SSoommaarrii

11ttrroobbaarr

Arnaut Guilhem de Marsan : Ensenhament

22aaccttuuaallaass

Stèu Lombardo : MorbdBernat Manciet : La paraula / 2 Euròs

Gui Matieu : Lo pireAlbin Bonnet :: Loison

Olivièr Lamarca : Al cap de tres meses

33““aaqquueell ffeerrnniimmeenntt””

Joan-Frederic Brun : Ancians dralhòusSergi Bec : Aurem besonh...

Guilhèm Joanjòrdi : Una manKangni Alem (Togo) : Marinas

Joan-Pèire Tardiu : Lo Còr regussat

44ggeerrmmaannoorr

Jordi Pere Cerdà : Finestral de vespre

55ccrroonniiccaass

eessppaauussiicciioonn :: per Joan-Pèire Tardiu, Olivièr Lamarcalliibbrreess : per Felip Gardy

nnoovvèèllaass

iimmaattjjaatt:: Martina Chenais

talanquèra de corsa landesafòto : Martina Chenais

ttrroobbaarr

11

ENSENHAMENT

4

Es Rita Lejeune, en 1939, que faguèt lum sus l'identitat d'ArnautGuilhem de Marsan. Dins un acte de l’annada 1175 nòstre trobadorapareis d'efièit coma Arnaut Guilhem I, de la familha "des co-seigneurs deMarsan, descendant elle-même d'un fils cadet du vicomte de MarsanGuillaume-Loup (1021-1033)" (Rita Lejeune). Lo paire d'ArnautGuilhem, Guilhem II de Marsan, s'èra maridat entà 1130. Lo tèxte didactic presentat aicí ( Ensenhament a un chivalièr) datariáde las annadas 1170-1180. Aquest Ensenhament es lo rebat d'una segura e intima coneissença de lavida cortesa de la part de quauqu'un que la viu del dedins dins l'encastred'una apartenença a la classa sociala correspondenta. E tot aquò a unmoment ont l'ideal de cortesia es considerat coma çò pus lèime, sens cap deremesa en causa, sens cap de dobte o de desanament. Los vèrses son de senaris a rimas planièras.(Lo tèxte que balham es lo qu'a seguit Giuseppe E. Sansone in Testididattico-cortesi di Provenza, "Biblioteca di Filologia Romanza", 29,Bari, Adriatica Editrice.)

Qui comte vol apendre,e be lo sap entendre,

ie.us en dirai un talque motz d'autres en val,e sen ben d'autres sen:mas ve.us lo pus valent,e mou de tal razoque tostenps sera bo.

Aiso fo en cetembre:que res no y desmenbrec'a dos mieus donzelosfis penre dos falcose al tertz un austor,que ieu no.n sai melhor,e los chis e.ls lebriers.E foron cavaiers,ben so cug, entorn detz,en lurs cavals de pretz,e volian bordir,e nos falcos eslire triar lo melhore lo pus valedor,e nostres cavals p(o)ndrecals fora mielhs per iondre.Enans qu'ississem fors

per desduyre nos cors,vec vos un chivayercoma penedensier.Et anc qui aquel vitno.n vi tan issernitni de tant bela guiza,que, desotz sa camiza,fon graile pels costatze per espatlas latze per las ancas grans,e.n guiz'e benestanscambas e pes e bratz: mielhs no fon hom formatz!E ac la cara loniae resemblet be conia;breu ac la sobresilha,ben fait'a meravilha,e.ls cabels loncx, per troys,non ges trop brus ni blois,e.l col ben fait e lonc.E tenc lo cap enbronc,e venc a suau pasaisi com si fos las.

5

arnaut guilhem de marsan

Anc sol non saludetni nulh mot no sonet,mas per la regna.m priset el aqui metisme trais a una(a) part;et ac mot bel esgart.Pueys estet un petit,a ley d'ome marrit,e dis me sa rancuraper qu'ieu me'n dones cura:"Senher, per Dieu merci

te prec aias de mi,car de mot lo(n)ga terrasoi sai per cosselh querratot dreitament a vos,car es savis e pros,e que.m dones cocelhcom d'amors m'aparelh,car ieu am una donaque es mot bel'e bona;mas res de so qu'ieu fassano m'es vis c'a lieis plassa.La vertat vos dirai:amar vuelh e no sai;e vos, per chauzimen,prendretz n'esgardamencal suy ni cal dey estre,qu'en siatz mon ma(e)strede cal manieira.m tenhaper qu'ilh amar me denha,que per nulh'ocaizono.m puesca dir de no". Est parlamen fo breus.

Aitantost dis als (m)eus:"Baros, estem mai huey

e, per Dieu, no.us enuey;e faitz vostres cavalstornar en lor ostals.Autras vetz aurem luecde tornar en est iuec.E vos, don falconier,gardatz vostre mestierd'afaitar los falcos,que dema sian bos;vos que tenetz l'austorsiatz en gardador:e afachas los sique sian bos al mati,qu'ieu parlarai un poy6

de solatz e de ioyab el c'aisi vezetz,que vos non conoissetz.Mas, per la fe que (.us) dey,hueymai no i serem trey,mas can sol mi e luy,qu'enaissi serem duy".Ieu dissendey ab tan

e prezi.l per lo ganseluy que fon vengutz,pros et aperceubutz,e si li dis apresper qu'el o entendes:"Amicx, tro a deman

estem, que pus certanen sera e pus fermtot aco que direm.E dirai vos be com:auzirai vostre nom,e si.l nom es aitals,lo cosselhs er cabals,c'assatz deu hom saberen cuy met son esper".So.m fo per luy grazit

mielhs que per mi bendit;anc del loc no.s partitro que so nom me die.l mielhs de son linhatiee trastot son coratie.Tost l'agui conogute pus tost entendut:pueys preziey lo mil tansno fazia denans.Ara nos en intrem

abdos, si co.ns volguem,als escacx et a taulas,a chansos et a faulas:mil n'i avia talsque non pessavo d'als!E estem y aitantro al solelh colcan,desse que per maniarnos manda hom levaren la sala maioron eran li pluzor.E cant aguem maniat,car el ac trebalhat,anem nos en dormir,car el n'avia dezir. 7

E dormim per soiorntro a l'alba del iorn,que.l pestre nos fetz dirc'anassem mess'auzir.E can l'aguem auzidae.l pestre l'ac fenida,anem nos en disnar,car fag l'ac hom dressarBidaus, mos conestables,que es pros e durablese bel disnar apres.E yeu levey en pes,

prezi lo mieu amic(seluy que yeu vos dic),laissem a totz la salae dissendem l'escala,solamen mi e luy,car enaisi fom duy.Intrem en un verdiere deves un laurierfi.l denan mi assire,e comensey.l a dire:"Amicx, er aprendretz

aiso don m'enqueretz.D'aver ni de gran senno.us parlarai nien,car so son doas resde qu'ieu gaire non pes:mas sol bel iauzimene bel ensenhamene ardimen aiatz, c'aiso son tres bontatz.Anc yeu, lo mieu amis,d'amors no m'entremistro tot agui apres,c'a dire no.n fo res,dels premiers amadorsque pus agron d'amorse pus en gazanheroe pus en conquistero.So pris entr'era tosd'un maistre d'amors,que m'o ensenhet sic'anc de re no y falhi;e vos, pus gent, aissiaprendretz o de mi,qu'ieu vo.n farai apendrelo maior mot e.l mendre.

(Contunharà lo còp que ven)8

aaccttuuaallaass

22

MORBD

A Loiseta Lombardo

Ò, Farauda, espranhatz-lo, l'òli, que dal caçul ràia lòngde la jara.

- A, Faraud, m'anatz pas mesurar l'òli tot-un ? An tant donatlis oliviers estelinvern.

- Alora Farauda, es que n'auriatz posgut vendre de mai.

- Aí, se pòl. En tant siáu aquí mestressa e despí que remontadals mercats de Niça tot lo pretz de la frucha, li son d'unei pro-vèndas que me mesuro plus.

- A, Farauda, m'anatz pas reprochar li sòus que laissavo enPelegrin, eravatz vos que me voliatz plus en lo vòstre liech.

- Capisso, cinc enfants, quatre filhas, embals bessons mòrtsdètz còps emprenha, pensatz pas, Faraud, que n'i avia pro ?

- Mas la mieu Nazarena…

- Vos cal tàiser, Vincènç, e repentissètz-vos, qu'avia calgutmai d'un còp que vòstre mage vos barresse la pòrta de la mieuchambra.

- De la nòstra.

- De la mieua, Faraud, mas, me volriatz far encreire que ianavatz ren denant d'acò ? Anèm pura.

- A, Nazarena, avian lei dents blancas lei filhas, e totei mai,lo pel blond, pi, coma eran perfumàias, poletz pas saupre, lavos poletz manco figurar la dentela qu'avian. Mas, Farauda, tot-un, tot aquel òli !

- Basta emb aquò, Faraud, es festa ancuei, e cal que sigueben ben morbda la pasta de la piadina, coma diia ma paura maireen lo sieu parlar.

- Fètz festa ? E qué i a mai ?

- Vos planho, Vincènç, l'auretz pas vista venir magistra, lafilha de la vòstra mendre ; fèm festa qu'es sortia de l'escòlanormale e que la te mandan pas pus luenh qu'en Cantaron. Eieu, mai que lis autres fau festa, sabètz, en secret, de la be-

10

stèu lombardo

nediccion que Dieu nos manda en maion, qu'aüra lei filhas pa-rier son vengüas bònas a legir e a escriure. Seriáu anàia als escò-las, mas, fuscë advucäd, fuscë.

- Estraparlatz, Farauda.

- O sabo, Faraud. E vos embals sòus gastats en Pelegrin,vos vergonhatz ren de me mesurar l'òli ? Mas repepiáu e tant-tot-un siatz plus d'a jutjar.

- Coma se pòrtan mos enfants ?

- Se fan vièlhs, sabètz, e sos enfants a'n els, qu fa la tèrra,lis oliviers, fan li cantoniers a pretzfach, mesquins, en tant, seplaçan, que manca ren l'òbra. Paures, quora van d'a l'òste man-jar lo chambon al consum, après se cal abeurar. E parte lo vin,e se'n paga de mai mas tot-un, son mai rasonables que vosvòstres enfants.

- E lei filhas, Farauda, lei filhas, non fan totei lis estudis tot-un ?

- A, o aguesse volgut lo bòn Dieu...pi non, segur, lauran, gar-dan lei bèstias, s'esposan, corduran qu aquí, qu a Niça. Se lan-guisson de son paire mas li es passàia la paur dai vòstrei gròsseicoleras.

- E vos, Nazarena, coma siatz ?

- Penso a vos cada jorn e per vos prego, Vincenç ; cada matin,cada sera , a far lo còmpte dals mieu vius e dals mieu mòrts -ne'n cal pas oblidar - e esquasi n'oblido jamai, non. Tant queli penso, n'aviatz tròp sufert de l'ataca ?

- Pas tant, non. Anem, li es una coa de l'autre monde perse'n calar en purgatòri, li me cal anar, Nazarena, me socito plusper vos, qu'o sabètz, vos, que vos vòl ben Nòstre Sinhor.

11

LA PARAULA

Que sortí davant la pòrta, e que cadó tot sobt. Lo Samúpodón pas har arrés.

Dempús èra tornat de preson, lo Domin èra pas mès lo dontavèn coneishut. Tostemps dançar. Que galopava adara los bals,d'Aush a Castethgelós, a la Testa o a Dacs. Lo praube d'eth,qu'avè tròp dançat, probable.

Portant, de davant, que passava per un valent, un esmerit,e dab aquò bon pinhèr1 ; pas maishant ent'aus obrèrs, totunque sabè los sarrar. S'èra amassat atau ua bròia cussa d'es-cuts. Pintava pas.

Qu'es aquò la destinada.Qu'ac díden: lo qui s'amorosa de la coda deu can, que tròba

qu'es u' beròi' flor.L'amor se li hiquè dessús. Un amor deus terribles. La Madò

era medisha se'n estonava.- Madò, 'm deisheràs pas?La Madò a la longa, s'estadiva, e eth qu'ac sentí.- Madò, vas pas me deishar, dic-me?La Madò, amor lo jorn e la nueit que començava de se'n har-

tar.- Madò, es vrai que'm deisharés?La Madò responè pas. E que vivón amassa, en çò d'era, dus

o tres ans atau.- Madò, se tu me deishas, que te metrai l'ostau a huec! Te'n

balhi la paraula.Dinc'a un jorn, la Madò voló pas mès aqueth òmi. Díden se

n'èra trobat un de Bernós.Tè pardí, lo Domin que li hiquè l'ostau a huec, plan com cau.

- Que sabètz, Domin, pòdi pas sonque vos condamnar.- Mossur lo President, que pagarai.- La lèi qu'es la lèi. Que vatz anar en càrcer.- Mossur lo President, podètz pas har aquò! Tot lo contrari.

Me podètz pas punir d'aver tienut paraula...

Quan sortí d'estar barrat, lo Domin èra pas mès a conéi-sher. Aquí salsàs, aquí sambàs, aquí sauts e birbòcs. Se sem-blava - lo podèn pas mès tiéner - aus chivaus de Sent Delian2.E despersèva tots los sons escuts, e un chic los deus auts.

Qu'èra la sua destinada. Que cau morir de quauqua mòda.D'amor... d'un còp de calor... V'atz sai3...

121- pinhèr : forestier2- chivaus de Sent Delian : les derniers chevaux sauvages se trou-vent à Saint-Julien-en-Born.3- V'atz sai : abrégé pour Vos ac sai : "Qu'est-ce que je vous en sais?"

bernat manciet

2 EURÒS

"Un, dus, tres còps! ... A vos! "Lo cridaire que s'i hadè, e los chèques qu'arribavan:

"au comptant e los frès en suspés".S'i trobavan monde de tot òrde, amagats a la talanquèra de

taulas. L'ostau èra granilhàs e dehet long a vueitar." Un lòt de cadeiras... 30 euròs... "E quaranta, e cinquanta... Fau díder qu'èra un bèth jorn d'es-

tiu e que la gent de las vacanças e las maisons secondaris qu'avèn lo temps. Tota ua poralha pinturlada, gent meitat nuds,e dab la calor que començava a pudir a shudor, a ambre solarie a patcholí.

-E atz gausat viéner per véder u' causa atau! Ua familha tantplan com cau! Etz parents o qué?

- O, parents qu'èm, mès de hòrt lunh...- E vienetz entà crompar?- Nenni, sonque véder...- Véder com van tots los de la lana morir e estar venduts,

totas las familhas com cau...- La mòrt que passa.Qu'i hadè bèth temps, e pareishèn esmerits los crompaires.

Dens la horra, qu'i lusivan lunetas, e unclas vernidas, negraso verdas, dab dits de cinc o seis annets cadun, hissats per gahare pagar.

" Un lòt de topins, de mieras, de corbelhas, 20 euròs..."Vrai, aqueth ostau avè pas mancat d'arrés; lo gron de tèrra

que convienè au blat, e lo milhòc que plenhava los birgats enoctòbre. De long deus camps quauquas arregas balhavan me-dish milheròca.

- Espiatz-m' aqueth, aquí, dont vien panar. Que l'apèran loCorbaish de Chinan; que hèi tostemps seguir la shinhòla.

Los cartons e las sacas de harda que passavan per dessúslos caps, l'un après l'aute.

- La mòrt que passa. En se holant amassa, tots que divón seguir la cridaira de-

hens, a la cosina e a la sala.Au solèr qu'èran damorats los ueit cruishets deus camajons,

e sus la chaminèia que s'i èran repausats los qüate fesilhs deumèste.

- Es mòrt tròp lèu...Qu'i sentiva un chic a flor eshlaishida, com a vrèspas lo di-

menge. Un corrent d'èrt que passa. - Anem's en dehòra, volètz? La mòrt, la mòrt... Un bèth ostau

atau, de d'autscòps, e los cabinets vièlhs com a nòstes tinèus..." Un cabinet ancian, en tede, 80 euròs... Un segretari... "E cent, e cent cinquanta, e dus cents...Dahòra, de la solelhada-avant, qu'i sortivan totjamèi cau-

jas, vaishèra, libis, los libis de l'escòla, dab lo papèr signat deu 13

certificat..." E ua garnitura de chaminèia... 40 euròs..."- Espiatz, tot aqueth linge de brin de lin, dab las inicialas..

S'es pas trist!- La mòrt que passa.Qu'estó portada ua gran cussa de perracs, de bostòcs, de

davantaus, de pandòis, de pandelans." 20 euròs lo tot!... E suu marcat aquera bròia harda... "Lo cridaire alavetz que despleguí dab los dus braç ua pelha

de seda blanca, com transparenta, brodada de liris, bordadade dentela fina.

Quauque d'un que s'esplasmé: " Ua camisa de nuèit coquina"E tots se'n arríder.

" 2 euròs ! ... Un còp, dus còps, tres còps... Adjugé! "- Lo braç que se te sequi!- Cau pas díder causas atau. Qu'es riscant.- Los dus braç que se te sequin!Qu'i hadè bèth temps, un bèth jorn d'estiu. Las autòs, suu

plè, devath los cassis, lusivan de tota color. L'ostau pareishógrisàs, un moment estó.

-Un bèth lòc atau!... qu'i van hicar un lotissament, veiratz..- Probable. La hilha qu'es mòrta, lo mes de marts. E qu'a

deishat ua prauba vièlha de mair dont s'a perdut lo suscipiat - Es pas mòrta. L'administracion se l'a arrecaptada e, pardí,

qu'ac vend tot..." E adara ua suspension en veire verd, un chicòt henuda..."

Bèth temps. Beròi sorelh. Cèu clar shens defaut. Qu'i pas-sava sonque un crum com de seda, un brumòt, mèslèu, bor-dat de dentèla, parièr com ua pelha desfrolhada de permèracomunion.

14

LO PIRE

"Lo pire es totjorn possible ", diguèt, e de son mocadorde coton se sequèt la susor que li raiava sus lei gautas.

Lei ramiers dins lei rores rocolavan." Lo pire,reprenguèt, vautrei lei joines lo podètz pas

imaginar, l'avètz pas vist ! ".Lo soleu, pausadís, se laissava tombar sus l'erba e lo fuelhum

. " Lo pire es aquí darrier lo contorn, aquí monte l'espèras lomens.

Aquelei que dòrmon de drech leis a leu ragantats ".Envertolhada coma una tortoliera, entre dos clòts de bauca,

la sèrp semblava endormida." Lo pire, ieu lo vèirai pas, siáu tròp vielh, mai sabe que te

tomba dessus quand te crèses que te vai sauvar ! ". Lo vent bofava quasiment pas, de segur per mieus l'escotar.Mai èra lo solet.Lo pire, cu pòu l'imaginar ?

15

gui matieu

LOISON

Ambé Loison, a totjorn ben marchat. Lo matin, aviáu pasencara desjunat que l'anavo trobar. Per i parlar. E eu m'es-

cotava de seis uelhs vertadièrs. Fa de ben de parlar a quau-qu'un que cercha pas de te reconfortar. Lei jorns qu'aviáu freidai chambas, se me montava sus lei genolhs per me chaufar. Decòps, adusiá una peira per que la i mandèsso. D'oras e d'orasa rire. Coma leis autrei. Ensems. Loison es lo solet que seisuelhs, quora m'agacha, lo rebat de mon fautuelh se i es esca-fat. Es lo solet que demòra ambé ieu per çò que siáu, pas perçò que siáu pas. Lo mond an pas jamai capitat de compreneque charro a un reinard ; benlèu que dins meis esquinas medisián fòl. Benlèu que compren pas mei mòts, Loison, mai detota mena, avèm pas besonh de parlar. Es lo solet que demòreambé ieu per çò que siáu. Per l'enfant. Pas per lei ròdas que lopòrtan. Au cuòu la pietat desplaçaa que m'aclapa au mitan demei rodetas e lei fa existir mai que ieu. Lo mond entier es unaputassièra que saup pas agachar coma chau. Çò que me fa depena, es pas que me digon fòl, nimai que comprengon pas. Non.Son aqueleis agachs mitat banhats, mitat bravàs que nos es-campan ai bregas. Sabètz, dau genre " aqueu pichòt sus sonfautuelh e son reinard, quna istòria polia... mai son pasmensun andicapat e un animau. " Aquelei, an pas encara comprésqu'ambé Loison, avèm lo drech de viure. Urós. Vèson una cha-dieròta e una bèstia. Ieu, viu un enfant ambé son amic.

Lo promièr còp que venguèt l'òme, aviáu pas comprés çòque voliá. Parlava de lei, deis autrei pichons. Me cresiáu quevoliá amenatjar un pauc l'escòla per que sichèsso pas tan em-merdat ambé la chariòla. Mai lo segond cùop, comprenguèro.Comprenguèro onte èra la lei, e per cu. Venguèron tres tipesambé lo dau promièr còp, e en un clucat, avián mes Loisondins una boita. Lo paure. Cridava. Lo sentiáu ben que li man-cava l'aire, e la lutz. Anèro au tipe de l'autre còp per i explicarqu'èra pas michant Loison. Era mei chambas, e ieu sa votz. Lamamà m'agachava en plorant. Partiguèro per dubrir lo boita,mai un tipe m'agantèt per una ròda. " La lei, quò's la lei " di-guèt. Oc, la lei es la lei. As drech de viure. De te tirassar ta vi-dassa, solet, ambé lo freid que te pren dei chambas au còl.Loison, eu, l'aviá degut comprene, que disiá pus ren. Seis uelhsjaunes m'agachavan. Un jaune suau pintat d'espavent fresc.M'agachava encara quora la veiturassa partiguèt.I aviáumanco dich a reveire.

A pepé tampauc i ai jamai dich a reveire quora es partit."Ero tròp pichon, set ans, aquò's pas un atge per leis aclapa-ments. " Totei i èran anat lo saluar, empacha pas qu'èra ambéieu que s'agradava. Passaviam de jornaas sensa se ren dire, e16

albin bonnet

de còps, se petaviam de rire. Disiá totjorn qu'eu ambé sei pau-rei chambas e ieu ambé lo fautuelh, aviam lo mèsme pas, e qu'èraper aquò qu'eriam totjorn ensems. Pepé me disiá totjorn quecoma podiáu pas marchar aquí, chaliá que faguèsso marcharmeis uelhs sus lo chamin de Sant Jaume.

Lo jorn que partiguèt pepé, au fons dau jardin, un reinardme venguèt licar la man.

Aüra, siáu au sòu. Ai vougut anar per lei bòscs trobar Loison.Doi còps sens poder dire a reveire, aquò's de tròp. Mai la cha-diereta se's empachaa e ai picat de la testa contra un rochàs.Ai freid . Ai chambas subretot. E au dedins dau ventre.

Ailà, i a pepé e Loison que m'espèron, ben au soleu. Memeto a córrer.

17

AL CAP DE TRES MES

A l cap de tres mes :les còls, totis pichons ;

le plafon, bàs, coma un jòc d'esquacs quand te chuqui les dets.La nèu a secat sus de ranas secadas.I a una vièlha amb una baga, al darrièr estatge.Tres mes,e pas d'autra banlega.

••

Les amics son encara un pauc operats.Le pepin ven d'un vilatge, qu'es sus cap de mapa.Amb d'astme,sens sucre,ai destrafegat una escaurranhae un astre verd.Totis vendràn pas,qu'en fin d'apuèi-dinnada.

••

Le gal, de badas.Demòra qualques malhons emplenatsdins l'esplandi liure.Un arbre, amb de bèstias.Una estatua, contra-suicidi.Qualques joves, contra qualque tirania.Nadal. Le vesin denaut, sautèt de sul balcon.Demòra pas que d'atudar la radiò.

••18

olivièr lamarca

““aaqquueell ffeerrnniimmeenntt””

33

ANCIANS DRALHÒUS

1.

Camins de canhard e d'engana detràs l'angoissa delsmatins esvalits luònh luònh dins la brasa de las

annadas... que sabe desenant cossí, los tornèsse enregar, memenarián cap un òrt de bruna musica ont tota jòia se tremudaen bocins tremoladisses de preséncia tieuna.

2.Aladonc estofar tota esmoguda s'enchichorlar de bròda fins

a ne far au fons dau silenci son mai intim aigardent.

3. Per benlèu trobar son extasi dins quauque incresable

refinament de tristor

4. Aquel ferniment puòi, dolor e rire, ne saupre en l'ombrina

saura l'immanéncia. Enclaure en el sas sasons d'èsser. Alsorisonts tant clars de l'abséncia. Tant bèu ferniment... Ne chucarfuriosament l'indefugibla doçor. Que te rend nèci, mascaucanha, s'avaloram antau dins tot son ample palunièr l'infinitgroüm de la descasuda...

5.Car vejaicí que siám sus l’ultima riba pus luònh que las

seuvas ferotjas dau vèspre. Davant aquel bèl alisament desolesa mirgalhada, amb de cèls tanben, que viran, e maid'ombra musicaira, e aquel picament nerviós jot las batas delschivals. Detràs serà salabror autonenca. Detràs tanben aquelesfrai, que se dobrís, a bèles paucs, sus los acrins bleuges de laconsciéncia.

6.A cima d'autas sèrras solitàrias dins l'espavent e la lutz. Soi

òrb de paur. E pasmens siás aicí.

7. Aicí, de tant qu'èra aitanben estat estranh de te trobar. Mas

ara n'ai tornar destoscada la clau. Fins a la dissolucion clarinèlae integrala dau ieu, a se ne perir d'anequeliment. Après m'èstredesforviat luònh luònh au dintre de ton existir sens quitamentqu'o solfinèsses. Cabussant au pus fons d'aquel miralh enveirentde pensadas inexprimidas e pasmens eissordosas, onts'abrasan - a dicha que s'endormisson - crèires e belucs.

20

joan-frederic brun

7. A cima d'estiu pasmens la granda nuòch marina: e adés

vendrà la gaug, la gaug dau semblant chucós coma miugrana.Bronzinament brasa roja e sorelh, que puòi s'en vai, en pasturaa totes los silencis, dòrs l'espavent ninòi e sobeiran, patztempestosa - dins l'èime tant coma au defòra.

8. Aurina e sàvia l'espèra aplanta sa cançon de plòjas. Tot d'un

còp ven la grand patz de las emplanadas assecadas.L'embelinament brutau de la set. Clarinèla als grands fuòcs dausorelhàs. Se levan dins lo silenci auretas e remembres.

10.Paupejarem de nuòchs toscas e brunas. Au defòra crida la

grand luna agostenca. Aime ta carn desnusa e son perfum.

11.Astrada blosa en l'auba cremesina recorreguda

misteriosament per aquela bramadissa rauca dels matins. Ont larason vai que s'enlima. Engravats que siám dins lo rabinar de lasoras, breçadas de sorelh e de desirança.

12.Au semblant de quauque autre respir d'antic vent d'aut, tras

las baissas empegadas de sau. Tant talament vasta e maiamarganta, ailàs, n'èra estada la talent. Relevant qu'aitanbensachèssem ara cossí puòi èrem diusencs, alavetz, sus la cima denòstra joventut. Fugidissa, e ara, esvalida, que lo temps n'araubat la clau.

Julh de 2001

21

AUREM BESONH...

Aurem besonh de plen de soleus d'erba e d'arbres de ventper netejar lo temps de sa procession sens fin,

aurem besonh dis embriagadisssas di femnas que non siegonli cantas embelinarèlas di marins a la descisa mai d'armasmiraclosas dins la vòtz per luchar a l'entorndi grands fuòcs que fan espelir la mar.

Aurem besonh di sarcofagues escrincelats d'esculturas sens caraper sepelir la sabla negra de la memòria di pòbles,aqueli qu'enfantan l'atavisme dau sang sauvatgeau debanat d'una ceremonia di bramadissas de chavana.

Avèm besonh di cortegis d'estelas peutiradas dau fonsdi pòchas dau bonur qu'a tant de mau d'existir- pas gaire au verai per espurgar lo tempsaclapat de pecats pios que desfisan l'eternitat.

De totjorn cercar li dralhas qu'an pus ges de pas,pus ges de vòtz, pus ges de set, que fuguèron li de nòstris amors,

que serpentejan dintre li plagas de la paraula muta,que montan vèrs li confins de l'eisilh,que brostilhan soncament li peirilhas dau tempsqu'acaba pas jamai de s'espoiridir lo bedelet en mòstraa l'opuléncia beata de la mòrt...De totjorn marchar sus li camins romius,subre li tombas de maubre van, subre lis ossuaris esconduts,dins aquel èr sempre renovelat per la climatisacion dis ombras,sentèm ben que la cròia de viure es enganamòrte finissèm per creire qu'avèm lo cuòu trempatdins l'eternitat esposada de Dieu.

22

sergi bec

Eveicí aquela qu'es dins lo temps d'arala careça de si mans sus la rotonditat de la tèrra

e l'uèlh liure de dire li saumes de la lumiera.

E veicí aquela que fuguèt dins lo temps perdute que cerquère dins li varatges noviaus,la que deviá pas jamai s'entornar d'enluòc.

Podèm pus ren dire di farfantèlas que l'amor amolonadins lo remembre di careças nudas ò dinslo nonren impermeable d'una vòtz neca.

O desirs tan pròches dau soleu negre que se desfan jamaie que nos estonan dins la respelida de nòstra noveutatjamai abenada per li paraulasqu'avèm dichas dau temps que s'esvalís!

O demònis que volèm oblidar, que gisclande'n pertot e rompon e chiman l'auretaen fuòc de nòstra serenitat, e nos abandonama la suspension de la lutz subre lo malane sorrisèm au silenci necessari que descadena li remissions impossiblas de l'eternitat!

23

UNA MAN

...Emés qu'un auseth de prètz, un chivau sauvatge.

Benlèu, es pauc díser los mots qu'assegurar lo son amorshens nada pagèra d'una man de hemna... Mes pas totas lasmans, solide! Li semblava, per exemple, qu'una man tròp primal'espaurugava en li har autan crànher l'esperit brisadís qu'uanman deus ongles nègres li pareishèva hastiala.

Per contra, sabèva estimar au canton de l'estona qu'una manhemnenca apareishosse un pauc redonda e quitament fòrta. Liagradava los ongles longs dab pagèra e que la dauna seprenosse temps de quan en quan per los pintrar... Las'imaginava, dens l'estona, clinada sens esdebura sus aqueraòbra de's rénder beròia.

Li èra preciós qu'una man qu'avèva amor per era nedemorasse pas sens metaus preciós o shens peiras d'ornar, quelo punhet qui la portava estosse mercat d'un braçalet esloish quijogasse, liure. Per 'mor, de vertat, sabèva pauc de causas aumonde per produíser en son èste tant d'esmavudas com lavision d'una d'aquestas mans sortida a l'asart d'una margaqu'una o duas bagas causidas dab atencion segon l'anar deumoment rendèva suu pic l'impression mès simpla de la beutat(atau, avosse aimat trucar quauqu'aurelha mès qu'amiga undessèr de sorelh hòu o de grana nèu en tot díser que l'argentque'n hasèva present a la pèth n'èra pas l'anèth deu dit mesl'escrinh de sa man).

Aimava alavetz qu'aquera doçor shens nom sabosse sepausar sus un instrument de musica, per ne har vàder tots lossons deu monde. Que sabosse a l'un còp trencar, sotelinhar unperpaus, designar l'error e díser çò de vertat... Mes per dessústot, li agradava que podosse tot au còp, gantada de cuèrsauvatge, estancar lo chivau lançat en plea corsa e bailinar,desnudada, la pèth tenhèra qui tà d'era se rendèva. Alavetz harpujar lo plaser com un huèc de branas...

... Coma ne li èra pas benlèu shens prètz que sabosseabraçar lo micocolièr de la flinga cavalièra per balhar arreguilhsaus rens de chivau mascle.

Au delà l'estona, lo sovièr es lo sebitejadís d'un èste.24

guilhèm joanjordi

MARINAS

La marmainadadoira. Ai dins

lo sanglo dògma de las doseslandrairasavodadas un sera las preiressas e als princesde l'Atlantic.

La marreverdaci de las anticasmarranasò! velhaira dels clòts dins ton pitreespelisseireò! gardiana de las legendas a pas cap d'aurelhafisadasme sovèni d'un cantde guèrraque s'acabava sus l'eloquénciade ta corada

Mar ò mar de las reviròlas de gataquí per ta talentla sanflorada dels pescaires e per ta setl'Eva a pena maridadoira a saumucarsus tos genolhs de feràmia

25

kangni alem

LO CÒR REGUSSAT

" la boch' e.ls olhs e.l cor e.l sen"Bernat de Ventadorn

amb las pèiras d'amont-naut e la rota e la pluèja a escam-pilhar l'estiu quauqu'un o sabiam pas la rauba dejà tirada

lo virolejadís del lum palle sus la pèl e totjorn partiriam l'ama-rum de se sarrar d'aquel còs a cap d'espèra coma lo vent perun cèl de galaupar la resplandor tibada dinc'a la mordeduradinc'al prumièr sisclal

••

tan luènh demièg los arbres negres e lo jaupadís de la nuèit ladròlla tornava lo vent butava la meteissa suaudor e tot se sar-rava la prumièra agaitada e l'ombra sus la cara doça lèu los mo-ments coma un bòsc ambe las annadas e la preséncia tresfolidaèra pas alara que lo lum de la pèl a cap d'escuranha un mar-mulhadís d'uèlhs e las pòtas mièg barradas la lenga lèuja del'aura jos la rauba a frelhar las cuèissas recàpias s'ausissiá enlailo trafegar del temps dinc'a-n-un muditge de bocas a la per-duda coma la nuèit en campa fuguèt la nusetat e la pujada sornae plan mai de silenci quand aquò s'endintrèt

••

dins l'esclaire del còs tota la vida un brivet e la montada algadel desir l'espandida s'agrumèla jol cèl desvariat a l'òrle de lanuèit la cara es la belesa dinc'a l'aclapament e tot se dester-mena la solesa creis pr'aquò amb la rauba que tòmba ausissilas prumièras paraulas e puèi lo còr se caula es dejà pregar da-vant las cambas longas lo temps revoluma sus las pòtas fon-hairas alisi alara los dets prims alisi l'aire

••

la pluèja sus la cara suls piels riulejaires los uèlhs semblan lovent e mai partir es totjorn la suaudor de plòure las brancasdemièg lo cèl bassacat quand m'acamini dinc'a la rauba chòpalos puèges amont-naut enauran lo maissant temps desenants'ausís pas que la bufada longa ai traçat ieu tanben la pluèjaassuaudís lo monde e nos apària un brivet alisi la pèl ima jolteissum lo vent redòla ambe los glops que nos sailan d'espandisonqu'un frejolum puèi las pòtas se pèrdon en parièra solesae las cambas a bufals empòrtan la memòria lo desir quilhat de-mièg l'avaliment aigós

••26

joan-pèire tardiu

al ras del vent la rauba afistolís las cambas linjas e lo jorn tras-tejaire a bocins de jorn coma dançar demièg tant d'aire a re-volums los piels corts lo copet menut jols bufals alisaires mòntipel caminòl e gaiti a cap d'espandi e de desanament los uèlhsaluserpits la cara ausaira lo temps se caula en belesa lèima puèila solelhada escampilha l'espèra l'agaitada e l'esmai d'aquestebòrd del jorn desmarmalhat m'aplanti dins l'aplantament elas'asseta e se revira pas lo vent lisa sus las gautas s'ausís pasque la sason desèrta es totjorn la pèl estrementida e lo rebu-liment del còr nos engulham dins la solesa dinc'a la nuèit delsdos quicòm se despartís e mai s'enaura ambe l'asima fèra jolteissum de vent e d'envolada onte la resplandor es dejà l'obli-dança

••

la cara es polida e reguèrga aquò's dejà tot un cèl de trumadala rauba fenduda dinc'al pus cap de la cuèissa e l'esclaire nautsus la pèl nusa l'alen desalenat quauques passes encara e par-lar pus aquò rai una man escarmena los piels longs los uèlhsclucats coma l'ombra es totjorn se'n anar dins lo darrièr lumlas cambas trescamban e la cara fonha a cap de jorn desèrtpuèi lo silenci acapta la belesa la gràcia ernhosa la resplandorfranhòla

••

pas que lo lum de la pèl lo vent regussa la rauba e l'ombra ambelas ombras dinc'a l'embelinament d'aquela cara sorna la tre-vança mai que l'estiu e plan mai de suaudor la nuèit alena uèlhsamansits de solesa en solesa doçament se despòlha l'aire amièja-votz l'escuranha amanhaga lo còr e mai la carn recàpiaencara es la nuèit a rajòls e las cambas se crosan dins la foscaafiscaira lo temps casut nos enaura pr'aquò bevèm alara lastenèbras e la sal d'aquela pèl qu'ara se gandís pus

••

lo vent dinc'al crosador la dròlla tòrna lo vent maca lo còr sonlas carrièras d'endevenir pas que plan mai de desèrt e gaitarlassús lo cèl qu'estifla mentre que lo lum s'espotís sul quitramsus las parets esquivas sus la cara fonhaira la rauba se fend acada bufal que m'acapla e mai m'afisca s'amòdan puèi las cam-bas afistolidas lo matin es pas pus desenant qu'aquel trescambarlèuge amb la resplandor fugiva de la pèl jol tustar rauque delvent

•• 27

quicòm amb lo còr aganit un somi desanat e lo lum que s'abenaes encara l'agaitada longa las meteissas cambas linjas a capd'espèra la cara se vira un pauquet e los piels tòmban dins lamanca de vent nos arrasam pr'aquò de solesa a solesa l'airetremòla sus la pèl reguèrga enlai s'ausís pas qu'un parlussejarlas e tot ven mai fosc la boca se gandís encara es puèi l'es-pandi voide davant tant de belesa alara sèm aicí mai sols maidesseparats lo temps se desmarmalha coma dedins l'absén-cia sonque l'alenada al ras dels pòts l'afiscament atal e l'es-transinadura còsses aclapats entremièg la distància

••

las mans lisan per l'esquina l'agait rebala entre las ombras aplogut dinc'a la pèl e la matinada s'encrumís per òps los detscachan un pauc mas las pòtas se gandisson encara paupinhila belesa dins l'escuriment perlongat del jorn trastejam un brieuabans que tòrnen los plujadas jol cèl desmarmalhat a bufalslos piels tòmban dinc'a las cuèissas dins aquel lum d'agani-ment respiri sul còl prim tot l'estiu de la carn lo cap se clinaenrèr coma per s'espaçar ara los piels rajòlan a plec de pluèjalonga e la belesa de nonent s'enaiga

••

la nuèit rómia dinc'als bòsques las nuèits amalidas lo còr cau-lat e la ventada buta a cap de ventada la dròlla que tòrna son-qu'un revolumar e pas pus de cèl l'agait desalbirat dins aquelrecanton d'ombrum e mai de tant d'annadas cap a l'escurimentla flaira doça del còl e la prumièra mordedura un pauc mai denuèit a virar a crivelar la pèl ambe la desirança a bufadas rau-cas lo vent saila e despòlha aquò's s'engulhar dins la solesatendra lo vent gemega coma un còs e la resplandor estrementidafranha cap al desan al pus ras del plaser

••

d'un camin a l'autre dinc'a-n-aquest lindal de vent e de leu-gieresa los piels son ja tot lo lum lo cèl s'alanda suls uèlhs sulspòts que tremòlan doçament e las cambas enmòtlan la raubalonga demièg lo paraulum s'escampilha lo jorn que rajòla endesèrt quicòm saila e pr'aquò s'enaura atal tòrna la gràcia acada mot tan suau es lo jorn alisat lo còr comol lèu lo ser n'en-ança e la dròlla camina lo vent encara revoluma per l'espandienlusit e tot s'endeven còr e solelhada dins la solesa longa dela pèl gaiti alara lo vam de las cambas e mai los pès menutssus las pèiras d'ençai puèi las combas aval entiran la belesalo ser desfait la darrièra agaitada28

ggeerrmmaannoorr

44

Dins aqueste tròç qu'es la debuta de Finestral de Vespre, l'òbravenenta de Jordi Pere Cerdà, l'autor parla, al mens dins aquestas

regas, dels prumièrs moments de son activitat dins la Resisténcia. Rai,sabèm totes que, coma se ditz dins una mena de saviesa populara, "Toutvient à point qui sait attendre" per zo virar en francés, o "Val mai tard quejamai" dins las doás lengas. Fin finala Cerdà a fiblat, que los amics, RobèrtLafont demièg los autres, lo butèron que se lancèsse - "tròp tard", çò ditzel, en ajustant que " i a pas res d'original" - dins çò que consideram totescoma quicòm de gaireben obligatòri: oblidar pas. E se l'accion se desvòlzamai que mai dins sa Cerdanha nadiva, las relacions amb los resals occitansson sovent ramentadas, amb sos passatges per Bram, Querigut,Montpelhièr, sas relacions amb lo resal Morhange de Tolosa. E puèi loraconte qu'aprend, o ensenha, es escrit dins l'estil de Jordi Pere Cerdà,"plan luènh, çò ditz, de la poësia". Caldriá ajustar qu'es benlèu pas tansegur qu'aquò... e balhar lor valor empenada als punts de suspensionanonciaires de quicòm qu'es aicí un dobte a biais d'interrogacion: seriá paspoëtic lo raconte de Cerdà? Coma que n'angue, aquí los tròces qu'el-meteistitola: Passatges, pòrta dubèrta, sens perilh aqueste còp, cap a l'òbraempenada qu'òm a triga de veire espelir. Pus avant, ramentarà sasrelacions amb los occitans, los intellectuals, los politics, e, coma òm zo pòtpensar, los escriveires. Nos demòra pus qu'a esperar...

OC

30

FINESTRAL DE VESPRE

Passatges

Un nom tan alt com les nostres muntanyes, tan amplecom la història que passa per sobre d'ells! Poso sota el

seu vocable l'experiment que va des de l'estiu quanranta dosfins al dinou d'agost de mil nou cent quaranta tres. Vamcomençar ajudant individus o petits grups de tres o quatrepersones que baixaven a l'hotel que tenia veí de casa.Manosfestament era gent que cercaven a passar la frontera.

Vaig portar-ho amb un estudiant que els seus pareshavien deixat a França per cumplir es estudis, quedava tallatd'ells i vivia a l'hotel: Maurici Briand, pare bretó, mare catalana,Marcelle Cristau de Bages. Portàvem els grups fins davant el collde Finestrelles perquè es deia que des de Puigecerdà elstornaven a entregar als francesos. L'experiment va fer-nos tocard'aprop tota una sèrie de dificultats que ens enfondien dins unambient d'acció i les peripècies que enrondaven unaorganització de pas.

Va servir-nos molt, unes setmanes desprès quan, aprimaries d'octubre, un nou mestre, solter, estrenant el seuprimer càrrec de treball, va prendre pensió a l'hotel. La joventutté aqueixa disposició de fer contactes ràpids, amb unanecessitat de canviar impressions. Molt aviat van entrar enrelacions de confiança amb el jove que era fill de Ribesaltes,sense anar a confiar-li les nostres aventures de resistència. Va 31

jordi pere cerdà

confessar-nos que en el seu poble, el Perceptor feia passar genta la cara de tothom. És veritat que un poble és un mirall. Unmirall que escruta, vigila, escolta i no perd res del que passa,interpretant'l si pot. El mestre tenia nom Raimon Manyà, ara ésmort. La seva confessió va fer néixer en Maurici i en mi un bufd'imaginació, un llegendari de princesses de Trípoli enflamantels creuers de Terra Santa. Estàvem madurs per a l'aventura, deveritat, l'esperàvem. Vaig pensar amb el pastor del meu pare, del'any abans, aquell refugiat sortit dels camps, que no sabiareconèixer una ovella d'un moltó, aquell que segons una cosinameva, Georgette, veia en el meu pare, la raça d'aquells "Kulacs"que l'Estalin, l'any vint i set o vint i vuit, havia amb supèrbiadecidit que els calia erradicar del món. Mas acabava en aquellaentrada de tardor, la seva estada de vaquer al cim de la vall deLló. Vaig pujar fins a la barraca a entrevistar-me amb ell. Era lasegona vegada que discutia amb ell. Mas coneixia la muntanyapeu a peu. Més lluny d'aqueixes planes prèvies, vindrà elmoment d'explicar el que sé de l'home. La seva vida va serd'entrada, de portar-los al "Pas dels Lladres", i d'allàd'encaminar-los cap a Ripoll, cosa no tan fàcil com podriasemblar. Més tard i en circùmstancies extraordinàries arribarà aMas d'anar fins a les portes de Barcelona. Mas havia trobat unacasa vella a Roet, a mig camí entre Sallagosa i Llo. No emrecorda que Mas em parlés de diners, però advertia que els caliamenjar per uns dos dies ben bons, i per a cada un dels homes.Amb aqueixes ressenyes vaig encaminar-me a Ribesaltes aescometre el perceptor. La percepció estava en una amplaplaça. Ribesaltes forma ja una estructura de vileta, vaig deixard'entrar a l'oficina i vaig ficar-me a picar en una era petitona,llarga, florida com un jardí de rectoria. Vaig preguntar pelPerceptor a les dues dones que es trobaven allà dintre. El recordque em queda em dóna dues cares dures, l'una més jove quel'altra. Al moment que escric, el meu pensament em diu que,obligatòriament eren dues dones que vivien amb la por. Vaarribar el Perceptor, es deia Bonafous, un home d'uns cinquantaanys, alt, ferm, més aviat magre. Li faltava la meitat del braçesquerra. Vaig declinar el meu nom, les raons que em motivaven,el nom de Manyà, el mestre, gràcies a qui havia sabut la sevadirecció. No sóc home per rememorar-me punt per punt lanostra duscussió, però l'home havia d'entrar en el meu jocd'antuvi, vull dir en la jugada que jo li presentava que era lapossibilitat d'un pas passant per la Cerdanya. Ja entenc quedesprés de la meva visita l'home va prendre ressenyes a sobrema persona i estudiar punt per punt tots els relleus, lesnecessitats, els riscos a evitar d'un viatge de més de centquilòmetres que els protagonistes havien de fer sols, abansd'arribar al punt d'encontre amb nosaltres. Suposo que la mevajoventut en l'escomesa - no tenia fets els vint i dos anys - vad'entrada tornar l'encontre positiu. Ell pensava fer el trajecte per32

la vall de Tet que és el camí natural. Ni Maurici ni jo no podiemaconseguir-lo. A partir de Vilafranca fins a Cerdanya hi ha unsquaranta quilòmetres. No podiem servir-nos del tren, massavigilat i no podiem fer el trajecte en una sola nit, a peu. Per quiconeix la vall de Tet, és una de les més estretes que es puguitrobar, un seguit d'angostos estrangulats entre el riu, la carreterai la via del tren. Bonafous pensava de primer afegir una filera ales dues que ja portava en funcionament. Això només ho hesabut després de la guerra quan vaig voler tornar en contacteamb ell. Bonafous havia mort pel maig de quaranta cinc en laciutat de Thionville durant el viatge que el repatriava del campde Buckenwal. Segons la senyora Bonafous, tenia una filera perla vall de Fullà, una altra per la vall de Nyer, totes dues erenportades per refugiats espanyols.

El projecte que vàrem muntar, des d'avui, era boig. No fosque la situació que vivia Europa era una de les més gransbogeries que s'hagin conegut dins la història del món, que no hafaltat d'haver-ne viscudes. Èrem comandats, Maurici i jo, per lanostra pròpia vida, i era que als ulls del poble no havíem decanviar les nostres maneres de viure. Tot havia de passar-sedurant la nit. Però el que exigíem dels nostres protagonistes eraallò que segles durant els homes s'han dit : anar a la gràcia deDéu! Sabíem, però, que el pas es feia per unes valls interiors queescapaven a la vigilància específica que forallava la nostra vallprincipal. Els homes van ser només homes, agafaven unautobús que repujava la vall de l'Auda, fins a Querigut. Elsquedava a fer a peu quatorze quilòmetres dins d'un bosc pertrobar-se a Puigvalador, que és el primer poble de Capcir.Puigvalador havia estat castell reial i fins hi havia mort un delsprimers Comtes-Reis. En els anys nostres, Puigvalador quedavaresponsable d'un pantà i fornia una central hidroelètrica. Comes pot veure els feiem passar per una successions de valls,trocets de valls de relacions curtes, tancades, que no lligavenamb el sentiment de gran línia drecera, però que no erenexempts de vigilància. La França de Pétain estava redimida a uncamp vigilat de tothom. Allà, a Puigvalador, agafaven un últimautobús. No puc dir la data del meu primer pas organitzat. Sé,però, que la nit era dolça, sense neu. Va estranyar-nos de trobar-nos pel mig del terme cerdà dins el silenci de la nit, comprobaraquella mena de dolçor que pren la nit quan el vent la deixalliure d'ella mateixa. Maurici tenia l'experiència dels seus voltspel muntanyam, els feia amb un senyor que era funcionari, pera mi era nou. Tota la meva activitat quedava travada per l'ofici iles necessitats del pagès. Maurici s'havia procurat gràcies aBourges, el Recibidor del Enregistrament que, com a home del'administració tenia dret al port d'armes, un revòlver. Era elprimer que jo tingués en mans. No teníem armes a casa, ni elmeu pare era caçador, ni eren caçadors els germans de ma mare. 33

Era diferent per a Maurici ja que el seu pare exercia un càrrec desots-oficial al arsenal de Bizerta. La necessitat del revòlverquedava una mica simbòlica com si fes part del ritualindumentari dels novicis que èrem.

Teníem cita a entrada de nit, en un bosquet de quatrepins, a unes mil passes més enllà de la Llagona, i el xòfer del'autobús tenia mercat en un paper de deixar el grup alencreuament d'una ruteta que portava a Caudiers. Havíemcercat per muntar un viatge tan decosit i tan ple de ruptures,uns punts de rencontre senzills, fàcils a reconèixer per ells. Erael resultat natural de la construcció del camí que l'havia revelat,fins podem dir comandat. Ens instal.làvem a contra-correntd'allò que qualsevol funcionari de repressió pugués imaginar, nolligava amb la imatge d'une línia de fugida normal. Era tan veritatque, el dia que els alemanys invairen la part de França nostra, lamateixa impressió comandarà la seva organització del país ,sinó era que van posar una guarda al pantà de Puigvalador. Persort nostra, el poble quedava ben apartat del pantà però la cosava escapar-nos i tot el temps de la filera Bonafous, nosaltresvam saber la presència de l'enemic en aquell poble que ensservia de creuera. Car entre el moment en que havia conclós elpacte amb Bonafous, i el dia del primer pas, els alemanys havienarribat. Els teníem a casa nostra…

Si reprenc un anatema de la meva àvia, l'únic element denacionalisme que li hagi pogut conèixer, encara que es tractid'un localisme amb la defensa de la tribu : "Si els deixeu fer, deia,abans de morir l'any trenta set, si els deixeu fer portaran els seuscavalls a beure al Segre!" No teníem cavalls, èrem motoritzats,i els teníem a Segre.

Havíem composta l'anada, prenent els homes per amuntde la Llagona, a entrada de nit. Baixàvem dret a sobre l'estacióde Bolquera, perquè allà teníem una línia elèctrica que, si maiensopeguèssim bruma, ens portava fins a Eina. Hi havia una raóde més que feia de l'estació un pas obligat, era una facilitatd'atravessar la via de tren. La nostra via està concebuda a l'estildels metropolitans de les grans ciutats, comporta un tercer raila ran de terra, que és electrificat. Allò que no feia problema pera nosaltres, podia resultar catastròfic per als nostres obligats. Elpunt més delicat d'aqueixa part de viatge era per no mullar-nosal travessar la riera. Ens calia saltar-la per l'únic pont, a sobreMont LlluÍs. Sempre ens vàrem servir del pont,i, per sort, delsvint i dos mesos de treball aquell pont no ens va presentar maiuna dificultat. Vam trobar els nostres homes al punt convingut.Eren cinc al lloc dels sis anunciats, però com que cap d'ellsparlava el francès, no vam tenir explicació de la cosa. Portavensabates fines que lliscaven a damunt l'herbei, un d'ells va34

relliscar i es va dolre quasi xiclant. Passàvem en aquellsmoments en el punt més arriscat de la nostra caminada, teníemles cases de la Perxa a uns cinquanta metres, a l'instant que doscotxes d'alemanys - ells sols tenien la possibilitat de corre - escreuaven a la carretera, una patrulla de guardes amb els fanalsencesos, feia part del joc. Maurici i jo sentíem de cop la jugadaque entrepreníem i la presència a davant nostre de l'enemic. Erael nostre bateig del foc. Per sort, gràcies a l'aldarull dels motors,va quedar sense foc. Però ens va caler tapar la boca del ferit. Noera greu. L'estació de Bolquera es trobava a unes dues otrescentes passes d'allà. Vam travessar la via i de seguidadesprés, la carretera. La nit és so, qualsevol brugit o ganyitsembla repercutir-se en la immensitat fosca. Tres quilòmetresmés lluny, vàrem atravessar el poble d'Eina adormit. Tres més envan dur a la Tremia, un lloc on un rec de regar passa per sobrela ruta. Mas ens hi esperava. Era el nostre primer acte, pensat,volgut, però boig.

Aquella aventura primera hauria pogut ésser un desatre.El sisé que faltava a la colla, no s'havia presentat a l'horavolguda i l'autobús d'Axat no l'havia esperat. Vaig telegrafiar aBonafous que "el paquet era fallat". Aillò probava almenys queno s'havia fet agafar, i tot va quedar arreglat el dia que vaigbaixar a Ribesaltes per rendre comptes de la nostra probatura.Però vint anys més tard, parlàvem encara d'això amb el xòferque portava l'autobús de Puigvalador, un noi que es deia AlbertFrancese que tothom anomenava "Tarzan" . Tarzan era el gendrede la casa Bigorra a Mont-Lluís, tots ells, sogres, filles, Mimi,Lucette i doncs Tarzan van esdevenir per a nosaltres unsajudants de cor, de fe i d'amistat. En realitat la casa Bigorra eraun matriarcat, com totes les cases de Mont-Lluís. Mont-Lluís, hohe d'aclarir, és la fortalesa bastida per Vauban uns vint anysdesprés del Tractat dels Pirineus. El poble queda tancat entredues faixes de muralles, dominat per una força, la ciutadella,ben separada del poble, però pesant a sobre d'ell per unaquantitat de personal, molt superior a la part femenina i la partmascle dels civils. El desequilibri ha pogut fer nèixer en certsperíodes unes dificultats que, amb temps, necessitats, també elrendiment del sou, quan no serien els ajuntaments familiars,han trobat el seu punt de ponderació, encara que fràgil, en lapreponderància del sentiment matriarcal. Els alemanys tenien lacuitadella, tenien els punts més funcionals dels afores, peròl'autobús que en aquells moments funcionava amb gasogen,l'autobús i Tarzan - aixeco unes vibrants gràcies a la memòria deTarzan -, l'autobús era una mena de república nevagant persobre els alts i baixos de la situació. Doncs Tarzan parlant ambmi de xics i de mics, fa entrar en la conversa que una vegadacinc homes forasters li demanen que els deixi baixar allà oncomença la carretera que va a Caudiers, i just s'hi trobava una 35

patrulla d'alemanys. No es para fins al poble de la Llagona quees troba a uns quatre remingols més avall, fa baixar els cinchomes, els fa entrar a la cuina del cafè Corrieu, i diu a l'amo:"Quan la patrulla haurà baixat, tu els portes fins allà". No cal dirque de seguida vaig pensar amb els nostres homes queinauguraven la nostra passera de llibertat.

Durant els vint i dos mesos que seguiràn, vam passarentre alts i baixos uns tres cent cinquanta individus, segons elscomptes portats per en Josep Mas. Poques vegades ens hemtrobat en situacions crítiques malgrat que el perill sigui devant,present. Hi ha vegades que l'hem tingut a propòsit, hem passatentre mig. Portàvem una acció fonadissa, com ho fan els enzesde la nit que ressentim i no veiem mai. Passàvem jueus. Engeneral no parlaven el francès, o mal. També hi havia que ni ellsni nosaltres cercàvem la conversa. Per altra part ens trobàvemamb grups d'homes joves que eren, - la senyora Bonafous ensha va aprendre després de la guerra - aviadors d'ofici, vull dirguerrers. Depenien directament del centre de Billom, prop deClarmont-Ferrand, dins l'Alvèrnia, on s'havia replegat la direcciómilitar de l'aviació. Tres d'entre ells van fer part de l'escadrillaNormandie-Niémen, sobre el front rus, i entre ells el comandantpropi. No em recordo el nom, i he de confiar que tant enaquests anys com després no he pensat mai a portar-me enressenyes de memòria. Les condicions que envoltaven la nostraacció, em cremaven i em cremen encara avui.

Ens trobàvem lligats a la part "vichysta" que sensemanisfestar-ho havia entrat en rebel.lió amb les ordres delgobern de Pétain. Oficialment aquest moviment ha quedat coma "Resitència giraudista", del nom del general Giraud. Vull dirtambé que, sense que fos clar, sense que hagués estat el nostredesig, topàvem amb la part més secreta de l'organització d'unpaís, que són els Serveis Secrets. A Espanya en diuen "la segonabis" i a Amèrica la C.I.A. La cosa Havia passat de tal manera, quenomés erà el fil dels dies, i amb la claror d'alguns mots, que larealitat ens apareixerà. En paral.lel ens apareixerà igualment laduresa irreductible de la geurra i de la feina que teníem a davant.

Feia una mesada que els alemanys havien arribat, quanel germà del metge que teníem a Sallagosa va ésser trobat mortal peu del Pimorens, que és el coll que porta a Andorra. Van dirque era un accident de bicicleta. Amb les reflexions que m'hanvingut després i coses que he après tinc lloc de pensar que jael metge tenia un pas de resistència que passava per Andorra.El metge, Víctor Kapler, era jueu, havia vingut a Sallagosa cridatpel moviment de Front Popular l'any 1937. La raó era que elmoviment dretà, pro-franquista, de la comarca estava portat perl'altre metge de Sallagosa, que es deia Clerc. L'enterrament va36

cridar molta, molta gent, però no es tractava d'una accident. Lafamília ho sabia i, poques setmanes després Kapler, sentint unaestreta a sobre ell, va escapolir-se. La família de la seva dona,que no era jueva, va quedar-se. Érem a finals de febrer quanLucienne, la seva dona, va demanar-me si acceptaria de portarviures al seu home que estava amagat en una muntanya delCapcir. L'home havia fugit de primer a Marsella, potser ambl'esperança d'embarcar, però a davant de les dificultats haviatrobat refugi prop d'una família que eren clients seus, la famíliaBosquet, de Puigvalador. Hi portaven una masadeta i feien decafè. Així és que en paral.lel amb la filera primera que segonssembla, consistia en uns tres pasatges per mes, una altra feinaens endinsava en la vida capcinenca, que fins al moment haviaestat per a mi una terra incognita . Els alemanys vigilaven lafrontera, però Capcir queda apartat. La família Bosquet era labondat feta. Tenien una filla Clara - encara viu -, i dos fillsaproximativament de la meva edat. Kapler havia arribat amb trescompanys més dins la mateixa situació que ells, l'un d'ells esdeia Chouraqui, feia quatre boques a nodrir. Amb la presènciad'un grup d'alemanys que guardaven el pantà, i eren, com denormal, clients del cafè, havíem tingut de portar als quatrehomes amunt dels Madres, dins una barraca. Vam repartir elsviures, portant'ls una setmana a Puivalador i a una altra a casade Jeanne Soubielle a Formiguères. Els Soubielle, com elsBosquet eren gent del Front Popular i socialistes. A més, enaquells dies, l'home, Sebastià Soubielle, estava obligat de viureen un poble a vora de Perpinyà, com mig presoner sota l'ull dela gendarmeria. L'any trenta sis era un dels caps del partitsocialista, s'havia presentat en contra del Conseller General delcantó de Mont-Lluís del qual era metge ell també el doctorCévenne. Els Soubielle era gent coneguda i Jeanne, unamestressa dona, havia deixat els estudis de metgessa per amor.portava la manada amb els avis i un mosso. En aquells anys elseu fill havia de tenir uns onze anys, i la filla uns vuit. El Capcirés diferent, més alt que Cerdanya, més fred i el clima de l'oceàhi penetra amb la bruma gelada que s'hi arrapa com un gosagafat a les anques d'un moltó. És un país de gent forta, anticsCatars, on les idees, les conviccions es pinten com unacarapaça a sobre els rostres i els gestos. Jo aprenia el país quefins aleshores no havia pogut recórrer, la societat, elcomportament de la gent que els poden portar. L'autobús deFrancesc, amb l'humor sonor, cantant del provençal que era, elsseus acudits de vegades a esquena d'alguns elemanys, feienriure tota persona, era l'únic lligam que tenía el país amb el món,és a dir el tren a l'estació de Mont-Lluís. La ratera era Mont-Lluís, la fortalesa plantada en el punt estratègic de les tres valls,la Tet cap a Perpinyà, el Segre que a partir de la Perxa s'obria unpas fins a Lleida, i l'Auda atreta cap al nord. No hi ha vall que enel curs del camí de l'aigua, quan s'abaixa a uns set o sic cent 37

metres d'alçada, no s'hagi trobat acarada a la soca, a la massade la roca. Es reconeix el duríssim, llarg, insistent combat del'aigua amb el rosec tossut, ínfim, rabiut, que amb els anys i elssegles, els milers de segles, s'ha fet un pas, justet dinsl'assentament de la massa geològica. Tota la vall té el seu estret.Fins aleshores quan s'havia trobat que un viatge m'hi portés, elmeu esguard s'ho havia mirat amb estranyesa, potser emoció,però a partir del meu ingrés dins l'acció, tot estret va serressentit com l'obstacle, el parany possible, l'angúniamultiplicada. L'estesa de la naturalesa dins la seva successiód'espais herbacis i arbrades amb ses fondàries d'ombressemblaven propícies, el perill començava allà mateix on la màde l'home es feia reconèixer...

Amb Maurici vàrem portar les dues feines sense que ensvingués a la idea de juntar-les. No demanar res que no fosnecessari. No dir una paraula de més que l'obligació estricta, ésun principi que va seguir-me tot el temps de risistència, que vaigobeir fins i tot encabir com un segon natural.

••

38

39

ccrroonniiccaass

55

RODÉS, ETIOPIA

Sem inna werk, acorchas abissinas / Cire et or, raccourcis abyssins,expausicion de Jaumes Privat, del 17 de mai al 13 de julhet de2002, La Menusariá, Rodés.Tròces de l'aicí-mai, faisset (livre-objet) de Jaumes Privat, 50 exem-plars numerotats e signats per l'autor (Faissets de La Talhada.Jaumes Privat, La Taillade, 12440 Lescure-Jaoul).

Era lo 15 de julhet e fasiá una fred que pelava. Partiam ambJaumes Privat per Etiopia. En prenent las acorchas de Rodés,arribèrem a una anciana menusariá. Barrada. Es vertat que l'ex-pausicion s'acabava dos jorns abans. Aquò rai, coma aviái paspogut venir pel varnissatge ni mai de tot lo temps que se teniála mòstra, seriái aquí pel desmontatge.

Finiguèrem per dintrar. Nos calguèt passar jos un arc de fusta,lo dels ostals d'enlai: quauques bocins de bòi quilhats e cro-sats a la cima que te cal baissar lo cap se vòls t'engulhar dinsla pèça. Una brava sala, aicí, dins lo jorn pallinèl e las nolen-ças de l'elbés que crama, a bèls fums* . E quicòm que t'estabosíscòp sec: tot aquel monde que caminan, entre ponde e travadamai que mai, pichonas figurinas d'immensa preséncia que s'afa-nan a tengut, pecaire, amb lo camin a far, a desfar, a tornar far*.Nos las calguèt tirar totas una per una mas contunhavan pr'aquòde caminar sens relambi amb lo cèl dessús la tèrra, la montanha qu'idintra, las pèiras grisas, la posca...*

A mesura que s'avalissián caminaires e quitament camins,auriás dit çaquelà que l'univèrs d'alai t'agolopava encara maidins son ample, tot a l'entorn. Las colors pel sòl, de'n prumièr,que te tiravan l'uèlh dinc'al somi: sustot lo blau "oltramar" elas tèrras òcras, a far rampèl pr'aquò a la carbonilha negra. Colorsque las pòs pas tirar coma quicòm- i mascanhèrem bravament-que son una bona part de l'èime de l'endreit, que te sòrton pasde l'agaitada, e que fin finala demòran totjorn (los que ven-guèron après poguèron pas d'a fons netejar la pèça). E puèisus de bancairons, los ingredients precioses que n'acabèremquauques resèrvas abans de plegar tot lo demai: un pauc de"berberé" qu'es una mèscla de piments, un peçuc de sal, unculhieron de mèl d'enlai, e quauques gruns d'aquel café tangostós d'Etiopia, qu'aviam pas res per lo mòlre, pecaire, e quelo calguèt recaptar.

D'aquel temps, Jaumes Privat aviá dejà començat de s'ata-car a tot çò que, sus de panèus blancs, tre la dintrada, aviá vi-sualament tresmudat aquela menusariá en Etiopia empenada.D'efièit, los Etiopians pòrtan al còl de pichons rotlèus mai o40

eessppaauussiicciioonn

mens sacrats que normalament los cal pas desplegar. Privatpr'aquò aviá reglat que los desplegariá, que nos los balhariá aveire e mai a legir, e fin finala a bravament endevengut son afarpuèi que lo sacrat e los secrets que i tombam dessús a bèl talhde desplegament, aquò's, tot simplament, la vida etiopiana esas milanta caras dins un quotidian ont los gèstes, los biaissesde far, los trabalhs son cada còp un vertadièr ritual, malgrat lopatiment e la pena: amb la lenha carrejada pels ròcs -dròlles- l’es-quina en dòl. amb los rires e los uèlhs que pregan (...) amb lo temps elo cèl amb las pregairas, lo cant e la dança. amb las espatlas, amb loscòsses; aicí. amb los sorires.* Es tot aquò que caliá tornar plegarara. E vesiam s'enrotlar de bocins de fotòs color sépia : bar-cas, remaires, carrejaires de lenha, dròlles e femnas a caminarun pauc pertot... Fotòs a l'encòp definitivas, gaireben ierati-cament cauladas, e pr'aquò vivas que jamai pus, moventas, afo-gadas e afogairas. Lor fasián rampèl las pinturas (aquarèlas)e las tintas de China dels autres rotlèus: formas, colors e mo-vements a balhar lo gost, la flaira, e fin finala lo sens d'un viureque ne sasissèm a l'encòp la luenhor e l'indefugibla proximi-tat. Gaitaire gaitat, a travèrs totes aqueles uèlhs etiopians re-gassats o riseires, a bèl talh de rotlèus, Jaumes Privat nos paraun miralh tresviraire ont, en defòra de tot jutjament, mas alcap de la pus pronda luciditat, podèm legir l'epòca empenada.Agaits coma una brava seguida de punts d'interrogacion donc,mas sens cachar brica, qu'atal tot pòsca demorar dobèrt. Eabans que l'ensemble fuguèsse despenjat dels panèus e en-rotlat per òps, podiam endevenir encara tot un fum de tèxtes,quauques-uns en amharic, d'autres en lenga d'òc: traças dis-cretas mas decisivas al brieu de l'adralhada, e tanben formu-las a dire e a tornar dire en plegant/desplegant los rotlèus.

La menusariá èra voida ara. Tornèrem passar jos l'arc de din-trada e lo desmarmalhèrem tanben. Trigossèrem los bocins defusta e los amolonèrem defòra: lenha sus un pilòt de lenha.Fasiá fred e las acorchas de Rodés èran bravament desèrtas.Urosament nos demorava un faisset a dobrir e mai a desple-gar : Tròces de l'aicí mai . Plan mai qu'un catalòg d'expausicion ,cada fascicle es d'esperel una mòstra originala. Faisset comafaisses de fusta de lenha d'èrbas* . Tot es fait a la man, amorosa-ment fargat, pagina après pagina. I tornam trobar los bocinsde fusta coma un lindal, las fotòs trevairas e las pinturas a des-plegar, amb tot aquel monde que caminan, totes aqueles uèlhsd'indefugibla fervor, e aquels bocins de paraulas que s'enau-ran aicí-mai demièg aquela Etiopia d'alai e de pertot...

En atendent que la mòstra angue -tòrne- a Addis-Abeba.

41joan-pèire tardiu

ACI-MEI, LES SÒMIS

Ací.I a pas d'utopia. Rimbaud es mòrt, e le Prèire Joan s'es avalita de bon.Mas ací, demòra Jaumes Privat. Privat encara, coma un autreprèire, bruèis puslèu, d'una ceremonia del dedins. Un bruèisque mestreja las fonts, desrotla les camins de las armas, ambper simbòl, non pas la crotz, mas le crosament. Que, per no-saus tanben, l'esquina dòl e los uèlhs pregan*.

••

Ací-mèi.Son camins, còsses, telas, lenhas o fustas que l'uèlh ne des-senha siloetas de totas las colors. Amb polva e fum coma alenunenc de la tèrra, de l'aiga e de l'existéncia.Sequéncias, tot se debana jos l'agait d'anges emplumats, o en-mantelats, que se jògan dels vents e dels acorchis. Cal gaitardoncas, pel temps que demòra, dinc'a crosar lors uèlhs. Comales anges, sèm viatjaires, en barca, en marcha, qu'aquelas si-loetas prenon la fòrma dels sòmis.

••

Sòmis.I a pas mai d'utopia. Mas, naturalament, estèrsament, lo cèl dessúsla tèrra*, nòstres sòmis, coma tanben Etiopia, començan a còde Jaumes Privat.

* Totes los bocins de tèxtes mercats d'un asterisc son tiratsdel faisset Tròces de l'aicí-mai.

42

olivièr lamarca

Aristides ROQUETA, Las escarlimpadas dels jorns, poèmas e prò-sas causidas (amb una version francesa de l'autor),Carcassona, Las edicions de la Barbacana, 2002, 160 p.

Son aicí reculhits, dins un polit volum de quasi tres centspaginas, la màger part de las òbras d'Aristides Roqueta, un deisescrivans pus atrivents de la literatura occitana de la segondamitat dau sègle vint. Malastrosament absent de la màger partdeis antologias de poësia occitana, a despart, excepcion deremarcar, de la de Renat Nelli en cò de Pierre Seghers, AristidesRoqueta es a mon idèa un deis poètas -e mai quand escriu dinsaquela pròsa ritmada e quasi rimada que lo caracteriza- maioriginaus e mai fons d'aqueu periòde que la literatura d'òc, afron-tada ai desbrandas d'un sègle e d'un millenari a s'acabar, li fau-guèt davalar a çò que se pòt dire leis inferns de son existéncia:minimalista, perduda dins leis espacis vueges d'una lenga a venirde mai en mai muda, non figurativa sovent, dins las peadasd'aqueleis aventuras de l'abstraccion que lo Fèlix Castan nesachèt tan fortament agantar las valors e las promesas per l'ave-nidor. Aristides Roqueta, confrontat ais abís que se cavavanun pauc mai cada jorn davant quasi totei leis escrivans d'òcd'aqueu moment de perda e de dobte màgers, mai que leis autresbenlèu, aguèt lo còr e mai lo biais per dire e, diriáu, solemni-zar, sus un ton unic, aquela temptacion dau silenci abissau,aqueu desir de cabussada dins un nonrèn que mancava pas,a cada moment, de cabussar devers la foliá, lo desesper sec eferotge. Ges de poèma ditz mielhs a mon idèa aquela ràbia frejae aqueu voler fons de demorar se davant lei tomples blaus dautemps, que l'" Òda a Cubièras ", sus fons de rave party :

aquí sèm, los enrabiats de la parauladreches e nuses dins lo temps que virae va s'escrancaraqui sèmamics privilegiats de la mòrt que vene lo cant nòstretal la blanda a l'espròva del fuòc poja e se rabinadesesperatdins los abisses de la condicion umanaÒ Cubièras !dins lo remembre dels cendres jamai amorçats dels Bons Òmesconeissèm lo jòc sens finde las flamas e dels brasasses del mond !

Poèma mèstre, aquela òda de quasi trenta paginas, lo còrsempre viu de tot lo libre, es la pòrta larg duberta per conéis-ser dins tot son ample pivelaire la fòrça d'un lirisme que delcant espròva los limits, e que d'aquela espròva,coma de l'" en-

43

lliibbrreess

dura " catara, nais lo cant vertadièr. Un cant que defugís lasfacilitats d'una retorica romantica per puslèu s'establir,ufanós, sus lei cimas d'aquela paraula encar viva que s'agís den'esparnhar los mots per mielhs ne faire ausir las capacitatspoeticas e, tot simplament, umanas.

Dins aquesta escritura de la dereliccion assumida e d'araenlà vencida, çò qu'espanta mai que tot, es de segur lo biaisque leis epòcas e lei luòcs s'i rejonhon per faire nàisser quicòmcoma un cantar simfonic. Dempuèi Cubièras, emborígol ter-restra e mai celestiala, terra concreta e país pasmens imagi-nari, cargat de totei lei mancas dau sègle, Aristides Roqueta,sens tombar dins la facilitat que consistiriá a tornar bastir l'uni-vers e l'uman a partir de se e de seis imatges, se fai navegairedei temps e deis continents desconeguts de la psichè umana.Prigondament occitana, enrasigada dins una paraula secularajamai oblidada, la poësia d'Aristides s'impausa per son poderde se destacar, dins lo meteis temps que s'i enrasiga, d'aquelaorigina que la secuta coma la tunica famosa de Nessus. Esd'aqueu destacament jamai complit mai totjorn desirat mai quetot, que l'escritura tròba son ton e son vam, dura e fragila al'encòp, sempre dreiçada sus aquel acrin de la paraula qu'esson solet territòri, territòri de vents, de tempestas e d'auratges:

me manja l'ombrum e me rosigam'espèra la nuèit e me destrutzm'ama lo temps e m'esparpalhadins las balmas de l'amore jo pogi dins l'espés de las neblas umanasde Joan de l'Orsa la semblança e lo doblede l'òme la fin e l'espèra bauja dels començaments

Las escarlimpadas dels jorns teisson de mots aqueu sentimentfin de sègle que l'Aristides Roqueta n'a sasit sens ges de reto-rica los ressòns mai significatius, dins un lengatge que sa pu-retat non es pas linguistica, estrictament, coma es tant de feslo cas dins la poësia d'òc (coma d'alhors dins tota poësia " enlenga "), mai de pensada e de dire : en delà de l'occitan, benviu, que la noirís, aquela poësia es poësia de la lenga umana,fàcia ai desòrdres sens fin qu'amenaçan de subrondar l'uman.La preséncia fugidissa mai tan rica de sens dau Joan de l'Orsa,figura majora de la solitud deis òmes e de l'abandon dau mondper lei fòrças que son estadas, se pòt pensar, a son origina econtunhan, sosterranament, de lo menar, exprimís aquela cèrcad'umanitat. Amb Aristides Roqueta, tocam lo fons de la terrae l'aut dau cèu. E sei mots solets son capables de nos ajudara entamenar aqueu viatge sens fin qu'es lo de tota poësia.

44 felip gardy

Robert Lafont, Lei miraus infidèus, coll. " Atots " (154), Castras,IEO, 2002, 102 p.

Dins lei publicacions en pròsa de Robert Lafont d'aques-teis ans passats, sei legeires atentius seràn pas estats espe-cialament susprés per lei sèt racòntes brèus recampats dinsaqueu volumet. S'i torna trobar quauqueis-unas dei causidastematicas e narrativas dau romancier dempuei l'escritura deidos primiers tòms de La Festa, lo libre qu'es totjorn a partir d'euqu'es possible d'agachar, coma d'un teulat, tot lo demai de l'ò-bra, passat ò en camin. Que Lafont, puei, arrestèt pas d'es-criure, aquò non, mai se causiguèt d'autrei camins, d'autrei biaistanben. La vena istorica d'un costat, lo gost per lo cònte, emai lo cònte dins sei diversei facietas, entre Boccacio e Voltaire,d'un autre, son venguts ansin, pauc a cha pauc, coma la nòvacara dau romancier, son identitat narrativa elegida.

Dins aquelei Miraus infidèus, l'escrivan contunha sei passe-jadas dins lei diversei dimensions de la vida, a partir d'un pri-mier racònte datat de 2001, " Talh de biais e vista de galís ",que i son duberts lei miraus dau temps e de l'espaci. La pas-sejada se finís e se nosa, coma se deu, dins lo darrier, " La confe-réncia de Murano ", que sotalinha l'unitat de l'ensems e la faipetar coma una bodofla de sabon, que lo legeire, coma soventen cò de Lafont, i demòra " en suspens ", embarrat dins un non-ren que sei contorns son mai que mai lei d'un ponch d'inter-rogacion.

Dirai ren dau contengut d'aquelei narracions desligadas, es-crichas d'un biais que sa simplicitat vesedoira pòt pas èstreque la resulta d'un art perfiechament mestrejat, refinat dins lodetalh e d'un equilibri sens manca pron que se n'agache l'en-sems. Que lo plaser primier, dins aqueu libre, es lo de la des-cuberta narrativa : la varietat dei luòcs e dei temas, la riquesadei decòrs e dei personatges, lei reirefons istorics ò mitics, comalo gaubi d'una expression sempre susprenenta mai que lo le-geire se ne pòt apoderar leis encants sens pena a partir daumoment que se vòu ben laissar portar per ela : tot aquò, leiMiraus infidèus n'an la gràcia sens taca, de bonaür en bonaür,e d'aquela gràcia, n'es tanben la mòstra l'encadenament deiracòntes, fins a la resolucion finala, en forma de garba sobei-rana que de totei, tan despariers pasmens, ne'n fai qu'un, òque lei facietas d'un solet, per o dire autrament.

Pasmens la gràcia, per tan graciosa coma siá, es pas lo totdau libre. Mai encara benlèu que dins d'autrei libres de Lafont,sèmbla ben qu'es pas aquí, ufanosa e encantarela, que permielhs laissar devinhar au legeire lei poisons dau dire, aquelaumor negra, e mai pòsca paréisser daurada ò luminosa, quedau racònte n'es la saba interiora e esconduda, e que lo mena.

L'univers lafontian, e mai quand s'incarna pas dins de ma-quinas narrativas grandas, e mai gigantassas de còps que i a, 45

es traucat de fendasclas mens vesedoiras benlèu, mai benlèutanben pus essencialas, e pus espaurugantas. Èra estat lo cas,crese ben, dins un racònte brèu coma L'Enclaus, libre màger del'autor dins sa questa dau " terrible " a ras dei beutats de lavida. O èra estat tanben dins lei novèlas cortas de La primierapersona (un libre fòrt qu'es a se demandar perqué es pas jamaiestat revirat dins d'autrei lengas, alevat per quauquei tèxts enitalian crese ben, en francés bèu primier). O es tanben ambaquestei Miraus infidèus, que lo tot dau mond sèmbla de s'i perdrepauc a cha pauc dins lo nonren, coma la carn que dau còs lu-sent d'una serp s'enanariá per laissar pas a agachar que la pèuvueja, sens còs ni vida, e transparenta.

Es aquela musica embelinaira dau vuege e de seis infinidase pasmens fugidissei beutats qu'aqueu libre nos fai ausir. Ambun sens dau ritme e de la color sonòra que quita pas d'encantare, se pòt dire, de breçar. A flor e a mesura que se viran lei pa-ginas dau libret, son tanben, es dau mens coma aquò qu'ai tan-ben legit lo libre, de paginas de tota l'òbra anteriora de l'autorque pòdon subrenadar, conscientament ò pas qu'a miejas, dinsla memòria viva ò endormida un pauc dau legeire. Aquel artde la miniatura, jonch a aquela facultat de nos faire viatjar dinslei temps divers d'una escritura, fan nàisser per quau se'n laissaembeure tota una simfònia de remembranças e d'irizacions men-talas ; e lo racònte d'aquí s'i muda en materialitat pura d'imatgese de musicas, que son tanben leis imatges fons e lo cantar pri-gond de tota una òbra a s'agachar e se perlongar.

Aquelei sèt còntes fantastics (es la formulacion que Lafontsuggerís per lei qualificar), jòcs de cultura e jòcs de rebats entrela figura de l'autor e lei figuras sens nombre de sei legeires,son totei bastits sus lei limits dau mond nòstre : aquí, tot bèujust, que se pòt totjorn passar de l'autra man dei miraus. Essus aquel acrin invesible mai indefugible que la mòrt, ò pus-lèu la Mòrt, personatge centrau de la " conferéncia " venecianafinala, i velha de tota sa preséncia, que l'escritura lafontianas'es quilhada e mantenguda tot de lòng dau libre. Posicion deleugieretat e mai de gravetat, de mau tenir se podria crénher.Mai posicion tenguda e mantenguda, coma l'òme de l'equili-bri a tot còst sus son fiu quasi magic en dessús de l'abís. Aquíçò que li direm de miracle de l'escritura : aquela dança dauracònte amb son acabament, aquel encordelament dei motsa sa fin finala, sempre presenta, e sempre remandada.

46 felip gardy

• Lo C.E.L.O (Centre d'Estudis de la Literatura Occitana) vende far paréisser, en còedicion amb William Blake & co., un

important volume d'actas del Collòqui Jansemin que se tenguèt aAgen en 1998. Las contribucions recampadas dins l'obratge

renovèlan en pregondor la coneissença que podiam aver delpoëta e de l'òbra e ne situan la portada e mai l'influéncia planen-delai de “la pichona patria” o quitament de l'Estat francés(De Jasmin à Longfellow. per Joan-Pèire Hilaire) La diversitat dels

apòrts, dels erudits locals als universitaris pus coneguts, faitanben la riquesa d'un volume que s'acaba per un Essai de

bibliographie degut a François Pic. Aquest obratge indispensable se pòt comandar a C.E.L.O 56,

rue du Taur 31000 Toulouse (Chèc de 45 euròs a l'òrdre delC.E.L.O)

• A las edicions Atlantica, dins la colleccion Duende , vend'espelir Rachou , un polit recuèlh de Bernat Manciet, que

celèbra, dins de paginas lumenosas - tèxte en gascon e versionfrancesa amb de remirables dessenhs en colors de l'autor -

l'escartaire landés Rachou, mòrt recentament davant la vacaMarilla. Jos la pluma del poëta, "l'écarteur landais devient un héros

de Pindare, le chant funèbre une épopée, et l'individu foudroyé,l'incarnation de tout un peuple", coma o escriu Guy Latry dins sa

presentacion.Lo libre, qu'a conegut una brava capitada en librariá, còsta 10

euròs (Edicions Atlantica, Anglet).• Per demorar dins un univèrs pròche, lo "reiaume de la hèsta

deu taure", aurem lèu la possibilitat de legir Blanc e Roi , unlibre d'Eric e Nicolau Rei-Bèthvéder prepausat en soscripcionper las edicions Reclams. Los racontes dels dos Bearneses nos

deurián menar cap a d'autres mondes d'aicí o de plan pusluènh: Pampalona, la banlèga de Tolosa, las Landas, Barcelona,

mas tanben Bab-el-Oèd o quitament Grozny.La soscripcion es de17 euròs (amb 3.80 de pòrrt) a pagar per

chèc a las edicions Reclams, Na Biray, 25 bis rue Louis-Barthou64000 Pau.

• Las edicions Trabucaire publican La Dicha de la figuiera ,poëma de Felip Gardy amb una version francesa de Joan-Ives

Casanova. De l'ombra a l'ombra e a la dolor sens tornar , aquelaDicha retrai l'exploracion e lo cavament dels embuts que

sabiam al còr de la poësia de Gardy: vint remirables revolums -quand lo cèl tanben es pas que trauca sorna / dins l'escurina - al briu

d'unas paginas a l'encòp dolorosas e pivelairas de longa.La Dicha de la Figuiera (prètz: 11 euròs) se pòt comandar al

Trabucaire, 2 carrer Jouy d'Arnaud 66100 Canet. • Amb lo libre Caminant las edicions Cardabelle nos convidan

a una "Balada en tèrra d'òc" a travèrs las fotografias deGeorges Souche e Sylvie Berger e los poëmas (amb reviradafrancesa) dels poëtas occitans màgers de Lengadòc o de las

regions vesinas. De Rambaut d'Aurenja a Albin Bonnet e Silvan

nnoovvèèllaass

47

48

Chabaud, en passant per Azalais de Porcairargues, LoïsàPaulin, Renat Nelli, Max Roqueta, Max Allier, Leon Còrdas, FelixCastan, Robert Lafont, Marcèla Delpastre, Danièla Julien, Felip

Gardy, Rotlant Pécout, Joan-Claudi Forêt, Adelina Yzac, Joan-Pau Creissac, Joan-Frederic Brun, Joan-Ives Casanova, sensoblidar la Calandreta dau Clapàs. L'obratge es una pichona

meravelha: polit papièr, poëmas enlusits que se pòt pas maiper la tipografia, lo jòc de las colors, e de segur lo resson

contunh de las fotografias ... E nos giscla a l'agach un autre mondqu'èra aquí, dormissent , coma o escriu Max Roqueta sul lindal dela prumièra part de l'obratge. Estant que los dos fotografs nosconvidan a caminar. Au travèrs de l'imatge, detràs l'imatge, devèrs aquel

pais de fadariá que nos lo fan entreveire, inaccessible e pròche , pertornar préner ara los mots de Joan-Frederic Brun sul lindal de

la segonda part.Caminant còsta 26 euròs e es publicat per Cardabelle 6, rue

Sainte-Anne 34000 Montpellier. • Las Edicions du Beffroi prepausan en soscripcion lo

Dictionnaire des noms de familles et noms de lieux du midi de la Francede Jacmes Astor, membre del conselh de redaccion d'OC.

Aquel obratge d'onomastica es l'abotiment d'una recèrca longae menimosa que ne fai una vertadièra soma. Es servit per una

presentacion agradiva que ne permet una lectura aisida esustot una consultacion al servici de l'enriquesiment màger,

amb una partida alfabetica, d'entradas tematicas, deremandadisses de tota mena qu'asseguran los ligams, una

partida enciclopedica , un index, una partida fonetica-sintaxi.En mai d'aquò, l'autor prepausa als compraires del prumièr

tiratge un encart de correspondéncia qu'atal poiràn demandarun estudi personalisat del nom que vòlon.

17000 noms de lòcs e de familha, 1300 paginas, format 20 x 27, sus papièr especial 60 gramas. Un obratge

naturalament indispensable en soscripcion al prètz de 69euròs (amb eventualament 6,31 euròs de pòsta) . Chèc a

mandar a las Editions du Beffroi/ Imprimerie Maury 21, rue duPont-de-Fer BP 235 12102 Millau cedex.

• Un autre diccionari monumental es tanben en soscripciond'aquesta passa, s'agís del Diccionari general occitan de

Cantalausa. Aquò's lo prumièr diccionari de nòstra lenga tot enoccitan e cal naturalament saludar l'escomesa. Amb aquela

òbra de 1056 paginas, 100 000 intradas apr'aquí, mai de 200 000 definicions,

de sinonims nombroses, un fum de referéncias, bravamentd'exemples, e un trentenat de documents excepcionals, la lenga

occitana (serà) tornarmai egala a las autras lengas, e virada cap ademan, per repréner los mots de presentacion de Sergi Gairal.

La soscripcion es de 69 euròs per la version brocada e 89euròsper la version religada (amb 6,31 euròs pel pòrt). Lo chèc

es a botar a l'òrdre de Cultura d'Oc 31, avenue de l'Abbaye, 12000 Le Monastère.

• Joan Eygun publica doás òbras siás mai que mai importantasper la coneissença de parts entièras de nòstra literatura. LoRepertòri deu Teatre occitan d'Ancian Regimi (1550-1800) prepausaun inventari del tèxte teatral, estampat o manuscrit. Es pr'aquòplan mai qu'un catalòg, pr'amor que clau una descripciondetalhada de cada òbra amb totes los elements bibliograficsnecessaris. Lo segond obratge de 540 paginas, Au risque deBabel , es consacrat al texte religieux d'expression occitane de 1600 à1850 . Analisa las representacions lingüisticas presentas al'escala de l'ensemble dels païses d'òc e dins las diferentascomunautats religiosas -catolics,protestants, josius- sus una longa pontannada de dossègles e mièg.Lo Repertòri deu teatre occitan d'Ancian Regimi còsta 15 euròs e Aurisque de Babel , 28 euròs. Los dos libres se pòdon comandarfrancs de pòrt a l'Association d'Etude du Texte Occitan 13, rueGeorges Rioux 33800 Bordeaux.

• Aprèp un long periòde de silenci, Eric Fraj ven de sortir unCD Arranca-me , jol signe renovelat de la libertat e de lapluralitat linguistica, sus de tèxtes sieus o de poëmas d'Andrédu Pré, Robèrt Marti, Joan Bodon, Alem Surre-Garcia, e tanbende paraulas en catalan o en castilhan. "Es atal. Causissi pas, es puslèu la poësia que me causís", coma oafortís lo cantaire dins una entrevista recenta a La Setmana. LoCD Arranca-me se pòt comandar a Paratge Centre deRessources sur les pratiques culturelles BP 1082 31035Toulouse Cedex.

• La revista Europe publiquèt dins son numerò doble de junh-julhet de 2002 un quasèrn de poësia occitana e catalana. Lapresentacion de la part occitana èra assegurada per BernatManciet e Giovanni Agresti. Los poëtas retenguts fuguèron losqu'èran pas presents dins lo precedent numerò d'Europeconsacrat a la literatura occitana, lo de genièr-febrièr de 1985e, mai que mai, los pus joves. Atal aquel numerò balha a legirde poemas de Rotland Pécout, J-Claudi Forêt, DomenjaDecamps, Jaumes Privat, Felip Angelau, Bruno Martin, FrancBardou, Olivièr Lamarca, Silvan Chabaud e Albin Bonnet. Lapart catalana èra presentada per Jep Gouzy, amb de poemasd'el, de Jordi Pere Cerdà, Coleta Planas, Gérard Jacquet, JoanPere Sunyer e Rafael Aleix Renyé.

• Dins la meteissa adralhada d'espandiment de laconeissença de la poësia a se far, France-Culture difusiguètdel 22 al 26 d'agost de 2002 10 emissions de Poésie sur Parole consacradas a la poesia occitana contemparanèa. Al briud'aquelas emissions poguèrem ausir de poëmas de MaxRoqueta, Bernat Manciet, Sergi Bec, Rotland Pecout, Joan-LucSauvaigo, Joan-Pèire Tardiu, Joan-Ives Casanova, Felip Angelau,Jacmes Privat, Alan Viaut, Olivièr Lamarca e Silvan Chabaud, en 49

REVISTA DE LAS LETRASE DE LA PENSADA OCCITANAS

creada en 1923per Ismaël Girard

PPrreessiiddeennttss dd’’oonnoorr ::Max Roqueta, Pau Castelà, Max Allier

DDiirreecccciioonn ee AAbboonnaammeennttss ::Centre Regionau de Documentacion Occitana

B.P. 27 - 06371 Mouans-Sartoux CedexTel.: 04 92 92 47 24 - Fax : 04 92 92 10 13- e-mail : migourdon@aol.com

MMaannddaattzz ttootteess mmaanneessccrriicchhss aaBernat Manciet, a Trensacq - 40630 Sabres - Tel. : 05 58 07 06 56Joan-Pèire Tardiu, As Capels, Route de Bias - 47440 Casseneuil -Tel. : 05 53 70 50 62Jaumes Privat : e-mail : jaumesp.latalhada@wanadoo.fr

CCoonnsseellhh ddee RReeddaacccciioonn

DDiirreeccttrriittzz : Maria-Loïsa GourdonBBaaiillee RReeddaaccttoorr : Bernat Manciet, amb Joan-Pèire Tardiu, e Jep Gouzy(Catalunya)MMeemmbbrreess : Felip Angelau - Jacmes Astor - Franc Bardòu - Sergi Bec - Joan-Frederic Brun - Michèu Chadeuil - Ramon Chatbert - Joan-Pau Creissac -Dominica Descomps - Renat Duran- Felip Gardy - Rotlan Garrigues - DònaIsmaël Girard - Olivièr Lamarca - Joan-Francés Mariot - Bernat Molinier -Jòrdi Passerat - Jaumes Privat - Alem Surre-García - Pèire Venzac - FlorianVernet - Ana Viguier.

AAbboonnaammeenntt aallss qquuaattrree qquuaasseerrnnss ddee ll’’aannFrança : 25 €

Forestièr : 31 € - D’ajuda : 50 € - Lo numerò : 6 € I.S.S.N. 1169-2332

Publié avec le concours du Conseil Régional Provence-Alpes-Côte-d’Azur, du Conseil Régional Midi Pyrénées , du Conseil Régional d’Aquitaine

et du Conseil Général de la Haute-Garonne

OC