Premi «Ernest Udinaa la Trajectòria Europeista»VI edició - 2011

Martí Anglada

Martí AngladaPremi «Ernest Udinaa la TrajectòriaEuropeista»

El periodista Martí Anglada i Birulés va néixer a Gironal’any 1949. Després d’estudiar Dret i Ciències de laInformació a la Universitat Autònoma de Barcelona a laprimera promoció (1971-72), s’ha dedicat durant gairebé40 anys al periodisme realitzat en premsa, ràdio i televisió.

La seva vocació pel periodisme internacional va començarquan tenia 15 anys com a comentarista a la revista Forjai es va poder materialitzar al diari La Vanguardia l’any1976 quan va ser redactor de la secció d’Internacionaltreballant des de diverses ciutats europees com Romao Londres.Anglada es va incorporar a TV3 el gener de 1984, coma delegat a Madrid. Després d’un parèntesi com a cap depremsa del Partit Reformista en les eleccions legislativesde 1986, se’n va anar a Washington, on va obrir la delegacióde TV3 als Estats Units d’Amèrica. Va ser-ne el corresponsaldurant període 1987-90, coincidint amb les presidènciesde Ronald Reagan i de George Bush. En tornar a Barcelona,i després d’un altre interval com a director de Publicacionsdel diari Avui, va crear el programa “Parlament” a TV3,va ser el director d’Actualitats de la Corporació Catalanade Ràdio i Televisió i durant set anys va ser el capd’Informació Internacional de TV3. Actualment col·laboraen diferents mitjans com el diari Ara.

Martí Anglada

Premi «Ernest Udina a la Trajectòria Europeista»VI edició - 2011

© Ajuntament de Barcelona iAssociació de Periodistes Europeus de Catalunya

Barcelona, 2011Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista 2011

Editat a cura de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya

Coordinació a càrrec d’Esther Molas

Les opinions expressades en aquesta publicació són responsabilitat exclusiva dels autors i norepresenten necessàriament la posició oficial de l’Ajuntament de Barcelona i l’APEC.

Disseny i realització: Barcino Solucions Gràfiques SL

Tiratge: 300 exemplars

DL: B-23018-2011

Realitzat amb paper estucat ecològic lliure de clor de 135 g a l’interior i 250 g a les cobertes.

ÍndexEls afers europeus demanen reflexió, a càrrec de Teresa Carreras ........................................................ 5

El periodistaCatalán ilustrado, a càrrec de Jaime Arias ............................................................................................. 10EU, ciutadà de la UE, a càrrec d�’Ignasi Riera ....................................................................................... 11Selecció d�’articles publicats a La Vanguardia ....................................................................................... 12

L�’homenatgeDear Martí, a càrrec de Neil Kinnock .................................................................................................... 16Garantir i consolidar la vocació europeista de Catalunya, a càrrec d�’Albert Moreno............................ 17La feina d�’en Martí Anglada, a càrrec de Jordi Pujol ............................................................................. 18Un model a seguir davant la complexitat de la política internacional, a càrrec de Senén Florensa ....... 19La veu de la diplomàcia, a càrrec de Jordi Hereu .................................................................................. 20Fer escola pels �“afers europeus�”, a càrrec d�’Amadeu Altafaj ............................................................... 22Merescut reconeixement al periodista més europeu, a càrrec de Manel Camós .................................... 23Martí Anglada, el factor humà i el futur del periodisme, a càrrec de Jaume Duch ................................ 24De Martís i Ernests, a càrrec de Vicent Partal ........................................................................................ 25

La professionalitatLa capacitat d�’anàlisi i el talent narratiu de Martí Anglada, a càrrec de Javier Godó ............................ 28Mirant el món amb ulls catalans, a càrrec de Josep Maria Martí ........................................................... 29Inquietuds compartides, a càrrec de Mònica Terribas ............................................................................ 30Professionalitat periodística, a càrrec de Cristina Gallach ..................................................................... 31Martí Anglada, Brussel·les des de Berlín i Barcelona, a càrrec d�’Andreu Missé ................................... 33La voz de la experiencia, a càrrec d�’Álvaro López de Goikoetxea Nalda ............................................. 34Un sopar molt profitós, a càrrec de Rosa Massagué .............................................................................. 36Martí Anglada, un europeísta florentino, a càrrec d�’Andrés Ortega....................................................... 39De Schengen a Facebook, a càrrec de Manel Lucas .............................................................................. 40El por qué de unas pesadillas nocturnas, a càrrec de José Martí Gómez ............................................... 42Arc a Martí Anglada, a càrrec d�’Enric Pladevall .................................................................................... 45

Els afers europeus demanen reflexió

Aquesta sisena edició del Premi Ernest Udina a laTrajectòria Europeista que l’Associació de PeriodistesEuropeus de Catalunya (APEC) lliura amb orgull iconvicció a en Martí Anglada, ens permet reflexionarsobre la capacitat d’anàlisi que han de tenir els bonsperiodistes, qualitat que mostra amb saviesa i escreixla trajectòria d’aquest company de professió.En Martí és d’aquells periodistes que explica elsafers europeus amb credibilitat. Ell ha sabut transmetrea la ciutadania la importància del que es negocia is’aprova a Brussel·les i de com les polítiques europeesrepercuteixen en el dia a dia dels catalans i lescatalanes. Sempre ha defensat el paper del periodistacom el d’intèrpret de la realitat, bàsic en tota societatdemocràtica. En la seva feina quotidiana ha fetsempre al revés de la majoria de polítics que quantornen d’una Cimera o d’un Consell de Ministres dela Unió Europea (UE) expliquen els resultats a laseva opinió pública segons com els convé.Ara fa un any, ja parlàvem de la greu crisi econòmicaglobal que es viu a tot el món occidental i que Catalunya

no se n’escapa. El que és ben cert és que aquesta crisieconòmica s’ha acarnissat especialment en el nostreofici. A principis dels noranta ja es denunciava l’estatprecari de la professió. El factor multimèdia ha convertitles empreses en un negoci de proporcions múltiplesque en molts casos ha arraconat el periodisme. Per aixòen Martí sempre ha treballat i defensat la qualitat de lafeina. Ell sap que la coherència, el rigor i la veracitat noestan renyides amb l’èxit i les bones audiències.Segur que l’Ernest Udina que va ser un dels fundadorsde l’APEC, i que enguany es compleix els desè aniversaridel seu traspàs, compartiria l’opinió de l’Associacióque contra la crisi, més periodisme perquè la ciutadaniaes pugui formar una opinió tot i estant ben informada.La precarietat no ens ha de fer dimitir de la nostraresponsabilitat de fer una feina professional com semprel’ha feta en Martí Anglada.

Teresa CarrerasPresidenta, Associació de Periodistes Europeus de Catalunya

5

6

Martí i Maria anant en bicicleta vigilats pel seu pare

Martí amb la seva filla Clara, a Washington (1988)

Casament de Martí i Dolores, a Bienvenida (1985)

Martí amb la seva germana Maria

Martí acompanyat dels seus fills Clara i Ramon

Martí amb la seva família al Pla de l’Estany (1992)

Martí amb la seva germana Maria i el seu pare Josep i la sevamare Carme, a Sant Hilari Sacalm

7

Martí amb els col·legues Pepe Garriga i Xesco Reverter de TVC

El periodista

10

Catalán ilustradoLlorenç Gomis lo trajo a La Vanguardia, del que erasubdirector. Martí Anglada Birulés era su discípulopredilecto, número uno de su promoción en laUniversidad Autónoma de Barcelona. Gomis, ese granmaestro, escritor, poeta, pensador, que fue, junto a suesposa la ilustre periodista Roser Bofill, fundador de ElCiervo ya detectó la valía de Anglada cuando sólo era,a los quince años recién cumplidos, colaborador de unamodesta publicación. Horacio Saénz, director delcentenario diario de los Godó, dió entrada sin tardanzaal aspirante en quien supo ver a un prometedorprofesional todo terreno. No se equivocó, ni tampocolos que le acogíamos en el seno de la redacción.Martí era de los principiantes catalogables en la categoríaespecial. Un producto de esa admirable pequeñaburguesía ilustrada, tanto por su formación cultural yjurídica como por su mismo porte y educada manerade ser, trabajador metódico y responsable, periodistaalerta, de curiosidad inagotable..., en suma, una perla.En la sección local hizo de todo, distinguiendóse en lainformación de la Audiencia y Sucesos. Parecía estarescrito que había nacido para formar parte de ese cuerpode élite que forman los corresponsales internacionalesdel periódico que en el curso de su historia contó conlos Gaziel, Augusto Assia, Carlos Sentís... bajo la batutade los hermanos Santiago y Carlos Godó. Él se estrenóen Roma, cubriendo Atenas, Jerusalén, esa cuna de lacivilización mediterránea que todavía cuenta con laprestigiosa pluma y talento de Tomás Alcoverro, decano

de la prensa europea de tan conflictiva zona, en la que

encaja la catalanidad de ese tipo de profesionales. Nacido

en el seno de una familia de pedagogos –padre

matemático y madre filóloga que daba clases particulares

de catalán a su hijo – Martí tuvo ese privilegio en tiempos

en que el idioma del país estuvo vedado en la escuela.

Aprovechó luego la vacante de Londres, donde se

consagró Lluís Foix, cubriendo los territorios del Reino

Unido, de Irlanda y de la Commonwealth para pasar

luego a Washington y las Américas. Martí Anglada fue

digno sucesor en tiempos de Margaret Thatcher,

vencedora de la batalla de Las Malvinas. Anglada

admiraba al joven líder laborista Neil Kinnock que

después llegó a ser Vicepresidente de la Comisión

Europea y actualmente Lord. Pero no sin antes el intervalo

de un año corriendo la aventura en la que acompañó

a su maestro Gomis al frente de la dirección de El Correo

Catalán.

Después de Londres fue fichado por la televisión pública

de Catalunya, donde desplegó sus cualidades de Jefe

de Internacional y trepidante periodismo hablado,

destacando sus años de corresponsal en Washington y

Berlín, la nueva capital de la Mitteleuropa, cuya dimensión

a los cuatro vientos interpretó como pocos para ilustración

al día de la grande e interesada audiencia catalana.

Jaime AriasPeriodista de La VanguardiaPresidente de honor de la APEC

El periodista

EU, ciutadà de la UE

11

Fa deu anys que va morir. Als 60 anys. Barceloní de 1941, el6 de juliol de 2001 va relliscar per una paret del Mont Blanc,la ‘muntanya màgica’ que acabava de conquerir. El segond’una família de dotze fills: tant els Abelló com els Udina erenamics dels meus pares. I jo vaig tenir la sort de conviure, moltsanys, amb l’Ernest: quan era jesuïta i quan va plegar de laCompanyia de Jesús, camí de París, on estudiava sociologiaa París–Vincennes, enviava articles a El Noticiero Universal,per passar més tard a Diario 16, La Vanguardia i RNE, entred’altres. A París, vivia en una ‘chambre de bonne’, atapeïdade piles ben endreçades de llibres, papers i revistes de políticainternacional. I no solament europea. Els primers anys 70,l’Ernest estava molt compromès amb els moviments palestinsd’alliberament i en contacte permanent amb els exiliatsrepublicans espanyols.La passió per la política, a l’Ernest li venia de família: el pare,Santiago Udina Martorell, l’organitzador el 1952 del XXXVèCongrés Eucarístic Internacional de Barcelona, va ser aviat undels referents dels equips polítics franquistes de l’Opus Dei.I, en concret, del ministre català López Rodó, amb qui va sersubsecretari del ‘Plan de Desarrollo’. I més tard subsecretarid’Obres Públiques amb Silva Muñoz.París va ser, en tot cas, la ciutat on EU –que havia viscut vidad’estudis, sí, però també d’acció social a l’Escola Professionaldel Clot, primer, on va conèixer l’Alfons Comín, i després ala ‘Harry Walker’, en la seva etapa de ‘proletarització’– es va‘doctorar’ en europeisme. En contacte amb persones comManuel Castells, Jordi Borja o Manuel Campo Vidal. Tot ambtot, la influència més fonda d’aquells temps va ser JosepTarradellas sobre qui l’EU va començar a escriure quan pocagent ho feia. Quan, el 6 de gener de 1976, Tarradellas va oferiruna conferència de premsa a París, i on hi vaig ser per encàrrecde la revista Arreu ja eren sòlides les vinculacions entre elveterà Tarradellas i l’Ernest Udina. Durant més de deu anys

–el cessament d’EU com a cap del Servei de Premsa de laGeneralitat de Catalunya apareix al DOG el 10 de maig de1980– fou l’autor de Josep Tarradellas. L’aventura d’una fidelitatva ser tothora al costat del seu biografiat i de la seva família(Antònia Macià i Montserrat Tarradellas). L’EU va aprendredades, fonts, mètodes, punts de vista i àdhuc paranys per aun futur periodista polític amb criteris ben païts, ben estructuratsi ben consolidats. Estic d’acord amb Lluís Foix: ‘Su curiosidadno tenía límites. Era europeísta, sabía la historia de la construccióneuropea, tenía muchos contactos en Bruselas y en Estrasburgo’.Lluny de passions, provocades per l’amistat, sempre heconsiderat Quo vadis, Catalònia? (1995) com el llibre bàsicper analitzar la política catalana, de l’era Pujol com a presidentde la Generalitat (és a dir: a partir de 1980), des l’òptica del’europeisme. El ressò massa escàs del llibre certifica el desinterèsefectiu dels ‘patriotes catalans’ per Europa.Acabaré amb notes personals sobre la figura de l’Ernest, quetenia cara i posat de Buster Keaton, amb passió pels rècords–a l’hora d’establir pautes per a la formació del seu fill Gerard,a qui volia convertir en un esquiador d’elit–, i pel futbol. Elrecord que en tinc és el d’un melòman poc freqüent, que espassava hores i hores escoltant música clàssica, i el d’un jugadord’escacs solitari... que jugava contra la màquina partides benenrevessades, a fe. És a dir: més enllà de les gestes com aexcursionista, amb la gesta tràgica que se’l va endur, o de laseva capacitat de treball com a agent a favor de l’estructuraciódidàctica d’un europeisme que ell considerava axial per a lareflexió i per a l’acció política... l’Ernest Udina era un personatged’una vida interior fonda. I, per això mateix, impenetrable.Perquè l’he tractat molt, al llarg dels anys, sé que només hearribat a saber un escàs 0,7 % de tot allò que guardava a dins.

Ignasi RieraEscriptor

El periodista

Selecció d’articles publicats a: LA VANGUARDIA

12

13

Selecció d’articles publicats a: LA VANGUARDIA

14

Pòster commemoratiu del 40è aniversari de la Facultat deCiències de la Comunicació de la UAB

L’homenatge

Dear Martí,I hear, over the network, that you are retiring and I’m

writing to say thanks for being a journalist of skill and

integrity and to wish you a long and happy retirement.

Some will, of course, have said that you should continue

with your reporting. I would agree with them. You know

where your best interests will be served however – and

it is always best to leave when people are asking “Why

must be leave?” than when they are saying “Why is he

still here?”!!!

All the very best for many happy and fulfilling tomorrows.

Neil KinnockHouse of Lords

16

L’homenatge

17

Un any més, i ja van sis, l’Associació de PeriodistesEuropeus de Catalunya, concedeix el Premi Ernest Udinaa la trajectòria europeista. Aquesta vegada el guanyadorés un vell conegut de tots els que d’una manera o altraens movem en el món de les relacions internacionals.Es tracta d’en Martí Anglada, periodista de llarga trajectòriaprofessional, amb qui vaig parlar per darrera vegada,ja fa uns quants mesos, amb motiu d’una entrevista queem va fer per la inauguració de l’exposició sobre elperiple europeu de Josep Pla que presentàvem a laDelegació del Govern davant la Unió Europea, aBrussel·les.Posteriorment l’he tornat a veure moltes vegades, peròsempre a TV3, perquè en Martí Anglada es va convertiren la imatge i la veu europea dels informatius de TV3.L’associació, moltes vegades inconscient, de Martí Angladaamb Europa és avui una realitat. Potser, només peraquest fet, la concessió del premi estaria plenamentjustificada. Però crec, sincerament, que això no seriajust amb en Martí perquè ell es mereix que es reconeguitota una trajectòria professional que va molt més enllàde la seva presència als informatius de la televisió.La feina d’en Martí Anglada, i la de tants altres periodistes,és fonamental per garantir i consolidar la vocació europea

Garantir i consolidar la vocacióeuropeista de Catalunya

L’homenatge

i europeista de Catalunya. Perquè malgrat el que moltagent pensa, el desconeixement del que representa laUnió Europea a Catalunya és molt comú al nostre país.I això és un fet del que, moltes vegades, no te n’adonesfins que treballes directament en aquest àmbit, ja quela percepció general és una altra. No és cert que elscatalans siguem els més europeus de tot l’estat, i aixòés responsabilitat nostra i només nostra. Oblidem aquestatendència a mirar petit, a pensar que el món s’acaba alsPirineus o l’Ebre, perquè el nostre futur es troba moltmés enllà, i només els que siguin capaços de pensaren gran podran formar part d’aquest futur.Per aquest motiu, no puc deixar de felicitar i animar al’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya perl’extraordinària feina que fan en la divulgació de larealitat europea al nostre país. Tenen tot el meureconeixement i admiració. No em queda sinó dir quehi ha molts catalans que es mereixen guanyar algun diael Premi Ernest Udina, i que sens dubte en Martí Angladaés un d’ells.

Albert MorenoAmbaixador d’Espanya a Andorra i exdelegat del Governdavant la UE

L’homenatge

18

La feina d’en Martí AngladaNo és gaire freqüent que un periodista dedicat a informacióde caràcter internacional tingui un club de fans a laprincipal de les xarxes socials. Nou-centes cinquanta-dues persones, a dia d’avui, formen part d’aquest clubvirtual de suport a la feina i a la manera de fer-la d’enMartí Anglada. Tot i la facilitat que dóna Internet perconnectar grups dispersos i afinitats personals, no ésfreqüent. Què passa, doncs? Al meu entendre s’hi ajuntendues coses: la primera la personalitat mateixa d’Anglada,i la trajectòria d’un professional de formació sòlida i enconstant procés de renovació personal i autoexigènciades que es dedica al periodisme i, més concretament,des que l’any 1976 començà a exercir en l’àmbit de lainformació internacional des de La Vanguardia.Des d’aquest diari, primer, i des de TV3 després, en MartíAnglada ens ha anat “explicant” i “interpretant”, des dellocs clau de la política mundial, el que passava al món.La seva feina de corresponsal l’ha dut a l’Orient Mitjà, aItàlia; des de Gran Bretanya fins a Madrid, passant perWashington i darrerament Brussel·les. Essent en totsaquests destins un corresponsal viatger, descobrint el paísi explicant-ho als lectors i als telespectadors. I ho ha fetdes d’una visió particular, molt rigorosa, és cert, peròalhora conscient del destinatari final de la seva feina,cuidant els aspectes que millor creia que podien connectaramb el públic habitual del mitjà per al qui treballava. Crecque aquesta ha estat la seva gran aportació. Els corresponsals

de premsa en d’altres països són molt importants. Doneninformació, és cert, però també transmeten sensacions,climes, costums, maneres de ser col·lectives. També ensdescobreixen els valors que aquelles societats posen demanifest. En definitiva, explicant-nos com són els altrespaïsos, ens poden ajudar a comprendre –i perquè no amillorar- el nostre propi país.La segona cosa que ha contribuït al que algú ja hadenominat el “fenomen Martí Anglada” ha estat l’existènciamateixa de TV3. Crec que és a la nostra televisió on enMartí Anglada va trobar el marc idoni per desenvolupari fer créixer tot el potencial professional del qual era capaçtant per la seva personalitat, com per la seva formació ila seva permanent autoexigència.Som molts els qui vèiem en aquesta prematura jubilaciónomés un punt i seguit. I esperem tornar a veure a aquestperiodista en la primera línia de la descoberta de tantescoses com ens falten conèixer. En definitiva, esperaremla crònica d’en Martí Anglada sobre tot allò que, venintd’altres llocs del món, ens ha de fer més oberts i méssensibles als canvis que avui sacsegen el món. Canvisque no ens poden deixar indiferents perquè a la llargahan d’actuar també sobre les nostres vides individuals icol·lectives.

Jordi PujolPresident de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)

19

L’homenatge

Un model a seguir davant lacomplexitat de la política internacionalCatalunya ha estat sempre un país amb una clara vocacióhistòrica internacional, sobretot europea i mediterrània. Elscatalans, inquiets per descobrir el món, han superat lesdificultats per traspassar les fronteres i aprendre d’altrescultures, alhora que han donat a conèixer la nostra identitatcom a poble. És la capacitat d’observar, reflexionar i analitzarel que ens enriqueix com a persones i com a poble, iaquesta habilitat és del tot rellevant en el cas dels professionalsde la comunicació. Els corresponsals catalans, doncs, ensexpliquen amb la nostra llengua tota mena d’històries, quèviuen i com ho viuen, quins són els protagonistes, quinés el context dels esdeveniments, perquè tenen lloc i quinespoden ser les diverses interpretacions possibles... Tot unrepte davant la complexitat de la política internacionalcontemporània. I, en aquest context, Martí Anglada haesdevingut un professional de referència indiscutible nonomés entre els professionals, sinó també entre la ciutadania.Sap explicar històries, tant si disposa de temps per fer-neuna anàlisi en profunditat, com si disposa dels tres minutsescassos d’una crònica breu. Periodista, cronista, corresponsalde prestigi i també directiu rellevant en diferents mitjansde comunicació, ell ens ha fet viure grans moments de lahistòria contemporània en nombroses ocasions. El seutestimoni des de l’Orient Mitjà, Itàlia, Estats Units d’Amèrica,Bèlgica, Alemanya, Gran Bretanya, així com des de diversospaïsos de l’Àfrica i de l’Amèrica Llatina ens han permèsconèixer i viure de prop els esdeveniments més importantsde la història contemporània. La seva vàlua professional i

la seva manera de treballar, marcada per una forta personalitat

i rigorosa credibilitat, fan que avui estigui considerat com

un dels millors analistes i comentaristes de política interna-

cional. Les seves cròniques s’han caracteritzat per trobar

l’equilibri entre la pedagogia i la rigorositat i per facilitar

a lectors, oients i telespectadors la comprensió de les més

complexes situacions internacionals. Representa una de

les mirades més exigents de Catalunya al món; hem seguit

cròniques i anàlisis, ha compartit amb nosaltres esdeveniments

terribles com les guerres, i també ens n’ha explicat d’altres

ben emocionants, com la caiguda del mur de Berlín.

La nostra missió com a Secretaria d’Afers Exteriors del

Govern de la Generalitat és fer de Catalunya un actor global

responsable, eficaç, influent i de prestigi, per construir una

societat més justa i solidària. En aquest sentit, doncs,

Catalunya necessita consolidar un model de corresponsalia

com el que ja s’identifica amb Martí Anglada, amb capacitat

de transmetre els canvis polítics, socials i econòmics d’arreu

del món, especialment d’Europa i de la Mediterrània, basat

en valors com la credibilitat i la rigorositat. Una bona lectura

internacional permetrà als catalans entendre millor què

passa i perquè. Així sabrem trobar millor el nostre encaix

com a poble en un món cada cop més interconnectat en

tots els aspectes. La més sincera felicitació!

Senén FlorensaSecretari General d’Afers Exteriors de la Generalitatde Catalunya

L’homenatge

És tot un plaer i un gran honor participar en aquestllibre d’homenatge a la figura i a la tasca de MartíAnglada. I crec que és un gran encert que l’Associacióde Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) el facimereixedor del Premi Ernest Udina a la trajectòriaeuropeista, perquè Martí Anglada és rigor, ésinformació contrastada i de qualitat; però, sobretot,Martí Anglada és Europa.Anglada és un professional que, ja sigui a través dela premsa, la ràdio o la televisió, ha fet realitat lamissió de l’APEC: la divulgació dels valors de laintegració europea. Des dels seus nombrososdestins com a corresponsal, Anglada ha contribuïtde manera decisiva a explicar-nos Europa, a fer-nosentendre el per què i el com de moltes decisionsdels governants europeus en els moments de majortranscendència. I ens ha acabat de convèncer quenomés des d’una visió europeista aconseguiremsuperar molts dels reptes que ens està plantejant elsegle XXI.

La veu de la diplomàcia

Martí Anglada és sinònim d’experiència. Al llarg de laseva dilatada trajectòria com a periodista ha viscutmoments de tot. I ens els ha sabut explicar. Des del’Orient Mitjà, Itàlia, el Vaticà, la Gran Bretanya, elsEUA o, més recentment, com a corresponsal de Televisióde Catalunya a Bèlgica i a Alemanya, ens ha arribat laseva imatge i la seva veu per fer-nos partícips de lapolítica internacional. I per guiar-nos dins la sevacomplexitat.Martí Anglada és gironí. Però com a alcalde de Barcelonacelebro que se li atorgui aquest merescut guardó,perquè són professionals com ell els que ajuden tambéa projectar Catalunya i la nostra ciutat arreu del món.Benvolgut Martí, moltíssimes felicitats! Si Ernest Urdinafou un referent a l’hora de difondre els valors de lamillor Europa, tu has estat un magnífic hereu de laseva filosofia periodística.

Jordi HereuAlcalde de Barcelona (2006-2011)

20

L’homenatge

21

Portada del llibre Afers (no tan) estrangers, de Martí Anglada (2008)

El meu és un missatge d’agraïment i alhora dereconeixement a en Martí Anglada pel séu compromísètic i per la seva aportació a la professió. En Martí ha fetescola com a corresponsal pels «afers europeus», que voldir molt més que ser «corresponsal a Brussel·les».Els “afers europeus”, la visió europea i el compromíseuropeista des d’una perspectiva catalana, en Martí elsha passejat dins la seva maleta arreu d’Europa i del món,de Barcelona a Berlín, de París a Washington.Quan alguns corresponsals a l’estranger es deixavenarrossegar per les agendes marcades per les grans agènciesde notícies o les capçaleres més influents o, senzillament,per editors o redactors en cap que temien que se’lsescapés el que la competència pugués dir al properinformatiu, a en Martí sempre el vaig veure més amoinatper “entendre” el què estava passant. “Com ho veus tuaixò?”, o “com ens en sortirem d’aquest embolic?”, erenpreguntes habituals que en Martí ens feia als portaveuseuropeus. No eren preguntes banals, ni “hams” llançatsa l’aigua per veure si pescava alguna informació a l’atzar:era la curiositat del periodista que no es conforma ambprendre nota o aixecar l’acta de l’esdeveniment, sinó quevol saber “qui, què, com, quan, on” però sobretot “perquè” i “cap a on anem”.L’ús de la primera persona del plural no és una formacol·loquial o una manera de cercar la complicitat de

L’homenatge

Fer escola pels “afers europeus”la font d’informació. Denota un compromís europeu,una identificació amb aquesta aventura política i vitalque és Europa i que comparteixen molts catalans,Europa com a aspiració de llibertat, democràcia,solidaritat i prosperitat. “Europa som també nosaltres”els catalans.Molts catalans entenen avui millor l’Europa complexade la que fem part perquè un senyor anomenat MartíAnglada els hi ha sabut fer cinc cèntims (una crònica deminut i mig a la tele ve a ser el que ma mare anomenafer cinc cèntims) com si els expliqués una història viscuda–i entesa, de forma crítica– i no pas con un butlletí delNO-DO. S’agraeix, pels temps que corren.A aquest missatge d’agraïment no vull deixar d’afegir unrepte, Martí: cal que transmetis, tant com puguis, totaaquesta experiència i intel·ligència als joves periodistesque pugen amb ganes. N’hi ha molts i, tot i que hotenen molt difícil, són plens de vocació i voluntat de ferbon periodisme. I si encara et sobra una mica de temps,potser que també comparteixis aquestes lliçons amb elspolítics catalans, perquè Europa ha format i formarà partdel progrés intel·lectual i polític del nostre país.Bon vent i bona mar, Martí!

Amadeu AltafajPortaveu d’Afers Econòmics de la Comissió Europea

22

L’homenatge

23

En Martí Anglada personifica la figura delperiodista clàssic, el d’antuvi, aquell que es prenel temps necessari per explicar-nos de maneracalmada el perquè de les coses, que traspuaconeixements i experiència en cada crònicagravada. Les seves aparicions al Telenotícies sónun parèntesi de calma i reflexió serena dins elritme frenètic de l’actualitat diària i aconsegueixenfer-nos guanyar alçada i obrir l’objectiu perquèpuguem veure la imatge completa que acompanyael fet puntual.Per a en Martí, parlar d’Europa és parlar del seumarc natural de referència. Les seves corresponsaliesen diverses ciutats europees i el seguiment que hafet dels esdeveniments que han marcat el continenten els darrers 35 anys, com la caiguda del mur, eldesmembrament de l’antiga URSS o la reunificacióalemanya, el situen com una de les persones quemillor coneixen les potencialitats i les flaqueses del’Europa que estem construint.

Merescut reconeixement al periodistamés europeu

Les cròniques d’en Martí Anglada, que tan aviat recullendeclaracions d’un ministre com d’un forner o d’untreballador de la siderúrgia, ens permeten lligar elsgrisos despatxos de Brussel·les, allà on es prenendecisions cabdals per al dia a dia dels ciutadans, ambla realitat dels carrers o, com diria George Steiner, ambla realitat dels cafès d’Europa.En el seu últim destí, com a corresponsal de TV3, enMartí havia de cobrir l’actualitat comunitària, però noes limitava a seguir el dia a dia de Brussel·les, sinóque tot sovint el vèiem trepitjant el territori europeu,especialment, el de la seva admirada Alemanya.Estic segur que, enriquit per tantes experiències, benaviat ens obsequiarà amb un bon llibre sobre un oaltre element transcendent de l’Europa que, a vegadesa batzegades i sovint amb massa dubtes, anem unificant.

Manel CamósDirector de la Representació de la Comissió Europeaa Barcelona

L’homenatge

24

És sabut que no hi ha notícies avorrides, que més aviatdepèn dels periodistes fer-les interessants i, si cal,entretingudes. Cercar el factor humà, trobar l’angle quemés pot interessar a la gent, evitar en la mesura delpossible les imatges de “talking heads”, més encara sivan tots amb corbata i vestit fosc...Si per una cosa s’ha distingit en Martí Anglada durantel temps que ha estat corresponsal a Brussel·les ésjustament per la seva facilitat en trobar l’angle interessant,fins i tot original, de la notícia. En les seves cròniques,avorrits acords del Consell europeu, anuncis de laComissió o vots parlamentaris es convertien en pecesatractives, humanes, dignes de l’atenció de l’espectador.La seva cobertura de les eleccions europees de juny del2009 va ser un altre exemple destacat. Per aconseguiraixò cal ser un molt bon periodista. I ell ho és, del’alçada d’un campanar. Rigorós, ben informat, creïblei a l’hora bon comunicador, obert, curiós...Pel damunt de canvis tecnològics o de model d’empresael futur del periodisme passa també pel treball deperiodistes qualificats i que obtinguin la confiança del’opinió pública. Això encara és més evident quan esparla dels corresponsals, un tipus de periodista lapresència o absència del qual comença a ser ja un fetdistintiu del nivell de qualitat d’un mitjà.En els darrers anys, el Parlament Europeu ha fet un salt

endavant pel que fa a la seva presència mediàtica, enlògic paral·lelisme amb l’augment de la seva importànciapolítica i legislativa. Malauradament, encara existeix undèficit entre les quals probablement la complexitat, lallunyania o el fet que el Parlament Europeu no funcioni(encara per molt temps?) seguint la mecànica govern-oposició pròpia dels parlaments nacionals. La feina diàriadels parlaments no acostuma a ser telegènica. Si a méses tracta d’un Parlament que cerca l’acord i el consens,més que la polèmica, sempre tindrà molt difícil competirper trobar forat en un informatiu.Periodistes com ell trenquen barreres i són capaçosd’oferir informació sobre temes que no essentnecessàriament “fàcils” sí són importants. Ben clar vaquedar quant va crear i dirigir el primer programad’informació parlamentària de TV3. Tant de bo que enel futur els mitjans de comunicació europeus puguincomptar a Brussel·les amb un bon nombre decorresponsals de l’altura professional i humana d’enMartí. No hi ha millor recepta per apropar els ciutadansa l’actualitat europea que ja és, es vulgui o no, part dela nostra pròpia actualitat.

Jaume DuchPortaveu i director de mitjans de comunicació delParlament Europeu

Martí Anglada, el factor humà i elfutur del periodisme

L’homenatge

25

De Martís i ErnestsNo recorde quines eleccions eren, als Estats Units. Fa moltsanys. Jo treballava a Televisió Espanyola i ja sabia que unessetmanes després m’anaven a enviar a cobrir-les. MartíAnglada era aleshores el corresponsal de TV3 allà i per aixòmateix a casa mirava amb especial interés les seues cròniquesde la llarguíssima cursa de les primàries, que en aquell paísdura mesos sencers. I Martí Anglada va aparèixer en pantallaun dia amb neu fins als genolls, abrigat de forma extrema,diria que tremolant i tot, de fet li costava posar aquella veuseua tan particular. Era en un poble remot, em semblarecordar que de Nova Anglaterra, perseguint a peu la notíciaenmig d’un fred de mil dimonis, polar. Igual recorde malamentels detalls i ja em disculparà ell si és així. Però sé que vaigpensar que podria haver-se quedat a Washington, calentó,en la delegació i haver fet un stand-up més o menys decompromís, d’aquells que fas sense massa entusiasme,només perquè toca. Ell no. En comptes d’això se n’hi vaanar fins allà on les coses passaven de debó, allà on lanotícia no era un teletip sinó gent de carn i ossos, potsercongelats però vius. Aquell dia, fa tants anys que no recordeja ni quina elecció de totes era, Martí Anglada es va guanyarel meu respecte.Ara, l’APEC ha decidit atorgar-li el premi a la trajectòriaeuropeista que du el nom d’Ernest Udina, aquell boncompany i amic que just fa deu anys que va morir al MontBlanc, alla a la paret de Gouter, després d’haver coronat lamuntanya més alta de la Unió Europea, precisament quanell feia seixanta anys. L’Ernest havia nascut a Barcelona el1941. El Martí a Girona el 1949. La gent que hem vingutdarrere seu en aquesta professió, els qui vam començar atreballar a finals dels setanta o dels vuitanta, poc que podemarribar a imaginar com de complicat i difícil va ser el seucamí, els seus inicis. No només per la dictadura, però

fonamentalment per la dictadura. Ni que fos pel respecteque ens hauria de merèixer això però també per la saviesaacumulada durant dècades en aquest momentd’euroescepticisme generalitzat i banal la seua veu hauriade ser amplificada més i més encara. I tanmateix la burocràcialegalista els arracona, sense valorar què perd el país ambla seua absència de les pantalles. Diuen que aquest és elmón d’avui...Anglada ha estat els darrers anys corresponsal de TV3 aBrussel·les i Berlín, el cor de la Unió. I des d’allà, amb lapaciència de qui treu la brossa d’un camp que no han llaurat,ens ha anat explicant un dels moments més complicats queha viscut aquest ‘invent visionari’ (són paraules de l’Ernest)que ara sembla que estiga de moda criticar. I així com vafer a Nova Anglaterra al Martí l’hem vist anant a perseguirla notícia allà on estiguera i per més complexa que fora,perseguint-ne les raons, els perquès, del que ens està passant.Amb un canvi, però: l’edat l’ha fet encara millor. Tant millorcom per poder omplir una crònica només amb la seuanarració, plena de detalls, referències, de connexions, decontext.Un altre amic absent, Josep Maria Huertas Clavería, va definiren una ocasió l’Ernest Udina dient que tenia el ‘posat d’unsavi distret’ però que al seu cap hi cabien milers i milers depàgines llegides, milers i milers de converses i debats quequan calia ell sabia destil·lar a benefici de la informació. Emsembla que l’elogi valdria també avui pel Martí Anglada, unperiodista europeu de llengua catalana que s’ha guanyat apols el reconeixement de la nostra professió, de nosaltres.

Vicent PartalVicepresident European Journalism Centre idirector de Vilaweb

La professionalitat

La professionalitat

Els corresponsals a l’estranger han estat uns dels elementsque han contribuït decisivament al prestigi de La Van-guardia, des que el meu avi Ramon va decidir enviar dosperiodistes a cobrir la I Guerra Mundial. Agustí Calvet,Gaziel, i Enrique Domínguez Rodiño transmetien les sevescròniques des de cadascun dels dos bàndols enfrontats,el que permetia saber de forma equànime què passavaa Europa. El diari va reclamar aquesta política informativaa les seves planes, tot dient que “en l’assumpte de la guerra,ens atenem a la neutralitat sincera, procurant oferir lesversions dels dos costats”. Durant la II Gran Guerra, lescròniques d’Augusto Assía des de la corresponsalia deLondres, a partir de la batalla d’Anglaterra, respiravenl’aire democràtic que era present en la lluita dels britànicsdavant la barbàrie nazi, com reconeixien els papers delPentàgon, que fa pocs anys van ser desclassificats.Fa un segle que els corresponsals formen part de lacolumna vertebral de La Vanguardia, perquè, com afamília propietària del diari, hem sabut entendre que,més que una qüestió de prestigi, resulten un instrumentque permet diferenciar un diari dels seus competidors.Els corresponsals en el món són un element de qualitat,perquè només els mitjans de referència disposen defonts pròpies per interpretar la realitat.Un d’aquests periodistes que ha deixat la seva empremtaa La Vanguardia és en Martí Anglada, que va ser l’home

del diari a l’Orient Mitjà, per passar a ocupar més tardles corresponsalies a Itàlia i al Vaticà, i finalment al RegneUnit, des del 1976 fins al 1983. Anglada ha publicat mésde 750 articles, entre els quals destaquen les cròniquesde la guerra civil al Líban, els reportatges sobre l’atemptatd’Ali Agca contra el Papa Joan Pau II o la informacióde la Guerra de Les Malvines en els temps de MargaretThatcher. La direcció del diari el va enviar igualment acobrir els judicis a la vídua de Mao a la Xina o els canvisa la Nicaragua sandinista, i tornar a llegir avui les sevescròniques produeix el plaer d’assistir en directe als grancanvis de la història.Tots a La Vanguardia ens sentim orgullosos d’havercomptat amb la capacitat d’anàlisi i amb el talent narratiude Martí Anglada durant un període de la seva carrera.Sempre va demostrar que “tenia el que calia tenir” perser corresponsal.Avui, l’hemeroteca del diari ens permet apreciar la sevaquantitat de registres, però sobre tot una manera moltpersonal d’explicar què passava i per què passava. ElPremi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista queara se li concedeix és un reconeixement a la feina benfeta. I un acte de justícia.

Javier GodóComte de Godó

28

La capacitat d’anàlisi i el talentnarratiu de Martí Anglada

La professionalitat

29

Mirant el món amb ulls catalansCom a degà del Col·legi de Periodistes vull agrair ifelicitar l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya(APEC) per la iniciativa de lliurar per sisè any el PremiErnest Udina a la trajectòria europeista a unperiodista. Enguany, el guardó el rebrà el col·legiat MartíAnglada i Birulés, amb una llarga i intensa trajectòriaprofessional, que ha sabut explicar amb passió als seuslectors i telespectadors.Llicenciat en les primeres promocions de Dret i Ciènciesde la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona,la vocació d’Anglada pel periodisme internacional ésmolt primerenca, amb uns escrits adolescents a la revistaForja. Però és com a redactor de la secció InternacionalLa Vanguardia que encapçalava Carles Nadal, on es vapoder materialitzar, sent els subdirectors Llorenç Gomisi Jaume Arias, primer guardonat del premi Ernest Udina.Com a corresponsal a Itàlia entre els anys 1978-81,cobreix per a aquest diari els atemptats terroristes deles Brigades Roges i de l’extrema dreta, les eleccions deJoan Pau I i Joan Pau II i l’atemptat d’Ali Agca contraaquest segon. Després, destinat a la Gran Bretanya iIrlanda (1981-83), s’estrena amb la boda de Carles iDiana de Gal·les i informa de la guerra de Les Malvinesi la primera reelecció de Margaret Thatcher.La trajectòria de Martí Anglada ha estat –com recordala seva actual directora Mònica Terribas en un altre

escrit– molt lligada a TV3, des de l’inici com a delegata Madrid, l’obertura de la delegació de Washington, capd’Informació Internacional, i on ha tancat la seva carreraocupant la corresponsalia europea. És en aquest mitjàque Martí Anglada ha esdevingut un personatge,m’atreveixo a afirmar, “estimat” per l’audiència, algú quetraspassa la pantalla i arriba a convertir-se en algú dela família. Només així podem entendre el seu grup defans a Facebook, o que s’hagi convertit en un personatgedel “Polònia”, un privilegi reservat només a aquells queocupen un lloc en l’imaginari periodístic català.El seu interès per la professió, materialitzat en els seusllibres i les seves conferències es va plasmar també ambla seva participació a les eleccions a degà de l’any 2004,on es va presentar davant la que finalment seria degana,Montserrat Minobis. Uns anys enrere, el mateix Angladahavia impulsat amb d’altres col·legiats el Grup Gaziel,per participar en el debat d’idees dins el Col·legi.Justament quan aquest juliol farà 10 anys de la mortd’Ernest Udina –mentre es dedicava a la seva altrapassió a part del periodisme, l’alpinisme–, és bo quees reconegui la feina de Martí Anglada, algú quesempre ha mirat el món amb ulls catalans.

Josep Maria MartíDegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

La professionalitat

30

Inquietuds compartidesEntrar a la redacció d’Informatius de TV3 venint de ferprogrames diversos a la casa era un risc alt. Ja m’hohavia advertit el que aleshores era director de la casa,Joan Oliver. Va ser ell qui em va oferir la possibilitat deconduir un informatiu nocturn al 33 que es va dir “Lanit al dia”. En Joan tenia raó. La redacció era i és encaraun món on als que hi conviuen des de fa anys els costamolt assumir noves mirades. Això no obstant, el fetd’iniciar aquesta etapa de la mà de Rosa Marqueta, quedesprés va ser cap d’Informatius, era un avantatgeperquè ella era i és una de les persones amb mésautoritat moral sobre la redacció, amb més criteri i méstreballadora que he conegut. Ja en aquell moment, MartíAnglada era cap d’Internacional. Per a mi, en Martí erai és un dels referents de la professió, i treballar-hi deprop em va permetre comprovar el seu grau d’exigència,la seva defensa fins al límit de la dimensió nacional dela nostra televisió i també la seva honradesa en plantejarde cara els seus desacords.Martí Anglada va ser cap d’Internacional durant tots elsanys que jo vaig fer “La nit al dia” i va suposar un suportconstant a un espai informatiu com el nostre, queprioritzava molt sovint en el seu temps d’antena l’actualitatque passava arreu del món. Martí Anglada tenia moltclar que TV3 havia de ser sempre potent en informacióinternacional, criteri que jo comparteixo i, per això,

anàvem alhora per fer real la funció d’explicar des deCatalunya aquest món complex que ens ha tocat viure.Amb en Martí vam compartir moltes inquietuds i interessosi la preocupació constant sobre el futur d’aquesta televisiópública que tots dos ens estimem. Després, quan jo envaig ser directora, em va manifestar la seva il·lusiód’acabar la seva trajectòria professional tornant a fer decorresponsal. Quin luxe per a TV3 tornar a tenir la veuacreditada i exigent de Martí Anglada explicant el quepassava a Brussel·les i a Berlín. Va poder ser, i durantels darrers anys de la seva vinculació amb TV3 ha estat,un autèntic privilegi poder-lo viure a través de la pantallai una raó per sentir-nos-en tots orgullosos.Martí Anglada és periodista i ho serà sempre, faci el quefaci a partir d’ara, escrigui el que escrigui, i només lidemano que continuï compartint amb nosaltres els seusadvertiments i criteris per fer cada vegada més fortaaquesta televisió nostra.Durant un temps, vaig tenir la sort de sentir-me a propseu com a persona. Desitjo que les generacions quesom al darrere siguem capaces d’aprendre de la sevatenacitat i professionalitat, i de la seva estimació pel paísi pel rigor periodístic.

Mònica TerribasPeriodista i directora de TVC

Professionalitat periodísticaEren poc després de les 8 del matí. Vaig despenjarel telèfon i el corresponsal de TV3 a Brussel·lesem va sorprendre amb una pregunta sobre unainformació que apareixia a la portada del diariHaaretz. Ell ja l’havia llegida i analitzada, i s’haviaadonat de la seva importància. Segons el diari, laUE es preparava per reconèixer Jerusalem Est comla capital del futur Estat Palestí.Em va agafar desprevinguda. No tenia ni idea quealgú havia fet la jugada de filtrar al govern israeliàl’esborrany de la declaració del Consell de Ministresde la UE que s’havia d’adoptar al cap d’uns dies,el 8 de desembre de 2009, i on es donava clarsuport per a què Jerusalem Est es convertís encapital del nou estat.El text en procés de discussió va anar a parar ala premsa perquè fos bàsicament destruït en lapolseguera que va aixecar. Una tàctica habitual,similar a aquella que predica que la millor defensaés un bon atac. En aquest cas, un atac preventiu!Vaig haver d’admetre que no en sabia res del quedeia el Haaretz. Ja li respondria més tard.

Una vegada més, el Martí havia treballat mésd’hora i millor que els periodistes més experts entemes internacionals. Va copsar que si la UEdonava aquest pas, significava un gran canvi enun conflicte on sempre hi ha canvis, però on lespautes de fons difícilment es mouen en la direccióde la pau. Així és com ha funcionat en Martí aBrussel·les. En la discreció, l’experiència, elconeixement i el matís. Característiques no semprehabituals. Sobretot, totes juntes. Menys encara enels dels mitjans audiovisuals, sotmesos a unesobligacions d’imatges, sons i rapidesa que, devegades, fan difícil de reconciliar el rigor i el matísamb la simplicitat i la destral dels horaris.La corresponsalia de Brussel·les ha estat l’últimaetapa d’una gran trajectòria professional que, amés, ha combinat amb un seguiment de l’actualitatinformativa a d’altres llocs d’Europa, en especialAlemanya. Per això, quan en Martí era a Brussel·lesés que hi havia feina. No passava llargues estonesper les sales de premsa de les institucions, ja queamb un destí tan ampli, no podia permetre’s no

La professionalitat

31

La professionalitat

32

anar al gra, a les qüestions importants, ni perdre’sen la fullaraca, abundant enmig de tant polític iburòcrata.Quan d’hora al matí o tard al vespre apareixia enMartí, volia dir que el Consell de Ministres, laComissió o el Consell Europeu estaven roentd’actualitat. Ell, calmat i experimentat, ja s’haviainformat a fons. Tenia, per experiència i hores detreball acumulades, un coneixement sòlid que lipermetia gestionar els obtusos comunicats o lesfrases enrevessades de manera que les informacionsarribessin als espectadors de manera clara i precisa.Martí, el teu treball a Brussel·les és el final quetoca a una professionalitat que has demostrat entots els llocs per on has passat. Aquest premi aun convençut europeista, una mica nòmada elsúltims anys, és més merescut que mai. Enhorabona!

Cristina GallachPeriodista. Servei del portaveu del Consell de laUE i Premi Ernest Udina 2010

La professionalitat

33

En Martí tenia un peu a Brussel·les i un altre a Berlín.En un moment en què el pes i la influència d’Alemanyasobre tot el que passa a la Unió Europea no para decréixer, la visió d’en Martí Anglada la he trobat sempremolt suggestiva. En realitat en Martí es mirava l’agendaeuropea, des d’una triple perspectiva: des de Berlín, desde Barcelona i lògicament des de Brussel·les. És a dir,amb un fort toc d’escepticisme. No com un descregut,però sí amb distància i un remarcable esperit crític. Peruna part tenint en compte la mirada cada cop menysentusiasta de les joves generacions alemanyes per Europai per altra pensant quin seria l’impacte real de tot el queestava passant pel nostre país. Parlar amb en Martí ajudaa entendre moltes coses precisament perquè les sevesopinions ja vénen en bona part contrastades d’entradaper aquesta múltiple perspectiva.Recordo especialment algunes de les llargues conversesque teníem a La Riviera, un restaurant simpàtic on s’hiconcentren molts periodistes, a prop de la ComissióEuropea, a les vigílies de les atribolades cimeres europeesconvocades urgentment per salvar algun desdonat paísofegat pels deutes. Eren reunions en què intentàvemesbrinar com estaven les coses. En Martí és un homede comentaris mesurats, més amant de les preguntesque de les respostes.

Dóna bo parlar amb algú que es llegeix els papers. Ésun periodista que es fia més dels documents que deles paraules. I a Brussel·les hi ha muntanyes de papers;conclusions, directives, reglaments, informes i estudisde tot el que un es pugui imaginar. En Martí és unhome realment inquiet, amb il·lusió per conèixer. Quesempre et fa amb algun comentari o dóna alguna pistasobre tal o qual dossier. A vegades a peu dret podíempassar més d’un hora a la porta del Consell parlant dehistòries a vegades tan peregrines com de les possibilitatsreals de sortir de la crisi sense perdre bous i esquelles.Les típiques escalfades de cap de Brussel·les.El realment extraordinari és que en Martí té el do decondensar tants i tants coneixements en unes cròniquesde breus minuts. Tothom pot entendre molt bé el querealment passa per complexa que sigui. Sens dubte laseva experiència a d’altres capitals, sobretot Washington,l’hi ha donat l’art de saber simplificar les coses comsols saben fer el grans mestres d’aquest ofici. Esticsegur de què encara té molta feina pel davant i moltescròniques importants per fer perquè està en plenaforma.

Andreu MisséCorresponsal d’El País a Brussel·les

Martí Anglada, Brussel·les des deBerlín i Barcelona

La professionalitat

34

La voz de la experiencia

Conocí a Martí en junio de 2009. Él acababa dellegar a Bruselas. Me lo presentaron en el comedorde la Comisión Europea. Intercambiamos tarjetasy pronto me di cuenta de que la suya pesaba. Erala de un periodista de larga trayectoria, con sobradacapacidad analítica y con muchas más cosas quecontar que las que permite el minuto que loseditores nos suelen dar para explicar a la audiencialo mismo los orígenes de la actual crisis económica,que las causas del último conflicto bélico o lasfechorías de uno de esos criminales de guerraque algunas veces acaban en La Haya.En la capital holandesa pasamos largas jornadasesperando que la Corte Penal Internacional sortearalas trampas que le ponía Radoban Karazic paraeludir su cita con los desmanes de Srebrenica.Tuve la suerte de compartir con él otros muchosmomentos en el Justus Lipsius, en el Berlaymont,en la OTAN o en el Parlamento Europeo. Momentosen los que hablábamos de lo humano y lo divinoesperando al comisario o ministro de turno.Él nunca se conformaba con reflejar los

acontecimientos tal y como nos los servían. Siempretrataba de analizarlos y de extraer las consecuenciasde aquello que los próceres europeos presentabancomo inocuo, con la frialdad de un laboratorio.Martí siempre tenía un ojo pegado a Berlín. Esodice mucho de su buen gusto. Se trata de una delas ciudades más apasionantes de Europa y, pordesgracia, una de las más ignoradas por muchosespañoles. Pero además es la capital de la primerapotencia de la Unión y, precisamente por eso, nohay que perderla de vista. Es lo que hacía él,acudir periódicamente a la capital alemana paracomprobar in situ lo que se cocía en el país queha dictado buena parte de la estrategia europeade salida de la crisis.Pero, personalmente, lo que más me gustaba deMartí era ese carácter socarrón, tan mediterráneoy tan distinto del de un vasco más acostumbradoa la brisa del Cantábrico, pero que acababanmezclando bien. Siempre había un momento parala broma, ya fuera por sus desvelos con el atúnrojo o por nuestros desiguales pulsos futbolísticos,

La professionalitat

35

él presumiendo del campeón de Europa y yo delmejor equipo del mundo, una quimera que sólonos creemos algunos por nuestra irreductible feen San Mamés.Cuando me dijo, con mínimo entusiasmo, que leprejubilaban, traté de animarle. Le recordé quemi empresa había vivido un proceso similar nohacía mucho tiempo y que la mayoría de los quesalieron estaban encantados. Los dos sabíamosque era una mentira piadosa. Un periodistavocacional como él hubiera querido continuarsiempre haciendo aquello que mejor sabía, contara los demás lo que ocurre por el mundo. Peroseguro que a estas alturas Martí está ya enfrascadoen mil y un proyectos. Quienes salimos perdiendocon su marcha, no hay duda, somos los demás.En Bruselas, Berlín, Madrid, Cataluña, Euskadi

o… en Polonia, siempre nos acordaremos de ti,Martí, y te llevaremos con orgullo en nuestrocorazón.

Álvaro López de Goikoetxea NaldaCorresponsal de TVE en Bruselas

La professionalitat

36

Un sopar molt profitós

Va ser un sopar molt profitós. El restaurant, italià,era a prop de l’estació de Charing Cross i en vaigsortir amb el perfecte vademècum del que ha defer un corresponsal quan arriba a Roma. En MartíAnglada havia fet el mateix camí que jo emdisposava fer, però a l’inrevés. Ell havia arribat aLondres després de passar uns anys fent decorresponsal a Roma i jo me n’hi anava desprésd’una bona temporada a la capital britànica.De fet, ell va ser la primera persona a qui vaigexplicar la proposta de trasllat que m’acabava defer El Periódico i ell va ser qui em va donar enaquell sopar totes les claus bàsiques per moure’ma Roma. Em va parlar de la dificultat de trobarcasa a un preu assequible perquè els romansescanyaven als estrangers amb uns lloguersprohibitius malgrat la llei anomenada de l’equo

canone. Em va explicar com i on m’haviad’acreditar, que calia anar al ministeri de l’Interiora demanar el permesso di soggiorno, però que noem convenia gens registrar-me a l’Anagrafe romà.Em va suggerir la lectura dels assaigs històrics deRosario Villari, els d’Indro Montanelli i la Storiad’Italia de Denis Mack Smith, llibres que podiaadquirir a la llibreria Croce, al Corso VittorioEmanuele, i també em va aconsellar que seguísels articles i programes de televisió del periodistaEnzo Biagi. També em va parlar dels companyscorresponsals que em trobaria a la Stampa Estera,l’associació de la premsa estrangera des d’on estreballava. En particular, em va parlar d’un d’ells.D’un periodista anglès, molt anglès, que era unamena de bíblia del que passava a Roma, sobretoten el món del cinema i de la dolce vita, i a qui

La professionalitat

37

recórrer en cas de necessitat informativa sobredites qüestions. I naturalment, em va donar unavisió molt italiana d’una afició que ja aleshorescompartíem, l’òpera. Deia que a Itàlia t’hi aficionesper força. Fins i tot, m’explicava, l’empleat del’oficina del tèlex que diàriament teclejava laseva crònica en aquelles màquines grans isorolloses –allò era ben bé una altra època–, idesprés enviava a La Vanguardia ho feia cantantalguna ària.Asseguts en aquella taula del restaurant em va ferentendre el que representava Verdi per als italians.Deia que era com aquí, quan sota la dictadurafranquista en Raimon cantava allò de No creiemen les pistoles... i tots ens emocionàvem pel seuvalor reivindicatiu i subversiu, doncs el mateixamb el Macbeth o Un ballo in maschera. Però

sobretot amb el Nabucco i l’arxifamós cor Vapensiero convertit en un clam per la unitat d’Itàliade la que enguany celebren el seu 150è aniversari.També vaig aprendre que els defensors d’aquellprojecte unificador del Risorgimento feien pintadesque deien Viva Verdi, el que en realitat volia dirViva Vittorio Emanuele Re d’Italia utilitzant elnom del compositor com un acrònim.Realment, aquell sopar va ser molt profitós. Tant,que fins i tot em vaig casar amb aquell periodistaanglès, molt anglès, de la Stampa Estera.

Gràcies, Martí.

Rosa MassaguéExcorresponsal a Londres i Roma d’El Periódico deCatalunya

38

La professionalitat

Àpat a Londres amb corresponsals de diferents mitjans: Josep Bosch d’EFE;Andrés Ortega d’El País; Ricardo Palmas d’EFE; Beatriz Iraburu d’El Correo Español; Rosa Massagué

d’El Periódico de Catalunya i Martí Anglada de La Vanguardia (1982)

Martí Anglada, un europeístaflorentinoEs difícil saber a ciencia cierta porqué se congenia conuna persona, pero nada más llegar a Londres en 1981,como corresponsal de La Vanguardia (yo lo era deEl País) comencé una amistad personal y profesionalcon Martí Anglada, nacido en Girona, tierra a la quepoco después me vinculé en profundidad por razonesfamiliares. Quizás fuera su sentido del humor –que lotenía muy desarrollado, pese a su manera tan seria devestir de entonces, siempre de traje negro y camisablanca–, su finura en el análisis florentino y vaticanistaque traía de Italia e intentaba aplicar a la vida políticabritánica de la era Thatcher, su amplia cultura, laexperiencia que acumuló en Oriente Próximo y susintentos novelísticos. También observamos todos suscompañeros españoles con envidia que fuera siempreel último en enviar su crónica, hasta que dejaron detolerárselo.Vivimos juntos aventuras inglesas, políticas y de lavida cotidiana y de una manera de vivir Europa nodesde la periferia sino desde otra visión tambiénformativa para nosotros, españoles que aúnaspirábamos a entrar en la hoy Unión Europea.

Posteriormente le he seguido en sus aventurasamericanas y europeas, siendo éstas siempre lasmás arduas de explicar de una forma atractiva, loque siempre ha hecho con acierto de verbo e ideas.Martí Anglada ha contribuido así a hacer Europa, ysin él y periodistas como él, la idea europea nohabría calado cómo lo ha hecho, una idea que seha transformado con la ampliación, el euro, y unaprofundización aún insuficiente, y un cambio internode los Estados y sociedades que la componen,especial pero no únicamente la alemana, que MartíAnglada ha seguido y nos ha relatado con rigor ysoltura desde diversas atalayas en estos años.También me siento satisfecho de haberle presentadoa una de mis mejores amigas en Londres, de lostiempos en que éramos ambos estudiantes, DoloresJaraquemada, con la que acabó casándose. Y es quedesde Londres también empezamos a hacer país yEuropa.

Andrés OrtegaPolitólogo, periodista y escritor

La professionalitat

39

40

Conec adolescents que han entès què era l’Ecofingràcies a les cròniques de Martí Anglada. Sé queaquesta afirmació pot semblar inversemblant,fantasiosa o exagerada. Però us asseguro que noinvento res. Pura realitat. I, senyores i senyors,per a mi això és periodisme en estat pur.Quan vivim una època d’eclosió de periodistestelevisius més preocupats a aparèixer ben guapos,en un escenari idíl·lic, i parlar amb cantarellamentre es desplacen unes passes de maneradifícilment justificable, els catalans hem pogutgaudir durant uns anys d’un corresponsal dels quepensen que la seva feina és aportar continguts ino només estètica.I quan vivim, també, en una època en què llueixenperiodistes que s’entesten a allunyar-nos de lainformació per demostrar que ells sí que sabencoses i que nosaltres mai no podrem acostar-nos

De Schengen a Facebook

als seus coneixements, els espectadors de TV3hem pogut entendre moltes notícies gràcies a unapersona que entén que la seva feina és explicarde manera intel·ligible coses complicades.Per això, entre altres coses, Martí Anglada és unperiodista popular. Sense proposar-s’ho, fent nomésla seva feina. Per això, per exemple, Martí Angladaés un dels pocs periodistes amb club de fans alFacebook (954 seguidors en el moment en quèescric això).No és molt usual que algú que va treballar a ElCorreo Catalán als anys 70, o que va informarsobre el procés a la dona de Mao Tse-Tung, arribia ser un referent a les xarxes socials del segleXXI, tant pendents només de l’última novetat.Encara més, quan aquest reconeixement li haarribat per explicar coses tant trendy com l’evolucióde l’arc parlamentari alemany, els darrers acords

La professionalitat

41

de la Comissió Europea al voltant de l’euro o laincorporació d’un nou estat a l’Acord de Schengen.Jo no era tant conscient de la popularitat d’aquestperiodista fins que vaig decidir imitar-lo al programatelevisiu “Polònia”. Quan vaig començar a fixar-me en la seva manera de fer cròniques, pensavaque seria possible traslladar-ne una paròdia alprograma, i confiava que una part del públic elreconeixeria, i una altra podria connectar amb labroma sense necessitat de tenir el referent moltpresent. Però, íntimament, tenia por que elpersonatge resultés una extravagància, una maniameva sense gaire ressò.Va ser una agradable sorpresa, doncs, comprovarque Martí Anglada era universalment conegut pelsespectadors de “Polònia”, i que ràpidament elpersonatge era acceptat per l’audiència, precisamentpels mèrits del periodista real.

Ha estat una doble satisfacció, doncs, poder-medisfressar d’ell. És una imitació agraïda, molt méssabent per les seves declaracions públiques, queen Martí Anglada “de debò” no la viu amb gaireincomoditat.Us prometo que em sento honorat de poder-mesentir per uns moments, ni que sigui de maneraparòdica, un corresponsal mític. Encara que siguial preu d’haver d’aprendre complicats termes enalemany, el més senzill dels quals és “Bundestag”.

Manel LucasPeriodista

La professionalitat

42

Con Martí Anglada disfruté, cuando venía devacaciones, con sus historias de los países árabesen la que fue su primera corresponsalía.Dramáticas, eran los años del Beirut en guerracivil, y pintorescas: no he olvidado la historiadel viajante de juguetes que llevaba su catálogoa un pequeño emirato para que las favoritas deljeque, unas chicas catalanas que disfrutabanhaciendo de reyes magos le comprasen miles dejuguetes, aunque ahora que escribo esto no sési me lo contó exactamente así o forma parte demis pesadillas nocturnas. Recibí de Martí Angladalecciones de política italiana, cosa de por sísiempre difícil, en una pizzeria del Trastevere.Me interné en la complejidad de la vida inglesa,algo mucho más complejo si cabe que la políticaitaliana bebiendo el vino servido en una teteraa las dos de la madrugada, hora en la que la ley

El por qué de unas pesadillasnocturnas

autorizaba a beber te pero no vino. Compartícon él días difíciles en El Correo Catalán que sedirigía hacia el despeñadero conducido conresignación cristiana y poética.Pero de Martí Anglada lo que recuerdo mejor esque durante mucho tiempo me despertaba porla noche sudoroso, presa de una recurrentepesadilla nocturna: oía su voz, preguntándome,un pitillo entre los labios: “¿Qué cosa interesanteha pasado hoy?”. En la duermevela le veía consu sempiterna sonrisa apareciendo en el Palaciode Justicia cuando ya todos los juicios habíanterminado y pidiendo con gesto encantador quele hiciera un resumen de lo más interesante queyo había visto en las cuatro horas que habíapasado en la salas. “Nada, cuatro datos... Es queme he dormido”. No podías negarte a su simpatíaaunque el que se durmiese cada día creía yo que

La professionalitat

43

era excesivo. Le explicaba lo más interesante yél lo anotaba entre calada y calada de cigarrillo.La pesadilla tenía una justificada razón de ser:aviesamente yo le explicaba lo justo y pese a esoal día siguiente la crónica que él escribía en LaVanguardia era mejor que la mía, porque si yoponía muchos datos él, a falta de datos, poníaimaginación y la imaginación, cuando se explicanhistorias de vidas de pobres gentes perdidas enel desarraigo, es mucho mejor que los datos ydesarraigo hay en toda historia de desamor o deadolescentes de barrios periféricos que son carnede prisión desde su infancia o de jóvenes muertasdesangradas víctimas de abortos clandestinos.

José Martí GómezPeriodista

La professionalitat

La professionalitat

44

Viatge a Egipte amb la família (2003)

45

Natura Parsifal és el meu homenatge al periodista

Martí Anglada i Birulés com a guanyador del Premi

Ernest Udina a la Trajectòria Europeista, en la

seva sisena edició, que concedeix l’Associació de

Periodistes Europeus de Catalunya.

És una obra inspirada en l’òpera de Wagner, la

Toscana italiana i el llac Como. He volgut sintetitzar

amb aquest objecte que tant ens pot remetre un

xiprer com a una flama, la força i la passió de tota

una vida dedicada al Periodisme.

Enric Pladevall, escultorVentalló, 18 de maig de 2011

Arc aMartí Anglada

Logo creat exclusivament per a l’APEC i cedit a l’Associació amb motiu del 20è aniversari.Estudi jaumira vilaró

Premi «Ernest Udina a la Trajectòria Europeista»

Amb la col·laboració de:

Generalitat de CatalunyaDepartament de la PresidènciaSecretaria d’Afers Exteriors