Valentí Almiralli l’excursionisme del seu tempsValentí Almirall és el personatge polític català mésimportant relacionat amb l’excursionisme en eldarrer quart del segle XIX.

Per a Josep Franquesa i Gomis (Barcelona 1855-1930), les dues institucions més significatives de laRenaixença foren els Jocs Florals i l’excursionisme.Els Jocs Florals mantenien una visió evocadora del’esplendor nacional de la Catalunya de l’edat mitja-na; aquest passat era recordat només amb senti-ments d’enyorança i actituds de ploramiques, sensemirar cap endavant amb projectes de futur. Encanvi, Josep Iglésies i Fort (Reus 1902-Barcelona1986), historiant aquest període, veu l’excursionis-me des d’un angle positivista i progressista, quepensa sobretot en l’estudi de la Catalunya real entots els aspectes, tenint com a objectiu més proper laconstrucció, o millor dit, la reconstrucció, d’un paísmés modern i lliure.

Almirall comparteix també aquesta visió positi-vista del catalanisme, tant en el camp polític com enl’àmbit excursionista.

Després de la Restauració monàrquica (1874),prohibits els partits republicans i implantada unaforta censura, Almirall inicia una etapa d’ostracismepolític, que no de treball, i es dedica a consolidar les

iniciatives culturals (estudis folklòrics, excursionis-tes, positivistes i evolucionistes, etc.), ja que per ellla cultura era una altra forma de fer política.

Les societats excursionistes d’aquest temps (Asso-ciació Catalanista d’Excursions Científiques, 1876;Associació d’Excursions Catalana, 1878; refoses en elCentre Excursionista de Catalunya, 1891) gaudiend’un cert interclassisme socio-lògic, amb un tarannà conser-vador al principi, però que vaanar evolucionant posterior-ment cap a posicions de classemitjana professional.

Les diferències entre amb-dues societats eren, bàsica-ment, de prioritats, ja que els estatuts s’assemblavenforça. L’Associació Catalanista d’Excursions Cientí-fiques donava més importància a l’estudi de l’ar-queologia i dels monuments històrics, perquè era del’opinió que la natura podia esperar, atès l’estat ruï-nós en què es trobaven, i que no calia perdre tempsper salvar-los; posteriorment, l’Associació evolucio-nà cap a posicions d’interès més paisatgístic. Encanvi, l’Associació d’Excursions Catalana tenia uninterès més marcat per l’estudi de la geografia i lesciències naturals (meteorologia), així com també perl’aspecte humà (folklore sobretot) i l’alpinístic.

04/2005 MUNTANYA 858 13

IDEÒLEG I EXCURSIONISTAVALENTÍ ALMIRALL

El juny proppassat es va commemorar el centenari de la mort de Valentí Almirall i Llozer(Barcelona 1841-1904), figura cabdal del catalanisme polític, les aportacions del qual no

han perdut vigència avui dia, de tal manera que molts punts del seu ideari polític són d’una actualitat evident.

El Centre Excursionista de Catalunya, com a entitat integradora de la societat civil catalana des de l’últim terç del segle XIX, de la qual també va formar part com a soci en Valentí Almirall,

i com a dipositària del manuscrit de Lo Catalanisme, es va afegir als homenatges organitzats a la seva memòria per una munió d’aquestes entitats cíviques. A tal efecte, el Centre organitzà,

el mes de novembre del 2004, un cicle commemoratiu amb dues sortides a indrets on es vadesenvolupar la seva vida, així com tres conferències sobre aquesta temàtica i l’exposició

«Valentí Almirall i l’excursionisme» al nostre estatge social.

Peu il·lustració Casas.

�Autor: Lluís Willaert Garcia

������������������������������������������������������������������������

Valentí Almirall és el personatgepolític català més importantrelacionat amb l’excursionisme en el darrer quart del segle XIX.

Pàgina anterior, Retrat de ValentíAlmirall dibuixat per Ramon Casas. Museu Nacional d’Art de Catalunya,Barcelona.

FOTO

: CA

LVE

RA

S, M

ÉR

IDA

, SA

GR

ISTÀ

(M

NA

C)

������������������������������������������������������������������������

Un dels fets diferencials més característics de lessocietats excursionistes envers altres societats de l’èpo-ca fou l’ús oficial de la llengua catalana parlada i escri-ta en tots els seus actes. Penseu que l’Ateneu Barcelo-nès no es catalanitzà fins al 1895. També cal tenir encompte que Milà i Fontanals creia que el català nomésservia per a l’ús familiar i literari, però en veure publi-cat l’Àlbum pintoresch-monumental de Catalunya(1880) va canviar radicalment d’opinió i va consideraraleshores l’ús científic del català. Com a colofó, diríemque les dues associacions excursionistes exhibien unapoliticisme matisat, essent ambdues majoritàriamentconservadores, tot i que el grup minoritari més pro-gressista, positivista, agosarat o d’esquerres –com vul-gueu dir-li– formava part de l’Associació d’ExcursionsCatalana. Tant és així que aquesta fou l’única entitatexcursionista que es va adherir al Memorial de Greu-ges (1895), junt amb altres entitats de la societat civilcatalana. Almirall i els seus amics excursionistes erenels més actius d’aquesta tendència.

L’any 1886, Valentí Almirall, soci de totes duesentitats, escriu en només dos mesos Lo Catalanisme,del qual féu una lectura prèvia d’alguns capítolsmanuscrits sota el nom «En pro del Catalanisme» el31 de març del 1886 a la seu de l’Associació d’Excur-sions Catalana. El manuscrit complet de Lo Catala-nisme fou cedit pel mateix Almirall a la biblioteca del’Associació d’Excursions Catalana (actualmentbiblioteca del Centre Excursionista de Catalunya).Aquesta obra és considerada com la Bíblia o el bre-viari del catalanisme polític, al qual donà una basedoctrinal de conjunt. La resposta conservadora fou lapublicació del llibre La tradició catalana (1892), delbisbe Josep Torras i Bages (1846-1916). Aquestpaper, el tindria després La nacionalitat catalana(1906), d’Enric Prat de la Riba (1870-1917).

Almirall excursionistaLa figura estrictament excursionista de Valentí Almi-rall és poc coneguda i divulgada. Va ser alhora soci del’Associació Catalanista d’Excursions Científiques(19-12-1879, soci núm. 219) i de l’Associació d’Ex-cursions Catalana (17-12-1879, soci núm. 175), pro-posat per Eudald Canivell i Miquel Utrillo. No era unexcursionista de grans cims i llargues travesses a peu.No era, com deia l’Eudald Canivell, «molt camina-dor», tot i que sí va ser un gran passejador urbà.

Era, això sí, un gran observador a fi i efecte d’aug-mentar el seu coneixement sobre les coses i extreure’nconseqüències pràctiques. Els seus escrits eren minu-ciosos i erudits. Organitzava prèviament les excur-sions fins als detalls més mínims. Un cop, volgué sor-prendre l’auditori per la rapidesa dels seus dibuixos,de manera que el dia abans de la conferència de l’ex-cursió a l’Etna, va encarregar a Canivell que comprésla pissarra més gran que trobés a Barcelona. Aquest,seguint les indicacions d’Almirall, va traçar amb unguix fi i blavós que no s’albirava, el mapa del viatgei altres indicacions. A l’endemà, Almirall es va lluir«dibuixant», o millor dit, resseguint el traç, de mane-ra ràpida i segura, i va sorprendre així els seus oients,que no s’adonaren del truc. Amb aquesta excursióinicia com a soci de totes dues entitats les primeressortides fora de la Península.

De vegades lluïa alguna llàntia. Uns deien quequan anava d’excursió es canviava cada dia de roba.D’altres, que no ho feia fins al final de l’excursió(llençava la roba i en comprava de nova).

Viatjava sol moltes vegades, i quan ho feia encompanyia desitjava que no fos gaire nombrosa.Considerava que el millor nombre era «ni menysque les gràcies ni més que les muses», o sia, entretres i nou persones.

No li agradaven els abusos terminològics o lesparaules de moda emprades a tort i a dret per partde la gent pedant; com, per exemple, el mot emba-dalir-se en contemplar un paisatge. Molt exigent enl’ús dels mots, n’introduí alguns en política, com araregeneracionisme (emprat sovint per Valentí Almi-rall, molt abans que ho fessin Joaquim Costa i elsregeneracionistes del 1898).

Va aconsellar mossèn Cinto Verdaguer, consociseu, que no pengés els hàbits en un moment de crisi,a l’inrevés de l’opinió de Joaquim Casas-Carbói d’Apel·les Mestres, tots tertulians habituals de l’e-ditorial de L’Avenç, considerada pels conservadorscom un cau d’heretges.

A les entitats excursionistes no va ocupar capcàrrec de directiu, tan sols hi anava «a fer feina»: hiactuava d’organitzador quan se li demanava i hi par-ticipava activament proposant noves idees.

Home de tracte gairebé sempre senzill i planer,en ocasions, i de caràcter fort i poc donat a cedir sila raó l’acompanyava (aleshores es tornava autori-tari). Era d’estil directe, franc i de maneres casola-nes. Home faceciós, dotat d’un gran sentit del’humor, intervingué en les societats humorísti-ques de l’època. Algunes d’aquestes societats esta-

ven formades pels anomenats xarons –avui els ano-menaríem brètols o trinxeraires–, individus queacostumaven a fer bromes pesades, sobretot per alsque les patien; ara bé, l’actitud positiva era que,a la vegada, es burlaven dels seguidors dels JocsFlorals, que segons ells representaven un catalanis-me «platònic», elitista i reaccionari. En realitat, elsxarons, grups entre la gresca i l’activisme cultural,dinamitzaren la Renaixença popular mitjançant elteatre i la premsa satírica (utilitzant el català queara es parla) i, a l’inrevés dels anteriors, eren mal-vistos per les autoritats centralistes. El paper d’a-quests grups fou cabdal per a la consolidació delteatre popular català, en què tot es cuinava a lacèlebre tertúlia que tenia lloc a la rebotiga de Fre-deric Soler Pitarra, que reunia tot el més progres-sista en política i teatre d’aquella època. Algunesde les anècdotes atribuïdes posteriorment a SantiagoRusiñol eren en realitat d’ell i dels seus amics. Noera amic de condecoracions ni ostentacions; nousava el títol de baró del Papiol, al qual tenia dret.No es deixava retratar (tan sols se’n conserven tresretrats fotogràfics i el cèlebre retrat dibuixat perRamon Casas), perquè deia que una vegada mortno li plauria veure el seu retrat tirat pels EncantsVells.

Home de sumar esforços, va formar part, moltsanys abans de la fusió de les dues entitats que for-maren el Centre Excursionista de Catalunya, de laComissió de l’Associació d’Excursions Catalana,constituïda a tal efecte (1882). També va cedirvaluosos llibres a la biblioteca de l’entitat.

El seu zenit excursionista, és a dir, l’etapa mésproductiva en conferències, viatges i publicacions, esproduí entre el juny de 1880 i el 1887, coincidintgairebé amb el seu zenit polític (1879-1887).

SOCIS IL·LUSTRES

04/2005 MUNTANYA 858 15MUNTANYA 858 04/2005 14

Pàgina del manuscrit Lo Catalanisme, cedit per Valentí Almirall a la bibliotecade l’Associaciód’Excursions Catalana,el 1886.Avui és a la bibliotecadel Centre Excursionistade Catalunya.

Brúixola que en ValentíAlmirall utilitzava en lesseves excursions.

Postal del Tibidabo,des del coll d’enCasadet, per on

passava l’antic camí deVallvidrera al Tibidabo.

Al centre de lafotografia, les ruïnesde can Casadet, on

avui hi ha el pàrquingde la torre de

Collserola. Podemveure ca n’Almirall,

a primer termea la dreta. Davant

de la casa es bifurcavael camí de Vallvidrera

al Tibidabo i el deSant Cugat del Vallès.

Imatge inèditade Valentí Almirall

i Llozer.

FOTO

: AR

XIU

DE

LS H

ER

EU

S D

E V

. ALM

IRA

LL

FOTO

: AR

XIU

DE

LS H

ER

EU

S D

E V

. ALM

IRA

LLFO

TO: A

RX

IU C

EC

SOCIS IL·LUSTRES

04/2005 MUNTANYA 858 17

������������������������������������������������������������������������

MUNTANYA 858 04/2005 16

Valentí Almirall.Fotografia que figura

en el recordatoride la seva mort

(21 de juny del 1904).

Casa Almirall, a lacarena del Collserola, i frontis de la petitaconstrucció edificadael 1920 per la sevavídua, destinada a serl’arxiu-bibliotecapública, cosa que nosucceí.

Cels Gomis, personalitat capdavantera en l’estudidel folklore català, soci de l’Associació d’ExcursionsCatalana a proposta d’Eudald Canivell (1878), founomenat soci delegat volant en raó de la seva feinaitinerant com a enginyer de camins, i per aquestmotiu va ser l’iniciador de les sortides d’àmbitpeninsular fora de Catalunya (1880). Soci del Cen-tre Excursionista de Catalunya (1891-1915), va tra-duir Lo Catalanisme al castellà el 1902. Gomis erad’un cert tarannà àcrata i les seves opinions erenconsiderades heterodoxes en la seva època, com perexemple les que manifestava en l’obra La bruixacatalana, per la qual cosa no es va publicar finsmolts anys després de la seva mort, concretament el1987. Tot i les seves idees socials, li fou encarregatper Francesc Carreras i Candi (Barcelona 1862-1937), també soci del Centre Excursionista de Cata-lunya però d’idees conservadores, la redacció delvolum corresponent a la província de Barcelona dela Geografia General de Catalunya, dirigida per ell,fet tot plegat que demostra que en el Centre Excur-sionista de Catalunya eren més importants les consi-deracions de vàlua professional que les polítiquesi confessionals.

Ramon Arabia, president de l’Associació d’Ex-cursions Catalana del 1879 al 1883, fou també undels grans amics excursionistes d’Almirall, malgratque en dissentia políticament en algunes qüestions.Fou sotspresident del Primer Congrés Catalanista(1880), junt amb Frederic Soler Pitarra, mentreValentí Almirall n’era el president. Arabia impulsàles relacions amb els clubs alpins europeus, incidintsobretot en els aspectes esportius de l’excursionisme,sense deixar-ne de banda, per això, els vessants cul-turals i patriòtics. La seva vinculació amb Almirall–a més de l’esmentada en l’àmbit polític (també fousoci del Centre Català)– era, tot i certes discrepàn-cies, l’interès comú pels estudis folklòrics, antropo-lògics i meteorològics, en què proposà, el 1880, lacreació d’una xarxa meteorològica d’utilitat per a l’a-gricultura i les ciències naturals.

Una vegada, en Ramon Arabia, ara com a direc-tor de les publicacions de l’Associació d’ExcursionsCatalana (que comprenia el Butlletí i la Biblioteca

Popular Folklòrica), va convocar una reunió per tro-bar la correspondència catalana del mot folklore. Hiassistiren Milà i Fontanals, Maspons i Labrós i Gaie-tà Vidal i Valenciano. No s’hi posaven d’acord.Almirall va intervenir l’últim, i va imposar el motfolklore, que fou adoptat definitivament.

El 1887, i dins el volum IV de la Biblioteca Popu-lar Folklòrica, titulat Miscel·lània Folklòrica, es publi-cà el treball d’Almirall«Consideracions sobre elball de gitanes del Vallès»,en el qual critica el fetque el rol femení fosinterpretat per nois dis-fressats de dones o béper noies petites; tot,segons ell, per defensaruna moral tronada i hi-pòcrita. Aleshores diu que una sardana ballada a laplaça per homes i dones ferms era la línia que caliaseguir. En aquest treball mateix contraposa el ball degitanes de Mollet amb la virilitat de la colla castelleradels Xiquets de Valls. Podem deduir de tot això unaaposta decidida d’Almirall per la coeducació i la pari-tat de la dona. També fou un ferm defensor de ferarribar l’excursionisme a les classes populars mitjan-çant sortides a peu pels voltants de la ciutat, permillorar –segons adduïa– les condicions físiques i desalubritat dels habitants de la Barcelona antiga,encerclada per les muralles. És un precedent de l’in-terès d’un polític català per les condicions higièni-ques de les ciutats i dels habitatges, possiblement

Prop del cim del Tibidabo tenia una propietat, can’Almirall (actual número 39-41 del camí de Vallvi-drera al Tibidabo). En aquesta casa es reunia devegades amb els seus amics excursionistes; apareixenreferències de dues d’aquestes reunions al Butlletí del’Associació d’Excursions Catalana.

Ca n’Almirall també va ser escenari d’una de lesfacècies més sonades de Valentí Almirall, ja que vaconvidar un grup selecte d’astrònoms estrangersa fer-hi unes observacions astronòmiques. En unmoment donat, Almirall, tapat amb uns llençols,emulant un fantasma, els va espantar i va provocarun gran aldarull al més pur estil xaró, un fet que foumolt comentat a la Barcelona del seu temps.

En ocasió de la primera suspensió del DiariCatalà, (fundat i dirigit per ell), el va fer sortir ambel nom de Lo Tibidabo, com si la redacció fos allà.També hi va celebrar una nit de Sant Joan.

Va passar els darrers dies de la seva vida en aques-ta casa, fins que un dia no va poder sortir al jardí pelseu propi peu i va ser traslladat ràpidament a Barce-lona, on va morir, al Palau Llozer.

El 1920, la seva vídua, Rosalia Palma Ortega, vafer construir al costat de la casa gran un petit edificirectangular destinat a ésser arxiu-biblioteca pública.Té una porta flanquejada per unes columnes clàssi-ques, rematades per un fris escultòric; a l’interior,

també conserva una magnifica llar de foc. Aquí éson hi havia part de la biblioteca de Valentí Almirall,i que havia de ser destinada a arxiu-biblioteca, cosaque no succeí, ja que els llibres foren traslladats d’a-quest edifici a la Biblioteca Arús.

Els edificis no han sofert cap canvi exterior, i estroben en perfecte estat de conservació. L’edificigran està rematat amb el nom de casa Almirall, enlletres metàl·liques, i el petit ho està amb el nom deV. Almiral. Avui les dues cases pertanyen a propieta-ris diferents. L’edifici petit correspon al número 43de l’actual camí de Vallvidrera al Tibidabo, i semblaque properament s’obrirà al públic per poder servisitat parcialment.

La bibliografia excursionistade Valentí AlmirallValentí Almirall signava també amb les inicials V. A.i A. Z. i amb el pseudònims Thales, Joseph Comas iL’amic de cada festa.

La seva bibliografia excursionista comprèn elsanys 1880-1888. Consta d’un article publicat a L’Ex-cursionista (butlletí mensual de l’Associació Catala-nista d’Excursions Científiques), deu articles publi-cats al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalanai un article publicat al volum IV de la BibliotecaPopular Folklòrica de la mateixa entitat. Algunes d’a-questes excursions apareixen també publicades endiaris i revistes d’altres temàtiques, com ara el DiariCatalà i La Renaixença.

Valentí Almiralli els seus amics excursionistesEls seus amics excursionistes més íntims foren:

Eudald Canivell i Masbernat (Barcelona 1858-1928)Cels Gomis i Mestres (Reus 1841-Barcelona 1915)Ramon Arabia i Solanas (Mataró 1850-Barcelona 1902)Rossend Arús i Arderiu (Barcelona 1845-1891)Josep Lluís Pellicer i Fenyé (Barcelona 1842-1901)Artur Osona i Formentí (Barcelona 1840-1901)Jaume Massó i Torrents (Barcelona 1863-1943)

Eudald Canivell és un dels mítics fundadors del’excursionisme català (1876). Segons Rovira i Vir-gili, Canivell fou amic íntim, home de confiançai company lleial (Almirall fou padrí d’un fill seu).Almirall també va fer-li d’advocat en un judici políticdels molts que hi havia en aquella època. Moltes nits,tot sortint de l’Associació d’Excursions Catalana o del’Ateneu Barcelonès, anaven a passejar pels carrers dela Barcelona vella fins a gairebé punta de dia, parlantde les seves dèries. Canivell fou redactor del DiariCatalà; ell mateix va fer entrar, també com a redactordel diari i membre de l’Associació d’Excursions Cata-lana, l’aleshores jove Jaume Massó i Torrents. Homepolifacètic en el món de les arts gràfiques, va fer unagran tasca de proselitisme excursionista. Va ser undels marmessors i l’únic present a la cambra mortuò-ria d’en Valentí Almirall l’any 1904.

El seu zenit excursionista, és a dir, l’etapa més productiva enconferències, viatges i publicacions,es produí entre el juny de 1880 i el 1887, coincidint gairebé amb el seu zenit polític (1879-1887).

FOTO

: AR

XIU

DE

LS H

ER

EU

S D

E V

. ALM

IRA

LL

FOTO

S: A

RX

IU F

OTO

GR

ÀFI

C C

EC

Eudald Canivell i Masbernat(Barcelona 1858-1928)

Cels Gomis i Mestres(Reus 1841-Barcelona 1915)

Ramon Arabia i Solanas(Mataró 1850-Barcelona 1902)

Rossend Arús i Arderiu(Barcelona 1845-1891)

Josep Lluís Pellicer i Fenyé(Barcelona 1842-1901)

Artur Osona i Formentí(Barcelona 1840-1901)

Jaume Massó i Torrents(Barcelona 1863-1943)

������������������������������������������������������������������������

influenciat pels treballs del metge higienista –capda-vanter a l’Estat espanyol en aquesta matèria– Pere FelipMonlau i Roca (Barcelona 1808-Madrid 1871), imés concretament per la seva obra Abajo las murallas(1841), que també influencià els estudis urbans d’Il-defons Cerdà i Sunyer (Centelles 1815-Caldas deBesaya 1876), plasmats a l’Eixample de Barcelona.És per aquest motiu que defensava la celebració d’a-plecs a les ermites i a les fonts dels pobles del pla deBarcelona i, fins i tot, més enllà, com és el cas dels“xatos” (aplec a Sant Muç de Rubí), ja que hi havia ladita popular «A Sant Muç, al coll o a la budellera».En conclusió, Almirall abonava la funció social delsaplecs i romiatges, que era una forma de pseudoex-cursionisme popular (arrossades i fontades). Tambécal tenir en compte el rebuig que sentia per les cursesde braus.

Rossend Arús, molt vinculat políticament i ami-calment amb Valentí Almirall, va ser soci de l’Asso-ciació Catalanista d’Excursions Científiques, el1882. Destaca entre el seu llegat la creació de labiblioteca que porta el seu nom. Almirall, marmes-sor i hereu de confiança d’Arús, va portar a termeeficaçment l’acompliment de les seves darreresvoluntats, i l’any 1895 es va inaugurar la biblioteca.La classificació dels llibres va ser enllestida per CelsGomis i Eudald Canivell (el qual restà com a primerbibliotecari). Aquesta biblioteca, la primera públicaa Barcelona durant molts anys, va fer dir a Joan Puigi Ferreter que «els homes que fundaren la BibliotecaPública Arús estimaven els llibres, però molt més elpoble».

Josep Lluís Pellicer Nyapus, dibuixant, pintori prohom anarquista, consoci de Valentí Almiralla l’Associació d’Excursions Catalana (en la qualconstava com a mestre d’obres), corresponsal gràfica la guerra de Crimea (1877) i a la darrera carlinada(1872-1876), tingué multitud d’apunts sobre la vidadiària a la ciutat de Barcelona i dibuixà també lacapçalera del Diari Català.

Artur Osona, capdavanter de la publicació de lesguies excursionistes, fou soci de totes dues associa-cions, i soci i vocal de la junta del Centre Català,així com també amic d’Almirall. Fou també un delsprimers en sortir fora del país –va fer una excursió alSchwarzwald (1883). A la seva esquela figuravennomés dos títols: el de soci del Centre Excursionistade Catalunya i el de fill adoptiu de la Repúblicad’Andorra, curiosament transformat el Principat enRepública gràcies a la guia de l’Osona. Li haguésplagut ser enterrat al Montseny, concretament a l’er-mita de Sant Marçal.

Jaume Massó i Torrents, el més jove de totaaquesta colla d’amics i consocis, destacava com aerudit, escriptor i editor. Republicà discret, tinguél’absoluta confiança d’Enric Prat de la Riba (el «granseny ordenador de Catalunya») per assumir tasquesde govern, sense tenir en compte la seva ideologiapersonal, tan sols la seva vàlua professional.

Junt amb Eudald Canivell projectaren unaexcursió a peu, de Salses a Guardamar, titulada «Lacosta catalana», amb anotacions sobre dades d’inte-rès i dibuixos de Canivell. Només arribaren a l’Es-tartit, i es va publicar tan sols la part De Salses aArgelers, a la revista L’Avenç (1892-93). Aquestaexcursió havia de tornar a sortir publicada al Butlle-tí del Centre Excursionista de Catalunya, segonss’anuncia en el número del desembre del 1896, peròno va ser així; en canvi, sí que es publicà –revisadapel mateix Jaume Massó– al Butlletí del ClubExcursionista de Gràcia núm. 146 (abril-maig del1938) en ocasió del 10è aniversari del traspàs d’Eu-dald Canivell.

Fou un gran publicista, esmentarem sota el puntde vista excursionista els coneguts Croquis Pirinencs,La Fada i Lo Freser (aquest últim un microllibreo llibre en miniatura). Fou membre fundador del’Institut de Estudis Catalans, fundador de la Biblio-teca de Catalunya, director de l’Escola de Bibliote-càries, president de l’Ateneu Barcelonès i del CentreExcursionista de Catalunya (1915-1919) i medallad’or del Centre Excursionista de Catalunya (1931),entre altres càrrecs.

Aquesta és la petita gran història d’un petit grupd’homes, motivats per aixecar la seva nació, recons-truir-la i fer-la avançar cap a posicions capdavante-res. Pensem que tot això ho feren utilitzant l’empen-ta entusiasta que l’excursionisme positivista i deprogrés desfermà en ells.

SOCIS IL·LUSTRES

04/2005 MUNTANYA 858 19MUNTANYA 858 04/2005 18

FONT I MARSÀ, Melcior (1905-1959). Article biogràfic de ValentíAlmirall. Anuari dels catalans (1926),dirigit per A. Rovira i Virgili. Basaten el recull oral de l’amic íntim d’Al-mirall Eudald Canivell.Són particularment interessants per anosaltres, els excursionistes, els epígrafsrelatius a l’Almirall excursionista en rela-ció amb els seus amics.

MASSÓ I TORRENTS, Jaume (1863-1943). «L’Eudald Canivell excursio-nista». Mai Enrere (Butlletí del ClubExcursionista de Gràcia) 45 (octubre1928).Aquest número fou dedicat a l’EudaldCanivell, que malauradament va moriratropellat per una moto.

Nadala «L’excursionisme a Catalu-nya 1876-1976». Fundació Carulla-Font. Barcelona, 1976.

OSONA I FORMENTÍ, Artur (1840-1901). Guia itinerària de l’Alt Pla deBarcelona i del Vallès (3a edició corre-gida i augmentada). Barcelona: CEC,1894. Autor també de la Guia itine-rària de tota la regió del Vallès. Barce-lona: Centre Excursionista de Cata-lunya, 1896.

PICH I MITJANA, Josep. Federalismei catalanisme: Valentí Almirall i Llozer(1841-1904). Vic: Eumo, 2004.

PICH I MITJANA, Josep. Comunica-cions personals. 2004

PUIG I FERRETER, Joan (1882-1956).«Eudald Canivell a la BibliotecaArús». Mai Enrere (Butlletí del ClubExcursionista de Gràcia) 45 (octubre1928).

ROVIRA I VIRGILI, Antoni (1882-1949). Valentí Almirall. Col·leccióPopular Barcino, vol. CXXXI. Barce-lona: Barcino, 1936.

SARDÀ I LLORET, Joan (1851-1898).«Don Valentí Almirall». Obres Escolli-des. Sèrie Catalana. Barcelona, 1914.

SARDÀ I LLORET, Joan (1851-1898).«Associació d’Excursions Catalana -Anuari 1882». Obres Escollides. SèrieCatalana. Barcelona, 1914.Aquest article fou publicat inicialmenten vida a La Il·lustració Catalana.

TERMES, Josep. Història del catalanismefins a 1923. Barcelona: Pòrtic, 2000.

TRIAS I VEJARANO. Almirall y los orí-genes del catalanismo. Madrid: SigloXXI, 1975.

Bibliografia general

Els amics excursionistes de Valentí Almirall

Litografia d’un cromoon es representa el

moment en quèels delegats catalans

van lliurar el Memorialde Greuges al rei

Alfons XII (10 de marçdel 1885). Podem

veure-hi Àngel Guimerà,Jacint Verdaguer,

el canonge Collell,Valentí Almirall,

i Marià Masponsi Labrós, entre d’altres.Molts d’ells eren socis

de l’Associaciód’Excursions Catalana.

Agraïments

Els meus agraïmentsa Francesc Olivéi Guilera, director de la biblioteca delCentre Excursionistade Catalunya; aJosep Pich i Mitjana,de la UniversitatPompeu Fabra, autordel llibre Federalismei catalanisme: ValentíAlmirall i Llozer(1841-1904), i a Santiago Izquierdoi Ballester, de laUniversitat Oberta deCatalunya, per l’ajudarebuda.