Ens van robar la joventut narra les

històries dels «biberons» que van

combatre a l’Ebre, dels adolescents

que es van allistar voluntaris (tant a

l’exèrcit republicà com al de

Franco), dels que van sobreviure i

(alguns) van continuar la seva lluita

a la Guerra Mundial, dels que van

ser empresonats i dels que van

morir en el camp de batalla.

Ens van robar la joventut Víctor Amela

Rosa dels Vents 464 pàgines

ISBN: 9788417627997

DOSSIER DE PREMSA

«Ai, pobrets, no sabeu que veniu al

matadero? No sabeu que us mataran

a tots? Però si encara porteu el

biberó a la boca!»

«Com tants d’altres que aquells dies

vaig veure morir al meu voltant.

Cridaven: “Mare, mare...!”».

Nos robaron la juventud Víctor Amela Plaza & Janés 464 páginas

ISBN: 9788401024023

DATA PUBLICACIÓ: 6 DE FEBRER

SINOPSIS Cap al final de la Guerra Civil, 27.000 nois nascuts l'any 1920 van ser cridats a files. Se'ls va conèixer com la Lleva del Biberó i molts d'ells ni tan sols tenien divuit anys quan van perdre la vida a la sagnant batalla de l'Ebre. Els supervivents van acabar en penals i en presons franquistes, en camps de concentració o en batallons disciplinaris, i van haver de fer després un llarg servei militar. Tots van conservar de per vida el terrible record d'aquella guerra en la qual van combatre amb espardenyes i sense cartutxeres. La sarna, els polls, la set, les caminades, la metralla. Les veus trencades dels nois moribunds al camp de batalla cridant a les seves mares. Els companys morts, enterrats a centenars a la Venta de les Camposines. Un malson repetit nit rere nit, i durant anys, en el moment de tancar els ulls. La certesa que els havien robat la joventut. Víctor Amela ha recopilat el valuós testimoni de vint-i-cinc supervivents i ha reconstruït amb una investigació minuciosa la memòria d'aquests nois que van viure uniformats dels disset als vint anys. I aquestes commovedores històries humanes constitueixen -gràcies al rigor periodístic de l'autor i a la seva passió en la narració dels fets- en l'homenatge necessari i sentit als herois anònims de la Lleva del Biberó quan tot just ara es compleix el centenari del seu naixement. ELS BIBERONS DELS DOS BÀNDOLS ALS QUALS VAN OBLIGAR A FER LA GUERRA Joan Guasch: amb 17 anys, cap a la primera línia de foc «—Vam pujar vuit a cada barca, i a remar! En deu minuts vam travessar l’Ebre. Era la mitjanit del 24 al 25 de juliol de 1938. Demà farà setanta-un anys d’allò. Jo en tenia disset. Duia espardenyes i no tenia cartutxera: portava les bales embolicades amb un mocador.

—Tanta precarietat hi havia entre els republicans? —Ens van mobilitzar a l’abril, els de la Lleva del Biberó, i no sospitàvem que ens enviarien a primera línia de foc. Vam sortir de casa sense res. I al cap de pocs dies ens donaven les granades, i a morir al front de Lleida! No n’havíem vist mai cap, de granada. Quin fart de plorar!» «—Collons, si vaig plorar! Allà n’hi van morir molts. I, després, a peu fins a l’Ebre. A peu! El dia que jo feia divuit anys ja em faltava una cama. —Com va ser? —El 8 de setembre vaig sortir de la trinxera, vaig avançar, em va caure un obús de morter al peu, va esclatar... i vaig caure al clot que havia fet l’explosió amb la cama destrossada. I encara vaig tenir sort! —Per què? —Perquè a la trinxera del costat hi havia dos sanitaris; em van tallar l’hemorràgia i em van evacuar. Sense ells, m’hauria dessagnat. Com tants d’altres que aquells dies vaig veure morir al meu voltant. Cridaven: “Mare, mare...!”. Era esgarrifós...» «—Feia llàstima veure els nostres avions a l’aire: dues mosques contra una munió d’avions nazis i italians. Pobres! I nosaltres sense vehicles cuirassats. Com podíem avançar? —I què van fer? —Trinxeres i resistir. I ells ens esmicolaven amb obusos, bales, bombes i metralla. I nosaltres, ajupits i amagats. Quan aturaven el foc, avançava la infanteria: els moros! Llavors sortíem nosaltres i els moros reculaven. No eren pas tan valents, si no ho veien gaire clar, ha, ha, ha! I, en acabat, tornaven a ploure bombes.» «—Alguna vegada li va passar pel cap desertar?

—Teníem l’ordre de disparar per l’esquena a qualsevol que no avancés o que es volgués escapar. Vaig veure un company mort d’un tret a la nuca. Però hi va haver un altre noi, del meu poble i de dretes, que sí que va aconseguir canviar de bàndol, com volia.» «—Al meu poble la gent m’evitava. Ningú no em donava feina. I el ball, on els joves es relacionaven, era la meva tortura! Jo només era un pobre coix. M’ignoraven, i me n’apartava i me n’anava a plorar tot sol.» «—Els “biberons” van tenir tracte amb els adversaris? —Sí. Recordo un dia que un grup érem al caire d’una balcera que feia rodar el cap, i davant nostre hi eren ells, també amb els peus penjant, i ens deien: “Rojillos, soldats de Stalin, demà sabreu el que és bo!”. —Guerra psicològica d’alt nivell. —Si no hagués estat per la por que teníem, allò era preciós: la llum del capvespre en aquell paisatge rocós espectacular, un cel nocturn tan brillant d’estels... —L’endemà al matí, els van disparar? —L’endemà ens van rellevar: me’n vaig anar d’allà sense saber què va passar, però sí que recordo el noi que es va quedar al meu lloc, que plorava i feia petons a una foto de la seva família, tement que moriria allà...» Eudald Vila, quan tocava matar als propis companys si desertaven «Un dia que s’havia de prendre una cota, els comandaments i els comissaris ens van ordenar que disparéssim contra els nostres si reculaven... No la van poder prendre, ja era de nit, i van decidir recular... I un va topar amb mi en la foscor, de cara. I el vaig reconèixer. Vam fer veure que no ens havíem vist. Ni jo ni cap dels companys no

vam disparar als nostres. Com m’alegro avui d’haver desobeït llavors aquella ordre! «—Van enviar al sacrifici els fills de moltes famílies pobres. I ningú dels que ens van massacrar no ens ha demanat mai perdó: ni Franco, ni Negrín, ni Companys, ni Rojo. Mai més no he pogut veure una pel·lícula de guerra: prou que sé com sagna algú amb una ferida de bala!» Pere Godall, un dels biberons de la Generalitat «—Quina edat tenia vostè? —Jo era estudiant de música, i només tenia disset anys. —I què hi feia, un noi tan jove, a la guerra? —Les guerres serveixen perquè els que manen n’enviïn d’altres a morir. Els polítics de la Generalitat ens van enviar com a carn de canó, els de la meva quinta, la Lleva del Biberó. —Quin és el record més fort que conserva d’aquell dia? —Que ens mataven com a conills. Corríem costa amunt, cercant sortides. I els avions llançaven bombes. Jo corria i veia cada vegada més companys que queien al meu voltant. —El van ferir? —No; potser la bomba que havia caigut a casa meva ja havia cobert la meva quota. Els mesos de guerra que van venir van ser igual: veia morir més i més companys... —Vostè va protagonitzar alguna acció heroica? —De valent, no en soc. Mirava de salvar-me. Vaig sobreviure als polls, a la sarna, a la brutícia, als morts, al pànic quan feia guàrdia a la nit, i a la gana, a menjar gat, a passar calor i molta set! M’he begut els meus pixats. Un amic tenia tanta set que,

quan es va ajupir a beure en un toll, es va ofegar.» «—Hi van haver traïcions o fugues? —Vaig conèixer dos companys que es van automutilar, disparant-se un tret en una cama; amb aquella excusa esperaven que els evacuessin. Però la pólvora que tenien impregnada al voltant de la ferida els va delatar. —Ai! —Sí. Els van condemnar a mort. El comandant em va posar a l’escamot per executar-los. Li vaig suplicar que em rellevés. M’ho va concedir, i em va apartar. Però vaig haver de veure com els afusellaven. —Déu meu! Va matar algú, vostè? —Vaig disparar molt. Vaig encertar? No ho sé. Des de les nostres cotes en matàvem molts, molts, això segur...» Gabriel León: d’anar en bicicleta i jugar al carrer a agafar les armes «—Jugava al carrer, anava amb bicicleta, vaig estudiar batxillerat i als setze anys vaig començar a treballar amb el pare en construcció portuària. —Què recorda del 18 de juliol del 36? —Veïns amb pistola, es matava gent per les cases... —En dona la culpa als revolucionaris? —La culpa va ser de Franco: va trair la bandera republicana que havia jurat. Mereixia ser afusellat per aquesta acció! —Doncs va guanyar la guerra... —No, no la va guanyar ell, la va guanyar Hitler, que va provar aquí els seus avions i les seves armes.

—Quina edat tenia vostè quan el van enviar al front de guerra? —Vaig fer divuit anys al març, i em van cridar de seguida. Vaig fer la instrucció amb espardenyes, a Montbrió. El primer dia veig un noi de Tarragona, m’hi acosto... i surt corrents. —Què li passava? —El vaig atrapar. Em va implorar: “No em descobreixis”. Em va explicar que la seva família i ell s’amagaven a la muntanya i que s’havia acostat al campament a rapinyar alguna cosa. Era fill d’un capità revoltat, fatxa. “Som amics, no has de témer”, li vaig dir. No el vaig delatar.» Vicenç Ibáñez, testimoni de quan la maldat i la bondat es donem la mà «—La maldat i la bondat es donen la mà. Ho vaig veure en el capità Barahona: era de Madrid, violent, segrestava a casa seva feixistes i els assassinava. I un dia en Barahona i jo vam veure el corneta a terra, un noi de disset anys, de l’Hospitalet, rebentat per la metralla... —... —I el nano suplicava “mateu-me!” amb la mirada. “No és res!”, li va dir en Barahona, i amb una mà li va tapar els ulls perquè no hi veiés, i amb l’altra li va disparar al clatell. —Esgarrifós. —I llavors vaig veure rodolar dues llagrimotes per les galtes d’en Barahona, tan bèstia que era! Allà hi vaig veure la bondat.» Benet Cardó, entrar a la trinxera plorant «—Quin va ser el pitjor moment? —La nit que vam rellevar aquella brigada de veterans. Es van quedar de pedra quan ens

van veure! No oblido la mirada d’aquells homes aguerrits, el que ens van dir. —Què els van dir? —“Ai, pobrets, no sabeu que veniu al matadero? No sabeu que us mataran a tots? Però si encara porteu el biberó a la boca!” —El biberó... —Per això ens va quedar allò de la Lleva del Biberó. Entràvem a les trinxeres plorant! Ens van mobilitzar ara fa setanta-cinc anys, i cada any en quedem menys supervivents... —A què atribueix la seva supervivència? —Al fet que des que, em van portar a la guerra, la meva mare va resar cada dia a la Verge demanant-li per mi.» Andreu Claret, viure la pitjor experiència «—Què era el pitjor? —Sentir els companys agonitzant cridant la mare, els morts, no dormir, la gana, la set... M’he begut l’orina, amb què omplia la cantimplora. Un dia vam beure d’una bassa putrefacta i després vam descobrir-hi el cadàver d’un soldat al fons.» ELS BIBERONS QUE SÍ VAN VOLER FER LA GUERRA «No tots els ”biberons” van anar a la guerra obligats. N’hi ha que hi van anar per voluntat pròpia, inflamats per ideals o per novel·leria, per afany d’aventura o per ardor guerrer. Impacients, aquells xicots no van esperar que els cridessin a files. Es van allistar en alguna columna per pròpia intenció. Dels vint-i-cinc “biberons” amb els quals he parlat personalment, han estat cinc (un d’ells és viu, en Miquel Morera) els que em

van confessar l’ànsia primerenca que tenien de prendre les armes —a favor de la República—, cada un pels seus propis motius i amb les seves peripècies. Aquests són els noms, per ordre d’aparició: Ramon Arau (ho va intentar als setze anys, però el van rebutjar fins que no va tenir els divuit), Miquel Morera (hi va anar amb setze anys), Tàrio Rubio (es va allistar amb disset anys), Cristóbal Soriano (ho va intentar als setze anys, i hi va anar amb divuit) i Mariano Constante (s’hi va incorporar als setze anys).» Miquel Morera, l’homenatge que no arriba «—Aquest 2020 vostè farà un segle de vida! Quin regal voldria? —Que la Generalitat reconegui oficialment el que Catalunya deu a la Lleva del Biberó, nois de disset anys uniformats fins als vint-i-cinc. Ens van robar la joventut! Que ens compensin, amb honors o recursos. Ens ho mereixem. Ens ho vam guanyar. Se’ns deu un homenatge!» BIBERONS DELS DOS COSTATS «A tots dos bàndols hi va haver nois que van empunyar el fusell amb disset o divuit anys (segons el dia de l’aniversari), enviats a batallar entre la primavera i l’estiu del 1938. Els nostres nens soldats. A les files de l’Exèrcit Roig els van dir la Lleva del Biberó o «biberons», per l’exclamació de la ministra anarquista Frederica Montseny, perplexa davant la joventut i la inexperiència dels reclutats pel decret del Govern de Negrín: “Però si molts encara deuen prendre el biberó!”. A l’altre bàndol, Franco va fer com Azaña, Negrín i Companys —i molt poc després que ells, el 25 d’agost de 1938—: va ordenar de reclutar per la força els xicots de la lleva del 1941, que més tard va rebre el nom de la “Lleva del Pelargón” o “pelargons”, “en referència a una coneguda

marca de llet materna en pols que es va consumir a les llars espanyoles durant generacions”.» BROSSA I PERUCHO, DOS BIBERONS «Joan Brossa es definia a si mateix, doncs, com un «biberó», malgrat que havia nascut el 19 de gener de 1919: quan a l’abril del 1938 la República el va enviar a la guerra ja tenia dinou anys, doncs. Després de fer la instrucció a Piscines i Esports, l’envien a Campdevànol, on passa tres mesos (els diumenges va al cinema a Ripoll). I al juny el traslladen a Baldomar, al Montsec, davant del Segre, juntament amb tants d’altres “biberons”. Allà Brossa viu l’escaramussa militar que origina la seva primera prosa literària. És un text que l’any 1979 ell considerava perdut, però no: es conserva imprès en el número del 30 de juny de 1938 del butlletí Combat de la 30a Divisió. Brossa el va redactar en castellà (no va tornar a escriure mai més en aquesta llengua), a manera d’un dietari de «biberó» al front. Un «biberó» que serà un dels nostres poetes més grans del segle XX.» «Al jove Joan li va salvar la vida l’inconscient. I allà, aleshores, neix el poeta Brossa. La guerra va ser la llevadora del Brossa que hem conegut, que ens va captivar amb una obra que brolla més enllà de la raó: a la seva obra parla del llenguatge universal de l’inconscient.» «[A Perucho] El criden a files el 28 d’abril de 1938, però no pot marxar amb els companys: malalt de tifus, l’ingressen al mateix Hospital Clínic, ara com a pacient. Quan rep l’alta, el posen de guàrdia en una comissaria política, on interroguen severament presumptes quintacolumnistes. Aviat el fan pujar al Carmel, on servirà al post de bateries antiaèries. Des del Carmel, Joan Perucho presencia batalles d’avions sobre la ciutat. I els bombardejos italians. Veu pujar cel amunt les columnes de fum, les flamarades dels edificis rebentats. De nit, contempla una

Barcelona ombrívola, irreal, una ciutat que sembla una fantasmagoria... No dispara ni un sol tret. Sap que els seus amics moren als fronts: del Segre i de l’Ebre. L’han deslliurat de l’infern uns suposats atzars providencials: Perucho, però, pressent que el custodia un àngel de la guarda. Al turó de la Rovira dorm a cobert, als búnquers. Escull llibres a la Biblioteca del Servei de Cultura al Front i pot llegir al seu gust, assegut en un parapet. Fins al 26 de gener, quan entren els vencedors a Barcelona, i els comandaments republicans ordenen de carregar camions de material. A ell li toca pujar en un dels camions, però llavors... —Noi, si tens els pares a prop, ves-te’n ara! Em giro d’esquena, no veuré res. L’hi diu un comandant “de bon cor”.» «El sorprès Perucho no s’ho fa dir dues vegades. Salta a terra. Se’n va cames ajudeu-me. Travessa Barcelona. Té por com quan travessava el magatzem fosc. Durant el trajecte qualsevol el pot assenyalar com a desertor i assassinar-lo. Arriba a casa, abraça la mare i es desempallega de l’uniforme: tots dos se senten alliberats. Aquella mateixa tarda, els franquistes ocupen Barcelona. Perucho es presenta davant les noves autoritats. Sense protocols, li posen l’uniforme de soldat franquista i l’envien a fer la instrucció a Valladolid, amb tren, i des d’allà fins a Tarragona. Al port d’aquesta ciutat embarca rumb a les Balears. L’assalta el pànic de nou! Perquè li diuen que uns canons Vickers terribles protegeixen l’illa, l’últim enclavament republicà. Si els disparen, enfonsaran el vaixell i tots moriran... Però els canons no disparen (anys més tard sabrà que algun àngel de la guarda els va boicotejar). Menorca cau en mans franquistes. A Perucho li diagnostiquen un buf al cor, i els

militars el declaren inútil per al servei. S’estalvia anys de mili nacional. L’àngel de la guarda de Perucho no descansa!» L’AUTOR

Víctor Amela (Barcelona, 1960) és

novel·lista i periodista. Degà de la crítica

televisiva, exerceix des de fa trenta-cinc

anys al diari La Vanguardia, especialment a

«La Contra», secció de la qual n’és un dels

creadors i on ha publicat milers

d’entrevistes. Ha impartit classes de

periodisme en diverses universitats. Ha

col·laborat en programes de televisió i de

ràdio com La Mañana (Cope), Las Mañanas

de La 1 (TVE), L’hora del pati (RAC1), La

Ventana (Cadena Ser), Saló de lectura (BTV),

El club (TV3), L’hora del lector (Canal 33), En

días como hoy (Radio Nacional de España),

Más de uno (Onda Cero), La nit a 8tv (8tv),

Aruser@s (La Sexta) o El món a RAC1

(RAC1). És autor de les novel·les El càtar

imperfecte (2013), Amor contra Roma

(2014), La filla del capità Groc (2016) i Jo

hauria pogut salvar Lorca (2018), i de les

obres de no-ficció Retratos y Recuerdos de

la vida forcallana (2006), Tots els meus

secrets, o gairebé (2012) i Los inspiradores

de Amela (2018), entre d’altres.

AGENDA DE PRESENTACIONS

19/02: Saragossa (Paranimf de la

Universitat de Saragossa).

25/02: Madrid (FNAC Callao).

04/03: Barcelona (Casa del Llibre Rambla

Catalunya).

11/03: Gandesa (Museu de la Batalla de

l’Ebre).

12/03: Lleida (Llibreria Caselles).

16/03: Girona (Llibreria 22).

18/03: Mora d’Ebre (lloc pendent).

19/03: Tarragona (Llibreria Adserà).

26/03: Vic (Muntanya de Llibres).

27/03: Manresa (Abacus).

01/04: Sevilla (lloc pendent).

15/04: Bilbao (lloc pendent).

CONTACTE DE PREMSA

Manel Haro

Responsable Comunicació Rosa dels Vents

manel.haro@penguinrandomhouse.com

Tel. 933660300 / 699403987