\ny IV 15 cèntims Núm. 141

LA TUIES

ANO SOSO

LA RETAGUARDIA Muntin» p r o g r a n M Ser te d a ti. o c o a o m i o , r á p i d a s «tu i a * e

Ruíasla se desespera pues su Infenclón ve Irusfrada de que el ame se decida a subirle la mesada.

E s t o y dudando en t r e e c h a r el g o r r o al fuego o fundar el " K u k lux Klan" . P a s a n unas cosas , valúa nada mundo , que la bue-na verdad, s ino po rque uno es buen tauján y t ie -ne buena espalda, y es u n c o r d e r o de Dios , re íos de D o n L a c a n d r u cuando era de la l lamarada y no re-h u s a b a homena jes .

Yo me pensaba que a h o r a que vamos a hace r u n n ú m e r o ex t r ao rd ina r io , el amo me subi r ía el suel-do . M e fui a ver lo a casa de la Pep i t a , donde se pa-sa la ea ton i t a hac iendo g r i m e g i a y le expuse mi p r e t ens ión .

— V e r á us ted, verá us-ted — me di jo , g r a t ándo -se la canela de la p i e rna —. Us ted se l leva cada sá-bado sus buenos seis rea-les, s in con ta r a lgún sabla-zo al a d m i n i s t r a d o r de t a n t o en t an to , a lguna c u e n t a del s a s t r e que ha-ce us ted ex t ende r a mi n o m b r e , sup lan tando mi personal idad. . .

— | H o m b r e — h ice yo — , c la ro I..

— E s o sin con ta r que va u s t e d al t e a t r o de a r roz , q u e t iene pase en casa de l a mamá y que en a lgunas fondas , g rac ias a LA R E -T A G U A R D I A , le fían.

— M e fiaban — rectifi-q u é —, po rque pensaban q u e pagar ía , un día u o t ro . . .

—Además , rec ibe us ted cada día dec la rac iones a m o r o s a s en la redacción.

— E s ve rdad . — B u e n o . Yo le doy, por

t é r m i n o medio , más de qu ince d u r o s semanales. . .

— j Y un c o r d e r o n e g r o ! — exc lamé en tonces —-. . P e s e t a con c incuenta ,

amigo R u f a s t a ! — me con-t e s t ó , el amo —. H a g a m o s u n poco de ma temá t i cas , y ya verá . Seis rea les cada sábado, son t r e s c i e n t o s doce rea les anuales o sean quince duros y t r e s pese-tas , t en iendo en cuenta que el año t iene cincuen-ta y dos semanas . Ahora vamos a v e r : ¿cuán tas ho-ras t r aba ja us ted al d í a?

— ¿ Y o ? Ocho. . . — E s a s son las que pasa

us ted en la r edacc ión ha-ciendo bor i l las y tocando el pandero a la mecanó-grafa^ P e r o , en fin, pase . E l año t iene t r e sc i en tos sesenta y c inco días y us-ted t rabaja cada d í a ocho h o r a s . Como el día t iene ve in t i cua t ro horas , t r aba -j a us ted l a t e r c e r a p a r t e del día, o sea c iento vein-

f racc ión de dieciséis ho-ras que, si le pa rece , de-j a r e m o s p o r los m u c h o s lunes que llega us ted

—Sí . eñor.

• r *ted se equivoca,

_—Ahora b i e n : de es tos c iento ve in t i ún días , des -cuen te us ted c incuen ta y dos domingos , que no vie-ne us ted a t r aba ja r , más unas ve in te fief t a s en t r e semanas , son ' s e t en ta y dos. Ahora , hay ' , ¡ncuenta v dos sábados , d u r a n t e los cuales no t raba ja us ted más que med io día, por -q u e hacemos semana in-glesa. Son ve in t i sé i s días más, q u e un idos a los se-t en ta y d o s q u e ya hemos contado , fo rman noventa y ocho, Añada us ted quin-ce días de vacac iones al año, son c iento t r e c e días... H a s t a c iento vein-t iuno , t r aba j a us ted ocho días al aRo, señor Rufas -ta, y yo le doy a us ted p o r estos ocho días, o sea una semana, t r e sc i en tos

doce reales . M „ t o u „ s c tenta y ocho pese t a s jus -tas. Ve rdade ramen te , s=-nor Kufasta , es us ted muy exigente. . . '

. — ¡ E s o es un cuento viejo _ g r i t é más enfu-r ruñado que Màr iu s cuan-do le d icen que el "Clero"" N o c " ^ ' "•" ' " " L >

— E s o son las ma temá-t icas — me con tes tó el amo, con aquella cara de s ie tec iencias que pone en los momen tos pe r ipa té t i -cos y c i rcuns tanc ia les . ¿ O s a r á nega r I a evidencia de los n ú m e r o s ?

— M i r e us ted — le di je —. Yo, de m a t e m á t i c a s no en t iendo mucho. Además , después de sus expl icac ic -

las cerezas , lo hai

a s p i r a n t e de que 1, sueldo.

Rufasta' a p r e t e n d i e n t e

a u m e n t e n el

O D A t

Nada en

. ¿r¡ n suma, d u r a n t e lo que l e res ta de vida, si mul-ipl icándose los gas tos co-IO se mul t ip l ican ahora o voy a pode r comer ni x t r ayendo ra íces , aunque

us ted, con sus ma temá t i -cas, me eleve el sueldo a la qu in ta po tenc ia?

E l amo se en te rnec ió y m e ab r ió un c r éd i to de dos nabos con p rop ina pa-ra que viera que e ra ge-ne roso y p u d i e r a ir a dar-me un ra to de so laz con una niña de la casa, a su salud. E l es así J e buen chico. Cuando yo menee

LA PiCADURA

i mundo es [ment i ra ,

nada en el mundo es . . L [ v e r d a d ; todo es h u m o q u s se asp i ra tan to aquí , como e n

Canta „i „A- t B a g d a d . "-anta el pá ja ro en la , , [ fuente ,

canta el r io en el cr isol canta la pe rd iz sonr ien te y can tando sale el sol. A la luz de los pit i l los se enciende el más t i e rno

[amor , y en tonces los j i lguer i l los , pa recen de o t r o color . E l h u m o lo a legra todo el h u m o se va hacia allá, y nos a r ru l l a el éxodo de toda una e te rn idad . Ya que la v ida es t an

[ "b r eva" dura de pasa r

y ni en m e s a ni en , „ [ " p e s e b r a " hal lamos ya qué j amar , d igamos como el poeta , con santa r e s i g n a c i ó n : ¿La v ida es h u m o ? _, [ [ P i r u e t a !

I f u m e m o s sin d i l ac ión! A . N o m p u r o

^ E S P E C T A C L E S G R A N TEATRE

E S P A N Y O L COMPANYIA

SANTPERE

Cont inúen amb g r a n èx i t

lea r ep re sen t ac ions del sainet en t r e s

a c t e s de

N Al fons R o u r a

( D u v i n y a l s )

E L R E I D E L X O T I S

TEATRE COMIC L a famosa r e v i s t a

Y E S - Y E S L a rev i s t a de lea

magni f icènc ies

0 ü I - o U I E¡ mittor espectncle

Redacció i Administració: Bou de Sant Pere, 9. SURT ELS DIJOUS

del libro había inundado au espíritu con una oleada de placer..."

Fem una aclaració, o millor, dues, que creiem indispensables. Ni la dama en qüestió és la nos-tra Laura Brunet, ni la lletra susdita era cap invi-tació al vals a 1'autor, que és jove i "guapo"...

Retalla que retallarás

p L Día Gráfico" continúa éssent una cosa més di-vertida que el seu amo. 1 això que en Pich és

divertit! Però els èxits de "regocijo", que deia en Carles Costa, de l'ex rotatiu germanòfil, són d'a-quella que sorprenen fins a l'administrador, ni més ni menys que un programa del plorat Pep Chic.

En el número extraordinari de l'avantpassat diumenge, va aparèixer un article consagrat a las distintas especies y colores de los huevos". Deia que fins n'hi ha de blaus, detall que va sorpendre molt a la Mercè del dinou, amb tot i ésser una in-discutible autoritat en tan delicada materia.

Però encara hi ha quelcom més bonic. En una interviu amb el mecànic Rada, li feien dir que du-rant el vol havia vist "manadas de tiburones".

Mare de Déul Què espera el Centre de Repòr-ters, per a passar a socis passius a aquestes "mana-des" de periodistes?

Les reformes &e "El Liberal"

/"• OM vostès deuen sapiguer, el rotatiu d'en Pérez de Rozas ha fet reformes i ha traslladat els

seus tallers del carrer del Peu de la Creu a la Gran~

FRUITA 1 fe DEL ja?

Els banquete d'homenatge

J A deuen vostès sapiguer que s'està organitzant un banquet en honor del jove autor teatral

m,i'i Junt>y. amb motiu de l'èxit de "Las pobres ""llonarias".

Naturalment qUe després dels banquets a n e n ^ai-balín, ,>„ Marsà i en Santos, l'homenatge a n e n Junoy s'imposava.

Ai Pati Blau", on cada matí es reuneix una pe-V a d escriptors, més o menys modests, un antic u o r còmic va observar que s'estava cometent

U n a e t lonne ingratitud en no oferir un àpat a un Contemporani d'en Junoy que, com molts, també te una brillant fulla de serveis.

' qui és — interrogà un dels presents. En Sañudo Autran?..

L'elogi

J J N ateneísta *»e ha publicat fa poc temps un llí-bre_sentimental, va rebre l'altre dia una lletra

« una dama feminista que li deia que "la lectura

4 — L A T U 1 E S

via, allà mateix on hi havia aquella pobra "Tri-buna" que se'n va anar en orris.

A I'"Ateneu", centre màxim de la xafarderia, es comentava el trasllat.

—Veureu — va dir un —. Jo el trobo molt na-tural. Com volien vostès que un periòdic republicà i, per consegüent, lliurepensador, romangués al "Peu de la Creu"?

L'hortalà de Sant Boi

ANANT EN TRANVÍA

P UJEM al tranvía número seixanta, que és un dels més populars de Barcelona. Va ple de noies de fàbrica i de xicots amb bru-sa blava.

En arribar al carrer de València, quasi cantona-da a la Diagonal, puja una nena molt bufona, que deu estar molt cansada, almenys si es jutja pels "morritos" de disgust que fa quan veu que tots els seients estan ocupats i que li tocarà anar dreta fins al carrer del Bogatell.

—Ai, i quines ganes tinc de seure I — exclama, a la recerca d'alguna ànima pietosa que li cedeixi el lloc.

Un mecànic, d'aquells que sempre estan a] "tan-to", li fa una senyal amb el dit.

—Si vol seure, vingui, prenda, que a n'aquí, per vostè n'hi ha un que s'aixeca...

EI conductor incògnit

EL MATRIMONI XORC

A casa dels senyors Roscall hi han visites. Els senyors Roscall es van casar fa dos anys i encara no tenen successió. —I doncs — interroga una senyora grossa, que

ja ha tingut vuit criatures vives i sis abortos — . Que encara no van a fira?

— A fira, sí, senyoral — fa la senyora Roscall. — Ferò, no ens volen vendre...

—Bahl Això, a lo millor, és que el seu marit no ha fet pro us estalvis per comprar-ne...

—Ca! —diu llavors una joveneta — . Es que com que vostès no saben el francès, escriuen a Pa-rís i no els entenen i per això no els contesten...

El marit, que és un barra, es decideix a contes-tar:

—No ho cregui, no! Si la meva senyora i jo* dominéssim el francès, encara tindríem menys p r o -babilitats d'arribar a tenir família...

Van Tresca

LA QUEIXA

D 'ENÇA que la Lluísa era casada, que no feia. més que queixar-se del seu marit. A n'això, si hem d'ésser justos, no hi t e -nia dret, puix la xicota havia unit la aeva vida a un senyor de més de cinquanta anys, i com que ella en tenia vint-i-cinc justos, és molt natural que, do-nada la diferència d'edat, el matrimoni no s'avin-gués gaire...

— D e totes maneres — li deia un dia sa mare — no em negaràs que el teu marit, per la seva. edat, està molt ben conservat i fa força goig.

—Oh I Prou! — féu la noia —.. Per la seva. edat, sí que està ben conservat, però no pas per

B.' Orrango

ELS EXCURSIONISTES

A PROFITANT l'avinentesa de què dilluns era festa, els dependents de càn Pau Piu Giu van decidir fer una excursió fins a les, costes de Garraf. <

Agafaren, doncs, el matí del diumenge, el tren a l'Abaixador del Passeig de Gràcia, ocupant un vagó desert, quin lloc preferent reservaren a la Matilde, la mecanógrafa, que amb el permís dels seus pares s'havia unit a la colla.

Tots cantaven, reien, feien tabola i entabanaven a la Matilde, que deixava fer, perquè era una bo-na noia, que mai no s'enfadava.

De prompte, a la xicota no sabem què li va cau-re a terra, lo cert és que es va ajupir i com que duia la faldilla curta i gastava molt poca roba in-terior, aviat tot el personal de càn Pau Piu Giu po-gué admirar unes ubriagadores intimitats.

—Renoi! — féu en Rosés, que era un bocamoll.. — Quin panorama!

i—La mamà diu que tinc tan mal geni i, en can-vi, en Lluís diu que sóc una bonatxona.

El tren, en aquel moment, creuava el túnel que iú ha sota el carrer de Muntaner. En Guasch, ha-me serios, volgué dissimular:

—No sé pas què t'enredes, amb això del pano-rama! Si es veu tot d'alló més negre!

Jim Vis

ELCOSTUM

L A Margo*, la Margot de VEdén" . tenia l'al-tra tarda un mal de queixal horrible. Va de-manar permís a l'amo per sortir i, aconse-guit aquest, se'n va anar a un dentista que hi ha al Plà de l'Os.

Va explicar el seu mal a l'especialista, i aquest 'i digué que allò estaria resolt en un tres i no res.

—L¡ daré una injecció que li calmarà el dolor quasi instantàniament i, d'aquí un parell de dies, quan la geniva estigui desinflada, veurem si es pot empastar el queixal corcat o si cal fer-ne l'extrac-ció.

Dient això, el dentista, que estava quasi girat «esquena, anava cremant l'agulla, obrint l 'ampo-lla, ornplenant la xeringa d'injeccions... Quan es disposava a actuar, donà mitja volta i, amb gran «orpresa, veié a la Margot en camisa que, en aquell precís moment es treia els sostens.

—I ara! Què fa? — preguntà tot extranyat l'es-pecialista.

—Ai, i què esbojerrada sóc! — féu la Margot. —• Ja em dispensarà... Com que sempre que estic *mb un senyor en una cambra m'haig de despu-• lw„. Res, el costum, sap?

K. Orkó

* A ESPERANTISTA

V OSTÈS no són esperantistes ? Nosaltres tam-poc. Però l'esperantisme, de tan en tan, distreu. 1 sinó, preguntin-ho a l'Eduard, un

Xicot gracienc molt aixerit que, sapiguent que a eerta societat de la barriada on ensenyen la llen-gua universal hi van xicotetes molt maques, es va Matricular de seguida, creient que se li presentaria •avia* ocasió de fer tabola.

En efecte. No va trigar en intimar un xic amb U n a moreneta, d'allò més bufona, que seguia el c urs amb marcat interès... Tan. que es deixava pe-^'gar les cuixes sense protestar, com si no se n'a-«ongué s Q a e n 'adongués massa.

r*erò el noi, q u e es va anar engrescant, degué passar l a } m ¡ a fiscal de la tolerància femenina, Perquè l'estudianta, al cap d'una estona, li digué *n veu baixa:

—Eduard, faci el favor! - Dispensi, maca — féu llavors l'Eduard, quasi

a cau d'orella —. Vostè és una mala estudianta. Li faig una pregunta en un llenguatge universal, » vostè em respon en català.

R. Osk Hetta

LA TUIES — 5

.—Teniu, bon germà. Al cap d'avall, tots som iguals en aquest món. Vos demaneu deu cèntims i jo demano deu peles

L'ENGINY DEL PAGÈS

MALGRAT haver-se establert des de feia molt poc temps a Barcelona, oblidant qua-si en absolut a la gent del seu poble, l'En-ric conserbava una fonda amistat vers en Tófol, company seu d'estudi, de cop de pedra i d'altres excessos. De manera que, quan en Tófol va venir a la ciutat dels comtes i dels carrers bruts, l'Enric va anar-lo a esperar a l'estació i volgué que de totes passades anés a posar a casa seva durant els dies que degués romandre a Barcelona.

Arribada la nit, l'Enric va voler obsequiar en Tófol portant-lo a teatre. Anaren a veure "Oui-Oui". El Tófol es mostrava meravellat.

—Quina ciutatl — exclamava — . Quins espec-tacles! I quines femelles!

—T'agraden, aquestes femelles? — preguntà l'Enric, observant com en els ulls d'en Tófol bri-llava una flama de luxúria,

—Tu diràs! Sobretot, aquella rossa que ense-nya aquelles cuixes...

—Doncs, no et preocupis, que quan sortim et duré a un lloc on te n'ensenyaran unes que són tan maques com aquestes i moli més complaentes...

I, en acabar la representación se'n anaren cap al carrer Nou i enfilaren l'escala de l '"Edén". L'En-ric era antic client de la senyora Emília i les nenes el van rebre, com igualment al seu acompanyant, amb vives demostracions de simpatia.

6 — LA TUIES

No cal dir que, cinc minuts més tard, en Tofo] ja estava fent feina. L'Enric, per no ésser menys, el va imitar. I cinc quarts després, perquè el pagéa es veu que duia gana endarrerida i es volia atipar de senyora, tots dos baixaven les escales de "cá les onze pessetes" d'allò més contents.

—Es carot — va observar l'Enric — però ser-veixen bé.

—Carot? — féu en Tófol — . A mi no m'ha costat ni un cèntim!

—Com! Que ha tingut un capritxo de pagès, la nena que has agafat?

—Not Però com que he vist que a dintre la lli-gacama hi duia un bitllet de vint-i-cinc peles, li he pispat en un moment de distracció i, un cop ha es-tat abillada, li he dit: "Té, noia! Tots per tu!"

—Això ja li deus haver dit abans! — I després li he repetit. Amb lo qual s'ha que-

dat d'ailò més satisfeta... ' Aneu-vos fiant dels pagessos!

J. L. Robles

LA P1DOLAIRA

L 'ALTRA tarda, no sapiguent en què passar l'estona, me'n vaig anar cap al "Ba-ta-clan". Quan vaig entrar, en tot el foier no hi havia més que dues noies: una que llegia un lli-bre profusament il-lustrat amb figures d'un realis-me suggestiu, i una altra que estava — tal com so-

na, i no s'estranyin, perquè la crisi del music-halí s'ho porta — fent un jersei de tricot.

Quan aquesta em veié arribar, prenent-me sens-dubte per un cabrit de quota — sí que estava fres-ca, la pobra noia I — em cridà dient:

—Vina, castiç! Anirem tots tres a una llotja, destaparem una ampolla de xampany, fumarem uns quants egipcis i ja veuràs quina broma que farem!

El plan, com vostès compendran fàcilment, era molt divertit, sobre tot, per la meva butxaca.

—No estic per juergues d'aquesta naturalesa — vaig respondre.

—Doncs, prenem una ampolla de Manganilla o de Xerés, Total val divuit pessetes...

—Masses pessetes... —Llavors, seu aquí, pagan's una capsa d'egip-

cis a cada una ï convídan's a un parell de rovells. d'ou amb moscatel!,.,

—No m'interessa... —Almenys, per no anar-te'n de seguida i fer

una mica de companyia, digues al cambrer que ens porti dues groseües amb gaseosa...

—Ca, barret! —"Bueno": doncs, un cafè amb llet per cada

—No em vufl quedar. —Està be : ves-te'n si tens presa, però dona'm

una pesseta per pagar al "limpia"... —No la tinc. —Vint centimets per anar a telefonar a una ami-

ga meva, tampoc? —Tampoc. La xicota, veient que no en podia treure res, va

restar un moment pensativa i per fi mormolà: — D o m un cigarret. —No en tinc. La papallona tornà a restat- silenciosa. —Doncs, almenys, digué com qui no es resigna

a deixar de demanar — digue'm quina hora ésl

•

EI Cabrit Audaç

EL PIS BARATO

ARDA de diumenge. Al jardí dels senyor» Rellinàs, juguen la Mariona, pubilla de

i — amb ( Lluiset,

,—Em sembla que no podré amb vosaltres dues i tindrem de partir peres.

a torre del davant, que té un anys més que la

—Mama — diu de prompte la nena, amb un tó de impensada serietat —, En Lluiset i jo ens

em casar-.. —"Bueno".. . — fa la senyora, rient davant d'a-

quella criaturada —. Però no encara, oi? —No... Dintre de deu o dotze anys... —Ahl Això ja està més bé ! —Sí, perquè és el temps que necessitarem, apro-

ximadament, per trobar un pis barato.

R. E. Tallel

a^.àai^^t§\eà Jíf óeffg/*' anèccfote/^7^

PRIMAVERA

• ^ AL recordar que la primavera, és aquell (_, moment meravellós de la naturalesa en què

les plantes orlen el seu brancam amb ¡es més vistoses coloraines. Cal recordar-ho per do-nar-Yhi, si convé, la culpa de tot i sortir de com-promisos enutjosos.

Adela i Lluís, per primera vegada s'han trobat cara a cara.

Lluís i Adela, són cosins. Ella viu en una vila quieta i transparenta de la costa i ell en el trà-feg de ¡a cTSiat abigarrada i sorollosa.

Tenen catorze anys i tan l'un com l'altra han estat educats en les més severes i morigerades costums.

Lluís ha estat enviat per els seus pares a pas-sar uns dies en la pau de la vila, prop de la tia i la cosí neta.

Són innocents com aurenetes i es passen els dies llegint o conversant sobre rel-Ugió, moral o poesia bucòlica.

La tieta els contempla embadalida i en sorpen-dre l'albura de les seves ànimes, pensa interior-ment :

—Pobrets! Aquests si que encara podrien anar als llims!...

Certament que si els hi arribés l'hora, hi ani-rien de dret, als llims! I ben a gust que hi ani-rien! Com que allà per tot vestit tothom porta les aletes a l'esquena, ja ho crec i recree, que hi estarien bé! Quin bé de Déu de galindaines per slegrar els ulls i fer rodar el cerveUet com un panell de campanar! Per xo hi anirien als llims, per xo, i no per altra cosa, els angelets de Déu!

I per xo aquí en la terra, en aquesta vall de llà-grimes, es passen els dies amb els ulls mig closos i les nits amb la vista enlaire, de cara al cel, i envolcallats per núvols de rosa, blau cel i altres colors no menys indicats per aquests cassos.

Aquell matí de diumenge, que sols per ser-ho, era més clar i més transparent que els altres ma-tins d'entre setmana, la tieta havia sortit de ma-tínet per anar a missa i treure's destorbs del da-munt.

Abans d'anar-hi, dona endreçada, dona pulcra com totes les de la vila, havia deixat damunt la cadira, a la porta mateix de l'habitació de l'Ade-la, la seva robeta interior, amb una olor de buga-

da i una blancor trencada pel blau de munyeca, que els angelets hi cantaven. .

Els pantalonets, la camiseta, les mitjetes, els mocadorets...

Semblava talment un parament de núvia. Lluís, quan just la porta del carrer acabava

d'ésser tancada per la tieta, sortí de puntetes de 7a seva habitació, mal girbat, a mig vestir, cami-nant recelós i enfocà el passadiç que conduïa al quartet d'Adela....

Ja davant de la porta, agafà trèmol la Haírosa robeta, i la besà y matxucà amb una delícia ine-fable, com si el seu cos se n'extremis d'aquell contacte luxuriant, com si dins de Jes mitjes hi havés les pantorrilles tomejades i dins de les calcetes el tou de carn de les dos columnes del temple diví....

Després, quietament, com un malfactor, s'aju-pí i clavà els ulls en el forat del pany.

Si no s'apoia en la paret, d'un cop de cap en-fonça la porta.

Fillets de Déu, quines coses es veuen pel forat

Adela, al caire del llit, les cametes penjant, brodava amb e/s seus ditets la niés exquisida fili-grana. ,

Lluís recordà de seguida que ja havia comen-çat la primavera i aprofità també el temps...

No vos ho deia? Aquesta primavera! Es terri-ble, creieu-me, és terrible!

Nota important. — A catorze anys, la prima-vera va de gener a decembre. Cal recordar-ho.

LAURA BRUNET

Nenes bufones! Voleu comprar un pom de flors per

dos ralets? Feu guardiola i un d'aquesta dimecres,

vos la feu trencar pel kiosker i aquest, en agraïment, vos donarà

Un veritable pom de flors!

en forma del número extraordinari de LA

TUIES, que mourà més enrenou que un

aparell de radi, quan va malament.

8 — LATUIES

ARITMÉTICA PRIMITIVA

E N Cuyas, que havia corre-gut mig món, estava expií-can t-nos (es costums de

certa tribu de la Polinèsia. —Allí — deia — encara no

saben de contar. Es a dir, sí: con-ten, però d'una manera molt ru-dimentària. Conten per dit», i el múltiple és, naturalment, cinc. De manera que per dir ais, diuen: un peu i un dit. Deu, dos peus. Quin-ze, dos peus i una mà... Diset, dos peus, una mà i dos dits... Vint una dona...

—I un home, no representa cap valor en aquesta aritmètica? — va preguntar un dell·l que es-tava escoltant.

—Un home? Sil Vint-i-u! No Vos ho he dit. que contaven per dits?

A . Gradols

A CASA LA MODISTA

L A senyora de Ponset, és a casa de la seva modista de blanc.

—Els pantalons, els voldrà o-berts o tancats, la senyora? —in-terroga l'encarregada.

t a clienta reflexiona un mo-ment.

—Faci-me'ls tancats — res-pon — . Així, sembla que una se sent més a casa seva...

F . Oi-rolla

—Aquestes xicotes, em sembla que les conec.. —I no recordes de quin coixí, veritat?

ENTRE VEÏNES

A la barriada de Santa Maria, en un carrer fosc i estret quin nom no interessa sapiguer, hi viu una senyora, coneguda per "Pepa la Grossa", que cura el mal d'ull, l'enyorament de les criatures i una sèrie de ximpleries més, pel pro-cediment de senyar la part dolorida. Segons asse-guren les dones d'aquell barri, es tracta d'una per-sona molt entesa en aquestes coses, amb la que cal anar amb molt de cuidado, perquè si s'enfada amb algú i el maleeix, ja es pot ben dir que ha begut oli.

Fa pocs dies, la Conxa, una carnicera del barri, va estar malalta a conseqüència d'un mal de ven-tre que li va agafar de resultes d'-haver-se fet un tip de tomàtecs que no va poguer pair.

EI primer dia que la Conxa, ja restablerta de la

seva indisposició, va sortir al carrer, es topà amb la "Pepa la Grossa".

—"Caramba", senyora Pepa I — li digué —. Vostè si que m'ha aixafat la guitarra!

—Per què m'ho diu? —No es faci la innocenta! Que es pensa que

no ho sé, que aquest mal me l'ha fet donar vostè, llençant-me una maledicció de les seves, perquè l'altre dia no li vaig volguer donar les costelles a deu rals la terça?

—No s'ho cregui paal — féu na "Pepa la Gros-sa" — . Jo no sóc capaç de fer-li un mal semblant.

I, com volguent justificar la seva innocència i puresa d'intencions, afegí:

—No compren que, si hagués sigut com vostè diu, li hauria fet venir un mal pitjor?

Tït Helia

UN XICOT GELÓS

E N Ricart ho tolerava tot a la seva doña: que anés es-cotada fins a l'esquena,

que gastés una mà de duros en ro-ba, sabates i capella i que l'obli-gués a abillar-se de smoking per anar a sopar al "Ritz". Però, hi havia una cosa per la que no pas-sava: que així que girava l'esque-na, la seva costella se n'anés sem-pre de passeig, de compres o de cine amb la Conxita, antiga com-panya seva de col-legi.

En Ricart estava ja desesperat. I no era pas que's perdés per ser-monejar-la poc. Tot era inútil.

Cada dia li passava el mateix. Se n'anava ell; als cinc minuts,

la seva dona estava ja amb la seva inseparable.

— N o vull aquestes amistats! — repetia —, No ho vull, no ho vull i no ho vulll La gent vos veu sempre plegades i els amics ja em comencen a fer la rialleta.

La seva dona, en sentir allò, es va clavar a riure.

—Vaja, home, vaja! — excla-mà —. No siguis criatural Que et penses que tots són uns somnia truites com tu?

Salt P- Asser

—Aquesta fava tan petita, a noranta?... —Si, nena, a noranta; però si li agraden més

grosses, vagi a la parada del meu marit i la servi-rà a gust de vostè.

DEL CINE ESTANT

L 'ESCENA es desenrotlla en un cine de bar-riada. Entra un senyor que va amb les sa-nitoses intencions de riure amb en Charlot '• apenes és a "dintre la sala, sent una mà atrevida posar-se en un lloc bastant carnós de la seva per-sona.

—Ep, minyó! — crida —. Vostè bada! —Dispensi, senyor — respon el "madruga" tot

confós —. Com que anava a les palpentes... —No, senyor, no! — insisteix el senyor char-

lotesc —, Vostè no anava a les palpentes! —Doncs, on anavaï — A les palpantes!

Von Bent

UN BON NEGOCI

E L doctor Xeringueta era de viatge i posava — no vull dir "parava", perquè sonaria malament — en un dels hotels més luxo-sos de la població.

Cert matí en què l'home estava prenent tran-quilament un "cocktail" a l'"haH", va acostar-se-li un cambrer i li digué:

—Per favor, Benyor doctor! A la cambra núme-ro tretze — xifra fatal! — hi ha una senyoreta a la que ha agafat un defalliment! Corri, de seguida!

En Xeringueta va anar a l'habitació esmentada i allí va trovar damunt del llit i solsament abillada amb un pijama a una formosa xicota que no sem-blava gaire honesta. Li féu respirar un flascó de

10 — L A T U I E S

—Diu que el xampany escalfa el cap... Farem la prova quan vingui en Ricard...

sals angleses, Ií aplicà aigua de Colònia als polsos í allò va ésser oli en un llum. La noia va retornar en un instant.

Satisfet de l'èxit de la seva ciència, el metge és va retirar sense reclamar honoraris. El seu treball havia sigut tan petit i la pacienta tan formosa!

Al migdia, en acabar de dinar a la taula rodo-na, en Xeríngueta se'n va anar a l"'hall" a pen-dre café. A penes havia començat a degustar el le-gítim Moka, se li va acostar un senyor gros, que anava carregat de panxa i de brillants i, allargant-li dos bitllets de cent pessetes li digué:

—Moltes mercès, senyor doctori Vostè ha sal-vat la vida d'aquella criatura encisadora! Sóc el seu... amic, compren? Prengui això i compti amb el meu etern reconeixement...

No era cosa de despreciar quaranta duros. A l'hora del té, un senyor de menys carn i menys anys, tipus compietanient insignificant, el cridà a part:

—Li estic molt agrait de la ràpida i encertada assistència que vostè ha prestat aquest matí a la meva senyora... Permeti'm que saldi, en la propor-ció dels meus medis, aquest deute, almenys en la part material...

I li va donar vint duros. El doctor va pensar: "Això va bé!" Es va que-

dar a l'"hall" fins a les vuit. Acabaven de servir-li el vermut, quan el ballarí de l'hotel, un noi prim i escardaíenc, s'assentà al seu costat.

—Gràcies, gràcies I digué —. Ja sé que és vos-tè el que ha atès a la noia del quarto número tret-ze! Es el meu... capritxo, sap? Com que ella paga, guardi's aquests cinc naps I

Arribà la nit. En Xeringueia se n'anava a dormir, quan la xicota de l'atac el topà en un corredor.

—Lo d'aquest matí — li digué — ha estat una comèdia... Ja sé que n'ha tret seixanta cinc du-ros... Què li sembla si repartíssim quaranta per vostè i vint-i-cinc per mi? Sóc una dona raonable, no? Es que necessitava uns quants duros i he fet us d'aquest truc... Sóc espaviladota, no li sembla?

En Xeringúeta encara no se n'ha sapigut avenir.

K. Màndula

DE LA UTADA DE CORPUS

L 'ESCENA en un pis del carrer de Ferran, on s'ha reunit tota la coneixensa per tal de veure la professo. —On és la Lluiseta? — demana el pare. — H a sortit al balcó! —Errada I Ara el seu cosí la buscava pel darre-

ra...! Per tal de dissipar males interpretacions, creiem

oportú recordar que moltes cases del carrer de Fer-ran, tenen balcons al carrer del Call o de la Bo-querià...

Tít Helia

DAVANT DE CORREUS

CADA vespre, a les vuit, surten tres eixerides mecanògrafes que treballen en un despatx del carrer del Bruch, acompanyades pels seus respectius promesos. Van plegades fins a la plaça de Catalunya í allí, les tres parelles es dis-persen, a la recerca de diversos llocs de foscor on es puguin esplaiar un xic. Res: coses de l'edat.

L'altre vespre, amb motiu de no sé quin sant, cada una havia escrit una postal de felicitació. El promès d'una de les xicotes, en ésser davant de correus, agafà la tarja i la tirà al buçó, bó i de-manant a les altres noies?

—Voleu que vos tiri les vostres? I un dels nois, que es veu que no estava per

brocs, respongué al moment: —No. Em sembla que lo millor és que cada u

es tiri la seva... F. Oirolla

LA CURA

S ENTIT al "Tano", entre dues dones ga-lants: — H e cedit perquè em feia llàstima! Sempre em deia que patia tan perquè jo no volia escoltar els seus precs. Avui m'ha dit que estava malalt d'amor per mi...

— I t'has resignat a fer de metgessa? —Què havia de fer? —1 ha sortit satisfet del tractament? —Ja ho crec: "es-curat..."

Tit Helia

ÀLVOLTANTAIA »ELBRAIERflU|

ALERTA, MINYONS!

aqueita Secció hi publicarem tot* el» CONTES que *e'n* enviïn propi» d'¿Mer contat* a leí valle*

:ri*e* de quinas any* per amunt i que siguin digne* d'éuer conegut* pel* barril nireí lectora de LA TU1ES. D'aqueit* conte* en premiarem un cada número amb la respectable quantitat de "deu pele*", cobrable* en la nostra Adminirtraçió o per gir portal al* qua vi*-quin fora de Barcelona. Alerta, done*, i apretar l'apit!

LES APTITUDS

L A model ocasional — es lleva de matí i, com que a n'aquella hora no hi ña "ganxo", posa fins a l'hora de dinar a l'estudi d'un pintor que no ho fa gens malament — contempla l'hàbil pinzell de l'artista, que plasma damunt la tela les mòrbides ondulacions de son eos de sílfide.

—Què et sembla, noia? — pregunta ell, deturant-se un moment per a descansar.

—Saps que em sembla? Que tu saps fer les do-nes quasi tan be com jo els homes!

K. Parró

EL CROUPIER EMANCIPAT

AQUEST és un conte del vell règim. Ens l'ha contat un bon tarragoní — que no és depor-tin —però que explica les anècdotes amb

bast anta gràcia. Va arribar a la ciutat del balcó mediterrani un

"croupier" que havia fet a Barcelona uns quants estalvis, i com que no li mancaven amistats, influèn-

s ni recomanacions, aviat va aconseguir instal-dues "pasteres" en un Casino bastant aristo-

rrència selecta i ben pro-cràtic on afluïa uní veida de butxaca.

Vingué la tarda de la inauguració, i l'home — que en qüestions de cortesia i urbanitat estava allò que es diu a les beceroles — volgué, de totes passades i no volent escoltar els concells de varis senyors de la Directiva, posar-se a "tirar".

—No tinguin por, senyors, no tinguin por — re petia —. Em creuen capaç de fer una etzegallada?

S'havia abillat amb un trajo d'etiqueta, anava afaitat de fresc i fins s'havia rentat els peus, de-tall que significava en ell un veritable refinament de coqueteria.

S'assentà, agafà les cartes, esperà a que la taula es diu a les beceroles — volgué, de totes pasades que havia arribat l'hora, amb l'astorament conse-güent de tota U concorrència, entre la que figuraven homes públics, gent de negocis, rentistes acomo-dáis i fins el diputat del districte, digué amb senzi-llesa, com per invitar-los a fer les jogades:

—"Bueno, sinyors... Comencem a defecar la pas-ta... 1"

Domènech de Fontxica

UN SENYOR

E L conte anterior ens fa recordar una anècdota del famós "Gallo" — no el "divino", sinó l'al-tre, el que Déu hagi perdonat. El "Gallo" era un senyor de molt bona família,

que s'havia arruinat darrera del joc. Quan va tenir el "no va màs" definitiu, l'home va haver d'accep-tar, com una almoina, una plaça de "croupier" Círcol de Caçadors.

Certa nit, s'havia assentat a la taula un individu que amb la guerra — que encara durava — estava guanyant el que volia. Això sí, traficava amb tot. Amb permisos d'exportació, amb contraband, amb introducció clandestina de mercaderies per la fron-

- •-»

tera portuguesa... Acabava de montar un music-hall s'assegurava que era propietari de dos hotels mo-

blats i que comanditava un negoci d'aquells en què es fa gran consum de tovalloles.

El "Gallo" el contemplava amb profond despre-tot remenant les cartes per començar a "tirar".

—Hi ha algún senyor que vulgui escapsar? — preguntà al cap d'una estona, complint fidelment lea disposicions reglamentàries.

L'innoble traficant allargà la mà. —Sí — digué —. Jo I El "Gallo" no va dubtar. Tornà a remenar i, amb

senzillesa, llençà aquests mots al nou ric: —Perdoni! He dit: "un senyor"!

Angelet d'Argèlia

—Admirablement I —Es allò!... Cadascú neix amb la seva planeta... —Què vol dir? —Sí, miri... Que. quan jo tenia disset anys. una

gitana va profetizar-me que jo faria de pedicur. —Què diu, ara? —L'exacta veritat... Em va dir: "Vostè, amb el

temps, arribarà a tenir moltes senyores als seus peus." Jo, que llavors era un xic "corrido", em vaig. pensar que volia dir que faria mòltes conquestes... Però, no, no. Volia dir que jo em passaria la vida arreglant unyeros i ulls-de-poll... I en lo de ti senyores als meus peus, no es va enganyar, perquè quasi tota la meva clientela és femenina...

Sis Tellet

i ¿I número passat: LA DONA GELOSA

UNA SORPRESA

E L senyor Regàs, ja feía dies que anava al darrera de la raspa. Es veritat que la noia valia, perquè gastava unes cuixes, i unes an-

ques, i uns davants, i uns darreres, que... "bueno"! Val més deixar-ho córrer.

—Vina, Roseta — li digué un dia —. Tu ets molt bufona, m'agrades molt i...

—Tingui compte amb les mans, que aquest no és el tracte!

—No siguis esquerpa, dona! —Faci el favor t Ja té la senyora, per —Oh! — va fer el senyor Regàs, som

afalagar a la raspeta —. Es veritat que va senyora, però ella no és tan bonica ni tan

afavorida de formes com tul —Que no? No bo diu pas així en Ramon! —En Ramon? Qui és, en Ramon? —El xofer, senyoret... Des d'aquell dia, per tal d'evitar sapiguer l'exten-

sió de les seves desgràcies matrimonials, el senyor Regàs ha renunciat a empaitar a la seva raspa.

Ai Xugat

LA PROFECIA

S ERVIDOR de vostès tenia, fa poc temps, un ull de poll d'aquells que fan veure la padrina i fins la resta de la parentel-la. Com que era :osa de fer-hi córrer el bisturí, me'n vaig anar cap a casa del callista.

Aquest, en deu minuts i per la mòdica suma d'un duro, va posarme en condicions de seguir caminant, després de lo qual, vaig donar-li les gràcies i vaig —Vagi amb compte, senyoret, que el «èu papà disposar-me a guillar. ¿a m o j t g e i¿8_

—Què? — em va preguntar —. Li he fet bé?

fUT-O"

LA TUIES - IS

els "corridos" que no prenen precaucions. S. Abellot* — Entra en torn. X. Irivia. — Vostè, jove, té molt bona lletra, però escriu més malament que un secreta-ri de poble. No s'encaparri, son coses de la edat. Van Tresca. — Ni que ens toqués la pianola. S. Vxi Pantà. — Ho xafava millor el "Noi de Tona", i va morir po-bre. Amb això, apliqui's el qüento, i si no en té, per allà al carrer de Trenta Claus en trovará per dotze rals. Propi. — Si els publiquéssim hi hauria trencadis-sa. "No està el horno para bollos", que va dir en Pi i Margall, a la batalla de Wad-Ras. Bar Bela. — El conte és vell i fluix. K. Panò. — N'hi va un. L'altre, ni amb taxi. Van Da Rott. — El publicarem, un xic arreglat. Sis Tellet. — Va sortir la setmana passada. Ark Heta. — Anirà, si no hi ha destorb. Sòmines. — Es vellet. Pi J. — Que se li conservi el seudónim.

—Figura't que el meu amic és de lo més idea! que et pots imaginar! —

—Però, no és geperut7 , ,—Si... Però té cinquanta mil duros...

CAL PREVENIR A LA GENT

L A sogra d'en Tomàs està malalta. El metge, dies passats, tenia por d'un desenllaç fatal, cosa que al gendre li apareixia, natural-ment, com la més agradosa de les perspectives.

Però dilluns, quan el doctor va arribar i tingut reconeguda a la malalta, se'n anà cap al menjador on en Tomàs estava llegint un llibre, i li digué d< cop i volta:

—Tinc el gust de participar-li que la seva ma mà política, s'ha salvat! Puc assegurar-li que est; completament fora de perilli

En Tomàs va donar un salt damunt de la ca dirà.

—Dimoni 1 — exclamà — . Aquestes noves ne es donen així com aixíl També em podia haver preparat una mica, per evitar-me la impressió I

B . Allaruga

C O R R E U S E C R E T Jim Vis. — Mirarem d'aprofita r-ho. Lo del metje es

va publicar quan LA TUIES era encare verge. I ai-xò que fà anysl Pero com que el conte està ben escrit ' d una manera nova, veurem d'enquibir-lo. P. Astetes — No és massa nou. F. Orrolía. — Anirà amb catxas-sa. M. Andanga. — Lo mateix li dic, "salero". Tit He-lia. — Ea un xic fort i avui impera el fluix, com entre

—Ai, Deu meu! Si l'Antonet es decidís a pen-dre l'EROTYL, no em deixaria tan solal

!y i i ~U és el producte magn

1 * 1 , 4 f ^ ï " % ^ l · p e r a combatre efl J ~ J A * * « . J * · c a ç m e n t l a l M P O T E N

3 CÍA i la NEURASTENIA, per cròniques i rebel» 5 que sigan a tot altre tractament. I \enda a Ceríferos i detall: Alt de Sant Pere, 5 SO, farmàcia del Doctor W. DUTREM, Barcelona

file:///enda

34 — LATUIES

AL "Monte-Cario", music-hall Je la grimègia, hem llegit el següent cartell, imprès curosament i amb el segell de l'empresa al peu:

"Se ruega a las señoritas artistas guarden la debida compostura en el local, debiendo ser su actitud mode-lo de moralidad."

Ja els hi dic jo que els "corridos'' estan d'allò més guarnits ai no poden fer barrila, on aniran, els cabrits?

p N T R E la llista dels objectes a-•^ bandonats pels passatgers dels autobusos de Barcelona, hi ha una ampolla d'aigua de Carabanya.

El que vagi a reclamar-la per tal d'evitar un embull al cap de vint-í-quatre hores ja cal que obri ben bé l'ull.

D IUEN de Buenos Aires que va celebrar-se, al Club Espanyol, un dinar en honor del famós comediò-graf Manel Linares Rivas.

Ens hauria agradat conèixer el

"Como buitres", "Como hormigas" ha escrit el gran Manelet, però jo crec que més s'estima un rosbif o un bistec.

nalla. Sembla la "Casa de Lactancia y Cuna". A cada moment s'organit-za un bateig. Malthus, es veu que no hi té adeptes.

Fan una revista que es diu "Del Mercado al Cabaret" i, mai diran vostès qui és l'intèrprete principal? Doncs, res menys que la Leonor Es-teve, aquella dona que ja era àvia quan en Nandu Bayés era direc-tor artístic de l'"Alcà2ar".

iTambé hi hem trobat a la Maria Aixelà, aquella nena que sembla feta de porcelana i que té una veueta de canari-flauta que encisa. Du "reper-tnrio y decorado propio". "No nos privamos de nada", que deia aquell que anava a curar-se a casa del doc-tor Gallego.

Llàstima que aquesta noia sigui tan sentimental que hagí tingut tants xicots sense trobar l'ideal.

Ç'HA desbordat el Volga, inundant " la ciutat d'Astrakan, pàtria adop-tiva d'en Muñoz Seca, del nostre il-lustre amic senyor Rufasta i d'altres molts distingits cultivadors de la poca-sol ta lliure.

No precisa el telegrama les desgràcies que ha causat ni si són gaires comèdies les que l'aigua s'ha emportat.

Cal posar-se alerta, senyors I Cal tenir molt obert l'ull per evitar, cos-ti el que costi, que a un li donguin un banquet.

Cal distingir-se, en una paraula i ésser humils com la violeta, com ho eren aquelles insignificàncies que es digueren Guimerà, Maragall o Ver-daguer, a qui no recordem es dones-sin banquets amb motiu d'haver pen-sat escriure una obra que potser tin-dria èxit.

Res de banquets ni banquetes res de brindis ni cançons: obres fortes i ben fetes es el que falten, minyons!

L'Afarta pobres

LI EM anat al "Folies Bergèi " "music-hall de las familias", gons el cartell, i nosaltres podrí afegir: "de las familias Jo no sé què passa però quasi totes U

Ç EMBLA que la nostra época que-d a r á senyalada en els anals de l'his-tòria amb el nom de "Edat dels Ganyips".

No hi ha poeta, poetet, poetí, poe-tastro, o poetas a qui no se li doni

_. . un banquet, en celebració de qualse-aquell concert, vol animalada que hagi escrit, fet ioies tenen ca- o pensat.

PATI BLA" Tot home de bon paladar,

ha de concórrer al. P A T I B L A U

on hi trobarà ela millori

CarB-flaobrii-Marlsci-lircDlerl!

Els millors mobles i a mis boa preu, es venen a llargs plausos

RONDA SANT PAU, 59

GARGANTA BalbCERDÀ

Angines - Afonia Ronquera

Venda: SEGALA i FARMÀCIES

¡¡Vosíé no lio creufí Doncs e» ceri que la única clínica benèfica que per mitjà de la Iguala curarà ràpidament les seves malalties se-cretes (vies urinari») COMPLETAMENT GRATIS sense abonar un cèntim per les visites, està en «1 carrer PORTAFERRISA, 4, principal (entrada pel carrer Roca) . Visiteu-noa de sis i mitja a vuit, els diei feinera i vos en c

MAISON MEUBLE (VERDURA)

Carrer de Barbará, 2 7

Mont d'Or Meublée (VERDURA)

Porta de Santa Madrona, 6 >] CO.Ut d.I Ts.tr. Orca LWnlonfi

Teeton 5SÏ1 - A. Telelon 4888 - A.

Gran comoditat — Sal et es de bany — Telèfon privat Ventiladors elèctrics — Habitacions a 5 ptes. — Reserva

absoluta.

•LA MASCOTA* (à$ddedicada so/s d fa venda

¡íte gomes higièniques atlas mk j Üorj morques 'S^se rival*

PROVEUi.ES r US C0J.VEWH.EII

^fíftTA-t>BRE5 50 C*QRk

¿ I S A H RAHóN.I-BARCtUXn

V I L L A I V O N E CALLE CAERÏL, 46

Magnificas habitaciones con agua corriente Abierta día y noche — Entrada para autos

Tranvía 58 Muntaner y Ferroiarnl Plaïa Cataluña hasta Apeadero Muntaner

B A R C E L O N A — (San Gervasio)

PANYER1ES SALMERÓN Estalviareu un 70 per 100

C A R R E R S A L M E R Ó N , 1 3 ÏÏI1S

CABRES v - ' ^ v gin esverades com si veies-sin el llop, compren la

L O T I O N L A D I L que la trobareu per DOS PESSETES, al

Carrer tia Malí, i . ' 5 . h n m

SARNA (RONYAÏ es cura en dea minuts amb • "¡JftETG CABALLERO

Comte de T AstJt, 8 6 i centres d'específic»

B A R C E L O N A

PURGACIONES ur.trlti, i toda t ía» da flu|oi da !«• vina finita urina rli>, u l d*l hnmbre lonn di la anular, •* caras pronta j blm coa !>• toaoddaa

G R A J E A S A U S T I

cujoi raanltado* •• natas • Ui

ClEl lililí , l i l i l í Ul FliriS, U-BlKtlQII

La Novela Pequeña s u r t e l s d i m e c r e s

NOVEL·LETES SENTIMENTALS

64 planes 20 cèntims

ESTABLECIMIENTOS DE HIGIENE Y BELLEZA

BAÑOS ROMANOS Primera y única casa en Es-paña de higiene moderna, montada a todo confort - -Baños de higiene y bellesa

Exclusión de medicinales ABIERTO DIA Y NOCHE — Conde Asaito, 16 y 18 —

¡¡lio más inyecciones!! «fio mis moleste.! Enfermos de O I V I 1 1 C crónica o hereditaria, pueden

curarse sin ser notada su enfermedad, con los

Comprimidos GIBERT Descubrimiento reciente y Bensacional, destinado a revolucionar il mundo médico y la terapéutica. El más enérgico depurativo de

la sangre.

LA CAJA DE 50 COMPRIMIDOS: PTAS. 7*50

En venta: Farmacias: Sarrias. Plaza Santa Ana, 9. — Tarrés, Carmen, 84. — Segalá. Rambla de ¡as Flores, 14. etc. ,

lou de Sant Pero, 9

http://Ts.trhttp://PROVEUi.EShttp://C0J.VEWH.EII

—Gràcies! Estomud. B fum!

o si me l'empasso.

tuies_a1926m06d10n141_0001.pdftuies_a1926m06d10n141_0002.pdftuies_a1926m06d10n141_0003.pdftuies_a1926m06d10n141_0004.pdftuies_a1926m06d10n141_0005.pdftuies_a1926m06d10n141_0006.pdftuies_a1926m06d10n141_0007.pdftuies_a1926m06d10n141_0008.pdftuies_a1926m06d10n141_0009.pdftuies_a1926m06d10n141_0010.pdftuies_a1926m06d10n141_0011.pdftuies_a1926m06d10n141_0012.pdftuies_a1926m06d10n141_0013.pdftuies_a1926m06d10n141_0014.pdftuies_a1926m06d10n141_0015.pdftuies_a1926m06d10n141_0016.pdf