pdt 59, octubre 2012

18
de trobada Viladecans Publicació independent d’informació i opinió [email protected] http://puntviladecans.blogspot.com Punt Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit- geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi- em a un amic o amiga vostres, feu- nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: [email protected] El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook 2 Ens hem de queixar i alhora continuar treballant per a un futur millor. Agustí Martí 3 Un futur possible per al delta del Llobregat. Jaume Sans 4 Acabarem veient ensorrar-se la Torre Modolell? Josep Lliga- das 4 Al Sr. Fernández Vara. Manuel González 5 Diada 2012: Viladecans hi era. Carles Lozano 6 Jo no hi vaig ser. Miguel de la Rubia 7 La por. Bàrbara Lligadas 8 Crisi. Joan Pidelaserra 9 Sobre el futur de Catalunya. Josep Lligadas 10 El Concili Vaticà II, una caixa de sorpreses. Mercè Solé 11 La mirada aguda: Esparver cendrós. Eio Ramon 12 Recerca històrica: El centenari oblidat. 1909, l’Electra arri- ba a Viladecans. Xavier Calderé 14 Històries viladecanenques: Buramànding Kinte (2ªpart). Andreu Comellas 16 Conèixer Viladecans: Una història d’immigrants: la família Castelló. Paulí Castelló 18 La memòria en imatges: Concentració de pagesos davant la Torre Roja. Jaume Muns. A banda i banda de carrer En aquesta revista apareixen amb una certa freqüència articles referits a temes de la història de Vi- ladecans, o del seu patrimoni històric i cultural, o dels seus signes d’identitat. A alguns potser els semblarà que en fem un gra massa, i que d’aquests temes no cal parlar-ne tant. Però és que, com ja hem dit prou vegades, en aquesta revista publiquem tot el que ens arriba, i resulta que hi ha força gent interessada a escriure sobre aquests temes. Però, certament, no és només això. També cal dir que, des de la redacció de la revista, estem convençuts que conèixer i valorar la nostra història, i la nostra cultura més propera, i els nostres signes d’identitat, ens ajuda a sentir-nos més arrelats en la nostra ciutat, i a sentir-nos-la més propera i més pròpia. Evidentment que és fonamental tenir una bona sanitat, i una bona educació, i uns bons serveis soci- als, i tot allò que fa que la vida de tots pugui tenir una més gran qualitat. I per això ens cal reivindicar, en aquests temps durs, que les retallades i ajustos que diuen que la situació econòmica exigeix, no recaiguin, com està passant, en els sectors més febles, en comptes de recaure en els que viuen més bé i, a més, són els responsables principals de la crisi. Però tot això no treu que calgui promoure, tant com sigui possible, el coneixement i la valoració de la nostra història i del nostre patrimoni. I per això en aquest número volem ressaltar el goig que fa quan, pujant pel carrer d’Àngel Guimerà, podem veure, a la banda esquerra, la bona restauració que s’ha fet, per iniciativa privada, de Cal Carcereny i, a la banda dreta, el treball de recuperació que s’està fent, per iniciativa pública, de Ca n’Amat, per convertir-lo en la seu principal del futur Museu de Viladecans. Esperem que aquestes tasques de recuperació es duguin a terme tan aviat com sigui possible, i puguem disfrutar tots d’aquest nou equipament. I esperem veure també, ben aviat, i ben a prop d’aquí, com s’inicien les tasques de recuperació, tan necessàries, de la Torre Modolell. 59 Any 6 15 d’octubre de 2012 Sumari

Upload: puntviladecans

Post on 26-May-2015

556 views

Category:

Documents


4 download

TRANSCRIPT

Page 1: Pdt 59, octubre 2012

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Ens hem de queixar i alhora continuar treballant per a un futur millor. Agustí Martí

3 Un futur possible per al delta del Llobregat. Jaume Sans

4 Acabarem veient ensorrar-se la Torre Modolell? Josep Lliga-das

4 Al Sr. Fernández Vara. Manuel González

5 Diada 2012: Viladecans hi era. Carles Lozano

6 Jo no hi vaig ser. Miguel de la Rubia

7 La por. Bàrbara Lligadas

8 Crisi. Joan Pidelaserra

9 Sobre el futur de Catalunya. Josep Lligadas

10 El Concili Vaticà II, una caixa de sorpreses. Mercè Solé

11 La mirada aguda: Esparver cendrós. Eio Ramon

12 Recerca històrica: El centenari oblidat. 1909, l’Electra arri-ba a Viladecans. Xavier Calderé

14 Històries viladecanenques: Buramànding Kinte (2ªpart). Andreu Comellas

16 Conèixer Viladecans: Una història d’immigrants: la família Castelló. Paulí Castelló

18 La memòria en imatges: Concentració de pagesos davant la Torre Roja. Jaume Muns.

A banda i banda de carrerEn aquesta revista apareixen amb una certa freqüència articles referits a temes de la història de Vi-ladecans, o del seu patrimoni històric i cultural, o dels seus signes d’identitat. A alguns potser els semblarà que en fem un gra massa, i que d’aquests temes no cal parlar-ne tant.

Però és que, com ja hem dit prou vegades, en aquesta revista publiquem tot el que ens arriba, i resulta que hi ha força gent interessada a escriure sobre aquests temes. Però, certament, no és només això. També cal dir que, des de la redacció de la revista, estem convençuts que conèixer i valorar la nostra història, i la nostra cultura més propera, i els nostres signes d’identitat, ens ajuda a sentir-nos més arrelats en la nostra ciutat, i a sentir-nos-la més propera i més pròpia.

Evidentment que és fonamental tenir una bona sanitat, i una bona educació, i uns bons serveis soci-als, i tot allò que fa que la vida de tots pugui tenir una més gran qualitat. I per això ens cal reivindicar, en aquests temps durs, que les retallades i ajustos que diuen que la situació econòmica exigeix, no recaiguin, com està passant, en els sectors més febles, en comptes de recaure en els que viuen més bé i, a més, són els responsables principals de la crisi.

Però tot això no treu que calgui promoure, tant com sigui possible, el coneixement i la valoració de la nostra història i del nostre patrimoni. I per això en aquest número volem ressaltar el goig que fa quan, pujant pel carrer d’Àngel Guimerà, podem veure, a la banda esquerra, la bona restauració que s’ha fet, per iniciativa privada, de Cal Carcereny i, a la banda dreta, el treball de recuperació que s’està fent, per iniciativa pública, de Ca n’Amat, per convertir-lo en la seu principal del futur Museu de Viladecans. Esperem que aquestes tasques de recuperació es duguin a terme tan aviat com sigui possible, i puguem disfrutar tots d’aquest nou equipament. I esperem veure també, ben aviat, i ben a prop d’aquí, com s’inicien les tasques de recuperació, tan necessàries, de la Torre Modolell.

59Any 6

15 d’octubre de 2012

Sumari

Page 2: Pdt 59, octubre 2012

Estem vivint uns moments complexos a nivell soci-al, econòmic i polític que es reflecteixen en la vida

quotidiana de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Personalment sempre he pensat que un país es defineix pels recursos que destina a l’educació, a la investigació, a la sanitat, a la cultura i a l’atenció social de les persones.Entre molts mèrits, a l’escola cata-lana, cal reconèixer-li el profund servei a favor de la cohesió social amb la integració de la població nouvinguda arribada en aquests darrers anys a Catalunya. Amb la intenció de facilitar la inclusió de tots els nens i nenes als centres educatius ordinaris els recursos materials i humans havi-en anat creixent paulati-nament any rere any. L’ob-jectiu era poder atendre la diversitat i assolir un alt nivell d’èxit escolar de l’alumnat amb la implicació de tots els sectors de la comunitat educativa.Sembla ser que com a societat ens ha tocat viure el conte de la Ven-tafocs: arribada la mitjanit tot ha desaparegut i ens retrobem amb un antic escenari que pensàvem que ja formava part del passat. La crisi econòmica està sent l’excusa fonamental per a justificar qualse-vol canvi en el mal anomenat estat del benestar. L’educació no està exempta del retorn a situacions precàries on l’equitat es va diluint a una gran velocitat.Els centres educatius han d’oferir al seu alumnat una oportunitat per a la integració social i laboral a tra-vés de metodologies que permetin l’atenció a la diversitat i aconse-guir que cada nen i nena arribi a assolir l’excel·lència. Tot això no-

més és viable si s’arriba a un pac-te de país (desvinculat del partit governant de torn) sobre el nostre sistema educatiu: model educatiu, recursos humans i materials, parti-cipació de les famílies en el procés d’ensenyament-aprenentatge, va-lorització de l’activitat docent, etc.Ara bé, les mesures actuals per fer front a la manca de recursos de les administracions entren en contra-dicció amb el seny que caracteritza el nostre tarannà com a poble; re-tallades econòmiques que afecten directament als recursos humans i materials de

l’alumnat en situacions més desa-favorides i que repercuteixen di-rectament en l’economia familiar, ja prou debilitada per la precària situació del mercat laboral.Estem vivint un fet històric: molts centres educatius tornen a tenir el mateix nombre d’alumnat d’ara fa més de 15 anys i en canvi el nom-bre de professorat ha disminuït. Això inicialment no sembla que hagi de ser un problema si no fos que Catalunya ja fa molts anys que ha apostat per un model edu-catiu inclusiu que ha comportat la convivència en centres educatius d’alumnat amb necessitats educa-tives especials (autistes, síndrome de down, trastorns de conducta, retard generalitzat del desenvolu-pament, sords, cecs, trastorns del dèficit de l’atenció, hiperactius, nouvinguts...). La diversitat a les aules dels centres ordinaris és una

gran font de riquesa per a tothom, a la qual els docents no hi volem renunciar. Per tal de poder oferir un servei educatiu de qualitat ca-len recursos humans i materials. Un país que no inverteix en educa-ció, en cultura, en innovació, etc., és un país sense futur. Tinc el con-venciment que tot això no canvia-rà fins que la ciutadania no pren-gui consciència i exigeixi als seus governants quines són les seves prioritats innegociables.És molt important que el nostre país es doti de mecanismes que obliguin a les persones amb res-

ponsabilitats públiques a retre comptes per la feina feta i que en el cas que no complei-

xin les seves fun-cions de manera eficient comporti

un cessament en el càrrec que ocupen.

Tots els serveis de caràcter pú-blic han de ser d’una gran qualitat i els professionals que hi treballen han d’estar al servei de la ciutada-nia vetllant pel bé comú.Estic d’acord que cal reajustar al-guns sectors de l’administració i simplificar-los; però fent una anà-lisi de quin model de país volem construir i aplicant polítiques amb projecció de futur que contempli a tothom sense exclusió de cap ciu-tadà (evitant actituds arbitràries en funció de la titularitat de qui ofereix el servei públic).Finalment demanaria als nostres representants polítics que deixin d’aplicar el tan estès “café para todos”, per tal d’evitar situacions d’injustícia social. Cal ser valents i plantejar el futur amb optimisme. Endavant i molt bona feina!

Agustí Martí

Ens hem de queixar i alhora continuar treballant per a un futur millor

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 2

Page 3: Pdt 59, octubre 2012

En aquest breu article po-dem plantejar-nos parlar del delta del Llobregat i del seu futur. Això no ha-

guera estat possible si finalment s’hagués escollit construir el fa-llit projecte Eurovegas al bell mig de la plana deltaica. I sense cap mena de dubte, la ràpida resposta inicial de la societat civil deltaica en primer terme, ha estat un dels motius que avui encara puguem parlar d’aquest delta no construït i de la seva continuïtat en el futur com a espai agrari i natural.L’esdevenir del delta del Llobre-gat va lligat des de fa segles al de la ciutat de Barcelona. Això ha esta així sempre i el delta actu-al és fruit d’aquesta relació: una gran part de la seva superfície ja es troba urbanitzada i acull les principals infraestructures del país; però també conserva el principal espai agrari de la regió metropolitana i uns espais natu-rals de primer ordre.Per aquest motiu quan parlem del futur per aquest territori, en definitiva estem parlant del mo-del de país que volem. Perquè segons com gestionem el futur d’aquests espais agrícoles i natu-rals estarem apostant per un mo-del o altre de país.En el cas del nostre delta del Llo-bregat, com ja s’ha dit, aquests espais no urbans com són la zona agrícola (Parc Agrari) i els espais naturals juguen un paper molt important dins una àrea tan den-sament poblada com és el sud de Barcelona: una zona productiva agrícolament que aporta un plus de qualitat ambiental, un patri-moni històric i natural que donen personalitat a les grans ciutats del delta...

Un futur possible per al delta del Llobregat

En definitiva el futur del del-ta del Llobregat com a espai no construït passa per la voluntat manifestada pels seus ciutadans durant la campanya contra l’Eu-rovegas de voler preservar i po-tenciar aquests espais. I per fer-ho no cal fer grans inversions econòmiques, excusa que ara po-dria ser utilitzada per no tornar a invertir un euro en l’únic sector econòmic que creix en aquests moments. Les inversions a fer consistirien, a tall d’exemple, en posar al dia tota la xarxa de reg procedent del canal de la Dreta, així com el propi canal. Aquesta xarxa manté el mateix disseny i les mateixes regadores o filloles des del s. XIX! Però on indubtablement cal re-flectir aquesta voluntat de pro-tecció de tots aquests espais és en el planejament del territori i les figures de protecció que existei-xen i que es poden reforçar: cal una ampliació de la Zona d’Es-pecial Protecció d’Aus (ZEPA) que vagi més enllà dels espais

naturals estrictes. Aquí hi té un paper l’espai agrícola com a co-ixí essencial per la supervivència dels espais naturals. Per reblar el clau de la protecció del delta del Llobregat, el delta hauria de ser inclòs dins el conveni Ràmsar de les Nacions Unides. Aquest con-veni és un tractat internacional que busca la conservació i l’ús sostenible de les zones humides, reconeixent-ne el seu valor eco-nòmic, cultural, científic i recrea-tiu. A Catalunya ja tenim diver-sos espais dins aquest conveni com per exemple els Aiguamolls de l’Empordà o el delta de l’Ebre. Això també és una reindivicació de les entitats ecologistes del ter-ritori des de fa anys.I tot això, per què no?, ens hau-ria de conduir a la creació del Parc Natural de la Vall Baixa i del Delta del Llobregat. Alesho-res si que veuríem acomplerta la voluntat de tenir un territori de qualitat definitivament protegit.

Jaume Sans

Bassa gran de Cal Dimoni (Marina de Sant Boi)

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 3

Page 4: Pdt 59, octubre 2012

Fixeu-vos en la foto que acompanya aquest text. Quan un sap d’on és, fa angúnia. Per-què es tracta de la Torre Modolell. Concre-tament de la terrassa de les antigues escoles,

la que hi ha al capdamunt de les escales del jardí. Per aquest forat, i per altres escletxes que hi ha a la mateixa terrassa, hi entra aigua, que va a parar a la planta baixa, i es filtra pels febles fonaments de l’edi-fici. I no afecta només aquell tros concret, sinó que va fent malbé tot el conjunt.I un no pot deixar de preguntar-se: Com és que no es fa res davant d’aquesta situació? És que esperarem que tot vagi a terra? Tan car seria refer aquesta terras-sa? No, Viladecans no es mereix això!

Josep Lligadas

Acabarem veient ensorrar-se la Torre Modolell?

Al Sr. Fernández Vara

Sr. Fernández, ¿de dónde ha sacado usted esa historia que Catalunya se-cuestró a 150.000 extremeños?¿No es más cierto que esos extreme-

ños salieron huyendo del porvenir que les esperaba, sin otra perspectiva que la falta de trabajo y la miseria, que unas castas de seño-ritos prepotentes y vencedores de una guerra que creían y siguen creyendo que los pueblos les pertenecen y nadie más que ellos tiene de-recho a vivir?Sr. Fernández Vara, quien escribe esto fue uno de esos miles de personas que salieron de Ex-tremadura no por gusto, si no por necesidad y dignidad, sin ser extremeño (soy andaluz de nacimiento), no renuncio a ninguno de los dos pueblos, ni renuncio a Catalunya donde vivo hace más de cincuenta años, y nunca me sentí discriminado. Todos los pueblos son no-bles y nada tienen que ver con los elementos nocivos que puedan salir de su seno.En los sitios donde viví, después de tener que irme de mi tierra por los motivos expuestos, me sentí a gusto con sus habitantes, y me sentí respetado porque respeté.

Sr. Fernández, ¿cómo se atreve a decir que Catalunya le devuelva las 150.000 personas que los jerifaltes del régimen y los señoritos obligaron por las necesidades que padecían los extremeños a dejar su tierra y sus familias?Sr. Fernández Vara, los que llegamos a Cata-lunya no vinimos de vacaciones. Llegamos con unas ganas enormes de trabajar para salir de la situación que teníamos en nuestra tierra, nadie nos regaló nada pero encontramos tra-bajo, lo que se nos había negado en nuestros pueblos.Desde el primer día en que empezamos a tra-bajar se nos aplicaron las leyes laborales de la época, cosa que en Ex-tremadura ocurría en muy pocos casos.Sr. Fernández Vara, si no vivió el éxodo de la España franquista, pregunte a los que lo vi-vieron y no diga tonterías. YO ME QUEDO.Octubre 2012

Manuel González

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 4

Page 5: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 5

Un milió i mig de catalans ens vam mani-festar pels carrers de Barcelona el passat Onze de Setembre. Havíem estat con-vocats per l’Assemblea Nacional Cata-

lana, amb un lema ben clar: Catalunya, nou Estat d’Europa. No cal repassar els motius que van portar a perso-nes de tot el país a aquest esdeveniment històric. El que està clar és que res no serà igual a partir d’ara: per primer cop els ciutadans han pres la paraula per demanar un nou futur per Catalunya; el Presi-dent Artur Mas compareteix aquesta determinació, i ha iniciat el procès per fer-ho realitat; serà un camí difícil, però amb arguments democràtics i mitjans pacífics, res no és impossible.Viladecans també hi era en aquesta manifestació. Molts viladecanencs van acudir a títol particular, no podem saber quants són, però feia goig veu-re la nostra estació de Rodalies plena d’estelades; d’altres vam preferir compartir l’experiència, amb l’autocar que vam organitzar conjuntament Con-vergència i Unió i Esquerra Republicana (un fet in-èdit, que fa pensar que alguna cosa positiva s’està movent també en el món nacionalista). Fos com fos, era important que se sentís la veu d’una ciutat del Baix Llobregat, que alguns pensen que és diferent, però que té un cor que batega al mateix ritme que el de tot Catalunya.A títol personal, era emocionant baixar el Passeig de Gràcia, lentament però amb convicció, al costat de companys de viatge de molts anys, i d’altres des-coneguts però que mostraven tots el mateix som-riure, el que ve de l’esperança en un futur diferent.

No és el primer pas que donem els viladecanencs. El 10 de setembre, 300 persones es congregaven en un sopar organitzat per l’ANC, com a mostra de su-port a la manifestació de l’endemà.Abans, el passat mes de juny, l’Ajuntament de Vi-ladecans va debatre l’adhesió de la nostra ciutat a l’Associació de Municipis per la Independència. La moció la impulsava l’ANC de Viladecans, que presideix en Tomàs Caroz, i la va presentar el Grup Municipal de CiU. El Ple de l’Ajuntament la va re-butjar (només vam votar-hi a favor els regidors de Convergència; van votar en contra PSC, PP, ICV i un no adscrit; i es van abstenir EUiA i un no ads-crit), però un centenar de persones concentrades al carrer Major donaven testimoni de que els vilade-canencs també formem part de l’onada que està de-manant un nou horitzó pel nostre país.

Carles Lozano

Diada 2012: Viladecans hi era

Convergència i la JNC de Viladecans en l’ofrena a Rafael de Casanovas

Page 6: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 6

El passat 11 de setembre, Diada de Catalunya, jo no vaig ser a la que van anomenar, i no ho dis-

cuteixo, “possiblement la més gran manifestació de la història de Catalunya”. Jo que sóc defen-sor del dret a decidir del poble de Catalunya i del dret d’auto-determinació. I puc estar equi-vocat, però no vaig anar a la ma-nifestació pels motius que ara us explicaré.• Crec que va ser una mani-

festació instrumentalitzada pel Govern de Catalunya i en especial per un partit, Conve-gència i Unió, aprofitant per un costat el sentiment iden-titari d’una part de la pobla-ció de Catalunya i per l’altra amagant la seva responsabi-litat en l’actual estat dels ser-veis públics a Catalunya.

• Crec que la cobertura per la televisió pública i la convo-catòria des del diferents mit-jans públics depenents del Govern de Catalunya feia presagiar la intenció del par-tit al Govern. ¿Per què en cap convocatòria en defensa dels drets laborals o socials dels i de les catalanes hi ha hagut una influència tan gran dels mitjans per fer exitosa una convocatòria?

• Crec que el Dèficit Fiscal, si no es modifiquen les polí-tiques de austeritat, és tan sols una part del problema i de cap manera el Pacte Fiscal és la totalitat de la solució. A Catalunya hi ha dèficit fiscal, però també hi ha una política fiscal que no contribueix, amb l’eliminació d’impostos, com el de succesions a les rendes més altes i un frau fiscal ele-vat, a mantenir uns ingressos per a la Generalitat.

Jo no hi vaig ser• La intenció de la creació d’un

Estat Propi, i aquest era el lema de la manifestació, no significa necessàriament que hagi de ser una millora per a les classes populars.

• Que aquesta mobilització a la qual una important part dels catalans ha donat suport ha estat utilitzada de manera barroera pel partit al Govern de Catalunya per canviar l’eix de debat a la situació catalana per no discutir en els termes retallades - estat del benestar i sí fer-ho en la vessant inde-pendència - Espanya.

Jo des de la meva opció federa-lista destaco que tinc més a veu-re amb els milers i milers de tre-balladors i treballadores que es manifestaven el 15 S a Madrid, que van arribar d’arreu de l’Estat Espanyol, que amb els dirigents actuals del Govern de Catalunya o amb els d i rec t ius de “La Caixa” o de “Fo-ment del Tre b a l l ” . Jo sens d u b t e aposto per un Estat F e d e r a l P l u r i n a -cional en què les classes dirigents no utilitzin els termes identitaris per enfrontar treballadors d’un o altre costat.Independentment de la meva aposta federalista, em manifesto clarament respectuós pel que de-cideixi el poble català, encara que sigui la independència, la creació

d’un nou Estat o la permanència a l’Estat Espanyol. No sé quin camí pendrà Catalu-nya però espero que la societat catalana tingui present que qual-sevol avanç en l’aspecte nacio-nal hauria d’estar acompanyat d’avanços socials per a les classes populars i treballadores i això mai no es farà des d’una opció política consevadora com Conve-niència i Unió. Ah, i per cert aquests naciona-listes (espanyols i catalans) tan enfrontats, ¿trencaran uns amb altres els governs del PP de Cas-telldefels i Badalona o altres en els quals es recolzen mútuament?Jo no vaig ser en aquella mani-festació ni tampoc contribuiré a l’oblit col·lectiu del que ha signi-ficat, en l’aspecte social, el darrer Govern de la Generalitat pels i

per les catalanes. Això és el que he volgut expressar en el mun-tatge fotogràfic que adjunto a aquest article.

Miguel de la Rubia

Page 7: Pdt 59, octubre 2012

La por és una eina fonamental del nostre instint de supervivència. Gràcies a la por, davant de situacions que desconeixem som previnguts, ens aturem i reflexionem.

Com a éssers humans tenim l’instint elemental de sobreviure i fer sobreviure la nostra espècie, per això necessitem la por, per tal de no cometre errors que podrien acabar amb les nostres vides. Ara bé, la por també és l’ar-gument de qui no té argu-ments per convèncer. La por és la feblesa d’aquells que no han pogut o no han volgut informar-se, d’aquells que han estat víc-times de la desinformació programada. La por és l’ei-na d’aquells que no volen que les coses canviïn. Estem vivint un moment històric i només la por pot aturar-ne el procés. El poble de Catalunya ha madurat i ha pres consciència que no-més nosaltres som respon-sables del nostre destí, aquesta és la grandesa de la democràcia. El dia 11 de setembre vàrem sortir massivament al carrer, el món ho va veure i només

La porels analfabets democràtics i/o els miops polítics ho van ignorar. Però a poc a poc s’han adonat que no va ser una batzegada, sinó que va ser una mostra de quelcom que a poc a poc va prenent forma. És per això que, davant la incapacitat per convèncer

amb xifres o arguments, han començat a fer onejar la bandera de la por. Una ban-dera que sempre tenen lles-ta per a prestar-los servei. Davant d’això només puc recomanar una cosa, com deia al principi, la por no ens ha de bloquejar, la por ens ha de servir per atu-rar-nos i reflexionar. La tasca de totes les persones que tenim clar que la por no pot ser mai fonament de res hem d’emprendre la difícil tasca de combatre-ho donant arguments. Hem de donar eines perquè tothom pugui decidir de forma re-alment lliure què vol. I ho hem de fer de forma civilit-zada i amb il·lusió, tal i com ho vàrem demostrar la nos-

tra històrica Diada.

Bàrbara Lligadas

Jaume Cabré a Viladecans: una invitació a llegir

Aquest dimecres passat, dia 10, es va omplir la sala de la Biblioteca per escol-tar Jaume Cabré parlant del seu llibre “Jo confesso”, una novel·la de novel·les, una xarxa de relats entrellaçats que enganxa el lector des de bon començament. Un bon senyal de l’interès de Viladecans per la bona literatura. I una invitació a llegir aquest llibre i tots els que siguin, que això ajuda a viure!

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 7

Page 8: Pdt 59, octubre 2012

Crisi

La realitat en què ens trobem és molt dura. Ens quedem astorats veient com

un grup de veïns pateix el flagell de la manca de feina i de l’esgotament de les pres-tacions de l’atur, o ciutadans que havien posat esperança en el miratge del capitalisme popular, esperonat pel sector financer que feia del crèdit un nou mannà inesgotable.Veiem moltes persones que han dedicat la seva vida a treba-llar i que havien confiat, ara que ja havien arribat a edat de jubi-lar-se, en un sistema de benestar que els prometia serveis efica-ços i universals per encarar amb tranquil·litat l’últim tram de la seva vida.No reaccionem davant les agres-sions que patim els assalariats, els autònoms, els petits comerci-ants i emprenedors, amb pujades d’impostos que ens posen en risc les il·lusions, no ja de millorar, sinó de mantenir la qualitat de vida aconseguida amb molt d’es-forç.Ens fan pagar una festa en la qual la majoria hi hem estat de convi-dats de pedra, mentre que una minoria que l’han fruït a mans plenes, ara amb les butxaques folrades ens culpabilitzen a tots dels excessos comesos.Ja està bé de que ens diguin uns desconeguts (mercats) el que cal fer amb els diners públics, això ho hauríem de decidir tots ple-gats. Els nostres representants,

els polítics que hem escollit, amb un mandat molt clar: fer possi-ble la convivència entre persones que pensem diferent i tenir cura del que és de tots, amb un objec-tiu igualment clar: que se’n be-neficiï la majoria.La responsabilitat dels polítics que hem elegit és doncs liderar aquest procés sense vacil·lacions i deixant enrere tots els vicis ad-quirits en l’època en què els alts impostos del totxo donaven per fer serveis molts d’ells pensats més en la carrera dins el partit que en les necessitats reals del ciutadans.No és l’hora d’amagar-se i veu-re si escampa la tempesta, no és el moment de dir que primer cal clarificar la situació, i molt menys de lamentar-se pel grau de desa-fecció de la població amb la po-lítica. El que cal ara és posar en discus-sió pública idees i esperances de futur, cal que els polítics facin la seva feina, que no s’amaguin

i estiguin disposats a cre-mar-se si és el cas, parlant clar, exposant els camins que s’han d’obrir, entre aquest bosc de mentides i mitges veritats.La política de no moure’s esperant a veure si escam-pa, esperant que l’adversari cometi l’error, només pot dur

a una situació de paràlisi, que escombrarà a aquells

que la practiquin i pot-ser obrirà camí a op-cions populistes que

destrossaran la feble co-hesió social que avui encara exis-teix.Cal parlar molt clar als ciutadans i encarar la situació enfrontant-se amb qui només vol mantenir una situació que ens porta al conflic-te.Els partits polítics que majorità-riament han obtingut la repre-sentació dels ciutadans, tant a nivell nacional com local, han d’assumir aquesta responsabili-tat, sense amagar-se darrere de conflictes administratius de com-petències. Parlem de fer Política, que cal fer memòria, és el sis-tema de resoldre els problemes que comporta la convivència. Si estem d’acord que ara tenim un problema i que no anem bé, cal que els polítics facin la seva feina o que obrin pas a d’altres que sí que la volen fer.

Joan Pidelaserra i Monmany

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 8

Page 9: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 9

Es fa difícil, ara, dir que no ets independentista. La sensació ara és que tothom ho és. I que els qui no ho són prefereixen no dir-ho. Sembla que sigui una obvietat, que qualsevol català que s’estimi el seu país ha de voler la independència. Una suma

de factors sentimentals, polítics, culturals i econò-mics empenyen en aquesta direcció, amb la inestimable ajuda de les inacabables ximpleries amb què ens obsequien des de Madrid (sí, que quedi clar: estic a fa-vor del sistema educatiu català de totes totes, i el ministre Wert em sembla un im-presentable; i que quedi també clar: em sembla immoral que els accessos al port que havia de fer Foment estiguin aturats, amb el gravíssim perjudici que això signifi-ca no només per a l’economia catalana sinó també per a l’espanyola), i amb l’ajuda tam-bé de la molta literatura èpica que es posa en marxa des d’aquí.Jo, amb tot el que he viscut i visc, i amb els sentiments que experimento, i amb la reflexió política, cultural i econòmica que puc fer, ar-ribo a la conclusió que no surten els comptes. Que tot sumat, la independència no és una bona idea. Ja em perdonareu, ja sé que no és això el que ara es porta, però continuo apuntant-me a lluitar per construir una Espanya diferent. Crec

que, per complicat que sigui, és més útil que la lluita independentista. Sense oblidar, diguem-ho tot, que la independència és un objectiu encara més complicat…Veig que, afortunadament, va sortint gent que intenta dir coses semblants a això que un servidor acabo de dir. A mi m’agradaria que es poguessin fer debats sobre aquest tema, sense gaire èpica i amb molta reflexió sobre la taula, tant a nivell polític, com cultural, com econòmic, com també senti-mental. Però no sé si això és possible, i menys en aquesta època electoral. Però crec que ens aniria molt bé. No ho sé, potser després de les eleccions es podria intentar...I una darrera cosa. Durant l’última Eurocopa, vaig anar pel barri de la Montserratina diverses vegades, i els balcons eren plens de banderes es-panyoles. En aquest suposat procés cap a la independència, això, ¿com es gestionaria?

Josep Lligadas Vendrell

Sobre el futur de Catalunya

Page 10: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 10

Acabem de començar un enfilall de cele-bracions dels 50 anys del Concili Vaticà II. Tota la vida n’he sentit a parlar, però jo mai no hi havia parat gaire atenció.

Quan es va celebrar, jo era encara molt petita i a casa, que érem cristians sense cap convenciment, només per l’obligació del nacionalcatolicisme, l’es-deveniment no va desvetllar cap interès. Única-ment hi havia una simpatia general per Joan XXIII, el “papa bo”. De més gran, i ja cristiana per voluntat pròpia, la sensació sempre ha estat que el Concili va obrir unes expectatives sobre el funcionament de l’Esglé-sia que després no s’han acomplert gaire. I jo de fet els documents del Concili tampoc no me’ls havia llegit, perquè en principi estic més aviat decebuda de docu-ments eclesiàstics amb grans paraules i pocs fets i desconfio sistemàticament de tot allò que escriu la jerarquia.Doncs ara que es torna a parlar del Concili i que m’hi he aproximat amb uns altres ulls, m’he quedat molt sorpresa. En primer lloc, per com va anar. Una Església encarcarada, pre-potent, poderosa, és convocada per un papa que havien escollit per vell i amb volun-tat que fos “de transició” (és a dir, que durés poc i no molestés gaire) per a revisar no pas la doctrina sinó la fidelitat de la institució al missatge de Jesús. La notícia va agradar tant a la cúria que ni tan sols va ser portada de l’Osservatore romano. Van intentar que passés desapercebuda.L’aparell prepara ponències i mil-i-un documents farragosos per continuar afirmant el de sempre. L’organització preveu delegats i comissions de tre-ball ja pactats i pastelejats per endavant. Hi podem reconèixer els mateixos tics de molts congressos i assemblees polítiques i sindicals. Primera sorpresa, en l’acte d’inauguració, el papa fa un discurs ab-solutament en direcció contrària dels documents preparats. Segona sorpresa, la gent aclama el papa a la plaça de sant Pere aquella nit, i en lloc de parlar de coses obtuses des de les randes, les capes i les mitres, el papa té paraules senzilles, casolanes, fra-ternes, amables per a tothom (si no el coneixeu, no us perdeu el “discurs de la lluna”, que podeu trobar a internet molt fàcilment).

El Concili Vaticà II, una caixa de sorpreses

I tercer, primera sessió del Concili: els bisbes han de votar les comissions de treball i els seus res-ponsables. I uns quants es neguen a votar res sen-se conèixer-se millor. El resultat de tot plegat: els documents inicials acaben a la paperera, els teòlegs anteriorment represaliats o mal vistos fan lliure-ment les seves aportacions. I el Concili comen-ça a adquirir el caràcter que li volia donar Joan XXIII: col·legial entre els bisbes (no jeràrquic des del Papa), “de la vida” i no de la doctrina (amb això de l’aggiornamento, o sigui del posar al dia una fe que havia desaparegut sota la norma), obert als cristians no catòlics, escoltant les veus del món d’una forma confiada, respectuós amb les altres religions, com-

promès en el món de la política i de la societat. Retorn a l’evangeli (no només s’autoritza, sinó que es promou que els cristians lle-geixin la Bíblia, abans segrestada pels homes que s’autoanomenen savis), ús de les llengües verna-cles, reconeixement que l’Esglé-sia no té Déu en exclusiva, sinó que Déu és a tot al món, allà on vol ser..., reconeixement del pa-per dels laics... En fi, una verita-

ble revolució.Després el sector carca ha continuat pressionant de tal manera que s’han fet passes enrere i moltes co-ses no s’han arribat a aplicar, però el canvi va ser substancial. A part que el món ha girat a gran velo-citat aquests anys i ara convindria encara posar-se molt més al dia. Avui vivim moments en què la democràcia està en crisi i sembla que els partits polítics no estan dispo-sats a moure fitxa. Ens convindria molt una mena de concili laic: com fer que la democràcia ho sigui realment? Quines coses han de desaparèixer? Què cal canviar dels mecanismes del partit? Com po-dem promoure la participació? Em direu que això ja ho ha fet el 15-M i és veritat. Però la gràcia del Concili és que qui es va interrogar va ser qui tenia el poder i per tant va afavorir realment molts canvis. Tant de bo totes les institucions es replantegessin així la seva funció (i tant de bo els carques de torn no poguessin posar-hi, com ha passat dins l’Esglé-sia, tants pals a les rodes).

Mercè Solé

Page 11: Pdt 59, octubre 2012

Esparver cendrós (Circus pygargus) El Remolar 22 Set 2012

De la família dels falcònids. Fa 40-46 cm de llargada total i 97-115 cm d'envergadura alar. S'alimenta de petits vertebrats i insectes gros-sos. Migrador parcial. Habita als aiguamolls i als boscos humits.

Amb dades actuals, al Principat n'hi ha 70 parelles i a la resta d'Europa entre 35.000 i 65.000 parelles. El seu estat de conservació al Principat és en perill mentre que a Europa es considera que és segur.

Font: Viquipèdia.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 11

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Page 12: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 12

Recerca històrica

Quan l’alcalde Josep Pre-sas va donar per acabat el Ple Municipal del di-jous 18 de febrer de l’any

19091, molt segurament confiava, reconfortat, que amb aquella sessió Viladecans assoliria una fita sense precedents. I és que en aquell Ple el batlle va informar al conjunt dels regidors de l’acord verbal que havia tancat amb el propietari benestant barceloní resident a Gavà, Artur Costa i Martí, relatiu al subministra-ment de fluid elèctric a Viladecans, dependències de l’Ajuntament i jut-jat. L’acord estipulava que l’empre-sa de l’hisendat proporcionaria 45 làmpades de 10 bugies2 cadascuna als carrers del poble i que l’import del servei es fixaria en 1.500 pessetes anuals, tot obligant a la companyia subministradora a instal·lar la línia, el transformador i les derivacions del corrent elèctric, allà per on esti-més més convenient. Per la part del consistori, l’alcalde es comprometia que l’ajuntament no imposaria cap gravamen ni arbitri en el decurs dels vint anys propers, durant els quals el municipi s’obligava a utilitzar no-més el fluid subministrat per la fà-brica de Gavà, fossin qui fossin els seus propietaris. Els regidors van subscriure per unanimitat el conve-ni verbal acordat entre l’alcalde i el senyor Costa; si bé tots van coincidir

1 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Actes del Ple Municipal, acord de 18 de febrer de 1909; en el mateix sentit, Actes de la Comissió Permanent Munici-pal, acord de 4 de març de 1909.2 La bugia decimal era l’antiga unitat de mesura emprada en el càlcul de la llumi-nositat de les làmpades incandescents. En l’actualitat, aquest paràmetre es cal-cula en wats, on el valor d’un wat equi-val a una bugia decimal. D’altra banda, cal dir que en aquell temps, el consum de llum –i per tant la seva facturació pos-terior– es calculava en funció del nombre de bombetes subministrades i en raó de llur lluminositat potencial.

El centenari oblidat. 1909, l’Electra arriba a Viladecans

que s’havia de forma-litzar per escrit amb el concurs de l’alcalde, el regidor síndic i dos regi-dors més, amb l’interès que el nou servei po-gués facilitar la creació de noves indústries que derivessin en l’engran-diment i els desenvolu-pament dels interessos del veïnatge.Fins aleshores, els ve-ïns i veïnes del poble s’il·luminaven de nit, a les cases, amb quinqués de petroli, llums d’oli i palmatòries. Al mateix temps, eren ja força co-neguts els llums de gas presents als fanals dels carrers de les ciutats, tot i que no tenim constàn-cia que a Viladecans hi haguessin fanals de gas ni, per tant, cap fanaler que se n’ocupés, a cavall dels segles XIX i XX3. De totes formes, l’arribada per aquelles mateixes dates del gas d’acetilè a les llars –l’anomenat llum de carburo– asso-liria un grau important de popularitat atès el preu raona-ble d’un combustible que permetia il·luminar tota una estança durant

3 AMVA, Fons Ajuntament de Vila-decans, Actes del Ple Municipal, 23 de novembre de 1843. Un acord assolit en aquest Ple sembla contradir el que aca-bem d’exposar. En aquell dia el Con-sistori va determinar editar pregons públics, celebrar un solemne ofici de Te Deum amb repic de campanes i encendre l’enllumenat general del poble arran de l’arribada a la majoria d’edat de la reina Isabel II. Desconeixem, però, les dimen-sions i característiques reals de l’enllu-menat general viladecanenc de mitjan del segle XIX, com tampoc el coneixem per tot l’existent anterior a l’any 1909.

hores. D’altra ban-da, la invenció, per part de l’austríac Karl Auer, d’un nou metxer –la coneguda popularment a Ca-talunya com a cami-seta Auer– milloraria la incandescència de la il·luminació de gas, cosa que aportà noves perspectives a les possibilitats del llum domèstic. Ima-ginem-nos, doncs, les diverses estances de les cases i ma-sies de Viladecans d’inicis de segle XX il·luminades amb llums de carbur per a les sales i amb pal-matòries o quinqués de petroli per a les altres cambres4.Això no obstant, res era semblant a allò que podia ofe-rir el llum elèctric: l’energia general-ment anomenada aleshores amb el terme d’electra. No només millorava

la il·luminació domèstica sinó que també esdevenia força motriu per a una indústria que es preparava per viure una segona revolució industri-al, al marge de les existències de car-bó o la presència propera de recursos hidràulics. Qui més qui menys era conscient de la importància d’adap-tar-se als nous canvis tecnològics si hom volia millorar l’economia i el confort de la població.S’ha de creure que al Viladecans del 1909 tothom era ben conscient dels beneficis de disposar de llum elèc-tric. A Sant Boi de Llobregat, per

4 Sala, Teresa-M. La vida cotidiana en la Barcelona de 1900, Barcelona, Sílex, 2005. 

Detall d’una postal on s’hi detecta una de les pri-meres làmpades de l’en-llumenat públic al poble. Estava situada a la plaça de la Vila, davant de la reixa d’entrada de la Torre del Baró. La imatge pot ser datada el mateix 1909 o a inicis de la dècada dels anys deu. (Autoria fotogrà-fica desconeguda, AMVA, Fons Ajuntament de Vila-decans)

Page 13: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 13

exemple, l’electra havia arribat l’any 1894, quan l’enginyer de camins Aleix Parés i Valls va construir una planta productora d’energia elèctrica que va entrar en funcionament per la Festa Major de 1895, amb l’encesa de quatre arcs voltaics i d’un potent reflector dirigit l’església parroqui-al5. A Gavà, com ja s’ha pogut intuir en aquest mateix article, el promotor del subministrament elèctric va ser el propietari Artur Costa qui, ja als ini-cis del mateix any 1909, buscava amb afany clients potencials tant en aquest municipi com en altres veïns de la ro-dalia, com fou el cas de Viladecans6. Buscava l’oferta necessària que ator-garia viabilitat a la seva empresa anomenada La Electra del Llobregat la qual hauria de rebre la concessió del subministrament elèctric, tant de Gavà com de Viladecans7.La fàbrica de fer llum d’Artur Costa es-tava situada a Gavà al darrere de la

5 Per a més informació sobre el procés d’electrificació a Sant Boi, podeu llegir l’ar-ticle publicat al bloc del museu municipal d’aquesta població: http://museusantboi.blogspot.com.es/search/label/1801-19006 Gibert, Alfons. Cent anys de vida gava-nenca, 1840-1940, Ajuntament de Gavà, 1990, pàg. 19-21. 7 A Gavà, la concessió del subministra-ment del llum elèctric per part de l’Elec-tra del Llobregat va derivar en la dedica-ció d’un carrer a Artur Costa, en sessió del 20 de febrer de 1909, i en la declara-ció de fill d’adopció del mateix poble, el 7 d’agost del mateix any. Fet citat a Gi-bert, Alfons (1990).

torre residencial d’aquest terratinent. Concretament en la casa coneguda com Villa Carmen, que pocs anys més tard seria el centre de l’establiment d’oci conegut com American Lake. I des d’aquest punt van començar a proliferar pals i fils que es van anar estenent pel poble veí, tot arribant a Viladecans, cap a finals de maig del mateix any 19098. Això no obstant, el senyor Costa –en desconeixem els motius– ràpidament es vengué l’empresa a l’industrial Lluís Huguet i Furriol. Sigui com si-gui, a partir d’aleshores Lluís Huguet esdevingué, durant tota la dècada dels anys deu i dels anys vint del segle passat, l’home que tingué cura del subministrament del llum elèctric a Viladecans i a Gavà. Un subminis-trament, sigui dit de passada, que es mostraria aviat insuficient a conse-qüència d’una demanda energètica que a poc a poc va anar creixent de forma sostinguda. En el nostre poble, per exemple, un informe generat des de la comissió de Foment de l’ajun-tament, datat cap al mes de febrer de 19189, criticava severament l’acord es-tablert entre l’alcalde Josep Presas i el terratinent Artur Costa, amb el conse-güent acord de Ple Municipal del fe-brer de 1909. La crítica se centrava en la manca d’informació pública prèvia i transparència en la tramitació, així com en la falta d’observança dels co-neixements tècnics previs imprescin-dibles per a la posada en marxa del servei. En qualsevol cas, el gran pro-blema radicava en el fet que encara no s’havia subscrit cap acord per es-crit entre l’ajuntament de Viladecans i l’empresa concessionària; un acord formal que hauria d’haver resolt qüestions tècniques bàsiques com era qui es faria càrrec del recanvi i de la neteja de les bombetes, de si seria possible modificar la potència contra-ctada de les 10 bugies per cadascuna d’elles o sobre qui determinava l’en-cesa i l’apagament de l’enllumenat públic en funció de les hores de llum solar al llarg de l’any.

8 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Actes del Ple Municipal, acord del 27 de maig de 1909.9 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-cans, Expedients de contracte de Serveis, Informe de la comissió de Foment sobre les condicions del subministre del fluid elèctric per a l’enllumenat públic del po-ble, [febrer de 1918].

La comissió de Foment concloïa que l’acord municipal del 18 de febrer de 1909 era totalment nul de ple dret i, per tant, revocable, encara que excu-sava a l’alcalde Josep Presas per haver actuat de bona fe “en l’afany que sentia de no deixar escapar una millora que efec-tivament revestia una importància per a la població”. Sigui com sigui, sembla que les conclusions de la comissió de Foment van servir per millorar les condicions del subministrament de l’enllumenat públic que rebria Vila-decans. Així, les làmpades van passar a ser de 25 bugies en comptes de 10, les hores d’encesa i apagament de l’enllumenat es van establir segons les hores de sortida i posta del sol que determinava anualment el calendari publicat per l’Institut Agrícola Cata-là de Sant Isidre, de la mateixa forma que s’acordava que l’empresa submi-nistradora correria amb les despeses de l’augment del nombre de làmpa-des, a mesura que el creixement urba-nístic del poble així ho requerís.Amb aquestes condicions continuà, durant uns anys més La Electra del Llobregat subministrant llum elèc-tric a Viladecans. Això no obstant, el

16 de setembre de 1924 la fàbrica de llum de Gavà fou venuda a Fuerzas y Riegos del Ebro S.A.; companyia que esdevingué la concessionària exclusi-va de l’enllumenat públic de Vilade-cans, a partir del 16 de març de l’any 192910.

Xavier Calderé i Bel

10 Gibert, Alfons (1990), pag. 21 i AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple Municipal, acord del 16 de març de 1929.

Detall de la façana de la fàbrica ga-vanenca La Electra del Llobregat. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Retrat del terratinent Artur Costa i Mar-tí. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Page 14: Pdt 59, octubre 2012

Ni vuit dies, ni vuit setmanes. La Creu Roja es va fer l’orni i passaren vuit me-

sos abans que un funcionari del Consolat Britànic s’avingués a endur-se’l aprofitant un viatge a Anglaterra, quan la primera ministra Margaret Tatcher tornà a obrir l’aixeta migratòria. Rho-dèsia ja era definitivament Zim-babwe, i en Buramànding havia aconseguit, per insistència, ser admès al curs preuniversitari de Cambridge. Durant tot aquest temps, treballà al camp amb el pare i germans del regidor. Fruit d’aquest treball, i de només gas-tar els diners que guanyava en segells de cartes adreçades a to-tes les universitats i institucions educatives d’Anglaterra dema-nant informació per accedir-hi, aconseguí estalviar més de cent mil pessetes, equivalents alesho-res a unes cinc-centes lliures, que li anaren d’allò més bé quan ar-ribà a la fi del seu viatge. El fet d’estar de pas, esperant a mar-xar en qualsevol moment, o com aquell qui diu “a quarts de deu del matí del dimecres de la setmana vi-nent” no el motivà a aprendre les llengües autòctones. Tot i així, fi-nalment xampurrejava paraules i frases en català i en castellà.El seu exquisit comportament feia que sovint el convidessin a anar a donar el volt. Ara l’un ara l’altre, els germans i amics, s’en-duien en Kunta, que és com acabà essent anomenat, al Camp Nou, al Montseny, a Montserrat o de manera més quotidiana i propera al Manassas, aquella tasca que hi havia al carrer de la Poca Farina. Llibres en anglès que li deixaren i els discs de Bob Marley i de Peter

Tosh, col·leccionats pel seu am-fitrió, ompliren les estones d’oci i espera a casa. Aquesta llarga espe-ra acabà finalment a primers de març de l’any 1980.Una encaixada de mans al portal del Consolat Britànic a l’avinguda Diagonal de Barcelona, una abra-çada i un desitjar-se sort, fo-ren el comiat entre aquelles dues persones, ara ja amigues, que ha-vien conviscut respectuosament, tot i que amb la petita i tèrbola sospita de que una mentida, se-gurament necessària per sobre-viure, quedava pendent d’esvair.Passaren, dos, tres i quatre me-sos, i en Buramànding no escri-via... Als dinars familiars de diu-menge, el no saber-ne res donava peu a fer conjectures, de tant en tant, qualsevol cosa:–Deu haver mort, deia l’un.–...De fred, tot i la roba que li vàrem donar per passar l’hivern, deia l’al-tre.–...O de fam. O malalt! afegia un tercer.–Vés a saber si els anglesos no l’han repatriat... –Està clar que ha de ser per alguna raó de força major. Va deixar ben dit que escriuria. –A mi em sabrà greu perquè si per-dem la relació i no escriu, mai no sabrem tota la veritat sobre la seva persona i el seu viatge.–Això mateix. Ni tan sols si de debò es deia Kinte, ni si travessà el desert del Kalahari, ni si era mandinga, ni si passà com si res per Angola ha-vent-hi lleons i guerra.

Tots havien estat disposats a en-tendre i a acceptar una pos-

sible mentida, nascuda de la relació amb un

guàrdia desgraciat que el detenia per-què el dia abans havia vist Raices i li feia gràcia ser-

ne el protagonis-ta. Però també tots

constataven que els hauria agradat saber-ne la

plena veritat.–Tant se val, deien. Fins que el temps ens l’esborri de la memòria, tots podrem recordar amb un som-riure un noi de 18 anys de pell com el carbó, que va arribar a Viladecans fent camí vers el seu somni, tot fu-gint de la dissort, que es feia dir Bu-ramànding Kinte i que es va estar vuit mesos a casa entre nosaltres, de la manera més digna i exquisida d’imaginar.Cinc anys després, a l’abril del 85, quan l’oblit ja havia arraconat l’espera, el carter passava, per sota la porta, una carta plegada en forma de tríptic de color blau. Per una cara, duia escrita l’adreça de Viladecans amb el segell i un “Air Mail” imprès. Per l’altra, fi-gurava el remitent damunt d’un mapa de Malawi, aquell país de l’Àfrica.–Carta del Kunta, mare! Carta del Kunta! cridava, entrant a casa, un dels germans del regidor en llegir el nom del remitent i d’on venia.–De qui dius? I, d’on?–D’en Buramànding, mare, d’en Buramànding. Que ha ressuscitat a un país de l’Àfrica que li diuen Malawi!

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 14

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Buramànding Kinte (2ªpart)

Page 15: Pdt 59, octubre 2012

Estava viu, doncs. Explicava que era enginyer elèctric per Cam-bridge i que feia de professor a la Universitat de Blanthire. Justifi-cava el seu silenci i agraïa la mai oblidada hospitalitat, pregunta-va per tothom i anunciava una propera visita. Es reprenia així la relació i començava la correspon-dència.La segona carta, va arribar en menys d’un mes. En ella explica-va amb detalls el que havia estat la seva vida des d’aquell dia que pujà al cotxe del funcionari bri-tànic a la Diagonal. Parlava dels durs anys d’aïllament i d’estudi a Cambridge, de la nova vida a Bulawayo i com havia esdevin-gut professor a la Universitat de Blanthire, al país veí. Justificava el seu llarg silenci per l’entossu-diment a centrar-se en els llibres i poder sortir-se’n. Recordava tothom de l’any 79, i enviava una salutació per a tots, un per un. Anunciava que s’havia casat amb una noia anomenada Matu Sise de Zimbabwe i que espera-ven un fill, i que si era nen li po-saria el nom del regidor o el de la seva mare si era nena. Era tot agraïment.–... Without your initial help, I would have been a rascal and even-tually resort to criminalism. Thank God you acted promptly for huma-nity sake irrespective of colour and kinship. (Sense la teva ajuda ini-cial, hauria acabat essent un ber-gant i, més tard o més d’hora, re-corrent a la delinqüència. Gràcies a Déu que vas obrar immediata-ment per raons humanitàries al marge del color i de l’afinitat).Aquesta carta havia estat escri-ta a la fi del curs universitari a Blanthire, a Malawi. No deixava cap altra adreça i com que havien començat les vacances, s’aturà el carteig. Així doncs, tot quedava novament a l’espera de la seva iniciativa.Una tercera carta va arribar des de Trípoli, la capital de Líbia, a

començaments de l’any 1986. No duia remitent. Només deia que era allà treballant en la construc-ció d’una nova central elèctri-ca aprofitant les vacances, i que en molt poques setmanes, quan anés camí d’Alemanya a ampliar estudis, passaria per Viladecans a saludar tothom i xerrar de tot.Una setmana després d’arribar aquesta carta, el president Ro-nald Reagan dels Estats Units feia bombardejar els palaus del president Gaddafi a Trípoli i més d’una, de dues i de tres centrals elèctriques, en resposta a un atemptat prefabricat deu dies abans a la discoteca La Belle, al Berlín occidental. Moria un fill del president i força altra gent. A partir d’aquí, novament silenci. Res més se n’ha sabut. I, passats tants anys, aquest silenci ja no-més pot ser de mort.Acaba aquí la història d’en Bura-mànding Kinte. Un dels prede-cessors dels 30.000 subsaharians que volien saltar les tanques a Melilla, l’octubre de l’any 2005. De continuar com fins ara les coses a l’Àfrica, les hauran sal-tades altres 30.000 abans d’ado-nar-nos-en. Perquè com us deia en començar, parques i genets apocalíptics senyoregen llurs pa-ïsos. És així fins al punt que els avui descendents dels qui acon-seguiren no ser esclavitzats al se-gles XVIII i XIX arrisquen la vida, amb la pretensió de millorar-la, esclavitzant-se voluntàriament. I per arrodonir la cruel paradoxa, l’Occident, que assolí la hegemo-nia planetària fonamentant-se en aquell esclavatge desllorigador i tan responsable del que avui passa, ara els diu que no. Això sí, li dol un poquet assabentar-se a l’hora de sopar mirant la tele, que molts hagin pogut esdevenir carn de peix i que d’altres el vent i la sorra els hagi fet llavor de duna. I tot i que us podria haver arreglat el final, inventant-me que potser en Kunta es va electrocutar, sense

voler, tocant un fil que no toca-va o que potser va creure que el desert de Líbia era més petit que el del Kalahari i s’hi va perdre, o que potser el van prendre per espia i que després de les bom-bes en Gaddafi el feu estronxar amb una simitarra, o que potser un virus maligne dels blancs se’l menjà a ell que no ho era... això ja seria donar-vos gat per llebre i contar-vos un conte quan el relat d’avui és una història viladeca-nenca que a ningú li va agradar donar per acabada. Així que ja ho veieu: ni viatge ni ampliació d’estudis ni retro-bament d’amics ni res relatiu a la Matu o al seu fill... Tot trencat per un indesitjat silenci. Mai no sabrem del cert què li va passar al bonàs d’en Buramànding, o fins a quin punt la seva història era certa. Mai no sabrem, fil per randa, allò que va passar des que va trobar-se els pares degollats a Bulawayo fins ser detingut per un guàrdia carcamal de Vila-decans, ni la raó de les cicatrius als seus braços, ni si de debò era mandinga, ni la certesa plena del seu nom. Però una cosa sí que ha de quedar clara a tothom i així convertida en axioma: els que ara volten pel Gurugú, són buramàn-dings esperant el dret que se’ls nega. Tots ells són tan dignes de ser feliços, com qualsevol altre que per necessitat arribi i s’esti-gui a Barcelona o a Tombuctú, i tots ells tenen históries dignes de ser conegudes.Us l’he explicada tal com va ser. I aquesta amistat estroncada, és un record tan acontentador com en-tristidor de la gent que va conèi-xer en Buramànding, però molt especialment d’aquell regidor de Viladecans de l’any 1979 que l’acollí, a ca seva, al marge del co-lor i de l’afinitat.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 15

Page 16: Pdt 59, octubre 2012

La Vall d´Uixó es un poble de la província de Caste-lló, molt ben situat entre la plana i la muntanya. A

la plana es cultivaven tarongers, i a la muntanya, oliveres. Allà hi vivia, fa cent anys, la família for-mada per Vicenç Castelló i Úrsu-la Segarra (parenta llunyana dels Segarra del calçat), amb nou fills: Vicenç, Úrsula, Maria Rosa, Car-men, Teresa, Paulí, Rosario, Ma-nuel i Dolors.En aquella època la familia Segar-ra començava a comercialitzar a gran escala tota mena de calçat. Era l’única indústria que donava feina, per emportar-se a fer a casa, a la major part del poble. Els ho-mes fent soles d´espardenyes i les dones cosint els complements. Les necessitats eren molt grans, i per això tots els membres de la família havien de contribuir al soste-niment de la casa. Des de jovenets, als 10 o 12 anys, als nens els posaven a filar, és a dir, a transformar les fulles del cànem en fils de diferents calibres per fer després les soles de les espardenyes. La feina consistia en anar donant voltes a una gran roda de fusta, a la qual hi adjuntaven el cànem per fer el fil. A les nenes, les situaven en cases per fer de minyo-nes, o de “passejadores”, per cuidar nens petits, a fi que les seves mares poguessin dedicar-se a altres afers Els joves que podien treballar a la fàbrica, es consideraven privilegiats. A l´escola, ni pensar-hi. No és gens estrany que la joventut volgués fugir del poble.Corria l´any 1917 i la guerra de l’Àfrica s´emportava bona part de la joventut que no havien pogut pa-gar la “quota” de la lleva coresponent. Un d´ells va ser en Manuel, el més jove de la família Castelló, el qual al poc temps va ser ferit greument, i hospita-litzat a Melilla. Durant l´estada a l´hospital va conèixer companys de Catalunya, que li comentaven com es vivia per Barcelona… hi havia molta feina a causa de la pro-

pera Exposició Internacional de 1929, i es guanyava molt més que per la Vall.En Manuel, no s’ho pensa, i així que és llicenciat, marxa cap a Barcelona i entra a treballar a les pe-dreres de Montcada. Una vegada aposentat crida el seu germà Paulí, que en aquells temps ja s´havia casat amb Encarnación Peirats, i junts treballen a la cantera. És un treball molt dur, però recullen di-ners i els envien a la família de la Vall, fins que en Manuel troba un treball millor a Mollet del Vallès, i en Paulí marxa cap a Viladecans, on feineja un pa-rent llunyà, conegut com el Morret, que cerca feina dels pagesos i l’ofereix als joves de la Vall. És feina ben pagada, i allotjament immediat. Però la feina sovint és dura: per exemple, anar a “vallejar”, és a dir, a mantenir els valls i refer-los si cal. Ell farà els tractes amb els pagesos, cobrarà, i pagarà als joves vallencs. I se’n quedarà, això sí, la corresponent co-missió.L´allotjament, situat a l’actual carrer de l’Antiga Ri-era, número 10, cantonada amb Passatge de la Unió, consistia en un cobert d´uralita i unes quantes màr-fegues de fulles de panotxes de blat de moro per dormir. Com que ell coneixia Viladecans millor que ningú, trobava cases que necesitaven rellogats, i hi anava introduint els nouvinguts. D’aquesta forma

Una història d’immigrants: la família Castelló

Dues generacions de descendents directes de Paulí Castelló i Encarnación Peirats

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 16

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Page 17: Pdt 59, octubre 2012

en Paulí va anar a viure a una casa del carrer de la Poca Farina. Va anar a la Vall a buscar a la seva es-posa, i al fill que ja tenia, i s´acomoden tots tres a Vi-ladecans, en condicions molt precàries, però junts. Som al 1924, i el 1925 neix el segon fill, en Paulinet.En aquells temps, els sogres d’en Paulí, és a dir, els pares de la seva esposa Encarnación, que es diuen Vicenç i Encarnación, decideixen també venir a Vi-ladecans, i s´allotgen a casa d´una parenta que viu al carrer Balletbó, número 20. I allà se’n van també en Paulí, l’Encarnación i els fills. La il·lusió de tots plegats, però, és tenir vivenda pròpia. I comencen a contactar amb el Sr. Quimet, procurador del Sr. Feliu, que estava fent la urba-nització del que seria el Barri de Sales. Els agraden els primers solars del que seria carrer de Bertran i Musitu. Els sogres es queden els números 2 i 4, i en Paulí el 6. El pagament es faria mitjançant entre-gues mensuals de 0.25 pessetes.Mentrestant, però, com que en el carrer de Balletbó s´hi troben molt estrets, en Paulí fa tractes amb un senyor de Barcelona que té un solar al carrer d’Es-coda on hi ha una caseta en què hi guarden les eines i trastos. I el senyor li permet anar-hi a viure a canvi de mantenir el solar en condicions. A la casa del costat hi viu la família Masana, vingu-da de Sallent i que els fills treballen a la Roca. Són el Ramon i el Domingo. I per aquesta coneixença, en Paulí també hi entra a treballar. La feina és dura, i a més complementa la jornada treballant al camp. Collir, regar, carregar o descarregar el carro de les verdures… Ho fa per ca l’Amirall, cal Calic o cal Rosendo. L`Almirall pare li cedeix un trosset de ter-ra, al costat del carrer del Prat, perquè el cultivi pel seu compte, a la vegada que vigila que la canalla de la barriada no entri al seus conreus. Tot servia per anar pagant el material, per començar a fer-se la casa.Per fer-se-la, varen contactar amb l´Aragonès, pale-ta i propietari de la botiga-taverna situada en el nú-mero 9 del mateix carrer. Amb aquest paleta, ajudat per ell mateix, els sogres, el cunyat, i la dona, van anar pujant les parets, i cobrint la primera fase que consistia senzillament en les quatre parets, dues ha-bitacions, i un menjador a una banda, i un passa-dís cap a l’eixida on hi havia una comuna. El terra sense enrajolar, una cortina separava l´habitació del passadís, i es cuinava a l´exterior. Entre en Paulí i el seu cunyat, varen fer un pou de 12 metres de pro-funditat. A l’estiu l´aigua era molt fresca, i la mare posava el vi i la fruita en fresc per dinar. I en canvi a ple hivern era més calenta, i els matins abans d´anar a l’escola ens rentàvem a la galleda directament per aprofitar l’escalfor.

A poc a poc anava invertint a la casa tot el que po-dia i cada vegada es feia més habitable… També van fer un cobert a l’exterior per cuinar, adaptant el pati per posar-hi aviram, conills, ànecs, coloms… per el consum de casa. En Paulí feia personalment les gàbies, els colomars, les separacions del bestiar.L’aigua per beure i per cuinar havien d’anar a bus-car-la a la “Font del Moro” a la cruïlla del carrer de Bertran i Musitu amb Balmes, que aleshores es deia Pau Claris. Era el punt de trobada de la mainada per jugar a bales, a la gepa, cavall fort, a futbol… i les nenes, a corda, a quatre cantons i a cuit i amagar.A les cases es feia una vida molt austera, tot era bo per estalviar un cèntim. I l’Encarnació, com la res-ta de mestresses de casa emigrants, es multiplicava per ajudar a l’administració familiar. El repartir una arengada per a dos era normal. Si al vespre es feia foc a la llar, no calia encendre el llum, perquè amb la flama n’hi havia prou. De carn, només es men-java de la que es criava a l’eixida i sols en diades assenyalades.Passa el temps, al barri ja han anat arribant famílies de tot Espanya. De l’Aragó els Montclús, els Pérez, els Martí; d´Alacant els Pardo, els Berga, els Saval, els Montolio; de Múrcia els Martínez, els Hernán-dez, els Cazorla; d`Extremadura els Trigueros, els Gerona, els Tena… tots ells, animats d’un esperit de superació, amb moltes ganes de treballar per reco-llir un petit capital i fer-s’hi l’aixopluc de per vida. Els més joves, alternen entre ells i el natius de les poques cases existents, com eren els Via, els Gusi, els Domènech, els Balaguer, els Solina, els Vall-llo-sada...Els sogres, a la fi, també han acabat de construír la seva casa de plata i pis, en un total de quatre viven-des. Era la casa mes complerta del carrer. Tenia una bomba per abastir d´aigua les quatre vivendes! Qui ho havia de dir! Era fantàstic! Feia no més de 10 anys que estava fent i portant llenya per als forns de coure el pa de la Vall i ara es trobava a Viladecans, treballant fix a la fàbrica Roca i propietari d’una casa amb quatre vivendes. I com aquesta familia d’emigrants, les altres que van anar arribant feien el mateix. En el poble hi van trobar el que els feia falta, treball per guanyarse la vida i formar una familia. I el poble va trobar en ells la mà d’obra necessària per tirar endavant els diversos proyectes agrícoles, comercials i industri-als. Tots plegats ho han fet tot, i tots hi han sortit guanyadors.

Paulí Castelló Peirats

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 17

Page 18: Pdt 59, octubre 2012

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 59 - Octubre 2012 18

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Concentració de pagesos davant la torre roja

Els pagesos del Baix Llobregat ens hem mobilitzat contra el projecte Eurovegas en defensa de la nostra terra, com tantes altres vegades en el passat. Aquí podeu veure imatges de la concentració organitzada per la Unió de Pagesos davant de la Torre Roja l’any 1978.