Obres Guanyadores del Concurs de relats curts

20è aniversari de Femarec

Primer Premi:

Ítaca. Llavors, ja no el tornaré a veure?

Iolanda Cava

Obres Guanyadores del Concurs de relats curts

20è aniversari de Femarec

- “Mama, llavors ja no el tornaré a veure?”

El destí te aquestes casualitats macabres, per Tots Sants se’l va emportar i amb ell el seu

patiment i aquell dolor insuportable, però també les seves ganes de viure, el seu somriure, el

seu tarannà de poble tan arrelat al camp i a la vinya, el seu esperit sempre complaent , sempre

servicial...

- “No, rei... no el veuràs com abans, quan algú es mor el seu cos s’atura, com si estigués

dormint, però ja no es torna a despertar”.

Setmanes abans la noticia va caure com una llosa sobre els nostres caps: “Hi ha metàstasi , no

hi ha operació possible, podem provar la quimio per alentir el procés, un més o dos fins que el

cor resisteixi, si... el pulmó fa patir molt, heu d’estar preparats perquè no serà fàcil”.

Després, un devenir d’anades i tornades a l’hospital, torns de guàrdies per dormir allà i

trucades intempestives a mitja nit, la última vegada que anàvem en ambulància a l’hospital em

deia: “Saps, crec que ja no tornaré a casa meva”. Li vaig acariciar el cap suaument, jo també

estava segura que no tornaria.

Fou un instant lúcid, d’una evidència esfereïdora. Un punt d’inflexió en què la nostra vida , tal i

com la coneixíem, s’acabava i en començava una de nova, sense ell.

- “No, mama, no vull que es dormi per sempre.”.

No es fàcil explicar a un nen de cinc anys que el seu avi s’està morint i més quan encara els

adults no hem acabat de pair la noticia d’un comiat imminent, emocionalment duríssim per a

tots. Un nen, encara que sigui petit, necessita respostes a les absències, a la tristor, a les

llàgrimes ofegades: “ Què els passa als meus pares?”.

- “Es normal que estiguis trist i que ploris, els pares també ho estan, però ara ja no necessitarà

màquines per respirar, ni el punxaran, ni li farà mal. Tu sempre que vulguis el podràs recordar

amb el pensament i amb el cor”.

Aquell dia semblava un petit cirurgià vestit amb aquella bateta verda que li arribava fins als

turmells, el barret de plàstic i la mascareta. Tothom, a la planta de terminals, se’l mirava amb un

esbós de somriure amagant-se per un moment de l’ombra de la negra dalla de la mort.

A l’Hospital del Mar tenen prohibit deixar entrar nens amb edats inferiors als dotze anys, però

aquell dia va sortir corrents passadís amunt i quan la infermera li va preguntar on anava va dir: “

Vaig a veure el meu iaio”.

Va tenir amb la infermera una conversa divertida i animada, i als dos minuts ja la tenia a la

butxaca. “Ara marxeu, que ja el cuido jo, vaig vestit de metge!”. Els varem deixar sols.

Obres Guanyadores del Concurs de relats curts

20è aniversari de Femarec

L’avi, malgrat la sedació i la debilitat, era conscient del què passava, i el nen se’l mirava com

qui mira un ocell ferit. Va decidir no parlar, només agafar-li la mà i posar-la sobre el seu petit

cap i així van romandre, en aquella dolça intimitat, una bona estona. Fou la última vegada que

van estar junts.

- “Però jo vull veure’l, mama cóm puc fer per tornar-lo a veure?”.

Al llibre de condolences varem escriure una frase senzilla: “Ja has arribat a Itaca i nosaltres et

trobarem tant a faltar...” Res millor no podia resumir la fi del viatge, que en el seu cas va ser

curt però ple de vivències, algunes especialment dures, i curull d’estima.

Tot i l’amargura del comiat, l’adéu fou especialment bonic: van arribar desenes de rams de

roses a qual més bell, es van recitar fragments de Martí i Pol i vam escoltar cançons d’en Llach

: “ Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar...”

- “Saps rei, si vols podem buscar un lloc ben bonic per guardar els records del iaio. Quan es va

morir la meva iaia vaig guardar els meus records dintre de la meva nina de roba, la que ella em

va fer i que tinc a sobre de la tauleta de nit. On t’agradaria guardar els teus?”

- “ A les estrelles, així quan sigui astronauta , podré anar amb el meu coet a veure’l ”.

Va escollir l’estrella més lluent de la nit, una de gran que... en realitat no és una estrella sinó el

planeta Venus, situat al costat de la Lluna, que es veu de matinada quan anem de camí cap a

l’escola.

Cada matí enlaira el cap buscant “el lucero del alba”, en un afany de continuïtat, perquè

l’esperit d’una persona roman viu sempre i quan hi hagi algú que la recordi amb l’alegria de

tenir l’enorme sort d’haver-la conegut.

Obres Guanyadores del Concurs de relats curts

20è aniversari de Femarec

Segon Premi:

Quan el cel es va tornar vermell

Manuel Valdivieso

Obres Guanyadores del Concurs de relats curts

20è aniversari de Femarec

Tercer Premi:

En aquest mateix moment

Anna Vera