1

El compromís docent amb els infants

Enric Prats

La incorporació dels drets dels infants en la tasca quotidiana de les escoles exigeix

un tractament sistemàtic i organitzat que depèn, en bona mesura, del compromís

ètic del professorat per dur-la a terme. Aquesta condició es troba estretament

relacionada amb tres factors que contextualitzen la reflexió que exposaré a

continuació: el model de persona que volem educar, la convicció que l’ètica és

susceptible de ser educada (com també la moral) i la seguretat que la tasca docent

no és qualsevol cosa.

Àmbits d’acció i principis ètics

El compromís ètic del professorat suposa una presa de consciència i una capacitat

adequada de resposta davant de cinc aspectes de l’activitat docent:

• En relació amb el saber i la cultura, amb la necessitat de servir d’enllaç

entre el saber acumulat i les generacions joves.

• En relació amb la societat, derivat de la confiança que hi ha dipositat en

l’activitat docent i educativa.

• En relació amb la institució o centre educatiu, per donar coherència a les

accions que es duguin a terme.

• En relació amb la resta de col·legues, en termes de lleialtat i compromís

col·laboratiu.

• En relació amb l’educand, amb els infants i joves, en clau de respecte i

confiança en les seves capacitats, però també com a persones singulars.

Aquest compromís es concreta en un seguit d’actituds i de conductes que giren al

voltant dels principis que cadascú assumeix com a guies rectores de la seva acció.

Se m’acut apuntar-ne els sis següents, ampliables i susceptibles de detallar ad

infinitum: imparcialitat, responsabilitat, modèstia, veracitat, autenticitat,

simplicitat. Siguin aquests, o qualssevol altres del mateix calibre, convé assegurar-

ne sempre la coherència amb els àmbits descrits més amunt, de manera que

mantinguem el mateix criteri amb el saber, la societat, etc., però també que

tinguem l’habilitat de proporcionar cohesió o consistència a les nostres decisions,

com una mostra del respecte a l’infant.

2

La formació del docent en el compromís ètic

És prou conegut que la preparació del professorat es resisteix a trobar mai un punt

final i que sempre ens estem formant. Mai s’acaba d’estar format del tot potser en

cap professió, però ben segur que no en l’activitat docent i educativa. De tota

manera, els mecanismes de què disposem en la formació del professorat, en la fase

prèvia a la incorporació professional i també durant el seu exercici, sempre van

acompanyats d’un marge que queda delimitat per la voluntat positiva d’aprendre

més i de millorar la tasca docent.

En el cas concret que ens ocupa, la formació inicial del professorat de primària,

ampliada a quatre anys d’estudis universitaris des de l’aplicació del procés de

Bolonya, no contempla de manera directa cap competència directament

relacionada amb el coneixement, desenvolupament i seguiment dels drets dels

infants. Aquesta situació es reprodueix també a la formació inicial del professorat

de secundària que, també amb els canvis recents, ara ha obtingut el rang de màster

universitari, que l’estudiant pot cursar després d’haver rebut la formació de quatre

anys en la carrera corresponent (història, biologia, etc.).

La pràctica inexistència dels drets dels infants en els programes oficials de

formació inicial no obsta que hi pugui haver alguna assignatura on el professorat

universitari que la imparteix tingui la sensibilitat per treballar aquest tema. Solen

ser actuacions aïllades, sense una correspondència clara amb la definició del títol

universitari corresponent, excessivament centrats en la transmissió de

coneixements i menys ocupats amb el context de valors on s’hauria d’encabir

aquesta transmissió.

La situació pot millorar lleugerament amb la formació permanent, la que es du a

terme durant l’exercici de la professió. En el cas de Catalunya, existeix una oferta

molt dispersa, entre la que proposa directament el Departament d’Ensenyament,

centrada en els seus temes d’interès i dirigida majoritàriament al professorat de

les escoles públiques, i la que proposen les entitats i organismes reconeguts pel

Departament d’Ensenyament, com ara les universitats, els moviments de renovació

pedagògica, els col·legis professionals, etc. En el cas dels drets dels infants, però, el

pes de la formació permanent del professorat depèn de la iniciativa de les ONG,

3

que tenen més disposició a oferir cursos i materials vinculats als seus objectius

fundacionals.

Causes i raons

De tota manera, l’oferta de formació en drets dels infants es troba atomitzada i

mancada d’un reconeixement adequat a causa de dues raons principals, que no

exclouen altres possibles motivacions.

En primer lloc, el model dominant d’escola, i d’educació, no afavoreix gens que

determinades qüestions passin a ocupar un lloc central en l’oferta educativa.

L’escola està més preocupada per retre comptes en clau d’excel·lència acadèmica,

en les àrees o matèries considerades instrumentals, que no pas a desenvolupar

determinades capacitats o competències que tenen un tractament marginal,

residual o de tercer nivell. Les responsabilitats són plenament compartides entre

famílies, professorat, administració i, per suposat, les universitats.

En segon terme, en relació directa amb les universitats, el fet que els drets dels

infants no formin part de la formació inicial del professorat de primària i de

secundària respon a la manca d’interès del professorat universitari. L’elaboració

de les titulacions esmentades, les de grau de quatre anys per als de primària i les

de màster d’un any per als de secundària, ha estat responsabilitat directa de les

universitats, que havien de desenvolupar unes directrius molt generals dictades

pel Ministeri d’Educació espanyol i que deixaven un marge força ampli per exercir

l’autonomia universitària. En aquest sentit, cada universitat nomenava comissions

específiques per elaborar la proposta de titulació, formada íntegrament per

professorat de les facultats corresponents. Això significa que el grau d’intervenció

del professorat en la preparació de les titulacions noves ha estat força important,

amb la possibilitat de poder seleccionar els temes que els interessaven.

Precisament, l’interès professional i docent del professorat universitari explica la

manca de determinats temes en els plans docents. Un interès directament

proporcional als processos d’avaluació a què es troba sotmès el professorat des de

la posada en marxa de les titulacions noves. Amb el nou marc reglamentari a les

universitats, el professorat és acreditat i avaluat principalment per la seva

dedicació investigadora, i en menor mesura per l’activitat docent. Els mèrits

principals es mesuren pel nombre de publicacions acadèmiques i per la suposada

4

qualitat de les revistes en què s’ha publicat. Unes publicacions que, dit de passada,

solen tenir una repercussió acadèmica minsa, ja que sovint no repercuteix

directament en la mateixa docència, i un impacte social pràcticament nul. A més,

com que els temes relacionats amb els drets dels infants no formen part de

l’agenda investigadora dels grups de recerca universitaris, ja que el seu

finançament depèn de les línies estratègiques establertes per cada govern, és difícil

que entrin dins de les preocupacions centrals del professorat.

Horitzons i propostes

Amb tot, podem comptar amb un horitzó raonablement optimista, ateses dues

circumstàncies, que poden atenuar el balanç anterior. D’una banda, els currículums

per competències poden ser una bona oportunitat per girar la situació. En concret,

la competència social i ciutadana, una de les vuit declarades com a bàsiques per la

Comissió Europea, contempla bona part dels continguts relatius als drets dels

infants, tot i que el seu desenvolupament encara no ha gaudit de l’interès dels

càrrecs polítics de l’administració. En segon terme, la creació d’una xarxa

espanyola sobre temes de recerca en desenvolupament (REEDES), posa les bases

per a un canvi en el punt central d’interessos del professorat, com ho reflecteix la

posada en marxa d’un màster propi de la Universitat de Barcelona, sobre Educació,

Globalització i Transformació Social.

Més a prop, però, podem articular quatre propostes concretes per redreçar la

situació:

1. Atesa la manca d’assignatures en les formacions inicials i la dificultat

d’incorporar-ne a curt termini, es pot incentivar l’elaboració de treballs

final de grau i de màster sobre temes de drets dels infants, sota la tutoria

compartida amb ONG implicades.

2. També en la formació inicial, seria factible promoure estades de pràctiques

obligatòries, tant del grau de formació de mestres com del màster de

professorat de secundària, dutes a terme en ONG i vinculades a centres

educatius, amb la perspectiva de desenvolupar projectes sobre drets dels

infants.

5

3. En l’àmbit de la formació permanent, cal avançar en la consolidació d’una

formació universitària específica de màster, com s’ha iniciat amb el màster

de la UB sobre Educació, Globalització i Transformació Social.

4. Per centrar l’atenció del professorat universitari, és important que les

convocatòries públiques d’ajuts en cooperació i desenvolupament incloguin

de manera específica la recerca bàsica en drets dels infants.