“ I n t r o d u c c i ó a l a m e t o d o l o g i a d e l d i s s e n y ” : e l p r o t a g o n i s m e d e l ’ a r t e f a c t e

P r e s e n t a c i ó d e l l l i b r e d e J o s e p M a r i a M a r t í F o n t . E d i c i o n s U n i v e r s i t a t d e B a r c e l o n a . B a r c e l o n a . 1 9 9 9

M i q u e l M a l l o l i E s q u e f a . J u n y - j u l i o l d e l 0

1

“Introducció a la metodologia del disseny”: el protagonisme de l’artefacte. Presentació del llibre de Josep Maria Marti Font: Introducció a la metodologia del disseny. Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1999. A mitjans dels anys setanta, els detractors de la “metodologia del disseny” creien tenir

guanyada la seva intensa lluita contra aquesta forma de reflexió dels processos projectuals. Amb vehemència, feien servir els arguments d’artificialitat, d’ineficàcia i de por a la realitat, per acabar d’una vegada per totes amb la idolatria del rigor metòdic. No els hi mancaven motius per intentar el seu desmantellament: ja s’havia acabat l’encant del mètode com a eina indispensable per a un progrés material sense fi, el mercat ja no podia creure amb el perfeccionament constant de la indústria com garantia de continuïtat comercial indefinida. La imatge del mètode ja no servia per integrar les inquietuds culturals dels dissenyadors en el nou marc productiu, al contrari, les descomponia en interminables i complicades normatives procedimentals. Va caldre, però, que la censura fos enèrgica: en primer lloc, perquè la metodologia havia estat un dels estímuls teòrics més influents per assolir la definició social i cultural del disseny; i, en segon lloc, perquè s’havia emparat en la reconeguda autoritat de la normativa científica, tot i que no corresponia a la seva vertadera dinàmica.

Tot i així, el que havia estat només una opció transitòria i finalment superada deixava un valuós llegat pel disseny i per altres activitats projectuals relacionades amb les arts plàstiques, l’arquitectura o la mateixa enginyeria: la constatació del caràcter indispensable de la recerca sobre el procés projectual en totes aquestes activitats. Els detractors de la metodologia dels anys setanta van aconseguir assenyalar l’error de l’antiga “metodologia del disseny”; però, precisament pel caràcter metodològic que conté el seu rebuig contra l’actitud normativa, van obrir el pas a un altra tipus de recerca sobre els vertaders procediments i la seva capacitat crítica fonamentadora. Ni la defensa de la creativitat ni el totalitarisme semiòtic han pogut, després, desplaçar la capacitat crítica d’aquesta nova forma de reflexió sobre el projecte. Només cal atendre a la gran quantitat de terminologia sobre el procés que, amb assiduïtat, s’utilitza avui en àmbits professionals, productius i acadèmics per comprovar fins a quin punt és imprescindible actualment aquesta forma d’investigació.

“ I n t r o d u c c i ó a l a m e t o d o l o g i a d e l d i s s e n y ” : e l p r o t a g o n i s m e d e l ’ a r t e f a c t e

P r e s e n t a c i ó d e l l l i b r e d e J o s e p M a r i a M a r t í F o n t . E d i c i o n s U n i v e r s i t a t d e B a r c e l o n a . B a r c e l o n a . 1 9 9 9

M i q u e l M a l l o l i E s q u e f a . J u n y - j u l i o l d e l 0

2

El text “Introducció a la metodologia de disseny” de Josep Maria Martí Font és expressió de la recerca i de l’assaig professional i acadèmic en aquesta forma crítica de la metodologia. El fet de ser el resultat d’una intensa labor, que va des d’aquells normativistes anys seixanta fins avui, el converteix en un dels textos fonamentals d’aquesta nova forma de reflexió sobre els processos projectuals. Els seus quatre capítols representen respectivament quatre constants que s’han anat assentant al llarg dels més de trenta anys en aquesta especialitat: artefacte, projecte, mètode i unitat.

En primer lloc l’elaboració de nocions fonamentals pel què fa al mateix disseny en tant que activitat projectual i productiva d’artefactes d’ús. Ja no s’intenta portar a terme una determinació conceptual que hagi de rendir comptes a una il·lusió teòrica més o menys vigent, més aviat al contrari, es procura confeccionar un esbós del que ha quedat de tants plantejaments teòrics consumits pel disseny i per la seva promoció. El protagonista és l’artefacte, l’objecte material fruit d’un procés projectual i productiu i per una sempre ambigua finalitat d’ús. A partir d’ell, es poden desgranar les confusions de la situació del disseny respecte d’altres activitats projectuals i dels conceptes de forma, utilitat, decisió lliure en el projecte, ornament, etc. En segon lloc, la concreció de nocions fonamentals del procés projectual, amb una proposta oberta per a una tipologia de processos i el debat per a la construcció d’un model del procés projectual de disseny. En tercer lloc, ja d’una manera més concreta i extensa, el problema del mètode en el procés projectual de disseny, centrant l’atenció sobre els conceptes de model i tipus, des de la tradició en la ciència i l’arquitectura a la visió específica per l’artefacte industrial. Per últim, en el darrer capítol i amb imatges comentades, es retroba l’artefacte; com un recordatori de tot el que s’ha elaborat fins aquest punt i la constatació del seu protagonisme fonamental. Si és habitual que les publicacions de disseny vagin plenes de vistes d’escorç i de detalls exemplificadors a fi de persuadir d’algun miratge o encant, en canvi Martí proposa les imatges d’aquest darrer capítol per recuperar la necessitat del diàleg entre els continguts teòrics tractats i la complexa presència global de l’artefacte en la seva elaboració, producció i ús. Aquest pot ser el final del recorregut de la nova metodologia que ha anat des de la normativa dels anys seixanta fins l’actualitat, però, també el començament d’una nova exigència per una nova crítica metodològica que cal emprendre.