Administracions Públiques.

També la Creu Roja es trobava davant un nou món associatiu en creixement exponencial, que inevitablement i independent de les noves accions que emprengués, desenvoluparia part de la intervenció que tradicionalment s’havia sentit com a pròpia i imposaria la necessitat de ser competitius en camps que encara no s’havien explorat.

A la Creu Roja dels anys 70 coexistien diferents corrents interns represen-tats pels mateixos àmbits d’activitat: les Brigades de Tropes de Socors, res-ponsables del socors i les emergències i del transport sanitari, amb una estructura jeràrquica similar a la militar i amb una important presència


Toni Bruel i CarrerasCoordinador General de la Creu Roja Espanyola

155


156

territorial de personal cedit pel Ministeri de De-fensa per a la prestació voluntària del Servei Mili-tar en els llocs de socors de la Creu Roja. Uns ser-veis socials incipients, dedicats fonamentalment a tasques d’ajut a domicili, que es denominaven en aquell moment servei de vetlladores. L’Esco-la de Socorrisme, que desenvolupava i estenia la tasca docent dels primers auxilis. Creu Roja Jo-ventut, tot just reinstaurada després de la seva

desaparició al final de la guerra civil, i tota la gran àrea sanitària, que en aquell moment la composaven els hospitals de Barcelona, L’Hospitalet, Tarragona i Lleida, als quals calia afegir-hi el centre de Psiquiatria Infantil i els centres de reconeixement mèdic per al carnet de conduir.

Com és fàcil d’endevinar, parlem d’una complexa amalgama de sistemes or-ganitzatius dins la pròpia Institució, amb molt poques o cap sinergia i pro-jecte comú.

Aquestes grans àrees, exceptuant Creu Roja Joventut, que era de molt re-cent creació, actuaven amb força independència del que eren els òrgans de govern i direcció de la Institució, que al final acabaven essent un ens en si mateix amb molt poca capacitat de decisió sobre el conjunt.

El panorama per a un nou President no era gens senzill. No només calia posar la Creu Roja al dia, democratitzant-la, modernitzant-la i acostant-la als ciutadans, sinó que a més calia construir un espai comú que cohesionés i ordenés el treball que es desenvolupava a cada departament.

Evidentment, tothom esperava que els canvis fossin a favor del seu propi departament o àrea d’intervenció. Les Brigades de Tropes de Socors que es reforcés la seva capacitat i influència, Creu Roja Joventut veia la gran opor-tunitat per comptar amb un espai propi i canviar velles mentalitats, l’àrea sanitària volia seguir mantenint el seu volum i preponderància i els serveis socials la seva oportunitat de mostrar-se.

156

El panorama per a un nou President no era gens senzill. No només calia posar la Creu

Roja al dia, democratitzant-la, modernitzant-la i acostant-la als ciutadans, sinó que a més calia construir un espai comú

Toni Bruel i Carreras

157

Els equilibris entre el centre, representat per l’Assemblea Suprema de la Creu Roja Espanyola, el que tots denominàvem Madrid, i la perifèria, tam-poc no era menyspreable. La influència dels poders de l’estat sobre la Creu Roja havia estat major de la necessària i l’herència no era fàcil d’eludir. A les acrobàcies necessàries per actuar sobre el propi territori, s’afegia l’in-dispensable consens estatal. En qualsevol cas, sempre es va percebre que en Rafel va optar des del primer moment per contribuir d’una forma lleial als canvis que es produïen en el conjunt de la Creu Roja Espanyola. Proba-blement, el fet que hagués ocupat diferents funcions en diferents àmbits de l’organització contribuïa a la seva visió integradora i no reduccionista.

Va saber, com a bon metge, fer un diagnòstic ade-quat de la situació i vist en el temps, no es va dei-xar arrossegar per cap de les tendències. Tot això malgrat córrer el risc de perdre el suport de tots.

La seva estratègia des del primer moment va ser la de definir l’espai de cadascú dins del projecte comú. Ho va simbolitzar posant persones de prestigi o de la seva més absoluta confiança davant dels temes clau.

Vam saber que els canvis no es realitzarien a costa de ningú en concret i que el “tractament” consistiria en anar abordant situacions sense abando-nar l’objectiu final que era la democratització i modernització de la Creu Roja. Aquest missatge ens el va transmetre nítidament en una reunió que va mantenir amb responsables de Creu Roja Joventut, a la seu del carrer de Joan d’Àustria, el mateix any 1.979. Com no podia ser d’una altra forma, nosaltres esperàvem que es prioritzessin els nostres projectes i vam sortir de la reunió amb un munt de responsabilitats que ens plantejava el nou President i que estaven encaminades a crear un projecte comú.

Tot el que es feia i decidia era transcendent. Es mesuraven les paraules, es jutjava qualsevol moviment, es sobrevalorava qualsevol declaració i hi havia poques opcions a la improvisació.

157

Va saber, com a bon metge, fer un diagnòstic adequat de la situació i vist en el temps, no es va deixar arrossegar per cap de les tendències. Tot això malgrat córrer el risc de perdre el suport de tots


158

En aquell moment jo tenia 19 anys i formava part de Creu Roja Joventut. Érem un grup relativament petit, però molt actiu, que vèiem amb claredat la necessitat de sortir de l’endogàmia que havia do-nat com a resultat que la Institució estigués tan-

cada en si mateixa durant tantíssims anys i en un moment tan rellevant fos incapaç de veure les respostes socials a què havia de plantar cara.

En Rafel nomenà el seu germà Xavier com a Director de Creu Roja Joventut. Era una mostra clara que es prenia el tema seriosament, però també amb molta exigència. Que fos en Xavier el Director va significar des del primer moment que no se’ns regalava res, ni a ell ni a Creu Roja Joventut. Sempre vam haver de superar les expectatives. Al mateix temps, aquesta situació ens permetia transmetre les nostres inquietuds i percepcions. La major part de les vegades amb una gran dosi reivindicativa que acostumava a ser ben acceptada o compresa.

He de reconèixer que les meves percepcions sobre en Rafel sempre van es-tar influïdes pel Xavier. És molt lògic. Amb en Xavier es forjà una amistat profunda que a dia d’avui perdura i amb el temps també vaig tenir l’opor-tunitat de tractar i conèixer el seu germà Lluís. Vaig veure que la il·lusió, perseverança i visió d’en Rafel l’havia transmès als seus germans, cosa que em generava confiança sobre la seva persona.

Una cosa que ens va sorprendre, en un model tan classista com el de lla-vors, va ser la facilitat amb què en Rafel s’acostava a nosaltres, amb tota normalitat i sense els protocols a què estàvem acostumats. Era freqüent que quan abordava un problema important ens consultés, independent-ment de la nostra jove edat i el que és més, en moltíssimes ocasions es feia ressò del que li havíem plantejat. En la fotografia que acompanya aquest text se’l pot veure al costat d’Enrique de la Mata, amb les seves mans a les butxaques. Era una forma innata d’estar, que probablement sense que ell ho sabés, facilitava que es trenqués el protocol i generava proximitat.

En aquell moment jo tenia 19 anys i formava part de Creu

Roja Joventut

Toni Bruel i Carreras

159

En la meva opinió, va obrir dos aspectes essencials. Que es parlés en profun-ditat de la ideologia de la Creu Roja i la seva responsabilitat envers la societat, establint un vincle entre l’accés als Drets Humans i el paper de la Creu Roja per assolir-ho. I va apostar pels serveis socials, veient des del primer moment que el futur de l’acció de la Creu Roja estaria aquí. Es van començar a realitzar visites a les presons, es va iniciar l’atenció de forma estable a refugiats, el voluntariat de Creu Roja Joventut va començar a treballar amb nens i nenes amb discapacitats o que estaven en centres de menors, es van ampliar els programes educatius desenvolupats en l’àmbit escolar sobre pau i convivència, medi ambient, pri-mers auxilis. Tot això es va fer sense fer soroll, però sabent que es començaven a construir els fonaments d’una Creu Roja més dedicada a l’àrea social.

Cap d’aquests aspectes eren nous per a ell. Ja a Tarragona havia estat pre-cursor dels jocs dedicats a les persones amb alguna discapacitat, invisibles en la societat d’aquella època, i la seva concepció sobre els temes sanitaris ja s’acostava al que ara tot el sector entenem com l’extensió social del que és sanitari i viceversa.

Toni Bruel, actual Coordinador General de la Creu Roja Espanyola, en un acte d e la Creu Roja de la Joventut


160

No vull oblidar-me de parlar de les relacions amb les Administracions Públiques i per tant amb la Generalitat de Catalunya. Calia construir un espai de relació amb la Generalitat que tot garantint la independència de la Creu Roja facilités la coordi-nació i el suport a les accions mateixes de la Insti-tució. No únicament consistia en el fet d’aconse-guir arribar a un conveni. La Creu Roja necessitava homologar-se a les noves mecàniques de coope-ració institucional i mostrar-se com un instrument útil a les necessitats dels ciutadans compartint les

respostes humanitàries amb els altres. Amb el temps, s’ha convertit en tradi-ció, però que en aquell moment es signés un conveni de cooperació i coor-dinació amb la Generalitat de Catalunya va suposar una fita que impulsaria posteriorment la necessària cooperació entre el sector públic i la Creu Roja.

Els que ja portem anys a la Creu Roja sabem que és una Institució anònima en què tot el que es fa no queda en el patrimoni de ningú en particular. Però també és veritat que la Creu Roja que gaudim avui és gràcies a perso-nes que, com en Rafel, van ser capaces d’acceptar el repte de dirigir-la i de modelar-la de tal manera que avui sigui com és i que dia a dia pugui donar respostes a les persones vulnerables que acudeixen a nosaltres.

En totes les ocasions en què vaig poder veure’l d’ençà que va deixar la Pre-sidència de la Creu Roja a Catalunya, sempre, sempre cercà un moment per preguntar-me coses sobre la Institució, donar-me ànims i algun que altre con-sell que vaig agrair. El va fer amb el seu somriure característic i encara que no ho recordo, suposo que amb les mans a les butxaques de la jaqueta.

A títol personal, he d’agrair-li, juntament amb en Xavier, que em donés la seva confiança i l’oportunitat de desenvolupar-me com a voluntari i com a professional, en un moment tan clau de la meva vida, en una Institució amb la qual em sento plenament identificat i on tinc la sort de poder desenvolu-par la meva vocació.

La Creu Roja que gaudim avui és gràcies a persones que,

com en Rafel, van ser capaces d’acceptar el repte de dirigir-la

i de modelar-la de tal manera que avui sigui com és i que dia a dia pugui donar respostes a

les persones vulnerables

Rafael Orozco y la Fundación Maurice E. Müller ‐ España.

Introducción:

Maurice E. Müller encargó en Marbella a Rafael Orozco en 1972 la creación y desarrollo en España de la primera fundación hija de su fundación central situada en Berna. Los objetivos de la Fundación Maurice E. Müller – España, inscritos en sus textos constitucionales ya en ese año, son la documenta-ción, la educación contínua y la investigación en cirugía ortopédica y trau-matología.

Con esta decisión, Maurice E. Müller demostró, de nuevo, su acertada visión de futuro al encargar el desarrollo de una parte de su Fundación, al hom-bre que con su trabajo conseguiría que la sede española fuera la de mayor producción científica y la más conocida en relación con las otras fun-daciones filiales creadas con posterioridad. Como Presidente de la Fundación, Rafael Orozco supo impulsar el interés de las personas dedicadas a la traumatología y a la ortopedia, mejorando la apli-cación de los conceptos y de las técnicas. La difu-sión de la Fundación Maurice E. Müller – España no ha quedado restringida solo a nuestro país, extendiéndose también a todos los de lengua y cultura hispánicas. Hablar de la Fundación es hablar del Dr. Rafael Orozco.

Personalmente ingresé en la Fundación en 1987 primero como colabora-dor y posteriormente como Director de Documentación desde 1994 hasta la actualidad, oportunidad que me brindó Rafael Orozco. Lo acaecido en el


J. Miquel Sales PérezDirector Científico Fundación Maurice E. Müller España

161

Supo impulsar el interés de las personas dedicadas a la traumatología y a la ortopedia, mejorando la aplicación de los conceptos y de las técnicas


162

período de tiempo transcurrido desde los inicios de la Fundación Maurice E. Müller – España en 1972 hasta mi incorporación a la misma, ha llegado a mis oídos en múltiples ocasiones por las personas que lo vivieron, inclui-do el propio Profesor M.E. Müller. Los años iniciales, supongo que difíciles como siempre, pero recordados con nostalgia, serían mejor descritos aquí por Luís Orozco y por Merçe (la mujer de Luís e instrumentista del equipo), que siguieron a Rafael y a su familia en toda la andadura. El hecho de co-incidir con Rafael y con Luís en mis primeros tiempos en la Fundación en el año 1987 y el trabajo posterior con Rafael Orozco durante 18 años hasta su fallecimiento, me ha ofrecido la oportunidad y el privilegio de participar en este libro homenaje a la persona y figura de Rafael Orozco. Este vínculo mantenido durante todos esos años, me ha supuesto un regalo profesional pero sobretodo personal, permaneciendo su figura como estímulo y refe-rencia de conducta.

Los orígenes de mi relación con la Fundación Maurice E. Müller – España y con Rafael Orozco, se encuadran con la de un médico joven, que poco a poco va habituándose a la presión asistencial creciente en el hospital donde se forma en la especialidad, también bajo la dirección de Rafael Orozco. Un día fui invitado personalmente por él a visitar la Fundación, encontrando allí una organización dedicada de forma especial al tratamiento quirúrgico de las fracturas según la escuela de Müller y a la cirugía de cadera, áreas en las que Rafael Orozco tenía especial predilección, siendo uno de los pione-ros en España y convirtiéndose en referente por su experiencia en dichas

técnicas. Los recursos económicos y de medios esta-ban dirigidos hacia los estudios científicos en estos campos y aquí empecé a encontrar respuestas y estí-mulos de estudio para aquello que de forma habitual aplicábamos en la clínica diaria. Todavía, con el logo-tipo inicial de un molino, encontré a Rafael Orozco volcado en el estudio de cuestiones traumatológicas y ortopédicas, donde la aplicación pionera de siste-mas informáticos a la traumatología, nada frecuen-tes en aquella época, hacía cambiar la concepción de

162

Su extraordinaria capacidad de análisis y el

conocimiento de los principios y fundamentos de la

osteosíntesis y de la patología de la cadera era vertido en

sus enseñanzas de forma envidiable

J. Miquel Sales Pérez

163

especialidad practicona con la que muchas veces era tildada la ortopedia y la traumatología. La utilización de los resultados obtenidos en los estudios eran expuestos generosamente por Rafael Orozco en sesiones clínicas y en los cursos realizados. Su extraordinaria capacidad de análisis y el conoci-miento de los principios y fundamentos de la osteosíntesis y de la patología de la cadera era vertido en sus enseñanzas de forma envidiable. El concepto de ser una Fundación sin ánimo de lucro y con el objetivo de servicio a la co-munidad, fue para Rafael Orozco una satisfacción demostrada en múltiples ocasiones. Señal de su saber hacer y prestigio, era que fácilmente conseguía

163

El Dr. Rafael Orozco impartiendo una clase práctica durante el Máster de Osteosíntesis impartido en la Fundación.


164

realizar Congresos con más de quinientos asistentes y un profesorado de élite internacional, siendo típicas y constantes sobretodo las aportaciones de profeso-rado suizo en los cursos realizados en España. Cursos monográficos sobre estos temas eran dirigidos y de-sarrollados por él en diferentes ámbitos, presentando sus conferencias con maestría y apasionamiento.

Su brillante manejo de los medios audiovisuales, con los que mostraba de forma didáctica y con to-tal rigor científico los conocimientos que quería transmitir, estaban plagados de ejemplos prácticos

demostrativos de cada uno de los conceptos teóricos. Sus presentacio-nes eran apreciadas por los asistentes, que no conocían hasta que punto podía repetir la composición de las imágenes consiguiendo cautivar la atención de los asistentes. Las conferencias mostradas entonces en diapo-sitivas, eran confeccionadas por él de forma totalmente manual hasta que posteriormente la ayuda del ordenador facilitó la labor. Sus colaboradores directos éramos conocedores de la exigencia de perfección que se auto-exigía y conseguía de los que le rodeaban, a veces hasta el día antes de las presentaciones. En sus conferencias nunca demostró pereza de repetir los conceptos expuestos y su extrema convicción y empecinamiento hacía que los conceptos acabasen siendo bien comprendidos y también acepta-dos por los asistentes.

Congresos como ¿Por qué mi prótesis es la mejor? o “Errores en la Osteo-síntesis, 20 años después” consiguieron acercar a profesorado extranjero, incluyendo personalidades como el propio M.E.Müller, Sarmiento, etc., y a arrastrar no sólo a asistentes nacionales sino a cirujanos de otros países atraídos por la valentía y el conocimiento derivado de la experiencia y del análisis crítico y meditado de los temas a tratar. El éxito de los acontecimien-tos estaba asegurado antes de que se iniciaran por la enorme capacidad docente con los que los cursos estaban programados e impartidos. Era, sin duda, un gran comunicador.

164

Su cirugía planificada, minuciosa, atraumática,

cargada de recursos quirúrgicos, su extraordinaria

orientación tridimensional, fueron elementos esenciales

para la obtención de magníficos resultados clínicos


165

La actividad profesional de Rafael Orozco no se limitaba a la Fundación y a lo teórico. Su preocupación por la docencia continuaba con la aplicación práctica, siendo estos aspectos imposibles de separar. Poco a poco y de su mano, fue guiando a todos y a cada uno de los integrantes de su Servicio de Traumatología y Cirugía Ortopédica en el Hospital de la Cruz Roja de L’Hospitalet, poniendo al alcance los recursos necesarios (instrumental, etc.) y mostrando el camino a seguir con su cirugía planificada, minuciosa, atrau-mática, cargada de recursos quirúrgicos, su extraordinaria orientación tri-dimensional, fueron elementos esenciales para la obtención de magníficos resultados clínicos. Puso al abasto del conjunto el mundo desconocido de la documentación y de la revisión crítica de resultados. Nos enseñó a leer en las radiografías, que posteriormente eran documentadas en la Funda-ción, las lesiones óseas valorando los mecanismos de lesión, su pronóstico, planificar su tratamiento y llevarlo a la práctica con los recursos técnicos y la pericia necesaria respetando los principios de “Escuela”, primando siem-pre el interés de los pacientes. Él, instauró en el Servicio un día semanal dedicado exclusivamente al pase de visita general de todos los pacientes y a la sesión clínica general semanal, donde de forma completa y exigente se repasaban todos los enfermos y patologías a tratar. Por sus enseñanzas pasaron decenas de médicos especialistas que siempre recordarán con cariño, gratitud, reconocimiento y admira-ción, el tiempo que nos dedicó para transmitir sus enseñanzas y sus pinceladas de humanidad. Para todos nosotros representó una escuela atractiva e inagotable que nos demostraba porqué hacíamos las cosas y de que manera. Poco a poco y con firmeza fue creando un Servicio, porque no decirlo, admirado por su cohesión y por la forma de trabajo en grupo. Supo además transmitir a sus colaboradores el interés y la necesidad de continuar en el camino de la buena práctica médica diaria pero, sobretodo, en apren-der, enseñar y evaluar.

Rafael Orozco, de una personalidad y carisma único, consiguió aglutinar al-rededor de la Fundación Maurice E. Müller – España un grupo de personas

165

Fue un trabajador infatigable en todos los campos y ha de destacarse la exigencia personal para él y para sus colaboradores


166

dedicadas a un mismo objetivo, la cirugía ortopédica y la traumatología. Nos permitió profundizar en nuestros conocimientos y disfrutar con ello. Quizás por todo esto se comprensible que siempre nos refiriéramos a él entre no-sotros, con uno de los apodos cariñosos como “Jefe”, “Boss” o “Scheriff”. Aún

en la actualidad quisiéramos poder contar con él en la toma de decisiones profesionales y personales.

En la faceta profesional pues, fue un trabajador in-fatigable en todos los campos y ha de destacarse la exigencia personal para él y para sus colaboradores, haciendo de las normas básicas y el cuidado hasta el último detalle en la realización de los procedi-mientos (asepsia, técnica quirúrgica, vendajes, etc.)

una obligación profesional, ética y humana. Su sentido estricto de la res-ponsabilidad hacía que en ocasiones no fuese inicialmente comprendido por el personal de quirófano como por ejemplo cuando exigía un cuidado exquisito en la asepsia, aunque posteriormente entendían su importancia. El trato amable con el paciente brindaba siempre la mejor esperanza po-sible para superar sus dolencias incluso cuando él ya era conocedor de su propia enfermedad. En definitiva, es difícil por no decir imposible, separar por contexto geográfico la Fundación Maurice E. Müller – España del resto de actividad hospitalaria y posiblemente hallan aspectos ya comentados en otros apartados.

Fundación Maurice. E. Müller – España

Después de esta introducción resumen del Dr. Orozco en el campo profe-sional, creo debo escribir sobre su actividad científica en la Fundación, pues no debemos olvidar que Rafael Orozco dedicó gran parte de su vida a ella representando un fiel reflejo de su actividad profesional.

La documentación, objetivo prioritario de la Fundación, era realizada en muchas ocasiones por él mismo, estando constituida por el registro de

(...) hacia del cuidado hasta el último detalle de los

procedimientos (asepsia, técnica quirúrgica, etc.) una

obligación profesional, ética y humana


167

los datos esenciales introducidos en la base de datos informatizada, y por la imagen fotografiada de las radiografías pre y postoperatorias de los casos intervenidos. Los negativos, revelados en el cuarto oscuro por Josep Ceamanos que colaboró con Rafael Orozco prácticamente desde que se trasladó la Fundación a Barcelona, constituían el fondo documen-tal utilizado para las presentaciones y publicaciones. Hasta tal punto era considerada la importancia de la documentación, que en la presenta-ción de los casos discutidos en sesión clínica, exigía una calidad para la iconografía igual que la del estudio del caso y de la técnica aplicada en los tratamientos realizados. A partir de 1994, gracias a las posibili-dades informáticas, fueron digitalizadas todas las imágenes anteriores e iniciándose la documentación directamente en formato digital de los nuevos casos. La base de datos se pasó también a formato informático gráfico, el cuál perdura en la actualidad con pequeñas modificaciones y se han creado bases de datos para documentación específica de varios centros hospitalarios a pesar de la dificultad existente debido a la pre-sión asistencial.

Instalaciones de la Fundación en Barcelona


168

El área de la docencia abarcaba, según el momento histórico, diferentes vertientes: docencia presencial (sesiones clínicas, cursos y congresos), escrita (li-bros, artículos en revistas nacionales e internacio-nales, pósters), y en línea a través de la Web de la Fundación. En cuanto a publicaciones escritas, si-guiendo los principios de la Fundación (aprender,

enseñar, evaluar) editó diversos libros en temas clave como la asepsia (so-bre la cual él había trabajado con gran tenacidad y entusiasmo, siendo además el tema de su Tesis Doctoral), técnicas quirúrgicas y resultados, especialmente en cirugía de las fracturas y en temas de cadera (osteoto-mías, artroplastias, etc.).

Dos de las últimas publicaciones de las que él se sentía especialmente or-gulloso y a las cuales yo tuve el honor de poder participar eran el “Atlas de Osteosíntesis. Fracturas de los huesos largos” (publicado en castellano y traducido posteriormente al inglés, portugués y chino) y “Errores en la Os-teosíntesis”. Libros que supusieron un éxito editorial en ambos casos y que aún son utilizados de forma rutinaria por gran cantidad de especialistas. En la actualidad, continuando con su deseo de realizar una segunda edición del Atlas de Osteosíntesis, ésta ha sido publicada actualizada y ampliada.

Las publicaciones escritas que componen su Currículum Vitae, son además de extensas, una muestra de sus conocimientos de la especialidad y de su gran capacidad docente.

El apoyo, o mejor dicho, la insistencia en la necesidad de realizar la Tesis Doctoral, hizo que parte de sus colaboradores la realizáramos bajo su direc-ción, consiguiendo estudios y presentaciones con altas calificaciones.

La realización de cursos fue para Rafael un objetivo constante, utilizando siempre la explotación de la documentación. Cursos sobre temas de tra-tamiento quirúrgico de las fracturas son hoy día clásicos de la Fundación, tanto a nivel de pregrado como de postgrado.

La realización de cursos fue para Rafael un objetivo

constante, utilizando siempre la explotación de la

documentación.


169

Especialmente el Master de Osteosíntesis celebrado en el bienio 1995‐ 1997 fue quizás el episodio de docencia presencial al cual Rafael Orozco dedicó más cariño y atención. Su realización en el marco de la Fundación Müller y en el ámbito de la Universitat Autónoma de Barcelona, tuvo un aspecto teórico y práctico importante. Durante esos dos años se realizó un importante esfuerzo tanto económico como de desgaste personal que propició la satisfacción generalizada del alumnado. Las clases teóricas con gran cantidad de material escrito e iconográfico y seguidas por prácticas realizadas sobre huesos artificiales, tuvieron el éxito esperado. Su organi-zación en 1994, fecha de la inauguración y puesta en marcha del nuevo local de la Fundación con una sala para 30 personas instaladas cómoda-mente es una de las actividades que Rafael Orozco recordaba con más afecto. De hecho, ya la reforma del local en que se ubicó la Fundación durante más de diez años fue vivida por Rafael Orozco con gran entusias-mo, dedicando muchas horas de su tiempo e ilusión, siendo mostradas las instalaciones con orgullo cuando eran utilizadas en los diferentes actos

El Dr. Sales y el Dr. Orozco con los alumnos del Máster de Osteosíntesis impartido en la Fundación Müller


170

académicos y caracterizando la época más actual de la Fundación. Marcó una nueva época, más moderna y entrando de forma completa en la digi-talización de la imagen. En esta época se cambió también el anagrama de la Fundación por el actual de los tres aros.

En 1994, aprovechando las ventajas que ofrecía Internet, se inició asi-mismo la construcción de la Web de la Fundación, que desde entonces presenta una afluencia creciente desde todos los países del mundo. Su contenido, de carácter profesional y acceso libre, está prácticamente de-dicado en su totalidad al tratamiento operatorio de las fracturas y es visitado de forma regular como uno de los portales en el estudio de la traumatología. En sus diferentes páginas y apartados, conteniendo miles

de imágenes, pueden encontrarse múltiples ejemplos y posibilidades para la docencia y la documentación con actualización periódica.

Durante su trayectoria no solo impartió docen-cia para profesionales sino que también aco-metió diversos trabajos de información para el público general aceptando el compromiso de

formación ante situaciones de urgencias y accidentes de tránsito. En los últimos años, realizó incluso un programa televisivo de divulgación ge-neral sobre la especialidad, dando una visión práctica general al alcance del entendimiento del gran público.

En el ámbito de la investigación, Rafael Orozco había desarrollado la instru-mentación y el diseño de la placa de osteosíntesis en forma de “H” para la cirugía de columna cervical, tanto en lesiones traumáticas como de otras índoles, conocida y aceptada mundialmente y siendo su publicación en la Revista de Cirugía Ortopédica y Traumatología una novedad mundial, ree-ditada recientemente bajo el apartado de “Nuestros Clásicos”. Esta placa conocida mundialmente como “placa Orozco” fue adoptada por la AOI (ce-diendo a dicha asociación los beneficios de su comercialización) y utilizada en miles de casos.

Diversas técnicas quirúrgicas publicadas en diferentes revistas

nacionales e internacionales consagraron su figura en la

especialidad


171

Diversas técnicas quirúrgicas publicadas en diferentes revistas nacionales e internacionales consagraron su figura en la especialidad como gran co-nocedor de la biomecánica y de la biología, aspectos ambos esenciales en la curación de las lesiones óseas. Fue impulsor de técnicas de osteosíntesis siendo uno de los referentes en cuanto a su desarrollo al aplicar el sentido tridimensional, biomecánico y biológico a la solución de la lesión. Como investigador tuvo visión de futuro y aunque emprendedor, siempre antepuso la seguridad del paciente. Su producción investigadora consiguió resultados muy positivos en osteosíntesis y cirugía de cadera, no abandonando nunca los objetivos finales de la investigación y de la docencia para que estas revertieran en beneficio del paciente.

Desarrolló un vástago femoral para artroplastia de cadera que reunía las principales características de escuela para la obtención de estabilidad pri-maria y secundaria. El vástago fue bautizado con el nombre de “FUMOR” (Fundación Müller – Orozco). Fruto del estudio biomecánico y clínico, Joan Girós, su sucesor en la Jefatura de Servicio del Hospital de la Cruz Roja de L’Hospitalet, realizó su Tesis Doctoral.

En los últimos años de su vida se interesó de especial manera sobre la bio-tecnología (biomateriales, células madre, etc.), productos osteogenéticos capaces de estimular la formación de hueso y acelerar la curación de las fracturas, e impulsó como investigador principal, el estudio clínico contro-lado de resultados de la aplicación del producto “P‐15” en el tratamiento de las fracturas para estudiar su influencia en la consolidación. Su visión futu-rista respecto a los métodos dirigidos a acelerar la curación de las fracturas óseas, se confirma en esta nueva etapa de la medicina que, desafortunada-mente, él ya no podrá ver.

Fue fundador y primer presidente de la Sociedad Española de Cirugía de Cadera


172

Organización

Hay que afirmar que todos estos objetivos de la Fundación no podrían ha-berse realizado sin su persona, destacando su visión de futuro, su fortaleza, su capacidad de trabajo y su carácter emprendedor. La capacidad organi-zativa de Rafael Orozco que durante su vida se plasmó en la formación de diferentes Sociedades, en especial la AOE (Asociación para el Estudio de la Osteosíntesis grupo español) siendo impulsor de las actividades y cuyo gru-

po se reunió en 1996 en el 25 aniversario de su forma-ción en las instalaciones de la Fundación.

Debe hacerse mención también el apoyo que prestó para la formación en las instalaciones del Hospital de Barcelona del grupo local español de los Alumnis AO, que hoy en día mantiene una actividad docente im-

portante. Fue fundador y primer presidente de la Sociedad Española de Ci-rugía de Cadera (SECCA), concediendo a través de esta, premios en diferen-tes ocasiones por la Fundación Müller‐España. Hay que destacar que nunca realizó estas actividades como lucro personal ni como medio de proyección sino que su deseo de servicio le hizo dedicar muchas horas de su vida que utilizadas de otra forma hubieran sido para él más rentables económica y quizás personalmente.

De forma especial, debe hacerse referencia a su relación en los últimos años, iniciada muchos años antes, con Unión de Mutuas (Mutua de Accidentes de Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social nº 267). En esta relación no solo continuó en la labor asistencial de casos difíciles y compli-cados dada su experiencia, sino que inició una nueva etapa de la Mútua al organizar y poner en funcionamiento una clínica propia de la entidad en Castellón, el ITUM (Instituto de Traumatología Unión de Mutuas). Para ello y mediante viajes constantes de forma semanal, consiguió hacer funcionar unas instalaciones modernas y modélicas utilizadas en la atención de sus accidentados. Paralelamente contribuyó a la expansión territorial de la Mu-tua en Barcelona.

Su otra gran faceta, más desconocida, aunque no menos amplia e interesante: la humana,

era la mejor de su figura


173

En cuanto a las relaciones institucionales en la Fundación Müller entabló un convenio, actualmente en vigor, con la Universidad de Barcelona cola-borando en diferentes cursos realizados dentro y fuera del programa de doctorado y codirigiendo la creación y desarrollo en España de la primera asignatura de la licenciatura (pregrado) dedicada exclusivamente a la os-teosíntesis, asignatura que aún hoy en día se imparte con gran éxito de alumnado. Con el Departamento de Cirugía de la Universidad Autónoma de Barcelona firmó un convenio, desarrollando un curso anual ya clásico de doctorado sobre el “tratamiento quirúrgico de las fracturas” y colabo-rando en diferentes cursos de doctorado. Con la Universidad Ramón Llull, en concreto, con la Escuela de Telecomunicaciones La Salle, se estableció un convenio con la que se han realizado varios trabajos de investigación y colaboraciones.

Rafael Orozco. La persona

Sin embargo, todo lo expuesto hasta aquí en relación a su trayectoria pro-fesional en los últimos años sería insuficiente sino se incluyera su otra gran faceta, más desconocida, aunque no menos amplia e interesante: la huma-na, era la mejor de su figura.

Tuve el placer y el privilegio de conocer a Rafael Orozco en su faceta más personal, con su familia, con la que me une un gran aprecio y que siempre me acogió como un miembro más de la misma.

Consideraba a su familia como su “gran logro”, haciéndola destinataria de todos sus éxitos profesionales. Gran amigo de sus amigos, a los que siempre acogió con afecto, fomentando la recíproca fidelidad y sinceridad. Su otra gran pasión era la pesca, de la cual era un gran entusiasta y que le servía, como decía él, de válvula de escape y reflexión de los proyectos en realiza-ción y futuros, aportando nuevas ideas o soluciones a problemas plantea-dos. Para él era muy importante salir a navegar. Fueron frecuentes las invi-taciones para acompañarle en su actividad de buen pescador, donde era


174

evidente como cambiaba su aspecto, incluso dejando acompañar su típico bigote por una barba cuidada que al fin dejó ya como definitiva.

En las escapadas fui partícipe de pensamientos y sentimientos que me hi-cieron admirarlo todavía más. En conversaciones entrañables dejaba ver su capacidad humanística y su amplia experiencia y pragmática visión de la vida. Todos recordamos los ratos pasados en su casa de Sant Jordi, su hos-pitalidad e interés por fraternizar con todos. Su casa estaba abierta a sus colaboradores para comentar problemas incluso personales y por supuesto

Rafael disfrutando de su gran afición, la

pesca deportiva


175

su casa de veraneo en Tarragona que era centro de reuniones lúdicas donde disfrutaba de poder brindar una buena comida a sus amigos. Señal, todo esto, de que sabía disfrutar de su tiempo libre y de la vida en general.

Encuentros en las que no faltó nunca el buen humor son recordados e in-mortalizados por fotografías realizadas en estos acontecimientos. Incluso la asistencia a cursos eran aprovechados como excusa para reuniones en las que la camaradería era aprovechada por todos.

Su relación directa con Müller y su familia, y sus viajes continuados a Suiza, país al cual tenía especial predilección, hacía que aportara aquí los últimos conocimientos y experiencias. En sus viajes en coche gustaba de ser acom-pañado en diversas ocasiones por parte de su equipo para vivir experien-cias internacionales, explicar anécdotas pasadas, discutir sobre temas pro-fesionales y sobretodo entablar un lazo humano. Múltiples acontecimientos han jalonado estos viajes, pero quizás uno fue vivido de forma más intensa por varios de nosotros y que vale la pena explicar. En uno de los viajes a Suiza, cuando Müller había publicado su Clasificación Global de las fractu-

Comida del servicio de COT del Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet en Sant Jordi d’Alfama


176

ras, hoy aceptada universalmente, Rafael propuso a éste que integrantes de su servicio, buenos conocedores de su clasificación, podían reclasificar en poco tiempo miles de fracturas del centro de documentación de la AOI para validar así de forma práctica dicha clasificación. Müller incrédulo ante tal afirmación propuso que durante 3 meses tendríamos acceso ilimitado a dicha base de datos para estudio de la clasificación de las fracturas, siendo su sorpresa que, tres meses después, cuatro integrantes de su servicio que nos habíamos trasladado a Berna (Eduard Norberto, Miquel Videla, Jaume Vilamajó y yo mismo) habíamos conseguido clasificar correctamente más de 50.000 fracturas, pudiendo validar su clasificación y sirviendo de estudio estadístico incluido en el Atlas de Osteosíntesis. Este hecho y otros similares reflejaban su confianza en los colaboradores, la cual a la vez, nos obligaba a responder con la mayor dedicación y eficiencia y sirvió para entablar lazos estrechos de relación, en ocasiones de amistad, con los miembros de la Fun-dación suiza y conocer personalmente al Profesor M.E.Müller que siempre nos trató con amabilidad refiriéndose a nosotros como el “Orozco’s Team”.

Miembros del servicio de COT del Hospital

de la Creu Roja de l’Hospitalet durante un

viaje de trabajo


177

Gracias a la relación instaurada, en el 75 aniversario del Prof. M.E.Müller, todo el Servicio en pleno del Hospital de la Cruz Roja de Hospitalet, realizamos un viaje en autocar a la Fundación en Berna con objetivo de realizar una gran fiesta en su honor. A la llegada, transformamos las dependencias de la Fundación en un gran salón de fiestas con comida española incluida y con-junto musical integrado por varios componentes del Servicio que gracias a su afición musical formaron un grupo de éxito para el evento. Los miembros suizos, incrédulos ante lo que estaba pasando, fueron apuntándose a la fies-ta hasta que todos acabamos confraternizando como un grupo de perso-nas conocidas desde mucho tiempo antes y con varios detalles divertidos recordados durante largo tiempo. Por supuesto, al acabar la celebración se recogió todo como si nunca hubiese sucedido nada.

Pude comprobar su calidad humana y profesional en la relación con sus pa-cientes, a los cuales transmitía seguridad y seriedad profesional, pero es-pecialmente el calor humano que precisaban para sentir la posibilidad de alcanzar los objetivos del tratamiento ya antes de iniciarlo. Muchos de estos pacientes, aún mani-fiestan que todavía, años después de su desapa-rición, lo recuerdan con añoranza.

Gracias también al aspecto humano, poseía unas relaciones estrechas con las personas con las que había tratado en el ámbito profesional y su pre-ocupación de promocionar siempre a sus colabo-radores dejó un recuerdo imborrable por donde pasó. Este aspecto de promoción, se agudizó to-davía más en los últimos años ya sabedor de su enfermedad, dejando tras de sí una estela de co-laboradores bien posicionados, entre los cuales yo también me incluyo. Este aspecto junto a que siempre estuvo dispuesto a ayudar ante los problemas profesionales, personales o familiares de sus colaboradores, ha hecho que los que lo conocíamos bien, nos guste pensar que en algunos de nuestros actos todavía seguimos sus consejos.

Pude comprobar su calidad humana y profesional en la relación con sus pacientes, a los cuales transmitía seguridad y seriedad profesional, pero especialmente el calor humano que precisaban para sentir la posibilidad de alcanzar los objetivos del tratamiento


178

El pragmatismo con que afrontó su propia enfermedad, conociendo en todo momento la evolución de la misma, así como el inevitable final, supu-so su última gran lección.

Epílogo:

No quisiéramos dejar de mencionar a una persona clave en la trayectoria profesional y personal de Rafael Orozco. Se dice que “detrás de un gran hombre hay una gran mujer” y en este caso se confirma. Mª Rosa Martí siem-pre fue una gran compañera que lo apoyó y ayudó en toda su trayectoria profesional. Asimismo supo crear una gran familia. incluso en los momen-tos de ausencia de su esposo absorbido por sus actividades y obligaciones profesionales y consiguiendo la cohesión familiar inclusive en momentos tan difíciles que les tocó vivir como tras el accidente de su hijo mayor “Rafa”.

En mi familia somos conscientes de la trascendencia que ha tenido la figura de Rafael Orozco en nuestras vidas, no sólo en el campo profesional sino también en el personal, ocupando muchas páginas de nuestra historia. No solo ha transmitido conocimientos técnicos sino los más importantes, los humanos. Todavía nos emociona recordar su actitud en los últimos tiempos de su enfermedad, durante los cuales nunca decayó su interés y dedicación hacia su familia y amigos, hacia su profesión y hacia sus pacientes, hasta que la crueldad de la enfermedad ganó la batalla.

Creo que se evidencia la amplia e intensa relación que me unía al Dr. Rafael Orozco y su entorno. Relación de la que siempre me sentiré orgulloso.

179

El siguiente texto, reproducción literal de la felicitación personal que Maurice dedicó a Rafael con motivo de su sesenta aniversario, quiere ser un homenaje y reconocimiento especial a Maurice E. Müller, gran maestro y amigo del alma, al que Rafael, en el escrito de despedida que dejó preparado para ser leído en su funeral y que se reproduce en el último capítulo de esta obra, llegó a considerar como su segundo padre. Durante el desarrollo de este memorial, Maurice, debido a su avanzado estado de edad, no pudo participar con un escrito para el mismo, falleciendo antes de su edición final. Permanecerá para siempre en nuestro recuerdo y corazón.


Maurice E. MüllerPresidente de la Fundación Maurice E. Müller

179


180180

Maurice E. Müller

181181

Queridísimo Rafael,

Tú eres probablemente mi mejor alumno, eres sin duda el más fiel y el más in-condicional de mis amigos. Has intentado siempre comprenderme y captar mi pensamiento, lo que –dicho sea entre nosotros- ¡no fue siempre fácil!. Has busca-do aplicar los principios de mis operaciones y de mi habilidad, mis planteamien-tos preoperatorios y las técnicas de mis intervenciones más difíciles. Desde que te conocí, te he apoyado y te he nombrado jefe de la rama española de mi Funda-ción. Nunca lo he lamentado .Te he admirado siempre y quiero que sepas que seguiré apoyándote tanto tiempo como pueda. Incluyo en este apoyo a María Rosa, una de las mujeres más encantadoras que conozco, una mujer que Marty ama y respeta.

Con ocasión de tus 60 años, te mando mis mejores deseos de buena salud. Esto es lo esencial, porque no hay ninguna razón para que tú no tengas, entre los 60 y

Tú eres probablemente mi mejor alumno, eres sin duda el más fiel y el más incondicional de mis amigos


182

los 80 años, una vida tan llena, tan interesante y tan feliz como la mía.

Tú ya has realizado grandes cosas. Has buscado siempre conocer y comprender las leyes de la naturaleza y has querido saber cómo aplicarlas en tu trabajo. A tus pa-cientes, incluso a mi esposa, siempre has dado lo mejor de ti mismo. Los resultados de las intervenciones que has realizado fueron infinitamente mejores que los de tus amigos catalanes, que por otra parte son los mejores de España. La mayoría de tus trabajos son extraordinarios, tu documentación y tus numerosos y excelentes segui-dores van a marcar tu imagen en la literatura española y quizás mundial.

¿Qué más puedes desear?, Los dos hemos sido uno de los eslabones de la cadena que une entre sí a los que han buscado, para el bien de los demás, cómo mejorar los conocimientos humanos y han mostrado sin cesar y sin reservas su habilidad y los secretos de nuestras técnicas a cualquier cirujano interesado por nuestros trabajos.

¿No es esta nuestra razón de vivir, la huella que dejaremos en este mundo?

Permíteme felicitarte, desde lo más profundo de mi corazón, por la trayectoria que has escogido.

Siempre será un placer estar contigo y Maria Rosa.

Afectuosamente tuyo.

Maurice

182

Imágenes de diferentes encuentros entre

Maurice E. Müller y Rafael Orozco.

Maurice E. Müller

183

Vaig conèixer en Rafel Orozco, l’any 1976, amb motiu del seu ingrés al Cos Facultatiu de l’ Institut Dexeus. Jo era membre fundador i cap del laboratori, per tant una persona amb molta relació a la Institució. Quan me’l va presentar el Dr. Josep María Dexeus, la seva expressió oberta, sincera i que desprenia optimisme em va copsar. Ell venia de Tarragona i abans havia estat a Marbella, pel que tenia molt poca relació amb l’entorn Mèdic de Barcelona i vaig pensar que una persona amb el seu brillant currículum professional es tenia que aju-dar i donar‐li caliu. Recordo que a ell i a la Mª Rosa, els vam convidar a sopar a casa i, en certa forma el vam orientar sobre els grups, persones i “lletra petita” de la vida professional dins de l’Institut. La meva dona, la Dra. Margarita Sales, també fundadora i del cos facultatiu, va congeniar molt amb la Mª Rosa i amb ell, i aquesta reunió va ser l’inicï d’una sòlida i sincera amistat entre tots quatre fins que, malauradament i molt prematurament, ens va deixar per sempre.

Era un home entusiasta de la seva feina i amb una il∙lusió i convicció exul-tant m’ensenyava radiografies i m’explicava les grans novetats que aportava la tecnologia de la Fundació Müller, i encara que jo de trauma n’entenia molt poc, era encisador veure el seu goig en explicar‐ho. El fet que la seva vivenda i la seu de la Fundació Müller estiguessin just davant de la clínica, propiciava el que moltes vegades si ens trobàvem al hall de la clínica em digués “si tens temps entra un moment que t’ensenyaré unes coses molt maques”. A l’ Ins-titut va fer una gran tasca i va contribuir molt al seu prestigi, afegit a la pràctica de l’Obstetrícia i Ginecologia, ja que venien per ell molts pacients d’arreu d’Espanya i de l’estranger. Professional-ment va ser un home brillant i el més important, una gran persona. Un dia molt feliç va ser quan l’any 1980, vaig tenir l’honor d’actuar com un dels


Joan Sabater TobellaReial Acadèmia de Doctors de Catalunya i Balears

185

Vaig tenir l’honor d’actuar com un dels proposants de la seva candidatura a ocupar un escó a la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya i de Balears


186

proposants de la seva candidatura a ocupar un escó a la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya i de Balears, sabia que li feia molta il∙lusió i la seva elec-ció va ser precisament en una sessió que per primera vegada es feia fora de Barcelona ja que es va celebrar a l’Ajuntament de Tarragona, la Tarragona on hi tenia tants amics i on hi havia deixat una gran obra a la Creu Roja Local.

Potser del que tota la vida es va sentir mes orgullós va ser de l’impuls que va donar a l’Assemblea Provincial de la Creu Roja de Barcelona. Ja tenia una gran experiència pel seu pas per la Creu Roja de Tarragona on, com ja he esmentat, havia fet una gran tasca. Crec sincerament que en aquesta institució i va haver un abans i un després d’en Rafel. Vaig seguir el seu neguit i nervis quan esta-va tractant d’obtenir com a seu de l’Assemblea, els edificis del Passeig Reina Elisenda, on actualment hi ha el Consolat dels USA. Vaig viure també amb ell moments difícils, com l’accident de cotxe del seu fill Rafel. Tant ell com la Mª Rosa van tenir una gran fermesa i en certa forma aquest fet va canviar una xic les seves vides ja que, des d’aquell moment, la seva prioritat va ser la recupe-ració d’en Rafel.

La seva mort prematura ens va deixar un gran buit. El record del seu somriure però, ens acompanyarà per sempre.

186

El Dr. Joan Sabater Tobella, el Dr. Antoni

Boadas i Costa i el Dr. Vicente Martí

Ollé, acadèmics que varen presentar la

candidatura del Dr. Rafel Orozco a a Reial Acadèmia de Doctors

de Catalunya i Balears

Joan Sabater Tobella

187187

Acte de la sessió pública de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya i Balears a l’Ajuntament de Tarragona

retalls de la premsa local anunciant l’acte de sessió pública de l’Academia a l’Ajuntament de Tarragona


188

Acte de constitució com a Reial Acadèmia

de la fins llavors Acadèmia de Doctors

de Catalunya i Balears amb la presència de ses majestats els Reis

d’Espanya

Intervenció del Dr. Rafel Orozco durant l’acte de presentació

de la candidatura del Dr. Eduardo Alemany,

bon amic d’en Rafel, a ocupar un escó a

la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya

i Balears

El Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet, hoy en día denominado Hospital General de l’Hospitalet, fue inaugurado en el año 1971 siendo continuidad de un centro situado en la calle Progreso de la misma localidad, con el objetivo de prestar asistencia médica según la filosofía y principios de la Cruz Roja Es-pañola. El Hospital fue creciendo físicamente a medida que la demanda por incremento poblacional se iba produciendo, hecho que obligó a organizar la actividad asistencial y el impulso definitivo fue la inclusión del Hospital en la red de Hospitales de utilización pública de la Generalitat de Catalunya.

En el año 1985 la población de referencia oscilaba alrededor de 250.000 habi-tantes, año en que el Dr. Rafael Orozco se hizo cargo de la jefatura del Servicio de Cirugía Ortopédica, que por aquel entonces conta-ba con 2 cirujanos y era independiente de la Trauma-tología, incluida dentro del Servicio de Cirugía General, con cirujanos de prestigio como los Dres. A. Henriquez y J. Borrell. La progresiva demanda asistencial obligó a fusionar la Ortopedia con la Traumatología creándose el Servicio de Cirugía Ortopédica y Traumatología que Rafael organizó y dirigió con gran entusiasmo desde su inicio, entusiasmo que transmitió a 5 médicos que ini-ciaron la andadura, siendo el que suscribe uno de ellos.

En poco tiempo dotó al Servicio de más medios y pro-fesionales para desarrollar la especialidad como él la entendía, potenciándola desde la asistencia inicial en Urgencias, a modo y semejanza de como ya había de-sarrollado a finales de los años sesenta en el Hospital de la Cruz Roja de Tarragona.


Joan Girós TorresJefe del Servicio de Cirugía Ortopédica y Traumatología del Hospital General de l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona

189

La organización de la actividad la basó en una correcta clasificación de las fracturas, tratamiento quirúrgico mediante una depurada técnica quirúrgica con estrictas normas de asepsia y obligatoria planificación preoperatoria, instrumentación adecuada y documentación de todos los casos para evaluar los resultados


190

Rafael aportó toda su experiencia en osteosíntesis según técnica AO y nos en-señó todos los principios y fundamentos que eran aprendidos por todos con gran entusiasmo y discutidos en una Sesión Clínica, que estableció semanal, y que aún hoy en día prevalece. Era y es el foro de discusión para evaluar los buenos y malos resultados, sobre todo estos últimos, pues hay que recono-cerlos, comprender su origen, aprender y rectificar de los errores cometidos. El reconocimiento de los errores propios y ajenos originió la publicación de un libro “Errores de la Osteosíntesis” (Ed. Masson) siendo todo el servicio cola-borador en la primera y segunda edición.

El desarrollo y la organización de la actividad la basó en una correcta clasificación de las fracturas, tratamiento quirúrgico mediante una depurada técnica quirúr-gica con estrictas normas de asepsia y obligatoria planificación preoperatoria, instrumentación adecuada y documentación de todos los casos para evaluar los resultados y que era procesada en la Fundación M.E. Müller España.

La correcta clasificación de las fractura nos permite interpretar la grave-dad, dificultad, propuesta de tratamiento y pronóstico. La clasificación propuesta por Müller llegó a ser de gran importancia en el Servicio hasta el punto que 4 médicos del mismo (Dres. M. Sales, M. Videla, E. Norberto, J. Vilamajó) se desplazaron a Berna, a petición del Prof. M. E. Müller, don-

de revisaron y clasificaron más de 54.000 fracturas en el Centro de Documentación de la Fundación en Berna. Este trabajo demostró que la clasificación se corresponde con la realidad anatomo‐patológica siendo aceptada a nivel internacional por la SICOT y es actualmente la clasificación global de fractu-ras más utilizada a nivel mundial. El resultado de la revisión de 54.280 fracturas quedó plasmado en la publicación de un libro “Atlas de Osteosíntesis” (Ed. Masson) siendo todo el servicio colaborador en la 1ª edición ya traducida al Inglés y al Chino y actual-mente ya editada la 2ª edición ampliada.

190

El acto quirúrgico, tal como lo concebía, era y es un

ritual que abarca desde la colocación correcta

del paciente, abordajes anatómicos, campos

quirúrgicos exangües y técnica quirúrgica

atraumática con escrupuloso respeto a las partes blandas.

Joan Girós Torres

191

El riguroso control de la asepsia, otra de las obsesiones de Rafael, era y es imprescindible para obtener excelentes resultados y minimizar al máximo las complicaciones. La prevención de la infección que fue objeto de su Tesis Doc-toral y numerosas publicaciones, debe iniciarse desde el mismo momento que el paciente ingresa en el Hospital, preparación preoperatoria cuidado-sa en Sala con rasurado, pintado y entallado para posteriormente, en el área quirúrgica, proceder a la preparación sistemática y escrupulosa del campo quirúrgico, insistiendo siempre que el cirujano responsable de la intervención quirúrgica debe supervisar todo el proceso de principio a fin.

El acto quirúrgico, tal como lo concebía, era y es un ritual que abarca desde la colocación correcta del paciente, abordajes anatómicos, campos quirúrgi-cos exangües y técnica quirúrgica atraumática con escrupuloso respeto a las partes blandas.

La planificación preoperatoria sigue siendo obligatoria e imprescindible para cualquier técnica de osteosíntesis y sustitución protésica. Permite pre-venir dificultades y asegurar una sistemática reglada de tratamiento con previsión de todos los implantes a utilizar, siendo una guía imprescindible

191

Foto: Equipo del servicio COT del Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet


192

para las instrumentistas consideradas como elemen-tos básicos del servicio. Procuró dotar al Servicio del instrumental suficiente y formación adecuada para el desarrollo de todas las técnicas quirúrgicas.

En poco tiempo el Servicio creció gracias a la acredi-tación docente e incorporación de MIR hasta un total de 20 médicos de staff, distribuyendo a todos los pro-fesionales en Unidades, potenciando además de la os-teosíntesis la patología ortopédica de cadera y rodilla.

Otro hecho que aconteció siendo Rafael su impulsor, fue la constitución de la Sociedad Española de Cirugía de Cadera (SECCA) que agrupó a un buen número de “caderólogos” interesados por la patología de la cadera. Fue du-rante un congreso multitudinario que Rafael organizó “Por qué mi prótesis es la mejor” donde nació el primer diseño de un vástago femoral componente de prótesis total de cadera que posteriormente se comercializó como vástago cementado cuyos estudios biomecánicos fueron objeto de mi Tesis Doctoral. Sigue siendo el vástago femoral de uso en el Servicio con más de 1.500 im-plantaciones con buenos resultados.

Facilitó y estimuló estancias en Berna de todos sus colaboradores llegándose al extremo que el Servicio era y es conocido en Suiza como “Orozco’s Team” y el Prof. M. E. Müller nos denominaba la “Escuela de Barcelona”.

A nivel personal y en nombre de todo el Servicio, que como herencia actual-mente dirijo, Rafael nos transmitió las enseñanzas de su querido maestro Maurice E. Müller, al que consideraba como un padre, prevaleciendo actual-mente el mismo espíritu y sistemática de trabajo. Nos enseñó, aprendimos, enseñamos y seguimos evaluando.

Gràcies “Cheriff” del teu “Millor Equip”.

Facilitó y estimuló estancias en Berna de todos sus

colaboradores llegándose al extremo que el Servicio era

y es conocido en Suiza como “Orozco’s Team” y el Prof. M. E. Müller nos denominaba la

“Escuela de Barcelona”

Mis primeros recuerdos sobre el doctor Rafael Orozco Delclós se remontan a una conversación con uno de los médicos de la Mutua, concretamente el doctor José Luis Vidal, vinarocense y que por haber cursado sus estudios de Medicina así como la especialidad en cardiología en Barcelona y en el Hospi-tal de la Santa Cruz y San Pablo, tenía relación con el doctor Orozco.

Era en el inicio de los ochenta, cuando dirigía la Mutua Industrial Castellonen-se y estábamos buscando médicos de referencia para tratar aquellas cues-tiones relacionadas con casos que, por su gravedad o dificultad, no podían ser tratados en la provincia de Castellón (ámbito exclusivo de la actividad de Mutua Industrial Castellonense).

El doctor Vidal nos habló de la profesionalidad y entrega del doctor Rafael Orozco, un prestigioso traumatólogo y fuimos a Barcelona para entrevistar-nos con él y ver la posibilidad de integrarlo en el cuadro médico de Mutua Industrial Castellonense como traumatólogo consultor.

Si no recuerdo mal, nuestra primera entrevista se produjo en la sede de la Asamblea de la Cruz Roja Catalana, de la que el doctor Orozco ocupaba ya la presidencia, en la calle Reina Elisenda de Monca-da, en Barcelona.

Conectamos de inmediato. Rafael desprendía un entusiasmo poco común y nos costó muy poco ponernos de acuerdo para comenzar nuestra co-laboración.


Juan Enrique Blasco SanchízDirector Gerente de Unión de Mutuas, Mutua de Accidentes del Trabajo y Enfermedades Profesionales de la Seguridad Social nº 267

193

Conectamos de inmediato. Rafael desprendía un entusiasmo poco común y nos costó muy poco ponernos de acuerdo para comenzar nuestra colaboración.


194

En plena madurez profesional, pero con un ímpetu juvenil, los posibles esco-llos y dificultades se allanaron de inmediato. Fue algo así como “un flechazo mutuo”; un amor a primera vista...

Como decía era al principio de los años ochenta y Mutua Industrial Caste-llonense apenas si era una minúscula mutua provinciana, dentro del com-plicado panorama de las mutuas de accidentes de trabajo de la época, un sector atomizado hasta límites insospechados pero en el que nosotros, con pocos medios económicos(nuestra recaudación anual apenas si superaba los trescientos millones de pesetas), ya intentábamos impregnar nuestra orga-nización y fundamentalmente nuestra asistencia médica a los trabajadores accidentados, de un plus de calidad en el servicio. Queríamos ser capaces de dar los mejores servicios a nuestras empresas mutualistas y a sus trabajadores que eran los destinatarios primeros de nuestros servicios.

Todavía los conceptos de calidad, excelencia, responsabilidad social o ética no estaban acuñados por la sociedad, pero sin saberlo, en Mutua Industrial Cas-tellonense ya estábamos luchando por ellos. Nuestros centros, dentro de la modestia de nuestras posibilidades, estaban dotados con los mejores medios técnicos y humanos que la época y nuestra limitada economía nos imponían.

Los empresarios que formaban parte de la Junta Directiva de nuestra Mutua eran de los convencidos de que sus trabajadores y los del resto de las empre-sas mutualistas, dentro del amplio abanico de posibilidades de una provincia pequeña como es la provincia de Castellón, pero con un impulso empresarial indudable, merecían la mejor atención sanitaria posible.

Y hablando en el idioma de la calidad entenderse con Rafael era muy fácil, porque él aplicaba también este axioma a toda su actividad médica y social. Nos dijo enseguida que si, que estaba dispuesto a cola-borar con nosotros y se convirtió en uno de los, sino el primero, médico consultor de Mutua Industrial Castellonense.

194

Hablando en el idioma de la calidad entenderse con

Rafael era muy fácil, porque él aplicaba también este

axioma a toda su actividad médica y social.

Juan Enrique Blasco Sanchíz

195

A partir de ese momento Rafael Orozco se implicó de una forma extraordi-naria en la actividad y sus contactos con el personal médico de la Mutua se multiplicaron. No era únicamente la recepción de los casos más problemáti-cos, eran también las frecuentes consultas médicas con los facultativos de la Mutua, los consejos para el tratamiento pero también para la organización de los distintos servicios, sobre todo aquellos en los que la experiencia de Rafael Orozco era mayor, los relacionados con la cirugía y la traumatología.

El año 1990 representa un cambio fundamental en la vida de la Mutua, por-que en ese año se produce la primera de las fusiones que protagonizó. Nacía Unión de Mutuas y, con ese crecimiento surgían nuevas posibilidades de co-laboración y de expansión de nuestra filosofía de trabajo. Y también en esta cuestión tuvo mucho que ver el doctor Orozco que, para entonces, ya se ha-bía convertido en “uno más” en la gran familia de los empleados de la Mutua. Buena prueba de ello eran aquellas excursiones que algunos de sus colabo-radores más íntimos llevábamos a cabo a su villa cercana a l’Ametlla de Mar todos los veranos para dar buena cuenta de una suculenta paella o una nada despreciable “fideuà” de las que Rafael Orozco era un entusiasta.

Momentos de ocio en los que también se charlaba del futuro inmediato de la Mutua y se ponían encima de la mesa, además de deliciosos productos del mar, proyectos que iban a hacer de la recién nacida Unión de Mutuas una entidad distinta, siempre en la búsqueda de la calidad, de las mejoras tecno-lógicos, de la excelencia. Reuniones gastronómicas “con contenido”, las po-dríamos denominar...

Rafael Orozco no solo aportó conocimientos y contactos en esos primeros años de su relación con la Mutua. Aportó personas, colaboradores que inclu-so llegaron a integrarse en nuestro cuadro médico como uno de sus jóvenes colaboradores más estrechos, el doctor Jordi Bertrán que, a una indicación suya no dudo dejar su Barcelona natal para venirse a trabajar a Castellón.

Y fruto de sus contactos, adquiridos en sus muchos años de trabajo en pres-tigiosas instituciones médicas, fue constante el goteo de sus amigos en los

195


196

distintos actos, jornadas y seminarios organizados por Unión de Mutuas: Con sus experiencias nos enriquecimos, se multiplicaron las sesiones clínicas y se formaron en las nuevas técnicas los facultativos de la Mutua.

Como consecuencia de su vinculación a la Fundación Müller, tuve oportuni-dad de conocer al que él siempre denominó como “el mejor cirujano del siglo XX”, el profesor Maurice Müller del que fue alumno y amigo, como se indica en otro lugar de este libro‐homenaje. Y conocedor de nuestro interés por lo-grar la mejor atención para los trabajadores de nuestras empresas mutualis-tas, esa relación se convirtió en colaboración con la Fundación Müller‐España a cuyo Patronato fui vinculado por indicación de Rafael, como vicepresidente. De esta forma Unión de Mutuas se convertía en una entidad colaboradora de esta ejemplar Fundación, con acceso a sus bases de datos y con la posibilidad de hacer uso de todos sus recursos.

Sería inacabable la relación de todas las actividades que la Mutua llevó a cabo como consecuencia de la intervención del doctor Orozco, pero sin duda el punto culminante de esta colaboración se produjo en los inicios del año 2003

196

Rafael Orozco junto al profesor Maurice

E. Müller y el Profesor Wernen Arber, Premio Nobel de Bioquímica,

durante el Congreso de Ingeniería Tisular

organizado por Unión de Mutuas


197

cuando Valencia se convirtió en la capital de la moderna traumatología como consecuencia de la organización por parte de Unión de Mutuas del I Curso de Introducción a la ingeniería tisular que bajo el subtítulo de “La Traumatología que viene...” reunió a más de doscientos profesionales médicos del campo de la traumatología y que además contó con la presencia del doctor Maurice E. Müller, fundador y presidente de la Fundación Maurice E. Müller, colaboradora en la organización gracias a los buenos oficios y dedicación del doctor Oroz-co, verdadera alma de esta reunión. Al éxito de convocatoria se unió el éxito en la presencia de ponentes entre los que se encontraba el doctor Werner Arber, Premio Nobel de Medicina en el año 1978.

Pero el impulso de Rafael Orozco no se quedaba en lo meramente médico o clínico. Porque Rafael era un hombre eminentemente práctico e impulsor de grandes empresas. Para él nada era imposible. Creyó tanto en Unión de Mutuas, se implicó tanto en su organización que gracias a él y a su “empenta” por utilizar una expresión catalana que conjugó en tantas ocasiones, Unión de Mutuas abrió su primer centro en Barcelona. Era el año 2000 y meses antes ya se había constituido el primer Consell Assessor Territorial d’Unió de Mútues a Catalunya, en el que se integraban un grupo de jóvenes emprendedores catalanes, entre los cuales no podían faltar los propios hijos de Rafael.

Allí, en la calle Mandri, en plena zona de las más prestigiosas instituciones médicas de Barcelona, nacía nuestro primer centro en la Ciudad Condal y se ponía la primera piedra para la expansión territorial de la Mutua fuera de la Comunidad Valenciana. Además, se daba el mejor servicio a los trabajadores que, por motivo de ser tratados de sus dolencias en Barcelona, tenían asegu-rada atención administrativa y médica.

197

Pero el impulso de Rafael Orozco no se quedaba en lo meramente médico o clínico, se implicó tanto en su organización que gracias a él, Unión de Mutuas abrió su primer centro en Barcelona y se ponía la primera piedra para la expansión territorial de la Mutua fuera de la Comunidad Valenciana.


198

El último gran servicio del doctor Rafael Orozco a Unión de Mutuas lo cons-tituyó la creación del Instituto de Traumatología Unión de Mutuas en Caste-llón, tras la compra por parte de la Mutua de la antigua Clínica de la Miseri-cordia, situada muy cerca de la sede de la Mutua en Castellón, a finales del año 2003.

En un tiempo record de apenas medio año, la clínica fue transformada de arri-ba a bajo siguiendo las indicaciones del doctor Orozco que tuvo en el Itum su último gran proyecto. Toda su experiencia clínica de tantos años y su filosofía sobre la atención a los pacientes se volcó en ese proyecto para el que también contó con sus colaboradores de siempre.

Para Rafael no había nada imposible y a su entusiasmo se plegaban cual-quier indecisión. Eligió entre sus colaboradores a quienes podían ser úti-les para la puesta en marcha de un centro de referencia y un domingo se los trajo a Castellón para que conocieran el proyecto e incluso para que pensaran donde les gustaría vivir mientras estuviesen en Castellón. En una sesión maratoniana cerrada con una suculenta paella en el Club de Golf del Mediterráneo diseñó las necesidades y dio solución a las dudas de unos y otras. Pocos le dijeron que no. Tampoco esta vez sus colabo-radores le iban a fallar.

Y en poco tiempo, el Itum se convirtió en “la joya de la corona” de Unión de Mutuas, en el centro de referencia. Quirófanos inteligentes, las últimas técni-cas quirúrgicas y clínicas al servicio de los enfermos y accidentados, la mejor radiología para el centro más avanzado, la Unidad Cardiorrespiratoria, las ha-

bitaciones más cómodas con el mobiliario más actual, los mejores profesionales y todo, en tiempo récord.

La inauguración del Itum por el Secretario de Estado de la Seguridad Social constituyó un hito importante en la historia de Unión de Mutuas. Estaba justificada la satisfacción de todos los que formamos parte de esta gran familia.

El último gran servicio del doctor Rafael Orozco a Unión

de Mutuas lo constituyó la creación del Instituto de

Traumatología Unión de Mutuas


199

Poco imaginábamos entonces que la colaboración mutua con Rafael Orozco se iba a truncar de manera tan rápida. Fueron años de mucho trabajo en los que no hubo sitio para ocuparse de su enfermedad que poco a poco lo fue minando. Rafael no pudo ver terminado el Itum que soñó, al que dedicó tan-tas horas de esfuerzo y de vigilia. Fue, sin duda, su última gran obra.

Cada vez que cruzo los umbrales del Itum no puedo dejar de pensar en quien fue su artífice principal. Allí queda la mano de Rafael, en la organización del centro, en sus instalaciones, pero también en la filosofía que es norma de con-ducta de los profesionales que allí trabajan. Rafael sembró una semilla que, como en la parábola, cayó en tierra fértil y se ha multiplicado, en el trabajo y la ilusión por las cosas bien hechas de quienes día a día trabajan porque aquel sueño de Rafael sea una realidad.

Rafael fue un gran médico, no solo como clínico, sino también como teórico de la Medicina. Siempre tuvo a las personas en su mente y nunca dio la espal-da a sus necesidades, sino todo lo contrario. Rafael fue un gran amigo y una gran persona que dejó tras de si una estela de trabajo bien hecho, de bondad y de cordialidad y en mi corazón siempre habrá un hueco para él, para María Rosa Martí, su esposa y para toda su familia. Los Orozco‐Delclós y los Oroz-co‐Martí forman parte, por derecho propio, de la historia de nuestra mutua.

Foto: Juan Enrique Blasco y Rafael Orozco acompañan al Presidente de la Generalitat Valenciana en su visita al ITUM.

Aunque había oido hablar mucho de él no le conocía personalmente. Fue ha-cia finales de 1989 o principios de 1990, que tuve el placer de conocer a Rafael Orozco. El motivo la puesta en marcha del Hospital de Barcelona y su volun-tad de incorporar parte de su actividad en este centro. Su alta en el Cuadro Facultativo de Asistencia Sanitaria Colegial (ASC) data de 1990.

Desconfiado y socarrón, venía a conocernos (en realidad a examinarnos) pues quería atender a los pacientes de ASC en nuestro Centro de reci-ente creación. De alguna forma quería compro-bar si el nivel era adecuado para desarrollar su labor asistencial en el Hospital. Para los que le habéis conocido os imagináis el contenido de esta y las siguientes conversaciones: que si la infección quirúrgica, que si el flujo laminar, que si su tesis doctoral había trabajado a fondo estos aspectos, que si la disciplina del personal en el quirófano, que si la indisciplina crónica de algunos especialistas, que si la limpieza del quirófano, que si pasa el dedo por la tapeta de los protectores de las puertas, etc.

Fue necesaria la intervención de ingenieros, tratar sobre las renovaciones de aire, los filtros absolutos, el sistema de programación, la preparación y nivel de las enfermeras del quirófano, etc. Fuimos resolviendo una a una todas sus dudas y poco tiempo después quedó convencido de la bondad de instalaci-ones y organización. Nos fuimos conociendo y confiando mutuamente, de tal forma que su colaboración en esos primeros meses de funcionamiento del Hospital de Barcelona fue extraordinariamente útil, especialmente, para la puesta en marcha del área quirúrgica. Algunas de las personas que vinieron


Carlos Humet, Laura Bachpol, Aurora YusteHospital de Barcelona, Grup Assistència

201

Su colaboración en esos primeros meses de funcionamiento del Hospital de Barcelona fue extraordinariamente útil, especialmente, para la puesta en marcha del área quirúrgica.


202

con él y que firman conmigo este escrito, Laura Bachpol y Aurora Yuste, han estado o están vinculadas todavía a nuestra institución y deben parte de su formación a la exigencia y buen hacer de Rafael.

Es justo destacar que con posterioridad pudimos comprobar que este nivel de exigencia y disciplina tenía su traducción en unos resultados clínicos ex-celentes, trás más de 1.500 intervenciones quirúrgicas realizadas en nuestro centro.

Años más tarde, me repetía una y otra vez que no entendía como un hospital de las características del nuestro, con cuadro facultativo abierto, un tamaño considerable las cosas se hacían razonablemente bien y los resultados eran buenos.

Unos meses más tarde, en mayo de 1991, la relación de Rafael con nuestro Grupo se estrecha con motivo de una intervención quirúrgica a la esposa del Dr. Josep Espriu, fundador de Asistencia Sanitaria Colegial y del Hospi-tal de Barcelona. A partir de ahí se trabó una relación de respeto y admi-ración mutua entre dos hombres excepcionales, cuya relación perduró en el tiempo a pesar de la diferencia de edad entre ambos. De esta relación se derivó una mejor comprensión hacia la forma de funcionar de nuestras instituciones.

Años más tarde, Rafael me propuso colaborar en la puesta en marcha de la clínica que la Unión de Mutuas había adquirido en Castellón y que él esta-ba asesorando. Se firmó un contrato de colaboración entre SCIAS‐Hospital de Barcelona y Unión de Mutuas para tal fin. Durante un periodo de tiempo fueron frecuentes los desplazamientos a Castellón de profesionales de nu-estra organización para trabajar en este proyecto. Finalmente, Aurora Yuste coordinadora del quirófano del Hospital de Barcelona y antigua colaboradora de Rafael en el Hospital de la Cruz Roja de Hospitalet, fue contratada como Directora de Enfermería. Su colaboración fue intensa e importante para que, en mayo de 2004, se inaugurase el Instituto de Traumatología de Unión de Mutuas, más conocido por el acrónimo de ITUM.

202

Carlos Humet, Laura Bachpol, Aurora Yuste

203

Al final de esta etapa empiezan los problemas de salud que siempre encaró con gran ánimo, optimismo y serenidad, cualidades que mantuvo hasta el fi-nal con gran dignidad. Conservo como un tesoro una nota manuscrita que me entregó en una de las últimas veces que lo visité ya en su casa, sabiendo que se moría, pero queriendo dejar constancia del afecto que sentía y que de otra forma le costaba expresar.

Hablar bien de una persona cuando ha muerto es un tópico. No obstante, a fuer de ser sincero debo admitir que solo guardo sentimientos de admiración y respeto hacia Rafael. Quisiera destacar dos aspectos que quizás por la im-portancia de su obra y su proyección, pueden haber pasado desapercibidos o no se les ha dado la importancia que, a mi entender, tienen en su trayectoria profesional.

El primero de ellos y bien conocido es su rigor profesional. Fue un rigor basa-do en una disciplina en el trabajo diario, en documentar de forma meticulosa la historia clínica y la iconografía, como base de la buena asistencia, que per-mitiese el posterior estudio, el análisis de los resultados con espíritu crítico en la búsqueda de la mejora continua. Rigor, sistematización del trabajo, registro de los datos, análisis de los resultados, comparación con los mejores en bús-queda de la excelencia, etc. Ni más ni menos lo que años más tarde defiende el movimiento en pro de una mejora de la calidad asistencial o desde otro punto de vista, la medicina basada en las pruebas, que han establecido como paradigmas del trabajo bien hecho y de la forma más adecuada de ejercer la medicina. Fue un precursor, quizás sin demasiada conciencia de ello, de lo que más tarde se ha con-vertido en un movimiento que con el nombre de calidad asistencial, persigue el trabajo riguroso y la mejora continua de la asistencia.

Su publicación “Errores en la osteosíntesis” es un hito en este sentido. El prólogo de la edición de 1993, que firma el Profesor Maurice E. Müller, es un alegato a la realidad del error y a la necesidad

203

Rigor, sistematización del trabajo, registro de los datos, análisis de los resultados, comparación con los mejores en búsqueda de la excelencia, etc. Ni más ni menos lo que años más tarde defiende el movimiento en pro de una mejora de la calidad asistencial


204

de su análisis y reconocimiento como forma más sensata de mejorar los re-sultados. Aconsejo a los lectores una relectura de dicho texto que no tiene desperdicio, escrito hace más de 15 años. Hombres como Rafael Orozco, M. E. Müller o J. Llorens Terol (Errores een el tratamiento antibiótico en pediatría) son avanzados a su tiempo, no pocas veces incomprendidos o criticados por sus coetáneos, pero a los que finalmente, el tiempo acaba dándoles la razón.

¿Alguién duda hoy de la enorme ventaja de disponer de las imágenes en un PACS? o ¿acaso el error en me-dicina no está hoy como tema prioritario en las agen-das de políticos, instituciones o profesionales? Pues ellos lo vieron antes y fueron los precursores de lo que

hoy nos parecen obviedades. Nuestro agragadecimiento y reconocimiento a estos y tantos otros que nos han precedido.

Otro aspecto que me gustaría destacar es que vió con claridad la necesidad del trabajo interdisciplinario y en equipo. No hay buenos resultados si los pro-fesionales que intervienen en la atención del enfermo no tienen el mismo rigor y comparten los mismos objetivos asistenciales. Sin ningún género de duda todos reconocemos hoy la importancia de la colaboración del médico internista o la necesidad de un buen anestesiólogo para el resultado óptimo de la cirugía en un paciente concreto. Pero quizás el aspecto más novedoso y destacable es cómo ha creido en las enfermeras, que juegan un papel clave en el quirófano, en la atención del enfermo las 24 horas del día, se hacen cóm-plices del enfermo y en definitiva, nos ayudan y son imprescindibles para que el resultado con el paciente sea el adecuado.

Rafael fue un gran profesional, hemos podido constatar sus excelentes resul-tados después de más de millar y medio de pacientes atendidos en nuestro centro. Como balance final de su trayectoria diría que es de las personas que dejan huella, en lo profesional y en lo humano y podemos dar fe de ello los que hemos tenido la oportunidad de tratarlo más cercanamente.

204

Es de las personas que dejan huella, en lo profesional y

en lo humano

Una personalidad lúcida y transparente

El destino cruzó nuestros caminos cuando me intervino de la cadera izquier-da, colocando una prótesis.

Rafael hizo un milagro!

Con sesenta años pude seguir bailando y enseñando. Bailé un fragmento del ballet “Don Quijote” de Mincus, seguidilla, en el Teatro Bolshoi de Moscú.

Tres años más tarde Rafael volvió a operarme de la cadera derecha. Otro mi-lagro!

De nuevo puedo bailar tras dos años de la intervención, domino el movimien-to y la plástica. Grandísimo cirujano!

El personal del Hospital en el que estaba ingresado adoraba a Rafael.Fuimos amigos. Él fue una de las personas más cordiales e inteligentes que he tenido la oportunidad de conocer.

Una fusión muy poco común la de un gran maes-tro y una gran persona.

Lamentablemente, nuestra amistad fue truncada por la muerte inesperada del maestro.

Teníamos mucho de que hablar, no tuve la opor-tunidad de aprender los fundamentos de la len-


Mikhaïl LavrovskyMaestro de Ballet del Teatro Bolchoiï , Moscow

205

...me intervino de la cadera izquierda colocando una prótesis... tres años más tarde volvió a operarme de la cadera derecha, otro milagro!... con sesenta años pude seguir bailando y enseñando.


206206

Mikhail Lavrovsky, junto al primer

bailarín del Ballet del Teatro Bolchoï,

en el centenario de los Ballets Rusos de Diaghilev en París,

celebrado en el Teatro Pierre Cardin en abril

de 2009.

Mikhaïl Lavrovsky

207207

gua española y él desconocía los de la rusa, por lo que muchas de las cosas que anhelábamos comunicarnos quedaron postergadas por el deficiente ma-nejo de la lengua francesa en la que ambos tratábamos de hacer llegar al otro nuestros pensamientos y sentimientos.

El espíritu de Rafael siempre permanecerá vivo entre nosotros y en particular entre aquellos amigos a los que obsequió con un segundo aliento vital.

Gracias Rafael por haber compartido tu tiempo con nosotros.

Que los hados te sean propicios.

Con eterno agradecimiento.

Tu amigo siempre,

Mikhail Lavrovsky

Miembros de las familias Orzoco y de la familia Lavrovsky tras la actuación del maestro en París, la cual quiso dedicar en homenaje a Rafael.

Carta oberta a l’amic Rafael com a testimoni del meu afecte i del meu reconei-xement i agraïment per la seva gran humanitat i per l’amistat que ens uní i de la qual en guardo un record entranyable.

Estimat Rafael,

Quants records, quantes experiències compartides em vénen a la memòria quan miro enrera resseguint els avatars d’aquells primers anys de recuperació de la democràcia, quan plens d’il∙lusió i d’esperança vàrem trobar‐nos a Unió Democràtica de Catalunya. Volíem esdevenir protagonistes del nostre propi fu-tur i del futur de Catalunya i sommiàvem en edificar una societat nova, un món nou pels nostres fills. I Unió, amb el seu pensament polític d’inspiració demò-cratacristiana i la seva història feta de coherència i de fidelitat a Catalunya ens assenyalava el camí que portava a la plena realització dels nostres anhels.

Per això en afiliar‐te a Unió vares assumir un compromís polític que et va portar a involucrar‐te plenament en la vida del Partit. Amb entusiasme, amb voluntat de servei, conscient que amb la teva actuació i al costat dels teus companys de partit, estaves escrivint les primeres pàgines del capítol de la història que el destí ens proposava; estaves fent possible l’assoliment d’aquell món nou que sommiàvem. Un món en el qual cada persona pogués veure respectada la seva dignitat i la llibertat d’assumir el seu propi destí. Un món més just per tots. I tu, Rafael, sempre amb el somriure als llavis i una rialla a punt d’esclatar. Optimista de mena per la confiança que tenies en les teves pròpies capacitats i perquè creies en les persones, sabies fer dels obstacles oportunitats. Res no deturava el teu pas. Sempre endavant, sense desviar‐te mai del camí a seguir, els ulls fits en els ideals que et movien; els mateixos ideals que inspiren el pen-sament i l’acció política d’Unió.


Concepció Ferré i CasalsEurodiputada d’Unió Democràtica de Catalunya

209


210

Aquesta identificació et va portar a participar, juntament amb el company Santi Martínez Saurí i jo mateixa, en l’elaboració de la ponència sobre El paper de la família en la societat actual, que va aprovar el Congrés celebrat a Arenys de Mar, el Novembre de l’any 1980. La teva aportació a la part que tractava de la defensa del dret a la vida des del moment de la seva concep-ció i de les mesures a adoptar per salvaguardar l’exercici d’aquest dret, ha

estat cabdal, perquè en ser aprovada pel Congrés va convertir‐se en doctrina del nostre Partit. Per aques-ta raó quan el Congrés dels Diputats va aprovar la llei que regula l’avortament, i sempre que es parla d’aquest tema, els diputats d’Unió voten en contra per disciplina de partit, més enllà de quines puguin ser les seves conviccions.

Convençut, d’altra banda, que el pensament polític d’Unió Democràtica era el que millor podia contribuir a la realització dels ideals que et movien, vares estar d’acord que valia la pena donar un pas més i involucrar‐te d’una manera més directa en la vida del Partit. Així, vas acceptar amb l’entusiasme i la volun-tat de servei que et caracteritzaven, formar part de la candidatura al Comitè de Govern que havia d’elegir el XIII Congrés celebrat l’any 1984 a Lloret de Mar i que vaig presidir jo mateixa. El nostre objectiu era treballar per l’enfortiment de la nostra especificitat demòcrata cristiana i per obrir vies de diàleg, des de la nostra sobirania de partit d’obediència catalana, amb les forces políti-ques que en aquell període intentaven reconstruir un centre polític a Espanya d’inspiració demòcratacristiana. Alhora, la convicció que estàvem vivint un moment fonamental de la història del nostre país ens feia mirar també més enllà de les nostres fronteres. Espanya estava, en efecte, en portes d’entrar a la llavors Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea, un fet transcen-dental de cara sobre tot a la consolidació de la nostra incipient democràcia i que per nosaltres representava, a més, esdevenir membres de ple dret de la gran família demòcrata cristiana europea. Per això ens vàrem proposar estrè-nyer els lligams que ens unien amb els partits demòcrata cristians d’Europa, per a poder participar amb ells en el procés de construcció d’una Europa re-conciliada amb ella mateixa i oberta al món.

210

La teva aportació a la defensa del dret a la vida des del

moment de la seva concepció va convertir‐se en doctrina del

nostre Partit

Concepció Ferré i Calsas

211

A l’assoliment d’aquests objectius hi vàrem dedicar tots els nostres esforços i les nostres energies, treballant amb il∙lusió colze contra colze, convençuts que els reptes que ens havíem fixat valien la pena. I quan sorgien les dificultats, les pugnes o les incomprensions, el teu optimisme, la teva bonhomia, el teu esperit de lluita, l’escalf que sabies transmetre, aplanaven el camí i feien més fàcil la marxa.

Però no eren només els plantejaments ideològics ni la manera d’entendre l’acció política a dur a terme per Unió Democràtica en les circumstàncies his-tòriques que vivíem el que compartíem. Sentia que compartíem també una profunda i sincera amistat. Més que un company de partit vas ser per mi un amic. Un amic sempre disposat a donar un cop de mà, també en el terreny personal. Com quan vares fer possible que pogués presidir la cloenda del XXII Congrés de la Unió Europea Demòcrata Cristiana que se celebrà a Barcelona. Es tractava d’un acte molt important per UDC que donava fe de la seva pro-jecció europeista i del reconeixement que UDC era objecte per part dels par-tits demòcrata cristians europeus. Però aquell mateix dia un fill meu va haver de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica d’urgència, i tu vares oferir‐te per acompanyar‐lo a la clínica i ocupar‐te d’ell mentre durés l’acte.

Tots els companys vàrem lamentar que a causa de les teves creixents respon-sabilitats professionals haguessis de deixar la primera línia del combat polític. Però així i tot des de la reraguarda vas seguir contribuint a la realització dels ideals que compartíem i dels que en feres vida de la teva vida. Una vida l’em-premta de la qual és ja part de la història d’Unió, part també de la història de Catalunya.

211

Celebro que es faci un llibre d’homenatge al Dr. Rafael Orozco per diversos motius.

En primer lloc perquè si bé ja és coneguda la seva important contribució a la pràctica i al progrés de la traumatologia i especialment de la implantació de pròtesi, no sé si ho és prou. Ni si és prou recordada. Suposo que en aquest llibre‐memòria hi haurà una explicació completa sobre el seu llarg recorregut com a metge pràctic i com a científic, des de l’hospital de Tarragona fins a l’Institut Dexeus i el Centre Mèdic Teknon, passant per l’Hospital de la Creu Roja de Madrid. I també sobre l’ampli radi de la seva actuació, que anava, des del treball més rigorosament científic fins a la capacitat quan calia de treballar en condicions precàries que requerien sentit pràctic, improvisació i molt de sentit comú. I confiança en ell mateix. Però no és en aquest punt on puc fer una aportació més personal.

Sí que la puc fer en canvi en l’ordre humà i sobretot en el referent a la seva ac-tuació com a President de la Creu Roja. I també en la seva vessant catalanista. I en general en la seva preocupació per la gent, per les persones. És a dir, en la seva humanitat.

Es va escaure que ell era President de la Creu Roja de Catalunya quan jo vaig accedir a la Presidència de la Generalitat. I el meu primer acte públic com a President, ‐el mateix dia 8 de maig de 1980, dia de la meva presa de possessió‐ fou presidir des del balcó de la Generalitat una concentració de la Creu Roja a la Plaça de Sant Jaume. L’Orozco havia tingut sempre una preo-cupació pels altres, manifestada en general en la relació interpersonal, i més específicament en l’aspecte mèdic i científic. I això el va dur a relacionar‐se amb la Creu Roja.


Jordi Pujol i SoleyPresident de Catalunya (1980‐2003)

213


214

La Creu Roja és avui una institució d’alt valor ciutadà i humà. I la relació que hi he tingut durant els darrers anys m’ha refermat l’alt concepte que en tenia. Però cal situar‐se en els anys 70 per a comprendre el paper que jugava en un societat, la d’aleshores, menys organitzada que la d’ara, menys protegida, amb més insufici-ències. I en que per tant la societat civil jugava un paper més important que ara.

Posaré un exemple per a què s’entengui el que vull dir. Durant els anys 60 i 70, l’època en la qual jo vaig tornar a practicar el ciclisme, algun cop m’havia aturat a les instal∙lacions que a peu de carretera la Creu Roja muntava els caps de setmana. M’hi aturava a parlar amb els voluntaris, nois i noies, que hi dedi-caven dissabtes i diumenges del juliol i de l’agost, de vegades a vint metres de la platja, com era el cas, per exemple de les carreteres del Maresme. És veritat que hi havia nois que fer aquest servei els podia reduir el servei militar, o fins i tot eximir‐los de fer‐lo. Però molts ho feien a canvi de res.

Ja sé que això no era de molt el més important que feia la Creu Roja. Però em serveix per a fer entendre la valoració que jo feia de l’esperit de servei i del sentit de responsabilitat d’aquells nois i noies i en general de la Creu Roja. I quan vaig ser President de Catalunya aquesta alta valoració la vaig fer més que mai. Perquè vaig creure que els polítics sols, i la Generalitat sola, tot i la il∙lusió amb què empreníem la nova etapa, no podríem fer que Catalunya pro-gressés i es consolidés i agafés volada i qualitat.

214

Concentració de la Creu Roja a la Plaça de Sant Jaume, 8 demaig de 1980.

Jordi Pujol i Soley

215215

El President Pujol durnat l’acte d’inauguració de la nova seu de l’Assamblea Catalana de la Creu Roja

Jordi Pujol, Federico Mayor Zaragoza, Enrique De la Mata i Rafel Orozco.


216

És amb aquest estat d’ànim que em trobo amb l’Orozco. Ell encarnava bé el que en podríem dir el símbol de l’ajut humanitari desinteressat. I a més aportava a la Creu Roja d’aquell moment dues coses molt importants i positives: el propòsit de fer més democràtica l’organització, i de reforçar la seva catalanitat, políticament i organitzativament, i com a consciència i sentiment.

Va fer molt bona feina en aquest sentit. Molt bona feina que no sé si li ha estat degudament reconegu-da. Per això em complau especialment poder ara dir ben clarament l’alt concepte que tinc d’ell. De la seva competència professional, que vaig conèixer i apre-ciar, tot i que és la que vaig seguir menys de prop. I

de la creació de l’escola d’infermeres. Però fixin‐se que quan tothom parlava del Dr. Orozco, i així és també en aquest llibre homenatge per part de quasi tothom, jo en solia parlar més com de, simplement, l’Orozco. Perquè m’hi vaig acostar, i el vaig valorar sobretot pel seu perfil de ciutadà, de bon català, de persona que es preocupava pels altres i pel país.

Serveixin, doncs, aquestes ratlles per ajudar a mantenir‐ne el record. I per a expressar l’agraïment que li tinc, més enllà del temps, pel seu patriotisme, la seva qualitat humana i el seu bon exemple.

El vaig valorar sobretot pel seu perfil de ciutadà, de bon català, de persona que es preocupava

pels altres i pel país.

217

Aquest text respon a la invitació que molt amablement se m’ha fet de col∙laborar en la miscel∙lània que la família del Dr. Rafel Orozco ha volgut publicar en homenatge a la seva persona. Al Dr. Orozco el vaig conèixer als inicis de la meva vinguda a la Parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova. Si bé a partir del record que d’aleshores en tinc ja podria expressar aspectes significatius del seu tarannà, he volgut centrar la meva aportació en les con-verses que varem mantenir poc abans de la seva mort.

Varen ser converses llargues i profundes, marca-des per la proximitat del desenllaç que s’anuncia-va i, per tant, absolutament humanes. Multitud de temes hi tingueren lloc: la família, la professió, la fe personal, la política, l’amistat, el servei als altres... i tots ells foren tractats pel Dr. Orozco des de la maduresa adquirida pels anys viscuts en plenitud.

Puc ben dir que fou l’encontre metge i mossèn. Dues figures que, atesa la nostre activitat vocacional, som coneixedores amb escreix de la complexitat del comportament humà; és així com poguérem mantenir, amb complici-tats prou evidents, una conversa sobre la vida viscuda... just quan la mort era prop seu.

I d’acord amb l’estil que el caracteritzava, el Dr. Orozco em va demanar l’opinió en relació a un escrit prou singular: es tractava de la seva carta – testament espiritual que fou comentada conjuntament. Les paraules ex-pressaven sentiments i conviccions i volien ser les precises per tal que, un cop absent, els familiars, els amics, els col∙laboradors i col∙legues més diversos sabessin, per ell mateix, allò que havia configurat la seva vida i


Mossèn Carles SauróRector de la Parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova

217

Varen ser converses llargues i profundes, marcades per la proximitat del desenllaç que s’anunciava i, per tant, absolutament humanes.


218

el seu pensament. Per voluntat expressa, el text fou llegit el dia del seu enterrament deixant palès d’aquesta manera que no volia un acte litúrgic anodí, una cerimònia impersonal. Val a dir que ho aconseguí plenament i tots plegats sortirem de l’església coneixent una mica més al Dr. Orozco, però també, sabent més sobre el fet de viure, i molt clarament, de viure cristianament.

Cada persona afronta la mort d’una determinada manera; a vegades hem sentit dir que es mort tal com s’ha viscut. Doncs bé, el Dr. Orozco, n’és un exemple clar: encarà la seva pròpia mort amb una serenor envejable i amb un sentit cristià d’una profunditat senzilla.

Amb els anys he acompanyat a moltes persones en els últims moments de la seva vida i en conseqüència les situacions que m’he trobat han estat, i són, ben diverses; tanmateix sempre m’ha impressionat que la persona visqui amb serenitat aquest moment tan fonamental de la seva existència: les paraules “anar‐se’n en pau” tenen un ple significat perquè és gràcies a aquesta capacitat de discernir entre el bé i el mal i d’agrair el do de la vida que, amb la confiança posada en Déu, es pot fer balanç de la feina feta, de

l’amor donat i dels neguits superats. La misericòrdia de Déu s’estén de generació en generació i arriba a tota la gent de bona voluntat.

Possiblement no diré res de nou en esmentar els va-lors que en vida caracteritzaren al Dr. Orzoco, tanma-teix és ben just que ho faci perquè són expressió de

l’home creient que anar treballant dins seu el més profund significat cris-tià de la vida. Estimà i exercí la seva professió de manera vocacional, amb un sentit ètic de la medicina i amb el convenciment que la vida és un do que ningú pot manipular. “L’home troba a Déu darrera de cada porta que la ciència aconsegueix obrir”. Aquestes paraules atribuïdes a Albert Einstein (1879‐1955) prenen un sentit absolutament alliberador quan pensem en el Dr. Orozco.

218

Encarà la seva pròpia mort amb una serenor envejable i amb un sentit cristià d’una

profunditat senzilla.

Mossèn Carles Sauró

219

Compromès amb el seu país i amb la seva gent, fou un autèntic demòcrata que dedicà part del seu temps a col∙laborar en la construcció de la societat que li tocà viure. Fidel als seus amics, amb el temps establí una xarxa de coneixences sòlides amb les quals va fer camí. L’esperit de servei que el ca-racteritzà, troba un espai idoni on desenvolupar‐se a la Creu Roja, institució a la qual dedicà desinteressadament temps, esforços i il∙lusions.

El Dr. Orozco sempre fou conscient que en la vida de qualsevol home, la companya de camí té un paper fonamental per tal d’avançar en els projec-tes i fer‐los realitat; en aquest cas, la seva esposa, Mª Rosa, significà un bon puntal que entengué i respectà les iniciatives del marit.

Certament que fer camí amb ell era tot un repte perquè el seu entusiasme no tenia límits, i menys quan es tractava d’afavorir els malats, veient en ca-dascun d’ells, de manera integral, la persona necessitada d’ajut.

219

Foto: En segon terme es pot veure a Mossèn Carles durant l’acte de inuguració de les instalacions de Unió de Mútues a Barcelona


220

Finalment vull expressar el meu agraïment per la proposta de la família d’in-cloure aquest text ja que, a banda de poder testimoniar la vessant cristiana del Dr. Rafel Orozco, també m’ha permès, a mi, el mossèn amb qui va tenir una llarga conversa, l’oportunitat de reflexionar sobre la figura del doctor i, per extensió, sobre totes aquelles persones que al llarg de la història han contribuït i contribueixen a fer un món més humà: tot un signe de l’actuació de l’Esperit de Déu enmig nostre.

221

En aquest últim capítol es reprodueix l’escrit que en Rafel va deixar preparat poc abans de morir per a ser llegit el dia del seu funeral com a acomiadament dels seus amics, col·laboradors i pacients.

ADÉU

Benvolguts tots, família, amics, col·laboradors, pacients i també tots aquells altres que avui esteu aquí per compromís o per a quedar bé amb algú. Us agraeixo l’esforç.

He sigut tan orgullós fins a la meva mort que, no m’agradaria gens sentir des de la caixa el sermó d’un capellà que, amb molt bona voluntat , m’enco-mana a Déu sense saber a qui encomana, com passa gairebé sempre en els enterraments. També passa en els hospitals on hi ha cirurgians que operen sense saber a qui… i això encara que el capellà fos avui l’Antonio, doncs ens coneixem poc ja que per motius diguem-ne “professionals” ens vàrem separar ben aviat. Deixem-li que digui un “respons” curtet, li agraeixo, però soc jo qui avui vull dir-vos Adéu.

He estat un fill de la guerra i de la postguerra, criat amb molt d’esforç per uns pares sacrificats i valents que, varen ensenyar-me sobretot a distingir el bé del mal. També el sentiment de família i d’amistat, el sentiment de Catalu-nya com a Pàtria, el valor de l’educació i la necessitat d’exercir una professió dignament. Durant la meva vida he intentat seguir les seves ensenyances, les que varen inculcar-me des de petit.


221

He estat un fill de la guerra i de la postguerra, criat amb molt d’esforç per uns pares sacrificats i valents


222

Crec que he aconseguit distingir el bé del mal, aplicant l’ètica i la moral que esdevé de la cultura cristiana que hem heretat gairebé tots els que som aquí. També com tots, he adaptat aquesta cultura al meu propi pensament, forjat és clar, en els meus sentiments i en els coneixements que m’han donat els estudis i l’exercici de la Medicina… Què és bo o dolent no és mai el ma-teix per a tothom, però jo quan he tingut que decidir ho he fet amb plena consciència i assumint responsabilitat.

Sempre he cregut en Déu i poc en les esglésies que el manipulen. Mai he estat fonamentalista de res, però tampoc contrari a res. He estat racionalista en tot i per tant, quan dic que crec en Déu no penso estigui dient res contra-ri a la raó…. Tanta disquisició només per arribar a dir-vos que m’encanta i us agreixo aquest funeral catòlic que m’heu organitzat, però també vull dir-vos que estic convençut que per aquest fet el meu esperit no anirà més amunt ni més avall. Crec que si hi ha Déu i així ho espero, tots anirem al mateix “lloc” i ens ho passarem molt bé, perquè no puc creure que la Providència ens creés i criés, mitjançant un procés de natura tan complicat, només per fer-nos desaparèixer un dia i fer-nos la punyeta.

He intentat ser un bon marit des que vaig casar-me molt jovenet amb la dona que estimava i amb la que havia festejat molts anys. L’he estimada molt i ella a mi també, però què és ser un bon marit?… per a cadascú també és diferent… hem tingut cinc fills dels quals en viuen quatre i sembla que bastant bé… He estat un bon pare?… Tampoc ho sé… Segurament hauria estat un bon avi però no he tingut temps. Germans… He estat un bon ger-mà?… Ells sabran el que senten… A la meva família pròpia i postissos no vull dir-los res des d’aquest paper, perquè ja els hi he dit tot el que els havia de dir abans de morir-me.

Vull acomiadar-me, això sí, dels meus amics, perquè el que és segur és que he estat un bon amic dels meus amics. Els amics es diferencien de la família en que els pots triar i canvien amb els anys. Cada època de la vida té els seus amics. Cap d’ells s’oblida, però uns es tracten més que d’altres. M’agradaria proclamar els vostres noms ara per agrair-vos personalment tot el que heu

222


223223

fet per mi… però es faria massa llarg. De totes maneres deixeu-me citar uns quants… potser el Joan us pot representar a tots, perquè com a company i amic molt entranyable, ha estat el que m’ha ajudat a ben morir… res tan difícil i tan d’agrair per altra banda… el Joan i la Belín han estat per a mi quelcom més que amics, com ho han estat Juan Enrique i Tere, l’estimada Tere, que varen assumir per amistat un cúmul d’obligacions cap a la meva família i que si existeix l’Eternitat els ho agrai-ré eternament. Però n’hi ha molts altres: l’Eduardo i la Pepa, Rafa com a gran mestre, Luis César i Mariló, Arturo i Margit, Paco i Gloria, Montse i Albert, Maria Antònia i Joan, Federico, Tonis i Maries, Joans i Joseps… molts d’altres. Ni puc oblidar als meus met-ges, companys que m’han tractat com a un amic més que com a un malalt… Raimon, Josep, Enrique, Dani, Alfonso, Andi, Carlos…, això ja passa, els malalts se’ns moren i vosaltres heu fet el que heu pogut i més… moltes gràcies.

He estat també, perquè no dir-ho, un bon professional i amant de la cièn-cia. He estimat la meva professió, la Medicina. He estimat com a un pare al meu Mestre el Professor Maurice Müller que tant m’ha ensenyat i ajudat. He intentat seguir i expandir la seva Escola, la que ha revolucionat la Trauma-tologia mundial. He dedicat la meva vida científica a la seva Fundació. He estimat els meus deixebles i col·laboradors i els he ensenyat tot el que sabia amb esperit hipocràtic. Lluís, Mercè, Elisa, Laura, Aurora, tants d’altres… ells m’han tornat un gran afecte… Sí o no Miquel?… Sí o no Jordi?… Cuideu bé la documentació que encara en podreu treure suc… He estimat els meus malalts. Estic segur que aquí n’hi ha d’operats meus i a ells els hi vull dir que ho fet el millor que he sabut… i si sou aquí vol dir que tot va anar bé…

Vaig dedicar una època de la meva vida a la Creu Roja. Era una Institució diferent de la d’ara. Em va donar molt més del que jo li vaig donar. Hi tenia grans amics, la Marta, el Lluís, la Cristina, d’altres ja desapareguts, que potser ara retrobaré… A les darreries de la meva vida, sento no haver donat més als que més ho necessiten i me’n vaig molt preocupat i emprenyat per la fam del món. No hi ha dret!!

He estimat la meva professió, la Medicina. He estimat com a un pare al meu Mestre el Professor Maurice Müller que tant m’ha ensenyat i ajudat


224

Pel damunt, pel damunt Mossèn, aquest he estat jo, un xicot de Tarragona, molt imperfecte, que hagués pogut donar molt més de sí mateix si hagués pensat uns anys abans que havia de morir-me algun dia… sento haver-vos

fet perdre aquestes hores. Torneu tots a treballar, torneu amb les persones que us estimen i feu-me cas… viviu poc a poc, amb alegria, assaborint la vida, que val la pena. Us agraeixo molt la compa-nyia. I guardeu les meves cendres per tirar-les al meu mar estimat, de tants records… un dia de mol-ta calma, allà pel davant de Sant Jordi…

Jo me’n vaig en pau amb mi mateix, espero que amb vosaltres i també espero que en la pau de Déu.

Amics, segur que ens retrobarem d’aquí una temporada… que sigui ben tard. Ara no us oblideu de resar un Pare Nostre abans de marxar… Adéu a tots i tranquil Mossèn, tranquil, que tot anirà bé…!!!

Vaig dedicar una època de la meva vida a la Creu Roja.

Em va donar molt més del que jo li vaig donar. A les darreries

de la meva vida, sento no haver donat més als que més ho

necessiten

rafel orozco delclÒs - metges catalans · tiempo perdido y la comprensión de las respectivas...

Documents