«no És lo mateix parlar amb la reina que amb sa gerra...

«NO ÉS LO MATEIX PARLAR AMB LA REINAQUE AMB SA GERRA»

(SOBRE LIS DE L'ARTICLE LITERARI ALPARLAR DE TÁRBENA)

INTRODUCCIÓ

Aquest trebali es proposa aprofundir en l'estudi d'un aspecte delparlar de Tárbena, l'ús especial que fa deis articles derivats de ILLU, ILLAdins el seu dialecte «salat». Per una altra banda es tracta de donar aconéixer el conflicte que s'ha produit com a resultat del contacted'aquesta modalitat lingüística especial, amb el seu voltant, i les possi-bles conseqüéncies que hagen tingut lloc.

1. PARLAR DE SA, PARLAR DE LA

Com és sabut existeix dins el valenciá meridional una variant ano-menada «mallorquí», «salat» o «tarbení». Ara no és el cas d'estudiaraquest subdialecte, ja s'ha parlat de les característiques del parlar tar-bener i de l'área amb influéncia mallorquina (Veny 1978; Colomina1985, 1986), així com de la repoblació insular del s. xvii a la Marina Altai al seu voltant (Costa, 1978). Centrarem ara l'atenció en l'ús del'article determinat i tractarem de veure si hi ha vitalitat o retrocés pelque fa a l'anomenat «salat».

L'any 1918 mossén Alcover atestava el reculament de l'ús deisarticles «es, sa» a la Vall de Gallinera a les generacions més velles;contráriament n'assegura la pervivéncia a Tárbena, on fins i tot el

474 J. LL. MONJO 1 MASCAR()

corregiren en l'ús de l'article «salat», que, segons diu ell, no solia usaren eixir de Mallorca per «oportunisme».'

Fins a l'actualitat s' ha mantingut al parlar local un bon manná decaracterístiques heretades dels colonitzadors del s. xvii, moltes d'ellesparticulars respecte al parlar deis pobles de la comarca, i per tant, es-pecials. Es podria parlar d'un «parlar campanar», diferencial, peró no deltot aillat; cal estudiar-lo dins el marc de la zona amb repoblació ma-llorquina. Aqueixa fidelitat podria haver-se facilitat grácies a les carac-terístiques físiques del poble: es tracta d'una població muntanyosa, malcomunicada i tradicionalment amb preferéncia pels matrimonis amb gentdel mateix poble. A més, al costat de la consciéncia que s'hi parla di-ferent, es manté viu a la tradició oral el record de les reís a Mallorca.

Els tarbeners diuen que parlen de sa. Parlar el dialecte local i, so-bretot, emprar mallorquí, és parlar de sa. Les altres caracterís-tiques també s'hi tenen en compte —són solidáries—, peró és aquellala més notable i la que dóna el nom al parlar. En canvi, diuen que elsforans parlen de la, i és de la com s'adrecen a tots els qui no són delpoble, tot amagant el seu propi parlar.

S'ha creat per comparanga amb el parlar deis pobles més próxims,un «model», dins la consciéncia col lectiva, d'alló que és consideratde la, on són rebutjats tots els particularismes més assenyalats, alióque es té consciéncia que és diferent i per tant «negatiu».

Com ara, és de la dir el, la... i no es, sa...; no dir l'article personal;este, esta, eixe... i no aque(s)t, aqueix...; dir la desinéncia de la L a p.d'ind. i 1 e i 3. 8 de subj. dels verbs de la l. a conjugació en «-E» i no en«-A», dir ahí, allí i no aquí, ALLÁ; en locatiu i no a; uno, alguno i no un,algun. Respecte al léxic es considera de la dir portar, emportar i no dur,endur; llavar en lloc de rentar; tin i no nyas (formes d'imperatiu);s'evita sobretot dirporc i es diu cerdo...2

A. M. ALCOVER, Dietari de l'Eixida p'el Reyne de Valéncia i Catalu-nya Occidental, «Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», X, págs.181-182 i 172-176.

I respecte a la pronunciació s'evita (sobretot entre la gent jove)pronunciar en [e] formes d'imperatiu com agarre-u, 'n, 't, '1; o pro-

«NO ÉS LO MATEIX PARLAR AMB LA REINA QUE AMB SA GERRA»

475

Aquesta tendéncia d'amagar el dialecte propi parlant amb forans ésinconscient i ha estat segurament motivada, per un costat, per la consi-deració de tot alió de fora com a millor; per un altre, per les burles iescarni secular dels pobles de la contornada devers el parlar tarbener,considerat com a «estrany», «grollen>, «propi de gent muntanyenca», ique en gran part no arribaven a comprendre, cosa que es demostraamb la imatge que se'n formaren. Per exemple, no entenien de

«salat» i pensaven que era un afegitó capriciós davant de totaparaula (així com l'article personal [an] davant de tot nom propi icognom). D'aquesta manera es denomina jocosament el poble «sa-Tárbena», i es diuen frases com «ja vénen els satarbeners», i preguntenper escarnir per «la sa-plaga» o «la sa-taula». Existeix l'acudit que sa-cerdot és paraula tarbenera. 3 Per altra banda s'atribuia al parlar de Tár-bena l'ús de paraules «curioses», algunes d'elles certes, com ara rever-gar4 'tirar', verinoca> `dolÇaina' o 'guitarra', l'expressió al ringo-man-rango 'a punt de vessar un líquid', i d'altres més dubtoses com sa sal-tamárgens `gos', sa tirallargues 'escopeta', sa picafondos `furó'.6

nunciar en [a] la e átona de la preposició amb (en valenciá en) i pronomsfebles et, el, es, te'n...

El folclorista F. MARTÍNEZ 1 MARTÍNEZ demostra com era de conegutcomarcalment a comengaments de regle l'acudit i expressió aplicats a TárbenaNo és lo mateix parlar amb la reina que amb sa gerra (encara recordat com asucceit al poble amb l'expressió parlá'm al rei no's parlá'n sa gerra!) dinsFolclore valenciá. Coses de la meua terra (La Marina) Primera tanda (Valén-cia 1912; Edició facsímil a Eds. Aitana, Altea, 1987), págs. 135-137. N'existeixun de paral•el recollit a Santa Pola, recollit per J. GONZÁLEZ 1 CATURLA («Contedel mallorquí», Rondalles del Baix Vinalopó (Alacant, Institut d'Estudis J. GilAlbea, 1987), págs. 143-145).

Tárbena es coneixia com «el poble de la reverga». Revergar és enca-ra en ús al parlar actual.

Aquesta paraula era conservada fins fa poc dins l'expressió «Toque'tsa verinoca».

Recollides les tres darreres d'un catador de Callosa d'En Sarriá. Elfolklorista i historiador Adolf Salvá recull dins De la marina i la muntanya(Institut d'Estudis Gil Albert-Ajuntament de Callosa d'En Sarriá, 1988),

476 J. LL. MONJO I MASCARÓ

Els mateixos usuaris han trobat el seu parlar «desagrait», «astorat»,«sec», i el parlar de la com a «més fi» perqué és més general i perqués'acosta més al castellá. No cal oblidar que el castellá dins d'aquestasocietat diglóssica ha estat sempre la llengua de la cultura, la civilitza-ció i el refinament, i per tant, tot alló que se li assemblara.

2. L'ús DE L'ARTICLE LITERARI

Dins del parlar de sa hi ha un cert nombre de paraules id'expressions que duen l'article literari. Acó, com és sabut, no ésexclusiu de Tárbena, també s'esdevé a les Illes i als pobles de la costaempordanesa i selvatana que fan servir l'article «salat». Malgrat elspunts en comú, a cada lloc hi ha diferéncies característiques. Aló noés, com molts creuen, degut a la corrupció de l'heréncia mallorquinapel pas del temps sinó a la continuació d'una realitat ja existent alparlar deis colonitzadors del s. xvii, si bé hi ha hagut evoluciona.

Al poble els vells diuen que al temps d'abans es parlava més de sa(«es parlava ben de sa... arreaven unes sans!»). 7 Els exemples que endonen, peró, posen d'evidéncia que l'expressió parlar de sa el que voldir en veritat és 'parlar tarbener', no només usar l'article es, so; així, esrefereixen a la pérdua d'alguns mots com greixonera, truja, verinoca,

pág. 228 (edició a cura de Rafael Alemany) un diáleg en un suposat dialectetarbení on posa a relluir també locucions molt localistes: «Quan a Tárbenaballaven els antics, es dirigia el bailador a la que preferia, dient-li: 'Xica, tu tela vols emburquillar (bailar) amb mi?'. I ella responia: 'Per emburquillar está.Aquell dia al que tocaya: 'Xi, toca la xirinoia (guitarra)!'».

7. L'article «salat» es denomina al poble «sa sa» (Per ex.:»Que no esperga sa sa». «Fa més sans de ses que toca». «Ací es diu sa, ací es diu la»). Elsexemples que donen de les sans que arreaven són: «Empeny sa porta». «Posaes fogó i sa greixonera as foc». «Me' n vaig a sa placa»...

«NO ÉS LO MATEIX PARLAR AMB LA REINA QUE AMB SA GERRA» 477

sacabutza, empényer, i fins i tot besa-culs o pes-cul, 8 i també la pérduade l'article «salat» davant de mots com placa. Expressen així l'evoluciódel parlar des del temps deis seus avis fins l'actualitat. Quan parlen detot el que és antic (paraules, expressions...) en diuen «mallorquí».

Per fer una classificació del que es diu de la cal distingir alló quesempre es diu així i alló que simplement ho admet, a uns contextos es-pecials. Hi ha mots que són distingits com a especials d'entre la restaamb tal ús, com si referint-nos a ells ho férem amb el tractament «devosté», propi del respecte i del distanciament.

El léxic referit a l'Església, el culte, la Religió, sol ser dit amb el, la.Es tracta d'un camp léxic que tradicionalment ha gaudit de gran presti-gi i poder, també és un context on ben poc ha participat la parla delpoble, sinó el llatí o el castellá.°

Es diu l'Iglésia (institució i edifici), la catedral, la basílica, la se-gristia, el presbiteri, el cor, el tabernácul, /'altar major, el pal•lis, lacustódia, l'Hóstia Consagrada, el Reservat, la Creu,'° la do(c)trina, lamissa, la comunió, l'evangéli(t), la bíblia, resar el rosari, la Salve, laSalpassa (pr. Serpassa), l'Encontre, la Passió, /'Aurora, el Calvari, elMoliment ( o Monument), la Piedat, la provessor, l'enterro, la boda ola nóvia (per metonimia), el viátic, la confirmació, el Corpus, la Co-resma, el Pare Etern, el Nostra Senyor," el dimoni, la Mare de Déu, laSantíssima Trinidat, /'Esperit Sant, el Bon Pastor, /' Ángel Sant Refel,les animes, la Santa Fa9, el síndic, el retor, el papa, l'obispo. Es diu,

Greixonera 'cassola de ferro', truja 'femella del porc' (es conserva laparaula com a 'contrapés de la campana'), verinoca 'guitarra' o 'dolÇaina', sa-cabutza 'carabasseta de posar vi', empényer 'arrimar la porta', besa-culs 'ca-dira'.

No és gens estranya l'existéncia de castellanismes de la: el padre-nuestro, el catecismo, el trisagio, el Ninyet...

Referint-nos al símbol del cristianisme, no a un objecte concret: «Fuigcom el dimoni de la creu»

És curiosa la pronunciació en a de Nostra Senyor, en tots els contex-tos, per ex. aquesta caneó del dia de Pasqua: «Xinxa marranxa dins del niu/elNostra Senyor ja está viu,/xinxa marranxa dins del forat/ el Nostra Senyor jaha ressuscitat».

478 J. LL. MONJO 1 MASCARÓ

peró, de sa: s'altar de la Puríssima (i qualsevol altar que no siga elmajor), s'estola, sa revestida, es cupó (copó), sa sotana, es bateig, esserpás, es rosari (referit a l'objecte), es Jesuset de Nadal, es capellá, escanonge, es segristá.

Hi ha vacil•lació a púlpit, trona, parróquia, cancell (pr. canzell),patena, betlem,' 2 l'Angel de la Guarda, la Capella de la Comunió, vi-

D'altres realitats que infonen respecte i són caracteritzades amb elsanides el, la són els noms referits a institucions estatals i personatgesamb prestigi social: /'estat, la nació, el govern, la república, la diputació,la dictadura, la democrácia, rexércit, la noblea, el régim; /'alcalde, elgovernador, el rei, la reina, el príncip," el metge (abans el dotor), elsenyoret,' 5 el mestre. En canvi: es jutge, es notan, s' agosil, es segreta-ri, s'abogat.

Hi ha realitats que imposen per la seua magnitud, són inabastables,i es designen amb el, la: el cel, el firmament, /'infinit, l'infern, elpurgatori, la glória, el paraís, el món, la terra,' 6 la mar, el desea, elterme, el camp, el dia, la nit, la vida, la mort, el temps, l'any. Podríemincloure també ací les «paraules majors», com ara la llei, la justícia, laveritat, la raó.

Així mateix els col•lectius: /'Ajuntament, la gent, el personal, elpoble, r1 la familia, la Comperativa, la Catadora, la Unió (associació

Referint-nos al betlem monumental que planten a l'església.Els jóvens prefereixen les solucions de sa.Referint-nos a l'actual príncep, fora d'aquest cas hi ha vacil-lació.També s'usa l'article literari davant la fórmula el senyor retor (o mi-

nistre, jutge...) Ila senyo(ra) Hi ha, peró, vacil•ació a les concretitza-cions: «el senyoret de Parcent/sa (o la) senyoreta de la piala».

Referint-nos al planeta o a l'activitat agrícola («Treballa a la terra»)la realitat concreta i material, peró, és sa terra: «Es xiquets escampen sa terra».«Mon pare tenia sa terra (els bancals) a Fontilles».

«És fill del poble». «L'Hostal del Poble». Per referint-nos al poble nocom a abstracte: «De'ci es veu es poble». «S'ha esbandit per tot es poble»; «devegades ambdós conceptes es confonen: El poble-Dalí (topónim), «si tot se-guix com va, de'cí poc es poble entena».


479

musical i línia d'autobusos), la quadrilla la Traca, la quadrilla la Ca-bra.

El camp deis edificis públics: la Sala (de l'ajuntament), l'hostal,l'abadia, l'hospital, la residencia, la (o sa) consulta (del metge),' 8 elbanc, /'estació, el port, el cine, el teatro, el casino, el bar, el quartel,l'institut, l'universitat, també podríem incloure ací la piala per la seuaimportáncia com a centre de la vida del poble, i per extensió la placeta(Vella); també el mercat, el supermercat i la fira.

És ben notable el carácter d'«únics», com assenyala Forteza (1915),

que reben els noms determinats amb el, la. Per un costat són singulars(només es diuen en singular de la), el seu plural els fa perdre el seucarácter d'especials i únics, i es diuen de sa, com la resta de les coses.Tenen també un valor d'abstractes, no palpables, i quan es vol concre-titzar i ens referim a un exemple de la dita realitat es fa, generalmentde sa. Agó esdevé clarament en alguns casos: «anar al bananar an esbar des Boluller;' 9 el cel/es cel aqueix; la mort/sa mort de'quell home;la vida, tota la vida, mai de la vida/sa vida des porc; la nit, tota la nit, enla nit/sa nit de Nadal, ses nits; el dia, tot lo (o el) dia/es dia de SantaBárbera; el port/es port d'Alacant; /'Hostal/s'hostal d'En Belo; la mis-salsa missa des teu tio; dir la veritat/sa veritat que ha dit, ses veritats;/'any, /'any passat, /'atre any, tot /'any, /'any 10/s'any des temporalTomba-Barraques, s'any que em vaig casar; la llei/ses lleis; la gent/sagent que ha entrat...»

Hi ha, peró, mots que solen conservar l'article el, la a les concretit-zacions: el rei, el retor, alcalde, l'iglesia, el terme, el cementen...

Hi ha coses curiosament caracteritzades de la i considerades com aespecials respecte a unes altres: el cor2° (peró es fetge, es cap...), el pit

El llenguatge medie ha afavorit les fórmules de la que són cales delcastellá (algunes vacil•len): pendre's la tensió, tindre la depressió, el grip, lapalio...(per sa pallola, sa pigota...), l'estómago; a més la vista (per es gust, esfato).

Hui per extensió (i perqué han perdut el carácter d'únics) es diu,sobretot entre la gent jove, es bar, es supermercat.

20. Peró es diu es coret (el del meló d'Alger, la carxofa o la lletuga).


(d'entre les parts del cos), la tele" (peró sa rádio), el ras `pati interior',la festa.22

S'empra igualment per a designar la noció d'assumpte, situació,cas, qüestió, cosa: «el cas és que...», «la cosa no está massa clara»,«com va la cosa?»...

Així mateix les paraules «cos» i «persona» amb el sentit abstractetamb duen el, la: «nó és bo pe/ cos», «es xicolate resseca la persona»."

S'utilitza literari per a designar modalitats de coses, 24 fór-mules i frases fetes, davant de paraules que en altres contextos seriende sa:

«Figues de la carabasseta, de la gota de la mel, de la coles; fresolsdel ronyó, de la peladilla, de la cera, del pinet, de la manteca; olivetesdel cuquello; olives del ramellet; cigrons del saüc; cireres del rabo llarg,del rabo curt; blat de la blanqueta, del tio Claro; espera-la-derrera`crisantem'...queixal de /'enteniment...»

Noms de jocs:" «Sa carrera del gall; juar al rotgle, a la corda, alsamuquero, a la corretgeta amarga, al pugérrit, al matacaroll, a la

Degut potser al gran prestigi d'aquest mitjá de comunicació. Gráciesa la seua influencia es diuen de la (o vacil•len) formes com el president del go-vern, la tercera edat, la loteria...

Es diu «pagar la festa», «ser a benefici de la festa», «t'has perdut lomilloret de la festa», i amb vacil•lació «la festa des fadrins». També es diu larevetla, la provessor...

Peró: «Han trobat es cos»; «Sa personeta aqueixa, mira que corre!».Moltes d'elles són el manteniment literal de noms de coses que han

vingut de fora (ha arribat al poble la cosa i el nom alhora). A més de la es potdiferenciar entre un nom propi (realitat única) i un comú (plural). Si diemfigues de la carabasseta no ens estem referint a cap carabasseta en particular,cosa que succeiria si diguérem de sa carabasseta. Hi ha excepcions: fresols desa bajoca roja, prunes des tio Ricardo...

25. Els jocs infantils fan servir fórmules i frases especials en un Ilenguat-ge que no és el deis xiquets: «A la lluneta estic, bacallar rostit» (joc de la llu-neta), «Pissi, pissi, pissi-ganya/oli, oli de la ganya/filla, fila mondonguera/`grane'm,'grane'm esta casa./No te la puc 'granar/ que tinc la má encordó...(Pissi-ganya).


lluneta, al pilaret, a la xanca, a la barretina, al pam i xulla, a/'escampilla,...a/ subhastat, al pérxis, al dominó, al repelat...»

Noms de balls: «Bailar la cota, les seguidilles (pr. segadilles), lapolca, les danses26...»

Els noms de les cartes: «La sota, el cavall, el bastot, la coperota, lacasabassa, el rovell, l'orot, l'as, l'as de bastos...la manilla, /'espadilla, el

dengue»; hi ha vacil•lació pel que fa a les cartes de la Duana: «la

campana, el martell, el gos...»Els números i les hores: «Cantar per l'onze, sa Rebolta del Uit; el

tres de copes, el cinquet; les deu de la nit...»

Locucions adverbials:

—De temps: (Contráriament a l'any, peró, sa setmana, es mes) «Aacte, a la matiná, a la desprá, a la poqueta de nit, al punt, a l' endemá

(pr. a l'an dem), al sendemá (pr. al san demá), a /'emprompte, alramat, a la `fenitiva, al cap i al fi, al cap de 'n rato, a la primeria, a laderreria, a la mitjania, al temps de primer, al temps de `bans, l'antigor»;a més, l'estiu, l'hivern, el dilluns...»

—De mode. «Anar a la pressa, fer a les sordes, a les bones, a lafora, a la plena, a la moda, tots a la una (o a la volta), a la francesa...»

—De lloc:» Al bol, a /'aire, a la vista, a la má," baix la capa delcel...»

Frases fetes i expressions: Les frases amb paraules con enteniment,coneixement, pensament, cap («Tindre an el cap/la memória/e/ pensa-ment; pedre el cap," anar-se'n del cap, no estar bé del cap»). «Beure algall; estar a /'expectativa, a l'aguait, a la mira, an el joc, an el cas; vin-dre el cot;29 pedre la brúixola, la gábula, el compás, el pas; valdre la

Referit al ball entre ritual i lúdic que es ballava els dies de festagrossa a la plaga; ses danses seria un plural que englobaria tot ball.

A la má `prop', a sa má voldria dir 'a la má' o 'sobre la má'.Pedre es cap voldria dir el seu sentit literal.'Fer o voler fer una cosa a destemps'.


pena; anar a la d'ell, eixir-se'n amb la d'ell; pasar la canyamona; anaral servici, a la guerra, a la merda; fer la salema;" donar la ma;3 ' córrerl'andola; fer el porc (o el gos, róbila, el desmenjat, el malcriat, elgraciós, el sord i el boyo, el serpás, la llemuga, el tio Gipó»...);" ser depa i panet com el tio Canet, el costum, la carava, la gran cosa, de labona veritat; treure's de baix /'ala; dir a la cara; pendre el bany, lafresca;" la banya; a la carrera;" estar l' orgue destemplat, a la grenya;35trencar /'enfit, l'alé, el (o es) dir; pujar-se'n dalt la figuereta (o parre-ta);" fer-se /'amo del castell; doldre enmig l'anima; complir el desig...»

«La gent se l'enfot a /'arena. Máquina arrere, porc al corral. Si envols més para el cabás. Una volta dalt del burro, arre burro. Se l'hanpres com l'home de la tissa (o de la tela). Torna-li la trompa al xic! Perla banda del tos! Encá que em donaren la corona. Tot parará com lacaravina de l' Ambrósio..»."

N' hi ha també de sa: «Pegar an es vedat; posar s'os; fer sa rialleta;38dir es nom des porc; ser més bord que ses veces (o més dolg que s' arrop,blanc que es paper...); anar-se'n an sa palla as cul; acunar ses serretes;

'Saludar efusivament i afectada'.'Saludar, sobretot a l'església, fora d'aquest cas és «donar sa má».Aquesta expressió es diu de la també en plural: fer les modernes...Peró pendre es sol, s'aire.«A9ó se'n va a la carrera (promptament i inevitable)».`Barallar-se', també es diuen frases com: «Ell s'han sarpejat la

grenya» o «Sempre estan sarpa a la grenya» o «al repeló».Peró pujar-se'n dalt sa carabasseta.Es tracta de frases proverbials conegudes a tot arreu i que no s'han

adaptat al parlar local. El darrer exemple és curiós perqué malgrat fer unaconcretització d'una cosa es manté de la. Al poble es diuen de sa aquests casosde concretització d'una cosa: «Fer com s'haqueta del retor, o com es sord deBeniarjó, o sa bolta (o bolteta) des gat; parar tot com es ball d'En Parra: pa-réixer es pa des ti Senció; ser com sa delicá de Gandia; retreure hasta sacamiseta des náixer; condir més que es ballar d'En Jaume...» que sonen com a«més» genuines.

38. 'Morir-se'.


dur as brag; tirar es burro per sa finestra; voler estacar es clau per sacabota; un nuc as rabo!; aixó, tarta es gall los pon...»

Els refranys i frases proverbials per a adquirir un carácter de mésautoritat i de veritat irrefutable solen ser dits de la. Per ex.: «Entre poci massa la mesura passa. Feta la llei, feta la trampa. El llevant la mou ila tremuntana la plou. Sant Miguel s'endú el berenar al cel. Del llevanto del ponent de la dona sigues parent. Al costat del riu no faces el niu. ASant Maciá la gurrunella ve i el tord se'n va. El gat escaldat amb éuiafresca té prou. A joriol les muletes van al bol. A juny la corbella alpuny. La calla per la resposta».

Peró també se'n diuen de sa (o que admeten l'article «salat»): «Anva sa corda va es poal. Sa punxa quan naix ja punxa. Sa gallina de daltcaga a sa de baix. Es comptes clars i es xicolate espés. Com vols ques'amic et guarda es secret si tu no te'l saps guardar?...»

L'estructura el qui/que sol admetre més l'article es, sa: «Es quisembra punxes que no vaja descall. Es que s'embota no sopa, es ques'empina no dina. Es qui testament en vida faga, li esclafen es cap ambuna maga. Es que fora es va a casar, o l'enganyen o va a enganyar...»Pot donar lloc, fins i tot, a formes mixtes: «Es que no sembra ni en secni en moll, porta el sogre al coll. Es que és molt lluner, ompli poc elgraner. Es que no vullga pols, que no vaja a l'era...» També n'hi ha de la«fixos»: «El que no paga lloguer al carrer. El qui li ha fet el nas que eltinga al brag...»

A banda d'aquests usos més generals i establerts n'hi ha d'altres demotivats per determinats contextos especials:

S' utilitza per designar una activitat (ací es juga amb el paperindividualitzador dels articles el, la que designen col•lectius, abs-tractes). Com ara, es diu «anar a la metla» per referir-se a la collitade les ametles. O frases com «Ma mare té molt bona má per laplanta» (per les plantes, per la Botánica). «Agó és pe/ conill» (perals conills). Les salutacions «al peix!» (adregat a un grup que fatanda per comprar peix), «a /'éuia!» (a uns que són a la font a duraigua), o «a l'obra!» (a uns que obren una casa)...

Designa parentesc, familiaritat: la mare, el pare, el tete, la tata, el


uelo, la uela, la iaia, el tio, la tia. Peró sa dona (= sa meua dona).S'aplica el tracte el tio X / la ti X als parents, mentre que a la resta dela gent d'edat es tio X / es ti X.39

Pot servir per a renyar: «Ai lo brut!», «ai la descará!», «ai lomarrano!». En canvi com a afectiu: «Ai es general!», «ai sa prendafina!», «ai sa lluna!».

Expressions com: «Tota la diná», «tot el viatge»....Pot emprar-se com a ponderatiu, encara que amb es, sa es manté el

mateix valor: «(A) io m'agrá vinga /'oli" demunt des pa». «I co-menoven vinga la caneó per tot es poble». «Com ha estat el concert?».«Ia hem fet el viatge!»....

Hi ha contextos en qué pot donar un valor de cortesia o eufe-misme (ja que és l'article d'alló que no és habitual o corrent). Perinteressar-nos per l'estat d'alguna cosa: «Com va el bunyol?»(col•lectiu). «Com van les eleccions?» (adrelat a un candidat). «Comha anat el viatge?». «Com va /'obra?». «Com va la malalta?». Usares, sa als exemples anteriors no seria entés com a grosseria.

Les felicitacions, brindis, condoléncies són contextos propicis pera usar frases de la i aconseguir així un to especial (de formalisme):«Et felicite. M'alegre pues. L'enhorabona!. Brinde per... T'acompanyeen el sentiment. Per bé que siga l'angelet al cel (condoléncia per unalbadet)».

S'empra així mateix per indicar una especial relació afectiva oemotiva amb el subjecte d'una acció: «Ell el xic té raó. En Tomeu nopodia perqué l'home estava la molt vell. A lo millor la xica no ho diaamb mala intenció. Es ossos no els-a té el xic bé. I io tot era patir,l'animal. I no s'ho ha vollgut agarrar, el boyo...» I salutacions comaquesta: «An va l'home?»

Es diu la ti i sa ti i no la tia i sa tia davant d'un nom de dona: sa tiaha evolucionat a es ti a través des tia, encara en ús per les persones més vellesper referir-se a personatges del temps d'abans: «Es tia Candelária des Garrit, estia Baltesara...»

Vinga l'oli=vinga s'oli=alamon d'oli=molt d'oli.


485

3. LA CULTURA POPULAR

Veurem quin ha estat l'ús del dialecte local a la cultura tradicionalde transmissió oral (no cal dir que l'escriptura, el símbol per excel•énciade la cultura i la civilització, l'ha rebutjat per complet, ni als escritsmés casolans i aparentment menys formais se'n troben traces)."

Els contes es diuen en la parla normal de tots els dies; aixó sí, hi haconvencions de genere. Els diálegs, per exemple, és freqüent que esdiguen de la (segons el contaire) per donar sensació d'allunyament, bélocal (si el personatge que parla és d'un altre poble o país), bé social(si l'ambient és cortes o aristocrátic), o simplement perqué s'hanrespectat els diálegs o les expressions més importants del conte, con-forme s'han aprés, com si es tractara de fórmules faxes, que sostenenel cos narratiu del conte. Pot tractar-se de frases conclusives (a voltesen castellá) com ara: «Senyor retor, taco! El que vullga batre olives quees crompe un matxo». 42 O fórmules —a voltes cantades i que donen elnom als contes— que són el nucli de molts de relats: «Raboseta altera,altera/minja ous i cavallera/ i el llop per ser un animal/ ben cansat imort da fam»; «Obriu, obriu fillets/que la mare ve de pasturar/amb lesmamelletes plenes/ per donar-vos mamar»; «Ma mare m'ha bollit/monpare m'ha minjat/ i la meua Margariteta/ m'ha vollgut i m'ha estimat»."També són freqüents les frases i formes establertes: «Cendrell Men-drunguell, corre a la cendra!;44 «Unes senyores del manto negre»,"«La cuca Maula»; «Sa vareta de la vertut»; i la fórmula d'acabament:«I cuento cabat, per la ximenera ha bolat». Hi ha contes que són un

Per exemple, només he trobat, a alguns testaments, casos d'articlepersonal a la toponímia.

Al conte de La Marieta i el retor (me'l va contar la Francesca Solive-res La Mandosa, 1896-1989).

La primera és del conte de Raboseta altera altera, la segona deld'Obriu, obriu fillets i la tercera del d'En Peret i la Margariteta (me'ls vacontar la meua ávia, la Clementina Soliveres, 82 anys).

Al conte d'es Cendrell Mendrunguell, me'l contá la meua ávia.45. Al conte d'es Maravillot (me'l contá la Rosa Soliveres d'En Suenes

1907-1988).

486 J. LL. MONJO I MASCAR()

vertader enfilall de frases establertes de diáleg que són de la, perexemple, els contes de Sa mitja llentilla i Es rabosinet que va cauredins l'olla.46

Per analitzar el cangoner popular caldrá primer que entenguemcom era difosa la poesia popular a la societat tradicional. Mitjangantfulls escrits que venien els cecs o pobrots arribaven a tots els raconsles darreres novetats de romangos, xistes, cangons, cobletes, que deseguida eren apreses pel poble i incorporades al seu repertori. És peragó que podem trobar a llocs molt allunyats les mateixes cobles, ro-mangos. Amb el temps i l'ús aquella literatura podia adquirir tinysdiferencials una volta incorporada a la tradició de cada lloc, podiareinterpretar-se, oblidar-se o mudar-se part de la lletra o podia prendrecoloracions dialectals diferents. Per exemple: «Al vell que es posa asemanes/al tanquen dins de 'n celler/ i al dumenge quant al treuen/fa `nsulls com un txoliguer».47

Diferent d'agó és la producció feta al mateix poble, és ací oncaldrá que ens centrem. Per una part les adaptacions de cangons este-ses pertot arreu a la realitat del poble segueixen molt el model pres.

Per exemple aquests mots afegits a aquestes cangons (la primera ésuna caneó de Pasqua, l'altra és de feina):

Ja venim de berenarhem juat a la rebassamos hem begut tot el vi

Vegeu un exemple del conte mnemotécnic d' es Rabosinet que vacaure dins l'olla, que ha esdevingut proverbial: «...Se'n va pac avant, pacavant i encontra una dona que pastava. Diu: `Raboseta, per qué plores?'.`Perqué el meu rabosinet m'ha caigut dins l'olla, jo m'arrapa i plora. Lafiguera s'ha tallat les rames, el bou les banyes, el pardalet el bequet, el riu s'hasecat, les xiquetes han trencat cánters i canterelletes'. 'Pos jo tiraré la pasta alcarrer'. Seguix pac avant...» Ací, peró, no pot mancar la desinéncia local de la1. a persona singular del present dels verbs de la 1. a conjugació, que «rima».(Me'l contó la meua ávia).

És de la peró es pronuncia com a Tárbena.


i hem trencat la carabassa.De hui a l'any qui veque puguem tornara la Foia Rojaque fa bon estar.

Arre mula no t'aparesque eres de bon arrieroque les xiques de Parellestenen el «culo» moreno.

la producció íntegrament feta al poble, tambémodels forans, en valenciá o en castellá. Ésrsets que encara que tracten assumptes locals

són de la:

Si el meu nóvio em regalarauna pedra de sabójo em llavaria la caraa la Font de l'Alcavó.

El carrer de la Font Santaés un carrer molt secreti el que mou tot el bureo1 ' Hilário el Morenet

Al carrer del Lloguerethavia una balladora(a) la casa que fa racói li diuen Salvadora.Toqueu-li, toqueu-li,que ella ballará,xotis i masurcatota puntejá.

Per altre costat,vol acostar-se alsaixí que trobem ve

Els poetes locals quan componen en valencia també solen fer-ho de la, peró de vegades podem trobar trets dialectals, per

488 J. LL. MONJO I MASCAR()

exemple vegeu ací un verset d'En Carbona:" «En el cantó de la

48. En Carbona (Miguel Pont, que visqué la 1.' meitat d'aquest segle) és undeis alversadors més populars a Tárbena, de gran facilitat per a compondre versetsde circumstáncies. La Quica La Paua (Francisca Vila, 1899-1985) és la de mésextensa i variada producció, tant de versets de circumstáncies com de versos llargs(en castellá i en valencia) de temática religiosa, política i glosses de succeits lo-cals. Es Bailador (Jaume Molines, 70 anys) va fer versets que parlaven deis seusamics, als anys 30. D'entre tots aquests el qui presenta més característiques delparlar local és Es Bailador, que no amaga ni l'article personal ni l' anide «salat»deis malnoms; el qui menys, La Quica La Paua. Vegeu un exemple de cadascú, elcomenÇament de sa canÇó des Cobrador de La Quica La Paua, un verset d'EnCarbona i dos des Bailador. Rosa l'Asbardera, Rosa Marí, 81 anys, em canta lacaneó (primera estrofa del seguit d'exemples). La Carme Vilanova, La Caixa, 82anys, el verset d'En Carbona. Josepa Monjo, La Xotxima, 70 anys, és qui emcanta els dos versets des Bailador (les estrofes darreres).

Vaig a explicar-los senyores lo que ha passat,Tárbena fa uns quants dies s'ha revolucionat,per un senyor que portaren fará el mig any,«p'a» escurar-nos el «bolsillo» i arreplegar-nos les

[metles d'enguany.Pensava fer-mos un gran favorque no volia que patírem calorpues aixó ell s'ho tenia feten dos plumades i un paperetentrava a casa i el deixava allíi se' n tornava pel mateix camí,i si no acudies prompte a pagaren les teues terres venia a cobrar...

Al racó del Rafaletcas de matros ningú en fa,«racados» del tio Carbonai de la Maria Salvá.

Vicentica la Calotaque porta caragolillo(s)ara veig que no festejaan En Miguelet des Primo.


Piala/ hi ha un escrit si no m'enganya/ que `nimal seria En

Carbona/ si vinguera a viure a Espanya».49Si estudiem la distribució dels diferents registres lingüística a les

diverses canIons i balls del poble observem com el castellá aclapara elque té pretensions de ser més lluit i fi: música religiosa, rondes elegants,cal-193ns «per onze». Les jotes i el ball «per dalt» (de finals del seglepassat aproximadament) solen ser en castellá o de la. Les seguidilles,recordat com el ball més antic, són de sa. Les canÇons de treball solenser en castellá o de la i les rondes festives («passecalles») solen ferconviure els tres i a voltes fins i tot els mesclen..."

També es recorden canIons de sa que són considerades dels tempsantics. Algunes d'elles conserven fossilitzades paraules hui en desús:

La Mariana s'estufaquan li parlen de casar;sa mare la vol tancara s'estable de sa ruca.

A•lota, aquest estium'haurás de deixar sa gábiaper posar un oncell (sic) viu,que si no es morirá de rabia.

Tirorit se n'ha enfogit,ha parat cap a ses Vinyes,

Marcó tu no faces casperqué ella esta locaperqué tu li vas derrerei ella ana qui vol, a'N Coca.

De totes les canÇons que he citat fins ara, la de Pasqua és l'únicaconeguda per tothom; la resta només per gent d'edat. La del carrer de la FontSanta me la va dir J. Molines (70 anys), la resta Cl. Soliveres (82 anys).

Ex.: «Desgraciat de l'home pobre/ que té sa dona xiqueta/ per a pujar-la an es ]lit/ té que parar s'esqueneta».


ses guardes l'han agarrati l'han fet plegar olives.

Islotes (sic), filéu, filéuque sa camisa se'n riu,que si no l'apedacéuno '1-iba as cap de l'estiu. 51

4. ELS MALNOMS I TOPÓNIMS

Dins l'ús deis anides als malnoms cal assenyalar primer la pérdua dela forma Na d'article personal femení, que ha estat substituida per La alparlar actual. (Encara al 'libre més antic de la Confraria de la Mare deDéu del Roser [16291 podem llegir: «El primero domingo de desiembrela va na Coca»). No és estranya la substitució per l'article la i no sa,perqué aquell determina alló que és únic. (El plural, peró, es fa de sa: sesLecandretes, ses Ramones, ses Pees, ses Corques, ses Tomaques). Perun altre costat, la recluida funcionalitat de l'article sa per als malnomsfemenins (en canvi, per als masculina hi ha plena normalitat).

Els malnoms derivats de noms i cognoms fan servir l'article perso-nal En, La: En Belo, En Guiatano, En Magí, En Ton, En Ginart, EnSerra, En Marcó, La Calota, La Biela, La Ponta, La Calafata... Hi haexcepcions: Es Belutxo, es Perutxo, es Nofre, es Jordi i la variant saRamona.

Els derivats d'ofici en masculí es diuen amb es (es Ferrero,s'Asbardero, es Lletero, es Retoret...); en canvi, els femenins podentenir aquesta variant: La Rosita des Llum/La Lluma; L'Amália desFustero/La Fustera; La Sabel des Forn/La Fornera; La Maria desMeló/La Melona; La Tendera; La Ventera, La Melvera; La Corro-guera; L'Asbardera... peró s'Estanquera i modernament les variants saLluma, sa Pea.

51. Aquestes són conegudes per poca gent, les 2 primeres me les va dirHermenegild Seguí (En Merequildo En Fageca, 77 anys); la següent el meuavi Joan Monjo (En Joanet d'En Felip, 1901-1990); la darrera Vicent Mascaró(En Vicent d'En Xotxim, 80 anys).


491

Els sobrenoms trets de noms d'animals en masculí fan servir tantEn com es: En Rabosa, En Rano, En Xenna, En Moscón, En Mona...esLlobarro, es Tordo, s'Escupió... peró els femenins només la (La Rata,La Tordilla, La Corca, La Gata...); dits de sa sonarien com una ofensa.

Els derivats d'objectes en masculí utilitzen tamb en, es, amb predo-mini del primer (En Manta, En Botifarra, En Regalíssia, En Jopetí, EnParra, es Bollo, es Xoriv, es Jou...) mentre que els femenins només La:La Corbella, La Cormena, La Pera, La Manteta, La Caixa... Actual-ment existeix també la variant sa Parreta.

Els que indiquen procedéncia tenen la variant de dir el nom de lloco el gentilici: En Binirram, En Fageca, En Benigani, En Villena... EsMarroc, Es Castellá, es Boluller... També en femení hi ha doble possi-bilitat: La Miteresa del Canalí, La Mallaplana... La Parcentera, LaBenigemblera, L'Alteana, La Caminoua... peró s'Orbera, sa Bolulle-ra, que no tenen cap de to especial.

Els de condicions físiques, socials, de carácter o actitud tambésolen ser en masculí amb En/es i en femení amb La: En Veca, En Ca-morrilla, En Xarrilla, En Malherba, En Pariente, En Llepa-crestes,En Gepa, En Petito... es Gelat, es Fill, es Baldat, es Garrit, es Mellat,es Pelut, es Liqueret... es L'Esmorrellá (o s'Esmorrellá), La Minyona,La Meliá, La Garrida, La Morena, L'Hereua, La Botijosa...Cal asse-nyalar que existeixen les variants de sa per als malnoms La Bailadora,La Roja, La Rulla, La Gorda, La Blanca, que igual com sa Parreta, saRamona (i en masculí la variant es Currutaco) designen amistat, afec-te pel que ho diu. Hi ha també alguns amb una forma especial: El Ros,"La Manos, La Flor (els dos darrers aplicats a hómens).

Els topónims són generalment de sa, peró hi ha excepcions. Algu-nes són degudes a la major antiguitat que la vinguda del colons mallor-quina, es tracta d'arabismes i de possibles mossarabismes: El Birec, ElRafalet, L'Albicá," es Massil del Campo, El Somo. D'altres perqué

Es tracta d'un malnom de cena antiguitat (ex. es Pintat del Ros), nom'explique la forma d'aquest. D'altres, en canvi, podem explicar-nos la formaperqué són castellanismes: El Gallo, l'Hombre.

Al DCVB apareix la forma s'Albicá.

492

J. LL. MONJO I MASCAR()

anomenen coses que es diuen de la: Es Tossal del Púlpit, es Poet delDotor, el Calvari, sa Rebolta del Uit; o que són castellanismes: El Ca-ballero, es Tossalet de l'Hermano. D'altres comparteixen el nom ambpoblacions veines: La Rabosa, la Soloja. La resta no és de fácil justifi-cació: Sa Font del Botó, el Cocoll, la Murta, El Serret, l'Om, l'Hort,sa Barraqueta de la Por. I a la toponímia urbana: La placa, la Placeta(Vella) —que ja hem vist—, el Poblet-Dalt i el Llogueret (també esLlogueret).

CONCLUSIÓ

Observem que l'ús de l'article literari al parlar de Tárbena és res-tringit a determinats camps léxics i contextos (el «salat», en canvi, ésobert i s'aplica al léxic nou: es vídeo, s'ordenador, sa rentadora...).

Caracteritza alió que és de gran magnitud, inabastable, im-portant, de prestigi.Dóna el valor d'únic, abstracte, diferenciat d'alló que éscomú, concret, plural.Apareix a denominacions de coses, fórmules fetes, refranys,números.Forma col•lectius i formes metonímiques col•lectivitzadores.Dóna valors d'eufemisme, cortesia, ironia, ponderació.Sociolingüísticamente és la forma de prestigi; denota cultu-ra (agó ens explica per qué els poetes locals componen de la),refinament, universalitat; peró també forasteria.

Generacionalment cal destacar que els joves han perdut molt elcomplex d'inferioritat que tradicionalment han tingut els usuarisd'aquest dialecte i agó s'ha reflectit en l'ús de l'article: solen preferirles variants amb sa als casos de vacil•lació, usen formes femeninesamb sa als malnoms per designar amistat, desconeixen en gran part elsusos de la com a eufemisme, cortesia (felicitacions, brindis). Unexemple, mentre els vells solen anomenar la piscina municipal la peci-


na, els joves ho solen fer de sa (li lleven el carácter d'únic i especialque donen els vells). No s'ha perdut, peró, la tendéncia a parlar de la aforastera i desconeguts.

Hi ha contextos on l'ús de l'article literari és opcional (eufemisme,ponderació, cortesia) i en cas de generalitzar-se suposarien un granretrocés per a l'article «salat».

Respecte a l'ús de Mallorca s'observen paral•lelismes clars: ésindicador de coses importants, de respecte, úniques, grans (hi ha tam-bé coincidéncia en l'«excepció» es sol, sa lluna; a Cadaqués en canvi,es diu agó de la); formador de frases fetes, locucions adverbials, mo-dalitats de coses... Hi ha també diferéncies notables: a Tárbena no esdirien de sa formes com es baile, es rector, es metge, sa plapa, escementeri, sa presó, es governador, es port, s'hivern, s'estiu, sa dema-tinada, en sa nit, es cor, sa mitat, dir sa veritat, fer es sord, bailar sacota (jota)... En canvi es diria de so formes com a la dreta, a l'esquerra,tota la casa, l'amo, més blanc que la paret, l'orgue, al peu de la creu,la parroquia, la setmana qui ve... Algunes formes discordants ambMallorca són en canvi possibles, per exemple, al parlar d'Eivissa: El

camp, el cor, la meitat, la Plapa (a Vila), dir la veritat, la nit...

.LOAN LLUÍS MONJO I MASCAR()

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

J. COLOMINA (1985): El parlar de la Marina Alta, «La Rella» 4 (Elx), págs.37-45.

J. COLOMINA (i M. J. PONT, M. SALVA) (1986): Topbnims i malnoms de Tárbena(la Marina Meridional), Xé Co•loqui General de la Societat d'Onomástica.ler. d'Onomástica Valenciana. (Valéncia), págs. 91-100.

J. COLOMINA (1986): Mallorquinismes a Tárbena i a la Marina Alta, Actes delVllé Col•loqui Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes (Mon-serrat), págs. 659-678.

J. COSTA (1978): La repoblació mallorquina a la Marina Alta i al seu entornen el segle XVII, «Trabajos de Geografía» 34 (Ciutat de Mallorca), págs.87-91.


T. FORTEZA (1915): Gramática de la Lengua Catalana (Ciutat de Mallorca, Ti-pografía Provincial).

J. MAR! (1973): L'article literari en la llengua de les Pitiüses, «Eivissa» 3.'época, 3, págs. 38-41.

F. DE B. Mon (1983): Estática i dinámica del catalá a Mallorca. Materials dedivulgació filológica (Ciutat de Mallorca, Universitat), págs. 15-23.

J. LL. MONJO (1989): Els cognoms mallorquins de Tárbena, Actes del XlVéCol•loqui General de la Societat d'Onomástica (Segon d'Onomástica Va-lenciana). (Alacant), págs. 112-117.

F. PARDO: Entorno a la música tradicional valenciana (Eds. de la Conselleriade Cultura de la Generalitat Valenciana, en premsa).

E. SALA: El parlar de Cadaqués (Diputació Provincial de Girona).J. VENY (1978): Tárbena i les petges deis colonitzadors mallorquins, Estudis

de geolingüística catalana (Barcelona, Eds. 62), págs. 226-240.J. VENY (1979): Aproximació a l'estudi del dialecte eivissenc, «Randa» 5, págs.

5-41.J. VENY (1984): Els parlars catalans (Palma de Mallorca, Raixa).

«no És lo mateix parlar amb la reina que amb sa gerra...

Documents