© M

ovim

ent c

iuta

dà P

atrio

tes

per l

a D

evol

ució

– w

ww

.dev

oluc

io.c

at

En morir sense descendència l’últim rei Habsburg Carles II, segons un testament falsificat, va ser nomenat hereu Felip d’Anjou, nét del rei de França, qui segons el llibre La victòria catalana de 1705, escrit per l’historiador Ramon Porta i Bergadà, jurà de la següent manera:

”... la Nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya amb els comtats del Rosselló i de la Cerdanya, el regne de València i el regne de Mallorca ... els tres pobles que formen la Nació catalana tenen una Constitució política pròpia i estan federats entre sí i amb el regne d’Aragó ... Catalunya és l’Estat polític format, dintre de la Confederació, pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent...”.

El nou rei borbó

Felip IV i Carles III

Anglaterra, Àustria, Holanda i Portugal consideraren que reunir dues corones europees importants en la mateixa família podia portar a una hegemonia franco-espanyola a Europa, i pressionaren per a que el nou rei de les Espanyes fos Carles, Arxiduc d’Àustria. Declararen la guerra a Espanya i França, envaint Àustria el ducat de Milà, territori de la Monarquia Hispànica, començant així una guerra europea la primavera de 1702.

La guerra de successió

A la batalla de Saragossa (o de de Monte Torrero), dins l’exèrcit borbònic, hi havia dos regiments de miquelets nordcatalans i la host del Marquès de Gironella, Josep d'Agulló-Pinós.

Les cròniques d’aquells temps (Francesc de Castellví, Feliu de la Penya i Joaquim Albareda) afirmen que eren pitjor les destrosses de les tropes pròpies que les enemigues, i que mentre s’anaven perdent places importants, a la cort de Barcelona de l’Arxiduc, continuaven fent festes.

Després de la batalla d’Almansa, a la qual no participà cap valencià, Felip IV aboleix els furs aragonesos i valencians l’any 1707.

El setembre de 1711 morí l’emperador d’Àustria, i Carles III marxà de Catalunya.

L’any 1713 Felip acordà la pau amb els anglesos amb el Tractat d’Utrecht, i els exèrcits aliats es retiraren, cedint totes les fortificacions militars a les tropes borbòniques.

La batalla de Barcelona

Aleshores la Junta de Braços el juliol de 1713, amb la inhibició del Braç eclesiàstic, partidari de la rendició i malgrat que el Braç militar era partidari de “tornar a l’obediència de Felip IV”, finalment decidí, per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc, declarar la guerra a ultrança el 24-7-1713.

El Setge de Barcelona suposà per a l’exèrcit franco-espanyol ben poca glòria. Després de més d’un any d'assetjament, aquell exèrcit de més de 30.000 homes no va poder amb uns defensors que només comptaven amb 2.000 militars professionals, els 3.500 dels regiments dels gremis de la Coronela i uns 500 voluntaris més.

Finalment i després d’una forta lluita, carrer a carrer, el dia Onze de setembre es forçà per part dels defensors que el cap de l’exèrcit atacant, el duc de Berwick, acceptés d'acordar unes Capitulacions l'endemà (les quals després incompliria). Berwick s'hi mostrà favorable perquè ja havia perdut gairebé la meitat del seus (unes 14.000 baixes).

Entre Felip IV i Carles III ...

Un acudit gràfic d’una revista satírica del segle XVIII reproduïa un llaurador valencià a pèl i amb una llegenda a sota: “Carles tres i Felip cinc m’han deixat ab lo que tinc”.

Un altre versot, també de l’època, ironitzava la situació amb la mateixa intenció equitativa: “Els botiflers i els maulets bé mos feren la tirana; uns esquilant-mos del tot, i els altres, venent-mos la llana””

Tractats d’Utrecht

L’Article 13 del Tractat d’Utrech (11 d'abril de 1713), diu el següent: «Visto que la reina de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña, de cualquier estado y condición que sean, consigan, no sólo entero y perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la íntegra posesión de todas sus haciendas y honras, sino también que conserven ilesos é intactos sus antiguos privilegios, el rey católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el presente á cualesquiera habitadores de Cataluña, no sólo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico.»

Espanya va incomplir aquest Tractat

El Decret de Nova Planta

Felip IV, el 16 de gener de 1716, emet el Decret de Nova Planta, el qual no és cert que anul·li les Constitucions catalanes ni el Dret català. Fa unes prohibicions expresses, que contradiuen les Constitucions per via de reglamentar coses diferents, especialment en les àrees de la administració municipal i de la justícia.

L'article 56 del Decret per al Principat de Catalunya diu textualment: "En tot el que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell."

Napoleó Bonapart ignora el DNP

El rei Carles IV, els seus germans i el seu fill, abdiquen a Baiona i cedeixen els drets al tron d'Espanya a Napoleó.

Tota l’anomenada Guerra de la Independència explicada pels historiadors espanyols és una fal·làcia. De tropes espanyoles més aviat en participaren poques en les batalles entre anglesos i francesos a Espanya.

Napoleó a Barcelona va fer encunyar moneda amb les armes de la ciutat i creà un sistema monetari propi, la pesseta. Després amb un Decret Imperial de 8 de febrer de 1810, separà l’exèrcit espanyol de l’Exèrcit de Catalunya. Creà un govern particular amb el títol de Govern de Catalunya i ordenà que “la bandera catalana onegi al costat de la francesa”. El dia 1 d'abril de 1810, declarà el català llengua cooficial amb el francès; catalanitzà el "Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya", i modifica tota la distribució territorial.  Amb el decret Imperial de 26de gener de 1812, el Principat de Catalunya quedà separat del regne d’Espanya i entrà a formar part de l’imperi napoleònic.

El DNP està en vigor?

Un cop Napoleó retorna la Corona a Ferran IV, en cap article del Tractat de Valençay torna a posar en vigor el Decret de Nova Planta ni s’anul·la res de l’obra jurídica de Napoleó feta a Catalunya.

La vigent Constitució Espanyola afirma, a la disposició addicional 1ª: “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”.  I què són les nostres Constitucions sinó drets històrics?

A més, les nostres Constitucions no es podien derogar unilateralment, per això no ho fa el Decret de Nova Planta. Podríem dir que el que les deroga és el “Dret de Conquesta”. Algun demòcrata pot defensar aquest suposat dret?

Per tant, les Constitucions Catalanes segueixen vigents, i qualsevol ciutadà podria acollir-se a elles en qualsevol plet contra la jurisdicció espanyola, i en el cas d’incompliment per part d’aquesta, denunciar-la a Estrasburg, perquè, compatriotes, el Decret de Nova Planta només és vigent a les nostres ments.