lo càntich 24

Lo Càntich - Revista de Literatura, Art i Cultura -

Número 24 Asíndeton, 2014 Juliol - Setembre de 2014

Lo Càntich Revista de Literatura, Art i Cultura

Número 24 - Asíndeton, 2014 Juliol – Setembre de 2014

ISSN 2014-3036 - DL: B.42943-2011 EAN 9772014303002 24>

Direcció: Ferran Planell i Coflent

Editor: Toni Arencón i Arias

Consell de Redacció: Vicenç Ambrós i Besa, Toni Arencón i Arias, Montse Assens Borda

Miquel Bonfill Asperò, Glòria Calafell, Ferran d’Armengol, Carles Fernández Serra, Pere Fornells Miquel,

Montserrat Lloret, Jordi Masó Rahola, Pau Marc Riera Albó, Laura Ropero Ventosa

Equip Editorial:

Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí

Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz - Margarida Badia Josep Maria Corretger i Olivart - Joan Bernat

Sandra Domínguez Roig - Joan Abellaneda i Fernàndez

Il·lustració de portada: ‘Samorfa’

Portada posterior: Carles Melis

Projecte editorial de l’Associació de Relataires en Català (ARC) © dels textos, segons els autors referenciats

Reservats tots els drets d’edició per: Associació de Relataires en Català www.associacióderelataires.com

CC BY-NC-ND 3.0 NR: 1003305878809

El Prat de Llobregat, 2014

Número 24 – Asíndeton, 2014

5

Editorial Toni Arencón i Arias

Asíndeton

Com a recurs literari

l’asíndeton consisteix en la su-pressió de les conjuncions que es fan servir habitualment d’enllaç entre les paraules, els sintagmes, les frases o les oracions, amb la finalitat de proporcionar i d’atorgar-li al text una sensació d’agilitat, de rapidesa o de fluïde-sa.

Un dels exemples més coneguts és la cèlebre frase atri-

buïda per Suetoni a Juli Cèsar: Veni, vidi, vici (“Vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer”).

Aquesta juxtaposició d’elements sense lligams, la podem trobar més a prop nostre –ja sigui en el temps com geogràfica-ment–, sense haver de viatjar tan lluny:

T’he mossegat el cos

amb les flors del teu desig,

amb les ungles arran de l’encís;

t’he ofert nu, petons, desficis.

Mossec (fragment)

Marta Pérez i Sierra ...

Lo Càntich – Revista de Literatura, Art i Cultura

6

Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes vora el mar... (fragment)

Josep M. de Sagarra

...

Hauré d’oblidar la teva pell, els teus cabells,

tantes nits blau-verdes.

Tantes nits (haikus)

Sílvia Armangué

...

Moviment El goig es torna intens, ens sobren les paraules,

ens falten gemecs, som un mar encès.

La petita mort (fragment)

Óscar López Roig

...

Amb el vent d’hivern, fugí Març. Em deixà la pell glaçada, buit el jaç.

Primavera (fragment)

Mercè Bagaria

...


7

D’aquesta petita selecció, tret dels versos d’en Josep Maria de Sagar-ra, la resta són poemes antologats al volum de poesia eròtica Traços de desig (ARC, Camí del Sorral, 18), edi-tat per l’Associació de Relataires en Català i que va veure la llum el mes d’abril passat.

En aquests últims mesos, altres projectes ens han mantingut actius, com ara el IV Con-curs de Microrelats ARC a la Ràdio 2013-2014 “Colors”, del qual ja coneixem la data de lliu-rament de premis i la presentació del recull amb totes les obres finalistes. Serà el pròxim 11

d’octubre de 2014, a les 12:00 h. a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. Esteu tots convidats i sereu benvinguts. Gaudirem de la lectura d’una part d’aquests textos, seleccionats pel jurat de relataires, i amb el suspens de conèixer els premiats. Aprofitem per donar l’enhorabona a l’amic Ramon Navarro Bonet “rnbonet”, que ha estat el guanyador del concurs d’il·lustradors. La seva obra serà la imatge de coberta del recull.

Arriba l’hora també de fer resum d’activitats i de planificar la “nova temporada”. L’assamblea general de l’ARC es portarà a terme el mateix dia i al mateix lloc que la presentació de “Colors”, a les 10:00h del matí.


8

Un altre projecte que arriba al seu punt fi-nal és el Certamen “Somnis Tricentenaris”, un projecte literari i solidari que també veurà la llum en una edició que promet ser molt especial, els beneficis de la qual aniran destinats a la Ma-rató de TV3 d’enguany, dedicada a les malalties

del cor.

Per la nostra part, puntuals a la cita, tanquem el trimestre amb la publicació d’aquest nou número, Asíndeton, 2014, amb les aportacions que ens heu fet arribar i l’agraïment per voler compar-tir amb nosaltres les vostres creacions. Un número on, malaura-dament, hem dedicat un petit espai, com a homenatge, a Montser-rat Abelló, que ens ha deixat orfes dels seus mots en aquest mes de setembre. Per a ella, i per tots aquells i aquelles que avui ja no hi són amb nosaltres, però que ens continuen acompanyant des del cel dels poetes i dels amants de la literatura, de l’art i de la cultura, van dedicades les nostres oracions.

Perquè, senzillament, no us oblidem.

Lo Càntich, Asíndeton, 2014 Toni Arencón i Arias

Setembre, 2014


9

MESTRES DEL TEMPS


11

PASTÍS (Pastel)

Théophile Gautier

Traducció: Claudi Giné

Il·lustració: “La Bella Oriental”

Antoine Vollon


12

PASTÍS Théophile Gautier

M’encanta veure-us en els vostres marcs ovalats,

Retrats groguencs de les belleses dels vells temps, Sostenint entre les mans roses una mica pàl·lides,

Com correspon a les flors de cent anys.

El vent de l’hivern, fregant la vostra galta, Ha marcit els vostres ulls i els vostres lliris,

Ja no teniu més que algun lunar de fang I als molls aquí esteu tacades.

És passat, el dolç regnat de la bellesa;

La Parabere amb la Pompadour No trobaríem més que súbdits rebels, I sota llur tomba és enterrat l’amor.

Vosaltres, però, els vells retrats oblidats,

Vosaltres respireu els vostres rams sense perfums, I somrieu amb malenconia

Recordant els vostres galants difunts.

oO0Oo


13

DAVALLADA Josep Lluís Pons i Gallarza

Il·lustració: “Jardí de muntanya, Sa Coma”

Santiago Rusiñol


14

DAVALLADA Josep Lluís Pons i Gallarza

Bell horisont ¡adeu! selvatge serra, lo mon abaix me crida;

tinch d’afrontar pereguinant la terra lo panteig de la vida.

Flayre boscana que l’alé’m retornas,

ómplem l’esperit ara; cel esplendent que l’esperansa’m tornas,

déxam mirarte encara.

Gaya remor del vent á la pineda ressona entre la fulla;

boyra que suras per l’ubaga freda, mon front cremós remulla.

Aspres pendents que ab feredat ne miro,

relliscanta dressera, salveume’l pas si concirós me giro

mirant cap endarrera.

Quedeu mes alts que jo, singlers cendrosos, si os torn á veure enfora,

l’ergull de vostres caps mes alterosos he trapitjat un hora.

Avall... ja emplena el fum de la taulera

les salzeredes blanques, y l’aigua del molí salta ab brumera

pe’ls grahons de les tanques.

Darrera’ls caminals que giravoltan los turosn desparexen,

y’ls cantelluts penyals que’ls enrevoltan ses ombres definexen.


15

Verdejant als costers ab l’argelaga

confosa apar la vinya, y daurada pe’l sol que ja s’apaga

planeja la campinya.

Trist s’atura’l meu pas: l’erma montanya com mes de mí s’allunya,

mes se m’emporta l’còr... Aqui... es Espanya; Allí dalt..... ¡CATALUNYA!

oO0Oo


16

A MON PAÍS Antoni Careta i Vidal

Fotomuntatge: “Antoni Careta i Vidal” Esmeralda Vallverdú


17

A MON PAÍS Antoni Careta i Vidal

Hermosa, dolsa llenga la que en ma edat primera

tot tenintme en sa falda la mare m’ensenyà, tú ’m servirás, oh llenga, fins ma oració darrera, no embrute los meus llavis parlaria estrangera,

que jo sò catalá.

Amor tinch á ma terra (ja may de mi ’s separe), qu’ encar que no fos patria dels homs mes enlayrats.

hi hauria dessus d’ella las cendras de ma mare, l’haurian treballada mos avis y mon pare

tot guardant sos remats.

Per mi sempre tindria la viva recordansa de mos instants de joya, de mos anys de turment,

per mí sempre hi hauria d’amor una esperansa y en ella esperaria, migrantme d’anyoransa,

un germá qu’ es absent.

Dihuen que hi ha paissos hont l’estranger s’admira de tantas bellas cosas; mes no las vull sabé,

¡oh dolsa Cataluña! lo teu amor me tira, si ’l vent de la desgracia de tú no m’enretira,

jo may me’n anirè.

Y si es ma dissort tanta que com l’ayre á las fulles la fera malhauransa me porta lluny d’aquí.

¡oh Dèu! ans de que muyra en terra estranya, vullas que torne jo á ma patria! Fecunden mas despullas

la terra en que nasquí.

oO0Oo


18

OFICINA DE LA JUNTA DE SMITH BROS John Frederick Peto

oO0Oo


19

ENCARA NO? (Ακόµα;)

Konstantinos Theotokis

Traducció: Enrique Íñiguez Rodriguez

La mola triturava. Dues llums negres lluïen feblement en-

tre el fum que exhalava la llar. El roll grinyolava i de l’almàssera brollava l’oli. Tres dels companys treballaven, els altres dos dormien al terra sobre la pinyola. Era mitja nit i feia fred.

La porta s’obrí. Va entrar un caçador amb els seus gossos, un home d’uns quaranta anys, corpulent, amb trets masculins però serens; vestia fes, jupetí de llana i calçons a l’ampla. Pa-reixia intranquil.

—Bona nit, Thodosis —li van dir—. Has capturat cap fu-ró?


20

—Bona nit —respongué—. On està el Kúrkupos? —Allí està dormint —va dir un dels treballadors, un ho-

me ja major que era, com deien, el “governant de l’almàssera”. I va afegir—: Kúrkupos, alça’t. El teu cossí.

Però Kúrkupos no es va despertar. Tenia el son pesat. Thodosis se li acostà i li donà colp de peu.

—Què passa? —va dir endormiscat—. M’he gitat fa no res. Ja és el meu torn?

—Desperta. La teua dona et necessita. Estava buscant furons i l’he vista.

Kúrkupos s’alçà de sobte, nerviós. Era un jove, d’uns vint-i-cinc anys. No era atractiu, però

la seua mirada inspirava bondat. Vestia també robes de pobletà, brutes d’oli, i tenia el cos com encollit pel treball continu.

Els dos homes van eixir junts. El poble dormia. La llum de la lluna il·luminava el camí. De tant en tant un gos els bordava.

—Què passa? —preguntà Kúrkupos preocupat. L’altre no va respondre. En silenci a bon pas arribaren al

seu barri. Kúrkupos va córrer a sa casa, però trobà la porta barrada per fora.

—On està? —preguntà avergonyit. —Més enllà del poble d’Ermones —li respongué

Thodosis. I sense afegir res més es llançà costa avall. L’altre el va

seguir; la suor freda li brollava per tot el cos, tenia l’esquena congelada, havia perdut la parla.

Baixaren per l’estret camí, cap a la mar. El lloc estava desert. Els monts que envoltaven, revolts i escarpats, pareixien negres a eixes hores; l’aigua de la sèquia bullia entre les pedres. A la cruïlla del penjat es van parar i s’amagaren darrere d’una roca. Kúrkupos s’assegué perquè li tremolaven els genolls, l’altre se’l va mirar intentant esbrinar la seua mirada en mig de la foscor. Es quedaren esperant, parant les orelles.


21

Les aspes dels molins giraven sense pausa i els arribaven les cançons de les molineres, mesclades amb la remor de la mar i els primers gralls dels corbs.

De sobte, els gossos començaren a grunyir, però Thodosis els va fer callar amb un gest i murmurà:

—Ací la tens. Agarra —i li va posar el mosquet entre les mans.

Una ombra se’ls apropà pujant pel camí. Kúrkupos va agarrar l’arma mecànicament i alçà el pistó. Els seus ulls estaven clavats en la figura que ara passava ràpidament ben prop d’ells. Els gossos ni tan sols respiraven. I Kúrkupos va soltar un profund sospir i digué, més relaxat, mentres baixava el canó.

—És un home. —Porta roba d’home; els gossos l’han reconeguda.

Dispara. No va obeir, perquè no volia creure. —Porta roba d’home —va repetir impacient—. L’he vista

baixant. I amb eixes paraules li va llevar tota esperança. Kúrkupos

comprengué que no li quedava més remei que convertir-se en un assassí; i eixe pensament era tan terrible per al bon home que va vèncer la seua ira i la seua pena.

Mentrestant, ella s’havia allunyat i estava a punt d’arribar a un revolt del camí.

—Què esperes? Se’ns escapa. Era ella —li va dir Thodosis amb la veu ronca—. Ens heu omplit de vergonya —i va fer el gest d’agarrar-li el mosquet.

—No seràs tu qui la mate! Es va girar i va cridar amb decisió: —Dona, para’t; sinó... Però ella va començar a córrer amb totes les seues forces i

en un no res la van perdre de vista. —Veus?, veus? La porca s’escapa —va dir Thodosis.


22

I es tiraren tots dos al camí darrere d’ella i els gossos bor-dant es llançaren a la caça. Una volta arribat al revolt, tornaren a vore-la a prop seu. I Kúrkupos, ja enfadat, li cridava:

—Para, estigues quieta. I l’altre deia: —Pega-li un tir i au. Però Kúrkupos no sentia res. Volia que ella mateixa li

explicara eixa indecència; i, sense parar-se, la va perseguir per tot el camí i ja prop del poble va arribar a ella, l’agarrà dels cabells i la tirà a terra.

Ella va deixar anar un crit. —Ací no —li va dir Thodosis—, despertaràs a tot el món.

Dóna’m el mosquet, que no el troben a les teues mans. I Kúrkupos va obeir. Li deixà l’arma i alçà la seua

aterrada dona amb les dos mans i la portà a empentes dins la casa.

Va obrir ella mateixa, que portava les claus, amb el cor gelat. I la parella va entrar tot sola. Ell tancà d’un cop de porta.

Estigueren una estona a les fosques, tots dos amb por. Però com que estava ben ensenyada, va ficar unes esberles en la llar que encara estava càlida en una cantonada de l’habitació, i en res de temps tota la casa s’il·luminà.

La cara de Kúrkupos reflectia la seua amargor. En vore-la, a la seua dona se li va regirar l’estómac i s’assegué al terra.

Pareixia menuda dins d’eixes robes d’home que delataven el seu crim; i de vore-la li pujà la bilis, se li ennuvolà el pensament; encara va aguantar callat un segon i després d’un fort sospir li digué:

—L’hora que és, amb roba d’home, a Ermones. On estaves, puta?

Ella ni paraula. I ell va prendre la gran decisió. S’estremí. Recorregué amb la vista tota l’habitació, buscant: i trobà un ganivet que va agarrar immediatament. S’acostà a ella i li digué amb violència:


23

—On estaves? On estaves? I vist que ella, per l’ensurt o per control, no responia, a ell

li pujava més la bilis, més el turmentava; i comprengué la pobre que s’acostava el seu final.

—Pietat, pietat —va dir—. Sóc culpable, però també estic embarassada i el xiquet és teu, per Deu t’ho jure!

Kúrkupos es quedà quiet; la cara se li tornà groga. Eixes paraules li havien desarmat.

La llar s’extingia, ella plorava desconsolada. Fora clarejava.

I Thodosis, que esperava fora, colpejà la porta amb força i cridà:

—Encara no? Encara no? I com a resposta se sentiren veus dins. —Pietat, pietat, el teu fill. Animal, que em mates! —I

amb totes les seues forces—. Ajuda! Ajuda...! Ah! I després un profund silenci. Però s’obriren les altres cases i n’eixiren els veïns sense

haver-se arreglat i alarmats, acostant-se a la casa de Kúrkupos, homens i xiquets, preguntant què passava. I van sentir el ronc sospir que, en eixe moment exacte, eixia de la casa.

Thodosis els respongué: —L’ha matada.

oO0Oo

Il·lustració: “La mola”, gravat de l’any 1600


24

L’ARTISTA DEL TRAPEZI (Ein Trapezkünstler)

Franz Kafka

Traducció: Mijail Sokolov – Emili Coberta

Un artista del trapezi –com és conegut, aquest art que es

practica a la part alta de les cúpules dels grans teatres de varietats és un dels més difícils entre tots els assolibles per l’home– havia organitzat la seva vida de tal manera, primer a la recerca de la perfecció i més tard per costum que s’havia convertit en tirànic, que mentre treballava a la mateixa empresa es mantenia dia i nit al trapezi. Totes les seves necessitats, per altra banda molt petites, eren satisfetes per altres funcionaris que es rellevaven a intervals i vigilaven des de sota. Tot allò que necessitava li pujaven i baixaven en cistells construïts per al


25

cas. Amb aquesta manera de viure no sorgien dificultats amb la resta del món; només resultava una mica molest durant els altres números del programa, perquè com no es podia amagar que havia de quedar-se allà dalt, tot i que romania quiet, sempre algunes mirades del públic es desviaven cap a ell. Però els directors li perdonaven, perquè era un extraordinari artista, irreemplaçable. A més, era conegut que no vivia així voluntàriament i que únicament d’aquella manera podia mantenir-se en exercici constant i preservar l’extrema perfecció del seu art.

A més, allà dalt s’estava molt bé, i quan arribava el bon temps s’obrien les finestres laterals que corrien al voltant de la cúpula i penetrava l’aire fresc i el sol poderós irrompia en la sala fosca, era fins i tot bell. Per descomptat, el seu tracte humà era molt restringit. Alguna vegada pujava per l’escala d’ascensió algun col·lega gimnasta, s’asseia al seu costat en el trapezi, recolzant-se l’un a la corda de la dreta, i l’altre a la de l’esquerra, i xerraven llargament. O bé els treballadors que reparaven el sostre intercanviaven amb ell algunes paraules a través d’una claraboia o l’electricista que comprovava l’enllumenat d’emergència, a la galeria superior, li cridava alguna paraula respectuosa, tot i que poc comprensible. En cas contrari, tot era tranquil·litat al seu voltant. Alguna vegada un empleat que errava cansadament a les hores de la migdiada pel teatre buit, aixecava la vista a l’altura, on el trapezista s’exercitava en el seu art o descansava sense adonar-se que era observat.

Així, l’artista del trapezi podia viure sense ser molestat, tret dels inevitables viatges d’un lloc a un altre, que eren extremadament molestos per a ell. És cert que l’empresari tenia cura que aquest sofriment no es prolongués innecessàriament: pels desplaçaments es feia servir un automòbil de carreres que corria, en les hores primerenques del matí, pels carrers deserts, amb la velocitat màxima, però sens dubte massa lenta per a la


26

seva nostàlgia del trapezi; en el ferrocarril disposava d’un de-departament per a ell sol, en la xarxa dels equipatges, en el qual l’artista del trapezi trobava una substitució mesquina, però d’alguna manera equivalent, a la seva manera de viure. El trapezi ja es trobava al teatre molt abans de la seva arribada, quan encara no s’havien tancat les taules ni col·locat les portes. Però, per a l’empresari. l’instant més planer era aquell en el qual el trapezista recolzava el peu a la corda de pujada i en un tres i no res s’enfilava de nou sobre el trapezi.

Malgrat totes aquestes precaucions, els viatges pertorbaven greument els nervis del trapezista, de manera que, per molt afortunats que fossin econòmicament per a l’empresari, sempre li resultaven penosos.

En una ocasió, quan viatjaven, l’artista en la xarxa dels portaequipatges com somiant, i l’empresari recolzat a la cantonada de la finestra del davant, llegint un llibre, l’home del trapezi li va parlar en veu baixa. I li va dir, mossegant-se els llavis, que en endavant necessitava per a la gimnàstica, no un trapezi, com havia estat fins ara, sinó dos, dos trapezis, l’un enfront de l’altre. L’empresari va accedir de seguida. Però el trapezista, com si volgués mostrar que l’acceptació de l’empresari no tenia més importància que la seva oposició, va afegir que mai més, en cap altra ocasió, faria gimnàstica únicament sobre un trapezi. Semblava horroritzat davant la idea que allò pogués esdevenir-li alguna vegada. L’empresari, observant l’artista, va mostrar, vacil·lant la seva conformitat. Dos trapezis són millor que un de sol. A més, els nous trapezis serien més variats i vistosos. El trapezista, però, es va posar a plorar de sobte. L’empresari, profundament espantat, es va aixecar d’un salt i li va preguntar què li passava, i com no va rebre cap resposta, va pujar al seient, i el va acariciar i abraçar i va estrènyer la cara contra la seva, fins a sentir les llàgrimes del trapezista. Després de moltes preguntes i paraules aduladores, el trapezista va exclamar, sanglotant: “Amb una barra a les mans


27

únicament, com podria viure jo!”. Llavors, ja va resultar molt fàcil per a l’empresari consolar el trapezista. Li va prometre que a la primera estació telegrafiaria perquè instal·lessin el segon trapezi; i es va retreure a si mateix la crueltat d’haver deixat l’artista treballar durant tant de temps només amb un sol trapezi, i li va donar les gràcies i el va elogiar molt per haver-li fet conscient de l’error. D’aquesta forma va poder l’empresari tranquil·litzar el trapezista i va tornar al seu racó. En canvi, ell no es trobava tranquil; amb gran ansietat mirava furtivament, per sobre del llibre, el trapezista. Si aquells pensaments havien començat a turmentar-lo, podrien ja cessar del tot? No seguirien augmentat? No posarien en perill la seva vida? I l’empresari, alarmat, va creure veure en aquell somni, aparentment tranquil, amb el qual havien acabat els plors, com començava a dibuixar-se la primera arruga al llis front infantil de l’artista del trapezi.

oO0Oo

Il·lustració: “Trapezista”

Alfonso de Olivares


28

TENYEIX DE BLAU EL TEMPS Montserrat Abelló

Il·lustració: “Nu femení assegut” Amedeo Modigliani


29

TENYEIX DE BLAU EL TEMPS Montserrat Abelló

Tenyeix de blau el temps:

transfigura el somni, transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin

al raig de la font. Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada

temperi el foc d’aquestes mans que cremen.

Fes teu aquest desig.

I endinsa’t al cor de les paraules.

oO0Oo

Homenatge a Montserrat Abelló, (Tarragona, 1 de febrero de 1918 – 9 de setembre de 2014)

que ens ha deixat.


30

JOAN BROSSA (BARCELONA, 1919-1998)

Per: Josep Maria Corretger i Olivart

A: “Notes biogràfiques”

“Alfa”


31

L’adéu a Joan Brossa. Un mag de la Poesia Visual

El xai es menja l’herba

L’home es menja el xai L’alosa es menja l’insecte

L’esparver es menja l’alosa L’un es menja l’altre El xai devora l’herba

Demà l’home devorarà el xai Sense la mort la vida fóra impossible.

«Dossier»

Joan Brossa

Aquest fou un dels darrers

poemes que va escriure el poeta visual per excel·lència, el malaurat Joan Brossa. Va sorprendre’l una mort absurda la vigilia de cap d’any de 1998, similar a la idea mental que rebia cada visitant de les seves obres, millor dit “poemes visuals”, alguns d’ells concebuts com a

obres escultòriques, fruit de la seva imaginació i caracteritzats per un sentit que escollia cada intèrpret.


32

“Poema objecte”

Joan Brossa va néixer a Barcelona el 19 de gener de 1919 i

als disset anys ja lluitava amb l’exèrcit republicà al front de Lleida, s’hi va enrolar voluntàriament i allí escrigué la seva primera obra poètica. El 1948 va fundar la revista avantguardistaDau al 7 junt amb diversos personatges d’aquella època, com els pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Josep Tharrats, el filòsof Arnau Puig i Joan Ponç. Brossa heretà l’avantguarda catalana dels anys 20 i fou fidel seguidor de J.V. Foix, al qual s’acostà en els primers passos poètics.

D’altra banda, també va escriure algunes obres teatrals, la primera va estrenar-se el 1951. I fins i tot, la música va tenir la seva fixació, com el concert amb Mestre Quaderns Concert per a


33

representar de 1964, Suite bufa de 1966, o el Concert irregular de 1968, amb Carles Santos.

Entre les seves obres de caire poètic més sobresortints hi ha Em va fer Joan Brossa (1950), Poemes civils (1961), El Saltamartí (1968), la seva primera presa de contacte directament amb els lectors a Poesia rasa (1970), Poemes de seny i cabell (1977), i Els entra-i-surts del poeta (1983).

“Eclipsi”

Fascinat pel món de la pintura, realitzà abundants activitats

amb Miró, Poetes, pintors i escultors (1960) o amb Antoni Tàpies, U no és ningú. I algunes col·laboracions amb el cineasta Portabella, Cua de cuc (1969); que conjuntament amb les seves obres dramàtiques, que són extenses, per exemple, des deNocturns encontres (1951), fins a La pregunta perduda o El corral del lleó (1985), fan ésser a Brossa un artista essencial per al món de la


34

cultura catalana, tal com queda plasmat en les diverses temàtiques o gèneres artístics que va saber tractar amb gran facilitat, poesia, teatre, música, escultura, aquesta darrera a mode de poesia visual.

Per la seva labor artística va guanyar premis tan destacats com La Lletra d’Or, el 1981, el Ciutat de Barcelona en dues ocasions, el 1978 i el 1988, o la Medalla Picasso, el 1988, concedida per la UNESCO.

En els darrers anys de la seva vida, des dels anys vuitanta, es va dedicar amb cor i ànima a la seva poesia visual, la qual va tenir una gran difusió internacional en ciutats com Basilea, Nova York, Amsterdam, Madrid, Venècia... on ens feia aparèixer les lletres de l’alfabet vinculades a algun objecte, i llavors, cada visionari havia d’extreure el significat o moralitat d’aquell poema del poeta polimòrfic i irrepetible, Joan Brossa. Són ben famoses les seves As que fins i tot il·lustren alguna plaça de Barcelona o la majoria dels seus poemes arquitectònics; així com la seva obra poètica, que va traduir-se al castellà, neerlandès –holandès-, francès, anglès, italià, suec i alemany.

“Roda”


35

Entre les reaccions vers la mort de Brossa, n’hi havia que

ens mostraven clarament que havia representat aquest autor per a la nostra cultura, com la de Joan Reventós, president del Parlament de Catalunya d’aleshores, “ha mort el príncep de les lletres catalanes”, o la del poeta Luís Antonio Villena, “va trencar motllos, ja que va protestar amb una poesia irònica, fora del canal habitual de la poesia visual”, unes paraules que definien molt bé l’imaginari del senyor Brossa.

Odiava les cerimònies, deia “quan et fan molts homenatges seguits és un mal senyal”, ell senzill, veia la mort amb certa tranquil·litat, “el pedestal és com unes sabates”, idees de llur influència pel transformisme de Frègoli (1867-1936), cantant, dansaire, imitador, mim, il·lusionista, i ventríloc italià, que va crear uns guions on tot sol representava fins a seixanta papers diferents.

Brossa va treballar fins al darrer moment, quan vingué la fatídica caiguda per les escales del seu estudi, on es colpejà de cap a terra i li causà la mort instantània. Són un bon exemple d’aquest treball, el mural per la façana de l’Ajuntament de Mollet del Vallès (desembre del 1998) o llurs obres pòstumes, Memòria encesa (1999) i Sumari astral (1999), de la qual n’he extret uns versos a l’inici d’aquest article.

Se’n va anar per sempre “l’agent provocador”, així era com l’anomenaven, realitzant l’últim poema visual, ens imaginem la A de principi i el seu barret de copa com a comiat. La seva inexplicable mort va empaitar a tothom per sorpresa a les acaballes d’aquell any acabat en vuit; però gràcies a la seva fructífera producció, als lectors encara ens queden llegir moltes de les seves obres del llegat que va fer en vida, i la interpretació de molts dels seus poemes visionaris.

oO0Oo


37

CREACIÓ I CULTURA


39

FRANCESC GARRIGA: LA SENZILLESA DE LA PARAULA

Per: Josep Maria Corretger i Olivart

A: ‘Una mar de paraules’

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932) recentment ha

vist editat el seu nou poemari “Tornar és lluny” (2012), és el dotzè en la seva dilatada carrera poètica. Al seu darrere ha deixat els seus fills poètics: el seu debut amb “Entre el neguit i el silenci” (1959), “Foc nostre, somni” (1960), “Paraules” (1962), “Paraules cap al tard” (1973), “Els colors de la nit” (1990), “Setembre” (1992), “Ombres” (2000), “Temps en blanc” (2003), “La nit dels peixos” (2005), “Camins de serp” (2009), i “Ragtime” (2011). Dins de la seva llarga trajectòria poètica observem que entre 1962 i 1973 va silenciar la seva poesia, i entre 1973 a 1990 també, llavors, el nostre protagonista intensifica el seu treball poètic. Francesc Garriga s’ha guanyat un lloc en el panorama poètic català i ho fa amb estil i senzillesa. D’entrada, això es nota quan et


40

parla de poesia. Per en Garriga la poesia ha de modificar els lec-lectors quan la llegeixen, els ha de canviar, els hi fa acostar. Amb la poesia es modifica la llengua, es juga amb la llengua. El poeta ha de mostrar en les seves paraules “una sobrietat expositiva, metàfores soterrades sobre els mots, es pot fer amb el llenguatge del carrer mateix, també amb elegància, sarcasme, musicalitat, claretat sintàctica i ritme”, com expressa.

Al llarg dels anys la seva poesia ha anat creixent, ha anat arribant amb més gent, amb versos entenedors i que sovint ens parlen de les seves emocions vitals, d’altres vinculades en mites grecs o romans, d’aquí li vénen les classes que donava al col·legi Sant Gregori de Barcelona o posteriorment com a professor de filosofia i lletres de Batxillerat durant trenta anys. Garriga també va ésser el director de la revista d’art escrita en castellà FMR en els seus primers anys, perquè ell tenia dèria de ser crític de pintura i és un col·laborador habitual en revistes de divulgació cultural, literària o científica com per exemple: Revista Catalunya, Riutort, Guix, L’Esquirol i en els mitjans de comunicació audiovisuals com Catalunya Cultura, Rac1, TV3 o el C33. Ha estat guardonat amb diversos premis com el Vila de Vallirana - Josep Maria López Picó de poesia el 1991 amb l’obra “Setembre”; L’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona el 2004 amb l’obra “La nit dels peixos”, el Premi Cavall Verd - Josep Maria Llompart el 2012 amb “Ragtime” o bé el Carles Riba de poesia el proppassat 2012 per “Tornar és lluny”. Ha estat en els darrers anys que la seva poesia s’ha donat a conèixer arreu, sobretot a partir dels anys noranta, temps en què ha estat més prolífic i li han anat arribant els premis. Val a dir que està trist per haver rebut recentment el Carles Riba, li ha arribat molt tard ja a prop de la mort, com diu ell, quan un premi ja no fa servei, com quan ets jove i t’enfila a la carrera literària. Garriga fidel als seus principis sempre es va allunyar de les modes poètiques que imperaven aleshores, la coneguda poesia social que regnava durant els anys seixanta al panorama literari català. Avui afirma que la prosa


41

l’avorreix, que la troba pesada, que ja no té paciència i per això es dedica a escriure poesia.

Com a curiositat, alguns anys de la seva joventut els visqué a la selva amazònia, eren temps en què formava part de l’orde franciscana dels caputxins i que posteriorment abandonà.

Amb el seu darrer poemari “Tornar és lluny” encara és més evident aquesta proximitat amb la gent. Ho proven alguns dels seus versos:

“Per sempre no és pas lluny, per sempre és ara,

el que és lluny és tornar”.

Garriga acostuma a teoritzar sobre la poesia, pretén fer-la propera al ciutadà. Ell glossa que la repetició en un vers és exitosa, atès que et quedes

amb la cantarella al cervell, et passegen per la testa aquells versos que has llegit, com una cançó. Garriga afirma que qualsevol lloc és idoni per llegir poesia, tot i que un dia no et vingui de gust, pots agafar fragments dels llibres, alguns versos i un altre dia, reprendre’ls. Un llibre de poesia no s’esgota amb una lectura. Cada cop que el llegeixis hi veuràs quelcom diferent que et transportarà cap a d’altres bandes, cap a d’altres pensaments, i d’això es tracta, com explana ell, la poesia passa per tres estadis necessaris. El primer és que el poema t’ha de sorprendre, per exemple, ni que diguis “No l’entenc”, ja hi has dit la teva.

El segon pas és que t’ha de fer pensar, fer reflexionar. La poesia que no et transporta cap a aquest estadi és poesia de baixa qualitat, com un dia glossava Joan Margarit. I finalment, un tercer


42

pas que també és essencial. El lector ha de tenir consciència que allò que llegeix es diu per a ell. Com deia el propi Marcial, “Ningú escriu per no ser llegit”.

Per un altre costat, Garriga sense pèls a la llengua proclama que avui dia ja no necessitem llegir per conèixer les coses, perquè la informació està arreu i ens governa per totes les bandes i d’aquí que els individus hagin de llegir per reposar, relaxar-se de les tensions i reflexionar. Anima a tothom a llegir poesia, a fragmentar-la, ja que el poeta ja s’ha esforçat per sintetitzar-la, i perllongar “amb el mínim de paraules un sentiment o una il·lusió”. Però Garriga també s’acompanya d’una ironia punyent, un cop quan una periodista jove li preguntava si havia elogiat a la vellesa amb el poemari “Tornar és lluny”, ell respongué: “Jo d’homenatges no en faig”, en canvi en els seus poemaris sí que hi trobem diverses referències a mites grecs o llatins, per exemple, en aquest darrer hi apareix una al·lusió al mite grec de Zeus i Danae: Acrisi no podia tenir fills barons i decidí consultar-ho a l’oracle per veure si la seva sort canviaria. L’oracle li respongué que moriria assassinat pel fill de la seva filla, així aquesta no tindria fills. Llavors, Acrisi la tanca en una torre de bronze emperò Zeus amb una pluja daurada la deixà embarassada. I d’aquí nasqué el seu fill Perseu.

Per Garriga els records mai són els mateixos, tu pots llegir un poema o un llibre en una etapa de la teva vida i les sensacions i reflexions mai es repetiran. Tot canvia, varia l’estat de la persona, l’entorn, les situacions. Com ja comentava fa molt de temps el vell Plató: “Cap home pot banyar-se dues vegades al mateix riu”. L’aigua que baixa pel riu mai és la mateixa”. Amb els anys, Francesc Garriga ha reviscut coses que li han fet mal. Morts d’amics, “els anys et cobreixen de morts”, i per això la mort i la vellesa cavalquen en alguns poemes d’en Garriga, com els mites. Els poemes d’aquest autor sabadellenc se t’acosten des de la simplicitat, bonhòmia, honestedat, proximitat de les paraules, humanitat del seu pensament, i en alguns casos ens fa


43

protagonistes de les seves vivències, ens fa estimar les paraules encadenades, si més no, la poesia i ens convida a tastar-la. Una poesia colpidora i plena de sensibilitat, bella en si mateixa.

Aquella vetllada tardonenca del 17 d’octubre fou amenitzada per un cantautor que recentment musicà alguns poemes d’en Garriga, el talentós Ramon Sauló acompanyat del guitarrista Joan Eloi Vila. Uns poemes que renasqueren amb sonaritats country i blues, que delectaren el públic cerdanyolenc i que formaran part del seu nou disc “Maleïts poetes”, el mateix poeta se sorprengué del resultat.

Francesc Garriga és un poeta que se sap envoltar de les noves generacions, li agrada escoltar als poetes joves i intercanviar opinions sense embuts, elogiar-los, criticar-los, així doncs, els dimecres acostuma a anar a Barcelona a escoltar recitals poètics al bar l’Horiginal de Barcelona, d’altres vegades, també aprofita per criticar els que valoren les obres editorials, els que tenen la batuta per decidir si un text s’edita o no, els troba poc professionals. Tampoc deixa mai d’escriure poesia, escriu contínuament i quan té una bona colla de poemes n’edita un poemari. El que és evident que Garriga és un referent poètic dins la poesia catalana i que la seva poesia és de les més properes al lector, pocs poetes trobarem que ens parlin amb la veu del poble, Miquel Martí i Pol n’era un i en Francesc Garriga n’és un altre.

oO0Oo

Fonts consultades: http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Garriga_i_Barata

http://www.vilaweb.cat/noticia/4089626/20130228/francesc-garriga-barata-passo-comptes-mi-burro.html

oO0Oo


44

FOC Esteve Amigó Palés

Il·lustració: “Amants de foc”

Carles Melis


45

FOC Esteve Amigó Palés

Els ulls encenen la primera estella

d’un foc que s’endevina turbulent. Ni presses ni neguits, pausadament avança el solc darrera de la rella.

En el silenci s’obre una clivella

i els cossos es desvetllen suaument, fins que lliurant-se l’un a l’altre cegament,

es va tancant el cercle de l’anella.

L’estança no percep ni un sol murmuri i dins de l’aire sembla que s’auguri

la força continguda d’un delit,

que, a mida que la flama creix encesa, ànima i cos s’emporta en sa escomesa fins que el silenci mor en un sol crit.

oO0Oo


46

ABSÈNCIA Glòria Bosch i Morera

Il·lustració: “Una àvia”

George Wesley Bellows


47

ABSÈNCIA Glòria Bosch i Morera

A la Maria, que em mira i no em reconeix.

M’emmirallo als teus ulls

però s’ha tancat la porta. Per què et sento tan lluny

quan estem a la vora?

Pel teu front passen núvols, sense pluja ni ombra i una boira com pols en la mirada eixorca.

Tu restes a un castell sense clau a la porta. M’estavello contra ell fins a perdre les forces

La tarda va caient, esdevé melangiosa... i jo et premo la mà,

tu no em tornes resposta.

La mà que acaronava ara es balba i absent, una branca sens saba

d’aquest cos que no és teu.

Solament a vegades pregona en els teus ulls

una mirada clara que em diu que encara ets tu.

oO0Oo


48

SERENAMENT Maria Bonafont Giménez

Premi d’Honor Especial en el XI Certamen

Nacional de Poesia Catalana, 2014 del Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge

del Principat de Catalunya.

Il·lustració: “Apedaçant les xarxes” Laureà Barrau i Buñol


49

SERENAMENT Maria Bonafont Giménez

“Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol”. Àngel Guimerà

Serenament contemplo el meu petit país, Obert de cara a un mar d’onades rialleres, Muntanyes i escarpats, planures, cel blavís I aquella olor de sal, de blat i d’oliveres. Serenament, els cims del Montserrat frondós Enlairen tot l’esguard vers el mantell d’estrelles Reialme de la pau, immaculat redós Entre el verd romaní i els flocs de matavelles. M’encisa la ventada quan xiula pel rocam, Garlanda d’harmonies, arpegis de miracle, Enfilalls de silencis, trenant tot un eixam, Niu reblert de fervor amb gust de Tabernacle. Tens obert a la roca, Montserrat, un cancell Coronat d’or i flama, i amb quatre pals de glòria Amb la rauxa i el seny dibuixats a la pell. Tot lluitant i estimant hem fet la nostra història! Amunt, gent catalana, alcem el nostre esguard, La llibertat més bella farà onejar banderes Al cor de les muntanyes i enmig d’altes cingleres. No volem més cadenes! Serem com l’ample mar, Amb la fe ben encesa i el nostre cor, un far!

oO0Oo


50

OMPLIRÉ EL MAR DE SOL M. Roser Algué Vendrells

A: “Petiteses”

Fotografia: “Els Caials”

Jaume Cusidó


51

OMPLIRÉ EL MAR DE SOL M. Roser Algué Vendrells

Al matí, a trenc d’alba,

li donarà el bon dia, i esmorzaran plegats cargols i petxines...

Al migdia, enrojolat, s’amagarà rere els núvols; pensant que cal preservar, la blancor de les sirenes.

Amb la llum del capvespre, el pintarà de tots els colors

amb què es vesteix la calma; serà una hora màgica... I en la foscor de la nit,

el mar l’enyorarà, mentre somnia emocions, regals del sol, dia a dia...

oO0Oo


52

OLOR A POBLE Núria Niubó i Cabau

A: “Paraula de Núria”

Il·lustració: “Gardane”

Paul Cézanne


53

OLOR A POBLE Núria Niubó i Cabau

L’acusat, Antoni Sispac, respon al fiscal que és pèrit de

sinistres i fotògraf d’ofici i per addicció. —Per addicció?! —exclama el fiscal, amb ironia—.

Expliqui’ns, si us plau, amb tota mena de detalls la seva versió dels fets.

A les tres de la matinada, del 24 de gener d’aquest any, arribava, esgotat, després de vuit hores de viatge, a la meva casa del poble, amb un imperiós desig de passar uns dies entre natura i silenci per desconnectar del brogit de la ciutat i la feina; val a dir que, en tot el poble l’única casa habitable és la meva; és tot un privilegi.

En baixar del cotxe vaig percebre aquella olor a poble, l’olor a fum d’estufa de llenya que tant m’agradava recuperar en la meva època d’estudiant, quan per les vacances de Nadal tornava a casa.

De sobte vaig reaccionar deixant enrere els records. Olor a poble?

El fumeral, protagonista, reclamà la meva mirada, sí, la llar estava encesa.

En entrar, l’escena era la mateixa de sempre, aquell desordre ordenat que a mi ja m’estava bé, ningú més que jo tocava res, a més tenia poques coses, només les imprescindibles, era fàcil, tot estava a l’abast.

Aquella olor de llenya cremant i aquella escalfor que retrobava a poc a poc, així que m’atansava a la sala, em trasbalsava. Tot i que em temia trobar-hi algú, vaig quedar-me palplantat i sense capacitat de reacció. Qui era aquell noi? Què hi feia a casa meva? Per què aquelles faccions tan familiars? Per què la seva rialla?

Deixant d’atiar el foc s’atansà a mi, quan jo, amb la veu trencada, vaig preguntar-li:

—Qui ets? Què hi fas aquí? Com has entrat?


54

Sense respondre’m, m’abraçà i amb llàgrimes als ulls, em di-gué:

—Sóc el teu germà bessó —I començà a explicar-me una llarga història d’adopcions; les nostres.

Sí que ens assemblàvem, i molt, però, per què jo no en sabia res? Com m’havia trobat i com retrons havia entrat a casa, a la “meva” casa? Què volia de mi aquest “nou germà” bessó?

Les preguntes em bullien dins el cap, i ell com si res, anava ensenyant-me papers i més papers i un parell de rònegues fotografies, de quan estàvem a l’orfenat; estabornit de tanta allau de novetats jo ja no tenia capacitat de reacció, així que li vaig oferir habitació, invitant-lo a continuar la conversa l’endemà al matí.

Em vaig despertar aviat, mal dormit i neguitós no em podia deixar de preguntar el perquè havia de passar-me a mi tot aquest embolic, ara que estava tan tranquil i feliç, ara que havia aconseguit adaptar-me a viure sol, a no necessitar ningú.

A la llar de foc encara hi havia brases, vaig afegir-hi una bona soca, el dia seria intens.

Necessitava el primer cafè. En mig del plaer d’assaborir el cafè m’envaí una estranya

sensació, una intensa flaire, barreja d’olors dolces, anava omplint l’estança, els meus narius i el meu cap. No sé quanta estona vaig estar en aquella mena d’estat catatònic. En prendre consciència del meu cos vaig córrer a l’habitació del meu suposat germà.

El seu cos nu i emmascarat, jeia inert a terra, amb els braços en creu, en mig d’un macabre ritual, rodejat d’espelmes negres flamejants i barnilles d’encens a mig acabar.

Això és tot el que recordo, senyor fiscal. —Que per què li vaig fer tantes fotografies? Deformació

professional, ja l’hi he dit abans, senyor fiscal, sóc addicte a la feina.

oO0Oo


55

CONTRAST DE LLUM I OMBRES Carles Fernández Serra “Carles Ferran”

A: “Amb ulls de poeta”

Fotografia: Lídia Massó i Busqué


56

CONTRAST DE LLUM I OMBRES Carles Fernández Serra “Carles Ferran”

Un delicat contrast de llum i ombres

i el contrallum dramàtic d’una mà simbolitzant el crit o l’esperança. Tatuatge de reixes sobre el mur.

Quin ha estat el teu pecat, home captiu, quin és el ver motiu que t’empresona? Ets potser un delinqüent incommovible que ha saquejat i mort sense clemència?

O potser ets un rebel que reivindica els drets que ha arrabassat la dictadura?

O no estàs pres, i jugues amb la llum assajant un vell joc d’ombres xineses;

o bé enyores l’eco de les cordes d’un contrabaix virtual, silent i efímer.

Un delicat contrast de llum i ombres

i unes mans que s’envolen com ocells.

oO0Oo


57

PERQUÈ NO TORNI LA NEGRA NIT

Taula rodona: “Vivències i records de la Barcelona de Postguerra:

institucions de repressió i adoctrinament”

Per: Sílvia Romero i Olea

Disculpeu si les primeres paraules d’aquesta crònica al

voltant de la taula rodona a què vaig assistir, us poden semblar que estic escombrant cap a casa. Disculpeu-me si aquesta és la vostra impressió, però a mesura que escoltava les veus de


58

testimonis directes d’una època que creiem llunyana, però que en realitat ens està trepitjant els talons, no podia deixar de pensar en les històries de ficció a què em dedico ben sovint.

Diverses de les meves novel·les es troben ambientades o fan referència, d’una o altra manera, a aquesta negra nit que ens va embolcallar amb la instauració del franquisme. En les presentacions de llibre més d’una i més de dues vegades se m’ha qüestionat aquest fet. Per una banda comentant que ja s’ha escrit molt sobre l’època i al voltant de la memòria històrica. Per altra banda adduint que aquesta temàtica no em correspon, atenint-nos a la meva edat.

Potser ambdós plantejaments són correctes, però després d’haver escoltat els testimonis que participaven en la taula rodona, em reafirmo en la meva tria perquè, malauradament, queda molt per dir i desvetllar.

Ponents


59

La coordinadora d’aquesta trobada era Eulàlia Pérez i Vallverdú, professora de filologia catalana de la UAB i directora del llibre Barcelona en postguerra, 1939-1945. Ella va ser l’encarregada d’obrir l’acte i ubicar-lo dins la celebració del Dia Internacional dels Arxius, tot agraint la col·laboració de l’Arxiu Municipal de Barcelona i dels Arxius Municipals de Districte.

La primera intervenció va anar a càrrec de Jesús Mestre, veí del barri de Sarrià, que va detallar la seva vivència en passar de l’escola republicana a la del primer franquisme. No cal dir que els valors de la primera es van perdre en la seva totalitat i que l’educació es va convertir en un mer adoctrinament del règim establert.

A continuació Ricardo Rivera, que va arribar a Barcelona el 1937 i que va estar internat a la Protecció de Menors entre els anys 1940 i 1963, ens va comparar aquesta institució amb els camps de concentració. De la seva crua descripció em quedo amb una frase: “per ser un camp de concentració només ens faltava la càmera de gas”.

En tercer lloc Anna Maria Batalla, filla de presos polítics represaliats pel franquisme, ens va explicar la situació familiar que va viure de menuda: el pare, condemnat en consell de guerra per “Rebelión militar”, va estar set anys pres a la Model; la mare, jutjada en consell de guerra per “Ayuda a la rebelión”, va ser condemnada a mort (indultada més tard, va complir dos anys i mig a la Presó de Dones de les Corts).


60

L’última aportació va quedar en mans d’Enric Pubill, veí del barri del Raval, detingut per pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i empresonat a la Model des de finals de 1949 fins al 1954. La descripció que ens va fer del seu pas per comissaria, els interrogatoris, les tortures, els crits que no podia evitar escoltar des de la seva cel·la, és tan esgarrifosa que prefereixo obviar-ne els detalls.

Podria estendre’m molt sobre les seves intervencions, així com comentar algunes de les aportacions que el públic assistent va compartir amb la resta, però tot plegat només seria per constatar el que he afirmat a l’inici d’aquesta crònica al voltant de la taula rodona: queda molt per dir i encara més per desvetllar. I cal que ho tinguem ben en compte perquè la història és cíclica i perquè, tal com va avisar un dels ponents, hem de lluitar perquè no torni la negra nit.

oO0Oo

Fotografia de capçalera:

“Missa a la Presó Model de Barcelona – 1946”

Fotografies de l’acte: Conxita Parcerisas


61

POEMA VISUAL NÚM. 167 Toni Prat


62

FIDELITAT Gemma Matas Gustems

En Joan tanca la botiga, deixa la persiana mig baixada i

entra cap dins. La Diana està asseguda seguint tots els moviments del seu

amic. Ell fa com si no la veiés i passa pel seu costat sense dir-li res, tot i que se li escapa la mitja rialla que sempre el traeix. La Diana segueix mirant. Sap que no trigarà gaire a fer-li la proposta que tant desitja. El seu amic no li ha fallat mai.

Ell la mira i li fa un senyal: —Apa, anem. Ella s’aixeca d’un salt, gairebé se li tira a sobre llepant-lo,

bellugant la cua amb força, surt al carrer i espera que el seu amo acabi de tancar la porta per anar a fer la passejada de cada nit.

La Diana corre contenta i segueix la rutina diària: fer les seves necessitats i jugar una mica fins a tornar a casa.

En Joan la segueix somrient. Com se l’arriba a estimar! Recorda quan va estar malalt, tants dies que va haver d’estar al llit


63

sense poder veure’s l’un i l’altre. I, quan per fi va millorar i la van deixar entrar a l’habitació, tots dos ploraven, ploraven amb sentiment, explicant-se moltes coses amb aquelles llàgrimes...

La crida i li diu: —Apa, tornem. Demà hem d’anar a tirar una carta al tren i

ja saps que arriba de matinada. La nit s’ha fet curta i ja són quarts de cinc. En Joan ja està a

punt. Ella l’espera impacient. Quan obre la porta surt corrent com una tromba. Ell està tancant i de cop i volta es gira esverat: acaba de sentir el soroll d’un tret i el crit boig de la Diana caient a terra. Veu un guàrdia amb la pistola a la mà. Pensant que si li tirava a sobre s’ha espantat i no ha tingut altra reacció que prémer el gallet...

En Joan, desesperat, corre al costat de la seva amiga. La veu immòbil al mig d’un bassal de sang. Els seus ulls oberts sembla que implorin tornar a la vida que brutalment li ha robat un miserable!

(Basat en un fet real)

oO0Oo

Il·lustració:

“Gos estirat a la neu” Franz Marc


64

SOLEMNE SUAU SEDA CANTAIRE Toni Arencón i Arias

Del poemari: Anhelada pretèrita pluja XXI Premi Miquel Bosch i Jover de Poesia

Il·lustració: “Salsa sota un mantell d’estrelles amb reflexos de Van Gogh”

Toni Arencón i Arias


65

SOLEMNE SUAU SEDA CANTAIRE Grave suave singing silk *

Toni Arencón i Arias

* “Alba” Samuel Beckett

Troba, el raig de lluna, sota el cel de parpelles,

un blues d’amor sobre la sorra de la platja a peus descalços... Palpiten, amb enyorança,

les onades d’ales molles. a despit d’incrèduls aigüerols, sobre l’arena freda.

Enfiladissa. La música arriba llunyana i trencadissa. Dansa ritual, innata abreviatura,

vora la barca nàufraga d’un pescador de reflexos. Un blues d’amor

amarat de desig contingut i de carícies oblidades.

Cerca, el raig de lluna, la petjada del sol. Però no hi és.

Una foguera, no massa lluny, tinta de vermells

els cossos, ja difosos de ditades hematites. La mar aguaita l’oreig. Encara en calma.

El contacte de la seda és tan suau com la mirada

amb empremtes d’encenalls. Trapezista seductora. Ordit despenjat.

La pell desprèn una incerta aroma d’ametlles dolces, amb un punt de tarongina.

És com si hagués d’arribar nu al Sum Vermis.

oo0O0oo


66

MERITXELL SALVANY BALADA Per: Sílvia Romero i Olea A: “La veu del traductor”

Si sabem idiomes podem llegir

qualsevol obra en la seva llengua original; en cas contrari necessitem la figura del traductor. Ells són els professionals que ens permeten gaudir de tants i tants textos literaris, i alhora una de les peces més desconegudes de l’engranatge editorial.

Fem que s’escolti la seva veu!

Meritxell Salvany Balada


67

Qüestionari

1. Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Quan em va mossegar el cuc de la traducció literària, em pensava que traduiria de les diferents llengües que havia après durant la infantesa i l’adolescència, que són el francès, l’anglès, l’italià i el suec. Però la vida sovint no va com un es pensa que anirà –cosa que, d’altra banda, ja està bé, perquè així un té l’oportunitat d’explorar camins que ni tan sols s’imaginava que existissin. El primer encàrrec que em van fer com a traductora literària va ser un llibre infantil; l’havia de traduir del suec al català. Després en va venir un altre, i després un altre... i tots eren del suec, o del noruec, al català. Així doncs, pràcticament sense adonar-me’n, però amb tossuderia, i per molt que això sembli una contradicció, em vaig anar especialitzant a traduir del suec i del noruec al català. Pel que fa a la traducció literària, mai no he traduït a cap altra llengua destí diferent del català, i les llengües d’origen són sempre el suec i el noruec.

2. Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

I tant! Va ser Trollvinter, una de les novel·les de la sèrie dels Mumin, de l’escriptora i il·lustradora finlandesa de parla sueca Tove Jansson. Aquest llibre el va publicar l’editorial La Galera el 1995 amb el títol L’hivern dels trols, i després el va reeditar l’any 2011 amb el títol La família Mumin a l’hivern. Em fa molta il·lusió recordar Trollvinter i, en general, el fabulós univers de Tove Jansson precisament enguany, ja que se celebra el centenari del naixement de l’autora a tot el món.

3. Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?


68

De la novel·la en què treballo ara mateix no em veig amb cor de parlar-ne gaire perquè encara no en tinc una visió global, però sí que puc avançar que el protagonista és un home molt actiu, i que la Meritxell està fent una mena de curset accelerat d’esports de tot tipus sense moure’s de la cadira: boxa, paracaigudisme... D’altra banda, ara fa uns mesos vaig acabar un policíac i un llibre infantil. El policíac és Änglamakerskan (La mirada dels Àngels), de Camilla Läckberg, editat per AMSTERDAM ARA Llibres; el llibre infantil és Doktor Proktor og verdens undergang. Kanskje (El doctor Proctor i la fi del món. O no), de Jo Nesbø, i editat per La Galera. De la primera us puc dir que el repte principal va ser el mateix que em trobo sempre que tradueixo Läckberg, que és el de transmetre en tot el seu abast al lector català la gran habilitat que té aquesta escriptora a l’hora de presentar, sense embuts i “de viu en viu”, les dèries i les misèries humanes i l’entrellat social del seu país. En el cas de l’altre llibre, el repte va ser, igual que als altres llibres de la sèrie, mirar de plasmar al text català amb naturalitat totes aquelles situacions en què el doctor i els seus petits ajudants estripen les costures de la fantasia fins a arribar a ranejar l’absurd, un absurd que però se serveix al lector amb una mà de realisme brutal.

4. En general, qui tria el traductor d’una obra?

L’editor. En general, el tria l’editor.

5. Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Ui! Que és una pregunta trampa, aquesta? Ara seriosament. Trobo que el traductor ha de conèixer bé tant la llengua origen com la llengua destí i, molt en especial pel que fa a la llengua destí, sentir-s’hi còmode, perquè només així aconseguirà donar al lector un text natural i espontani. Sovint, mentre tradueixo, em veig a mi mateixa com una mena de Barbapapà –aquelles criatures de coloraines tan flonges i flexibles que són capaces d’adoptar un munt de formes diferents. Quan tradueixo m’agrada imaginar-me


69

que, tal com fan els Barbapapà, em transformo en un caminet, en un pont, o en una passarel·la, amb l’objectiu de transmetre als lectors l’esperit i l’emoció de l’obra original. Això, per a mi, és el més difícil de fer, i alhora el més bonic. Naturalment, per sortir-te’n, i perquè la passarel·la que en certa manera ets tu mateix aguanti bé el pas dels lectors i no s’enfonsi, has de saber triar les paraules adequades.

6. Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu ‘x’ que sigui?

Gairebé tots els llibres que he traduït m’han agradat, però també és cert que, si n’haig de triar un, no m’ho rumiaré gens i triaré Doktor Proktors tidsbadekar (El doctor Proctor i la banyera del temps). Per a mi, aquest llibre ho té tot, i quan dic tot, vull dir que hi trobem tendresa, intriga, aventura, crueltat, amor, i, per descomptat, la marca de la casa d’aquesta sèrie, que és la comicitat espatarrant. Amb aquest llibre, Nesbø ens ofereix un viatge extraordinari i esbojarrat en el temps i acosta petits i grans a diferents moments de la història universal amb un enfocament molt personal... En fi, no és cap secret que sóc una enamorada de tota l’obra de Jo Nesbø, perquè ho he dit més d’un cop i no em canso de repetir-ho.

7. Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Quan em pregunten sobre els mecanismes del procés de traduir, acostumo a dir que jo tradueixo “amb l’estómac” o “amb la panxa”. El que vull dir quan faig servir aquestes expressions és que, sovint, es crea una mena de discrepància entre el que suggereix el coneixement teòric, la gramàtica i el diccionari i el que et diu l’instint, o la víscera. Quan això passa, trio la víscera. Suposo que el que diré ara es pot aplicar a la majoria de llengües, però en el cas particular de les llengües nòrdiques, aquest salt


70

entre la teoria i la víscera es fa molt evident quan tradueixes dià-diàlegs. A la majoria de llengües nòrdiques, per exemple, no hi ha diferència entre el tractament de tu i el de vostè, tret dels casos de textos amb presència de dialectes o de textos antics; una altra cosa molt curiosa és que, en general, en aquestes llengües no existeix la paraula “sisplau” i, quan el parlant vol ser amable, intensifica l’ús de la paraula “gràcies” o utilitza altres fórmules alternatives que en cap cas es poden traduir literalment al català. I un capítol a part és el del llenguatge humorístic i les diferències socioculturals a l’hora de fer servir els renecs, és clar.

8. També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Enllaço amb el que deia a la resposta anterior: víscera, sentit pràctic, i dosis generoses de naturalitat...

9. Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

És evident que ajuda, però el fonamental a l’hora de traduir qualsevol autor és saber arribar al nervi de què ens vol dir, al seu missatge.

10. Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Empàtica, sensible, i que capti l’essència del text literari que vol traduir. Sinó, potser, en comptes d’un text literari sortiria una cosa semblant a un paquet de pèsols congelats, que estan prou bé i són útils, però... una mica sonsos, no?

Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de La veu del traductor. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.


71

Sovint em pregunten com se’m va acudir començar a estudi-ar el suec. L’estiu del 2012 va fer vint-i-cinc anys que vaig comen-çar estudiar aquesta llengua tota sola, i gairebé per atzar. Aquesta llengua em va obrir les portes d’altres llengües nòrdiques, cosa que va ser com caure en una piscina plena de xocolata boníssima... En fi, que vaig caure a la temptació de quatre potes i l’univers nòrdic em va ben enganxar. Si teniu ganes de llegir una mica més sobre com van ser els inicis d’aquesta passió, podeu consultar el link:

http://www.visat.cat/espai-traductors/cat/traductor/312/1006/suec/meritxell-salvany.html

Altres dades:

Nom: Meritxell Salvany Balada c/e: [email protected]

Últims títols traduïts

Camilla Läckberg, La mirada dels àngels, AMSTERDAM ARA Llibres, 2014. Jo Nesbø, El doctor Proctor i la fi del món. O no, Editorial La Galera, 2014. Jo Nesbø, El doctor Proctor i la banyera del temps, Editorial La Galera, 2013. Jo Nesbø, El doctor Proctor i les pólvores tirapets, Editorial La Galera, 2013. Camilla Läckberg, L’Ombra de la sirena, AMSTERDAM ARA Llibres, 2012. Tove Jansson, La familia Mumin a l’hivern, Editorial La Galera, 2011. Tove Jansson, El pare Mumin i el mar, Editorial La Galera, 2011. Gellert Tamas, L’assassí del làser, Edicions La Campana, 2010.

oO0Oo


72

L’EROTISME A LA BAIXA EDAT MITJANA (DEL SEGLE XI AL SEGLE XV)

Joan Abellaneda i Fernández

A: ‘L’erotisme a la literatura’

“Dames”, gravat de l’època


73

I El tema

A l’edat mitjana destaquen en elements eròtics el Decameró

–imitat per Chaucer als Contes de Canterbury–, l’obra de l’Arcipreste de Hita, els fabliaux francesos i la producció dels poetes d’Al-Andalus i dels provençals.

Durant els segles XIII i XIV l’erotisme incidí en la literatura catalana en algunes manifestacions de l’amor cortès dels trobadors, com al debat obscè entre Jaume Marc i Pere Marc; i al Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via, i sobretot en obres influïdes pels fabliaux francesos i per la tradició misògina medieval.

Ja en ple segle XV els contactes amb Itàlia, i especialment la penetració de Boccaccio, facilitaren el desenvolupament d’una literatura eròtica que tingué el seu centre a València, on les formes de vida medievals havien experimentat una àmplia relaxació a conseqüència de l’esplendor econòmica i dels correlatius canvis ideològics. Si en l’Espill (1460) de Jaume Roig continua predominant la intenció de censura de costums, compatible amb el relat d’episodis salaços, en el Tirant lo Blanc (1490), de Martorell i Galba, ja no hi ha interferit cap prejudici. El Tirant és una novel·la plenament eròtica, amb una complexa gamma de temes, de vegades exposats amb una cruesa elemental, de vegades (escopofília, homosexualitat, etc.) insinuats. L’erotisme en Ausiàs Marc té una refracció lírica i meditadora important, i en Joan Roís de Corella, una exposició retòrica i lleugerament psicològica.

Analitzem i comparem dues grans obres de l’època: Al Decameró, Boccaccio va optar pel que podríem

anomenar “realisme sexual”. Boccaccio es limita a dir: “I van obtenir plaer l’un de l’altra” o bé, a tot estirar: “I aquella nit, encara van obtenir plaer moltes vegades”. Home, no, diu el lector afeccionat al gènere, no m’ho plantegis així, recrea-t’hi, digues-me com li descorda el cosset, com fa emergir els pits, com els


74

acarona i, sobretot, explica’m què senten en cada moment, quines sensacions experimenten, com reaccionen. No m’interessa si ho van fer o no, el que vull és ficar-me en la seva pell, viure’n l’experiència, experimentar les seves sensacions. La literatura eròtica renuncia a les el·lipsis, es recrea en allò que altres donen per entès.

La referència al Decameró ens serveix per desfer el malentès que el tema recurrent de la narrativa eròtica és el sexe. En la narrativa eròtica, el sexe acostuma a aparèixer de forma escadussera, gairebé marginal. Ens referim, òbviament, al sexe real. El “realisme sexual” de Boccaccio s’oposa a la literatura eròtica, l’objecte de la qual són les fantasies sexuals, una recreació irreal i utòpica del que imaginem que podrien ser les relacions sexuals. L’erotisme no pertany al terreny de la realitat, sinó de la fantasia.

“Decameró”, de Sandro Boticelli

Tirant lo Blanc és una obra de Joanot Martorell. Fill d’una noble família valenciana, va fer-se cavaller de jove. Va dur una vida d’aventures per aquesta condició, però va saber-la combinar amb la d’home de lletres. L’obra fou publicada a València l’any


75

1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. A més d’aventures cavalle-cavalleresques, conspiracions, batalles i escenes bèl·liques, el lector trobarà en aquesta novel·la, com a eix central, la història d’amor entre el cavaller Tirant i la princesa Carmesina, que dóna lloc a la descripció d’una gran quantitat d’escenes eròtiques.

Hi ha un gran ventall d’episodis variats que arriben a construir un gran relat eròtic (desfloraments, fetitxisme, adulteris, voyeurisme, etc.).

En altres episodis també hi ha escenes eròtiques. Per exemple, l’emperador manté diàlegs eròtics amb una minyona de palau, Plaerdemavida; l’emperadriu comet un adulteri amb Hipòlit. També Plaerdemavida, practica l’alcavoteria, i alhora satisfà la seva sexualitat contemplant l’activitat amorosa dels altres o també quan Plaerdemavida ajuda Tirant a posar-se al llit de Carmesina. Tenen una importància especial els episodis dels matrimonis secrets, les “bodes sordes”, primerament entre Diafebus i Estefania i, posteriorment, entre Tirant i Carmesina.

La galanteria i la passió van sempre de costat en el festeig de Tirant i Carmesina. Aquesta, donzella de catorze anys, no tan solament no té cap inconvenient a rebre Tirant al llit, sinó que li posa el cap avall la roba i li diu: “Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu”; i el mateix Tirant, voltat de tot de donzelles de la princesa, “pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca”.

Els lascius jocs de jovenesa, alegres i riallers, desimbolts i agosarats, van acompanyats de formes exteriors sumptuoses i cavallerescament elegants. Les seves donzelles aparten Carmesina de les escomeses de l’enamorat Tirant, i aquest “com véu que se n’anava e que ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes”. I tot seguit, Tirant, aquella sabata i aquella “calça”, o sia mitja, “ab què havia tocat a la princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon


76

estimat lo que hi posà, çó és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc mília ducats”.

No menys interessant és el fragment eròtic quan Plaerdemavida li explica a Carmesina el somni que ha tingut:

“—Has somiat res més? I amb moltes rialles i amb gran plaer que li ho deia. —Sí, santa Maria! —digué Plaerdemavida—. Jo us acabaré

de contar tot. [...] Desprès, en visió, vaig veure com ell us besava molt sovint,

us desféu la clotxeta dels pits, i com us besava amb molta pressa les mamelles. I quan us hagué ben besada, us volia posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. I vós, la meva bona senyora, no ho volíeu consentir; i no dubto que, si ho haguèssiu consentit, el jurament no hagués perillat. [...] Desprès posà la seva cara sobre la vostra, i tenint els braços sobre el vostre coll i els vostres en el seu, lligats com els sarments en els arbres, us robava amorosos besos.”

oO0Oo


77

II L’eròtica més actual

ELS IMPRUDENTS Montserrat Aloy i Roca

“No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres. Inevitablement, jo et desitjava de nit i de dia.

Tot ho recordo mentre tu potser treballes. No ha passat gaire temps, encara,

tanmateix, tot sembla tan llunyà ara. El record teu m’assalta sense avís

i sóc sola mentre em mesuro per terra. Entenguérem que l’amor, o semblant,

era una brasa encesa dins la nit (contrària a la religió catòlica, per suposat)

Em desperta, de nit, com un malson, i et somnio sense por, i m’encalço i t’imploro.

Sempre vaig pensar que no fóra elegant, el nostre amor, i que al mig

del carrer, les nostres boques es badarien casualment. El nostre amor és rústic i agrest, és singular,

i enyorem la boira amable de la Terra, la que amaga el noble desig de menjar-nos. I doncs, què hi farem! Som així, ja ho sé.

Desconeixem en Bécquer i altres rimes i llegendes, i en Cernuda i en Parcerissas, i molts més.

Ens arramblarem en un racó de carreró fosc i sense pena ens renyarem per ser tan atrevits, que ja no fa per nosaltres, i coses semblants.

No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres,

car de nobles com nosaltres ningú no n’ha parlat mai tan bé.”

oO0Oo


78

III El racó ocult del joandemataro

EGOISTAMENT Joan Abellaneda i Fernández

Colliré les essències pures en els colors madurs de la tardor. Plegaré el perfum de cada flor, amb el llambrec de les carícies.

Vetllaré els calzes de mel que ensucren els camps i estenen la vida amb llavors immortals...

Guardaré per sempre el teu gest, la teva mirada càlida,

cada amoreta que em da caliu... I de tot plegat faré bàlsam de mots

i forjaré el més bell poema, ple de colors i de vida, d’amor i escalfor.

Un poema ple de tu. Egoistament, només per mi.

oO0Oo


79

BUFADA Rocio Azabal Martin

Il·lustració: “Cançó d’amor per a la lluna nova”

Paul Klee


80

BUFADA Rocio Azabal Martin

Si volar fou, pensar en tu.

Volo. Si menjar fou, desitjar-te en cada àpat. Menjo. Si caminar fou, portar en cada moment un batec de tu al cor. Camino. Si veure fou, intentar no esborrar de la memòria el teu rostre. Veig. Si sentir fou, imaginar cada segon que estic amarada de tu. Sento. Si plorar fou, enyorar el que mai ens ha passat. Ploro. Ara mai em demanis Que deixi de pensar que volo molt amb el teu record. Perquè ho faig, sí! I cada dia menjo, sentint que ploro I no em fa mal, ans al contrari m’ajuda a veure clar el camí.

oO0Oo


81

EL DIA QUE VAIG VEURE LES AUS SENSE BRAÇOS

Violant Barquet i Colomé

Il·lustració: “L’arbre del Paradís”

Séraphine Louis ‘Séraphine de Selis’


82

EL DIA QUE VAIG VEURE LES AUS SENSE BRAÇOS

Violant Barquet i Colomé

A l’hora del crepuscle, el cel incendiat era el senyal de

nostre senyor. Passava el mateix quan hi havia lluna plena, no qualsevol lluna, sinó aquella bola de mel que queia densament fins a reposar a l’horitzó.

Llavors jo em descalçava per estar més a prop del bosc, abraçava els arbres, arrancava arrels, collia herbes. A les cuines on feinejava, m’enduia la sang de l’aviram i el paper de ceba. Herr Uhde, que coneixia el meu do, em donava generoses propines, però jo preferia enviar-lo a ciutat perquè em comprés pigments i teles.

I així naixien les flors immortals. De l’amor a la natura i la voluntat de nostre senyor. Perquè la natura produeix bellesa, però es marceix amb el pas del temps. Els temps el va crear nostre senyor per dotar-nos de moviment: ens insuflà la vida. Però com que l’eternitat es troba en la quietud, també inventà l’art. Ell volgué que les meves mans perpetuessin la bellesa de la natura. Vet aquí el meu do.

Mentrestant, la gent, distreta amb la guerra, no s’adonava de res; tots desconfiaven de tots.

Jo sí que veia el cel incendiat i la densitat de la lluna. Llavors caminava descalça pel bosc mentre ells dormien. Respirava el vapor de la terra. La dansa i el cant m’ajudaven a conjurar l’esperit creador. Tornava de la nit amb les puntes dels dits plenes d’alegria, i dins la cambra, pintava les flors immortals.

Llavors van arribar els lladres i m’ho van prendre tot. M’esposaren, em lligaren i em tancaren en un forat fosc.

Jo plorava i cridava com una criatura: ¡Homes del diable! Per fer-me callar, els lladres em clavaven injeccions que em desfeien les mans i els dits, fins que m’anorreaven del tot.


83

Un dia, mirant les oques entre els barrots, vaig tenir un en-surt de mort: ¡les pobres criatures no tenien braços! I perquè no tenien braços, caminaven defectuoses i matusseres. I perquè no tenien braços, havien estirat tant el coll, però un coll no podia substituir dos braços; a pesar de tot, aquell esforç inútil les dignificava. Ai, i em faltava l’alè quan les veia caminar tan mancades! I la pena que sentia per les oques es va estendre als demés ocells. Tots ells sense bracets, tots ells, pobrets. Però l’àliga, el falcó i les altres aus més picardioses, s’havien fet prestar una membrana plomada de cada costat del seu cos. Les oques, en canvi, no s’adonaven que podien fer el mateix.

Quan Herr Uhde em va treure del manicomi, jo ja m’havia convertit en oca, sense braços ni dits per a poder pintar com antany les flors immortals.

Mirant el bosc amb tristesa, vaig sospitar que la natura era molt més imperiosa que nostre senyor. I sabent això, vaig sentir un desconsol irreparable.

oO0Oo

Aquest relat està inspirat en la pel·lícula Séraphine (2008), de Martin Provost.

oO0Oo


84

FRAGÀNCIES AQUÀTIQUES Lluís Servé Galan

A: Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)

Il·lustració: Ramon Navarro Bonet


85

FRAGÀNCIES AQUÀTIQUES Lluís Servé Galan

Potser perquè la humitat duu el teu nom,

Venero aquests murs curulls de racons Per abandonar-se i sadollar sets i fams

Mil·lenàries, entre besos i carícies i focs.

Perquè el doll, de vegades, també provoca Flames en incendiàries llengües calentes

I columnes de cames, de desig que anhela La fondalada i poder encimbellar la muntanya.

Potser perquè ets aigua que crema i apaivaga

El dejú i la lava, la fragància que regalima Esquena avall, perles de suor per alimentar-nos.

Perquè el foll també demana clemència al seny, De vegades, per no perir allà on el món esdevé

Ànima bessona de l’Infern més celestial, i bany.

oO0Oo


86

ESTACIÓ REMOTA Roger Núñez San José

Fotografia: “Estació de Canfranc, 1928”


87

ESTACIÓ REMOTA Roger Núñez San José

Adés, aquell mot

presoner de la cel·la fou dolç i ardent.

Allò que va ésser

incert de mena i sageta del nord.

Bèstia ferida, rubor d’estim,

exploració indecent.

Mans tremoloses, mirada fulgurant,

bes fugitiu del cor.

oO0Oo


88

NO M’OBLIGUIS A INVENTAR-TE Africa Bauza Garcia Arcicollar

Il·lustració: “El rapte de Psiquis” Pierre Paul Prud’hon


89

NO M’OBLIGUIS A INVENTAR-TE Africa Bauza Garcia Arcicollar

No m’obliguis a inventar-te, fes-me intensa, i recorda’m

íntima i dedicada a tu.

Mira’m, acaricia’m, desfés-te lleuger, i cerca’m.

Incerta i impacient...

Deixa’m tocar-te, sentir-te, evadir-me dins teu,

i eternitzar-te...

Permet-me la teva pell, que sublim i delicada,

em regala i m’omple de plaer.

Acosta’t, abraça’m, coincideix subtil, i troba’m.

Fes-me teva...

Deixa’m compartir-te, i amb absoluta plenitud,

alliberar-te...

Atreveix-te a descobrir-me, irrevocablement lligada a tu. No t’obliguis a inventar-me.

oO0Oo


90

MARIO, L’ALTRA NIT, A LA PORTA DEL BORDELL

‘Samorfa’

oO0Oo


91

EL QUE RESTA Edgar Cotes i Argelich

Els humans contemplen, absorts, la majestuositat del seu

propi combat diví. L’èter és imperat pels incessants espetecs d’aquella teúrgia que malda en prendre el lloc a les estrelles. I els colors, al seu torn, senyoregen, feréstecs, el firmament, bo i composant formes del tot heterogènies, talment com núvols de cotó fluix en un cel de safir.

Quan el castell de focs fineix, però, només en resten el fum i la cendra, i el record fugaç del que va ser un bon moment.

oO0Oo

Il·lustració:

“Els focs del cel” Guillem Sostres Miranda


92

POEMA VISUAL NÚM. 160 Toni Prat


93

MONTSERRAT CARULLA: LA VIDA D’UNA ACTRIU EN MAJÚSCULES

Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: ‘Una mar de paraules’

Montserrat Carulla (Barcelona, 1930) és una actriu que té

una llarga trajectòria i que tothom coneix. Només recordar que l’hem pogut gaudir en culebrots com Secrets de família (1995), Laberint d’ombres (1998), El cor de la ciutat (2000) o més recentment a La riera (2012), en sèries com La saga dels Rius


94

(1976-1977), en films com El vicari d’Olot (1981), La ciutat dels prodigis (1999), Hospital Central (2000), El orfanato (2007), o en obres de teatre, on es troba com a peix dins de l’aigua: Pigmalió, Hamlet, La filla del mar, Mort de dama, Primera història d’Esther o El quadern gris.

Ara amb vuitanta-tres anys s’ha aventurat a escriure aquesta mena de llibre de memòries, tot gràcies al programa radiofònic que ella presentava a Com Ràdio. La seva, no ha estat una vida de flors i violes, ara bé, ha estat completament lligada als esdeveniments cabdals que han marcat la història de Catalunya.

Molts d’aquests fets històrics com que els ha viscut en primera persona va decidir explanar-los en aquesta obra, El record és un pont al passat (2013) i així evitar que caiguessin en l’oblit. Són uns fets que no podien quedar silenciats i que, tal com glossa l’actriu, els lectors havien de conèixer. La xerrada es va iniciar comentant que els catalans havien realitzat una Carta Magna, del llatí Magna Carta Libertarium (Gran Carta de les Llibertats) on el rei renunciava a certs drets, com ara respectar determinats procediments legals i acceptar que estava sotmès com tothom a les lleis. La Montse va remarcar que els catalans havíem tingut una Carta Magna abans que la dels anglesos (1215), per tant, s’avançaren a Espanya, defensant d’aquesta manera la nostra nació.

Montse Carulla es declara “una actriu catalana independentista” i ho clama a viva veu i sense pors que l’esparverin, donant la cara. Abans de ser actriu, “gairebé per casualitat”, com explica, va haver de patir bastant. Va veure com el seu pare taxista fou empresonat pels feixistes per col·laborar amb els catalans i posteriorment era tancat en un camp de


95

concentració, a Argelers (França). Quan fou alliberat, estava des-destrossat anímicament i em deia: “a casa dels vençuts es calla”. Mai més va a tornar a ser el mateix. És a partir d’aquí que la Montserrat cerca refugi d’aquest sofriment i comença a fer teatre amateur. Primerament, des de l’Institut del Teatre i més tard al club Montclar, llavors vingueren les actuacions als pastorets... Quan el pare està en mans de l’enemic, la mare decideix enviar la Montserrat a Sant Feliu de Codines, era temps de la repressió franquista. Una amiga de sa mare va demanar en préstec la Montserrat vestida de comunió per poder visitar el marit a la presó de la model i simular que era sa filla, així la deixarien entrar. A la nostra protagonista li va quedar gravat, per sempre més a la ment, el vestit negre dels presidiaris que contrastava amb la blancor del seu vestit.

La Montserrat comentà: “el teatre m’ha vingut a buscar. El teatre em va salvar de complexes”. És a partir de 1960 que s’inicia en el teatre professional amb obres com: Soparem a casa, El fiscal Recasens. Aviat es casà amb Felipe Peña, un doblador de cinema amb qui compartí setze anys de la seva vida i tingueren quatre fills, entre ells Vicky Peña, que segueix les passes de la seva mare. El matrimoni fou fallit perquè en Felipe era un rondall, sempre sortia tot sol per les nits i ella es quedava a casa fent les tasques domèstiques i cuidant els fills. El seu primer home se’n desentenia una mica i això provocà la separació.

Montserrat Carulla hagué de desplaçar-se a Madrid per rodar el film “Surcos” (1951) i fer teatre. Fou a proposta de Claudio de la Torre. L’estada durà entre dos i tres anys: “La meva dèria és el meu país. De Madrid vaig tornar per no perdre la llengua dels fills”. Amb l’ofici del teatre l’entrada al món del cinema fou més pragmàtica: “És ser reconeguda en la feina”. La Montserrat ha treballat amb els grans directors del cinema espanyol, com per exemple, Vicente Aranda, Pilar Miró, Mario Gas, Mario Camus, Ventura Pons i Juan Antonio Bayona, entre d’altres.


96

La Montserrat contà l’anècdota que guanyà un premi a Llei-da per la interpretació teatral de “La filla del mar”, emperò s’oblidà d’anar-lo a recollir per descuit, llavors, li guardaren set dies i finalment pogué rebre aquell merescut reconeixement. En aquella època es guanyava la vida com a actriu i muntadora musical a Ràdio Nacional. Un cop i un altre, la Montserrat no amaga el seu ideari polític: “Espanya sense Catalunya hauria de posar-se les piles”, afirmà tota orgullosa.

A mesura que es fa gran la memòria li juga alguna mala passada, sobretot quan fa culebrots i comenta amb to irònic, en referència al director de La riera: “Per què no envies la tieta Consol a Cuba?” i sobre aquesta feina clama: “Estic cansada de fer tele”. La gent l’atura pel carrer i li pregunta contínuament pel seu personatge. Que si la sogra és així, que hauria de ser aixà, que s’assembla a...

El record és un pont al passat narra la trajectòria vital de la Montse, alhora és una memòria ben viva del nostre país. La Montserrat Carulla debutà amb “Surcos”, que segons l’actriu fou “un gol al franquisme”. La gent es moria de gana al camp i ho denunciaven en aquest llargmetratge. Tot i viure en una època complicada glossà “em sento afortunada”.

Curosament, la Montserrat va anar refent la seva vida. Es casà per segona vegada. L’amor incondicional per la seva actual parella que sempre l’acompanya allà on va. Al llarg del llibre hi podem veure tres Montserrats: “La nena, la dona i l’actriu”. El director de Com Ràdio li proposà d’escriure aquesta obra autobiogràfica, basant-se en els guions que emprava per al programa radiofònic on tractava moments essencials de la seva carrera. El director en va llegir l’esborrany del volum, quedà meravellat i pensà que es podria editar, culminant així la història del llibre. A l’obra El record és un pont al passat la Montserrat explana: “Parlo de moments difícils del país mai explicats per una dona”, d’aquí en surt l’originalitat de l’obra.


97

Durant la seva infantesa no tenia llibres a casa, era un luxe tenir-ne un, tan sols els arribava el Noticiario Universal. De petita es meravellava quan veia alguna biblioteca particular emplenada de llibres. El primer llibre que passà per les seves mans fou La pietat perillosa de Stefan Zweig. Gràcies a l’obra va entendre la humanitat, a obrir-se i acostar-se a la gent, de la qual vivia aïllada. L’aconseguí gràcies a un bibliotecari al qual li lliurava deu cèntims setmanals en una mena de pacte i el primer llibre en català que va llegir era dels seus cosins de Calaf, a més, es pensava que estava escrit en francès.

Al llarg de El record és un pont al passat s’expliquen els crims imperdonables com l’empresonament del mestre Ramon, acusat injustament de tocar el cul a les noies de classe o la venjança d’un falangista.

La Montserrat Carulla s’ha reservat un lloc en la història de l’escena teatral catalana. A poc a poc li han anat arribant els premis: el Margarida Xirgu, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi o més recentment, el Premi Gaudí a la trajectòria. M’atreveixo a dir que el llibre tindrà una segona part, amb fets que han quedat al tinter de la vida de la il·lustre artista i que potser abasten fins als nostres dies. Aquesta gran actriu s’ha guanyat amb esforç, treball i talent ser una de les nostres grans dames, tant dins del teatre com de la petita pantalla. Aquesta obra que ha escrit plena d’emotivitat n’és una mostra, hi planen els records d’infantesa, les vivències de la Guerra Civil, la duresa de la postguerra, els inicis teatrals i la coneixença de Pere Quart o Josep Maria de Sagarra, un autohomenatge que es fa ple de records, de dificultats, de passió per una bandera i d’amor total al teatre.

oO0Oo


98

VIU I LLEGEIX Per: Sílvia Romero i Olea A: “Xarxa literària: blogs”

Què puc avançar-

vos sobre un blog que es presenta amb aquest títol? Viu i llegeix. El nom ja ho diu tot, no trobeu? Però si a més hi afegim el subtítol, “M’agrada llegir”, està clar que aquesta entrevista es convertirà en una molt grata conversa amb la persona que hi ha rere Viu i llegeix. Som-hi!


99

1. Si et sembla bé miraré d’anar per ordre. Com acabo d’esmentar el teu blog duu per títol Viu i llegeix, i entenc que aquesta és una declaració de principis: ets incapaç de concebre la vida sense la lectura. És aquesta la intencionalitat del teu missatge en decidir el nom del blog?

El nom del blog ve del nickname que vaig adoptar quan em vaig donar d’alta al Què llegeixes?. La veritat és que no me’l vaig pensar gaire, em va sortir i després em va agradar i aquí s’ha quedat. Per a mi és un binomi indestriable: els llibres alimenten la vida i la vida es pot conformar segons el que llegeixes.

2. De fet, i també tal com he comentat més amunt, el subtítol que acompanya a la sentència Viu i llegeix és “M’agrada llegir”. I aquesta afirmació gairebé sembla una resposta al blog que tens com a enllaç quasi preferent, el conegudíssim Què llegeixes. Quina vinculació t’uneix a aquest blog tan visitat i amb tanta participació?

Em vaig registrar al quellegeixes el primer dia que va obrir portes, el 23 d’abril de 2008 i hi he participat molt activament. Puc dir que em va enganxar literalment des del primer moment que hi vaig posar el nas. Un univers on només es parlava de llibres, del fet lector, de manies amb les lectures, de recomanacions i d’antirecomanacions... un petit paradís per a lectors empedreïts, vaja!! Un espai on he trobat ànimes lectores bessones que hem coincidit en gustos i ens hem anat alimentant les pròpies llistes de recomanacions. Gent a qui he conegut a través de gustos literaris compartits, que després ens hem trobat i ens hem acabat fent amics. Els llibres uneixen més que moltes famílies.

De fet el blog va començar al novembre del 2008 com una extensió dels comentaris que feia en el quellegeixes.

3. Continuem per ordre. En l’apartat “Em presento” comentes, per parlar de tu mateixa, que ets dona i ets lectora, i que a partir


100

d’aquí no cal gaires més presentacions. Creus que conèixer la persona que hi ha rere un blog literari pot fer que els seus lectors s’hi endinsin amb idees prefixades?

La veritat és que no necessàriament. Hi ha blogaires que utilitzen el blog com a part de promoció de la seva feina. Generalment són gent de lletres, periodistes, crítics, llibreters, escriptors, poetes, etc., que utilitzen el blog com una manera més d’expressar-se i per donar-se a conèixer en aquest món. És una eina fantàstica de promoció i difusió. Jo he conegut escriptors i llibreries a través de blogs i després me n’he fet “clienta” incondicional perquè els he anat coneixent prèviament a través del que en llegia en el blog.

En el meu cas, la meva intenció del blog és purament lúdica. M’agrada llegir, m’agrada escriure sobre el que em fa sentir el que llegeixo i m’agrada compartir-ho. No vull “promocionar-me” i penso que al lector del blog no li aporta res saber com em dic, on visc i a què em dedico. De totes maneres, com que hi ha entrades que no són estrictament literàries, en algun lloc hi ha alguna pinzellada de la meva feina i de la meva vida que fan de marc o excusa per alguna cosa que vull explicar. I les fotos també em “retraten”. La majoria són fotos que he fet jo de llocs i coses que m’agraden i fins i tot hi ha fotos d’algun membre de la família...

4. Però... continuem amb aquest tema de l’anonimat. En realitat hi ha molts blogaires que no indiquen el seu nom en el blog, però que a causa de la tasca que fan o de les trobades que se celebren, acaben coneixent-se els uns als altres. Llavors: és realment efectiu, aquest anonimat?

Com et deia a la resposta anterior, no m’he plantejat l’anonimat com a objectiu, simplement passa que saber qui sóc no aporta res al blog ni al lector. La meva feina no té res a veure amb els llibres i la lectura i de bon començament no em venia de gust barrejar els dos mons. Tenint-los separats he pogut escollir a qui mostrar la meva identitat real en el món blogaire i a qui mostrar el


101

meu alter ego literari en el món real. Desfer l’anonimat no em suposa cap problema.

5. Hi ha un altre apartat, “Lectures 2014”, on esmentes el títol que estàs llegint en aquests moments i també els títols de llibres que has llegit al llarg d’aquest any. Però m’ha cridat l’atenció (i corregeix-me si estic equivocada), que dels llibres que detalles en la llista “Fa poc he llegit” només un parell tenen l’enllaç cap al teu comentari sobre la lectura. La pregunta és òbvia: publiques un post de totes les lectures que fas? En cas afirmatiu pressuposo que aquests títols estan pendents de ser comentats, però en cas negatiu... què et fa decidir a comentar o no comentar una lectura?

Aquest any 2014 és de sequera lectora i, degut a la feina, tinc poc temps per dedicar al blog, o sigui que és poc significatiu. Si mires la pestanya de lectures anteriors, hi ha la llista de tot el que he llegit, i diria que més del 90% dels llibres estan ressenyats, ja sigui amb entrada pròpia o amb entrada col·lectiva. Miro de ressenyar tot el que llegeixo, sempre que en pugui dir alguna cosa positiva. Si és un llibre que no m’ha agradat gens, generalment no en parlo.

6. Ja que has parlat de l’apartat “Lectures anteriors”, comentem-lo. En ell fas la relació de títols per anys, i dins de cada grup els catalogues i valores. Aquesta valoració, intentes que sigui objectiva i que es basi en criteris literaris i estilístics, o bé et mous per criteris subjectius?

Criteris totalment subjectius!! El meu blog no és de crítica literària, això els hi toca als professionals que estan formats en aquest tema. Podria dir que el meu blog és de crítica emocional, si és que això existeix. És una mica psicoanalític: parlo de les emocions que m’han despertat els llibres, altra cosa no sé fer.

7. I ara anem al teu “Índex d’autors”. Hi faig un cop d’ull i em crida l’atenció, sobretot, que en general només hi ha un títol per autor. Deixant de banda, està clar, algunes excepcions


102

d’escriptors i escriptores que potser són els teus autors de refe-referència. Això és així? Vull dir: el fet que del nom d’un autor trobem diversos títols de llibres implica que és un dels teus escriptors consagrats i que llegeixes, si pots, tot el que trobes d’ell?

Les repeticions corresponen, efectivament, a autors que m’agraden molt: Javier Marías, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Ian McEwan, Jaume Cabré, Janette Winterson, Jane Austen, Eduard Márquez..... però crec que no hi ha cap autor a qui li hagi llegit tot.

8. És evident, pel que he pogut constatar en aquesta immersió que he fet en el teu blog i per tot el que ara hem estat comentant, que Viu i llegeix no és un mer passatemps. Sabries dir-me quantes hores, aproximadament, li dediques al llarg de la setmana?

Més que un passatemps, ha estat una vàlvula d’escapament del dia a dia atabalat, una manera de distreure les neurones i una mirada al món lleugerament diferent. No t’ho sabria quantificar, però sí qualificar: hores nocturnes i de caps de setmana principalment.

9. Una pregunta que sempre faig, i tenint en compte que tu coneixes molts altres blogaires no puc saltar-me-la, és sobre les anècdotes. Perquè segurament des que vas iniciar la teva activitat amb Viu i llegeix te’n deus haver trobat amb més d’una i més de dues. N’hi ha alguna que ens puguis explicar, bé perquè sigui curiosa, o bé divertida o increïble?

La millor experiència del blog, a part de la satisfacció personal d’escriure i de saber-me llegida (no fotem, que això agrada, eh?) és la gent que he conegut, ja sigui en trobades col·lectives o en petit comitè. Per exemple, ens vam començar a seguir amb el blog de l’Espolsada i vaig veure que corresponia a una llibreria real. Un dia m’hi vaig presentar a conèixer la llibretera i blogaire i ara la majoria de llibres els compro allà i fins


103

i tot m’he apuntat al seu club de lectura. I no em cau al costat de casa, precisament, que haig de fer uns 40 km per anar-hi, però paguen la pena.

També he conegut gent que ha contactat amb mi a través de comentaris al blog amb qui finalment he establert una relació personal estreta.

Una altra cosa molt agradable que m’ha passat és que alguns autors de qui havia parlat bé d’algun dels seus llibres m’han convidat a presentacions de llibres posteriors i he tingut l’oportunitat de parlar amb ells.

Un pou infinit de satisfaccions...

10. Hem arribat al final de l’entrevista. Moltes gràcies per dedicar-me el teu temps i felicitats pel blog. I ara és el teu moment estrella: vols afegir algun comentari? Hi ha alguna pregunta que esperaves que et fes i que no he plantejat?

Només agrair-te que t’hagis fixat en el meu blog.

oO0Oo


104

GUERRES D’HERÈNCIA Edgar Cotes i Argelich

Relat guanyador de la Gran Final

del Torneig dels Escriptors de VullEscriure.cat

Il·lustració: “Guidoriccio da Fogliano - Fragment”

Fresc. Palau Públic de Siena. Itàlia. 1330 Simone Martini


105

GUERRES D’HERÈNCIA Edgar Cotes i Argelich

El rei contempla, altiu, la seva tan anhelada fortalesa per fi

enllestida. El llarg temps que ha dedicat a la seva construcció li val la seva augusta parença. Cada detall evidencia la conscienciosa meticulositat del monarca.

Ja s’imagina tot el seu exèrcit assentat entre les massisses muralles, bo i disposat per a una cruenta batalla. Els arquers, encoberts per les infranquejables sageteres, dispararien els dards que menarien, precisos, fins als seus ominosos enemics. A la vegada, una pluja de penyes acabaria amb els homes que haguessin escapat de les destres sagetes. I des dels merlets, els soldats escalfarien les olles amb l’oli bullent que abrasaria les pells dels hostils que maldessin en enfilar-se pels eminents murs. Seria un castell completament impenetrable.

Una despietada puntada, però, trunca totes les seves ambicions. Un xiscle agut omple l’aire. Una criatura reclama, rancorosa, punició als seus progenitors per aquella traïció. I és que el seu germà gran acabava de reduir a una muntanya d’arena, la seva tan anhelada fortalesa de sorra.

oO0Oo


106

II CONCURS DE RELATS BREUS I DE POESIA DE

VIMBODÍ I POBLET Vimbodí i Poblet, 2014

Dissabte, 30 d’agost de 2014, es van lliurar els premis del II

Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet, organitzat pel Casal d’Avis de la població i amb el suport de l’Ajuntament, la Diputació de Tarragona, “La Caixa” i el Restaurant El Grèvol. L’acte va comptar amb l’assistència de l’escriptor i acadèmic Luis Goytosolo, molt vinculat al municipi, i amb l’actuació d’Alba Rosa Forasté (soprano), Josep M. Cardona (tenor), Josep M. Amorós (piano) i el nen Alexandre Korotkov (violí i piano).

El certamen d’enguany gairebé ha doblat la participació respecte a la primera edició, amb 84 obres presentades. En el seu parlament, l’alcalde, Joan Güell, ha destacat l’alta participació en el certamen, així com la procedència diversa dels concursants: Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Madrid i fins i tot Londres. En aquest sentit, s’ha referit al concurs com un certamen


107

consolidat, l’èxit del qual es fruit de l’empenta del Casal d’Avis i de la resta d’entitats i particulars que hi han col·laborat. Güell ha volgut agrair especialment la tasca de Luis Goytisolo en el jurat, així com la seva presència a l’acte. Segons l’alcalde, el prestigi del certamen es veu incrementat per la participació com a jurat de l’escriptor i acadèmic, el veïnatge del qual esdevé un privilegi per als vimbodinencs i les vimbodinenques.

Acta del Jurat del II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet

El jurat del II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i

Poblet ha estat presidit pel senyor Luis Goytisolo, escriptor i Acadèmic de la llengua; el qual n’ha format part juntament amb la

senyora Pilar Carrion, promotora del concurs literari; el senyor Ferran Espada, periodista; el senyor Josep Maria Potau, promotor cultural i fotògraf; el senyor Antoni López, periodista, i el senyor

Toni Arencón, guanyador en el certamen de 2013. També ha format part del jurat, com a secretari, amb veu però sense vot, el

senyor Enric Alfonso, regidor de l’Ajuntament. Reunits el 17 d’agost de 2014 al Casal d’Avis de Vimbodí i Poblet, en presència del president de l’entitat, el senyor Miguel Rodríguez, el jurat ha

emès el següent veredicte:


108

Premi de Relat Breu

Adults d’arreu del país

A l’obra: Un pas a dos Autor: Eduard Oller Barajas.

Premi de Relat Breu

Adults residents o vinculats al municipi

A l’obra: Maria Autora: Àngela Oliva Lozano.

Premi de Relat Breu

Joves de 13 a 17 anys, residents o vinculats

al municipi

A l’obra: Una excursió fantàstica Autor: Joan Moncusí Cunillera.

Premi de Relat Breu

Infants de fins a 12 anys residents o vinculats al municipi

A l’obra: El cavall boig Autora: Eric Griñó Bernat.


109

Accèssit: El sol i la lluna Autor: Mar Garcia

Accèssit: Una història sense fi Autor: Martí Trullols Òdena.

Premi de Poesia

Adults d’arreu del país

A l’obra: Al capdavall Autora: Daniel Huerta Goya.

Premi de Poesia

Adults residents o vinculats al municipi

A l’obra: Interrogants en la distància Autora: Mar Cornadó Camí.

Menció especial: Aquest nou despertar Autor: Ivan Girona Lozano.

Vimbodí i Poblet, a dos quarts d’una del migdia del 17 d’agost de 2014,

Els membres del jurat.

o0O0o


110

PREMIS LITERARIS HOMILIES D’ORGANYÀ – Lliurament de Premis –

Organyà – 2014

Dissabte, 6 de setembre de 2014, en el marc de la Fira del

Llibre del Pirineu, es va celebrar a l’Església de Santa Maria l’acte de lliurament dels Premis Literaris Homilies d’Organyà 2014.

Premi Pirineu de Narració Literària

1r premi: A l’obra: Els secrets dels miralls,

de l’autora Laura Casanovas Borrell.

2n premi: A l’obra: El secret de les paraules,

de l’autor Jordi Puig García.

Premis Literaris

Homilies

d'Organyà 2014


111

Premi Josep Grau i Colell de Poesia

1r premi: A l’obra: Deixa’m ser de tu,

de l’autor Valentí Ribes.

2n premi: A l’obra: Guaitant dins del silenci,

de les autores Montse Assens i Anna Rispau Falgàs.

Premi Alt Urgell de contes curts de joves autors

1r premi: A l’obra: L’inversemblant,

de l’autor Pol Bechmann Branchadell.

Premi lletres de dones de relats curts

1r premi: A l’obra: La dona que tenia dues mares, de l’autor

Josep Masanés Nogués.

Mencions:

A l’obra: La Maria de la cantonada, de l’autora Tecla Martorell Salvat. A l’obra: El mirall de la Blancaneu, de l’autora Eva M. Ramirez Miras.


112

Premi Germans Espar i Tressens de relats viscuts

1r premi: A l’obra: Retorn a la vella masia, de l’autor Francesc Ricart Coll.

– Premis Literaris Homilies d’Organyà 2014 –

Font: Ajuntament d’Organyà

o0O0o


113

XXIIÈ PREMI DE NARRATIVA RIBERA D’EBRE – Lliurament de Premis –

Vinebre – 2014

Dimecres, 27 d’agost de 2014, es va lliurar el XXXIIè

Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, que va recaure en la novel·la “L’ànima de l’assassí”, de l’autor Toni Arencón i Arias. Ambientada a la Barcelona de mitjans del segle XIX, a partir d’un crim ocorregut en una família benestant, l’obra teixeix una història fictícia en paral·lel entre la recerca, la captura, l’empresonament i el judici del principal acusat, i les vivències i les obres de personatges històrics vinculats a la ciència, la medicina, la literatura, la psicologia, la política, la religió i la filosofia, com Jaume Balmes, José Mariano Riera i Comas, Pierre-Marie Alexandre Dumoutier, Pere Mata i Fontanet, Josep Maria de Freixes i de Borràs, Fra Rafael de Vélez, Antonio Severo Borrajo, Eduardo Alonso, Josep Xifré i Casas, Antonio Carbó, Júlia Downing, Manuel Valls, Joaquín Baldomero Fernández-

XXXIIè Premi

de Narrativa

Ribera d'Ebre


114

Espartero, Antonio Van-Halen o el científic Mariano Cubí i Soler (el veritable protagonista de l’obra), frenòleg, magnetitzador i prestigiós lingüista que mirarà de demostrar com l’estudi del crani és determinant a l’hora de decidir qui ha estat l’autor del crim i si hi ha alguna possibilitat de curació, i que és capaç d’afirmar que “els senyals fisonòmics de les facultats mentals han de cercar-se, no als peus, ni als nassos, ni als colzes, sinó allà on són. Al lloc on, des de temps immemorial, els ha cercat el sentit comú: en la dimensió i orgànica constitució del cervell, manifestats en la part exterior del cap”.

L’acte es va realitzar al Local del Cinema de Vinebre, rebent el premi de les mans l’excel·lentíssima senyora Gemma Carim Gironés, alcaldessa de Vinebre, i de les de l’il·lustríssim senyor Jordi Jardí Pinyol, President del Consell Comarcal Ribera d’Ebre.

Fotografia: Joan Revillas


115

Durant la gala va ser presentada la novel·la guanyadora de l’edició anterior, “Pluja sobre terra molla”, de l’autora Maria Carme Poblet (L’Espluga de Francolí, 1953).

La vetllada es va tancar amb l’actuació musical del grup

Bateks, que van interpretar fados, havaneres i altres temes populars.

o0O0o


116

PREMIS LITERARIS DE GIRONA 2014 – Lliurament de Premis –

Girona – 2014

Dijous, 18 de setembre, a l’Auditori de la ciutat, es van

lliurar els Premis Literaris de Girona 2014. La nit va començar amb un sentit homenatge de la Fundació Prudenci Bertrana al filòleg i capellà Modest Prats, mort el passat mes de març i que fou un dels impulsors d’aquests premis. Un audiovisual acompanyat del músic de Lluís Llach va recordar la seva figura, essent Joaquim Nadal l’encarregat de dedicar-li unes emotives paraules.

L’escriptor Antoni Pladevall i Arumí ha estat el guanyador del 47è Premi Prudenci Bertrana de novel·la amb l’obra “El dia que vaig fer vuit anys”, unes memòries novel·lades centrades en la infantesa de l’autor i que rescaten un passat molt immediat i que serveix per explicar el present. “El dia que vaig fer vuit anys”,

Premis

Literaris de

Girona 2014


117

com explica l’autor, no és només un corol·lari de records, sinó també “un homenatge a les generacions dels nostres pares i avis”.

Manuel Forcano ha rebut el Premi Miquel de Palol de poesia per “Ciència exacta”; Marta Rovira el Premi Carles Rahola d’assaig per un treball sobre la transició; i Francesc Puigpelat el de Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil per “Romeo i Julieta. Segona part”, una obra en la que Judith Shakespeare, filla del famós dramaturg, explica què va passar realment amb els famosos amants de Verona. El músic i presentador del programa El Celobert Lluís Gavaldà ha guanyat el Premí Cerverí de Cançó per “Me’n vaig”. Per la seva part, l’Associació d’Editorials Independents, ha rebut el Premi Lletra per la millor iniciativa digital pel blog “Llegir en català”.

– Guanyadors Premis Literaris de Girona 2014 – Font: ANC

o0O0o


118

PREMI DE POESIA EN VALENCIÀ ‘ROÍS DE CORELLA’

PREMIS LITERARIS “CIUTAT DE VALÈNCIA” – Lliurament de Premis –

València – 2014

Dimarts, 23 de setembre de 2014, el Premi Literari ‘Roís de

Corella’ de Poesia en Valencià va recaure en el poeta Manuel Roig i Abad per l’obra “Terra sagrada”, amb una “harmoniosa conjunció del llenguatge poètic i de la llengua col·loquial valenciana, que aconsegueix resultats altament emotius”, segons va anunciar la regidora delegada de Cultura de l’Ajuntament de València, María Irene Beneyto, que va destacar també la qualitat de les obres presentades, que “garantix l’atractiu d’aquesta convocatòria literària, amb un prestigi cimentat durant més de tres dècades”.

Premi de

Poesia en

valencià 'Roís

de Corella'


119

El jurat va estar integrat per Ricardo Bellveser, María Teresa Espasa, Artur Ahuir i Jaime Siles, i presidit per Maria Angeles Ramón-Llin.

Manuel Roig i Abad

o0O0o


120

«INÈDITS» Revista de creació literària

Inèdits

Revista de creació literària Núm 3 – Juliol 2014

http://ineditsrevista.wordpress.com/2014/07/01/inedits-num-3-juliol-2014/

Editorial

Us heu adonat? L’estiu ja és aquí! I amb ell la platja, la muntanya, les passejades per la ciutat, les terrasses per prendre un refresc, les festes de tantes i tantes poblacions... Però entremig de totes aquestes activitats paga la pena aturar-nos un moment i gaudir d’una bona estona de lectura.


121

Això mateix és el que us proposem des d’INÈDITS en aquesta nova publicació: la lectura agradable i amena dels tres contes que apareixen en el nostre tercer número. Tres contes ben diferents entre ells i, alhora, amb un estil narratiu que se t’endú línia rere línia amb veritable interès.

Tot just a les primeres pàgines trobareu la història d’una curiosa residència on de ben segur preferiríeu no anar-hi a parar mai. De la mà de Mercè Bellfort, l’autora del conte titulat, precisament, La residència, viurem les aventures de la seva protagonista mentre que, de la mà de l’artista Sílvia Armangué, gaudirem d’un preciós detallisme descriptiu mitjançant la il·lustració que acompanya el relat.

A continuació Carles Castell Puig amb el seu conte L’amic pescador, ens oferirà a través de la relació d’amistat de dos personatges l’entranyable retrat d’un home que estima la mar i el seu ofici. En aquesta ocasió el dibuix que il·lustra el conte és obra de Sofia Gómez Barroso, qui amb la lectura del relat ha copsat amb mestria la figura d’aquest pescador i els elements que ell evoca amb estima.

I per acabar encara podrem gaudir d’un conte que es converteix en un homenatge al més impecable costumisme literari, perquè amb l’escriptor Xavier Valeri, que ens ofereix el seu relat La corda, entrarem en un ambient social i una manera de fer i de comportar-se no pas tan llunyans com de vegades ens pot semblar. La il·lustració, obra de Berta Gómez Barroso, es converteix en una simpàtica al·legoria al missatge que ens transmet el conte.

Esperem que gaudiu de la lectura d’aquests contes i que gaudiu d’INÈDITS. Bon estiu!

Equip editorial

oO0Oo


122

«LA BONA CONFITURA QUATRE ANYS DE MICRORELATS»

Diversos autors

Bubok Publishing, S.L., 2014

Selecció i pròleg: Jordi Masó Rahola

Disseny i il·lustració de la portada:

Maria Jesús Royo


123

Quatre anys de bona confitura

El 8 d’agost de 2010, sota l’epígraf “el blog del microrelat en català”, naixia La bona confitura.

Des de bon començament jo tenia clar que aquesta havia de ser una aventura compartida. No pretenia fer del blog un vehicle per difondre els meus propis escrits, com fan –molt lícitament– tants companys bloguers, sinó un lloc de trobada per tots aquells a qui ens uneix la passió per l’art d’explicar històries amb poques paraules. L’espurna, per tant, no va ser la promoció personal, sinó la voluntat de donar a conèixer un grapat de bons microrelats que jo havia llegit en diferents mitjans i que creia que mereixien una difusió més àmplia.

Al llarg d’aquests anys, La bona confitura ha publicat, amb una regularitat tossuda i inflexible, un microrelat cada quatre dies. A hores d’ara, ens apropem a les 400 obres de gairebé un centenar d’autors.

Un dels principals estudiosos del gènere, Fernando Valls, va escriure que el microrelat ha trobat el seu hàbitat natural a Internet, i és cert que circulen més microrelats per la xarxa que per les llibreries –tot i que els reculls de microrelats ja han deixat de ser una raresa–. Jo dec ser una mica antiquat perquè encara mantinc una afecció per aquest suport en declivi que és el llibre, i per celebrar l’efemèride dels quatre anys he reunit alguns dels microrelats apareguts en el blog en el petit volum que teniu entre mans.

He limitat la selecció a una obra per autor. La tria,en alguns casos, ha estat complicada perquè hi ha hagut autors molt prolífics i a La bona confitura mai no he publicat cap conte que no m’agradés... Però en cas de dubte, m’he deixat guiar per allò que Vladimir Nabokov anomenava el “formigueig a l’espina dorsal”. Als lectors curiosos –també als lectors golafres– els quedarà la


124

possibilitat de visitar el blog per sadollar la curiositat –o la fam– i llegir online més microrelats.

No puc acabar aquest pròleg sense agrair a tots els autors tant la seva generositat a l’hora de cedir les obres, com les mostres de simpatia i ànim. Penso que entre tots, al llarg d’aquests quatre anys, hem anat coent una bona confitura. I l’antologia que ara segueix n’és un bon tast.

Jordi Masó Rahola, juny del 2014

oO0Oo


125

«PLUJA SOBRE TERRA MOLLA» Maria Carme Poblet

XXXIè Premi de Narrativa Ribera d’Ebre

Cossetània Edicions

Col·lecció: Notes de color Nombre de pàgines: 176

Enquadernació: Rústica amb solapes Data primera edició: Setembre del 2014

Mida: 15,5 x 23,3 cm Preu: 13,90

ISBN: 978-84-9034-240-4


126

Sinopsi:

La lluita en paral·lel d’una àvia i una néta per fer front als fantasmes del passat

La Neus, una atractiva pintora de 35 anys, s’imaginava ben poc que aquella decisió seva de canvi i renovació vital li aportaria tanta remoguda. Sobretot la descoberta d’un diari de joventut de la seva àvia, amb episodis de vida insòlits per a ella: una preciosa història d’amor en temps d’una cruenta guerra; un bell sentiment d’amistat i lleialtat per sobre de tots els horrors; Tot plegat l’ajudarà a resituar-se dins el seu jo més profund. Prendre una nova consciència de ser. Cercar nous horitzons. Obrir sense por el seu cor… Al voltant de la Neus hi ha el seu amant, un aristòcrata amb una llarga ombra de perversió; la dona de l’aristòcrata, amargada per les sospites; la Meritxell, la millor amiga de la Neus; els tiets de la Neus, aferrats a un matrimoni que no s’aguanta per enlloc; en Marcel, un corrent d’aire fresc a la vida de la Neus; I entremig de tot plegat, un estrany assassinat. Així mateix, el fantasma de la por sovint és força present en diversos personatges.

Biografia:

Maria Carme Poblet

Maria Carme Poblet va néixer a l’Espluga de Francolí l’any 1953. Pluja sobre terra molla és la seva primera novel·la. Poblet, autodidacta i alhora gran amant de la literatura, va començar a escriure ara fa uns cinc anys, tot compaginant l’escriptura creativa amb el treball com a administrativa a l’empresa pública; actualment té una segona novel·la acabada i treballa en la que serà la seva tercera obra.


127

Un retorn als orígens

“Mentre el tren s’allunyava, quan ja havia sortit a la claror de l’exterior, la Neus anava observant amb una certa melangia aquell paisatge, que se li mostraba amb tota la seva grisor: humit, distant, fred... Les gotes de la pluja petaven cada vegada amb més força al vidre de la finestra i li produïen un dolor imaginari a la cara. Voldria acostar-hi el nas, per així poder sentir més propera la frescor aigualida de l’exterior, com, tot evocant una memòria llunyana, recorda que ho feia quan era molt petita i viatjava a Tarragona amb la seva àvia per anar a veure la tieta monja; però no pot, li fa un no sé què.”

Històries paral·leles

Renoi, que n’és, de devastadora, la ceguesa emocional! Tants anhels que havia tingut de ben joveneta, tot imaginant-se tota una vida plena de pintura, música i creativitat! En Marcos li deia que era una privilegiada perquè amb ell mai li faltaria de res i a més tenia tota la llibertat del món per fer les coses que volgués fer. Que la seva era una vida ben privilegiada, això també ho havia pensat ella al començament d’aquella història. S’havia ficat de ple en el món de les vanitats amb aquell home i n’havia sortit ben contaminada. [...]”

“Ella sempre defugia parlar de la guerra i també de la mort. Deia que la mort no existia, que era un invent de les funeràries per fer negoci. I no ho deia pas de conya, no. Ho deia ben convençuda, amb pes i contundència; com a mínim això semblava. I és clar, davant una afirmació tan poc ortodoxa com aquella, qui s’atrevia a preguntar-li més sobre la mort... Era una manera que tenia l’àvia per evitar converses incòmodes i feixugues. Era una dona intel·ligent amb un punt d’ironia.”

oO0Oo


128

«CONDICIONS DE LLUM» ELEGIES

Emmanuel Hocquard

Traducció de Jaume Pont i de Josep M. Sala Valladaura

El Gall Editor

Col·lecció Trucs i Baldufes - 17 ISBN: 978-84-9416-856-7


129

Emmanuel Hocquard va escriure sobre ell mateix: “Aquest és el meu art: frots contrastos entre els impulsos nostàlgics trivials i prosacis de l’ànima; ràpid canvi de to, l’ús d’un llenguatge familiar que, no obstant això, no impedeix préstecs acadèmics, reminiscències mitològiques, el recurs d’abstraccions”.

A més de poesia, ha escrit assaigs, novel·la, i traduït diversos autors: Charles Reznikoff, Michael Palmer, Paul Auster, Benjamin Hollander, Antonio Cisneros i Fernando Pessoa.

D’ençà dels seus inicis, Emmanuel Hocquard tria els espais que la llengua albira quan, desaparegut el subjecte poètic, l’obra es bada sense centre ni eix vertebrador.

Jaume Pont i Josep Maria Sala-Valldaura, s’han fet càrrec de la traducció deCondicions de llum. Elegies, de l’autor Emmanuel Hocquard. Emmarcat en la poesia francesa del segle XX, el poemari amplia la col·lecció de poesia en català, Trucs i Baldufes, de El Gall Editor. Segons els traductors, aquesta edició bilingüe (català-francès), enriqueix la literatura catalana, ja que “a la poesia catalana no hi ha res semblant”.

oO0Oo


130

«EL JOC SERIÓS» Hjalmar Söderberg

Traducció del suec d’Elena Martí i Segarra

Viena Edicions

El cercle de Viena ISBN: 978-84-8330-800-4


131

En la Suècia de final del segle XIX, l’Arvid, un jove

ambiciós i amb una bona formació, coneix la Lydia, la filla d’un pintor, durant unes idíl·liques vacances d’estiu i tots dos s’enamoren. Ella, però, té altres pretendents més solvents que no pas ell, i d’altra banda, l’Arvid, encara força jove, té por de veure’s compromès en una relació formal. Amb el pas del temps, tots dos accedeixen a insignificants matrimonis de conveniència, però no triguen gaire a adonar-se que per ser feliços han de fer reviure el seu amor de joventut, encara que això pugui desencadenar un desenllaç tràgic i de conseqüències no sempre previsibles.

Escrita el 1912, la novel·la de Hjalmar Söderberg és una història magistral amb una meravellosa capacitat d’embolcallar el lector, tant per la subtilesa dels diversos matisos de les emocions dels protagonistes, com per la bellesa de les descripcions dels escenaris naturals i dels ambients urbans de l’esplendorosa ciutat d’Estocolm.

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941) és, juntament amb August Strindberg, un dels principals novel·listes de les lletres

escandinaves Doctor Glas (1905) i El joc seriós (1912) són les seves obres més destacades.

oO0Oo


132

Índex

5 / EDITORIAL – Toni Arencón i Arias

9 / MESTRES DEL TEMPS

11 / Pastís – Poesia Théophile Gautier Traducció: Claudi Giné Il·lustració: Antoine Vollon

12 / Davallada – Poesia Josep Lluís Pons i Gallarza Il·lustració: Santiago Rusiñol

16 / A mon país – Poesia Antoni Careta i Vidal Il·lustració: Esmeralda Vallverdú

18 / Oficina de la Junta de Smith Bros – Art Visual John Frederick Peto

19 / Encara no? – Relat Konstantinos Theotokis Il·lustració: Enrique Íñiguez Rodríguez

24 / L’artista del trapezi – Relat Franz Kafka Traducció: Mijail Sokolov – Emili Coberta Il·lustració: Alfonso de Olivares

28 / Tenyeix de blau el temps – Poesia Montserrat Abelló Il·lustració: Amedeo Modigliani

30 / Joan Brossa – Article Per: Josep Maria Corretger i Olivart A: “Notes biogràfiques” Il·lustraciones: Joan Brossa

37 / CREACIÓ I CULTURA

39 / Francesc Garriga: La senzillesa de la paraula – Article



133

44 / Foc – Poesia Esteve Amigó Palés Il·lustració: Carles Melis

46 / Absència – Poesia Glòria Bosch i Morera Il·lustració: George Wesley Bellows

48 / Serenament – Poesia Maria Bonafont Giménez Il·lustració: Laureà Barrau i Buñol

50 / Ompliré el mar de sol – Poesia M. Roser Algué Vendrells A: ‘Petiteses’ Fotografia: Jaume Cusidó

52 / Olor a poble – Relat Núria Niubó i Cabau A: ‘Paraula de Núria’ Il·lustració: Paul Cézanne

55 / Contrast de llum i obres – Poesia Carles Fernández Serra ‘Carles Ferran’ A: ‘Amb ulls de poeta’ Fotografia: Lídia Massó i Busqué

57 / Perquè no torni la negra nit – Article Per: Sílvia Romero i Olea

61 / Poema Visual núm. 167 – Poesia Visual Toni Prat

62 / Fidelitat – Poesia Gemma Matas Gustems Il·lustració: Franz Marc

64 / Solemne suau seda cantaire – Poesia Toni Arencón i Arias A: ‘El Mercader de Tulipes’ Il·lustració: Toni Arencón i Arias

66 / Meritxell Salvany Balada – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: ‘La veu del traductor’


134

72 / L’erotisme a la baixa edat mitjana (Del segle XI al segle XV) – Article

Per: Joan Abellaneda i Fernández Inclou:

Els imprudents – Poesia Montserrat Aloy i Roca

Egoistament – Poesia Joan Abellaneda i Fernández

79 / Bufada – Poesia Rocio Azabal Martin Il·lustració: Paul Klee

81 / El dia que vaig veure les aus sense braços – Relat Violant Barquet i Colomé Il·lustració: Séraphine Louis

84 / Fragàncies Aquàtiques – Poesia Lluís Servé Galan A: Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica) Il·lustració: Ramon Navarro Bonet

86 / Estació remota – Poesia Roger Núñez San José

88 / No m’obliguis a inventar-te – Poesia Africa Bauza Garcia Arcicollar Il·lustració: Pierre Paul Prud’hon

90 / Mario, l’altra nit, a la porta del bordell – Art visual ‘Samorfa’

91 / El que resta – Relat Edgar Cotes i Argelich Il·lustració: Guillem Sostres Miranda

92 / Poema Visual núm. 160 – Poesia Visual Toni Prat

93 / Montserrat Carulla: La vida d’una actriu en majúscules – Article


98 / ‘Viu i llegeix’ – Entrevista Per: Sílvia Romero i Olea A: ‘Xarxa literària: blogs’


135

104 / Guerres d’herència – Relat Edgar Cotes i Argelich Il·lustració: Simone Martini

106 / II Concurs de Relats Breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet – Premis i Concursos

110 / Premis Literaris Homilies d’Orgànyà – Premis i Concursos

113 / XXIIè Premi de Narrativa Ribera d’Ebre – Premis i Concursos

116 / Premis Literaris de Girona 2014 – Premis i Concursos

118 / Premi de Poesia en valencià ‘Rois de Corella’ – Premis i Concursos

120 / «Inèdits» – Novetat Editorial Revista de creació literària – Número 3 – Juliol, 2014

122 / «La bona confitura – Quatre anys de microrelats» – Novetat Editorial

Diversos autors Editat per: Bubok Publishing

125 / «Pluja sobre terra molla» – Novetat Editorial Maria Carme Poblet Editat per: Cossetània Edicions

128 / «Condicions de llum - Elegies» – Novetat Editorial Emmanuel Hocquard Editat per: El Gall Editor

130 / «El joc seriós» – Novetat Editorial Hjalmar Söderberg Editat per: Viena Edicions


136

La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura.

Dels articles signats en són responsables llurs autors.

Lo Càntich

- Revista de Literatura, Art i Cultura - està subjecte a una llicència de

Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons. NR: 1003305878809 CC BY-NC-ND 3.0

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública

o transformació d’aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d’aquesta llicència.

Lo Càntich. N.24. Asíndeton, 2014

Juliol - Setembre de 2014 ISSN 2014-3036

DL B.42943-2011

lo càntich 24

Documents