Recullo quatre reflexions d’un l’escrit d’en Manuel Àrea, Catedràtic de Didàctica i Organització Escolar. Universitat de la Llacuna. Illes Canàries. ESPANYA“La escuela del siglo XXI: la tecnologías digitales, la crisis del modelo expositivo de enseñanza y el nuevo papel de los docentes”

Avui dia, tots els agents educatius (les autoritats educatives, les famílies, els professors, els equips tècnics,...) reclamen i defensen la necessitat que els ordinadors s’integrin i s’utilitzin en els processos d’ensenyament i aprenentatge.

1.És evident, i ningú actualment posa objeccions al fet que les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) entrin en les escoles i es converteixin en part del paisatge quotidià de la vida escolar.

Endarrere han quedat les pors i recels de molts docents que sota els arguments que la tecnologia fomentava l’individualisme, la distracció o la incomunicació de l’alumnat, proclamaven el seu rebuig al fet que els ordinadors estiguessin presents en les aules.

Les TICs no tenen efectes màgics sobre l’ensenyament i l’aprenentatge. Amb això vull indicar que no pot creure’s de forma ingènua que pel senzill fet que un docent utilitzi la tecnologia amb els seus alumnes aquests aprendran de forma més motivada, amb major entusiasme i que el seu rendiment augmentarà de forma notable

2.

Quan els ordinadors entren en les aules el repte i el desafiament a curt i mig termini és canviar el model educatiu que es posa en pràctica i això representa un nou model de professionalitat docent. Tradicionalment l’ensenyament s’ha entès com un procés de transmissió d’informació del professor cap a l’alumne.

3.

S’ocuparia de planificar un procés educatiu obert, flexible, amb fonts actuals, variades, clares, motivadoras,utilitzant una metodologia interactiva i cooperativa de treball.

Un professor, avui dia, més que un transmisor de coneixements ha de caracteritzar-se per tutorizar i guiar el procés d’aprenentatge de l’alumne, és a dir, ha de ser un mediador de la cultura.

4.