La perspectiva, 1997-2001 + 2004-2015 = 17 Festes del Tura d’Olot.Aquesta és la meva motxilla i la meva experiència al capdavant de les Festes. Vagi per endavant que la meva feina i la meva visió de les festes sempre ha estat a peu de carrer, mai no he tingut cap responsabilitat política; de fet, en tots aquests anys, he treballat amb cinc polítics de tarannà molt diferent.

L’any 1997 hi havia un model de Festes que venia de l’època de Joan Romero i la seva colla (devots dels San-fermines). I, ràpidament, es va veure que funcionava i agradava, o sigui que només calia consolidar-lo i donar-li una empenta. I en què se sustentava aquest model? Doncs en la gratuïtat, la centralitat física (centre de la ciu-tat), la simultaneïtat, la varietat (actes per a tothom) i la participació, tant de la gent com de les entitats. A partir d’aquí... amunt: més pressupost, ga-nes, complicitats i amunt.

Un paper important, i mai prou re-conegut, en tot aquest procés ha estat el de la comissió de festes i el de tota la gent que hi ha passat, cadascú amb les seves aportacions. Però voldria dedicar una atenció especial a Narcís Ferrés, que vaig trobar quan vaig arribar i que ha plegat quan jo he marxat; per a mi ha estat un referent, com a persona i com a company de feina.

Parlant de reconeixements i de gratituds, quan ets a dins t’adones de la importància i el compromís de les persones dels equips de neteja, de la brigada municipal, de la policia, de la Creu Roja, de la Taula de Músics, de

l’Hospital... No us podeu ni imaginar quanta gent cal que treballi perquè la ciutat tingui una bona festa i, moltes vegades, massa, aquesta gent és invi-sible als ulls de la majoria. Cap a ells tota la meva estimació. I també per a les entitats i els portadors de la faràn-dula, dos elements clau de la festa que amb el seu treball voluntari omplen de continguts la programació.

Disset festes donen per a molt: per estar content (a vegades molt content), per cabrejar-se (a vegades molt), per conèixer gent, per situar gent, per es-perar i no rebre, per no esperar i rebre, per tenir sorpreses agradables i desen-ganys punyents, per pensar (fins i tot pensar que la Verge s’ha oblidat de tu quan plou) i per escriure’n un llibre.

Durant disset festes he pogut reco-llir i, a vegades, aguantar, les famoses frases del tipus: “Aquest any no hi ha res”. Bé, les festes han tingut sempre una mitjana de 120-130 actes. “No ve cap grup de música important”. Què vol dir important? Vol dir car? Perquè, en aquest cas, no sé on podria actuar i, a més, la festa duraria una hora i mitja, just el que hauria durat la seva actuació. Com pot ser que no hàgim estat capaços de fer entendre a unes determinades persones que, en lloc d’un grup important o car, la nostra aposta era fer-ne venir vint de qualitat (gràcies, Taula de Músics)? Mea culpa. “Jo, per festes, me’n vaig”. Doncs que et vagi bé, i el teu lloc l’ocuparà una persona de fora d’Olot que, curiosa-ment, valora més la festa que tu. I és que això és genial: per a molta gent

de fora, Olot té una festa espectacular, mentre que per a alguns de casa és una mer... I és que, lligat a això, caldria te-nir molt clar que estem parlant d’una festa major, no del Primavera Sound. A la festa hi ha de tenir cabuda tot, o quasi tot, per a totes les edats i tots els gustos. No val fraccionar la festa entre el dia i la nit: tot ha de ser festa i el jove o no tan jove que tanca el Firal a la matinada ha de tenir el mateix espai i respecte que la família que va a veure els gegants a les dotze del migdia.

Durant disset festes el model s’ha anat assentant, amb alts i baixos, amb festes més reeixides i altres menys, però sempre procurant ser fidels a una manera de fer i de pensar la festa. I és que s’hauria d’entendre d’una vegada que la festa, la nostra festa, no pot de-pendre de qui mana (els polítics), de qui la treballa, ni de si hi ha més o menys gent al carrer. Hem de reivin-dicar entre tots que la festa ha d’estar per sobre de tots aquest factors i que la podem estirar o arronsar depenent del pressupost i la imaginació, però que no la podem arraconar ni menysprear. Tots hem de fer una aposta personal i col·lectiva per poder situar i mantenir la festa en el lloc que mereix i per a la qual han treballat i estan treballant tantes persones.

Ha arribat el moment de marxar, de donar les gràcies pels disset anys i de desitjar tota la sort del món i el meu reconeixement al nou equip de treball. Perquè jo sí que sé què és fer una festa.

Quel Roca

ciutat, patrimoni, memòria núm. 96 / Olot, juny 2016Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / LES MEVES FESTES DEL TURA: UN BALANÇ I UN COMIAT

1

El 23 de maig de 1916, l’empresari i polític barceloní Lluís Pons i Tusquets va sol·licitar l’autorització per edifi-car en un terreny de la seva propietat al passeig de Barcelona d’Olot, en els terrenys adquirits per l’indià Manuel Malagrida per construir una ciutat-jar-dí d’aire senyorial. El propietari rural Pons i Tusquets ingressava així en el col·lectiu d’estiuejants barcelonins que tenien una residència d’estiu a la ciutat.

Per construir la casa olotina, Pons i Tusquets i la seva esposa, Concepció de Cors, van triar l’arquitecte barceloní Albert Blasco Ochoa (1882-1970), que va realitzar una obra inscrita en l’estil modernista, amb una forta influència vienesa. Mentre es feien els treballs de construcció, la premsa de l’època ja va qualificar aquella casa aïllada amb jar-dí al voltant de “soberbia torre”, per la magnificència de l’edifici.

ANIVERSARI / CENTENARI DE LA CASA PONS I TUSQUETS

PeP

Sau

Vil

aR

Ra

Sa

2

L’església parroquial de Sant Este-ve d’Olot i la seva sufragània de Santa Maria del Tura van mantenir des dels inicis i fins al segle XIX un estatus ju-rídic sorprenent. Tot i trobar-se encla-vades al bell mig d’una extensa baro-nia monacal, el titular de la qual era l’abat de Santa Maria de Ripoll des de l’any 1097, van actuar sempre com un enclavament autònom, no sotmès a la seva autoritat. La raó d’aquesta situa-ció es troba en el fet que segurament eren esglésies nascudes sota el patroci-ni dels comtes de Besalú i que aquests en van cedir el control al monestir de Sant Pere de Besalú, també promogut per la família comtal, en un moment indeterminat a cavall dels segles X i XI.

Per tant, la presa de decisions sobre el manteniment i la reforma de les dues esglésies olotines depenia dels cape-llans que hi residien i dels feligresos lo-cals, no de la voluntat de l’abat de torn a Ripoll. I aquesta competència local es manifestava per mitjà d’una entitat, molt estesa arreu, anomenada “l’obra de l’església”, és a dir, un fons destinat a la conservació de l’edifici per assegu-rar que s’hi celebrés el culte religiós en bones condicions.

La informació disponible sobre l’obra de l’església de Sant Esteve d’Olot en els seus primers segles és in-existent. Malauradament, només s’ha conservat documentació de la insti-tució del final del segle XV, quan els cònsols de la vila i terme d’Olot pre-nen la iniciativa de nomenar “obrers” o encarregats de l’obra que actuen sota la seva estricta obediència, amb el vistiplau de la comunitat de preveres locals acabada de constituir (molt pro-bablement, a partir d’unes ordinacions

del 7 de febrer de l’any 1480 per-dudes). La guerra civil havia provo-cat estralls en l’es-glésia parroquial i la seva sufragània, i la situació devia fer aconsellable la institucionalització del fons de l’obra en mans d’uns indi-vidus escollits perles autoritats mu-nicipals i fiscalit-zats periòdicamentper oïdors de

comptes de confiança. Casualitat o no, el primer llibre amb anotacions de l’obra de l’església comença el 24 de febrer de 1480 i mostra un model de gestió basat en dos obrers anuals, que es manté de manera quasi ininterrom-puda al llarg dels segles següents. Tota la documentació generada pels obrers successius i que ha sobreviscut al pas del temps es va conservar en depen-dències municipals i ara forma part del fons de l’Ajuntament d’Olot dipositat a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa.

Els obrers locals anotaven escrupo-losament en els seus llibres els ingressos de què disposaven: els censos en forma de quarteres de forment, les donacions a la caixa de “l’acaptiri”, les rendes obtingudes per propietats llegades en testament... Algunes entrades regulars eren molt curioses, com ara els 10 sous que s’obtenien per cada enterrament oficiat amb la creu major pel sacristà i el domer o les 100 teules que rebia l’obra per cada fornada de teules cuita a les teuleries locals, en concepte d’ús de llenya extreta del bosc de Tosca. Les despeses principals de l’obra tam-bé eren degudament enregistrades: la compra de creus, capes per a difunts, cordes per a esquelles i campanes, cera, encens, oli, llibres i altres estris per al culte; els pagaments de fusta, guix o greda per a reparacions; les obres no-ves de mobles, campanes, orgues, etc. De tant en tant, s’obrien capítols espe-cífics sobre la contractació d’una obra singular, com ara el campanar o el re-taule central (els de les capelles laterals solien anar a càrrec de cada confraria titular), o s’incloïa un inventari de les peces de culte més valuoses (imatges, custòdies, calzes...).

XaVieR PuigVeRt i guRt

El divendres 3 de juny, a les set

de la tarda, a la sala d’actes de l’Ar-xiu Comarcal de la Garrotxa, la mu-sicòloga Laura de Castellet Ramon presentarà els resultats del treball de recerca amb el projecte del qual va obtenir la Beca Ernest Lluch de Ci-ències Socials i Humanes l’any 2014: Restitució del paisatge sonor de la Garrotxa medieval.

•••

El dissabte 4 de juny tindrà lloc una nova edició del cicle Itinera-ris personals, organitzat per l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i l’Insti-tut de Cultura de la Ciutat d’Olot. En aquesta ocasió, l’arquitecte Xevi Bayona Camó (Olot, 1982), prenent com a punt de partida el llibre Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino, proposa una petita exposició itine-rant, una visita il·lustrada, una mira-da des dels mateixos punts de vista de fotografies antigues per remirar construccions i arquitectures efíme-res que ja no perduren, amb la vo-luntat de sumar-hi part d’un imagi-nari col·lectiu, concretament el que roman en el record dels assistents, per indagar en aquests escenaris i es-deveniments del passat. El recorregut començarà a les 11 del matí a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i es perdrà pel centre, teixint els diferents punts de vista escollits de la ciutat.

•••

En el marc de la dotzena edició de la Biennal Olot Fotografia, que tin-drà lloc del 29 de juliol al 27 d‘agost, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa acull l’exposició Colores ciegos, un projecte del fotògraf Josep Echaburu Mulet (Barcelona, 1967). La mostra gira al voltant d’una pregunta: com interpreta els colors una persona cega de naixement? Després de re-alitzar una sèrie d’entrevistes en les quals es preguntava als invidents qui-nes sensacions tenien en parlar dels colors, Echaburu va buscar espais que descrivissin el color explicat per cada un d’ells, amb el resultat que, en la major part dels casos, aquest color no existia en l’escena fotografiada.

BREVIARIREPERTORI DE FONS / L’OBRA DE L’ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE D’OLOT

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAFIES

AGUSTÍ, Antoni,Arròs de bacallà, Barcelona: Sunya, 2016, 232 p.

Gaudeix del comerç de barri. Olot.Olot Centre, Olot: Ajuntament d’Olot, 2016, 69 p.

INFIESTA. José Manuel (dir.),Al taller de Josep Clarà. Els guixos d’un escultor irrepetible, Barcelo-na: Edicions de la Fundació de les Arts i els Artistes, 2016, 167 p.

XXXVII Lletissonada: Sant Esteve d’en Bas, la Vall d’en Bas: GECA, 2016, 32 p.

LUCENA, Tate,Ànima a la matèria. “Seele der ma-terie”, Lahr: zweit.areal, 2016, 59 p.

ROQUÉ, Robert,La sardana als escenaris, Besalú: GISC, 2016, 114 p. (Col·lecció Mos; 40).

TUBERT, Anna,Miss Boah! i el Cor d’Etcèteres, Beuda: Xiuxiueig, 2016, [25] p.

AGUSTÍ, Kim,“Des dels miradors de la Salut”, dins XXXVII Lletissonada..., p. 3-5.

ANTOJA DE LA ROSA, Javi i MO-NASTERIO, Lûa,“Fina Puigdevall”, Apicius, núm. 25, 2015, p. 65-82.Fotografies de Mikel Ponce.

BLANCH, Joan,“Recorregut XXXVII Lletissona-da”, dins XXXVII Lletissonada..., p. 6-20.

BONADA, Lluís,“Passió verdagueriana”, El Temps, núm. 1.664, 3 maig 2016, p. 68-70.

COSTAL, Anna i RABASEDA, Joa-quim,“Els orígens de la cançó ‘Plany’. Una excursió de l’Enric Morera i en Jaume Massó al Bassegoda i unes cançons catalanes inèdites”, Revista de Girona, núm. 296, maig-juny 2016, p. 54-55.

DALMAU, Jordi,“Joan Gratacós, una talla de volun-tari”, Revista de Girona, núm. 296, maig-juny 2016, p. 14-19.

FUMANAL, Miquel Àngel,“El camí del Rei”, dins XXXVII Lle-tissonada..., p. 21-22.

“Garrotxa”, dins Lluís ARDÈVOL(coord.), Catàleg de gegants cen-tenaris de Catalunya, Barcelona: Departament de Cultura, 2015, p. 172-183.

LEJARZA, Juan R.,“La campana d’Argelaguer com-pleix un segle”, L’Argelaga, núm. 37, maig 2016, p. 28-29.

MERINO, Imma,“Records personals d’una guerra de trinxeres [a propòsit d’Homes com nosaltres, d’Emilio Lussu]”, L’Avenç, núm. 423, maig 2016, p. 72-74.

MONTOLÍO, David i FUMANAL, Miquel Àngel, “El palacio Vivas de Cañamás de Benifairó de les Valls”, Pallantiae Documenta (Sogorb), núm. 5, maig 2015, p. 155-177.

PERRAMON, Bernat et al.,“Organic and mineral fertilizati-on management improvements to adouble-annual cropping system under humid Mediterranean”, Eu-ropean Journal of Agronomy, núm. 76, 2016, p. 28-40.Experiment realitzat durant sis anys en l’àrea del Parc Natural de la Zona Volcà-nica de la Garrotxa.

PONS, Anna,“Els sants d’Olot. Una artesania que perdura”, Revista de Girona, núm. 296, maig-juny 2016, p. 32-37.

PUJOL, Josep,“La senyera musical de la Cerda-nya. El Festival de Música de Llí-via fou impulsat per Josep Vinyet el 1982”, Revista de Girona, núm. 296, maig-juny 2016, p. 43-45.

RUBIÓ, Abel,“La notaria i escrivania dels termes de Rupit i Fornils (1308-1835): aproximació i particularitats d’una notaria de jurisdicció senyorial”, Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. XXXII, 2014, p. 79-112.

RUBIÓ, Jordi,“Un referent humanista. Josep Vi-nyet i Estebanell, un activista cultu-ral a la Cerdanya”, Revista de Giro-na, núm. 296, maig-juny 2016, p. 40-42.

SALA, Joan,“Pep Sau, un artista pluridisciplina-ri”, Revista de Girona, núm. 296, maig-juny 2016, p. 103-107.

SIDERA, Jordi,“Visio Artis, simbolismo, analogía y ontología en el Arte de Ramon Llull”, Revista Española de Filo-sofía Medieval, núm. 22, 2015, p. 11-22.

SIDERA, Jordi,“La cosmologia evasiva de Ramon Llull”, Enrahonar. Quaderns de Fi-losofia, núm. 56, 2016, p. 65-83.

VILA, Marta,“Els molins”, dins XXXVII Lletisso-nada..., p. 26-28.

PUIG, Miquel,“Lladregots de cebes i alls, i remi-sos a pagar: exemples de justícia local a Olot el 1725”, Olot 1700. [en línia]. 30 d’abril de 2016. Dis-ponible a: <www.miquelpuig.cat>

NÉMIROVSKY, Irène,La vida de Txèkhov, Barcelona: L’Avenç, 2016, 173 p.Traducció de Margarida Casacuberta.

ARTICLES

TEXTOS ELECTRÒNICS

TRADUCCIONS

4

DEL DINOU AL VINT-I-U / TEMPS DE CIRC

Tot i que fa anys que retallem salaris, augmentem im-postos i reduïm serveis públics, l’economia no remunta. Per si això fos poc, els nostres representants no ens proposen cap mena de solució. Només intenten convèncer-nos que tot depèn d’intangibles que no estan a les seves mans: que si el preu del petroli, que si el consum dels Brics, que si l’economia xinesa, que si la Merkel... Paraules buides de contingut que evidencien una falta alarmant de projecte. Una vacuïtat que també patim a escala local. L’Ajuntament només es dedica “als detalls” i a muntar entreteniments estrafolaris, mentre espera que les qüestions vitals (feina, pobresa, habitatge...) es resolguin soles. Inexplicablement, aquesta crisi no s’afronta com era costum. Per sortir de la darrera crisi, vàrem repensar la comarca, vàrem elaborar un pla estratègic i vàrem trobar solucions als punts febles que ens encotillaven. Aquells, però, eren temps d’il·lusions i esperances. I de polítics.

L’Ajuntament de 1842 també va afrontar la seva crisi amb coratge i determinació. Aquell any, les vendes del tèx-til havien anat molt malament i algunes fàbriques olotines havien aturat completament la seva activitat i havien dei-xat un gran nombre de famílies sense feina. L’Ajuntament d’Olot va afrontar aquell estat d’emergència social amb gran determinació i ortodòxia. Tot i que Keynes encara no havia nascut, varen decidir aplicar les seves futures teories econòmiques i varen promoure l’obra pública. Una nova carretera entre les poblacions d’Olot i Castellfollit. La va-ren finançar amb un préstec que els principals contribuents es varen veure obligats a concedir a l’Ajuntament. Cal dir que, sis anys després, encara intentaven que la tresoreria de

l’Estat el reemborsés. Paral·lelament, varen transformar el Firal, que era un descampat on hi havia hagut les casernes militars, en un passeig urbà, i varen construir un nou teatre. En paraules dels regidors, l’objectiu d’aquest equipament cultural era distreure els aturats de les reivindicacions so-cials i polítiques i acabar amb les baralles tavernàries. Les obres del Firal i el teatre es varen sufragar amb la venda d’una part dels terrenys a urbanitzar i de tot el patrimoni municipal que no era indispensable per a la seva activitat (una gredera, uns camps de conreu i una casa vella a la Vila Nova d’Olot). Com a bons liberals progressistes que eren, aquests regidors no es varen limitar a donar “pa i circ” al poble, varen demanar permís al govern per traslladar les escoles públiques al convent del Carme, desamortitzat set anys abans i en desús, i també sol·licitaren la cessió dels terrenys de l’antic convent dels caputxins, un pedregar de runes i brutícia, per fer-hi un safareig públic i un camp de Mart, que protegís els camps de conreu del pla d’Olot de l’arbitrària ocupació militar.

Per sort, l’Ajuntament va comptar amb la col·laboració d’alguns industrials olotins que varen aprofitar la crisi per innovar. Atrets per la incipient energia hidràulica, varen traslladar les seves fàbriques a vora riu. La deslocalització industrial va ser un èxit tan gran que, a part d’acabar ar-ruïnant les finances municipals, va col·lapsar el camí que portava a Sant Joan les Fonts i, l’any 1849, l’Ajuntament va haver de demanar que el consideressin “de primer or-dre” i així poder-lo eixamplar i donar cabuda a la creixent riuada d’obrers olotins que el transitaven a trenc d’alba i al capvespre.

Joan BaRnadaS (joan.barnadas@gmail.com)

HISTÒRIES / CAN MAU, SANT FELIU DE PALLEROLS

Entre els centenars de personatges que protagonitzen la revolució urbana entre els segles XVI i XVII, cal tenir ben presents els ferrers. Els enaltim al costat dels picapedrers, mestres de cases, fusters, serradors, rajolers, calciners i teu-lers per desenvolupar petites feines, però no pas menors, dins els oficis de la construcció –potser la seva part menys coneguda. I és que també els podem considerar promotors d’edificis. Tal és el cas d’Antoni Pou, ferrer de Sant Feliu de Pallerols, un dels més ben documentats d’aquest període.

Antoni Pou havia nascut a la parròquia de Santa Ma-ria de Besora, fill d’un altre ferrer, Joan, i de Joana, dels quals hereta el mas Pou i gestiona des de Sant Feliu. S’havia casat amb Àngela Targarona, de Sant Pere de Torelló. No sabem ni el motiu ni la data d’arribada a Sant Feliu, però el 1552 ja hi és present. La parella viu en una casa de la plaça, prop del carrer del Rec, on té la ferreria. El 1556 signa un primer testament i el 1568 el segon, als quals sobreviu almenys fins al 1581. El 1566 s’instal·la a la casa que s’aca-ba de construir i que va haver de pagar a crèdit, a l’actual carrer de Sant Sebastià, una de les primeres d’aquest nou barri fora muralles. El carrer esdevé un espai indiscutible per als ferrers; el 1616, per exemple, el ferrer Joan Fàbrega també hi fa construir la seva casa, tal com avui es llegeix a la llinda. Tots ells aprofiten el trànsit de carreters, mulers, traginers i mercaders que circulen pel concorregut camí ral que passa per davant, seguint el riu Brugent –l’antiga riera d’Amer. La capella de sant Sebastià –erigida el 1516–, el camí i el riu –amb la resclosa i el molí d’Aiguabella– són els

punts de referència a partir dels quals s’articulen les noves construccions.

La nova casa d’Antoni Pou, coneguda avui com can Mau, és un edifici imponent, restaurat recentment amb molt d’en-cert. Orientada a llevant, aprofita al màxim la llum del sol, que ressalta el cromatisme bicolor de la pedra negra basàlti-ca dels murs –procedent del llit del riu– i el gris de la pedra sorrenca de les obertures –segurament de les pedreres de l’Omvert. Destaca la seva impressionant porta dovellada, de considerables dimensions, presidida per un escut amb uns àngels que sostenen un pergamí on hi ha esculpides una ferradura i una enclusa, i gravat l’any de construcció, 1565; i la finestra de sobre, amb l’emblema de Jesús. L’interior es distribueix gairebé com una masia de dos cossos: la planta baixa per a corrals, cellers i magatzems, una àrea de treball àmplia –la ferreria pròpiament– i l’accés al primer pis; la primera planta amb una gran sala que distribueix les habi-tacions; i un segon pis, les golfes o el sotateulada. L’escala conserva tots els escalons en perfecte estat, molt drets i cos-teruts, fets cada un amb un sol bloc. Malauradament no en tenim el contracte, però hi veiem la intervenció d’experts mestres de cases o picapedrers dirigint les obres, potser els francesos Joan Blanch (a) Guinó i el seu aprenent Guillem Laviola, molt actius a Sant Feliu i a la comarca en aquests anys. Una ferreria que ocuparan les generacions futures, el seu fill Joan i el seu nét Antic.

XaVieR Solà colomeR

5

ELS NOMS DE LA TERRA / DONES A BANDA

En els darrers anys, diverses veus han exigit que es re-parés la poca presència de la dona en el mapa dels carrers urbans de Catalunya. Fins i tot, pel setembre de 2014 es va presentar una aplicació en xarxa –amb el nom explícit de www.carrersdones.cat– per donar visibilitat a aquest magre reconeixement en el nomenclàtor. Benintencionats, els pro-motors de la iniciativa proclamaven que “ja no és possible negar la participació de les dones al llarg de la història en la construcció, el manteniment i la transformació de la so-cietat”.

Si repassem l’exemple que ens ofereix la ciutat olotina, veiem que no s’aparta de la norma denunciada. Els noms de dona només abunden acompanyats del qualificatiu “santa” i, a més, no lloen directament la persona sinó l’església o la capella on se la venera. El capítol de reines i princeses –ple a vessar en altres contrades– no té ni una sola entra-da! Entre personatges més terrenals, n’hi trobem poques i d’incorporació recent. De fet, no va ser fins al 1951 que el consistori olotí va acordar posar el nom de Sabina Sureda en un carrer cèntric per recordar que havia llegat un cert pa-trimoni a l’hospital local. Uns anys després, el 1969, també

es va concedir el mateix reconeixement a Concepció Carre-ras, per la seva aportació com a poetessa. Abans d’elles, no hi havia hagut cap dona digna d’un espai de memòria per una contribució rellevant a la comunitat? La resposta la tro-bem fora dels carrers urbans, en els noms de les masies del terme. Històricament, la dona hi era menystinguda encara amb més contundència perquè els masos medievals només incorporaven noms d’hereus. No és fins al 1635 que hi tro-bem la primera masia amarada de feminitat: ca la Juliana. Però tampoc: era la denominació de la finca adquirida un segle enrere, el 1540, pel pagès Damià Julià. Va ser al final del segle XIX que dos masos de Sant Cristòfor les Fonts van elevar dones a la categoria de topònim: ca la Guidet i ca la Xatona. Però, de quina manera... El primer era la masculi-nització del nom de Margarita Massanella, que hi vivia el 1871; el segon recordava que la vídua Maria Iglesias Feixas, que hi residia el 1880, era xata. Dues masoveres amb una personalitat prou marcada perquè els veïns els mostressin una certa deferència. Un començament, si més no.

En fi, no és gens fàcil modificar una conducta col·lectiva que ve de segles...

IMPRESSIONS DE CAMINANT / UNA RUTA REPETIDA (i 9)

És l’hora del retorn a la casa de sempre. El punt d’on he sortit em farà d’arribada. Si marxo en solitud, és només aparença. M’acompanyen amics de tota mena i sort. Vius i morts, més enllà de les tres magnituds, fan camí amb mi dins meu, en dimensions noves, verges, desconegudes, ter-riblement reals. Si porto les ulleres de lluny, en el descens majestuós, puc veure, abans d’entrar al Triai, quina hora és al rellotge, remot, del campanar de Sant Esteve. No pas avui que el que veig és un rellotge sense broques, dimissió final del carceller. Si baixo per la dreta, m’acull la calma blanca del cementiri clos: Sant Cristòfol les Fonts. Amb la mà ressegueixo la paret on descansen els senyors d’aquest lloc. El corriol fa com un túnel de parets seques, fulles i branques. Veig apilonaments de troncs i més troncs, llenya que suavitza hiverns. Arribo al passadís de xiprers, flames verdes que emmarquen la divina signatura de Santa Mag-dalena. Elegància sumptuosa i solemne que anuncia que sóc a Ventós. Trec el cap per sobre de la tanca i m’aturo amb respecte, els ulls clavats en l’aigua del blau rectangle. Em tornen els versos de Joan Teixidor al seu poema: els cossos ja naveguen al llarg de la piscina. Avui també se’m fa present un dels seus fills, en Jordi: deslliurat, sí, deslliurat de por ja ha pogut tornar a casa –I vaig sentir una música que venia de lluny. Ara em toca a mi, Jordi, la música llunyana, el llevant abrandat, la cabellera blava, el llebeig que amanseix la mar

i la més bella de les mentides velles o la veritat mai no dita per ningú. A Ventós, s’hi està bé. Amb l’arbre de les boles i la gran pau del pou. Amb l’alzina que creix gràcies a la llum que es va penjant al cim verdal de la magnòlia.

Si havia sortit trist, ara estic content. Si m’emportava les preocupacions, s’han quedat pels marges, entre els es-barzers i la molsa. Si tenia ràbia o ressentiment en contra d’algú, les mans invisibles que vigilen els camins dels homes m’han fet un massatge tranquil·litzador i revitalitzador. Re-conciliat, no he de fer res: els moviments dels cossos celes-tes no compten pas amb mi, però em deixen ser ara aquí, enmig de tanta precisió silenciosa. S’està fent fosc. Venus sigil·losament i estel·lar descendeix per l’apagallums de Pla Traver i el Sallent. S’està fent fosc i és ara que puc veure els astres i les estrelles més llunyanes competint amb el coltell d’una Lluna sarraïna. Mart s’ensenyoreix de totes les estre-lles. Orió s’ajusta el cinyell i fa visibles dos-cents nou estels i un cavall negre. La blancor dels cabells proclama els cims de color virginal. Imparable i ardit, en la foscor silent de la claror dels munts, sento l’altra cara, el ritme inexistent. Unes veus com les nostres, sense ser les veus nostres, di-uen, amb insistència de pèndol, que s’estimen. En aquesta pau de l’univers, m’agermano amb tots i amb tot. M’omplo d’agraïment envers la magnitud exterior. El Sol i la Lluna. El Pare i la Mare. La cúpula fins on arriben les ales dels ulls. Em veig agenollat. Dono les gràcies (a Qui?, a Qui?) per tants dons regalats (el camí, la possibilitat del camí, el tresor del camí, la bellesa del camí, la saviesa del camí: camí pare, camí mare, camí germà, camí fill), per la grandària del desconeixement, per les possibilitats infinites –portes enca-ra per obrir, portes que esperen des de segles i segles– de fer el bé a l’empara d’un sol concepte, el centre profund i radial de totes les religions, magne pic per conquerir, instint d’humanitat, escalfor acollidora de la pietat, guany absolut, terme no assolit que em reclama, anhel de ser en l’altre, anhel de ser l’altre, desig de sortir de la presó del cos, una sola paraula que conté l’origen i el final: Amor.

Jaume BoSQuet

J.B

.

XaVieR PuigVeRt i guRt

APUNTS I REPUNTS NATURALS / TOQUEM FUSTA

Si fem un repàs a les dades sobre els incendis forestals ocorreguts a la Garrotxa en els últims disset anys trobem al-gunes qüestions interessants. La dada més sorprenent és l’ín-fima superfície cremada: només 37,9 hectàrees (7,3 arbrades i 31,9 de matolls). Aquest valor la situa com a la segona co-marca de Catalunya amb menys superfície afectada, darrere del Pla d’Urgell. En l’extrem oposat, la comarca més casti-gada pels incendis forestals en aquest mateix període ha es-tat l’Alt Empordà amb 18.114 ha. Aquesta dada és realment excepcional, sobretot si tenim en compte que el percentatge de superfície forestal que té la Garrotxa és d’un 75%. Una altra dada rellevant és que la principal causa d’incendi fo-restal són negligències (cremes agrícoles, treballs forestals, fogueres, fumadors, crema d’escombraries...). Les negligèn-cies són difícils de gestionar, només es pot fer extremant les precaucions; molt més difícil és evitar la intencionalitat, que és la tercera causa d’incendis. En aquest sentit, les mesures preventives són fonamentals. És molt important evitar que es produeixi l’incendi perquè, depèn en quin punt s’origini, apagar-lo pot resultar molt complicat. I en aquest punt, la Garrotxa també destaca pel baix nombre d’incendis decla-rats: només 94 en l’interval d’anys abans esmentat, la qual cosa representa una mitjana de sis per any. Certament, són molt pocs comparats amb els més de sis-cents incendis fores-tals declarats en el mateix període en el Bages, l’Alt Empor-

dà, el Vallès Oriental i el Baix Llobregat. Per tant, tot i tenir molt de bosc, hi ha pocs incendis i es crema poca superfície.

Per què? Segurament és deu a un sumatori de factors. Un pot ser el model territorial, amb tota la població concen-trada a la vall del Fluvià i sense gairebé urbanitzacions des-localitzades, situades enmig del no res, com passa en altres comarques. Hem de tenir present que la presència huma-na és directament proporcional al nombre de negligències que es produeixen. Un altre factor és el tipus de vegetació. En el sector occidental de la Garrotxa dominen boscos poc proclius als incendis forestals: fagedes, rouredes humides i boscos caducifolis mixtos. En canvi, a llevant, la possibilitat d’incendi és força més alta per la presència de vegetació de tipus mediterrani. Afortunadament, fins i tot aquí domina el bosc potencial, l’alzinar litoral, per damunt de boscos secun-daris, com les pinedes de pi blanc, de més elevada combus-tibilitat. També és important la planificació forestal i, sobre-tot, la gestió que es fa del bosc. La major part dels boscos que cobreixen la Garrotxa són joves i amb una elevada densitat de peus. Per arribar a tenir boscos més madurs, més resilients al foc, convé mantenir una certa activitat silvícola de selecció de peus que fins ara era impossible d’afrontar per l’escassa rendibilitat econòmica. En els darrers anys, l’ús de biomassa forestal com a recurs energètic ha fet augmentar l’extracció de fusta dels nostres boscos. I ara que ha revifat el sector fo-restal s’ha d’aprofitar per fer les coses bé. Els aprofitaments silvícoles han de potenciar la multifuncionalitat del bosc, no coartar-la. La productivitat no ha de ser l’única variable a considerar. La reducció del risc d’incendi pot ser un argu-ment que justifiqui actuacions concretes en zones estratègi-ques, però de cap manera pot ser l’habitual, arreu. Tampoc no s’haurien de permetre segons quines pràctiques forestals, com l’acumulació de restes vegetals primes, que deixen el bosc en un estat més susceptible de patir un incendi. Un in-cendi forestal és com formatar el bosc, deixar-lo buit dels seus components i obligar-lo a començar de zero. Hem vist com els boscos de la Garrotxa, per ara, es lliuren d’aquesta greu amenaça. I esperem continuar així. Toquem fusta.

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / CARRER DEL PARE ANTONI SOLER

De fet, el nucli fort de la ciutat comença en aquest carrer que porta el nom d’un monjo olotí músic, mestre de cape-lla d’El Escorial. Encara que neix a Olot el 1729, fins ben entrat el segle XX aquí no se’n té cap notícia. Aquest pare, que assoleix aquesta condició per la via del vot de castedat, cosa realment meritòria i gens compromesa, dóna nom a un carrer que és alhora porta i cua del Barri Vell. La columna vertebral i vertebradora d’Olot durant molts anys ha sigut el carrer Major. Aquest, que neix amb la benedicció de Sant Esteve, mort a la plaça del Conill, animal fugisser, continua pel carrer del Carme, que de sobte es converteix en la plaça del Carme, lloc on els frares carmelites, des de temps remots, una nit a l’any donen sortida a la seva vocació explosiva sem-brant el terror del drac i els petards, el foc i les traques, per a esglai de petits i dames espantadisses. La plaça, si camines en direcció a llevant, Sant Esteve a l’esquena, s’acaba convertint en el carrer que avui ens ocupa. A aquest faulista li encanten aquests carrers que, amb plaça a l’inici, simulen un enorme embut. Potser perquè la llei de l’embut és la més universal i acceptada, disposició mai escrita però sempre respectada. El carrer del pare Antoni Soler pot ser un engany total per

a aquell visitant exòtic que intenta accedir al centre d’Olot. No arribarà més enllà de la plaça del Carme. Des d’aquella infausta visita que ens va fer el guru de la cultura feixista, Fraga Iribarne, oficialment mai més ningú no ha accedit a la plaça Major amb automòbil per la via que s’inicia en aquest carrer. Passa que per a les dictadures tot són dreceres.

El carrer ara mateix està sofrint l’indiscutible canvi de rol que es detecta amb el cada vegada més evident protago-nisme del sector de ponent amb relació a llevant. Fins i tot els xinesos que havien obert els seus habituals magatzems laberíntics en aquest indret l’han abandonat, i han deixat aquesta petita via en el zero total com a referència comer-cial. El carrer ara viu del record i de la part de l’edifici del Carme que li pertoca. Mai no podrem oblidar que aquesta santa casa fou, i és, seu de l’Escola de Belles Arts, dels pri-mers anys fundacionals de Ràdio Olot, d’aquella sala Vayre-da on se centrava l’activitat artística d’una molt discutida escola olotina, d’aquell institut provisional... El claustre del Carme ha vist molta història, especialment lligada al fet cul-tural de la ciutat. El carrer d’un pare sense fills es pot sentir orgullós de compartir amb la plaça aquest protagonisme.

domènec moli

emili BaSSolS i iSamat

6

e.B

.

7

NARINANT / SI EL SAC HA ESTAT PLE, AL CUL, SEMPRE HI QUEDEN ENGRUNES

Arriba el mes de juny i el final d’aquesta secció. Primer de tot cal dir que ha estat tot un plaer participar-hi i reflexionar entorn del patrimoni de la ciutat d’Olot. Sembla obligat, al final de qualsevol trajecte, fer una valoració del que ha esdevingut al voltant del patrimoni de la vila durant aquests úl-tims mesos. I sincerament, no està sent una mala anyada: el patrimoni i la cul-tura olotines estan donant fruits abun-dants que amb el treball adient i acurat del temps acabaran cristal·litzant en un molt bon vi cultural.

Olot ha vist com naixia l’Associ-ació Cultural d’Amics de Sant Esteve i el Santuari de la Mare de Déu del Tura, constituïda per posar en valor el patrimoni d’aquests dos temples de la ciutat, així com de les capelles del Portal, Sant Bernat i Santa Magdalena. Una excel·lent notícia. La seva tasca està sent encomiable: visites guiades, cicles de conferències, propostes pe-dagògiques, projectes de restauració, recuperació de documentació històri-ca, etc.

Durant aquests mesos hem conegut i treballat l’arxiu de Martí Casadevall, que està permetent replantejar-nos la figura de l’artista, del director de l’Es-cola d’Arts i Oficis i del col·leccionista. Una figura enorme, grandiosa, moder-na i trencadora, que va molt més enllà de l’anodí industrial dels sants i del continuista director de l’Escola d’Art que s’havia presentat fins ara. Un ar-xiu que, de ben segur, ens permetrà conèixer i col·locar el focus sobre l’al-tra vida cultural de la ciutat d’Olot, la no oficial.

Durant els últims mesos hem assis-

tit també a la descoberta del llegat dels germans Francesc i Raymond Vayre-da. Segur que el seu estudi canviarà el plantejament de l’art i la vida cultural del primer quart del segle XX, no sols d’Olot, sinó del país. Tenint en comp-te aquest fons, Olot, lluny de la ciutat tradicional i tancada, mite de l’arcàdia feliç catalana, esdevé una ciutat d’una modernitat aclaparadora, d’una den-sitat cultural extraordinària, que es converteix en punta de llança de l’evo-lució de l’art del tombant de segle al nostre país. Ens haurem de replantejar moltes coses, haurem de fer una àm-plia lectura crítica del que fins ara s’ha acceptat. Difícilment el noucentisme existiria sense Olot, però difícilment les avantguardes catalanes existirien sense Olot. Tenim al davant una feina ingent, que a poc a poc anirà donant els seus fruits.

Ja vaig parlar en aquesta secció so-bre Raymond Vayreda, i avui ho torno a fer perquè es tracta d’un personat-ge insultantment oblidat i vilipendiat, d’un interès fora de mida, que cal rei-vindicar amb fermesa. Ara hem des-cobert i conegut àmpliament la seva relació amb Salvador Dalí, hem loca-litzat la seva correspondència. Dalí el considera un dels dissenyadors més moderns del panorama nacional, i a ell li encarrega el mobiliari tubular de níquel per a la seva casa de Cadaqués. La seva amistat fa que Dalí visiti as-síduament Olot, on comprarà alguns mobles antics per a les seves cases de París. Tot plegat, senzillament extraor-dinari.

D’altra banda, Olot ha descobert dues peces de pessebre de Ramon Amadeu, documentades però fins ara desconegudes, al fons Renart, diposi-tat al Museu dels Sants. Així mateix ha redescobert un dels conjunts més importants dels conservats a Olot del mateix artista: el calvari de la capella de can Vayreda.

Com veiem, ha estat un temps fe-cund, i més ho seran els mesos vinents, que aniran desvelant un seguit d’esde-veniments que ens ajudaran a entendre molt millor la ciutat. I aquestes noves aportacions ens obligaran a investigar i aprofundir, més i més, i així a poc a poc anar superant i replantejant allò que, fins ara, consideràvem inamovi-ble. I és que ja se sap: si el sac ha estat ple, al cul, sempre hi queden engrunes.

El dissabte 11 de juny, a les 12 del migdia, a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa, s’inaugura l’exposi-ció Emili Pujol Planagumà, fotògraf de carrer (1939-1972), promoguda per l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Emili Pujol (Riudaura, 1908-Olot, 1972) va treballar com a ebenista fins al 1937, quan una ferida a la mà va animar-lo a transformar la seva afició per la fotografia en una professió. Acabada la Guerra Civil, exercí com a fotògraf d’estudi i ambulant a Olot i a altres poblacions de la comarca, i l’any 1949 va obrir una botiga al passeig de Miquel Blay, a Olot, on va treballar fins que va morir, el 1972. Aquesta exposició, la primera que es dedica a l’autor, presenta una vuitan-tena de fotografies preses entre 1939 i 1972 que testimonien la vida quoti-diana i festiva d’Olot, Riudaura, les Preses, la Vall d’en Bas i altres pobla-cions fins a Sant Esteve de Llémena. La mostra també inclou fotografies i material gràfic de la botiga, així com algunes de les càmeres que habitual-ment feia servir Pujol. L’exposició, que es podrà veure fins al 15 d’agost, s’inclou en la programació d’Olot Fo-tografia 2016.

•••

La Vitrina del Mes de juny de l’Ar-xiu Comarcal de la Garrotxa (que, en aquest cas, es podrà veure fins al 30 de setembre) està dedicada a la disco-grafia olotina dels anys 2010-2015. La mostra recull CD, elapés i maque-tes d’intèrprets i grups musicals de la comarca editats durant aquests anys, un període en què s’ha produït una notable eclosió discogràfica a la Gar-rotxa. El material exposat, bona part del qual ha estat donat pels autors, es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa.

•••

De l’1 de juny al 30 de setem-bre, l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa aplicarà l’horari d’estiu acostumat: de dilluns a divendres, de 8 a 15 h, per als investigadors i les consultes en general.

BREVIARI

JaVi Palomo

La primera vegada que vaig anar als prats de Coní de-via tenir set o vuit anys, i ens hi van portar d’excursió. No tinc cap record concret d’aquella diada, però sí la inexpli-cable sensació que havia entrat en una mena de bosc màgic, on el temps no passava o passava a un altre ritme, a l’estil d’aquelles boscúries sempre verdes i sempre espesses d’on podien sortir en qualsevol moment una colla d’elfs, el joliu Tom Bombadil o qualsevol dels ents de Tolkien, disfressat de roure centenari. Això ho rumio ara, perquè aleshores, és clar, encara no havia llegit res de les famoses aventures dels hòbbits.

Quan era petit, els prats de Coní eren la frontera més al nord de les nostres excursions, l’últim lloc conegut per als qui ens havíem criat més avall de la Canya. El nostre camp d’aventures limitava amb els punts cardinals de Vivers, Ai-guanegra, la Sebastiana i Capsec. Per això, l’excursió a Coní va suposar, als nostres ulls infantils, una ampliació inespe-rada d’aquests límits, com una conquesta de nou territori arrabassat als indígenes hostils de més amunt de Morunys. Més enllà de Coní hi havia, a mà dreta, la riera, i a banda i banda, només camps, i el mas les Feixes, que ha donat el nom popular a aquest camí. D’allà a la falda del Montsaco-

pa, cap més edificació. Aleshores, aquest lloc no havia pas esdevingut un locus amoenus, per a mi. No pas encara.

El camí que duia als prats de Coní era, en aquella època, una pista sense asfaltar que sortia de l’església d’Esperança, a la Canya, i pujava pel costat de l’antiga depuradora. Una instal·lació que era tristament coneguda per les males olors que empestaven tota la zona. Ara, en canvi, les pudors han desaparegut i el que hi ha, a l’altra banda del camí, just al límit dels prats de Coní, dels quals la separa una paret de pedra seca volcànica, és la nova, moderna i asèptica estació depuradora d’aigües residuals, i al costat la planta de com-postatge, i un xic més amunt, la deixalleria comarcal. Tot un exemple dels nostres temps. Embrutir, netejar i endreçar.

En l’actualitat els prats de Coní es diuen “roureda de Coní”. Suposo que sempre deuen haver tingut aquest nom. Devia ser la nostra edat –i alçada–, el que ens feia anome-nar prats allò que no era més que una extensió de bosc de roure pènol. No ho sé. Igual com ara sí que sé que els prats de Coní van ser un dels meus locus amoenus, ara que s’han convertit en una porció del paradís perdut de la infantesa. Però, en fi, si hi aneu avui dia, comprovareu que ja no hi ha cap motiu per confondre-la amb un prat: ja fa temps que no hi va el bestiar a pasturar i el sotabosc està molt deixat; alguns dirien que la vegetació és exuberant, o que és natura desfermada, indòmita. Amb prou feines es retroben els caminets per on jugàvem a cuit i amagar. I, tanmateix, fa la sensació que el bosc, en la seva maduresa, visqui una segona infantesa, més pura que la primera, sense presència humana. Com si l’evolució sobrevinguda per la descuran-ça i la deixadesa dels humans li hagués regalat una segona oportunitat. I en qualsevol moment, de darrere d’un dels troncs caiguts, sentirem: “Per aigua, bosc, turó, salze i jon-quill, per foc, sol i lluna, escolta’ns, atén! Bombadil, vine! Et necessitem!”

JoSeP gRanadoS SeRRat

LOCUS AMOENUS / LA ROUREDA DE CONÍ

ME’N RECORDO / 27Recordo que la lleteria Pujol del

carrer Sant Rafel feia una olor tan bona com els suïssos que hi servien. Recordo que m’agradava seure amb la mare a les taules de marbre amb potes de ferro i sucar l’ensaïmada a la xo-colata mentre observava les pintures a la paret i la gran escala central que duia al pis de dalt. Recordo que el que més em fascinava del meu poble natal –a més d’aquests suïssos, els entre-pans del Carrilet als sofàs ferroviaris i els gelats de maduixa de can Serrat del Firal– eren les merceries i les bo-tigues de teixits. Recordo que, també a Sant Rafel, més enllà de la flaire de menjar de periquito de can Puigoriol, hi havia can Palou, una merceria pe-culiar amb làmpades grogues que mig il·luminaven els taulells. Recordo que hi tenien centenars de caixes plenes de botons, cintes i fils que, malaurada-ment, no es podien remenar: “Nena, no toquis res”, em deien mentre feia córrer la maneta pels botons cosits als cartrons, tectectectectectec... Re-

cordo que en aquesta botiga hi havia un gos vell que em feia por. Recordo que no era l’únic gos que me’n feia, perquè a can Nyera en tenien un que em lladrava si m’acostava gaire a la mena de despatx obert amb una tanca de fusta baixa, on es parapetava l’amo, que era qui cobrava; al costat hi havia emprovadors plens de miralls infinits. Recordo que aquesta botiga de teixits tenia uns taulells i uns prestatges de fusta magnífics, on hauria desitjat que em deixessin despatxar, traient i des-plegant metres de pana, setí i vellut. Recordo que quan la van tancar vaig pensar que Olot havia perdut una part molt gran del seu patrimoni, i jo tam-bé. Recordo que a sota casa meva hi havia la botiga i el taller del meu pare, Agrícola Morer, un negoci d’orígens camprodonins. Recordo que em delia per seure als John Deere i als moto-cultors i fer rum-rum amb el volant, cosa que trobo que em deixaven fer prou sovint. Recordo que m’encantava l’olor de ferro del taller i les espurnes

que feia el meu pare des de darrere la careta de soldar. Recordo que, tot i no haver viscut mai a l’Hotel Europa, m’era d’allò més familiar de sentir-ne parlar al besavi, als avis, a la mare i també als dependents encantadors de ca la Isabel, la perfumeria que hi havia just a sota, tan gran i plena de colònies i pintes: “Ai, nena, si n’hem viscut de coses, amb els de casa teva…!”, feia la Pilar amb la seva veu d’espinguet. Re-cordo que quan passàvem pel carrer de darrere l’Hotel, el Clivillers, la mare engruixia el meu imaginari fantàstic: “Mira, aquella finestra era la meva ha-bitació, i allà hi havia un pati amb un palo santo i dues magnòlies molt grans i una glicina que donava la volta a tot l’hotel”. Recordo sovint que no m’he d’oblidar que tinc molta sort: han des-aparegut molts espais, personatges i arquitectures de la meva infantesa olo-tina, però encara hi tinc qui em refres-ca la memòria; així sembla que no se m’esborrin del tot.

eugènia moReR

8

DL

GI-

1223

-201

4

ac

ga

X. S

eR

Ve

i d’i

ma

tg

eS.

Fo

nS

eSt

eV

e m

oR

eR t

oR

on

ell