Sospito que altra gent ho ha viscut també. Una vegada obtingut el títol de llicenciat en Història, es confirma que, molt a pesar de Marc Bloch, ser historiador no és un ofici, o almenys una professió realment reconeguda en el mercat laboral. Gairebé ningú no percep una nòmina pel fet de ser únicament historiador. Cal assumir-ho després d’haver cursat una llicencia-tura, un màster i, és clar, quan s’han invertit anys per preparar una tesi i ob-tenir el títol de doctor. Només admès això es pot reivindicar la importància de la recerca en història. Provaré de fer-ho incidint en la vessant local de la investigació i prenent com a referència Olot i comarca.

D’entrada, és un fals mite que la història local sigui una branca menor de la recerca històrica. Les bones in-vestigacions es construeixen sobre una nodrida base d’estudis centrats en una població o un territori concrets. Amb tot, la història local a què em refereixo ha d’allunyar-se de la trampa de la his-toriografia de campanar tancada en si mateixa. Esforçant-se per conèixer bé l’entorn, ha d’aspirar a aportar alguna peça per construir explicacions de més abast.

I, malgrat tot, per què la història o, encara més, la història local en una època de menyspreu generalitzat de les humanitats? Manllevant la fórmula de l’avantguarda dels arxivers del país, la història no és cultura i patrimoni o, so-bretot, no només això. En un moment de bombardeig constant d’opinions, la

història constitueix una aposta segura pels arguments sòlids, un radar fiable de manipulacions del passat. I si això l’apropa al compromís cívic, per què no impulsar-la des del barri, des del municipi?

Anant a qüestions pràctiques, la in-versió en recerca històrica està a l’abast de la majoria d’administracions. Es des-envolupa dins d’equipaments públics (arxius i biblioteques) i amb pocs cos-tos afegits. Investigar sobre el passat de la nostra societat resulta, doncs, comparativament econòmic. Però, així i tot, és rendible? Òbviament, depèn de la idea que es tingui de rendibili-tat. En qualsevol cas, la història té ja ara bastantes aplicacions, per més que de vegades no se li reconeguin. D’on beuen, si no de treballs en darrera instància fruit de la investigació, els continguts dels llibres que creen mar-ca per a una localitat o institució, les guies turístiques o la senyalística d’ele-ments patrimonials? Pot haver-hi un storytelling de no-ficció sense història basada en documents? És possible el coneixement del medi sense voler-ne explorar el passat? La recerca històrica acaba essent a molts llocs, de manera que reconèixer els professionals de la matèria en el mercat laboral segur que potenciaria qualsevol dels àmbits esmentats.

Què es podria fer a Olot i comar-ca per al foment de la investigació en història? En primer lloc, s’ha d’es-mentar tot el que ja tenim des de fa anys. Comptem amb un arxiu històric

que cuida els investigadors, més d’un centre d’estudis amb publicacions pe-riòdiques, un parell de col·leccions municipals d’història, una beca anual de recerca en ciències socials i diversos autors infatigables.

Malgrat tot, sóc del parer que es pot aspirar a reforçar el panorama actual. Una opció que s’està mostrant vàlida passa pels acords entre grups de recerca d’universitats i els ajuntaments. L’altra possibilitat, més complexa però a la llarga amb més futur, consisteix a crear una mena de sistema de recerca complementari (en cap cas, paral·lel) a l’universitari. I això per una raó bàsica: condicionada com està la investigació acadèmica a la concessió de projectes de finançament en concursos competi-tius i, sobretot, a sistemes d’avaluació amb criteris molt específics, el conei-xement sobre el passat històric d’espais com Olot i comarca és molt difícil que avanci i pugui contribuir, doncs, al del conjunt del país sense l’aposta de les administracions directament al servei d’aquest territori. Quan gairebé per tot es mira cap a Europa, s’hauria d’inten-tar tornar a construir des de baix. Dis-posant d’uns pocs recursos no faltarien temes per estudiar a fons. I, sempre que s’aconsegueixi algun canvi en la línia proposada, potser arribarà el mo-ment de sentir-se finalment orgullós de l’ofici escollit, igual com l’artesà ja vell amb què Bloch es compara per co-mençar a explicar per a què serveix la història.

Albert reixAch SAlA

ciutat, patrimoni, memòria núm. 89 / Olot, novembre 2015Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / EL NO-OFICI D’HISTORIADOR O APOLOGIA DE LA HISTÒRIA LOCAL

1

El 8 d’octubre de 1415, Guillem Mariner, batxiller en lleis i vicari gene-ral de la diòcesi de Girona, va comu-nicar les constitucions del papa Benet XIII contra els jueus a les autoritats de la vila de Besalú. La butlla papal Etsi doctoris gentium cercava la separació física de les comunitats cristianes i ju-eves a la Corona d’Aragó i, per tant, obligava a crear un barri jueu segregat –inexistent fins aquell moment– en aquella població.

Per tant, els jurats locals, acompa-nyats dels prohoms jueus, van delimi-tar un espai urbà a tocar de la muralla que tancava la vila sobre el riu Fluvià. Aquell barri o call jueu tan sols com-prenia la sinagoga i una desena d’edifi-cis, suficients per concentrar-hi la mi-grada aljama besaluenca, desapareguda definitivament cap a 1435. El barri va ser clos amb una paret de pedra i ci-ment que tan sols es podia creuar per un parell de portals.

ANIVERSARI / 600 ANYS DE LA CREACIÓ DEL CALL DE BESALÚ

MA

nu

el

Gr

Au

2

Fill d’una família humil de Tortellà –tal com li agradava recordar–, va créi-xer en aquest poble de l’Alta Garrotxa distingit per ser el bressol d’un bon grapat de músics i compositors.

La seva joventut, plàcida, va estar influenciada per les classes del mes-tre Josep Maria Clara i pels cursos de música amb Narcís Oliveras, Amadeu Juanola, Francesc Santaló i Joaquim Vila. Amadeu Juanola el va incorporar a l’orquestra tortellanenca New York Jazz i, precisament, va ser durant una de les actuacions de l’orquestra que ell i la resta de components del grup van tenir notícia de l’esclat de la Guerra Civil. A partir d’aquí, la joventut s’es-tronca. Adolescent amb valors cristi-ans, Josep Vinyet es ressent amb força de l’assassinat del seu oncle matern, Josep Estebanell, probablement perpe-trat pel comitè de milícies antifeixistes de Sant Joan les Fonts, així com de la destrucció de l’església del poble.

La guerra s’allarga i dura més del que uns i altres imaginaven; la mobilit-zació comença a ser un factor a tenir en compte. El germà gran, de la lleva del 34, és mobilitzat i destinat a Sigüenza. Per tot plegat, troba en la contractació de jornalers per a la verema francesa la manera més senzilla de poder sortir del país sense aixecar sospites. Fugir de Catalunya representa una mena d’alli-berament, i les motivacions són clares: evitar la mobilització amb l’exèrcit re-publicà, per bé que això impliqui can-viar de bàndol. L’Espanya de Franco representa els valors cristians que els revolucionaris han escombrat de Ca-talunya. Esperançat, troba el mitjà i els companys per traslladar-se a Irun, la porta d’entrada de l’Espanya fran-quista. El seu germà Pere, més petit, que havia fet la verema amb ell, torna a Tortellà ja que no hi ha risc que sigui mobilitzat.

Un cop a Sant Sebastià, però, el país que ha idealitzat s’esberla i aviat comença a relativitzar la seva situació.

Lluny de la família, Josep Vinyet ha de fer front als propòsits pedòfils d’un orador sagrat, privar-se del català –odi-at com el dimoni– i cercar un mitjà per sobreviure. És així com s’afilia al re-quetè i integra la banda de música mi-litar a Logronyo. Més tard és nomenat responsable d’una emissora d’ona cur-ta filial de Radio España destinada al servei dels terços de requetès Alcázar i Cristo Rey. Josep Vinyet escriu alesho-res en el seu diari de guerra: “La seva missió és fonamentalment humana. D’aquí bé que m’agradi. M’entusias-ma. Detesto la violència”. La situació és de privilegi i no es pot desaprofitar.

Acabada la guerra, Josep Vinyet és nomenat secretari de la Jefatura Local del Movimiento de Tortellà, on tam-bé ocupa per un temps la secretaria de l’ajuntament, però ben aviat deixa aquestes atribucions per traslladar-se a la Cerdanya, on va exercir de secretari a diferents municipis. Durant aquests anys, la seva carrera administrativa es conjuga amb una altra iniciativa ben singular, la creació de Ràdio Puigcer-dà, la voz de la Cerdaña. L’emissora es-devé un referent per als habitants de la comarca fins que l’aparició de la televi-sió i la incompatibilitat de freqüències fan tancar l’antena. La clausura de Rà-dio Puigcerdà, de la qual Josep Vinyet recordava amb nostàlgia la magnífica discografia que posseïa, va donar pas a una nova etapa. L’any 1962 és nome-nat director de Ràdio Olot i, poc més tard, de Ràdio Vic. Aquests anys són temps de plenitud: veu créixer la famí-lia al costat de la seva muller Dolors i s’aventura en viatges per Europa amb un Ford 8 HP d’abans de la guerra.

Si la ràdio va representar una au-tèntica passió, l’altra va ser, sens dubte, la música. Josep Vinyet va ser cofun-dador del Festival de Música de Llívia, del qual exercí com a director durant més de 25 anys. Pel Festival de Llívia hi passen orquestres com la Filharmònica de Moscou, Franz Liszt de Budapest, Cors de Sant Petersburg, etc. D’aquests anys com a promotor del festival rep la medalla commemorativa del 150è Aniversari d’Antonin Dvorak (1994), potser la distinció que més il·lusió li féu. La seva manera d’entendre la mú-sica era universalista, la qualitat per damunt de tot, lluny dels interessos lo-cals; és per això que rebutjà les quotes de músics catalans que el govern català d’aleshores volia aplicar.

La música l’acompanya sempre, i és director fins als 90 anys, quan ja havia

tret del calaix el seu vell diari de guerra per preparar-ne l’edició. Són anys de reflexió, de placidesa però també de patiments que l’escriptura i la música l’ajuden a trampejar.

El vitalisme, el compromís ferm amb la cultura i un independentis-me sincer l’acompanyen fins a la seva mort, el passat 27 d’agost de 2015.

Jordi rubió coroMinA

Ha aparegut el número setze de la

revista Les Garrotxes, que correspon a la tardor-hivern de 2015. En l’apar-tat d’entrevistes, Ariadna Guasch parla amb l’acordionista Perepau Xi-menis, establert a Argelaguer, i Marta Masó conversa amb Enriqueta Vigo, l’Enriqueta del bar Cal Rei, de Sant Joan les Fonts.

En el dossier central, un repàs a les antigues fires de bestiar coordinat per Ester Carreras, un article de Xavier Puigvert repassa els orígens medie-vals de la fira d’Olot; Domènec Moli evoca la presència de firaires al celler Farré del Mas, al Firal d’Olot; Ricard Sargatal descriu la figura del tractant de bestiar, una nissaga dels quals, els Picart de Montagut, és l’objecte d’es-tudi de Josep Vilar. També hi trobem les entrevistes d’Ariadna Guasch a Joan i Jaume Rius, ramaders de va-ques llemosines al mas Pratdevall de Santa Pau; d’Andreu Oliveras a Lluís Vila, de can Massot de les Preses, cri-ador de burros catalans; de Laia Juez a l’engreixador de bous Florenci Tor-rent, de Sant Esteve de Llémena, i de Marta Carbonés a Miquel Martí, en Quel de l’hostal Ca la Seca, negociant de porcs de les Planes d’Hostoles.

En els apartats de patrimoni, Emili Bassols descriu el Parc de Pedra Tosca, a les Preses; Bibiana Agustí i Dolors Codina detallen la recerca arqueo-lògica al castell de Rocabruna; Antoni Mayans documenta l’estada de nens austríacs a la Garrotxa després de la Primera Guerra Mundial; Joan Sala rememora les curses urbanes de mo-tos a Olot, i Ester Sala alerta sobre el mal ús d’alguna herba remeiera. Pel que fa a les propostes d’itinerari, Joan Oller es fixa en Riudaura i Josep Valls en el volcà del Croscat, mentre que Joaquim Agustí ens mena cap al cas-tell de Colltort. La secció de memòria fotogràfica, de Núria Batllem, se cen-tra en imatges de cafès.

BREVIARI

IN MEMORIAM / JOSEP VINYET I ESTEBANELLlc

tv

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAFIES

Amics de les Lletres Garrotxines: 20anys. Antologia poètica, Olot: Amics de les Lletres Garrotxines, 2015, 201 p.

BUSQUETS, Lluís,Heretges, perseguits i excomuni-cats. La cara oculta de la història de l’Església, Barcelona: Proa, 2015, 576 p.

CAÑO, David,Res és ara ni això, Barcelona: Terrí-cola, 2014, 71 p.

De la Fira del Dibuix a Olot Dibuixa,1955-2015, Olot: Patronat Fira del Dibuix d’Olot, 2015, 203 p.Textos de Josep Murlà i Domènec Moli.

MAURI, Josep,Garrotxa. 20 excursions a peu, Valls: Cossetània, 2015, 207 p.

REIXACH, Josep i ALGUERÓ, Tavi,700 anys enrere. La Fira de Sant Lluc, Olot: Ajuntament d’Olot, 2015, 16 p.

RIERA, Carla i CENGIAROTTI, Gui-do,De la granja a la taula... les quatre potes del bestiar garrotxí, Olot: La Comarca d’Olot, 2015, 15 p.

CLAVELL, Marià,“La vuelta a casa. Otro aspecto táctico a destacar del horseball”, Ecuestre. La revista del mundo del caballo, núm. 382, desembre 2014, p. 70-72.

CLAVELL, Marià,

“La penalidad número 2 en el hor-seball. Su reglamento, su ataque, su defensa y su aplicación práctica”,

Ecuestre..., núm. 383, gener 2015, p. 76-79.

CLAVELL, Marià,“La penalidad número 3 en el hor-seball. Su función, conceptos a te-ner en cuenta y la jugada”, Ecu-estre..., núm. 384, febrer 2015, p. 80-83.

CLAVELL, Marià,“Cómo son los jugadores de hor-seball. Un estilo de vida marcado por el compromiso con el equipo, con el caballo y con el deporte”, Ecuestre..., núm. 385, març 2015, p. 60-62.

CLAVELL, Marià,“Caballo, pelota y equipo. Los tres elementos esenciales del horseball que lo hacen tan atractivo y a la vez exigente”, Ecuestre..., núm. 386, abril 2015, p. 72-73.

CLAVELL, Marià,“Miquel Julià, el mejor. El más lau-reado de los jugadores españoles y ‘best player’ mundial en 2014”, Ecuestre..., núm. 387, maig 2015, p. 66-69.

CLAVELL, Marià,“La Federación Internacional de Horseball (FIHB). Sus campeona-tos y el World Horseball Ranking”, Ecuestre..., núm. 388, juny 2015, p. 72-74.

COLLELL, Xavi,“Els jaciments arqueològics en el municipi de la vall d’en Bas”, Puigsacalm, núm. 127, octubre-desembre 2015, p. 12-14.

FEU, Jordi et al.,“Escuelas, familias y resultados académicos: un nuevo modelo de análisis de las relaciones entre do-centes y progenitores para el éxito de todo el alumnado”, Profesorado, vol. 18/2, 2015, p. 7-33.

FEU, Jordi et al.,“La democràcia i la participació i l’educació des d’una perspecti-va crítica”, Guix, núm. 416-417, 2015, p. 12-16.

FEU, Jordi et al.,“LOMCE, participació i demo-cràcia, alguna cosa nova?”, Guix, núm. 416-417, 2015, p. 17-20.

MARTÍ, Laia,“Oficis i establiments antics de Sant Esteve d’en Bas. El Cine Iris, el ci-

nema d’en Bas”, Puigsacalm, núm. 127, octubre-desembre 2015, p. 6-9.

MERINO, Imma,“La classe d’anglès a Nou Barris [a propòsit de The Class]”, L’Avenç, núm. 416, octubre 2015, p. 66-67.

MILANS, Anna,“Servei General d’Informació de Muntanya. L’ermita de l’alpinis-me”, Vèrtex, núm. 259, març-abril 2015, p. 68-74.

MURLÀ, Josep,“Set-cents anys de la Fira de Sant Lluc, d’Olot”, La Comarca d’Olot, núm. 1.808, 15 octubre 2015, p. 37-40.

NOGUÉ, Joan,“Geografia, literatura i viatge”, dins Jordi CHUMILLAS i Ricard GIRAMÉ (eds.), Per vells carrers de poble: Territori, marca, educació i patrimoni, Barcelona: UVic-UCC, 2014, p. 11-18.

RUBIÓ, Jordi,“La frontera permeable: els Piri-neus gironins (1936-1938)”, Revis-ta de Girona, núm. 292, setembre-octubre 2015, p. 80-81.

SOPENA, Mireia,“Miquel Plana, l’ofici de bibliò-fil”, Revista de Girona, núm. 292, setembre-octubre 2015, p. 44-45.

PUIG, Miquel,“Cara i creu en la vida d’un malalt mental olotí, mort el 1741”, Olot 1700. [en línia]. 18 de setembre de 2015. Disponible a: <www.mi-quelpuig.cat>

REIXACH, Albert,“Un pagès de Batet, la pressió fis-cal i la història rural”, Scrineum parvum. [en línia], 8 de setembre de 2015. Disponible a: <http://scrineumparvum.blogspot.com.es>

REIXACH, Albert,“No te la mereixes! Pactes matri-monials a la Girona baixmedie-val”, Scrineum parvum. [en línia], 1 d’octubre de 2015. Disponible a: <http://scrineumparvum.blogspot.com.es>

ARTICLES

TEXTOS ELECTRÒNICS

4

DEL DINOU AL VINT-I-U / L’ESCÓ D’OLOT

En aquesta nova i transcendental legislatura, la vila d’Olot no estarà representada al Parlament de Catalunya. És una anomalia demogràfica, que certifica, per si algú en tenia cap dubte, la decadència de la nostra ciutat. Sembla estrany, però els “nostres” representants polítics no han trobat a la comarca cap intel·lectual, cap prohom ni cap patriota digne de ser elegit a la llista del Sí ni a la llista dels que poden i no volen.

No és una sorpresa. En aquests trenta anys d’autogo-vern, Olot ha anat perdent pes polític, social i cultural. Và-rem començar l’etapa autonòmica sobrerepresentats, amb parlamentaris de tres partits diferents (Arcadi Calzada, Da-niel Tarradellas i Marçal Casanovas) i la vàrem acabar sense cap olotí al parlament, representats (és un dir) per un alcal-de de la perifèria, que ha mirat més cap al Pla de l’Estany que no pas cap a la Garrotxa.

En certa forma, hem retornat a la normalitat. Efectiva-ment, durant el segle XIX i principis del XX, la comarca d’Olot va tenir sempre reservat un escó de diputat a Ma-drid. Per població li corresponia. Tanmateix, ben pocs olo-tins varen poder ocupar aquest escó i els que ho feren varen representar-nos ben poc temps. A les Corts Constituents de 1836-37, l’escó d’Olot el va ocupar l’advocat i exalcalde Josep Estorch i Siqués; el 1840, el va guanyar el metge pro-gressista i futur alcalde Martí Pararols, i el 1870, l’advocat i també futur alcalde Alexandre de Roca i Blanch. Fixem-nos que tots tres són liberals (o sigui d’esquerres) i que acon-segueixen arribar a Las Cortes només en èpoques de grans canvis polítics. Els dos primers durant la Revolució Liberal

que va seguir la Primera Guerra Carlina, i el tercer durant el Sexenni Democràtic. Curiosament, o no, ni Josep Estorch ni Alexandre de Roca no han rebut mai cap reconeixement públic i no tenen cap carrer dedicat. Per trobar un altre di-putat olotí ocupant l’escó d’Olot ens hem de traslladar al 1907, quan Solidaritat Catalana va guanyar les eleccions. Aleshores el carlí Pere Llosas Badia va accedir a Las Cortes i va representar el districte durant una llarga temporada, fins al 1918.

Durant les etapes de governs conservadors, ens repre-sentaven (és un dir) el president de la Unión Minera, que era de Calaf, un hisendat de la Bisbal d’Empordà, el director d’un diari de Madrid, el marquès de Monistrol, el marquès de Camps, un advocat ganxó que era regidor a Barcelona o un metge barceloní estiuejant a la vila. Com passa ara amb els nostres parlamentaris, la majoria de diputats de la circumscripció només treien el cap per la comarca durant els períodes electorals. I com que no tenien grans ofertes polítiques per oferir, intentaven subornar amb càrrecs els cacics locals, comprar els vots dels ciutadans o espantar-los perquè no anessin a votar. Justament l’escó d’Olot va res-tar vacant des de les eleccions del 1858 fins a l’any 1860, perquè l’acta d’escrutini estava impugnada per tothom i la Comissió de Garanties del Congrés no sabia a qui donar la raó. El govern espanyol va fer repetir les eleccions, però va acabar donant validesa a les primeres eleccions i no pas a les segones. Al final, es va endur l’escó el carlí Bonaventura de Ventós, que era el doblement derrotat a les urnes, però el més afí al govern.

JoAn bArnAdAS (joan.barnadas@gmail.com)

HISTÒRIES / INTRÈPIDS

A les acaballes del 1774, per primera vegada es va esta-blir a Tahití (Polinèsia) un petit assentament d’occidentals. Tan petit, que només el formaven quatre persones, una de les quals era un jove olotí, el franciscà Jeroni Clota, arribat a Amèrica el 1768. Amb ell hi havia un altre franciscà extre-meny, un mariner gallec i un intèrpret de Lima.

D’ençà del descobriment de l’illa pels europeus, fins llavors només s’hi havien fet visites ocasionals, sense vo-luntat de quedar-s’hi. Sota el patrocini del virrei del Perú, el català Manuel d’Amat, interessat per l’illa, el setembre de 1774 sortiren del Callao dos vaixells que, a més dels quatre esmentats, transportaven fusters per construir la casa on aquells viurien, i queviures, bestiar i llavors per alimen-tar-se. Hi arribaren a les primeres setmanes de novembre. De moment es féu vida a la nau, mentre es feinejava per cercar un lloc idoni on fer la missió, negociar el respecte amb els indígenes i construir una casa. Aquesta s’inaugurà oficialment l’1 de gener de 1775. Poques setmanes després, les naus tornaren a casa i Jeroni Clota i els seus tres com-panys es quedaren a l’illa, a la seva sola sort.

Els indígenes de l’illa de Tahití els respectaren –tot i que els nouvinguts algun cop temeren per la vida i els calgué fer ostentació de les armes que tenien guardades– però la seva feina esdevingué complicada i sense un profit visible. Tant, que quan al novembre següent es presentà a Tahití una fragata que els portava nous queviures, els quatre ex-pressaren al capità el seu desig d’abandonar l’illa i retornar a Lima, tal com feren. Més tard, Tahití quedaria a mans dels francesos.

Jeroni Clota no fou pas l’únic olotí aventurat en terres remotes. A la Guaiana hi hagué una nombrosa presència de missioners caputxins catalans. El 1681 hi fundaren Casanay, per mà de fra Nicolau d’Olot (els caputxins, com a signe de despreniment de la vida secular, amaguen els cognoms familiars sota el nom del seu poble). Actualment, Casanay és una ciutat de Veneçuela, que manté la notícia de la seva primigènia fundació obrada per aquest olotí. Altres que tre-ballaren en aquesta part del món foren fra Agustí d’Olot (arribat en aquestes terres el 1723; acabà essent prefecte de les missions caputxines), Miquel d’Olot (s’hi estigué des de 1765 fins a la seva mort, sembla que violenta, el 1817) i Tomàs d’Olot, que el 1787 denuncià l’explotació dels indí-genes. El 1723 havia marxat cap al que ara és Colòmbia el jesuïta Ignasi Ferrer, nascut a Olot, i el 1749 ho féu a Mèxic el també jesuïta olotí Ignasi Rafael Coromina. En un altre llunyà extrem, a les Filipines, hi havia els dominics fra An-toni Feixas, d’Olot (hi era des de 1767), i Joan Codina, de Sant Privat d’en Bas (des de 1803). I segur que me’n deixo.

Tots ells havien canviat la placidesa de la Garrotxa, la batalla ordenada per guanyar-se la vida en un poble manu-facturer i comercial, i la seguretat d’allò conegut, per una batalla molt més desconcertant i arriscada, en un món i una gent de llengües ignotes i de costums a voltes inextricables. Ho feren per les seves conviccions religioses. Però això no treu que l’aventura d’aquells olotins conformés un conjunt d’històries personals bastides per gent forçosament intrè-pida.

Miquel PuiG i reixAch

5

ELS NOMS DE LA TERRA / GREDA DÚCTIL

L’estudi dels topònims sol mostrar que una de les qua-litats dels mots, tan comuns com propis, és la ductilitat. La matèria que els conforma és tan mal·leable que amb qua-tre retocs d’orfebre prenen formes, significats i colors di-vergents, quan no són oposats. “Creta” és una d’aquestes paraules que s’ha adaptat a les necessitats de descripció local d’una manera sorprenent. Originàriament, designa-va la roca calcària abundant a l’illa grega que li presta el nom, però amb el temps cada llengua romànica en va fer una adaptació al seu gust: a Andalusia, “grea” identifica una argila caolinítica; a França, “craie” pot designar el guix o l’argila; a Portugal, “greda” és una terra calcària d’un to groc verdós; a Castella, una argila blanc blavosa… A la Gar-rotxa, sense cap necessitat de noms propis per a calcàries, guixos i argiles, el mot va servir per anomenar un producte estrictament local, l’escòria volcànica de petit format, que en altres zones s’anomena lapil·li o putzolana. Des de quan? Vés a saber! Però podem suposar que la utilització de “cre-ta” per designar la sorra piroclàstica local va néixer en boca de llatinoparlants que van desplaçar hipotètiques denomi-nacions anteriors.

Amb seguretat, només es pot documentar l’ús de “greda” en el sentit autòcton a partir del moment que va començar l’explotació minera del piroclast, al final del segle XVI. I, cu-riosament, sota una grafia heterodoxa! Sembla ser que l’any 1579, un blanquer olotí va comprar dues peces de terra vora el volcà de la Garrinada amb la intenció de fer-hi una ex-tracció a cel obert de greda. L’indret va ser conegut com les Agredes d’en Porxes, pel nom del propietari, Sebastià Porxes, que hi obtenia “agreda” de la seva “agrederia” (extrahendi a sua agrederia agredam). Per poc temps, perquè tot va passar a propietat municipal el 1604 i, a poc a poc, es va adoptar una denominació de to més modern, les Grederes, documentada des de 1716. Finalment, l’any 1842, quan ja era una simple terra de conreu i no una explotació minera, el consistori es va vendre la parcel·la –“antiguamente las Agredas o Grade-ras”, recordaven– a un particular per 800 lliures.

Casualment, doncs, la toponímia permet detectar aquest dubte dels parlants locals de fa un grapat de generacions. Potser ens dóna coartada per recuperar el doblet “agreda/greda”, de la mateixa manera que la norma permet “aglà/gla”, mentre ignora “anou/nou” i escarneix “amoto/moto”.

IMPRESSIONS DE CAMINANT / UNA RUTA REPETIDA (2)

Sóc al Salt de les Bigues i tinc la sensació que ja he en-trat al món vegetal de boscos i més boscos. Estic rodejat de boscos, és cert, però encara em falta passar per un dels fragments perimetrals d’Olot, les últimes cases, gairebé to-tes amb la seva petita parcel·la de jardí acurada al màxim –la bonesa té múltiples formes de manifestar-se– del barri extrem de Bonavista. Enfilo la carretera del Corb. Molta gent d’aquest barri té el costum d’enfilar-la, també, sobretot gent gran. En passar per l’hípica, rebo la salutació cordia-líssima d’en Bakary, un senegalès que fa nou anys que és a Catalunya. Per a ell, el país és aquesta hípica. Té vint-i-nou anys, pare, mare i deu germans al Senegal. En Bakary Dia-wara és el segon d’aquesta vasta descendència. Una persona certament agradable, sempre riallera. A mi, la seva alegria se’m contagia. Individus com en Bakary prestigien la nos-tra espècie, donen motius tangibles per a l’esperança. Allò que jo rebo d’ell, quan passo per aquest espai amb cavalls a totes bandes, és el que hauríem de ser capaços sempre de donar als altres: l’energia de saber-te reconegut i la certesa de trobar-te davant d’un ésser humà capaç de viure immers en la bondat. No m’aturo, me’n vaig prest cap a la vall del Corb, carregat amb un tresor d’afecte. A més, també he fet content el nen que viu a dins meu i que sóc jo mateix en un altre temps reculat. L’olor, la fortor, la pudor per ser més exactes, dels fems que s’apilonen aquí, em transporten, en

un prodigiós vol de franc, sense cap mena de vertigen, cap a la casa dels meus cosins, al carrer Llarg de Salt, just davant la rectoria, a la rebotiga d’un estanc en què, a més de fems, hi ha un safareig, una comuna, un paller on ens enfilem els quatre cosins i, des d’aquesta alçada, que de tan gran com m’he fet em sembla torbadora, juguem a veure qui aconse-gueix projectar la pixarada més lluny. Un món ple de cigales petites i d’entremaliadures de nens del franquisme.

Algú, en aquesta carretera que és una pura delícia per al caminant, hi ha col·locat, treballats amb les seves pròpi-es mans, uns bancs de fusta que no tenen res a veure amb els bancs de disseny que els ajuntaments col·loquen aquí i allà, per tal que precisament aquesta gent gran, de la qual ja he parlat, s’hi pugui asseure, i veure i sentir com passa el temps, com el sol fa el seu recorregut un dia més i com tots plegats –animals, plantes, fongs i homes– ens n’apro-fitem per injectar-nos, sense ser-ne conscients, vida i més vida. Ara mateix, mentre jo passo, prenen el sol al banc dues velletes. Sense voler, sense deixar-me gairebé dir-los bona tarda, les sento: “No ho sé. No en tinc pas ni idea, d’això.” No se m’ocorre una definició més plausible, una síntesi més exacta de la condició humana. Al capdavall, el que compta és estar atent. No ens és donat d’entendre el perquè últim, per sort. L’enigma és sempre el límit al qual arribem. Vagis pel camí que vagis –religió, física, literatura, filosofia...–, la resposta final no és enlloc. No m’imagino el dolor immens d’una ment que copsés quina és la veritable raó de ser de tot plegat. El misteri viu entre nosaltres i és el motor del pensament dels homes. L’oferta és infinita i sóc conscient que la majoria de coses que es mouen en l’instant etern del present són inabastables. Ho deia Robert Frost, el poeta nord-americà que combinava extraordinaris poemes narratius llargs amb poemes lírics d’una profunditat espa-ordidora, en un poema titulat precisament “Carpe diem”: Vivim menys el present / que no pas el futur, / i molt menys tots dos junts / que el passat. El present / és als nostres sentits / massa poblat, confús, present / per poder imaginar-lo1.

JAuMe boSquet1 Traducció de Josep Maria Jaumà

J.b

.

xAvier PuiGvert i Gurt

APUNTS I REPUNTS NATURALS / OLOT, LA CIUTAT DELS VOLCANS

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ofereix una varietat d’eines cartogràfiques digitals en la seva pàgi-na web que permeten, a tothom qui ho vulgui, observar i analitzar el territori català a diferents escales visuals i des de múltiples aproximacions temàtiques. Una de les capes més agraïdes, visualment parlant, és l’anomenat Model Digital d’Elevacions (MDE), que consisteix en una representació digital de la superfície del terreny mitjançant el mostreig de l’altitud del relleu. La seva elevada resolució, combinada amb una tècnica d’il·luminació analítica (ombrejat), ens ofe-reix una nova perspectiva aèria del nostre territori i ens aju-da a descobrir formes geològiques i altres elements geogrà-fics que, des de terra estant, se’ns fa difícil de comprendre i interpretar. Quan des de l’ordinador obrim aquest Model Digital d’Elevacions i sobrevolem digitalment el camp vol-cànic de la Garrotxa, podem identificar pràcticament tots els edificis volcànics que el componen, per modestos que siguin o per desapercebuts que puguin passar. Entre aquests darrers trobem, justament, el volcà de Ca l’Isidret –seríem capaços de trobar-li un topònim més apropiat a aquest vol-cà?–, un “nou” volcà que amplia la llista de volcans de la ciutat d’Olot. En les imatges que ens proporciona aquest model podem identificar el cràter en ferradura d’aquest nou volcà situat entre l’esplanada de l’antic camp de tir de la

Salut i el riu Fluvià, al nord del volcà de les Bisaroques. Ara que l’hi sabem, és fàcil d’identificar-lo, però la veritat és que fins fa poc se’n desconeixia l’existència. El va descobrir el geòleg olotí Llorenç Planagumà, el 2009, mentre inter-pretava els dipòsits volcànics d’aquell sector. Per morfolo-gia, estructura i composició, aquells materials no podien pertànyer al volcà de les Bisaroques, tal com fins llavors es creia, sinó que havien de provenir d’un altre centre emis-sor. Després d’intensificar el treball de camp i elaborar una senzilla cartografia de detall, ho va tenir clar: Olot tenia un altre volcà. La descoberta no va transcendir entre la comu-nitat científica fins que un altre geòleg olotí, Xavier de Bo-lós, la va recollir i incorporar cartogràficament en el mapa geològic que forma part de la seva tesi doctoral (2014). En la vessant més divulgativa, del volcà de Ca l’Isidret només se n’ha fet un brevíssim esment en el suplement Vol volcànic del setmanari La Comarca d’Olot del passat mes d’agost. En aquest sentit, fóra interessant programar una sessió didàc-tica i una ruta pedagògica que recorri els seus afloraments perquè tothom en pugui conèixer les principals caracterís-tiques, la relació cronològica amb el veí volcà de les Bisa-roques i la contribució a la sèrie estratigràfica de laves que omplen la cubeta olotina. Així doncs, sense descartar que n’hi pugui haver d’altres, la ciutat més volcànica de Cata-lunya sap quants volcans hi ha en el seu entorn immediat.

Que a aquestes alçades de la pel·lícula a Olot aparegui un nou volcà demostra que el nivell de coneixement del nostre patrimoni geològic és encara insuficient i, per tant, el marge de millora, amplíssim. Disposem de les persones capacitades i de les eines cartogràfiques bàsiques, com el Model Digital d’Elevacions, al qual feia referència anterior-ment, però per iniciar un complet i exhaustiu estudi cientí-fic dels volcans d’Olot també cal tenir accés a les tècniques geològiques de mostreig més sofisticades, i això val diners. És clar que aquest buit de coneixement s’ha de cobrir com més aviat millor. Les peces són damunt el taulell. Les blan-ques juguen... i guanyen.

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / CARRER DEL SASTRE

Aquest carrer ja fa anys que ha renunciat al plural. El carrer dels Sastres, per imposició del pas del temps, ha es-devingut el carrer del Sastre. Perquè només n’hi queda un com a justificant. El carrer –de llevant a ponent– surt d’una plaça on el porc i el xai es discuteixen un espai i, després de driblar el vianant amb dues reblincoles sinuoses i inespera-des, agafa velocitat amb una recta llarga i s’estavella contra els murs negrosos de l’església de Sant Esteve. D’una plaça, símbol de diàleg, àgora antiga i clàssica de tots els pobles, al temple del silenci i l’absolutisme atàvic. Però, malgrat tot això, als sants, aquest carrer se’ls va escapar i se’l quedaren els sastres. Quan la gent bateja una via urbana, no hi ha rei ni general ni dictador ni santíssima Trinitat que pugui canviar-li el nom. D’exemples, no ens en falten a Olot. El carrer dels Sastres anys ha era un carrer que plantava cara en dinamisme al carrer Major. Quan encara els cotxes hi cir-culaven, amb més pena que glòria, sobre les llambordes i les voravies eren de pedra llisa. Quan plovia, la muntanya del Montsacopa enviava periòdicament cap al carrer riuades de greda i aigua que omplien els embornals –quasi sempre cecs de porqueria urbana– de tots els carrers que menen cap al sud, fins al mateix Fluvià que ho engolia tot i es feia gros,

fins i tot amenaçador. Aquest exercia de gran dispensador que cuidava que no els faltés aigua a cadascun dels que en el seu llarg traç l’apunyalen des de migjorn. Els més propers al temple enviaven l’aiguat en direcció a la plaça de l’Àngel i d’aquí pel carrer de l’Hospici rumb al Fontanella. Res no aturava les poderoses avingudes. La gent dels baixos ja tenia les fustes a punt per taponar, en la mesura del que els era possible, les entrades de l’aigua. Cada ploguda era un xou.

Ara el xou s’ha acabat, però el carrer ha perdut gran part del seu potencial vital. Fins a una dotzena o més de botigues romanen tancades. La ciutat, tota, bascula cap a ponent. Se-guint el camí que va iniciar l’Ajuntament en desplaçar-se cap al Firalet. I la renovació i la modernització que han pro-tagonitzat la zona a l’entorn del Parc Vell. Però encara hi trobem pa, andròmines, culots i sostenidors, centre d’estèti-ca, medicina per les aigües, joies, aliments dietètics… algu-nes falses botigues convertides en aparador o en un quadre (Olot, ciutat d’artistes) i dos bars. Un en una plaça nova (en què l’amic Quim Domene ha inventat una tanca de siluetes de ferro); l’altre, enganxat al temple. I unes ruïnes del segle XX, filles de la crisi. Sota els seus fonaments, jeuen relíquies de l’era del prefranquisme superior.

doMènec Moli

eMili bASSolS i iSAMAt

6

Md

e

7

NARINANT / QUI NO CARDA A OLOT, NO CARDA ENLLOC

Ja és tardor entrada, temps de cas-tanyes, dolços panellets i ànimes i di-funts. Temps d’enyorança, de record, de melangia. El record és quelcom indefinit que ens arrela al que som, a la nostra història personal i social, al nostre espai. Però sols recordem allò que ens convé i esborrem amb cruel simplicitat tot allò que ens fa nosa, allò que fou però que ara, pel que sigui, preferim ocultar sota el vel impercep-tible del menysteniment.

Ara fa poc més d’un mes, Olot per-dia una altra fita del seu patrimoni, la fàbrica de frisar ratines de Jaume Serra al puig del Roser, potser l’última baula del gloriós passat de la industria tèxtil de la ciutat: l’últim exemple d’edifici fabril del segle XVIII, exactament de l’any 1790. Olot, a poc a poc, ben bé sense adonar-se’n, va esborrant la me-mòria del seu passat. Sota l’oblit i la piqueta, l’aclaparador avenç del pro-grés s’ha engolit, sense adonar-nos, l’Anònima Mató, la Farinera Casabó, Can Sacrest, Ca l’Aubert i un llarguís-sim etcètera que no cal ara recordar.

Però quin interès podia tenir un edifici arruïnat, en veritable perill d’ensulsiada, com la fàbrica de Jaume Serra? Què s’amaga sota el concep-te de “patrimoni industrial”? Doncs, molt senzill, s’hi amaga allò que som, la nostra vida com a ciutat, com a co-munitat. Al llarg de la història recent, les activitats industrials han generat una sèrie de sistemes productius que de mica en mica s’han anat incorpo-rant a la nostra herència cultural.

Els testimonis de la industrialitza-ció d’Olot, avui desapareguts, consti-tueixen un llegat imprescindible per comprendre la història de la ciutat dels

tres últims segles. Aquests testimonis, conjunts o elements i factors que inci-deixen en el fet industrial, han exercit un important paper en l’evolució del territori, de la trama urbana, en la for-mació del caràcter històric i cultural dels seus llocs i paisatges, i, en general, en la definició de l’ambient vital i cul-tural concret en què s’ha desenvolupat la nostra ciutat.

Aquell edifici vell i atrotinat del puig del Roser es converteix, així, en memòria històrica de la ciutat. No seré jo qui clami per la seva conserva-ció integral, menys ara que, enderro-cat i sepultat, ja poc s’hi pot fer. Poc? O encara hi podem fer molt? Si més no, conservem la memòria de l’espai mitjançant la conservació dels seus tes-timonis materials o immaterials vincu-lats a la memòria del treball i del lloc.

El valor del patrimoni industri-al no resideix tant en els seus valors econòmics, tècnics, socials o estètics, sinó en el fet que és història i espai, història i societat, història i tècnica: en definitiva, és espai social més ter-ritori. Els nostres paisatges industrials posseeixen més vida que els objectes que, d’un a un, s’hi insereixen, i quan les societats que els van originar des-apareixen, igual com els seus proce-diments, en aquests espais hi trobem la petjada viva d’aquests testimonis i d’aquests processos: la memòria. Hem perdut l’edifici on diverses generaci-ons van treballar la llana, però encara som a temps d’evitar la pèrdua de la memòria del treball que traspua el que ara és un solar.

No fa tant, a Olot, a cada casa es cardava durant interminables jorna-des. Els nens, les dones, els avis, tot-

hom cardava, pentinava amb paciència i dedicació els flocs de llana. Després arribaria el cotó i el cànem. I a les cases d’Olot ja no es cardava. Tot i que cada dia utilitzem infinitat de ve-gades el verb cardar, pocs tenim la memòria del seu origen industrial. Ara ja no es pentina la llana per es-ponjar-la i facilitar-ne així el filat. Igual com al Penedès ja no es folla el raïm amb els peus per extreure’n el most i elaborar el vi, a Olot ja no es carda. Tot i això, qui no carda a Olot, no carda en-lloc.

El 27 de novembre, a les set de la tarda, a l’Arxiu Comarcal de la Gar-rotxa, tindrà lloc la presentació del llibre Temps de consignes. Gabriel Pu-jiula, la vida d’un militant del POUM, novè títol de la col·lecció Nova Biblio-teca Olotina que publica l’Ajuntament d’Olot. El llibre, escrit pel fill del bio-grafiat, el metge i historiador Jordi Pujiula (Olot, 1947-2011), ressegueix la vida política i personal del qui fou fundador del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Mar-xista a Olot, Gabriel Pujiula (Olot, 1907-1997). L’acte serà presentat per l’historiador Joan B. Culla.

•••

Des del 15 d’octubre, l’Arxiu Co-marcal de la Garrotxa es fa càrrec d’una secció de fotografia en el set-manari La Comarca d’Olot. En aques-ta secció, publicada sota el títol “Les coses pel seu nom”, cada setmana es mostra una imatge seleccionada del fons de l’Arxiu amb l’objectiu que es puguin obtenir noves dades d’infor-mants particulars o corroborar les ja existents sobre el document gràfic. En cas que algú vulgui aportar in-formació, s’ofereixen com a vies de contacte el correu electrònic arxiu@olot.cat, el telèfon 972 27 91 31 o, directament, la seu de l’Arxiu.

•••

El passat 30 de setembre, la seu de l’Institut d’Estudis Catalans va acollir la presentació oficial del Dic-cionari grec clàssic-català, publicat per la Fundació Institut Cambó i En-ciclopèdia Catalana. El projecte, que recull els mots grecs documentats des d’Homer als primers autors cristians, ha comptat amb la col·laboració del filòleg Josep Granados Serrat (Sant Joan les Fonts, 1966), encarregat de la coordinació dels vuit redactors de l’obra. El diccionari és el resultat d’un ambiciós projecte iniciat l’any 1995 i constitueix una eina cabdal per als estudiosos del món clàssic.

•••

La Vitrina del Mes que munta l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa a la sala de consulta està dedicada durant el mes de novembre a la commemo-ració del centenari de la creació de la Galeria d’Olotins Il·lustres del saló de sessions de l’Ajuntament d’Olot.

BREVIARIq

uiM

ro

cA M

All

Ar

Ac

h

JAvi PAloMo

Aquest carreró és una muntanya russa que porta nom de sant i que corbes i estretor tornen sensual. “La vida és feta de contraris”, diria Engels. “La vie est ondoyante”, hi afegiria Montaigne.

Aquest carreró és un dels que més spleen concentra: en el punt més alt, a la primera corba, hi ha petrificada una cre-atura d’Anna Manel·la que busca alguna cosa que no troba en el teulat d’un edifici amb baixos de xarol; i Jordi Pujiula surt, amb un poemari a sota el braç, del portal que hi ha a tocar –“com un captard / que aixeca / aquest garbí sobtat, / la teva malenconia.”

En aquest lloc de la terra dels meus, ell va cridar-me un octubre. I vam tornar al seu estudi, d’on acabava de sortir amb la millor companyia: esposa i filla. Volia acomiadar-se amb discreció on havíem compartit poesia i convulsió po-lítica, coses d’art i col·leccions de tot i res, quan jo era un adolescent de sal i ell un humanista blindat d’honestedat. Anava vestit de pana beix. Va ser la darrera estació que va veure caure les fulles.

Podria acabar aquí aquest paper i deixar el punt i a part

com a final. Però continuaré enfilant fragments de memò-ria recorrent aquest carreró amb paraules d’elegia, que a la dreta, hi ha encara les voltes de rajola on vaig descobrir Clapera Mayà: els arbres, camps i pallers de sempre passats pel seu escàner cubista; Frederic Comellas, morandià en els bodegons i maleït en els autoretrats; Peret Plana Puig, que vagabunds i pagesos tornava pop art en blanc i negre. I els altres outsiders: Ignasi Calonge, Toni Agustí, Jaume Bach i Àngel Vinyet, que al vespre prenien vins no gaire lluny i que ja no sé on paren.

Aquest carreró ha conservat l’empedrat en un tram con-siderable. Però més n’hi havia a finals dels seixanta, que era tot sencer una finta d’ulls de serp. Ara, al davant de la gale-ria, veig l’urna de vidre amb trofeus i plaques i joies de plata que ja no hi és. Era la finestra de la cova màgica d’un orfe-bre amb nom de la muntanya més alta de la part oriental.

Al Puigmal hi ha neu hivern i primavera, i congestes a l’estiu. En aquest carreró, la boira gruixuda com buata ja no és el que era: com en d’altres artèries primes i passat-ges, creava en la percepció dels qui llavors érem escolars de primària, escola de música i belles arts obligats, un relat d’aspecte dickensià. És la boira que revisita Vila-Matas per explicar la malenconia, en la darrera novel·la d’entramat teutó.

En aquest carreró, hi havia també, tocat de fosca i fum, un espai de futbolins, màquines del milió i no recordo si bi-llars. Al salón recreativo, hi teníem prohibit d’entrar, no tant per estalviar sinó per evitar que ens gastessin a nosaltres, adolescents en transició. Des de l’entrada es veia la font de l’Àngel, la més aèria i delicada: amb data barroca tatuada a l’esquena de l’obelisc, 1724. És on acaba la muntanya russa del carrer amb nom de sant aristotèlic. I també on comença, depèn de si la gent puja o baixa.

GAbriel PlAnellA i doMènech

LOCUS AMOENUS / EL CARRER DE SANT TOMÀS

ME’N RECORDO / 18Recordo que m’agradava molt anar

amb l’avi a menjar móres al pont de les Móres. Recordo que venien noies a cosir a ca la iaia i jo recollia les agu-lles amb un imant lligat al capdavall d’un cordill. Recordo que l’avi em va ensenyar a nedar al mar de Cadaqués. Recordo que és gràcies a l’àvia que re-cordo moltes de les coses que recor-do. Recordo que els meus avis són de l’Alta Garrotxa i les meves àvies de la vall. Recordo que ells m’han ensenyat els noms dels llocs. Recordo perfecta-ment on és el Forat de l’Infern. Recor-do on és aquella vaquetera d’on l’àvia en sortia sempre carregada i jo mai no hi he trobat cap bolet. Recordo com es va, si és que algú hi volgués anar, al Castell d’Iràs i No En Tornaràs. Re-cordo que m’encantava estar malalta al llit perquè l’avi em venia a llegir contes. Recordo la por que feien els contes que explicaven les ties quan es torraven castanyes. Recordo l’olor de les pólvores de la iaia. Recordo que el meu oncle em va regalar un gos però

que es va haver de quedar a viure a ca l’àvia. Recordo que la primera vegada que recordo anar a veure l’avi al banc on treballava, em vaig sentir com el nen de Mary Poppins. Recordo anar amb l’avi a pescar a Sant Privat amb bi-cicleta. Recordo que mai no pescàvem res. Recordo tots els vestits que em va fer la iaia. Recordo totes les disfresses que em va fer l’àvia. Recordo que la de Pink Panter me la van fer juntes i no recordo on va anar a parar... Re-cordo que amb els altres nens de Sant Pere Màrtir del carrer de ca l’àvia ju-gàvem sempre al carrer. Recordo que vaig aprendre a anar amb bicicleta a la plaça Estrella. Recordo que a ca la iaia hi ha la marca de l’aigat. Recordo que vam plantar un calicant al jardí de ca l’àvia. Recordo que quan érem a Ma-llorca a l’àvia li deien Madò. Recor-do que l’avi es posava un llaç de coll quan es mudava. Recordo que l’altre avi comprava el Paris Match i l’Oggi. Recordo que els edredons de cals avis et pesaven molt a sobre i m’encantava

quedar-m’hi a dormir. Recordo que quan fèiem fondue a ca la iaia acabà-vem incendiant la cuina. Recordo que no entenia com l’àvia no perdia els estreps quan hi érem tots els cosins. Recordo quan el diumenge l’avi treia el cotxe gros del garatge per anar a fer el vol. Recordo que a casa els avis sem-pre era un lloc segur. Recordo molts records que no són meus, de guerres sofertes i camins caminats. Recordo molta gent que no he conegut, moltes vides que no he viscut. Recordo llocs que he conegut amb els avis. Recordo llocs que he après a estimar amb els avis. Recordo que el tió del Carbonell cagava mandarines i anissos. Recor-do la cadira de barber de can Parrot. Recordo quan els merlets del castell no hi eren. Recordo quan l’arcada de l’escala de can Joandillo encara hi era. Recordo que jo sempre he volgut anar a viure a l’altra punta de món. De sob-te, recordo que visc al millor lloc del món.

tenA buSquetS

8

DL

GI-

1223

-201

4

qu

iM r

oc

A M

All

Ar

Ac

h