lluís pons, la biografia en imatges · 2012. 4. 22. · joventut. en la foto el podem veure...

sió 11FEBRER de 2004

ESPECIAL LLUÍS PONS

Lluís Pons, la biografia en imatges❚ per Josep Bertran

La seva participació directa en els afersde la Parròquia va ser constant durant moltanys i es va significar com un activistacatòlic. En la foto, de l'any 1949, se’l potveure entre els assistents a una processóa mitja pujada del carrer Estudis Nous.

Durant els anys 50 va estar molt vinculat ambAcció Catòlica des d'on va protagonitzar moltesactivitats culturals, especialment el teatre,interpretant i dirigint un nombre indeterminatd'obres. Va ser un dels fundadors del grup ElsUnits. A primers dels anys seixanta encara va di-rigir alguna obra de l'Agrupació Artística de laJoventut. En la foto el podem veure interpretantl'obra “Parada y fonda”, el mes de gener de 1956.

En Lluís Pons i Serra, el Lluïset de la Colometa,va estudiar als Germans de les EscolesCristianes, que ha passat a la història com ElsHermanos, al Raval de Puigverd, a pocs metresde la casa pairal on va residir durant tota laseva vida. La fotografia és de l'any 1933, quantenia 12 anys. La seva figura espigada destacaper sobre la dels seus companys. Dels seus anysd'estudiant en servà uns bons records i en vatreure una sòlida formació que li serví pel seufutur treball en favor de la nostra vila.

▼

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

12 sió FEBRER de 2004


La seva participació en la redacció delscol·leccionables de Sió ha estat important,constant i, en alguns, imprescindible. L‘ any1999 es va presentar a l'Espai Guinovartl'edició en llibre del col·leccionable“L’Agricultura i els pagesos d'Agramunt”.

El dia 23 de maig de 1990 es va presenta el llibre “Notíciad'Agramunt”, una iniciativa llargament covada pel Lluís i elGuillem. L'obra ja és exhaurida i, en aquests moments, s'estàen fase d'actualització per tornar-se a editar.

Malgrat les diferències de tarannà i ideològiques que te-nia amb Guillem Viladot, ambdós mantingueren una amistatíntima i una bona col·laboració al llarg de tota la vida enmolts temes sobre Agramunt. En la foto els veiem en unacte cultural a Lleida, durant els anys setanta.

Durant la inauguració de la rehabilitació iampliació de Ca la Vila per part del president dela Generalitat, Jordi Pujol, el Lluís li lliurà undossier sobre el nostre municipi.

L'any 1964 es fundà SIÓ i durant els primers temps en Lluísen fou el principal gestor. Al llarg dels anys hi mantingué unarelació intermitent, però també, encara que sembli paradoxal,íntima, gràcies a l'amistat personal que tenia amb el nucli deredactors i a l'estima que sentia, profunda i real, per la nostrarevista. En la foto el veiem en l'exposició commemorativa del’11 aniversari que es va celebrar a la Biblioteca de la Caixa.

▼

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ


Durant les darreres setmanes de la seva vida estigué interna la residència de Cal Mas Vell. El dia 15 de gener de 2003en Lluís, el Lluïset de la Colometa, moria en el seu Agramunttan estimat. El dissabte 17 de gener, festivitat de Sant Antoni,abans tan celebrada, s’instal·lava la capella ardent a la salade sessions de Ca la Vila i al temple de Santa Maria d'Agra-munt se li feien els funerals, amb l’assistència de l'Ajuntamenten ple i la companyia de molts amics i veïns.

El darrer reconeixement públic li arribà l'any2003 amb el nomenament de Torronaire d'Honordurant la Fira del Torró. La malaltia que el portà ala mort era ja molt avançada, el que l'impedí po-der assistir al sopar del lliurament del premi. L'actees va fer uns dies més tard a casa seva, amb lapresència dels torronaires agramuntins.

La foto de família de Sió, després d’un sopar de germanor.

La nostra revista se sumà a l'homenatge en el decursdel sopar que tingué lloc posteriorment a l'acte oficial,amb el lliurament d'una placa commemorativa.

El mes de setembre de l'any 2000 l'Ajuntament el nomenà FillIl·lustre de la Vila, en un acte presidit per l'alcalde, Josep Huguet, icelebrat a la sala de sessions plena de gom a gom.

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ

AR

XIU

SIÓ



A LA PLAÇA(1)

Un periodista,en Lluís Pons

per Pilar de les Perdius(2)

Fa temps que es remoreja un canvi en la redacció de SIÓ. De fet, encanviar l'alcalde, la Direcció del nostre periòdic ha passat a mans delsenyor Josep M. Inglés Mortés, i és possible que en produir-se el traspàs escanviï algun lloc en la redacció.

Tot sembla confirmar que el nostre alcalde actual ha acceptat la dimissiódel Redactor en Cap, o subdirector, ja que el titular, senyor Lluís Pons, feiatemps que desitjava abandonar la feina i la responsabilitat pràctica de dur aterme la vida i la sort mensual de SIÓ.

No vull entrar ni sortir en el conjunt de causes que han motivat aquestadecisió del nostre comú amic Lluís Pons. Ell tindrà les seves particulars raonsque tothom està obligat a respectar. Però el firmant d'aquesta secció és elprimer en lamentar-se d'aquesta crisi.

Som molts el que no estem d'acord en totes les maneres de fer del senyorPons. Seria gratuït i fals dir el contrari. Però també som molts els que sentimque la persona amb més vocació periodística d'Agramunt deixi l'única feinaperiodística local: la confecció de SIÓ.

En Lluís Pons participà en la cèlebre reunió que hi va haver als “Hermanos”per parlar, per primera vegada, de la creació de SIÓ. Eren temps de mossènAntoni Saboya, aquell sant home que tanta paciència tenia amb els quealeshores fèiem “coses” per Agramunt. En Lluís va intervenir en aquella sessiód'una manera molt clara i molt lúcida, encara que potser una mica intransigent.Molts anys després, un cop en marxa SIÓ, gràcies a les moltes coses positivesque el senyor Manuel Mazón ha fet per Agramunt durant el seu temps debatlle, en Lluís hi prengué part d'una manera activíssima, fent-se càrrec de laRedacció en deixar-nos el magnífic amic Simó que, junt amb l'amic Pagés,portaren tan amunt la nostra publicació.

El senyor Pons és una persona de clar coneixement dels idiomes castellà icatalà, que sabia arreglar els articles quan presentaven alguna aresta, i queajustava molt bé les coses al tarannà periodístic oficial per tal de no crearproblemes a ningú. Home d'autèntic criteri democràtic, era apassionat a l'horade defensar els seus punts de vista com correspon a un home de fortapersonalitat. Però algú pretenia de conèixer el senyor Pons a través del seuposat de pagès repatani. Tots tenim un gest exterior sota el que amagar elque millor volem guardar. Les persones s'han de tractar llarg per a conèixer-les bé. I nosaltres coneixem en Lluís des dels “Hermanos”, on quasi sempreera el primer de classe.

No sabem si en Lluís, l'Iset, el senyor Lluís Pons, continuarà col·laborant aSIÓ. Som molts els que creiem que seria un error greu que se'n separés. Laseva visió pràctica de les coses i la seva informació eren elements rics per lanostra revista. ■

(1) Article publicat a SIÓ el mes de novembre de 1969.(2) Pseudònim que feia servir en Guillem Viladot.

Amb la desaparició de Lluís Pons, quedemmancats d’una persona entregada a unafeina constant per saber què som i d’on venim.

Com a historiador, el Lluís ha estat un puntde referència per tots els que hem volgut sa-ber detalls de la vida dels nostres avantpassats.Agramunt li deu molt, per això el consistori enple, divendres 16 de gener, li va retre un sentithomenatge i va declarar la jornada de dol ofi-cial. Ell, que havia estat nomenat fill il·lustre eldia de la nostra patrona, el setembre de l’any2000, no podia per menys que ser recordatemotivament pels ciutadans. Els que l’hemtractat podem dir que, per sobre de tot, el Lluísha estat un bon home. Sempre es mostravadisposat a atendre les qüestions que estavenlluny del nostre abast però que ell les feiaproperes. Aquells que som agramuntinsd’adopció, tenim en les seves referències a lavida dels nostres predecessors un excel·lentmotiu per aprofundir en el seu coneixement.Les explicacions detallades ens han ajudat aentendre com s’ha forjat el llegat que avui és elresultat dels esforços que hi ha esmerçat. Laseva vocació com a cronista local, ha permèscontinuar i recuperar la memòria dels que enshan precedit. Ha mantingut sempre una fermavoluntat de detallar els esdeveniments més cu-riosos de la vida quotidiana i pretèrita.

Ara el nostre compromís ha de ser de conti-nuar el que ell tan bé ens ha senyalat: recopilarel seu fons des de l’ajuntament que com adipositari li correspon. Caldrà una tasca deci-dida per catalogar les col·leccions de llibres,textos, cròniques i múltiples dades escrites queen forma d’inventari pugui ser consultat iampliat. Aquesta és la nostra intenció perquèaixí és com ell ho ha manifestat. És un deured’Agramunt i de retruc de la Ribera del Sió sa-ber-ho preservar i arxivar convenientment.

Les futures generacions tindran abundantmaterial per resseguir els esdevenimentshistòrics. ■

Lluís Pons,fill il·lustred’Agramunt

❚ Ernest Caufapé Regidor de Cultura



El Lluís, un enamorat de Sió❚ Joan Puig

EL CELOBERT

No és fàcil dir adéu per semprea les persones que estimem.Prou sabem tots que la vidaés un buf que es fon més ràpid del quevoldríem. És veritat que quan arribem acerta edat hom comença a assistir aenterraments de familiars i d’amics ambuna assiduïtat quasi exasperant. I ésquan se’ns fa més evident la nostravulnerabilitat i la poca consistència detot plegat. L’amic Lluís, després d’haverpassat uns darrers mesos a empentes irodolons, ens ha deixat per sempre. Laseva edat avançada i la delicada salut delsúltims temps ja ens ho anunciaven, en-cara que tots volíem pensar que podiaallargar l’estada més i més. Era un desigtan sincer com inútil. La saviesa popularprou anuncia inexorablement que totstenim una hora assenyalada. I així és.

Amb el traspàs de Lluís Pons,Agramunt perd un Fill il·lustre, un homeque estimava de veritat el seu poble i alqual havia dedicat hores i hores detreball. Em sembla que puc dir sense pora equivocar-me que era la persona quesabia més coses de la vila. És veritat queens deixa una quantitat de papers, escritsper ell o arreplegats, que tenen un va-lor notable i que ens poden ajudar a con-feccionar fragments de la nostrahistòria. Però també és veritat que ellera un pou de coneixements i sabiamoltes coses de primera mà que no haviaescrit, no només de quasi tot el segleXX, sinó de temps més reculats. Era untafaner de pura sang que portava la in-quietud de saber coses dins de l’ànima;li venia de natural. Per això quan se liparlava de la vila, de la comarca, d’algunfet del passat que s’hi relacionés, sempreestava disposat a escoltar-te i a posar-hi

cullerada quan podia. Aquesta in-quietud o tafaneria per les cosesde l’entorn el va portar ja dejovenet a conservar i acol·leccionar tota mena de papersescrits i documents. Dèria que hamantingut fins al darrer instant.Per altra banda, la bonamemòria, que va conservar finsa l’últim moment, el va ajudar arecordar tot allò que havia viscuto llegit.

Amb la pèrdua del Lluís, la gentde la revista Sió no sols hemperdut un amic i un col·labo-rador, sinó un autèntic puntal.Sempre que l’anàvem a veure eltrobàvem disposat a ajudar-nos.I és que el Sió era una partimportant de la seva vida. Sensdubte, un dels seus amors. Ell,conjuntament amb unes altrespersones, l’havia ajudat a néixerara fa quaranta anys; i ell,sobretot, hi va treballar ambmolta dedicació al llarg dels cincprimers anys, perquè no s’en-tronqués la seva aparició men-sual. A la nostra revista, a part la feinade correcció de textos (que no era poca)i del repàs de les proves prèvies a lapublicació (les galerades), hi va fer, ennombroses ocasions, tres i quatre escritspropis (i pot ser algun més que nosignava o que hi apareixia ambpseudònim). Es pot dir ben bé que, enaquells moments, la major part de larevista la feia ell o passava pel seu sedàs.Encara que durant un temps constéscom a vicedirector del butlletí, en realitatell era qui estirava al capdavant, ja queel càrrec de director l’ostentaven els al-

caldes de torn que no hi feien res(o quasi res), si bé tenien la bonavoluntat de deixar fer.

Com sol passar amb les cosesque s’estimen de veritat, en Lluísva mantenir una certa relacióamor-odi amb la nostra revista. Dela mateixa manera que s’hi abocàamb l’ànima quan convingué,també se’n distancià quan les co-ses li semblava que no anaven pelcamí que ell creia adient. El fet deser generós no li impedia de sertossut i intransigent amb allò ques’allunyava de la seva manera deveure. Aquest fet va suposar queen tres períodes llargs deixéspràcticament d’escriure a Sió demanera assídua; sols hi mantinguéel contacte mitjançant col·labo-racions que feia arribar de tant entant (encara que sabem queesperava la sortida de la revistaamb candeletes). El primer tren-cament amb Sió es produí el 1969,quan accedí a l’alcaldia Josep MªInglés, moment en què GuillemViladot passà a portar-ne la batu-

ta. En el número 60 (febrer de 1969)s’estroncà la col·laboració que amb eltítol “De casa a casa” havia aparegut desdel primer número i que signava amb elpseudònim d’Iset (hipocorístic deLluïset)1. En els escrits “De casa a casa”,en Lluís hi feia un comentari entorn algunfet puntual, com pot ser la baixada delpreu dels ous i la conseqüent repercussióa les famílies agramuntines2. Els escritsd’aquesta secció sempre foren en català,encara que ell en va fer d’altres encastellà (moltes vegades creiem que perfer veure o dissimular que es tractava

1 Va signar els seus escrits de diferents maneres: Lluís, Lluís Pons Serra, PONS, Iset, Luís Pons Serra (si els escrits eren en castellà), Padrinet, etc.2 Aquest exemple que esmentem és extret del primer article (número 1 de Sió).


del mateix escriptor). Que era un ferventdefensor del català ho demostra que enel primer número de la revista els dosúnics articles en la nostra llengua forenel seu i el de Joan Viladot. El primer lap-sus durà uns quatre anys.

Al maig de 1973 l’Iset reprengué lasecció “De casa a casa” que, convertidaen una columna, vingué a substituirl’espai que fins llavors tenia en JoanViladot a la pàgina 3. Acabàal cap de quatre anys, el maigde 19773. Durant aquesttemps en Lluís també va feralhora una secció anomenada“Història a retalls” que teniaun xic com a referent la secció“De l’antigor” de l’esmentatJoan Viladot; encara que solsdurà un any i escaig4. Per siaixò fos poc, en Lluís escriviaarticles que donaven notícia de lesassemblees del Casal, del teatre que esrepresentava al poble, del món pagès,etc., fins al punt que no era estrany queen el mateix número hi fes quatrecol·laboracions o més. Tanmateix, elsnous aires de política i d’aperturisme entots els sentits, creiem que van espan-tar un xic al Lluís, home conservador perexcel·lència, que es mantingué al margede Sió des del juny de 1977 fins al generde 1979. Durant aquest períoded’excedència voluntària en Lluís es limitàa enviar a la revista alguns articles onexplicava les activitats culturals de LaCaixa.

Amb els ajuntaments democràtics i elnostre butlletí informatiu en un momentpropici, en Lluís acceptà col·laborar-hi denou. Així inicià la secció Història i

anecdotari, que eren uns articles queparlaven del passat agramuntí amb unto rigorós i amè. A partir d’aquestmoment la seva participació en el butlletíes reduí quasi exclusivament a l’escritmensual. El setembre de 1985 esproduí, no obstant, un nou lapsus enembrancar-se amb l’historiador Josep MªPlanes i considerar que la revista haviapublicat un escrit relacionat amb el sexe

dels nostres avantpassats medievals, queno s’havia d’haver acceptat. Qui coneixiaen Lluís, estarà d’acord amb nosaltresque era una persona de fermesconviccions i molt del morro fort. I aixòva fer que ell mateix es condemnés uncop més a l’ostracisme, quan fet i fetse’n moria de ganes. Aquest tercer aturva durar nou anys: del setembre de1985 al de 1994. Només algunscompanys saben les vegades i vegadesque li vaig anar a demanar que tornés aescriure per a la nostra revista. No lesvaig comptar; encara que de ben segurpassaren de llarg la dotzena. Alcapdavall, em vaig sortir amb la meva i,com que ja col·laborava en la supervisiódels Col·leccionables de Sió,5 va acceptarreprendre la secció Història i anecdotarique s’ha mantingut fins que el seu cos li

fallà. En total són prop de 180 articlesque parlen de molts retalls i anècdotesdel pretèrit agramuntí.

Al marge del seus escrits, la gent deSió trobarem a faltar el seu consell i laseva ajuda a l’hora de cercar informaciósobre el nostre poble. Perquè quanvolíem escriure alguna cosa relativa alpassat, ja sabíem què havíem de fer:trucàvem al Lluís i concertàvem una vi-

sita per parlar-ne o per mos-trar-li el que havíem fet. Maino ens faltava el seu ajut iconsell.

En Lluís era un home in-tel·ligent i sabia perfec-tament que l’hora de lapartença se li atansava. Peraixò encara no fa un anym’explicà amb una llàgrimaals ulls que volia preparar el

seu llegat per quan no hi fos. Desprésde pensar-s’ho em digué que deixava laseva estimada paperassa al poble i quedesitjava que una comissió de persones,entre les quals hi volia redactors icol·laboradors de Sió, fes la tria delspapers a conservar. Per mi ha estat unhonor que em confessés part delcontingut del seu testament; encara que,tot i la nostra amistat (que arrencavade quan vam tenir un estira-i-arronsa aSió, essent ell gran i jo un jovencell quereivindicava una joventut cridanera), maino vaig entendre perquè m’havia escollit,essent el cas que tenia altres amics mésamics a qui confiar-ho. Penso ara quetal volta va ser perquè va creure que jo,com ell, tenia tres amors claramentmanifestos: als papers escrits, a la re-vista Sió i a la vila d’Agramunt6. ■

3 De casa a casa n’hem comptabilitzat 60 articles de la primera època i 48 de la segona, cosa que fa un total de 108.4 Història a retalls aparegué del número 140 al 154 (llevat del 153); 14 articles en total.5 En Lluís va participar activament en la redacció dels col·leccionables: L’agricultura i el pagesos d’Agramunt (núm. 6); i Episodis de l’Agramunt dels s. XVII i XVIII(núm. 8). També va assessorar la confecció de La Guerra Civil a Agramunt (núm. 1); Agramunt, una dolça tradició: xocolata i torrons (núm. 3); El cinema i el teatrea Agramunt (núm. 4); i Agramunt segle XX (núm. 7).5 Per a més informació d’en Lluís, hom pot consultar les tres entrevistes que li férem a Sió:

• (Sense autor); “La Nostra Gent: En Lluís Pons i Serra”. Sió núm. 128, octubre de 1974 (pàgs. 6 i 7).• Joan PUIG; “En Lluís de ca la Colometa. Memòria viva d’un poble”. Sió núm. 317, juliol de 1990 (pàgs. 11-14).• P. CASTELLÀ i J. ROVIRA; “Lluís Pons i Serra, pal de paller de Sió”, març de 1999 (pàgs. 14-17).



Lluís Pons i Serra,in memoriam

❚ Jaume Espinagosa i Marsà Director del Museu Comarcal de l’Urgell - Tàrrega Codirector d’URTX. Revista cultural de l’Urgell

L luís Pons i Serra era, per als mem-bres del Consell de Redacciód'URTX, l'historiador d'Agramunt i undels homes de confiança de cara a dema-nar-li una col·laboració o informacionsdiverses sobre qüestions historiogràfiquesi relacionades amb el patrimoni etnogràfici cultural d'aquestes contrades.

Des del començament de l'anuariURTX, Lluís Pons en fou dels col·la-boradors més constants. Era evident quela segona població de la comarca del'Urgell no podia de deixar estar repre-sentada en cadascun dels volumsd'URTX, i Lluís Pons era l'estudiós enqui podíem confiar aquesta tasca. Per amostra un botó, tot seguit enumeremels articles que va publicar a URTX. Re-vista cultural de l'Urgell:

1. La “Germandat de la Sang” de lavila d'Agramunt. URTX, núm. 1(1989)

2. L'estructura urbana d'Agramuntl'any 1850 (1). URTX, núm. 2(1990)

3. La Societat d'Aigües d'Agramunt(1910-1936). URTX, núm. 3(1991)

4. La confraria del Sant Esperitd'Agramunt. Algunes notícies delsseus primers temps (1272-1300).URTX, núm. 5 (1993)

5. Agramunt. L'administració munici-pal durant el període 1916-1921.URTX, núm. 7 (1995)

6. La incidència de la fil·loxera al termemunicipal d'Agramunt. URTX,núm. 9 (1996)

7. El patrimoni etnològic de l'Urgell.URTX, núm. 10 (1997)

8. Les epidèmies de còlera a Agramunt

durant la segona meitat del segleXIX. URTX, núm. 11 (1998)

9. Les propietats eclesiàstiquesd'Agramunt segons el cadastre de1730-35. URTX, núm. 12 (1999)

10. L'epidèmia de terçanes de l'any1785 a Agramunt. URTX, núm. 14(2001)

11. L'inventari de l'any 1600. URTX,núm. 15 (2002)

12. La parròquia d'Agramunt l'any1515. URTX, núm. 16 (2003)

En aquests moments tristos de la sevadesaparició, desitgem que els historia-dors agramuntins recullin el testimonidel seu treball i la seva defensa apassio-nada d'Agramunt i dels seus pobles dela Ribera del Sió.

I des de la direcció i consell de redacciód'URTX, vagi el nostre reconeixement pelseu treball a favor de la història d'Agra-munt i de la comarca de l'Urgell. ■

Enmemòria

❚ A. Ponsa

Em vull sumar de tot cor a lesdiverses proves de condolen-ça que, suposadament, sortiranen aquest número de la nostra re-vista.

Però, a part de manifestar el mésexpressiu sentiment, què en pucrevelar del nostre gran home, enLluís? Vull dir que, segons el meuparer, em sembla força difícil des-cobrir quelcom que no sigui sobra-dament conegut i ben consideratpel conjunt dels vilatans.

Per descomptat que amb el seuadéu se n’ha anat qui amb tantadedicació ens ha proveït d’una moltdigna història de la vila, la qual cosamai no li podrem agrair prou. Laseva perseverança en la investi-gació no ha defallit en cap moment.Dades i reculls d’ací i d’allà, conju-minats amb destresa, han servitper obtenir un inaudit tresor so-bre la configuració de la històriaque ens afecta de més a propi, ique, a més, segons s’especifica enles seves últimes voluntats,esdevindran un valuós llegat per ala nostra vila.

Home íntegre, el Lluís, un delsfundadors de SIÓ, fou tambécol·laborador habitual de diversesmaneres fins a l’últim moment, hasabut combinar el bon fer per alpoble amb l’alt nivell dels valorshumans que tothora han bategaten el fons del seu ésser. Humil desoca-rel i intolerant dels afalacssense mesura, es considerava comun pagès per davant de qualsevolaltre qualificatiu. ■



N o sé quina edat devia tenirllavors, en tot cas no deuriapas passar dels 10 anys quanvaig acompanyar per primera vegada almeu pare als “Grumaus”. Recordo quefeia calor, i mentre estàvem asseguts ala porta de la cabana, a recer d’aquellsol impenitent, vaig veure com, pel camí,baixava un tractor petit, gairebé diminut,com de joguina. El meu pare aixecà elcap en la seva direcció i murmurà:

– Mira-te’l!

El vaig mirar i vaig adonar-me que nom’ho deia a mi, s’ho va dir a ell mateixamb un somriure als llavis quemanifestava clarament conèixer i sentiralguna mena de simpatia pel conductord’aquell migrat tractoret.

Quan arribà a la parada del costat, eltractor s’aturà enmig d’uns espasmòdicsesbufecs sota una immensa figuera queempetitia encara més les sevesdimensions.

El conductor baixà i s’encaminà capa nosaltres. El seu caminar era mésaviat lent i sense aixecar gaire els peusde terra. Encara que era bastant mésalt que el pare, donava la impressió depoqueta cosa, sobretot perquè anavaencongit, com si esperés que un mestreinvisible li anés a ventar un clatellotd’un moment a l’altre. S’aturà davantnostre i parlà amb el pare de cosesque jo no entenia; de la “saó”, delrostoll...

La seva veu era molt aguda, com defalset, i durant tota l’estona que parlàamb el pare no va dir ni un “cagodeu” niun “collons” ni cap d’aquelles paraulotes,que a mi m’eren prohibides però que josabia que pertanyien al vocabulari habi-tual que feien servir la gent gran,especialment els pagesos com el pare.

La lliçó❚ Ricard Bertran i Puigpinós

En les xerrades de la gent gran jo no hiplegava res, però sabia de seguida quitenia raó, només calia fixar-se en qui erael que cridava més i amb veu més greu,i si pot ser amb un major nombre deparaulotes per frase, aquell era sensdubte qui tenia la raó. Per això emcostava de creure que aquell senyor fospagès com el pare, no entrava dins elsparàmetres estètics del pagès conven-cional que jo coneixia. Recordo que elvaig trobar divertit, i fins i tot em va feruna mica de pena; vaig pensar que enparlar amb els seus companys no deuriatenir mai la raó, el pobre.

Quan varen acabar de parlar, i mentreaquell senyor se’n tornava a la seva pa-rada, li vaig preguntar al pare qui era, iem va dir:

– És el Lluïset de la Colometa.

En sentir aquell nom em vaig posar a

riure, el pare em mirà estranyat i empreguntà:

– I ara, què et passa?

Però no va esperar resposta, s’aixecài s’encaminà cap el blat de moro. Jo elvaig seguir desorientat pel fet que notrobés divertit aquell nom; era com siquan jo fos gran em diguessin:

– Mira, ja passa el Ricardet de calBielet!

Al cap d’un temps d’aquest episodi,un dia al vespre, després de sopar, elpare estava llegint una revista1. Icomentava el contingut d’un article ambla mare. Això ho feien sovint, jo noparava massa atenció, però em vaencuriosir que el pare digués que allòque posava en aquell escrit ja li haviacomentat als “Grumaus” el Lluïset. Pelque vaig entendre, l’autor d’aquell escritera aquell senyor del tractor de

1 La revista en qüestió era el butlletí de l’Avícola de Guissona.

Una vista de la partida dels «Grumaus».

JOS

EP

BE

RTR

AN


Playmobil. Jo no m’ho acabava de creurei per això li vaig preguntar:

– Pare, això dius que ho ha escritaquell senyor que es deia Lluïset de laGallineta?

– De la Colometa, Ruc!

Em vaig quedar de pedra. Jo sentiauna admiració profunda pels autors delscontes i de les novel·les que llegia. Perforça havien de ser les persones mésintel·ligents del món. I ara que haviaconegut en carn i ossos algú que escrivia,resulta que no era ningú que cridés mésque els altres, ni que renegués més, nique donés cops de puny damunt la taula,ni ningú vestit de vint-i-un botó mirantper damunt de l’espatlla la resta delsmortals. Ben al contrari!

Aquell dia vaig començar a aprendrea no valorar les persones únicament pelseu aspecte ni pel seu to de veu. Aquestaés la lliçó que, ja fa molts anys, em va

ensenyar el Lluís de la Colometa.

Lògicament també li he d’agrair, comla resta d’agramuntins, tot el que ha fetper recuperar la nostra memòriahistòrica, però d’això segur que lespàgines d’aquest número de Sió n’anirancurulles, i escrites per persones ambmolt més coneixement de causa que jo.

El que sí que us voldria traslladar ésel meu record del dia en què vaig veuremés feliç en Lluís Pons, fins i tot mésque quan el varen nomenar fill il·lustred’Agramunt. Va ser l’any 1998, en quèvaig haver de fer-me càrrec d’unesquantes classes de Socials als alumnesde Cicle Superior de primària del Col·legiMare de Déu del Socors. Una de lesactivitats que vaig programar fou uncol·loqui amb el Lluís. Els alumnes varenpreparar un seguit de preguntes sobrediferents qüestions que els interessavendel passat, i també del present d’Agra-

munt (el perquè del nom d’algunscarrers, quina és la part més antiga dela Vila, etc.). I llavors va venir al col·legien Lluís i va aclarir tots els dubtes delsalumnes amb aquell llenguatge planerque el caracteritzava. En agraïment, livàrem regalar una capsa de bombonsamb una dedicatòria signada per tots elsalumnes. Us asseguro que l’experiènciava ser d’allò més positiva, i en Lluís vamostrar-se en tot moment il·lusionat icòmplice amb els alumnes. Llàstima queaquella experiència no tingués conti-nuïtat, tots plegats hauríem pogut treuremés rendiment d’en Lluís en l’aspecteeducatiu.

Gràcies per tot, Lluís.

Deus ser feliç ara, acollit en la terraque tant t’has estimati amb aquells dels qui ja només tu enguardaves el record.

Pel Lluís Ponsun pont amb el passat

❚ J. P.

Històries ben explicadesamb raons amagades,històries recuperadesa punt de ser extraviades.

Històries a voltes petitesque expliquen el tarannàd’aquell que les va passari esdevenen molt gransquan entren en el recordd’un poble, d’un lloc.

Si conec el meu passatés que tu, me l’has explicat.Si gaudeixo de la històriai frueixo del recordés gràcies al teu esforç.

Mots de comiat❚ Anna Santacreu

Seria bonic que les persones i les coses bones duressin persempre. Però la realitat és una altra. Encara que sabem quetot i tots tenim una fi, en el moment en què ens veiem privatsd’algú a qui volem d’una manera especial, ens sentim impotents.Aquesta sensació és la que he sentit en saber que en Lluís ja no eraentre nosaltres.

L’any 1964 va néixer aquesta revista, ell en va ser un delsfundadors i redactors des del primer moment. Amb totes les sevescol·laboracions, que no són poques, ens queda un llegat de narracionsde les quals ens hem de sentir molt orgullosos ja que en podremgaudir per sempre més.

En Lluís era un home humil, proper a tothom, respectava i mereixiamolt de respecte. Era coneixedor i savi, sabia fer-nos arribar d’unamanera planera i entenedora la història del nostre poble. Al meuentendre, en Lluís Pons i Serra és l’historiador d’Agramunt delsegle XX.

Gràcies per tots els coneixements i valors que ens has sabuttransmetre! ■



Adhesió i justificant❚ Antoni Saboya, Prve. Rector de la Parròquia dels anys 1947-1955

Penso que el Lluís Pons Serra va serla primera persona d'Agramuntque vaig conèixer fa 57 anys, quan ellen tenia 25. Esdevingué en un capvespretardoral del 1947 en arribar de Llessuía la parròquia del Socors com a Rector,començant el ministeri que durà 8 anys.Davant la casa rectoral esperava ungrupet de joves per ajudar-nos adescarregar el camió d'un senzill utillatgeordinari, provinent de la residència an-terior. Entre aquells joves voluntaris,molt simpàtics, hi havia el Lluís de laColometa, President del grup. Acabadal'operació, em sembla recordar lesexpressions satisfactòries que m'adreçà:“Senyor Rector, som ací alguns dels noisd'Acció Catòlica. Li dic en nom de tots.D'ara endavant, si ens necessita, estaremcontents d'ajudar-lo en tot allò queestigui al nostre abast.”

I tant que m'ajudaren! Gràcies a ells,al Grup de noies i altres persones de bonrecord, anàvem delineant i executantdiverses activitats plausibles de caràcterreligiós, social, cultural i recreatiu; més

encara quan disposàrem del FomentParroquial, inaugurat el 1950.

Donava gust de tractar aquellajoventut, constantment impulsada pelLluís i treballar amb llurs subsidis en elrevifament del poble, devastat pelsefectes de la guerra recent, que va colpirfortament la població.

El mateix suposo que dirien els meussuccessors en la parròquia, alguns delsquals ja són difunts.

Amb això que vaig dient m'agradariarespondre complidament la invitacióformulada per la revista SIÓ en miresa l'homenatge que es projecta en honordel nostre distingit protagonista,enamorat d'Agramunt i afinat cantordels atributs prestigiosos que l'en-galanen.

Valguin aquestes flors meves afegidesal pomell que tots plegats, amics iadmiradors, oferim per honorar, a talld'obsequi pòstum adient i merescut, alnostre bon patrici Lluís Pons, d'honrosatrajectòria vitalícia, que esdevé una glòriai paradigma. ■

Lluís Pons a la dreta de Mn. Saboya durant la inauguració de les obres de remodelació del Foment Parroquial.

AR

XIU

SIÓ

/JO

SE

P B

ER

TRA

N

Cartaoberta aLluís Pons iSerra

❚ Jordi Viladot Puig

Benvolgut Lluís,

T'escric aquesta carta per expli-car-te que l'endemà del teuenterrament, a la sortida de missade dotze, ens vàrem trobar al Ca-sal els amics de sempre. Hi haviaen Jaume Cots, en PasqualCastellà, en Pere Mora i jo. Totsérem asseguts a la taula que tu jasaps. La teva cadira era buida. Etvàrem recordar fent un repàs dela teva vida: els “Hermanos”, onvàrem rebre aquella formació ieducació que ens va marcar persempre i hi vàrem fer amicsentranyables; la postguerra, ambaquella aventura de la Falange;l'Acció Catòlica, època en què elspoders fàctics eren l'església, lesfinances i l'exèrcit; les trifulguesdels comptadors de l'aigua; lapublicació de Sió on tu hi vas bolcartots els teus coneixements, estudisi investigacions de la història lo-cal; els teus llibres, que tot bonagramuntí té a la seva llibreria;el teu orgull de ser i sentir-tepagès,... i molts altres recordsque tots vàrem compartir en aque-lla tertúlia on tu eres el protago-nista.

T'explico tot això perquèsàpigues el bon record que ens hasdeixat i l'estima que sempre hemsentit per tu.

I per acabar, un prec: si veus almeu germà Guillem, els dos heuestat fills il·lustres d'Agramunt,dóna-li una abraçada de part meva.

Fins sempre. ■



Molt recordat i amic Lluís,

Tan lluny i tan a prop... com si fosahir mateix i ja ha passat més d'un mesque ens vàreu deixar... però malgrat aixòseguiu present entre nosaltres, nosolament en tants escrits, llibres,documents que ens heu deixat, sinó mésencara en els nostres cors i com acreients, per a mi i molts d'altres, tambéunits per una fe en Crist Ressuscitat. Horecordeu Lluís quan alguna vegadaparlàvem: “i després de la mort, què?Desitjo i espero que aquells dubtesd'aquelles nostres converses, ara s'haginesvaït.

Aquests dies som molts els qui aquí ala nostra estimada Vila parlem de vós...anècdotes, llibres, fotos, records. Tambéheu deixat molts amics i companys queencara us ploren, us recorden i parlende vós: festes, activitats, teatre, escrits...moltes, moltes coses.

Per la meva part, com a amic i mossèn,no puc deixar de manifestar en aquestarevista, de la qual junt amb d'altres envàreu ser iniciador i de la qual n'éreu unconstant col·laborador, aquestes breuspinzellades de la vostra vida durant elsanys que junts vàrem conviure i més enaquests darrers temps de la vostramalaltia.

De tots és conegut que éreu un homecreient i practicant ja des de la vostrainfantesa i que no us sabia gens de greuexpressar-ho en els vostres escrits i enla vostra vida, malgrat les errades imancances que tots podem tenir i queen més d'una ocasió així mateix hohavíeu manifestat. Malgrat això éreu unhome de conviccions cristianes.Conviccions que vàreu aprendre i viure,entre altres llocs, en aquell col·legi “ELSHERMANOS” i que us acompanyà finsal final de la vida.

Des de la parròquia d’Agramunta en Lluís Pons i Serra

❚ Mn. Llorenç

Ens han dit que de jove éreu actiu, debon humor i de bon tracte. Ferm col·la-borador en aquelles vetllades teatrals ialtres activitats en els Hermanos, Casal,Foment Parroquial. Treballàveu incan-sablement al costat de la Parròquia, delsmossens en les activitats que es feien:trobades, reunions, col·laboracions. Itambé en els diferents movimentsd'Acció Catòlica. Només cal repassar elsmolts programes i escrits que es guar-den d'aquesta època: Per citar-ne algun“INTIMIDADES” (Boletín de Informaciónpara ausentes. Juventud de Acción Ca-tólica. Agramunt) i d'altres...

La vostra saviesa, no apresa preci-sament en cap universitat, us venia desde dins i que cultivàveu junt amb elnostre sentit comú: llegint, escoltant... itambé en els “cercles d'estudi” que laparròquia impartia. Mai no us fouaquesta saviesa impediment i dificultatper a viure com a persona creient enmigde tothom, ans al contrari, us ajudà a

ser millor cristià i bon vilatà.Sé però que també us costà molt, com

a cristià, adaptar-vos a aquells granscanvis que es produïren a l'Església capals anys 70 amb motiu de les reformesdel Concili Vaticà II. Us feien patir tantesnovetats, perquè més aviat, éreu con-servador, però que malgrat això us vàreusaber adaptar –encara que crític– a lesnoves formes de pensar i així us hi heumantingut fins al final.

Amic Lluís, recordo les sovintejadesvisites que fèieu al despatx parroquialamb tant variades converses sempreinteressants. Us consultava, m'expli-càveu, éreu precís i exacte en dates. Finsi tot ara em ve a la memòria aquell“sermó” que dèieu que fèieu als nuvisquan us tocava assistir a un casamentcivil i que ho fèieu com un mossèn.Responíeu a qualsevol pregunta que usfèiem amb senzill i entenedor llenguatge.Sabíeu tantes coses! Sí que teníeu dubtesi incerteses sobre la fe, sobre el més

JOS

EP

BE

RTR

AN


enllà. Qui no en té? Ara ja possiblementno són dubtes, ara estic segur que hoveieu més clar!... Calia aquest pas de lamort a la VIDA. Nosaltres encara no.

Darrerament, recordo que veníeu jacansat al despatx i us trèieu, en senyalde respecte, aquella boina que cobriaaquell vostre cap, on hi havia arxivattantes coses i després d'un breu descans,com he dit, i animades i interessantsconverses marxàveu una mica méscontent, encara que ja pressentíeu unagreu malaltia que malauradament fourealitat. Recordàveu sovint la vostra es-timada esposa Maria que enyoràveu. Laseva absència us marcà també els vostresúltims anys de la vida.

Però últimament, quan ja no podíeuvenir al despatx, vaig ser jo mateix quius venia a veure a casa on em rebíeucontent. I un bon dia em vàreu demanartambé amb emoció i amb ple conei-xement els auxilis espirituals perquèanàveu pressentint més a prop la mort.Converses, dubtes, interrogants, silencis,pregàries... No puc pas oblidar-ho... idarrerament la Residència de Cal MasVell, on us vàrem acollir amb moltaalegria. Un mes just i aquí recordo ara,va ser aquell diumenge dia 4 de generdel present any, a les 4 de la tarda,celebràvem junts amb els altres residentsuna Missa en aquella sala i aquí ambemoció també junt amb els altresresidents, éreu novament confortat ambla Santa Unció i l’Eucaristia. Era la vostradarrera Missa.

Prou miro ara allà al temple el lloc queocupàveu i no us hi veig, junt amb tantsd'altres que tampoc no hi són i quetambé ens han deixat. Espais, llocs quealtres potser ocuparan.

Però ara i amb emoció acabo aquestesratlles, encomanant-vos també al Senyori us demano, però, en nom meu i detota la Vila d'Agramunt, de la qual n'heuestat fill il·lustre, que intercediu ara aaquella dolça Mare de “somriure fi” quesempre vàreu estimar i a la qual vàreucantar i escriure sovint les sevesexcel·lències, Santa Maria del Socors.

Fins sempre. ■

Lo Lluïset de la Colometaens ha deixat

❚ Jaume Cots

Lluís Pons i Serra: declarat fill il·lustre d'Agramunt, nomenat també Torronaired'Honor de la Vila. Títols guanyats i merescuts com a home lletraferit queera –especialment en la temàtica d'història local– encara que ell es considerésessencialment pagès; en un dia clar d'hivern (la boira no ha volgut fer més tristala diada) li ha tocat l'hora del traspàs a un món millor i, creient cristià-catòliccom era, ben segur que l'esperava i l'ha aconseguit.

Hem perdut un home bo, senzill, de tractar planer on s'amagava un cert graude timidesa, però que es podia convertir en una persona intransigent, poc flexi-ble si sentia tocat el voraviu de les seves conviccions més arrelades.

La nostra coneixença arranca dels llunyans anys cinquanta i en l'àmbit d'AccióCatòlica i, en aquells temps, per a mi, era un home gran; de fet sempre ho haestat, donat el seu temperament reposat, seriós.

Més tard (any 1964) ens retrobem de nou i en un altre ambient; és el naixementde la revista SIÓ, on som convidats a formar-hi part. A poc a poc ens anemtractant, coneixent i malgrat els nostres tarannàs diferents som conscients queestem treballant per una entitat en què cal unir esforços i deixar-se depersonalismes per tirar-la endavant. I és en aquest context de “tirar-la endavant”que cal deixar constància que, en uns moments determinats, la revista anava adesaparèixer i gràcies als seus esforços, a la seva voluntat i tossuderia es vaassegurar la continuïtat de la publicació, en què hem col·laborat quasi sempre.

D'aquí ve aquesta nostra peculiar amistat –que s'ha consolidat amb els anys–discreta per no dir reservada en l'aspecte personal, però àmplia, sense reservesen les altres temàtiques, per l'afinitat que ens hi unia, sobretot en les d'àmbitcultural i que esplaiàvem en les tertúlies que teníem periòdicament.

Ara... s'ha acabat. Sols resta demanar-li –des d'aquest més enllà que ellassegurava– que ens recordi. Per la meva part no l'oblidaré, són molts els recordsque em queden d'ell. ■

AR

XIU

SIÓ



Al Lluís❚ Agnès Escolà

Benvolgut Lluís: El dia quinze del proppassatmes de gener, tot just encetat l’any dos milquatre, vas emprendre un llarg viatge que et duriamés enllà del riu Sió, de la serra d’Almenara, delpla d’Urgell, dels núvols, del sol i les boires, delscaminois i els camps conreats. De tot allò quetantes vegades havies contemplat. T’allunyariad’Agramunt, de la seva gent, dels seus costums,de la seva història. Ah, la història! N’eres unenamorat i un estudiós. Sense fer soroll anavesfent feina, a poc a poc, dia rera dia, com unaformigueta que suaument però sense treva bus-ca i rebusca fins trobar el que vol i, quan ho té,corre cap al seu niu i ho guarda fins obtenir unrebost ben nodrit.

El teu rebost ha esdevingut un important arxiude documents, impresos, manuscrits... Quantafeina i quant saber t’ha proporcionat aquestarecerca, oi Lluís? Perquè tu eres un savi, un saviagramuntí. De molt joveneta vaig preguntar quèera un savi, i em van respondre: un savi és unapersona que sap moltes coses. I tu en sabiesmoltes, de coses al menys referents a Agramunt.I les transmeties molt bé. Ara... ara ja no podremaprendre, vingudes de tu, més històries ianècdotes del nostre poble. Com l’estimavesaquest trosset de terra! Era apassionant llegir,sortint de la teva ploma senzilla i planera, què vafer temps enllà Ermengol VII, qui era Aurembiaix,què va passar amb la rovinada de Santa Tecla,qui eren els Siscar... i tantes i tantes coses comens deies a les pàgines del nostre “Sió”.

Sí, el teu viatge al més enllà ens fa dir adéu atot això i més. Ens ho fa dir a la teva persona, ala teva senzillesa, al teu somriure plàcid, a la tevapaciència i tenacitat, a la teva força de voluntat.

Qui en gaudirà ara, de tota aquesta riquesa?Potser els àngels! Potser sí. Qui sap si al cap vespretot fent rotllana assegudets en un núvol blau, es-coltaran bocabadats les històries d’un senyor vingutd’una vila llunyana que ell duia molt endins del cor.

Sí. L’estima que vas sentir i demostrar perAgramunt era molt gran, Lluís. I restarà en l’ànimde molta gent. El teu arxiu, sens dubte de granimportància documental deixat a l’Ajuntament,n’és una prova palpable.

Gràcies, Lluís. Adéu i,... fins sempre. ■

Amb aquestes curtes ratlles vulld'alguna manera expressar iagrair a en Lluís Pons i Serra lamuntanya de grans i bons recordsque ens heu deixat.

Gràcies Lluís per la vostra bon-homia, per la vostra simplicitat,humilitat, senzillesa i el vostresomriure.

El vostre llenguatge sempre planeren totes les vostres col·laboracionsen diferents revistes, sense deixarmai la de casa: SIÓ, que des delcomençament amb aquell primernúmero, fa ara 40 anys, en vàreuser un constant col·laborador.

També a RÀDIO SIÓ havíempogut escoltar la vostra veu in-confusible i en nombroses repre-sentacions al Foment i al Casal... Quino ho recorda! Sóc conscient queem deixo moltes coses.

La vostra llarga vida, 82 anys, hanestat fecunds en bones obres. Noen va i amb encert, el setembre del'any 2000 l'Ajuntament d'Agra-munt us féu l'honor de concedir-vosdignitat i de fer-vos “fill il·lustre”de la nostra vila d'Agramunt.

Encara que molt lluny i amb unrecord fet pregària, us diemGRÀCIES. ■

En recordança i agraïment❚ Una lectora i veïna


Al benvolgut amic que no s’oblida❚ Pere Mora i Giribet

Quan al matí del dia 16 de genervaig agafar el telèfon, al con-testador, la veu de la Lídia, laneboda de l'amic Lluís Pons i Serra, emnotificava que el Lluís havia mort. Lasensació que tenia d'un dia malastruc esconfirmava plenament amb aquesta malanotícia; de moment em vaig quedaraclaparat i de seguida la meva ment varecordar les paraules que em va dirl'últim dia que el vaig veure, “Jatornaràs!”. I això, ja no podrà ser.

Ara, desfilen per la meva memòriahistòries, trobades, paraules, situacions,converses, viatges... que al llarg de la

nostra vida havíem tingut i, naturalment,la tristesa és forta. Però si el record éscom tornar a viure, crec que aquest, enendavant, serà fidel.

Associo una de les primeres recor-dances que tinc d'ell, amb el dia de SantAntoni d'aquells anys en què els nostrespagesos feien festa grossa; ben mudadeti col·laborant en l'organització a la missa,als Tres Tombs... després aquellesxerrades que teníem els dies de festa almatí, al Casal, sobretot en les boiroseshivernades i, en especial, aquells dies enquè, amb d'altres persones havien posatfil a l'agulla per tal de donar vida a la

que ha estat durant quaranta anys(1964-2004) i és, la nostra revista “Sió”.Com si fos ara, encara veig la brillantordels seus ulls carregats d'il·lusió quan,al Casal, (a la “RENFE”, que en dèiem,uns encoixinats que hi havia en aquelltemps entrant a la dreta) ens explicavaaquell hivern del 64, que aviat Agramunttindríem un “diari”; i quan li pregun-tàvem com hi quedaria reflectida lallengua catalana, ell, contestava que, “apoc a poc tot s'arranjaria” i així ha estat.Totes les vivències prop d'ell s'amunte-guen, ara, en el record amable perquèquan explicava era una satisfacciód'escoltar les seves vivències plenes d'unaforta humanitat, que només és possibletrobar-la en persones de bon cor quesaben barrar el pas a les malvolences.Amic discret, fidel guardador de secretsi persona de fortes conviccions que, encerta conjuntura, per defensar una cau-sa, que ell creia que era justa, el portà atastar la presó. Hi hauria tantes cosesper explicar...

Amb tot, també cal esmentar, natu-ralment, que Agramunt i la seva història,amb Notícia d'Agramunt, entre altresllibres de recerca històrica, han quedatben enfortits amb els seus treballsliteraris de tota mena, els quals li hanvalgut ser nomenat Fill il·lustre de la Vilaen reconeixement d'una feina ben fetaque no té preu.

El dia 17, que era Sant Antoni, al qualtanta estimació havia tingut, el vamacompanyar per darrera vegada.

El diumenge, a la taula del Casal onhabitualment hi conversàvem els amics,el Jordi Viladot, hi tenia reservada unacadira... però la vida passa alada i lleu-gera, el temps s'esmuny implacable-ment, a tu, Lluís, t'enyorarem i aquellacadira, sempre quedarà buida. ■

“Cada vegada que una persona mor,també morim una mica nosaltres mateixos.”

(Ernest Hemingway)

Confraria de Sant Antoni, benedicció dels animals. (Anys 30).

AR

XIU

SIÓ



El pare del nom de “Coses Nostres”❚ Josep Mora

La tardor i l’hivern estan sent dolentsper a la cultura. Massa personatgesens han deixat. En l’àmbit més proper,fa uns mesos va ser el cerverí RamonTurull i ara ha estat l’agramuntí LluísPons Serra.

En Lluís ha tingut una vida molt acti-va. Era de família modesta, per tant undels primers que es dedicava a la cultu-ra local sense ser de família benestant;com havia estat l’habitual a moltespoblacions. De molt jove recollia en undietari els fets de la vida d’Agramunt icrec que aquest dietari el va continuarfent fins que la salut li va permetre. Laseva muller era de Bellver, fet que el feiasentir-se proper a molts pobles de laRibera, on tenia coneguts des del tempsde l’escola i de les trobades al mercatsetmanal. Als Plans de Sió, va començara col·laborar-hi a finals de la dècada dels70 amb alguna conferència. La revista

mensual de l’Avícola de Guissona, quearribava pràcticament a totes les cases,li va donar molta popularitat amb elsarticles de tema agrícola, social i decostumari que hi publicava sota lacapçalera de “Coses nostres”.

El 1980 es creà la revista CosesNostres com a mitjà d’informació delsPlans de Sió. El seu fundador, l’AdriàMarquilles, va proposar el nom queprecisament servia per encapçalar elsarticles de Lluís Pons a la revistaesmentada. Quan l’Adrià li va demanarpermís per fer-ne ús, l’historiadoragramuntí fins i tot se n’alegrà, perquèd’aquella manera algú prenia el relleu ala seva secció desapareguda a causad’una reestructuració de la revista, i liva dir: “Per a mi és una satisfacció queel nom de Coses Nostres continuïpresent”.

Al voltants de 1988 es plantejà fer un

llibre dels Plans de Sió. Es va haver detreballar fort. Un dels puntals va ser enLluís que sempre que pujava a recollirinformació, acompanyat pel seu nebot itambé col·laborador habitual a CosesNostres, en Josep M. Planes, homconvocava la gent dels pobles per assistira una reunió on ell, amb un guiópreparat, recollia informació per poder-la articular en text.

També era col·laborador habitual deles trobades del Grup de Recerques deles Terres de Ponent, de les Jornadesliteràries i dels cursets d’arquitecturapopular.

No oblidarem la seva parla melòdica,agradable de sentir; així com el que deiai com ho deia. El seu llenguatge planer,concís i preparat en les intervencions,va fer que fos pròxim a la gent del carrer.Crec que la seva popularitat rau en laproximitat del tipus d’expressió que

Visita a Ca l’Isidori durant el curset d’estiu d’arquitectura popular el 2001. El Lluís va estar tot el dia amb nosaltres fins que el sol es ponia a la masia dels Arquells.

R. N

INO

T

▼


utilitzava, que era molt semblant tanten la parla com en l’escriptura. Quan aAgramunt el van nomenar Fill il·lustre,la sala es va fer petita perquè molta genthi volia ser i el volia felicitar. Va ser unapersona que va atansar la història alpoble.

Del Lluís en destaco dues reflexionsque fan referència a les dues feines aquè s’ha dedicat: pagès (amb aquelltractoret que crec que es mereix un llocal museu) i poeta, per la prosa poèticaque podíem escoltar i llegir. Les duesfeines estaven i continuen estan infra-valorades. La primera és del món pagès:“Als pagesos ens mantenen en un nivellsaludable de misèria”. La segona és res-pecte la cultura, també era crític, quanen bones paraules, deia que “la culturaes troba a les golfes de molts edificispúblics”, on hi ha els mals endreços. Sónfrases per pensar-hi.

L’admiració de l’agramuntina SerafinaBalasch envers el Lluís m’ha fet pensaren el símbol de la llavor que ella tant hatreballat. En tots els escrits d’en LluísPons hi ha una llavor que comença agerminar. ■

Relació de textos de Lluís Pons publicats als Plans de Sió:

– DIVERSOS AUTORS; Els Plans de Sió, aproximació a la història, la geografia, elscostums i l’art. Col·lecció Viles i ciutats, 1990 . Concretament: “Sociologia i costums:el cicle anyal del pagès” (pàgs. 40-49) i “Introducció al segle XX” (pàgs. 239-254).

– “El poble i el terme de les Pallargues el 1716” dins: Recerques X, XXV Trobada delGrup de Recerques de les Terres de Ponent a les Pallargues, 1990.

– Dins “Coses Nostres” en la secció “Des del cor de la Ribera”: “Divagacions sobrel’ensenyament”, núm. 212 (hivern 1999); “El que atura el fred, atura la calor”,núm. 213 (primavera 2000); “El Canal Segarra-Garrigues”, núm. 214 (estiu 2000);“La sembra directa”, núm. 216 (Hivern 2000); “Dormir a la palla”, núm. 217(primavera 2001); “El riu Sió ens uneix a tots”, núm. 218 (estiu 2001); “El Siócom a referència”, núm. 218 (estiu 2001); “Home lluner, no fa paller”, núm. 219(tardor 2001); “El telèfon”, núm. 220 (hivern 2001); i “Diversions”, núm. 221(Primavera 2001).

– Dins “Coses Nostres”, entrevista a Lluís Pons, tardor 2000, núm. 215.– Dins “Coses Nostres”, homenatge a Lluís Pons i als col·laboradors. (Actes del 15è

aniversari, gener de 1996, núm. 168).

– Exemplars dels Amics de l’Arquitectura Popular:DIVERSOS AUTORS; Les cabanes i els marges, “Les cabanes vistes per un pagès”,2001DIVERSOS AUTORS; El territori i la casa, “Les cases de pagès”, 2002. Editorial.Pagès

– III Jornada literària als Plans de Sió: Del temps de la memòria i homenatge aGuillem Viladot.“A ca la Roseta no tenen pa”, 2002.

Ara fa set anys que vaig conèixerun amic. Un amic molt especial, elSr. Lluís Pons. Per aquest motiu no voliafallar en aquest homenatge tan merescutque avui li brindem tots aquells que l'hemconegut i estimat.

El vaig conèixer a través de l'assistentsocial del CAP d'Agramunt, ell estavabuscant una noia perquè l'ajudes a cui-dar la seva esposa Maria, ja que aquestapatia una malaltia. Jo pensava que erauna feina més, però tarda a tarda emvaig adonar que era el principi d'unabona amistat que recordaré sempre.

No podria expressar tots els adjectiusque qualifiquen el Lluís, era molt bona

persona, humil, amable, humà i amic delsseus amics. Com ja sabem tots els quel'hem conegut, el Lluís estimava la vilad'Agramunt i a mi em va ensenyar a es-timar-la també, a través de les seveshistòries, de les seves anècdotes, era comun llibre obert, qualsevol cosa la sabiaamb exactitud i detall. Tothom que haanat a buscar la seva ajuda l'ha tingutsense problemes, mai no sortia un NOde la seva boca, sempre: GRÀCIES!

Jo personalment tinc la sensació queens hem ajudat mútuament, ens hemexplicat secrets, problemes, que entreels dos hem anat solucionant a poc a pocajudant-nos i aportant-nos un punt de

vista diferent. Infinitat de coses que araqueden en el meu record i en el seu...

Mai no l'he sentit parlar malamentd'algú, sempre hi veia la part positivade les coses i intentava resignar-se pertot el que li passava. He passat momentsde tota mena, però em quedo amb elsmés agradables i els que a ell li van fermolta il·lusió, vull assenyalar els doshomenatges últims que va rebre: serproclamat fill il·lustre de la vila iTorronaire d'honor.

Ara penso amb ell i als meus ulls emve la imatge de quan m'esperava a laporta de casa seva amb un somriure a laboca i sempre dient-me: GRÀCIESMANOLI. Per a mi ha estat un honorconèixer-lo LLUÍS.

Sempre estarà en el meu record! ■

Al meu amic❚ Manoli

▼



Recordantel Lluís

❚ Pasqual Castellà.

...amb el seu parlar suau, mesurat, senseestridències i emprant sempre la nostra parla mésagramuntina, vull dir essencialment casolana, noexempta de certs barbarismes, que etzibava sensepudor, malgrat el bon coneixement que tenia de lanostra llengua que m’atreveixo a dir servavaamorosament en el més profund de la sevaintimitat. Potser per això i des del primer númerode SIÓ del mes de març de 1964, que amb la sevacol·laboració “De Casa a Casa” tot i que la signavaamb el pseudònim d’Iset, els seus escrits en catalàhan estat sempre presents (llevat d’algun breuparèntesi) en la nostra Revista.

Agraïment aLluís Pons

❚ Consell Regulador de la Indicació Geogràfica Protegida “Torró d’Agramunt”

En Lluís ens ha deixat. Era un home senzill i sempre predisposat acol·laborar en tota mena de feines de recuperació de la històriad’Agramunt, poble que estimava per sobre de tot.

Va ésser l’autor del llibre notícia d’Agramunt on trobem a la pàgina124 el torró d’Agramunt, destacant la seva elaboració artesanal i laseva tradició. En la seva recerca d’informació va trobar, en unsdocuments antics, que l’any 1741 hi havia set torronaires a Agramunt,el que fa que la història del torró es remunti molt més enrera.

Ja essent fill il·lustre de la Vila, va presentar el dossier recopilatoridel torró d’Agramunt, amb un acte senzill, molt emotiu dels quet’arriben a dins.

Nosaltres volem fer-li un petit recordatori i agraïment, i més haventrebut la distinció de torronaire d’honor el passat mes d’octubre,reconeixement públic per la seva llarga i dilatada trajectòria com his-toriador i agramuntí.

Deixa un buit difícil d’emplenar, però sempre estarà entre nosaltresa través dels seus escrits i estudis. La seva memòria restarà presenten cadascuna de les bosses de torró d’Agramunt que des de fa segleses porten a fires i mercats, que podem trobar a taula per les festesnadalenques i en qualsevol data de l’any, les quals perduraran permolt de temps, a l’igual que el seu record.

Moltes gràcies, Lluís. ■

Crec que tots els lectors de SIÓ el trobarem afaltar, puix la seva curiositat insadollable en esbrinardocuments antics, ens feia sabedors a tots nosaltresde fets històrics, facècies i anècdotes esdevinguts ala nostra rodalia en temps reculats.

Lector empedreït, la seva labor de burxeta in-vestigador que per a molts hauria estat feixuga, laduia a terme de forma callada, sense esgarips niganes de presumir, cosa que fa encara més meritoriel seu llegat històric-anecdotari.

I així, tal com havia viscut, la seva partença tambéha estat discreta deixant-nos orfes d’unes lecturesque molts esperàvem amb anhel. Notarem la sevamancança i enyorarem les seves col·laboracions a SIÓ,però el seu pas per la nostra Revista hi ha deixat unapetja indeleble. Fins a sempre, LLUÍS. ■

Presentació del dossier del Torró d’Agramunt.

AR

XIU

SIÓ

/ J.

M. P

IJU

AN


Lluís Pons, historiador❚ R. Bernaus

És molt dur començar un article enrecord del Lluís Pons, perquè aixòvol dir que ja no es troba entre nosaltres.Però encara és pitjor fer-ho des delconvenciment que ja no podrem recórrer-hi quan tinguem algun dubte, ens faltinunes dades o simplement vulguem por-tar-li qualsevol article perquè se’l llegeixi,el corregeixi i finalment, de manera pau-sada i sense presses, en doni la sevaopinió, sempre objectiva.

El Lluís era pagès i historiador, duesprofessions que, tot i semblar llunyanes,tenen moltes coses en comú. El pagès hade sembrar, ha d’esperar que creixi lacollita, tenir-ne cura tot l’any i veure-lapujar a poc a poc, sense pressa, peròsempre amb l’ai al cor per si una geladafora de temps, una sequera o unatempesta imprevista et pugui malmetrela feina. És un ofici fet amb rigor, peròque precisa molta calma i paciència persaber esperar fins al final i recollir elsfruïts. La història també necessitaaquestes qualitats: rigor, calma i paciènciaen la recerca i recollida de dades; rigor,calma, paciència i sentit comú alhora decontrastar-les i interpretar-les, perquè sino es fa així, el que podia ser una bonarecerca històrica es pot acabar convertinten una mala novel·la. I, per últim, moltapaciència, esperant l’hora de publicar eltreball. Segurament que l’última gransemblança entre els dos oficis és que pocagent s’han fet rics i famosos fent depagesos o d’historiadors. Però un i altreofici fets amb passió, entusiasme i rigor,com els exercia el Lluís, produeixen ungran plaer espiritual que no es pot pagaramb diners.

A vegades, investigadors com el Lluíssón titllats d’historiadors locals i no sónvalorats en la seva justa mesura, ja queell la història no la va aprendre a launiversitat ni fent grans tesines dellicenciatura ni desenvolupant importantstesis doctorals. Però ell portava a la sangla passió per la recerca històrica i l’ofici el

va anar aprenent a poc a poc, com s’apre-nen els oficis, fins a excel·lir-ne en totsels aspectes; destacant sempre les sevesrecerques pel rigor, l’objectivitat i la for-ma planera i literàriament correctad’exposar-ho. Avui, a més, la història lo-cal cada cop és més valorada, ja que elsfets del dia a dia i la quotidianitat enspermet apropar-nos amb molta mésobjectivitat i realisme als grans esde-veniments històrics.

Quan l’any 2000 l’Ajuntament d’Agra-munt va nomenar-lo Fill Il·lustre de la vila,va retre un merescut homenatge a ungran animador cultural, a un grantreballador i sobretot a un gran historia-dor, ja que gràcies a la seva feina derecollida de documents i dades i lapublicació durant molts anys de lesmateixes, Agramunt disposa d’unpatrimoni històric digne d’elogi.

Com a record i homenatge a la sevaingent tasca, volem comentar les sevesaportacions a la història local i comarcalque li han valgut el més gran respecte iadmiració:

Va ser fundador, director, redactor icol·laborador de la revista SIÓ des del1964 i aquí han estat habituals els seus

articles mensuals sobre fets, costums itradicions, però també sobre fets històricslocals, que de ben segur trobarem a fal-tar. Articles semblants han aparegutperiòdicament als Programes de laFesta Major. Però també va participaramb publicacions d’àmbit general i comar-cal com el Correo Catalán, el Butlletíde la Cooperativa de Guissona (ambdos-cents cinquanta articles), a la revistaCoses Nostres i també i especialment aUrtx, revista cultural de l’Urgell.

Darrerament era membre del ConsellAssessor de la Regidoria de Cultura del’Ajuntament d’Agramunt. Formava partdel Grup de Recerca de les Terres dePonent, on periòdicament s’han anat pu-blicant els articles de les seves investiga-cions. També va formar part del Grup deRecerca Pedagògica de Tàrrega i va parti-cipar en l’elaboració dels llibres comarcalsLes Nostres Contrades. l’Urgell, volum I:Geografia i població (1983), el volum II:La història (1985), i va ser l’autor del volumIII: costums i tradicions (1988).

Va col·laborar en la redacció del llibreEls Plans de Sió (1990). També va parti-cipar en la redacció del volum IX de la GranGeografia Comarcal de Catalunya (1983) ien el volum XXIV de la Catalunya Romà-nica (1997). De tota manera, el llibre quemés ens omple d’orgull és Notícia d’Agra-munt (1990), en el qual dóna una detalla-da i molt fidel informació del que ha estati és l’Agramunt de finals del segle XX.

Últimament va col·laborar en lareedició, en català, del llibre de J. Puig iBall Agramunt. Assaig folklòric, històric iartístic (2003). I també era coautor dedos llibres que han aparegut com asuplements col·leccionables de la revistaSIÓ: L’agricultura i els pagesos d’Agra-munt. Aproximació a la seva història(1997-1999) i Episodis de l’Agramuntdels segles XVII i XVIII (2001-2003), enel qual agafa com a base de la recerca elsdocuments de l’arxiu de Ramon de Siscari de Montoliu adquirits per l’Ajuntamentd’Agramunt el 1998 amb el seu asses-sorament.

Gràcies, Lluís, per la teva feina i el teumestratge. ■



L’eficàcia d’aquesta oració prematrimonial no hem pogut experimen-tar-la encara, però no hi ha dubte que el jove que, des dels 18 anys finsal dia de la boda, hagi tingut prou paciència per resar-la diàriament,almenys per premiar la seva força de voluntat, Déu nostre Senyor liconcedirà, no sols una bona núvia per a casar-se, sinó fins i tot unaaltra de recanvi per si es queda vidu massa aviat...

A petició de Ramon Creus accedim a reproduir alguns Comentaris sense malícia de Lluís Pons, aparegutsfa una cinquantena d’anys al butlletí mecanoscrit d’Acció Catòlica “Intimidades” (1949/1953). Els textosvan acompanyats de dibuixos del propi Ramon Creus realitzats a petició nostra, ja que estem preparantl’edició completa de l’esmentat butlletí que pot ser un dels pròxims col·leccionables de Sió.

Comentaris sense malíciaEn memòria i homenatge a Lluís Pons i Serra (A.C.S.)

L’amic Creus

La més gran novetat del mes que acabem detranscórrer, ha estat aquella “fantástica instala-ción de coches eléctricos”; vistos els resultats,nosaltres hi afegiríem... “para niños de 4 a 80años”, que durant els vuit dies que aquí estiguereninstal·lats van acaparar l’atenció i les pessetesdels agramuntins i comarcans.

Micròfon de paperinaAquest aparell, inventat per un dels nostres joves, moltentès en la matèria, consisteix en una paperina de paperaplicada a l’agulla del “pik-up”, la veu se sent tan claracom en un micro de debò. Serveix admirablement per adonar la “llauna” als nostres dansaires...


...Però vaja, obligar a dues altes jerarquies del nostre centre a escapar-sedel local per l’hort del darrera, saltant les parets com uns vulgarsmalfactors...

A Madrid...Vam veure cotxes de luxe, molts cotxes de luxe, alguns guiats perdistingides senyoretes; i altres senyoretes, que també volem suposardistingides, amb uns impermeables transparents, no sabem si decristall o de persiglàs, però segurament d’última moda.

“Certament és agradable visitar uns cellers comels del Castell del Remei, sobretot acompanyatspel nyigo-nyigo de l’acordió”.

“Aquesta matinada, durant el ball de carnaval, uns quantsindividus s’han entretingut a arrencar les corbates del colldels seus propietaris i a partir-les per la meitat. Se suposaque no els guiava cap fi comercial, però l’opinió del públicés que d’aquesta feta les corbates aniran cares”.

lluís pons, la biografia en imatges · 2012. 4. 22. · joventut. en la foto el podem veure...

Documents