Per què l’aigua del mar és salada?

Per què l’aigua del mar és salada? Laura Martínez Lucas

Adaptació i il·lustracions:

Anna Salinas

Iris Moreno

Judith Suriñach

Laura San Luis

Ana Martinez

Universitat de Vic

24 de Maig, 2013

Hi havia una vegada dos germans: en Pere i en Jaume.

En Pere era molt ric i mai donava res a ningú. I en Jaume era pobre, però compartia tot el que

tenia.

Moltes vegades el pobre demanava ajuda al ric, però aquest mai l’ajudava.  

I un dia li va dir:

─ Pere, fa dies que no menjo res, i tinc molta gana.

Em donaries un plat de sopeta?

─ No, i no vinguis més per aquí !─ va contestar-li en Pere,

fent-lo fora de casa seva.

En Jaume va marxar molt trist, i va anar fins al capdamunt d’una muntanya.

Quan s’anava a tirar al mar, se li va aparèixer una dona.

─ Què fas? ─ Va dir la dona.

─ Vull tirar-me al mar, perquè sóc tan pobre que no tinc ni diners per menjar.

─ No ho facis... Té, et regalo aquest molinet màgic. Només has de pensar allò que desitgis, i

dir les paraules màgiques.

La dona va explicar a en Jaume les paraules màgiques per fer servir el molinet.

─ Primer has de pensar el que vols que el molinet molgui i llavors has de dir: Molinet, mol!

─ Llavors el molinet ho moldrà. Un cop ja n’hagis tingut prou, del què havies pensat, dius:

Molinet para de moldre! ─ I ell ho farà.

Quan la dona misteriosa va desaparèixer, en Jaume va pensar:

─ M’agradaria tenir una caseta amb tots els

armaris plens de roba, que tingués un hort i

que el rebost estigués ple de menjar.

Tot seguit va dir les paraules màgiques que li havia dit la dona:

─ Molinet, mol!

I el molinet es va posar a treballar. Quan en va tenir prou, va dir:

─ Molinet, para de moldre!

I el molinet va parar.

La gent del poble es va sorprendre moltíssim, al veure la casa que havia fet el molinet. Fins i

tot va arribar a orelles del germà Pere. I quan ho va saber, va anar a casa d’en Jaume.

─ Hola Jaume.

─ Hola Pere.

─ Que em deixaries el molinet?

I en Jaume, que era una bona persona, li va deixar. Però abans de dir-li com l’havia de fer

parar, en Pere ja havia marxat. I no li va donar ni les gràcies.

En Pere va arribar a casa i va pensar què li podria demanar al molinet. Com que aquell any no

hi havia hagut gairebé palla, li va demanar al molinet que en fes. I va dir:

─ Molinet, mol!

I el molinet va moldre palla, molta palla. En Pere no sabia com fer parar el molinet, perquè no

havia escoltat el seu germà. I el molinet no parava de moldre palla, fins que va arribar al foc

de la llar. Tota la casa es va cremar.

En Pere va anar a casa d’en Jaume.

─ Jaume, el molinet no parava de fer palla, i ha arribat fins al foc. Això ha fet que es cremés

tota la casa.

─ No t’amoïnis, jo et faré una altra casa. I mentre ho pensava va dir:

─ Molinet, mol!

I quan en va tenir prou va dir:

─ Molinet, para de moldre.

Un dia, el capità d’un vaixell va anar a casa d’en Jaume.

─ Hola Jaume, que em deixaries el molinet? El vull ensenyar als pobles on vaig a buscar sal.

─ Sí, aquí el tens.

I quan li anava a explicar com l’havia de fer parar, el capità va marxar.

Ja portaven molts dies viatjant. Un mariner es va acostar al capità i li va dir:

─ Capità, per què no li demanem al molinet que faci sal?

Així no caldrà que l’anem a buscar-la pels pobles.

I d’aquesta manera ho van fer. Ho van pensar i van dir:

─ Molinet, mol!

Quan en van tenir prou, no sabien com fer-lo parar. Mentrestant el molinet seguia molent. Fins

que va arribar un punt, que el vaixell no va poder suportar tot el pes i es va enfonsar.

A partir d’aquell dia l’aigua del mar es va tornar salada, perquè el molinet encara està molent

sal. Fins que algú trobi el molinet i digui:

─ Molinet, para de moldre.

I així el molinet pararà de moldre sal. Vet aquí un gos,

Vet aquí un gat,

Aquest conte s’ha acabat.

Per què l’aigua del mar és salada?

Universitat de Vic Maig, 2013