L'Animal Simbòlic Llenguatge, Ciència,

Art i Religió Per copsar tema d'aquest capítol entrarem

en una església. Mentre s'hi celebra la missa, fixem-nos en un dels fidels. En aquell per exemple. Els esdeveniments fonamentals de la seva vida s'han celebrat aquí: el seu naixement (bateig), adquisició de l'ús de la raó (primera comunió), la seva unió conjugal (matrimoni ), la mort dels seus éssers estimats (funeral). El temps de la vida és per a ell com una història. En cadascuna d' aquestes cerimònies s'ha tancat un capítol i se n'ha obert un altre. Així, ell també espera que se n'esdevingui I 'últim...

Encara que se sent protagonista de la seva història, la celebra amb els mateixos actes que la resta dels fidels. En aquesta repetició rau la seva validesa. Es tracta de ritus, de cerimònies en què una vegada í una altra es representa la unió dels participants amb Déu. Així que, en el fons, la història d'aquesta persona remet a una altra de molt més general: Ia història de Déu í dels homes. És aquest relat el que ell ha vingut a escoltar: la creació del món, el pecat original, la mort de ,Jesús. Hi creu perquè pensa que el propi Déu és qui l'hi ha revelat. Per tal d'assistir una vegada i una altra al miracle d'aquesta revelació, justament per a això, és Ia raó perquè s'ha construït l'església Tot el que hi ha i s'hi esdevé es refereix a aquest misteri: la forma de la planta, I'altar, les imatges, la celebració de Ia missa, les paraules del sacerdot... No hi ha cap dubte: estem en un temple, en un IIoc sagrat.

Acabada la missa, entra ara un arquitecte amb un grup de paletes. S'han detectat algunes esquerdes en les naus laterals. L'arquitecte desplega el plànol de obra i repassa amb els paletes les mesures de edifici: alçada de les naus, el pes de les columnes, etc. Ha calculat el resultant de les forces de la volta i les parets, i indica els punts des dels quals s'han de reforçar els contraforts. Si s'interpreten bé las instruccions del plànol, el problema quedarà resolt. No hi ha cap dubte: estem en una construcció regida per lleis universals, el coneixement objectiu de las quals és fixat per Ia ciència.

Mentre es preparen les bastides, hi entra un grup de músics. Formen un quartet de corda i vénen a assajar el recital que hi faran divendres. El sacerdot, que ja s'ha canviat de roba, els rep i els mostra església Es tracta d'una joia del gòtic: les figures del pòrtic, la rosassa, els vitralls.. El grup s'admira de la bellesa de tot el conjunt i prova el so d'uns compassos. L'efecte és impressionant. No hi ha cap dubte: el recinte de l'església és una obra d'art. Així ho apreciaran tots divendres.

Els uns i els altres han vingut a església. Per a cadascú significa quelcom de diferent, però per a tots és l' església: així la defineixen i la distingeixen. Però saber que això és una església suposa reconèixer en totes les impressions que hem descrit la presència d'un únic concepte, d'un signe comú al qual ens referim amb la paraula església — o amb qualsevol altra que signifiqui el mateix. Fixem-nos en aquella aranya. Ni celebra la missa, ni calcula el resultant de forces, ni aprecia la bellesa de l’arc del qual penja. En propietat, per a l'aranya no hi ha església, com no hi ha institut ni camp de futbol. Tampoc aquí no hi ha dubtes: l'església només té sentit en el llenguatge dels éssers humans.

Davant de què ens trobem? Podríem pensar que el temple de culte, l'objecte de la física, l'obra d'art i el concepte lingüístic són maneres diverses de referir-se a una única realitat: l'església en si mateixa, la qual, diguem-ho així, romandria idèntica sota tan diverses interpretacions. Però podríem invertir la perspectiva—com va fer Copèrnic amb Ia Terra, te'n recordes?— i suposar que, ben pensat, els continguts mencionats — temple, objecte, obra, signe — no són maneres relatives de representar una realitat absoluta i en si, sinó maneres de produir una realitat diversa. Per entendre'ns: no hi ha església més que en la mesura en què es fa present en una o una altra de les formes descrites. Concebuts des d'aquesta perspectiva, cadascun d'aquelI s continguts és un símbol, una figura sensible amb un significat universal.

La qüestió de l'origen del llenguatge articulat en l'ésser humà està molt relacionada amb la seva especificitat i exclusivitat En aquest sentit, s'han dut a terme moltes investigacions i experiments per intentar ensenyar el llenguatge articulat als nostres parents més pròxims. En el segle XX, els psicòlegs Keith i Catherine Hayes van adoptar la ximpanzé Viki i durant trenta anys la van criar com a una filla, tot i que no van aconseguir que passés de «mastegar» tres paraules el significat de les quals no aplicava correctament. D'altra banda, els experiments efectuats amb la ximpanzé Washoe pels Gardner van ser molt més espectaculars, ja que van aconseguir instruir-la en el llenguatge dels signes. La Washoe, com la Viki, no va arribar mai a parlar, però sí que va ser capaç d'identificar correctament uns 500 signes i d'utilitzar-ne de manera fiable uns 80. Encara que això tampoc no constitueix un experiment concloent.

4. L’ésser humà i el pensament4.1. L'ésser humà: homo simbolicus Una manifestació fonamental de la capacitat simbòlica és el llenguatge articulat. Gràcies al llenguatge, l'ésser humà és capaç de fer generalitzacions i abstraccions, i de referir-se a realitats passades, futures o imaginàries. Els animals, tot i que poden emetre i entendre signes que expressen emocions bàsiques, com ara dolor, alegria, temor, rebuig o atracció, no poden expressar realitats més complexes, com instruccions, teories, regles o valoracions. L'ésser humà, en canvi, per mitjà del llenguatge, sí que pot fer-ho. Així doncs, per a molts pensadors el llenguatge suposa una diferència qualitativa; és a dir, un tret específicament humà.

Ara bé, hi ha teories diverses sobre quin és l'origen del llenguatge tal corn avui dia el coneixem. La filogènesi del llenguatge s'ocupa científicament d'aquesta qüestió.

Se suposa que el llenguatge articulat ha derivat d'un primer llenguatge gestual , mitjançant el qual els homínids es comunicarien a partir de gestos més o menys acompanyats de sons. Com, quan i per què els gestos van donar origen a la comunicació articulada? Es plantegen diferents hipòtesis:

- Una mutació genètica hauria estat la causa d'aquesta especialització. Però, en tot cas, hagués estat múltiple i comportat un procés llarg, ja que hauria hagut de produir canvis en l'organització del cervell, el conducte vocal i el sistema auditiu. No sembla gaire possible que totes les adaptacions neurològiques que permeten el llenguatge s'originessin per una única mutació aïllada.

- Un increment progressiu de la intel.ligència general afavoriria l'aparició i el creixement de la capacitat simbòlica i lingüística.

- La generalització de senyals gestuals d'alarma o d'avís s'aniria combinant gradualment amb els senyals vocals. La utilitat dels darrers faria que acabessin imposant-se i. finalment, originarien un llenguatge exclusivament vocal que simbolitzaria els objectes i les situacions ('menjar', 'enemic'...). És possible que les tres teories anteriors siguin complementàries i, lluny d'excloure's les unes a les altres, conformin una explicació multicausal de l'origen del llenguatge. Com destaca George A. Miller, el que sí queda ben clar és que, perquè sorgís el llenguatge en els homínids, van haver de confluir algunes condicions: una predisposició per comunicar-se, la capacitat d'imitar sons, la intel·ligència necessària per aprendre a posar noms i relacionar entre si classes d'objectes i fenòmens, i la sensibilitat a les diferències d'ordre en les seqüències de sons.

ACTIVITATS Llegeix aquest text.

Ja parlant, per tant, del llenguatge verbal, i primàriament de la seva forma oral, el que cal dir en primer lloc és que aquest llenguatge es pot entendre, en principi, com una facultat biològica i psicològica que tenen únicament i de manera exclusiva els individus de l'espècie humana, i que per això els és característica. Es tracta, doncs, de quelcom totalment natural. El llenguatge, quant a facultat, pertany a l'estructura biopsíquica de l'ésser humà, i és producte, en definitiva, d'uns determinats caràcters assolits en el curs de l'evolució, entre els quals cal subratllar la complexitat del cervell i la conformació peculiar de fonador.

Traduït de: Hierro, J., Principios de Filosofia del Lenguaje.

— Explica què vol dir l'autor quan comenta que el llenguatge és quelcom total-ment natural. Estàs d'acord amb aquesta afirmació? Per què?

Filogènesi del llenguatge

Té en consideració el desenvolupa-ment evolutiu dei llenguatge en l'espècie humana, i el compara amb la capacitat comunicativa d'altres espècies.

(1928) Ha estat durant anys professor universitari de lingüística. Les seves teories han revolucionat la lingüística i han transcendit, ja que tenen implicacions filosòfiques, psicològiques..., fins i tot ètiques.

4.2. El llenguatge L'alt grau de saber teòric que ha assolit la humanitat seria impensable sense el llenguatge, ja que ens permet adquirir, emmagatzemar i transmetre el nostre saber.

- Adquisició de coneixement . Tal com veurem, el llenguatge partici-pa de manera decisiva en la comprensió de la realitat. A més, a través del llenguatge rebem la majoria de les informacions que configuren els nostres coneixements més elaborats: a l'escola, en els llibres, en els mitjans de comunicació, etc.

- Emmagatzematge i transmissió . La humanitat ha inventat meca-nismes per emmagatzemar i divulgar la ingent quantitat d'informació que posseeix (llibres, biblioteques, CD-ROM, Internet, etc.). Gràcies a això, no cal que cada nou individu comenci de zero i adquireixi per pròpia experiència tot el saber que la humanitat ha anat acumulant al llarg de segles. Aquest fet és fonamental per garantir l'avenç de les ciències.

Vegem quines característiques té el llenguatge humà per contribuir d'una manera tan eficaç al procés de coneixement i la seva relació amb el pensament i la realitat.

4.2.1. Característiques del llenguatge

Tot i que les altres espècies animals dominen estratègies, més o menys elaborades i eficaces, per comunicar-se, només l'ésser humà posseeix un llenguatge que li permet transmetre fets, no tan sols presents, sinó també passats o futurs, reals o imaginaris...

Des de la lingüística, es considera que el llenguatge és la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes. Aquesta facultat es manifestaria en la llengua concreta que fa servir cada parlant i tindria les característiques següents:

- És arbitrari o convencional . El dibuix d'una porta oberta és un signe que indica on és la sortida. La paraula sortida també és un signe que ens proporciona la mateixa informació. Tanmateix, entre aquests dos signes hi ha una diferència: en el primer cas, es produeix una relació de semblança entre el signe i el que representa. En canvi, en el segon, no hi ha relació lògica de semblança; és a dir, no hi ha res en el mot sortida que ens doni pistes de quin en pot ser el significat. Es tracta d'un signe convencional o arbitrari. Per això, en llengües diferents hi ha paraules també diferents per expressar el mateix concepte; per exemple: exit (en anglès), sortie (en francès), uscita (en italià).

- És articulat i, per tant, creatiu . Una llengua és un sistema complex; qualsevol que hagi intentat aprendre una llengua estrangera ho sap. Tanmateix, en realitat, es compon d'un reduït nombre d'elements. El català, per exemple, té vint-i-set fonemes. Formem tots els missatges a partir de la combinació o l'articulació d'aquests pocs fonemes en estructures més complexes com ara paraules o oracions. Aquest caràcter articulat de la llengua en garanteix la creativitat (podem produir un nombre il·limitat d'oracions) i l'originalitat (aquestes oracions poden ser completament noves, que no s'hagin sentit mai abans).

Lingüística

Ciència que estudia el llenguatge. Té un origen força recent; se sol datar en el segle XIX, malgrat que, per a alguns pensadors, no va assolir plenament la categoria de ciència fins al segle XX. La lingüística, a més, es pot dividir en diverses branques: gramàtica, sociolingüística, dialectologia, etc.

TEORIA INNATISTA DEL

LLENGUATGE

Segons Noam Chomsky, tenim una predisposició innata per al llenguatge, ja que tot ésser humà, en condicions normals, és capaç d'aprendre una llengua, en un període relativament curt i a partir de molt pocs estímuls. Per a Chomsky i els seus seguidors, aquesta predisposició consisteix en la possessió universal de mecanismes per crear oracions correctes. Aquests mecanismes constitueixen una mena de gramàtica interioritzada, que explicaria per què els parlants som capaços de crear oracions gramaticalment correctes i de valorar la correcció o la gramaticalitat d'oracions que no hem sentit mai. Tot això, fins i tot, sense haver estudiat gramàtica.

Els signes

Signe és tot element d'ordre material que té la capacitat de representar una altra cosa, física o no. Podem establir-ne la següent classificació:

Indicis: signes que tenen una relació causal í de contigüitat amb la cosa representada. Ex.: La febre és símptoma d'infecció.

Imatges o icones: signes que representen quelcom perquè l'evoquen per similitud. Ex.: Un plànol respecte a la ciutat.

Símbols: signes que no mantenen cap relació amb la cosa representada La seva relació amb allò que representen és arbitrària o convencional. Ex.: Els signes lingüístics.

Digues de quin tipus de signe es tracta en cada cas :

Els colors del Barça.

Els anells concèntrics d'un arbre tallat.

Un mapa de carreteres.

Els números romans.

S’acosten núvols foscos.

Una cigarreta tatxada amb una creu.

Les campanades de l'església.

Els aplaudiments al final d'un concert.

Les monedes i bitllets.

La mala olor en un restaurant.

Els senyals de trànsit.

Una rosa vermella.

Un pany forçat i els vidres trencats.

Un colom blanc.

Bosses de plàstic al mig del bosc.

Una partitura musical.

Els plors d'un nen acabat de néixer.

Els colors d'un semàfor.

Una bandera.

La sirena d'una ambulància.

Un pòster de John Lennon.

Un diagrama de barres.

Un pantocràtor.

La creu roja .

Una gràfica de població.

Una radiografia.

El plànol d'una ciutat.

Vidres trencats en una cruïlla.

Les fulles caigudes dels arbres.

Taques de sang a la roba.

Els signes de l'horòscop.

Els senyals de fum.

El mal de queixal.

Els xiulets d'un àrbitre.

El codi morse.

L'esvàstica.

Una caricatura.

El tremolor de les dents.

Els timbres de l'institut.

Un mostrari de colors.

La serp.

L'Intermitent d'un cotxe

Una cicatriu a la cara.

La pell de gallina.

Un jeroglífic egipci.

Un crucifix.

La poma.

Un anell de casat.

Les pulsacions accelerades

El mapa d'Europa.

L'alfabet

4.2.2. Llenguatge, pensament i realitat

4.2.2.1. La formació de conceptes Per construir un concepte, per exemple, el d'arbre, hem d'abstreure de la realitat el que tenen en comú tots els arbres que hem vist (pins, roures, plataners, pomeres, etc.) i prescindir de les diferències superficials (alçària, forma del tronc i les fulles, colors, etc.). Mitjançant aquest procés d'abstracció, reduïm, ordenem i classifiquem la multiplicitat de percepcions del voltant en conceptes universals , que contribueixen a la nostra com-prensió de la realitat.

Com formem els conceptes? Doncs, bàsicament, a través de dos processos, que depenen de dues capacitats que tenim els humans:

a) L’abstracció . Etimològicament significa separar. Observant conjunts d’objectes o esdeveniments separem les característiques que considerem comunes a tots ells. D’aquesta manera deixem de banda, no tenim en compte, els aspectes que només són específics i singulars d’aquests objectes. Quan treballem amb conceptes no ens interessa allò individual, treballem sempre amb les característiques generals i comunes a tots ells. Si, per exemple, vull formar el concepte de gos, no em fixaré en la piga negra que el meu gos té a la part de dalt de l’orella esquerra, sinó en els aspectes més estructurals, més comuns a tots els gossos.

b) La generalització. Un cop hem abstret, hem separat, tot aquest conjunt de característiques comunes, formem el concepte i tot seguit generalitzem: el conjunt de totes les coses que tinguin aquestes propietats, aquestes característiques, quedaran representades per aquest concepte. Seguint l’exemple anterior, tots els éssers vius, mamífers, de quatre potes, amb coa, amb gran capacitat olfactiva, etc, etc quedaran agrupats, classificats, sota el concepte o idea de gos.

I per tal de poder representar aquest concepte, inventarem un símbol , que en català hem acordat, hem pactat, hem convingut, que sigui, en aquest cas, la paraula gos.

En aquest procés de conceptualització de la realitat , a més, estem dotant el pensament amb la seva matèria primera. Els conceptes o les imatges mentals ens permeten reflexionar, anticipar, recordar, imaginar..., en definitiva, pensar.

4.2.2.2. El signe lingüístic Quan aprenem una llengua estrangera, associem les idees o els conceptes que ja tenim amb nous significants. Tanmateix, quan en la infantesa aprenem a parlar, no tan sols hem d'aprendre a reconèixer i pronunciar una successió de fonemes (significant), sinó que també hem de construir i associar-hi una idea o un concepte (significat).

La relació entre llenguatge, pensament i realitat és indiscutible. Com hem vist, el signe lingüístic i les paraules es descomponen en tres plans que es poden associar a cadascun d'aquests àmbits:

- Significant : realitat física (sonora) que percebem; successió de fonemes i, per tant, pertanyent a l'àmbit lingüístic.

- Significat : idea o concepte associat a un significant i, en conseqüència, propi de l'àmbit del pensament .

- Referent : objecte, qualitat, procés, etc., al qual ens referim i que, per tant, pertany a l'àmbit de la realitat .

Significat: `animal domèstic

de la família dels felins'

Significant: Referent: /g/ /a/ /t/

Tanmateix, aquesta relació, per més evident que sigui, suscita molts interrogants filosòfics: és possible el pensament sense llenguatge? Què és anterior, el llenguatge o el pensament? Una llengua concreta determina la nostra manera de pensar i, per tant, com entenem la realitat?

4.2.2.3. Llenguatge i percepció de la realitat Afirma la psicologia cognitiva que només quan atorguem un nom o apliquem un concepte a la realitat percebuda, culmina i finalitza la identificació real i plena de l’objecte.

Per això, amb Ludwig Wittgenstein (filòsof del llenguatge, austríac, 1889-1951), es pot afirmar que fora del llenguatge no tenim una percepció de tot significativa i, per tant, no hi ha món:

Els límits del llenguatge són els límits del meu mó n.

Millorem la percepció i ampliem el món a mesura que aprenem les paraules i posem nom a les coses. Un estudiant de biologia aprèn a interpretar el que veu pel microscopi a mesura que aprèn les paraules necessàries per designar-lo. Un que no és biòleg, un aprenent de biòleg i un biòleg no veuen el mateix a través del microscopi.

Alguns autors han anat, no obstant això, més lluny. No existeix un món objectiu i absolut, afirmen. Tot el que percebem i, per tant, considerem real, si ho comprenem és per mitjà del lèxic i la gramàtica d’una llengua. La llengua mediatitza i determina les nostres creences i els nostres coneixements i, en definitiva, la nostra concepció del món. Les diferències culturals es redueixen a diferències lingüístiques.

Aquesta és la tesi del relativisme lingüístic de Sapir-Whorf. Edward Sapir (1884-1939) i Benjamin Lee Whorf (1897-1941), després d'haver investigat diverses llengües, van arribar a la conclusió que no totes segmenten la realitat de la mateixa manera. Així, per exemple, la tribu d'indis creek designa el color verd i el groc amb la mateixa paraula, perquè no dis-tingeix l'un de l'altre. D'altra banda, els esquimals no tenen una sola paraula per referir-se a la neu, sinó nou, tantes com estats i tipus de neu distingeixen en la realitat.

Respecte de les estructures gramaticals, Whorf va estudiar la llengua hopi. En aquesta llengua, per exemple, no existeixen temps verbals. Això, juntament amb altres peculiaritats de la llengua hopi, indica una concepció del món atemporal i, per tant, ahistòrica: passat, present i futur formen un continu en què la seva mentalitat no estableix distincions.

A partir de casos com aquests, Sapir i Whorf van deduir que la nostra llengua determina la forma de percebre la realitat i, per tant, la nostra concepció del món, que serà diferent de la dels parlants d'una altra llengua. En definitiva, segons el relativisme lingüístic, els habitants pertanyents a cultures molt diferenciades, amb llengües d’estructures també molt diferenciades, no solament parlen llengües distintes sinó que, d’alguna manera, viuen a mons distints, perquè tenen, gràcies a la seva llengua, concepcions del món distintes.

LA PERCEPCIÓ DELS COLORS

S’ha observat que persones de cultures diferents discriminen, distingeixen, un nombre diferent de colors i separen, de manera diferent el continu de color de l’espectre. El que per al català són dos segments diferenciats, el blau i el verd, per al bretó i el gal·lès constitueixen un segment únic, el glas.

L'any 1969 Brent Berlin, antropòleg de la Universitat de Georgia (EUA), i Paul Kay, també antropòleg i lingüista de la Universitat de California (Berkley, EUA), van presentar els resultats de les seves investigacions sobre la terminologia del color en el llibre Basic Color Terms: Their Universality and Evolution (Berlin i Kay, 1991 [1969]).

Berlin i Kay sostenen que hi ha uns termes bàsics sobre el color comuns a totes les llengües i que es poden considerar universals per a tots els humans. També sostenen que les cultures, en la seva evolució, passen per diferents estadis en l'aspecte terminològic. En un primer estadi una

llengua té només dos termes per diferenciar entre dos colors que engloben d'una banda allò clar i els colors càlids i de l'altra allò fosc i els colors freds. Aquesta evolució passaria diversos estadis fins arribar a un conjunt final d'onze termes de color bàsics. Concretament Berlin i Kay defineixen set estadis entre els que qualsevol llengua es pot classificar en funció de la seva terminologia relacionada amb el color:

● Estadi I: Dos termes per al fosc i el clar

● Estadi II: Tres termes, als dos anteriors s'afegeix el vermell

● Estadi III: Quart terme referit tant al verd com al groc

● Estadi IV: Cinc termes. Es distingeix el verd del groc amb un terme per cadascun.

● Estadi V: Sisè terme que es refereix al blau.

● Estadi VI: Setè terme referit al marró.

● Estadi VII: Onze termes amb la incorporació del porpra o magenta, el rosa, el taronja i el gris.

“MIDORI”

La llengua japonesa tenia fins ben entrat el segle XX una sola paraula per a designar el blau i el verd, “AO”, no en distingia diferències . Fou l’any 1917 quan arribaren a les escoles japoneses els primers llapis de colors; n’hi havia un de verd i un de blau, llavors, calia distingir-los lèxicament: el nom del blau seguí essent ”AO” i el verd rebé el nom de “MIDORI”, els nens n’adoptaren els noms i després de l’ocupació del Japó pels aliats, l’any 1951 la distinció entre els dos colors, blau i verd, s’universalitzà.

Així i tot, al Japó el color dels arbres esponerosos mostrant la verdor de les fulles és considerat blau i els semàfors tenen dos colors, l’stop és vermell i el pas lliure és blau.

4.3. Ment i cervell En el decurs de la història, la relació entre els processos físics i els processos mentals ha donat origen a concepcions filosòfiques diferents sobre l'ésser humà.

4.3.1. El dualisme

El dualisme tradicional s'ha caracteritzat pel fet de postular l'existència de dues realitats de naturalesa i consistència diferents. L'ésser humà seria un compost de dues realitats: el cos i la ment. Generalment, el dualisme emfatitza la naturalesa contrària d'aquestes dues realitats per tal de defensar la possibilitat que se separin i puguin viure independents. Se sol destacar, com a representants característics del dualisme tradicional, Plató i Descartes.

Dualisme platònic . Segons Plató, l'home és un ésser format per una ànima immortal i divina, i per un cos imperfecte i mortal, que és la presó de la primera. L'estat natural de l'ànima és separada del cos, el qual només aconsegueix de pertorbar-la i molestar-la en el seu anhel de veritat i de coneixement, fins al punt d'afirmar que «l'home és la seva ànima».

Dualisme cartesià . Segons Descartes, l'home és un combinat de substància pensant (ment) i de substància extensa (cos), la comunicació de les quals és difícil d'explicar. La ment té com a atribut essencial el pensament, que és immaterial i lliure, mentre que el cos es caracteritza per l'extensió i per estar subjecte a les lleis de la matèria. Aquestes substàncies són realitats diferents i independents. Segons Descartes, aquesta és la base per demostrar no tan sols la independència mental, sinó també la immortalitat de l'ànima.

En l'actualitat el dualisme es concreta en la defensa que cervell i ment no són el mateix. La ment es considera quelcom espiritual i immaterial, que no es pot reduir a connexions nervioses entre neurones. Per això, el fet que hàgim de morir, és a dir, que el nostre cervell deixi de funcionar, no implica que desaparegui tota forma de vida mental.

Segons la concepció dualista de Descartes, cos i ment entrarien en contacte a través de la glàndula pineal.

El dualisme ha estat i està molt arrelat en la nostra manera de pensar. Tanmateix, s'han plantejat alguns dels problemes que comporta, d'entre els quals destaca la qüestió de com és possible que hi hagi relació ment - cos (o cervell - ment) si es tracta de realitats tan diferents.

L'existència d'aquesta interrelació és inqüestionable. Els nostres estats corporals influeixen en els nostres estats mentals (per exemple, una borratxera), i els nostres estats mentals, en les nostres accions (per exemple, la causa que em llevi aviat pot ser el desig d'arribar abans a classe). També hem vist que aquesta relació és evident pel que fa a ment i cervell. Els darrers estudis en medicina i neurologia demostren que determinades alteracions o lesions cerebrals poden modificar la nostra personalitat i el nostre comportament. Ara bé, el problema és: com pot el dualisme explicar i justificar aquesta implicació entre ment i cervell?

Veritablement, el cos ens produeix incomoditats infinites pel seu nodriment indispensable; i encara més si hi afegim les malalties, que obstaculitzen la nostra cerca d'allò que és real. Ens omple d'amors, de desitjos, de temors, de quimeres de tota mena, i de massa bestieses; de tal manera que, de fet i com se sol dir, mentre estem sota el seu domini, no ens és possible exercitar en cap altra cosa el nostre pensament. Perquè de les guerres, de les sedicions i de les batalles ningú altre que no sigui el cos i les seves passions n'és la causa. Atès que totes les guerres es produeixen per adquirir riqueses, i si nosaltres ens veiem forçats a adquirir-les és per raó del nostre cos, al qual hem de servir com uns esclaus; ell també és la causa que no tinguem temps lliure per a cultivar la filosofia.

Plató, Fedó.

4.3.2. El monisme

Existeix un sol principi que explica tota la realitat. Considera que l'ésser humà és un ésser unitari, negant l'existència de la ment com a una realitat diferent del cervell. Hi ha dos tipus de monis-me: monisme espiritualista i monisme materialista.

Monisme espiritualista. Per als autors espiritualistes, o els idealistes, no té sentit parlar de l'existència del cos (cervell) com a quelcom independent de l'esperit (ment). Tot és esperit, o ment.

Monisme materialista. L'ésser humà és un ésser físic i material; per tant, la ment no té una naturalesa essencialment diferent dels fenòmens físics. Dintre del monisme materialista, cal distingir entre posicions diverses:

- Conductisme. Aquesta teoria psicològica sorgeix de la proposta de John B. Watson (18781958), segons la qual la conducta humana no té causes mentals . Un dels conductistes mes coneguts va ser B. F. Skinner (1904-1990), qui va afirmar que qualsevol acció es podia explicar a partir d'un esquema estímul - resposta: tota acció humana és la resposta a un estímul extern. Ignora l'existència de la ment i dels processos mentals. Els defensors d'aquest parer entenen la conducta com el conjunt de les respostes que un organisme desenvolupa davant de determinats estímuls del medi, sense que calgui recórrer a les causes mentals: així que el conductisme evita la qüestió tan controvertida de la causalitat mental, ja que defuig postular l'existència d'una ment.

- Teoria de la identitat ment - cervell . Aquesta teoria considera que els estats mentals són estats neurofisiológics del cervell . Com que són físics, es pot dir que la ment es redueix o s'identifica amb allò físic. La interrelació entre ment i cos ja no resulta problemàtica, perquè els «estats mentals» també formen part de l'àmbit físic; per tant, no hi ha cap misteri en el fet que hi tinguin repercussions. Per als defensors d'aquesta postura, el cervell funciona com un ordinador, molt complex, fruit d'una evolució biològica. La consciència humana és només activitat del cervell.

Malgrat la vigència de les explicacions materialistes, aquestes s'oposen a les nostres intuïcions més bàsiques. Així, per exemple, el materialisme no aconsegueix d'explicar com es produeix el salt d'allò purament fisicoquímic al pensament, que ens sembla quelcom qualitativament diferent respecte dels fenòmens físics. Com és possible que les neurones inconscients, amb els seus processos físics i químics sense intencionalitat intel·ligent, puguin generar un sistema conscient i intel·ligent, com la ment humana?

L’emergentisme . La crítica i la resposta han sorgit curiosament dins de les mateixes files del monisme materialista, principalment dins de l’àmbit de la biologia i defensat també per filòsofs com l’americà John Searle . Aquesta resposta es coneix amb el nom d’emergentisme, i es fonamenta en el principi que afirma que els nivells superiors de realitats emergeixen, sorgeixen, dels nivells inferiors: la ment és una emergència del cervell , però els nivells superiors presenten unes propietats diferents de les propietats dels nivells inferiors. La ment emergeix del cervell, però el transcendeix i té propietats no físiques, diferents de les materials de l'òrgan que la precedeix.

La ment i el cervell és una sola cosa de la que podem parlar de dues maneres diferents, la manera de la psicologia i la manera de la neurologia. El primer nivell d’anàlisi el fa la neurologia, el segon correspon fer-lo a la psicologia. Les conclusions a les que arribin una i altra haurien de ser complementàries. L'emergentisme s'oposa al materialisme estricte (ja que sosté que la ment no és quelcom simplement físic) i al dualisme (ja que hi ha una relació estricta entre la ment i el cos). ________________________________________________________________________________

PUEYO ALAMAN, Maria, i altres. Filosofia i ciutadania. Barcelona: edebé, 2008.

http://www.xtec.cat/~jbosquet/filosofiadeprimer/coneixement/Coneixementillenguatge/Coillenguatgepp.htm

http://multimedia.uoc.edu/~grf/images/a/a2/Color-com-artefacte-cultural.pdf

http://blocs.mesvilaweb.cat/carme-laura/?p=229605

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/hist0ran.htm

http://www.slideshare.net/mvillarpujol/mentcervell-emergentisme

https://ca.wikipedia.org/wiki/Emergentisme [9 desembre 2015]