locvs amŒnvs la revista víctors - uab barcelona · lluís batlle i prats, professor i...

LOCVS AMŒNVS 3, 1997 195-214

La revista Víctors

Narcís Selles Rigat

Resum

Víctors (1936) és una revista cultural de caràcter miscel·lani feta a Girona. Van sortir-ne cinc númerosi va deixar d’aparèixer arran de la revolta feixista. La publicació aplegava bàsicament joves intel·lectualsvinculats al republicanisme catalanista, i a les organitzacions cíviques més dinàmiques. Es pot entendrecom una expressió del procés de modernització de la ciutat i de l’extensió de les seves classes mitjanes.Els plantejaments del nucli impulsor obeïen a una voluntat reformista i de reconstrucció cultural,superadora de l’esperit d’avantguarda, i evidenciaven una aspiració de rigor i un alt nivell d’exigència.La revista pretenia enllaçar amb experiències anteriors, però alhora introduïa punts de vista inèditsen la vida cultural de la ciutat que feien possible l’avenç cap a noves síntesis.

Paraules clau:premsa, cultura, republicanisme, Girona.

Abstract

Teh rewiew Victors.Art, culture and politicy in republican GironaVíctors (1936), is a cultural review made in Girona. Five editions were published, but then itdisappeared as a result of the fascist coup. The publication brought together intellectual youngpeople linked to the catalan republican movement and the most dynamic civic organitzations. It’san expression of the process of modernization of the city and the extension of its middle class. Theplan of action of the nucleus followed ideas of a reform and cultural reconstruction, beyond thespirit of the avantgarde, and showed a rigorous and demanding ambition. The review was intendedto follow on from previous experiences, but at the same time it introduced different points of viewabout the cultural life of the city that made the steps towards a new synthesis possible.

Key words:press, culture, republicanism, Girona.

Art, cultura i política en la Girona republicana

196 LOCVS AMŒNVS 3, 1997 Narcís Selles Rigat

Víctors és una publicació cultural que va sortir a Girona durant la primera part de l’any1936, n’aparegueren cinc números corres-

ponents als cinc primers mesos de l’any1 (figura 1).El disseny dels titulars, obra de Francesc Riuró, téa veure amb l’origen i el sentit a què al·ludeix elnom de la revista. En efecte, amb el denominatiu«víctors», malgrat les connotacions que pot tenirper a un lector d’avui2, els membres de la revistavolien fer referència a certes inscripcions en mangra,algunes encara visibles, que hi havia en determi-nats espais de la Girona històrica. Carles de Palol,el director de la publicació, s’hi referia amb aquestsmots: «evoquem aquests Víctors, que com signessobreposats i en ple desordre conjuntiu, com amiscel·lània literal, adornen les façanes de les ve-lles construccions nostres; visió de conjunt queidentifica encara el caire inconfundible de la Ciu-tat de Girona, plena de boira»3.

Riuró, per dissenyar la capçalera de Víctors esva inspirar, segons conta ell mateix4, en algunsd’aquests caràcters. A l’Estudi General, l’antigauniversitat, també n’hi havia, i havia estat una for-ma de reflectir els mèrits dels estudiants més bri-llants. Lluís Batlle i Prats, professor i col·laboradorde la revista, ho apunta en un article i ho relacionaamb la publicació: «L’entusiasme que acompanya-va els Víctors del nostre Estudi General, manifes-tació de joia pel triomf literari o científic, evocat através de les capçaleres de la jove Revista i del roigpatinat dels més preuats dels nostres monuments,ens transporta en carena ascendent a la fi del medi-evalisme cultural gironí en un període dels més in-teressants de la història nostrada»5.

Batlle recorda el llarg procés que va portar a lainstauració d’estudis superiors a la ciutat, gràciesal privilegi concedit per Alfons el Magnànim l’any1466. Un fet transcendental que «modifica el pa-

1. El format de la revista Víc-tors és de 27,5 x 21,5 centímetres.El primer i el tercer número te-nen vint-i-vuit pàgines, que cor-responen a catorze fulls doblats,mentre que el segon, el quart i elcinquè número tenen vint-i-qua-tre pàgines, això és dotze fulls. Amés, en cada exemplar hi ha vuitplanes d’anuncis, que corresponena dos plecs col·locats després delprimer full de la revista. El paperés blanc, excepte el de la publici-tat, que és de color groc i molt mésfi que el de la resta de la publica-ció. D’aquesta manera, es delimi-ten clarament dos espais, el de lapublicitat i el que correspon prò-piament a la revista.

En la portada, s’hi inclou en lapart superior l’any, la data i el nú-mero. Una mica més avall del cen-tre de la plana hi ha el nom, Víc-tors, i immediatament a sota hiconsta el sumari. En la part inferi-or, s’hi consigna «Revista mensu-al de Girona», enunciat que és su-bratllat per una tira de color ho-ritzontal que clou la pàgina.

La portada té tres tintes, la partescrita és en negre, excepte el nomde la revista, que és en grana. Adavant i darrere del mot «Suma-ri» hi ha un petit grafisme, formatper tres ratlles que es creuen for-mant una mena d’ix. El colord’aquest grafisme, que varia encada número, coincideix amb el dela tira inferior i amb el del text dela contraportada.

En la penúltima pàgina, s’hi in-clouen les dades bàsiques de la pu-blicació: el nom del director,Carles de Palol i Feliu, el del se-cretari d’administració, FrancescFerrer i Vilar, i el de l’administra-dor, Agustí Pera i Planells. Aixícom el preu de la subscripció se-mestral, 4,50 pessetes, i el de cadanúmero solt, 75 cèntims. I tambél’adreça de la redacció i adminis-tració, que era a Garbí, plaça Mar-quès de Camps, Girona. Garbí erauna llibreria, amb una petita salad’exposicions, que regentaven elspintors Josep Colomer i FrancescGallostra. Precisament Colomer

fou qui va tenir cura del disseny ila compaginació de la revista.

En la part inferior d’aquesta pe-núltima plana, hi ha una relaciód’«articles de propera aparició».Cal dir que alguns d’aquests arti-cles que s’anunciaven des del pri-mer número no van arribar a sor-tir mai.

La publicació té escasses il·lustra-cions, les poques que hi ha sempreestan en funció del text i, en gene-ral, es limiten a reproduir materi-al gràfic ja existent, sigui una foto,un gravat o un dibuix.

Víctors, seguint la tradició d’al-gunes revistes culturals, no portanumerades les seves pàgines.

2. Narcís Comadira es refereix aVíctors com «una revista que, tot iser republicana, tenia un títol for-ça feixista (ai! els aires del temps)»,a N. COMADIRA, «El noucentismea Girona: Rafael Masó», Recer-ques, núm. 14, Barcelona, 1983, p.120.

3. C. de PALOL, «Víctors», Víctors,núm. 3, març de 1936.

4. Entrevista a F. Riuró, Girona,13 d’abril i 16 de maig de 1996.

5. L. BATLLE i PRATS, «Víctors i elsestudis», Víctors, núm. 2, febrer de1936.

6. Ibídem.

7. C. de PALOL, «Víctors».

8. Díaz-Plaja parla d’aquells anysa Girona i de les seves relacions iamistats a G. DÍAZ-PLAJA,Memoria de una generacióndestruida (1930-36), Ed. Aymà,Barcelona, 1966. Sobre les relaci-ons de J. Vicens amb SantiagoSobrequés i Eduard Valentí, com-panys de batxillerat a Girona, espot consultar DD.AA. Epistolaride Jaume Vicens, Cercle d’Estu-dis Històrics i Socials, Girona,1994, p. 223 i 257.

LOCVS AMŒNVS 3, 1997 197La revista Víctors. Art, cultura i política en la Girona republicana

norama cultural fins arribar als Víctors plens d’emo-ció i de joia que la nostra revista vivifica bo i pro-porcionant-los nous horitzons que enllacen ambla més noble i enaltidora de les tradicions»6. Així,doncs, «víctors» a banda d’una expressió de lloa,volia ser també una forma d’al·ludir i connectaramb una realitat històrica i cultural, percebuda coma especialment gloriosa i puixant: «Aquets [sic]Víctors sobreposats i en forma d’anagrama són unrecord patent d’aquelles promocions que definei-xen el període més actiu i floreixent dels EstudisGenerals en ple segle XVII; són una mena de colofóque commemora significativament la finalitzaciód’una obra positiva i fecunda; preconitzen el ter-mini d’un esforç gran en un procés de veritableformació cultural i espiritual del nostre poble»7.

Els fundadors i elscol·laboradors de Víctors

Els fundadors de Víctors, que apareixen en el pri-mer número de la revista, amb la seva professió alcostat del seu nom, signant una nota de presenta-ció i d’intencions, són Pere Abellí, periodista; EmiliBlanc, arquitecte; Josep Claret, arquitecte; JosepColomer Martí, dibuixant; Josep M. Corredor,mestre; Francesc Ferrer, mestre; Lluís Franquesa,advocat; Carles de Palol, bibliògraf; PompeuPascual, metge; Josep Planes, publicista; AgustíPera, traductor, i Francesc Riuró, dibuixant.

En alguns casos, no hi ha una coincidència exac-ta entre la seva ocupació laboral real i l’activitatque consta en la publicació. Per exemple, Pera, quehavia residit a París i havia viatjat per Europa, novivia de la traducció, sinó que treballava d’admi-nistratiu en una empresa de la seva família, Planeses guanyava la vida fent de llibreter, mentre quePalol era empleat de la Diputació. En general, l’ads-cripció i l’origen social dels membres de Víctorssitua la immensa majoria en una posició de classemitjana, hi ha membres de les professions liberals,comerciants, funcionaris i petits empresaris.

La majoria dels fundadors de Víctors són nas-cuts durant la primera dècada del segle; alguns,pocs, depassen en dos o tres anys aquest límit, perexemple l’impulsor de la revista, Pompeu Pascual,va néixer el 1897, mentre que Josep M. Corredorho va fer el 1912. Això fa que mentre el primerl’any 1936 ja era un personatge sòlidament esta-blert a tots els nivells, el segon tot just acabava lacarrera de Filosofia i Lletres.

La llista de col·laboradors a Víctors és la següent:Miquel de Palol, Lluís Batlle i Prats, Lluís G. Pla,Eduard Valentí, Santiago Sobrequés, Joan deGarganta, Guillem Díaz-Plaja, Joan Teixidor,Jaume Vicens Vives, Tomàs Roig i Llop, Pere de

Palol, Carles Rahola, Josep Aguilera, MarcelSantaló, J. Serra i Cortada, Pere Pericay, AlfonsPuig, P. Armengol i Josep Munteis. De GuillemDíaz-Plaja, Tomàs Roig i Llop i Pere de Palol esreprodueixen fragments d’obres seves.

D’aquesta relació podem destacar diverses pro-vinences, d’una banda hi ha les persones que vivi-en a Girona o al seu entorn i que participaven en lavida cultural de la ciutat, és el cas de Miquel dePalol, Lluís Batlle i Prats, Lluís G. Pla, Pere de Pa-lol, Carles Rahola, Josep Aguilera, Marcel Santaló,J. Serra i Cortada o Pere Pericay. Després hi ha elsautors més joves, universitaris amb una projecciónacional significada, més o menys vinculats aGirona, sigui per naixement o per haver-hi estudi-at o viscut un temps, però que no residien en laciutat l’any que es va publicar Víctors, comSantiago Sobrequés, Jaume Vicens Vives, GuillemDíaz-Plaja i Eduard Valentí8. I, finalment, hi ha uns

Figura 1.Portada del primer número de Víctors amb les firmes dels seus fundadors i dels responsables de la impressió.L’original signat pertany a la col·lecció de Francesc Riuró (Girona).


anys després, amb aquestes paraules: «Ai! els es-deveniments es precipitaren encara més de pressadel que ens temíem, i sols pogueren publicar-se’nalguns números. El darrer, que havia d’aparèixer,precisament, el dilluns 20 de juliol, romangué a la“Impremta Ràpida” com un de tants testimonis,silenciosos i irrisoris, d’una derrota les conseqüèn-cies de la qual encara perduren. Com a catalans,que destitjàvem conviure i no assassinar-nos, totshavíem estat vençuts»13.

Uns quants anys més tard, hi va tornar a ferreferència sense modificar substancialment el seupunt de vista: «Víctors […] es veié brutalment in-terrompuda per la sublevació militar i les sevesterribles conseqüències. (Precisament havia de sor-tir-ne un número el dia 20 de juliol… Inútil dir quees quedà, inutilitzable, tot i estar enllestit, als ta-llers de la “Impremta Ràpida”)»14.

Aquesta darrera valoració de Corredor fou con-testada en un llarg article per Josep Planes, quemanifestava el seu desacord amb els comentaris deCorredor. Planes apuntava que la fi de Víctors res-ponia sobretot a una manca d’interès i a un certdimissionisme cultural, i atribuïa la desaparició dela revista no tant a causes externes, sinó més aviat amotius d’ordre intern. Tot i aquesta interpretació,el ressò del conflicte bèl·lic és ben present en elsseus mots: «El darrer número de Víctors, dedicat a

col·laboradors d’origen olotí, els escriptors Joan deGarganta, Josep Munteis i Joan Teixidor, els dosprimers vivien a Olot, mentre que Teixidor parti-cipava en diverses publicacions barcelonines deprestigi, com Mirador o Quaderns de Poesia.

A més dels personatges citats, que van publicaralgun text a Víctors, hi ha altres autors que, mal-grat que es va anunciar la seva col·laboració en larevista, no van arribar a participar-hi. És el cas del’artista Ramon Reig, que havia de fer un «Estudisobre el pintor Llavanera»; del Dr. Just Gárate,«L’itinerari de Humbolt a Catalunya»; de RicardGiralt, «Els arquitectes i els obrers»; de Joan SubiasGalter, «Tresor Artístic Nacional»; de MiquelSantaló, «Mn. Gelabert, geòleg», i de Josep M. Pla,«L’alquímia nova». I pel que fa als fundadors de Víc-tors, no s’arribaren a publicar els articles de PompeuPascual, «L’aportació forastera al creixement deGirona», i de Carles de Palol, «Bibliografia gironi-na dels segles XVI i XVII».

Fundació i clausura de VíctorsHi ha plena unanimitat a reconèixer al metgePompeu Pascual (figura 2) la iniciativa de la funda-ció de Víctors, ell fou, segons Josep M. Corredor,«l’ànima d’aquella publicació i el que la feia possi-ble amb la seva generositat»9. Josep Planes precisaque «sense l’empenta promocionadora d’ell quant acaptar col·laboradors, subscriptors i anuncis, la re-vista no hauria encetat publicació. Però crec que totsajudàvem a donar-li vida», i hi afegeix: «en Pascualera qui anava a trobar la gent perquè escrivís a larevista. Era el que es movia més per aconseguir anun-ciants i fer subscriptors, per exemple anava als met-ges i els deia tantes pessetes per una subscripció»10.

Francesc Riuró també considera que Pascual era«l’ànima, el president, el director…». Ell era el qui«ho portava i ho supervisava tot», «fins i tot si hihavia mancances econòmiques en Pascual se n’en-carregava». Malgrat això, el càrrec de director s’as-signà a Carles de Palol, nebot de Miquel de Palol.Segons Riuró, el fet que Pascual no assumís perso-nalment la direcció va ser perquè «com que les co-ses estaven una mica revoltades no va voler donarla cara i va proposar Carles de Palol, que ho vaacceptar»11. Josep Planes és encara més taxatiu,«Carles de Palol era molt bona persona i teniamolt bon tracte […], però a dintre de Víctors nohi pintava gaire res, tot i que va publicar-hi algunarticle»12.

La fi de Víctors sembla que té a veure amb l’aixe-cament feixista i les seves repercussions en la di-nàmica ciutadana. De fet, publicacions com LaRevista o D’Ací i D’Allà també van deixar d’apa-rèixer en aquell any. Corredor fou qui primer s’hiva referir, arran d’un article sobre Miquel de Palol,

Figura 2.Pompeu Pascual amb el seu fill en una foto de final dels anys trenta.Col·lecció Pompeu Pascual Busquets (Girona).


l’art romànic, entretingué la sortida per mancad’una ànima que en fes la presentació amb intenci-ons culturalistes. Vaig esquitllar-me’n 4 i 5 vega-des. Després, esclatada la guerra civil —quan esdestruïa part del patrimoni romànic—, es creguéprudent amagar el cap sota l’ala? Plegar i culparels enemics de la cultura? S’havien desinflat elsafanys culturalistes? Definides dues forces hege-mòniques es considerà que la cultura no hi pintavares? Que no valia la pena prosseguir la caça d’inge-nus? Deixar la prospecció i el desarmament d’arte-factes intel·lectualoides subversius/temeraris?».

«Víctors s’obria camí, la guerra creava novesdificultats, però érem a la zona democràtica, s’hieditaven altres publicacions com Revista deCatalunya. Víctors podia complir-hi una missióorientadora, dignificant amb vistes al demà que vi-vim avui. L’ànima va fer figa. Víctors morí sense penani glòria, jo no vaig col·laborar al seu enterrament.Des de L’Autonomista —amb l’estímul de CarlesRahola, home autèntic de la batalla de la cultura—prosseguia la labor d’aprenent d’escriptor compro-mès en les funcions del saber i la cultura»15.

Aquesta lectura de Planes, quaranta anys des-prés de l’edició de la revista, resulta una mica con-tradictòria, i, a banda del subjectivisme que destil·la,fa la impressió que barreja moltes coses diferents.En realitat, la seva última col·laboració escrita a Víc-tors fou en el número tres, és a dir que, en aquestsentit, la seva dimissió, si més no aparent, s’avançà ala de la resta de membres de la revista. Sí que és cert,però, que les seves col·laboracions al diari gironíL’Autonomista es van mantenir, i fins augmentar.

Francesc Riuró, com Corredor, atribueix la fide Víctors als efectes derivats de l’esclat del con-flicte, «va ser per l’esperit enrarit que es vivia a laciutat que es va interrompre la publicació», afir-ma. Segons ell, en l’última reunió que van fer re-solgueren aturar l’edició de la revista, i esperar aveure l’evolució dels fets, «vam decidir que segonscom anessin les coses continuaríem o no»16.

Víctors, fesomia i referentsUn dels trets que caracteritza la revista Víctors ésla seva voluntat d’enllaçar amb les principals expe-riències editorials, i extensivament culturals, quees van produir al llarg dels anys anteriors a Girona.Una voluntat que, a primer cop d’ull, ja s’insinuaen el disseny de la publicació, que ens remet a «labella tradició gironina d’editar bellíssimes revistesamb un no sé què, també tradicional, de preciosis-me tipogràfic»17 i que es confirma en la utilitzacióde determinades referències culturals i en lacol·laboració de personalitats altament significa-des durant les dècades precedents. No casualmentla persona a qui es demana l’obertura de Víctors ésMiquel de Palol, les seves paraules en el númeroinaugural vénen a reforçar aquella intencionalitat:«ens sembla, en obrir les planes d’aquesta [revista]que ajuntem amb una mà el passat estimat i glori-ós, i encaixem amb l’altra el vinent esperançadorque avança»18.

J. M. Corredor ha explicat com va anar aquestaassignació i ha caracteritzat la visió que els jovesredactors de Víctors tenien de Palol: «En la reuniócelebrada a fi de preparar el primer número, totsels allí presents convinguérem que el proemi,l’introito havíem de demanar-lo a Miquel de Palol.Ell ja estava molt apartat de les eternes i estèrilspicabaralles dels cenacles literaris. Entre latranquil·litat provinciana d’una Girona multisecu-lar, adormida i bon xic asfixiant —malgrat queXènius hagués declarat, en uns jocs florals famo-sos: «Girona, a punta de tardor, no és menys subtilque Venècia»—, ell era com un sage que, allunyatdel brogit i carregat d’indulgència, practiqués elcarpe diem horacià. Tanmateix, acceptà de seguidael nostre oferiment, i escrigué la presentació»19.

Palol, a més d’haver format part del nucli mo-dernista gironí al costat de Xavier Monsalvatge,Prudenci Bertrana, Josep Tharrats i Carles Rahola,fou un autor present en la majoria d’iniciatives

9. J.M. CORREDOR, «La revista Víc-tors, i Pompeu Pascual», Punt Di-ari, (7-5-80). L’escrit va ser moti-vat per un article anterior sobreJosep Planes, obra de L. BOSCH

MARTÍ, «Josep Planes i Mundet,novel·lista utòpic i exllibreter delcarrer del “Pavo”», Punt Diari(16-4-80). En el seu text, Corre-dor feia algunes valoracions po-lítiques i culturals sobre elsanys trenta, i sobretot subratllavael paper destacat que hi havia tin-gut Pompeu Pascual, i alhora hiapuntava una crítica a la situaciópresent, els primers anys del pro-cés de derogació del franquis-me. Corredor estava decebut dela tebiesa que manifestava el ca-talanisme i qualificava de «far-sa macabra» el caràcter de lapolítica nacionalista.

10. La resposta de Planes a l’arti-cle abans citat de Corredor, foud’una gran acritud, aparentmentpoc justificada, qualificà el text deCorredor de «pamflet verinós» id’«atac agressiu/frenètic: neurò-tic». Planes defensava un concep-te de cultura per sobre de totes lescontradiccions, i el captenimentcrític de Corredor va molestar-loprofundament, ja que, en certamanera, el remetia a la situació del’any 1936 i a l’estat d’enfronta-ment que s’hi va viure, «passats 44anys, la problemàtica és similar».Això a banda de les diferències iles petites rivalitats personals quees traslluen en l’escrit. Tot plegatés potser el motiu dels nombro-sos subjectivismes que hi aparei-xen. J. PLANES MUNDET, «La re-vista Víctors i l’any 1936», PuntDiari (1-6-1980), p. 11.

11. Entrevista a F. Riuró.

12. Entrevista a J. Planes. Girona,6 d’abril de 1996.

13. J. M. CORREDOR, «El recordd’un proemi», Presència, núm.504, (24-12-1977), p. 26.

14. J. M. CORREDOR, «La revistaVíctors i Pompeu Pascual».

15. J. PLANES MUNDET, «La revis-ta Víctors i l’any 1936».


17. F. «Fascicles i Revistes cata-lans», La Publicitat (7-3-1936),p. 2.

18. M. de PALOL, «Víctors», Víc-tors, núm. 1 gener de 1936.

19. J. M. CORREDOR, «El recordd’un proemi».


mediterrània: «L’arquitectura moderna, tècnica-ment, és en gran part un descobriment dels païsosnòrdics, però, espiritualment, és l’arquitecturamediterrània sense estil la influent de la nova ar-quitectura. L’arquitectura moderna és un retornara les formes pures, tradicionals, de la Mediterrà-nia. És una victòria del Mar Llatí»26.

El referent mediterrani permetia relacionar,doncs, aspectes de la nova modernitat, fins i tot elque es presentava com una certa avantguarda arqui-tectònica, amb els ecos dels corrents dominants, imés o menys confrontats, anys enrere a Girona.D’una banda, l’orientació que representava RafaelMasó, vinculada al vessant estrictament noucentis-ta, institucional, normatiu i lliguista; de l’altra, el clas-sicisme, messiànic, republicà, liberal i més o menysalomarista, dels Palol, Rahola o Tharrats27. Amb elpas del temps i l’emergència de noves realitats polí-tiques i socials, aquelles orientacions també s’ana-ren desdibuixant i transformant. El projecte pratià,globalitzador i intervencionista, es va desfent. Masóabandona la Lliga l’any 1922. El 1930, en el períodede transició cap a la república, Rafael Masó acce-deix a una regidoria a l’Ajuntament de Girona pelmateix partit que Miquel de Palol, Acció Catalana28,i, molt tímidament, va introduint alguns elementsde la nova arquitectura en la seva obra29.

A final dels anys vint, una nova generació, quecoincideix amb la crisi de la Dictadurapriomoriverista, comença a entrar en escena. L’apa-rició, l’any 1929 a Girona, dels joves d’Amics deles Arts30, amb aquesta referència nominal a la mí-tica revista sitgetana i el seguit d’activitats que pro-mouen, ve a representar una voluntat d’actualitza-ció, alhora que introdueix un canvi de sensibilitat

editorials que es van donar en la ciutat de Girona alllarg del primer terç de segle20.

L’altre autor emblemàtic que col·labora en elnúmero de Víctors és Carles Rahola, company dePalol en nombroses iniciatives, el qual havia tingutuna projecció considerable des d’algunes de les pla-taformes i publicacions catalanes de més prestigi. Enla seva obra més tardana predomina el vessant his-tòric, assagístic i periodístic per sobre del literari21.A un altre nivell, hi col·labora amb un poema mos-sèn Lluís G. Pla, un personatge que, sense tenir nide lluny la projecció dels dos escriptors esmentats,també havia participat en les seves tertúlies i en di-verses iniciatives literàries22.

La intenció de tractar i valorar personatges i ex-periències culturals anteriors per tal d’anar cons-truint una tradició local pròpia dins el conjunt cata-là, es fa visible en els articles sobre els poetesfilonoucentistes Joan Badia i Josep M. de Garganta,de Girona i Olot respectivament23.

El concepte de mediterraneïtat és un altre delselements presents en diversos textos de la publica-ció que remet a uns antecedents estètics no excessi-vament llunyans. Així en la «Nota dels fundadors»que obre la revista, ja es fa avinent la seva voluntatd’estar «en contacte directe amb aquella matriu decultures universals que és la Mediterrània»24, o enun altre número s’afirma que «la nostra revista noté altre límit que el respecte sincer a la llibertat, per-què la llibertat és la sabor original de les CulturesMediterrànies»25.

L’opció mediterraneista també s’argumenta desd’una posició d’avançada a partir de la citació i de lareproducció de diversos fragments de la revista ACdel GATEPAC dedicats a l’arquitectura popular

22. El poeta Lluís G. Pla havia di-rigit la revista Studi (1910) i haviacol·laborat en moltes altres, endestaquem La Revista.

23. J. M. CORREDOR, «La visiópoètica de Girona a través de JoanBadia», Víctors, núm. 1. I J.MUNTEIS, «El poeta olotí Josep M.Garganta», Víctors, núm. 5, maigde 1936.

24. «Nota dels fundadors», Víc-tors, núm. 1.

25. «Nota de redacció», Víctors,núm. 2.

26. P.M., dins «Ràfec», Víctors,núm. 2.

27. Aquestes dues grans líniesideologicoculturals, tot i algunsencreuaments episòdics, es vanmantenir operatives i en contra-dicció durant força temps. Unapart de la historiografia gironinaha tendit a englobar, equivocada-ment, manifestacions del correntalomarista i republicà dins el nou-centisme, i a atorgar a aquest dar-

20. Sobre la participació de Miquelde Palol i altres autors en la prem-sa cultural de Girona durant elsprimers anys del segle, es pot con-sultar l’obra de M. D. FULCARÀ iTORROELLA, Girona i el modernis-me, Colección de Monografías delInstituto de Estudios Gerunden-ses, Girona, 1976. També és útil eltreball de L. COSTA i FERNÁNDEZ,Història de la premsa a la ciutatde Girona (1787-1939), Institutd’Estudis Gironins, Girona, 1986.

L’obra literària de Palol, poesiai narrativa, ha estat emmarcada enel simbolisme decadentista. Vegeuel pròleg d’A. YATES a M. de PA-LOL, Camí de llum, Edicions 62,Barcelona, 1976, p. 5-18.

Palol, arran de la seva estada aBarcelona l’any 1905 per fer el ser-vei militar, va contactar amb elgrup d’El Poble Català, això elmarcà pregonament, tant des d’unpunt de vista ideològic, el que ellanomena el vessant «esquerrà iinconformista», com estètic, «encontacte amb els col·laboradorsdel diari […] s’aproxima al classi-cisme en el que serà el seu millormoment com a poeta», segons J.CASTELLANOS, «La poesia moder-nista», dins Història de la litera-tura catalana, volum VIII, Ed. Ari-el, Barcelona, 1986, p. 320. Aixòem sembla important destacar-hoperquè, a grans trets, aquesta seràl’orientació que anirà seguint lamajoria del nucli gironí en els anysposteriors en una opció quebusca la confluència entrel’arbitrarisme —culturalisme en-front d’espontaneisme— i una ac-titud social regeneracionista i deprogrés. Vegeu també J.CASTELLANOS, «Miquel de Palol iel modernisme», Revista deGirona, núm. 112, 3er trimestre de1985, p. 17-20.

Aquesta línia era contrària, o simés no distant, del que a Gironarepresentava Rafael Masó, la LligaRegionalista i el projecte noucen-tista. Miquel de Palol al seu llibrememorialístic, es refereix a Masó,el cappare del noucentisme aGirona, com una persona «gensfàcil a l’amistat i al diàleg: exigiaobediència més que iniciativa i,per sobre de tot, li calien no jacol·laboradors o deixebles, com joels he anomenat, sinó jornalers,obrers a sou, sovint massamalpagats perquè poguessin resis-tir la seva estranya gasiveria», a M.de PALOL, Girona i jo. Ed. Tana-gra, Barcelona, 1991, p. 185.

L’origen i l’adscripció sociald’uns i altres també eren diferents,la família Masó pertanyia als sec-tors més consolidats i benestantsde la burgesia local, mentre queRahola i Palol més aviat caldriasituar-los en els rengles de la peti-ta burgesia.

En l’àmbit català, un dels au-tors que exemplificava milloraquest model de síntesi que hemesmentat unes quantes ratlles mésamunt era Gabriel Alomar. El seullibre El futurisme representa «unasistematització de les teories de lavoluntat (des de Fichte fins aNietzsche) i la seva aplicació a lavida política i cultural catalana» irepresenta «un liberalisme queidentifica amb les idees de Repú-blica i de Federalisme», segons

J. MOLAS, La literatura catalanad’avantguarda (1916-1936).Antoni Bosch editor, Barcelona,1983, p. 24.

En aquest sentit, no és casualque Alomar, que va treballar al’institut de Figueres, mantinguésmoltes vinculacions amb Girona,i una relació ininterrompuda, cul-tural i política, amb els seus prin-cipals intel·lectuals, de Palol aRahola. També va col·laborar enles revistes Catalanitat (1910-11),dirigida per Miquel de Palol, iCultura (1914), dirigida per JosepTharrats, poeta gironí que en elprimer número d’aquesta últimapublicació té un recull de poemesamb títols tan significatius com«Gabriel Alomar», que és qualifi-cat de «sacerdotal profeta», o«Gabriele d’Annunzio», dos delsseus referents bàsics. Sobre aques-tes relacions i l’orientació estèticai ideològica del nucli modernistagironí, vegeu A. CAMPS, «El mo-dernisme al grup de Girona: la re-cepció de Gabriele D’Annunzio»,Revista de Girona, núm. 179,maig-juny de 1995, p. 42-45, i,de la mateixa autora, La recepció

de Gabriele d’Annunzio a Ca-talunya, Curial Edicions Catala-nes, Publicacions de l’Abadia deMontserrat, Barcelona, 1996,especialment p. 162-184. Per res-seguir el pensament i l’evoluciópolítica de Gabriel Alomar desta-quem el treball de J. CARBONELL,«Notes sobre l’ideari de GabrielAlomar», Randa, núm. 10, 1980,p. 157-168; i el d’I.MOLAS, «El li-beralisme democràtic de GabrielAlomar», Recerques, núm. 23,Curial, 1990, p. 91-111.

21. Carles Rahola se situa en unaorientació semblant a Palol, dis-tant del que en el seu moment re-presentà l’opció noucentista. Ar-ran de la seva obra, El llibre del’August d’Alzina (1910), prologatper Gabriel Alomar, Eugeni d’Orsli criticà en una carta la ideologiadel seu llibre i li expressà «la in-grata sorpresa de veure-us divor-ciat de les direccions espirituals delnoucents», citat per M. PRATS,«Rahola i la Girona literària», Pre-sència, núm. 423 (22-5-1976), p.16. Rahola va col·laborar intensa-ment en L’Autonomista, òrgan del

republicanisme gironí, que dirigiael seu germà Dàrius, i en la majo-ria de publicacions de l’època edi-tades a Girona. També havia es-crit en diaris i revistes barceloninsde prestigi, com La Publicitat,D’Ací i d’Allà o La Revista, i finsi tot en Justícia Social, òrgan de laUnió Socialista de Catalunya. So-bre Rahola es pot consultar, entrealtres publicacions, el dossier pu-blicat a Presència, núm. 423 (22-5-1976), p. 11-27; la tesi de llicen-ciatura inèdita d’I. PÈLACH, Bio-bibliografia de Carles Rahola,Facultat de Filosofia i Lletres dela Universitat de Barcelona, 1973;la biografia de L. M. de PUIG OLI-VER. Carles Rahola, un ciutadà aCatalunya, Ed. del Cotal SA.,Barcelona, 1979; o el treball de re-cerca inèdit de R. LLORENS VILÀ,L’obra de Carles Rahola entre el1900 i el 1911, presentat a la Uni-versitat Autònoma de Barcelona,1992.


important en l’ambient cultural gironí. El grup es-tava format bàsicament per deixebles del pintorJosep Aguilera31, un autor que col·laboraria a Víc-tors, i que tant per la seva orientació ideològica es-querrana, com per la seva adscripció social en lescapes populars, representava tota una altra pers-pectiva cultural. Pep Colomer, un dels principalsimpulsors del grup i que participaria en la funda-ció posterior de Víctors, ha reflectit aquest nou es-perit, modern, culte, dinàmic i participatiu: «Elsjoves professàvem aleshores uns ideals entusiastes—sense gaire discriminació—, artístics, polítics, es-portius: donàvem cap a tot i estàvem disposats entot moment a organitzar qualsevol cosa; fundar pri-mer Amics de les Arts i escampar-nos després enmúltiples activitats diverses, és a dir: llogarl’Albèniz per fer sessions de cinema especial;col·laborar en la publicació d’una revista Víctors,viure la gran època popular del GEiEG al local deSt. Agustí: ser els supporters entusiastes en la crea-ció de la Piscina de Girona: fundar i promocionarel Cinema Amateur; organitzar les primeres firescomercials i també la primera Fira del Llibre32.

En una orientació similar, caldria situar el grupvinculat a la llibreria i sala d’exposicions Garbí,dirigides per Pep Colomer i Francesc Gallostra, quel’any 1934 crearen amb altres joves inquiets «ElsÍntims». Entre les seves activitats, podem destacardes d’una exposició de cactus o recitals de cantehondo, fins a mostres de pintures i fotografies33.Aquesta actitud general d’obertura no s’ha d’iden-tificar, però, amb un alineament estilístic d’avan-çada, correlatiu als que podien existir a Barcelona.

Rafael Masó, tot i que, evidentment, ja no ésl’impulsor cultural que havia estat uns quants anys

abans i que no centralitza la dinàmica de les gene-racions més joves, les quals s’identificaran mésamb els sectors provinents del nucli modernista,continua ocupant una posició influent en el móngironí, sobretot des del seu àmbit professionalespecífic. Alguns dels joves que promouran Víc-tors, Francesc Riuró, Carles de Palol, Emili Blanci Josep Claret, hi mantindran diversos nivells derelació.

Riuró va treballar set anys com a delineant ambMasó, del 1928 al 1935. Paral·lelament assistia a lesclasses de dibuix d’Aguilera, on va coincidir ambColomer. Masó li va obrir l’interès per l’arqueolo-gia, arran de la seva participació en restauracionsi excavacions, com els Banys Àrabs, la col·legiatade Sant Feliu, Sant Pere de Roda o el projecte delpasseig Arqueològic. A partir de Masó, Riuró vaentrar en contacte amb l’arqueòleg Josep Serra iRàfols que el va encaminar cap a la recerca en l’àm-bit de la cultura ibèrica. Precisament la principalaportació de Riuró a Víctors és l’article «El pobla-ment i la cultura ibèrica del Gironès»34. En les se-ves tasques d’investigació arqueològica, s’hi vaafegir ben aviat Carles de Palol, amb el qualdescobririen diversos poblats ibèrics35. L’arquitec-te Emili Blanc, que treballava a la Diputació deGirona, col·laborà amb Rafael Masó en la restau-ració dels Banys Àrabs, encara que fou bàsicamentaquest darrer qui va dur el projecte. Blanc, Masó iel també arquitecte Ricard Giralt eren els delegatsa Girona de l’entitat Amics de l’Art Vell36. Blancva adoptar en algunes de les seves obres recursosformals provinents del racionalisme, per bé quetambé inclogué en altres realitzacions elements mésvinculats a la tradició noucentista, masoniana i de

rer moviment conservador unaextensió i un grau d’unanimitatque mai no va tenir a Girona. Eldarrer treball de J. Tarrús i N.Comadira apunta un inici derelectura, però, tot i l’alt valor dela seva aportació, encara mantéuna certa dependència enversaquella visió idealitzadora. J.TARRÚS i N. COMADIRA, RafaelMasó. Arquitecte noucentista, Ed.Lunwerg, Barcelona, 1996, p. 94.Sobre el llibre dels dos autorses pot consultar la ressenya deN. SELLES a la revista Papers d’Art,núm. 68, juliol-agost-setembre de1996, p. 31.

Assumpta Camps ha resseguitacuradament els plantejaments delgrup de Rahola, així com algunesde les seves tensions amb Eugenid’Ors i altres autors noucentistes.A. CAMPS i OLIVÉ, La recepció deGabriele d’Annunzio a Cata-lunya.

28. J. CLARA, El personal polític del’Ajuntament de Girona (1917-1987), Cercle d’Estudis Històricsi Socials, Girona, 1987, p. 30.

29. J. TARRÚS GALTER, RafaelMasó. Publicacions COACB,Barcelona, p. 116. I J. TARRÚS i N.COMADIRA, Rafael Masó, arqui-tecte noucentista, p. 177.

30. Sobre aquest grup, vegeu eltreball de J. CLARA, «Amics de lesArts i Fidel Aguilar», Revista deGirona, núm. 167, novembre-de-sembre de 1994, p. 86-88.

31. Sobre Josep Aguilera es potconsultar el catàleg de la Mostra-Homenatge a Josep AguileraMartí (1882-1955), Fontana d’Or,del 22 de desembre del 1978 al 31de gener del 1979, Girona, i el dos-sier «Josep Aguilera, pintor civilde Girona», Revista de Girona,núm. 178, setembre-octubre de1996, p. 63-95.

32. J. COLOMER MARTÍ, «Presèn-cia de Fidel Aguilar a la Gironadels anys 30», dins el catàleg del’exposició Fidel Aguilar, publicatel 1972 per l’Ajuntament deGirona i el Col·legi d’Arquitectesde Catalunya i Balears, p. 17.

33. F. MIRALLES, catàleg de l’expo-sició 75 anys d’art a Girona (1919-1994), editat pel GEiEG, Girona,1994, p. 33-34.

34. F. RIURÓ, «El poblament i lacultura ibèrica del Gironès», Víc-tors, núm. 3.

35. Sobre F. Riuró, vegeu J. BAR-RIS i DURAN, «Francesc Riuró, unavida dedicada a la cultura ibèrica»,Punt Diari (29-3-81), p. 16-17. X.PLANAS, «Francesc Riuró, el parede l’arqueologia gironina», Revis-ta de Girona, núm. 179, novembre-desembre de 1996, p. 22-27.

36. M. MOLÍ, «Nota bibliogràfica,cronologia de l’obra i col·labora-dors», dins Ricard GiraltCasadesús, Delegació a Girona delCol·legi d’Arquitectes deCatalunya, Girona, 1982, p. 225.Ricard Giralt ocupava el càrrecd’arquitecte municipal des del1922. Precisament havia decol·laborar en el número sis deVíctors, però l’article, del qual finsi tot s’havia anunciat el títol, «Elsarquitectes i els obrers», no va

poder sortir. Les col·laboracionsentre els dos arquitectes de Víc-tors, Emili Blanc i Josep Claret,amb Ricard Giralt foren usuals.Per exemple, Blanc i Giralt vancol·laborar en la redacció de lesordenances relatives a la zonamonumental de la ciutat deGirona l’any 1930 (ibídem, p.256), Claret i Giralt urbanitzarenen el 1935 els solars Bech deCareda (ibídem, p. 257), i, poste-riorment, durant el procés revo-lucionari, en el marc de la munici-palització de la propietat urbanaen la ciutat de Girona, l’Ajunta-ment va encomanar el 2 de juliolde 1937 al Sindicat d’Arquitectesde Catalunya diverses obres denova construcció, algunes de lesquals foren encomanades a JosepClaret i Ricard Giralt, vegeu F.FERRER i GIRONÈS, «La municipa-lització de la propietat urbana»,ponència presentada a les SegonesJornades d’Estudi de la Documen-tació d’Arquitectura i Urbanisme,dins La tradició moderna, Ed. De-marcació de Girona del Col·legid’Arquitectes de Catalunya,Girona, 1995, p. 59.


cavall de la batalla dretana o esquerrana i fins de lalluita de classes». A més, l’autor generalitza,idealísticament, aquest paper de desactivació delconflicte al «saber i a la cultura», i els atribueix lafunció social «de proclamar la veritat i establir for-mes/processos de síntesi entre els antagonismesreals»42.

Ara bé, a banda d’aquesta suposada voluntatgenèrica de caire harmonitzador, cal tenir en comp-te la situació sociopolítica real que es vivia a Girona,perquè sempre que s’acostuma a fer aquesta menad’invocacions idealistes i conciliadores, de compe-netració i col·laboració sincera, és perquè hi ha for-mes d’enfrontament i de conflicte que es pretenenconjurar.

Per començar, val la pena tenir en compte quel’inspirador de Víctors, Pompeu Pascual, era un delsprincipals dirigents del Partit Republicà FederalNacionalista de les comarques gironines, adherit aERC des del 12 d’abril de 1931, que, amb la Lliga,hegemonitzaven la vida política a la ciutat43. AGirona, el Partit Republicà coaligat amb AccióCatalana Republicana (ACR) i altres col·lectiushavien constituït la Unió Republicana, que haviagovernat la ciutat de l’any 1931 al 1934. Durantaquests anys, Miquel de Palol i Pompeu Pascualen van ser regidors. Però en les segones eleccionsmunicipals l’acord no fou possible, «les esquerresno es presentaren unides, primerament per haverrefusat el Partit Catalanista Republicà (Acció Ca-talana) la coalició proposada per ERC. I, en segonlloc, perquè el Bloc Obrer i Camperol refusà elsquatre llocs que ERC li havia proposat en la sevacandidatura»44. Això va fer que la Lliga passés acontrolar l’Ajuntament. Quan van esclatar els fetsd’octubre, la ciutat ja tenia govern de dretes. La re-pressió posterior portà a la presó diversos dirigentspolítics de les comarques nord-orientals que havienparticipat en l’acte d’afirmació sobiranista. A Girona,«el regidor Camps i Arboix, cap de la minoria d’Es-querra, fou processat per la seva participació en laproclamació efímera de l’Estat Català, i els altres ele-ments de la minoria abandonaren gradualment elsllocs que tenien en el consistori»45.

En aquest context, no ha de sorprendre quePascual impulsés un agrupament d’efectius mésenllà de l’estricte món polític, el que en podríemdir una mena d’acumulació de forces a l’entornd’una plataforma cultural, que pogués afavorir lasuperació d’aquella circumstància política i encar-rilar convenientment la situació futura. Aquest ésel marc que, si més no en part, dóna sentit a lesdeclaracions conciliatòries que abans comentàvem.A banda d’aquesta qüestió concreta de caire mésaviat conjuntural, pensem que la decisió d’articularla jove intel·lectualitat gironina a l’entorn d’una re-vista com Víctors tampoc no s’ha de separar d’unprojecte més general d’intervenció pública i d’unavoluntat d’influència i agitació sociocultural. En

l’Art-Decó37 (figura 3). Tot i la seva presència enl’equip fundacional de Víctors no consta que hi fescap aportació escrita.

L’altre arquitecte del grup dels fundadors deVíctors, Josep Claret, venia d’unes inquietuds id’una línia estètica ben diferents de les que repre-sentava Masó, per bé que, com veurem més enda-vant, Claret, en pocs anys, va evolucionar des d’unaopció d’avantguarda fins a una defensa de l’apor-tació de Rafael Masó, com a origen i punt de parti-da del que per ell era la nova arquitectura. PerRiuró, sabem que cap a l’any 1934, Claret va fergestions vora Rafael Masó per entrar a treballar aS’Agaró, i que aquest el va dirigir al propietari,Josep Ensesa. Finalment, no se l’acceptà perquèsembla que Ensesa el va considerar un jove encarainexpert, «massa verd», en paraules de Riuró38. Pos-siblement calgui relacionar aquesta decisió negati-va amb la imatge de radicalitat avantguardista queClaret havia manifestat poc abans.

Així, doncs, veiem que Víctors presenta unavoluntat de continuïtat i d’interrelació envers lestradicions culturals precedents, però alhora recullelements de modernització i nous punts de vistaque fan possible l’avenç cap a noves síntesis.

L’any 1931 s’assisteix a un canvi en la conjun-tura política del país que tindrà les seves reper-cussions en el món de la cultura, i en aquest marc,generador d’unes noves contradiccions, és on calsituar la creació de Víctors, l’any 1936.

Propòsits fundacionals icondicionants polítics

En la «Nota dels fundadors» es considera la crea-ció de Víctors com una empresa «necessària a laconvivència dels esperits»39. Aquesta finalitat apa-reix repetidament en les paraules d’alguns dels seusimpulsors principals. Així, segons Pascual, l’objec-tiu de la publicació era «trobar un clima de convi-vència entre la gent que teníem inquietuds més enllàdel viure de cada dia»40. També per Corredor, Víc-tors tenia una «finalitat de concòrdia […] entre“famílies d’esperit” de tendències diverses i fins opo-sades, quan al “ruedo ibérico” —no a les comarquesgironines— els horitzons s’anaven enfosquint de talmanera que ja es preveia que la convivència hi esde-vindria impossible»41.

Planes coincideix amb els dos personatges quanta la voluntat, diguem-ne, terapèutica de Víctors,però deixa entendre que no tothom pensava elmateix sobre el caràcter que havia de tenir la re-vista. Així, afirma que ell «en les notes de redac-ció, hi esbossava orientacions de concòrdia sociali col·laboració intel·lectual amistosa, perquè algungrupet tendenciós volia convertir la revista en un

37. Sobre Emili Blanc es pot con-sultar el Butlletí de la Delegacióde Girona del COAC, núm. 4,abril de 1984; l’article de R.M.CASTELLS LLAVANERA, L. PANERA

i SOLER, E. REDONDO iDOMÍNGUEZ, «Arquitectura delsanys 30 a Girona», Revista deGirona, núm. 85, 1979, p. 377-386,i el catàleg La tradició moderna 30’40’ 50’. Ed. Demarcació de Gironadel COAC, Girona, 1995.



40. «El doctor Pompeio Pascual»,Presència, núm. 468 (2-4-1977), p. 15.

41. J. M. CORREDOR, «La revistaVíctors i Pompeu Pascual». Lavaloració de Corredor cau unamica en el mite de l’oasi català i, almeu entendre, és deutora de la con-juntura política del moment en quèescriví la seva reflexió, el períodede transició del franquisme a la se-gona restauració monàrquica.

42. J. PLANES MUNDET, «La revis-ta Víctors i l’any 1936».

43. «El doctor Pompeio Pascual».

44. J. SOLER i GIRONELLA, «El 19de juliol del 1936 a Girona», dinsAnnals de l’Institut d’Estudis Gi-ronins, volum XXVI (1982-83),Girona, 1984, p. 312. Per una va-loració dels resultats de les diver-ses eleccions que tenen lloc aGirona durant els anys trenta, espot consultar P. CORNELLÀ iROCA, Les eleccions de la segonaRepública a la ciutat de Girona,Girona, 1975.

45. J. CLARA, El personal polític del’Ajuntament de Girona (1917-1987), p. 38.

46. «Activitats de la revista Víc-tors», Víctors, núm. 1. Sembla queaquestes iniciatives no van arribara tirar-se endavant.

47. Diari de Girona (31-1-1936),p. 2.

48. J. CLARA, El personal polític del’Ajuntament de Girona (1917-1987), p. 60.

49. Vegeu per exemple L’Autono-mista (28-1-1936), p. 1; i L’Auto-nomista (3-2-1936), p. 1 i 2.

50. M. COSTA-PAU. «L’idealisme ésla millor qualitat humana», ElPunt (20-2-1995), p. 16.

51. J. CLARA, «El personal políticde l’Ajuntament de Girona (1936-39)», Revista de Girona, núm. 109,1984, p. 251.


53. J. CLARA, «Pep Colomer, en-tre el disseny comercial i la pro-posta revolucionària», Revista deGirona, núm. 176, maig-juny de1996, p. 45-48.


54. Exposició d’art Pro Socors RoigInternacional. Biblioteca Munici-pal, Girona, del 26 de setembre al18 d’octubre de 1936, full imprès.

55. De Francesc Ferrer, Riuró re-corda que, arran de la seva inter-venció en els fets d’octubre, el vanferir en una mà. Entrevista a F.Riuró.

56. Diari de Girona (10-6-1936),p. 1.

57. Abellí demanava el vot pera la candidatura republicana aP. ABELLÍ, «Nosaltres votem així»,L’Autonomista (11-4-1931), p. 2.

58. Diari de Girona (9-6-1936), p. 1.

59. J. SERRA I CORTADA, «La lle-genda de Vulpellac», Víctors, núm.5, maig de 1936.

aquest darrer sentit, val la pena citar una mena dedeclaració d’intencions apareguda en el primernúmero de Víctors en què es caracteritza la revistacom a «cenacle obert que aspira a fer coincidir lesiniciatives disperses», i s’afirma el propòsit «d’in-tervenir en la modulació de la vida intel·ligent deles nostres comarques». Per fer-ho possible es pensafer arribar als directors de la premsa comarcal,«unes notes abreujades sobre llibres apareguts, ex-posicions efectuades, conferències donades, actesd’altruisme efectuats…». I també s’apunta la pos-sibilitat d’utilitzar, en aquesta tasca difusora, Rà-dio Girona46.

La majoria de fundadors de Víctors, seleccio-nats per Pascual, són persones vinculades o sim-patitzants amb els nuclis catalanistes, republicans,liberals i progressistes, algunes certament amb in-quietuds creadores, però d’altres amb interessoseminentment i prioritàriament polítics. El cas mésparadigmàtic és potser el de Lluís Franquesa, queno arribaria a signar cap article de la revista i que,inicialment, havia de ser un dels capdavanters enles eleccions de febrer del 1936, «la plana major lo-cal apoia [sic] el nom del jove advocat senyor LluísFranquesa com a candidat d’Acció Catalana»47, perbé que al final no va fer aquest paper. Franquesaestava casat amb una filla de Carles Rahola i eradirigent d’ACR48, un partit amb una influènciaconsiderable damunt el món cultural gironí. L’al-tre militant de la política republicana era Josep M.

Corredor, membre d’ERC, que va participar ac-tivament en la campanya electoral que donaria lavictòria al Front d’Esquerres49.

Emili Blanc, arquitecte de la Generalitat a lescomarques de Girona, també estava afiliat aERC50, Josep Planes va ser regidor com a inde-pendent per ACR l’any 193751. El dibuixant i pin-tor Francesc Riuró era d’Estat Català52, i l’artistaPep Colomer havia col·laborat amb dibuixos enla revista L’Espuma, òrgan del Bloc Obrer i Cam-perol, els anys 1932 i 193353. Una vegada va escla-tar la guerra, aquests dos autors, Josep Claret ialtres artistes van participar en una exposició or-ganitzada per Socors Roig Internacional per re-captar fons54. De Francesc Ferrer, Carles de Paloli Agustí Pera no tenim constància de la seva mili-tància política, per bé que Riuró també els situaen posicions catalanistes i de progrés55.

La presència de membres de la Lliga o de sec-tors afins entre els fundadors de Víctors és quasisimbòlica, només hi ha el poeta Pere Abellí, queen aquells moments era secretari i membre de laJunta Directiva del Centre Catalanista de Gironai comarques56, però que també provenia dels sec-tors republicans57. El juny de l’any 1936 passariaa dirigir el Diari de Girona, òrgan de la Lliga58. Ientre els col·laboradors conservadors de Víctorsactius políticament, hi trobem un article de J. SerraCortada59. Segons Riuró, si no es van convidaraltres intel·lectuals gironins, com l’escriptor i di-

Figura 3.Casa Reig (Figueres), de l’any 1934, obra de l’arquitecte Emili Blanc. Foto de l’Arxiu Històric de la Demarcació de Girona del COAC.


exponente de la juventud erudita de Gerona», i endestaca la continuïtat: «todos sabemos, por propiaexperiencia —desgraciadamente—, lo difícil que esen Gerona —por la destructiva apatía tradicional—mantener una publicación de la calidad de Víctors.Es algo penoso y duro que sólo se puede lograr acosta de grandes sacrificios personales.

«Pero en la revista que comentamos parece quese ha realizado el milagro. Víctors inicia una curvaascendente, en su camino, pletórica de bellasesperanzas. El presente número es una superaciónde los anteriores. En él hemos podido apreciar unsumario interesantísimo. Un sumario digno de lasmejores revistas del mundo de la intelectualidad»67.

En resum, des de L’Autonomista es presentaVíctors com un producte de les noves generacions,com un signe de renovació i modernitat; se’n des-taca la seva categoria intel·lectual, i, d’una maneraindirecta, se n’aprofita políticament el seu prestigiculturalista.

Víctors, principis i objectiusMiquel de Palol, en la seva salutació als impulsorsde Víctors que apareix en el primer número, és co-herent amb la seva trajectòria modernista anterior,i ve a postular una mena de síntesi entre «l’estridèn-cia i l’oració», entre la revolta contra la fatuïtat i unaactitud reverencial, fins i tot religiosa, davant l’ideal:«Jo només us diré que nosaltres —promoció passa-da—, havíem sabut tirar una pedra nua i crua damuntuna estàtua de guix i havíem mostrat la nostra cabe-llera, gens acadèmica, com una revolta enfront dequalsevol barba blanca perfumada de vanaglòria;però ens havíem sabut agenollar, també, davant unmarbre mutilat, o havíem guardat un commogut si-lenci per la paraula d’un Apòstol»68.

L’orientació que apunta Palol es manté sobre-tot en les primeres notes editorials, obra de JosepPlanes, les quals volen adoptar un registre lingüís-tic elevat, que ratlla l’ampul·lositat, i que recullenun seguit de consideracions ètiques i estètiques: «Laciència, les lletres, les arts, el proïsme… nomésconcedeixen el llorer i la dignitat als que saben ser-vir-les amb devoció, com una religió el principiimmutable de la qual és la puresa d’intencions i lasinceritat d’afecte. Al temple de l’esperit només himarquen empremta inesborrable les petjades ba-ronívoles que, ultra la puixança creadora, duen elsegell de la dignitat. Els esperits femenins, sub-terfugiosos, ressentits, moren en la pols com llursobres pastades d’argila i de vanitat; covades en laclandestinitat i el simulacre»69.

El vessant diguem-ne rebel que introduïa Palol,adopta en Planes més bel·ligerància, per bé que abs-tracta i poc precisa, contra «els que vegeten, senten ipensen només amb una mà», «contra el traficar amb

rigent de la Lliga, Pelai Negre, de família terrati-nent de Castelló d’Empúries, va ser a causa del seumarcat conservadorisme60.

La configuració de dos grans blocs de dreta iesquerra en les eleccions de febrer del 1936, el FrontCatalà d’Ordre i el Front d’Esquerres, contribuí afer visibles, fora de les planes de Víctors, les dife-rències polítiques entre P. Abellí i J. Serra, i la restadels components de la revista. Per exemple, Serrades del Diari de Girona afirmava que «les esquer-res catalanes, apartant-se del catalanisme i accep-tant el programa dissolvent del marxisme, no sóncap garantia per al progrés del nostre poble»61; oAbellí, en un poema al mateix diari, arran de la vic-tòria del Front Popular, escrivia: «Si Catalunya hade viure hores de prova/ feu que jo en pugui comp-tar tots els minuts,/ que a voltes en la dissort la fees retroba/ i els patriotes amb fe, mai són vençuts»62.

La valoració del ressò de Víctors en la premsagironina del moment també ens permet treure al-gunes conclusions pel que fa a la percepció que estenia del caràcter de la revista quant a les seves afini-tats polítiques i ideològiques. Així, és ben signi-ficatiu que fos el diari portaveu dels sectors re-publicans, L’Autonomista, dirigit per DàriusRahola, germà de Carles, l’únic periòdic que vadonar informació de diversos números de la pu-blicació; mentre que el Diari de Girona no en vafer cap comentari. Aquest mutisme devia inspirarla referència a «les conjures malignes isubterfugioses [que] ofeguen el reconeixement enel silenci i la gasiveria», que apareix a Víctors63. Amés, L’Autonomista, durant el temps que va sortirVíctors, va anar reproduint alguns dels seus arti-cles, concretament de Corredor, Claret i Aguilera64.

Des de L’Autonomista, l’aparició de Víctors vaser saludada com «un acontecimiento en la vidaciudadana», com la irrupció de la nova joventutintel·lectual i universitària, «una pléyada de jóvenes.Promoción actual —del 1936, que podríamosllamar— que siente afán de cultura y de saber»65.

Els impulsors de Víctors «talment una flama dejoventut encesa», són presentats com la mostra fe-faent que Girona no és la «ciutat adormida en elpassat […] encallada pels carrerons de la boira es-pessa de l’obscurantisme». Un esclat d’«entusiasmejove i espontani» que vol significar una actitud derepresa: «de molts anys enrere que la nostra ciutatno havia pogut enorgullir-se d’una empresa tanseriosa, que ultra manifestar les possibilitats jovesés un exponent de cultura nostrada que ens bensitua en el panorama nacional. I per si no fos proutrobar aplegats en una obra de conjunt homes jo-ves d’ideologia diferent, hi ha l’aportació decididade tots els nuclis intel·ligents de les nostres comar-ques i d’aquells gironins que pul·lulen per terresllunyanes»66.

Arran de l’aparició del número tres, una novaressenya lloa la publicació, qualificada de «magnífico


61. J. SERRA CORTADA, «Al serveidels ideals», Diari de Girona (4-2-1936), p. 1.

62. P. ABELLÍ MORATÓ, «Invoca-ció al Sant cavaller», Diari deGirona (21-4-1936), p. 1.


64. L’Autonomista reprodueix elsescrits de J. M. CORREDOR, «Lavisió poètica de Girona a través deJoan Badia», L’Autonomista (27-2-36), p. 1; de J. C., «Contra elcentralisme barceloní» (15-5-36),p. 1, i de J. AGUILERA, «El pintorMn. Gelabert» (20-5-36), p. 1. Deltext de J. M. CORREDOR,«Keyserling i la renaixença cata-lana», aparegut al número 3 deVíctors, se’n publiquen versions aL’Autonomista i La Humanitat.

65. «Notícies», L’Autonomista (3-2-1936), p. 2.

66. M. «Víctors», L’Autonomista(10-2-1936), p. 2.

68. M. de PALOL, «Víctors», Víc-tors, núm. 1.


70. Ibídem.



73. Entrevista a J. Planes.


la intel·ligència» o «contra l’esclavatge a la vanaglò-ria»70. Una mena de discurs que té tendència aemfasitzar el to messiànic i moralitzant: «El nostreobjectiu és empeltar vida als esperits infecunds oadormits en el tedi; moure les vides encallades enl’egoisme; cridar els esperits cap als estadis de llumon puguin despullar-se d’aquelles fesomies odiosesque s’han engiponat en llur malaltia de ressenti-ment»71.

La visió que Planes té de la cultura destaca pelseu marcat idealisme, i aquest voler situar-se perdamunt dels conflictes i les misèries de cada dia, iel caràcter com de guiador espiritual que dóna alsseus editorials, fan que acabi adoptant una retòricafarcida de sentències i desqualificacions més omenys genèriques: «Pobres els que confonen eldeure intel·lectual amb els egoismes individuals, oels alts interessos humans amb les circumstànciesfavorables a l’arribisme. Infeliços els investigadorsque mercadegen la seva producció al preu d’unarecompensa política, o es converteixen en servidorsde teoritzacions, als despotismes. Orbs són els quees deixen enlluernar pels sentiments disgregants del’odi o de l’ironia. Hauran de dur el geni creadora l’esperit, per a reeixir, o seran esclafats per la vida,miserablement com s’ufanaren»72.

En el quart i cinquè número desapareix aquestapartat anònim, i per tant assumit, si més no for-malment, pel conjunt de membres de Víctors, i enel seu lloc hi trobem uns textos sense cap encapça-lament signats amb les inicials J. C., que correspo-nen a Josep Claret.

Josep Planes deixava entendre, en una entrevistarecent, que va plegar d’escriure els editorials da-vant la poca col·laboració de la resta de membresde la revista. I també al·ludia a certes diferències devisió amb les persones més polititzades, Pascual iCorredor73. De fet, en els textos que hem comen-tat unes ratlles més amunt, ja s’hi endevina unaactitud de prevenció i fins i tot de retret cap a lainfluència de la política en l’àmbit de la cultura.Significativament, a partir del número quatre jano trobem cap més text de Planes en la revista.

La supressió d’aquest apartat introductori, la«Nota de redacció», que funcionava una mica coma editorial, podria fer pensar en una possible man-ca de cohesió del col·lectiu, incapacitat de consensuarun escrit, o en una feblesa organitzativa. En aquestsentit, Planes també considerava que Víctors mésque una obra de grup era una suma d’aportacionspersonals coordinades per Pascual.

Els textos de Claret que substitueixen els dePlanes són diametralment diferents dels d’aquest,adopten un registre lingüístic més modern i estàn-dard, perden el to messiànic, i, tot i el seu sentitcrític, es refereixen a coses molt concretes, sigui alcentralisme barceloní o als desdoblaments que ex-perimentaven certs personatges, que del seu campd’especialització anaven cap a la cosa pública.

Estructura i seccions de la revistaDesprés dels textos introductoris, vénen els arti-cles dels membres i col·laboradors de Víctors, i fi-nalment hi ha tres seccions fixes, «Ràfec», «Llibresi revistes» i «Noticiari». La primera d’aquestes sec-cions pren el nom d’un element constructiu, con-cretament d’aquella part de la teulada que surt mésenllà del pla de la façana, i vol suggerir la idea d’em-parament i de resguard. Així, aquesta secció, d’unesdues planes d’extensió, està dedicada a comentartots aquells aspectes de l’actualitat que els mem-bres de la revista consideren mereixedors d’aten-ció, és a dir, dignes de ser acollits en la revista. Enella, s’hi fan petites valoracions sobre temes filo-sòfics, literaris, històrics, cinematogràfics, etc. Ésuna de les parts més significatives de la revista, enel sentit que els diferents autors apunten la sevaposició sobre assumptes concrets, alhora que la triade temes reflecteix el camp d’interessos dels diver-sos membres de la revista. En aquesta secció, lesnotes sempre apareixen signades amb les inicialsdels noms. Els redactors més prolífics són JosepClaret i Josep M. Corredor.

En l’apartat de «Llibres i revistes», els qui hiescriuen més ressenyes són Pompeu Pascual,Francesc Ferrer, Agustí Pera i Josep M. Corredor.En el primer número, els autors signen els comen-taris amb les inicials dels seus noms, mentre que apartir del número dos usen nom i cognom. La ma-jor part de ressenyes74 corresponen a obres de nar-rativa d’autors catalans. Dels autors catalans i delsespanyols, se’n comenta el text original, mentre queen el cas dels autors estrangers s’utilitza la versiócatalana o l’espanyola. En general, els llibres que estrien formen part d’un repertori compartit amb al-tres periòdics i revistes catalans. Les recensions dePompeu Pascual, possiblement pel fet que no pro-venia ni del món literari ni artístic, són les que s’allu-nyen més d’aquest marc referencial comú.

En el primer número es dediquen quatre pàgi-nes a la secció, una proporció que va davallant ennúmeros posteriors fins que en el darrer se n’hidediquen només dues.

La secció titulada «Noticiari» té en la majoriade números una extensió de dues pàgines i se cen-tra sobretot en el comentari d’iniciatives culturalsdiverses que es realitzen a la ciutat de Girona, perbé que també s’hi inclouen algunes referències aFigueres i una als artistes d’Olot. Entre aquestesactivitats, podem destacar els concerts a l’Associa-ció de Música o al Teatre Municipal, conferènciesorganitzades a l’Ateneu de Girona o a la Biblio-teca Municipal, cursos a l’Escola d’Arts i Oficis,notes referides a personatges del món de la culturao, en fi, iniciatives vàries muntades pel Grup Ex-cursionista i Esportiu Gironí (GEiEG).

La importància del GEiEG per al cas que ensocupa, va molt més enllà del contingut d’aquestes

74. Els llibres, ordenats per gène-res, que al llarg dels cinc númerosde Víctors es recensionen són:De narrativa: Iama, d’AlexandreKrupin; Les grans esperances dePip, de Charles Dickens; L’estu-diant de Cervera, d’AlfonsMaseras; Rapsodias, de Pío Baroja;Suburbi, de Xavier Benguerel;Quatre gotes de sang, de J. M.Prous Vilà; El petit Rovira,d’Ernest Martínez Ferrando;Adam i Eva, de Joan Santamaria;El paradís perdut, de Tomàs Roigi Llop; El instinto de la felicidadd’André Mauroisi; La Farsa i laQuimera, de Joan Puig i Ferrater;El premi a la virtut o un idil·li a laplaça de Sant Just, de Miquel Llor.De poesia: Àncores i estrelles, deJosep M. Segarra; Antologia Ge-neral de la Poesia Catalana, deMartí de Riquer, J. M. Miquel iVergés i Joan Teixidor; Les Nits ialtres poemes, d’Alfred de Musset.De teatre: Peer Guynt, de HenrickIbsen.

D’assaig: Ensayos Euskarianos,de Justo Gárate; Libertad yOrganización (1814-1914), deBertrand Russell; Entre lassombras de mañana, de J.Huizinga.

De demografia: La immigracióa Catalunya, de Josep A.Vandellós.

D’història: Història, d’EnricBagués i Jaume Vicens.

Autobiografies: S’esmentenMis memorias, de M. de la N.Braganza i Borbón, i les memòri-es d’Eulàlia i de Paz de Borbón,respectivament.

Biografies: Memorias del Alcal-de de Roa, de Sebastian Lazo; Ro-mea o el comediante, d’Antoni Es-pina; Erasme de Rotterdam, Tresmestres i Maria Antonieta, deStefan Zweig; Los esclavos felices,de Joan Eresalde.

També s’hi ressenya la tesi del’olotí Miquel de Garganta,Francisco Bolós y la cultura de sutiempo, la memòria (1929-1935),de l’Associació «Amics de l’ArtVell»; la revista escolar Germanor,feta a Cadaqués en el marc delmètode Freinet d’escola activa, il’assaig «Nietzche i Scheler», de P.L. Landsberg, aparegut a la Revis-ta de Pedagogia.


Articles i col·laboracionsapareguts a Víctors

Entre els escrits dels col·laboradors que apareixena Víctors, val la pena destacar els textos dels jovesuniversitaris vinculats a Girona que, ja en aquellsmoments, tenien una projecció significativa en elmón intel·lectual català. Un d’aquests autors ésJaume Vicens Vives, que hi publica «Formació, va-lor i concepte del mot Espanya en la Catalunya de-cadent»82, un estudi històric del procés de canvi desentit de la paraula Espanya, que va passar de desig-nar un concepte geogràfic a un altre de polític, d’or-dre estatal i fruit de l’hegemonisme de Castella83.

Un altre treball històric d’interès publicat a Víc-tors és el de Santiago Sobrequés, que de sempremantingué una profunda relació d’amistat, però nod’afinitat política i cultural, amb Jaume Vicens84. Elseu assaig titulat «Les temptatives de formació d’unestat pirinenc»85 és un recorregut pels diversosintents haguts al llarg del temps per bastir una es-tructura estatal amb terres a una i altra banda de laserralada. Uns intents frustrats, segons Sobrequés,a causa de l’element geopolític que dóna als Pirineusel paper de frontera.

El llatinista i deixeble de Carles Riba, EduardValentí, col·labora en la revista gironina amb un arti-cle sobre les diferents actituds d’Horaci al llarg de laseva vida, fins a esdevenir el gran poeta cívic romà.L’article es pot interpretar com una proposta demodel per als intel·lectuals catalans del moment, «elpaper que escau a un poeta en aquesta obra de redre-çament patriòtic». Així, si bé el poeta «és indepen-dent i sap ésser-ne», «no és quelcom d’aliè a l’imperi,ans té el seu lloc i la seva funció en ell»86.

notes informatives, ja que, en bona part, Víctors ésun producte nascut a l’escalf de l’estat d’esperit li-beral i catalanista que aquest grup cívic va contri-buir a anar conformant. El GEiEG, nascut a finalde 1919, l’octubre de 1935 tenia cap a sis-cents so-cis i nombroses seccions (excursionisme, ciclisme,futbol, fotografia, arqueologia, boxa, motorisme,escacs, bàsquet, atletisme…). La història del seucreixement és indestriable del procés de modernit-zació de la ciutat i de la progressiva extensió i con-solidació de les seves classes mitjanes. L’historiadorPere Solà ha destacat algunes de les funcions queen aquells anys complia aquesta entitat, semblanta moltes altres que existien arreu del país. Podemsubratllar la seva capacitat per renovar imaginati-vament les formes de convivència, la seva interven-ció animadora en l’àmbit de la difusió i modernit-zació cultural, el seu paper rellevant en la producciód’un populisme polític (catalanisme de centre i d’es-querra) o el seu valor autoreferencial, d’afirmacióde grup, també generacional75.

Durant els anys 1924, 1925 i 1926, el GEiEGva organitzar exposicions concursos d’art plàstic.En les dues primeres convocatòries hi va partici-par Salvador Dalí76.

La major part dels impulsors de Víctors esta-ven vinculats a l’entitat, Josep M. Corredor77 i JosepPlanes en foren destacats impulsors, i aquest dar-rer durant una colla d’anys va tenir cura del butlle-tí del Grup78. Pompeu Pascual en va ser presidentdel juliol de 1934 al juny de 193679. Francesc Riuróen fou bibliotecari, vocal de la Junta i membre dela secció arqueològica, on també hi havia Carles dePalol80, mentre que uns altres en van ser membresmés o menys actius, com Josep Claret, que l’any1936 dirigí l’arranjament d’uns locals de l’entitat81.

75. P. SOLÀ GUSSINYER, «Esport iciutadania a la Girona dels anystrenta: El protagonisme delGEiEG», dins La II República, 60anys després, Cercle d’EstudisHistòrics i Socials, Girona, 1991,p. 97-116.

76. F. MIRALLES, 75 anys d’art aGirona (1919-1994), p. 19-23.

77. «Cronologia», dins el dossiersobre Josep M. Corredor publi-cat a Revista de Girona, núm. 148,setembre-octubre de 1991, p. 60.

78. P. SOLÀ GUSSINYER, «Esport iciutadania a la Girona dels anystrenta: El protagonisme delGEiEG».

79. «El doctor Pompeio Pascual»,p. 15.


81. El GEiEG pas a pas (1919-1941), Ed. GEiEG, Girona, 1994,p. 154.

82. J. VICENS VIVES, «Formació,valor i concepte del mot Espanyaen la Catalunya decadent», Víc-tors, núm. 3.

83. Aquest article de JaumeVicens, que no va ser recollit ni enla seva biobibliografia, ni en la re-copilació de l’Obra dispersa, va sercomentat i publicat posteriormentper Joaquim Nadal en Els Margesdesprés que Josep Clara fes notarl’oblit en un article que reproduïatots els índexs de la revista Víctors.La valoració que Nadal fa de l’ar-ticle de Vicens és que aquest«aborda un tema extraordinària-ment complex des d’una perspec-tiva massa elemental o esquemà-tica», tot i que «la principal insi-nuació de l’assaig manté una certavigència», p. 110. Les referènciesdels dos treballs són: J. NADAL iFARRERAS, «Un article desconegutde Jaume Vicens Vives», Els Mar-ges, núm. 12, gener del 1978, p.108-114, i J. CLARA RESPLANDIS,«Índex de la revista Víctors»,Anales del Instituto de EstudiosGerundenses, XXII (1974-1975),

p. 373-376. Dec a Josep M.Muñoz, autor d’una tesi doctoralsobre Jaume Vicens, la considera-ció sobre la «volubilitat» que ma-nifestava l’historiador gironí enaquell moment, el qual, tot i nopertànyer al món politicoculturaldel catalanisme, era capaç de sig-nar textos en sintonia aparent ambaquesta tradició. L’article de Víc-tors o, encara més, l’obra d’histò-ria que va escriure per als escolarsamb Enric Bagué, oportunamentressenyada per la revista gironina,reflectirien una mica aquest cap-teniment, diguem que, versàtil. Uncop redactat aquest treball ha apa-regut el llibre de J. M. MUÑOZ,Jaume Vicens Vives, (1910-1960).Una biografia intel·lectual, Ed. 62,Barcelona, 1997.

84. Jaume Vicens i SantiagoSobrequés van estudiar junts imantingueren sempre un contac-te molt estret. Entre 1920 i 1960Vicens escrigué més de dues-centes cartes a Sobrequés.DD.AA., Epistolari de JaumeVicens, p. 223.

85. S. SOBREQUÉS, «Les tempta-tives de formació d’un estat pi-rinenc. 1. Dels orígens a la inde-pendència de Catalunya i 2. Ladesfeta de l’imperi occitànic»,Víctors, núm. 2 i 4.

86. E. VALENTÍ, «Horaci, poetaromà», Víctors, núm. 2.

87. P. PASCUAL, «Un llibre i unaèpoca», Víctors, núm. 5.

88. C. RAHOLA, «Les voltes deGirona», Víctors, núm. 4.

89. J. PLANES, «Estat i societat. Lafunció social del tècnic», Víctors,núm. 1.

90. J. PLANES, «Superestat. Mate-rials triats per a un projecte d’or-gànica social», Víctors, núm. 3.

91. J. PLANES, L’Autonomista (5-6-1936), p. 1. La proposta de Pla-nes ve a propugnar formes d’in-tervencionisme estatal en unamena de liberalisme reformat. Engeneral, l’ambició dels planteja-


Pel que fa a la resta de membres i col·laboradorsde Víctors, volem esmentar el tribut a un certgironisme mític que es fa manifest en l’article dePompeu Pascual, «Un llibre i una època»87, el qualaprofita l’aparició de l’obra Gerona la Inmortal,de Ferran Ahumada, per tractar el tema dels setgesa la ciutat, els anys 1808 i 1809.

Un tipus de gironisme més laic, historico-am-biental per dir-ne d’alguna manera, és present enl’escrit de Carles Rahola, «Les voltes de Girona»88.

Josep Planes publica dos articles, «Estat i soci-etat. La funció social del tècnic»89 i «Superestat.Materials triats per a un projecte d’orgànica soci-al»90, relacionats amb la temàtica del seu llibreSuperestat, que va sortir al cap de poc. Són treballsque defensen principis tècnics de planificació soci-al, per sobre del mode i el sistema de producció,com a tret de la contemporaneïtat. En altres escrits,Planes presenta la seva proposta com «un intentmitjancer entre el lliurecanvisme i el comunisme isocialisme»91.

L’aportació de Josep M. Corredor és, al costatde la de Josep Claret, els articles del qual comenta-rem en un apartat específic dedicat a temes d’art,una de les més significades. Corredor estudià ma-gisteri, filosofia i pedagogia. I fou deixeble d’Ortegai Gasset a Madrid, durant el curs que va passar a lacapital espanyola92. Els seus autors i temes d’inte-rès són sobretot aquells que, arrenglerats en unaopció individualista, posen en qüestió la idea deprogrés i l’optimisme cientifista, de Nietzche aScheler, per aprofitar el títol d’un assaig de P. L.Landsbert que comentà a Víctors93. PrecisamentScheler és qualificat per Corredor com «la figuramàxima del pensament filosòfic contemporani»94.Un altre pensador citat tres vegades en les pàginesde Víctors, dues per Planes95 i una per Corredor96,que se situa en una orientació similar, per bé queaccentuant els aspectes més irracionals i mítics, ésSpengler. I, a l’extrem d’aquest, la figura sinistrad’Alfred Rosenberg, qualificat per Corredor com«el Dictador intel·lectual del III Reich»97. HermannKeyserling, que, a grans trets, també podríem si-tuar a l’entorn d’aquestes tradicions, és l’objected’un article de Corredor a Víctors98, un text queamb variacions publicarà a L’Autonomista99 i a LaHumanitat100. El pretext de la ressenya és un tre-ball del filòsof alemany des d’una perspectiva or-ganicista sobre la renaixença de la cultura catalana.

Aquest conjunt de pensadors, tot i ser utilit-zats diversament, li serveixen, a Corredor, perconstatar la situació de crisi en què viu la societateuropea, un clima intel·lectual temptestuós, un es-tat d’esperit marcat pel pessimisme, que confia,però superar-lo: «avui dia els horitzons se’ns pre-senten més ennuvolats que mai, i les perspectivesaugmenten llur tensió amenaçadora de dia en dia.Amb tot, cal no deixar-nos enganyar pels remolinsesfereïdors de la flauta de Pan —la flauta «pàni-

ca»—, i confiar que les preteses agonies seranemmalaltiments passatgers, i que l’Esperit Euro-peu —Fènix reviscut en tantes ocasions— té unpotencial d’energia més que suficient per a vèncerla crisi actual i tornar a entonar el càntic triomfaldel “Ressurrexit!” […]»101.

Víctors i les artsL’autor que té més textos a Víctors sobre temes ar-tístics és Josep Claret. Les seves aportacions tenenun valor especial, perquè recullen i adapten a unsnous interessos alguns elements provinents del’avantguarda. Els gèneres objecte del seu interèssón el cinema, que tracta en notes breus, l’arqui-tectura i la pintura.

L’any 1936, el cinema ja havia deixat de ser undels estendards de l’avantguarda, i la seva assump-ció per part de la cultura oficial, amb els matisosque es vulgui, ja era una realitat. Significativament,però, la valoració que en fa Claret manté algunsdels, diguem-ne, llocs comuns de la tradició de rup-tura, com ara la consideració del cinema com el«medi més expressiu», el seu caràcter de culturaindustrial, o el fet que els únics directors que cita,dues vegades cadascun, siguin René Clair i CharlieChaplin. Del primer, en destaca la seva «represen-tació de conjunts, caràcters dels pobles i psicolo-gia col·lectiva», i del segon, la seva capacitat percomprendre que «aquest era el moment adequatper a la plasmació de preocupacions socials»102.

Josep M. Corredor en una de les seves notesvalora positivament l’adaptació, qualificada de «finai espiritual joguina», que Max Reinhardt va fer del’obra Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare103;mentre que en una altra ressenya, a partir d’unacitació de Carl Jaspers, sobre el caràcter homoge-neïtzador de la producció en sèrie, denuncia la «fu-nesta influència» de la «típica pel·lícula americana,involucionada i cursi» en la conformació de certesactituds gregàries i en la «creixent vulgarització»104.

Des d’una perspectiva diferent, hi ha un comen-tari cinematogràfic d’Agustí Pera sobre la versióque Josep Von Sternberg va fer de Crim i càstig105.Pera basa la seva crítica a la poca fidelitat cap a l’ori-ginal literari, però no fa cap valoració que tinguien compte l’especificitat lingüística del productefílmic, amb la qual cosa, implícitament, menyspreal’autonomia del mitjà i l’acaba reduint a una merail·lustració en imatges de l’obra escrita.

Josep Claret, a més de les notes soltes aparegu-des a «Ràfecs», té dos textos sobre temes d’art, l’unés un llarg, documentat i interessant article sobreRafael Masó, i l’altre, una sèrie de notes breus so-bre pintura. Abans de passar a comentar-ne els as-pectes més significatius, val la pena, però, situar lafigura de Claret i els seus orígens esteticoideològics,

ments de Planes no troba una cor-respondència adequada ni amb elsmitjans que posa en joc, ni amb lamanera de tractar-los.

92. S. COQUARD I SALA, «Postalíntima de Josep M. Corredor»,Revista de Girona, núm. 148, se-tembre-octubre de 1991, p. 68.

93. J. M. CORREDOR, dins «Revis-tes i llibres», Víctors, núm.2.

94. J. M. CORREDOR, «Meditar iorganitzar una política», L’Auto-nomista (8-4-1936), p. 1.

95. J. P. M., «Aclariment», Víctors,núm. 2; i J. P. M., dins «Ràfec»,Víctors, núm. 3.

96. J. M. C. dins «Ràfec», Víctors,núm. 5.

97. J. M. C., dins «Ràfec», Víctors,núm. 3.

98. J. M. CORREDOR, «Keyserlingi la renaixença catalana», Víctors,núm. 3.

99. J. M. CORREDOR, «Keyserlingi la renaixença catalana», L’Auto-nomista (23-5-1936), p. 1.

100. J. M. CORREDOR,«Keyserling», La Humanitat (13-5-36), p. 4.

101. J. M. dins «Ràfec», Víctors,núm. 4.

102. J. C., dins «Ràfec», Víctors,núm. 1.

103. J. M. C., dins «Ràfec», Víc-tors, núm. 1.

104. J. M. C., dins «Ràfec», Víc-tors, núm. 3.

105. A. PERA, «Crim i càstig, deFedor M. Dostoiesvski. Adapta-ció cinematogràfica de Josep VonSternberg», Víctors, núm. 2.


En una de les notes aparegudes a Víctors, Cla-ret recorda una anècdota referida a aquesta etapaen la revista Hèlix, que té Dalí i la seva controver-tida conferència a l’Ateneu com a protagonistes.Una conferència que la revista de Vilafranca pu-blicaria en les seves pàgines. Claret interpreta lainiciativa del pintor empordanès com una formade reacció enfront de l’homogeneïtat i el conserva-dorisme culturals, i li atorga un caràcter d’assaigexperimental: «Dalí, violent, clavà a tota aquellagent feta en motllo —un dia 22 de març— unespedres masegadores de la crosta cultural. El fi queperseguí en aquella conferència, fou veure les re-accions, les onades que aixecaria en aquell medi.Ell es proposà de copsar el grau de violència, queper reflexió, produirien les seves violències»114.

A Girona, Claret va formar part del col·lectiugironí Amics de les Arts i va participar amb un di-buix en l’exposició de primavera que van celebraren els locals de l’Ateneu i del GEiEG115.

L’any 1929, l’autor gironí també participa endues mostres a la Galeria Dalmau, l’Exposició d’ArtAbstracte i l’Exposició d’Art Modern Nacional iEstranger116. Sebastià Gasch situa la seva pinturaen un tipus de constructivisme tridimensional,volumnístic i escultòric, diferent del constructivis-me pla, en dues dimensions, d’autors com TheoVan Doesburg, Vantergerloo, Torres Garcia oMondrian. Així, doncs, Claret és caracteritzat com«un constructor de volúmenes, que compone conexacta ciencia técnica»117.

L’any 1930 col·labora amb dos dibuixos en elButlletí de l’Agrupament Escolar sobre el surrea-lisme118. En el mateix any, Claret col·labora en lapremsa gironina, a L’Autonomista, i escriu dos ar-ticles sobre arquitectura a D’Aci i d’Allà, que agrans trets segueixen l’orientació del que haviapublicat a Hèlix l’any anterior, tot i que en aquestdarrer text utilitzava un to més bel·ligerant, en lalínia de provocació del grup. Així, per exemple,es referia a «la podrida arquitectura del nostrepaís», i en denunciava el pairalisme, el folklore, lamanca d’idees i el localisme. També criticava l’es-nobisme dels «Srs. Propietaris» i els arquitectesque «volen fer arquitectura nova i es valen de lesArts Decoratives de 1925 (caducades i germanesdel barroquisme)». I, a partir d’una referència aLe Corbusier, explicitava el sentit que havia deregir el procés d’elaboració del projecte: «He vistjo moltes vegades —molt bé ho diu LeCorbusier— agafar paper i llapis i començar fentfaçanes per atabalar el client […], abans de dibui-xar res s’ha de resoldre tot el projecte i viure’l,tenint un procés a seguir matemàtic, infal·lible. Hihan dades: situació, orientació… que porten lli-gades: vent, pluja, llum, humitat… i amb elless’han de resoldre plantes. Després d’això tot seràconseqüència d’aquest estudi. Amb ell s’agerma-nen les lleis de l’estètica»119.

ja que, a part de ser un personatge especialment in-teressant que ha estat poc estudiat106, la involuciódels seus plantejaments manté paral·lelismes amb lad’altres autors d’avantguarda i il·lustra un procésforça general de recessió de les opcions de ruptura.En aquest sentit, podem situar la seva reorientacióen la perspectiva teoritzada, entre altres, per GuillemDíaz-Plaja, el qual, basant-se en Benjamin Cremieux,considerava que la nova conjuntura marcava el pasde l’esperit d’inquietud a un esperit de reconstruc-ció: «La normalitat, l’equilibri, la intel·ligència i laserenitat informen les noves creacions. Les estridèn-cies subversives són refusades. A Catalunya, el co-mençament d’aquest nou període coincideix amb elretorn a la vida política intensa»107.

Claret va néixer a Girona l’any 1908108, el seupare feia de mestre d’obres a l’Ajuntament deGirona. Va anar a estudiar arquitectura a Barcelona,on compaginava els estudis amb el treball com adelineant en el despatx de Josep Lluís Sert. Tambépintava. Aviat va entrar en contacte amb determi-nats sectors de l’avantguarda artística, possiblementa partir de Díaz-Plaja, amb qui havia coincidit enl’institut de segon ensenyament de Girona.

Claret, tot i la seva joventut, va participar acti-vament en algunes de les principals iniciatives delsmoviments renovadors del moment. Així, l’any1929 ja el trobem en la revista Hèlix, on publicadiverses il·lustracions109 i l’article «D’arquitectu-ra»110. Joan Ramon Masoliver dedica un article a laseva pintura, i li retreu «un excés de cerebralisme,de rigorosa submissió a una regla purificadora quearriba fins a esquematitzar l’anecdòtic, en comptesde suprimir-ho»111.

La crítica té a veure amb el fet que Claret aplicaelements lingüístics d’origen cubista a una base queen moltes ocasions encara és d’ordre figuratiu, laqual cosa, segons Masoliver, expressa la «impotèn-cia per a “fer ambient” amb una sola creació abs-tracta». El crític entén que aquest «excés de regla»és una darrera concessió al públic, i que si bé en unartista fet provocaria malfiança, en el cas d’un no-vell, com era Claret, això no ha de preocupar, jaque ho acabarà superant, «car disposem del cabdalde recerques —i fermes troballes— dels cubistesper a poguer [sic] lliurar-nos sense por a l’art deljo, de llibertat sense control»112. Masoliver atribueixal cubisme una qualitat, la «llibertat sense control»,que és més pròpia d’altres tendències plàstiques icorrents ideològics. En aquest sentit, sembla que,en el comentari del crític, hi hagi una certa volun-tat d’instrumentalització de l’obra claretiana desde posicions surrealistes.

Hèlix publica en alguns dels seus números tex-tos i il·lustracions d’autors espanyols, sobretot delgrup surrealista. De forma paral·lela, autors vincu-lats a Hèlix publiquen en revistes de Madrid. Pos-siblement, fou arran d’aquests intercanvis que Cla-ret col·labora en la revista Filosofía y Letras113.

106. Per una primera aproximació,recollida en el present article, ve-geu N. SELLES RIGAT, «L’arquitecteJosep Claret, de l’avantguarda alrevisionisme», Revista de Girona,núm. 179, novembre-desembre de1996, p. 45-49.

107. G. DÍAZ-PLAJA. L’avantguar-disme a Catalunya i altres notesde crítica. Ed. La Revista,Barcelona, 1932, p. 11.

108. Butlletí de la Delegació deGirona del COAC, núm. 32,1988.

109. Hèlix, núm. 1, febrer de 1929,p. 5; Hèlix, núm. 3, abril de 1929,p. 4, 5, 6 i 7; Hèlix, núm. 4, maigde 1929, p. 3 i 7; Hèlix, núm. 6,octubre de 1929, p. 3; Hèlix, núm.9, febrer de 1930, p. 6-7.

111. J. R. MASOLIVER, «Josep Cla-ret», Hèlix, núm. 3, abril de 1929,p. 4-5.

112. Ibídem.

113. La informació d’aquestacol·laboració l’hem treta de J. M.BONET, Diccionario de lavanguardia española (1907-1936),Alianza Ed., Madrid, 1995, p. 163-164 i p. 251. Cal dir que la biogra-fia de Claret que s’hi recull és moltincompleta, i ni tan sols hi constala seva militància al GATCPAC.

114. J. C., dins «Ràfec», Víctors,núm. 3.

115. Amics de les Arts, Exposicióde primavera, Girona, 1929, fullimprès.

116. J. VIDAL I OLIVERAS, JosepDalmau, Angle Editorial,Manresa, 1993, p. 230-231.

117. S. GASCH, «La inaugural delas galerías Dalmau», La GacetaLiteraria (1-XII-1929), p. 3.

118. Butlletí de l’Agrupament Es-colar de l’Acadèmia i Laboratoride Ciencies Mèdiques deCatalunya, any II, núm. 7-9, juli-ol-agost de 1930, p. 206 i 220.

119. J. CLARET, «D’arquitectura»,Hèlix, p. 6.

120. J. CLARET, «D’arquitectura»,D’Ací i d’Allà, núm. 148, abril de1930, p. 119.

121. J. CLARET, «D’arquitectura»,D’Ací i d’Allà, núm. 147, març de1930, p. 89.

122. C. THEILACKER, «Laorganización interna delGATCPAC», Cuaderno de Ar-quitectura y Urbanismo, núm. 90,juliol-agost de 1972, p. 12.

123. J. CLARET, «Rafael Masó»,Víctors, núm. 1.

124. F. Miralles relaciona la imat-ge de Masó que destaca Claretamb la via teòrica propugnada perJoaquim Folch i Torres. A F. MI-RALLES, 75 anys d’art a Girona(1919-1994), p. 25.


125. La historiografia artística nos’ha fixat especialment en aquestapart de la seva producció. Enaquest sentit, es pot consultar J.TARRÚS GALTER, «Rafael Masó,arquitecte noucentista», Presència,núm. 299 (3-4-71), p. 8-11. L’últi-ma i més completa aportació so-bre Rafael Masó, obra de Tarrús iComadira, constata el no reeixi-ment d’aquesta orientació amb elsmots següents: «L’acumulaciód’elements suposadament autòc-tons (com ara arcs, ràfecs, por-xos, voltes, embigats, xemeneies,contraforts, torres, pèrgoles,etc.), la utilització intencionada-ment populista dels recursos del’arquitectura tradicional (esgra-fiat, ceràmica, terra cuita, forja,etc.) i la incorporació directad’elements arqueològics (portes,capitells, finestres, columnes, etc.)acaben, però, més en el tipismeque no pas en una arquitecturaveritablement arrelada al país».A J. TARRÚS i N. COMADIRA,Rafael Masó, arquitecte nou-centista, p. 149.

126. Durant els anys setanta, Cla-ret va publicar un llibre en quèagrupa detalls arquitectònics bà-sics (cobertes, ràfecs, xemeneies,materials, edificis en el seu volum,etc.) atenent les modificacionsproduïdes pel clima i elscondicionants geogràfics. A J.CLARET, Detalles de arquitecturapopular española, Gustavo Gili,Barcelona, 1976.

L’arquitectura pura i simple, pel jove articulista,s’acosta a l’enginyeria a causa de la seva racionalitat,en ella «cada cos té assignada la seva funció. Res nosobra. Res no és inútil.

«La façana ha de traspuar tota la seva constitu-ció interna. En ella hem de veure-hi les proporci-ons de l’edifici. La relació de formes per obtenirharmonia. Fem les cases llises, on hi veiem els ner-vis, els murs, les horitzontals. No falsegem l’estruc-tura. Cada material emprat —fusta, maó, pedra—ens ha donat en tot temps una estructura definida.Ara, en l’actualitat, tenim el ciment armat —altrescèl·lules constructives que ens (en) donen una denova»120.

Aquest procés lògic d’eliminació d’allò super-flu, de recerca de l’emoció dels cossos simples,d’adequació de les parts a la seva finalitat; aquestaracionalitat que ha de caracteritzar la nova arqui-tectura, «sinònim de geometria sensitiva», té a veu-re, per Claret, amb el classicisme, en el sentit queutilitza la proporció, l’harmonia, la unitat de tot elconjunt com a únics mitjans estètics. Uns valorsque també són presents en la «maquinària moder-na —una fàbrica, els aeroplans, els cotxes»121 (figura 4).

El que defensa Claret en aquests articles, i enalgun altre de publicat a la premsa local, s’inscriuclarament dins l’opció racionalista defensada pelGATCPAC; no ha d’estranyar, doncs, que l’abrilde l’any 1931, quan encara era estudiant d’arqui-tectura, se’n fes soci122.

Els seus plantejaments, però, sis anys després,quan publica l’article a Víctors centrat en la figurade Rafael Masó123, han evolucionat considerable-ment, s’han anat desmarcant de la tradicióesteticoideològica lecorbusierana i, en part, incor-poren una certa revisió de determinats aspectes queja eren presents en la poètica noucentista124. La sevapintura també ha abandonat els referentsconstructivistes. En el text esmentat, fa una lecturade la història de l’arquitectura a Europa, des de lafi de segle fins al moment en què escriu el seu text,a partir d’un coneixement cert dels diferents mo-viments renovadors. Però també d’una clara presade partit, la de considerar que l’arquitectura de «re-torn a l’ambient», basada en elements populars ar-relats al lloc, representava el nou paradigma de lamodernitat constructiva «la tendència mésnovíssima»; i que Masó n’era punt de partida.En aquesta línia, Claret atorga als xalets dels Srs.Puig Gros i Greiner un paper culminant de lalliçó masoniana125.

Penso que és important destacar aquest fet, per-què normalment s’atribueix només als efectes de lapostguerra la involució arquitectònica que va ex-perimentar l’obra de Claret, però, de fet, si més nodes d’un punt de vista teòric, aquesta orientació jaés present en l’article sobre Masó de l’any 1936 queestem comentant. En els anys posteriors, Claretcontinuaria interessat per aquesta línia popularit-zant de base regional126.

Figura 4.Projecte d’una de les façanes de la Casa Pla (Girona), de l’any 1934, obra de Josep Claret. Foto Marcel Dalmau. Arxiu Històric de Girona.


grat el compromís social que manifestava elGATCPAC en la transformació de la realitat ur-bana del moment. En aquest sentit, hi ha a Víctorsuna nota de J. M. Corredor sobre l’exposició dePicasso a Barcelona que resulta molt il·lustrativad’aquesta voluntat, i que enllaça amb els planteja-ments de Díaz-Plaja esmentats anteriorment: «Lestorres de vori i els simples i exclusius jocs d’imat-ges podien —millor dit a força “devien”— desen-volupar-se entre la placidesa de l’avant guerra, oentre el període catastròfic, però inconscient, delsanys posteriors. L’obligada, la peremptòria necessi-tat dels nostres dies, però, de reconstruir el magneedifici de l’Esperit Europeu farà que les fórmulesartístiques no continuïn en llur plaent retirada, sinóque s’endinsin i que il·luminin, com en altres èpo-ques, els grans problemes del món i de la vida»130.

Així doncs, per Corredor, el moment històricque estaven vivint exigia una alternativa, conscienti constructiva, que deixés enrere la gratuïtat i l’abs-tracció que, al seu entendre, havien caracteritzatles manifestacions dels anys anteriors. Claret ve aconsiderar que l’aportació del GATCPAC tambés’inscriu en aquest univers de valors que cal supe-rar, en el sentit que representa un tipus de pràcticadesarrelada, és a dir, en desacord amb les necessi-tats i la idiosincràsia del país que les acull. Enfrontd’ella, l’exemple de Masó i les fonts de base «po-pular i racial» de la seva arquitectura li resulten unmodel més vàlid: «A Barcelona els grups d’arqui-tectes del GATEPAC seguidors de Le Corbusier,primer, i després oberts a tota innovació forana,oblidaren completament que eren a Catalunya, ique les cases que feien eren per a viure-hi i veure-les els catalans. Així, crearen l’art «impersonalmodern» l’standard i, obcecats, no coneguerenl’obra de Masó. No veieren que paral·lelament aMasó un grup italià seguia el mateix camí»131.

Aquest grup italià que, curiosament, no esmentapel seu nom, també el cita en un altre apartat de l’ar-ticle i en caracteritza i n’elogia l’aportació: «A Itàliadesproveïren dels murs la decoració, sobresortint ambtota nuesa la proporció clàssica, que els descobriràuna nova posició de l’arquitectura, la que a CatalunyaMasó feia temps que seguia —sense res del fals ma-quinisme, ni amb “l’aeroplà” de Le Corbusier, sensel’horitzontalitat dels alemanys —i que m’atreveixo aanomenar única i estable posició»132.

Aquests components, localisme, antiinterna-cionalisme i neoclassicisme, referits a autors italiansen sincronia amb l’aportació masoniana, podrien ferpensar en determinats plantejaments del grup d’ar-tistes i arquitectes vinculats al Novecento —una deles expressions del «retorn a l’ordre»—. I tambéremeten, si més no parcialment, a algunes deriva-cions del corrent racionalista lligades a un tipus dereflexió sobre la italianitat de les formes i alredescobriment de l’arquitectura dita menor o po-pular133. El fet que Claret no els anomeni podia te-

Aquesta visió entrava en conflicte amb el quehavia escrit sis anys enrere, quan afirmava: «negoel que diuen alguns respecte a l’ambient. Heu detenir ben clar, que les cases modernes, amb els seuscilindres, trossos el·líptics, superfícies corbes, essituen completament tant a muntanya, com a plat-ja amb el nostre ambient i amb el nostre caràctermeridional»127.

En el seu escrit sobre l’arquitecte noucentista,Claret va dibuixant els diferents contextos artís-tics i els autors i moviments arquitectònics méscreatius del moviment modern, de Walter Gropiusa Mies Van der Rohe, i al seu costat hi situa l’evo-lució de Masó i la seva recerca per trobar una sor-tida «a la gran buidor de tota una època artística».

Masó «—a mida que treballa amb els materialsde la terra— comença a donar-se compte de l’am-bient —ben poc encara— i de mica en mica deixatota influència, per acusar-se el desig de crear obresnetament de la terra. Descobria Catalunya»128.

Els efectes de la primera guerra europea propi-cien, segons Claret, la principal revolució en el mónartístic, la que ve de les propostes de l’EspritNouveau, l’onada per «ensorrar tot el putrefacteartístic», amb Picasso, Léger, Gris, Braque,Lipschitz, Le Corbusier, August Perret, Marinetti,Theo Van Doesburg. A Espanya, és la GacetaLiteraria amb Dalí, Giménez Caballero, Buñuel iBenjamín Jarnés; el grup andalús de García Lorca,Alberti i Machado, i a Catalunya, Cassanyes, Foix,Montanyà, Gasch, Sànchez Juan, des de L’Amic deles Arts i les Galeries Dalmau.

L’arquitecte gironí interpreta l’avantguarda com«L’intent de crear quelcom de nou que ensorrésdefinitivament aquell final de segle. Fos o no fos laveritat, calia canviar i per això les idees eren assi-milades»129.

És a dir, Claret posa l’èmfasi més en l’actitudde ruptura que no pas en la validesa de les opcionsestètiques alternatives. D’aquesta manera, dóna undeterminat sentit a la seva anterior participacióen l’avantguarda, com a mer assaig reactiu cara asuperar el món caduc de la fi del segle, alhora que,implícitament, treu valor als plantejaments con-crets, artístics i arquitectònics, que hi defensava.Així, apunta un paral·lelisme de fons entre la sevapròpia trajectòria i la de Masó, que coincidirien enla lluita contra uns mateixos enemics, per bé queamb armes diferents. I en aquesta suposada con-cordança d’objectius, atorga a Masó l’encert estra-tègic d’haver sabut trobar la millor via.

Des de la seva nova opció, formula una duracrítica contra els seus antics companys naciona-listes, que no situa, com fóra lògic, dins de l’onadarenovadora. De fet, tampoc hi situa l’ADLAN, queni tan sols esmenta. La causa és evident, Claret volpresentar les posicions actuals de l’avantguarda ifins i tot determinats aspectes de la tradició delmoviment modern com una cosa del passat, mal-

127. J. CLARET, «D’arquitectura»,D’Ací i d’Allà, núm. 147, p. 89.

128. J. CLARET, «Rafael Masó».

129. Ibídem.

130. J. M. CORREDOR, dins «Rà-fec», Víctors, núm. 2.


132. Ibídem.

133. A la Catalunya dels anys tren-ta, l’interès pel debat arquitectò-nic italià és present en diversosautors, destaquem els articles deJ. V. Foix publicats a La Publici-tat, sobretot en els seus momentsde màxima atracció cap a determi-nats aspectes del règim totalitari, irecollits posteriorment en el vo-lum J. V. FOIX, Mots i maons o acascú el seu, L’Amic de les Arts,Barcelona, 1971. Hi ha una reedi-ció recent a Quaderns Crema,Barcelona, 1995.

134. Sobre les relacions entre elscorrents arquitectònics neoclassi-cistes i racionalistes amb el règimmussolinià, vegeu E. BRAUN,«Political rhetoric and poeticirony: the uses of classicism in theart of fascist italy», dins DD.AA.,On classic ground: Picasso, Léger,de Chirico and the new classicism,1919-1930. Tate Gallery Publica-tions, Londres, 1990, p. 345-358.I D. GHIRARDO, «Italian architectsand fascist politics: An avaluationof the rationalists’ role in regimebuilding», Journal of the Societyof Architectural Historians, 39,núm. 2, maig de 1980, p. 109-127.

135. B. ZEVi, Storia dell’archi-tettura moderna, Einaudi, Torí1975. Aquesta edició en revisa in’amplia una d’anterior datadal’any 1950. Hi ha traducció caste-llana de la versió nova a editorialPoseidón, Barcelona, 1980, p. 159-160.

136. La revista A.C. Documentosde Actividad Contemporánea, delGATPAC, va dedicar un númeroa l’arquitectura popular mediter-rània, A.C., núm. 18, segon tri-mestre de 1935; i va publicar unstreballs sobre els elements popu-lars de l’illa d’Eivissa, R.HAUSSMANN i E. HEILBRONNER,«Elementos de arquitectura ruralen la isla de Ibiza», A.C., núm. 21r trimestre de 1936, p. 11-23.Aquesta orientació va merèixer unarticle de Foix, en què assenyalàla desviació de la poètica raciona-lista originària que suposavenaquestes noves aportacions,«Mentre al començament era lamateixa arquitectura nova quesuggeria temes de decoració nous,ara és el tipisme que suggestional’arquitecte», J.V. FOIX, «De lafunció en arquitectura i eltipisme», La Publicitat (22-3-1936).

137. També a Itàlia, rere la refe-rència mediterrània comuna a di-versos grups, del Quadrante aGruppo 7, hi havia línies, tradici-ons i projectes diferents. Vegeu S.DANESI, «Aporie dell’architettura


nir una raó política, ja que el feixisme havia adop-tat alguns dels seus plantejaments, en especial elsque eren susceptibles de reforçar el vessant nacio-nalista del règim134.

L’historiador Bruno Zevi ha valorat l’obra delsarquitectes italians que havien intentat desenterrarallò pintoresc, l’anècdota folklòrica mitjançantl’estilització de formes indígenes tradicionals,«mediterrànies», com una forma d’eludir el mo-numentalisme oficial i fer més humà el llenguatgearquitectònic. Però des de la seva perspectiva con-sidera que els resultats pràctics foren més aviatartificiosos i rancis135.

Aquesta actitud de Claret, crítica envers els ar-quitectes racionalistes catalans, es perllonga, fins itot, en aquells casos en què es donen determinatsparal·lelismes, si més no d’ordre formal, entre lalectura claretiana de Masó i certes aportacions sor-gides de l’entorn del GATCPAC sobre l’arquitec-tura rural mediterrània136. Claret mostra una certamalfiança cap a aquests assajos a causa de l’origenideològic, la sistemàtica conceptual i la línia arqui-tectònica dels seus impulsors137: «Ara en aquestsdos darrers anys, ja s’ha iniciat a tot el llarg de lacosta i per arquitectes destructors del clàssic, glos-sadors de les excel·lències de l’horitzontalitat, delmecanisme, la «troballa» de l’art popular.

Per unes línies tortuoses i vacil·lants arriben alcamí que seguí Masó […] però sense dir que quiels ha obert els ulls, són les obres del mateix»138.

L’altre article de Josep Claret publicat a Víc-tors, «Composició pictòrica»139, està format perpetites reflexions de caire estructural sobre els di-ferents elements que constitueixen l’obra plàstica.Així, hi fixa els diversos tipus de línies i els efectespsicològics que desvetllen, les diferents formesd’aconseguir l’equilibri o les maneres de produirel ritme. És un text que, tot i la seva senzillesa, fapensar en la tradició formalista i codificadora delconstructivisme.

En la resta de l’escrit, hi destaca el valor de lalínia per sobre del color, i sobretot subratlla la im-portància dels aspectes compositius, «l’esquelet delquadre, […] els puntals ferms sobre els quals s’habastit l’obra». Una valoració que presenta certsparal·lelismes amb l’article sobre arquitectura quehem comentat en les ratlles anteriors. En aquestsentit, val la pena esmentar la lectura, en realitatuna forma interessada d’apropiació, que fa de Sal-vador Dalí, no com a artista de la irracionalitat ode la subversió espiritual, sinó com a mestre de lacomposició: «Salvador Dalí, que llença aquelles ri-alles de clown a la cara, deslligat de tot el món, ésun gran coneixedor de la Composició. Els seusdesequilibris pictòrics són fruit d’un coneixementperfecte de totes les lleis»140.

Un coneixement que també troba en els gransmestres, en Fra Beato Angélico, Bernadino Luini,Fra Filippo Lippi o el Greco.

Al llarg d’aquest apartat hem constatat el canvide plantejaments estètics que va experimentarClaret en aquells anys. La seva adscripció mésentusiasta a l’avantguarda artística i al raciona-lisme arquitectònic va correspondre bàsicament alsseus anys d’estudiant a Barcelona. L’any 1933, des-prés d’obtenir el títol d’arquitecte, va tornar a viu-re en la seva ciutat i es va casar amb la filla dePrudencio Rodríguez, que havia estat governadorcivil de Girona durant la dictadura primoriverista.

Aquest canvi d’ambient i de marc d’operacions,el nou cercle de relacions i amistats, la necessitatd’inserir-se professionalment en una societat comla gironina i, també, la recessió que van experimen-tar les opcions d’avantguarda, expliquen en bonapart la modificació dels seus punts de vista. El marçde l’any 1936, després de publicar l’article a Víc-tors, es donà de baixa del GATCPAC141.

Centre i perifèriesUn dels temes més recurrents en els últims núme-ros de Víctors és la denúncia del centralismebarceloní, la manca de professionalitat dels críticsi periodistes que només atenen les «notes prega-des» i, en fi, el caràcter tancat que, segons ells, te-nen els diferents nuclis intel·lectuals de la capital,les capelletes per entendre’ns: «Cal que no tinguimés vida la nota pregada i que sia complint un deureel fer-se el ressò que cal a tota nova aportació omoviment del món intel·lectual nostre. Cal obrirel cercle, cal rompre amb la capelleta. Que totCatalunya hi entri, car Barcelona n’és solament unapart, i que no oblidi que si no fos per l’empentapolítica de la resta de les contrades catalanes,Barcelona seria molt poca cosa»142.

En el fons, aquesta diatriba té a veure, d’unamanera implícita, amb el poc ressò que, al seu en-tendre, s’atorgava a Víctors des dels mitjansbarcelonins. En un número posterior, la crítica secentra directament en Mirador, que no va oferircap ressenya de la revista gironina, i alhora s’esta-bleix una mena de greuge comparatiu en relacióamb Rosa dels vents, que va merèixer repetidamentl’atenció del setmanari de Just Cabot143. Cabot,però, en diversos escrits havia valorat precisamentl’existència de les capelletes, és a dir, l’agrupació delmón intel·lectual en funció de les seves afinitats depensament i no de factors aliens, en tant que expres-sió de normalitat i de puixança cultural144.

L’autor que formula totes aquestes crítiques ésJosep Claret. En la seva denúncia, també s’hi en-devina una referència indirecta a alguns autors vin-culats a la regió de Girona, de qui Víctors haviapublicat textos, com Joan Teixidor o Guillem Díaz-Plaja, els quals, tot i ocupar tribunes influents en lapremsa de Barcelona, Mirador entre altres, no ha-

italiana in periodo fascista—Mediterraneità e purismo»,dins S. DANESI i L. PATETTA (eds.),Il razionalismo e l’architettura inItalia durante il fascismo, Ed. LaBiennale di Venezia, Venècia,1976, p. 21-28.


139. J. CLARET, «Composició pic-tòrica», Víctors, núm. 2.

140. Ibídem.

141. C. TEHILACKER. «La orga-nización interna del GATCPAC».

142. J. C. R., dins «Ràfec», Víc-tors, núm. 5.

143. J. C., Víctors, núm. 4.

144. J. CABOT, Indignacions i pro-vocacions, a cura de Valentí Soler,«Col·lecció l’Alzina», Ed. 62,Barcelona, 1992, p. 38 i 68. Lesqueixes de Claret seguramenttambé tenien a veure amb el fetque Mirador era un dels principalsreferents del món cultural catalài, extensivament, del grup gironí.I en el terreny polític, malgrat elcaràcter no partidista de la publi-cació barcelonina, també hi haviaunes certes coincidències, ja quetant Just Cabot com AmadeuHurtado, director i propietari res-pectivament de la revista, es mo-vien en l’òrbita d’Acció CatalanaRepublicana. En el manifest pu-blicat arran de l’assemblea deconstitució del partit, el 12 demarç de 1933, hi trobem les sig-natures de Cabot i Hurtado, i lesde Lluís Franquesa, Miquel dePalol i Joan de Garganta, membresi/o col·laboradors de Víctors. Amés, tant Hurtado com Gargantaformaren part de la direcció de lanova organització. A M. BARAS,Acció Catalana 1922-1936, Curi-al, Barcelona, 1984, p. 199-203.


totes les ciutats catalanes, hi havia un nucli de jovesentusiastes, curosos de les coses de l’esperit que s’agru-paven entorn d’una revista o un diari i feien un movi-ment cultural unificat amb el moviment barceloní.Hom recorda una revista a Olot, esplèndida, una re-vista a Lleida, un diari a Tarragona, conferències ar-reu, etc. La intel·ligència no era ofegada per lapolitiqueta. Alguna autoritat prohibia al conferenci-ant parlar en públic, aleshores es feia en unasemiclandestinitat i tots rebien l’escalf de la parada.Barcelona, intel·lectualment parlant, feia un paperbrillant, tenia uns nuclis forans que la completaven»148.

La caracterització que fa Cruells d’aquella si-tuació potser resulta excessivament espontaneista,ja que no contempla els possibles efectes de l’accióinstitucional que, anys abans, havia impulsat lapolítica pratiana. I, en un sentit semblant, la cridaintervencionista que formulava Foix demanantsuport financer oficial per a publicacions com Víc-tors, de fet una mesura de política cultural, no tro-ba ressò ni continuïtat en l’article de Cruells, quemés aviat apel·la al voluntarisme dels «nuclis fo-rans»: «què esperen els altres pobles de tradiciócultural? Els hem d’anomenar per a desvetllar-los?». I es limita a posar la revista gironina «com aexemple als altres nuclis ciutadans que encara fanperiodiquets de fer riure. Catalunya demana unesforç a tots i un sentit de responsabilitat en totesles nostres manifestacions»149.

J. Jou, des del mateix periòdic, arran de l’apari-ció d’un nou número de Víctors, continua la líniaargumental de Cruells: «no cal dir com ens plauaquesta mostra de desvetllament de la ciutat deGirona i com ens agradaria també que les altresciutats de la nostra Catalunya la imitessin, i més sitenim en compte que moltes rauen abaltides inex-plicablement». En la seva recensió, Jou corroborales crítiques de Claret al centralisme, «que sempres’ha volgut imposar des de Barcelona» i constata«un cert menyspreu envers totes les coses que ensvénen d’enllà de Barcelona». Però aclareix, «nos-altres barcelonins fins al moll dels ossos» som«enemics d’aquest centralisme que alguns impo-sen». Per això, «hem vist amb molt bons ulls l’apa-rició i la continuïtat d’aquesta revista, Víctors […]que surt a la magnífica ciutat de Girona»150.

Opinió pública i avantguardaen la Girona de Víctors

En aquest apartat final hem fet una mena de tallsincrònic per tal de veure succintament quin era elressò de les posicions d’avantguarda en els dos di-aris gironins durant el període en què es publicàVíctors. D’aquesta manera, volíem constatar la dis-tància —la proximitat o l’allunyament— entre les

vien dedicat cap dels seus espais a donar comptede la revista gironina: «Si examineu sense apassio-nament els valors catalans, restareu parats del grannombre que procedeixen de poble, i dels molts queara, situats a la capital, no són gens generosos ambllur comarca»145.

Un intel·lectual de prestigi que havia lloat lainiciativa de Víctors des d’una perspectiva amb vo-luntat nacionalitzadora era J. V. Foix, per bé que esdistancià explícitament del contingut revisionistade l’article de Claret sobre Masó, «no subscrivim,en detall, tots els conceptes de l’autor». La sevaressenya fou anterior a les queixes dels gironins, ifins i tot podria haver actuat d’esperó en les sevesreclamacions. Cal tenir en compte que Foix teniauna visió ben definida, fins i tot programàtica, dela funció que havien de tenir aquests nuclis terri-torials actius en el marc d’un projecte nacionalcomú: «No solament trobem encertada la publicació,a Girona, d’una revista intel·lectual, sinó que cre-iem que els organismes oficials n’haurien de mante-nir la continuïtat amb llur ajut financer. Una certaautonomia regional dins la nació catalana pot afa-vorir l’eclosió d’agrupaments culturals dels quals lanostra pàtria es troba mancada. A Girona, a Valèn-cia, a Palma, a Lleida, a Alacant, etc., a totes lescomarques de Catalunya, els elements intel·lectualshaurien d’aplegar-se, generosament transigents,amb el fi de contribuir a la tasca urgent de donaruna cultura a la nació comuna.

Víctors de Girona, neix sota bons auspicis. El nú-mero que tenim a la vista no desdiu de publicacionscatalanes com La República de les Lletres, de Valèn-cia, i La Nostra Terra, de Mallorca. Recordem queuna de les revistes literàries franceses més vivents surta Marsella. Què més voldríem per a Víctors!»146.

La columna de Foix en va motivar una altra deManuel Cruells des de La Humanitat, periòdic vin-culat a ERC, que ja s’havia fet ressò en una notaanterior de l’aparició de Víctors147. No és casual quesigui La Humanitat qui se senti més o menys al·ludidaper la nota del poeta de Sarrià, ja que ERC, en tantque principal partit de govern, tenia la responsabili-tat de definir i impulsar una política cultural per a totel país, una de les coses a què implícitament Foix esrefereix en el seu comentari. I, a més, no podemoblidar les vinculacions de dos dels principals im-pulsors de Víctors, Pompeu Pascual i Josep M.Corredor, amb ERC. Aquest darrer fins i tot coma col·laborador de La Humanitat. Durant el perí-ode que va sortir Víctors, Corredor col·laborà a LaHumanitat amb articles sobre Huizinga,Keyserling i Chesterton.

L’article de Cruells, tot i referir-se al comentariesmentat de Foix, limita la catalanitat a l’àmbit deles quatre províncies espanyoles, i contrasta la si-tuació d’apatia del moment amb el dinamisme delsanys anteriors: «Recordo, aleshores jo començavaa llegir, els temps de la funesta Dictadura que, a


145. J. C., Víctors, núm. 4.

146. F. «Fascicles i revistes cata-lans», La Publicitat (7-3-1936).Tot i no anar signada amb el nomcomplet, la ressenya és, sens dub-te, obra de J. V. Foix, ja que, a partd’aparèixer en la seva secció, du lainicial del seu primer cognom ireflecteix les seves posicions ha-bituals. Manuel Cruells, en unacolumna a La Humanitat que ci-tem en la nota 148, li n’atribueixl’autoria, sense que en númerosposteriors n’aparegués cap recti-ficació.

147. La primera nota de La Hu-manitat qualifica Víctors de «re-vista de la vida intel·lectual artís-tica de les comarques gironines»,esmenta la participació d’«elementsjoves de diversa ideologia» i quees proposa «aplegar en un nucli detreball» tots els estudiosos de lazona. Fa una breu enumeració delsarticles i es refereix, erròniament,a J. Claret com a «company decarrera de Rafael Masó», La Hu-manitat (27-2-1936).

148. M. CRUELLS, «Remarquesentorn de la revista: Víctors», LaHumanitat (22-3-1936), p. 5.

149. Ibídem.

150. J. JOU, «Víctors, númerod’abril», La Humanitat (17-5-1936), p. 4.

151. «Exposició Picasso», L’Auto-nomista (11-1-1936), p. 1.

152. E. CODINA, «Notes deBarcelona», L’Autonomista (24-1-36), p. 4.

153. Ibídem.

154. E. CODINA, «D’art plàstic»,L’Autonomista (27-3-1936), p. 1.

155. Dídac Ruiz havia viscut aGirona i havia dirigit el psiquià-tric de Salt, del 1908 al 1911. Vaescriure un pamflet amb PrudenciBertrana: La locura de Álvarez deCastro (1910), en què desmitifica-va la suposada heroïcitat del ge-neral espanyol, i li atribuïa un ca-ràcter patològic. Aquest i altresfets d’ordre divers van acabar pro-piciant la marxa de Ruiz iBertrana de la ciutat.

Vegeu J. CASTELLANOS, «Lanovel·la modernista», i J. L.MARFANY, «Assagistes i periodis-tes», dins Història de la literaturacatalana, p. 510-511 i 161-162 res-pectivament.

Assumpta Camps situa DídacRuiz, al costat de GabrielAlomar i Manuel de Montoliu,com a ideòlegs del «messianismeintel·lectual» que influí notable-ment el Grup de Girona. A.CAMPS, La recepció de GabrieleD’Annunzio a Catalunya, p. 96-118.

Per a una anàlisi de l’obra lite-rària de Ruiz, es pot consultar eltreball de R. ANGLADA BOU, «No-tes per a una lectura dels contesde Diego Ruiz des de l’imaginaridecadentista», Els Marges, núm.55, maig de 1996, p. 79-87.

valoracions que es feien des de la revista i les quees feien des dels periòdics, uns mitjans aquestsdarrers que en cert sentit reflecteixen uns estatsmés o menys generals d’opinió. En realitat, ambel que hem anat veient, ja es pot intuir que ladistància, a banda de la que, lògicament, correspo-nia a registres culturals i nivells d’especialitzaciódiferents, era més de matís que de fons. Però nohi havia de cap manera un hiat, una ruptura delssistemes de valors i referències entre les posici-ons de Víctors i les que reflectien els diaris giro-nins. A més, cal no oblidar que diversos mem-bres de Víctors col·laboraven habitualment en lapremsa diària de Girona, sobretot Planes, Abellíi Corredor.

Víctors, a diferència d’algunes publicacions edi-tades en poblacions de dimensions semblants a lesde Girona, penso per exemple en Art a Lleida, eraen bona part una expressió de persones i grups so-cials estretament imbricats en la dinàmica de la sevasocietat, i la seva opció no era revolucionaritzar-la,sinó, en tot cas, afavorir-ne la modernització i lareforma. La presència d’un nombre considerabled’anunciants en les planes de Víctors (comerços,fabricants, productes alimentaris, etc.) reafirmaaquesta lectura.

Començarem el nostre periple assenyalant unaprimera nota, estrictament informativa, relaciona-da amb l’exposició de Picasso a Barcelona. S’hi dónaraó que les teles del pintor han estat dipositades enla Sala Esteve. Se’n comenta el seu gran valor, el des-plegament de la guàrdia d’assalt per custodiar-ne ladescàrrega, així com la presència en l’operació desimpatitzants i socis de l’ADLAN151.

Al cap de pocs dies, apareix a L’Autonomistaun article d’Emili Codina, en què arremet contral’exposició Picasso, encara que la diatriba té més aveure amb les noves relacions capitalistes que vanconformant el mercat de l’art, que no pas ambl’obra concreta del pintor malagueny. Els mots ambquè Codina obre foc volen ser definidors i defini-tius, «Esteve, Picasso, Escàndol, Bluf, Buidorsnobista i pessetes»152. El comentari gira pràctica-ment tot al voltant del vessant econòmic, que esvol utilitzar per desprestigiar el pintor. Picasso éspresentat com un mer producte del seu marxant,com una moda efímera i en procés de declivi queha desorientat els artistes joves:

«Pessetes per a tothom. Fins les entrades, queus obliguen a prendre quan heu fet la tonteriade deixar-vos-hi caure, quan ja sou dins, tambésón a pesseta.

Molta propaganda. Tanta, que el cronista d’artno pot parlar-ne lliurement si no es vol indis-posar amb l’administració del periòdic. Fixeu-vos només en el que s’ha dit del transport d’unesvulgars caixes des de l’estació a la botiga. El nomde la botiga mai no estarà més ben aplicat.

Picasso i Rosenberg han guanyat pessetes;parlem en pretèrit perquè, com diuen unes fu-lles del Pac, la cosa ja no dóna. Lectors que ensllegiu, si coneixeu algun jove que vol ésser ar-tista, digueu-li que l’art d’enganxar paper dediari és comparable al de l’ofici d’enganxar car-tells, i que l’art de pintar és, com a cosa defini-tiva, molt diferent d’això.

Rossenberg [sic] és un negociant que s’ha ser-vit de Picasso com es podia servir de la Monyos.Picasso sense dit marxant, no hagués estat ric,ni hagués fet el mal que ha fet a la generacióactual, on els joves prenen com una cosa defi-nitiva això que serà passatger, perquè no estàacabat153.

El mateix Codina torna a la càrrega arran del’exposició de Picasso a Madrid per mitjà del’ADLAN, insisteix en alguns dels aspectes que jahavia tractat en el número anterior, per exemple enla davallada de preus de les obres: «La gent ja nobada i sap que les obres del malagueny (diem obresno teles, per dir-ho d’alguna manera), ja no es co-titzen gairebé gens. Rossenberg [sic], el marxant queaconseguí vendre-les a dotzenes de milers de francs,avui ja no pot arribar a la dotzena de milers. Elnegoci, però, ja està fet. Picasso ja és ric i nosaltresen podem parlar sense cap càrrec de consciència».

També recalca el suposat exhauriment del feno-men: «Picasso o Picazo ha estat: no és. Ho consta-tem per tal d’advertir als ineptes que volen imitar-loi així aconseguir o contribuir a aconseguir que no esconfongui més l’art, producte de l’estudi, amb l’au-dàcia barroera i sortosament fracassada»154.

En un altre apartat de l’article, Codina contauna vetlla sobre Picasso a Oasi, local de Barcelona,i ho aprofita per intentar ridiculitzar els seus de-fensors, en aquest cas el metge i intel·lectual DídacRuiz, cosí del pintor155. En un moment del seuescrit, afirma que: «ací, som legió els que volembandejar tot això per tal de prestigiar el nostrepaís».

En les seves befes i invectives, Codina barrejaPicasso, amb Miró, Dalí, Eluard i Sert, i pretén re-flectir un ambient tumultuari i proper a la bufona-da. Finalment, es refereix als aspectes ideològicsd’alguns autors d’avantguarda, per acabar de fer eldibuix d’un paisatge confusionari i esperpèntic:

Els surrealistes —és per mofa?— es volen ferpassar per comunistes. A l’Ateneu Enciclopè-dic, Dalí primer, i Eluard després, accentuarenen el to. A un concurrent que els discutia li di-gueren burgès, enmig del públic obrer. Però estrobaren que era un ciutadà conegut de tothomi no passà res. Un veí de l’espectador rebé uncop de puny desviat.

Marinetti, de la família surrealista, s’ha de-clarat partidari acèrrim del feixisme i la guerra


amb Abissínia. És ben eloqüent, molt cubista isurrealista; però poc comunista i de cap sentitcomú156.

En l’altre diari gironí, també hi apareix una crò-nica de l’exposició Picasso, a càrrec de Soler G.,però en aquest cas l’escrit és més enginyós que elque acabem de comentar, ja que relaciona Picassoamb Fortuny, de qui en aquells moments els Amicsdels Museus de Catalunya exposaven un quadre. Itambé està més ben argumentat, fins al punt queutilitza amb habilitat les contradiccions que s’ha-vien manifestat dins l’ADLAN, i algunes referèn-cies interessades a l’avantguarda per reforçar laposició pròpia. L’article ve a dir que un i altre au-tor expressen actituds anacròniques, i que els or-ganitzadors d’una i altra mostra, ADLAN i Amicsdels Museus, són, en aquest sentit, com germansbessons: «És que els Amics de les Arts no s’ado-nen de les novetats fins que aqueixes tenen vint anysd’existència? Ah, aquestos inversemblants Amicsde l’Art Nou! El seu capitost és un arquitecte decasa bona, deixeble de Le Corbusier, i partidariacèrrim per tant —i jo també ho sóc, ei!…— i di-vulgador a casa nostra de la seva arquitectura peròentusiasta alhora del surrealisme. Com s’explicaque es pugui ésser partidari de l’arquitectura ra-cional i a l’ensems de la pintura irracional?»157.

I pel que fa als Amics dels Museus, els caracte-ritza com «uns senyors enguantats que viuen en elsegle xx sense ni adonar-se’n» I, quant a la pintura deFortuny, considera que «vegent-la per força hem dedonar la raó a en Dalí i dir-ne pintura putrefacta, sí,putrefacta, en la qual els valors plàstics hi són ab-sents en absolut, de la tela, dels pinzells, de la pale-ta, de la ment i de la sensibilitat del pintor!».

A partir d’aquesta consideració, Soler justificahistòricament l’opció de ruptura de les avantguar-des, com a eines per expulsar del «cos intoxicat del’Art l’empatx de l’antiplasticitat», és a dir que «grà-cies a l’estètica antiestètica en el sentit acadèmic, ésavui que es produeix el veritable renaixement no elde les “formes clàssiques” com fou del segle XVI,sinó el del “sentiment clàssic”».

Però una vegada l’avantguarda ha complert iexhaurit el seu paper instrumental ja no té sentit,perquè ha perdut la seva funció. Així, doncs, pre-gunta retòricament Soler als de l’ADLAN, un coprealitzada i consumada la revolució artística: «nofóra millor recollir totes aquestes obres […] [i] llen-çar-les al fons del mar? O si això us dol, portar-lesa un d’aquells casalots que a vosaltres us desespe-ren: a un Museu, sí, a un Museu, sí, a un Museu,però això sí! a un Museu d’antigüetats [sic] […] »158.

Fixem-nos que l’opció que es defensa en l’arti-cle de Soler és similar a la que vèiem en la nota deCorredor i en l’article de Claret. En síntesi, comque ja no era possible negar la realitat de l’avant-guarda, es tractava de fer-ne una relectura i situar-lafora del context de la modernitat, per acabar con-vertint-la en una mena de medecina caducada.

Finalment, farem esment del contingut d’unaconferència que Joaquim Pla i Cargol donà alGEiEG sobre «L’art popular». Allò que ens semblainteressant de destacar-ne són els seus paral·lelismesamb el nucli conceptual del treball de Claret sobreRafael Masó. Significativament, una part del parla-ment fou reproduït a Víctors159, i al diari L’Autono-mista160.

El discurs de Pla, però, tot i partir d’unes pro-posicions similars a les de Claret, fa visibles iemfasitza els seus components més retrògrads:

L’art popular és aquella manifestació barrejad’utilitat i de bellesa, manifestació de valorimportantíssim i producte de les arrels estèti-ques de cada poble, […] una de les manifesta-cions de l’Art Popular a Catalunya és la casa,una de les coses d’importància cabdal en la vidade l’home. Diu Spengler que la casa és el fo-gar de la raça, i res de més cert; però avui,com en tantes altres coses, existeix el perillque la casa deixi d’ésser en l’esdevenidor unproducte racial i prengui un caire internacio-nal que contradeixi aquesta concepció viventque avui apreciem en ella. Producte viu de lanostra raça és la casa de pagès, essencialmenti racialment catalana161.

156. E. CODINA, «D’art plàstic».

157. SOLER G. «Picasso iFortuny», Diari de Girona (18-2-1936), p. 1 i 4.

158. Ibídem.

159. P. C. dins «Noticiari», Víc-tors, núm. 4.

160. J. PLA I CARGOL, «Art Popu-lar», L’Autonomista (18-4-1936),p. 1 i 4.

161. Ibídem.

locvs amŒnvs la revista víctors - uab barcelona · lluís batlle i prats, professor i...

Documents