Foto Robert Moses Joyce

facebook on.fb.me/XrEeah twitter @MicrocosmosMag web microcosmoscat.com

staff Equip directiu

Sergi Álvarez Oriol QuintanaNúria Vilellas

Disseny i maquetació

Antònia Monroig

Monroig

Redacció

Andrés Alcántara

Sergi Álvarez

Alba Cardona

Iago González

Anna Jiménez

Marina Núñez

Pau Piqueras

Oriol Quintana

Meritxell Prados

Belinda Roca

Núria Vilellas

Il·lustració

Pau FerrandoJohn GarbetAntònia Monroig

Marina PessarrodonaGala PontMiljana Tosic

FotografiaJoan Canyelles Cristina García Anna Jiménez

J

editorial

a som aquí. Com diu la cançó, “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí” però ja està, hem arribat (vius i amb ganes de més). Ja podem do-nar-te la benvinguda a Microcosmos.

Microcosmos és el resultat del treball de moltes persones, so-bretot de joves creadors de diferents àmbits, que adopta el format de revista per mostrar aquesta feina feta. Som moltíssimes les persones que volem dir coses que portem al cap i que nosaltres considerem es-pecials. Coses tan abstractes com són les emocions però que alhora poden arribar a tenir tanta força. D’això es nodreix Microcosmos: dels pensaments, de les personalitats, de les maneres de veure el món i afrontar la vida.

Tot això pot estar molt bé, penses, però què m’ofereixes? En un moment de la història en què estem saturats d’informació (l’excés d’informació és pitjor que la seva escassetat, diu Zygmunt Bauman) des de Microcosmos el que volem és comunicar-nos de veritat, vo-lem aprendre, despertar encara que només sigui una mica això que en diuen esperit crític. En definitiva, no deixar un buit amb allò que fem.

Em passa que al final del dia potser he fet la meitat d’allò que m’havia proposat, que ja és alguna cosa... Però vull dir que el temps està cotitzat a l’alça (si alguna cosa bona té aquesta crisi tan bèstia és que almenys alguna idea d’economia ens ha quedat) i a ningú l’in-teressa desaprofitar-lo.

Com que allò realment important de la revista ve a partir de la pàgina següent em vaig acomiadant. Que gaudeixis la revista.

Sergi Álvarez Riosalido

4

continguts

06 08

36

22 24

L’home dels ulls blaus

Ovo je Balkan

La consciència del replicant Quin avió

haurà agafat?

El món després Levi

32La bellesa de

la guerra

5

18

42

24 28

44

Des d’allà Contra el destí Primera part

Quin avió haurà agafat?

“Las Meninas” de Velázquez o la no literalitat

Tres poemes Els ocells nosaben de diners

14

6

L’home dels ulls

blaus om cada dia, reservo uns minuts a re- passar l’actualitat de la mà d’un diari, telenotícies o qualsevol altra plataforma que em proporcioni informació relacionada amb el món d’allà fora, que hi ha darrera de les parets de casa i de la consciència. Qualsevol contacte amb la realitat. Sovint aquesta realitat és cruel i difícil de pair, sovint ignorem que més enllà del nostre petit refugi d’aparent benestar la vida és indiferent. Avui al diari he trobat de casualitat una petita notícia amb una foto d’arxiu del general Mladic. Els primers testimonis han començat a parlar al judici. És difícil per algú que viu lluny de tot el passat de Bòsnia imaginar l’horror. En canvi, en Mladic aparenta serenitat, seguretat, està con-vençut que ell va actuar en benefici dels seus, que els va salvar d’un enemic que ja no era invi-sible, eren els veïns musulmans del costat. Quan llegeixo aquestes notícies imagino aquell que va sobreviure. Ho porta als ulls. L’any passat, per vacances, vam agafar un cotxe i vam recórrer l’ex-Iugoslàvia. Sèrbia, Bòsnia i finalment, Croàcia. Abans de tornar a Budapest, on vàrem començar el viatge, vaig demanar passar per Vukovar. No havíem anat a Srebrenica, les carreteres no eren molt segures i hi havia molta gent, ja que es complien 15 anys del genocidi. I dic genocidi, amb totes les seves lletres, perquè va ser terrible. He llegit i en els

testimonis que es poden trobar he sentit l’horror imaginat de trobar-se en una situació desconcer-tant, inclòs surrealista. Sempre els serbis eren els culpables, els dimonis de tot plegat, i és que és difícil i complicat explicar l’esclat als Balcans. Els mitjans de comunicació han procurat mante-nir un sol enemic per a millor comprensió de la massa. El que no van explicar, però, és que tots eren l’enemic.Vam arribar a Vukovar, recordava la noticia: Els croates havien declarat la seva independència i els serbis van portar l’exèrcit a la petita ciutat fronterera per fer fora el nou enemic, el que fins ara havia estat un veí modèlic. Recordava quel-com d’una matança, i aquella torre feta miques. Quan vam arribar, Vukovar semblava aquell típic poblet d’estiu, on tot són cases amb jardí i roton-des petites semblants les unes a les altres, amb el mar al fons. A Vukovar no hi ha platja. No hi havia edificis alts, l’espai entre casa i casa era considerable. Feia un sol de vespre, el taronja pintava les voreres i els centenars de làpides que vam trobar al ce-mentiri, enorme, com tots els cementiris als Bal-cans, representades per una gran creu de ferro al mig amb un flama a sota, incandescent. No hi havien musulmans allà enterrats. Es tractava del memorial que havien fet els croates als caiguts en la primera matança dels anys 90. No hi avia una ànima, aquell memorial estava oblidat per-

text Marina Núñez

C

7

què, per desgracia dels musulmans, en qüestió de matances, ells s’enduien el pitjor record i el més memorable. Recordo estar en silenci asse-guda just davant de la flama. De sobte va aparèixer un home d’algun indret d’aquella necròpolis i va saludar sense aturar-se. No m’hi vaig poder estar, jo volia pre-guntar. El vaig seguir i tot i que no es va aturar va provar de comunicar-se amb un gran somriure. Només parlava el rus, i jo només sabia dir que no l’entenia. Amb pocs cabells, bronzejat, un gran bigoti canós i un ulls petits i blaus com el cel, em va demanar que el seguis. Ens va portar fins la botiga de flors, on hi havia un altre home, moreno, amb samarreta imperi i cara de despreocupat.

Allà l’home del bigoti es va adonar que el seu conegut tampoc parlava anglès. Amb un rus macarrònic i directe, els hi vaig preguntar on eren ells quan va començar la guerra i va destruir Vukovar. El venedor de flors em va dir que era molt lluny, va marxar a la costa. L’home del bigoti va enfonsar els ulls, em mirava, i amb un somriure trist va senyalar el terra i va dir “aquí”. Ell era serbi, el florista era croata. Suposo que deuria veure a la meva cara el desconcert momentani i va mati-sar: “civil”. De sobte van començar a discutir. No enteníem res i només vaig saber treure el meu millor somriure i interrompre’ls per preguntar i ara...? L’home del bigoti em va dir que eren amics, que treballaven junts. Dels dos, era el que semblava feliç de trobar-se dos persones que venien de molt lluny per posar els peus en aquell indret, completament oblidat. L’altre havia oblidat la guerra. Només li interessava la carrera del seu fill com a tenista, que havia anat a competir a França, com vam poder observar en uns retalls de diaris que ens va mostrar. Els ulls blaus de l’home del bigoti no deixaven de mirar-me, somreia, ens preguntava si estàvem casats o si només érem amics. Jo volia seure amb ell i poder parlar hores, volia conèixer la seva vida, què hi havia darrera aquella mirada

tendra però dolorosa, i no podia, no sabia comu-nicar-me. El sol marxava, la nit arribava i nosaltres havíem de seguir el nostre camí, ens esperaven més enllà de la frontera, a Hongria. Ell hagués volgut convidar-nos a casa seva, però nosaltres no el vam entendre. Vam agafar el cotxe i llavors vam topar amb la torre de Vukovar. Vaig voler contemplar-la de prop, el símbol de la caiguda d’un poble. Quin silenci. Les cases foradades, els carrers buits. De sobte ens vam topar amb les runes del poble. Tot estava tan tranquil. Ningú podria imaginar que allà hi havia passat la guerra. De fet, si. No vam veure a ningú passejant pel poble. Sempre havia volgut trepitjar aquells indrets tan castigats, els anys havien passat i la gent havia refet la seva vida, això semblava, lluny d’allà o no. Recordo que a Belgrad, aquell gegant de ferro capaç de resistir els atacs de la OTAN, hi vaig arribar de nit. Al matí i al sortir d’un aparta-ment convertit en hotel vaig trobar-me de cara amb dos edificis monstruosos a punt d’enso-rrar-se. Es veien els forats de les bombes, hi ha-vien crescut arbres. Després vaig saber que es tractava de l’antic edifici que albergava el minis-teri del interior. Semblava que d’aquesta manera els serbis reclamaven també el seu paper de víc-times. No obstant, jo ho vaig veure com un sím-bol de la traïció d’occident. Serà perquè potser he après que en una guerra no hi ha víctimes i botxins, sinó vencedors i vençuts.

Torno a sentir la noticia del judici a Mladic a la televisió. Veig el rostre del testimoni relatant el que va veure. Era diferent. No tenia la mateixa mirada de l’home del bigoti. La seva era de terror. I jo intentant no trobar l’empatia, no vull, ara no ho necessito. Al cap i a la fi, tothom sembla ha-ver oblidat i això és un error. Si la història ens ha d’ensenyar alguna cosa, perquè tothom segueix tancant els ulls davant de les atrocitats que s’es-colten cada dia als mitjans? Només una mica, un llarg sospir i a vegades una llagrimeta, per netejar la consciència. Creiem que amb això n’hi ha prou. A mi també em passa, només que sempre que llegeixi, senti o pensi en aquell paisatge, pensaré en l’home de Vukovar i en la seva mirada blava com el cel clar d’aquell dia.

“He après que en una guerra no hi ha víctimes i botxins, sinó vencedors i vençuts.”

8

Ovo je Balkan

text & fotogafies Anna Jiménez

9

iro de reüll l’hora que és... uf, és tard, però em sento feliç i orgullosa de mi mateixa. Per fi tinc acabat el meu àlbum digital sobre el viatge als Balcans. No estic gens can-sada ni tinc son així que no dubto en posar-me a la primera pàgina i mirar-me’l des del principi, ara tranquil·lament, sense els dubtes de com col·locar les fotografies o amb els ulls oberts buscant algun error ortogràfic. Ovo je Balkan, això són els Balcans... amb el tí-tol ja em poso en el context. Un mes enrere, es-tem creuant la frontera, deixem Croàcia i entrem a Bòsnia i Hercegovina. Aquesta és la primera cançó que sona a la furgoneta, alegre, típica de la zona... així que no he dubtat en titular el meu àlbum de la mateixa manera. Vaig a la primera pàgina i trobo un altre record important i signi-ficatiu, una sola frase que s’ha acabat convertint en una mena d’objectiu per mi: «If your pictures aren’t good enough, you’re not close enough». Perquè aquest no ha estat un viatge qual-sevol, no he anat a fer de turista sinó a aprendre, sobre fotografia i sobre un país que abans era desconegut per mi, i que m’ha acabat enamorant. Continuo passant les pàgines i em trobo les imat-

ges de Mostar, la primera ciutat que vam visitar de Bòsnia. Un dels indrets que més ens va atraure va ser un gran edifici de nou plantes situat al barri croat: el banc. Ja només en queda l’estructura i el terra ple de vidres fets a miques. És un lloc trist, un edifici aturat en el temps, com quan es trenca un rellotge i les agulles es queden per sempre més marcant la mateixa hora... Molts dels edificis de Bòsnia i Hercegovina no s’han reconstruït, no hi ha diners per fer-ho. Bancs, cases, blocs de pisos... les petjades vives del pas d’una guerra... ”Don’t forget”, diuen els carrers... Però la veritat és que quan recordo Mostar ho faig amb un somriu-re, veient el famós Stari Most, la silueta d’algun valent que vol saltar del pont, i els carrers de pe-dra plens de turistes que donen vida a la ciutat. La capital, Sarajevo, ve a continuació, i em trobo amb la foto d’un edifici que encara té cicatrius: forats per la metralla i els obusos. Em fa pensar en les paraules que una dona va pronunciar durant et setge a la ciutat per a un reportatge de TV3: «Jo no l’odio a aquell home que està allà dalt de la muntanya, jo només li podria dir paraules boniques. Jo no l’odio. Odio les coses que ells fan, però jo no l’odio a ell».

M

“És un lloc trist, un edifici atu-rat en el temps, com quan es trenca un rellotge i les agulles es queden per sempre més marcant la mateixa hora...”

10

Els edificis més alts de la ciutat eren l’ob-jectiu fàcil pels franctiradors situats a les mun-tanyes, i dins les cases vivien atemorits, sense sortir al carrer, vivint en unes condicions molt dolentes... M’acaba de venir al cap que enca-ra dec tenir el mapa de la ciutat i el bitllet del tramvia, en algun lloc de l’habitació. Després de remenar una estona entre els papers que tinc pendents d’ordenar ho trobo. Em venen ganes de riure, segueixo sense entendre el mapa del transport de la ciutat i encara no sé com m’ho vaig fer tota sola per no perdre’m i arribar al punt de trobada. Tota una experiència, i necessària per adonar-me’n que un bon reporter sem-pre ha d’anar sol, així ningú et robarà una foto. Deixo enrere Sarajevo i a les següents pàgines hi trobo tot de rostres. Em trenca el cor no recordar els noms de tots aquells que vaig conèixer durant l’estada a Bòsnia, tots aquells que em van convidar a un cafè, o a una pivo, o simple-ment a “conversar” (o almenys intentar-ho amb l’única ajuda d’una llista de vocabulari de bos-ni-serbo-croat i un paper per dibuixar). Era Dara? Daara? O potser es deia Dragana? Em miro les

fotografies i torno a tenir aquell gust del cafè, del fort cafè. Ens va dir “money, money!” després de mirar-se el pòsit que havia sobrat. Era la primera que ens va obrir les portes de casa seva, la pri-mera de molta altra gent. Se sol pensar que als països de l’Europa de l’Est la gent és freda... i és una gran equivocació. La gent és encantadora. Si no els entens et fan un dibuix, si veuen que estàs cansada t’ofereixen sí o sí alguna cosa de menjar o beure, si veuen que estàs a molts quilòmetres del lloc on has quedat amb la resta t’hi porten... Però de cop les pàgines de l’àlbum per-den el color: Srebrenica. Durant la guerra molts musulmans bosnians van buscar refugi en aques-ta població, pensant que estarien protegits per l’ONU. L’11 de juliol de 1995 l’exèrcit serbi, encapçalat per Ratko Mladić, va atacar. 8.372 musulmans van perdre la vida. Tots els homes, a partir dels 13 anys, eren executats. Molts pocs van escapar a través dels boscos minats. El silenci ens va envair al caminar entre les tombes del memorial que es va fer per aquest genocidi. Però encara no hi són tots. «15 ferides doloroses, 15 anys hem hagut d’esperar per re-

11

bre un grapat d’ossos. Nosaltres no vam donar llum a fills sense caps, sense mans, sense peus... sinó uns fills dignes, homes... però avui aquí en-terrem un grapat d’ossos». Les paraules d’aque-lla dona en un dels actes commemoratius que es fan cada 11 de juliol ressonen al meu cap. Hi ha moltes famílies que encara no han pogut acomia-dar-se com cal dels que van perdre. Cada any s’identifiquen nous cossos, però el fet que sepa-ressin els ossos de cada home en diferents punts del territori fa que la tasca sigui molt difícil. El genocidi de Srebrenica va ser el geno-cidi europeu més gran des de la Segona Guerra Mundial. El blanc i negre de les meves fotogra-fies no explica ni de bon tros el dolor que pas-seja per aquest cementiri... Per sort, l’angoixa d’aquestes pàgines es calma quan arribo al dia que vam travessar la frontera de Sèrbia cami-nant. Em trobo tots els retrats que vaig fer du-rant el dia: la dona del mocador blau, el noi que ens va acompanyar amb la bici durant una bona estona, la família que passava la tarda al vol-tant del pare mentre tallava la carn d’una vaca...

12

13

Crec que fer aquest àlbum ha estat la millor idea, perquè mai vull oblidar aquestes mirades i aquests somriures. I ara arriba Ravno! Què en puc dir d’aquell indret? Em vaig quedar sense paraules. Va ser el primer poble de Bòsnia que van atacar durant la guerra. Ara és un lloc buit, només hi ha silenci i des de Zavala (o les quatre casetes que en queden) no veiem ni una ànima en aquesta anomenada “Vall de la Mort”. Dormíem a la “suite”... i quina suite! Matalàs, sac de dor-mir i manta a ple aire lliure, sota la nit més preciosa que he vist mai. No teníem cap poble a prop que provoqués la conta-minació lumínica, així les estrelles eren tot el que vèiem. Recor-dant aquelles nits sento de fons els cotxes, miro per la fines-tra oberta i veig llum a les fàbriques i als edificis... Ravno, sé que algun dia hi tornaré només per tornar a dormir sota aquell cel. Passo de pàgina mentre faig un badall, així que passo ràpid els dies a Trevinje i Dubrovnik. No estava previst visitar a aquesta úl-tima ciutat, però abans de tornar cap a Catalunya vam passar-hi un dia. Després de la pau de Ravno, la ciutat croata ens va semblar el caos. Se’ns havien acabat els dies de conèixer gent, de prendre cafè a les terrasses de les cases... Així que Dubrovnik va acabar sent el lloc on començàvem a dir-nos adéu. Alguns s’hi quedaven per agafar un avió, altres tornàvem cap a Mostar per emprendre la tornada des d’allà. Ara la son ja comença a notar-se més, però ja acabo l’àlbum. L’acabo amb un recull de fotos dels que vam ser al viatge i també l’aca-bo amb un pensament, molt clar: un dia hi tornaré. Han passat dues dè-cades des que van patir aquella guerra, i he vist massa dolor en alguns llocs. Reconciliar la població és una tasca molt difícil, les lletres C de croat, M de musulmà i S de serbi encara es veuen guixades a tot el país.

Quan serà Bòsnia un país segur? Ni els experts en mines anti-persones ho saben dir. Tinc l’esperança, però, que els espera un futur millor. Per això sento que hi he de tornar, m’agradaria tornar a veure tots aquests rostres i saber que tornen a respirar tranquils, que els odis ètnics ja no viuen al costat de casa i que la guerra és per fi una ferida curada. Ho espero. Do skorog vi enja, Balkans. Fins aviat, Balcans.

“El silenci ens va envair al cami-nar entre les tombes del memorial que es va fer per aquest genocidi.

Però encara no hi són tots”.

14

15

A«One thought fills immensity»

BLAKE

Desd’allà

questa fulla mai arribarà a terra perquè el temps s’ha aturat. Els raigs del sol ens ceguen però no necessitem veure

res. Avancem, camí avall, i sentim només la remor del vent entre el blat. No parlem, no cal dir-nos res, ja està tot dit. Realment val la pena de deixar-ho tot, viure així, entregats a la direcció cap a on bufarà el vent. Mires els camps que t’envolten, dau-rats, recoberts de l’or més fi, que només fan que cridar en silenci la paraula vida. Nosal-tres, però, ens mostrem impassibles i seguim el nostre camí. Com no pot trasbalsar-te el fet de pensar que existeixes? No veus el que tens al teu voltant? En silenci surts del camí i jo et segueixo. Ja anem camp a través. A dreta i esquerra uns camps ens mengen amb la seva llum i jo, meravellat d’aquesta bellesa muda, em descarrego de l’instrument i paro.

Tu segueixes i no em trobes a faltar. Avan-ces mirant el cel, demanant als núvols amb els braços oberts que t’emportin amb ells mentre el vent et despentina, retirant-te els cabells cap enrere. “Esteu trigant massa...”. Aquests núvols són petons de mel i llet que un Déu ha fet a la seva creació més finita i, el vent, la millor melodia mai escrita. Allà al mig, tu. Allà estàs tu. Un blau més intens que aquest no pot existir i tu encara no t’has girat quan t’he atrapat i t’has quedat mirant-me, rient. Seguim caminant, en silenci. Aquell camp sembla etern però s’aca-ba. Tot, per sort, s’acaba. No podem viure es-claus d’una vida que arriba i que passa, que passa i no torna. Aquest final ja el coneixem; ja sabem que aquests arbres que comencem a entreveure són aquells que ens protegiran. Serà allà darrere on ens hi estarem, on aquell

text Sergi Álvarez il·lustracions Antònia Monroig

16

Déu que vigila el nostre viatge ens farà repo-sar. En aquell prat sublim, un rierol que baixa amb pressa ens convidarà a entrar a dins seu i nosaltres... ja veurem què farem. Hem arribat. Però tu mantens les dis-tàncies amb l’aigua i jaus a l’ombra d’un salze que, a cada carícia de l’aire deixa caure algu-na que altra fulla. Sec al teu costat i agafo la meva guitarra que, tot i el seu aspecte des-gastat, sona prou bé. Començo a tocar els primers acords i, amb ells, vells records que semblaven estar enterrats per sempre retor-nen. El tamps passa però a nosaltres tant ens fa. Oi que podríem estar així fins demà? Què dic, fins demà? Tota la vida si fa falta! Qui se n’adonaria, de la nostra absència? Qui pot trobar-nos a faltar si no és algú que no ha sentit a parlar mai de nosaltres? Veus com podríem estar així tota la vida?

17

L’herba molla et cala el vestit i tu no ho notes. Només escoltes l’aigua corrent. T’aixeques i em deixes sol, tocant una me-lodia volàtil. Corrents i amb el vestit posat et llances al riu. Allà, dins de l’aigua, et creixes, saltes, fas escuma amb els braços i quan ja no pots més et rendeixes. Treus mig cos fora de l’aigua, amb les cames dins del rierol, i des d’allà em mires rient. Amb aquesta mirada tan viva em de-vores. En un instant et veig venir, corrents, cap a on estic jo, amb el vestit moll i cenyit al teu cos. Deixo la guitarra i m’aixeco. Avanço i, en trobar-nos, ens abracem. En aquest mo-ment recordem, i sentim, i ens mirem, i riem, i som joves.Un segon i ara tots dos estem tirats a terra, amb el teu cap sobre el meu pit. Segons com

es mouen les branques del salze la llum del sol ens arriba directament als ulls i en aquest moment una branca s’ha mogut. Una fulla pe-titíssima comença a caure.

En què penses?...No espero que em contestis......No creus que tot això...... però ho has fet.Sí?Un instant de silenci i ......

Aquesta fulla mai arribarà a terra per-què el temps s’ha aturat. Els raigs del sol ens ceguen però no necessitem veure res.

18

Contra el destí

PRIMERA PART

text Oriol Quintana il·lustracions Marina Pessarrodona

l batibull matinal de les converses entre els múltiples pobladors del bar, certes re- miniscències ja vagues del dinar del dia anterior amb els del comitè d’empresa, les inintel·ligibles intervencions dels participants de la tertúlia ra-diofònica d’actualitat que arribaven des de la ba-rra, un cert mal de cap a causa d’una nit no gaire ben passada, la pila d’informes que s’esperaven damunt la taula del despatx per ser revisats, una suau picor al clatell provocada per una etiqueta de la camisa mal posada, l’enrenou dels vehicles que a l’altra banda de la finestra es desesperaven per oxigenar el col·lapse de la circulació, la llum refulgent d’un dia esplèndid de primavera... Res no era prou sòlid com per concentrar completa-ment en única cosa la ment d’un home sol, enmig de molts més individus desgavellats, en un bar cèntric de ciutat, que tot esmorzant preparava el seu esperit per a una nova jornada laboral que no amenaçava, encara, a ser diferent de les altres. Aquesta ànima solitària passava les pàgi-nes d’un diari amb parsimònia, sense deixar que cap notícia li reclamés prou l’atenció com per aturar-se a llegir-la. No llegia frases, ni tan sols paraules: només lletres que s’estructuraven des-ordenades en el seu pensament i que no eren ca-paces de constituir cap significat definit. Les lle-tres del diari es diluïen amb el xivarri dels clients,

amb els clàxons del carrer. La poderosa textura, escalfor, fragància i sabor del cafè que li davalla-va per dintre el pit va ser capaç d’abstreure’l del seu entorn i de recollir-lo en un món incorpori, atemporal, de pau i de pausa, on l’aldarull de la realitat quedava llunyà. Fins que una petita notícia de racó de pàgina, per raons inexplicables, atzaroses, supra-terrenals, va irrompre en aquell ambient d’idil·li espiritual i va abocar la ment de l’individu sobre si mateixa. Aquella columneta, ridícula, absurda, desvergonyida, havia atret la concentració d’un home que hauria donat el que fos per continuar absort en el seu espai imaginari, on el temps no passava, guardat de qualsevol perill mundà. Quin poder misteriós d’atracció podia tenir un requadre que explicava que s’havia provat l’exis-tència d’un endeví maligne que podia predir la mort d’una persona la nit abans de finir, mani-festant-se-li en somnis? La qualitat d’enganyifa d’aquella informació resultava evident. Principal-ment perquè, si fos veritat, no li haurien dedicat tan sols un racó de pàgina al diari. Però la notí-cia concloïa amb la imatge de dos ulls verds in-quietants que van quedar clavats a l’estómac de l’home i li van eriçar tots els pèls del clatell que encara no li havia eriçat l’etiqueta mal posada de la camisa.

E

19

20

La interrupció del seu estat de transcen-dència per part d’aquella inoportuna informació va afectar de retruc l’equilibri harmònic del seu espe-rit durant la resta del dia. El cafè se li havia posat malament, i aquell dia ja no es va tornar a trobar bé. Es va sentir aixafat, eteri, igual com se sen-tia quan no anava al bar a esmorzar ni a prendre cafè abans d’anar a treballar. I és cosa sabuda que quan hom comença el dia amb malestar, amb malestar s’arriba al llit. Si mai algú li feia preguntes, diria que pe-ríodes de pau espiritual com els que proporciona un cafè de bon matí són vitals per a la superació de les exigències mundanes que es demanen a un ésser humà en un dia normal de feina. Per això, el fet que aquell dia no hagués pogut gaudir com-pletament d’aquell moment d’elevació li servia com a justificació del seu neguit. Va escudar-se en la indignació que algú pogués creure’s aque-lla mena de publicacions del diari, que això feia que aquestes publicacions tinguessin seguiment del consumidor desenfeinat i, doncs, continuïtat en el temps, que no aportaven res de positiu al bon funcionament del món, ans al contrari... Però en realitat no era indignació el que sentia, sinó una imatge que se li havia clavat a l’estómac i de la qual, finalment, després de tanta insistència a ocultar-la, no semblava ser-ne del tot conscient... Aquell dia ja no hi hauria cap possibilitat de reconduir l’equilibri psicològic d’aquell home, cosa que va arribar a afectar la seva integritat físi-ca. A la feina, va repassar els informes del despatx amb desgana, força d’esma, i al vespre va arribar a casa visiblement desencaixat. La seva dona va adonar-se que alguna cosa no anava bé en el seu marit, però ell ho va atribuir al mal de cap a causa de la mala nit passada, oblidant del tot la notícia del diari. I, fregant-se amb una mà la panxa, al lloc on havia sentit que se li clavaven els dos punts verds malignes, se’n va anar a dormir molt més

d’hora del compte, confiant que l’endemà seria un altre dia.Però si la nit anterior no havia estat de gaire bon repòs, aquella la superà de llarg. Estirat al llit, sense poder treure’s del cap la visió obscu-ra i uniforme del dormitori, sentia que les hores s’estiraven, es tornaven feixugues, repetitives. La penombra es feia insuportable, el malestar crei-xia. Buscava en va un estat de pau i comoditat, però com més vegades feia rodolar el seu cos damunt el matalàs, ara cap aquí, ara cap allí, més aconseguia agitar el seu desassossec. L’esposa, al costat, inconscientment, es removia de tant en tant pels nervis del marit. Ell no va poder controlar la invasió de la seva ment per part de milers de pensaments nebulosos que el van començar a assetjar preci-pitadament: clàxons, tertulians radiofònics, culle-retes de cafè, informes, frenades, xivarri, rialles... que a mesura que s’anaven superposant anaven formant un còctel agitat d’idees, imatges, sons, olors i colors confusos i enervants, de creixent, imparable, aclaparadora intensitat, i, com a clí-max del tumult inquietant, dos punts verds que van aparèixer del no-res i es van fer grossos i bri-llants com dues meitats d’un mateix meló, ofe-gant qualsevol altra imatge o pensament, i una veu tenebrosa, poderosa, greu, que retrunyia: “Moriràs... Avui mateix, moriràs...”, i un sotrac sobtat, un renec involuntari de la muller, i, des-prés, quietud... una quietud gairebé de cemen-tiri, que hauria estat absoluta si no hagués estat per un cos damunt del llit, xop de suor, amb ulls oberts i mans tenses aferrades als llençols, que no podia deixar de tremolar... i silenci... un silenci gairebé de cementiri, que hauria estat absolut si no hagués estat per la remor fina d’un panteix accelerat, sord, que es va alentint, a poc a poc, retornant a la calma... continuarà

21

La consciència del replicant

text Alba Cardona

mb aquestes paraules tanca, el re plicant Roy Batty, l’escena més em-blemàtica de Blade Runner (1982), pe-l·lícula de ciència-ficció nord-americana dirigida per Ridley Scott. El passat mes de juny es van complir trenta anys de la seva estrena, mal rebuda entre el públic de l’època, però que amb el temps s’ha convertit en pel·lícula de culte. Blade Runner es situa en una ciutat futurista, degradada per les conseqüèn-cies del domini tecnològic sobre la vida humana. Rick Deckard, un caçador de re-compenses solitari, es veu obligat a tornar al servei per atrapar a un grup d’androi-des molt desenvolupats, els replicants, que s’havien rebel·lat després de prendre consciència de si mateixos. La font d’ins-piració de la pel·lícula és la novel·la So-mien els androides amb xais elèctrics? (1968) de Philip K. Dick, prolífic autor de ciència-ficció nord-americà, obsessionat amb l’absurd universal. En paraules del

propi Dick: “Hi ha alguna cosa en nosal-tres d’humanoide, morfològicament idèn-tic a l’ésser humà, però que no és humà.” D’aquí neix la idea d’una dicotomia en-tre el que és realment humà i el que és només una imitació, el que esdevé la pre-missa de la novel·la.Dick imagina una societat post-guerra nuclear, on una pols radioactiva cobreix les ciutats i ha extingit pràcticament tots els animals, amb excepció dels humans. Només els més rics poden permetre’s la suma de diners que implica tenir un ani-mal domèstic viu; la resta s’ha de con-formar amb animals elèctrics, molt més econòmics. No s’aturen aquí, sinó que creen rèpliques mecàniques d’humans, androides progressivament més perfec-tes i indiferenciables dels humans; s’ha configurat un univers d’imitació organitza-da on impera el dubte entre allò que és real i viu i allò que és fals i artificial.

«He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà de l’Orió. He vist Raig-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.»

a

22

La versió cinematogrà-fica de Ridley Scott és una adaptació lliure i personal de la novel·la del 68. Scott reescriu una nova història, mo-dificant detalls de la trama però mante-nint-se fidel a la idea essencial de Dick, motiu pel qual l’autor va donar-hi el vis-tiplau. Si bé la novel·la es situava a San Francisco-1992, la pel·lícula es trasllada a Los Ángeles-2019, a causa de la proximi-tat de dates. Scott ajunta elements de cièn-cia-ficció i de novel·la negra amb posat metafísic des del que explora els límits de les relacions humanes. El món degradat i opressiu que descriu Dick es tradueix amb l’ambientació visual i musical que engloba la pel·lícula. Scott es serveix de l’estètica cyberpunk, d’arquitectura den-sa amb decorats barrocs i bruts sota una pluja eterna, amb pantalles i cartells llumi-nosos que recorda als suburbis de Tòquio i a la Metròpolis de Fritz Lang. La música, a càrrec de Vangelis, emfatitza l’univers aclaparador i inquietant al llarg de la pe-l·lícula. La importància de la possessió d’animals domèstics de la novel·la passa a ser secundària a l’adaptació; el prota-gonisme el prenen els replicants, que a la novel·la se’ls anomena simplement an-droides, robots d’aspecte humà amb re-cords implantats, capaços de sentir emo-cions. Tant és la seva importància, que l’escena més recordada de Blade Runner la protagonitza el líder d’una colònia de

replicants dissenyats per emprendre tas-ques perilloses a l’espai, que han retornat a la Terra per trobar-se amb el seu crea-dor i demanar més temps de vida. Els hu-mans ho entenen com una rebel·lió i per això envien a Deckard, qui els sotmet a un test capaç de distingir humà de replicant segons la reacció empàtica del subjecte. Durant el transcurs de la pel·lícula, Deckard avança cap a la conclusió que els replicants són més que simples màquines, fins el punt que demostren més humani-tat que els propis fabricants. L’escena final del líder replicant representa aquesta in-versió d’identitats en el moment que Roy salva la vida al seu perseguidor i s’aco-miada del món -amb unes paraules que recorden a les del poeta francès Arthur Rimbaud en el seu poema El Vaixell Ebri, conscient que el seu temps de vida an-droide s’ha esgotat, accepta la seva mort i deixa viure a aquell que encara té vida. En aquest moment Roy es conver-teix en l’heroi de la pel·lícula, humà i re-flexiu, mentre Deckard resta perplex da-vant de la seva presa-salvador sense vida. Aquesta escena no apareix en la novel·la, però Dick va aprovar-la afirmant que ex-pressa la tragèdia d’aquells que, en llui-tar contra el mal, acaben formant-ne part, com és el cas dels replicants i del blade runner.

“ Hi ha alguna cosa en nosaltres d’hu-manoide, morfològicament idèntic a l’ésser humà, però que no és humà “

23

Quin avió haurà agafat?

text Belinda Roca il·lustracions Miljana Tosic

a estat cosa de la pera. De la que tenia aquestes taques fosques que sem-blaven pigues tumorals. L’he agafada perquè em feia llàstima. Qui l’hagués aga-fat tant lletja? I l’he acariciat, saps, perquè l’abandonament i la indiferència són, al meu parer, les malalties més cruels de l’ànima. He cregut convenient que vingués amb mi. M’he posat guants per agafar-la, no creuràs que m’hagués atrevit a mantenir algun contacte amb aquesta ferotge protuberància? Tampoc creuràs, suposo, que me l’anés a menjar. No em poso jo aquesta cosa a la boca ni morta de fam. La noia de la fruiteria ha posat cara estranya quan ha vist, mentre pesava la bossa de la fruita, l’amorfa silueta. M’ha dit moltes coses amb la mirada, però jo he dissimulat centrant la meva atenció en els espàrrecs verds d’ofer-ta que tenia al costat dret del mostrador. Quan he arribat a casa li he fet un al-tar per a que se sentís important i volguda. Li he habilitat un lloc d’honor a l’habitació dels convidats, aquell on mai hi ha ningú i fa olor

de tancat. He posat una taula de fusta vella coberta amb unes estovalles marrons treba-llades i emmidonades. He omplert la taula amb verges de guix; també he posat un Crist crucificat, divuit espelmes roges, deu roses blanques i un rosari de fusta que em va re-galar la meva tieta pel meu sant. Li he can-tat algunes cançons de missa que em sé de memòria mentre tancava la porta. I he començat a preparar la sopa. Saps que m’agrada coure-la a foc lent i he posat la carn a bullir a les nou i mitja del matí. M’agradaria que vingués el meu fill, el que està a Guatemala i que em donés una sor-presa. De fet, faig el menjar aviat per si ell, algún dia, es presenta d’imprevist i em diu que es queda a menjar. Mentre tallava l’api, he sentit alguna cosa ensordidora, com si un avió hagués ate-rrat al meu bany. M’he girat lentament, com per a donar temps a l’Univers per a detenir el que estava succeïnt i he vist una cosa te-rrible. No s’assemblava a res del que qualse-vol de nosaltres hagi pogut veure en la seva

H

24

25

vida. Imagina’t un peu. Un peu sense dits, sense taló; imagina ara una catifa feta d’es-pines de peix. Pensa en una galleda de fems macerada amb vinagre i suc de carn podri-da. Si ajuntes totes aquestes idees, podràs aproximar-te mínimament a imaginar el que jo he vist. Aquesta cosa estava darrere meu i no sabia si estava enfadada o contenta ja que no se li definia cap rostre. Les seves “carns”, per així dir-ho, s’ expandien al llarg i ample de tota la casa, travessant parets, electrodo-mèstics, portes i qualsevol obstacle que se li posés pel davant. Emetia una espècie de xiulets aguts que volaven violentament per l’ aire i em tallaven la respiració. Li he dit que si us plau callés, que jo no habia fet res dolent però no m’ha fet cas. Ha començat a crèixer, inundant l’habitació amb les seves fastigoses polpes. M’anava ofegant, l’olor era insoportable i el meu cos s’anava omplint del seu. Sempre havia pen-sat com seria la meva mort i l’imaginava tranquila, saps, com la voldrien tots els mor-tals, almenys els que jo conec. Però això no..

Déu meu, quina mort és aquesta? Què pen-sarà Déu assegut a la taula del judici final?No sé quant de temps he estat allí, mig mor-ta, sota el seu influx, pero jo repetia una fra-se incansablement durant aquest viacrusis particular: “Noli me tangere, noli me tange-re” (no em toquis, no em toquis) ja que sabia que estava escrit a l’ Evangeli de Sant Joan i he pensat que faria efecte. Tancava els ulls molt fort esperant el miracle. Ha sonat el telèfon i algú l’ha agafat. Si jo no he contestat, qui ha estat? He obert els ulls. El meu fill, del que te n’he parlat abans, que està a Amèrica del Sud, estava assegut al menjador. Pero no n’hi havia només un, ni dos, ni vuit...vaig veure al meu fill cinquanta cinc vegades repartit per tota la casa. Era una imatge repetida, una cinta de vídeo que s’embussa, una fotocopia. Un d’ells ha sestat el que ha agafat el telèfon i ha entonat aques-tes frases: “Estic bé”, “no puc parlar” i “mort”.

¿Cóm ens repartiríem ara la sopa?

26

“Las Meninas” de Velázquez

o la no literalitat

text Iago Fernández il·lustracions John Garbet

27

om, de vegades, fa un cop d’ull i té la se- güent impressió: a dia d’avui, primen-zen els expositors de les llibreries recol·leccions d’obres el màxim interès de les quals consisteix en captar el present en la seva més absoluta im-mediatesa, fent servir les eines literàries a mode de càmeres que fixen els clixés més reconeixibles d’inicis de segle XXI. Quan Rimbaud, al final de Una temporada a l’infern deia allò de “tenir le pas gagné; Il faut être absolutment moderne” va pro-vocar, sense saber-ho, conseqüències dramàti-ques a llarg termini. I crec que no estaira de més donar un toc d’atenció sobre aquells personat-ges històrics que, per hac o per be, han dedicat bona part del seu temps i de la seva intel·ligèn-cia a renegar d’aquesta captació automàtica del present, entre irreflexiva i ingènua, però sense re-negar de ser absolutament moderns i guanyar el pas. Em remunto als anals de la pintura moderna: Velázquez, Las Meninas, 1656.

En primer lloc, cal dir que Velázquez pertanyia a aquesta secció d’artistes capficats en potenciar en la seva producció allò més qualitatiu i no tant quantitatiu i, en comparació amb qualsevol altre pintor reputat –de la seva època almenys–, va pintar pocs quadres. Potser no per gust: jugava el paper de cortesà reial i la tasca li robava el seu temps; se sap que el rei Frederic li denega-va permisos de viatge a Itàlia per millorar la seva tècnica pictòrica. Tot i això, Velázquez té una gran varietat d’obres mestres entre la seva producció que, contràriament a la majoria d’obres mestres de qualsevol altre àmbit artístic, no tenen un gran

nombre d’assajos o esbossos a les seves esque-nes (és lícit considerar que tots els quadres de Velázquez siguin un assaig de Las Meninas). Per suposat, totes aquestes obres mestres sense miríades de preliminars que les recolzin, no són producte de la ciència infusa o del toc precís de les muses a la templa del geni: Velázquez, cons-cient de les limitacions temporals que regien la seva dedicaió a la pintura, pensava infinitament les seves obres, i a això es deuen. També a una perícia tècnica natural que li permetia solucionar el quadre amb soltura, fatxanderia i rapidesa; im-possible desmentir-ho. Hom pensa que aquesta captació auto-matitzada de la realitat no és més que una lectura literal dels signes del present, sense un gran va-lor artístic, i que bé es podria exposar Velázquez com un exemple d’artista no-literal basant-se en la seva obra magna, Las Meninas. Segons la RAE, quelcom llegit literalment és una cosa llegida “conforme a la lletra del text (ente-nem com a text, també, una imatge o qualsevol espessor de signes), o al sentit exacte i propi, i no figurat, de les paraules que s’han fet servir en ell”. Aquesta suposada literalitat inclou dues suposicions: 1) que una paraula o forma és per-mutable per un únic i objectiu significat, ja con-vencional, concensuat per tots o imposat per la majoria, que és el mateix; 2) que un conjunt de paraules o formes només és capaç de referir-se a si mateix, entenent per si mateix tot aquest con-junt de significacions heretades històrica, social i políticament; o que un conjunt de paraules o formes només diuen el que mostren. Una vegada tenim això en compte, una obra d’art literal no és més que una glossa de significats ja codificats, distribuïts o no d’una ma-nera curiosa, que es llegeix amb facilitat i amenit-za els temps d’estrenyiment. I relaciono aquest tipus d’obra d’art amb els temps d’estrenyiment per consonància de tonalitats: hom porta al bany,

“Una vegada vaig visitar El Prado en companyia d’André Malraux. A la sortida, com era d’esperar, ens van assaltar els periodistes i ens van formular aquella pregunta tan original,

què salvaríem primer en el cas que es declarés un incendi en el museu. Malraux, com ja em temia, va sortir amb la obvietat que ell salvaria el foc. Mentre ell s’explicava, jo vaig pensar

que m’estava donant peu a una resposta genial i genuinament da-li-nia-na! Quan em va tocar el torn jo, després d’uns segons en els quals vaig fingir que m’ho pensava, vaig dir:

Doncs jo salvaria l’aire, i més concretament l’aire que Velázquez va tancar a Las Meninas, que és l’aire més transparent i de millor qualitat que existeix (…)”

DALÍ

H

“Les obres mestres no són producte de la ciència infusa o del toc precís de les muses a la

templa del geni.”

28

o acostuma a portar al bany, foteses, anecdo-taris; i està clar que més o menys literal ho és, necessàriament, anecdòtic, perquè ja remet d’immediat a un significat obvi i tancat que s’en-tén amb automaticitat i no demana cap reflexió ni reconsideració. Las meninas de Velázquez, tot el contrari. Per a què serveix pensar tant un quadre que, a fi de comptes, remetrà només a si mateix i significarà el que significa per si mateix? Per això, pensar, o com a mínim pensar d’una manera creativa, no és estrictament necessari: n’hi ha prou amb distri-buir amb negligència ran d’una superfície, pàgina o llenç, un codi lingüístic ja preestablert. I, com dic, si per alguna cosa es caracteritza la pintura de Velázquez és per estar genèticament pensada i sospesada fins a l’extrem. No obstant, si una lectura literal és una lectura “conforme a la lletra del text, o al sentit exacte i propi, i no figurat, de les paraules que s’han fet servir en ell” es comprèn que una lectu-ra no-literal, forçosament, consisteix en identificar alguna cosa que no és present en si mateix en els signes presentats, en reconèixer quelcom ab-sent. Una obra d’art no-literal tindrà per objectiu representar allò que no té cos propi perquè ex-cedeix la deficitària capacitat denotativa del llen-guatge utilitari. (És el moment de concretar quina nova significació incapaç de ser continguda lite-ralment a la representació de Las Meninas capta Velázquez per a què el consideri artista no-literal).

Hom, de vegades, fa un cop d’ull i creu que aquesta significació incapaç de ser contin-guda literalment en el quadre és possible concre-tar-la atenent els trets bàsics de Las Meninas. Al primer catàleg del Museu del Prado, al 1819, se cita, sobre el quadre, que és “admirable pel color i l’efecte de la llum. S’admira en ell aquell vapor que és present a la sala, que envolta i allunya tots els objectes que han d’aflebir-se de to en

allunyar-se”; i que “és un prodigi en les dues perspectives, lineal i aèria”. Capitals per a la seva execució han estat tres coses: l’encertada disposició de la llumino-sitat, els ritmes de color i el domini de la compo-

sició i de la perspectiva. Cal afegir ara el testi-moni dels historiadors Sánchez Cantón i Lafuen-te Ferrari, que afirmen respecte al quadre: “les coses [són] vistes a distància amb una lògica òptica”. Desenvolupar aquesta lògica òptica implica que la plasmació de la tríada d’elements destacats en Velázquez hagi estat mesurada, des del pri-mer fins a l’últim pla i estratègicament disposada; no hi ha atzar possible o toc de musa. I això és un signe d’anti literalitat creixent: la programació dels elements compositius a l’encalç de presen-tar un ordre armònic superior –el de la lògica òp-tica– anuncia que no hi ha interès en reencarnar allò real en la seva literalitat, tal qual és vist i immi-nentment entès. Els signes, a títol individual, han deixat de ser per si mateixos; les seves significa-cions habituals, llavors, per a què es volen si en el llenç ja no regeixen les lleis de la denotació? Els dos historiadors espanyols així ho adverteixen i parlen de “la subordinació del conjunt a la unitat de la llum i la perspectiva aèria, que fon en l’am-bient les coses vistes a distància”. Ara hauríem de preguntar-nos què sor-geix del quadre després de la subordinació dels elements compositius a les lleis harmòniques de la lògica. Recupero els testimonis de José Ca-món Aznar que, donada l’amplíssima ombra que va projectar sobre les diferents àrees de la cultu-ra amb la seva tasca, anomenaré simplement in-tel·lectual espanyol del segle XX: “El protagonis-ta és l’espai per si mateix, pels seus complexos lumínics, per la dificultat de les seves mesures, de les seves convencions perspectives (...) d’un

“Una lectura no-literal consis-teix en identificar alguna cosa que no és present en si mateix

en els signes presents.”

29

espai que no emana de les figures (...) pintades ara amb una matèria que ja no és la que tanca les formes sinó a l’inrevés, la que obre a totes les efusions de la llum”. En síntesi, es diria que allò que genera aquesta distribució harmònica de les parts i les tècniques genera en el quadre una il·lusió de profunditat que, a més, no roman buida sinó que és plena d’aire i aquest aire, alhora, és col·loide, es fa dens i s’aprima a mesura que cir-cula al voltant de les figures o els signes.

I si Velázquez ha emprès una recerca de la plasmació d’allò no-literal, què és, estrictament, “això” no literal que refereix gràcies a la sublima-ció de l’espacialitat aconseguida a través de la subordinació de les tècniques i motius a un or-dre lògic? Antonio Palomino de Castro y Velasco ha testimoniat sobre el quadre de Las Meninas que “és veritat, no pintura”; Théophile Gautier, en contemplar l’obra, va preguntar: “però on és el quadre?”; Bernardino de Pantorba, a la seva obra La vida y obra de Velázquez respon: és que “el designi primordial del seu art és [l’art de Ve-lázquez, se sobreentén] (...) que aquell qui con-templa ha de penetrar amb la mirada en l’àmbit simulat que, presa la mirada de l’encís il·lusori, acabi per no saber mesurar on acaba el llenç i on comença la realitat de la sala”. I així la recerca finalitza allà on ja va advertir Foucault en el primer capítol de Les paraules i les coses: l’obra con-

sisteix en al·ludir la màxima no-literalitat o al·ludir l’espectador mateix, allò més exogen respecte a l’obra o al seu antagonista en la lectura. Veláz-quez ho plasma tot amb lògic rigor, recrea una profunditat espacial insòlita on campen vivament la llum i l’aire, converteix l’espectador en un ele-ment altre i trascendeix del quadre. (Segons la teoria foucaultiana el quadre no es comprèn sen-se la interacció de l’espectador: el mirall del fons de la imatge reflectiria als reis i no al llenç que executa Velázquez, de manera que els reis que-drarien fora del quadre, en el mateix pla que l’es-pectador. Però aquesta interpretació, si bé em sembla la més correcta, no gaudeix d’un consens total).

Concloc que aquesta obra tòtem de la no-literalitat artística és un bon exemple històric de com ser absolutment contemporani, arribant fins i tot a inagurar la modernitat pictòrica, sense recaure en aquesta espècie de desig realista de voler transcriure a qualsevol preu el present més immediat que envolta l’autor, i tant pesa avui, al meu entendre, en els àmbits comercials. Allò que es pot extreure des d’aquesta perspectiva de Las meninas de Velázquez és: una obra d’art dolenta, si no trascendeix, és perquè els seus signes reme-ten a si mateixos, tornant-la anecdòtica i fungible; la bona obra d’art, o almenys les obres d’art que han passat a la història, condueixen als afores del propi text, més enllà dels signes.

P.D.: Gràcies a Núria Armengol Freixas per la documen-tació facilitada

“Els signes han deixat de ser signes per si mateixos.”

30

El món després Levi

text Núria Viellas il·lustracions Gala Pont

a literatura està en permanent evolució i canvi constant. Hi ha fets rellevants, es- deveniments que modifiquen la trajectòria del nostre món i que no passen desapercebuts als ulls de ningú. Aquests són els que ens permeten experimentar amb el llenguatge, transformar les històries i endinsar-nos en mons fins ara mai in-dagats. La guerra n’és un clar exemple. Enguany és el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Primo Levi, químic i escriptor ita-lià d’origen jueu que va ser un actiu antifeixista. Supervivent dels camps d’extermini d’Auschwitz, va voler compartir els horrors de l’Holocaust amb tota la humanitat fent un gest de valentia; nin-gú s’havia atrevit mai a explicar aquesta “llei del més fort” dels camps de concentració, almenys no amb la seva qualitat literària, que l’ha permès arribar a tantes persones durant tants anys. L’any 1947 va publicar Si això és un home, la seva obra mestre i una de les més importants del segle XX, on relata el dia a dia dels Lager o camps de concentració. La seva obra, com tantes d’altres, no només han aconseguit trencar amb un tema tabú, sinó que han permès tractar qüestions com la dignitat humana, el patiment, el terror i les con-

dicions infrahumanes des d’un àmbit més literari que antropòleg.El tractament que fa Levi de Si això és un home és espectacular; el ritme és trepidant, i tot i haver viscut en primera persona els horrors del nazisme evita les emocions i l’apassionament per tal d’arri-bar a la màxima objectivitat i credibilitat possible: opta per un llenguatge serè i obri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador. Sovint utilitza el sarcasme i la ironia, cosa que pot arribar a sorprendre pel tema tractat. Però a mesura que s’avança en la lectura, es crea un vincle entre l’autor i el lector; les seves alegries passen a ser el propi goig i les seves malalties el patiment de qui ho llegeix. Aconsegueix transpor-tar-te de manera virtual i, en la mesura en que és possible (poca), als camps de concentració on ell es trobava.Levi parla de la quotidianitat de la vida de les persones dins dels camps. Són situacions infra-humanes, amb menys dels mínims possibles per poder viure amb una mica de dignitat. Els interns no tenien dignitat, ni el respecte de ningú. Dins d’aquests territoris tot eren curses per aconse-guir més menjar, per robar el pa i la roba de l’altre,

L

31

per sobreviure. Per això, constantment l’autor diu que les persones que vivien als camps d’extermi-ni no eren persones. Ho havien deixat de ser en el moment d’entrar, en el moment en que obliga-ven als presos a abandonar les seves famílies i pertinences i els treien la roba i els cabells. Hi ha molts autors, la majoria filòsofs, antropòlegs o sociòlegs, que afegeixen la seva petita cullerada per opinar sobre aquest tema. La filòsofa espanyola Maria Zambrano, deixeble del reconegut José Ortega i Gasset, està d’acord

amb Levi quan diu que el concepte de persona significa “que l’home està en via de ser persona, que s’està realitzant com a persona”. En aquest cas, segurament Levi té raó quan parla dels homes “no-persones” que hi havia amb ell als camps, entre els que s’hi inclou. Zambrano tam-bé diu que “el dia en que tots els homes hagin pogut arribar a viure plenament com persones, l’home haurà trobat casa seva, el seu lloc natural a l’univers”. Potser els interns dels camps havien estat aquestes persones en el seu medi natural,

32

però de ben segur que en estar presos, ja no ho eren. També és molt interessant una comparativa que fa la mateixa autora sobre l’individu i la per-sona: l’individu humà té un horitzó, una meta a la que tendeix tot el seu procés vital, i la persona, és l’individu dotat de consciència que es veu a sí mateix com un valor suprem. En aquest cas, tots els afectats dels Lager eren individus ja que la seva meta era la de sobreviure un dia més, i cada dia es repetia, i no es podien permetre el luxe de pensar en el futur. Els van robar la consciència. Però hi ha molts autors que no estarien d’acord amb el propi Levi, com és el cas de Xa-bier Zubiri quan diu que la personalitat de l’home és un procés de maduració. Apunta que “la per-sona es fa càrrec de la seva condició de tal, de la seva llibertat i del sistema de fins i valors que es proposa seguir amb ella”. Si seguim aquesta definició, tornem a veure que aquella pobre gent

no podien considerar-se persones, ja que de lli-bertat no en tenien gens. L’única cosa que els podia quedar de lliure era el pensament, i molt sovint acabava sucumbint al poder dels enemics. Però com he dit, Zubiri no hi estaria d’acord, i per això també defensa que tot humà és persona i tota persona és humà, i que la dignitat no depèn de si es té o no personalitat. Per tant, des de el seu punt de vista, si que s’havien de considerar persones, encara que potser no tinguessin digni-tat.Per això, és necessari definir dignitat. La digni-tat ontològica expressa que aquesta qualitat és inseparable de tots els homes, per la qual cosa, “és impossible reduir aquest home a un simple número” i, “tot home és un ser digne que no pot ser sotmès a tractaments degradants”. Tot això queda en no res un cop mirem la història i parlem de l’Holocaust. Tal i com s’exposa en aquesta de-

33

finició: “el record de determinats moments de la història en què la idea de dignitat ontològica ha estat qüestionada o simplement negada, ha tin-gut com a conseqüència la caiguda a la desraó, la barbàrie o el mal radical”. La II Guerra Mundial va provocar milions de morts i de ferits, i també algunes accions terrorífiques com l’Holocaust. La majoria de na-cions mundials s’hi van veure involucrades, divi-dides en dues grans aliances militars. Aquest és, sens dubte, el conflicte més mortífer de la his-tòria, en què la destrucció va ser brutal en molts àmbits. La història i la seva memòria no sempre són justes, però per sort o per desgràcia, més en-llà de Levi hi ha hagut un llegat bastant ampli en la literatura universal dedicat a recordar aquesta guerra i la seva misèria. Des de La trilogia d’Aus-chwitz del propi Levi, on hi apareix Si això és un home, La treva i Els enfonsats i els salvats, pas-sant per Germans de sang de Stephen Ambrose,

o La resistència d’Agnes Humbert; també hi ha altres novel·les com Sense destí de Imre Kertesz; La Trampa 22 de Joseph Heller; Pluja negre de Masuji Ibuse entre tants i tants d’altres. Això sí, sempre sense oblidar grans clàssics com El diari d’Anna Frank o l’actual El noi del pijama de rat-lles de John Boyne. Tots ells tracten de maneres molt diferents el gran tema universal de la guerra o dels seus camps de concentració, i tots ells ho fan sense embuts i sense reprimir-se de res. No només la literatura és testimoni de tots aquests episodis. El cinema té grans exem-ples que testimonien aquestes injustícies. La llis-ta de Schindler ens ensenya els pocs escrúpols dels dirigents nazis; El pianista mostra les pe-núries que els jueus estaven obligats a passar, i la dificultat de la supervivència, igual que L’úl-tim tren a Auschwitz, on es posa a prova el límit de la resistència física i mental de les persones; La vida és bella és també un gran clàssic de la guerra del nazisme, amb un enfocament original en què tracta amb innocència el patiment dels camps d’extermini. Però no només el cinema té grans històries per explicar sobre aquesta tra-gèdia,també hi ha grans documentals com Nit i boira, un reportatge en què unes imatges de-vastadores i unes explicacions colpidores sobre aquests camps treuen l’alè fins al més insensible. La Segona Guerra Mundial i els camps d’extermini va suposar un canvi radical en la his-tòria de la humanitat, i la literatura ha sabut can-viar amb la història. En molts conflictes i injustí-cies la societat ha preferit donar l’esquena i fer veure que no ha passat res, i si bé durant aquesta guerra va ser així, ha quedat clar que en els anys que la van seguir molts autors van voler donar veu a totes les parts que en van sortir perjudicades. Gràcies a aquesta literatura i a escriptors com Primo Levi ara sabem què va passar realment en els camps de concentració i en moltes zones de conflicte feixista. I gràcies a aquesta literatura i a aquests escriptors, la societat ha pogut canviar, evolucionar, conscienciar-se dels perills externs, aprendre de les experiències viscudes i sobretot, dels errors del passat. Aquest any en fa vint-i-cinc de la mort de Levi, i autors com ell han canviat la visió social del món modern que avui coneixem.

Aquest any s’ha de celebrar.

34

35

text Pau Piqueras il·lustracions Pau Ferrando

olt sovint pensem amb la guerra com una imatge de desolació, tristesa, impotència, fam, obscuritat i de mort; però no ens agrada con-cebre-la com una font d’inspiració cultural, ja que això implicaria recordar-hi i com a conseqüència, una perpetuació d’eixa sèrie de fatalitats que de segur alguns pocs encara recorden. Així, veiem com la guerra té moltes qualitats pejoratives, de fet, no extraiem cap conclusió bona d’aquesta però, i si algú ho ha fet? I si açò va arribar a crear un moviment europeu cultural lloant principal-ment les guerres, la industrialització i el menys-preu per la dona? Efectivament, açò ha passat i va començar l’hivern del 1909. Aquest moviment del qual parlem és el futurisme, iniciat per l’italià Filippo Tommaso Ma-rinetti, qui va publicar al diari Le Figaro el seu Manifest del futurisme a París, iniciant així un nou corrent estètic. En una època on la industrialit-zació continua creixent i devorant tot romanticis-me existent, el futurisme agafa una certa força, encara que no massa potent, i no solament com un nou moviment cultural sinó també arribant a influir en la política europea dels primers anys del segle XX. Partint d’aquesta base, s’haurien de respondre una sèrie de preguntes, o si més no, intentar-ho: seria el futurisme un dels causants o agravants del feixisme italià o senzillament va coincidir amb l’època? Va ser Marinetti conscient

de tot el que podia suposar eixe manifest? Així i tot, no són les úniques qüestions que caldria con-testar, sinó també si el moviment cultural causà una mena d’influència en la societat, o si només es tractava d’un estil d’escriptura, pintura, música o d’arquitectura que va ser utilitzat pels represen-tants del moviment en qüestió. El futurisme, creat per una inspiració del seu teòric italià en un accident d’automovilisme, suposà el principi d’una nova visió de la seua època, amb un contrast clar del simbolisme i de la visió de la realitat, ara s’intenta veure allò que no es veia, és a dir, expressar les sensacions de l’home, la llum, la velocitat, la percepció del temps i l’espai, es vol dibuixar eixe tipus de coses invi-sibles per desplegar més la sensibilitat humana. Un dels màxims exponents era el pintor Umberto Boccioni que amb els seus quadres representa-va la simultaneïtat, com al seu quadre El carrer davant la casa, que amb els seus colors i for-mes amb sensació de moviment dinàmic donen una clara idea del que representa el futurisme: un trencament amb el passat i una lloança pel mo-ment i pel futur. Altres pintors del moviment eren Giaccomo Balla, Carlo Carrà i Gino Severini, que amb l’anterior van escriure el Manifest dels pintors futuristes que proposava centrar-se en el món contemporani i en l’evolució —ací es pot concebre la lloança per la indústria i l’expansió

M

La bellesa de la guerra

36

de poder, és a dir, la guerra. Aquests pintors van exposar junts a Milà les seues pintures, introduint els efectes de moviment, cosa que implicava una descomposició de les formes i una fragmentació accentuada; açò era la seua manera de ser mo-derns, un exemple seria la combinació de màqui-na i velocitat, com els cotxes. No és d’estranyar que sentiren certa complicitat per la guerra ja que és la mateixa barreja; per eixe motiu tant Marinetti com els altres afins al futurisme veieren una opor-tunitat molt bona per destruir tot art antic, sobre-

tot a Itàlia que era ple de monuments i pintures clàssiques. Així, aquests es van allistar per anar a la guerra, primer Marinetti en la guerra italo-tur-ca com a corresponsal d’un diari francès narrant el que succeïa i després tant el teòric com els afiliats al futurisme anaren a la Primera Guerra Mundial, que va provocar la desfeta del grup on Boccioni morí i Russolo va quedar invàlid. El gust per la guerra era l’embranzida que necessitava el futurisme perquè per als seguidors del moviment el nou art era el moment precís, la velocitat, la força de l’instant, per dir-ho d’algu-na manera l’art era explosió. Un procés que aca-ba en qüestió de minuts o segons, és a dir, l’art d’un sol moment, per això totes les pintures són imatges movimentades, les seues obres no tenen la intenció de ser eternes, sinó ser del present, completament diferenciades de les arts clàssi-ques i mirant cap al futur, a la tecnologia, a l’eter-

na creació i mort, per a aquest moviment avant-guardista no hi ha l’infinit sinó el finit, les coses s’han d’acabar, d’ahí extrauen la seua bellesa, no té sentit l’eternitat si no hi ha una fi. Comprovem com l’art futurista és una provocació dels sentits i dels sentiments humans, on hi ha un vertader afecte per l’horror i el grotesc, d’açò que Marine-tti glorificara la guerra, que segons ell era “l’úni-ca higiene del món”. La seua manera d’entendre l’art nou no podia ser d’altra manera, era una visió transgressora de la quotidianitat, eixa és la impor-

tància de la guerra per a l’italià: que marca l’inici del final, però no un final normal sinó d’un final catastròfic o explosiu com a sinònim de bellesa extraordinària. Tant és la seua devoció per la guerra que aquest bel·licista convençut fa amistat amb Benito Mus-solini, amb el qual el 1919 el partit fundat per Marinetti (Partito Politico Futurista) participà aliat amb el Fasci de combat de Mussolini en una ma-nifestació. Aquesta manifestació armada va pro-vocar que detingueren els dos per tinència d’ar-mes, així la desfesta electoral féu que deixara de banda l’aproximació al feixisme. Tornà a París on no fou ben rebut ja que fins i tot als seus amics futuristes els hi havien negat l’accés a exposar qualsevol cosa, amb Gli indomabili i Il tamburo di fuoco va tindre un èxit molt modest. Tampoc fou ben rebut perquè durant aquella època, la seua companya i ell havien creat el tactilisme, com

“L’art futurista és una provocació dels sentits i dels sentiments humans, on hi ha un vertader afecte per l’horror i el grotesc. D’açò que Marinetti glorificara la guerra, que segons ell era

“l’única higiene del món”.”

37

una manera multisensorial que es feia mitjançant el tacte, és una extensió del futurisme. Però en aquell moment a Europa el que predominava era el dadaisme, moviment que se’n reia del futuris-me i de la seua extensió sensorial; desil·lusionat va retornar a Itàlia tornant-se a apropar al feixisme de Mussolini que aleshores ja havia pres el poder. Les seues idees eren pròximes i no és d’estran-yar que el futur dictador reconeguera al futurista per dirigir l’Acadèmia d’Itàlia fundada l’any 1929. Com sabem, la guerra era un dels punts forts de Marinetti per al seu moviment, així quan tenia 66 anys va anar de voluntari a la guerra d’Etiòpia i a una expedició feta a Rússia; les experiències d’allà li serviren d’inspiració per al seu poemari Il poema africano della Divisione “28 Ottobre” i la novel·la l’Originalità russa di masse distanze

radiocuori. En quan tornà de la guerra, malalt i ferit, va escriure les últimes obres, entre les quals es troba La grande Milano tradizionale e futurista, aquesta feta com a últim esforç per intentar influir en la política, ja que era una mescla de feixisme i republicanisme tornant als seus ideals d’anys an-teriors, i poc després morí. Hem comprovat com la guerra era una font d’inspiració per als futuristes, la mescla de la velocitat i l’acer com la bala d’una pistola, ins-pirava en aquests uns sentiments nous indes-criptibles per a molts, ja que la passió per l’ho-rror no podia ser concebut com un art per als intel·lectuals europeus de principis de segle. Al camp de batalla era imprescindible tindre el valor, l’audàcia i la rebel·lia requerits per no morir, tal com deien al Manifest, i per això ho utilitzaven en la seua poesia; però no solament implicava això, sinó també una realitat i un compromís amb el seu país, és a dir, amor per la pàtria, un patriotis-me per defensar el seu país. Hi ha poemes com

el de l’incendiari barceloní Joan Salvat-Papasseit amb Canto la lluita fa palés el que hem dit. Cen-trem-nos-hi:

Cavaller d’un corser qual crinera és de flamessó jo l’incendiari de mots d’adolescentBlasmo els déus a ple vol: l’arraulit bestiari tem el fuet del meu cant!I he maridat la lluna...(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus domenys) En aquest poema de Salvat-Papasseit ens mostra com també s’apunta al maquinisme i al realisme intimista que caracteritza la literatura futurista: el vers lliure, la puntuació singular, la ti-pografia, els trencaments i escalonaments de ver-sos, les majúscules, els adjectius i els adverbis... Amb Canto la lluita es reivindica un altre dels punts del Manifest que és l’ardor, on el poeta es prodiga amb pompa per augmentar la fervor del desconegut, però també hi ha l’amor o la bellesa per la lluita. És un poema agressiu que no pot deixar indiferent ningú, doncs implica un atac de la poesia cap a unes forces inhòspites que han de quedar reduides davant l’home —tal i com diu el Manifest del Futurisme.

En definitiva, aquests tipus de texts tenen sempre una actitud d’intensitat i d’excepcionali-tat, on es gaudeix de la sobirania, d’una llibertat inexhaurible. Els autors es complauen de les me-ravelles del món en què viuen, tant les de la natu-ra com les de la llibertat de l’esperit humà, però sobretot es meravellen en els enginys humans i els seus progressos, com el de l’aviació, fins i tot amb la mort. El futurisme era una constant experi-mentació poètica dels sentits, bé que es conside-raren bons o roïns, com una mena d’experimen-tació de la societat contemporània, com l’esport, l’electricitat, la violència, el culte a la màquina, la tecnologia i la velocitat..., un conjunt d’estrata-gemes estructurades i pensades per trencar el moment tradicional i cercar-ne un de més àgil i impactant. És com una metàfora de l’home esc-lafat per la màquina, cosa molt atractiva per als futuristes.

“El futurisme era una constant experimentació poètica dels sen-tits, bé que es consideraren bons o roïns, com una mena d’experi-mentació de la societat contem-porània, com l’esport, l’electricitat, la violència, el culte a la màquina, la tecnologia i la velocitat,etc.”

38

Tres poemespoemes Andrés Alcántara fotografies Joan Canyelles

39

L’ombra se’ns acosta,Mentides que hauríem de saber.A cau d’orella ens diu la sevaAixeca’t, cavalca cavaller.

fug ida

40

Tu, que portes la cura i els malsmuntanya immòbil, immensa que em menessobre les altes sagetes volantsràpida, roja i ruenta.

Et camina el viatger ignorant,et passeja sota les veles,verdes, altes i llampants.Però s’ajup a mirar les tessel·les.ambgranceleritat

sembla que et mous, però romans quieta.

ignorància

41

Que inerta la letaniaquan la tinc gravadaamb agulla d’or sobre lesrajoles trepitjades del subconscient!

Que apegalosa la mirada tevaque comprimeix tot,com si res.

Hi ha una llibertat fora d’aquesta?

No és gens rentable lluitar contrala terra on visc.Tanmateix, la ferida no seriamortal?

En aquest obligat caure cap amunt,i aquest superar obstacles tot caient

busco si tinc res a dir.

vic tòr ia forçosa

42

Els ocells no saben de

dinerstext Meritxell Prados fotografies Cristina García

43

emblen fets de paper. Són tan simples, tan senzills i tan natu rals que semblen fets només de paper. Semblen feliços. La base de la seva vida és la llibertat. No paren de fer giragon-ses, amunt i avall, tranquil·lament, es mouen cap a totes les direc-cions possibles i a la velocitat que volen. No es discuteixen per si van a 80, a 110 o a 120. Els límits els escullen ells. Fan el que volen. Perquè són els reis del cel, el cel és seu, d’ells i de ningú més i amb ell fan el que volen. Quan volen i on volen, volen. Van fins a Berlín, fins a Atenes, fins a Atlanta o fins a París. Persegueixen el seu amor per tot arreu, el busquen allà on és, el troben i lluiten per ell. Pel seu amor perdut, desconegut, irreal, co-rrespost, fugaç... és igual on sigui que ells hi arriben. Però de veritat coneixen l’existència d’aquest sentiment irracional que tan sovint do-mina l’ésser humà? És fonamental en la seva vida, tal com ho és en la nostra?I només han de moure les ales. Amunt i avall. I volen sense entre-bancs, camuflats entre núvols blancs de cotó fluix. Viatgen gratuïta-ment, sense haver de pagar ni un sol euro. Ni un. Perquè el cel és la seva llar, una llar sense parets ni fronteres. Infinita. I què són els diners? No ho saben pas. No saben la farsa dels diners organitzada per l’ésser humà. En desconeixen el seu significat i la seva utilitat. Ho ignoren. No és un element imprescindible en la seva vida, com sí que ho és, desenganyem-nos, en la nostra.Els diners només es creuen per la seva vida quan són exposats com en un museu a les famoses paradetes de la Rambla, clausurats en-tre barres, privats del seu espai vital, de la seva innata i pertocada llibertat. Ni allà dins saben el que són les monedes, ni el que valen i deixen de valer.Quan un nen crida a la seva mare: “mama, mama, vull un ocellet d’aquests!”. La mare, molt sovint obedient (tot i que potser ara no tant, que hi ha crisi!), treu un bitllet i paga. Paga. Paga. Paga! Per-què després de pocs dies l’ocellet estigui mort de fàstic tancat dins

S

44

d’una casa d’un desconegut sense poder volar pel cel blau, estrellat o ple de núvols; sense estar amb la seva unitat, la seva família. Sense gaudir de la base de la seva existència, piulant com un boig perquè vol fugir i ser lliure. El que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ell. Tots sabem que molts de nosaltres no disposem d’una plena llibertat com voldríem, que no som feliços ni gaudim tot el que podríem i voldríem gaudir. No és necessari que encoma-nem aquesta manca de llibertat a ells, no en te-nen cap culpa que tu visquis com no vols viure, que tu siguis qui no vols ser ni com vols ser.

Qui són aquests ninots fets de carn, que no deixen de ser un ésser viu com qualsevol al-tre, per imposar la seva voluntat a un altre habi-tant de la Terra, a un altre ésser viu que respi-ra i s’alimenta? Aquets ninots de carn que ho dominen tot, que ho controlentot, que imposen, que construeixen monstres de ferro i envaeixen la seva vida, la seva llibertat, el seu espai, el seu cel tot creient-se’n els amos i senyors, els reis, els poderosos. Consideren que perquè els ocells siguin més petits, més simples, més innocents, més indefensos, perquè no parlin la mateixa llengua que ells no se’ls ha de tenir en compte de la mateixa manera. Aquests humans no saben veure que es tracta d’un altre ésser viu que també ha de ser tractat amb justícia i igualtat, un ésser amb el qual comparteixen el planeta i per tant també posseeix uns drets i una dignitat que han de ser respectats com a tals.Molt sovint, l’egoisme, la desconsideració, la in-solidaritat i la manca de respecte són el nord de la majoria dels éssers humans i en conseqüèn-cia de la societat en què vivim. Tan de bo algun dia arribi el moment en què prenguem exemple d’aquests petits éssers voladors que semblen tan simples, feliços i desposseïts de maldat.

45

46

la nostra mar

UN LLIBREha de ser LA DESTRALQUE ROMPI

CONGELADA

47

la nostra mar

UN LLIBRELA DESTRAL

CONGELADA