MENORCA • Viernes 23 enero 1998 OPINIÓN

Publicitat su y rsiva

FERRANSABINO SEGUÍ

D e quin color és l’herba? —pregunta a la canalla, la resplendentprofessora de básiques.

—Veeerda —contesta tothom, nen anen, com un clam.

—I de quin color és la meya jaqueta?—insisteix, una altra vegada, la moixanegra i didáctica, sorgida d’un somnid’estiu d’Es Freginal.

—Blaaaava —contesten tots a l’uníson, amb els ulls com a plats i aclamantplens de joia.

—lles meves dents? —flavors la mes-re meravellossa dibuixa un ampli somdure desvetilador i cIar.

Silenci. Cares de pomes agres.-Gris!!—Beix!!—Grocl!

Desolador. La professora, capbai.xa imsignada, pensa amb el suícidi. Lógic,fina a cert punt. Peró, amb una embranzida de força i voluntad de ferm, es compra roba nova, se’ n va a la perruqueria afer-se un pentinat a la moda i s’escura labutxaca per pagar-se una intensiva sessió de raigs UVA.

Per descomptat, adquireix a qualsevolsuper el dentífric estratégicament anunciat i es respatila vuit-centes vegades seguides les dents, desafiant la resist~nciade les seves genives i deteriorant seriosament la fortalesa deis seus queixals.

Al matí següent, cap noi o noia té dubes; ningú discuteix el color de les dentsde la “profe”. 1 quan aquesta toma a somdure triomfal, l’únic que trenca l’estuporgeneral a 1’ aula és un balbiceig d’ admiració per part deis bocabadats cadells.

En només vint segons de publicitatdentífrica, s’ha desvetllat el misten; hemdescobert a la “superultramegawoman”del futur; l’educador del segle que neix;una combinació d’esperit delluita ¡ forçaeducativa. La canalla del futur espanta, i

de quina manera. 1 per combatre qualsevol dubte o zona morta d’aquestes esnecessita de gent així. Peró el que acollona en veritat és l’alumne en si mateix:petit, innocent, indefens; un minCiscul embrió social que desconeix les fams d’unaguerra civil al seu país ¡ que no veu, ni demolt lluny, el fantasma del bigotet; unmocós imberbe que no conviu amb la pena de mort i que només veu volar cotxes als dibuixos animats japonesos.

A Menorca, la resta del país es veuigual. Alguns parlen d’una altra manerael catalá (o parlen el catalá própiamentdit) i conceben l’exist~ncia própia aferrats a un enonne tros de tena que s’acaba a Bering, ni més ni menys. Viuen deben a prop el terrorisme, el consumisme i un aflorat dinamisme. Pot ser unavantatge o un inconvenient. A la nostrailla sembla que no passa res i no passares; i no passará. Vivim en un paradísd’aigua i vent que comença a Es Casteili s’acaba a Ses Voltes de Ciutadella. 1 Déun’hi do. Menorca és diferent i resulta envejable peis altres.

Peró arriba el “Mil•lenium”, arriba lanova generació, arriben nens i nenes pbrosos amb fam de conéixer, amb ganes desaber a on s’han ficat. Bestioles a quatreo a dues potes que no saben res i que només sabran el que nosaltres (eis denominats adults) els lii ensenyarem. Arriba uncanvi i sembla que tothom arregli les cosses perqué tot estigui presentable, net ipolit l’l de gener dei maleit dos-i-tres-zeros. PaYsos, tots a Kyoto, per a una Terramediambientalment preparada; cimereseuropees per a tractar d’una vegada pertotes la desolació de l’individu aturat (d’aquest ide 18 milions més); manifestacionspopulars impressionants a favor de quaisevol llibentat deis drets humans; siguicontra uns trets a la nuca, sigui contra 1’-home que venta a la dona; i, sobretot, lamaurada i enganxosa expressió, aquestaque ens tranquii•litza a tots, aquesta tanpronunciada com impronunciable; l’entranyable i molt tranquil•litzadora “España va bien”, serenitat sorgida del centrepur ¡ dur.

Davant tanta despesa económica, política-i humana per fer veure que tot estáflest i aclarit, una nota al desconcert. Una

minúcia que volta ¡ volta fins a fer-se ungran neguit~ Una auténtica mina anti-persona awagada dins una nina “pepona”;l’educació per als que vénen. Es a dir, upcaótic anar i venir de les Humanitats enconcret; aquella mosca verda que emprenya tot el dia picant al vidre l’estiu, elpa que molesta al mig deis dallonses, oenmig del daixonses. Un auténtic paquet,sí senyor.

Ja al comandament socialista es va crear una reforma educativa. El farnós ESOva aparéixer del no res i va crear dubtesi més dubtes. Obligar a estudiar fins alssetze no és un disbarat, peró orientar l’alumne cap a assignatures més práctiquesen el sentit laboral i discriminar, literalment parlant, estudis més “irreIevants”peró tant o més interessants com el llatímare-de-totes, la fliosofia o les literatures, fabaixarei cap a més d’un que li agradaria dedicar-s’hi a aixó. Peró els dubtesprovoquen més dubtes i no sempre eltemps els cura. Demá m’afeitarás. Amén.

Liavors, al darrer octubre, apareix undecretja inés popular, presentat (amb tota innocéncia i bones intencions) per lamusa de 1’ incorregible CQC, ¡‘amor impossible de Pablo Carboneil: la ministrad’Educació i Cultura Esperanza “Espi”

Aguirre, pei qual es modificará la Históda i la Geografla a l’educació estatal segons el Pla d’Humanitats decretat. Tranquil•litzava saber que tothom espreocupava per l’educació del futur quanPujol, l’homenet que va venir de l’espai,va dir que “era una música que ja haviasentit abans”. L’esclat no es va fer esperar: els professors de clássiques de totl’Estat es van sentir estafats, els sindicatsde professors la van considerar desfasada i retrógrada. 1 tothom, i tota els mitjans informatius es van encarregar de ferho prou bé, a dir la seva flns aconvertir-ho en un circ polítiç i, quasi, enuna baralia social. Semblava que la unitat d’Espanya estava en joc, van ressuscitar vells esperits imperialistes i els gransdefensors de la democrácia, aquesta personatges catastroflstes que sempre fanxup-xup als debats mediátics, van creure veure el Mar Caspi a on només la havia la pixada d’un ca. Podria dir que totés un escándol, peró seria badallant d’ a-

vorniment.Peró, i els nens? Estan avorrits ells?

Els innocents cullerots amb fam de saber, qué en saben de tot aixó? Necessitenaprendre i saber el que vulguin. ElIs nopoden escollir, no es poden manifestarencara, peró vuil pensar que incoascienjment confien en nosaltres-els-adults.No poden créixer, madurar i descobrirque no van ser educats com calla.

S’ha de saber história, no política. 5’-han de conéixer les claus que han obertpas a la nostra societat i el nostre futun.S’ha de saber tot, de pen tot i amb totinclós. Espanya imperial, sí. Espanyafranquista, també. Democrácia i reconeixement de les autonomies, per descomptat. Peró també vull que el meu filsápiga perfectament qué són els PaísosCatalans; és a dir, qué és Catalunya i quina relació té amb Menorca. ¡ sobretot,vuil que eh conegui la seva illa pam apan), la seva complexa história i la immensa cultura que s’ha desenvoiupat aquí,per petit que sigui tot aixó. Penqué a mini tan sois m’han ensenyat a escriure comcal la meya ilengua illenca i per escriure algun desastre sobre el papen, he d’utiiitzar alguna llengua de préstec. Capproblema, és d’agrair.

Aclariment i transparéncia. ¡ si no, calrecordar, un altre cop, que la canalla espanta. 1 espanta molt. Si seguim confonent els cadells i eis orientam defectuosament, no vuli saber qué passará... Emve a la memória aquella vella pel•lículade ciéncia-ficció anomenada “The villa-ge of the damned” de Wolf RilIa de l’any1960, revisitada per John Carpenter fauns anyets. Poden imaginar-se nois i noiesfantasmagórics, vestits tota iguals, ambels cabells escrupulosament tallats pel José Feliciano. Un albinisme homicida,d’ulls molt intel~ligents peró desgraciadament, de color taronge “fosforito”, exterminant els adults sense compassió isense demostrar qualsevol emoció.

Es possibie imaginar una Menorca tanbufona i petita, plagada de petits zombiesletals com aquesta? “Si es pot ¡magines pot fer” predica un altre rétol publicitan. Caldria fugir rápid, no hi ha dubte. ¡ a més, ens han pujat el preu de l’avió... penó aixó és una altra história.

OjAS DE VINO Y ROSAS

Calles

DIEGO PRADO

p aseando el otro día por Malbúger (Malbuja para otros letrados)me quedé como ido al ver los

nombres que, recientemente, se hanasignado al callejero de la zona en cuestión. Pueden juzgar ustedes mismos/as:Calle de la Amazonia, de las Islas Ga

iápagos, de La Antártida, de la Patagonia... hasta desembocar en la maravillosa plaza de la Biosfera. Era como andar por un enorme mapa munditemeroso de verde asaltado pon un antropófago en taparrabos o algún esquimal en busca de los soles levantinos.

Ignoro quién será el genio/a de talelucubración geográfica pero, seguramente, equivocó su profesión. Espero,al menos, que no tenga nada que vercon ese otro fenómeno que rotula lostopónimos de nuestras carreteras.

Comprendo y conozco que las urbanizaciones, puestos a no rompen la ar

monía, tienden a -trazar nombres másbien inverosímiles, sobre todo de temamarino si son zonas costeras. Me extraña pues, hallarme en la Patagonia o LasGalápagos cuando sé que a tres pasosse levanta Mahón, que engloba y englobará aún más esta zona semipeniférica en un futuro no lejano. Además poner a una calle, por mucha urbanizaciónque ahora sea, el nombre de La Antártida pudiendo haberse llamado Calle deTomelloso, de Solana del Zamborinoo de Peñaranda de Bracamonte pon uncasual, es cosa que no tiene color i encima contribuiría a educar al vulgo en

geografía patria, hombre.Quizá la razón no sea tan metafísica

como de ahorro e inversión a largo plazo, pues bien sabido es que los nombreshistóricos son engorrosos y después teviene otro gobierno y te los cambia deun tajo. De esta forma el problema está solucionado: cada cual con su rincóndel mundo, que siempre puede ser unconsuelo en el caso probable de no poden conocerlo in person. Una panaceamaravillosa para escarnio de menorquines ilustres que llevan años mereciendo el detalle de una calle mahonesa dedicada.