Testimoni del meu pare sobre el meu besavi: va nèixer a Alcañiz (Teruel) . Es va casar amb una Tarragonina i va tenir 1 fill i 3 filles, tots casats . Va tenir 6 néts i 5 netes . Era pagès i la collita era venuda a la botiga de queviures al costat de la catedral que la portava la besàvia . Recollia tomàquets , peres , pomes, cireres , figues, i principalment , avellanes . Quan ell ho manava tots anaven a l'hort per ajudar-lo i passàvem molts caps de setmana i menjaven allí mateix. També els besavis eren al centre i sempre tots s'ajuntaven ala seva casa per les festes , setmana santa , nadal, i reis , era una tradició , quelcom semblant a un patriarcat. L'hort estava situat a les afores de Tarragona, camí de Constantí i va treballar fins que el van expropiar per fer-li l'autopista als voltants dels 70-72 . La fotografia es va realitzar al mateix hort a l'any 1962. Javier

Aquesta imatge parla d'un dels moments més importants en la vida de la meva àvia. En aquesta fotografia hi apareix ella a l'any 1961, és de l'àlbum del viatge de nuvis dels meus avis a Mallorca. Era la primera vegada que la meva àvia sortia de casa i se'n anava de viatge, ella ho recorda com un viatge que la va alliberar i la va fer realment feliç. Mariona

Aquest és el meu avi Josep Icart, (avi matern) que es va morir ara fer 27 anys, es dedicava a la pintura abstracta, s'inspirava amb els paisatges del priorat, amb el mediterrani, i la musica experimental. Ha deixat empremta en la vida de la meva àvia, de la meva mare i del meu tiet, que són els dos altre nens que apareixen a la fotografia. Hem organitzat diferents exposicions per a fer conèixer la seva gran obra, ja que es molt extensa, han tingut èxit en l'àmbit de la pintura i els entesos. Aquesta fotografia va ser presa a Prades, una Setmana Santa, quan ma mara, la Sílvia, devia tenir, segons la paraula de ma iaia, 4 anyets i el meu tiet, que es diu Sergi, 2 menys. No hi ha més informació de la fotografia ja que ma iaia ha perdut memòria i ni tan sols se'n recorda de a on era el poble a on va anar menjar amb les amigues ahir. Hèctor

Avi: Un vegada en el dia dels innocents, algu va decidir posar un paraïgues a la estàtua de Roger de Llúria. La gent no sabia com l'havien posat però jo passejant vaig aconseguir fer-li una foto al procés. Àvia: Quan vam veure el paraïgues, jo i les meves amigues ens vam posar a riure. Va ser una gran innocentada. El paraïgues va estar allí fins que un dia el vent se'l va emportar.

Àvia: Aquesta era la meva mare quan era jove. Li encantava el mar. Sempre anava a passejar pel port.

Àvia: A dalt a l'esquerra està la tieta Luïssa, a sota la tieta Matilde, la del mig sóc jo i a la dreta el meu pare. Cada estiu anavem tots junts a la platja sempre que podiem. Aquesta foto per exemple està feta a la platja de l'arrabassada. Abans hi havia mini casetes com les que teniem darrere per tota la platja i nosaltres sempre ens ficavem perque ens semblaven molt guais. Andrea

Aquesta fotografia es va realitzar al 1971 i és una escena del sisè aniversari de la germana gran de la meva mare que, en la meva família, com en moltes d'altres, és costum celebrar els aniversaris tots junts. La foto està feta a l'antic pis on vivia la família de part de la meva mare, a Reus. Vivien sis persones: la meva besàvia, Anita, el meu avi, Manolo, la meva àvia, Maria, la germana gran de ma mare, Mª Àngels, la meva mare, Yolanda i el seu bessó Manel. D'esquerra a dreta de la part superior de la foto trobem la padrina de la meva mare i germana de la meva àvia, Fidela, la meva mare, la Mª Àngels, el germà bessó i la resta de persones són cosins germans. A la foto veiem la Mª Àngels que està a punt de bufar les espelmes i els cosins grans l'observen expectants. Tant la meva mare com el bessó estan mirant cap un altre lloc, i no fixen l'atenció al pastís, com la resta. Com anècdota dir que la meva àvia tenia el costum de vestir als bessons amb alguna peça de roba igual, en aquest cas porten el jersei i la jaqueta igual. Els comentaris recollits són de la meva mare i la meva àvia. Sara

Les fotografies les va fer el meu avi Julià Suau Figueres al voltant de l'any 1974. El meu avi treballà tota la seva vida en una fàbrica anomenada per tots "La cristalera". Aproximadament l'any 1965, quan el meu avi tenia 40 anys i la meva mare acabava de néixer, s'inicià en el món de la fotografia. Mai deixà la seva feina, sinó que la compaginà amb la seva afició. Llavors era l'únic retratista de l'Arboç i tenia muntat a casa seva el seu propi taller fotogràfic, on feia retrats de família, reportatges, etc. Com més el recordo jo, és fent el reportatge fotogràfic de les festes del poble i sobretot seguint als castellers, els qual l'anomenaven 'casteller jubilat'. També recordo que amb el motiu festiu de la Festa Major, el meu avi guanyà un concurs fotogràfic. Qui bé em podia parlar d'aquesta fotografia era la meva mare. M'explicava que era una captura dels sopars de veïns que feien a l'estiu. Quan tots els nens ja havien acabat l'escola i els pares podien descansar de la feina, es reunien per la nit tots els veïns del carrer i menjaven junts mentre feien gresca. En la primera imatge podem veure alguns dels nens del barri. En la segona veiem fotografiats uns nens que seuen a la fresca mentre sopen. Aquell dia menjaven les costelles de xai fetes per la veïna, o com li deia la meva mare, el xixi de la Berta. Aquesta imatge podria resultar-li especial a més d'un: els germans que seuen a la part dreta de la fotografia són els fills de l'escriptor Juan Marsé, autor de llibres premiats com "La muchacha de las bragas de oro". Ell i la seva família, naturals de Barcelona, venien cada estiu a l'Arboç a passar-hi una temporada, ja que allà tenien una vella casa on havien viscut els seus pares. M'explicava la meva mare, que la seva dona s'havia enamorat de Calafell, lloc on anaven a la platja quan venien de vacances. Ella li proposà deixar d'anar a l'Arboç i establir-se a l'estiu en aquell municipi, però Juan Marsé preferia la tranquil·litat de l'Arboç. Cristina

Aquesta fotografia es va fer el febrer de 1962 a Castro del Río, Córdoba. Són tots tiets de la meva mare i de la meva tieta; els meus avis són el tercer començant per la dreta i la meva àvia la del barret. La meva mare i la meva tieta són les que van iguals amb un vestit a quadres. Els meus avis vivien a Cardeña i van anar a passar el cap de setmana amb la resta de la família a Castro. Aquesta és l’ última fotografia que es van fer els meus avis amb tota la família abans d’emigrar cap a Catalunya el mes de novembre del mateix any. Avui en dia tota la família viu aquí, a Tarragona. Helena

En aquesta fotografia apareixen la meva mare María, quan tenia 3 anys, i el meu oncle Lluís, de 8 anys. Va ser la primera fotografía que es van fer quan van venir a Catalunya, l’any 1974. Aquesta foto es va fer per Nadal, a Tarragona. Com es veu a la foto, la nena (la meva mare), portava una pandereta. El motiu d’aquesta foto, va ser perquè els meus avis, que vivien en Castella la Manxa, van venir a Catalunya, concretament a Tarragona, a viure i treballar, ja que allà, no hi havia feina i el germà del meu avi, vivia aquí a Tarragona i treballava en IQUA, una empresa que abans tenia molts llocs de treball. Llavors, el meu avi, que no trobava feina allà, va decidir venir amb la seva família (dona i els seus dos fills). En aquesta foto surten els dos nens, que ja portaven mesos vivint a Tarragona i la resta de família (besavis, germans dels meus avis) volien veure i tenir un rècord dels nens, perquè ells estaven en una altra província. La meva àvia, va fer aquesta foto per poder enviar-la a la meva família. Laura

A l’esquerra surt el meu besavi Florenci, que tenia 96 anys a la foto i va morir el primer, als 98, perquè es va trencar el fèmur . Al mig està la Raimunda, que a la foto tenia 100 anys i va morir als 102 perquè els seus dos germans ja estaven morts i, com sempre estaven junts, va morir de tristesa. A la dreta està la Cinta, que a la foto tenia 98 i va morir als 100, també perquè es va trencar el femur. La foto és un homenatge de la llar de jubilats de Mora la Nova als més vells del poble. Clara

La meva mare: Ens vam casar el 14 d’octubre de 1983. Vivíem en diferents països. Jo a Azerbaijan i el meu marit a Armènia. Ens vam conèixer a casa d’una coneguda. Al cap d’un temps ell em va proposar veure’ns de tant en tant. No ens coneixíem gens i tampoc vivíem a prop. En aquell temps el meu pare, al principi, no em deixava veure’l, però després que el meu enamorat decidís parlar amb ell i demanar permís per veure’s amb mi, es van caure bé i mon pare va cedir. Li tocava vindre’m a veure de molt lluny, en diferents tipus de transport. Cada una de les cites eren dies d’alegria per mi. Sempre em comprava flors i em feia petits regals que es podia permetre, ja que era estudiant i no treballava. En acabar la universitat, vam decidir fer oficial el nostre amor i casar-nos i, com no podíem viure tant lluny l’un de l’altre, jo vaig decidir mudar-me a Yerevan, la capital, tot i que sempre he estat de sang i de cor d’Armènia. Em va encantar la nostra boda. Va ser tal i com jo volia. Ara portem 29 anys casats i seguim estant enamorats, amb una família preciosa i una vida encantadora. Armine