Un centenari de clarobscurs: Amat i Piniella, 102 anys (I)

Engego la col·laboració amb Mocadorada amb un article sobre l'escriptor més interessant i més celebrat de la història dels nascuts a Manresa. De fet, és una icona que m'atreu i qui sap si properament en trauré algun estudi. Com bé sabeu, ja fa dos anys del seu centenari i això ja ens permet fer-ne una mica de balanç. Els centenaris dels escriptors, ja siguin de la seva mort o del seu naixement, són el millor moment per recuperar o desenterrar la part més desconeguda de la seva obra i, evidentment, fer una nova ullada als seus llibres més influents. Són els millors moments perquè, a més a més de l'oportunitat editorial que suposa per als lectors aficionats a les commemoracions, és quan les administracions assumeixen la responsabilitat de quedar bé amb el ciutadà il·lustre que fa viure el nom de la ciutat o del país en l'univers literari.

El 2013, a l'Amat i Piniella -és així com ho escrivia ell-, va tocar-li una mala passada: competir amb la mania sobiranista de parlar d'Espriu, que també centenajava, mentre l'autor de K.L. Reich, una de les millors novel·les de la postguerra catalana i de les millors del seu àmbit en la literatura europea, pidolava des de l'altra banda una mica d'atenció institucional, si'l vous plait. Perquè no és cert que no hi hagi diners, que és el que sovint es deia -sobretot la Institució de les Lletres Catalanes- al voltant de certs centenaris il·lustres: a més de l'Amat, Tísner, Calders i Joan Sales van veure com el seu any, el 2012, passava sense pena ni glòria. En canvi el 2013... només el comissari d'Espriu, Xavier Bru de Sala, va cobrar uns 125.000 euros, el 10% del pressupost de l'Any Espriu. Hauria estat tan bonic que Amat i Piniella també tingués un comissari o una part d'aquesta picossada..., però esclar, ¿a què pot aspirar un autor de Manresa, per molt bo que sigui? Si els centenaris no serveixen per desenterrar autors bons, com el nostre, que una certa marginació de les tertúlies barcelonines l'havia mantingut a la perifèria dels rectors culturals del moment, ja em direu de què coi serveixen.

És cert, i no ho penso negar pas, que si Calders i Tísner van passar els seus 100 anys sense pena ni glòria, l'Amat, amb la reedició de El Casino dels Senyors, amb pròleg de Lluís Calderer, La pau a casa i La ribera deserta a l'editorial Ensiola de Muro, ja hauria pogut considerar-se satisfet... Però és que els llibres de l'Amat eren ja gairebé introbables des de feia 50 anys, cosa que no passa amb en Calders i, potser no amb tanta evidència, amb en Tísner. Si, com a mínim, Ensiola s'hi hagués mirat una mica a l'hora de reeditar-les... Resulta que, per exemple, a La pau a casa hi va haver una revisió lingüística a càrrec de Carme Vert. Doncs la senyora Vert deu tenir una certa vocació poètica perquè, del text original, sense errates, publicat amb la màxima correcció tot i la modesta aparença pròpia de l'editorial Albertí, passem al del 2013, un text que fa llàstima de llegir-lo, en ple centenari... Cada dues o tres pàgines hi ha una errada flagrant de picatge. A més, ja que les reediten tan poc, ¿com és que per a La pau a casa i La ribera deserta no han estat capaços d'incloure-hi un pròleg que situés críticament l'obra de l'escriptor manresà més il·lustre? No ho entenc. Per reeditar-les així, potser hauria valgut més que se n'estalviessin l'esforç.

K.L. Reich es reeditava des de Club Editor amb un postfaci interessant de Marta Marín-Dómine, que és la responsable de les traduccions de la novel·la a l'anglès i, encara no publicada, al francès. De fet, Marín-Dómine va fer una conferència en motiu del centenari a la Sala Cultural del Casino, amb altres intervencions destacables, com la de David Serrano -l'investigador en actiu que més ha estudiat l'obra literària de l'Amat- o Vicenç Villatoro, que es va interessar per la seva figura per unes concomitàncies temàtiques de K.L. Reich amb la seva novel·la sobre els camps de concentració, Memòria del traïdor (1996). La Comissió del Centenari Amat-Piniella, amb l'abnegada implicació dels historiadors Quim Aloy i Josep Alert, organitzà altres conferències i actes que podien haver estat recollits en un llibre que servís, d'alguna manera, per diversificar les lectures crítiques disponibles, molt escasses, sobre Amat. Però la Institució de les Lletres, amb Laura Borràs al capdavant, deu considerar que no són gaires útils els llibres d'assaig metaliterari. De fet, ara mateix només hi ha disponibles els treballs de David Serrano Blanquer, que consisteixen a remarcar la

qualitat de K.L. Reich dins del selecte panorama de la literatura concentracionària, bo i menyspreant-ne la resta de l'obra. Un enfocament que devia servir per tornar a posar l'Amat a la primera línia d'autors catalans, però que ara no serveix, si del que es tracta és que en comprenguem l'obra en plenitud. En concret, Serrano va publicar el 2004 un llibre prou gruixut que podria fer creure que es tracta d'una biografia de l'escriptor, L'Hora blanca: l'holocaust i Joaquim Amat-Piniella (Fundació Arts). Tanmateix, és un comentari extens sobre K.L. Reich, de manera que una biografia rigorosa -també de l'època als camps de concentració- resta per fer. El centenari no va aconseguir omplir aquest forat tan necessari perquè ens fem una idea més complexa del símbol que, amb K.L. Reich, representa l'Amat. Encara bo que Club Editor va treure a la llum la novel·la inèdita La clau de volta: això sí que és el que hauria de ser un centenari. Ep!, no n'hi ha prou. Ni el que s'ha fet, ni el que jo n'he dit. Ja ho rematarem en el proper article.