numero 29 de la lluna en un cove

· LA LLUNA EN UN COVE · REVISTA DE RELATS DE FICCIÓ 1

Número 29

RAMON MASJ. M. VIDAL-ILLANES

DAVID RUIZMARC AURELI ESPINÓS

Traduccions:ALEKSANDR IVÀNOVITX KUPRÍN

LEV NIKOLÀIEVITX TOLSTOI

Seccions:L’altra cara de la lluna

d’EMILI GIL

2

LA LLUNA EN UN COVERevista de relats de ficció

Publicació mensual

Edita i publica: Lluís Miquel Pérez i MuñozDisseny, maquetació i imatge de portada: El Punt Vol·lat

Algun/a dels/les autors/res pot haver signat amb pseudònim.© de les obres: els seus respectius autors

© d’aquesta edició: Lluís M. Pérez i Muñoz

Tots els drets reservats. Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tracta-ment informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstecs públics.

Declinació de responsabilitat: Tots els personatges de les històries publicades són per-sonatges de ficció, i qualsevol semblança amb algú viu o mort és pura coincidència. L’e-ditor i els altres responsables de La Lluna en un Cove no comparteixen necessàriament els punts de vista o les opinions expressades en les obres signades pels autors que col·laboren en la revista, i no es responsabilitzen en cap cas d’aquestes opinions.

Redacció, administració, subscripcions i recepció d’originals:

La Lluna en un CoveRevista de Relats en Català

Ap. de Correus 110046870 Ontinyent · País Valencià

Tel. 967 31 87 13www.lallunaenuncove.cat

Dipòsit legal: AB-539-2008 / ISSN: 1889-0997

La Lluna en un Cove és membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català


ÍNDEX

Editorial ................................................................................... 6La caça del roig · Ramon Mas ............................................. 12Els sorolls, la nit, el veí · J. M. Vidal-Illanes ....................... 18La bèstia de Gavaldà: un cas sense resoldre (art.) .............. 35Geometria universal · David Ruiz ....................................... 50Flors de tardor · A. I. Kuprín .............................................. 58El bé de l’amor · L. N. Tolstoi ............................................. 69La fàbrica de fer bosses de paper · M. Aureli Espinós ........ 75Sobre els autors ................................................................... 120Breus .................................................................................... 123Cartes dels lectors .............................................................. 124


EDITORIAL

Benvolguts llunàmbuls i llunàm-

bules, amables lectors, que amb

impertèrrita paciència suporteu

mes a mes els desficacis literaris

continguts en aquesta publicació,

rica d’il·lusions i pobra (paupèrri-

ma) de recursos pressupostaris, de

nou gosem adreçar-vos a vosaltres

per a presentar-vos un nou número

que esperem que, si més no, ser-

veixi per a fer que els vostres ulls

descansin una estona, es relaxin

sobre les fibres naturals del paper,

allunyats de les addictives emana-

cions lumíniques de pantalles d’or-

dinadors, de telèfons mòbils, de

tauletes pad, pod, pud i pid, i d’al-

tres enginys electrònics que poblen

la nostra civilització, fent-se passar

per mers instruments, i actuant de

sota mà com autèntics governants

nostres: dictant-nos les seves nor-

mes (amb la seva obsolescència

programada, entre altres coses), i

empresonant-nos sota la seva no

sempre benèfica influència... Com

dèiem, us presentem aquest nou

número de La Lluna en un Cove, on

trobareu el que a continuació serà

indicat.

En primer lloc, Ramon Mas ens en-

via La caça del roig, un magnífic

relat que parla sobre els «rojos»,

que són, com tothom sap, unes cri-

atures monstruoses, peludes, amb

llargues ungles cargolades, i asse-

degades de carn humana. En Jordi,

el protagonista del conte, un nen

d’a penes dotze anys, haurà de llui-

tar a vida o mort contra un d’a-

quests temibles «rojos», que ha en-

trat en el poble amb la intenció de

perpetrar sense treva les seves ter-

ribles maldats.

Tot seguit, J. M. Vidal-Illanes ens

regala una molt notable peça literà-

ria: Els sorolls, la nit, el veí, on el

protagonista narra en primera per-

sona uns fets que desencadenaran

alguns fantasmes del passat... Al-

guna cosa jau en l’esperit del pro-

tagonista, quelcom que es va esde-

venir fa molts anys, però que ro-

man com un pòsit enverinat. A la

EDITORIAL6

nit tot malda per sortir a la superfí-

cie: un simple so és capaç d’acti-

var, per associació, uns determi-

nats records d’uns fets que sembla-

ven superats, però que estan ahí.

Curiosament, serà el veí de dalt qui

farà involuntàriament de pont, és a

dir, d’allò que permetrà connectar-

se amb el passat. De sobte, però, al

final la història farà un gir brusc, i

el protagonista es trobarà cara a

cara, no tan sols amb els seus fan-

tasmes, sinó també amb una pu-

nyent realitat actual que fins ara

havia passat per alt.

L’Emili Gil, des de la seva secció,

ens introdueix en aquesta ocasió

en un misteri obscur i (s’ha de dir

també) sagnant: la Bèstia del Ga-

valdà. El comtat del Gavaldà (Ga-

vaudan, en occità) va ser l’escenari

d’un seguit de successos dramàtics

que s’esdevingueren entre el 30 de

juny de 1764 i el 19 de juny de

1767. Els investigadors del tema

han comptabilitzat un mínim de

cent quatre atacs mortals en

aquests gairebé tres anys, protago-

nitzats per un ésser no prou definit,

malgrat estar emparentat, en algun

aspecte, amb els llops, i que han

batejat, senzillament, amb el nom

de «la Bèstia del Gavaldà». La crò-

nica dels fets que van tenir lloc,

com molt bé diu l’autor de l’article,

podrien semblar propis d’un terro-

rífic relat de ficció; tanmateix, són

uns fets absolutament verídics i

històricament comprovables.

Retornant, ara ja sí, als relats de

ficció, David Ruiz, amb Geometria

universal, ens presenta una histò-

ria fantàstica que combina ele-

ments de la ciència-ficció i l’espe-

culació filosòfica. Segons es des-

prèn del relat, el món està format

essencialment per figures geomè-

triques, les quals al seu torn respo-

nen a uns determinats models ma-

temàtics. Però, ¿què passaria si

tota la creació tingués una falla,

una errada, de base? ¿I si tot fos un

monumental error? ¿Explicaria això

la tendència a l’autodestrucció del

nostre món?

En l’apartat de traduccions troba-

rem, en primer lloc, una bella i rara

peça: Flors de tardor, d’Aleksandr

Ivànovitx Kuprín; bella (i alhora trà-

gica) per la història d’amor frustrat

entre dos antics amants que es tor-

nen a trobar al cap dels anys; rara,


perquè aquest és un text que l’au-

tor va escriure l’any 1899, i que uns

anys més tard va reescriure en una

segona versió, que sembla que és

la que s’ha publicat en la majoria

d’antologies. És per això que la

versió que presentem ací, la prime-

ra que va escriure, podria ser consi-

derada, si es vol dir així, una petita

«raresa» literària. Destaquen en

aquesta història les reflexions so-

bre el present i el passat, sobre l’a-

mor i la seva evolució, i també les

metàfores de què l’autor es serveix

per a referir-se a les coses passa-

des que ja no tornaran. L’escenari

del drama: la zona d’estiueig de la

ciutat d’Odessa, Ucraïna, a la vora

del Mar Negre; un bell indret envol-

tat de datxes i de vinyes.

Continuant en l’apartat de traduc-

cions, presentem El bé de l’amor,

de Lev Nikolàievitx Tolstoi, que

potser molts dels nostres lectors

trobaran que és també una altra ra-

resa, i de fet ho és si tenim en

compte que es tracta d’un text

sens dubte difícil de trobar publi-

cat. És una mena de carta, adreça-

da als «estimats germans» (és a

dir: a tothom), datada el 21 d’agost

de 1908. Poca broma; s’estaven co-

ent coses importants, per Rússia,

en aquells anys. El 1905 havia tin-

gut lloc una primera revolució, i,

després, el 1917... En aquest con-

text revolucionari s’emmarca «El bé

de l’amor», que ve a resumir i sinte-

titzar les idees i opinions de Tolstoi

sobre tot allò que s’estava coent.

Bàsicament són dues idees: prime-

ra, tot això que esteu fent és mons-

truós i no serveix per a res; segona,

més valdria que féssiu una revolu-

ció espiritual, i us estiméssiu més

els uns als altres; la qual cosa en-

traria dins del sistema ideològic

cristiano-anarquista de Tolstoi. En

aquell moment faltaven uns dos

anys perquè Tolstoi morís (no veu-

ria per tant els fets del 1917), però

ell ja pressentia les dues coses:

tant la seva pròpia mort, com l’es-

clat revolucionari que posaria fi a

l’autocràcia dels tsars. El missatge

que dóna Tolstoi és clar i contun-

dent: en comptes de lluitar, esfor-

ceu-vos per estimar, i l’amor us

portarà el bé (d’ací el títol de la

peça). És molt interessant també

observar en el text matisos d’idees

(¿es podria dir?) antiglobalització,

EDITORIAL8

expressades en frases com ara:

«[...] aqueixos ferrocarrils, que per

tot el món transporten persones i

mercaderies inútils [...]»; o, també,

besllums d’un pre-ecologisme: «[...]

res millor a fer, dic, que dedicar-nos

a desfigurar el món amb cases de

deu pisos, amb carreteres, amb

fums, amb sutge, per a així enter-

rar-nos com en una cofurna [...]»,

una mica retrògrad potser, però

sens dubte molt i molt avançat al

seu temps, i molt poc en sintonia

amb les idees imperants de l’èpo-

ca. Curiós també el rebuig de Tols-

toi per les «cases de deu pisos»

(¿què en diria ara, de les «cases»

de quaranta pisos?). I bé, és un

text que hem considerat que és

molt interessant, que conté un mis-

satge senzill que provocarà la refle-

xió de més d’un. Tolstoi: un gran

geni de la literatura universal, i, a

més, ecologista (?), antiglobalitza-

ció (?), vegetarià i cristiano-anar-

quista. ¡Poca cosa!

Per a tancar el número, hem triat

La fàbrica de fer bosses de paper,

del Marc Aureli Espinós, un antic

col·laborador de la revista que ara

torna amb energies renovades. Ho

sentim molt per aquells que pre-

feriu uns relats més aviat breus;

aquest concretament té més de

quaranta pàgines. El títol ja és

prou revelador: la història gira al

voltant d’una fàbrica i de les relaci-

ons entre la plantilla de treballa-

dors. Des de La Lluna en un Cove,

a propòsit d’aquest relat, ens sen-

tim temptats a gosar pretendre ha-

ver descobert un gènere nou, o al-

menys temptats a usar un terme o

etiqueta per a referir-nos a un gè-

nere ja preexistent (perquè és evi-

dent que la temàtica no és nova). A

veure: per a intentar explicar-vos el

disbarat pel qual ens hem enfilat,

repassem abans els gèneres més

coneguts: fantasia, ciència-ficció,

terror, aventures, policíac (o polar,

com en diuen els francesos), ne-

gre... i un llarg etcètera de gèneres

i subgèneres híbrids de tots els co-

lors. Si haguéssim d’encunyar o eti-

quetar amb un sol mot el relat «La

fàbrica de fer bosses de paper»,

potser no tindríem més remei que

usar el terme (fixeu-vos que la pa-

raula no és gens original, però sí el

sentit en què aquesta és usada)

«industrial», o potser «fabril», com


més us agradi. Si la funció del gè-

nere és situar el lector (o especta-

dor) en un ambient determinat per

a explicar-li els problemes interns,

els antagonismes entre les dife-

rents peces que el conformen, les

tragèdies que hi tenen lloc, els dra-

mes generats per la interacció de

diferents personatges arquetípics,

no podríem, doncs, evitar la utilit-

zació d’aquests termes «industrial»

o «fabril» per a fer referència a

aquelles obres que intenten reflec-

tir els drames que s’escauen dins

d’uns escenaris molt concrets: les

fàbriques de l’era industrial. I la

veritat, és una mica estrany i sor-

prenent que aquest gènere no exis-

teixi com a tal, ja que vindria a re-

flectir una realitat d’una gran part

de la població del nostre món (que

per aquest motiu es diu) «industria-

litzat». A veure, preguntem-nos:

¿per què no existeix, en companyia

del gènere negre, del fantàstic, del

d’aventures, del de detectius, del

western, del romàntic, etcètera,

per què en companyia de tot això

no hi ha el gènere «industrial»? ¿És

un disbarat massa gros? Si aquest

hipotètic gènere vindria a explicar

una part important del nostre món,

¿què fem que encara no l’hem in-

ventat? ¿Per què assumim perfec-

tament que una història, per exem-

ple, de terror és «de gènere», i una

història que tracta sobre les fàbri-

ques no pot englobar-se en un gè-

nere concret? Doncs bé, aquest re-

lat del M. A. Espinós ens ha fet

pensar que potser convindria inici-

ar (si és que encara no ha estat ini-

ciat ja) aquest gènere literari; pres-

suposant que tot allò que sigui «de

gènere» es popularitza més fàcil-

ment, ¿no? Tal vegada ens convin-

dria això: popularitzar un debat a

través d’un gènere literari nou (?),

un debat que ens beneficiés com a

societat i ens ajudés a superar les

dificultats generades en la nostra

«era industrial». Perquè el gènere

«industrial» vindria a reflectir bàsi-

cament això: el desencaix que exis-

teix entre la humanitat dels treba-

lladors i l’àmbit inhumà (les fàbri-

ques) en què aquests han de

desenvolupar les seves tasques.

Tal vegada, aquest debat vindria

una mica tard (massa tard, fins i

tot), ja que el nostre món, amb el

seu canvi de model econòmic, està

EDITORIAL10

desplaçant els centres de produc-

ció cap a altres llocs del planeta.

De tota manera, seria interessant

encetar i mantenir viu l’«industrial»

com a gènere literari (i, ¿per què

no?, cinematogràfic, pictòric, etc.).

Tal vegada encara podem aprendre

alguna lliçó, o establir un mètode

de depuració mental col·lectiva

després de les males experiències

viscudes. Per tant, estaria bé que

hi haguessin premis literaris espe-

cialitzats en el gènere «industrial»

(així com hi ha premis centrats en

el gènere negre, en el terror, en la

ciència-ficció, etc.). ¿O és que això

no interessa? ¿A qui no li «interes-

saria»: als lectors (susceptibles

d’entrar en el debat), o al poder es-

tablert (susceptible de patir les crí-

tiques)? Una interessant qüestió, al

capdavall...

Però, no ens quedem només amb

això; seria injust atribuir només

una intencionalitat (¿es podria dir?)

pràctica a «La fàbrica de fer bosses

de paper»; pensem que aquest re-

lat ja és prou interessant des del

punt de vista estrictament literari, i

ve carregat d’una força dramàtica

que us commourà. I no volem avan-

çar més coses.

Només desitjar-vos, com sempre,

una bona lectura, i un bon profit.

¡Salut i fins la propera!


LA CAÇA DEL ROIG · Ramon Mas ·

l robust moble de roure, corcat des d’abans de la guerra, senyorejava la paret del fons. L’avi Pere l’havia encoma-

nat al fuster del poble feia prop de setanta anys, però si en Jordi no decidia el contrari, en poques hores esdevindria un grapat de cendra.

E

El traspàs de l’avi Pere li havia fet trontollar la infància. Amb els pares tot el sant dia treballant al bar, l’avi havia esde-vingut el seu principal punt de referència. Tot en ell li sembla-va admirable, inclosos els renecs fluids i les maneres abruptes. La resta: aventurers intrèpids i seductors galants a qui llegia des del llit, arronsat sota el flexo de la tauleta de nit, no eren més que personatges inspirats en homes com l’avi Pere.

Les havia vistes de tots colors, aquell home. Sovint, quan deixava brollar la memòria entre el fum que s’enlairava de la pipa, omplia de visions glorioses les retines del petit Jordi. Fins i tot va explicar-li que, en certa ocasió, durant la guerra, havia matat un roig amb la seva pistola. En Jordi no sabia què era allò d’un roig, però tenia clar que, si havia merescut que el seu avi li donés mort, devia ser una de les criatures més espan-toses del planeta.

Ara, amb el tretzè aniversari al tombant de mes i les restes de l’avi amuntegades dins un pot, el fardell del temps empen-

LA CAÇA DEL ROIG · RAMON MAS · 12

Número 29






d’EMILI GIL

Per només 8,20 Euros (+despeses d’enviament)

¿Te la perdrà[email protected]


LA BÈSTIA DEL GAVALDÀ: UN CAS SENSE RESOLDRE

El comtat del Gavaldà (Gavaudan, en occità) va ser l’escenari d’un se-guit de successos dramàtics que s’esdevingueren entre el 30 de juny de 1764 i el 19 de juny de 1767. Els investigadors del tema han comptabilitzat un mínim de cent quatre atacs mortals en aquests gairebé tres anys, prota-gonitzats per un ésser no prou de-finit, malgrat estar emparentat, en algun aspecte, amb els llops, i que han batejat, senzillament, amb el nom de «la Bèstia del Gavaldà». Si aquest escrit fos un document vi-

sual hauríem de posar la noteta d’advertència: «Algunes imatges poden ferir la sensibilitat de l’es-pectador», o quelcom de semblant, ja que els crims que hi ha escam-pats en la trama són esgarrifosos i força sangnants. Quedeu, doncs, avisats els lectors i lectores de «L’altra cara de la lluna»...D’altra banda, demano disculpes als germans occitans per les possi-bles errades pel que fa a la toponí-mia i als noms i llinatges dels per-sonatges involucrats en el present article; les fonts que he consultat

LA BÈSTIA DEL GAVALDÀ: UN CAS SENSE RESOLDRE14

Número 29






d’EMILI GIL

Per només 8,20 Euros (+despeses d’enviament)

¿Te la perdrà[email protected]


SOBRE ELS AUTORS

Ramon Mas Baucells, nascut a Sant Julià de Vilatorta l’any 1982 i llicenciat en Filosofia. Sóc editor i redactor de la publicació de relats de terror i ciència-ficció «Les Males Herbes» i de la revista de literatura satírica «Re-vista de Tractors». Com a autor he publicat els llibres de poesia «La Mort de la Paraula» (Ed. Emboscall, 2008) i «(dentro de nada)» (Ed. Emboscall 2004). El

mes d’octubre d’aquest 2010 l’editorial L’Albí publicarà la meva primera novel·la: «Crònica d’un delicte menor». Escric per la necessitat primària de conèixer-me a mi mateix i omplir de sentit les emocions: des de la nostàl-gia a la indignació, de l’odi a la fascinació. Però també pel plaer atàvic que aporta explicar històries. Entre els meus escriptors preferits hi trobaríem veus tan personals com les de Kurt Vonnegut, Karel Capek, Jonathan Swift, Ray Bradbury, Guy de Maupassant, Prudenci Bertrana, Boris Vian o Slawomir Mrozek.

J. M. Vidal-Illanes (llinatges que prenc prestats de les meves àvies). Maó, 1961. Doctor en Dret, misser, do-cent i funcionari. Actualment resideixo a Palma. Em vaig iniciar en la lectura essent un infant amb la desco-berta de la literatura d’aventures d’origen escandinau. A l’adolescència, llegir «Dafnis i Cloe» va marcar un punt d’inflexió que em conduí després a «El petit prín-

cep» i a d’altres obres d’estructura simple però de significat complex que em facilitaren el trànsit a la poesia i, paradoxalment, amb el temps, a admi-rar l’«Ulisses» de James Joyce com a obra total. Durant anys he escrit i di-buixat a les cobertes dels meus quaderns o a tovallons de paper de bars perduts; amb vint-i-un anys vaig exposar la meva obra pictòrica a Menor-ca, i amb quaranta-dos vaig començar a escriure amb intenció literària. Potser per això m’agrada la densitat gràfica dels relats curts i l’eficiència li-

SOBRE ELS AUTORS16

terària de la poesia. Part de la meva obra és publicada a «Aïllat», on penjo idees i esborranys que romanen letàrgics i ignorats. A «La Lluna en un Cove» (número 20) he publicat el relat «Entre niguls canviants».

Emili Gil (La Sénia, 1969). Escriptor, periodista i tra-ductor. Secretari tècnic de l’AJELC (Associació de Jo-ves Escriptors en Llengua Catalana) des del 1992 fins al 2000. Coeditor de la revista «Lovecraft Magazine». Ha traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps, autor de diversos llibres d‘aquest mateix gènere i de temàtica fantàstica. En «La Lluna en un

Cove» s’encarrega de la secció «L’altra cara de la lluna». La seva nova web personal és: http://emiligil-emili.blogspot.com

David Ruiz (Argentona, 1970). Estudiant de Grau en Dret a la UOC. M’agrada inventar històries, sobretot curtes, contes fantàstics amb tocs de ciència-ficció. Per això aquesta és la lectura que també més m’agrada, les novel·les de ciència-ficció de clàssics: Isaac Asimov, Arthur C. Clarke; i també dels contemporanis, com Robert Charles Wilson. També m’encanta la fotografia,

l’astronomia i sobretot la composició musical; quan tinc temps poso me-lodia a les meves històries.

Александр Иванович Куприн · Aleksandr Ivànovitx Kuprín (Narovtxat, Penza, 1870 – Moscou, 1938). Es-criptor rus. De jove va ingressar en l’acadèmia militar, on va començar a escriure els seus primers textos: poe-mes i relats. Amb grau de sotstinent, va ser enviat a servir a províncies; la vida d’oficial el va fornir de mol-tes experiències que li van servir després per a les seves

produccions literàries. En l’any 1893 van sortir publicats alguns relats seus en una revista literària de Peterburg. Després de la seva època com a mili-tar, va marxar a Kíev sense tenir una professió civil, i a partir de llavors va


estar errant per tota Rússia, provant l’exercici de diverses professions. L’any 1901 es trasllada a Peterburg i entra a treballar com a secretari d’una revista, on publicarà algunes dels seus textos. El seu primer gran èxit va ser «El duel» (1905). Posteriorment, va escriure, entre moltes altres: «El bra-çalet de granats», «Sulamita», «El femer». En general, Kuprín s’inscriu dins del corrent realista, i és a Rússia un dels autors clàssics més llegits.

Лев Николаевич Толстой · Lev Nikolàievitx Tolstoi (Iàsnaia Poliana, 1828 – Astapovo, 1910). Escriptor, ideòleg i pedagog rus. De família noble, va adoptar postures cristiano-anarquistes i vegetarianistes. Esta-blert al Caucas, va escriure la seva primera novel·la: «La infantesa» (1852). Posteriorment, en «Relats de Sebas-tòpol» (1855-1856) retrata la realitat de la guerra de

Crimea. El 1855 viatja a Peterburg i entra en contacte amb els cercles lite-raris. En l’etapa de joventut s’interessa pel destí dels camperols i ataca la injustícia social. En el primer viatge a Europa (1857) queda admirat davant del progrés, però decebut amb l’home modern. Quant a la literatura, es decanta per considerar aquesta com un instrument moralitzador. La peda-gogia va ser per a Tolstoi una qüestió fonamental: va fundar diverses esco-les, va publicar diversos llibres per a l’ensenyament, i va ser un dels pri-mers a reclamar l’educació per a tothom. Les seves dues grans novel·les «Guerra i pau» i «Anna Karènina» el van situar com un dels màxims expo-nents del realisme, i un dels més grans novel·listes clàssics. Pel que fa al seu ideari filosòfic, destaca la noció de resistència pacífica, que sembla que va influenciar grans personalitats del s. XX, com Gandhi i M. L. King. Va dedicar també molt de temps a l’estudi de la geometria, la física, la quími-ca, l’astronomia i la zoologia. Va atacar l’església oficial, que va acabar ex-comunicant-lo.

Marc Aureli Espinós. En «La Lluna en un Cove» ha publicat anteriorment: (núm. 1) «El núvol»; (núm. 3) «Tolerància»; (núm. 5) «Trista Nola»; (núm. 9) «Un re-lat curt, amb frases curtes».

SOBRE ELS AUTORS18

BREUS

• La Lluna en un Cove està tenint enguany una presència destacada dins del Quiosc de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), associació a la qual pertany la nostra revista. El Quiosc de l’APPEC és un «mega-quiosc» que reuneix l’actual oferta de publicacions d’informació ge-neral i especialitzada escrites en català i que es difonen als Països Cata-lans, afavorint la promoció i difusió del sector de la indústria cultural de les publicacions. Durant 2011, el Quiosc de l’APPEC ha estat ja portat a Lleida (del 17 al 20 de març), Barcelona (fira Graphispag, del 22 al 26 de març), Ter-rassa (del 7 al 10 d’abril), Barcelona (23 d’abril, Sant Jordi), Vilafranca (del 5 al 8 de maig), i encara s’instal·larà a Barcelona, del 9 al 18 de setembre, Set-mana del Llibre en Català, i Diada 11 de setembre.

Revisters de La Lluna en un Cove, dins del Quiosc de l’APPECLleida, 17 de març de 2011, © APPEC

• Enguany, un total de 27 relats publicats (durant 2010) a La Lluna en un Cove han estat seleccionats com a candidats a optar al Premi Ictineu 2011 (tercera edició). Segons els organitzadors, els guanyadors són triats per vo-tació popular feta a través d’internet, i hi ha diverses categories, dins del gènere o format del relat: «Millor conte escrit en català» i «Millor conte tra-duït al català». Totes les obres que es presenten al premi són de temàtica fantàstica, de terror, o de ciència-ficció. Podeu consultar la llista completa d’obres que opten a l’Ictineu 2011 entrant a la web oficial del premi.


CARTES DELS LECTORS

Barcelona, 10 de maig de 2011

Benvolgut Sr. Lluís M. Pérez,editor de La Lluna en un Cove:

Sóc el Josep Andreu Basté, i us escric des de Barcelona. Es po-dria dir que sóc un neòfit vostre; per casualitat vaig visitar la vostra web fa alguns mesos, i vaig quedar captivat amb aquest projecte li-terari que porteu endavant amb valentia, i que es concreta en la re-vista en paper que he tingut la sort de conèixer i gaudir. En el meu cas, em vaig «enganxar» a vosaltres amb el número 26 (d’aquí que usi el terme «neòfit»), vaig continuar amb el 27, i amb el 28 vaig de-cidir definitivament «convertir-me» i ingressar de ple com a entusi-asta seguidor vostre. Em va agradar molt veure que en el número 28 s’obria una secció dedicada a les «cartes dels lectors», i ho he trobat molt adient; és interessant conèixer les opinions d’altres persones (totalment desconegudes, però d’alguna manera curiosament pro-peres per les afinitats quant a gustos), opinions sobre les obres lite-ràries —els relats publicats en la revista— que hem compartit. Això sí: us he de dir que trobo molt curiós el fet que us entesteu a rebre cartes de lectors només a través de correu postal (i no, per exemple, a través de correu electrònic, que crec que ja és el més habitual). El cas és que ja ens resulta una mica xocant (almenys per a mi) haver d’agafar paper, un boli, escriure, posar-ho en un sobre, i enviar-ho per Correus; però també he de dir que l’experiència és gratificant; estranya, però gratificant. Penses: ¿arribarà la carta, o no arribarà?; ¿quant de temps trigarà a arribar?; ¿la llegiran, o simplement la dei-xaran sense obrir en un racó on anirà recollint pols i esgrogueint-se a causa del frustrant emmudiment?

A veure, ¿què us diré? D’entrada, que coincideixo bastant amb la noia aquesta que us va enviar la carta publicada en el núm. 28, la Teresa Llobet. Per la meva banda, a més dels relats dels autors no-vells que publiqueu, destacaria també les traduccions que feu; crec

CARTES DELS LECTORS20

que és molt encertat (com vosaltres mateixos vau dir en el vostre «Editorial») combinar autors clàssics amb joves autors; es manté així una mena de punt d’equilibri, i ¿per què no dir-ho? la publicació resulta més interessant. A mi personalment em va agradar sobretot «En el mirall», de Briússov. És una història delirant, molt ben narra-da, d’aquelles que m’agraden a mi: on el lector no arriba a saber si l’element fantàstic ha tingut lloc realment, o si només ha estat pro-ducte de la fantasia o de la ment alterada del protagonista. Veig que aquesta és una constant en l’obra d’aquest autor rus (almenys pel que fa a la narrativa breu): en el número 27 vau publicar «El bust de marbre», també de Briússov, i en aquí es repetia el mateix patró: el protagonista, al final del conte, no sap dir ben bé si la semblança del bust de marbre amb la seva estimada era real o inventada. Tam-bé es podria advertir que en ambdós relats, sempre hi ha un objecte a partir del qual s’introdueix aquest «suposat» element fantàstic; i els objectes en qüestió sempre surten al títol (el mirall, el bust de marbre).

Tornant al cas concret d’«En el mirall», dir que és cert això que vau posar en la introducció: el conte recorda una mica Poe, o Mau-passant. Però també s’ha de dir que, alhora, té unes clares divergèn-cies amb els autors esmentats. Per exemple: a «En el mirall» no hi ha cap mort. Almenys, cap «mort» en el sentit en què aquest terme sol entendre’s (sí que hi hauria, una mena de «mort» transitòria: la que ha de sofrir la protagonista quan entra «dins» del mirall). A més, mentre que Poe o bé es fixa i vol palesar la maldat humana, o bé s’esplaia en jocs de caràcter lògicodeductius, Briússov es centra (al-menys en aquest relat concretament) en altres aspectes «foscos» de l’ésser humà: l’enveja, per exemple (és a dir: l’enveja que demostra la dona del triumó envers la seva propietària); o també les ànsies de dominació; o també la maldat «subtil» (la que porta la dona del mi-rall a reemplaçar amb murrieria la dona real deixant-la empresona-da en el seu lloc). Com deia, no hi ha cap mort, no hi ha sang a «En el mirall», i no sé si per això només ja es podria dir que hi ha un dis-tanciament evident amb el Poe que tots coneixem. La gràcia d’a-quest relat crec que rau en el fet que en tot moment el lector no sa-bria dir ben bé si tot allò està «passant realment», o si és només pro-ducte dels desvariejos mentals d’una boja. «De l’arxiu del psiquia-tra», adverteix el subtítol del conte; i amb això el lector es posa en guàrdia: tot el que serà narrat sortirà molt probablement d’una ment alterada. Però després, a mesura que s’avança en la lectura, el


prejudici creat en nosaltres pel mateix autor amb el seu subtítol es va diluint: la protagonista sembla desenvolupar un discurs cohe-rent, i fins a cert punt «racional»; les coses són exposades de mane-ra ordenada, i en tot moment (bé, si no «en tot moment», almenys sí al principi) la protagonista no dóna mostres evidents de bogeria: al cap i a la fi, les excentricitats que porta a terme (per exemple: ballar davant del mirall, aixecar els braços, gesticular, per a veure fer el mateix a la seva imatge reflectida) podrien ser les mateixes que qualsevol de nosaltres fa o ha fet en algun moment de la seva vida. Per tant, el prejudici inicial «està boja» coexisteix amb el sentiment que tot allò que està narrant la protagonista està «passant real-ment»; i aquesta «coexistència» crea un estat estrany en el lector. El final és absolutament deliciós: tota truita es pot girar; les teves ar-mes es poden girar contra tu. Tot torna al seu estat original, però ho fa d’una manera inquietant: ¿realment les coses han quedat com al principi, o no? El dubte plana sobre la protagonista (sobre tothom) al final del conte. «He de mirar un cop més..., un cop més he de mi-rar la seva profunditat...», és la frase final: la que et deixa fred, la que et fa sentir la superfície freda del mirall sobre la teva pell i et posa els pèls de punta... És aquesta, al mateix temps (una altra lec-tura), una història d’amor i odi: la protagonista vol «mirar» tothora allò que sap que la pot perjudicar. Voler-odiar. Sentir-se atret i alhora fugir. El «sí» i el «no» convivint en un mateix esperit, que vol i que no vol... De debò: aquest relat em va entusiasmar, i crec que té moltes lectures possibles a causa de la seva complexitat, o, millor dit: pro-funditat.

I bé, en principi no volia estendre’m tant comentant un únic re-lat, però vaja: les coses m’han sortit així; m’he deixat anar. ¿He de demanar disculpes? Molts altres relats es podrien comentar també, per exemple: «Potser somniar», del Salvador Macip (número 26), que també em va agradar molt, i que em va plantejar molts dubtes. So-bretot, m’agradaria saber si l’article que l’autor introdueix en la tra-ma del conte és un article real o només una invenció feta «per exi-gències del guió». És a dir: ¿realment existeix aquest article científic que afirma que els ratolins (de laboratori) que no dormen acaben es-devenint més «llestos»? Crec que això s’hauria d’haver indicat amb una nota a peu de pàgina. I, per cert, pobres ratolins, ¿no? Perquè, si l’article i l’experiment sobre el qual es basa són reals... ¡quina ma-nera de torturar els pobres animalons, privant-los de dormir! ¿De debò que els científics perpetren aquestes «animalades» amb sers

CARTES DELS LECTORS22

vius? ¡És indignant!Escolteu: ja espero amb ànsia el vostre proper número. Com a

lector us felicito per la vostra tasca i us encoratjo a seguir desenvo-lupant el vostre tan estimable projecte de La Lluna en un Cove.

Us saluda, un amic:

J. Andreu Basté

(Barcelona)

Postdata: ¡Ei, se m’oblidava! Escolteu, no em puc estar de dir-vos-ho: la noia que heu posat en la portada del 28, la que està «dins del mirall», està genial!, interpreta molt bé el seu paper, i a més, tot i que només se li veu mitja cara, ja es veu que és molt atractiva. Osti, si algun dia ens coneixem, ja me la presentareu, ¿val? He he... Vinga nois, salutacions!

CARTES DELS LECTORSSi voleu enviar-nos qualsevol comunicació

amb crítiques o opinions personals sobre els relats publicats,podeu adreçar-vos* a:

La Lluna en un CoveRevista de Relats en Català

Ap. de Correus 110046870 · Ontinyent

* La Lluna en un Cove es reserva el dret de publicar o no en la revista les cartes dels lectors.

numero 29 de la lluna en un cove

Documents