ABRACADABRANT!Núm.3 octubre 2011

Amb 46 anys, David Foster Wallaceestava considerat el novel∙lista mésbrillant de la seva generació. La sevaobra més coneguda, La BromaInfinita, havia estat inclosa per larevista Times a la llista de les 100millors novel∙les escrites en llenguaanglesa des de 1923, al costat declàssics de la literatura com 1984d'Orwell, Jo Claudi de Robert Graves,El Gran Gatsby d'Scott Fitzgerald oLolita de Nabokov. No obstant això, el12 de setembre de 2008, desprésd'una llarga depressió que s'havia

aguditzat durant els últims anys, es vapenjar. Però Foster Wallace va deixarcom a llegat uns llibres nascuts d'unaimaginació inextingible, impregnatsd'una comicitat compungida, quereflecteixen l'alienació d'unspersonatges per la recerca frustradadel somni americà. Un tennistapolitoxicòman addicte a la gramàtica,un director de cinema undergroundque se suïcida posant el cap almicroones i una noia amb la caradeformada sotmesa a un tractamentd'electroxocs, a La broma infinita, sónalguns dels elements que conformenaquesta col∙lecció grotesca deperfectes fracassats. Un quadreexpressionista amb què potser FosterWallace, algú que havia reeixitrotundament en la seva professió,només retratava la seva profundainfelicitat. Havia tingut la possibilitat deser un triomfador però no havia volguto no havia pogut ser­ho.

Fa unes setmanes algú va dir que lagent li tenia enveja perquè era ric,guapo i un dels millors en la sevaprofessió. Quan hom es presenta almón com un triomfador, corre el riscde caure en l'autocaricatura. N'hi haque ho porten amb més discreció,però l'evidència és que realmentexisteixen persones que tenen lasensació que "han triomfat a la vida" inormalment prenen com a unitat demesura barems de tipus econòmic osocial. Naturalment, calen unes gransdosis d'ignorància per pensard'aquesta manera. Boeci, a LaConsolació de la Filosofia, ja advertiade la fugacitat de la ventura amb unafigura que va ser molt popular durantl'edat mitjana, la Roda de la Fortuna.El mateix Napoleó, després d'haverconquerit mig món, fou desterrat al'illa de Santa Helena, on va restar,queixant­se amargament de lescondicions en què vivia, fins almoment de la seva mort.Potser, per trobar una possibilitat demantenir la benaurança durant unllarg període de temps, cal buscardins la nostra consciència. Si somcapaços de trobar la bellesa al nostrevoltant, estimant cada detall que ensofereix la natura, admirant les gransobres de l'intel∙lecte huma i deixant­nos acotxar per la plàcida escalfor del'amistat, podrem recollir una bonacol∙lecció de triomfs quotidians.En aquests dies en què lesexpectatives de creixement de lasocietat es veuen frustrades i en quèmolta gent ha hagut de redefinir elsseus objectius per imperatiuspecuniaris, potser no és sobrerrecordar que l'èxit i el fracàs sóntermes absolutament variables.Flush

TRIOMFAR

B.S.O: NADIE SABE NADA DE GATOS PERSASSi en l’últim article estàvem a Turquia, continuem el viatge cap a orient. Ens plantem al paísde l’antiga Pèrsia, la terra ara anomenada Iran. Es tracta d’una pel∙lícula del director iraniàBahman Ghobadi; dues de les seves pel∙lícules més famoses són Las tortugas tambiénvuelan o Half Moon, les dues premiades al Festival de Cine de Donostia. En aquest film deficció el director ens acompanya a visitar diversos locals d’assaig de diversos grups musicals;tots ells toquen música pop­rock de forma clandestina. Anem al darrere dels dos protagonistes( l'Ashkan i el Negar) que tenen un grup de musica anomenat Take it easy Hospital(http://www.myspace.com/takeiteasyhospital) i desitgen sortir del país, per poder fer la sevamúsica amb llibertat, les lleis d’Iran només permeten escoltar i crear musica tradicional ireligiosa. Si Coldplay o altres bandes actuals haguessin nascut a Iran sonarien de la mateixamanera que sonen els grups que visitem, però hem de pensar en els pocs recursos que teneni a més amb totes les dificultats socials i polítiques.En el film descobrim quin és el poder que té la música, podem comparar la nostra cançóprotesta amb la música que realitzen els nostres joves gats perses. En el viatge musical iraniàdescobrim un altra banda anomenada The YellowDogs (http://www.myspace.com/theyellowdogsband),que assagen en un petit traster on contínuament tenentalls de llum. També descobrim el grup Free Keys(http://www.myspace.com/freekeysmusic), els qualsfan una espècie de rock progressiu. Tot i així esrecomanable escoltar tota la banda sonora de lapel∙lícula i lògicament visualitzar el film.Em quedo amb un desig que té un dels protagonistes:“Vull visitar Islàndia i aprofitar per veure un concert deSigur Rós”Buscapé

LES PALPITACIONS DEL MES: LONEY, DEAR ­ HALL MUSICCap al tombant de segle van començar a aparèixer una sèrie de compositors multiinstrumentistesque produïen els seus discos des de casa, com The Russian Futurists, Casiotone for the PainfullyAlone o, una mica més tard, el que ara ens ocupa, Loney, Dear. Emil Svanängen, l'home ques'oculta darrere del nom artístic, va publicar els seus primers quatre discos des de la seva Suècianatal, fins que va captar l'atenció del segell Sub Pop. A partir d'aquell moment, sense arribar ni debon tros a ser un fenomen de masses, cada cop ha anat captant l'atenció de més gent. A mi,personalment, em va enganxar amb el seu disc anterior, Dear John, de 2009. Ara, amb Hall Music,sona més orgànic que mai i la sensació és que ha fet un pas de gegant respecte a les sevesgravacions anteriors. Les cançons apareixen més nues, pràcticament minimalistes, amb versos quees repeteixen com si fossin mantres i que adesiara esclaten en una orgia d'harmonies vocals o enpassatges simfònics que en algun punt fins i tot recorden Michael Nyman. El disc és sorprenent finsa l'última cançó, “What I have become?”, en què canvia sobtadament de to i ens ofereix un momentpop impagable que posa la pell de gallina: “Ara ja m'és tot igual/Les coses no han anat com haurienhagut d'anar/No és trist però tampoc està bé”.En aquests temps en què alguns músics s'han de morir per encapçalar les llistes de vendes i en quèd'altres en tenen prou de plagiar el “Ritmo de la noche”, commou l'obsessió de certs artistes perreflectir la seva personalitat en unes cançons plenes d'emotivitat.Flush

SALA FOSCATERRENCE MALICK ­ THE TREE OF LIVE

Fa temps vaig caçar al vol a internet un comentari sobrela pel∙lícula L'origen del planeta dels simis d'algú quedeia que li havia agradat molt perquè el director era "unelitista de la imatge". Desconec en què consisteix untipus tan concret d'elitisme, però sospito que aquesthomo sapiens sapiens en qüestió el que volia dir eraque era "un estilista de la imatge", cosa molt méscomprensible per a la meva ment plebea.Gran part de la gent que durant les últimes setmaness'ha acostat als cinemes de Catalunya a veure l'últimaproducció de Terrence Malick, deuen pensar que eldirector és un elitista de la imatge i de moltes altrescoses, però a més ho deuen fer en un sentit més propi.Les ràdios i les televisions s'han omplert de comentarisde bons samaritans que volen advertir els seuscongèneres per tal que no hagin de passar el mateix martiri que han hagut desofrir: "No he entès res", "És com un documental de la BBC" o senzillament uncategòric "No m'ha agradat gens" són alguns dels comentaris més habitualssobre la pel∙lícula. Jo, bastant escèptic respecte a la qualitat del cinema actual,especialment del que es pot veure a les sales de cinema convencional, vaigpensar que, davant de tanta unanimitat entre la ciutadania, potser fins i totm'agradaria. Així que vaig anar­hi disposat a gaudir de les exhibicionsfolklòriques habituals en aquest tipus d'esdeveniments: gent que se'n va a mitjapel∙lícula, badalls, escarafalls i retrets als acompanyants per haver­los fet anar aveure "aquella cosa".No sé què és el que ha fet que aquesta pel∙lícula fos vista per tanta gent, potserels "caps de cartell", Brad Pitt i Sean Penn, que de cap manera són els actorsprincipals, però tal volta aquest és el problema; uns espectadors incapaços defugir d'una narrativa convencional. Perquèno vaig veure res que foscinematogràficament censurable. Em vasemblar un espectacle audiovisualmeravellós, un film en què cada fotogramaestà treballat amb la paciència de l'escultor,una història plena de poesia sobre lesrelacions familiars. Una obra, trista, això sí,recomanable per a tots aquells que quanvan al cinema els agrada mastegar la carnen comptes d'haver­se­la de menjarpassada pel túrmix.Flush