�

1.CONTEXTHISTÒRIC

Platóvanéixerenunaèpocadecanvimoltimportant.Feiaquatreanysquehaviacomençatlaguerracivilentre Atenes i Esparta, guerra que va posar fi a un segle esplendorós en tots els sentits, el segle V aC. Aquest seglehaviacomençattambéambunaltreenfrontamentmilitar,enaquestcascontraelsperses(lesGuerresMèdiques, 499 — 479 aC), i la victòria dels grecs en aquelles guerres havia donat pas a una època en què tot va funcionar força bé a tots els nivells (polític, econòmic, cultural, artístic, etc).

Però la prosperitat i la pau no van ser gaire duradores: cinquanta anys després d’haver-se acabat lesguerresambelsperses,vacomençarunaaltraguerra,enaquestcasunaguerracivilentreEspartaiels seus aliats contra Atenes i els seus aliats. En esclatar la guerra amb Esparta l’any 431 aC, l’aristocràcia atenesa —de la qual la família de Plató en formava part— va donar suport a Esparta, amb l’esperança de recuperar el poder i les propietats perdudes durant la democràcia. La guerra, però, que va durar 27 anys, va resultar terrible i funesta per a Atenes: el seu líder més prestigiós, Pericles, va morir aviat, l’any 426 aC (un any després del naixement de Plató), i els governants que el van succeir mai no van tenir prou cate-goria política ni militar per dirigir la ciutat en aquells temps difícils. La guerra va acabar amb una derrota humiliant per a Atenes, i els espartans van obligar a la ciutat a assumir un govern format per aristòcrates atenesos filoespartans, que va rebre el nom del Govern dels Trenta Tirans. Corria l’any 405 aC. Plató tenia 22 anys, i en feia 2 que havia conegut Sòcrates.

Aquest govern, però, va durar escassament un any, i aviat la democràcia va ser restaurada a Ate-nes. Però el primer que van fer els membres del nou govern democràtic va ser perseguir i executar tots aquells que havien tingut alguna vinculació amb el govern dels Trenta Tirans. I com que un d’aquests trenta havia estat Crítias (un oncle de Plató i antic deixeble i amic de Sòcrates), aleshores va ser el propi Sòcrates el qui es va veureinvolucratenlapersecuciópolítica,finsalpuntquevaacabaressentcondemnatamort.Quanvamorir,el 399 aC, feia set anys que Plató el seguia com a deixeble, i la seva mort va ser un cop molt dur per a ell, com després veurem. Plató tenia en aquell moment 28 anys.

500 300404480 431 347427

guerresmèdiques

període de pau iprosperitat

guerracivil èpocadecrisigeneral,pocdesenvolupamentcultural, excepte en filosofia

335

Alexandre el Gran:expansióhel·lenística

tema 2Plató

vidadePlató

10

2.VIDADEPLATÓ

Plató va néixer el 427 aC a l’illa d’Egina, que llavors havia estat ocupada pels atenesos; de tota manera, ja des de ben petit va viure a Atenes. Va passar, doncs, la seva joventut en una època de força inquietud i crisi atotselsnivells,degutalaguerracivilambEsparta,quehaviacomençattotjustquatreanysabansdelseunaixement i que encara hauria de durar 23 anys més! Els seus pares, Aristó i Perictíone, van tenir quatre fills: Glaucó,Adimantos,PotonaiAristocles,queeraelnomautènticdePlató.Defet«Plató»noésmésqueunso-brenomrelatiu,segonslallegenda,alesseves«amplesespatlles».

Als vint anys coneix Sòcrates, que era 40 anys més gran que ell, i comença a conrear la seva amistat. Paral·lelament en aquesta mateixa època comença a preocupar-se per qüestions de política, i viu els tumultuosos anys del final de la guerra civil, l’any de govern sota els trenta tirans i el retorn de la democràcia amb Trasíbul. Però sens dubte el fet més decisiu a la seva vida fou el procés contra Sòcrates i la seva condemna a mort el 399 aC. Llavors Plató tenia només 28 anys, i aquest fetvaprovocarenellunareacciópersonaliemocionalmoltforta,queelmarcariaperatotalavida.Desdellavorsvarenegar sempre de la democràcia com a sistema polític i va començar a donar voltes a un nou sistema de govern que fos incapaçdecometreinjustíciestanflagrantscomaquella.

Poc després de la mort del mestre, Plató anà cap al sud d’Itàlia, on entrà en contacte amb els pitagòrics; d’ells va aprendre Plató, entre altres moltes coses importants, l’afició per les matemàtiques i l’argument de la reencarnació de les ànimes. En tornar a Atenes, enriquit amb moltes experiències, comprà uns terrenys al costat del gimnàs d’Aca-demos, al nord d’Atenes, on fundà, el 387 aC., l’Acadèmia, que es pot considerar com la primera universitat europea. Disposava d’estatuts, reglaments, allotjaments per als estudiants i biblioteca. D’arreu de Grècia hi arribaven joves

per escoltar Plató. Romangué oberta gairebé durant un miler d’anys, fins que fou tancada per l’emperador cristià Justinià, l’any 529 d.C.

Va viatjar un parell de cops a Siracusa, convidat pel fill de Dionís, el tirà de la ciutat. Però aquest el va decebre pel seu escàs interès per la filosofia que pretenia ensenyar-li, i per això va tornar decebut a Atenes el 367 aC, on s’hi va dedicar exclusivament a la seva Acadèmia i a escriure les seves obres. Va morir el 347 aC., als 80 anys. Mai no es va casar.

3.OBRES

De Plató es conserva quasi tota l’obra. Representa una aportació d’incalculable valor, no només per conèixer la seva doctrina i l’evolució del seu pensament, sinó també perquè és el diccionari bàsic en la formació del llenguatge filosòfic.

Totes les obres de Plató —tret de l’ApologiailesLleis— estan escrites en forma de diàleg, és a dir, com si es tractés de la transcripció de converses que Sòcrates tenia pels carrers, a l’àgora o al voltant d’una taula, amb els seus deixebles, amb personatges importants de la vida ciutadana, polítics, poetes, filòsofs, oradors, i amb els estrangers il·lustres que visitaven Atenes, com per exemple els sofistes.

Com a títol, Plató usa sovint el nom propi del principal conversador: Hípies, Critó, Teetet, Protàgores, etc. Cada diàleg és independent, tot sol forma una sola peça completa. Cada un proposa investigacions parcials sobre temes diferents: el llenguatge, la justícia, la bellesa, la immortalitat, etc. En destaquem: ApologiadeSòcrates,Critó,ElBanquetiLaRepública.

L’Acadèmia de Plató(reconstrucció moderna)

11

4.SÒCRATES,ELGRANMESTREDEPLATÓ

Enmig del plantejament tan relativista i mercantilista que els sofistes havien posat de moda, on sembla que fins i tot el coneixement es pot comprar i vendre, apareix el personatge de Sòcrates (469 - 399), sens dubte un dels més carismàtics de tota la història de la cultura occidental. Home de carrer, xerraire infatigable, sempre a la recerca de la veritat i del co-neixementautèntic,ésundelspensadorsméscitats,totiquemainovaescriureres.

Estava convençut que el coneixement no es pot ensenyar, que d’alguna manera ja el portem dins nostre, i que l’únic que hem de fer al llarg de la nostra vida és «treure’l» cap a fora i actualitzar-lo, si pot ser amb l’ajut d’algú que ens faci de guia i mestre. De fet, ell mai no ensenyava res (sempre deia allò de «jonomésséquenoséres»,iper

tant si no sap res no pot ensenyar res): només inquiria, preguntava i feia xerrar els altres; després assenyalava les contradiccions en què el seu interlocutor havia incorregut. I si el coneixement ja el portem dins nostre, això vol dir que no és possible que cadascú el vegi a la seva manera, sinó que la veritat, l’única veritat, existeix de debò i pot ser copsada per l’home. Aquest plantejament s’enfronta clarament amb el relativisme dels sofistes: de fet, com veurem, aquesta doble manera de plantejar el tema del coneixement s’ha mantingut al llarg de tota la història del pensament, i encara avui dia està pendent de resoldre’s.

Segons Aristòtil, Sòcrates té el mèrit d’haver descobert la universalitatdelconcepte,elqualéseterniimmutable,encontraposicióalsobjectesmaterials,quesónefímersivariables.Uncavall,perexemple,permolt bonic que sigui, tard o d’hora es pot posar malalt, i en qualsevol cas sempre acaba morint; mentre que el concepte de cavall sempre romandrà inalterable i perfecte en el nostre cap, encara que aquest o aquell altre cavall morin. Aquesta doctrina serà després desenvolupada pel seu deixeble Plató.

També per construir una ètica, una ciència moral, cal buscar conceptes universals i necessaris: els casos variaran, però les definicions es mantindran invariables. Un cop obtinguts els conceptes morals (què és el Bé, per exemple) serviran de model per a la nostra conducta i per a la confecció de normes.

El mètode socràtic té dos moments assenyalats, la ironia i la maièutica:

a) Laironia. Els diàlegs que Sòcrates mantenia amb els seus conciutadans gairebé sempre començaven igual: l’interlocutor diu que hi entén del tema pel que Sòcrates li demana, i respon sense problemes a les seves primeres preguntes. Però a poc a poc, mitjançant preguntes hàbils, Sòcrates el fa contradir i adonar-se així que potser no sap tant del tema com es pensava (allò del “nomésséquenoséres” encaixa aquí perfectament).

b) Lamaièutica. Quan l’interlocutor confessa la seva ignorància (cosa que no sempre passava), Sòcrates comença posant exemples senzills d’allò que investiga, i per inducció obté un concepte, una definició. Però en tot moment insisteix que ell no fa res per ensenyar l’altre, sinó que tots dos, com qui no vol la cosa, fan aflorar el coneixementquetotsportemdins.

Però amb aquesta manera d’actuar que hem comentat abans, on sovint arribava a ridiculitzar en públic persones de tota mena —fins i tot polítics il·lustres—, Sòcrates acabà guanyant-se molts enemics. Aquests savis interrogats i ridiculitzats en públic no van trigar massa a acusar-lo i a denunciar-lo. I així l’any 399 aC un tribunal democràtic el condemnà a mort «per no creure en els déus de la ciutat i corrompre la joventut». Va acceptar estoicament el veredicte injust per obediència a les lleis, i d’aquesta manera va esdevenir el primer «màrtir» de la història del pensament. Sòcrates es pren la cicuta

12

5.LACONCEPCIÓDUALDELAREALITAT

a)Quèvoldirserracionalista?

Plató, en certa manera, es pot considerar continuador d’una línia de pensament, genèricament anomenada Raci-onalisme, encetada ja per Parmènides i els Pitagòrics, i que tindrà una clara continuació amb els estoics primer i amb el Cristianisme després. Molt resumidament, aquesta gent ens ve a dir més o menys que no ens hem de conformar amb el món material, amb allò que veiem, toquem i sentim. Per força ha d’haver quelcom més, una altra realitat que superi aquesta, que la millori i que la faci digna de les potencialitats intel·lectuals de l’home. Segurament això implica l’existència de:

- alguna divinitat que sigui responsable de la creació i l’evolució del món;

- una ànima immortal i eterna;

- una vida en el més enllà, on rebran el seu premi els qui s’hagin comportat en aquesta vida d’acord

amb unes determinades normes morals, que sovint passen pel menyspreu del cos i de tot allò de caire

carnal i material, i per l’exalçament d’unes virtuts més aviat restrictives.

Plató, doncs, fidel seguidor d’aquesta línia de pensament, fa la seva particular proposta segons la qual la realitat és dual. D’una banda, hi ha el món material, que tenim davant nostre, format per tot allò que els nostres sentits poden veure, tocar, tastar, etc.; i en segon lloc hi ha el que ell anomena el Món de les Idees, un món purament intel·ligible, on «viuen» la divinitat, les Idees perfectes de les coses i les ànimes que ja han superat el seu procés de purificació.

- Vols que admetem —va afegir Sòcrates— dues espècies de realitats, una visible i l’altra d’invisible?

- Admetem-ho.

- ¿I que la invisible sempre es troba en el mateix estat, mentre que la visible mai no ho està?

- Admetem també això —va respondre Cebes.

Aquest Món de les Idees no es pot copsar amb els sentits, només amb la ment i amb un cert esforç intel·lectual i d’aprenentatge per part de la persona. A més Plató considera que el món material és inferior, més pobre, que el món de les idees. Com veurem més endavant, si en el nostre procés de coneixement ens conformem amb el coneixement material, mai no sortirem del pou de la ignorància. Hem d’aspirar a més, a un coneixement més elevat, si volem presumir de ser savis.

b)Elmónmaterial«participa»delmóndelesIdees.

Aquests dos mons, però, no són del tot independents. El món material està format per les còpies, les ombres,delesveritablesidees,quesónlesquiconstitueixenelconeixementveritable.Platódiuqueelsobjectesdelmónmaterialparticipen de les idees; és a dir, un cavall que jo pugui veure amb els meus ulls no és, en el fons, altra cosa que una «còpia», una imitació pobra i dolenta de la idea de Cavall que existeix al món de les idees. Un cavall, com tot ésser viu, tard o d’hora es mor; en canvi, per molts cavalls que morin, no per això laideadecavallquetenimalcaphadedesaparèixer.Aquestcavall,doncs, efímer, mortal, pertany al món material; en canvi, aquesta idea decavall,queromaninvariablepermoltscavallsquemorin,pertanyalMón de les Idees.

Diem que les coses múltiples cauen en el camp dels sentits i no en el de l’enteniment; i en canvi, que les idees són percebudes per l’enteniment, però mai vistes.

13

6.ELMITEDELACAVERNA

Per saber què entenia exactament Plató per «Món de les Idees», res millor que llegir el seu famós Mite de la Caverna, una al·legoria molt bonica que resumeix a la perfecció els punts més importants de la filosofia platònica, i que representa també un retrat antropològic fantàstic de la conflictiva condició humana. És un dels relats més expressius de tota la història del pensament occidental.

Sòcrates: imagina’t, doncs, uns homes en un antre subterrani com una caverna —amb l’entrada que s’obre cap a la llum—, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de maneraquehandemirarsempreendavant,sensepodergirarel cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrere d’ells, a una certa distància i a una certa altura, hi ha un foc que els faclaroriuncamíentreaquestfocielscaptius.Admetqueunmurvorejaelcamí,comelsparapetsqueelsxerrairesde fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampesimantenirensecretlesmeravellesquemostren.

-M’ho imagino —va dir.

-Afigura’t ara, al llarg d’aquesta tàpia, uns homes que porten tot tipus d’objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana, d’altres amb forma d’animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, els qui transporten els objectes, els uns s’aturen a conversar i d’altres passen sense dir res.

-És estranya —digué— l’escena que descrius, i són estranys elspresoners.

-S’assemblen a nosaltres —vaig dir jo—; en efecte, aquests, després d’ells mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist resmésquelesombresprojectadespelfoccapalllocdela cova que hi ha davant seu?

-No pot ser de cap altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.

-l què me’n dius, dels objectes transportats? No creus que succeeix això mateix?

-Sens dubte.

-No creus que si els objectes tinguessin la capacitat d’en-raonarentreells,elspresonerscreurienquelesombresque veuen són objectes reals?

-És clar,

-l què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada vegada que un dels vianants enraonés,nocreusqueellspensarienquesónlesombresles qui enraonen?

-Per Zeus, jo bé que ho crec —digué.

-Certament —vaig continuar jo—, aquests homes no poden considerarcapaltracosacomavertaderaquelesombresdelsobjectes.

-Així ha de ser.

-Examina ara —vaig continuar jo— què els passaria, a aquests homes, si se’ls deslliurés de les cadenes i se’ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar-se i a girar el coll, i a caminar i a mirar capala llum,enfertotsaquestsmovimentsexperimen-tariadolor,iacausadelallumseriaincapaçdemirarelsobjectes,lesombresdelsqualshaviavist.Quècreusquerespondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? I si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l’obligués a respondre què veu, ¿no creus que romandria astorat i que li semblaria queelquehaviavistabanseramésvertaderquelescosesmostrades ara?

-Així és -va dir.

-Així, doncs, si, a aquest mateix, l’obliguessin a mirar el foc, els ulls li farien mal i desobeiria, girant-se una altra vegadacapaaquellescosesquelierapossibledemirar,icontinuariacreientque,enrealitat,aquestessónmésclaresque les que li mostren?

-Sens dubte seria així -va dir.

-l si aleshores algú, per força, l’arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d’haver arribat a la llum del Sol, ¿no és cert que patiria i que es revoltaria en ser tractat així, i que, un cop arribat a la llum del Sol, s’enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosal-tres diem que són vertaderes?

-No podria —digué—, almenys no de cop.

-Necessitaria acostumar-s’hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l’aigua; i a la fi, els objectes mateixos. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la Lluna, contemplaria, de nit, les constel·lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas, durant el dia, el Sol i la llum del Sol.

-Es clar que sí.

-Finalment, penso que podria mirar el Sol, no tan sols la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en ell mateix i de contemplar-lo allà on veritablement és.

-Necessàriament —digué.

-l després d’això ja podria començar a raonar que el Sol ésquifapossibleslesestacionsielsanys,iésquigovernatot el que hi ha a l’espai visible, i que és, en certa manera, lacausadetotelqueelsseuscompanyscontemplavenalacaverna.

14

-Es evident —digué— que arribaria a aquestes coses després d’aquelles altres.

-l doncs, què? Ell, en recordar-se del seu estatge anterior i de la saviesa d’allà i dels qui aleshores estaven encade-nats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?

-Certament.

-¿l creus que envejaria els honors, les lloances i les recom-penses que allà sota donaven a qui millor observava el pas delesombres,aquiambmésseguretatrecordavalesqueacostumaven a desfilar al davant, al darrere o al costat d’unes altres, i que, per aquest motiu, era capaç d’endevinar d’una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gau-deixendepoderosónméshonorats,obépreferiria,igualque l’Aquil·les d’Homer, «passar la vida al servei d’un pagès itreballarperaunhomesensebéns»isuportarqualsevolmal abans de tornar a l’antic estat?

-Jo bé que ho crec així —digué—, que més s’estimaria qualse-vol sofriment que no pas tornar a viure d’aquella manera.

-l pensa també això que et diré. Si aquest home tornés una altra vegada a la cova i s’assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del Sol a la fosca?

-Sí, certament —digué.

-l si hagués de tornar a donar la seva opinió sobre les ombres percompetirambaquellshomesencadenats,mentreencarahiveuconfusamentabansqueelsullsnoselihabituïnalafosca —i el temps per habituar-s’hi seria llarg—, ¿no és cert que faria riure i que dirien d’ell que, per haver volgut pujar, tornavaaraambelsullsmalmesos,iquenovalialapenanitan sols d’intentar l’ascensió? I a qui intentés deslligar-los i fer-los pujar, si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, no el matarien?

-Sí, certament —digué.

-Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exac-tament a la condició humana, equiparant, d’una banda, el món visible amb l’habitacle de la presó i, de l’altra, la llum d’aquell foc amb el poder del Sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l’ascensió de l’ànima vers la regió intel·ligible, no quedaràs privat de conèixer quinaéslamevaesperança,jaquedesitgesqueparli.Déuho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em sem-blen d’aquesta manera: en la regió del coneixement, la idea del bé és la darrera i més difícil de veure; però, un cop és vista,escomprènqueéslacausadetoteslescosesrectesibelles: en la regió del visible engendra la llum i l’astre que la posseeix, i, en la regió de l’intel·ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l’enteniment, i cal que la contempli aquellquipretenguiaactuarassenyadamenttantenlavidaprivada com en la pública.

Plató, La República, 517bc.

eikasiaconeix.indirectes

pistisconeix.directesatravésdelssentits

diànoiaconeixements lògics

i matemàtics

nóesisideesiconeixements

abstractes

per ex: paraules, ima-tges,«fotos»

per ex: tot el que jo veigoescolto

per ex: la llibertat, l’amor, Déu, el Bé

ex: 2+2=4, A és A, per un punt passen infini-tesrectes

15

a)Quèés,doncs,elmóndelesIdees?

En definitiva, el Món de les Idees és el món veritable, el món de la ciència i la veritat. Allà la primera idea és el Bé, que lluu dalt de tot d’aquest món com un sol que tot ho il·lumina. El Bé és allò adequat, allò que ha de ser necessàriament; el Bé s’identifica amb el veritable ésser de les coses. És el concepte de referència cada vegada que volem fer qualsevol mena d’activitat: si cuinem, volem cuinar bé; si fem un examen, volem fer-lo bé, sipintemunquadre,volemquesurtibé,etc.

Allò últim que es percep, encara que ja amb dificultat, en el món intel·ligible és la Idea del Bé, idea que,

un cop percebuda, dóna peu per afirmar que és la causa de tot allò recte i bell que existeix en totes

les coses. En el món visible ha produït la llum i l’astre senyor d’aquesta, i en l’intel·ligible, la veritat

i el pur coneixement. Convé, doncs, que tingui els ulls fixos en ella qui vulgui procedir sensatament

tant a la seva vida pública com a la privada.

El Món de les Idees és un món de formes pures, de models, de causes. És un món jerarquitzat. Després del Bé vénen els valors morals: bellesa, justícia, amor a la pàtria, etc. Després els conceptes matemàtics —la recta, el triangle, el vuit...— i finalment les coses presents a la natura —arbre, vinya, ocell, cavall—. Per sota del Bé es despleguen les altres idees, i entre ellesescreenunesrelacions,estanconnectades.

Com ja hem dit, la relació que s’estableix entre aquest mónintel·ligibleielmónsensibleésdeparticipació. La idea és el model que davalla fins al sensible i és la idea de Bé la que, com el Sol que tot ho il·lumina amb els seus raigs, fa possible la participació entrelesidees.

b)Iquèsónlesidees?

En Plató el mot IDEA —eidos— no té el caràcter psicologista que avui li donem, quan considerem les ideesactessubjectiusdelament,actesdepensamentoprocessosmentalsqueesformenenelnostrecervell.Alcontrari,peraPlatóelmoteidosvoldirentitatexterna,quenoméspotser«vista»perlament.

Les idees platòniques són inespacials, intemporals, immutables, només assequibles a través de la ment, com els conceptes matemàtics o lògics: són intel·ligibles. A més, són úniques, i són les mateixes per a tothom. És a dir, la Bellesa, per exemple, és única, no hi pot haver diverses idees diferents de Bellesa, perquè al Món de les Idees només n’hi ha una de Bellesa. Per tant, si dues persones tenen concepcions diferents a propòsit de la bellesa, és evident que al menys un dels dos està equivocat. Queda clar, doncs, que per a Plató allò de que cadascú té el seu punt de vista de les coses, com deien els sofistes, és inacceptable; només els ignorants poden dir una cosa així.

Quan algú fa servir la dielèctica i prescindeix en absolut dels sentits,

però no de la raó, per aixecar-se fins a l’essència de les coses, i no

afluixa en el seu intent fins arribar per mitjà de la intel·ligència a allò

que constitueix el Bé en sí mateix, arriba realment al terme mateix

d’allò intel·ligible.

16

7.ELNOSTREPROCÉSDECONEIXEMENT

a)Elconeixementintel·lectualéselmésimportant.

Si el món de la veritat és el Món de les Idees, caldrà doncs conèixer les Idees i abandonar el coneixe-ment de les coses sensibles. Els nostres sentits no sempre són fiables: de vegades fallen, ens donen informacions incorrectesoelshipassendesapercebudescosesevidentíssimes.Pertant,sipretenemassolirconeixementssòlids i ben fonamentats, caldrà anar més enllà, sortir de la caverna de la ignorància i progressar cap un nivell més elevat. El coneixement consisteix a familiaritzar-se amb les Idees.

- I en primer lloc, ¿no és ben clar en tal conducta que el filòsof deslliga l’ànima del seu comerç amb el cos el més possible i amb gran diferència sobre la resta d’homes?

- Resulta ben evident.- I sens dubte, Simmias, a la gent li sembla que la vida d’aquell qui no considera agradable cap d’aquestes

coses,niprenpartenelles,nomereixlapena,iquequinoescuidaperresdelsplaerscorporalsnofaaltracosaquetendircapaquelcomproperalamort.

- Tens tota la raó, Sòcrates.- ¿I què dir sobre l’adquisició mateixa de la saviesa? ¿És o no un obstacle el cos, si se’l pren com a com-

pany en la investigació? T’en posaré un exemple: ¿ofereixen als homes alguna garantia de veritat la vista i l’oïda, o més aviat passa allò que els poetes sempre ens estan repetint, que no sentim ni veiem res amb exactitud? I si entre els sentits corporals aquests ja no són exactes ni dignes de crèdit, difícilment ho seran els altres, car els són clarament inferiors. ¿No et sembla?

- Així, completament —va dir.- Llavors —va repetir Sòcrates— ¿quan assoleix l’ànima la veritat? Car sempre que intenta examinar

quelcomjuntamentambelcos,ésbenclarqueacabaessentenganyadaperaquest.- Sí.- I indubtablement, l’ocasió en què millor reflexiona és quan no la pertorba cap d’aquestes, ni l’oïda, ni la

vista,nidolor,niplaerdecapmena,sinóque,engegantapasseigelcos,romansolaambellamateixai,sensetenircapcontactenicomerçambell,aspiraaassolirlarealitat.

Veiem, doncs, pel que diu Plató, que si volem assolir un coneixement sòlid i segur, hem de passar per sobre del que ens diuen els sentits i anar més enllà en la nostra recerca. Un cop més, l’al·legoria del Mite de la Caverna ens il·lustra magníficament a propòsit del tema del coneixement. Plató vol deixar ben clar que el coneixement veasercomunamenadelínia,divididaenquatresegments,quatregrausquerepresententantelsmodesdeconèixercomelscontinguts.

17

b)Quatrefasesbendiferents:

* La primera fase en el procés de coneixement és sempre la eikasia; és la més pobra, ja que és formada per les representacions creades per la meva imaginació, les conjectures, «allò que m’han dit», les imatges —pictòriques, escultòriques, etc.— dels objectes reals.

* La segona fase en el procés de coneixement és la pistis, la creença. Està formada per les sensacions que els nostres sentits han copsat del món exterior: els objectes i éssers particulars que hem vist, sentit, tocat directament, sense res ni ningú que faci d’intermediari. Aquestes dues primeres fases juntes, formen el quePlatóvaanomenardoxa (= opinió, coneixement vulgar). A partir d’aquí, a la tercera fase, començarà elconeixementautèntic,elquesívallapena.

* La tercera fase, la diànoia,implicaunsaltqualitatiumoltimportant.Aquíesprodueixelpasdelparticulara l’universal. Comencem a deduir coses al marge de l’experiència i del material que ens proporcionen els sentits, i arribem a conclusions vàlides si raonem amb correcció. El cas més típic és el coneixement de caire matemàtic, on les deduccions i teoremes ja no parlen d’aquest triangle o d’aquesta suma concreta de 5 pomes + 7 pomes, sinó dels conceptes universals, les idees de Triangle, de 5, de 7, etc. Dit amb paraules del propi Plató, la matemàtica, estudiada només com a ciència pura, compleix la funció «d’ajudar l’ànima a saltar del que passa al que és». La matemàtica, doncs, és l’avantsala obligatòria per arribar al Món de les Idees.

* Per últim, la noesiséselconeixementdialèctic,elsaberrigorósquenomésesrefereixalesideesiqueproporciona el coneixement científic, captat només per intuïció intel·lectual. Aquesta és la vertadera fita de l’home i és on es desplega la veritat.

- Així doncs, els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.- Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d’escoltar i d’espectacles acullen amb goig les

veus melodioses, els colors i les figures boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la Bellesa en si.

- Doncs sí, és ben bé així -observà.- Però no n’hi pot haver gaires de capaços d’accedir a la Bellesa en si i veure-la en la seva essència.- No, d’aquests n’hi haurà ben pocs.- Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la Bellesa en si, i és incapaç de seguir aquell

que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? (...) Doncs què? El qui, ben a l’inrevés, té la Bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i també els objectes que participen d’ella, i és capaç de veure què no participa d’ella, i ella, de què no participa, aquest tal, que et sembla? Viu dormint o despert? Doncs, dels pensaments d’aquest, en direm, raonablement, per tal com coneix, «coneixement», i dels de l’altre, per tal com opina, «opi-nió».

- Això mateix.

Hi haurà prou, doncs —vaig dir jo—, anomenant la primer part, igual com abans, raó (noesis) la sego-na,pensament(dianoia); la tercera creença (pistis); i la quarta, imaginació (eikasia). I aquestes dues darreres, plegades, opinió (doxa), i aquelles dues anteriors juntes, coneixement (episteme). L’opinió es refereix a la generació, i la intel·ligència a l’essència; i el que és l’essència en relació amb la gene-ració, ho és la intel·ligència en relació amb l’opinió.

18

c)Lareminiscència:conèixerésrecordar.

Ara bé, si cap veritat no es pot adquirir per experiència, a partir del món sensible, llavors ¿com la podem aconseguir? per mitjà del record, de la reminiscència. Per a Plató, conèixer és recordar. Tal com diu Plató al mite del carro alat, els homes posseeixen una ànima que ha viscut en el Món de les Idees i les ha pogudes contemplar. Per accident, l’ànima, conduïda per dos cavalls, un dels qual es desboca, cau al món sensible, i se li esborra o oblida la contemplació anterior. Haurà de fer un gran esforç d’aprenentatge per poder tornar a representar-se el món ideal, ja conegut, i sortir del fons de la caverna de la ignorància.

Aixíquaneldeixeble,guiatperunmestre,trobaunaveritatracional,hafetunactedereminiscència,dememòria: no ha creat ni inventat res. L’alumne només recorda allò que ha oblidat provisionalment, reconstrueix unrecorddelpassat,noaprènresdenouquelisiguiestrany.Alapreguntadequanicomhaadquirittotaquestbagatge, només s’hi pot respondre des de la preexistència de l’ànima. I aquí és on la matemàtica i la dialèctica juguen el seu paper importantíssim, car ajuden a superar el món material i pujar cap al Món de les Idees.

L’ànima, doncs, essent immortal i havent nascut molts cops, i havent vist efectivament totes les coses, tant les d’aquí com les del més enllà, no hi ha res que no hagi après; de manera que no hi ha de què estranyar-se si éspossiblequerecordi,nonoméslavirtut,sinótambétotalarestadelescosesque,percert,abanstambéconeixia. Estant, doncs, la natura tota emparentada amb ella mateixa, i havent-ho l’ànima après tot, res no impedeix que el qui recordi una sola cosa —això que els homes anomenen aprendre—, trobi ell mateix totes les altres, si és valerós i infatigable en la recerca. Car, en efecte, cercar i aprendre no són res més, en suma, queunareminiscència.»

8. L’ÀNIMA HUMANA: EL MITE DEL CARRO ALAT

Déu va confiar la generació dels mortals als seus fills, els quals, havent rebut d’Ell un immortal principi de l’ànima, imitant-lo, van formar al seu voltant un cos mortal. Li van donar com a vehicle el cos sencer. A més van modelar en ell una altra espècie d’ànima, l’espècie mortal: aquesta comporta passionstemiblesiinevitables...

Però tement embrutar d’aquesta manera el principi diví, van separar de l’ànima immortal el prin-cipi mortal i el van col·locar en una altra part del cos. D’aquesta manera van separar el cap del pit per mitjà del coll, i en això que anomenem tòrax van instal·lar la part mortal de l’ànima. I com que pernatura,enaquestahihaunapartmilloriunaaltradepitjor,vandividirambeldiafragmaeltòrax en dues parts. La part de l’ànima que participa del valor i del fervor guerrer, la que desitja la victòria, l’han situada el més a prop possible del cap, entre el diafragma i el coll, per tal que puguiescoltarlaraó,ideconformitatambellapuguicontenirperlaforçaelmóndelsdesigs.

La part de l’ànima que posseeix l’apetit de menjar i beure, i de tot allò que el cos naturalment en té necessitat, la van col·locar al bell mig, entre el diafragma i el melic, el més lluny possible de l’ànima racional, a fi que, saciant-se i atipant-se tot el dia amb els plaers de la taula, emprenyés i amoïnés el menyspossible.

L’home està format per un curiós aliatge de dos components, cos i ànima, per una unió accidental, i només per algun temps. L’ànima és principi de vida animada. Tan diferents són les dues parts que la mort s’explica com una separació d’ambdós: el cos és pura matèria, pur objecte físic que acaba podrint-se; l’ànima immortal seguirà vivint. I com hem vist al text anterior, aquesta ànima supraterrena, immaterial, espiritual i immortal, tot i ser única, consta de tres parts que regeixen funcions diferents:

19

- Part racional. És el pensament. Localitzada al cap.

- Part irascible. Són els afectes nobles (valor, amor a la pàtria, etc.). Localitzada al pit.

- Part concupiscible. És l’instint. Localitzada al ventre.

L’ànima és immortal i preexistent, i al llarg de les seves obres Plató insisteix a demostrar-ho amb tota mena d’arguments. Per exemple el que diu que, si tot coneixement és reminiscència de les idees con-templades, se’n dedueix la preexistència de l’ànima, perquè és l’ànima qui contempla les idees abans de caure en el món dels sentits. El destí final de l’ànima és descrit també de forma mítica al mite del carro alat. Les ànimes que han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova terrena a l’estat origi-nari i seran eternament felices. Les que n’hagin fet un ús indigne, però, transmigraran de cos en cos, passant d’un status social a un altre d’inferior o superior, segons quines hagin estat les passions que l’han dominada.

El mite del carro alat és un altre dels textos més suggerents de Plató: és una bonica al·legoria de l’ànima humana, que pretén explicar-ne l’origen, el destí i les característiques més importants. El mite compara l’ànimahumanaambuncarroalato«forçaenlaqualvannaturalmentunitsunaurigaiunaparelladecavallsalats».

L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls, un dels quals és bell, bo i obedient, i l’altre lleig, dolent i rebel. El cavall obedient simbolitza les ten-dències positives de l’home, les passions nobles com el coratge, el valor, l’amor a la pàtria, etc. El cavall rebel, en canvi, simbolitza les tendències negatives de l’home, els desigs més baixos, l’instint de conservació, la sexualitat, l’ambició, etc. L’auriga, finalment, simbolitza la capacitat intel·lectual de l’home o pensa-ment, i és l’encarregat de portar el carro pel bon camí.

L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viuiesmouenelmóndelesidees; aquest és el seu lloc i casa seva. Allà es dedica únicament a passejar per la volta celest, tot seguint els déus, i en companyia de la resta d’ànimes immortals. Però el ritme que imposen els déus al capdavant del seguici és molt ràpid i intens, per la qual cosa no resulta fàcil de seguir-los. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales, d’enlai-rar-sebenamuntigaudirdelacontemplaciódelesideesencompanyiadeles

divinitats. Ara bé, si els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los, pot perdre el control i l’equilibri,totfentcaure el carro (l’ànima) i perdent les ales que el feien volar, amb la qual cosa caualmóndelescosesmaterials.Allà l’ànima «s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre». Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i fora del seu element. Per això el seu anhel més gran ésretornaralseumónoriginal.

El retorn de l’ànima al seu món natural requereix de fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se novament. Però què fa renéixer les ales? Aquí és on l’amor (entès en el sentit més purament platònic) hi juga un paper fonamental, i també és important l’esforç de la persona per ser cada cop millor i més sàvia. A tal fi, Plató estableix un cicle de reencarnacions de l’ànima, que han de servir per completar tot aquest procés de purificació que l’ànima necessita.

Posem que l’ànima s’assembla a una força que té naturalment un parell de cavalls alats i l’auriga. Tots els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten una mescla. Pel que fa a nosaltres, en primer lloc el conductor mena una biga; dels cavalls, un és bell i bo i és fill de pares iguals; l’altre els és contrari i fill de pares també oposats. 0 sigui que conduir-nos a nosaltres és cosa necessàriament dura i difícil.

20

9.POLÍTICA

L’home busca sempre la felicitat (eudaimonia), i aquesta només la pot trobar en la veritat. El camí de la felicitat passa, doncs, per les idees eternes. Per això la ignorància és considerada una malaltia de l’ànima, que cal guarir amb l’ajut del filòsof. L’home ha de trobar la felicitat en l’obra de la seva vida, tant la privada —ètica— com la pública —política—. La reflexió sobre com ha de comportar-se l’home en la seva vida privada i en la vida pública és fonamental: la meta de tota la doctrina platònica.

La mort de Sòcrates va fer evident per a Plató que no n’hi ha prou amb ser bo, honrat i just individualment: cal també que la ciutat sigui bona i justa. Per això l’educació del ciutadà s’ha de reforçar amb una organització políticaqueafavoreixieldesenvolupamentdelesvirtutsètiques.

a)Comhauriadefuncionarunaciutat?

Plató va projectar una societat aparentment perfecta, en la qual l’home podria aconseguir, individualment i col·lectiva, la màxima felicitat. El missatge de fons és clar i inequívoc, tal com queda palès en el proper fragment: la ciutat, l’Estat, el col·lectiu, és molt més important que l’individu. Aquest ha de sacrificar el que calgui per tal de garantir l’estabilitat de l’Estat. Si tothom fa la seva feina, si tothom compleix la llei al peu de la lletra, no hi haurà cap problema, i per tant tothom podrà ser feliç. La meva felicitat individual és, doncs, irrellevant, i només la podré aconseguir com a conseqüència de constatar que, gràcies al meu sacrifici, la societat funciona millor.

Alalleinoliinteressaquealaciutathihagiunaclassesocialquegaudeixideparticularfelicitat,sinó que s’esforça per tal que això li succeeixi a la ciutat sencera, i per aquest motiu introdueix harmonia entre els ciutadans, per mitjà de la persuasió o de la força, fa que els uns facin als altres partíceps dels beneficis amb què cada qual pot ser útil a la comunitat, i ella mateixa forma en la ciutat homes d’aquesta classe; però no amb la idea de deixar que cadascú es giri cap allà on vulgui, sinó per tal de servir-se ella mateixa d’ells amb l’objectiu de la unificació de l’Estat.

b) Cal que governin els filòsofs.

Plató creu que si cadascú fa la feina que se li encomana i cap altra cosa, la societat ha de funcionar a les mil meravelles. Ara bé, per saber a quina tasca s’ha d’aplicar cada persona, cal veure quines són les nostres principals virtuts, les quals vindran determinades en funció de la part de l’ànima que més predomina en nosal-tres:

- La part racional de l’ànima afavoreix la prudència, que és la qualitat pròpia dels governants.Elsgovernants,doncs, han de ser filòsofs, o els filòsofs han de ser els governants; ells són els únics capaços de redreçar laciutatenelcamídelbé,administrarjustíciaidictarlleis,jaquehanaconseguitsortirdelacavernadela ignorància i són els únics que saben què convé i què no convé.

- La part irascible de l’ànima afavoreix la fortalesa, que és la qualitat pròpia dels guardians.Aquestsseranels encarregats de vigilar la ciutat i defensar-la contra qualsevol agressió exterior, de manera que la pau ilatranquil·litatalaciutatestiguinasseguradesigarantides.

- La part concupiscible de l’ànima afavoreix la temperança, que és la qualitat pròpia dels treballadors.Ellsseran els encarregats de proporcionar a la ciutat tot allò imprescindible per a la supervivència: pagesos, artesansicomerciants.

La justícia, com a salvaguarda del bé comú, es dóna quan hi ha harmonia entre totes tres. I només en un règimjust,pocjo,comaindividu,assolirlafelicitat.

21

Mentre els filòsofs no es facin càrrec de les ciutats, o aquests que es fan anomenar reis o sobirans

nopractiquinlafilosofiaambprouautenticitat,detalmaneraqueacabinessentunamateixacosa

elpoderpolíticilafilosofia,imentrenosiguinrecusadesperlaforçalesmoltesnaturalesesque

avui marxen separadament cap a un d’aquests dos fins, no hi haurà repòs, estimat Glaucó, per a les

desgràcies de la ciutat, ni tan sols, pel que sembla, per al llinatge humà. Tampoc no caldrà pensar en

la possibilitat d’aquest règim, i que vegi la llum del sol una ciutat com la que hem descrit. I això és

elquejonoemvaigatreviradirfaunaestona,enobservarquelamevaopiniótopariafrontalment

amb la dels demés. Car es fa difícil d’acceptar que no hi hagi cap altra manera de ser feliç, tant a la

vida privada com a la pública.

c)Algunstretspeculiarsdelaciutatideal.

Com acabem de veure en aquests textos, Plató suggereix clarament que els interessos de l’Estat han d’estar en tot moment per sobre dels de l’individu, i que aquest ha d’estar en tot moment disposat a sacrificar el que calgui (la seva llibertat, els seus gustos i si cal la seva pròpia vida) en benefici de l’Estat. Amb Plató ens trobem, doncs, en l’origen de la majoria de les doctrines totalitàries i feixistes que hi ha hagut al llarg de tota la història.

Aquest estat utòpic que proposa Plató s’organitza segons la feina o activitat de cada membre. És un mo-del de ciutat-estat —polis— semblant al de la ciutat d’Esparta, que devia tenir un cert atractiu per als esperits decebuts dels règims atenesos democràtics i demagògics, com era el cas del propi Plató. Ara bé, en aquesta ciutat ideal, l’especialització de les tasques socials respon únicament, com ja hem dit, a la naturalesa moral de l’individu: pertànyer a un grup o un altre no es fonamenta en criteris econòmics ni de llinatge, sinó en criteris puramentmoralsiintel·lectuals.

Per a les classes superiors (governants i guardians) hi ha una mena de reglament, entre religiós i mi-litar: hom aboleix la propietat privada i es parla de comunitat de dones i fills. En canvi, per a la gran majoria —pagesos, artesans, comerciants— es tolera la família i la possessió de béns propis. La dona, segons Plató, ha de participar en tot el procés educatiu i social, en les mateixes condicions que l’home. A més, qui esclavitza la dona tradicionalment és la família, i per això cal abolir la institució familiar. La dona, com l’home, té accés a l’educació i als càrrecs públics; l’única diferència és que el servei militar per als homes és fins als 60 anys, i per a les dones fins als 50. S’accepta l’eutanàsia com a pràctica normal, per tal d’eliminar els febles físics i psíquics. Aquest pseudo-comunisme està previst perquè res no pugui destorbar els guardians i els governants de la seva tasca al servei de l’Estat.

Tal és, Glaucó, la comunitat de dones i fills que hem d’establir entre els guardians de la ciutat.

Després d’això convindrà precisar l’acord d’aquesta comunitat amb tota la resta de lleis, i l’avantatge

que posseeix sobre elles (...).

¿Considerarem com la millor ciutat aquella on es coincideixi sempre en expressar les paraules «meu»

i «no meu»? Els nostres ciutadans, molt més que els de qualsevol altra ciutat, es faran partíceps de

totelquepersonalmenthomanomena«meu».Així,ambaquestaparticipació,tindranigualmentla

majorcomunitatdepenesialegries.

22

d) L’educació és la clau.

La millor manera d’assegurar l’existència i la perpetuació de l’Estat ideal és l’educació. Es tracta d’una educació per a tothom. No hi ha diferències ni de sexe ni d’origen social: només la seva intel·ligència decidirà el seu avenir. És un sistema escolar dur i exigent, que pretén de posar fi a la superstició, la demagògia i la mentida. Per això els poetes i els rapsodes seran expulsats de l’Estat, car només expliquen mentides i llegendes fantasioses.

Un estat, si algun cop s’encamina bé, progressa com un cercle que s’engrandeix. Car criança i educació,

benconservades,produeixenbonesnaturaleses, lesquals,perefectedetaleducació,esdevenen

millorsquelesanteriorsquantalaprocreacióialarestadecoses.

Plató va ser el primer a a donar-se del paper importantíssim que té l’educació en el bon funcionament d’una societat. Els governants seran els qui tindran la responsabilitat d’educar els ciutadans, ja que ells coneixen elbéisabenelqueconvéielqueno.Ellsseranelsqui,ambelsullsposatsenelbédelacomunitat,adjudicaranacada ciutadà la seva tasca, ja que ningú millor que ells coneix tant les virtuts i defectes de cada alumne com les necessitats concretes de la societat. Per això, com dèiem, no té cap importància l’origen familiar ni la situació econòmica o social de l’alumne: només es tenen en compte les seves capacitats.

Les finalitats de l’educació, doncs, són ajudar a conèixer el bé a tots els ciutadans i la formació dels filòsofs-reis, aptes per al govern de la polis. Les etapes d’aquest procés d’ensenyament són:

- per als treballadors: fins als 20 anys, ensenyament per a tothom (lectura, gimnàstica, música, cant, i poca cosa més. Els qui seran guardians i governants continuen els seus estudis;

- per als guardians: fins als 30, deu anys més d’estudis: aritmètica, càlcul, geometria i astronomia; també una mica de poesia (de tipus èpic, és clar, per excitar l’ardor guerrer i el morir per la pàtria);

- per als governants: ja a partir dels 30 anys, dialèctica (arribar a la saviesa a través del diàleg sobre conceptes filosòfics). Quan superin, ja als 40 anys, aquesta fase, seran els governants, i exerciran els càrrecs per torn; quan estiguin lliures de les feines de govern seguiran estudiant i es dedicaran a la filosofia.

23

e)«Màdura».Plató,paredelesideologiesfeixistes

Plató desautoritza el govern democràtic, perquè un govern de molts es caracteritza, segons ell, per la debilitat i la incapacitat. Malgrat això, quan fa la llista dels règims polítics admet que la democràcia pot ser un règim correcte. La jerarquia dels règims polítics, de més bo a més dolent, és la següent:

1. La monarquia, o govern d’un sol home. 4. La demagògia,ogoverndemolts.

2. L’aristocràcia, o govern d’uns pocs. 5. L’oligarquia, o govern d’uns pocs.

3. La democràcia, o govern de molts. 6. La tirania, o govern d’un sol home.

- Així com un cos malaltís necessita només d’un petit estímul extern per caure en la malaltia, i sovint

fins i tot sense res d’extern el seu interior es capgira, així també l’Estat que sigui com ell, mentre

uns invoquen l’aliança amb un estat oligàrquic, altres amb un estat democràtic, amb qualsevol pretext

jaemmalalteixibullenlluitesinternes,totiquedevegadestambébullsensenecessitatdecap

intervencióexterior.

- Segurament és així.

- Llavors la democràcia sorgeix, penso, quan els pobres, després d’obtenir la victòria, maten alguns,

desterrenunsaltres,ifanpartícepselsdemésdelgovernilesmagistratures,lesqualssovintesta-

bleixenaquesttipusderègimpersorteig.

f)Platóacabareconeixentlaimpossibilitatdelautopia

De tota manera, la concepció política de Plató va anar evolucionant al llarg de la seva vida, anant des d’una concepció utòpica més radical i absolutista fins a una altra de més suau i realista. Així, per exemple, al diàleg Polític,Platóhaviafetun estudi de la persona que ha d’esdevenir governant. En dóna una visió despòtica i absolutista: davant el mandat del filòsof-rei, el consentiment del poble no té cap valor, perquè només el polític coneix el que és just. El polític de Plató només es diferencia del tirà perquè es pressuposa que aquell és just i bo, i pot persuadir el poble. La mentida, la privació de llibertat, l’assassinat fins i tot, si serveixen finalitats nobles, sempre seran vàlids. Queda clara,doncs,lasevaposturafeixista.

Al final de la seva vida, però, Plató s’adona que, malgrat la validesa dels principis de la República,lautopiaés impracticable. Per tant caldrà cercar, no ja l’Estat ideal, sinó el millor possible. Aquesta possibilitat només es podrà mantenir amb el predomini de la llei. A les Lleishihaunaconcepciómoltmésmoderadadelapolítica.Plató accepta que la millor constitució és la que resulta de barrejar la forma monàrquica i la forma democràtica, tornaaconsiderarlafamíliacomlacondicióhabitualdelsciutadans,iproposaunensenyamentmésobertperalsfuturs governants. La llei substituirà la saviesa del filòsof-rei en aquells casos en què no sigui possible la seva presència. D’aquesta manera, el legislador substitueix finalment el filòsof.