Programació setembre / desembre 2011www.cineclubvic.com

Taxi

der

mia

. Gyö

rgy

Pál

fi, 2

006

C Cineclub Vic F Filmoteca Sessions Especials

C 27 de setembre

El último verano 36 vues du Pic Saint Loup

Jacques Rivette Itàlia-França, 2009

C 8 de novembre

Senna Asif Kapadia Gran Bretanya, 2010

C 15 de novembre

El padre de mis hijos Le père de mes enfants

Mia Hansen-Løve França-Alemanya, 2009

C 29 de novembre

Nader y Simin, una separación Jodaeiye Nader az Simin

Asghar Farhadi Iran, 2011

1 de novembre Tots Sants: Marató de terror La mujer pantera EUA, 1942

Frozen EUA, 2010

I Saw the Devil Corea del sud, 2010

C 25 d’octubre

Tournée Mathieu Amalric França, 2010

C 4 d’octubre Per estrenar

20 sigarette Aureliano Amadei Itàlia, 2010

C 20 de desembre

El demonio bajo la piel The Killer Inside Me

Michael Winterbottom EUA-Gran Bretanya-Canadà-Suècia, 2010

F 22 de novembre Sessió especial Julius 2011

Amarcord Federico Fellini Itàlia-França 1973

F 13 de desembre Homenatge Elizabeth Taylor

Castillos en la arena The Sandpiper

Vincente Minnelli EUA, 1965

Els dimarts a les 22h

Totes les pel·lícules es projectaran a l’Espai de Teatre i Cinema - ETC

La Marató de terror del dia 1 de novembre començara a les 18h

F 11 d’octubre

Luz silenciosa Stellet licht

Carlos Reygadas Mèxic-França-Alemanya-Holanda, 2007

C 18 d’octubre Dia mundial de la salut mental

María y yo Félix Fernández de Castro Catalunya, 2010

18 de novembre Pantalla oberta

Ventre blanc Jordi Lara Catalunya, 2010

CF 25 de novembre Sessió especial Julius 2011 El rojo en los labios Les lèvres rouges Harry Kümel Bèlgica-França-Alemanya, 1971

CF 21 d’octubre Django Sergio Corbucci Itàlia-Espanya, 1966

CF 2 de desembre Los perversos rostros de

Víctor Israel David Pizarro i Diego López Espanya, 2010

CF 4 de novembre Taxidermia György Pálfi Hungria-Àustria-França, 2006

CF 16 de desembre Sessió especial Nadal Christmas Evil Lewis Jackson EUA,1980

Els divendres a les 22h Els diumenges a les 12h

F 7 d’octubre Homenatge Kevin McCarthy i Dana Wynter Invasión de los ladrones de cuerpos Invasion of the Body Snatchers Don Siegel EUA, 1956

CX 11 de desembre Especial Nadal

L’home de neu The Snowman

Dianne Jackson i Jimmy T. Murakami Gran Bretanya, 1982

CX 13 de novembre

Recull de curts I+G Sop Motion Marc Riba i Anna Solanas Catalunya, 2002-11

CX 27 de novembre Sessió gratuïta

Petit Julius Diversos autors, 2003-10

CX 16 d’octubre

Petits Contes del Quebec Frédéric Back Canadà, 1970-77

CX Dissabte, 1 d’octubre Sessió gratuïta

Tic Tac Rosa Vergés Catalunya, 1997

CX 30 d’octubre

Les quatre estacions d’en Ludovic Les 4 saisons dans la vie de ludovic

Co Hoedeman Canadà, 2003

Benvingut, Mr. Etcètera!

Els del Cineclub Vic ens n’anem amb la música a una altra banda. Bé, amb la música no, amb el cine. Després d’uns quants anys vivint al Cinema Nou, l’entitat viatja a una nova casa, l’Etcètera, un Espai de Teatre i Cinema que acollirà la programació de cineclub i filmoteca.

I per obrir aquest nou Xanadú hem escollit una pel·lícula que aglutina totes les intencions de Cineclub Vic: és un clàssic, però també tras-pua modernitat, originalitat, és atrevida, encara conserva la capacitat de sorpresa i és molt, molt participativa. Inaugurarem aquesta nova etapa amb The Rocky Horror Picture Show, el film de culte que Jim Sharman va dirigir el 1975. També l’hem escollit perquè és un dels films que va projectar el cineclub cap al final de l’etapa del Teatre At-làntida, l’original, el del carrer Sant Fidel, abans que caigués sota una maledicció digna de la casa Usher. Aquella sessió va ser molt festiva, el públic va interactuar amb la pel·lícula i més d’un va sortir exclamant: “aquesta pel·lícula s’ha de veure en una sala de cine!”. Això és el que volem, que les pel·lícules es vegin al cine. I a l’ETC tindrem una sala nova, amb un equipament de primera (nova pantalla, nous projectors de 35 mm i HD, so Dolby Digital, i butaques còmodes) perquè el pú-blic continuï amb el sa costum d’anar al cine a veure cine.

Perquè tothom pugui atipar-se proposem un menú de tres plats: la nostra particular grande bouffe tindrà les habituals sessions de Cine-club Vic dels dimarts, amb les propostes més interessants de la car-tellera recent en versió original i la recuperació de títols emblemàtics a través de la Filmoteca. Però hi afegim dos plats més: el Cineclub Frik que, cada dos divendres a les 10 de la nit, programarà les propos-tes més radicals, divertides, picants, irreverents i imaginatives; i el Ci-neclub Xic, que cada dos diumenges oferirà pel·lícules de qualitat per als més petits, amb presentacions per part dels autors, cinefòrums, i tot en català. Perquè aquesta també és una de les pretensions del Cineclub: intentar programar el màxim de produccions possibles sub-titulades en català.

I com que estem d’estrena, també us presentem el nou logo de Ci-neclub Vic, amb les seves versions del Frik i el Xic. Ara ja us podeu capbussar de ple en aquest llibret. Veureu que a banda del cineclub dels dimarts, el Frik dels divendres i el Xic dels diumenges hi ha ses-sions especials que no us podeu perdre: una marató de terror per Tots Sants, el Festival Julius al novembre, etc, etc, ETC.

Va, apunteu-vos al cine, “aquest invent del dimoni”, com deia Antonio Machado. Ens ho passarem molt bé.

Cine Club Vic

Inauguració Espai de Teatre i Cinema - ETC

Jane i Brad pateixen una avaria al cotxe i busquen aixopluc en una estranya mansió al mig del bosc. Joves i ingenus, cauran sota la magnètica influència del Doctor Frank-N-Furter, un científic alienígena transvestit que és a punt de crear la seva particular criatura de Frankenstein: en Rocky, un home de cos perfecte que vol convertir en la seva joguina sexual.

L’adaptació de l’obra de teatre creada pel mateix Jim Sharman ha esdevingut un clàssic del cine musical i l’experiència més interactiva que el públic pot viure en una sala de cinema. La projecció de la pel·lícula demana a crits la participació de l’audiència, utilitzant elements com globus, arròs, diaris, pistoles d’aigua, confeti, baralles de cartes... Però a banda de tot això, The Rocky Horror Picture Show és una pel·lícula excel·lent, una sàtira genial del cinema de terror i ciència-ficció, amb números musicals de culte.

Jim SharmanNascut a Austràlia al1945, Sharman va passar tota la seva infantesa viatjant amb els seus pares, que feien espectacles de circ i vodevil. Això va fer que s’interessés pel teatre i estudiés al National Institute of Dramatic Art, a Sydney. Creador de so-nades produccions de teatre experimental, Sharman va fer el salt a la fama gràcies a l’escriptura i la direcció de The Rocky Horror Picture Show, primer als escenaris i després al cine. També va dirigir peces tan recomanables com Shirley Thompson VS The Aliens (1972) i Shock Treatment (1981).

Dissabte, 1 d’octubre. 22h. Entrada gratuïta

The Rocky Horror Picture ShowJim Sharman. EUA-Gran Bretanya, 1975

Producció: Twentieth Century Fox. Guió: Jim Sharman i Richard O’Brien a partir del

musical de Richard O’Brien. Fotografia: Peter Suschitzky. Muntatge: Graeme Clifford.

Durada: 100 min. Intèrprets: Tim Curry, Susan Sarandon, Barry Bostwick, Richard

O’Brien, Patricia Quinn, Nell Campbell, Meat Loaf, Charles Gray.

Els dimarts a les 22h a l’Espai de Teatre i Cinema - ETCLa Marató de terror del dia 1 de novembre començarà a les 18hPreu de les sessions: 4 euros

27 de setembre. Sessió núm. 1.106

El último verano36 vues du Pic Saint Loup

Jacques Rivette. Itàlia-França, 2009

Producció: Pierre Grise Productions, France 2 Cinéma. Guió: Jacques Rivette,

Pascal Bonitzer, Sergio Castellitto. Fotografia: Irina Lubtchansky. Música original:

Pierre Allio. Muntatge: Nicole Lubtchansky. Durada: 84 min. Intèrprets: Jane

Birkin, Sergio Castellitto, André Marcon, Jacques Bonnaffé, Julie-Marie Parmentier.

A l’inici de la gira d’estiu es mor el propietari i fundador d’una petita companyia de circ. Per salvar la temporada, demanen ajuda a la filla gran del fundador, Kate (Jane Birkin), que havia deixat el circ quinze anys enrere. Ella accepta el repte i coneix l’italià Vittorio (Sergio Castellito), que s’unirà a la companyia.

L’octogenari Jacques Rivette és un dels darrers directors en actiu de la Nouvelle Vague, moviment estètic que va sacsejar el cinema europeu a finals dels anys cinquanta. El último verano ens proposa una altra faula sobre les ambigües fron-teres entre la realitat i la ficció. El protagonista Vittorio (magnífica interpretació de Castellito) prova de descobrir el misteri que plana sobre la vida de Kate: per què va abandonar el circ i com és que ara accedeix a tornar-hi. En el món artís-tic d’un circ itinerant, allunyat de convencionalismes socials, viurem una història d’alliberament personal narrada amb l’estil concís i la força poètica i visual de tot un mestre del cinema.

Jacques RivetteNascut a Rouen l’any 1928. A la dècada dels cinquanta publica crítiques de cine-ma i treballa d’assistent de rodatge de Jacques Becker i Jean Renoir. Comença a filmar curtmetratges i participa en l’eclosió de la Nouvelle Vague com a crític des-tacat de la revista Cahiers du Cinema. De la teoria passa a la praxis amb Paris nous appartient (1960), un debut molt prometedor. La seva extensa filmografia està plena de referències literàries i teatrals, amb títols importants com La religieuse (1966), Hurlevent (1982) o La belle noiseuse (1991).

Novembre de 2003. Aureliano, un jove activista pacifista, decideix participar com a ajudant de direcció en una pel·lícula sobre la missió de pau italiana a l’Iraq. Quan arriba, i sense donar-li temps a acabar-se els vint cigarrets del títol (els que conté un paquet de tabac), Aureliano és víctima d’un atac sagnant amb un camió bomba a la caserna de Nasiriya. Com a supervivent de l’atemptat, a la seva tornada a Itàlia es converteix en el centre d’atenció de polítics i periodistes, que en fan un heroi.

Poderós relat autobiogràfic en el qual Aureliano Amadei relata, en clau subjecti-va, un dels mes terribles esdeveniments de la història recent italiana. Construïda al voltant de l’esgarrifosa seqüència de l’atac, 20 sigarette indaga, sense dogma-tisme i amb sentit de l’humor, en la inutilitat de la guerra, els diversos significats de la paraula heroi, i el paper que juguen els polítics i els mitjans de comunicació en els conflictes bèl·lics.

Aureliano AmadeiNascut a Roma, el 1975, va debutar com a actor amb cinc anys a la pel·lícula Pro-getti di Allegria, de Vittorio de Sisti. Als anys 90 estudia art dramàtic a l’acadèmia Webber Douglas, de Londres, i treballa com a actor al Globe Theatre. L’any 2001 debuta com a director teatral amb l’espectacle Unamunda, finalista al Festival de Cremona. Ha realitzat diversos documentals i el 2005 va coescriure amb Frances-co Trento el llibre Venti sigarette a Nassirya, obra que ell mateix ha adaptat en el seu primer treball com a director de cinema. 20 sigarette. Inèdita al nostre país, ha guanyat quatre premis de l’acadèmia de cinema d’Itàlia, inclosos la millor òpera prima i el millor actor.

Presentació a càrrec del director, Aureliano Amadei.

4 d’octubre. Sessió núm. 1.107 | Per estrenar

20 sigaretteAureliano Amadei. Itàlia, 2010

Producció: R&C Produzioni, Rai Cinema. Guió: Aureliano Amadei, Francesco Trento,

Gianni Romoli, Volfango De Biasi. Fotografia: Vittorio Omodei Zorini. Música original:

Louis Siciliano. Muntatge: Alessio Doglione. Durada: 94 min. Intèrprets: Vinicio

Marchioni, Carolina Crescentini, Giorgio Colangeli, Gisella Burinato, Orsetta De Rossi,

Massimo Popolizio.

11 doctubre

Luz silenciosaStellet licht

Carlos Reygadas. Mèxic-França-Alemanya-Holanda, 2007

Producció: Mantarraya Producciones, No Dream Cinema, Bac Films. Guió: Carlos

Reygadas. Fotografia: Alexis Zabe. Muntatge: Natalia López. Durada: 145 min. Intèr-

prets: Cornelio Wall, Maria Pankratz, Miriam Toews, Peter Wall, Jacobo Klassen.

A l’estat mexicà de Chihuahua hi viu una comunitat menonita (cristiana-anabaptis-ta). Aïllats del món modern, les famílies conreen la terra i segueixen una estricta moral religiosa. Johan té set fills amb la seva esposa Esther, però manté en secret un amor apassionat per Marianne.

Luz silenciosa, del director mexicà Carlos Reygadas, va guanyar el Premi del Jurat de Cannes l’any 2007. La pel·lícula està rodada en la llengua plautdietsch, un dia-lecte germànic que els menonites encara parlen actualment. Els protagonistes no són actors professionals i la càmera ens en mostra la vida quotidiana amb llargs plans contemplatius de gran bellesa. El conflicte espiritual que pateix Johan, un amor il·lícit en contradicció amb la llei de Déu, dóna a la narració una potència dramàtica que l’autor sap plasmar en imatges poètiques que conviden a la reflexió filosòfica. La principal referència estètica del film és Ordet, l’obra cabdal de Dreyer amb qui Reygadas estableix un interessant diàleg cinematogràfic.

Carlos ReygadasVa néixer a Ciutat de Mèxic l’any 1971. És advocat de professió, especialitzat en dret sobre conflictes armats. Ha treballat per a la Comissió Europea i va ser mem-bre del Servei Exterior Mexicà. A finals dels anys 90 s’interessa pel cinema i el 2002 presenta el primer llargmetratge, Japón, que obté el premi Càmera d’Or de Cannes. El seu segon treball, Batalla en el cielo (2005), va aixecar força polèmica entre la crítica per mostrar escenes de sexe de forma explícita. La última estrena del director és Luz silenciosa (2007), un drama amorós situat en una comunitat menonita de Mèxic.

Miguel Gallardo i la seva filla María viatgen a Canàries per passar uns dies de va-cances en un complex turístic de luxe. Un escenari poc habitual que no acostuma a acollir, entre la fauna turística típica de l’estiu, un pare sol amb la seva filla autista.

María y yo és l’adaptació al cinema de la novel·la gràfica de Miguel Gallardo, au-tor de còmics i il·lustrador de dilatada trajectòria. Tant el còmic com la pel·lícula expliquen les vivències reals de Gallardo amb la seva filla María, que pateix autis-me. A més de resultar un retrat commovedor, aconsegueix mostrar tot el ventall de reaccions i sentiments de l’espectre autista. La pel·lícula és un documental que combina les imatges reals dels protagonistes amb fragments d’animació i di-buixos. Félix Fernández de Castro crea una obra fidel al còmic que aconsegueix conservar la tendresa i el sentit de l’humor de l’obra autobiogràfica de Gallardo. Sessió programada en col·laboració amb la Fundació Centre Mèdic Psicopeda-gògic d’Osona dins del programa d’actes en motiu del Dia Mundial de la Salut Mental (10 octubre).

Félix Fernández de CastroMaría y yo és l’opera prima de Félix Fernández de Castro, reconegut publicista amb un brillant palmarès. Amb aquest primer treball cinematogràfic ha obtingut, entre altres, el guardó a la millor opera prima al Festival de Cine de Tarragona (2010) i el premi Ola de Oro dels XV premis Cinematogràfics Família de l’Associació Cine-maNet. També ha estat finalista al Goya de millor documental.

18 d’octubre. Sessió núm. 1.108 Dia mundial de la salut mental

María y yoFélix Fernández de Castro. Catalunya, 2010

Producció: Bausan Films, Canal+ España, Generalitat De Catalunya Institut Catala De

Les Industries Culturals (ICCA). Guió: Félix Fernández de Castro i Ibon Olaskoaga a

partir del còmic de Miguel Gallardo. Fotografia: Sergi Vilanova. Música original: Pascal

Comelade. Muntatge: Ibon Olaskoaga. Durada: 80 min. Intervenen: Miguel Gallardo,

María Gallardo, May Suárez, Pepe Suárez, Vanessa Castellano, Daida Martín.

25 d’octubre. Sessió núm. 1.109

Tournée Mathieu Amalric. França, 2010

Producció: Les Films du Poisson, Neue Mediopolis Filmproduktion, arte France

Cinéma. Guió: Mathieu Amalric, Philippe Di Folco, Marcelo Novais Teles, Raphaëlle

Valbrune. Fotografia: Christophe Beaucarne. Muntatge: Annette Dutertre. Durada:

111 min. Intèrprets: Miranda Colclasure, Angela de Lorenzo, Mathieu Amalric, Suzanne

Ramsey, Pierre Grimblat, Dirty Martini, Julie Atlas Muz.

Joachim Zand (Mathieu Amalric) és un exitós productor televisiu parisenc que va deixar-ho tot per marxar als Estats Units. Anys després tornarà a la seva ciutat natal acompanyat d’unes strippers voluptuoses que fan un espectacle inspirat en la New Burlesque. El seu objectiu és tancar, de forma apoteòsica, una enorme gira mundial. Però una sèrie d’imprevistos i sabotatges l’obligaran a enfrontar-se a velles ferides del passat.

Aquesta és una pel·lícula que arrenca com una road movie i que a poc a poc s’endinsa en el drama d’uns personatges desheretats i deriva cap al fals docu-mental. Sense renunciar a un to de comèdia fosca, Amalric aconsegueix filmar una història íntima i exigent amb l’espectador. El pes de la pel·lícula se’l repar-teixen l’actor-guionista-director Amalric i les seves dones. No es tracta d’actrius, sinó d’autèntiques artistes del New Burlesque que aconsegueixen transmetre a la pel·lícula autenticitat, emoció i amor per les arts escèniques de qualsevol índole.

Mathieu AmalricÉs una de les principals estrelles del cinema francès i és conegut internacional-ment per papers com els de La escafandra i la mariposa, Munich i Quantum of So-lace, l’últim Bond. Va començar la seva carrera com a actor, als anys 80, i sempre ha intentat conservar un segell personal en la seva faceta de director i guionista. El seu primer llarg va ser Mange ta soupe (1997) al qual va seguir Le stade de Wimbledon (2001). Després de realitzar diversos curts i treballs per televisió, ha tornat a la gran pantalla amb Tournée, guanyadora del premi a millor director i del premi FIPRESCI al Festival de Cannes.

La mujer pantera - 18hCat People

Jacques Tourneur. EUA, 1942

Producció: RKO Radio Pictures. Guió: DeWitt Bodeen. Fotografia: Nicholas Musuraca. Música

original: Roy Webb. Muntatge: Mark Robson. Durada: 73 min. Intèrprets: Simone Simon,

Simone Simon, Tom Conway, Jane Randolph, Jack Holt.

Frozen - 20h

Adam Green. EUA, 2010

Producció: A Bigger Boat, ArieScope Pictures. Guió: Adam Green. Fotografia: Will Barratt. Música

original: Andy Garfield. Muntatge: Ed Marx. Durada: 93 min. Intèrprets: Emma Bell, Shawn

Ashmore, Kevin Zegers, Ed Ackerman, Rileah Vanderbilt, Kane Hodder.

I Saw the Devil - 22h

Jee-woon Kim. Corea del sud, 2010

Producció: Softbank Ventures, Showbox/Mediaplex, Peppermint & Company. Guió: Hoon-jung Park.

Fotografia: Mogae Lee. Música original: Mowg. Muntatge: Na-young Nam. Durada: 141 min.

Intèrprets: Byung-hun Lee, Min-sik Choi, Gook-hwan Jeon, Ho-jin Jeon, San-ha Oh, Yoon-seo Kim.

Cineclub Vic us convida a viure una jornada de Tots Sants amb un programa triple terrorífic. Tres pel·lícules molt diferents però amb un mateix objectiu: ficar-vos la por al cos.

La Mujer PanteraOliver coneix a Irena durant una visita al zoo. Ella està convençuda que pertany a un llinatge mític i que es convertirà en felí davant de qualsevol estímul sexual. Com si fos un Casablanca del cine fantàstic, La mujer pantera és una producció de tercera amb un pressupost ínfim rodada en 18 dies i que ha esdevingut un autèntic clàssic. El seu director, Jacques Torneur, va aconseguir un lloc mític dins del cinema de terror amb tres produccions per RKO Pictures: La mujer pantera, Yo anduve con un zombie i El hombre leopardo. Va rodar una de les millors pel·lícules de terror sobrenatural, Night of the Demon (1952), i un clàssic del cinema negre, Retorno al Pasado (1947). La seva última pel·lícula va ser War-Gods of the Deep (1964). Va morir a Bergerac l’any 1977. FrozenTres amics recorren a una astúcia per a poder pagar menys per esquiar. En el darrer trajecte de baixada en telecadira, es queden aturats. Amb tota una set-mana per endavant, s’hauran d’enfrontar al fred i a l’amenaça dels llops. Amb un

únic escenari i tan sols tres protagonistes, el director ens regala una pel·lícula terrorífica, d’aquelles de mossegar-se les ungles durant tota la projecció. Frozen és l’èxit de crítica més destacat en la curta però intensa carrera d’Adam Green. L’any 2000 debutà amb la comèdia Coffee & Donuts, a la qual seguí l’èxit de la seva segona pel·lícula: Hatchet (2006), un homenatge a les pel·lícules de serial killers dels 80. Frozen és el seu últim treball.

I Saw The DevilLa policia busca sense èxit un depravat assassí que mata per plaer. Aquesta situació canvia quan mata la xicota d’un agent secret. El policia no en tindrà prou de detenir-lo i iniciarà un joc macabre del gat i la rata. La pel·lícula ens obliga a mirar en l’abisme de la venjança més crua. Un thriller visceral, despietat i sense concessions de Kim Jee-woon, un dels realitzadors més destacats de l’actual panorama cinematogràfic de Corea del Sud. Va debutar amb The Quiet Family (1998). Films com Dos hermanas (2003), projectada a Cineclub Vic, A Bitter-sweet Life (2005) i The Good, the Bad, the Weird (2008), l’han convertit en un dels realitzadors de cinema de gènere de més èxit de l’Àsia.

1 de novembre - Sessió especial Tots Sants Tots Sants: Marató de terror

Marató de terror

8 de novembre. Sessió núm. 1.110

SennaAsif Kapadia. Gran Bretanya, 2010

Producció: Universal Pictures, Studio Canal, Working Title Films. Guió: Manish Pandey.

Fotografia: Jake Polonsky. Música original: Antonio Pinto. Muntatge: Chris King i

Gregers Sall. Durada: 106 min. Intervenen: Ayrton Senna, Alain Prost, Frank Williams,

Ron Dennis, Viviane Senna, Milton da Silva, Neide Senna, Jackie Stewart.

Documental que repassa la vida d’Ayrton Senna des del 1984 –any de la seva primera temporada a la Fomula1– fins al 1994, quan va morir tràgicament al circuit d’Imola. Una dècada en què el pilot va passar de ser considerat únicament un geni del volant, a esdevenir una llegenda.

D’una banda, Senna és el retrat d’una època crucial de la Fórmula 1. Quan l’automobilisme era un esport èpic. Amb un estil més proper al cinema que al documental clàssic, la pel·lícula ens transporta a un viatge frenètic de càmeres, cotxes, guspires i derrapades a més de 250 km/h. Però la pel·lícula va més enllà de fet automobilístic. Es tracta del primer treball sobre el pilot brasiler que ha comptat amb el suport de la família Senna. Ells han aportat filmacions inèdites de la vida quotidiana del pilot que contrasten amb la figura pública. Tothom ha sentit a parlar d’ell, però, qui era realment Ayrton Senna?

Asif KapadiaDirector anglès d’origen hindú. Va estudiar cinema al Royal College of Art i el seu curt de tesi (The Sheep Thief) va participar a Cannes l’any 1998, on va guanyar el segon premi de la Cinefoundation. El seu primer llarg, El Guerrero (2001) va obte-nir diversos premis internacionals i dos Bafta de l’acadèmia de cinema britànica. Fins avui ha combinat el seu treball en cinema –The Return (2006) i Far North (2007)– amb documentals i espots televisius. El seu últim treball és Senna, que ha recollit tres premis als festivals de Los Angeles, Melbourne i Sundance.

Grégoire Canvel (Louis-Do Lencquesaing) està casat amb Sylvia (Chiara Caselli), té tres filles i és el cap de la productora Moon Films. La seva vida, aparentment feliç, l’abocarà a un carreró sense sortida.

La pel·lícula està inspirada en la figura del productor cinematogràfic francès Hum-bert Balsam i en una determinada forma d’entendre el negoci del cinema que cada vegada és menys corrent. La narració està clarament dividida en dues parts. A la primera se’ns descriu la hiperactiva vida del productor, que combina la vida familiar amb la tasca de portar endavant la productora fins al límit de les seves forces. A la segona part, ja amb l’absència del pare, la dona i la filla gran intentaran mantenir la productora. La pel·lícula ens ofereix una interessant reflexió sobre el món de la producció cinematogràfica i, alhora, la lluita contra l’absència d’un ésser estimat i la voluntat de mantenir viu el seu record. El film va guanya el premi Un certain regard i el del millor guió al passat festival de Cannes.

Mia Hansen-LoveNascuda el 5 de febrer de 1981 a París, Mia Hansen-Love va començar al cine-ma com actriu als 18 anys, quan Olivier Assayas li donà un paper protagonista a Finales de agosto, principìos de septiembre, i dos anys més tard a Les destinées sentimentales, amb relació sentimental inclosa. Va estudiar al Conservatori d’arts dramàtiques de París durants dos anys i va col·laborar a la revista Cahiers du cine-ma. Fins avui ha dirigit tres pel·lícules: Tout es pardonné (2007), Le pére de mes enfants (2009), guanyadora a Cannes, i Un amour de jeunesse (2010).

15 de novembre. Sessió núm. 1.111

El padre de mis hijosLe père de mes enfants

Mia Hansen-Løve. França-Alemanya, 2009

Producció: Les Films Pelléas, 27 Films Production, arte France Cinéma. Guió: Mia

Hansen-Løve. Fotografia: Pascal Auffray. Muntatge: Marion Monnier. Durada: 110

min. Intèrprets: Louis-Do de Lencquesaing, Chiara Caselli, Alice de Lencquesaing, Eric

Elmosnino, Alice Gautier, Manelle Driss, Michaël Abiteboul.

AmarcordFederico Fellini. Itàlia-França 1973

Producció: F.C. Produzioni, PECF. Guió: Federico Fellini i Tonino Guerra. Fotografia:

Giuseppe Rotunno. Música original: Nino Rota. Muntatge: Ruggero Mastroianni.

Durada: 123 min. Intèrprets: Pupella Maggio, Armando Brancia, Magali Noël, Ciccio

Ingrassia, Nando Orfei, Luigi Rossi, Bruno Zanin.

En plena dictadura feixista a la Itàlia dels anys 30, la petita ciutat costanera de Borgo ens ofereix tot un seguit de petites històries.

A Amarcord, Federico Fellini fa una evocació de la seva infància a Rimini, reba-tejada aquí com Borgo, a partir de les experiències d’un adolescent que anirà descobrint el món adult alhora que enterra els somnis d’infantesa. La narració té un marcat caràcter coral amb tot un seguit de personatges que van des de la bella Gradisca, enamorada de Gary Cooper, als feixistes, passant per l’oncle foll, la monja nana, el mestre de l’escola o la voluptuosa estanquera. La conjunció del talent del director amb l’excel·lent fotografia de Giusseppe Rotuno i l’inoblidable música de Nino Rota donen peu a un recull d’escenes memorables com la del poble cobert de manine, com si nevés, el pas del transatlàntic Rex, el casament de la Gradisca o la de l’interior de l’estanc. Tot plegat fa de la pel·lícula una de les millors obres de Fellini, on s’apleguen totes les constants de la seva filmografia dins d’una narració plena de poesia i d’humor.

Federico Fellini Neix a Rimini (Itàlia), l’any 1922. Fascinat pel món de l’espectacle, s’escapa de casa als 10 anys per unir-se al circ Pierino. Instal·lat a Roma treballa en el camp de les historietes gràfiques i la ràdio. Acabada la guerra coneix Rossellini, amb qui treballa de guionista i ajudant de direcció. L’any 1950 comparteix la direcció, amb Alberto Lattuada, de Luci dei varieta, i dos anys més tard, ja en solitari, estrena El jeque Blanco. Va guanyar tres Oscar per a films de parla no anglesa amb La Strada, Las noches de Cabiria i Amarcord, i el de millor director per Fellini ocho y medio. Va morir a Roma l’any 1993.

22 de novembre. Sessió especial Julius 2011

Nader, Simin i la seva filla Termeh intenten abandonar l’Iran, el seu país natal, per cercar noves oportunitats, però, a l’últim moment, ell decideix quedar-se per tenir cura del seu pare, diagnosticat d’alzheimer. Simin se separa del seu marit perquè no està disposada a sacrificar el seu futur. Per la seva part, Nader contracta una dona perquè l’ajudi a cuidar el pare. Finalment, un estrany esdeveniment acabarà provocant un gir en la vida de Nader i la seva filla Termeh.

Estem davant d’una de les darreres grans apostes del cinema iranià. El director Asghar Farhadi mostra com els personatges es relacionen i prenen decisions condicionats per un entorn d’allò més advers en un context de ruptura personal i de desarrelament vital. La crítica ha destacat la versemblança dels personatges i la mestria cinematogràfica amb què el director tracta dilemes morals i situacions vitals compromeses en un context complex com el d’Iran.

Asghar FarhadiDesprés d’estudiar cinema a la Universitat de Teheran i de realitzar curtmetratges, sèries de televisió i guions diversos, Asghar Farhadi va realitzar el seu primer film, Raghs dar ghobar (Dancing in the Dust), l’any 2003. L’èxit obtingut en festivals el porta a realitzar films com Beautiful City (2004) o About Elly (2009), entre altres, que l’han portat a convertir-se en un dels millors realitzadors del seu país i en un referent del cinema contemporani. El seu últim treball, Nader and Simin, ha guan-yat premis importants com l’Ós d’Or a la millor pel·lícula, al millor actor i a la millor actriu al Festival de Berlín de 2011.

29 de novembre. Sessió núm. 1.112

Nader y Simin, una separaciónJodaeiye Nader az Simin

Asghar Farhadi. Iran, 2011

Producció: Asghar Farhadi. Guió: Asghar Farhadi. Fotografia: Mahmoud Kalari.

Música original: Sattar Oraki. Muntatge: Hayedeh Safiyari. Durada: 123 min.

Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami, Sareh Bayat, Shahab Hosseini, Sarina

Farhadi, Merila Zare’i, Ali-Asghar Shahbazi, Babak Karimi.

Castillos en la arenaThe Sandpiper

Vincente Minnelli. EUA, 1965

Producció: Filmways Pictures, Metro-Goldwyn-Mayer (MGM). Guió: Dalton Trumbo,

Michael Wilson. Fotografia: Milton R. Krasner. Música original: Johnny Mandel.

Muntatge: David Bretherton. Durada: 117 min. Intèrprets: Elizabeth Taylor, Richard

Burton, Eva Marie Saint, Charles Bronson, Robert Webber, James Edwards.

Laura (Elizabeth Taylor) una pintora inconformista i mare soltera viu amb el seu fill de nou anys a la costa de Califòrnia. Quan aquest mata un animal, el jutge l’obliga a ingressar en un col·legi. Això farà que la mare conegui un estricte capellà (Richard Burton), casat i amb dues filles.

Ignorada per la crítica i només destacada per l’Oscar a la cançó The shadow of your smile, aquesta obra mereix una reivindicació. L’excel·lent guió de Dalton Trumbo dóna peu a Vincente Minnelli per desenvolupar un majestuós melodrama molt avançat a la seva època on els impressionants paisatges del Sud californià esdeve-nen part activa de la narració, així com els colors. Els personatges inconformistes estan envoltats de colors càlids, amb el vermell minnellià al capdavant, en contra-posició als tons passius dels intransigents. Tot dins d’una intensa història d’amor amb temes tan controvertits com l’educació, la corrupció, la pèrdua de la fe o la llibertat sexual. Un film a descobrir i un excel·lent homenatge a la Taylor.

Vincente MinnelliNascut a Xicago l’any 1902 al si d’una família d’origen italià dedicada a l’espectacle, va debutar de ben jove com actor. Posteriorment els seus treball d’escenògraf al Radio City Music Hall li obririen el camí per dirigir espectacles musicals a Broad-way. L’any 1942 el productor de la Metro Goldwyn Mayer, Arthur Freed el convenç per dirigir la pel·lícula Cabin in the sky, amb la qual va encetar una filmografia bri-llant amb musicals com Un americano en París, Melodias de Broadway, el biopic El loco de pelo rojo o melodrames com Cautivos del mal, Té y simpatia o Castillos en la arena. La seva última pel·lícula va ser Nina (1976). Va morir a Califòrnia l’any 1986.

13 de desembre. Homenatge Elizabeth Taylor

Lou (Casey Aflfeck), un ajudant del sheriff d’una ciutat petroliera d’Oklahoma, rep l’encàrrec de expulsar Joyce (Jessica Alba), una prostituta que viu als afores. La trobada serà l’inici d’una relació molt particular.

Adaptació de la novel·la The killer inside me, de Jim Thompson, un dels millors escriptors de novel·la negra del segle passat, la pel·lícula va passar força desaper-cebuda en el moment de la seva estrena, malgrat el seu indubtable interès. La veu en off del protagonista serveix de fil conductor, sempre des de la seva òptica poc fiable, d’una cadena de violència i assassinats desencadenada per un perillós psicòpata sense escrúpols que gaudeix amb el dolor aliè, i més si qui el pateix és una dona. Un retrat esfereïdor de violència de gènere que, en el cas del protago-nista, té arrels en la seva infantesa. El guió de John Curran es manté molt fidel a l’original i serveix a Michael Winterbotton per oferir-nos una obra impactant que farà les delícies dels seguidors del cinema negre i dels fans de Thompson.

Michael WinterbottonEs tracta d’un director anglès habitual al Cineclub. Nascut l’any 1961 a Blackburn, va estudiar cinema a Bristol. Va començar de treballar per a la televisió anglesa en diferents sèries i documentals. Debutà en la direcció cinematogràfica l’any 1995 amb Butterfly kiss, i començà a ser conegut un any desprès per l’adaptació de la novel·la de Thomas Hardy, Jude, a la qual seguiren títols com Welcome to Sara-jevo, Wonderland, 24 Hour Party People, In this world o Génova, premiades en diferents festivals. El demonio bajo la piel és la seva darrera pel·lícula estrenada.

20 de desembre. Sessió núm. 1.113

El demonio bajo la pielThe Killer Inside Me

Michael Winterbottom. EUA-Gran Bretanya-Canadà-Suècia, 2010

Producció: Hero Entertainment, Muse Productions. Guió: John Curran a partir de la

novel·la de Jim Thompson. Fotografia: Marcel Zyskind. Música original: Joel Cadbury

i Melissa Parmenter. Muntatge: Mags Arnold. Durada: 109 min. Intèrprets: Casey

Affleck, Kate Hudson, Jessica Alba, Ned Beatty, Elias Koteas, Tom Bower, Simon Baker.

Els divendres a les 22h a l’Espai de Teatre i Cinema - ETCPreu de les sessions: 4 euros

En una petita localitat de Califòrnia, el doctor Miles (Kevin McCarthy) i la seva promesa Becky (Dana Winter) es troben davant d’un cas inexplicable. Molts dels seus habitants creuen que els seus familiars han canviat radicalment.

Realitzada l’any 1956 en plena guerra freda i quan el senador McCarthy estava acabant la cacera de bruixes a Hollywood, La invasión de los ladrones de cuerpos ha esdevingut un clàssic que ha tingut més de tres remakes dirigits per Philip Kauffman, Abel Ferrara i Oliver Hirschbiegel, respectivament. Filmada en blanc i negre i seguint l’estructura del cinema negre, Siegel ens ofereix la descripció d’una invasió extraterrestre en què unes estranyes plantes suplanten la identitat dels habitants del poble. La narració s’estructura a l’entorn d’un flashback i amb un ritme narratiu in crescendo que no deixa reposar l’espectador. La majoria de les escenes són nocturnes per accentuar la sensació de malson i el muntatge combina els plans emfàtics, la càmera inclinada, els travellings i els primers plans per remarcar-ho.

Don SiegelNeix a Xicago el 25 d’octubre de 1912. Graduat per Cambridge, comença a fer d’actor teatral, activitat que que continua quan torna als Estats Units. L’any 1933 entra a treballar a la Warner Bros com a ajudant de muntatge. L’any 1944 dirigeix alguns documentals i l’any següent guanya l’Oscar al millor curtmetratge docu-mental per Hitler Lives. Això li facilita el debut en el llargmetratge el 1946 amb The Veredict, amb el qual inicia una prolífica filmografia treballant per a les grans productores amb títols com Brigada homicida, El seductor, Harry el sucio o Fuga de Alcatraz. Va morir el 20 d’abril de 1991 a Nipomo, Califòrnia.

7 d’octubre. Homenatge Kevin McCarthy i Dana Wynter

Invasión de los ladrones de cuerposInvasion of the Body Snatchers

Don Siegel. EUA, 1956

Producció: Allied Artists Pictures, Walter Wanger Productions. Guió: Daniel

Mainwaring a partir de l’obra de Jack Finney. Fotografia: Ellsworth Fredericks. Música:

Carmen Dragon. Muntatge: Robert S. Eisen. Durada: 80 min. Intèrprets: Kevin

McCarthy, Dana Wynter, Larry Gates, King Donovan, Carolyn Jones, Jean Willes.

DjangoSergio Corbucci. Itàlia-Espanya, 1966

Producció: B.R.C. Produzione S.r.l., Tecisa. Guió: Sergio Corbucci, Bruno Corbucci,

Franco Rossetti. Fotografia: Enzo Barboni. Música: Luis Bacalov. Muntatge: Nino

Baragli, Sergio Montanari. Durada: 87 min. Intèrprets: Franco Nero, José Bódalo,

Loredana Nusciak, Ángel Álvarez, Gino Pernice, Simón Arriaga.

Django és un personatge estrany que arrossega un taüt. Prop de la frontera mexi-cana rescata una dona jove, Maria, quan era fuetejada per un grup d’homes que pertanyen a una de les dues bandes que lluiten per aconseguir el domini de la zona. Hi tenim la banda de Jackson, un nord-americà racista proper al Ku Klux-Klan, i la del general Hugo Rodríguez, mexicà i revolucionari.

Django és, amb el permís de les obres de Sergio Leone, la pel·lícula més emble-màtica de l’spaghetti western. S’ha convertit en una obra de culte i és una de les pel·lícules de referència de Quentin Tarantino. Django va rebre una classificació “per a majors de 18 anys” a Itàlia degut a la seva violència explícita. El film va patir nombroses retallades, però ara torna en la seva versió original, totalment íntegra i amb la banda sonora original. La pel·lícula es va rodar a Roma i en localitats de Madrid, com La Pedriza i Colmenar Viejo.

Sergio CorbucciNascut a Roma el 1927, era germà del director i guionista Bruno Corbucci. Va començar rodant pèplums de baix pressupost per passar a l’spaghetti western. Un dels seus primers èxits va ser Django (1966), protagonitzada per Franco Nero i convertida ràpidament en una obra cabdal del gènere, imitada i repetida en innom-brables ocasions. Durant els anys 70 i 80 va dirigir nombroses comèdies. Malgrat que durant molts anys se’l va considerar un director de segona categoria, títols com aquesta Django o la cèlebre El gran silencio (1968), l’han convertit en el direc-tor d’spaghetti western més destacat, juntament amb Sergio Leone.

21 d’octubre Homenatge Elizabeth Taylor

Història de tres generacions d’una família establerta per casualitat a l’Europa de l’Est. La de l’avi, un home una mica maldestre que es converteix en capità durant la Segona Guerra Mundial; la del pare, un esportista d’alt nivell i, finalment, la del fill, un taxidermista. El surrealisme i els fets històrics es barregen en un conte de fades de l’excés.

L’obra de l’escriptor hongarès Parti Nagy Lajos i la imaginació febril del tàndem que formen el director, György Pálfi i Zsófia Ruttkay, la seva dona i coguionista, con-vergeixen en les històries que integren Taxidermia, una reflexió sobre el passat i el present d’Hongria. Agut, desmesurat i controvertit, el tercer llargmetratge de Pálfi acompleix el doble objectiu de regirar-nos l’estómac i posar a prova la resistència dels espectadors menys agosarats d’una banda, i de fer-nos passar una bona es-tona a còpia de fantasia visual, de l’altra. Tot plegat, amanit amb una ironia que ens transporta als millors moments dels Monty Python. Un tríptic escatològic ple de bellesa i sensibilitat. Penseu que aquesta definició és contradictòria? La pel·lícula de György Pálfi també ho és.

György PálfiVa estudiar direcció cinematogràfica a l’Acadèmia de Cine i Teatre de Budapest. La seva primera pel·lícula, Hukkle, va guanyar el Premi Fassbinder de l’Acadèmia Europea de Cine, a banda de nombrosos guardons en festivals internacionals. Amb Taxidermia, que va escriure juntament amb la seva dona Zsófia Ruttkay, va guanyar el Premi a la Millor Pel·lícula al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Brussel·les i el guió va ser proclamat el millor projecte a Sundance 2004.

4 de novembre Hn McCarthy i Dana Wynter

Taxidermia György Pálfi. Hungria-Àustria-França, 2006

Producció: Amour Fou Filmproduktion, Eurofilm Stúdió, Katapult Film. Guió: Lajos

Parti Nagy, György Pálfi, Zsófia Ruttkay. Fotografia: Gergely Pohárnok. Música: Albert

Márkos, Amon Tobin. Muntatge: Réka Lemhényi. Durada: 91 min. Intèrprets: Csaba

Czene, Gergely Trócsányi, Marc Bischoff, István Gyuricza, Piroska Molnár, Gábor Máté.

Ventre blancJordi Lara. Catalunya, 2011

Producció: Bubulina Films i Osona Gegantera. Guió: Jordi Lara. Fotografia: Jordi

Crusats. Música original: Jordi lara. Muntatge: Jordi Crusats. Direcció tècnica:

Sergi Lladó. Durada: 119 min. Intèrprets: Xevi Furriols, Enric Andreu, Manel Dot, Xevi

Blancafort, Isabel Gorina, Laia Alberch-Freixa, Dani Tomàs, Pep Simón, Gisela Figueras.

Ventre blanc és una faula crua i subtil sobre altres maneres de buscar la felicitat en la voràgine de la societat actual de consum i aparador. Els protagonistes, les persones reals que porten els capgrossos de Vic i el seu entrenador, s’interpreten a si mateixos en històries de ficció. Una autèntica teràpia cinematogràfica per descobrir la vida que s’amaga dins del capgròs.

El director de Ventre blanc, Jordi Lara, ens proposa una reflexió cinematogràfica sobre l’amor literari, el transcendent i la caducitat de les coses. Tot plegat vist amb el savi passotisme dels vells i la capacitat de fascinació dels infants. Un film reivin-dicatiu, però sense consignes. Lara ens porta amb naturalitat a situacions d’una poesia delirant, però presentades amb una mirada continguda i contemplativa. Un disseny de plans auster i mil·limètric i un temps narratiu ajustat a la discreció i l’espera. La fotografia de Jordi Crusats captura la llum natural d’una ciutat vella que s’ha buidat, per portar-nos a un territori visual a mig camí entre el real i l’oníric.

Jordi LaraDesprés de rodar alguns curts i de publicar la novel·la Una màquina d’espavilar ocells de nit, Lara debuta amb un llargmetratge que, com la seva literatura, pre-senta personatges que malden per ubicar-se en el món d’avui, tot fent atenció a temes fonamentals de la naturalesa humana poc visibles en l’art actual: la fe, la desmemoria o el tendre i inevitable patetisme de l’ésser humà. Novament, el creador ens proposa una forma atemporal de modernitat i de transgressió, mentre ret homenatge a la ciutat de la seva infantesa o a la infantesa de la seva ciutat.

Presentació a càrrec dels seus realitzadors .

18 de novembre. Sessió especial: Pantalla oberta

Una jove parella que s’acaba de casar arriba fins a un estrany i desèrtic hotel de la costa belga, on fan escala en el seu viatge cap a Anglaterra. Creuen que són els únics ocupants de l’hotel, però quan es comença de pondre el sol apareixen dos nous hostes: la comtessa hongaresa Elizabeth Bathory i la seva secretària Llona. La comtessa no triga a obsessionar-se amb els joves, i comença un joc macabre que els portarà a terrenys no explorats de seducció, sadisme i mort.

Apadrinada pel cineasta francès Alain Resnais (parella en aquell temps de la pro-tagonista Delphine Seyrig), la crítica especialitzada la considera una de les millors cintes sobre vampirisme de tots els temps. Uns vampirs allunyats dels estereo-tips comuns del gènere de terror, i portats al límit en una història gòtica carregada d’erotisme magnètic i molta, molta sang. Una barreja perfecta de cinema d’autor i fantàstic, ideal per acompanyar el Festival Julius més sensual.

Harry KümelAntwerp, Bèlgica, 1940. Aquest versàtil realitzador va començar la seva carrera com a cineasta quan només tenia 13 anys, dirigint curts experimentals i documen-tals. Aviat passaria a la televisió com a documentalista, fins que el 1969 s’estrena en el llargmetratge amb el film romàntic L’Amant Anglaise. Juntament amb El Rojo en los Labios, la seva obra més coneguda és la malaltissa cinta de terror Malper-tuis, protagonitzada per Orson Welles. Durant els anys 80 es va centrar de nou en el seu treball com a director de documentals i professor de cinema, fins que, als 90, torna a la ficció amb alguns llargs i una sèrie de TV.

25 de novembre. Sessió especial Julius 2011

El rojo en los labiosLes lèvres rouges

Harry Kümel. Bèlgica-França-Alemanya, 1971

Producció: Showking Films, Maya Films, Ciné Vog Films. Guió: Pierre Drouot, Harry

Kümel i Jean Ferry. Fotografia: Eduard van der Enden. Música original: François de

Roubaix. Muntatge: Denis Bonan, August Verschueren i Hans Zeiler. Durada: 100 min.

Intèrprets: Delphine Seyrig, John Karlen, Danielle Ouimet, Andrea Rau, Paul Esser.

Los perversos rostros de Víctor IsraelDavid Pizarro i Diego López. Espanya, 2010

Producció: Areavisual, S.L. Producciones Videográficas. Guió: David Pizarro i Diego

López. Fotografia: Alberto Calveres i David Pizarro. Muntatge: Alberto Calveres i Ana

Batalla. Durada: 58 minuts. Intervenen: Jordi Grau, Esperanza Roy, Frank Braña, Berta

Cabré, Sebastián D’Arbó, Carla Dey, Antonia Doñate, Ignasi P. Ferré.

Amb una filmografia de gairebé 200 pel·lícules, Víctor Israel es va convertir en un dels actors més representatius del nostre cinema. Va debutar amb Tierra de todos (1961), i a partir d’aquí la seva presència es va fer habitual en el cinema espanyol de subgèngeres. Gairebé sempre va interpretar papers secundaris, aprofitant la seva fesomia tan personal i fotogènica d’ulls convexos i dents esmolades.

Los perversos rostros de Víctor Israel és un viatge per la trajectòria cinemato-gràfica de l’actor Víctor Israel des dels seus inicis fins als seus últims treballs, poc abans de morir. Un recorregut per tots els gèneres cinematogràfics en què va intervenir, ja fos com a secundari o com a protagonista. Tot acompanyat amb testimonis que no dubten a treure del pou de l’oblit tota mena d’anècdotes i a reivindicar una figura poc reconeguda, però digna de menció.

David Pizarro Després de treballar com a fotògraf, participa de forma activa en fanzines, publica-cions de gènere i curtmetratges. El 2006 funda el fanzine Diabolik. Ha col·laborat en revistes com Quatermass i Dirigido por.

Diego López L’any 2005 inicia una aventura com a editor del fanzine de gore i terror El Bu-que Maldito. Des d’aquest moment s’involucra en l’organització de projeccions i col·labora en publicacions especialitzades. Després de treballar en la realització de La sonrisa del lobo, un documental sobre Paul Naschy, roda el seu segon do-cumental: Los perversos rostros de Víctor Israel. Actualment dirigeix la secció Brigadoon del Festival Internacional de Cinema de Sitges.

Presentació a càrrec dels directors de la pel·lícula.

2 de desembre Especial Nadal Elizabeth Ta yl

Harry Stadling està obsessionat amb el Nadal. Des que va descobrir la veritat sobre el Pare Noel va decidir convertir-se en l’autèntic Santa Claus, amb abilla-ment complet (inclòs el trineu i els rens a joc). Com podeu suposar aquesta no és una tasca fàcil, i haurà d’enfrontar-se amb els escèptics i la gent sense esperit nadalenc que se’n burlen i no volen creure-hi. Per a ells té reservats un sac de regals... mortals.

Considerada pel cineasta John Waters com la millor pel·lícula nadalenca de la his-tòria, Christmas Evil va ser un títol avançat a la seva època: era la primera vegada que una cinta de gènere s’atrevia a usar una icona tan intocable com Santa Claus en una cinta que destil·lava humor negre i gore a parts iguals. Després d’aquesta pel·lícula van arribar imitacions com Noche de Paz, Noche de Muerte (1984), però només el film de Lewis Jackson ha sobreviscut el pas del temps i, des de fa molts anys, a diversos cinemes de Los Angeles, la pel·lícula es projecta durant les vacan-ces de Nadal en sessions de matinada, per un públic fidel que se la sap de me-mòria. Christmas Evil va ser batejada com “la perversió nadalenca de Taxi Driver”.

Lewis JacksonApassionat del cinema de terror i suspens, especialment dels films d’Alfred Hitchcock, va realitzar la pel·lícula Christmas Evil (originalment titulada You Better Watch Out) després d’un parell de fosques produccions de sèrie Z distribuïdes únicament en circuits de drive-in de l’Amèrica profunda. Després del fracàs de públic en l’època de l’estrena de la seva pel·lícula, va decidir retirar-se del món del cinema. Va tornar a Hollywood com a assessor amb la pel·lícula The Ghouls (2003), i ara prepara una trilogia de terror sobre psicòpates i mutants radioactius.

16 de desembre. Sessió especial Nadal

Christmas EvilLewis Jackson. EUA,1980

Producció: Edward R. Pressman Film. Guió: Lewis Jackson. Fotografia: Ricardo

Aronovich. Muntatge: Linda Leeds, Corky O’Hara. Durada: 100 min. Intèrprets:

Brandon Maggart, Peter Friedman, Patricia Richardson, Jeffrey DeMunn, Dianne Hull,

Andy Fenwick, Brian Neville,

Els diumenges a les 12h a l’Espai de Teatre i Cinema - ETCPreu de les sessions: 4 euros

Tic TacRosa Vergés. Catalunya, 1997

Producció: Avanti Films S.A. Guió: Edmon Roch, Rosa Vergés. Fotografia: Tomàs

Pladevall. Música: José Manuel Pagán. Muntatge: Raúl Román. Durada: 90 min.

Intèrprets: Marián Aguilera, Ariadna Barthe, Jordi Boixaderas, Nausicaa Bonnín, Judith

Canela.

L’Hèctor, un nen de sis anys espavilat i ple de curiositat, demana als Reis de l’Orient un desig molt especial: vol conèixer l’eternitat. Durant un viatge amb els seus pares a França, el tren s’atura en una misteriosa estació sense nom i l’Hèctor baixa per tirar la seva carta en una bústia real. En aquest moment començarà un viatge pel misteriós domini del temps. Coneix en Bibu i l’Olívia, que el portaran a descobrir el fantàstic món amagat dins els rellotges, el tic-tac de la natura, del fons del mar, de les cases i els campanars.

El tema principal de la pel·lícula és el pas del temps, tant el real com l’imaginari. Ho fa creant tot de personatges i escenaris amb significats diferents. Els espec-tadors entren en un món i un temps imaginari, que no existeix ni ha existit, i Rosa Vergés els proposa un joc per reflexionar sobre el pas del temps, els desi-tjos, l’amistat... Tot embolcallat en un estil visual basat en el teatre infantil i en l’imaginari dels contes.

Rosa VergésA principis dels anys 70 va iniciar una prolífica activitat com a publicista i guionista. Va escriure el guió d’Un parell d’ous (1984), de Francesc Bellmunt, i el 1989 va dirigir el llargmetratge Boom Boom. El 1994 va dirigir el seu segon film, Souvenir, i el 1997 TV3 va estrenar el telefilm musical Tic Tac. A més del seu vessant com a cineasta, entre 1994 i 1998 va ser vicepresidenta segona de l’Acadèmia del Cine-ma Espanyol. També ha exercit la docència i des del 1994 és professora a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya).

Presentació a càrrec de la seva directora.

Dissabte, 1 d’octubre. Entrada gratuïta

Abracadabra: Un bruixot ha robat el sol, la Terra ha quedat a les fosques i els ho-mes estan tristos. Una nena va a la recerca del sol i pel camí es troba amb altres nens de diferents països. Junts alliberen el sol, i amb la llum torna la alegria.

La creació dels ocells: Segons una llegenda dels indis Mimac, al país de l’Acàdia els petits jugaven contents, quan de sobte el Llop Bramador i l’Ós Blanc es van posar a bufar amb fúria. Amb el vent de la tardor i la neu de l’hivern els nens i nenes no podien sortir de les cabanes.

Il·lusió: Sortint de l’escola, un nens juguen al camp voltats d’animals amics. De lluny sona una música i un home estrany apareix; sembla un mag capaç de trans-formar tot el que toca. De cop i volta, el poble es converteix en una tenebrosa ciutat i el nens, captius, fugen espantats.

Taratata: A la desfilada de carrosses tothom vol exhibir-se i presumir. Hi ha tanta gent, que un nen i el seu gos no poden veure res. Quan la festa s’acaba, la imagi-nació del nen crea una desfilada al seu gust, plena de fantasia i tendresa.

Frédérick BackSaar Basin, 1924. Va emigrar a Canadà el 1948 i va estudiar a l’École des Beaux-Arts de Mont-réal. El 1952 va entrar al departament gràfic de Radio-Canadà i hi ha treballat fins avui. És un dels directors de cinema d’animació més destacats del Canadà i ha estat nominat als Oscar en tres ocasions.

16 d’octubre Hn McCarthy i Dana Wynter

Petits contes del QuebecFrédéric Back. Canadà, 1970-77

Producció: Société Radio-Canada. Guió: Frédéric Back i Graeme Ross. Música

original: Normand Roger i Pierre F. Brault. Animació: Frédéric Back. Muntatge:

Thérèse Bernard. Animació.

30 d’octubre Nits de Cinema Oriental

Les quatre estacions d’en LudovicLes 4 saisons dans la vie de Ludovic

Co Hoedeman. Canadà, 2003

Producció: Thérèse Descardi. Guió: Co Hoedeman i Marie-Francie Hébert. Música ori-

ginal: Daniel Lavoie. Animació i càmera: Co Hoedeman. Decoració: Denis Rondeau.

Animació.

Hivern: Neva i un vent d’hivern bufa sobre la casa. L’osset Ludovic voldria anar a jugar a fora amb els altres. “Encara ets massa petit”, li diuen els seus pares, i això el fa sentir sol. Un matí, davant la porta de casa, després forta tempesta, troba una nina al mig de la neu.

Primavera: En Ludovic prepara els seus animalets de paper per sortir a jugar al jardí, però els animals no volen creure, es barallen, en Ludovic s’enfada... Es posa a ploure. Els deixarà que es mullin?

Estiu: Arriba una carta de l’avi que convida en Ludovic a passar uns dies amb ell. L’avi viu al camp, la mare l’hi acompanya. A en Ludovic Ii agrada ajudar a regar les plantes, a donar menjar als aneguets... Però està trist, perquè fa poc que es va morir l’àvia.

Tardor: En Ludovic va al parc a jugar amb la seva mare. Du la pala i la galleda per fer castells de sorra. Se li acosta un osset amb ganes ďempipar, però en Ludovic no entén per què fa tan mala cara.

Co HoedmanVa néixer a Amsterdam el 1940 i va anar al Canadà quan tenia 25 anys. Poc temps després començà a treballar a l’ONF National du Film du Canadà. Després d’una estada a Txecoslovàquia, on perfecciona les tècniques d’animació de les mario-netes, s’interessà per les llegendes dels esquimals i realitzà quatre pel·lícules basades en llegendes inuits. Els seus films s’inspiren en el món de la infantesa: joguines i figures de fusta, roba, sorra i cartró prenen vida a les seves mans.

L’animació és la il·lusió del moviment. És fer que un personatge dibuixat, un ninot o qualsevol altre objecte, prengui moviment, mitjançant imatges estàtiques.

Hi ha moltes tècniques d’animació, les més conegudes potser són els dibuixos animats (considerats animació tradicional o 2D) i el 3D (l’animació de ninots crea-da virtualment per ordinador). La productora I+G Stop Motion, però, es dedica a l’stop motion, una la tècnica d’animació que dóna vida a objectes o ninots. Aquesta tècnica es basa a fer que els ninots interpretin, siguin actors.

Amb l’animació podem crear mons imaginats, llocs increïbles, nous personat-ges... És una tècnica que ens desperta la imaginació, i tot i que moltes vegades l’hem utilitzada per fer passar una mala estona a l’espectador, per fer-li por, també ens ha servit per explicar històries divertides (i educatives) per a tota la família.

La sessió I+G Stop Motion recull algunes d’aquestes històries divertides, ideals per passar una bona estona. Esperem que gaudiu de la nostra selecció de cinema en miniatura!

Anna Solanas i Marc Riba

I+G Stop MotionÉs una productora independent especialitzada en la tècnica d’animació en Stop Motion. Desenvolupa els seus propis projectes i ofereix la seva experiència en projectes audiovisuals com videoclips, espots, sèries i programes de televisió.

Presentació i taller a càrrec d’Anna Solanas i Marc Riba.

13 de novembre Hn McCarthy i Dana Wynte

Recull de curts I+G Stop MotionMarc Riba i Anna Solanas. Catalunya, 2002-11

El negre és el color dels Déus 2002 / 9minEl molí paperer 2004/ 6minLa Lupe i en Bruno 2005/ 5 minSel·lecció d’spots 5 minTritón, el pequeño hechicero 2010/ 8 minGrand Prix 2011 / 8min

Dediquem aquesta sessió del Cineclub Xic, programada dins de les activitats del Festival Julius, a recuperar alguns dels curtmetratges aptes per a tots els públics que han passat pel festival. Hi ha films de gairebé totes les edicions del Juius, que va arrencar el 2003, i estan adreçats, majoritàriament, al públic més jove. Destaca el cinema d’animació, amb propostes de dibuix tradicional, infografia, stop-motion de plastilina, però també hi ha curts d’imatge real, plens de surrealisme i rialles.Aquests són els títols que podreu veure al Petit Julius que su proposem:

LETHARGIA de Marina Jover (JULIUS 2003)

MR. BLABLABIDUL d’Albert Coma Fàbrega (julius 2004)

DIADA NOCTURNA de Francesc Colomer (JULIUS 2006)

LA TOMBA DE BEDÈLIA de Josep Calle (JULIUS 2006)

JAMES BANG de Josep Calle (JULIUS 2007)

EL REMENETA A LA MÀQUINA DEL TEMPS de Joan Puig (JULIUS 2008)

MÀQUINA DEL TEMPS d’Albert Altés (JULIUS 2008)

COC de Gerard López i Xevi Capdevila (JULIUS 2009)

QUALSEVOL NIT POTS SORTIR SOL de Francesc Colomer (JULIUS 2009)

Una sessió petita perquè, com va dir en Grouxo: “Fill meu, la felicitat està feta de petites coses, un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...” Nosaltres hi afegim: “i un petit Julius”.

27 de novembre Sessió especial Julius 2011 Entrada gratuïta

PETIT JULIUSSELECCIÓ DE CURTMETRATGES D’ANTERIORS JULIUSDiversos autors (2003-2010)

11 de desembre. Sessió especial Nadall

L’home de neuDianne Jackson i Jimmy T. Murakami. Gran Bretanya, 1982

Producció: Snowman Enterprises, Channel 4 Television Corporation, TVC London.

Guió: Adaptació de l’obra de Raymond Briggs. Departament artístic: Hilary Audus, Jill

Brooks, Joanna Harrison i Dianne Jackson. Música: Howard Blake. Muntatge: John

Cary. Durada: 26 min. Animació.

The Snowman és un llibre infantil publicat el 1978 per Raymond Briggs. El 1982, Dianne Jackson en va fer una versió animada per a la televisió Channel Four. El film es va convertir en un èxit sense precedents, en un dels preferits dels nens anglesos i cada any, des d’aleshores, es torna a emetre durant les vacances de Nadal. El dibuix amb llapis de colors i la música de Howard Blake, interpretada per l’Orquestra Simfònica de Londres, són els elements més destacats d’aquesta petita obra mestra.

En aquesta sessió, a banda de L’home de la neu, es projectaran altres clàssics del cinema infantil nadalenc, com la versió de Com el Grinch va robar el Nadal del Dr. Seuss, narrada per Boris Karloff.

Dianne JacksonNascuda el 1941, Diane Jackson és una directora anglesa de cinema d’animació amb una extensa carrera. El 1968 va treballar a la pel·lícula dels Beatles The Ye-llow Submarine i va destacar per adaptar amb precisió mil·limètrica l’estil dels il·lustradors de llibres a les versions en pel·lícula. És el cas de L’home de la neu, la seva pel·lícula més destacada. Va morir el 1992, quan preparava la versió animada de les històries de Beatrix Potter.

BUTLLETA: ALTA SOCI

COGNOMS .......................................................................................................................................................................................................NOM ..........................................................................................................

ADREÇA ................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

C. P. ................................................................................................. POBLACIÓ ...................................................................................................................................................................................................................

TEL / MÒBIL ......................................................................................................... E-MAIL ..........................................................................................................................................................................................

He decidit inscriure’m com a soci d’aquesta entitat, i vull domiciliar el pagament de les quotessemestrals de 20,00 € al compte bancari que indico a continuació:

Signatura del Soci

Data:.....................................................................................................................................................................

Entitat Oficina D.C. Núm. de compte

Apartat de Correus núm. 9108500 VICinfo@cineclubvic.com

www.cineclubvic.com

.

Enviar la butlleta amb totes les dades a l’adreça: Cine Club Vic Ap. Correus nº 91 / 08500 VIC

Podeu entregar-la abans de cada sessió a l’espai ETC. Passeig de la Generalitat, 46 de Vic.

La renovació anual del títol de soci serà automàtica sempre que no es comuniqui el contrari.

Els socis tenen accés gratuït a les sessions de dimarts i un 25% de descompte a les sessions de divendres i diumenges.

Espai de Teatre i Cinema – ETC. Passeig de la Generalitat, 46 de Vic

Textos: Quim Crusellas, Toni Carmona, Sergi Calle, Joan Puigdollers, Xevi Dominguez, Montse Batalla i Domingo López. Correcció: Miquel Tuneu. Producció: Sergi Calle. Impremta: Daví-Vic