PÈL-ROJOS

Clara Francesch Roher

6è C

Curs 2010-2011

Tutor: Josep Illa

IES Alexandre Satorras

1

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino

sino estelas en la mar.

Antonio Machado

2

AGRAÏMENTS

Primerament, vull donar les gràcies a l’avi. Que m’ha deixat recórrer pel seu

passat, removent històries tristes i abandonades en algun racó.

A en Pep, que ha anat darrera meu perquè hi treballés, i m’ha motivat per fer-

ho. Ha corregit els meus errors, i també m’ha elogiat quan ha fet falta.

També li vull donar les gràcies a la Neus, que sempre s’ha mostrat molt

il·lusionada, i no ha tingut cap problema per explicar-me el seu passat i el del

seu germà.

Òbviament a la Carme, l’àvia, que ha estat present en totes les entrevistes,

aportant-hi més detalls necessaris, i amb una paciència admirable.

Als meus pares, que són principalment els que han estat a sobre meu perquè

no m’adormís i tirés endavant, i m’han fet un seguiment diari del treball.

A l’Anna, la meva germana, que m’ha aconsellat alhora de presentar el treball, i

potser d’una manera diferent que els pares, m’ha animat i recolzat alhora de

fer-ho.

I a tota la meva família i els meus amics que són les primeres persones que

s’han interessat en llegir-lo, i a comentar-lo.

3

ÍNDEX

1. Introducció ................................................................................ 4

2. Inici ................................................................................ 6

3. infantesa ................................................................................ 7

4. Adolescència ................................................................................ 17

5. Vida d’adult ................................................................................ 23

6. Fi ................................................................................ 35

7. Conclusions ................................................................................ 36

8. Fonts consultades ................................................................................37

9. Annexes ................................................................................ 38

4

1.INTRODUCCIÓ

Escriure sobre algú del teu voltant és sempre una feina difícil. Et porta a buscar

als racons més amagats d’aquesta, i no saber quan has de burxar i quan no

perquè t’expliquin la seva vida, i les batzegades d’aquesta. Et fa basarda que

puguis trobar alguna aventura, alguna opinió i alguns fets que facin que et miris

aquesta persona d’una manera distinta.

He tingut la sort de que l’avi Berto per mi sigui una persona molt propera. És de

Mataró i el veig més d’un cop a la setmana, així que puc dir que ha viscut tota

la vida al meu costat. Ha estat el meu cangur i també el meu company de jocs.

He passat llargs estius a Riudaura anant amunt i avall amb ell. I en realitat és

de les persones amb qui m'entenc més.

Sempre m’han agradat els contes d’aventures que es remuntaven al passat .

Saber què va passar i perquè som on som ho he trobat fascinant des de petita.

Potser quan era una nena m’agradaven les històries fantàstiques o escoltar les

aventures del passat. I ara prefereixo saber la veritat encara que sigui tant crua.

Contínuament he demanat que m’expliquessin les històries de quan eren petits,

tant a l’àvia com a l’avi, i tant al pare com a la mare. M’han impressionat, m’han

emocionat i m’han fet experimentar sensacions ben diferents. Ara però, potser

m’he fet gran, i vull escoltar l’autèntica veritat.

Tota la vida he anat escoltant la vida de l’avi, i cada vegada amb trets més

durs. El trobo de les persones més interessants que conec i només per això

crec que ha estat molt important per mi conèixer-lo des de dins del tot i tot el

seu passat.

Per tant, l’objectiu del treball és molt clar. Conèixer el passat més llunyà del

meu avi, entendre la situació i els actes d’una família catalana de l’època.

Per a la realització del treball, em caldrà doncs buscar totes les fonts orals

d’informació possibles de manera que pugui constituir un text el més objectiu i

contextualitzat possible. La manera de procedir serà fent una sèrie de visites a

familiars propers per tal d’aconseguir la informació necessària.

5

No puc trobar informació de la seva vida enlloc més que ell mateix. No hi ha

llibres que m’expliquin la seva vida, ni una pàgina web dedicada a ell. No ha

estat personatge reconegut, el seu nom no està escrit a cap llibre d’història. És

una persona més, una persona anònima, però que amb molta altra gent com ell

han escrit i han marcat les etapes d’un país.

Intentar explicar això no és una feina fàcil les emocions sempre ens poden

sortir del lloc menys pensat per inundar qualsevol explicació, i per tal de no

remoure el dolor, deixar de banda algunes coses.

L’inici del treball és una repassada als membres de la família d’en Berto. Avis,

àvies, pare i mare. És per conèixer els fets que van portar al meu avi a viure en

aquest món. I també m’ha servit a mi, per saber quines són les meves arrels.

M’he proposat que el text prengui una forma semblant a una narració, és per

això que el treball estarà dividit en tres etapes: infantesa, adolescència i edat

adulta. Els períodes en que m’he centrat més han estat la infantesa i la

joventut, pel simple fet que la maduresa ja ha estat més propera a mi i els del

meu voltant. El fet de presentar el treball en etapes, ha fet que la divisió i la

organització formal del treball no segueixi uns guions o punts d’un treball

d’aquestes característiques.

6

2. INICI

Aquest treball és tant sols un cop d’ull accelerat dels inicis d’una vida que han

fet que un nen petit qualsevol, sigui la persona que és avui, i també el fet que jo

estigui aquí escrivint la història d’una vida. La vida d’una persona que mai no

ha trobat que la seva vida fos tant important com per ser escrita. Per mi si que

ho és d’important, i de fet el treball de recerca tant sols ha esdevingut l’excusa

per conèixer-la de debò.

La manera de parlar, el tarannà de fer les coses, de prendre’m la vida d’una

manera, d’escollir el que he escollit, de voler el que vull, de sentir el que sento,

en definitiva de ser com sóc; en part és a causa dels meus orígens. El meu avi,

ha estat sempre una persona influent al meu dia a dia. Sempre ha estat una

persona molt propera a mi.

Diuen que ens assemblem molt. Ens agrada degustar tot el menjar, som

d’humor fàcil, volem veure món però tenir sempre un lloc que en puguem dir

llar. Som sensibles, i d’emocions a flor de pell a l’hora de parlar del que ens

interessa de debò, de les persones del nostre voltant, i de tot el que ens ha

passat al llarg de la vida. Tenim la pell blanca, les mans suaus, la cara pigada,

els ulls de color d’avellana, cabells prims però abundants i... Som pèl-rojos.

7

3. INFANTESA

El dia 28 de març de 1937, en plena guerra civil espanyola, a Mataró, capital de

comarca del Maresme, una nova espurna de vida, naixia a la Clínica de

l’Aliança del carrer Lepanto. De mare socialista i pare anarquista, van decidir

que el nom més adient per aquella època on hi havia dolor i fam, però també

ganes de llibertat i lluita, era Llibert. Mentre la Lola estava a la clínica donant a

llum el seu tercer fill, el creuer “Canàries” bombardejava la foneria Can Font,

des de primera línia de mar. Potser m’ho imagino jo, però el fet de néixer en un

dia així, ha fet que la vida del meu avi, sigui una lluita constant, per sobreviure

en una societat com la que tenim, la que hem tingut, i la que espero que no

hagin de viure els meus fills. Hi ha massa desgràcies al món, i un naixement

sempre és una alegria, encara que sigui en temps difícils, el naixement d’una

persona sempre és un crit d’esperança per molt enfonsat que estigui el món.

En Llibert m’explicava...

...Durant aquells temps, la vida de casa no era tant crua com va arribar a ser. El

pare treballava de paleta després d’haver voltat per mig Catalunya i França.

Als setze anys va marxar de casa, de Salt per anar-se a buscar la vida. Primer

va treballar de manobre, però va coincidir amb la guerra d’Àfrica, i es va exiliar

a França. Allà es consagrà com a paleta. Al 1919, quan tota la tempesta ja

havia passat va tornar, i se’n anà una temporada a Terrassa, on hi trobà feina

de paleta. El meu pare sempre va ser un home d’ideals, a Terrassa es va

implicar en el moviment obrer, i es va afiliar a la CNT. Durant aquells anys va

assistir a una protesta a Barcelona, i allà acabà mal ferit. El sindicat el va fer

amagar durant uns dies a Terrassa, a casa d’un dels seus germans. Fins que li

van trobar una feina a Argentona. Allà va conèixer a la mama, es van casar el

1928. Aleshores deixà la feina d’Argentona i se’n va anar a treballar amb en

Ventura, un constructor de la ciutat veïna. A Mataró, encara estava implicat en

el sindicat, de fet va ser l’últim delegat de la construcció de la CNT mataronina.

La mare, la gran de tres fills, feia de mestressa de casa. De petita es va haver

d’exiliar a França durant la dictadura de Primo de Rivera. Se’n van anar a viure

a Pézilla-la-Rivière, un poble prop de Perpinyà, a casa d’uns familiars. Hi va

8

estar-hi durant uns cinc anys. Parlava perfectament el francès, i me’n recordo

de les cançons que ens cantava per anar a dormir. Sovint venien a veure’ns a

casa l’avi Antoni, i l’àvia Maria. L’avi militava el Partit Socialista Obrer Espanyol,

i es cartejava amb socialistes de renom, com Pablo Iglésias, fundador del partit.

També es cartejava amb un socialista suís que no en sé el nom. Abans de la

dictadura de Primo, treballava com a teixidor a la fàbrica de Can Gasol, però un

cop començada la dictadura, la seva manera de pensar, sense por d’expressar-

se a favor de la llibertat de les persones, el va portar a que la seva empresa li

fes la vida impossible. Aleshores es va exiliar ell sol a París, i després ho van

fer, com ja he dit, l’àvia i la mama. Van tornar clandestinament, gràcies a que el

partit el va infiltrar. Un cop arribat es va posar a treballar d’escombriaire, havia

aconseguit el lloc mitjançant oposicions. Era el cap de la brigada de neteja de

Mataró, i també el repartidor d’aigua de la companyia d’aigües Fradera, sempre

l’havia trobat un home molt honrat. L’àvia era una dona molt freda, no gaire

afectuosa. A mi, m’encantava acariciar-li la cara, tenia la pell molt fina, i unes

mans de seda. Treballava de mestressa de casa.

Jo sóc el tercer de tres germans, la més gran, la Neus i el mitjà en Joan.

Vivíem tots cinc al número quaranta-nou del carrer Massevà. Casa meva no

era gaire gran, però prou perquè hi poguéssim viure tots plegats. La distribució

de la casa era com moltes de les cases de Mataró: un menjador, la cuina, una

habitació a baix, on també hi havia el pati, un safareig molt bonic i gros i la

comuna. A la cuina hi havia un forn, que estava sota les escales que portaven

cap a la resta de les habitacions del segon pis on hi dormíem nosaltres i els

pares.

L’any 1939 es va acabar la guerra, i érem al bàndol dels perdedors.

Durant aquells dies, quan el pare encara era a casa, el menjar tampoc no era

abundant, i ja anàvem als menjadors socials. Un dia d’aquells, en Joan portava

un carregador de bales que ens havíem trobat. Estava parlant i fent-se el

fatxenda davant dels altres nens i va dir que a casa en teníem molts d’aquells

carregadors. Una senyora, de qui prefereixo no dir el nom, que treballava al

menjadors ho va sentir, i va anar a denunciar al pare. Al cap de poc van venir a

buscar-lo, per emportar-se’l a la presó de Mataró, (davant de l’actual copisteria

Prims). Era molt petit i no ho tinc gaire present, però els records... els records

no s’esborren mai.

9

Van irrompre al menjador de manera brutal, buscant papers, armes, qualsevol

cosa que l’inculpés. Jo estava just davant del forn, tenia molta por. De cop un

policia em va apartar d’una revolada, per a mirar a veure si hi havia alguna

cosa dintre el forn, vaig anar corrents a buscar el coll de la mare i abraçar-m’hi,

estava espantadíssim, només tenia tres anys, no entenia res del que estava

passant. Finalment, aquell dia es van emportar al pare, i al cap de pocs dies

van anar a buscar l’avi. L’àvia estava molt destrossada i va venir a viure amb

nosaltres. L’avi, igual que el pare, estava pendent de sentència, i també el van

tancar provisionalment a la presó de Mataró. La mare i l’àvia els anaven a

veure sovint, i jo sabia perfectament el camí que feien per arribar-hi. Així que

un dia qualsevol, mentre elles feinejaven per casa, vaig sortir, vaig emprendre

el camí que ja sabia cap a la presó, sol. Quan vaig entrar-hi, vaig dir-li al

carceller que volia veure el pare o l’avi, el pare o l’avi! No sé perquè, potser

perquè era un nen curiós, blanquíssim de pell, pigat i pèl roig, el carceller em va

agafar a coll, i va dir De quién es éste? L’avi i el pare no s’ho podien creure,

quan vaig arribar a la seva cel·la em van omplir de petons i abraçades.

Al cap d’una estona van arribar la mare i l’àvia, estaven mortes de por, el fill

petit se n’havia anat de cop, i em van trobar allà.

Just va ser aquell dia que se’ls van endur cap a la presó de Barcelona, la

Model. L’àvia, la mare i jo vàrem veure com els lligaven amb cadenes per

emportar-se’ls durant molt de temps. Jo no entenia res, la mare i l’àvia ploraven

i això em va fer posar molt nerviós i també vaig plorar.

A partir del 1940 va ser molt difícil tirar endavant per a nosaltres, sense cap

home a la família. La mare, es dedicava al petit estraperlo, que és el comerç

il·legal de béns. Comprava productes o el que fos que es pogués canviar a

arreu de les ciutats de Catalunya, i els intercanviava aquí per obtenir a canvi

qualsevol aliment. Això feia que es passés el dia fora de casa, i que a en Joan i

a mi ens hagués de cuidar la Neus, que era la gran dels tres germans.

Recordo que anàvem amunt i avall amb un cotxet vell i atrotinat a buscar-nos la

vida. Quan fèiem el dinar i trencàvem un plat, perquè la mare i l’àvia no se

n’adonessin l’enterràvem al pati, com si no hagués passat res.

Durant aquests tres anys va tornar l’avi, que no va acabar la condemna, perquè

estava fet pols. Va tornar del camp de concentració i es va quedar a viure a

casa amb la mama i l’àvia. Aquell mateix any però, va morir. Jo recordo que

10

orinava sang, i que patia molt. Quan ja estava molt malament, es passava el

dia al llit i jo sovint l’anava a veure, em plantava amb una cadira al costat del llit

i em quedava allà explicant-li històries i fent broma. L’avi em mirava i somreia.

Un dia qualsevol vaig pujar a veure’l i li estava explicant que m’havia passat, i

això a ell li feia molta gràcia, hem va mirar, va somriure i al cap d’un instant, va

tancar els ulls... es va quedar quiet, no es movia, i el cor no li bategava. Hem

vaig espantar molt, i vaig baixar les escales d’una revolada per cridar a l’àvia.

Quan vàrem arribar a dalt, l’avi ja era mort, va morir amb un somriure als seus

llavis. En tinc molt bon record de l’avi, de fet tots tres ens l’estimàvem molt i li

tenim una gran admiració. A partir d’aquell dia l’àvia va ser grisa. Sempre

estava trista, decaiguda. No va tornar mai a ser la mateixa persona.

Quan el pare era a la presó a mi em van dur a una mena de guarderia que

l’anomenaven “la Cuna”, estava situada a la muralla de Sant Llorenç, era de

l’Estat. Ho vaig passar malament, em tancaven a l’habitació de les galledes i

les escombres, durant estones indefinides del dia. Vaig estar-hi poc temps

aquí. Després em van dur a Ca la Trinxa, una senyora que cuidava criatures,

però aquella casa no era gaire pulcre, gaire neta... guardaven la brossa durant

dies i els nens petits corrien per allí amb tota aquella porqueria. Jo vaig agafar

sarna, d’estar tot el dia remenant per allà. La mare de seguida em va treure

d’aquell lloc brut i fastigós.

L’any 1943, va tornar el pare, després d’haver anat a la presó de Santoña,

d’aquí a fer treballs forçats al Valle de los Caídos, d’allí a Belchite (Aragó), i

finalment a Mataró per acabar la seva condemna fent treballs forçats. D’aquell

dia recordo que érem tots a casa, i que va arribar un home brut, amb la roba

esparracada, mig podrida, amb la cara masegada i trist. Jo no sabia qui era, ja

no el recordava gaire bé, se’l van emportar quan tenia tres anys. Va entrar a

casa i ens va dir que no ens hi acostéssim, va anar directe al pati, es va treure

tot el que duia a sobre i va posar-ho en una pila, i d’aquesta pila en va fer una

foguera per cremar-ho tot. Un cop fet això, la mama li va preparar el safareig.

Va posar-hi aigua bullent perquè marxés tota la brutícia i les infeccions que

pogués portar a sobre, es va fregar tot el cos per treure’s tota la merda que

tenia incrustada a la pell. Aleshores van buidar el safareig d’aquella aigua

11

marró, i la van tornar a omplir perquè es pogués rentar amb aigua clara. Un cop

net es va posar la roba vella que encara guardava la mama, estava tant prim i

xuclat que li anava grossa la roba que abans li quedava a mida. Quan va estar

vestit i net ens va abraçar, a la mama que feia tant de temps que no li feia un

petó, a nosaltres que no ens havia vist créixer, a la sogra. Va tornar molt

esquerp, amb un caràcter diferent. Sempre estava de mal humor. De fet, jo

sempre el vaig conèixer així, no recordo com era abans que marxés, ni sabia

qui era gairebé.

Quan va tornar el pare, l’àvia se’n va anar a viure amb la tia Maria, la germana

de la mare, al carrer de la Coma.

El pare mai no va tenir cap problema per trobar feina. Tant bon punt va tornar el

van agafar de paleta a Can Gual, que era un dels pocs constructors que hi

havia aleshores a Mataró.

Érem del bàndol dels perdedors, i a més el pare havia estat empresonat, així

que cada vegada que venia un personatge importat de Madrid per Barcelona o

els voltants, el venien a buscar a casa, i el portaven a la caserna de la guàrdia

civil, que estava on hi ha l’escola Anxaneta. Es quedaven a dins d’una sala, on

hi havia cadires. Els tancaven perquè segons ells eren gent perillosa, no

adeptes al règim.

Mica en mica, la situació es va anar normalitzant, els anys van passar, i

aleshores quan passava una cosa d’aquestes ja no els anaven a buscar a

casa, el pare ja sortia tot sol i anava cap a la caserna , així no havíem de

passar el mateix tràmit cada vegada.

Quan el pare havia de sortir de la ciutat, havia de portar un salconduit, que és

un document expedit per l’Estat per a poder marxar. Fins que al 1960, Franco li

va enviar el perdó, li va treure tots els seus càrrecs i el van absoldre, després

de vint anys de viure agenollat.

Cap a l’any 1942, el cap de la falange de Mataró era en Móra. Aquest home em

feia vestir amb camisa blava, pantalons caquis i una boina vermella, i em feia

desfilar per Mataró, des la central de la Falange, on ara hi ha el Casal, fèiem

una marxa per la ciutat i tornàvem a la central. M’hi feien participar per

avergonyir i humiliar al pare, i ell no podia dir que no. Acabava de tornar de la

12

presó, i havíem de mantenir-nos allunyats dels merders polítics, no ens podíem

negar a res del que ens diguessin de fer.

Era l’època de l’auge dels nazis, i jo era blanc de pell, però fort, i pèl-roig

rossenc. Semblava de raça ària, i per això em feien anar amunt i avall.

En acabar la desfilada, al tornar a la caserna de la Falange, em donaven un

tros de pa i una botifarra, i me la menjava de gust, de fet pel que jo podia

entendre, jo desfilava perquè després em donessin aquella recompensa. Tenia

gana.

El segon cap de la Falange era en Fernández Carbó. Es deia que aquest

senyor rapava al zero a tots els homes. I era força més dur que en Móra.

A cal senyor Benet, al pati, hi havia una pintada que havien escrit els nens que

posava: Sargento Fernández-Carbó sobrenombre: El pela cocos. Un dia va

anar-hi la policia acusant al senyor Benet de roig, ell ens va reunir a tots a una

sala i va demanar-nos que no ho féssim més, que el podíem posar en un bon

merder.

A part de fer això per a menjar, anàvem als menjadors socials, que eren a la

plaça de Los Caídos, l’actual plaça de les Tereses, on ara hi ha la UGT, més

d’un cop m’havien fet fora per intentar repetir volent calmar la gana.

Per treure uns quants diners, quan teníem sis anys, amb en Joan “Mamadits”,

que li dèiem, anàvem a collir pots de llauna a la platja, i en fèiem una pila per

vendre’ls i guanyar quatre duros. Per trobar-los havíem d’entrar dins les

cloaques, i remenar una mica. Una vegada que havia plogut el dia abans, ens

vàrem posar a dins d’una cloaca on hi havia molta brutícia, i ens anàrem

enfonsant dins d’aquesta. Jo em vaig recolzar a ell per cridar uns homes, que

ens vinguessin a ajudar, si no ens haguéssim mort, ofegats en porqueria. A

davant del Carrer Sant Pere hi havia una font grossa, amb moltes aixetes, ens

vàrem rentar allà de dalt a baix. A mi la brutícia em va arribar a les espatlles,

però a en Joan fins una mica més avall de la boca.

Per arreplegar quatre peixos també, ajudàvem estirant les cordes dels vaixells

d’arrossegament quan volien agafar sardines. I així com a recompensa en

trèiem un grapadet de peix.

13

A part desfilar i anar als menjadors socials, els pares al 1945, em van apuntar a

una mena de col·legi de la falange. Estava situat a Arenys de Munt. Era com

una escola, o bé unes colònies per a famílies amb problemes econòmics. Els

pares m’hi van inscriure, ja que allà no ens saltàvem cap àpat, esmorzar, dinar i

sopar estaven assegurats.

Hi havia gent de tot el país, estava ple de famílies amb moltes dificultats per

tirar endavant. En aquells temps a tot arreu hi havia fam, i molta gent no es

podia permetre alimentar a les seves criatures, i amb prou feines a un mateix.

Hi vaig estar quinze dies, menjant tres plats al dia. Però aquest reformatori no

només ens donaven menjar perquè no passéssim gana, no era una caritat. Era

una escola militar, per a formar nens, per iniciar-los en la carrera militar. Per fer

petits soldats que en un futur poguessin sevir al gran exèrcit espanyol. També

hi fèiem classe, és clar, però una gran part del dia desfilàvem per aquell

campament. No ho suportava, em passava el dia plorant i demanant per la

mare. Tenia set anys, i trobava a faltar casa meva, la meva mare, els meus

germans, el pare... Havia d’estar-hi més temps però no ho aguantava, al cap de

dues setmanes hem van venir a buscar per tornar a casa.

El papa i la mama es discutien molt sovint, no teníem mai diners a casa i això a

la mare l’empipava molt. Sempre ha estat una senyora la meva mare, amb

molta classe i viure en una situació tant catastròfica la feia saltar de nervis.

Quan el pare va tornar de les presons i de fer treballs forçats, tinc la sensació

que creia que jo no feia res bé, i sempre anava amb la mare, que em

defensava. Ella pensava que jo era un bon noi, que feia entremaliadures de

tant en tant, però que no eren entremaliadures amb mala sang. De fet, les que

feia no es podien comparar amb les que feia en Joan. Ell n’havia fet de molt

grosses, com per exemple robar tota la instal·lació elèctrica d’un circ per

després vendre-ho a un drapaire. No, jo no les feia tant grosses. Només de tant

en tant agafava algun Patufet de Can Pi (revista, el quiosquer). Tenia tots els

tebeos penjats a la porta del quiosc, passava per allà davant a veure si hi veia

en Pi, si no hi era tornava a passar corrents i estirava una revista de la pinça on

estaven agafats. Alguna vegada també, anava a la Plaça de Cuba per

arreplegar alguna cosa de fruita per menjar. Feia servir el mateix sistema, però

aquí algun cop m’havien enxampat, més d’un bolet i més d’una plantofada al

14

cul m’havia emportat. Un dia ens van enxampar a tots plegats agafant quatre

peces de fruita, i vàrem sortir tots corrents pel marge de la finestra. Aquell dia

va donar la casualitat que vaig ser l’últim de sortir. Quan estava apunt de sortir

em van donar un cop de mànec de ferro a prop del cap, em podria haver

desmaiat, o inclús fer-me una lesió cerebral. Però no vaig notar el dolor, la

meva reacció va ser sortir tant si com no. Vaig agafar-me a algun lloc que em

fes de palanca, i em va acabar d’estirar pels braços un amic. Quan vàrem ser

fora, em vaig posar a córrer cap a casa i fins que no vaig posar el primer peu a

dins, no vaig parar.

Sempre he estat l’ase dels cops, no tenia un aspecte gaire comú, de fet de pèl-

rojos a la meva època només n’hi havia tres, i jo era l’únic que era de família

roja, i el meu nom ja no es considerava normal, Llibert, ni el meu cognom

tampoc, no n’he sentit mai gaires que sonessin així, Roher. Així que ja ho veus,

era l’ovella negra. A l’hora de fer malifetes, o posar-se en problemes sempre

m’enxampaven a mi, era com en una pila de neu “una bola negra”, el pèl-roig.

Era el cap de turc.

Quan ja vaig poder anar a l’escola, em van portar a una escola barata al carrer

Beat Oriol. A la mama no li agradava aquella escola, m’hi vaig estar poc temps.

Després vaig anar a Cal senyor Badia, que estava a un edifici que feia

cantonada amb el Carrer Sant Cugat i la Plaça de Cuba.

Allà hi vaig estar-hi un any o dos, però era una escola decadent amb tots els

pupitres destrossats. Després d’aquesta vaig anar a Cal senyor Benet. En tinc

bons records d’aquells anys, teníem un professor que es deia Zorrilla. I tots els

meus amics, en Comes, en Salvador, en Cirés, en Joan Jové..., l’Albert Ibáñez

el meu gran amic. Era alt i gros, més gran que jo, però ens enteníem molt bé,

érem companys de jocs, fèiem parella quan jugàvem a guerra de cavalls, jo

pujava a collibè seu i havíem de tombar les altres parelles, sempre

guanyàvem, teníem una tècnica, passés el que passés jo no m’havia de deixar

anar. També construíem cotxets: agafàvem una caixa de xampany, de fusta,

posàvem dos pals entravessats per fer de manillar, amb un coixinet de “boles”

de les màquines davant i darrera, i pujàvem fins a la carretera de Mata, per

baixar-la a tota pastilla amb aquesta mena de patinet.

15

El senyor Benet ens explicava històries molt boniques, i de tant en tant ens

explicava alguna cosa de llengua catalana, però això no passava gairebé mai,

era una cosa molt amagada i a tothom li feia por si ens enxampaven. Per

suposat que tots els llibres eren en castellà, i només en teníem un, on sortia tot

el que treballàvem a la classe. A Cal senyor Benet tenien una coral, m’hi vaig

apuntar. Hi cantàvem caramelles i cançons del pessebre. M’agradava molt

cantar i hi passava molt bones estones i sempre estava acompanyat pels meus

amics. Però en aquests llocs així sempre hi ha moltes enveges, i això al papa

no li agradava, tenia por del que es podés dir, després de tot el que havia viscut

i de les traïcions de la gent que havia presenciat, no confiava en res ni en

ningú. Així que em van desapuntar.

No he estat mai gaire bon estudiant, perquè no m’interessava gairebé res. El

que recordo que m’agradava molt d’estudiar era Història i Geografia. També

m’agradava escoltar les històries de la Bíblia, les trobava de gran fantasia, però

això a casa no agradava gaire, no hem estat mai de missa, i tampoc no ens

han tractat mai bé. Una vegada, la mama havia anat a buscar el rector de Sant

Josep, perquè li avalés uns papers per fer que el papa no anés a la presó, ella

pensava que els hi donaria, el papa havia treballat per a l’església, era el paleta

de Sant Josep. Però el rector no li va voler donar, no li va fer cap paper, li va dir

que li demanés diners, però que es jugava la seva posició si avalava a un

anarquista, no ho podia fer. De fet, tampoc no he estat gaire missaire jo, no

m’agrada com porten l’Església, no m’ha agradat mai, no és un negoci i la

transformen en això.

16

Mica en mica la vida tira endavant, i tot es torna a posar, o almenys intentar

posar-se a lloc. Tant bon punt va tornar el pare de la presó, va tenir feina, però

cobrant una porqueria de sou. Tot i així vàrem estalviar tant com poguérem, i

cap als anys 1950 es podria dir que començàvem a tirar endavant, a viure una

mica millor. Tenint en compte que vaig néixer al 37, vaig estar tota la meva

infantesa i part de l’adolescència patint pel menjar.

17

4. ADOLESCÈNCIA

Quan vaig tenir els tretze anys, vaig deixar l’escola, a casa no hi havia prous

diners per pagar-me uns estudis així que em vaig posar a treballar.

Primer vaig fer d’ajudant d’un paleta d’allà el veral, en Remendón. Era una

feina fàcil, ja que no construíem edificis si no que només arreglàvem quatre

coses, fèiem acabats... No era una feina de paleta gaire física. I jo tenia prou

cos com per fer-me’n càrrec. Vaig estar dos anys treballant amb aquest senyor.

Vàrem fer una feina a casa de l’Estrany, un pintor d’anomenada aquí a Mataró.

Un dia mentre treballava em va dir que parés un moment i que estigués quiet. I

em va dibuixar, primer amb carbonet, després hi va posar els colors. Va dir

que en diria el Pillet. Però jo aquest quadre no l’he vist mai, només quan em

dibuixava, així que no sé si encara existeix.

Als quinze anys ja era més corpulent, tenia més força i era més dur, així que

vaig anar a treballar a una empresa constructora, Ca l’Ocerans. Per a poder

cobrar el sou complet d’aquesta feina, a les tardes em feien anar a l’Escola

d’Arts i Oficis. Estava situada on ara hi ha la plaça de darrera l’ajuntament. En

aquesta escola hi havia diferents cursos, jo vaig fer-ne els següents: aprendre

dibuix lineal, entendre’l i dibuixar. Només vaig arribar a dibuixar amb llapis, ja

que amb la tinta era un potiner. Vaig aprendre a entendre i representar un

plànol d’un edifici per construir, a llegir escales de mesura, i a entendre el

vocabulari bàsic. No tenia gaire temps lliure i entre setmana no podia sortir

gaire. Entrava a dos quarts de vuit a l’escolta, tot just quan acabava de

treballar, i en sortia a les nou. Tampoc no podia fer campana, perquè havia de

fitxar. Així que ja ho veus, no tenia gaire temps lliure per pensar en sortir.

Tenia al cap treballar i esforçar-me per portar un sou més a casa. Només era

un aprenent i el sou dels aprenents no era gaire elevat, però si no feia

d’aprenent i no m’ho prenia seriosament mai no arribaria a cobrar un sou de

paleta. Per tant no ens quedava gaire temps lliure per anar a la Riera. Era el

que havíem de fer els aprenents. Vaig estar tres anys anant a l’Escola d’Arts i

Oficis, fins als divuit. Els mestres eren en Vila i en Castellà.

Un cop vaig haver acabat, vaig decidir anar a classes de repàs al vespre també

a Cal senyor Benet.

18

Quan podia sortir, era sovint als caps de setmana que anava al ball.

Els primers cops que hi havia anat era a l’Iris, on avui hi ha el Casal, al carrer

Bonaire, però després van obrir un altre lloc a on hi havia el Velòdrom, que diria

que ara encara hi és, que en dèiem Ca la Rossa.

A l’estiu anàvem al Velòdrom i a l’ hivern al Iris.

Al cap d’un temps que comencés a anar al ball, l’Iris va mig tancar, és a dir,

obrien de tant en tant per fer balls puntuals, no estava tancat del tot, però

tampoc obrien cada setmana. Aleshores varem començar a sortir pel Tívoli,

una sala just davant d’aquesta, on ara hi ha uns habitatges.

Quan tenia disset anys hem vaig apuntar a l’agrupament d’escoltes de

Catalunya que hi havia a Sant Josep. Hi anava amb un parell d’amics, en

Ramon Güell i en Joaquim Montserrat. El cap de la nostra branca, no sé si saps

que dintre d’un agrupament d’escoltes està dividit en branques, era en Joaquim

Ansón, un noi de Premià.

Recordo que fèiem excursions molt sovint, i m’ho passava molt bé anant a

caminar per tot arreu, i si feia falta quedar-me una nit a la llum de les estrelles.

Amb aquesta gent havíem fet travesses, ens passàvem potser, deu dies

caminant, i havíem de carregar la motxilla amb el menjar i tot el que sigues

necessari. Havíem anat a Montserrat i al Montseny, que el vàrem creuar tot

sencer de punta a punta. Era entretingut i m’agradava però no del tot. No he

estat gaire afí amb l’Església i per a poder ser un escolta havies de fer el

jurament o la prometença, i això no em feia sentir còmode, no m’agradava, així

que finalment ho vaig deixar.

Vaig anar al cau durant quatre mesos. Els amics i l’Ansón ho varen entendre. I

sempre he tingut molt bona relació amb aquest home, ens hem entès molt bé.

Quan treballava amb l’Ocerans, vàrem fer una feina a Cal drapaire, a l’Havana.

Sovint per allà al davant hi passava la Carme, amb les seves germanes per

anar cap a la fàbrica i ens creuàvem. Jo m’hi havia fixat però gairebé no la

coneixia.

Quan de debò la vaig conèixer, va ser a casa del meu amic Ramon Güell, que

vivia al Camí Ral al veral de l’Havana.

19

La mare d’en Ramon, la Rita una senyora encantadora, es dedicava a

resseguir mitges, és a dir, reparava les carreres que es feien a les mitges i la

Carme les hi portava perquè les hi arreglés. Així que moltes vegades ens

trobàvem allà, però no ens dèiem ni mitja paraula. Però a mi ella ja

m’interessava.

Aleshores va ser quan ens vàrem començar a trobar al ball. Jo li demanava per

ballar, xerràvem, ens explicàvem tonteries, fèiem broma... però ella no sempre

em deia que sí. La Carme era una noia molt difícil, és a dir, es feia l’esquerpa i

no n’estava gaire pendent de mi. Potser ens trobàvem pel carrer i no hem

saludava, o només em deia Adéu... Em portava per on ella volia.

Quan ens vàrem acabar de conèixer del tot, però, va ser quan a en Serra, el

constructor amb qui jo treballava li van encarregar una feina per fer un

magatzem de cables elèctrics i tubs que duien el gas, allà on ara se’n diu la

plaça del Gas. Hi vaig treballar, i cada dia ella passava per allà i ens veiem,

potser xerràvem una estona, i ella ja no era tant esquerpa amb mi, fins hi tot

diria que li interessava una mica.

Jo en tenia divuit ja, i ella disset a punt de fer els divuit. Just des d’aleshores, la

vaig tenir al cap només a ella, i pel que tinc entès ella a mi també.

Després d’aquesta obra a la plaça del Gas amb en Serra, vaig anar a treballar

amb un altre constructor, en Solà. Era un paleta més modern, fèiem coses més

complicades i més boniques. Hem va donar més responsabilitat i així amb ell,

vaig deixar de cobrar el sou d’aprenent. Vaig cobrar el meu primer sou de

paleta. Me’n recordo que havíem fet un pati de columnes, com un claustre a

una casa del centre, i a mi em va encarregar de fer la forma de dalt de les

columnes, i fer tota la volta que feien per arribar a les altres. Va ser complicat,

però molt bonic de fer. Cada dia ho intentava perfeccionar més.

Els meus amics d’aquells temps, la meva colla es podria dir que eren en Biel

Fors, en Ramon Güell, l’Àngel Solsona, l’Albert Floriach... Dic que es podria dir

perquè mai no érem la mateixa gent, és a dir anava venint i marxant molta gent,

i al final sempre quedàvem aquests, uns quants d’aquests.

La majoria de gent pensava que érem uns entremaliats, uns nens rebels, que

feien coses no gaire adequades, que no acabàvem de ser correctes. Però

també hi havia gent que pensava que érem els més divertits, els més frescs.

20

No érem especials, tant sols érem diferents. Tot i ser tant joves ja havíem viscut

moltes coses, i tots ens espavilàvem per nosaltres mateixos, no comptàvem

amb un suport econòmic de la família. Treballàvem i teníem feines dures i amb

una certa responsabilitat. Cobràvem uns sous, però la major part d’aquest,

anava a casa per ajudar a la família.

Sovint anàvem a ballar, i sempre ens fèiem notar, és a dir, tothom advertia que

hi érem. Recordo un dia baixant d’un aplec que s’havia fet a Can Bruguera, que

ens va venir de gust anar al ball, allà a la Cooperativa, darrera la presó.

Anàvem una mica beguts. Era de nit, i portàvem fanals de petroli per veure’ns-

hi baixant de la muntanya, per no esgarrinxar-nos amb els esbarzers, era estiu i

anàvem amb pantalons curts i samarreta. Amb els fanals que dúiem a sobre,

vàrem fer un foc al mig del ball. I ens varem estar una estona allà, ballant al

voltant del foc, com si fóssim un grup d’esplai que ballen al voltant del foc de

camp, fent-la petar. Però ens van veure els vigilants del lloc, i ens van cridar

l’atenció, deien que paréssim però no fèiem res de l’altre món i ens agradava

posar-nos una mica fatxendes, fins que no els vàrem tenir als morros i discutint

i empenyent-nos cap a fora no varem parar.

A nosaltres el que ens agradava era anar una mica contra el que estava

establert, trencar un pèl amb el que era normal, fer coses que estiguessin bé,

que no fessin cap mal, però que no estiguessin ben vistes. Tampoc no podíem

passar-nos de la ratlla, ja que si ens passava pel cap potser acabaríem a la

presó. I això, amb l’historial que hi havia a casa, no m’era gaire convenient.

Es diu que els fills dels anarquistes són grans lectors, llegeixen molt. I potser és

veritat, des de sempre que m’agrada llegir, m’hi passo hores devorant llibres. I

això ens passa a tots tres germans.

Vaig viure una època on llegir amb la meva llengua no estava permès. Tampoc

no podíem tenir una opinió. Però no es pot apagar les ganes de saber coses

d’una persona, i per això mateix hi havia comerç dels llibres prohibits. Podien

ser llibres catalanistes, d’orientació marxista, en general els que estaven en

contra de la dictadura. N’havia tingut més d’un, amagats a casa perquè ningú

del meu voltant me’ls podés trobar. Sovint també els hi passava als meus

coneguts, gent de confiança. N’hi havia per tot arreu, i sovint te n’assabentaves

de qui te’n podia passar gràcies a que es corria la veu. N’havia llegit, en

21

recordo La història negra de l’església, i sobretot llibres d’autors catalans del

passat...

Ara no hem ve al cap qui me’ls deixava, ni tampoc com ho feia per donar-me’ls,

i encara que ho recordés tampoc no ho diria. Estava prohibit, i aquestes coses

val més no dir-les amb veu alta.

El dia que em vaig prometre amb la Carme era el catorze de Juliol de 1956.

Vaig dir-los-hi als meus pares que m’acompanyessin a casa seva, Cal Pilé.

L’Anna ja feia temps que sabia el que em portava entre mans, ja havia anat

algun dia a casa seva, havia estat present en alguna festa que es celebrava a

la casa de pagès de les Cinc Sènies.

Ella i la Carme ja ens estaven esperant. Ens varen convidar a vi ranci i galetes.

Jo ja en tenia dinou, i ella divuit. Feia temps que festejàvem i ens vàrem trobar

per formalitzar-ho i també perquè les dues famílies es coneguessin. Aviat

estiguérem, no ens havíem de repartir cap riquesa així que un cop van haver

intercanviat quatre paraules amb els pares, ja va quedar tot pactat.

Durant aquells temps la Carme va estar a punt de perdre un ull. Al principi tenia

una espècie d’herpes, tenia l’ull vermell i l’oculista del carrer Nou que es deia

Espasa, li va receptar unes gotes, com que no feien afecte en va receptar unes

altres més fortes, que tant bon punt se les va posar a l’ull li van fer un forat a la

còrnia. Van decidir canviar de metge i la van portar a Can Barraquer, que li va

operar, i li va fer totes les cures necessàries.

22

Durant aquest temps jo, vaig anar ingressant diner per pagar el cost de tot això.

Ens ho anàvem tornant amb l’Anna, la seva mare. Així que un mes si, un mes

no em guardava una part dels diners que cobrava i els hi donava al metge per

pagar-ho.

L’any 1959 em varen cridar per a presentar-me a les llistes per fer el servei

militar. No tenia ni els peus plans, ni cap malaltia congènita, així que em van

enviar als Pirineus. La caserna estava a Berga, però vaig voltar per tots els

Pirineus. Vaig estar a la Molina, a Lleida, a la Seu... Vaig estar-hi menys temps

del que havia d’estar-hi entre permisos i que em van retallar el temps de ser-hi.

En total, sense comptar el temps que estava de permisos, vaig fer deu mesos

de servei militar. Durant tot el temps que vaig estar fent el servei, el pare no em

va enviar diners, em vaig haver d’espavilar jo sol. Vaig tornar al juny de 1960.

23

5. VIDA D’ADULT

Ens vàrem casar el 30 de Juliol de 1960 a Santa Maria. Ens havíem de casar a

la capella de la Mare de Déu, però va morir el senyor Fité, i van fer

l’enterrament en aquesta que era la més grossa, i a nosaltres ens varen casar

la capella dels Dolors, que sempre he trobat que era molt bonica.

El viatge de noces va ser a la Vall d’Aran, podríem haver anat a Mallorca que

era el que es portava a l’època, però ens vàrem casar massa d’hora, i els meus

pares no comptaven en haver-me de pagar el casament tant aviat.

Però així va ser, la Carme estava en estat i així ho vàrem fer. Els meus pares

per això no varen aportar gaires diners. Tampoc ens varen ajudar alhora de

comprar un pis o un terreny, i a casa la Carme no hi teníem lloc així que ens

haguérem d’espavilar pel nostre compte i trobar un lloc per viure. Finalment

vàrem acabar anant a viure de rellogats a un pis del carrer Tetuan, el número

24

catorze. Hi visquérem dos anys. De fet no ens hi vàrem estar tan poc com ens

hagués agradat.

Hi anàrem al juliol i al cap de cinc mesos d’estar allà, al deu de desembre, va

néixer la criatura, que no va viure. Es va ofegar, tenia el cordó umbilical lligat al

coll... Van ser uns temps estranys. La Carme i jo estàvem molt afectats, no

érem gens feliços i ens va costar molt tirar endavant. Diuen però, que després

d’una mort neix una nova vida. Així que el vint-i-u d’abril de 1962 va néixer la

Carme petita, a la nostra habitació de matrimoni del carrer Tetuan. La portàvem

en pinces, estàvem molt espantats després del que havíem viscut, així que

miràvem que no li fes mal res, que estigues el més còmode possible, que no

plorés gaire...

Després de néixer la Carme vàrem estar un mes més al pis i prou.

Vàrem traslladar-nos a l’Avinguda Amèrica, als pisos d’en Calvet. Un cop

vàrem instal·lats aquí, començàrem a

comprar els electrodomèstics a Can

Bonany, a la cantonada de la Riera i el

carrer Argentona. Durant aquella època es

podien comprar a terminis, i cada setmana

anàvem amb la llibreta a pagar.

Des que vàrem anar a viure pel nostre

compte, la mare de la Carme, l’Anna va

venir amb nosaltres, i en realitat no sé pas

que haguéssim fet sense ella.

25

L’u de Desembre de 1964, va néixer al meu dormitori en Joan. Quan jo

acabava d’arribar la llevadora, que va fer néixer als meus tres primers fills, la

Pepita, em va fer posar en una galleda esperit de vi, i cremar-ho per tal que

quan en Joan naixés hi hagués un ambient d’escalfor ja que estàvem a ple

hivern.

Durant a aquella època treballava molt, tant els dissabtes com els diumenges

fins al migdia. Quan plegava a la tarda dels dissabtes anava a buscar a la

Carme i en Joan i anàvem al cinema a veure pel·lícules de pirates, westerns,

de guerres. Anàvem al Bosque, on ara és el Monumental. Sempre

preguntaven: i ara què passarà? Han matat al bo? I jo els anava responent fins

que no em deixaven estar per la pel·lícula i els hi deia que ja ho veurien ells

mateixos si estaven atents.

Alguns dissabtes o dies així que tenia festa, anàvem tots a fer el vermut al

Bosque, que també era un bar. La Carme petita, sempre volia escopinyes, li

agradaven molt, i sempre havíem d’anar ràpid perquè si no ella se les cruspia

totes amb mig segon. També, quan els diumenges al migdia em venien a

buscar a la feina, hi havia un senyor que ens pagava el vermut a un bar d’allà

prop. Per agrair-nos la feina que feia.

A la Carme i a en Joan els hi agradaven molt les historietes i sovint quan em

venien a buscar a la feina jo els n’hi comprava. Em demanaven tebeos, el

Cavall fort, les històries del Capitán Trueno i del Jabato, una col·lecció de

clàssics de la literatura fets en còmic que es deien Joyas Literárias i els contes

de la Galera. Els hi agradaven molt els contes, i quan la Carme tenia sis anys, li

vaig regalar un tocadiscs amb uns quans contes populars com la Caputxeta

Vermella, la Rateta que escombrava l’escaleta, en Patufet... Es passava moltes

estones escoltant-los embadalida.

Durant aquells temps, al llarg de tots els anys seixanta, treballava amb el meu

germà en Joan, que havia obert i finançat una empresa de construcció que es

deia Juan Roher Constructor. Jo portava la feina dels homes, és a dir, els

distribuïa segons la feina que havien de fer, o segons la feina que teníem. Ell

era el constructor, la persona a qui li encarregaven la feina, però el que gairebé

no trepitjava l’obra. Era l’època en que tothom volia construir a la costa i fer-hi

hotels moderns, encara que trenquessin amb el paisatge mediterrani. Teníem

26

força feina, i podríem dir que un sou prou bo. Jo però, considerava que era molt

minso per la quantitat de feina que feia i les hores que m’hi passava. Ho vàrem

parlar més d’un cop, i sempre arribàvem al mateix lloc, deia que no m’apujaria

el sou. Fins que cap a finals de 1968, i entrant ja cap al 1969, vaig decidir

marxar de la constructora del meu germà i anar a buscar feina a alguna altre

banda.

Vaig anar a petar a una empresa de decoració, que es dedicava a posar

parquets, moquetes i suros del Camí Fondo. Vaig marxar d’aquesta empresa

per anar-me’n en una de més gran a Badalona que es deia “Novallar”, que es

dedicaven al mateix, però aquesta a escala de tot Catalunya. Anava fent així i

també fent algunes altres feines per mi mateix.

Durant aquests temps de canvis tants constants la Carme es va tornar a quedar

embarassada, de la Marta, la filla petita. Per la Carme va ser un daltabaix,

pensàvem que era molt gran per ser mare, tenia trenta-tres anys. Ara quan hi

pensem ens fem un tip de riure, perquè avui en dia és l’edat normal per a donar

llum. Va néixer el cinc de setembre de 1970. A la Marta la va fer néixer la

llevadora Barberà, perquè la Pepita, la llevadora que havia portat al món als

altres tres, estava de vacances.

27

Quan la Marta ja va haver nascut, la Carme no treballava i va voler agafar el

relleu d’una botiga que tancava, ja que els propietaris es jubilaven, just aquí

davant de casa. Es deia l’Àmfora. I nosaltres vàrem mantenir el nom. Hi veníem

de tot; productes de merceria, perfumeria, tovalloles... fins i tot la Carme feia

classes de cosir i brodar. Per reis compràvem, a una botiga de joguines del

Carrer Princesa de Barcelona, quatre joguets comptats per vendre’ls a la

botiga. La Carme petita i l’Anna, l’ajudaven sempre que podien a la botiga. I

quan la Carme va ser més gran també hi va treballar més d’un estiu.

De fet, tots cinc néts la vareu veure. A tu t’encantava jugar amb els calaixets

plens de bobines de fil. Et dedicaves a agafar-los, desfer-los i tornar a enrotllar-

los, però sempre acabaven embolicats. I la teva àvia i la mare havien d’estar

vigilant a veure que feies.

Poques vegades tenia festa a la feina, ja t’he dit que treballava el dissabte i el

diumenge al matí, però les vegades que en tenia anàvem a voltar. Sovint

d’excursió a la font del Pericó, ens emportàvem el dinar en una motxilla i cap

amunt. Hi passàvem el dia, jugàvem i rèiem tots cinc. Si no anàvem aquí,

apareixíem a Cal Pilé, i ens estàvem allà, ajudant a llaurar, a péixer els

animals, anàvem a buscar aigua al pou... A part d’una sortida familiar, també

era una excusa perquè l’Anna veiés als seus germans, i la seva mare, que

encara era viva. De fet, l’Anna era una senyora de pagès i al lloc on vivíem i

vivim no hi ha lloc per plantar res, i ella ho enyorava, fins al punt que quan la

Carme era petita, que encara vivíem al carrer Tetuan, als matins l’agafava, la

pujava al cotxet, que era antic dels que costava d’arriar, la tapava amb una

manteta i se n’anava xino-

xano cap a casa seva. Allà

deixava la Carme amb els

seus germans o amb la seva

mare, i es posava a fer feina

del camp, a treballar la terra, i

ajudar a la seva família. Es

quedaven tot el dia allà, i al

vespre tornaven, l’Anna

exhausta d’anar tot el dia amunt i avall.

28

Quan va ser l'hora d'apuntar als fills a una escola no ho vàrem tenir clar fins al

final. Al principi la Carme estava apuntada a Sant Josep, però l'escola de la

fàbrica de prop de casa es va obrir al públic aliè a l'empresa, així que la vàrem

portar allà, al GEM. Al principi érem poca gent, quatre famílies dels voltants que

ens n'havíem assabentat, i més endavant ja hi van haver-hi més famílies, a qui

els hi cridava l'atenció la manera d'ensenyar que hi havia. Tenien un mètode

més modern i era una escola bastant liberal i laica.

El projecte va sortir bé, i també hi van anar-hi la Marta i en Joan.

Recordo quan van posar un explosiu a una aula de l’escola. Va explotar de nit i

es va despendre el sostre i una bona part de l'entrada de l'escola.

No podien anar a l'escola i estaven tristos perquè trobaven a faltar els seus

amics. Així que un dia vaig agafar la furgoneta, vaig carregar-la amb ciment i

guix, i cap a l'escola a arreglar-ho. També s'hi van apuntar uns quants més, i

amb un parell de dies ja ho vàrem tenir arreglat tot. I els nens i els professors ja

van poder tornar a l'escola.

Hem treballat molt durant tota la vida, però també hem tingut els nostres

privilegis. Mai no vàrem tenir problemes de diners, amb el que teníem ens

espavilàvem. Gastant sempre el que podíem gastar i punt. No ens ha faltat mai

de res, vàrem tenir la nevera elèctrica tant bon punt anàrem a viure a

l’Avinguda Amèrica, els fogons, la rentadora... De fet tots els electrodomèstics o

qualsevol altre cosa que hem necessitat, l’hem tingut quan hem volgut.

Hem anat amunt i avall, hem viatjat per tota Catalunya i Espanya.

Quan la Marta encara no havia nascut, les vacances les passàvem a Òrrius, a

una casa de pagès que es diu Can Fulló, on hi coneixíem els masovers.

L’Anna i els nens passaven l’estiu allà, i la Carme i jo hi pujàvem quan teníem

festa de la feina i els caps de setmana.

Quan la Marta va tenir dos anys, vàrem deixar d’anar a Òrrius, hi llogàrem una

masia molt antiga a Santa Maria del Corcó. La casa era del moliner de Manlleu,

ciutat veïna del poble. De fet, no estàvem al poble, sinó a un mas dels voltants,

on hi havia la casa de pagès. Nosaltres llogàvem una part de la casa, i a l’altre

banda hi vivia una família de masovers. Tenien dos fills, un de l’edat de la

Marta i l’altre de l’edat d’en Joan. L’Anna i els nens hi passaven l’estiu sencer i

nosaltres hi anàvem quan podíem.

29

La Marta, en Joan i la Carme anaven el dia amunt i avall, ajudaven tant com

podien a la família de masovers. Pasturaven les vaques, les portaven a abeurar

a una bassa que hi havia prop de la casa, collien patates i el que hi hagués

plantat, segaven blat de moro per donar als animals, fins hi tot una vegada es

van voler quedar un godall rònec, que és un cadell de truja que està mal nodrit.

Al cap de poc temps de tenir-lo es va morir, perquè estava molt feble.

Quan pujàvem als caps de setmana, sortíem ben d’hora al matí i fèiem

excursions per tots els voltants. Anàvem a la muntanya, a buscar mores,

maduixes silvestres, a banyar-nos a les basses que hi havia més amunt del

mas, i fent el camí cap a les basses ens trobàvem bestioletes i escorçons que

espantaven a la canalla. A la Carme i a en Joan els encantava caçar

papallones. Les agafaven, els hi miraven els colors de les ales i les deixaven

anar.

A vegades ajudava als masovers veïns a estacar el toro, és a dir a posar-lo en

una posició per tal de que pogués muntar a les vaques. Era difícil, dur i perillós.

Fèiem apartar als nens que podien prendre mal. El toro és un animal molt

temperamental i nerviós i no se sap mai de quina manera actuarà. Però al final

ells, sempre s’ho acabaven mirant de més a prop del que els hi havíem dit.

A vint-i-cinc metres de la casa, hi havia una mena de piscina natural. Estava

feta de pedres, que feien forma d’estanc i això feia que l’aigua no sortís d’allà.

S’omplia sola, amb les aigües residuals, o bé amb l’aigua de la pluja. No

sempre estava plena, però quan ho estava, es passaven tot el dia en remull.

A principis de juliol, que és l’època de segar el blat, quan el cel estava tapat, a

punt de tempesta d’estiu, amb les altres cases de pagès s’organitzaven per a

tirar petards al cel, per fer que la tempesta es desfés. L’Anna no suportava el

soroll del petard a l’explotar al cel i ressonar per tota la muntanya. Li recordava

al soroll de les bombes de la guerra, i l’espantava molt i la preocupaven. Era

viuda de guerra, i pensar en el seu marit, que la seva filla la Carme no va

conèixer, li removia totes les entranyes. Però a mi m’agradava molt sentir com

petaven als núvols, i feien un soroll més fort que el dels trons.

A Santa Maria del Corcó hi vàrem estar durant dos anys. L’any següent, la

Carme i en Joan es queixaven, perquè ja eren més grans, i volien veure més

coses, o si més no, tenir més nens per jugar. I allà a Santa Maria del Corcó,

només n’hi havia dos de nens, així que decidírem no llogar la masia l’any

30

següent. Aquell estiu volíem agafar el cotxe i fer una ruta pel nord d’Espanya,

amb destí final a Galícia. Hi varem estar uns deu dies, la meitat d’aquests fent

camí amb el cotxe. Quan vàrem ser allà, dormíem en fondes i pensions de

poblets petits.

Només érem en Joan, les Carmes i jo. La Marta i l’Anna es quedaren a la

pensió que hi havia a Santa Maria del Corcó, perquè la Marta era massa petita

per fer tants quilòmetres. La Carme petita i en Joan ja devien tenir dotze i deu

anys.

Hem viatjat molt, com ja t’he dit, per setmana santa també sortíem a voltar,

havíem anat a Aragó, on vàrem tenir un accident de cotxe, ens va xocar un

camió per davant que ens va fer anar fins a xocar per darrere amb un altre

camió, i ens varen mig aixafar, però no va passar res, sortírem il·lesos. També

havíem passat per Andalusia. Quan la Carme i en Joan ja van ser grans amb la

Marta també vàrem anar amunt i avall...

Al tornar de Galícia, vàrem fer números, i ens adonàrem que aquell estiu

havíem gastat molts diners, anant amunt i avall, i també s’hi havia sumat el cost

de la pensió de la Marta i l’Anna.

Va ser aleshores quan decidírem que no volíem gastar tant.

I la solució del problema va venir en forma de pentinat del cabell. Un dia, quan

la Carme era a la perruqueria, va sentir que la germana de la perruquera tenia

llogada una casa en un poble de la Garrotxa, i que també s’hi venien cases a

31

un bon preu. Nosaltres buscàvem una cosa així i quan vàrem saber-ho pujàrem

al poble a veure com era. Fent camí ens perdérem, i anàrem més amunt del

que ens tocava, fins ben al cap damunt de les muntanyes, on darrera ja hi

trobem el Ripollès. Des de dalt de la carretera veiérem el poble. Vàrem baixar i

visitar aquell racó de món. Era bonic i molt autèntic. Passejant amunt i avall del

poble, topàrem amb la fonda. Era tard, i ens hi vàrem fer-hi nit. La mestressa

de la fonda era la Pilar, una senyora molt maca, amb qui l’Anna va fer-hi molt

bona amistat. De fet l’Anna era una senyora molt agradable i molt maca i era

difícil no apreciar-la. Doncs, va ser la Pilar qui ens va donar l’adreça de la casa.

Hi deuríem pujar un parell de vegades més per acabar-nos de decidir, però tant

bon punt ho vàrem tenir clar ens plantàrem a casa dels propietaris, els del mas

de La Corda i al cap de poca estona ja teníem pactat un acord.

La casa que havíem comprat era molt antiga, fins i tot es conservava l’estable a

baix. No hi havia lavabo, hi havien goteres, espais mal repartits i no hi havia

prous habitacions. Calia fer una bona reforma a la casa, però si aquella feina la

feia jo, perdia temps i diners, ja que no cobraria la feina feta, així que vàrem

decidir de demanar-li al paleta del poble, en Josep Tries.

A la planta de dalt hi havia un assecador d’embotits i estava molt fet pols.

Varem netejar-ho tot per poder-hi dormir. La comuna que hi havia a baix es va

convertir amb un lavabo amb tot el que era necessari. Al primer pis hi vàrem

mantenir l’habitació que hi havia que va ser per l’Anna, i la resta es va convertir

en la cuina, que hi vàrem posar uns fogons i una nevera; el menjador, on hi

havia una taula llarga per tal que hi cabéssim tots; i la sala d’estar on

arreglarem la xemeneia, hi portàrem un televisor i una ràdio.

Tant bon punt ens instal·làrem al poble, ja fórem uns més d’aquest. No ens

distingien d’ells, no érem els de Barcelona. Hi vàrem fer grans amistats,

sobretot l’Anna, que era una persona que agradava a tothom, molt afable.

Ens ho passàvem molt bé a Riudaura, tot el dia amunt i avall. La Carme i en

Joan tenien molts amics del poble. Es trobaven tots a la Plaça del Gambeto,

davant de l’ajuntament, i jugaven a “cuit i amagar”, a “policies i lladres”..., es

passaven el dia voltant pel poble. Quan la Marta es va fer més gran, també va

fer-hi els seus amics, va ser potser ella qui va gaudir més de la casa. De fet hi

va celebrar la seva comunió allà, a l’església del poble, i vàrem fer el dinar a la

fonda.

32

Casa nostre, estava al centre del poble, a prop de la fonda i l’ajuntament.

Teníem a la vora camps i boscos on hi buscàvem fruites salvatges. Hi havia de

tot, pomes, cireres, maduixes, cireres d’arboç, mores, nous i avellanes...

Després amb aquesta fruita, o bé la que quedava, l’Anna en feia melmelades i

confitures amb un gust molt natural. A la tardor anàvem amb el veí a buscar

bolets, que ens ensenyava on trobar-los, ja que el paisatge no era el mateix

que el d’aquí al voltant. Sovint, també anàvem a una casa de pagès de molt a

prop del poble, Can Barretina que n’hi dèiem. Allà compràvem llet fresca de

vaca i ous, i a casa fèiem flams. També ens mataven ànecs, oques i gallines

per a nosaltres. També anàvem a buscar conills i pollastres a Ca la Victòria,

una pagesa que vivia al poble mateix. Matava els animals allà al davant. Era tot

un espectacle veure-ho. Primer els estabornia amb un cop al cap, després els

hi feia un tall al coll per dessagnar-los, i un cop morts els hi treia la pell, i les

parts que no es mengen. Ens ho empaquetava i cap a casa, a menjar-nos-ho a

la brasa.

Sempre hem estat gent de voltar, es pot dir que hem recorregut tota la

Garrotxa. Sovint fèiem excursions pel voltant del poble. Anàvem al Molinot, a la

Plana, unes cases de pagès d’allà als voltants, i fins i tot més amunt i tirant cap

a les muntanyes. Ens endúiem una mica de dinar, aigua i vi, passàvem el dia

per allà, jugant i passejant. Anàvem també a les basses properes. En recordo

tres, la Sorita, la Cuixebra i la Bassa d’en Paco. On ens hi estàvem més era a

la Sorita, era com la piscina del poble, estava a tocar d’aquest i hi havia tota la

33

quitxalla del poble. Tothom s’hi reunia els dissabtes i els diumenges. Just

abans d’arribar a aquesta bassa hi havia una casa de pagès preciosa, que surt

a la pel·lícula de La Punyalada, de Jordi Grau, allà ens hi estàvem moltes

estones, amb els dos avis i el nét que també vivia allà, que era amic d’en Joan.

Tirant pel camí d’anar a la Sorita, més amunt, hi havia un antic convent, el de

Sant Joan, on hi anàvem freqüentment amb el fuster i el llenyataire del poble a

fer costellades.

Des de Riudaura, també anàvem al festival internacional de música de

Cantonigròs i també el de les Preses, que estan molt a prop de Riudaura. Són

uns festival on hi participen cors i grups de dansa d’arreu del món. Ens

agradava molt, hi havia gent de tota mena, era

un espectacle.

L’any 1978 l’alcalde del poble que havia estat

imposat per Franco, el senyor Girona, va

recaptar fons i estalviar per a fer unes obres

bastant importants al poble. Volia arreglar la

plaça principal, la Plaça del Gambeto, i la

baixada que travessa el poble, que

col·loquialment en deien el Rompeculs. El

pressupost no era massa elevat, i l’alcalde

només hi va posar el material. Hi va haver una

crida a la gent del poble que hi volgués participar

voluntàriament per arreglar el centre de la vila.

Va coincidir que estava al poble, i vaig decidir de

participar. Trobava que era una bona iniciativa.

Les pedres que vàrem fer servir per empedrar el

carrer les trèiem de la Sorita. Amb el carro del veí de davant de casa que era

llenyataire, anàvem fins a la bassa i carregàvem el carro de còdols fins al

capdamunt i tornàvem cap a la plaça. Posàvem ciment i hi deixàvem la pedra,

tot fent un dibuix al terra de tota la plaça. I això mateix vàrem fer al rompeculs.

L’hem mantingut durant molt de temps aquesta casa, de fet fa prop de quatre

anys que la vàrem vendre. Vosaltres hi heu pujat també. Ens hi passàvem

34

l’estiu tots junts. Però els temps canvien, l’ambient del poble ja no era el mateix,

i els nens preferien quedar-se a casa. Vosaltres quan ja vareu ser més grans

us hi avorríeu tot el dia allà. Ja no hi pujàvem tant, i finalment vàrem decidir de

vendre-la.

La meva idea era deixar el pis de Mataró i anar-hi a viure quan ens jubiléssim,

però ja ho veus, som gent de ciutat, i no ens agradava la idea de passar-hi la

resta de la vida.

35

6. FI

Els meus fills han nascut en una època diferent de la meva. Han volgut fer

coses noves, tenen una manera de pensar diferent i no sempre hem estat

d'acord. La meva filla gran és la que ha hagut d'obrir camí, així que amb ella

hem tingut més d'una discussió tant que sigui perquè no li estava bé l'hora que

establíem perquè tornés de les festes, o perquè no teníem el mateix punt de

vista dels fets que s'han anat succeint al llarg d'uns anys. Nosaltres venim

d'una època on el que importava més era el que pensaria la gent, que no pas el

que nosaltres volguéssim de debò.

Venim d'una família de costums molt arrelats, i de fet la Carme i jo vàrem ser

els que ho volguérem canviar. Ens criticaven per la manera que els estàvem

educant, deixant-los més llibertats de les que eren normals. I ells mateixos,

també ens discutien la manera en que ho fèiem perquè consideraven no tenir-

ne prou.

No han estat fills problemàtics, i la seva adolescència no ha estat un trasbals.

No han passat mai de la ratlla, i mica en mica tots han anat fent la seva vida.

La Carme, va optar per no fer COU, i anar a Barcelona a estudiar a una escola

d'arts, l'Escola Massana d'arts i disseny. Va escollir joieria, i ha anat fent el seu

camí. Bé tu ho saps millor que ningú.

En Joan, va optar per seguir estudiant, i quan va acabar el BUP es va posar a

treballar. Va fer el servei militar, i quan va tornar, vàrem començar un negoci jo

i ell que avui en dia encara manté, Entarimats i Parquets Roher.

La Marta, la petita de casa, va estudiar també, i quan va acabar el COU, enlloc

de posar-se a treballar va fer la selectivitat per seguir estudiant. Va entrar a la

Universitat de Girona, i es va matricular per estudiar psicologia.

Tots tres van volar del niu quan els hi va convenir, han fet les seves vides i han

format noves famílies.

Jo i la Carme ens em quedat aquí a casa, i hem anat veient com marxava

cadascun d'ells, potser amb tristesa, però sobretot amb molta alegria de veure

com tots tiraven i tiren endavant.

36

7. CONCLUSIÓ

Un cop realitzat el treball, cal dir que l’objectiu plantejat des de l’inici d’aquest,

conèixer el passat més llunyà del meu avi, l’he pogut assolir satisfactòriament.

Aquesta tasca no ha estat fàcil, ja que durant la realització he topat amb

diferents contratemps; hi ha llocs esmentats, carrers, places, institucions... que

avui en dia no reben el mateix nom. Tot i així he decidit no canviar-ho, i deixar-

ho escrit tal i com el meu avi m’ho va explicar. També hi ha personatges de qui

no se’n diu el nom, ja que tot i que en Llibert no vulgui, encara té por de tornar

al passat i descobrir alguna cosa que li pugui fer mal.

El fet de constituir el treball a partir de testimonis orals ha fet que el text fos

objectiu i el més contextualitzat possible. Això però, també ha suposat molta

feina alhora de contrastar els fets, és per això que ha estat un treball lent i

minuciós per tractar de que el contingut fos el més veraç possible. Ja que una

persona, no pot mirar objectivament tot el que li ha passat al llarg d’una vida, i

explicar-nos els fets tal i com es van succeir.

Les fonts orals consultades han estat l’avi, en Llibert, l’àvia, la Carme, els seus

tres fills, la Carme, la Marta i en Joan, i la germana de l’avi, la Neus. Per tal de

fer-ho així, i situar-ho en el moment exacte, he anat fent visites i gravant

converses que hem tingut, al llarg de tot el curs.

La tasca que m’he proposat com a treball de recerca ha suposat que busqués

en la trama familiar. Això ha fet que pugui entendre la situació en que vivim,

tant l’avi, com jo i la resta de la meva família actualment. Realment penso que

es un bon exercici per tal de poder interpretar la societat en que ens trobem i

entendre el si de les famílies actuals.

Finalment, cal dir que el treball ha pogut ésser realitzat gràcies a que tota la

meva gent hi ha contribuït i ha estat pendent d’aquest, explicant-me encara

més coses sobre en Berto, i el seu temps. Són aquestes persones les que han

fet, que ara mateix el meu treball sigui així.

37

8. FONTS CONSULTADES

• Fonts orals:

Llibert Roher Caminada

Neus Roher Caminada

Carme Casellas Rovira

Carme Roher Casellas

Marta Roher Casellas

Joan Roher Casellas

Fonts fotogràfiques Família Ramos-Roher

Família Roher-Casellas

38

9. ANNEXES

FAMÍLIA PATERNA Avis

Fèlix Roher: Nascut a Salt. secretari del jutjat i de l’ajuntament de Salt,

pregoner i campaner. Va morir quan en Joan Roher Ferrer tenia disset

anys.

Concepció Ferrer. Nascuda a Ullestret. Treballava de mestressa de

casa. Va morir quan en Joan Roher Ferrer en tenia set.

Tiets Pepet Roher i Ferrer: Vivia a Sant Celoni. Era paleta.

Fèlix Roher i Ferrer: Vivia a Terrassa. També era paleta.

Tomàs Roher i Ferrer: Va viure un temps a Salt i després a Sant Celoni.

Era separat. Treballava de constructor.

FAMÍLIA MATERNA Avis Antonio Caminada Comes, va néixer a Mataró, no sap el dia en concret.

Militava el partit socialista obrer espanyol, es cartejava amb alguns socialistes

importants, Pablo Iglésias, fundador del partit. I altres socialistes europeus.

Abans de la dictadura de Primo de Rivera, treballava com a Teixidor a Can

Gasol. Però durant aquesta dictadura li van fer la vida impossible per ser

socialista i es van haver d’exiliar a França, ell a París, i la seva dona i els fills a

casa d’uns familiars a Pézilla-la-Rivière. Van tornar clandestinament, gràcies a

que el partit el va infiltrar. Va fer oposicions i va rebre el càrrec de cap de la

brigada de neteja de Mataró i també de Repartidor d’aigua. (Companyia

d’aigües, Fradera). Vivien al carrer Mitjagalta, i durant uns quants anys abans i

la guerra civil al carrer d’en Pujol.

L’any 1940 el van empresonar, al cap d’un any va tornar.

39

Maria Ricard. Nascuda a Mataró. Durant la guerra civil va viure amb la seva filla

a casa. Patia depressió al no estar amb el seu marit, i en comptes de ser una

ajuda, va suposar una càrrega més per a la seva filla, la mare d’en Llibert.

PARES: Joan Roher i Ferrer: nascut a Salt. Marxa als 16 anys del poble per anar a

treballar de paleta on trobi feina.

Se’n va a França per no haver d’anar a la guerra d’Àfrica. Allà fa de paleta. Al

1919, quan ja creu que pot tornar, ho fa i se’n va a fer de paleta a Terrassa.

S’afilia a la CNT, i assisteix a Barcelona a una “manifestació” on el fereixen,

s’ha d’amagar uns dies a Terrassa a casa d’un dels germans fins que el mateix

sindicat el porta cap a Argentona. On coneix a la Lola. Es casen al 1928 quan

ella ja està en estat. Deixa de treballar de paleta a Argentona i se’n va a

treballar amb en Ventura, a Mataró.

A Mataró esdevé l’últim delegat de la construcció de la CNT. (documents

perduts o cremats, durant la guerra i després de la guerra).

L’any 39 és detingut. Primer estarà a la Model, després a Santoña, d’aquí a fer

treballs forçats al Valle de los Caídos, d’aquí a Belchite (aragó), i finalment

acaba la seva condemna a Mataró. On troba feina de paleta a Can Gual.

MARE: Dolors Caminada i Ricard. Nascuda a Mataró. Socialista. De petita s’ha

d’exiliar a França, durant la dictadura de Primo de Rivera. On està uns anys

estudiant allà i on aprèn i domina la llengua francesa. Quan torna una família

de Mataró li paga tres anys d’escola a Barcelona. A una escola per senyoretes.

Coneix a Argentona a en Joan es casen i tenen tres fills: La Neus que neix el

28 d’Octubre del 1928, en Joan que neix el 29 d’Abril de 1932, i en Llibert que

neix el 28 de Març del 1937. Durant els primers anys de casada no treballa,

durant la postguerra ho ha de fer per a poder portar alguna cosa de menjar a

casa, on ha de cuidar dels tres fills, de la mare i d’una germana. Durant la

postguerra va practica l’estraperlo.

40

FOTOGRAFIES

41

42

43

44

45

46

47