L’ A G

U L L

A

El bisbe Blázquez i la guerra civilCal agrair-li al bisbe Ricardo Blázquez el que va dir en el discurs inaugural de la sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el passat dia 19 de novembre.

Parlant de les beatificacions de màrtirs de la guerra civil, va dir bàsicament dues coses. La primera, aquesta: “En moltes ocasions tindrem motius per donar gràcies a Déu pel que es va fer i per les persones que van actuar; i probablement en altres moments, davant actuacions concretes, sense erigir-nos orgullosament en jutges dels altres, haurem de demanar perdó i reorientar-nos (...). Els que ens han precedit com a cristians en l’Església poden haver estat testimonis lluminosos de l’Evangeli, i en altres ocasions poden haver fet allò que l’Evangeli desaprova”. I la segona, aquesta altra: “La beatificació dels màrtirs per l’autoritat apostòlica de l’Església no suposa desconeixement ni minusvaloració del comportament moral d’altres persones, sostingut amb sacrificis i radicalitat. Davant tota persona que lluita honradament per la llibertat dels oprimits, per la defensa dels pobres i per la solidaritat entre tots els homes, inclinem el nostre cap, i remetem a Déu el judici últim de la seva vida i de la nostra”.

Són unes afirmacions molt importants. I que ho són, ho demostra molt clarament el fet de les presses amb què alguns altres membres de la jerarquia es van afanyar a dir que aquí no hi havia cap petició de perdó, sinó que les paraules s’havien tret de context. I no és veritat. Aquí, parlant en el context de la guerra civil, certament que no es demana directament perdó, però es diu que caldrà demanar-ne. I es diu que l’Església ha d’inclinar-se davant els qui han lluitat pels oprimits. I es diu que és Déu qui jutja la vida de les persones, i no només “la seva”, sinó també “la nostra”.

Pot ser que aquest camí encetat pel bisbe Blázquez quedi tallat aquí. Però tant de bo que no sigui així. Tant de bo que la nostra Església, a Catalunya i a Espanya, sàpiga afrontar la seva pròpia història reconeixent tant les seves llums com les seves ombres, perquè aquesta és l’única manera que les llums puguin créixer i les ombres es puguin anar fonent.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Desembre 2007 - Any XII - Número 57

�

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XII. Número 57

desembre 2007

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@telefonica.net

Telèfon: 93.308.37.37(Josep Pascual)

Bloc:http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Ens han tancat l’empresa per poder guanyar més?M.A. Jiménez

04 La responsabilitat pública com a servei a les persones. J. Bosch

la palmera i la font05 Refer la vida. O. Garreta

07 Josep Maria Puxan, un bon amic. M. Solé

08 Comunitats on conviure J.Martín Velasco

amb entitat (i experiència)

9 Plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda”. D. Pavón

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)12 Gambes amb “xispa”. T. Jorge

12 Okupes S.Clarós

11 Puntades

14 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 Jesús, els cristians, i la política (II). J. Lligadas

Molt bon Nadal!

�

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

He treballat 33 anys a Braun Española, comprada per Gillette en el seu dia i que últimament va ser comprada per la Procter & Gamble (P&G), multinacional de productes de gran consum. El 30 de setembre d’aquest any 2007 em van acomiadar.La història d’aquest procés comença el juny de 2005 amb unes insinuacions de tancament de l’empresa, són rumors que no passen d’aquí, però el veritable gerro d’aigua freda ens el dóna Catalunya Ràdio a les 7h 30 del matí del dia 17 de març de 2006 llegint la noticia del diari Expansión. Podeu imaginar l’ensurt, i tots els adjectius que hi vulgueu posar, per intentar assimilar la notícia, quan des de la direcció deien que no en sabien res i que tot eren rumors. Així ens tenen fins el 19 de maig de 2006, que ens comuniquen oficialment el tancament.Argumenten que no som rendibles, que tot i que no tenim pèrdues (donem un 6% de benefici al grup, però ells

volen el 12%,) creuen que en una projecció de cara al futur això ho podran aconseguir als països on tenen pensat portar la producció, amb una mà d’obra més barata. Desprès d’aquesta notícia, vam fer manifestacions, tancades, comunicats, etc. Paral·lelament se’ns va anar donant el calendari de tancament de l’empresa i el trasllat de les “línies de producció” a Polònia i a Txèquia.A Polònia hi aniria a parar el producte estrella de l’empresa conegut com “Minipimer” i a Txèquia les planxes de vapor. La meva impressió, després de quasi un any d’instal·lació i producció del Minipimer a Polònia, és que el resultat no és tan prometedor com “algú” havia pensat. Els està passant que comença a haver-hi competència i els treballadors, un cop n’han après, se’n van a treballar a altres empreses que els ofereixen millors sous, encara que només siguin 50 € de diferència. Els mes especialitzats, com que estan a 50-80 km de la frontera, marxen a treballar a Alemanya, on els sous ja són més elevats. Això comporta estar ensenyant contínuament a persones, que evidentment no fan la producció que tenen prevista, ni tampoc amb els estàndards de qualitat que exigeix un producte com és el Minipimer.També s’ha de dir que el factor sous més baixos no són així perquè sí. Falta molt per arribar

als estàndards de seguretat i salut laboral que es tenien a la empresa d’Esplugues, ja sigui per manca de legislació estatal ja sigui per manca de conscienciació del propi treballador, i això evidentment repercuteix en inversions en les instal·lacions i en definitiva en la precarietat i en la manca de seguretat per al treballador. Les planxes de vapor estan començant aquest procés de trasllat en aquests mesos.Guanyaran més? Doncs no ho sé, però crec que no. Però en definitiva el que hi surt sempre perdent és el treballador que es veu obligat a patir i a rebre per totes bandes, per unes decisions preses en uns despatxos en els quals no entenen de sentiments ni de persones, sinó que tan sols veuen el 6% o el 12%, sigui al preu que sigui.En aquest cas crec que la decisió ja estava presa en el moment de la compra de Gillette per P&G. Fruit d’aquesta fusió van sortir declaracions dient que sobraven 6.000 treballadors d’un total de 140.000. El director general d’aquesta gran multinacional, Alan G. Lafley, en declaracions a El País de data 07-10-07 ja diu que “...menys electrodomèstics de cuina, planxes i coses així que volem abandonar”.Per què tant d’enrenou, em pregunto? Què hi ha darrere de tota la pantomima de muntar les línies en aquests països si

Ens han tancat l’empresa per poder guanyar més?

Miquel Àngel Jiménez

�

després no en voldran saber res? Quants milers de dòlars s’han emportat uns pocs sense cap mena d’escrúpols a l’hora de fer la fusió? Tal com va dir

Mark Maremont en el diari The Wall Street Journal el 02/02/2005, “James Kilts tenia milions de raons para vendre Gillette a Procter & Gamble. Unes 153

miliones de raons, per ser exactes”. Miquel Àngel Jiménez és expresident

de l’ACO (Acció Catòlica Obrera)

Fa quatre anys escrivia en aquestes mateixes planes unes reflexions a l’entorn del meu recentment estrenat compromís polític com a regidor, i en deia “del compromís social al compromís polític”. Han passat quatre anys, quatre intensos anys en què he viscut intensament la política municipal de Sant Boi i les peculiaritats que envolten tant l’administració pública com els mateixos partits polítics. Tot un món!I després d’aquests quatre anys em trobo fent d’alcalde. Quin canvi! Sembla un pas petit, només un petit canvi de responsabilitat, però realment trobar-te liderant un projecte polític des d’un ajuntament, tenir la darrera responsabilitat, esdevenir el cap visible de tota l’actuació municipal, és un gran pas que necessita anar-se paint de mica en mica. Portem només uns mesos, però encara em sobta quan algú m’anomena “Sr. Alcalde”. Sona fort això i em fa respecte, el respecte del compromís amb un poble que t’ha donat la seva confiança i que espera que responguis a les expectatives creades.No sabeu quantes vegades he pensat en aquell diàleg de Plató que diu: “Entra en política quan siguis gran, quan tinguis experiència i saviesa, la vida resolta, els fills criats, quan hagis demostrat habilitat en algun ofici, i no hi vagis mai sol, ves-hi cuirassat amb un grup d’amics”. Quanta saviesa que traspuen els clàssics oi? Doncs aquest pensament el tinc molt i molt present. Aquest ja és una mica el camí que jo he triat per entrar en política i ara, assumint l’alcaldia, se’m fa molt més present i em demana, em demano a mi mateix saber aportar tota aquesta experiència i saviesa adquirida al llarg d’aquests anys, i transformar-la en una acció política oberta, propera, compromesa i eficaç. La política local és un compromís compartit. M’agrada el nou concepte de governança, és a dir, govern en xarxa, polítics i societat civil, cadascú des

La responsabilitat pública com a servei a les persones

Jaume Bosch

del seu lloc. Aquests anys m’han servit també per acostar-me a les diferents realitats de Sant Boi, per conèixer-les i per estimar-les. Acostar-te als grans reptes, però també ser proper a les coses del dia a dia, a les petites coses que fan avançar un poble i on descobreixes la veritable riquesa de la gent. Això és el que m’ha ajudat a créixer, l’escolta activa. No és el mateix deixar parlar que escoltar, oi? Quin repte més impressionant! I des que l’Agrupació del PSC em va proposar anar de cap de llista, fins al dia de les eleccions, quin procés més apassionant! Totes les reflexions personals i valoracions amb amics, l’aprovació de l’Assemblea, el pes de la pre-campanya i de la campanya, veure’t “penjat” dels fanals i sobretot ser conscient del grau de responsabilitat que estàs disposat a assumir.I tot aquest llarg camí m’ha portat a ser alcalde del meu poble. I alcalde, per què? Per ser el primer servidor de les persones de Sant Boi, per liderar aquest nou impuls que Sant Boi necessita i afrontar

�

els nous temps que vivim amb la certesa de que som capaços de seguir transformant la nostra societat, de fer-la més humana, propera, solidària, justa... i no només amb bones paraules, sinó amb els petits avenços de cada dia. Jo sóc escolta, i una de les nostres fites és treballar per “deixar el món una mica millor de com l’hem trobat”, només una mica, però... us adoneu quina transformació tant gran representa la suma de tantes i tantes miques?I assumeixo aquest gran repte en uns moments difícils per a la política. Massa contradiccions, massa distància amb els ciutadans i ciutadanes, massa decisions allunyades del sentit comú han fet de la política una mena de pou negre que genera desconfiança i temor. Ens cal prestigiar de bell nou la política, perquè és l’art de governar amb seny i l’oportunitat de fer-ho de forma propera a aquells que ens han donat la seva confiança. Ens cal cercar complicitats i tenir clares les tres “C” que haurien de presidir les nostres actuacions: compromís, credibilitat i confiança.Quin gran repte per aquests propers quatre anys! Veri-tablement és un estímul personal que em porta a treballar per fer-me mereixedor d’aquest honor que el poble m’ha donat. No sé si hi ha honor més gran que fer d’alcalde del teu poble i tenir l’oportunitat de fer un pas més, juntament amb tots els homes i dones amb qui caminem plegats, colze a colze, cap a la “difícil i merescuda llibertat” com diu l’Espriu. A ser capaç de crear les condicions que ens facin sentir part d’un mateix poble, membres de la mateixa comunitat , siguin quins siguin els orígens de cadascú. Estic convençut que la il.lusió per fer-ho em donarà forces per afrontar les dificultats.

Jaume Bosch i Pugès és alcalde de Sant Boi de Llobregat

La palmera i la font

“Ja sé prou que no em puc casar per l’Església. Sóc divorciada. De jove vaig quedar embarassada i els meus pares, contra la meva voluntat, em van obligar a casar-me. Vaig plorar molt. Al mig any de casada ja estava separada i obrint el procés de divorci. Ara, després de set anys, he decidit refer la meva vida. Ja fa temps que surto amb un jove amb qui em vull casar civilment. Tots dos som creients, i desitgem acompanyar el nostre casament pel civil amb alguna celebració religiosa. No sé si podrà

ser. Però, especialment jo, vull donar gràcies a Déu per tot el que ha fet per a mi i per la meva filla, com m’ha acompanyat durant la vida, com m’ha donat l’oportunitat de refer-la trobant i estimant el qui serà aviat el meu espòs”. Què faria Jesús davant d’aquestes persones? Les exclouria del seu redós? Els negaria la seva benedicció? Ho va fer amb les persones i situacions semblants en què es va trobar? Tinc ben clara la resposta. La fe d’aquesta dona, el testimoni que ens dóna Jesús a l’Evangeli, la revelació que ens va fer de Déu Pare que ens estima, ens perdona, ens acull com a fills

estimats, em va fer repetir les paraules de Jesús: “La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau” (Lc 7,50).I hem decidit preparar una celebració cristiana del seu casament civil, malgrat que no hi hagi encara la possibilitat de celebrar “com caldria” el sagrament del matrimoni. Davant de Déu seran els seus fills estimats que han constituït una nova família cristiana. Davant de l’Església...?

Oriol Garreta és rector de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó de Barcelona

Refer la vidaOriol Garreta

�

Ja ho sabíem, que estava malalt. Tenia un càncer amb metàstasi, que s’anava medicant amb un nou tractament. Amb sornegueria, explicava que es prenia un parell de pastilles pel càncer i una dotzena més pels efectes secundaris d’aquestes pastilles. Però anava fent. L’aturada cardíaca del dilluns 5 de novembre ens va deixar tots ben parats i amb la necessitat de plorar-lo col·lectivament. No hi va haver enterrament, perquè havia deixat el cos a la ciència. I gairebé no hi va haver funeral. El dimecres següent, a la missa de difunts de la parròquia, es va pregar també per ell, amb una total discreció, com ell mateix havia deixat dit, entre tots els altres difunts. El bisbe Carrera va presidir l’Eucaristia i es va mossegar la llengua com hagués volgut en Puxan i va defugir qualsevol referència explícita a ell. L’església de Santa Engràcia, a Nou Barris, plena de gom a gom, va mantenir el to i la complicitat.Alguns, però, no vam ser tant disciplinats. L’Agulla primer va muntar-li un petit homenatge en el seu bloc. Després vam muntar-li un bloc sencer, perquè tothom pogués expressar-se (http://puxan.blogspot.com). I encara un parell d’amics van organitzar una trobada de gent simplement per compartir-ne records, a la qual van assistir alguns dels seus germans.Quan algú mor, semblem obligats a fer una mena de panegíric, però la veritat és que en Josep Maria Puxan va deixar una forta empremta en molta gent, i una empremta d’evangeli. En els seus 58 anys de vida, va passar

Josep Maria Puxan, un bon amicMercè Solé

els anys de capellà a Martorell i a les parròquies de Santa Maria Magdalena i de Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona. Va ser consiliari de la JOBAC, de la JOC i de l’ACO, amb diverses responsabilitats. I en la seva tasca parroquial va animar tot allò que es podia animar, posant-hi el cor, i, també, un cap assenyat. A mi em produïa una certa admiració que als seus cinquanta anys –l’edat en què vaig tenir la sort de tractar-lo– encara tingués energia per anar de colònies i per estar tan al costat dels més joves. Sempre en moviments de treballadors cristians i en parròquies de barri sabia bé què era el treball que requeria esforç físic. Va ser conegut com a “Mossèn Garrafa” perquè va treballar molt de temps com a repartidor de vi fins a herniar-se. A mi m’impressionava també el seu esperit de pregària. Vam coincidir amb en Toni, la Cristina i en Javier a la comissió permanent de l’ACO i sempre encetàvem la reunió amb una pregària, que em sembla que ha estat de les més serioses en què mai he participat. Ell es llevava a les 6 del matí i ja s’hi posava. La seva era una pregària de les persones, de disponibilitat total, de posar davant de Déu el que entenia i el preocupava i de vegades el que no entenia i el que el feia sentir impotent. Sempre. Amb regularitat. Ens va explicar una vegada que un seminarista que hi havia a la parròquia l’havia denunciat a l’arquebisbe, perquè quan deia missa a primera hora del matí –amb la presència d’un molt reduït nombre de persones al voltant d’una taula– no es revestia com diuen els cànons. Diu que el cardenal Carles el va

cridar per renyar-lo, però que després no va gosar ni tan sols treure el tema. Tenia la necessitat d’una vida espiritual intensa, que desenvolupava a monestirs diversos, com Puiggraciós i Solius.Tot i la situació eclesial, especialment en l’època del cardenal Carles, en Puxan no era persona de crítica continuada o fàcil a l’Església. De fet el preocupava que els moviments i les parròquies estiguéssim pel que havíem d’estar: que fóssim acollidors, especialment amb els més pobres, que coneguéssim l’evangeli, que estiguéssim compromesos al servei de la gent. Tampoc no era especialment amable amb les jerarquies, a les quals segurament irritava amb la seva actitud una mica burleta. Li disgustava l’ambient llagoter i tan poc evangèlic que de vegades envolta “les altures”.A part del seu sempre bon humor, assenyalaria la seva absoluta manca de protagonisme a l’hora de fer les coses. Defugia tot allò que el fes destacar i hi podies

�

comptar sempre que s’havia de fer alguna cosa feixuga o desagradable. Era un treballador infatigable, que, no obstant, feia confiança a les persones i sabia treballar en equip. De fet ho va demostrar amb escreix en moments de crisi: quan va obrir la parròquia als immigrants sense papers perquè s’hi tanquessin, però comprometent-hi les entitats del barri interessades a fer-ho, conscient que ell ni era l’amo de la parròquia ni podia responsabilitzar-se sol de tot allò. Quan va haver de ser intervingut quirúrgicament va saber delegar en la comunitat parroquial totes les tasques pastorals. I n’estava orgullós, que la parròquia funcionés sense ell! Quan va recaure en la malaltia va saber plegar veles en moltes activitats, delegar de veritat. I cuidar-se, o almenys això deia. I des d’un segon o tercer terme continuava animant el personal. I va saber valorar l’amistat i les relacions humanes, que va cultivar fins al final.

Era conegut i estimat al barri. Recordo que alguna entitat totalment laica del barri me n’havia parlat en termes molt elogiosos, sense saber que ens coneixíem, pel seu esforç per mantenir una actitud positiva respecte als musulmans i a les persones immigrades en general.De fet, en Puxan ja feia temps que formava part del meu santoral particular. No era pas perfecte ni té miracles coneguts, ni ningú al darrere amb molt de poder o de diners, i ha mort per un correntíssim càncer. O sigui que no prosperaria cap causa per beatificar-lo. Però no feia trampes, era honestíssim i ens va ensenyar com es podien viure, a fons, les benaurances. Segur que continuarà acompanyant-nos com ha fet sempre i que, com diu la Carme Gomà, en el bloc, el nostre retrobament serà una festa!

Mercè Solé és expresidenta de l’ACO (Acció Catòlica Obrera)

Benvolguts amics de L’Agulla.Després de llegir l’article “Jesús, els cristians i la política”, estic més convençut que mai de que, si hi ha una ideologia que s’acosta al que proposava Jesús, aquesta és l’anarquista.Ja sé que molts la titllen de massa idealista i poc pràctica, però... potser l’excessiu idealisme és un problema pels que demanem i lluitem perquè s’instauri el Regne de Déu a la terra?És cert que en nom d’aquesta ideologia s’han fet actes i coses terribles, però, no es pot dir el mateix de la resta d’ideologies? i fins i tot de la majoria de creences?Gràcies, Josep, per l’article, el guardaré ben guardat pel dia que, en el grup de revisió de vida, revisi la meva filiació anarcosindicalista. Anuncies una segona part, però les cites utilitzades en aquesta primera són prou contundents i aclaridores.Aprofito per agrair a tots els que feu l’Agulla, el miracle de rebre-la periòdicament i poder-la llegir. Rebeu una abraçada

Benjamí Mercader

�

Tot sembla indicar que les nostres societats no són llocs propicis per al creixement d’aquestes persones equilibrades, harmòniques, confiades, animoses, generoses que a tots, en el fons, ens agradaria ser. L’extensió de la cursa desenfrenada per la possessió, l’activisme desmesurat, l’oblit sistemàtic d’un mateix en la diversió, i la presència de formes extremes de violència són clars indicis d’una cultura que genera malestar als que

hi vivim immersos. Les causes d’aquesta situació són nombroses i complexes, però una d’elles rau, sens dubte, en la crisi de les comunitats naturals d’acolliment indispensables per al creixement i la maduració d’aquest animal extremadament vulnerable que som els éssers humans. Les manifestacions de violència, la marginalitat buscada o imposada, la manca de brúixola mental i moral que caracteritza tants joves té a veure, sense cap mena de dubte, amb la crisi de moltes famílies, la deterioració de tants centres escolars que els impedeix de complir amb la seva tasca educativa, la falta de credibilitat de les religions establertes i el desvertebrament de l’àmbit ciutadà.

Tal vegada, en el que segueix, pequi d’optimisme, però penso que en no pocs barris, parròquies aparentment no gens florents, amb un nombre reduït de fidels assidus amb edats més aviat avançades i que se senten incapaços de guanyar prosèlits en els seus ambients, estan realitzant amb ells la tasca valuosa de procurar-los un entorn humà en què se sentin acollits, reconeguts, estimats, protegits de la intempèrie sociocultural de l’entorn, rebent-hi raons per viure amb confiança. Són petites comunitats, en el si de parròquies amb un cercle molt més ampli de practicants dominicals, compostes per homes i dones que es coneixen, que es tracten i que a més d’aprendre a llegir les Escriptures, de realitzar petits serveis socials i d’oferir catequesi d’iniciació als més joves, es reuneixen amb freqüència, comparteixen en determinades ocasions festius àpats fraternals, es visiten quan estan malalts, surten de tant en tant d’excursió per gaudir de la natura i conèixer altres llocs i realitzen, a una escala senzilla i modesta, l’ideal de les primeres comunitats cristianes descrites en el llibre dels Fets.L’acolliment dels que s’hi acosten, com està passant amb no pocs emigrants, mostra que han superat la temptació de l’esperit sectari. Alguns les consideren com una petita resta de la gran Església d’altres temps. A mi em semblen més aviat brots d’un cristianisme capaç d’actuar en el seu entorn per a la transformació de la societat inhòspita en què viuen.

Comunitats on conviureJuan Martín Velasco

�

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

La plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda” va néixer l’any 2001 amb la voluntat d’incidir en les problemàtiques de caire mediambiental, urbanístic i territorial a la zona de l’Alt Maresme i, més específicament, al municipi de Pineda de Mar i les seves rodalies. En aquells moments, un grup de persones de procedència diversa decidí aplegar-se per denunciar els seriosos riscos que amenaçaven espais d’interès natural, paisatgístic i patrimonial davant un creixement urbanístic desmesurat i per la implantació poc raonada de determinades infraestructures. Aquests perills es focalitzaven en un paratge com la vall de la Riera de Pineda, l’àrea agrícola més extensa del municipi, situada entre la plana litoral i les derivacions de la serralada Litoral, a tocar del parc natural del Montnegre i el Corredor. És una raconada que és travessada per la tercera riera més important del Maresme i esdevé un bon connector ecològic i paisatgístic, entre la muntanya i la plana. A diferència de moltes altres rieres encara manté un bon grau de naturalització i és possible trobar bons retalls de vegetació de ribera i d’espècies tan característiques com l’aloc. A més a més, a la vall hi ha elements patrimonials històrics prou reconeguts com diversos masos centenaris, torres de defensa, ermites, les restes del castell de Montpalau o l’aqüeducte romà de Can Cua, entre d’altres.

La pretensió absolutament injustificada d’urbanitzar la vall i d’actuacions desencertades com fer passar els col·lectors d’una depuradora al llarg de 3 km. d’aquesta riera foren els detonants últims per determinar la formació de l’entitat. La urgència era més gran pel fet que ni a Pineda ni als municipis propers existien entitats similars. D’aleshores ençà s’han efectuat múltiples campanyes a favor de la preservació de l’indret i de la seva millora. La primera

Plataforma “Salvem la Vall de la

Riera de Pineda” David Pavón

fou la recollida de més de 3.000 signatures i s’han dut a terme un bon nombre de xerrades informatives, visites o campanyes de neteja de la riera. Cal destacar aquí la restauració del molí fariner de Can Marquès que, de trobar-se totalment arruïnat, ara és un edifici posat en valor i amb una petita exposició a l’interior per entendre el seu funcionament. També la instal·lació de plafons explicatius dels elements patrimonials amb un interès més remarcable.

La preservació de la vall de la riera de Pineda serví per anar obrint l’interès per tractar problemàtiques territorials similars d’altres indrets del municipi i de les rodalies. Un dels objectius de la plataforma, com a entitat cívica desvinculada dels partits polítics, ha estat la d’influenciar activament, en la presa de decisions lligades al medi ambient i a l’ordenació del territori. Així, es mantenen reunions periòdiques amb els representants polítics de l’ajuntament, es forma part del Consell Municipal de Medi Ambient, s’edita un butlletí propi, “L’Aloc”, i es disposa de pàgina web. Igualment es participa en esdeveniments locals com la Fira d’Entitats o les 24 hores de Cultura. Per altra banda s’ha col·laborat en processos com l’elaboració de l’Agenda 21 local i s’ha intervingut en la fase d’informació pública de diversos projectes i plans,

tant d’abast municipal com de més general. Hauríem de citar aquí plans parcials urbanístics, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), el Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya (PITC) o la instal·lació de la depuradora de l’Alt Maresme Nord promoguda per l’Agència Catalana de l’Aigua. En darrer terme la plataforma ha presentat alternatives i ha formulat les seves pròpies propostes vinculades a aquests plans.

Sent conscients que els problemes en que s’intervé són, sovint, l’expressió de dinàmiques que es donen a escala superior, la plataforma s’ha integrat en la coordinadora comarcal “Xarxa Maresme” que reuneix altres entitats similars. Igualment ha col·laborat amb el projecte Rius i en el Projecte Aloc, impulsat per a fomentar la coneixença i la preservació dels alocars arreu de les rieres del Maresme.

Tan sols ens resta convidar-vos a visitar la vall de la riera de Pineda per descobrir els seus racons. Serà, sens dubte, una bona ocasió per entendre la necessitat de la preservació i millora de paratges com aquest.

Per a més informació:www.pangea.org/salvemlarieradepineda

C/e: salvemlariera@yahoo.es

10

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

Gambes amb “xispa” Tere Jorge

Es diu que les gambes són les escombriaires del mar, perquè s’alimenten de restes d’altres crustacis, plantes o peixos. És, en definitiva, la llagosta dels pobres, i per Nadal, un dia o altre, apareix aquest crustaci a les nostres taules. En sabem molt poc d’elles i com sempre, ens pot arribar a sorprendre i ajudar-nos a entendre que “la natura és la natura” i no cal escandalitzar-se. No sé si sabeu que la vida de les gambes és molt curta (viuen al voltant de cinc anys) i que podem trobar gambes mascles i gambes femelles. A més, alguns mascles quan arriben a la meitat de la seva vida (aproximadament als dos anys), es poden transformar en femelles i que les femelles, com més velles són, més fèrtils (però tinguem en compte que la seva vida és molt curta). Tot això de forma molt natural. Viuen durant el dia enterrades a la sorra, no sé si ve d’aquí l’expressió posar-se com una gamba (a banda del sospitós “to vermellós” que adquireix l’individu). Bé, avui us faig arribar una recepta en què probablement les gambes no passarien el control d’alcoholèmia però que té l’èxit assegurat.Ingredients: 4 gambes llagostineres per persona (poden ser congelades); un raig de whisky, vi blanc o vermut; el suc de 2 llimones; 3 grans d’all; julivert; 150 grams de mantega; un raig d’oli d’oliva; sal i pebre.Preparació: En una paella desfem, a foc baix, la mantega (convé posar-hi una mica d’oli, perquè no es cremi la mantega) i posem a daurar les gambes, prèviament salpebrades, però només volta i volta. Passem per la batedora els alls i el julivert amb una mica d’oli (molt poc). Quan les gambes hagin agafat color, hi afegim la barreja d’all i julivert. Ho deixem uns minuts i abaixem el foc per afegir a la cassola el raig generós d’alcohol (whisky, vi blanc o vermut, segons el vostre gust o el que tingueu a mà). Deixem que s’evapori i hi afegim el suc de les llimones. Hem d’esperar uns minuts fins que el líquid s’hagi reduït i la salsa estigui ben lligada. No hem d’utilitzar cap estri de cuina per remenar aquesta cassola, sinó que ho farem agafant la cassola per les nanses i movent-la amb petits vaivens. Aquest plat s’ha de servir calent. Ja ho veieu: és un plat molt senzill i ràpid de fer i el resultat és per sucar-hi pa.

OkupesSalva Clarós

Tot sovint sentim parlar dels antisistema, uns activistes d’ampli espectre que, a diferència d’altres combatents socials, es caracteritzen per presentar una lluita que no focalitza cap objectiu concret sinó l’alternativa global. Quina? Això ja és una altra qüestió que no els pertoca a ells, perquè cercar alternatives és fer política, i la política resulta que és inherent al sistema. Arribats a aquest carreró sense sortida, caldrà acceptar que alguna cosa no funciona en aquest plantejament. D’entrada se m’acut que quan un ha decidit anar contra el “sistema” sencer és que ha perdut l’esperança de discriminar entre el bo i el dolent. És que ha renunciat a considerar la complexitat de les coses i, pres pel desànim, envesteix contra els molins de vent del poder, ja siguin ideològics, econòmics, polítics, culturals, àdhuc socials, simplement perquè creu que representen una amenaça.La confusió augmenta quan es consideren antisistema els okupes. Ells es mouen en la intersticialitat del sistema, és a dir, entre els racons incòmodes i contradictoris com ara les cases abandonades. Intenten treure profit d’aquestes situacions, cosa ben legítima. Les seves accions persegueixen visualitzar la injustícia establerta. No volen, però, disputar el poder als injustos sinó només legitimar-se ells com a opció també vàlida. No hi ha manera més eficaç de fer volar pels aires una tesi que poder demostrar igualment la veracitat de l’antítesi. És per això que el okupes no son antisistema sinó una “cara” essencial del sistema: diguem-ne la “creu”. No us crida l’atenció que els sectors progressistes de la societat, les esquerres -per dir-ho en paraules potser ara un pèl ambigües-, simpatitzin amb els okupes? Sobretot, quan aquestes esquerres tenen alguna petita parcel·la de poder és quan més simpatitzen amb els okupes. Serà que aquests polítics creuen que els okupes representen una punta de llança del canvi o bé perquè creuen d’amagat que aquesta dissidència pot empènyer un canvi social? Res de tot això. En realitat, els okupes només preocupen alguns directors de diaris i altres mediadors socials que els fan servir de “sparring” per exemplificar on estan els límits del dret a la propietat privada. Però a algunes esquerres en el poder el que realment els angoixa són els crítics actius del sistema, els que treballen des del teixit social plantejant constantment alternatives que generen incomoditat al propis polítics de l’esquerra. Per això intenten ignorar-los. Ignorats els crítics socials, visquen els okupes!

11

Receptes Receptes Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

V OLUNTAT. Vénen vacances o vacancetes. Algú ha vist que hi ha massa cues de gent per obtenir deneís i passaports i ha decidit ampliar l’horari de les oficines que els expedeixen. Res a dir. Al contrari, per a això hi ha persones amb capacitat per veure i decidir. Simplement, demanar que això també es faci amb les cues de forasters que demanen informació i papers. Tot és qüestió de voler veure i de voler prendre mesures. Josep Pascual

A L NOSTRE BISBE DE BARCELONA. Ara que sou cardenal i la relació amb el bisbe de Roma i l’entorn vaticà de segur que serà un xic més fluida, no podríeu proposar des de dins mateix que es deixi de dir que els cardenals són “prínceps” de l’Església? Evangèlicament no es deu justificar per enlloc i seria enderrocar un petit obstacle dels tants que de vegades nosaltres mateixos ens posem al voltant nostre. I de fet és un detall sense importància que no ha de costar gens, i un detall és un gest, i els gestos de bona voluntat si reflecteixen aquesta voluntat bona mai no són inútils. Josep Pascual

E NSENYAMENT I CRISI. Estudi de la Fundació Jaume Bofill, proposta del conseller del ram d’una nova llei, informes PISA, Quadern

Cristianisme i Justícia 146... són només alguns documents que assegut davant l’ordinador em vénen a la memòria. Aquests i d’altres s’haurien de debatre a fons amb una voluntat política, en el sentit noble de la paraula, per al bé de tots. En una manifestació tan important de l’organització de la societat −l’ensenyament−, hi ha molts avisos que això no rutlla −reconeixent l’esforç de tanta gent que s’hi implica seriosament−. Hauríem de buscar un bon consens de cap on cal anar i, llavors, res de capgirar-ho tot!, sinó més aviat un munt de petits passos, l’un darrere l’altre, sense parar, per acostar-nos a complir l’establert per consens. Josep Pascual

L’AMOR HA DE SER LLIURE. El que

penso d’aquest mític lema dels anys

70 pertany a la meva estricta intimitat,

i per tant, no ho comentaré. El que sí

que mereix una puntada a L’Agulla és que per

primer cop puc afirmar el meu total acord amb

una campanya institucional amb motiu del Dia

Internacional contra la Violència envers la dona.

Altres campanyes s’han enfocat com si fossin

anuncis contra els accidents de trànsit: imatges

de dones amb cops de puny, crits i baralles a un

anunci, situacions de violència vistes pels fills...

Aquestes campanyes de poc serveixen i res no

canvien, perquè qui ho pateix ja sap la realitat i

qui no ho pateix, ho mira com si allò fos totalment

aliè a la seva vida. En canvi, aquest any l’han

encertat amb una campanya de prevenció, dirigida

als joves i amb un llenguatge directe: “L’amor

ha de ser lliure. De masclisme. De bronques.

De gelosia. De control de trucades.” S’ajuda els

joves a detectar i allunyar-se de bon principi de

conductes de possessió, de domini, de control i

agressivitat, conductes que malauradament part

de la nostra societat considera com a inherents de

les relacions de parella. Per això, per prevenir i

fer prendre consciència, sí que calen campanyes.

Per a les víctimes el que cal és atenció efectiva

i recursos. La resta és comèdia, i amb això dels

“Dies internacionals...” se’n fa molta, de comèdia.

Maria-Josep Hernàndez

1�

TURISME DE QUALITAT. Estic feta un embolic. Els mitjans de

comunicació cada cop parlen més de “turisme de qualitat”, en

principi en oposició al “turisme de borratxera”, que deia amb encert

la Montserrat Tura. I per turisme “de borratxera” s’entén el turisme

a flor de pell poc interessat en allò que visita i molt motivat a gaudir a baix

preu de sol, platja (sembla que importa poc la seva qualitat), molt d’alcohol,

i sexe amb propis i estranys. Un turisme que deixa molts guanys econòmics,

però que acaba configurant un entorn de ciment, la destrossa del paisatge, la

degradació de les “paelles” i de la “sangría”, una convivència amb el personal

del país poc respectuosa i fins i tot problemes sanitaris. I on l’intercanvi de

cultures desapareix engolit per la massificació més consumista.

Però el problema és que a aquest turisme es contraposa només el “turisme de

qualitat”, entès com a turisme “de pasta” és a dir, el turisme en bons –i cars–

hotels, amb compres al Passeig de Gràcia i amb assistència als millors festivals

musicals, posem per cas, de la Costa Brava. I es parla amb preocupació del fet

que les noves companyies aèries de baix cost porten molt de turisme a Catalunya,

però aquest turisme gasta poc.

Doncs a mi això em sembla fantàstic. ¿O no ho és que molts treballadors –els

menys precaris, tot sigui dit– puguin viatjar per Europa d’una forma molt més

accessible que anys enrere? A mi, el “turisme de qualitat” més aviat m’evoca un

interès per conèixer altres ciutats, altres paisatges, altres pobles, altres cultures…

Un fer accessible el viatge a persones amb pocs mitjans. Un respecte per la natura

i per la gent. Una aproximació a la vida quotidiana d’altres països i a les seves

infrastructures. Un sortir de les rutes més turístiques, precisament (i aquí el

fet que en els vols de baix cost s’utilitzin aeroports de ciutats considerades de

segona fila em sembla molt interessant). També em sembla turisme de qualitat el

dels campistes, el dels albergs, els d’Interrail. Per a mi la qualitat del turisme és,

bàsicament, la qualitat humana. Mercè Solé.

L A MISSA DE FESTA MAJOR. Aquest any, per la Mercè, els regidors d’ICV-EUiA de Barcelona van anunciar, en una mena d’acte profètic, que no anirien a la missa de festa major amb la resta del consistori. I van explicar que no hi anaven per defensar la separació dels afers religiosos dels institucionals i polítics, i la laïcitat de les

institucions, i perquè així totes les religions se sentin bé.

De fet, val a dir que la missa de la Mercè és una celebració que mai no ha acabat de trobar el to ni el format adequats, i a més tampoc no ha arribat a tenir mai gaire ressò popular, de manera que la presència municipal hi queda també una mica estranya. Però més enllà del cas concret d’aquesta missa, el que crec que no s’aguanta són les argumentacions que es donen per no anar-hi. Perquè resulta que a molts llocs la presència del consistori a la missa de festa major, o en algun altre acte religiós de la festa, forma part d’una tradició ben arrelada que només des d’una perspectiva molt fonamentalista i ideologitzada es pot considerar com negativa: aquestes presències, de fet, hi són perquè aquell acte religiós no és només religiós, sinó que té un valor de símbol popular i forma part de les arrels de la festa. Seguint l’argumentació d’aquests regidors, també caldria propugnar el canvi de nom i de data de la festa major de Barcelona, perquè actualment se celebra amb ocasió d’una festa catòlica, la de la Mare de Déu de la Mercè. I també caldria defensar que se suprimeixi, per exemple, la festa del Dilluns de Pasqua a tot Catalunya i la del Dilluns de la Segona Pasqua a Barcelona, perquè són festes d’origen òbviament catòlic.El cristianisme té un pes cultural molt fort a Catalunya, que va més enllà del fet religiós pròpiament dit. I voler negar-ho i fer com si no fos així, és un error notable. I el fet que determinades actuacions eclesiàstiques puguin resultar profundament antipàtiques, no és motiu per carregar-se tot un patrimoni popular pacíficament viscut per la majoria de la gent. Josep Lligadas

1�

LA VIDA NO ÉS UNA PEL.LÍCULA.

En una pel·lícula, si no passa res, no

hi ha res a filmar, no hi ha història. En

canvi, a la vida real, no cal que passi res:

simplement, la vida pot anar transcorrent i se’ns

pot escolar entre els dits. Malauradament, allò

que ens portarà dolor es presentarà sobtadament

i sense cercar-ho. En canvi, allò que ens farà

feliços cal atrevir-se a anar-ho a buscar o a obrir-

li la porta. Voleu una prova? Doncs recordeu

algun moment feliç i pregunteu-vos: ha estat

fruït de l’atzar?

Massa sovint pensem però no ens atrevim parlar.

Massa sovint esperem, però no som capaços de fer

un sol pas. Massa sovint somiem però ens neguem

els somnis. I pensem, esperem, somiem... i la vida

va passant. Des de la gratitud a la vida que ens

ha estat donada, no deixem la vida passi com si

res. La vida no és una pel·lícula i per tant, el dia

que ens acomiadem no podrem rebobinar i tornar

a prémer el “play”. Maria-Josep Hernàndez

I NJUSTÍCIES MEDIÀTIQUES. Han cremat fotos del Rei. Ho han fet davant les càmeres. El periodista és obligat a entregar les fotos. Els joves són jutjats.

Un dibuixant fa una portada a El Jueves del Príncep i la seva dona en una actitud sexual. Consideren que és greu i ofensiva. Es segresta la revista i el dibuixant és condemnat.Però una dona és portada enganyada a un programa de televisió-escombraries (de grandíssima audiència, siguem realistes). Es troba el seu marit maltractador en el plató. Ella el rebutja i ell la mata dies després. Ara tothom es posa les mans al cap, però els mètodes d’El diario de Patricia i de merdes televisives similars ja eren ben coneguts. Els responsables del programa seran condemnats a res? Segurament, no, i el programa segueix en antena. I és que els més febles són vulnerables i anònims, i, és clar, no són de sang reial. Maria-Josep Hernàndez

A NAR A 80. Reduir la velocitat de l’entorn de Barcelona a 80 km. per hora deu ser,

segurament, una de les mesures més impopulars del tripartit, degudament contestada a tots els mitjans de comunicació, alguns com si els anés la vida, com a “El Club” de TV3. Però el cert és que, essent conscients que aquesta reducció per si sola no resoldrà les coses, sinó que calen moltes altres mesures, no deixa de sorprendre’m tanta ràbia col·lectiva. Passar de 120 a 80 des del nus del Llobregat fins als túnels del Garraf són tres minuts, segons publicava “El Periódico”. Els que vivim a la zona, veiem que poques vegades podem anar a 120 per l’autopista, perquè és de les que van plenes. Si amb la reducció millora la qualitat de vida de conductors actius i “passius”, o sigui dels veïns metropolitans, on és el problema? Recordo que a “El Club” algú comentava que sempre acabaven pagant els més febles, referint-se als conductors d’automòbils. Però jo com a més febles en aquest cas entenc tots els qui tenen o poden tenir problemes de salut, molts dels quals segurament ni condueixen ni tenen cotxe propi. En totes les crítiques que s’han fet a aquesta reducció de velocitat, sempre es diu que el que cal és tenir una bona xarxa de transport públic. Però el que no es diu és que una bona xarxa de transport públic comporta necessàriament dificultar l’ús del cotxe privat. De fet una de les coses observables en tota la crisi de Renfe al Baix Llobregat és que, quan finalment s’han posat les piles, les línies regulars d’autobús han millorat considerablement: molt millor servei, noves línies i prioritat absoluta a la via pública. Això no hagués servit de res si la gent hagués respost massivament a la manca de trens amb l’ús del seu cotxe, perquè tots haguéssim estat col·lapsats. Mercè Solé

1�

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Folgueroles, la Damunt, Sant Jordi de Puigseslloses... a la recerca de mossèn Cinto.Hi vam ser a principis d’octubre, a l’inici de la tardor, i el clima i el paisatge eren molt amables. Ara, que deu fer més fred i hi deu haver més boira, potser seria més incòmode: si voleu anar-hi, més valdrà esperar que arribi la primavera. Però en tot cas, la sortida val la pena.Folgueroles, prop de Vic, és, com tothom sap, el poble de mossèn Jacint Verdaguer. A dintre l’església, sobre la pica baptismal, hi ha una fotocòpia dins un plàstic penjat amb un cordill, que reprodueix la seva partida de baptisme, amb una laudatòria anotació al marge que hi va fer el bisbe Torres i Bages. Podrien posar el record de manera més digna, sens dubte... El poble és agradable de visitar, i repassar les indicacions dels llocs on va estar mossèn Cinto. I, sobretot, visitar el museu, que el porten unes noies que transmeten un gran entusiasme pel personatge. Al final, passen un vídeo en què s’hi evoca tant el Verdaguer èpic i entusiasta del final del poema del Canigó, com el Verdaguer quotidià que des de Sant Petersburg compara el Neva d’aigües “emperesides... que un dubta a vegades si caminen

avant o enrere”, amb el Ter i el Llobregat que “treballen i ajuden als pobles que s’han assegut en ses riberes”.Un altre lloc clau és l’ermita de la Damunt, enmig d’un bell paisatge que, diu Verdaguer, li va fer descobrir el que era la poesia. I, sobretot, l’altra ermita, la de Sant Jordi de Puigseslloses, que cal arribar-hi per un camí força complicat, però que és tota una sorpresa: una ermita enganxada en un dolmen, al capdamunt d’un turó “rodó com fet amb un torn”, que domina tota la plana de Vic, i des de la qual es veu “l’altívol Montseny i la meitat dels nostres Pirineus”. Allà és on mossèn Cinto va voler dir la seva primera missa: l’acte central de la fe cristiana celebrat en un lloc que enfonsa les arrels en les més antigues històries dels homes i dones que han viscut en aquesta terra... Certament, mossèn Cinto dóna per molt. Josep Lligadas

El poeta indecente. Àlex Masllorens. Deriva Editorial, Barcelona 2007.L’Àlex ens ha enviat la seva nova novel·la, acabada de sortir del forn, a L’Agulla. La veritat és que fa de molt bon llegir. Si us agraden Oscar Wilde, Toulouse-Lautrec o sou fans del “Moulin Rouge” (sabíeu que el seu

fundador va ser un terrassenc que es deia Josep Oller?) us ho passareu la mar de bé. La relació entre Oscar Wilde i Toulouse-Lautrec és el que motiva els dos protagonistes de la novel·la, una dona jueva supervivent de l’holocaust i un alemany la família del qual va col·laborar amb els nazis, a treballar junts per trobar els punts de contacte entre l’escriptor i el pintor. De fet el llibre esdevé un pretext per reflexionar sobre el sentit de l’art, sobre el paper dels artistes, sobre la pau i els mètodes per aconseguir-la, sobre el patiment i el perdó… I fins i tot sobre la família Masllorens. Hi trobareu moltes referències a l’actualitat i a Barcelona i la seva gent, cosa que ho fa encara més divertit. Mercè Solé.

La pell de la memòria. Jordi Sierra i Fabra. Ed. Baula, 1995 (català); Ed. Edelvives, 2006 Colección Alandar (castellà). Narrativa juvenil.Jordi Sierra es defineix com “anticonvencional, franctirador, inclassificable, inetiquetable i individualista”, però el cert és que ens ajuda a pensar i conèixer el món en què vivim a través dels sentiments que provoca en el lector i sobretot s’adreça especialment al lector juvenil. Potser amb l’esperança que quan siguin adults ho facin millor que nosaltres.Només obrir el llibre trobem

1�

aquesta frase: “Cadascuna de les parts d’aquesta història està succeint ara mateix”. I, per desgràcia, té tota la raó. Aquesta història dura i tendra alhora, ens transporta a l’Àfrica amb la intenció d’explicar a través dels ulls innocents d’un nen d’onze anys, el Kalil Mtube, com viu una situació dramàtica, el seu propi drama, quan el seu pare el ven com a esclau, i per tant és arrencat de casa seva i obligat a treballar brutalment. En Kalil haurà de recórrer un llarg camí abans d’aconseguir la llibertat. Aquesta novel·la no pretén ser un estudi social, polític, ni religiós, sinó simplement la veu transparent d’un de tants protagonistes de l’horror humà. És una bona proposta com a regal de Nadal per als nostres joves, és una història que no els deixarà indiferents ja que reflecteix l’explotació, la lluita per sobreviure i el desempar a què estan sotmesos una bona part de la població mundial.A més cal dir que el 0,7% de la venda d’aquest llibre es destina a la construcció de l’escola que l’ONG “Solidaridad, Educación, Desarrollo” (SED) gestiona a San Julián (El Salvador). Tere Jorge

Ser dona i musulmana. Dolors Bramon. Ed. Cruïlla i Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2007.La condició de les dones en les societats islàmiques és una de les qüestions que més ha interessat i escandalitzat els homes i les dones de les societats occidentals.

Hi ha molts tòpics, prejudicis i buits en la percepció que tenim d’aquesta qüestió, i sovint ens n’arriben només els aspectes més polèmics.Dolors Bramon, que és professora d’estudis àrabs i islàmics a la Universitat de Barcelona, tracta el tema amb molt de respecte. Ens vol acostar al món musulmà per fer-nos conèixer aquesta cultura i religió tan desconeguda per la majoria de nosaltres.Amb el seu estudi sobre la situació de les dones en el món islàmic, desfà molts tòpics, argumentant amb coneixement el lloc que ocupen les dones en els diferents països de tradició islàmica.Fa una clara distinció entre el que hi ha escrit a l’Alcorà i el que s’imposa com a llei i que prové de les tradicions patriarcals de cada país, moltes anteriors a l’arribada de l’islam, i que encara perduren en moltes cultures.Sorprèn comprovar que en la major part de l’Alcorà es dóna valor i reconeixement a les dones, i que, en canvi, si hi ha alguna part que va en contra de les dones és aquesta la que ha passat davant de tot i s’ha convertit en llei discriminatòria i culpabilitzadora de les dones. Els homes musulmans s’aprofiten d’aquestes aleias per fer prevaler el seu domini sobre elles.Això m’ha fet pensar en la nostra tradició cultural dita cristiana, que també ha abusat llargament de textos de l’Antic i el Nou Testament per carregar a les dones el farcell pesat de la culpa i tenir-les en la inferioritat. Encara avui no som aptes per presidir l’assemblea eucarística de les nostres comunitats cristianes.Us recomano la lectura de Ser dona i musulmana, lectura fàcil per la claredat i senzillesa amb què està escrit tot i l’amplitud i complexitat del tema.I per acabar, val la pena recordar

Kronos Karavan. Quartet Kronos amb Zakir Hussain, Taraf de Haidouks, Kayhan Kalhor, Ziya Tabbassian, Ali Jihad Racy, Souhail Kaspar, Martyn Jones. Publicat l’any 2000.El Quartet Kronos és un quartet clàssic nord-americà amb 40 anys d’història aparentment d’allò més formal: dos violins, viola, violoncel. Tots músics de primera. S’han especialitzat en música contemporània (Riley, Glass, Gorécki, Pärt, Piazzola…), però el que em resulta més atractiu és la seva manca de prejudicis. Mirant la seva discografia, el quartet fa incursions a la música africana, a la música gitana, mexicana i fins i tot a Bollywood. Ha col·laborat també en bandes sonores del cinema. Us recomano “Caravan”, un viatge musical amb compositors nascuts a Iugoslàvia, Portugal, Índia, Mèxic, Romania, Hongria, Califòrnia, Argentina, Iran i Líban. Osvaldo Golijov, argentí, és qui dóna unitat a les composicions. El quartet compta amb la col·laboració d’instrumentistes dels països orientals i són una mostra de virtuosisme conjunt i de música en majúscula. En fi, un goig. Mercè Solé

que Dolors Bramon, l’any 2001, ja va publicar Obertura a l’islam, una introducció al coneixement de l’islam: conceptes fonamentals, evolució, vida religiosa, branques de l’islam i corrents de pensament. Ernestina Ródenas

1�

No us prengueu la vida massa seriosament, de totes maneres no en sortireu vius.

Bernard de Fontenelle, escriptor francès

Jesús, els cristians, i la política (II)

Josep Lligadas

Els criteris evangèlics duts a la pràctica pels dei-xebles de Jesús, van provocar un fort contrast

amb la manera de fer de l’imperi romà. L’amor que Jesús predicava per a totes les persones,

que de fet significava posar en un pla d’igualtat a pobres i rics, no era de cap manera un pensa-ment comú en aquell imperi tan estratificat i en

què el sentiment de compassió i de proximitat als pobres era considerat cosa de gent de poca

altura. I l’afirmació de Jesús com a únic Senyor, qüestionava allò que cada cop era vist com

a més determinant en la cohesió de l’imperi: l’emperador com a amo absolut de tot, divinitat

última a la qual tothom havia de retre obedi-ència, submissió i culte. Com diu el professor italià Mario Pesce, “el missatge de Jesús, si bé no era polític en els mètodes, de fet esdevenia polític en els continguts i en les conseqüències

indirectes”. A Jesús no li interessava la política, però darrere el seu missatge hi ha continguts i conseqüències d’una forta incidència política. Ara, afortunadament, les coses són molt dife-

rents de com eren en temps de Jesús i dels pri-mers cristians. Paraules com “govern”, o “auto-ritat”, o “política”, ja no volen dir el mateix que

volien dir llavors. Entremig, llargues i doloroses històries de lluita per la llibertat, per la dignitat,

per la justícia, per la igualtat de tots els éssers humans, fins a aconseguir que, almenys en una

part del món, el poder polític i la gestió de la cosa pública siguin considerats com un afer que correspon a tots els ciutadans i ciutadanes, i no com un privilegi que s’aconsegueix per naixen-

ça o per la força de les armes o del diner.

De fet, com en temps de Jesús, continuen exis-tint els poderosos que dominen les nacions, i el diable continua repartint autoritat i glòria als qui l’adoren, com li va proposar a Jesús a

la muntanya de les temptacions (Mt 4,8-10; Lc 4,5-8). El sistema d’aquest món continua es-sent un sistema basat en uns poders que fan

que milions de persones visquin sotmeses als horrors de la fam, de la guerra i de la impossi-bilitat d’aspirar a una vida mínimament digna

i feliç; i que fan també que, allà on no es donen aquests horrors, també siguin presents injustíci-es, insensateses i dolors provocats per la duresa

de cor dels que busquen poder i riquesa per damunt de tot.

Però, davant d’aquesta situació, nosaltres hem après una cosa que Jesús no sabia ni sospita-

va. I és el fet que és possible actuar per canvi-ar aquestes situacions, no només veient-les i

denunciant-les, i no només acostant-se als qui les pateixen i alleujant el seu patiment, i no

només treballant per transformar el cor de les persones. Ara, nosaltres sabem que és possible

actuar perquè la gestió de la cosa pública es faci de manera que afavoreixi el conjunt dels ciuta-

dans, i no només els interessos d’uns pocs. Però, com? Alguns, com diu Benjamí Mercader

a la pàgina 7 d’aquest mateix número de L’Agu-lla, defensen que allunyant-se al màxim del

poder, com Jesús. Altres, en canvi, com expressa Jaume Bosch a la pàgina 4, creuen que el que

cal és utilitzar bé el poder. Al proper número, en l’últim article d’aquesta sèrie, reflexionarem

sobre aquest tema.

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia