periodistes, entre la feina i la vida · nadine gordimer (1923), escriptora sud-africana. destacada...

Periodistes, entre la feina i la vida

per l’ús d’un llenguatge i un estil moderns on el temaprincipal és el patiment del poble jueu, Und niemandweiss weiter o Eli, entre d‘altres).

1991 Nadine Gordimer(1923), escriptora sud-africana.Destacada lluitadora contra l’a-partheid, ha rebut nombrosospremis i ha ocupat càrrecs derellevància al Congrésd’Escriptors Sud-africans i al PENClub. D’entre les seves obressón imprescindibles A Guest ofHonour, My Son’s Story i laselecció de contes curts WhyHaven’t You Written: SelectedStories (1950-1972).

1993 Toni Morrison (1931) escriptora dels Estats Units, pseudònim de ChloeAnthony Wofford. Membre d’una família afroamericana declasse treballadora,va estudiar humani-tats a lesUniversitats deHoward i Cornell.Professora, editora icrítica literària, laseva literatura secentra en la comuni-tat afroamericana ise la considera unaautèntica experta enla construcció de lesescenes dialogades.D’entre les sevesnovel·les destaquenThe BluestEeye,Song of Solomon iBeloved.

1996Wislawa Szymborska (1923), escriptora polonesa. Llicenciada en Sociologia ien Literatura polonesa a la Universitat Jagielloniana, vapublicar el seu primer poema al diari Dziennik Polski, el1945. Des de llavors ha treballat com a editora i colum-nista, i ha publicat una extensa obra poètica quer haestat traduïda a la majoria de llengües europees, a mésd’haver estat guardonada amb diversos premis, entre elsque destaca el premi Goethe.

1909 Selma Ottilia L. Lagerlöf (1858-1940), escriptora sueca. Professora en una escolasecundària exclusivament femenina, va publicar lesseves poesies per primer cop l’any 1891, tot i que escri-via des que era petita. L’èxit de Gösta Berlings Saga, laseva obra més coneguda i aclamada per la crítica, la vaportar a deixar l’ensenyament per centrar-se exclusiva-ment en la literatura.

1928 Sigrid Undset (1882-1949), escriptora noruega. Filla d’una família pro-gressista, la seva formació en una escola de comerç lava dur a treballar fins els 27 anys en una oficina. Des dellavors es dedicà a temps complert a la literatura carac-teritzada per temes patriòtics amb l’edat mitjana com amarc temporal recurrent (Kristin Lavransdatter, obra for-mada per tres volums), i posteriorment per la seva con-versió al cristianisme (destaca una biografia de Caterinade Siena). Va abandonar Noruega durant la invasió ale-manya i, a la seva tornada, se li va atorgar la Gran Creude Sant Olaf.

1938 Pearl S. Buck (1892-1973), escriptora dels Estats Units. Va passarpart de la seva vida a la Xina, on els seus pares erenmissioners. L’any 1930 va publicar la seva primeranovel·la, East Wind, West Wind i, amb The Good Earth vaguanyar, entre d’altres guardons, el premi Pullitzer.Autora prolífica, a les seves obres afronta el contacteentre Orient i Occident. Destaca el seu compromís ambdiverses organitzacions caritatives.

1945 Gabriela Mistral(1889-1957), escriptora xilena, pseudònim de LucilaGodoy Alcayaga. Va començar a escriure poesia de benpetita, dedicant-se més tard a l’ensenyament en unaescola secundària fins que la seva obra la va fer famosa(Sonetos de la muerte, 1914). Anys després va ser pro-fessora de literatura espanyola als Estats Units, a mésde formar part de nombroses societats culturals arreudel món.

1966Nelly Sachs(1891-1970), escriptora alemanya. Nascuda a una de lesàrees més acomodades de Berlín, va iniciar, ben aviat iamb la poesia, la seva trajectòria literària. Tanmateix,tant la qualitat com la quantitat de la seva producció novan esdevenir prou notables fins la seva fugida a Suèciadurant la II Guerra Mundial. La seva obra es caracteritza

Premis Nobel de literatura

elles també hi eren

dones 2

Per Meritxell Benedí

sumari

editorial

La desigualtat, espectacle mediàtic?L’Associació de Dones Periodistes va ser convocada com

a jurat pels premis Equitat-Diferència entre homes i donesque atorga l’Institut Català de la Dona. A la vista del que elsdiferents mitjans i professionals han enviat a concurs no espot tenir altre actitud que la de l’estupor, la sorpresa i el des-concert. Com interpretar sinó que els mitjans de comunicacióaudiovisuals enviïn reportatges sobre víctimes d’agressionssexuals, sobre prostitutes, debats sobre maltractaments,documentals sobre dones sense sostre, vídues, gitanes imares de ningú a un premi que pretén ressaltar l’actuaciómés destacada en l’àmbit dels mitjans de comunicació perassolir l’equitat dins de la diferència? Es tracta de producteselaborats amb els símptomes socials que assenyalen ladiferència de gènere amb la seva cara més dramàtica i, per

això, no exempts de la sospita que aquestes problemàtiques,espectacularitzades, poden influir en l’augment de l’audièn-cia. Prostitució, maltractaments, agressions sexuals, gita-nes, dones sense casa i vídues són les protagonistes delsprogrames de televisió que han considerat que es podrienpresentar al premi. Vistes així les coses, les dones apareixemnovament com el parallamps de les desgràcies, com a lesvíctimes inevitables d’una societat que no reconeix la norma-litat femenina. Crec que aquest malentès entre els que optenal premi i la institució que el convoca mereix una petita refle-xió que ateny també a les persones i els col·lectius que con-sideren que els mitjans de comunicació no haurien d’utilitzarles desigualtats que pateixen les dones com una mercaderiamediàtica més.n

Edita:Associació de Dones Periodistes de Catalunya

Coordinació: Elvira AltésCoord. tècnica: Marta CorcoyCorrecció: Esther Molas

Rambla de Catalunya 10, 3r. Tel: 93 412 11 11/ 93 301 16 77 E-mail: [email protected] Web: www.adpc.cc

Disseny i Maquetació: Villuendas+GómezFotografia portada: AnònimaImpressió: El Tinter. Dipòsit legal: B-44.200-2000Imprès en paper ecològic

Consell de RedaccióMontserrat Minobis, Joana Gallego, Mª EugeniaIbáñez, Pilar Aymerich, Mª José Ruiz, Hilda Ferrer,Marta Corcoy, Elvira Altés

Barcelona, desembre 2002, núm. 9

portadaMª Lluïsa Figa, al locutori de Radio Girona, als anys 30 del segle XX

2 elles també hi eren Premis Nobel de literaturaPer Meritxell Benedí

4-15 quan totes les donesEntre la feina i la vidaPanorama de la situació professional de les periodistesTextos: Per Mª. A. López, Marta Ortega, Marga Solé, Montserrat Puig,Karma Peiró i Joana GallegoFotos: Esther Sanromà

16-17 pensar en clau del XXI Dues generacions: periodisme feminista o unisex? Per Maria Favà i Raquel SansIl·lustració: Agreda

18-19 dones que remenen les cireresEntrevista a Rosa Cullell, directora general adjunta de La CaixaText: Elvira Altés Fotos: Pilar Aymerich

20-21 Europa a l’abastL’ampliació dels QuinzePer Àngels EspunyEntrevista a Dolors RenauPer Mª José Ruiz Fité

22-25 l’administració administradaCoordinada per Marta Corcoy

26-27 a favor de totesLa Bonnemaison, crònica d’una restitució a les dones de la ciutatPer Elena Tarifa

28 el talòs d’Aquil·lesPedagogia de la clatellada Per Joana GallegoLa Gata Lina Per Gemma Sales

31 fina Isegura, periodista d’altura Guió: Joana GallegoIl·lustració: Aina Albí

Altres seccions:Sofregit cultural, per Esther MolasL’estenedor d’idees

dones, excepte el cas de La Vanguardia on hi ha 3dones en un equip de 10 persones. Per què aquesta evident minoria? On són les joves que

sobrepassen el nombre de nois que surten de les pro-mocions de les facultats en els darrers anys? Les incor-poracions a les redaccions són molt escasses des de fatemps, l’economia empresarial és cada cop més rígida itancada en les contractacions, però si fem memòria ipensem en el darrer redactor o en el darrer cap recentfitxat, toparem gairebé sempre amb un nom masculí.Dels becaris i de les becàries que arriben a la redaccióper fer pràctiques, si alguna persona continua, és elxicot. I així es perpetua la desproporció.

Manen ellsElls són majoria i ells manen. Per continuar amb els dia-ris ja esmentats, s’ha de dir que a La Vanguardia només7 de les 72 dones de redacció tenen un càrrec. Una

Diuen els savis de l’economia i la sociologia que quanuna professió es feminitza vol dir que el treball és o

s’ha tornat precari. Si fos així, la professió de periodistaen els diaris de Catalunya gaudeix d’una excel·lent salut.I per a mostra, un botó:A la plantilla de La Vanguardia, El Periódico de

Catalunya, El País (edició Catalunya) i a El Mundo hi hauna majoria d’homes. És el diari Avui, amb 111 perso-nes en la nòmina de redacció, el mitjà de premsa escritaque guarda l’equilibri home-dona: 60 i 51, respectiva-ment. Aquestes dades inclouen els departaments dedocumentació, tasca desenvolupada majoritàriament per

quan totes les dones...

dones 4

Presentem un dossier sobre l’encaix de lesdones periodistes en la professió, un treballque no pretén ser exhaustiu, doncs resultaimpossible en un article, per llarg que sigui,abastar la diversitat de situacions en les quees troben les periodistes ni reflectir-ne la com-plexitat de vivències, experiències i opinionsque com qualsevol col·lectiu sustenta en frontla seva professió. Malgrat tot, en els diversosreportatges que es dediquen a la premsa, les

revistes, la ràdio, la televisió i Internet, es fa unrepàs a la composició de les plantilles, amb elspercentatges de dones en càrrecs decisoris,s’analitzen les dificultats per compaginar feinai vida privada i s’opina sobre la influència queles dones periodistes poden tenir en els con-tinguts que elaboren. Xifres i persones ensparlen d’una professió, la de periodista, quepresenta algunes diferències quan l’exercei-xen les dones.

Entre la feina i la vida:Panorama de la situació professional de les periodistes

A la premsa:poques i a la base

Redacció de El Periodico

FOTO

EL PERIODICO

FOTO PILAR AYMERICH


dones 5

Pot ser aquesta l’explicació de per què la piràmide pro-fessional a premsa l’ocupen ells de dalt a baix, i nosal-tres ens trobem formant part de la base? María Dolores García, de 30 anys, cap de la secció de

política d’El Periódico des de fa quatre anys i a quitambé li agradaria dedicar-se als esports, especialment ala informació futbolística, explica que no té problemesamb els seus superiors i se sent “ben valorada, encaraque això és una cosa que no va succeir des del principi,sinó que ho he anat guanyant amb el temps”. Però no totdepèn de la constància, i el capítol de la promoció pro-fessional va vinculat a altres factors. “Sé que la mevapromoció dependrà, en part, de la meva opció familiar ique avui per avui és pràcticament incompatible pensaren la maternitat i en el meu treball”. Una opció que nos’han de plantejar els seus companys. “Mentre els homespuguin dedicar-se en exclusiva al treball perquè a casaho tenen tot resolt, no hi haurà res a fer”, sentencia.

d’elles, Rosa Paz, és sotsdirectora d’informació. Lesaltres sis són caps de diferents seccions. A ElPeriódico, on hi ha 63 dones hi ha una redactora en capque s’encarrega de les relacions externes, una coordina-dora general a Madrid, una coordinadora lingüística a l’e-dició catalana i tres caps de secció. El País (edicióCatalunya) té una redactora en cap i una cap de secció.El diari on les dones semblen tenir més pes en la presade decisions és el Segre, de Lleida, on Anna Gómez ésuna dels tres sotsdirectors i Glòria Farré una dels tresredactors en cap, que té sota la seva responsabilitat lasecció de Cultura i el suplement dominical. Farré, que vaarribar al Segre l’any 1986 com a redactora en pràcti-ques i porta quatre anys en la direcció, diu que el dia adia és “molt absorbent” i exigeix una dedicació sensecondicions que no li crea dificultats perquè, segons afir-ma: “Visc sola i sola organitzo el meu temps”.

La difícil promoció “La promoció laboral en els diaris es fa, en la majoriadels casos, pensant en els homes”, afirma la veteranaTeresa Rubio, periodista que ha estat en actiu des de1968 i redactora de la secció d’espectacles d’ElPeriódico des de la seva aparició l’any 1978 fins que esva jubilar, ara fa quatre mesos. I afegeix: “No es dónacap responsabilitat important a les dones; com a màximse les anomena cap de secció, però en aquest lloctenen tres o quatre càrrecs per sobre d’ella que no dei-xen que defensi els seus criteris, no per imposició, sinóperquè no arriben al diàleg amb ells”. Rubio destaca “l’existència de l’onada de caps amb 30 anys; això és unfet que no havia succeït fins ara”, i pregunta: “Per quèno passa el mateix amb les dones?”.“Nosaltres no apostem tota la nostra vida al treball”,

assegura Maria Favà, redactora d’informació municipaldel diari Avui. “Les periodistes fem la nostra tasca, peròno acostumem a fer mèrits ni relacions que ens puguinservir per ascendir. Més amunt del càrrec de redactoresen cap hi arribem menys, perquè ens interessem peraltres coses, valorem la vida personal i familiar”.

dones 6


Un món a part en els esportiusLa paritat entre homes i dones és a anys llum pel que faals diaris esportius. Tant a la redacció del diari Sportcom a la d’El Mundo Deportivo, l’absència femenina enels llocs de treball amb capacitat de decisió és enorme:ni una sola dona a El Mundo Deportivo. Al diari Sport hiha una cap en la secció d’infografia i una altra a docu-mentació. Les dues redactores de la secció Barça, la joiade la corona de la publicació, han passat a formar partd’altres seccions menys brillants després de la darrerareorganització que s’ha dut a terme aquest any.Esther Utrilla, responsable d’infografia del diari Sport,

afirma que la situació és culpa d’una realitat històrica ques’ha anat enquistant amb el pas del temps. “És fàcil queen un ambient i en unes seccions bàsicament masculinesprefereixin un redactor o un cap abans que una redactorao una cap”. Utrilla, 13 anys a la professió i 7 a la redac-ció del Sport, afirma que ha procurat “treballar sempreamb la major professionalitat possible”, en un mitjà atípicper la supremacia masculina, encara que es mostra con-vençuda de la impossibilitat de l’accés a llocs de decisió:“No crec que pugui veure aquí una dona redactora encap, i mira que m’agradaria equivocar-me”. També expli-ca una altra anècdota: “A la redacció hi ha cartells dedones despullades, una cosa que em va sorprendre alprincipi, però que ara no em molesta”.n

Mª. A. López

Els pocs estudis que s’han fet sobre la presència dedones en els mitjans de comunicació assenyalen el

sector de les revistes com el mitjà en el que hi ha mésquantitat de dones periodistes. Sembla lògic pensar queen les publicacions periòdiques les dones tinguin un accésmés directe als càrrecs de responsabilitat i, llavors,puguin intervenir més directament en els continguts. Peròveiem què en pensen les productores de revistes.Per a l’Elisabet Riera, redactora en cap de la revista

Integral (RBA), el món de les revistes és de dones, peròmatitsa: “Més aviat, un món habitat per dones. A l’empre-sa on treballo les dones som majoria, però això no esreflecteix en igual proporció en els llocs directius. Tampochi ha ajudes econòmiques per fills, ni flexibilitat horària,perquè les mares puguin conciliar la vida familiar i la pro-fessional (més enllà del que s'atorga per llei), ni serveid’escola bressol. I això passa a la majoria d’empreses.Així doncs, és realment un món de dones? O és un mónon fan servir les dones? En paraules de la Joana Uribe,delegada d’Hachette a Catalunya, a les revistes del seugrup editorial les dones són majoria, tant a les redaccionscom als càrrecs directius” i la direcció per part de donesno només es dóna en revistes de les anomenades femeni-

Les revistes: una forma de periodismefemení?

Diaris

dones 7


nes, sinó que, per exemple, a Quo, la direcció és femeni-na; i al contrari, la revista Crecer Feliz està dirigida per unhome, com també el Qué me dices”. Ben convençuda afe-geix: “La meva experiència aquí m’ha demostrat que noimporta el sexe que tinguis, sinó la teva eficàcia i profes-sionalitat, quelcom que porta a la promoció interna”.D’altra banda, Uribe ha patit la discriminació per raons degènere treballant en una altra empresa: “El meu sexe vaser el motiu que contractessin una altra persona pel llocde treball que havia d’ocupar jo en marxar el meu supe-rior. En cap moment em van qüestionar com a professio-nal, fins i tot em van oferir més diners perquè acceptés lanova situació, però vaig preferir acceptar una altra ofertapitjor econòmicament i deixar intacte la meva dignitat”.

Un punt de vista més humàPel que fa a si és possible que les dones, com a profes-sionals, aportin un punt de vista femení en els contingutsde la revistes, la Joana és de l’opinió que el fet que escri-gui una dona marca l’enfocament de la notícia: “Encaraque depèn molt de la publicació, però el cert és que lesdones com a periodistes podem donar un punt de vistamés humà i social i tenir en compte aspectes que, nor-malment, no es tenen en compte. Per exemple, a la revis-ta Emprendedores, que és una revista econòmica, nosal-tres no només tractem sobre la macroeconomia, sinótambé expliquem com és la persona que hi treballa, el seucaràcter, com fan les reunions, és a dir, que s'han obertnoves línies inexplorades per aquest tipus de revista.Segons l’experiència de la redactora en cap d’Integral, quimana finalment sobre els continguts de les revistes sónels qui les llegeixen: “En el cas de la nostra revista, majo-ritàriament són lectores. I crec que en aquest punt es potmarcar la diferència, com a consumidores. D’altra banda,des de les redaccions podem fer encara molta feina. Lesdones estem contínuament donant la nostra opinió, i enca-ra que potser no sempre tenim l’última paraula, podemproposar temes que ens semblen interessants, treballar-los, presentar-los, buscar activament dones que apareguincom a fonts d’opinió a les revistes, crec que aquí hi ha ungran buit”. Sobre el mateix tema, la Sílvia Martín, redacto-ra en cap de Woman, creu que les dones poden aportar

un caràcter més personal a la informació: “Seguramentperquè les dones, quan treballen, no obliden que tenenuna vida personal i que, segurament, els protagonistes deles informacions també, i per això ho tenim en compte enl’elaboració de la notícia o el reportatge”. Per a Uribe lesdones també tenen un estil de dirigir diferenciat de l’autori-tarisme masculí: “El nostre estil és més participatiu, obert,dialogant, té en compte les necessitats personals i les opi-nions dels treballadors, i és un estil que s’està imposantbastant a l’empresa, no només periodística, perquè milloraels resultats productius. Ara s’inventen això de laintel·ligència emocional, que descobreixen els homes,quan en realitat és la forma d’actuar de les dones”.Les tres periodistes entrevistades coincideixen: les

revistes, a vegades, són considerades gèneres menorssocialment en comparació a la premsa diària, però encanvi tenen grans possibilitats. La delegada d’Hachetteafirma: “Per mi no té sentit preguntar-me sobre si emsento frustrada per treballar en una revista. Jo vaigcomençar al diari El Noticiero Universal, i per treballar enrevistes no considero que ara sigui menys periodista.Les revistes tenen reptes diferents, en teoria, hem de

donar un plus d’informació en relació als diaris. En lamateixa línia es manifesta la Sílvia Martín: “La revista ésun producte que, en teoria, has tingut un mes per fer,per tant ha d’estar molt ben redactat, es té molta curade la fotografia i comporta un ritme de treball diferenciatal d’altres suports. I com a professional em permet mésllibertat i flexibilitat, perquè les seccions no són tan tan-cades com en un diari”. I afegeix un aspecte personal:“Em permet combinar més satisfactòriament vida laborali familiar. Abans treballava en un diari i cada dia sortia ales 10 del vespre, cosa que ara pot passar nomésexcepcionalment”. Segons Uribe: “La revista permetl’anàlisi tranquil i documentat, un treball de grafisme i dedisseny, podria ser una plataforma perfecte pel periodis-me d’investigació, per entrevistes en profunditat, pergrans reportatges fotogràfics”.n

Marta Ortega

FOTO

ESTHER SANROMÀ

Redacció de Woman

Revistes

dones 8


Les dones a les emissores de ràdio són una veumaca, càlida i en els darrers temps sembla que

també tenen rostre, però poca capacitat de decisió.Aquesta podria ser una de les conclusions de l'estudi degènere que s’ha fet a partir de les dades proporcionadesper les pròpies empreses radiofòniques i de les del'Anuari de la Informació de Catalunya.

Si bé el número d'homes que treballen en emissoresés més gran que el de les dones, aquesta xifra ésdecantaria a favor de les dones si a més de les plantilless’hi inclogués també els col·laboradors i les col·laborado-res. Passaria el mateix si s'haguessin comptabilitzat lesemissores locals i municipals, que tampoc hi són recolli-des per la complexitat del sector . Així en l'estructura delcol·lectiu s'ha de destacar que en càrrecs directius hi haun 67,8% d'homes i sols un 32% són dones. Destaca

que amb càrrecs directius només hi ha tres dones aCatalunya: la Neus Bonet, Directora d’informatius d'OnaCatalana, la directora de RNE a Catalunya, Anna MariaBordas i la directora de COPE a Manresa, Emi Sánchez. Però, tenen problemes les dones directores de mit-

jans de comunicació? "Problemes sí, lluito cada dia enreunions on tots són homes i costa que acceptin el meupunt de vista. El dia a dia és dur", explica Neus Bonet,directora d’informatius d'Ona Catalana que també diuque s'ha de barallar contínuament perquè hi hagi unanotícia de gènere en lloc de la de la política de torn."L'única dona en el consell de Direcció sóc jo i de vega-des em sento una mica galàctica, però és cert que hi hacertes conductes en relacions humanes i personals ambles quals he après molt", afirma, malgrat tot.Un altre tema candent són els sous i les diferències

per qüestió de gènere "Sé segur que hi ha dones quecobren menys per la mateixa feina que els homes enca-ra que tothom digui que no, però davant l'evidència no hiha resposta professional perquè sempre es diu que se liva fer l'oferta i ella la va acceptar", manifesta Bonet.Sense ser directiva, el fet de ser dona, mare i treba-

llar en una emissora de ràdio "és duríssim, però és moltimportant conviure amb una persona que té els mateixosproblemes d'horaris i és de la professió, perquè sinóencara ho és molt més", explica Pepa Fernández, direc-tora i presentadora del programa de Ràdio 1 No es undía cualquiera. La Pepa té un nen que sovint li pregunta:“Per què el teu cap no et dóna la feina a l'hora de lesaltres mares?".

Maternitat i contracte laboral El tema de la maternitat és un altre condicionant a l'horade ser dóna i treballar a la ràdio. “En el meu anterior treball quan vaig tenir el meu fill no em van renovar elcontracte, tot i que jo no volia la baixa per maternitat iestava disposada a treballar tot seguit", diu la PepaFernández. Una altra periodista radiofònica que també va patir

aquest tipus de problemes és l'Ester Sardans, de ComRàdio. "Jo estava en la primera línia de promoció fa untemps i després de ser mare i tenir seriosos conflictes

Periodistesradiofòniques, una veu poc decisòria

FOTO

ESTHER SANROMÀ

Equip del programa No es un día cualquiera

Ràdio

per recuperar la feina ara faig un programa nocturn i lapromoció no passa per la meva persona".La promoció dins del lloc de treball és un dels altres

temes que plantegen totes tres periodistes. La NeusBonet diu que "hi hauria d'haver més dones en càrrecsdirectius, perquè la riquesa de matisos enriqueix molt iles diferències també, el que passa és que les doneshan de tenir cura de no repetir esquemes masculins depoder". Per a Ester Sardans “en les expectatives depromoció potser no és tant el sexe el que determina —iafegeix—, doncs s'ha de tenir en compte que en el mónde la ràdio homes han condemnat a l'ostracisme a d'al-tres homes i si ens descuidem faran el mateix ambnosaltres, les dones".Qui no ha fet colzes per a cap tipus de promoció és la

Pepa Fernández. "Faig un programa de cap de setmanaque abans feia un home i l'únic que vaig fer va ser sug-gerir que a mi m'agradaria fer-lo quan a ell el van desti-nar a una corresponsalia. Abans jo feia el mateix horaride cap de setmana, però a Ràdio 4", explica.Aquestes dades i testimonis expliquen una mica la

duresa de ser periodista radiofònica, que té molt demàgic, però que també amaga el costat amarg de lesincompatibilitats entre el món del treball i el familiar enel cas de ser periodista, dona, esposa i mare.n

Marga Solé

dones 9

quan totes les dones...quan totes les dones...

Quin lloc ocupen les dones periodistes a les televi-sions? Malauradament no hi ha estudis recents, i

l’ampli ventall de categories laborals que poden ocuparfan difícil la resposta. Si bé la incorporació de les donesperiodistes a les televisions va ser instantània, amb elsanys ha anat canviant els rols que hi desenvolupen. Alsinicis eren el bust parlant, sempre a les ordres del direc-

tor d’informatius o de programes, però ja fa temps queles dones presenten i dirigeixen informatius, reportatgesi magazins diaris, tant a les televisions d’àmbit estatalcom a les autonòmiques o les locals. Però si analitzemels organigrames de les grans, mitjanes i petites empre-ses de televisió, el professional masculí hi predominaabastament. Potser hem trencat el sostre de vidre de laresponsabilitat de programes, però les grans decisionsencara són en mans dels homes.Per analitzar el paper que estant jugant les dones

periodistes a la televisió podem veure que a les duesgrans televisions de Catalunya, el percentatge de redac-tores comença a tenir un pes important. Es constata lle-gint les xifres de TVE Catalunya, i de TV3, que hi ha entreel 60% i el 64,85%, respectivament, d’informadors degènere masculí. Hem deixat de ser minoritàries peròencara no estem igualats. Diríem que estem en el camíde l’equiparació, excepte quan parlem de càrrecs de res-ponsabilitat, on la presència de les dones és escassa.

Diagnòstic de milloraCal reconèixer que hem millorat d’ençà d’un anys, i queprofessionals com Rosa Mª Mateo, Rosa Mª Calaf, oMercedes Milà encara defensen el seu terreny a la petitapantalla, mentre noves professionals s’estan obrint camí.Teresa Carreras, Cap d'Informatius de TVE a Catalunya,ens parla del lloc que ocupen les dones a les televisionseuropees. "Una gran majoria de directors de programesi informatius de televisions, ràdios i diaris són homes”,afirma. Però la realitat és que a les televisions europeeses repeteix la mateixa contradicció d’aquí. En els darrersanys es produeix una penetració lenta i constant dedones a les redaccions. Hi ha aproximadament un 80%de dones a les aules de les Facultats de Ciències de laComunicació espanyoles i un bon nombre entren a lesredaccions. Per a Carreras “el cert és que hi ha un grantap quan es tracta de sortir de la redacció i assumir res-ponsabilitats de gestió”. La periodista conclou: “A mesu-ra que la responsabilitat és més elevada, cap de secció,redactor en cap, sots director/ra de programes, d’infor-matius, etc., la presència de la dona s’esvaeix". Pel quefa a la influència que puguin exercir les periodistes en

Treballar pera la pantalla

Televisió

dones 10


els continguts, Carreras considera que "ja està proudemostrat que la sensibilitat d’homes i dones en la vidaquotidiana no és la mateixa”. En aquest sentit la perio-dista afirma: “A la feina les dones aporten una manerade fer creativa, oberta, molt professional i dinàmica iuna manera d’afrontar les relacions personals en el tre-ball amb molt més tacte. Les dones demostren que sónigual o més professionals que els homes i que els pro-ductes audiovisuals fets per dones sempre estan méspropers a la gent. S’interessen molt més pels conflictesíntims, pels conflictes amb l’entorn i en poder explicar,com a periodistes, el per què d’allò que seleccionemcom a notícia”.Quan se li pregunta a Júlia Otero, Directora de La

Columna a TV3 si creu que el seu programa crea opinió,respon reflexiva: “M'estimo més pensar que, més que

opinió, ajudem l’audiència a fer-se preguntes i obrir inter-rogants. Les coses mai no són d'una sola manera. A LaColumna ens agrada el dubte com a mètode d'apropar--se a l'actualitat.Mai ha estat intenció meva influir en l'opinió dels

espectadors, la qual cosa no impedeix que jo hi digui lameva quan em sento compromesa en la defensa decerts principis i valors". I pel que fa a quines són lesaportacions específiques que fan les dones periodistes,Otero, afirma: “Teòricament, les dones periodistes hau-rien d'aportar una mirada diferent sobre les coses. Peròno sempre volen fer-ho i poques vegades els hi deixenfer. Sovint, en lloc de feminitzar el món, perpetuenaquell tòpic infame de l'etern femení."Una de les qüestions a debat últimament en totes les

professions és com fer possible la conciliació de la vidalaboral i familiar. Carreras opina: "Realment, és moltdifícil, perquè el bon periodista no té hores. Sap quancomença la feina però no sap quan l’acabarà. El perio-disme, com jo l’entenc, és una professió basada en unacuriositat innata i unes ganes d’aprendre i de reciclar-seconstants. Això doncs, no és massa compatible ambuna vida i uns horaris estables que han estat fins ara labase de la família”. Pel que fa al dilema de ser mare operiodista, Carreras afirma: “Els fills dels periodistes —que vivim molt la nostra professió— seran igual omillors que aquells que els seus pares tinguin feinesmés estables, però que no les visquin tant”. Otero esmostra molt contundent: "No es pot conciliar mentre lavida familiar sigui només cosa nostra. Tot i això, fempossible l'impossible. Com? Vivint instal·lades en l'exte-nuació”.n

Montserrat Puig

FOTO

ESTHER SANROMÀ

Equip del programa La Columna

Entre coure i enriquir Per Marta Cáceres

Des de la meva experiència crec que el criteri i la influència sobre el que passa no té gènere. No és un homeni una dona qui talla el bacallà informatiu, sinó que es tracta d’una decisió compartida i consensuada en laque hi intervenen moltes experiències individuals. Dóna la casualitat que si en una cosa hi ha majoria a l’equipde Buenos Días España, d’Antena 3, és de dones entre redactores, productores, editores, presentadores,maquilladores, estilistes... M’imagino que això passa en moltes altres feines, però crec que no se’n pot feruna bandera. És cert que la responsabilitat final moltes vegades recau en un home i l’enfocament depèn de laseva més o menys sensibilitat envers alguns temes. Però també és cert que no gaire lluny, de ben segur, quehi ha una dona conscient del relleu generacional que porta i del llegat que han deixat moltes altres. Fent unsímil publicitari, diria que això no ens ha de coure, sinó ben al contrari, enriquir, per poder fer cada dia un boncaldo informatiu.

dones 11

Després d’aquest últim any i mig en el que Internet hasofert una campanya de desprestigi total amb l’ac-

celeració dels grans projectes especulatius i la sonadacaiguda de les empreses puntocom i de les versionsdigitals dels mitjans de comunicació tradicionals,Vilaweb, en.red.ando o BCNews són tres exemples pio-ners que romanen encara vigents. Dirigits per periodis-tes, s’han fet un lloc en el món de la comunicació digitali s’han convertit en especialistes d’un incipient sector denegoci del periodisme electrònic i la comunicació digital.Les administracions públiques tampoc s’han quedatendarrere: des de fa uns anys funcionen laMalla.net iDiari de Barcelona, capçaleres de la Diputació il’Ajuntament de Barcelona, respectivament. Per sort, elperiodisme electrònic actualment està representat a tra-vés de múltiples i variats formats, però destaco aquestsmitjans perquè estan dirigits per dones i són els seuscriteris periodístics els que els mouen.

En femení singular Ida Lladó és, des de 1996, la directora de BCNews iEuropeNews, juntament amb el seu soci Toni Dueñas.“BCNews va ser la primera publicació electrònica decaire urbà dedicada a la ciutat Comtal. Vam ser pionersa oferir les cartelleres de cinema i teatre, realitzar espe-cials en directe, i regalar entrades per a espectacles”.Avui es mantenen de Cyberland, l’empresa que hi hadarrere d’aquests mitjans, dedicada a oferir serveis deproducció especialitzats i connexió a la Xarxa.“Gràcies a aquest negoci, BCNews i EuropeNews

encara existeixen i tenen projectes de futur, de formaindependent i amb perspectives de rendibilitat”, explicaIda. És la mateixa història per a altres mitjans indepen-dents com Vilaweb o en.red.ando. En 1995, els periodis-tes Assumpció Maresma i Vicent Partal donaven vida aun projecte periodístic diferent, en català, que seria elparadigma de la comunicació digital local. Aviat vanhaver de convertir-se en empresaris. Vilaweb va aconse-guir tanta fidelitat que van aparèixer comunitats d’inter-nautes que crearen una extensa xarxa d’informació local,amb edicions internacionals en diferents continents i untotal de noranta edicions locals. “A l’opinió pública se liha canviat tota la percepció que tenia d’Internet”, opinaMaresma, peça clau d’aquest mitjà. “Després de moltsanys d’esforç hem aconseguit definir un model de perio-disme diferent, guanyar credibilitat i respecte, i consoli-dar empresarialment el projecte per a mantenir la nostraindependència. Vam treballar així perquè ens ho vampassar bé, però també perquè creiem que hi ha algunacosa més que el diners”.Ara investiguen per a veure si aconsegueixen el

mateix amb la televisió de tota la vida. L’empresa tambéestà introduïda en la premsa local i fa poc han creat laseva pròpia col·lecció de llibres de temes tecnològics. L’empresa en.red.ando, dirigida pel periodista científic

Luis Angel Fernández Hermana, es dedica actualment ala comunicació digital, a la Gestió de Coneixement enXarxa i a la Formació online. No obstant això, la sevaposició en el terreny del periodisme electrònic ha estatgràcies al lideratge de la seva revista digital, la qual diri-geixo des de 1998. Aquesta publicació pionera (sorgidaal gener de 1996) és una de les més crítiques amb totel que estigui relacionat amb Internet. El gran assolimentd’en.red.ando ha estat aconseguir que entre el seupúblic (experts en un marc temàtic molt ampli) sorgissinhabituals col·laboradors de les seves seccions.

El primer, ser periodista Sílvia Llombart (laMalla.net) i Cristina Ribas (Diari deBarcelona) dirigeixen dos mitjans digitals completamentdiferents als mostrats. Ambdós són d’informació diàriaen català i depenen d’administracions públiques. En eldia a dia totes les decisions que prenen passen per lesseves mans. Elles també seleccionen i formen al perso-nal de les seves redaccions. “El més important per a tre-ballar en un d’aquests mitjans és ser un bon periodista,amb criteri, i que sàpiga moure’s per Internet a l’hora detrobar fonts verídiques”, explica Llombart, la directorade laMalla.net des de l’any 2000. “Ha de ser periodistaperò no amb títol: hi ha redactors que vénen de carrerespolítiques o d’altres professions”, afegeix Ribas. Sobre elperiodisme digital ambdues estan d’acord que ja s’ac-cepta com alguna cosa normal, encara que Llombartconsidera que encara se li concedeix poca importància.Per a Ribas, no obstant això, “Internet és com el quartmitjà. Ara el periodista ha de ser digital o no és. Crec

Equip de la revista digital en.red.ando

Periodistesen digital

FOTO

ESTHER SANROMÀ

dones 12

La incorporació de les dones al periodismeSense presses... i amb moltes pauses


Si comparem les dades de quèdisposem de l’any 1992 amb les

que ens ofereixen els diferents tex-tos que conformen aquest dossierdedicat a la professió periodística,podem veure que, en general, elshomes representen una mica mésdel 65% i les dones al voltant del35%. Si tenim en compte que fa 10anys les dones ja representaven el31%, arribarem a la conclusió de

què aquest canvi és més lent delque ens esperàvem.

Desigualtats segons els mitjansAquesta mateixa dinàmica es repe-teix si mirem els càrrecs directius.Si considerem la presència dedones amb càrrecs de responsabili-tat, en general, veurem que aquestpercentatge representa el 22,7% ique els homes tenen el 77,3 dels

càrrecs de direcció.Aquest percentatge, tanmateix, és

reparteix de manera molt desigualentre els diferents mitjans. Així, lesagències estan molt feminitzades,tant en les plantilles com en elscàrrecs de direcció, amb xifres quepràcticament podríem ser considera-des “paritàries” (Homes 54%, donesquasi 46% en càrrecs directius). Acontinuació se situaria la ràdio, on

De mica en mica, és veritat, les dones s’han anat incorporant a la professió. És normal, si tenimen compte que des de fa més de deu anys les estudiants de periodisme són majoria a les facul-tats. Aquest canvi, tanmateix, s’ha produït molt lentament, i encara hi ha fortes diferències pelque fa a la presència de les dones en els càrrecs de responsabilitat segons els diferents mitjans.

Per Joana Gallego

que s’hauria de deixar de parlar de periodisme digitalperquè en tots els mitjans es treballa ja amb la Xarxa.S’estan incorporant rutines noves en la professió”. Per ala directora del Diari de Barcelona els mitjans digitalsestan ben representats, però tenen poca visibilitat. “Ésalguna cosa que arribarà amb el temps, quan passi lacrisi econòmica que hi ha en el sector dels mitjans”.

En femení, plural Montserrat Boix és redactora d’informació internacionalde TVE. Pel seu treball ha estat molt en contacte amb laproblemàtica de les dones en països del Tercer Món. Vaser així com se li va ocórrer la idea d’obrir la pàginaMujeres en Red, a mitjans de 1997. “Em vaig adonarque era el moment de crear una xarxa internacional dedones on elles mateixes poguessin explicar les sevesproblemàtiques”. El criteri que ha guiat sempre a aquestprojecte ha estat el periodístic, i amb un enfocament dereflexió des del feminisme i la comunicació. La pàginaalimenta diverses llistes d’informació i fòrums de debatinternacionals. “Crec que els periodistes, encara quehagi moltes formes d’informar i comunicar-se a travésde la Xarxa, sempre jugarem un paper fonamental commediadors. La nostra capacitat d’aplicar criteris deselecció d’informació, de gestionar-la, reciclar-la i trans-formar-la en un format comprensible per a totes les

masses és alguna cosa que sempre es requerirà”. Ladirectora de Mujeres en Red opina que els periodistestenen molt camí que recórrer encara a Internet, i assegu-ra: “Cal readaptar els nostres papers i fer una reflexiómés profunda del que això suposarà”.

Karma Peiró

Recollida de dades i configuració de quadres: Emma Bouisset

Enllaços del text: BCNews http://www.bcnews.info/ EuropeNews http://www.europenews.com Vilaweb http://vilaweb.com en.red.ando http://enredando.com/cas laMalla.net http://lamalla.net Diari de Barcelona http://www.diaridebarcelona.com Mujeres en Red http://www.nodo50.org/mujeresred/

dones 13

les dones representen el 41% de lesplantilles (32% en càrrecs directius).La televisió vindria en tercer llocamb una presència del 60% d’homesen front del 40% de dones (28% encàrrecs directius) i, finalment, sesituaria la premsa escrita amb lesxifres més baixes de presènciafemenina, tant en les plantilles, engeneral (30,5%) com en els càrrecsde direcció (14,5%).Com podem interpretar aquestes

xifres? D’entrada podem dir que,com ja es veia venir, les dones ocu-pen majoritàriament la base de lapiràmide jeràrquica, que significa,també, els llocs menys preuats iprestigiosos tot i que, naturalment,també van ocupant els espais dedecisió, sobretot a les agències. Laràdio i la televisió han resultat moltmés permeables a la incorporacióde dones i, mica i mica, aquestapresència es va veient en els llocsde responsabilitat. Com a “fanaletvermell” trobem que la premsa dià-ria és el mitjà més convencional i elmitjà a qui li costa més donar pas ales dones, sobretot en els nivells dedirecció. Aquesta dificultat augmen-ta si diferenciem la premsa deBarcelona de la resta de premsacomarcal. A Barcelona, el percentat-ge de dones amb càrrec de respon-sabilitat en premsa diària no arribaal 13% (l’any 1992 era 11%), i a lapremsa comarcal es manté en el17,9%.

Un sector que tradicionalment haestat molt feminitzat, i que continuaen aquesta línia és el de les revis-tes, tot i que caldria un major apro-fundiment en les condicions laboralsen què es produeixen moltes d’elles.

Sectors poc definitsMolt més difícil resulta donar dadesrespecte a la presència no formal dedones en la professió. Aquestesxifres són de l’Anuari de la

Comunicació 2002 editat pel Col·legide Periodistes, on només s’inclouenles plantilles dels diferents mitjans,però no pas els i les col·laboradoresfixes o esporàdiques, els free-lance i

altres figures que no estan contem-plades enlloc.Tampoc no tenim dades fiables de

la presència de dones en elsGabinets de premsa d’empreses,partits o institucions, encara que totfa pensar que és en aquests sectorsmés permeables on s’està produintla incorporació de llicenciades enperiodisme. També pensem queInternet és una sortida laboral triadaper les generacions més joves, tant

d’homes com de dones, on notenim, de moment, cap possibilitatd’oferir dades indicatives. En aquestsentit, podem pensar que homes idones estan força equiparats en l’ús

Homes i dones en diferents mitjans de comunicació

Consell de redacció d’El Periodico

FOTO

EL PERIODICO

dones 14


professional de la xarxa, ja que s’haconvertit en un altre mitjà de comu-nicació en dates molt recents; peraquest motiu no ha estat patrimonia-litzat per cap sexe, i homes i doneshan pogut accedir en una certaigualtat de condicions.Certament, no és fàcil fer un cens

de la professió periodística, donadala complexitat del sector, la diversi-tat de mitjans i les diferències exis-tents entre, per exemple, l’estabilitatque pot tenir un periodista en undiari de prestigi i la precarietat labo-

ral d’una col·laboradora en una tele-visió, una emissora local o una revis-ta especialitzada.

Una degana al Col·legiPer acabar aquest text analític sobrela presència global de dones en laprofessió podem citar que elCol·legi de Periodistes de Catalunyaté per primera vegada una degana,Montserrat Minobis, que està alfront d’una Junta de Govern que téun 34,6% de dones i un 65,4% d’ho-mes. Pel que fa als membres

col·legiats, que són 3.528, podemdir que les dones representen el38,3% i els homes el 61,7%.Aquestes xifres adquireixen un altresignificat si diem que entre elsactius les dones representen el 33%i entre els numeraris, en canvi, sónel 58%. Això vol dir que hi ha moltesdones que es col·legien, però quetroben dificultats per a exercir laprofessió. Jubilades hi ha 14 dones i102 homes, el que abona la teoriaque les dones són, en general, mésjoves que els seus companys.n

Anna Murià va ser una donaescriptora i periodista quan

d’escriptores i de periodistesdones n’hi havia poques. Tambéva ser una intel·lectual en lageneració de preguerra, nacio-nalista, catalanista i d’esquerres.I feminista, afegia ella, “perquèuna persona d’esquerres perforça ha de ser feminista”.Sense declarar-se mai una femi-nista militant, amb la seva acti-tud compromesa i el seu esperitpioner va reivindicar un lloc pera les dones en el món de les lle-tres i en els mitjans de comuni-cació en un moment en quèaquest accés no era gens fàcil. Amb la seva mort, el passat

27 de setembre de 2002, acomiadem una de lesdarreres supervivents de la generació que va patir l’exili i la discriminació per causa de les seves ideespolítiques, i ho fem amb el compromís de no oblidarmai el seu testimoni, ja per sempre un referentimprescindible per a totes les dones que avui es dedi-quen a l’escriptura periodística i literària. L’autora, que mai no es va sentir secundària en rela-

ció amb els seus contemporanis homes, sí que vaveure eclipsat el seu reconeixement pel fet de ser ladona del poeta Agustí Bartra, al qual va dedicar dosdels seus llibres. Això, juntament amb la seva humilitat,fa que a hores d’ara sigui necessari recordar i, fins i

tot, reivindicar que Anna Murià vaser una escriptora múltiple, auto-ra de novel·les, contes, literaturainfantil, assaig, memòries, críticaliterària i periodisme; premi Folchi Torres de novel·la, i una de lesprimeres dones que va dirigir undiari, el Diari de Catalunya, l’any1938, quan ella tenia només 34anys. Per a Anna Murià, l’escriptura

era una qüestió congènita, unvici irrenunciable que va mantenirviu abans i durant l’exili a Mèxic itambé al seu retorn, primer aBarcelona, i definitivament aTerrassa, ciutat on va viure elsdarrers vint anys de la seva vida.I com a Filla Adoptiva de

Terrassa va contribuir a enriquir la vida cultural de lanostra ciutat, pel goig de tota la ciutadania, que la vahomenatjar posant el seu nom a una escola d’adults ia un casal per a la gent gran; li va atorgar la Medallade Plata de la Ciutat i li va dedicar un quadern dins lacol·lecció “Homenatges”. Tot plegat, aportacions ciu-tadanes destinades a fer visible el nom d’una donaque mereix ser escrit en majúscules, que va trencarmotlles i que ens deixa el llegat inestimable de laseva memòria.n

Montserrat RibaltaRegidora del Servei de Promoció de la Dona

Ajuntament de Terrassa

MURIÀ, en majúscules

FOTO

PEPE ENCINAS

Volia haver estat una bona escriptora imillor poeta, però vaig néixer l’any

1936. Per bé o per no tan bé, als 20 anysd’aquella data ja estava en condicions d’aga-far l’opció crítica en contra de la informaciórebuda obligatòria. Varen començar els dub-tes i la meva pèrdua de confiança en les cre-ences imposades. M’havia ficat fins el collrecorreguent apassionadament tots elscamins que m’emocionaven: el catolicismede les monges, la Falange, l’Opus Dei, elPSUC. Vaig militar amb tot, amb sinceritat irigor, intentant sempre tocar amb els dits lainaprehensible veritat. Anava cercant el meudéu per totes les cantonades i, és clar, ales-hores no el vaig trobar, encara que fins aratampoc.Em vaig canviar de “camisa” quantes

vegades les ofertes responien a la mevacoherència de sentir-me cridada per realitzarel meu somni de ser útil als altres. I diré quefins i tot, en aquests moments de plenamaduresa de la meva vida, he de seguirfent-ho així, malgrat la consciència de què lameva tossuderia impedirà per sempre seruna bona escriptora i una millor poeta.D’aquesta vida no tinc empatx de dir-ne

una vida de prostitució que suposo que és elque és el que deia Sartre quan pontificavaallò del compromís i d’embrutar-se les mans.Prostitució perquè sempre m’he deixatseduir i sempre he volgut seduir al més fortper utilitzar-lo i fer el que jo sola no podia.Sé que tinc al darrere un currículum forçapresentable com a professional del periodis-me, però m’he d’acusar de traidora de mimateixa. Jo, de veritat, ni volia ser valentaquan els altres tenien por, malgrat que l’erò-tica de sentir-me víctima del franquisme hemsatisfés tant.Jo només volia haver estat una bona

escriptora i una millor poeta. Però vaig néi-xer l’any 1936.n

AMB MI

RADA

DE...PERIODISTA

Per Carmen Alcalde

En l’intent de tocar la veritat

dones 15

No sé pas destriar una d’aquestes facetes de la vida professionalde l’admirada Carmen Alcalde. Les tres han pesat i segurament

condicionat la seva carrera periodística. Però, totes tres juntes, hanaconseguit que les noves generacions de dones periodistes, pogués-sim tenir un referent professional important.Presència, Diario femenino, Vindicación feminista.....i entre d’altres

un llibre sobre Frederica Montseny, ens donen pistes de quina ha estatla seva trajectòria vital en el camp del periodisme, per una banda, enel de la lluita pels drets de les dones, per una altra, i en el de la investi-gació i recuperació de personatges femenins, de dones, que han con-tribuït de manera decisiva a la història del país.Però és que, a més a més, la seva trajectòria en aquests camps la

converteix, també, en una dona que va saber obrir camins importantsperquè avui puguem contemplar com la incorporació de la dona al mónlaboral i professional és una realitat palpable. Avui ens hem de lamen-tar que encara ara, en el món dels mitjans de comunicació, la presèn-cia de les professionals periodistes ocupant llocs importants de deci-sió és molt minsa. En canvi, la Carmen Alcalde, ha estat una de lespoques dones que en èpoques no tan llunyanes, va ocupar un lloc deresponsabilitat en un mitjà de comunicació com fou el de Directora deDiario femenino. Un diari que va ser una rara avis en uns moments enquè l’Estat vivia uns canvis polítics determinants. Però ja abans,Carmen Alcalde obria camins nous en el món del periodisme i encatalà a través de Presència, la revista de Girona que, en plena dicta-dura, ens obria una finestra a la recuperació de la llengua. I què dir, deVindicación feminista? Fins i tot aquelles que no veien amb bons ulls laradicalitat dels seus arguments a favor dels drets de les dones nopoden oblidar que Vindicación feminista també va obrir una finestra ala visibilitat de les dones en un mitjà de comunicació, i que avui no espot escriure la història del moviment feminista, sense recordar el paperrellevant d’aquesta revista.Per tot això, i per tot el què li queda per fer, Carmen Alcalde és avui

un clar referent del món del periodisme a Catalunya i un brillant exem-ple per a les dones periodistes.n

Montserrat Minobis, Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya

FOTO

SARA PRESUTTO

Periodista, feminista i escriptora

Dues generacions: Periodisme feminista o unisex?

pensar en clau del xxI

La revista em pregunta què opino del periodisme de gènere. He de reconèixerque és una pregunta que feia molt temps que no em plantejava. I de fet,

quan en la meva pràctica quotidiana al diari em trobo en la disjuntiva d’utilitzarel plural, em decanto per usar només el masculí plural, perquè allò de veïns iveïnes, pares i mares m’ha semblat sempre una xorrada. Estic d’acord que usarnomés el plural masculí en lloc del femení o escriure els dos, el masculí i elfemení, és una simplificació. Una convenció que segur que amaga moltes altrescoses darrere. D’entrada, una cultura mil·lenària dominada pels homes, és clar.Però el cert és que accepto aquesta simplificació sense posar-me gairespedres al fetge. De fet, jo gaudeixo i pateixo de la meva condició de dona desd’un altre punt de vista que no és simplement gramatical. L’he experimentatsobretot en l’àmbit personal i ara que els fills comencen a ser grans i miroenrere, no sé com ho vaig fer per compaginar la meva vida personal i de mareamb la meva tasca professional, que considero prou satisfactòria. Jo no renegodel meu passat de militant feminista, ans al contrari. Però els temps, com deiael Dylan, estan canviant. I el meu diari, com els altres, només pretén ser elreflex de la societat, i la societat és la que és. És una societat que parla dequotes i de discriminació positiva i a mi se’m posen els pèls de punta, perquèpenso que això és una barbaritat. És donar-nos peixet. Jo voldria que es parlésde la doble jornada, que es reconegués aquest doble paper, que es legislés enaquest sentit. La setmana passada ho vaig dir en veu alta en una conferènciade premsa amb l’alcalde Clos, que es mostrava molt orgullós de l’índex d’ocupa-ció femenina de la ciutat, que és el més alt de l’Estat. Quan li vaig preguntarper la doble jornada, els meus col·legues, la majoria noies jovenetes, van som-riure i l’alcalde també. (“Què diu aquesta senyora ara?”). Ja podem anar reivindi-cant el femení plural….Penso, sincerament, que els homes ara ho tenen pitjor que nosaltres. No ho

dic jo. Ho diuen els sociòlegs que els mascles estan en un atzucac. Tenen méscàrrecs, més peles, cotxes més grans, però van molt més de cul. Jo no sóccap de secció de res, perquè així ho vaig decidir fa anys. Tinc prou empentaper aconseguir una parcel·la de poder però no em va interessar. Ells, en canvi,no es poden permetre aquesta elecció, perquè si arriben als cinquanta anysessent només uns redactors pelats són considerats uns no res, uns merdes, i asobre, no lliguen. He de confessar que les dones que han aconseguit massapoder em fan més por que goig. Tenia amigues d’aquesta mena i en la mesuraque han anat pujant han deixat de ser amigues per convertir-se només en cone-gudes. Amén.n

*Redactora del diari AVUI

Per Maria Favà*

Gaudir i patir de la condició femenina

dones 16

Dues generacions: Periodisme feminista o unisex?

Il·lustració Agreda

dones 17

La desigualtatcom a notícia

Per Raquel Sans*

No crec que avui dia faci falta tractar o destriar la informaciódes d’una perspectiva femenina ni tampoc em sembla que els

mitjans de comunicació apliquin un filtre “descaradament” mas-clista sobre les notícies. Partint de la meva experiència, crec queles notícies ho són per elles mateixes al marge de consideracionsde gènere. Per què els diaris dediquen pàgines i els telenotícies minuts a

qüestions com la violència domèstica, per exemple? Doncs perquèla majoria de mitjans de comunicació són sensibles a aquesta rea-litat injustificable. Al mateix temps, com que moltes dones sabenque seran escoltades, s’atreveixen a fer el pas de denunciar públi-cament un problema tan íntim. És un peix que es mossega la cua. Si avui dia hem arribat a aquesta situació, a aquesta sensibilitat,

és perquè durant molts anys les dones han estat reivindicant, i rei-vindiquen, el seu paper de mares i de professionals alhora quehan exigit tenir els mateixos drets que els homes. De forma queens sembla evident que homes i dones hagin de ser tractats perigual, però encara ara hi ha massa ocasions on no es respectaaquesta igualtat i per això es converteix en notícia. Els mitjans decomunicació se’n fan ressò i crec que els periodistes i les perio-distes treballen aquest tipus d’informació en la seva justa mesura.Hi haurà ocasions en què caldrà gratar a fons per veure què méshi ha darrera d’una informació sobre desigualtat salarial, perexemple. En d’altres, el simple relat dels fets serà l’evidència d’uncas de discriminació. No es tracta més que d’aplicar el sentitcomú sense necessitat de tirar cap a un extrem o cap a l’altre. Per acabar, no voldria deixar de comentar una certa contradic-

ció. El fet que els mitjans de comunicació parlin obertament d’aquestes qüestions manifesta una maduresa en la societat, ques’atreveix a denunciar temes considerats tabú fa uns anys, però almateix temps posa de relleu el camí que encara falta per eradicardel tot unes absurdes i incomprensibles desigualtats que ja hau-rien d’haver deixat d’existir.n

*Presentadora del Telenotícies migdia de TV3

dones 18

ENTR

EVIST

Adones que remenen les cireres

- Expliqui’ns el secret... com s’arriba de periodistaa directora adjunta de La Caixa?- El secret és que no hi ha secret. Tampoc pensava arri-bar enlloc; vull dir que vaig començar a treballar i arasóc directora general. Estic a punt de deixar de ser-ho, ipregunto: com es deixa de ser? De la mateixa manera,simplement. És una feina que et ve de gust durant untemps, intentes fer-la el millor que saps, i després a unaaltra cosa.

- Va treballar com a periodista en mitjans impor-tants. Per què va canviar de trinxera? - La veritat és que vaig canviar quan estava millor, quanja no feia guàrdies, viatjava i feia realment el que volia ia El País, el diari al que volia arribar. Quan em van fer laproposta vaig pensar: “Per què no? Per què no hi vas iho proves i veus com es treballa a un banc, o a unaCaixa?”. No hi vaig anar pensant que m’hi estaria 13anys, però vaig pensar que podia ser una bona idea.

- Si les cireres són el poder, hi ha una forma mas-culina de remenar-les i una de femenina?- Fa uns anys t’hagués dit que no, i de totes maneres,en el món financer hi ha molt poques dones. Vull dir quetampoc sé com les remenen les dones perquè n’heconegut molt poques. El que crec és que a les dones

ROSA CULLELLDirectora general adjunta de La Caixa

els hi agrada menys el poder, és a dir, que n’hi hamenys perquè tampoc el volen. El que és cert és queles que he conegut manant, ho fan amb menys ganes.Manen potser per tenir equips, treballar bé, els hi inte-ressa molt el benestar de la seva gent... són potser unamica més emocionals en el sentit que les coses quepassen al seu entorn tenen un poder major sobre elles.Els homes, de vegades, viuen en un món que és el seu ies deixen influenciar molt poc.

- Vostè va ser nomenada directora general el1993. Ha observat canvis en el sector de la bancaen aquests nou anys?- A dalt de tot, molt poc. En canvi, la incorporació de ladona en el món financer ha estat molt gran. Han entratmoltes més dones a treballar a la banca, a les oficines, laxarxa bancària està plena de dones; i en llocs tècnicstambé: directores financeres, directores de màrqueting,directores de productes... Ara hi ha moltes directores d’ofi-cina i ho fan molt bé, aproven més les oposicions, treuenmillor nota, treballen seriosament... en aquest sentit aixòno té aturador. A dalt de tot, fa nou anys no hi havia capdona als consells de cap banc espanyol, o n’hi havia una odues per raons familiars o de banca pública (a les caixespúbliques sí que n’hi ha hagut), i en aquests moments sónles mateixes o hi són per les mateixes raons.

Darrere un somriure fàcil i unes maneresreflexives s’hi amaga una persona convençu-da de què les dones poden fer el que volen iestar a tot arreu. Va començar a treballar als17 anys i ara que en té 44 pot mirar enrereamb satisfacció, doncs ha fet una carrera deltot atípica. Com a periodista, va treballar aMundo Diario, TVE, El País i a la BBC de

Londres; i com a executiva, va entrar a LaCaixa com a responsable de comunicació i haarribat a ser-ne directora general. El generdeixarà aquest lloc per anar com a conselle-ra delegada al Grup Edicions 62, i seguiràcom a consellera a Port Aventura i Telesp, icom a vicepresidenta del consell d’adminis-tració de Panrico.

“Hi ha un sostre de vidre,però no és admissible”

“A les donesels hi agrada

menys elpoder,

és a dir, que n’hi ha

menys perquètampoc el

volen”

FOTO

PILAR AYM

ERICH

dones 19

- Quines capacitats i qualitats de les que tradicio-nalment s’adjudiquen a les dones valoren lesempreses?- Sento a molts directius que valoren la intuïció, tot i queno crec que la intuïció sigui una virtut femenina exclusi-vament, però, sobretot, es valora que treballen moltseriosament, són molt sèries a la feina, i una cosa queem fa gràcia, però que començo a notar que valoren, ésque a les dones els importa menys les aparences, elsgrans despatxos, els grans cotxes... i això els homes hovaloren. Es queden bocabadats que a una dona li siguiigual tenir un despatx més petit o que el cotxe sigui mésgran o més petit. Això els sobta.

- El mes de gener deixarà el seu càrrec actual perocupar el de consellera delegada al Grup 62, onestarà com a única dona. Com es planteja aques-tes situacions?- Als consells de les empreses espanyoles, en general,només hi ha homes. I ja ni m’ho plantejo: intento fer lameva feina, representar bé l’accionista, avisar-li si veigque les coses no funcionen i crec que això ho pot ferigual un home que una dona. Crec que els propietaris,els accionistes i els directius s’han de plantejar laimportància de què hi hagi dones, perquè sinó l’opinió iels costums de molta gent, que és del sexe femení, noestan representades i es prenen moltes decisions sensetenir una veu que digui els hàbits de consum de lesdones, o quina mena de producte els interessa.

- Vol dir que en els consells d’administració vostèexerceix de dona?- No d’una manera conscient, però crec que ets qui ets.Sóc una dona en qualsevol moment de la meva vida. Pertant, suposo que puc aportar aquesta diferència, que ésel que crec que moltes vegades és bo als consells.

- Pel que fa a la vida familiar, com s’ha organitzat?- El meu marit ja em va conèixer com era i ni ell harenunciat a res ni jo tampoc. Hem anat fent i ens hemrepartit les coses sobre la marxa. I no hem dramatitzat;el meu marit va agafar una part del permís de maternitati ho va fer perquè li venia de gust. Vam adonar-nos queera estrany quan en el diari on treballava li van dir que nosabien com fer-ho, perquè era el primer que ho demana-va d’aquella empresa. En aquell moment jo no podia aga-far el permís sencer, perquè acabava de canviar defeina, i ell va dir que li agradaria molt; el va agafar i hova passar bomba.

- Com veu el futur de les dones dins el món delperiodisme?- El veig igual que en el del món de qualsevol empresa.

És que no hi ha sector que pugui renunciar al 50% de lapoblació. I per tant no és qüestió d’ambició, ni de poder.És que les dones en aquests moments i en aquest paísestan molt formades, i no es pot tenir a la meitat de lapoblació frustrada.

- Dins el periodisme, les dones estan en els llocsmés precaris, com a col·laboradores, els costamolt més arribar... - Perquè encara estem en aquell moment en què la donaté formació, que ha entrat en el món laboral, però elscostums no han canviat; ni dins l’empresa ni a les prò-pies famílies. Però van canviant molt ràpidament.

- És optimista, doncs?Hi ha moments que no ho sóc gaire, que em desespero ipenso: òndia, que aquesta senyora que és tan llesta, tanmaca, i que té tanta energia es toparà amb aquesta menade frontó del sexe masculí i de l’empresa masculina.

- El sostre de vidre, no?Sí, però no ens l’hem de creure. És això que et deia d’a-nar d’autista. És evident que hi ha un sostre de vidre,però no és admissible. Les empreses no se’l poden per-metre. No poden tenir noies formades, parlant idiomes,amb una capacitat enorme de treball, i no deixar-les fer.Vol dir que les direccions de les empreses són ximples idolentes, perquè s’ha d’escollir al millor. I el que comptaés el resultat. En periodisme hi ha senyores que sabenescriure millor que senyors i, a més a més, donen lavisió i el punt de vista del 50% de la població. És que alfinal no hi haurà manera d’aturar-ho.n

Elvira Altés

“A les donesels importamenys lesaparences, els gransdespatxos, els granscotxes... i aixòels homes hovaloren”

FOTO

PILAR AYM

ERICH

Dolors RenauCap del Gabinet de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona i presidenta de la Internacional de Dones Socialistes

La vida professional de Dolors Renauva començar al camp de la psicologia

després de tornar de París, però moltaviat va derivar cap a l’educació en l’àm-bit públic. D’aquella etapa recorda, sobre-tot, la seva experiència a l’Ajuntament deCornellà de Llobregat, on va muntar unequip sociopsicopedagògic municipal, enl’època de la transició, que va ser i enca-ra continua sent un model d’intervenció.Després va arribar l’activitat política coma diputada, primer a les Corts de Madrid,després al Parlament Europeu durant elsanys 1986-87, escó que abandonà per afer-se càrrec de la Direcció General deMenors amb el ministre socialistaLedesma.Quan evoca la seva arribada al’Eurocambra, rememora l’entusiasme i la

força vital amb la que es va incorporar larepresentació espanyola, i la gran rebudade la qual van ser objecte per part de laresta dels eurodiputats. Suposava, amés, una oportunitat única per confirmarla nova democràcia espanyola. “Era unmón nou amb una mecànica complicada,però que permetia realitzar totes les ini-ciatives proposades”, comenta DolorsRenau, perquè aquest Parlament, adiferència del que va succeir en l’espan-yol quan es va iniciar la legislatura a lesCorts, estava dotat amb els mitjansmaterials suficients.

L’interrogant de la nova EuropaAra ens trobem en un altre moment deci-siu de la construcció europea: l’amplia-ció. De nou es planteja l'interrogant:

Tindrem espai les dones per fer sentir lanostra veu? Dolors Renau reflexiona: “Éscert que les institucions comunitàries hanjugat un paper molt actiu en el desenvolu-pament de les polítiques d’igualtat d’opor-tunitats, però aquest fet no s’ha traslladatals diferents estats. Una bona provad’això és l’escàs nombre de dones queparticipen a la Convenció pel futurd’Europa, que presideix Válery Giscardd’Estaing”.La realitat és que la Unió Europea encararesta molt lluny de les dones. DolorsRenau comenta que ni el llenguatge és l’a-dient, perquè és massa tecnocràtic-polític,ni els temes tractats pertanyen a la vidaquotidiana, que és el que preocupa iocupa a la majoria de dones europees.L’interès per les qüestions europees haestat una constant en la vida de DolorsRenau, per això, quan va “tornar a casa”,a Catalunya, per fer-se càrrec d’un depar-tament de la Diputació de Barcelona, vaagafar l’ara anomenat Gabinet deRelacions Internacionals, que aplega tantl’àmbit d’integració europea com elstemes de solidaritat d’aquesta institució. Iel camí encara és llarg per aconseguirque les dones ocupin el lloc que elscorrespon en la política de tots delsindrets, la Dolors Renau segueix treba-llant per això, com ha fet sempre.n

Mª José Ruiz Fité

Europa a l’abast

dones 20

Creat el 18 d’abril d’enguany i integrat per organitzacions i entitats socials, sindi-cals, polítiques i municipals –entre elles, l’Associació de Dones Periodistes-, el

Fòrum vol posar en marxa una dinàmica de participació activa de la societat catalanareclamant una Constitució Europea “clara, concisa i comprensible, i votada enreferèndum”. Ha aprovat un Projecte de Manifest, que vol difondre arreu deCatalunya, i que a primers de 2003, en un gran acte cívic, passarà a ser el Manifestdel poble de Catalunya.

Cal la col·laboració de tothom, especialment organitzant actes de discussió i difusió: la perspectiva d’un referèndumper votar la proposta de Constitució Europea que ja s’està elaborant s’acosta, i cal que els ciutadans i les ciutadanes deCatalunya hi participin activament i amb coneixement de causa.

Es pot demanar material del Fòrum (cartells i tríptics) al telèfon: 93.487.23.49 (Lydia, matins) i connectar amb ell ala web: www.forumconstitucioeuropea.org

“Les institucions comunitàries han jugat un paper molt actiu en les polítiques d’igualtat d’oportunitats, però aquest fet nos’ha traslladat als diferents estats”

Al projecte d’ampliació de la UE li manca la dimensió de gènere

dones 21

Als països que truquen a la porta europea se’ls agreugenalguns problemes en matèria d’igualtat d’oportunitats

Si mirem els actuals 15 països dela UE en tota la seva diversitat i

desigualtats econòmiques, culturalsi socials, són diferents els proble-mes que tenen les dones als quetenen les dones dels països candi-dats a l’adhesió? Sembla ser que no.Ara bé, és cert que el procés n’hadesvetllat —i, en alguns casos,agreujat— alguns. La influència de l'Església en pot

ser un. És conegut, per exemple, laseva posició negativa a Polònia entemes com la igualtat, l'educaciósexual i l'avortament. També esconstata el fenomen de la mercanti-lització de les dones: les donesestan molt utilitzades en l'economiano formal, però no hi ha xifres.Paral·lelament, tot i la seva granactivitat laboral, la transició estàportant més dones a l’atur i sovintse les anima a retornar a casa perocupar-se de la família exclusiva-ment, reservant així als homes elsllocs de treball i, de passada, reso-lent el problema de manca d’escolesbressol.El factor UE es reconeix com un

estímul. Ara bé, tot i que la igualtatd’oportunitats figura entre els temesa negociar, no juga un paper impor-tant en el procés. D’una banda, per-què la integració de la dimensió degènere no s’ha posat com un eixdirector. D’altra banda, perquè no hiha una participació equilibrada dedones i d’homes a l’hora de prendredecisions relatives a l’adhesió, nidins de cada país ni a nivell europeu.La UE ha previst diversos progra-

mes de suport als països candidats,però no n’ha previst cap per a pro-jectes relacionats amb la igualtatdona-home ni per a projectes dirigitsper dones. I també ens podríem feruna pregunta: s’arriba realment a les

dones d’aquests països en les cam-panyes d’informació de la UE? Enquin idioma?.

A més de lleis, cal un consenspolític i culturalLa legislació europea en matèria d’i-gualtat d’oportunitats home-donaforma part de les mesures que elspaïsos candidats han d’adoptarabans de la seva integració, comtambé la legislació en el camp del’ocupació i la política social, i mol-tes de les noves lleis en matèria d’igualtat són ja fruit de l’adaptació aaquesta legislació europea. Però ésevident que no n’hi ha prou.L’eficàcia de les directives europeestransposades al dret nacional delspaïsos candidats dependrà de laseva bona aplicació per part delsinspectors i els tribunals propis.D’aquí la conveniència d’ajudar acrear o consolidar organismes deseguiment i control i a formar els jut-ges. Però tanta importància com lamodificació del marc jurídic tindrà laconstrucció d'un consens cultural ipolític sobre aquest tema. Cal volun-tat política per fer de la igualtat unaqüestió horitzontal i transversal. En qualsevol cas, s’ha de fugir

d’afirmacions victimistes com araque “les dones són les grans per-dedores de l'ampliació”. És una llui-ta conjunta de totes les doneseuropees, en la qual convé no obli-dar les nostres pròpies mancances:segons l’Eurobaròmetre de setem-bre 2002, un 33% de dones de laUE actual no ha sentit parlar mai del’ampliació, i un 54% no contestaquan se li pregunten tres noms depaïsos candidats.

Les dades d’alguns veïnsEslovènia no ha tingut mai una donaa la presidència de la República, ni ala presidència del Parlament ni tam-poc com a primera ministra.Actualment, tres ministres sobrecatorze són dones, proporció queestà per sota de la mitjana de la UE(27%). Les dones són presents al'Assemblea nacional en un 13,3%. Anivell local, ocupen 11,7% dels llocsi hi ha 8 alcaldesses (4,2% del total). Lituània té un 11% de dones al

Parlament i un 18% a nivell local. Polònia compta a la cambra alta

amb un 23% de dones, però algovern només hi ha dues ministressobre quinze.n

M. Àngels Espuny

l’administració administrada

LA PERSPECTIVA DE GÈNERE A LA COMUNICACIÓ LOCAL

La informació s’ha convertit en una eina bàsica per a la con-vivència i la democràcia. En els municipis els diaris, butlle-

tins, les emissores de ràdio i de televisió, els webs... ajuden a laciutadania a formar-se una opinió de les qüestions importantsde la seva ciutat o poble.Vivim a l’època de "l'Aldea Global”, sabem tot de tot el món,

però en contrapartida, la ciutadania necessita arrelar-se a laseva unitat de convivència geogràfica més pròxima.Els mitjans de comunicació no són un mirall de la realitat, sinó

que, a través de la producció informativa, fan una proposta delectura d’aquesta realitat: trien el fet noticiable, l’escenari, elstemes, els personatges o protagonistes i el llenguatge amb elqual els presenten.Els prejudicis sexistes que transmeten encara avui aquests

mitjans a través del llenguatge no són res més que un reflex delpaper social que durant generacions s’ha atribuït a les dones. Elllenguatge, per la seva estreta vinculació amb el pensament, potcanviar, però fa falta la voluntat de fer-lo canviar. Cal potenciarla creativitat i la capacitat expressiva de la llengua, cercantnoves formulacions lingüístiques que siguin respectuoses ambles persones i alhora no discriminatòries.Aplicar un nou llenguatge més igualitari, esforçar-nos per

esborrar el genèric masculí que desdibuixa les dones, i vigilarels estereotips que s’amaguen en el subconscient, és un delsobjectius d'aquest projecte.L'altra gran objectiu és el de donar, a través d'aquests mit-

jans de comunicació d'ampli abast, informació i opinió sobretemes de gènere, d’àmbit local, però també general. n

Regidoria àmbit donaAjuntament de Sant Boi de Llobregat

Arriba Nadal i és temps de fer regals, és un moment espe-cial per als infants que esperen amb il·lusió l’arribada de

les joguines. Regalar joguines ésregalar idees sobre com és elmón, sobre que s’espera delsnens i nenes, ja que ajuden a con-feccionar la seva personalitat.Som els adults els que rega-

lem joguines en funció del sexei, per tant, som nosaltres elsque limitem el seu desenvolupa-ment com a persones en moltesfacetes, la creativa, l’afectiva, lade relació, etc.

Hem d’anar facilitant i potenciant que els jocs i les joguinesno reprodueixen rols tradicionalment discriminatoris i quepuguin ser utilitzats de la mateixa manera pels nens i per lesnenes.Per aquest motiu el Consell Municipal de la Dona de Cornellà

realitza, des de fa sis anys, la campanya Les joguines no sónsexistes, nosaltres tampoc ho som! amb l’objectiu de sensibilit-zar als ciutadans i ciutadanes que a l’hora de comprar unajoguina no ho facin de forma sexista i que no siguin joguinesque incitin a la violència.n

Judith Ibáñez i VivesRegidora de Salut Pública, Serveis Socials i Dona

Ajuntament de Cornellà de Llobregat

L'Observatori de les dones als mitjans de comunicació del BaixLlobregat posarà en marxa un projecte pilot, inicialment alsAjuntaments de Sant Boi i Cornellà, amb l'objectiu d'evitar lainvisibilitat de les dones a les publicacions públiques locals,

mitjançant l'aplicació d'un llenguatge més igualitari i l'elabora-ció d'un programa de difusió de polítiques d’igualtat, fentconèixer la memòria històrica de les dones de cada localitat idonant-lis veu.

Campanya municipal :LES JOGUINES NO SÓN SEXISTES, NOSALTRES TAMPOC HO SOM!

dones 22


RECURSOS CONTRA ELS MALTRACTAMENTS

dones 23

La violència de gènere té el seu origen en un desequilibri depoder entre els homes i les dones. Aquesta desigualtat que

consagra la superioritat masculina provoca sovint situacions d’abusos laborals, socials, familiars o sexuals contra les dones,arribant en ocasions extremes fins i tot a la mort d’algunes d’elles,com desgraciadament sabem pels mitjans de comunicació.La Regidoria de Política de la Dona de l’Ajuntament de

Barcelona, conscient de la urgència d’establir mesures contraaquesta situació de vulneració dels drets humans està executantel “Pla Operatiu contra la violència vers les dones” a la ciutat. Estracta d’impulsar polítiques integrals que aconsegueixin la pre-venció, detecció i eradicació final de la violència contra lesdones. Aquesta perspectiva suposa l’abordatge de tots els tipusde violència: l’estructural, la psicològica, la física, la sexual i moltespecialment la violència domèstica o familiar. El desplegamentdel Pla inclou accions diverses dins la línia de promoure estratè-gies educatives, preventives i de sensibilització encaminades aaconseguir la zero tolerància a la violència.Estem impulsant l’Acord Ciutadà per a una Barcelona lliure de

violència vers les dones. Es pretén que l’Acord, sorgit de lesRecomanacions del I Congrés de les Dones de Barcelona cele-brat al 1999 suposi una resposta alhora que una acció preventi-va conjunta entre la societat civil i l’Ajuntament. Aquest és elmotiu que hem convidat a totes les entitats de la ciutat a sumar-se a aquesta iniciativa, ja que només una col·laboració conjuntasuposarà un avenç en el canvi de valors necessari per acabaramb la violència cap a les dones a la nostra societat.L’objectiu és aconseguir una tolerància zero de la violència de

gènere arreu però, quasi tan important com aquest, és el devisualitzar models alternatius de convivència, en el marc d’unacultura per la pau que és la que totes desitgem per les genera-cions del futur.n

Lourdes Muñoz SantamaríaRegidora de Política de la Dona

Ajuntament de Barcelona

ZERO TOLERÀNCIA EN LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Cerdanyola engega un servei de la Policia local,DEDICAT ALS CASOS DE VIOLÈNCIADOMÈSTICA amb coordinació amb Serveis Socials

La Policia local de Cerdanyola, ofereix des de fa unes setmanes unnou servei dedicat a la prevenció de la violència domèstica i d’aten-

ció a la víctima. El servei inclou un protocol d’actuació per al noucos de cinc agents (quatre homes i una dona) que s’han especialitzaten l’atenció als casos de violència domèstica, i que treballaran enestreta coordinació amb els Serveis Socials Municipals i amb el CosNacional de Policia.La necessitat del servei ve motivada per la realitat quotidiana que

es manifesta a través de la violència en l’àmbit domèstic i que cadavegada amb més intensitat està produint alarma social. Aquesta pro-blemàtica afecta principalment a les dones, però no exclusivament,ja que amb freqüència també són víctimes d’aquests delictes els fillsmenors, així com la gent gran. Fins al moment, els agents derivaven els casos a la Policia estatal.

Ara, en canvi, atendrà els casos les 24 hores, els 365 dies de l’any,ja sigui a través de la centraleta de la Policia local, o d’un telèfonmòbil específic per al servei.L’objectiu del servei és generar confiança en les víctimes per

posar de manifest els casos de violència domèstica (física, sexual ipsicològica) atès que actualment se’n coneixien del 5 al 10 per centdels casos reals. Aquest servei preveu actuacions en els casos demaltractament físic, psíquic i sexual a les dones, la gent gran i elsinfants.En agressions patides per dones i gent gran se’ls facilitarà lloc per

pernoctar quan calgui i es posaran en contacte amb els ServeisSocials de l’Ajuntament. En el cas dels infants, s’avisarà la DireccióGeneral d’Atenció a la Infància de la Generalitat.A més, el protocol d’actuació contempla la realització de tasques

de prevenció, atenció a la víctima i la detenció de l’agressor. Però,també s’encarregaran d’aplicar les mesures cautelars judicials, coml’allunyament de l’agressor, i seguiran tot el procés fins que el casquedi a disposició judicial.Per als casos més complicats, on calgui la intervenció de més

recursos (metge, forense), es derivaran al Cos Nacional de Policia,tot i que la Policia local quedarà vinculada al cas.n

Rosa MoranteServei mitjans de comunicació


URGENT! ES BUSCA PERSONA GUANYADORA PER IMPORTANT CONCURS DE CALENDARISUna eina per afavorir la corresponsabilitat dona-home

Des de fa sis anys que el Pla per la Igualtat de l’Ajuntament deVilafranca del Penedès convoca un concurs de calendaris de

març a febrer de l’any següent, sota el lema: “Conviure és compar-tir. Imatges per la igualtat entre les dones i els homes en l’àmbitfamiliar, laboral i social”. Aquest concurs és obert a totes les perso-nes que per mitjà de qualsevol tècnica puguin mostrar imatges dela vida quotidiana que representin i ens acostin a aquesta realitat.El Pla per la Igualtat és un pla transversal que la seva línia és: la

superació de les desigualtats entre les dones i els homes i la consi-deració dels valors femenins i masculins com a complementaris iinherents a la persona, conduiran a una millora de la qualitat de vidai a una nova definició de rols en la que tots i totes hi guanyarem.Des del Pla per la Igualtat i per tant des del mateix Ajuntament de

Vilafranca del Penedès pensem que cal anar afavorint campanyesvisuals de sensibilització a la població per tal de prendre conscièn-cia que aspectes com adquirir béns, proporcionar educació, tenircura de les persones grans, alimentar, netejar, rentar la roba i aten-dre animals domèstics o plantes ha de ser una dedicació comparti-da per qui conviu en l’espai familiar.

El món del disseny gràficha despertat l’interès anyrere any de dones i homesinteressats en mostrar icomunicar a través de lesseves obres com entenen lacorresposabilitat entre ladona i l’home. D’aquestamanera es pot veure en lamostra que després de latria del calendari guanyadorper part d’un jurat, fem dels calendaris participants en el concurs.Així doncs, esperem que en aquesta sisena edició d’aquest concurses trobin nous camins per fer compatible i possible aquest treballcorresponsable en tots els àmbits.n

Àngels Agramunt i AndreuRegidora del Pla per la Igualtat

Ajuntament de Vilafranca del Penedès

dones 24dones 24

desembre 2001

núm. 5

A l’esport encaramanen els homes

març 2002 núm. 6

març 2001 núm. 2

El poder localen femení

Té sentit el feminisme avui?

febrer 2001 núm. 1

juny 2002 núm. 7

Les enginyeresconstrueixen el futur

La globalitzaciói el gènere

febrero 2001 núm. 1

Forma de pagament mitjançant rebut domiciliat al meu compte

número

del banc o caixa

Ens podeu tornar aquesta butlleta per correu postal, per fax al 93 317 83 86

o bé per correu electrònic: [email protected]

Nom

Cognoms

Adreça

Població Codi postal

Telèfon

Adreça electrònica

Em subscric a la revista Dones pels quatre números de l’any 2002 per l’import total de 8 €

M’interessa l’oferta especial dels primers cinc números de la revista Dones per un import de 9 €

Autoritzo a l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya perquè carregui al meu compte o llibreta l’import:

la subscripció anual 8 € dels 5 primers números 9 €

juny 2001 núm. 3

AdvocadesLa lluita per l’espai

professionalSecretàriesmés enllà dels tòpics

Butlleta de Subscripció

#

Sociòlogues i politòloguesReflexionar per qüestionar la realitat

juny 2002 núm. 7

La psicologia, una professió feminitzada

que guanya prestigi

La psicologia, una professió feminitzada

que guanya prestigiEl projecte europeu ADONAT


dones 25

DOS ITINERARIS DE FORMACIÓ I MOTIVACIÓPER SORTIR DE L’ATUR

Sovint llegim a la premsa notícies com que aCatalunya el salari femení és el 70% del masculí,

que la taxa d’atur femení segueix estant per sobre delmasculí, o que el nombre de contractes indefinits fetsa les dones, en un determinat període, està per sotadels fets al homes. És cert que algunes d’aquestes situacions són

causa d’actituds socials fruit de valors culturals queencara no s‘han eradicat o modificat en la societat,però també és cert que, moltes vegades les experièn-cies laborals de les dones aturades no estan al dia, oque la seva formació ha quedat obsoleta, i que sovintla visió que tenen del mercat de treball no es corres-pon a la realitat. Això fa que calqui seguir plantejantprogrames que millorin l’ocupabilitat de les dones i lessituïn en un pla d'igualtat.

TRES FASES PER A L’AUTOOCUPACIÓDurant l’any 2002, Barcelona Activa ha posat en

marxa el programa OBRIM VIES, que pretén afavorirl’accés de les dones al mercat de treball, tant percompte aliè com per compte propi. S'ofereix la partici-pació en dos itineraris diferenciats: un cap a l’autoocu-pació i un altra cap a l’ocupació.En el primer hi participen dones aturades amb càrre-

gues familiars amb una idea de negoci centrada en elsector dels serveis a les persones. Està dividit en tresfases, una d’incentivadora, en la que es treballen elsproblemes que afecten la conciliació entre la vida fami-liar i la laboral, la motivació i credibilitat professional. Una altra anomenada entrenament competencial en

la creació d’empreses, que tracta de dotar-les delsconeixements empresarials necessaris per dur enda-vant la seva empresa, amb treballs de camp, consul-tes i entrevistes amb gent emprenedora del sector... iseminaris d’adaptació a l'actual mercat de treball:informàtica, anglès comercial, etc.La tercera fase consisteix en un assessorament indi-

vidual per garantir el suport en la posta en marxa del’empresa, aspecte clau per garantir la viabilitat delnegoci.

SUPORT EN EL CAMÍ CAP A L’OCUPACIÓEls itineraris cap a l’ocupació, adreçats a dones atu-

rades amb dificultats d’incorporació al mercat laboral,tenen per finalitat oferir suport i acompanyament enels diferents moments del camí cap a l’ocupació. La caducitat dels coneixements adquirits i la manca

de reciclatge continu són trets habituals de les donesque poden participar en aquests itineraris. En els seminaris de motivació es treballen temes

com les noves cultures del treball, la formació al llargde la vida, l’autoestima o la conciliació de la vida fami-liar i laboral, i si es veu necessari es proposa fer for-mació ocupacional en l’especialitat que s’ajusti al seuperfil, amb possibles pràctiques en empreses. Duranttot l’itinerari aquestes dones disposen d’una personaque les assessora fins la seva incorporació al mercatlaboral.n

Rosa Batet ValerioCap del Centre de Serveis Sant Andreu

de Barcelona Activa

UN TOTAL DE 380 DONES GAUDIRAN ENGUANY DEL PROGRAMA Obrint vies PER FACILITAR L’OCUPACIÓ I L’AUTOOCUPACIÓ

Consell de Cent, 259 93 454 45 37 Rauric, 8 93 302 29 76Argenteria, 70-72 93 310 48 07 Tallers, 35 93 301 97 73

www.lapelu.com [email protected]

dones 26

a favor de totes

El març de 2002, la Diputació deBarcelona va anunciar que restituïa

l’antic Institut de Cultura i BibliotecaPopular de la Dona a les dones de la ciu-tat, tot comprometent-se a destinar unapart de l’edifici del carrer Sant Pere mésBaix al projecte del Centre de Cultura deles Dones impulsat pels diversos col·lec-tius de dones de Barcelona.La reivindicació d’aquest centre venia

d’abans, però. Feia ja dos anys que elmoviment feminista i les dones deBarcelona havien començat la campanyaper a la recuperació d’aquest espai ambl’objectiu de reprendre l’esperit i l’activitatdel Centre fundat per la FrancescaBonnemaison al 1910 tot actualitzant elseu ús a la situació actual de la cultura ia les activitats de creació de les donesd’avui en dia.Una reivindicació plenament justificada:

després de la Guerra Civil, la Junta de

l’entitat va cedir tot l’edifici de l’Institut i laBiblioteca a la Diputació de Barcelonaperquè aquesta institució mantingués l’ob-jectiu de ser un centre de cultura dedones. L’escriptura, signada sota notari,on constava aquesta clàusula, va ser tro-bada per la historiadora Isabel Segura i,tot seguint l’experiència participativadesenvolupada pels col·lectius de donesa les jornades “20 anys de feminisme”,es va presentar un projecte elaborat demanera assambleària i plural per tal dedesenvolupar un Centre de Cultura de lesDones a unes instal·lacions que mai, desde la seva cessió, havien estat destina-des al seu ús anterior, sent durant elsdarrers anys la seu de l’Institut del Teatre.“Nosaltres reivindiquem sobre tot unespai simbòlic per a les dones de la ciu-tat i on totes participin; això és un repteque encara té el moviment feminista”,expressa Mireia Bofill, de Ca la Dona i

membre de l’Associació Pro Centre deCultura de Dones FrancescaBonnemaison.

La proposta dels col·lectius de donesEl Centre de Cultura de les Dones es pro-posa com un espai de trobada, intercanvii creació, que reculli les aportacions queen el terreny de la cultura han promogutles dones des de sempre: un centre onpuguin mostrar tot allò que fan en l’àmbitcultural, que ara resta invisible, i on esmillorin les seves condicions d’accés a lacultura com a emissores i com a recepto-res. “No es tractaria de cap hotel d’enti-tats ni cap centre cívic per a dones, sinód’un espai per fer projectes conjunts deproducció cultural des d’una perspectivainterdisciplinar”, explica Marta Selva, deDrac Màgic i membre de l’Associació pro-motora. Aquesta concepció és comparti-da per moltes altres entitats de dones,com la Llibreria Pròleg on la responsable,l’Àngels Grases, diu: ”Ho veig com unespai d’expressió que ara no es té, ontotes les dones tindrem cabuda, i esperoque sigui un espai plural on les diferèn-cies quedin explícites”. De fet, “el Centreno ha de dissoldre les activitats d’altresespais”, opina Selva. Per a l’Olga Uribe,de l’associació Dones d’Horta, també hau-ria de ser un espai d’aprenentatge per ales dones. “Hem de tenir visió de futur icrec que aquest espai, tan pioner en unmoment, pot ser-ho ara de nou amb laparticipació de totes”, sentència Bofill.

Les negociacions La reivindicació de la Bonnemaison, signa-da per més de 80 grups de dones, es vapresentar a la Diputació, que la va recollirdins d’un projecte més ampli per transfor-mar tot l’edifici en un centre per impulsarles polítiques d’igualtat. Són tres projectesautònoms a l’edifici, a banda de l’Oficina

El Centre FrancescaBonnemaison Crònica d’una restitució a les dones de la ciutat

Grup d’alumnes de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1910

La Francesca Bonnemaison, nascuda al 1872 al si d’una família de laburgesia catalana, va ser una dona emprenedora i singular per a la

seva època que va utilitzar la seva posició social per aconseguir elsseus propòsits. Al 1909 fundà a Barcelona, juntament amb un grup dedones, la primera biblioteca per a dones d’Europa, la Biblioteca Popularde la Dona, amb l’objectiu de facilitar l’ac-cés de les dones a la cultura. Al 1910, elcol·lectiu va crear un nou espai, l’Institut de

Cultura de la dona, que es va transformar en un centre cultural on 30.000 dones participavencada any en les seves activitats: conferències, exposicions i cursos tant diversos com feminis-me, taquigrafia, costura, educació física, cuina, etc.. i algun tan innovador com la delineació.Disposaven de restaurant, borsa de treball i, fins i tot, hi havia activitats lúdiques com banys aun tros de platja propi a Badalona. Aquesta institució, creada, gestionada i dirigida per dones,una d’elles la Rosa Sensat, responsable pedagògica de les activitats educatives, va tenir tantd’èxit, que, a principis dels anys vint, va haver de canviar de local (abans era al carrer deSanta Anna) i es va traslladar al Carrer Sant Pere més Baix núm 7, un edifici del segle XVII quees va ampliar fins arribar als 7.000 m2 i les quatre plantes d’avui en dia. L’Institut de Culturaes va finançar amb aportacions de les mateixes dones, quotes d’ alumnes i sòcies, crèdits iamb donacions de persones amb diners. Les activitats de l’entitat es van haver d’interrompre,però, amb la guerra civil espanyola. Francesca Bonnemaison es va exiliar a Suïssa i l’any1941 el Patronat de l’Institut cedí les instal·lacions a la Diputació de Barcelona.n

FrancescaBonnemaison i la seva herència

Tècnica del Pla d’Igualtat de la Diputació,que ja hi és. Es tractaria de la BibliotecaPopular Francesca Bonnemaison, que jafuncionava abans a l’immoble, l’Escola dela Dona i el que seria el Centre de Culturade les Dones. “Cada projecte tindria auto-nomia però també hi hauria elementscomuns que compartirien tots”, explical’Imma Moraleda, diputada per a les políti-ques d’Igualtat Home-Dona de laDiputació. El projecte del Centre deCultura de les Dones es va inclouredesprès de dos anys de reunions on vaparticipar la Diputació i representants del’Associació promotora del Centre. Lesnegociacions no van ser fàcils en un prin-cipi; segons Mireia Bofill, “hi havia dificul-tat per dialogar des de llocs diferents, peranar trobant llenguatges comuns”. Elscol·lectius de dones no admetien el pro-

jecte de la Diputació, que, segons elles,destinava molt menys espai del necessarial Centre de Cultura i el desvirtuava.Finalment, però, el procés es va desblo-quejar; l’Imma Moraleda se sent satisfetaperquè “tots els projectes són compati-bles i tenim una visó comuna del Centre”.Sembla ser que s’ha arribat a un acord,que l’Associació promotora considera “demínims” però que ha augmentat la superfí-cie destinada al Centre de Cultura de lesDones i ha fet replantejar el projecte del’Escola de la Dona dins l’edifici. Encara hiha, però, punts importants a tractar, comel de la gestió i el finançament del futurCentre. Moraleda pensa que aquestsaspectes financers i jurídics no plantejarantantes dificultats i confia plenament en unmodel nou de co-direcció i co-lideratgeamb les entitats de dones que sigui un

exemple per a iniciatives a d’altres països.Per la seva banda, les dones del’Associació promotora pensen que la ges-tió hauria de ser autònoma; Marta Selvan’està convençuda: “Volem un model degestió horitzontal que encara estem ela-borant i discutint”. Si res no es torça, totsembla anar per bon camí, perquè lesactivitats al Centre Bonnemaison comen-cin a partir del març de 2003.

Però, que serà el Centre de Culturade Dones?Tot i el que ja es porta parlat, aquesta

és la pregunta que més habitualment fanles dones a les quals Mireia Bofill explicaaixí el projecte: “Serà el que les dones vol-drem que sigui”; l’Àngels Grases, dePròleg, no pot ser més expressiva: “Seràun vestit de luxe per a la ciutat”. “Un cen-tre únic a Europa amb aquestes caracte-rístiques”, segons l’Imma Moraleda. Però,més enllà d’aquestes bones projeccions,les inquietuds de l’Olga Uribe, de Donesd’Horta, poden ser compartides per mol-tes altres dones: “Tinc el dubte sobrecom ens beneficiarem del Centre i sobresi serà totalment participatiu i democrà-tic”. El que sembla clar és que finalmentel Centre Bonnemaison serà per a lesdones de la ciutat.n

Elena Tarifa

dones 27

FOTO

AMADA SANTOS

Manifestació reivindicant la Bonnemaison. Març 1999

Hi ha gent que no sap què fer percridar l’atenció. Són com nens

petits. Segurament no van rebreprou dedicació al seu moment, i espassen la vida fent rebequeries iamargant la vida als altres. Perquèla veritat és que normalment sónuna llauna. A uns els hi dóna la venacrítica i són d’aquells que arriben auna reunió i criden “què s’està discu-tint, que m’hi oposo”. En canvi d’al-tres es volen fer els graciosos i elsterribles. El que resulta més patèticés que hi ha gent que li faci cas, i elsúmmum és que li paguen per dirbestieses.Per exemple, l’amic Salvador

Sostres està fent mèrits perquèl’Associació de Dones Periodistesl’atorgui el card en els seus premisanuals. Jo, la veritat, m’he resistit aelevar-lo a la categoria de “talòs delmes” perquè m’estimo més escriure

de persones que hagin dit algunacosa trapant, curiosa, volent osense, però no aquells que noméses dediquen a dir ximpleries.La crítica ben feta, coherent,

intel·ligent, que obeeix a una líniaclara de pensament, sempre éspositiva i ajuda a les persones arepassar les seves actuacions, avigilar una mica el que es diu o elque es fa.Però l’amic Sostres arremet con-

tra els uns o contra els altres senseuna actitud clara; sembla que no tin-gui cap mena de criteri ètic mésque el de cridar l’atenció. Però ja hedit que el que més m’astora és queel diari Avui l’aculli i l’ofereixi lesseves pàgines per repartir imprope-ris a tort i a dret; o que l’InstitutCatalà de la Dona el convidi a xerraren unes jornades, quan ja ha quedatprou clar què en pensa de les

dones: vegeu la columna que esdeia “Pagar d’entrada”; la que vaescriure sobre la Júlia Otero onposava en dubte la intel·ligència dela presentadora o els exabruptesque ha llançat contra la degana delCol·legi de Periodistes. També hainsultat la Maria Aurèlia Capmany ipel que he llegit no s’ha escapat nil’apuntador del musical Gaudí.Si cerquem des de quina postura

personal, des de quina alçada moralo ètica fa aquestes critiques, no entrobem la més mínima coherènciaen el seu pensament ni en la sevalínia d’actuació. Només l’enrabiadadel nen capriciós, insolent i autocomplaent del que se sap arropatpers uns pares consentidors. Si fosfill meu jo aplicaria la pedagogia dela clatellada. Clar que aquest ésdels qui denunciarien la seva mareper maltractament infantil.n

el talòs d’Aquil·les

Pedagogia de la clatelladaPer Joana Gallego

Gata Lina & cia Gemma

dones 29

sofregit cultural

Llibres

Una mujer libre: Amparo Poch yGascón, médica y anarquista,d’Antonina Rodrigo

Aquesta publicació ofereix la primera bio-grafia exhaustiva sobre qui va serDirectora General de Salut Pública en elMinisteri de Federica Montseny, en tempsde la II República, la doctora AmparoPoch y Gascón, nascuda a Saragossal’any 1902. El treball d’Antonina Rodrigo repassa, através de 300 pàgines, la trajectòriavital de qui va ser la cofundadora de larevista Mujeres Libres i una gran huma-nista en el camp de la medicina i en el

Sindicat Únic de la Sanitat de la CNT. La recuperació de la tascad’una dona que va lluitar per la classe obrera i l’emancipació dela dona durant la II República, la Guerra Civil i l’exili és l’objectiud’aquest interessant llibre.

Una mujer libre: Amparo Poch y gascón, médica y anarquista,d’Antonina Rodrigo, Flor del Viento Ediciones, Barcelona, 2002

Mujeres en púrpura. Irene, Eufrosiney Teodora, soberanas del medievobizantino, de Judith Herrin

La lectura d’aquest llibre ens traslladacap al complexe i ric món religiós deConstantinopla a través de l’escripturad’una de les més brillants historiadoresde l’època de l’edat mitjana que actual-ment és professora d’Antiguitat i Estudisbizantins en el King’s College de Londres.Herrin ens mostra al llarg de cinc capítolsun nou enfocament sobre un imperi fasci-nant que va durar mil anys i que contem-pla la relació entre les dones i el poder.

Mujeres en púrpura. Irene, Eufrosine y Teodora, soberanas delmedievo bizantino, de Judith Herrin, Taurus Historia, Madrid, 2002

CòmicLa dibuixant argentina Maitena recull enSuperadas 1 les millors vinyetes, amb miradafemenina, publicades al diari argentí La Nación.Al llarg de 146 vinyetes a color es pot compro-var l’art que transmet l’autora damunt del full enblanc amb humor tendre i corrosiu vers les rela-cions familiars i les conductes socials delshomes i les dones.

Superadas 1,de Maitena,RqueR edito-rial, Barcelona,2002

Agenda 2003 Si vols estar al dia els propers 365 dies, t’aconsellem aquesta petita, culta ipràctica agenda. Pensaments de filòsofes o comentaris de periodistes farceixenles planes de l’any 2003. És un bon regal per a aquestes dates nadalenques!

Agenda de les dones 2003, Les Pumes, Amposta, 2002

Exposició

Si aquests dies de festes nadalenques viatgeucap a la capital del Regne Unit, no us podeuperdre l’exposició que la National Gallery dedicaa Madame de Pompadour. La mostra rep eltítol d’”Imatges d’una dama” iinclou pintures, joies i vestitsdel segle XVIII. Podeu visitar-lafins el 12 de gener de 2003.

National Gallery, TrafalgarSquare, Londres (Regne Unit)Més informació a la pàginaweb:www.nationalgallery.org.uk

dones 30

l’estenedor d’idees

Si bé cada vegada hi ha més dones a les redac-cions dels mitjans de comunicació, aquest fet no

ha servit per augmentar la visibilitat femenina, ni abo-lir els estereotips, ni aconseguir unes informacionsamb protagonistes i escenaris més plurals. Tampocles dones periodistes han assolit les categories pro-fessionals dels seus companys ni són en els llocs ones decideix i ni tan sols han aconseguit humanitzarels horaris.Els propers 10 i 11 de gener l’Associació de

Dones Periodistes de Catalunya organitza al Col·legide Periodistes una Jornada de debat entre professio-nals, que servirà tanmateix per cloure els actes ambels que l’ADPC ha celebrat el seu X Aniversari.Entre divendres tarda i dissabte al matí es tracta-

ran alguns temes que afecten les periodistes en elseu treball. Des de la influència que les professionalspoden tenir en els continguts i la informació que ela-boren, la conciliació de la vida familiar amb horaris ijornades interminables, la promoció dins les empre-ses, les diferències salarials amb els periodisteshomes fins el reconeixement professional.

Amb motiu del desè aniversari de la seva fundació,l’Associació de Dones Periodistes ha organitzat unaexposició en el Col·legi de Periodistes en la que hamostrat els projectes i iniciatives que ha endegatdurant aquests anys, així com els materials que haproduït en forma de llibres i revistes.

Joc net a casa

L’Oficina Federal sobre la Igualtat entre Homes i Donesde Suïssa ha dut a terme durant aquest any Fairplay

at home (joc net a casa), una proposta adreçada alsjoves pares i mares amb l’objectiu d’incentivar un reparti-ment just de les tasques domèstiques.Si bé és cert que s’està aconseguint una millora pro-

gressiva en el repartiment de les feines de casa, lesdones segueixen assumint el major pes d’aquestes. Defet, segons la darrera enquesta feta per l’Oficinad’Estudis Polítics i Socials de Suïssa, al moment de tenirun fill la dona assumeix un total de 60 hores setmanalsde treball domèstic (no-remunerat), mentre que la partici-pació a casa de l’home es redueix a vint.És aquí on Fairplay at home entra en joc: a través

d’una simple enquesta que han de respondre per separat,tant pares com mares han d’especificar quantes horesadrecen al treball remunerat i, paral·lelament, al no remu-nerat. A partir de les respostes, arriba la darrera fase dela proposta, que és la més important: la comparació delsdiversos resultats ha de servir de punt de partida perpoder dissenyar un adequat planning de les tasques.D’aquesta manera, Fairplay at home vol mostrar que éspossible optimitzar el repartiment de tasques sempre iquan hi hagi un diàleg.

Sara Barrera

Els dies 3 i 4 de novembre va tenir lloc la II Cimera de ladona àrab a Amman, amb la participació d'algunes primeres

dames dels 18 països assistents. La cimera s'ha celebratmesos després de la publicació d'un informe sobre desenvolu-pament humà en el món àrab dins del Programa de NacionsUnides per al Desenvolupament. Aquest document es centra,sobretot, en les desigualtats que pateixen aquestes dones idestaca que la meitat són analfabetes.La reina Rania, esposa del rei Abdalá de Jordania, va aprofi-

tar l'ocasió per anunciar que el govern del seu país ha esmenatalgunes lleis a favor de les dones. Les esmenes donen a ladona jordana el dret a obtenir el passaport sense l'autoritzaciódel marit, a transmetre la nacionalitat jordana als seus fillsencara que estigui casada amb un estranger i la possibilitat decobrar una jubilació pròpia, encara que en cobri una de viduïtat. La declaració final de la cimera, signada per totes les delega-

cions participants, recomana, entre altres coses, el reforça-ment dels drets cívics, polítics i socials de les dones i insta elsgoverns àrabs a "rectificar la imatge sobre la dona àrab presen-tada en cercles mediàtics que no són amics dels àrabs".

II Cimera de la dona àraba Amman

Jornada de les periodistes catalanesCanviem el periodisme o el periodisme ens canviarà

Fina Isegura, periodista d’altura

Aquesta publicació ha rebut el suport de:

xarxa de municipisOficina Tècnicadel Pla d´Igualtat dones 31

periodistes, entre la feina i la vida · nadine gordimer (1923), escriptora sud-africana. destacada...

Documents