A Miquel Àngel Riera

Antònia Monroig Monroig

a Miquel Àngel Riera

“Paràbola i clam de la cosa humana”

Antònia Monroig Monroig

(...)i després succeí:tu i jo coincidírem,érem tu i jo, precisament nosaltres,a un lloc i a un instant que ens devien pertànyerdes d'un temps sideral a tu i a miperquè a l'instant d'agafar-losvaig toparla teva mà ja posada a la mateixa ansa,i em vaig adonar que joportava arrapada al cosla càrrega precisa de solitudperquè el meu buit tengués el volum idèntica la configuració de la teva presència.i resultà que tu, que també deviesdur la solitud aferradissa,precipitares un desfullament de manera que a mi, com una paret que cruia,de sobte em fou possiblefer-me una mena de pressupost d'urgènciade la teva escampadissa de persona:tenies desenrotlladíssim el sentit del prodigii es va veure tot d'una que la teva dosi de misteriera exactament la que em podia salvar.(...)

Us mir i plou quan jo vull,

us sent

i el silenci interior

se m'espesseix

fins a trencar-me

un a un

tots els particulars convenciments i els càntirs.

Em tallaria les mans

abans que les fermassin.

Em tallaré les mans

si no me les fermau. Vosaltres,

deixau-me ser qui sou.

Cap paraula del món

exulta

tan plena de significat

com el suau frec

consentidor

amb què adjectiva goigs,

saludadora,

quan un dit passa

demoratiu

pels seus tebis viaranys;

és el primer misteri

de la persona,

és pura vibració,

és màgia:

el poema perfecte és

tocar pell humana.

De tu, el que més m'agrada

és que siguis de carn,

que em pertanyis a mi

i que, a més a més,

existeixis.

Així, per exemple, quan deim:

l'home és un llop. I és fals: resulta

que l'home

és infinitament més llop que el llop,

i al propi instant

és substantivament

més adorable que els déus.

Quan l'home mira entorn,callareblit per un terrible sentimentde culpabilitat,i feroçment s'aferraal seu repertori personal de dolors,i els palpa i els compta,i els deixa al propi abast, fruint sentir-losdringar dins ell com diners a la butxaca, perquè sap que és amb ellsprecisamentque haurà de tornar canvitot sovintper les ferestes cantonades de viureenmig dels homes.I se'n va carrer avalcap a donar-se dos puntsals súbdits descositsde l'ombrapròpia.

[...]perquè la llengua, acotada dins la boca,

ha deixat de ser un afinadíssim ull de falcó

i un fàl·lic ganivet

fendidor amb desesper de clardats darreres,

i ara ens cau de la boca

com un flàccid vessuny

regalimada des del coll fins a les vergonyes,

i no sap més ofici

que el mateix desl llimacs

que ens deixen la nuesa del peu tota florida de babes.

P O E S I A I L · L U S T R A D A

Antònia Monroig MonroigP e t r a

agost 2012