uadern

A ntoni Gaudí és un dels arquitectesmés grans de la història. Les sevescreacions són valorades per col·le-

gues seus de generacions posteriors; són es-tudiades pels investigadors i gaudeixend’una popularitat que sembla no tenir lí-mits. A Barcelona, on és gairebé omnipre-sent, sis dels edificis que va crear entre fi-nals del segle XIX i començaments del XX—la Casa Milà (la Pedrera), el Park Güell, elPalau Güell, la Casa Batlló, la cripta i lafaçana del naixement de la Sagrada Famíliai la Casa Vicens— són Patrimoni de la Hu-manitat des de 1984 i 2005; un reconeixe-ment que fa quemilers i milers de personesels visitin cada any (10 milions el 2017). Totel que porta el segell Gaudí és sinònimd’èxit. Això fa que l’interès per ell, sobretoteconòmic, no hagi parat de créixer, tot fentbona la màxima que “qui té un Gaudí té untresor” que va expressar el gestor d’un delsseus edificis. La generalització i massi-ficació de Gaudí fa que es tendeixi a simplifi-car la seva vida i la seva obra per fer-lo méscomercial i digerible, creant un anecdotarifantàstic que el converteix en un geni alqual tot li ha vingut donat, sense que res niningú influís en ell.

Per sort, hi ha persones entestades a de-mostrar que Gaudí és més complex, que nova ser un geni impermeable que viu i treballaaïllat. Un d’ells és l’arquitecte i historiadorJuan José Lahuerta, director des de finals de2016 de la càtedra Gaudí de l’Escola TècnicaSuperior d’Arquitectura de Barcelona (ET-SAB) de la Universitat Politècnica de Catalu-nya. Lahuerta, que sempre ha defensat la ne-cessitat de rescatar l’arquitecte del seu propièxit, que l’ha portat a ser material de con-sum, assegura que Gaudí ha tingut malasort, perquè la granmajoria dels seus edificishan acabat en mans privades que han gene-ralitzat, en la majoria dels casos, el fomentdel seu vessantmés amable a partir d’anècdo-tes. Segons Lahuerta, a Gaudí, com tot perso-natge hiperexposat, cal estudiar-lo sense pre-judicis i no venerar-lo perquè “realment ésun desconegut, la seva construcció es fa através de l’estandardització del personatge”,com ara quan s’assegura que Gaudí perta-nyia a una família humil d’artesans per tal dedestacar més el seu èxit. “No ho serien tantquan van enviar a Barcelona dos fills a estu-diar, un medicina i un altre arquitectura”,subratlla Lahuerta. Passa a la pàgina 1

Els dibuixos d’estudiant queconserva la càtedra Gaudí dela UPC posen fi al tòpic delGENI AÏLLAT. El seuexpedient deixa veure unalumne irregular i pocbrillant, centrat en els seusprojectes arquitectònics.

QENTREVISTA L’historiador Jordi Canal defensa que“el nacionalisme és un moviment guanyador” P8

Nº 1.725DIJOUS

3 DE MAIGDEL 2018

José Ángel Montañés

LLIBRES Manguel s’apropa a la figura de Stevensoni mostra la maldat humana al paisatge polinesi P4

elpais.cat

GAUDÍ, ALUMNE REVOLUCIONARII MAL ESTUDIANT

03/05/2018 QUADERN 3

Ve de la pàgina 1La càtedra que dirigeix Lahuerta i el seuarxiu, que forma part de la biblioteca del’ETSAB, que atresora centenars de docu-ments que permeten reconstruir lahistòria arquitectònica de Catalunya,conserven un petit tresor: mig centenarde dibuixos de Gaudí i dels seus col·labo-radors, dels quals 12 són de l’etapa deformació de l’arquitecte. Vuit són a lamateixa seu de la càtedra, a l’edifici del’ETSAB de la Diagonal, i la resta a laSagrada Família, on van arribar en l’èpo-ca de Joan Bassegoda i Nonell, que vaestar-hi al capdavant entre 1968 i 2000.“Són pocs, però constitueixen el conjuntmés homogeni que es conserva d’ell”,puntualitza Lahuerta.

És sabuda la llibertat creativa deGau-dí, necessària per dissenyar edificis nouscom la Casa Batlló, la Sagrada Família i,sobretot, la Pedrera; un esperit innova-dor que el va acompanyar des de la sevaetapa d’estudiant, tal com evidencien elconjunt de dibuixos que conserva lacàtedra de la UPC. “Una de les formes deconvertir Gaudí en un geni és assegurarque quan era estudiant ja era un geni,que no li interessava l’escola, ni l’ense-nyament, ja que ningú li podia ensenyarres. És un tòpic més de la ‘vida d’artista’,que, com la dels sants, sempre sónhagiogràfiques. La mida de les làminesdels seus projectes i la qualitat de lesaquarel·les ambquè els va aca-bar demostren que no va seraixí”, prossegueix l’expert.

Les primeres classes del’Escola d’Arquitectura van co-mençar el 1871, i el 1877 se’nva llicenciar la primera pro-moció de vuit estudiants, quehavien de revalidar el títol aMadrid. A la segona nomésse’n van llicenciar quatre, en-tre ells Antoni Gaudí, amb 26anys. A la de 1879, vuit, quevan baixar a dos el 1880 i el

1881, unes xifres semblants a lesdels anys següents, que fins i totvan baixar a un el 1884. La cosa vacanviar el 1888, any de l’ExposicióUniversal, quan van ser 12 els nousarquitectes que van acabar els seusestudis, una xifra que es va mante-nir constant fins al canvi de segle.SegonsLahuerta, els nous arquitec-tes, a diferència dels mestres d’o-bres que tradicionalment havienconstruït la ciutat, “havien de sertècnic i artista, arqueòleg, inventori historiador, i algú capaç d’inter-pretar en imatges poderoses i origi-nals la ideologia d’una burgesia enexpansió”. Els nous arquitectes vaninventar l’expressió de la històriade Catalunya, restaurant les esglé-sies i elsmonestirs, i van donar for-ma a la nova Barcelona, construint lesnoves avingudes i els seus edificis institu-cionals, els monuments i els edificis sin-gulars, com lapresóModel, l’Hospital Clí-nic o laUniversitat, amés dels llocs d’oci.

Els projectes dels alumnes, i Gaudíera un d’ells, estaven relacionats amb laresolució d’aquestes necessitats. Els di-buixos universitaris de Gaudí, uns enor-mes i bells plànols acolorits amb aqua-rel·la i creats de pròpia mà, són cone-guts. Es van poder veure el 2002 al’exposicióUniversGaudí que va comissa-riar el mateix Lahuerta al Centre de Cul-

turaContemporània deBarce-lona (CCCB), i permeten veurefins a quin punt Gaudí es vainteressar per solucionar elsproblemes urbanístics que vi-via la ciutat en aquells mo-ments, en què ell intentavaser arquitecte projectant unedifici públic de govern, unlloc per a la cultura, unmonu-ment i un espai d’oci burgès.

El primer d’aquests di-buixos, una planta i una faça-na, emmarcats i protegits sota

un vidre que conserva la càtedra, és elprojecte per al pati principal d’un nouedifici per a la Diputació Provincial quees volia construir en dues illes del nouEixample, al costat de la nova universitatque acabava de construir Elies Rogent.

Fer un projecte d’embarcador era,per la quantitat de treballs conservats al’Escola, un delsmés populars. Es feia enel segon any de carrera. I Gaudí va fer elseu el 1876 amb la intenció de pujar no-ta. L’aprenent d’arquitecte realitza unedifici luxós anomenat Palau-Castell,influït per una mena de medievalismeen què destaquen dues torres que sem-blen pals que converteixen l’edifici en unvaixell que aparenta surar i moure’s. “Ésuna espècie d’arquitectura no sòlida,una característica de tot el seu treballposterior, com la cantonada de la CasaVicens o les torres i la barana del Capri-cho de Comillas. La galeria d’arcs gòticssobre un mar en calma recorda els pa-laus de Venècia i aspectes del seu poste-rior Palau Güell”, explica Lahuerta.

El 1877 Gaudí també va crear un pro-jecte de font monumental per a la plaçade Catalunya, un tema gens corrent en

els expedients acadèmics, en què abun-den els teatres, molts a imitació del’òpera Garnier de París, i edificis per amuseus. En aquesta data, la unió entrela ciutat vella i la nova encara era moltconfusa i Gaudí decideix fer un projecteper intervenir en un punt urbanístic dis-cutit com és la plaça de Catalunya —unlloc que no s’urbanitzarà fins a 1929—per unir les dues ciutats.

En aquest moment ja està fent unprojecte semblant a la ciutat. Es tractade la font monumental que construeixdes de gener de 1875 Josep Fontseré alparc de la Ciutadella, en què Gaudí tre-balla com a ajudant. “Mentre que a lafont de Fontseré el que impera és lapedra, amb grutes i estalactites, i l’aiguaés secundària en un projecte que éscòpia reduïda del Palais de Long-champs de Marsella, Gaudí converteixl’aigua en la protagonista en imaginaruna gran estructura de planta circularformada per dues galeries de columnesi arcs de la qual sorgeixen quatrepòrtics escalonats, rematats per fontsmenors. Al centre s’aixeca un pilar quesosté, a uns 30metres d’altura, una llan-

terna amb gàrgoles i estàtues clàs-siques”, explica Lahuerta al costat deldibuix. El més nou per a aquest expertés que “Gaudí planteja l’aigua com unelement arquitectònic més, creant unsdolls parabòlics que funcionen comcon-traforts líquids, i el pilar central desapa-reix amagat sota l’aigua que brolla delcentre de l’estructura”. És el que l’inves-tigador anomena un ou com balla ge-gant. Segons l’escala apuntada de 1:75,la font arribaria als 52 metres d’altura,cinc menys que l’edifici més alt de laciutat de llavors, el monument a Colom,que es va inaugurar poc després, el1888. “De fonts com aquesta, per tipolo-gia, al segle XIX no en conec cap. Fins itot és superior a la de Carles Buïgas de1929, que quan està apagada no hi hafont,mentre que a la de Gaudí hi ha unaarquitectura impressionant que quedaamagada per l’aigua”, diu categòricLahuerta, que després d’observar el pro-jecte exclama: “La qualitat del dibuix ésenorme, i després diuen que no era bondibuixant. Com que no!”.

Per obtenir el títol d’arquitecte haviade passar una revàlida en la qual l’alum-ne escollia un tema dels tres que formu-lava el jurat. El croquis es començava almatí i al cap de vuit hores el jurat analit-zava la prueba de repente. Si passava,l’alumne tenia 30 dies per completar eldisseny respectant l’inicial. El 1877 elprojecte que va presentar Gaudí a re-vàlida va ser el d’un edifici públic: unparanimf, tot demostrant un cop més laseva gosadia. Ho va fer davant el direc-tor de l’Escola, Elies Rogent, i gairebésegur en el paranimf que aquest acaba-va de construir a la nova Universitat, ones trobava l’Escola des de 1875. I, és clar,el projecte va superar el del seu mestre.Gaudí va presentar un espai en el qual,segons el parer de Lahuerta, es reflec-teix molt del que la ciutat viu en aquellsdies: la Revolució de 1868, la Gloriosa,que posa fi a l’exili de la reina Isabel II, ila proclamació del Sexenni democràticque va viure l’arribada del sufragi uni-versal masculí, l’abolició de l’esclavitud,la llibertat de culte i de premsa, el libera-lisme econòmic i el federalisme, entrealtres. Un dels protagonistes del períodeva ser un altre reusenc, el general Prim.

Davant de l’espai tancat per als pro-fessors de la Universitat que realitza Ro-gent, Gaudí enproposa und’obert, gaire-bé assembleari, amb dos hemicicles en-frontats, un per al “claustre” i un altreper al “públic”, envoltats per una galeriade columnes i arcs coberts per duesmit-ges cúpules i il·luminats per una enor-me claraboia inspirada en les del mónclàssic. “Mostra diverses inspiracions.La més famosa és la sala de disseccionsde l’École de Medicine de París creadaper Jacques Gondouin al segle XVIII,però Gaudí ho desdobla seguint un altremodel, com és la columnata pseudoel·-líptica que William Thornton va disse-nyar per a la Cambra de Representantsdel Capitoli de Washington el 1794, demanera que, lluny de ser un tràmit, esva prendremoltesmolèsties en realitzaraquest projecte tan atrevit, amb unesdimensions, 50metres d’alçada i una cú-pula de 30 de diàmetre, amb una com-plexitat que no existeix en tota la ciutat”.

Atrevit també en la decoració, per-què proposa una estructura metàl·licaamb incrustacions de ceràmica policro-mada en la qual es poden veure escenesclàssiques, com un Olimp ple de déus “al’estil Ingres”. “La policromia té a veureamb els llibres que escandalitzaven migEuropa, en els quals s’assegurava que elmarbre del Partenó no era blanc sinóque s’havia pintat”, assenyala l’expertmentre s’atura en el dibuix de l’enormetron que va realitzar Gaudí per a aquestparanimf: “Quan parlen del Gaudí dis-senyador ningú es recorda d’aquest mo-ble; no hi ha cap llibre en què aparegui,però és el primer moble que va disse-nyar Gaudí a la seva vida”.

E ls dibuixos conservats de Gaudía la càtedra de l’ETSAB són unade les joies de la biblioteca d’a-

questa facultat, per on han passat lamajoria d’arquitectes que han treba-llat a Catalunya. Un altre dels tresorsque es conserven aquí és l’expedientacadèmic de Gaudí, en el qual no no-més apareixen les assignatures que vapresentar perquè les hi convalidessin,el seu ingrés el 1873, el curs preparato-ri de 1873-1874, les qualificacions ob-tingudes en els diferents cursos, les as-signatures en què es va matricularcurs per curs, l’exercici de revàlidaque va presentar el gener de 1877 i ladata en què va obtenir el títol aMadriden 1878; també porta adjunt un seguitde consideracions que il·lustren partde la seva biografiad’aquests anys, inclo-ses 18 firmes autò-grafes del jove aspi-rant a arquitecte.Tot un luxe.

D’entrada, a ban-da que en tots els im-presos conservats fagala que és “natu-ral” de Reus, i encap esmenta Riu-doms, criden l’aten-ció les baixes qualifi-cacions obtingudesper Gaudí en la sevacarrera, que mos-tren un expedientirregular i poc bri-llant: la mitjana deles qualificacions obtingudes (foto deportada) no passa de l’aprovat de mit-jana, un 5,4, segons barems actuals.Primera sorpresa per a algú a qui sem-pre s’ha considerat un geni superdo-tat, però que molts han utilitzat, unavegada més, per parlar del que és in-nat de la seva genialitat. Si observeml’expedient acadèmic amb deteni-ment, la granmajoria de les seves qua-lificacions (18 en total) van ser d’apro-vat. Va obtenir un notable en Apli-cació dels materials a la construcció,

dos més a segon i tercer curs de Pro-jectes i un únic excel·lent en primercurs de Projectes.

Segons el parer de Lahuerta, nocaldria donar tantes voltes a aquestesmales notes. “Com tants altres, Gaudíera un estudiant intel·ligent que sabiaa què dedicar de debò les seves ener-gies, com els magnífics projectes querealitza, i a què dedicar el mínim es-forç per anar passant els cursos”. Iassegura sense dubtar-ho, després de40 anys en la docència, que “això ésprototípic”.

Gaudí valorava l’experiència per so-bre de l’estudi teòric com a mitjà deconeixement i segurament pensavaque el seu aprenentatge era millor tre-ballant directament amb professionalscom Francesc de Paula Villar, JosepFontseré o Joan Martorell, alguns dels

arquitectes amb els quals va col·labo-rar alhora que cursava la carrera.

En l’expedient de 23 pàgines es potseguir la seva evolució dins de l’escola.El 30 d’agost de 1876 sol·licita en undocument escrit de pròpia i bella lletrapoder fer un exercici per pujar nota,de notable a excel·lent en l’assignaturade Projectes. Rogent signa al costat ad-metent l’examen que va realitzar almes següent i que el va portar a millo-rar la nota fins excel·lent. El 9 de junyde 1877 sol·licita, malgrat estar realit-

zant el servei militar —el 6 de febrerde 1875 havia ingressat com a soldaten l’arma d’infanteria a Barcelona, icom que era estudiant no va haver departicipar en la Tercera Guerra Carli-na ni es va embarcar a Cuba, sinó queva estar al cos administratiu sensemoure’s de la ciutat—, poder realitzarels exàmens de tercer curs de Projec-tes aquell mes. El servei militar ja lihavia impedit cursar amb normalitatl’assignatura de Teoria de l’art i exami-nar-se de Mecànica aplicada i estereo-tomia del curs 1875-1876. El juny de1875 l’exèrcit li concedeix un “terminiper atendre la carrera” i demana per-mís per escrit al director per examinar-se, una cosa a què Rogent accedeix elmateix dia.

El 30 de març de 1878, quinze diesdesprés que a Madrid se li expedís el

títol d’arquitecte, es-criu per primera ve-gada: “Don AntoniGaudí i Cornet, ar-quitecte”, i ho fa perfer una reclamació ala seva antiga esco-la: que li tornin elsdibuixos que ha rea-litzat per aprovar lesassignatures, i fa va-ler que a l’Escola Ofi-cial de Madrid “estornen absoluta-ment tots els di-buixos excepte elsde revàlida”. Comha-via fet fins aquellmo-ment el directorElies Rogent, al qual

s’atribueix la frase “Li hem donat eltítol a un geni o un boig, el temps hodirà”, escriu almarge: “Lliuri’s al recur-rent els dibuixos fets durant els cursosrespectius, però no s’hi pot accedir res-pecte dels que formen part dels expe-dients de proves per no poder-se’ls des-glossar”. Gràcies a aquesta decisiós’han conservat i són accessibles elsdibuixos que permeten comprovarcom era aquest jove aprenent d’arqui-tecte, revolucionari i mal estudiantanomenat Antoni Gaudí.

2 QUADERN 03/05/2018

REPORTATGE

Projecte de revàlida d’un paranimf que va presentar Gaudí el 1877 a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. / càtedra gaudí etsab upc

J. Á. Montañés

Projecte d’embarcador que Gaudí va fer el 1876. / càtedra gaudí etsab upc

Alçat de la font per a la plaça de Catalunya (1877). A sota, signatura de Gaudí d’un projecte. / càtedra gaudí etsab upc / carles ribas

A laportada,expedientacadèmicde Gaudí.A sota,retrat del’arquitecteel 1878,any en quèva obtenirel títol. /

càtedragaudí etsabupc / paulaudoard

UN 5,4 DE NOTA MITJANA

03/05/2018 QUADERN 3

Ve de la pàgina 1La càtedra que dirigeix Lahuerta i el seuarxiu, que forma part de la biblioteca del’ETSAB, que atresora centenars de docu-ments que permeten reconstruir lahistòria arquitectònica de Catalunya,conserven un petit tresor: mig centenarde dibuixos de Gaudí i dels seus col·labo-radors, dels quals 12 són de l’etapa deformació de l’arquitecte. Vuit són a lamateixa seu de la càtedra, a l’edifici del’ETSAB de la Diagonal, i la resta a laSagrada Família, on van arribar en l’èpo-ca de Joan Bassegoda i Nonell, que vaestar-hi al capdavant entre 1968 i 2000.“Són pocs, però constitueixen el conjuntmés homogeni que es conserva d’ell”,puntualitza Lahuerta.

És sabuda la llibertat creativa deGau-dí, necessària per dissenyar edificis nouscom la Casa Batlló, la Sagrada Família i,sobretot, la Pedrera; un esperit innova-dor que el va acompanyar des de la sevaetapa d’estudiant, tal com evidencien elconjunt de dibuixos que conserva lacàtedra de la UPC. “Una de les formes deconvertir Gaudí en un geni és assegurarque quan era estudiant ja era un geni,que no li interessava l’escola, ni l’ense-nyament, ja que ningú li podia ensenyarres. És un tòpic més de la ‘vida d’artista’,que, com la dels sants, sempre sónhagiogràfiques. La mida de les làminesdels seus projectes i la qualitat de lesaquarel·les ambquè els va aca-bar demostren que no va seraixí”, prossegueix l’expert.

Les primeres classes del’Escola d’Arquitectura van co-mençar el 1871, i el 1877 se’nva llicenciar la primera pro-moció de vuit estudiants, quehavien de revalidar el títol aMadrid. A la segona nomésse’n van llicenciar quatre, en-tre ells Antoni Gaudí, amb 26anys. A la de 1879, vuit, quevan baixar a dos el 1880 i el

1881, unes xifres semblants a lesdels anys següents, que fins i totvan baixar a un el 1884. La cosa vacanviar el 1888, any de l’ExposicióUniversal, quan van ser 12 els nousarquitectes que van acabar els seusestudis, una xifra que es va mante-nir constant fins al canvi de segle.SegonsLahuerta, els nous arquitec-tes, a diferència dels mestres d’o-bres que tradicionalment havienconstruït la ciutat, “havien de sertècnic i artista, arqueòleg, inventori historiador, i algú capaç d’inter-pretar en imatges poderoses i origi-nals la ideologia d’una burgesia enexpansió”. Els nous arquitectes vaninventar l’expressió de la històriade Catalunya, restaurant les esglé-sies i elsmonestirs, i van donar for-ma a la nova Barcelona, construint lesnoves avingudes i els seus edificis institu-cionals, els monuments i els edificis sin-gulars, com lapresóModel, l’Hospital Clí-nic o laUniversitat, amés dels llocs d’oci.

Els projectes dels alumnes, i Gaudíera un d’ells, estaven relacionats amb laresolució d’aquestes necessitats. Els di-buixos universitaris de Gaudí, uns enor-mes i bells plànols acolorits amb aqua-rel·la i creats de pròpia mà, són cone-guts. Es van poder veure el 2002 al’exposicióUniversGaudí que va comissa-riar el mateix Lahuerta al Centre de Cul-

turaContemporània deBarce-lona (CCCB), i permeten veurefins a quin punt Gaudí es vainteressar per solucionar elsproblemes urbanístics que vi-via la ciutat en aquells mo-ments, en què ell intentavaser arquitecte projectant unedifici públic de govern, unlloc per a la cultura, unmonu-ment i un espai d’oci burgès.

El primer d’aquests di-buixos, una planta i una faça-na, emmarcats i protegits sota

un vidre que conserva la càtedra, és elprojecte per al pati principal d’un nouedifici per a la Diputació Provincial quees volia construir en dues illes del nouEixample, al costat de la nova universitatque acabava de construir Elies Rogent.

Fer un projecte d’embarcador era,per la quantitat de treballs conservats al’Escola, un delsmés populars. Es feia enel segon any de carrera. I Gaudí va fer elseu el 1876 amb la intenció de pujar no-ta. L’aprenent d’arquitecte realitza unedifici luxós anomenat Palau-Castell,influït per una mena de medievalismeen què destaquen dues torres que sem-blen pals que converteixen l’edifici en unvaixell que aparenta surar i moure’s. “Ésuna espècie d’arquitectura no sòlida,una característica de tot el seu treballposterior, com la cantonada de la CasaVicens o les torres i la barana del Capri-cho de Comillas. La galeria d’arcs gòticssobre un mar en calma recorda els pa-laus de Venècia i aspectes del seu poste-rior Palau Güell”, explica Lahuerta.

El 1877 Gaudí també va crear un pro-jecte de font monumental per a la plaçade Catalunya, un tema gens corrent en

els expedients acadèmics, en què abun-den els teatres, molts a imitació del’òpera Garnier de París, i edificis per amuseus. En aquesta data, la unió entrela ciutat vella i la nova encara era moltconfusa i Gaudí decideix fer un projecteper intervenir en un punt urbanístic dis-cutit com és la plaça de Catalunya —unlloc que no s’urbanitzarà fins a 1929—per unir les dues ciutats.

En aquest moment ja està fent unprojecte semblant a la ciutat. Es tractade la font monumental que construeixdes de gener de 1875 Josep Fontseré alparc de la Ciutadella, en què Gaudí tre-balla com a ajudant. “Mentre que a lafont de Fontseré el que impera és lapedra, amb grutes i estalactites, i l’aiguaés secundària en un projecte que éscòpia reduïda del Palais de Long-champs de Marsella, Gaudí converteixl’aigua en la protagonista en imaginaruna gran estructura de planta circularformada per dues galeries de columnesi arcs de la qual sorgeixen quatrepòrtics escalonats, rematats per fontsmenors. Al centre s’aixeca un pilar quesosté, a uns 30metres d’altura, una llan-

terna amb gàrgoles i estàtues clàs-siques”, explica Lahuerta al costat deldibuix. El més nou per a aquest expertés que “Gaudí planteja l’aigua com unelement arquitectònic més, creant unsdolls parabòlics que funcionen comcon-traforts líquids, i el pilar central desapa-reix amagat sota l’aigua que brolla delcentre de l’estructura”. És el que l’inves-tigador anomena un ou com balla ge-gant. Segons l’escala apuntada de 1:75,la font arribaria als 52 metres d’altura,cinc menys que l’edifici més alt de laciutat de llavors, el monument a Colom,que es va inaugurar poc després, el1888. “De fonts com aquesta, per tipolo-gia, al segle XIX no en conec cap. Fins itot és superior a la de Carles Buïgas de1929, que quan està apagada no hi hafont,mentre que a la de Gaudí hi ha unaarquitectura impressionant que quedaamagada per l’aigua”, diu categòricLahuerta, que després d’observar el pro-jecte exclama: “La qualitat del dibuix ésenorme, i després diuen que no era bondibuixant. Com que no!”.

Per obtenir el títol d’arquitecte haviade passar una revàlida en la qual l’alum-ne escollia un tema dels tres que formu-lava el jurat. El croquis es començava almatí i al cap de vuit hores el jurat analit-zava la prueba de repente. Si passava,l’alumne tenia 30 dies per completar eldisseny respectant l’inicial. El 1877 elprojecte que va presentar Gaudí a re-vàlida va ser el d’un edifici públic: unparanimf, tot demostrant un cop més laseva gosadia. Ho va fer davant el direc-tor de l’Escola, Elies Rogent, i gairebésegur en el paranimf que aquest acaba-va de construir a la nova Universitat, ones trobava l’Escola des de 1875. I, és clar,el projecte va superar el del seu mestre.Gaudí va presentar un espai en el qual,segons el parer de Lahuerta, es reflec-teix molt del que la ciutat viu en aquellsdies: la Revolució de 1868, la Gloriosa,que posa fi a l’exili de la reina Isabel II, ila proclamació del Sexenni democràticque va viure l’arribada del sufragi uni-versal masculí, l’abolició de l’esclavitud,la llibertat de culte i de premsa, el libera-lisme econòmic i el federalisme, entrealtres. Un dels protagonistes del períodeva ser un altre reusenc, el general Prim.

Davant de l’espai tancat per als pro-fessors de la Universitat que realitza Ro-gent, Gaudí enproposa und’obert, gaire-bé assembleari, amb dos hemicicles en-frontats, un per al “claustre” i un altreper al “públic”, envoltats per una galeriade columnes i arcs coberts per duesmit-ges cúpules i il·luminats per una enor-me claraboia inspirada en les del mónclàssic. “Mostra diverses inspiracions.La més famosa és la sala de disseccionsde l’École de Medicine de París creadaper Jacques Gondouin al segle XVIII,però Gaudí ho desdobla seguint un altremodel, com és la columnata pseudoel·-líptica que William Thornton va disse-nyar per a la Cambra de Representantsdel Capitoli de Washington el 1794, demanera que, lluny de ser un tràmit, esva prendremoltesmolèsties en realitzaraquest projecte tan atrevit, amb unesdimensions, 50metres d’alçada i una cú-pula de 30 de diàmetre, amb una com-plexitat que no existeix en tota la ciutat”.

Atrevit també en la decoració, per-què proposa una estructura metàl·licaamb incrustacions de ceràmica policro-mada en la qual es poden veure escenesclàssiques, com un Olimp ple de déus “al’estil Ingres”. “La policromia té a veureamb els llibres que escandalitzaven migEuropa, en els quals s’assegurava que elmarbre del Partenó no era blanc sinóque s’havia pintat”, assenyala l’expertmentre s’atura en el dibuix de l’enormetron que va realitzar Gaudí per a aquestparanimf: “Quan parlen del Gaudí dis-senyador ningú es recorda d’aquest mo-ble; no hi ha cap llibre en què aparegui,però és el primer moble que va disse-nyar Gaudí a la seva vida”.

E ls dibuixos conservats de Gaudía la càtedra de l’ETSAB són unade les joies de la biblioteca d’a-

questa facultat, per on han passat lamajoria d’arquitectes que han treba-llat a Catalunya. Un altre dels tresorsque es conserven aquí és l’expedientacadèmic de Gaudí, en el qual no no-més apareixen les assignatures que vapresentar perquè les hi convalidessin,el seu ingrés el 1873, el curs preparato-ri de 1873-1874, les qualificacions ob-tingudes en els diferents cursos, les as-signatures en què es va matricularcurs per curs, l’exercici de revàlidaque va presentar el gener de 1877 i ladata en què va obtenir el títol aMadriden 1878; també porta adjunt un seguitde consideracions que il·lustren partde la seva biografiad’aquests anys, inclo-ses 18 firmes autò-grafes del jove aspi-rant a arquitecte.Tot un luxe.

D’entrada, a ban-da que en tots els im-presos conservats fagala que és “natu-ral” de Reus, i encap esmenta Riu-doms, criden l’aten-ció les baixes qualifi-cacions obtingudesper Gaudí en la sevacarrera, que mos-tren un expedientirregular i poc bri-llant: la mitjana deles qualificacions obtingudes (foto deportada) no passa de l’aprovat de mit-jana, un 5,4, segons barems actuals.Primera sorpresa per a algú a qui sem-pre s’ha considerat un geni superdo-tat, però que molts han utilitzat, unavegada més, per parlar del que és in-nat de la seva genialitat. Si observeml’expedient acadèmic amb deteni-ment, la granmajoria de les seves qua-lificacions (18 en total) van ser d’apro-vat. Va obtenir un notable en Apli-cació dels materials a la construcció,

dos més a segon i tercer curs de Pro-jectes i un únic excel·lent en primercurs de Projectes.

Segons el parer de Lahuerta, nocaldria donar tantes voltes a aquestesmales notes. “Com tants altres, Gaudíera un estudiant intel·ligent que sabiaa què dedicar de debò les seves ener-gies, com els magnífics projectes querealitza, i a què dedicar el mínim es-forç per anar passant els cursos”. Iassegura sense dubtar-ho, després de40 anys en la docència, que “això ésprototípic”.

Gaudí valorava l’experiència per so-bre de l’estudi teòric com a mitjà deconeixement i segurament pensavaque el seu aprenentatge era millor tre-ballant directament amb professionalscom Francesc de Paula Villar, JosepFontseré o Joan Martorell, alguns dels

arquitectes amb els quals va col·labo-rar alhora que cursava la carrera.

En l’expedient de 23 pàgines es potseguir la seva evolució dins de l’escola.El 30 d’agost de 1876 sol·licita en undocument escrit de pròpia i bella lletrapoder fer un exercici per pujar nota,de notable a excel·lent en l’assignaturade Projectes. Rogent signa al costat ad-metent l’examen que va realitzar almes següent i que el va portar a millo-rar la nota fins excel·lent. El 9 de junyde 1877 sol·licita, malgrat estar realit-

zant el servei militar —el 6 de febrerde 1875 havia ingressat com a soldaten l’arma d’infanteria a Barcelona, icom que era estudiant no va haver departicipar en la Tercera Guerra Carli-na ni es va embarcar a Cuba, sinó queva estar al cos administratiu sensemoure’s de la ciutat—, poder realitzarels exàmens de tercer curs de Projec-tes aquell mes. El servei militar ja lihavia impedit cursar amb normalitatl’assignatura de Teoria de l’art i exami-nar-se de Mecànica aplicada i estereo-tomia del curs 1875-1876. El juny de1875 l’exèrcit li concedeix un “terminiper atendre la carrera” i demana per-mís per escrit al director per examinar-se, una cosa a què Rogent accedeix elmateix dia.

El 30 de març de 1878, quinze diesdesprés que a Madrid se li expedís el

títol d’arquitecte, es-criu per primera ve-gada: “Don AntoniGaudí i Cornet, ar-quitecte”, i ho fa perfer una reclamació ala seva antiga esco-la: que li tornin elsdibuixos que ha rea-litzat per aprovar lesassignatures, i fa va-ler que a l’Escola Ofi-cial de Madrid “estornen absoluta-ment tots els di-buixos excepte elsde revàlida”. Comha-via fet fins aquellmo-ment el directorElies Rogent, al qual

s’atribueix la frase “Li hem donat eltítol a un geni o un boig, el temps hodirà”, escriu almarge: “Lliuri’s al recur-rent els dibuixos fets durant els cursosrespectius, però no s’hi pot accedir res-pecte dels que formen part dels expe-dients de proves per no poder-se’ls des-glossar”. Gràcies a aquesta decisiós’han conservat i són accessibles elsdibuixos que permeten comprovarcom era aquest jove aprenent d’arqui-tecte, revolucionari i mal estudiantanomenat Antoni Gaudí.

2 QUADERN 03/05/2018

REPORTATGE

Projecte de revàlida d’un paranimf que va presentar Gaudí el 1877 a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. / càtedra gaudí etsab upc

J. Á. Montañés

Projecte d’embarcador que Gaudí va fer el 1876. / càtedra gaudí etsab upc

Alçat de la font per a la plaça de Catalunya (1877). A sota, signatura de Gaudí d’un projecte. / càtedra gaudí etsab upc / carles ribas

A laportada,expedientacadèmicde Gaudí.A sota,retrat del’arquitecteel 1878,any en quèva obtenirel títol. /

càtedragaudí etsabupc / paulaudoard

UN 5,4 DE NOTA MITJANA