Estudis.

Un dia, llegint un llibre vaig descobrir que la Potència era igual

a Força multiplicada per velocitat.

Hi ha móns dels que defujo. I si “passo” del que puguin dir o

pensar?. La cosa va d’encert –error, però pot ser que quan

m’hagi decidit ja no hi hagi marxa enrere!. To ha de seguir la

lògica.

Encara que la química i ciència en general em fatiga, m’agrada

atesorar coneixement (així de gran tindré molt per explicar!). tot

el que he creat ha estat a base d’hores d’estudi i voluntat i

curiositat.

Si “em passo” de concentració passo de l’estat estable a la

salvatgia.

Potser massa fronts d’atac o de recerca em conduiran a un

desenvolpament superior de la massa cerebral. Puc donar força

raó del que se’m pregunta, així com també veure

professionalment si se m’entén o no. Requereixen frescor i

pràctica i anar raonant segons la marxa.

Males notícies rere males notícies acaben minant la moral.

Tota ciència té com a pilars la conducta humana.

Derivades dobles:

f(x,y) 𝜕𝑓/𝜕𝑥 𝜕2𝑓

𝜕𝑥2⁄ = fxx

𝜕𝑓/𝜕𝑦 𝜕2𝑓

𝜕𝑦2⁄ = fyy

És més: 𝜕2𝑓

𝜕𝑥𝜕𝑦⁄ = fxy és igual a 𝜕2𝑓

𝜕𝑦𝜕𝑥⁄ = fyx sorprenent!

És a dir que: 𝜕

𝜕𝑥(

𝜕𝑓

𝜕𝑦) = fxy i

𝜕

𝜕𝑦(

𝜕𝑓

𝜕𝑥) = fyx

Similar al que ens trobem amb el quadrat de la diferència:

(a+b)2= a2+b2 + 2ab

El tren i la campana. Exemple anterior al factor

de Lorenz:

Suposem L distància del tren: L

Cas a: direcció del tren a velocitat v

Direcció del soroll del timbre a

velocitat V que sona

a l’últim vagó

.

Si tan el tren com el timbre corren a la mateixa direcció, el

temps que tardarà l’inici del tren a sentir el timbre de l’últim

vagó és t=L/(V-v) ja que tots dos corren en la mateixa direcció.

Cas b: direcció del tren a velocitat v’

(igual que v)

Direcció de la velocitat del so

del timbre quan aquest ara

sona des del principi del tren

i cap a l’últim vagó: V’

ara la direcció és contrària, aleshores per a calcular el temps

que transcorre des que sona el timbre fins que arriba a l’últim

vagó és: t’= L/(V’+v’).

Ara, per entendre el factor de Lorenz podem plantejar el

següent cas:

90º

A

B

x x’

Objecte a localitzar (pot ser una

supernova)

En un mateix temps, mentre que B recorre x’, A ho fa x, i x’=x-vt

Aleshores poden veure-ho des d’un altre enfoc:

B

d1=c.tB dt

A E

d2=v.tB

A es mou a velocitat v respecte a B, que considerem

estacionari. Segons el sistema, el senyal de llum que ha emès A,

quan arriba a B (després d’un temps tB), A ha passat a E.

dt2= -(v.tB)2+ (c.tB)2.

dt= √(𝑐. 𝑡𝐵)2 − (𝑣. 𝑡𝐵)2 dt= (𝑐. 𝑡𝐵). √1 − (𝑣𝑐⁄ )2

tA= dt/c tA= [(𝑐. 𝑡𝐵). √1 − (𝑣𝑐⁄ )2]/c i tA= tB. √1 − (𝑣

𝑐⁄ )2

i ara una mica de conceptes:

desplaçament cap al roig: en l’univers les ctnts cosmològiques

(representades com 𝛬, per exemple, són equiparables entre

estels, i tan 𝛬1 𝑐𝑜𝑚 𝛬2 𝑐𝑜𝑚 𝛬𝑛, al créixer la distància o massa

tendeixen a una 𝛬 global que és la del roig.

A cada espai s’hi respiren diferents aires, i un comportament

global i universal ∄.

Tot és aprenentatge i grabació. El “quit” es basa en la capacitat

d’entendre gràcies als meus principis i diferents casos científics

amb què em trobo.

Fora “gorros”, fora idees fixes.

A l’hivern gastem més energia per combatre la fred i per això

ingerim més calories.

Les masses rígides, quan es fragmenten provoquen més

lentitud degut a l’esfera o aurèola de minigravetat que

adquireixen cada una singularment i la conseqüent repel·lació

que s’ocasionen entre elles.

Pot de ciment compacte pot amb ciment fragmentat

“espais buits” entre els trossos.

JOC AMB EL COMPTADOR DE VELOCITAT DEL COTXE:

1

0’5 0’5 0’25 0’5 0’25

Partint d’1, cada cop que la broca el recula o el sobrepassa (per

exemple les línies discontínues) un límit de, per exemple, 2Km/h

(és a dir quan el peu vibra del pedal del gas), se multiplica el

valor inicial per 0’5; d’altra banda, quan se sobrepassa o recula el

valor nou, també multipliquem per 0’5, és a dir 0’5x0’5= 0’25. I

així anar fent.

DIVERSOS CÀLCULS DE L’UNIVERS:

TEMPERATURA DEL FORAT NEGRE:

Igualem (½)kT amb E=mc2 i hi incloem r=(2GM)/c2.

També E=hν. Així tenim: (1/2)kT= h.(c/λ).

Quan a la λ, veiem que en 1 dimensió, 2πr= n. λ on “n” és el nº

quàntic.

En 2 dimensions passem al concepte d’àrea, on 4πr2≡ 𝑓(𝑟) ≡

nλ’r

(àrea)2≡ (λ’’volum/r)2 cosa que pot link amb (4πr2)2 ≡

(λ’’2r2n2/r)2 ja que també línea i àrea es poden igualar: (línia)2 ≡

(λ’àrea/r)2

acabem substituïnt λ per λ‘r i per λ‘’r2, així veiem que a cada

dimensió (línia, área, volum) hi ha un grau menys de la variable

“radi”.

Per tant, igualo (4πr2)2 a (λ‘’r2)2 i ho divideixo per r, amb lo que

obtindré 16π2r4≡ λ‘’r4/r

o sigui que (1/2)kT= hc/λ= hc/16π2r =(hc/16π2).(c2/2GM), per

tant T=(1/16π2).(hc3/GMk)

FORAT NEGRE

k’ representa la gravetat de superfície, que mesura a

quina velocitat el camp gavitacional del forat negre esdevé infinit

en la seva proximitat.

MÉS SOBRE ELS FORATS NEGRES:

Podem descriure els cossos celestes amb la massa, càrrega,

moment cinètic.

Tot plegat un forat negre consta de Tª, de massa, de càrrega…i

cada cop que ens aproximem més al seu centre

cada cercle té la particularitat d’una k’, una entropia, una

temperatura… diferents.

Definim: 𝐸 = 𝛿𝑀. 𝑐2 = ([𝑐2

8𝜋𝐺] 𝑘′𝛿𝐴) + (𝛺𝛿𝐿) + (𝑉𝛿𝑄)

El primer terme del costat dret de la igualtat fa referència a la

calor, el segon al moment cinètic i el tercer a la càrrega.

(1) (2) (3)

(1): (2GM/r)=c2 gràcies a la igualació Treball≡ E= F.r

(½).m.v2= [GMm/r2].r

(2): velocitat= w.r on w és la velocitat circular.

(3): 𝑈 = 𝑉. 𝑞 = ∫ 𝐹. 𝑑𝑟𝑟𝑏

𝑟𝑎

Sabem també, gràcies a la termodinàmica, que dU=𝛿𝑞 + 𝛿𝑊,

on 𝛿𝑊 = 𝛺𝛿𝐿 + 𝑉𝛿𝑄 (i on la 𝛿𝑞 representa el calor: (1))

Fixant-nos una mica en la fórmula, veiem que tots 3 termes

enunciats contenen una distancia “r”. Per a entendre-ho sabem

que 𝛿𝐴 = 4𝜋𝑟2

Així mateix, de E=(1/2)k.T k’≠ k on, segons Hawking, la

temperatura de radiació del forat negre és proporcional a k’

pot ser considerada, k’, ctnt cosmològica?.

CÀLCUL DE LA MASSA DE L’UNIVERS, AIXÍ COM DEL RADI:

El fet d’introduïr una constant és símptoma de la finitud de

l’Univers.

INFINIT

Els espais buits…tenen tendència a emplenar-se?.

El canvi d’aspecte i característiques de la matèria influeix en el

caos determinista? o en les diverses forçes com ara la

gravitacional?.

Les vicissituds o deformacions puntuals, s’agreugen al

transcórrer el temps.

Passat un temps prudencial es pot preveure cap on tendeixen

les ones; així podrem predir que el “desplaçament al roig” és

com l’embolic ondulatori existent dins la matèria fosca; són

~ 𝑐𝑜𝑠𝑠𝑜𝑠 𝑛𝑒𝑔𝑟𝑒𝑠.

Els telescopis espacials poden detectar petites fluctuacions dins

l’Univers dignes de ser tingudes en compte i poden representar

el seu inici tal i com el coneixem ara.

Sabent que com més matèria conté l’univers més gran serà el

radi: 2GM/c2= R, podem veure que si ρ = densitat= M/volum, i

suposem l’Univers esfèric, llavors volum= (4/3).π.R3 i

R2=c2/[(8/3) π ρG

Suposem que c.t0= distancia de l’Univers.

Com que ∞ + ∞ = ∞ , ∞ + 1 = ∞ , ∞2 = ∞ …

t0 EQUIVAL A UNA ALTRA CONSTANT UNIVERSAL (?).

De Sitter, Lemaître, Milne

propugnà que L’Univers és irreversible.

Se succeeïxen reaccions que, igual que una escala, es van

procreant; l’Univers finit viatja cap a l’infinit (recordem

l’anisotropia).

Al primer terç del segle XX Eddington teoritzava que l’Univers

no és buit no se sap fins quan ∅= 𝑈. “ell” ha d’anar

interaccionant o reaccionar amb l’espai per a continuar-se

expandint.

m m’ v.t=v’.t’

t t’

equivaldria a l’horitzó d’esdeveniments.

A més massa més temps. P=m.g , v= w.r g=a = v/t

A major densitat de l’Univers menor radi. Suposant l’univers

esfèric, hi ha una límit superior? Els raigs de llum

emesos…tornen? Eren creençes d’Einstein i Eddington.

Suposem N partícules a l’Univers (podría considerar-se una

altra constant universal! Igual com hem fet amb Faraday, Plank,

Bohr, Rydberg…) i també N estats de més baixa energia.

Hi ha ½ N =nº total de protons. nºp+= nºe-

N(mp++me-) → mp+ N ½ ≈ M= massa neutra (ja que mp+>>>> me-).

E, R

Segons Eddington [m.v2/r]=[Z+.Z-.q+q-/r2] on Z+.q+ =Z-.q-

representen el nº de partícules per la seva càrrega, tan positives

com negatives. Llavors, √𝑁 són partícules neutres.

E= M.c2.r= e2.√𝑁=q2.√𝑁 i 2G.(1/2)N.mp+/c2=r

Combinant les dues: N= q4/G.𝑚𝑝+2 .𝑚𝑒−

2

El moviment d’un cos a l’espai (satèl·lit, planeta, estel…)

descriu una trajectòria 1; la inèrcia el fa variar cap a una

trajectòria 2 i així successivament. Ell no disposa de cap projector

ni acceleració externa. <<like a candle in the wind>>.

L’esdevenidor no està catalogat; el que sí que ho està és el

“factor invariant” constant que, malgrat els diferents sistemes de

referencia esdevé invariancia gauge (tots els sistemes es mouen

seguint el mateix patró!.

Com més subpartícules es formen a partir d’una massa

primera, més espai s’ocupa (disposen d’una àurea que les separa

entre elles).

Equivalència: tan a=k.b com a= bk, a i b són equivalents sempre

que mantinguin tal expressió “ab infinitum”.

Igual que en el mite de la caverna de Plató, ∃ objectes (animats

o inanimats) “pensables”; tota recerca acaba desenvocant en un

subjecte (l’exemple el tenim en Déu).

La relació apareix quan hom ha adquirit suficient informació

per a saltar d’un concepte a un altre via intel·lecte.

Eddington: <<medició a partir de principis qualitatius + un

“patró”…>>. Per a mesurar valors (equacions amb incògnites)

Per a comparar valors preestablerts (patró on

ubicar els resultats).

Eddington: creia en una explicació de l’Univers i les seves lleis

com féu Einstein. Recordem les Ones Gravitacionals d’Einstein:

constant gravitacional, tensors mètrics, tensor energia-impuls,

inercia, espai-temps, Tensor de Ricci...

Mentrestant, Milne abogava per la Teoria Cinemàtica de la

Relativitat (en un Espai Euclidi), i féu comuna l’expressió

equivalència).

També podem mencionar De Sitter, Locke (emp’íric britànic del

segle XVIII), Berkeley (<<ser és ésser percebut>>), Hume (que

demolí l’esperit), Kant (2el con3eixement prové tan de

l’intel·lecte com de l’exterior”), Leibnitz (matemàtic alemany del

segle XVII, XVIII).

Després d’un temps de partida, tot segueix un ordre

(l’exactitud amb què Déu féu les coses!!) extret de

“Estructura del Universo” de G.J. Whitrow, fondo de cultura

económica México- Buenos Aires.

OBJECTE CURIÓS (FRACTAL?):

etc…

PER CALCULAR EDATS D’ESTELS:

A B

ESPAI passat

Passat recent calculable

equipartició

previsió de futur

TEMPS figura 3.

Per entendre el futur cal veure quina progressió segueix el punt

(cosa que s’aconsegueix mirant el passat) i quina corva temporal

segueix i així preveurem el futur.

En el cas de la figura 3 tractem amb trajectòries rectes:

A: ax+a’ i B: bx+b’ en tenim prou amb 2 dades espai-

temporals per calcular les constants a, a’, b, b’.

En el cas de trajectòries parabòliques:

b= d R1

f1(x)

x0

yj yi yh yg yf ya yb yc yd ye

f2(x) xf

xg R2

xh figura 4

xi on les x”n” poden ser

xj perfectament

mesures temporals t”n”

S’entén que 2 trajectòries circulars f1(x) i f2(x) mai coincidiran en

cap punt t i x0 ja que ambdós sortirien perjudicades en la seva

corva “perfecte”; aleshores tenim una hipèrbola. R1 i R2 sempre

estaran orientats en el mateix sentit (és a dir que entre R1 i R2 no

hi ha cap angle ≠ de 180º).

Recordem que 𝑑𝑆 = 𝑅. 𝑑𝜑. dS

R R

𝜑

Aleshores veiem que dSf (de x0 a xf) <dSg (de xf a xg) < dSh < dSi…

Igual que dϕ també augmenta a cada fragment.

f1(x”n”) i f2(x”n”) són els resultats obtinguts o que ens envia

“l’espai” (qualsevol “ens” llunminós) en forma de resposta o

senyal (λ”n”, ν”n”, E”n”…). El temps de rebuda t”n” en anys

(recordem que la velocitat és mesurada en anys – llum o c=λ.ν )

dóna una idea de la seva antigüitat. A la figura 4

Llavors, acumulant almenys 2 valors (“n”= a, b), podem aïllar

f1(xa)= axa2+b i f1(xb)= axb2+b i f2(xa)= -cxa2+d i f2(xb)= -cxb2+d

b i d són iguals, aleshores s’anul·len. Encara que hem de saber si

l’observador que es manté fix és f1(x) o per contra f2(x).

f1(x) f2(x)

a1t

a1 a2t a2

a1n a2n

-x 1 2 +x figura 5

q

p CM

Centre de masses: massa reduïda:

(m1.m2)/(m1+m2)

Al C.M. s’anul·la la influencia de 2 sobre 1. Així com m2> m1,

a1> a2. F1= m1.a1 i F2= m2.a2

Se suposa que al CM les acceleracions a1= a2.

Al C.M. es produeïx la neutralització de les dues trajectòries (de

forma que una no se sotmet a l’altra).

Si les acceleracions provenen de la força gravitacional (cap a dins

de l’òrbita) veiem la figura 5. Si es tractés de forçes centrífugues

es veuria tot com a la figura 6:

a1 a2

1 2 figura 6

-x +x

-

Per a evitar la dependència d’una òrbita versus l’altra (de 1 sobre

2) cal una distància entre masses 1 i 2 enough (així prevenim un

col·lapse).

En aquest cas, a la figura 5, les direccions són en el mateix sentit,

i això vol dir que entre elles s’acceleren (potser per inèrcia?).

Si anéssin invertits: s’anul·larien entre

elles

Podem trobar-nos, doncs, amb progressions aritmètiques:

δ(xn)= δ(xn-1).λn i λn representa un coeficient corrector.

i progressions geomètriques: δ(xn)= δ(xn-1)λn

i δ(xn)> δ(xn-1)> δ(xn-2)…> δ(x0)

b

a

on la pendent bn/an

i an- an-1 →0 mentre que bn- bn-1 → ∞

quan als angles de cada tangent, suposem que van de 0º a 90º ja

que la primera tangent és paral·lela a l’eix de les a’s (α → 0º) i

l’última és φ → 90º (o sigui que tg φ= ∞ ).

δ(x1)

δ(x2)

δ(x3) figura 6

… δ(xn)

de totes maneres tal “figura 6” és la combinació de dos

trajectòries, i l’observador passiu inmòbil no hi està reflexat (o, si

preferiu, diré que ets tu mateix!).

Les seves credencials són la densitat i el

radi

eix perpendicular a l’expansió de l’Univers.

Si pesa més d’un costat que d’un

altre calen forces per a

compensar.

Com sabem, de l’espectre complet nosaltres només podem

apreciar certes λ. Així, a certa llunyania som incapaços de

percebre la llum. També influeix la pols còsmica que enganya la

freqüència ja que desvien els raigs (dit efecte se´l pot anomenar

capa absorbent).

I ara jo interpreto que quan un estel es transforma en

supernova, esquitxa o s’estampa una capa de la “ceba” de

l’univers:

pantalla

explosió

APARTAT SOBRE CIRCUITS ELÈCTRICS:

Segons Kirchoff, a cada nus del circuit ∑ 𝐼𝑒𝑛𝑡𝑟𝑎𝑛𝑡 = ∑ 𝐼𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑛𝑡,

mentre que ∑ 𝑉 = 0.

D’altra banda sabem que V=I.R

I1

I a R1 b Vb-Va=0

R2 I= I1= I2

I2 a i b són nusos

I

a R1 R2 R3 b

I= I1+ I2+ I3 , i també Vb-Va=0

En les fem (força electromotriu) la direcció va de – a +:

a r + - b

ε la resta del circuit

R I suposem que escollim, per a

I, la direcció , mentre que la

la resta del circuit micro resistència de la fem és

aleshores V= ε+ I.r

sabent que V= Va- Vb

Si en canvi dirigim la I d’esquerra a dreta, V= Va- Vb i V= ε – I.r

FUSIÓ DE FORATS NEGRES

Per a donar-ne un de resultant.

a+b ab

(emet radiació gravitacional)

El primer a tocar el tema fou Newton, al 1687. Ja parlava de

gravetat (g).

Llavors fou Einstein, al 1905 amb la seva Teoria de la Relativitat

Especial.

El primer usava un espai pla (o euclidi), mentre que el segon va

retocar les lleis de Newton usant una gravetat definible en un

espai curvat: eren les equacions d’Einstein sobre les ones

gravitacionals (entre d’altres, formulava que la llum es mou en

un camp gravitatori. També postulava que l’espai-temps era una

corvatura, que l’acceleració i la gravetat eren aspectes diferents

dins d’un mateixa realitat, que cap velocitat podia superar la

velocitat de la llum, i el principi d’equivalència:un objecte que es

mou en caiguda lliure i un objecte suspès en l’espai-temps

sense gravetat eren, ambdós, sistemes inercials). Tals lleis

encara són vigents!.

Kerr, al 1963, pronosticà que el forat negre conté moment-

angular

D’altra banda c.t= 1 any- llum= 1013 Kms.

I la distància sol-terra= 108 Kms

El·lipse de Keppler:

e-t

[½.m.v2]/R= G.M.m/R2 velocitat mínima per a expulsar la

partícula fora del camp gravitatori de la terra o qualsevol altre

planeta.

“Rg”= 2.G.M/c2

Les ones gravitacionals es poden representar així:

moviment relatiu entre partícules de prova i les transversals.

També podem monitoritzar el següent:

Δl

l

canvis perpendiculars: així com la llum

h

deduïm que h= Δl/l

També existeix el moment quadrupolar!:

F’

P

On F’= força que impulsa el coet

P I on P= pes= m.g I= inèrcia= m.x2

𝛴𝐹 = 𝐹′ − 𝑃 − 𝐼

v2

durant el mateix període de t,

v1 v1> v2

envellim més lentament quan

ens movem que pas quan estem en

repòs.

A un temps fixe, quan l’estrella corre i es distancia l’espectre,

𝜆1 ≠ 𝜆2.

𝜆1

𝜆2

En el camp gravitatori, a l’allunyar-se, es produeix el mateix

efecte.

MECÀNICA QUÀNTICA VERSUS REALISME LOCAL. (PER ALBERT

BRAMON)

La radiació va i ve i a vegades la captem, altres vegades no.

Efecte causa. Cal temps per tal que arribi al receptor.

Lliure albir: poder de la voluntat per a decidir lliurement (no

té res a veure amb l’efecte papallona).

Localitat: en ella no hi ha accions fantasmals a distància.

Exemple: e: efecte i c: causa.

Suposem que hi ha 2 “esdeveniments”: c1 i c2

Els caps de setmana, Entre setmana, si plou

em quedo si plou, però em quedo, però si no,

si no plou també no.

i conseqüentment 2 “efectes”: e1 i e2

em quedo no em quedo

si plou si no plou

representarem la Probabilitat com a P(e1/c1)= 1 em quedo

tant si plou com si no plou. Mentre que P(e2/c2)= 1 no em quedo

perquè no és cap de setmana.

Deduïm que P(c1∩c2)>0 ja que tenim en comú que, tan si és

cap de setmana com si és entre setmana, si plou em quedo.

Mentre que segons el realisme local (LR):

PLR(e1∩e2)≥ P(c1∩c2)>0

Ja que inclou quedar-se

o no quedar-se tots

els dies de la setmana, lo qual és superior que pas referint-se

tan sols a la pluja entre el cap de setmana i entre setmana per

separat.

En canvi segons mecànica quàntica: PQM(e1∩e2)=0

Podem entendre-ho de deferent manera: en LR: 2×2=4,

mentre que en QM: 2+2=4

Un altre exemple: polartizació:

>= 1. > + 0. > = 1√2

⁄ . > - 1√2

⁄ . >

> = 1. > + 0. > = 1√2

⁄ . > - 1√2

⁄ . >

Deduccions matemàtiques en ambients socials:

Qualsevol sistema que disposa d’un “individu A” per a driblar

les males influències provinents de l’exterior diu molt del futur

que li espera (“caput” en la majoria de casos).

En un punt neutre hi ha qui es decanta per a la maldat, qui fa

de simple observador i hi ha qui es decanta per fer el bé: un

problema és la tensió acumulada que el fa reaccionar

pausadament o violentament.

Hi ha qui juga gratuïtament amb el seu destí.

Hi ha qui ha nascut per a divertir la parròquia (joglars).

L’actitud violenta comentada abans mai s’extingirà, ans al

contrari: tendeix a créixer.

Com que l’ataràxia és el que tots busquem, “queda” per

resoldre que “el fi justifica els mitjans”.

Mentre que la maldat s’escampa, la bondat segueix el sentit

invers: va dirigit individualment a cada ésser.

PROBLEMA:

A vA= 20 Km/h tA= tB B vB= 50 Km/h

×

X y

x+y= 80 Km [vA/x]= [vB/(80-x)]

Se’m requereix un estat o nivell en el que habitualment dóno la

talla. Al estar sempe acostumat a ACATAR, no sé què em passa

quan se’m respecta. Caic en creure que no sóc vàlid.

No em vull malfiar dels meus superiors. Els estimo i reconec el

seu valor.