primers auxilis cat unitats baja

Queda prohibida, llevat d’excepció prevista a la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra sense tenir l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual.

Primers auxilis

Patricia Turón Monge

SantillanaFormación Profesional


Direcció Editorial: Concepción Roldán Gómez

Coordinació de continguts i d’autoria: Ruth García-Moya Sánchez

Autora: Patricia Turón Monge

Edició: Serveis Editorials Víctor Igual, S.L.

Coordinació d’edició:

• Cristina del Canto Fernández

• Raquel Olózaga Mendaña


Estructura de la unitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Introducció i objectius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Unitat 1 . La valoració inicial de l’assistència en urgències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

Mapa conceptual• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

Abans de començar reflexiona sobre... • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

Situació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

Estratègia de resolució• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

1. Els sistemes d’emergències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

2. Els objectius i els límits en primers auxilis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

3. El protocol de transmissió de la informació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

4. Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de triatge simple . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25

5. La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

6. Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les mesures d’autoprotecció personal . . . . . . . . . . 31

7. Els tipus d’accidents i les seves conseqüències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

Resum• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

Avaluació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

Documentació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

Recursos per aprofundir-hi• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

Índex


Unitat 2 . L’aplicació de les tècniques de suport vital . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

Mapa conceptual• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42


Situació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43


1. El reconeixement de la situació de la víctima i l’entorn . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

2. La posada en marxa de les mesures de suport vital . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46

3. L’activació del suport vital bàsic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49

4. L’ús del DEA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56

5. L’actuació davant d’un ennuegament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58

Resum• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

Avaluació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62

Documentació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63


Unitat 3 . L’aplicació de tècniques de primers auxilis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

Mapa conceptual• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66


Situació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67


1. L’actuació davant malalties d’aparició brusca en l’adult . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

2. L’exploració detallada de la víctima . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72

3. La preparació d’una farmaciola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76

4. L’actuació davant lesions als teixits blans més freqüents en l’adult . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78

Resum• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93

Avaluació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94

Documentació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95



Unitat 4 . L’aplicació de tècniques de primers auxilis en cas de traumatismes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97

Mapa conceptual• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98


Situació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99


1. La identificació de lesions traumàtiques als teixits durs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

2. L’aplicació de tècniques d’immobilització i mobilització davant lesions als teixits durs . . . . . . . . . . . . 107

3. La identificació d’una víctima amb politraumatisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114

4. El coneixement dels dispositius i les tècniques d’immobilització i mobilització davant d’un politraumatisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

Resum• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121

Avaluació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122

Documentació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123

Recursos per aprofundir-hi• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124

Unitat 5 . L’aplicació de tècniques de suport psicològic o control de l’estrès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125

Mapa conceptual• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126

Abans de començar reflexiona sobre... • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126

Situació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

Estratègia de resolució• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

1. Les estratègies bàsiques de comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128

2. El perfil psicològic del primer interventor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131

3. L’estrès en situacions d’accidents o emergències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 134

4. L’actuació davant les crisis de pànic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 138

Resum• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143

Avaluació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144

Documentació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 145



Unitat 6 . Els primers auxilis en la infància . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

Mapa conceptual• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148

Abans de començar reflexiona sobre... • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148

Situació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149

Estratègia de resolució• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149

1. Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 150

2. L’aplicació de tècniques de suport vital en la infància . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152

3. L’actuació davant malalties d’aparició sobtada en el nen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157

4. Els primers auxilis en la infància . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161

5. L’atenció als nens que presenten un politraumatisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 178

6. L’actuació davant del nen amb estrès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 180

Resum• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183

Avaluació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 184

Documentació• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 185


Glossari general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 189


Estructura de la unitat

15


Objectius d’aprenentatge:

Conèixer els tipus de sistemes d’emergències i la seva organització funcional.

Entendre els objectius i els límits en primers auxilis.

Aplicar els protocols de transmissió de la informació.

Prioritzar les necessitats d’atenció i tractament en les situacions d’urgència i emergència.

Contribuir a establir una delimitació d’àrees assistencials en cas de catàstrofe.

Desenvolupar mesures de protecció i autoprotecció.

Identifi car els tipus d’accidents i les seves conseqüències.

Familiaritzar-se amb el marc legal i l’ètica professional de l’assistència sanitària d’urgències.

Les situacions d’emergència exigeixen la posada en marxa de tot un seguit de mesures que contribueixin a evitar la mort de la persona accidentada o les conseqüències que puguin afectar la integritat de la seva salut.

Els serveis d’emergències sorgeixen al voltant d’aquesta necessitat amb l’ànim de respondre a la demanda social i satisfer les necessitats de les persones que requereixen una actuació urgent dels serveis sanitaris.

El professional que treballi en atenció sociosanitària ha d’estar preparat per participar en situacions que exigeixen una actuació immediata.

Per fer-ho cal que conegui els objectius i els límits de les actuacions, aprengui a seguir els protocols esta-blerts i col·labori de manera adequada amb l’equip sanitari especialitzat tot duent a terme les tasques que li siguin encomanades.

La valoració inicial de l’assistència en urgències 1Unitat

16


Unitat 1 – La valoració inicial de l'assistència en urgències

Mapa conceptual

Abans de començar refl exiona sobre...

17



Situació

Estratègia de resolució

En Sergi treballa com a tècnic de laboratori en un hospital comarcal i ha decidit enfocar la seva formació laboral cap al món de l’atenció sociosanitària, en concret com a auxiliar d’ajuda a domicili.

Sap que la professió que ha triat demana una gran responsabilitat i per això mateix cal estar ben preparat per dur a terme la seva feina de la manera més efi cient i efi caç possible.

El fet de treballar amb persones que presenten problemes de salut o es troben en situació de dependèn-cia pot suposar que, tot sovint, hagi d’intervenir en situacions d’urgència i emergència. És per això que ha decidit d’especialitzar-se en aquesta matèria i s’ha apuntat a un curs sobre assistència en urgències.

Quina és la teva responsabilitat en cas de trobar-te davant d’una situació d’urgència sanitària?

La persona que es trobi davant d’una situació que requereixi la intervenció immediata dels serveis d’atenció sanitària té una doble responsabilitat: moral i legal.

La primera comporta l’obligació de respondre amb actes que siguin acceptats per la pròpia consciència i pels models de conducta social.

La segona comporta l’obligació de respondre amb actes exigits i contemplats en la legislació que estigui en vigor.

En cas de no complir amb aquestes obligacions, la reclamació pot ser de tipus penal, civil o administrativa.

Cal establir límits en els primers auxilis o tot s’hi val per intentar salvar la vida de la persona?

El socorrista és la persona que s’encarrega de fer les primeres actuacions d’atenció a la víctima abans que hi arribin els serveis sanitaris.

Es tracta d’una fi gura important, perquè de la seva actuació pot dependre la vida de la persona a la qual auxiliï.

Ha de saber reconèixer una emergència i prestar els primers auxilis d’acord amb els protocols i les normes establertes.

Posar límits a les actuacions serà tan important com la posada en marxa d’estratègies, perquè permetrà evi-tar un dany més gran, interferir en la recuperació de la víctima i autoprotegir-se davant possibles riscos.

La valoració inicial

de l’assistència en urgències

MARC LEGAL

Intervenció

Tipus d’accident i conseqüències

Xarxa de transport assistencial

Nivell primari

OrganizacióSistemes d’emergències

Nivell hospitalari

Centre coordinador

Actuació

Objectius i límits

Mesures de protecció i d’autoprotecció

L’acció formativa en la qual participarà en Sergi el capacitarà per fer front a situacions d’urgència i d’emergència. Aviat podrà participar amb desimboltura en qualsevol situació en què sigui necessària la prestació dels primers auxilis.

En Sergi sap que per poder posar en marxa una bona actuació en primers auxilis cal haver-se format prèviament en els aspectes legals i els protocols d’actuació, i conèixer els sistemes d’emergència que intervindran en l’acció i les mesures que cal adoptar en relació amb l’autoprotecció i la protecció de la zona de l’accident.

Per fer això és aconsellable seguir els passos següents:

1 Conèixer els sistemes d’emergències.

2 Entendre els objectius dels primers auxilis i establir límits en les cures.

3 Seguir el protocol de transmissió de la informació establert.

4 Establir prioritats d’actuació i aplicar mètodes de triatge simple.

5 Delimitar àrees d’assistència en cas de catàstrofe.

6 Posar en pràctica mesures de protecció a la zona i mesures d’autoprotecció personal.

7 Diferenciar els tipus d’accident i les seves conseqüències.

Assist

ència

en urg

ències

16



Mapa conceptual

Abans de començar refl exiona sobre...

17



Situació



Sap que la professió que ha triat demana una gran responsabilitat i per això mateix cal estar ben preparat per dur a terme la seva feina de la manera més efi cient i efi caç possible.


Quina és la teva responsabilitat en cas de trobar-te davant d’una situació d’urgència sanitària?







Es tracta d’una fi gura important, perquè de la seva actuació pot dependre la vida de la persona a la qual auxiliï.





MARC LEGAL

Intervenció



Nivell primari


Nivell hospitalari

Centre coordinador

Actuació

Objectius i límits












Assist

ència

en urg

ències

2

3

5

4

6

1

Les unitats d’aquest llibre disposen d’una estructura tancada composta de diversos elements la finalitat dels quals és facilitar l’aprofitament dels continguts teòrics. Els elements que formen cada una de les unitats són:

1 La introducció presenta la matèria que s’abordarà i els seus punts centrals.

2 Els objectius d’aprenentatge enumeren tots els conei-xements i les habilitats que l’alumne haurà adquirit al final de l’estudi de la unitat.

3 El mapa conceptual és un esquema en el qual es mos-tra gràficament la relació que hi ha entre els diferents continguts teòrics de la unitat.

4 L’apartat d’abans de començar reflexiona sobre . . . planteja a l’a lumne qüestions relacionades amb la vida diària i a la vegada amb el contingut de la unitat, i pretén fer una reflexió inicial.

5 La situació de la unitat recrea un escenari professional que s’utilitzarà per il·lustrar els continguts teòrics i per facilitar la comprensió de l’alumne. Està relacionada amb l’estratègia de resolució i l’avaluació.

6 L’estratègia de resolució és la guia per resoldre els problemes plantejats en la situació de la unitat. Enllaça amb la secció anterior i connecta les circums-tàncies del protagonista de la situació amb cada un dels blocs de contingut dels quals es compon la uni-tat: els passos.

7

8


8 Il·lustracions, esquemes, fotografies, taules i gràfics acompanyen els continguts de la unitat i serveixen per presentar-los d’una ma nera més didàctica.

7 Els passos són seccions tancades de contin-gut teòric en les quals es tracten un a un tots els aspectes de la unitat.

9 Els marges de cada pas es completen amb diversos elements de reforç de l’estudi: idees clau, glossari, exemples, sabíeu que..., etc.

10 L’avaluació retorna la situació inicial de la unitat, per demanar a l’alumne que la resol-gui aplicant el que ha après.

18



19



Els serveis d’emergències sorgeixen per poder donar resposta a la demanda de les situa-cions d’urgència i emergència que es generen en la societat.

Estan formats per diverses institucions amb competències en sanitat dotades de metges, infermeres i personal auxiliar sanitari capacitat per a l’actuació en emergències i disposen de mitjans mòbils per donar cobertura a la comunitat en la qual s’actua.

Els sistemes d’emergències han d’estar molt coordinats per tal d’oferir una ac-tuació efi cient.

1.1. Generalitats

El sistema d’emergències es defi neix com «el conjunt de tots els serveis que estan integrats i coordinats per permetre assegurar una resposta completa davant d’una situació d’emer gència».

Els sistemes d’emergències es componen de:

Serveis sanitaris.•

Ciutadans que sol·liciten l’assistència mèdica.•

Serveis de seguretat, rescat i salvament.•

El sistema integral d’urgències és el que posa en marxa tots els serveis que intervenen per auxiliar la víctima i resoldre l’incident o el succés.

Cada servei d’emergències està dotat de recursos materials, humans i organitzatius, i tenen camp d’actuació específi c, organitzat i complementari entre si tant en les prestacions com en els objectius.

En Sergi ha de saber que el servei d’emergències és l’«organització funcional que duu a terme un seguit d’activitats tot fent servir tant dispositius fi xos com mòbils, amb mitjans adaptats i coordinats que s’ini-cien en el mateix moment en què es detecta l’emergència mèdica, se n’analitzen les necessitats, es mobilitzen els diversos dispositius per actuar in situ, es realitza un transport assistit, si s’escau, i s’eva-cua el pacient al centre útil de tractament defi nitiu».

1.2. Els objectius del sistema d’emergències

L’actuació del sistema d’emergències està encaminada a aconseguir els objectius següents:

Disminuir la mortalitat.•

Reduir el nombre de seqüeles greus i irreversibles.•

Disminuir la incidència de complicacions secundàries.•

Millorar el pronòstic de l’evolució de les lesions de les víctimes.•

Disminuir els temps d’hospitalització per permetre una reinserció laboral ràpida.•

Optimitzar els recursos, tot adequant la demanda als recursos que ofereixen les •distintes institucions.

Dur a terme una coordinació efi cient.•

1.3. Els components dels sistemes d’emergència mèdica

Per prestar una assistència efi caç i efectiva en situacions d’emergència, els sistemes sanitaris d’urgències consten de diferents components:

Previsió del component humà.•

Programa de formació.•

Sistema de comunicacions i centre de coordinació.•

Transport primari.•

Serveis d’emergència i categorització d’hospitals.•

Unitats de cures intensives (UCI).•

Serveis responsables de la seguretat ciutadana.•

Participació dels usuaris.•

Accessibilitat a l’assistència.•

Transport interhospitalari.•

Documentació mèdica estandarditzada.•

Educació i informació pública.•

Revisió i avaluació independents.•

Relació dels plans d’assistència amb els plans de catàstrofe.•

Acords de col·laboració amb sistemes veïns.•

1.4. L’organització dels sistemes d’emergència

El sistema d’emergència del nostre país s’organitza en funció de diversos nivells assistencials:

El nivell primari és el servei d’urgències que hi ha als centres de salut (atenció primària). Proporciona l’assistència tant al propi centre com al domicili si el pacient ho requereix, i presta el servei amb un equipa-ment bàsic.

El nivell hospitalari rep els pacients derivats del nivell primari i/o que ha portat el transport assistencial extrahospitalari. Disposa dels mit-jans necessaris i del personal qualifi cat per donar resposta a les necessitats de la persona usuària.

Com menys se satisfacin les necessitats i les demandes dels usuaris del nivell primari, més s’adreçaran directament al nivell hospitalari, la qual cosa provocarà la saturació dels serveis d’urgència hospitalària.

La xarxa de transport assistencial assegura el desplaçament dels mitjans assistencials i el trasllat dels malalts.

Els serveis de transport varien en funció de cada comunitat autò-noma, tot i que en general es componen d’un servei de transport d’ambulàncies que pertany al servei de salut de la comunitat autò-noma competent (números de telèfon: 112 i/o 061), els de Protecció Civil, a càrrec dels ajuntaments, els de bombers i els de les forces i els cossos de seguretat (policia).

1 Els sistemes d’emergències

URGÈNCIES

Un dels objectius d’emergències és reduir el nombre de seqüeles greus i irreversibles

El Consell d’Europa va publicar un informe el 1990 sobre els Serveis d’Emergència mèdica.

Sabíeu que...

Els centres coordinadors han de tenir personal capacitat

Glossari

Urgència sanitàriaProblema o patologia l’evolució de la qual és lenta i no necessàriament mortal, però en la qual la víctima no ha de passar més de sis hores sense que sigui atesa.

Idea clau

Components històrics del sistema integral d’urgències (1973)

Previsió del component humà.•Programa de formació.•Sistema de comunicacions i centre de coordinació.•Transport primari.•Serveis d’emergència i categorització d’hospitals.•Unitats de cures intensives (UCI).•Serveis responsables de la seguretat ciutadana.•Participació dels usuaris.•Accessibilitat a l’assistència.•Transport interhospitalari.•Documentació mèdica estandarditzada.•Educació i informació pública.•Revisió i avaluació independents.•Relació dels plans d’assistència amb els plans de catàstrofe.•Acords de col·laboració amb sistemes veïns.•

22



23



3.2.2. El tractament de la informació i el seguiment

S’acostumen a fer servir uns criteris de classifi cació prèviament establerts (protocols, arbres de decisió, etc.). Finalment, la informació analitzada pel metge coordinador determinarà el tipus d’assistència.

3.2.3. La mobilització dels recursos necessaris

Un cop determinat el tipus d’assistència, es procedirà a mobilitzar els recursos necessaris per atendre la situació d’emergència, tant sanitaris com no sanitaris (ambulància convencio-nal, UVI mòbil, derivació al centre de salut més proper, etc.).

El sistema d’assignació de recursos ha de ser fl exible, ja que dependrà de les circumstàncies de cada moment.

Sempre s’assignarà el recurs més adient, atenent als criteris de rapidesa i efi cièn-cia, ja que en el cas de les emergències les distàncies es mesuren en temps i no pas en quilòmetres.

3.2.4. La coordinació de l’assistència mèdica urgent

Un cop ja s’ha comunitat a l’equip d’assistència concret que vagi al lloc del succés, aquest equip haurà informar al centre coordinador del temps previsible d’arribada, de la situació del trànsit o d’altres dades d’interès.

L’equip que hi intervé, en arribar al lloc del succés, ha de tenir tota la informació sobre el cas que està a punt d’atendre. Els equips d’assistència estan formats per un metge, un infermer, un tècnic i el conductor. Un membre de l’equip informarà al centre coordinador sobre el lloc exacte del succés, el nombre de víctimes, si cal sol·licitar o no ajuda als bombers o a la policia, etc.

3.2.5. La distribució de les víctimes entre els centres hospitalaris

La distribució de les víctimes entre els diversos centres hospitalaris es farà en funció del nombre de víctimes i del tipus de lesions que presentin.

3.2.6. El contacte amb els hospitals receptors

S’intentarà contactar amb els centres sanitaris receptors de les víctimes de la situació d’emergència per informar-los de les lesions que presenten i del seu estat de salut en general.

En Sergi ha de saber com funciona el protocol de transmissió de la informació.

3.3. La posada en marxa del dispositiu d’atenció

Tant les institucions no sanitàries com els serveis sanitaris exerceixen un paper molt impor-tant a l’hora de posar en marxa el dispositiu d’atenció en situacions d’emergència.

3.3.1. La posada en marxa del dispositiu per part de les institucions no sanitàries

Les institucions no sanitàries col·laboraran en la situació d’emergència de diferents mane-res, com ara:

La protecció de la zona on s’ha produït l’incident.•

La senyalització, vigilància i control del trànsit.•

Facilitar l’accés als serveis sanitaris.•

La supervisió i el control del compliment de les normes legals establertes.•

Davant de qualsevol situació d’emergència cal seguir un protocol de transmissió d’infor-mació que va des de l’activació del servei d’emergències mèdiques (SEM) fi ns a la recepció de la víctima a l’hospital de referència.

Aquest protocol és un procés dinàmic en el qual intervenen quatre factors:

La notifi cació de la trucada sanitària.•

La recepció de la trucada al centre coordinador (112).•

La posada en marxa del dispositiu d’atenció.•

La recepció de la víctima a l’hospital de referència.•

3.1. La notifi cació de la trucada sanitària

Un cop es detecta o es presencia una situació d’emergència es procedirà a fer una trucada per donar-ne compte.

La trucada pot ser feta per:

La víctima o testimonis.•

Institucions no sanitàries (cossos i forces de seguretat, bombers, Creu •Roja).


La informació que cal donar quan es fa una trucada sanitària és la següent:

De què es tracta? •

Circumstàncies.•

Tipus d’accident.•

On ha tingut lloc?•

Lloc exacte de l’accident.•

Qui n’ha resultat afectat?•

Estat i nombre de víctimes.•

Hi ha riscos?•

Riscos d’incendis, productes químics, etc.•

3.2. La recepció de la trucada al centre coordinador (112)

Un cop s’ha detectat la situació d’emergència, es posarà en marxa tot un dispositiu per aten-dre les víctimes. Aquest dispositiu consta de diversos passos que es detallen tot seguit.

3.2.1. La recepció de la trucada sol·licitant assistència sanitària

El teleoperador, com a primer interventor del sistema sanitari, s’ocuparà del problema. Pri-mer, tractarà d’identifi car la necessitat real del demandant. Per fer-ho, el teleoperador cal que tingui certes habilitats comunicatives per ser capaç de captar o «traduir» la necessitat real que presenta el demandant.

3 El protocol de transmissió de la informació

Quan es truca a emergències és important donar una informació acurada

Idea clau

El nombre de víctimes serà un factor determinant per dur-ne a terme la distribució entre els diversos centres hospitalaris.

Davant una emergència sempre s’hi enviarà la unitat útil més propera.

26



27



4.3.1. La primera classe de triatge

També anomenada emergència, primera categoria, extrema urgència, etiqueta vermella o prioritat u.

A aquesta categoria pertanyen les víctimes que presenten lesions que han de ser ateses al mateix lloc on han estat identifi cades i només per resoldre les situacions que posen en perill la vida de la víctima, com ara:

Aturada cardiorespiratòria (ACR) presenciada i reversible.•

Obstrucció mecànica de la via aèria.•

Lesions penetrants al tòrax.•

Pneumotòrax a tensió.•

Xoc hipovolèmic molt sever.•

Cremades en una superfície superior al 20%.•

Enverinament per productes químics.•

Complicacions obstètriques actives.•

4.3.2. La segona classe de triatge

També anomenada urgent, de segona categoria, etiqueta groga, molt greu o prioritat dos.Les víctimes presenten lesions que poden trigar a ser ateses, en principi, unes sis hores, la qual cosa permet traslladar la víctima a àrees de socors.

Les lesions principals d’aquest tipus són:

Ferides viscerals.•

Ferides toràciques sense afectació a la ventilació.•

Fractures obertes.•

Abdomen agut.•

Víctimes en coma amb traumatisme cranioencefàlic (TCE) amb focalitat.•

Politraumatismes.•

Cremades amb lesions d’un 20%.•

4.3.3. La tercera classe de triatge

També anomenada no urgent, tercera categoria, etiqueta verda, menys greu o prioritat tres.Les víctimes poden trigar a ser ateses en terminis superiors a sis hores, sense presentar risc de mort.

Les lesions més representatives d’aquest tipus són:

Lesions cerebrals que necessiten descompressió.•

Ferides musculars i fractures d’ossos llargs.•

Contusions toràciques.•

Polifractures i fractures d’ossos curts.•

Luxacions.•

4.2. La classifi cació del triatge sanitari

Hi ha diversos tipus de triatge, segons les víctimes, en funció del dany que els ha ocasionat bé sigui en un centre hospitalari o en el medi on es produeix la catàstrofe o l’accident.

4.2.1. El triatge de catàstrofes

El triatge de catàstrofes consisteix en una classifi cació continuada de les víctimes, tot ade-quant els recursos disponibles a les possibilitats sanitàries. Les prioritats en l’ús dels recursos es faran en funció de criteris quantitatius quant als resultats fi nals.

Els objectius són:

La identifi cació del procés.•

La fi liació de la víctima.•

La presa de decisions segons el nivell de gravetat.•

La presa de decisions està basada en informació incompleta, en un medi hostil i sota pressió emocional davant la presència d’un nombre indeterminat de víctimes.

Amb tot això s’obté una visió general de la víctima, es fa un pronòs-tic del seu estat i s’estableixen prioritats quant al seu tractament i evacuació.

En aquest procés de classifi cació també es duen a terme manio-bres de suport vital (RCP, pressió en punts sagnants, etc.).

4.2.2. El triatge d’urgències i emergències

Aquest tipus de classifi cació o triatge es duu a terme en un servei d’urgències hospitalari o extrahospitalari, on l’atenció es prioritza en funció del grau d’urgència, independentment de l’ordre d’arribada dels pacients, tot establint temps d’espera raonables perquè puguin ser atesos per l’equip mèdic.

Aquesta classifi cació es fa extensible a qualsevol de les diverses baules del sistema sanitari (consultoris, centres de salut, etc.), incloent-hi el centre coordinador d’urgències i emer-gències (triatge telefònic), tot adaptant els recursos d’atenció extrahospitalària, el transport sanitari i els recursos hospitalaris, en funció de cada cas.

En cas d’un avís al 112 per difi cultat respiratòria, el centre coordinador, en funció de la valoració feta telefònicament, posarà en marxa un recurs o un altre. Si la difi cultat respiratòria és entesa com a severa, s’hi enviarà una UVI mòbil, però si sembla de caràcter més lleu, poden enviar-hi un professional sanitari perquè valori in situ la situació, o una ambulància perquè faci el trasllat a un centre hospitalari de refe-rència, o fi ns i tot pot arribar a resoldre’s el problema telefònicament.

4.3. Els tipus de triatge

Generalment, el triatge es divideix en quatre classes, en funció de la gravetat de les lesions i de si la persona està en perill de mort o no.

En Sergi sap que hi ha diversos tipus de triatge i els sap reconèixer, la qual cosa li resultarà realment útil quan hagi de distingir els diferents graus de gravetat de les víctimes, que hauran estat establerts per la persona més experta en emergències en aquest lloc.

El perfi l del responsable de fer el triatge:

Per aplicar un triatge o un altre cal fer un pronòstic de la víctima

Glossari

Emergència sanitàriaPatologia d’aparició brusca en què hi ha un compromís seriós per la vida, l’evolució de la qual desembocaria en la mort en un temps inferior a una hora aproximadament, o que presenta risc de seqüeles irreversibles.

Urgència mèdicaTota condició que en opinió del pacient, la família o de qui assumeix la responsabilitat de la demanda, requereix una atenció immediata.

Glossari

Aturada cardíaca (AC)Situació en què el batec del cor s’atura i va seguit d’una aturada respiratòria i d’anòxia cerebral.

Aturada cardiorespiratòria (ACR)Cessament espontani, no esperat i brusc de la circulació i de la respiració, que pot ser reversible de manera potencial si se segueix la cadena de supervivència.

Aturada respiratòria (AR)Cessament de la respiració espontània. Durant un període curt de temps hi ha batec cardíac.

Idea clau

A partir del segon triatge, les víctimes poden esperar a ser ateses període de temps d’unes sis hores.

38



Avaluació


39


Organitzaciódels sistemesd’emergència

Després d’acabar l’acció formativa, en Sergi ja està preparat per fer front una situació d’urgència o emer-gència sanitària.

Abans de posar en marxa els seus coneixements ha decidit fer una repassada d’alguns dels temes trac-tats a classe.

Per fer-ho, ha decidit elaborar un treball en el qual es resumeixin les qüestions següents:

L’organització dels sistemes d’emergència.•

Les normes generals d’actuació en primers auxilis.•

El protocol de transmissió de la informació.•

El mètode SHORT de triatge.•

Documentació

Els aspectes legals de l’assistència sanitària

En l’àmbit de l’assistència sanitària en urgències s’aplicarà l’ètica professional, la responsabilitat i el marc legal.

L’ètica professional

L’ètica és l’encarregada d’avaluar les accions dels homes, de determinar quines d’aquestes accions són accepta-bles i quines no, però sabent que aquestes accions po-den desa parèixer o modifi car-se al llarg del temps, se-gons com l’espècie humana consensua la seva actitud davant d’ella mateixa i davant la resta del món.

Les persones, en viure en comunitat, es veuen obliga-des a mostrar-se un respecte mutu que s’estableix se-gons uns preceptes tant morals com legals. D’aquesta manera, es conclou que l’ètica s’encarrega de l’estudi del comportament moral dels homes en societat, mentre que la moral és la forma de regular aquesta conducta.

L’ètica professional està basada en principis socials, avenços científi cs i tecnològics, que poden veure’s enfrontats a la moral catòlica (entesa de manera or-todoxa) en diferents temes, com ara l’avortament, l’eutanàsia, etc.

L’actitud del personal sanitari va dirigida cap a aconse-guir les següents fi tes: la promoció de la salut, la preven-ció de la malaltia, la rehabilitació i la cura dels malalts.

Hi ha uns principis ètics generals, pels quals es re-geix el personal sanitari, que són: respecte a la vida; responsabilitat moral de protegir els pacients i el pú-blic en general de pràctiques il·legals, incompetents o deshonestes; responsabilitat moral de la nostra pròpia competència; responsabilitat moral de contribuir al desenvolupament i l’enriquiment de coneixements; i responsabilitat de formar nous professionals.

La responsabilitat

La responsabilitat és l’obligació de respondre per les nostres accions davant de nosaltres mateixos i davant dels altres. La responsabilitat pot ser entesa des de dos àmbits:

El moral: és l’obligació de respondre davant d’ac-•tes morals realitzats de manera conscient, lliure i voluntàriament. La sanció ve imposada per la pròpia societat i la consciència de cadascú.

El legal: és el deute de reparar o satisfer per si •mateix o amb l’ajut d’altres les conseqüències d’un acte tipifi cat com a delicte, culpa o qualse-vol altra causa legal. La reclamació pot ser: penal, civil i administrativa.

Marc legal

El marc jurídic que estableix l’obligació de prestar auxili per part de qualsevol ciutadà està contemplat en el Codi Penal.

Quant als primers auxilis, convé conèixer que la llei no eximeix del desconeixement de no saber com actuar davant d’una situació de urgència, ja que la primera premissa sempre serà alertar el sistema de emergèn-cia, i es contempla en el Codi Penal.

Per a aquestes fi nalitats, el Codi Penal estableix en el Títol IX els delictes o les faltes següents:

DE L’OMISSIÓ DEL DEURE DE SOCORS

Article 195 del Codi Penal.1 .

«El qui no socorri una persona que es trobi desemparada i en perill manifest i greu, quan pugui fer-ho sense risc propi ni de tercers, se l’haurà de castigar amb la pena de multa de tres a dotze mesos.»

«Incorre en les mateixes penes el qui, impedit de prestar auxili, no demani amb urgència auxili aliè.»

«Si la víctima ho és per accident ocasionat for-tuïtament pel qui va ometre l’auxili, la pena és de presó de sis mesos a un any i multa de sis a dotze mesos. Si l’accident es deu a imprudèn-cia, la de presó de sis mesos a dos anys i multa de sis a vint-i-quatre mesos.»


«El professional que, estant-hi obligat, denegui l’assistència sanitària o abandoni els serveis sanitaris, quan de la denegació o abandó se’n derivi un risc greu per a la salut de les persones, ha de ser castigat amb les penes de l’article precedent en la meitat superior i amb la d’inha-bilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofi ci, per un termini de sis mesos a tres anys.»


«El qui per imprudència greu causi la mort d’altri ha de ser castigat, com a reu d’homicidi impru-dent, a la pena de presó d’un a quatre anys.»

Font: Santillana

8

7

10

9


9

11 El resum sintetitza els conceptes que s’han tractat, amb l’objectiu de donar una idea global de la unitat i recordar, alhora, el més important dels continguts.

12 L’apartat de documentació proposa lectures interessants (articles, notícies, fragments de llibres, etc.) amb les quals es pot ampliar el coneixement de l’alumne sobre la matèria de la unitat.

Pàgines complementàriesEl llibre disposa del material següent, que reforça els continguts i proporciona una eina addicional d’avaluació.


40


Recursos per aprofundir-hi

Biblioteca

Pérez Salvador, P. i J. A. Campuzano Fernández-•Colina. Manual de técnicos de transporte sanitario. Madrid: Arán, 2006.Aquest manual explica les tècniques necessàries per dur a terme el transport de ferits o accidentats.

Videoteca

World Trade Center• . Direcció: Oliver Stone. EUA, 2006.En aquesta pel·lícula es pot veure com es fa l’eva-cuació de les persones de la torre del World Trade Center.

Accident de Múltiples Víctimes (AMV)Hom considera que un accident de múltiples víctimes és:

Un esdeveniment d’aparició brusca i inesperada.•Un succés que apareix amb relativa freqüència.•Pot ser resolt mitjançant els sistemes d’emergència locals sense •provocar un desequilibri entre els recursos i les necessitats.

Els accidents es classifi quen en diversos nivells en funció del nombre i de la gravetat de les víctimes:

Nivell I: el succés provoca almenys 3 víctimes crítiques o fi ns a •10 de diversa gravetat.Nivell II: l’incident provoca entre 4 i 10 víctimes crítiques o fi ns •a 25 persones amb lesions de diversa gravetat.Nivell III: tots els incidents que superin el nivell II, tant quant al •nombre de víctimes com en disponibilitat de recursos, i que necessitin recursos extraordinaris. Les actuacions dutes a terme en aquest nivell es divideixen en dues fases:

Actuacions organitzatives: és la primera fase i consisteix a 1. adoptar mesures enfocades a coordinar l’actuació sanitària i controlar l’escenari del succés.Actuacions assistencials: segona fase, en què es duu a terme 2. la classifi cació de les víctimes, les maniobres de suport vital avançat i l’evacuació cap als centres sanitaris.

Enllaços d’interès

http://www .e-mergencia .com/foro/showthread .php?t=16074Article que explica quin és el millor mètode de triatge per a cada ocasió.

http://www .who .int/mediacentre/news/releases/2005/pr18/es/index .htmlArticle que parla sobre l’augment d’accidents i malalties relacionats amb la feina en la societat actual.

36



37



Resum

Els serveis d’emergències sorgeixen per poder donar resposta a la de-manda de les situacions d’urgència i emergència que es generen en la societat.

El sistema d’emergències es defi neix com el conjunt de tots els serveis que estan integrats i coordinats per permetre assegurar una resposta completa davant d’una situació d’emergència.


Els accidents són els successos inesperats que interrompen una acti-vitat o un procés i que causen un dany. Aquest dany pot ser: material, personal i, fi ns i tot, organitzacional, interrompent una activitat que su-posa un benefi ci per a la societat o la persona.

Davant d’una situació d’emergència, el socorrista prestarà atenció im-mediata a una víctima que presenti una malaltia sobtada o una lesió abans de l’arribada dels serveis d’emergència. És la baula entre la vícti-ma i el sistema d’emergència, i per això ha de conèixer:

Els objectius dels primers auxilis.•

Les normes generals.•

Els accidents i les seves conseqüències.•


Els mètodes i tipus de triatge.•

Les àrees assistencials.•

Els mètodes i materials de protecció i autoprotecció.•

Quant als primers auxilis, convé saber que la llei no eximeix del desconeixement de no saber com actuar davant d’una situació d’urgència, ja que la primera premissa sempre serà alertar el sistema d’emergència, i es contempla en el codi penal.

El primer interventor ha d’aprendre a aplicar l’ètica professional, la responsabilitat i la normativa legal en l’àmbit de l’assistència sanitària en urgències.

Els danys aguts ocasionats per l’exposició ràpida a grans dosis de radiació poden provocar la mort d’un subjecte o danys crònics a conseqüència d’una exposició a la radiació a dosis petites, però perllongades en el temps, que pot arribar a provocar malalties com ara la dis-minució de la fertilitat, l’escurçament de la vida, etc.

L’exposició solar sense mesures de protecció provoca danys a la pell i als ulls.

Les radiacions no ionitzants (per exemple, les produïdes pels raigs solars, les emeses per la ràdio, la televisió, els telèfons mòbils, etc.) poden ocasionar distintes lesions en l’organisme en funció de l’exposició i del tipus de radiació al qual s’estigui sotmès.

7.2.8. Les caigudes de persones

Les caigudes poden produir-se de maneres diferents, com ara:

Caigudes de persones a diferent nivell• : quan hi ha la possibilitat que una persona pateixi lesions en caure per sota del nivell en què està.

Caigudes de persones al mateix nivell• : quan una persona pateix lesions en caure al mateix pla on està situada.

Caigudes d’objectes• : quan una persona pateix lesions a conseqüència de l’impacte produït per un objecte en caure-li a sobre, com els ensorra-ments i esfondraments: lesions que pot presentar una persona per la caiguda d’un objecte desplaçat de la seva posició d’equilibri per accions naturals o producte de l’activitat humana.

Caigudes d’objectes en curs de manipulació manual• : quan una persona pateix lesions per la caiguda d’objectes mentre els està manipulant.

7.2.9. El soroll

Hi ha lesions provocades per l’exposició a situacions de soroll, bé siguin sobtades i de gran intensitat o duradores en el temps.

Els treballadors d’obres públiques, per exemple, poden patir lesions provocades pel soroll de les màqui-nes perforadores del terra.

7.2.10. Les vibracions

Quan una persona presenta lesions a causa de les acceleracions a les quals està sotmès el seu cos o part d’ell per un moviment oscil·latori. Per exemple, les vibracions que produeixen alguns cotxes.

7.2.11. La il·luminació

Lesions produïdes per una il·luminació defi cient o excessiva.

Molts accidents de trànsit estan provocats per una il·luminació incorrecta de la via pública.

Les lesions per caigudes són freqüents

Idea clau

La llei de propietat horitzontal prohibeix tant al propietari com a l’arrendatari desenvolupar en el pis o en el local activitats prohibides als estatuts o que resultin perilloses per a la fi nca.

Els hospitals han d’estar preparats per rebre emergències

38



Avaluació


39










Documentació




L’ètica és l’encarregada d’avaluar les accions dels homes, de determinar quines d’aquestes accions són accepta-bles i quines no, però sabent que aquestes accions po-den desa parèixer o modifi car-se al llarg del temps, se-gons com l’espècie humana consensua la seva actitud davant d’ella mateixa i davant la resta del món.


L’ètica professional està basada en principis socials, avenços científi cs i tecnològics, que poden veure’s enfrontats a la moral catòlica (entesa de manera or-todoxa) en diferents temes, com ara l’avortament, l’eutanàsia, etc.

L’actitud del personal sanitari va dirigida cap a aconse-guir les següents fi tes: la promoció de la salut, la preven-ció de la malaltia, la rehabilitació i la cura dels malalts.


La responsabilitat



El legal: és el deute de reparar o satisfer per si •mateix o amb l’ajut d’altres les conseqüències d’un acte tipifi cat com a delicte, culpa o qualse-vol altra causa legal. La reclamació pot ser: penal, civil i administrativa.

Marc legal



Per a aquestes fi nalitats, el Codi Penal estableix en el Títol IX els delictes o les faltes següents:







«El professional que, estant-hi obligat, denegui l’assistència sanitària o abandoni els serveis sanitaris, quan de la denegació o abandó se’n derivi un risc greu per a la salut de les persones, ha de ser castigat amb les penes de l’article precedent en la meitat superior i amb la d’inha-bilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofi ci, per un termini de sis mesos a tres anys.»



Font: Santillana

189


Accident

Succés inesperat que interromp una activitat i causa un dany.

Accident vascular cerebral (ACVA)

Malaltia d’origen vascular que afecta les artèries del cervell del malalt i li provoca trastorns a nivell neurològic, com ara l’afectació de la parla, paràlisi de la meitat del cos, etc.

Alteracions metabòliques

Alteracions que afecten els canvis químics i bio-lògics que es produeixen a les cèl·lules.

Ansietat

Estat d’angoixa.

Antihistamínic

Medicament que contraresta o frena els efectes de les reaccions al·lèrgiques, com ara les picors produïdes per erupcions cutànies; també s’usa per als casos d’ulls plorosos.

Àrea de base

Zona destinada a l’aparcament d’ambulàncies en espera.

Asfíxia

Difi cultat per poder respirar.

Asistòlia

Aturada cardíaca produïda per una fallada del cor, que és incapaç d’impulsar la sang als tei-xits.

Aturada cardíaca (AC)

Situació en què el batec del cor s’atura i va seguit d’una aturada respiratòria i d’anòxia cerebral.

Aturada cardiorespiratòria (ACR)

Cessament espontani, no esperat i brusc de la circulació i de la respiració, que pot ser reversible de manera potencial si se segueix la cadena de supervivència.

Aturada respiratòria (AR)

Cessament de la respiració espontània. Durant un període curt de temps hi ha batec cardíac.

Cadena de la vida en primers auxilis

Quatre baules que garanteixin la supervivència de la víctima. La primera baula és la seguretat de l’escenari; la segona és l’activació del sistema d’emergències mèdiques (SEM); la tercera seria la realització de maniobres de primers auxilis, i l’úl-tima baula és l’evacuació cap a un hospital de referència.

Catàstrofe

Situació que provoca de manera tràgica i despro-porcionada una alteració entre els recursos i les necessitats.

Cefalea

Mal de cap.

Cianosi

Coloració blavenca de la pell i les mucoses per l’absència d’oxigen a la sang.

Cleda

Lloc on es porten els ferits.

Clorhexidina

Antisèptic que s’usa sobre la pell o altres teixits per eliminar o inhibir els microorganismes.

Commoció cerebral

Pèrdua breu de consciència, amb recuperació ràpida i total.

Crepitació

Soroll produït pel xoc de superfícies articulars.

Cures postreanimació

Cures dirigides a prevenir o minimitzar les altera-cions que poden produir-se després d’una ACR, com ara una hemorràgia digestiva, l’aparició de múltiples coàguls per l’organisme, etc.

Glossari general13

11 12

14

13 L’apartat de recursos per aprofundir-hi tan- ca la unitat. Consta de dues parts, la primera es compon de referències bibliogràfiques, pel·lícules, etc., i la segona de llocs web amb documentació d’interès.

14 Un glossari general, situat al final del llibre, permet a l’alumne consultar el significat dels termes més importants que han apare-gut en cada unitat .

10


15 Les idees clau s’encarreguen de recordar els assumptes que es consideren d’interès espe-cial per a l’alumne.

16 Els requadres d’actituds apareixen sempre que s’ha considerat necessari fer ressaltar algun aspecte actitudinal relacionat amb els aspectes teòrics.

17 Els quadres de glossari al marge acompa-nyen la lectura dels continguts per permetre la consulta ràpida d’aquells termes el signifi-cat dels quals l’alumne ha de conèixer per comprendre millor els textos.

18 Els apartats de sabíeu que . . . amplien d’una manera breu la informació de la unitat.

19 Els exemples serveixen perquè l’alumne pu - gui relacionar els coneixements que va ad -quirint amb situacions pràctiques per refor-çar-ne l’assimilació.

20 Els enllaços amb la situació són pistes, refle-xions que enllacen amb la situació real pro-posada al principi de la unitat. La seva funció és relacionar el contingut teòric amb l’exer-cici professional, és a dir, la teoria i la pràctica. D’aquesta manera, l’alumne mai no perd el punt de vista pràctic del que estudia.

Diversos recursosCada unitat disposa de recursos amb un valor pedagògic indubtable, els quals poden aparèixer tant en els marges com en el contingut principal:

14


15


Quan es produeix una catàstrofe cal comptar amb infraestructures en diverses àrees per tal d’aconseguir que l’evacuació de les víctimes sigui tan ràpida i efi caç com sigui possible.

Per això, cal delimitar la zona de la catàstrofe en tres àrees: salvament, socors i àrea de base o estacionament.

Amb la delimitació d’aquestes tres àrees serà més factible dur a terme la classifi cació de les víctimes, així com la preparació i l’evacuació.

Un element primordial és l’hospital de campanya o PMA que es munta en la zona en què hi ha hagut la catàstrofe.

5.1. La delimitació d’àrees

Quan es produeix una catàstrofe el problema més gran amb el qual es troben els serveis d’emergències és l’absència d’infraestructures convencionals.

En aquests casos cal desplegar una àrea assistencial de manera immediata sobre espais concrets, independentment de les condicions mediambientals.

D’aquesta manera s’assegurarà la classifi cació, la preparació de les víctimes i l’evacuació a centres útils de referència. Aquesta àrea està composta, generalment, per tres espais: àrea de salvament, àrea de socors i àrea de base o estacionament.

5.1.1. L’àrea de salvament

L’àrea de salvament és la zona on s’ha produït el succés i on es duu a terme la recerca i el salvament de les víctimes.

Els serveis mèdics només entraran en escena en aquesta àrea quan la seva assistència i el seu suport siguin necessaris en els rescats complicats, essent els encarregats del rescat els serveis especials com ara el cos de bombers.

En aquesta àrea té lloc la «primera roda» d’evacuació fi ns a l’àrea de socors següent.

5.1.2. L’àrea de socors

L’àrea de socors està situada a les immediacions de l’àrea de salvament i és el lloc on es concentraran els ferits (per això també s’anomena «niu de ferits») i se’n farà el triatge.

Els serveis sanitaris desenvolupen la seva activitat en aquesta àrea.

L’àrea de salvament està formada per:

L’àrea de classifi cació, on es fa el triatge de les víctimes.•

La cleda o el lloc on es porten els ferits il·lesos, un cop classifi cats.•

L’espai per socórrer, el punt mèdic avançat (PMA) o hospital de campanya.•

El lloc de càrrega d’ambulàncies.•

En aquesta àrea es proporciona una assistència bàsica o imprescindible per assegurar la vida de les persones durant el seu transport cap a l’hospital de referència.

En Sergi, com que s’ha format en primers auxilis, ha de saber la importància de delimitar àrees davant una catàstrofe.

4.3.4. La quarta classe de triatge

També anomenada no assistència, quarta categoria, etiqueta negra/gris, morts o prioritat quatre.

Les víctimes presenten lesions com ara: ACR no presenciada, TCE amb sortida de massa encefàlica i destrucció multiorgànica.

En aquesta categoria de triatge ja no es pot fer res per salvar la vida de la víctima, per tant, serà el grup amb menys prioritat d’atenció.

El professional haurà de saber identifi car els diferents tipus de nivells assistencials a l’hora de prestar els primers auxilis. D’aquesta manera podrà saber on ha de derivar l’accidentat.

4.4. El mètode SHORT

El mètode SHORT s’utilitza per a la identifi cació i la classifi cació de les víctimes. Per fer-ho, es faran servir unes targetes que han de reunir tot un seguit de característiques:

Ser tan visibles com sigui possible.•

Duradores.•

Amb espai per poder transmetre la informació.•

És molt difícil establir unes normes estandarditzades sobre com fer el triatge, ja que variarà en funció del tipus i la magnitud del succés, del nombre i l’estat de les víctimes, dels recursos assistencials i de les característiques geogràfi ques.

De fet, hi ha aproximadament uns 120 mètodes i models de triatge. El més senzill d’utilitzar per al personal no sanitari, com és el cas dels primers interventors, és el mètode SHORT.

4.4.1. En què consisteix el mètode SHORT

A partir d’una sèrie de preguntes sobre la víctima, se’n pot determinar l’estat de salut i la gravetat que suposen les lesions:

Respira? (Signes de circulació?)

Parla sense dificultati obeeix ordres senzilles?

Pot caminar?

No

Verd

Groc

Vermell

Negre

Sí

Sí

Sí

Entaponament d’hemorràgies

Glossari

Cadena de la vida en primers auxilisQuatre baules que garanteixin la supervivència de la víctima. La primera baula és la seguretat de l’escenari; la segona és l’activació del sistema d’emergències mèdiques (SEM); la tercera seria la realització de maniobres de primers auxilis, i l’última baula és l’evacuació cap a un hospital de referència.

5 La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe

Glossari

CatàstrofeSituació que provoca de manera tràgica i desproporcionada una alteració entre els recursos i les necessitats.

CledaLloc on es porten els ferits.

Idea clau


12


13




A aquesta categoria pertanyen les víctimes que presenten lesions que han de ser ateses al mateix lloc on han estat identifi cades i només per resoldre les situacions que posen en perill la vida de la víctima, com ara:















Abdomen agut.•











Luxacions.•

4.2. La classifi cació del triatge sanitari



El triatge de catàstrofes consisteix en una classifi cació continuada de les víctimes, tot ade-quant els recursos disponibles a les possibilitats sanitàries. Les prioritats en l’ús dels recursos es faran en funció de criteris quantitatius quant als resultats fi nals.

Els objectius són:

La identifi cació del procés.•

La fi liació de la víctima.•




En aquest procés de classifi cació també es duen a terme manio-bres de suport vital (RCP, pressió en punts sagnants, etc.).


Aquest tipus de classifi cació o triatge es duu a terme en un servei d’urgències hospitalari o extrahospitalari, on l’atenció es prioritza en funció del grau d’urgència, independentment de l’ordre d’arribada dels pacients, tot establint temps d’espera raonables perquè puguin ser atesos per l’equip mèdic.

Aquesta classifi cació es fa extensible a qualsevol de les diverses baules del sistema sanitari (consultoris, centres de salut, etc.), incloent-hi el centre coordinador d’urgències i emer-gències (triatge telefònic), tot adaptant els recursos d’atenció extrahospitalària, el transport sanitari i els recursos hospitalaris, en funció de cada cas.

En cas d’un avís al 112 per difi cultat respiratòria, el centre coordinador, en funció de la valoració feta telefònicament, posarà en marxa un recurs o un altre. Si la difi cultat respiratòria és entesa com a severa, s’hi enviarà una UVI mòbil, però si sembla de caràcter més lleu, poden enviar-hi un professional sanitari perquè valori in situ la situació, o una ambulància perquè faci el trasllat a un centre hospitalari de refe-rència, o fi ns i tot pot arribar a resoldre’s el problema telefònicament.




El perfi l del responsable de fer el triatge:


Glossari



Glossari




Idea clau



Sabíeu que...

15

20

16

18

17

19


Primers auxilis

13



Conèixer les funcions bàsiques del primer interventor en la cadena de supervi vència.

Capacitar el personal no sanitari en la realització de tècniques de supervivència bàsica.

Reconèixer i saber manejar les diferents situacions d’urgència.

Adquirir coneixements bàsics de mobilització i immobilització en primers auxilis.

Reconèixer els signes i símptomes de l’estrès, així com posar en marxa tècniques adequa-des de control d’estrès davant una situació d’urgència o emergència.

Conèixer les peculiaritats anatomicofisiològiques que es donen en l’etapa de la infància, per poder aplicar correctament les tècniques de primers auxilis en els nens.

IntroduccióLes primeres actuacions o cures que portarà a terme el socorrista abans de l’arribada dels serveis d’emergència són crucials per evitar la mort de la persona accidentada o l’agreujament de lesions que podrien afectar la integritat de la seva salut. Per això cal que el socorrista conegui els objectius i els límits de les actuacions i col·labori de manera adequada amb l’equip sanitari especialitzat fent les tasques que li encomanin.

La primera norma en primers auxilis és conservar la calma en tot moment, i, posteriorment, cal conèi-xer el protocol del Suport Vital Bàsic (SVB), en el qual es posa en marxa l’anomenada cadena de supervivència, que consisteix a protegir, alertar i posar en marxa el Suport Vital Bàsic (valoració primà-ria i actuació). Una vegada s’ha comprovat que la vida de la víctima no està en perill, es duu a terme una valoració secundària, més detallada. En tot moment cal donar prioritat a les lesions que posen en perill la vida: aturada cardiorespiratòria (ACR), hemorràgies, enverinament, commoció i xoc.

Les víctimes que presenten politrauma tenen la peculiaritat, pel que fa a les lesions anteriors, que el traumatisme o els traumatismes posen en perill greu la vida de la persona si no s’actua de forma immediata i correcta, i és de vital importància saber com actuar i saber què no s’ha de fer.

Una vegada es coneixen la causa i la lesió és convenient, com a primers interventors, haver estat ensinistrats en tècniques bàsiques d’immobilització i mobilització. Les mobilitzacions que fa un pri-mer interventor es porten a terme quan no queda cap més remei. És molt important recordar que una víctima amb politrauma no s’ha de mobilitzar mai.

Tota emergència originarà una situació d’estrès, tant per a la víctima com per a l’interventor. Per això conèixer i posar en marxa habilitats de control d’estrès és fonamental per disminuir les seqüeles psicològiques que solen aparèixer després de solucionar el problema estrictament mèdic.

Finalment cal fer una menció especial als nens, perquè estan en els seus primers moments del desenvo-lupament i tenen una anatomia i una fisiologia diferents a les de les persones d’edats més avançades.

15



Conèixer els tipus de sistemes d’emergències i la seva organització funcional.

Entendre els objectius i els límits en primers auxilis.

Aplicar els protocols de transmissió de la informació.

Prioritzar les necessitats d’atenció i tractament en les situacions d’urgència i emergència.

Contribuir a establir una delimitació d’àrees assistencials en cas de catàstrofe.

Desenvolupar mesures de protecció i autoprotecció.

Identificar els tipus d’accidents i les seves conseqüències.

Familiaritzar-se amb el marc legal i l’ètica professional de l’assistència sanitària d’urgències.

Les situacions d’emergència exigeixen la posada en marxa de tot un seguit de mesures que contribueixin a evitar la mort de la persona accidentada o les conseqüències que puguin afectar la integritat de la seva salut.

Els serveis d’emergències sorgeixen al voltant d’aquesta necessitat amb l’ànim de respondre a la demanda social i satisfer les necessitats de les persones que requereixen una actuació urgent dels serveis sanitaris.

El professional que treballi en atenció sociosanitària ha d’estar preparat per participar en situacions que exigeixen una actuació immediata.

Per fer-ho cal que conegui els objectius i els límits de les actuacions, aprengui a seguir els protocols esta-blerts i col·labori de manera adequada amb l’equip sanitari especialitzat tot duent a terme les tasques que li siguin encomanades.

La valoració inicial de l’assistència en urgències 1Unitat

16



Mapa conceptual

Abans de començar reflexiona sobre... Quina és la teva responsabilitat en cas de trobar-te davant d’una situació d’urgència sanitària?







Es tracta d’una figura important, perquè de la seva actuació pot dependre la vida de la persona a la qual auxiliï.





MARC LEGAL

Intervenció



Nivell primari


Nivell hospitalari

Centre coordinador

Actuació

Objectius i límits


17



Situació



Sap que la professió que ha triat demana una gran responsabilitat i per això mateix cal estar ben preparat per dur a terme la seva feina de la manera més eficient i eficaç possible.












Assist

ència

en urg

ències

18



Els serveis d’emergències sorgeixen per poder donar resposta a la demanda de les situa-cions d’urgència i emergència que es generen en la societat.


Els sistemes d’emergències han d’estar molt coordinats per tal d’oferir una ac-tuació eficient.

1.1. Generalitats

El sistema d’emergències es defineix com «el conjunt de tots els serveis que estan integrats i coordinats per permetre assegurar una resposta completa davant d’una situació d’emer gència».

Els sistemes d’emergències es componen de:


Ciutadans que sol·liciten l’assistència mèdica.•

Serveis de seguretat, rescat i salvament.•

El sistema integral d’urgències és el que posa en marxa tots els serveis que intervenen per auxiliar la víctima i resoldre l’incident o el succés.

Cada servei d’emergències està dotat de recursos materials, humans i organitzatius, i tenen camp d’actuació específic, organitzat i complementari entre si tant en les prestacions com en els objectius.

En Sergi ha de saber que el servei d’emergències és l’«organització funcional que duu a terme un seguit d’activitats tot fent servir tant dispositius fixos com mòbils, amb mitjans adaptats i coordinats que s’ini-cien en el mateix moment en què es detecta l’emergència mèdica, se n’analitzen les necessitats, es mobilitzen els diversos dispositius per actuar in situ, es realitza un transport assistit, si s’escau, i s’eva-cua el pacient al centre útil de tractament definitiu».

1.2. Els objectius del sistema d’emergències

L’actuació del sistema d’emergències està encaminada a aconseguir els objectius següents:

Disminuir la mortalitat.•

Reduir el nombre de seqüeles greus i irreversibles.•

Disminuir la incidència de complicacions secundàries.•

Millorar el pronòstic de l’evolució de les lesions de les víctimes.•

Disminuir els temps d’hospitalització per permetre una reinserció laboral ràpida.•

Optimitzar els recursos, tot adequant la demanda als recursos que ofereixen les •distintes institucions.

Dur a terme una coordinació eficient.•

1 Els sistemes d’emergències

URGÈNCIES

Un dels objectius d’emergències és reduir el nombre de seqüeles greus i irreversibles

Glossari

Urgència sanitàriaProblema o patologia l’evolució de la qual és lenta i no necessàriament mortal, però en la qual la víctima no ha de passar més de sis hores sense que sigui atesa.

19



1.3. Els components dels sistemes d’emergència mèdica

Per prestar una assistència eficaç i efectiva en situacions d’emergència, els sistemes sanitaris d’urgències consten de diferents components:

Previsió del component humà.•

Programa de formació.•

Sistema de comunicacions i centre de coordinació.•

Transport primari.•

Serveis d’emergència i categorització d’hospitals.•

Unitats de cures intensives (UCI).•

Serveis responsables de la seguretat ciutadana.•

Participació dels usuaris.•

Accessibilitat a l’assistència.•

Transport interhospitalari.•

Documentació mèdica estandarditzada.•

Educació i informació pública.•

Revisió i avaluació independents.•

Relació dels plans d’assistència amb els plans de catàstrofe.•

Acords de col·laboració amb sistemes veïns.•

1.4. L’organització dels sistemes d’emergència

El sistema d’emergència del nostre país s’organitza en funció de diversos nivells assistencials:

El nivell primari és el servei d’urgències que hi ha als centres de salut (atenció primària). Proporciona l’assistència tant al propi centre com al domicili si el pacient ho requereix, i presta el servei amb un equipa-ment bàsic.

El nivell hospitalari rep els pacients derivats del nivell primari i/o que ha portat el transport assistencial extrahospitalari. Disposa dels mit-jans necessaris i del personal qualificat per donar resposta a les necessitats de la persona usuària.

Com menys se satisfacin les necessitats i les demandes dels usuaris del nivell primari, més s’adreçaran directament al nivell hospitalari, la qual cosa provocarà la saturació dels serveis d’urgència hospitalària.

La xarxa de transport assistencial assegura el desplaçament dels mitjans assistencials i el trasllat dels malalts.

Els serveis de transport varien en funció de cada comunitat autò-noma, tot i que en general es componen d’un servei de transport d’ambulàncies que pertany al servei de salut de la comunitat autò-noma competent (números de telèfon: 112 i/o 061), els de Protecció Civil, a càrrec dels ajuntaments, els de bombers i els de les forces i els cossos de seguretat (policia).


Sabíeu que...

Els centres coordinadors han de tenir personal capacitat

20



També s’integren en aquesta xarxa el transport sanitari privat concertat amb les comunitats autònomes o el de les companyies d’asse gu rances mèdiques privades.

El centre coordinador s’encarrega de centralitzar la demanda, tot oferint la màxima accessi-bilitat a través d’un número únic, el 112.

El centre coordinador disposa de personal capacitat i de mitjans i protocols preestablerts per analitzar la demanda i prendre decisions de manera ràpida i uniforme, en funció de la magnitud de cada problema.

Legalment té la responsabilitat de coordinar els diferents nivells i és l’únic autoritzat per ordenar la intervenció dels mitjans mòbils.

El centre coordinador té la possibilitat de conèixer en temps real l’estat dels recursos i la seva capacitat d’expansió.

El professional haurà de saber identificar els diferents tipus de nivells assistencials a l’hora de prestar els primers auxilis. D’aquesta manera podrà saber on ha de derivar l’accidentat.

La qualitat que tingui el sistema d’emergències d’un territori dependrà d’aquests factors:

Educació de la població.•

Informació de la població.•

Participació dels ciutadans en el sistema.•

Mitjans d’informació pública.•

Cossos de rescat i seguretat ciutadana.•

En Sergi sempre recordarà el 112 com el número que l’ajudarà davant qualsevol tipus d’emergència.

Idea clau

112Número únic, fàcil de memoritzar, gratuït i de resposta ràpida.

21



El socorrista és l’encarregat d’oferir l’atenció immediata a una víctima que presenti una malaltia sobtada o una lesió abans de l’arribada dels serveis d’emergència. El socorrista és, per tant, la baula entre la víctima i el sistema d’emergència.

S’ha de tenir clar que el socorrista, en cap cas, reemplaça el metge, que ha d’evitar sentir pànic i que també té l’obligació d’autoprotegir-se.

2.1. Els objectius dels primers auxilis

Per prestar els primers auxilis cal conèixer els objectius que s’han de tenir en compte davant qualsevol situació d’urgència o emergència, com ara: protegir la vida, evitar un dany més gran, afavorir la recuperació de la víctima i assegurar-ne el trasllat.

2.2. Les normes generals davant dels primers auxilis

És convenient que davant d’una emergència tothom que hi intervé actuï de la mateixa ma-nera. Per això resulta del tot beneficiós tenir les normes generals d’actuació següents:

Reconèixer l’emergència.•

Si no se sap què fer, és millor no fer res.•

Conservar la calma per poder actuar amb serenitat i rapidesa.•

Evitar aglomeracions al voltant de l’accident i actuar amb fermesa.•

Analitzar les condiciones de l’entorn abans d’intervenir-hi dedicant deu segons a ava-•luar la situació de l’escenari, observar si és segur i valorar si hi ha cap perill per al socorrista, la víctima o terceres persones.

Cal evitar el sobreaccident, tot eliminant qualsevol risc susceptible de provocar un •nou accident.

No s’ha d’allunyar del costat de la víctima. Si s’està sol, cal demanar ajuda.•

Avisar l’assistència professional i tranquil·litzar el ferit.•

No moure innecessàriament la víctima i no administrar-li cap medicament.•

No donar cap líquid a víctimes amb alteració del nivell de la consciència.•

No fer comentaris sobre l’estat que presenta la víctima, tot i que estigui inconscient.•

No lluitar contra allò impossible. Quan el socorrista ha fet durant deu minuts la reani-•mació cardiopulmonar (RCP) sense obtenir-ne cap resultat, caldrà interrompre les maniobres per recuperar la víctima. S’actuarà de la mateixa manera quan la víctima presenta lesions com una decapitació, l’aixafament del cap, etc.

Mantenir la víctima en posició de seguretat fins a l’arribada dels serveis d’emergència.•

Informar del que ha passat i de l’estat de la víctima als serveis d’emergències.•

El comportament general en primers auxilis és observar, protegir, alertar, socórrer i informar.

En Sergi, com que té coneixements en primers auxilis, sap quin ha de ser el seu comportament davant d’un accident o d’una emergència: observar, protegir, alertar, socórrer i informar.

2 Els objectius i els límits en primers auxilis

Idea clau

Prestar els primers auxilis no reemplaça el metge.

Glossari

RCP (Reanimació cardiopulmonar)Seguit de pautes i maniobres estandarditzades i de desenvolupament seqüencial, la finalitat de les quals és substituir i restablir la respiració i la circulació espontànies per aportar oxigen al cervell fins que arribin els mitjans avançats.

22



Davant de qualsevol situació d’emergència cal seguir un protocol de transmissió d’infor-mació que va des de l’activació del servei d’emergències mèdiques (SEM) fins a la recepció de la víctima a l’hospital de referència.

Aquest protocol és un procés dinàmic en el qual intervenen quatre factors:

La notificació de la trucada sanitària.•

La recepció de la trucada al centre coordinador (112).•

La posada en marxa del dispositiu d’atenció.•

La recepció de la víctima a l’hospital de referència.•

3.1. La notificació de la trucada sanitària

Un cop es detecta o es presencia una situació d’emergència es procedirà a fer una trucada per donar-ne compte.

La trucada pot ser feta per:

La víctima o testimonis.•

Institucions no sanitàries (cossos i forces de seguretat, bombers, Creu •Roja).


La informació que cal donar quan es fa una trucada sanitària és la següent:

De què es tracta? •

Circumstàncies.•

Tipus d’accident.•

On ha tingut lloc?•

Lloc exacte de l’accident.•

Qui n’ha resultat afectat?•

Estat i nombre de víctimes.•

Hi ha riscos?•

Riscos d’incendis, productes químics, etc.•

3.2. La recepció de la trucada al centre coordinador (112)

Un cop s’ha detectat la situació d’emergència, es posarà en marxa tot un dispositiu per aten-dre les víctimes. Aquest dispositiu consta de diversos passos que es detallen tot seguit.

3.2.1. La recepció de la trucada sol·licitant assistència sanitària

El teleoperador, com a primer interventor del sistema sanitari, s’ocuparà del problema. Pri-mer, tractarà d’identificar la necessitat real del demandant. Per fer-ho, el teleoperador cal que tingui certes habilitats comunicatives per ser capaç de captar o «traduir» la necessitat real que presenta el demandant.

3 El protocol de transmissió de la informació

Quan es truca a emergències és important donar una informació acurada

23



3.2.2. El tractament de la informació i el seguiment

S’acostumen a fer servir uns criteris de classificació prèviament establerts (protocols, arbres de decisió, etc.). Finalment, la informació analitzada pel metge coordinador determinarà el tipus d’assistència.

3.2.3. La mobilització dels recursos necessaris

Un cop determinat el tipus d’assistència, es procedirà a mobilitzar els recursos necessaris per atendre la situació d’emergència, tant sanitaris com no sanitaris (ambulància convencio-nal, UVI mòbil, derivació al centre de salut més proper, etc.).

El sistema d’assignació de recursos ha de ser flexible, ja que dependrà de les circumstàncies de cada moment.

Sempre s’assignarà el recurs més adient, atenent als criteris de rapidesa i eficièn-cia, ja que en el cas de les emergències les distàncies es mesuren en temps i no pas en quilòmetres.

3.2.4. La coordinació de l’assistència mèdica urgent

Un cop ja s’ha comunitat a l’equip d’assistència concret que vagi al lloc del succés, aquest equip haurà informar al centre coordinador del temps previsible d’arribada, de la situació del trànsit o d’altres dades d’interès.

L’equip que hi intervé, en arribar al lloc del succés, ha de tenir tota la informació sobre el cas que està a punt d’atendre. Els equips d’assistència estan formats per un metge, un infermer, un tècnic i el conductor. Un membre de l’equip informarà al centre coordinador sobre el lloc exacte del succés, el nombre de víctimes, si cal sol·licitar o no ajuda als bombers o a la policia, etc.

3.2.5. La distribució de les víctimes entre els centres hospitalaris

La distribució de les víctimes entre els diversos centres hospitalaris es farà en funció del nombre de víctimes i del tipus de lesions que presentin.

3.2.6. El contacte amb els hospitals receptors

S’intentarà contactar amb els centres sanitaris receptors de les víctimes de la situació d’emergència per informar-los de les lesions que presenten i del seu estat de salut en general.

En Sergi ha de saber com funciona el protocol de transmissió de la informació.

3.3. La posada en marxa del dispositiu d’atenció

Tant les institucions no sanitàries com els serveis sanitaris exerceixen un paper molt impor-tant a l’hora de posar en marxa el dispositiu d’atenció en situacions d’emergència.

3.3.1. La posada en marxa del dispositiu per part de les institucions no sanitàries

Les institucions no sanitàries col·laboraran en la situació d’emergència de diferents mane-res, com ara:

La protecció de la zona on s’ha produït l’incident.•

La senyalització, vigilància i control del trànsit.•

Facilitar l’accés als serveis sanitaris.•

La supervisió i el control del compliment de les normes legals establertes.•

Idea clau

El nombre de víctimes serà un factor determinant per dur-ne a terme la distribució entre els diversos centres hospitalaris.

24



3.3.2. La posada en marxa del dispositiu per part dels serveis sanitaris

Els serveis sanitaris, per la seva banda, són els encarregats d’atendre les víctimes d’acord amb un determinat protocol que consta de diversos punts:

L’aproximació al lloc de l’accident pel camí més segur, ràpid i curt, en aquest ordre.•

La composició del lloc d’assistència.•

L’aïllament del lloc i la informació al centre coordinador sobre:•

Les dimensions del sinistre.•

El nombre de víctimes.•

Els riscos afegits.•

Les necessitat de reforços.•

Els accessos. •

L’avaluació, diagnòstic i tractament • in situ de la víctima o víctimes.

L’estabilització i l’evacuació de les víctimes de la manera més adequada i amb els •mitjans necessaris a un hospital de referència.

3.4. La recepció de la víctima a l’hospital de referència

Un cop la víctima hagi estat traslladada a un hospital de referència, es procedirà de la ma-nera següent:

Acollida.•

Diagnòstic.•

Tractaments. •

Idea clau

Davant una emergència cal fer servir el mitjà de transport més adient.

25



El triatge es defineix com el procediment destinat a obtenir una classificació de les víctimes en unes determinades categories en funció del pronòstic vital per, d’aquesta manera, poder prioritzar-ne l’atenció i el tractament.

Aquestes prioritats sempre es prenen d’acord amb la relació recursos/necessitats.

El triatge sanitari consisteix en un sistema de classificació de les víctimes on es té en compte la priorització de l’assistència segons el grau d’urgència, avaluat mitjançant una escala d’urgència.

Aquests dos factors, la classificació de les víctimes i la seva avaluació, formen part d’un ma-teix procés, l’acció del qual es veurà marcada en funció del nombre de víctimes que es clas-sificaran, la urgència vital que mostren i els recursos disponibles al lloc on es duu a terme l’acció.

4.1. La metodologia del triatge

El triatge, com a mètode de classificació de víctimes, ha de seguir un protocol compartit per tothom, tot i que hi hagi maneres diferents de dur a terme aquesta classificació.

Perquè el triatge sigui eficaç ha de ser:

Ràpid• : per regla general s’estima que per classificar les víctimes cal dedicar un temps de:

30 segons per a una víctima morta.•

1 minut per a una víctima lleu.•

2 minuts per a una víctima greu.•

Complet• : per dur a terme una correcta valoració de la víctima cal retirar els apòsits, els embenatges, les peces de roba i, si és possible, despullar els ferits.

Precís i segur• : els errors poden ser fatals.

Per fer un triatge de manera òptima, el responsable ha de tenir un determinat perfil o unes determinades característiques, com ara:

Experiència en emergències.•

Sentit clínic i psicosocial.•

Formació multidisciplinar.•

Qualitats personals, com ara:•

Do de comandament.•

Serenitat.•

Capacitat d’organització.•

Imaginació.•

En Sergi ha de saber que el triatge, com a mètode de classificació de víctimes, segueix un protocol uni-versal i que perquè sigui efectiu ha de ser ràpid, complet, precís i segur.

4 Les prioritats d’actuació en múltiples víctimes. Els mètodes de triatge simple

La classificació de les víctimes

Hora Pols Respiració

Conscient:Conscient-Desorientat:Inconscient:

26



4.2. La classificació del triatge sanitari



El triatge de catàstrofes consisteix en una classificació continuada de les víctimes, tot ade-quant els recursos disponibles a les possibilitats sanitàries. Les prioritats en l’ús dels recursos es faran en funció de criteris quantitatius quant als resultats finals.

Els objectius són:

La identificació del procés.•

La filiació de la víctima.•




En aquest procés de classificació també es duen a terme manio-bres de suport vital (RCP, pressió en punts sagnants, etc.).


Aquest tipus de classificació o triatge es duu a terme en un servei d’urgències hospitalari o extrahospitalari, on l’atenció es prioritza en funció del grau d’urgència, independentment de l’ordre d’arribada dels pacients, tot establint temps d’espera raonables perquè puguin ser atesos per l’equip mèdic.

Aquesta classificació es fa extensible a qualsevol de les diverses baules del sistema sanitari (consultoris, centres de salut, etc.), incloent-hi el centre coordinador d’urgències i emer-gències (triatge telefònic), tot adaptant els recursos d’atenció extrahospitalària, el transport sanitari i els recursos hospitalaris, en funció de cada cas.

En cas d’un avís al 112 per dificultat respiratòria, el centre coordinador, en funció de la valoració feta telefònicament, posarà en marxa un recurs o un altre. Si la dificultat respiratòria és entesa com a severa, s’hi enviarà una UVI mòbil, però si sembla de caràcter més lleu, poden enviar-hi un professional sanitari perquè valori in situ la situació, o una ambulància perquè faci el trasllat a un centre hospitalari de refe-rència, o fins i tot pot arribar a resoldre’s el problema telefònicament.





Glossari



27





A aquesta categoria pertanyen les víctimes que presenten lesions que han de ser ateses al mateix lloc on han estat identificades i només per resoldre les situacions que posen en perill la vida de la víctima, com ara:















Abdomen agut.•











Luxacions.•

Glossari




Idea clau


28



4.3.4. La quarta classe de triatge

També anomenada no assistència, quarta categoria, etiqueta negra/gris, morts o prioritat quatre.

Les víctimes presenten lesions com ara: ACR no presenciada, TCE amb sortida de massa encefàlica i destrucció multiorgànica.

En aquesta categoria de triatge ja no es pot fer res per salvar la vida de la víctima, per tant, serà el grup amb menys prioritat d’atenció.

4.4. El mètode SHORT

El mètode SHORT s’utilitza per a la identificació i la classificació de les víctimes. Per fer-ho, es faran servir unes targetes que han de reunir tot un seguit de característiques:

Ser tan visibles com sigui possible.•

Duradores.•

Amb espai per poder transmetre la informació.•

És molt difícil establir unes normes estandarditzades sobre com fer el triatge, ja que variarà en funció del tipus i la magnitud del succés, del nombre i l’estat de les víctimes, dels recursos assistencials i de les característiques geogràfiques.

De fet, hi ha aproximadament uns 120 mètodes i models de triatge. El més senzill d’utilitzar per al personal no sanitari, com és el cas dels primers interventors, és el mètode SHORT.

4.4.1. En què consisteix el mètode SHORT

A partir d’una sèrie de preguntes sobre la víctima, se’n pot determinar l’estat de salut i la gravetat que suposen les lesions:

Respira? (Signes de circulació?)

Parla sense dificultati obeeix ordres senzilles?

Pot caminar?

No

Verd

Groc

Vermell

Negre

Sí

Sí

Sí

Entaponament d’hemorràgies

Glossari

Cadena de la vida en primers auxilisQuatre baules que garanteixin la supervivència de la víctima. La primera baula és la seguretat de l’escenari; la segona és l’activació del sistema d’emergències mèdiques (SEM); la tercera seria la realització de maniobres de primers auxilis, i l’última baula és l’evacuació cap a un hospital de referència.

29



Quan es produeix una catàstrofe cal comptar amb infraestructures en diverses àrees per tal d’aconseguir que l’evacuació de les víctimes sigui tan ràpida i eficaç com sigui possible.

Per això, cal delimitar la zona de la catàstrofe en tres àrees: salvament, socors i àrea de base o estacionament.

Amb la delimitació d’aquestes tres àrees serà més factible dur a terme la classificació de les víctimes, així com la preparació i l’evacuació.

Un element primordial és l’hospital de campanya o PMA que es munta en la zona en què hi ha hagut la catàstrofe.

5.1. La delimitació d’àrees

Quan es produeix una catàstrofe el problema més gran amb el qual es troben els serveis d’emergències és l’absència d’infraestructures convencionals.

En aquests casos cal desplegar una àrea assistencial de manera immediata sobre espais concrets, independentment de les condicions mediambientals.

D’aquesta manera s’assegurarà la classificació, la preparació de les víctimes i l’evacuació a centres útils de referència. Aquesta àrea està composta, generalment, per tres espais: àrea de salvament, àrea de socors i àrea de base o estacionament.

5.1.1. L’àrea de salvament

L’àrea de salvament és la zona on s’ha produït el succés i on es duu a terme la recerca i el salvament de les víctimes.

Els serveis mèdics només entraran en escena en aquesta àrea quan la seva assistència i el seu suport siguin necessaris en els rescats complicats, essent els encarregats del rescat els serveis especials com ara el cos de bombers.

En aquesta àrea té lloc la «primera roda» d’evacuació fins a l’àrea de socors següent.

5.1.2. L’àrea de socors

L’àrea de socors està situada a les immediacions de l’àrea de salvament i és el lloc on es concentraran els ferits (per això també s’anomena «niu de ferits») i se’n farà el triatge.

Els serveis sanitaris desenvolupen la seva activitat en aquesta àrea.

L’àrea de salvament està formada per:

L’àrea de classificació, on es fa el triatge de les víctimes.•

La cleda o el lloc on es porten els ferits il·lesos, un cop classificats.•

L’espai per socórrer, el punt mèdic avançat (PMA) o hospital de campanya.•

El lloc de càrrega d’ambulàncies.•

En aquesta àrea es proporciona una assistència bàsica o imprescindible per assegurar la vida de les persones durant el seu transport cap a l’hospital de referència.

En Sergi, com que s’ha format en primers auxilis, ha de saber la importància de delimitar àrees davant una catàstrofe.

5 La delimitació d’àrees en cas de catàstrofe

Glossari

CatàstrofeSituació que provoca de manera tràgica i desproporcionada una alteració entre els recursos i les necessitats.

CledaLloc on es porten els ferits.

30



5.1.3. L’àrea de base o estacionament

En l’àrea de base es concentren tots els elements de suport. És la zona destinada, per exem-ple, a l’aparcament d’ambulàncies en espera.

5.2. L’hospital de campanya

A l’hospital de campanya també se l’anomena punt mèdic avançat (PMA).

Està constituït per diversos elements assistencials que permeten donar un suport mèdic avançat imprescindible a múltiples víctimes, estabilit-zant-les perquè puguin suportar el transport.

Hi ha diferents tipus de formacions sanitàries que poden constituir-se com a PMA.

La més efectiva és una tenda de desplegament ràpid sobre la qual se situen els elements d’atenció mèdica urgent, en general medicació, serumteràpia, material d’immobilització, abalisament, senyalització i transport.

El seu disseny presenta algunes característiques, com ara una bona identificació, una bona accessibilitat, amb entrades fàcils i la possibilitat de distribuir les víctimes per criteris de gravetat.

Si no es disposa d’aquesta tenda, pot formar-se un PMA mitjançant l’aproximació de diver-sos vehicles especialitzats en l’atenció a pacients en estat crític (UVI mòbils), tot deixant el transport de les víctimes per a les ambulàncies convencionals.

5.2.1. Les funcions del PMA

Les principals funcions del PMA són:

El control del transport de les víctimes des de l’àrea de salvament fins al PMA. Aquest •primer transport d’evacuació de les víctimes es coneix com a «primera roda d’eva-cuació».

El triatge, que correspon a la selecció i classificació primera de les víctimes.•

L’assistència, reanimació i estabilització de les víctimes.•

L’inici de la roda d’evacuació cap al PMA. També s’anomena «segona roda d’evacuació».•

Un cop carregat el pacient al mitjà de transport adient, se’l traslladarà a l’hospital •indicat pel centre coordinador. És l’anomenada «tercera roda d’evacuació».

En Sergi, en els seus estudis de formació en primers auxilis, haurà estudiat en què consisteix un PMA i quines són les seves funcions.

Glossari

Àrea de baseZona destinada a l’aparcament d’ambulàncies en espera.

PMAHospital de campanya que es fa, de manera provisional, en una zona en què s’ha produït una catàstrofe.

31



Mantenir la seguretat a l’escenari de l’accident forma part de la primera baula de la cadena de la vida en primers auxilis.

Per no agreujar més la situació fan falta diversos instruments.

6.1. Els mètodes i els materials de protecció a la zona

Per proporcionar seguretat caldrà adoptar les mesures següents:

Determinar possibles riscos existents a l’escenari.•

Fer una avaluació dinàmica de l’escenari.•

Evitar entrar en contacte amb sang, secrecions, fluids biològics i materials contami-•nats o desconeguts.

Fer servir mesures d’autoprotecció personal, com ara mascaretes per fer la maniobra •de ventilació a la RCP bàsica, així com guants d’un sol ús.

Rentar-se les mans amb aigua i sabó si es produeix el contacte amb secrecions o •fluids.

6.1.1. El material tècnic sanitari

El material tècnic sanitari emprat en els casos d’emergències ha de presentar les caracte-rístiques següents:

Alta tecnologia: els materials han de ser fiables i amb alta definició.•

Modular: han de poder utilitzar-se en diferents classes d’ambulància o transport sani-•tari sense perdre’n la funcionalitat o l’autonomia.

Fàcil de transportar: han de tenir poc pes i volum, amb dissenys industrials ajustats a •les condicions extremes de treball.

Autonomia: han de poder funcionar sense un suport fix, mitjançant bateries recarre-•gables.

Senzillesa quant a l’ús, maneig i funcionament.•

Polivalència, tot cercant la capacitat d’adaptar-se al màxim nombre •de funcions possibles sense afectar-ne cap.

Economia, amb una bona relació cost-benefici.•

Versatilitat, amb la possibilitat d’adaptar-se a diferents situacions i •condicions de treball diverses.

Color, tant per raons de seguretat com per despertar actituds psi-•cològiques d’alerta.

Normalment es fa servir el color taronja fort perquè és més fàcil d’identificar quan les condicions d’il·luminació són dolentes, a més de ser el color que més ressalta quan les condicions són bones.

En Sergi, davant d’una emergència, sap que sempre ha de fer servir mètodes i materials de protecció de la zona, tant per no agreujar el problema, com per a ell mateix.

6 Els mètodes i els materials de protecció a la zona. Les mesures d’autoprotecció personal

32



6.1.2. La protecció de la zona

Els mètodes i els materials que protegiran la zona de l’accident o catàstrofe són els següents: el material d’alarma, el material d’aproximació, l’uniforme d’alta seguretat, el material de seguretat, el material d’aïllament i el material d’il·luminació.

El material d’alarma es fa servir tant per identificar el lloc del succés com per activar el sistema d’emergències. Els sensors d’alarma serveixen per identificar el punt i donar el diag-nòstic del succés.

Tenen com a funció activar el sistema d’emergències, canalitzar la intervenció i identificar el succés.

Els elements que es consideren material d’alarma són la telefonia convencional o els punts d’alarma i un número de tres xifres: el 112.

Els materials d’aproximació són els que permeten apropar-se al lloc de l’accident amb el mínim risc possible. Per fer-ho s’usa una indumentària adequada i materials de seguretat.

L’uniforme d’alta seguretat és una indumentària especial que compleix unes correctes mesures de seguretat per al personal involucrat en una operació de rescat i salvament, tot garantint la protecció corporal en cas de risc.

L’uniforme s’ha d’adaptar a les condicions de treball, a la meteorologia i a l’entorn i ser prou identificable en condicions adverses.

L’uniforme té els elements següents:

Colors visibles.•

Cintes i armilles reflectores.•

Cascos de colors reflectors.•

Calçat adient.•

El material de seguretat és el material necessari per controlar els riscos sobreafegits a la zona del sinistre. Evita nous accidents i proporciona seguretat a l’equip mèdic, a la víctima i als equips de suport.

Entre el material de seguretat hi ha els elements següents: els extintors, les caretes antigàs, la roba especial, els guants aïllants i les botes aïllants.

El material d’aïllament és el material necessari per acotar i senyalitzar el lloc del sinistre. D’aquesta manera es prevenen nous accidents sobreafegits i es possibilita tant la seguretat de l’equip mèdic com la de les víctimes.

Entre el material d’aïllament hi ha:

Megafonia.•

Cintes d’aïllament.•

Pivots reflectors.•

Malla elàstica.•

Tanques metàl·liques.•

Triangles reflectors.•

El material d’il·luminació és el material necessari per oferir una assistència mèdica eficaç en condicions deficitàries de llum. Entre el material d’il·luminació hi ha els següents elements: grup electrogen, cables, endolls, preses d’electricitat, làmpades portàtils, llanternes d’ús individual, llums estroboscòpics i focus potents.

Idea clau

L’uniforme d’alta seguretat ha de tenir uns colors molt visibles.

33



En la majoria de les situacions, les catàstrofes són ocasionades per algun tipus d’accident, bé sigui laboral, de trànsit o domèstic, i poden arribar a tenir grans conseqüències tant en béns immobles com per a la integritat física de les persones.

És molt important intentar evitar lesions amb l’ajuda de la prevenció.

7.1. Algunes generalitats

Un accident és tot aquell succés inesperat que interromp una activitat o un procés i que causa un dany. Aquest dany pot ser material, personal i, fins i tot, organitzacional, interrom-pent una activitat que suposa un benefici per a la societat o l’individu.

Un perill es defineix com la capacitat intrínseca d’«alguna cosa» de produir un dany.

Les activitats humanes tenen la capacitat, de manera implícita, de poder produir un dany, tant a la persona com al medi ambient o a tots dos alhora.

Les diferents condicions afegides a les activitats humanes que tenen la capacitat de generar un dany es consideren un factor de risc.

La gravetat d’un risc és el producte entre la probabilitat que es produeixi un dany i la seve-ritat del dany si s’arribés a produir.

La prevenció comprèn les activitats que poden provocar un dany, les quals poden ser subs-tituïdes per altres que presenten menys riscos.

Molts accidents no són fets desafortunats impossibles de prevenir.

D’aquesta manera poden posar-se en marxa mesures que atenuïn la gravetat del dany, si es produeix, o disminueixin la probabilitat de la seva incidència.

És molt important planificar mètodes o procediments de prevenció per detectar els fac-tors de risc. Si és possible, caldrà eliminar-los o actuar sobre la seva gravetat per mirar de disminuir-la.

L’any 1995 es va aprovar la Llei de riscos laborals, amb l’objectiu de prevenir la salut dels treballadors mitjançant la prevenció dels riscos derivats de la feina.

A partir d’aquestes definicions, s’arriba a la conclusió que les lesions no es produeixen a conseqüència de l’atzar, sinó que poden prevenir-se i, fins i tot, evitar-se en gran part.

Davant d’un succés en el qual s’hagi produït un accident, en Sergi ha de saber reconèixer de quin tipus d’accident es tracta.

7 Els tipus d’accidents i les seves conseqüències

Glossari

AccidentSuccés inesperat que interromp una activitat i causa un dany.

PerillCapacitat intrínseca d’alguna cosa de produir un dany.

34



7.2. Els tipus d’accidents

La societat reclama una acció directa sobre certs riscos que posen en perill la integritat física de les persones.

En aquests casos fa falta una acció immediata sobre el risc, que existeix tant als llocs de tre-ball com en els accidents de trànsit.

Els riscos d’accidents més freqüents, independentment de la feina que es faci, són els cops, la subjecció, els esforços excessius o els gestos violents, l’exposició a un ambient, entre d’altres.

7.2.1. Les topades o els cops

Els accidents ocasionats per topades o cops poden succeir per causes diverses i provocar, en tot els casos, un traumatisme de més o menys gravetat en funció de l’impacte que s’hagi produït.

Contra objectes immòbils• : aquest risc es presenta quan hi ha la possibilitat que una persona pateixi lesions en entrar en contacte violentament contra algun objecte fix que hi hagi a prop seu.

Contra objectes mòbils• : quan hi ha la possibilitat que un objecte en moviment entri en contacte violent amb una persona.

Trepitjar malament, relliscar, ensopegar• : aquest risc es produeix quan hi ha la possibilitat que una persona pateixi lesions en trepitjar sobre qualsevol tipus d’ob-jecte o substància de manera inadequada, fet que pot provocar una ensopegada o relliscada.

7.2.2. La subjecció

Els accidents ocasionats per una subjecció poden produir-se de diverses maneres, com ara:

En ser enganxat per un objecte o element: • quan hi ha la possibilitat que una persona, o part d’alguna de les seves peces de roba, resulti atrapada o enganxada per un objecte que sobresurt.

En quedar subjecte entre un objecte immòbil i un altre de mòbil: • quan una persona pot presentar lesions en resultar immobilitzada, aixafada o subjecta de qualsevol altra manera entre un objecte fix i un altre en moviment.

En quedar subjecte entre dos objectes mòbils: • el fet es produeix entre dos objectes en moviment.

En quedar subjecte en un element: • quan hi ha la possibilitat que una persona pateixi lesions en quedar-se tancada a l’interior d’un recipient, o quan una part del seu cos s’encalla en una obertura.

7.2.3. Els esforços excessius o els gestos violents

Els accidents ocasionats per esforços excessius acostumen a ser d’origen laboral o domès-tic i estan ocasionats per:

Esforços físics excessius en aixecar objectes.•

Esforços físics excessius en empènyer objectes o estirar-los.•

Esforços físics excessius en manejar o llençar objectes.•

Moviments violents. •

Exemple

Les caigudes són una forma habitual d’accident en la gent gran. Està estudiat que, al menys un terç de la gent gran que viu a casa seva, té una caiguda per any.

35



7.2.4. L’exposició a un ambient o el contacte amb elements a temperatures extremes

Moltes vegades, dins de l’àmbit laboral, les persones estan exposades a ambients amb tem-peratures que poden ocasionar algun dany o deteriorament al seu organisme, com ara:

Exposició a un ambient d’excessiva calor: l’excés de calor pot provocar des de lesions •greu a lesions lleus.

Exposició a un ambient d’excessiu fred: es poden produir per exposició al fred amb •temperatures per sobre del punt de congelació (ferides sense congelació, per exem-ple, un panelló) o per sota (congelacions).

Contacte amb elements molt calents o flames: per exemple una cremada amb la planxa.•

Contacte amb elements molt freds: per exemple, tocar la neu.•

La realització d’exercici físic intens pot provocar lesions per excés de calor, com ara augment de la tem-peratura corporal.

7.2.5. L’exposició a l’acció del corrent elèctric

Els accidents ocasionats per l’exposició al corrent elèctric, coneguts com electrocutació, són freqüents en diferents àmbits, del laboral al domèstic, i poden estar provocats per cau-ses distintes, com ara l’exposició a l’acció directa del corrent, que pot ser de diferents tipus:

Contacte directe• : quan circula per la persona un corrent elèctric causat per un con-tacte amb parts actives de la instal·lació elèctrica, normalment en tensió.

Contacte indirecte• : quan circula per la persona un corrent elèctric causat per un contacte amb elements posats accidentalment en tensió, que en condicions normals es troben aïllats del corrent.

Exposició a l’acció indirecta del corrent elèctric• : quan una persona pot patir lesions per estar exposada a efectes tèrmics, dinàmics o electromagnètics, sense entrar en contacte directe amb el corrent.

7.2.6. L’exposició a substàncies nocives

L’exposició a substàncies nocives, majoritàriament substàncies d’origen químic, oca-siona danys a la integritat física de les persones.

Aquests danys poden ser causats per:

Exposició a un ambient tòxic: quan hi ha la possibilitat que es pateixin danys en •entrar en ambients que suposin la inhalació, ingestió o absorció d’alguna subs-tància tòxica com ara pols, gasos, vapors, etc.

Contacte o projecció amb substàncies càustiques o corrosives.•

El president ucranià, Víctor Iúsxenko, va ser presumptament enverinat amb dioxines en els aliments.

7.2.7. L’exposició a radiacions ionitzants i no ionitzants

Quan hi ha la possibilitat que una persona pateixi danys a causa d’una exposició a deter-minades formes d’energia o radiacions, emeses per determinades substàncies, aparells o instal·lacions.

Les radiacions ionitzants (per exemple, els raigs X), en cas d’accident o d’exposició, poden provocar danys aguts o crònics.

El fum pot ocasionar danys a la persona

36



Els danys aguts ocasionats per l’exposició ràpida a grans dosis de radiació poden provocar la mort d’un subjecte o danys crònics a conseqüència d’una exposició a la radiació a dosis petites, però perllongades en el temps, que pot arribar a provocar malalties com ara la dis-minució de la fertilitat, l’escurçament de la vida, etc.

L’exposició solar sense mesures de protecció provoca danys a la pell i als ulls.

Les radiacions no ionitzants (per exemple, les produïdes pels raigs solars, les emeses per la ràdio, la televisió, els telèfons mòbils, etc.) poden ocasionar distintes lesions en l’organisme en funció de l’exposició i del tipus de radiació al qual s’estigui sotmès.

7.2.8. Les caigudes de persones

Les caigudes poden produir-se de maneres diferents, com ara:

Caigudes de persones a diferent nivell• : quan hi ha la possibilitat que una persona pateixi lesions en caure per sota del nivell en què està.

Caigudes de persones al mateix nivell• : quan una persona pateix lesions en caure al mateix pla on està situada.

Caigudes d’objectes• : quan una persona pateix lesions a conseqüència de l’impacte produït per un objecte en caure-li a sobre, com els ensorra-ments i esfondraments: lesions que pot presentar una persona per la caiguda d’un objecte desplaçat de la seva posició d’equilibri per accions naturals o producte de l’activitat humana.

Caigudes d’objectes en curs de manipulació manual• : quan una persona pateix lesions per la caiguda d’objectes mentre els està manipulant.

7.2.9. El soroll

Hi ha lesions provocades per l’exposició a situacions de soroll, bé siguin sobtades i de gran intensitat o duradores en el temps.

Els treballadors d’obres públiques, per exemple, poden patir lesions provocades pel soroll de les màqui-nes perforadores del terra.

7.2.10. Les vibracions

Quan una persona presenta lesions a causa de les acceleracions a les quals està sotmès el seu cos o part d’ell per un moviment oscil·latori. Per exemple, les vibracions que produeixen alguns cotxes.

7.2.11. La il·luminació

Lesions produïdes per una il·luminació deficient o excessiva.

Molts accidents de trànsit estan provocats per una il·luminació incorrecta de la via pública.

Les lesions per caigudes són freqüents

37



Resum

Els serveis d’emergències sorgeixen per poder donar resposta a la de-manda de les situacions d’urgència i emergència que es generen en la societat.

El sistema d’emergències es defineix com el conjunt de tots els serveis que estan integrats i coordinats per permetre assegurar una resposta completa davant d’una situació d’emergència.


Els accidents són els successos inesperats que interrompen una acti-vitat o un procés i que causen un dany. Aquest dany pot ser: material, personal i, fins i tot, organitzacional, interrompent una activitat que su-posa un benefici per a la societat o la persona.

Davant d’una situació d’emergència, el socorrista prestarà atenció im-mediata a una víctima que presenti una malaltia sobtada o una lesió abans de l’arribada dels serveis d’emergència. És la baula entre la vícti-ma i el sistema d’emergència, i per això ha de conèixer:

Els objectius dels primers auxilis.•

Les normes generals.•

Els accidents i les seves conseqüències.•


Els mètodes i tipus de triatge.•

Les àrees assistencials.•

Els mètodes i materials de protecció i autoprotecció.•

Quant als primers auxilis, convé saber que la llei no eximeix del desconeixement de no saber com actuar davant d’una situació d’urgència, ja que la primera premissa sempre serà alertar el sistema d’emergència, i es contempla en el codi penal.

El primer interventor ha d’aprendre a aplicar l’ètica professional, la responsabilitat i la normativa legal en l’àmbit de l’assistència sanitària en urgències.

Els hospitals han d’estar preparats per rebre emergències

38



Avaluació










39


Documentació




L’ètica és l’encarregada d’avaluar les accions dels homes, de determinar quines d’aquestes accions són accepta-bles i quines no, però sabent que aquestes accions po-den desa parèixer o modificar-se al llarg del temps, se-gons com l’espècie humana consensua la seva actitud davant d’ella mateixa i davant la resta del món.


L’ètica professional està basada en principis socials, avenços científics i tecnològics, que poden veure’s enfrontats a la moral catòlica (entesa de manera or-todoxa) en diferents temes, com ara l’avortament, l’eutanàsia, etc.

L’actitud del personal sanitari va dirigida cap a aconse-guir les següents fites: la promoció de la salut, la preven-ció de la malaltia, la rehabilitació i la cura dels malalts.


La responsabilitat



El legal: és el deute de reparar o satisfer per si •mateix o amb l’ajut d’altres les conseqüències d’un acte tipificat com a delicte, culpa o qualse-vol altra causa legal. La reclamació pot ser: penal, civil i administrativa.

Marc legal



Per a aquestes finalitats, el Codi Penal estableix en el Títol IX els delictes o les faltes següents:







«El professional que, estant-hi obligat, denegui l’assistència sanitària o abandoni els serveis sanitaris, quan de la denegació o abandó se’n derivi un risc greu per a la salut de les persones, ha de ser castigat amb les penes de l’article precedent en la meitat superior i amb la d’inha-bilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici, per un termini de sis mesos a tres anys.»



Font: Santillana


40



Biblioteca

Pérez Salvador, P. i J. A. Campuzano Fernández-•Colina. Manual de técnicos de transporte sanitario. Madrid: Arán, 2006.Aquest manual explica les tècniques necessàries per dur a terme el transport de ferits o accidentats.

Videoteca

World Trade Center• . Direcció: Oliver Stone. EUA, 2006.En aquesta pel·lícula es pot veure com es fa l’eva-cuació de les persones de la torre del World Trade Center.


http://www .e-mergencia .com/foro/showthread .php?t=16074Article que explica quin és el millor mètode de triatge per a cada ocasió.

http://www .who .int/mediacentre/news/releases/2005/pr18/es/index .htmlArticle que parla sobre l’augment d’accidents i malalties relacionats amb la feina en la societat actual.

41



Identificar una situació d’emergència.

Conèixer els passos a seguir davant d’una situació de risc vital.

Dominar el protocol de suport vital bàsic (SVB).

Conèixer quan i com fer servir els dispositius de desfibril·lació automàtica (DEA).

Dominar el protocol d’actuació davant d’un cas d’ennuegament.

Qualsevol persona ha d’estar preparada per prestar auxili en un moment donat, ja que poden ser els primers interventors en cas d’accident o malaltia sobtada al carrer, fins que les víctimes rebin assistència sanitària. Prestar auxili pot implicar des d’acompanyar l’accidentat fins a alertar o assistir la víctima, sempre en la me-sura dels propis coneixements i habilitats.

Davant d’una emergència, una actuació ràpida pot salvar vides, a més del fet que d’aquesta actuació en pot dependre una recuperació òptima sense seqüeles. Per això és important saber com actuar davant de certes situacions que poden aparèixer i conèixer el protocol de suport vital (SV), que posa en pràctica la cadena de supervivència. La cadena consisteix a protegir tant la víctima com a un mateix o a altres, fent una anàlisi del lloc, valorant el nombre de víctimes, les condicions en què es troben (mitjançant una avaluació ràpida) i els riscos que hi ha al lloc de l’accident.

Un cop ja està tot l’entorn controlat, cal avisar els serveis d’emergència (112). Tot seguit, cal fer una valoració primària, que consisteix a veure si la víctima respon, si respira o si té pols. La intervenció es durà a terme en funció d’aquesta valoració, posant en funcionament les mesures de suport vital bàsic (SVB) que es detalla-ran en aquesta unitat. Aquestes mesures es mantindran fins a l’arribada de professionals adequats, que po-saran en marxa les mesures del suport vital avançat (SVA) i, un cop la víctima estigui estabilitzada, la traslla-daran a un hospital de referència.

L’aplicació de les tècniques de suport vital 2Unitat

42


Unitat 2 – L’aplicació de les tècniques de suport vital

Mapa conceptual

Abans de començar reflexiona sobre... Saps actuar davant d’una situació d’emergència?

El primer i el més important de tot és no perdre la calma, actuar amb tranquil·litat i rapidesa, i demanar ajuda especialitzada quan hi hagi la sospita que la víctima o el ferit està greu.

Mentre no arriba l’ajuda especialitzada, com a primer interventor pots començar a valorar la situació, deter-minar el nombre de ferits, quins estan més greus i, fins i tot, actuar en funció dels coneixements que es tinguin sobre primers auxilis.

Saps quins signes cal observar per actuar amb eficàcia i rapidesa?

El primer que cal observar és l’estat de consciència de la víctima, la respiració, el pols o batec cardíac i, final-ment, les lesions que presenta, com ara hemorràgies, cops, etc.

Saps quines mesures d’actuació cal seguir davant d’una persona que està inconscient i no respira?

Si no hi ha moviments toràcics i no hi ha ni entrada ni sortida d’aire, tot i haver respiració agònica, es consi-dera que la víctima no respira.

Hauràs de trucar immediatament al 112 i tot seguit iniciar les compressions.

Si la víctima fa esforços evidents per respirar, només amb l’obertura de la via aèria ja recuperarà la ventilació efectiva. Davant del dubte de si respira bé o malament, sempre s’ha de començar amb les tècniques de rea-nimació cardiopulmonar (RCP).

Valoració víctima i entorn

Mesures suport vital

Protegir

Cadena de supervivència

Alertar (112)

Desobstrucció via aèria

Aplicació precoç (SVB) Aplicació precoç (DEAS) Aplicació precoç (SVA)

43



Situació

Estratègia de resolucióUn cop hagi valorat la víctima, haurà de:

Posar en marxa el suport vital: protegir la víctima i l’entorn, alertar els serveis d’emergència (112) i posar •en marxa el suport vital bàsic.

Actuar de conformitat amb els protocols del suport vital bàsic (SVB), fent una valoració primària de la •víctima (respon?, respira, etc.) per poder dur a terme una actuació correcta, etc.

Saber reconèixer si es tracta d’un ennuegament.•


1 Reconèixer la situació de la víctima i de l’entorn.

2 Posar en marxa les mesures de suport vital.

3 Activar el suport vital bàsic (SVB).

4 Aplicar el desfibril·lador extern automàtic (DEA).

5 Actuar davant d’un cas d’ennuegament.

En Sergi va caminant pel carrer i, de cop i volta, es troba una dona demanant ajuda perquè el seu marit ha caigut a terra.

En Sergi, que té coneixements en primers auxilis, s’apropa a la senyora per demanar-li què ha passat i in-tentar ajudar-la.

En Sergi, per conèixer la situació d’emergència, haurà de valorar la víctima que s’ha trobat al terra, i veure si hi ha alguna situació que posi en perill tant la víctima i la seva dona, com a ell mateix.

44



La primera persona que intervé en l’accident ha d’actuar per socórrer la víctima, evitant que les lesions empitjorin i que es posi en perill tant la vida de la víctima com la seva. Per fer-ho:

Cal controlar la situació mirant de transmetre tranquil·litat i confiança per evitar el pànic.•

S’ha de protegir la víctima i a ell mateix.•

Cal evitar que la situació empitjori.•

Cal actuar amb rapidesa.•

Cal saber reconèixer una situació d’aturada cardiorespiratòria (ACR).•

Cal posar en marxa el suport vital (SV).•

1.1. Què és l’ACR?

L’aturada cardiorespiratòria es considera com «la interrupció brusca, inesperada i poten-cialment reversible de la respiració i la circulació espontànies». No s’ha de confondre amb l’ACR que té lloc com a procés d’una mort natural, o com a resultat de l’evolució d’un procés d’una malaltia terminal.

1.2. Com es pot saber saber que una persona està patint una ACR?

L’aturada cardiorespiratòria es produeix de manera inesperada i és potencialment rever-sible.

Per identificar una aturada cardiorespiratòria (ACR) s’observarà si la persona presenta pèrdua de coneixement. Si és així, no respondrà a estímuls verbals ni motors.

En comprovar si respira o no, no s’hi apreciaran moviments respiratoris, ni es notarà la sorti-da d’aire a la galta de l’interventor. La víctima tampoc presentarà pols (normalment es pren el pols carotidi, que és el de més fàcil accés).

També s’observarà que tingui les pupil·les dilatades i que la pell és freda, suosa i, fins i tot, enganxosa al tacte. De vegades presentarà pal·lidesa i, fins i tot, cianosi.

1.3. Per què es produeix una ACR?

L’ACR pot estar produïda per dues causes:

Per una• aturada respiratòria: hi ha circumstàncies en les quals es produeix una atu-rada respiratòria i el cor continua funcionant de tres a cinc minuts fins que l’absència d’oxigen origina un cessament de la funció cardíaca.

Entre les possibles causes d’una aturada respiratòria hi ha intoxicacions, obstrucció de la via aèria, trastorns del sistema nerviós central, traumatismes toràcics, etc.

Per una• aturada cardíaca: provoca la manca d’oxigen en òrgans vitals com ara el cer-vell, produint-se a l’instant l’aturada respiratòria.

Entre les possibles causes d’una aturada cardíaca hi ha trastorns del ritme cardíac o atacs cardíacs com a conseqüència d’un taponament de les artèries coronàries, que provoquen una angina de pit, un infart i l’ACR.

1 El reconeixement de la situació de la víctima i l’entorn

Idea clau

Identificació d’una ACR:Pèrdua de •coneixement. La víctima no respon.•El subjecte no respira. •Absència de pols.•Pupil·les dilatades •(midriasi).Pell freda, pàl·lida, •suosa, de vegades amb cianosi.

Glossari

AsfíxiaDificultat per poder respirar.

CianosiColoració blavenca de la pell i les mucoses per l’absència d’oxigen a la sang.

45



Segons un estudi, s’ha estimat que de les 67.000 víctimes d’infarts aguts de miocardi (IAM) que es produeixen cada any, 15.000 moren abans d’entrar en un hospital.

La majoria mor durant la primera hora i abans d’arribar a l’hospital, per la qual cosa és del tot necessari que la població tingui coneixements bàsics en reanimació cardiopulmonar, ja que amb una actuació ràpida i eficaç pot arribar a salvar més d’una vida fins a l’arribada dels serveis especials d’emergència.

Etiologia de les ACR

Etiologia Nombre (%)

Presumpta malaltia cardíaca 17.451 (82,4)

Causes internes no cardíaques:Malaltia pulmonar.•Malaltia cerebrovascular.•Càncer.•Hemorràgia gastrointestinal.•Obstètriques/pediàtriques.•Embòlia pulmonar.•Epilèpsia.•Diabetis • mellitus.Malaltia renal.•

1.814 (8,6)901 (4,3)457 (2,2)190 (0,9)

71 (0,3)50 (0,2)38 (0,2)36 (0,2)30 (0,1)23 (0,1)

Causes externes no cardíaques:Trauma.•Asfíxia.•Sobredosi de drogues.•Ofegament.•Suïcidis.•Altres causes externes.•Electrocució/fulguració.•

1.910 (9,0)657 (3,1)465 (2,2)411 (1,9)105 (0,5)194 (0,9)

50 (0,2)28 (0,1)

En Sergi recordarà com identificar una ACR, per saber si és el que li està passant a la víctima que s’ha trobat al carrer.

Glossari

Accident vascular cerebral (ACVA)Malaltia d’origen vascular que afecta les artèries del cervell del malalt i li provoca trastorns a nivell neurològic, com ara l’afectació de la parla, paràlisi de la meitat del cos, etc.

AsistòliaAturada cardíaca produïda per una fallada del cor, que és incapaç d’impulsar la sang als teixits.

Fibrilació ventricular (FV)Ritme cardíac caòtic que produeix la incapacitat perquè el cor impulsi la sang.

46



Un cop identificada la situació d’emergència, i després de valorar tant la víctima com l’en-torn, cal posar en marxa el protocol de suport vital.

El protocol de suport vital implica l’activació, l’actuació, l’educació i la difusió de conei-xements.

Davant d’una emergència mèdica, el temps cobra una importància vital, atès el fet que les possibilitats de recuperar-se d’una possible aturada cardiorespiratòria disminueixen cada minut que passa.

Per això, l’atenció a les víctimes obliga a valorar, controlar i prioritzar les accions que conformaran el suport vital.

2.1. Què cal fer davant d’una ACR?

Davant l’aparició brusca d’una situació d’emergència en què pot estar en perill la vida del ferit, s’utilitza l’anomenat suport vital (SV), tota una sèrie d’actuacions que van des de la protecció de la zona o el medi afectat fins a la posada en marxa de l’anomenada cadena de supervivència.

A més, el suport vital amplia el seu àmbit en contemplar l’educació i la difusió de coneixe-ments sobre la reanimació cardiopulmonar (RCP).

Hi ha diversos tipus de suport vital:

Suport vital bàsic (SVB)• : no es fa servir cap material per dur a terme una RCP; només mètodes de barrera.

Suport vital avançat (SVA)• : el fa un equip entrenat, fent servir material especialitzat i fàrmacs, i oferint cures postreanimació. El material especialitzat pot ser, entre altres:

Desfibril·lador.•

Tubs endotraqueals.•

2.2. Què és l’RCP?

La reanimació cardiopulmonar (RCP) és el seguit de pautes i maniobres estandarditzades i de desenvolupament seqüencial la finalitat de les quals és, primer, substituir i, després, res-tablir la respiració i la circulació espontànies per aportar oxigen al cervell fins que arribin els mitjans avançats.

Hi ha diversos nivells en la reanimació cardiorespiratòria:

Nivell bàsic

El fa el revifador mitjançant l’ús de les mans i dels seus coneixements. •S’ofereixen les primeres cures tant per revertir el problema com per evitar possibles •complicacions. S’ha de començar com més aviat millor, en menys de dos minuts (per exemple, •el boca a boca).

Nivell instrumentat

És el nivell en el qual intervé personal entrenat en tècniques d’RCP. •Es fan servir diverses tècniques d’instrumentalització, com ara desfibril·ladors •semiautomàtics o DESA, oxigenoteràpia, aspirador de secrecions, etc.

Nivell avançat En aquest nivell intervé personal especialitzat (metges i tècnics) en una UVI mòbil •o hospital.

2 La posada en marxa de les mesures de suport vital

Glossari

Tubs endotraquealsTubs de diferents mides que es col·loquen a la tràquea per mantenir la via aèria oberta i poder ventilar la víctima.

47



2.3. L’actuació que cal seguir en l’SV

Davant d’una situació d’emergència s’ha de valorar ràpidament la seguretat del lloc on s’ha produït el succés: cal protegir tant la víctima com protegir-se a un mateix i als altres.

Cal recordar que, si fos necessari, és molt important allunyar la víctima del perill o del lloc on s’hagi produït el dany.

En Sergi protegirà de possibles riscos tant la víctima com a ell mateix i farà una valoració ràpida per saber com ha d’intervenir.

Analitzar l’entorn proporciona dades sobre:

El • tipus de ferits que s’hi trobaran (per exemple, en una piscina s’ha pogut produir un ofegament; en un incendi és possible que hi hagi hagut algun cremat, etc.).

Els • possibles riscos existents tant per a la víctima com per al socorrista (per exemple, si la víctima està ajaguda al voral de la carretera, pot ser atropellada tant ella com la persona que l’auxiliï).

Glossari

Cures postreanimacióCures dirigides a prevenir o minimitzar les alteracions que poden produir-se després d’una ACR, com ara una hemorràgia digestiva, l’aparició de múltiples coàguls per l’organisme, etc.

Desfibril·ladorDispositiu automàtic que detecta i analitza el ritme cardíac. Quan el ritme és anormal o potencialment mortal, allibera una descàrrega elèctrica per intentar que el ritme cardíac sigui normal o efectiu.

Mètodes barreraObjectes que es faran servir per prevenir el possible contagi de malalties com ara la meningitis, la tuberculosi i altres malalties respiratòries. L’hepatitis i la sida només es transmeten amb presència de sang. Per això, es fan servir guants, mascareta, etc.

Protegir

Socórrer Comprovar signes vitals

Alertar

Aplicar primers auxilis

PAS

48



Tot seguit es posa en marxa la cadena de supervivència, que consta de les quatre baules següents:

Alertar1 . . Consisteix a reconèixer ràpidament les persones amb risc de patir una ACR per afavorir l’activació del sistema d’emergències i oferir un tractament ràpid, evitant d’aquesta manera l’ACR.

Avisar el servei d’urgències (112/061) informant del fet, indicant el lloc de l’incident, el nombre de ferits i l’estat en què es troben amb la màxima exactitud possible.

Quan s’ha d’alertar? Després de comprovar que s’ha produït una ACR i abans de •fer el massatge cardíac.

Com s’ha d’alertar? Cal trucar al telèfon 112 i informar de les dades següents:•

La identificació de qui truca.•

El motiu de la trucada.•

La localització del lloc del succés.•

El nombre de víctimes i el seu estat.•

Els possibles riscos afegits.•

Les mesures que s’estan adoptant.•

Aplicació precoç de tècniques d’SVB2 . . Consisteix a fer una avaluació prèvia de la víc-tima per poder prestar els primers auxilis correctament.

Atendre la víctima.•

Tranquil·litzar el subjecte parlant amb ell, tot i que no respongui.•

No desplaçar-lo ni moure’l si no és que la víctima o el revifador estiguin en perill.•

Exploració primària (signes vitals).•

Aplicació de l’RCP bàsica.•

Aplicació precoç de la desfibril·lació3 . . Consisteix a integrar l’RCP i la desfibril·lació com a components fonamentals d’una reanimació precoç per salvar vides.

Aplicació precoç de tècniques d’SVA i cures efectives de postressuscitació4 . . Consis-teix a intentar preservar fonamentalment la funció cerebral i la cardíaca.

Quan el primer interventor identifiqui la situació d’ACR de la víctima, trucarà al 112.

Glossari

Signes vitalsSignes físics que poden observar-se i mesurar i que serveixen per vigilar la situació de la persona. Són la respiració, el pols, la tensió arterial i la temperatura corporal.

49



Per aconseguir una bona actuació, la valoració dels signes vitals es farà de manera periòdi-ca amb la finalitat de conèixer l’evolució de la persona a la qual s’atén per poder identificar si es troba en situació d’ACR. Si fos així, cal activar el suport vital bàsic.

S’ha demostrat que el nombre de vides salvades pot augmentar si, en situacions d’urgència, es duen a terme les diferents accions de manera ordenada i en el mo-ment adequat.

És per això que sorgeix el concepte de cadena de supervivència, que consisteix en la seqüència d’accions que han de dur-se a terme com més aviat millor, davant la sospita d’una ACR.

Si s’oblida una baula de la cadena, les possibilitats de supervivència disminueixen i la integritat neurològica de la persona pot veure’s afectada.

En Sergi, en el moment en què s’apropi a la víctima, ha de mirar el rellotge, ja que el factor temps en l’SVB li serà de gran ajut.

3.1. El suport vital bàsic (SVB)

Aquestes maniobres estan dirigides a solucionar una aturada cardiorespiratòria (ACR), per intentar evitar d’aquesta manera una lesió irreversible en òrgans vitals com ara el cor i el cervell.

El cervell es veu afectat per la manca d’oxigen, de tal manera que en qüestió de minuts aquesta manca d’oxigen provoca danys irreversibles i la mort cerebral en vuit o deu minuts.

Per aquesta raó és important iniciar les maniobres abans que passin de tres a quatre minuts.

Es recomana mirar el rellotge per controlar el temps que la víctima està en aturada cardio-respiratòria.

L’objectiu de l’SVB és garantir l’aportació d’oxigen als òrgans vitals fins a l’inici d’una reanima-ció cardiopulmonar avançada.

3.2. Com es valoraran els signes vitals?

La valoració inicial de la víctima es fa in situ i d’una manera global amb l’objectiu de:

Determinar l’abast de les lesions (ferides, cremades, asfíxia, manca de respiració, falta •de pols, etc.).

Establir prioritats en l’actuació.•

Adoptar les mesures necessàries.•

Assegurar el trasllat correcte de la víctima a un centre sanitari.•

En Sergi actuarà amb tranquil·litat i rapidesa.

En la valoració inicial s‘identifiquen situacions que poden amenaçar la vida de la víctima. Per això, cal valorar el nivell de consciència, la respiració i la circulació.

3 L’activació del suport vital bàsic

Idea clau

L’SVB es fa sense cap tipus d’eina o material.

50



3.2.1. El nivell de consciència

El nivell de consciència és el primer que es valora, perquè determinarà la gravetat de la víctima.

Per saber si la víctima està conscient o no, cal adreçar-s’hi verbalment («com es troba?, es troba bé?»). S’ha de cridar a la víctima i sacsejar-la. Si no respon, cal recórrer a un estímul dolorós lleu, pessigant-la a sota de les clavícules.

Poden passar dues coses:

La• víctima contesta o intenta fer-ho: per tant, respira i conserva la circulació sanguí-nia. Si és així, se la considera conscient.

En aquest cas cal valorar la víctima:

Cercar possibles lesions (ferides, hemorràgies, fractures, etc.).•

Demanar ajut al 112.•

Prestar assistència a les lesions.•

La • víctima no contesta; per tant, està inconscient.

Se’n determinarà el grau de resposta mitjançant una escala molt senzilla: l’AVDN.

En Sergi, després de parlar amb la víctima i sacsejar-la, comprova que no respon, motiu pel qual consi-derarà que està inconscient.

3.2.2. La respiració

Quan una persona està inconscient i en posició de decúbit supí (panxa enlaire), hi ha el risc que la llengua es relaxi i obstrueixi el pas de l’aire. Per això, el primer que es farà serà afluixar-li la roba —si dificulta la respiració— i obrir la via aèria per permetre el pas d’aire als pulmons mitjançant la maniobra front-mentó, tret de si se sospita que hi pot haver una lesió cervical. En aquest cas es farà servir la maniobra d’elevació mandibular. Així s’aconseguirà una trac-ció de la llengua i s’alliberarà el pas de l’aire.

Maniobra front-mentó

Per fer la maniobra front-mentó, es col·loca una mà damunt del front de la víctima, amb prou pressió com per aixecar el cap cap enrere. L’altra mà cal col·locar-la damunt de la part òssia del mentó, tot elevant la mandíbula i desplaçant el mentó cap endavant.

Maniobra d’elevació de la mandíbula

Actualment, és la més recomanada davant la sospita de l’existència de possibles traumatismes cervicals. Consisteix a fixar el cap en una posició estable, però sense fer hiperextensió, tot evitant que es desplaci en qualsevol direcció, i elevar la mandíbula fent tracció cap amunt, sense estendre el coll.

Algunes possibles lesions són: hemorràgies, picades, cremades, intoxicacions, fractures, esquinços, luxacions, etc.

Sabíeu que...

Idea clau

A. Alerta (ulls oberts espontàniament la víctima contesta les preguntes).V. Verbal (el subjecte contesta després de cridar-lo i sacsejar-li les espatlles). D. Dolor (només respon davant d’un estímul dolorós).N. No hi ha resposta (nivell de consciència alterat, la víctima pot estar en ACR).

51



En segon lloc, caldrà observar que no hi ha res que obstrueixi la via aèria. Per fer-ho, s’obser-varà si té objectes estranys dins la boca (restes de menjar, dentadura postissa, etc.). Si fos així, l’interventor els els haurà fet servir la maniobra de ganxo. Si se sospita que l’obstrucció es troba més avall, es posaran en pràctica les tècniques de desobstrucció de les vies aèries.

Posteriorment, el revifador col·locarà l’oïda a prop de la boca i del nas de la víctima, mentre es continua amb la maniobra escollida. S’ha de veure si el tòrax s’eleva o davalla, intentar escoltar el so de l’entrada i la sortida de l’aire, i sentir l’aire expirat a la galta durant un màxim de 10 segons.

Si la víctima està inconscient, poden produir-se dues situacions:

Si la víctima respira, però està inconscient, cal col·locar-la en posició lateral de seguretat (PLS) per evitar que la via aèria s’obstrueixi amb els vòmits, els mocs, la sang o la llengua. Tot seguit caldrà trucar al 112 i vigilar els signes vitals (nivell de consciència, respiració, pols, etc.) fins que el personal especialitzat arribi al lloc del succés.

Posició lateral de seguretat

Alinear la víctima, panxa enlaire, sobre una superfície 1. dura i llisa.

Agenollar-se al costat de la víctima i retirar tots els 2. objectes que puguin produir-li algun dany (ulleres, corbata, etc.).

Col·locar el braç més proper de la víctima en angle 3. recte cap al cap amb el palmell de la mà cap amunt, tot alineant el colze amb l’espatlla (com quan un guàrdia de trànsit fa el senyal d’estop).

El braç oposat s’ha de col·locar damunt del tòrax 4. de la víctima fins que el palmell de la mà toqui l’espatlla més propera, amb el palmell de la mà cap avall.

Flexionar la cama oposada de la víctima, col·locant-li 5. el peu al terra i subjectant la víctima pel buit popliti (darrere del genoll) d’aquesta cama i per l’espatlla. Tot seguit, girar el subjecte 90º cap a la banda del revifador, de manera que un dels seus genolls toqui al terra fent de suport per evitar que la víctima es giri sobre si mateixa, i la mà del braç que estava més allunyat se situï a sota de la galta de l’accidentat per mantenir-li el cap inclinat.

Assegurar l’obertura de la via aèria, inclinant el cap 6. de la víctima cap enrere. Si cal, rectificar la posició del cap (decantada per assegurar-vos que es quedi amb la boca oberta per facilitar el vòmit). Evitar qualsevol pressió sobre el tòrax que dificulti la respiració.

Idea clau

Si s’ha produït un traumatisme, no s’ha de moure la víctima, tret del cas que la seva seguretat o la del revifador estiguin en perill.

52



Si la víctima roman en PLS més de 30 minuts, canvieu-li la posició i gireu-la cap a l’altre cos-tat. Cal valorar els signes vitals cada minut.

En Sergi, en obrir la via aèria amb la maniobra front-mentó, comprovarà si la víctima respira (veure i sentir). Si no fos així, li demanarà a la dona que avisi immediatament al 112.

Si la víctima està inconscient i no respira, caldrà observar si no hi ha moviments toràcics i no existeix entrada i sortida d’aire. Tot i haver respiració agònica, es considera que la víctima no respira.

En aquest cas cal trucar immediatament al 112 i posteriorment iniciar les compressions.

Si la víctima fa esforços evidents per respirar, només amb l’obertura de la via aèria podrà recuperar la ventilació efectiva.

Davant del dubte de si respira bé o malament, sempre cal començar amb tècniques d’RCP. Primer es faran les compressions toràciques i, tot seguit, la ventilació artificial.

El motiu per començar amb les compressions és perquè durant els primers minuts d’una ACR, el cor disminueix la seva feina, però l’oxigen en sang continua sent alt, motiu pel qual caldrà ajudar el cor a fer la seva feina d’impulsar la sang principalment cap al cor (miocardi) i el cervell.

S’ha demostrat que quan es fan compressions toràciques, hi entren petits volums d’aire que permeten elevar la probabilitat de supervivència.

Si al lloc de l’accident o del succés hi ha més d’una persona, un s’encarregarà de demanar ajut i l’altre comprovarà si la víctima té objectes estranys a la boca, etc.

3.2.3. La circulació

Cal comprovar el pols a l’artèria caròtida o mitjançant l’observació dels signes de vida (tos, respiració, moviments, pestanyeig, etc.) que indiquen que la víctima no es troba en aturada cardiorespiratòria.

Aquesta valoració no ha de durar més de deu segons.

En Sergi, com que no és professional, identificarà si la víctima té pols mitjançant l’observació dels signes de vida.

Per comprovar que hi ha pols, cal palpar un dels dos costats del coll per prendre el pols a l’artèria caròtida.

Per fer aquesta tècnica, cal situar dos dits (anular i cor) damunt de la nou i fer-los lliscar fins a topar amb el múscul esternoclidomastoïdal, a la fenedura que hi ha entre la laringe i el múscul, on hi ha l’artèria caròtida. D’aquesta manera es podrà sentir si hi ha pulsa-cions del cor.

Si la víctima està inconscient, sense respiració i amb pols, però hi ha circulació sanguínia, caldrà sospitar que la inconsciència és d’origen respiratori (per drogues o fàrmacs, ofega-ment, traumatisme, asfíxia).

Aleshores caldrà iniciar seqüències de deu insuflacions intermitents per minut durant un o dos minuts, demanar ajut i comprovar la respiració.

Si la situació persisteix, caldrà tornar a fer deu insuflacions intermitents per minut i compro-var la circulació.

És important saber que el millor punt per prendre el pols és l’artèria caròtida, ja que és el lloc de més fàcil accés.

Idea clau

No s’ha de prendre el pols amb el polze, ja que pot crear confusió amb el propi pols.

Glossari

MiocardiMúscul del cor.

53



Per insuflar aire es poden seguir dues tècniques:

La • ventilació boca a boca. Agafar aire com en una respiració normal, obrir bé la boca i segellar els llavis amb els de la víctima.

Pinçar el nas de la víctima amb els dits de la mà que descansa damunt del seu front.

Insuflar-li aire lentament i durant un segon, tot comprovant que el tòrax s’eleva. Per últim, enretirar la boca i els dits del nas perquè la víctima pugui respirar l’aire insuflat.

No hiperventilar, ja que d’aquesta manera bona part de l’aire insuflat anirà cap a l’estómac, el qual, en emplenar-se d’aire, tendeix a buidar-se i a produir el vòmit, la qual cosa pot arribar a provocar una obstrucció de la via aèria.

Tècnica del boca a boca

La • tècnica boca-nas. Si es fa aquesta tècnica, caldrà aplicar més força amb la mà del mentó perquè la boca es tanqui i aconseguir que la ventilació sigui més efectiva.

Es recomana que s’adopti la decisió d’iniciar una RCP si la víctima no respon i no res-pira normalment, ignorant les respiracions ocasionals.

Tothom hauria de conèixer el protocol de suport vital per poder actuar davant de qualsevol emer-gència.

Si la víctima està inconscient, sense respiració i sense pols, qualsevol persona que presen-ciï l’ACR començarà a fer-la perquè com abans s’intervingui les probabilitats de supervivèn-cia de l’individu seran més grans.

Perquè l’RCP sigui eficaç, cal seguir una seqüència d’actuació que consta de cinc passos:

La víctima respon o no respon?1 .

Obertura de la via aèria (front-mentó o tracció mandibular).2 .

El subjecte respira o no respira?3 .

Fer massatge cardíac (30 compressions).4 .

Combinar respiració amb massatge cardíac (30/2).5 .

És important que en Sergi tingui en compte si és convenient o no iniciar l’RCP i que sàpiga quan ha d’acabar-la.

Per posar en pràctica l’RCP, el primer que cal fer és alinear la víctima panxa enlaire i col·locar-la damunt d’una superfície dura i llisa amb els braços alineats amb el cos.

Idea clau

El pronòstic dependrà del fet que s’iniciï com abans millor el massatge cardíac.

Idea clau

Quan la víctima faci servir pròtesis dentals, només les hi traurem si estan fluixes.

54



Després caldrà obrir la via aèria amb les maniobres indicades anteriorment (front-mentó, dits-mentó).

Tot seguit, col·locar-se de genolls a la dreta del pacient i iniciar el massatge cardíac extern.

Per fer-ho, cal situar el taló d’una mà a sobre l’altra al centre del pit (fig.1) damunt la pala de l’estern i entrellaçant-les (fig. 2), sense aturar-se a cercar la vora costal.

Fer 100 compressions toràciques per minut (fig. 4), a un ritme de 30/2 (30 compressions, dues insuflacions d’aire).

Tècnica per fer una RCP

Fig. 1

Fig. 2

Fig. 3

Fig. 4

Cada respiració de rescat o insuflació ha de durar al voltant d’un segon i sempre es faran després de les 30 compressions toràciques.

Davant d’una ACR, en Sergi recordarà la seqüència de 30/2.

Les noves recomanacions del 31/3/2008 de l’American Heart Association (AHA) sobre l’SVB en adults, en l’RCP extrahospitalària, estan orientades a la realització de compressions torà-ciques sense ventilació, quan la reanimació la fan persones que no són capaces o es mos-tren poc inclinades a fer les ventilacions.

Aquestes recomanacions són acceptades pel Comitè Directiu del Pla Nacional d’RCP de la Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC).

Per a la realització de les compressions, els braços del revifador han de col·locar-se estesos perpendicularment damunt de l’estern de la víctima (fig. 3) i s’ha de procurar deixar caure el pes del cos damunt del taló de la mà, enfonsant el pit entre 4-5 cm. (fig. 4) i mantenint els genolls uns centímetres allunyats del cos de la víctima.

Un cop iniciat el massatge no s’ha d’interrompre, ja que el flux coronari decreix substancial-ment i s’ha de reprendre.

Per aconseguir portar el flux als nivells previs abans són necessàries diverses compressions.

Per fer-ho, es continuaran fent les compressions fins que agafi el relleu personal sanitari qualificat i acreditat. No s’ha de perdre el temps per comprovar les constants vitals com es feia anteriorment.

Si hi ha dos revifadors, convé fer l’RCP cada dos minuts i canviar de revifador per prevenir la fatiga.

Glossari

Massa encefàlicaConjunt d’òrgans que conformen el sistema nerviós central (cervell, cerebel i tronc encefàlic).

55



L’RCP no s’ha d’iniciar en els casos següents:

La víctima presenta lesions mortals (per exemple, una decapitació, un traumatisme 1 . cranioencefàlic amb sortida de massa encefàlica, etc.).

La víctima mostra signes evidents de mort biològica (hi ha 2 . rigor mortis: porta temps mort i les articulacions estan rígides, amb livideses, etc.).

L’ACR es produeix com a conseqüència d’una malaltia terminal.3 .

Quan han transcorregut més de deu minuts sense aplicació de les tècniques d’SVB. 4 . En cas de dubte sobre el temps que ha transcorregut, cal començar amb l’RCP. Si l’ACR s’ha produït per una hipotèrmia o una intoxicació (drogues o fàrmacs), cal reani-mar la víctima durant més de deu minuts.

Si s’endarrereix l’aplicació de les tècniques d’SV a altres víctimes amb més probabili-5 . tats de supervivència.

Si hi ha risc greu per al revifador o altres víctimes.6 .

Quan existeix el desig exprés i per escrit de la víctima que no vol ser reanimada (tes-7 . tament vital).

La decisió d’acabar amb l’RCP l’ha de prendre personal amb prou experiència i amb l’acord de l’equip revifador.

Quan es recuperi la funció respiratòria i circulatòria espontàniament.•

A l’arribada del personal sanitari sol·licitat al 112, que es farà càrrec de la situació.•

Després d’una RCP de més de 30 minuts sense resultats positius.•

Quan el revifador estigui exhaust.•

Si s’identifiquen motius per no continuar amb l’RCP (en cas de lesions mortals).•

Si arriba un informe mèdic que certifiqui la no reanimació per malaltia terminal o el •testimoni vital de la víctima.

Quan hi hagi perill per als revifadors o per a altres persones.•

Glossari

Testimoni vitalDeclaració per escrit que la persona fa en ple ús de les seves facultats mentals, en què decideix sobre la seva vida i la seva mort.

56



A l’estat espanyol es produeixen aproximadament 20.000 morts causades per algun proble-ma d’origen cardíac.

El 80 % d’aquestes morts estan causades per fibril·lació ventricular (FV). La fibril·lació ventricular és un tipus d’arítmia que només pot revertir-se mit-jançant la desfibril·lació cardíaca. Si l’FV persisteix, pot convertir-se en asis-tòlia (aturada cardíaca) al cap d’uns minuts.

El factor temps és important a l’hora d’aplicar la desfibril·lació, ja que es considera que les possibilitats de recuperació decreixen entre un 7-10 % per cada minut de retard.

4.1. L’ús de la desfibril·lació externa automàtica

La majoria de casos d’ACR tenen lloc fora d’un centre sanitari, motiu pel qual el Consell Eu-ropeu de Ressuscitació (ERC) està recomanant que la desfibril·lació automàtica la facin les primeres persones que hi intervinguin; és a dir, els individus entrenats que actuen indepen-dentment, però amb un sistema de control mèdic (per exemple, personal sanitari, voluntaris de la Creu Roja, personal de Protecció Civil, etc.).

Aquestes persones hauran d’haver rebut una formació adequada en l’ús del desfibril·lador extern semiautomàtic (DESA).

A hores d’ara s’està investigant sobre la fiabilitat i l’eficàcia d’entrenar i de permetre’n l’ús a membres de diverses professions que fan serveis a la comunitat, com ara policies, bombers, tripulacions (d’avió, vaixell, etc.), així com a personal escollit i entrenat que sigui present en grans esdeveniments i als llocs de treball.

Posteriorment, està previst avaluar-ne l’ús per part de la comunitat en general, tot i que, avui per avui, no es recomana que el faci servir personal no entrenat ni qualificat.

4.1.1. Què és un DEA i on n’hi ha d’haver un?

La desfibril·lació es fa mitjançant uns aparells anomenats desfibril·ladors. N’hi ha de diversos tipus: externs i interns. Els que es fan servir en la majoria de situacions d’emergència són els externs, que són senzills d’utilitzar perquè són portàtils i poden detectar si el subjecte, se-gons el seu ritme cardíac, necessita desfibril·lació o no.

Aquest tipus d’aparells s’anomenen DEA.

Segons la Societat Espanyola de Cardiologia, n’hi ha d’haver a totes les ambulàncies i també a les infermeries dels aeroports, als concerts, als estadis de futbol, etc.

És a dir, n’hi ha d’haver allà on pugui perillar la integritat d’un gran nombre de persones, així com en tots els serveis d’urgència d’atenció primària.

4.1.2. Els tipus de DEA

Hi ha diversos tipus de DEA:

Semiautomàtics• . Detecten si la víctima necessita desfibril·lació a través del ritme car-díac. Si és així, el dispositiu aconsella la desfibril·lació, carrega automàticament els acumuladors i es manté a l’espera fins que el revifador (socorrista) prem el botó per proporcionar la descàrrega a la víctima.

Automàtics• . Si l’aparell detecta que el ritme cardíac de la víctima necessita desfibril·lació, carrega automàticament els acumuladors i avisa que està a punt de fer una descàr-rega, desfibril·lant la víctima sense la intervenció del revifador.

4 L’ús del DEA

Glossari

Desfibril·lació cardíacaAplicació de corrent elèctric damunt del tòrax de la víctima cap al cor perquè pugui bombejar la sang d’una manera organitzada i eficaç.

57



4.1.3. Les característiques dels DEA

Segons l’ERC, els DEA han de reunir les característiques següents:

Ser fiables, específics i fàcils d’usar. Han de pesar poc i ser portàtils.•

Tenir un baix cost i requerir el mínim manteniment.•

Han de donar ordres orals i en pantalla, i disposar d’un sistema d’anàlisi de l’ECG •estandarditzat.

Han de tenir nivells d’energia de descàrrega d’ona monofàsica de desfibril·lació de •200-200-360, tot i que s’admeten altres alternatives. Disposaran de botó d’encesa, anàlisi i descàrrega.

Després d’un intent de desfibril·lació, s’inicia l’RCP de manera immediata, començant •per les compressions. Al cap de dos minuts (cinc cicles) es reavalua el ritme cardíac i s’administra una altra descàrrega si està indicat així.

Han de disposar de dispositius de gravació per facilitar el control mèdic dins del SEM.•

4.1.4. La seqüència que cal seguir per a la utilització dels DEA

La seqüència que cal seguir per a l’ús dels DEA és la següent:

Engegar l’equip prement el botó d’encesa.1 .

Col·locar les pales autoadhesives al pit de la víctima, una sota la clavícula dreta i l’altra 2 . al costat esquerre, a uns 10 cm, per sota de l’aixella.

Prémer per analitzar el ritme (si hi ha botó).3 .

Seguir les instruccions dels missatges de veu i de text del DEA fins que es rebi l’ajuda 4 . qualificada.

Algunes consideracions que cal tenir en compte:

Si el subjecte porta un pegat de medicació al pit, cal arrencar-l’hi.•

Si s’observa un bony i se sospita que podria tractar-se d’un dispositiu electrònic •implantat, l’elèctrode s’ha de col·locar a més de 10 cm de distància del bony.

Convé rasurar prèviament el borrissol si dificulta la col·locació dels elèctrodes.•

Si el pit de la víctima està humit, cal eixugar-lo prèviament amb una compresa.•

Quan s’ha de produir la descàrrega elèctrica del disfibril·lador, no es pot tocar la víctima.

4.2. Què és el suport vital avançat (SVA)?

El suport vital avançat consisteix en l’ús de mesures de suport vital aplicades per un equip entrenat per fer-ho. En aquests casos es fa servir material elèctric amb un ús terapèutic, l’ad-ministració de drogues i cures postreanimació per revertir una ACR i aconseguir que el cor torni a la seva activitat normal.

Idea clau

Alguns models de DEA només tenen controls d’encesa i de descàrrega.

Idea clau

L’equip que fa l’SVA es farà càrrec de tota la situació fins que sigui reemplaçat pel personal de la unitat de cures intensives en un hospital.

58



L’obstrucció de la via aèria es produeix en la majoria de casos per l’entrada d’un cos estrany (menjar, aigua, etc.) a les vies respiratòries que impedeix o dificulta l’entrada d’aire als pul-mons.

Això provoca una absència d’oxigen al cervell, amb la consegüent pèrdua de consciència per part de l’individu.

Per aquest motiu, sense una ràpida identificació del problema i una intervenció imme-diata, la vida de la víctima es veurà compromesa.

5.1. Com s’ha d’actuar davant d’un ennuegament?

Les causes d’obstrucció de la via aèria en l’adult acostumen a estar associades a l’ennuega-ment amb el menjar (espines de peix, trossos de carn, etc.).

Se sospita que la víctima ha sofert un ennuegament quan:

Té una mà al coll.•

S’hi aprecia cianosi (coloració de la pell blau grisenca).•

Té una tos ronca.•

Algun testimoni informa sobre l’ennuegament.•

L’obstrucció de la via aèria pot ser completa o parcial.

Completa• : no hi ha entrada d’aire.

Parcial• : el pas d’aire s’ha reduït considerablement.

La sospita que pot tractar-se d’un cas d’ennuegament i la intervenció en cada situació varia-rà en funció del nivell de consciència de la víctima.

5.1.1. Si la víctima està conscient

Si la víctima està conscient hi ha dues possibilitats:

La víctima respon a les preguntes, pot parlar, tossir fort i contínuament, però respira •amb dificultat. En aquest cas pot considerar-se que es tracta d’una obstrucció parcial o incompleta.

Quan hi ha una obstrucció incompleta severa, la tos serà dèbil, poden haver-hi sorolls respiratoris i hi haurà tiratge supraclavicular intercostal i epigàstric.

La víctima no pot parlar ni tossir, mostra agitació i dóna senyals de la seva situació •d’asfíxia agafant-se el coll amb una mà. En aquest cas es tracta d’una obstrucció com-pleta.

5.1.2. Si la víctima està inconscient

Se sabrà que la víctima ha sofert una obstrucció de la via aèria quan:

Hi hagi testimonis que informin de la situació.•

Davant d’una RCP, hi ha dificultat o es fa impossible que entri l’aire en ser insuflat, tot •i tenir una obertura adequada de la via aèria.

5 L’actuació davant d’un ennuegament

Idea clau

Una obstrucció incompleta pot convertir-se en severa per desplaçament del cos estrany, produint-se l’obstrucció completa.

Glossari

TiratgeEnfonsament de la pell cap endins, la qual cosa indica que hi ha una dificultat respiratòria.

59



5.2. Les tècniques de desobstrucció

Les tècniques de desobstrucció variaran en funció de si la víctima està conscient o incons-cient.

5.2.1. Si la víctima està conscient

Si la víctima està conscient es desobstruirà la via aèria mitjançant l’extracció dels cossos estranys que bloquegin l’entrada d’aire.

La seqüència que cal seguir en el cas dels adults serà la següent:

Incorporar la víctima i animar-la perquè tussi fins a aconseguir que expulsi el cos •estrany.

Quan la tos sigui inefectiva, donar-li a la víctima cinc cops a l’esquena, entre les escà-•pules o omòplats, de manera ràpida i amb força, col·locant-la inclinada (uns 45º) cap endavant.

Si la víctima no pot tossir, parlar o respirar, mostra agitació, es col·loca les mans al coll, •la cara se li congestiona, la pell se li va tornant d’un color blavós (morat) progressiva-ment i emet sons intentant introduir aire, és possible que perdi la consciència ràpidament.

En aquests casos, cal donar-li uns cops a l’esquena i continuar amb la maniobra de Heim-lich:

Rodejar amb els braços la víctima per l’esquena, tant si està incorporada com 1 . dempeus.

Col·locar el puny, amb el polze cap a la víctima, a l’epigastri (boca de l’estómac) 2 . de la víctima.

Agafar el puny amb l’altra mà.3 .

Fer cinc compressions amb força sobre l’abdomen de la víctima, comprimint-4 . lo cap endins i cap amunt. Continuar amb aquesta tècnica fins que la via aèria es desobstrueixi.

Alternar cinc cops a l’esquena amb les cinc compressions abdominals fins a 5 . resoldre la situació. Si la víctima es queda inconscient, és imprescindible atu-rar la maniobra.

Hi ha alguns casos en què la maniobra de Heimlich no s’ha de fer o s’ha de fer amb algunes variacions. És el cas de la maniobra d’autoheimlich; és una situació especial en la qual el revifador és també la víctima.

La tècnica d’autoheimlich consisteix a col·locar el puny damunt de l’epigastri i amb l’altra mà fer la compressió bruscament.

Si tot i així no s’aconsegueix l’extracció del cos estrany, s’han de fer les compressions damunt d’una superfície dura, com ara la vora d’una taula, la cantonada d’un sofà, etc.

En el cas dels obesos: el revifador té dificultats per rodejar amb els braços tot el perí-•metre abdominal de la persona, que té un abdomen prominent.

Per això, per tal de garantir la seguretat de la víctima, tot i que estigui conscient, no es farà la maniobra de Heimlich, sinó que es faran compressions toràciques.

En el cas de les embarassades: per evitar possibles lesions al fetus es faran les com-•pressions toràciques en lloc de la maniobra de Heimlich.

60



5.2.2. Si la víctima està inconscient

Si la víctima està inconscient s’ha de fer l’extracció del cos estrany de manera manual.

Per fer-ho:

Col·locar la víctima en decúbit supí i afluixar la roba que pugui oprimir-li el coll.1 .

Aconseguir l’obertura de la via aèria, amb la maniobra front-mentó.2 .

Observar si hi ha cap objecte estrany a la boca o faringe de la víctima.3 .

Intentar treure-l’hi amb un dit en forma de ganxo, fent un moviment d’escombrada a 4 . la boca. Per fer-ho, introduir primer el dit índex a la boca de la víctima de manera lateral i profundament fins a arribar a la base de la llengua. Tot seguit, amb el dit en forma de ganxo, desencallar l’objecte i arrossegar-lo cap a la boca per treure-l’hi.

Si la víctima portés dentadura postissa, si està ben subjectada no cal treure-la.

Si no s’aconsegueix retirar el cos estrany, no s’ha de forçar i cal passar a la maniobra 5 . d’RCP 30/2 (30 compressions, 2 ventilacions). Després de cada 30 compressions s’ha de mirar si es veu el cos estrany. El cap de la víctima s’ha de mantenir de costat, tret de si ha sofert un traumatisme. A aquesta tècnica se l’anomena SVB modificat.

Algoritme d’obstrucció de la via aèria per un cos estrany. (European Resucitation Council Guidelines for Resuscitation 2005)

Esbrinar gravetat

Obstrucció severa de la via aèria(tos efectiva)

Animar a tossirContinuar valorant si l’obstrucció

es deteriora o reverteix

Obstrucció lleugera de la via aèria (tos inefectiva)

InconscientIniciar RCP

ConscientCinc cops interescapulars

Cinc compressions abdominals

Idea clau

El professional ha d’anar amb compte de no introduir el cos estrany en zones encara més inaccessibles.

61



Resum

Una actuació ràpida pot salvar vides

El primer interventor (socorrista) ha d’actuar amb l’objec-tiu de socórrer la víctima, evitant que les lesions empitjorin i que es posi en perill tant la vida de la víctima com la del socorrista.

Per això, el socorrista controlarà la situació mirant de trans-metre tranquil·litat i confiança per evitar el pànic, protegirà la víctima i es protegirà a ell mateix, evitarà que la situació empitjori, actuarà amb rapidesa, sabrà reconèixer una situa-ció d’aturada cardiorespiratòria (ACR) i posarà en marxa el suport vital (SV).

Un cop identificada la situació d’emergència, cal posar en marxa el protocol de suport vital, que consta de diversos passos: activació, actuació, educació i difusió de coneixe-ments.

En aquests casos, el temps cobra una importància vital atès el fet que les possibilitats que una víctima es recuperi d’una possible aturada cardiorespiratòria disminueixen cada mi-nut que passa.

Per això, l’atenció a la víctima obliga a valorar, controlar i prioritzar les accions que conformaran el suport vital.

Davant d’una emergència cal seguir els passos següents: protegir tant la víctima com a un mateix o als altres, posar en marxa la cadena de supervivència que consta de quatre baules (alertar, aplicació de les tècniques d’SVB, aplicació precoç de la desfibril·lació i aplicació precoç de tècniques d’SVA i cures efectives postressus-citació).

62



Avaluació

Imagina’t que, com en Sergi, un dia vas pel carrer i veus algú que demana ajuda perquè un familiar o un amic seu està estirat a terra. Ara, posa’t en el seu lloc i fes un treball de redacció en què responguis a les qüestions següents:

Com s’ha d’actuar davant d’una situació d’emergència?•

Com es valora una víctima en una situació d’emergència?•

Com actuarà tenint en compte que ha comprovat que la víctima es troba en ACR?•


63


Imagina’t que, com en Sergi, un dia vas pel carrer i veus algú que demana ajuda perquè un familiar o un amic seu està estirat a terra. Ara, posa’t en el seu lloc i fes un treball de redacció en què responguis a les qüestions següents:

Com s’ha d’actuar davant d’una situació d’emergència?•

Com es valora una víctima en una situació d’emergència?•

Com actuarà tenint en compte que ha comprovat que la víctima es troba en ACR?•

Documentació

Cuando los músculos del corazón se colapsan por al-gún motivo, el riesgo de muerte súbita cardíaca adquiere la mayor de las probabilidades de convertirse en rea lidad. Tras la aparición de los primeros síntomas [...], es imprescindible acudir a servicios médicos de ur-gencias. Si no es po sible tener a disposición una columna de rescate cardíaca dotada de desfibrilador es la mejor opción. Desde hace dos años los grandes cen-tros públicos de algunas comunidades autónomas han incorporado este dispositivo. Gracias a él se rescatan de la muerte a unas 6.000 personas por año.

No perder ni un minuto hasta que lleguen los servicios de emergencia y estabilicen a la víctima. Es la misión del mejor salvavidas para el corazón, el desfibrilador exter-no. El aparato en cuestión es el remedio más eficaz para ganar segundos en la más importante contrarreloj, ya que permite reanimar en pocos minutos a quienes su-fren un colapso cardíaco provocado por fibrilación ventricular. En esta dolencia, responsable de la muerte súbita cardíaca, el tiempo de espera es fundamental pues por cada minuto que pasa una persona que sufre un paro sin utilizar un desfibrilador, sus posibilidades de sobrevivir disminuyen entre un 7% y un 10%, según datos del Instituto Cardiológico de Madrid. [...]

Ataque a traición

Distintos edificios de Cataluña, Madrid, País Vasco, Aragón y Navarra en los que se da una afluencia masi-va de público han sido los primeros en España en incorporar las llamadas columnas de rescate cardíaco. En ellas el elemento principal es el desfibrilador, un instrumento médico que, según la Sociedad Española de Cardiología, en Estados Unidos y Reino Unido, ha logrado recuperar hasta un 25% de casos en los que la muerte súbita era el desenlace más que previsible. Para lograr este alto porcentaje, señalan los expertos, basta con que el dispositivo se active en los cinco mi-nutos siguientes a sufrir un accidente cardíaco. Desde su implantación, en España se estima que se evitan cerca de 6.000 muertes anuales. [...]

Pero ¿qué es la fibrilación ventricular y por qué produce un efecto tan demoledor? Se trata de un trastorno por el que el corazón tiene una actividad caótica. Así, se produ-ce una alteración en la conducción eléctrica de este músculo esencial, un fallo inesperado que le impide bombear eficazmente sangre al organismo. [...]

Servicio integral

[...] En general, según la Asociación Española de Car-diología, los pasos que se deben seguir ante una

emergencia cardíaca de estas características son los definidos como la cadena de supervivencia: avisar rá-pidamente a los servicios de emergencias y aplicar la reanimación cardiopulmonar seguida de la desfibrila-ción precoz hasta que llegue la unidad de soporte vital avanzado. De ahí la importancia de estas colum-nas de rescate instaladas en diversos puntos de las ciudades, ya que una vez activadas avisan de manera automática a los servicios de emergencia.

¿Y qué sucede mientras tanto? ¿Cómo se debe actuar? Cuando se produce un colapso es de vital importan-cia aplicar a la víctima, en el mínimo intervalo de tiempo posible, el desfibrilador que está incorporado a la columna de rescate, conectándole los electrodos en el pecho. De este modo, en pocos segundos la má-quina evalúa el estado de la víctima y en caso de parada cardíaca aplica la descarga eléctrica necesaria para revertir este estado crítico.

El desfibrilador externo

El desfibrilador externo es un equipo que cuenta con un sistema computerizado de análisis del ritmo cardía-co que monitoriza el ritmo del corazón y, cuando es preciso, libera un choque eléctrico sin necesidad de que la persona que lo utilice sepa reconocer los ritmos cardíacos. Su manejo es sencillo, ya que únicamente deben ponerse los electrodos adhesivos que lleva el aparato en la persona que ha sufrido un paro cardíaco.

Las columnas de rescate incorporan un panel con di-bujos donde se explica qué pasos dar en caso de pérdida de la conciencia: comprobar el pulso, el nivel de conciencia, realizar maniobras de reanimación y, lle-gado el caso, proceder a realizar una descarga eléctrica sobre la caja torácica de la víctima. Los desfibriladores pueden ser automáticos y semiautomáticos. Los au-tomáticos sólo necesitan que los electrodos estén aplicados al paciente y que el aparato esté encendido. Si es necesario, libera la descarga enviando previamen-te una señal acústica de aviso que indica la inmediata liberación de dicho choque a menos que se anule ma-nualmente el sistema. Los semiautomáticos requieren que el operador presione el botón de analizar para que el aparato inicie el análisis del ritmo cardíaco, y el bo-tón de choque para liberar la descarga eléctrica. Estos últimos se consideran más seguros ya que es la perso-na que maneja el aparato quien tiene la última decisión de realizar o no el choque eléctrico. [...]

Autora: Blanca ÁlvarezFont: http://www.consumer.es/web/es/salud/

atencionsanitaria/2006/09/05/155262.php

Los beneficios del desfibrilador externo (extracte)


64




http://www .fundaciondelcorazon .com/index_ie .htmlAquesta pàgina mostra els símptomes de l’infart de miocardi, de l’ictus, etc.

http://www .semicyuc .orgÉs la pàgina web de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y Unidades Coronarias.

http://www .semfyc .esEn aquesta pàgina s’ofereix informació sobre el suport vital bàsic i avançat, amb les noves recomanacions del 2005.

Vídeoteca

Adquiriendo estilo• . Direcció: Martín Brest. EUA, 1979.Un dels protagonistes de la història pateix un atac cardíac per la tensió provocada per l’intent de roba-tori d’un banc.

Atrapat en el temps• . Direcció: Harold Ramis. EUA, 1993.En un restaurant, el protagonista salva una persona, que s’ennuega i pateix un ofegament, mitjançant la maniobra de Heimlich.

El pacient anglès• . Direcció: Anthony Minghella. EUA, 1996.Pel·lícula ambientada a la Segona Guerra Mundial, on una infermera ofereix cures a un ferit amb cre-mades per tot el cos a conseqüència d’un accident aeri.

En el estanque dorado• . Direcció: Mark Rydell. EUA, 1981.El protagonista, d’edat avançada, presenta els sig-nes i els símptomes d’una aturada cardiorespiratòria (ACR).

21 gramos• . Direcció: Jorge González Iñárritu. EUA, 2003.Un dels protagonistes, de mitjana edat, presenta un quadre d’aturada cardiorespiratòria.


65

Al llarg de la vida tenen lloc des de petits fins a grans accidents domèstics, laborals i, fins i tot, a peu de carrer. Saber què s’ha de fer, què no s’ha de fer i com actuar davant certes situacions d’emergència o de compro-mís vital és fonamental i imprescindible, ja que tenir aquests coneixements pot arribar a salvar una vida o a disminuir les possibles seqüeles de l’accident.

Per a una bona intervenció en primers auxilis, cal conservar la calma en tot moment i aplicar el protocol de suport vital, que consisteix a protegir, alertar i posar en marxa el suport vital bàsic (SVB) (valoració primària i actuació). Un cop s’hagin estabilitzat les constants vitals, es podrà fer una valoració secundària més detalla-da, donant durant tot el procés prioritat a les lesions que posin en perill la vida de la víctima: aturada cardio-respiratòria (ACR), hemorràgies, enverinament, commoció i xoc.

És important saber com actuar, però igual de necessari és conèixer què és el que no s’ha de fer en prestar els primers auxilis (per exemple, si hi hagués un traumatisme o se sospités que n’hi pogués haver un, mai s’ha d’immobilitzar la víctima; davant de qualsevol altre tipus d’intervenció, no s’han d’administrar líquids perquè poden provocar el vòmit i una obstrucció de la via aèria). En general, no convé fer més del que és necessari. Cal molt sentit comú i molta calma.

Cal saber actuar en algunes de les situacions que requereixen la prestació de primers auxilis, com ara les al-teracions del nivell de consciència, alhora que és crucial fer una valoració més detallada de la víctima, en la qual s’observaran les diverses lesions que presenta, com ara hemorràgies, cremades, intoxicacions, etc.


Identificar com i quan cal prestar els primers auxilis.

Adquirir els coneixements necessaris per valorar a la víctima en tot moment.

Conèixer i posar en pràctica les tècniques d’actuació en primers auxilis.

Evitar complicacions a la víctima amb les nostres actuacions.

L’aplicació de tècniques de primers auxilis 3Unitat


66

Unitat 3 – L’aplicació de tècniques de primers auxilis

Un cop resolta o descartada la situació crítica (ACR), què has de valorar i com?

Quan ets al davant d’un accident, un cop s’ha comprovat que la víctima està conscient i respira, el pri-mer que et demanes és què ha passat. De fet, es tendeix a preguntar de manera espontània: «Et trobes bé?». Si la víctima contesta adequadament, saps que està conscient i que respira, la qual cosa vol dir que també presenta pols. Un cop comprovat tot això, cerques possibles lesions (hemorràgies, ferides, cremades, intoxicacions, etc.) i, quan les has identificat, mires de solucionar-les, si es pot, i demanes ajuda professional.

Alguna vegada, en fer tasques senzilles, a casa teva o a la feina, has tingut un accident: talls, cremades o la ingestió accidental d’algun producte químic?

És freqüent que en desenvolupar activitats quotidianes es tinguin accidents (ferides, cremades, etc.) i que sorgeixi la pregunta sobre què cal fer per curar una ferida o una cremada, entre altres possibles lesions. Per això és important tenir algunes petites nocions de com intervenir davant de lesions lleus i també saber iden-tificar les que són més greus per demanar ajuda professional.

Sabries com preparar una farmaciola?

La farmaciola acostuma a passar desapercebuda quan no passa res, però davant de qualsevol tipus d’acci-dent, dolor o inflamació es té consciència i es fa palès com és d’imprescindible tenir-ne una adequada a les necessitats. Una bona farmaciola hauria de tenir medicaments, material de cures, així com altres objectes que puguin ser útils, com ara una llanterna.

Mapa conceptual

Abans de començar reflexiona sobre...

Malalties d’aparició brusca

Alteració del nivell de consciència

Valoració secundària(entrevista i exploració física)

Farmaciola de primers auxilis Actuació davant lesions en teixits blans:

Hemorràgies.Ferides.Cossos estranys.Cremades.Intoxicacions.Picades i mossegades.

••••••

Lipotímies Síncopes Coma Convulsions


67


En Sergi, tenint en compte que té coneixements en primers auxilis, haurà d’actuar en veure el seu company al terra.

Haurà de pensar com intervenir davant l’hemorràgia i posar en pràctica els seus coneixements.

En Sergi, en veure el seu company estès al terra i convulsionat, haurà de fer una ràpida valoració per veure si està conscient i respira.

Sap que si el seu company s’empassa la llengua corre el risc d’asfixiar-se i que a conseqüència de les convulsions pot presentar lesions posteriors. Haurà de prevenir, doncs, possibles complicacions.

En observar que presenta una hemorràgia al braç, també valorarà com ha d’intervenir en aquest cas.


1 Actuar en el cas de malalties d’aparició brusca més freqüents en l’adult.

2 Explorar de manera detallada la víctima.

3 Preparar una farmaciola.

4 Actuar davant de lesions als teixits blans més freqüents en l’adult.

Situació


En Sergi, que té coneixements en primers auxilis, és a la feina i el seu company, que és epilèptic, de sobte cau a terra. En Sergi observa que el seu company presenta diversos símptomes de rigidesa muscular i convulsions.

Als dos minuts aproximadament, s’aturen les convulsions i el company recupera el coneixement. Se sent confús i li fa mal el cap.

En Sergi observa també que té sang en un braç perquè s’ha fet un tall amb la cadira quan ha caigut.


En la vida quotidiana sorgeixen malalties que cursen amb símptomes d’aparició brusca, les quals demanen d’una intervenció ràpida, ja que es posa en perill la vida de la persona o hi poden deixar seqüeles.

Les més freqüents o les que cal destacar són les alteracions del nivell de consciència (mareigs o lipotímies, síncopes, coma, etc.) i les convulsions.

1.1. Les malalties d’aparició brusca més freqüents en l’adult. Principals alteracions de la consciència

La consciència és l’estat en què l’individu s’adona de si mateix i de l’entorn que l’envolta, està en ple ús dels seus sentits i de les seves facultats. El nivell de consciència pot veure’s alterat per diverses causes. En funció de l’origen, de la durada del quadre i dels símptomes es durà a terme una actuació o una altra. Les principals alteracions del nivell de consciència van des de la lipotímia fins al coma.

1.1.1. Les lipotímies o desmais

Les lipotímies o desmais són pèrdues breus del nivell de consciència i poden durar d’uns segons a uns pocs minuts. Estan provocades per una disminució brusca del flux sanguini cerebral i acostumen a venir acompanyades de símptomes previs.

Causes Símptomes

Fatiga.•Fam.•Emoció sobtada.•Falta de ventilació de les estances.•Cop de calor.•Com a símptoma de malalties cardiovasculars o hemorràgies.•

Sensació de mareig.•Fogots.•Alteracions visuals (visió borrosa).•Pell freda, pàl·lida i suada.•Respiració i pols dèbil.•Vòmits (de vegades).•

1.1.2. Els síncopes

Els síncopes són pèrdues brusques del coneixement, sense l’aparició de símptomes previs.

Provoquen ràpidament un esvaniment i la caiguda al terra de la víctima. S’originen per una fallada sobtada de la pressió arterial i/o de la perfusió sanguínia cerebral.

Causes Símptomes

Origen cardíac.•Fallada del sistema nerviós.•

Pèrdua de consciència.•Pal·lidesa («cara de mort»).•Hipotonia.•Sudoració freda i profusa.•Pols dèbil.•En despertar-se poden aparèixer nàusees, vòmits o calfreds.•

1.1.3. El coma

El coma és una pèrdua de consciència de llarga durada acompanyada de la disminució o absència de reflexos. No hi ha reacció davant dels estímuls. Les causes del coma són: trau-matisme cranioencefàlic, intoxicació, alteracions metabòliques (hiperglucèmia) i alteracions neurològiques (crisis epilèptiques).

68


1 L’actuació davant malalties d’aparició brusca en l’adult

Glossari

HiperglucèmiaAugment de sucre a la sang.

HipotoniaDisminució del to muscular. També anomenada flacciditat muscular.


1.1.4. L’actuació davant les alteracions del nivell de consciència

En funció de l’origen i de la resposta de la víctima, l’actuació variarà en cada cas. Si la víctima està conscient, l’actuació que cal seguir serà la següent:

Col·locar la víctima ajaguda, amb els cames enlaire (posició antixoc).•

Afluixar la roba que pugui estar estrenyent la víctima.•

Aplicar draps humits i freds damunt la cara i el front.•

Administrar-li begudes isotòniques i ensucrades sem-•pre que estigui totalment conscient i no presenti obnubilació.

Abrigar la víctima i avisar el 112 si el quadre dura més d’un o dos minuts.•

Si la víctima està inconscient i respira l’actuació que cal seguir és la següent:

Fer una valoració primària (la víctima respon?, respira?, té pols?).•

Valorar les possibles causes de la pèrdua de consciència mitjançant la comprovació •d’objectes personals que puguin orientar al respecte. Aquesta valoració sempre convé fer-la en presència de testimonis.

Si la víctima està inconscient, respira i no hi ha cap sospita que hi hagi una lesió •medul·lar, s’ha de col·locar la víctima en posició lateral de seguretat (PLS). Davant la sospita d’una lesió medul·lar, si la víctima està vomitant, se l’ha de col·locar en posició lateral de seguretat (PLS) fent la mobilització en bloc.

Avisar el 112 i valorar els signes vitals fins que arribi el personal d’urgències.•

Si la víctima està inconscient i no respira, s’ha d’aplicar l’SVB:

Protegir.•

Alertar (112).•

Obertura de la via aèria (front-mentó).•

Tècnica de reanimació cardiopulmonar (RCP) (30/2) fins a l’arribada dels serveis d’ur-•gències.

1.1.5. Les convulsions

Les convulsions són contraccions musculars fortes i involuntàries que acostumen a aparèixer com a conseqüència de descàrregues cerebrals per irritació dels centres nerviosos.

El seu començament és brusc i solen ser de durada curta.

En l’estat epilèptic, la convulsió dura més de 30 minuts, durant els quals es produeixen di-verses convulsions seguides, i pot provocar la mort o una lesió neuronal irreversible.

Les causes de les convulsions són:

Traumatisme cranioencefàlic.•

Malaltia (epilèpsia, tumoració o infecció cerebral).•

Intoxicació per diverses substàncies.•

Hi ha diversos tipus de convulsions que convé diferenciar, com ara les crisis epilèptiques, les convulsions d’origen histèric o les convulsions febrils, més freqüents en els nens.

69


Idea clau

Les convulsions febrils són més freqüents en els nens.

Exemple

El fet que una persona porti insulina entre els seus objectes personals pot indicar que és diabètica.


70


1.2. Altres alteracions

Hi ha també altres alteracions del nivell de consciència que inclouen les crisis epilèptiques i les convulsions de tipus histèric.

1.2.1. Les crisis epilèptiques

Les crisis epilèptiques apareixen com a resultat d’una activitat anormal de les neurones, produint signes i símptomes variables en funció del lloc del cervell on es produeixi aquesta activitat, i que van des de la pèrdua de consciència fins a actuar, pensar o sentir de manera diferent.

Les convulsions originades com a conseqüència d’una crisi epilèptica acostumen a provocar ansietat en les persones que no saben com intervenir davant d’aquesta situació o ignoren el que està passant. Per això serà de gran utilitat identificar-ne els símptomes i saber com actuar.

En Sergi reconeix els símptomes d’una crisi epilèptica: pèrdua de consciència, contracció muscular i convulsions, i tindrà en compte les recomanacions que cal seguir en cas d’una crisi epilèptica per evitar que es produeixin lesions.

Els símptomes d’una crisi epilèptica són els següents:

Abans d’iniciar-se l’«atac», la víctima crida i cau al terra bruscament per la pèrdua de •consciència.

Posteriorment comença la fase de contracció muscular, amb aturada respiratòria •d’uns 10 a 20 segons de durada. Es coneix com a fase tònica.

Tot seguit apareixen les convulsions, acompanyades de respiració sorollosa, hipersa-•livació i relaxació d’esfínters (orina o matèries fecals); la víctima pot mossegar-se la llengua. La durada és de dos a tres minuts aproximadament. És la fase clònica.

El quadre finalitza amb la víctima confusa perquè no sap què li ha passat. Té mal de •cap i li fan mal els músculs. Pot durar de deu minuts a una hora. És la fase de relaxació.

L’actuació davant d’una crisi epilèptica serà la següent:

No subjectar ni ficar els dits dins la boca de la víctima.•

Retirar els objectes que puguin lesionar la víctima.•

Durant la fase de contracció muscular, cal treure-li la roba •que l’estrenyi.

Col·locar un objecte tou a sota del cap de la víctima.•

Per evitar que la víctima es mossegui la llengua, cal intro-•duïu-li a la boca un objecte semitou, però només si es pot fer amb seguretat. No intentar obrir-li la boca.

Per evitar que pugui produir-se una obstrucció de la via •aèria per vòmits o secrecions mucoses, caldrà girar la víc-tima cap a una banda i, un cop finalitzat el quadre convulsiu, mantenir-la en PLS.

Si presenta coloració blavosa i deixa de respirar, se l’ha de col·locar en DLS per evitar l’obstrucció de la via aèria amb la llengua. La respiració començarà de manera espontània un cop acabada la convulsió.

Fases de l’epilèpsia

Fase tònica

Fase clònica

Fase de relaxació

Glossari

HipersalivacióSortida abundant d’escuma per la boca.

71



Tot i això, cal col·locar la víctima en DLS.

Cal comprovar si s’han produït lesions. Si és el primer episodi epilèptic, caldrà traslla-•dar la víctima a l’hospital. Si ja se li ha diagnosticat una epilèpsia, haurà d’acudir al seu metge perquè li faci un control analític dels nivells de fàrmacs que està prenent.

1.2.2. Les convulsions de tipus histèric

Les convulsions de tipus histèric són crisis nervioses que acostumen a aparèixer en indi-vidus amb problemes psiquiàtrics de fons (ansietat, depressió, etc.) per un desencadenant emocional.

Els símptomes de les convulsions de tipus histèric són diversos:

Símptomes de les convulsions de tipus histèric

El quadre apareix en presència de testimonis.

Començament gradual, de vegades amb recuperació immediata i sorprenent de la consciència.

La víctima fa moviments voluntaris dels membres, mou el cap d’un banda a l’altra, empeny amb la pelvis cap endavant, dóna puntades de peu. S’agreugen els moviments si s’intenta subjectar la víctima. Pot aparèixer absència de respiració de manera momentània, així com riures o plors.

No hi ha confusió després del quadre. La víctima acostuma a recordar-se del que ha passat.

La víctima es mostra refractari al fet que se li faci una exploració de les pupil·les.

No acostuma a haver-hi lesions.

L’actuació que cal seguir davant l’aparició de convulsions de tipus histèric serà la se-güent:

Aïllar el subjecte.•

Mullar-li la cara amb aigua freda.•

Acudir a la consulta del metge, ja que no es tracta d’una urgència.•

Idea clau

Les convulsions de tipus histèric es donen amb més freqüència en dones d’entre 15 i 35 anys.

72



Un cop controlats tots els factors que poden posar en perill la vida de la víctima, se l’ha d’ex-plorar de manera detallada.

Durant l’exploració detallada de la víctima cal cercar tot tipus de lesions i/o mals, des del cap fins als peus. La durada d’aquesta fase serà de cinc a deu minuts. Aquesta exploració s’anomena valoració secundària i consta d’una entrevista i d’un examen físic.

2.1. L’entrevista

L’entrevista serveix per donar informació d’interès sobre la víctima i ajudar d’aquesta mane-ra el socorrista perquè li pugui oferir una assistència millor.

En Sergi advertirà la víctima del que farà i li demanarà que col·labori per poder observar la lesió que s’ha produït, un cop s’hagi acabat el quadre convulsiu.

L’entrevista es fa de manera contínua durant tot el procés de valoració secundària:

Cal situar-se a prop de la víctima perquè aquesta pugui veure la persona que l’atén.•

Cal identificar-se, intentar tranquil·litzar la víctima i transmetre-li seguretat.•

Anomenar la víctima ajudarà a valorar-la neurològicament.•

Cal obtenir informació clínica de la víctima. Per recordar les preguntes més impor-•tants es fan servir les sigles AMPLIA:

A Al·lèrgies conegudes.•

M Medicació que pren habitualment.•

P Malalties prèvies, antecedents personals.•

Li Últims aliments i líquids ingerits.•

A Ambient, relació amb l’accident, amb el que ha passat.•

En Sergi cridarà el seu company pel nom perquè això inspira confiança.

2.2. L’exploració física

Durant l’exploració física s’ha de protegir la intimitat de la víctima o del ferit, mantenint-lo tapat i només tenint al descobert les zones que s’han de valorar.

En Sergi anirà informant en tot moment la víctima del que li faran i de si li farà mal o no.

Abans de començar l’exploració caldrà observar la víctima per determinar quina postura adopta (unes cames flexionades poden indicar dolor abdominal), quina expressió presenta (ansiosa, inexpressiva), el temperament que té (si es mostra col·laborador, preocupat, etc.) i, finalment, veure l’estat de consciència, que es valora a través de l’exploració neurològica.

2 L’exploració detallada de la víctima

Glossari

InspeccióRealització d’un examen corporal de manera visual per al qual no es fa servir cap aparell.

73



2.2.1. L’exploració neurològica

L’exploració neurològica s’ha d’haver fet en la valoració primària.

Per valorar el nivell de consciència de la víctima es farà servir una escala senzilla, l’AVDN, mitjançant la qual es valora la seva resposta.

A Alerta (ulls oberts espontàniament, contesta les preguntes).•

V V• erbal (contesta després d’escridassar-la i sacsejar-li les espatlles).

D D• olor (només respon davant d’un estímul dolorós).

N N• o hi ha resposta (nivell de consciència alterat, pot estar en ACR).

També s’han de valorar les pupil·les, perquè donen informació de l’estat cerebral de la víctima.

Les pupil·les canvien de grandària tot depenent de la quantitat d’oxigen que arriba al cervell, de si hi ha traumatismes cranials, de la ingestió de fàrmacs o drogues, etc.

Per això, caldrà valorar els aspectes següents:

La • grandària de les pupil·les:

Miosi (contretes).•

Midriasi (dilatades).•

La • reactivitat de les pupil·les:

Reactives (reaccionen a la llum).•

Arreactives (no reaccionen a la llum).•

La • simetria de les pupil·les:

I• socòria (grandària igual).

Anisocòria (grandària diferent).•

La simetria de les pupil·les

Per últim, cal explorar la sensibilitat i la motricitat de les extremitats. Això proporcio - narà informació sobre si hi ha alteracions del sistema nerviós perifèric (medul·la es pinal).

El consum de drogues pot provocar una contracció o una dilatació de les pupil·les (miosi o midriasi).•

L’anisocòria pot donar informació sobre el fet que alguna zona del cervell està danyada.•

Durant la fase d’exploració secundària es farà servir la tècnica d’inspecció i la palpació, per a la valoració de les distintes parts del cos.

Glossari

PalpacióExamen del cos que es fa amb les mans, a través de la qual es detecten zones doloroses, entre altres.

74



2.2.2. L’exploració del cap

Quan es fa l’exploració del cap, cal cercar:

Signes de fractura del crani:•

Hemorràgia i/o sortida de líquid aquós (líquid cefaloraquidi) per l’oïda o el nas.•

Hematoma al voltant dels ulls («ulls d’ós rentador») i orelles («signe de Battle»).•

Ferides, erosions al cuir cabellut (• scalp).

Deformitats, contusions, enfonsaments.•

2.2.3. L’exploració de la cara

Quan es fa l’exploració de la cara d’una víctima és important observar si hi ha:

Signes d’afectació neurològica:•

Simetria entre ambdós costats: s’ha d’observar si hi ha desviació.•

Capacitat de parlar, bufar i inflar les galtes.•

Lesions, ferides i contusions.•

Fractura nasal i luxació maxil·lar.•

Objectes a la boca que puguin obstruir la via aèria (dentadura postissa, dents, vòmit, •xiclet, etc.) o sang, discriminant si prové del llavi o de l’interior (pulmons o aparell digestiu).

2.2.4. L’exploració del coll

A l’hora de fer una exploració del coll cal cercar possibles indicis que indiquin que hi ha una fractura:

La víctima no pot moure amb facilitat els dits de les mans, nota adormiment de les •espatlles i l’esquena.

El subjecte pot moure els dits de la mà, però no pas els peus, i té sensació d’adormi-•ment a les cames. Nota dolor en moure l’esquena o el coll i no sent els pessics a les cames.

Si la víctima està afectada al nivell de la quarta vèrtebra cervical es produeix tetraple-•gia amb o sense afectació respiratòria.

També convé observar si hi ha ferides, hematomes o deformitats. En cas de detectar defor-mitats és important donar per acabada l’exploració i immobilitzar el cap de la víctima.

2.2.5. L’exploració del tòrax

Quan es fa una exploració de tòrax és important observar:

Si hi ha ferides de penetració al tòrax o altres objectes enclavats.•

Si l’expansió del tòrax és normal (moviment ascendent i descendent).•

Si els hemitòraxs són simètrics.•

Si hi ha edemes o deformitats, o zones amb dolor (el dolor pot indicar que hi ha una •

fractura costal).

Idea clau

Les fractures del maxil·lar superior poden originar hemorràgies nasals, i provocar l’obstrucció de la via aèria.

Exemple

Una parpella més caiguda, la boca desviada o la desaparició d’un plec de la cara poden ser signes d’afectació neurològica.

Glossari

HematomaAcumulació de sang ocasionada pel trencament dels vasos sanguinis com a conseqüència d’una lesió (cop, contusió, etc.).

Idea clau

Durant l’exploració del coll, cal fixar-lo amb una lleugera tracció i mantenir l’eix de cap-coll-tronc alineat.

75



2.2.6. L’exploració de l’abdomen

Per fer una exploració d’abdomen cal seguir els passos següents:

Examinar ràpidament l’abdomen a la recerca de lesions, objectes enclavats o ferides •penetrants.

Cercar punts sensibles de dolor. •

2.2.7. L’exploració de la pelvis

S’han de fer lliscar les mans des de la regió lumbar de l’esquena fins a arribar als ossos de la pelvis (crestes ilíaques) i oprimir-los amb suavitat. Si la víctima acusa dolor cal sospitar que hi ha una fractura o lesió de la cintura pèlvica.

També és important observar els genitals i la zona del perineu per si hi ha hagut relaxació dels esfínters o hi ha presència de sang.

2.2.8. L’exploració de les extremitats

Per fer una exploració de les extremitats, la simetria de totes dues cames o tots dos braços servirà d’ajuda per veure si hi ha diferències entre les extremitats.

Per valorar les cames s’ha de començar per la cuixa, el genoll, la cama, el turmell, el peu i els dits.

Per valorar els braços s’ha de començar pel braç, el colze, l’avantbraç, el canell, la mà i el dit.

S’ha d’examinar cada cama i cada braç a la recerca de lesions (ferides, fractures, etc.) •i la presència de polsos perifèrics.

Cal demanar-li a la víctima que estengui i flexioni l’extremitat per descartar una lesió •dels nervis. També se li ha de demanar que faci pressió amb els peus/mans als pal-mells de les mans per descartar que no hi hagi cap lesió, dolor o impotència funcional, i d’aquesta manera comprovar la capacitat de moviment.

Si hi ha pèrdua de sensibilitat i paràlisi pot haver estat causat per una fractura o pel •desplaçament d’algun os que exerceix pressió o perquè s’ha trencat algun nervi. Si passa a totes dues extremitats, pot tractar-se d’una lesió de la medul·la espinal. Per saber-ho s’haurà de tocar un dit i demanar-li a la víctima que indiqui si nota la pressió. D’aquesta manera es descartarà el trencament dels nervis.

Per acabar, s’haurà d’observar i palpar l’esquena de la víctima a la recerca de punts sensibles o deformitats tot fent lliscar les mans suaument per sota de l’espai creat per la zona lumbar.

Idea clau

Cal observar la coloració de la pell i les mucoses, si hi ha suor, la temperatura corporal i les constants vitals (pols, freqüència respiratòria, etc.).

Exemple

Un abdomen rígid pot ser indicador de que hi ha lesions internes.

76



És imprescindible tenir una farmaciola adequada en funció de les necessitats que puguin presentar-se en un lloc i moment determinats.

El contingut de la farmaciola variarà segons el lloc on hagi d’anar (llar, cotxe, etc.) i la finalitat a la qual es destinarà (per exemple, un viatge).

Si la farmaciola està ben preparada pot arribar a ser de gran utilitat per fer front a qualsevol situació d’urgència.

La farmaciola s’adaptarà a les necessitats del lloc al qual es destinarà, però hi ha tot un seguit d’elements bàsics que han de ser presents a totes les farmacioles, com ara materials de cura, diferents fàrmacs (per exemple, analgèsics) i instrumental sanitari.

3.1. Com preparar una farmaciola

Per a la confecció d’una farmaciola el primer que s’ha de fer és cercar una bossa o un male-tí que pesi poc, sigui espaiós, resistent i amb nanses perquè sigui més fàcil de transportar.

Els elements d’una farmaciola poden ser de tres tipus:

Per a la • realització d’una cura:

Substàncies que previnguin la infecció, com ara els antisèptics (povidona iodada, •clorhexidina, aigua oxigenada, etc.), sèrum fisiològic, sabó neutre i alcohol de 70º per a la desinfecció del material.

Gases estèrils, gases impregnades de vaselina (tul gras), compreses, benes elàsti-•ques i adhesives, apòsits, esparadrap i cotó.

Medicaments bàsics per a • malalties de caràcter lleu, com ara mals de cap, cremades, picades, diarrees, etc.:

Analgèsics.•

S• èrum oral.

Antihistamínics.•

Pomades per a les cremades i picades.•

Dos medicaments bàsics a la farmaciola són el paracetamol i el polaramine.

Instrumental • i elements addicionals:

Guants d’un sol ús.•

Pinces.•

Tisores.•

Bisturí.•

Imperdibles.•

Termòmetre.•

Llanterna.•

Manta tèrmica.•

3 La preparació d’una farmaciola

Glossari

AntihistamínicMedicament que contraresta o frena els efectes de les reaccions al·lèrgiques, com ara les picors produïdes per erupcions cutànies; també s’usa per als casos d’ulls plorosos.

77



A l’hora de confeccionar i d’ubicar una farmaciola cal tenir en compte tot un seguit de con-sideracions perquè no es produeixin accidents per intoxicació amb els medicaments o altres productes de la farmaciola a conseqüència del seu mal estat o per la ingesta accidental, sobretot per part dels nens.

Tot i que pugui semblar que la farmaciola no es farà servir mai, sempre se n’ha de tenir una a punt amb material de cures, medicaments i alguns materials i objectes que puguin ser útils, com, per exemple, una manta tèrmica.

Per fer-ho, cal tenir en compte les recomanacions següents:

Col·locar la farmaciola en un lloc segur, lluny de l’abast •dels nens.

Preparar una llista del contingut i enganxar-la dins de la •farmaciola. Afegir-hi el número de telèfon d’emergèn-cies (112).

No desar la farmaciola en llocs com ara la cuina o el •bany, ja que el seu contingut pot veure’s alterat per la humitat o pels canvis de temperatura.

Revisar periòdicament les dates de caducitat dels fàr-•macs, pomades o antisèptics.

Cal desfer-se de tots els medicaments que estiguin •danyats o contaminats o aquells dels quals no pugui lle-gir-se el nom, la dosi o la caducitat.

Cada vegada que es faci servir l’instrumental, posteriorment haurà de ser rentat, •desinfectat, eixugat i desat de manera correcta.

En Sergi tindrà sempre a punt una farmaciola per poder actuar de manera ràpida davant qualsevol emergència.

Tenir la farmaciola preparada pot ser fonamental per afrontar una emergència

78



A l’hora de prestar els primers auxilis, tan important és saber identificar el tipus de lesió com saber intervenir en cada cas. D’aquesta manera s’evitarà l’empitjorament o l’agreujament de la lesió, impedint l’aparició de possibles efectes secundaris.

Es consideren lesions als teixits blans les que es produeixen a la pell, les mucoses i els òrgans interns, com ara hemorràgies, cremades, ferides, etc.

4.1. Les hemorràgies

Les hemorràgies es defineixen com la sortida d’un volum de sang des de l’espai en què està contingut cap a un altre diferent d’on hauria de ser.

La gravetat d’una hemorràgia dependrà de la velocitat i del volum.

4.1.1. La classificació de les hemorràgies

Les hemorràgies es classifiquen:

Segons• l’espai en què es vessi la sang (si es veu o no): externes o visibles i internes o invisibles. Existeixen unes hemorràgies anomenades internes exterioritzades. Són hemorràgies internes que es fan visibles a través d’orificis naturals o que són provo-cades per exploracions mèdiques: otorràgies (en traumatismes cranials), epistaxi, hematèmesi, hemoptisi, etc.

Segons el • tipus de vas que es trenqui:

Arterial• : color vermell viu, la sang surt a raig o coincidint amb el pols. Sagnat evi-dent.

Venosa• : color vermell fosc, la sang surt de manera contínua, sense pressió. Hemor-ràgia menys intensa que l’arterial.

Capil·lar• : la sang surt per uns punts vermells; és l’anomenat «sagnat al llençol».

Hemorràgia arterial

Hemorràgia venosaEl vas danyat és una vena. La sang té un color més fosc que la sang arterial i flueix de manera més lenta, contínua i amb menys força. Ha de ser tractada urgentment ja que la pèrdua contínua de sang pot significar un volum força important si passa molt de temps.

Hemorràgia capil·larEl vas danyat és una artèria. La sang és de color vermell viu, flueix en gran quantitat i, depenent del calibre de l’artèria, amb gran força, a impulsos coincidents amb el batec del cor. S’ha de tractar sempre com una emergència mèdica, ja que es perd sang i requereix d’un trasllat urgent a un centre sanitari.

El dany es produeix en diversos capil·lars. La sang flueix molt lentament i al llarg de tota la zona de la ferida, motiu pel qual no implica una assistència urgent.

Segons la • velocitat de pèrdua de sang:

Agudes• : pèrdua ràpida de sang; es produeixen per accidents, trencament d’ossos o vísceres. Poden causar un xoc hipovolèmic.

Cròniques• : pèrdua més lenta i silenciosa de sang; acostumen a produir-se per malalties digestives com ara les neoplàsies de còlon, les úlceres, etc. Hi ha una adaptació a la pèrdua de sang.

4 L’actuació davant lesions als teixits blans més freqüents en l’adult

Exemple

Alguns efectes secundaris poden ser el xoc per pèrdua de sang, les infeccions, el dolor, etc.

79



4.1.2. L’actuació davant les hemorràgies

La persona encarregada de prestar els primers auxilis actuarà davant les hemorràgies en funció del tipus de que es tracti.

En Sergi examina l’hemorràgia que el seu company s’ha fet a conseqüència d’un tall amb la cadira. El sagnat és escàs i superficial, per la qual cosa comprimirà la ferida, mentre que un altre company li porta la farmaciola per fer la cura.

Si l’hemorràgia externa és causada per ferides superficials s’actuarà de la manera se-güent:

Comprimir el punt de sagnat, fins que cessi.•

Rentar bé la ferida i eixugar amb cura amb petits tocs amb una gasa estèril i de dins •cap enfora.

Aplicar un antisèptic (clorhexidina).•

Deixar la ferida a l’aire o posar un apòsit per evitar possibles infeccions.•

Si l’hemorràgia externa afecta artèries o venes profundes:

Pressionar directament la ferida amb gases.•

Si és possible, col·locar la ferida més alta que el cor. Si l’hemorràgia es produeix en un •braç, fer seure la víctima i elevar-li el braç afectat; si es produeix en una cama, estirar la víctima al terra i elevar-li la cama.

Fer un embenat compressiu, mantenint les gases que s’havien col·locat prèvia-•ment.

D’aquesta manera s’evitarà retirar el coàgul que s’hi ha format. Si les gases estan taca-•des, col·locar més gases netes per sobre. Tot seguit, posar les benes elàstiques, que fan més pressió, per sobre de les gases. La bena es col·locarà començant per la zona més distal a la proximal de la ferida.

Si tot i això continua l’hemorràgia activa, fer pressió amb els dits sobre el vas que •porta la sang a la zona. Els punts de pressió arterial més importants són:

L’• artèria humeral: per al control d’hemorràgies de l’extremitat superior. És a la cara interna del braç, al solc que hi ha a sota del relleu del bíceps.

S’haurà de pressionar l’artèria contra l’os.

L’• artèria femoral: per al control d’hemorràgies de l’extremitat inferior. Es troba de manera superficial a l’engonal.

Amb el taló de la mà es pressiona la part mitjana de l’engonal, tot comprimint-lo cap a l’os.

S’ha de fer un torniquet quan el benefici que se’n pugui obtenir sigui més gran que el risc que comporta. Cal tenir en compte que es tracta d’una mesura agressiva, ja que pot provo-car la mort del teixit.

El torniquet s’ha de fer servir quan:

Hi hagi risc de mort per hemorràgia massiva.•

Hi hagi amputacions greus.•

El rescat, davant d’una catàstrofe, no permeti utilitzar cap altra tècnica.•

Idea clau

Quan l’hemorràgia es produeix a altres parts del cos, únicament s’exercirà pressió al punt de sagnat.

Glossari

TorniquetManiobra encaminada a pal·liar una hemorràgia aguda.

80



Per fer un torniquet cal:

Fer servir una banda de tela de més de 6 cm d’amplada i que no sigui elàstica. Donar-li •una volta al voltant de l’arrel del membre i fer-hi un nus a la segona volta.

Col·locar un objecte allargat damunt del nus, i fer-hi un altre nus per subjectar-lo.•

Girar de mitja en mitja volta, fins que el sagnat s’aturi.•

En aquests casos, cal tenir en compte els punts següents:

Anotar on s’ha col·locat el torniquet i a quina hora (màxim 30 minuts).•

Traslladar la víctima en posició antixoc.•

No tapar mai el torniquet ni afluixar-lo.•

No donar res per beure al ferit.•

Abrigar la víctima i traslladar-la al centre sanitari més proper, o esperar els serveis •d’emergències.

L’aplicació d’un torniquetL’aplicació d’un torniquet

Quan l’hemorràgia és interna cal actuar d’una altra manera.

Quan l’hemorràgia interna és produïda als capil·lars, s’hi observarà un hematoma. Però quan l’hemorràgia s’origina a les artèries o a les venes més profundes a conseqüència d’un cop fort, els símptomes que poden aparèixer són:

Agitació o estat de semiinconsciència.•

Pal·lidesa, sudoració i fred (mans i llavis moradencs).•

Molta set.•

Brunzit d’oïdes, pèrdua de visió.•

Respiració ràpida i superficial.•

Tensió arterial baixa.•

Rectorràgia.•

Glossari

MelenaMatèria fecal amb sang digerida de color negre, brillant i pastosa, d’olor característica i desagradable. Indica l’existència d’una hemorràgia digestiva alta (esòfag, estómac). Convé diferenciar-la de les matèries fecals fosques pròpies dels tractaments amb ferro.

Idea clau

La rectorràgia indica l’existència d’una hemorràgia per lesió a la part baixa de l’aparell digestiu (còlon, anus) o de melenes, produïdes per una lesió a la part alta de l’aparell digestiu (estómac).

81



En aquest cas l’actuació que s’ha de seguir és la següent:

Avisar els serveis d’emergència.•

Col·locar la víctima panxa enlaire, amb les cames lleugerament elevades i el cap de •costat per evitar que es produeixi una aspiració per vòmits.

Afluixar-li la roba per tal de millorar la circulació.•

No se li ha de donar res per beure. Si demana aigua, se li han de mullar els llavis amb •un mocador o una gasa amarada d’aigua.

Tapar-lo amb mantes per evitar la pèrdua de calor.•

Si se sospita que hi ha una hemorràgia digestiva, col·locar-lo panxa enlaire, amb el •cap de costat i les cames flexionades.

Si és possible, traslladar la víctima a un hospital quirúrgic.•

Quan la pèrdua de sang és important (superior a 750 cc), a conseqüència d’una hemorràgia (interna o externa) o en els casos de grans cremats, la víctima pot entrar en estat de xoc.

Un estat de xoc es reconeix pels símptomes següents:

Símptoma Actuació

Refredament de mans i peus.•Pal·lidesa, suor freda i enganxosa.•El ferit passa d’un estat d’ansietat o agitació a un •estat de somnolència, fins a la pèrdua completa del nivell de consciència.Pols ràpid (més de 120 ppm) i dèbil.•La respiració inicialment és ràpida, amb sensació •d’ofegament, tot i que després passa a fer-se més lenta i superficial (en aquest cas la víctima pot entrar en ACR).L’ompliment capil·lar, és a dir, el temps que triga una •ungla a tornar al seu estat normal (coloració rosada) després de prémer-la amb els dits, supera els dos segons.

Alertar el sistema d’emergència.•Mantenir la víctima ajaguda, afluixar-li la roba •i tapar-la amb mantes o més roba. Procurar sempre que la via aèria estigui lliure perquè respiri correctament.Si el xoc s’ha produït per hemorràgia externa, •comprimir el punt de sagnat.No administrar res per via oral, només mullar-li •els llavis.Esperar els serveis d’emergències (UCI mòbil).•

De vegades, davant de certes malalties o traumatismes, les hemorràgies internes es poden fer visibles a través dels orificis naturals de l’organisme, com ara el nas, les oïdes, la boca, l’anus, la uretra i la vagina.

Aquestes hemorràgies reben noms diferents depenent de l’orifici pel qual surtin:

Oïda: otorràgies.•

Nas: epistaxi.•

Boca: •

Gingivorràgies (genives).•

Hemoptisi (pulmons).•

Hematèmesi (estómac).•

Anus: melenes i rectorràgia.•

Orina: hematúria.•

Glossari

EpistaxiSortida de sang pel nas.

HematèmesiVòmit amb sang, d’origen digestiu.

HemoptisiExpulsió de sang fresca a través de la tos d’origen respiratori.

OtorràgiaSortida de sang per l’oïda.

RectorràgiaExpulsió de sang vermella a través de l’anus. Pot anar acompanyada de matèries fecals. Indica que l’hemorràgia prové de la part baixa de l’aparell digestiu (per exemple, hemorroide).

82



Però les hemorràgies que precisen una intervenció ràpida en primers auxilis perquè no s’agreugi el problema són:

Otorràgies• : si la sang és escassa i la víctima està conscient, no acostumen a tenir importància, ja que es tractarà d’alguna erosió de l’oïda. Però si el subjecte està incons-cient, presenta una quantitat de sang més gran i s’ha produït un traumatisme cranial, caldrà actuar de la manera següent:


No taponar l’hemorràgia.•

Col·locar la víctima en PLS cap al costat que sagna, a l’espera del trasllat.•

Epistaxis• : poden produir-se per causes diverses:

Benignes: pel trencament d’un arteriola, per ressecament o per l’exposició al sol.•

Simptomàtiques: per hipertensió arterial o com a conseqüència de malalties •hematològiques.

Traumàtiques.•

En aquests casos, cal actuar de la manera següent:

Tranquil·litzar la víctima.•

Fer que segui i col·locar-li el cap lleugerament inclinat cap endavant per evitar que •s’empassi la sang, ja que poden produir-se vòmits sanguinolents.

Comprimir-li l’ala del nas contra el septe nasal.•

Si després de deu minuts aproximadament de pressió continua •sagnant, fer-li un tamponament nasal amb unes gases impregna-des d’aigua oxigenada.

Amb l’ajut d’unes pinces, de mica en mica, introduir la gasa dins •del nas tot fent plecs fins a completar el tamponament nasal.

Si l’hemorràgia persisteix, traslladar la víctima a un centre sanitari, de la •mateixa manera que si després d’un traumatisme s’observa alguna deformitat al nas que faci sospitar la presència d’una possible fractura.

Quant a la resta d’hemorràgies, tret de les gingivorràgies, cal:

Tranquil·litzar la víctima.•

No donar-li res per beure.•

Vigilar l’aparició de signes de xoc.•

Acudir al centre de salut més proper perquè l’atengui un especialista al més aviat •possible.

4.2. Les ferides

Es caracteritzen per la pèrdua de continuïtat (trencament) de la pell o les mucoses a con-seqüència d’un traumatisme (un tall, un cop, una rascada, etc.).

Un risc present en totes les ferides que es produeixen en llocs bruts (per exemple, el carrer) és el tètanus, una malaltia que pot arribar a provocar la mort. Per això tothom ha de tenir en regla la seva vacunació antitetànica, que consisteix en tres dosis (la 1a en el moment de la lesió, la 2a al cap d’un mes i la 3a després d’un any. Si un cop ben vacunats es rep la 4a dosi al cap de cinc anys i la 5a als deu, s’estarà vacunat per a tota la vida). Encara que el ferit ja estigués vacunat, en cas de ferides o cremades convé posar-se una dosi de record.

Idea clau

Davant l’aparició d’una hemorràgia s’ha d’acudir sempre a un centre sanitari.

aiguaoxigenada

83



4.2.1. La classificació de les ferides

Hi ha diversos tipus de ferides, en funció de l’objecte que les produeix, segons les capes de la pell a les quals afecta i per la seva gravetat.

Classificació

Segons l’objecte que les produeix

Punxants.•Penetrants.•Incises.•Contuses.•Per mossegada.•Per arrencament.•

Segons les seves característiques

Obertes.•Tancades.•Simples.•Complicades.•

Factors de gravetat

La zona de l’organisme danyada.•La profunditat de la lesió.•L’extensió de la ferida.•La quantitat del sagnat.•

Signes i símptomesSeparació de vores.•Dolor.•Hemorràgia.•

4.2.2 L’actuació davant les ferides

Les persones que presten els primers auxilis han de tenir uns coneixements bàsics de com actuar davant les diferents ferides, tenint en compte que es recomana la valoració de la fe-rida per part de personal qualificat (un metge o una infermera). Algunes recomanacions en aquests casos són:

Rentar-se les mans.•

Valorar la ferida: com, quan i amb què s’ha produït. Així es determinarà si és lleu o •greu.

Si la víctima presenta una hemorràgia cridanera, seguir el procediment d’actuació en •cas d’hemorràgia.

Rentar bé la ferida amb aigua i sabó neutre, a raig; així la pressió arrossegarà els cossos •estranys. Si hi ha cossos estranys de petit volum que no marxen amb l’aigua, es poden fer servir aigua oxigenada o unes pinces per extreure’ls. Si es tractés d’un objecte punxant, en cap cas s’ha d’extreure sinó que s’ha d’immobilitzar l’objecte mitjançant compreses estèrils i traslladar la víctima a l’hospital.

Tot seguit s’ha d’aplicar una substància antisèptica (que no irriti ni •tenyeixi) amb una gasa, mai amb cotó, ja que s’enganxa a la ferida i en dificulta la curació. La substància antisèptica s’aplicarà des de dins de la ferida cap enfora per evitar la contaminació per gèr-mens. Si la ferida presenta pèrdua de substància, poden emprar-se gases estèrils impregnades de vaselina (tul gras) per evitar que quan es torni a obrir la ferida s’enretiri el teixit de cicatrització creat.

Si la ferida és superficial, generalment es deixa a l’aire perquè s’asse-•qui. Si es decideix tapar-la caldrà cobrir la ferida amb gases estèrils i subjectar-les amb una bena o un tros d’esparadrap o apòsit.

Idea clau

Alguns cossos estranys que es poden trobar a les ferides són sorra, pols, etc.

84



Si la ferida es produeix a l’abdomen i hi ha sortida de nanses intestinals, s’hi col·locaran •gases o compreses estèrils humitejades amb sèrum fisiològic per sobre, de manera que no comprimeixin. No s’ha d’intentar introduir les nanses intestinals. Mantenir la víctima en una postura adequada, amb les cames flexionades i abrigada per evitar la pèrdua de calor, i esperar l’arribada dels serveis d’emergència.

Valorar la ferida cada 24 hores, per veure si hi ha infecció.•

Si la ferida precisa sutura, cal acudir a un centre sanitari abans de sis hores. A més, pot •ser necessària la vacuna antitetànica.

En Sergi recordarà com intervenir davant ferides de caràcter lleu, realitzant prèviament un bon rentat de mans i fent servir material estèril.

4.3. Els cossos estranys

S’anomenen cossos estranys els objectes allotjats a través de la pell o en una cavitat del cos que no li correspon, impedint el seu funcionament correcte.

4.3.1. L’actuació davant de cossos estranys

Quan hi hagi un objecte o cos estrany enclavat o allotjat en alguna part del cos (ull, oïda, ferida, etc.) es recomana seguir diversos passos per poder actuar-hi en contra i, d’aquesta manera, evitar que augmenti la lesió.

L’actuació que cal seguir davant de cossos estranys oculars és la següent:

• Cercar el cos estrany, revisant les parpelles inferior i superior. Per mirar a l’interior de la parpella superior se li ha de donar la volta, estirant-la suaument.

Un cop s’ha trobat el cos, s’ha d’observar si està enclavat o no. Si no és així, s’ha d’in-•tentar arrossegar amb aigua neta o sèrum fisiològic. Si tot i així no surt, es pot fer servir una gasa enrotllada i amarada en aigua o sèrum.

No fregar l’ull. No aplicar-hi col·liris ni ungüents. •

Si finalment no s’aconsegueix retirar l’objecte, tapar l’ull (demanar a la víctima que el •tanqui per evitar el parpelleig) i portar el subjecte a un centre de salut.

L’actuació que cal seguir davant de cossos estranys a les oïdes és la següent:

Si l’objecte no es veu, no s’ha d’intentar extreure’l, sinó que s’ha d’acudir a un centre •de salut.

Si s’hi ha introduït un insecte:•

Inclinar el cap vers el costat no afectat.•

Aplicar unes gotes d’oli temperat a l’oïda i deixar que actuï durant un o dos •minuts.

Col·locar el cap vers el costat afectat i deixar que l’oli dreni i arrossegui l’insecte.•

L’actuació davant de cossos estranys al nas es la següent:

Si l’objecte és una llavor, quan entri en contacte amb les secrecions augmentarà la •seva mida, motiu pel qual s’haurà de traslladar la víctima a un centre de salut com més aviat millor.

Si l’objecte és un botó o un altre objecte: prémer amb el dit polze la fosa nasal lliure i •fer que la persona es moqui amb força per intentar alliberar l’objecte. Si tot i així no s’aconsegueix treure’l, cal acudir a un centre sanitari.

Idea clau

El principal símptoma quan s’introdueix un insecte a l’oïda és que se sent el moviment a l’oïda.

85



4.4. Les cremades

Les cremades són lesions corporals provocades per agents físics externs (tèrmics, elèctrics, químics o radioactius).

4.4.1. La classificació de les cremades

L’actuació davant les cremades dependrà del grau, l’extensió o els criteris de gravetat que presentin. Per això, en aquests casos cal tenir uns criteris bàsics d’actuació.

Segons la capa de la pell afectada, n’hi ha tres graus

Primer grau Afecta la capa més superficial de la pell. Hi ha dolor, envermelliment i inflamació. •

Segon grau Afecta tant la capa superficial com les capes adjacents (dermis). Produeix dolor, •envermelliment, inflamació i formació de butllofes.

Tercer grau Destrucció total de la pell. Hi ha escàs dolor i la cremada presenta un aspecte blanquinós •i carbonitzat.

En tot accidentat cremat cal descartar la possibilitat que presenti cremades a les vies respi-ratòries. Per fer-ho, caldrà observar si:

Hi ha cremades al cap, cara i coll (celles cremades).•

La víctima té els llavis cremats, la boca carbonitzada.•

Hi ha dificultat en respirar, sibilacions (sorolls respiratoris), tos.•

S’aprecia un canvi de veu.•

La víctima té els pèls del nas socarrimats i expulsa mocs carbonàtics.•

Hi ha antecedents de cremada per foc en espai tancat o per explosió.•

Braços: 9 % cadascun

Cap i coll: 9 %

Genitals: 1 %

Tronc:••

Anterior: 9 %Posterior: 9 %

Cames: 18 % cadascuna

Exemple

Un exemple d’una cremada de primer grau és l’envermelliment produït per l’exposició prolongada al sol.

Idea clau

Davant d’aquests símptomes es requereix atenció mèdica immediata.

Idea clau

La regla dels 9 o de Wallace serveix per mesurar l’extensió d’una cremada.


86


Convé saber quins són els indicadors de gravetat davant d’una cremada per saber quina serà l’actuació en cada cas. Els diversos indicadors van en funció de:

L’• extensió: el mesurament es fa amb la regla dels 9 o de Wallace. El límit de gravetat en adults és del 25% i del 15% per als nens (menors de 14 anys) i gent gran (més grans de 60 anys). Un altre mètode eficaç és considerar el palmell de la víctima com l’1% de la seva superfície corporal.

L’• edat: hi ha un risc més gran en nens i gent gran.

La • profunditat: com més greus siguin les cremades, més risc hi haurà d’infecció i de possibles seqüeles (segons el seu grau).

La • localització: es requereix tractament especialitzat si les cremades es produeixen al cap, la cara, el coll, les aixelles, els genitals i les articulacions del colze, el canell, el genoll i el turmell.

Les • lesions associades: la inhalació de gasos tòxics, els politraumatismes, etc., són factors que agreugen el pronòstic.

Les • patologies prèvies: com ara la malaltia de la diabetis, que retarda el període de curació.

4.4.2. L’actuació davant de cremades

Davant d’una víctima amb cremades s’ha d’intervenir de la manera següent:

Consideracions que cal tenir en compte

davant el cas dels grans

cremats

Fer una valoració primària (la víctima està conscient?, respira?, té pols?), tot assegurant el •manteniment de les constants vitals. Per fer-ho, mai s’han de col·locar a sota del cap de la víctima coixins que puguin tancar la via aèria.Si la persona està cremant, no deixar que corri. Se l’ha de fer jeure al terra i fer-la rodolar.•La cremada s’ha de refredar al més aviat possible: cal rentar la zona afectada amb aigua •durant deu minuts o fins que desaparegui el dolor. No rentar la ferida a raig perquè es lesionarà encara més la zona afectada, ni tampoc en el cas de grans superfícies cremades perquè es podria provocar una hipertèrmia o un xoc. Si la cremada ha estat provocada per un agent químic, augmentar el temps de neteja.Retirar els objectes que puguin comprimir la zona quan s’inflami i puguin conservar la calor.•No treure-li la roba a la víctima, perquè de vegades està adherida a la pell, tret de si està •impregnada de productes químics o líquids calents. Si la víctima presenta cremades a la cara, apareix ràpidament l’edema (inflamació), que •pot obstruir les vies respiratòries, a més de produir altres complicacions per la inhalació de fum. Per això, cal assegurar bé la via aèria.No rebentar les butllofes, ja que serveixen de protecció davant possibles infeccions.•En el cas de cremades greus i/o grans, no aplicar pomades abans que s’hagi fet una •valoració mèdica.No donar-li res per beure a la víctima perquè hi ha risc de vòmits.•Evacuar la víctima a un centre sanitari com més aviat millor, si pot ser a un centre de cremats.•

Actuació davant

cremades lleus

Si la cremada és de primer grau:Aplicar-hi crema hidratant.•Deixar la cremada a l’aire.•Si la cremada és extensa (cremada per exposició al sol), donar-li molts líquids per beure •a la víctima.

Si la cremada és de segon grau i poc extensa:Aplicar-hi un antisèptic amb una gasa estèril.•No rebentar les butllofes. Si es trenquen, tractar-les com una ferida normal.•Tapar la zona amb gases impregnades en vaselina i posar-hi apòsit o una bena.•A l’hora de fer l’embenatge de les zones lesionades, si afecten els dits, embenar cada dit •per separat.Acudir al centre de salut per tal que li posin la profilaxi antitetànica.•

Idea clau

S’ha de refredar la zona cremada amb aigua freda, calmar el dolor i evitar la formació de butllofes.

Idea clau

Mai s’ha de fer servir cotó, draps ni tovallons, perquè acostumen a fer pelussa i augmenten el risc d’infecció. No s’ha d’aplicar mai alcohol, iode o lleixiu, perquè poden lesionar el teixit. Si s’hi aplica iode, s’ha de fer només a les vores de la ferida, mai a l’interior. No aplicar-hi pomades amb antibiòtic, ja que la víctima pot ser al·lèrgica.


87


4.5. L’electrocució

Els danys que provoca l’electricitat al cos van des d’una cremada fins a l’aturada cardiorespi-ratòria. Per això cal tenir en compte les característiques que presenten aquestes lesions per poder abordar-les correctament.

Les principals característiques de les electrocucions són les següents:

Són lesions considerades greus, ja que poden afectar el cor, el cervell i els ronyons.•

Presenten un efecte iceberg a causa del fet que les cremades elèctriques tenen un •orifici d’entrada i un altre de sortida, i poden danyar òrgans i teixits al seu pas.

4.5.1. L’actuació en cas d’electrocució

Tenint en compte les característiques que presenten les electrocucions, l’actuació serà la següent:

Desconnectar la font d’electricitat que l’ha originat. •

No s’ha de tocar mai la víctima amb les mans, ja que si la víctima està en contacte amb el corrent pot arribar a passar a la persona que li presta l’ajuda.

Per separar el subjecte del corrent, s’ha d’utilitzar un objecte no conductor. No s’han de fer servir aquests objectes en cas d’electrocució per alta tensió, ja que no són efi-caços.

F• er una valoració primària.


Si la víctima està inconscient i no respira, fer l’RCP fins a l’arribada de l’assistència •mèdica.

Si la víctima es troba en estat de coma, col·locar-la en PLS, fent la mobilització en bloc, •ja que el quadre podria agreujar-se.

Si presenta cremades, s’han de tractar com ja s’ha explicat en els apartats anteriors.•

4.6. La congelació

En els casos de congelació es produeixen cremades semblants a les causades per efecte de la calor.

Les cremades per congelació acostumen a afectar les zones distals del cos, com ara les ex-tremitats, el nas o les orelles, arribant fins i tot a requerir l’amputació del membre afectat quan no són ateses amb rapidesa.

Lesions locals per fred

Primer grauPell pàl·lida o clapada blaugrana i freda.•Formigueig i entumiment.•Envermelliment i dolor al reescalfament.•

Segon grau Pell vermell-violeta: edema fred (inflor).•Vesícules, contingut de líquid groguenc (butllofes), de vegades hemorràgic.•

Tercer grauIntens color blavós.•Crostes a la pell.•Teixit mort, gangrena, mutilació.•

Exemple

Els objectes de fusta o de plàstic són no conductors.

88



4.6.1. L’actuació en cas de congelació

Els passos que s’han de seguir en cas de congelació són els següents:

Emportar-se la víctima a un lloc segur, càlid i sec per protegir-la. •

Treure-li la roba humida i abrigar-la amb mantes.•

Fer una valoració primària.•

Valorar les característiques de les lesions (profunditat, localització). En cas de gravetat, •avisar els serveis d’emergència.

Cobrir la zona congelada amb compreses i bena de cotó. Els dits s’han d’embenar per se -•parat. Si es tracta d’una extremitat, cal elevar la part afectada i evitar-ne la descongelació.

4.7. Les intoxicacions i els enverinaments

Acostumen a produir-se a conseqüència de la introducció brusca, ja sigui intencionada o accidental, d’un tòxic a l’organisme. Els tòxics són aquells productes que poden provocar efectes nocius en l’organisme, i es poden dividir entre aquells que estan pensats per a l’ús de les persones (fàrmacs o alcohol) i els que no ho estan.

Les intoxicacions poden produir-se per diverses vies:

Digestiva.•

Respiratòria.•

Cutània (per contacte amb la pell o les mucoses).•

Inoculació (picades o mossegades).•

Els símptomes d’una intoxicació són molt variats i depenen de:

El tipus de tòxic.•

La via d’entrada.•

La dosi.•

La susceptibilitat de l’individu.•

S’ha de sospitar que una persona ha patit un enverinament si hi ha presència d’olors es-tranys, fum o flames o si s’observen envasos de productes com ara drogues, verins, etc. oberts i a l’abast dels nens. Aquests poden ser alguns senyals d’enverinament:

Tenir la boca i els llavis esblanqueïts.•

Dolor i sensació de coïssor a la gola.•

Nàusees i vòmits.•

Diarrea.•

Dolor al pit i l’abdomen.•

Presentar dificultat respiratòria.•

Sudoració.•

Canvis en l’estat de consciència.•

Convulsions.•Els productes tòxics provoquen efectes nocius a l’organisme

Exemple

El lleixiu és un producte tòxic. Per això s’ha de manipular amb molta cura.

89



4.7.1. L’actuació davant d’una intoxicació

Aquests són els passos que cal seguir en cas d’intoxicació:

Mantenir la seguretat i protegir-se.•

Avisar el 112 (recordar el protocol de l’SVB: alertar, valoració primària i actuació).•

Un altre telèfon d’interès davant d’un cas d’intoxicació, amb servei continu d’urgèn-•cies, és el del Centre Nacional d’Informació Toxicològica: 91 562 04 20.

Allunyar la víctima de la font del tòxic, ja que com més temps hi estigui en contacte, •més greu serà la intoxicació.

Mantenir les funcions vitals: comprovar si el subjecte està conscient, respira i té pols. •S’ha de mantenir també la via aèria lliure.

Neutralitzar el tòxic a la víctima. En funció de la via d’entrada s’actuarà de manera •diferent.

Davant d’una intoxicació per la via digestiva, si la víctima està inconscient:

Respira• : col·locar-la en PLS, no administrar-li res per la boca i no induir el vòmit. Aler-tar el 112.

No respira• : iniciar la maniobra d’RCP (SVB).

Si la víctima està conscient, en canvi, caldrà actuar de la manera següent:

No provocar mai el vòmit i evitar que es produeixi, tret si el tòxic no és corrosiu i la •víctima està conscient i hi col·labora (no presenta mareigs, ni obnubilació, ni deso-rientació), i si ha transcorregut poc temps des que ha ingerit el tòxic.

Neutralitzar el producte durant els 10 a 15 minuts després de produir-se la ingestió, si •se’n coneix la identitat.

Tòxic no corrosiu• : preparar una dilució de 50 g de carbó actiu (de venda a les farmàcies) en mig litre d’aigua.

Tòxic corrosiu• : fer un preparat d’aigua albuminosa, que consisteix a afegir sis cla-res d’ou a un litre d’aigua. Donar-li el líquid per beure a la víctima, a glops petits.

La llet es farà servir com a darrera opció perquè pot produir intoleràncies digestives i provo-car el vòmit.

Traslladar la víctima a un centre sanitari, amb una mostra del producte ingerit. Si la •víctima hagués vomitat, portar-hi una mostra del vòmit.

Intoxicació per via respiratòria• : normalment n’hi ha prou amb la separació del tòxic (portar la víctima a un lloc a l’aire lliure, o obrir les portes i les fines-tres).

S’han de valorar en tot moment les constants vitals i vigilar la possible aparició de vòmits. Si la víctima estigués inconscient i respira, s’ha de col·locar en PLS fins a l’arribada dels serveis d’emergència i abrigar-la bé. Si està incons cient i no respira, cal començar amb l’SVB.

Intoxicació per contacte• : primer, s’ha de protegir la persona que prestarà els pri-mers auxilis amb guants. Tot seguit, si la roba de la víctima està impregnada de solució tòxica, se li ha de treure i rentar la pell del subjecte amb aigua abundant durant aproximadament 15-20 minuts. Si el tòxic ha danyat els ulls, rentar-los amb aigua o sèrum fisiològic durant 15-30 minuts.

Intoxicació per inoculació• : picades i mossegades.

Exemple

Si la víctima es troba en un espai tancat, amb l’atmosfera contaminada, no s’hi ha d’entrar fins que no s’hagi demanat ajut i s’estigui protegit.

La persona que presta els primers auxilis s’ha de protegir

90



4.8. Les picades i les mossegades

Les picades d’alguns insectes poden ser tòxiques per a la població en general, però n’hi ha altres que només ho són per a les persones que resulten més sensibles (al·lèrgiques) a un determinat verí, podent provocar en aquestes persones símptomes de més intensitat o gra-vetat i, fins i tot, la mort.

Hi ha nens que no saben si són al·lèrgics o no. Per això mateix, cal estar molt alerta, per si de cas es produeix una reacció fora del que és normal davant d’una picada:

La picada s’inflama més del normal.•

Faves.•

Pell vermella.•

Dolor exagerat.•

Altres símptomes: urticària, dificultat respiratòria, etc.•

Davant d’aquests signes, s’ha d’acudir a un centre sanitari perquè es pot tractar d’una reac-ció al·lèrgica.

4.8.1. La classificació de les picades o mossegades

Les picades o les mossegades es poden classificar de la manera següent:

Picades de vespa o abella

SímptomesDolor local.•Inflor de la zona i envermelliment.•Picor.•

Actuació

Retirar l’agulló amb unes pinces, amb cura per no prémer el sac i inocular més verí.•Rentar la ferida amb aigua i sabó.•Aplicar-hi fred local, amb compreses fredes (posar les compreses al congelador) o gel.•Desinfectar la zona.•No rascar la zona, ja que com més es rasqui, més pica. A més, pot produir-se una sobreinfecció.•Elevar l’extremitat afectada.•Per al dolor es poden prendre analgèsics (paracetamol 500 mg c/6 o 8 h).•Per a la inflamació, aplicar-hi pomada per a picades (consultar a la farmàcia).•En el cas de persones al·lèrgiques convé consultar amb el metge l’ús de xeringues •precarregades d’adrenalina, per poder portar-les sempre a sobre, tot i que després de fer-ne ús cal acudir sempre a un servei d’urgències.

Les picades d’escorpí provoquen una forta reacció a nivell local que cedeix en 48 hores.

Picades d’escorpí

Símptomes

• Doloragut.Envermelliment i després moradenc.•Inflamació i edema al membre afectat.•Rampes musculars, tremolors i formigueig.•Agitació, desorientació i convulsions (de vegades).•

Actuació

• Immobilitzarlazona.Aplicar-hi fred local per endarrerir l’absorció del verí.•Desinfectar la zona.•No fer cap incisió al lloc de la picada.•Trasllat a un centre mèdic, amb la víctima en repòs.•

Idea clau

S’ha de desinfectar la picada amb clorhexidina.

Idea clau

Aquests remeis només s’han de fer servir si no hi ha la possibilitat de comptar ràpidament amb assistència sanitària. En cas contrari, no se li ha d’administrar res a la víctima fins que no arribin les assistències.

91



La picada de paparra és una de les més perilloses per totes les malalties que pot arribar a transmetre, com ara la febre botonosa mediterrània, la malaltia de Lyme, etc.

Picades de paparres

Símptomes

Inflor amb envermelliment durant tres o quatre dies.•Evolució cap una lesió negrenca amb els ganglis regionals inflamats.•De vegades no pot apreciar-se on estan enclavades i l’únic símptoma són febres altes •i malestar general.

Actuació

Cercar la paparra.•Per extreure la paparra: tirar-hi èter, gota a gota, i estirar-la perpendicularment a la pell •amb unes pinces. Si no es té èter, cal traslladar la persona afectada al centre de salut més proper.Desinfectar la zona.•Acudir a un centre de salut per a la seva valoració i l’aplicació d’un tractament preventiu •de les malalties que s’han esmentat.

La malaltia de Lyme és una afecció produïda pel bacteri Borrelia burgdorferi, transmesa per la paparra del cérvol o de la rata, que produeix una reacció inflamatòria aguda, acompanyada d’un quadre de grip.

Les picades d’aràcnids més freqüents són les d’aranyes.

Picades d’aranyes

SímptomesDolor.•Reacció inflamatòria (envermelliment, inflamació) al voltant d’una zona plena de blaus.•En casos greus: malestar general, nàusees, cefalees.•

Actuació Aplicar fred local.•Només es necessita tractament mèdic en cas de reaccions greus.•

Davant de picades o mossegades de rèptils, s’ha d’actuar de la manera següent:

Picades o mossegades de rèptils

Símptomes

Locals: dolor més o menys intens en funció de la zona, que anirà desapareixent de mica en •mica. Als 15-30 minuts la zona es tornarà morada i després d’una hora hi haurà una gran inflamació que pot arribar, fins i tot, fins a l’arrel del membre.Generals: dolor abdominal, vòmits, diarrees, set intensa i tendència a produir-se un xoc, •entre altres.

Actuació

Mantenir la calma.•No córrer, ja que el moviment facilita la propagació del tòxic per tot l’organisme.•Retirar els objectes que puguin comprimir, per si de cas la zona s’inflama (anells, braçalets, •rellotge, etc.).Fer pressió al costat de la ferida perquè sagni una mica (fer-ho abans que transcorrin els •primers cinc minuts després de la picada, sinó no serà eficaç). No fer cap incisió sobre la ferida, perquè això agreujaria el quadre (infecció).Col·locar una lligadura amb una banda ampla d’uns 5-10 cm perquè comprimeixi la •circulació venosa superficial. No fer-hi mai un torniquet.Netejar la ferida amb abundant aigua i sabó neutre. Aplicar-hi antisèptics (clorhexidina, •iode, etc.).Aplicar fred a la zona, ja que així es redueix la velocitat d’absorció del tòxic i ajuda a pal·liar •la inflamació.Immobilitzar la zona afectada i traslladar la víctima a l’hospital més proper.•

Glossari

Febre botonosa mediterràniaMalaltia infecciosa produïda per la Rikettsia conorii, transmesa per la paparra del gos. Cursa amb febre, rash cutani característic i escara necròtica en la mossegada.

Idea clau

És important recordar que la majoria de mossegades no tenen verí.

92



Les picades o mossegades d’animals marins més freqüents són les meduses, les anemo-nes, les actínies, els eriçons de mar, els pops i les aranyes de mar.

Picades o mossegades d’animals marins

Símptomes

Dolor agut.•Picor.•Inflamació i envermelliment.•Vesícules de coloració violàcies molt doloroses.•Pot aparèixer: angoixa, agitació i cefalees.•

Actuació

Immobilitzar la zona afectada.•Rentar-la amb aigua salada (sobretot si la picada és de medusa, ja que l’aigua dolça fa •que augmenti l’efecte del verí) i sabó neutre.Extreure pues i agullons: prémer les vores per la part posterior i mirar d’arrossegar el verí.•Atès que el verí d’aquests animals es termolàbil i es destrueix, si s’introdueix la zona •afectada en aigua calenta s’alleujarà el dolor. També poden usar-se altres substàncies, com ara bicarbonat sòdic o amoníac diluït.S’aconsella no fregar la zona i tornar a rentar-la amb aigua salada.•Traslladar la víctima a un centre sanitari.•

Les mossegades d’animals mamífers més freqüents acostumen a ser les de gossos, gats i, fins i tot, de l’home.

La majoria són de caràcter lleu, però poden ocasionar esquinços greus, sobretot a la cara. Es produeixen amb més freqüència en els nens que comencen a caminar.

Les mossegades d’animals més grans poden anar associades a lesions com ara traumatisme cranioencefàlic (TCE), contusions toràciques i abdominals, i fractures.

Mossegades d’animals mamífers

Actuació

Valorar la ferida.•Netejar-la amb aigua abundant i sabó neutre, i desinfectar-la amb clorhexidina o iode.•Tapar la ferida amb un apòsit.•Mantenir l’extremitat afectada elevada.•Acudir a un centre de salut, per si de cas fos necessari aplicar-hi un parell de punts de sutura •i per una profilaxi antitetànica o antiràbica.

Idea clau

El risc que presenten les mossegades d’animals mamífers és la transmissió de la ràbia i la infecció.


93


Les malalties d’aparició brusca són les que necessiten una intervenció d’urgència immediata per no agreujar el pro-blema. Les més freqüents o les que cal destacar són les alteracions del nivell de consciència (mareigs o lipotímies, síncopes, coma) i les convulsions.

L’exploració detallada d’una víctima en una situació d’ur-gència es fa un cop controlats els aspectes que comprome-ten la seva vida. Aquesta exploració es fa a la recerca de le-sions i/o mals, des del cap fins als peus. La durada d’aquesta fase serà de cinc a deu minuts. Consta d’una entrevista i d’un examen físic, i és convenient advertir la víctima sobre el que es farà i demanar la seva col·laboració.

Un cop identificades les lesions, es necessitarà una farmacio-la adequada en funció de les necessitats que puguin pre-sentar-se en un lloc i moment determinats.

El contingut de la farmaciola variarà segons el lloc on hagi d’anar (llar, cotxe, etc.) i la finalitat a la qual es destinarà (viatge, etc.). Si la farmaciola està ben preparada pot arri-bar a ser de gran utilitat per fer front a qualsevol situació d’urgència.

Per a la seva confecció es necessitarà una bossa o un maletí que pesi poc, que sigui espaiós, resistent i amb nances perquè sigui més fàcil de transportar. A l’interior hi haurà elements per fer una cura, medicaments bàsics per a malalties habituals de caràcter lleu, i instrumental i elements addicionals.

La farmaciola s’ha de col·locar en un lloc segur. Cal evitar situar-la en llocs com ara la cuina o el bany perquè el seu contingut es pot veure alterat per la humitat o pels canvis de temperatura.

A l’hora de prestar els primers auxilis, tan important és saber identificar el tipus de lesió com saber interve-nir en cada cas. D’aquesta manera s’evitarà l’empitjorament o l’agreujament de la lesió, impedint l’aparició de possibles efectes secundaris, com ara xoc per pèrdua de sang, infeccions, dolor, etc.

Es consideren lesions als teixits blans les que es produeixen a la pell, les mucoses i els òrgans interns.

Les lesions que es produeixen més sovint en l’adult són: hemorràgies, cremades, ferides, cossos estranys, intoxicacions i lesions per picades i mossegades d’animals.

Cal saber actuar davant d’una emergència

Resum


94


Avaluació

Imagina’t que, com a en Sergi, et passa alguna cosa de semblant al teu lloc de treball o durant els teus moments de lleure, i has de saber com actuar davant d’una víctima que es troba en la mateixa situació.

Escriu una redacció per donar resposta a les qüestions següents:

Com actuaràs, tenint en compte que tens coneixements en primers auxilis, en veure una víctima al •terra i amb convulsions?

Com • intervindràs davant l’hemorràgia, amb els teus coneixements en primers auxilis?


95

Documentació


Imagina’t que, com a en Sergi, et passa alguna cosa de semblant al teu lloc de treball o durant els teus moments de lleure, i has de saber com actuar davant d’una víctima que es troba en la mateixa situació.

Escriu una redacció per donar resposta a les qüestions següents:

Com actuaràs, tenint en compte que tens coneixements en primers auxilis, en veure una víctima al •terra i amb convulsions?

Com • intervindràs davant l’hemorràgia, amb els teus coneixements en primers auxilis?

La lipotimia

La lipotimia, o desmayo o síncope, es la pérdida mo -mentánea del conocimiento provocada por la dismi-nución de oxígeno en el cerebro (anoxia cerebral) a consecuencia de la disminución del riego sanguíneo.

Suele aparecer de forma súbita mientras la víctima permanece de pie o incluso sentada, y raras veces al estar tumbada, aunque pueden detectarse ciertos signos previos: palidez, sensación de mareo, malestar gástrico, sudoración, o visión borrosa.

Ante una situación así, la actuación es:

Mantener a la persona en una posición en la que •se restablezca el riego cerebral cuanto antes, tumbándola y elevando las piernas por encima del nivel del corazón (posición de shock).

Si no es posible adoptar esta postura, colocar a •la persona con las piernas abiertas y la cabeza entre las rodillas, inclinando tórax y cintura.

Aflojarle las ropas u objetos que opriman su •cuello, pecho o cintura.

Permitir que corra el aire.•

Retirar a la víctima del sol.•

Evitar la acumulación de gente alrededor.•

Si a pesar de esta medidas se mantiene la situación, puede ser necesario colocar al afectado en posición lateral de seguridad (PLS) para evitar que la lengua caiga y pueda obstruir la vía respiratoria, o para evitar que se ahogue si vomita. La complicación más fre-cuente de una lipotimia es la caída con lesión o fractura.

La hipoglucemia

La hipoglucemia es un síndrome clínico caracterizado por la disminución del azúcar en la sangre o glucosa.

La hipoglucemia aparece cuando la glucosa del cuerpo desciende a niveles anormalmente bajos. Cuando el organismo detecta la disminución, puede llegar a lo que se conoce como shock insulínico, situación de urgencia que provoca pérdida de conocimiento y gra-ves consecuencias, como daño cerebral.

Los episodios de hipoglucemia son relativamente comunes en las personas diabéticas, y se presentan cuando no se come lo suficiente, o se realiza un exceso de ejercicio físico sin compensarlo con una mayor in -gesta de alimentos.

Las manifestaciones de un episodio de este tipo pue-den ser variadas, dependiendo de la intensidad de la disminución de la glucosa en sangre:

Fatiga o falta de energía y cansancio.•

Sensación de malestar, nerviosismo y tem-•blores.

Dolor de cabeza y sudoración.•

Confusión y visión borrosa.•

Dolores musculares.•

Disminución del estado de consciencia.•

El tratamiento de urgencia consiste en tomar ciertas medidas sencillas para aumentar el nivel de glucosa en sangre, como tomar una bebida azucarada o un simple caramelo, o tomar hidratos de carbono.

En los casos en los que se constate que se trata de un shock insulínico, es necesaria la aplicación de un tratamiento médico de emergencia, mediante la administración de una solución de glucosa.

El ataque epiléptico

La epilepsia es una alteración de la actividad eléc-trica del cerebro caracterizada por cambios breves y repentinos en el funcionamiento del cerebro, a modo de descargas.

Los síntomas que se presentan dependen de la zona o zonas del cerebro afectadas.

La persona que sufre una crisis epiléptica puede lasti-marse: atragantarse con algún alimento, líquido o vómito; no recibir suficiente oxígeno, etc.

Por esta razón, ante una crisis epiléptica es importante adoptar una serie de medidas de primeros auxilios:

Durante la convulsión se debe proteger a la víc-•tima para que no se lastime. Hay que colocarla sin forzar en posición lateral de seguridad.

Se debe permanecer junto a la víctima hasta •que se recupere o hasta que llegue ayuda médica profesional.

Se deben evaluar las constantes vitales: • pulso, ritmo respiratorio, presión sanguínea.

Font: Santillana



96

Videoteca

El pacient anglès• . Direcció: Anthony Minghella. EUA, 1996.Pel·lícula ambientada a la Segona Guerra Mundial, on una infermera ofereix cures a un ferit amb cre-mades per tot el cos a conseqüència d’un accident aeri. Mostra l’atenció integral a un gran cremat.

El riu de la vida• . Direcció: Robert Redford. EUA, 1992.Pel·lícula que tracta sobre les relacions humanes dins d’una família, unida per la passió per la pesca. En una de les escenes pot observar-se com un dels protagonistes presenta cremades per l’exposició prolongada al sol.

El somni d’Àfrica• . Direcció: Hugh Hudson. EUA, 2000.En aquesta pel·lícula es veu reflectida la mort del fill de la protagonista a conseqüència d’una mosse-gada de serp.

La meva noia• . Direcció: Howard Zieff. EUA, 1991.En aquesta pel·lícula apareix un bon exemple de reac-ció anafilàctica provocada per la picada d’abelles.

Windtalkers• . Direcció: John Wood. EUA, 2002.Pel·lícula en què apareix un exemple de trauma-tisme en teixits blans i amputacions.



http://constantes-vitales .blogspot .com Pàgina que explica com valorar les constants vitals, els seus tipus i els procediments que cal seguir.

http://www .indexer .net/quemados Enllaç relacionat amb la identificació, la prevenció i el tractament de les cremades.

http://www .turismoaventura .com http://www .e-mergencia .com Enllaços on s’ofereix informació detallada de tot tipus d’emergències i de les actuacions relacionades amb els

primers auxilis.

97



Conèixer les característiques que presenten les diferents lesions.

Adquirir coneixements d’immobilització i mobilització.

Adquirir habilitats de les tècniques d’immobilització i mobilització.

Conèixer quan actuar com a primer interventor.

Conèixer com actuar com a primer interventor davant d’aquest tipus de lesions.

Les persones, en la seva contínua relació amb el medi, estan exposades a diversos agents externs que els poden provocar diferents lesions.

Les lesions traumàtiques són les que es produeixen a conseqüència de l’acció de distintes forces, com ara les mecàniques (un accident de cotxe, per exemple), que produeixen una o diverses lesions al cos humà: una hemorràgia, una cremada, fractures, politraumatismes, etc.

Les lesions més freqüents que afecten el sistema osteoarticular del cos humà (és a dir, els ossos i les articu-lacions) són les fractures, els esquinços i les luxacions.

Un altre tipus de lesions són els politraumatismes, que es diferencien de les lesions en general de casos en què la vida pot córrer un perill greu si no s’actua de manera immediata i correcta. Davant d’un politrauma-tisme és de vital importància saber com actuar i conèixer què és el que no s’ha de fer perquè es pot agreujar el problema.

Un cop se’n coneix la causa i la lesió és convenient que els primers interventors estiguin ensinistrats en tèc-niques bàsiques d’immobilització i mobilització.

En primer lloc, s’ha de començar per la immobilització de lesions de caràcter més lleu, com les de tipus ortopè-dic, que són les que afecten les extremitats. Tot seguit, cal continuar amb els traumatismes toràcics per acabar amb el maneig de lesions medul·lars o traumatismes cranioencefàlics (TCE), que són lesions més greus.

L’aplicació de tècniques de primers auxilis en cas de traumatismes 4Unitat

98


Unitat 4 – L’aplicació de tècniques de primers auxilis en cas de traumatismes

Mapa conceptual

Abans de començar reflexiona sobre... Saps quins signes i símptomes s’observen en una víctima que pateix una fractura al peu?

Davant d’una fractura al peu pot observar-se que la víctima presenta dolor intens, que augmenta en mobi-litzar la zona, i deformitat a causa de la inflamació.

De vegades també s’aprecia un escurçament de l’extremitat respecte de l’altra (pèrdua anatòmica), així com hematomes, compressió d’estructures a nivell vascular (absència o debilitat de polsos perifèrics, pal·lidesa i fredor, ompliment capil·lar lent), compressió nerviosa (alteració en la sensibilitat, formigueig, insensibilitat, etc.), crepitació i impotència funcional.

Com actuaries davant d’una víctima d’accident de trànsit la vida de la qual corre perill i que cal treure fora del vehicle al més aviat possible?

En aquests casos, caldria actuar fent servir la maniobra de Rauttek.

Quins creus que són els dispositius o mitjans de fortuna?

Els mitjans i mètodes d’immobilització improvisats que es fan servir per resoldre una situació d’emergència en un accident s’anomenen de fortuna.

Els més usats són el cabestrell i la immobilització amb fèrules improvisades, fetes amb materials que es troben al medi (casa, camp, etc.), com ara fusta o plàstic, i que s’adapten a la zona que cal immobilitzar i se subjecten mitjançant embenats.

Aplicar tècniques de primers auxilisdavant traumatismes

Identificar lesions traumàtiques als teixits durs

Aplicar tècniques d’immobilització i mobilització davant lesions als teixits durs

Aplicar tècniques de primers auxilis

davant politraumatismes

Fractures al tòrax

Fractures

Esquinços

Luxacions

Immobilització

Mobilització

Lesions medul·lars

Traumatismes cranioencefàlics

Identificar una víctima amb politraumatisme

99



Situació

Estratègia de resolucióEn Sergi, davant l’accident de trànsit que ha presenciat, posarà en marxa el suport vital bàsic (SVB); és a dir, valora-rà l’estat de les víctimes, alertarà el sistema d’emergències i actuarà en funció dels seus coneixements i habilitats, tenint en compte que, com que no pertany al personal sanitari qualificat, està molt limitat en les seves accions, ja que sap que qualsevol víctima d’un accident de trànsit es considera que pot presentar una lesió medul·lar.

En aquest cas, en Sergi agafarà la farmaciola de primers auxilis i s’aproparà al vehicle on hi ha la víctima, li farà tot un seguit de preguntes per saber què li passa (signes i símptomes) i n’identificarà les lesions, centrant-se especialment en la ferida del cap i el dolor que nota la víctima a la cama dreta.

La sang del cap fa sospitar a en Sergi que la víctima ha sofert un traumatisme cranial, motiu pel qual ha de tenir molta cura i no ha d’intentar moure’l.


1 Identificar lesions traumàtiques als teixits durs.

2 Aplicar tècniques d’immobilització i mobilització davant lesions als teixits durs.

3 Identificar una víctima amb politraumatisme.

4 Conèixer els dispositius i les tècniques d’immobilització i mobilització davant d’un politraumatisme.

En Sergi surt de la feina i agafa el cotxe per tornar a casa. Pel camí presencia un accident de trànsit en què han col·lidit dos turismes de manera frontal a baixa velocitat.

Com que en Sergi està format en primers auxilis, atura el cotxe i s’apropa al lloc de l’accident. Quan arriba al primer cotxe, veu que l’ocupant, un senyor de 54 anys, té sang a la cara i es queixa de la cama dreta. L’ocupant del segon cotxe surt sense ajuda i diu que es troba bé.

Com haurà d’intervenir en Sergi en aquest accident, tenint en compte que és un socorrista amb formació en primers auxilis?

Què observarà en Sergi a la cama afectada?

Com actuarà amb la víctima del primer vehicle, tenint en compte que presenta ferides al cap?

Em fa mal la cama dreta.Jo estic bé!

Com estroben?

100



Les lesions als teixits durs són les que afecten el sistema osteoarticular. Les lesions més freqüents són: fractures, esquinços i luxacions o distensions musculars. Són un tipus de le-sions que es produeixen amb freqüència.

Són doloroses, però no són mortals; si no es tracten de manera adequada poden provocar problemes seriosos, com discapacitat, a la víctima.

És important diferenciar els traumatismes propis de l’aparell locomotor dels pro-duïts a nivell toràcic, ja que aquest darrer presenta certes característiques que s’hauran de tractar.

1.1. Les fractures

Les fractures es defineixen com els traumatismes ossis que provoquen la pèrdua de conti-nuïtat en un os.

En Sergi sap que els accidents de trànsit poden provocar fractures, a conseqüència d’un gran impacte.

1.1.1. Les causes de les fractures

Les causes de les fractures poden ser de dos tipus:

Traumàtiques• , per aplicació d’una força mecànica d’origen violent.

Espontànies• , per causa de malalties que debiliten i deterioren els ossos.

1.1.2. La classificació de les fractures

Les fractures es classifiquen de la manera següent:

Fractures obertes

Fractura alineada Fractura desplaçada

Fractures tancades

La pell que recobreix l’os roman intacta; no hi ha cap funda.

La pell es veu afectada i l’os surt a l’exterior a través de la ferida. El pronòstic és més greu i el tractament més complex.

Tots dos extrems fracturats de l’os mantenen l’eix. Acostumen a provocar fractures tancades.

Tots dos extrems fracturats de l’os estan separats l’un de l’altre. Acostuma a passar que esquincin la pell i provoquin una fractura oberta.

En Sergi ha d’observar si les lesions que presenta la víctima són fractures i, si així fos, si són obertes o tancades.

1 La identificació de lesions traumàtiques als teixits durs

Glossari

Sistema osteoarticularSistema que comprèn els ossos i les articulacions. Forma la carcassa i serveix de suport a l’organisme.

Exemple

Un exemple de fractura traumàtica és la provocada per un accident de trànsit. Un exemple de fractura espontània és la provocada per l’osteoporosi.

101



Les fractures es classifiquen de diverses maneres:

Segons la • comunicació o no amb l’exterior:

Tancades o simples. Hi ha fractura òssia, però no hi ha ferida externa; la pell es •manté intacta.

Obertes. L’os, en fracturar-se, trenca els teixits adjacents i comunica cap a l’exterior, •produint una ferida propera al focus de trencament. L’os es veu a l’exterior.

Segons si el • trencament de l’os és parcial o total, es parla de:

Completes.•

Incompletes.•

Segons el • mecanisme que ha produït la fractura:

Traumàtiques.•

Patològiques.•

Per estrès o fatiga.•

Segons el • traçat de la fractura i la fragmentació òssia:

Fissures o traçat capil·lar.•

De branca verda. Són incompletes. Més habitualment en nens.•

Desplaçades.•

Anguloses.•

Transverses.•

Obliqües.•

Comminutes.•

Dobles.•

Impactades.•

Per aixafament o compressió.•

Per arrencament.•

Intraarticulars.•

1.1.3. Els signes i els símptomes més comuns de les fractures

Els signes més evidents d’una fractura són els següents:

Dolor intens• , que augmenta en mobilitzar la zona.

Deformitat• a causa de la inflamació. De vegades hi ha escurçament d’una extremitat respecte de l’altra. Pèrdua anatòmica.

Hematomes• .

Compressió d’estructures• (signes d’urgència, que poden fer morir el teixit):

Compressió vascular: absència o debilitat de polsos perifèrics, pal·lidesa i fredor, •ompliment capil·lar lent.

Compressió nerviosa: alteració en la sensibilitat, formigueig, insensibilitat, etc.•

Crepitació• .

Impotència funcional• .

Glossari

CrepitacióSo que es produeix en fregar-se un fragment d’os amb un altre.

Idea clau

Les compressions poden ser d’estructures vasculars i nervioses.

102



1.1.4. Les possibles complicacions de les fractures

De vegades, les fractures presenten complicacions:

Lesions en parts blanes (òrgans, músculs, vasos sanguinis, etc.).•

Hemorràgies i xoc hipovolèmic.•

Xoc neurogènic (per dolor).•

Infecció.•

En Sergi tindrà en compte les actuacions que cal seguir davant d’una fractura de caràcter ortopèdic, sabent que no pot treure la víctima del cotxe. La seva actuació ha de ser ràpida.

1.1.5. L’actuació davant fractures de caràcter ortopèdic

Les fractures de caràcter ortopèdic (a les extremitats i la pelvis) es tractaran de la manera següent:

Valoració inicial de la víctima.•

Valoració secundària: existència d’hemorràgies (alt risc en fractures de pelvis) i de •ferides per fractura oberta. En aquests casos cal mantenir en tot moment les mesures d’asèpsia oportunes per l’elevat risc d’infecció i les complicacions que aquest tipus de fractures presenten.

Retirar els objectes que puguin comprimir la zona afectada quan s’inflami (anells, •braçalets, sabates, etc.).

Comprovar si hi ha afectació a nivell vascular i nerviós (davant qualsevol alteració, cal •avisar els serveis d’emergència). Per fer-ho, caldrà observar:

Polsos distals.•

Temperatura del membre afectat.•

Coloració.•

Sensibilitat.•

No mobilitzar ni reduir una fractura. Només s’ha d’immobilitzar el focus de la fractura •en la posició en què s’ha trobat, incloent-hi les articulacions adjacents. Per exemple, si la fractura és al radi, s’ha d’immobilitzar el canell i el colze.

Elevar el membre afectat per disminuir-ne la inflamació.•

Aplicar fred local per disminuir-ne la inflamació i alleugerir el dolor.•

Traslladar la víctima a l’hospital de referència.•

L’actitud que s’ha de seguir en tot moment és oferir-li a la víctima un tracte amable i correcte, i mirar de transmetre-li sensació d’ajuda i confiança.

Hi ha fractures que poden posar en risc la vida de la víctima, com ara:

Fractures obertes o tancades d’ambdós fèmurs.•

Fractures de pelvis.•

Fractures obertes massives amb ferides brutes.•

Amputacions traumàtiques de membres.•

Glossari

Mesures d’asèpsiaMesures d’higiene dirigides a prevenir la contaminació per microorganismes aliens a la zona.

103



1.2. Els esquinços

Quan es produeix una separació momentània de les superfícies articulars i es produeix una distensió o un trencament dels lligaments (fibres fortes i flexibles que sostenen els ossos), es diu que s’ha sofert un esquinç.

1.2.1. Les causes dels esquinços

Generalment, els esquinços es produeixen per moviments bruscos de l’articulació en una determinada direcció. La gravetat de la lesió dependrà de la força aplicada. Els més habituals són els esquinços de turmell (torçada) i l’esquinç cervical (en accidents de trànsit).

1.2.2. La classificació dels esquinços

Els esquinços es classifiquen en:

Grau I: de caràcter lleu. Es produeix una distensió del lligament que no arriba a causar •un dany greu.

Grau II: esquinçament d’algunes fibres del lligament, mentre que l’articulació roman •estable.

Grau III: de caràcter més sever. S’arriba a produir el trencament del lligament, la qual •cosa origina una articulació inestable.

1.2.3. Els símptomes dels esquinços

Els símptomes que indiquen que s’ha produït un esquinç són els següents:

Dolor agut i localitzat al moviment i a la palpació.•

Inflamació.•

Hematoma. •

Impotència funcional, de caràcter més lleu que en les fractures.•

1.2.4. L’actuació davant dels esquinços

Quan es produeix un esquinç cal actuar de la manera següent:

Retirar els objectes que poden comprimir la zona.•

Immobilitzar la zona mitjançant un embenat ferm, però no gaire ajustat, per donar •estabilitat.

Mantenir la zona elevada, en la mesura que sigui possible, per disminuir la inflamació.•

Aplicar-hi fred local. No aplicar pomades antiinflamatòries ni altres fàrmacs sense la •prescripció d’un metge.

Traslladar la víctima a un centre sanitari per a la seva valoració.•

Glossari

HematomaAcumulació de sang causada pel trencament dels vasos capilars.

LligamentsFibres fortes i flexibles que sostenen els ossos.

Idea clau

Els esquinços més seriosos poden incloure fractures o luxacions dels ossos de l’articulació.

104



1.3. Les luxacions

Una luxació és una separació o dislocació permanent de les superfícies articulars (sortida de l’os de la seva cavitat articular) que pot produir distensió o trencament d’algun lligament o de les parts blanes (vasos o nervis). Les luxacions poden ser completes o incompletes, se-gons el tipus de separació que es produeixi.

1.3.1. Les causes de les luxacions

En funció del lloc on es produeixi la luxació, acostuma a tenir una causa o altra, però, gene-ralment, s’originen per caigudes o accidents (de trànsit, esportius, etc.). N’és un bon exem-ple la subluxació del cap radial o colze de mainadera, quan s’estira del braç a un nen per evitar que caigui.

1.3.2. Els símptomes de les luxacions

Els símptomes que indiquen que s’ha produït una luxació són els següents:

Dolor agut.•

Inflamació.•

Incapacitat funcional.•

Deformitat i posició atípica del membre (abducció, rotació, escurçament de l’extremitat).•

1.3.3. L’actuació davant de les luxacions

L’actuació que cal seguir davant d’una luxació és la següent:

Immobilitzar la zona tal com estigui.•

No mobilitzar ni intentar la recol·locació, perquè es pot provocar més dolor i lesions •als vasos i nervis per pinçament o per esquinçaments interns.

Observar si hi ha signes d’afectació vascular nerviosa (presència de pols, etc.).•

Traslladar la víctima a un centre sanitari.•

1.4. Els traumatismes al tòrax

Els traumatismes toràcics produeixen una quantitat considerable de víctimes. Tenen lloc tant per accidents de trànsit com per traumatismes per arma blanca o per l’impacte de pro-jectils (normalment en homes d’entre 20 i 40 anys).

Resulta de vital importància tractar aquest tipus de traumatismes al més aviat possible, ja que en la majoria de situacions es veuen compromesos òrgans vitals com ara el cor i els pulmons.

En Sergi inspeccionarà el tòrax de la víctima a la recerca de lesions que li puguin indicar l’existència de fractures costals a conseqüència de l’impacte.

Glossari

LuxacióSeparació o dislocació permanent de les superfícies articulars que pot produir distensió o trencament d’algun lligament.

105



1.4.1. Les fractures costals

Les fractures costals són les lesions més freqüents en traumatismes toràcics. Les fractures revesteixen una gravetat més gran quan la lesió és a la zona alta.

Els traumatismes toràcics amb fractures costals o esternals s’associen amb fractures de clavícula i, de vegades, amb fractures d’escàpula.

En aquestes situacions cal estar atent, ja que hi poden haver lesions a nivell cervical o als òrgans interns.

Les causes de les fractures costals acostumen a ser:

Objectes punxant (per exemple, un arma blanca).•

Armes de foc.•

Accidents de trànsit.•

Precipitats.•

Els signes i els símptomes que indiquen que s’ha produït una fractura costal són els se-güents:

Dolor en inspirar i a la palpació.•

Deformitat.•

Crepitació.•

Per fer una immobilització costal s’ha de col·locar la víctima recolzada sobre el costat dolo-rós. Si el dolor és molt gran, se l’ha de col·locar en la posició que li provoqui menys dolor i assegurar-se que pot respirar eficaçment.

1.4.2. El tòrax batent

El tòrax batent es caracteritza per l’existència de fractures en diverses costelles contigües, produint un tòrax inestable.

Els signes i els símptomes que indiquen que s’ha produït un tòrax batent són els se-güents:

S’observa un moviment respiratori paradoxal, ja que el tòrax s’enfonsa en la inspiració •i sobresurt en espirar.

Hi ha dolor amb la respiració i a la palpació.•

Es produeix crepitació.•

Aquest tipus de lesió és greu perquè compromet la respiració de la víctima. En aquests ca-sos és necessària l’assistència de personal qualificat (UCI mòbil).

1.4.3. La fractura de l‘estern

La fractura de l’estern està provocada per un cop directe, d’intensitat de moderada a alta. En aquests casos cal descartar l’existència d’una contusió als òrgans (cor, pulmons) i als va-sos grans.

Un signe que indica clarament que s’ha produït una fractura d’estern és el dolor intens a la zona.

L’actuació que cal seguir davant d’una fractura d’estern és avisar els serveis d’emergència (112) perquè traslladin la víctima a un hospital de referència.

Idea clave

La posició d’espera serà la que menys dolor li provoqui a la víctima. Cal vigilar les constants vitals en tot moment.

106



1.4.4. El pneumotòrax

En els casos de pneumotòrax, la fractura costal produeix un trencament de la pleura (mem-brana serosa que envolta els pulmons) que provoca un col·lapse pulmonar total o parcial.

Davant d’aquest tipus de lesions el trasllat de la víctima a un centre hospitalari es farà al més aviat possible.

Hi ha diversos tipus de pneumotòrax:

El pneumotòrax a tensió presenta aquestes característiques:•

Col·lapse total del pulmó afectat.•

Signes i símptomes: insuficiència respiratòria severa, so semblant al tambor, en per-•cudir sobre la zona afectada, venes jugulars inflades, xoc i pot desembocar en aturada cardiorespiratòria (ACR).

El pneumotòrax simple es caracteritza per:•

Col·lapse parcial del pulmó afectat.•

Signes i símptomes: insuficiència respiratòria i disminució dels sorolls respiratoris.•

El pneumotòrax obert té com a característiques:•

Causat per ferida penetrant al pulmó, ocasionant un • emfisema subcutani.

Signes o símptomes• : bombolles d’aire a la ferida i dificultat respiratòria.

Actuació• en primers auxilis:

Cal col·locar una gasa o mocador net damunt la ferida i per sobre un plàstic. •Finalment, s’ha de tapar la ferida per tres bandes i deixar-ne una de lliure per-què actuï com a vàlvula.

Si la ferida presenta un objecte enclavat mai s’ha de tractar de treure’l. S’immo-•bilitzarà la ferida de manera segura amb gases o amb un mocador i cinta adhesiva al voltant de l’objecte.

1.4.5. L’hemotòrax

Aquestes són les principals característiques i el mode d’actuació en cas d’hemotòrax:

L’espai entre la pleura i el pulmó està ocupat per sang a causa d’un traumatisme torà-•cic greu.

Signes i símptomes: dificultat respiratòria i signes de xoc hipovolèmic.•

Trasllat a un centre hospitalari al més aviat possible.•

Glossari

Emfisema subcutaniFerida que es produeix a la cavitat toràcica que provoca una sortida d’aire a través seu, la qual cosa origina un bombolleig de sang a la zona de la ferida.

PleuraMembrana serosa que envolta els pulmons.

107



Davant una lesió de teixit dur caldrà actuar fent una immobilització. Com que es farà de manera improvisada no hi hauran mitjans professionals per dur-la a terme. És el que es co-neix com a mètode de fortuna.

L’objectiu de la immobilització és impedir el moviment i, d’aquesta mane-ra, alleugerir el dolor, reduir el risc de xoc i evitar complicacions.

Les actuacions descrites per a aquests casos tenen com a objectiu prestar els primers auxilis com a primers interventors fins que la víctima rebi el tractament definitiu per part de professionals qualificats.

2.1. Els mètodes d’immobilització

Davant d’un accident, generalment no es disposa de mitjans professionals per a la immo-bilització, motiu pel qual cal improvisar mitjans i mètodes adequats per immobilitzar la víctima.

Aquests mètodes improvisats s’anomenen de fortuna i són els que fan servir materials de l’entorn, com ara mocadors, diaris, llistons, etc., tot aplicant les tècniques bàsiques.

2.1.1. Com s’ha d’immobilitzar?

Per immobilitzar cal actuar de la manera següent:

Si hi ha perill, cal apartar la víctima del lloc de l’accident.1 .

Fer una valoració primària per conèixer l’estat de la víctima, ja que a conseqüència 2 . d’hemorràgies o pel dolor hi pot haver pèrdua de la consciència.

Valoració secundària per veure quin tipus de lesió presenta.3 .

Comprovar la sensibilitat de la zona que s’ha d’immobilitzar. També és convenient com-4 . provar els polsos perifèrics, la coloració de la pell i la temperatura. Si la víctima porta les sabates posades, no se li han de treure perquè se li poden causar més lesions de les que presenta.

Davant la presència de símptomes greus com ara dificultat respiratòria, hemorràgies, 5 . cremades, etc., caldrà atendre’ls prioritàriament abans d’immobilitzar.

Immobilitzar la zona afectada, tot subjectant-la amb les mans per evitar que cedeixi 6 . amb l’ajuda de la pròpia víctima o d’un altre auxiliador.

Si hi ha ferides o altres lesions, cobrir-les prèviament amb apòsits estèrils.7 .

Immobilitzar la zona tal com estigui.8 .

Immobilitzar per sota i per sobre de l’articulació afectada.9 .

No fer embenats massa ajustats.10 .

Anar comprovant els polsos perifèrics de la zona immobilitzada.11 .

Fer servir una fèrula adequada a la grandària de la zona afectada.12 .

Cal sospitar que la víctima presenta una lesió (fractura, luxació) al membre superior quan, a més de de formitat i altres símptomes esmentats anteriorment, s’observi que s’aguanta el braç amb el braç sa.

2 L’aplicació de tècniques d’immobilització i mobilització davant lesions als teixits durs

No es mogui. De seguidaarriba una ambulància.

108



2.2. Els mitjans improvisats o de fortuna

Els mitjans improvisats o de fortuna, és a dir, els que es fan servir utilitzant materials de l’en-torn, són els següents: el cabestrell i la fèrula.

2.2.1. El cabestrell

El cabestrell s’utilitza per a la immobilització del membre superior amb l’ajuda d’un moca-dor, tot fent servir el cos de la víctima com a suport de la immobilització.

Hi ha dues tècniques per preparar un cabestrell: una per a les lesions de canell i de braç, i l’altra per mantenir elevat el braç en cas d’hemorràgia o cremades.

La tècnica de col·locació del cabestrell consisteix a:

Demanar a la víctima que s’aguanti el braç afectat i el creui per sobre el pit. •Col·locar-lo de tal manera que el canell quedi lleugerament elevat respecte del colze. Si és necessari, ajudar la víctima a fer la maniobra.

Fer un triangle amb el mocador i introduir-ne la punta pel buit que hi ha a sota •del colze (entre el braç i el pit, a l’altura d’aquest darrer).

El mocador estarà dividit en dues parts: la part de dalt, que va des del braç afec-tat al coll de la víctima, deixant caure la punta cap a la part del darrere de l’esquena, i la part de baix, que actuarà com a base, tot subjectant el braç des del colze fins als artells de la mà.

Fer un nus als extrems del mocador en un lateral del coll, i no pas damunt la •columna perquè resulta molt incòmode.

La part sobrant del mocador de la zona del colze es retorcerà i s’introduirà per •dins, sense estrènyer, perquè el colze quedi ben subjecte.

Si no es disposa d’un mocador, també es pot fer un cabestrell amb l’ajut d’un jersei o amb la mateixa roba del lesionat, tot doblegant-la sobre si mateix i boto-nant-la.

La tècnica del cabestrell d’elevació es fa servir per controlar el sagnat davant d’una hemor-ràgia, disminuir la inflamació que es produeix en cas de cremada i per immobilitzar el pit en les fractures de costella.

La tècnica és pràcticament igual que l’anterior, amb la diferència que la mà i l’avantbraç s’aixequen més i la punta dels dits es queda a l’altura de l’espatlla contrària.

2.2.2. Les fèrules

Les fèrules són elements rígids que serveixen com a suport de la immobilització. N’hi ha de diversos tipus: per a la fixació d’un membre lesionat amb un altre de sa (per exemple, la sindactília); la utilització d’un periòdic a mode de fèrula; i la utilització de llistons.

Idea clau

És important subjectar el braç fins que el cabestrell estigui lligat.

109



Per fer servir les fèrules cal tenir en compte que, quan se’n col·loqui una, ha d’abastar les articulacions que estiguin per sobre i per sota de la fractura. Quan s’emprin materials rígids per a la immobilització, caldrà enconxar-los tot fent servir tovalloles, cotó, etc. per evitar le-sionar les articulacions. D’igual manera, cal protegir les prominències òssies i les zones de pressió (aixelles, engonals, etc.).

Al mercat hi ha mitjans tècnics d’immobilització que són emprats pel personal sanitari qua-lificat. Són els següents:

Fèrules rígides no deformables• : són de materials durs com ara fusta, metall o plàstic i necessiten un embenat de cotó per enconxar-les. Poden ser de mides diferents.

Fèrules rígides deformables• : s’utilitzen materials com ara cartró, plàstic o alumini. Permeten mobilitzacions més funcionals.

Fèrules flexibles• : estan fetes de materials com ara benes, coixins, mocadors o fèrules inflables.

Fèrules de tracció• .

2.3. La immobilització segons la zona afectada

Poden fer-se dos tipus d’immobilitzacions: mitjançant un embenat i mitjançant un embenat més una fèrula immobilitzada.

2.3.1. L’embenat amb fèrula

En funció de la zona que s’ha d’immobilitzar es poden realitzar diferentes embenats amb fèrula:

Fractura de mà Es farà servir com a fèrula un rotlle de gasa o de periòdic a la cavitat palmar, •perquè la immobilització es faci de manera anatòmica.

Fractura de dits

S’usaran fèrules d’alumini, coixinets i, posteriorment, es fixaran amb un embenat •recurrent.La sindactília, que consisteix a fixar el dit lesionat sobre un altre de sa. Es fixarà •per sobre i per sota amb esparadrap, tot deixant lliure l’articulació dels dits.

Fractura de canell S’immobilitzarà mitjançant l’ús de fèrules rígides o pneumàtiques deixant lliure •la zona distal dels dits per evitar la formació d’edemes.

Fractura d’avantbraç Primer s’encanyarà l’avantbraç amb l’ajut de fèrules rígides (llistons) i, •posteriorment, es col·locarà en un cabestrell.

Fractura d’húmer Si no es pot flexionar el colze, s’hi col·locarà una fèrula rígida amb el braç estirat.•

Fractura d’espatlla Es col·loca el braç en cabestrell i es reforça amb un embenat triangular al voltant •del cos.

Fractura/luxació de maluc

S’immobilitza, tal com estigui, el membre fracturat amb l’ajut de coixins, mantes, •etc.

Fractura de fèmur S’immobilitza amb una fèrula rígida.•Immobilització, juntament amb l’altre fèmur no afectat, que servirà de fèrula.•

Fractura de genoll S’immobilitzarà la cama sencera des del maluc fins al turmell mitjançant una •fèrula llarga.

Fractura de cama S’immobilitza des del peu fins a la part superior de la cuixa.•

Fractura/luxació de turmell

S’immobilitza des del peu fins a sota del genoll, col·locant el peu a 90º.•

Idea clau

Els primers interventors no acostumen a utilitzar els mitjans tècnics de mobilització, però no és sobrer conèixer-los per si cal ajudar en un moment donat.

Idea clau

S’ha de tenir en compte que no es poden fer embenats molt ajustats, i que cal adaptar la fèrula a la grandària de la zona afectada.

110



2.3.2. L’embenat simple

S’usen les benes per immobilitzar diverses parts del cos. Hi ha diversos tipus i mides d’em-benats, i se’n farà servir l’un o l’altre segons la part del cos que es vulgui embenar i la lesió que cal tractar.

Els més freqüents són:

Embenat en espiral

Cada volta ha de tapar 2/3 de l’anterior, començant per la part distal de l’extremitat cap a la proximal, per tal d’afavorir el retorn venós. Es fa servir a les extremitats del cos per subjectar apòsits de cures i per a les fèrules.

Embenat en espiga

S’inicia amb dues voltes circulars per fixar l’embenat. Posteriorment, s’ha de donar una volta cap amunt fent una lleugera pressió i, després, una volta cap avall, cobrint els 2/3 de la bena i fent un dibuix en forma d’espiga fins a cobrir la zona. S’usa per embenar extremitats.

Embenat en vuit

Es fa servir per embenar articulacions i per a fractures de clavícula. S’han d’encoixinar prèviament aixelles o plecs, tot aplicant una lleugera tensió per evitar comprimir els vasos o els nervis.

Embenat recurrent

Utilitzat per embenar el cap, els monyons o els dits. Consis-teix a fer primer dues voltes circulars al voltant de la zona que s’ha d’embenar. Tot seguit es passa la bena des de la part posterior a la part frontal i es continua així successiva-ment fins a cobrir tota la zona, en direcció perpendicular a les voltes circulars. Per acabar es faran dues voltes circulars per fixar l’embenat.

Embenat de turmell

Es col·loca el peu en angle recte i s’inicia l’embenat des de la punta dels dits fins al terç distal de la cama. La direcció de les voltes de l’embenat ha de seguir el sentit de la vora interna del peu.

Embenatvelpeau

Es fa servir per immobilitzar l’espatlla. Mitjançant una bena, s’immobilitzarà l’espatlla tot ajuntant el braç contra el tòrax.

Embenat triangular

És un embenat que consisteix a fer un triangle amb un mo-cador gran i col·locar-lo al voltant del tòrax per aconseguir una millor immobilització.

Idea clau

Dins dels embenats simples es poden distingir:

Adhesius amb •esparadrap.Elàstics.•Sense bena, per •exemple, fent servir un mocador.

111



2.4. La mobilització de l’accidentat

És important remarcar que no s’ha de mobilitzar una víctima que pateix un traumatisme fins que els serveis d’emergència arribin al lloc de l’accident. En general, aquests serveis seran els encarregats de fer aquestes mobilitzacions, tot i que hi poden haver excepcions, com ara quan hi ha perill per a la víctima o el rescatador. No s’ha de moure la víctima fins que:

No s’hagin immobilitzat totes les fractures (tret de lesions medul·lars i traumatismes •cranioencefàlics).

La víctima estigui estabilitzada (control d’hemorràgies, etc.).•

2.5. La mobilització de víctimes no traumàtiques sense ajuda de materials

Aquestes tècniques es faran servir per desplaçar l’accidentat en distàncies curtes.

2.5.1. La mobilització amb un rescatador

En funció de si la víctima col·labora o no, es poden fer diversos tipus de mobilitzacions. Amb una víctima col·laboradora:

Acompanyament preventiu: la tècnica consisteix a passar el braç per sota l’aixella de •la víctima, subjectar-lo per sobre del canell per evitar el desplaçament i mantenir la tensió al braç per si patís una pèrdua d’equilibri.

En crossa per sobre de l’espatlla del rescatador: s’ha de col·locar un dels braços de la •víctima al voltant del coll del rescatador, subjectant el canell de la víctima per evitar que s’esmunyi. Es passarà el braç del rescatador que estigui lliure al voltant de la cin-tura, agafant-se al cinturó o els pantalons de la víctima. S’ha de mantenir tens el punt d’agafada per evitar caigudes davant d’una possible pèrdua de consciència.

Als braços: aquesta tècnica es fa servir amb víctimes que presenten una disminució •del nivell de consciència, el pes de les quals pot suportar-lo el rescatador. Consisteix a subjectar la víctima per l’esquena i pels genolls, el rescatador ha de flexionar les cames i mantenir l’esquena recta per evitar lesions per càrrega.

Damunt l’esquena o a collibè: aquesta tècnica és igual que l’anterior, però amb la •diferència que la càrrega es reparteix.

En el cas de víctimes no col·laboradores:

Arrossegament axil·lar: el rescatador flexiona els genolls i manté l’esquena recta. Tot •seguit, es passaran els braços del rescatador per sota les aixelles de la víctima i se subjectaran els canells per evitar desplaçaments. Finalment, el rescatador intentarà fer servir el seu propi cos per realitzar la tracció.

Arrossegament pels peus: si no és possible fer la tècnica anterior, es col·locarà la víc-•tima panxa enlaire, amb els braços entrellaçats. Posteriorment, se la subjectarà per sobre dels turmells i es farà la tracció fent servir el propi cos.

Arrossegament pels canells: cal lligar els canells de la víctima amb un mocador ample •i passar les seves mans sobre el coll del rescatador, que es col·locarà a cavall sobre la víctima i es mourà a quatre grapes. No es pot utilitzar amb persones obeses.

Mètode del bomber: consisteix a col·locar-se al davant de la víctima, flexionar l’es-•quena, agafar el canell de la víctima i estirar-la per centrar-la damunt l’esquena del rescatador. L’altra mà es passarà al voltant de la cuixa de la víctima, entre les cames, carregant el pes sobre l’esquena. Finalment, el rescatador es posarà dempeus, tot aixecant la víctima i deixant el pes equilibrat damunt de les seves espatlles. La mà que queda lliure servirà de suport al rescatador per elevar-se.

Idea clau

Aquestes tècniques no s’han de fer servir mai si la víctima presenta un politraumatisme, sinó únicament amb accidentats amb traumatismes de caràcter lleu i malalts sobtats.

112



2.5.2. La mobilització amb dos o més rescatadors

En funció de si la víctima col·labora o no, es poden fer servir diferents tècniques per a la mobilització:

Amb crossa.•

Cadira de la reina:•

Amb dues mans.•

Amb tres mans.•

Amb quatre mans.•

Per les extremitats: requereix la intervenció de dos rescatadors. Un es col·loca als peus •de la víctima i l’altre al cap. El rescatador situat als peus subjectarà els peus de la víc-tima amb els seus per evitar esmunyiments. Tot seguit, flexionarà els genolls i agafarà els canells de la víctima per estirar-la. Mentrestant, el rescatador situat a la part del cap controlarà el tronc i el cap de la víctima, mentre el seu company l’aixeca. També sub-jectarà la víctima per les aixelles, controlant-li els canells. El rescatador situat als peus es col·locarà donant-li l’esquena a la víctima i al seu company i aguantarà la víctima per la part de dins dels genolls. Per aixecar la víctima, ho faran tots dos al mateix temps, a l’ordre del rescatador situat a la part del cap.

2.6. La mobilització de víctimes no traumàtiques amb materials

Els materials que es poden fer servir són: el llençol i la cadira.

2.6.1. La mobilització amb llençol

Per mobilitzar una víctima amb l’ajuda d’un llençol es procedirà de la manera següent:

Col·locar la víctima damunt d’un llençol.•

Introduir les mans de la víctima dins dels pantalons o cinturó, per evitar que pengin.•

Fer un rodet amb els laterals del llençol per aconseguir un ajust més gran i usar els •laterals com a agafadors per al transport.

Elevar la víctima entre sis, a l’ordre de qui estigui situat al costat del cap de la víctima.•

2.6.2. La mobilització amb cadira

Per dur a terme una mobilització amb una cadira cal tenir en compte que:

Es necessiten dues persones.•

Una persona se situarà al costat del cap de la víctima, inclinant cap a ell la cadira per-•què el seu company pugui agafar la part distal de les potes.

Cal començar el descens de la víctima per l’escala, situant-se en el sentit de la marxa.•

S’ha de subjectar la víctima amb un llençol col·locat de manera transversal, tot tapant •primer el braç no lesionat i després el de la lesió o el que tingui un catèter venós peri-fèric. Així s’aconseguirà que pengin els braços o que la víctima s’agafi a l’escala.

Glossari

RescatadorPersona que actua davant un accident.

113



2.7. Les posicions d’espera i trasllat de la víctima

El trasllat de la víctima sempre el farà personal especialitzat i en un mitjà de transport ade-quat per fer-ho. Únicament faran el trasllat les persones que presten els primers auxilis en situacions molt concretes i excepcionals, quan corri un perill greu la vida de la víctima i s’hi estigui obligat.

Decúbit supíLa víctima està ajaguda panxa enlaire, amb els membres alineats amb el cos.•Posició indicada per a la realització d’una reanimació cardiopulmonar (RCP) •i en casos de víctimes amb politraumatismes.

Decúbit pronBocaterrosa. •No es fa servir gaire, només per a situacions on calgui valorar lesions de la cara •dorsal de la víctima. Mai es farà servir en cas de politraumatismes.

Decúbit lateralEl cos descansa damunt d’un dels laterals. Si és una víctima amb olitraumatisme •es farà en bloc.Indicada davant la presència de vòmits i per col·locar la víctima a la llitera.•

Posició antiàlgica

Posició lateral de seguretat (PLS).•Decúbit lateral esquerre, amb modificacions per mantenir la via aèria permeable.•Indicada per a víctimes inconscients no traumatològiques, amb constants vitals •estables.

Posició de Fowler o semiassegut

Suport elevat a 45º.•Indicat per a víctimes amb dificultat respiratòria.•

Posició de semifowlerSuport a 30º.•Indicat en casos de traumatisme cranioencefàlic (TCE) sense lesió medul·lar, •ja que disminueix la pressió intracranial ocasionada per la inflamació cerebral.

Posició de Fowler elevat

Suport a 90º.•Indicat en cas de dispnea o ortopnea per insuficiència cardíaca o edema agut •de pulmó, en què a més serà convenient deixar les cames penjant.

Posició de Trendelemburg

És la mateixa posició que en decúbit supí, però amb el cap més baix que els peus.•Indicada per a víctimes amb hipotensió i traumatisme que no presentin TCE.•

Posició d’antitrendelemburg

Decúbit supí, però amb el cap més elevat que els peus. Sempre amb el cos •alineat.Indicada per a víctimes amb politraumatisme i amb augment de la pressió •intracranial.

Posició mixta Posició de Trendelemburg, més posició lateral de seguretat (PLS).•Indicada per a víctimes inconscients i amb hipotensió.•

Posició de l’embarassada

Posició lateral esquerra desplaçant l’úter cap al costat dret perquè el fetus •no comprimeixi la vena cava de la mare.

Idea clau

El trasllat de la víctima sempre el farà personal especialitzat.

114



A l’estat espanyol, els accidents de trànsit, i en menor mesura els accidents laborals, són la tercera causa de mort a conseqüència d’un traumatisme de gran impacte. Els politrauma-tismes són els traumatismes més greus que hi ha. A diferència dels altres, poden posar en perill la vida de la víctima.

Per això, davant d’aquests d’accidents s’ha de saber com actuar i què és el que no s’ha de fer per agreujar més la situació.

En aquest pas es donen algunes nocions bàsiques de com s’ha d’actuar davant un politraumatisme, ja que generalment l’actuació en aquests casos correrà a càrrec de personal sanitari especialitzat (metges, infermeres i tècnics sanitaris).

3.1. El politraumatitzat

S’anomena politraumatitzat a la víctima que pateix de manera simultània un o diversos traumatismes que posen en perill seriós la seva vida, ja que en qualsevol moment pot fallar qualsevol dels òrgans o sistemes vitals.

Les lesions més freqüents en aquests casos són les lesions medul·lars i els traumatismes cranioencefàlics.

Si no s’està ensinistrat i no se sap com treure un casc, davant d’un accident d’un motociclista, cal optar per no treure-li mai.

3.2. Les lesions medul·lars

Tota víctima que ha patit un traumatisme serà considerada com a lesionat medul·lar fins que es demostri el contrari, motiu pel qual haurà de ser immobilitzada, des del primer mo-ment, des de l’inici de l’assistència.

Les lesions medul·lars afecten la columna vertebral en tot el seu recorregut i poden o no afectar la medul·la espinal.

En Sergi tractarà la víctima com un politraumatitzat, indicant-li que no es mogui i que no intenti sortir del cotxe. També la tranquil·litzarà en tot moment, dient-li que l’ajuda està arribant.

3.2.1. Les causes de les lesions medul·lars

Les causes més freqüents de les lesions medul·lars són:

Caiguda sobre els peus.•

Caiguda sobre els glutis.•

Impactes directes o indirectes sobre la columna (accidents de trànsit).•

Traumatismes per capbussada en llocs poc profunds.•

Les mobilitzacions que faci un primer interventor es duran a terme quan no hi hagi més remei, en cas que corri perill tant la vida de la víctima com la de la persona que li presta els primers auxilis. En la resta de circumstàncies cal atendre la víctima al lloc de l’accident, mentre s’espera l’atenció especialitzada (UCI mòbil). Si el subjecte presenta politraumatis-mes, no se l’ha de mobilitzar mai, tret de comptades excepcions en què caldrà fer servir tècniques d’urgència, tenint sempre en compte el control cervical (maniobra de Rauttek).

3 La identificació d’una víctima amb politraumatisme

115



3.2.2. Els tipus de lesions medul·lars

Hi ha diversos tipus de lesions medul·lars. Aquests són alguns dels símptomes més fre-qüents:

Lesió medul·lar completa Pèrdua completa de la funció motriu i sensitiva, per sota •de la lesió.

Lesió medul·lar incompleta

Síndrome medul·lar anterior

Les víctimes poden sentir les sensacions fortes, però no les •més fines.Pèrdua de mobilitat.•

Síndrome medul·lar central

Debilitat, paràlisi, dèficit de sensibilitat als membres •superiors.La força i la sensibilitat dels membres inferiors estan •menys afectades.

Lesió dreta o esquerra medul·lar

Pèrdua de moviments i algunes sensacions per sota de la •lesió.Sensació de dolor i temperatura abolida al costat •contralateral de la lesió.

Mentre arriben els serveis d’emergència, en Sergi li demanarà a la víctima si nota pèrdua de sensibilitat en alguna zona del cos.

3.2.3. Els símptomes d’una lesió medul·lar

Els símptomes d’una lesió medul·lar són:

Si la víctima està inconscient, sempre se sospitarà que hi ha una lesió medul·lar •i es tractarà la víctima com a tal.

Si la víctima està conscient:•

Dolor al llarg de la columna vertebral.•

Pèrdua de força i sensibilitat.•

Sensacions alterades al tronc i les extremitats.•

Formigueig o parestèsies (poden indicar que hi ha un dany transitori a la •medul·la, per la inflamació produïda pel cop).

Hi ha diverses opinions sobre l’obertura de la via aèria davant d’una víctima amb possible lesió medul·lar. En els protocols es recomana la triple maniobra modificada (subluxació de la mandíbula sense flexionar el coll) o l’elevació dits-mentó. Sempre amb control cervical.

3.3. Els traumatismes cranioencefàlics (TCE)

S’anomena TCE la lesió que es produeix tant en les estructures cranials com intracranials i que provoca alteracions neurològiques com ara amnèsia postraumàtica, alteració del nivell de consciència, alteració de les pupil·les (grandària, simetria, reactivitat), etc.

Els traumatismes cranioencefàlics poden tenir seqüeles permanents a nivell físic i intel·lectual i arribar a causar, fins i tot, la mort.

En Sergi valorarà la ferida que presenta la víctima al cap per descartar possibles fractures.

El cap és una zona molt delicada

116



3.3.1. Els traumatismes d’extrema gravetat

Hi ha casos en què els traumatismes representen un risc seriós per a la vida de la víctima. Són els següents:

Fractures de la volta del crani

Característiques anatòmiques

Fractures lineals, no detectables sense comprovació radiològica.•

Fractures amb enfonsament (fractures obertes).•

Signes i símptomes

Des d’una commoció cerebral (pèrdua breu de la consciència, •amb recuperació ràpida i total) fins a lesions cerebrals severes per pèrdua de massa encefàlica en fractures obertes.

Sospita de lesió cervical.•

Fractures de la base del crani

Característiques anatòmiques

Traumatisme a nivell de l’os temporal.•

Signes i símptomes

Otorrea.•

Rinorrea de líquid cefaloraquidi.•

Signe de Battle (hematoma darrere de les orelles).•

Ulls d’ós rentador (hematoma periorbital).•

Afectació neurològica.•

3.4. L’actuació davant del politraumatitzat

Davant d’un ferit politraumatitzat cal actuar de la manera següent:

Oferir-li una assistència ràpida.1 .

Valoració primària (nivell de consciència, respiració, pols). Es fa al lloc de l’accident, 2 . deixant de ser una prioritat en aquest moment la mobilització de la víctima, tret de si es veu alterat el seu nivell de consciència, respiració o pols. En la valoració primària es farà un control cervical bimanual.

Si la víctima es troba en aturada cardiorespiratòria (ACR), no perdre el temps, mante-3 . nir el control cervical bimanual i procedir a fer la reanimació cardiopulmonar (RCP) amb obertura de la via aèria (triple maniobra), ja que de moment proporcionarà una immobilització adequada.

Avisar els serveis d’emergència (112) i donar-los informació clara del succés.4 .

Si no es té pràctica en tècniques d’immobilització, no s’ha de moure la víctima. La 5 . col·locació del collar cervical es farà en el moment de la valoració secundària.

Procedir a fer una valoració secundària (ferides, fractures, etc.).6 .

S’hi pot observar: pèrdua de reflexos tendinosos profunds (bíceps, tríceps, patel·lar, etc.), incontinència o retenció urinària, priapisme, pèrdua del to de l’esfínter anal, augment de la temperatura i sudoració per sota de la lesió.

Mantenir la víctima tapada en tot moment fins a l’arribada de l’equip mèdic 7 . (UCI mòbil).

Controlar-li les constants vitals.8 .

En Sergi tindrà en compte com actuar davant d’un politraumatisme i farà un control cervical fins a l’arribada de la UCI mòbil.

Glossari

Commoció cerebralPèrdua breu de consciència, amb recuperació ràpida i total.

PriapismeErecció continuada del penis que provoca un dolor intens i sense estimulació sexual. Acostuma a donar-se en víctimes amb politraumatisme.

Reflexos tendinosos profundsReflexos dels tendons, que davant la percussió amb un objecte sobre ells produeixen una contracció del múscul.

117



Un cop la víctima estigui estabilitzada, es procedirà a la seva immobilització mitjançant els diversos dispositius existents, com ara collars cervicals, immobilitzador cervical, etc. Un cop immobilitzada, es procedirà a mobilitzar la víctima tenint sempre en compte que la mobilit-zació fins a un centre hospitalari la farà personal qualificat. Tot i així, també poden salvar-se vides si com a primer interventor s’està entrenat en tècniques de mobilització davant de determinades urgències.

4.1. Els dispositius de mobilització i immobilització

Són dispositius que permeten mobilitzar en condicions òptimes, assegurant primer la im-mobilització de la víctima mitjançant la realització de les tècniques bàsiques de rescat. Aquest tipus de dispositius són emprats per personal qualificat, però resulta convenient conèixer-los per si de cas es pot prestar ajuda, sempre sota la supervisió i les ordres de per-sonal qualificat.

Dispositius de mobilització i immobilització (I)

Collar cervical

És el primer dispositiu immobilitzador. Evita la flexoextensió de les cervicals, però no pas els moviments laterals (per als quals es faran servir altres dispositius).N’hi ha de diversos tipus: bla, semirígid i rígid (per si hi ha traumatismes cervicals).El collar està indicat en cas de:

Víctimes inconscients, amb lesions que afectin zones situades •per sobre de les clavícules.Dolor cervical espontani o a la palpació.•Trauma múltiple.•Accident a alta velocitat.•Sospita de l’existència d’una lesió a la columna cervical.•

Les característiques del collar són:Amb suport mentonià i occipital.•Accés frontal, per a la presa de polsos i altres tècniques.•Collar cervical multitalla que presenta quatre mides en un.•

Immobilitzador cervical o dama d’Elx

Assegura completament la immobilització correcta del coll, •complementant el collar cervical.Presenta ajustos amb veta adherent (velcro) que en faciliten •la col·locació.S’ajusta fàcilment a una llitera, la qual cosa permet subjectar el cap •i el coll de la víctima.Aquest dispositiu pot improvisar-se mitjançant sacs de sorra o mantes •plegades i enrotllades a banda i banda del cap, unides entre si mitjançant un embenat.

4 El coneixement dels dispositius i les tècniques d’immobilització i mobilització davant d’un politraumatisme

Idea clau

És important mantenir la víctima tapada fins a l’arribada de l’equip mèdic.

118



Altres tipus de dispositius són els següents:

Dispositius de mobilització i immobilització (II)

Llitera de cullera o pales

Dispositiu de mobilització.•Formada per dues pales simètriques articulades a la part inferior •per ajustar-se a l’altura de la víctima, i que s’uneixen entre si a través d’uns ancoratges de tancament ràpid, complementant-se amb corretges de subjecció.

Taula espinal

Dispositiu d’immobilització de la columna, complementari al collar •cervical, per assegurar una immobilització flexoextensora. No assegura la immobilització lateral.Es fa servir per a l’extracció de víctimes d’un vehicle o de qualsevol altre lloc. •Es col·loca a l’esquena de l’accidentat i es complementa amb unes corretges de subjecció. D’aquesta manera es forma un únic bloc amb la taula.Cal un ensinistrament per al seu ús.•N’hi ha de dos tipus: curta i llarga.•

Fèrula espinal o dispositiu d’estricament de Kendrich Sistema d’immobilització.•

Utilitzat principalment per a l’extracció de les víctimes del lloc on estan •atrapades, com ara un vehicle, un pou, etc.Consisteix en tota una sèrie de corretges que es col·loquen al cap, al •tronc i als engonals. Presenta un conjunt de nanses per poder agafar-lo i mobilitzar la víctima un cop hagi estat ben col·locada.

Tot i que aquests materials han de ser posats per professionals, és important conèixer els tipus que hi ha per si s’ha de col·laborar.

4.2. La mobilització de la víctima traumàtica

La mobilització de la víctima traumàtica es farà servir quan calgui mobilitzar una víctima i no es disposi de mitjans materials per transportar-la fins a un lloc segur. L’objectiu serà el control cervical i de les extremitats, per la qual cosa són necessaris diversos rescatadors, com a mínim cinc persones. Una persona serà l’encarregada del control cervical i la resta intro-duirà els braços per sota del cos de la víctima a nivell dorsal, sacrolumbar i a les extremitats inferiors (cuixes i panxells).

Tot seguit, els rescatadors col·locaran el genoll més proper al cap de la víctima elevat, per posteriorment, a l’ordre del rescatador situat al cap, pujar la víctima suaument, fins que des-cansi sobre el genoll elevat.

Posteriorment, a l’ordre del rescatador situat al cap de la víctima, els rescatadors rotaran els braços cap al pit per fixar la víctima contra el pit dels rescatadors. D’aquesta manera s’acon-seguirà una subjecció més gran de la víctima.

Per últim, a l’ordre del rescatador del cap, es posaran tots dempeus controlant en tot mo-ment l’alineació corporal. Es traslladarà la víctima al lloc escollit, mitjançant un desplaçament lent i curós, per dipositar-la novament al terra emprant el mateix procediment, però a la inversa.

En Sergi sap fer mobilitzacions d’emergència, perquè està format per fer-ho, però considera que, com que no hi ha cap situació de perill, és millor esperar a l’equip sanitari qualificat per a la mobilització de la víctima.

Glossari

ParestèsiaPercepció sensitiva de formigueig o entumiment que pot produir-se a qualsevol part del cos.

119



4.3. Les mobilitzacions d’emergència

Les mobilitzacions d’emergència es fan servir sense l’ajuda de dispositius d’immobilització. Estan únicament indicades en situacions en què el mitjà posa en perill la víctima (incendi, tiroteig, etc.) o el rescatador, i/o quan la situació clínica de la víctima no admet pèrdua de temps.

La maniobra de Rauttek es fa servir per a l’extracció de la víctima d’un vehicle, tot protegint-li la columna vertebral.

Cal comprovar si la víctima té els peus lliures o atrapats amb els pedals del 1 . vehicle. Si és així, alliberar-los-en.

Es fa amb un únic rescatador, que s’apropa a la víctima des d’un lateral.2 .

Passar els braços per sota de les aixelles de la víctima i amb la mà propera a 3 . la porta, subjectar-li la mandíbula, a la vegada que es recolza la cara en la de la víctima.

Amb la mà més allunyada, s’agafarà l’avantbraç proper a la porta de la víctima.4 .

Col·locar la víctima recolzada contra el pit del rescatador, tot exercint un triple suport: 5 . occipital amb l’espatlla del rescatador, mentonià i biaxial.

Mobilitzar la víctima amb cura i mantenir l’eix cap-coll-tronc.6 .

Per extreure la víctima del vehicle, cal recolzar l’esquena per sobre de la cama del resca-7 . tador i anar baixant-la al terra de mica en mica. Tot seguit, canviar la subjecció de l’avantbraç per la subjecció del coll, fins a la col·locació del collar cervical i dipositeu la víctima al terra.

La tècnica del pont holandès es fa servir com a mobilització ràpida d’emergència, mitjan-çant un aixecament en bloc, per col·locar la víctima a la llitera.

Col·locar la víctima en decúbit supí i amb els braços entrecreuats.1 .

Són necessaris quatre rescatadors: un controlarà el cap de la víctima, l’altre la zona 2 . dels peus (subjectant-la pels panxells) i els altres dos se situaran de manera que la víctima resti entre els seus peus. Posteriorment, subjectaran la víctima un pel cap i l’altre per les espatlles. A l’ordre del rescatador que està situat al cap, faran un mínim aixecament, mentre que un cinquè rescatador introdueix la llitera o taula.

120



4.3.1. La retirada del casc

La retirada del casc només es fa en el cas de víctimes amb risc vital evident (inconscients, que no respiren o que presenten vòmits).

Per poder fer aquesta tècnica són necessàries dues persones ensinistrades en el proce-diment:

Rescatador 1: donarà estabilitat manual tot col·locant els avantbraços i les mans a 1 . banda i banda del casc. A continuació, amb els dits situats al maxil·lar inferior de la víctima, farà una tracció cervical perquè quan treguin la corretja s’eviti l’esmunyiment o la caiguda del cap.

Rescatador 2: retirarà la corretja del casc, mentre que el seu company manté 2 . l’estabilització manual.

Rescatador 2: col·locarà una mà a l’angle de la mandíbula, amb el polze a una banda 3 . i l’índex i el dit del mig a l’altra, recolzant aquest braç damunt del pit de la víctima. Amb l’altra mà exercirà pressió sobre la zona occipital, descansant el braç al terra per aconseguir una resistència i comoditat més grans. D’aquesta manera s’aconseguirà un control cervical.

Rescatador 1: començarà la retirada el casc, evitant rotacions, estirant les tires de la 4 . corretja cap enfora, evitant les orelles i el nas, i fent petites angulacions. Quan estigui a punt per treure per complet el casc, avisarà el rescatador 2 per assegurar un major control de la zona cervical, per evitar que el cap caigui cap endarrera.

Un cop s’ha tret el casc, el rescatador 1 col·locarà les mans a ambdós costats del cap 5 . de la víctima a l’altura de les orelles, fent una tracció cervical. Mentrestant el rescata-dor 2 s’encarrega de la col·locació del collar cervical, si n’hi ha. Si no fos així, es farà la tracció manual fins a l’arribada dels equips d’emergència. Serà convenient assegurar la immobilització cervical amb altres complements (dama d’Elx), ja que tan sols amb el collar cervical no n’hi ha prou.

Idea clau

És important puntualitzar que cal estar ben ensinistrat en la tècnica de retirada del casc per poder utilitzar-la, ja que pot posar-se en seriós perill la vida de la víctima.

121



Resum

Davant d’un accident es produiran lesions que poden anar de lleus a agudes.

És important aprendre a localitzar les lesions traumàti-ques produïdes als teixits durs (ossos, articulacions).

Les lesions traumàtiques més freqüents són les fractu-res, els esquinços i les luxacions.

L’actuació que cal seguir com a primers interventors en aquests casos consistirà a fer una valoració inicial de la víctima, seguida d’una valoració secun dària, observant l’existència d’hemorràgies (hi ha un alt risc a les fractures de pelvis) i de ferides per fractura oberta.

Cal mantenir en tot moment les mesures d’a sèp sia opor-tunes per l’elevat risc d’infecció i les complicacions que aquest tipus de fractures presenten.

Cal retirar els objectes que puguin comprimir la zona afectada quan s’inflami (anells, braçalets, sabates, etc.), es comprovarà si hi ha afectació a nivell vascular i nerviós i s’avisaran els serveis d’emergència davant de qualsevol alteració.

Un cop identificat el tipus de lesió, s’aconsella no mobilitzar la víctima ni intentar reduir la lesió. Únicament s’immobilitzarà el focus de la lesió, en la posició en què es trobi, incloent-hi les articulacions adjacents. S’ele-varà el membre afectat per disminuir-ne la inflamació, s’hi aplicarà fred local per disminuir la inflamació i alleujar el dolor i, per acabar, es traslladarà la víctima a l’hospital de referència. Aquesta actuació està indica-da en el cas de traumatismes lleus.

Quan s’ha de fer la immobilització d’aquest tipus de lesions, al carrer, al domicili o al lloc de treball, general-ment no es disposa dels materials necessaris, i cal improvisar-los. Aquests dispositius s’anomenen de fortu-na, perquè es fan servir materials de l’entorn, com ara mocadors, llistons, diaris, etc. Els dispositius més em-prats són el cabestrell i la immobilització mitjançant una fèrula amb embenat.

El traumatisme més greu és el politraumatisme que, a diferència de la resta, posa en perill greu la vida de la persona afectada, per la qual cosa una intervenció ràpida i adient pot salvar vides o disminuir les seqüeles. Com a primers interventors, tan important és saber què cal fer com conèixer què és el que no s’ha de fer en aquests casos, actuant en tot moment com si la víctima presentés lesió medul·lar. L’actuació en aquests casos consisteix a fer una valoració primària (nivell de consciència, respiració, pols), que es duu a terme al lloc de l’accident, deixant de ser prioritària en aquest moment la mobilització de la víctima si no és que el seu nivell de consciència, respiració o pols es veuen alterats.

Davant del dubte de com s’ha d’immobilitzar o mobilitzar la víctima, és millor no moure-la. La col·locació del collar cervical es fa en el moment de la valoració secundària. Tot seguit es procedirà a la valoració secundà-ria i s’observaran els possibles signes de lesió medul·lar, com ara una pèrdua de reflexos tendinosos pro-funds, la incontinència d’esfínters o un augment de la temperatura i de la sudoració per sota de la lesió.

A un cabestrell el canell ha de quedar per sobre del nivell del colze

122



Avaluació

Fes una redacció d’una extensió màxima de 4 fulls on expliquis, davant la situació en què es troba en Sergi:

Com haurà d’intervenir en Sergi en aquest accident, tenint en compte que és un socorrista amb •formació en primers auxilis?

Què observarà en Sergi a la cama afectada de l’accidentat?•

Com actuarà amb la víctima del primer vehicle, tenint en compte que presenta ferides al cap?•


123


Lesiones craneofaciales en fútbol

Documentació

Cada vez más el número de traumatismos en la ca -beza producto de colisiones entre jugadores son más comunes y revisten mayor gravedad, ya sea durante encuentros o entrenamientos de fútbol. Los datos señalan que en el Mundial de Fútbol de Francia estas lesiones correspondieron al 15% del total de acciden-tes. En Australia, durante los Juegos Olímpicos de Syd-ney aumentaron hasta un 21%. Estas cifras preocupan a los responsables sanitarios de los equipos ya no por el aumento del número de casos sino por la gravedad que implican.

Aunque las consecuencias más frecuentes de las coli-siones son fracturas óseas, traumatismos del arco cigomático, del suelo de la órbita ocular y roturas de mandíbula no son raros los desprendimientos de retina por balonazos y codazos, según Alberto López, médico del Real Valladolid, que durante la temporada 2003-2004 contabilizó y estudió el número de lesio-nes craneofaciales producidas durante encuentros o entrenamientos de jugadores de fútbol de élite.

No obstante, cirujanos maxilofaciales de la Universidad de Ataturk en Erzurum (Turquía) revisaron 53 casos de lesiones de la cara, la boca y la mandíbula que trataron en el transcurso de un año. Los datos extraídos de la revisión, publicada en Journal of Craniofacial Surgery, revelaron que los jugadores amateurs también tienen un alto índice de siniestralidad, que alcanza el 20% del total de las lesiones. Las más comunes relacionadas con el fútbol fueron fracturas dentales y del maxilar superior, problemas en la articulación temporomandi-bular y fractura nasal. Los expertos señalan que, posi-blemente, la tasa de lesiones es más elevada teniendo en cuenta que los jugadores con lesiones oculares y nasales acuden a otros médicos especialistas.

Impactos repetitivos

Investigadores del Instituto de Neurociencia y Fisiolo-gía de la Universidad de Gotemburgo, Suecia, y liderado por Henrik Zetterberg, han publicado recientemente en la revista British Journal of Sport Medicine los datos de un estudio que revela que no existe evidencia científica que señale que los golpes repetitivos en la cabeza ten-gan efectos cerebrales dañinos. La investigación, reali-zada sobre 23 jugadores amateurs de fútbol, implicaba rematar con la cabeza un balón lanzado con el pie desde una distancia de 30 metros, la mitad del grupo diez ocasiones y el resto 20.

Después de la sesión a los jugadores se les practicó una punción lumbar, igual que al grupo control for-

mado por diez hombres no deportistas, y se repitió a los diez días. Los análisis buscaban determinados mar-cadores bioquímicos en la médula espinal de los deportistas, proteínas que aparecen solamente cuando existe lesión cerebral. Los resultaron han sido determi-nantes: los niveles de biomarcadores eran normales, no se hallaron diferencias significativas entre los tres grupos, ni tampoco los niveles se correlacionaron en el número de colisiones (remates).

Prevención con protección

Los expertos están convencidos que el uso de dispo-sitivos protectores, como máscaras y protectores bucales, pueden evitar muchas lesiones craneofacia-les, pero son pocos los jugadores que los utilizan. Insisten en que los entrenadores de fútbol aficionado y las autoridades deberían hacer más para que los jugadores hagan un mayor uso de estos equipos de seguridad. De todas formas, se necesita mejorar el ajuste y la comodidad ya que son incómodos sobre los pómulos y generan ángulos ciegos de visión a los lados del jugador.

De esta opinión también es Alberto López, quien ase-gura en unas declaraciones recientes que enseñar a los deportistas desde jóvenes a rematar protegién-dose es otro modo de prevenir, al igual que insistir a los árbitros en que penalicen rigurosamente el uso de los codos durante el partido. Además, la Asociación Española de Médicos de Equipos de Fútbol, AEMEF, ante el número de lesiones graves ocurridas última-mente en jugadores en Primera y Segunda División, ha elaborado un protocolo de actuación ante trauma-tismos craneoencefálicos.

El documento procura algunas normas para que los médicos de equipos de fútbol atiendan apropiada-mente al jugador en el supuesto de accidente, cuando está aún en mente de todos la reciente muerte del centrocampista del Sevilla, Antonio Puerta, a los 22 años. Valorar su estado de conciencia, mantener la vía respiratoria permeable y el conjunto de maniobras encaminadas a revestir una parada cardiorrespiratoria son algunos de los puntos que trata. Además, auna-dos por la AEMEF, este año y antes del inicio de esta temporada todos los equipos del fútbol profesional disponen de maletines de emergencias diseñados para los banquillos.

Font: http://www.consumer.es/web/ es/salud/problemas_de_salud/

2007/09/21/167150.php


124



Biblioteca

Martín Garcia, P. i A. A. Moreno Morales. «Movilizacio-•nes en el medio extrahospitalario». Annex II. TTS UME Talavera SESCAM. Ambulancias Hermanos Agüero. A: P. Pérez Salvado i J. A. Campuzano Fer-nández-Colina. Manual de técnicos de transporte sanitario. Madrid: Arán, 2006.En aquest annex es poden trobar les diverses mobi-litzacions que duen a terme els tècnics en transport sanitari en les distintes situacions en què pot tro-bar-se una víctima.

Videoteca

A la deriva• . Direcció: Hans Horn. EUA, 2006.Un dels protagonistes pateix un traumatisme cranio- encefàlic (TCE) i presenta una fractura cranial amb sagnat a través de l’oïda (otorrea).

Amores perros• . Direcció: Alejandro González Iñárritu. Argentina, 2000.Valeria, una de les protagonistes, pateix un politrau-matisme amb lesió cervical lleu en un accident de trànsit, motiu pel qual ha de portar un collar ortopè-dic. A més, presenta una fractura en una de les cames. Al llarg de la pel·lícula apareixen diverses lesions.


http://www .ambitoweb .com/servicios/salud/manual10 .aspEn aquest portal hi ha un manual de primers auxilis on pot ampliar-se informació sobre fractures, esquinços, luxacions i mètodes d’immobilització, entre altres.

http://www .ctv .es/USERS/sos/acctrafi .htmEn aquest enllaç pot comprovar-se, a nivell bàsic, quina ha de ser l’actuació davant d’un accident de trànsit.

http://www .rena .edu .ve/SegundaEtapa/ciudadania/intfracturas .htmlEn aquest enllaç es fan exercicis per treballar el tema de les fractures, els esquinços i les luxacions. En aquesta pàgina també hi ha un apartat que explica el tractament de les lesions.


125

Davant d’una situació d’emergència podria semblar que les tècniques de control d’estrès i el suport psico-lògic no tenen cap importància, ja que preval la urgència física, el control d’una hemorràgia, l’actuació da-vant d’una situació d’ennuegament, etc.

Tanmateix, s’ha demostrat que això no és del tot cert, perquè si bé és veritat que davant d’una urgència cal intervenir amb rapidesa, no s’ha d’oblidar que en aquests moments també es fan servir tècniques psicolò-giques, com ara una paraula amable, agafar la mà de la víctima, etc.

Per això és força important que els primers interventors coneguin i posin en joc habilitats de control d’estrès, no només per pal·liar els símptomes que genera, sinó perquè no s’agreugin.

D’una intervenció correcta, de vegades, en depèn que la recuperació davant un succés estressant sigui més satisfactòria, alhora que disminueix les seqüeles psicològiques que acostumen a aparèixer després de solu-cionar el problema estrictament mèdic.


Identificar els signes i els símptomes d’estrès.

Conèixer les estratègies bàsiques de comunicació.

Dominar les estratègies adequades en prestar assistència a la víctima.

Dominar les tècniques de control d’estrès.

Conèixer els factors que generen estrès.

Reconèixer i actuar davant d’una crisi de pànic.

L’aplicació de tècniques de suport psicològic o control de l’estrès 5Unitat


126

Unitat 5 – L’aplicació de tècniques de suport psicològic o control de l’estrès

T’has adonat que quan una persona et parla correctament, amb paraules amables, et transmet confian-ça, i que quan et parla amb brusquedat i no et mira als ulls et produeix desconfiança?

Les tècniques bàsiques de comunicació et permetran adquirir habilitats perquè la persona que necessita ser auxiliada en un moment donat estigui segura, tranquil·la i sabent que està en mans d’algú que l’ajudarà.

Saps quina diferència hi ha entre estar estressat i patir un atac de pànic o d’ansietat?

La diferència que hi ha entre els símptomes d’estrès i els de l’atac de pànic és que els primers sorgeixen davant l’aparició d’un factor estressant conegut. Davant d’un atac de pànic, però, no hi ha cap causa cone-guda que provoqui la simptomatologia generada, com ara palpitacions, dolor al pit, etc. Aquests símptomes acostumen a produir-se en situacions de tranquil·litat.

Saps per què davant d’una crisi d’ansietat o d’un atac de pànic és efectiu respirar amb una bossa?

Un dels símptomes que apareixen davant d’un atac de pànic és la sensació de manca d’aire, la qual cosa provoca que augmenti la profunditat i la freqüència respiratòria. En col·locar una bossa tapant el nas i la boca de la víctima aconseguim que s’alliberin les concentracions tant d’oxigen com de diòxid de carboni, evitant, així, l’aparició d’aquests símptomes.

Mapa conceptual

Abans de començar reflexiona sobre...

Estrès en situacionsd’accidents

o emergència Atacs de pànic

Perfil del socorrista

Estratègies bàsiquesde comunicació


127


Davant d’una situació d’urgència com la que presenta la Teresa, el primer que haurà de fer en Sergi, com a pri-mer interventor, és intentar calmar-la i ho haurà de dur a terme en funció de tot un seguit d’estratègies de co-municació.

Perquè el resultat final sigui bo, en Sergi haurà de presentar tota una sèrie d’habilitats socials i comunicatives per poder fer front a la situació i no agreujar-la encara més. En Sergi sap que d’una correcta intervenció, moltes vegades, depèn que la recuperació davant un succés estressant sigui més satisfactòria i per això intervindrà posant en marxa els seus coneixements de control d’estrès.


1 Conèixer les estratègies bàsiques de comunicació.

2 Tenir en compte el perfil psicològic del primer interventor.

3 Controlar l’estrès en situacions d’accidents o emergències.

4 Aprendre a actuar davant d’una crisi de pànic.

Situació


En Sergi està treballant en uns habitatges tutelats de gent gran i un dia de feina, la Teresa, una senyora de 81 anys víctima d’un accident d’autobús un any abans, comença a presentar una opressió al pit, alteració en el llenguatge, por i freqüència cardíaca molt ràpida, mentre està mirant la televisió.

En Sergi reconeix la situació, perquè a la Teresa ja li ha passat el mateix altres vegades.

Davant d’aquestes circumstàncies, en Sergi s’imagina quines estratègies de comunicació ha de tenir en compte per no agreujar la situació. També s’imagina quines habilitats ha de desenvolupar per fer correc-tament la seva feina i pensa com actuarà davant la situació d’urgència que presenta la Teresa.


En l’atenció que es presta en els primers auxilis, la víctima no només requereix tot un seguit de cures físiques, sinó també psicològiques.

Per poder oferir aquests primers auxilis d’una manera adequada cal disposar de tota una sèrie d’habilitats comunicatives a l’hora d’adreçar-se a l’afectat.

La comunicació implica la interacció i l’intercanvi d’informació, generant l’aprenentatge de coneixements per poder prendre de-cisions.

En el cas de les emergències, hi juga un paper primordial per poder disminuir problemes psicosocials derivats d’aquesta si-tuació.

1.1. La comunicació

La comunicació és l’intercanvi d’informació entre individus, de manera verbal o no verbal, dins d’un context social.

La comunicació influeix de manera recíproca en la interacció entre ambdós individus, per la qual cosa cal disposar de tot un seguit d’habilitats.

En Sergi tindrà en compte tot el que li dirà a la Teresa, tenint cura amb la vocalització, l’entonació i el timbre de veu per evitar posar-la més nerviosa.

1.1.1. La comunicació verbal

La comunicació verbal és el procés pel qual es transmet informació de manera oral.

En aquests casos cal tenir en compte no només allò que diu, sinó també com ho diu. Per això, cal tenir cura de la vocalització, l’entonació i el timbre.

Aquesta comunicació serà eficaç quan l’individu que escolta percep el mateix missatge que qui el transmet.

L’estil de la comunicació permet dirigir la conversa per poder obtenir la informació desit-jada.

L’estil pot ser de dos tipus:

• Estil directiu, mitjançant la utilització de preguntes tancades o dirigides a obtenir una informació determinada (breu i concisa). Per exemple: «Amb què s’ha tallat?».

• Estil no directiu, mitjançant la utilització de preguntes obertes que li permetin al receptor poder allargar la resposta.

Aquest tipus d’estil s’acostuma a fer servir en casos d’ansietat perquè serveix tant com a instrument de distracció com per expressar sentiments. Per exemple: «Què ha passat?».

En Sergi farà servir preguntes obertes per afavorir l’expressió dels sentiments de la Teresa; d’aquesta manera, s’anirà trobant millor.

128


1 Les estratègies bàsiques de comunicació

Glossari

EntonacióManera de modular el llenguatge oral. Per exemple, davant de frases interrogatives exclamatives, etc., se sap el que es vol transmetre: una pregunta, una afirmació, etc.

TimbreSo que identifica la veu.


En relació amb el contingut de la informació que s’ha de donar davant d’una situació d’ur-gència cal tenir en compte que:

• Ha de ser comprensible, de tal manera que es faci una vocalització correcta, tot adap-tant el vocabulari a l’usuari perquè el missatge sigui entès sense esforç.

• No s’ha de donar informació que no se sap del tot segur.

• S’ha de donar informació en funció de la demanda de l’afectat. La informa-ció ha de ser essencial i necessària.

• La informació que es donarà en una situació d’urgència serà veraç, directa, concisa, clara, precisa (emfatitzant en les idees claus) i actualitzada.

• Convé comprovar que el missatge ha estat entès correctament mitjançant l’ús de diverses tècniques d’intervenció verbal com ara:

• Clarificació: realització de preguntes. Per exemple: «Així, doncs, s’ha tallat amb un ferro oxidat, oi?».

• Resum: resumint la informació donada.

• Instruccions: mitjançant la indicació d’accions. Això resulta útil a l’hora de donar consells sobre les cures.

1.1.2. La comunicació no verbal

En les situacions d’urgència no sempre pot establir-se una comunicació de tipus verbal. Per poder interactuar amb el subjecte s’han de fer servir gestos, el contacte, una determinada postura, etc. A aquest tipus d’actituds se les anomena comunicació no verbal, i permet ex-pressar sentiments a través del cos.

En Sergi farà servir la comunicació no verbal, tenint cura de la distància interpersonal i mirant de ser con -gru ent entre el que diu i com es mostra. En mirar la Teresa als ulls, mentre li agafa la mà, farà que es trobi bé.

Per fer-ho, a l’hora d’interactuar amb el ferit o accidentat caldrà tenir en compte:

• La mirada: quan s’estigui parlant amb l’usuari, se l’ha de mirar als ulls o dirigir la mirada a la zona circumdant com a senyal de mostra d’interès. Al contrari, si es manté la mirada fixa i contínua pot arribar a incomodar l’interlocutor.

• Els gestos: han de ser congruents amb les paraules.

• Les expressions facials.

• La distància interpersonal: a l’hora d’acostar-se a socórrer una víctima cal tenir en compte la distància interpersonal, perquè no es trobi incòmoda o violenta, ja que encara s’ha de produir un apropament superior per poder socórrer-la. Caldrà apro-par-s’hi amb cautela i respecte.

• La postura.

Diferents postures:

Inclinació cap endavant: denota atenció i apropament.•

Inclinació cap enrere: manifesta desinterès, rebuig.•

Creuar els braços: mostra una actitud defensiva, la persona no canviarà d’opinió.•

Braços distesos: denota una actitud més oberta, relaxada.•

El • comportament o actitud: a l’hora de socórrer una víctima poden adoptar-se dife-rents actituds (una actitud passiva/agressiva o una conducta assertiva).

129


LLENGUATGE NO

VERBAL

LLENGUATGE

VERBAL

Idea clau

El fet de retirar la mirada quan la víctima està parlant denota desinterès.

Idea clau

La distància interpersonal ha de ser:

Distància mínima: •(0 a 50 cm) és la que s’utilitza amb la parella i familiars.Distància personal: •(50 a 125 cm) és el que es considera l’esfera protectora. Si se sobrepassen aquests centímetres, la persona se sent amenaçada.Distància social: •(125 a 350 cm) s’utilitza en les relacions socials, amb companys de feina, etc.


130


1.2. Els obstacles en la comunicació

Els possibles obstacles que poden haver-hi en el procés de comunicació són:

• El lloc o el moment en què es fa. Per exemple, en el cas d’un accident en què hi ha presents diverses persones alienes al subjecte, aquest pot sentir-se incòmode a l’hora de donar certa informació.

• Establirunacomunicacióambamenacesoexigències(missatgesfentservirelpro-nom «tu»).

• Ferpreguntesen formaderetret.Perexemple,davantd’una intoxicacióetílica,nos’ha de preguntar a la víctima per què ho ha fet.

• Donarconsellsdeltipus«hauriesde».

• Utilitzargeneralitats(«sempre»).

• Donar consells que no s’han demanat (és el «síndrome de l’expert»).

• Donar missatges inconsistents i tallar l’interlocutor quan està par-lant.

• Ignorar missatges i no escoltar.

• Etiquetar el subjecte sense conèixer-lo i fer judicis de valor.

• Utilitzar termes vagues.

• Parlar amb tecnicismes.

Fer servir formes per tranquil·litzar en què • es recorre a la compassió, es compara la víctima amb persones que estan en una situació pitjor, es dóna la culpa a una tercera persona i es desvia el tema.

En Sergi tindrà en compte els obstacles que interfereixen en la comunicació i evitarà en tot moment restar-li importància al problema. Només li recordarà a la víctima que els símptomes que té ja els ha tingut altres vegades i que desapareixeran.

Per aconseguir una bona comunicació s’ha de saber escoltar

Glossari

TecnicismeLlenguatge propi d’un ofici, art, etc.


131


El paper que ha d’exercir el primer interventor a l’hora de socórrer una víctima és difícil de concretar, però hi ha uns trets que facilitaran que la interacció entre ambdós sigui més sa-tisfactòria.

A l’hora de formar un voluntari o un futur socorrista cal tenir en compte que ha d’estar preparat per respondre, controlar i/o mo-dular adequadament les respostes que s’originen en les víctimes en una situació d’urgència i ha de ser capaç de superar situacions adverses.

Des d’un punt de vista general, el socorrista o primer interventor haurà de posseir tota una sèrie de característiques que li perme-tran actuar de manera correcta davant d’una urgència, a més de servir-li a ell mateix per poder afrontar millor les conseqüències derivades de la pròpia intervenció.

En Sergi haurà de reunir tot un seguit de característiques personals (aptituds, actituds) per afavorir la recuperació de la Teresa i no agreujar-la.

2.1. El perfil del socorrista

Per poder fer front amb èxit a una situació d’estrès davant d’una urgència o una catàstrofe, el primer interventor o socorrista haurà de tenir un determinat perfil per poder afrontar millor certes situacions que se li poden presentar.

Un socorrista ha de disposar de:

• Maduresa personal.

• Personalitat estable i capacitat per afrontar situacions de dolor, gravetat o mort.

• Autocontrol: ha de ser capaç de reconèixer les seves emocions, pensar en coses que refredin el problema i relaxar els músculs tensos.

• Capacitat de treball en equip.

• Experiència prèvia: li permetrà un millor control de la situació.

• Conèixer tot el que implica la seva actuació.

• Formació que li permeti actuar amb més seguretat i eficàcia per conèixer i identificar les manifestacions d’estrès i adquirir tècniques que li permetin identificar els símpto-mes d’estrès per controlar-los.

• Habilitats socials: conjunt d’estratègies bàsiques de comunicació que fan més fàcil el fet de poder entendre altres persones, ajudar-les, aconseguir allò que es vol, millorant les relacions interpersonals.

Aquestes característiques permetran afrontar les exigències del context, ja que augmenten l’autoestima en fer que la persona es trobi segura sense sentiments de culpa o fracàs.

Això li permetrà afrontar les situacions en funció dels seus valors i opinions, deixant que els altres coneguin la seva postura.

Tot això contribuirà al fet que aquesta persona es trobi bé amb ella mateixa, ja que farà el que realment vol. També li permetrà disminuir les probabilitats que els altres li demanin que faci alguna cosa que no vol fer.

2 El perfil psicològic del primer interventor

Què ha passat?

Idea clau

El socorrista ha de disposar de tot un seguit d’estratègies d’afrontament que li serviran tant a ell com a les víctimes a les quals es disposa a ajudar.


132


Les habilitats més remarcables són:

Empatia

Habilitat de posar-se en el lloc de l’altra persona, entenent com pensa, el que sent en •un moment determinat, fins i tot quan no es comparteix la manera de pensar o sentir de la persona que interactua. Per poder utilitzar l’empatia com a habilitat social és fonamental:

Conèixer l’altra persona mitjançant l’observació i l’escolta.•Posar-se en el seu lloc, sentir la magnitud del seu problema, els seus sentiments.•Intentar adoptar postures semblants a l’interlocutor.•Mostrar una actitud oberta.•

Assertivitat

Capacitat de defensar la posició de cadascú respectant els sentiments de l’altre, d’una •manera oberta i sincera. S’entén per persona assertiva la que:

És capaç de plantejar i defensar un argument des d’una actitud de confiança.•És capaç de contradir el que opinen o fan els altres.•Controla i orienta els seus objectius, canviant-los quan ho considera oportú, •i no es deixa influir per la situació que l’envolta.Controla les situacions, evitant que la desbordin o paralitzin. Domina els •sentiments.Es mostra expressiva, espontània, segura i capaç.•Es defensa de manera correcta en les seves relacions interpersonals.•Resisteix la pressió grupal.•No se sent culpable pels errors comesos.•

2.2. Altres habilitats del socorrista

Altres habilitats que convé que tingui el socorrista són:

Intel·ligència emocional• .

Escolta activa• : permet comprendre el missatge que s’està donant mitjançant la com-prensió del missatge verbal i no verbal.

Aplicació d’estratègies de • resolució de problemes amb autonomia, creativitat, plani-ficant les accions, valorant els resultats i reflexionant sobre les dificultats i la possibilitat de millorar.

• Factorscognitius: valors, creences, maneres de percebre i avaluar la realitat.

• Responsabilitat.

• Actitudpositiva.

• Actitudcooperadora, tolerant i solidària.

• Comprendre i interpretar missatges orals, escrits i icònics.

• Expressar-seamb propietat i correcció.

2.3. Com adreçar-se a la víctima o al ferit?

En primer lloc, el socorrista hauria de transmetre a la víctima el missatge que l’ajudarà, que no la deixarà tota sola i que serà al seu costat tot el temps que sigui necessari.

En aquests casos convé mantenir una actitud serena, respectuosa, cordial, afectiva però ferma, demostrant que es tenen coneixements per controlar la situació. Cal fer servir en tot moment un to cordial, tranquil, congruent amb els gestos, tractant de controlar els nervis. Això ajudarà a calmar la víctima.

Glossari

Intel·ligència emocionalHabilitat per comprendre, controlar o manejar les emocions.


133


Cal tenir en compte que en un accident o en una situació d’emergència les persones afec-tades poden patir un estat de xoc, d’ansietat i presentar diferents manifestacions, des de la insensibilitat afectiva fins a comportaments agressius o plor.

En aquests casos no cal alarmar-se, ja que es tracta d’una reacció normal davant d’una situa-ció d’estrès per part de les víctimes i els seus familiars.

Davant d’aquestes situacions, el socorrista:

• Prestarà suport: de vegades, fer sentir a una persona que està acompanyada li dóna seguretat i disminueix el seu patiment psico-lògic.

Quan es fa servir el contacte físic, però, s’ha de mirar de no incomo-dar la persona afectada per tal de generar una sensació de confiança, d’apropament. Per exemple, a l’hora d’encaixar o de donar-li la mà, que percebi que no està sola.

• Escoltarà: facilitar l’expressió de sentiments resulta de gran utilitat a l’hora d’oferir els primers auxilis de caràcter psicològic, com ara davant d’una crisi d’ansietat. En aquests casos, el socorrista pot limitar-se a escoltar, sense haver de formular preguntes.

A l’hora d’escoltar la víctima, caldrà tenir en compte:

• La idea principal o la més repetida, així com allò que no es diu.

• Com transmet la informació la persona afectada, amb tendència a les reaccions emocionals.

• També cal prestar atenció a allò que no es diu.

• Cal procurar ser caut amb les interpretacions per no treure’n conclusions de manera prematura.

• Orientarà i serà respectuós, però ferm, en els seus consells.

• Respectaràla cultura i les tradicions de la víctima.

• Sensibilitzarà les persones que hi ha al voltant perquè col·laborin en l’atenció de l’accidentat.

En Sergi recordarà que per actuar adequadament haurà de donar suport, escoltar, orientar, respectar la Teresa i, fins i tot, si fos necessari, mobilitzar persones del seu voltant per demanar ajuda.

És important mostrar tranquil·litat davant de la persona usuària


134


Cal saber identificar els factors generadors d’estrès i les manifestacions que provocaran en les persones per després poder saber com actuar en cada cas.

Convé tenir present que l’accident, la urgència o la catàstrofe són, per si mateixos, factors d’estrès tant per a qui el pateix com per als interventors, ja que en la majoria de casos la vida pot arribar a veure’s compromesa.

3.1. L’estrès

L’estrès és una reacció normal de l’organisme davant de certes demandes i situacions que li provoquen tensió física i psicològica. La reacció pot entendre’s de manera positiva o adap-tada, o negativa o desadaptada.

Quan es tracta d’una resposta adaptada, l’estrès permet resoldre de-terminades situacions i serveix per solucionar el problema o per fer millor la tasca, posa en funcionament tots els mecanismes necessaris per aconseguir-ho, proporciona la motivació necessària per a una mi-llor recerca de solucions i una actuació més ràpida.

Quan, al contrari, la resposta és desproporcionada davant l’estímul que l’ha provocat, o duradora en el temps, es diu que la resposta és desadaptada o que la persona presenta un estat d’ansietat. En aquest cas l’individu veu desbordada la capacitat de reacció i perd el control emocional.

3.1.1. Els factors que poden predisposar o generar estrès

L’estrès pot aparèixer per diverses causes:

• La incertesa en el diagnòstic: quan la víctima pateix una situació d’urgència mèdica en què la seva vida corre perill, no saber què li pot passar augmenta l’estrès.

• El deteriorament biològic i psicològic: si la víctima pateix una alteració en el seu estat físic o psicològic, això li provocarà estrès.

• La dependència: la víctima, en una situació en què la seva vida es veu compromesa, ha de dependre de les persones que l’auxilien i delegar-los la seva cura. Aquesta dependència pot generar estrès a la persona usuària.

• El consum de medicaments o d’altres substàncies: alguns fàrmacs o substàncies poden disminuir la reacció davant d’un estímul estressant.

• Certsestímuls: com una il·luminació excessiva o inadequada, els sorolls forts i diversos.

• Les condicions extremes de temperatura.

• Les crítiques rebudes.

• L’ambigüitat: la informació que es dóna és contradictòria.

• La incertesa en la informació rebuda.

• La probabilitat que tingui lloc una determinada situació ja coneguda.

• La severitat de l’impacte de l’estímul causant de l’estrès.

• Els canvis o novetats de la situació.

• El tipus de situació en què es trobi el subjecte: el nivell d’estrès serà més important en les situacions en què hi hagi una repercussió més gran.

3 L’estrès en situacions d’accidents o emergències

Exemple

Si el socorrista li fa algun retret a la víctima perquè ha consumit alguna substància, o la renya perquè no portava el casc posat en un accident de moto, etc.

Idea clau

La resposta desadaptada acostuma a produir-se en casos d’urgències o catàstrofes.


135


J. Guillermo Fouce i E. Sánchez cerquen les causes generadores d’estrès i intenten donar una explicació per entendre com es desencadena la resposta en l’individu davant d’una si-tuació estressant, d’acord amb un model d’estrès.

Quan un succés és imprevisible, sobtat o accidental, provoca una alteració en la integritat física, posa en perill la pròpia vida o l’equilibri personal o afecta un gran nombre de per-sones (com en una catàstrofe) o només unes quantes (com en un accident de trànsit), les víctimes tendeixen a desencadenar reaccions psicològiques com ara incertesa, indefen-sió, etc.

Els autors delimiten el factor estressant en funció del nombre de persones afectades, la magnitud del seu efecte o la seva extensió geogràfica i identifiquen:

• L’emergència: situació que afecta un nombre reduït de persones, o fins i tot només una persona, en què la societat disposa de recursos d’assistència (hospi-tals, centre de salut, UCI mòbil, etc.) per satisfer la necessitat produïda davant del succés.

• El desastre: situació en què hi ha compromès un gran nombre d’infraestructures.

• La catàstrofe: situació en què resulten afectats tots els nivells, des de l’individual fins al social, suposant una ruptura en les normes socials bàsiques que donen sentit a la vida social, a les relacions interpersonals.

J. G. Fouce i E. Sánchez desenvolupen un model d’estrès a partir de la modificació d’un que ja existeix, l’anomenat «Model d’estrès Dohrenwend».

Model de Dohrenwend

Antecedents

Factor situacional o precipitant

Factors personals predisponents

Conseqüències

Afrontament positiu:creixement.Més recursos que demandes.

Afrontament neutre:tantes demandes comrecursos.

Afrontament negatiu:trastorns.Més demanda que recursos.

Situació

Esdeveniment vital estressant

Fortalesa psicològica

Autoe�càcia.Control.Flexibilitat.

•••

Recursos personals:Suport social.Compromís.Cohesió.

•••

Recursos socials:

Aquest model considera dues variables: la psicològica-individual i la social o estructural, in-tegrades ambdues en un procés dinàmic en l’afrontament dels esdeveniments vitals del subjecte.

J. Guillermo Fouce i E. SánchezAutors que expliquen l’estrès segons el tipus de situació en què es troba el subjecte a Intervención psicológica en situaciones de estrés agudo: consideraciones teóricas y sugerencias para la intervención en situaciones de emergencia.

Qui és...


136


Dins dels recursos personals i socials, hi ha tota una sèrie de característiques que ajuden els subjectes a afrontar millor la situació estressant.

Aquestes característiques s’integren en el concepte de «fortalesa psicològica», entesa com la interacció entre els recursos d’afrontament personals i socials. Així és possible mesurar l’impacte de la situació estressant i facilitar el seu afrontament de manera positiva.

Les característiques que fan que un subjecte afronti millor una situació d’estrès són:

• El sentit de l’humor.

• L’habilitat en la resolució de problemes.

• La sensació de control.

• La participació o el compromís.

En Sergi tindrà en compte els factors que produeixen estrès i recordarà que, en situacions com els acci-dents de trànsit, quan l’individu veu les imatges d’un altre accident, és possible que torni a reviure el que ha passat.

Aquestes característiques s’afegeixen a les ja existents en el model, com ara:

• L’autoeficàcia percebuda.

• La flexibilitat per adaptar-se als canvis.

• La cohesió social.

• El bucle de retroalimentació: les conseqüències d’un succés estressant que afecta els subjectes (individual o grupal), així com els recursos socials i personals, repercutiran a la vegada davant noves situacions vitals estressants i esdevindran antecedents.

• La vivència de situacions vitals estressants: aquest tipus de situa-cions no tenen perquè desencadenar una resposta inadaptada o negativa, sinó que poden desembocar en una situació de relativa normalitat i absència de deteriorament psicològic greu, i, fins i tot, de creixement personal.

Els factors que predisposen a l’estrès són el nombre de persones afectades, la vulnerabilitat psicològica dels afectats, la vulnerabilitat ambiental i la vulnerabilitat social.

3.1.2. La intervenció davant de situacions d’estrès

Com a primers interventors en un accident, emergència o catàstrofe, convé actuar amb pro-ximitat i establir contacte físic, empatia i immediatesa per tal d’afavorir l’expressió de senti-ments i transmetre informació positiva a l’afectat sobre la seva capacitat d’afrontar la situació, insistint en el fet que està experimentant reaccions normals davant d’una situació anormal.

A la víctima sempre se li han de transmetre expectatives positives en relació amb la possi-bilitat de reprendre ràpidament la seva vida anterior, la qual cosa ajudarà a potenciar la seva autoestima i les seves estratègies d’afrontament.

En aquestes circumstàncies és molt important no mentir.

Si en un accident de trànsit la víctima presenta signes de lesió medul·lar i no nota les extremitats infe-riors, no se li ha de dir que no passa res, que de ben segur pot caminar; si es desconeix el que passa, se li ha de dir que no se sap exactament què pot passar i desviar l’atenció cap a un altre tema.

Una persona ha estat atropellada...


137


Per donar resposta a les necessitats de caràcter psicosocial derivades d’un accident o catàs-trofe cal seguir els passos següents:

Tranquil·litzar el subjecte

• Explicar-lielsignificatil’abastdelssímptomes,ifer-lientendre,enlamesuraque sigui possible, que els símptomes d’estrès són transitoris.Informar-lo que es tracta de reaccions normals i inevitables davant •d’aquesta situació (urgència) i no intentar cercar reaccions lògiques al que ha passat.Aplicar tècniques de relaxació.•Proporcionar seguretat.•

Afavorir l’alliberament de la tensió emocional

provocada davant la situació

Facilitar l’expressió de sentiments.•Escolta empàtica i sense emetre judicis de valor, tot ajudant la víctima •a desfogar les emocions, la qual cosa pot ajudar a disminuir el risc d’estrès postraumàtic.

Activar recursos externs al subjecte

• Suportsocial:defamiliars,amicsocompanys.D’aquestamanera:• S’evitaquetinguilasensaciód’estarsol.• Sel’escoltaitranquil·litza.• Selifacilitaeldescans.• Esrespectenelsseussilencisilasevaintimitat.

Activar recursos interns (estratègies

d’afrontament)

• Marcar-sepetitesfites.• Ferfrontalsllocsosituacionsquerecordinelquehapassat.

3.1.3. Com es manifesta l’estrès?

Les respostes que es desencadenen davant d’una situació d’estrès no es donen en totes les persones de la mateixa manera, sinó que n’hi poden aparèixer altres de característiques di-ferents. Les més freqüents es produeixen en diversos nivells:

Nivell fisiològic

Tensió muscular, especialment a la zona cervical i lumbar.•Opressió al pit i l’abdomen (estómac).•Sudoració excessiva.•Augment de la freqüència cardíaca.•Mal de cap.•Problemes digestius (vòmits, diarrees, etc.).•

Nivell cognitiu

Por. •Temor.•Confusió i inseguretat.•Incertesa.•Pèrdua de memòria. S’oblida què ha passat com a mecanisme de defensa.•Hipervigilància.•Idees derrotistes.•Dolor (no és un dolor físic).•

Nivell comportamental

Conductes d’escapada.•Paralització i/o evitació.•Passivitat o hiperactivitat.•Alteració en el llenguatge.•Irritabilitat excessiva.•Pena. •

En Sergi identificarà els símptomes que presenta la Teresa com a símptomes normals davant d’una situació d’estrès.

Glossari

HipervigilànciaEstat amb un alt nivell d’alerta.

Idea clau

El professional actuarà tenint en compte les tècniques de control de l’estrès.


138


Hi ha situacions en les quals les persones responen de manera desproporcionada davant d’un estímul estressant, tant si hi és present com si no hi és, i apareixen les crisis de pànic.

Quan es desencadenen aquestes crisis es perd la capacitat de reaccionar i el control emocional.

Aquest tipus de situacions tenen lloc en la nostra societat de manera quotidiana i és aleshores quan la gent s’adreça als ser-veis d’urgència per por al fet que la seva vida hi estigui com-promesa.

Per això convé saber reconèixer aquest tipus de símptomes i com actuar correctament, a més de reconèixer el problema per posar-se al més aviat possible en mans dels professionals ade-quats (psicòlegs, psiquiatres, metges).

4.1. Definició de crisi d’ansietat o atac de pànic

Una crisi d’ansietat és l’aparició més o menys sobtada, de vegades sense cap motiu aparent, d’una sensació de por intensa, acompanyada d’una simptomatologia que pot variar en funció de cada persona.

Aquests símptomes són semblants als que apareixen davant d’una situació d’estrès.

Les crisis d’ansietat acostumen a ser més freqüents en dones, sobretot a l’època de l’adoles-cència, tot i que també poden produir-se en altres edats i en homes.

4.2. Les manifestacions i els símptomes de la crisi d’ansietat

Les crisis d’ansietat poden manifestar-se de la manera següent:

Símptomes de la crisi d’ansietat

Dificultat respiratòria:•Hiperventilació (respiració ràpida).•Sensació d’ofec, de manca d’aire.•Sensació d’opressió a la gola, que no permet respirar de manera eficaç.•

Dolor al pit, que fa pensar la víctima en un infart.•

Palpitacions.•

Pols accelerat.•

Sudoració.•

Tremolors, calfreds.•

Sensació de mareig i inestabilitat.•

Formigueig o adormiment.•

Nàusees.•

Malestar abdominal.•

Vertígens i mareigs.•

Febre o calfreds.•

4 L’actuació davant les crisis de pànic

Idea clau

La resposta que es desencadena acostuma a aparèixer en situacions normals i no perilloses.


139


Les crisis d’ansietat es caracteritzen per:

• Tenir por intensa a perdre el control.

• Pensar que passarà alguna cosa horrible.

Tenir por a morir.•

• Tenir por a fer alguna cosa vergonyosa.

• Tenir sensació d’irrealitat o d’estar somiant.

Davant l’aparició d’aquests símptomes, la víctima acostuma a adreçar-se als serveis d’urgèn-cies o sol·licita la intervenció d’una UCI mòbil, ja que pensa que està tenint un infart al cor, un vessament cerebral o que està embogint, entre altres possibilitats.

L’episodi acostuma a durar entre deu minuts i mitja hora.

Un cop superada la crisi, acostumen a aparèixer les pors, generalment a abandonar la llar, a quedar-se sol o a ser fora de casa per si de cas es torna a repetir la crisi (agorafòbia). Això es tradueix en una limitació en les activitats quotidianes.

4.3. Alguns consells davant les crisis de pànic

El tractament per a les crisis de pànic consisteix en psicoteràpia acompanyada de medica-ció, que cal seguir de manera constant i ha d’estar prescrita per un facultatiu (psiquiatra o metge de família).

Un consell per actuar davant d’una crisi de pànic és controlar les preocupacions:

Ser conscients que els sentiments o pensaments que es tenen no són perillosos.•

Els símptomes que es pateixen són una resposta corporal exagerada davant l’estímul •estressant.

Pensar en les coses que preocupen i no en el que podria passar, sinó en el que es pot •fer sobre això.

Centrar l’atenció en allò que de debò està passant.•

Quedar-se en el present i adonar-se del que està passant ara, no pas del que podria •passar més endavant.

En Sergi posarà en marxa tècniques de relaxació amb la Teresa, abans, durant i després de la crisi d’an-goixa.

També és aconsellable:

Practicar • tècniques de relaxació muscular: consisteix a començar escollint un múscul i contraient-lo durant uns segons, per relaxar-lo tot seguit. S’ha de fer amb tots els músculs del cos començant pels peus, de baix cap a dalt.

Practicar • mètodes de meditació.

Practicar • tècniques de respiració profunda: en aquesta tècnica cal fer tot un se guit de passos: jeure damunt d’una superfície plana; col·locar una mà damunt l’estómac, just per sobre del melic, i l’altra damunt del pit; agafar aire i inflar els pulmons a poc a poc intentant que l’estómac s’aixequi una mica; mantenir la respiració durant un segon; deixar anar l’aire lentament i que l’estómac torni a la seva posició inicial; fer exercici de manera regular perquè produeix una sensació de benestar i disminueix els sentiments d’ansietat; i dormir força.

Glossari

PsicoteràpiaTractament de les malalties mentals mitjançant tècniques com ara la hipnosi, la suggestió, etc.

Exemple

Alguns mètodes de meditació són el ioga, el tai-txi, etc.


140


Per no patir un atac de pànic és aconsellable:

Evitar el consum d’alcohol i drogues, ja que a la llarga empitjoren l’estat •d’ansietat i causen més problemes.

• Evitar la cafeïna perquè augmenta l’ansietat, ja que és un estimulant del sistema nerviós.

• Enfrontar-se a les coses que van provocar ansietat en el passat.

• No intentar lluitar contra els sentiments, tractar de fer-hi front, no d’enfron-tar-s’hi; d’aquesta manera es reduirà el nivell d’ansietat.

• No contribuir a augmentar la por amb preguntes com ara «què pot pas-sar?». Contestar sabent el que són: una resposta davant de l’estrès, motiu pel qual no són perilloses.

• Mesurar el nivell d’ansietat de 0 a 10 i comprovar com no es manté en valors alts més enllà d’alguns segons.

• Si sorgeixen preguntes que augmenten l’ansietat, com ara «què passarà?», comptar cap enrere des de 100, de tres en tres.

• Ser conscients que la por cedeix quan els pensaments de por s’aturen.

• Quan arriba el pànic, cal acceptar-lo, esperar i deixar que passi el temps perquè desaparegui.

• Fer servir medicaments, si són necessaris, sempre sota control mèdic.

• Parlar del problema amb els professionals (metge, psicòleg, etc.).

• Començaraactuarperquèqualsevolaccióajudaràa sentir-semillor.Lapersona s’ha de sentir orgullosa de si mateixa pels progressos que ha fet; així es trobarà molt millor.

4.4. Els primers auxilis davant d’un atac de pànic

Els primers auxilis davant d’una crisi de pànic, de manera general, són els següents:

• Establir una relació afectiva amb la víctima, mostrant preocupació pel que li ha pas-sat, suport, confiança i seguretat.

• Intentar tranquil·litzar-la.

• Enretirar-se del focus d’estrès, si es coneix, i cercar un lloc tranquil on poder parlar.

• Si el quadre triga més d’un minut a remetre, es poden posar en pràctica tres opcions per controlar els efectes secundaris de la hiperventilació: el mètode de la bossa, la respiració abdominal i les respiracions alternants.

• Informar la víctima que els símptomes que presenta són normals i que acabaran passant.

• Afavorir l’expressió d’emocions. S’han d’evitar frases com ara «No plori», «Vostè és valent», «Faci’s el fort», etc. Intentar fer-li veure els aspectes positius. Per exemple, en un accident de trànsit en què no ha mort ningú, dir-li a la víctima «S’ha salvat tot-hom».

• També caldrà ajudar la víctima a organitzar la seva ment, primer descrivint els fets, després contant-li els seus pensaments en el moment del succés i, finalment, expli-cant–li com ha reaccionat emocionalment.

L’exercici ajuda a la relaxació

Exemple

Per afavorir les emocions es pot agafar la víctima de la mà i animar-la a parlar.


141


Finalment, cal descartar alteracions psiquiàtriques:

Risc de suïcidi• : se sospitarà que hi ha risc que el subjecte intenti suïcidar-se quan se li demani si té desitjos de morir i respongui afirmativament.

Persona amb psicosi• : per comprovar si la víctima pateix un episodi psicòtic, caldrà observar si:

Parla tota sola.•

Manifesta que la volen matar o agredir.•

Es mostra agressiva, agitada.•

Sent veus.•

Veu al·lucinacions.•

En aquests casos cal donar informació racional sobre •els esdeveniments.

Derivar la víctima a un centre sanitari per a la seva •valoració. Si no es pot moure perquè el quadre no cedeix, avisar els serveis d’emergència 112.

En Sergi prestarà els primers auxilis davant la crisi d’angoixa que presenta la Teresa.

4.4.1. Què produeix la hiperventilació?

Un dels símptomes que apareixen en un quadre d’atac de pànic és la sensació de manca d’aire. En aquestes situacions, la víctima sent que s’asfixia, cosa que provoca que la profun-ditat i la freqüència respiratòria augmentin.

Si aquests signes es mantenen durant molt de temps, pot resultar perjudicial per al subjecte ja que quan s’hiperventila es capta molt d’oxigen i el nivell de C02 (diòxid de carboni) disminueix.

Això provoca alteracions metabòliques a la sang que originen mareigs, tremolors, sudora-ció i formigueigs (fins i tot poden aparèixer rampes).

Si la situació s’allarga una bona estona poden aparèixer convulsions.

4.4.2. Com controlar els efectes de la hiperventilació en un subjecte amb crisi de pànic?

Per poder controlar els efectes secundaris que produeix la hiperventilació davant les situa-cions d’ansietat o estrès hi ha tot un seguit de tècniques senzilles i eficaces.

Una d’aquestes tècniques és el mètode de la bossa.

Els passos que cal seguir són:

Tranquil·litzar el subjecte.•

Avisar-lo que se li col·locarà una bossa per ajudar-lo a respirar. Si vol col·locar-se-la ell •mateix, molt millor.

La bossa li ha de cobrir el nas i la boca. Si és petita, molt millor, perquè així els nivells •de C02 pujaran abans i els símptomes desapareixeran més aviat.

La víctima no ha d’estar molt de temps seguit amb la bossa posada, sinó que haurà •de fer unes pauses breus per respirar una mica d’aire fresc.

Continuar amb el procediment fins que desapareguin els símptomes.•

Els consells del socorrista poden ajudar a suportar un atac de pànic

Glossari

Alteracions metabòliquesAlteracions que afecten els canvis químics i biològics que es produeixen a les cèl·lules.


142


Una altra tècnica per controlar els efectes secundaris de la ventilació és la respiració abdo-minal:

Demanar al subjecte que agafi i expulsi l’aire pel nas, amb la boca tancada, molt a poc •a poc, i que intenti omplir l’estómac.

Dir-li que observi com s’aixeca l’estómac.•

Demanar-li que centri tota la seva atenció en l’entrada i la sortida d’aire fins que el •quadre cedeixi.

Les respiracions alternants també poden ser útils davant d’un cas d’hiperventilació:

Col·locar la persona en una posició còmoda.•

Col·locar-li els dits índex i mitjà tancats a la mà dreta.•

Demanar-li que tanqui la fosa nasal dreta amb el dit polze.•

Indicar-li que deixi anar l’aire per la fosa esquerra i que immediatament agafi aire, •lenta i silenciosament, per la mateixa fosa.

Demanar-li que tanqui la fosa nasal esquerra amb el dit anular, contenint la respiració, •i després que obri les dues foses nasals que estan tapades (la dreta amb el polze i l’esquerra amb l’anular).

Demanar-li un altre cop que tanqui la fosa nasal dreta amb el dit polze, tot contenint •la respiració (les dues foses estan tapades).

Indicar-li que obri la fosa nasal esquerra i que mantingui el dit polze a la fosa dreta. •Haurà de deixar anar l’aire lentament i inspirar per la fosa nasal esquerra, seguint el mateix cicle.

Els temps d’inspiració (agafar aire), retenció i espiració (deixar anar aire) hauran de ser els mateixos.

Es recomana començar amb quatre temps i anar pujant de mica en mica, progressivament. Cal assegurar-se que la persona que fa aquesta tècnica no força la respiració.


143


Resum

La comunicació juga un paper molt important en les emergències ja que és la que permetrà saber què ha pas-sat, com es troba la víctima, etc.

Perquè aquesta co- municació sigui adequada cal tenir en compte tant la comunicació verbal (vocalització, entona-ció, timbre) com la comunicació no verbal (mirada, gestos, expressions facials, distància interpersonal, la postura i el comportament o actitud).

En els casos d’ansietat o estrès, la comunicació ha de seguir un estil no directiu, fent preguntes obertes per afavorir l’expressió dels sentiments. El contingut de la informació que s’ha de donar davant d’una situació d’urgència serà veraç, directe, concís, clar, precís i actualitzat.

Convé que el primer interventor reuneixi tota una sèrie de característiques que li permetin afrontar l’activitat del rescat adequadament, mitjançant habilitats socials (empatia, assertivitat, etc.) i comunicatives. Habilitats que haurà de posar en marxa a l’hora d’actuar en situacions que produeixin estrès, fent-li notar a la víctima que està acompanyada.

Davant d’una urgència, tant la víctima com el socorrista presentaran estrès, que pot venir provocat pel nom-bre de persones afectades, per la vulnerabilitat psicològica dels afectats i per la vulnerabilitat ambiental i social.

Com a primers interventors en un accident, emergència o catàstrofe convé actuar amb proximitat i establir contacte físic, empatia i immediatesa per tal d’afavorir l’expressió de sentiments i transmetre informació positiva a l’afectat sobre la seva capacitat d’afrontar la situació, insistint en el fet que està experimentant reaccions normals davant d’una situació anormal, mitjançant l’aplicació de tècniques de relaxació o el suport social de familiars, amics o companys, entre altres mesures.

Quan l’aparició dels símptomes és més o menys sobtada, de vegades sense cap motiu aparent, i hi ha una sensació de por intensa, acompanyada d’una simptomatologia que pot variar en funció de cada persona, és una crisi de pànic.

És freqüent que davant l’aparició d’aquests símptomes la víctima acostumi a acudir als serveis d’urgències o sol·liciti la intervenció d’una UCI mòbil, ja que pensa que està tenint un infart al cor, un vessament cerebral o que està embogint, entre altres possibilitats.

143143

La comunicació és de gran ajuda en els casos d’ansietat


144


Explica què s’haurà de plantejar en Sergi per tal d’ajudar la Teresa. Has de tenir en compte les qüestions següents:

Quines estratègies de comunicació cal tenir en compte per no agreujar la situació? •

Quines habilitats ha de tenir en Sergi, com a primer interventor, per exercir correctament la seva •feina?

Com actuarà davant la situació d’urgència que presenta la Teresa?•

Avaluació


Documentació

Estrés (extracte)

¿Qué es el estrés?

El estrés es la respuesta automática y natural de nuestro cuerpo ante las situaciones que nos resultan amenaza-doras o desafiantes. Nuestra vida y nuestro entorno, en constante cambio, nos exigen continuas adaptaciones; por tanto, cierta cantidad de estrés (activación) es ne -cesaria.

En general tendemos a creer que el estrés es conse-cuencia de circunstancias externas a nosotros, cuan - do en realidad entendemos que es un proceso de interacción entre los eventos del entorno y nuestras respuestas cognitivas, emocionales y físicas. Cuando la respuesta de estrés se prolonga o intensifica en el tiempo, nuestra salud, nuestro desempeño acadé-mico o profesional, e incluso nuestras relaciones per-sonales o de pareja se pueden ver afectadas.

La mejor manera de prevenir y hacer frente al estrés es reconocer cuándo aumentan nuestros niveles de ten-sión y ante qué estímulos o situaciones.

Síntomas de estrés

Las señales más frecuentes de estrés son:

Emociones• : ansiedad, irritabilidad, miedo, fluc-tuación del ánimo, confusión o turbación.

Pensamientos• : excesiva autocrítica, dificultad para concentrarse y tomar decisiones, olvidos, preocupación por el futuro, pensamientos repeti-tivos, excesivo temor al fracaso.

Conductas• : tartamudez u otras dificultades del habla, llantos, reacciones impulsivas, risa ner-viosa, trato brusco a los demás, rechinar los dientes o apretar las mandíbulas; aumento del consumo de tabaco, alcohol y otras drogas; mayor predisposición a accidentes; aumento o disminución del apetito.

Cambios físicos• : músculos contraídos, manos frías o sudorosas, dolor de cabeza, problemas de espalda o cuello, perturbaciones del sueño, malestar estomacal, gripes e infecciones, fatiga, respiración agitada o palpitaciones, temblores, boca seca.

¿Cómo se produce el estrés?

Los eventos externos como generadores de estrés no necesariamente deben ser muy notorios o intensos, sino que pueden «acumularse» en sus efectos hasta que llegamos al límite. La manera en que interpretamos y pensamos acerca de lo que nos ocurre afecta a nues-tra perspectiva y experiencia de estrés. De manera que con frecuencia es nuestra interpretación lo que genera (o potencia) una reacción negativa de estrés, más que el evento o situación a la que nos enfrentamos.

Como ejemplo tomemos el caso de un alumno acos-tumbrado a matrículas y sobresalientes que obtiene aprobado en un trabajo. La idea de que esa nota le puede afectar a su expediente académico y con ello a sus posibilidades de conseguir una beca o trabajo al que aspiraba puede tener un efecto amplificador o multipli-cador en su nivel de estrés convirtiéndolo en ansiedad.

Nuestra reacción a las situaciones del entorno está también afectada por nuestro nivel general de salud y bienestar. Una persona que está siempre agobiada, que duerme poco y no come de manera equilibrada probablemente disponga de menos recursos para afrontar situaciones difíciles. La clave está en que logremos equilibrar descanso, alimentación, ejerci-cio físico, trabajo-estudio y ocio.

Fuentes de estrés durante los años de universidad

Como hemos dicho, el estrés es una parte cotidiana de la vida y la cantidad de tensión que cada persona es capaz de tolerar es diferente, y además varía según el momento de la vida, las circunstancias personales, laborales o familiares.

Durante los años de universidad las principales circuns-tancias que contribuyen al estrés suelen estar relacio-nadas con: dejar tu casa, tener que viajar diariamente muchos kilómetros, hacerte cargo de tu economía, compartir piso o bien vivir sólo a la vez que atender las responsabilidades académicas, las clases y las relaciones personales. A esto hay que sumarle a veces los eventos positivos, como enamorarte o preparar un viaje de estu-dios, que, aunque agradables, también nos agregan cierta tensión. Ante estas situaciones es cuando más nos cuesta distendernos o tomar distancia de ellos.

Font: http://www.ugr.es/–ve/gpp.html

145



146


Biblioteca

• Burns, D. D. Adiós, ansiedad. Barcelona: Paidós, 2006. En aquest llibre es presenten estratègies i pautes per tal de superar la depressió i l’ansietat.

Videoteca

• Lars i una noia de veritat. Direcció: Graig Gillespie. EUA, 2007.En Lars és un jove molt tímid que viu en un petit po -ble amb el germà i la cunyada. Un dia decideix portar a casa la Bianca, la dona dels seus somnis, pe rò es tracta d’una nina que va encarregar per internet. En Lars la tracta com si fos de carn i ossos. Amb l’ajut de la doctora del poble i de la família, segueixen la fantasia del Lars, juntament amb tots els habitants del poble. La doctora, per poder ajudar en Lars, fa una teràpia que consisteix a fer-li creure que la Bianca està malalta; d’aquesta manera, la doctora passa més temps amb ell. En una de les teràpies, apareix una crisi de pànic amb hiperventilació, i es fa servir la tècnica de la bossa a la boca.

• World Trade Center. Direcció: Oliver Stone. EUA, 2006.És la primera pel·lícula sobre els atemptats de l’11 de setembre de 2001. Se centra en la història de dos policies que sobreviuen a l’atemptat.



http://www .ce-ce .es Pàgina en què es tracten tots els aspectes de l’estrès.

http://www .msc .es/ciudadanos/saludMental/autoayuda .htm Pàgina del Ministeri de Sanitat i Consum en què s’inclouen recomanacions sobre salut mental.

http://www .psicologia-online .com Pàgina en què es poden trobar estratègies de comunicació i tècniques de relaxació, entre altres temes d’interès.

147



Conèixer l’anatomia i la fisiologia del nen i els canvis que experimenta amb el desenvolu-pament.

Valorar el nen.

Aplicar tècniques de suport vital en infants.

Ser capaç d’actuar davant de malalties d’aparició sobtada en el nen.

Aplicar tècniques de primers auxilis a una víctima en edat infantil.

Conèixer i posar en pràctica les tècniques d’actuació de primers auxilis.

Atendre adequadament un nen que presenta un politraumatisme.

Evitar complicacions a la víctima amb les actuacions.

Les situacions d’emergència en les quals un accident o una malaltia sobtada poden posar en perill la salut i la vida de la persona exigeixen la ràpida actuació dels interventors i la prestació d’auxili d’acord amb els coneixements adquirits, les habilitats desenvolupades i les característiques de la víctima i de la situació.

Els nens estan en els primers moments del desenvolupament i, per això, tenen una anatomia i una fisiologia diferents de les de les persones d’altres edats més avançades. De fet, al llarg del seu desenvolupament i de les diverses fases i etapes de creixement s’experimenten canvis que s’han de tenir en compte per a la pres-tació dels primers auxilis.

Com en d’altres situacions de perill, la persona que presta auxili ha de saber com ha d’actuar en cada ocasió i què ha d’evitar fer per no empitjorar la situació.

Els primers auxilis en la infància 6Unitat

148


Unitat 6 – Els primers auxilis en la infància

Mapa conceptual

Abans de començar reflexiona sobre... En una situació de perill, cal tenir en compte l’edat de la víctima o es pot actuar de manera immediata?

Les situacions d’emergència que comprometen la supervivència d’un nen requereixen la intervenció de per-sonal qualificat. La pèrdua de consciència, l’aturada respiratòria o cardiorespiratòria, les hemorràgies greus, les cremades o les fractures són algunes de les situacions que han de ser ateses de manera urgent.

Per poder intervenir-hi, la persona qualificada ha de saber fer una avaluació ràpida i inicial a fi de determinar l’abast de les lesions, establir prioritats en l’actuació, adoptar les mesures necessàries i assegurar el trasllat de la víctima a un centre sanitari. En aquest procés, l’edat de la víctima serà determinant i condicionarà les actuacions. Per això, és necessari que la persona que presti els primers auxilis ho faci amb molta cura i que estigui capacitada per actuar tenint en compte l’edat de la víctima.

Les malalties sobtades i els accidents en què cal auxiliar són els mateixos en els nens que en d’altres persones de més edat?

Les característiques de l’organisme del nen i de la seva interacció amb el medi fan que les malalties d’apari-ció sobtada (per exemple, la síndrome de mort sobtada o la febre) i els accidents (ferides, ennuegaments, etc.) siguin característics de l’etapa vital en la qual es troben. És possible que algunes de les situacions de perill es donin tant en el nen com en l’adult. Tanmateix, el perill, els riscos, les prioritats i les intervencions són diferents i estan condicionats per l’anatomofisiologia del nen.

Primers auxilis en la infància

Anatomia i fisiologia del nen

Accidents

Nen

Malalties d’aparició sobtada

Valoració

149



Situació

Estratègia de resolucióEn Sergi, que s’ha adonat ràpidament de l’incident, procura no perdre la calma i actuar amb rapidesa per pres-tar-li els primers auxilis.

En sospitar que l’Alexandra s’ha empassat una peça d’una joguina i observar a continuació els signes d’asfíxia, en Sergi actuarà ràpidament perquè l’accident no posi en perill la seva vida.

Haurà de prestar-li els primers auxilis tot aplicant i adaptant les tècniques a l’edat de l’Alexandra, tal com li han ensenyat.


1 Conèixer els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen.

2 Aplicar les tècniques de suport vital en la infància.

3 Actuar davant de malalties d’aparició sobtada en el nen.

4 Prestar els primers auxilis en la infància.

5 Prestar atenció al nen que presenta un politraumatisme.

6 Aprendre a actuar davant d’un nen amb estrès.

En Sergi treballa en un centre d’atenció primària on atén nens d’edats compreses entre els zero i els sis anys.

Avui ha tingut una sessió de treball amb l’Alexandra, una nena d’un any amb trastorns del desenvolupa-ment i símptomes d’estrès.

En acabar la sessió, en Sergi s’ha reunit un moment amb la mare de l’Alexandra per parlar-hi i comentar-li els progressos que està fent la seva filla.

Durant la seva absència, mentre jugava, l’Alexandra s’ha ficat a la boca un petit objecte que, finalment, li ha acabat obstruint les vies respiratòries.

150



El nen, al llarg de les seves distintes etapes, anirà fent tot un seguit de canvis anatòmics i fisiològics que cal tenir en compte a l’hora de proporcionar els primers auxilis, ja que no és el mateix tenir cura d’un nadó que d’un nen de vuit anys.

La majoria d’urgències pediàtriques provenen de problemes respiratoris, neurològics i cir-culatoris perquè són els sistemes més vulnerables i els que estan en ple desenvolupament. Convé saber diferenciar en tot moment quan es tracta d’un problema patològic i quan és un procés normal relacionat amb les característiques anatomofisiològiques que experimen-ta el nen al llarg de la seva etapa evolutiva.

1.1. Alguns conceptes generals sobre el desenvolupament i el creixement del nen

Les característiques anatòmiques i fisiològiques del nen que s’han de tenir en compte a l’hora de proporcionar els primers auxilis són:

El cap dels nens és proporcionalment més gran respecte del cos, la qual cosa fa que •siguin més vulnerables als traumatismes, ja que són més inestables.

La tràquea no té consistència cartilaginosa, motiu pel qual, en obrir la via aèria i hiper-•estendre el coll, es pot tancar la llum de la tràquea.

L’esquelet d’un nen suporta una força més gran que el de l’adult abans de fracturar-se.•

La musculatura del coll és més dèbil, i més vulnerable a les lesions cervicals.•

L’abdomen del nen és més gran que el tòrax, en proporció.•

El 80% del volum corporal d’un nen és aigua, per la qual cosa les petites variacions en •la concentració poden tenir grans repercussions.

L’elasticitat i la flexibilitat dels teixits en l’edat infantil permeten que, en cas de patir •un traumatisme, es malmetin els teixits sense presentar lesions externes aparents.

Com que tenen una superfície corporal més gran, hi ha una major tendència a tenir •pèrdues de temperatura, amb tendència a la hipotèrmia.

El diàmetre de les vies respiratòries és menor, la qual cosa fa que la resistència a •l’entrada d’aire sigui més gran. La freqüència respiratòria d’un nen és normalment alta (entre 40-60 respiracions per minut o rpm).

El nombre d’alvèols pulmonars és entre 12 i 15 vegades menor que en l’adult.•

El cor infantil presenta menys massa muscular i, per tant, menys força de contracció •cardíaca. Davant de qualsevol situació que provoqui sobrecàrrega cardiovascular es produirà una insuficiència cardíaca.

La freqüència cardíaca en repòs és més alta que la de l’adult (entre 120-140 batecs •per minut o bpm) i la saturació d’oxigen sobrepassa el 90%.

L’organisme infantil respon malament davant l’administració d’alguns fàrmacs per la •manca de maduresa dels seus òrgans.

La grandària corporal en l’edat infantil és petita, la qual cosa determina que en poca •superfície hi hagi un gran nombre d’òrgans. Davant d’un impacte, pot produir-se un major nombre de lesions.

El sistema nerviós central encara no està format del tot i aquest fet afectarà totes les •funcions de l’organisme.

1 Els fonaments bàsics d’anatomia i fisiologia del nen

Glossari

GlucèmiaGrau de concentració de glucosa a la sang.

HipotèrmiaDescens de la temperatura corporal per sota dels 35 ºC.

Idea clau

Els ossos del crani no estan soldats fins als vint-i-quatre mesos de vida.

151



1.2. Els paràmetres normals en funció de cada etapa de l’edat infantil

Els paràmetres normals de cada etapa de l’edat infantil són els que es mostren en la taula següent:

En el nadó

Freqüència cardíaca (FC): 120-160 bpm.•Freqüència respiratòria (FR): 40-60 rpm.•Temperatura rectal: 37 ºC (rectal).•Tensió arterial (TA): 70/50 (+- 10/10) mmHg.•Glucèmia > 30 mg/dl (taló).•Saturació d’oxigen > 90%.•

En el lactant (< 1 any)Freqüència cardíaca (FC): 100-120 bpm.•Freqüència respiratòria (FR): 20-25 rpm.•Tensió arterial sistòlica: 80 mmHg.•

Primera infància (1 a 3 anys)Freqüència cardíaca (FC): 90-100 bpm.•Freqüència respiratòria (FR): 18-25 rpm.•Tensió arterial sistòlica: 90 mmHg.•

Preescolar (4 a 6 anys)Freqüència cardíaca (FC): 80-100 bpm.•Freqüència respiratòria (FR): 15-20 rpm.•Tensió arterial sistòlica: 90 mmHg.•

Escolar (7 a 14 anys)Freqüència cardíaca (FC): 60-80 bpm.•Freqüència respiratòria (FR): 10-25 rpm.•Tensió arterial sistòlica: 100 mmHg.•

A en Sergi li convé tenir en compte quins són els paràmetres normals en el nadó, perquè quan hi observi alguna anormalitat pugui actuar amb rapidesa.

Idea clau

Els valors poden oscil·lar en funció de la bibliografia emprada.

152



En l’etapa de la infància es produeixen amb més freqüència aturades respiratòries ocasiona-des per hipòxia cerebral, aspiracions broncopulmonars, infeccions, malformacions severes, hemorràgies o altres malalties, la qual cosa té com a conseqüència una aturada cardiores-piratòria (ACR). Les ACR són més freqüents en el nadó i durant el primer any de vida (mort sobtada del lactant), tot i que en l’actualitat és poc freqüent.

L’aturada cardíaca en el nen té conseqüències greus, ja que la majoria dels super-vivents presentaran importants lesions neurològiques. Per això, en les maniobres de reanimació s’insisteix moltíssim en la prevenció i a donar suport a l’ús de l’oxi-genació i la ventilació.

L’objectiu és aconseguir l’oxigenació i el manteniment dels òrgans vitals.

Hi ha diverses maneres de dur a terme la respiració cardiopulmonar (RCP) en la infància, en funció de l’edat del nen:

ACR neonatal.•

ACR del lactant.•

ACR del nen de menys de vuit anys.•

ACR del nen de més de vuit anys.•

2.1. El suport vital

El suport vital (SV) és tot el seguit d’actuacions que consisteixen a protegir, activar el siste-ma d’emergències i posar en pràctica diverses mesures inicials per ajudar en una situació d’emergència, com ara les maniobres d’RCP bàsica i avançada.

En lactants i en nens es recomana que abans d’activar el servei d’emergències es facin les maniobres de reanimació.

Primer es farà una valoració inicial per identificar situacions que puguin amenaçar la vida del nen. Per fer-ho, caldrà valorar: el nivell de consciència del nen, la respiració i la circulació.

2.1.1. La valoració del nivell de consciència del nen

Mitjançant la valoració del nivell de consciència de la víctima infantil es podrà determinar la gravetat de la situació.

Si se sospita que hi podria haver una lesió cervical, caldrà mantenir immobilitzats tant el cap com el coll del nen.

Per saber si el nen està conscient, cal adreçar-s’hi normalment a través d’estímuls tàctils (fent-li pessigades, sacsejades lleus, picant-li el taló, etc.) i verbalment (cal parlar-li en veu alta).

2.1.2. L’obertura de la via aèria

Quan un nen està inconscient i es troba en decúbit supí (de panxa enlaire), hi ha el risc que la llengua es relaxi i que obstrueixi el pas de l’aire.

Per això, la primera mesura que cal adoptar en aquests casos serà afluixar-li la roba si difi-culta la respiració i obrir la via aèria per possibilitar el pas d’aire als pulmons mitjançant la maniobra front-mentó, tret de si se sospita que hi ha una lesió cervical.

En aquest cas es farà servir la maniobra d’elevació manual de la barbeta. Així s’aconseguirà una tracció de la llengua i s’alliberarà el pas de l’aire.

2 L’aplicació de tècniques de suport vital en la infància

Glossari

Hipòxia cerebralManca de subministrament d’oxigen al cervell. Pot produir-se per múltiples causes (per exemple, per esgotament).

A nivell epidemiològic, les ACR del nen són diferents de les de l’adult, ja que els nens presenten urgències respiratòries i els adults urgències cardíaques.

Sabíeu que...

153



Maniobra front-mentó

Per dur a terme la maniobra front-mentó cal col·locar una mà damunt del front del nen, amb prou pressió per estirar el cap cap enrere, tenint en compte que es farà una extensió moderada en el nen petit i neutra si es tracta d’un lactant. L’altra mà s’ha de col·locar damunt la part òssia del mentó, tot elevant la mandíbula de la víctima i desplaçant el mentó cap endavant, i tractant de mantenir la boca oberta.

Maniobra de tracció mandibular

És la recomanada davant la sospita que hi ha traumatismes cervicals. Consisteix a fixar el cap del nen en una posició estable, però sense fer hiperextensió, tot evitant que es desplaci cap a qualsevol direcció i sense pressionar les parts blanes. Es farà una tracció de la mandíbula cap amunt i cap endavant, tot col·locant els dits a cada banda de la mandíbula i aixecant l’angle mandibular.

Posteriorment, el revifador comprovarà la respiració espontània. Per fer-ho, col·locarà l’orella a prop de la boca i del nas de la víctima mentre es continua amb la maniobra escollida. S’ha de veure si el tòrax s’eleva o davalla, escoltar el so d’entrada i sortida de l’aire, i sentir l’aire expirat a la galta durant un màxim de 10 segons.

Es poden produir dues situacions:

Si s’hi observen moviments toracoabdominals, però no es detecta entrada o sortida •d’aire, se sospitarà que hi ha una obstrucció baixa de la via aèria i es procedirà a fer maniobres de desobstrucció de les vies aèries.

Si, ben al contrari, no hi ha respiració (apnea), es farà la ventilació amb l’aire expirat. •Cal començar amb cinc respiracions lentes de rescat d’1 a 1,5 segons de durada amb pauses entre elles:

Boca a boca en nens de més grandària, tot pinçant el nas amb els dits índex i •polze.

Boca a boca-nas en nadons i lactants.•

El volum d’aire insuflat i la pressió s’adequaran a cada víctima tenint en compte que:

Cal comprovar la mobilització del tòrax (ni mínima, ni excessiva), tot evitant la disten-•sió gàstrica, mantenint alienada la via aèria i insuflant aire lentament i amb una freqüència mantinguda. Així s’evitarà que es produeixi el vòmit.

Per a la ventilació boca a boca, en els nens s’insuflarà aire suaument i en els lactants •es farà a glopades.

Es faran 20 ventilacions per minut.•

Si en insuflar l’aire el tòrax no s’eleva, se sospitarà que la via aèria no està oberta adequada-ment o hi ha una obstrucció de la via aèria.

Idea clau

La hiperextensió forçada del coll pot provocar l’obstrucció de la via aèria.

Glossari

TraumatismeDany físic al cos com a conseqüència d’un cop.

154



2.1.3. La circulació

Després de fer les cinc ventilacions, cal comprovar el pols o dur a terme una observació dels signes de vida (tos, respiració, moviments, pestanyeig, etc.) que indiquen que el nen no està en ACR. Aquesta valoració no ha de durar més de 10 segons.

Per comprovar que hi ha pols:

En lactants, cal comprovar el pols braquial (costat intern del braç).•

En nens, cal comprovar el pols carotidi (a tots dos costats de la •laringe).

Si no s’aconsegueix explorar els pols als llocs indicats, s’ha de prendre el femoral. Si la víctima infantil presenta un pols inferior a 60 bpm, en nens menors d’un any es considerarà que es troba en ACR i caldrà dur a terme les maniobres d’RCP.

En aquests casos, es poden donar diversos supòsits:

Si el nen presenta pols i és l’adequat, es continuarà amb les insufla-•cions (ventilacions).

Si la víctima no té pols o presenta una freqüència molt baixa, es faran •compressions toràciques després de les cinc ventilacions de rescat.

2.2. Les compressions toràciques

L’RCP bàsica s’ha d’iniciar abans dels quatre primers minuts. Per començar amb l’RCP, el pri-mer que cal fer és posar el nen de panxa enlaire i col·locar-lo damunt d’una superfície dura i llisa amb els braços alineats amb el cos.

El punt de massatge toràcic es fa de manera diversa en funció de l’edat del nen: en lac-tants es fan servir dos dits o els polzes, i amb la resta de la mà s’abasta el tòrax. En els nens de més d’un any s’empren una o les dues mans. Es farà pressió sobre 1/3 de l’amplada del tòrax.

Nounats• : s’abraça el tòrax amb les dues mans i es fan 120 compressions per minut.

Lactants • (menys d’un any): es comprimeix amb els dits del mig i anular localitzats un dit per sota de la línia intermamil·lar, damunt l’estern o abraçant el tòrax amb les dues mans. Es comprimirà el tòrax 1-2 cm i es faran 100 compressions per minut.

Nens d’un a vuit anys• : es fan les compressions amb la base de la mà (taló de la mà) sobre l’estern, els dits per sobre de l’extrem distal de l’estern. El tòrax es comprimirà 3 cm.

Nens de més de vuit anys• : en aquests casos se’ls considera igual que un adult i es farà la maniobra emprada per a víctimes en edat adulta. S’ha d’afermar el taló d’una mà damunt de l’altra. El tòrax es comprimirà 4-5 cm.

En els lactants es pren el pols branquial

Idea clau

És molt important iniciar l’RCP bàsica abans dels quatre primers minuts.

155



La freqüència de compressió serà de 100 compressions per minut en lactants i nens petits, i de 80 en nens més grans.

La cadència de les compressions amb les ventilacions serà la següent, segons els casos:

Personal experimentat i dos revifadors: 15:2.•

Personal no experimentat o un revifador: 30:2.•

Si només hi ha un revifador, després d’un minut d’RCP bàsica caldrà demanar ajuda al siste-ma d’emergències (112).

Si la víctima és un nen de menys d’un any o un nen petit, serà millor transportar-lo fins al lloc des del qual es farà la trucada de socors, perquè d’aquesta manera s’aconsegueix disminuir el temps transcorregut sense practicar l’RCP.

Posteriorment, es continuarà amb l’RCP de manera interrompuda fins a l’arribada dels ser-veis d’emergència.

Només s’aturarà si hi ha signes que evidencien una recuperació de la respiració.

Davant del dubte, cal seguir la mateixa pauta que en l’adult.

2.3. El suport vital avançat

Igual que en l’adult, en el suport vital del nen també es podran fer servir dispositius per po-der revertir una situació d’ACR, com ara els DESA (desfibril·ladors semiautomàtics).

Aquest tipus de desfribil·ladors es faran servir en nens de menys de vuit anys i de més d’un any, amb els quals s’utilitzaran atenuadors d’energia (50-75). No s’usaran amb nens de menys d’un any, perquè encara no se n’ha pogut comprovar l’eficàcia.

Per desfibril·lar un nen es faran servir 2 jouls d’energia per quilo de pes.

El DESA l’ha de manipular personal qualificat i, alhora, s’haurà de combinar amb les manio-bres de suport vital bàsic (SVB) fins a l’arribada dels professionals sanitaris (112), que posaran en marxa mesures de suport vital avançat (SVA), com ara un tractament elèctric o farmaco-lògic segons el tipus d’ACR.

2.4. La presència de cossos estranys en la via aèria. Ennuegament

En el nen, les causes d’obstrucció de la via aèria acostumen a estar associades a l’ennuga-ment amb el menjar (espines de peix, trossos de carn, etc.), joguines, objectes petits, etc.

Glossari

Suport vitalSeguit d’actuacions que consisteixen a protegir, activar el sistema d’emergències i posar en pràctica mesures inicials en una situació d’emergència, com ara les maniobres d’RCP bàsica i avançada.

156



L’actuació que cal seguir en aquests casos serà la següent:

Si el nen respira, se l’ha d’animar perquè tussi a fi de provocar l’expulsió del cos •estrany.

Si la tos és ineficaç i la respiració no és adequada, pot intentar-se l’extracció manual •del cos estrany segons les consideracions següents:

Cal extreure-li el cos estrany sempre que sigui fàcil de veure i d’extreure. No s’ha de •fer la maniobra a cegues.

Maniobres d’expulsió:•

Lactants

S’ha de col·locar el nen de bocaterrosa i recolzar-lo damunt l’avantbraç, tot subjectant-lo fermament per la mandíbula i amb el cap lleugerament més baix que el tronc. Amb la base de l’altra mà, se li han de donar cinc cops sobre la regió intraescapular amb un fort impuls. Tot seguit, s’ha de canviar el nen de mà i col·locar-lo de panxa enlaire damunt de l’altre avantbraç, tot subjectant-li el cap amb la mà, en una posició més baixa que el tronc. Cal fer cinc compressions toràciques a la mateixa zona del massatge cardíac, però més fort i a ritme lent. Cal observar-li la boca, per si de cas el cos estrany fos visible. Tot seguit, s’ha d’obrir la via aèria i comprovar si les respiracions espontànies són efectives. Finalment, s’han d’intentar les ventilacions amb aire expirat. Si la situació es manté, s’han de reiniciar les maniobres prèvies i mantenir-les tant de temps com sigui necessari.

Nens > 1 any

Quan la tos sigui inefectiva, cal picar cinc cops a l’esquena del nen, entre les escàpules o omòplats, de manera ràpida i forta, tot col·locant la víctima inclinada (45º) cap endavant.

Si el nen no pot tossir, parlar, ni respirar, mostra agitació, es col·loca les mans al coll, la cara se li congestiona, la pell se li torna d’un color blavós (morat) progressivament i emet sons quan intenta introduir aire, primer cal donar-li uns cops a l’esquena i tot seguit continuar amb la maniobra de Heimlich. Per fer-ho, cal:

Rodejar la víctima amb els braços per l’esquena, que ha d’estar incorporada o dempeus.•Col·locar el puny, amb el dit polze cap al pacient, a l’epigastri (boca de l’estómac) de la •víctima.Agafar el puny amb l’altra mà.•Fer cinc compressions amb força cap endins i cap amunt sobre l’abdomen de la víctima. •Continuar amb aquesta tècnica fins que la via aèria es desobstrueixi.Alternar cinc cops a l’esquena amb les cinc compressions abdominals fins a resoldre •la situació o fins que la víctima es quedi inconscient.

Si el nen estigués • inconscient, es procedirà a fer les maniobres d’RCP: cinc ventila-cions i iniciar massatge cardíac.

Tractament OVACE (obstrucció de la via aèria per cos estrany) pediàtrica

ConscientCinc cops interescapulars.Cinc compressions abdominals.••

InconscientIniciar RCP.•

Animar a tossir.•• Continuar valorant si l’obstrucció

es deteriora o reverteix.

Obstrucció lleugera de la via aèria (tos eficaç)

Obstrucció severa de la via aèria (tos ineficaç)

Esbrinar gravetat

Glossari

Regió intraescapularRegió que es troba entre les dues escàpules o omòplats del nen.

Tractament OVACEObstrucció de la via aèria per un cos estrany.

Idea clau

Quan reverteixi la situació cal portar el nen a un centre mèdic per a la seva valoració.

157



El nen, atès el seu estat d’immaduresa i de creixement continu, pot presentar diverses pato-logies d’origen respiratori, digestiu, etc.

Entre aquestes patologies, per la freqüència i per la preocupació que generen en els pares, se n’han de destacar dues en especial, com són la febre i la mort sobtada del lactant.

El primer interventor en una situació d’emergència ha de fer una valoració clínica del nen malalt de manera ràpida i tenint en compte la situació, però sense interpretar la patologia causant de l’emergència.

3.1. La síndrome de mort sobtada del lactant

La mort sobtada del lactant es defineix com «la mort sobtada i inesperada d’un lactant apa-rentment sa» després del període neonatal (els primers 28 dies de vida).

No se’n manifesten símptomes.

La mort sobtada és la primera causa de mort en nens d’entre un i 12 mesos als països occidentals, i és la més freqüent de les morts en nens de raça negra o en nadius ameri-cans.

Les causes de la mort sobtada no són gaire clares, ja que es tracta d’un procés causat per diversos factors que afecta lactants aparentment sans.

En aquests lactants es produeix una alteració de la respiració que desemboca en la seva mort mentre dormen.

Com que es desconeixen els mecanismes que originen la mort sobtada del lactant, l’única solució possible és intentar reduir els factors de risc, entre els quals destaquen els se-güents:

Ésser prematur.•

Tenir antecedents de germans morts per mort sobtada.•

Patir absències respiratòries (apnees) sense causa coneguda o amb episodis de man-• ca d’aire, canvis de coloració, pèrdua de to o força muscular.

Dormir de bocaterrosa.•

Dormir al llit dels pares.•

Tenir una base del llit o del bressol blana (matalàs bla, cobrellits, etc.).•

Tenir una mare fumadora o consumidora de psicoactius.•

Tenir una mare adolescent.•

Haver transcorregut intervals breus de temps entre dos embarassos.•

Haver rebut una cura prenatal tardana o no haver-ne rebut cap.•

Viure en situació de pobresa.•

La mort apareix de manera sobtada i, per evitar-la, tan sols es poden reduir els riscos.

3 L’actuació davant malalties d’aparició sobtada en el nen

Idea clau

El període neonatal inclou els primers 28 dies de vida de la persona.

Glossari

Mort sobtadaMort inesperada d’un lactant aparentment sa. Se n’exclou el període neonatal (els primers 28 dies de vida).

158



Les recomanacions que cal seguir són:

Col·locar el lactant en posició supina, dormint de panxa enlaire.•

Retirar els coixins o els cobrellits gruixuts que puguin impedir la respiració al lactant.•

Als nens amb reflux gastroesofàgic se’ls ha de col·locar de bocaterrosa o de costat per •dormir.

Crear un ambient sense fum, amb una temperatura ambient adient, sense excés de •calor. Per comprovar si la temperatura és adequada, s’ha d’observar si l’adult pot estar-se amb roba lleugera i el nadó no està calent al tacte.

No s’ha de cobrir el cap del lactant amb roba de llit mentre dorm. També es pot evitar •que el lactant s’esmunyi cap avall i acabi tapant-se ell tot sol si es col·loca el nadó a la part baixa del bressol, perquè en toqui els límits amb els peus.

Cal permetre que el nadó, mentre està despert, rodi pel ventre dels pares. D’aquesta •manera s’evita la formació d’un punt pla a la part posterior del cap.

Deixar que el lactant dormi a l’habitació dels pares, però no pas al mateix llit.•

Fer servir superfícies fermes per al bressol, sense cobrellits. Utilitzar matalassos ferms, •amb llençols ajustables.

Deixar que el nadó dormi amb xumet o biberó.•

Donar el pit al nadó.•

Mai no s’ha de donar mel al lactant abans del primer any perquè podria provocar-li •botulisme infantil, que està associat a aquesta síndrome.

3.2. La febre en el nen

La febre és un senyal d’alarma del cos que indica que s’està lluitant contra una infecció.

La temperatura normal del cos oscil·la entre els 35,5 i els 37,5 ºC (les dades poden oscil·lar segons la bibliografia emprada). Es parla de febrícula o de dècimes de febre quan la tempe-ratura oscil·la entre els 37,6 i els 37,9 ºC, i s’anomena febre a la temperatura superior o igual als 38 ºC.

3.2.1. Com utilitzar el termòmetre

En el mercat hi ha diversos dispositius que serveixen per mesurar la temperatura corporal, tot i que el més emprat és el termòmetre de mercuri. Per poder utilitzar-lo de manera cor-recta, la columna de mercuri s’ha de situar amb un cop sec de canell en els 35 ºC.

Cal col·locar el termòmetre a l’axil·la del nadó després d’ha-ver comprovat prèviament que està seca. Tot seguit, cal esperar entre tres i cinc minuts abans d’observar la columna de mercuri per saber la temperatura que marca.

Les línies gruixudes indiquen la temperatura: 36 ºC, 37 ºC, 38 ºC, etc. Les línies fines marquen les dècimes: 36,5 ºC, 38,7 ºC, etc.

Els símptomes de la febre es manifesten de manera diferent en funció de l’edat i del nen. Per exemple, els nens més grans poden presentar sensació de fred, malestar, cansament, dis-minució de la gana o, en dies previs, mal de cap, cansament, mal de cames o sensació de sentir-se «estranys». Tanmateix, els nens més petits estan plorosos o gemeguen, rebutgen el menjar i estan calents.

Idea clau

En cas d’observar que el nadó no respon ni respira, cal iniciar les maniobres d’RCP, alertar el sistema d’emergències i continuar fent l’RCP fins a l’arribada dels professionals sanitaris.

El termòmetre de mercuri és el més utilitzat dels que hi ha en el mercat

159



3.2.2. Les possibles causes de la febre

En nens de tres mesos a dos anys, la febre acostuma a estar causada per virus o bactèries. Tot i que no es trobi el focus d’infecció a simple vista, s’han de fer proves com ara una anàlisi d’orina i de sang, radiografies, etc. Hi ha diversos símptomes acompanyats de febre que poden orientar-nos sobre la seva possible causa.

3.2.3. Quan cal avisar el metge?

Hi ha situacions d’urgència que es donen en el nen i que no poden esperar a ser tractades per un professional a causa de les característiques especials que presenta l’organisme infan-til, com ara la immaduresa dels sistemes respiratori, neurològic, etc.:

En el nadó, quan presenti febre o hipotèrmia (per sota dels 35,5 ºC), cal avisar el metge •per descartar l’existència d’una patologia greu, tot i no detectar-hi símptomes, ja que els nadons es posen malalts molt ràpidament.

En nens d’un a tres mesos, convé avisar el metge si la temperatura és de 38 ºC i no hi •ha altres símptomes o si el nadó es manté a 37,5 ºC durant més de 24 hores, indepen-dentment de la presència o l’absència d’altres símptomes.

En nens de més de tres mesos, si la temperatura és de 38,5 ºC, se n’observarà l’evolució. •Si la temperatura augmenta o dura més de tres dies, s’avisarà el metge.

Alguns senyals d’alarma són:

Canvis en el comportament del nen.•

Convulsions. Les convulsions febrils són una forma d’epilèpsia en la infància general-•ment autolimitada i benigna, que ve determinada genèticament (entre un 25% i un 40% dels casos amb antecedents familiars).

Vòmits o diarrees constants.•

Boca seca.•

Mal d’orella.•

Febre que apareix i desapareix després d’uns quants dies.•

Plor fort, seguit de pausa per agafar aire i continuació del plor.•

Irritabilitat.•

Manca de gana i pal·lidesa.•

Mal de cap fort.•

Erupcions cutànies.•

Articulacions adolorides o inflades.•

Mal de gola.•

Tensió o rigidesa del coll.•

Mal d’estómac.•

Inflamació de les fontanel·les (parts blanes) del cap.•

El nen no respon o no té forces.•

El nen fa sorolls tipus xiulets o presenta dificultat en respirar.•

Ploricó.•

Exemple

La tos i els mocs indiquen problemes respiratoris; la debilitat muscular, un procés gripal; i la diarrea, una gastroenteritis.

Idea clau

En aquests casos, la vida del nen dependrà d’una ràpida intervenció.

El ploricó és un senyal d’alarma que alguna cosa no va bé

160



3.2.4. Com tractar la febre

És convenient que els pares, quan vagin a la consulta del pediatre, s’informin sobre com actuar quan el seu fill tingui febre.

No s’han d’administrar antibiòtics sense prescripció mèdica.

Hauran de saber quins antitèrmics fer servir, la dosi correcta i el nombre màxim de dosis al dia, a més de seguir les recomanacions següents:

Fer servir l’• antitèrmic pautat pel pediatre, sobretot els que són administrats per via oral.

Utilitzar• mitjans físics per pal·liar la febre:

Bany: ha de ser en aigua tèbia, o pot banyar-se el nen a temperatura ambient i •deixar que l’aigua es refredi. No s’ha de fer servir aigua freda ni fer el bany d’immersió durant l’episodi febril.

Draps humits: s’han de fer servir draps tebis. Ni aigua freda ni alcohol.•

Als 30 o 40 minuts després d’haver administrat •l’antitèrmic i haver fet servir els mitjans físics, se li ha de tornar a prendre la temperatura.

Donar-li força líquids per evitar la deshidratació.•

Canviar a una dieta tova (sucs, galetes, iogurts, etc.), •però no s’ha de forzar el nen perquè mengi.

S’ha de mantenir el nen tranquil.•

Mantenir una temperatura ambient adequada.•

El nen ha d’anar vestit amb roba lleugera de cotó •transpirable.

Si el nen comença a tremolar, se l’ha de tapar amb •un llençol o una manta fina i treure-la-hi quan parin els tremolors.És important saber com actuar davant la febre

161



Els primers auxilis són les cures immediates que es prestaran al nen accidentat o malalt abans de ser atès per personal qualificat.

Les situacions que necessitaran una atenció urgent són:

La pèrdua de consciència.•

L’ACR o aturada respiratòria.•

Les hemorràgies greus.•

Les cremades. •

Les fractures. •

Per poder intervenir, el primer que cal fer és una avaluació ràpida i inicial. Aquesta valoració es duu a terme in situ i d’una manera global amb l’objectiu de:

Determinar l’abast de les lesions (ferides, cremades, asfíxia, si respira o no respira, si té •pols, etc.).

Establir prioritats en l’actuació.•

Adoptar les mesures necessàries.•

Assegurar el correcte trasllat de la víctima a un centre sanitari.•

En la valoració inicial s’identifiquen situacions que poden amenaçar la vida de la víctima. Per fer-ho, cal tenir en compte en la valoració primària:

El nivell de consciència: la víctima respon?•

La respiració: veure, oir, sentir.•

La circulació: pols.•

L’observació de si hi ha lesions de gravetat: hemorràgies.•

Valoració secundària:

Ferides.•

Cremades.•

Fractures.•

4.1. L’exploració primària

És necessari buscar signes de gravetat. Si el nen respira i té pols, poden passar dues situa-cions. La primera és que el nen respon o intenta fer-ho, i per tant, respira i conserva la circulació sanguínia.

En aquest cas es considerarà que està conscient. Per valorar la víctima s’haurà de:

Buscar possibles lesions (ferides, hemorràgies, fractures, etc.).•

Demanar ajuda al 112.•

Prestar assistència per tractar les lesions.•

4 Els primers auxilis en la infància

Glossari

In situAl mateix lloc on es produeix el succés.

162



El nen no respon. Es considerarà que està inconscient. Es determinarà el grau de resposta mitjançant una escala molt senzilla: l’AVDN.

A• . Alerta (ulls oberts espontàniament, el nen respon a les preguntes).

V• . Verbal (el nen respon després de cridar-li i sacsejar-lo per les espatlles).

D• . Dolor (només respon davant d’un estímul dolorós).

N• . No hi ha resposta (nivell de consciència alterat, pot estar en ACR).

Si el nen està inconscient, però respira, se’l col·locarà en posició lateral de seguretat (PLS) per evitar que la via aèria s’obstrueixi amb vòmits, mocs, sang o amb la llengua. Tot seguit, s’avisarà el 112 i es vigilaran els signes vitals (nivell de consciència, respiració, pols, etc.) fins a l’arribada de personal especialitzat.

4.2. Les principals lesions en primers auxilis

A mesura que el nen creix, es produiran tot un seguit d’accidents, tant dins com fora de la llar, que poden provocar des de petites ferides, rascades o talls fins a lesions més greus, com ara hemorràgies o cremades, entre d’altres.

Les lesions més freqüents en el nen són:

Les hemorràgies.•

Les ferides.•

Els cossos estranys.•

Les cremades.•

Les intoxicacions i els enverinaments.•

Les picades i les mossegades.•

Les fractures.•

Els esquinços.•

Les luxacions.•

4.3. Les hemorràgies

Les hemorràgies es defineixen com la sortida d’un volum de sang des de l’espai en què està contingut cap a un altre de diferent al qual no hi hauria de ser.

La gravetat d’una hemorràgia dependrà de dos factors:

Velocitat.•

Volum.•

4.3.1. La classificació de les hemorràgies

Les hemorràgies es classifiquen:

Segons l’espai en què es vessi la sang (la sang, es veu o no?):•

Externes o visibles.•

Internes o invisibles.•

Les intoxicacions són freqüents en els nens

Idea clau

Davant una situació en què el nivell de conciencia estigui alterat, cal alertar als serveis d’emergències.

163



Segons el tipus de vas que es trenqui:•

Arterials.•

Venoses.•

Capil·lars.•

Segons la velocitat de pèrdua de sang:•

Agudes.•

Cròniques.•

4.3.2. L’actuació davant les hemorràgies

Davant les hemorràgies s’actuarà en funció del tipus d’hemorràgia de què es tracti. Si l’he-morràgia és causada per ferides superficials de caràcter lleu:

Comprimir el punt de sagnat fins que s’aturi.•

Rentar bé la ferida, assecar-la amb cura mitjançant petits tocs amb una gasa estèril i •des de dins cap enfora.

Aplicar-hi un antisèptic (clorhexidina).•

Deixar la ferida a l’aire o posar-hi un apòsit per evitar possibles infeccions.•

Si l’hemorràgia s’ha produït en artèries o venes profundes:

Pressionar directament la ferida amb gasses.•

Si és possible, col·locar la ferida més amunt que el cor. Si l’hemorràgia es pro-•dueix en un braç, fer que la víctima segui i aixecar-li el braç afectat; si es produeix en una cama, fer que la víctima jegui al terra i aixecar-li la cama.

Fer un embenatge compressiu, tot mantenint les gases que s’hi havien col·locat •prèviament. D’aquesta manera s’evitarà haver de retirar el coàgul que s’hi ha format. Si les gases estan tacades, col·locar-ne més de netes per sobre. Tot seguit, posar les venes elàstiques, que fan més pressió, per sobre de les gases. Les venes s’han de posar començant per la zona més allunyada i continuant progressivament cap a la zona més propera al membre.

Si tot i així l’hemorràgia encara continua activa, fer pressió amb els dits damunt del •vas que porta la sang a la zona. Els punts de pressió arterial més importants són: l’artèria humeral i l’artèria femoral. Quan l’hemorràgia es produeix a altres parts del cos, només s’exercirà pressió al punt de sagnat.

De vegades, davant de certes malalties o traumatismes, les hemorràgies internes poden fer-se visibles a través dels orificis naturals de l’organisme, com ara el nas, les orelles, la boca, l’anus, la uretra i la vagina.

Davant l’aparició d’una hemorràgia, caldrà acudir a un centre sanitari. Les hemorràgies que precisen una intervenció en primers auxilis per no agreujar el problema són:

Les • otorràgies: si la sang és escassa i el nen està conscient, no acostumen a tenir importància, ja que la causa serà alguna erosió de l’orella. Però si el nen està incons-cient, presenta una quantitat de sang més gran i s’ha produït un traumatisme cranial, caldrà actuar de la manera següent:


Evitar taponar l’hemorràgia.•

Col·locar el nen en PLS cap al costat que sagna, a l’espera del trasllat.•

Glossari

ClorhexidinaAntisèptic que s’usa sobre la pell o altres teixits per eliminar o inhibir els microorganismes.

164



L’• epistaxis: pot produir-se per diverses causes:

Benignes: pel trencament d’una arteriola, per ressecament o per exposició al sol.•

Simptomàtiques: per hipertensió arterial, o com a conseqüència de malalties •hematològiques.

Traumàtiques.•

S’actuarà de la manera següent:

Tranquil·litzar el nen.•

Fer que segui i col·locar-li el cap lleugerament inclinat cap endavant per evitar que •s’empassi la sang, ja que poden produir-se vòmits sanguinolents.

Comprimir-li l’ala del nas contra el septe nasal. •

Si després de 10 minuts aproximadament de pressió continua sagnant, fer-hi un •tamponament nasal amb unes gases impregnades en aigua oxigenada. Amb l’ajut d’unes pinces, de mica en mica, introduir la gasa dins del nas tot fent plecs fins a completar el tamponament nasal.

Si l’hemorràgia persisteix, cal traslladar el nen a un centre sanitari, de la mateixa •manera que si després d’un traumatisme s’observa alguna deformitat al nas que faci sospitar l’existència d’una possible fractura.

Quant a la resta d’hemorràgies, tret dels casos de gingivorràgia:

Tranquil·litzar la víctima. •

Evitar donar-li res per beure. •

Vigilar l’aparició de signes de xoc.•

Símptomes en un estat de xoc

Refredament de mans i peus; pal·lidesa, suor freda i enganxosa.•Pas d’un estat d’ansietat o agitació a un estat de somnolència, fins a la pèrdua completa del nivell de •consciència.Pols ràpid (superior a 120 ppm) i dèbil.•La respiració inicialment és ràpida, amb sensació d’ofec, per després fer-se més lenta i superficial. La víctima pot •entrar en ACR.Ompliment capil·lar per sobre dels dos segons (s’ha de prémer amb els dits l’ungla d’un dit de la víctima fins que •l’ungla es torni blanca). A continuació, s’ha de deixar de prémer i comptar el temps que triga l’ungla a tornar al seu estat normal (coloració rosada).Anar al centre de salut més proper perquè l’atengui un especialista al més aviat possible.•

4.4. Les ferides

Les ferides es caracteritzen per una pèrdua de continuïtat (trencament) de la pell o les mu-coses després d’un traumatisme (talls, cops, rascades, etc.).

4.4.1. La classificació de les ferides

Hi ha diversos tipus de ferides i poden classificar-se en funció de l’objecte que les produeix, segons les capes de la pell que estiguin afectades i la seva gravetat:

Segons l’objecte que les produeix: punxants, penetrants, incises, contuses, per mos-•segada o arrencada.

Segons les seves característiques: obertes, tancades, simples, complicades.•

Glossari

EpistaxiHemorràgia nasal.

GingivorràgiaHemorràgia de les genives.

OtorràgiaHemorràgia a l’orella.

Idea clau

Davant un estat de xoc cal avisar al 112 i mantenir en posició trendelemburg amb el cap decantat.

165



Factors de gravetat:

La zona de l’organisme danyada.•

La profunditat de la lesió.•

L’extensió de la ferida.•

La quantitat del sagnat.•

Signes i símptomes:

Separació de vores.•

Dolor.•

Hemorràgia.•

4.4.2. L’actuació davant de les ferides

Els primers interventors en una situació d’emergència hauran de tenir uns coneixements bà-sics sobre com actuar davant de les diferents ferides, tenint en compte que se’n recomana la valoració per part de personal qualificat (metge, infermera, etc.). Algunes recomanacions són:

Rentat de les mans.•

Valoració de la ferida: • com, quan i amb què s’ha produït. D’aquesta manera es deter-minarà si és lleu o greu.

Si la ferida presenta una hemorràgia exagerada, es durà a terme la intervenció apro-•piada en cas d’hemorràgia.

Rentat en profunditat de la ferida amb aigua i sabó neutre, a raig, així la •pressió arrossegarà els cossos estranys (sorra, pols, etc.). Si s’hi detecten petits cossos estranys que no marxen amb l’aigua, es pot fer servir aigua oxigenada o unes pinces per extreure’ls si són de petit volum. Si es trac-tés d’un objecte punxenc (ganivet, estella de fusta, etc.) no s’ha de treure mai, sinó que cal immobilitzar l’objecte amb compreses estèrils i traslladar la víctima a l’hospital.

Tot seguit, cal aplicar-hi una substància antisèptica (que no irriti ni te -•nyeixi) amb una gasa —mai amb cotó, perquè s’enganxa a la ferida i en dificulta la curació.

S’aplicarà sempre des de dins de la ferida cap enfora per evitar la conta-minació per gèrmens. Si la ferida presenta pèrdua de substància, poden emprar-se gases estèrils impregnades amb vaselina (tul gras) per evitar que quan la ferida torni a obrir-se danyi el teixit de cicatrització.

Si la ferida és superficial, generalment es deixa a l’aire perquè s’assequi. •Si es pren la decisió de tapar-la per les seves característiques, caldrà cobrir-la amb gases estèrils i subjectar-les amb una vena o un tros d’es-paradrap o apòsit.

Si la ferida es produeix a l’abdomen i hi ha sortida de nanses intestinals, s’hi col·locaran •gases o compreses estèrils humitejades amb sèrum fisiològic per sobre, de manera que no comprimeixin. No s’ha d’intentar introduir les nanses intestinals. Cal mantenir la víctima en una postura adequada, amb les cames flexionades, i abrigada per evitar la pèrdua de calor, i esperar l’arribada dels serveis d’emergència.

Valorar la ferida cada 24 hores per veure si hi ha infecció. Si fa falta sutura, cal acudir a •un centre sanitari abans de sis hores. A més, pot ser necessària la vacuna antitetà-nica.

Suturar la ferida o fer servir un embenat adhesiu

Què no s’ha de fer mai

Manipular la ferida amb les mans brutes

Fer servir un cotó per netejar o desinfectar la ferida

Aplicar alcohol a la feridao un altre líquid irritant

Aplicar un torniquet excepte en casos d’extrema necessitat

Idea clau

No s’han de fer servir mai cotó, draps o tovallons, perquè fan borrissol i augmenten el risc d’infecció. No s’ha d’aplicar mai alcohol, iode o lleixiu a la ferida, perquè poden lesionar el teixit. Si es fa servir iode, només se n’ha de posar a les vores de la ferida, mai a l’interior. No s’hi han d’aplicar pomades amb antibiòtic, ja que la víctima hi pot ser al·lèrgica.

166



4.5. Els cossos estranys

S’anomenen cossos estranys els objectes hostatjats a la pell o en una cavitat del cos que no els correspon i que n’impedeixen el funcionament correcte.

4.5.1. L’actuació davant cossos estranys

Quan hi hagi un objecte o un cos estrany enclavat o allotjat en alguna part del cos (ull, orella, ferida, etc.), es recomana seguir diversos passos per poder actuar-hi en contra i, d’aquesta manera, evitar que la lesió s’agreugi.

Actuació davant cossos estranys oculars:

Cercar el cos estrany i no oblidar revisar les parpelles inferior i superior. Per mirar a •l’interior de la parpella superior caldrà donar-li la volta, tot estirant-la suaument.

Un cop s’ha trobat el cos, cal observar si està enclavat o no. Si no és així, s’ha d’intentar •arrossegar-lo amb aigua neta o sèrum fisiològic. Si tot i així no surt, es pot fer servir una gasa enrotllada i amarada en aigua o sèrum.

No s’ha de fregar l’ull ni aplicar-hi col·liris ni ungüents. •

Si no s’aconsegueix treure’n l’objecte, s’ha de tapar l’ull a la víctima —demanar-li que •el tanqui per evitar el parpelleig— i portar-la a un centre de salut.

Actuació davant cossos estranys a les orelles:

Si l’objecte no es veu, no s’ha d’intentar extreure-l’en, sinó que cal acudir a un centre •de salut.

Si s’hi ha introduït un insecte (el principal símptoma en aquests casos és que se sent •el moviment a l’orella):

Col·locar el cap del nen inclinat cap al costat que no està afectat.•

Aplicar unes gotes d’oli tebi a l’orella i deixar que hi actuï durant un o dos •minuts.

Col·locar el cap vers el costat afectat i deixar que l’oli dreni i arrossegui l’insecte.•

Al nas:

Si l’objecte és una llavor: el contacte amb les secrecions n’augmentarà la mida, motiu •pel qual s’ha de traslladar la víctima a un centre de salut com més aviat millor.

Si l’objecte és un botó o qualsevol altre objecte: prémer amb el dit polze la fosa nasal •lliure i demanar-li a la persona que es moqui amb força per intentar alliberar l’objecte; si tot i així no en surt, cal acudir a un centre sanitari.

4.6. Les cremades

Constitueixen la segona causa de mort accidental en nens, la majoria en incendis domès-tics, per inhalació de gas o fum, més que no pas per lesions tèrmiques.

També són freqüents les escaldades quan el nen comença a caminar (agafa el mànec d’una cassola, l’aigua del bany està massa calenta, etc.).

És important evitar que els nens entrin a la cuina.

Glossari

EscaldadaCremada produïda per líquids calents.

167



4.6.1. La classificació de les cremades

L’actuació davant les cremades dependrà del grau, de l’extensió o dels criteris de gravetat que presentin. Per això, en aquests casos cal tenir uns criteris bàsics d’actuació.

Segons la capa de la pell afectada, se’n distingeixen tres graus:

Primer grau• : afecta la capa més superficial de la pell. Hi ha dolor, envermelliment i inflamació.

Segon grau• : afecta tant la capa superficial com les adjacents (dermis). Produeix dolor, envermelliment, inflamació i formació de butllofes.

Tercer grau• : destrucció total de la pell. Hi ha molt poc dolor i la cremada presenta un aspecte blanquinós, carbonitzat i fosc.

En qualsevol pacient cremat cal descartar la possibilitat que presenti cremades a les vies respiratòries.

Per fer-ho, caldrà observar si:

Presenta cremades a cap, cara i coll (celles cremades).•

La víctima té els llavis cremats, la boca carbonitzada.•

Té dificultats per respirar, sibilacions (sorolls respiratoris), tos.•

S’hi aprecia un canvi de veu.•

La víctima té els pèls del nas socarrimats i expulsa mocs de color fosc.•

Hi ha antecedents de cremada per foc en un espai tancat o per explosió.•

Davant d’aquests símptomes es requereix atenció mèdica immediata.

Idea clau

Un risc present en qualsevol ferida que es produeix en llocs bruts (per exemple, al carrer) és el tètanus, una malaltia que pot provocar la mort. Per això, tothom ha de tenir en regla la vacunació antitetànica. Encara que el ferit estigui vacunat, convé posar-n’hi una dosi de record en cas de ferides o cremades.

Tipus de cremada segons la profunditat

Cremada de tercer grau

Cremada de segon grau

Cremada de primer grau

Glossari

SibilacióSo respiratori de tipus musical semblant a un xiulet associat a una dificultat respiratòria.

168



Convé saber quins són els indicadors de gravetat davant d’una cremada per saber quina serà l’actuació més adequada en cada cas. Els diversos indicadors van en funció de:

L’• extensió: el mesurament es fa amb la Regla dels 9 o de Wallace. El límit de gravetat és del 15% en el cas dels nens (menors de 14 anys). Un altre mètode eficaç és consi-derar el palmell de la víctima com l’1% de la seva superfície corporal. Les cremades que cobreixen el 10% de la superfície corporal necessiten tractament hospitalari, mentre que si el nen presenta un 50% de superfície cremada les possibilitats de supervivència són molt limitades.

L’• edat: el risc és més gran en nens i gent gran.

La • profunditat: com més greus siguin les cremades, més risc hi haurà d’infecció i que hi quedin seqüeles (segons el grau).

La • localització: requereixen tractament especialitzat si les cremades es produeixen al cap, la cara (pot quedar desfigurada), la boca (poden comprometre la via aèria, per la inflamació), el coll, el perineu (risc d’infecció), les axil·les, els genitals, les articulacions del colze, el canell, el genoll i el turmell.

Les • lesions associades: la inhalació de gasos tòxics, els politraumatismes, etc. agreu-gen el pronòstic.

Les • patologies prèvies: com la malaltia de la diabetis, que retarda el període de curació.

4.6.2. L’actuació davant les cremades

Davant una víctima amb cremades s’ha d’intervenir de la manera següent:

Cal fer una • valoració primària (la víctima està conscient?, respira?, té pols?), tot asse-gurant el manteniment de les constants vitals. Per això, no s’han de col·locar mai coixins a sota del cap de la víctima que puguin tancar la via aèria.

Si la persona estigués cremant, no se l’ha de deixar que marxi corrent: cal tombar-la •al terra i fer-la rodar.

S’haurà de • refredar la cremada tan aviat com sigui possible. Cal rentar la zona afec-tada amb aigua durant 10 minuts o fins que el dolor desaparegui. No s’ha de rentar a raig perquè la zona afectada encara es podria lesionar més, ni en el cas de grans superfícies cremades, ja que d’aquesta manera podria provocar-se una hipertèrmia o un xoc. Si la cremada està provocada per un agent químic (àcid sulfúric, sosa, etc.), cal augmentar el temps de neteja.

Cal • retirar els objectes que puguin comprimir la zona quan s’inflami i puguin conser-var la calor.

No s’ha de treure la roba a la víctima• , ja que de vegades està enganxada a la pell, tret de si està impregnada de productes químics o líquids calents.

Si el nen presenta cremades a la cara, l’edema (inflamació) hi apareix ràpidament, i •pot arribar a obstruir les vies respiratòries, a més de produir altres complicacions per la inhalació de fum. Per això, cal assegurar bé la via aèria.

No s’han de rebentar les butllofes perquè serveixen de protecció davant les infec-•cions.

En el cas de cremades greus i/o grans, no s’hi han d’aplicar pomades abans que se •n’hagi fet una valoració mèdica.

No se li ha de donar res per beure pel risc que causin vòmits.•

Cal evacuar la víctima a un centre sanitari com més aviat millor, si és possible a un •centre de cremats.

Idea clau

La valoració primària és imprescindible per saber com actuar.

169



4.7. Les intoxicacions i els enverinaments

Les intoxicacions o enverinaments apareixen com a conseqüència de la introducció sob-tada, intencionadament o accidental, d’un tòxic a l’organisme.

Els tòxics són els que poden provocar efectes nocius a l’organisme, i poden dividir-se entre els que estan pensats per a l’ús de les persones (fàrmacs, alcohol, etc.) i els que no ho estan (productes per a la llar, com ara el lleixiu).

Les intoxicacions poden produir-se per diverses vies: digestiva, respira-tòria, cutània (per contacte amb la pell o les mucoses) o per inoculació (picades o mossegades).

Entre els lactants més grans, les intoxicacions són accidentals, per la in-gesta de productes domèstics o fàrmacs senzills o de caràcter lleu.

En canvi, els adolescents acostumen a prendre fàrmacs múltiples per dur a terme els intents de suïcidi.

Generalment, els lactants més grans no presentaran símptomes, ja que n’ingereixen poca quantitat o el producte no és de natura tòxica.

En canvi, els adolescents presentaran tota una simptomatologia.

En el cas dels lactants, els pares acostumen a acudir al centre mèdic quan es produeix la sobredosi, abans que hi hagi una absorció important pel tracte gastrointestinal.

Els signes i els símptomes d’una intoxicació són molt variats, ja que dependran de:

El tipus de tòxic.•

La via d’entrada.•

La dosi.•

La susceptibilitat de l’individu.•

Cal sospitar que una persona ha estat víctima d’un enverinament si hi ha presència d’olors estranyes, fum o flames o si s’observen envasos de productes com ara drogues, verins, etc., oberts i a l’abast dels nens.

Aquests poden ser alguns senyals d’enverinament:

Boca i llavis decolorats.•

Dolor i sensació de coïssor a la gola.•

Nàusees i vòmits.•

Diarrea.•

Dolor al pit.•

Dolor a l’abdomen.•

Dificultat respiratòria.•

Sudoració.•

Canvis en l’estat de consciència.•

Convulsions.•

Els productes tòxics s’han de col·locar on no puguin arribar els nens

170



4.7.1. L’actuació davant d’una intoxicació

Aquests són els passos que cal seguir en cas d’intoxicació:

Mantenir la seguretat (és millor un intoxicat que dos). Protegir. •

Alertar (112) (recordar el protocol de l’SVB, d’alertar, fer la valoració primària i actuar). •Un altre telèfon d’interès davant d’una intoxicació, amb servei continu d’urgències, és el del Centre Nacional d’Informació Toxicològica (91 562 04 20).

Allunyar la víctima de la font del tòxic, ja que com major sigui el temps de contacte, •més greu serà la gravetat.

Mantenir les funcions vitals: comprovar si el subjecte està conscient, respira, té pols. •Manteniment també de la via aèria lliure.

Neutralitzar el tòxic en la víctima. En funció de la via d’entrada s’actuarà de la manera •següent:

És imprescindible mantenir la calma.

Intoxicació per la via digestiva: víctima inconscient:

Respira• : col·locar-la en PLS, no se li ha d’administrar res per la boca ni induir-li el vòmit. Alertar el 112.

No respira• : iniciar la maniobra d’RCP (SVB).

Víctima conscient:

No se li ha de provocar mai el vòmit i cal evitar que es produeixi, tret de si el tòxic no •és corrosiu i la víctima està conscient i col·labora (no presenta mareigs, ni obnubila-ció, ni desorientació), si ha transcorregut poc temps des que ha ingerit el tòxic.

Cal neutralitzar el producte durant els 10-15 minuts d’haver-se produït la ingestió si •se’n coneixen les propietats.

Tòxic no corrosiu: • preparar una dilució de 50 gr de carbó actiu (de venda en farmà-cies) en mig litre d’aigua.

Tòxic corrosiu: • fer un preparat d’aigua albuminosa, que consisteix a afegir sis clares d’ou a un litre d’aigua. Donar-li alguna cosa per beure a la víctima a glops petits.

Com a darrera opció s’usarà la llet, ja que pot produir intoleràncies digestives i provocar el vòmit.

Traslladar la víctima a un centre sanitari, amb una mostra del producte ingerit. Si la •víctima hagués vomitat, portar una mostra del vòmit.

Intoxicació per via respiratòria• : acostuma a ser suficient amb la separació del tòxic (situar la víctima a l’aire lliure, o obrir les portes i les finestres). Valorar en tot moment les constants vitals i vigilar la possible aparició de vòmits. Si la víctima està inconscient i respira, col·locar-la en PLS fins a l’arribada dels serveis d’emer-gències i abrigar-la. Si està inconscient i no respira, començar amb l’SVB.

Intoxicació per contacte• : primer, protegir la persona que prestarà els primers auxilis amb guants. Tot seguit, si la roba de la víctima està impregnada de solució tòxica, se li ha de treure. Rentar la pell del subjecte amb aigua abundant durant uns 15-20 minuts. Si el tòxic ha danyat els ulls, rentar-los amb aigua o sèrum fisio-lògic durant 15-30 minuts.

Intoxicació per inoculació• : picades i mossegades.

El centre toxicològic proporciona informació i assessorament tant a particulars com a professionals. El servei d’informació toxicològica està integrat dins de l’Institut Nacional de Toxicologia, que funciona les 24 hores del dia cada dia de l’any.

Sabíeu que...

Idea clau

Aquests remeis només s’han d’utilitzar si no hi ha possibilitat de disposar ràpidament d’assistència sanitària. En cas contrari, no s’ha d’administrar mai res fins que no arribi l’assistència.

171



4.8. Les picades i mossegades

Les picades d’alguns insectes poden ser tòxiques per a la població en general, però n’hi ha d’altres que només ho són per a les persones que són més sensibles (al·lèrgiques) a un de-terminat verí (per exemple, la picada de vespes) i a qui els poden provocar uns símptomes de més intensitat o gravetat, i fins i tot la mort.

Hi ha nens que no saben si són al·lèrgics o no, motiu pel qual cal estar alerta per si de cas es produeix una reacció fora del normal davant d’una picada:

Inflamació anormal.•

Faves.•

Pell vermella.•

Dolor exagerat.•

Altres símptomes: urticària, dificultat respiratòria, etc.•

Davant d’aquests signes, cal dirigir-se a un centre sanitari perquè pot tractar-se d’una reac-ció al·lèrgica.

4.8.1. Una classificació de les picades o mossegades

En funció de l’animal o de l’insecte que les produeixi, les picades o mossegades poden clas-sificar-se de la manera següent:

Les picades d’insectes més freqüents són les picades de vespa o d’abella:

Picades d’insectes

Símptomes

Dolor local.•Inflamació de la zona.•Envermelliment.•Picor.•

Actuació

Retirar l’agulló amb unes pinces, amb cura de no prémer el sac i inocular més verí.•Rentar la ferida amb aigua i sabó.•Aplicar fred local, amb compreses fredes (ficar les compreses al congelador) o gel.•Desinfectar (clorhexidina).•Evitar de rascar la zona, ja que com més es rasca, més pica. A més, pot produir-se una •sobreinfecció.Elevar l’extremitat afectada.•Per al dolor, prendre analgèsics segons la dosi recomanada pel pediatra.•Per a la inflamació, aplicar-hi pomada per a picades (consultar-ho a la farmàcia).•En persones al·lèrgiques convé consultar al metge l’ús de xeringues precarregades •d’adrenalina, per poder portar-les sempre a sobre, tot i que després de fer-les servir cal adreçar-se sempre a un servei d’urgències.

Les picades d’aràcnids més freqüents són les de les aranyes.

Picades d’aràcnids

SímptomesDolor.•Reacció inflamatòria (envermelliment, inflamació) al voltanrt d’una zona morada.•En casos greus: malestar general, nàusees, cefalees.•

Actuació Aplicació de fred local.•Només davant reaccions greus es necessita tractament mèdic.•

172



Les picades de paparres són una de les més perilloses, per les malalties que pot transmetre, com ara febre botonosa mediterrània, la malaltia de Lyme, etc.

Picades de paparres

Símptomes

Inflamació amb envermelliment durant tres o quatre dies.•Evolució cap a una lesió negrenca amb els ganglis regionals inflamats.•De vegades no pot notar-se on són i l’únic símptoma són febres altes i malestar •general.

Actuació

Buscar la paparra.•Per extreure la paparra, tirar-hi èter gota a gota i estirar-la perpendicularment a la pell amb •unes pinces. Si no es disposa d’èter, cal traslladar la persona afectada al centre de salut més proper.Desinfectar la ferida.•Acudir a un centre de salut per a la seva valoració i l’aplicació d’un tractament preventiu de •les malalties abans esmentades.

Les picades o mossegades d’animals marins més freqüents són les de les meduses, les anemones, les actínies, l’eriçó de mar, els pops i les aranyes de mar.

Picades o mossegades d’animals marins

Símptomes

Dolor agut.•Picor.•Inflamació i envermelliment.•Vesícules de coloració moradenques molt doloroses.•Hi pot aparèixer: angoixa, agitació i cefalees.•

Actuació

Immobilitzar la zona afectada.•Rentar-la amb aigua salada (sobretot si la picada és de medusa, ja que l’aigua dolça fa que •augmenti l’efecte del verí) i sabó neutre.Extracció de pues i agullons: prémer les vores de la zona afectada per la part posterior per •arrossegar el verí. Atès que el verí d’aquests animals és termolàbil i es destrueix, si s’introdueix la zona •afectada en aigua calenta s’alleujarà el dolor. També poden emprar-se altres substàncies (bicarbonat sòdic, amoníac diluït).S’aconsella no fregar la zona i tornar a rentar-la amb aigua salada.•Traslladar la víctima a un centre sanitari. •

Les mossegades d’animals mamífers més freqüents acostumen a ser les de gossos, gats i fins i tot d’homes. El risc que presenten aquestes mossegades és la transmissió de la ràbia (en el cas dels animals) i la infecció.

La majoria són de caràcter lleu, però poden provocar esquinços greus, sobretot a la cara. Són més freqüents sobretot en els nens que comencen a caminar.

Les mossegades d’animals més grans poden anar associades a lesions com ara traumatisme cranioencefàlic (TCE), contusions toràciques i abdominals, i fractures.

Mossegades d’animals mamífers

Actuació

Valorar la ferida.•Netejar-la amb abundant aigua i sabó neutre i desinfectar-la (clorhexidina o iode). Tapar-la •amb un apòsit.Mantenir l’extremitat afectada elevada.•Acudir a un centre de salut, per si de cas fos necessari posar-hi uns punts de sutura i per a •una profilaxi antitetànica o antiràbica.

Glossari

Febre botonosa mediterràniaMalaltia infecciosa produïda per la Rikettsia conorii, transmesa per la paparra del gos. Cursa amb febre, erupció cutània característica i escara neuròtica en la mossegada.

Malaltia de LymeMalaltia produïda per la bactèria Borrelia burgdorferi de la paparra del cérvol o de la rata que produeix una reacció inflamatòria aguda acompanyada de quadre de grip.

TermolàbilDit de la substància que es veu alterada per l’acció de la temperatura.

173



4.9. Les fractures

Les fractures es defineixen com els traumatismes ossis que provoca la pèrdua de continuïtat en un os. En els nens, la causa més freqüent d’una fractura són els traumatismes (per exem-ple, per un accident de trànsit, caigudes, etc.).

4.9.1. La classificació de les fractures

Les fractures poden classificar-se d’acord amb diversos factors:

Segons la comunicació o no amb l’exterior: tancades o simples i obertes. •

Segons si el trencament de l’os és total o parcial: completes i incompletes.•

Segons el mecanisme que ha produït la fractura: traumàtiques, patològiques i per •estrès o fatiga.

Segons el traç de la fractura i la fragmentació òssia: •

Fissures o traçat capil·lar.•

De branca verda.•

Desplaçades.•

Anguloses.•

Transverses.•

Obliqües.•

Comminutes.•

Dobles.•

Impactades.•

Per aixafament o compressió.•

Per arrencament.•

Intraarticulars.•

Els signes i símptomes més comuns de les fractures són:

Dolor intens, que augmenta en mobilitzar la zona.•

Deformitat a causa de la inflamació. De vegades hi ha escurçament d’una extremitat •respecte de l’altra. Pèrdua anatòmica.

Hematoma.•

Compressió d’estructures (signes d’urgència, que poden desembocar en la mort del •teixit):

Compressió vascular: absència o debilitat de polsos perifèrics, pal·lidesa i fredor, •ompliment capil·lar lent. Compressió nerviosa.

Alteració en la sensibilitat, formigueig, adormiment, etc.•

Crepitació.•

Impotència funcional.•

Algunes possibles complicacions de les fractures són les lesions en parts blanes (òrgans, músculs, vasos sanguinis, etc.), les hemorràgies i el xoc hipovolèmic, el xoc neurogènic (per dolor) i la infecció.

Glossari

CrepitacióSoroll produït pel xoc de superfícies articulars.

Mesures d’asèpsiaActuacions que es duen a terme per impedir la presència d’organismes que produeixen malalties o infeccions.

Idea clau

Les fractures de branca verda són incompletes i es produeixen més freqüentment en nens.

174



Possibles complicacions de les fractures:

Lesions en parts blanes (òrgans, músculs, vasos sanguinis, etc.).•

Hemorràgies i xoc hipovolèmic.•

Xoc neurogènic (per dolor).•

Infecció.•

4.9.2. L’actuació davant les fractures de caràcter ortopèdic (extremitats i pelvis)

Quan es produeix una fractura a les extremitats o a la pelvis, l’actuació que cal seguir en un nen serà:

Valoració inicial del nen.•

Valoració secundària: existència d’hemorràgies (alt risc en fractures de pelvis) i de •ferides per fractura oberta.

En aquests casos, cal mantenir les mesures d’asèpsia oportunes per l’elevat risc d’infecció i les complicacions que aquest tipus de fractures presenten.

Retirar els objectes que puguin comprimir la zona afectada •quan s’inflami (anells, braçalets, sabates, etc.).

Comprovar si hi ha afectació a nivell vascular i nerviós (davant •qualsevol alteració, cal avisar els serveis d’emergència).

No s’ha de mobilitzar ni reduir una fractura. Només s’ha d’im-•mobilitzar el focus de la fractura en la posició en què es troba, incloent-hi les articulacions adjacents. Per exemple, si la frac-tura és al radi, cal immobilitzar el canell i el colze.

Elevar el membre afectat per disminuir-ne la inflamació.•

Aplicar fred local per disminuir-ne la inflamació i alleujar el •dolor.

Traslladar la víctima a l’hospital de referència.•

4.10. Els esquinços

Quan es produeix una separació momentània de les superfícies articulars i es produeix una distensió o un trencament dels lligaments (fibres fortes i flexibles que sostenen els ossos), es diu que s’ha patit un esquinç.

Generalment, els esquinços es produeixen per moviments bruscos de l’articulació en una determinada direcció.

La gravetat de la lesió dependrà de la força aplicada.

Els més habituals són els esquinços de turmell (torçada) i l’esquinç cervical (en accidents de trànsit).

Els principals símptomes són:

Dolor agut i localitzat, al moviment i a la palpació.•

Inflamació.•

Hematoma. •

Impotència funcional, de caràcter més lleu que en les fractures.•

Amb una radiografia es pot detectar una fractura

Glossari

EsquinçSeparació momentània de les superfícies articulars que produeix una distensió o un trencament dels lligaments.

175



4.10.1. L’actuació davant dels esquinços

Davant d’una lesió com ara els esquinços, cal conèixer les recomanacions que s’han de se-guir com a primers interventors:

Retirar els objectes que poden comprimir la zona.•

Immobilitzar la zona mitjançant un embenat ferm, però no gaire ajustat, per donar •estabilitat.

Mantenir la zona elevada, en la mesura que sigui possible, per disminuir la inflamació.•

Aplicar-hi fred local. No aplicar-hi pomades antiinflamatòries ni altres fàrmacs sense la •prescripció d’un metge.

Traslladar la víctima a un centre sanitari per a la seva valoració.•

4.11. Les luxacions

Una luxació és una separació o dislocació permanent de les superfícies articulars (sortida de l’os de la seva cavitat articular) que pot produir distensió o trencament d’algun lligament o de les parts blanes (vasos o nervis).

Les luxacions poden ser completes o incompletes, segons el tipus de separació que es pro-dueixi.

En funció del lloc on hi hagi la luxació, acostuma a tenir una causa o una altra, però, gene-ralment, s’originen per caigudes o accidents (de trànsit, esportius, etc.).

Els principals símptomes són:

Dolor agut.•

Inflamació.•

Incapacitat funcional.•

Deformitat i posició típica del membre (abducció, rotació, escurçament de l’extremitat, •etc.).

4.11.1. L’actuació davant les luxacions

L’actuació que cal seguir com a primers interventors davant lesions com ara les luxacions serà:


No s’ha de mobilitzar ni intentar la recol·locació, perquè es pot provocar més dolor i •lesions als vasos i nervis per pinçament o per esquinçaments interns.

Observar si hi ha signes d’afectació vascular nerviosa (presència de pols, etc.).•

Traslladar la víctima a un centre sanitari.•

4.12. Els mètodes d’immobilització

Davant d’un accident, generalment no es disposa de mitjans o mètodes professionals per a la immobilització, motiu pel qual cal improvisar-los.

Aquests mètodes s’anomenen de fortuna i són els que fan servir materials de l’entorn, com ara mocadors, diaris, llistons, etc., tot aplicant tècniques bàsiques.

Exemple

La subluxació del cap radial o colze de mainadera, quan s’estira del braç un nen per evitar que caigui.

176



Com s’ha d’immobilitzar?

Si hi ha perill, apartar la víctima del lloc de l’accident.•

Fer una valoració primària per conèixer l’estat de la víctima, ja que a conseqüència •d’hemorràgies o pel dolor hi pot haver pèrdua de consciència.

Valoració secundària per veure quin tipus de lesió presenta.•

Comprovar la sensibilitat de la zona que s’ha d’immobilitzar. També és convenient •comprovar els polsos perifèrics, la coloració de la pell i la temperatura. Si la víctima porta les sabates posades, no se li han de treure perquè se li poden causar més lesions de les que presenta.

Davant la presència de símptomes greus com ara dificultat respiratòria, hemorràgies, •cremades, etc., caldrà atendre’ls prioritàriament abans d’immobilitzar.

Immobilitzar la zona afectada, tot subjectant-la amb les mans per evitar que cedeixi •amb l’ajuda de la mateixa víctima o d’un altre auxiliador.

Si hi ha ferides o altres lesions, cobrir-les prèviament amb apòsit estèril.•


Immobilitzar per sota i per sobre de l’articulació afectada.•

No fer embenats massa ajustats.•

Comprovar amb freqüència els polsos perifèrics de la zona immobilitzada.•

Fer servir una fèrula adequada a la grandària de la zona afectada.•

Mitjans improvisats o de fortuna:

Cabestrells• : s’utilitzen per a la immobilització del membre superior amb l’ajuda d’un mocador, tot fent servir el cos de la víctima com a suport de la immobilització.

Fèrules• : són elements rígids que serveixen com a suport de la immobilització. N’hi ha de diversos tipus:

Fixació d’un membre lesionat a un altre de sa (per exemple, la sindactília).•

Utilització d’un diari a manera de fèrula.•

Utilització de llistons.•

Com s’han d’usar les fèrules? Cal tenir en compte que, quan es col·loqui una fèrula, ha d’abastar l’articulació que estigui per sobre i per sota de la fractura. Quan s’emprin materials rígids per a la immobilització, caldrà enconxar-los amb tovalloles, cotó, etc. per evitar lesio-nar les articulacions. Així mateix, cal protegir les prominències òssies i les zones de pressió (axil·la, engonals, etc.).

Al mercat hi ha mitjans tècnics d’immobilització que són emprats pel personal sanitari qualificat. Els primers interventors no acostumen a utilitzar-los, però no és sobrer conèixer-los per si cal ajudar en un moment determinat. En destaquen els següents: fèrules rígides no deformables, fèrules rígides deformables, fèrules flexibles i de tracció.

4.12.1. La immobilització segons la zona afectada

En funció de la zona afectada, poden fer-se dos tipus d’immobilitzacions: mitjançant embe-nat i mitjançant embenat amb fèrula immobilitzada.

S’usen les benes per immobilitzar diferents parts del cos. Hi ha diversos tipus i mides d’em-benats, i se’n farà servir l’un o l’altre segons la part del cos que es vulgui embenar i la lesió que calgui tractar.

Idea clau

Hi ha dues tècniques per preparar un cabestrell: una per a les lesions de canell i braç, i l’altra per mantenir elevat el braç en cas d’hemorràgia o cremades.

177



Els embenats més freqüents són: embenat en espiral, embenat en espiga, embenat en vuit, embenat recurrent, embenat de turmell, velpeau, embenat triangular i embenat amb fèrula. Poden emprar-se diverses tècniques en funció de la zona que cal immobilitzar i de com es fractura:

Fractures de mà Es farà servir com a fèrula un rotlle de gasa o de diari a la cavitat palmar, perquè •la immobilització es faci de manera anatòmica.

Fractures de dits

S’usaran fèrules d’alumini encoixinades i, posteriorment, fixades amb un •embenat recurrent.Sindactília, que consisteix a fixar el dit lesionat sobre un altre de sa. Es fixarà per •sobre i per sota amb esparadrap i es deixarà lliure l’articulació dels dits.

Fractures de canell S’immobilitzarà mitjançant l’ús de fèrules rígides o pneumàtiques i es deixarà •lliure la zona distal dels dits per evitar la formació d’edemes.

Fractures d’avantbraç Primer s’encanyarà l’avantbraç amb l’ajut de fèrules rígides (llistons) i, •posteriorment, es col·locarà en un cabestrell.

Fractura d’húmer Si no es pot flexionar el colze, s’hi col·locarà una fèrula rígida amb el braç estirat.•

Fractura d’espatlla Es col·loca el braç en cabestrell i es reforça amb un embenat triangular al voltant •del cos.

Fractura/luxació de maluc

S’immobilitza, tal com estigui, el membre fracturat amb l’ajut de coixins, mantes, •etc.

Fractura de fèmur S’immobilitza amb fèrula rígida.•Immobilització, juntament amb l’altre fèmur no afectat, que servirà de fèrula.•

Fractura de genoll S’immobilitzarà la cama sencera des del maluc fins al turmell mitjançant una •fèrula llarga.

Fractura de cama S’immobilitza des del peu fins a la part superior de la cuixa.•

Fractura/luxació de turmell

S’immobilitza des del peu fins a sota del genoll, col·locant el peu a 90º.•

Glossari

SindactíliaUnió de dos dits entre si, l’un lesionat i l’altre sa, que fa les funcions d’una fèrula.

178



La situació de politraumatisme es caracteritza perquè la víctima pateix de manera simultà-nia un o diversos traumatismes que posen en greu perill la seva vida, perquè en qualsevol moment pot fallar un dels òrgans o dels sistemes vitals.

Acostuma a ser la causa més freqüent de mort en nens d’entre un i 15 anys als països oc-cidentals. Els politraumatismes més freqüents són els produïts pels accidents de trànsit o els ofegaments, entre d’altres.

5.1. Les lesions medul·lars

Fins que no hi hagi indicis que demostrin el contrari, es considerarà que totes les víctimes que han sofert un traumatisme pateixen una lesió medul·lar, per la qual cosa, des del primer moment, en prestar els primers auxilis, hauran de ser immobilitzades.

Les lesions medul·lars afecten la columna vertebral en tot el seu recorregut i poden o no afectar la medul·la espinal.

5.1.1. Les causes

Les causes més freqüents que poden produir una lesió medul·lar en els nens són:

Caiguda sobre els peus.•

Caiguda sobre els glutis.•

Impactes directes o indirectes sobre la columna (accidents de trànsit).•

Traumatismes per capbussada en llocs poc profunds.•

5.1.2. Els símptomes d’una lesió medul·lar

Els símptomes que indiquen l’existència d’una lesió medul·lar en un nen són:

Si la víctima està inconscient, sempre se sospitarà que hi ha una lesió medul·lar i es •tractarà la víctima com a tal.

Si la víctima està conscient: dolor al llarg de la columna vertebral, pèrdua de força •i sensibilitat, sensacions alterades al tronc i les extremitats, formigueig o parestèsies (poden indicar que hi ha un dany transitori a la medul·la, per la inflamació produïda pel cop).

A més a més, davant d’un traumatisme la víctima pot presentar: descens en el nivell •d’oxigenació, ventilació insuficient, hipovolèmia i hipotèrmia.

5 L’atenció als nens que presenten un politraumatisme

Las medidas preventivasen un accidente de tráfico

Glossari

HipotèrmiaDescens de la temperatura corporal per sota dels 35 ºC.

179



5.2. Els traumatismes cranioencefàlics

Els traumatismes cranioencefàlics (TCE) presenten lesions tant en les estructures cranials com intracranials i provoquen alteracions neurològiques com ara amnèsia postraumàtica, alteració del nivell de consciència, alteració de les pupil·les (en grandària, simetria, reactivi-tat), etc. Són més freqüents en els nens.

Aquest tipus de traumatismes poden tenir seqüeles permanents en l’àmbit físic i intel·lectual i arribar a causar, fins i tot, la mort. En el nen, si es tracten correctament, es pot tornar a tenir una funció cerebral normal o propera a la normalitat en la majoria dels casos.

Aquests són els diversos tipus de traumatismes que poden produir-se:

Fractures de crani (lineals sense enfonsament, amb enfonsament, compostes, de la •base del crani).

Commoció i contusions cranials.•

Hemorràgia intracranial.•

Lesions de cossos estranys que penetren al cap.•

Cuir cabellut.•

5.3. L’actuació davant del nen amb politraumatisme

L’actuació que cal seguir davant d’un nen que pateix un politraumatisme serà la següent:

Assistència ràpida.•

Valoració primària (nivell de consciència, respiració, pols). Es fa al lloc de l’accident, •deixant de ser una prioritat en aquest moment la mobilització de la víctima, tret de si es veu alterat el nivell de consciència, respiració o pols. En la valoració primària es farà un control cervical bimanual.

Si la víctima es troba en aturada cardiorespiratòria (ACR), no s’ha de perdre el temps, •cal mantenir el control cervical bimanual i procedir a fer la reanimació cardiopul-monar (RCP) amb obertura de la via aèria (triple maniobra), ja que de moment proporcionarà una immobilització adequada.

Avisar els serveis d’emergència (112) i donar-los informació clara del succés.•

Si no es té pràctica en tècniques d’immobilització, no s’ha de moure la víctima. La •col·locació del collar cervical es farà en el moment de la valoració secundària.

Procedir a fer una valoració secundària (ferides, fractures, etc.).•

Mantenir la víctima tapada en tot moment fins a l’arribada de l’equip mèdic (UCI •mòbil).

Controlar les constants vitals.•

Idea clau

La víctima pediàtrica és fàcil de mobilitzar i traslladar, tot i que això pugui provocar lesions greus, fet pel qual convé fer mobilitzacions en bloc, tot assegurant l’eix cap-coll, i traslladant la víctima mitjançant la utilització de les mesures d’immobilització i mobilització adequades.

Glossari

Commoció cerebralPèrdua breu de consciència, amb recuperació ràpida i total.

180



Els nens presenten una gran capacitat d’adaptació, amb una personalitat en contínua for-mació i una gran capacitat d’aprenentatge d’allò que viuen i veuen.

Cal no oblidar que es troben en ple desenvolupament, fet pel qual s’han d’enfrontar cada dia a diversos processos de superació.

Tenen una capacitat d’adaptació més gran i els resulta més fàcil fer front a noves situacions, entenen les que són difícils i veuen el perill.

Tot i així, però, no deixen de ser vulnerables i es consideren un grup d’alt risc davant situacions d’emergència o en cas d’accident, ja que els poden quedar seqüeles psicològiques que afectin el seu desen-volupament físic, mental i social.

L’impacte psicològic l’expressaran, en general, mitjançant alteracions en la conducta.

La resposta davant l’estrès és diferent en el nen que en l’adult, i dependrà de:

L’edat del nen.•

La capacitat de comprensió. •

Les vivències passades.•

L’entorn; si li proporciona protecció i seguretat o no.•

Generalment, en aquests casos les respostes són les esperades, de caràcter no patològic, i es resolen en un curt període de temps, sempre que siguin detectades i s’actuï a temps des de la família i per part dels professionals de la salut (psicòlegs), evitant d’aquesta manera l’aparició de seqüeles i el patiment del nen.

Els nens aprenen a respondre a l’estrès per allò que han observat i experimentat.

Algunes fonts d’estrès són:

El dolor.•

Les lesions.•

La malaltia.•

Els tractaments mèdics.•

El mateix estrès dels pares per motius de divorci o crisi econòmica.•

La mort o la pèrdua d’un ésser estimat.•

L’estrès

Fonts d’estrèsFactors que influeixen en les respostes

davant l’estrès

El dolor.•Les lesions.•La malaltia.•Els tractaments mèdics.•L’estrès dels pares.•La mort o la pèrdua d’un ésser estimat.•

L’edat del nen.•La capacitat de comprensió. •Les vivències passades.•L’entorn; si li proporciona protecció i seguretat o no.•

6 L’actuació davant del nen amb estrès

Els nens de menys de cinc anys presenten un major risc de tenir seqüeles psicològiques.

Sabíeu que...

Idea clau

Si els símptomes duren més de tres mesos o s’accentuen, i ja s’havia actuat prèviament, caldrà consultar un professional.

181



6.1. Les manifestacions d’estrès en el nen

Les manifestacions en les situacions d’estrès poden variar en funció del nen, però les més freqüents són:

Algunes manifestacions fisiològiques són:

Cefalea.•

Molèsties estomacals.•

Alteracions del son (malsons).•

Miccions nocturnes noves o recurrents.•

Disminució de la gana, canvis d’hàbits alimentaris.•

Algunes manifestacions emocionals són:

Ansietat.•

Preocupacions.•

Incapacitat per relaxar-se.•

Pors noves o recurrents (a la foscor, a quedar-se sol, etc.).•

El nen s’aferra a l’adult i és incapaç de perdre’l de vista.•

Ràbia, plor, ploriqueig.•

Incapacitat de controlar les emocions.•

Comportament agressiu o tossut.•

Regressió a etapes anteriors.•

Manca de motivació per participar en activitats familiars o de l’escola.•

Les manifestacions en les situacions d’estrès

Manifestacions fisiològiques

Cefalea.•Molèsties estomacals.•Alteracions del son (malsons).•Miccions nocturnes noves o recurrents.•Disminució de la gana, canvis d’hàbits alimentaris.•

Manifestacions emocionals

Ansietat.•Preocupacions.•Incapacitat per relaxar-se.•Pors noves o recurrents (a la foscor, a quedar-se sol, etc.).•El nen s’aferra a l’adult i és incapaç de perdre’l de vista.•Ràbia, plor, ploriqueig.•Incapacitat de controlar les emocions.•Comportament agressiu o tossut.•Regressió a etapes anteriors.•Manca de motivació per participar en activitats familiars o de l’escola.•

En Sergi recomanarà als pares de l’Alexandra que intentin reduir l’estrès creant un ambient familiar segur.

Glossari

AnsietatEstat d’angoixa.

CefaleaMal de cap.

MiccióExpulsió de fluids.

182



6.2. L’actuació davant l’estrès en el nen

La intervenció per tractar l’estrès del nen també englobarà els altres membres de la família.

Aquestes són algunes de les recomanacions que els pares han de seguir:

Aconseguir un ambient a la llar segur, ferm i familiar.•

Fer una selecció dels programes de televisió que puguin desencade-•nar estrès.

Passar estones tranquils i relaxats amb el nen.•

Animar el nen a fer preguntes, sense obligar-lo a fer-ho.•

Fomentar l’expressió de sentiments (pors, preocupacions i inquie-•tuds).

Escoltar el nen sense criticar-lo.•

Fomentar la seva autoestima, involucrant-lo en situacions en les quals •pugui tenir èxit.

Fer servir reforços positius, mai el càstig.•

Fer-lo sentir que controla la seva vida i oferir-li opcions per triar.•

Animar-lo a fer alguna activitat física.•

Reconèixer les situacions i els esdeveniments que poden provocar •estrès en el nen.

Reconèixer les manifestacions de l’estrès.•

Evitar dir-li que s’oblidi de les seves preocupacions, que no plori o que no expressi les •seves emocions.

Si els símptomes persisteixen o es produeixen canvis, buscar ajuda professional.•

Les teràpies que s’aplicaran al nen en funció de l’etapa en la qual es trobi són:

Fins als dos anys: psicoteràpia amb la mare o el pare.•

De tres a cinc anys: psicoteràpia a través del joc, modelat o simbòlic.•

De cinc a vuit anys: psicoteràpia mitjançant dibuixos, verbalització i jocs de rol.•

Més de 12 anys: mitjançant el diàleg.•

És important actuar ràpidament si un nen presenta estrès

183



Resum

Els nens són molt vulnerables

El nen, al llarg de les distintes etapes, anirà fent tot un seguit de canvis anatòmics i fisiològics que cal tenir en compte a l’hora de proporcionar els primers auxilis, ja que no és el mateix tenir cura d’un nadó que d’un nen de vuit anys.

En l’etapa de la infància es produeixen amb més freqüència aturades respiratòries ocasionades per hipòxia cerebral, aspiracions broncopulmonars, in-feccions, malformacions severes, hemorràgies o altres malalties, la qual cosa té com a conseqüència una aturada cardiorespiratòria (ACR).

L’aturada cardíaca en el nen té conseqüències greus, ja que la majoria dels supervivents presentaran lesions neurològiques severes. Per això, en les maniobres de reanimació s’insisteix moltíssim en la prevenció, do-nant suport a l’ús de l’oxigenació i la ventilació.

El nen, atès el seu estat d’immaduresa i de creixement continu, pot presentar diverses patologies d’origen respiratori, digestives, etc. Entre aquestes patologies, per la freqüència i per la preocupació que generen en els pares, en destaquen dues: la febre i la mort sobtada del lactant .

Els primers auxilis són les cures immediates que es prestaran al nen accidentat o malalt abans de ser atès per personal qualificat.

Les situacions que necessitaran una atenció urgent són:

La pèrdua de consciència.•

La PCR, o aturada respiratòria.•

Les ferides i les hemorràgies. •

Els politraumatismes.•

L’obstrucció per cossos estranys.•

Les intoxicacions i els enverinaments.•

Les cremades. •

Les fractures, els esquinços i les luxacions.•

Les picades i les mossegades.•

Els nens presenten una gran capacitat d’adaptació, amb una personalitat en contínua formació i gran capacitat d’aprenentatge d’allò que viuen i veuen. No s’ha d’oblidar que es troben en un continu desen-volupament, per la qual cosa s’han d’enfrontar cada dia a diferents processos de superació. L’impacte psicològic que patiran serà expressat, generalment, mitjançant alteracions en la conducta.

184



Avaluació

Tu pots ajudar a millorar la situació

de l’Alexandra.

Ha arribat el moment de posar-se en el lloc d’en Sergi. Imagina’t que, com ell, et trobes en una si-tua ció semblant.

Fes un comentari intentant respondre les qüestions següents:

En què consisteixen els primers auxilis que hauries de prestar a l’Alexandra?•

Quines recomanacions li donaries a la mare per gestionar l’estrès que té l’Alexandra?•

185



Objetivo: convertir el hogar en el lugar más seguro

Documentació

Traumatismos leves, intoxicaciones, quemaduras y ahogamientos son las principales consecuencias de los accidentes domésticos

Enchufes, repisas de la terraza, mesas de cristal, bote-llas de detergentes, fármacos o un sencillo dedal convierten al hogar en el espacio en el que, según datos ministeriales, se producen la gran mayoría de accidentes infantiles. Son causas ajenas a la voluntad y con gran componente fortuito, y aunque la tenden-cia marca un continuo descenso, sobre todo en accidentes con consecuencias graves, las cifras no son alentadoras.

Según los últimos datos del Ministerio de Sanidad y Consumo, el pasado año se produjeron en total 2.016.555 accidentes que requirieron tratamiento clí-nico, y fallecieron 2.000 personas como consecuencia de los mismos.

Los principales protagonistas de los accidentes en el hogar son, lógicamente, quienes más tiempo pasan en casa: niños y mujeres.

Cifras alarmantes

Ante un accidente infantil en el hogar, la primera medida es mantener la calma y comprobar el daño real del niño.

El número total de casos se incrementaría si se conta-bilizaran los que tan sólo requieren primeros auxilios en el propio hogar. No obstante, entre los que sí pre-cisaron atención médica, la gravedad no es nada desdeñable: casi el 50% de los accidentes provocaron secuelas para el siniestrado y las víctimas precisaron una media de 8 días de hospitalización para sanar.

El azar (50%), los descuidos o la distracción (19%), la imprudencia o temeridad (17%) y la intervención de una segunda persona (5%) son las principales causas del siniestro.

Cuando el accidente sucede al utilizar un utensilio o producto de uso doméstico, algunas víctimas culpan a la construcción o diseño del producto (3%), pero muy pocas a la falta de información proporcionada por el fabricante (0,1%), y un 0,4% de ellas incluso reconoce no haber seguido las instrucciones de uso.

En cuanto a las lesiones más habituales, los traumatis-mos leves (golpes, caídas, cortes...) representan más del 90% del total; las intoxicaciones suman entre el 2% y el 4% de las consultas urgentes en hospitales y ocurren fundamentalmente en los niños de entre

1 año y 5 años; las quemaduras no llegan al 2%, pero la mayoría ocurren en niños de menos de 4 años y generan muchos ingresos y secuelas, y el ahoga-miento, aunque constituye una causa poco frecuente de consulta (menos del 1%), provoca una elevada mortalidad.

Cómo actuar ante accidentes domésticos infantiles

Mantenga la calma, se ordenan mejor las ideas •y se actúa mejor.

Llame al 112. Los profesionales que le atende-•rán saben cómo hay que proceder en estos casos, y si fuera necesario le enviarán una ambulancia o un médico e incluso le indicarán qué hacer hasta que lleguen a su casa.

Coloque al niño en posición cómoda; mantén-•galo abrigado.

Siempre deberá dar prioridad a lesiones que •pongan en peligro la vida: hemorragias, enve-nenamiento (aunque sea la mera sospecha)... Y en caso de ausencia de pulso y/o respiración y conmoción o shock, puede aplicar la respira-ción boca a boca o masaje cardíaco, pero sólo si sabe hacerlo.

No le levante a menos que sea estrictamente •necesario o si sospecha de alguna fractura.

No le ponga alcohol en ninguna parte del •cuerpo.

Controle la hemorragia, si la hay. Una hemorra-•gia se considera copiosa, es decir, grave, cuando dura más que de 4 a 10 minutos y empapa, aun-

Muchos accidentes domésticos acaban con el ingreso del niño en el hospital

186



que sea lentamente, un paño limpio colocado encima de la herida y presionándola ligeramente. Si la hemorragia es en una extremidad, elévela. No use torniquetes, pueden resultar contrapro-ducentes si no se hacen correctamente.

No le ofrezca líquidos. •

Cuidado con las lesiones oculares. No com-•prima el ojo ni le ponga gasas encima. Si han entrado en el ojo accidentalmente productos de limpieza, lávelo con agua tibia abundante y acuda al médico. No intente solventarlo por su cuenta.

No haga más de lo que sea necesario hasta que •llegue la ayuda profesional.

Ambas son las estancias más peligrosas del hogar, si se atiende a los partes de incidencias. Evitarlos se consigue adoptando medidas sencillas que han de convertirse en hábito.

En la cocina

No deje nunca a los niños solos si está coci-•nando o utilizando el horno.

Guarde todos los productos de limpieza en un •cajón alto, nunca debajo de la fregadera.

Si es posible, dote a los fuegos de un sistema de •bloqueo, y no juegue nunca con los interrupto-res o llaves del gas.

Oculte cuchillos, tijeras y cerillas. •

Cierre la puerta de la terraza y no guarde en •ella, a la vista, nada que pudiera parecer atrac-tivo (cubos de la playa, juguetes...).

Coloque bloqueadores de puertas (se encuen-•tran en el mercado por un precio aproximado de 10 euros 5 pares).

Hornos, lavadoras, secadoras y planchas deben •estar fuera de su alcance o con cierre de seguri-dad.

Cuidado con la plancha, aunque esté apagada. •

En el baño

Seque siempre el suelo mojado y acostúmbre-•les a calzarse nada más abandonar la bañera.

Controle la temperatura del agua. •

Si tiene algún electrodoméstico en el baño, •desenchúfelo y aléjelo de su alcance.

Guarde las maquinillas y las cuchillas después •de su uso.

Si está ahí el botiquín —aunque lo adecuado •es no tenerlo en esta estancia—, ciérrelo con candado, y evite convertirlo en un lugar secreto que despierte la curiosidad de los más peque-ños.

Cierre la llave del agua del bidé, puede no resul-•tar peligroso pero, sin duda, es un atractivo lugar de juego.

Medidas generales

Son muchos los rincones y objetos que pueden lle-var al niño a sufrir un percance, por lo que debemos tomar ciertas precauciones. No se trata de coaccio-nar o sobreproteger al niño e inhibir sus necesidades de exploración del medio, sino de buscar tranqui-lidad.

Es básico:

Asegurarse de que disponer de un interruptor •diferencial (ICP). Se trata de un mecanismo de protección de circuitos, que detecta una des-viación del voltaje y corta la corriente. Su instalación es obligatoria en viviendas de nueva construcción (viene de obra), pero si se carece de ICP conviene contactar con la compañía eléctrica para solicitar su colocación (cuesta unos 100 euros pero puede ahorrar muchos disgustos y dinero).

Instale siempre enchufes con toma de tierra, y •tape el interruptor con unas placas de plástico. (un paquete de 10 unidades no supera los 10 euros).

Guarde fuera del alcance de los niños tijeras, •agujas y cajas de costura.

Esconda la caja de herramientas y no olvide •guardar las pilas.

Hay que guardar los medicamentos fuera del alcance de los niños


187


Coloque topes en las puertas de las salas princi-•pales para evitar que se cierren.

No muestre dónde guarda medicamentos o •productos tóxicos y recipientes de productos peligrosos, aunque estén vacíos. Deben depo-sitarse en lugares inaccesibles para los niños.

Una mesita de cristal en lugares de paso o de •recreo puede convertirse en un objeto peligroso.

Si posee armas, guárdelas bajo llave y nunca •juegue con ellas.

Las bolsas de plástico pueden ser peligrosas •(algunos niños pequeños meten la cabeza y pueden ahogarse).

Si hay escaleras en la vivienda, instale barras de •protección.

Si tiene piscina, coloque una malla siempre que •no haya un adulto acompañando a los niños.

Proteja los accesos a escaleras con puertas de •seguridad.

Es importante que los juguetes sean adecua-•dos a su edad, evitará riesgos innecesarios.

No coloque sillas cerca de ventanas o bal-•cones.

Font: http://revista.consumer.es/web/es/20021101/miscelanea1/53604.php


188




http://www .cnice .mec .es/padres/orientacion_familiar/prevenir_accidentes_infantilesPrevenció d’accidents infantils.

http://www .guiainfantil .com/libros/cuentos/peligro .htmContes infantils sobre el perill.

http://www .pediatraldia .cl/primerosauxilios .htmPàgina molt completa sobre els primers auxilis en pediatria.

Biblioteca

Pérez Salvador, P. i J. A. Campuzano Fernández-•Colina. Manual de técnicos en transporte sanitario. Madrid: Arán, 2006.Manual bàsic on s’expliquen les funcions dels tèc-nics en transports sanitaris.

Videoteca

La meva noia• . Direcció: Howard Zieff. EUA, 1991.Hi apareix una escena en què es produeix una reac-ció anafilàctica provocada per picades d’abelles.

189


Accident

Succés inesperat que interromp una activitat i causa un dany.

Accident vascular cerebral (ACVA)

Malaltia d’origen vascular que afecta les artèries del cervell del malalt i li provoca trastorns a nivell neurològic, com ara l’afectació de la parla, paràlisi de la meitat del cos, etc.

Alteracions metabòliques

Alteracions que afecten els canvis químics i bio-lògics que es produeixen a les cèl·lules.

Ansietat

Estat d’angoixa.

Antihistamínic

Medicament que contraresta o frena els efectes de les reaccions al·lèrgiques, com ara les picors produïdes per erupcions cutànies; també s’usa per als casos d’ulls plorosos.

Àrea de base

Zona destinada a l’aparcament d’ambulàncies en espera.

Asfíxia

Dificultat per poder respirar.

Asistòlia

Aturada cardíaca produïda per una fallada del cor, que és incapaç d’impulsar la sang als tei-xits.

Aturada cardíaca (AC)

Situació en què el batec del cor s’atura i va seguit d’una aturada respiratòria i d’anòxia cerebral.

Aturada cardiorespiratòria (ACR)

Cessament espontani, no esperat i brusc de la circulació i de la respiració, que pot ser reversible de manera potencial si se segueix la cadena de supervivència.

Aturada respiratòria (AR)

Cessament de la respiració espontània. Durant un període curt de temps hi ha batec cardíac.

Cadena de la vida en primers auxilis

Quatre baules que garanteixin la supervivència de la víctima. La primera baula és la seguretat de l’escenari; la segona és l’activació del sistema d’emergències mèdiques (SEM); la tercera seria la realització de maniobres de primers auxilis, i l’úl-tima baula és l’evacuació cap a un hospital de referència.

Catàstrofe

Situació que provoca de manera tràgica i despro-porcionada una alteració entre els recursos i les necessitats.

Cefalea

Mal de cap.

Cianosi

Coloració blavenca de la pell i les mucoses per l’absència d’oxigen a la sang.

Cleda

Lloc on es porten els ferits.

Clorhexidina

Antisèptic que s’usa sobre la pell o altres teixits per eliminar o inhibir els microorganismes.

Commoció cerebral

Pèrdua breu de consciència, amb recuperació ràpida i total.

Crepitació

Soroll produït pel xoc de superfícies articulars.

Cures postreanimació

Cures dirigides a prevenir o minimitzar les altera-cions que poden produir-se després d’una ACR, com ara una hemorràgia digestiva, l’aparició de múltiples coàguls per l’organisme, etc.

Glossari general

190


Desfibril·lació cardíaca

Aplicació de corrent elèctric damunt del tòrax de la víctima cap al cor perquè pugui bombejar la sang d’una manera organitzada i eficaç.

Desfibril·lador

Dispositiu automàtic que detecta i analitza el ritme cardíac. Quan el ritme és anormal o poten-cialment mortal, allibera una descàrrega elèctrica per intentar que el ritme cardíac sigui normal o efectiu.

Emergència sanitària

Patologia d’aparició brusca en què hi ha un com-promís seriós per la vida, l’evolució de la qual desembocaria en la mort en un temps inferior a una hora aproximadament, o que presenta risc de seqüeles irreversibles.

Emfisema subcutani

Ferida que es produeix a la cavitat toràcica que provoca una sortida d’aire a través seu, la qual cosa origina un bombolleig de sang a la zona de la ferida.

Entonació

Manera de modular el llenguatge oral. Per exem-ple, davant de frases interrogatives exclamatives, etc., se sap el que es vol transmetre: una pre-gunta, una afirmació, etc.

Epistaxi

Hemorràgia nasal.

Escaldada

Cremada produïda per líquids calents.

Esquinç

Separació momentània de les superfícies articu-lars que produeix una distensió o un trencament dels lligaments.

Febre botonosa mediterrània

Malaltia infecciosa produïda per la Rikettsia cono-rii, transmesa per la paparra del gos. Cursa amb febre, erupció cutània característica i escara neu-ròtica en la mossegada.

Fibrilació ventricular (FV)

Ritme cardíac caòtic que produeix la incapacitat perquè el cor impulsi la sang.

Gingivorragia

Hemorràgia de les genives.

Glucèmia

Grau de concentració de glucosa a la sang.

Hematèmesi

Vòmit amb sang, d’origen digestiu.

Hematoma

Acumulació de sang ocasionada pel trencament dels vasos sanguinis com a conseqüència d’una lesió (cop, contusió, etc.).

Hemoptisi

Expulsió de sang fresca a través de la tos d’origen respiratori.

Hiperglucèmia

Augment de sucre a la sang.

Hipersalivació

Sortida abundant d’escuma per la boca.

Hipervigilància

Estat amb un alt nivell d’alerta.

Hipotèrmia

Descens de la temperatura corporal per sota dels 35 ºC.

Hipotonia

Disminució del to muscular. També anomenada flacciditat muscular.

Hipòxia cerebral

Manca de subministrament d’oxigen al cervell. Pot produir-se per múltiples causes (per exem-ple, per esgotament).

In situ

Al mateix lloc on es produeix el succés.

Inspecció

Realització d’un examen corporal de manera visual per al qual no es fa servir cap aparell.

Intel·ligència emocional

Habilitat per comprendre, controlar o manejar les emocions.

Lligaments

Fibres fortes i flexibles que sostenen els ossos.

Luxació

Separació o dislocació permanent de les superfí-

191


cies articulars que pot produir distensió o trenca-ment d’algun lligament.

Malaltia de Lyme

Malaltia produïda per la bactèria Borrelia burg-dorferi de la paparra del cérvol o de la rata, que produeix una reacció inflamatòria aguda acom-panyada de quadre de grip.

Massa encefàlica

Conjunt d’òrgans que conformen el sistema ner-viós central (cervell, cerebel i tronc encefàlic).

Melena

Matèria fecal amb sang digerida de color negre, brillant i pastosa, d’olor característica i desagra-dable. Indica l’existència d’una hemorràgia diges-tiva alta (esòfag, estómac). Convé diferenciar-la de les matèries fecals fosques pròpies dels tracta-ments amb ferro.

Mesures d’asèpsia

Mesures d’higiene dirigides a prevenir la conta-minació per microorganismes aliens a la zona.

Mètodes barrera

Objectes que es faran servir per prevenir el possi-ble contagi de malalties com ara la meningitis, la tuberculosi i altres malalties respiratòries. L’hepa-titis i la sida només es transmeten amb presència de sang. Per això, es fan servir guants, mascareta, etc.

Micció

Expulsió de fluids.

Miocardi

Múscul del cor.

Mort sobtada

Mort inesperada d’un lactant aparentment sa. Se n’exclou el període neonatal (els primers 28 dies de vida).

Otorràgia

Hemorràgia de l’oïda.

Palpació

Examen del cos que es fa amb les mans, a través de la qual es detecten zones doloroses, entre altres.

Parestèsia

Percepció sensitiva de formigueig o entumiment que pot produir-se a qualsevol part del cos.

Perill

Capacitat intrínseca d’alguna cosa de produir un dany.

Pleura

Membrana serosa que envolta els pulmons.

PMA

Hospital de campanya que es fa, de manera pro-visional, en una zona en què s’ha produït una catàstrofe.

Priapisme

Erecció continuada del penis que provoca un dolor intens i sense estimulació sexual. Acostuma a donar-se en víctimes amb politraumatisme.

Psicoteràpia

Tractament de les malalties mentals mitjançant tècniques com ara la hipnosi, la suggestió, etc.

RCP (Reanimació cardiopulmonar)

Seguit de pautes i maniobres estandarditzades i de desenvolupament seqüencial, la finalitat de les quals és substituir i restablir la respiració i la circulació espontànies per aportar oxigen al cer-vell fins que arribin els mitjans avançats.

Rectorràgia

Expulsió de sang vermella a través de l’anus. Pot anar acompanyada de matèries fecals. Indica que l’hemorràgia prové de la part baixa de l’aparell digestiu (per exemple, hemorroide).

Reflexos tendinosos profunds

Reflexos dels tendons, que davant la percussió amb un objecte sobre ells produeixen una con-tracció del múscul.

Regió intraescapular

Regió que es troba entre les dues escàpules o omòplats del nen.

Rescatador

Persona que actua davant un accident.

Sibilacions

Sons respiratoris de tipus musical semblants a un xiulet associats a una dificultat respiratòria.

Signes vitals

Signes físics que poden observar-se i mesurar i que serveixen per vigilar la situació de la persona. Són la respiració, el pols, la tensió arterial i la tem-peratura corporal.

192


Sindactília

Unió de dos dits entre si, l’un lesionat i l’altre sa, que fa les funcions d’una fèrula.

Sistema osteoarticular

Sistema que comprèn els ossos i les articulacions. Forma la carcassa i serveix de suport a l’orga-nisme.

Suport vital

Actuacions per protegir, activar el sistema d’emer-gències i posar en pràctica mesures inicials en una situació d’emergència, com ara les manio-bres d’RCP bàsica i avançada.

Tecnicisme

Llenguatge propi d’un ofici, art, etc.

Termolàbil

Dit de la substància que es veu alterada per l’ac-ció de la temperatura.

Testimoni vital

Declaració per escrit que la persona fa en ple ús de les seves facultats mentals, en què decideix sobre la seva vida i la seva mort.

Timbre

So que identifica la veu.

Tiratge

Enfonsament de la pell cap endins, la qual cosa indica que hi ha una dificultat respiratòria.

Torniquet

Maniobra encaminada a pal·liar una hemorràgia aguda.

Tractament OVACE

Obstrucció de la vía aèria per un cas estrany.

Traumatisme

Dany físic al cos com a conseqüència d’un cop.

Tubs endotraqueals

Tubs de diferents mides que es col·loquen a la tràquea per mantenir la via aèria oberta i poder ventilar la víctima.

Urgència mèdica

Tota condició que en opinió del pacient, la famí-lia o de qui assumeix la responsabilitat de la demanda, requereix una atenció immediata.

Urgència sanitària

Problema o patologia l’evolució de la qual és lenta i no necessàriament mortal, però en la qual la víctima no ha de passar més de sis hores sense que sigui atesa.

193


Notes

194


195


196



Coordinació de realització: Silvia P. López Hernández

Maquetació: Víctor Igual, S.L.

Disseny de coberta, il·lustracions i gràfics: Pescados Producciones, S.L.

Fotografies: Archivo Santillana i Jupiter Images (Ablestock.com)

D’aquesta edició: © 2008 Santillana Educación, S.L. Torrelaguna, 60 – 28043 Madrid [email protected]

Queda prohibida, llevat d’excepció prevista a la llei, qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra sense tenir l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (articles 270 i següents del Codi Penal).

primers auxilis cat unitats baja

Documents